Després d'un breu estat de la qüestió sobre la biografia antiga, en particular sobre la biografia dels filòsofs, i d'un resum sobre l'estat actual de la investigació sobre Diògenes Laerci i la seva obra, la tesi se centra en determinar detalladament les característiques especials de la mentalitat dels biògrafs antics, especialment en les formes de construcció d'anècdotes narratives i tòpics biogràfics, que són anomenats biografemes. Per biografema s'entén, definit breument, la forma tipificada concreta que permet al passat convertir-se en estereotip, concentrar-lo i organitzar-lo en esquemes narratius memorables, per tal de conferir així un sentit universal, col·lectiu, a les vivències individuals d'un personatge. Cada biografema és, d'aquesta manera, una petita cèl·lula autònoma de contingut anecdòtic recorrent, en la qual apareixen esquemes fixos als que la realitat històrica s'adapta necessàriament, tal com succeeix en qualsevol altra mena de narrativa tradicional, com són les narracions mitològiques i les contalles folklòriques. Allò que interessa, en les biografies com en qualsevol altra mena de narració antiga, no és pas la realitat històrica, en el nostre sentit modern, sinó la quotidianitat significativa, les anècdotes que permeten que la vivència individual d'un personatge assoleixi un sentit col·lectiu memorable.
La part principal del treball consisteix precisament en l'anàlisi detallat dels diversos biografemes que poden extreure's de les biografies antigues de filòsofs grecs, en particular a partir de l'obra millor conservada que tenim: les Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, de Diògenes Laerci. Els resultats de la investigació són, principalment: la reconstrucció de la imatge popular generalitzada que els grecs antics tenien dels seus filòsofs i de l'activitat filosòfica, tant en positiu (allò que podríem definir com la figura del filòsof ideal), com en negatiu, és a dir, quins són els principals defectes en la manera de viure que sotjaven, segons les biografies, aquesta figura ideal; igualment, s'estudia la determinació i els mecanismes de generació i recursivitat d'aquests tòpics o biografemes, com a fruit d'una mentalitat estesa; en especial, s'analitza la construcció narrativa de les diverses escenes de mort com a retribució última de les biografies a l'estil de vida que ha dut un determinat filòsof, en el sentit que, per a cada virtut o defecte que les biografies atorguen a la peripècia vital d'un filòsof, correspon sistemàticament una forma de morir; finalment, el treball pretén ser també una contribució a l'exegesi de l'obra de Diògenes Laerci, sobretot al sentit global de la seva obra i a la personalitat del seu autor, que són els temes més debatuts en els darrers anys.