Utilidad en la práctica clínica de una consulta de alta resolución en epilepsia

Abstract

Introducció: La consulta d’alta resolució en epilèpsia (CARE) es planteja com un recurs ambulatori d’alta eficiència on es realitza una visita mèdica especialitzada de forma precoç, amb un temps d’espera inferior al que esperaríem per a una visita d’atenció especialitzada rutinària, i amb la possibilitat de realitzar un electroencefalograma (EEG) per guiar les decisions diagnòstiques i terapèutiques. Objectiu: L’objectiu del present treball és avaluar la utilitat de la CARE en els pacients atesos després d’una primera crisi epilèptica i en pacients amb diagnòstic previ d’epilèpsia, en termes de control de les crisis, rendiment diagnòstic i eficiència en comparació amb l’atenció convencional. Els objectius secundaris són descriure el perfil de pacient en què resulta de més utilitat, analitzar les característiques associades a un cost total anual més elevat i el cost directe mitjà que suposa l’atenció d’un pacient amb epilèpsia farmacorresistent, i avaluar la utilitat de la CARE en pacients amb epilèpsia farmacorresistent. Mètodes: Es va realitzar un estudi observacional longitudinal on es van comparar pacients amb sospita de primera crisi epilèptica visitats de manera consecutiva a la CARE amb dos grups control. Es va dur a terme un altre estudi amb pacients amb diagnòstic previ d’epilèpsia visitats consecutivament a la CARE, comparant-los amb un grup control de pacients atesos a les consultes externes d’epilèpsia convencionals als quals se’ls va sol·licitar un EEG. El disseny de l’estudi va ser longitudinal prospectiu per als casos, mentre que els controls es van estudiar de forma retrospectiva. Tots els pacients van tenir un seguiment d’un any a les consultes externes d’epilèpsia. Resultats: El temps d’espera per a la realització de l’EEG va ser significativament inferior a la CARE que a l’atenció convencional. En els pacients amb sospita de primeres crisis, el control de crisis va ser similar entre la CARE i l’atenció convencional, però el rendiment diagnòstic de la CARE va ser superior. Els costos directes totals dels pacients ambulatoris van ser significativament inferiors als dels controls hospitalitzats, així com també els costos totals dels pacients visitats a la CARE comparats amb els controls ambulatoris en aquells pacients en què finalment es va descartar el diagnòstic d’epilèpsia. En els pacients amb diagnòstic previ d’epilèpsia, l’evolució clínica no va diferir entre els pacients visitats a la CARE i els controls. Els costos directes totals entre la CARE i els controls van ser similars. Fent una anàlisi aparellada per freqüència de crisis, el cost destinat a proves complementàries va ser més elevat en els controls. Les característiques associades a un major cost total anual van ser l’epilèpsia focal i multifocal, l’esclerosi temporal mesial, les troballes patològiques en la ressonància magnètica cerebral, una freqüència de crisis superior a una crisi bimensual i l’epilèpsia farmacorresistent. Conclusions: La CARE és un recurs eficient on els pacients amb sospita de primera crisi epilèptica són atesos de forma precoç per un neuròleg especialista en epilèpsia, permetent augmentar el rendiment diagnòstic i estalviar costos en comparació amb l’hospitalització, i també en comparació amb l’atenció ambulatòria convencional, especialment en aquells amb baixa probabilitat d’epilèpsia. En els pacients amb diagnòstic previ d’epilèpsia, la CARE és un recurs accessible que permet la realització d’un EEG precoç en un temps inferior al de l’atenció convencional i que facilita prendre decisions diagnòstiques i terapèutiques més precoçment gràcies a una major precisió diagnòstica, sense repercutir en el control de les crisis ni suposar un augment del cost global per al sistema sanitari.

