Estudi de la prevalença d’hipòxia intermitent en pacients estables amb diabetis de tipus 2 mal controlada i de l’evolució del control de la glucèmia amb el tractament amb pressió

Author

Torrella Marcet, Marta

Director

Sampol Rubio, Gabriel

Tutor

Morell Brotad, Ferran

Date of defense

2016-07-01

ISBN

9788449065200

Pages

130 p.



Department/Institute

Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Medicina

Abstract

Objectius i justificació del projecte. Nombrosos estudis suggereixen que l’apnea obstructiva del son (AOS) afecta el metabolisme de la glucosa i que la hipòxia intermitent (HI) és un potencial mecanisme intermediari d’aquesta relació. Aquest estudi va analitzar la prevalença d’HI secundària a AOS en pacients amb diabetis tipus 2 mal controlada, la seva relació amb el control glucèmic i l’impacte del seu tractament en el control glucèmic i en altres variables secundàries. Subjectes i metodologia. L’estudi va incloure 145 pacients consecutius, de 18 a 70 anys, amb diabetis tipus 2 en tractament estable i hemoglobina glicosilada (HbA1c) ≥ 7% (53 mmol/mol), atesos en una consulta ambulatòria d’Endocrinologia, que no estaven en tractament amb pressió positiva contínua a la via aèria (CPAP). Als pacients se’ls va fer una polsioximetria nocturna, i una poligrafia respiratòria en cas d’HI (índex de dessaturacions per hora [IDH] ≥ 15). Després de 14 setmanes de tempteig, els 50 pacients amb AOS i índex d’apnea-hipopnea (IAH) >20 van rebre tractament amb CPAP, amb avaluacions de l’HbA1c, entre altres variables, a 14, 28 i 56 setmanes de tractament. L’evolució de l’HbA1c es va comparar amb la d’un grup de 32 pacients que no tenien hipòxia nocturna significativa (IDH < 5 i < 20% de temps amb saturació d’oxihemoglobina < 90%). Resultats. Es va observar HI en 54 (37%) pacients, dels que 52 tenien AOS. La HI es va associar a pitjor control glucèmic (nivell d’HbA1C > a la mediana) independentment dels potencials factors de confusió, amb una odds ratio (OR) ajustada per HbA1C >8,5% de 2,31 (IC 95%: 1,06 a 5,04) en el model ajustat per índex de massa corporal, i de 2,46 (IC 95%: 1,13 a 5,34) en l’ajustat per índex cintura/talla. El tractament amb CPAP no va modificar l’HbA1c, que va experimentar una evolució similar a la dels pacients del grup de control. El tractament de l’AOS va millorar la qualitat del son, però no el perfil lipídic, la pressió arterial o l’albuminúria. L’anàlisi del subgrup de pacients amb compliment del tractament ≥ 4h/dia va aportar uns resultats similars. Conclusions. Els pacients amb DM2 mal controlada tenen una elevada prevalença d’HI secundària a AOS no diagnosticada que està independentment associada a un pitjor control glucèmic. No obstant això, el tractament de l’AOS amb CPAP no millora el seu control glucèmic.


Rationale and objectives. Numerous studies suggest that obstructive sleep apnea (OSA) affects glucose metabolism and point to intermittent hypoxia (IH) as a potential intermediate mechanism in this relationship. The present study examined the prevalence of IH secondary to OSA in patients with poorly controlled type 2 diabetes, the association between IH and glycaemic control and the impact of OSA treatment on glycaemic control and on other secondary variables. Subjects and methods. The study included 145 consecutive patients, aged 18 to 70 years, with type 2 diabetes on stable treatment and glycosylated haemoglobin level (HbA1c) ≥7% (53 mmol/mol) who attended an outpatient Endocrinology clinic and were not on treatment with continuous positive pressure airway pressure (CPAP). Patients underwent overnight pulse oximetry and respiratory poligraphy in case IH (desaturation index [DI] ≥15) was found. After a 14-week run-in period, the 50 patients with OSA and apnoea plus hypopnoea index (AHI) >20 were treated with CPAP with assessment of HbA1c among other variables at 14, 28 and 56 weeks of treatment. The change in HbA1c level was compared with that experienced by a group of 32 patients without significant nocturnal hypoxia (DI <5 and <20% of time with oxyhaemoglobin saturation <90%). Results. IH was observed in 54 (37%) patients, of whom 52 had OSA, and was associated with worse glycaemic control (HbA1c level > median), independently of potential confounders. IH was associated with an adjusted odds ratio (OR) for having a level of HbA1c >8,5% of 2,31 (95% CI: 1,06 to 5,04) in a model adjusted for body mass index and of 2,46 (95% CI: 1,13 to 5,34) in a model adjusted for waist to height ratio. CPAP treatment did not change HbA1c levels, which evolved similarly to those of control patients. OSA treatment improved sleep quality, but not the lipid profile, blood pressure or albuminuria. An analysis of the subgroup of patients with treatment compliance ≥4 h/day showed similar results. Conclusions. Patients with poorly controlled type 2 diabetes have a high prevalence of IH secondary to undiagnosed OSA that is independently associated with worse glycaemic control. However, in these patients the treatment of OSA does not improve glycaemic control.

Keywords

Apnea del son; Apnea del sueño; Sleep apnea; Diabetis tipus 2; Diabetes tipo 2; Type 2 diabetes; Pressió positiva contínua a la via aèria; Presión positiva continua en la vía aérea; Continuos positive airway pressure

Subjects

61 - Medical sciences

Knowledge Area

Ciències de la Salut

Documents

mtm1de1.pdf

1.857Mb

 

Rights

L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/

This item appears in the following Collection(s)