Sa Calatrava Mon Amour és l'anàlisi de la relació entre els plans de reforma urbanística del barri de Sa Calatrava (Palma, Mallorca) i les formes d'acció col·lectiva dels residents d'aquest barri. Aquesta recerca ve articulada per una triple hipòtesi: (a) el principal objectiu dels plans de reforma urbanística és produir oportunitats de plusvàlua (fonamentalment immobiliària); (b) el procés econòmic pel qual s'augmenta el valor econòmic no s'efectua solament a través de processos estrictament econòmics, sinó de processos simbòlics que atorguen nous significats culturals al lloc; (c) existeix una relació directa entre la voluntat dels plans urbanístics de produir plusvàlues i l'erosió de les formes d'acció col·lectiva, procés que a la tesi s'expressa amb el terme despolitització.
L'elecció de Sa Calatrava com a unitat d'anàlisi respon precisament a la voluntat de la recerca d'estudiar els efectes de la globalització neoliberal en contextos heurísticament apropiats per a la investigació qualitativa de matriu antropològica. Sa Calatrava complia aquest perfil. Per una banda, les seves reduïdes dimensions (menys de 2000 habitants) permeteren un treball de camp etnogràfic detallat amb residència in situ que s'estengué durant dos anys. Per l'altra banda, a mitjans dels anys 90 l'Ajuntament de Palma emprèn un gir clar i explícit de caràcter neoliberal de les seves polítiques urbanístiques pel qual el principal objectiu d'aquestes ja no és la satisfacció dels interessos dels residents, sinó la creació d'oportunitats de plusvàlua que puguin atreure fluxos globals de persones i capitals. Aquest gir es fa especialment manifest en aquells barris del centre històric que, com Sa Calatrava, eren objecte de reforma urbanística. En aquests barris la gentrificació és el procés central que permet la realització de la plusvàlua, tenint no obstant en compte que el bessó d'aquesta plusvàlua no es troba en la venda d'un immoble, sinó en el procés pel qual els immobles d'una zona de la ciutat han tingut una revalorització major a la dels la resta de la ciutat
Per a dur a terme aquesta revalorització, i més enllà de les renovacions de l'entorn construït i de les ajudes directes i indirectes a la inversió, dos factors, profundament relacionats, han estat fonamentals. Per una banda ens trobem amb la posada en joc d'una retòrica sobre el valor cultural i patrimonial del barri oficialment adreçada a atreure turistes, retòrica que suposa una eufemització, i per tant una ocultació i legitimació, de l'augment del valor econòmic. Per altra banda ens trobem amb l'eradicació d'aquells elements que s'associaven amb la degradació i l'estigma del barri. Més enllà de l'expulsió de determinats residents, aquesta eradicació s'ha dut a terme mitjançant la pacificació de l'espai públic i de les activitats que s'hi duien a terme (reunions informals, mercadillos setmanals, etc.). Aquesta erosió de l'espai públic com a espai de comunicació i relació pels residents en favor d'una concepció de l'espai públic com a lloc de gaudi estètic pels visitants és un element central de la tesi. Així, serà en bona mesura aquesta erosió de l'espai públic la responsable que quan els gentrificadors vagin poblant el barri hi hagi un profund desconeixement entre aquests i els antics veïns, una cesura entre els dos grups demogràficament identificables.
Això ens du a la qüestió final i central de la despolitització. Amb aquest terme volem agrupar tres processos que juguen un paper central en el procés de producció de Sa Calatrava com un espai idoni per a l'extracció de plusvàlues: (1) la despolitització d'aquelles instàncies polititzades, com les Associacions de Veïns, que són captades pel poder polític i juguen un paper clau en la legitimació i articulació de l'embelliment i la pacificació del barri. (2) L'erosió de les possibilitats que emergeixi una acció col·lectiva hegemònica, el que s'observa en l'erosió de les dimensions relacionals de l'espai públic, la divisió dins el barri i en la substitució de categories com veí o resident (i dels drets instituïts associats a elles) per d'altres com visitant o propietari. 3) Quan aparegui l'acció col·lectiva serà canalitzada de tal manera que emfasitzi el valor de canvi de l'espai i la possible producció de plusvàlua. Aquest darrer punt s'observa molt carament en el fet que a Sa Calatrava aquells grups que arriben a articular-se contra el desenvolupament dels plans urbanístics acaben apel·lant al valor cultural i patrimonial del barri i a la necessitat que aquest (que no oblidem que és un element legitimador del procés neoliberal de regereneració) sigui preservat. La conclusió final que s'extreu de la tesi és doncs que la despolització no és un efecte o un epifenomen de la voluntat de benefici que guia l'urbanisme neoliberal, sinó un element central d'aquest en dos sentits. En primer lloc aquesta despolitització és un requisit per a què l'extracció de plusvàlua es pugui realitzar de manera eficient (p.e. per a què no hi hagi protestes articulades). En segon lloc és en si mateixa un objectiu de l'urbanisme neoliberal, que d'aquesta manera pot ser considerat no només com una eines econòmica sinó com a un mecanisme de control polític i governamentalitat. Aquesta entenem que és una característica aplicable a tot el procés de neoliberalització, de tal manera que podem considerar-lo com una estratègia classista.