L'Omphalos i la dinàmica de l'espai a la Grècia Arcaica

Author

Cot, Glòria

Director

Azara, Pedro

Carruesco, Jesús

Tutor

Hernández, Fernando (Hernández Hernández)

Date of defense

2017-01-25

Pages

233 p.



Department/Institute

Universitat de Barcelona. Facultat de Belles Arts

Abstract

Omphalos i Delfos –l'emplaçament des de l'antiguitat de la pedra homònima més coneguda en la cultura panhel·lènica– semblen remetre, en una primera instància a un món femení lligat als conceptes de melic, cordó umbilical i matriu. Hi ha una sèrie d’imatges metafòriques que vénen a reforçar aquesta idea i que les trobem míticament associades a la deessa mare com a personificació de la terra en la seva capacitat reproductiva. Entre elles les més rellevants són: les deus d'aigua, l'arbre, la serp i la cova, elements també presents en els mites dèlfics. La pregunta que s’esdevé, doncs, és perquè aquest omphalos es troba en el recinte sagrat d'una divinitat masculina? Perquè els mites grecs que s'hi relacionen ho fan amb Apol·ló i Zeus i no amb Hera, Àrtemis o Ilitia (deessa associada al part), per exemple? De fet, si ho pensem, ni el melic ni el cordó umbilical tenen perquè ser entesos forçosament dins l’esfera de la maternitat, sinó que es vinculen amb la identitat de l’individu: el melic és la petjada d'un lligam escindit, tal com relata Plató (El banquet: 189c-193e) en relació al mite de l'androgin. Si bé l'experiència del part pertany a l'esfera femenina, el naixement, de manera individual ateny a totes les persones, essent a més un esdeveniment social, ja que la comunitat ha d'integrar un nou individu, fet altament ritualitzat en totes les cultures. Perquè, doncs, hauríem de suposar una relació forçosa entre omphalos i maternitat? Un rastreig antropològic sobre el melic i el cordó umbilical permet observar una relació clara amb l'infantat, malgrat tot, imatges i formes a través d'associacions visuals basades en la semblança, delaten construccions simbòliques a partir de l'observació dels elements físics i les funcions fisiològiques relatives al cordó umbilical, la placenta, el líquid amniòtic, la matriu i, en estreta relació, les glàndules mamàries. A Grècia, els conceptes de cordó i melic són indestriables formant un mot únic per a les dues accepcions: omphalos. El seu significat sembla trobar-se lluny de l'apreciació fenomenològica lligada a memòries biològiques, tot centrant el seu interès en la capacitat d'esdevenir un senyal a l'espai. Aquest aspecte conceptual que es relaciona amb l construcció del coneixement a partir de l'apreciació de les dimensions de l'espai i el temps és el que ha guiat la nostra recerca més que no pas una idea purament sociològica que seria l'apuntada per diverses tesis, entre elles la de Jennifer Graves, per a explicar l'aparent absència femenina dels mites dèlfics, com un desplaçament del culte primigeni a la deessa-mare en el marc d'una organització matriarcal per una de masculina concebuda com a símptoma d’una estructura patriarcal. El fet demostrat arqueològicament d'un substrat micènic, és per a nosaltres seguint Burkert, un element més de les influències hel·làdiques i del Pròxim Orient que transporta la cultura hel·lènica, les quals s'han evidenciat també a través d'aquesta recerca en relació a l'omphalos. El fet que Delfos sigui un santuari consagrat a Apol·ló com a divinitat principal no impedeix que hi hagi altres divinitats que l'habitin, entre elles Dionís, amb la mateixa importància segons Plutarc. Les memòries sobre el lloc referides per part de diferents autors clàssics són múltiples i diverses, tant com la riquesa cultual que en sorgeix, posar-les en relació ens aproxima a l'omphalos com a un element vinculat a les divinititats atmosfèrica (Zeus) i solar (Apol·ló), testimoni del paper d'aquestes en la creació del món. L'omphalos és doncs, la pedra primigènia que hauria sorgit com a primer sòlid de les aigües originals, que esdevé espai de comunicació entre els déus i els homes; que com a axis mundi estructura el món conegut i el vertebra vers altres realitats; i que es manté com a segell de l'espai caòtic de potencialitat i efervescència creativa que cal tenir controlat, on habiten les forces primitives allí confinades per les divinitats olímpiques garants de l'ordre. La tomba de la serp pitó clausurada per l'omphalos –la qual manté una relació de substitució, tal com la protuberància/concavitat del melic substitueix al cordó umbilical tallat (sacrificat)– podria fer referència a la ideació d'aquest espai primigeni tancat, però no eradicat, que permet mantenir una comunicació amb l'origen que possibilita l'endevinació del futur, en una concepció temporal circular. Pitó i Dionís, a qui també se li atorga tomba en el santuari, formen part explícita d'aquest vincle amb l'alteritat que estableix l'omphalos on s'inclou no només els aspectes relatius a la personificació de la llum i el dia, sinó també seguint l'eclíptica solar, l'obscur, l'invisible i fins i tot la mort com a pas previ al renaixement. L'omphalos és doncs més enllà d'un simple espai central, la clau de volta d'una mirada sobre el món originada en el Pròxim Orient i que encara serveix als grecs per a concebre's a ells mateixos en relació al Tot. Comprensió que es realitza a partir de metàfores que no sols sorgeixen de l'observació de la natura sinó que pensem són deutores de les tecnologies neolítiques vinculades a la construcció d'objectes domèstics: el teixit i el torn, paraules i conceptes que trobem en els mites cosmogònics. Els objectes ceràmics no són aliens a les memòries heretades, no sols estan fets per a una funció sinó que pertanyen a uns ordres, que s'articulen a partir de la comprensió del món, que són estructura social i expressió del sagrat a través del ritual, però que també són propis de la tecnologia constructiva i del llenguatge que possibiliten forma i imatge, els quals aporten la seva mateixa objectualitat com a interacció amb els subjectes i com a interrogació del real, possibilitant noves mirades, nous ordres. Resumint, la nostra proposta interpretativa en front de la concepció de l’omphalos vinculat forçosament a una divinitat femenina relacionada amb el fenomen del part és l’omphalos com a principi cosmogònic, principi motor a partir d’on es genera la forma. l és des d’aquest punt de vista, que l’omphalos esdevé la gran metàfora que permet pensar el desconegut i articular el conegut i pensem ho fa en relació a l'impacte tecnològic de la roda i a les ideacions estructuradores d'ordre que provenen de l'observació del cel i els astres. És element potencialment creador a la vegada que d'ell emana la possible fertilització, el nodriment dels cossos i la garantia de la regeneració. Aquest fet forçosament el vincula no sols a la vida sinó també a la mort.

Keywords

Delfos (Grècia : Ciutat antiga); Mitologia; Mitología; Mythology

Subjects

7 - the arts. Recreation. Entertainment. Sport

Knowledge Area

Ciències Humanes i Socials

Documents

GLORIA COT_TESI.pdf

38.28Mb

 

Rights

ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.

This item appears in the following Collection(s)