Diferencias en la respuesta fisiológica y el rendimiento en corredoras recreativas, de mediana edad, entrenadas para un medio maratón. Comparación de un entrenamiento clásico (aeróbico y extensivo) con un entrenamiento mixto (interválico y de fuerza)

Abstract

OBJETIVO: Probar la efectividad en corredoras amateurs de mediana edad de un programa de entrenamiento de intervalos de alta intensidad (HIIT) para una carrera de media maratón en contraste con un entrenamiento continuo de intensidad moderada convencional (MICT).

MÉTODOS: Veinte corredoras amateurs (40 ± 7 años) después de realizar test de campo y de laboratorio, cumplieron con los entrenamientos del programa MICT o HIIT para acabar compitiendo en un medio maratón. El grupo MICT entrenó una media de 32 km semanales a intensidades por debajo del 80% del VO2max, mientras que el grupo HIIT corrió 25 km semanales a intensidades entre 80 y 100% VO2max, combinando rodajes, series, cuestas y trabajo muscular con el propio peso corporal. Las mujeres que siguieron el HIIT corrieron un 21% menos de distancia e invirtieron un 17% menos de tiempo total de entrenamiento que las del grupo MICT. Todas las mujeres fueron evaluadas al inicio y final del entrenamiento y participaron en el mismo medio maratón. Se obtuvieron muestras de sangre al inicio (S1) y al final de los protocolos de entrenamiento (S2) y 24 horas después de la finalización del medio maratón (S3). Se midieron diferentes parámetros hematológicos, la osmolalidad del plasma y diversos marcadores bioquímicos plasmáticos de estado metabólico general, daño muscular, inflamación y estrés oxidativo.

RESULTADOS: El grupo redujo el tiempo de finalización del medio maratón, comparado con sus logros anteriores, en un 2%-3%, sin llegar a ser significativo. Las series de alta intensidad (200 m y 400 m) y sesiones de resistencia en el programa HIIT promovieron cambios que permitieron modificar la eficiencia en cargas de trabajo elevadas. Al mismo tiempo, el programa de entrenamiento HIIT provocó cambios en el consumo de oxígeno según indicaron los parámetros cardiorrespiratorios obtenidos durante la recuperación en las pruebas de laboratorio. Además, el grupo HIIT registró una disminución

inicial del 14% en la frecuencia cardíaca (HR) que contrasta con la disminución no significativa del 6% en la MICT. Se observaron diferencias interindividuales en la respuesta al entrenamiento presentándose individuos respondedores y no-respondedores, lo que supuso que en algunos parámetros apareciese una elevada dispersión en los resultados. En general, ambos protocolos de entrenamiento indujeron efectos similares moderados en S1 y S2 sobre los parámetros hematológicos y los marcadores bioquímicos plasmáticos de estado metabólico, daño muscular, inflamación y estrés oxidativo. Sin embargo, la respuesta aguda producida por el ejercicio máximo que supone correr una media maratón (valorada a las 24 h de su finalización, S3) indujo una serie de alteraciones hematológicas y plasmáticas compatibles con un estado temporal de fatiga y estrés. Algunas de las alteraciones observadas a las 24 h de la competición, fueron diferentes en función del protocolo de entrenamiento seguido dependiendo de la intensidad, el volumen de carrera y la duración. La intensidad del entrenamiento determinó la vía metabólica y el substrato utilizado como fuente de energía durante la media maratón afectando el perfil lipídico 24 h después de la carrera. El grupo MICT toleró peor que HIIT el esfuerzo agudo que supone la media maratón presentando valores superiores en los marcadores de daño muscular, procesos inflamatorios agudos y estrés oxidativo.

