LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888-1985) Lluís BRUGUÉS i AGUSTÍ ISBN: 978-84-692-9160-3 Dipòsit legal: GI-1138-2009 http://hdl.handle.net/10803/4776 ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs. ADVERTENCIA. El acceso a los contenidos de esta tesis doctoral y su utilización debe respetar los derechos de la persona autora. Puede ser utilizada para consulta o estudio personal, así como en actividades o materiales de investigación y docencia en los términos establecidos en el art. 32 del Texto Refundido de la Ley de Propiedad Intelectual (RDL 1/1996). Para otros usos se requiere la autorización previa y expresa de la persona autora. En cualquier caso, en la utilización de sus contenidos se deberá indicar de forma clara el nombre y apellidos de la persona autora y el título de la tesis doctoral. No se autoriza su reproducción u otras formas de explotación efectuadas con fines lucrativos ni su comunicación pública desde un sitio ajeno al servicio TDR. Tampoco se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al contenido de la tesis como a sus resúmenes e índices. WARNING. Access to the contents of this doctoral thesis and its use must respect the rights of the author. It can be used for reference or private study, as well as research and learning activities or materials in the terms established by the 32nd article of the Spanish Consolidated Copyright Act (RDL 1/1996). Express and previous authorization of the author is required for any other uses. In any case, when using its content, full name of the author and title of the thesis must be clearly indicated. Reproduction or other forms of for profit use or public communication from outside TDX service is not allowed. Presentation of its content in a window or frame external to TDX (framing) is not authorized either. These rights affect both the content of the thesis and its abstracts and indexes. LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888- 1985) Volum I TESI DOCTORAL DE LLUÍS BRUGUÉS I AGUSTÍ Universitat de Girona, 1998 Universitat de Girona Biblioteca Universitat de Girona Facultat de Ciències de l'Educació Departament de Pedagogia LA MUSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888- 1985} Volum I TESI DOCTORAL DE LLUÍS BRUGUÉS I AGUSTÍ Director: Dr. SALOMÓ MARQUÈS I SUREDA Girona, 1998 IN MEMORIAM Quan aquestes pàgines s'anaven elaborant, arribà la notícia inesperada i colpidora que en JOAN PUIGBERT I BUSQUETS ens havia deixat sobtadament. Ell havia estat l'amic i company, impulsor, orientador i director d'aquesta tesi fins a l'atziac dijous 16 d'octubre de 1997. En honor a la seva memòria, li dedico aquesta tesi que no ha pogut veure acabada. "La historia, mestra de la vida". JOAN XXIII "Donde hay música, no puede haber cosa mala." MIGUEL DE CERVANTES, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. Sens du ht e, aquest és l'apartat més gratificant d'aquest treball: el reconeixement a totes les persones que m'han donat supon en la seva realització. És un espai on els sentiments van molt més enllà del que es pot expressar amb paraules, potser fins i tot seria més fiicil expressar-ho a través d'alguna composició musical, com un preludi, una romança o, per què no, una fantasia... Certament, desitjo que aquest agraïment perduri quan aquesta memòria i la feina realitzada no siguin més que una etapa del camí recorregut. Les primeres línies les adreço a la meva família, que, ben segur, és la que més ha col·laborat i ha patit amb les meves absències la realització d'aquest treball; a la meva esposa M. Luz i als meus fills Montse, Marta i Jordi. Tot seguit, vull agrair molt especialment al doctor Salomó Marquès i Sureda que, en unes circumstàncies molt especials i doloroses -la mort del comú amic Joan Puigbert (EPD), director d'aquesta tesi-, de manera quasi immediata tingués el valor i el coratge d'acceptar ser el nou director. Els seus suggeriments, les seves aportacions i sobretot els seus consells han sobrepassat amb escreix les seves obligacions professionals. Li vull reconèixer aquí el temps que hi ha dedicat i la seva capacitat per mantenir la visió global que. el treball s'ajustés als objectius de la recerca. Ato podia fallar en aquest apartat un espai de gratitud a totes les persones entrevistades. Des de Puigcerdà a Palamós i des de Blanes a Portbou, són molts pobles i, per tant, moltes les persones que amb el seu testimoniatge oral m'han aportat valuosíssimes informacions, anècdotes, records i material de tot tipus, que m'han resultat essencials per a la realització d'aquesta investigació. No puc oblidar aquí tampoc, de tot el personal dels arxius de Girona, especialment el de l'arxiu municipal, Albina Vares, i tampoc el senyor Jordi Gibert, sempre atent a facilitar una informació. Reservo per al final el meu agraïment al grup de companys que han compartit amb mi el dia a dia del desenvolupament del treball. Entre ells voldria destacar especialment els que d'una manera o altra m'han animat ja des del començament: a la doctora Pilar Cateura, de la UB; els doctors Joaquim Pèlach, degà de la Facultat i Paco Jiménez, director del Departament de Pedagogia; les doctores Meritxell Estebanell i Roser Juanola i la professora Carme Puig, directora del meu Departament, per la seva estimable ajuda. -I- LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888-1985) ÍNDEX GENERAL VOLUM I INTRODUCCIÓ 1 - Objectiu de la investigació - Límits de la investigació - Mètode de la investigació - Fonts utilitzades en la investigació 3 6 9 10 CAPÍTOL I. ELS PRECEDENTS 17 1.1. La música a la ciutat de Girona abans del 1888 19 1.2. El mestre Joan Carreras i Dagas i la seva obra musical a la ciutat . . . 25 1.2.1. El colegio de Ciegos y de Sordo-mudos y Academia de Musica (1873) 31 CAPÍTOL II. LA CIUTAT DE GIRONA A LA DARRERIA DEL s. XIX . . . . 35 2.1. Situació social, política i cultural 2.2. L'ensenyament 2.3. La música a la ciutat 37 40 43 -II2.3.1. La Sociedad Orfeón Gerundense (1879) 2.3.2. L'Escola i la Banda Municipal de Música (1892) 2.3.3. Les bandes de música 2.3.4. L'Acadèmia Mollera 2.3.5. La música als cares 2.3.6. La música en la intimitat de les cases particulars 44 47 54 59 62 65 CAPITOL HI. EL NOU SEGLE. EL MODERNISME: FONT D'INICIATIVES MUSICALS 71 3.1. 3.2. L'ambient musical a l'esclat del nou segle L'òpera, la sarsuela i la revista. El fenomen wagnerià a Girona i la influencia de Barcelona en el fet musical gironí: 3.2.1. Els antecedents: s. XIX 3.2.2. Oscil·lacions de la creació musical en relació amb el context socio-cultural català 3.2.3. L'encaix d'aquestes oscil·lacions culturals i musicals en el context català i gironí 75 77 83 86 89 93 3.3. 3.4. L'empresa Grober i la seva aportació cultural i musical a la ciutat L'Escola Municipal de Música del 1903 i el projecte d'Escola del 1907 Dos orfeons de l'època: l'Orfeó Gironí (1903) i la Schola Orpheònica Gironina (1907) El professor Tomàs Sobrequés i Masbernat i la seva obra (1878-1945) 3.5. 95 3.6. 101 -III- 3.6.1. Concerts de casa Sobrequés&Reitg ( 1905-1915) i de casa Sobrequés (1916-1930) 3.6.2. Revista Sclierzando (1906-1935) 3.7. Els Aragonès: nissaga d'orgueners (1909) 109 113 116 CAPITOL IV. CONSOLIDACIÓ DEL NOUCENTISME: NOVA FONT D'INICIATIVES I DE REACTIVACIÓ MUSICAL A LA CIUTAT 4.1. L'Acadèmia Musical Gerundense (1911) 4.2. La societat Athenea i la música (1913) 4.3. Fundació i història del Sindicat d'Orquestres i de la Mútua de Músics 4.3.1. La fundació del Sindicat a Figueres (1917) 4.3.2. La fundació del Sindicat a Girona (1920) 4.3.3. Creació de la secció mutual del Sindicat (1921) 4.4. L'Associació de Música del 1922 4.5. L'Ateneu de Girona (1923) 4.6. Acadèmies de F. Casellas (1922) í F. Civil (1924) 4.7. L'Associació de Mestres compositors de la província (1928) * 121 123 128 135 135 137 140 143 149 151 152 153 154 4.8. L'Acadèmia Musical Santa Cecília (1929) 4.9. L'Orquestra Simfònica de Girona (1929) -IV- CAPÍTOL V. LA MÚSICA EN L'ÀMBIT RELIGIÓS 161 5.1. La música a la Catedral 5.2. La música al Seminari Diocesà 5.3. La música a les escolanies 5.3.1. Escolania de Sant Feliu 5.3.2. Escolania del Carme 5.3.3. Escolania del Mercadal 163 165 169 171 174 175 5.4. El Col·legi de Mestres de Capella, Organistes i Cantors del Bisbat . . . 177 5.5. L'Escola Gregoriana (1927) i l'aportació dels músics gironins al cant gregorià 179 CAPÍTOL VI. L'ENSENYAMENT DE LA MUSICA EN ALTRES ÀMBITS DE LA CIUTAT 185 6.1. La música a la Casa de la Misericòrdia 6.2. La música a l'Escola Normal de Mestres 6.2.1. Normal masculina 6.2.2. Normal femenina 6.3. La música a l'Escola Municipal de Belles Arts i el seu professorat: D. Jordà, F. Casellas i J. Baró Güell 187 190 192 195 196 -VCAPITOL Vil. LA MUSICA DURANT LA REPÚBLICA 213 7.1. Projecte de creació d'una Escola Municipal de Música (1935) 7.2. Els Sindicats i les Mútues de músics durant la Guerra Civil 7.2.1. Els difícils i intensos anys de la guerra (1936-1939) 7.2.2. L'adscripció a la CNT (1936) 7.2.3. Fundació de la Mutualitat dels Treballadors Músics de les Comarques Gironines (1937) 7.2.4. Fundació de la Federació de Sindicats Musicals de les Comarques Gironines (1937) 215 223 226 228 229 230 CAPÍTOL VIII. LA MUSICA A LA POSTGUERRA: EL FRANQUISME: DE L'EUFÒRIA INICIAL A LA DECADÈNCIA (1939-1975) 233 8.1. La nova situació política i cultural 8.2. La Mútua de Músics en mans de la CNS (1939) 8.3. La música a l'Escola Normal de Mestres (continuació) 8.4. Constitució del Sindicato de Profesores de Orquesta de la Província, de la CNS (1940) 8.5. La música a la Secció Femenina de la FET i de les JONS 8.5.1. La tasca musical de la secció femenina a Girona 8.6. La fundació de l'Orquestra Filharmònica de l'Obra (1941) i la banda militar 235 240 244 246 247 254 *. . 255 8.7. El Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona (1942-1985) . . . 258 8.7.1. Antecedents 8.7.2. Els fundadors: Els mestres Civil, Arnau i Saló 258 263 -VI- 8.7.3. De la fundació de l'escola de música d'Educación y Descanso al Conservatori de grau elemental (1942-1954) . . 270 8.7.4. Consolidació del Conservatori (1955-1965) El mestre Viader . 275 8.7.5. Una nova etapa del centre (1965-1985) 8.7.5.1. Nou Patronat per al Conservatori 8.7.5.2. Seccions 8.7.5.3. Reconeixement oficial del grau professional 287 293 296 302 8.7.5.4. Mestres: Joan Guillaume i Mn. Francesc Geli . . . . 308 8.8. El Cercle Artístic de Girona (1947-1970) 315 8.9. El Quintet Vienès i l'Orquestra de Cambra de la Diputació (1954) . . 327 8.10. L'Associació de Música del 1957 , 330 CAPÍTOL IX. L'ENSENYAMENT DE LA MUSICA A LES ESCOLES 333 9.1. Escoles i Instituts de Batxillerat d'àmbit públic 9.1.1. Escoles d'educació infantil i primària 9.1.2. Instituts de batxillerat 9.2. Col·legis d'àmbit privat 9.2.1. Col·legis d'educació infantil, primària i batxillerat 9.3. L'ensenyament professional en l'àmbit privat 9.3.1. Escoles i acadèmies de música 9.3.2. Professorat particular 335 336 339 341 341 344 344 346 -VII- CAPITOL X. L'ÈPOCA DEMOCRÀTICA 349 10.1. Aportacions d'aquesta nova etapa a la música 10.2. Constitució del Sindicat Professional de Músics (SPME) (1977) 10.3. Entitats protectores i promotores de música 10.3.1. Joventuts Musicals (1979) 10.3.2. L'associació Amics del Jazz (1982) 352 . . . 353 355 356 359 CAPÍTOL XI. LA SOCIETAT GIRONINA I LA MUSICA (1888-1985^ 363 11.1. Corals, orfeons, rondalles, caramelles, estudiantines i havaneres . . . 365 11.2. Sales de ball, cobles, orquestres de ball i agrupacions de cambra . . . 372 11.3. Teatre i cinemes amb música en directe 11.4. Música moderna i jazz 11.5. Articulistes i crítics musicals 380 385 388 CAPÍTOL XII. PANORÀMICA GENERAL DE LA MUSICA A LES COMARQUES GIRONINES 393 12.1. El Gironès: Cassà de la Selva. Salt. Bordils. Llagostera 12.2. L'Alt Empordà: Figueres. Castelló d'Empúries. Lladó. Peralada. Llançà. Portbou. Roses. Cadaqués. L'Escala 12.3. El Baix Empordà: La Bisbal d'Empordà. Sant Feliu de Guíxols. Torroella de Montgrí. Pals. Calonge. Palamós. Palafrugell. Castell-Platja d'Aro 396 405 433 -VIII- 12.4. El Pla de l'Estany: Banyoles. Santuari del Collell 12.5. La Garrotxa: Olot. Besalú. Tortellà 12.6. El Ripollès: Ripoll. Sant Joan de les Abadesses. Ribes de Freser. Camprodon 12.7. La Cerdanya: Puigcerdà 12.8. La Selva: Santa Coloma de Farners. Blanes. Tossa de Mar. Lloret de Mar. Vidreres. Caldes de Malavella. Amer. Anglèsla Cellera. Arbúcies 456 460 471 479 483 CONCLUSIONS - PROJECCIÓ DE LA RECERCA 505 513 BIBLIOGRAFIA - LLIBRES - ARTICLES, PONÈNCIES, CATÀLEGS I ALTRES FONTS 515 517 531 VOLUM II DOCUMENTS ANNEXES DOCUMENTS ANNEXES VARIS -IXVOLUM II ÍNDEX DE DOCUMENTS Doc. 1. (cap. I) Normes de funcionament del "Colegio de ciegos y de sordomudos y academia de música" (25-IX-1873) Poesia Als fills de l'An, de Pere de Palol, dedicada a l'Orfeón Gerundense (1886) "Reglamento de la banda-orquesta y escuela municipal de música" (ll-V-1892) Informe de Manuel Borgunyd al regidor de l'Ajuntament de Girona Josep Calvet. Consideracions sobre l'organització i orientació d'un conservatori municipal de música. (3-VII-1923) 31 47 50 Doc. 2. Cap. II (2.3.1.) Doc. 3. Cap. II (2.3.2.) Doc. 4. Cap. VII (7.1.) 215 220 Doc. 4 bis. Cap. VII (7.1.) "Bases per a el funcionament de la Escola Municipal de Música de Girona" (9-X-1935) Doc. 5. Cap. VII (7.1.) Anunci concurs per a la provisió del càrrec de director per a l'escola municipal de música (BOGC núm. 4 del dia 4-1-1936) Informe del mestre Mület a l'alcalde de Girona sobre les titulacions de Francesc Civil (15-11-1936) Bases de reorganització i reglament de l'Escola Municipal de Música d'Olot (BOGC núm. 350 de 16-XII-1934) "Reglamento General de la Orquesta Filarmónica de la Obra Sindical de Educación y Descanso" (1-1-1942) "Nómina de l'Orquesta Filharmònica de Educación y Descanso", corresponent als mesos d'octubre i novembre de 1941 (31-1-1942) 221 Doc. 6. Cap. VII (7.1.) 221 Doc. 7. Cap. VII (7.1.) 222 Doc. 8. Cap. VIII (8.6.) 255 Doc. 9. Cap. VIII (8.6.) 256 -X- Doc. 10. Cap. VIII (8.7.2.) 10.1. Projecte d'organització de l'Acadèmia Musical de la C.N.S., per J.M. Carbonell (sense data) Projecte d'organització de la banda i orquestra simfònica de la C.N.S., per J.M. Carbonell (sense data) Projecte de creació d'una banda de la C.N.S., per Joaquim Vidal (ll-X-1940) 264 10.2. 264 10.3. 264 Doc. 11. Cap. VIII (8.7.3.) "Reglamento General de la Escuela de Música de la Obra" (l-VI-1942) "Reglamento General de la Escuela de Música de Educación y Descanso" (l-IX-1942) "Reglamento de la Escuela Provincial de Música de la Obra Sindical Educación y Descanso" (l-V-1949) Bases per a les Escoles Filials del Conservatori de Música de Girona (3-H.-1956) Ofici donant el nom d'Isaac Albéniz, al Conservatori (17-X-1958) Ofici de nomenament de director i secretari del Conservatori als mestres Josep Viader i Joan Guillaume, respectivament ( 15-XI-1965) Concessió conservatori grau elemental (Decret de 6-X-54, BOE núm. 220 de 8-VEI-1955) Discurs del mestre Francesc Civil (30-IX-1965) Estatuts del Patronat de Música Isaac Albéniz de Girona (12-III-1979) 270 Doc. 12. Cap. VIII (8.7.3.) 270 Doc. 13. Cap. VIII (8.7.3.) * 275 Doc. 14. Cap. VIII (8.7.4.) 280 Doc. 15. Cap. VIII (8.7.4.) 282 Doc. 16. Cap. VIII (8.7.4.) 286 Doc. 17. Cap. VIII (8.7.4.) 286 Doc. 18. Cap. VIII (8.7.4.) 286 Doc. 19. Cap. VIII (8.7.5.1.) 293 -XIDOC. 20. Cap. VIII (8.7.5.1.) Projecte. "Minuta escritura Sociedad Anónima Patronato de Música Isaac Albéniz, SA y Estatutos" (1975?) Doc. 21. Cap. VIII (8.7.5.1.) "Reglamento de Régimen Interno del Conservatorio, con dos anexos. Patronato de Música Isaac Albéniz" (20-HI-1979) Concessió conservatori grau professional (Decret 514/1983 de 15 de setembre, DOG num. 387 de 7-XII-83) 23.1. Acta de constitució del Consorci de la Música Isaac Albéniz (4-VII-1988) Estatuts del Consorci de la Música Isaac Albéniz de Girona (4-VII-1988) , Escriptura de dissolució del Patronat de Música Isaac Albéniz SA i cessió dels seus béns al Consorci (Conservatori de Música) (12-III-1991) 293 293 Doc. 22. Cap. VIII (8.7.5.3.) 302 Doc. 23. Cap. VIII (8.7.5.4.) 315 23.2. 315 23.3. 315 Doc. 24. Cap. VIII (8.7.5.4.) Conveni entre el Consell Comarcal del Gironès i el Conservatori, per promoure la creació d'escoles de música en poblacions del seu àmbit "Estatutos de la Orquesta de Cámara de Gerona" (Patronato de la Excma. Diputación Provincial) (19-XI-1954) Acta fundacional de l'Associació "Amics del Jazz de Girona" (lO-XII-1982) Estatuts de l'Associació "Amics del Jazz de Girona" (lO-XII-1982) 315 Doc. 25. Cap. VIII (8.9.) 329 -360 360 Doc. 26. Cap. X (10.3.2.) Doc. 27. Cap. X (10.3.2.) -XII- Doc. 28. Cap. XI (11.1.) Escrit de la societat coral gerundense La Unión sol·licitant a l'alcalde autorització per a obtenir permís per a actuar (26-VIII-1877), i reglament de l'entitat (20-VIII-1877) Primera acta de la reunió de constitució de la Societat Liceo Gerundense (30-VIII-1873) El benefici de l'orgue de Figueres, (1601-1922) Reglamento para la orquesta denominada del Magnífico Ayuntamiento de Olot (26-III-1890) Instància de Mn. Fèlix Farro, director de l'Orfeó Popular Olotí a l'Ajuntament » d'Olot (22-X-1917) 366 Doc. 29. Cap. XI (11.2.) 373 406 Doc. 30. Cap. XII (12.2.) Doc. 31. Cap. XII (12.5.) 460 Doc. 32. Cap. XII (12.5.) 465 DOCUMENTS ANNEXES VARIS Doc. 1. Doc. 2. Doc. 3. Doc. 4. Doc. 5. Doc. 6. Doc. 7. Concerts organitzats per casa Sobrequés (1920-1926). Concerts organitzats per l'Ateneu de Girona (1928). Concerts organitzats per l'Escola de Música de Francesc Casellas (1922-1923). Fotografies de l'Escola de Música de F. Civil. Programa del concert de l'orquestra simfònica de Girona (1932) i articles de premsa. Fotografia de Xavier Cugat dedicada a F. Casellas (1922). Programa del concert de X. Cugat acompanyat per Francesc Casellas (Figueres, 1923). -XIII- Doc. 8. Doc. 9. Doc. 10. Programa concert de l'Associació de Música de Girona (1930). Programes orquestra Filharmònica d'Educació i Descans (1941 i 1942). Programa dels actes d'una festa de les Escoles de l'Ateneu Social Democratic (1934). Programes d'activitats d'Athenea dissenyats per Rafael Masó (1913-1916). Invitació al concert de l'Schola Orpheònica Gironina (1918). Anunci de la Escuela Municipal de Música de Girona (Diari Girona, setembre de 1898). Programes de l'Escola de Música d'Educació i Descans (cursos 1943-44 j 1953-54). Programa del XXV aniversari de la fundació del conservatori de música (1968). Propaganda del Quintet Vienès (1954). Partitura de piano de To Remind (waits boston) de Josep Cantó. Partitura de piano de Rhythmes d'Or (valse) de Clifton Worsley. Partitura de piano de Murmure (wals bostón) de Miquel Oliva. Partitura de piano i cant de Cansó, amb música de Miquel Oliva i lletra de Francesc Balari. Programes del Sindicat d'Orquestres de la Provincia de Girona (1911il931)i fitxes que utilitzava com a registre de les cobles i orquestres. Documents varis sobre l'escola de música d'Olot (anys 1921, 1934, 1942, 1943, 1956 i 1959). Elegia de J. Cases Aparicio a la memòria del mestre Ramon Arnau. Documentació diversa sobre el professor Francesc Casellas. Doc. 11. Doc. 12. Doc. 13. Doc. 14. Doc. 15. Doc. 16. Doc. 17. Doc.18. Doc. 19. Doc.20. Doc.21. Doc.22. Doc.23. Doc.24. -XIV- Doc.25. Doc.26. Documentació de l'Acadèmia Musical Gerundense i de l'Escola Municipal de Música de Girona (1914). Programa d'actes de fi de curs de les Escoles Nacionals (1947) i exemple de col·laboració del mestre J. Baró i Güell. INTRODUCCIÓ Introducció INTRODUCCIÓ OBJECTIU DE LA INVESTIGACIÓ Des dels anys setanta, i d'una manera especial des de la meva vinculació professional amb la Universitat, l'any 1981, m'ha mogut un interès, i fins i tot una curiositat personal, per conèixer les arrels i el passat històric de tot el que fa referència a la música i als músics al nostre pafs, i d'una manera més concreta la de les nostres comarques i sobretot la de la mateixa ciutat de Girona. Els llocs principals on he desenvolupat les meves activitats -tots vinculats sempre amb la música, però de diferent manera i en diferents camps- (Sindicat i Mútua de Músics de la província de Girona, Conservatori de Música, Escola Normal de Mestres i ara Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona, entre altres), m'han ajudat a anar recopilant i ampliant un fitxer començat fa molts anys sobre la música a Girona. És a dir, el meu primer objectiu era disposar d'una informació bàsica, però real i ben contrastada, de tots i cadascun dels personatges músics més destacats en el camp de la composició, com instrumentistes, cantants, corals, orfeons, cobles, orquestres, centres d'ensenyament, etc. i que haguessin tingut el seu desenvolupament artístic a la nostra ciutat, tant pel fet d'haver-hi nascut i/o mort o pel sol fet d'haver-hi realitzat la seva tasca musical. En pocs anys foren més de mil les fitxes recollides. Davant d'aquesta extensa informació, ben aviat vaig poder comprovar en la bibliografia existent sobre el tema les importants contradiccions entre uns autors i altres pel que fa a noms i cognoms i dates biogràfiques, així com les aparegudes en diaris, revistes i tot tipus de premsa, les quals eren tan importants, i en molts dels casos desmesuradament antagòniques, que m'animà a posar-hi un xic d'ordre. Però, a part d'aquest fet, el més important per a mi i el que em va motivar a interessar-me profundament per la recerca i dur a terme el laboriós treball d'anar contrastant fitxa per fitxa amb la realitat i d'entrar en una anàlisi més rigurosa -en totes les vegades que això ha estat possible-, ha estat la manca d'un treball global, d'una investigació en profunditat sobre tot el que ha representat la música en el context cultural i social a Girona: la seva relació amb les altres arts, la seva dependència o no de la vida política de la ciutat en cada època, el seu paper dins el context català, etc. Introducció Un aspecte més que m'ha mogut a engrescar-me en el treball ha estat la constatació reiterada de la poca informació o coneixement que té la mateixa societat gironina del seu passat musical i, d'una manera ben especial i preocupant, la dels estudiants de música i especialment els futurs professors de música i futurs mestres de música a les escoles. Des d'un primer moment, doncs, he tingut clar el tema que volia investigar, per això no em sento identificat quan un grup de pedagogs diuen: "Són pocs els alumnes inicialment motivats per a la investigació d'un tema concret; fins i tot sabent el tema que volen desenvolupar ho saben d'un mode vague o imprecís. Altres els cal el suggeriment d'una llista de temes, per a poder triar-ne un "' Ha estat decisiu també per dur a terme l'elaboració d'aquesta tesi que presento el fet de poder comprovar que, si bé existeixen ja treballs musicologies puntuals sobre temes, aspectes, institucions o personatges en particular, alguns per cert ben documentats i exhaustius, mancava un estudi a fons que inclogués tots els camps de la música que han conformat la vida musical gironina del final del segle passat fins pràcticament l'actualitat, i la seva relació i/o dependència entre ells. Volem també donar a conèixer la biografia i la tasca desenvolupada a la ciutat en els diversos camps de la música per un bon grup de destacats personatges, que cadascun en el seu paper han deixat una petjada musical i personal destacable, alguns d'ells, per cert, injustament oblidats. En resum, són dos els objectius generals que m'he proposat dur a terme en aquesta tesi: 1. Presentar una panoràmica general del fet musical a la ciutat de Girona: 1.1 Recollint la informació dispersa 1.2 Aportant noves dades 2. Respondre un seguit de preguntes i hipòtesis que per als professionals de la música i els estudiosos d'aquest art han estat i han quedat sempre damunt la taula, per respondre. A tall d'exemple, n'apuntem algunes: Cortada, R.; Delgado, B.; Gonzàlez-Agàpito, J.; Herranz, A. Guia didàctica per a l'investigador de la història de la pedagogia catalana. Universitat de Barcelona, 1978. 1 Introducció Hi ha hagut bons compositors a Girona? Hi ha hagut bons instrumentistes a Girona? Els músics de Girona han servit només o bàsicament per formar part de les cobles de sardanes? Molts bons músics han marxat de Girona. Per què? Per què no s'ha pogut mantenir mai una orquestra clàssica estable? Quin ha estat el nivell de qualitat del professorat en general? Per què no hi ha hagut un moviment musical avantguardista, com en la pintura o l'escultura? Etc. Per a tota recerca històrica cal conèixer primer les dades. Jo aporto aquelles que es refereixen al fet musical a Girona ciutat especialment i a les comarques en general, les quals han de permetre futures recerques en profunditat sobre temes més puntuals. A tall d'exemple, exposaré algunes d'aquestes dades en les conclusions d'aquesta investigació. En síntesi, la meva voluntat ha estat la de fer una primera aportació que ofereixi les dades de la música a Girona, pas indispensable per a una posterior interpretació i comparació. En aquest context, m'he marcat com a objectiu respondre i resoldre al llarg dels capítols d'aquesta recerca les preguntes i hipòtesis abans proposades. Introducció LÍMITS DE LA INVESTIGACIÓ El període de temps en la història que he elegit per aquesta tesi, del 1888 al 1985, el determinen unes circumstàncies i raonaments que seguidament intentaré explicar. Aquest període de temps voluntàriament escollit i la seva fragmentació cronològica -97 anys, quasi un segle- diguem que té un valor relatiu i pràctic. He optat per aquest període esmentat perquè és -i així ho defenso- el període en què la MUSICA ha tingut un paper cultural i artístic de màxima influència i popularitat en la història de la ciutat. No tinc cap dubte a afirmar que el període comprès entre els primers anys del segle XX i els esdeveniments de la Guerra Civil, el 1936, foren els que la MÚSICA fou més present, estimada i considerada a la ciutat. Aquestes tres primeres dècades de segle són les més proliferes, les més completes en tots els àmbits i branques musicals, tant en quantitat com en qualitat. Les podem resumir així: Manteniment i presència de la música religiosa, amb un clar protagonismo de lideratge (juntament amb el monestir de Montserrat) en el ressorgiment del cant gregorià. Lideratge absolut de les cobles de Girona i comarques: Art Gironí, Principal de Peralada, Montgrins i Principal de la Bisbal. La bona organització laboral aconseguida pels músics gironins a través del seu sindicat i mútua. Època de major influència, protagonismo i consideració social dels músics i la música. Presència continuada de grans figures internacionals. Implicació d'entitats privades en la cultura musical. La suma de totes aquestes realitats fa una etapa de la música a la ciutat de Girona única. Introducció Pel que fa a la nostra data d'inici, el 1888, és sobretot per la voluntat ferma del municipi de crear una escola de música i una banda municipal, fet que va passar quatre anys més endavant, el 1892, i que van tenir una magnitud i transcendència de gran significació. Aquest mateix any, el 1888, Mn. Miquel Rué comença el seu mestratge com a mestre de capella de la Catedral i es funda la cobla La Principal de la Bisbal2. Surten al carrer tres noves publicacions culturals, fet que demostra un cert neguit i inquietud d'obertura cultural en aquella ciutat tancada, i s'edita el setmanari catòlic El Integrísta i El Federal, setmanari republicà i demòcrata. f Es clar que per analitzar els esdeveniments a partir de principi de segle és imprescindible abans conèixer la història musical anterior. Penso que en certa manera s'ha d'acomplir la funció de retrovisor que té encomanada la història: és a dir, la de mirar endarrere per poder anar endavant. Com escrivia Kierkegaard: "La vida només pot ser entesa mirant enrere; encara que ha de ser viscuda mirant endavant". Per això he retrocedit en el temps, per així, amb la perspectiva dels anys, poder fer una recerca amb més coneixement. Efectivament, la inclusió del capítol "ELS PRECEDENTS", en el qual analitzo i faig un resum dels fets musicals a la ciutat des de principi del segle anterior, el XIX, i acabo amb una panoràmica general de la música a les comarques gironines, m'ha semblat indispensable per poder estudiar amb més profunditat l'etapa que presento. D'altra banda, m'ha resultat engrescador conèixer l'activitat musical -sobretot sindical- dels tres anys que durà la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), època sempre plena de sorpreses, fins i tot, de vegades, amb la troballa d'algun document en remoure una simple prestatgeria que pot donar una informació molt vàlida d'aquells tristos anys que han marcat la vida del nostre país per sempre més. Aquí, doncs, és on de fet em volia aturar en la investigació, sense entrar en l'època franquista, però el fet de disposar i tenir força a mà la documentació bàsica de dues institucions fonamentals en la història de la música a Girona, com són la del Conservatori de Música i la del Sindicat i Mútua de Músics, atesa la meva vinculació professional i laboral amb les mateixes entitats, ha estat el motiu per ampliar la recerca i arribar fins a l'any 1985, any ja de plena democràcia consolidada. Aquesta data concreta respon al fet que a partir d'aquest any he estat protagonista directe d'iniciatives musicals a la ciutat per raó d'alguns càrrecs, motiu pel qual prefereixo que siguin altres, i millor amb la perspectiva dels anys, els que l'analitzin. A la fundació i sobretot expansió d'aquesta cobla orquestra a partir del mateix any de la seva creació, 1888, hi va tenir molt a veure la inauguració de la línia del tren de via estreta Flaçà-Palamós. 2 Introducció Pel que fa al límit personal, sóc conscient que la meva formació universitària i sobretot musical i didàctica en l'àrea i marc de l'educació, no és l'àmbit millor per afrontar una investigació històrica d'aquestes característiques, però com que, d'una banda, el material de què disposava era important i inèdit en la seva majoria i, de l'altra, la ciutat de Girona respirava penúria pel que fa a la seva història musical escrita, em vaig animar a escriure sobre el seu fet musical. Quant als límits o dificultats en la investigació, han estat mínims. Potser l'únic que caldria esmentar seria el fet de ja no poder disposar d'unes fonts orals directes pel que fa al primer període, és a dir final del segle passat i les dues primeres dècades d'aquest segle, per raó de l'edat dels presumptes personatges a entrevistar. Aquesta qüestió, però, penso que ha quedat suplida amb escreix en disposar a Girona d'una premsa -incloent-hi la Revista de Girona- que en aquella època havia estat molt explícita i havia prestat molta atenció a la música, al fet artístic i a la cultura en general. Introducció MÈTODE DE LA INVESTIGACIÓ De les diverses formes que podia utilitzar a l'hora d'organitzar metodològicament aquest treball, m'he decantat, en un marc cronològic, pel d'una metodologia positivista, tot seguint el mètode de la pedagogia comparada, amb recollida de dades, i una metodologia horizontal inductiva, i com a mètode situacional el sincrònic. La investigació ha consistit principalment, d'una banda, en el buidatge de tota documentació que sobre els diversos aspectes i àmbits musicals es troba als arxius gironins, i de l'altra, en les aportacions orals. He procurat, sempre que m'ha estat possible, treballar en una recopilació de fets personals, institucionals i algunes vegades polítics, seguint la recomanació d'Àngela del Valle3 quan diu: "L'historiador cal que es mantingui sobre el nivell dels fets i teories, sense interpretarlos". Naturalment aquesta és una opinió parcial, no compartida per altres, però nosaltres no entrarem aquí a discutir-la. No he utilitzat, en general, els moviments artístics per anar ordenant i catalogant els esdeveniments musicals gironins. Penso que aquestes etapes "tradicionals" en què diferents tractadistes han dividit els fenòmens artístics, sobretot des de la Revolució Francesa fins als moviments moderns, responen a una visió esquemàtica dels esdeveniments, vàlida només com a mètode d'anàlisi. Aquest esquema elemental indubtablement s'enfonsa quan, en penetrar en el tema, hom adverteix diferents implicacions d'un corrent a l'altre, molt més acusades particularment en àrees, com la música, allunyades dels principals centres de creació. 3 Dcl Valle López, A. Historia de la educación contemporánea. Ed. Nieva. Madrid, 1990. 9 Introducció FONTS UTILITZADES EN LA INVESTIGACIÓ Les fonts utilitzades per a aquesta investigació són les de caràcter general en tota investigació històrica. Àngela del Valle4, en el camp de la història de l'educació, fa una classificació sintètica i agrupa la documentació en 10 apartats, que comprenen: publicacions periòdiques publicacions no periòdiques documents públics documents privats (de persones, institucions, sindicats, etc.) fonts escrites indirectes fonts iconogràfiques (sobretot obres gràfiques, simbòliques, icòniques i materials audiovisuals i tecnològics) materials escolars testimonis orals (directes i indirectes) experiència personal fonts funcionals Sigui quina sigui la classificació que fem, la base de la informació utilitzada per a aquest treball està extreta, com ja hem dit, essencialment de fonts escrites i fonts orals. Bàsicament, he treballat amb els arxius següents: 1. ARXIU CATEDRALICI (AC) Carpeta XXX (obres de Josep Cantó) Carpeta C (obres de Josep Cantó) Carpeta XXXIV (obres de Mn. Joaquim Colomer) "Del Valle López, Á. Op. cit. 10 Introducció 2. ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL (AHCG) Carpeta XII-3. Lligall núm. 4. "Escola de Música de Belles Arts" (1897-1939). Carpeta X1I-5. Lligall num. 1. "Escoles diverses. Escola de Música" (1888-1938). Manuals d'acords municipals, del 1888 al 1939. Lligalls referents a l'Escola de Dibuix, Arts i Oficis i Formació Professional. Lligall núm. 2. Associacions culturals, ateneus (IV i IV.2). Butlletí de l'Ateneu Barcelonès. Any 1917 (gener-març). Del fons Pla i Cargol (Reg. 22). Revista de Girona, la època: setembre de 1876 a desembre de 1895. Revista de Girona, del 1955 al 1997. El Orfeonista. Del núm. 1 al 15 (1886-1887) (Reg. 385). Diari de Girona (1889-1936). Diario La Lucha (1871-1910). El Pirineo. Any 1942. Fons de Josep M. Pagès i Vicens. 3. ARXIU HISTÒRIC PROVINCIAL (AHP) '' - Lligall 213. "Educación y descanso". Documentació de la CNS. Secció de Cultura. Conservatori de Música, de l'any 1965 al 1971. 4. ARXIU DEL SEMINARI (AS) 4.1. DE LA PARRÒQUIA DE LA CATEDRAL Llibre de baptismes núm. 12: gener 1824/desembre 1850. Llibre de baptismes núm. 13: novembre 1851/desembre 1857. Llibre de baptismes núm. 15: abril 1865/maig 1879. « 4.2. DE LA PARRÒQUIA DE SANT FELIU Llibre de baptismes núm. 15: del 1856 al 1862. 11 Introducció 5. ARXIU DE LA PARRÒQUIA DEL MERCADAL Llibre de baptismes num. XIII, del 1878 al 1887. Llibre de baptismes num. XIV, del 1887 al 1901. Llibre de baptismes num. XV, del 1901 al 1912. 6. ARXIU DEL SINDICAT I LA MÚTUA DE MÚSICS Llibre de registre de socis, 1920-1985. Llibres d'actes: Ir llibre, 1925-1927 2n llibre, 1928-1932 3r llibre, 1932-1936 Llibres de comptabilitat, 1920-1938. 7. ARXIU I BIBLIOTECA DEL CONSERVATORI DE MUSICA * Actes acadèmiques, 1942-1985. Actes de reunions, 1949-1985. Llibres de comptabilitat. Cens professorat i alumnat. Estadístiques, 1942-1985. Fons de l'Orfeó Cants de Pàtria: 127 lligalls i 7 carpetes de correspondència, programes de concerts i altres. 8. BIBLIOTECA PUBLICA (BP) Col·lecció de programes de festivals i concerts de l'Associació de Música (abril de 1925/maig de 1933) (Ref. GE-086). ídem d'abans de 1936 (Ref. GE-0120). Butlletí del Sindicat d'Orquestres de la Província de Girona. Agost del 1920 a març del 1936 (Ref. GE-085). 8.1. - DIARIS Lo Cerones. Del num. 2 (1894) al niím. 860 de l'any XVI (1909). El Gironès. A partir de febrer del 1916 (6 volums) (Ref. GE-05). El Autonomista (del 1898 al gener del 1939, incomplet) (Ref. GE-03) 12 Introducció 8.2. REVISTES Revista Cultura. Núm. 1 al 6. Setembre 1914 a febrer 1915. (Ref. GE-073). Revista Fruïcions (portaveu de l'Associació Obrera de Concerts, fundada per Pau Casals). Juny de 1928, num. 15. Revista L'Enderroch. Any 1902 (8 números). Revista Scherzando: Ir volum (1906-1914); 2n volum (1917); 3r volum (1918); 4t volum (1923-1929); 5è volum (1930-1935). (Ref. GE-075). Revista El Corn: del 22-XI-1930 a l'll-IV-1931 (Ref. GE-057/10). 8.3. FONS PRIVATS Fons Llorenç Pagans (86 volums). Fons Josep M. Baró i Güell (unes 150 carpetes, aproximadament). 9. ARXIUS PRIVATS - De Girona capital: Arxiu senyora Teresa Serra (vda. Guillaume). Arxiu senyora Calaia Sobrequés (referent al seu avi Tomàs Sobrequés). Arxiu senyor Josep M. Serra (violoncel·lista) (referent al Quintet Vienès i a l'orquestra de cambra). Arxiu senyora Maruja Arnau (referent al seu pare, Ramon Arnau, i a la banda de música). Arxiu senyor Salvador Dabau (referent al quartet Albéniz i a l'orquestra simfònica de Girona). Arxiu senyora Isabel Oliva (filla d'Enric Oliva). També informació sobre el seu oncle, Miquel Oliva). Arxiu Dr. Albert Casellas (fill de Francesc Casellas). -De les comarques: Arxiu senyor Jordi Verrié, de Santa Cristina d'Aro. Arxiu senyora Dolors Condom (EPD), esposa de Francesc Casellas, de Sant Pol de Mar. 13 Introducció Arxiu senyora Núria Vigo, de Ribes de Freser. Arxiu Joaquim Maideu (EPD), de Vic, sobre la música a Ripoll. Arxiu senyor Antoni Vilamanyà, de Mataró (sobre el seu pare Honorat Vilamanyà). Arxiu senyor Adrià Sardo, de Calonge. Arxiu senyor Narcís Bosch, d'Olot. Arxiu senyor Manel Boadas i Bech de Careda, d'Agullana (sobre Josep M. Pagès). 10. ARXIU DE LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA (BARCELONA) "Catalogo de la Biblioteca Musical y Museo Instrumental. Propiedad de Juan Carreras y Dagas. Director de orquesta y profesor de música de la escuela de Ciegos y Sordomudos de Barcelona". 70pàg. Barcelona, 1870. (Reg. num. 18253. Armari M-3815). 11. FONTS ORALS A més de la informació facilitada per les persones relacionades en el punt anterior en el moment de consultar el seu arxiu particular, m'han aportat informació oral les següents: - De Girona capital: Narcís-Jordi Aragó (escriptor). Francesc Civil (EPD), compositor. Josep Clara (historiador) Pere Colomer (Amics del Jazz). Pere Freixas (Museu d'Història). Enric Mirambell (cronista oficial de la ciutat). Santi Rodrigo (Joventuts Musicals). Bartomeu Vallmajó (EPD) (Museu de la sardana i Cercle Artístic). Josep Viader (Conservatori de música). - De comarques: Lluís Albert, de l'Escala. Martí Camós, de Palamós. Francesc Camps, de Cassà de la Selva. Mn. Josep M. Cervera, de Sant Feliu de Guíxols. 14 Introducció Jaume Cristau, de Figueres. Issi Fabra (EPD), d'Olot (sobre la música a Puigcerdà). Pere Frigolé, de Banyoles. Josep Moreno Pallí, de Tossa de Mar. Anna Pardo, de la Bisbal. Albert Prat, de la Cellera de Ter. Pepita Prats (EPD), de Palamós. Vull referir-me de manera molt especial a la gratificant aportació de les fonts orals a tota aquesta investigació. La col·laboració de les persones entrevistades ha estat fonamental i el seu testimoniatge, una experiència singular i en molts casos apassionant. Es per això que vull constatar el fet que les fonts orals han estat incorporades en les darreres dècades a quasi tota investigació històrica a les universitats; es tracta d'un nou àmbit prou important si se li reconeix la dimensió que té de complementarietat de la història escrita. Inicialment rebutjada pels historiadors professionals, Salomó Marquès5 ens diu: "Aquesta faceta de la investigació històrica ha entrat amb força en el món de la investigació... " No cal dir que la història oral és útil sobretot per a la història contemporània i una de les seves finalitats és la d'ampliar, enriquir, il·lustrar i reconstruir el passat activant la memòria. La història oral ens ha permès, a partir de les "històries instantànies" i de les entrevistes a músics en actiu, músics jubilats, professors, cobles, grups de rock, etc., conèixer aspectes de la mateixa professió d'èpoques anteriors i actuals i opinions sobre el futur de la música i els músics que difícilment mai podem trobar impreses. Cal tenir clar, però, les seves limitacions, com molí bé reconeixen els mateixos impulsors i com també es cuiden de dir els defensors d'una història escrita: la subjectivitat, I'autocensura, etc. El perill de la deformació a partir de l'abús de la història oral és evident, però en aquest aspecte m'agrada de recordar el que diuen dos historiadors mallorquins: podem afirmar que les fonts escrites, sobretot les que són de caire oficial, poden ésser deformades tant o més que les fonts orals6. 5 Marqucs i Surcda, S. Història de la pedagogia catalana. Projecto docent. Inèdit. Girona, 1994, pàg. 70. Surcda, B.- Vallespir, J. "Les fonts orals i la història de l'educació. Projecte d "investigació". A: Les fonts orals. Palma: Universitat de les Illes Balears, 1992, pàg. 298. s 15 Introducció Vull puntualitzar també que la recollida de dades ha estat laboriosa, sobretot pel que fa a la recerca teta al Sindicat i Mútua de Músics (1920-1985) i a la del Conservatori (19421985). La catalogació dels fons d'ambdues institucions era pràcticament nul·la, i vaig haver de començar en primer lloc per ordenar tot el material i inventariar-lo posteriorment. Finalment, haig de subratllar que la recerca se cenyeix a l'àmbit de la ciutat de Girona, però crec que les conclusions, servando servandis, són extrapolables de manera general a altres ciutats del Principat, com ara Tarragona, Lleida, etc. Iniciem, doncs, la tasca d'exposar la recerca i així poder constatar si les hipòtesis plantejades són prou sòlides i convincents. 16 CAPÍTOL I. ELS PRECEDENTS Els precedents CAPÍTOL i. ELS PRECEDENTS 1.1 LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA ABANS DEL 1888 En proposar-nos escriure sobre la història de la música a la ciutat de Girona, de la gent que l'ha anat configurant, de les seves institucions, orquestres, corals, centres d'ensenyament, músics, compositors, etc., hem pensat que era imprescindible incloure com a pòrtic al nostre treball, tot i que de manera resumida, el desenvolupament i evolució experimentats per la música i la societat gironina al llarg dels segles que ens han precedit, per comprendre millor el procés que va originar la situació històrica de l'inici de la nostra investigació, l'any 1888, i la seva perspectiva quasi fins al moment actual. En les societats primitives, la música va ocupar quasi sempre un lloc de privilegi, i estava, en general, profundament vinculada a la vida mateixa del grup. La raó de la seva existència i valoració social es va centrar en la necessitat d'una comunicació més directa amb els déus, en la màgia -sobretot curativa- i en les celebracions dels esdeveniments socials. Música i dansa eren els vehicles més importants que l'home i la comunitat posseïen per a manifestar els seus estats d'ànim, per acompanyar-se en el treball, el culte religiós i l'esbarjo. S'utilitzava una música que tots podien entendre i en la qual tots podien participar. La seva transmissió era oral, apresa d'oïda, mentre que la interpretació amb instruments s'aprenia per observació. Una figura que crida poderosament l'atenció és la del mag o bruixot, el qual, a més de posseir coneixements màgics, utilitzava la música com a mitjà de comunicació i domini sobre l'esperit de les malalties. Utilitzava per als seus fins interminables ritmes monòtons, cants amb paraules persuasives o amenaçadores sobre melodies suaus o fortes, lentes o ràpides, segons el tarannà i la resposta de l'esperit. Fent un pas en el temps i ja en l'edat mitjana, l'educació musical organitzada tenia lloc als centres religiosos i a les universitats, i el cant estava considerat com la més gran manifestació del sentiment religiós, d'alabança, súplica i acció de gràcies; per això l'església va tenir sempre en consideració les possibilitats litúrgiques i educatives de la música. S'ha de dir, però, que l'ensenyança de la música fora dels centres religiosos quedava a gran distància de l'organització i resultats que hi havia en aquests. 19 Els precedents Gran rellevància musical tingué la figura dels trobadors o joglars, considerats com els mestres laics de l'època. A Girona, fou cèlebre Cerverí de Girona (1250-1280), el qual va acompanyar l'infant Pere a Castella, el 1269, on s'entrevistà amb Alfons X el Savi. Fou Cerverí, també, protegit i joglar del rei Jaume el Conqueridor. Per la importància que assolí a la nostra ciutat, volem fer especial referència a la figura del mestre de capella, institucionalitzada des del s. XIV en l'àmbit de l'església, naturalment substituint la de primicerius, que tenia com a funció presidir el cor als monestirs o col·legiates. El mestre de capella estava obligat a dirigir el conjunt vocal i instrumental de l'església, a més d'ensenyar, compondre música i tocar l'orgue. Aquesta ultima funció la feia en cas que no hi hagués organista. Compartia la docència, per regla general, amb un cantor, el qual l'ajudava a instruir en música els nois. Els educands solien ser joves de condició humil que, aproximadament als nou anys, quan sabien llegir i escriure, eren seleccionats per a formar part del cor. Quan aquests canviaven la veu eren instruïts en el maneîg d'un instrument. Freqüentment, el mestre de capella vivia amb ells, els educava, els vestia i alimentava a casa seva o compartien aquestes feines dins l'església. El mestre no solament tenia al seu càrrec els nois del cor, sinó que, sovint, havia de formar també cantors, capellans i ministrils, així com perfeccionar algun organista1. Farem àmplia referència, en el capítol corresponent, a la importància de la tasca realitzada pels mestres de capella de la nostra Catedral. Tenim constància que els anys 1455 i 1456 hi havia a la Catedral unes escoles de cant a càrrec d'un regent o mestre. Sens dubte, aquestes escoles no complien la finalitat per a la qual havien estat creades, i va ser potser per això que el bisbe Joan de Margarit (v. 14221484), protector important de la cultura gironina, el 1473 va tractar de donar-los nova fórmula, instituint amb destí al servei de l'església, i a la formació de la seva capella de cant, un col.legi per a sis o vuit nens sota la direcció d'un mestre, en el qual serien admesos nois pobres2. Julià de Chia3 ens diu que, tot i posar aquest projecte en vies d'execució, "hallaron faenes contrariedades que impidieron llevarlas a cumplido efecto, como las halló más tarde el obispo La figura més coneguda i representativa dels mestres de capella ha estat J.S. Bach, en els segles XVIIXVIII. 2 RahoIa, C. La ciutat de Girona, vol. II, Ed. Barcino, Barcelona, 1929. Chia, J. de. La música en Gerona. Apuntes históricos. Imp. de Paciano Torres, Girona, 1886. 20 3 Els precedents Arévalo de Zitazo, al tratar de instituir capilla de canto en aquella iglesia"4. Sembla que, després de vèncer moltes dificultats, es va aconseguir l'any 1608, sense que l'èxit durés gaire, ja que el 1621 el bisbe Pere de Moneada "fundó y sostuvo a sus expensas la expresada capilla". Sabem que en altres poblacions gironines també existien capelles musicals i acadèmies de música per a la formació vocal i instrumental. Tenim ben a prop el cas de Castelló d'Empúries. En ple segle XVIII, tenim un testimoni documental de primera magnitud sobre la música a Girona. Es tracta de les Instruccions per a l'ensenyança de minyons, vol. II, de Baldiri Reixac5. Hi ha un important apartat dedicat a les matemàtiques, i a dins (geometria, aritmètica i astronomia) s'hi troba l'apartat dedicat a "Cant i música" (solfa, entonació dels salms i instruments). Seguint l'esquema del quadrívium, Reixac considera la música com una part de les matemàtiques. Aquest apartat no és escrit seu, a excepció de les dues pàgines introductòries i amb tota probabilitat la del final, en les quals es narra el valor i la importància del cant i la música per a l'esperit humà. El mateix autor ens explica que "posarem aquí un petit tractat de la solfa per lo cant pla, que a petició mia compongué lo R. P. Fr. Llorens Melich, serviía, essent prior del convent de Sant Maniría de Bany oias, perquè no faltas en est 11ihre esta instrucció". En aquesta breu introducció al tiactat de la música, Reixac cita el P. Rodríguez de Beruel, Sant Agustí i la Summa Moral del P. Ferrer. Al llarg del manuscrit anirà citant diversos autors que són una excel·lent referència per conèixer la cultura del nostre autor. Reixac recomana cants fàcils i que els minyons els sentin per tal de poder-los practicar bé. Aquests cants són "el Kirie eleison, el Gloria, el Credo, Dominus vobiscum, Per omnia sécula seculorum, etc. ". La seva intenció és que aquests cants, a més de divertir els infants, els ajudin a aprendre altres coses més difícils. Volcm precisar que en tots els textos transcrits literalment en aquest treball es respectarà la redacció i accentuació del text original. Reixac, B. Instruccions per a l'ensenyança de minyons, tom II, edició a cura de Salomó Marquès i Albert Rossich, Col·legi Universitari de Girona, Girona, 1981. 21 5 4 Els precedents EI text del pare Melic té dues parts. En la primera tracta de qüestions generals de música. La segona, molt més concreta, és una explicació per conèixer l'entonació amb què s'han de cantar els salms. Reixac li demana, com ja hem indicat, "un petit tractat de la solfa per lo cant pla". Si recordem que per "cant pla" s'entén el cant litúrgic de les esglésies cristianes, entendrem bé que en aquest apartat només parli d'aspectes del cant gregorià. Mentre va exposant el treball musical, a còpia d'explicacions i exemples, cita els "llibres de cor", que eren els llibres litúrgics, de gran format, on hi havia escrita la música que cantava el cor de monjos o capellans durant els oficis litúrgics. Vegem-ho amb més deteniment. La primera part, la més extensa, tracta de la solfa, del compàs i de l'entonació, del nom de les notes musicals (ell en diu "solfas"), de les claus i la seva diversitat i, finalment, de com ensenyar tot això als minyons amb l'ajut de la mà esquerra. Abans ha parlat de les tres claus, que són "clau de natura, clau de bemoll y clau de bequadrado o de becayre ", i per acabar exposa els diversos tons amb què es poden entonar els salms. Hi ha també, al final, una pàgina dedicada als instruments musicals. Sembla evident que és escrita per Reixac, ja que torna a tenir el mateix estil que la introducció. Diu que el fet de saber tocar instruments musicals és una cosa bona per a l'esperit, que tothom toqui l'instrument que més li plagui i que això sols ha de fer-se per "llahory glòria de Déu". La conclusió final, com tantes observacions de Reixac, té un fons moralista: "Però no los dèuhan tocar o sonar per divertir vanament lo món, o los dos sexos que estan en algun concurs, o en bailas y saraus, perquè assò, a més de pèrdrer lo temps vanament y sens profit, està exposat a ésser ocasió y causa de la ruïna espiritual de las ánimas, perquè en concursos bulliciosos y de alegria és molt perillosa la concurrència, vista y comunicació de los dos sexos". Tal com ens diuen Salomó Marquès i Albert Rossich, autors de l'edició, aquest capítol és més pobre del que voldríem des del punt de vista musical. No hi trobem cap referència al món musical de l'època, a les noves aportacions musicals fruit del Renaixement, als nous gèneres musicals que anaven sorgint arreu d'Europa. És una prova que encara al segle XVIII es continuava emprant el sistema musical instaurat per Guido d'Arezzo, del qual inclou la cèlebre mà. Tot plegat és encara molt influït per la concepció medieval de la música: una ciència matemàtica apta per lloar Déu. Reixac no considera la música com un art, sinó com una ciència. Però pel que diu a la introducció podem veure que la considera important tan sols perquè és un descans per a l'esperit. 22 Els precedents En tot el segle XVIII, tampoc es troba a la ciutat cap referència a l'ensenyament de la música que no sigui en l'àmbit religiós. Cal només fer una lectura de la tesi doctoral de Salomó Marquès, L'ensenyament a Girona al s. XVIiT6, per adonar-se que la música no és present en cap dels tres sectors bàsics del magisteri a Girona, i que eren les escoles de primeres lletres, les escoles de llatinitat, i les que ell anomena altres estudis. En tot aquest segle, tant a Catalunya com a Espanya, l'ensenyament de la música quedava reduït a l'àmbit catedralici i a algun o altre monestir, parròquia o santuari, circumstància que naturalment també trobem a la ciutat de Girona. A partir del s. XIX va sorgir en diverses nacions d'Europa un moviment cap a una més intensa inclusió de la música en la universitat. A Alemanya va tenir un efecte particular aquesta inclusió, tot i que no es va ensenyar música pròpiament dita, sinó solament els seus aspectes científics: Musikwissen-chqft (ciència de la música). Alguns professors de renom foren Hugo Riemann, fundador de la Societat Internacional de Música, Johannes Wolf, fundador de la musicologia universitària moderna, i moltes altres personalitats. D'Alemanya, la musicologia passà als EUA, amb especialistes alemanys. Després de la Segona Guerra Mundial, totes les nacions cultes varen tenir facultats de música o musicologia. En alguns països com França, l'altíssim nivell assolit pels conservatoris va fer que no se sentís tant la necessitat que la música tornés a la universitat. A Espanya, la música es va mantenir allunyada d'aquest moviment científic. En les seves universitats no hi tenia lloc. El 1744 Felip V va fundar la Reial Acadèmia de Belles Arts, on la música no va tenir cabuda quasi fins un segle i mig més tard. La secció de música fou creada el 1873, amb l'oposició dels mateixos acadèmics no músics. De la nostra antiga Universitat de Girona, no ens consta que hi hagués ni tan sols cap referència a la música. En tot cas, queda la porta oberta a una possible recerca, sens dubte interessant. L'alba del s. XIX no fou gaire propícia a Girona. El 1785 havia fracassat la instauració d'una societat econòmica i d'una conferència de física en una ciutat que llavors comptava uns 8.500 habitants. La Guerra Gran (1793) converteix Girona en un camp de batalla. Els setges de la Guerra del Francès (1808-1809), que generen una abundant literatura de caire antinapoleònic, i les inundacions de 1843, 1850 i 1851, juntament amb l'epidèmia de còlera del 1854, deixen la ciutat exhausta quan encara s'estava recuperant de les ferides de les guerres napoleòniques. En aquest ambient, tan poc adient, és difícil que les activitats culturals i artístiques arrelin, i això potser explica, en part, la pobresa intellectual de la nostra ciutat. s Marquès, S. L'ensenyament a Girona al segle XVIII, Col·legi Universitari de Girona, 1985. 23 Els precedents És a partir del 1840 que l'Ajuntament gironí concerta amb el violinista Francesco Berini , resident a Barcelona i director llavors del Teatre, membre de la societat dramàtica i lírica, que faci classes de violí a sis minyons de Girona, de famílies modestes, pel salari de 10 rals diaris. Per cert, que, com que hi va haver tantes sol·licituds, necessità seleccionar els temperaments més capacitats8. Berini estigué vinculat al Teatre en una primera etapa, fins l'any 1843, i tornà en la temporada 1854/55. Després fou nomenat director d'orquestra de la Societat Filharmònica de Barcelona. 7 Quant a les orquestres, trobem que el 1851 "varios músicos de esta capital acuden al Ayuntamiento solicitando se organice una orquesta que tenga ocupación en el Teatro y en las obligaciones que le imponga el Excmo. Ayuntamiento, según es de ver estensamente9 del Reglamento que presentan, que será examinado e informará sus bases y utilidad la comisión de Teatro"10. No serà, però, fins al 22 de desembre quan en una sessió de la corporació podem llegir: "Se aprueba el Reglamento propuesto por la comisión de Teatro y se organiza una orquesta completa, bajo los auspicios del Excmo. Ayuntamiento".11 Les dues dècades que seguiran, 1850-1870, seran de poca activitat i significació musical i artística. No serà fins al 1873 que es funda el Liceo Gerundense"; el 1877, la societat coral La Unión; el 1879, l'Orfeón Gerundense; el 1881, la societat coral La Juvenil; el 1886, les societats Casino del Comercio (15 d'octubre), Casino del Recreo, Centre Federal i el Casino Menestral. Aquesta època, evidentment, millora l'anterior. Civil, F. El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps J800-1936, Imp. Dalmau Carles, edició de la Caixa de Pensions, Girona, 1970. Entre ells hi havia un lal Seisdedos, la vocació del qual hem de pensar que era exemplar. Civil, F. El Jet musical...(pàg. 31). 9 8 7 Vegeu "El Teatro en Gerona ", d'E. Claudi Girbal, a Revista de Girona, núm. H, febrer de 1893, pàg. 43. 10 Sessió de l'Ajuntament del 9-1-1851. Manual d'acords (pàg. 3). En la sessió de l'Ajuntament del 22-XII-1851 (Manual d'acords), pàgs. 39 i 40, podem llegir "En vista del dictamen dado por la comisión de Teatro, en méritos del espediente promovido por algunos músicos de esta capital para que se arregle y organice una orquesta en el Teatro de la misma, ha acordado la Corporación conformarse con el dictamen citado y aprovar el Reglamento en que fija las bases, sobre las cuales se comprenden lax obligaciones que a la orquesta atañe, y en su consecuencia se pasarán oficios de nombramiento a los profesores cuya relación obra por cabeza del Reglamento que ha de servir de régimen ". ll 24 Els precedents 1.2. EL MESTRE JOAN CARRERAS I DAGAS I LA SEVA OBRA MUSICAL Al nostre entendre, mereix un apartat especial en aquest treball el mestre Carreras i Dagas, figura indiscutible de la musica a Girona durant la segona meitat del s. XIX. Ho avala la seva trajectòria professional, la qual podem resumir així: - pianista - organista - violinista - mestre de música - mestre de música especialista en cecs i sordmuts - director d'orquestra - compositor - bibliòfil i col·leccionista Hem descobert que el pare de Joan Carreras, que també es deia Joan, procedia del barri de Sant Ponç de Fontajau, de Girona, i la seva mare, Teresa Roure, de la Selva de Mar.12 El matrimoni Carreras-Roure tingué set fills, tots nascuts a Girona; dues noies, Ramona13 i Alejina, i cinc barons, Laurea, Arturo, Josep, Antonio i Joan de Déu, dels quals sabem que com a mínim quatre es dedicaren també a la música: Laurea, Arturo, Antonio i Joan de Déu. Joan Carreras i Dagas14 (Girona, 7-IX-1823-La Bisbal d'Empordà, 19-X1I-1900), fou deixeble d'Anton Vidal, organista de la col·legial de Sant Feliu, primer, i del mestre Josep Barba, més tard. "Dades obtingudes del registre de baptismes dels seus fills a la parròquia de la Catedral. L'any 1856 nasqué una altra filla del matrimoni, que va ser batejada també amb cl nom de Ramona, fet que ens fa pensar que aquesta primera morí jove. "Sobre la figura de Carreras i Dagas, vegeu: -Brugucs, LI. "Joan Carreras i Dagas: un mestre exemplar", L'Espirall, num. 3, Escola Universitària de Mestres de Girona, 1992, pàg. 15-16, -Albert, LI. Destino, num. 952, 5-XI-1955. 25 Els precedents L'any 1844, a l'edat de 21 anys aproximadament15, Carreras i Dagas fundava il·lusionat un Establiment Musical, o sigui, una escola de música. El cartell anunciador de l'escola manifestava el següent programa renovador: Rodolph, de solfeig; Czerny, Kalbrenner, Vigerie i Cramer, per al piano; Joaquim de Viniés i Espinóla, per a l'harmonia, contrapunt i composició. La inscripció costava 80 rals, i 30 mensualment; Carreras es comprometia a organitzar cada mes una audició vocal i instrumental a càrrec de l'alumnat. Donem a conèixer a continuació el manifest de la creació de l'escola del mestre Carreras, publicat el 26 de novembre de 1948 en un article del mestre Civil al diari Los Sitios en commemoració dels 100 anys de la fundació10. Manifest d'un estil florit i d'un idealisme amb pòsit de ciència i de progrés que el fan fill d'aquella fi de romanticisme. Literalment diu així: "La música, cuyos mágicos encantos tal influencia ejercen sobre el corazón humano, y que excitando la sensibilidad con sus armoniosas combinaciones, nos eleva hasta la sublimidad del pensamiento, nos arrebata hasta el extremo de sentir^ las mas gratas ilusiones de la vida, es con harta razón considerada como una de las primeras dotes que presta la educación, y constituye por lo tanto un aliciente precioso, que solo a los que lo poseen, concede el privilegio en ostentar su brillo en los elegantes salones de la culta sociedad. Esta justa preponderancia con que ha llegado a generalizarse un arte tan encantador, le ha valido los admirables adelantos que hoy se conocen en todas las naciones civilizadas, y merced a los genios que de ellas han salido para extasiarse con la novedad del idealismo, hemos logrado tener consignados en diferentes y numerosos métodos de instrucción, como en sublimes ejercicios, los medios más seguros para poseer con perfección esta ciencia, que sigue con velocidad la escala de su progreso, en consonancia de los adelantos del siglo. Esta consideración y el deseo de contribuir con mis limitados esfiíerzos a que el pueblo que me dio el ser no se halle por más tiempo privado de un establecimiento en que se reúnan los medios necesarios para adquirir una instrucción completa en cuantos ramos abraza el arte musical, me ha decidido arrostrando cuantiosos sacrificios, y dificultades sin cuento, a acometer tan 16 No es ais 23 anys com remarca el mestre Civil, sinó als 21. Tan important fou aquesta efemèrida per al Conservatori de Girona, que reunits els professors en sessió de claustre, una tarda de novembre de 1948, una vegada acabades les classes, varen voler festejar en la intimitat tal esdeveniment, testimoniant amb aquest senzill acte la transcendència de la fundació de l'escola per a la causa artística a la nostra immortal ciutat. 16 26 Els precedents gigantesca empresa; y poseyendo ya los elementos necesarios a su realización, me atrevo a ofrecer al público de esta capital, tan apasionado del arte filarmónico, como propio a mis humildes tareas el ESTABLECIMIENTO MUSICAL, en que, bajo las bases y condiciones siguientes se enseñará desde el primero de septiembre próximo, cuanto con el mismo tiene conexión, en proporción respectiva a la edad de los alumnos". Podem dir, doncs, que aquesta fou la primera escola de música de Girona. Tot l'altre ensenyament es feia a través de les escolanies i capelles de musica, fet que enalteix encara més la figura i l'obra del que fou el gran mestre Joan Carreras i Dagas. Es desconeixen els resultats dels bons propòsits i l'eficàcia de l'escola i el temps que durà. Durant les temporades de 1849/50, 50/51, 55/56 i 56/57 el trobem com a director de l'orquestra del Teatre Municipal, dirigint òpera i sarsuela, i en algunes temporades hi exerceix de pianista. Comprovades les repetides confusions que sobre la vida i obra del mestre Carreras Dagas s'han escrit en tota mena de publicacions, tant pel que fa a les seves dades biogràfiques i familiars, com a la seva llarga i dilatada vida professional, tant al nostre pafs com a l'estranger, a continuació donem un breu i molt resumit recorregut biogràfic de la seva persona, així com una llista d'alguns dels premis que obtingué al llarg de la seva vida, per conèixer millor la dimensió de la seva obra compositiva: 1823. 1844. 1845. 1847. Neix a Girona, el dia 7 de setembre. Funda a Girona un Establiment Musical (escola de música). Neix la seva filla Ramona, el 29 de desembre17. Neix el seu fill Laurea, el 4 de juliol18 "Registrada al llibre XII de baptismes de la Catedral, amb el núm. 135 (gener 1824-desembre 1850). "Laurea CARRERAS I ROURE. Registrat al llibre XII de baptismes de la Catedral, amb el núm. 77 (gener 1824-desembrc 1850). Es dedicà especialment a la composició. Va ser ajudant del seu pare a l'escola de cecs de Barcelona i posteriorment a la de Girona. Va inventà algunes modificacions del sistema Braille per a l'ensenyança de la música als cecs. Més tard va ser nomenat músic major d'artilleria i passà a la guarnició de Manila (Filipines), ciutat on morí l'any 1887. (Sobre el seu òbit, vegeu Revista de Girona, vol. XI, any 1887, pàg. 32). Escrigué diverses composicions musicals i va publicar una Colección de canucos y bailes populares españoles. Heretà del seu pare Pafició pel col·leccionisme, i va reunir una important col·lecció d'instruments i armes orientals. 27 His precedents 1848. 1850. 1851. 1852. 1853. 1854. 1855. 1856. 1860. 1861. 1872. 1873. Neix el seu fill Arturo, el 6 de novembre19. Estrena l'òpera Rosmunda in Ràvena, amb llibret de Siena. Neix la seva filla Alejina, el 17 de juliol20. Estrena l'oratori Los Pastorcillos, amb llibret de Mena, i a Madrid, l'òpera // Rinegatlo, amb llibret de Castillo. Mestre de capella de la Catedral de Girona (fins al 1860). Neix el seu fill Josep, el 20 de març21. Neix el seu fill Antonio, el 14 de desembre22. Actua de pianista al Teatre amb la companyia d'òpera del mestre F. Berini. Neix el seu fill Joan de Déu, el 8 de març21. Neix la seva filla Ramona, el 20 de març24. Es trasllada a Barcelona i entra a l'orquestra del Liceu. Professor i director de l'Escola de Cecs de Barcelona. Retorna a Girona, on fixa la seva residència. Funda a Girona, juntament amb els seus fills, el Colegio de Ciegos y Sordo-mudos y Acadèmia de Música. "Registrat en cl llibre XII de baptismes de la Catedral, amb el núm 108 (gener 1824-descmbre 1850) 20 Registrada en el llibre XII de baptismes de la Catedral, amb el núm 79 (gener 1824-deseinbre 1850) 21 Registrat en el llibre XIII de baptismes de la Catedral, amb el núm 47 (novembre 1851-desembre 1857) 22 Registrat en el llibre XIII de baptismes de la Catedral, amb el núm 163 (novembre 1851-desembre 1857) Joan de Déu CARRERAS I ROURE Registrat en el llibre XIII de baptismes de la Catedral amb cl núm 34 (novembre 1851-desembre 1857) Catedràtic i musicògrai Va estudiar a Girona i a Burdens la carrera de magisteri i comerç El 1876 passà a Pons (França) amb la seva família, on entrà com a professor de llengua espanyola en el col·legi d'ensenyament secundan d'aquella ciutat Després va anar a Holanda, on es va dedicar també a l'ensenyança Més tard, va ser director de les bandes municipals de música de Saint Palais i d'Hendaia Va publicar a París l'obra musical Feuilles du printemps. De retorn a Espanya, es dedicà a la música i a l'ensenyança del francès El 1897 va obtenir per oposició la càtedr.i de francès de l'Escola de Comerç de La Corunya, i més tard va passar a l'Institut de Reus Obres diverses Programas razonados (La Bisbal, 1892), Compendio de teoría de la música, Beneficios que reportan a las clames populares las sociedades creadas por el immortal Clavé (Girona, 1894), Lexicología francesa (Reus, 1901) i Lexijonograjïa francesa (Reus, 1911) Carreras i Dagas aconsegueix a França una certa posició econòmica D'una banda pels múltiples premis que constantment obté en aquell país i en el nostre, i de l'altra, pel gran nombre d'alumnes de certa posició benestant que es desplacen de tot França, i fins i tot del nostre país, per assistir a les seves lliçons Així tenim, per exemple, que l'any 1878 té com a deixeble Josep Ferrer, de Vilanova i la Geltrú (vegeu la primera obra d'aquest seu deixeble al periòdic musical de París L'Orphéon del 17-V-1878), amb cl títol de El pruner saludo a las Bellas Artes. Una altra alumna, la senyoreta Anlometa Navarro Gich, filla del pintor retratista Francisco Navarro Fàbrega, proceden! de Lleida, estudia harmonia i composició a Pons La seva primen» obra, una meditació, és dedicada a l'Excma Sra Comlcssa viuda de l'ox,~i, publicada a P.irís a principis de 1880 amb el lílol de Un regret el une larme (Revista dt- Girona, vol IV, març de 1880, núm I I I , pag 119) 28 24 23 Els precedents 1876. 1879. 1880. 1886. 1887. 1900. Es trasllada amb la seva família a Pons (França)25. Dirigeix un col.legi musical a La Rochelle (França)26. Retorna al nostre pafs i s'estableix a la Bisbal (agost) com a organista de la parròquia i obre una escola de música subvencionada per l'Ajuntament, des d'on organitza la vida musical de la població i la seva comarca. Ocupa de nou (provisionalment) la plaça de mestre de capella de la Catedral27. Mor a Manila el seu fill Laurea. Mor a la Bisbal, el 19 de desembre. ALGUNS PREMIS I DISTINCIONS 1877 * Medalla d'Or i de Plata en el certamen musical de Besiers, per una composició titulada Gallia2*, distingida entre 120 concursants de diverses nacions. Menció Honorífica en el certamen musical del Comitè Catòlic de Lille (França) per celebrar el cinquantè aniversari de l'episcopat del papa Pius IX, per una cantata29. Ir Premi en el certamen musical del Mil·lenari de Montserrat, per la composició A ve Maris Stella, sota cl lema "Dignare me laudare te, Virgo Sacrata"30. * 1880 * Sembla que des de Pons el mestre Carreras es desplaça amb freqüència a La Rochelle, on dirigeix un col·legi o una escola de música. Una altra distinguida alumna que el mestre Carreras té a La Rochelle és mademoiselle Blanca de Giiippeville. Aquí, Carreras estableix una fructífera col·laboració amb l'abat Mr. August Rainguet, degà del capítol de La Rochelle, molt conegut a França per la seva producció literària, poemes, drames religiosos, etc., i que havia escrit molt per a la infància i la joventut. 