Les elevades taxes d'atur existents a la major part de paisos desenvolupats i la constatació de les dificultats per reduir aquesta taxa -fins i tot en períodes de fort creixement econòmic- han conduit a l'intent de buscar explicacions de caire estructural als elevats nivells d'atur i a la seva resistència a la baixa. En aquest marc, un dels factors que s'han apuntat com a possibles distorsionadors de la conducta dels individus en el mercat laboral i, per tant, un element a tenir en compte en l'anàlisi dels nivells d'atur, és l'existència d'un determinat volum de prestacions econòmiques durant la situación d'atur. La lectura i profundització en l'enfocament adoptat per l'àmplia literatura existent sobre el tema permet determinar les diverses vies per les que aquestes -les prestacions- influeixen -i no sempre en la mateixa direcció en el nivell d'atur existent en un moment determinat.

En primer lloc, i com s'indica a diversos estudis, el reconeixement d'un determinat nivell de prestacions durant el per:íode d'atur pot incidir en la taxa d'entrada a l'atur. No obstant, la regulació normativa de les prestacions per atur limita, en bona mesura, aquest tipus d'efecte, donat que, a la major part de països, s'estableix la impossibilitat de convertir-se en beneficiari de les prestacions en aquells casos en que s'entra a la situació d'atur per un abandonament voluntari del lloc de treball. Malgrat això, l'efecte de les prestacions en la taxa d'entrada a l'atur pot manifestar-se a través de l'augment del nombre de contractes temporals o a través d'un augment de la població activa, incentivada a entrar en el mercat laboral davant l'existència de prestacions.

En segon lloc, i aspecte que, sens dubte, ha rebut una major atenció per part dels investigadors sobre el tema, les prestacions per atur poden tenir una clara influència sobre la taxa de sortida de l'atur. En aquest cas, i de manera molt simple, l'existència d'aquestes prestacions comporta un menor cost associat al període d'atur, de manera que, l'individu aturat, en disposar de més recursos econòmics, s'enfronta a una menor pressió financera per trobar una nova feina. Els condicionants de la probabilitat d'abandonar la situació d'atur són, per una banda, la probabilitat d'obtenir una oferta de treball i, per altra, i una vegada aquesta ha estat localitzada, la probabilitat de que l'oferta sigui acceptada. La probabilitat de localitzar una oferta de feina dependrà, al mateix temps, tant de la pròpia actitud del treballador -l'esforç i la intensitat de la recerca influeixen en la possibilitat de trobar feina- com del comportament de l'empresari -per la major o menor reticència a contractar individus que portin un llarg període de temps en atur.

El segon dels factors assenyalats com a condicionants de la probabilitat d'abandonar l'atur, és a dir, la probabilitat d'acceptar el lloc de treball un cop ha estat localitzada una vacant, serà funció del salari establert pel treballador com el nivell mínim que està disposat a acceptar, és a dir, l'anomenat salari de reserva o d'acceptació. Les prestacions per atur, donat que redueixen el cost del per:íode de no treball, condueixen a l'individu a incrementar el salari de reserva fixat, de manera que és més exigent en el moment de decidir si accepta o no una oferta de feina. La conseqüència de la disminució del cost del període de desocupació degut a les prestacions per atur és una durada de l'atur més llarga. No obstant, pot i ha de matisar-se que el major perfode de temps dedicat a la recerca de feina podria conduir a una millor adequació del nou lloc de treball a les condicions personals i característiques professionals de l'individu.

En el primer dels capítols de la tesi, i examinant els diversos treballs existents sobre el tema objecte d'estudi, es plantegen els diferents canals a través del que les prestacions per atur poden incidir en les decisions que els individus adopten en relació a la seva activitat laboral o de recerca de feina. Així mateix, s'analitzen, tant a nivell teèric com a través de la comparació dels resultats obtinguts en els diversos estudis empírics, les conseqüències del conjunt de distorsions apuntades anteriorment.

El capitol segon s'inicia amb una breu descripció de la regulació de les prestacions per atur a Espanya, per a continuar amb una anàlisi de l'evolució del nombre d'individus beneficiaris de les prestacions i de la despesa pública destinada a cobrir aquestes prestacions. Una simple descomposició dels factors que poden haver incidit en l'increment de la despesa real en prestacions per atur indica que, en el cas de Catalunya la contribució de la variació en el nombre de beneficiaris en el període comprès entre els anys 1986 i 1991 ha estat significativament superior a la variació en la despesa real que pot ser explicada pels augrnents de la prestació real mitjana. Així mateix, l'increment del nombre de beneficiaris pot explicar-se per un important creixement de la cobertura o utilització del sistema, mentre que la tendència del volum d'aturats al llarg d'aquest període -fase expansiva del cicle econèmic- ha estat decreixent.

Per últim, aquest mateix capítol conté un estudi comparat dels sistemes de prestacions per atur en l'entorn dels paIsos comunitaris, anàlisi que permet afirmar que, salvant excepcions com Bèlgica o Dinamarca, la regulació d'aquestes prestacions a Espanya és una de les que contempla una beneficis més amplis en el marc de la Comuni tat Europea.

El tercer capítol passa a analitzar la durada dels períodes d'atur i la seva evolució al llarg dels darrers anys. La font estadística utilitzada és l' "Encuesta de Población Activa" referida a la comunitat autònoma de Catalunya. Treballar amb dades d'enquesta, en la que l'individu és interpel.lat sobre el lapse temporal que porta en la situació d'atur en el moment de l'entrevista comporta que no es disposi de dades de durada de períodes complets d'atur en cap cas, exceptuant les persones en les quals coincideix el moment de l'entrevista amb la localització d'un nou lloc de treball. És per això que la durada mitjana obtinguda de les dades que es desprenen de l'enquesta no es correspon amb la durada mitjana real dels períodes d'atur.

