TDX/TDR - Departament de Medicina

Disseny i validació d'un instrument per la valoració de la maduresa del menor en relació a la presa de decisions sobre la pròpia salut.

Thu, 13 Dec 2012 16:47:53 GMT

Disseny i validació d'un instrument per la valoració de la maduresa del menor en relació a la presa de decisions sobre la pròpia salut. Miquel Fernàndez, Eva REVISIÓ: El desenvolupament moral del menor sembla haver arribat a la seva estabilització abans de la majoria d'edat. Malgrat tot, resulta difícil avaluar el grau d'autonomia al qual pot accedir un menor concret, en una situació determinada. HIPÒTESI: La competència moral és un procés que s’adquireix de manera progressiva en la persona. La competència moral està fonamentada pel grau de desenvolupament de la maduresa moral. En l'adquisició de la maduresa moral es distingeixen diferents estadis. Els diferents estadis es relacionen amb la capacitat de prendre cert tipus de decisions. És possible mesurar la maduresa moral a través d'un test de raonament sobre conflictes morals. OBJECTIUS: Es pretén crear un test vàlid i fiable per la valoració de la maduresa per prendre decisions sanitàries en menors d'edat. Tanmateix, es proposa aquest test com instrument per la valoració de la competència en menors per decidir sobre la pròpia salut. MÈTODE: Mostra d'adolescents entre 12 i 16 anys, que estudien entre 1er i 4art d'ESO en Centres d'Estudis de Secundària de la província de Lleida. L'estudi es realitza en tres fases: PRE-ESTUDI: 1a Fase: Elaboració de l' instrument. Es crea un test de raonament sobre conflictes morals per la població adolescent (de 12 a 16 anys), a partir del qual es pugui inferir el grau de maduresa dels menors en relació a la presa de decisions vinculades a la seva pròpia salut. 2a Fase: Prova pilot. Amb anàlisi de dades i reelaboració de l'escala. ESTUDI: 3a Fase: Validació de l'escala definitiva. Anàlisi estadístic de les característiques psicomètriques del test a validar a través del càlcul d’indicadors que mesuren la factibilitat, viabilitat, fiabilitat, validesa i sensibilitat al canvi. RESULTATS : Les proves psicomètriques obtingudes mostren valors satisfactoris que suggereixen un test vàlid, fiable i de fàcil aplicació. Els resultats principals a destacar són que el test mostra una alta correlació (CCI=0,74) entre la puntuació del test a validar i la puntuació del test utilitzat com a mètode de referència (MJI-WAS). S’obté una alta estabilitat amb una setmana de temps obtenint un coeficient de correlació de 0,77. I, el temps de resposta del test, és de 23 minuts en mitjana (IC95%:22,5-23,9), amb un notable percentatge (99%) de participació. CONCLUSIONS: Es presenta aquest test com una eina objectiva que pot servir d'ajuda per la valoració de la maduresa d'un menor quan aquest ha de fer front a una decisió relativa a la seva pròpia salut. Aquesta pot ser una eina útil, vàlida, fiable i fàcil d'aplicar en el context sanitari. Caldrà provar aquesta eina en diferents contexts per reafirmar la validesa del mateix. REVISIÓ: El desenvolupament moral del menor sembla haver arribat a la seva estabilització abans de la majoria d'edat. Malgrat tot, resulta difícil avaluar el grau d'autonomia al qual pot accedir un menor concret, en una situació determinada. HIPÒTESI: La competència moral és un procés que s’adquireix de manera progressiva en la persona. La competència moral està fonamentada pel grau de desenvolupament de la maduresa moral. En l'adquisició de la maduresa moral es distingeixen diferents estadis. Els diferents estadis es relacionen amb la capacitat de prendre cert tipus de decisions. És possible mesurar la maduresa moral a través d'un test de raonament sobre conflictes morals. OBJECTIUS: Es pretén crear un test vàlid i fiable per la valoració de la maduresa per prendre decisions sanitàries en menors d'edat. Tanmateix, es proposa aquest test com instrument per la valoració de la competència en menors per decidir sobre la pròpia salut. MÈTODE: Mostra d'adolescents entre 12 i 16 anys, que estudien entre 1er i 4art d'ESO en Centres d'Estudis de Secundària de la província de Lleida. L'estudi es realitza en tres fases: PRE-ESTUDI: 1a Fase: Elaboració de l' instrument. Es crea un test de raonament sobre conflictes morals per la població adolescent (de 12 a 16 anys), a partir del qual es pugui inferir el grau de maduresa dels menors en relació a la presa de decisions vinculades a la seva pròpia salut. 2a Fase: Prova pilot. Amb anàlisi de dades i reelaboració de l'escala. ESTUDI: 3a Fase: Validació de l'escala definitiva. Anàlisi estadístic de les característiques psicomètriques del test a validar a través del càlcul d’indicadors que mesuren la factibilitat, viabilitat, fiabilitat, validesa i sensibilitat al canvi. RESULTATS : Les proves psicomètriques obtingudes mostren valors satisfactoris que suggereixen un test vàlid, fiable i de fàcil aplicació. Els resultats principals a destacar són que el test mostra una alta correlació (CCI=0,74) entre la puntuació del test a validar i la puntuació del test utilitzat com a mètode de referència (MJI-WAS). S’obté una alta estabilitat amb una setmana de temps obtenint un coeficient de correlació de 0,77. I, el temps de resposta del test, és de 23 minuts en mitjana (IC95%:22,5-23,9), amb un notable percentatge (99%) de participació. CONCLUSIONS: Es presenta aquest test com una eina objectiva que pot servir d'ajuda per la valoració de la maduresa d'un menor quan aquest ha de fer front a una decisió relativa a la seva pròpia salut. Aquesta pot ser una eina útil, vàlida, fiable i fàcil d'aplicar en el context sanitari. Caldrà provar aquesta eina en diferents contexts per reafirmar la validesa del mateix. Aquest instrument objectiu desperta, en el metge, una sensibilitat envers el tema de la maduresa del menor, i és una ajuda a la valoració de la competència d'un menor que ha de decidir sobre la pròpia salut, d'una manera efectiva i amb confiança.; REVISIÓN: El desarrollo moral del menor parece haber llegado a su estabilización antes de la mayoría de edad. Sin embargo, resulta difícil evaluar el grado de autonomía al cual puede acceder un menor concreto, en una situación determinada. HIPÓTESIS: La competencia moral es un proceso que se adquiere de manera progresiva en la persona. La competencia moral está fundamentada por el grado de desarrollo de la madurez moral. En la adquisición de la madurez moral se distinguen diferentes estadíos. Los diferentes estadíos se relacionan con la capacidad de tomar cierto tipo de decisiones. Es posible medir la madurez moral a través de un test de razonamiento sobre conflictos morales. OBJETIVOS: Se pretende crear un test válido y fiable para la valoración de la madurez para tomar decisiones sanitarias en menores de edad. Además se propone este test como instrumento para la valoración de la competencia en menores para decidir sobre la propia salud. MÉTODO: Muestra de adolescentes entre 12 y 16 años, que estudian entre 1º y 4º de ESO en Centros de Estudios de Secundaria de la provincia de Lleida. El estudi se realiza en tres fases: PRE-ESTUDIO: 1ª Fase: Elaboración del instrumento. Se crea un test de razonamiento sobre conflictos morales para la población adolescente (de 12 a 16 años), a partir de la cual se pueda inferir el grado de madurez de los menores en relación a la toma de decisiones vinculadas a su propia salud. 2ª Fase: Prueba piloto. Con análisis de datos y reelaboración del instrumento. ESTUDIO: 3ª Fase: Validación del instrumento definitivo. Análisis estadístico de las características psicométricas del test a validar a través del cálculo de indicadores que midan la factibilidad, viabilidad, fiabilidad, validez y sensibilidad al cambio. RESULTADOS : Las pruebas psicométricas obtenidas muestran valores satisfactorios que sugieren un test válido, fiable y de fácil aplicación. Los resultados principales a destacar son que el test muestra una alta correlación (CCI=0,74) entre la puntuación del test a validar y la puntuación del test utilizado como método de referencia (MJI-WAS). Se obtiene una alta estabilidad con una semana de tiempo obteniendo un coeficiente de correlación de 0,77. Y, el tiempo de respuesta del test, es de 23 minutos de media (IC95%:22,5-23,9), con un notable porcentaje (99%) de participación. CONCLUSIONES: Se presenta, este test, como un instrumento objetivo que puede servir de ayuda para la valoración de la madurez de un menor cuando éste ha de enfrontarse a una decisión relativa a su propia salud. Éste puede ser un instrumento útil, válido, fiable y fácil de aplicar en el contexto sanitario. Habrá que probar este instrumento en diferentes contextos para reafirmar la validez del mismo. Este instrumento objetivo despierta, en el médico, una sensibilidad hacia el tema de la madurez del menor, y es una ayuda a la valoración de la competencia de un menor que ha de decidir sobre la propia salud, de una manera efectiva y con confianza.; REVISION: The minor’s moral development seems to have arrived at its stability before full age. Nevertheless, it is difficult to assess the level of autonomy a concrete minor can achieve, at a given situation. HYPOTHESIS: Moral competency is a process progressively acquired by a person. Moral competency is based on the level of the development of moral maturity. There are different phases when acquiring moral maturity. These phases are related to the capacity of making some kind of decisions. It is possible to measure moral maturity by a test about reasoning of moral conflicts. OBJECTIVES: A valid and reliable test is designed in order to assess maturity to make decisions about minors’ own health. Nevertheless, this test is proposed as an instrument to measure minors’ competency to make a decision about their own health. METHOD: It is a sample of teenagers aged between 12 and 16 years old, that study from 1st to 4th of ESO at Secondary Schools in Lleida’s province. This study has three phases: PRE-STUDY: 1st Phase: Elaboration of the instrument. A test is designed on reasoning of moral conflicts addressed to teenagers aged 12 - 16, from which minors’ maturity degree related to making their own health decisions may be inferred. 2nd Phase: Pilot trial. With datum analysis and reelaboration of the test STUDY: 3rd Phase: Validation of the definitive instrument. Statistic analysis of psycometric properties of the test validated through indicators calculation that measure practicality, viability, reliability, validity and “effect size”. RESULTS : The obtained psychometric proofs show satisfactory values that suggest it is a valid, reliable and practical test. The mean results to emphasize are: the test shows a high correlation (CCI=0,74) between its punctuation and the gold standard (MJI-WAS) ; there is a high stability of results one week after, with a correlation coeficient of 0,77; and, the time needed to make the test is of 23 minutes on average (IC95%:22,5-23,9), with a remarkable percentage (99%) of participation. CONCLUSIONS: The test is shown as an objective instrument that can help for the evaluation of minors’ maturity whenever he has to face a decision related to his own health. It can be a helpful, valid, reliable and practical instrument in the sanitary context. This instrument should be tested in different contexts to confirm its validity. This objective instrument tries to make the physician aware of the minor’s maturity, and it is an effective and reliable help to the assessment of the minor’s competency to make a health decision.

Elaboración de un modelo de predicción de bacteriemia en pacientes con neumonia comunitaria

Thu, 22 Nov 2012 18:22:47 GMT

Elaboración de un modelo de predicción de bacteriemia en pacientes con neumonia comunitaria Caro Orozco, Silvia

Exercici físic aeròbic en intervals versus continu; una perspectiva fisiològica de la resposta a l'estrès

Mon, 19 Nov 2012 18:04:34 GMT

Exercici físic aeròbic en intervals versus continu; una perspectiva fisiològica de la resposta a l'estrès Ensenyat Solé, Assumpta La finalitat d’aquest estudi és, des d’una perspectiva fisiològica, descriure i comparar la resposta aguda a dues sessions d’entrenament de càrrega global moderada però de diferent intensitat i distribució de l’esforç. Els participants, 9 homes i 1 dona amb bona condició física, varen realitzar dues sessions d’entrenament que varen consistir en 45 minuts de cursa contínua al 90% de la velocitat del llindar de lactat individual (vIAT), o 8 sèries de 4 minuts de cursa al 105% de la vIAT i pauses de 2’30” (sessió CI). Abans i durant la recuperació es va procedir a l’extracció de sang venosa per a l’anàlisi dels paràmetres estudiats. Els resultats indiquen que l’exercici físic aeròbic en intervals causa una resposta pro-inflamatòria i pro-oxidant superior a la de l’exercici físic continu, però aquesta és de poca magnitud i transitòria. També s’ha apreciat que les concentracions plasmàtiques de lactat, IL-8 i d’urat augmenten més si la intensitat de l’esforç és elevada; mentre que les de IL-6 i IL-10 s’eleven en major mesura després de l’exercici físic continuo. Per altra banda, l’anàlisi del metaboloma plasmàtic suggereix que els canvis estan dominats per alteracions de compostos lipídics. En general els canvis varen ser moderats i transitoris, i no sembla que l’exercici aeròbic en intervals de durada mitjana suposi un risc elevat per a persones habituades a realitzar exercici físic.; La finalidad del estudio es, desde una perspectiva fisiológica, describir y comparar la respuesta aguda a dos sesiones de entrenamiento de carga global moderada pero de diferente intensidad y distribución del esfuerzo. Los participantes, 9 varones y 1 mujer con buena condición física realizaron dos sesiones de entrenamiento que consistieron en 45 minutos de carrera continua al 90% de la velocidad del umbral de lactato individual (vIAT), o 8 series de 4 minutos de carrera al 105% de la vIAT y pausas de 2’30”. Antes y durante la recuperación se procedió a la extracción de sangre venosa para el análisis de los parámetros estudiados. Los resultados indican que el ejercicio físico aeróbico en intervalos causa una respuesta pro-inflamatoria y pro-oxidante superior a la del ejercicio físico continuo de intensidad moderada, pero de poca magnitud y transitoria. També se ha apreciado que las concentraciones plasmáticas de lactato, IL-8 y urato aumentan más si la intensidad del esfuerzo es elevada; mientras que las de IL-6 y IL-10 crecen más después del ejercicio físico continuo. Por otro lado, el análisis del metaboloma plasmático sugiere que los cambios inducidos por el ejercicio están dominados por alteraciones de compuestos lipídicos. En general las alteraciones fueron moderadas y transitorias y no parece que el ejercicio aeróbico en intervalos suponga un riesgo elevado para las personas acostumbradas a realizar ejercicio físico regular.; The aim of the study was, from a physiological perspective, to describe and to compare the acute response to two training sessions of moderate global load, but of different intensity and distribution of the exertion. Participants, 9 men and one woman with good physical condition, performed two training sessions that consisted in 45 minutes of continuous running at the 90% of individual anaerobic threshold speed, or 8 series of 5 minutes at the 105% of individual anaerobic threshold speed with rest pauses of 2’30” between them. Before and during the recovery period venous blood samples were drawn for the analysis of hematologic and biochemistry parameters. Results show that aerobic interval training causes more pro-inflammatory and pro-oxidant response compared to continuous running at moderate intensity, but changes are moderate and transient. In the same way, lactate, IL-8 and urate plasma concentrations were superior after high intensity exercise, meanwhile IL-6 and IL-10 plasma concentrations were more respondents to continuous running and to the greater duration of the physical work. On the other hand, the non-oriented metabolomic approach suggests that changes in plasma metabolome induced by the exercise are dominated by lipid molecular species. Altogether changes were moderate and transient, and it seems that aerobic interval training does not represent an important risk for trained individuals.

Exercise on Prescription and Exercise Planning in Primary Health-Care Settings. An Approach by the 'Let's Walk Programme' (Programa CAMINEM)

Mon, 30 Jul 2012 14:28:44 GMT

Exercise on Prescription and Exercise Planning in Primary Health-Care Settings. An Approach by the 'Let's Walk Programme' (Programa CAMINEM) Mas Alòs, Sebastià L’exercici físic provoca efectes beneficiosos per a la salut en persones sanes però també amb certes patologies cròniques. L’objectiu d’aquesta tesi fou valorar els efectes i l’aplicabilitat d’un programa de prescripció i planificació d’exercici físic per a la salut a dos centres d’atenció primària per a pacients amb patologia crònica reclutats durant visites rutinàries al seu equip d’atenció primària. El disseny de l’estudi fou d’una intervenció pragmàtica de 18 mesos avaluada seguint les dimensions RE-AIM. Els protocols establerts per a la intervenció, emmarcada en el Programa CAMINEM, han demostrat ser aplicables en els dos centres i els efectes de l’exercici físic pels participants adherits mostraren una tendència favorable, tot i que els resultats no són estadísticament significatius. Aquesta intervenció en prescripció d’exercici físic per a la salut possiblement hagi estat la primera basada en els principis de l’entrenament esportiu i en promoció de salut pública on un professional no sanitari treballà conjuntament amb professionals sanitaris d’atenció primària.; El ejercicio físico provoca efectos beneficiosos para la salud en personas sanas pero también con ciertas patologías crónicas. El objetivo de esta tesis fue valorar los efectos y la aplicabilidad de un programa de prescripción y planificación de ejercicio físico para la salud en dos centros de atención primaria para pacientes con patología crónica reclutados durante visitas rutinarias a su equipo de atención primaria. El estudio fue diseñado como una intervención pragmática de 18 meses evaluada siguiendo las dimensiones RE-AIM. Los protocolos establecidos para la intervención, basada en el Programa CAMINEM, han demostrado ser aplicables en los dos centros y los efectos del ejercicio físico para los participantes adheridos reflejaron una tendencia favorable, a pesar de que los resultados no sean estadísticamente significativos. Esta intervención en prescripción de ejercicio físico para la salud posiblemente haya sido la primera basada en los principios de entrenamiento deportivo y de promoción de salud pública en el cual un profesional no sanitario trabajó conjuntamente con profesionales sanitarios de atención primaria.; Regular exercise has many health benefits for apparently healthy people and also for people suffering determinant chronic diseases. The main aim of this thesis was to assess the effects and feasibility of a health-enhancing exercise prescription and exercise planning in two primary health-care settings for regular patients suffering from chronic conditions attending their health practitioner. The study was developed as a pragmatic-driven trial for 18 months. It was evaluated following the dimensions of the RE-AIM framework. Health-enhancing physical activity (HEPA) intervention procedures, designed within the framework of the Let’s Walk Programme, have been found to be feasible in both centres. Positive trends may be found in health indicators for adhered participants even though results were not statistically significant. This intervention has probably been the first based on exercise training principles and public health promotion in which exercise specialists were working alongside primary care practitioners.

