Es presenta la concentració parcel·lària com una institució jurídica de naturalesa administrativa. Es demostra que els antecedents normatius i fàctics d'aquesta millora rural són més antics del que s'havia entès fins ara.
Es sistematitza la jurisprudència relativa a la concentració parcel·lària emanada del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees i del Tribunal Europeu de Drets Humans, així com els principis generals que se n'infereixen. Es constata que el desconeixement d'aquests principis ha dut a una gestió viciada de la concentració parcel·lària, de lege lata, puix que no s'hi tenen en compte el seu caràcter ecocompatible, la inconstitucionalitat de les limitacions ex art. 218.1 de la Llei de reforma i desenvolupament agrari a la tutela judicial efectiva, l'obligació d'indemnitzar les deduccions ex art. 202, i la necessitat de cloure les actuacions en un termini raonable. Tot plegat, comporta una profunda catarsi dels paràmetres de gestió de la concentració, a la llum de la jurisprudència.
Es fa una anàlisi crítica del Dret positiu, evidenciant la seva inadaptació a la realitat actual, a la Constitució i al Dret comunitari. Com a solució de lege ferenda, es proposa aquesta nova arquitectura jurídica: una directiva comunitària que fixi els trets essencials que la concentració ha de tenir a tota la Unió, segons el model agrari europeu i atesa la tendència del Dret comunitari al desenvolupament rural integrat i sostenible; una llei estatal de mínims (amb els preceptes bàsics i
d'aplicació plena corresponents a les competències estatals en la matèria), que transposi l'esmentada directiva comunitària i adapti els seus principis a la nostra realitat; les lleis autonòmiques que adeqüin la normativa comunitària i estatal a les peculiaritats de cada comunitat autònoma; la jurisprudència i els principis generals, que completen el règim jurídic de la institució.
A la fi, partint de la constatació de les mancances de la regulació i la gestió actuals, es propugna una renovació d'aquesta institució jurídica, per tal d'adequar-la a les exigències de la societat actual i als principis informadors dels ordenaments jurídics comunitari i constitucional, d'acord amb els quals la concentració parcel·lària queda configurada com una eina més al servei del desenvolupament rural integrat i sostenible.

Se presenta la concentración parcelaria como una institución jurídica de naturaleza administrativa.
Se demuestra que los antecedentes normativos y fácticos de esta mejora rural son más antiguos de lo que hasta ahora se había entendido.
Se sistematiza la jurisprudencia relativa a la concentración parcelaria emanada del Tribunal Supremo, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas y del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, así como los principios generales que de ella se infieren. Se constata que el desconocimiento de estos principios ha llevado a una gestión viciada de la concentración parcelaria, de lege lata, puesto que no se tienen en cuenta su carácter eco-compatible, la inconstitucionalidad de las limitaciones ex art. 218.1 de la Ley de Reforma y Desarrollo Agrario a la tutela judicial efectiva, la obligación de indemnizar las deducciones ex art. 202 y la necesidad de concluir las actuaciones en un plazo razonable. Ello comporta una profunda catarsis de los parámetros de gestión de la concentración, a la luz de la jurisprudencia.
Se hace un análisis del Derecho positivo, evidenciando su inadaptación a la realidad actual, a la Constitución y al Derecho comunitario. Como solución de lege ferenda, se propone esta nueva arquitectura jurídica: una directiva comunitaria que fije las características esenciales que la concentración parcelaria ha de tener en toda la Unión, de acuerdo con el modelo agrario europeo y atendiendo a la tendencia del Derecho comunitario al desarrollo rural integrado y sostenible; una ley estatal de mínimos (con los preceptos básicos y de aplicación plena correspondientes a las competencias estatales en la materia), que trasponga la citada directiva comunitaria y adapte sus principios a la realidad hispana; las leyes autonómicas que adecúen la normativa comunitaria y estatal a las peculiaridades de cada Comunidad Autónoma; la jurisprudencia y los principios generales, que completan el régimen jurídico de la institución.
En definitiva, partiendo de la constatación de las deficiencias de la regulación y la gestión actuales, se propugna una renovación de esta institución jurídica, para adecuarla a las exigencias de la sociedad actual y a los principios informadores de los ordenamientos jurídicos comunitario y constitucional, de conformidad con los cuales, la concentración parcelaria queda configurada como un instrumento más al servicio del desarrollo rural integrado y sostenible.

Land consolidation is presented as a judicial institution of environmental administration. It has been demonstrated hat previous rules and the bases of these rural improvements are older than shat we had thought before now.
Systematise the jurisprudence related to land consolidation, issued by The Supreme Court, The Constitutional Court, The European Court of Justice and The European Court of Human Rights, and the general principals concluded by this. It's recognised that the ignorance of these has caused poor administration in land consolidation, de lege lata given that its ecocompatible characteristics have not been taken into consideration. The unconstitutional bounding ex art. 218.1 of the Agricultural Reformation and Development Act to the actual
judicial protection, the obligation to indemnify the deductions ex art. 202 and the need to conclude within a reasonable time. This means a profound catharsis of the parameter of consolidation administration, in light of jurisprudence.
An analysis of positive law, demonstrating its unadapted to present realities, to the
constitution and Community law. As a solution to de lege ferenda, this new judicial architectonic is proposed. An order from the U. E. set the essential characteristics that consolidation had to have in the whole Union. According to the European Agricultural model, giving attention to the tendency of Community laws to
maintainable integrated rural development. A minimal state law (with the basic precepts and the full implementation corresponding to the state) that transfers the mentioned U. E. Order and adapts its principals to our reality; the autonomic laws that adapt the U. E. and state ruling to the peculiarities of each autonomic community. The jurisprudence and the general principals that complete the judicial regime of the institution.
In conclusion starting with the proof of the deficiencies in the present regulation and
administration, a renovation of this judicial institution is proposed, to adapt to the demands of modern society and the principal reports on the U. E. and constitutional regulations. In agreement with which, land consolidation would be an instrument to serve maintainable integrated rural development.