De TÀRRACO a TERRACHONA. De la Tarragona visigoda a la medieval (segles VII-XII): els condicionants clàssics en la nova arquitectura feudal. Documentació arqueològica i fonts històriques d’un patrimoni monumental.

Abstract

El nostre treball estudia i caracteritza la ciutat i territori de Tàrraco, la seva evolució donis de l’antiguitat tardana a l'edat mitjana. A partir de les fonts textuals àrabs i cristianes, però sobretot a partir de l'arqueologia, l'arquitectura i l'anàlisi del paisatge històric, establim trets de continuïtat, ruptura i transformació de les fórmules d'hàbitat trigo antigues fins a la consolidació del règim feudal. El cas de Tàrraco és especial; és l'única capital provincial romana d'Hispània que queda pràcticament deshabitada després de la conquesta islàmica dels anys 711-720. Els textos àrabs defineixen l'antiga ciutat romana com "balda", i l'arqueologia confirma aquest abandó per part de les elits i la població hispà visigoda. Disposem d'evidències d'un poblament del tipus rural radicalment llunyà de les formes urbanes del passat. Durant els segles VIII-XI d.C. la fisonomia de la ciutat romana i visigoda es va mantenir a grans trets. Aquesta "fotografia fixa" de Tàrraco constituiria la base sobre la qual els conqueridors feudals construirien la ciutat medieval, especialment a partir de la segona meitat del segle XII d.C. Durant els segles VIII-XII el territori adscrit a Tarragona constituirà una autèntica terra de frontera entre al-Andalús i el comtat de Barcelona. Però no es tractava d'un territori despoblat o terra de cap; la frontera estubo poblada i no va ser estàtica, variant els seus límits geogràfics i el seu estatus polític. En un complex procés històric, l'antic ager Tarraconensis és progressivament disgregat en diferents realitats locals, marcat per la presència d’al-Andalús a la franja oriental i un gradual avanç de les forces feudals del comtat de Barcelona.

Nuestro trabajo estudia y caracteriza la ciudad y territorio de Tàrraco, su evolución des de la antiguedad tardía a la edad media. A partir de las fuentes textuales árabes y cristianas, pero sobre todo a partir de la arqueología, la arquitectura y el análisis del paisaje histórico, establecemos rasgos de continuidad, ruptura y transformación de las fórmulas de hábitat tardo antiguas hasta la consolidación del régimen feudal. El caso de Tàrraco es especial; es la única capital provincial romana de Hispania que queda prácticamente deshabitada después de la conquista islámica de los años 711-720. Los textos árabes definen la antigua ciudad romana como "balda", y la arqueología confirma este abandono por parte de las élites y la población hispano visigoda. Disponemos de evidencias de un poblamiento del tipo rural radicalmente lejano de las formas urbanas del pasado. Durante los siglos VIII-XI despues de cristo la fisonomía de la ciudad romana y visigoda se mantuvo a grandes rasgos. Ésta "fotografía fija" de Tàrraco constituiría la base sobre la que los conquistadores feudales construirían la ciudad medieval, especialmente a partir de la segunda mitad del siglo XII d.C. Durante los siglos VIII-XII el territorio adscrito a Tarragona constituirá una auténtica tierra de frontera entre al-Andalus i el condado de Barcelona. Pero no se trataba de un territorio despoblado o tierra de ninguno; la frontera estubo poblada y no fue estática, variando sus límites geográficos y su estatus político. En un complejo proceso histórico, el antiguo ager Tarraconensis es progresivamente disgregado en distintas realidades locales, marcado por la presencia de al-Andalus en la franja oriental i un paulatino avance de las fuerzas feudales del condado de Barcelona.

Our work studies and characterized the city and territory of Tarraco, and evolution from late Antiquity to the middle ages. From the Arab and Christian textual sources, but mostly from archaeology, architecture and the historical landscape analysis, we establish traits of continuity, rupture and transformation of the old formulas of late habitat until the consolidation of the feudal system. The case of Tarraco is special; It is the only Roman provincial capital of Hispania which is virtually uninhabited after the Islamic conquest of the years 711-720. Arab texts define the ancient roman city as it "balda" (village), and archaeology confirms this abandonment by the elite and the hispanvisigoth population. We have evidence of a settlement of rural type radically far away from urban forms of the past. During the centuries VIII - XI a.d. The physiognomy of the Roman and Visigothic city remained broadly. This "photo sets" of Tarraco constitute the basis on which feudal conquistadors built the medieval town, especially from the second half of the 12th century AD. During the centuries VIII - XII the territory assigned to Tarragona will constitute a genuine frontier land between al - Andalus i the County of Barcelona. But it was not of a depopulated territory or land of none; the border was populated and not static, changing its geographic boundaries and their political status was. In a complex historical process, the ancient ager Tarraconensis is progressively disintegrated in different local realities, marked by the presence of al - Andalus in the Eastern Strip i a gradual advance of the feudal forces of the County of Barcelona.