L’adaptació dels clàssics teatrals. Shakespeare i Richard the third. Estudi de cas d’una escena

Abstract

El subjecte d’aquesta tesi és l'adaptació dels clàssics teatrals, amb l’obra shakespeariana com a exemple principal, particularment la peça Richard The Third, per acabar focalitzant en l’estudi de cas de l'escena segona de l'acte primer.

Aquesta escena és una de les més controvertides i, per tant, una de les més conegudes entre les shakespearianes, motiu pel qual se la coneix entre els experts amb un títol concret: The wooing scene (Escena de seducció). L'adaptador -director i/o dramaturg- ha de prendre decisions que derivaran en un sentit o en un altre. L'objectiu és analitzar vàries produccions on intervé aquesta escena segons les diferents categories d'intervencions que s’han sistematitzat en la tesi per a l’estudi de l'adaptació teatral. Aquesta taxonomia va del mínim al màxim, des de la proximitat que es procura en la mera traducció a l’allunyament que reivindica la versió lliure, que utilitzarà la peça de partida com a simple pretext. En el recorregut queden operacions com ara la recontextualització, amb una pormenorització de quins són els contextos en els quals es fa incidència (ubicadors, socials, polítics, culturals, etc.); el canvi de gènere; el canvi de codi; l’acomodament a un públic diferent pel qual fou pensat en origen; però també les intervencions de fusió entre varis textos del mateix autor, o de l’autor clàssic amb textos ex-novo. L’homenatge a l’autor i/o l’obra també té cabuda en la sistematització, tot analitzant si aquesta “apropiació” del clàssic o part del clàssic té la categoria només de cita, de ressonància o d’osmosi. L’emancipació d’un personatge (spin-off) o la derivació (sequel) com a operació adaptadora, també s’exemplifiquen i no únicament com a intervencions recents.

El treball arrenca amb la reflexió sobre el concepte d’adaptació i el concepte de clàssic. Un breu recorregut sobre la història de l’adaptació shakespeariana ens dona notícies sobre quines han estat les principals intervencions adaptadores en el curs de segles i en diferents latituds i ens conviden a concretar quines són les tendències actuals en matèria dramatúrgica i d’escenificació quan s’aborda un clàssic.

Adaptar és reconvencionalitzar i és per això que es dedica un capítol extens a l’estudi de convencions i un altre a la posada en escena com a adaptació. Aquest últim s’emparenta directament amb l’estudi de cas que conclou la tesi i que analitza com, des de l’elecció d’una traducció a l’elecció d’una peça d’atrezzo, posem per cas, compromet el sentit últim que arribarà a la platea. En conclusió, aquesta tesi té, d’una banda, una vocació cartogràfica per tal d’analitzar les manipulacions a les que es sotmet l’obra teatral clàssica; de l’altra, explorar quines són les conseqüències de la tria de l’operació, què implica en la seva significació final. Aquests dos objectius no només estan adreçats a l’estudi de les creacions d’altri, sinó a l’estimulació creativa de qui vulgui, en les distàncies que es vulgui bellugar, enfrontar-se a una producció basada en un clàssic teatral.

The subject of this thesis is the adaptation of theater classics, illustrated mainly through Shakespeare’s plays, particularly Richard III. In the end it focuses on a case study of Act 2 Scene 2 of this play.

This is one of Shakespeare’s most controversial and, therefore, one of his best known scenes. Experts refer to it as “the wooing scene”. The adapter, whether director or playwright, must make decisions one way or another. The purpose is to analyze several productions of this scene according to a system of action categories proposed in this thesis to study the scene’s stage adaptation. From minimum to maximum, this classification system ranges from the proximity sought by mere translation to the remoteness asserted by a free version, where the source theatre piece is just a pretext. Dealt with along the way are operations such as recontextualisation -with a detailed account of the contexts that are being stressed (locators, social, political, cultural, etc.)-, change of genre, change of code, adjustment to an audience other than the one the play was originally intended for, as well as actions where several texts by the same author are merged or where the classic author’s text is combined with brand new texts. Tribute to the author and/or play is also included in the classification system, where an analysis is made of whether the “appropriation” of the classic or a part of it fits the category of quotation, resonance or osmosis. Examples are also given of character spin-offs or sequels as adaptation operations, both past and present.

The thesis begins with a reflection on the concept of adaptation and the concept of classic. A brief run down of the history of Shakespearian adaptations provides information on the main adaptation procedures that have been performed over the years in different places, as a means to determine the current trends in dramaturgy and staging when a classic is addressed.

To adapt is to reconventionalize. That is why one extensive chapter is devoted to the study of conventions and another to staging as a means of adaptation. The latter is directly related to the case study at the end of the thesis. This chapter analyzes how the choice of a translation or a prop, for example, can affect the final meaning that reaches the audience. In conclusion, the aim of this thesis is, on the one hand, to provide guidance in the analysis of the manipulations to which classical plays are subject, and on the other hand, to explore the consequences of the procedure chosen and its final significance. These two objectives are not only focused on studying the creation of others, but on stimulating the creativity of whoever wants to face a production based on a theater classic, whatever the distance they are willing to go.