26 Revista de Girona, vol. X, any 1886, pàg. 223. Revista de Girona, vol. XVIII, març de 1894, any XIX, num. Ill, pàg. 95. La notícia especifica només que era un jove músic, autor de diverses composicions musicals. Precisament un any abans, l'abril de 1893, la mateixa revista ens anuncia que l'editorial de música T.H. Jouvé de París li ha publicat diverses peces per a piano, les titulades La charité (tema variat) i dedicada a S. A.R. la princesa Federica de Hannover, i La bicyclette (havanera), les quals es poden trobar a la casa del senyor Burcet, a Girona. (Revista de Girona, vol. XVII, any XVIII, núm. IV, pàg. 127). Cantata per a quatre veus d'home i acompanyament de música mililar. (Ir premi per la cantata i accèssit al 2n premi per la fuga). (Revista de Girona, vol. I, pàgs. 332, 368 i 404, juliol de 1877, mim. XV). 29 27 Vegeu: Revista de Girona, vol. I, pàg. 470, novembre de 1877, num. XV. 30 Vcgeu: Revista de Girona, vol. IV, pàg. 243, juny de 1880, nuïn. VI. 29 Els precedents 1881 * Accèssit al premi no adjudicat per un himne i el premi, consistent en un llaüt de plata, per la música de la cançó popular, en el certamen de Tarragona amb el títol Nacional homenaje de las ciencias, letras y artes españolas al Sagrado Corazón de Jesús31. Rep l'únic premi ofert a una composició musical en el certamen de les festes de Ntra. Sra. de la Cinta de Tortosa, a més del 2n accèssit en el mateix concurs32. Premi en el certamen Sellares de Barcelona durant les festes de la Mercè, consistent en medalla d'or, per la composició Una f esta major en la bella comarca empordanesa, i accèssit per l'obra per a banda titulada De Barcelona a Montserrat33. * * 1883 Tres premis en el certamen literari i musical de Manresa, per les obres següents: * * * Himno Sanctorum mentis, consistent en una batuta, regal dels músics de Manresa. Betharram, consistent en Flor de Plata, donació del Cor de Sant Josep. * A Santa Cecília, 2n accèssit al premi, consistent en un medalló de plata34. Premi de l'Acadèmia Joventut Catòlica de Barcelona per una missa solemne35. Premi de Bèlgica en un concurs militar36. Premi en el certamen de l'Acadèmia Bibliogràfica Mariana de Lleida per una missa escrita a l'estil del segle XVI37. 1886 1888 1892 * * * Vegeu: Revista de Girona, vol. V, pàg. 279, juliol de 1881, num. VIH. Vegeu: Revista de Girona, vol. V, pàg. 360, octubre de 1881, num. X. 33 'Vegeu: Revista de Girona, vol. V, pàg. 400, octubre de 1881, num. X. Vegeu: Revista de Girona, vol. Vlf, pàg. 292, setembre de 1883. 34 Vegeu: Revista de Girona, vol. X, pàg. 128, 1886. 'Vegeu: Revista de Girona, vol. XII, pàg. 160, 1888. Vegeu: Revista de Girona, vol. XVI, pàg. 359, novembre de 1892, núm. XI. 30 Els precedents 1.2.1. EL COLEGIO DE CIEGOS Y DE SORDO-MUDOS Y ACADÈMIA DE MÚSICA (1873) Seguint les realitzacions de Carreras i Dagas a la nostra ciutat, pensem que una de les més importants va ser la fundació, el 1873, del Colegio de Ciegos y de Sordomudos y Acadèmia de Música38. Aquest va ser, sens dubte, el projecte al qual la família Carreras dedicà més esforços i il·lusions, i s'hi jugà el prestigi i el pa, ja que en aquells moments estaven ben situats a Barcelona, on el mestre Carreras havia assolit un prestigi considerable. Ho van deixar tot per un eventual projecte gironí. El col·legi tenia com a objecüus "enseñar, moralizar y beneficiar" tots els deixebles tant com fos possible segons les seves facultats naturals. S'havia fet un primer assaig (a partir de gener de 1873), als locals del Colegio de Gerona amb alguns cecs i sordmuts, amb què, després de sis mesos d'instrucció, es pogueren observar bons resultats en unes proves realitzades el mes de juny i en presència de "muchas y distinguidas personas residentes en esta Capital". Amb els aplaudiments d'aquests resultats, els elogis de la premsa local i la protecció de la recentment creada societat Liceo Gerundense, naixeria l'anunciat col·legi, que es va instal·lar a l'edifici immediat a l'Institut Provincial, carrer de la Força, 29, el qual reunia els dos requisits bàsics que es perseguien: bones condicions per a l'escola i habitacions per als alumnes pensionistes. L'educació que rebrien seria moral i social i la instrucció en el grau més elevat, segons la capacitat de cadascun, sobre doctrina cristiana, lectura, escriptura, gramàtica, aritmètica, història sagrada, d'Espanya i general i geografía, i a més s'ensenyaria dibuix en totes les seves aplicacions als sordmuts, i als cecs la musica en tota la seva extensió. A uns i altres se'ls exercitaria en un ofici segons la seva inclinació i natural disposició, perquè quan sortissin del col·legi, si ho necessitaven, poguessin valdré's per ells mateixos. « En el mateix local, i sota la mateixa direcció, s'estableix també una acadèmia de música, una escola de música vocal i instrumental, amb disciplines del solfeig a la composició inclosa, i l'especial del cant pla, acadèmia on encara que no disposin de recursos econòmics els alumnes podran instruir-se, prèvia demostració de notable capacitat i bona conducta. "Vegeu volum II, document num. 1. 31 Els precedents En el mateix col·legi, però en un local i en hores diferents, s'establiran les escoles de pàrvuls, elemental i superior, la de dibuix lineal i les de llengües llatina, italiana i francesa, per als alumnes de l'acadèmia de música, els nens dels senyors socis del Liceo Gerundense que confiïn en aquesta escola i altres nens que s'acceptin per les seves recomanables circumstàncies, segons la conveniència d'uns i altres. En els baixos de l'edifici es tindrà a disposició dels cecs, sordmuts i altres alumnes del col·legi, un gimnàs amb totes les condicions necessàries per al desenvolupament físic d'aquests, sota la direcció de Joan Carreras i Roure (fill). El director espiritual serà un sacerdot, que juntament amb el reverend Pere Buxeda, un altre dels professors, es cuidará de l'ensenyança religiosa i moral de tots els alumnes. Pel que fa al professorat, les escoles de cecs i sordmuts seran a càrrec del director i de tres dels seus fills, Antoni, Joan i Laurea, aquest últim professor durant dotze anys de l'esmentada escola de Barcelona. L'Acadèmia de Música serà a càrrec del director, del seu fill Laurea i de Pere Buxeda, sotsxantre de la Catedral, amb la cooperació d'altres distingits professors. De les altres escoles anunciades en seran encarregats els senyors Miquel Taberner, mestre superior, Joan i Antoni Carreras (pare i fill), Ignasi Esteve i els altres integrants del quadre de professors. El pensionat costarà tres-cents rals mensuals per als cecs, sordmuts i alumnes de música. Per als externs la quota serà de quinze rals, però sempre depenent del nombre d'assignatures en què estiguin inscrits. Com es pot comprovar, les pretensions del col·legi no eren precisament modestes, i com deia en el programa de la presentació el mateix Joan Carreras, el projecte, més que un negoci lucratiu, seria una obra de caritat, però confiaven, a part de la protecció del Liceo, en altres donacions de persones particulars, associacions i corporacions, que no varen arribar mai. L'objectiu inicial era massa alt. Es volia arribar a un nivell de col·legi dels més perfeccionats d'Espanya i de l'estranger en aquesta matèria. Fos per haver volgut posar el llistó massa alt o per l'aspecte econòmic, el cas és que la família Carreras l'any 1876 es trasllada a viure a França, concretament a Pons (Charente), i això significa que, com a molt, el projecte en qüestió durà escassament tres anys. 32 Els precedents Res més lluny que pretendre aquí biografiar el nostre personatge, d'altra banda estudiat ja en certs aspectes i èpoques39, però sí que, per acabar, voldríem fer una síntesi especial ment dels seus últims vint anys a la Bisbal, ja que pensem que la seva tasca compositiva40, la seva dedicació a la docència i el recull i catalogació que féu de la seva important obra autoral, de la col·lecció d'instruments, dels documents musicals i de la biblioteca41, el fan sobradament mereixedor d'aquestes ratlles. >9 Vegeu l'article de Lluís Albert a Revista de Girona de l'any 1959, pàg. 57. a) Obres de Carreras i Dagas que es conserven a Girona: 22 obres a l'Arxiu de la Catedral; 8 rosaris a 4 veus i orquestra, goigs, trisagis, responsoris, misses a 3 cors i orquestra (1852), etc. 5 obres a l'Arxiu Històric de la Ciutat; 1 responsori amb acompanyament d'orquestra; l'òpera semiserial Los pastorcillos, amb orquestra i cor; Himno, amb orquestra í cor; El Sitio de Gerona en 1809, per banda; Missa amb orquestra i cor. La majoria d'aquestes obres estan dedicades a l'Excm. Ajuntament de Girona. Obres publicades en la seva estada a França: * 1878 Vive lex vacances, polka pera piano. Les trois .sources du miel: Le baptême, eucharistie et confirmation, petites fantasies per a piano. Ab hoc et ab hac, galop. Souvenir d'un kiosque, polca. Les filles de l'idéal ou les beaux-arts, melodia per a cant i piano, dedicada al distingit pintor i amic Francisco Navarro, amb motiu d'haver estât un temps a França, on té fets, cnlre altres relrals, cl del senyor bisbe de La Rochelle. * 1879 La petite meunière du moulin joli, dedicada a la seva deixebla Blanca de Giuppeville. Lletra de l'abat Mr. August Rainguet, degà del capítol de La Rochelle. Les mélodies du pensionat et des familles, coHeció de peces musicals fàcils i de graduada execució, amb destí a les mestres i mares de família. Lletra de l'abat Rainguet. * 1880 J'espère, elegia per a piano, dedicada a la seva esposa. Obres publicades en la seva estada a la Bisbal: * 1882 Cançó de les flors, a una sola veu, cor ad libitum, amb acompanyament d'orgue i piano. Lletra de Mn. Cinto Verdaguer, al qual va dedicada la composició. 10 b) c) "Aquesta biblioteca és composta d'unes 400 obres didàctiques, 200 manuscrits originals des del segle XV, alguns còdexs del S. XVIII, instruments musicals, manuscrits originals dels mestres gironins dels ss. XVII i XVIII, diverses peces de gran vàlua, etc., col·leccions d'òperes, oratoris i drames sacres, etc. L'any 1870 es publicà un catàleg en el qual consta la procedència de la majoria, però inexplicablement no les de Girona, i això, com diu el mestre Civil, fou de lamentar. Va ser comprada per la Diputació de Barcelona l'any 1892, per la quantitat de 20.000 pessetes, i és ara a la Biblioteca de Catalunya. (Imp. de Manuel Miró y D. Marsà, Barcelona). 33 Els precedents Es diu que quan va arribar a la Bisbal, el 1880, treballà hores i hores, que augmentava d'alumnes i escampava afeccions. Vint anys durà el seu magisteri musical, un període suficient per a obtenir bona collita. Es fundà La Principal. Altres cobles milloraren el seu treball. Es crearen cors. Tot adquiria una densitat musical que permetia seleccions acurades de components. Els alumnes més avantatjats ingressaren a La Principal, altres s'escamparen per la comarca. Una bona part de la categoria de la sardana cal atribuir-la al mestratge del senyor Carreras. Pere Lloberas42, perfecte coneixedor de la vida bisbalenca, ens diu: "Creà una perfecta comunió entre l'home distingit, lliurat totalment a la tasca docent més meritòria, i la població que rebia i agraïa els beneficis d'una tan bella mostra d'estimació ". Com a compositor, té una gran producció de més de mil obres de tots els gèneres. Obtingué una infinitat de premis, sobretot a França i Alemanya, impossible de detallar aquí. Felip Pedrell, referint-se a l'obra compositiva i sobretot a la biblioteca de Carreras i Dagas, digué: "Es deu a Carreras lareconstrucció del gloriós art musical del Principat i de la seva història "43 Entre els seus alumnes, volem destacar Eduard Mercader, Magne Bosch, Francesc Perich, Josep M. Soler i Josep Pi. Joan Carreras i Dagas moría la Bisbal el dia 19 de desembre del 1900. El sentiment de dol que produí la seva mort fou general. Lloberas, P. Cròniques clé la meva ciutat. Editat per l'Ajuntament de la Bisbal i l'Arxiu Històric Comarcal. Gràfiques Gispert. La Bisbal, 1987. Recordem que Felip Pedrell va ser un dels experts que envià la Diputació de Barcelona per revisar i perilar la seva biblioteca. Els altres foren Francesc Pujol i Clemente Cuspinera. Pel que fa a Pedrell, publicà importants articles sobre la biblioteca en qüestió a la Ilustración musical. 34 42 CAPÍTOL II. LA CIUTAT DE GIRONA A LA DARRERIA DEL s. XIX La ciulat de Girona a la darreria del s. XIX CAPÎTOL II. LA CIUTAT DE GIRONA A LA DARRERIA DEL s. XIX 2.1. SITUACIÓ SOCIAL, POLÍTICA I CULTURAL Quan encetem el nostre treball, és l'etapa de regència de la reina Maria Cristina. En aquesta època de restauració monàrquica, la política espanyola es va moure al voltant de dos partits: el Partit Conservador, encapçalat per Antonio Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal, encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Aquests dos partits, gràcies a un acord tàcit, es van anar alternant en el govern, de manera pacífica, fins a l'any 1917. En la dècada de 1880 Catalunya va experimentar un creixement econòmic molt accentuat: l'economia de tipus proteccionista, que vetllava pels interessos de les classes més privilegiades (grans propietaris rurals i industrials catalans i bascos), va afavorir clarament aquesta etapa de benestar. Durant la dècada de 1890 van aflorar els moviments nacionalistes a la perifèria d'Espanya. A Girona, Pella i Forgas, Botet i Sisó, J.B. Ferrer i E.G. Girbal firmen el Missatge a la Reina Regent on es demana que la llengua catalana sigui la llengua oficial de Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d'aquest poble. Tots aquests moviments manifestaven la seva oposició als desigs centralistes i assimilistes de l'Estat i la necessitat d'adquirir l'autonomia. Valentí Almirall va ser l'impulsor de l'esperit nacionalista al Principat de Catalunya: va organitzar el Primer Congrés Catalanista i va fundar el Centre Català, amb la intenció de crear un partit nacionalista d'àmbit estrictament català. Una manifestació de l'embat catalanista va ser el Memorial de Greuges (1885), document en què s'exposaven les queixes que els catalans adreçaven al rei Alfons XII. El 1887, però, un grup d'intel·lectuals s'havia separat del Centre Català i havia organitzat la Unió Catalanista, agrupació d'entitats i associacions catalanistes. La Unió va redactar les Bases de Manresa (1892), que proposaven una legislació autònoma de caire tradicionalista. Tanmateix, la Unió no va participar en la lluita partidista. Per això, un grup d'homes reunits al voltant del diari La Veu de Catalunya (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, etc.) va intentar mobilitzar amplis sectors de la població i, sobretot, burgesos descontents amb la política econòmica de l'Estat i catalanistes més combatius. D'aquí va néixer el nou partit de la burgesia catalana conservadora: la Lliga Regionalista (1901), que va aconseguir importants victòries electorals. 37 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Però la derrota colonial del 1898, que va significar la pèrdua de les ultimes colonies que Espanya posseïa a ultramar, va provocar la desaparició dels mercats que la burgesia catalana hi tenia establerts. D'altra banda, va arribar la plaga de la fil·loxera a les vinyes catalanes, fet que va afectar especialment la pagesia que, mancada de recursos econòmics, va haver d'emigrar cap a les ciutats. Dins aquest context polític, Girona era una ciutat tancada per un cercle de muralles que li impedien d'expandir-se. Presentava l'aspecte d'una ciutat medieval. Maria Dolors Fulcarà, en el seu treball Girona i el Modernisme1, ens la descriu així: "Un conjunt de pedra del qual sobresortien les esglésies que, juntament amb els convents, n'eren els grans edificis." No hi havia, doncs, a la ciutat, arquitectura interessant des d'un punt de vista de modernitat. I ens segueix dient Fulcarà, "les formes de vida, tant pels costums com pel treball agremiat, no desdeien gaire del seu aspecte". L'evolució de la població gironina ens mostra un estancamentjnolt perceptible. Una primera explicació la trobaríem en la reducció dels naixements. Aquesta baixa natalitat era deutora encara, en part, de l'impacte de les generacions buides derivades de la crisi del període 1793-1812. En canvi, la mortalitat era encara força alta: l'any 1910 la taxa de mortalitat era del 27,92 per mil. Cal, però, tenir present l'existència a la ciutat dels establiments provincials de beneficència, que exageren la mortalitat local. La mortalitat infantil (fins als 2 anys) era molt elevada. En l'últim quart del s. XIX la xifra era del 30% de la mortalitat total. Malalties com la gastroenteritis i la meningitis delmaven els infants. Hn general, les malalties infeccioses i les del sistema respiratori hi tenien una forta incidència, sobretot la tuberculosi: del 1901 al 1920 hi hagué 1.999 defuncions produïdes per aquesta malaltia. Girona era considerada una ciutat amb poques condicions higièniques i sanitàries, causes que incidiren en un baix creixement de la població, tal com podem comprovar en l'estadística següent: Població de Girona 1860 1877 1887 1897 1900 1910 14.341 habitants 15.015 15.497 16.081 15.787 17.045 Fulcarà i Torroella, M.D. Girona i el Modernisme. Colección de Monografías del Instituto de Estudiós Gerundenses. Num. 5. Imp. Masó. Girona, 1976. 1 38 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX 1920 1930 1940 1950 1960 17.691 habitants 21.845 29.632 28.915 32.242 (*) " 1970 1981 50.338 87.648 (*) a partir del 1963, Palau-sacosla, Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel foren incorporats al municipi de Girona. Fent una comparació amb les altres capitals catalanes, veurem, per exemple, que mentre que el 1901 Girona tenia 16.081 habitants, Lleida en tenia 21.932, Tarragona, 25.358, i Barcelona, 539.180. Fetes les oportunes comparacions des del 1887 entre elles, es comprova fàcilment que Girona és la capital que proporcionalment creix menys. Amb tot, a partir de la segona meitat del XIX, s'havien produït algunes millores amb vista a la modernització de la ciutat, les quals no poden ser deixades de banda; aixf, en l'últim terç del segle havia estat portada a la ciutat l'aigua potable. El 1862 va quedar establerta la comunicació ferroviària amb Barcelona, i el 1878, amb França. L'enllumenat públic per electricitat fou inaugurat el 1886, i és sabut que Girona fou la primera ciutat d'Espanya que va tenir aquest sistema. El 1892 comença a funcionar el ferrocarril entre Sant Feliu de Guíxols i Girona. El 1896 es va fer el projecte de comunicació telefònica entre Barcelona i França, i la línia passava per Girona. Abans d'acabar el segle, els gironins podien admirar el nou invent del cinematògraf. Les activitats predominants eren les administratives i burocràtiques. Seu episcopal i capital de província, els estaments clericals i oficials detenien el poder. Els primers tenien també a les seves mans, en bona part, el monopoli de la cultura. En aquest sentit, el Seminari feia un paper cultural de primer ordre, i suplia la falta de centres d'estudis superiors. La ciutat tenia un Institut de Segon Ensenyament. Altres institucions culturals eren: la Sociedad Econòmica de Amigos del Pafs, a la qual ja farem alguna referència més endavant, la Comisión Provincial de Monumentos, l'Asociación para el Fomento de las Bellas Artes, fundada l'any 1871, etc. Especial menció mereix l'Asociación Literaria de Gerona, creada el 1872, importantíssima dins la vida cultural de la ciutat en el darrer terç del XIX. Els grups polítics tenien oberts els seus centres: el Centro Moral, carií; el Círculo de Obreros; el Centro Republicano, etc., noms que no necessiten cap més explicació. A la ciutat hi havia també el Casino Gerundense, del qual parlarem extensament. 39 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX També aquells anys surten a la llum diverses publicacions, a part de les dedicades a l'ensenyament. El 1888 es funda El Zorrillista i el 1889, El Independiente, El Posibilista i, sobretot, El Diario de Gerona. A Catalunya, l'activitat artística estava quasi enterament centrada a Barcelona. Malgrat tot, cal no oblidar un important nucli gironí que, encara que al principi estava sota la protecció de l'escola barcelonina, arribà a convertir-se en centre de primer ordre, amb independència inqüestionable de la metròpolis. Ens referim a l'Escola de Dibuix d'Olot, fundada tan sols vuit anys després de la seva homònima barcelonina. Fou, sens dubte, el principal centre artístic del vuit-cents a Girona. Els Berga, Vayreda, Blay, Clara... donaren a l'escola olotina, en les diferents etapes de la seva existència, una projecció veritablement internacional2. Per molts motius, s'ha de parlar d'una introducció als innombrables interrogants que planteja l'art del vuit-cents a l'àrea gironina. Amagat als nostres arxius, biblioteques, museus i' cases particulars, ens trobem lluny, de moment, tant en la música com ep l'art en general, de qualsevol aproximació de to sistemàtic i especialitzat. S'haurà d'esperar dels estudiosos d'èpoques venidores l'aportació de treballs que ens acostin més a la realitat artística d'aquesta etapa. 2.2. L'ENSENYAMENT A la fi del segle passat, es coincidia arreu del país en el propòsit i la necessitat de renovar i estendre l'educació i en la convicció que la seva extensió i modernització eren la base per a la creació d'una societat democràtica i tolerant. En paraules de l'historiador Joan Puigbert, a principis de segle "es començaven a recollir els fruits d'un ampli moviment de renovació que s'havia encetat en el darrer terç del segle XIX"3, impulsat per uns mestres que volien ser educadors de futurs ciutadans lliures i cultes, molt en la línia de la Institución Libre de Enseñanza. 2 Freixes, P. Catàleg Artistes Gironins (¡800-1900). Casa de Cultura. Diputació de Girona. Juny-juliol, 1974. Puigbert i Busquets, J. La Girona de ¡a Restauració (1874-1923). Quaderns d'Història de Girona. Edició dels serveis de publicacions de la Diputació i de l'Ajuntament de Girona, 1995. 40 3 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX L'ensenyament a la ciutat tenia algunes carències de certa importància: pocs centres masculins, manca d'edificis adequats, dèficit de places en la primària pública, etc. També presentava aspectes positius i alguns, cal dir-ho, de prestigi. L'Institut de Segon Ensenyament aplegava, en els anys inicials del segle XX, un professorat de qualitat i ben considerat a Girona i demarcació. Malgrat això, la matrícula oficial era reduïda, d'una vintena d'alumnes per curs, la majoria nois. L'Escola Normal era l'altra institució de pes i prestigi a la ciutat i província. Amb la reobertura, l'any 1914, de la part masculina i amb la creació de la femenina, es formaren uns claustres que han fet història en el món de l'educació a Girona. Només cal recordar els noms de Cassià Costal, Miquel Santaló, Manuel Xiberta, Mn. Jordà, Dolors Pastor, Josefa Uriz i, com a professor de música, Tomàs Sobrequés. Hi havia a la ciutat només tres escoles unitàries de nens, quatre de nenes i una de pàrvuls; per això es va donar tanta importància a la inauguració, el 17 de setembre de 1911, de la nova escola del Grup Escolar, obra de l'arquitecte Martí Sureda, la qual no representà una escola més, sinó que fou el símbol de l'afany renovador de l'ensenyament a Girona. Feia poc, precisament, que s'havia obert, el 31 d'agost de 1908, l'Escola Eiximenis, promoguda per Llufs Auguet i regida per Carme Auguet, centre que assolí un molt bon nivell i fou escola annexa. Hi col·laborà com a professor de música, des dels inicis, el professor Enric Oliva, flautista i pianista, que justament tenia la seva llar al costat mateix del col·legi, al carrer Eiximenis. Enric era germà de l'eminent pianista Miquel Oliva. Tindrem ocasió de parlar de tots dos en altres capítols. Dins el mapa escolar de la ciutat, cal tenir en compte que els col·legis congregacionistes tenien un paper important. Esmentem, per als nois: els Maristes i La Salle. Per a les noies: Carmelites, Escolàpies, Cor de Maria i Dominiques. No podem deixar de banda els estudis al Seminari, tot recordant que durant el s. XIX fou l'establiment docent més gran de la ciutat i comarques. El cicle dels seus estudis es subdividia en dos grans períodes: la facultat major i el segon ensenyament. La facultat correspon al nivell universitari i d'especialització; és l'etapa d'estudis teològics. La seva durada normal era de sis o set anys. Els quatre primers es dedicaven a la teologia dogmàtica i els dos o tres darrers a la teologia moral. El segon ensenyament, en continuïtat amb plans d'estudis de llarga tradició, comprenia vuit anys acadèmics; tres de gramàtica i llatí, dos de retòrica i tres de filosofia. El llatí i la retòrica s'agrupaven sota el nom comú d'humanitats i pot dir-se que es dedicaven primordialment a l'aprenentatge de l'expressió. 41 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX En el panorama musical, hem de dir que també hi havia un interès especial i un impuls de modernització per donar a conèixer nous aspectes en tots els camps de la música. En el terreny pedagògic, cal esmnetar i donar a conèixer el llibre de Joan de Déu Carreras i Roure, fill de Joan Carreras i Dagas, consistent en unes guies per als exàmens de música, titulat Programas Razonados para servir de guía en los exámenes de las clases de música*. L'obra està dividida en tres seccions, amb preguntes i respostes numerades per guanyar claredat. La primera correspon a tots els alumnes en general, i versa sobre els principis de la música. La segona pertany als que es dediquen als instruments, i se subdivideix en grups i tipus de cadascun d'aquests grups. En la tercera, que és indispensable per als que estudien composició, es passa revista a tot el que es refereix als principis elementals de l'harmonia i la composició. Realment, s'ha de dir que els coneixements generals de música i tecnicisme, així com les dades històriques i etimològiques compendiáis en les seccions d'aquests programes del Sr. Carreras, varen ser una eina que es va recomanar no solament als deixebles, sinó en general» a totes les persones que es veien obligades a prendre part en les converses sobre un art tan difós en la societat moderna d'aquells moments, l'any 1892. * Finalment, cal destacar dos aspectes en la línia de renovació pedagògica que dèiem al començament. D'una banda, la massiva participació i l'interès demostrat pels mestres gironins, i amb un aspecte rellevant, Josep Dalmau Carles, Sebastià Pla i Cargol, Silvestre Santaló i Jaume Ministral, entre altres, i de l'altra, l'inici, l'any 1916, de les primeres colònies escolars, que marquen, sens dubte, l'abans i el després d'una política educativa renovadora que duraria fins a l'establiment de la dictadura franquista. En el terreny de publicacions en matèria de docència, cal lamentar, de l'època que comencem el nostre treball, la inexistència d'exemplars de tres revistes aparegudes en aquell temps: El Colegial (1888), El Profesorado (1889) i El Estudiante (1899). Sens dubte, tenir-ne ens ajudaria molt a conèixer més i millor la situació de l'ensenyament a Girona en aquells dies. Carreras i Roure, J. de Déu. Programas razonados para servir de guía en los exámenes de las clases de música. Opuscle de 72 pagines publicat a Ilustración Musical Espartóla Americana de Barcelona. No hi consta l'edició. (Revista de Girona, vol. XVI, any 1892). 42 La ciutal de Girona a la darreria del s. XIX 2.3. LA MÚSICA A LA CIUTAT La música a Girona a la darreria del s. XIX era un reflex del que era la ciutat. Una cosa tancada, sense vida, reduïda exclusivament a tres àmbits: la música a l'església (catedral, seminari i escolanies), la música de la banda (vessants militar i popular) i la música als teatres, cafès i els balls de les diferents societats recreatives. Aquest era, a grans trets, el panorama musical de l'època. És clar que la música de la banda era la que més arribava al poble, tant en les manifestacions i actes pròpiament castrenses com en les sessions d'esbarjo que aquesta sovint oferia per a diversió i entreteniment dels ciutadans. Recordem que en aquella època els ciutadans seguien amb força atenció els esdeveniments i festes militars dels regiments de la ciutat. Així trobem que per les fires de l'any 1887 s'introduí la novetat de fer-ne una solemne inauguració, amb cercavila i banda de música. El programa solia estar compost per les actuacions d'orquestres, bandes de música i corals. Com a final de fires, tampoc faltaven els focs d'artifici. Ja hem dit que la vida de Girona en aquesta època era rutinària i assossegada, tanmateix puntejada amb força festes. El calendari eclesiàstic, que regia aleshores la societat, donava per a múltiples celebracions per èpoques de l'any, o cícliques. Des de vigílies de Nadal (amb les lluminàries de la Puríssima) a Sant Narcís, se succeïen els dies de precepte i les festivitats; les novenes o setmanes preparatòries de cada festivitat i les processons solemnes, que enquadraven els ciutadans en estaments i gremis. Joan Puigbert ens diu: "D'entre tots, és clar, la del Corpus, brillant i triomfal, sensual i popular. Més emotiva, la immemorial processó del Dijous Sant, que era organitzada per la Confraria de la Preciosa Sang."5 És clar que en totes aquestes celebracions la música, en aquest cas religiosa, hi tenia un paper important. En arribar la primavera i l'estiu, se celebraven les festes dels barris, en què naturalment la música era l'element primordial. Aquestes festes significaven gresca garantida i incloïen la feixina (berenada) per cloure-les amb Jovialität i fins i tot amb massa gatzara i cert desordre, segons l'opinió del regidor de torn, ni que fos republicà, com és el cas de Pacía Torres, que l'any 1885 es queixava de la "abusiva costumbre de regresar de lafaixina de manera tumultuosa e inculta". Recordem també les tres tardes de ball per Carnaval, a la plaça de la Constitució. L'any 1882 s'especifica que durant tres tardes, segons "costumbre establecida de tiempo inmemorial, haya baile público, vulgo sardanas ". A part, lògicament, hi havia els balls populars o de societat. El Teatre Municipal, des del 1880, disposava d'un empostissat per habilitar la platea com a sala de ball. Així, l'any 1884 els empresaris Serapi Mirambell i Antoni 5 Op. cit. Num. 3, pàg. 52. 43 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Colodon hi organitzaren sis balls de societat i dos d'oberts al públic en general. Aquest mateix any, la societat Eva hi organitzà un ball de màscares. El 1891 foren les societats Liceo Gerundense, Talia i Regional, agrupades temporalment, les que organitzaren els balls. Del saló Odeón i Las Odaliscas ja en farem menció en pròxims capítols. Però les gresques més sonades sembla que venien de Terpsícore, al carrer de les Tàpies. També hi havia festes molt més restringides, sense oblidar l'elitisme de les del Casino. A principis de segle, sorgirien noves sales, com El Recreo i Marte, i a partir del 1915, El Globo, al carrer de Figuerola. Però els espectacles que defineixen el període són els de sarsuela i d'òpera, sobretot italiana i, en una proporció menor, francesa. Hi havia, en canvi, una mancança absoluta de l'obra wagneriana. Les representacions eren, sovint, molt precàries, però en canvi oferien innegablement el marc ideal per a la vida social. La temporada lírica tenia lloc sobretot durant el temps de Fires. Per la temporada de 1882, hi havia previstes 45 funcions d'òpera i sarsuela, vist l'èxit, se n'amplià encara el nombre. La temporada de 1887, Ramon Culi es comprometé a fer 42 funcions de sarsuela. El 1889 diversos professors d'orquestra del Teatre es constituïren" en companyia per posar en escena dotze funcions d'òpera. La sarsuela i la revista, amb el seu aire més desinhibit, atreien un públic més popular. Hi hagué grans èxits i també fracassos sonats. La companyia d'Emili Carreras, per la Pasqua de 1894, estrenà El duo de l'Africana, amb decorats de Moragas, i obtingué plens absoluts durant dos mesos. En canvi, l'any 1890 l'arrendatari Ricard Simó hagué de constatar un rosari de desgràcies i fracassos, malgrat haver previst de fer 70 funcions l'any, de les quals 20 havien de ser d'òpera o sarsuela. Coneixem que el febrer de 1895 es crea la Nueva Sociedad Musical Unión Artística, la qual, un mes més tard, ja havia donat dos concerts, un d'ells als salons del Liceo Gerundense, sense que hagi quedat constància de la vida i trajectòria d'aquesta entitat.6 2.3.1. LA SOCIEDAD ORFEÓN GERUNDENSE (1879) Els orfeons han tingut una importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s. XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del Pafs Valencià i de les Illes han tingut llur orfeó. El paper d'aquestes 6 Vegeu Revista de Girona, volum XIX, març de 1895, nuïn. 3, pàg. 95. 44 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX organitzacions en el renaixement coral i en la vida musical catalana ha estat decisiu. Els precedents més destacats foren l'Orfeó Lleidatà, del 1861, i l'Orfeó Barcelonès, del 1862. Posteriorment aparegueren, entre altres, l'Orfeó Català (1891), l'Orfeó de Sants (1900), l'Orfeó Gracienc (1903) i un llarg etcètera. És en aquest marc que a Girona es crea la Sociedad Orfeón Gerundense l'any 1879, amb l'únic principi del culte a l'art per l'art i inspirada en l'obra de Clavé. Com ja és sabut, aquestes societats -i quedava molt clar sempre en les seves actes fundacionals- estaven organitzades en diverses seccions, i la més important solia ser l'orfeó. No hi faltava mai la secció literària, la secció excursionista, les conferències, la biblioteca, tot encaminat a proporcionar als seus socis el màxim de plaer cultural en les hores d'oci de la seva jornada laboral i els dies festius. La Sociedad Orfeón Gerundense inicià les seves activitats al carrer dels Ciutadans, num. 15, pis principal, però el 1886 es traslladà al carrer del Progrés, num. 4, interior, avui carrer Nou. El primer president fou Ruperto López i el director del cor, Antoni Lell i Grau. El cor s'havia fundat l'any 1879 i no el 8 de juny de 1881 com s'ha publicat, data dels seus estatuts i de la seva expansió fora de Girona. Volem constatar que una de les primeres actuacions destacades fou precisament la participació, l'any 1881, en el certamen Sellares de Barcelona, costejant les despeses de l'expedició amb fons propis i protecció dels seus. Una altra actuació fou en el certamen coral de les festes de Santa Creu a Figueres, pel maig de 1883, on va obtenir un segon premi, i per les festes del 15 d'agost del mateix any, a la Bisbal, on obtingué un primer premi7, amb una obra de Carreras i Dagas titulada Felisseta, per a veus soles. Un any més tard, el 1884, tenim constància de la seva participació en un acte literari i musical. Els protagonistes de la part literària foren Artur Vinardell i Esteve Forest i Sicart, i quant a la part musical, actuaren el quartet de la mateixa societat, format per: Dalmaci Bertran (violí), Ramon Culi (flauta), Miquel Pibernus8 (clarinet) i Ramon Soler9 (piano). Dirigia l'orfeó el mestre Lell i hi col·laborà com a pianista el jove Enric Malea. El premi consistí en un escut de plata amb Ics armes de la població sobre una planxa d'cben. Miquel PIBERNUS procedia de Palafrugell. Fou un dels músics representatius de finals de segle a Girona. Tenia al seu càrrec, a mes, una orqucstrina de música de ball anomenada Pibernus y Vidal, que actuava assíduament a Las Odaliscas. Ramon SOLER I ROMAGUERA, l'any 1880 va publicar ducs sardanes per a piano editades per Antonio Romero, editor de la cort (Revista de Girona, 1880). 45 La ciutat de Girona a la darreria del s XIX A partir d'aquí coneixem pràcticament totes les activitats de la societat i del seu orfeó, que per cert tingueren una repercussió social i popular molt destacable en la vida gironina. El següent escrit dóna aquesta visió de la seva funció social a la ciutat: "La fundación del Orfeón Gerundense se funda con el único y exclusivo objetivo de fomentar la afición al âne musical, procurando a costas de inmensos sacrificios veladas hterario-musicales que a la par que deleitan y recrean, instruyen y modifican las costumbres de la clase obrera. Preocupados por la envergadura que está cogiendo la epidemia de cólera en la nación, ofrecemos el local, una ayuda económica y nos ofrecemos a hacer conciertos gratuitamente a beneficio de los necesitados y como no, a abrir una subscripción entre los socios. "10 En el transcurs del 1885, s'incorpora al quartet el ja famós compositor figuerenc Albert Cotó", destacat per les seves composicions de balls de saló de l'època, el qual, més endavant, es farà càrrec de la part instrumental de l'orfeó. També volem dir que en una de les vetllades d'aquest mateix any, la número vint, s'estrenà una ària de tenor titulada Cançó de bressol, amb lletra de Josep Franquet i música de Carreras i Dagas. Coincideix l'estrena del nou local, el 1886, amb l'aparició de la revista de la societat, anomenada com no podria ser d'altra manera, El Orfeonista12. Els seus objectius i característiques estan molt ben definits ja en el primer número: "'El Orfeonista sin pretensiones artísticas ni literarias, contribuirá desde luego á llenar en parte un vacío en nuestra localidad y provincia; contribuirá, despojando de la seriedad de otras publicaciones similares destinadas á las clases más ilustradas, á difundir en las llamadas media y jornalera, para las cuales principalmente se escribe, algunos conocimientos artístico-literarios que en forma llana y sencilla serán sus preferentes asuntos. " 10 Fragment de l'escnl que la Junta de l'orfeó dirigeix a l'Ajuntament amb data 8 de juliol de 1885 Albert COTÓ (Figueres, 1852 Barcelona, 1906) Estudià piano i harmonia amb el seu oncle Narcís Pita, organista de l'església parroquial de Figueres Va aprendre violí, amb el mestre local Pere Solana, coneixement que s'evidencia en les seves partitures per a orquestra Cotó -el Johann Strauss de l'Empordà, com l'anomena Lluís Albert- va excel·lir en la composició de balls d'envelat, sobretot americanes Passà a residir a Barcelona, on durant anys va ser el director de l'orquestra del Teatre Eldorado A la darreria de segle, al capdavant d'una petita orquestra de saló, va viatjar per Europa tocant exclusivament els seus balls, i va actuar àdhuc al Palau de Windsor davant els reis d'Anglaterra Les obres de Cotó, en la seva majona ballables, són ben escntes i j usi i fiquen aquella dita del genial organista figuerenc mossèn Lleys, que deia "Les danses d'en Cotó, no són de Cotó, sinó que són de seda" El 1904 el trobem dirigint les funcions de sarsuela del nostre Teatre Principal E7 Orfeontiita Revista arlísticohteràna de la societat Orfeón Gerundense Va del març de 1886 al juny de 1887, amb un total de 15 numéros La revista està inspirada en l'obra d'Anselm Clavé, i malgrat la seva curta durada, considerem que és la segona revista musical en importància editada a Girona, després de Scherzando. 12 1 1 46 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX A més de les activitats de l'orfeó, publica biografies d'artistes i literats catalans, així com poesia i narracions. Té col·laboradors habituals tan diversos com ara: Joaquim Riera i Bertran, Enric Claudi Girbal, Esteve Forest, Artur Vinardell, Pere de Palol i Josep Franquet i Serra. Es publica des del març de 1886 fins al juny de 1887, amb un total de quinze números. Precisament fou Pere de Palol qui aquest mateix any 1886 era premiat amb una poesia dedicada a l'Orfeón Gerundense, en el Certamen de l'Associació Literària, amb el títol Als fills de l'Art, lema "Cant i treball", la qual hem copiat íntegra en el volum II, document num. 2. Pel que fa a l'orfeó, ja des de principis de segle diversos problemes interns feren que les seves activitats anessin decreixent progressivament, fins arribar a l'any 1903, en què part dels seus elements fundaren el nou Orfeó Gironí, del qual parlarem en capítols posteriors. 2.3.2. L'ESCOLA I LA BANDA MUNICIPAL DE MUSICA DEL 1892 A mitjan segle passat13, Girona havia viscut un nivell cultural i musical alt, però no al final, en què l'ambient, sobretot musical, era decadent14. Basem aquesta afirmació, en la documentació existent sobre temes musicals a l'arxiu municipal, i en una anàlisi de la premsa de l'època, del que hi havia i es feia a la ciutat. Així, tenim que el 14 d'octubre de 1880 l'alcalde exposa el "estado de decadencia en que va cayendo el arte de la música", "después de la antigua escuela dirigida por Mn. Josep Barba ", "faltaran músicos incluso para la composición lírica del Teatro", i proposa subvencionar 12 joves perquè vagin a l'escola de l'Hospici, on hi ha dos professors de música, amb un pressupost de 250 pessetes anuals. En mencionar aquesta època, volem recordar un músic pràclicament desconegut nascut a la nostra ciutat. Es tracta d'Arluro Saco del Valle (Girona, 3-II-1869-Madrid, 3-X1-1932). El seu parc era natural de Figueres i la seva marc, d'Ocaña (Toledo), i va ser batejat a la parròquia de la Catedral. Fou compositor i sobretot director d'orquestra. Abandonà de ben petit la nostra ciutat pel trasllat de la seva família a Madrid. Va ser director d'orquestra del Teatre Reial de Madrid. El 1914 era catedràtic de conjunt vocal i instrumental del Conservatori de Madrid i director de la Reial Capella. Durant alguns anys tingué un alt càrrec en el Ministeri d'Instrucch) Pública i Belles Arts i va estar en possessif) de l'Encoinienda de Alfonso XII. L'any 1929 fundà l'Orquestra Clàssica de Madrid. Fem constar que F. Civil, en "El fet musical... ", manté la tesi contrària; per a ell es vivia un ambient musical notable. 47 14 13 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Tres anys més tard, el 13 de setembre de 1883, el professor de música Dalmaci Bertran "reseña el notorio estado de decadencia", concretament de l'orquestra de la ciutat, "y hoy muy próxima a desaparecer de nuestro Coliseo ", on normalment actuen de 23 a 25 músics en les òperes i sarsueles, 14 en declamacions, i 18 en els balls, i demana que siguin contractats pel teatre de manera permanent. S'hi manifesta en contra el regidor Puig, i a favor el regidor Alsina, argumentant que cal "patrocinar la orquesta de la Ciudad". Finalment s'aprovarà la demanda.15 El 4 d'octubre, Secundí Gruartmoner i Lluïs Dalmau es manifesten contraris a l'acord de les sessions anteriors, perquè el troben discriminatori per a altres músics, com ara ells. L'Ajuntament ho tindrà en compte. L'evident i reiterada decadència musical de la ciutat origina que en el ple de l'Ajuntament del 14 de desembre de 1888 uns regidors entusiastes i melòmans, Josep Canaí; Pablo Alsina i Narcís Illa, i entre els quals figura com a primer firmant el llavors alcalde de la ciutat, Emili Grahit i Papell, sol·licitin la creació d'una escola pública de música i cant, petició que s'aprova en aquella mateixa sessió. El seu argument era, precisament, la reiterada decadència, i que l'escola en projecte havia d'aspirar no solament a nodrir l'orquestra i a formar cantors, sinó a organitzar un centre d'ensenyança. Aquesta escola estaria formada, en un principi, per quatre professors que cobrarien 600 pessetes, més un sobresou de 600 per al director; total, 3.000 pessetes/any. S'acorda la sol·licitud perquè les aporti la Diputació; l'Ajuntament hi aportaria els locals. El maig de 1889 la Diputació16, per mitjà del governador, informava a l'Ajunta Una part de la causa del problema era que molls empresaris del Municipal contractaven els músics de la banda militar perquè els resultava més econòmic. Per això, Dalmaci Bertran sol·licitava, i ho aconseguiria, que l'orquestra tingués un contracte preferent. Respecte a l'acord referent al contracte amb els musics, en la sessió següent de l'Ajuntament, de 20 de setembre, es constata que tal contracte entra en contradicció amb les clàusules del que mantenen amb el del tablado (emposüssat) de ball; per això es matisa l'acord de la sessió anterior amb l'afegitó "sin perjuicio" dels drets del "tablado". "Precisament hem localitzat una altra resposta de la Diputació en el mateix sentit, de data 30 d'abril de 1890, aquesta vegada dirigida als ajuntaments de Girona i d'Olot sobre l'acord d'aquesta Corporació del 19 d'abril del mateix any, sobre subvencions a les respectives escoles de música. Diu textualment: "Visto las peticiones de los Ayuntamientos de Gerona y Olot, relativas a que se les conceda una subvención para atender al sostenimiento de escuelas municipales de musica en sus respectivas poblaciones. Oídos los Alcaldes de las poblaciones citadas y considerando que no es posible proponer una. resolución concreta sin tener a la vista ls 48 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX ment de la denegació de la subvenció sol·licitada per a l'escola, com a resposta a la morositat de l'Ajuntament en els seus pagaments a la institució provincial, fet que demostra l'existència d'una certa tensió entre les dues institucions. Dos anys haurien de passar abans que, en un ple que presidia accidentalment Bonaventura Carreras, el 27 d'abril de 189217, s'informés del Reglament de la Banda Orquestra i Escola Municipal de Música, presentat per la comissió especial. Després d'una intervenció del regidor Garriga, en el sentit que no es podia formar un concepte sobre el reglament amb una simple lectura, es deixa sobre la taula fins a una altra sessió, petició que accepta la presidència sempre que això no endarrereixi l'obertura de l'escola, prevista per al dia 2 de maig. El projecte en qüestió era ambiciós, ja que, a part de la creació de la banda, es projectava que aquesta tingués secció de corda inclosa, per tal de constituir des una orquestra pròpia per al teatre. També alguns sectors defensen la necessitat de crear des del municipi un cor o un orfeó per a ús del teatre, per a les funcions d'òpera, de sarsuela, religioses i profanes.18 Ja el dia 3 d'abril de 1892, el Diari de Girona ens informa del projecte de creació de l'Escola de Música, i que per això fa una estada a Girona el professor Josep Feliu i mayores datos de los que resultan del expediente. La Diputación acuerda se manifieste al Alcalde de esta capital que para que la Diputación pueda contribuir a la escuela de solfeo, canto, instrumentación, armonía y composición, que intenta crear con arreglo a las bases aprobadas por el Ayuntamiento, es necesario sean modificadas en sentido más económico para esta Corporación y que se diga a la expresada Corporación asi como a la de Olot, que remitan un proyecto de organización de dicha escuela con su reglamento interior, y para que la concesión de los auxilios pedidos es condición necesaria que estén los Ayuntamientos al corriente de sus débitos con la provincia conforme tiene establecido esta Diputación con las subvenciones a los caminos vecinales. " Es pol considerar aquesta data com la d'aprovació de la primera banda i escola municipal de música que ha tingut Girona. Pocs dics abans, i en la sessió de la comissió especial de l'Ajuntament, celebrada el dia 20-IV-1892, i després d'un unànime dictamen favorable de la comissió, s'acordà "crear l'Escola de Música i formació d'una Banda Municipal, encarregant la direcció d'elles al professor de música i mestre compositor D. José Feliu i Ferrusola, nombramenl cl qual va ser acceptat amb vertader entusiasme". (Diari de Girona, 21-IV1892, num. 755). 18 17 Vegeu Revista de Girona, tom XVI, 1892, pàg. 128. 49 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Ferrusola19. El 20 d'abril hi ha fetes, a l'Ajuntament, les ofertes de crear la banda municipal i l'escola de música. El 23, informa que el professor Feliu ha estat nomenat director20. A partir del dia 30, surt propaganda de l'escola, tot anunciant la imminent inauguració del curs per al dia 7 de maig. Hi figuren com a professors Miquel Pibernus (clarinet, saxofón i oboè), Joaquim Vidal (violi i viola), Josep Serra (violoncel), Francesc Perich (flauta i flautí), Ramon Burcet (trompa), Josep Ros (contrabaix) i Josep Feliu per a les matèries de solfeig, solfeig coral o de conjunt, teoria del solfeig, piano elemental i superior, cant i harmonia, a més de ser el mestre director. El tema del reglament de l'escola torna a sortir en l'ordre del dia del 4 de maig sense èxit, per les nombroses intervencions dels regidors, que declaren el seu desacord amb les deficiències i punts foscos que tenen per aclarir, i per això l'alcalde, Andreu Tuyet, proposa que es presentin les esmenes oportunes a la comissió i que aquesta les presenti en la següent sessió. Aquests desacords obren un debat intens sobre el cost de l'escola i exposen l'alt cost dels instruments musicals que caldrà adquirir (s'esmenta concretament l'oboè). Per fi, en el ple del consistori de I'l 1 de maig de 1892, i després d'unes esmenes d'última hora, s'aprova el Reglament de la Banda Orquestra i Escola Municipal de Música21. El regidor Sr. Prats s'interessa per saber on s'instal·larà l'escola. L'alcalde informa que ell havia pensat en el cafè del teatre, però que no és possible perquè l'arquitecte el va desestimar pel fet que no reunia les condicions de seguretat. El regidor Sr. Prats indica la conveniència de situar-la a les estances del primer pis del mateix ajuntament, on hi havia la Sociedad Econòmica de La tornada a Girona de Josep Feliu es deu en part a la seva amistat amb Manuel de Sucre, advocat i oficial de l'escrivania de Fernando Casadevall. Ens ajuden a entendre els motius d'haver-se instal·lat a Girona aquestes dues notícies aparegudes al Diari de Girona: - Dia 25-III-1892: "Ve a Girona, Josep Feliu, tocarà el piano al Casino,'alguns amics li demanen s'instal·li a la ciutat que li proporcionaran lliçons de piano i cant." - Dia 5-IV-1892: "A la festa de los curiales es pot dir que va tenir una espècie de 2a part, perquè al acabar el banquet, la majoria de comensals es dirigiren al Casino Gerundense aprofitant l'oportunitat de trovar-se entre nosaltres, el nostre paisà, el jove i distinguit compositor Josep Feliu, el qual va improvisar un concert en el que va deixar veure el seu talent musical. Tocà varies peces del seu repertori i alguns fragments d'òpera que li varen valguer justos i merescuts aplaudiments. La notícia de que s'improvisava aquell concert va cundir ràpidament, i es varen omplir els salons, no faltant el bell sexe, entre les que vàrem veure les senyoretes de Mataró, Casamada, Mifsut, Sloker, Amoretli i altres. S'agraeix a l'estimat amic i company don Manuel de Sucre a qual amistat amb el senyor Feliu devem l'immens plaer d'haver-lo pogut escoltar." S'havien presentat dos candidats a dirigir l'escola, l'esmentat mestre, Josep Feliu, i el pianista habitual del Cafè Vila, Ramon Soler, que s'oferi a l'Ajuntament. El càrrec recaigué en el primer. 21 20 19 E1 seu reglament figura íntegre en el volum II, document núm. 3. 50 La ciulat de Girona a la darreria del s. XIX Amigos del País22, que hauria de desallotjar-los. Aquesta proposta és aprovada. Amb tot, el 25 de maig la societat en qüestió sollicita restar als locals, tot compartint l'espai amb l'escola de música, i s'accepta la petició. L'escola funcionaria sota la direcció del mestre director de la banda, Sr. Josep Feliu, i amb la cooperació dels professors d'aquesta. El director reclama insistentment la compra de diversos instruments per valor de 1.500 ptes., argumentant la impossibilitat d'interpretar el repertori que s'està treballant en els assajos23 sense tenir l'instrumental mínim necessari. Per acord del municipi de 13 de juliol, s'aprova la proposta de la compra però no es fa efectiva. En aquesta mateixa sessió el regidor Sr. Simó insinua la conveniència de facilitar l'ingrés a la banda de determinats professors gironins que n'estan allunyats. L'alcalde manifesta que aquests professors ja s'havien ofert en un principi, i més tard havien canviat de parer, però que no obstant i això, si el Sr. Simó creu que ara estan disposats a ingressar-hi, no tenia cap inconvenient a rependre les negociacions. L'alcalde, Sr. Tuyet, exposa en el ple del 27 de juliol que el director de la banda recorda cada dia la necessitat de l'adquisició dels instruments sol·licitats i que, vistos els preus de diverses cases nacionals i estrangeres, resulta que la més avantatjosa és la de Ramon Burcet de Girona, i es resol que l'adquisició s'efectuï (escrit de 4-VIII-1892), i que l'examen i prova dels esmentats instruments els realitzi el director de la Banda del Regiment d'Àsia, a fi d'evitar qualsevol "topada" que podria sorgir entre el de la banda municipal i el Sr. Burcet24. Trobem més tard, en el manual d'acords de l'Ajuntament, amb data 31-VIII-1893, la sol·licitud del regidor Sr. Simó que proposa la compra d'un piano per a l'escola municipal de música, i en la sessió del 7-IX-1893 s'informa que "se ofrece ocasión para comprar por el precio de 450 pta., un piano de lance25 en buen estado, que ha sido examinado por el director de la escuela municipal de música". S'acorda que es procedeixi a l'adquisició en la sessió següent, del "institució molt arrelada i amb cent anys d'història a la ciutat (1836-1936). Aquesta entitat, implantada també en la majoria de capitals del país, havia patrocinat en moltes ciutats, dins de la seva àrea cultural/molles escoles de música. He trobat un curiós document dels tallers de construcció de l'empresa Planas Flaquer i Cia. de Girona, dirigit a l'alcalde, amb data 6-XI-l 892, en què estan disposats a subministrar la llum elèctrica necessària per als assajos de la Banda Municipal "sense exigir cap remuneració." Sembla que tal "topada" podia venir del fet que cl Sr. Burcet era un dels músics que es varen negar a formar part de la banda. 25 Piano d'ocasió, o de segona mà. 51 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX 14 de setembre26. Sabem també que aquesta escola funcionava en temps de l'alcalde Francesc de Ciurana, ja que, per acord del 12 de març de 1894, consta el pagament al Sr. Joan Presas de 25 pessetes per la construcció d'un entarimat per al concert a dos pianos al said de descans del teatre amb motiu de la vetllada celebrada per l'escola municipal de música. També el celebrat el dia 10 de febrer de 1896, la Corporació assumeix l'acte com a propi. Un altre fet que demostra la realitat de l'escola, és l'obsequi que fa el gener de 1897 Marià Valls (del seu sogre difunt, Joaquim Ametller i Viñas)27 a l'Escola Municipal, consistent en un violoncel, amb el seu mètode. Donem aquests detalls -que poden semblar fins i tot insignificants- pel fet que predecessors nostres en la investigació de la música a Girona han obviat completament l'existència d'aquesta escola. Si bé la majoria de documents relatius a la banda i a l'escola no fan mai referència al nom del director, sí que ho fa la propaganda de setembre de 1898 firmada pel mateix Josep Feliu i, com a alcalde constitucional, Antonio Boxa, que textualment diu: 'ESCUELA MUNICIPAL DE MUSICA DE LA INMORTAL GERONA Queda abierta la matrícula en esta Escuela Municipal, situada en el piso principal de las Casas Consistoriales, para las clases de: Solfeo elemental, dividido en cuatro cursos. Solfeo superior, transpone y lectura y escritura al dictado. Solfeo coral y de conjunto a dos, tres y cuatro voces. Teoria del solfeo. Piano elemental, dividido en cinco cursos. Piano superior, en tres cursos. Acompañamiento. Reducción partitura de orquesta y banda. Canto, dividido en cuatro cursos. Harmonia, contrapunto y fuga, composición e instrumentación. Ens consta que aquesta compra es va arribar a realitzar, pel fet que en la sessió del 9 de novembre es fa referència al pagament a Joan Carall de 8 ptes. pel trasllat del piano a l'escola. 27 26 Germà del cèlebre metge gironí Dr. Josep Ametller. 52 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Serán admitidos sin retribución de ninguna clase los hijos de trabajadores de esta capital que se hallen en iguales condiciones de los que en tal concepto ingresen en las Escuelas públicas que sostiene el Exctno. Ayuntamiento, los cuales deberán presentar en el acto de matricularse, certificación librada por el Alcalde de barrio respectivo y del cura-párroco de la parroquia, en las que se acredite la situación de insolvencia de la familia del alumno, con el visto bueno la primera del Excmo, Alcalde accidental. Las horas de inscripción de matrículas serán de once de la mañana a una de la tarde de todos los días laborables, o sean las mismas fijadas para las clases. Gerona, Septiembre de 1898. " He volgut donar a conèixer el text íntegre d'aquest anunci de l'escola ja que, al meu entendre, i com que no disposem del seu pla d'estudis, conté dos aspectes ben importants que cal tenir en compte: d'una banda, ens dóna a conèixer les disciplines que s'hi impartien, així com el nombre de cursos de solfeig i piano, amb distribució dels graus elemental i superior. És de destacar que el solfeig coral i de conjunt estigués establert per cantar fins a una dificultat de quatre veus. També mereix un comentari l'assignatura de reducció de partitura d'orquestra i banda, tan necessària i tan poc treballada en els estudis actuals de música, fins i tot en els nostres dies. Com a última observació, hi trobem a faltar els altres instruments, sobretot els més importants de corda i de metall, ja que tenint una banda a la ciutat és estrany que l'escola no es cuides de l'ensenyament d'aquestes disciplines. Una segona qüestió que ens proporciona el text de l'anunci i que m'ha fet reflexionar és l'horari que es preveu per a l'escola, de llh a 13h, que ens fa plantejar la hipòtesi que els alumnes no estaven escolaritzats. El susdit mestre Feliu nasqué a Girona el 16 de març de 1862. Als 11 anys passà a Barcelona amb la família i ingressà a la Capella de Música de la Catedral, del temps del mestre Josep Marracó28; cursà la carrera completa de piano al Conservatori del Liceu, i, deixeble Josep MARRACÓ I FERRER (Barcelona, 1835-1913). Succeí el seu pare, Josep Marracó Xauxas (1814-1873), també compositor, en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona el 1863, i l'exercí per espai de 50 anys. El 1860, estrenà una simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d'Isabel ü, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona. Altres obres seves fores una missa de rèquiem (1869), en memòria del general Domènec Dulce, i un tedeum (1871). Fou cèlebre per les seves improvisacions a l'orgue. Respecte a aquestes dues dedicatòries de les seves obres, es pot deure a una admiració de Marracó cap a aquestes dues personalitats, ja que Dulce rebutjà el 7-X-1841 el cop d'estat moderat que intentà segrestar Isabel II. 53 28 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX aprofitat del mestre Rodoreda29, va retornar a Girona, on va assumir la direcció de la Banda i Escola Municipal de Música, que per cert tingueren poca durada. Volem deixar ben clar que la creació de l'orquestra, banda i escola de música, el 1892, es deu en gran part al treball i a l'impuls del mestre Josep Barba. La Revista de Girona ens diu, sobre aquest punt: "Josep Barba i Bendat, en l'època que ell va opositar a la Catedral, la música era decadent, fins i tot es va haver d'anar a buscar músics foranis perquè hi acudissin. " Sabem que per falta de músics no es podien executar obres conforme requeria el culte diví. Però l'energia, el caràcter i la fermesa de la seva voluntat, tan grans com la seva constància, començaren l'àrdua tasca que era necessària per sortir airós de la seva difícil empresa. "A ell es va deure el que Girona comptés amb plac relativament curt amb orquestra i cantants, començant per apenare els rudiments de tota la instrumentació, i una vegada lograt, dirigint-se a la joventut entusiaste, escollint als que va reconèixer amb millors aptituts musicals, i en breu els resultats varen correspondre als esforços del geni que va donar èxit a empresa tan dificil. " Com es desprèn també de la següent cita, veurem que la seva personalitat va influir de manera decisiva en la posada en marxa de les temporades d'òpera a Girona: "Una vez qile Gerona contaba, dice un biógrafo suyo, con núcleo suficiente de artistas músicos, las autoridades y principales familias propusiéronse fundar un teatro de ópera italiana, gracias a la oportuna cooperación del maestro Barba, a quien pensaron confiar la dirección, pero éste rehusó tal cargo por estar en oposición con su estado sacerdotal y sentimientos religiosos. "30 2.3.3. LES BANDES DE MÚSICA Les bandes de música constitueixen un fenomen evident d'exemplaritat social, popular, afectiu i de continguts artístics innegables en qualsevol part del món. És obvi que una major o menor organització artística en aquest sentit proporciona uns paràmetres de qualitat que, en qualsevol cas, varien en àrees geogràfiques diferents. Josep RODOREDA (Barcelona, 1851-Buenos Aires, 1922). Deixeble de Nicolau Manent. Professor de piano al Conservatori del Liceu. Fundador de l'acadèmia de música de la Casa Provincial de la Caritat. Continuador de la tasca de Clavé (1874) i director de la societat coral Euterpe. Fundà i dirigí la Banda Municipal de Barcelona. La seva producció com a compositor és amplíssima i en destaca la cèlebre obra Virolai de la Mare de Déu de Montserrat (1880). Fervent admirador de l'obra wagneriana. 30 29 Revista de Girona, volum XVTI, març de 1893, mim. III, pàg. 65. 54 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX L'origen, manifestació i desenvolupament de les bandes de música tenen la seva essència o punt d'arrancada en la milícia. A través dels anys, les bandes són objecte de transformacions importants en tots els aspectes, com per exemple, la incorporació dels instruments de percussió (s. XVIII). A Espanya, el pare Nemesio Otaño31 les va donar a conèixer com a conseqüència de les noves ordenances militars que va manar recopilar Carles III, el 1768. És a partir de mitjan segle XIX, i mercès al perfeccionament dels instruments realitzat per Adolf Sax, que l'evolució de les bandes de música es fa evident; deixen el seu estat rudimentari i segueixen, en certa manera, els passos de l'orquestra. A l'Estat espanyol hi ha hagut una gran tradició de bandes, tant pel que fa a les militars com a les civils, amb una extensa reglamentació que les regula32. Malgrat que Catalunya, per tradició, ha estat terra poc donada a les bandes, a diferència, per exemple del Pafs Valencià, a Barcelona -a part de les militars- obtingué un ressò social important la seva Banda Municipal, sobretot en l'època que en fou director el mestre Joan P. Nemesio OTAÑO (l 880-1956). Musicòleg i compositor. Autor de Toques de guerra en el Ejército español. Director de música de la Universitat de Cumules, on fundí* una notable Schola Canlorum (1918). Professor de folklore del Conservatori de Madrid (1939) i director (1951-1956). El mateix any 1951 en va ser nomenat director honorari. 32 31 Algunes normatives espanyoles reguladores de les bandes: -"Creación del Cuerpo Nacional y Colegio Oficial de Directores de Bandas de Música Civiles." Finnada pel president de la República, Niceto Alcalá Zamora y Torres. (Gaceta de Madrid, núm. 359, de 24-XII-1932). « -"Reglamento de Funcionarios de Administración Local, para el Cuerpo Nacional de Directores de Banda. " (Del 1952). -"Reglamento del Colegio Nacional de Directores de Bandas de Música Civiles, aprobado por Resolución de la Dirección General de Administración Local." (BOE núm. 99 de 25-1V-1979). -"Ley 7/1985 de 2 d'abril, reguladora de las bases del Régimen Local." Aquesta llei, en una de les disposicions transitòries, disposa: "Los funcionarios del actual Cuerpo Nacional de Directores de Bandas de Música Civiles queda suprimido en virtud de lo dispuesto en esta Ley, que pasarán a formar parle a la plantilla de la respectiva Corporación como funcionarios propios de la misma (...)" 55 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Lamote de Grignon33. Aquesta banda fou fundada el 1886, i en foren directors els mestres Rodoreda, Casaner i Celestí Sadurní. Aquest últim ho fou en una època de decadència progressiva. Fou a partir de 1914 que Lamote de Grignon prengué la batuta de la banda, i amb una labor educadora notable, va fer arribar la seva música a un públic nombrosíssim, a través de tot tipus de programes de concerts: d'estiu, de barriades, als parcs i places de Barcelona, fora de Barcelona. Va estendre la seva música per tot Catalunya, amb estades fins i tot a l'estranger, organitzades pel mestre Von Schilling, a Berlín, Frankfurt, etc. Gràcies a la seva direcció i a la bona feina de tots els seus músics, diversos municipis catalans s'animaren a organitzar la seva banda. Moltes, malauradament, acabaren la seva trajectòria amb els fets del 36. Sens dubte, un dels èxits del mestre Lamote de Grignon fou la seva dedicació a transcriure per a la banda obres del repertori clàssic dels grans autors simfònics: obres de Wagner, Strauss (Mon i transfiguració), etc. Com és normal, al llarg de la història Girona també ha tingut bandes militars i civils. En totes dues modalitats, però, no podem anar més enrere que a finals del segle passat. Així doncs, tenim que el primer document que ens confirma l'existència d'una banda, tant municipal34 com militar, és del 1892. Però seguint amb les bandes civils, tenim la de l'Hospici i la del Col·legi Salesians35. La de l'Hospici era una manifestació externa de l'escola de música que, entre altres de formació professional, mantenia la institució per als seus residents. Semblant caràcter tenia la del Salesians, que actuava en els festivals públics que es celebraven als amplis patis i jardins de la granja escola i que desfilava en la processó de Corpus, acompanyant els alumnes d'aquella institució. Tenim constància de la seva existència ja cap a l'any 1901. "Joan LAMOTE DE GRIGNON I BOCQUET (Barcelona, 1872-1949). Estudià al Conservatori del Liceu i amplià els seus coneixements amb el mestre Nicolau. El 1911 fundà l'Orquestra Simfònica de Barcelona, de la qual fou també director. Dirigí la Filharmònica de Berlín i la de Blüthner-Orchester d'aquesta ciutat l'any 1914, any que agalà la direcció de la Banda Municipal de Barcelona. L'any 1917 fou nomenat director del Conservatori del Liceu. El 1943 fundà l'Orquestra Municipal de València, que dirigí fins al 1949, any que, de retorn a Barcelona, féu encara un memorable concert al Palau de la Música. És autor de l'oratori La nit de Nadal (1906); del drama líric Hesperia (1907); de la trilogia simfònica Hispàniques; de la Primera simfonia en re menor i dels poemes simfònics Matí de festa, El rapte de les sabines i Poema romántico, per a veu de baríton i orquestra. També compongué musica religiosa, música per a piano i per a veus, unes 150 cançons, entre les quals destaquen Cançons populars catalanes i la col·lecció" de dotze cançons Violetes, etc. Instrumentà per a banda obres de grans compositors, Beethoven, Strauss...El juny de 1935 se li concedí el nomenament de Comanador de l'Orde de la República. Brugués i Agustí, LI. La Banda Municipal de Música de Girona. Catàleg del Fons Municipal de Música. Arxiu Municipal de Girona, juliol, 1993. Mirambell i Bclloc, E. Els gironins, entre la història i l'actualitat, 1. Músics, cantaires i melòmans (I i II). Edit. Ajuntament de Girona. 1992, (pàgs. 383 a 390). 56 35 34 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Ja hem dit que la història de les bandes a casa nostra datava de finals del s. XIX. Efectivament, tenim documentació que ens confirma l'existència de la banda del Regiment d'Àsia, el 1889 i la del Regiment d'Infanteria de Guipüscua, el 1892, que tenia com a director Higinio Marín. El director, a principis de segle, era el Sr. Lodeiro, però desconeixem la seva graduació. Ja l'any 1906 hi trobem com a director el figuerenc Antoni Juncà, que ho seria fins al setembre de 1924, amb motiu del seu trasllat a Toledo. La banda passà al Regiment d'Àsia i s'hi incorporà com a director Lluís Cuadros. L'any 1931 ja hi trobem Ismael Granero, al qual ens referirem extensament en l'apartat de l'orquestra simfònica de Girona, com a director que en fou. Enric Mirambell, perfecte coneixedor i cronista de la dimensió humana gironina, ens diu que dels diversos cossos de l'Exèrcit, els músics militars han estat els que des de sempre han mantingut un major contacte amb la població civil. La banda del regiment actuava, en moltes ocasions, en actes purament civils36. La seva funció pròpia era la harmonitzar les desfilades militars i amenitzar els moments de descans en les jornades d'instrucció. Gairebé diàriament, algunes unitats del Regiment d'Infanteria anaven a practicar la instrucció al Camp de Mart. Baixaven de la caserna de Sant Domènec, pel carrer del Portal Nou i per la plaça del Vi, pel pont de Pedra i pel carrer Nou; es dirigien a la Devesa, al compàs de marxes militars. En els moments de descans, la banda interpretava peces de música lleugera i ballables. Alguns soldats, deixant els fusells formant pavellons, i sense desprendre's del corretjam i les cartutxeres, ballaven formant parelles entre ells. Aleshores era impensable que cap noia participés en aquelles sanes expansions. Heus aquí un programa peculiar, format per la banda del Regiment de Sant Quintí, d'una banda civil i els cors de Clavé (250 coristes, representants d'innombrables societats de les quatre províncies catalanes) a la plaça de braus de Girona el juny de 1903, dirigits per Maximino Novi: la part: 1234512345Gloria a España (cor i banda) Els Pescadors (veus soles) Banda (simfonia) Arri moreu (veus soles) La Maquinista Pom de flors (cor i banda) Les Flors de maig (veus soles) Banda (simfonia) De bon matí (veus soles) Els nets dels Almogàvers (cor i banda) * 36 2a part: 57 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX És interessant la iniciativa del governador, l'any 1903, consistent en l'oferiment a les escoles públiques de Girona perquè tots els dijous, de les dues a les quatre de la tarda portessin els alumnes a la Devesa, que la Banda de Música del Regiment d'Àsia els oferiria un concert per a "esbargiment, expansió i alegria" i perquè quedi un costum que ha de ser "grata y lisongera" per a tot el veïnat. Un programa d'una d'aquestes audicions, era el següent: Venècia (pasdoble) La bola de neu (sardana) Florinda (tanda de valsos) Hugonots (conjura) Fra Diavolo (fantasia) Pasdoble Wagner Rigau Rosas Meyerbeer Auber Parés Totes les formacions militars, per retre honors, anaven acompanyades de la banda. Però aquesta també prenia part en actes civils. I així es recorda com la vigília de Sant Narcís se situava davant de la casa de la ciutat i, en el moment en què el rellotge tocava la primera campanada de les sis, començava el toc de la retreta florejada. A continuació feia un recorregut pels carrers de la ciutat, com a acte inaugural de les fires, alguns anys acompanyant els gegants i capgrossos. També havia acompanyat la corporació municipal en traslladar-se des de l'ajuntament fins a Sant Feliu per assistir al pontifical en honor de Sant Narcís, així com fins fa poc es feia acompanyant la cavalcada dels Reis Mags. En el programa de fires sempre constava un concert a càrrec de la banda, que se celebrava a la Rambla o a la Devesa, just on hi ha encara la petita glorieta, o com en diem els que hi hem tocat, el templete. Durant molts anys la banda feia un concert per amenitzar el passeig ciutadà dels diumenges37. A l'hivern era a la Rambla, al migdia. A l'estiu el concert es feia a la tarda, al passeig central de la Devesa. La gent parlava de "la banda", però el nom oficial era el de "música", ja que per banda s'entenia el conjunt de cornetes i tambors, que depenia, la majoria de les vegades, de Ja caserna d'Artilleria. 