A la primera part d'aquest capítol s'intenta oferir una visió de diverses metodologies que -partint de procediments analítics simples- poden utilitzar-se per estimar la durada completa dels períodes d'atur a través de dades de durada censurada en el moment de l'entrevista. L'estimació d'aquesta durada completa de l'atur permet analitzar -tot i que amb totes les matisacions necessàries quin pot haver estat l'efecte de l' evolució seguida per la durada dels periodes d'atur en la taxa d'atur existent a Catalunya. La principal conclusió és que sembla que la incidència de les modificacions en la durada mitjana és relativament reduïda en comparació a la influència que, sobre la variació de la taxa d'atur, té la taxa d'entrada a la situació d'atur.

La segona part d'aquest capítol tercer analitza les transicions que tenen lloc en el col. lectiu d'aturats, aspecte que pot ser considerat una primera aproximació a l'estudi dels fluxos d'entrada i sortida que tenen lloc en aquest col.lectiu. Els resultats indiquen que aquells individus que porten en situación d'atur un període de tres a sis mesos tenen una probabilitat més gran d'abandonar l'atur en relació a aquells que porten menys de tres mesos. Aquest fet -contrari al que teòricament podia esperar-se- podria indicar la presència d'algun element distorsionador -com poden ser les prestacions per atur- que provoca que la pressió a iniciar una recerca de feina activa durant els primers mesos d'atur sigui menor.

La primera part del capítol quart està dedicat al plantejament del model teòric, model que s'utllitzarà com a punt de partida per dur a terme un estudi empíric dels possibles efectes de les prestacions per atur en la durada dels períodes d'atur individuals. A la segona part del capitol es passa a analitzar la metodologia d'estimació de la forma redulda d'un model de recerca de feina el que implica, en primer lloc, plantejar els factors que inicideixen en la taxa d'escapament, és a dir, en la probabilitat d'abandonar la situació d'atur. En segon lloc ha d'escollir-se la forma funcional més adequada d'aquesta taxa d'escapament; tenint en compte que s'utilitza una variable censurada. Les característiques del sistema de prestacions vigent a Espanya i la utilització majoritària del model de Weibull van conduir a plantejar aquesta forma funcional en l'estimació empírica del model de recerca.

Per últim, el capítol cinquè es subdivideix -després de la definició de la mostra utilitzada i una breu anàlisi d'aquesta- en dos grans blocs: el primer pretén analitzar, mitjançant un model d'elecció discreta, si pot parlar-se o no d'una relació positiva entre el fet de rebre prestacions per atur i el restar durant un llarg període de temps en la situació d'atur. Els resultats indiquen que l'efecte de la durada màxima de les prestacions reconegudes és més important que el del simple fet de rebre o no prestacions i que, per altra banda, l'efecte de la durada d'aquestes disminueix a mesura que es perllonga la situació d'atur. En el segon bloc s'estima un model en el que la variable dependent és la durada de l'atur mesurada en setmanes i s'inclouen corn a variables explicatives el conjunt de factors que, partint de l'anàlisi teòrica plantejada en els capítols anteriors, pot considerar-se que incideixen en la fixació del salari de reserva i, per tant, en la probabilitat d'abandonar l'atur i en la durada de l'atur. De l'estimació pot deduir-se que el fet de rebre prestacions incrementa la durada de l'atur entre un 9,5 i un 14,9%, el que equival a dos o tres mesos més d'atur en relació a la mitjana. Per altra banda, un mes més de durada màxima potencial de les prestacions comporta un increment d'un 6% de la durada de l'atur, equivalent a un mes i escaig.

Finalment, la última part d'aquest capítol cinquè ofereix una valoración aproximativa de com es tradueixen en la taxa d'atur els increments de la durada de la desocupació com a conseqüència de les prestacions per atur. Partint de les hipòtesis restrictives de que es tracta d'un període estacionari i de que els fluxos d'entrada a l'atur no es veuen afectats per les prestacions -tenint presents les limitacions que això comporta-, la taxa d'atur del quart trimestre de 1990 a Catalunya hagués estat entre 0,16 i 0,21 punts inferior si no existissin les prestacions econòmiques durant el període d'atur.

Del treball, doncs, es dedueix que el fet de rebre prestacions per atur durant el període de desocupació provoca com a conseqüència un augment de la durada
dels períodes d'atur individuals. Segons aquest resultat, els individus que perden el seu lloc de treball i que reben una determinada quantitat en concepte de prestacions són més reacis a iniciar una recerca de feina activa en el mateix instant en que perden la feina o, encara que busquin feina, són més selectius en el moment d'acceptar o no una oferta de treball. Analitzant les característiques concretes de les prestacions rebudes sembla deduir-se que, mentre una ampliació de la durada màxima reconeguda comporta un allargament d'aproximadament un mes del període d'atur, una major quantitat reconeguda en concepte de prestació -mesurada a través de la variable ràtio de reemplaçament- sembla provocar l'efecte contrari. No obstant, aquest darrer resultat ha d'intrepretar-se acuradament ateses les limitacions de la forma de càlcul d'aquesta variable a través de la informació subministrada per l'enquesta. Per altra banda, de l'estimació es desprén una major probabilitat d'abandonar l'atur a mesura que transcorre el període d'atur, aspecte que vindria a indicar una certa revissió a la baixa dels salaris de reserva individuals a mesura que es perllonga l'atur.

En última instància, doncs, la constatació de que les prestacions per atur poden tenir efectes nocius en el comportament individual en el mercat de treball conduiria a proposar la necessitat d'una profunda reforma en la normativa reguladora d'aquestes i en els controls que s'estableixen en la seva percepció.