En una primera part, la tesi intenta assentar les bases teòriques i metodològiques per a una Antropologia de l'Espai, aprofundint en la relació que s'estableix entre Antropologia, Arquitectura i Societat.
S'analitza la relació entre Antropologia i Societat a partir de l'experiència del treball de camp antropològic, en el qual es produeix l'aproximació d'ambdues mitjançant la interpretació. S'analitza la relació entre Societat i Arquitectura a partir del fenomen d'habitar: s'aborda el paper creatiu que desenvolupa l'habitant en l'entorn arquitectònic, així com el reconeixement d'aquesta realitat per part dels arquitectes. I s'analitza la relació entre Antropologia i Arquitectura a partir del concepte d'interdisciplinarietat: es repassen les diferents aproximacions a l'Arquitectura com a objecte d'estudi des de l'Antropologia, i s'aprofundeix en el paper de l'antropòleg com a creador; i es repassen les diferents aproximacions a l'Antropologia com a disciplina des de l'Arquitectura, i s'aprofundeix en la tasca interpretativa de l'arquitecte.
Per a una relació entre Antropologia, Arquitectura i Societat, es proposa la creació d'un nou espai comú de comunicació, transcultural i híbrid, d'una realitat compartida en la que cadascuna de les parts assumeixi alhora l'anàlisi, la creació i la pràctica de l'espai.

La segona part intenta complementar i exemplificar aquestes reflexions teòriques i metodològiques, a través de l'anàlisi antropològic de l'espai de la Vila Olímpica de Banyoles.
S'analitza l'apropiació d'aquest espai per part dels seus habitants com a part d'un procés continuat de creació i re-creació. A partir dels conceptes de tradició i modernitat, habitabilitat, uniformitat i diversitat formal, unitat i separació, i de consciència estètica s'intenta aprofundir en la delimitació espacial del barri i en la seva definició arquitectònica i urbanística. L'entorn paisatgístic és analitzat com un espai que forma part del barri i de l'arquitectura: la Vila Olímpica esdevé el nexe entre arquitectura i natura, complint una doble funció de continuum i límit, de fusió i separació. Però l'apropiació es produeix també a nivell social: l'espai del barri delimita unes relacions socials en el seu interior, i conforma una identitat social pròpia que reforça una voluntat de privacitat.
S'analitza també l'apropiació de l'espai interior dels habitatges per part dels habitants a partir de les transformacions que hi han introduït per tal d'equilibrar la relació interior-exterior, públic-privat, pur-impur, gran-petit. La delimitació és l'instrument utilitzat per ordenar l'habitatge física, social i simbòlicament d'acord a uns models sòcio-culturals. L'habitant assumeix la seva capacitat creativa d'adaptació a l'habitatge com a inherent al mateix fet d'habitar.