37 Un allre exemple de programa, l'executat el diumenge dia 9-X-1892 a la tarda, per la banda del Regiment d'Infanteria de Guipúscoa, al passeig de la Devesa: 12345Introducción: Paso-doble alemán Segunda marcha de las Antorchas Canto árabe de Scbcnich La Mariposa (mazurca) Vuelo de grillos (sardana) 58 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX No volem deixar en el tinter, en parlar de les bandes de Girona, la de Cornetes, que havia tingut la seva funció en el Cos de Bombers. Precisament en l'època a què ens referim (finals de segle) depenien de la Compañía Municipal de Bomberos-Pontoneros de la Inmortal Gerona. La banda estava formada de sis components, els quals es poden veure en una memorable fotografia inclosa en el catàleg que l'Ajuntament de Girona va fer amb motiu de la commemoració del primer centenari del Cuerpo Municipal de Bomberos de Gerona, 1871-1971, celebrat l'any 1972. Dels seus components, distingim Agustí Prunell, avi d'Agustí i Jaume Prunell, i pare de Fernando Prunell Cruz, que fou component de l'Art Gironí i de tantes agrupacions de l'època a Girona, així com component de la filarmónica, l'any 1941, i de les orquestres del teatre, acompanyant sarsueles i òperes. 2.3.4. L'ACADÈMIA MÒLLERA Quant a l'ensenyament privat, hi havia l'Acadèmia Mòllera a la Cort Reial, niím. 4, fundada per Isidre Mòllera (pare)38, pianista dedicat quasi completament a la interpretació d'àries i fragments d'òperes italianes, especialment de Verdi, del qual era un fervent admirador. Deixà escrites moltes obres religioses i algunes obres teatrals que es varen representar fins als anys 30 en societats i entitats, moltes vegades d'aficionats. Compongué també algunes òperes; una d'elles, El Castillo de Ruiflor, s'interpretà al Cercle Catòlic d'Obrers de Mataró, a Terrassa, a Sabadell, etc. Fou també organista de la Congregació de les Filles de Maria, de Girona. El mestre Civil ens en diu, que havia tocat a tots els cafès de la província i que havia fet diners. Consultat directament els seus familiars sobre aquestes qüestions mercantils39, ens han confirmat la primera qüestió, no així la segona; segons ells, no havia fet un duro, solament havia guanyat "popularitat". I això ve a tomb perquè es diu, en l'ambient de la professió musical, que en temps de la guerra carlista, a Olot, tot tocant en un cafè, algú li prengué el barret i "de taula en taula" li emplenaren d'unces d'or. Isidrc MÒLLERA SOLÀ-CALVET, nascut cl 1839 i mort als 88 anys, cl gener de 1927, a Girona. Segons F. Civil, Mòllera morí plàcidament al llit, com "escrivint música, paper pautat i llapis a la mà." Els seus familiars Josep M. Mollera i Santaló, actual interventor de la Diputació, i Francesc Mòllera, resident a Madrid, respectivament. 39 38 59 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX Els seus fills, Isidre i Tomàs40, varen estudiar a Barcelona, a l'Escola Municipal i al Conservatori, respectivament. Isidre41, pianista, dominava també el violoncel, i era condeixeble de Pau Casals a la classe del professor Garcia a l'Escola Municipal. Tomàs42 era un bon violinista, alumne de Sanchez Deyà43, a més de tocar molt bé el piano. Era molt conegut i estimat en els medis musicals de Girona. Tot i ser el seu instrument principal el violí, agafà un bon nom com a pianista, com el seu pare. Tomàs tenia fermes conviccions religioses i sovint exclamava als seus deixebles, quan no sabien la lliçó: "Noi, això costa més que la mateixa Teologia". Segons paraules de Mn. Camil Geis, aquesta era una frase queja era popular entre els seus deixebles. Aquesta mateixa font ens diu que Tomàs Mòllera era un home de bondat extrema. Tots dos germans havien estudiat composició amb el mestre Nicolau44. De retorn a Girona, es dedicaren gairebé exclusivament a la música i a l'ensenyament, a la seva pròpia acadèmia. Organitzaren amb Mn. Padrós45 una acadèmia de gimnàstica rítmica al carrer de Ciutadans. Foren alumnes seus, entre altres, Josep M. Dalmau, Rafael Serra, Sants Sagrera46 i Eliseu Boix, tots ells esmentats en algun dels capítols del nostre treball. A més d'Isidre i Tomàs, el matrimoni Mollera-Sellés tingué tres fills més: Dolors (6-XII-1865); Concepció (13-V-1867) i Ramon (4-X-1868). Desconeixem si es dedicaren també a la música. (Llibre de baptismes de la parròquia de la Catedral, num. XV, inscrits amb els núms. 145, 58 i 127 de l'any corresponent, respectivament). "Isidre MÒLLERA I SELLES, fill de l'anterior, nascut el 13 d'octubre de 1970 a la casa num. 6 del carrer del Sac. Mon el 1957. Tomàs MÒLLERA I MARES, germà de pare d'Isidre Mollera i Sellés. Nasqué el 1878 i mon el 1949. Els seus pares foren Isidre Mòllera, de Girona, i Narcís Mares, de Figueres. Fou inscrit a la parròquia de la Catedral (Llibre de baptismes núm. XV, inscripció mim. 83). Domingo SANCHEZ DEYÀ (Barcelona, 1852-1925). Violinista que aconseguí gran prestigi com a professor. Deixeble del Conservatori del Liceu, del qual després va ser professor. Primer violí i mestre auxiliar al Teatre del Liceu, on actuà moltes vegades com a director de l'orquestra. El 1909 es traslladà a Buenos Aires, on va fundar una acadèmia de música, i es consagrar enterament a l'ensenyament del violí. "Antoni NICOLAU I PARERA (Barcelona, 1858-1933). Figura cabdal del renaixement musical català. Deixeble de Joan Baptista Pujol (piano) i Gabriel Balarl (composició). Amplià els seus estudis al Conservatori de París. Nicolau ha estat un dels forjadors de l'escola coral catalana moderna. Mn. Salvador PADRÓS I BIGAS (Girona, 1883-1933). Organista de la parròquia del Carme de Girona, des de l'any 1909. Vegeu el capítol V (5.3.2.). Sants SAGRERA I ANGLADA (Girona, 1893-Barcelona, 2-1-1983). Violoncel·lista. Fill del catedràtic de gramàtica i llatí de l'Institut, Jaume Sagrera, oriünd de Palafrugell. Josep Pla, a Girona, un llibre de records, fa una pintoresca i sarcàstica descripció de la figura i tarannà del professor que nosaltres, per cert, no compartim. Sants Sagrera fou violoncel·lista de l'orquestra de Pau Casals (1927) i fundador del quartet 46 45 43 42 40 60 La ciutal de Girona a la darreria del s. XIX Tomàs Mollera havia actuat amb el quintet format per: Casademunt i Mòllera (violins), Serra (viola), Sobrequés (violoncel) i Oliva (piano), que actuava en tot tipus d'esdeveniments musicals i artístics de l'època a la ciutat. Un concert d'aquest conjunt que la premsa se'n féu ressò, va ser el celebrat al Cafè Vila, el dia 11 de setembre de 1898. Tornant a l'Acadèmia, hem de dir que per tal de donar oficialitat als estudis dels seus alumnes, Isidre Mòllera portava els més avantatjats a examinar-se de solfeig i piano, com a lliures, a l'Escola Nacional de Saragossa. Així, trobem que l'any 1907, s'hi desplaça amb les alumnes Concha Martínez i Concha Carrillo. El 1910, aproximadament, Isidre Mòllera fill, s'establí a Sant Feliu de Guíxols i anava a Girona cada setmana, el diumenge, per donar lliçons. Es casà amb Rosario Moreno, andalusa, mestra nacional a Sant Feliu. Seguidament es traslladà a Palma de Mallorca, on la seva esposa havia estat nomenada directora d'un grup escolar. Després de la guerra es domicilià a Barcelona, on enviuda; continuà, però, les seves tasques professionals i fina l'any 1957. Els Mòllera foren una família benvista a la Girona de l'època, bons músics i excel·lents persones. Deixaren a la ciutat un grat record personal i professional. Laietà. Professor de l'acadèmia Marshall (1929). Col·laborador habitual a la revista Schenando. Va fer una inigualable tasca pedagògica a Igualada amb la renovació de l'ensenyament musical dut a terme pel mestre Borgunyó". Bon coneixedor de la història musical gironina de la primera meitat de segle. Mentre visqué a Girona, i quan les seves obligacions li ho permeteren, des de Barcelona, actuà en nombrosos grups de corda de Girona, ciutal amb la qual sempre mantingué un estret lligam i afecte. A Barcelona, visqué al carrer Bal mes, 158, domicili en què tinguérem el goig de concixcr-lo i d'eslablir-hi un lligam personal, inesborrable. 61 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX 2.3.5. LA MUSICA ALS CAFES A part de la seva missió específica, alguns cafès i centres d'esbarjo de la ciutat també dedicaren moltes jornades a l'expansió cultural dels seus clients mitjançant l'organització de concerts i recitals de música, a càrrec de prestigioses figures de la localitat i fins i tot de l'estranger. Tot primer fou costum fullejar-hi diaris i revistes, fet que comportà l'existència fins i tot de biblioteques als mateixos cafès. Quant al fet musical en aquests establiments, té el seu origen a mitjan s. XIX quan, com a centres de tertúlia i de relació social, la música hi és un component més d'atracció per a una clientela d'un signe cultural mitjà-alt. Les actuacions en aquests Icoals eren habitualment d'una petita formació o grup de cambra, o fins i tot, d'un sol pianista. L'aparició de la música als catès és un més dels factors determinants del canvi efectuat en el si de la nostra societat. La institució tenia un públic, la majoria de les vegades passavolant, indiferenciat com a estament, però que acudia als cafès i locals afins atret pel gaudi elemental que li proporcionava l'audició, generalment de fantasies de les sarsueles de Barbieri o de les òperes de moda, que tenien el pianista de cafè com a important agent difusor. Albéniz, Millet, Rodoreda, Vidiella i moltes altres illustres personalitats de la nostra música començaren la seva carrera com a pianistes de cafè. A Catalunya, Barcelona fou pionera en la música als cafès47. Pretendre fer una cronologia o una estadística d'aquests locals seria interminable. Només volem deixar constància de tres noms: L'Oro del Rhin; el "Cafè-Granja Royal", on Eduard Toldrà deixà un inoblidable En parlar de la música als cafès de Barcelona, no podem deixar de recordar i constatar, sobretot per la seva positiva repercussió en el món de la sardana, les audicions interpretades, ja l'octubre de 1894, per la cobla La Principal de Peralada davant dels cafès Lyon i Güell. Dirigia la cobla, llavors, cl mestre Josep Serra, i foren unes actuacions de difusió de la sardana molt importants. 47 62 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX record/8 i el Cafe del Paral·lel, on tocava un quintet amb públic ja assidu49. Un fet excepcional fou la gran acceptació que tingué aquest fet a la ciutat de Tarragona50, amb una incidència social considerable i on hi hagué un component específic que no es donà a la resta de Catalunya, i fou el de la presència als cafès de famílies enteres, que amb la seva assistència, oferien a aquests llocs un ambient distingit, acollidor i elegant. Precisament, el que fóra cronista oficial de Tarragona, Joan Salvat, l'any 1969 els definí així: "No solo lugar de sano esparcimiento en las horas de ocio, sino también un motivo de regocijo espiritual y deleitación escuchando la música de los más notables genios de este arte. " La ciutat de Girona també té la seva petita i pròpia historia d'aquests locals. Volem destacar-ne el Cafè del Comercio, més conegut com a Cafè Norat, perquè n'era propietari el Sr. Josep Norat, que ja estava en activitat l'any 1889, a la Rambla de la Llibertat. Aquest establiment, en una curiosa i ben peculiar publicitat del 1892, ens diu que "com a conseqüència d'haver estrenat una vaixella i augmentat la qualitat del cafè, aquest passarà al preu de 30 ets. la tassa". Hi féu grans actuacions el quintet Emporium, tal com podem entreveure d'una nota de premsa de l'any 1926, que diu: "En viatge d'esbarjo han sortit per a París, en Tomàs Sobrequés; per a Suissa, en Casellas i per a Biarritz, els violinistes Puntonet i Jaumeandreu. Per aquesta causa s'han suspès fins la seva tornada els concerts que el Quintet Empòriun donava al cafè Norat, als quals assistia tota la bona societat gironina."" A principis de segle, el 1903, s'inaugura el cafè cantant denominat El Taurino, emplaçat a l'antic Cafè de la Paella. Amb el sextet compost per ell i per Bocquet, Solsona, Trolla, Sendra i Burrull. Cal dir que, segons quins músics, solament actuaven en aquest tipus de locals per poder subsistir econòmicament. Quan Toldrà, l'any 1941, deixa la música al caíè, diu: "Definitivament, abandono l'esclavatge de la música de caíè." *9S'havien arribat a constituir una espècie de penyes, consistents en terlulians assidus a uns grups de músics determinats, els quals seguien amb vertadera fallera les seves interpretacions. Coneixien tots els músics, el seu repertori, etc,, fenomen només comparable a Ics penyes d'esports, com ara el futbol. Aquests locals, molls anomenats cafès concert, abundaven a la ciutat de Barcelona i el seu paper era, la majoria de les vegades, la difusió de números de sarsuela. Reprodueixo un testimonialge: "Hay en los bajos de [el Casino AndresetiseJ un café con palio, otro café con patio en la cana contigua, y otro (dem, ídem, un poquito más allá, todos á cuál más animado, oyéndose a lo lejos la voz desgarrada de una tiple y un barítono que entonan canciones del género chico, recibidas por la concurrencia con exclamacions y entusiasmo. " J. Roca y Roca, La semana en Barcelona, LV (31-VII-1898). D'aqucsta ciulat podem esmentar les entiláis següents, toles de caràcler privat: EI Café Salón o Café Adrián, el Cafe Nuevo i el Café de las 7 puertas, el Café Paris, cl Café Ciará o Gran Café de Tarragona, el Café del Centro, el Café Sui/.o, Café de la Unión, Calé del Teatro, Calé Colón, Calé Miramar i La Bateria. Cenlrcs cullurals i rccrcalius com 1'Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera, La Artesana, el Casino de Tarragona, El Empíreo, el Ceñiré Caíala, Broch-Vcrl, Fomcnlo de Tarragona, Cenlro Tarraconense, ele. 51 50 48 Revisla Scherzando d'agosl de 1926. 63 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX La música als cafès tenia, en general, dues funcions: l'una era crear ambient al local -o sigui, com a musica ambiental-, i l'altra, com a concert; aleshores els clients deixaven de parlar, llegir, discutir o jugar a cartes. N'és un exemple el del dia 9 de juliol de 1926 a càrrec d'Alfred Sagols (violí) i F. Casellas (piano) i ja més ençà, pels anys 45 al 50, els celebrats al Cafè de la Devesa", al Cafè de la Independència, al Cafè del Coliseu (Canaletes), al Cafè bar terrassa del Pes de la Palla, on el Quintet Vienès creà un ambient que els gironins encara recorden. Però, sens dubte, l'establiment que reunia per excel·lència reunia totes les característiques i ambient de l'època, pels seus personatges habituals, la seva bohèmia, la seva tertúlia, la seva música, la seva biblioteca, etc., era el Cafè Vila52. A part d'aquests ingredients, diverses circumstàncies i característiques de la situació del local, just a la planta baixa de l'ajuntament, a la plaça del Vi, i per tant al costat mateix del Teatre Municipal i d'una parada de transport -tot això sense tenir en compte la peculiar personalitat del seu amfitrió- el feien també lloc de pas d'actors i de músics, així com parada obligatòria per a molts forasters. Un article al Diari de Girona del dia 13-IV-1892 ens demostra el que hem dit abans: "(,.,) Désde que con todo esmero el notable pianista del Cafè Vila, señor Soler (era també el pianista del quartet de l'Orfeó Gironí) arregla con el buen gusto que le caracteriza los programas de las piezas de música que por la noche ejecuta en el salón del mismo, es extraordinaria la concurrencia que se acumula allí, no solamente por el buen servicio de la casa, sinó deseosa de tributar el merecido aplauso a la habilidad del pianista. " El Cafè Vila tancà les seves portes el dia 31 d'agost de 1956. A més del mestre Soler, ja esmentat, hem de dir que dos dels pianistes de la història gironina més dedicats a tocar als cafès foren Isidre Mollera (pare) i Miquel Oliva. Ja hem dit que el Cafè Norat i el Cafè Vila eren els locals més concorreguts i amb més pes a la ciutat, en aquella època, com ho demostra el fet que fins i tot algú s'entretingués a dedicar-los alguns poemes. Aquí en reproduïm algunes estrofes: "Al vespre anem a Can Vila què'ns donan música ab Moka, lo nostre company Oliva ja sabs tu lo be que toca." S2 El Cafè Vila. Catàleg de l'exposició. Museu d'Art. Girona, 1996. 64 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX "Damunt d'aquesta brutícia, [es refereix a la ciutat] volta gent guapa i bonica mentres la nostra xaranga ens toca la Tempranica. " "Ja deuràs tu sopesar lo que fem havent dinat, anem a pendre un calent a n'el café d'en Morat." Bosch i Armet, periodista habitual del diari Lo Cerones, el dia 5-VII-1901 ens descriu en un article l'ambient i relació dels cafès, els músics i els ciutadans. Diu textualment així: "Are, al estiu, tothom busca la fresca: els amos de café per a complaure als concurrents buscan músichs per donar concerts. A la Devesa, à n'aquell café, un terceto fá las delicias dels qu'hi van; al café de l'Independència han contractat la banda militar. Al café d'en Vila un sexteto d'instruments de corda ab piano fá la delicia dels que també van allí. Ab tot, jo aposto pel sexteto, ja que té condicions pera fer-ho y vol fer música de veras. Los secrets dels grans mestres per ell poden ser esbrinats... Aconsello als geronins que'l vagin à sentir; no com a reclam, no, sino perqué prengui'n afició a la bona música: á veure si paladejant bé ve l'entusiasme dels concerts d'hivern que tan bé anirien pera tots...Un altra dia parlaré del sexteto amb mes extensió. " Amb tot, en les primeres dècades del segle XX, la música als cafès anà desapareixent, davant la invasió de la pianola, primer, del gramòfon, més tard, i finalment la difusió radiofònica hi donà el tret de gràcia. 2.3.6. LA MÚSICA EN LA INTIMITAT DE LES CASES PARTICULARS Com en totes les ciutats -unes amb més tradició, altres amb menys-, l'aristocràcia gironina tenia per costum celebrar vetllades musicals en la intimitat de la seva llar, generalment acompanyada per les seves amistats, de la mateixa classe social. Aquestes vetllades no eren altra cosa que una imitació de les que es feien en els grans salons de pràcticament tots els palaus de la reialesa europea i mundial. 65 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX A Girona, les primeres notícies documentals que en tenim són de principis del segle XIX. Per exemple, les vetllades que es feien el 1822 a la mansió del marquès de Campmany els dissabtes de Quaresma. Un altre testimoni és del 1877, quan veiem publicat: "El tenor Pagans vereneja a Girona. Només una família ha tingut l'honor de poder-lo escoltar en una vetllada íntima"53. A principis del segle XX, com ens diu el mestre Civil, l'aristòcrata en cap de la música a Girona era el Sr. Rafael Heras de Puig, bon aficionat i que hi entenia, que disposava a més d'un magnífic Erard de cua. Cada setmana als salons de casa seva, un palau del s. XVIII, al carrer de les Sabateries Velles, avui Carreras Peralta, s'hi feia música, molt sovint a càrrec del Trio Gerió. Aquestes vetllades musicals eren també lloc de tertúlia sobre tot el que passava artísticament a la ciutat. Cal distingir bé dos tipus ben diferenciats de personatges de la tertúlia: els uns, aristòcrates, feien les seves tertúlies als seus propis domicilis. L'altre grup, format generalment per artistes, periodistes, escriptors i algun mestre, les feia habitualment als cafès, tal com hem descrit en el capítol precedent. Així doncs, tenim que el 19 de març de 1893 el Diari de Girona ens informa del concert que el Sr. Josep Feliu, director de l'Escola Municipal de Música, donarà a casa seva amb motiu de celebrar el seu sant. Una altra vetllada amb el mateix protagonista, el mestre Feliu, és la que publica la revista "La Ilustración Musical de Barcelona, del mes de març de 1894, amb la nota que segueix: "(...) tuvo lugar en Gerona, en casa de D. Joaquín Ruiz Blanch, Administrador de Correos54, una pequeña velada (intima) en la que tomaron pane el ilustrado Maestro y Director de la Escuela Municipal de Música (de Gerona), D. José Feliu Ferrussola y sus aventajadas discípulos, las graciosas niñas Teresiía Batlle y Estrella Gil (filla i neboda, respectivament, de D. Juan Gil Moreno, delegat d'Hisenda, i de D. Manuel de Sucre]."55 La llar del pianista Miquel Oliva, al carrer de la Força, al peu de les escales de la Mare de Déu de la Pera, era un altre indret musical per excel·lència en tota la primera dècada d'aquest segle. L'auditori, segons testimonis presencials de l'època56, era dels més distingits: el Sr. Salellas i família; el canonge Ayarre, xantre de la Catedral; la Sra. vídua de Carreras amb les seves filles, Manuela (emmaridada més tard amb el Dr. Francesc Coll, cirurgià i futur batlle de Girona), Carmela i Ma. Lluïsa, i amb el seu fill, el susdit Dr. Bonaventura Carreras; els doctors Coll Turbau, ja esmentat, i Josep M. Riera i Pau; l'advocat De Camps i Arboix; ** Revista de Girona, de juliol de 1877. "Director i propietari que fou del diari gironí La Lucha, amb vida de 1871 a 1910. Manucl DE SUCRE, advocat, oficial primer de l'escrivania de Fernando Casadevall. Amic personal de Josep Feliu. 56 55 Civil, F. El fet musical..., pàg. 36. 66 La ciutal de Girona a la darreria del s. XIX Santiago Rusiñol, quan passava temporada a Girona; el marqués de Camps i família; el Sr. Ortiz (de la firma de pianos Ortiz i Cussó); les senyoretes Capella i Armet (Dolors); Pelai Negre i germanes etcètera. Un altre indret, anterior a aquests, i al qual ja el mestre Civil feia referència com a escenari d'actuacions musicals íntimes, era la rebotiga de la farmàcia del Dr. Adolf Grau i Romanaty, al carrer Nou, més tard farmàcia Pla Dalmau, on avui hi ha instal·lat un comerç. El Sr. Grau era el pare de Maria Grau57, professora de declamació del Conservatori del Liceu. Allà, a més de música, es parlava de teatre, de pintura, de literatura, etc. La actriu Marta Grau, era la filla de l'esmentat farmacèutic i Marta Santaolalla, cantatriu, n'era la néta. Els músics que habitualment hi actuaven eren Miquel Oliva, Tomàs Sobrequés, Joaquim Vidal i Josep Saló. Tenim constància també de les sovintejades sessions musicals a casa del periodista Francesc Bosch i Armet58. Concretament, farem esment de la celebrada el desembre de 1901, amb la intervenció dels pianistes Franck Marshall i Miquel Oliva amb motiu d'haver-se fet amics en el concert que Marshall féu al Casino de Girona, acompanyant el violinista Ros. A la casa pairal dels Sunyer, a Taialà, hem pogut veure fins i tot fotografies de les tertúlies literariomusicals allà celebrades59, nascudes probablement arran dels desplaçaments que efectuaven els germans Oliva a la masia Sunyer per fer classes de música als fills de la família, entre els quals hi havia Teresa i Josep, tots dos, futurs mestres de música. Amb un caire totalment diferent, el governador, Sr. Tejón, també havia organitzat les seves reunions musicals i en volem esmentar una de ben atípica. Fou amb motiu d'un concert de Santa Cecília, del 1903, del Círculo Artístico, amb la cantant andalusa Ortiz de Serra, contralt, a la qual va invitar a casa seva per recordar la terra andalusa, i va convidar-hi les famílies andaluses que vivien a Girona. La senyora Ortiz i el seu marit varen cantar cançons d'aquell país i dues senyoretes varen ballar les sevillanes com es ballen a Sevilla i a Cadis, i alguns ballaren el que era de moda en aquells moments, els cèlebres Boston. El periodista Bosch i Armet, present també en la sessió, ens diu: "Em va agradar molt perquè va ser un carinyós 57 ídem. Franccsc BOSCH I ARMET, fill de l'escriptor rossellonès Carles Bosch de la Triïixcria (1831-1897), considerat com la figura ine's important del Rosselló' dins el moviment de la Renaixença. Passà la seva vida als Pirineus, on, influït pel món que l'envoltava, aplegà folklore i costums. Es casà amb una Annet de la Jonquera. Devem aquestes fotografies a la generositat de la senyora Isabel Oliva, mestra d'escola jubilada, filla d'Enric Oliva, flautista i pianista, un dels tcrtulians. S9 58 67 La ciutat de Girona a la darreria del s. XIX record de casa, y ja sabem que l'expansió regional y lo folklore popular son Penearnacid viva que sentim tots". I afegeix: "La Srta. Tejón feu els honors de la casa amb distinció." Anotem un indret més, els jardins de la senyorial casa de Josep Dalmau i Carles, on havien sonat més d'una vegada alguns recitals. Només per demostrar que aquestes tertúlies no eren exclusives de la ciutat, tenim que a Figueres, i a casa de Joseph de Ros, el 1904, s'invita les germanes Moner i unes quantes famílies a passar-hi la tarda i a escoltar aquestes joves promeses en la més estricta intimitat. La seva actuació, ens diu la premsa, fou brillant. Les protagonistes de la vetllada, com hem dit, foren les germanes Moner i Baguer: Mercè (11 anys, pianista), Maria i Josefina, violins primer i segon, respectivament, i Teresa, també piano. Els seus professors, a part del seu pare, eren Josep M. Carbonell, director de Catalunya Nova, per al piano, i Enric Ainaud, subdirector de la Filharmònica de Barcelona, per al violí. Sovintejaven les sessions íntimes també a casa del pianista Francesc Vilaró a Santa Coloma de Farners. També, esporàdicament, se'n feien a casa del doctor Esteve Pujol, de Bordils. Anotem la de l'agost de 1907, en què la senyora Pastells cantà admirablement algunes cançonetes acompanyades al piano, amb la intervenció de músics de l'orquestra La Farnense, dirigida aleshores per Rigau i de la qual eren solistes Vilallonga i en Brull. Tan sonat fou l'acte, que fins i tot s'invità els redactors de la revista Scherzando. La casa Aldrich de la Bisbal fou també escenari d'aquestes sessions. Els executants (entre professionals i amateurs) eren: Josep M. Aldrich, fadristern de la casa i registrador de la propietat; Josep M. Soler, aleshores director de la cobla La Principal; Gumersind Puig, metge; mossèn Corominas; mossèn Albert, organista de la parròquia, i Joan Massanet, fill del promotor de les Voltes. Es una mostra més de la pràctica habitual de la música en cases particulars de la ciutat una informació del Quartet de l'Acadèmia Musical Gerundense del 1912, que ens diu: "El grup prepara els seus quartets per portar-los a conèixer en sessions íntimes i entitats obreres." Volem acabar aquesta petita mostra de la música a les llars de les classes benestants amb un fragment d'un article publicat a El Cerones el dia 14 de febrer de 1904 pel periodista Bosch i Armet, amb motiu de la invitació que fa, precisament a les germanes Moner, a un concert íntim a casa seva: Diu que té notícia que "en algunas de las casas principals de 68 ciutat de Girona a la darreria del s. XIX poblacions de la nostra provincia se farà bona música: los classichs serán esbrinats. Si en los pobles se constituheixen orfeons per la difusió de la música popular, si penetran verament l'ànima del folklore, es evident qu'en la nostra societat hem de veurer una gran millora en las costums publicas: la música es una delectació que predisposa al trevall: los concerts periodichs en familia ó en societat, estrenyen lo parentiu y l'amistat: en l'obrer lo coro l'fa noble y sobri: mestres ensaja no pot anar a la taverna, la música l'hi'n priva y es un Has qu'el te presoner suaument y l'excita al companyerisme: sent una atmosfera mes elevada y sembla que tingui necessitat d'instruir-se: l'emulació del coro es conversa en la familia y alegra lo cor". 69 CAPÍTOL III. EL NOU SEGLE. EL MODERNISME: FONT D'INICIATIVES MUSICALS El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. CAPÍTOL III. EL NOU SEGLE. EL MODERNISME: FONT D'INICIATIVES MUSICALS "<...> No us preocupeu si dintre 7 Modernisme hi ha bo i dolent, dexeu a l'idea que avansi com mes mellor i si en sa carrera trovi 7 precipici, jo veig sa caiguda com els rierencs que pona la riera en els dies d'avingudes del Salt de Sallent; al ferse miques en els penyalars d'abax els que pesen queden en les gòrgues, els lleugers marxen torrent avall perdentse en la confusió i esbogerrament de la riuada. Les obres bones i de pes s'esventaran com el doll de les eres. Llavors les generacions, diran lo qu 'es el Modernisme. Nosaltres no ho podem pas dir. "' BERGA Y BOADA Amb i'arribada del nou segle, la música quedà absorbida per l'eufòria col·lectiva del cant d'Els Segadors. No hi havia cap acte social social, polític o musical en què no s'escoltés i/o cantés Els segadors. A Girona, la forta empenta del seu Centre Catalanista, amb el president Joaquim Botet i Sisó al capdavant, ajudà encara més que aquest fet impregnés fortament la societat gironina i la seva comarca. També ajudà aquest moviment la incidència que tingué la publicació, a partir del 6 de gener de 1900, del periòdic Lo Cerones, portaveu del Centre Catalanista. En aquesta nova etapa social, i en l'àmbit educatiu, tot i la trista situació escolar del pafs, la societat catalana visqué l'esperit d'una important renovació pedagògica. L'afany per la millora de l'ensenyament va estar unit al de l'afirmació de la catalanitat. Des de principis del segle, i responent al pessimisme general ocasionat pel desastre colonial, els diversos moviments culturals, sobretot en els anys següents i en el noucentisme, incloïen entre les seves primeres inquietuds la reforma escolar. Així el 1904, davant les necessitats sorgides del desenvolupament econòmic, es funda l'Escola Industrial. El 1907, i per obra de Prat de la Riba, es crea l'Institut d'Estudis Catalans. 1 A Vida, publicació quinzenal de literatura i art. 73 EI nou segle. El Modernisme: Font d'inicialives musicals. Però un dels àmbits on la reforma es va fer amb més força fou l'ensenyament primari. Fou precisament un mestre gironí, Francesc Flos i Calçat, que fundà el Col·legi Sant Jordi el 1898 i, uns anys més tard, una granja escolar als afores de Barcelona, on tenien lloc activitats a l'aire lliure, cant coral, conferències, excursions, etc. Per tot això es pot considerar que va ser la primera escola nova de Catalunya. Pau Vila, el 1907, va crear la Fundació Horaciana d'Ensenyament amb professors de la talla de Manuel Ainaud i Joan Llongueras i amb idèntiques característiques d'activitat, Joan Palau i Vera inaugurà el col·legi Mont d'Or, en el qual fou professor Narcís Masó i Valentí. Cal destacar, entre altres iniciatives d'aquella època, l'escola catalana Mossèn Cinto, creada el 1904, i, el 1906, la fundació de l'Escola de Mestres de Joan Bardina, on es cuidaven les assignatures professionals juntament amb la sòlida formació en llengua i cultura catalanes, així com el desenvolupament de la sensibilitat artística i cultural. L'any 1910, Alexandre Galí va fundar l'Escola Vallparadís a Terrassa, on Joan Llongueras féu una tasca excel·lent. A Barcelona es crea el primer col·legi Montessori, que s'havia multiplicat per 15 al cap de poc temps. Per iniciativa d'Eugeni d'Ors es crea la Biblioteca de Catalunya. Totes aquestes realitzacions, i altres, s'emmarquen dins un procés de moderades concessions descentralitzadores que es van mostrar més endavant en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914), que agrupava les quatre diputacions provincials catalanes i que va tenir com a president Enric Prat de la Riba. Paral·lelament hi hagué, en la societat catalana, l'esclat de l'obrerisme. Es varen desenrotllar moviments obreristes i corrents de caràcter anarquista que van atemptar contra l'estabilitat política d'aquells anys (col·locació de bombes als carrers, vaga general de Barcelona del 1902) fets que van desembocar en la Setmana Tràgica del 1909, provocada en bona part per l'anomenada guerra del Rif, un territori del nord del Marroc ocupat pels espanyols. El reclutament de reservistes (soldats ja llicenciats) per anar a defensar aquest territori va generar una reacció popular contrària, i a Barcelona es va crear un comitè de vaga contra la guerra. El govern espanyol, presidit per Antoni Maura, va voler castigar durament aquesta oposició barcelonina i va fer afusellar el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. 74 EI nou segle. EI Modernisme: Font d'iniciatives musicals. 3.1. L'AMBIENT MUSICAL A L'ESCLAT DEL NOU SEGLE Durant els primers anys del segle, la música a Girona està encara pràcticament reduïda a les solemnitats de la Catedral, a les escolanies i a la banda de música.2 Hem trobat un article a la premsa de l'època amb el títol de "La música dels diumenges", d'autor anònim, que ens descriu el tarannà d'aquells gironins i ens fa una panoràmica prou àmplia per poder entreveure la vida ciutadana d'aquells anys. Diu textualment així: "Es una nota de les més agradables en aquesta ciutat petita, resignada a ésser sempre a la qua, aon les diversions se compten ab els dits y gràcies que entre la competència dels cines y les nombroses festes relligioses, aquests pacífics habitants, saben quasi sempre aont anar pera no avorrir-se y podem combinar uns programes diumenjals espatarrants." I afegeix: "La música dels diumenges es un número dels programes a qu'em refereixo, dels que deixa més satisfet. A l'istiu, tocant entre'l frescal ambent de la Devesa per quins amples passeigs triomfen els colors estivals dels vestits femenils. Y ara a l'hivern, no deixa de tenir la seva bellesa la nombrosa concorrencia que volta'l curt passeig de la Rambla, aplegades per les alegres notes de la banda militar que ab plaer dels veins toca un dia a cada cap. Arriba aquesta nota gironina a tota sa brillantes, quan els assistents a la missa senyoral van invadint la corrent pera lluir trajos y ombreles, mentres la música, ofegada per una munió d'aficionats que l'enronden badocament, creguis d'oirla millor, amenisa'ls discreteig frévols ab les voluptuoses notes de la Gorda, El Arte de ser bonita, un tros de Moros... Però aquesta agradable nota gironina fóra més plaenta sense les abelles y les despulles d'aviram." Tot el món musical de la ciutat en aquells moments (institucions, músics, empresaris teatrals, societats i orfeons, etc.) debatia la necessitat de potenciar els elements gironins. Fins i tot s'havia dit que el Círculo Artístico s'havia fundat, en part, per formar i cultivar el potencial musical de casa. En concret, hi havia plantejat un conflicte entre els que defensaven els grups musicals de Girona i els que criticaven, d'alguna manera, la poca qualitat que tenien. Bosch i Armet, crític musical, defensa què "(...) convé tenir paciència i confiar en els nostres. Que si bé, es bo que de quan en quan vingui alguna orquestra o intèrpret forani, si sempre es fa així, sempre més haurem d'anar a Barcelona, i a Girona no hi haurà mai res de qualitat". I segueix argumentant: 2 Ho demostra, per exemple, una crítica a L'enderroch del 2-II-1902, que diu: "(...) Aquesta quinzena no hi ha hagut res de música a la ciutat, llevat els oficis cantats per la Capella de la Catedral que ho fa forsa bé quan no s'equivoca, y de la zaranga del nostre regiment que gracias à son director interpreta tan hd'l génerochico y's pasosdobles, de poch mes podem parlar. " 75 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. "Barcelona és una temptació per la proximitat i que si allà, Nicolau va sembrar, també es pot fer aquí. Que es formi un conjunt artístic de qualitat, es qüestió de paciència i llarga i s'ha de tenir present que difícilment es superaran els conjunts de París o Viena. " L'exposició d'aquests plantejaments evidencia la necessitat de canvis en els costums musicals de la ciutat. Posarem per cas, i com a exemple, el fet que anys enrere hauria estat impensable que ningú s'atrevís a fer una crítica d'una obra i d'una interpretació musical d'un sacerdot, i menys si aquest era el mestre de capella de la Catedral. Encara que aquesta crítica s'amagui sota el pseudònim de /. Blanch d'Espanya3 i que es publiqui aL'enderroch4, no deixa de marcar un pas endavant per aconseguir més originalitat i frescor en les composicions musicals. L'articulista es defensa tot dient: "Com que no sóc expert musical, no m'atreveixo a fer-ne una crítica, però com que dos periòdics de la ciutat ho fan [es refereix a El Correo i La Lucha, jo també ho puc fer. " Es tracta d'un oratori de Mn. Rué, estrenat a la Catedral per la Setmana Santa d'aquell any 1902. La crítica diu així: "En la primera part, el Preludi en que comença,'el trobem ple d'influencia italiana de poc gust: la barcarola que segueix es de bon efecte, encar que poc adequada per música religiosa, ó per música que ha de ser cantada en una església; la pregària i la tempesta ab que acaba la mateixa, es per naltres lo mes original i ben instrumentat, especialment el metall de la tempesta. La segona part, basada en el cant gregorià (y no en un furt d'en Perosi com volen venir a suposar els dos diaris, no se si per ignorancia ó per mala intenció). Hi ha alguns trossos molt correctes i ben acertáis; en el temps final abusa d'una manera pesada del motiu. Total: Poca originalitat en conjunt y una execució pèssima." Malgrat tot, sabem que a Girona hi havia bons instrumentistes. Ho demostren les paraules del mestre Vehils, director convidat del Teatre del Liceu de Barcelona i del Real de Madrid, que sovint i de manera quasi permanent era el director del nostre primer teatre en les seves funcions de sarsueles i òperes. Vehils, després de dirigir la primera simfonia de Beethoven amb músics gironins, quedà sorprès dels bons resultats obtinguts. Això donava raó als partidaris que Girona havia de passar per una etapa en la qual primer havia de sembrar, per poder recollir el dia de demà. 3 L'enJerroch, l-IV-1902, any I, num. 5. Consultats tots els fòrums intel·lectuals i jxjriodísliccs gironins, ningú ha sabut donar raó de qui s'amagava sota aquest suggestiu pseudònim. 4 76 El nou segle. EI Modernisme: Font d'iniciatives musicals. 3.2. L'ÒPERA, LA SARSUELA I LA REVISTA. EL FENOMEN WAGNERIÀ A GIRONA I LA INFLUÈNCIA DE BARCELONA EN EL FET MUSICAL GIRONÍ 3.2.1. ELS ANTECEDENTS: EL S. XIX L'aliança entre música, literatura i escenografia que és l'òpera aconsegueix els seus millors resultats en el període romàntic. L'òpera es converteix en l'espectacle preferit de la burgesia del s. XIX. Amb independència de la qualitat musical, l'òpera passa a ser una part de la vida de la societat distingida. El públic valora cada vegada més els intermediaris: els intèrprets, sobretot els cantants de veus agudes: sopranos i tenors. Dins l'òpera romàntica podem distingir dos períodes, transició* a través de la qual s'articula l'obra de Wagner. Durant la primera meitat del s. XIX, l'òpera viu sota la influència de l'estil italià: preponderància del bel canto, (estil virtuosfstic de la veu), facilitat melòdica, supeditació dels valors dramàtics i musicals al lluïment dels cantants. A Itàlia, Rossini enllaça amb la tradició de l'òpera còmica del s. XVIII. A Alemanya, a partir de Beethoven, es concedeix més atenció a l'estructura dramàtica i no es descuida el tractament orquestral. Entre els primers operistes del romanticisme alemany destaquem Weber i Meyerbeer. A França, la figura principal és Berlioz, que reacciona contra els excessos d'inútil virtuosisme i convencionalisme buit de l'òpera italiana adaptada al gust francès, però no és comprès pel públic. A Espanya triomfa l'italianisme, que ofega qualsevol possibilitat d'òpera nacional, situació que s'allarga durant tot el segle. 77 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. En aquesta situació apareix l'obra de Wagner, quasi exclusivament operística, la qual marca un punt de màxima diferenciació amb l'estil italià que s'imposa a tot Europa. La seva concepció del drama musical revoluciona l'art sonor no solament quant a l'òpera, sinó en totes les seves manifestacions. Les característiques i diferències més importants de la seva música les resumim així: Recerca de l'obra d'art total, on es fondrien el teatre, la musica, la poesia, l'escenografia, etc. Concepció unitària de l'obra, en què tot es subordina al continu desenvolupament dramàtic, a diferència de l'estil italià de juxtaposició de números solts (àries, cors, concertants, etc.) Potenciació de la llengua alemanya i utilització de temes de l'arftiga mitologia germànica amb intencions nacionalistes de projecció universal. En la seva obra, el vertader protagonista del drama és l'orquestra, que introdueix i subratlla les situacions per mitjà de diversos leitmotiv (tema conductor) que creen l'atmosfera precisa per caracteritzar un personatge o un fet. L'orquestra wagneriana, ampliada en relació amb els seus antecessors, amplia les seves funcions i enriqueix el llenguatge harmònic i tírnbric. En la segona meitat de segle, i simultàniament a l'aparició de les millors obres de Wagner, es produeixen reaccions contra els aspectes més banals de l'òpera italiana, però també contra l'hegemonia de la naixent escola alemanya. D'alguna manera, quedaven establertes dues formes o estils ben diferenciats de l'obra en qüestió -l'òpera-, la més important o aquella a què s'havia donat més importància de tots els temps. Aquesta situació provocà que la societat simpatitzés o s'hi adscrigués amb un o altre estil, aspecte que, vist ara amb la perspectiva del temps, fou un error artístic de primer ordre (al marge dels gustos personals) ja que es pot comprovar que no calia decantar-se aferrissadament per un sol estil, perquè tots dos eren perfectament compatibles. I fou precisament això, pel que en certa manera portà l'aparició de les escoles nacionalistes. 78 El nou segle. EI Modernisme: Font d'iniciatives musicals. A França, les preferències tornen cap a temes lírics o sentimentals. Destaquen Faust de Gounod, Carmen de Bizet, i Manon Lescaut de Massenet. À Italia sorgeix una figura, en certa manera comparable a Wagner, encara que de molt diferent significació, Giuseppe Verdi: Rigoletto, La Traviata, Aida, Otello, Falstaff, etc. Aquesta significació, la resumim així: Vinculació a la causa de la unitat nacional italiana a través dels temes de les seves obres (sobretot els cors). Gran força i expressivitat en els seus temes musicals, fàcilment assimilables, però elaborats amb gran talent. Cap al final de la seva vida, quan compon el millor de la seva producció, assimila les conquestes wagnerianes i les fa compatibles amb la tradició italiana. El gust burgès s'orienta cap al naturalisme, la descripció realista de l'home en el seu entorn sociològic. A Espanya, sumida en la misèria cultural després d'un segle d'estèrils lluites polítiques, no arriben a quallar els intents de crear una òpera pròpia. Refugiats en el casticisme, a través de la sarsuela (anomenada també genero chicó) aconsegueixen algunes obres de cert valor, a mitges testimonial d'una societat i d'una època. Les conseqüències immediates del romanticisme, doncs, van en tres direccions: el nacionalisme, el postromanticisme i l'impressionisme. Per la seva major influència en el nostre treball, ens referirem només al nacionalisme, moviment que utilitza els elements musicals propis de cada pafs, els quals es poden concretar en Els valors propis de cada regió i país com a font d'inspiració de tota manifestació nacionalista. * Pel que fa a la música, aquests valors es concreten en el folklore i les músiques d'èpoques anteriors. Alemanya i Itàlia deixen definitivament d'ocupar els llocs d'avantguarda. 79 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. El primer moviment nacionalista a aparèixer i el més important va ser el rus. Glinka fa el primer pas en abandonar l'estil operístic italià i en introduir temes populars russos. A Espanya, l'ambient musical de mitjan segle XIX és molt pobre. Catalunya se salva una mica d'aquest panorama, encara que solament està protegit l'italianisme. A començaments de la segona meitat del segle hi ha una reacció contra aquesta situació: Apareix una manifestació musical que té gran acollida popular i en la qual s'aconsegueixen vertaders encerts: la sarsuela. Es comença a estudiar i a recuperar el nostre passat musical. El romanticisme arriba, encara que tard, a Espanya. * El nacionalisme espanyol és encapçalat per Felip Pedrell (1841-1922), que treballà en dues facetes: Investigador del folklore i la música del nostre passat, així com crític i polemista. Compositor d'obres importants (trilogia Los Pirineos, etc.), però l'activitat assenyalada anteriorment va absorbir la major part del seu temps. Es a partir del seu treball que surten de nou figures espanyoles i catalanes de relleu internacional: Albéniz, Granados i Falla, primer, i ja en el s. XX, Guridi, Espià, Mompou, Turina, Rodrigo, Halffter, etc. A Girona, com a les altres capitals, excloent Barcelona, ja des de la segona meitat del s. XIX s'hi pogué veure tot tipus de gèneres i representacions. Això sí, amb unes notables diferències respecte a la capital: retard en les actuacions i escenificacions molt migrades de qualitat. Fins i tot, certes companyies portaven la seva versió especial per anar a províncies*, Fins i tot figuraven en el cartell corresponent, amb el text següent: "Se hacen los corles y supresiones de costumbre en los Teatros de provincias. " s 80 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. consistent en retallades d'actes, fragments o quadres que, per la dificultat que oferien als cantants o a l'orquestra o per escenificar-los , o per tot en conjunt, es deixaven de representar. Enric Claudi Girbal situa els inicis de l'òpera a Girona els anys 30-40 del segle XIX6, i diu que es deuen als ensenyaments del prevere Josep Barba, mestre de capella de la Catedral: "Una vez que Gerona contaba con núcleo suficiente de artistas músicos, las autoridades y principales familias propusiéronse fitndar un teatro de ópera italiana, gracias a la oportuna cooperación del maestro Barba. " L'auge de l'òpera fou espectacular; es va convertir en l'espectacle més admirat de l'època, i com hem dit, gracies a la col·laboració del mestre Barba, el qual no assistí mai a les representacions7. Volem significar que el paper del músic en aquesta època era essencial, ja que intervenia en la majoria de funcions de teatre. Una estructura habitual, per exemple, era la següent: es començava amb una simfonia (orquestra), es continuava amb una comèdia (amb la intervenció de músics en algunes ocasions), després hi havia un duet (amb acompanyament de música), i s'acabava amb un sainet. Durant tot aquest temps, si analitzem els membres de les companyies que desfilen pel Municipal, podem veure que els noms dels músics i dels cantants es van repetint: Així, per exemple: Pietro Donattuti Francesco Berini Josefa Vidal Achile di Franco Joan Carreras Dagas Antonio Silvestroni Giuseppe Sacca Joaquim Ferrer Antonio Carapia Maestro al cembalo Direüore d'orchestra Soprano seconda Caricato Mtro.i dtor. d 'orchestra Tenore Basso e caricato DircUore lírico Primo barítono assolutto 1840-1847 1840-42/1854-55 1841-1843 1848-1851 1848-1857 1854-60/1860-62 1854-1855 1860-1861 1860-1861 - Fonalleras, J.M. Hislòria del Teatre Municipal de Girona (1769-1985). Capítol "Aproximació a la història del Teatre, 1769-1939". Edita Ajuntament de Girona, 1985, pàg. 99. Fonalleras, J.M. Op. cit. Volem constatar que la cooperació del mestre Barba va ser essencial. No ha quedat mai clar, però, si no va assistir mai a les representacions per iniciativa pròpia o per la prohibició que el Bisbat li va fer, com es pot deduir de la carta que cl bisbe de Tarragona adreça a l'alcalde de Girona amb data 28 de juliol de 1847, en la qual, referint-se a Josep Barba, i preguntat sobre una sol·licitud perquè el prevere pogués seguir ensenyant als actors i actrius, va contestar: "(...) Nuevamente ordeno oy al expresado sacerdote que se abstenga de ese ejercicio. " 7 6 81 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Volem destacar que de l'any 1840 al 1850 es publiquen a Girona un conjunt de 10 llibrets d'òpera en castellà, i alguns amb doble text, castellà italià, a la impremta de Joaquim Grases. Alguns d'aquests títols són: La síraniera (1840); La vestale, II barbiere di Siviglia, Chiara de Resembergh (1841); Lucrezia Borgia, Ernani, Nabucodonosor (1846); Elisir d'amore (1847) i // rínegato (1850). Josep M. Fonalleras8 ens diu que molts dels personatges esmentats anteriorment també participen en sessions de sarsuela (que comencen el 1855) i, més tard, esdevenen caps de la seva pròpia companyia (Carapia l'any 1861, Silvestroni el 1862). L'any 1848, Joan Carreras i Dagas, regala a l'Ajuntament els decorats de la seva òpera Rosmunda en Rávena. Emocionat per les mostres d'afecte rebudes, diu: "(...)la corona cívica que en mi sien colocaron mis compatricios". Vol fer també present una "ofrenda que significa el agradecimiento que en mi pecho ha despertado ". Tenim constancia d'un seguit d'estrenes d'òperes a la ciutaf, com ara: La Traviata (5-XI-1856), Gemma de Vergi (1861), etc. El 1868, la Sociedad Lírico-dramática y Literaria de Gerona, programa també obres i fragments d'òperes com ara: Ernani i II Trovatore. L'òpera i la sarsuela van continuar durant molts anys controlant la situació. Vindrien Faust, Norma, Carmen, La Favorita, Lucrezia, L'Africana, Un ballo in maschera, Rigoletto, i moltes altres, que van ser les òperes més representades fins a la primera dècada del segle XX. Com es pot veure, hi havia una mancança absoluta de l'òpera wagneriana, que en aquells moments, per obra de Jeroni Zanné, entre altres, triomfava a Barcelona. L'activitat de la sarsuela i la revista va resultar refermada per l'entusiasme popular i per l'acceptació de les companyies que s'estaven tota la temporada a Girona. Així ho explica Gay de Montellà9: "El Teatre Principal obria les portes al genero chico, que feia les delícies dels gironins. Era la temporada teatral feta amb tiples joves, andaluses i despreocupades, que donaven tela a les murmuracions dels desenfeinats i més d'un neguit a les senyores casades. El jovent desertava de les llotges i del saló de descans del teatre i mirava de treure el nas furtivament per l'escenari, per tenir patent d'home gran. Es deia que les representacions no acabaven pas a l'escenari sinó a altes hores de la nit en algun caté de barriada. Havíem de creure que tot era de bona fe. (...) La temporada d'òpera era una cosa més seriosa, i era reservada a la setmana de les Festes i Fires de Sant Narcís. Per l'escenari del Principal havien passat les partitures de tots "Fonalleras, J.M., op. cit. 9 Gay de Montellà, R. Girona a les darreries del segle XIX. Ed. privada. Barcelona, 1955. 82 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. els mestres italians i francesos. Les òperes que més agradaven eren El barber de Sevilla, la Carmen i el Faust. De música alemanya, es sabia només que a Barcelona, el mestre Nicolau havia donat a conèixer, per primera vegada a Espanya La consagració del Graal. Girona i els forasters anaven a l'òpera per la música i per ésser vistos. Val a dir que la mise en scène era molt precària.(...) Però era igual. Tot aquell parament de tela i de cartró bo per a cremar en una falla res no tenia a veure amb la música, que dirigia el mestre Goula, perquè tot era ocasió perquè el senyoriu, abillat d'etiqueta, esperés l'hora d'anar cap al Casino (...)." 3.2.2. OSCIL.LACIONS DE LA CREACIÓ MUSICAL EN RELACIÓ AMB EL CONTEXT SOCIOCULTURAL CATALÀ Fins a ¡a meitat del s. XIX els compositors catalans no són capaços o no es dediquen a musicar lletres del cançoner català. Aquest fet seria fortament criticat per Pedrell en un article sobre Francesc Alió10 llegit el 15 de febrer de 1909 en la vetllada que l'Ateneu Barcelonès dedicà a Alió. Diu: "Del lied no n'havien sentit parlar mai." I és que els corridos que es componien, copiats de les carrinclonades que sentien en els teatres d'òpera, ja venien de lluny. El simplisme, la vulgaritat i l'italianisme havien colpit fort. Els aconsella que obrin les pàgines del "Romancerillo Catalán (1882) de Milà i Fontanals, o de les Cançons de la tena (1866-1875) de Pelai Briz. Però això, és clar, seria ja molt més tard, a principis del segle XX. Tenim exemples palpables d'aquests compositors, dedicats enterament a aquests estils, i que es deixaven portar pel flux de la moda de l'època. En serien exemples Francesc Perich, Pere Astort (Clifton Worsley), Eliseu Boix, Josep Baró Güell, a Girona ciutat, i Albert Cotó, Pere Mercader, Josep Blanch i Reynalt i Josep Pi a les comarques, amb les seves ranxeres i corridos. De tots en parlarem en capítols posteriors. Cal arribar als temps de Bertran i Bros perquè l'esperit gaudeixi amb un primer folklorista que sent la poesia i la música, les inseparables i fidels germanes de la cartçó popular. Malgrat les empentes de cultura produïdes per aquests cançoners, a la cançó popular no se li obrien les portes dels salons on es "rendía culto al arte " i on "se hacía música ", prenent per tal Stella confidente, Vorrei moriré o La mía bandiera. °Vcgeu el Butlletí de l'Ateneu Barcelonès, núm. 9, gciier-març de 1917. 83 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Els més avançats i que es vantaven de ser fins admetien la música d'òpera, i d'aquesta, la que havien importat al Liceu o a Santa Creu els cantaires italians de moda. Excepcionalment, en alguns salons es conreava la cançó popular -per cert, molt platònicament-, oferint a les visites àlbums perquè hi escriguessin alguna tonada, que solia harmonitzar el mestre de la casa posant-hi acompanyaments a la italiana, en la consabuda forma d'arpegis o d'acords plaçais a estil de guitarra. L'entrada de les edicions d'obres de Schubert i, sobretot, dels romàntics del piano i del lied, fou la primavera que féu esclatar de cop la saba de la cançó. EI seu lirisme artístic o, millor dit, una lírica assimilada del poble, ja l'havien entrevist i preludiat el mateix Clavé, encara que excepcionalment, Nicolau Guanyabens i Carlets Isern (el cec de Mataró). Esclatà de sobte la saba, i va produir aquella brotada de Cançons per a cant i piano de Francesc Alió i de Cançons populars catalanes recollides i artnonisades, en forma de lied, pel mateix autor":. L'afany d'identificació nacionalista a partir de la recuperació d'una identitat lingüística i històrica havia donat altres grans obres, com per exemple Romancer popular (1893) de Marià Aguiló, Cançons i folies reculüdes al peu de Montserrat (1885) de Bertran i Bros, etc. El moviment excursionista, amb l'aparició dels butlletins dels centres respectius, que tenien un interès marcadament folklòric i etnogràfic, havia donat, a partir de l'any 1882, bon nombre de documents sobre la música tradicional. Ja a principis de segle, Aureli Capmany havia fet aparèixer diverses cançons, amb les quals, més tard, formaria el seu Cançoner català, fulls volanders que sortiren des del 1901 fins al 1913. Rossend Serra i Pagès havia iniciat, també l'any 1901, les classes de folklore. Tots aquests fets poden fer veure l'aspecte, l'estat i l'interès del país envers la música de tradició oral en aquell moment. L'aparició d'aquestes col·leccions fou un encisament que prengué de cop i volta en tothom. Millet en parla molt sentidament, d'aquest encisament, i cal citar les seves pròpies paraules, perquè són un document: "Jo venia solfes en un magatzem de música, ahont acudien tots els retòrics de l'art, els mestres de piano, a triar peces ben cursis per a acontentar als papàs i mamàs i alguns desenfeinats a contar cuentos i historietes. Allí de tot es parlava menys de qüestions d'art: la música, aquella bona gent la tenia al seu servei per a viure i res més. Però hi havia excepcions: allí vaig conèixer i començar a sentir tocar be el piano a alguns dels deixebles més avançats dels bons professors de Barcelona, i el mestre Vidiella, quan tenia temps i humor, asseient-se al piano, ens deixava embabiecats amb la seva excelsa delicadesa. Entre la colla de joves artistes deixebles d'aquest, n'hi havia un de temperament nerviós, expansiu, frisós, a qui els demés, en mig de la franquesa que hi ha entre joves, amics d'uns mateixos ideals, demostraven una sincera admiració. Aquest era l'Alió. Ell no es feia pregar gaire per a posar-se ll Tamhc n'havien recollit i harmonitzat Tort i Daniel, Morera, Gay, etcètera. 84 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. al piano i fer sentir la seva música, que tocava i cantava nerviosament, amb aquella emoció de jove artista que expansiona el seu primer cant. Hi trobàvem, en aquella musica, una cosa coneguda que ens revenia renovada amb frescor de primavera: aquella cosa vella i nova era la "cançó popular", que era ben bé la correspondència musical del lirisme poètic de la modalitat d'aquella època del fort catalanisme literari. Així com la literatura, o, millor dit, la poesia d'aquells anys, era filla de l'ambient romàntic, sanejat per l'element sa del poble, la cançó popular, així les cançons de l'Alió eren engendrades en l'element romàntic que ell s'havia encomanat en la literatura romàntica del piano, i vivificades amb la forta saba de la tonada popular de la terra. " Així podem dir que si Clavé és el músic representatiu de la primera època del catalanisme, Alió és el músic representatiu que assenyala, en el seu camp, el començament de la segona època del nostre renaixement artístic. Perquè les cançons d'Alió varen ser el toc d'atenció que girà la vista de la jovenalla de llavors, més frisosa d'ideal, cap a l'element cançó popular per a fer música nostra. És clar que d'alguna manera s'estava descobrint o redescobrint, segons com es miri, la cançó catalana, les seves melodies, amb textos amb pòsit de segles, les seves possibilitats harmòniques i rítmiques, etc. No en va, Kurt Schindler, anys després, el 1920, diria que Catalunya i Rússia eren els dos pobles de més gran riquesa melòdica que hi havia. En aquest mateix sentit, la sardana havia experimentat un procés idèntic. Un article de Patrici Català12 titulat "La sardana", ens ho recorda: "(...) Fa alguns anys la sardana va estar amenaçada de mort, no per falta de bones cobles, ni de balladors, sinó per falta d'educació musical en la majoria dels que formaven les cobles i d'una bona part del públic." I segueix dient: "Fa uns anys que a les places i a les eres, la tenora i el ílaviol llençaven al vent notes i cants de les sarsueles en boga, en substitució dels bonics i senzills temes populars. Si senyors, encara que sembli mentirà, hem vist ballar sardanes sobre motius de Niña pancha, Cádiz, Les mit/es de la Paula, La Machicha, i altres per l'estil." L'articulista havia iniciat l'any 1902, juntament amb el professor Francesc Puig i Vilar, de Sant Feliu de Guíxols, una campanya en sentit de rehabilitar el ball empordanès, sense que, al principi obtinguessin resultat apreciable ni més ajuda que la d'un tal senyor Bofill, que des de Pals escrigué uns articles en contra de la invasió del genero chico dintre la música popular empordanesa. És sobretot a partir d'aquell any que ja quasi ningú demana temes de sarsuela i tot comença a ser d'esperit català. 12 Vegeu Lo Cerones, de 30 de novembre de 1902, pàg. 3. 85 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. No obstant i això, encara el 1906, i en el dia de la festa major de la Bisbal, el públic xiula la cobla perquè toca a ritme de sardana la Marcha de Cádiz, i amb tocs de trompeta, La Marselleses i ridícules carrincloneries del genero chico. El periodista Bosch i Armet, a través del diari El Cerones, de 25 d'agost, propugna que no es contracti les cobles que toquin aquestes vulgaritats. Segueix dient que "el fet de que amb el ritme de la sardana permeti l'introducció de moltes cançons asturianes o vasques, totes elles precioses, es cau en la situació de no escoltar la cançó d'aquell pafs, ni la sardana." Tots aquests precedents de finals del XIX acaben amb l'aparició a la ciutat de Girona, a partir del 1900, d'un grup d'artistes i pintors que donen un tomb nou a l'ambient cultural llavors existent. 3.2.3. L'ENCAIX D'AQUESTES OSCIL.LACIONS CULTURALS I MUSICALS EN EL CONTEXT CATALÀ I GIRONÍ L'obra operística de Wagner, compositor que portà la ciència de l'harmonia als darrers extrems de les seves possibilitats i que explotà al màxim el valor expressiu del cromatisme, féu vessar quantitats importants de tinta a Catalunya quan s'hi començà a conèixer la seva obra. La penetració del wagnerisme, empesa pel vent del nostre primitiu nacionalisme, fou profunda i marcà sensiblement la mentalitat musical catalana, com intentarem demostrar més endavant. El fenomen de la suggestió dels postulats de l'estètica i de la ideologia wagnerianes, no fou privatiu de Catalunya. Altres països i pobles, alguns d'ells dotats d'una vigorosa tradició musical, quedaren sotmesos a la força que transcendia de les realitzacions dramàtiques de Wagner. A la mateixa Alemanya, moltes obres d'altres autors porten l'empremta expressiva del wagnerisme simfònic i líric. Així mateix a França, compositors com Debussy, Vincent d'Indy, Chabrier i altres es varen emmirallar en el codi estètic de Wagner. A Itàlia, l'influx wagnerià es féu present en les òperes de Busoni, Martucci i altres compositors. A Catalunya, poble d'una història musical oscil·lant, no té res d'estrany que la força de l'ona internacional wagneriana, encara que amb retard, trobés una entusiasta acollida que motivà l'arrelament i la desmesurada creixença d'un esperit exòtic que amenaçà de destruir 86 EI nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. les petites però personals construccions i conquestes assolides per la nostra música13. Musicalment parlant, Catalunya era en certs aspectes un camp en guaret, un terreny sense conreu on podia donar fruit qualsevol llavor. L'intent d'adaptar el wagnerisme a la incipient sensibilitat musical i dramàtica catalana fou superior a la força creadora dels autors. L'etapa wagneriana tingué més ressò en l'esfera abstracta de la cultura (receptiva o d'afecció) que en el pla de la creació. Les pàgines de signe wagnerià de Pedrell, per exemple, una vegada abandonat el fervor que les acompanyà, posaren al descobert la seva debilitat estructural i no resistiren els canvis promoguts per les orientacions espirituals posteriors. Ha de quedar clar, i ho volem destacar, que l'impacte provocat en el país pel wagnerisme com a nova doctrina estètica -que arribà en tots els seus extrems a Girona- provocà un moviment que un observador superficial qualificaria de mimètic, similar al que determinà l'acceptació del melodisme italià. Però anotem les diferències: l'òpera belcantista fou acceptada per la facilitat d'adopció del seu elemental cànon tècnic i expressiu; en canvi, el wagnerisme, amb la seva misteriosa estètica carregada d'intensa significació nacional, representà un ideal d'expressió per al que pretenia la renaixent personalitat nacional catalana. A Girona, demostrarem que en les primeres representacions -i durant una bona pila d'anys- l'obra de Wagner no fou acceptada pel gran públic. Havien estat massa anys d'òpera italiana, sarsuela, revista i varietats. Caigueren anys i més cultura per comprendre, o tan sols acceptar, el geni de Bayreuth. Tal com ja hem tractat en el capítol anterior, pel que fa a l'òpera i la sarsuela, cal tenir present que la primera òpera de Wagner que es va representar al Teatre Principal, el dia 29 d'octubre de 1907, va ser Lohengrin. La funció es recorda com "una cosa dolorosa"; sobretot fatal fou la seva mise en scène14. Alguns papers dels cantants foren acceptables i l'orquestra, dirigida per Pérez Cabrero, se'n sortí força bé, de la difícil tasca. Aquesta és l'apreciació d'un articulista que no volia posar més llenya al foc. La revista Scherzando, en canvi, ja parla un xic més clar del públic operístic gironí. "Ni amb Bohême, que acabar l'òpera al teatre, ni amb Lohengrin, ni amb l'estreno de Tosca, han estat prou garantia per atreure concurrència, y una vegada més ha quedat demostrada l'apatia del públic gironí. L'Empresa Oviedo y Cía., no contava amb l'incultura del nostre poble, y guiat, per un entusiasme que aplaudim, esdevingué "L'entusiasta acollida de l'obra wagneriana a Catalunya es va deure, en part, a la magnífica tasca desenvolupada per l'Associació Wagneriana de Barcelona. En foren ànimes el distingit musicògraf Joaquim Pena, el mestre Ribera i Miquel Domènech Espanyol, i no s'ha d'oblidar la cooperació ben valuosa dels poetes que col·laboraren en les traduccions dels poemes. 14 Vegeu Scherzando, de novembre de 1907. 87 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. el fracàs material complet. Si l'empresa Oviedo prosegueix per aquest camí, li augurem resultats poc pràctics, més si pel contrari, ens condemna a perpetuus Emani, Trovador, Bailo, etc., tal vegada veuria confirmats els desitjós d'empresari. Aquesta és la veritat, encara que lamentable al confesar-ho." La segona òpera wagneriana representada, Tannhäuser, vingué fou posada en escena per la companyia de Juan Mestres15, precisament dedicada a l'òpera italiana. L'estrena tingué lloc al Teatre Principal el dimecres dia 4 de novembre de 1914, sota la direcció i com a concertador, del mestre Sebastià Rafart. Aquesta representació portà encara més enrenou que la primera en tots els sectors culturals i populars de la ciutat. Les causes eren ben senzilles: una societat gironina no preparada per assimilar la profunditat i magnitud d'un Wagner. No obstant i això, s'havien constituït a la ciutat dos públics ben diferenciats-..Els partidaris aferrissats de l'òpera italiana i els que exageradament la menyspreaven, tot descobrint amb Wagner una nova concepció estètica i artística, per a ells única en aquells moments. En aquest sentit, pel novembre de 1914, llegim a la revista gironina Cultura, de la qual era director Josep Tharrats, que elogia la inauguració de la temporada d'hivern tot anunciant el nom gloriosfssim de Wagner, i protesta per la també anunciada sarsuela Marina, "la ridiculíssima producció musical. No es compren que la premsa barcelonina faci silenci a aquest fet, que en aquest cas significa aprovació: No s'ha pensat en l'escarni que seria ajuntar, en un mateix programa, el Sigfrid de Wagner i Marina del pobre Arrieta?." L'any 1914, el teatre (empresari, el Sr. Sobrequés) presenta una temporada de fires molt completa d'òperes: Carmen (28-X) amb 251 espectadors; Rigoletto (29-X), amb 389; Sansón e Dalila (30-X), 414; La Favorita (31-X), 521; Sansón e Dalila (1-XI), 629; Lucia di Lammermoor (2-XI), 261; Rigoletto (3-XI), 239; Tannhäuser (4-XI), 493 (estrena a Girona); Carmen i Rigoletto (5-XI), 122 (àries soltes), i // Trovatore (6-XI), 367. El total d'espectadors fou de 3.686, amb una mitjana de 369 per sessió16. Tannhäuser fou l'estrella de la polèmica. La vitalitat wagneriana de Barcelona arriba al Municipal un xic difusa, i precisament aquesta òpera (estrenada al Liceu vint-i-set anys abans, o sigui el 1887) rep uns comentaris ben galdosos per part de diverses publicacions, com ara la 15 Aquesta companyia havia portat com a tenor cl gironí Antoni Vallvé. Josep M. Fonalleras. Op. cit. pàg. 162. X6 El nou segle. EI Modernisme: Font d'iniciatives musicals. revista Flirt"". 3.3. L'EMPRESA GROBER I LA SEVA APORTACIÓ CULTURAL I MUSICAL A LA CIUTAT La ciutat de Girona era el nucli industrial més important de la demarcació. Tenia unes quantes fabriques de paper i de foneria (La Gerundense (1842), La Aurora (1849) i altres). La foneria i fàbrica de turbines Planas i Plaquer, fundada el 1857, havia estat una empresa capdavantera i, com ens diu l'historiador Joan Puigbert, "innegablement, la més emblemàtica de la ciutat". Donava feina a uns 450 obrers. L'any 1908 es traslladà a Barcelona, tot deixant a Girona un buit important i una gran preocupació laboral. Ens segueix dient el professor Puigbert en el seu estudi La Girona de la Restauració™, el sentit positiu que la ciutat havia experimentat amb la compra de l'antiga fàbrica de gas Barrau per l'italià d'origen suís Cristòfol Grober i Viotti, l'any 1889, que la va transformar en una important empresa dedicada a la producció de cintes, cordons i botons. Ben aviat, ens diu, "esdevingué la indústria gironina més significativa, com ho demostra el nombre dels seus treballadors: l'any 1911, 1.100, dels quals la majoria eren dones, exactament 929. " Altres empreses amb un cert pes foren les farineres Ensesa (1898) i Teixidor (1913), una fàbrica de galetes, la primera creada a Catalunya, l'any 1896 i, ja en el segle actual, cal esmentar els tallers de reparació de la companyia ferroviària MZA (1914), que tenien uns trescents obrers. Completaven aquest teixit industrial la central Empresas Eléctricas (1913) i la fàbrica de productes tartaríes, al terme de Palau (1918), coneguda amb el nom de Els Químics. En resum, es pot afirmar que a Girona la industrialització fou limitada, en part, pel baix nombre d'empreses censades, i amb pocs treballadors. Si tenim en compte que la majoria d'empreses eren familiars, que hi havia una evident manca d'espai, de mà d'obra i de capital, Aquesta revista, de caire satíric, publicà: "En un intcrmig en Bcrtrana emprengué a en Novo (l'empresari Don Tomàs): - Oiga, qué dia nos da el Tannhäuser? L'interrogat el desprecia, però en Bcrtrana's despedí de Girona amb la convicció de què havia vist La viuda alegre". La revista acaba el comentari sobre l'estrena de Tannhäuser amb aquestes paraules: "Com a fi de festa sabem que la revista d'humor Cultura paga una làpida de marbre negre per a col·locar al veslíbol del nostre teatre amb la scgücnta inscripció: Aquí s'assassinà Tannhäuser. IV Novembre MCMXIV. Wagner no perdona." "Puigbert, J. La Girona de la Restauració (1874-1923). Ed. Unitat de Publicacions de la Diputació de Girona, 1995. 