Determinantes de la somnolencia diurna en el síndrome de apnea del sueño

Thu, 19 Jul 2012 17:52:22 GMT

Determinantes de la somnolencia diurna en el síndrome de apnea del sueño Roure, Núria L'objectiu del present projecte d'investigació consisteix en analitzar els determinants de la ESD en els pacients amb SAHS i la influència que tenen sobre aquests l'edat i el gènere. Per completar aquests objectius es van realitzar una sèrie d'estudis per definir, en primer lloc, les característiques polisomnográfiques del pacient SAHS en funció del gènere i l'edat. Posteriorment, es van avaluar els determinants clínics, polisomnográfics i analítics de la ESD en relació al gènere i a l'edat. Els resultats mostren que l'índex d’arousal és un determinant comú de la ESD independentment del gènere i l'edat. Així mateix, existeixen determinants de la ESD que difereixen segons el gènere i l'edat. Els nivells plasmàtics de hipocretina-1 s'associa a ESD en el grup d'homes SAHS (independentment de l'edat) i els nivells plasmàtics de grelina s'associen a ESD en dones SAHS i en homes < de 51 anys. Aquests resultats suggereixen que els efectes del SAHS difereixen segons el gènere i l'edat del pacient, manifestant-se en l'expressió diferencial de marcadors biològics que poden relacionar-se amb el desenvolupament d'excessiva somnolència diürna.; El objetivo del presente proyecto de investigación consiste en analizar los determinantes de la ESD en los pacientes con SAHS y la influencia que tienen sobre éstos el género y la edad. Para ello se realizaron una serie de estudios para definir, en primer lugar, las características polisomnográficas del paciente SAHS en función del género y la edad. Posteriormente, se evaluaron los determinantes clínicos, polisomnográficos y analíticos de la ESD en relación al género y a la edad. Los resultados de la investigación muestran que el índice de arousal es un determinante común de la ESD independientemente del género y la edad. Asimismo, existen determinantes de la ESD que difieren según el género y la edad. Los niveles plasmáticos de hipocretina-1 se asocia a ESD en el grupo de hombres SAHS (independientemente de la edad) y los niveles plasmáticos de grelina se asocian a ESD en mujeres SAHS y en hombres < de 51 años. Dichos resultados sugieren que los efectos del SAHS difieren según el género y la edad del paciente, manifestándose en la expresión diferencial de marcadores biológicos que pueden relacionarse con el desarrollo de excesiva somnolencia diurna.; The objective of this research project is to analyze the determinants of EDS in patients with SAHS and to know the influence they have on the age and gender. To complete this objective, a series of studies to define, first, the polysomnographic characteristics of SAHS patients by gender and age. Subsequently, we evaluated the clinical determinants, polysomnographic and analytical EDS in relation to gender and age. The results of this report show that the arousal index is a common determinant of EDS regardless of gender and age. There are also determinants of the EDS that differ by gender and age. Plasma level of hypocretin-1 is associated with EDS in the SAHS group of men (regardless of age) and plasma level of ghrelin is associated with EDS in SAHS women and in men <51 years. These results suggest that the effects of SAHS differ by gender and age of the patient, demonstrating the differential expression of biomarkers that can be related to the development of excessive daytime sleepiness.

Utilidad de la proteína C reactiva para distinguir fracaso terapéutico de respuesta lenta en pacientes con neumonía adquirida en la comunidad

Tue, 17 Jul 2012 18:19:21 GMT

Utilidad de la proteína C reactiva para distinguir fracaso terapéutico de respuesta lenta en pacientes con neumonía adquirida en la comunidad Cabezas Pérez, Pamela El tracte dels pacients amb pneumonia adquirida en la comunitat (PNAC) que no responen al tractament antibiòtic inicial constitueix un repte per al clínic. Aquest estudi va investigar la utilitat dels canvis en els nivells de la proteïna C reactiva (PCR) per tal de discriminar entre el fracàs terapèuticc vertader i la resposta lenta al tractament. MÈTODES Aquest estudi multicèntric prospectiu observacionasl va investigar el comportament dels nivells de PCR en plasma els dies 1 i 4 en pacients adults hospitalitzats diagnosticats de PNAC. Es determinaren els nivells de PCR en sang els dies 1 i 4. En acabar el procés, els pacients que no respongueren (que no havien assolit l’estabilitat el dia 4), foren classificats en: a) fracàs terapèutic vertader, quan la teràpia antibiòtica s’hagué de canviar i/o es realitzaren procediments terapèutics invasius, o b) resposta lenta al tractament quan s’obtingué l’estabilitat clínica sense canvis respecte al tractament antibiòtic empíric inicial. RESULTATS Al dia 4, 78 (27,4%) de 285 pacients no assoliren l’estabilitat clínica. D’aquests, 56 (71,8%) pacients es curaren sense canvi en el tractament antibiòtic inicial (mortalitat del 0,0%), i en 22 (28,2%) pacients, el tractament inicial s’hagué de modificar (mortalitat 40,9%). Al dia 4, els nivells de PCR davallaren en 52 (92,9%) pacients amb resposta lenta al tractament i només en 7 (31,8%) pacients amb fracàs terapèutic vertader (p < 0,001). Un model desenvolupat que inclogué els valors de PCR i els de la freqüència respiratòria al dia 4, identificà els pacients amb fracàs terapèutic vertader. L’àrea sota la corba ROC obtinguda amb aquest model fou de 0,87 (IC 95% , 0,780 a 0,966). CONCLUSIÓ Els canvis dels valors de PCR són útils per a discriminar entre el fracàs terapèutic vertader i la resposta lenta al tractament, i poden ajudar el clínic a prendre decisions en el tracte dels pacients amb PNAC que no milloren.; INTRODUCCION El manejo de los pacientes con neumonía adquirida en la comunidad (NAC) que no responden al tratamiento antibiótico inicial constituye un reto para el clínico. Este estudio investigó la utilidad de los cambios en los niveles de la proteína C reactiva (PCR) para discriminar entre fracaso terapéutico verdadero y respuesta lenta al tratamiento. METODOS Este estudio multicéntrico prospectivo observacional, investigó el comportamiento de los niveles de PCR en plasma en los días 1 y 4 en pacientes adultos hospitalizados con diagnóstico de NAC . Se determinaron los niveles de PCR en sangre los días 1 y 4. Al finalizar el proceso, los pacientes no respondedores (que no habían alcanzado la estabilidad para el día 4) fueron clasificados en a) fracaso terapéutico verdadero, cuando la terapia antibiótica tuvo que ser cambiada y/o se realizaron procedimientos terapéuticos invasivos; o b) respuesta lenta al tratamiento cuando se alcanzó la estabilidad clínica sin cambios respecto al tratamiento antibiótico empírico inicial. RESULTADOS Al día 4, 78 (27,4%) de 285 pacientes no alcanzaron la estabilidad clínica. De estos, 56 (71,8%) pacientes se curaron sin cambio del tratamiento antibiótico inicial (mortalidad de 0,0%); y en 22 (28,2%) pacientes el tratamiento antibiótico inicial tuvo que ser modificado (mortalidad 40,9%). Al día 4, los niveles de PCR descendieron en 52 (92,9%) pacientes con respuesta lenta al tratamiento y solo en 7 (31,8%) pacientes con fracaso terapéutico verdadero (p<0.001). Un modelo desarrollado que incluyó los valores de PCR y los de la frecuencia respiratoria al día 4, identificó a los pacientes con fracaso terapéutico verdadero. El área bajo la curva ROC obtenida con este modelo fue de 0,87 (IC 95%, 0,780 a 0,966). CONCLUSION Los cambios de los valores de PCR son útiles para discriminar entre el fracaso terapéutico verdadero y la respuesta lenta al tratamiento; y pueden ayudar al clínico a tomar decisiones en el manejo de los pacientes con NAC que no mejoran.; BACKGROUND The management of patients with community-acquired pneumonia (CAP) who fail to improve constitutes a challenge for clinicians. This study investigated the usefulness of C-reactive protein (CRP) changes in discriminating true treatment failure from slow response to treatment. METHODS This prospective multicenter observational study investigated the behavior of plasma CRP levels on days 1 and 4 in hospitalized patients with CAP.We identified non-responding patients as those who had not reached clinical stability by day 4. Among them, true treatment failure and slow response situations were defined when initial therapy had to be changed or not after day 4 by attending clinicians, respectively. RESULTS By day 4, 78 (27.4%) out of 285 patients had not reached clinical stability. Among them, 56 (71.8%) patients were cured without changes in initial therapy (mortality 0.0%), and in 22 (28.2%) patients, the initial empirical therapy needed to be changed (mortality 40.9%). By day 4, CRP levels fell in 52 (92.9%) slow responding and only in 7 (31.8%) late treatment failure patients (p<0.001). A model developed including CRP behavior and respiratory rate at day 4 identified treatment failure patients with an area under the Receiver Operating Characteristic curve of 0.87 (CI 95%, 0.78–0.96). CONCLUSION Changes in CRP levels are useful to discriminate between true treatment failure and slow response to treatment and can help clinicians in management decisions when CAP patients fail to improve

Estudi del proteasoma i altres dianes terapèutiques en el melanoma i el carcinoma d’endometri

Mon, 16 Jul 2012 18:24:15 GMT

Estudi del proteasoma i altres dianes terapèutiques en el melanoma i el carcinoma d’endometri Sorolla Bardají, Anabel Donada la resistència a la quimioteràpia que presenta el melanoma i el carcinoma d’endometri avançat, és important la investigació destinada a buscar dianes terapèutiques. En aquest treball hem investigat els efectes de d’anàlegs de la somatostatina (SA), d’inhibidors del proteasoma (PI) com Bortezomib, de l’inhibidor de receptors tirosina cinasa Sunitinib i la combinació de Sunitinib i Bortezomib en línies cel•lulars de melanoma. Aquesta combinació també l’hem testat en el carcinoma d’endometri. S’observa que les cel•lules de melanoma expressen varis receptors de la somatostatina. Els PI són eficients a l’hora d’induir una parada en el cicle cel•lular i apoptosi. Les línies cel•lulars que presenten PDGFRα i VEGFR2 són sensibles a Sunitinib, i aquest interacciona amb Bortezomib de forma sinèrgica. En el carcinoma d’endometri, Sunitinib indueix una parada en el cicle cel•lular, apoptosi, inhibeix la via NFκB i interacciona sinèrgicament amb Bortezomib. Els SAs i PI podrien ser útils en combinació amb altres agents i l’ús de Bortezomib i Sunitinib ha mostrat ser efectiu en determinats casos de melanoma i en el carcinoma d’endometri.; Dada la resistencia a la quimioterapia que presenta el melanoma y el carcinoma de endometrio avanzado, es importante aquella investigación destinada a buscar dianas terapéuticas. En este trabajo hemos investigado los efectos de análogos de la somatostatina (SAs), de inhibidores del proteasoma (PI) como Bortezomib, del inhibidor de receptores tirosina cinasa Sunitinib y la combinación de Sunitinib y Bortezomib en líneas celulares de melanoma. Esta combinación también la hemos testado en el carcinoma de endometrio. Se observa que las células de melanoma expresan varios receptores de la somatostatina. Los PI son eficientes a la hora de inducir una parada en el ciclo celular y apoptosis. Las líneas celulares que presentan PDGFR α i VEGFR2 son sensibles a Sunitinib, y éste interacciona con Bortezomib de forma sinérgica. En el carcinoma de endometrio, Sunitinib induce una parada en el ciclo celular, apoptosis, inhibe la via NFκB e interacciona sinérgicamente con Bortezomib. Los SAs y PI podrían ser útiles en combinación con otros agentes y el uso de Bortezomib y Sunitinib ha demostrado ser efectivo en determinados casos de melanoma y en el carcinoma de endometrio.; As advanced melanoma and endometrial carcinoma is highly resistant to chemotherapy it is important the research focused to the search of therapeutic targets. In the present work, we have investigated the effects of somatostatin analogues (SAs), proteasome inhibitors (PI) such as Bortezomib, the tyrosine kinase receptor inhibitor Sunitinib and the combined therapy of Sunitinib and Bortezomib. This combination has been also tested in endometrial carcinoma. It is observed that melanoma cell lines express various somatostatin receptors. In addition, proteasome inhibitors induce a cell cycle arrest and apoptosis. Those cells presenting activated PDGFRα or VEGFR2 are more sensitive to Sunitinib and this interacts synergistically with Bortezomib. In endometrial carcinoma, Sunitinib induces a cell cycle arrest, apoptosis, inhibits NFκB pathway and interacts synergistically with Bortezomib. The SAs and PI could be useful combined with other agents and the use of Bortezomib and Sunitinib has shown to be effective in certain cases of melanoma and in endometrial carcinoma.

Caracterització fenotípica i assaig terapèutic en models murins transgènics d'atròfia muscular espinal

Mon, 16 Jul 2012 17:31:10 GMT

Caracterització fenotípica i assaig terapèutic en models murins transgènics d'atròfia muscular espinal Dachs i Cabanas, Elisabet L’atròfia muscular espinal (AME) és una malaltia d’origen genètic que afecta, majoritàriament a la població infantil. La malaltia cursa amb una mort de les motoneurones  i atròfia muscular. El gen implicat és el survival motor neuron (SMN) que està delecionat en un 95% dels casos. El nostre estudi està dividit en dues parts: 1- l’aprofundiment de les alteracions musculars en dos models animals murins transgènics que pateixen les formes més greus d’AME (Tipus 1-2) i 2- estudi dels possibles efectes terapèutics del liti en un d’aquests models d’AME. S’ha trobat alteracions greus en les unions neuromusculars d’animals nounats i prenatals en marcadors relacionats amb l’ancoratge de les vesícules a la membrana presinàptica, organització dels canals de calci presinàptics i altres proteïnes presinàptiques, desorganització i apoptosi de les cèl•lules musculars, apoptosi massiva del timus i alteracions generalitzades en els òrgans limfoides. L’estudi ultraestructural del múscul ens indica que hi ha una mort, per apoptosi, de les cèl•lules satèl•lit, confirmat amb la tècnica de TUNEL. L’augment de les apoptosi, però no es reflexa en un increment, per altra banda esperat, de la densitat dels macròfags. El tractament amb concentracions terapèutiques del liti no millora l’evolució de la malaltia en els ratolins que manifesten l’AME, s’observa una acumulació progressiva dels nivells de liti, provocant toxicitat en l’animal. L’efecte del liti inhibint la GSK3 no es tradueix en el increment d’expressió de SMN, tal com s’ha deduït d’alguns experiments publicats.; La atrofia muscular espinal (AME) es una enfermedad de origen genético que afecta, mayoritariamente a la población infantil. La enfermedad cursa con muerte de las motoneuronas y atrofia muscular. El gen implicado es el “survival motor neuron” (SMN) que está delecionado en un 95% de los casos. Nuestro estudio está dividido en dos partes: 1 - la caracterización de las alteraciones musculares en dos modelos animales murinos transgénicos que sufren las formas más graves de AME (Tipo 1-2) y 2 - estudio de los posibles efectos terapéuticos del litio en uno de estos modelos. Se han encontrado alteraciones pre y postnatales graves en las sinapsis neuromusculares a nivel de marcadores relacionados con el anclaje de las vesículas en la membrana presináptica, en la organización de los canales de calcio presinápticos y en otras proteínas presinápticas, Asimismo se ha hallado desorganización y apoptosis de las células musculares, apoptosis masiva del timo y alteraciones generalizadas en los órganos linfoides. El estudio ultraestructural del músculo nos revela muerte, por apoptosis, de las células satélite, confirmado con la técnica de TUNEL. El aumento de las apoptosis muscular no conlleva un incremento, por otra parte esperado, de la densidad de los macrófagos. El tratamiento con litio no mejora la evolución de la enfermedad en los ratones con AME. Se observa un incremento progresivo de los niveles de litio, provocando toxicidad en el animal. Por otra parte, el efecto del litio inhibiendo la GSK3 no se traduce en un aumento de la expresión de SMN, tal como se ha deducido de algunos experimentos publicados.; The spinal muscular atrophy (SMA) is a pediatric genetic disease. The SMA is a motor neuron disease that affects the motor neurons causing its death and muscle atrophy. The gene involved is the survival motor neuron (SMN) that is mutated in the 95% of the cases. Our study is divided into two parts: 1 – studies of the neuromuscular junction in two transgenic SMA murine models that develop the most severe forms of SMA (type 1-2) and 2 - study of the possible therapeutic effects of lithium on one of these models of SMA. We found severe alterations in the neuromuscular junctions of newborn animals and also in prenatal markers related to the vesicle docking at the presynaptic membrane, lack of organization of presynaptic calcium channels and defects in the expression of other presynaptic proteins. We found also, disruption and apoptosis of muscular cells, massive apoptosis of the thymus and widespread alterations in lymphoid organs. The ultrastructural study of muscle identifies apoptotic satellite cells that was confirmed by the TUNEL technique. The increase in apoptosis is not followed by the expected increase, in the macrophage density. Treatment with therapeutic concentrations of lithium does not improve the course of the disease in SMA mice. There was a progressive accumulation of lithium, causing toxicity in the animal. The effect of lithium inhibiting GSK3 does not determine an increased expression of SMN, as could be deduced from some published experiments.

