Autonomia en la persona adolescent. L’espai vital de l’educació moral

Abstract

La formulació del concepte “menor madur” m’ha obligat a plantejar-me l’autonomia en el context de l’adolescència i, més enllà del caràcter paradoxal dels termes, immersos en un àmbit social preocupat per convertir els seus menors, en qüestió de maduresa, en persones autònomes, he aprofundit en el que considero el problema ètic per excel·lència: l’autonomia en la persona adolescent.

En aquest treball he volgut indagar i aprofundir en les qüestions referents a l’autonomia en la persona adolescent; atesa la complexitat de la temàtica estudiada, s’ha aplicat la metodologia d’investigació documental-argumentativa amb procediments d’interpretació de textos. L’anàlisi de textos i els procediments hermenèutics m’han dut a la comprensió dels textos i el coneixement de la seva transmissió al llarg de la història i m’ha permès d’adoptar una perspectiva més holística des de la qual s’han teixit les reflexions que han possibilitat refer, al llarg de cinc capítols, un plantejament moral sobre la qüestió de l’autonomia en la persona adolescent.

Així doncs, partint del concepte de “menor madur” (epicentre de la reflexió) l’objectiu d’aquest treball és: per una banda, descriure alguns dels reptes més importants que planteja el “menor madur”, concretament, el desafiament que l’estudi de l’autonomia moral ha plantejat en l’àmbit de l’Ètica aplicada i que posa de manifest els diferents problemes morals que té l’adultesa quan ha de tractar amb el moment vital de l’adolescència, amb la finalitat d’evidenciar fins a quin punt poden arribar a ser falses i il·lusòries les lectures socials que ens fem de l’adolescència; i per altra banda, aprofundir en el que considero, justament, el problema ètic per excel·lència: el de l’autonomia i, molt concretament, durant l’adolescència atès que en l’àmbit social en general la meta que es pretén assolir en la maduresa del menor és que pugui convertir-se en una persona autònoma, és a dir, amb capacitat per prendre les seves pròpies decisions.

La hipòtesi de treball que condueix la recerca afirma que la millor manera de protegir l’autonomia personal vulnerable dels adolescents passa per defensar un plantejament moral de l’autonomia. Si volem superar el paternalisme sense caure en l’individualisme, hem de garantir que l’autonomia moral sigui igual per a tots els adolescents perquè puguin arribar a exercir la seva autonomia de manera autònoma. I només es pot fer possible a través de l’exigència d’un acord que predisposi de fer-se càrrec d’un tarannà moral compartit que acabi representant un enfocament comú de respecte a l’autonomia adolescent

I és que encara podem albirar l’ombra del paternalisme en una dinàmica social que es pot definir per l’alt grau de permissivitat donada als adolescents i l’alt grau d’exigència i requeriment de maduresa en qüestions morals. Una paradoxa entorn de la maduresa de la persona menor que se’ns dubte mostra dues coses: per una banda, un drama social del qual no són culpables els adolescents –malgrat la insistència social a culpabilitzar-los- sinó que és responsable la societat en què es desenvolupen: el naufragi en l’assoliment de l’autonomia; per l’altra, que la manera d’abordar el tema de la maduresa de l’adolescent no es pot separar de la maduresa dels adults. Les conclusions d’aquest treball emfatitzen la necessitat de garantir l’autonomia moral dels adolescents, justament, per superar aquesta situació paradoxal descrita.

Ara bé, la defensa que al llarg d’aquest text he intentat fer de l’autonomia només pot tenir sentit quan, efectivament, es reconeix com a valor d’interès comú. El treball que he anat fent ha girat al voltant d’una ferma convicció: la millor manera de protegir l’autonomia personal vulnerable dels adolescents passa per defensar un plantejament moral de l’autonomia. Definir i convidar a assumir un tarannà moral -que si fos compartit- ens faria coincidir en un enfocament comú de respecte a l’autonomia de la persona adolescent i afavoriria un estil d’actuar en moral que garantiria que l’autonomia moral fos igual per a tots els adolescents.

The formulation of the concept “mature minor” has forced me to consider autonomy in the context of adolescence. Beyond the paradoxical nature of the terms, being absorbed in a social setting worried about turning its minors in terms of maturity into autonomous people, I have gone in depth into what I consider the ethical problem par excellence: the teenage person’s autonomy.

In this work I have wanted to investigate and delve into all issues related to autonomy in the teenage person; given the complexity of the studied topic, I have used the methodology of documentary-argumentative research with interpretation of texts procedures. The analysis of texts and the hermeneutics procedures have taken me to the understanding of texts and knowledge of their transmission throughout history. This analysis has also allowed me to adopt a holistic point of view from which I have developed the reflections that have enabled me to restate, throughout five chapters, the moral proposal of the question of autonomy in the teenage person.

The purpose of this work is, on the one hand, to describe some of the most important challenges that the “mature minor” suggests; on the other hand, to go in depth in what I precisely consider the ethical problem par excellence, the question of autonomy and, more specifically, autonomy during adolescence.

The hypothesis of work that leads my research declares that the best way to protect the vulnerable personal autonomy of teenagers consists on defending a moral approach of autonomy. If we want to overcome paternalism without falling into individualism, we need to guarantee that the moral autonomy is the same for all teenagers so that they can apply their autonomy in an autonomous way. This will only be possible through the demand of an agreement that predisposes people to understand a moral behaviour, shared by all, which will represent a common point of view of respect for the teenager’s autonomy.

The conclusions of my work emphasize the necessity to guarantee the moral autonomy of teenagers as a value of general interest. The work I have been doing has revolved around a firm conviction: the best way to protect the vulnerable personal autonomy of teenagers consists on defending a moral approach of autonomy. Defining and inviting to accept a moral behaviour –in case of being shared- would make us agree in a common point of view of respect towards the autonomy of the teenage person and would favour an acting manner in terms of morality that would guarantee moral autonomy to be identical for all teenagers.