89 17 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. i que van fracassar les incipients entitats bancàries Banco de Gerona (1881) i Crédito Gerundense (1881-1896), es comprèn que aquest conglomerat de situacions no deixés viure i subsistir una indústria a la ciutat comparable a la d'altres ciutats ben properes, com ara Terrassa, Sabadell, etc. Vist aquest panorama, queda clar que la Grober és a Girona la fàbrica capdavantera. La funció cultural que realitza és encomiable; cal destacar-ne, de totes les seves branques, l'ensenyament -inclosa la seva llar d'infants- i la música. Aquesta forta acció cultural, que s'engega sobretot a partir del 1903, concideix, però, amb un moment de conflictes laborals en el si de l'empresa i a la ciutat. Això ens porta a pensar que aquesta lloable acció no neix solament d'una voluntat d'apropar la cultura als obrers, sinó també d'una estratègia patronal. Tinguem en compte, com ens diu Puigbert, que la Grober es podia considerar com "l'autèntic baròmetre del moviment obrer local", amb els atenuants que les seves caracteristiques.no propiciaven precisament manifestacions de protesta, car l'empresa resultava una "garantia de treball per a tota la vida", amb "sous dels més elevats de la ciutat", i la seva "majoritària plantilla de dones i una actuació patronal amb fort caràcter paternalista, ne la feien especialment problemàtica". Una de les primeres accions musicals fou la constitució, l'any 1903, del cor Unión y Concòrdia, que va tenir com a director, des de maig de 1904, el mestre Joaquim Vidal i Muní19, i com a tenor solista, Antoni Vallvé20. Poc sabem d'aquesta agrupació, tan sols que tots els coristes eren treballadors de la fàbrica i que havia obtingut, ja en els primers anys de vida, premis importants a l'estranger, sobretot a França21. El 1905 fou separat de l'Associació Euterpense per qüestions d'ordre intern entre dues societats gironines. Pensem que aquesta altra entitat podria ser La Regional. Fou molt elogiada la tasca del director Vidal en aquesta coral, ja que, com és de suposar, estava formada per clements aficionáis, i anava a càrrec del director la tasca d'ensenyar-ho tot per imitació, fet que suposa un considerable esforç pel que representa als assaigs. Antoni VALLVÉ, gironí. Es convertí en un tenor famós. Per les seves qualitats, fou contractat per companyies de sarsuela i d'òpera, i va actuar en diverses ocasions al nostre teatre. Prengué part en el concurs de solistes de Marsella (1908), i va ser mereixedor d'un diploma que li fou concedit per unanimitat del jurat. A Carcassona, Montpeller, Marsella i altres ciutats. El 1906 és designat per l'Ajuntament de Madrid per prendre part en el casament del Rei, i el juny de 1907 concorre a les festes del cinquantenari de Clavé, a Barcelona. L'octubre de 1907 participa en el concurs musical de Castelnaudary, i rep primers premis en tots els concursos. 90 21 20 El nou segle. El Modernisme: Font d'inicialives musicals. Pel novembre de 1922, es funda el segon cor de la Grober, l'Orfeó Cants de Pàtria, com a secció de la benemèrita entitat Foment de Cultura, sota els auspicis directes, naturalment, de la Grober. En fou designat director el mestre Josep Baró i Güell, que ho seria fins l'any 1956, comptant sempre amb l'ajut d'Eliseu Boix. Després d'un període de certa inactivitat, l'orfeó passa a mans del vicedirector, el professor Rogeli Sanchez, l'any 1958, que mantindrà ja la direcció fins a la desaparició de l'orfeó, Pany 1963. Aquesta nova etapa la presideix el Sr. Francisco Pont22; en aquest moment, l'orfeó ja havia fet més de 200 concerts. No és agosarat dir que la Grober inicia el món obrer a la ciutat, en part valent-se de la seva obra social. Quan el 1930 el rei Alfons XIII visita la Grober, ja pot escoltar un concert de Cants de Pàtria, agrupació que en els anys quaranta es desenvolupa intensament. En els anys vint s'havien creat unes germandats de socors mutu i el seu Foment de Cultura, amb una fecunda vida de mig segle, ha fet ensenyament primari, escola d'arts i oficis i decoració, biblioteca i esports, i la música mereix un capítol especial i a part en la seva activitat. Quan les necessitats socials ho demanen s'obre la guarderia infantil i es fa una promoció d'habitatges. Per a aquest llarg camí de realitzacions socials de l'empresa, cal distribuir els mèrits entre un seguit de persones. A part del mateix Grober, cal esmentar Portabella, Coll, Borrell, Solernau, Solé, Amich, Gibert i molts més. L'orfeó havia arribat a tenir una massa de 150 coristes i el seu repertori era essencialment popular i religiós. Tenia una forta implicació a la ciutat, i podem afirmar que juntament amb la coral La Regional, la del GEiEG i la Polifònica, ha estat una de les corals amb què els gironins més s'han identificat. Una altra lloable iniciativa musical és la creació, l'octubre de 1924, d'una escola de solfeig. Aquesta neix, com és lògic, de la mateixa direcció de l'orfeó, per la necessitat que els nous i futurs orfeonistes tinguin una base mínima de coneixements musicals. La iniciativa és ben rebuda per la Junta Directiva de l'Orfeó i així neix l'escola, amb les següents condicions: "S'acorda crear una escola de solfeig per a nois i noies. Les condicions són les d'haver complert set anys. L'horari serà de 17'30h. a 19h. EI número d'alumnes serà limitat, essent preferits els que desitjen ser cantaires de l'orfeó, i aquells que llur família acrediti ser soci de l'Ateneu23. Els alumnes hauran d'abonar cinc pessetes anyals per drets de matrícula." 22 A partir del desembre del 1961 ocuparia la presidència el Sr. Jaume Ordis. "Es referix a l'Aleneu Social Democràtic, entitat cultural de la mateixa Grober. 91 EI nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Aquesta escola de solfeig tenia en el curs 1928-29, 23 alumnes; en el 1929-30, 18 alumnes; en el 1930-31, 29, i en el 1931-32, 21. Per tenir una idea de l'abast de les Escoles de l'Ateneu, nom que regia als anys vint, el consell d'administració de la Grober, a través de la seva fundació i del seu patronat, dóna a conèixer una estadística dels alumnes de les seves escoles corresponent al curs 1928-29. És la següent:24 Escoles graduades Escola especial de solfeig i piano Escola d'instrucció militar fora de Escola d'Arts i Oficis Escola especial per a obrers majors d'edat files 76 alumnes 23 alumnes 67 alumnes 130 alumnes 15 alumnes Total . 311 alumnes Es necessitarien pàgines i pàgines per donar a conèixer els concerts realitzats, les ciutats que visità i els intercanvis amb altres corals durant els quaranta anys d'existència de Cants de Pàtria. Amb molta freqüència actuava a la seva seu social, al Foment de Cultura (Cine Modern), bé com a coral sola, bé amb pianistes acompanyants, bé amb solistes o cantants, etc. No hi havia poble de la geografia gironina on no hagués actuat. Per això, donarem només a conèixer algunes de les seves actuacions fora de la capital: Comarques gironines: Llançà, castell de Peralada, Olot, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Banyoles, Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal, Palamós, Blanes, Palafrugell, Figueres, Santa Coloma de Farners, Celrà, Llagostera, Amer, Cassà de la Selva, Castell d'Aro, Calonge, etc. Fora de les comarques gironines: Tarragona, Poblet (vegeu L 'Autonomista, 31-VI1-34), Barcelona, Reus, València, País Vasc, Saragossa, Andorra, Montpeller, Carcassona, etc. 24 De la memòria del curs 1928/29. 92 El nou segle. EI Modernisme: Font d'inicialives musicals. 3.4. L'ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA DEL 1903 I EL PROJECTE D'ESCOLA DEL 1907. Sabem que la Banda de Música, fundada el 1892, no va arribar a veure la llum del nou segle25, però sí l'escola. Per un ofici de l'alcalde, Manuel Català, de 28 d'agost de 1903,26 era nomenat nou director el professor Eduard Rosquellas i Barceló (Girona, 26-VI1858).27 La Comissió de Cultura, en sessió del 19 de novembre del mateix any, aprovava totes les condicions imposades pel nou director, entre les quals destaquem: * Tasca docent sense remunerar, amb la condició de poder tenir dos o tres llums per a les classes de nit, amb la finalitat que hi pogués assistir la classe treballadora. * Les mensualitats dels alumnes serien: Classes de solfeig a 2,50 pies., per als que podien pagar-ho. Per als adults, 2 ptes., i gratuïtes per als pobres de solemnitat. Classes de piano, violí, flauta, clarinet, cometí, etc., 5 ptes. Les ampliacions de composició i harmonia, 10 ptes. Ens autoritza a fer aquesta afirmació un escrit del professor Rosquellas a l'Ajuntament en què remarca la necessitat de polcnciar l'escola, ja que a través d'ella es podrà crear de nou la banda municipal. Sobre el nomenament com a director, transcrivim literalment, de l'ofici corresponent, el següent paràgraf: "En sesión del dia de ayer acordo conferirle el cargo, vacante por dimisión del que lo obtenia, facultando al efecto a la comisión para que provea a lo necesario por lo que respecta a local y matrículas. " D'aquest document podem deduir que l'escola ja funcionava en aquella data. Sabem també que respecte del local, Rosquellas demana: "Piano y Violoncelo; pizarra de ligera y yeso; mesa para escritorio y tintero; silla para ¡a misma; bancos o sillas para los alumnos; perxas o colgadores para las gorras y abrigos; método de solfeig de Hilarión Eslava; método de piano de Franz Hunten. " E1 seu pare, Maria, procedia d'Espinelves i la seva mare, Anna, del Port de la Selva. Residien a Girona, a la parròquia de la Catedral, i tingueren dos fills mes, Arturo i Josep. L'Eduard fou cornetí de la cobla L'Art Gironí, fundada l'any 1913. No hem de confondre'l amb Eduard Rosquellas i Puig, fundador l'any 1934 de la secció d'escoltisme Bernat de Rocafort dels Minyons de Muntanya de Girona, el qual compartia aquesta afecció amb el seu bon amic Narcís Masó. 27 26 2S 93 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Si bé es pot considerar aquesta escola una continuació de la de l'any 1892, d'altra banda sembla ser que constituí un nou projecte i enfocament tant de professorat i de direcció, com per part de la municipalitat. Poc èxit devia haver assolit l'Escola Municipal, quan en un article d'El Cerones del 2 de març de 1907, i amb motiu de la vinguda a Girona dels mestres Granados, Pahissa, Lambert, Pujol i Carreta, com a membres del jurat d'un concurs -obsequiáis amb un sopar a l'Hotel Peninsular28 per uns admiradors gironins-, podem llegir el comentari sobre la necessitat de crear una escola de música i cant a la ciutat, observació que ens fa pensar que la que dirigia el professor Rosquellas ja no existia o bé subsistia en condicions precàries. L'escola estigué instal·lada interinament al carrer d'Abeuradors, num. 7, 3r, 2a durant el curs 1905-1906, data en què acabà la seva activitat docent. Hi va haver també un projecte el 1907, però que no v» quallar. L'existència d'aquest projecte la demostra l'article29 d'agost de 1907 a la revista Scherzando, signat amb el pseudònim RE-MI, titulat "Progecte d'una escola municipal de música", el qual deixa clar, en primer lloc, que en aquella data no hi ha escola. Fa també diverses consideracions que ens ajuden a entreveure l'ambient musical de la ciutat i com hauria de ser -en opinió de l'autor de l'articlel'escola en projecte. Manté, per exemple, que la música ja hauria de formar part del batxillerat. Alaba la funció que fa la casa Sobrequés & Reitg i es lamenta de la poca gent que va als concerts, i que la que hi va no sap escoltar ni hi entén, i que tot això es podria resoldre, en part, amb la creació d'un bon Conservatori Líric Municipal on "tinguéssim professors subvencionats per l'Ajuntament". L'Escola en qüestió hauria d'ensenyar solfeig, cant, piano, violí, viola i violoncel. Aquest projecte es consolidà amb la creació, l'any 1911, de l'Acadèmia Musical Gerundense, esdevinguda municipal un any més tard, com veurem en el capítol IV (4.1). Les adhesions i tiquets per a aquest sopar es podien adquirir al preu de 10 ptes. el cobert a restabliment Sobrequés & Reitg i Dalmau. Fem constar també que en aquesta mateixa data la premsa gironina es feia ressò que el músic major i director de la banda del Regiment d'Àsia obtenia tres importants premis en el concurs musical esmentat, per una sardana, uns ballets catalans i una cançó amb acompanyament de piano. Sense cap dubte, es tractava del mestres Antoni Juncà. "També l'article anterior a aquest, de 2-1II-1907, publicat a El Cerones amb el títol de "Projecte d'una Escola Municipal de Musica. El seu autor (J.G.) proposa la creació d'una escola de música "totalment necessària a la ciutat", amb tres seccions: la, piano, harmonia i composició. 2a, solfeig (4 cursos), instruments de vent, inclosos els de placa. 3a, instruments d'arc: violí, viola i violoncel. 28 94 El nou segle. EI Modernisme: Font d'iniciatives musicals. 3.5. DOS ORFEONS DE L'ÈPOCA: L'ORFEÓ GIRONÍ (1903) I LA SCHOLA ORPHEÒNICA GIRONINA (1907) Sabem que aquests dos orfeons neixen, en el fons, amb els mateixos signes d'identitat, amb la sola diferència dels quatre anys que separen la seva fundació. Aquests signes són: identificació, en la seva essència i esperit, amb els cors de Clavé, ser i representar quelcom més que un orfeó a la ciutat, tots dos naixien del dinamisme i l'eufòria del modernisme. No hi ha cap dubte que l'Orfeó Gironí fou un producte de l'antiga Sociedad Orfeón Gerundense, vista ja en el capítol anterior. L'any 1886, i amb motiu de l'estrena del seu nou local, ja va començar a anomenar-se la coral d'aquesta societat Orfeó Gironí, moment en què quedà catalanitzat el seu nom, sobretot amb l'estrena -aquest mateix dia- del seu himne, amb lletra de Joaquim Riera i Bertran i musica d'Albert Cotó. L'himne diu així: HIMNE DE L'ORFEÓ GIRONÍ -I¡Gloria al Art què'ns uneix y agermana! ¡Glòria al Art què'ns aviva l'honor! Ciutat catalana, ¡desperta joyosa! Tu deus ser la vanguardia gloriosa de la Fe, de la Patria y l'Amor. Han passat las jornadas funestas de la guerra què'ls murs ensagná. ¡Cantem gayas festes de pau y armonía! 95 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musica] ¡Com lo Ter brolli à dolls l'alegria que ressoni per tot PAmpurdá! -IIFills del Travail, may al Avens farem mancansa, que tots sentim, lo goig immens de l'Esperansa. Tots sentim prou la santa veu que sempre'ns crida: "Per Catalunya trevalléu donaníli vida". ¡Endevant, donchs, sense duptar! ¡Avant y fora! L'auha comensá à brillejar què'ns enamora. Serà'l mitjdía esplendorós qu'à tots espera, y besarà lo sol gloriós nostra bandera. ¡Avant y fora! ¡Avant! Girona no es traidora, Girona es noble terra qu'en pau com en la guerra vol ser gran. ¡Avant y sempre avant! -IIIOhíu al bell Passat, ohíulo bé. De Pàtria y Llibertat la vivor té. 96 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. LO PASSAT (amb veu) Fou un temps per Catalunya, fou un temps d'excelsitut en què'ls pobles admiraren s'ardidesa y sa virtut. Tingué rey s i tingué poble, tingué forsa i tingué lleys que altres pobles envejaren y acataren altres rey s. En la pau com en la guerra, per la terra com en mar, lo penó de Catalunya cel enlayre va onejar. Rey forà va esclavisarla, mes l'esperit restà potent, ¡Tantdebó que refloreixi en lo cor del temps vinent! ¡Avant y fora!! ¡Avant! Girona no es traidora, Girona es noble terra que'en pau com en la guerra vol ser gran. ¡Avant y sempre avant! -IVLa veu resta callada... ¡Ohíu quin bell ressò! ¡Sentiune la cantada del Esdevenidó! 97 El non segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. L'ESDEVENIDOR (à tres veus) Per los pobles que despertan y se senten forts y braus; per los pobles què's concertai! trevallant per no sé esclaus; Per'aquells qu'en las Arts Bellas esplay troban amorós faré nàixer maravellas d'entussiasme poderós. Cel y terra aconcertantse, mar y rius rendint tribut, ciència noble desvetllantse quan mon temps serà vingut: Lo tresor de ma riquesa no serà sòls d'or preuhat: será Industria, Art y Sabiesa, Pàtria, Amor y Llibertat. Dissolta més o menys la societat anterior, i ja en una nova etapa i amb el seu nom definit com a Orfeó Gironí, s'enceta el nou projecte a partir del 1903. La flamant societat s'instal·la a l'antiga casa Foxà i es disposa a fer una reorganització de l'orfeó. Així, trobem que a principis del 1904 el dirigeix el jove Isidre Mòllera (fill) en un acte solemne al Teatre Principal amb 150 orfeonistes com a suma de les tres seccions, la de les senyoretes, la dels homes i la dels nois. Col·laboren en la vetllada la Srta. Palahí al violi, el baríton Sr. Hugas i una secció de guitarristes i una altra de violinistes, aquesta última acompanyada per Tomàs Mòllera al piano. La Sra. Crehuet regalà la senyera amb brodat de l'escut de Girona al davant, i a la part de darrere, la data de 1-H-1904, i una dedicatòria. El 1905, la junta de l'orfeó és renovada, i entre altres canvis, ocupa la vicepresidència el distingit Lleó Audouard. Es designa Isidre Mòllera per assistir al congrés de cant gregorià que s'ha de celebrar a Estrasburg, al qual també hi assisteixen Mn. Rué i Mn. Garcia, de Cassà. 98 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Nou trasllat de seu a una casa de la pujada de Sant Domènec. Tindrà sala de concerts, d'assaigs, salons de cafè i de lectura i un espaiós jardí per a esbarjo dels socis. Entra com a president Bonaventura Carreras i continua com a vicepresident el doctor Audouard. Poc després, el mes d'abril, mor a Barcelona Albert Cotó, que col·laborava de manera important amb l'orfeó. L'entitat arriba a un màxim esplendor i les seves activitats es multipliquen: concerts, conferències30, etc. En una vetllada de la societat, pel març d'aquell any, en la qual intervenen les senyoretes Pernal i Masip, les nenes Perich i Cañábate i el nen Rustell, així com les seccions corals, queda clar l'entusiasme del públic pel mestre Mòllera, fet que provocarà al cap de ben poc, la seva dimissió com a conseqüència de la gelosia d'un sector de la societat, que opina que el protagonisme absolut de l'orfeó queda absorbit per la figura del mestre Mòllera. Aquests fets es donaren a conèixer en la junta de la societat del dia 29-VII-1906, quan es proposà el nomenament d'Isidre Mòllera com a soci honorari i l'expedició d'un artístic diploma acreditatiu d'aital honor. Mòllera no accepta aquesta distinció perquè diu que "aquesta Directiva ha estat censurada moltes vegades per haver estat supeditada a mi i molt influenciada per mi mateix. Donat quejo no ho crec així, no accepto aquest honor". Tot aquest enrenou porta a la societat un nou president, el marquès de Camps, i un nou director de l'orfeó, el mestre Eudald Melendres, cunyat de Mn. Rué, els quals s'ocuparen de reconstituir l'orfeó a partir del mes d'agost. El dia 3 de febrer de 1907 feren la seva presentació oficial en el nou local. Mentrestant, Isidre Mòllera és nomenat director president de la nova societat Schola Orpheònica Gironina i del seu orfeó, creat pel Centre Catalanista que presideix Joaquim Botet i Sisó. Cal dir, finalment, que de la secció de noies n'era encarregada Dolors Jordà, professora de piano des de feia poc. A partir d'aquí, les cada vegada més espaiades i minses activitats foren la nota dominant en la poca vida que quedava a l'orfeó. Una d'aquestes conferències fou pronunciada pel jove advocat i diputat provincial electe D. Marian de Linares Delhom. El seu germà Joan era redactor en cap de la revista Emporium de Palafrugell. La conferència versà sobre La educació y la música popular i l'acte tingué lloc el dia 9 d'abril de 1905 al local social de l'orfec). Aquesta va ser la primera de les conferències públiques de l'orfeó en la nova etapa, presidida pel Dr. Bonaventura Carreras. 99 30 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. LA SCHOLA ORPHEONICA GIRONINA Aquesta agrupació coral i artística es funda el dia 10 de gener de 1907 i fa la seva presentació en un concert al Saló Gerió (Centre Moral) el dia 19 de març del mateix any. En la seva fundació, són nomenats pel Consell Directiu:: Isidre Mòllera, com a director president; Eugeni Fors, tresorer; Lleó Audouard i Josep Perich, vocals, i Joaquim Bosch, secretari. En el concert que organitzen al Teatre Principal a finals d'any, el 5 de desembre, hi intervenen Miquel Mulleras (tenor), Miquel Oliva (piano), Tomàs Mòllera (violí) i Tomàs Sobrequés (violoncel). Precisament Sobrequés és un dels personatges que participen activament en la creació de la Schola i en l'organització dels seus concerts. A part dels concerts, gairebé exclusivament a Girona, organitzava habitualment audicions de musica de cambra al Teatre Principal, en la línia que ja hem marcat al començament, o sigui, d'entitat de promoció de la música, etc. Ben aviat sorgeixen discrepàncies en el si de l'entitat, i Isidre Mòllera presenta la dimissió, que la Junta accepta. L'I de gener de 1908 s'anuncia qui serà el nou director artístic, càrrec que recau en la persona del mestre Rafael Colomer31. S'aprofita per fer una renovació dels òrgans directius, i en la mateixa data es nomena com a president Lleó Audouard32 i com a secretari, Antoni Murtra, que vivia a la Rambla, 27. La seu social era a la plaça de la Independència, 1 (local del Centre Catalanista). L'orfeó el componien uns 40 elements. Es féu una reestructuració de les seves tres seccions: de senyoretes, de nois i d'homes, i s'anuncià que Rafael COLOMER. Fill de Granollers. Primers estudis a l'escolania de Montserrat amb el pare Gu/mán, i piano amb Granados. Al Liceu, amb Cosía i Nogueras i Morera. La seva fotografia apareix a la revista Scherzando d'agost de 1908. Llcó AUDOUARD I DEGLAIRE. D'origen francès, de Bordeus, establert a la ciutat com un dels primers odontòlegs de Girona i comarques. La seva mare era concertista de piano. Home de gran cultura, sociabilitat i dots d'organitzador, aimant de totes les activitats artístiques i en especial de la música. Feia també teatre i estigué al capdavant de Iotes les iniciatives musicals de la ciutat. Havia col·laborat desinteressadament en la higiene bucal dels nens i nenes del col·legi Bruguera, des de la seva fundació. Igualment hi havien col·laborat en la seva especialitat. Bonaventura Carreras (oculista) i Laurea Dalmau (higienista). Assidu del grup d'inlel·lecluals d'Athenea. Tenia la seva consulta al carrer Sant Francesc, 12, Ir i vivia en una casa senyorial al núm. 8 del carrer de Ciutadans. Es casà amb Aurèlia Vivó, de Barcelona, i tingueren sis fills: Maria (12-V-1897), Lluís (29-IX-1898), Josep M. (13-11-1900), Joan Bla. (1901) i Lluïsa (1906). El 1907 va néixer una altra filla, batejada també amb el nom de Maria, fet que ens fa pensar que la seva primera filla, del mateix nom, havia mort. Lleó Audouard morí l'any 1953, i va deixar un viu record en els gironins, tant en l'aspecte professional com en el personal. 32 31 100 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. aviat començarien les classes gratuïtes de solfeig per a nenes i nois. L'any 1913 ens consta que l'entitat torna a travessar mals moments i el 1918 hi entra com a director Tomàs Mòllera. D'aquesta nova etapa és el concert del pianista Josep Cantó, el 10 de juliol de 1918, dedicat als artistes gironins, amb motiu de la clausura d'una exposició instal·lada al local social de l'entitat, al carrer de Ciutadans, 17, el qual cedien per a les seves primeres sessions al GEiEG, fundat recentment. Un any més tard la Schola nomenava soci de mèrit de l'entitat el prestigiós pianista Miquel Oliva. (De la premsa local, 24-IV-1919). Tenim constància d'uns quants concerts organitzats per la Schola, de vertadera categoria en el seu moment: Quintet Renaixement, Andrés Segovia (24-III-1920), Gaspar Cassadó, Ernest Grau i Eduard Toldrà (violinistes), etc. 3.6. EL PROFESSOR TOMÀS SOBREQÜÉSIMASBERNATI LA SEVA OBRA (1878-1945) Tomàs Sohrequés va ser el personatge de la seva època (quatre primeres dècades d'aquest segle) que més va contribuir a la difusió de la música a la ciutat, i el que més treballà en totes les seves vessants amb l'objectiu que aquesta tingués en la societat el lloc que es mereixia. Els seus amics l'anomenaven amicalment Tomaset. Va néixer el 24 de desembre de 1878 a Pedret. El nostre personatge va sortir d'escolà el 30 d'agost de 1891, als tretze anys; precisament al cap de pocs dies, el 9 de setembre, quedava orfe de pare, motiu pel qual, entre altres, ingressà a la capella de cant de la catedral, on va ser deixeble de mossèn Miquel Rué i Rubió (1864-1926), que durant la seva llarga i profitosa estada al capdavant de la Capella, trentados anys, formà un nombrós estol de bons músics. Sobrequés estudià violoncel i harmonia a Barcelona, amb Dini i Enric Morera. Es dedicà principalment al violoncel, però continuà sempre més col·laborant, com a instrumentista, a les tasques de la capella de la Seu. El 1902 fou nomenat director de l'escola musical de la Granja Salesiana. Fou catedràtic de música a l'Escola de Magisteri de 1914 a 1945. Fundador i professor de l'Acadèmia Musical Gerundense, també el trobem com a professor de música a l'Acadèmia Politècnica Gerundense, de la qual era director el Sr. Alsina." 33 Vegeu Salteriando, de juliol de 1912. Aclc acadèmic d'aquesta escola del dia 16 de juny, a la seu d'Unión Republicana. 101 Universitat de Girona Biblioteca El nou segle. El Modernisme: Fonl d'iniciatives musicals. Va ser fundador i director del Quintet Emporium, agrupació que adquirí un alt nivell de prestigi a tot Catalunya i fins i tot a fora34. També va fundar i dirigir la revista Scherzando, que, en paraules del mestre Civil, va ser la "síntesi de la vida filharmònica gironina", i nosaltres ens atrevim a dir que en part ho fou també de Catalunya, ja que el contingut dels seus articles i notícies, i la presència sovintejada de les prestigioses plomes de Manuel Borgunyó35, Agustí Grau36, Sants Sagrera, Eduard Toldrà, Guillem Garganta37, etc. ho avalen. També era propietari del magatzem de musica de la Rambla, establiment que fou punt de trobada de molts importants intèrprets i lloc de celebració de remarcables esdeveniments de la història de la música a Girona. Hi organitzava els concerts Casa Sobrequés, inaugurats per Enric Granados el 1905. No es tractava d'una botiga solament en sentit comercial; era el centre de la cultura musical a la ciutat. Hi passaren grans figures, pel fet que el professor Sobrequés era a més, l'organitzador i fundador de l'Associació de Música, entitat que portà a la ciutat els més grans intèrprets mundials del moment. Un dia abans o la mateixa tarda de l'actuació, i amb l'habilitat i cordialitat que el caracteritzaven, solia fer fer una sessió privada al magatzem Sobrequés. Entre els convidats d'honor, podem destacar el famós pianista polonès, Arthur Rubinstein. * Una altra de les activitats del professor Sobrequés fou la d'empresari. Quan el Teatre Municipal encara no "era del poble", quan era gestionat per empreses privades -ens referim sobretot a les dues primeres dècades d'aquest segle-, fou arrendat per diversos empresaris: Josep Sendra, Àngel Marull, Josep Rodés, Frederic Bassó i Sobrequés. Aquest període, molt actiu, fou especialment intens en la història del Municipal. Tomàs Sobrequés fa També fou membre del Sextet Arlístie, formal pels volts del 1900, i del Quintet de l'Acadèmia Musical Gerundense, el 1913, entre altres formacions. El Quintet Emporium fou una de les agrupacions musicals de més prestigi de Girona. Actuava assíduament a Ràdio Girona i era sol·licitat per les més prestigioses sales de concerts catalanes. Entre les seves gires, esmentem el concert celebrat el juny de 1927 al Círculo Mallorquín de Palma de Mallorca. Insigne renovador de la pedagogia musical a Catalunya. Col·laborador habitual de Scherzando. Sobre la seva vida i obra vegeu el Prefaci que fa Jaume Pallissa i els Trets biogràfics sobre Borgunyó de Joan Costa i Déu a: La música, el caní i l'escola. Edic. Llibreria Bastinos, Barcelona, 1933. Pàgs. 9 a 11 i 15 a 29, respectivament. "Compositor. Deixeble d'Enric Morera al Conservatori del Liceu. Fundador i director de la Revista Catalana de Miísica. Va néixer a Alforja (Tarragona) el 1893 i morí el 1964. Algunes obres de la seva produccitS só'n a l'arxiu històric de la ciutat de Girona: Escenes ele la llar, per a violí i piano; Hores íntimes, per a piano, i Tamarit, també per a piano. "Guillem GARGANTA (Barcelona, 1886-desembre de 1973). Pianista. Deixeble de Quintas, Millet i Blanca Selva. Professor de piano al Conservatori del Liceu. Es va distingir com a concertista, i va actuar sol o amb prestigiosos conjunts, com el Sextet Granados, El Quartet Renaixement, etc. 102 35 34 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. la programació dels anys 1914 i 1915, i ja havia fet la de l'any 1899. La seva gestió principal, però, es refereix al camp musical. S'encarrega de fer venir a Girona artistes de fama reconeguda, com ara la cupletista Raquel Meiler, la soprano catalana que triomfava a Itàlia Maria Barrientes i l'Orquestra Simfònica de Madrid. Per la seva contribució a la creació del Sindicat de Músics de Girona, amb data 7 de juliol de 1920, la seva junta directiva acordà nomenar-lo soci honorari. Durant els anys de dedicació a la docència, tot i no consagrar-se de ple a les classes particulars, tingué molts deixebles. Destaquem-ne Josep Moreno i Pallf38 i Josep M. Serra i Castelló. Prudenci Bertrana, en un article sobre Juli Carreta publicat a La Veu de Catalunya pel gener de 1926, diu de Sobrequés: "Actuava en aquella època -fa vint anys- d'iniciador de la cultura i afició musical gironina. El plorat Monsalvatge, els dilectes Carles Rahola, Miquel de Palol, Josep Tharrats i alguns altres, comptant-m'hi jo, formàvem la confraria dels patètics i l'escorta d'honor dels forasters que en Tomasct, amb instint d'empresari i propagandista ensems, feia venir a Girona a donar-nos el pa espiritual de la bona música." Albert de Quintana, en un article a Schenando, l'agost de l'any anterior, 1925, titulat "El ciutadà Sobrequés", després de destacar el seu treball artístic i entusiasta, en deia: "Aquesta és l'obra d'un home amant de la ciutat. Modest executant primer; professor més tard; editor alhora de pàgines i pàgines de música i d'una revista musical." Nosaltres ens volem afegir a les paraules del seu nebot, l'acreditat historiador Jaume Sobrequés, quan diu: "Algun dia caldrà que s'estudiï amb profunditat la tasca que en tots aquests àmbits realitzà Sobrequés a la Girona del seu temps, que tingué com a conseqüència que la ciutat figurés en els més exigents circuits musicals, teatrals i operístics del pafs". És sabut que la majoria de personatges importants del món de l'ensenyament, de la literatura, de l'arquitectura i de la cultura en general que despuntaren a la Girona de les primeres dècades d'aquest segle estigueren compromesos en major o menor grau, i de manera més o menys directa, amb la política. Evidentment, un home polifacètic com Sobrequés no podia restar immòbil davant el món apassionant de la política. Tenim raons per intuir que la seva Sohrc Josep MORENO I PALLÍ, vegeu: Marquès, S. L'exili dels mestres (1939-1975). Col·lecció Llibres del Segle. Coedició amb la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona. Girona, 1995, (pàgs. 31, 43, 50, 58, 71, 72, 82, 136, 136-139, 141, 159, 183 i 195.) 103 38 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. entrada en política fou deguda, més que a un interès per la política en majúscules, a dues raons fonamentals: la seva simpatia pel Centre Catalanista, on militava, i sobretot, una necessitat innata de fer ciutat. Així, tenim que es presenta pel districte quart a les eleccions municipals d'abril de 1931 com a candidat a regidor pel Centre Catalanista. Aquesta candidatura estava integrada per homes que, triomfadors en la vida privada, oferien la garantia suprema d'èxit en la seva gestió a la casa de la ciutat. Integrava també la junta d'aquesta candidatura Manuel Bonmatí i Romaguera. Sobre el lligam del nostre protagonista amb el partit, podríem anotar un seguit d'actes realitzats en el si de l'agrupació a Girona39. Volem ara endinsar-nos un xic en l'obra compositiva del mestre Sobrequés. Avancem que no és important ni extensa. El seu valor potser radica en les correccions i anotacions que quasi de totes féu el seu bon amic el mestre Ricard Lamote de Grignon. Per això ens basarem en l'estudi que en feren Victòria Palma i Barbany i el seu nét, l'historiador Jaume Sobrequés i Callicó, publicat en el Catàleg del Cafe Vila*0: 1. EL MINUET L'obra més important de Tomàs Sobrequés és sens dubte el minuet per a orquestra de corda que l'autor va dedicar a la seva filla Elvira. Aquesta dansa a tres temps és composta per a violí I i II, viola, violoncel i contrabaix. A l'encapçalament de la partitura hi ha l'anotació "Ad libitum, 2 Flautes, unis Violin I". L'autor dóna l'opció, en el passatge que ell assenyala, de doblar el violí I amb dues flautes per reforçar la melodia. No sabem amb exactitud l'any de composició del minuet, però tot fa pensar que va ser a la darreria dels anys trenta i començament dels quaranta. Segons un article titulat "Homenaje a un musico gerundense en Barcelona ", publicat al diari barceloní La Prensa" (8-XII-1958), el minuet va ser estrenat l'any 1958 en un dels Posem-ne dos exemples: La conferència pronunciada com a professor de música de la Normal, a la secció de Jovenlut del Centre Catalanista de Girona i sa Comarca, amb el títol La música i l'educació del sentiment, el dia 5-IH-1932, (vegeu Scherzando, de febrer de 1932) i la presentació que fa a la conferència de Joan Llongueras cl 18 de febrer de 1933 (vegeu Scherzando, de març de 1933), amb un article de Rafael Serra. *°El Cafè Vila. Catàleg de l'exposició (23-X-1996/6-IV-1997). Museu d'Art de Girona. Imp. Palahí, A.G., Girona, 1996. 104 39 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. habituals concerts que es celebraven al Reial Cercle Artístic de l'Institut Barcelonès d'Art. A Tacte va ser-hi present la filla del músic, Elvira Sobrequés. En la correspondència que Sobrequés mantenia amb el mestre Ricard Lamote de Grignon, hi figura la carta, datada el 28 de juliol de 1941, en la qual Lamote de Grignon contesta el prec que Sobrequés li havia fet què revisés la composició: "(...) Respecto al Minueto, desde luego tendré mucho gusto en hacer el trabajo que me pide. Naturalmente sin conocer la obra no puedo decir si quedará bien para orquesta de cuerda. Mándeme una copia clara (el original no, podría extraviarse). " Dies després, el 6 d'agost, Lamote torna a escriure a Sobrequés comunicant-li que ha rebut la partitura: "(...) He tenido una gratísima sorpresa al recibir la Partitura de su Minueto, que he examinado detenidamente. Celebro infinito que sus múltiples actividades no le impidan dedicarse a la composición, pues en la obra que motiva estas líneas he encontrado cualidades verdaderamente estimables: fluidez melódica ininterrumpida, concisión, buen gusto, clara armonización de sabor clásico, subrayado todo por una instrumentación diáfana. Creo finalmente que el Minueto le proporcionará un gran éxito al ser interpretado por la Orquesta (de nuestros amores); le aconsejo que recomiende a los componentes de la misma que lo ejecuten amablemente y sin rapidez alguna, sin olvidar que en los pasajes expresivos, los acentos deben hacerse con la mano izquierda y no con el arco. Procediendo así, creo que exteriorizarán fielmente la idea de Vd. Ya sé que no tomará mal estas palabras inspiradas por nuestra antigua amistad. " A la partitura que tenim del minuet no hi apareixen correccions. És tota la particel·la ja corregida i definitiva. El minuet ha estat interpretat en diverses ocasions, tant a Girona com en altres poblacions del pafs. 2. CANÇONS PER A INFANTS 2.1. "RAL-RALET" Es tracta d'una cançó per a veu i piano composta a partir d'un poema de Josep Carner. Està escrita en tonalitat de Sol M, en compàs binari i té vint-i-cinc compassos. Constitueix la primera composició d'un recull de quatre cançons per a infants que Sobrequés va 105 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. escriure entre el gener i el març de 1937, i que foren dedicades al seu fill Santiago. Estan basades en lletres d'autors diversos i tenen una melodia fàcil i alegre, que recrea el caràcter popular d'aquest tipus de composicions. 2.2. "LA DONETA' És una cançó per a veu i piano composta sobre una lletra de F. Sitja. Si s'ha de jutjar per les nombroses correccions que, amb tota probabilitat, li féu Ricard Lamote de Grignon, amb qui Sobrequés mantingué una sovintejada relació professional, cal pensar que l'autor mai no donà com a definitiva la partitura que ens ha arribat. La doneta està escrita en la tonalitat de Sol M, en compàs de 3/8 i té quaranta-nou compassos. El seu caràcter és alegre i viu, molt propi del gènere de cançó destinada a infants. • : 2.3. "EL POMERO" Es tracta d'una cançó per a veu i piano, amb lletra de F. Sitja, i com les anteriors, dedicada al seu fill Santiago. Fou composta el febrer de 1937. Està escrita en la tonalitat de Re M i en compàs binari. Consta de trenta-nou compassos. Té el mateix caràcter alegre de les anteriors. 2.4. "EL BON SOL' ^ Es una cançó per a veu i piano, composta sobre una lletra de J. Franquesa. Escrita en la tonalitat de Fa M i en compàs binari, consta de quaranta-vuit compassos. La partitura original té algunes correccions de Lamote de Grignon. El text de Franquesa està inspirat en la cançó popular Sol, solet. 3. "LA PAPALLONA ENAMORADA" (sardana) L'única sardana composta per Sobrequés porta data de setembre de 1941. Està dedicada a la seva muller, la professora d'història de l'Escola Normal de Girona Dolors Vidal. 106 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Sohrequés n'encarregà la correcció i orquestració a Ricard Lamote de Grignon, el qual, en una carta del 3 d'octubre de 1941, li manifesta: "He començat a treballar en l'orquestració de la Sardana. M'agrada força i quedarà bé. Hi ha alguns petits detalls que crec que seria convenient modificar: vagi llegint." En un moment de la carta, Lamote de Grignon li manifesta que "(•••) dintre del compàs de 6/8, les agrupacions binàries frenen la marxa (...)"> o bé "(...) crec que és millor no complicar-lo amb imitacions i contrapunts. Guanyarà en claredat i la línia melòdica es desenvoluparà més expressiva". Quant a l'orquestració, escriu Lamote de Grignon: "Faig el treball per a Orquestra: crec que es presta. Tinc present les possibilitats de la Simfònica Gironina, aixís és que serà fet a mida. Després, qualsevol pràctic de cobla41 de per ací dalt li farà la transcripció amb la partitura a la vista. " Uns dies més tard, el 28 d'octubre de 1941, ara en castellà, com era obligatori aquells anys i més per a una persona que estava sotmesa a un procés de responsabilitats, Lamote de Grignon escriu a Sobrequés una carta d'un gran interès. Comença parlant-li de la seva situació política: "Esperamos que se resuelvan las responsabilidades, creemos que -en buena justicia- la resolución será favorable, y entonces nos será permitido trabajar sin obstáculos, como tenemos derecho, en nuestra calidad de espartóles honrados. " Després de fer referència a la seva mala salut, Lamote de Grignon parla de la sardana de Sobrequés: "Una buena noticia: esta mañana, y después de laborioso trabajo, he terminado la partitura de su sardana. Estoy seguro que se entusiasmará cuando la vea. ¡Prepárese para salir a recibir los aplausos el dia del estreno! Puede mandar a recogerla -por recadero mejor- cuando guste (Bruch, 129, 1 °). Ahora viene lo molesto. ¿Leparece abusivo -por mi parte- que le pida 450 pts. ? Esta partitura es enormemente más complicada que la otra. Creo que no es necesario que le diga que he puesto mis cinco sentidos en la instrumentación. " Després de precisar l'abast dels canvis, Lamote de Grignon acaba: "Estoy seguro de que la audición de su obra le proporcionará gran satisfacción. " l Es referix a qualsevol compositor de sardanes. 107 El nou segle, El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. 4. TREBALLS D'HARMONITZACIÓ S'han conservat quatre reculls de treballs de Sobrequés sobre el tractat d'harmonia d'Enric Morera (1865-1942), que fou, durant molts anys, el seu mestre. El primer volum aplega els exercicis que Sobrequés realitzà l'any 1915, en què començà els seus estudis d'harmonia. Una de les característiques d'aquest conjunt de treballs seran les nombroses notes manuscrites de correcció i comentari que hi ha deixat el mestre Morera. Es tracta d'un autèntic diàleg entre el professor i l'alumne. El primer residia a Barcelona i el segon a Girona, la qual cosa obligava l'un i l'altre a relacionar-se per correu. Sobrequés li enviava els seus exercicis, que Morera retornava amb els seus comentaris. A través de gir postal, Sobrequés retribuïa el seu mestre. Bé que les notes de Morera es refereixen gairebé sempre al tractat d'harmonia, no és estrany veurehi altres referències de tipus musical. El darrer volum, que té 222 pàgines, acaba amb un "Preludi-Estudi (Imitacions. Motius A i B. Contramotiu. Contrapunt invertible)" i porta data de febrer de 1938. El segon volum comprèn els exercicis realitzats entre el 15 d'agost i el 30 de desembre de 1916. El tercer no porta data, però tot fa pensar que és immediatament posterior al segon. El quart i darrer conté els exercicis realitzats durant la Guerra Civil, concretament entre l'abril de 1937 i l'abril de l'any següent. S'hi apleguen estudis més elaborats de contrapunt, imitació a dues o tres veus, preludis a dues o tres veus, notes de pas, etc. El progrés musical de Sobrequés hi és evident i denota una maduresa molt considerable. El compositor gironí ja gosa fer comentaris personals i no es limita a preguntar al mestre per aspectes puntuals del seu treball. Per acabar aquesta referència a l'obra compositiva de Sobrequés, cal indicar que va realitzar diverses transcripcions d'obres de Liszt, Grieg, Albéniz, Bretón, Morera i Granados, entre altres compositors. Tornant a la seva funció d'empresari, i ja passada la Guerra Civil, el 12 d'abril de 1941 sortí guanyador de la subhasta de la programació del teatre per un termini de deu anys i per una quantitat de 62.500 ptes., que s'havia d'invertir en unes obres ja anunciades. La relació de Sobrequés amb l'Ajuntament, però, no va ser gaire falaguera. Durant les fires de 1941 va portar al Municipal els espectacles Veinte mujeres y un hombre, Ha entrado un hombre i Jazz Hot. La reacció de l'Ajuntament va ser contundent. En el pie del 7 de novembre es va acordar la imposició d'una multa de 400 ptes. "por celebrar representaciones impropias de la categoría del Teatro". L'Ajuntament, en l'exposició dels motius de la sanció, entre altres "raons", al·lega les següents: "Con objeto de sujetar el Teatro Municipal y las representaciones que en el mismo 108 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. se celebren, al concepto clásico y tradicional, de la niisión que aquellas deben ejercer en la sociedad, y para evitar en lo sucesivo la representación de obras de tipo revistero y vodevilesco, como las celebradas en estas Ferias, se acuerda: 1.- (...) 2.- Hacer constar en acta el disgusto que sufre este Ayuntamiento por la representación de obras en el Coliseo Municipal, totalmente inadecuadas a la categoría del Teatro, agravada su improcedencia por representarlas en días de Ferias, desluciendo la extraordinaria brillantez que han revestido este año. " En descàrrec, Sobrequés al·legà la improcedència de les sancions, "planteando la cuestión de si la presentación de espectáculos de varietés por pane de la empresa concesionaria del Coliseo Municipal pueden ser, por pane del Ayuntamiento, eliminados del repertorio ". EI cert és que l'evolució dels esdeveniments va fer que Sobrequés, el 26 de març de 1942, presentés una instància conjuntament amb Ramon Sanllehf Masdevall (empresari d'autobusos i de gasolineres) per tal d'efectuar un canvi d'arrendatari. El 8 d'abril, l'Ajuntament ho acceptà, i el nou arrendatari del Municipal va agafar la concessió del Teatre fins al desembre de 1951. Tomàs Sobrequés moria el dia 9 de març de 1945, i amb ell es perdia un dels músics més actius en la història de la música gironina. 3.6.1. CONCERTS DE CASA SOBREQUÉS & REITG (1905-1915) I CASA SOBREQUÉS (1916-1930) Una altra obra del mestre Sobrequés a la ciutat fou l'organitzaciód'un bon reguitzell d'actes culturals i artístics i de concerts a través de l'establiment de música que va obrir el novembre de 1904 al carrer dels Ciutadans, num. 11, amb un tal senyor Reitg (que no era músic). Es celebraven periòdicament al Teatre Principal, al Cine Gran Via, al Coliseu Imperial, al Teatre Albéniz o en altres locals de la ciutat, fins i tot, i amb caràcter íntim, al mateix magatzem de música. Dissolta la societat Sobrequés & Reitg, el 1916, continuà la botiga el Sr. Sobrequés, que la va traslladar a la Rambla de la Llibertat, 12, l'any 1920, on funcionà fins ben 109 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. entrats els anys 60. A partir de la seva mort, la botiga fou regentada pel seu fill Santiago, que organitzà alguns concerts, fins i tot al mateix saló de l'establiment esmentat de la Rambla. Alguns concerts42 que hem recollit i que s'organitzaren a partir del 1905 són els següents: CONCERTS CASA SOBREQUÉS & REITG Núm. 1. " 6. ?. 15-X-1905 26-1-1908 7-IV-1908 Enric Granados i Dini. Teatre Principal. Joan Frigola, violí; Miquel Mulleras, tenor i Miquel Oliva, piano. Teatre Principal. Joan Frigola, violí. Miquel Oliva, piano. Dedicat a la premsa (íntim). * Joan Frigola, violí. Miquel Oliva, piano. Teatre Principal. Pere Valls, contrabaix, i Ricard Vives, piano. Teatre Principal de Girona. ídem. Teatre Principal de Cassà de la Selva. Concert conferència del P. Nemesio Otaño. Orfeó Catalunya. Teatre Principal. Maria Barrientos i el Trio Barcelona. Orquesta Simfònica de Madrid. Director, Fernández Arbós. Teatre Principal. " " ?. 12. 13. ?- V-1912 24-X1-1912 25-X1-1913 16-11-1914 1-V-1915 23-V-1915 " 14. 19. ?. "D'alguns concerts o actes, es fa difícil concretar qui n'havia estat l'organitzador real, si l'Associació de Música, la casa Sobrequés o la revista Scherzando. Hem detectat que fins i tot la premsa, en alguns casos, no entrava a donar el nom precís de l'organitzador oficial i es limitava a dir, per exemple "organitzat pel Sr. Sobrequés." 110 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. CONCERTS CASA SOBREQUES Num. 25. 30. 31. ? . ? . 7. " 41. 7-IV-1916 27-IV-1920 30-IX-1920 7- 7-1922 ?- 7-1922 19-1V-1922 7-VI-1922 Francesc Casellas, piano (íntim) Francesc Costa, violf. Tomàs Buxó, piano. Francesc Casellas, piano (íntim). Mercè Plantada, soprano. Manuel Borgunyó, piano. Pau Casals, violoncel. Gaspar Cassadó, violoncel. Xavier Cugat, violí. Francesc Casellas, piano. Saló Gran Via. Orquestra de Pau Casals. Teatre Principal. Joaquim Malats, piano. Emili Sauer, piano. Saló Gran Via. Pau Casals, violoncel. Blai Net, piano. Teatre Alhéniz. Homenatge a Eduard Toldrà (violí). Guillem Garganta, piano. Festival Morera: L'Art Gironí; La Pral. de Peralada; Rosina Tassó (cantatriu); Francesc Casellas (piano) i 300 orfeonistes de les corals: Cants de Pàtria, Orfeó Rossinyolenc i Joventut de Sarrià. Teatre Principal. Esbart Folklore de Catalunya. Concha Callao, (cantatriu). Cobla L'Art Gironí. Francesc Casellas (piano). Teatre Principal. Orquestra Simfònica de Madrid. Director, Fernández Arbós. Teatre Albéniz. Orquestra Simfònica de Madrid. Director, Fernández Arbós. Orquestra Pau Casals. Homenatge a Carreta. Teatre Albéniz. 42. 7. 46. 47. 48. 31-X-192? 7-7-1924 17-111-1924 10-XI-1924 7-7-1925 49. 3-XI-1926 50. 5-XI-1926 51. 22-VI-1928 7. ?. 28-VI-1929 14-VII-1930 II El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. Volem deixar clar que Tomàs Sobrequés era un bon comerciant i un venedor nat. En aquesta època ja s'anunciava a la premsa així: "Plassos pel sistema de amortisació"; cal remarcar que els comerços de música i venda d'instruments han tornat a implantar recentment el sistema de venda a terminis43. Aquest caràcter emprenedor el portà fins i tot a obrir, per l'octubre de 1906, una sucursal de la botiga a Tanger, amb exposició permanent dels celebrats pianos de la firma francohispanoamericana Ortiz y Cussó. Fou el seu representant, el Sr. Francesc Balari. Les activitats culturals de la casa Sobrequés & Reitg, primer, i de la Casa Sobrequés, posteriorment, foren múltiples44. Trobem per exemple, el 1906, l'organització d'un concurs musical; formaren part del jurat els prestigiosos Enric Granados, Jaume Pahissa, Francesc Pujol, Joan B. Lambert i Juli Carreta. Ja després de la guerra, fou molt popular el Sr. Camps, que tenia el magatzem al carrer Ginesta, dedicat especialment al lloguer de pianoles i pianos, que tenia escampats per tota la província, i d'una manera especial a totes les sales de ball, societats*! casinos dels pobles. El seu tècnic afinador era el Sr. Andreu Mas, de Caldes de Malavella, que va ser durant una bona pila d'anys l'únic afinador a Girona. Més tard obrí botiga Josep M. Grabalosa, conegut tenor, a les cases que hi havia davant la casa de cultura, a la plaça Pompeu Fabra; quan van ser enderrocades, ocupà provisionalment una planta baixa d'una casa de la plaça General Marvà, avui també inexistent, i es traslladà definitivament al carrer Ciutadans, on, una vegada traspassat, la seva família ha continuat el negoci, dedicat exclusivament a la venda. Un altre magatzem de pianos molt conegut a la ciutat fou el del senyor Duran i Dalmau, instal·lat a la plaça del Vi, al costat de l'ajuntament -actualment el local és ocupat per la llibreria Les Voltes-, on a la seva rebotiga, s'havien fet tertúlies habitualment. El senyor Duran era parent de Mn. Joaquim Serratosa i Dalmau (Girona, 1878-Figueres, 1936). Ja últimament, i dedicats únicament i exclusivament a l'aspecte comercial, tenim Musical Eiximenis, Soiart i Klavier, entre altres establiments. Abans del comerç obert pels senyors Sobrequés & Reitg, el 1892 trobem el magatzem de Diego Salas, el qual, a la seva botiga laller de la plaça Bell-lloc, 1, havia donat durant molts anys un bon servei de lloguer, afinació, reparació i venda de pianos i harmoniums. A principis de segle, una vegada mort el senyor Salas, la seva vídua continuà el negoci, dedicat llavors solament a la venda. Havien tingut Pexclusiva dels famosos pianos Chassaigne Frères. Un exemple n'és la convocatòria, pel febrer de 1934, d'un singular concurs per premiar el millor carnet (cartell) anunciador de les orquestres, el qual tingué un gran èxit de concursants. També l'exposició, pel desembre de 1935, dels nous i flamants aparells La Voz de su Amo, la qual fins i tot fou visitada per totes les autoritats de la ciutat, amb un interès sense precedents per la nova tècnica. 112 44 43 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. 3.6.2. REVISTA "SCHERZANDO' Una altra de les obres que el professor Sobrequés realitzà mereix especial atenció: la publicació de la revista musical Schenando, que tingué una durada de 29 anys, del juny de 1906 al desembre de 1935. A la seva fundació hi contribuïren diversos personatges, dels quals hem de destacar Xavier Montsalvatge i Mn. Miquel Rué. En total se'n publicaren 344 números, dels quals 28 pertanyien a la primera etapa (juny de 1906 a novembre de 1908), 18 números més, a la segona etapa (juliol de 1912 a desembre de 1913), i amb una nova numeració, que va des del gener/febrer de 1914 al desembre de 1935, se'n van editar 298 números (cal tenir presents les interrupcions que hi hagué)45. Això fa el total dels 344 números editats, molts dels quals podem trobar a la biblioteca pública o a l'Arxiu Històric de la ciutat46. Algú ha posat en dubte la importància de la publicació, pel fet d'estar limitada i condicionada quasi exclusivament a l'estudi d'aspectes relacionats amb la música, fet que per a nosaltres és enormement positiu. Per tres aspectes: en primer lloc, perquè aquesta era, ja des dels seus inicis, la idea generatriu de la revista; en segon lloc, pensem que precisament l'especialització és l'única garantia que es poden tractar amb vertadera Professionalität i profunditat les diferents vessants periodístiques pel que fa, sobretot, a opinió i a crítica, i en tercer lloc, és clar que revistes d'altres camps de l'art, han estat sempre, amb més o menys fortuna, a l'abast de tothom, però no així les publicacions de música, que són tan escasses, i això fa de la revista Scherzando una eina imprescindible per a conèixer la vida musical de l'època i, d'una manera especial, la gironina i la catalana. La mentalitat dels seus redactors està situada dins del modernisme pel que fa a la manera d'entendre l'art, vist com una religió, i per la significació transcendental atribuïda a la cançó popular, arrel d'autenticitat pàtria i força per al redreçament del pafs. En l'editorial de presentació s'expressen en aquest sentit: Tcnim especial interès per donar a conèixer aqüestes interrupcions, per la inexactitud de les dades publicades Uns ara sobre els períodes d'absència de la publicació. Aquests pcriodcs són: 1 a època, del desembre de 1908 al juny de 1912; 2a època, del novembre de 1914 al desembre de 1916 i del gener de 1919 al novembre de 1923. A la biblioteca pública: Ir volum: anys 1906-1914; 2n volum: any 1917; 3r volum: any 1918; 4t volum; anys 1923-1929 i 5è volum: anys 1930-1935. (Ref. GE-075). A l'Arxiu Històric Municipal: de l'any 1912 (un exemplar sense numerar), del 1917 (num. 79), del 1927 (mim. 199), 1929 (mim. 227), 1930 (mims. 230 i 236) i 1935 (mims. 293 i del 295 al 298). 113 46 4S El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. "El nostre desitg de publicar a Gerona una revista de coses de música s'ha réalisât. Aquí vos ofrenem el primer nombre de SCHERZANDO. Es de consuetut al comensar a donar a llum una publicació, dirigirse als llegidors, al públic en general, y dir els propòsits que animen als qui l'han fundada. Seguimla aquesta habitut. Tinguémla també aquesta gentilesa, encara que no caldria. Perquè ¿no ho diu per sí sol tot el títol d'aquesta revista? Diguem en dos mots que SCHERZANDO ha de fer art serio y sincer. Acullirà, doncs, a tots els qui ab entusiasme relligiós, superpersonalitzant-se, això es, fugint de tota petita passió, conreuen la música. Els qui no siguin fervents, els que no portin la vesta inmaculada de sacerdots de l'art, que no hi vinguin ab nosaltres. Parlarà ab preferència de la música catalana que conta ab alts mestres que en les nostres delicadfssimes melodies populars si inspiren y les nostres gestes canten. En això's resumeix nostre programa. No hi havia en tota la provincià una publicació com la nostra. Es sentia forta la necessitat de que aquesta surtis; car aquí hi ha inspiradíssims compositors y apassionats deixebles, y els cants nascuts en les nostres encontrades son petites meravelles d'ingenuitat y de fortesa. Romandríem nosaltres silenciosos en el gloriós Renaixement de la música catalana?" Are la revista musical es. Respondrà a son elevat objectiu? Nosaltres hi posarem totes les nostres forses y la invencible forsa dels nostres somnis. Y seguint els mestres, encoratjant als qui defalleixin y defensant tota bona iniciativa al nostre fi, farem via. Y vosaltres estareu ab nosaltres en el camí. Comensemlo, doncs. Iniciem la tasca ideal: contant ab tots l'acabarem: la recomencerém sempre."47 Tot i aquesta idea inicial, pel juliol de 1912, coincidint amb l'aparició del primer número de la segona etapa, i tal com diu la direcció de la revista en el sumari de la primera edició, "és un tornar a començar eixemplant els objectius, no ocupant-se solament de Música sinó també de Literatura". A partir d'aquest moment hi col·laboren sobretot Prudenci Bertrana, X. Monsalvatge i Laurea Dalmau. L'experiència, però, no donà els fruits esperats i la revista retrocedeix progressivament, altra vegada, posant més atenció a la música. Pensem, però, que a la pràctica l'exclusivitat musical de la publicació no resulta mai evident ja que la llarga llista dels seus col·laboradors assidus en fan un escenari prou obert d'idees. 7 Scherzando, núm. 1, pàg. 2. 114 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. N'esmentem uns quants: Jaume Pahissa, Prudenci Bertrana, Lluís Millet, Enric Granados, Amadeu Vives, Joan Balsells, Josep Subirá, Narcfs Masó i Valentí, Joaquim Pla, Josep Grahit, Lluís G. Pla, Miquel de Palol, Carles Rahola, I. Rodríguez Grahit48, Cassià Casademont, Josep Tharrats, Tomàs Sobrequés, Manuel Borgunyó, Felip Pedrell i els ja esmentats Laurea Dalmau i Xavier Monsalvatge. El seu contingut és el producte d'un endinsament, en tots els aspectes, en l'activitat musical. Publica partitures, biografies de grans compositors i músics catalans (il·lustrades amb fotografies), novetats, la descripció d'esdeveniments musicals a Girona i en altres poblacions, així com sèries de bibliografia sobre cl mateix tema. Insereix publicitat, normalment relacionada també amb aspectes musicals, i es defineix com a "Revista musical mensual catalana il·lustrada"; Josep M. Dalmau n'era el redactor en cap. Està escrita sempre en català i l'imprimeix la casa Dalmau Carles i Cia. de Girona; té delegacions a Barcelona, Tarragona, Madrid, Granada, París i Leipzig, entre altres capitals, i, per descomptat, a totes les comarques gironines. El seu projecte inicial fou arribar a tots els gironins afeccionats a la música, objectiu que el professor Sobrequés, que fou l'ànima de la seva fundació i el director durant la seva llarga trajectòria, aconseguí a bastament. Dins d'aquest projecte, no hi faltà tampoc l'organització de concerts49 de notables figures. Així tenim que, el 8 de gener de 1924, Schenando oferia al Teatre Albéniz un Festival Bretón amb la intervenció de Xavier Cugat i el Quintet Emporium, amb un èxit important de crítica i públic. Finalment, i no per això menys importants, foren les visites que personalitats musicals, de la literatura i de l'art en general, van fer a la redacció de la revista: els mestres Lasalle i Taltabull (novembre de 1907); Joan Mestres, empresari del Gran Teatre del Liceu (octubre de 1917); Pere Astorí (Worsley) i Juli Carreta, també el 1917; Pau Casals," en diverses ocasions; la pianista Mercè Padrosa, amb el seu marit, el violista peruà Héctor Cabrai, tots dos 48 Havia estat representant del Comitè d'Espcclacles Públics. Novament volem significar que per a alguns d'aquests concerts, els de 1913 i 1914, es fa difícil esbrinar si eren organitzats realment per la casa Sobrequés & Reitg, per la direcció del (catre (Sobrequés n'era l'empresari), per la revista Schenando o per l'Associació de Música, els promoguts a partir de 1922. El que sí es clar, però, és que al darrere de tols hi havia la figura de Sobrequés. 115 49 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. professors del conservatori de Lima (Perú) (novembre de 1930); Arthur Rubinstein (setembre de 1932)50, etc. 3.7. ELS ARAGONÈS: NISSAGA D'ORGUENERS Amb la intenció d'abordar en aquest treball tots i cadascun dels aspectes relacionats directament o indirectament amb la música, no hi podia faltar una referència, encara que sigui breument i de passada, a una família d'orgueners gironins que pel seu bon fer i la seva vàlua d'artistes artesans mereixeren el reconeixement dels més grans especialistes de dins i de fora del país51. • •• El taller de construcció i rehabilitació d'orgues i harmòniïfms de Francesc Aragonès i Porta (1865-1949) estigué format, a partir de la segona dècada del segle XX, per George Abbey (harmonista), Salvador Aragonès (aprenent, fill gran de Francesc), Nialet (operari tècnic) i Rafel Puignau52 (perit orguener, fill de Castelló d'Empúries, amb qui Francesc ja havia treballat quan Rafel era aprenent a l'orgueneria de Corominas i Riera de Barcelona, taller del qual Aragonès era el director). Cal dir que aquesta fou la plantilla bàsica, però depenent de les característiques de l'orgue que s'havia de construir, hi participaven altres artesans. Per exemple, en la construcció de l'orgue romàntic de Santa Coloma de Farners hi col·laboraria un tal Generoso, pel que fa a la construcció específica en fusta de pi de la flauta dolça53. Hem de dir que la figura capdavantera en el conjunt de caràcters de l'orgue romàntic fou Aristide Cavaillé-Coll (1811-1899), orguener francès d'origen català que a partir de 1841 impregnà a l'orgue l'essència de la música que s'imposava. Progressivament, el seu estil Com a curiositat, direm que Rubinstein se'n va endur de Girona una còpia de La santa espina, transcrita al piano per Joan B. Lambert, i que es proposà incloure-la en el seu repertori concertístic. Devem part d'aquest apartat a l'article de l'organista Josep M. Escalona publicat a la revista Ressò, de desembre de 1986, num. 282, titulat "L'orgue de Santa Coloma de Farners". S2 61 50 Puignau, R. "Una vida organera. Mis obras y mi criterio". Inèdit: Donostia, 1964. En un paper solt on consten mides de diversos jocs de tubs, es donen per escrit i mitjançant un dibuix les directrius de construcció d'aquest registre, així com cl nom del seu autor. (De l'arxiu de Josep M. Escalona). s3 116 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. s'aniria imposant arreu del seu país i d'altres orgueners incorporarien les novetats que introduí Cavaille'-Coll. Aragonès pare s'havia format en l'ofici d'orguener a Barcelona, al taller d'Aquilino Amezua i Jauregui (1847-1912), artesà que introduí a Catalunya l'orgue romàntic. Descendent d'una nissaga d'orgueners bascos, anà a França a fi de conèixer les últimes tendències en orgueneria. Primer a València i després a Barcelona, creà una escola de nous orgueners entre els quals figura el nostre personatge central, Francesc Aragonès. S'establí per compte propi i continuà treballant a la Ciutat Comtal en societat amb l'orguener Gaietà Estadella, i posteriorment, per a la firma Corominas i Riera. L'afluència de comandes per a construir o reparar orgues a les comarques gironines afavorí que s'establís a la ciutat de Girona l'any 190954, des d'on assortí de nous instruments diverses esglésies del bisbat de Girona, principalment, alhora que vetllà pel manteniment dels ja existents. Francesc Aragonès fou considerat, en relació amb Amezua, el seu mestre, "el discípulo predilecto, el depositario de sus secretos y el conocedor de sus inventos"55, així com "un gran mecánico, para mí el mejor de España".56 En fer referencia al treball artesà i artístic de la família Aragonès, és indispensable parlar d'una de les grans obres d'art que varen construir, l'orgue de la Catedral de Girona. De la història d'aquest instrument al llarg dels segles ja en parlarem més detingudament en el capítol V, quan repassarem la música a la Catedral. Ara ens limitarem, doncs, a desgranar la petita història de l'orgue actual, amb les dades obtingudes en les xerrades mantingudes l'any 1981 amb ^Recordem que abans de l'any 1936 Ics esglésies parroquials, els santuaris i les capelles més importants posseïen orgue. Quasi tots es distingien per llur equilibre i classicisme. Durant la contesa civil gairebé tots foren brutalment destruïts. A excepció de l'orgue de la parròquia de Castelló d'Empúries, que portava l'empremta de la casa constructora Cavaillé-Coll; cl de l'església del monestir de Banyoles, construït l'any 1894 per l'orguener Florenzano -l'anterior ho fou l'any 1758 per Josep Roure, mentre que el primitiu datava de l'any 1687-, i el de la parròquia de Lloret de Mar, construït per l'orguener Puggina de Collbató, lots els orgues existents al nostre bisbat foren construïts o refets per l'orgueneria de la família Aragonès (De Mn. Josep M. Cervera: La música i els eclesiàslics músics del bisbat de Girona en els segles XIX i XX". Op. cit., Pag- 8). "San Ignacio de Loyola. Gran fdbrica de armóniums, mediófonos y órganos para iglesias, capillas y salones. Imp. Martín, Mena y C a : San Sebastián". Citat per Josep M. Escalona a la revista Ressò "L'orgue de Santa Coloma de Farners". Citat per Josep M. Escalona la revista Ressò de desembre de 1986, mim. 282. 5B S5 Puignau, R. Op. cit. 117 El nou segle. El Modernisme: Font d'iniciatives musicals. el Rev. Francesc Geli, llavors organista de la Catedral, i del treball del canonge de la Catedral Mn. Josep Calzada Oliveras57. L'any 1900 es va fer un pressupost per desmuntar i reparar l'orgue que funcionava des del 1827. El pressupost en qüestió el presentà la Casa Alberdi de Barcelona i va ser acceptat pel Capítol de la Catedral. El 20 de juny de 1901, Martí Callol va firmar un rebut de 9.000 pessetes, destinat, segons es diu, a la construcció de l'orgue. En realitat, doncs, es va construir un nou orgue, que és el que va existir fins al 1936, data en què va ser desmantellat. El doctor Calzada ens diu, sobre aquest aspecte, "però si el desmantelamiento del órgano, sin razón ninguna, siempre es un acto reprobable, ahí podemos aplicar el dicho popular de que no hay mal que por bien no venga". Es referia al fet que, després de la Guerra Civil, el Capítol Catedral, secundat i estimulat pel bisbe Cartañá, va emprendre la delicada obra de fer construir un nou orgue. I aquest és l'orgue actual de la Catedral de Girona, i que el doctor Calzada qualifica de "el gran desconocido". Es tracta d'un orgue de quatre teclats: tres de mà, de 56 notes, de Do greu a Sol agut, i un de pedals, de 30 notes, de Do a Fa. Consta de 39 registres i 11 pedals de combinacions. És un orgue mecanicopneumàtic, expressiu, i el tercer recitatiu és doble expressiu. L'orgue fou construït per Salvador Aragonès, fill gran de Francesc, l'any 1943. Sobre les característiques i qualitats tècniques de l'orgue, volem esmentar unes quantes crítiques i opinions de personalitats nacionals i estrangeres, considerades vertaderes autoritats en la matèria. La primera opinió no podria ser altra que la de Montserrat Torrent. Aquesta organista catalana va escriure: "Mi más sincera felicitación por el órgano de la Catedral de Gerona, único dentro de nuestro país catalán. Es un deber respetar la obra de Salvador Aragonés en toda su integridad. " Philippe Hartman, famós orguener francés: "¡Qué bello instrumento dentro de la tradición francesa Cavaillé-Coll! Flautado tranquilo, entonación cabal, flautas admirablemente entonadas... La tradición mecánica es un modelo que debe ser seguido en España. Felicitaciones al Sr. Aragonés. " Dom Gregori Estrada, el gran organista del monestir de Montserrat, s'expressà així: "En la armonización del órgano, Aragonés nos sitúa dentro del período mejor de la sonoridad romántica con tendencia al clásico. En cuanto al sistema de transmisión, se mantiene en el clásico sistema mecánico, que hoy vuelve a ser estimado como el mejor, de manera que la evolución de la organería ha dado la razón a Aragonés en su preferencia por el mecánico y en su clasicismo, lo hacían bien y a conciencia. " Finalment Rafel Puignau, home imparcial, 4>el fet de pertànyer a la casa Organerfa Española, va dir, després de la mort de Salvador Aragonès: "Todo el órgano está muy bien, muy bien hecho. Amigo Salvador, te envío al otro mundo mi más sincera felicitación. " ^Catedral de Girona. Text: Josep Calzada Oliveras. Edit.: Escudo de Oro, S.A., Barcelona, 1979. 118 CI nou segle. El Modernisme: Fon! (Tinicialives musicals. Aragonès, fill d'Almenar (Lleida), era un home que no faltava a les tertúlies gironines, sobretot a la que es formava a les tardes, a l'hora del cafè, al Casino, a la qual també era diàriament fidel el mestre Civil. La família Aragonès estava composta pel pare, Francesc, i per quatre fills, Salvador (ja esmentat), Antoni, Domènec i Carme, nascuda el 8 de gener de 1912. Tenien el taller al carrer dels Horts i tots foren uns artesans experts. Alguns dels orgues construïts o restaurats per la firma Aragonès, són els següents: * Orgue de la catedral de Girona: Instrument de quatre teclats. Construït el 1943 per Salvador Aragonès. * Orgue de l'església prroquial de Sant Pere de Figueres: Instrument de tres teclats. Construït el 1907 per la casa Corominas i Riera de Barcelona. * Orgue del Santuari de la Mare de Déu del Tura d'Olot: Instrument restaurat pel jove operari Puignau, ja de la firma Aragonès. Orgue destruït el 1936. * Orgue de l'església parroquial d'Amer: Reconstruït per la firma Aragonès. Destruït el 1936. * Orgue de l'església parroquial de Santa Coloma de Farners: Instrument de dos teclats i pedaler de 27 tecles. Construït l'any 1910. Tot ell de transmissió mecànica, amb 16 jocs de 2, 4, 8 i 16 peus, llengüeteria i un ple. / * Orgue de l'església parroquial de Blanes: Instrument de dos teclats i pedaler, de dos jocs i 22 notes amb motor elèctric. Estrenat el 23-8-1925. Destruït el 1936. * Orgue de l'església parroquial de Santa Maria de Maó: Instrument de 31 registres amb 3.006 tubs sonors dels quals 197 eren de fusta i 2.809, de metall. Reconstruït l'any 1956, sota la direcció de Salvador Aragonès.58 58 Vegeu Diari Los Sitios, de 18 de gener de 1956. 