Modulación de vías de señalización celular que controlan el metabolismo energético por compuestos bioactivos presentes en soja y té verde: Implicaciones para la prevención del síndrome metabólico

Mon, 25 Jun 2012 15:31:48 GMT

Modulación de vías de señalización celular que controlan el metabolismo energético por compuestos bioactivos presentes en soja y té verde: Implicaciones para la prevención del síndrome metabólico Gonzalo Benito, Hugo L’estil de vida que durant les últimes dècades s’està imposant a la nostra societat afavoreix el desequilibri del balanç energètic i en conseqüència l’aparició de la síndrome metabòlica, amb les implicacions que suposa no només en salut pública sinó també a nivell socioeconòmic. Malgrat que existeixen treballs que evidencien afectes beneficiosos sobre paràmetres de la síndrome metabòlica atribuïts al consum de soja i te verd, les vies moleculars d’actuació dels seus principals biocompostos no han estat encara totalment caracteritzades. En aquesta tesi s’ha descrit que les vies d’actuació i els mecanismes en els que participen les isoflavones genisteïna, daidzeïna i el seu metabòlit equol, contribuirien a una millora de la hiperglucèmia, la hiperlipidèmia, la inflamació i l’esteatosi hepàtica, importants components de la fisiopatologia de la síndrome metabòlica en humans. Per altra banda, s’ha demostrat que la principal catequina del te verd, el gal•lat d’epigal•locatequina, actua mitjançant la seva autooxidació, com a senyalitzador cel•lular, induint un desacoblament mitocondrial compensat per un augment de l’activació d’AMPK. Aquestes troballes contribueixen a una descripció dels mecanismes d’acció que podrien explicar els efectes beneficiosos sobre les alteracions del metabolisme energètic associats al consum de soja i te verd.; El estilo de vida que durante las últimas décadas se está imponiendo en nuestra sociedad favorece el desequilibrio del balance energético y con ello el desarrollo del síndrome metabólico, cuyas patologías asociadas son la principal causa de muerte en los países desarrollados. Aunque existen trabajos que evidencian efectos beneficiosos sobre parámetros del síndrome metabólico atribuidos al consumo de soja y té verde, las vías moleculares de actuación de sus principales biocompuestos no han sido aún caracterizadas. En esta tesis se ha descrito no sólo las vías sino también los mecanismos mediados por las isoflavonas genisteína, daidzeína y su metabolito equol, en modelos in vitro insulinorresistentes de los principales tejidos diana de la acción insulínica. Por su parte, se ha demostrado que la principal catequina del té verde, el galato de epigalocatequina, actúa mediante su autooxidación, como señalizador celular, induciendo un desacoplamiento mitocondrial, que se compensa por un incremento de la activación de AMPK. Estos hallazgos contribuyen a la descripción más de los mecanismos de acción que podrían explicar los efectos beneficiosos sobre los desajustes del metabolismo energético asociados al consumo de soja y té verde; Changes in Life style during the last decades in our society has lead to a shift of the energy balance directly associated to the development of metabolic syndrome that nowadays are the main cause of death in developed countries. Although beneficial effects of soy and green tea ingestion have been described previously, the molecular mechanisms of their main biocompounds have not been completely characterized yet. The aim of this thesis is to provide knowledge to help dilucidate them. In this context, the mechanism of action of the isoflavones genistein, daidzein and its metabolite equol have been described with potential interest to improve hyperglycemia, hyperlipidemia, inflammation and hepatic steatosis. On the other hand, it has been demonstrated that the main catechin of green tea, epigallocatequin gallate, through its autooxidation products, modifies cell signalling, leading to a mitochondrial uncoupling compensated by activation of AMPK. In conclusion, these findings offer a more detailed description of the action mechanisms that justify part of the beneficial effects of soy and green tea ingestion on alterations of energy metabolism.

Ús de fàrmacs antidepressius i antipsicòtics per part de la població immigrant i autòctona de la regió sanitària de Lleida. Anàlisi de les desigualtats en l’exposició i en l’adherència al tractament

Wed, 13 Jun 2012 13:17:59 GMT

Ús de fàrmacs antidepressius i antipsicòtics per part de la població immigrant i autòctona de la regió sanitària de Lleida. Anàlisi de les desigualtats en l’exposició i en l’adherència al tractament Cruz Esteve, María Inés L'estrès i el dol associats a la migració, així com la manca d'equitat en l'accés als serveis sanitaris influeixen negativament en la salut mental. Aquesta tesi té com objectiu determinar si l'exposició i l'adherència a antidepressius i antipsicòtics és diferent entre autòctons i immigrants d'una regió espanyola. S'han realitzat quatre estudis entre 2007 i 2009 a partir de les dispensacions de fàrmacs a la població de la regió. Tots els grups immigrants reben menys antidepressius i antipsicòtics que la població autòctona d'igual edat i sexe, amb diferències entre grups. El risc relatiu d'abandonament dels antidepressius és un 28% major en els immigrants; el 36,8% abandona el primer mes i només el 29,5% manté una bona adherència, davant el 38,8% dels autòctons. L'adherència als antipsicòtics és bona en el 19,1% dels immigrants i el 40,4% dels autòctons. Les diferències trobades indiquen la necessitat d'aprofundir en les causes per establir les polítiques d'actuació necessàries.; El estrés y el duelo asociados a la migración y la falta de equidad en el acceso a los servicios sanitarios influyen negativamente en la salud mental. El objetivo de esta tesis es determinar si la exposición a antidepresivos y antipsicóticos es diferente entre inmigrantes y autóctonos de una región española. Se realizaron cuatro estudios entre 2007 y 2009 a partir de las dispensaciones de fármacos. Todos los grupos inmigrantes recibieron menos antidepresivos y antipsicóticos que la población autóctona de igual edad y sexo, con diferencias entre grupos. El riesgo relativo de abandono de los antidepresivos fue un 28% mayor en los inmigrantes; el 36,8% abandonó durante el primer mes y solo el 29,5% mantuvo una buena adherencia, frente al 38,8% de autóctonos. La adherencia a antipsicóticos fue del 19,1% y 40,4% para inmigrantes y autóctonos respectivamente. Las diferencias encontradas indican la necesidad de profundizar en las causas para establecer las políticas de actuación adecuadas.; Immigration is a stressful process and a risk factor for mental illness. Inequality in health care access can worsen this situation. The aim of this study is to determine if there are differences between immigrants and non-immigrants in the use of and compliance with antidepressant and antipsychotic treatment in a Spanish region. It includes four studies on pharmaceutical dispensing done between 2007 and 2009. All immigrant groups have lower antidepressant and antipsychotic consumption than the native population of the same age and sex, with differences between groups. The relative risk of abandoning treatment is 28% higher in immigrants; 36,8% filled only one prescription and 29,5% presented good compliance compared with 38,8% of natives. Antipsychotic adherence was appropriate for 19,1% of immigrants and 40,4% of native. More research is needed to understand the causes of these differences and to ensure adequate access and use of mental health services.

Implicaciones de la sobreexpresión de la ciclooxigenasa-2 (COX-2) en la carcinogénesis colónica experimental

Mon, 12 Dec 2011 16:39:45 GMT

Implicaciones de la sobreexpresión de la ciclooxigenasa-2 (COX-2) en la carcinogénesis colónica experimental Las Heras Alonso, Hortensia Paula INTRODUCCIÓ L’angiogènesi és essencial per al creixement dels tumors sòlids i participa en el procés metastàtic. El VEGF-C, un potent factor angiogènic, es troba elevat en pacients amb càncer colorectal (CCR). Hi ha evidències que suggereixen que la COX-2 és un factor important en el procés de carcinogènesi colorectal. L’objectiu principal de l’estudi és investigar l’efecte que un inhibidor selectiu de la ciclooxigenasa-2, pugui tenir a un model de carcinogènesi colònica experimental sobre la superfície tumoral del còlon, i la seva traducció als nivells sèrics de VEGF-C i a l’expressió de ciclooxigenasa-2 (COX-2). MATERIAL I MÈTODES Es van utilitzar 100 rates Sprague-Dawley no consanguínies distribuïdes en cinc grups: grup control, grup amb CCR induït amb DMH, grup de rates tractades amb celecoxib, grup de rates tractades amb àcid acetilsalicílic i grup de rates tractades amb indometacina. Després del sacrifici, es van prendre mostres de sang per determinar el VEGF-C sèric mitjançant ELISA i mostres dels segments del còlon i d’aquells suggestius de contenir neoplàsia per a estudiar l’expressió de COX-2 als tumors i a la mucosa normal del còlon descendent mitjançant immunohistoquímica. Es va utilitzar la prova estadística més idònia a cada supòsit d’estudi i es va considerar significatiu quan la p£0,05. RESULTATS Vam trobar expressió positiva de COX-2 en el 57,14-66,67% dels tumors de còlon. El 72% de tumors carcinomes mucinosos van presentar un score de tinció de COX-2 positiu, vs. un 48,46% dels adenocarcinomes (p<0,05). Es van trobar diferències significatives entre els grups que van rebre fàrmacs quan es va comparar el nivell sèric de VEGF-C (p=0,008). El grup que va prendre àcid acetilsalicílic presentà uns nivells sèrics menors als del grup que va rebre celecoxib (63,67 vs. 92,58 pg/ml) (p=0,003). No es van apreciar diferències significatives entre el grup que va rebre celecoxib i el grup control amb inducció tumoral (92,58 vs. 89,89 pg/ml; p=0,698). No es van trobar diferències estadísticament significatives entre els valors de VEGF-C sèric i l’expressió tumoral de COX-2 a cap dels grups d’estudi (p>0,05). Es van trobar diferències significatives entre el valor sèric mig de VEGF-C i l’extensió de l’expressió de COX-2 en el tumor (p=0,035). També es va trobar correlació estadísticament significativa entre el VEGF-C sèric i la suma de superfície tumoral (p=0,045). Es van trobar diferències estadísticament significatives en el VEGF-C sèric segons els animals presentessin o no metàstasis a distància o hematògenes (p=0,015). CONCLUSIONS La major part de tumors de còlon van expressar COX-2. L’expressió de COX-2 es va associar al tipus de tumor, i s’incrementa d’acord amb l’augment de la malignitat de la histologia del tumor. El VEGF-C sèric es relaciona amb la progressió de la malaltia. Valors elevats es van correlacionar amb superfícies tumorals altes de manera estadísticament significativa. Celecoxib no va reduir de manera significativa l’expressió de COX-2 als tumors respecte dels grups tractats amb fàrmacs no selectius, ni va disminuir de manera significativa els valors sèrics de VEGF-C, ni la suma de superfície tumoral en el còlon. L’àcid acetilsalicílic indueix una disminució en els nivells sèrics de VEGF-C, propers als nivells control, però no van existir canvis en l’expressió tumoral de COX-2, ni en la suma de superfície tumoral en comparar aquest grup amb els altres.; INTRODUCCIÓN La angiogénesis es esencial para el crecimiento de los tumores sólidos y participa en el proceso metastático. El VEGF-C, un potente factor angiogénico, se encuentra elevado en pacientes con cáncer colorrectal (CCR).Hay muchas evidencias que sugieren que la COX-2 es un factor importante en el proceso de carcinogénesis colorrectal. El objetivo principal del estudio es investigar el efecto que un inhibidor selectivo de la ciclooxigenasa-2, comparándolo con otros no selectivos, pueda tener, en un modelo de carcinógesis colónica experimental, sobre la superficie tumoral del colon y su traducción en los niveles séricos de VEGF-C y en la expresión de ciclooxigenasa-2 (COX-2). MATERIAL Y MÉTODOS Se utilizaron 100 ratas Sprague-Dawley no consanguíneas distribuidas en cinco grupos: grupo control, grupo con CCR inducido con DMH, grupo de ratas tratadas con celecoxib, grupo de ratas tratadas con ácido acetilsalicílico y grupo de ratas tratadas con indometacina. Tras el sacrificio, se tomaron muestras de sangre para determinar el VEGF-C sérico mediante ELISA y muestras de los segmentos del colon y de aquellos sugestivos de contener neoplasia para estudiar la expresión de COX-2 en los tumores y en la mucosa normal del colon descendente mediante inmunohistoquímica. Se utilizó la prueba estadística más idónea en cada supuesto de estudio y se consideró significativo cuando la p£ 0,05. RESULTADOS Encontramos expresión positiva de COX-2 en el 57,14 - 66,67% de los tumores de colon. El 72% de tumores carcinomas mucinosos presentaron un score de tinción de COX-2 positivo, vs. un 48,46% de los adenocarcinomas (p<0,05). Se encontraron diferencias significativas entre los grupos que recibieron fármacos cuando se comparó el valor sérico de VEGF-C (p=0,008). El grupo que tomó ácido acetilsalicílico presentó unos niveles séricos menores a los del grupo que recibió celecoxib (63,67 vs. 92,58 pg/ml) (p=0,003). No se apreciaron diferencias significativas entre el grupo que recibió celecoxib y el grupo control con inducción tumoral (92,58 vs. 89,89 pg/ml.) (p=0,698). No se encontraron diferencias estadísticamente significativas entre los valores de VEGF-C sérico y la expresión tumoral de COX-2 en ninguno de los grupos de estudio (p>0,05). Se encontraron diferencias significativas entre el valor sérico medio de VEGF-C y la extensión de la expresión de COX-2 en el tumor (p=0,035). También se halló correlación estadísticamente significativa entre el valor circulante de VEGF-C sérico y la suma de superficie tumoral (p=0,045). Se encontraron diferencias estadísticamente significativas en el valor sérico de VEGF-C según los animales presentasen o no metástasis a distancia o hematógenas (p=0,015). CONCLUSIONES La mayoría de tumores de colon inducidos experimentalmente en la rata expresaron COX-2. La expresión de COX-2 en el CCR se asocia de forma significativa al tipo de tumor, incrementándose conforme aumentaba la malignidad de la histología del tumor. El VEGF-C sérico se relaciona con la progresión de la enfermedad. Valores elevados se correlacionaron con sumas de superficies tumorales elevadas de un modo estadísticamente significativo. Celecoxib no redujo de un modo significativo la expresión de COX-2 en los tumores respecto de los grupos tratados con fármacos no selectivos, ni disminuyó de forma significativa los valores séricos de VEGF-C, ni la suma de superficie tumoral en el colon. El ácido acetilsalicílico induce una disminución en los niveles séricos circulantes de VEGF-C cercanos a los niveles control. Sin embargo, no existieron cambios en la expresión de COX-2 en los tumores, ni en la suma de superficie tumoral al comparar este grupo con los demás.; INTRODUCTION Angiogenesis is essential for the growth of solid tumours and takes part in the metastatic process. VEGF-C, a strong angiogenic factor, is increased in patients with colorectal cancer (CRC). There are evidences suggesting that COX-2 is an important factor in the colorectal carcinogenesis process. The main aim of the study is to investigate the effect that a selective COX-2 inhibitor, comparing it with non-selective ones, could have on experimental colon carcinogenesis, on the colorectal tumour area, and its results in the serum VEGF-C levels and in the cyclooxigenase-2 (COX-2) expression. MATERIAL AND METHODS 100 Sprague-Dawley rats without consanguinity were used. They were divided into five groups: control group, group with DMH induced CRC, group that was treated with celecoxib, group that was treated with aspirin and group that was treated with indomethacin. Blood samples were taken after slaughter of rats, in order to determine serum VEGF-C with ELISA technique. Colon segments samples and specimens from the areas that were suggested to contain neoplasms were taken too, in order to study COX-2 expression in colon tumors and in the normal mucosa with immunohistochemistry technique. The most appropriate statistical test was used in each case of the study and it was considered significant when p£ 0.05. RESULTS We found positive COX-2 expression in 57.14-66.67% of colon tumours. 72% of mucinous carcinomas presented a positive score for COX-2 expression, vs. 48.46% of adenocarcinomas (p<0.05). We found significant differences between groups that received drugs when we compared the serum VEGF-C level (p=0.008). The AAS group presented lower serum VEGF-C levels than the celecoxib group (63.67 vs. 92.58 pg/ml) (p=0.003). We didn’t appreciate significant differences between the celecoxib group and the control group with tumor induction (92.58 vs. 89.89 pg/ml) (p=0.698). There were no statistically significant differences between the serum VEGF-C levels and tumor expression of COX-2 in any of the groups of the study (p>0.05). We found significant differences between the serum VEGF-C level and the extension of COX-2 expression in the tumor (p=0.035). We also found statistically significant correlation between the value of serum VEGF-C and the sum of tumor area (p = 0.045). Statistically significant differences were found in the serum VEGF-C level between animals having or not hematogenous metastasis (p=0.015). CONCLUSIONS Most experimentally induced colon tumors in rats expressed COX-2. The expression of COX-2 in CRC is significantly associated with the type of tumor, and increases according to the increases of malignancy of the tumor histology. Serum VEGF-C is related to disease progression. High values were correlated with high sum of tumor surfaces in a statistically significant manner. Celecoxib didn’t reduce significantly the expression of COX-2 in tumors regarding groups treated with non-selective drugs, nor significantly decreased serum VEGF-C, or the sum of tumor area in the colon. Aspirin decreases serum VEGF-C levels which were similar to control levels. However, there were no changes in the expression of COX-2 in tumors, or the sum of tumor area by comparing this group with other treated groups.

The Extended amygdala: embryonic origin and genetic regulation of its development

