Entenem per comunitats jardí aquelles intervencions urbanes que, a partir de la disposició de tipologies edificatòries basades en el jardí privat i amb una utilització estratègica dels espais lliures i els equipaments, cerquen la idea de comunitat en el sí de l'operació. L'estudi s'emplaça en el territori català i abasta des de finals del segle XIX fins el 1960, moment en què l'accés al vehicle privat per part de la societat implica un canvi substancial vers aquesta idea de comunitat i, per tant, d'aquest model projectual.
Les comunitats jardí demostren una gran versatilitat per adaptar-se a distints contextes socioculturals, sense perdre els seus trets identificatius principals, un fet que es tradueix en un ampli ventall de resultats projectuals. L'estudi d'aquest escenari ens ha portat a establir un quadre taxonòmic amb quatre models principals, que s'ajusten a períodes temporals específics, amb contextes socioculturals concrets:
Fase I: Les comunitats jardí lligades a la producció, fins el 1900.
Fase II: Les comunitats jardí vinculades amb l'habitatge burgès, resultat de les iniciatives privades de la classe benestant, des de 1900 fins el 1936.
Fase III: Les comunitats jardí compromeses a resoldre el problema de l'habitatge social, de 1939 a 1955.
Fase IV: Les comunitats jardí vinculades al turisme en l'àmbit costaner, de la dècada de 1930 i de 1943 fins el 1960.
Dins de cada un dels models identificats podem distingir distintes famílies, que comparteixen determinats trets característics, especialment pel que fa a les seves motivacions teòriques. Un quadre taxonòmic ofereix una matriu per situar les comunitats jardí del període estudiat.
Per bé que les comunitats jardí vinculades a la producció signifiquen un important precedent, les operacions associades al turisme representen un assaig experimental amb un final suggerent però al mateix temps incert i poc consolidat. Les comunitats jardí vinculades a l'habitatge social i les d'iniciativa burgesa presenten però una major coherència projectual i presten camps d'experimentació més desenvolupats.
El model d'habitatge social es basa en espais centrals significatius, singularitzats per volumetries específiques, i empra sovint els equipaments com a elements estructurals de les propostes. Utilitza freqüentment suggerents recursos compositius en la definició volumètrica dels espais i carrers, especialment en els espais lliures centrals, que es delimiten amb una definició espaial tancada o semitancada. És destacable l'aportació de les places porticades que es configuren mitjançant habitatges plurifamiliars amb comerç a les plantes baixes. Presenta així mateix una elevada diversitat tipològica, utilitzant en distintes ocasions i per a objectius diferents l'habitatge unifamiliar aïllat, el bifamiliar, les fileres i els blocs plurifamiliars, amb un resultat arquitectònic molt homogeni.
Per la seva part, el model d'habitatge burgès fonamenta la seva estructura urbana a partir del viari, utilitza exclussivament l'habitatge unifamiliar aïllat en els seus projectes amb arquitectures singulars i heterogènies i formalitza els seus espais lliures mitjançant una definició espaial oberta. En conjunt, podem veure com desapareix en aquests casos el potencial dels espais oberts com peces d'interrelació social, el seu percentatge disminueix, i també ho fa la diversitat tipològica, la jerarquia viària i la densitat, augmentant el tamany de la parcel·la i les dimensions dels habitatges.
El treball ens ha permès també identificar els trets generals de les comunitats jardí. En aquest sentit, s'han extret conclusions sobre la composició urbana de les intervencions, sobre la seva disposició edificatòria, els seus mecanismes d'agregació, la seva jerarquia viària, així com també s'ha posat de relleu la seva aportació patrimonial.
Així mateix, la lectura de la localització de les comunitats jardí respecte els nuclis urbans preexistents ens permet abordar la seva faceta més teòrica, entenent aquests assentaments com a peces urbanes significatives en la construcció de les nostres ciutats. Així podem distingir quatre localitzacions distintes: les situades autònomament sobre el territori, les emplaçades en la perifèria de les ciutats, les ubicades en la ciutat però amb una identitat pròpia i les que formen part d'un teixit.
El treball demostra finalment la poca precisió que implica l'utilització del terme "teixit de ciutat jardí" per a referir-nos als conjunts d'habitatges unifamiliars aïllats actuals, on no es parla de límits, de centre urbà, d'estratègia projectual o, en definitiva, de sensació de comunitat, aspecte aquest clau en el que hem anomenat "comunitats jardí".