119 CAPÎTOL IV. CONSOLIDACIÓ DEL NOUCENTISME: NÇVA FONT D'INICIATIVES I DE REACTIVACIÓ MUSICAL A LA CIUTAT Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat CAPITOL IV. CONSOLIDACIÓ DEL NOUCENTISME: NOVA FONT D'INICIATIVES I DE REACTIVACIÓ MUSICAL A LA CIUTAT A Girona, el noucentisme es va anar consolidant a partir de la primera dècada d'aquest segle. L'arquitecte i poeta Rafael Masó és sens dubte la figura capdavantera d'aquest moviment a la ciutat i comarques, i personifica el pas del modernisme al noucentisme. Amic de Josep Carner, de Jaume Bofill i Mates i d'Eugeni d'Ors, representa plenament el noucentisme gironí, buscant l'equilibri classicista i defugint l'excés. L'exemple més clar de realització, conseqüència d'aquesta nova orientació, la trobem en la creació de la Societat Athenea (1913-1917), que fou el centre cultural difusor dels postulats noucentistes a la ciutat. En l'àmbit musical, el noucentisme es manifesta en diverses realitzacions, com ara la fundació de l'Acadèmia Musical Gerundense; l'associació musical Beethoveniana, dedicada merament a la celebració mensual de concerts (a partir de novembre de 1914); la creació de l'orquestra Societat Gironina de Concerts, dins la mateixa societat Athenea; la fundació del Sindicat de Músics; la creació de l'Associació de Música, etc. 4.1. L'ACADÈMIA MUSICAL GERUNDENSE En el curs 1911-12 es forma l'Acadèmia Musical Gerundense1, integrada pels professors Tomàs Sobrequés, Francesc Perich i Josep Saló, escola que a partir del curs 191213 es convertiria en Acadèmia Municipal2 a canvi de concedir matricules gratuïtes en favor dels nens pobres. L'Ajuntament li assigna una subvenció de 500 ptes. anuals. EI juny de 1912 hi figurava com a director el professor Francesc Perich, i el 1915 -ja com a Acadèmia 1 EI juliol de 1912, l'acadèmia s'anuncia amb cl curiós nom de "Conservatori Particular ambos sexes". Acord municipal del 18 de juliol de 1913. 123 2 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivació musical a la ciutat Municipal- hi figura el professor Sobrequés, com a conseqüència de la mort prematura del professor Perich, un dels motius pels quals l'acadèmia es dissolgué. Va suplir el professor Perich, durant un temps, el mestre Carbonell. Hi exercí també durant alguns cursos, i amb caràcter gratuït, el professor de piano Francesc Casellas. L'acadèmia tingué una repercussió cultural i artística destacable. Anotem tot seguit, i amb l'objectiu de donar una idea del nombre d'alumnes i matèries de l'escola, algunes dades i qualificacions atorgades als seus estudiants. Així, tenim que en els exàmens del dia 4-VII-1913, corresponents al curs 1912-13, la presidència l'ocuparen els regidors Srs. Font i Fargas, Leal i Martorell, els professors del Grup Escolar i els mestres de capella Rué i Roquet, ja que era costum, a més dels professors de l'acadèmia, invitar les autoritats. Cal dir que des de la seva creació l'acadèmia estigué oberta a col·laboracions, amb altres centres escolars de la ciutat, sobretot amb el Grup Escolar, amb la Normal i amb la capella de la Catedral. Així trobem, per exemple, que els professors Sobrequés i Saló dirigeixen un cor al Grup Escolar. Recordem que Sobrequés és també professor de la Normal, igual que Font i Fargas, i que estava vinculat des de petit a la capella de la Catedral. En els exàmens a què fèiem referència, es premiava també els alumnes més intel·ligents, que eren becats amb 150 ptes. anuals per l'hisendat de Borrassà Josep de Batlle3. En aquell curs foren: Curs 1911-1912 (exàmens celebrats el 4-VII-12) solfeig solfeig solfeig solfeig solfeig piano piano violí violí flauta flauta 1 1 1 9 4 1 1 1 3 1 1 matrícula d'honor matrícula d'honor excel·lent notables aprovats excellent aprovat excellent notables notable aprovat Joscp de Batlle, musicòfil i escriptor. Havia estat president de l'Associació de Música i del Girona Club de Futbol (1934). 124 3 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat - violoncel - clarinet - harmonia i composició I 1 1 aprovat notable notable Curs 1912-1913 (alumnes premiats) solfeig solfeig solfeig solfeig piano violí Emília Cla Vilar Rafaela Monasterio Pilar Cid León Josep Mundet Bosch Filomena Godoy Sàbat Francesc Puntonet Ros4 40 ptes. 25 ptes. 20 ptes. 20 ptes. 20 ptes. 25 ptes. Curs 1913-1914 (exàmens celebrats el juliol de 1914) solfeig solfeig piano piano piano violí violí violí teoria 7 6 2 5 2 1 1 3 1 excel·lents notables excel·lents notables aprovats excel·lent notable aprovats excellent Totes aquestes proves eren públiques5 i amb representació, com hem dit, de l'Ajuntament, de la premsa i d'integrants de la Junta Local de segon ensenyament. Mort a Girona recentment. Excel·lent violinista que esdevingué violí del Quintet Emporium juntament amb Jaumeandreu. Vivia en un pis principal de la plaça del Vi, just sobre la barberia Roig. Personatge distingit i impecablement vestit, també era sastre de professió. Puntonet havia estat deixeble de l'Acadèmia Musical Gerundense. En els concerts que havia fet essent encara un nen ja es destacaven els seus dots virtuosístics amb el violí. , Alguns alumnes presentats i premiats en les proves de l'any 1914 són Francesc Galí (amb 15 pies.), Francesc Puntonet (amb 75 ptes.), Mercè Marquès (amb 15 ptes.) i Emília Cla, els quals quedaren immortalitzats en una fotografia de la revista Scherzamlo d'agost d'aquell any. 125 5 4 Consolidació dei Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivació musical a la ciutat Una altra de les repercussions de l'acadèmia a la ciutat va ser la tasca del seu quartet6, format per Saló i Jaumeandreu (violins), Carbonell (viola) i Sobrequés (violoncel). El nombre de recitals i concerts és difícil de quantificar, i cal esmentar també la seva participació desinteressada en molts actes de caràcter benèfic. N'anotem un: el concert dedicat a les societats obreres el 22-11-1913, al local d'espectacles d'Unió Republicana. També el 1911 s'havia constituït el Trio de l'Acadèmia7, format per F. Casellas (piano), J. Saló (violí) i T. Sobrequés (violoncel). L'any 1917 veiem anunciada una gira de concerts, el primer dels quals es fa al saló del Centre Catalanista. L'escola tenia la seva seu al carrer Sant Francesc núm. 9, 2n la (Col·legi Vidal), i les matèries que s'hi impartien eren: solfeig elemental i superior, violi, viola, violoncel, contrabaix, cometí, trombó, físcorn, flauta, flautí, guitarra, piano, harmonium, harmonia i composició. No podem deixar perdre l'oportunitat de dedicar en les pàgines següents, tal com hem fet en el capítol anterior amb el professor Sobrequés, unes ratlles al perfil humà i professional del professor Francesc Perich. L'activitat musical que desenvolupà a la ciutat fou important en diverses vessants, així com la del professor Saló, del qual parlarem en el capítol dedicat a l'Escola de Música de Girona, com a fundador que en fou, l'any 1942. FRANCESC PERICH I ESCOSA Després de Sobrequés, Francesc Perich fou el professor amb més dedicació a l'acadèmia. Va néixer a Girona el dia 31 de gener de 1872, on també morí, relativament jove, víctima de terrible malaltia, el 9 d'octubre de 19148. A part de la seva activitat docent En el concert d'inauguració, el quartet de l'acadèmia interpretà el programa següent: Quartet op. 12, núm, 1 de Mendelssohn; el Quartet op. 18, núm. 1 de Beethoven i el Quartet op. 64, núm. 7 de Haydn. (Revista de Girona del 5-VII-1913). Enric Morera, que havia estat professor d'harmonia de Casellas i de Sobrequés, havia promès que compondría una obra especialment per al trio, composició que suposem que no arribà a realitzar, ja que no consta en el catàleg de l'autor de La sania espina. 8 7 6 E1 gener de 1914, la revista Scherzando ja ens informa de la greu malaltia del professor Francesc Perich. 126 Consolidado del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat durant els anys que durà l'escola, havia dirigit la banda de l'Hospici des del 1891 al 1897; nomenat per oposició, va ser l'últim mestre que la va fer tocar9, en substitució de Joaquim Vidal (més conegut per Vila). Compongué obres per a flautí i flauta i ballables, i entre les seves sardanes cal destacar Les dues ninetes, Gentilesa i Angelical. També és autor d'altres composicions de diversos gèneres; sobretot són famosos els seus valsos i polques per a cobla i per a orquestrina, composicions que havien fet les delícies de l'època10. Francesc Perich (en Francisquef) havia estat deixeble de Josep Dimas (harmonia) i de Carreras i Dagas a la Bisbal i era considerat un dels millors flautistes catalans i un bon pianista. El 1905 dirigí el cor masculí La Regional, que obtingué èxits a les nostres terres i alguns premis a l'estranger, concretament a Besiers el maig de 1907, on guanyà un primer premi en el concurs de masses corals. Abans havia guanyat a Perpinyà el Premi d'Honor, a més del Ir premi de la primera divisió en un certamen en el qual hi havia 108 orfeons inscrits. Al concurs de Besiers hi havia promès la seva assistència el compositor Camille Saint-Saens. Perich havia format part de diverses orquestres de Girona i de Barcelona, i l'any 1899 va prendre part en les oposicions per proveir les places de flauta i flautí vacants a la Banda Municipal de Barcelona. Malgrat el bon paper que hi va fer, no li concediren les places. Va escriure també concerts de flauta i flautí, però sobretot, i com ja hem dit, moltes peces de ball, sardanes i algunes composicions corals de caràcter humorístic". EI dia 22-VI-1893. Francesc Perich és nomenat, per oposició i en virtut de "qualificació favorable", mestre de capella de l'Hospici, plaça a la qual es presentaren tres opositors. (Rev. de Girona, juny de 1893, num. VI, phg. 192, any XVIII). Malgrat que la banda va desaparèixer temporalment amb Perich, el 1897, sabem que va durar fins als anys 20, i que en van ser professors de música successivament Lleonard Arolas, Miquel Oliva, Lluís Cuadros, Josep Cantó i Mn. Josep M. Cervera. "Esmentem algunes d'aquestes obres: per a cobla, Cosquillosa (polca), Moreniío (vals), Graciosilla (masurca) i El marquesita (xotis); per a orquestrina, El Pacorro (vals), Rosita (americana), Los Palatinos (xotis), Mariposilla (masurca), Manantial (americana), Monina (polca) i Los batidores (rigodons). "El violinista Josep Saló, en un article a Schenando, de març de 1908, ens diu que la característica de l'obra de Perich és "la senzillesa". 127 9 ConsoIidaeitS del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciulat 4.2. LA SOCIETAT ATHENEA I LA MÚSICA L'Athenea fou una societat per al foment de l'art i la cultura que un grup d'intel·lectuals gironins -bàsicament F. Montsalvatge i R. Masó- van fundar a començaments de l'any 1913. La majoria de les activitats d'aquesta societat tenien lloc en un edifici fet expressament per a aquesta finalitat segons un projecte de Rafael Masó". Es tractava d'una sala amb un petit escenari, pensada per a exposicions, concerts, lectures i conferències. L'entitat disposava d'una col·lecció de revistes estrangeres, per a Us dels socis. En el moment de la seva fundació, la Junta la formaven: president, Francesc Montsalvatge; vicepresident, Josep Pou i Batlle; tresorer, Emili Torres; conservador, Josep Pla; vocal de la secció de lletres, Xavier Montsalvatge; vocal de la secció de música, Antoni Juncà; vocal de la secció d'escultura, pintura i arquitectura, Rafael Masó. El moviment cultural entorn d'aquesta societat, i en contra del que a vegades s'ha pensat, no és un moviment general de forces culturals de la ciutat, sinó que parteix de la voluntat i del suport del grup social de la Lliga, com es pot comprovar amb els noms dels seus socis. A Athenea hi pronunciaren conferències personalitats tan significatives com ara Eugeni d'Ors, Puig i Cadafalch i Joan Llongueras, i hi llegiren la seva obra poètica Josep Carner, Jaume Bofill, Llorenç Riber i López-Picó, entre altres. Malgrat que Rafael Masó no tenia cap educació musical, seguia sempre amb interès les activitats en aquest camp. Té amics músics a la ciutat i a fora, com Llongueras i Pecanins, amb els quals col·labora escrivint textos per ser musicats i promociona i organitza a Girona concerts i vetllades. D'altra banda, dóna suport a les activitats musicals dels músics gironins: al diario, hi és constant la crònica entusiasta de les actuacions d'orfeons i corals i dels concerts de música de cambra. Aquesta tasca d'orientació ciutadana s'ha d'entendre en relació amb la voluntat d'intervenció pròpia dels noucentistes. Mogut per un neguit constant de les seves dues passions principals, l'arquitectura i la cultura (artística, sobretot), Rafael Masó promou, el 1906, la creació del Saló Gerió, establert al saló d'actes del Centre Moral. Es tractava d'un local destinat, tal com diu el prospecte de presentació, a "grans actuacions artístiques a Girona. Cinematògraf i quadres vius. Cançons populars i llegendes dutes a l'escena. Cantarelles i rondalles. Danses de la terra. Vetlles musicals. Sessions dramàtiques". Per tot això "se conta amb el poderós concurs dels mellors literats, mestres de música y escenógrafos de Catalunya y Mallorca". 128 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat En l'acte d'inauguració, celebrat el dia 28 d'abril de 1906, s'estrenà el quadre viu L'oració de la nit, visió musical inspirada en una llegenda alemanya, amb letra de Rafael Masó, música de Joaquim Pecanins i decorat de l'escenògraf Ros 5 Güell, de Barcelona. Pel setembre del mateix any s'hi estrena la balada musical en dos quadres Les quatre barres, amb lletra de Josep de Palol i música de Francesc Font. Fou important també l'amistat de Masó amb Joan Llongueras (1880-1953), des dels anys d'estudiant a Barcelona, on havien coincidit a la redacció de Catalunya, amistat que perduraria ja per sempre més. Un exemple d'aquest afecte i estima mútua és el fet que durant el viatge de noces de Masó, i per recomanació de Llongueras, el nou matrimoni Masó-Bru s'instal·lés a la pensió de l'Institut Jacques Dalcroze, a on el jove arquitecte va tenir l'oportunitat de dialogar amb el mateix Dalcroze. Altres aspectes de vinculació de Masó amb la música els resumim amb els següents exemples: * * * Projecte de senyera per a l'Orfeó Lleidatà (1903) Projecte de senyera per a l'Orfeó Catalunya de Cassà (1904) Publicació a la revista Catalunya d'un article en el monogràfic sobre Folklore, titulat "Folklore infantfvol recollit a Girona" (febrer de 1904) Disseny de la casulla i ornaments per a Mn. Joan M. Roquet-Jalmar (1906), organista, mestre de capella i compositor Projecte de senyera Excelsior per a l'Orfeó Arts i Pàtria de Figueres (1907), d'estètica centreeuropea Publicació d'una col·lecció de cançons d'infant musicades per Juli Carreta (1907) * * * Poques vegades tenim constància, en la història del nostre pafs, de músics, i menys encara gironins, compromesos, militants o simplement simpatitzants d'associacions de qualsevol tarannà, polític, cultural, etc. Aquí'trobem clarament dos músics socis d'Athenea des de la seva fundació, Sants Sagrera i Tomàs Mòllera. No hem trobat constància oficial de cap més músic, però estem quasi segurs de poder afirmar que Miquel Oliva i Antoni Juncà, per no esmentar-ne sinó dos més, també estaven fortament vinculats al projecte, atès que eren amics de les tertúlies i sobretot amants de l'art en general, com ho demostra la col·laboració que mantingueren amb Athenea des del primer dia. 129 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat És evident que en aquesta època la música i els músics estigueren fortament imbricats en la societat, participant en les polèmiques socials i fins i tot protagonitzant-les. Volem constatar aquí els recitals, concerts i conferències de temàtica musical que des del dia de la seva inauguració, el 28 de juny de 1913, fins a l'any 1917 es celebraren als salons d'Athenea12: ANY 1913: -28 de juny Festa inaugural d'Athenea. Concert del Quartet de l'Acadèmia Musical Gerundense: J. Saló i J. Jaumeandreu, violins; J. Carbonell, viola, i T. Sobrequés, violoncel. Maria Candelaria Bassols, piano. * -12 de juliol -20 de juliol -17 d'agost -1 d'octubre -8 d'octubre -16 de novembre -20 de desembre Quintet Català: J. Dalmau, R. Serra, J. Serra, S. Sagrera i T. Mòllera. Conferència de Joan Llongueras sobre gimnàstica rítmica.13 Quintet Català (mateixa formació). A. Sègols, violi, i M. Oliva, piano. Agna March, piano. Dolors Benaiges de Aris, piano.14 Hem pogut elaborar aquesta llista completa d'actes musicals valent-nos de diverses fonts, entre les quals esmentem: premsa diversa, programes de mà, i els llibres de F. Civil, El fet musical... (op. cit.) i el de N. Comadira i J. Tamís Rafael Masó. Arquitecte Noucentista. (Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Girona. Lunwerg Editores, 1986). Conferència seguida de demostracions i interpretacions plàstiques a càrrec de deixebles de l'Escola Choral de Terrassa i de la Schola Puerorum de Girona, educats aquests per Narcís Masó i Valentí, deixeble de Llongueras. Filla de Josep M. Benaiges Pujol (Reus, 25-lll·1855/Malgrat, 8-X-1938). Es tenen poques dades d'aquest important personatge. Fou organista de Tarragona i primer organista de la Reial Capella del Palau de Madrid (1884). Compongué misses, motels, himnes, salves, música per a orgue, dos drames lírics -La ermita del valle i Doña Juana de Castro-, dos capricis simfònics -Zambra i El amanecer-, etc. La seva filla Dolors fou una eminent pianista. Actuà als millors teatres espanyols: a Madrid, al Palau Reial, a la casa de la Infanta 130 14 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat ANY 1914: -febrer -14 de març -1 d'abril -13 d'abril -18 d'abril -1 de maig -28 de maig -9 d'agost -17 d'octubre -29 d'octubre -4 de novembre Conferència a càrrec de Mn. Miquel Rué.15 Josep Ricart Matas, violoncel, i Carme Matas de Ricart, pianista.10 Conferència, demostracions i interpretacions plàstiques a càrrec de l'Institut Català de Gimnàstica Rítmica. Joan Gibert Camins. Sonates per a piano de Beethoven. Quintet Massalleras, de Portbou. S. Sagrera, violoncel, i T. Mòllera, piano. Josep M. Dalmau, violí, i T. Mòllera, piano. Alfred Quer, violí, i M. Oliva, piano. Bernardf i Rafael Calvez, violoncel i piano. Quintet Català (mateixa formació). Andreua Fornells, cantatriu; J.M. Dalmau, violí, i T. Mòllera, piano. Quintet Català (mateixa formació) -20 de desembre Isabel, a l'Ateneu i al Centro Artístico; al Palau de la Música Catalana de Barcelona i al Teatre Principal de Saragossa. Josep M. Benaiges estiuejava i passava llargues temporades a Malgrat, on morí als 83 anys. 15 Presenten Mn. Rué com un notable musicògraf. És la primera conferència musical que s'hi fa. "Josep RICART I MATAS (Barcelona, 1893). Violoncel·lista i musicòleg. Estudià amb la seva mare, Carme Matas, i a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Amplià estudis a París (1912-1914) i recorregué les principals capitals europees fent concerts, sempre acompanyat al piano per la seva mare. Residí molt de temps a Londres (1920-1933). De retorn a Catalunya fou catedràtic de violoncel i de folklore al Conservatori Municipal de Barcelona i fundador del Museu Municipal de Música (1945). Escrigué diferents treballs musicologies. 131 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat ANY 1915: Quintet Català; C. Careaga, cantatriu i Guillem Garganta, pianista. Paquita Madriguera, piano. Joan Massià, violí, i Guillem Garganta, piano. Aurora Bertrana, violoncel, i Carme Monturiol i Miquel Oliva, pianistes. Dins els actes de clausura de l'exposició pro Sagrada Família. Trio de Beethoven (no s'especifiquen els intèrprets). ' Trio de Música da Camera: Josep Cantó, piano; Rafael Serra, violi, i Sants Sagrera, violoncel. * -6 de gener -Dilluns de Pasqua -25 d'abril. -13 de juny -25 de juliol -15 d'octubre ANY 1916: -3 de gener -6 de febrer -13 de febrer Cançons nadalenques: direcció, Joan Llongueras. Francesc Casellas, piano. Festa Any Nou dels Artistes: Teresa Calm, cantatriu; T. Mòllera, M. Oliva i Marià Vinyas, pianistes. Orq. de corda dirigida per Juli Carreta. Festa de germanor i d'afirmació" artística destinada a la recaptació de fons per a Athenea. Concert per una orq. de 29 professors sota la batuta del mestre A. Juncà. Trio de Música da Camera: Lluís Bonaterra, piano; Enric Sans, violí, i Emile Angelo, violoncel. Conferència i demostracions de folklore musical català a càrrec de J. Pecanins, piano, i Rosa Miró, cantatriu, de Manresa. Joan Parra, guitarrista. 132 -18 de febrer -10 de març -25 de març -2 d'abril Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat -28 d'abril Orquestra de la Societat Gironina de Concerts. Director: Antoni Juncà. (Teatre Principal). Orquestra de la Societat Gironina de Concerts. Director: Antoni Juncà. (Teatre Principal). Enric Foig, violí, i Jaume Quintana, piano. Ernest Grau, violí, i Miquel Oliva, piano. Festa de vernissatge. Exposició de S. de Nagy (pintor hongarès), amb sessió musical sobre temes de Don Quixote de Strauss, per M. Vinyes i S. Rovira (pianistes: exemples a 4 mans). Andreua Fornells, soprano, i M. Oliva, piano. Lluïsa Figueras, piano. -10 de maig -29 de juny -15 d'octubre -28 d'octubre -4 de novembre -26 de novembre ANY 1917: -3 de gener Els cants de la Nativitat. Exhortació poemática de Joan Llongueras amb cançons populars catalanes. En uns moments que ja comencen a ser delicats econòmicament per a Athenea, es celebren al Teatre Principal, i en un intent d'acostament i d'ampliar el seu àmbit d'actuació a tota la societat gironina, unes Sessions selectes d'art. La primera va tenir lloc el 18 de març de 1916, a càrrec de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, que incloïa una conferència d'Adrià Gual. Però del binomi Athenea-müsica, més que tot, cal destacar-ne un projecte que va arribar a ser realitat l'any 1916, el de la constitució d'una orquestra simfònica, la primera que formalment hi havia a la ciutat en tota la seva història. Va ser batejada amb el nom de Societat Gironina de Concerts, i va sorgir sens dubte de l'ambient i del clima d'Athenea. La formaren uns 40 components, sota la direcció del mestre Antoni Juncà, llavors director de la banda del Regiment d'Àsia num. 55. Solament va fer dos concerts, els dies 28 d'abril i 10 de maig de 1916, al Teatre Principal. El mestre Civil ens diu, en to humorístic i utilitzant una frase coneguda pels gironins: "L'orquestra va sonar bé, però malgrat l'èxit i la nombrosa concurrència als concerts no hi va haver repetició. Intrigues, negligències, interessos particulars i altres coses s'ho endugueren tot aigua avall, talment una crescuda de l'Onyar... " 133 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Igualment com farem més endavant amb les altres orquestres simfòniques constituïdes a la ciutat, per l'esforç que hem hagut de realitzar per esbrinar la composició i els noms dels que la formaren, en detallem els components: FORMACIÓ DE L'ORQUESTRA SIMFÒNICA DE LA SOCIETAT GIRONINA DE CONCERTS - Violí concertino - Primers violins - Segons violins Violes Violoncels Contrabaixos Flautí Flautes Oboè Clarinets Trompes Trompetes Trombons Fiscorn Tuba Timpani Percussió Joaquim Vidal. T. Mòllera, E. Figueras, J. Rué, R. Serra, P. Romaguera, J. Carbonell i J. Baró. J. Juanola, J.M. Jaumeandreu, R. Pujol, N. Clà, P. Carbonell, J. Pla i F. Prunell. J. Serra Oliva, J. Saló i J. Clà. T. Sobrequés, J.M. Serra i S. Sagrera. P. Orri, S. Saló i J. Roig. S. Orri. E. Oliva i P. Veiga. M. Massalleras. LI. Cuadros i J. Baró. J. Gibert i P. Costey. C. Ayala, J. García i J. Saló. J. March i T. Caballé. J. March Pla. J. Garrido. J. Mainou. F. Marcelino. Mestre director: ANTONI JUNCA 134 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 4.3. FUNDACIÓ I HISTÒRIA DEL SINDICAT D'ORQUESTRES I DE LA MÚTUA DE MÚSICS Els socis fundadors, foren: Vicenç Bou (Torroella de Montgrí), Albert Martí (l'Escala), Pere Arpa (Cassà de la Selva), Joan Grau (Bordils), Josep Blanch (Castelló d'Empúries), Joaquim Torrent (Figueres) i Joaquim Vidal (Girona). El mateix any de la fundació del Sindicat d'Orquestres de la Província de Girona, el 1920, els capdavanters varen tenir la bona fortuna de publicar un butlletí17 de notícies del sindicat, i el primer número va sortir el mes d'agost del mateix any. 4.3.1. LA FUNDACIÓ DEL SINDICAT A FIGUERES (1917) Per la importància que des del nostre punt de vista tingué la fundació del sindicat, hem volgut endinsar-nos en la investigació dels seus inicis, i sortosament els resultats han estat sorprenents. La nostra primera sorpresa ha estat descobrir -en contra del que tothom pensava-, que el sindicat no s'havia fundat a Girona, sinó a Figueres, i que no fou l'any 1920, sinó el 1917. Amb aquestes primeres pistes de contradicció, la nostra recerca s'encaminà cap a la capital de l'Alt Empordà, on veritablement poguérem comprovar que la fundació del primer sindicat fou l'abril de 1917 a la ciutat de Figueres, i que la creació l'any 1920 a Girona fou una reacció a la precària organització que des de Figueres es féu de l'associació, i a la poca credibilitat que tenia entre els músics de totes les comarques el fet Butlletí del Sindicat d'Orquestres de la Província de Girona (1920-1936). El primer número surt l'agost de 1920 i el del març de 1936 és probablement el darrer. És el mitjà d'expressió del Sindicat d'Orquestres de Girona i les seves comarques. El seu contingut essencial és la publicació dels extractes dels acords del sindicat, així com dels successius estats de comptes. Hi ha una secció de notícies, totes'relacionades amb el sindicat, activitats musicals, festivals, etc. També s'hi pot llegir la llista de les orquestres de Ics comarques gironines amb els seus respectius directors. A partir del març de 1934, la revista passa a anomenar-se Butlletí del Sindicat Musical de la Província de Girona. Des del març de 1925 fins al març de 1932, el butlletí s'imprimeix en castellà. Són els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, en els quals ineludiblement ha de passar per la censura militar prèvia. Quant a la periodicitat, és irregular. Les primeres irregularitats són justificades per la redacció com un producte de la manca de temps, per les diverses ocupacions dels homes que feien possible la revista. Més endavant, ja no es preocuparan d'excusar-sc. En els darrers anys, sembla que surt anualment. Però el que sí és cert és que es caracteritza per una manca de periodicitat més o menys fixa. Dóna una informació dctalladíssimade la vida del sindicat. El seu format habitual és de 21,5 x 15,5 cm., amb unes 30 pàgines de mitjana. L'edita la impremta Franquet i no hi ha il·lustracions. Està escrit en català o en castellà, depenent de l'època. 17 135 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat que el seu Sindicat tingues la seu central a Figueres. En l'assemblea de constitució, a Figueres, hi assistiren uns 60 músics, 7 ó 8 representants d'orquestres de fora i es reberen adhesions de 15 o 20 orquestres i moltes d'individuals; resultà que hi eren, presents o en esperit, la gran majoria dels que es dedicaven a l'art diví de la música. Quedà aprovat el reglament general, i s'acordà fins i tot imprimir-lo i repartir-lo a tota la professió. Quedà per fer el reglament interior; se'n discutiren les bases, les quals es repartiren als afiliats el mes de juliol de 1917. S'elegí la junta, sense càrrecs de moment, formada per: Lluís Bonaterra, Ramon Basil, Emili Pallisera, Jaume Turias, Pere Teixidor, Agustí Lloret, Josep Cirilo, Ramon Bassagañas i Enric Corbera. Aquests mateixos músics serien els que sortirien elegits el juny de 1917 com a primera Junta de Govern del Sindicat Musical de la Província de Girona, anomenat també en alguns mitjans sindicat d'Artistes Músics. Cal anotar una dada important. De totes les adhesions rebudes al sindicat constituït a Figueres, n'hi havia de totes les poblacions de les comardjües, però cap de Girona capital. Tan sols les d'uns quants components, a títol individual, de la cobla L'Art Gironí, i una excepció singular i important, la del professor Tomàs Sobrequés. La quota d'entrada es fixa en 3 ptes. i la mensual, en 50 cèntims. Els objectius immediats del sindicat per als músics individuals es resumeixen així: reglamentar el sou de la professió regular els assaigs als teatres abans de l'arribada de les companyies reglamentar les hores de treball fixar un augment de retribucions donar seguretat de cobrar donar facilitat a tothom per a trobar treball, i tot el que condueixi a la dignificació moral i material dels que formin part del sindicat Pel que fa al col·lectiu d'orquestres, a més de les normes dels músics individuals, es vol aconseguir: donar dret a vuit hores, com a mínim, de descans per a dormir donar dret a dues hores, com a mínim, de descans en els àpats acabar els balls a les 2 de la matinada a l'hivern acabar els balls a les 3 de la matinada a l'estiu només fer passada el primer dia de les festes majors 136 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado" musical a la ciutat garantía de ser tractats amb el respecte i cortesia merescuts i qualsevol altre avantatge que sigui convenient 4.3.2. LA FUNDACIÓ DEL SINDICAT A GIRONA (1920) En els tres anys transcorreguts des de la fundació a Figueres, no havia convençut la professió i menys encara els músics de Girona capital, que -tal com hem dit- mai hi havien donat el vistiplau, ni col·laborat en la seva creació i posterior desenvolupament. Els músics fíguerencs s'havien equivocat en fer una organització de tipus localista i havien tingut poca diplomàcia en no incloure en la junta músics no empordanesos, ni cap de la ciutat de Girona (que d'alguna manera eren els més influents). Això creà un distanciament respecte d'una entitat reduïda a l'àmbit exclusivament figuerenc, fet que provocà una desconfiança dels altres músics de les comarques vers els seus dirigents i el fet de no sentir-s'hi mai identificats, ni representats ni protegits. Quant als objectius marcats en la constitució del sindicat a Girona, l'any 1920, els punts són molt menys explícits i es poden resumir en aquests dos: respecte i consideració als mèrits i aptituds dels músics reconeixement dels drets professionals dels músics Tant a Figueres com a Girona, la professió deixa clar el fet que la fundació del sindicat respon a la voluntat d'anar junts i, en paraules textuals de la seva declaració, s'afirma: "Ja és hora que els mestres i professionals de la música anessin junts, s'acoblessin tots plegats per a obtenir els fruïts que venien sospirant feia temps en bé seu, tant e,n el afecte a la pan moral com la material. " Es defineix el sindicat com un "sindicat obrer" i queda formalment constituït el dia 21 de febrer de 1920 amb 492 socis fundadors, repartits de la manera següent: 137 Consolidació del Noucentisme: Nova fonl d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Orquestres de la categoria: La Principal de Cassà de la Selva(lO)18 La Selvatana (11) Antiga Pep de Figueres (9) La Principal de la Bisbal (10) L'Art Gironí (11) La Principal de Peralada (10) Els Montgrins (11) Orquestres de 2a categoria: Unió Cassanense, de Cassà (11) Rossinyols de Castelló (9) La Nova Armonía, de la Bisbal (10) Moderna Llagosterense (10) La Ampurdanesa, de Palafrugell (11) La Principal de Palafrugell (11) La Principal de Sta. Coloma de Farners (11) Unión Guixolense, de St. Feliu de Guíxols (9) La Principal de Palamós (11) * Aliança, de Ripoll (11) La Principal d'Amer (8) La Principal d'Anglès (9) La Principal de Bordils (9) Roviras, de Bordils (8) Joventut Empordanesa, de Cervià (8) Catalonia, de Girona (9) Figueras, de Girona (9) La Vella, de la Bisbal (9) La Principal de l'Escala (10) La Municipal Olotina (10) La Principal Olotina (11) La Nova Olotina (9) La Principal de Tortellà (10) La Nova de Tortellà (9) La Principal Unió, d'Amer (10) La Lira, de Palamós (10) Unió Arbucienca (8) L'Avenç, de St.Feliu de Pallerols (9) Els Calongins, de Calonge (10) La Erato, de Figueres (10) La Lira, de Torroella de Montgrí (9) Orquestres de 3a categoria: "Nombre de components de la formació. 138 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat La Vergelitana, de Verges (9) Unió, de Banyoles (8) La Nova, de Bordils (6) La Figuerense (10) Socis individuals: Girona (18) Olot (13) Banyoles (13) Llagostera (7) Palamós (8) Anglès (3) Sta. Coloma de Farners (4) La Bisbal (6) St. Feliu de Guíxols (3) Cassà de la Selva (2) Amer (2) L'Escala (4) L'Armentera (2) Torroella de Montgrí (1) Llançà (1) Cornellà del Terri (1) Tossa de Mar ( 1 ) Arbúcies (1) La junta provisional, elegida per aclamació, quedà formada per: Vicenç Bou, president; Albert Martí, vicepresident; Pere Arpa, tresorer; Josep Blanch, Josep Molins, Joan Grau i Joaquim Torrent, vocals, i Joaquim Vidal, secretari, aquest amb un sou de 50 ptes. mensuals. Quedà un lligam amistós amb els músics de Figueres, sobretot en crear-se, el gener de 1925, la Unión Musical, agrupació que el 28 de març de 1928 sol·licita del sindicat unes competències de delegació, vinculades sempre al sindicat. D'alguna manera significa que els músics fíguerencs encara no havien renunciat del tot a haver estat els iniciadors del sindicat. El president a Figueres era Enric Castelló i el secretari, Josep Cirolo. Posada a votació la proposta figuerenca, el resultat fou desfavorable. Aquesta societat es dissolgué el febrer de 1929. Tornant a Girona, en la primera reunió s'acordà nomenar president honorari el lletrat Albert de Quintana i de León, com a reconeixement pels treballs efectuats desinteressa139 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat dament, sens perjudici que, en la data que la situació econòmica ho permetés, se li testimoniés degudament el reconeixement dels associats. També s'acordà designar soci honorari el distingit i mentíssim professor Tomàs Sohrequés, en agraïment per l'interès que des del principi havia mostrat en favor del sindicat19. 4.3.3. CREACIÓ DE LA SECCIÓ MUTUAL DEL SINDICAT (1921) Des del primer moment el sindicat veié la necessitat urgent que els socis disposessin d'algun sistema d'assegurança. Es féu una contractació amb la companyia La Préservatrice sobre incapacitado i retir per a la vellesa, així com sobre socors en cas de defunció20. Això té un significat important, ja que un dels motius de la creació del sindicat era el desemparament que tenia la professió de tot tipus d'assegurança; veient que les reivindicacions sindicals en aquest sentit anirien per llarg, ja que l'Estat no considerava els músics com a obrers, pel fet que no tenien jornal fix, aquesta iniciativa nasqué de la voluntat de crear paral·lelament una mútua per a ús exclusiu dels músics. Això, però, no succeiria definitivament fins a l'any 1937. Des de la fundació del sindicat, l'any 1920, els músics gironins i de les comarques demostraren una germanor i solidaritat entre ells i envers els altres del tot envejable. Des del primer any organitzaren actes i festivals benèfics per pal·liar sinistres i desgràcies de tota mena, de la ciutat i de fora. Tingué gran ressò la Festa de la Sardana, que anualment es celebrava per les fires de Girona. El festival solia anar a càrrec de 10 o més cobles, amb la participació, moltes vegades, de corals. L'acte es celebrava habitualment a la plaça de braus i els beneficis eren destinats als subsidis de vellesa dels músics. Poc temps després de fundar-se, el sindicat quedà ja consolidat en tots els aspectes. En el terreny econòmic no podia anar millor; el primer any quedaven 4.096,05 ptes. de romanent, i es començà a fer immediatament algunes petites inversions borsàries. En el llibre d'actes del 1925 (el primer que existeix o que es conserva), hi figura un donatiu de 180 ptes. de l'Asociacidn Musical de Girona, "pel fondo de pensitS de la vellesa del Sindicat". Sembla que aquesta Asociación Musical podria ser l'Associació de Musica, en ple rendiment aquells anys, però despista la frase que diu: "sembla que per motius d'liaver-se desfet", cosa estranya, ja que durà fins al 1936. 20 19 140 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Durant el 1921 ja es comença a treballar en els estatuts mutuals i es funda, dins el mateix sindicat, la Secció Mutual de Professors Músics. Al mateix temps, el sindicat fa els passos necessaris per a pertànyer a la Federació d'Entitats i Corporacions Musicals de Catalunya, amb seu a Barcelona. L'octubre de 1922 es paguen els primers subsidis per malaltia. L'economia del sindicat no pot anar millor. S'inverteixen 26.000 ptes. en títols de deute exterior i, segons els seus directius, el sindicat està en una situació "fiorent". A començaments de l'any 1924 hi ha un intens debat intern per decidir la integració del sindicat a la Federació de Sindicats Musicals de Catalunya, que presidia Jaume Brusco. Es tractava que la normativa de la federació xocava amb alguns aspectes del reglament de l'ens gironí; si l'acceptava, el sindicat perdria certa autonomia. Finalment, el juliol hi queda admès amb resolució satisfactòria entre ambdues entitats litigants, que van arribar a un feliç acord, segons el qual ambdues societats mantenien la seva personalitat i quedaven emparats llurs drets morals i materials. L'any 1925 ja hi ha canvis en la composició de la junta, com a resultat de les eleccions del dia 2 d'abril. Queda formada per: Josep M. Soler, president, queja ho era des del 1922; Josep Blanch, vicepresident; Francesc Civil, vicesecretari, i Jaume Turias, Pere Aubert i Joaquim Vallespí, vocals. Mentrestant, el secretari de la junta, Joaquim Vidal, era elegit, a més, vice-secretari del Consell de la Federació, a Barcelona. Cal dir que, a part del treball desinteressat dels components de la junta, altres professionals músics col·laboren estretament amb el sindicat, sigui amb les seves intervencions crítiques, amb els seus escrits de suport a la Junta o amb les seves aportacions, sempre positives. Entre aquestes persones, vull esmentar, Josep Molins, de Sta. Coloma, mort el 1924; Josep Saderra, Pere Mitjà Gómez i Josep Baró Güell, de Girona; Josep Padrós, de Palafrugell, i Jeroni Ros, de Figueres. Durant el 1925 s'aprova, amb caràcter condicional i preventiu, la pensió de vellesa per fer-la efectiva a partir de I'l de gener de 1926; també s'aprova un nou reglament, on queda establert oficialment el subsidi o pensió de jubilació. També entra en vigor el nou sistema de recaptació del que es cobrava per a l'auxili de malaltia i per a pensió per a la vellesa; el canvi consisteix a anul·lar el segell musical que es percibía i substituir-lo per l'impost directe d'un 1 % sobre l'import del treball. En aquest mateix context, la junta acorda trametre a la dissolta Unión Musical de Girona l'agraïment per haver donat a l'auxili per a la vellesa, els cabals que tenia en existència en ésser dissolta. Una vegada més, s'elogia la tasca del secretari, Sr. Vidal, per les gestions d'aquesta donació. 141 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Segons es desprèn de les actes -en castellà- d'aquells anys, els problemes del sindicat se centraven sobretot en els conflictes i denúncies entre els mateixos músics i orquestres, com a conseqüència d'haver elaborat un reglament i uns estatuts massa restringits i rígids. Això provocava que es modifiquessin constantment, cosa que en certa manera cansava un xic la professió. Cal tenir present que tot estava reglamentat: els horaris d'actuació, la feina concreta a fer en cada tipus de contracte, els preus marcats per a cada tipus d'orquestra, segons que la seva categoria sigues de la, 2a o 3a, etc. Això originava, com hem dit, uns plets constants entre la mateixa professió; fins i tot, i per la funció de vigilància que havien de fer, als membres de la junta, se'ls anomenava amicalment "policies". Ja hem dit que el sindicat portava una bona organització i administració, ho tenia tot previst i calculat. Per posar un exemple, donem algunes dades referents a l'any, 1929. TARIFES D'INGRÉS AL SINDICAT - de de de de de 14 a 20 a 30 a 40 a 45 a 20 30 40 45 50 anys anys anys anys anys 40 ptes. 75 ptes. 200 ptes. 300 ptes. 500 ptes. TARIFES ESTABLERTES PER A LES FESTES MAJORS, DE VIGÈNCIA EN LA FEDERACIÓ DE CONFORMITAT AMB EL QUE DISPOSA EL COMITÈ PARITARI Orq. la categoria Vigília Un dia (tarda/nit) Un dia (matf/tarda/nit) Dos dies Tres dies Quatre dies 123 ptes. 246 ptes. 298 ptes. 474 ptes. 615 ptes. 738 ptes. Orq. 2a categoria 105 ptes. 211 ptes. 253 ptes. 400 ptes. 523 ptes. 677 ptes. 142 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat TARIFES D'AUDICIONS DE SARDANES Una audició Dues audicions Tres audicions 103 ptes. 180 ptes. 246 ptes. 88 ptes. 159 ptes. 211 ptes. 72 ptes. 144 ptes. 190 ptes. Entre els dies 26 i 28 de setembre de 1929 es celebra a Barcelona el Congrés de la Federació Musical Espanyola, amb forta polèmica arran de la crisi de la professió, per la proliferació de la música mecànica se'n deriva un any més tard, l'octubre de 1930, una comunicació del Sindicat Musical de Catalunya, en la qual dóna compte dels treballs i gestions realitzades, encaminades a obtenir dels poders públics l'adopció de mesures que tendeixin a alleujar tant com sigui possible la crítica situació del professorat musical, com a conseqüència de la invasió de música mecànica. En aquest mateix sentit, des de Girona es demana al soci honorari del sindicat Albert de Quintana y de León, aleshores diputat a Corts, que intercedeixi davant el ministre de Treball per reconduir la crisi que afecta el professorat musical. En aquest mateix context, es demana que es creï a Girona el Comitè Paritari d'Espectacles Públics, queja existeix a Barcelona. 4.4. L'ASSOCIACIÓ DE MÚSICA DEL 1922 L'Associació de Música de Girona fou fundada l'any 1922. En fou president Josep de Batlle, i secretari, Josep M. Dalmau i Casademont21, ànima vivent de l'associació. També formaven part de la junta Josep Baró Güell, Josep M. Busquets, Lleó Audouard, Jaume Valls, Josep M. Dalmau i Massa, i altres, sense oblidar un dels màxims impulsors, Tomàs Sobrequés. Al final del quart curs de les seves activitats, l'any 1926, l'entitat tenia "Josep M. DALMAU I CASADEMONT (Girona, 1888/1958). Alcalde de Girona del dia 26 de gener al 14 de març de 1934. Republicà. Havia estat regidor de la comissió d'Hisenda i de Cultura. Secretari de l'Associació de Música. Redactor en cap de Scherzando i president de l'Orquestra Simfònica de Girona. La seva dedicació i entrega a la cultura, i de manera molt especial a la música, féu, que alguns compositors li dediquessin algunes obres, com per exemple Ofrena, balada per a piano de J. Baró i Güell, dedicada a ell i a la seva esposa, la pianista Concepció Darné, amb motiu de Ics seves noces. Concepció Darné era nadiua de Pals, alumna de Vidielia i posteriorment professora del Conservatori del Liceu. EH era fill del mestre i pedagog Josep Dalmau i Carles i, a falta de poder donar la data exacta del seu naixement, direm que fou batejat a l'església del Mercadal de Girona el dia 26 de desembre de 1889. 143 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 402 socis, havia fet 37 concerts, s'havien interpretat 320 obres de 114 autors diferents i disposava d'un saldo econòmic favorable de 1.184,95 ptes. L'entitat era membre de la Lliga d'Associacions de Música i fins i tot disposava de piano en propietat.22 En un escrit del dia 27 de desembre de 1922, l'associació feia soci d'honor l'Excm. Ajuntament de Girona i li dedica el concert del dia 8 de gener de 1923, confiat al Quartet Wendung de Stuttgart. Una de les activitats organitzades per l'associació que va tenir més impacte en la societat gironina fou l'actuació d'Els Petits Cantors de Viena, el 20 de febrer de 1935. Malgrat que la majoria dels artistes eren de categoria i tenien fama internacional, s'havia criticat el fet de la poca representació de músics i cantants catalans, com ho expresa Albert de Quintana en un article a Scherzando de maig de 1925. Per la importància dels artistes que passaren per la ciutat i pels anys que durà l'activitat d'aquesta associació, volem fer constar tots i cadascun dels concerts que s'organitzaren al llarg dels 15 anys de vida de l'entitat. CONCERTS DE L'ASSOCIACIÓ DE MÚSICA DE GIRONA (1922-1936)23 Núm. l 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 24-X-1922 24-XI-1922 8-1-1923 29-1-1923 19-11-1923 23-III-1923 9-IV-1923 14-V-1923 19-VI-1923 22-X-1923 13-XI-1923 Mathieu Crickboom, violí. Tomàs Buxó, piano. Albert Tadlewsky, piano. Quartet Wendling, de Stuttgart. E. Toldrà, violí, i Guillem Garganta, piano. Miquel Llobet, guitarra. Quartet de corda de Budapest. Emil Sauer, piano. Trio de Barcelona. M. Perelló, violí; J. Pere Mares, violoncel i R. Vives, piano. Orquestra Simfònica de Madrid. Director: E. Fernández Arbós. Marguerida Chala, piano. Sessió Mozart. Petita orquestra de corda i veu. Director: "L'associació havia adquirit un piano gran cua Cussó Sflia a terminis, coberts per bons reintegrables de 50 pessetes cada un. Sabem que el desembre de 1924 es pagà el 9è i últim termini del piano, el qual tingué un cost de 2.250 pessetes. Molts d'aquests concerts s'organitoven en combinació amb les associacions de musica de Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Palamós, la Bisbal i Figueres. 23 144 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivació musical a la ciutat 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 28-XII-1923 1-II-1924 6-III-1924 21-01-1924 23-1V-1924 19-V-1924 16-VI-1924 23-X-1924 12-XI-1924 14-1-1925 21-1-1925 9-II-1925 16-111-1925 27-III-1925 22-IV-1925 26-V-1925 19-X-1925 18-XI-1925 30-XII-1925 18-1-1926 17-11-1926 8-III-1926 9-IV-1926 30-IV-1926 14-V-1926 13-VI-1926 20-X-1926 12-XI-1926 10-XII-1926 12-1-1927 16-11-1927 18-11-1927 21-11-1927 23-III-1927 25-HI-1927 4-1 V-1927 9-V-1927 27-V-1927 14-XI-1927 Rudolf Gross. Trio de Música Antiga de Munic. F. Costa, violí. A. Vilalta, piano. Quartet Zimmer, de Brussel·les. Alexandre Borowsky, piano. Quartet Lener, de Budapest. Trio Casadesus, de Paris. Orquestra Pau Casals. Blai Net, piano. Judit Bokor, violoncel i R. Vives, piano. Lucie Caffaret, piano. Maria Davidoff, cantatriu i Josep Sabater, piano. Trio Pichot-Bonaterra. Quartet Rédele, de Brussel·les. M. Barrientos, cantatriu. T. Teran, piano. Maurice Maréchal, violoncel. E. Poillot, piano. Quartet Vienès. Joan Mane'n, violí. A. Vilalta, piano. Quartet Casals, de Barcelona. Wanda Landowska, clavicèmbal. Quartet de corda Schachtebeck, de Leipzig. Lucie Caffaret, piano. Quartet de corda. Societat de Música de Londres. Quintet instrumental de París. Homenatge a Juli Carreta. M. Plantada, cantatriu; F. Costa, violí; Blai Net, piano, i La Principal de la Bisbal. Pau Casals, violoncel. Blai Net, piano. Alfred Romea, guitarrista. Orfeó Català. Director: Lluís Millet. M. Plantada, cantatriu. F. Longàs, piano. Gaspar Cassadó, violoncel. Giulietta G. von Mendelssohn, piano. G. Bouillon, violoncel. Marcel Gaveau, piano. Orquestra de Cambra de Barcelona.(1 r concert de l'orquestra). Director: B. Gàlvez Bellido. la sessió. Festival Beethoven. Quartet Zimmer de Brussel·les 2a sessió, ídem. 3a sessió, ídem. 4a sessió, ídem. 5a sessió, ídem. Frederic Longàs, piano. Regino Sainz de la Maza, guitarra. Joan Rosich, tenor. Francisco Ribas, piano. Màxim de Rysikoff, baríton i A. Ribalta piano. 145 Consolidado del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 21-XI-1927 5-XII-1927 16-1-1928 15-11-1928 26-III-1928 ll-IV-1928 30-IV-1928 14-V-1928 24-VI-1928 19-X-1928 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 22-XI-1928 26-XI-1928 17-XII-1928 22-1-1929 4-II-1929 14-111-1929 10-1V-1929 15-V-1929 19-VI-1929 22-X-1929 13-XI-1929 18-XII-1929 31-1-1930 10-III-1930 28-III-1930 23-1V-1930 5-V-1930 21-V-1930 27-VI-1930 18-XI-1930 1-XII-1930 17-XII-1930 16-1-1931 9-II-1931 10-111-1931 15-1 V-1931 Quartet Calvet, de París. M. Caballé, violí. Joaquima Sánchez, piano. Lucie Caffaret, piano. Quartet Zimmer, de BruseHes. Doble Quintet Espanyol, de Madrid. Quintet instrumental, de París. Blanca Selva, piano. Joan Massià, violí. Ricard Vines, piano. Orfeó Català. Director: Lluís Millet. Festa musical a benefici de les víctimes dels incendis de les Gavarres i del Teatre Novetats de Madrid i de l'explosió del fort de Cabrerizas Bajas de Melilla. Organitzat per l'Associació de Música i l'orfeó Cants de Pàtria, amb la col·laboració de les cobles L'Art Gironí i Girona. Emil von Sauer, piano. Quartet Roth, de Budapest. Trio de Barcelona. Jacques Brodsky, violí. Lydia Gafboussova, piano. Marcel Maas, piano. Quartet Krettly, de París. Cor Smetana, de Praga. Horace Britt, violoncel. G. Garganta, piano. Orquestra Simfònica de Madrid. Director: E. Fernández Arbós. Jaume Kachiro, violí. N. Figueroa, piano. Trio Kuhner, de Brussel·les. Raya i Lydia Garboussova, violoncel i piano. Quartet vocal Lei. Lucie Caffaret, piano. Quartet Laietà, de Barcelona. Joan Manen, violí. Guillem Garganta, piano. Quartet Sedlack-Winkler, de Viena. Miquel Llovet, guitarrista. Joan Manen, violí i F. Casellas, piano. Orquestra Simfònica de Girona. Director: Ismael Granero. Orquestra da Camera de Sabadell. Director: Cassià Casademont. Rosa i M. Lluïsa Claramunt, arpista i cantatriu. Josep Caminals, piano. Helena Larrieu, piano. Rosa Garcia Faria, violí. Carme Bracons, piano. Quartet Belga amb piano, de Brussel·les. Arthur Rubinstein, piano. Òpera Boris Goditnoff. Companyia de l'òpera russa. 146 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivacid musical a la ciutat 87 88 89 90 91 92 93 94 95 22-V-1931 10-VI-1931 10-XI-1931 27-XI-1931 ll-XII-1931 18-XII-1931 20-1-1932 26-11-1932 8-IV-1932 96 97 98 26-1 V-1932 24-V-1932 22-VI-1932 99 100 101 102 21-X-1932 16-XI-1932 ? -1-1933 15-1-1933 103 104 105 106 107 108 109 110 111 112 113 114 115 116 13-11-1933 28-III-1933 3-V-1933 7-VI-1933 7-VII-1933 20-X-1933 8-XI-1933 12-XII-1933 19-XII-1933 30-1-1934 16-11-1934 30-V-1934 5-VI-1934 15-VI-1934 Director: C. Slaviansky d'Agrenev. Madeleine Monnier, violoncel i Louise Mascart, piano. Agrupació Coral de Música Antiga, de Barcelona. Director: Isidre Moles. Orquestra da Camera de Sabadell. Director: Cassia Casademont. Lluís Millet, violoncel. G. Garganta, piano. Josep Cantó, piano, i el Quartet Albéniz. Carles i Giocasta K. Corma, pianistes. Cor de Mestres de Moravia. Lluïsa Bosch Pagès, arpa. S. Sagrera, violoncel. Commemoració primer centenari de Goethe. Mercè Plantada, cantatriu. A. Vilalta, piano. Rossend Liâtes, conferenciant. Trio Pasquier, de París. Quintet Català, de Barcelona. Orquestra Simfònica de Girona. Director: Ricard Lamote de Grignon amb la col·laboració de Joan Lamote de Grignon. Rosa Balcells, arpista. Banda Municipal de Barcelona. Director: Joan Lamote de Grignon. Quartet Albéniz, de Girona. Concert homenatge al Sr. Josep M. Dalmau. Actuació de l'Orquestra Simfònica de Girona i de l'orfeó Cants de Pàtria, entre altres. Orchestre Féminin Jane/Evrard, de París. Quartet Genzel, de Leipzig. Pau Casals, violoncel. Blai Net, piano. (Concert benèfic). Jaume Roca Delpech, piano. Orquestra Simfònica de Girona. Director: R. Lamote de Grignon. Orquestra Simfònica de Girona. Director: R. Lamote de Grignon. Violoncel: Aurèlia Sancristòfol. Carles i Giocasta K. Corma, pianistes. Cobla Barcelona (cobla oficial de la Generalitat). Trio Pasquier, de París. Rosa Lloret, guitarrista. Ruth Posseït, violinista nord-americana, i Pere Vallribera, piano. Orquestra Simfònica de Girona. Director: R. Lamote de Grignon. Quartet de Corda, de Barcelona. Orquestra Simfònica de Madrid. Director: E. Fernández 147 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musica! a la ciutat 117 118 119 120 121 122 123 124 125 126 " 127 128 129 130 131 132 133 134 135 20-VI-1934 21-XI-1934 30-XI-1934 21-XII-1934 20-11-1935 12-1V-1935 30-IV-1935 14-V-1935 31-V-1935 23-X-1935 4-XII-1935 ll-XII-1935 22-1-1936 4-11-1936 28-11-1936 17-III-1936 5-V-1936 19-V-1936 29-V-1936 " " " Arbös. Orquestra Simfònica de Girona. Director: R. Lamote de Grignon (últim de la temporada). Orquestra Simfònica de Girona. Director: R. Lamote de Grignon i Concepció Darné, piano. Quartet Galimir, de Viena. Francesc Costa, violí i A. Ribalta, piano. Petits Cantors, de Viena. Concepció Badia d'Agustí, cantatriu i Alexandre Ribalta, piano. Dansa. Companya de J. Magrinyà. Pianistes: J. Gibert Camins i Màrius Montserrat. Rosa García Faria, violí i Lluís Molins, piano. Leopoldo Querol, pianista. Orquestra Simfònica de Girona. Director: R. L'amote de Grignon. Orquestra Femenina de Barcelona. Directora Isabel de la Calle.24 Josep Cantó, piano.25 Quartet Gertler, de BruseHes. Jaume Roca Delpech, piano. Pierre Fournier, violoncel, i Alexandre Vilalta, piano. Mercè Plantada, cantatriu. Alexandre Vilalta, piano. Trio Bocquet. Quartet de Corda de Barcelona. Dansa. Companyia d'Ivonne Attenelle de Giménez. Rita Brossa, piano. Completaven aquests 135 concerts molts altres actes culturals i artístics. Apuntarem, com a exemple, la inauguració del programa de Ràdio Girona La mitja hora de l'Associació de Música, sessions quinzenals organitzades per la directiva per difondre la cultura musical. La primera emissió a mitjan desembre de 1935, fou dedicada a Mozart i consistia en unes notes biogràfiques sobre l'autor i seguidament audició de la cèlebre simfonia Júpiter. Curiosament, hem trobat una sardana del mestre Joan Manen, titulada Gironina, en honor del primer centenar de concerts de l'associació i de la seva actuació seriosa i Aquesta orquestra la integraven 22 concertistes entre professors i deixebles del Conservatori Femení de Barcelona. En aquest concert de Josep Cantó es féu l'estrena, en primera audició, de Berceuse, de Narcís Costa, catalogada per la crítica de l'època com una obra "càndida d'inspiració". 148 25 24 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'inicialives i de reactivado musical a la ciutat constant. En l'aspecte econòmic, l'associació sempre havia programat segons les seves possibilitats, mai havia estirat més el braç que la màniga en els seus pressupostos. La liquidació i el moviment econòmic que hem pogut comprovar en el període comprès entre la seva fundació i el 31 de desembre de 1923, amb un total de 12 concerts realitzats, són els següents: ingressos, havien estat de 18.626,85 ptes., i despeses, 17.893.40 ptes., el que feia una existència en caixa de 733,45 ptes. Com tantes i tantes realitzacions, els fets del 36 portaren l'associació a la dissolució. 4.5. L'ATENEU DE GIRONA (1922) Acabades les activitats d'Athenea, per causes que en el seu capítol ja hem explicat, tingué continuïtat una entitat cultural similar, anomenada Ateneu de Girona. Aquesta societat es començà a gestar a principis de 1922, en una comissió organitzadora que presidia Ignasi Rodríguez Grahit. En fou el president des del primer moment l'historiador i escriptor Carles Rahola. Tingué la seva primera seu social al primer pis de casa Norat, a la Rambla, i poc després es traslladà al carrer de les Sabateries Velles, avui Carreras Peralta, i al pis que havia ocupat aquest insigne oculista i catedràtic. La societat quedà constituïda el 12 d'octubre de 1922. L'ateneu desenvolupà una gran i meritòria activitat. L'any 1923, per exemple, hi feren conferències Lluís Nicolau d'Olwer, Tomàs Garcés, Eugeni d'Ors, Rovira i Virgili, Gaziel i Bosch i Gimpera, entre altres. Les seves programacions incloïen totes les vessants culturals i artístiques, i és clar, també organitzà concerts i actes musicals. N'esmentem alguns: 7-X-I924 Antoni Sala, violoncel·lista i F. Civil, piano. 149 Consolidado del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 18-V-1928 ?-?-1928 Conchita Gafas, liederista i F. Casellas, piano. Montserrat Batlle, cantatriu. Lieder de F. Civil, amb lletres de Ramon Riera Monegal, Josep Tharrats i Mn. Cinto Verdaguer. Montserrat Batlle, cantatriu, i Guillem Soler, pianista. Hi col·laborà també Lluïsa Ben, contralt, i un cor femení. Quartet Albéniz, de Girona (concert de presentació)26. Trio Civil (Josep Saló, violí; Josep Serra, violoncel, i F. Civil, piano). Hi col·laborà la liederista gironina, Elvira Guasch. Quartet Albéniz, de Girona (diverses sessions). Jaume Baró, violí, i Narcís Costa, piano. * ?-?-1929 4-1 V-1930 7-7-1932 ?-?-1932 ?-?-1934 1-VI-1934 Recital de cançons de les alumnes de la professora Teresa Suner27. Joan Guillaume, violí. Commemoració del 250 aniversari del naixement de J.S. Bach a càrrec d'un grup de joves estudiants amb el concurs de la liederista Elvira Guasch. Joan Guillaume, violí i Francesc Civil, piano. Josep Cantó, piano. Carme Claveria, piano (deixebla de Concepció Darné). 7-7-1934 27-111-1935 20-XI-1935 7-1-1936 27-1 V-1936 "Format per Joan Bataller (primer violí), Lluís Moreno Pallí (segon violí), Salvador Dabau (viola) i Josep Moreno Pallí (violoncel). Quan Lluís Moreno es traslladà a Tarragona, ocupà el seu lloc M. Companya, mestre de Sant Feliu de Guíxols. En el concert de la seva presentació (4-IV-30), a l'Ateneu, el programa fou: Quartet núm. 3, de Haydn; andante del Segon quartet, de Mozart; Aria, de Bach, Minuet Manon, de Massenet, i allegro del Quart quartet, de Beethoven. Alumnes dc 1'escola Ramon Turró. (Vegeu el comentan del recital a Diari de Girona, de 4-VI-34, per Tomàs SohrequcSs). 27 150 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 4.6. LES ACADÈMIES DE FRANCESC CASELLAS (1922) I DE FRANCESC CIVIL (1924) Les escoles municipals de música de la ciutat havien tingut, històricament, una curta durada. Cap no havia arribat a penes als deu anys de vida. El problema del sosteniment econòmic i la falta de sensibilitat musical havien estat la nota dominant dels continus fracassos de les escoles que havien arribat a fundar-se i d'altres que s'havien quedat en l'intent. Fent un repàs breu, recordem que de la primera escola coneguda (no municipal), la de Joan Carreras i Dagas, fundada el 1848, no en coneixem l'èxit ni la durada. L'altra, aquesta sf municipal, es fundà el 1892 i, juntament amb la banda, tingué escassament deu anys de vida. Nous projectes, de 1903 i 1907, amb durada de tres anys aproximadament cadascun. L'any 1911 es funda l'Acadèmia Musical Gerundense, convertida en municipal a partir del curs 1912-13, que va subsistir també tres o quatre anys.I finalment, el de 1923, que seguiria ininterrompodament com a projecte fins uns dies abans d'esclatar la Guerra Civil, l'any 1936. Amb aquest historial de fracassos i creacions poc consistents, no és d'estranyar que la serietat i bona organització en les classes particulars de dos professors de música amb solvència demostrada -Francesc Casellas, a partir del 1916, i Francesc Civil, a partir del 1924- fessin que els seus domicilis particulars es convertissin ben aviat en acadèmies. Totes dues compliren bastament el buit d'una institució musical docent municipal i/o oficial. La seves tasques no foren les d'unes classes particulars en el sentit privat estricte, sinó que feren perfectament una funció social i estigueren immerses totalment en la vida gironina. Els cinquanta anys de mestratge a la ciutat del mestre Casellas i els quasi seixanta del mestre Civil, avalen sobradament la nostra tesi en el sentit de considerar els dos professors com els més representatius de l'ensenyament de la música a la nostra ciutat. Pel que fa al mestre Casellas, no cal dir que com a deixeble directe de Granados feia seguir l'escola del gran mestre lleidatà, així com la metodologia i l'esperit de l'Acadèmia Granados de Barcelona. El mestre Civil, per la seva banda, sempre havia estat influenciat per l'escola francesa, i es relacionava des dels anys 30 amb el Conservatori del Liceu, centre al qual portava els seus deixebles a examinar-se, i per tant seguia els seus plans d'estudi i programació. 151 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Segons el Diari de Girona, de 1933, també els portava al Centre Artístic Musical de Barcelona i a l'Escola Normal de Mestres de Girona (sic)28. Els constants recitals de presentació dels alumnes al començament de cada curs acadèmic, els festivals de fi de curs, i els seguits i continus concerts, sobretot els anys vint i trenta, a la Biblioteca Municipal, a l'Ateneu, a l'Acadèmia Salvador, al Casino i als diferents teatres de la ciutat, demostren, i així ho recull la premsa de l'època, com feien viure la música als seus deixebles els dos mestres i com sabien motivar-los. En l'apartat que hem dedicat a l'Escola de Belles Arts, ja hem conegut alguns alumnes del mestre Casellas. Quant als del mestre Civil, i com a conseqüència d'haver-ne reunit una llista de més de cinc-cents, ens abstindrem de detallar-los. 4.7. L'ASSOCIACIÓ DE MESTRES COMPOSITORS DE LA PROVÍNCIA Disposem de suficient documentació que ho avala, per poder afirmar que les primeres dècades de segle no eren precisament les més daurades per als compositors, pel que fa al cobrament i control de les seves obres cada vegada que s'executaven. En la revista Scherzando, el setembre de 1913 i el setembre de 1917, per exemple, hi ha articles en aquest sentit, en un dels quals podem llegir: "Davant la necessitat d'un repartiment més just dels drets d'autor, es projecta crear el Sindicat d'Autors de Petit Dret, en el qual i al capdavant hi figurarà el senyor Pérez Capo." Josep Grahit, el 1917, també proposa: "No estaria de més que en el Sindicat hi entressin tots els mestres compositors de la província, modificant en la part necessària el reglament, i es logres fer respectar els drets què'ls hi pertoquen cobrar de llurs obres." Pensem que això és un error, perquè cap dels dos centres no ha tingut mai cap relació amb exàmens professionals de música, si no fos que, per manca d'espai, haguessin cedit els seus locals als tribunals d'aquell conservatori quan venien a examinar a Girona, igual que es féu a partir dels anys 70. 28 152 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Es amb aquest únic objectiu que, el mes de maig de 1928, un grup de compositors gironins, reunits en assemblea, decideixen crear l'Associació de Mestres Compositors de la Província, amb la pretensió de defensar els interessos dels mestres compositors, i com diuen ells mateixos en un comunicat, i pel fet de "no ser atesos fidelment per quant les obres dels mateixos han estat executades mantes vegades sense percebre'n els deguts drets d'autor". S'aprovaren en aquella reunió les bases fonamentals de l'associació i es procedí al nomenament d'una junta directiva: els càrrecs recaigueren en els següents compositors: Josep Baró (president), Francesc Civil (vicepresident), Lluís Cuadros (secretari) i Josep M. Soler i Josep Blanch (vocals). Quedà constituïda la nova entitat i es pren l'acord de nomenar inspectors en totes les poblacions i s'acorda que aquests càrrecs recaiguin en els mateixos associats, que vetllaran pel rigor i l'escrupolositat de les llistes de la Societat d'Autors. No sabem el temps que durà ni l'eficàcia de l'associació, atès que a partir del 1929 ja no n'apareix més constància documental. x 4.8. L'ACADÈMIA MUSICAL SANTA CECÍLIA El 1929, Francesc Geli i Tarrés, molt jove encara, era un fervorós component de la coral de la Congregació Mariana, sota l'atenció dels pares jesuïtes, coral que el 1901 havia estat sota la direcció de J. Serratosa en la interpretació de la missa de Mn. Rué O Gloriosa Virginum a l'església de Sant Pere. Més tard dirigiria la coral el polifacètic jesuïta P. Joan Creixell. Fou en aquell ambient que el jove estudiant Francesc Geli, l'any 1933, refunda i dirigí l'Acadèmia Musical Santa Cecília en el si de la Congregació Mariana. D'aquí li ve, potser, la devoció especial a Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. I quan parlem d'aquesta acadèmia, cal no confondre-la amb el cor que hi havia hagut al Seminari amb el mateix nom. El cant de la susdita Acadèmia Mariana solemnitzà mantes celebracions culturals, com les vespres sabatines, la festa de la Immaculada amb la novena preparatòria, i particularment la diada de Santa Cecília. Molts foren també els concerts que va fer, dels quals destaquem com a exemples el celebrat a Montserrat el 29 de juny de 1933 i el del 15 153 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutal d'abril de 1934, per celebrar el primer aniversari de la seva fundació. També deixà la seva empremta fora del temple. Els murs de l'antic Centre Cultural del carrer de la Força, on tenia la seva seu, als baixos, i els del Patronat del carrer Pascual i Prats podrien dir-nos quelcom de l'actuació d'aquella entitat musical sota la jove batuta del que seria més endavant Mn. Francesc Geli. Gràcies a la premsa de l'època29, hem pogut informar-nos del programa que presentaren el dia de la patrona de la música de l'any 1935. Era el següent: Part I (vocal).- Concert de l'Acadèmia Musical Santa Cecília (secció del Centre Cultural). Director F. Geli. Part II (instrumental).- Martina Camps (violí), Josep Viader (piano). Sonata en Re, de Scarlatti. Aquest concert va anar precedit d'una conferència que, amb el títol Música religiosa, oferí el professor del Seminari conciliar i beneficiat xantre de la catedral, Rev. Mateu Duran. Una fotografia de la casa Barber de l'any 1936, amb motiu d'un concert de l'acadèmia celebrat a Ràdio Girona, testimonia la realitat d'aquella agrupació, en la qual figuren joves gironins, alguns ja traspassats, altres que encara poden recordar aquella realitat. En la fotografia es pot reconèixer Viader, Solà, Bartrina, Figueras, Riuró, Puigbert, Sidera, Ibern, Dalmau, Camps, Martínez, Puig, Barroso, Masia, Burguet, Planas i Soler. 4.9. L'ORQUESTRA SIMFÒNICA DE GIRONA Sens dubte, el fet que més afirma el bon clima musical existent a la ciutat a finals dels anys 20 és la fundació de l'Orquestra Simfònica de Girona. De la seva gestació sabem que va ser possible gràcies a la conjunció de músics militars en les seccions de vent, 9 Diarí de Girona, de 28-XI-35. 