CONCLUSIONES: Las corredoras que siguieron el entrenamiento HIIT obtuvieron registros similares a los de un programa MICT tradicional, empleando menos tiempo y volumen de quilómetros. En referencia a la variabilidad interindividual, se observaron respuestas en ambos grupos, MICT y HIIT, con algunos participantes mostrando mejoras (respondedores) mientras que otros no (no respondedores) en diferentes parámetros de rendimiento, reforzando la idea de que la prescripción de entrenamiento individualizado es necesario para optimizar el rendimiento. Según el tipo de entrenamiento y el parámetro de rendimiento evaluado se observó variabilidad inter-individual en la respuesta al ejercicio, con mujeres respondedoras y no-respondedoras. Ambos entrenamientos indujeron respuestas hematológicas y plasmáticas similares pero la respuesta aguda a las 24 horas de la finalización del medio maratón varió según el protocolo seguido.

OBJECTIU: Provar l'efectivitat en corredores amateurs de mitjana edat, d'un programa d'entrenament d'intervals d'alta intensitat (HIIT) per a una mitja marató en contrast amb un entrenament continu d'intensitat moderada convencional (MICT).

MÈTODES: Vint corredores amateurs (40 ± 7 anys) després de realitzar test de camp i de laboratori, van complir amb els entrenaments del programa MICT o HIIT per acabar competint en una mitja marató.

El grup MICT va entrenar una mitjana de 32 km setmanals a intensitats per sota del 80% del VO2max, mentre que el grup HIIT va córrer 25 km setmanals a intensitats entre el 80% i el 100% del VO2max, combinant rodatges, sèries, pujades i treball muscular amb el propi pes corporal.

Les dones que van seguir el HIIT van córrer un 21% menys de distància i van invertir un 17% menys de temps total d'entrenament que les del grup MICT. Totes les dones van ser avaluades a l'inici i final de l'entrenament i van participar en la mateixa mitjà marató. Es van obtenir mostres de sang a l'inici (S1) i a al final dels protocols d'entrenament (S2) i 24 hores després de la finalització de la mitja marató (S3). Es van mesurar diferents paràmetres hematològics, l'osmolalitat del plasma i diversos marcadors bioquímics plasmàtics d'estat metabòlic general, dany muscular, inflamació i estrès oxidatiu.

RESULTATS: El grup va reduir el temps de finalització de la mitja marató, comparat amb les seves marques anteriors, en un 2%-3%, sense arribar a ser significatiu. Les sèries d'alta intensitat (200 m i 400 m) i sessions de resistència, al programa HIIT, van promoure canvis que van permetre modificar l'eficiència en càrregues de treball elevades. Al mateix temps, el programa d'entrenament HIIT va provocar canvis en el consum d'O2 segons van indicar els paràmetres

cardiorespiratoris obtinguts durant la recuperació en les proves de laboratori. A més, el grup HIIT va registrar una disminució inicial del 14% en la freqüència cardíaca (HR) que contrasta amb la disminució no significativa del 6% en el MICT. Es van observar diferències interindividuals en la resposta a l'entrenament presentant individus responedores i no-responedores, el que va suposar que en alguns paràmetres aparegués una elevada dispersió en els resultats. En general, tots dos protocols d'entrenament van induir efectes similars moderats a S1 i S2 sobre els paràmetres hematològics i els marcadors bioquímics plasmàtics d'estat metabòlic, dany muscular, inflamació i estrès oxidatiu. No obstant això, la resposta aguda produïda per l'exercici màxim que suposa córrer una mitja marató (valorada a les 24 h de la seva finalització, S3) va induir una sèrie d'alteracions hematològiques i plasmàtiques compatibles amb un estat temporal de fatiga i estrès. Algunes de les alteracions observades a les 24 h de la competició, van ser diferents en funció del protocol d'entrenament seguit depenent de la intensitat, el volum de carrera i la durada. La intensitat de l'entrenament va determinar la via metabòlica i el substrat utilitzat com a font d'energia durant la mitja marató afectant el perfil lipídic 24 h després de la cursa. El grup MICT va tolerar pitjor que el grup HIIT l'esforç agut que suposa la mitja marató, presentant valors superiors en els marcadors de dany muscular, processos inflamatoris aguts i estrès oxidatiu.

