Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària.

Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:

1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).

2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.

3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.

4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.

5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).

6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.

La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.

Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentment
co1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.

El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.

La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.

Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).