Arquitectura radical al dominio público. Juan O’Gorman, programa escolar, 1932

Abstract

(English) This dissertation focuses on architect Juan O'Gorman's 1932 program for the construction of elementary schools in Mexico City. The main subject of this thesis is the group of 26 new schools designed by O'Gorman and his team and included in the official book Escuelas primarias, 1932, published in 1933. Although Juan O'Gorman's work has always been present in the historiography of Mexican architecture—particularly his houses—the school program has been little studied. The schools mark a mythical moment in the history of Mexican architecture, in which the architect's social responsibility went beyond the artistic expectations of the discipline. The primary schools, with their extreme and radical rationality, were first rejected by select circles of architecture and then mentioned only superficially by historiography for decades, solely to point them out as a serious mistake. However, these buildings have acquired a mythical aura at certain moments in the history of Mexican architecture. Through a critical and thorough analysis, the thesis aims to bring to light some overlooked aspects of Mexican functionalist architecture, to open up other possible avenues of research, and to construct new interpretations of a specific moment in 20th-century history—the 1930s. The research is based on the analysis and activation of primary sources and archival objects—letters, photographs, bureaucratic documents, pieces of stucco, government memoirs, pigments, promotional brochures, etc.—and on the material reality of the buildings that remain: half of the schools that were built. But, in addition, for the first time, it is based on a series of documents that have come to light after being systematically hidden for decades—although others remain hidden. This analysis stems from the need to explain and unravel the multifaceted reality in which primary schools emerged in 1932. O'Gorman implemented various avant-garde strategies that he used simultaneously in both his best-known houses and schools. Likewise, the analysis reveals a series of coincidences in time that forged a network of political, artistic, social, and cultural relationships around the object of study. The research also analyzes the reasons for the initial rejection of the school program, which can only be explained in its complex political conditions. In turn, these conditions will be analyzed not only as part of a local context, but as interconnected with other far-reaching international conditions—which were political, cultural, and even religious. In this way, the archival material—and the historical phenomena it explains—reveals an intertwined history that requires us to go beyond national borders and show its various transnational relationships. Recognizing the unquestionable vitality and social utility that the schools demonstrate after almost a century in many of the neighborhoods where they were built, the aim is to recover the provocative nature of an architecture that was perceived at the time as too new. The schools were an expression of the rights that had been fought for in Mexico during the revolution and were the repositories of a new communal way of understanding education, in line with the ethical principles of the Mexican leftist intelligentsia. The radical architecture's strategies of rupture, carefully designed and implemented for the most sophisticated members of the Mexican cultural elite, would pass, through school projects, to socializing projects, to the masses and to the “anonymous” characters of the metropolis: girls and boys, mothers and fathers from the poorest neighborhoods learning to help and contribute to the community collectively. The avant-garde's cherished goal of having the masses truly embrace the new architecture may have come true—albeit briefly—in Mexico City in the early 1930s.

(Català) Aquesta investigació se centra en el programa de construcció d'escoles primàries a la Ciutat de Mèxic del 1932 de l'arquitecte Juan O’Gorman (1905-1982). El principal objecte d'estudi d'aquesta tesi és el grup de 26 escoles noves dissenyades per O’Gorman i el seu equip i incloses al llibre oficial Escoles primarias, 1932, publicat el 1933. Tot i que l'obra de Juan O'Gorman sempre ha estat present a la historiografia de l'arquitectura mexicana, el programa escolar ha estat molt poc estudiat. Les escoles marquen un moment mític a la història de l'arquitectura mexicana, en què la responsabilitat social de l'arquitecte va anar més enllà de les expectatives artístiques de la disciplina. Les escoles primàries, de racionalitat extrema i radical, van ser primer rebutjades pels cercles selectes de l'arquitectura i, després, només esmentades superficialment per la historiografia durant dècades i només per assenyalar-les com un greu error. Aquests edificis, però, han adquirit una aura mítica en certs moments de la història de l'arquitectura mexicana. A través d'una anàlisi crítica i minuciosa, la tesi pretén treure a la llum alguns aspectes ignorats de l'arquitectura funcionalista mexicana per obrir altres camins de recerca possibles i construir noves interpretacions sobre un moment específic de la història del segle XX –els anys trenta–. La investigació parteix de l'anàlisi i l'activació de les fonts primàries i dels objectes de l'arxiu —cartes, fotografies, documents burocràtics, trossos d'estuc, memòries governamentals, pigments, fulletons promocionals, etcètera— i de la realitat material dels edificis que es conserven: la meitat de les escoles construïdes. Però, a més, per primera vegada, es parteix d'una sèrie de documents que han sortit a la llum després d'haver estat sistemàticament ocultats per dècades —tot i que altres romanen ocults—. Aquesta anàlisi parteix de la necessitat d'explicar i desentramar la realitat polièdrica en què sorgeixen les escoles primàries el 1932. O’Gorman va implementar diverses estratègies avantguardistes que va utilitzar de forma simultània tant a casa més coneguda com a les escoles. Així mateix, l'anàlisi revela una sèrie de coincidències en el temps que forgen una xarxa de relacions polítiques, artístiques, socials i culturals al voltant de l'objecte d'estudi. La investigació també analitza les raons del rebuig inicial al programa escolar, les quals només es poden explicar en les seves complexes condicions polítiques. D'aquesta manera, el material d'arxiu —i els fenòmens històrics que explica— mostra una història entrellaçada que obliga a sortir de les fronteres nacionals i mostrar les relacions transnacionals diverses. En reconèixer la inqüestionable vitalitat i utilitat social que les escoles mostren després de gairebé un segle a molts dels barris on van ser construïdes, s'intenta recuperar la naturalesa provocadora —d'una arquitectura que va ser percebuda en el seu moment com a massa nova. Les escoles foren l'expressió dels drets pels quals s'havia barallat a Mèxic durant la revolució i foren les dipositàries d'una nova forma comunitària d'entendre l'educació, d'acord amb els principis ètics d'una intel·lectualitat de l'esquerra mexicana. Les estratègies de ruptura de l'arquitectura radical, dissenyades i implementades acuradament per als personatges més sofisticats de l'elit cultural mexicana passarien, a través dels projectes escolars, als projectes socialitzants, a les masses i als personatges “anònims” de la metròpoli. L'objectiu tan acariciat de les avantguardes que les multituds s'apropiessin autènticament de la nova arquitectura potser es va arribar a fer realitat —encara que fos breument— a la Ciutat de Mèxic a principis dels anys trenta.