Mon, 12 Dec 2011 15:35:48 GMT

The Extended amygdala: embryonic origin and genetic regulation of its development Munisamy, Bupesh Diversos desordres neuropsiquiàtrics en humans estan relacionats amb una disfunció en el control de les emocions i del comportament social, i alguns d'ells estan associats a una alteració en el desenvolupament de l'amígdala. El control de les emocions i del comportament social estan, en particular, associats a la denominada amígdala estesa, un corredor de cèl·lules del telencèfal basal que s'estén des de l'amígdala centromedial al nucli del llit de l'estria terminal (BST), que constitueix l'estació d'eixida mes important cap a centres efectors de l'hipotàlem i tronc encefàlic. No obstant això, hi ha molts aspectes del desenvolupament de l'amígdala estesa que es desconeixen, incloent l'origen embrionari de les seves diferents subpoblacions de neurones. L'objectiu d'esta Tesi ha sigut investigar l'origen de les neurones de l'amígdala estesa en embrions de ratolí (E13.5-E16.5) per mitjà d'assajos de migració in vitro. Els resultats d'estos assajos es van combinar amb inmunofluorescencia per a analitzar el fenotip de les neurones que van migrar a l'amígdala des d'orígens distints, i es van comparar amb dades d'inmunohistoquímica (per a marcar distints neuropèptids, proteïnes o enzims) i hibridació in situ (per a detectar el RNAm de diferents factors de transcripció i altres proteïnes) per a ajudar en la delimitació de distints dominis embrionaris del prosencèfal i distintes subdivisions de l'amígdala estesa. En particular, esta Tesi està dedicada a l'estudi de l'origen embrionari de les neurones de les dos subdivisions (o subcorredors) principals de l'amígdala estesa, l'amígdala medial estesa (Capítol 2) i l'amígdala central estesa (Capítol 3). En relació a l'amígdala medial estesa (Capítol 2), la present Tesi proporciona evidència experimental de l'origen múltiple de les seves neurones principals, incloent les de l'amígdala medial i les del BST medial. En particular, aquest estudi aporta proves que indiquen que una gran part de les neurones de l'amígdala medial i el BST medial deriva de la part caudoventral de l'eminència ganglionar medial (MGEcv, prèviament coneguda com, o inclosa en, l'àrea peduncular anterior), formant un subcorredor de cèl·lules amb característiques moleculars semblants (expressió del factor de transcripció Lhx6 i la proteïna calbindina). La comparació amb altres dades indica que les neurones d'aquest subcorredor de cèl·lules que deriven de MGEcv estan interconnectades i projecten a les mateixes dianes de l'hipotàlem, involucrades en el control del comportament reproductor. Esta Tesi també aporta dades experimentals que demostren que el pal·li ventral produeix algunes neurones de l'amígdala medial, que pareixen expressar el factor de transcripció Lhx9. Els resultats també confirmen que algunes neurones de l'amígdala medial estesa s'originen en l'àrea preòptica (les nostres dades indiquen que s'originen específicament en l'àrea preòptica comissural o POC, i aquest origen es correlaciona amb expressió de la proteïna senyalitzadora Shh) i en el domini supraopto-paraventricular de l'hipotàlem (SPV, que dóna lloc a neurones amb expressió postmitòtica dels factors de transcripció Lhx5 i Otp). De forma semblant a les neurones que deriven de MGEcv, és possible que les neurones de l'amígdala medial estesa que deriven d'altres dominis embrionaris també formen distints subcorredors de cèl·lules amb funcions específiques. En relació a l'amígdala central estesa (Capítol 3), els resultats d'esta Tesi mostren que els seus principals components, incloent l'amígdala central i el BST lateral, són mosaics formats per distintes proporcions de neurones derivades de la part dorsal de l'eminència ganglionar lateral (LGEd), la part ventral de l'eminència ganglionar lateral (LGEv), o l'eminència ganglionar medial (MGE). La neurones derivades de LGEd expressen el factor de transcripció Pax6 i invadeixen preferentment les parts laterals de l'amígdala central, encara que unes poques també arriben al BST lateral. Basant-se en correlació amb el RNAm de pre-proencefalina i altres dades, moltes d'aquestes cèl·lules són probablement neurones de projecció encefalinèrgiques. Les neurones derivades de LGEv expressen el factor de transcripció Islet1 i invadeixen principalment la part central i medial de l'amígdala central, i part del BST lateral. La correlació amb altres estudis suggereix que aquestes cèl·lules són probablement les neurones de projecció que contenen el factor alliberador de la corticotropina. D'altra banda, MGE produeix la majoria de les neurones del BST lateral, però la part caudoventral del MGE (MGEcv) també produeix una important subpoblació de neurones de projecció que expressen somatostatina que invadeixen la part medial de l'amígdala central. Així, distints tipus de neurones de projecció s'originen en distints dominis embrionaris, però els mateixos dominis produeixen neurones per a quasi totes les parts de l'amígdala central estesa, la qual cosa podria explicar la similitud de les neurones en característiques neuroquímiques i connexions al llarg del corredor. Els resultats, junt amb altres dades publicades, també suggereixen l'existència de al menys tres subcorredors de cèl·lules en l'amígdala central estesa, cada un relacionat amb un origen embrionari distint i involucrat en el control d'un aspecte diferent de les respostes de por i ansietat. En resum, aquest estudi proporciona importants dades que aclareixen aspectes rellevants del desenvolupament i organització adulta de l'amígdala estesa, i ajuda a establir les bases per a una millor comprensió del control neural de les emocions i el comportament social en condicions normals i patològiques.; Varios desórdenes neuropsiquiátricos humanos están relacionados con una disfunción en el control de las emociones y del comportamiento social, y algunos de ellos están asociados a una alteración en el desarrollo de la amígdala. El control de las emociones y el comportamiento social están, en particular, asociados a la denominada amígdala extendida, un corredor de células del telencéfalo basal que se extiende desde la amígdala centromedial al núcleo del lecho de la estria terminal (BST), que constituye la estación de salida mas importante hacia centros efectores del hipotálamo y tronco encefálico. Sin embargo, existen muchos aspectos del desarrollo de la amígdala extendida que se desconocen, incluyendo el origen embrionario de sus diferentes subpoblaciones de neuronas. El objetivo de esta Tesis ha sido investigar el origen de las neuronas de la amígdala extendida en embriones de ratón (E13.5-E16.5) mediante ensayos de migración in vitro. Los resultados de estos ensayos se combinaron con inmunofluorescencia para analizar el fenotipo de las neuronas que migraron a la amígdala desde orígenes distintos, y se compararon con datos de inmunohistoquímica (para marcar distintos neuropéptidos, proteinas o enzimas) e hibridación in situ (para detectar el RNAm de diferentes factores de transcripción y otras proteinas) para ayudar en la delimitación de distintos dominios embrionarios del prosencéfalo y distintas subdivisiones de la amígdala extendida. En particular, esta Tesis está dedicada al estudio del origen embrionario de las neuronas de las dos subdivisiones (o subcorredores) principales de la amígdala extendida, la amígdala medial extendida (Capítulo 2) y la amígdala central extendida (Capítulo 3). En relación a la amígdala medial extendida (Capítulo 2), la presente Tesis proporciona evidencia experimental del origen múltiple de sus neuronas principales, incluyendo las de la amígdala medial y las del BST medial. En particular, este estudio aporta pruebas que indican que una gran parte de las neuronas de la amígdala medial y el BST medial deriva de la parte caudoventral de la eminencia ganglionar medial (MGEcv, previamente conocida como, o incluida en el área peduncular anterior), formando un subcorredor de células con características moleculares similares (expresión del factor de transcripción Lhx6 y la proteina calbindina). La comparación con otros datos indica que las neuronas de este subcorredor de células que derivan de MGEcv están interconectadas y proyectan a las mismas dianas del hipotálamo, involucradas en control del comportamiento reproductor. Esta Tesis también aporta datos experimentales que demuestran que el palio ventral produce algunas neuronas de la amígdala medial, que parecen expresar el factor de transcripción Lhx9. Los resultados también confirman que algunas neuronas de la amígdala medial extendida se originan en el área preóptica (nuestros datos indican que se originan específicamente en el área preóptica comisural o POC, y este origen se correlaciona con expresión de la proteina señalizadora Shh) y en el dominio supraopto-paraventricular del hipotálamo (SPV, que da lugar a neuronas con expresión postmitótica de los factores de transcripción Lhx5 y Otp). De forma similar a las neuronas que derivan de MGEcv, es posible que las neuronas de la amígdala medial extendida que derivan de otros dominios embrionarios también formen distintos subcorredores de células con funciones específicas. En relación a la amígdala central extendida (Capítulo 3), los resultados de esta Tesis muestran que sus principales componentes, incluyendo la amígdala central y el BST lateral, son mosaicos formados por distintas proporciones de neuronas derivadas de la parte dorsal de la eminencia ganglionar lateral (LGEd), la parte ventral de la eminencia ganglionar lateral (LGEv), o la eminencia ganglionar medial (MGE). La neuronas derivadas de LGEd expresan el factor de transcripción Pax6 e invaden preferentemente las partes laterales de la amígdala central, aunque unas pocas también alcanzan el BST lateral. En base a correlación con el RNAm de pre-proencefalina y otros datos, muchas de estas células son probablemente neuronas de proyección encefalinérgicas. Las neuronas derivadas de LGEv expresan el factor de transcripción Islet1 e invaden principalmente la parte central y medial de la amígdala central, y parte del BST lateral. La correlación con otros estudios sugiere que estas células son probablemente las neuronas de proyección que contienen el factor liberador de la corticotropina. Por otro lado, MGE produce la mayoría de las neuronas del BST lateral, pero la parte caudoventral del MGE (MGEcv) también produce una importante subpoblación de neuronas de proyección que expresan somatostatina que invaden la parte medial de la amígdala central. Así, distintos tipos de neuronas de proyección se originan en distintos dominios embrionarios, pero los mismos dominios producen neuronas para casi todas las partes de la amígdala central extendida, lo que podría explicar la similitud de las neuronas en características neuroquímicas y conexiones a lo largo del corredor. Los resultados, junto con otros datos publicados, también sugieren la existencia de al menos tres subcorredores de células en la amígdala central extendida, cada uno relacionado a un origen embrionario distinto e involucrado en el control de un aspecto diferente de las respuestas de miedo y ansiedad. En resumen, este estudio proporciona importantes datos que clarifican aspectos relevantes del desarrollo y organización adulta de la amígdala extendida, y ayuda a establecer las bases para una mejor comprensión del control neural de las emociones y el comportamiento social en condiciones normales y patológicas.; Dysfunctions in emotional control and social behavior are behind several human neuropsychiatric disorders, some of which are associated to an alteration of amygdalar development. The control of emotions and social behavior is particularly associated to the so-called extended amygdala, which is a cell corridor of the basal telencephalon extending from the centromedial amygdala to the bed nucleus of the stria terminalis (BST), that constitutes the major output station to effector centers of the hypothalamus and brainstem. However, many aspects of the development of the extended amygdala remain elusive, including the embryonic origin of its different neuron subpopulations. The aim of this Thesis has been to investigate the origin of the neurons of the extended amygdala in mouse embryos (E13.5-E16.5) by using in vitro migration assays. The fate mapping results were combined with immunofluorescence for analyzing the phenotype of the neurons that migrated to the amygdala from distinct origins, and were compared with data from immunohistochemistry (to label distinct neuropeptides, proteins or enzymes) and in situ hibridization (to detect the mRNA expression of different transcription factors and other proteins) which helped in the delineation of forebrain embryonic domains and extended amygdala subdivisions. In particular, this Thesis deals with studing the embryonic origin of the neurons of the two major subdivisions (or subcorridors) of the extended amygdala, the medial extended amygdala (Chapter 2) and the central extended amygdala (Chapter 3). Regarding the medial extended amygdala (Chapter 2), this Thesis provides experimental evidence for a multiple embryonic origin of its principal neurons, including those of the medial amygdala and medial BST. In particular, this study provides novel evidence indicating that a major part of the neurons of the medial amygdala and medial BST derives from the caudoventral part of the medial ganglionic eminence (MGEcv, previously called or included as part of the anterior peduncular area), forming a cell subcorridor with similar molecular features (expression of the transcription factor Lhx6 and the protein calbindin). Comparison to other data indicates that neurons along this MGEcv-related cell subcorridor are interconnected and project to the same hypothalamic targets, which are involved in reproductive behavior. This Thesis also provides novel experimental evidence indicating that the ventral pallium produces some neurons for the medial amygdala, which appear to express the transcription factor Lhx9. The results also confirm that some neurons of the medial extended amygdala originate in the preoptic area (our results indicate that these cells specifically originate in its commissural subdivision or POC and correlate to expression of the signaling protein Sonic hedgehog) and the supraopto-paraventricular domain of the hypothalamus (or SPV, which derived neurons express the transcription factors Lhx5 and Otp). Similarly to the neurons derived from MGEcv, it is possible that neurons of the medial extended amygdala derived from other embryonic domains also form distinct cell subcorridors related to specific functions. Regarding the central extended amygdala (Chapter 3), the results of this Thesis show that its major components, including central amygdala and lateral bed nucleus of the stria terminalis (BST), are mosaics formed by different proportions of dorsal lateral ganglionic eminence (LGE)-, ventral LGE- and medial ganglionic eminence (MGE)- derived neurons. Dorsal LGE-derived neurons express the transcription factor Pax6, and primarily populate lateral parts of the central amygdala, but a few also reach the lateral BST. Based on correlation with pre-proenkephalin mRNA and other data, many of these cells are likely enkephalinergic projection neurons. The ventral LGE-derived neurons express the transcription factor Islet1, and primariy populate the central and medial parts of the central amygdala, and part of the lateral BST. Correlation with other studies suggests that these cells represent projection neurons expressing corticotropin-releasing factor. The MGE produces the majority of neurons of lateral BST, but its caudoventral subdivision (MGEcv) also produces an important subpopulation of projection neurons containing somatostatin for medial aspects of the central amygdala. Thus, distinct principal neurons originate in different embryonic domains, but the same domains contribute neurons to most subdivisions of the central extended amygdala, which may explain the similarity in neurochemistry and connections along the corridor. The results, together with other published data, also suggest the existence of at least three subcorridors within the central extended amygdala, each related to a different embryonic origin and involved in the control of a different aspect of fear responses and anxiety. In conclusion, this study provides important data that clarify relevant aspects on the development and adult organization of the extended amygdala, and helps to set up the foundations for a better understanding of neural control of emotions and social behavior in normal and abnormal conditions.

Glutamatergic signaling in proximal tubular cells maintains the epithelial phenotype and decreases epithelial-mesenchymal transition

Mon, 07 Nov 2011 16:36:28 GMT

Glutamatergic signaling in proximal tubular cells maintains the epithelial phenotype and decreases epithelial-mesenchymal transition Bozić Stanojević, Milica

