Tot i que som davant d'un tema en què el nombre de treballs és força abundant, cal reconèixer que el panorama ha canviat força en els darrers anys. Concretament des de la celebració de les jornades "Desamortización y Hacienda Pública" publicades el 1986, s'han aconseguit estudis més aprofundits sobre aspectes que en principi no preocupaven. Ara interessa més saber com es va transferir la propietat, la seva modificació o les seves conseqüències en l'estructura agrària. I, sobretot, hem superat la idea d'unes lleis desamortitzadores poc revolucionàries. El canvi de l'antic règim a la societat liberal començava a gestar-se al segle XVIII, però necessitarà tot el segle XIX per a consolidar-se.
És clar que altres mesures com la desvinculació o la dissolució del règim senyorial, suposaren una transformació més important (pel seu abast) de l'agricultura contemporània. Però no hem d'oblidar que la desamortització és l'única mesura de la revolució burgesa que implica una transferència de propietats d'unes mans a altres. La propietat ara serà total i directa.
A més, sovint quan es parla de desamortització hom pensa ràpidament en Mendizàbal. De fet, el procés desamortitzador és força dilatat en tot el segle XIX i cada període gaudeix d'unes característiques diferents. Cal establir cronològicament dues parts dins el període estudiat: en un primer període prevalen les lleis de Mendizàbal -amb les formes de venda i pagament establertes per ell-; i en el període d'Espartero, sovint oblidat, però que d'alguna manera beneficià el petit pagès perquè posava en venda les finques més petites (que la burgesia no volia) alhora que permetia el pagament en metàl.lic i en vint terminis. Així doncs, Mendizàbal potser afavoria més el pagament en títols de deute públic, mentre que Espartero premiava els sectors menys afortunats econòmicament.

Aun cuando estamos en frente de un tema en qué el número de trabajos es fuerza abundante, hay que reconocer que el panorama ha cambiado fuerza en los últimos años. Concretamente desde la celebración de las jornadas "Desamortización y Hacienda Pública" publicadas el 1986, se han conseguido estudios más profundizados sobre aspectos que en principio no preocupaban. Ahora interesa más saber como se transfirió la propiedad, su modificación o sus consecuencias en la estructura agraria. Y, sobre todo, hemos superado la idea de unas leyes desamortitzadoras poco revolucionarias. El cambio del antiguo régimen a la sociedad liberal empezaba a gestarse al siglo XVIII, pero necesitará todo el siglo XIX para consolidarse.
Claro está que otros medidas como la desvinculación o la disolución del régimen señorial, supusieron una transformación más importante (por su alcance) de la agricultura contemporánea. Pero no tenemos que olvidar que la desamortitzación es la única medida de la revolución burguesa que implica una transferencia de propiedades de unas manos a otros. La propiedad ahora será total y directa.
Además, a menudo cuándo se habla de desamortitzación se piensa rápidamente en Mendizàbal. De hecho, el proceso desamortizador es bastante dilatado en todo el siglo XIX y cada periodoperíodo disfruta de unas características diferentes. Hay que establecer cronológicamente dos partes dentor del período rebuscado: en un primer período prevalecen las leyes de Mendizàbal -con las formas de venta y pago establecidas por él-; y en el periodoperíodo de Espartero, a menudo olvidado, pero que de alguna manera benefició el pequeño labrador porque ponía en venta las fincas más pequeñas (que la burguesía no quería) a la vez que permitía el pago en metálico y en veinte plazos. Así pues, Mendizàbal quizás favorecía más el pago en títulos de deuda pública, mientras que Espartero premiaba los sectores menos afortunados económicamente.