D'entre tots els canvis cognititus evidenciables durant l'envelliment les pèrdues de memòria són les més destacades. La dificultat per evocar noms, números de telèfon o recordar a quin lloc es col·loquen els objectes quotidians constitueixen queixes de memòria freqüents a mesura que avança l'edat (Bolla i col. 1991). L'alteració de la memòria a l'edat adulta genera alarma social degut, en part, al coneixement popular que pot tractar-se d'un símptoma inicial de demència (Junqué i Jurado, 1994). Malgrat diversos estudis indiquen que el baix rendiment cognitiu associat a l'envelliment pot ser un bon predictor de demència (Katzman i col., 1989; Fuld i col., 1990; Linn i col., 1995; Locascio i col., 1995; Masur i col., 1994; Jacobs i col., 1995), no sempre l'afectació de la memòria, ja sigui quant a queixes subjectives o objectives mitjançant proves neuropsicològiques, ha d'indicar un preludi de demència, ja que com s'ha comentat, es tracta d'una funció que mostra en part un cert declivi fisiològic amb l'edat. En aquest sentit, la recerca realitzada per a identificar variables biològiques i conductuals que permetin ajudar a diferenciar entre el declivi cognitiu associat a l'envlliment normal, d'una banda, i a les condicions patològiques, d'una altra, és un camp de creixent interès i producció científica.

En la present tesi doctoral es pretenen caracteritzar algunes de les variables biològiques (troballes de neuroimatge i factors genètics) que influeixen en el perfil neuropsicològic d'una mostra de subjectes amb alteracions de memòria, no demenciats. La identificació de variables moduladores del rendiment cognitiu en poblacions d'aquestes característiques pot ser fins i tot d'interès clínic, donat que les baixes puntuacions en memòria constitueixen un dels primers indicadors de demència (Katzman i col., 1989; Fuld i col., 1990; Masur i col., 1994; Petersen i col., 1994; Linn i col., 1995; Locascio i col., 1995; Jacobs i col., 1995). En el present treball les persones amb problemes de memòria s'han seleccionat d'acord amb els criteris de l'entitat AMAE (Crook i col., 1986) per ser la més ben establerta i la que ha generat més quantitat de recerca fins a l'actualitat (Crook i col., 1986; Soininen i col., 1994; Koivisto i col., 1995; Hànninen i col., 1995; Parnetti i col., 1996; Hànninen i col., 1997a, 1997b; Helkala i col., 1997; Nielsen i col., 1998; Palumbo i col., 1997; Palumbo i col., 1999). No obstant i degut a que l'ACLL també representa una entitat amb creixent interès científic (Petersen i col., 1995, 1999; Smith i col., 1998; Jack i col., 1999; Daly i col., 2000) s'han comparat algunes de les característiques genètiques i neuropsicològiques entre els subjectes AMAE que també poden rebre un diagnòstic de ACLL i els que no.