El Síndrome metabólico en Lleida desde una perspectiva clínico-epidemiológica

Tue, 28 Jun 2011 18:37:10 GMT

El Síndrome metabólico en Lleida desde una perspectiva clínico-epidemiológica Sánchez Fernández, Virginia La Síndrome Metabòlica (SM) a Lleida des d’una perspectiva clínica i epidemiològica. Introducció Des de finals del segle XX fins ara, de forma paral·lela a l’augment de l’esperança de vida, s’ha produït un canvi important en les principals causes de mortalitat. Durant aquests anys la Malaltia Cardiovascular (MCV) s’ha convertit en la principal causa de mort a nivell mundial. El Risc Cardiometabòlic (RCM) representa la probabilitat de desenvolupar Diabetes Mellitus tipus 2 (DM 2) o MCV. El RCM s’associa a un grup de factors de risc, alguns modificables i altres no, així com uns marcadors d’inflamació. Entre els factors de risc, comptem amb uns considerats clàssics, com el tabaquisme, el colesterol-LDL alt, la hipertensió (HTA) i la hiperglucèmia. Darrerament s’han identificat factors de risc relacionats amb l’obesitat abdominal: Resistència a la insulina (RI), colesterol-HDL baix, Triglicèrids (TG) alts. Considerem la síndrome metabòlica (SM) com el fenotip de la persona que en un curtmig termini té altes probabilitats de presentar una MCV o de desenvolupar una DM 2. És a dir, la SM és la part visible de la persona amb un RCM elevat. La gran diversitat de definicions de la SM fan necessari estudiar la prevalença des d’una perspectiva multifocal. Objectiu Conèixer la prevalença de la SM a la província de Lleida segons les diferents definicions clíniques que més s’adapten en l’àmbit de l’atenció primària. A la vegada descriure els factors relacionats amb la SM i el seu abordatge per part del metge de família. Material i mètodes Es tracta d’un estudi descriptiu transversal d’una mostra de 293 individus seleccionats a partir del cens de 2006 de la província de Lleida. Pel que fa a l’objectiu principal, la prevalença de la SM, hi va haver una pèrdua no prevista en la determinació del colesterol-HDL en 9 individus. Per tant, la mostra final per aquest objectiu va ser de 284 persones. Amb una probabilitat d’error alfa de 0.05 (5%) tenim una precisió de 0.0486 (4.86%) per als 284 individus de la mostra. També, i a mesura que anaven apareixent publicacions sobre la SM i els diferents factors que n’influeixen, es van anar afegint en el full de recollida de dades les diferents preguntes, sobre tot, d’aspectes sociològics i conductals. Resultats 1-La prevalença de la SM a la província de Lleida: oSegons criteris de l’ATP-III és del 22.5%[17.7-27.4], o25.2% [17.4-33] en homes i 20.6%[14.7-26.8] en dones. oSegons criteris de l’IDF és del 34% [28.6-39.5], o40 % [31.2-48.8] en homes i 29.8% [22.8-36.7] en dones. oSegons criteris de l’AHA és del 31.3% [25.9-36.7], o37 % [28.3-45.6] en homes i 27.3% [20.5-34.1] en dones. oSegons criteris de l’IDF-R (PC de 94 cm en homes y 80 cm en dones) és del 36.27% [30.68-41.86]. Això representa un augment de la prevalença. o42.86% [35.31-50.41] en homes i 31.52% [23.17-39.86] en dones. 7 oSegons criteris de l’IDF-R (PC de 102 cm en homes y 88 cm en dones) és del 31.34%[25.94-36.73]. o 36.97% [29.61-44.34] en homes i 27.27% [19.27-35.27] en dones. 2- La prevalença dels diferents components de la SM en les persones amb SM segons criteris de l’ATP-III son: ·El 90.63% [83.48-97.77] presenta obesitat central. ·El 85.94% [77.42-94.45] presenta alteració de les xifres de tensió arterial. ·El 71.88% [60.86-82.89] presenta alteració dels nivells glucídics. ·El 51.56% [39.32-63.81] presenta alteració dels TG. ·Tan sols el 28.13% [17.11-39.14] té baixa les xifres de colesterol-HDL. 3-Un 63.4% de la població de la província de Lleida no compleix cap criteri de la SM, ni pels criteris de l’ATP-III, ni de l’IDF, ni de l’AHA. 4-La prevalença d’obesitat abdominal en població general ·Amb PC>o=102 cm en homes i >o=88 cm dones és del 44.7% [39.0-50.4]. Amb diferències significatives entre gènere. o35.2% [26.8-43.7] en homes i 51.5% [44.0-59.0] en dones. ·Amb PC>o=94 cm en homes y>o=80 cm en dones és del 70.6% [65.4-75.9]. Amb diferències significatives entre gènere. o63.9% [55.4-72.5] en homes i 75.4% [69.0-81.9] en dones. 5-La prevalença en població general d’obesitat per IMC>o=30 és del 27.99% [22.85- 33.13]. Sense diferències entre gènere. ·29.51% [21.42-37.6] en homes i ·26.90% [20.25-33.55] en dones. 6-Existeixen un 15.6% [11.4-19.8] d’obesos saludables, ·5% [1.1-8.9] homes i ·23.1% [16.7-29.4] dones. 7-Els tres components més prevalents de la SM, augment del PC, TA i glicèmia, presenten una alta sensibilitat, propera al 100%, i una moderada especificitat, aproximadament del 50%, com a criteri únic per fer el cribatge de la SM segons criteris de l’ATP-III. 8-Els tres components més prevalents de la SM, augment del PC, TA i glicèmia, presenten un risc atribuïble poblacional (RAP) marcat principalment per la freqüència d’aquests en la població. Més que per la seva associació a la SM, és a dir, pel seu RA. Així, el factor que al eliminar-lo suposaria un major descens de la SM en la població seria l’obesitat central, 18.76% [15.44-22.25], seguit de les xifres elevades de TA, 16.47% [12.84-20.29], i en tercer lloc les alteracions glucídiques, 14.03% [11.61- 16.82]. D’altra banda, els factors que més íntimament estan associats a la SM, pel seu RA, són les alteracions en la glucosa, en els TG i l’obesitat abdominal. 9-L’autopercepció de “pes inadequat” en les persones amb obesitat central i prehipertensió o HTA, classifica correctament com a SM segons criteris de l’ATP-III un 82.5% [72.9-92.1]. Sense necessitat de realitzar una analítica. 10-No hi ha diferències en quant a la prevalença de la SM entre l’àmbit urbà, semiurbà i el rural a la província de Lleida. 8 11-Únicament el 26% de la població presenta el colesterol-HDL de risc, és a dir <40 mgr/dl en homes i < 50 mgr/dl en dones. 12-Les persones amb SM presenten més MCV i un Risc Cardiovascular (RCV) major determinat per les cinc principals taules de risc: Framingham, REGICOR, SCORE, PROCAM i Framingham-IMC. 13-En la nostra població la DM 2 es situa en el 10.92% [7.4-14.5]. 14-En la nostra població l’HTA és del 24.5% [19.6-29.5]. La prevalença de la SM segons criteris de l’ATP-III entre els hipertensos és del 40% [30.63-49.37]. 15-La prediabetis en la nostra població és del 11.65% [10.09-18.83]. La prevalença de la SM segons criteris de l’ATP-III en prediabètics és del 68.57% [53.19-83.95]. 16-La Malaltia Hepàtica No Alcoholica (MHNA) en la nostra població es situa en el 14.14% [10.13-18.15]. La prevalença de la SM segons criteris de l’ATP-III entre els que presenten MHNA és del 82% [77.58-86.44]. 17-Determinants sociobiològics i conductals relacionats amb la SM: ·La prevalença de fumadors és del 24.23% [14.27-34.2] i d’exfumadors del 22.53% [12.45-32.6]. L’hàbit de fumar no influeix en la prevalença de la SM. ·La menopausa otorga un RR de 2.57 vegades més de presentar SM segons criteris de l’ATP-III. ·Les persones que s’autopercebeixen com a “pes inadequat” presenten significativament més prevalença de la SM segons criteris de l’ATP-III. ·Aproximadament la meitat de la nostra població, 49.83% [44.08-55.57] realitza exercici físic, >o= 150 min/semana. L’exercici físic no influeix en la prevalença de la SM, segons criteris de l’ATP-III. ·La meitat de la població, 51.34% [45.28-57.4], presenta un nivell d’estudis de batxiller. El fet d’haver realitzat >o= 8 anys d’estudis otorga una menor prevalença de SM, segons criteris de l’ATP-III. ·El consum d’alcohol en la nostra població és de 5 UB/semana, DE de 10.65. En els homes és de 9.67 UB/semana, DE de 14.17, i en les dones de 1.65 UB/semana, DE de 4.98. No hi ha diferència de consum respecte a la presència de la SM, segons criteris de l’ATP-III. Però sí és significatiu en els homes, siguin o no SM, un major consum d’alcohol que en les dones. Conclusions 1-La SM és moderadament prevalent a la província de Lleida, sense existir diferències entre l’àrea urbana, semiurbana i rural. Els seus components també ho són, excepte la prehipertensió i/o hipertensió i l’obesitat abdominal que estan en quasi la meitat de la població, amb diferències molt significatives en quant a gènere. Més de la meitat dels homes tenen alterades les xifres tensionals i més de la meitat de les dones son obeses abdominals. 2-L’obesitat abdominal acostuma a presentar-se amb la resta de components de la SM. En cas contrari, “obesitat saludable”, aquests son dones. 3-El cribatge de la SM en la nostra població es pot realitzar per l’edat, presència de prediabetis, xifres tensionals elevades i per l’obesitat abdominal. 9 4-La major eficiència per al metge de família en el cribatge de la SM és preguntar l’autopercepció respecte al pes en aquelles persones que presenten alteració de les xifres tensionals i son obeses abdominals, ja que si opinen que el seu pes és inadequat, un 82.5%, presentaran una SM. 5-La SM es veu continguda en la nostra població per la baixa prevalença de les alteracions glucídiques, prediabetis i DM 2, i de lípids, colesterol-HDL i TG. 6-Dels determinants sociobiològics i conductals que influeixen en la prevalença de la SM en la nostra població hem identificat la menopausa, l’autopercepció de pes inadequat i el nivell d’estudis realitzat. Paradoxalment no hem trobat relació amb l’hàbit tabàquic, l’exercici físic i el consum d’alcohol.; El Síndrome Metabólico (SM) en Lleida desde una perspectiva clínicoepidemiológica. Introducción Desde finales del siglo XX y hasta hoy de forma paralela al aumento de la esperanza de vida se ha producido un cambio importante en las principales causas de mortalidad. Durante estos años la Enfermedad cardiovascular (ECV) se ha convertido en la principal causa de muerte a nivel mundial. El Riesgo Cardiometabólico (RCM) representa la probabilidad de desarrollar Diabetes Mellitus tipo 2 (DM 2) o ECV atribuible a un grupo de factores de riesgo y marcadores, algunos modificables y otros no. Estos son los factores de riesgo clásicos, como el tabaquismo, colesterol-LDL alto, HTA e hiperglucemia, y los recientemente identificados factores de riesgo estrechamente relacionados con la obesidad abdominal: Resistencia a la Insulina (RI), colesterol-HDL bajo, triglicéridos (TG) altos y marcadores de inflamación. Consideramos al SM como el fenotipo de la persona que en un corto-medio plazo tiene altas probabilidades de presentar una ECV o de desarrollar DM 2. Es decir, el SM es la parte visible del paciente con un RCM alto. La variedad de definiciones del SM hace necesario estudiar su prevalencia de una forma multiperspectiva. Objetivo Conocer la prevalencia del SM en la provincia de Lleida según las definiciones clínicas que más se adaptan en el ámbito de la atención primaria. A la vez describir los factores relacionados con el SM y su abordaje por parte del médico de familia. Material y métodos Se trata de un estudio descriptivo transversal de una muestra de 293 individuos a partir del censo de 2006 de la provincia de Lleida. Para el objetivo principal que es la prevalencia del SM hubo una pérdida no prevista en la determinación del colesterol-HDL en 9 individuos. Por lo que la muestra final para el objetivo principal resultó de 284 personas. Con una probabilidad de error alfa de 0.05 (5%) tenemos una precisión de 0.0486 (4.86%) para 284 individuos en cuanto al objetivo principal de prevalencia de SM en la provincia de Lleida. También, y a medida que iban apareciendo publicaciones sobre SM y los diferentes factores que influyen en él, se añadieron al cuaderno de campo diferentes preguntas, sobre todo, de aspectos sociológicos y conductuales Resultados 1-La prevalencia del SM en la provincia de Lleida: oSegún criterios del ATP-III es del 22.5% [17.7-27.4], o 25.2% [17.4-33] en hombres y 20.6% [14.4-26.8] en mujeres. oSegún criterios de la IDF es del 34% [28.6-39.5], o 40% [31.2-48.8] en hombres y 29.8% [22.8-36.7] en mujeres. oSegún criterios de la AHA es del 31.3%[25.9-36.7], o 37% [28.3-45.6] en hombres y 27.3% [20.5-34.1] en mujeres. oSegún criterios de la IDF-R con un aumento de riesgo (PC de 94 cm en hombres y 80 cm en mujeres) es del 36.27% [30.68-41.86], o 42.86% [35.31-50.41] en hombres y 31.52% [23.17-39.86] en mujeres. 3 oSegún criterios de la IDF-R con aún un riesgo superior (PC de 102 cm en hombres y 88 cm en mujeres) es del 31.34%[25.94-36.73], o 36.97% [29.61-44.34] en hombres y 27.27% [19.27-35.27] en mujeres. 2-Los componentes del SM en las personas afectas de SM según criterios del ATP-III son: ·El 90.63% [83.48-97.77] presenta obesidad central. ·El 85.94% [77.42-94.45] presenta alteración de las cifras de TA. ·El 71.88% [60.86-82.89] presenta alteración de los niveles glucídicos. ·El 51.56% [39.32-63.81] presenta alteración de los TG. ·Tan solo el 28.13% [17.11-39.14] tiene bajo las cifras de colesterol-HDL. 3-Un 63.4% de la población de la provincia de Lleida no cumple ningún criterio de SM, ni por los criterios del ATP-III, ni de la IDF, ni de la AHA. 4-La prevalencia en población general de obesidad abdominal ·Con PC>o=102 cm en hombres y >o=88 cm mujeres es del 44.7% [39.0-50.4]. Con diferencias significativas entre género. o35.2% [26.8-43.7] en hombres y o51.5% [44.0-59.0] en mujeres. oCon PC>o=94 cm en hombres y>o=80 cm en mujeres es del 70.6% [65.4-75.9]. Con diferencias significativas entre género. o63.9% [55.4-72.5] en hombres y o75.4% [69.0-81.9] en mujeres. 5-La prevalencia en población general de obesidad por IMC>o=30 es del 27.99% [22.85-33.13]. Sin diferencias entre género. ·29.51% [21.42-37.6] en hombres y ·26.90% [20.25-33.55] en mujeres. 6-Existen un 15.6% [11.4-19.8] de obesos saludables, ·5% [1.1-8.9] hombres y ·23.1% [16.7-29.4] mujeres. 7-Los tres componentes más prevalentes del SM, aumento del PC, TA y glicemia, presentan una alta sensibilidad, cercana al 100%, y una mediana especificidad, aproximadamente del 50%, en cuanto a criterio único para el cribado del SM según criterios del ATP-III. 8- Los tres componentes más prevalentes del SM, según criterios del ATP-III, aumento del PC, TA y glicemia, presentan un RAP marcado principalmente por la frecuencia de estos en la población. Más que por su asociación al SM, es decir, por su RA. Así, el factor que al eliminarlo supondría un mayor descenso de SM en la población sería la obesidad central, 18.76% [15.44-22.25], seguido por las cifras elevadas de la TA, 16.47% [12.84-20.29], y en tercer lugar las alteraciones glucídicas, 14.03% [11.61-16.82]. Sin embargo, los factores que más íntimamente están asociados al SM, por su RA, son las alteraciones en la glucosa, en los TG y la obesidad central. 9-La autopercepción de “peso inadecuado” en las personas con obesidad central y pre- HTA o HTA clasifica correctamente como SM según criterios del ATP-III en un 82.5% [72.9-92.1]. Sin necesidad de realizar una analítica. 10-No hay diferencia en cuanto a prevalencia de SM entre el medio urbano, semiurbano y el rural en la provincia de Lleida. 4 11-Tan solo el 26% de la población presenta el colesterol-HDL de riesgo, es decir <40 mgr/dl en hombres y <50 mgr/dl en mujeres. 12-Las personas afectas de SM presentan más ECV y un Riesgo Cardiovascular (RCV) mayor determinado por las cinco principales tablas de riesgo: Framingham, REGICOR, SCORE, PROCAM y Framingham-IMC. 13-En nuestra población la DM 2 se sitúa en el 10.92% [7.4-14.5]. 14-En nuestra población la HTA es del 24.57% [19.6-29.5]. La prevalencia de SM según criterios del ATP-III entre los hipertensos es del 40% [30.63-49.37]. 15-La prediabetes en nuestra población es del 11.65% [10.09-18.83]. La prevalencia de SM según criterios del ATP-III en prediabéticos es del 68.57% [53.19-83.95]. 16-La Enfermedad Hepática No Alcohólica (EHNA) en nuestra población se sitúa en el 14.14% [10.13-18.15]. La prevalencia de SM según criterios del ATP-III entre los que presentan EHNA es del 82% [77.58-86.44]. 17-Determinates socio-biológicos y conductuales relacionados con el SM: ·La prevalencia de fumadores es del 24.23% [14.27-34.2] y de ex fumadores del 22.53% [12.45-32.6]. El hábito de fumar no influye en la prevalencia de SM. ·La menopausia confiere un RR de 2.57 veces más de presentar SM según criterios del ATP-III. ·Las personas que se autoperciben como peso inadecuado presentan significativamente más prevalencia de SM según criterios del ATP-III. ·Aproximadamente la mitad de nuestra población, 49.83% [44.08-55.57] realiza ejercicio físico, >o=150 min/semana. El ejercicio físico no influye en la prevalencia de SM, según criterios del ATP-III. ·La mitad de la población, 51.34% [45.28-57.4], presenta un nivel de estudios de bachiller. El haber realizado >o=8 años de estudio confiere menor prevalencia de SM, según criterios del ATP-III. ·El consumo de alcohol en nuestra población es de 5 UB/semana, DE de 10.65. En los hombres de 9.67 UB/semana, DE de 14.17, y en las mujeres de 1.65 UB/semana, DE de 4.98. No hay diferencias de consumo respecto a la presencia de SM, según criterios del ATP-III. Pero sí es significativo en los hombres, sean o no SM, un consumo mayor de alcohol que las mujeres. Conclusiones 1-El SM es moderadamente prevalente en nuestra provincia de Lleida, sin existir diferencias entre el área urbana-semiurbana y rural. Sus componentes también lo son, excepto la prehipertensión y/o hipertensión y la obesidad abdominal que están en casi la mitad de la población, con diferencias muy significativas en cuanto a género. Más de la mitad de los hombres tienen alteradas las cifras tensionales y más de la mitad de las mujeres son obesas abdominales. 2-La obesidad abdominal suele presentarse junto con el resto de componentes del SM. En el caso contrario, “obeso saludable”, estos son mujeres. 3-El cribado de SM en nuestra población se puede realizar por la edad, presencia de prediabetes, cifras tensionales alteradas y por la obesidad abdominal. 5 4-La mayor rentabilidad para el médico de familia en el cribado del SM es preguntar la autopercepción respecto al peso en aquellas personas que presentan alteración de las cifras tensionales y son obesas abdominales, ya que si se perciben como peso inadecuado seguramente, 82.5%, presentaran un SM. 5-El SM queda contenido en nuestra población por la baja prevalencia de las alteraciones en los glúcidos, prediabetes y DM 2, y lípidos, colesterol-HDL y TG. 6-De los determinantes socio-biológicos y conductuales que influyen en la prevalencia del SM en nuestra población hemos identificado la menopausia, la autopercepción de peso inadecuado y el nivel de estudios realizados. Paradójicamente no hemos encontrado relación con el hábito tabáquico, el ejercicio físico y el consumo de alcohol.; Metabolic Syndrome (MS) in Lleida from a clinical and epidemiological perspective. Introduction Since the late twentieth century until today, in parallel to increased life expectancy there has been a dramatic change in the leading causes of mortality. During these years, cardiovascular disease (CVD) has become the leading cause of death worldwide. Cardiometabolic risk (CMR) represents the likelihood of developing diabetes mellitus type 2 (DM 2) or CVD attributable to a group of risk factors and markers, some modifiable and others not. These are classic risk factors such as smoking, high LDL cholesterol, hypertension and hyperglycemia, and the newly identified risk factors closely related to abdominal obesity, insulin resistance (IR), low HDL -cholesterol, triglycerides ( TG) and- high- inflammatory -markers. We consider the MS as the phenotype of the person who in a short-medium term is likely to have high CVD or develop type 2 diabetes mellitus. That is, the MS is the visible part of the patient with a high CMR. The variety of definitions of SM make necessary to study the prevalence from a multiperspective form. Objective Determine the prevalence of MS in the province of Lleida as clinical definitions which are most suited in the field of primary care. At the same time describe the factors associated with MS and its management by the family doctor. Material and methods This is a descriptive study of a sample of 293 individuals from the 2006 census of the province-of-Lleida. For the main objective is the prevalence of MS was a loss not covered by the determination of HDL cholesterol in 9 individuals. So the final sample for the main purpose was for 284 people. With an alpha error probability of 0.05 (5%) have an accuracy of 0.0486 (4.86%) for 284 individuals as the main objective of prevalence of MS in the province of Lleida. Also, and as they published about MS and the various factors that influence it, were added to the field notebook different questions, especially, sociological and behavioral aspects Results 1-The prevalence of MS in the province of Lleida: oAccording to ATP-III criteria is 22.5% [17.7-27.4] and 25.2% [17.4-33] in men and 20.6% [14.4-26.8] in women. oAccording to the IDF criteria was 34% [28.6-39.5] or 40% [31.2-48.8] in men and 29.8% [22.8-36.7] in women. oAccording to the AHA criteria is 31.3% [25.9-36.7] or 37% [28.3-45.6] in men and 27.3% [20.5-34.1] in women. 11 oAccording to the criteria of the IDF-R with an increased risk Waist Perimeter (WP) of 94 cm in men and 80 cm in women) is 36.27% [30.68-41.86] or 42.86% [35.31-50.41] in men and 31.52% [23.17-39.86] in women. oAccording to the criteria of the IDF-R with even higher risk (WP of 102 cm in men and 88 cm in women) is 31.34% [25.94-36.73] or 36.97% [29.61-44.34] in men and 27.27% [19.27-35.27] in women. 2-The components of metabolic syndrome in people suffering from MS according to ATP-III criteria are: oThe 90.63% [83.48-97.77] has central obesity. oThe 85.94% [77.42-94.45] has altered the numbers of Blood Pressure (BP). oThe 71.88% [60.86-82.89] has altered carbohydrate levels. oThe 51.56% [39.32-63.81] presents alteration of TG. oOnly 28.13% [17.11-39.14] has under-HDL cholesterol levels. 3-A 63.4% of the population of the province of Lleida does not meet any criteria of MS, or by ATP-III criteria, or the IDF, or the AHA. 4-The general population prevalence of abdominal obesity oWith WP> or = 102 cm in men and> or = 88 cm in women is 44.7% [39.0- 50.4]. With significant differences between gender. or 35.2% [26.8-43.7] in men and or 51.5% [44.0-59.0] in women. oWith WP > or = 94 cm in men and> or = 80 cm in women is 70.6% [65.4- 75.9]. With significant differences between gender. or 63.9% [55.4-72.5] in men and or 75.4% [69.0-81.9] in women. 5-The general population prevalence of obesity by BMI> or = 30 is 27.99% [22.85- 33.13]. No differences between genders. o29.51% [21.42-37.6] in men and o26.90% [20.25-33.55] in women. 6-There are 15.6% [11.4-19.8] in obese healthy o5% [1.1-8.9] and men o23.1% [16.7-29.4] women. 7-The three most prevalent components of MS, increased WP, BP and glucose, have high sensitivity, approaching 100% and a median specificity, approximately 50%, as a sole criterion for the screening of SM according to criteria ATP-III. 8 - The three most prevalent components of MS, according to ATP-III criteria, increased WP, BP and glucose, have a population attributable risk (PAR) mainly marked by the frequency of the population. Rather than its association with the SM, i.e. by attributable risk (AR). Thus, the factor that would eliminate a further decline of MS in the population would be central obesity, 18.76% [15.44-22.25], followed by high levels of TA, 16.47% [12.84-20.29], and thirdly: glucidic alterations, 14.03% [11.61-16.82]. However, the factors most closely associated with MS, by AR, are the alterations in glucose, triglycerides and central obesity. 9-The self-perception of "appropriate weight" in people with central obesity and prehypertension or hypertension correctly classified as MS according to ATP-III criteria to 82.5% [72.9-92.1]of people. Without any analysis 12 10-No differences found in prevalence of MS among urban, semi-urban and rural areas in the province of Lleida. 11-Only 26% of the population has risk-HDL cholesterol, i.e. <40 mg / dl in men and <50 mg / dl in women. 12-MS affected persons have more cardiovascular disease and increased cardiovascular risk determined by the five main tables of risk: Framingham, REGICOR, SCORE, PROCAM and Framingham-IMC. 13-DM 2 prevalence is in our population 10.92% [7.4-14.5]. 14-Hypertension is in our population 24.57% [19.6-29.5]. The prevalence of MS according to ATP-III criteria among hypertensive patients is 40% [30.63-49.37]. 15-The prediabetes in our population is 11.65% [10.09-18.83].The prevalence of MS according to ATP-III criteria in prediabetic is 68.57% [53.19-83.95]. 16-No Alcoholic Liver Disease (NALD) in our population stood at 14.14% [10.13- 18.15]. The prevalence of MS according to ATP-III criteria among those with NALD was 82% [77.58-86.44]. 17-Determinate socio-biological and related behavioral MS: oThe prevalence of smokers was 24.23% [14.27-34.2] and 22.53% ex-smokers [12.45-32.6]. Smoking does not affect the prevalence of MS. oMenopause confers a RR of 2.57 times more MS present as ATP-III criteria. oPeople who perceive themselves as inadequate weight have significantly higher prevalence of MS according to ATP-III criteria. oAbout half of our population, 49.83% [44.08-55.57] performed physical exercise,> or = 150 min /week. Exercise does not affect the prevalence of MS, according to ATP-III criteria. oHalf of the population, 51.34% [45.28-57.4], has the high school level of education. Having done> or = 8 years of study gives a lower prevalence of MS, according to ATP-III criteria. oConsumption of alcohol in our population is 5 BU / week, SD of 10.65. 9.67 in men BU / week, SD of 14.17, and 1.65 in women BU / week, SD of 4.98. No differences in consumption for the presence of MS, according to ATP-III criteria. But it is significant in men, whether or not SM, higher alcohol consumption than women. Conclusions 1-MS is moderately prevalent in our province of Lleida, no differences between urban, semi-urban and rural scopes. Its components are as well moderately prevalent, except the prehypertension and/or hypertension and abdominal obesity with are in nearly half the population, with very significant differences in gender. More than half of men have altered the blood pressure and more than half of women with abdominal obesity 2-Abdominal obesity is often accompanied by other components of metabolic syndrome. In the opposite case of those considered “healthy fat”, they are mostly women. 3-The screening of MS in our population may be initiated by age, presence of prediabetes, altered blood pressure and abdominal obesity. 13 4-The best value for general practitioner screening MS is to ask about weight selfperception in those with alteration of blood pressure and abdominal obese, because if they perceive as inadequate weight probably, 82.5%, submit a MS. 5-The MS in our population is modulated by the low prevalence of alterations in carbohydrates, prediabetes and type 2 diabetes mellitus, and lipid, HDL-cholesterol and TG. 6-In the sociobiological and behavioral influence on the prevalence of MS in our population we have identified the menopause, the perception of inadequate weight and level of studies. Paradoxically we have not found any relationship with smoking, exercise and alcohol consumption.

