Contribució a la paròdia literària (segle XX). Teories, propostes de caracterització i aplicació a una tria de literatura catalana del període franquista

Abstract

La tesi Contribució a la paròdia literària (segle XX). Teories, propostes de caracterització i aplicació a una tria de literatura catalana del període franquista és un estudi que segueix una organització tripartida. A la primera part, delimitada al segle XX, es ressegueixen les diferents teories sobre la paròdia dels autors més destacats de les principals escoles literàries: el formalisme rus, la teoria bakhtiniana, l’estructuralisme i el postestructuralisme, l’estètica de la recepció, el deconstructivisme i les diverses teories del concepte que es donen en el context de la postmodernitat. A manera de manual, doncs, proporciona un resum crític de les teories modernes i postmodernes més importants que concerneixen el recurs en qüestió i n’ofereix una primera aproximació a la seva complexitat conceptual.

A la segona part, es planteja la pròpia proposta de caracterització de la paròdia, que, en primer lloc, té en compte els factors següents: l’etimologia, la comicitat i l’humor (amb un abast interdisciplinar centrat en autors com Bergson, Freud i Berger), la recepció, l’actitud del parodista, la finalitat de la paròdia, el vessant comunicatiu i lingüístic del recurs i el seu grau d’especificitat. En segon lloc, s’ofereix una delimitació clara d’aquesta modalitat respecte de formes afins com ara el burlesc i el transvestiment, el pastitx, la sàtira, la ironia i la metaficció.

A la tercera part, s’aplica la proposta formulada anteriorment a un mostrari de textos catalans susceptibles de ser analitzats com a paròdics i que se circumscriuen en les coordenades del franquisme, un període especialment fosc per a la societat catalana. Entre els criteris per a la tria dels materials, s’ha tingut en compte: a) manifestar l’heterogeneïtat del recurs paròdic mitjançant exemples dels tres gèneres tradicionals: poesia, narrativa i teatre; b) aportar un mostrari variat quant a procedència geogràfica, de manera que bona part de les zones dialectals del català hi quedin mínimament representades; c) delimitar l’espectre cronològic als anys compresos entre el 1939 i el 1975; i d) donar peu a una anàlisi que respongui a diferents aproximacions a la paròdia, sobretot pel que fa al grau de concreció. En aquest sentit, doncs, s’hi troben, des d’un zoom més detallista, l’anàlisi d’una única obra (per exemple, els casos de Pere Calders i Terenci Moix) o, des d’una òptica més panoràmica, l’estudi de la paròdia a través d’un tema (el mite d’Odisseu vist per Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Guillem Díaz-Plaja, Rosa Leveroni, Nicolau M. Rubió i Tudurí, i Llorenç Moyà Gilabert), d’un autor (les trajectòries de J. V. Foix i Vicent Andrés Estellés) o de la reacció contra un període (l’antinoucentisme condemnatori de Pere Quart i Salvador Espriu).