2024-03-29T15:39:58Zhttps://www.tdx.cat/oai/requestoai:www.tdx.cat:10803/47942017-09-03T14:10:10Zcom_10803_120col_10803_145
nam a 5i 4500
Caciquisme
Eleccions
Política
Política, eleccions i caciquisme a Vic (1900-1931)
[Barcelona] :
Universitat Autònoma de Barcelona,
2011
Accés lliure
http://hdl.handle.net/10803/4794
cr |||||||||||
AAMMDDs2011 sp ||||fsm||||0|| 0 cat|c
8468855227
Tornafoch Yuste, Xavier,
autor
Tesi
Doctorat
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània
2003
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània
Tesis i dissertacions electròniques
Figuerola, Jordi,
supervisor acadèmic
TDX
A començaments del segle XX, en una cojuntura de descomposició institucional, la vida política local de la ciutat de Vic, població catalana d'uns 13.000 habitatnts situada a l'interior de Catalunya, seu de la diòcesi episcopal més extensa del país i amb un important Seminari Conciliar, comença a evolucionar en la direcció d'una modernització que, al llarg dels anys, constatarà importants transformacions. En el context català, la nova política de masses descansarà sobre tres aspectes principals. En primer lloc, s'organitzaran partits capaços de mobilitzar els afiliats i els simpatitzants per aconseguir uns objectius concrets: fer una manifestació, guanyar unes eleccions, constituir una seu social, editar un periòdic. En la fase de transició cap a les organitzacions "mobilitzadores", trobarem partits polítics que combinen el carisma exagerat de determinats líders amb la potència d'unes bases que no es deixen arrossegar si els seus criteris no coincideixen amb els dels "homes forts"; els partits estaran a mig camí entre la influència dels notables i el poder decisori de la militància organitzada. En segon lloc, les urnes reflectiran, progressivament, les peocupacions i els interessos polítics de la majoria, deixant de banda les maniobres "electoreres" dels cacics, que tindran dificultats creixents per a organitzar els processos electorals d'acord amb els seus interessos. Finalment, les institucions locals deixaran de tenir "vida pròpia", al marge de les altrenatives polítiques que es produeixen a la societat; les discusssions i lluites polítiques, forjades en "l'espai públic", es traslladaran als ajuntaments. <br/>Tot i que aquestes transformacions (en l'àmbit dels partits, de les eleccions i dels ajuntaments) definiran nous estils de fer política, la modernització no es produirà de manera uniforme. A la Catalunya tradicional, de la que la ciutat de Vic forma part, els canvis en l'esfera pública tindran unes característiques pròpies, la qual cosa posarà en qüestió, d'altra banda, la imatge idealitzada d'una societat homogènia i avançada. A Vic, en un context que combina una presència institucional de l'Església catòlica especialment significada i el desenvolupament d'una important economia industrial, la vida pública estarà dirigida per forces burgeses que hegemonitzaran, davant la feblesa del moviment popular autòcton, el procés de transformació política. Aquestes èlits combatran, successivament i a partir del tombant de segle XX, les imposicions del "cunerisme" dinàstic, les estratègies de les direccions dels nous partits hegemònics (catalanistes, tradicionalistes) i l'expansió d'un moviment democràtic que reclama protagonisme polític per a les classes populars. Es tractarà de controlar els canvis polítics per tal que no es modifiquin els aspectes essencials de la dominació social, i política, que exerceix el grup dirigent local. Tanmateix, l'extensió de la "vida política nacional" farà que aquest "control polític" esdevingui cada cop més difícil i possibilitarà, en un marc de transformacions econòmiques i d'extrema conflictivitat social, que les forces populars es vagin incorporant a la vida pública de Vic, a pesar de les maniobres de l'èlit dirigent destinades a impedir-ho. <br/>A partir de la crisi del 1917 s'accelerà la dissolució de la "vella política". La dictadura del general Primo de Rivera, que inicialment es presentà com una opció "regeneradora" capaç de resoldre els probles endèmics del país, evidencià la impossibilitat de continuar mantenint les masses allunyades de la vida pública espanyola. La proclamació de la República, que inaugurà un context políticoinstitucional radicalment diferent del que oferia la Restauració borbònica, possibilità que la societat espanyola disposés de dos requisits indispensables per a la convivència democràtica: la llibertat i el Parlament. A la ciutat de Vic, com a la resta de Catalunya, el nou règim republicà va permetre l'entrada de les classes populars en la política local, tot i que aquesta democratització no sempre fou favorable a les forces progressistes.
a
ES-BaCBU
cat
rda
ES-BaCBU
text
txt
rdacontent
informàtic
c
rdamedia
recurs en línia
cr
rdacarrier