Efectos del método contrastes sobre el rendimiento muscular: meta-análisis de su eficacia

Wed, 22 Jun 2011 18:11:38 GMT

Efectos del método contrastes sobre el rendimiento muscular: meta-análisis de su eficacia Beltrán Garrido, José Vicente L'objectiu d'aquesta tesi doctoral va ser determinar els efectes a curt i a llarg termini del mètode de contrastos sobre el rendiment muscular en participants sans. Per a tal fi es van dur a terme dos meta-anàlisi dels estudis que avaluaven aquests efectes del mètode de contrastos en proves funcionals utilitzades en l'àmbit de l'entrenament esportiu, com poden ser: la altura de salt, la producció de potència, la producció de força. Els estudis van ser localitzats a través de cerques electròniques i manuals. Es van extreure les dades dels canvis de rendiment muscular dels grups experimentals i els grups control i van ser combinats a través de la tècnica metaanalítica. En el meta-anàlisi dels efectes a curt termini, un total de 32 estudis, que van aportar 35 unitats d'anàlisis, van complir els criteris d'inclusió. Sota el model de càlcul d'efectes aleatoris, l'estimació combinada dels efectes aguts del mètode de contrastos sobre el rendiment muscular, expressada en unitats estandarditzades va ser de -0,0788 (95% I.C. -0,2680 a 0.1104; p = 0,4142). Per tant, el mètode de contrastos proporciona una disminució no significativa del rendiment muscular a curt termini. Aquests resultats no justifiquen l'ús del mètode de contrastos per a l'augment a curt termini del rendiment muscular en participants sans. Pel que fa al metaanàlisi dels efectes a llarg termini, un total de 9 estudis, que van aportar 9 unitats d'anàlisis, van complir els criteris d'inclusió. Sota el model de càlcul d'efectes aleatoris, l'estimació combinada dels efectes crònics del mètode de contrastos sobre el rendiment muscular, expressada en unitats estandarditzades va ser de 1,2211 (95% I.C. 0,4540 a 1,9881; p = 0,0018) per damunt dels grups de control. Aquests resultats justifiquen l'ús del mètode de contrastos per a l'augment a llarg termini del rendiment muscular en participants sans.; El objetivo de esta tesis doctoral fue determinar los efectos a corto y a largo plazo del método de contrastes sobre el rendimiento muscular en participantes sanos. Para tal fin se llevaron a cabo dos meta-análisis de los estudios que evaluaban dichos efectos del método de contrastes en pruebas funcionales utilizadas en el ámbito del entrenamiento deportivo, como pueden ser: la altura de salto, la producción de potencia ó la producción de fuerza. Los estudios fueron localizados a través de búsquedas electrónicas y manuales. Se extrajeron los datos de los cambios de rendimiento muscular de los grupos experimentales y los grupos controles y fueron combinados a través de la técnica meta-analítica. En el meta-análisis de los efectos a corto plazo, un total de 32 estudios, que aportaron 35 unidades de análisis, cumplieron los criterios de inclusión. Bajo el modelo de cálculo de efectos aleatorios, la estimación combinada de los efectos agudos del método de contrastes sobre el rendimiento muscular, expresada en unidades estandarizadas fue de -0,0788 (95% I.C. -0,2680 a 0.1104; p = 0,4142). Por lo tanto, el método de contrastes proporciona una disminución no significativa del rendimiento muscular a corto plazo. Estos resultados no justifican el uso del método de contrastes para el aumento a corto plazo del rendimiento muscular en participantes sanos. Por lo que respecta al metaanálisis de los efectos a largo plazo (MALP), un total de 9 estudios, que aportaron 9 unidades de análisis, cumplieron los criterios de inclusión. Bajo el modelo de cálculo de efectos aleatorios (REM), la estimación combinada de los efectos crónicos del método de contrastes sobre el rendimiento muscular, expresada en unidades estandarizadas fue de 1,2211 (95% I.C. 0,4540 a 1,9881; p = 0,0018) por encima de los grupos control. Estos resultados justifican el uso del método de contrastes para el aumento a largo plazo del rendimiento muscular en participantes sanos.; The aim of this doctoral thesis was to determine the acute and chronic effects of complex training on muscle performance in healthy individuals. Meta-analyses of studies that evaluated the acute and chronic effects of complex training on typical functional tests were carried out: jump height, power output, force output, etc. Studies were identified by computerised and manual searches of the literature. Data on changes in muscle performance of the experimental and control groups were extracted and statistically pooled in a meta-analysis. For the acute effects metaanalysis, a total of 32 studies yielding 35 unit of analysis met the initial inclusion criteria. Under the random effects model, the pooled estimate of the acute effects of complex training on muscle performance expressed in standardised units (i.e. effect sizes) was -0,0788 (95% CI -0,2680 to 0.1104; p = 0,4142). Complex training provides a not statistically significant decrease in muscle performance. These results do not justify the application of complex training for the purpose of the acute improvement of muscle performance in healthy individuals. For the chronic effects meta-analysis, a total of 9 studies yielding 9 units of analysis met the initial inclusion criteria. Under the random effects model, the pooled estimate of the chronic effects of complex training on muscle performance expressed in standardised units (i.e. effect sizes) was 1,2211 (95% I.C. 0,4540 a 1,9881; p = 0,0018) over the control groups. These results justify the application of complex training for the long-term improvement of muscle performance in healthy individuals.

Mecanismes d'acció de diferents tipus d'intervencions nutricionals sobre l'estrès oxidatiu i les seves implicacions en el procés fisiològic de l'envelliment

Tue, 12 Apr 2011 17:52:05 GMT

Mecanismes d'acció de diferents tipus d'intervencions nutricionals sobre l'estrès oxidatiu i les seves implicacions en el procés fisiològic de l'envelliment Naudí i Farré, Alba

Role of vitamin D signalling in vascular smooth muscle cells - morphological and molecular study

Tue, 12 Apr 2011 17:52:02 GMT

Role of vitamin D signalling in vascular smooth muscle cells - morphological and molecular study Vladeva Valcheva, Petya

La vitamina D ha estat durant molt de temps coneguda pel seu important paper en la
regulacio dels nivells de calci i fosfor, i en la mineralitzacio de l'os. Els efectes biologics de la
forma hormonalment activa de vitamina D (1,25(OH)2D3, o calcitriol) estan mediats per la
unio al receptor de vitamina D (VDR), que alhora actua sobre els elements de resposta
especifics (VDRE) en el promotor dels gens diana de vitamina D, modificant-ne l'expressio.
En les ultimes decades, s'ha demostrat que el VDR no solament es present en les dianes
classiques de la vitamina D com els ossos, els ronyons i l'intesti, sino tambe en molts altres
teixits, com els musculs esqueletics, llisos, i cardiacs, i tambe en el cervell, la pell i el fetge.
A mes del control de l'homeostasi mineral, la vitamina D exerceix accions pleiotropiques en
diferents tipus cel.lulars, influint en processos fisiologics importants com la proliferacio, la
diferenciacio cel.lular, la resposta immune, aixi com tambe en les diferents condicions
patologiques: el cancer, les malalties cardiovasculars, metaboliques i autoimmunes. A mes,
juntament amb els seus efectes endocrins, la vitamina D te funcions importants
autocrines/paracrines. En les cel.lules de muscul llis vascular (CMLV), la vitamina D regula la
proliferacio i la calcificacio, aquests dos processos, juntament amb la senescencia de les
CMLV es produeixen durant el proces aterosclerotic. Per poder-se dividir, les CMLV
necessiten l'energia de l'ATP produida per les mitocondries. Les alteracions de la funcio
mitocondrial estan relacionades amb una major produccio de radicals lliures. A la paret
arterial, l'angiotensina II (Ang II) actua com un potent mediador d'estres oxidatiu, provocant
senescencia prematura induida per l'estres (SIPS). Els nivells d'Ang II son controlats per la
renina, l'expressio de la qual es regulada per la vitamina D. Per tant, un defecte en la
senyalitzacio de la vitamina D pot conduir a un augment en els nivells d'Ang II i produir els
seus efectes adversos en la paret de l'arteria.
Quan es van cultivar les CMLV, obtingudes de ratolins knockout per VDR (VDRKO) es
va trobar un augment en la produccio d'Ang II en el medi de cultiu d'aquestes cel.lules en
comparacio amb el tipus salvatge (WT), que estava d'acord amb la major activacio del
sistema renina-angiotensina a nivell sistemic, que es va trobar en els ratolins mutants de
VDR. D'una banda, una disminucio en les taxes de proliferacio de les CMLV VDRKO es va
trobar in vitro i in vivo. Aquest descens va ser en paral.lel a un augment en el volum
cel.lular. En estat de repos, les cel.lules VDRKO presentaven un augment significatiu de
l'expressio de p57Kip2 juntament amb els nivells elevats de p19Arf, p21Cip1 i p27Kip1, i nivells
inferiors de PRB fosforilada, ciclines D i E, i axi es preve la seva proliferacio. A mes, les
cel.lules VDRKO van mostrar un augment en l'expressio de la catepsina D, un enzim amb
activitat com renina, i del receptor d'Ang II tipus 1. A mes, la produccio d'anio superoxid va
ser major en les cel.lules mutants, i va ser inhibida tant amb losartan com amb DPI. D'altra
banda, les cel.lules VDRKO presenten una disminucio significativa en l'expressio de l'enzim
mitocondrial antioxidant, la superoxid dismutasa de manganes (SOD2) i l'oxid nitric sintetasa
induible que produeix la molecula vasodilatadora NO,. Per respirometria d'alta resolucio es va
determinar que les mitocondries de VDRKO CMLV van ser menys eficients que podria explicar
el menor contingut d'ATP en aquestes cel.lules. Tots aquests factors es van relacionar amb el
fenotip senescent, que presentaven al voltant del 20% de les CMLV sense VDR en cultiu.
En conclusio, l'absencia de senyalitzacio per VDR en CMLV porta a SIPS causada per
l'augment en la produccio local d'Ang II, amb el conseguent augment dels radicals lliures,
produits per l'activacio de la NADPH oxidasa, el que suggereix un possible paper del sistema
de la vitamina D en malalties vasculars, que mostren una hiperproliferacio de les CMLV.

;

La vitamina D ha sido durante mucho tiempo conocida por su importante papel en la
regulacion de los niveles de calcio y fosforo, y en la mineralizacion del hueso. Los efectos
biologicos de la forma hormonalmente activa de la vitamina D (1,25(OH)2D3, o calcitriol)
estan mediados por la union al receptor de la vitamina D (VDR), que a su vez actua sobre los
elementos de respuesta a la vitamina D (VDRE) en el promotor de los genes diana,
modificando su expresion. En las ultimas decadas, se ha demostrado que el VDR esta
presente no solo en las dianas clasicas de la vitamina D, como los huesos, los rinones y el
intestino, sino tambien en muchos otros tejidos, como los musculos esqueleticos, lisos, y
cardiacos, y en el cerebro, la piel y el higado. Ademas del control de la homeostasis mineral,
la vitamina D ejerce acciones pleiotropicos en diferentes tipos celulares, influyendo en
procesos fisiologicos importantes tales como la proliferacion y diferenciacion celular, la
respuesta inmune, asi como diferentes condiciones patologicas como el cancer, las
enfermedades cardiovasculares, metabolicas y autoinmunes. Ademas, junto con sus efectos
endocrinos, la vitamina D tiene papeles autocrinas/paracrinas importantes. En las celulas de
musculo liso vascular (CMLV), la vitamina D regula la proliferacion y la calcificacion. Ambos
procesos, junto con la senescencia de las CMLV surgen durante el proceso aterosclerotico.
Para poder dividirse, las CMLV necesitan la energia del ATP producido por las mitocondrias.
Las alteraciones en la funcion mitocondrial estan relacionadas con una mayor produccion de
radicales libres. En la pared arterial, la angiotensina II (Ang II) actua como un potente
mediador de estres oxidativo, provocando senescencia prematura inducida por estres (SIPS).
Los niveles de Ang II son controlados por la renina, cuya expresion genica se regula por la
vitamina D. Por lo tanto, un defecto en la senalizacion de la vitamina D puede conducir a un
aumento en los niveles de Ang II y sus efectos adversos en la pared arterial.
Cuando se cultivaron CMLV, obtenidas de ratones knockout para VDR (VDRKO) se
encontro un aumento en la produccion de Ang II en el medio de cultivo de estas celulas,
comparando con el tipo salvaje (WT), lo que estaba de acuerdo con la mayor activacion de la
sistema renina-angiotensina a nivel sistemico, que fue encontrada en los ratones mutantes
de VDR. Por otra parte, una disminucion en la tasa de proliferacion de las VDRKO CMLV fue
encontrada in vitro e in vivo. Este descenso era en paralelo a un aumento en el volumen
celular. En estado de reposo, las celulas VDRKO presentaron un aumento significativo en la
expresion de p57Kip2 junto con niveles elevados de p19Arf, p21Cip1 y p27Kip1, y menores
niveles de pRb fosforilada y ciclinas D y E, asi previniendo su proliferacion. Ademas, las
celulas VDRKO mostraron un aumento en la expresion de la catepsina D, una enzima con
actividad parecida a la del renina, y del receptor de Ang II tipo 1. Ademas, la produccion del
anion superoxido fue mayor en las celulas mutantes, y fue inhibida tanto con losartan como
con DPI. Por otra parte, las celulas VDRKO presentaron una disminucion significativa en la
expresion de la enzima antioxidante mitocondrial superoxido dismutasa de manganeso
(SOD2) y la oxido nitrico sintetasa inducible, que produce la molecula vasodilatadora NO. Por
respirometria de alta resolucion fue determinado que las mitocondrias de las CMLV VDRKO
fueron menos eficientes que podria explicar el menor contenido de ATP en estas celulas.
Todos estos factores se relacionaron con el fenotipo senescente, presentado por alrededor de
20% de las CMLV que carecian VDR en cultivo.
En conclusion, la ausencia de senalizacion por VDR en CMLV lleva a SIPS debido al
aumento en la produccion local de Ang II, con el consiguiente aumento de los radicales
libres, producidos por la activacion de la NADPH oxidasa, lo que sugiere un posible papel del
sistema de la vitamina D en enfermedades vasculares, que muestran una hiperproliferacion
de las CMLV.

;

Vitamin D has long been known for its important role in regulating the levels
of calcium and phosphorus, and in mineralization of bone. The biological effects of
the hormonally active form of vitamin D (1,25(OH)2D3, or calcitriol) are mediated
by the binding to the vitamin D receptor (VDR) which in turn acts over specific
responsive elements (VDRE) in the promoter region of the vitamin D - target genes,
modifying their expression. In the last decades, it has been shown that VDR is
present not only in the classical vitamin D targets such as bone, kidney, and
intestine, but also in many other tissues, like skeletal, smooth, and heart muscles,
and in brain, skin, and liver. In addition to the control of the mineral homeostasis,
vitamin D exerts pleiotropic actions in a variety of cell types, influencing important
physiological processes such as cellular proliferation and differentiation, the
immune response as well as different pathological conditions like cancer,
cardiovascular, metabolic and autoimmune diseases. Moreover, together with its
endocrine effects, vitamin D has important autocrine/paracrine roles. In vascular
smooth muscle cells (VSMC), vitamin D regulates proliferation and calcification.
Both processes, together with VSMC senescence occur during the atherosclerotic
process. To be able to divide, VSMC need the energy of ATP produced by
mitochondria. Alterations in the mitochondrial function are related to increased
production of free radicals. In the artery wall, angiotensin II (Ang II) serves as a
potent mediator of oxidative stress, provoking stress-induced premature
senescence (SIPS). Ang II levels are controlled by renin, which gene expression is
regulated by vitamin D. Thus, a defect of vitamin D signalling could lead to an
increase in Ang II levels and its adverse effects in the artery wall.
When we cultured VSMC, obtained from VDR knockout (VDRKO) mice we
found an increment in the production of Ang II in the culture medium of these cells
in comparison with the wild type (WT), which was in accordance with the increased
activation of the renin-angiotensin system at systemic level, found in the VDR
mutant mice. Moreover, a decrease in the proliferation rates of VDRKO VSMC was
found in vitro and in vivo. This decrease was in parallel to an increase in the cell
volume. In quiescent state, VDRKO cells presented significantly increased
expression of p57Kip2 together with elevated levels of p19Arf, p21Cip1 and p27Kip1, and
lower levels of phosphorilated pRb and cyclins D and E, thus preventing their
proliferation. Furthermore, VDRKO cells showed an increase in the expression of
cathepsin D, an enzyme with renin-like activity, and of the Ang II receptor type 1.
Also, superoxide anion production was higher in the mutant cells, and was inhibited
with both, losartan and DPI. Moreover, the VDR ablated cells presented a significant
decrease in the expression of the mitochondrial antioxidant enzyme manganese
superoxide dismutase (SOD2) and the inducible nitric oxide synthase, which
produces the vasodilatator molecule NO. By high-resolution respirometry we found
that the mitochondria of VDRKO VSMC were less efficient which could explain the
lower content of ATP in these cells. All of these findings were associated with the
senescent phenotype, presented by around 20% of the VSMC lacking VDR in
culture.
In conclusion, the absence of VDR signalling in VSMC leads to SIPS due to the
increased local production of Ang II, with a subsequent increase in free radicals,
produced by the activation of the NADPH oxidase, which suggests a possible role of
the vitamin D system in vascular conditions which show hyperproliferation of VSMC.

