dc.description.abstract
Un dels molts camps fascinants de la Biologia moderna, del que encara queden moltes preguntes sense respondre, és el de la Biologia del Desenvolupament en totes les seves vessants: desenvolupament embrionari, regeneració, etc. De fet, una de les preguntes clau és com es generen les estructures de l'organisme a partir de la informació continguda en el DNA (és a dir, el pas d'una informació unidimensional a unes estructures tridimensionals). Es dins aquest amplíssim camp, la Biologia del Desenvolupament, on s'emmarca aquesta Tesi, en un intent de col·laborar, des de les tècniques emprades i els resultats obtinguts, a aportar algunes dades noves que contribueixin al seu avanç.
Es per aquest propòsit que s'ha escollit com a model d'estudi un organisme que presenta algunes característiques que el fan avantatjós per aquests tipus de treballs: les planàries d'aigua dolça (apartat 1 de la Introducció) . Les planàries són conegudes per la seva gran plasticitat plasmada en la capacitat de créixer i decréixer en funció de les condicions ambientals (temperatura, disponibilitat d'aliment, etc.) i, molt especialment, per la seva gran capacitat de regeneració (apartat 2 de la Introducció). Aquests dos processos són possibles gràcies a l'existència de cèl·lules soca, totipotents i pluripotents, que mantenen l'organisme en un constant estat de renovament cel·lular (apartat 3 de la Introducció).
El fenomen de la regeneració té molts paral·lelismes amb el desenvolupament embrionari pel que fa referència a la formació del patró, establiment i manteniment de la polaritat (anteroposterior, dorsoventral), determinació i diferenciació cel·lular, llinatges cel·lulars,... Es per aquest motiu que un coneixement més profund de la regeneració i dels successos que l'acompanyen ens pot fer entendre millor molts dels processos del desenvolupament embrionari.
El primer que cal tenir per tal de fer un seguiment d'aquests fenòmens són marcadors adients (apartat 4 de la Introducció). Experiments realitzats d'incorporació de timidina H 3 i bromdeoxiuridina (BrdU), que s'incorporarien a cèl·lules en divisió (els neoblasts, apartat 3 de la Introducció), no han reeixit amb èxit. Els anticossos monoclonals (apartat 5 de la introducció) s'han revelat com unes eines molt útils i versàtils en aquests tipus d'estudis, tant com a marcadors moleculars per a fer-ne el seguiment com per detectar i aïllar possibles molècules implicades. Es per aquest motiu que s'han escollit com a marcadors moleculars en un intent de tenir una eina per a aprofundir en el coneixement d'aquest sistema.
en_US