Introducción: La consulta de alta resolución en epilepsia (CARE) se plantea como un recurso ambulatorio de alta eficiencia donde se realiza una visita médica especializada de forma precoz, con un tiempo de espera menor al que esperaríamos para una visita de atención especializada rutinaria, y con la posibilidad de realizar un electroencefalograma (EEG) para guiar las decisiones diagnóstico-terapéuticas. Objetivo: El objetivo del presente trabajo es evaluar la utilidad de la CARE en los pacientes atendidos tras una primera crisis epiléptica y en pacientes con diagnóstico previo de epilepsia, en términos de control de las crisis, rendimiento diagnóstico y eficiencia en comparación con la atención convencional. Los objetivos secundarios son describir el perfil de paciente en el que resulta de mayor utilidad, analizar las características que se asocian a un mayor coste total anual y el coste directo medio que supone la atención de un paciente con epilepsia farmacorresistente, y evaluar la utilidad de la CARE en pacientes con epilepsia farmacorresistente. Métodos: Se realizó un estudio observacional longitudinal donde se compararon pacientes con sospecha de primera crisis epiléptica visitados de forma consecutiva en la CARE con dos grupos control. Se realizó otro estudio en pacientes con diagnóstico previo de epilepsia visitados de forma consecutiva en la CARE en el que se compararon con un grupo control de pacientes visitados en las consultas externas de epilepsia convencionales y a los que se les solicitó un EEG. El diseño del estudio fue longitudinal prospectivo para los casos, mientras que los controles se estudiaron de forma retrospectiva. Todos los pacientes contaron con un seguimiento de un año en las consultas externas de epilepsia. Resultados: El tiempo de espera para la realización del EEG fue significativamente menor en la CARE que en la atención convencional. En los pacientes con sospecha de primeras crisis, el control de crisis fue similar en la CARE y la atención convencional, pero el rendimiento diagnóstico de la CARE fue mayor. Los costes directos totales de los pacientes ambulatorios fueron significativamente menores que los controles hospitalizados, así como también los costes totales de los pacientes visitados en la CARE comparados con los controles ambulatorios en aquellos pacientes en los que se acabó descartando el diagnóstico de epilepsia. En los pacientes con diagnóstico previo de epilepsia, la evolución clínica no difirió entre los pacientes visitados en la CARE y los controles. Los costes directos totales entre la CARE y los controles fueron similares. Realizando un análisis apareado por frecuencia de crisis, el coste destinado a pruebas complementarias fue más elevado en los controles. Las características que se asociaron a un mayor coste total anual fueron la epilepsia focal y multifocal, la esclerosis temporal mesial, los hallazgos patológicos en la resonancia magnética cerebral, una frecuencia de crisis mayor a 1 crisis bimensual y la epilepsia farmacorresistente. Conclusiones: La CARE es un recurso eficiente en el que los pacientes con sospecha de primera crisis epiléptica son atendidos de forma precoz por un neurólogo especialista en epilepsia, permitiendo aumentar el rendimiento diagnóstico y ahorrar costes comparado con la hospitalización, y comparado con la atención ambulatoria convencional específicamente en aquellos con baja probabilidad de epilepsia. En los pacientes con diagnóstico previo de epilepsia, la CARE es un recurso accesible que permite la realización de un EEG precoz en menor tiempo que la atención convencional y que permite guiar las decisiones diagnóstico-terapéuticas de forma más temprana debido a una mayor precisión diagnóstica, sin repercutir en el control de crisis y sin suponer un aumento del coste global para el sistema sanitario.

Introduction: The high-resolution epilepsy consultation (CARE) is proposed as an outpatient resource with high efficiency, where a specialized medical visit is conducted early, with a shorter waiting time than what would be expected for a routine specialized visit, and with the possibility to perform an electroencephalogram (EEG) to guide diagnostic-therapeutic decisions. Objective: The objective of this study is to evaluate the CARE usefulness in the clinical evolution of patients visited after a new onset seizure or in those with a prior diagnosis of epilepsy in terms of seizure control, diagnostic accuracy and efficiency compared to conventional care. The secondary objectives are to describe the patient profile in which CARE is more useful, analyze the characteristics associated with higher total annual costs and the average direct cost of drug-resistant epilepsy, and assess the usefulness of CARE in drug-resistant epilepsy. Methods: A longitudinal observational study was conducted, in which patients with suspected new onset seizures visited consecutively in CARE were compared with two control groups. Another study was conducted including patients with a prior diagnosis of epilepsy visited consecutively in CARE, in which they were compared with a control group including patients visited in conventional epilepsy outpatient clinic in which an EEG had been requested. The study design was prospective longitudinal for cases, with follow-up from their first CARE visit, while controls were studied retrospectively. All patients had at least one-year follow-up in the epilepsy outpatient consultations. Results: The waiting time for performing the EEG was significantly shorter in CARE compared to conventional care. In patients with suspected new onset seizures, the clinical evolution in terms of seizure control was similar in CARE and conventional care, but the diagnostic accuracy of CARE was higher. The total direct costs for outpatient cases were significantly lower than those for hospitalized controls, as well as the total costs for patients visited in CARE compared to outpatient controls in those patients in whom the diagnosis of epilepsy was eventually ruled out. In patients with a prior diagnosis of epilepsy, clinical evolution did not differ between those visited in CARE and controls. Overall, the total direct costs between CARE and controls were similar. A matched analysis by seizure frequency showed higher cost for supplementary tests in controls. Characteristics associated with higher total annual costs were focal and multifocal epilepsy, mesial temporal sclerosis, pathological findings in brain magnetic resonance imaging, a seizure frequency greater than one seizure every two months, and drug-resistant epilepsy. Conclusion: CARE is an efficient resource in which patients with suspected new onset seizures are visited early by a neurologist specialized in epilepsy. This allows for increased diagnostic accuracy and cost savings in the diagnostic study of these patients compared to hospitalization and compared to conventional outpatient care, specifically in those with a low probability of epilepsy. In patients with a prior diagnosis of epilepsy, CARE is an accessible resource that allows for early EEG in less time than conventional care and helps guiding diagnostic-therapeutic decisions more promptly due to greater diagnostic accuracy, without affecting seizure control nor increasing the overall cost for the healthcare system.