El Cançoner Vega-Aguiló(BC, mss, 7-8): estructura i contingut

Els manuscrits 7 i 8 de la Biblioteca de Catalunya, del primer terç del segle XV, formen un sol cançoner, enquadernat en dos toms, que la tradició ha designat amb el nom de Cançoner Vega-Aguiló. Datat entre 1420 i 1430, aquest còdex constitueix el recull més important i extens que ens ha arribat de la poesia catalana anterior a Ausiàs March. Conté a més una trentena d'obres de trobadors dels segles XII i XIII i diverses peces líriques anònimes, en occità i d'estil trobadoresc, de gran interès filològic i lingüístic. Però el valor més notable del còdex resideix en el fet de ser l'únic testimoni que ha transmès l'obra coneguda de poetes catalans de la segona meitat del XIV i del primer quart del XV com Gilabert de Próixita, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Lluís Icart o Joan Basset.

Després d'un preliminar Estat de la qüestió, aquesta recerca inclou una Descripció codicològica exhaustiva del manuscrit i una proposta de reconstrucció fascicular, pas previ a qualsevol anàlisi de continguts, ja que el còdex ha patit els efectes devastadors de la humitat i ha sofert diverses desenquadernacions i accidents materials que han alterat l'estructura primigènia del recull.

La tesi es fonamenta en una nova descripció material del còdex, molt més detallada i minuciosa que les precedents, que té com a novetat principal l'exposició d'una hipòtesi reconstructiva dels plecs del cançoner fins ara mai observada. La proposta, que constitueix el nucli de la primera part del treball (El document), es funda en diverses dades paleogràfiques, textuals i codicològiques exhumades en la descripció. Aquesta hipòtesi implica, des del punt de vista material, la recol·locació d'un full del segon tom (foli 1 del ms. 8) que hauria de situar-se al començament del darrer plec del tom primer (foli [ccl] del ms. 7). La proposta descrita ofereix els elements necessaris per bastir una hipòtesi de reconstrucció fascicular global a partir de la qual emergeixen l'estructura i la seqüència perdudes (o alterades) de la compilació original. D'altra banda, aquestes dades redimensionen el contingut textual de l'últim plec del ms. 7, ja que permeten ampliar amb un nou poema (fins ara considerat anònim) el repertori d'un dels lírics menors més interessants de la literatura catalana del segle XV, el poeta Melcior de Gualbes, descobert i editat pel filòleg M. de Riquer als anys cinquantes.

L'anàlisi de l'estructura interna del cançoner, que la tradició filològica anterior havia descrit com a "caòtica i arbitrària", ocupa un capítol important del treball (El llibre de poesia: estructura). Després d'estudiar l'ordenació dels poemes, l'estructura dels plecs, el sistema de rúbriques, la lògica de les intercalacions i dels espais deixats en blanc, el Vega-Aguiló es mostra com el resultat de la fusió o superposició de tres fonts diferents, identificables amb els diversos estrats compilatius de l'arquetip de l'exemplar conservat: Ur-VeAg, VeAg 1, VeAg 2 i VeAg3. Tots aquests estrats s'analitzen amb detall.

Finalment, s'estudia el context cultural i literari en què es va dur a terme la compilació del cançoner: s'examinen registres de cancelleria dels primers temps dels Trastàmara a la Corona d'Aragó, i es documenten diversos poetes de l'anomenada antologia cortesana (VeAg1), molts dels quals eren fins ara desconeguts. Diversos indicis apunten cap a un ambient cortesà, o molt proper a la cort, durant els primers anys del regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1420). S'emmarca, doncs, el projecte editorial del cançoner en la seva fase més ambiciosa i activa (les ampliacions 1 i 2), i es presenta la documentació d'arxiu corresponent (en la major part extreta dels fons de l'ACA), fins ara inèdita.

La tercera part de la tesi la constitueix l'edició del cançoner, precedida d'un comentari destinat a justificar les lliçons proposades i a observar el paper actiu del copista en l'establiment del text. Una taula codicològica altament articulada i diversos apèndixs dedicats a les fonts trobadoresques tanquen aquest treball.