Governance urbana i polítiques d'inclusió sòcio-espacial: Una anàlisi comparada entre els casos del Raval i de la Trinitat Nova

Abstract

Durant les últimes dècades se succeeixen un seguit de transformacions socials que sotmeten el govern de les ciutats a fortes pressions de canvi: les agendes de política pública local tendeixen cap a l'ampliació i l'aprofundiment i emergeixen noves formes de govern en xarxa o govern relacional. Tal com ha advertit la teoria de la governance urbana, per tant, processos estructurals de canvi social estan pressionant cap al canvi la política i les polítiques públiques locals. <br/>No obstant això, aquesta perspectiva pot ser qüestionada en base a dues constatacions: primer, les tendències de canvi polític en l'àmbit urbà coexisteixen amb fortes línies de continuïtat; segon, aquestes tendències de canvi poden prendre, en realitat, direccions diverses. Partint d'aquestes premisses, la tesi que se sosté és que els factors estructurals són insuficients per a interpretar els processos de canvi polític urbà; si bé aquest tipus de factors condicionen els processos de canvi polític, la intensitat i la direcció d'aquests processos responen, en realitat, a l'agència dels actors que protagonitzen la vida política local. <br/>En l'àmbit sectorial de les noves polítiques d'inclusió sòcio-espacial (o de regeneració urbana) es poden observar amb claredat aquestes tensions entre el canvi i la continuïtat i entre les diverses alternatives per al canvi. Certes tendències de transformació social semblen estar ubicant el fenomen dels barris exclosos en una posició central en l'agenda pública, de la mateixa manera que estimulen l'adopció de noves formes de govern en aquest tipus d'àrees urbanes. La descentralització, la transversalitat, la cooperació público-privada i la participació ciutadana esdevenen característiques clau d'aquesta innovació. Ara bé, les polítiques d'inclusió sòcio-espacial poden acabar prenent característiques molt diferents, tant per la intensitat de la innovació com per les opcions substantives i operatives de fons en que es basen. <br/>En un pla empíric, aquesta tesi pretén demostrar l'existència de dos grans models d'inclusió sòcio-espacial a la ciutat de Barcelona. Les polítiques de regeneració urbana en el Raval, en el centre històric de la ciutat, i el Pla Comunitari de la Trinitat Nova, en la perifèria urbana, són considerades com a expressives d'aquests dos grans models. Malgrat tenir elements significatius en comú, cal destacar les grans divergències substantives i operatives entre els dos casos estudiats. Es pretén demostrar que aquestes divergències responen al fet que la xarxa d'actors que ha participat en un i altre procés és significativament diferent. Si bé ambdós casos reflecteixen l'emergència de noves formes de governança urbana a la ciutat, les distintes configuracions de la xarxa d'actors d'un i altre procés s'han traduït, finalment, en l'adopció de models substantius i operatius d'inclusió sòcio-espacial significativament diferents.

During the last decades, several processes of social transformation are taking place. Traditional local government is being transformed in response to them. Local policy agendas are widening and new modes of interactive governance are emerging. According to the theory of urban governance, structural processes of social change do explain processes of local policy change. <br/>However, two facts force us to question this theoretical perspective: first, urban policy change coexists with strong tendencies of policy stability; second, urban policy change might take diverse directions. Starting from these premises, my thesis is that structural forces are not sufficient to understand processes of urban policy change. Although structural factors do affect processes of policy change, the intensity and the direction of these processes lie in the agency of local political actors. <br/>Urban policies of socio-spatial integration greatly reflect these kind of tensions. Some structural processes of social transformation are pressuring to put the socially excluded neighbourhoods in the centre of local policy agendas. Emerging socio-spatial integration policies are based on several policy innovations such as decentralization, inter-sectoriality, public-private partnerships and citizen participation. However, these policies might take significantly different forms. <br/>Empirically, I try to demonstrate that two models of socio-spatial integration have been developed in Barcelona. Urban regeneration policy in El Raval - a neighbourhood in the historical district - and the Community Plan of Trinitat Nova - at the urban periphery - are considered examples of these two models. Even though they have several aspects in common, one can observe significant differences between these two policies, both in their operative and substantive dimensions. I try to demonstrate that such differences are provoked by the fact that their policy networks are considerably different. Despite these two cases both reflecting the emergence of new modes of urban governance in Barcelona, different policy networks have ultimately formulated significantly different socio-spatial integration policies.