Cinética celular del cáncer de mama, citometría de flujo, valor pronóstico

Tue, 12 Apr 2011 17:52:02 GMT

Cinética celular del cáncer de mama, citometría de flujo, valor pronóstico Sisteré Manonelles, Miquel

Estudio histológico de la mucosa del oido medio tras la oclusión tubárica prolongada modelo experimental

Tue, 12 Apr 2011 17:52:01 GMT

Estudio histológico de la mucosa del oido medio tras la oclusión tubárica prolongada modelo experimental Soteras Ollé, Josep

Estudio del colesteatoma provocado en el conducto auditivo externo del Mongolian Gerbil "meriones unguiculatus"

Tue, 12 Apr 2011 17:51:59 GMT

Estudio del colesteatoma provocado en el conducto auditivo externo del Mongolian Gerbil "meriones unguiculatus" Fortuny Llanses, Joan Carles

Estudio de la densidad mineral ósea periprotésica en pacientes con prótesis de cadera tipo Mittelmeier: relación con clínica y radiología

Tue, 12 Apr 2011 17:51:57 GMT

Estudio de la densidad mineral ósea periprotésica en pacientes con prótesis de cadera tipo Mittelmeier: relación con clínica y radiología Pallisó i Folch, Francesc

Torsión testicular. Estudio inmunológico: Administración post-intervención de globulina antilifocitaria y corticoides

Tue, 12 Apr 2011 17:51:55 GMT

Torsión testicular. Estudio inmunológico: Administración post-intervención de globulina antilifocitaria y corticoides Teixidó Armengol, Conxita

Estudio experimental sobre la influencia de la lesión encefálica en la consolidación de fracturas

Tue, 12 Apr 2011 17:51:54 GMT

Estudio experimental sobre la influencia de la lesión encefálica en la consolidación de fracturas Lafuente Cuenca, Adolfo

Noves eines per a la caracterització d'efectes funcionals de derivats vegetals sobre mecanismes bàsics de l'envelliment i patologies associades

Tue, 12 Apr 2011 17:51:53 GMT

Noves eines per a la caracterització d'efectes funcionals de derivats vegetals sobre mecanismes bàsics de l'envelliment i patologies associades Jové Font, Mariona

Evaluación del estado nutricional de la población mayor de diferentes niveles asistenciales: utilidad clínica de la escala "Mini Nutritional Assenssment" (MNA)

Tue, 12 Apr 2011 17:51:52 GMT

Evaluación del estado nutricional de la población mayor de diferentes niveles asistenciales: utilidad clínica de la escala "Mini Nutritional Assenssment" (MNA) Jürschik, Pilar La implicación mundial en la mejora de la salud del ser humano ha permitido hoy entre otros hechos, elevar tanto la esperanza como la calidad de vida. Los individuos con edad superior de 65 años forman un grupo cada vez más numeroso. En nuestro entorno éstos constituyen el 20% de la población.

Una de las preocupaciones sanitarias para esta población, es la valoración y la resolución de la malnutrición, hoy considerada como uno de los grandes síndromes geriátricos, Sin existir un "gold standard" que permita esta valoración, el Mini Nutritional Assessment (MNA) parece ser un instrumento que ha demostrado tener una gran aceptación en la comunidad científica por ser sencillo de aplicar, por no requerir exámenes de laboratorio y a pesar de ello tener una adecuada correlación con los marcadores bioquímicos del estado nutricional.

Basándonos en estos antecedentes, nosotros nos propusimos realizar un estudio que permitiera 1) Valorar el estado nutricional mediante la escala MNA de los usuarios de centros asistenciales de la ciudad de Lleida; 2) Establecer los factores que pueden estar asociados a riesgo de malnutrición o malnutrición establecida en dicha población y 3) Evaluar la utilidad clínica de la escala MNA como herramienta de cribado nutricional en los centros estudiados.

Para ello se diseñó un estudio de prevalencia sobre una muestra representativa de la población mayor procedente de distintos niveles asistenciales: centros sociosanitarios, hospital de agudos, residencia asistida y centro de atención primaria. En total fueron evaluados 398 sujetos, 46,2% hombres y 53,8% mujeres, con una media de edad de 77 años.
1) Según las categorías del MNA, observamos que el 22,6% de individuos estaban malnutridos, el 35,4% estaban en riesgo de malnutrición y el 42% estaban bien nutridos. La mayor prevalencia de malnutrición recayó en los centros sociosanitarios (larga y media estancia) y en el servicio de medicina interna del hospital de agudos seguidos por la residencia asistida y el servicio de cirugía del hospital de agudos. No se detectaron individuos malnutridos en el centro de atención primaria aunque si se observaron con riesgo de malnutrición. Todo ello confirma que a medida que aumenta el nivel de atención, el estado nutricional se deteriora. Así mismo pudimos comprobar que a medida que avanza la edad, las personas mayores tienen mayor riesgo de malnutrición o están mas mal nutridas.

2) Después de introducir en la regresión logística todos los factores que estaban asociados al estado nutricional insatisfactorio observamos que la perdida de peso, el vivir sin pareja, la discapacidad funcional, el deterioro cognitivo, el encontrarse subjetivamente solo, la patología pulmonar, los antecedentes de enfermedades del corazón y la presencia de vómitos, fueron los únicos factores independientes asociados a riesgo de malnutrición o malnutrición establecida.

3) Para finalizar, se confirma la considerable utilidad clínica de la escala MNA en su versión completa para la valoración nutricional de nuestra población mayor. Se confirma también la utilidad de la versión corta, aunque se necesitan en este sentido más estudios de investigación que refuercen esta hipótesis. El MNA es una herramienta práctica, rápida, sencilla y no invasiva que puede ser fácilmente administrada por cualquier profesional de la salud y que puede ayudar a entender y comparar diferentes grupos asistenciales desde la perspectiva nutricional.

Mecànismes patogènics en l'Esclerosi Lateral Amiotròfica humana i experimental

Tue, 12 Apr 2011 17:51:51 GMT

Mecànismes patogènics en l'Esclerosi Lateral Amiotròfica humana i experimental Hernandez Estanyol, Sara En aquest estudi s'ha treballat amb diferents hipòtesis que avui en dia es consideren per explicar les causes de l'Esclerosi Lateral Amiotròfica.

En primer lloc, s'ha estudiat la autoimmunitat sèriques (IgG) provinents de malalts d'ELA i d'altres malalties de la Motoneurona (MN). Tractant embrions de pollastre amb sèrums i IgG de pacients afectats per ELA s'obté un rescat significatiu en el nombre de la MN de la banya ventral de la medul·la espinal lumbar que d'altra manera moririen en un procés de mort cel·lular programada per apoptosi i un augment significatiu de la ramificació nerviosa en la musculatura inervada per aquestes MN. S'ha detectat la unió de les IgG a proteïnes del sistema nerviós de l'embrió de pollastre i s'ha identificat com a antígen una proteïna implicada en la regulació i la quimiotaxis del sistema nerviós embrionari, la Semaforina. No sabem, per ara, la significació d'aquests anticossos anti Sema 3A circulants en els pacients de malalts d'ELA ni la seva relació amb la patogènia de la malaltia.
En segon lloc, s'ha traballat amb l'aspecte genètic de la malaltia. Utilitzant rosegadors transgènics amb una mutació en el gen de la SOD1 s'ha comprovat que diferents tipus de cèl·lules nervioses d'animals trangènics en estadis avançats de la malatia mostren ractivitat cap a l'anticòs anti P2X4. A part de la reactivitat mostrada en MNs degenerades al còrtex celebral i tronc de l'encèfal d'animals trangènics, fet que concorda amb l'afectació clàssica descrita en la ELA, s'ha vist també reactivitat a cèl·lules de Purkinje cerebelars.
Posteriorment s'ha comprovat que aquesta reactivitat és deguda a un reconeixement per part d'aquest anticòs de formes mal plegades de la proteïna SOD1, formes que es van acumulant a mesura que la malaltia avança i que la neurona degenera. Aquestes formes malplegades de SOD1 s'ha comprovat que són capaces de d'activar la microglia in vivo en nivells significativament superiors que la proteöna SOD1 nativa.
Per últim, s'ha estudiat l'efecte de la transfecció amb proteïna SOD1 mutada i fenomens autofàgics dins del model de línia cel·lular neuroal NSC-34. Tot i que s'ha comprovat que en aquest model no es repeteixen els resultats obtinguts per l'anticòs anti P2X4 en models de rosegadors transgènics, s'ha pogut estudiar l'autofàgia i l'efecte beneficiós del liti en aquest model, veient-se que el liti és capaç de disminuir el nombre d'agregats de SOD1 en aquest model quan les cèl·lules són transfectades amb diferents tipus de SOD1 mutada.

Implicacions dels nivells d'estradiol i progesterona en els trastorns ventilatoris de pacients Cirrotics

Tue, 12 Apr 2011 17:51:51 GMT

Implicacions dels nivells d'estradiol i progesterona en els trastorns ventilatoris de pacients Cirrotics Martín Berra, Mariela L'alcalosi respiratòria és comú en els pacients cirròtics.
L'elevació dels nivells d'hormones sexuals contribueixen a la hiperventilació sense haver-se esbrinat el mecanisme. Els pacients amb cirrosi hepàtica i hiperventilació presenten nivells elevats d'estrògens i progesterona.
L'alteració gasomètrica d'aquests pacients s'accentua quan empitjora la funció hepática.
L'estradiol i la progesterona provoquen alteracions en el to vascular. Un dels factors importants de l'etiopatogènia del síndrome hepatopulmonar (SHP) és la vasodilatació pulmonar. Al transplantar el fetge a pacients amb SHP, la vasodilatació pulmonar es normalitza com els nivells d'hormones sexuals.
Objectius: Estudiar els nivells d'estradiol i progesterona, la gasometria i les proves de funció respiratòria d'un grup de pacients cirròtics consecutius i comparar-los segons la seva disfunció hepàtica. Identificar els pacients cirròtics amb SHP i comparar les mateixes determinacions amb els pacients que no ho tenen.
Pacients i mètodes: Es van incloure 100 pacients consecutius diagnosticats de cirrosi hepàtica per criteris clínics-bioquímics-morfològics durant dos anys i mig, desde l'u de gener de 2004 fins el trenta de juny de 2006. Se'ls va determinar el nivells d'estradiol i progesterona, gasometria arterial, proves de funció respiratòria amb espirometria, test de la marxa i ecocardiografia transtoràcica realtzada amb contrast. Es va reclutar un grup control de 74 persones, parelles amb edat i sexe, a les quals també se'ls va determinar els nivells d'estrògens i progesterona.
Resultats: Els pacients cirròtics tenien nivells d'estradiol i progesterona superiors al grup control, encara que al separar-los per sexe, només els homes cirròtics tenien diferències significatives en les dues hormones amb relació al grup control (p=0,026; p=0,031). Els cirròtics, tant homes com dones, amb pitjor funció hepàtica tenien nivells d'estradiol més elevats que els cirròtics amb millor funció hepàtica (p<0,001) i només les dones tenien un nivell de progesterona significativament més alt (p=0,005).
Els pacients amb hiperventilació presentaven nivells d'estradiol superiors als que normoventilaven i tenien pitjor funció hepàtica (p=0,027). Existeix una correlació positiva significativa amb els nivells d'estradiol i la xifra de PaCO2 de manera global (R2=0.052; p=0.026), així com amb els nivells d'estradiol i la PaCO2 i les dones (R2=0.284; p=0.001), sense trobar una correlació significativa en els homes (R2=0.003; p=0.6).
Els pacients amb SHP no tenien diferències significatives en els nivells d'hormones amb els pacients sense SHP però presentaven més hipoxèmia i alteracions de la DLCO amb respecte als pacients amb SHP.
Conclusions: El pacients cirròtics amb hiperventilació tenen un augment del nivell d'estradiol però no de progesterona i tenen pitjor funció hepàtica. Els pacients amb SHP no tenen diferències en els nivells hormonals que els pacients sense SHP però presenten més hipoxèmia i un descens del DLCO.; La alcalosis respiratoria es común en los pacientes cirróticos. La elevación de los niveles de hormonas sexuales contribuye a la hiperventilación sin haberse podido aclarar el mecanismo. Los pacientes con cirrosis hepática e hiperventilación presentan niveles elevados de estrógenos y progesterona. La alteración gasométrica de dichos pacientes se acentúa conforme empeora la función hepática.
Es bien sabido que el estradiol y la progesterona provocan alteración del tono vascular. Uno de los factores importantes de la etiopatogenia del síndrome hepatopulmonar (SHP) es la vasodilatación pulmonar. Al transplantar el hígado a pacientes con SHP, la vasodilatación pulmonar se normaliza al igual que los niveles de hormonas sexuales.
Objetivos: Estudiar los niveles de estradiol y progesterona, la gasometría arterial y las pruebas de función respiratoria de un grupo de pacientes cirróticos consecutivos y compararlos según su grado de disfunción hepática. Identificar a los pacientes cirróticos con SHP y comparar las mismas determinaciones con los pacientes que no lo padecen.
Pacientes y métodos: Se incluyeron 100 pacientes consecutivos diagnosticados de cirrosis hepática por criterios clínicos-bioquímicosmorfológicos durante dos años y medio, desde 1 de enero de 2004 hasta 30 junio 2006, a los cuales se les determinó los niveles sanguíneos de estradiol y progesterona, gasometría arterial, pruebas de función respiratoria con espirometría, test de la marcha y ecocardiografía transtorácica realzada con contraste (ETT-RC). Así mismo se reclutó un grupo control de 74 sujetos, parejo por edad y sexo, al cual también se le determinaron los niveles sanguíneos de estrógenos y progesterona.
Resultados: Los pacientes cirróticos tenían niveles de estradiol y progesterona superiores al grupo control, aunque separados por sexo, sólo los varones cirróticos mostraban diferencias significativas en las dos hormonas con el grupo control (p=0,026; p=0,031). Los cirróticos, tanto varones como mujeres, con peor función hepática tenían niveles de estradiol más elevados que los cirróticos con mejor función hepática (p<0,001) y sólo las mujeres tenían un nivel de progesterona significativamente más alto (p=0,005). Los pacientes con hiperventilación presentaron niveles de estradiol superiores a los que normoventilaban y tenían peor función hepática (p=0,027). Existe una correlación positiva significativa con los niveles de estradiol y la cifra de PaCO2 arterial de manera global (R2=0.052; p=0.026), así como con los niveles de estradiol y la PaCO2 y las mujeres (R2=0.284; p=0.001), sin encontrar una correlación significativa en los hombres (R2=0.003; p=0.6).
Los pacientes con SHP no mostraban diferencias significativas en los niveles de hormonas con los pacientes sin SHP pero presentaban mayor hipoxemia y alteraciones de la DLCO con respecto a los pacientes sin SHP.
Conclusiones: Los pacientes cirróticos con hiperventilación muestran un aumento del nivel de estradiol pero no de progesterona y tienen peor función hepática. Los pacientes con SHP tienen el mismo nivel hormonal que los pacientes sin SHP pero presentan mayor hipoxemia y menor DLCO.; Respiratory alkalosis is common in cirrhotic patients.
The increased levels of sex hormone have been associated to hyperventilation by unclear mechanisms. Cirrhotic patients with hyperventilation have high levels of estradiol and progesterone and worse liver function.
These hormones have a well known role in the regulation of vascular tone.
One of the causes of hepatopulmonary syndrome (HPS) is pulmonary vasodilatation (PV). Liver transplantation in these patients is followed by a normalization of PV and sex hormone levels.
Objectives: The aims of this study were to analyze sex hormone levels, arterial blood gas and pulmonary function test in cirrhotic patients depending on their Child Pugh class. Identifying those with HPS and comparing them with non-HPS patients.
Patients and methods: In 100 consecutive patients with liver cirrhosis studied from 1st January 2004 to 30th June 2006, sex hormone levels, arterial blood gas, pulmonary function test and contrast-enhanced echocardiography were determined. Sex hormone levels were measured in seventy four subjects with similar ages to our patients.
Results: Cirrhotic patients had higher levels of estradiol and progesterone than the control group, although just cirrhotic men had significantly higher levels of both hormones than them (p=0,026; p=0,031).
Cirrhotic patients with worse liver function test had higher levels of estradiol than cirrhotics with better liver function (p<0,001) and just women had a higher level of progesterone (p=0,005). Hyperventilating patients had statistically higher levels of estradiol than did patients with normal ventilation and had worse liver function (p=0,027) . There was a significant correlation 14 between PaCO2 and estradiol globally (R2=0.052; p=0.026) and PaCO2 and estradiol and cirrhotic women (R2=0.284; p=0.001) but not in cirrhotic men (R2=0.003; p=0.6). There was no statistical difference between sex hormone levels for HPS patients and non-HPS patients. Though HPS patients had hypoxaemia and DLCO alterations comparing with non-HPS patients.
Conclusions: Hyperventilating cirrhotic patients have higher estradiol levels and worse liver function than normal ventilation patients. HPS patients have similar sex hormone levels than non-HPS patients but have more hypoxaemia and lower DLCO.

