Crecimiento demográfico, despoblación rural y migraciones en el contexto sanitario de la COVID-19 en España: aproximaciones desde una perspectiva demoespacial

Abstract

Aquesta tesi doctoral explora l'evolució recent dels components i del creixement demogràfic a Espanya, centrant-se especialment en el període de la pandèmia de COVID-19 i en la seva comparació amb les dinàmiques italianes en la dècada 2011-2020. Encara que el tema del creixement demogràfic constitueix el fil conductor de la recerca, la despoblació del món rural emergeix de manera recurrent com a leitmotiv. És per això que s'ha decidit contemplar el seu estudi des d'un enfocament històric La revisió bibliogràfica de diversos discursos publicats entre 1700 i 1930, centrats en els factors que intervenen en la despoblació, permet identificar una reiteració d'arguments utilitzats per a explicar el declivi demogràfic en diferents moments històrics. Aquesta recurrència fa pensar en l’existència de mecanismes estructurals que han condicionat durant molt de temps tant la distribució de la població com la seva evolució. Per tant, encara que la despoblació es presenta avui com un dels principals desafiaments demogràfics del segle XXI, pot afirmar-se que no es tracta d'un fenomen recent, sinó d'un procés complex i de llarga durada. Passant a una perspectiva més recent, la irrupció de la COVID-19 va implicar una inversió de les tendències migratòries dominants en les àrees rurals espanyoles. En els anys de la pandèmia, el comportament migratori d'aquests espais es va caracteritzar per la retenció de residents locals i l'arribada d'immigrants procedents de les ciutats, fenòmens que van afavorir un increment de municipis amb creixement positiu. Aquest fenomen va portar a plantejar la hipòtesi d'un possible renaixement rural. No obstant això, l'anàlisi territorial detallada ha matisat la impressió dominant que els espais rurals es van beneficiar de manera similar de les sortides dels nuclis urbans. Encara que després de la pandèmia la tendència general de les migracions internes reprèn comportaments previs a la crisi sanitària, els espais rurals més accessibles mantenen un cert atractiu, mentre que el nou motor del creixement en totes les àrees analitzades, incloses les àrees del rurals remotes, és la immigració exterior, que adquireix un ritme d'entrades sense precedents. Després d'analitzar l'evolució recent del creixement poblacional i les dinàmiques demogràfiques a Espanya, es va considerar oportú realitzar un estudi comparatiu amb Itàlia, un país que presenta característiques demogràfiques similars a les espanyoles i que també enfronta un escenari de desequilibris territorials. Els resultats d'aquesta anàlisi van determinar que en tots dos països el creixement natural és el factor més influent en les pèrdues de població, mentre que el creixement positiu depèn íntegrament de la migració neta; i que les taxes de creixement real, natural i migració neta presenten una clara dependència espacial. Malgrat aquestes similituds, la situació demogràfica d'Espanya és més crítica i heterogènia que la italiana.

Esta tesis doctoral explora la evolución reciente de los componentes y del crecimiento demográfico en España, centrándose especialmente en el periodo de la pandemia de COVID-19 y en su comparación con las dinámicas italianas en la década 2011-2020. Aunque el tema del crecimiento demográfico constituye el hilo conductor de la investigación, la despoblación del mundo rural emerge de forma recurrente como leitmotiv. Es por ello que se ha decidido contemplar su estudio desde un enfoque histórico. La revisión bibliográfica de varios discursos publicados entre 1700 y 1930, centrados en los factores que intervienen en la despoblación, permite identificar una reiteración de argumentos utilizados para explicar el declive demográfico en distintos momentos históricos. Esta recurrencia sugiere la existencia de mecanismos estructurales que han condicionado de forma duradera tanto la distribución de la población como su dinámica de crecimiento. Por tanto, aunque la despoblación se presenta hoy como uno de los principales desafíos demográficos del siglo XXI, puede afirmarse que no se trata de un fenómeno reciente, sino de un proceso complejo y de larga duración. Pasando a una perspectiva más reciente, la irrupción de la COVID-19 implicó una inversión de las tendencias migratorias dominantes en las áreas rurales españolas. En los años de la pandemia, el comportamiento migratorio de estos espacios se caracterizó por la retención de residentes locales y la llegada de inmigrantes procedentes de las ciudades, fenómenos que favorecieron un incremento de municipios con crecimiento positivo. Este fenómeno llevó a plantear la hipótesis de un posible renacimiento rural. Sin embargo, el análisis territorial detallado ha evidenciado ha matizado la impresión dominante de que los espacios rurales se beneficiaron de forma similar de las salidas de los núcleos urbanos. Aunque tras la pandemia la tendencia general de las migraciones internas retoma comportamientos previos a la crisis sanitaria, los espacios rurales más accesibles mantienen un cierto atractivo, mientras que el nuevo motor del crecimiento en todas las áreas analizadas, incluidas las áreas del rural remoto, es la inmigración exterior, que adquiere un ritmo de entradas sin precedentes. Tras analizar la evolución reciente del crecimiento poblacional y las dinámicas demográficas en España, se consideró oportuno realizar un estudio comparativo con Italia, un país que presenta características demográficas similares a las españolas y que también enfrenta un escenario de desequilibrios territoriales. Los resultados de este análisis determinaron que en ambos países el crecimiento natural es el factor más influyente en las pérdidas de población, mientras que el crecimiento positivo depende íntegramente de la migración neta; y que las tasas de crecimiento real, natural y migración neta presentan una clara dependencia espacial. A pesar de estas similitudes, la situación demográfica de España es más crítica y heterogénea que la italiana.

This PhD thesis explores the recent evolution of population components and growth in Spain, focusing especially on the period of the COVID-19 pandemic and its comparison with Italian dynamics in the decade 2011-2020. Although the theme of demographic growth constitutes the main thread of the research, the depopulation of the rural world emerges recurrently as a leitmotif. The bibliographical review of various discourses published between 1700 and 1930, focusing on the factors contributing to depopulation, reveals a reiteration of arguments used to explain demographic decline at different historical moments. This recurrence suggests the existence of underlying structural logics that have durably conditioned both the distribution of the population and its growth dynamics. Therefore, although depopulation is today presented as one of the foremost demographic challenges of the 21st century, it can be argued that it is not a recent phenomenon, but rather a complex and long-lasting process. Shifting to a more recent perspective, the outbreak of COVID-19 led to a reversal of the dominant migratory trends in Spain's rural areas. During the pandemic years, these areas displayed migratory patterns marked by the retention of local residents and the arrival of immigrants from the cities, contributing to an increase in the number of municipalities with positive growth. This phenomenon led to the hypothesis of a possible rural renaissance. However, detailed territorial analysis challenges the prevailing impression that rural areas benefited similarly from the urban outcoming. Although internal migration trends have largely reverted to pre-pandemic patterns, more accessible rural zones continue to demonstrate relative attractiveness. Meanwhile the primary driver f growth across all analysed areas, including the remote rural areas, is international immigration, which is occurring historically high rates. After analysing the recent evolution of population growth and demographic dynamics in Spain, a comparative study with Italy was deemed pertinent, given the two countries’ similar demographic profiles and shared challenges of territorial imbalances. The findings indicate that, in both countries, natural increase is the most influential factor in population losses, while positive growth depends entirely on net migration. Additionally, rates of real growth, natural growth and net migration exhibit a clear spatial dependence. Despite these similarities, Spain’s demographic situation is more critical and heterogeneous than in Italy’s.