(Español) Esta investigación se centra en el programa de construcción de escuelas primarias en la Ciudad de México de 1932 del arquitecto Juan O’Gorman (1905-1982). El principal objeto de estudio de esta tesis es el grupo de 26 escuelas nuevas diseñadas por O’Gorman y su equipo e incluidas en el libro oficial Escuelas primarias, 1932, publicado en 1933. A pesar de que la obra de Juan O’Gorman siempre ha estado presente en la historiografía de la arquitectura mexicana, el programa escolar ha sido muy poco estudiado. Las escuelas marcan un momento mítico en la historia de la arquitectura mexicana, en el que la responsabilidad social del arquitecto fue más allá de las expectativas artísticas de la disciplina. Las escuelas primarias, de racionalidad extrema y radical, fueron primero rechazadas por los círculos selectos de la arquitectura y, después, mencionadas solo superficialmente por la historiografía durante décadas y solo para señalarlas como un grave error. Sin embargo, estos edificios han adquirido un aura mítica en ciertos momentos de la historia de la arquitectura mexicana. A través de un análisis crítico y minucioso, la tesis pretende sacar a la luz algunos aspectos ignorados de la arquitectura funcionalista mexicana, para abrir otros caminos de investigación posibles y construir nuevas interpretaciones sobre un momento específico de la historia del siglo XX –los años treinta–. La investigación parte del análisis y activación de las fuentes primarias y de los objetos del archivo —cartas, fotografías, documentos burocráticos, pedazos de estuco, memorias gubernamentales, pigmentos, folletos promocionales, etcétera—, y de la realidad material de los edificios que se conservan: la mitad de las escuelas construidas. Pero, además, por primera vez, se parte de una serie de documentos que han salido a la luz después de haber sido sistemáticamente ocultados por décadas —aunque otros permanecen ocultos—. Este análisis parte de la necesidad de explicar y desentramar la realidad poliédrica en la que surgen las escuelas primarias en 1932. O’Gorman implementó diversas estrategias vanguardistas que utilizó de forma simultánea tanto en sus casas más conocidas como en las escuelas. Así mismo, el análisis revela una serie de coincidencias en el tiempo que fueron forjando una red de relaciones políticas, artísticas, sociales y culturales alrededor del objeto de estudio. La investigación también analiza las razones del rechazo inicial al programa escolar, las cuales solo pueden explicarse en sus complejas condiciones políticas. De esta forma, el material de archivo —y los fenómenos históricos que explica— muestra una historia entrelazada que obliga a salir de las fronteras nacionales y mostrar sus diversas relaciones transnacionales Al reconocer la incuestionable vitalidad y utilidad social que las escuelas muestran después de casi un siglo en muchos de los barrios en que fueron construidas, se intenta recuperar la naturaleza provocadora —de una arquitectura que fue percibida en su momento como demasiado nueva. Las escuelas fueron la expresión de los derechos por los que se había peleado en México durante la revolución y fueron las depositarias de una nueva forma comunitaria de entender la educación, acorde con los principios éticos de una intelectualidad de la izquierda mexicana. Las estrategias de ruptura de la arquitectura radical, diseñadas e implementadas cuidadosamente para los personajes más sofisticados de la élite cultural mexicana pasarían, a través de los proyectos escolares, a los proyectos socializantes, a las masas y a los personajes “anónimos” de la metrópoli. El tan acariciado objetivo de las vanguardias de que las multitudes se apropiaran auténticamente de la nueva arquitectura quizá llegó a hacerse realidad —aunque fuera brevemente— en la Ciudad de México a principio de los años treinta.