154 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 5 de juliol de 1929, es feia el concert de presentació sota la batuta del seu director titular, Ismael Granero, amb el programa següent30: la part. Egmont (obertura) Ària de la suite en re Vals trist Marxa militar num. 2 la Simfonia Don Giovanni (obertura) La donzella de la costa La filadora El vol del borinot Serra amunt (sardana) L. van Beethoven J.S. Bach J. Sibelius F. Schubert L. van Beethoven W.A. Mozart A. Juncà Popular N. Rimsky Korsakov E. Morera 2a part. 3a part. Sabem que Granero era un jove i dinàmic músic major, d'origen valencià, destinat a Girona com a director de la banda del Regiment d'Àsia, extremadament meticulós en els assajos i en la interpretació de les obres. Durant els tres primers anys tot foren èxits, fins que amb l'anunci, el febrer de 1932, de la marxa de Granero amb destinació a Alacant, comença a trontollar i a córrer perill la supervivència de l'orquestra. El concert de comiat de Granero es fa al Teatre Municipal el dimecres 24 de febrer de 1932, amb notable èxit en tots els sentits31. Segons testimonis de l'època, l'orquestra feia una gran versió del cèlebre Vals trist de Sibelius, amb Narcís Costa com a clarinet solista. El 10 de març, el Diari de Girona anunciava que la junta directiva de l'orquestra, que presidia Josep M. Dalmau i Casademont, es reunia per pendre decisions que asseguressin A part d'aquest programa, altres obres del repertori de l'orquestra eren les següents: Simfonia inacabada (Schubert); Cançons de ma terra, suite, (A. Juncà); Aquarel·les valencianes (Chavarri); preludi del tercer acte de Parsifal (Wagner); Cançons populars espanyoles (Joan Lamote de Grignon); Intermezzo, de Goyescas (Granados); Simfonia núm. 13 (Haydn); Petite Suite, (Debussy), i Egmont, obertura (Beethoven). "En aquest concert l'orquestra estrenà Evocació per a corda sola, que forma part de la coHeció de sis obres titulades De ma terra, de Francesc Casellas. Es tracte d'una pàgina musical inspirada en un model de forma clàssica de Bach. La premsa en digué: "Cal ja convenir que el quadre musical d'en Casellas té un valor estimable. " 155 30 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutí El 10 de març, el Diari de Girona anunciava que la junta directiva de l'orquestra, que presidia Josep M. Dalmau i Casademont, es reunia per pendre decisions que asseguressin l'estabilitat de l'agrupació". En donem a conèixer alguns: Encomanar a un mestre de prestigi la direcció artística. Crear una mutualitat per a malalties que afectin el professorat de l'orquestra. Nomenar una comissió independent de la directiva, composta pels professors J. Vidal, J. Saló i J.M. Serra per a cuidar-se de l'organització i confecció del reglament pel qual ha de regir-se la nova entitat filial de l'Orquestra Simfònica de Girona. Després de les corresponents gestions (pensem que dutes a terme pel professor Sobrequés) i mercès al suport de la societat gironina, el dia 22 de juny del mateix any 1932 es celebrava el concert de presentació del nou director, el ja reconegut Ricard Lamote de Grignon, fill del director de la Banda Municipal de Barcelona, l'eminent Joan Lamote de Grignon, que també col·laborà en el concert dirigint alguna obra. Volem fer palès que l'estada de Ricard Lamote de Grignon a Girona fou molt reconfortant per a ell i la seva família. D'una banda, la seva mare, Florentina Ribas i Mallol, era gironina. De l'altra, Ricard, com el seu pare, estava passant una època de tensió (tot i l'èxit i el prestigi de tots dos -sobretot del pare-). La seva vídua afirma: "La música del meu marit va néixer entre contrarietats i injustícies. " Precisament per això, i perquè era, com hem dit, una de les primeres figures musicals a Barcelona, s'havien produït unes tibantors preocupants en certs sectors i en el si de la mateixa banda, que els creaven malestar32. L'estada a Girona, amb una molt bona acollida,un respecte i una cordialitat en el tracte La forta personalitat de Joan Lamote i el fet que fos durant tants anys el màxim exponent i promotor de la vida musical barcelonina havien creat un cert mal ambient, amb crítiques i tibantors dins la mateixa banda, que en algunes ocasions s'havien tornat contra el seu fill, Ricard. Montserrat Coll, la seva vídua, diu "Sempre que s'estrenava una obra d'en Ricard jo l'acompanyava en els assaigs i m'agradava seguir-ne el desenvolupament...Però quan va ser el moment dels últims assaigs d'una obra [Joan de l'Ós], i jo em proposava d'anar amb ell, em van sorprendre les seves paraules: 'Espera, més endavant . I va arribar el dia de l'assaig general a Belles Arts, i jo vaig dir-li: 'Avui sí que vinc, tinc unes ganes boges de sentir-ho tot junt . En començar l'assaig noranta-quatre professors, tres solistes i 1res cors-, en Ricard estava neguitós. Què passava?. De tant en tant se sentia caure un faristol, un glissant dissimulat, papers que relliscaven a terra...un clarinet que feia el gall, o unes notes de la trompeta fora de lloc...En Ricard s'aturava, sense dir res, i tomaven endarrere. Després em vaig assabentar del que passava: en aquells moments, pocs dies abans de la Guerra Civil, els músics tenien alguna qüestió desagradable amb el mestre Joan Lamote, motivada per unes gravacions de la banda per a la casa La Voz de su Amo i, com a protesta, ho feien pagar al seu fill." 156 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat extremada deis responsables de T orquestra, donaren a Ricard una pau, una motivació i una dosi d'optimisme que sempre més recordà. Montserrat Coll (la seva vídua), en descriure la seva estada a Girona, ens diu: "En parlar de Girona haig d'explicar el que va representar el fet que en Ricard fos nomenat director de l'Orquestra Simfònica d'aquella ciutat. El president n'era en Josep M. Dalmau, company inoblidable. L'amistat entre ell i en Ricard va ser benefactora per a tots dos i nosaltres esperàvem les anades a Girona amb anhel. Era paralític des dels vint anys, però el seu gran talent li va fer vèncer la contrarietat. Econòmicament ben situat, anava a tot arreu acompanyat del xofer i un criat que traslladaven el seu carret amunt i avall de les escales, als concerts, a l'Ajuntament, a la platja... Alcalde de Girona el 1936 i perseguit pels militars de Franco, va haver de marxar en aquell èxode esgarrifós del 1939 amb la seva muller, Conxita Darné, pianista, i la seva cadira de rodes, per les carreteres, amb una riuada de gent desolada i vençuda." I, segueix explicant, Montserrat Coll, "un dels anhels d'en Dalmau hauria estat un vaixell, amb la petita orquestra a bord i en Ricard per dirigir. Què posarem, avui? Mozart? Bach? Debussy?...Tampoc hi hauria faltat la Mercè Plantada, sempre disposada a cantar per als amics."33 I acaba la seva semblança de Girona amb les següents paraules: "Quins dies més feliços, els de Girona! Allò semblava un altre món!"34 L'orquestra duraria fins ja començada la guerra, que fou un dels motius pels quals desaparegué. En un article de F. Civil del 18 de març de 1935 al Diari de Girona, sobre el projecte de creació de l'Escola de Música, diu que "el públic gironí es comença a familiaritzar amb l'orquestra simfònica". La junta de l'orquestra havia procurat sempre que als concerts hi pogués assistir tothom, que no fos un obstacle no disposar de gaires recursos econòmics. Per aix.ò, el tercer pis del teatre estava sempre reservat gratuïtament als treballadors i als components de les corals i orfeons. Coll, Montserrat (vídua de Lamote de Grignon). Lamole de Grignon. Col·lecció Gent Nostra. Edicions de Nou Art Thor. Barcelona, 1989, p. 23. No cal dir que els Lamote de Grignon s'havien sentit sempre bé amb els gironins. Recordem que Ricard passava les seves vacances a Sant Antoni de Calonge i els seus pares, a Caldes de Malavella. 34 33 157 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat No sabem el nombre exacte de concerts que la formació arriba a oferir, però sí que sabem que el 17 de gener de 1931 l'orquestra feia el seu 18è concert. Anotem-ne uns quants: Núm. l 2 3 4 5 6 7 8 9 10 12 17 18 20 21 " 22 23 24 25 26 27 28 29 5-VII-1929 9-XI-1929 10-XI-1929 15-XI-1929 16-XI-1929 18-XI-1929 22-XJ-1929 23-XI-1929 12-11-1930 14-III-1930 7-VI-1930 17-1-1931 17-III-1931 30-X-1931 24-11-1932 22-VI-1932 31-X-1932 7-11-1932 15-1-1933 29-V-1933 ?-VII-1933 20-X-1933 30-V-1934 " Teatre Principal Girona (concert de presentació) Teatre Principal Girona Teatre Palafrugell Teatre Palamós Sant Feliu de Guíxols Figueres Teatre Fortuny Reus Sabadell Teatre Principal Girona (amb la col·laboració de Cants de Pàtria) Teatre Albéniz Girona35 Teatre Municipal Girona36 ? Teatre Principal Girona Teatre Municipal Girona37 Teatre Municipal Girona (Concert de comiat del mestre Granero) Teatre Municipal Girona (Concert de presentació del nou director, R. Lamote de Grignon)38 Teatre Municipal Girona Teatre Fortuny Reus (Director Joan Lamote de Grignon) Teatre Municipal Girona. (Homenatge a Josep M. Dalmau) Teatre MunicipalGirona39 ? Girona (Violoncel: Aurèlia Sancristòfol) ? Festival dedicat a la ciutat de Girona. Orquestra Unión Radio Barcelona, cobla L'Art Gironí, orfeó Cants de Pàtria i Orquestra Simfònica de Girona, amb la intervenció de poetes i escriptors. 36 3S Amb Joan Manen (violí) i Francesc Casellas (piano). Director: Ismael Granero. Amb Joan Llongueras i l'Institut Català de Rítmica i Plàstica de Barcelona, i amb la col·laboraci del Foment de la Sardana. 38 37 CoHabora com a director en el concert el seu pare, Joan Lamote de Grignon. 39 Vegeu la crítica de F. Civil. Diari de Girona (2-VI-1933). 158 Consolidació del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat 30 31 32 33 34 20-VI-1934 22-X-1934 7-X-1934 21-XI-1934 23-X-1935 Teatre Municipal Girona Teatre Municipal Girona. Rosita Moré (soprano) i els literats Joaquim Pla i Carles Rahola40. Teatre Municipal Girona. Concert popular de Fires41. Teatre Municipal Girona. (Pianista: Concepció Darné)42 Teatre ?. Girona. Dels concerts números 11, del 13 al 16 i el 19, malgrat tots els intents d'esbrinar on es feren, no n'hem trobat constància documentada. La composició habitual de l'orquestra fou la següent: Flautí Flautes Clarinets Oboès Fagot Trompes Trompetes Trombons Percussió Violí concertino Violins primers Violins segons Violes Violoncels Contrabaixos Piano (de la banda) Rafel Roig i Enric Oliva Narcís Costa i Lluís Cuadros Mompean (militar) Cunill i J. Baró Güell (de la banda) Pinard i Fortuny (de la banda) Josep Gibert Josep Saló Rafael Serra, J.M. Jaumeandreu i F. Puntonet. Joan Bataller, Lluís Moreno Pallí, Jaume Baró, Ferran Prunell, Josep M. Boix, Cipria, P. Romaguera, Antoni Bohigas, Figueras, Joan Guillaume, Cristià i Joanito Baró. Salvador Dabau, Joaquim Vidal, J.M. Carbonell i Mecu. T. Sobrequés, Josep M. Serra i Josep Moreno Pallí. Mitjà, Josep Flanells i (?)(de la banda) Francesc Casellas. 4 Festival organitzat per Ràdio Girona i transmès als radiooients d'Amèrica. Vegeu la crítica de F. Civil. Diari de Girona (7-XÜ-1934). 41 No hi ha dubte que Ricard Lamote era un diplomàtic, a l'hora de tractar els musics. N'és un exemple el detall d'enviar una carta als músics just després d'una sèrie d'actuacions d'aquells dies de fires, en la qual els felicita per les "entusiastes i brillants actuacions dels darrers concerts". 42 159 Consolidado del Noucentisme: Nova font d'iniciatives i de reactivado musical a la ciutat Ja hem apuntat que la desaparició de l'orquestra es produí, en part, pels fets del 36, però cal tenir en compte també la migradesa econòmica afectava la formació. L'any 1933, i com a resultat de les subvencions atorgades a les orquestres i orfeons espanyols per la Junta Nacional de Música de Madrid, a la revista Scherzando hi ha un interessant article en el qual es critica la política de subvencions, ja que tota la llarga llista de concessions, no n'hi ha cap per a Catalunya. L'articulista fa notar la seva indignació davant del conseller de Cultura de la Generalitat, "perquè en prengui bona nota", i pregunta "per què orquestres com la de Pau Casals, la Simfònica de Girona o l'Orfeó Català, han de quedar-se en l'oblit". Un altre fet que demostra aquesta feblesa econòmica és la defensa que fan els regidors C. Rahola i J.M. Dalmau en rebutjar, en un ple de l'Ajuntament de febrer de 1933, una proposta del regidor de la minoria regionalista senyor Tomàs en el sentit que l'orquestra fes dos concerts a l'any gratuïts com a compensació de la subvenció que l'Ajuntament li donava. Els regidors en qüestió aconseguiren que la proposta no prosperés al·legant "la difícil situació econòmica de l'orquestra". * 160 CAPÍTOL V. LA MÚSICA EN L'ÀMBIT RELIGIÓS La música en l'àmbit religiós CAPÍTOL V. LA MÚSICA EN L/AMBiT RELIGIÓS 5.1. LA MÚSICA A LA CATEDRAL Ja hem dit, i hi hem fet referència àmpliament, que la Catedral ha ocupat el centre musical de la ciutat fins ben entrat el s. XX. No ens estendrem en la història musical del nostre primer temple, perquè ja ho han fet, haver-ho fet i magistralment, el mestre Civil i altres autors en períodes o sobre temes puntuals concrets1. Ens limitarem, doncs, a fer una cronologia dels organistes i mestres de capella de l'època que estudiem. Havíem esmentat, en un capítol anterior, Joan Carreras í Dagas com un dels primers seglars que estigueren al capdavant de la capella de música de la catedral, des del 1851. Quan el 1860 la va deixar, es produí una època de canvis i provisionalitats, i s'arribà fins i tot a la supressió del càrrec, el 1886. Un any després, el reverend Miquel Rué es faria càrrec de la reforma de la capella i de la fundació del benefici per ordre del bisbe Tomàs Sivilla, de manera provisional. Miquel Rué fou una figura important en tots els camps. Tant pel que fa a la seva tasca al capdavant de la capella, com en la vessant compositiva i pedagògica, i com a activador de múltiples projectes i activitats, va ser una figura que destacà. El seu impuls a la música gregoriana, amb articles a la premsa i amb l'organització de diverses jornades i congressos, fou una altra de les empremtes que deixà. El 25 de febrer de 1908 va morir Mn. Llorens Lasa, que havia estat organista de la Catedral per espai de més de 40 anys. Uns dies després, el 16 de març, fou nomenat per succeirlo, de manera definitiva, Mn. Rué que, com hem dit, ja el substituïa per absències i malalties. Sobre la música a la catedral de Girona, vegeu: CIVIL, F. "La música en la catedral de Gerona durante el siglo XVII." Anuario Musical, XV, 1960. "Los libros cantorales de la Catedral de Gerona." Revista de Girona. Any 1966. Num. 35, pàg. 23 a 27. "La Capilla de Música de la Catedral de Gerona (s. XVIII)." Annals de l'I.E.G., XIX, 1968-69. COLOMER JULIÀ, J. "La 'Escolania' de la Sta. Iglesia Catedral Basílica. " Revista de Girona. Any 1959. Num. 9, pàg. 83 a 84. RIFÉ, J.; VINAIXA, M.; GREGORI, J.M. "Panoràmica de la música a Girona: de l'època medieval al segle XVI." Revista de Girona, núm. 181, marc-abril 1997 (pàg. 48 a 51), any XLIII. RIFÉ, J. "Panoràmica de la música a Girona dels segles XVTI al XX. " Revista de Girona, núm. 182, maig-juny 1997, pàg. 48 a 52), any XLIII. 163 x La música en l'àmbit religiós L'any 1916, la plaça de mestre de capella quedà vacant. Va ocupar-la interinament Joan Mas i Biosca, el 19202. L'any 1923, Mn. Joan Perramon i Oliva guanyà les oposicions, i ocuparia el càrrec fins al 1946. Paral·lelament al càrrec de mestre de capella, des del 1906 exercia com a organista el reverend Josep Maria Padró3, i més tard el seglar Francesc Civil ocupava la plaça d'organista, càrrec que exercí fins al 1954. Mossèn Joaquim Colomer s'ha ocupat de la capella fins a la seva mort, ocorreguda recentment, mentre que els organistes han estat Mn. Francesc Geli, i actualment, Mn. Frederic Pujol4. Pels seus anys al capdavant de la capella, volem parlar ara de la figura de mossèn Joaquim Colomer i Julià (Girona, 1918/5-II-1995), nascut al bell mig de la ciutat, al carrer Nou. Després d'estudiar al seminari diocesà, va ser ordenat sacerdot i nomenat seguidament vicari de Calella. Va aprofitar la proximitat de Barcelona per realitzar la carrera de piano al conservatori d'aquella ciutat. Després de la Guerra Civil va tornar a Girona, i va ser nomenat beneficiat de la parròquia de Sant Feliu, en la qual es va encarregar de l'escolania. L'any 1981 va guanyar per oposició la canongia de mestre de capella de la Catedral, i va fundar també una escolania. Mossèn Colomer es va preocupar que els escolans de famílies pobres poguessin estudiar i va crear unes beques, juntament amb el Capítol Catedral i el Bisbat, perquè es matriculessin al col·legi dels Maristes. A més, ell mateix hi feia classes de religió. D'altra banda, gràcies als seus coneixements d'orgue, mossèn Colomer tocava aquest instrument a la Catedral sempre que faltava algun dels titulars, com el mestre Civil, Mn. Francesc Geli, o darrerament, Mn. Frederic Pujol. Fill de Mataró. Vingué a Girona acompanyant el seu oncle, el bisbe Mas i Oliver, quan va possessionar-se, l'any 1916, de la diòcesi gironina. Vacant llavors el càrrec de mestre de capella, es convocaren unes oposicions dues vegades, amb resultats negatius. Aleshores el prelat nomenà ecònom del benefici de mestre de capella el seu nebot. L'any 1919, en virtut d'uns nous exercicis, mossèn Mas prenia possessió plena del susdit benefici, i, amb ell, del càrrec de mestre de capella, que exercí dignament. El bisbe Mas morí poc després, i el seu nebot retornà a Mataró. De les seves obres, coneixem un quartet de corda que es conserva en el fons de Josep Baró Güell (Casa de Cultura) i l'obra Crux, premiada amb 50 pessetes en un certament musical celebrat a Ripoll el juliol de 1913. 4 3 La Seu de Girona ha tingut gairebé sempre diferenciats els càrrecs de mestre de capella i d'organista. 164 La música en l'àmbit religiós L'obra compositiva de mossèn Colomer està limitada a la música religiosa, a part d'una sardana i d'alguna cançó catalana. Tot plegat es conserva a l'arxiu catedralici5. 5.2. LA MÚSICA AL SEMINARI DIOCESÀ Ja des de les primeres línies d'aquest treball hem constatat la importància que ha tingut sempre la música a l'Església i la difusió i la repercussió positives que a través de les seves parròquies, escolanies i escoles de cant s'ha fet de l'art musical. Fent una ullada general als nostres pobles més propers -Banyoles, Castelló d'Empúries, Olot, Cassà de la Selva, Blanes i Amer, i Girona per descomptat, per esmentar-ne alguns-, és fàcilment comprovable que la majoria dels músics de la segona meitat del segle XIX i primera meitat del XX havien adquirit els seus coneixements musicals i vocals mercès als rectors de les parròquies. Doncs bé, tots aquests capellans, naturalment, havien passat pel Seminari, on durant els anys de carrera eclesiàstica s'havien format també musicalment. El primer professor que hem trobat al Seminari, en l'època que estudiem, ha estat Obres de Mn. J. Colomer a l'arxiu catedralici. (Carpeta XXXIV): -Salve montserratina, escrita a dues veus iguals i orgue, 6 pàg., reg. num. 153, c.m., manuscrit del 31-11947. -Si jo fos..., (eucarística), escrita a una veu i orgue, 4 pàg., reg. num. 154, c.m., manuscrit de 21-V-1947. -Déu vos salve, escrita a una veu i orgue, 1 pàg., reg. num. 148, c.m., manuscrit de 20-X-1349. -Regina coeli, escrita a una veu i orgue, 2 pàg., reg. num. 152, c.m., manuscrit de 1949. -Regina coeli, escrita a una veu i orgue, 7 pàg., reg. num. 151, c.m., manuscrit de 1950. -Regina coeli, escrita a una veu i orgue, 4 pàg., reg. num. 150, c.m., manuscrit de 1951. -La tune catantunc, cançó popular, reg. num. 156, c.m., manuscrit de 1950. -Sant Josep, cançó de Nadal, escrita per a tiple, all, tenor i baix, 4 pàg., reg. num. 146, c.m., manuscrit de 1951. -Calella (sardana), escrita a sis veus, per a tiple, alt, tenor primer i segon, baríton i baix, 8 pàg, reg. mim. 149, c.m., manuscrit de 1951. -Himno de la misión de Calella de la Costa, escrit a una veu i orgue, 5 pàg., reg. num. 155, c.m., manuscrit de 1953. -Tres avemarias y glòria, escrita a una veu i acompanyament d'orgue, 6 pàg., reg. núm. 147, c.m., manuscrit de 1957. 5 165 La música en l'àmbit religiós Miquel Rué6, mestre de capella de la Catedral, el qual tingué al seu càrrec l'ensenyament del cant gregorià del de 1908 al 1918, encara que no hi fou introduït com a assignatura fins al 19167. El succeí mossèn Josep Trias a partir del 1919. El curs 1917-18, per iniciativa del bisbe Dr. Mas i Oliver, i com a resposta a una de les conclusions de la Setmana Litúrgica de Banyoles, s'implantà també una nova classe de música per als estudiants més petits8. Però no podem parlar del Seminari sense fer esment de les seves corals. Tenim constància que el març de l'any 1900 existia l'Orfeó de Santa Cecília, del qual era director Mn. Gabriel Garcia. L'orfeó estava compost per més de 100 estudiants9, els quals, i des del primer moment, sorprengueren el públic per la justesa, el bon gust i l'afinació amb què cantaven. Cal comprendre que en aquells moments s'estava acostumat a sentir les corals i orfeons de caràcter popular, a l'estil dels de Clavé, la majoria formats per elements aficionats, sense una direcció professional i amb uns objectius principals que no eren sempre, precisament, una bona interpretació musical. L'Orfeó Santa Cecília, amb la mà experta de Mn. Garcia al davant, es pot Miquel RUÉ I RUBIÓ (Cervià de les Garrigues (Lleida), 27-XII-1864/Tarragona, 1926). Residí a la nostra ciutat per espai de 32 anys, en aprovar, essent ja clergue, unes oposicions com a mestre de capella de la Seu. El tribunal estava format per Sancho Marracó, Carreras i Dagas i mossèn Narcís Casademont, antic mestre de capella de la Catedral, llavors resident a Lloret de Mar. L'escola del mestre Rué fou la base de la majoria de les escolanies de la ciutat. Es bolcà enterament a l'estudi i divulgació del gregorià. Després de la meravellosa tasca a Girona, el 1919, en guanyar noves oposicions, es traslladà a la metropolitana de Tarragona, igualment en qualitat de mestre de capella. Com a compositor deixà un bon nombre d'obres religioses, com la Missa en Do a cinc veus i dos cors, estrenada el diumenge 17 de gener de 1892 a la Catedral. També compongué unes cançons escolars per a nois i noies que acuradament publicà l'editorial Sobrequés & Reitg, el 1907. Mn. Rué demostrà ser una gran figura musical i un bon pedagog, com ho demostra la llarga llista d'excel·lents deixebles que sortiren de la seva escolania. El 1905 publicava: Canto gregoriano. Cooperación a la edición vaticana de los libros de canto litúrgico, obra que, juntament amb les del pare Sunyol i les de Maur Sablayrolles, va servir de base per als grans estudis posteriors fets per Móns. Higini Anglès. Mn. Perramon deixà un interessant document sobre la biografia de Mn. Rué en un article a Scherzando del mes de novembre de 1926, amb motiu del seu òbit. ^Scherzando, octubre de 1917. Fins i tol se'n féu ressò la revista Scherzando d'octubre de 1917, num. 79, amb un article titulat "La classe de música del Seminari de Girona", que diu així: "Mereix aplaudiments molt merescuts la lloable iniciativa del nostre reverendíssim Sr. Bisbe Dr. Mas i Oliver, implantant en el Seminari la nova classe de música per a la formació dels seus seminaristes. En la memorable Setmana Litúrgica de Banyoles, aquesta fou una de les conclusions sancionades pel Sr. Bisbe, que s'acordaren com a fruit de l'assemblea. Conjuntament amb la classe de nocions i pràctiques de gregorianisme, que regeix el docte mossèn Miquel Rué, funcionarà aquesta nova classe figurada pels petits estudiants, capacitant-los per al domini de la música en els anys superiors de la carrera eclesiàstica. " L'article acaba dient: "Tant de bo que aquest exemple fos alliçonador per a molts, fins arribar que cap centre d'educació de de cultura se veges privat en el plan de sos ensenyaments de l'assignatura de la música." E1 curs 1899-1900, el Seminari tenia 655 estudiants en total. MARQUÈS, Josep M. "La Diòcesi de Girona de 1906 a 1925", dins Església i Societat a la Girona contemporània. Litúrgia i música. Quaderns del Cercle, num. 9, pàgs. 73 a 115. Girona, 1993. 166 9 8 6 La música en l'àmbit religiós considerar la primera coral a Girona i comarques que tingué cura de la bona i fidel interpretació de la música. L'organització d'aquest orfeó fou motivada, en part, per l'entusiasme que despertà entre els seminaristes el concert que l'Orfeó Català, dirigit per Millet, féu a l'església de Sant Feliu per les fires de 1899. Aquesta audició féu arribar als gironins una percepció i una intimitat del fet musical, -sens dubte, per la perfecció i la qualitat de les veus i la música-, que a Girona no s'havien sentit mai. L'orfeó, que en un principi sols havia d'interpretar música religiosa, incorporà també al seu repertori cançons populars catalanes10. Però, malauradament, poc temps duraria l'èxit de l'orfeó; el mes d'agost del mateix any, i com a conseqüència del trasllat de Mn. Garcia a Cassà de la Selva, quedaria pràcticament desfet, i se'n temé fins i tot la desaparició11. En referència altra vegada als orfeons del Seminari, trobem que el dia de Nadal del 1900 es celebra una festa religiosa i patriòtica, en què no falten discursos, poesia, obres per a piano i, naturalment, l'actuació de la coral de l'internat. La nota de premsa de la vetllada critica que en l'acte el cor no hagués guardat un lloc per a la música popular, "com ho hauria fet", diu, "l'enyorat Orfeó de Santa Cecília dirigit per Mn. Garcia". La lectura que nosaltres fem d'aquesta frase és, d'una banda, que la batuta de Mn. Garcia s'hi va trobar a faltar, i de l'altra, que tot i que la vetllada estigués emmarcada en un àmbit religiós, Catalunya en aquells moments era tot ella un esclat i una necessitat de manifestació del fet català sense precedents en la història; no en va, tots els actes públics s'acabaven formalment o improvisadament amb el cant d'Els segadors. En aquests primers anys de segle, el cor fou dirigit pel jove seminarista Serratosa, el qual l'any 1901 estrenà la seva primera composició, "ODoctor Òptima". No podem precisar el temps que durà exactament aquesta coral del Seminari, però sí que podem dir que per les festes i fires de maig de 1903 ja no existia. Tornant al record del professorat del Seminari, un altre mestre fou Mn. Joan Perramon i Oliva, per espai d'un sol curs, el 1915, just un any després de rebre el presbiteriat. Posteriorment seria nomenat vicari de la parròquia de Palafrugell. Cal tenir present que en aquells anys la presència de la música catalana era indispensable en tota manifestació, fos cultural, artística o, fins i tot, política. "Mn. Garcia organitzaria immediatament un orfeó a la seva nova parròquia; en va fer la prepresentació el diumenge dia 23 de setembre d'aquell mateix any, amb un èxit sense precedents i amb un repertori exclusivament religiós. Seria el dia de la festivitat de la Immaculada Concepció, el dissabte 8 de desembre, que es faria la presentació oficial amb el nom d'Orfeó Catalunya. 10 167 La música en l'àmbit religiós Indubtablement, però, són dos els professors que més llarga trajectòria tingueren al capdavant de l'ensenyament de la música al Seminari: el primer, Mn. Ferran Forns i Navarro (Girona, 1898-1970), dedicat sobretot a les classes del seminari menor, del 1941 al 1966, i el segon és Mn. Francesc Geli12, que es dedicà principalment a les del seminari major. Les matèries que s'hi impartien eren les de solfeig i teoria en els cinc primers cursos, ià i gregorià i polifonia en els següents, de les quals tenia cura Mn. Evarist Feliu13. Es feia una hora de música a la setmana com a mínim, a part de les classes de piano, en les quals havia col·laborat especialment el mestre Civil per als estudiants més avantatjats, mentre que per als primers cursos feien de professors els seminaristes més capacitats. Així tenim que, a part d'exercir el càrrec d'organistes, també ensenyaven piano Àngel Sunyer, del 1949 al 1951; Josep M. Jordà, el 1952, i Pere Frigolé, del 1953 al 1956. Durant uns anys havia ajudat també en aquestes funcions Mn. Frederic Pujol, ara organista de la Catedral. A causa del nombre de seminaristes en la dècada dels 50, uns 240, s'arribà a disposar fins i tot de 15 pianos, la majoria llogats al recordat Sr. Camps, més conegut pel sobrenom de Gitano, peculiar personatge que amb la seva bicicleta recorria tants pobles com hi havia a la geografia gironina, on a cada racó es podia trobar algun dels pianos, sovint desgavellats, del singular i sagaç individu. En parlar de la música al Seminari, és obligat referir-se a la seva Schola Cantorum, formació que arribà a un nivell de qualitat artística significatiu, tant en la seva primera etapa com en la segona. Sorgí com a reacció al bon record i a la nostàlgia deixats per l'Orfeó Santa Cecília, uns anys abans, el 1900. Quan s'organitzà, corrien els primers dies de l'any 1907 i es batejà amb el nom de Schola Cantorum; estava constituït per alumnes del mateix seminari conciliar amb el fi, en un principi, de complir el motu proprio del sant pare sobre música religiosa. La Schola estava regida per la següent junta directiva: Vicenç Piera, president; Carles Bolos, vicepresident; Josep Mundet, tresorer; Narcís Masó, secretari i Tomàs Miralpeix, vicesecretari. El director era Salvador Padrós i els segons directors, Sebastià Albert, Fèlix Farró i Ramon Godó, i el director de tiples, Miquel Comas. Una mostra de la seva tasca, en els seus inicis, és el concert ofert el dia 7 de març de 1907, festa de Sant Tomàs i sobretot el del dia 28 de novembre del mateix any "Francesc GELI I TARRÉS (Girona, 3-VI-1916-20-VIII-1988). Fundador de l'Acadèmia Musical Santa Cecília de la Congregació Mariana, l'any 1929. Director de la Schola Cantorum del Seminari, el 1934. El 4 de juliol del 1943 fou ordenat sacerdot, i aquest mateix any fou nomenat mestre de capella de la Catedral i professor de música i cant gregorià del Seminari. El 1947 entrà com a viceconsiliari de l'Adoració Nocturna i l'any 1955, com a professor del Conservatori. Mn. Evarist FELIU I SOLER (Sant Mori, 30-VI-l 898-Madrid, 21 -VEl·l 968). Professor de gregorià al Seminari diocesà. Vegeu la biografia de Mn. Cervera Un atleta de Crist. Ed. del Seminari de Girona, 1993. 13 168 La música en l'àmbit religiós a la capella del Seminari (església de Sant Martí) amb motiu d'una vetllada literari i musical que la Schola dedicà a FExcm. Cardenal Sr. Casañas, amb la presència del bisbe de la diòcesi, Dr. De Pol, dels governadors civil i militar, del president de l'Audiència i d'altres autoritats, i del claustre del Seminari. El repertori, entre altres obres, fou el següent: Avé Maria, de Victòria; Pàtria nova, de Grieg, i El Comte Arnau, de Morera. Ja en la segona etapa, la Schola Cantorum fou dirigida per Mn. Forns i posteriorment per Mn. Geli; tingué una existència d'uns 10 anys14, del 1948 al 1958, aproximadament. Havien col·laborat també en la direcció els joves i experts seminaristes Àngel Sunyer i Emili Guerrero, aquest últim en l'especialitat de gregorià. També cal recordar, en la faceta de directors, el seminarista Miquel Abras15 i Noguera i Mn. Esteve Carbones i Ricart (Olot, 19021968). Es recorden amb nostàlgia alguns concerts memorables, amb interpretacions de l'envergadura d'una Missa brevis o de fragments de la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach al Teatre Municipal, amb acompanyament d'orquestra. 5.3. LA MÚSICA A LES ESCOLANIES No ens cansarem de reiterar la bona tasca que sempre ha fet l'Església envers la música, tot i que, també des de sempre, l'una s'ha servit de l'altra. La tasca desenvolupada per les parròquies d'arreu ha estat elogiable, i Girona no n'ha estat una excepció16; cada una tenia la seva escolania, tal com ens diu el nostre cronista oficial, doctor Mirambell: "Les escolanies no solament atenien el servei musical de la parròquia; també eren institucions en les quals s'aprenia música, i també s'hi formava la personalitat en els aspectes religiós i social." Aquesta és l'etapa més important i més recordada de la Schola, però amb anterioritat ja havia existit. Entre els que l'havien dirigit esmentem Mn. Cervera, a partir del 1926. "Estudià al Seminari fins a la teologia moral. Compongué una notable partitura de quatre veus mixtes, La mare, que meresqué els elogis del plorat mestre Millet (en paraules de Mn. Cervera). Miquel Abras mon l'any 1922. A tall d'exemple, direm que també a les nostres comarques l'ensenyament de la música hi iés present des de fa segles: escola de cant a la Bisbal (1627), capella de música de Torroella de Montgrí (1687), a Peralada i Ripoll (1709), etc. 16 14 169 La música en l'àmbit religiós Les seves funcions eren diverses: cantar l'ofici parroquial dels diumenges i festius, participar en totes i cadascuna de les solemnitats de la parròquia, en la processó de Corpus i altres... Però el que també és important és que les escolanies eren així mateix un centre d'esplai, on s'organitzaven festivals, excursions, aplecs, romiatges, etc. Mirambell diu: "El contacte assidu en els assaigs, reunia diàriament els nois a la sortida de les respectives escoles. Aquest contacte entre nois que anaven a l'escola pública i nois que anaven a l'escola privada; entre els fills del metge, o de l'advocat, de l'hisendat o del comerciant, de l'artesà o de l'obrer no qualificat, tenia uns efectes a llarg termini, que el temps ha confirmât. " A finals del s. XIX la música als temples havia degenerat de mañera alarmant. Els clergues músics, tal com ens diu Mn. Cervera, "estaven influenciats per l'estil de l'època". La seriositat de la música religiosa es decantava cap a un caràcter profà, teatral i, fins i tot, de gènere ballable. » La reforma no es féu esperar, amb la promulgació del cèlebre motu proprio del papa Pius X. A l'Estat espanyol es feren diversos congressos per a donar a conèixer el que havia de ser la carta magna de la música d'església: Valladolid (1907), Sevilla (1908) i Barcelona (1912)17. Catalunya també contribuí de manera important a aquesta reforma; al cap de poc temps, el 1915, es celebrà una setmana litúrgica a Montserrat i el 1916 els monjos benedictins exiliats del monestir d'Encalcat organitzaven una setmana gregoriana al monestir de la vila de Besalú. I finalment, i acostant-nos cada vegada més a la nostra ciutat, tenim que la diòcesi organitzà una setmana litúrgica a Banyoles18 el 1917, i una altra el novembre de 1929 a Girona, amb la participació del P. David Pujol i del P. Maure, monjos de Montserrat, juntament amb el P. Prieto S.J., de la Pontifícia de Comillas, Mn. Josep M. Padró i Mn. Evarist Feliu, catedràtic de gregorià al Seminari. Els resultats foren esplèndids i els fruits no es feren esperar. L'educació litúrgica En aquest congrés hi participaren activament Mn. Miquel Rué i Mn. Gabriel Garcia, de la seu gironina, el primer, i organista de la parròquia de Cassà de la Selva i director de l'Orfeó Catalunya, el segon. A part dels preveres Rué i Garcia, hi participà de manera especial el pare Sunyol, així com l'organista de la seu gironina, mossèn Josep M. Padró, que hi intervingué amb l'exposició d'una conferència sobre música d'orgue. (Dades proporcionades per Mn. Cervera). Í8 17 170 La música en l'àmbit religiós començà al Seminari, l'ofici del cor catedralici fou dignificat19 i les escolanies floriren arreu20. A la ciutat de Girona algunes escolanies deixaren un record inesborrable en els que en formaren part. 5.3.1. ESCOLANIA DE SANT FELIU En aquesta parròquia, on precisament fou batejat el que seria, mestre de capella de la Catedral, el cèlebre Josep Pons21, trobem formada l'escola de cant més tard que la de la catedral, encara que la seva creació no consta de manera precisa en els arxius gironins22. Un dels primers titulars coneguts com a organista és Narcís Puig, al segle XVII23, època en què la col·legiata de Sant Feliu posseïa un bon orgue. Més tard, el 1760, n'era tocador un deixeble del mestre Gaz, Anton Mallol, i el 14 d'octubre de 1765 consta com a mestre de cant de la col·legiata el reverend Francesc Agramont. Un personatge de gran valor va passar també com a canonge d'aquesta col·legiata, l'eminent Antoni Guiu i Roquer24. Ja a principis del s. XIX, concretament a partir del 1818, hi havia com a organista i mestre de capella Antoni Vidal, que seria professor de Joan Carreras 19 Mn. J.M. Cervera, a "La música i els eclesiàstics músics del bisbat de Girona en els segles XIX i XX", edit. Seminari diocesà de Girona, 1987, diu sobre aquest punt: "És digna de lloança l'actuació de la nostra primera comissió de música sagrada, la qual aprovà més de 400 composicions nacionals i estrangeres per ésser executades." E1 fenomen de les escolanies fou la saba nova dels afeccionats i dels futurs professionals de la música a la nostra ciutat. Josep PONS (Girona, 8-IV-1770). Mon jove, el 1818. Fou batejat a l'església de Sant Feliu. El seu pare era fuster. Pons fou artista de gran valor (R. Mitjana, pàg. 2301, Diccionari bibliogràfic). De jove guanyà les oposicions al mestratge de València. Era afeccionat a les composicions originals, amb imitació d'efectes de la naturalesa, ocells, trons, la pluja, etc. Va escriure música sagrada i profana de gran mèrit. (B. Saldoni, Diccionari bibliogràfic). 22 21 20 CIVIL, F. "El fet musical...", op. cit. pàg. 27. 23 Actes capitulars de 1640 a 1652. 24 CIVIL, F. "El fet musical...", op. cit. 171 La musica en l'àmbit religiós i Dagas. De petit, ell i Mallol havien figurat com a escolà i cantaire de la capella de cant de la Catedral, respectivament. Per espai de 58 anys trobem com a organista mossèn Narcís Saderra i Vilallonga, traspassat el 1888; el va succeir vers aquesta mateixa data, i fins al 1891, Mn. Llorenç Folcrà i Bellapart (vegeu apartat de la Casa de la Misericòrdia). Després de la renúncia d'aquest, fou nomenat interinament Pere Figueras Gonzalez, entusiasta aficionat de família gironina que accidentalment ja havia ocupat el càrrec.25 Fins al 1936, trobem com a titular Mn. Josep Marull i Agustí26 (Palamós, 1865Girona, 1939), que ocupa la plaça des del 1891, just dos anys abans de rebre el presbiteriat. Mn. Marull, en paraules del mestre Civil, "era un improvisador empedreït, a l'antiga, i una bona persona". Després de la Guerra Civil tornà a la ciutat mossèn Joaquim Colomer, que havia estat com a vicari a Calella de la Costa. Fou nomenat beneficiat de la parròquia de Sant Feliu, on s'encarregà de l'escolania. Anotem un esdeveniment ben simpàtic promogut per mossèn Colomer; l'organització, per primera vegada, d'un dia dedicat especialment a l'escolania, amb el nom de Dia de l'Escolania de la parròquia de Sant Feliu. Es tractà d'una invitació a tots els antics cantors perquè passessin una jornada junts amb la fi de comunicar a les noves generacions l'entusiasme que potser en la data de la celebració, el 8 de gener de 1956, hi faltava. I el que era un esdeveniment social i de tradició a la ciutat era la intervenció musical que es celebrava en aquesta parròquia amb motiu del rés de nona (la festa de la conclusió del mes de maig), funció que tenia lloc a última hora del vespre i que "era pur encant assistir-hi", (paraules del mestre Civil). L'acte era semblant al que se celebrava a la Catedral anyalment en les hores del diumenge i dilluns de Rams, a principis de segle, i en la festa de l'Ascensió del Senyor, la solemne hora santa, de 12 a 1 del migdia. També fou responsable de la música a Sant Feliu, a la capella de música i a l'escola de cant, com a subdirector, un músic genial, Joan Figueras i Siqués, natural de Castellfollit de la Roca, que també era l'encarregat de la impremta de la Diputació i cantor assidu de la capella de la Catedral i d'altres esglésies de Girona. ^Revista de Girona, volum XV, any 1891. Deixeble de mossèn Tomàs Gibert i Vidal, organista de la parròquia de Palamós. Segons Mn. Cervera, era molt afeccionat a recollir noü'cies, que propagava ràpidament entre els amics; rebé per aquest fet el motiu de Gasela. En diverses publicacions, per error, figura el nom de Joan Marull, i no Josep Marull. 172 26T La música en l'àmbit religiós El 1930 prenia possessió com a mestre Josep M. Pumarola i Culubret (Girona, 19041939), que va fer una molt bona tasca al capdavant del cor de la parròquia. L'ajudà el mestre i concertista d'orgue Rafel Tapióla i Gironella27. Finalment, volem esmentar en la comesa de mestre de capella de l'església col·legiata el mestre Civil, que ocupà el càrrec, a més de ser l'organista de la Catedral, fins als fets de 1936. Volem acabar recordant que procedeix d'aquesta parròquia el famós Antiphonarí Responsoríal, còdex inventariat amb el num. 728 per Móns. Higini Anglès, el qual en diu tot l'essencial per a encarir-ne el valor musicologie. Manuel Mundo i Marcet29 ens diu: "La netedat i precisió dels seus neumes catalans és un dels valors d'aquest Còdex ja remarcat per Rué el 1905, com també per Sablayrolles i Sunyol." Recentment, el doctor Francesc Bonastre n'ha estudiat les verbetes, que Anglès ja havia remarcat. Rafel TAPIÓLA I GIRONELLA (Girona, 1912). Començà a estudiar música amb Mn. Ribas i piano amb Francesc Casellas. Proseguí els estudis a Barcelona (a l'Acadèmia Marshall, els de piano (1940), i, al Conservatori Municipal, composició i musicologia amb Mas i Serracant (1942) i orgue amb J. Suñé Sintes (1946)). Obtingué una distinció honorífica de l'Ajuntament de Barcelona (1949), i hi impartí classes durant un quinquenni. Inaugurà l'orgue monumental del Palau Nacional de Montjuïc i en fou organista durant el Congrés Eucarístic del 1952. Fundador i director de l'Orquestra de Cambra de Girona fins al 1962. Resideix a Figueres i és organista del molt interessant orgue barroc de l'església catedralicia de Castelló d'Empúries. No ha deixat la seva activitat concertística, amb actuacions a totes les catedrals del Països Catalans, i també a Sant Sebastià, al Pilar de Saragossa, a Elx i al Migdia francès. En el terreny de la composició, és autor de la Missa a Sant Feliu; El bon Jesuset (variacions sobre el càntic de Nicolau); Preludi i fuga, en la menor; motets, obres religioses diverses, etc. • 27 Manuel Mundó i Marcet ens diu d'aquest còdex: "La història del còdex potser havia passat més desapercebuda. Entre els textos litúrgics musicals conté un parell d'oficis en hexamètres llatins força correctes. Un d'ells és el de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, escrit pel mestre Renall, cosa que apunta cap a un origen barceloní del còdex. Si n'examinem l'escriptura libraría, sens dubte de la primera meitat del segle Xu (no pas XI-XII com es deia fins a Anglès), també sembla de la mà de Renall. Ara bé, el mestre Renall després d'ésser durant anys canonge de la catedral de Barcelona passà a la de Girona, on morí vers el 1143 (?). La trajectòria sembla clara: Renall se l'endugué de Barcelona a Girona on encara es conserva." A: Consideracions paleogràfiques a l'enlorn de la monodia litúrgica medieval en l'obra d'Higini Anglès. Recerca Musicològica IX-X, 1989-90. Actes del Congrés Internacional "Higini Anglès" i la musicologia hispànica", pàgs. 5-14. Servei de publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 1992. 29 28 MUNDÓ I MARCET, M. op. cit. pàg. 11. 173 La música en l'àmbit religiós 5.3.2. ESCOLANIA DEL CARME El primer músic d'aquesta parròquia que coneixem data de principis del s. XIX. Es tracta del pare Joan Carreras i Prats30, sacerdot i organista, nascut en l'últim terç del XVIII. Aquest personatge va lluitar en defensa de la independència del nostre pafs durant els setges de 1808 i 1809, i va ser presoner a França fins al 1814. Havia compost nombroses obres musicals de caràcter religiós. Més endavant, hi trobem com a organista Mn. Narcís Saderra, vers la segona dècada del s. XIX, el qual passaria, com ja hem vist, a ocupar la plaça a la parroquial de Sant Feliu. Trobem llavors, i ja de l'època que estudiem, Mn. Salvador Padrós i Bigas31 (Girona, 18831955), nomenat organista d'aquesta parròquia just a l'any de rebre el presbiteriat, el 1909. Mn. Padrós havia celebrat la seva primera missa a l'església de Sant Feliu de Girona el novembre de 1908. Tot i que les dades biogràfiques i musicals de mossèn Padrós són escasses, el mestre Civil fa notar que "tenia caràcter inquiet, descuidat, i organitzà, un temps, amb el mestre Mòllera, una acadèmia de gimnàstica rítmica al carrer dels Ciutadans". Succeí mossèn Padrós el que seria l'home cabdal d'aquesta escolania, Mn. Josep Ribas i Tenas, que va néixer a Olot, el 1893. Ocupà el càrrec d'organista i mestre de capella des del 1918. De ben petitet residí a Girona, i després de més de 50 anys de mestratge morí a Girona el 1967. Amb la seva manera de fer, i amb els seus estudis d'harmonia i composició -ben aprofitats per cert- amb el mestre Mas i Serracant, Mn. Ribas formà unes ben fornides i excel·lents capella i escolania. Dignificà, en el sentit religiós, el cor musical de Filles de Maria, el qual tenia cura de les celebracions de la tradicional novena de les Filles de Maria que es celebrava en aquesta església. Mn. Ribas deixà escola, a Girona. 30 Pla Cargol, J. Biografías de gerundenses. Edició Dalmau Carles Pla, SA, Girona, 1948. Sovint s'ha confós Mn. Salvador Padrós amb Mn. Josep M. Padró i Ferrer. Mn. Padró (Sant Cugat Sesgarrigues, Barcelona, 1884-Barcelona, 1959), fou escolà de Montserrat, on es formà musicalment. Féu oposicions al càrrec d'organista de la Seu gironina el 1906, tres anys abans de rebre el presbiteriat. Mn. Padró fou un excel·lent organista i compositor. Sempre, però, en paraules de Mn. Cervera, havia enyorat la seva Barcelona, la seva Seu i el seu orgue. Es traslladà a la Ciutat Comtal provisionalment, i ocupà el càrrec d'organista d'aquella Seu a partir de l'any 1959. La seva biografia i la seva obra figuren en diversos diccionaris i la seva producció compositiva fou important. Ens deixà fins i tot una sardana La gata i el beliíre, que es pot trobar al Museu d'Història de Girona. (Ref. 860 del catàleg de particel·les del fons de la sardana). 174 31 La música en l'àmbit religiós Apuntem aquí que la part musical d'aquestes celebracions, entre litúrgiques i artístiques, era confiada als Mollera, i s'hi feia música no sempre de caràcter litúrgic. Destaquem artistes gironins assidus com ara: Concha de Careaga i de Pastors32 i l'arpista Srta. Hugues33. 5.3.3. ESCOLANIA DEL MERCADAL L'escolania de la parròquia de Santa Susanna del Mercadal és una de les que ha deixat un record més grat a la ciutat. El 1906, just després de la seva ordenació sacerdotal, Mn. Joan M. Roquet-Jalmar i Oms (Blanes, 1882-Girona, 7-I-1916)34 quedava adscrit a la parròquia del Carme, però aquell mateix any, rebia el nomenament d'organista i mestre de capella del Mercadal. Fundà immediatament una brillant escolania que seguirien els seus successors amb molt bons resultats. Es dedicà a la composició i tenia una bona veu de baríton. Entre les seves obres destaca Yhimne a la Senyera, amb lletra de Mn. Joan M. Feixas; musicà l'himne dedicat a la Mare de Déu del Pilar, que el seminari col·legi del Collell es féu seu i és autor també át:marianes i d'un bon reguitzell de cançons. Coneixem la seva sardana Germanor, la qual fou cedida a l'arxiu municipal pel mestre Baró. A títol pòstum, el Círcol Catòlic d'Obrers li organitzà un homenatge el dia 11 de febrer de 1917. No en va n'havia estat el director artístic. "Cantatriu de veu extraordinària, que era autodidacta segons F. Civil. Era filla d'un general i d'una Pastors (família de ranci llinatge gironí). El seu domicili era la casa que hi ha just davant de les escales de la Catedral, on hi ha el Palau de Justícia. 33 E1 1922, premi musical a l'Acadèmia Mariana de Lleida. *Mn. Joan havia celebrat la seva primera missa a l'església del Sagrat Cor el dia 26 d'octubre de 1906, sent apadrinat pels seus pares, Jaume Roquet-Jalmar i Maria de la Concepció Oms de Roquet. La seva mort prematura, els trenta-quatre anys, truncà els seus dots artístics. Aquesta defunció ocasionà un trasbals a la ciutat, car el seu cadàver no donà símptomes de descomposició i remangué uns dies insepult. Fou visitat per molts gironins. Just un any després de la seva mort, Miquel de Palol i el prevere Lluís G. Pla recordaven la figura de Mn. Roquet en uns articles a la revista Scherzando de febrer de 1917. 175 3 La música en l'àmbit religiós El 18 de març de 1916 ocupà el mateix càrrec Mn. Joan Perramon i Oliva (Girona, 19-XII-1888/Figueres, 1946)35, que el va ocupar fins al 1923, i el 27 de setembre d'aquest mateix any, per oposició, guanyà la plaça de mestre de capella de la seu gironina, plaça que ocupà fins al 1943. Tenim constància que era un entusiasta gregorianista i que havia escrit diverses obres, entres elles La sardana d'en Pere Gallen, i una missa del Santíssim Sagrament, a dos cors, estrenada l'octubre de 1925 a la Catedral de Tarragona per la capella de música d'aquella Seu, que dirigia aleshores Mn. Miquel Rué. Sense que haguem pogut esbrinar el temps que estigué al capdavant d'aquesta escolania, també hi féu la seva labor com a organista mossèn Blai Capdevila i Bassols (Olot, 1872/Cruïïles, 1926). I si al principi d'aquestes línies fèiem al·lusió al record deixat a la ciutat per aquesta escolania, ens hem de referir a la persona de Mn. Ferran Forns i^Navarro (Girona, 1898-1970), el qual prengué possessió com a organista l'octubre de 1923. Com diu Mn. Cervera, "la seva escolania sempre fou nombrosa i el record del mestre i l'escalf que deixà encara perdura entre els antics escolans supervivents". El 1927, juntament amb el violinista Josep M. Carbonell36, havia organitzat una acadèmia musical amb classes de solfeig, teoria, violí i piano, amb seu al carrer Cort Reial, num. 3, 2n. Mn. Forns, a més, fou professor del seminari durant més de 20 anys, consiliari del Frente de Juventudes, durant 24 anys, professor de l'Institut Francès i dels germans maristes i capellà de la Casa de la Misericòrdia. Per entendre millor Taféete dels gironins envers Mn. Forns i la tasca de la seva escolania, esmentem que el diumenge 17 d'octubre de 1948 se li féu un emotiu homenatge en commemoració de les seves noces de plata al capdavant de la formació. Foren padrins de l'acte Mn. Perramon havia cantat la seva primera missa el dia 2 de juliol de 1914 a l'església de les Adoratrius. Esmentem algunes de les seves obres: Sardanes: Les ninetes ploren, Gentil parella, Penya la Lluna, Nostra Mare (de tibie). Inventariades a l'AHG: La pomera. La pineda d'en Rata; Nit de juny, Nit alegre, Canta la pastorela, Almerinda, Els gegants de Girona, Pilar, Las tres espigas, Amor jovenil (núms. 311 al 320 del catàleg de particel·les del Fons de la Sardana, juny, 1994). 36 3S 176 La música en l'àmbit religiós els esposos Josep Massanas i Mercè Vidal, en qualitat de pares de dos avantatjats alumnes37. I precisament amb data de primer de setembre de 1995, al cap de vint-i-cinc anys de la seva mort, els antics escolans i alumnes, juntament amb la família Nadal-Farreras, emparentada amb Mn. Forns, organitzaren un acte consistent en una missa en record seu a la mateixa parròquia del Mercadal, oficiada per Mn. Josep Cervera. Al llarg de la seva vida, Mn. Forns rebé molts reconeixements38, i en el terreny de la composició li coneixem l'obra Sospirs de l'ànima. Volem, per acabar aquest capítol dedicat a les escolanies, aportar novament unes paraules del doctor Mirambell: "Moltes ensenyances rebudes en aquells centres són encara ben vives, i els lligams d'amistat que s'hi establiren no s'han pas esborrat amb el pas dels anys." 5.4. EL COL·LEGI DE MESTRES DE CAPELLA, ORGANISTES I CANTORS DEL BISBAT Una de les repercussions que portarien a la ciutat les noves disposicions del mom proprio de Pius X, en aquest cas d'ordre organitzatiu i, encara que pugui semblar paradoxal, d'ordre econòmic, fou la creació d'una associació integrada per tots els que es dedicaven a la música religiosa dintre del bisbat gironí. Per això, l'agost de 1931 es reuniren per agrupar-se sota la denominació de Col·legi de Mestres de Capella, Organistes i Cantors del Bisbat de Girona, amb la finalitat de fomentar i propagar la música religiosa de conformitat amb les noves disposicions del motu proprio i alhora procurar una justa i equitativa retribució en els treballs propis dels càrrecs. Josep MASSANAS I BUSSOT (Palafrugell, 1888-Girona, 14-XH-1962). Empordanès d'origen, es . domicilià a Girona, a la plaça de la Independència. Intel·lectual, amant de l'art i de la música en-particular, i especialment de la de Bach i Mozart. Com a activitat professional fou gerent d'una empresa constructora, i com a activitat complementària o d'esplai es dedicà a la crítica musical i a fer conferències. Segons el seu fill Josep Maria, reconegut dermatòleg gironí, el seu pare de jove havia estudiat música, violí i clarinet. La seva mare, Mercè Vidal, havia cantat, i s'havia iniciat musicalment al cor parroquial de Mn. Piera, a Palafrugell, on es conegueren. De l'entrevista mantinguda amb el seu fill n'he tret la conclusió que Josep Massanas morí sense haver acceptat cap altra música que la dels autors clàssics, i que no havia acceptat tampoc els canvis que s'anaven produint a través de les noves tecnologies. "Entre altes, els següents: medalla d'or de l'Orden de Cisneros, concedida pel cap de l'Estat; medalla de plata del Frente de Juventudes; medalla de la constància; cartes i medalles de diferents associacions jueves; diploma d'Officier d'Académie, lliurat pel govern francès, el 10 de juliol de 1948. En un homenatge de l'Ajuntament gironí, el 31 de març de 1968, se li lliurà el Verus de Plata de la Ciutat. 37 177 La música en l'àmbit religiós El desembre del mateix any queda definitivament constituït el Col·legi, amb l'aprovació dels estatuts i la formació de la primera junta, de la qual Mn. Fèlix Farro en seria el degà president; Mn. Joan Perramon, el vice president; Mn. Ferran Forns, el tresorer; Mn. Gabriel Garcia, Mn. Joan Batlle, Mn. Josep Albert i Mn. Josep Trias, els vocals, i Mn. Josep Ribas, el secretari. Tots ells tenien un prestigi rellevant no solament al bisbat gironí, sinó a fora. En aquesta primera assemblea es feren tres ponències, la primera, a càrrec de Mn. Farró, que tractà sobre El cant de les dones a l'església. La segona, a càrrec de Mn. Perramon, que versà sobre Avantatges del Col·legi per a tots els associats, i l'última, que va anar a càrrec de Mn. Josep Trias, de la qual desconeixem el tema, malgrat tots els esforços que hem fet per esbrinar-ne el títol. Una activitat semblant va ser la trobada a Olot per Santa Cecília de 1932, en què a part de celebrar junts la festa de la patrona de la música, els membres del Col·legi es reuniren en assemblea. No coneixem amb exactitud el temps que durà el Col·legi, sí sabem que una de les seves últimes activitats fou l'assemblea celebrada el dia 22 de novembre de 1935, a Canet de Mar. Com s'havia fet en anys anteriors, a la reunió es presentaren dues ponències. La primera va ser confiada a Mn. Josep Pumarola, mestre de capella de Sant Feliu, que versà sobre el tema El mestre de capella i les escolanies. La segona va anar a càrrec de Mn. Josep Cervera, organista de la parroquial de Palafrugell, amb el títol de L'organista segons l'esperit de l'Església. El Col·legi durà com a màxim fins als fets del 36. 178 La música en l'àmbit religiós 5.5. L'ESCOLA GREGORIANA I L'APORTACIÓ DELS MÚSICS GIRONINS AL CANT GREGORIÀ "La paraula de Crist sigui amb vosaltres en abundància en toda saviesa, ensenyant-vos i encoratjant-vos els uns als altres amb salms i himnes i cançons espirituals, amb gràcia cantant en els vostres cors al Senyor. " Epístola als colossencs El fragment d'aquesta epístola expressa amb claredat el motor espiritual que anima la música que pot considerar-se especifica de la religió cristiana. Les seves arrels s'endinsen en la tradició musical de Grècia i d'Orient, en els temps dels primers cristians, i tenen a veure amb la salmodia antifonal de les lloes i himnes dels terapeutes jueus. Va ser el papa sant Gregori, el Gran, qui al voltant de l'any 600 va establir els fonaments d'una litúrgia musical homogènia i organitzada. La caiguda de l'imperi, les invasions bàrbares i la dispersió dels cristians en nuclis freqüentment aïllats havien convertit el cant eclesiàstic en un autèntic calaix de sastre en el qual tot hi cabia, sense ordre ni concert. Sant Gregori, que dóna nom al cant que ha arribat intacte fins a nosaltres, va recopilar i ordenar tots els fragments existents, va eliminar-ne la part supèrflua, va completar el que faltava i va arribar a crear un repertori complet de melodies per a totes les parts de la litúrgia i per a totes les festes de l'any eclesiàstic. Transcrigué aquest immens fonament en un magnífic antifqnari, que des de llavors va fixar la música de l'església cristiana, i lligà el volum amb una cadena d'or a l'altar de Sant Pere. I per a la interpretació correcta d'aquesta litúrgia musical fundà la germandat monacal de la Schola Cantorum, tradició -encara que amb interrupcions- que ha perdurat fins avui a la Capella Sixtina vaticana. 179 La música en l'àmbit religiós L'antifonari de Sant Gregori es va perdre i es va haver d'esperar fins al 1908 perqut Roma publiqués l'edició vaticana de totes aquelles melodies (i d'altres que s'hi varen anar afegin en el curs dels segles), que és la més perfecta i de més autenticitat de totes les que existeixer avui. Però còpies de l'immens treball de sant Gregori es varen repartir per tot Europa. L'abadií de Sanet Gallen i les acadèmies musicals de Metz, Soissons i Tours són algunes de les més antigues: provenen de l'època de Carlemany. El pas del temps va fer que el cant gregorià cristal·litzés en diverses escoles i maneres interpretatives diferents, que tenen dos dels seus pols en Solesmes i en l'abadia de Santo Domingo de Silos. A Catalunya, considerem que Montserrat, amb Gregori M. Sunyol39, i Besalú, amb Maur Sablayrolles, de l'orde de sant Benet, són els dos palaus del cant gregorià. D'aquí naixerien totes les inquietuds i l'expansió de cant espiritual de sant Gregori. A Girona, la forta penetració del cant gregorià fou imposada, igual que a la resta del país, per la necessitat de millorar la qualitat de la música als tgmples, i d'una música adient a la religiositat i al recolliment, amb un repertori adequat a cadascuna de les celebracions. Sobre aquesta necessitat de principis de segle, recollim un article de l'any 1905, "Cant Gregorià pels pobles", en el qual podem entreveure amb facilitat el que en aquells moments sentia el poble envers la música que es feia a les esglésies. Diu literalment així: "Gracies a Deu; en contra de lo qu'esperavan an los pobles forans sobre la reforma tan necessària del cant en las funcions purament litúrgicas y santas, comensa a desterrarse aquella prostitució y filinderga de cant saturat de baixesa sensual que feya tapar els sentits a tot cor verament cristià; y en son Hoch va a plantejarse aquells tons majestuosos d'un cant que sembla tirar el esperit cap a les alturas de la glòria, com experimentem en la Salve may prou elevada dels Monjos de Montserrat. Gracies a Deu que se xerivirà aquell Sánete Sánete tractanda sum. Aixís ho hem pogut experimentar ab el Roser de Castellar de la Selva, pus, portà la devantera la orquesta Grau de Bordils à les demés, segons tenim entès, ja que cantant la Missa de Perosi tots els cors cristians i inteligents experimentaren una emossió may sentida frente aquellas notas graves. " Precisament aquest mateix any 190540 se celebra a Estrasburg el congrés de cant gregorià, en el qual participen Mn. Garcia i Mn. Rué. Aquest últim, el 1908, i després de fer un curs de gregorià al Seminari, es trasllada a Montserrat, d'on retorna ben aviat per motius de salut. Del P. Sunyol, vegeu Imroducdó a la paleografia musical gregoriana, apareguda en català el 1925 i traduïda al francès el 1935. E1 bon clima gregorianista que vivia la ciutat era evident. Un exemple més és la visita que el mes de juny d'aquell any feien a Girona dos frares benedictins de la congregació de Solesmes (França), encarregats per la Comissió Pontifícia de fotografiar els monuments gregorians de la ciutat, dels quals Mn. Rué n'havia fet un notable estudi. 40 39 180 La música en l'àmbit religiós Hem parlat al començament del nom d'alguns personatges de tot el moviment gregorià a Girona. Anem a endinsar-nos un xic en la seva vida i obra. Indiscutiblement, l'element generador de moltes d'aquestes inquietuds fou el pare Maur Sablayrolles, nascut a Mazamet el dia 3 de desembre de 1873, vila francesa entre Carcassona i Albi, prop de Castres, població d'uns 15.000 habitants de la diòcesi d'Albi. Als 13 anys entrà al monestir d'Encalcat, prop de Dourgne, de la mateixa diòcesi. Als 17 anys tingué la sort de tenir com a mestre l'eximi gregorianista pare Andreu Mocquereau, prior de Solesmes, qui, cridat pel pare abat del monestir d'Encalcat, hi va anar a ensenyar a la comunitat. El pare Sablayrolles arribà al monestir de Besalú cap al 1912 o principis del 13; tenia 40 anys i era ja un expert reconegut en la matèria. Precisament acabava d'arribar de fer unes conferències a Burdeus, Seta i Tolosa. Ell i el pare Sunyol, de Montserrat, Mn. Rué, Mn. Gabriel Garcia, Mn. Perramón i Mn. Trias foren els personatges protagonistes de tot el moviment gregorianista a Catalunya, i sobretot a Girona. A començaments de segle, l'interès pels còdexs musicals s'havia desvetllat a Catalunya, gràcies en part a l'obra Iter Hispanicum, del pare Sablayrolles, publicada el 1904. Hem trobat una fotografia de Sablayrolles, Rué i Sunyol a la portada de Scherzando de setembre de 1913, número que inclou també interessants articles de tots ells41. Sablayrolles s'integrà a la vida musical fora del monestir, i n'és un exemple la col·laboració prestada l'estiu de 1913 al metge de Besalú, Ramon Vilardell, per fundar l'orfeó42 de la població. 41 Vegeu alguns d'aquests articles, la majoria publicats a la revista Scherzando: "Les lleis de l'Església i el motu proprio", Mn. Rué (gener de 1917); "L'escola rítmica de Solesmes", Mn. Rué (novembre de 1917); "Parlem de musica (I-II-HI-IV)", Mn. Rué (d'abril, juny, juliol i octubre de 1918, respectivament);*"Honorança a l'Església", Maur Sablayrolles (O.S.B.) (juny de 1918). (Publicat per la Revista musical catalana, mim. 35, el juny de 1906); "Introducció a la paleografia musical gregoriana", Mn. Rué (article escrit des de Tarragona (març de 1926); "El cant gregorià és el cant benedictí? (I-II), Josep Trias, pvre. (maig de 1931); "Restauració del cant gregorià feta pels benedictins (I-II)", Josep Trias, pvre. (desembre de 1931 i gener de 1932, respectivament). De l'Orfeó de Besalú n'havien estat socis protectors els Srs. Monsalvatge i riera. L'orfeó es significà per molts actes; volem destacar-ne els d'esbarjo i l'organització de concerts d'instrumentistes. Fins i tot compraren un piano Cussó Sfha, finançat amb 100 pessetes per Francesc Cambó, el qual col·laborà també amb l'orfeó amb una subscripció anyal de 100 pessetes com a soci honorari. Aquest fet fou molt aplaudit pels besaluencs, els quals regraciaren en elogis a Cambó aquesta atenció, tot manifestant que "Cambó no sols es preocupa de la política, sinó que també fa preferent atenció a tot el que respira art pur". Revista Scherzando, 42 181 La música en l'àmbit religiös Uns anys després, el 1917, el butlletí -ens referim al Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Gerona- publicava més de 100 pàgines d'orientacions musicals. Encara que no hi ressenya la Setmana Gregoriana de Besalú, celebrada el 1916, la publicació inclou abundants textos teòrics sobre cant gregorià i música, i deixava veure quines opcions prenia el bisbat sobre la matèria, opcions confirmades l'any següent, quan el butlletí oferí als seus lectors totes les ponències de la Setmana Litúrgica de Banyoles, del 191743. Sens dubte, però, la iniciativa més important a la ciutat de Girona fou la portada a terme pel sotsxantre de la Catedral, Mn. Josep Trias i Montaner44, pels volts de 1927, amb la fundació d'un nucli coral, entre religiós i musical, destinat a l'estudi teòric i pràctic del cant gregorià per a contribuir millor, i desinteressadament, a la solemnització dels oficis dominicals a les parròquies de la ciutat. Aquesta agrupació es batejà amb el nom mateix d'Escola Gregoriana Gironina i n'era el director Mn. Josep Trias. Tingué el seu màxim esplendor els anys 30, amb presència en innombrables actes religiosos.45 Entre els primers col·laboradors de Mn. Trias cal recordar Pere Solà i Baburés46, òptic de sota les voltes de la Rambla, i Pere Trias, comerciant, propietari d'un establiment de queviures situat a la darrera casa del carrer de l'AIbereda, amb entrada també per la Rambla Verdaguer. Entre els cantaires acèrrims, Pere Masó, artesà matalasser; Manel Almeda, farmacèutic; Joan Agulló, de la Tabacalera; Miquel Milla, militar; Lluís Bosch, rellotger; Josep gener-febrer de 1914. MARQUÈS, Josep M. "Església i societat a la Girona contemporània. Litúrgia i música" (La diòcesi de Girona de 1906 a 1925). Op. cit. Mn. Trias prengué possessió del càrrec de baríton de la Catedral el setembre de 1913, després de brillants i disputades oposicions. Publicà un Mètode Complet de Caní Gregorià, segons l'escola de Solesmes, l'any 1934, dedicada a l'escola gregoriana gironina. Tenia un germà, Segimon, beneficiat de l'ex colegiata La Major, de Santa Anna de Barcelona. Dins aquest context, cal remarcar la contribució aportada en l'estudi de la música gregoriana pel leccionari de l'antiga col·lecció de la biblioteca particular de la família Sambola de Girona, comprat a un llibreter de Barcelona ja fa anys pel gregorianista Felip Capdevila i, a la seva mort, adquirit per la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. Pere Solà deixà constància escrita, en el contingut de la seva correspondència familiar, de la seva qualitat d'addicte i entusiasta de les celebracions benedictines de Besalú. Per tal de participar en la pregària monàstica, sovint es traslladava a la vila comtal, impassible a les incomoditats i sacrificis que això comportava. En aquell temps no es viatjava pas amb la facilitat i les comoditats que es pot fer ara. Ni les condicions de la carretera, ni els mitjans de transport no s'assemblaven als que ara tenim a l'abast. El sr. Solà sortia de Girona a la matinada, en tartana, per arribar a Besalú a l'hora de la missa conventual. 46 46 44 43 182 La música en l'àmbit religiós Cerdà, empleat; Josep Xirgu, industrial picapedrer; Bartomeu Buxeda, practicant farmacèutic i president de l'Apostolat; Lluís Caixans, liturgista, i Joaquim Miralles Busquets. Entre les senyores M. Camps de Solà; Esperança Bru, vda. de Masó; Josefina Páreles i Maria Batlle. (F. Civil: "El fet musical..."). Les classes i assaigs se celebraven els vespres de diversos dies de la setmana. Primerament en una aula del col·legi dels Maristes de la Mercè, i més tard en una sala del temple del Sagrat Cor, sala que durant la guerra va ser convertida en refugi antiaeri. Després dels tres anys de forçosa inactivitat a causa de la guerra, es reprengueren les celebracions i els pertinents assaigs. El dia 6 de maig de 1939, l'Schola Gregoriana de Girona, acompanyada d'un bon nombre de fidels, celebrava la seva recuperació, amb una missa cantada a l'altar de la Verge del Bell Ull, als claustres de la Catedral, altar que l'agrupació coral tenia al seu càrrec. La solemne celebració, que s'inicià a les set del mati, acabà amb el cant dels goigs, compostos, amb melodia gregoriana, per mossèn Trias. En no incorporar-se gent jove, l'agrupació coral s'anà esllanguint. Mossèn Trias i els seus cantaires envelliren i, un rere l'altre, anaren morint, sense deixar relleu. Primer deixà d'existir la secció femenina, mentre que la masculina s'anava reduint i els seus integrants eren cada vegada més vells. Finalment l'Schola acabà per desaparèixer. Queden en el record unes figures, ja venerables, amb el cantoral sota el braç, pujant pausadament les escales de la Pera, camí de la seu per participar en la missa conventual. I queda també la realitat de la devoció mariana, concretada en la celebració de la Missa de la Mare de Déu de Setembre, en el claustre de la catedral, en la qual encara hi trobem fills i néts dels antics cantaires de l'Schola Gregoriana, l'agrupació coral que havia promogut i mantingut aquella celebració. 183 CAPÍTOL VI. L'ENSENYAMENT DE LA MÚSICA EN ALTRES ÀMBITS DE LA CIUTAT L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat CAPÍTOL VI. L'ENSENYAMENT DE LA MÚSICA EN ALTRES ÀMBITS DE LA CIUTAT 6.1. LA MÚSICA A LA CASA DE LA MISERICÒRDIA A finals del s. XIX, la Diputació, entitat titular de la Casa de la Misericòrdia, emprèn una reforma i reorganització de l'ensenyament de les Belles Arts a l'hospici, nom pel qual es coneix també aquesta institució. De les moltes activitats que s'hi feien -sastreria, sabateria, etc.-, la música, juntament amb la impremta, era de les més apreciades i sol·licitades. El 1886 hi trobem com a professors de solfeig Mn. Llorenç Folcrà i Bellapart1 i Francisco Vidal. Mn. Folcrà, més tard, seria organista de la col·legiata de Sant Feliu de Girona, del 1888 al 1894, any en què renuncia al càrrec i ocupa altra vegada el de mestre de música de l'hospici provincial. Com a conseqüència de la mort de Francisco Vidal (1892), el febrer de 1893 la Diputació treu a oposició la plaça vacant que havia ocupat el senyor Vidal, amb un tribunal format pel Sr. Marín, músic major del Regiment de Guipúscua; Mn. Miquel Rué, mestre de capella, i el professor de la mateixa escola, Mn. Llorenç Folcrà.2 Dels tres aspirants que es van presentar a la plaça de mestre de música, l'ocupà, en virtut de "qualificació favorable", el professor Francesc Perich, el qual en prengué possessió el 22 de juny de 1893.3 Fill de Sant Joan de les Abadesses. Organista ben conceptuat, va compondre una missa polifònica que s'estrenà a la Catedral de Girona, l'any 1885, qualificada de notabilíssima. 2 1 Vegeu Revista de Girona num. II de febrer de 1893, any XVm, pàg. 63. F. Perich dirigí la banda, del 1891 al 1897. 187 3 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat La direcció de la banda de l'hospici, ja organitzada, recaigué en Joaquim Vidal4 Francesc Perich i Josep Feliu, posteriorment. Amb data 22 d'abril de 1902, la comissió especial de reglament dels establiments d< beneficència va decidir seguir la tasca de la impremta, la del taller de sabateria i la del d< sastreria, però no la de l'escola de música, que seria substituïda per un taller d'espardenyeria en considerar que els resultats eren pràcticament nuls. Fins i tot hi havia una certa resistèncií dels asiláis a participar-hi, ja que a la pràctica no trobaven una forma de subsistència. LÍ comissió, però, i perquè no es digués que era refractaria a la música, proposà a la DiputaciC seguir les classes de solfeig a càrrec de Mn. Folcrà, que es declarés cessat el mestre d'instrumentació, Sr. Feliu, i que es reduís el sou de 600 pessetes anuals que cobrava Mn. Folcrà, tot això amb efecte a 30 de juny de l'any en curs. A principis de segle ocupà també aquesta plaça, uns quatre o cinc anys, Lleonart Arólas i Junquera, director així mateix de la cobla Armonía Gerundense, vingut de Barcelona, on se'n tornà poc després. Aquesta plaça fou ocupada per oposició, amb dotació anyal de 3.000 pessetes, i el tribunal estigué compost per personalitats rellevants com ara Pedrell, president; Nicolau i Millet, vocals, i Oliva, secretari. Fou coberta la vacant per Miquel Oliva i Vilar5 (Roses, 1880-?, 1922), deixeble de V. Costa i Nogueras, de Barcelona, formidable pianista i eminent professor establert a Girona (vivia al carrer de la Força, al peu de les escales de la Mare de Déu de la Pera), i a casa seva s'havien celebrat nombroses sessions musicals de caràcter íntim. És autor de nombroses obres, sardanes i cançons per a piano, música sacra, etc.6. Va ser component habitual del Trio Gerió i de tots els grups de música de cambra que es constituïren a la ciutat des de primers de segle. Joaquim VIDAL I MUNÍ nasqué a Girona el 31 d'agost de 1865. Bon violinista i trompeta, es dedicà especialment a l'ensenyament del violí. Va ser secretari del Sindicat de Músics des de l'any de la seva fundació, el 1920, fins a l'any de la seva mort. Gran part de la seva vida la dedicà al Sindicat on féu una gran tasca. Era més conegut pel nom de Vila. Tenia un germà, també compositor i flautista, Enric (Roses, 1882-Girona, 1931). Funcionari de la Diputació, vivia al carrer Eiximenis. És autor de la sardana Margarídeía (es pot trobar al Museu d'Història de la Ciutat). Començà a escriure una Història del piano, que no va acabar per la seva mort prematura, encara que aquesta dada no ha estat confirmada per la seva filla Isabel, a la qual agraïm les informacions musicals que ens ha facilitat sobre la família Oliva. Sobre l'òbit d'Enric Oliva, vegeu l'article de comiat de Carles Rahola, a El Autonomista, de 27-VIH-1931. Algunes de les seves obres són: Murmure (vals bostón), editat; Trísagi (a tres veus); Cançó (1902), amb lletra de F. Balan i Galí, dedicada a Bonaventura Carreras. 