CONCLUSIONS: Les corredores que van seguir l'entrenament HIIT van obtenir registres similars als d'un programa MICT tradicional, emprant menys temps i volum quilomètric. Pel que fa a la variabilitat interindividual, es van observar respostes en ambdós grups, MICT i HIIT, amb algunes participants mostrant millores (responedores) mentre que altres no (no responedores) en diferents paràmetres de rendiment, reforçant la idea que la prescripció d'entrenament individualitzat és necessària per optimitzar el rendiment. Segons el tipus d'entrenament i el paràmetre de rendiment avaluat es va observar variabilitat inter-individual en la resposta a l'exercici, amb dones respondedores i no- respondedores. Tots dos entrenaments van induir respostes hematològiques i plasmàtiques similars però la resposta aguda a les 24 h de la finalització de la mitja marató, va variar segons el protocol seguit.

OBJECTIVE: To test the effectiveness in middle-aged amateur runners of a high- intensity interval training (HIIT) program for a half-marathon run in contrast to conventional moderate-intensity continuous training (MICT).

METHODS: Twenty amateur runners (40 ± 7 years), after performing field and laboratory tests, completed the MICT or HIIT training program and run a half marathon. The MICT group trained an average of 32 km per week at intensities below 80% of VO2max, while the HIIT group ran 25 km per week at intensities between 80 % and 100% VO2max, combining runs, series, up hill running and muscular work with their own body weight. Women who followed HIIT ran 21% less distance and spent 17% less total training time than those in the MICT group. All women were evaluated at the beginning and end of training and participated in the same half marathon. Blood samples were obtained at the beginning (S1) and at the end of the training protocols (S2) and 24 hours after the completion of the half marathon (S3). Different haematological parameters, plasma osmolality and plasma biochemical markers of muscle damage, inflammation and oxidative stress were measured.

RESULTS: The group reduced the half marathon marks, compared to their previous achievements, by 2%-3%, without being significant. The high intensity series (200 m and 400 m) and endurance sessions in the HIIT program promoted changes that allowed modifying the efficiency in high workloads. At the same time, the HIIT training program caused changes in O2 consumption as indicated by the cardiorespiratory parameters obtained during recovery in laboratory tests. Additionally, the HIIT group recorded an initial 14% decrease in heart rate (HR) that contrasts with the non-significant 6% decrease in MICT. Inter-individual differences were observed in the response to training, presenting responders and non-responders, which meant that in some parameters there was a high dispersion in the results. Overall, both training

protocols induced similar moderate effects on S1 and S2 on haematological parameters and plasma biochemical markers of metabolic status, muscle damage, inflammation, and oxidative stress. However, the acute response produced by the maximum exercise involved in running a half marathon (assessed 24 h after its completion, S3) induced haematological and plasma alterations compatible with a temporary state of fatigue and stress, which were different depending on the training protocol. The intensity of the training determined the metabolic pathway and the substrate used as an energy source during the half marathon, affecting the lipid profile 24 h after the race. The MICT group tolerated the acute effort of the half marathon worse than HIIT, presenting higher values in the markers of muscle damage, acute inflammatory processes and oxidative stress.

CONCLUSIONS: The runners who followed the HIIT training obtained similar marks to those of a MICT program, using less time and volume of kilometres. Regarding inter-individual variability, responses were observed in both groups, MICT and HIIT, with some participants showing improvements (responders) while others not (non-responders) in different performance parameters, reinforcing the idea that the prescription of individualized training it is necessary to optimize performance. According to the type of training and the performance parameter evaluated, inter-individual variability was observed in the response to exercise, with responding and non-responding women. Both training programmes induced similar haematological and plasma responses but the acute response 24 hours after the end of the half marathon varied depending on the protocol followed.