Mecanismos de calcificación vascular asociados a la uremia y al tratamiento con calcitriol

Tue, 12 Apr 2011 17:51:50 GMT

Mecanismos de calcificación vascular asociados a la uremia y al tratamiento con calcitriol Panizo García, Sara La calcificació vascular és un fenòmen freqüent en pacients amb malalties renals cròniques (MRC). A més a més, aquests pacients presenten una disminució dels nivells de vitamina D (1,25 (OH) 2D3) responsables del desenvolupament del hipeparatiroïdisme secundari. Per aquesta raó, és una pràctica comú el tractament d´aquests pacients amb vitamina D (Calcitriol) o anàlegs, com el Paricalcitol. Els pacients amb MRC presenten a més a més nivells de fòsfor sèric elevats associats amb un increment de la mortalitat i morbilitat.
Per a comprovar l´eficàcia i els efectes de ambdós tractaments i de la urèmia es va utilitzar com a model rates sotmeses a nefrectomía subtotal i tractades amb Calcitriol o Paricalcitol. Per analitzar l´influència del fòsfor sobre la calcificació vascular i altres afectacions fisiològiques es van utilitzar rates sanes alimentades amb dietes amb diferents continguts en fòsfor, amb i sense l´adicció d´un quelant, el carbonat de lantà. En els experiments in vitro es va treballar amb cèl-lules de múscul llis vascular (CMLV) procedents d´explants d´aortes de rates sotmeses a diferents condicions.
Tant el tractament amb Calcitriol com el de Paricalcitol presenten una eficàcia similar a l´hora de disminuir els nivells sèrics de PTH, però el de Calcitriol i no el de Paricalcitol incrementa la calcificació de les cèl-lules de múscul llis vascular (CMLV), in vitro e in vivo, independentment dels nivells de calci i fòsfor. Aquest augment de la calcificació és paral-lel a l´increment de la expressió RANKL/ osteoprotegerina (OPG). La calcificació vascular és un procés actiu, en el qual s´expressen marcadors osteogènics, com RANKL. RANKL és un lligand de RANK (receptor activador de NF-κB) que s´expressa fonamentalment en osteoblasts. Aquest lligand provoca la calcificació de las CMLV de forma dosis dependent. Aquest efecte de RANKL en la calcificació vascular és bloquejat per OPG. És la unió de RANKL al seu RANK i l´activació de la via alternativa de NF-kB la que desencadena l´augment en l´expressió de bone morphogeneticprotein 4 (BMP4), responsable de la calcificació de las CMLV.
La urèmia provoca un augment de la calcificació vascular que està relacionada amb la desregulació dels enzims del metabolisme de la vitamina D. Es produeix un augment a nivell de l´arteria dels nivells de 1,25 (OH)2D3, que estimula l´expressió de RANKL en les CMLV induint la seva calcificació. El tractament amb Calcitriol potencia aquest efecte. Aquesta desregulació té lloc a nivell arterial, però no s´observa a nivell renal.
Una dieta alta en fòsfor en animals amb funció renal normal no provoca un augment significatiu de les calcificacions vasculars a curt plaç. Tot i així produeix un increment dels nivells sèrics de PTH, que impliquen un augment de sistema Renina-Angiotensina-Aldosterona amb el seu conseqüent augment en la pressió arterial.
Per tant, la calcificació vascular és un procés complexe afectat per múltiples factors que estableixen entre sí multitud de connexions. El bloqueig de RANKL i el control dels nivells sèrics de fòsfor, semblen ser de gran importància a l´hora d´actuar sobre les afectacions cardiovasculars que pateixen els pacients amb MRC.; La calcificación vascular es un fenómeno frecuente en pacientes con enfermedad renal crónica (ERC). Además, estos pacientes presentan una disminución de los niveles de vitamina D (1,25 (OH)2D3) responsables del desarrollo de hiperparatiroisdimo secundario. Por esta razón, es una práctica común el tratar a estos pacientes con vitamina D (Calcitriol) o análogos, como el Paricalcitol. Los pacientes con ERC presentan además niveles de fósforo sérico elevados asociados con un incremento de la mortalidad y morbilidad.
Para comprobar la eficacia y efectos de ambos tratamientos y de la uremia se utilizó como modelo ratas sometidas a nefrectomía subtotal y tratadas con Calcitriol o Paricalcitol. Para analizar la influencia del fósforo sobre la calcificación vascular y otras afectaciones fisiológicas se emplearon ratas sanas alimentadas con dietas con diferente contenido en fósforo, con y sin la adicción de un quelante, el carbonato de lantano. En los experimentos in vitro se trabajó con células de músculo liso vascular (CMLV) procedentes de explantes de aortas de ratas sometidas a distintas condiciones.
Tanto el tratamiento con Calcitriol como con Paricalcitol presentan una eficacia similar a la hora de disminuir los niveles séricos de PTH, pero el Calcitriol, y no el Paricalcitol incrementa la calcificación de las CMLV, in vitro e in vivo, independientemente de los niveles de calcio y fósforo. Este aumento de la calcificación es paralelo al incremento de la expresión RANKL/ osteoprotegerina (OPG). La calcificación vascular es un proceso activo, en el cual se expresan marcadores osteogénicos, como RANKL. RANKL es el ligando de RANK (receptor activador de NF-κB) que se expresa fundamentalmente en osteoblastos. Este ligando provoca la calcificación de las CMLV de manera dosis dependiente. Este efecto de RANKL en la calcificación vascular es bloqueado por OPG. Es la unión de RANKL a su RANK y la activación de la vía alternativa de NF-κB la que desencadena el aumento en la expresión de bone morphogenetic protein 4 (BMP4), responsable de la calcificación de las CMLV.
La uremia provoca un aumento de la calcificación vascular que está relacionada con la desregulación de los enzimas del metabolismo de la vitamina D. Se produce una elevación a nivel de la arteria de los niveles de 1,25(OH)2D3, que estimulan la expresión de RANKL en las CMLV induciendo su calcificación. El tratamiento con Calcitriol potencia este efecto. Esta desregulación tiene lugar a nivel arterial, pero no se observa a nivel renal.
Una dieta alta en fósforo en animales con función renal normal no provoca un aumento significativo de las calcificaciones vasculares a corto plazo. Sin embargo produce un aumento de los niveles séricos de PTH, que implican una elevación de sistema Renina-Angiotensina-Aldosterona con su consecuente aumento en la presión arterial.
Por lo tanto, la calcificación vascular es un proceso complejo afectado por múltiples factores que establecen entre si multitud de conexiones. El bloqueo de RANKL y el control de los niveles séricos de fósforo, parecen ser de gran importancia a la hora de actuar sobre las afectaciones cardiovasculares que sufren los pacientes con ERC.; Vascular calcification is a common process in patients with chronic kidney disease (CKD). Furthermore, these patients have reduced levels of vitamin D (1,25 (OH)2D3) responsible for the development of secondary hyperparatiroidism. For this reason, it is common practice to treat these patients with vitamin D (Calcitriol) or analogues, as Paricalcitol. CKD patients also have elevated serum phosphorus levels associated with increased mortality and morbidity.
To check the effects of the treatments and the uraemia, we used uremic rats (subjected to subtotal nephrectomy) and treated them with Paricalcitol or Calcitriol. To analyze the influence of phosphorus on vascular calcification and other physiological affectations we used healthy rats fed with diets with different phosphorus content, with and without the addition of a phosphate binder, lanthanum carbonate. In vitro experiments we used vascular smooth muscle cells (VSMC) obtained from explants of aortas of rats subjected to various conditions.
Calcitriol and Paricalcitol treatments present similar efficacy to decrease serum PTH, but Calcitriol, and not Paricalcitol, increase the calcification of VSMC in vitro and in vivo independently of the calcium and phosphorus levels. This increase in calcification is parallel to increased expression RANKL / osteoprotegerin (OPG). Vascular calcification is an active process, which are expressed osteogenic markers, such as RANKL. RANKL is the ligand of RANK (receptor activator of NF-κB) which is expressed primarily in osteoblasts. This ligand causes calcification of VSMC in a dose-dependent manner. This effect of RANKL in vascular calcification is blocked by OPG. The bind of RANKL to RANK and its activation of the alternative pathway of NF-κB triggers the increased expression of bone morphogenetic protein 4 (BMP4), that is the responsible for VSMC calcification.
Uraemia promotes an increased in vascular calcification that is associated with deregulation of the enzymes of metabolism of vitamin D. The elevation of arterial levels of 1,25 (OH)2D3 stimulates the expression of RANKL inducing VSMC calcification. Calcitriol treatment enhances this effect. This deregulation happens in arteries, but is not observed in the kidneys.
Diets with high phosphorus content do not cause a significant increase in vascular calcifications in short-term in animals with normal renal function. But it produces an increase in serum PTH, resulting in an elevation of renin-angiotensin-aldosterone system with the consequent increase in blood pressure.
Thus, vascular calcification is a complex process affected by multiple factors that establish many connections between them. The blockade of RANKL and the control of serum phosphorus levels could be very important to minimized cardiovascular damages in patients with CKD

Análisis de la señalización por Ret: caracterización de la cascada molecular B-Raf/IKKS y regulación de Ret por Sprouty1

Tue, 12 Apr 2011 17:51:50 GMT

Análisis de la señalización por Ret: caracterización de la cascada molecular B-Raf/IKKS y regulación de Ret por Sprouty1 Rozen, Esteban Javier Ret és el Receptor Tirosina Quinasa (RTK) per als factors neurotrófics de la
família de GDNF, que promouen supervivència, diferenciació, migració o creixement
cel·lulars, entre altres efectes biològics, durant el desenvolupament i la vida dels
organismes superiors. El desenvolupament de diverses subpoblacions de neurones
derivades de precursors de la Cresta Neural requereixen la senyalització inducida per
aquests i altres factors neurotrófics (com NGF) per a proliferar, migrar, diferenciar-se,
sobreviure i créixer durant la organogénesis embrionària i/o després del naixement. Els
RTKs s'encarreguen de transportar la informació química de les neurotrofines cap a
l'interior de la cèl·lula per mitjà d'una varietat de rutes de senyalització molecular, que
ulteriorment desemboquen en la modulació de l'expressió de diversos gens al nucli
cel·lular, donant lloc a determinats efectes biològics. Així, hem estudiat els efectes de la
senyalització de GDNF/Ret para la supervivència de neurones simpàtiques en cultiu
primari, obtingudes de diferents línies de ratolins transgènics que portaven mutacions en
residus específics de tirosina de Ret necessaris per a la iniciació de les diferents
cascades de transducció de senyals. En particular, ens vam enfocar a esbrinar quines
vies de senyalització eren necessàries i suficients per al manteniment de les nostres
neurones simpàtiques. Els nostres experiments no només van llançar llum sobre quins
són les funcions de les diferents cascades de senyalització activades per Ret, sinó que
també ens van permetre establir que la supervivència d'aquestes cèl·lules, induïda per
GDNF i per NGF, ocorre a través d'un nou mòdul de transducció mai abans
caracteritzat, en el qual l'activació de Tyr1062 de Ret (residu necessari per a l'activació
de les cascades PI3K/Akt i Ras-ERK/MAPK) promouria la viabilitat neuronal a través
de l'activació directa del complex IKKs per B-Raf, en un procés que és independent tant
de l'activació de MEKs/ERKs com de la via PI3K/Akt.
Alternativament, vam analitzar el paper de les proteïnes de la família de Sprouty,
específicament de Spry1, en la regulació de l'activitat de Ret, tant en el model de
supervivència de neurones simpàtiques, com en altres paradigmes en els quals la
rellevància d'aquestes proteïnes ja s'ha posat de manifest anteriorment, com són el
desenvolupament del Sistema Nerviós Entèric i l'organogènesi del tracte Gènito-
Urinari. Valent-nos d'un model in vivo amb ratolins nuls per al gen Sprouty1, vam
desenvolupar una nova línia de ratolins doblement mutantes, portant, a més d'aquesta última modificació, el gen de Ret amb la mutació Tyr1062Phe. En aquest context, vam
poder determinar que tant en el Sistema Nerviós Simpàtic com en el Entèric, l'absència
de Spry1 no tenia cap efecte significatiu. Más encara, aquesta mutació no mostrava cap
conseqüència sobre els defectes característics de la mutació Tyr1062Phe en Ret en
aquests sistemes. No obstant això, durant el desenvolupament renal, les alteracions
fenotípicas de la mutació de Ret (agènesis o hipodisplasia renal) eren revertits a un
fenotip normal per l'eliminació concomitant de Spry1. Aquest sorprenent efecte ens
permet hipotetitzar que Sprouty1 és capaç de modular l'activitat de Ret en absència de la
seva Tyr1062, plantejant noves possibles vies de senyalització intracel·lular sobre les
quals Spry1 actuaria durant el desenvolupament embrionari dels ronyons.; Ret es el Receptor Tirosina Quinasa (RTK) para los factores neurotróficos de la
familia de GDNF, que median supervivencia, diferenciación, migración o crecimiento
celulares, entre otros efectos biológicos, durante el desarrollo y la vida de los
organismos superiores. El desarrollo de diversas subpoblaciones de neuronas derivadas
de precursores de la Cresta Neural requieren la señalización mediada por estos y otros
factores neurotróficos (como NGF) para proliferar, migrar, diferenciarse, sobrevivir y
crecer durante la organogénesis embrionaria y/o tras el nacimiento. Los RTKs se
encargan de transportar la información química de las neurotrofinas hacia el interior de
la célula por medio de una variedad de rutas de señalización molecular, que
ulteriormente desembocan en la modulación de la expresión de diversos genes en núcleo
celular, dando lugar a efectos biológicos determinados. Así, hemos estudiado los efectos
de la señalización de GDNF/Ret para la supervivencia de neuronas simpáticas en cultivo
primario, obtenidas de diferentes líneas de ratones transgénicos que portaban
mutaciones en residuos específicos de tirosina de Ret necesarios para la iniciación de
las diferentes cascadas de transducción de señales. En particular, nos enfocamos en
determinar qué vías de señalización eran necesarias y suficientes para el mantenimiento
de nuestras neuronas simpáticas. Nuestros experimentos no sólo arrojaron luz sobre
cuáles son las funciones de las diferentes cascadas de señalización activadas por Ret,
sino que también nos permitieron establecer que la supervivencia de estas células,
mediada por GDNF y por NGF, ocurre a través de un novedoso módulo de transducción
nunca antes caracterizado, en el cual la activación de Tyr1062 de Ret (residuo necesario
para la activación de las cascadas PI3K/Akt y Ras-ERK/MAPK) mediaría la viabilidad
neuronal a través de la activación directa del complejo IKKs por B-Raf, en un proceso
que es independiente tanto de la activación de MEKs/ERKs como de la vía PI3K/Akt.
Alternativamente, analizamos el papel de las proteínas de la familia de Sprouty,
específicamente de Spry1, en la regulación de la actividad de Ret, tanto en el modelo de
supervivencia de neuronas simpáticas, como en otros paradigmas en los que la
relevancia de dichas proteínas se ha puesto de manifiesto anteriormente, como son el
desarrollo de Sistema Nervioso Entérico y la organogénesis del tracto Génito-Urinario.
Valiéndonos de un modelo in vivo con ratones nulos para el gen Sprouty1,
desarrollamos una nueva línea de ratones doblemente mutantes, portando, además de esta última modificación, el gen de Ret con la mutación Tyr1062Phe. En este contexto,
pudimos determinar que tanto en el Sistema Nervioso Simpático como en el Entérico, la
ausencia de Spry1 no tenía ningún efecto significativo. Más aún, dicha mutación no
mostraba ninguna consecuencia sobre los defectos característicos de la mutación
Tyr1062Phe en Ret en estos sistemas. No obstante, durante el desarrollo renal, las
alteraciones fenotípicas de la mutación de Ret (agénesis o hipodisplasia renales) eran
revertidas a un fenotipo normal por la eliminación concomitante de Spry1. Este
sorprendente efecto nos permite hipotetizar que Sprouty1 es capaz de modular la
actividad de Ret en ausencia de su Tyr1062, planteando nuevas posibles vías de
señalización intracelular sobre las que Spry1 actuaría durante el desarrollo embrionario
de los riñones.; Ret is the Receptor Tirosine Kinase (RTK) for the neurotrophic factors from the
GDNF family of ligands (GFLs), which mediate cellular survival, differentiation,
migration or growth, among other biological effects, during development and life of
superior organisms. The development of diverse subpopulations of neurons derived
from precursors of the Neural Crest requires the signalling mediated by these and other
neurotrophic factors (like NGF) for their proliferation, migration, differentiation,
survival and growth during the embryonic organogenesis and/or after the birth. The
RTKs transport the chemical information from neurotrophins towards the interior of the
cell by means of a variety of molecular pathways, that later end by modulating the
expression of diverse genes in the cellular nucleus, giving rise to determined biological
effects. Thus, we have studied the effects of the signalling by GDNF/Ret for the
survival of sympathetic neurons in primary culture, obtained from different lines of
transgenic mice that carried mutations in specific tyrosine residues in Ret, which are
necessary for the initiation of different transduction signals. Particularly, we focused in
determining which signalling routes are required and sufficient for the maintenance of
our sympathetic neurons. Our experiments not only clarified on which are the functions
for the different signalling cascades activated by Ret, but also allowed us to establish
that the GDNF- and NGF-induced survival of these cells takes place through a so far
unknown transduction module, in which the activation of Ret's Tyr1062 (necessary for
the activation of the PI3K/Akt and ERK/MAPK cascades) mediates neuronal viability
through the direct activation of the IKKs complex by B-Raf, independently
MEKs/ERKs and PI3K/Akt activation.
Alternatively, we analyzed the role that the Sprouty family of proteins play,
specifically Spry1, in the regulation of Ret, as much in the model of survival of
sympathetic neurons, like in other paradigms in which the relevance of these proteins
has been shown previously, as it is the case for the development of the Enteric Nervous
System and the organogenesis of the Genito-Urinary Tract. By taking advantage of an
in vivo model of null-mice for the Sprouty1 gene, we developed new line of doubly
mutant mice, carrying, in addition to this mentioned modification, a Tyr1062Phe
mutation in Ret. In this context, we determined that either in the Sympathetic or in the
Enteric Nervous Systems, the absence of Spry1 did not show any significant effect.
Moreover, this mutation did not show any consequence on the characteristic defects of
the Tyr1062Phe mutation in Ret for both systems. However, during the renal
development, the phenotypic alterations due to Ret mutation (renal agenesis or
hypodisplasia) were reverted to a normal phenotype by the concomitant elimination of
Spry1. This surprising effect allowed us to hypothesize that Sprouty1 is able to
modulate the activity of Ret in absence of its Tyr1062, rising new possible signalling
routes on which Spry1 could act during the embryonic development of kidneys.

Efecte del calcitriol intravenós sobre la relació sigmoïdal calci/parathormona en malalts en diàlisi amb hiperparatiroï disme greu

Tue, 12 Apr 2011 17:51:49 GMT

Efecte del calcitriol intravenós sobre la relació sigmoïdal calci/parathormona en malalts en diàlisi amb hiperparatiroï disme greu Betriu i Bars, M. Àngels