6 s 4 188 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat La família Oliva, originaria de Roses, es traslladà a Girona a finals de segle com a conseqüència de la crisi que provocà la fil·loxera. Recordem que en la segona meitat del s. XIX, i malgrat opinions contràries, el camp presenta una època progressiva, amb una producció creixent estimulada pel desenvolupament dels transports, que permetia una superior especialització dels cultius. La vinya, sobretot, té una expansió extraordinària, amb una època brillant a partir del 1865 -aparició de la fil·loxera a França-. El 1879, però, la fil·loxera travessa els Pirineus i s'entra en una dura crisi que remarca de manera visible el conflicte rabassaire. És en aquests moments quan la família Oliva comença a plantejar-se deixar les terres i anar a la ciutat. Miquel Oliva fou un dels intel·lectuals músics que ha tingut Girona, soci de l'Athenea i de tantes tertúlies com hi hagués, entusiasta intèrpret de Beethoven i Chopin i de l'aleshores novíssima obra d'Isaac Albéniz. Miquel Oliva desenvolupà una gran tasca artística a la ciutat de Girona. No sabem la data exacta en què deixà el càrrec a l'hospici, però sí que podem afirmar que el 1913 encara l'ocupava. Seguí la tasca un dels seus millors deixebles, Josep Cantó i Prats, concertista de piano que, en paraules del mestre Civil, era: "un romàntic i entusiasta conreador del teclat que es prodiga en audicions íntimes, de concert o simplement professionals, mig per vocació, mig per necessitat, privat com estava de poder gaudir d'un autèntic escalf familiar". Morí el 1951. Foren cèlebres els seus concerts7 a l'Athenea, com a solista o formant part del trio compost, a més, per Rafael Serra (violí) i Sants Sagrera (violoncel). Cantó fou l'últim músic que se serví de l'antic orguenet de l'hospici, desaparegut el 1936. El 1924 es confià el càrrec de professor de música a un estudiant de teologia, Josep M. Cervera i Berta, nascut a Figueres el 16 d'octubre de 1904. Era fill del notable Felip Cervera, de qui rebé les primeres nocions musicals així com del maneig de pràcticament tots els instruments d'orquestra i de cobla. Estudià piano amb l'organista de la parròquia de Sant Pere de Figueres, mossèn Isidre Lleys, el qual també fou el seu mestre d'orgue. Treballà l'harmonia amb Antoni Juncà8. 7 La ciutat de Girona en recorda un d'especial, pocs dies abans de la seva mort, el 29 de novembre de 1950, al Cercle Artístic. "Antoni JUNCÀ I SOLER (Figueres, 17-V-l 875-Saragossa, 19-II-1952). Deixeble de Mn. Isidre Lleys, des de ben petit a l'escolania de la parròquia fins als estudis sòlids d'harmonia i contrapunt. Als 20 anys es desplaçà a Granollers per dirigir-hi l'orfeó. Als 28 anys, guanyà les oposicions de músic major a l'exèrcit. Des de llavors dirigí diverses bandes, entre les quals esmentem la del Regiment de Sant Quintí, a Figueres (1922), i la del Regiment d'Àsia, a Girona. També estigué en diverses places africanes, a l'acadèmia de Toledo i a la 189 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat Simultàniament amb els estudis eclesiàstics, exercí el mestratge musical a l'Escol Agrícola lasal·liana de Fortianell i dal col·legi lasal·lià de Figueres. Mitjançant un concurs guanyà la plaça, vacant pel traspàs del mestre Oliva, com ja hem dit, dels establiments d beneficència, on creà una coral i es féu càrrec de la banda de música.9 El novembre de 1926, la Diputació nomenà professor de música Lluís Cuadros, músi< major, que fou deixeble, igual que Mn. Cervera, d'Antoni Juncà. Sabem que a la Casa de la Misericòrdia també s'hi havien celebrat alguns concerts com un de l'any 1918 a càrrec del jove gironí Marià Pedrola, pensionat per la Diputació peí cursar estudis de cant al Conservatori del Liceu. Fou el que en podríem dir el seu debut artístic, i l'acompanyà al piano Francesc Casellas. La Casa de la Misericòrdia féu una gran tasca en el terreny musical, tant en la vessant de cultura i entreteniment a uns nens desemparats, com en la seva projecció professional. Encara ara hi ha entre nosaltres bons professionals músics sortits d'aquesta benemèrita institució. 6.2. LA MUSICA A L'ESCOLA NORMAL DE MESTRES Les Normals de Catalunya tenen totes unes característiques comunes pel que fa a implantació i problemes de subsistència. La més antiga, la de Lleida, és del 1841; la de Tarragona, del 1843; la de Girona, del 1844, i la de Barcelona, del 1845. de Saragossa. El mestre Juncà es donà particularment a la composició de sardanes; n'escrigué des de tols els seus destins. En les seves sardanes no hi ha papers secundaris en els instruments. D'ell escrigué el mestre Civil: "És una figura cabdal de l'escola sardanística empordanesa." Una altra citació que hem volgut incloure és la d'un seu deixeble, Mn. Josep M. Cervera, i diu: "Arreu tingué un gran prestigi guanyat a pols. Potser la seva condició de militar donà una empremta al seu caràcter aparentment seriós; era, més aviat, ordenat i disciplinat. Juncà posseïa una gran humanitat. Al seu davant cal descobrir-nos!" (Del programa del XIV Aplec de la Sardana de Flaçà, diumenge 15-ITI-1987.) El 1914 publicà Cavóla clàssica, per a piano. Mn. Cervera ens recordava fa ben poc la fidel interpretació que feien a l'Hora Santa de la Catedral de l'andante de la Cinquena simfonia de Beethoven. 9 190 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat La de Girona, tot i haver-se fundat el 1844, l'ensenyament de la música no hi fou present fins al 191410. Es precisament en aquest curs 1914-15 que comença una nova etapa per a la Normal11. Aquella escola queja era present a Girona des del segle passat, després de diverses transformacions, com ara la seva incorporació a l'institut, etc., prenia volada de nou amb la separació de l'escola masculina i de la femenina, situació que duraria fins a l'època de la Segona República; per ser més exactes, fins a l'any 1931, en què de nou es fusionarien. En la postguerra es produiria novament la separació, fins al 1967. Vegeu La Normal de Girona, 150 anys d'història (1844-1994). CLARA, J.; CORNELLÀ, P. i PUIGBERT, J. Edita: Universitat de Girona. Girona, 1995, i La Normal de Girona i el magisteri públic (19141936), PUIGBERT, J. Universitat de Girona. Girona, 1994. No tenim constància que abans d'aquesta data hi hagués professor o professora de música. Sí en canvi a Tarragona, on ja consta des del 1899 Concepción Palomares Arnaiz com a professora de "música y canto", que continua el 1901, moment en què se'n perd el rastre. No seria ja fins al 1913 que hi trobem el professor Josep Gols i Veciana, adscrit a la Normal masculina, i Antònia Quesada, com a provisional a la femenina, plaça ocupada en propietat un any més tard, el 1914, per Rosario Miret Bernard. També a la capital tarragonina tenim que l'any 1920 hi entra com a auxiliar Marcelina Soria Ruiz de Luna, i el dia 3-XII-1920 pren possessió com a professora especial de música Elisa Uriz Pi, que havia estat a Girona. Ja molt abans d'aquestes dates hi ha constància, a Tarragona, d'una sol·licitud per impartir-hi classes de música per part de Pablo M. Guinovart, amb data 24 d'agost de 1878. La Diputació va contestar dient que la instauració de l'ensenyança de la música a les Escoles Normals havia de fer-la l'Estat, el qual es reservaria el nomenament dels professors. (La Escuela Normal de Tarragona (1843-1931). Juana Noguera Arrom, pàg. 140. Amb data 27 de setembre de 1878 hi ha una altra sol·licitud, aquesta vegada del professor d'instrucció primària de Tarragona, José Ignacio Gual y Vernet, mestre de música a les Escoles Normals, dirigida a la Diputació per sol·licitar que s'introdueixi aquesta ensenyança en les escoles d'instrucció primària. La memòria presentada a l'efecte al rector de la Universitat de Barcelona contenia un programa detallat sobre els objectius i la importància del seu propòsit, i menciona la bona disposició dels nens cap a la matèria, la influència beneficiosa de la música en l'ordre fisiològic, psicològic, moral i pedagògic, la metodologia per a la seva ensenyança, els textos adequats i la preparació i les condicions dels mestres. No obstant l'informe satisfactori del rector, de la Diputació i de l'Escola Normal, que consideraren altament positiu el projecte, es va desestimar la petició ja que, de moment, aquesta matèria no era obligatòria en el pla d'estudis de les Escoles Normals, i impartir-la, encara que fos de manera gratuïta, creava problemes. La professora Palomares hauria entrat en aplicació del pla d'estudis de 1881, el qual era pràcticament el mateix que l'anterior, però hi havia afegides la música i el dibuix, assignatures que algunes Normals no implantaren, o bé del pla de 1898, el qual presentava una nova estructura, ja que distribuïa les ensenyances en quatre cursos (dos de quadrimestrals per a mestra elemental i dos cursos complets més per a mestra superior). 11 i0 191 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat 6.2.1. NORMAL MASCULINA El pla del 1914 és el primer en el qual trobem l'assignatura de música, dins les 40 que contenia. Dels quatre cursos i de la revàlida final, la música figurava en el primer i segon cursos del pla d'estudis de mestre superior. El curs 1914-15, trobem com a professor especial interí de música Tomàs Sobrequés i Masbernat, que cobrava uns honoraris com a professor provisional que li- eren acreditats en aplicació del pressupost de la Diputació Provincial. A partir de I'l de juliol-de 1914 passà a percebre'ls de l'Estat. L'I de gener de 1916 pren possessió com a professor, en aconseguir la plaça en propietat guanyant un concurs oposició al qual concorrien nou aspirants. El tribunal era format per Cassià Costal, com a president, i Enric Morera, J. Sancho Marracó i els professors de música de les Normals de Tarragona i Lleida, Josep Gols i Ramon Currià, respectivament. El 7 de febrer de 1930, el professor Sobrequés pren possessió com a professor també de l'Escola de Mestres femenina. En l'aspecte pedagògic, i fent una mica d'història, s'ha de dir que els plans d'estudi no han ajudat gaire a una bona planificació i a explotar les possibilitats d'un ensenyament complet de la música. D'una Llei del 1839 que a penes feia referència a aspectes artístics, es passà al pla del 1844, al del 1849 i a una nova llei, la del 1857 (Llei Moyano), que durà molts anys i establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari i regulava tot l'ensenyament; va ser vigent fins al 1901, això sí, amb canvis de plans els anys 1858, 1860, 1868, 1898 i 1901, en què entrà en vigor, com hem dit, el nou pla d'estudis, normativa que seguiria ja fins al 1914. Aquest pla deixà pas al del 1908, que incloïa la música, però solament per formar mestres superiors. El 1914 apareix el primer pla que inclou la música. Hi apareix en els cursos primer i segon, però no en canvi en el tercer i quart. D'aquest pla, desgraciadament, no en surten els qüestionaris o programes. A partir d'aquests anys, hem de significar un malestar general dels professors de música pel que fa als plans d'estudi. Aquest descontentament es fa palès en un document d'abril de 1918 dels claustres de les Normals de Mestres i Mestresses de les 49 províncies espanyoles, en què s'aconsella al ministre d'Instrucció Pública la necessitat urgent de reformar el pla d'ensenyament de música, en el sentit que aquesta assignatura ocupi en aquests centres docents el lloc que la seva importància requereix, o sigui, acceptant la reforma proposada pels professors 192 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat del districte universitari de Catalunya12. Ja amb data lO-V-1917, el professor Sobrequés havia publicat un article a Scherzando (num. 75) denunciant la situació en què estava l'ensenyament de la música, amb el títol de "Deficiències del pla de l'ensenyança de la música en les Escoles Normals." Diu així: "Donat el poc valor que a Espanya es dóna a l'ensenyament de la música a les Escoles Normals, que s'hi destaca d'una manera patent tal incultura, que per deure professional, per una banda, i per amor a l'ensenyament, per l'altra, s'ha cregut necessari cridar l'atenció del Ministeri d'Instrucció perquè presti a tan important qüestió el major interès en bé dels alumnes que han d'educar el dia de demà les generacions futures. Compenetrats els professors i professores de les Escoles Normals del Districte Universitari de Catalunya de la urgent necessitat d'una àmplia modificació en l'actual pla d'ensenyança, han dirigit al Ministre d'Instrucció, senyor Francos Rodríguez, un projecte de reforma que consisteix: Ir. Exigir en els exàmens d'ingrés a la carrera del magisteri coneixements elementals de música. 2n. Creació d'una classe comuna del 3r. i 4t. curs de conjunt vocal dedicada exclusivament a continuar els estudis dels cants populars, escolars i chors a distintes veus aconseguint així una continuïtat en els estudis conquerits en els dos primers cursos. 3r. Que en les oposicions a escoles primàries s'exigeixi l'assignatura de la Música i siguin els professors de música de les Escoles Normals els cridats per a jutjar els exercicis de l'assignatura de la seva competència, evitant aixís l'anomalia que tenint la Música un alt valor educatiu, sigui l'única que s'exclueixi als mestres opositors. Sabem que aquestes propostes no contenien solament reivindicacions pedagògiques, sinó laborals, econòmiques i d'organització general de l'assignatura. Així, trobem que el juliol de 1918 el ministre Sr. Alba concedeix una d'aquestes reivindicacions, consistent en una gratificació de 500 pessetes sobre el sou que percebien, i disposa que des d'aleshores fos un sol professor o professora l'encarregat de fer les classes als dos centres normals, d'acord amb la llei d'amortitzacions. No conformes encara amb el Ministeri, el setembre d'aquell any Sobrequés és convidat per la professora de la Normal de Guadalajara, Pilar Blasco, a visitar el ministre d'Instrucció Pública i el director general Sr. Gascón i Marín, el dia 19 d'aquell mes, a Madrid. L'objecte de la visita és sol·licitar "la prompta resolució del projecte de millora i dignificació de la classe de música", i a més també visiten als directors dels diaris de la Cort i el notabilíssim L'any 1918 formaven part del districte universitari de Catalunya els següents professors de música: per Girona, Sobrequés i Uriz; per Barcelona, Abreu i Fernández; per Tarragona, Gols i Miret; per Lleida, Currià i Cluet, i per Palma de Mallorca, Simó i Nogués. 12 193 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat escriptor Rogelio del Villar13, per suplicar-los que des de les columnes dels seus diaris donin suport a les justíssimes aspiracions dels mestres de música. Cal deixar clar que aquestes reivindicacions, sobretot la de la reestructuració del pla d'estudis, fou fortament impulsada i avalada per la directora Llúcia Vailet de Montano i per Cassià Costal. El 1931 arriba el que ha estat, per a alguns, el millor pla, l'anomenat pla professional, amb unes programacions avançades. Per primera vegada, es dóna a la música i als ensenyaments artístics la importància que es mereixen. Aquesta legislació donà bons professionals i bons amants de la música. Malauradament durà poc, pels fets de la Guerra Civil. Però tornant altra vegada a la vida concreta de la Normal de Girona, i com a conseqüència de l'increment d'horari assignat al professor Sobrequés en haver d'impartir docència als nois i a les noies, es contracta, amb data 31 de gener de 1931, el professor i violinista Josep Saló i Bos. No ens consta el temps que el professor Saló va estar a la Normal, ni tan sols si mai va arribar a impartir-hi docència, car la seva família no té constància d'aquest fet14. El 13 d'agost de 1938, i en plena Guerra Civil, prenia possessió una nova professora de música, Matilde Rodríguez Mora, nomenada amb caràcter provisional per ordre de la Direcció General de Primera Ensenyança. No ens consta la procedència d'aquesta professora ni el temps que hi estigué. Després de la guerra vingueren nous plans d'estudi i, naturalment, una nova política educativa. En el capítol VIII, "La música a la postguerra", en continuarem parlant. "Rogelio del VILLAR, professor de música i escriptor. Havia col·laborat amb diversos articles a la revista Schenando. L'octubre de 1919 fou nomenat professor numerari de la càtedra de música de cambra del Saló del Reial Conservatori de Música i Declamació de Madrid. Fou també un notabilíssim compositor, musicòleg i publicista. Va lluitar molt perquè la música tingués a les escoles el lloc que es mereixia. A part del llibre de registre de personal de la Normal, on consta molt detalladament l'alta de Josep Saló, vegeu també la notícia apareguda a Scherzando el desembre de 1929, que diu: "Sent director de la Normal en Joan Gomis, ha sigut nomenat professor ajudant de música Josep Saló." 14 194 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat 6.2.2. NORMAL FEMENINA En el curs 1914-15 consta com a professora especial interina de música Rosina Escalas de Ballester, de Palma de Mallorca (esposa del professor de geografia i història de l'institut, Rafael Ballester).15 El 2 de desembre de 1914 hi entra com a auxiliar no retribuïda Dolors Jordà i Duran, i pren possessió oficialment de la plaça el 19 de maig de 1915. L'I de febrer d'aquest mateix any, Rosina Escalas és nomenada professora especial, i cessa el 19 de novembre, en haver estat designada per al mateix càrrec, en virtut d'oposició, la professora Elisa Uriz i Pi16, que pren possessió com a professora especial titular de música el 20 de novembre de 1915. Amb anterioritat, la professora Uriz havia estat a Tafalla (Navarra). El 3 d'abril de 1916, Dolors Jordà prenia possessió com a professora de dibuix i el 2 de març del 1918 altra vegada tindria al seu càrrec la docència musical -després d'haver estat proposada per unanimitat pel claustre- fins al 30 de setembre de 1920, any que deixaria definitivament la Normal. El curs 1922-23, Elisa Uriz és pensionada per la Junta de Ampliación de Estudios per assistir a un curs de gimnàstica rítmica a Ginebra amb E. Jacques-Dalcroze. Per això, el 10 d'octubre de 1922 entra com a ajudant no retribuïda Emília Cla Vilar17. Ben segur que tots els professors que han passat per la Normal han demanat en un moment o altre, sense resultats positius, una prova de nocions de música per als deixebles de nou Subtil semblança del professor Rafael Ballester a l'obra Girona, un llibre de records, de Josep Pla. Edit. Destino, Barcelona, (la. edició, 1952). Germana de Josefa Uriz, pedagoga, professora també a la Normal de Girona des del 1914 fins al 20V-1921, que es trasllada a la Normal de Lleida. Famosa feminista i lliurepensadora. Fou directora accidental de la Normal gironina en diverses etapes, els anys 1915, 1917, 1919 i 1920. Ambdues eren naturals de Badostain (Navarra). Emília CLA VILAR (Girona, 1901). Filla de Joan Cla Sagrera, músic que probablement va formar part de l'orquestra Selvatana. Vivien al carrer Calderers, 25. Havia estudiat a l'Escola Municipal de Música de Girona, amb una beca concedida pel mateix municipi. 17 16 15 195 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat ingrés. Doncs bé, hem trobat queja en el curs 1924-25, i de manera ben enèrgica, la professora Uriz sol·licitava reiteradament la incorporació d'aquesta prova d'ingrés. Han passat més de 70 anys i encara es demana. En el curs 1925-26 la professora Uriz consta com a malalta i continua l'ajudant Emília Cla, i el curs 1928-29 consta com a provisional una nova professora, Isabel Dalmau i Sendra, de Pals, també en substitució de la professora Uriz. El curs anterior, Isabel Dalmau consta encara com a alumna. La programació de la música a l'Escola de Magisteri va variar poc en el transcurs de més d'un segle, a part del títol o nom de l'assignatura i de l'estil de cada professor, però sí que els anys anteriors a la Guerra Civil es distingiren per una activitat musical densa. Qualsevol festa o acte, com ara la festa del llibre, era motiu suficient per a organitzar una vetllada musical, coral o instrumental, o totes dues coses alhora. En la del dia 7 de març de 1931, festa de Sant Tomàs, es van reunir les alumnes de l'Escola de Mestresses i van aconseguir urta coral d'unes 70 deixebles de lr, 2n i 3r curs. La part instrumental d'orgue i corda anà a càrrec dels alumnes de l'Escola de Mestres, entre els quals hi havia Dabau, Batallé, LI. Moreno, Riera, Ferrer, Companyó, Rigau i J. Moreno, i com a director, Tomàs Sobrequés. Tots junts interpretaren la missa a la verge de Montserrat de J. Sancho Marracó. 6.3. LA MÚSICA A L'ESCOLA MUNICIPAL DE BELLES ARTS I EL SEU PROFESSORAT És sabut que en el transcurs dels seus més de dos-cents anys d'història, l'Escola Municipal de Belles Arts de Girona18 ha passat per una infinitat de reorientacions, transformacions i definicions. Es tracta d'una de les institucions docents en activitat més antigues de la ciutat. En el nostre treball fem referència principalment a tot el que té a veure amb el món musical, encara que són nombroses les altres activitats que s'hi han fet i continuen fent-s'hi avui dia. Fundada el 1790 com a escola gratuïta de dibuix amb dependència i sosteniment municipal i amb l'impuls decisiu del bisbe Lorenzana, la música no hi tingué cabuda, així com tampoc n'hi tingué en la definició que va adquirir a partir del 1849 amb el nom d'Escola Menor Vegeu De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Arts. MARQUÈS I SUREDA, Salomó. Ajuntament de Girona, 1990. 18 196 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat de Belles Arts, ni en la seva agregació a l'institut de segon ensenyament, el 1861. Fou en la transformació que hi realitzà l'arquitecte municipal Martí Sureda i Vila, el 1898 (en vigor només durant dos cursos), que, inspirant-se probablement en els reglaments de les escoles d'arts i oficis de Gràcia i de Mataró, s'hi introdueix la música dins la secció de belles arts. Aquesta secció, a la vegada, està dividida en tres subseccions, que són: a) la de belles arts pròpiament dita, per a l'ensenyament del dibuix artístic; b) uns cursos especials per al modelatge, el buidat i la talla de figures, i la música vocal i l'ensenyament instrumental, i c) uns cursos per a noies, en què es podia estudiar dibuix lineal i artístic i modelatge de petits objectes. ALGUNS PROJECTES FALLITS També en el projecte d'Escola Elemental del Treball i de Cultura de 1924, i dins el bloc d'ensenyaments artístics, s'hi inclou la música. El projecte estava distribuït en tres cursos. Cal destacar, però, que la lectura, la gramàtica i la redacció de documents, així com el francès i la música, es consideren matèries complementàries, que es fan de més a més. Aquest ensenyament no és gratuït; mentre que els alumnes en general paguen 10 pessetes per cada assignatura, els de gramàtica i francès en paguen 5, i els de música, 15. Un mes abans de proclamar-se la República, Joaquim Pla i Cargol, regidor municipal per la Lliga durant la transició de la primera dictadura a la Segona República, proposa que s'estudiï la creació d'una Escola del Treball de caire local o una Escola d'Arts i Indústries, d'àmbit comarcal o provincial, amb la col·laboració econòmica de la Diputació. Si bé Pla i Cargol no especifica el programa de formació del projecte d'escola, sí que en destaca els blocs temàtics que l'haurien de compondre i en els quals no apareix la música. Sí que la hi posa Miquel Santaló en el seu, que presenta ja en l'etapa republicana, i una vegada esclatada la revolució de juliol del 36, es presenta a l'alcalde, Joaquim de Camps i Arboix, el 12 d'agost, amb el nom d'Escola de Preparació Professional Proletària. Queda aprovat provisionalment per la la Comissió de Govern del 9 d'octubre i finalment s'aprova el 14 d'abril de 1937, i és publicat per ordre de Josep M. Dalmau i Casademont, conseller municipal de cultura, que creu que ha arribat el moment d'anar de manera decidida a la creació de l'esmentada escola, ara ja sense el qualificatiu de proletària. L'esquema general d'aquest projecte és el mateix del de Santaló, si bé en aquest darrer s'amplien els programes i els continguts de les quatre seccions queja proposava Santaló: comerç, oficis, arts i educació domèstica i femenina. 197 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat En aquestes propostes hi queda integrada la música, tot i que les bones intencions d< programa no s'acompliren, ja que el projecte no va passar de ser una il·lusió. En la seva secció d'arts, com hem dit, no solament hi quedava inclosa la música, sin que anava molt més enllà. El text de l'articulat era el següent: "Aquesta secció és la que haurà de sofrir una major ampliació. Actualment compta amb due classes de solfeig i piano. Caldrà completar-la amb classes de violi i violoncel, i de teoria harmonia, composició i instrumentació. Caldrà també crear les classes d'instruments de cobla pe a sardana. És quelcom incomprensible que Catalunya, malgrat tenir una dansa ben característic« i d'unes possibilitats artístiques no igualades per cap altra música de dansa, no' tingui encara oi puguin formar-se els instrumentistes de sardana. Caldrà, doncs, establir classes de tenor, tibie tamborí, contrabaix i metall, perquè si en algun lloc ha d'existir l'Escola de Música de h Sardana, ha d'ésser a Girona, puix que les terres gironines han estat el bressol de la nostra dansa També fóra arribada l'hora d'estudiar la municipalització de la nostra meritíssima Orquestrí Simfònica, mitjà de cultura, d'eficàcia i possibilitats extraordinàries. Bastaria segurameni d'establir classes d'instruments de fusta, vent i percussió, els professors de les quals podrien ésser els solistes de la Simfònica. L'existència d'aquests estudis permetria fàcilment que la ciutal pogués tenir una Banda Municipal i Cobla Municipal de Sardanes. " Aquesta escola tenia prevista la seva inauguració per al curs 37-38, amb una molt alta previsió d'inscrits. L'escola començarà a adaptar-se al nou projecte, però ja no es pot fer res. Com ens diu Salomó Marquès, "per desgràcia no podem incloure aquesta proposta en el camp de les realitats educatives gironines".19 En els cursos compresos entre el 1931-32 i el 37-38 els alumnes de música examinats gairebé mai no passaven de 10. A partir del curs 36-37 tenen un notable augment: 28 alumnes, i el curs 37-38, 72. Les classes es fan a l'antic convent de les Escolàpies. Durant aquests anys, i en totes les etapes viscudes per l'escola, la música havia estat reduïda a una programació consistent en solfeig, teoria, piano i cants escolars, i es disposava d'un piano vertical marca Chassaigne Frères, núm. 1, comprat I'l de febrer de 1935 de segona mà per l'Ajuntament a la mestra nacional Carme Serrat i Camps, d'acord amb un informe del tècnic Sr. Aragonès, pel preu de 950 pessetes. L'escola havia estat sempre deficitària de material pedagògic. En aquest sentit, sabem de la petició del conseller regidor de cultura de l'Ajuntament, "Vegeu De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Ans. MARQUÈS I SUREDA, S. Ajuntament de Girona, 1990, pàg. 117. 198 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat de data 9 d'abril de 1937, demanant al comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a Girona els dos pianos (un de mitja cua i un de vertical) que no s'utilitcen i àdhuc estan en perill de malmetre's al local de la delegació d'Economia i de Proveïments de la Generalitat (antiga casa Pérez Xifra), per a dedicar-ne un a les audicions de la sala de concerts de la nova Escola de Belles Arts i l'altre, per posar-lo a disposició, al mateix local, dels alumnes impossibilitats d'adquirir-ne. Aquests ensenyaments anaven a càrrec dels professors Dolors Jordà i Francesc Casellas (aquest, fins al 31 de desembre de 1938). L'Ajuntament tenia previst que aquests professors, a més de l'ensenyament de la música a l'escola, poguessin ser destinats, si les necessitats ho requerien, a ensenyar solfeig i cants escolars a les escoles primàries. En aquestes hi eren destinats Josep Baró i Güell20, Josep Cantó i Prats, Teresa Suñer i Julià21, Francesc Casellas i Josep Suñer i Julià.22 Josep Cantó, que exerceix al grup escolar Ignasi Iglesies, amb un sou de 1.500 pessetes anuals, consta en nòmina fins al 31 de desembre de 1938, i hi torna a sortir el desembre de 1939 i el gener de 1940, com a expedienta!.23 El primer de març de 1937 l'Ajuntament fixa nous sous per als professors. Aquest augment, però, addiciona més obligacions. A part de les dues hores diàries que dediquen a l'Escola de Belles Arts, hauran de dedicar-ne dues més a ensenyar dibuix a les escoles primàries, a excepció de la professora Dolors Jordà, que només ensenyarà música a les escoles si les necessitats ho requereixen, amb un sou anual de 3.000 pessetes, mentre que el dels altres 20 Sobre Josep Baró i Güell, vegeu capítol ffl (3.3.). Consta en nòmina, primerament des del desembre de 1938, i en una segona etapa (ja després de la guerra, i superat el procés de depuració dels funcionaris de l'Ajuntament), de gener a novembre de 1941. Anteriorment havia exercit també com a professora de música, a partir de febrer de 1935, als col·legis Ramon Turró (escola nacional de nenes), Eiximenis, Bolet i Sisó i Prat de la Riba. Segons la revista Scherzando de maig de 1934, el nomenament de Teresa Suñer com a professora de solfeig i cants escolars del grup escolar Ramon Turró, es va produir l'abril de 1934. De Teresa Suñer, n'hem trobat diversos articles a la premsa gironina de l'època, com ara un al diari Los Sinos del 28-XI-1948. Li coneixem la sardana Valenta, que és a l'Arxiu Municipal de Girona. Josep SUÑER I JULIÀ. Germà de Teresa Suñer. A part de la seva dedicació docent a l'Escola Municipal de Belles Arts, no se li coneix cap més activitat. 23 22 21 Vegeu el seu expedient de depuració al capítol VIII. 199 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat professors era de 4.000 i 5.000 pessetes.24 Amb data d'li de novembre de 1937, la comissió de govern de l'Ajuntament acorda que l'ensenyament de la música a l'Escola de Formació Professional estigués organitzada en tres classes, i s'hi destinaren els professors següents: Casellas (exclusiva de piano); Esperança Vilagran (elemental de solfeig), que fou alumna del mestre Civil, i Dolors Jordà (grau mitjà i superior de solfeig i iniciació al piano). Acabada la guerra, l'escola reprèn la seva activitat al carrer del Nord incloent també la professora Jordà, així com tots els altres professors que ho havien estat amb anterioritat al 18 de juliol de 1936. A partir de la instauració del nou règim, el claustre queda compost per Joan Carrera, Pere Camós, Esteve Soles, i com a professora de música, Dolors Jordà,' Quan l'any 1961 mor la professora Jordà, és substituïda eventualment per Concepció Espona; de tota manera, les classes de música deixaran d'impartir-se en acabar el curs 61-62, ja que, essent com és tan reduïda la matrícula d'alumnes de música, es prefereix donar una subvenció al Conservatori per tal que aquest doni matrícula gratuïta als alumnes que l'Ajuntament li enviï i així no doblar esforços. Pel que fa a Concepció Espona, s'incor- porà a l'Escola Annexa, en la qual ha seguit fins fa ben poc, que li ha arribat el moment de la jubilació. DOLORS JORDÀ I DURAN Fou la professora de música més representativa de tot el primer terç de segle a la nostra ciutat; per això hi volem fer una referència especial. Natural de la Vall de Bianya, on va néixer el dia 2 de maig de 1885 -a les vuit del vespre, per ser més exactes-, era filla de Martí i de Francesca, i no es coneixen antecedents musicals en la seva família. Se'ns fa difícil entendre que els professors de música, per defecte, poguessin fer dibuix a l'escola, encara que, a part de la documentació examinada que ho avala, resulta que Dolors Jordà també consta, durant un curs, com a professora de dibuix a la Normal. Això podria suposar que la professora Jordà tingués també coneixements d'aquesta altra disciplina artística. 24 200 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat Malgrat la manca de dades sobre la vida de la professora Jordà25 i sobre la seva trajectòria professional, tenim constància que va estudiar a l'Acadèmia Granados de Barcelona, i una vegada a Girona, que tingué al seu càrrec la secció de noies de l'Orfeó Gironí26. L'any 1930, Dolors Jordà, igual que Francesc Casellas, sol·licitava a l'Ajuntament una plaça per a l'Escola de Belles Arts, places que es denegaren amb data 23 d'abril del mateix any. No obstant això, el 20 de desembre la comissió permanent de l'Ajuntament encarrega a la Dolors Jordà la implantació dels ensenyaments de solfeig i cants escolars a les escoles nacionals de noies, amb la retribució anyal de 1.000 pessetes. Així és com, ja com a treballadora de l'ajuntament, sol·licita de nou entrar com a professora de música a l'Escola de Belles Arts i Oficis, l'any 1934, càrrec que ocuparia i mantindria (fins i tot durant els anys de la Guerra Civil) fins al seu traspàs, ocorregut l'any 1961. Hem trobat que una de les primeres alumnes del Conservatori, l'any 1942, Joana Mercader i Palahí, havia estat precisament alumna de música de la senyoreta Jordà a l'Escola de Belles Arts, i que va obtenir un primer premi en el concurs que aquesta escola convocava anualment. La gratificació era de 15 pessetes. Un altre dels llocs on treballà Dolors Jordà fou l'Escola de Mestres, en la qual, com hem vist en el capítol anterior, exercí des de l'any 1914 fins al 1920. La professora Jordà havia organitzat també, a partir del curs 1910-11, la seva acadèmia particular a casa seva, al carrer de l'Argenteria, 13, 2on, 2a, i durant molt de temps s'anuncià a la premsa gironina amb el següent text: "ACADÈMIA JORDÀ. Clases de solfeo, teoría, piano y canto. Clases particulares y a domicilio. " Així com ho feia també en la mateixa època l'Acadèmia Musical Gerundense, l'enunciat deia que les classes anaven destinades a "ambdós sexes". L'ensenyament que oferia era basat en el sistema i el mètode de l'Acadèmia Granados. Durant una dècada, aproximadament, organitzà els festivals concert de fi de curs amb els seus alumnes de solfeig, piano i cant, dels graus elemental, mitjà i superior. Molts se celebraren al Saló Gran Via. Entre els seus alumnes, la majoria nenes, destaca Rosa Morè que Malgrat tots els nostres intents d'aprofundir en les dades biogràfiques de Dolors Jordà, hem de dir que ben poc n'hem pogut extreure; solament que era de caràcter reservat i fort i molt exigent, i que era soltera. 26 25 Sobre l'Orfeó Gironí, vegeu el capítol III (3,5.). 201 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat més tard fou coneguda cantatríu. Dolors Jordà, segons consta en el registre de defuncions, mon a Girona el dia 29 de novembre de 1961. FRANCESC CASELLAS I CASTELLET Un dels mestres de més prestigi i de gran activitat docent a la nostra ciutat fou Francesc Casellas. Nascut a Mataró el 21 de desembre de 1894, fill d'Esteve Casellas i d'Anna Castellet, i sense que ens constin antecedents ni familiars directes vinculats a la música, Francesc Casellas demostrà des de ben jovenet una gran sensibilitat per l'art musical, aspecte captat per dos sacerdots de la parròquia dels quals rebé les primeres nocions i consells musicals. Traslladada la família a Sant Pol de Mar, coincidí i féu amistat amb un pianista aficionat, de nom Sauleda, home amb poca preparació tècnica, però d'intuïció i bagatge cultural innegables, amic d'Enric Granados. Ell facilità amb la seva influència que el jove Francesc rebés classes del que seria amb els anys el seu gran amic i admirat professor, i per a Granados Casellas seria un dels deixebles predilectes. Els llaços d'amistat entre ells dos perdurarien sempre més. En aquesta vila del Maresme hi estiuejava un mestre no menys important, Enric Morera . D'ell, i del mestre Domènec Mas i Serracant a l'Acadèmia Granados28, Casellas rebé tots els estudis d'harmonia, contrapunt, fuga i composició. En traslladar-se a Girona, seguí per correspondència les lliçons del mestre Morera, treballs que la família Casellas guarda entranyablement perquè contenen nombroses anotacions del mestre Morera, algunes de caràcter personal29. 27 Amb motiu d'un concert que faria Casellas a l'Athenea el 6 de febrer de 1916, invitat i influït pel seu amic el mestre i pedagog Josep Dalmau i Carles, director del Grup Escolar, decidí establir-se a la nostra ciutat aquell mateix any. Ens consta que, tot i el caràcter especial sobradament conegut de Morera, s'establí una molt bona comunicació i amistat entre les famílies Morera i Casellas. 28 Acadèmia Granados, fundada l'any 1901. Sabem que Enric Granados havia promès la seva assistència a la boda, però això no fou possible perquè va morir dos anys abans, el 1916. (Informació recollida en la nostra conversa amb la Sra. Remei Condom el dia 2 de setembre de 1992 a la seva torre de Sant Pol de Mar, acompanyats pel seu fill, Albert). 29 202 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat La seva preparació musical, però sobretot la tècnica pianística adquirida amb el mateix Granados i amb el seu braç dret, Frank Marshall30, feren del mestre Casellas indiscutiblement el professor de piano més ben preparat de la ciutat i comarques. D'aquí que les seves classes, en tota la seva llarga estada entre els gironins, fossin sol·licitades per joves de tot arreu. Tots els seus exalumnes que hem entrevistat coincideixen a definir Casellas com un perfecte coneixedor de tots els secrets pedagògics i tècnics del piano, i a assenyalar que posseïa uns dots excepcionals per a la docència, per la seva condició d'home ordenat, culte, molt recte, que exigia sempre la perfecció, i a la vegada dotat d'una gran humanitat i bondat. I ho demostra el fet que, essent professor al col·legi Bruguera, que no disposava de piano, hi instal·là el seu de cua, motiu pel qual llavors no podia exercir a casa seva, i feia les classes a domicili, sistema, d'altra banda, força emprat en aquell temps. El mestre Casellas aportà a Girona una nova concepció de l'estudi del piano, fet que contribuí molt favorablement a una més acurada interpretació de tots els seus deixebles, molts dels quals s'han dedicat i es dediquen a l'ensenyament. Una altra qualitat era la de ser un bon amant de la lectura, fins tal punt que sovint es llegia els llibres de medecina del seu fill Albert quan estudiava. Precisament el nom dels seus estudis Bergman, és extret de l'autor d'un tractat de patologia mèdica. Es casà el 5 de setembre de 191831 amb la gironina Remei Condom i Vidal, professora de francès a l'Escola de Mestres. Aquest fet, juntament amb el seu caràcter poc llançat a l'aventura, va provocar que deixés de dedicar-se a allò per a què estava preparat i perquè havia lluitat, el concertisme. Com ja hem apuntat, un altre dels millors deixebles de l'insigne Granados fou Frank Marshall. D'origen anglès, nasqué a Mataró, igual que Casellas, fet que apropa la relació. Ens consta, per un certificat expedit a Madrid pel fill de Granados, Eduard, el 23 de gener de 1924, que Casellas havia exercit com a professor auxiliar de piano a l'Acadèmia Granados. Sabem també que quan Marshall continuà la seva escola, li sol·licità els seus serveis com a professor, a la qual cosa Casellas no accedí perquè Marshall no havia arribat a un acord amb la família Granados per seguir l'escola amb el nom del malaguanyat mestre. Després del casament, la nova família Casellas-Condom s'instal·là en un pis del carrer del Nord num. 3, Ir, enfront del col·legi de les Dominiques, i el mestre Casellas hi establí la seva acadèmia. Més tard passà al carrer Figuerola, xamfrà Jaume I, just davant de Correus, en un pis de la família Fàbregues, i finalment s'establí a la plaça Marquès de Camps, num. 18, a sobre del local on durant molts anys hi hagué la Granja Llenas i on ara hi ha una administració de loteria. Allà, el professor Casellas es dedicà plenament, i com a activitat principal, a la 30 Frank MARSHALL (Mataró, 1883-Barcelona, 1959). Deixeble de Granados i concertista de piano i pedagog. Una vegada mort Granados, continua la línia de l'escola, però com que no arriba a un acord amb els descendents del mestre, posa el seu nom a la nova acadèmia. Són deixebles seves Alícia de Larrocha i Rosa Sabater. És autor d'obres didàctiques, d'obres per a cant i piano, de la suite Catalonia, etc. La desgraciada i sobtada fi d'Enric Granados en el naufragi del Sussex, torpedinat al canal de la Mànega durant la I Guerra Mundial, li impedí ser el padrí de bodes dels joves esposos, amb els quals, com queda demostrat, l'unia una gran amistat. 31 203 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat docència del piano. Tots els seus deixebles recorden amb una especial nostàlgia les classes del professor Casellas i aquella acadèmia, compartida amb les classes de comptabilitat de la seva muller. Fou pianista de tots els esdeveniments importants de l'època a Girona. Concerts individuals, amb Pau Casals, i sobretot amb Xavier Cugat32, el qual tenia una gran admiració pel seu amic Casellas, com ho demostra una fotografia del violinista datada de 1922 i dedicada a ell molt amistosament33. Casellas va ser un dels components del famós Quintet Emporium34, amb els seus inseparables amics Sobrequés (violoncel), Jaumeandreu35 i Puntonet (violins) i Josep M. Mitjà (contrabaix). Encara es recorden a Girona, amb gran admiració, les moltes actuacions d'aquest quintet, i també alguns concerts del mestre Casellas al Centre Republicà i, amb Xavier Cugat, a la terrassa davant del Coliseu,.i en altres indrets de les nostres comarques, especialment la Bisbal. Va ser pianista de l'Orquestra Simfònica de Girona, sota la direcció de Ricard Lamote de Grignon, i en els concerts organitzats per l'Orfeó Cants de Pàtria, sota la direcció de Josep Baró i Güell. Exercí també el mestratge al col·legi de les Escolàpies, al Grup Escolar i al Bruguera. El curs 1916-17 exerceix a l'Acadèmia Musical Gerundense i el 1937 realitza una bona tasca a l'Escola de Belles Arts com a professor de piano, des del 5 de març, amb Dolors Jordà i, temporalment, amb Esperança Vilagran. Cal dir que el març de 1918 el claustre de professors de la Normal de Mestres proposà, per unanimitat, atorgar-li el càrrec d'auxiliar de música d'aquell centre docent, però malgrat l'acord, mai no hi entraria. Sobre Xavier Cugat, un dels músics gironins més famosos mundialment, vegeu la seva autobiografia titulada Yo Cugat (Misprimeros 80 años), amb pròleg de Frank Sinatra. Dasa Edicions, SA, Palafrugell, 1981. Hem tingut a les mans aquesta fotografia, de la qual guardem una còpia mercès al fill de Francesc Casellas, Albert, prestigiós cirurgià i neuròleg gironí, que guarda amb especial estima els records familiars. Fundat el març de 1917. Si bé no coneixem la data exacta de la seva desaparició, sí que podem afirmar que el 1927 encara actuava. Josep M. JAUMEANDREU QUÍNTELA. Bon violinista, alternà la seva activitat musical amb la d'oficial primer de l'Ajuntament de Girona en temps republicà, fins al 31 de desembre de 1938, que es va haver d'exiliar. Era un gran amic de Casellas, i com a anècdota direm que Casellas li deixà un bon grapat de duros de plata, que li foren confiscats en passar la frontera, al cap de molts anys, Jaumeandreu, ja al nostre país, els hi tomà en un gest d'agraïment. La seva profunda amistat durà fins als últims dies de la seva vida. Després de la guerra no fou admès a l'Ajuntament tot i els diversos intents per la seva part, fet que el marcà molt profundament. (Vegeu l'expedient de depuració al capítol VIII, exp. núm. 1952/0.2). 35 34 33 32 204 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat Són recordats per la societat gironina, igual que els del mestre Civil, els festivals de fi de curs que oferien els seus deixebles, vertaders esdeveniments socioculturals i artístics que se celebraven en algun dels teatres de la ciutat, i molt sovint als salons del Casino. Si la seva tasca docent i concertística fou meritòria, no ho és menys la de compositor. Deixem per a les notes d'aquest capítol una llista d'algunes de les seves obres més representatives36. Ara volem esmentar solament dues obres cabdals, al nostre entendre, totes dues de caràcter didàctic: Curs melòdic de solfeig (volums I-II-III) i Técnica y espíritu del piano (volums I-II). Mercès a la gentilesa de la família Casellas, hem tingut l'honor de consultar els dos volums d'aquesta última obra, Técnica y espíritu del piano, recull de tot l'aprenentatge pianístic rebut de Granados, que ens han causat una gran sorpresa. És un treball excepcional amb nombrosos exemples originals, tots del mestre Casellas. Sense cap dubte, és la seva obra teòrica de més envergadura i volem deixar constància de la necessitat que sigui divulgada. Sabem, i així ens consta, que el professor Casellas hi dedicà gran part de la seva vida, i nosaltres podem constatar que, amb la lògica revisió després dels anys transcorreguts des de la seva creació, resultaria un treball que aportaria a la pedagogia del piano novetats i secrets importants, i seria també un mirall de tota l'escola pianística de Granados; no en va l'obra és dedicada al mestre lleidetà. A causa del llarg període en què es dedicà de ple a l'ensenyament, seria impossible esmentar tots els seus deixebles; per això ens limitem a uns quants, ben coneguts per la seva Algunes de les obres de Francesc CASELLAS: Per a orquestra simfònica: Iberiana, Impressió de muntanya. Per a orquestra de corda: "Ofrena", "Evocació", "Nostàlgia"; "Orgia" (totes quatre de la suite D'aquell temps), Minuet, Esplai. Música religiosa: Missa solemne a tres veus, amb acompanyament d'orgue i orquestra de corda. Música per a piano: Excursió, suite en sis temps: "Sant Pol", "Fent camí", "Aubade", "Serralada", "L'ermita" i "Retorn". (Edit. Sobrequés). Bergman, 48 petits estudis preparatoris. Música per a orfeó: La vella xaruga, Cançó de pirata, Esta noche es Nochebuena, Salmantina, Marxa dels Reis d'Orient (popular provençal), Fum, fum, fum, totes a quatre veus mixtes. Sardanes: Gironina, Jorn de festa, Canigó, Rondalla, Enyorança jovenívola, Recordança (lema; temps passats), Muntanyenca (lema: Serranía), Records de la Cerdanya, Agraïment (dedicada al Dr. Pi i Figueras). Danses coreogràfiques: La princesa Brumilda, Fantasia, Quan floreix la primavera, Dansa de papallones. Cançons: Nit de lluna, flor d'argent, Barcarola, La rosa. Cançons escolars: La bandera, La barqueta de paper, Els pollets, L'estrella de punta vermella, Soldats de plom, El cucut, L'infant i la campaneta, La nina, Marieta puja al cel, i una llarga relació de cançonetes rítmiques i arranjaments diversos. Obres didàctiques: Curs melòdic de solfeig (volums I-II-HI), Tècnica y espíritu del piano (volums I-II). 36 205 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat trajectòria musical: Enric Torra, de Mataró37; Mn. Josep M. Albert38, de Figueres; Salvador Raurich, de Begur39; Mn. Josep Ribas, de Girona; Carles de Palol; Rafael Tapióla; Josep M. Tarridas40; Josep M. Bellver; M. Àngels Alabert41; Pilar Planas de Farners42, etc. El mestre Casellas es traslladà a Barcelona el 1968, on mon el 12 de gener de 1974. Enric TORRA I PÒRTULAS (Fornells de la Selva, 16-111-1910). Quan era jove, la seva família es traslladà a Mataró. Seguí els seus estudis musicals a l'Acadèmia Marshall de Barcelona. Professor de música. Com a compositor, s'ha dedicat especialment a la música pré a cobla. Igual que el seu germà Juli (Fornells de la Selva, ll-IV-1921), ha escrit diverses sardanes. Intèrpret de clarinet i saxofón, ha actuat en diverses formacions orquestrals i en la banda municipal de Mataró. L'any que va contreure matrimoni es traslladà a Arenys de Mar, on, de l'any 1955 al 1965, va dirigir la coral de la parròquia i més tard, per espai de 9 anys, la coral L'Esperança. "Sobre Mn. Josep M. Albert, vegeu el capítol XII (Figueres). "Salvador RAURICH I FERRIOL (Londres, 1869-Barcelona, 1945). Músic i astrònom. De pares catalans, als deu anys anà a residir a Begur, on el 1883 ja era organista de la parròquia. Amplià els seus estudis a Barcelona. Escriví sardanes, música de cambra, peces per a orgue i sarsueles. Fou crític musical a la revista Scherzando i a Las Noticias de Barcelona, entre altres, i publicà Records d'una evolució muysical a l'Empordà: l'obra musical de...N'Albert Cotó (1913), un estudi sobre els manuscrits de Pep Ventura i un altre sobre el contrapàs cerda, que intentà de restaurar a l'Empordà. Féu estudis d'astronomia i fou un dels fundadors de la Societat Astronòmica de Barcelona (1910). Des del seu observatori privat, a Barcelona, i en col·laboració amb Enric Calvet, fotografià el cometa Halley (1909). Coneixem quatre sardanes seves: Empantana, Cançó del taper, Flor d'estiu i Pregaría, catalogades amb els núms. 141 al 144 a l'AHG (Museu de la Sardana). JosepM. TARRIDAS I BARRI (Sant Pol de Mar, 19-XI-1903-Madrid, 6-1-1992). Va dirigir la cobla orquestra Llevantina, de Calella, i l'orfeó La Barretina, de Malgrat. És autor d'una opereta i d'una cinquantena de sardanes, de les quals destaquem La nostra pubilla i Melangia. És especialment remarcable el seu pasdoble Islas Canarias. M. Àngels ALABERT I FELIU (Girona, 14-IX-1937). Professora del Conservatori, compositora i directora del Cor Maragall. "Pilar PLANAS DE FARNERS. No s'ha dedicat a la música. Actualment ocupa un càrrec administratiu a la Universitat de Girona. 41 40 37 206 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat JOSEP BARÓ I GÜELL L'últim personatge que volem incloure en aquest capítol com a professor de música a l'Escola de Belles Arts és Josep Baró i Güell, nascut a Cervià de Ter el 14 de juny de 189143. Aquest poble havia respirat sempre ambient musical; hi existien cobles i n'era també nadiu el cèlebre tenor Llorenç Pagans44. Josep Baró rebé les primeres nocions de música de Joan Costa45, a l'escola del poble. Més endavant, el seu oncle Antoni Baró l'alliçona en el solfeig i el clarinet, que perfecciona després amb el mestre F. Peris. Fou deixeble dels mestres Enric Oliva (piano) i Fèlix Sans, de Figueres (tenora)46. "Sobre Baró i Güell, citant paraules d'Ernest Albert i Guanter, algunes característiques de la seva personalitat: "Petit i rodanxó. Reposat i distret com un canonge. No era pas capaç d'ofendre a ningú i sembla com si no hagués trencat mai cap plat ni cap olla. No fumava perquè el fum li feia mareig o caragre. Amb prou feines bevia. Tenia uns ulls com una mostela, i lluïa una calba admirable, lluenta com un mirallet i rodona com una poma camosina. No enraonava pas gaire. N'hi ha que neixen amb ànima de botiguer, de pagès o de manobre; en Baró va néixer músic, amb un cor ratllat per un pentagrama i tot ple de notes. Tenia un aire enganyador de burgès i panxacontent, i no era així, perquè no parava mai, probablement morí cantant, fent sardanes, donant lliçons, assajant orfeons. Era un home humil, com un capellà beneficiat de casa bona." Precisament fou Baró qui donà a conèixer el lloc de naixença de Pagans, en presentar, en un article, la còpia de la seva partida de naixement. Abans se l'havia considerat natural de diferents poblacions, com per exemple Celrà. Volem deixar constància de la necessitat de fer un estudi rigorós de la vida i l'obra del tenor Pagans. Vegeu l'edició especial del butlletí Paraules al Vent en commemoració del centenari de la seva mort (núm. 36, any 1983, butlletí de l'Associació de Joves de Camallera, Cervià de Ter, Colomers, Medinyà, Sant Jordi Desvalls, Viladasens i Vilopriu, Imp. Gràfiques Duch, Cassà de la Selva). Joan COSTA. Fill de Sant Jordi Desvalls i domiciliat a Cervià de Ter amb la finalitat d'organitzar una orquestra. Vertader mestre, fundador i animador de tots els músics, cobles i orquestres formats a Cervià des de principis de segle. Entre 1904 i 1919, trobem les cobles Sant Jordi (Els Petits), Joventut Empordanesa i Cervianenca. En totes hi figuren Joan Costa com a director i els seus alumnes. Entre ells, a part de Baró i Güell, podem destacar Lluís Colcho, Ramon i Tonio Cassi, Genis Mias, Gumersind Jonquera, Joaquim Terrides i Antoni Junoy. Hem d'afegir-hi els seus fills, Narcís i Joaquim, tots dos vertaders artistes en el sentit més ampli. En el camp no professional, Joan Costa dirigí la coral de Cervià fins al 1924, en què es traslladà a Girona, on també dirigí una coral. Joan Costa era un home de sorprenents dots innats per a la música. (Butlletí Paraules al Vent, núm. 36, any 1983). Fèlix SANS, de Figueres. Professor de tenora i clarinet. Fou director de l'escola de música del Casino Menestral de Figueres. Pare del prestigiós violinista Enric Sans. 46 45 44 207 L'ensenyament de la música en altres àmbits de la ciutat Durant vuit anys segueix estudis d'harmonia i composició amb Antoni Juncà, figura d'indiscutible relleu i solvència. Ingressa a la cobla Jovenil Cervianenca (més coneguda per Els Petits de Cervià) quan tenia deu anys; n'era capdavanter el bonhomiós mestre Joan Costa. Més tard s'incorpora com a primer tenora a la famosa cobla L'Art Gironí, fundada el 1915, substituint el seu mestre Fèlix Sans. En aquell període, la cobla enllestí algunes gravacions de sardanes en discos de 78 rpm. En escoltar-les avui, tot i les lògiques limitacions pel que fa a la qualitat de la gra vació i a l'estat dels discs, podem entreveure la capacitat executiva del mestre Baró, la seva dicció pulcra, assenyada i conscient. Dins el seu currículum musical, cal remarcar les seves habituals participacions com a tenora solista en l'orquestra de Pau Casals. En la seva tasca com a compositor, cal destacar la seva col·laboració en l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, patrocinada per l'Orfeó Català, així com les 117 sardanes que escrigué. També és autor de nombroses peces de música religiosa, corals i líriques, de música rt, però el futur era més que incert. Quant a la programació musical a la ciutat, el Cercle Artístic feia temps que no organitzava res, i les Joventuts Musicals no arribarien fins al 1979. La música a la ciutat estava, quasi en exclusiva, en mans de la Coral Polifònica i de l'Orquestra de Cambra. Els primers canvis, doncs, es començaren a produir el 1979. El Conservatori estrenà nou patronal, amb participació de pares i alumnes en la seva gestió. S'establiren a la ciutat les Joventuts Musicals. El nou Ajuntament democràtic impulsà ben aviat nous corrents artístics que es veieren reflectits immediatament, per exemple, en la programació del Teatre Municipal. Més endavant, la rehabilitació de l'antic convent de la Mercè com a nou centre cultural de la ciutat hi donà també un nou impuls. En un nivell més popular, es tornaren a celebrar les festes majors de barri, impulsades per les associacions de veïns corresponents i amb la col·laboració de l'Ajuntament. Aquestes i altres iniciatives són les que incidiren més potser, en una nova política cultural més plural i participativa dels ciutadans. La part positiva d'aquesta dècada es va caracteritzar per un gran creixement del nombre d'estudiants de música. Fruit dels sentiments emanats dels esdeveniments que, arreu del món, convulsaren la societat al final de la dècada dels 60, la música, la pràctica musical i, especialment, la interpretació amb alguns instruments concrets, esdevé un valor apreciat entre la joventut. No hi ha dubte que el retorn de la societat espanyola a la democràcia i, sobretot, 2 Constituït el 12-IH-1979 per la Diputació, l'Ajuntament i la Caixa de Girona. 352 L'època democràtica com ja hem dit, l'arribada dels primers ajuntaments democràtics, confereixen a la base social una vitalitat i unes ganes de participació en la vida cultural i artística que no tenien precedents recents en la història del país ni s'han mantingut al mateix nivell en els anys posteriors. 10.2. CONSTITUCIÓ DEL "SINDICAT PROFESSIONAL DE MÚSICS1 (SPME) (1977) L'any 1977, la música d'orquestra -la ballable- i els músics dedicats a aquesta vessant -a Girona, la majoria dels censats- es trobaven, com ja hem dit, en una situació preocupant. D'una part, la proliferació de la música mecànica, amb les discoteques, absorvia el jovent. La gent de mitjana edat no sortia a ballar a excepció del dia de la festa major del seu poble. D'altra banda, la condició laboral dels músics era caòtica. Les empreses es resistien a abonar la seguretat social als músics, i la contractació començava a dependre ja dels més llestos, els intermediaris, els anomenats "agents artístics", personatges que pel sol fet de contactar amb empreses, comissions de festes o ajuntaments, ja s'emporten un 10 a un 25% com a mínim del total del contracte dels músics. Aquestes i moltes altres circumstàncies feien de l'ofici de músic una mena de professió deixada de la mà de tothom i amb molt poc futur. Un grup de 28 professionals de la música de tot Espanya -entre els quals m'hi trobava jo mateix, representant els músics gironins-, després d'uns llargs debats que duraren tot l'any 1976, discutint si el que convenia era una associació de músics, un col·legi o altres formes administratives o jurídiques d'agrupament, es decidí organitzar-nos en sindicat; això sí, de caràcter apolític i professional, reconegut amb plena personalitat jurídica en tot el territori nacional a l'empara de la Llei d'Associacions Sindicals d'l d'abril de 1977, amb certificació lliurada a l'efecte el dia 21 de juny de 1977 per l'Oficina de Dipòsit d'Estatuts d'Organitzacions Professionals. Així es fundà el Sindicat Professional de Músics Espanyols (SPME). Cal dir que els estatuts, elaborats entre el 1976 i el 1977, són anteriors a la Constitució Espanyola, però preveien unes autonomies, que en el cas de la de Catalunya quedà reflectida en l'anomenat Consell de Catalunya, que formaven les quatre províncies catalanes, amb un grau d'autonomia suficient que permetia afrontar bé els fets diferencials catalans bàsics, com ara la llengua, la música pròpia -les sardanes i les cobles-, etc. Aquells primers anys foren intensos en treball: organització de delegacions per tot l'Estat, pràcticament a totes les capitals, incloent-hi les Illes Balears, les Canàries, Ceuta i Melilla; facilitats als músics per a l'obtenció del carnet professional, a través d'exàmens i/o convalidació per als que tenien estudis de conservatori; elaboració de models de contractes (per 353 L'època democràtica a bolos, per a diari, per a gravacions, etc.) amb l'autorització del Ministeri de Treball (1980); forta pressió a l'administració per l'ambigüitat que mantenia en relació aamb els músics estrangers que venien al nostre pafs, fet que en determinades zones turístiques, com les Illes Canàries, la Costa Brava i la Costa de Llevant, provocava l'atur directe dels músics autòctons. Tot aquest treball va tenir el seu profit fins a arribar als anys 90, en què el creixement del sindicat i l'altruisme per la professió han quedat enrere i el sindicat s'ha convertit en una empresa que cobra als músics fins i tot pel sol fet de respirar, i en què el sentit de sindicalisme autèntic s'ha perdut. Queden una bona pila de buròcrates amb bons sous al mes, i la seva política va més a favor dels empresaris que no dels mateixos afiliats. Volem acabar l'últim apartat que dediquem a l'àmbit sindical, esmentant a tots els presidents i secretaris que han exercit des de la fundació, l'any 1920, tant al sindicat com a la mútua de músics. SINDICAT DE MÚSICS PRESIDENTS Anys Anys Anys Anys Anys Anys Anys Anys Anys 1920 al 1922 al 1932 al 1934 al 1036 al 1939 al 1947 al 1951 al 1975 al 1922 1932 1934 1936 1939 1947 1951 1974 1991 Vicens Bou Josep M. Soler Enric Guasch Josep Blanch i Reynalt Pere Masats Francesc Civil Josep Blanch i Reynalt Josep Viader Lluïs Brugués SECRETARIS Anys Anys Anys Anys Anys Anys 1920 al 1948 al 1951 al 1967 al 1973 al 1975 al 1947 1951 1966 1973 1974 1991 Joaquim Vidal Josep Viader (funcionari CNS) Emili Garcia Lluís Brugués Josep M. Mascarell 354 L'època democràtica MUTUA DE MUSICS PRESIDENTS Anys Anys Anys Any Anys Anys Anys Anys 1937 al 1939 al 1947 al 1954 1955 al 1967 al 1975 al 1987 al 1939 1947 1953 1966 1974 1987 1991 Pere Mitjà Gómez Francesc Civil Josep Blanch Reynalt Ramon Perich (accidental) Rogeli Sánchez Josep Viader Lluís Buscarons Josep Vilar SECRETARIS Anys Anys Anys Anys 1937 al 1948 al 1967 al 1974 al 1947 1966 1973 1991 Joaquim Vidal Josep Viader Emili Garcia Lluïs Brugués 10.3. ENTITATS PROTECTORES I PROMOTORES DE MÚSICA Incloem en aquest apartat solament dues entitats, les Joventuts Musicals i l'associació Amics del Jazz, perquè són les úniques que han fet la seva tasca després de la Guerra Civil. En capítols anteriors ja havíem tractat de les que havien tingut la seva funció abans dels fets del 36, com diverses societats corals, el Foment de Cultura de la Grober, l'Associació de Música, la societat Athenea, la casa Sobrequés, etc. Som conscients que entre aquestes dues entitats hi ha pocs punts de coincidència; les hem agrupat en el mateix capítol, doncs, pel fet que han tingut l'activitat en una mateixa època. Tenim, per exemple, que mentre que per als Amics del Jazz aquesta especialitat representa la seva raó de ser, per a les Joventuts Musicals és una més de les diferents branques musicals de què s'ocupa. 355 L'època democràtica Encetem doncs aquest capítol parlant primer de les Joventuts Musicals, i posteriorment ens centrarem en els Amics del Jazz. La primera entitat encara fa un molt bon servei cultural i musical a la societat gironina. 10.3.1. JOVENTUTS MUSICALS (1979) Les Joventuts Musicals foren fundades l'any 1939, simultàniament a Bèlgica i a França, amb el nom de Jeunesses Musicales, com a organització internacional dedicada al foment de l'educació i del conreu musicals i amb l'objectiu de posar la bona música a l'abast dels joves. L'any 1945 hom creà la Federació Internacional» que actualment aplega unes 35 organitzacions estatals. Als Països Catalans se n'han fundat delegacions a Barcelona (1951), València (1953), Terrassa (1954), Sabadell, Mataró i Palma de Mallorca (1956), Tarragona (1962), Olot (1969), Figueres (1972), etc. L'acte inaugural de Joventuts Musicals a Girona tingué lloc al Teatre Municipal el mes de novembre de 1979, amb una dissertació sobre La intimitat romàntica a càrrec de Jordi Llovet, professor de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i amb la interpretació del cicle de vint cançons de Franz Schubert i poemes de Wilhelm Müller, La bella molinera (Die Schöne Müllerin), a càrrec de Manuel Cid, tenor, i Breda Zakotnik, piano.3 La primera junta de l'associació la formaren Imma Suy, Jaume Pérez i el que ha estat l'ànima de l'entitat durant molts i molts anys, Santi Rodrigo, que segueix encara vinculat a Joventuts Musicals de Catalunya. A partir de llavors hi han participat, entre molts altres, Joan Miró, Jovita Anaya, Lluís Brugués, Joan Gaya, Ramon Grau, Albina Vares, Montserrat Massaguer, Ricard Oliver, etc. Hem pogut saber que el concert fou patrocinat per la Direcció General de Música del Ministeri de Cultura i la versió catalana dels poemes era de Jordi Llovet. (Del programa de mà. Comissió d'Ensenyament i Cultura de l'Ajuntament de Girona. Imp. Grafis Sant, 1979.) 3 356 L'època democràtica CONCERTS D'HIVERN A partir del concert inaugural, cada quinze dies es programaven concerts al Teatre Municipal, a la Casa de Cultura i a l'Auditori de la Mercè. Així, en aquesta primera temporada actuaren a Girona, entre altres, Eulàlia Soler, el Quartet Català, London Gabrielli Brass Ensemble, etc. En el concert de London Gabrielli, es va estrenar l'obra de Xavier Monsalvatge Canzone, i es va produir al final del concert el primer homenatge al compositor gironí; a més, a petició de Joventuts Musicals, l'Ajuntament posà el seu nom a un carrer de la ciutat. També organitzà el primer concert d'homenatge al mestre Civil. La tasca desenvolupada a la ciutat en aquests quasi vint anys de vida ha estat intensa, i enumerar tots els actes organitzats donaria una llista interminable. Volem tan sols, doncs, fer un record dels més importants, i sobretot, deixar constància dels més representatius i dels que han tingut una major incidència i més ressò entre els gironins. CONCERTS D'ESTIU (FESTIVAL INTERNACIONAL DE MUSICA) El juny i juliol de 1980, a les escales de la Catedral, s'organitzaren els primers concerts d'estiu, festival internacional de música, que va arribar fins al número XV. Aquests festivals es realitzaren en diferents llocs de Girona: el pati i la capella de la casa de cultura Bisbe Lorenzana, l'església de Sant Pere de Galligants, la Catedral, el Teatre Municipal, l'Auditori de la Mercè, etc. Hi Actuaren grans intèrprets, com Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, l'Orquestra Franz Liszt de Budapest, el Duo Cromelink, etc. També, el dia 30 de juny de 1981, es va fer l'audició del Messies de Händel, amb un ple total de públic. En aquestes 15 edicions del Festival, s'arribaren a fer 128 concerts. 'ODIUMS I GRANS PÒDIUMS Paral·lelament als cicles de concerts i també a partir del 1980, s'organitzaren els pòdiums, consistents en audicions de joves intèrprets que encara no han acabat els estudis, i es proposen com un apropament de l'artista al públic (un pòdium el formen tres músics i cada un ofereix una actuació d'uns 20 minuts). Després de participar en els pòdiums, i de superar una selecció, hi ha la possibilitat de participar en un gran pòdium, organitzat més com un recital, i d'una durada normal. Tant en un tipus de concert com en l'altre, sempre hi col·laborà el 357 L'època democràtica Conservatori de Música. Cada any s'organitzaven 20 pòdiums i 10 grans pòdiums, aproximadament. CICLE DE CONCERTS PER A ESCOLARS En totes les seves activitats, Joventuts Musicals de Girona ha rebut sempre el suport de diferents entitats. D'una manera especial hi ha intervingut l'Ajuntament, amb el qual es començà l'organització, a partir del 1981 dels Cicles de Concerts per a Escolars, cicles en què, des de llavors, participen totes les escoles de Girona. En aquests cicles, els alumnes de cada curs, tant de primària com de secundària, assisteixen a un mínim de tres concerts durant el curs escolar, organitzats de la manera següent: Cicle inicial Cicle mitjà Cicle superior Ir cicle de secundària 2n cicle de secundària Animació" musical Família d'instruments Escoltem música Història de la música Les formes musicals Cada any a Girona hi ha unes 138 audicions per a escolars, i hi participen uns 3.650 alumnes, aproximadament. ALTRES ACTIVITATS Ja ens hem referit anteriorment a la bona i densa tasca que Joventuts Musicals de Girona ha realitzat des de la seva fundació, i sobretot pensem en l'etapa que va fins a principi dels noranta. És obvi, doncs, que ens abstindrem -per la seva extensió- de detallar tots els actes que ha organitzat directament o en col·laboració amb altres entitats de l'administració o musicals. Però abans d'acabar aquest petit repàs, voldríem apuntar alguns actes especials que per la seva importància i incidència no poden quedar oblidats. Organització a Girona de diferents fases del Concurso Permanente de Jóvenes Intérpretes, organitzat per Joventuts Musicals d'Espanya (desembre de 1980). 358 L'època democràtica ídem. (novembre de 1988). Estada de 20 dies a Girona de l'Orquestra Mundial de Joventuts Musicals (1992), amb 126 intèrprets de tot el món, per assajar un programa per anar de gira per Espanya, França i el Canadà. A Girona, es va fer un concert multitudinari a les escales de la Catedral dirigit per Eduardo Mata, que fou el director titular de l'orquestra. Encàrrec d'obres a joves compositors gironins dins els concerts d'hivern. Cursos a la Casa de Cultura d'història de la música, per a afeccionats. Algunes d'aquestes activitats donaren els seus fruits, i així poguérem comprovar el bon nivell compositiu d'alguns joves estudiants, com ara Joan Tamís, Jordi Martí Sulla i molts altres. També els cursos sobre història de la música arribaren a un contingent important dels ciutadans, que reclamaven des de feia anys aquesta experiència. 