Increased fundus autofluorescence, a biomarker of lipofuscin content, as a risk factor for the progression of geographic atrophy secondary to age-related macular degeneration

Abstract

L’atròfia geogràfica (AG) és la variant avançada de la degeneració macular associada a l’edat seca i es caracteritza per la presència d’àrees d’atròfia de l’epiteli pigmentari de la retina (EPR) que creixen progressivament, amb pèrdua secundària dels fotorreceptors i la coriocapilar adjacents. Actualment és una condició sense tractament. L’acumulació de lipofuscina a l’EPR, visualitzable clínicament mitjançant l’autofluorescència del fons d’ull (AFU) com a zones d’elevada autofluorescència, ha estat vinculada a la progressió de l’AG en alguns estudis. De fet, s’han descrit certs patrons (“fenotips”) en l’AFU basats en la distribució d’hiperautofluorescència que s’han associat amb taxes específiques de progressió de la malaltia. En aquesta Tesi hem fet un estudi clínic prospectiu per simplificar la complexa classificació dels patrons d’AFU i avaluar el paper de la hiperautofluorescència, un biomarcador de la lipofuscina, en la progressió de l’AG.

Geographic atrophy (GA) is the advanced form of dry age-related macular degeneration. It is characterized by large areas of retinal pigment epithelium (RPE) atrophy that grow progressively, with concomitant loss of photoreceptors and choriocapillaris. Currently, there is no treatment for this disorder. Lipofuscin build-up within the RPE, which is identifiable by fundus autofluorescence (FAF) as areas of increased autofluorescence, has been linked to GA progression in some studies. Actually, the distribution of hyperautofluorescence on FAF identified some patterns (“phenotypes”), which have been associated with specific rates of disease growth. We conducted a prospective clinical study to simplify the complex classification of FAF patterns and to determine the role of increased FAF, a biomarker of lipofuscin, in the progression of GA.