La proposta metafísica de José Gómez Caffarena no s'entén sense l'intent de J. Maréchal de coordinar en un mateix discurs l'especulació metafísica tomista i l'esperit de la crítica kantiana a través de l'explicitació dels temes clàssics de la metafísica de l'Aquinat a la llum de les convergències que, al seu parer, aquesta manté amb l'obra de Kant.
El treball d'investigació que es presenta té per objectiu calibrar fins a quin punt l'obra especulativa de Caffarena suposa una continuació articulada des de l'esquema bàsic de tal 'tomisme transcendental'. La tesi que es defensa és que la seva proposta, de tonalitats marcadament més kantianes que la d'altres pensadors transcendentals, suposa no només un pas legítim, i potser més coherent amb el transcendentalisme kantià, sinó també una pedra de toc crítica per a l'abast últim de tota metafísica transcendental. El fet de remuntar la raó metafísica a l'àmbit antropològic fa que el fenomenisme epistemològic, el discurs asimptòtic sobre l'Absolut i la reducció formal de la seva nota 'personal' ('Déu') hagin de ser, estrictament, la darrera paraula d'aquesta metafísica. Davant d'això respon Caffarena amb una assumpció racional-vitalista del 'sentit de la vida' per dotar de vigència i veritat les afirmacions realitzades. Un 'haver de ser' que omple de contingut l'estructura conceptual erigida fent del primat de la raó pràctica i el seu interès l'eix vertebrador de la seva proposta metafísica.
L'anàlisi pren com a principal punt de referència les tres obres metafísiques de l'autor (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) i el seu últim gran treball, El Enigma y el Misterio, que en la investigació és tinguda com una revisió de la trilogia anterior. Atenent al seu contingut, es corrobora la darrera modèstia crítica en la qual queda la reflexió metafísica de Caffarena, amb la consegüent obertura a una raó més apofàtica que propositiva pel que fa a la 'darrera qüestió' metafísica. Donat que la desigual relació entre l'àmbit del teòric i el primat del pràctic, lluny d'equilibrar-se és cada vegada més notòria, distanciant-se així de la intenció de l'obra de Maréchal, en la investigació s'assumeix com a darrera conclusió que l'obra de Caffarena llega, precisament en tant que límit de la pretensió de dur a terme una metafísica transcendental, la necessitat de repensar el mètode de la Metafísica.

La propuesta metafísica de José Gómez Caffarena no se comprende sin el intento de J. Maréchal de coordinar en un mismo discurso la especulación metafísica tomista y el espíritu de la crítica kantiana a través de una explicitación de los temas clásicos de la metafísica del Aquinate a la luz de las convergencias que, a su parecer, ésta mantiene con la obra de Kant.
El trabajo de investigación que se presenta tiene por objetivo calibrar hasta qué punto la obra especulativa de Caffarena supone una continuación articulada desde el esquema básico de tal 'tomismo trascendental'. La tesis que se defiende es que su propuesta, de tintes y rasgos marcadamente más kantianos que la de otros pensadores trascendentales, supone no solamente un paso legítimo, y quizá más coherente con el trascendentalismo kantiano, sino también una piedra de toque crítica para el alcance último de toda metafísica trascendental. El retrotraimiento de la razón metafísica a lo antropológico hace que el fenomenismo epistemológico, el discurso asintótico sobre lo Absoluto y la reducción formal de su nota 'personal' ('Dios') deban ser, estrictamente, la última palabra de esta metafísica. Ante ello responde Caffarena con una asunción racional-vitalista del 'sentido de la vida' para dotar de vigencia y verdad las afirmaciones realizadas. Un 'deber ser' que llena de contenido la estructura conceptual erigida haciendo del primado de la razón práctica y su interés el eje vertebrador de su propuesta metafísica.
El análisis toma como principal punto de referencia las tres obras metafísicas del autor (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) y su último gran trabajo, El Enigma y el Misterio, que en la investigación es tenida como una revisión de la trilogía anterior. Atendiendo a su contenido, se corrobora la postrera modestia crítica en que queda la reflexión metafísica de Caffarena, con la consiguiente apertura a una razón más apofática que propositiva en lo que concierne a la 'última cuestión' metafísica. Puesto que la desigual relación entre el ámbito de lo teórico y el primado de lo práctico, lejos de equilibrarse, es cada vez más notoria, distanciándose así de la intención de la obra de Maréchal, se asume como última conclusión de la investigación que la obra de Caffarena arroja, precisamente en tanto que límite de la pretensión de llevar a cabo una metafísica trascendental, la necesidad de repensar el método de la Metafísica.

