El Pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el Pla Burnham de Chicago de 1909 són propostes anàlogues amb llenguatge beaux-arts que tenen com a objectiu l'organització formal i funcional de la ciutat en el trànsit cap a la metròpoli. La retícula de la ciutat jerarquitza els seus carrers i introdueix vies diagonals que permeten el seu creixement estructurat i representatiu. L'estudi es realitza comparant els plànols originals i els dibuixos interpretatius a la mateixa escala. El referent és el model urbà de París i l'esquema de vies principals d'Hénard. París té un eix longitudinal que és avinguda principal de la ciutat i eix territorial fonamental que, reforçat amb els edificis públics més representatius, es transforma en la columna vertebral.
L'eix de simetria vertical organitza les diagonals de ronda. Tant a Barcelona com a Chicago, la posició del centre cívic a l'eix vertical complementari en lloc del principal longitudinal debilita la connexió territorial. A Barcelona hauria estat més estructurador reforçar amb equipaments l'eix longitudinal de la Gran Via i, en un esquema en què les diagonals són les protagonistes, convertir la Diagonal en emblema del Pla i de la ciutat. Michigan Ave. a Chicago s'ha convertit en l'eix estructurador que dóna continuïtat al Pla.
La lectura prèvia de la ciutat és bàsica per fer una proposta estratègica que coincideixi amb les línies de força de la ciutat.
La unitat malla de la retícula de Barcelona és igual que la retícula original de Chicago, de 133 x 133 m. o 1/12 x 1/12 milla; l'illa Cerdà té les mateixes mides que el Chicago-block. La unitat malla bàsica de Chicago és de ½ x ½ milla i determina àrees de ciutat amb illes d'igual mida limitades pels carrers de la xarxa viària principal. Aquesta dimensió correspon a 6 x 6 illes de l'àrea central quadrangular de Barcelona limitada pels carrers principals.
Quan una ciutat amb retícula fa el canvi d'escala, les vies diagonals passen a ser les vies que articulen la ciutat amb el territori i li permeten desenvolupar-se.
Les vistes a vol d'ocell i els fragments de les plantes d'estudis perspectius es situen dins la planta de Jaussely. La composició dels sis plànols del concurs de 1905 i dels múltiples plànols del projecte de 1907 i la confecció d'una vista general interpretativa visualitzen la proposta en el seu conjunt.
Jaussely estructura les trames del pla i els teixits dels turons a partir de les vies principals Diagonal i Meridiana amb direcció excepcional a 45º respecte a la malla.
Amb aquestes directrius N-S, E-O, defineix les diagonals de ronda que, juntament amb les vies perpendiculars, determinen els nous nuclis connectius. Aquests encreuaments que formen una plaça equipada són els nusos d'urbanitat de la proposta picturesca.
Quan a un d'aquests nusos se li vol donar més rellevància se li afegeixen noves vies radials que connecten directament altres punts d'interès. Els edificis monumentals presenten multiplicitat de vistes i la lateralitat d'aquestes visions produeix un efecte de fugacitat i de sorpresa.
A través de les vistes de Burnham es fa un itinerari per la ciutat a vol d'ocell. La força expansiva de la quadrícula es vol limitar a través de límits poligonals progressius a l'entorn d'un centre principal amb centres simètrics complementaris, com a manera de construir un nucli central dens i volumètricament significatiu. En el Pla de Chicago les diagonals introdueixen la connexió territorial, són línies ràpides d'expedició del centre i formen els circuits poligonals que permeten desviar els fluxos d'entrada. Es reforcen els carrers de la retícula de ½ x ½ milla i s'assegura la continuïtat lineal per donar urbanitat.
Es subratlla la ribera paisatgística, el sistema de parcs i la connectivitat dels circuits exteriors.

Jaussely's 1907 Plan of Barcelona and Burnham's 1909 Plan of Chicago are similar beaux-arts proposals designed to organise the city formally and functionally during its transition into a metropolis. The city grid hierarchically organizes its streets and introduces diagonal roads, so as to generate structured and representative growth.
The study compares the original plans and interpretative drawings on the same scale.

The point of reference is the Paris model and Hénard's plan of main roads. Paris has a longitudinal axis that is the city's main avenue and the main territorial axis, which, reinforced by the city's most representative public buildings, becomes its backbone. The axis of vertical symmetry organises the diagonal ring roads. Both in Barcelona and Chicago, the location of the civic centre along the complementary vertical axis - rather than on the main longitudinal axis - weakens the territorial connection.
In the case of Barcelona, reinforcing the longitudinal axis of the Gran Via with other facilities and, in a design in which diagonal streets play the leading role, converting Avinguda Diagonal into the emblem of the Plan and city would have added more structure.
Chicago's Michigan Avenue has become the structuring axis that gives continuity to the Plan.
A prior reading of the city is essential if we are to make a strategic proposal that will coincide with the city's lines of force.
The grid unit used in Barcelona is the same as the original block of Chicago, 133 x 133 m or 1/12 x 1/12 mile; Cerdà's blocks have the same measurements as the Chicago block.
The basic grid unit used in Chicago is 1/2 x 1/2 mile, which produces areas of city with blocks of the same size, cut off by streets from the main road network. This corresponds to 6 x 6 blocks of the central quadrangular area of Barcelona cut off by main streets.
When a grid-based city changes scale, the diagonal streets become the streets that articulate the city with the territory and allow it to develop.

The birds-eye views and fragments of perspective study drawings are placed in Jaussely's plan. The six plans from the 1905 competition and the numerous plans from the 1907 project and its general interpretative view allow us to observe the complete proposal.
Jaussely structures the urban tissues of the plan and fabrics of the hilly areas around the main avenues, Diagonal and Meridiana, using an exceptional angle of 45º to the rest of the grid. With these N-S and E-W grid lines, he defines the diagonal ring roads that, together with the perpendicular streets, determine the new connective nuclei. These intersections form a built-up square and are the centres of urbanity of the "picturesque" proposal. When one of these intersections requires more relevance, new radial roads are added that connect it directly to other points of interest. The monumental buildings have multiple façades and the laterality of these views produces an effect of fleetingness and surprise.

Burnham's visions create an itinerary of the city with a bird's eye view. An attempt is made to limit the expansive force of the grid by using progressive polygonal limits around a main centre with complementary symmetrical centres, as a way of constructing a dense and volumetrically significant central nucleus. In the Chicago Plan, the diagonal streets introduce the territorial connection; these are rapid freight lines from the centre that form the polygonal circuits to divert incoming traffic. Streets of the 1/2 x 1/2 mile block are reinforced and linear continuity is ensured in order to generate urbanity. Emphasis is placed on the landscaped shore, the park system, and the connectivity of the outer circuits.