L’evolució dels conceptes d’il·luminació escènica en el segle XX fins a la psicodèlia

Abstract

En aquesta tesi demostro que des de començaments de segle vint fins a la psicodèlia dels anys seixantes, els conceptes d’il·luminació escènica han seguit una evolució que pot ser traçada. Per tal de demostrar-ho treballo a partir d’una selecció d’escrits pioners i els contrasto amb les seves implementacions. A finals del segle dinou, la nova bombeta d’incandescència elèctrica proporciona una font de llum concentrada, potent, de fàcil ubicació i d’intensitat graduable. Aquestes característiques la fan útil per el teatre. Inspirats en la nova plàstica creada damunt les superfícies, els volums i les persones, tot seguit apareixen uns primers escrits sòlidament argumentats d’Adolphe Appia els anys 1895 i 1899. En ells hi argumenta com sintetitzar la il·luminació escènica a partir dels dos components bàsics de la llum percebuda naturalment: el directe, expressiu (com el procedent directament del sol en irradiació) i el difús (com el procedent del cel o de superfícies transformadores). Tot això permet entrar en el segle vint no només amb una font de llum capaç de fer noves aportacions plàstiques sinó també amb unes bases teòriques que posen els fonaments per a una escena d’aspecte visual sòlid i transformable. A partir d’aquí s’originen dues tendències principals: Una és l’evolució cap al naturalisme fotogràfic, després simbolisme, de David Belasco als Estats Units d’Amèrica, i la idea de llum d’arc indirecta de Mariano Fortuny a Europa. L’altra és la dinamització de formes amb llum dels Futuristes, el joc de llum de color poètic d’Achille Ricciardi i l’ús que fa Thomas Wilfred de la figura del filament incandescent òpticament transformat, per projectar formes de llum i color en moviment. Mentrestant, entre 1919 i 1933, dins el context de la Bauhaus d’Alemanya, es produeixen avenços d’aplicació escènica pel què fa a l’evolució de la dinàmica de la llum, el color i la forma. Finalment, alguns dels seus professors es veuen obligats a emigrar als EUA on són acollits per continuar la seva recerca i pedagogia. Josef Albers i Xanti Schawinsky van al Black Mountain College, Albers acaba a la Universitat de Yale i Lázló Moholy-Nagy a Chicago. Amb aquests professors també s’hi traslladen maneres noves de concebre l’escena basades en la plàstica. I el centre receptor BMC, fertilitzen les idees, ja sigui pels seus alumnes d’il·luminació, per exemple Nick Cernovich o pels seus professors, per exemple John Cage, el qual en aquest entorn, no triga a crear el que està considerat el primer Happening. També pertanyen a aquest entorn fructífer els artistes Robert Rauschenberg (performance) i Stan VanDerBeek (cinema underground). Durant els anys trenta les idea de llum aplicades a l’escena té una nova bifurcació. Antonin Artaud proposa fer servir la llum i el so per agredir els espectadors. Al mateix temps les idees d’Appia troben acollida en les sistematitzacions metòdiques d’Stanley McCandless a la Universitat de Yale als EUA. Els anys seixanta, amb totes les seves revoltes i moviments, les potents idees d’il·luminació d’Artaud troben una via cap a l’escenari en forma de representacions. El resultat visual pot ser agressiu o tranquil, però ambdós són útils per recolzar les noves posades en escena de concerts de rock. Un d’ells es tradueix en l’espectacle estroboscòpic Exploding Plastic Inevitable d’Andy Warhol, els altres en els Light Shows líquids psicodèlics.

With this thesis I am showing that in the time frame that spans from the beginning of the twentieth century to the sixties’ psychedelia, the stage lighting concepts have been following an evolution that can be traced. To show this, I work with some selected pioneering writings and contrast them with their implementations.

At the end of the nineteen century the new incandescent electric lamp provides a concentrated powerful, ubiquitous and easily controlled source of light. These characteristics make it useful for the theatre. Inspired by the new plastics on surfaces, volumes and people, soon emerges the first solidly reasoned writings by Adolphe Appia in 1895 and 1899. In them he argues how to make the synthesis of the stage lighting from the two basic components of the naturally perceived lighting: the direct, expressive one (like the one coming directly from the irradiating sun) and the diffused one (like the one that comes from the heaven or transforming surfaces). All this allows to enter in the twentieth century not only with a source of light capable to make new plastic contributions, but also with a theoretical background, useful as a foundation for a new solid and modifiable way of staging. From that time onwards, two main tendencies emerge: One is the evolution towards photographic naturalism, later symbolism by David Belasco in the United States of America, and the idea of an indirect electric arc lighting by Mariano Fortuny in Europe. The other one is the Futurist’s light animation of forms, the play of poetic light and colour by Achille Ricciardi and the use of the optically transformed shape of the incandescent filament to project moving light and colour forms by Thomas Wilfred. In the meanwhile, between 1919 and 1933, in the context of the Germany’s Bauhaus, an important evolution is taking place in the stage application of the dynamics of light, colour and form. At the end, some of the Bauhaus’s teachers have to emigrate to the USA where they are welcome to continue their research and pedagogy. Josef Albers and Xanti Schawinsky go to the Black Mountain College in the first place, Albers ends at the Yale University, and Lázló Moholy-Nagy goes to Chicago. With teachers also travel new staging concepts based on new plastic ideas. And at the BMC as a recipient, new ideas fertilize, be it in the form of their students of lighting design, for instance Nick Cernovich, or in the form of their teachers, like John Cage, who in this context develops the first Happening. Artists like Robert Rauschenberg (performance) and Stan VanDerBeek (underground cinema) also belong to this fruitful entourage.

In the nineteen thirties the idea of light applied to the stage sees the emergence of a new branch. Antonin Artaud makes a statement inviting to use lighting and sound as a means of aggression against the audience. At the same time, the ideas from Appia are welcome in the systematic method of Stanley McCandless at the Yale University in the USA. In the nineteen sixties, with all the social unrest and new protest movements, the strong lighting ideas from Artaud find a way to the stage via performing acts. The visual result can be heavy or peaceful but both are useful to reinforce the new staging of rock concerts. One translates into the stroboscopic show Exploding Plastic Inevitable by Andy Warhol, the other into the psychedelic wet Light Shows.