En aquesta investigació ens proposem com a objectius fer una descripció de l'entonació del català, tant des d'un punt de vista fonètic (trets melòdics i patrons melòdics) com fonològic (trets fonològics i unitats fonològiques o tonemes), com també l'avaluació del mètode que s'ha utilitzat Anàlisi melòdica de la parla de Cantero (2002).

En el primer capítol, es dóna una visió general dels diferents plantejaments teòrics que s'han desenvolupat durant el segle XX fins avui i dels estudis més importants que s'han realitzat, en concret, sobre el català, el resultat dels quals constitueix una base i a la vegada un estímul per abordar una descripció completa de l'entonació d'aquesta llengua.

En el segon, es descriu el corpus, constituït per 580 enunciats de parla espontània extrets de 47 hores de material audiovisual i emesos per 160 informants de procedència sociocultural i dialectal diversa. També s'explica l'aplicació de la primera fase o fase acústica del mètode -anàlisi melòdica de la parla-, en què s'obtenen amb mitjans instrumentals els valors acústics de les vocals dels enunciats que seran sotmesos a un procés de relativització per eliminar-ne les variacions micromelòdiques, com també les variacions provocades pel to mitjà del locutor. Les melodies obtingudes es comparen a partir de la forma fonètica de la inflexió final (part de la corba tonal que va de la darrera síl·laba tònica fins al final) i es distribueixen en grups provisionalment.

La validació dels límits de la inflexió final que caracteritzarà cada grup es porta a terme en el tercer capítol, on té lloc la fase perceptiva, mitjançant proves perceptives respostes per 153 informants diversos i genuïns. Aquests escolten les melodies de cada enunciat i les classifiquen segons els significats fonològics que perceben /± interrogatiu/o /±I/, /±emfàtic/ o /±E/ i /±suspès / o /±S/.

Resultat de tot aquest procés, s'obtenen 8 patrons melòdics, definits pel tret melòdic de la inflexió final (IF) i pel significat fonològic que els han atribuït els parlants a les proves perceptives:

Patró 1. IF descendent /-I-E-S/
Patró 2. IF ascendent (de 10% a 80%) /-I-E+S/
Patró 3. IF ascendent (≥80%) /+I-E-S/
Patró 4. IF amb accent sintagmàtic elevat (de 10% a 50%) /-I+E-S/
Patró 5. IF ascendent-desdendent /-I+E-S/
Patró 6. IF descendent-ascendent (-120%) /-I+E+S/
Patró 7. IF amb accent sintagmàtic elevat (≥50%) /+I+E-S/
Patró 8. IF descendent-ascendent (+120%) /+I+E-S/.

A part del tret melòdic a la inflexió final, cada patró presenta un tret al primer pic (primera síl·laba tònica de l'enunciat): ascens inferior a 40% o bé desplaçament a una vocal àtona posterior, i un altre al cos: declinació constant. A més d'aquests 11 trets melòdics (2 al primer pic, 1 al cos i 8 a la inflexió final), que anomenem típics, hem arribat a definir 18 trets no típics, els quals poden caracteritzar una melodia com a /+interrogativa/, /+emfàtica/ o /+suspesa/.

En resum, hem constatat que els 3 trets fonològics binaris que proposa Cantero /± interrogatiu/, /±emfàtic/ i /±suspès/ són suficients per descriure les melodies del català; que els 8 tonemes, obtinguts de totes les combinacions possibles dels tres trets, tenen realitzacions en català, les quals es concreten en els 29 trets melòdics que hem descrit i els 8 patrons. A la vegada, també hem demostrat la validesa del mètode per descriure aquesta llengua. Així, doncs, qualsevol melodia produïda per un parlant del català pot caracteritzar-se a partir dels 29 trets melòdics descrits, classificar-se en un dels 8 patrons i respondre a un dels 8 tonemes; i, en sentit contrari, a partir dels 8 tonemes es pot donar explicació de tots els trets melòdics que hem obtingut, de la constitució dels 8 patrons i de les diverses melodies d'aquesta llengua.

NOTA: Aquesta tesi disposa d'un Apèndix (gràfics i arxius de veu) que properament estarà disponible a la plana web de la revista PHONICA (http://www.ub.es/lfa)