It is not possible to understand José Gómez Caffarena's metaphysical proposal without J. Maréchal's attempt to coordinate, in the same discourse, the thomistic metaphysical speculation and Kantian criticism's spirit, by means of making explicit Aquinas' classic metaphysical themes in view of the convergences that, according to him, it keeps with Kant's work.
The research work here presented seeks to evaluate to what extent Caffarena's speculative work represents a continuation of the basic scheme of such 'transcendental thomism'. The defended thesis is that his proposal, which evidences features more markedly Kantian than other transcendental thinkers, is not only a legitimate step, and perhaps even more consistent with Kantian transcendentalism, but also a critical touchstone of any transcendental metaphysics. The fact that metaphysical reason goes back to the anthropological scope determines that the epistemological phenomenalism, the asymptotic discourse about the Absolute and the formal reduction of his 'personal' attributes ( 'God') must be, strictly speaking, the last word of this metaphysics. In response to this, Caffarena adopts a rational-vitalistic approach to the 'meaning of life' in order to provide his assertions with validity and truth. A 'must be' that supplies the erected conceptual structure with content, turning the primacy of practical reason and its importance into the cornerstone of his metaphysics.
The analysis takes as its main reference points our author's three metaphysical works (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) and his last major work, El Enigma y el Misterio, which in this research is considered as a revision of the previous trilogy. Taking its content into account, it is possible to confirm that Caffarena's metaphysical reflection remains in a critical modesty, which entails the beginning of a more apophatic than propositive consideration about the 'last question' in metaphysics. Bearing in mind that the uneven relationship between the scope of the theoretical reason and the primacy of the practical one, far from reaching a balance, becomes more noticeable, thus moving away from Maréchal's work intentions, it is assumed as the ultimate conclusion of the investigation that Caffarena's proposal leaves, precisely because it sets a limit to the aim of developing a transcendental metaphysics, the need to rethink Metaphysics' method.

La proposta metafisica di José Gómez Caffarena non si comprende senza il tentativo di J. Maréchal di unire tra loro il discorso metafisico tomista e lo spirito della critica kantiana, ovvero di esplicitare i temi classici della metafisica di Tommaso d'Aquino alla luce delle convergenze che, secondo il parere del filosofo belga, questa presenta con l'opera di Kant.
Il lavoro di ricerca che presentiamo si propone di valutare in quale misura l'opera speculativa di Caffarena è una continuazione articolata sulla base strutturale di tale 'tomismo trascendentale'. La tesi che presentiamo è che la sua opera, dalle caratteristiche nettamente più kantiane rispetto ad altri pensatori della corrente trascendentale, non è soltanto un passo legittimo, e forse più coerente con il trascendentalismo kantiano, ma anche un contrappunto critico sulla portata ultima di una metafisica trascendentale. Volgendosi la ragione metafisica all'ambito antropologico, ne consegue che il fenomenismo epistemologico, il discorso asintotico sull'Assoluto e la riduzione formale della caratteristica 'personale' ('Dio') divengono, logicamente (rigorosamente), l'ultima parola di una tale metafisica. A tutto ciò Caffarena risponde con una affermazione razionale-vitalistica del 'senso della vita' per dotare di validità e verità le sue affermazioni. Un 'dover essere' che riempia di contenuto la struttura concettuale eretta facendo del primato della ragione pratica e dell'importanza di questa la pietra angolare della sua metafisica.
L'analisi prende come punto di riferimento principale le tre opere metafisiche dell'autore (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) nonché l'ultima importante da lui realizzata, El Enigma y el Misterio, che nella ricerca che presentiamo viene letta come una revisione della trilogia precendente. Il suo contenuto conferma la modestia critica a cui giunge da ultimo la riflessione metafisica di Caffarena con la conseguente apertura a una ragione più apofatica che assertiva per quanto concerne 'la questione ultima' della metafisica. Poichè il rapporto disuguale tra il campo d'applicazione teorico e il primato della ragione pratica si accentua sempre di più, invece di equilibrarsi, allontanandosi così dallo spirito dell'opera di Maréchal, la conclusione ultima della nostra ricerca sulla proposta di Caffarena, proprio perché questa rappresenta il limite alla pretensione di costruire una metafisica trascendentale, è la necessità di ripensare il metodo della Metafisica.