10.3.2. L'ASSOCIACIÓ AMICS DEL JAZZ (1982) Girona, per tradició, no ha estat mai una ciutat jazzística (ho veurem en el proper, capítol, en l'apartat dedicat a la música moderna i el jazz). Malgrat aquesta afirmació tan contundent, sí que hi ha hagut determinats fets puntuals i personals que han fet molt perquè Girona pogués gaudir d'unes sessions jazzístiques de qualitat. Des dels anys 70, un petit grup de melòmans d'aquesta especialitat, encapçalats pel senyor Pere Colomer, assistia assíduament als concerts que regularment es feien a Barcelona, a Zeleste, i de manera molt especial a La Cova del Drac. Allí conegué i féu amistat amb el promotor de músics de jazz senyor Sunyol, amb el qual ben aviat establiren una duradora i bona relació personal. D'aquí sorgiria la possibilitat de fer venir a Girona, a un preu assequible, figures internacionals del jazz, aprofitant la seva vinguda a Barcelona, o si hi estaven de pas cap a Europa. Com hem dit, doncs, Pere Colomer, d'una ben coneguda família de comerciants gironins, fou un dels principals impulsors de la iniciativa, juntament amb l'arquitecte Vicenç Ménsua, l'advocat Narcís Salvatella, el professor universitari Joan Miró i Manuel Pla. 359 L'època democràtica Presentaren el projecte d'organitzar concerts i recitals de jazz a les autoritats gironines i obtingueren un primer compromís d'ajuts puntuals, sobretot de l'Ajuntament. Així es faria el primer concert de laja informalment anomenada associació Amics del Jazz de Girona, al Teatre Municipal, el dilluns dia 25 de febrer de 1980. El teló es va alçar a dos quarts de nou del vespre, amb les notes improvisades del famós Harry Sweets Edison i el seu trio, acte que fou coordinat per Joventuts Musicals. Engrescats cada dia més perquè la ciutat i comarques poguessin disfrutar d'aquesta música -que fins aquells moments havia sonat ben poc a Girona-, varen anar celebrant vetllades, fins que s'organitzaren com a associació legalment constituïda, sobretot per poder rebre subvencions de l'administració. Així fou com el 10 de desembre de 1982 es redactava la seva acta fundacional4, en la qual, després de l'aprovació prèvia dels estatuts?, acordaren fundar l'associació Amics del Jazz de Girona, amb la finalitat principal de "fomentar la difusió de la música en general i del jazz en particular, organitzar concerts, conferències, festivals, etc. " Els estatuts, degudament inscrits en el Registre d'Associacions de la Generalitat amb la mateixa data de l'acta fundacional, quedaren legalment aprovats el 21 de març de 1983 i consten de 9 capítols i 33 articles; hi figuren com a fundadors, a més dels promotors ja esmentats, els músics Joan-Ramon Vilamú, Enric Sánchez Tharrats, Joan Fabra i Joan Sadurní. L'associació no arribà a tenir socis formalment, però sí una llista d'inscrits d'unes 150 persones interessades, les quals han pogut gaudir d'uns vuitanta concerts des del 1980 al 1990, aproximadament. Les sessions se celebraven tot primer al Teatre Municipal i al Saló de Descans, i més tard es féu tot un cicle al local que havia estat la discoteca Jocker's, a la plaça Jordi de Sant Jordi, avui convertit en Centre Mercadal de la Universitat de Girona. L'escassa assistència de públic als concerts i la minsa ajuda institucional ha portat l'associació a una situació de difícil subsistència, i tot i estar vigent encara, la seva activitat ha quedat molt reduïda6. 4 Vegeu volum II, document núm. 26. 5 Vegeu volum ü, document mim. 27. Gràcies a l'amabilitat del Sr. Colomer, hem pogut veure els comptes dels concerts en una llibreta comptable que ell mateix portava i en la qual queda ben demostrat que en una gran majoria de les actuacions, tot i haver aconseguit unes contractacions interessants, el senyor Colomer havia de posar-se la mà a la butxaca per arribar a pagar el caixet dels artistes. 6 360 L'època democràtica Vet aquí alguns artistes del jazz mundialment famosos que, mercès a la iniciativa privada de persones com el senyor Colomer, hem pogut escoltar a la ciutat: Eddie Lockjaw Davis i Buddy Täte, ambdós saxos ténors, ex membres de l'orquestra de Count Basic; Harold Ashby, saxo ténor, ex membre de l'orquestra de Duke Ellington; Sir Charles Thompson, piano; l'orquestra Illinois Jacquet & His Big Band, etc. 361 CAPÍTOL XI: LA SOCIETAT GIRONINA I LA MÚSICA (1888-1985) La societat gironina i la música (1888-1985) CAPÍTOL XI. LA SOCIETAT GIRONINA I LA MUSICA 11.1. CORALS, ORFEONS, RONDALLES, CARAMELLES, ESTUDIANTINES I HAVANERES La irrupció de la febre coral que hi hagué a Girona i comarques, així com a tot Catalunya, fou provocada pel moviment espectacular que es produí amb la constitució per Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) de la primera coral popular, el 1845. L'agrupació coral en qüestió s'anomenà L'Aurora -una mena d'estudiantina, amb flautes, guitarres, mandolines, bandúrries, etc.-, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que es transformà en La Fraternitat, societat d'auxilis mutus i primera coral peninsular (1850), composta per uns 40 homes. El 1857, Clavé li canvià el nom pel menys compromès d'Euterpe, i aviat s'estengueren pel Principat i pel País Valencià corals semblants. Clavé projectà i aconseguí sostreure els obrers de l'ambient miserable de les tavernes on se solien reunir i unir-los en societats corals, en què adquirien al mateix temps nocions de violí, de flauta i de teoria musical, i componien melodies que eren cantades pels cafès. Amb el temps, aquest moviment s'escampà pel Principat de manera espectacular. Pocs serien el pobles i poblets que no tinguessin constituït el seu orfeó a l'estil dels cors de Clavé. És evident que el nivell musical de la majoria d'aquests orfeons no era el desitjable, però la seva funció social fou una de les manifestacions més importants i aglutinadores del món obrer envers la cultura. A aquesta empresa es refereix Clavé en el seu estudi sobre Las sociedades corales de España, amb aquest expressiu paràgraf: "Tendí en torno-una ojeada y me pregunté qué clase de entretenimientos se ofrecían al obrero en las horas de tregua a sus fatigas para endulzar la monotonía de su afanosa existencia. Hay a mi vista repugnantes espectáculos de inmundos cafetines, guarida de meretrices y tahúres, que con el infame cebo de lascivos cantares sabían atraer a los incautos hacia un insondable abismo de degradación y de miseria. Entonces me fijé en aquellos cantos tan en boga entre las gentes del pueblo e intenté lo que se creía imposible... su reforma. "l *D'El Heraldo de Madrid, a principi del 1900, citat per Roger Alier, "La societat coral Catalunya Nova", D'Art, 2 (1973), pàg. 55. 365 La societat gironina i la música (1888-1985) Clavé va agafar, sota la seva direcció, l'empresa dels Camps Elisis de Barcelona, on el 1862 se celebrà el tercer festival de les Associacions Euterpenses, amb la participació' de 12 societats que aportaren un contingent de 1.200 coristes i 260 professors. El quart festival, el 1864, els superà tots en importància, amb 2.000 coristes acompanyats d'una orquestra d'uns 300 professors. El famós Orfeó Català, deu a Clavé la raó de la seva existència, en els principis bàsics de la seva justificació espiritual, com la majoria de societats i agrupacions corals de Girona i de tot Catalunya. Hem estimat necessari exposar aquests antecedents històrics, sobre els motius que inspiraren la fundació de les masses corals catalanes, atès que amb tota la seva essència i sublimitat, sota els auspicis del lema "Progrés, virtut i amor", s'aconseguí esmenar el mal ambient que determinats sectors d'obrers, artesans i camperols havien adquirit, i donar-los entusiasme. El gener del 1900, la societat coral barcelonina Catalunya Nova2, dirigida per E. Morera, elabora els Estatuts de la Federació de Coros Catalans, amb l'objectiu de "reglamentar" la propagació i la regeneració de l'art coral, principalment de Clavé, i el cant popular, obeint el lema "Art i pàtria". Només amb l'objectiu que en quedi constància per a la història, volem fer una cronologia de les corals de la ciutat de Girona de les quals ens ha estat possible recollir alguna notícia o informació: Societat Coral Gerundense La Unión3, fundada el 19-VIII-1877. Director: Josep Ros Bou. Societat Coral Santa Cecília, fundada el 16-XII-1878 i integrada exclusivament per joves. N'era el director Josep Ros i el director substitut, Eudald Renart. Presidia la societat Leopold Cánovas. Es dedicà especialment a fer serenates. Societat Coral La Juvenil, fundada el 30-III-1881. Societat Coral La Lira, fundada el 1881. Orfeón Gerundense, fundat el 1885. 2 E1 periòdic Catalunya Nova era el portaveu de la institució coral del mateix nom que dirigia Enric Morera. Sobre aquesta Societat Coral, vegeu escrit sol·licitant a l'alcalde autorització per actuar i el reglament de l'entitat. Volum ü, document núm. 28. 3 366 La societat gironina i la música (1888-1985) ,,,. - Cor La Regional. Primer director, Antoni Lell. Fundat l'octubre de 1889. Existia encara el 1927. Chor del Centre Federal; director, Esteve Ribas. Existia el 18894. Nuevo Orfeón Gerundense; director Benito Romaguera. Existia el 1889. Societat Coral Joven Gerona; primer director, Eduard Rosquellas, i més endavant, Baldomcro Guardiola. Existia el 1889. Cor del Centre Republicà. Existia encara el 1927. Cor La Nova Girona. Agrupació coral de les Congregacions Marianes; director J. Serratosa, i més tard, el jesuïta P. Joan Creixell. Existia el 1901 (vinculat al seminari). Segona etapa, del 1914 al 1918. ¡.j, - Chor Unión y Concordia; director, Joaquim Vidal. Cor de la fabrica Grober, fundat el 1903. Orfeó Gironí; primer director, Isidre Mollera (fill). Fundat l'any 1903 com a continuació de l'Orfeón Gerundense5. Schola Orfeónica Gironina; primer director, Isidre Mòllera. Fundada el febrer de 1907. Se'n féu la presentació el dia 19-III-1907 al Saló Gerió. Secció Orfeónica del Centro Moral Gerundense; director, Josep Baró i Güell. Existia el 1917. Orfeó Cants de Pàtria, fundat el 1923. En fou director el mestre Josep Baró i Güell i, a partir del 1957, Rogeli Sánchez. Pensem que fou la continuació, en certa manera, del cor Unión y Concòrdia, patrocinat igualment per la fàbrica Grober6. Cor de l'Escola Gregoriana, anomenat també Choral Gregoriana Gironina. En fou iniciador Mn. Josep Trias l'any 1927. L'escola continuà fins després de la guerra.^ t *E1 trobem actuant en un sopar de germanor que tancà l'Assemblea de la Unió Catalanista de l'any 1897 a Girona, amb discurs inclòs de Lluís Millet, que recomanà als coristes "lo conreu del art musical y sobre tot de las cansons de nostra terra". ("La V Assemblea de la Unió Catalanista"), La Veu de Catalunya , VII, 19 (9-V-1897), 143-47, a la pàg. 145. 6 Vegeu capítol II (2.3.1.) i capítol Iü (3.5.). 6 Vegeu capítol UI (3.3.). 367 La societat gironina i la música (1888-1985) Societat Coral La Veu de Clavé. Fundada el gener de 1929. Primer president, Vicente } Barnadas; els anys 30 i 31, la presideix Jesús Rueda; el 1932, Josep Valero, i a partir del 1933, Marcel·lí Capdevila. La seva seu social era al Café Royal, a la plaça Independència, 1, entresol. } Orfeón Gerunda; director, Rafael Serra. Existia el 1930. Cor de la Secció Femenina, fundat l'any 1941. En va ser sempre director el mestre F. Civil. El cor desaparegué l'any 1957. Coral del GEiEG. Fundada el novembre del 1947. En foren directors F. Civil (fins al 1949) i J. Viader (fins al 1961). Capella Polifònica de Girona. Fundada i dirigida per Josep Viader des de l'any 1956; a partir del 1992, per Jordi Bernardo. Coral de l'Institut. Director, Josep Viader. * Coral Saba Nova. Fundada l'any 1968 pel mestre Viader. Directora, Roser Busquets. Cor Oidà. Fundat i dirigit des de l'any 1976 per David Sunyer. EI 1989 passà a denominarse coral Filharmonia. Cor Maragall, fundat en la tardor de l'any 1979 per la que n'és la seva directora, M. Àngels Alaben. Coral Filharmonia. Dirigida per David Sunyer. És continuació del cor Oidà. í Coral Undaris. Fundada el desembre de 1989. Director, Ricard Oliver. Agrupació La Cantòria. Fundada l'any 1982. Cor de cambra, amb criteris d'interpretació de música antiga. K En els pobles de l'entorn de Girona, hi havia: Orfeó Rossinyolenc de Salt; director, Dídac Bover. Existia el 1924. Sorgit del moviment dels cors de Clavé, de la coral del Patronat de Sant Lluís Gonçaga de Salt. Tenia 3 seccions (senyoretes, homes i nens), i un conjunt d'uns 90 orfeonistes. i Cor La Unión Celranense; director, Josep Fort. Existia ja el 1900. Feia les seves activitats encara l'any 1926. 368 La societat gironina i la música (1888-1985) Societat Coral Les Quatre Barres de Sarria. Existia el 1900. Repertori únicament de cançó catalana i "usa en tots sos documents la llengua catalana". Orfeó Joventut de Sarrià; director, Josep Baró Güell. Existía el 1924. Orfeó Popular Celranenc; director, Josep Baró Güell. Existía el 1929. (Fou continuació de La Unión Celranense). A Girona no hi ha hagut mai tradició d'un cert tipus d'agrupacions musicals o corals, de rondalles, de caramelles, d'havaneres i fins i tot de les típiques estudiantines. Quant a aquest últim grup, no ens ha d'estranyar, ja que solen sortir al voltant de les universitats. Pel que fa a les altres agrupacions esmentades, tingueren la seva millor època durant l'última dècada del segle passat i en la primera meitat d'aquest. Poques n'hem tingut, motiu pel qual procurarem fer honor a totes. Així trobem que el 1892 al Centre Moral hi actua una estudiantina, formada per un grup de bandúrries i guitarres, dirigida per Baldomcro Guardiola. Els grups de caramelles, a principis de segle, foren en cert aspecte perseguits per les autoritats competents. El Govern Civil els havia requerit que abans de les seves actuacions enviessin la traducció de les lletres de les composicions que es proposaven interpretar. Aquesta persecució era motivada pel fet que freqüentment canviaven les lletres originals de les cançons per altres de contingut polític, i sobretot, de caràcter frívol. L'any 1930 trobem la rondalla La Lira, composta de bandúrries, violins, mandolines, llaüts i guitarres. L'encarregat del grup era Antoni Solé. El 1933 està documentada la rondalla Els Bemolls, i l'any 1935, l'agrupació La Brillant, dedicada principalment a les serenates; sovint n'oferien davant de l'ajuntament. De la mateixa manera que hem tingut unes agrupacions instrumentals "professionals", l'afecció musical gironina n'ha generat unes altres, formades per persones amb més o menys coneixements musicals que suplien amb gran esforç i amb il·lusió el que els mancava de Professionalität. Els anys quaranta, Antoni Barnes dirigia la rondalla Harmonia Musical, integrada per joves entusiastes que tocaven instruments de corda. Alguns anys més tard, es pogué escoltar en audicions públiques un conjunt de "pols i plectre", integrat per alguns metges, advocats i, fins i tot, el jutge de primera instància. 369 La societat gironina i la música (1888-1985) Hem de significar que la gran majoria d'orfeons i corals d'aquella època, a més de la música religiosa i popular del seu repertori, en determinades èpoques de l'any oferien també serenates. Un bon exemple de dedicació també a altres gèneres és l'Orfeó La Regional. Una especialitat de composició amb poca tradició a la ciutat i molta a la província ha estat la de les havaneres. Sabem, però, que es començaren a cantar en la dècada dels quaranta amb el grup Los Gringos, amb Ortega Monasterio i els Perich, al seu propi local, la Fonda Perich. Tot i la tradició dels otxote bascos i dels certàmens corals de Torrevella (Baix Segura, Alacant), a Catalunya gairebé no se'n sentien fora de les tavernes de la Costa Brava o de les cantades informals de colles empordaneses, fins que l'any 1948 Xavier Montsalvatge va publicar, juntament amb l'escriptor Néstor Lujan i el pintor Josep Maria Prim, el llibre Album de Habaneras, una recopilació de les havaneres que cantaven els pescadors, especialment de Calella de Palafrugell. Fins i tot Josep Pla va col·laborar-hi portant tres pescadors al Mas Pla perquè ajudessin Montsalvatge, que les transcrivia a mà. Sobre aquesta trobada, Montsalvatge ens digué: "No hi havia els aparells d'ara. No em resultà fàcil, perquè mentre cantaven feien molt de cremat i fumaven molts caliquenyos i al moment de fer-ho de veritat, per recollir-ho, resultava que un cantava d'una manera i l'altre d'una altra. Un no deixava començar l'altre, o després volien cantar sarsueles. Em costà bastant." A Palafrugell, i durant molts anys, foren uns esplèndids ambaixadors de l'havanera els membres de l'agrupació coral La Taponera. Però l'autèntica havanera era la que cantaven els mateixos pescadors i mariners, i aquests autèntics cantors els trobem sobretot en poblacions litorals, a l'Escala, a Cadaqués i a les platges de Palafrugell, especialment. Aquest podria ser el cas de Pepet Gilet (Calella de Palafrugell, 1883-1963), que era el personatge més popular. Carles Sentís, persona que l'havia conegut profundament, ens diu que Pepet Gilet va ser el "prototip i típic cantant d'havanera. La seva autenticitat radicava en no voler semblar res del que no era, li donava l'aire de senyor que no tenien molts dels que ho volien aparentar". Altres personatges destacats foren el trio format per l'Abelardo, en Ninyo i l'Hermós. Se solien reunir al bar Can Petxei de Tamariu, temple de l'havanera els anys 50. L'Abelardo tenia la veu baixa, vivia en una caseta de vinya entre Sant Sebastià i Tamariu, on convivia amb la seva gata, el sarró, la boina i el bastó, que constituïen les seves pertinences i 370 La societat gironina i la música (1888-1985) formaven part de la seva imatge. En Ninyo tenia la veu esquerdada, tenia sentit del ritme però desafinava. L'Hèrmós, a diferència dels altres, era barber, i havia cantat ja durant anys amb les colles de vells pescadors de Calella; el seu nom era Josep Puig. Es féu molt popular pels acompanyaments rítmics que aconseguia amb els dits de la mà. Aquest prodigiós i original joc de dits de l'Hermós no va deixar de crear una certa escola dins els cantaires. Podríem seguir anomenant més personatges dins el món mariner de l'havanera, com ara Ricard Balil, Josep Esteba o, més recentment, Ramon Carreras (autor de l'havanera El llop de mar), o bars i tavernes com Can Batlle i el Bar Raquel, tots dos de Calella, etc. Més tard, el 1966, el grup d'intel·lectuals palafrugellencs encapçalats per Alsius, Morató i Sirés varen començar a despertar un interès més gran, a partir d'una cantada informal d'aquell any a Calella amb motiu de la presentació del llibre Calella de Palafrugell i les havaneres. Precisament en aquesta cantada, es van transportar les havaneres de la intimitat tavernària a un escenari, i es va desencadenar una evolució que ha continuat imparable. En la dècada dels setanta es trenca amb la suposada ortodòxia d'interpretar només composicions en castellà, se'n recuperen d'antigues en català i també se'n componen de noves. Ja a la dècada dels vuitanta, la popularització es dispara, les cantades es multipliquen arreu de Catalunya i els intèrprets passen dels primers sis grups empordanesos a les cent quaranta formacions que actualment interpreten regularment havaneres. Això fa que s'incorporin als respectius repertoris altres formes com balades, sardanes o valsets. Hi ha qui considera que aquest fenomen és exagerat. Jo crec el mateix que Mossèn Cinto Verdaguer: "Poble que canta, poble gran". Hem començat dient que l'havanera no ha estat pas el plat fort musical a la ciutat de Girona; no obstant i això el grup Terra Endins ha fet i està fent una bona tasca de divulgació i interpretació de les havaneres. La seva cantada a les escales de la Catedral per les fires de Girona ja és una tradició entre els gironins. 371 La societat gironina i la música (1888-1985) 11.2. SALES DE BALL, COBLES, ORQUESTRES DE BALL I AGRUPACIONS DE CAMBRA A la darreria del segle passat, Girona tenia un bon reguitzell de sales de ball; moltes vegades es tractava de societats que dins del seu programa d'activitats i objectius organitzaven, unes de manera habitual i d'altres de manera esporàdica, balls en determinades èpoques de l'any. Una de les més antigues sales de ball és la del carrer de la Barca, num. 3-4, de la qual tenim constància des del 1849. Ja el 1880, coneixem la Societat Dramàtica Moratúi, al carrer de la Cort Reial, num. 7, on precisament ara hi ha el Conservatori de Música. Ja més endavant, tenim la societat Las Odaliscas, del 1882, que tingué més pervivència; el seu local social era a la Rambla de la Llibertat, 33. Hi actuava sovint la formació del moment a la ciutat, l'orquestra que dirigien els professors Pibernus i Vidal7. També tenia formada una orquesírina, des del 1887, l'avantatjada societat coral Joven Gerona, que interpretava també, a més, serenates i balls, dirigida per Baldomcro Guardiola. En aquesta mateixa època -parlem ara de l'any 1889-, funcionava la societat Nuevo Orfeón Gerundense, que també feia ball, així com el Saló Odeón, del qual parlarem tot seguit, El Liceo, amb seu a l'Hotel Centre, El Olimpo, El Pasatiempo, i altres. Per contra, al Centre Moral Gerundense s'hi feia habitualment només teatre, així com al Círculo de San Narciso. D'aquests salons que havien alternat el ball i el teatre tenim, com havíem dit, l'Odeón, local del qual Enric Mirambell ens en fa una bona posada en escena en un article recent8: "Situat a les escales de Sant Martí, fou quasi sempre local destinat a sala de ball, però accidentalment serví també com a teatre. Com a alternativa a l'estat ruïnós en què es trobava el primitiu Teatre Municipal i perquè la ciutat no restés totalment òrfena de representacions teatrals, Era l'orquestra de la majoria d'esdeveniments musicals de finals de segle, a la ciutat. La trobem tant en formació de grup clàssic com en formació de ball. *Diari de Girona, 14-XH-1993. 372 7 La societat gironina i la música (1888-1985) s'habilità com a teatre. Amb les obres corresponents d'adaptació, el dia 29 d'octubre de 1857 s'iniciaren les representacions amb la posada en escena de Jerónimo el albanil, comèdia en vers d'Eugeni Rubí. Completava la programació De potencia a potencia. Dirigia la companyia Leandro Lugar. El propietari de l'Odeón era Joan Artau, i durant el temps que serví com a sala de representacions escèniques, el local prengué el nom de Teatre de l'Odeón. El Teatre Municipal tornà a obrir el 29 d'octubre de 1860 amb un aspecte renovat del qual la ciutat se sentí orgullosa. No obstant i això, el Teatre de l'Odeón va anar fent algunes representacions tot alternant amb els balls. De mica en mica el Municipal absorbí les funcions teatrals. No ens consta quan va cessar el ball de l'Odeón, però hem de suposar que seria arran del canvi de segle, moment en què es transformà en una nau industrial. El ball de l'Odeón era de caire bàsicament popular. La concurrència femenina la integraven gairebé únicament les minyones de servei. Les modistes i les noies de la menestralia freqüentaven altres locals com l'Orfeón Gerundense, el Liceo, l'Olimpo, tots de vida efímera. Les classes distingides freqüentaven el Casino, o bé organitzaven sessions de ball en cases particulars. Una altra de les entitats amb gran tradició, sobretot pels balls que organitzava, era la Societat Liceo Gerundense9, fundada el 30-VIII-1873. Sobre això podem llegir, a la premsa de l'època: "Muy animado estuvo el baile de anteayer dado por la Sociedad Liceo Gerundense. Las señoritas asistieron en gran número luciendo elegantes y vistosos trajes que contribuían a la esplendidez del magnífico salón y el quinteto que dirige el Sr. Pibernus, acertadísimo como siempre en los bailes, que fueron algunos muy aplaudidos mereciendo los honores de la repetición y en especial en la magnífica simfonia que ejecutó con extraordinaria brillantez. "10 Hi actuaven freqüentment també el pianista Josep M. Malagrida i la banda del Regiment d'Infanteria d'Àsia. D'aquesta època (1890), precisament, és de justícia recordar la cobla La Harmonia Gerundense. Però eren sens dubte els balls de Carnaval els més esperats de l'època. El seu màxim esplendor i popularitat se centra en l'última dècada del segle passat. Ja des dels primers dies de l'any, les úniques notícies que apareixien a la premsa en l'apartat d'espectacles eren els balls de màscares. Els més concorreguts, els de les societats La Odalisca, els d'una societat fundada expressament per a aquestes diades, La Coalició Carnavalesca, la societat Talía, i d'altres. 9 Vegeu l'acta de constitució al volum ü, document ntím. 29. Diari de Girona, 8-X-1889. 373 10 La societat gironina i la música (1888-1985) Entrant en l'anàlisi del que representava el ball i la valoració social que se'n feia, volem donar-ne una visió a través d'un curiós article de finals de segle11, escrit per un cèlebre doctor alemany. Tot i subratllant-ne d'antuvi l'exageració evident del contingut, el volem donar a conèixer per la particular i sincera descripció que l'autor utilitza per demostrar que "en el món, pràcticament es deixarà de ballar en entrar en el nou segle". Diu així: La decadència de este âne es tan evidente, su marcha descendente, que todo hace, en efecto, presagiar un funesto y próximo fin. La lista de bailes que han desaparecido ocupa en el libro de BEME muchas páginas; en ellas se consigna, dedicándole un tierno recuerdo, al rigodón, venido en línea recta de Provenza, destilando amor y alegría. El pasapié, hijo de Bretaña, tan provocador al aturdimiento. La gallarda, de origen italiano, llevando su nombre con orgullo. El pasacalle, otro regalo de Italia, pero menos elevado y más lánguido. La gique escocesa, de movimientos rápidos, que brilló en el s. XVII. La lenta y tierna gavota, que también convenía a los trajes pretenciosos y profusamente adornados de su época. El noble minuet, hermano de la gavota, tan a propósito para hacer la belleza de una mujer, hasta el punto que D. Juan de Austria fue expresamente a París con el fin de ver bailar un minuet a Margarita de Borgoña. Siguen después de esta triste estadística de danzas desaparecidas, nuestra hermosa pavana, cual ninguna. La sarabanda, originaría también de España con su alegre repiqueteo de castañuelas, tan voluptuosa, que uno de sus más fervientes admiradores, Iveteux, de 80 años, sintiéndose morir, hizo ejecutar a una orquesta en su presencia un aire de sarabanda, a fin, decía, de que su alma se desprendiese más dulcemente de su cuerpo. Si estos hermosos bailes, dice el autor, no obstante su indiscutible mérito artístico, han caído en el más absoluto olvido, ¿que extraño es que en plazo breve desaparezca también la monótona polka y la insípida mazurca?. El vals, onduloso, enervante, tal pudiera subsistir; pero tal como hoy se baila, con la vivacidad y desorden de movimientos que se emplean en su ejecución, no tardará en seguir a los demás. El curiós articulista acaba l'article dient: "Las siniestras profecías del sabio doctor tal vez no se realicen para bien de la humanidad danzante. Quien sabe si este antiquísimo y siempre apreciado arte, atacado al presente de dolencia pasajera, brillará en breve con aquel esplendor que ostentaba en las épocas galantes, siendo el más lucido adorno de las cortes de los reyes. " Ja entrant en el nou segle, se segueixen organitzant balls al Casino, a Las Odaliscas, al Centro Republicano, al Centro Moral, al Círculo Católico de Obreros, en tots '•Diari de Girona, 16-X-1889. 374 La societat gironina i la música (1888-1985) especialment per les fires. Els balls més en voga eren valsos, llancers i rigodons. Estava especialment de moda el vals bastonat, que quan el ballaven semblava que patinaven; això sí, la música hi havia de caure bé i no tots els valsos que es tocaven, podien ballar-se bastonats. Es necessitava certa intuïció, habilitat i gràcia en deixar-se anar, com qui no ho volgués fer... Altres balls eren el xotis patiné, que era una modificació en certa manera del ja passat de moda pas à quatre. Clifton Worsley, pseudònim del gironí Pere Astort12, va triomfar com a compositor de valsos Boston als EU A. No hi ha cap dubte que el Casino ha estat el saló més elegant i concorregut per la burgesia i l'alta societat gironina de tots els temps. Els seus llargs anys d'activitat cultural el fan també un dels indrets amb més història social de la ciutat. Els seus salons estil Lluís XV han estat escenari d'inoblidables vetllades distingides, no solament de l'aristocràcia local i provincial, sinó de joves vinguts de Barcelona i fins i tot de la ciutat de Tarragona, sobretot en els primers anys d'aquest segle. Precisament durant aquests primers anys es feien moltes sessions de ball a càrrec del pianista Miquel Oliva que interpretava els balls de moda de l'època, valsos, rigodons i llancers, sobretot. Per descriure 1 ' ambient i distinció de 1 ' època , volem transcriure literalment algunes notes de societat del moment: "Los joves correctament vestits de frach y levita, veyentlos alternar per buscar ja lo ball compromès, ja la formació del vis del rigodón, ó del cuadro de lanceros, feyan un efecte altament simpatich y de bon to, que lo cuadro era de un march tan encisador que tots se n'admiraven." .¡v i Una altra citació: "Anem a parlar d'un nou ball estrenat a lo Casino y que París envia: és una polka que té per nom Trich-Trach, del cèlebre compositor de valsos Vandeufelt. Aquesta polka és característica y es balla com lo pas à quatre, però naturalment, ab moviment molt més viu: lo cas està en que totes les parellas s'han de seguir l'una darrera l'altra, formant lo torn del saló y després mil capritxosas formas sabiament combinades: l'efecte es graciós i altament encantador. La distingida societat barcelonina l'adoptarà dintre pocfo temps y és molt fàcil que s'estreni aviat aquest nou ball, en los salons Círculo Lírico. El Quintet tocà també Charmant, d'en Worsley13 y es contaren 120 parellas quan es valsava lo Boston. Hi assistiren "Pere ASTORT (Girona, ?-?, 1925). Més conegut pel seu pseudònim, Clifton Worsley. Compositor de més de 200 obres, la majoria d'elles balls de l'època. Triomfà als EUA. Autor també de l'opereta El valz de los pájaros, estrenada a Barcelona i a Madrid. La seva fotografia la podem trobar a Scherzando del setembre de 1908, amb un article de Josep Granit sobre els èxits dels seus valsos Boston. "Altres títols que hem descobert i recuperat de Worsley: Serenata Amorosa; Gentillesse; Chanson poétique; Lucena; Wals; Rhytmes d'Or (vals lent per a piano i sextet, edit. Ribas i Ferrer); Langues vivantes, Polka des Polyglottes; Aquelarre, polca; High-life, xotis boston; La chula granadina, tango guaracha; Skating- v 375 La societat gironina i la música (1888-1985) joves de Barcelona i de Tarragona. De Girona veierem les senyoretes: Bataller, Cors, marquesa de Camps, De Vallgornera, Ribera, de Prat, Corominas, Torras Sampol, Mascort, Comas, Careaga, Simon, Llobet, Escoda, Ortiz, Tejón, Granit, de Nouvilas, Monsalvatge, Foxà de Camps, Pala, Capellà, Laporta, Bonet, Alfaras i moltes altres. " Als anys 30 comencen al Casino unes sessions anomenades Thé Danzante o te dansant, que, en fer-se en època hivernal es deia que eren per suavitzar les onades de fred que intensament queien a Girona. L'orquestrina Gerona n'era la protagonista, amb el seu director, el Sr. Galí. Ja en la postguerra es distingiren els balls a la seva sala del segon pis i els balls de gala de les fires, amb posada de llarg de noies gironines de famílies acomodades. Un indret més de la ciutat on s'ha practicat el ball era el Peninsular Grand Hotel, que és com s'anunciava per als ben concorreguts balls de fi d'any, generalment amb l'orquestrina New Jazz-Baby (any 1935). En aquesta mateixa època els diumenges a la tarda s'interpretaven ballables nord-americans en unes sessions que anomenaven té dansant. Després de la guerra, l'any 1942, tenen èxit les revetlles que organitza el Casino als seus jardins, com a complement dels festivals de primavera, moltes amenitzades per l'orquestra Bolero, de la qual ja parlarem més endavant. També en aquesta època, el Casino organitzava tots els dijous a la tarda, als mateixos jardins, els Jueves de moda, i a la pista de Vista Alegre les revetlles també havien estat ben concorregudes, amb actuacions sovintejades de l'Orquestra Girona. Però sens dubte, ja en aquesta època, l'indret que es féu més popular i multitudinari, i que arribà a unes cotes de qualitat d'orquestres insuperables, fou la Piscina de Girona, on l'empresari, el Sr. Esteve, no va escatimar mai esforços i voluntat per oferir unes revetlles que encara es recorden avui en dia. Volem endinsar-nos ara un xic en el món de les cobles i de les orquestres dedicades a la música de ball de Girona. Hem de destacar, en primer lloc L'Art Gironí que fou primer cobla i més tard també orquestra; va ser fundada l'any 1906 per Eduard Rosquellas, i pel Rinc, xotís boston; La corrida regia, pasdoble torero; El pobre Valbuena, polca japonesa; El pobre Valbuena, havanera de pom-pon; El pobre Valbuena, música de passada, i els valsos-boston Boudeuse, d'étoile en étoile i Faslinaíing. 376 La societat gironina i la música (1888-1985) que en seria el seu primer director, fins al 191814, Joaquim Vidal. Uns anys més tard, el 1919, es fundà també la cobla Els Gironins. La composició de L'Art Gironí en la seva primera temporada fou la següent: flabiol, Josep M. Carbonell; primer i segon tíbies, Pere Carbonell i N. Bustins; primera i segona tenores, Josep Baró Güell i Principi Romaguera; trompetes primera i segona, Jaume Saló i Josep Gibert; fiscorns primer i segon, Juli Armengol i Ferran Prunell; trombó, Joaquim Vidal (Vila), i contrabaix, Pau Orri. Durant l'estiu de 1925 la cobla travessava un mal moment, ja que anunciaven que la deixaven músics puntals en la formació, com ara Josep Baró, Rafael Roig, Principi Romaguera i Jaume Saló. Davant d'aquest panorama es decideix ampliar el seu camp d'actuació amb música de ball, i el mes d'octubre, la nova cobla orquestra es presenta constituïda amb la següent formació: violins, P. Romaguera, N. Paulís i Joan Costa; flauta, Rafel Roig; clarinets, N. Costa i J. Baró, que farà les funcions de director de la cobla; cornetins, Salvi Company i J. Saló; fiscorn, V. Pericas, i contrabaix, G. Miàs. La direcció general aniria a càrrec del violinista Agustí Cervera (exdirector de la Pep de Figueres). Però tot això seria per poc temps, ja que el maig de 1926 s'anuncia la nova direcció a càrrec del notable violinista Alfred Sagols15 i es dóna una empenta al nou projecte. Bona prova d'això n'és, per exemple, que un mes més tard, pel juny, la cobla enregistra en disc, amb la companyia Gramófono, marca La Voz de su Amo, un recull de sardanes entre les quals n'hi ha dels compositors Juncà, Soler, Baró, Serrat, Paulís i Boix. En aquesta mateixa projecció de l'orquestra, es fa amb èxit una gira per diverses ciutats franceses, entre elles Narbona, Seta i París, però ja amb un nou director, el violinista Narcís Clà, que ho era des del mes de maig. El febrer de 1926 és l'any de la fundació de dues noves cobles orquestres, la Figueres i la Girona. D'aquesta última en seria el primer director el violinista Jaume Baró, i tindria una llarga trajectòria, ara malauradament acabada. Durant un bon seguit de temporades fou el seu pianista Joan Fabra, i el violí solista i primer tibie, Josep M. Boix. Una nova formació sorgiria a la ciutat un mes més tard; es tracta de l'orquestra cobla La Popular Gironina, amb Joan Clà com a director, i el 1932 La Principal, anomenada també la Cobla d'en Xaxu, composta, entre altres per, Vicens (Xaxu), Clapés, F. Guasch, No podem confirmar amb absoluta seguretat aquesta data, perquè l'agost de 1907 la Revista Scherzando anuncia que Joaquim Vidal, el seu director, la deixarà. "Alfred SAGOLS. Violinista, de Barcelona, dirigí L'Art Gironí per espai de poc temps, una o dues temporades. Sembla que un incident provocà aquesta situació, que hagué d'arbitrar, fins i tot, el Sindicat de Músics. 377 14 La societat gironina i la música (1888-1985) Ballada i Prats. En finir la Guerra Civil, fou creada, a instàncies dels músics Ramon Perich i Eliseu Boix, una orquestrina dedicada exclusivament a ballables, el nom de la qual era Melody. Aquesta denominació es transformà aviat en Bolero (1942), per raó de les disposicions dictades pel govern franquista, que prohibien l'ús de noms de procedència estrangera. Ja amb aquest nom, l'agrupació aconseguí un lloc ben destacat en el camp dels ballables de l'època, gràcies a la dignitat i gust interpretatiu dels seus components. Una de les formacions més representatives de l'orquestra Bolero d'aquell temps fou la següent: Josep Viader (contrabaix), Ramon Perich (bateria), Josep M. Grabalosa (saxofón i cantant), Enric Molí'i Josep García (saxòfons), Eliseu Boix (piano); Enric Juncà i Manuel Saderra (trompetes) i Juli Armengol i Ferran Prunell (trombons). Eugeni Molero ens diu, de Bolero: "Aquesta formació no excel·lia únicament en els ballables, sinó també en els concerts i de manera molt especial en els oficis i la música religiosa en general, cosa que determinava que alguns seguidors seus, que no s'havien distingit fins aleshores per la seva religiositat, freqüentessin les funcions litúrgiques en les quals intervenia l'orquestra Bolero per tal de poder gaudir de les versions dels motius interpretats, la qualitat de les veus i el magnífic nivell dels acompanyaments instrumentals."16 La transformació en cobla orquestra tingué lloc l'any 1946 i en fou responsable, en bona part, Manuel Saderra, tal com proclamà la revista gironina Usted: "No es posible pasar por alto la parte que corresponde en este señalado éxito al gran compositor y arreglador, maestro M. Saderra Puigferrer, quien supo, con gran pericia, obrar el milagro en la transformación. "" Però els problemes que la denominació de cobla Bolero creava davant els auditoris sardanistes aconsellaren un canvi de nom, i s'optà pel de La Principal de Girona18. Ben aviat els seus membres foren cridats pel governador, que els apuntà la conveniència de castellanitzarlo, i passà a ésser la cobla orquesta La Principal de Gerona, per raó d'aquesta imposició. El nom fou inscrit en el registre de la propietat pels músics Ramon Perich i Eliseu Boix. Ja en els anys 1950-60, són moda els balls del GEiEG, on actuen sovint totes les orquestres i orquestrines de la ciutat, de manera rotativa. I parlant d'aquest local i com a fet curiós, trobem que el gener de 1956 la secció d'handbol hi organitza la seva festa tot anunciant 16 Molero, E. Saderra, Josep i Manuel (músics de cobla i compositors). Edit. Pòrtic. Barcelona, 1983. 17 Revista Usted. Girona, 1955. "Calgué arribar a un acord amb el músic Antoni Barnés, que tenia una petita agrupació amb aquest mateix nom. 378 La societat gironina i la música (1888-1985) el següent reclam: "Només s'hi interpretaran boleros." Des d'acabada la guerra fins a l'explosió de les discoteques, pubs i boites, els balls situats dins el nucli urbà estaven repartits entre els del GEiEG, al carrer Albareda; El Globo, al carrer Figuerola, que el febrer de 1940 va ser tancat temporalment, perquè segons la premsa s'hi atemptava contra la moral; el Coliseu, a la plaça de la Independència, i durant la segona meitat dels anys 50, la Residència Internacional al carrer dels Ciutadans, i en la temporada d'estiu, la Piscina. Fent ara un gir absolut en l'estil de música de què parlàvem, donem a conèixer tots els grups camerístics formats a la ciutat durant els anys que engloba el nostre treball. Al llarg de la nostra recerca, ja hem dit que a la darreria del s. XIX la música a la ciutat estava centrada en la que es feia en l'àmbit religiós i hi tenia un fort protagonismo la banda militar; d'aquí que aquest tipus d'agrupacions no hi sovintegessin pas. Entre les que hem trobat, tenim: Quintet Gerundense Octimino Musical Sextet Artístico Gerundense Quintet Artístic Gerundense Quintet Català Quartet de l'Acadèmia Musical Gerundense del 188919. del 188920. del 190021. del 190522. del 1911. del 191123. 19 Es pot tractar del mateix quintet de Pibemus i Vidal. « 20 Pensem que es tracta del mateix quintet, esmentat anteriorment, però ampliat. Aquest sextet és anterior a l'any 1900. En aquest any es reformà, i quedà compost per: J. Vidal i J. Saló (violins); J.M. Jaumeandreu (viola); T. Sobrequés (violoncel); E. Oliva (contrabaix) i M. Oliva o F. Perich (piano). E1 trobem anunciat en un concert al Casino de la Dependència Mercantil el juny de 1908, que el considera com el primer grup de cambra de Girona i província. No ens consta la formació del quintet, però sabem que pel febrer de 1908 hi entrà de contrabaix el concertista Enric Oliva. "Essencialment formaven aquest quartet J. Saló i J.M. Jaumeandreu (violins), Carbonell (viola) i Sobrequés (violoncel), però era habitual veure altres formacions dins l'acadèmia, com sextets, trios, etc., amb 379 22 21 La societat gironina i la música (1888-1985) Trio Gerió Quintet Emporium Trio Canigó Quintet Girona Quintet Orpheo Trio Ràdio Girona Quartet Albéniz Trio Civil Quintet Vienès *. ... del 1914. del 1917. del 1920. del 1923. del 1926. del 1930. del 1930. del 1932. del 1945. Com ja hem dit en el capítol corresponent, del Quintet Vienès en naixeria l'Orquestra de Cambra de Girona, patrocinada per la Diputació, i d'aquesta s'arriba a les diverses agrupacions existents en l'actualitat. 11.3. TEATRES I CINEMES AMB MUSICA EN DIRECTE En tota ciutat relativament gran, trobaríem diversos teatres amb la seva petita o gran història, i fins i tot amb repercussió a les seves comarques. Veurem que la ciutat de Girona no n'és una excepció. Però, òbviament, també ens adonaríem que a pertot hi ha un teatre de referència, amb més tradició i domini que els altres. Sens dubte, en el cas de la nostra ciutat, és el Teatre Principal o Municipal. Tots els gironins sabem que quan diem: "Ens trobarem al davant del Teatre" o "Anirem al Teatre", tothom pensa en el Teatre Municipal. No ens estendrem a parlar de la seva dilatada i interessant història; per això ja tenim a l'abast el magnífic treball, ja citat en capítols anteriors Història del Teatre Municipal de Girona (17691985). Tan sols apuntarem els esdeveniments més destacats, sobretot musicals, de l'època que estudiem. els mateixos professors o no. Per exemple, el trio format per J. Saló (violi"), T. Sobrequés (violoncel) i F. Casellas (piano). 380 La societat gironina i la música (1888-1985) El nostre teatre fou bastit el 1860 per substituir una antiga construcció, anomenada Teatre o Casa de Comèdies, i més popularment anomenada el Pallol. El nou coliseu prengué llavors el nom de Teatro de la Reina, i s'inaugurà el dia de Sant Narcís de 1860, amb la reposició de l'òpera La Traviata. El 1868 passa a ser Teatre Principal fins als primers anys del s. XX, en què rep el qualificatiu de Municipal. Només amb l'ànim de fer justícia a tots els teatres de la ciutat, volem recordar la construcció, l'any 1879/1880, d'un teatre infantil al barri de Pedret. Concretament el 1889, el Teatre Principal tenia una plantilla de músics propis; ho sabem perquè la premsa es fa ressò de certes diferències entre l'empresa del teatre i els músics. Resoltes aquestes diferències, i a punt de començar -ens diu la nota- "les funcions de sarsuela que han d'actuar durant la temporada de fires", els mateixos músics s'han de desplaçar a Barcelona a contractar una companya d'òpera, que portaria a escena La Favorita i Lucrecia Borgia, de Donizetti. L'orquestra seria dirigida pel director habitual del Teatre, el mestre Joaquim Vehils, director que els anys 1892 i 1893 trobem dirigint una companyia d'òpera italiana al Teatre Principal de Tarragona. El 1900 funcionava també el Circo Alvarez a la plaça de la Independencia, on fins ara hi ha hagut FAlbéniz, i ja entrat el nou segle, el 1903, és el Círculo Artístico el que organitza les òperes i el teatre a la ciutat; es critica sense escrúpols la mala temporada al Teatre i s'esmenta que l'orquestra és massa nombrosa per al que són les sarsueles que es posen en escena. En aquest sentit, tenim constància que l'any 1913 l'Ajuntament estigué a punt de cedir a Joaquim Vidal (director de la cobla L'Art Gironí), l'administració i l'organització del Teatre Principal24. Malgrat la notícia apareguda als mitjans de comunicació, no ens consta que l'eficient violinista se'n fes mai càrrec. En aquells moments l'orquestra era formada per 24 professors i hi havia problemes constants sobre la programació i la política que calia seguir en el teatre. La programació musical dels teatres gironins en la temporada 1928-29 va ser la següent: Teatre Albéniz . Quintet Empòriu m : Casellas , Jaumeandreu , Puntonet, Sobrequés i Mitjà. Joaquim VIDAL ja havia estat empresari del Teatre l'any 1899, en la mateixa època en què ho havia estat, per primera vegada, el professor Sobrequés. 24 381 La societat gironina i la música (1888-1985) Saló Gran Via Quintet Gaumont: Comalada, pianista; Saló i Bohigas, violins; Serra, violoncel, i Oliva, contrabaix. Orquestra Jazz Oriental: Dabau i Subí, pianistes; Bataller, violí; Escura, trompeta; Roca, trombó, i Solà, contrabaix. Quintet Girona: Boix, pianista; Mollera i Figueras, violins; Fatchí, trombó, i Orri, contrabaix. Orquestra Gerona. Tota la formació. No està encara consignada l'orquestra, sembla que es concedirà al mestre Civil l'organització d'un grup. Teatre Principal Ateneu Social Democràtic Centre d'Unió Republicana Coliseu Imperial Fent referència ara a la vinculació dels músics i la música als cinemes, cal tenir en compte dues vessants ben diferenciades. L'una, quan no existia el cinema sonor i els músics es dedicaven a amenitzar amb una música el més adaptada possible al tema i argument de la pel·lícula en qüestió, i l'altra, quan s'esdevingué l'avanç del cinema sonor. En aquest cas els músics solien amenitzar els entreactes amb obres del gènere clàssic i també de caràcter de música lleugera. A Girona, les primeres projeccions de cine havien tingut lloc durant els primers anys del segle. Hem pogut esbrinar que les primeres imatges es varen veure a la casa del número 15 del carrer Ciutadans i a la número 25 de l'Argenteria, que ocasionaren la consegüent curiositat el llavors novíssim espectacle, malgrat les deficiències tècniques de les primeres màquines que feien molt borroses i mogudes les projeccions. Els anys del 1903 al 1907, ens visitaren, en època de fires, diversos cinematògrafs ambulants, construïts amb fusta, desmuntables, que se situaven a l'angle que formava la muralla que separava la plaça de la Independència de l'avinguda Ramon Folch, on ara hi ha Correus. Entre altres cines, esmentem els denominats Polach, Fantoches, Moderno, Lons'or, Ideal, Edison, Cinematoausiograph, etc. 382 La societat gironina i la música (1888-1985) Del 1905 al 1909 va quedar fix El Paralelo, queja és una mica més en el record de tothom; també era de fusta, i cridava molt l'atenció la música de l'orgue col·locat a la seva entrada. Estava situat al lloc on ara hi ha el Teatre Albéniz, i n'era propietari el Sr. Martín del Olmo, que va fer construir just al costat el Coliseo Imperial, inaugurat el dia 9 d'octubre de 1909. També al Teatre Principal s'hi varen fer funcions cinematogràfiques en diverses temporades; tenim constància de les de l'any 1907, que a més, eren amenitzades per un trio, tots els dijous, dissabtes i diumenges. Cal dir que aquest mateix any, en la temporada de Pasqua, s'hi havien projectat pel·lícules durant els entreactes de les funcions de sarsuela. El Cine Gran Via va ser inaugurat un any abans, el 28 d'octubre de 1908, i la seva creació es deu a la iniciativa de l'industrial gironí Pere Bonet i Nadal, propietari d'un establiment de venda i reparació de mobles a la plaça de la Independència, num. 9. Bonet volgué donar vida a un local fix que suplís les barraques ambulants del cinematògraf i de l'espectacle en general que arribaven especialment per les fires de la ciutat. Però el primer cine construït expressament i d'obra va ser el Saló Gerió, edificat al lloc que durant molts anys va ocupar l'administració de cotxes de Banyoles, a la mateixa plaça de la Independència, just al costat del Bar Boira, i va funcionar entre els anys 1906 i 1909. En aquesta mateixa època va funcionar també, i per poc temps, el cine Sport a la casa número 18 de la plaça Sant Francesc. Destruït per un incendi el Teatre Novedades la nit del diumenge 14 d'octubre de 1906, on actuava habitualment la banda militar, a tocar de la plaça del Marquès de Camps, al mateix solar s'hi improvisà un cine d'estiu a l'aire lliure, on es feren un bon seguit de funcions nocturnes. El cafè teatre funcionà des de l'any 1900. En tot el primer quart de segle, varen funcionar diversos-cines en societats culturals o recreatives de caràcter familiar. Va contribuir al foment de l'art de la pantalla una agrupació d'aficionats dels dos sexes, cap a l'any 1922, que arribà fins i tot a rodar algunes cintes. La creixent afició va fer insuficients el Gran Via i el Coliseu, i el dia 15 d'abril de 1923 s'inaugurà el Cine Albéniz, amb un concert a càrrec de l'Orfeó Català. El cine s'alternava amb atraccions de varietats i amb artistes de reconeguda fama. Un incendi el dia 27 de març de 1926 va causar grans desperfectes en el local, però no es van haver de lamentar danys personals perquè es va iniciar després d'acabada una funció benèfica. El local va ser 383 La societat gironina i la música (1888-1985) restaurat en pocs dies. Els seus propietaris inicials foren Eduard Turón, Miquel Ferrer i Martí Regàs, i a partir del 1924, els senyors Regàs i Turón. Des del 1929, el negoci l'administrà la societat CINAES, la mateixa que explotava el Coliseu i alguns altres cines de la província; mentrestant, l'any 1930, arribava a Girona el cine sonor. Ja a principis dels 40, l'únic propietari de l'Albéniz sembla que era Martí Regàs. Quan repassem els programes dels anys vint i trenta, ens adonem que bona part del pols recreatiu i festiu d'aleshores passava per aquests salons, que s'omplien de gom a gom a cada sessió, quan encara no tenien la competència televisiva, que arrancaria amb força als primers anys seixanta. Hi havia no només cinema, sind teatre, sarsuela, circ, revista i tota mena d'espectacles relacionats amb la cançó i el ball popular; fins i tot, en determinades ocasions, òpera. Referint-nos a l'Albéniz25, direm queja des del primer moment el públic gironí elogià aquell excel·lent saló de cinema i teatre, amb capacitat per a 1.500 persones, les obres del qual van anar a càrrec de l'arquitecte barceloní Enric Catà i Catà. El local, un dels millors aleshores de tot Catalunya, fou batejat en memòria del gran músic i compositor de Camprodon Isaac Albéniz, i es va trencar així el costum, al nostre entendre desencertat, de no dedicar aquests centres a personatges distingits del món de la música i de l'espectacle en general. I la idea d'aquest bateig? Doncs no podia sortir d'altre lloc que de la revista Scherzando, i de la mà del senyor Sobrequés, com tantes i tantes iniciatives... En el número del mes de desembre, apareixia el següent editorial: "De algún tiempo a esta pane veníamos propagando que al dar nombre al Teatro que se está construyendo en esta ciudad, se hiciese en el sentido que resultase un homenaje lleno de cordialidad para un valor nuestro. Así nosotros publicamos diferentes trabajos encaminados a este fin y dimos el nombre que para nosotros es un símbolo: "Albéniz", el ilustre autor de "Iberia". Ahora nos cabe el gozo de decir que los propietarios del nuevo Teatro han adoptado, con un gesto digno de toda loa, el citado nombre. " Encara peí que f a al nom del local, al cap dels anys es respectà en tot moment la denominació, mentre que el Gran Via es convertia en la Sala Durruti i el Coliseu Imperial, en la Sala Bakunin, després de la confiscació portada a terme pel Comitè Econòmic d'Espectacles Públics de la CNT-AIT. Els gironins que recorden els anys 20 evoquen encara amb nostàlgia aquells primers anys de l'Albéniz, amb les actuacions del trio Canigó, i els anys 30, les del senyor Sampere (pare de Mary Sampere) i de l'orquestra Planagumà, la qual interpretava de forma escenificada, un insòlit i divertit casament, amb cerimònia inclosa, entre els instruments. El saxó era el nuvi, el violí la núvia, el contrabaix la sogra..., tots els components tenien el seu lloc dins el casori musical. Sobre el Teatre Albéniz, vegeu Adéu a 74 anys del teatre Albéniz. Romero, Xavier. (Diari de Girona, 15-VI-1997). 384 2S La societat gironina i la musica (1888-1985) Era norma llavors, en els salons d'una certa categoria, que tinguessin en plantilla petits grups musicals, això sí, formats per experimentats professors, que tenien cura de l'acompanyament tant del cinema mut, primer, com de tota mena d'espectacles que s'hi programaven. Durant força anys, després de la inauguració, la faceta musical de l'Albéniz anà a càrrec del Quintet Emporium, compost per F. Casellas (piano), F. Puntonet i J. Jaumeandreu (violins), P. Mitjà (contrabaix) i T. Sobrequés (violoncel). A tall només d'il·lustració, direm que l'any 1931, per tres jornades d'actuació, cobraven una nòmina de 208 pessetes en total, distribuïdes així: 40 pessetes per a cada músic, més 8 pessetes per al professor Sobrequés per la tasca d'arxiu. Recordem també que un dels motius que impulsà el mestre Civil a venir a Girona, l'any 1924, fou precisament actuar com a pianista al Saló Gran Via i fer-se càrrec de la direcció del quartet, del qual formaven part, a més, els professors Saló i Vidal, violins; Serra (pare), violoncel, i Roig, contrabaix. Uns anys abans hi havia actuat el trio format per Comalada, piano; Carbonell, violí, i Serra (pare), violoncel, que, amb alguns augments, s'havien anomenat Quintet Gaumont. També hi havia actuat el Quintet Emporium, que després passaria a l'Albéniz. I fent encara un altre retrocés en el temps, uns dels primers músics a actuar-hi havien estat el mestre Meléndez i el pianista Sr. Pla. Abans d'acabar aquest recorregut per la petita història dels nostres cines, esmentarem un cine típic de barri, el Familiar, emplaçat en un terreny que és ara al carrer Emili Granit, cantonada amb el carrer de la Rutlla, just al costat de la casa de la família Gubau. I, finalment, la inauguració, l'any 1941, del Cine Modern, sala que fou durant molts anys seu social i dels concerts del Foment de Cultura de l'empresa Grober i de la seva coral, l'orfeó Cants de Pàtria, avui convertit en multicine. 11.4. MÚSICA MODERNA I JAZZ És evident que l'etiqueta de "música moderna" cal entendre-la sempre referida a aquella música que en un moment concret s'avança a la que es fa habitualment, sense que això signifiqui que és més "bona" ni més "dolenta"; simplement és diferent, i amb característiques melòdiques, harmòniques i, sobretot, rítmiques de context avantguardista. 385 La societat gironina i la música (1888-1985) Podem apuntar tres moviments importants, per aquest ordre: En primer lloc, el produït els anys 30 amb la incorporació a les orquestres del jazz (bateria), fetprovinent de les formacions jazzístiques americanes. A Girona, això comportà una transformació important de les orquestres. Entre els grups musicals que es formaren de nou i els que s'adaptaren a la nova estructura, arribaren a un nombre ben considerable, amb noms ben suggestius i de fàcil identificació. N'anotem alguns, de les diferents poblacions de les nostres comarques: Broadways Jazz, de Girona; Jazz Daró, de Vilajuïga; The Merrys Jazz, de Begur; Odeón Jazz, de Caldes de Malavella; Jazz Bofill, d'Olot; Merry's Jazz Orquestre, de Portbou; Black Blues, d'Anglès; The Californià Jazz, de Calella; New York, de Tortellà, i seguiríem amb noms com: Dazzling Jazz; Young Jazz; Oriental Jazz; Rítmic Jazz; Folies Jazz, etc. Un altre moviment fou, sobretot de l'any 1965 al 70, l'aparició molt de sobte de la música mecànica, o anomenada també de discoteca. Això*féu canviar molt el tarannà i la instrumentació dels grups musicals, sobretot per la incorporació d'un nou instrument, la guitarra elèctrica, i la substitució del contrabaix pel baix elèctric. Es posà de moda la música anomenada rock o pop, amb múltiples variants. Finalment, i pocs anys després, sobretot des de l'any 1975, al nostre pafs naixia un derivat del rock, el pop rock, un nou estil potser amb una concepció més dura de la música de rock, i amb els textos en català, la majoria de les vegades. A Girona en fou pioner, l'any 1975, el grup Atila amb el seu treball titulat The beginning of the end (El principi de la fi)26, que contenia 18 temes, dels quals dos eren nostres, una obra que els col·leccionistes saben apreciar. Ja més endavant, grups com Umpah-pah i Sopa de Cabra han marcat també unes formes de fer i han tingut una popularitat destacable. En l'apartat de música tecno, cal esmentar les primeres experiències en música electrònica de finals dels anys 80, a càrrec dels que foren els seus pioners: Mateu Comas i Coll, de Banyoles, mort d'accident de cotxe el 16-XI-1996, als 29 anys d'edat, Jordi Brunsoms i Lluís Bonaventura, que crearen el projecte musical FAX 3. Mateu Comas de formació autodidacta, va crear la majoria de la seva producció al seu estudi de Banyoles, al costat dels seus companys Brunsoms i Bonaventura. Després de cinc maquetes d'una orientació més propera al pop electrònic, FAX 3 va fer el salt al format de CD amb Kosmik Machine (1994), un elapé bastant més proper al concepte de música electrònica i avançada. El treball, de 10 cançons, el va editar 26 Referència del disc: LP New Promotion BN-LP 446, 1975. 386 La societat gironina i la música (1888-1985) el segell barceloní CDR, i va suposar un canvi en la formació del grup, que quedà format per Mateu (seqüenciador, editor del so, sampling i veu), Alberto Díaz (percussió) i Martí Brunet (gravació). Transduktors (1995), un maxi-CD amb 4 temes, va ser el segon i últim treball del col·lectiu, ja que a partir del següent disc de FAX3, Èmfasis (1995), el grup es va quedar reduït al projecte personal de Comas, totalment autofinançât i amb la col·laboració econòmica de la discoteca de Girona La Sala del Cel. L'últim treball del músic banyolí va ser el maxi-CD Teknomatik, publicat el 1996. En referència ara a la música de jazz, els primers intents a la ciutat es feren molt tímidament i arribaren molt més tard que en altres indrets de la geografia catalana. Es pot duque tot primer es començaren a sentir músics que individualment feien les seves incursions en el món de la improvisació en els solos dels números orquestrals dins de la seva formació habitual, generalment números d'orquestra importats ja dels EUA. Aquest fou el primer pas per sentir aquesta rica varietat de música popular nord-americana a casa nostra. Entre aquests, cal destacar Josep Saurina, Agapit Torrent i Lluís Caballería amb el saxó, Agustí Prunell amb la trompeta, Martí Font amb el trombó, etc. Tots aquests instrumentistes, cal dir-ho, s'havien mogut per circuits internacionals, o com a mínim havien treballat tots per a clubs o sales de ball de Barcelona. Ja en els nostres dies, alguns músics, de manera intermitent, alternen les seves activitats pedagògiques o de música de ball amb algun o altre petit grup de jazz. Entre altres, Jordi Brull (bateria), Jordi Rigau (saxó) i Joan Sadurní (piano), de Girona, i Lluís Escuadra (piano), de Figueres. Com a nuclis més o menys establerts, tenim el constituït pel recentment desaparegut Jimmy Rena, que en el seu local La Guitarra, de Calella de Palafrugell, havia format, ja des dels anys 70, un cert ambient jazzístic. Com ja hem dit en un dels apartats del capítol anterior, l'associació Amics del Jazz, també ha anat fent la seva tasca, sobretot durant la dècada dels vuitanta, si bé sempre amb precarietat, com a conseqüència de l'escàs caliu jazzístic de Girona. Efectivament, Girona no ha estat pionera en aquest camp de la música. Als Països Catalans, el jazz fou introduït d'una manera definitiva pel Hot Club de Barcelona cap al 1936, bé queja era ben conegut per actuacions d'artistes estrangers. Entre les ciutats amb certa tradició, cal apuntar Barcelona, Terrassa -sobretot des del 1959- i Granollers. Com a festivals de jazz, esmentem els del Vendrell (1975), Cardedeu, Sitges (1976 i 1977) i Figueres (1980). També ha arribat el jazz amb certa força a Lleida, Reus i Palma de Mallorca. Locals com La Cova del Drac i Zeleste, a Barcelona, i el Jazz Cava, a Terrassa, es cuiden de mantenir viva la flama del món jazzístic català. Pel que fa a intèrprets, cal destacar Tete Montoliu (piano), desaparegut recentment, l'únic jazzman català reconegut internacionalment. A més d'alguns altres 387 La societat gironina i la música (1888-1985) professionals, com ara Manel Camp, en aquests darrers anys s'ha incrementat notablement arreu de Catalunya el nombre de conjunts de jazz, com ara el Modern Jazz, de Terrassa, La Locomotora Negra i l'orquestra del Taller de Músics de Barcelona, etc. A Girona, l'ambient jazzístic creat a redós de l'Escola de Música Moderna i Jazz ha donat també els seus primers fruits. S'han creat un clima i un estil musical que no eren presents a la ciutat, amb la formació de diversos grups constituïts pels mateixos alumnes i professors del centre, els quals fan habitualment demostracions del seu art al Centre Cívic de Sant Narcís. En aquests últims anys, com diem, s'han format també'algunes orquestres a l'estil de les de música de jazz. La Big Band de Girona, dirigida tot primer per Lluís Caballería (pare), i més tard per Jaume Cristau i Josep M. Surrell, ara desgraciadament ja desapareguda. La Selva Jazz Big Band, a la comarca de la Selva, concretament a Santa Coloma de Farners, va fent les seves actuacions des del 1990, vinculada a l'Escola de Música Moderna i Jazz de Girona; s'ha especialitzat en la música orquestral de l'era del swing, alhora que interpreta coneguts estàndards jazzístics, i actua sota la direcció de Ramon Alsina. Recentment, a Girona, la Impuls Band, dirigida per Joan Figueras, ha tingut molt bones crítiques en la seva presentació, fet que l'ha motivat per a la gravado del seu primer disc. S'ha d'aplaudir també el cicle de concerts organitzats per Caixa de Girona als seus immillorables jardins de Cap Roig de Calella de Palafrugell, recitals que es fan ininterrompudament des de l'any 1990, en època estiuenca. 11.5. ARTICULISTES I CRÍTICS MUSICALS En les diferents etapes del nostre treball, han tingut un paper importantíssim els mitjans de comunicació, i més concretament, com és natural per l'època estudiada, la premsa escrita i els seus articulistes. En el marc de la nostra ciutat, la quantitat i qualitat d'aquest mitjà és evident. D'altra banda els escriptors, historiadors i crítics d'aquest segle que estem a les portes d'acabar bé mereixen que els dediquem unes reflexions, car la majoria de les vegades han estat premiats i reconeguts més enllà de la geografia catalana. Només ens volem referir als personatges que han .destacat, sigui professionalment o com a simples aficionats al llenguatge escrit o a la música, als que han aportat opinions i crítiques, o simplement s'han limitat a plasmar i reflectir un 388 La societat gironina i la música (1888-1985) «i..{ esdeveniment musical concret, però això sí, si han aportat quelcom al fet musical. Tots sabem, que sense disposar avui d'aquesta font escrita, deixaríem de tenir un dels millors cabals d'informació. La nostra única pretensió serà, doncs, fer una relació dels articulistes o crítics musicals que, al nostre entendre, més han contribuït amb els seus comentaris a promoure, donar a conèixer i aixecar el llistó de la música a casa nostra. L n. i•. :/' i , En l'àmbit religiós, per exemple, tenim una gran aportació escrita sobre la història musical, mercès al nivell intel·lectual demostrat per un grup de músics sacerdots molt apreciat: Maur Sablayrolles, Mn. Miquel Rué, Mn. Josep Trias i Mn. Gabriel Garcia, els quals feren grans aportacions, sobretot en el terreny del cant gregorià, amb articles a la revista Scherzando i en altres publicacions durant les tres primeres dècades d'aquest segle. També Mn. Camil Geis27, més en el terreny de la poesia, i Mn. Perramón28, amb articles de tot tipus dins el camp religiós, completen aquest panorama. Cal destacar també 1''empordanès Francesc Bosch i Armet29, de la Jonquera, col·laborador de Lo Cerones, fidel a tot el que era cultura, i especialment a la música, la qual rarament faltava en cap dels seus treballs periodístics. Gràcies a ell, molts joves artistes es donaren a conèixer, sobretot els de l'Empordà, la seva terra. Així, tenim dues figures de la Jonquera: Joan Pons i Junoy, mort als 24 anys, amant de tot el que era art i naturalesa, i Felip Comas, un dels primers violins dels famosos concerts Colonne de París, dels quals fou fundador Edouard Colonne. Comas morí als 26 anys, de pulmonia, el 1904. Un any més tard, Bosch i Armet ens presenta el pianista Ricard Deulofeu, també empordanès, que es trasllada a París a perfeccionar-se. i- Mn. Camil GEIS I PARRAGUERAS (El Pont Major, 7-II-1902-Sabadell. 1986). Va ser ordenat de sacerdot l'any 1925, el mateix any en què fou nomenat mestre de capella de Sant Feliu de Guíxols, parròquia on fundà una schola gregoriana. El 1927 passà a la Cellera de Ter i el 1929, i en virtut d'unes oposicions i obtingué el comès d'organista de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. Aquí compongué i escenificà la rondalla El sabater de Vallmoll. Mn. Geis es considerà sempre "un gironí de Sabadell". Fou filòleg, poeta i un gran escriptor en prosa i un músic excel·lent i bon compositor. La seva bibliografia musical és molt extensa: motets religiosos, misses, caramelles, obra pianística, obra per a orgue i instruments, etc. Algun historiador gironí l'ha qualificat com "el millor poeta gironí de l'avantguerra". A la revista Scherzando, d'octubre de 1931, amb el títol "L'orquestra dins l'església". Són interessants també, des del punt de vista històric, dos articles publicats a la mateixa revista, el novembre de 1926 i el juny de 1928, respectivament. El primer és la recopilació d'uns apunts biogràfics sobre Mn. Miquel Rué, com a conseqüència del seu òbit recent, i l'altre, un de recopilatori sobre la història dels organistes de la Catedral de Girona. Fill de l'escriptor Carles Bosch de la Trinxeria, de Prats de Molló, i d'una Armet de la Jonquera, rics propietaris rurals. 29 28 27 389 La societat gironina i la música (1888-1985) De Laurea Fontanals, també col·laborador de Lo Cerones, recordem aquells articles profunds i ben documentats sobre "La música moderna" (I-II-III), de l'any 1908. De Salvador Raurich són de destacar els articles titulats "Psicologia del wagnerismo", publicats en 4 capítols a la revista Scherzando, el 1917, any en què es féu càrrec de la crítica musical del diari barceloní Las Noticias. Utilitzava freqüentment el pseudònim de Salvatore. També el Dr. Bonaventura Carreras publicà periòdicament a Scherzando. Fins i tot quan fixà la seva residència a Madrid (octubre de 1917) es comprometé a seguir la col·laboració. De la mateixa època tenim també Joan B. Espadaler, de Vic, crític i compositor. Entre altres càrrecs, era director de l'escola municipal de música d'aquella població. Va escriure uns articles de caire més popular, tocant sempre temes com ara "La sardana", "La música que es fa a les festes majors" (1912), etc. Era col·laborador habitual de Scherzando. Fill de Sant Quirze de Besora, morí jove, el febrer de 1917. El maig de 1914 vingué a fer una conferència amb el títol: De nacionalisme musical. És autor també d'algunes sardanes. En aquesta mateixa línia podríem esmentar a Cassià Casademont i Busquets (Banyoles, 1875-Barcelona, 1963), del qual com a exemple, citem l'article "De la música popular", de l'any 1917. Dins del camp dels no-professionals del periodisme, sinó músics que utilitzaren la ploma per explicar o convèncer de les seves inquietuds en qualsevol dels terrenys de la música, pedagògics, laborals, sindicals, reivindicatius, etc., tenim Tomàs Sobrequés, que escrigué molt sobre els plans d'estudi a la Normal o per esdeveniments concrets de la vida musical gironina. Utilitzava el pseudònim de Fidelio. En aquest mateix punt volem esmentar el professor Manuel Borgunyó, que tot i no ser gironí, publicà diversos articles a Scherzando, amb dedicació exclusiva als temes pedagògics. Volem destacar dos escrits transcendents en aquesta revista, els mesos de maig i agost de 1932, titulats, respectivament: "Els músics i l'educació musical, tots estem d'acord" i "L'educació dels infants. Deixem-ho estar." 390 La societat gironina i la música (1888-1985) Interessants són els articles d'opinió i crítica de Josep M. Dalmau i Casademont, sobretot en la seva època com a regidor de cultura i com a alcalde, amb aportacions destacables sobre projectes culturals a la ciutat i crítiques de concerts. Escrivia freqüentment a L'Autonomista i a Scherzando, entre altres publicacions. Utilitzava el pseudònim Eusebius30. Important i extensíssima és l'obra escrita que ha deixat el mestre Francesc Civil, ja que en aquest camp, com en els altres a què es dedicà, tocà totes les tecles. Publicà articles sobre ensenyament i crítica, treballs d'investigació, etc., en tots els diaris i revistes de l'època, sobretot al Diari de Girona i a la Revista de Girona. El treball escrit deixat pel mestre Civil és el compendi de la història musical a Girona i comarques, i sense cap dubte, el més complet i rigorós fins ara. I tornant a la sardana, especial menció mereix Josep Granit i Grau (Girona, 1883-Barcelona, 1960), fervent i documentat propagador de la nostra dansa. A part de la seva obra periodística amb temes literaris i històrics, escrigué nombrosos articles sobre música. La seva contribució a la sardana es pot comprovar en les seves obres De la sardana (1907) i Recull sardanístic (1916). Era col·laborador habitual de Scherzando. Un escriptor dedicat a temes musicals, dels més carismàtics de totes les èpoques a Girona, ha estat Josep Massanas i Bussot (Palafrugell, 1888-Girona, 1962), home de gust depurat. Per analitzar la seva obra periodística, només cal llegir els titulars d'alguns dels seus articles. Són prou entenedors per comprendre'n el contingut: "Els irreverents de la música" (1925) (aquest article causà polèmica fins i tot a França, i el seu contingut versa sobre les jazzbands, que en aquells moments començaven a fer furor a tot Europa); "Els enemics de la música", en què compara l'esport del futbol a la música. "Davallant acceleradament" (Scherzando, setembre de 1931), sobre la decadència de la música. Finalment "Pornografia sonora", (també a Scherzando, setembre de 1934). En aquesta línia de crític dur, fou un dels primers, ja els anys 1925-1928, que marcà de prop Josep Pla, definint-lo com un "home antiespiritual, amb quina desconsoladora pobresa imaginativa observa la psicologia catalana". Tot això, per haver qualificat de "sensual" el poble català pel mer fet d'ésser un poble entusiàsticament filharmònic. Massanas fou crític musical per espai de quasi de cinquanta anys, i participà activament en la vida musical i cultural de la ciutat. Va ser president de les seccions artístiques del GEiEG, vicepresident del Círculo Artístico, etc. Vegeu a Scherzando, del gener de 1927, un article sobre el "Projecte de la futura Escola de Belles Arts". També està publicat a El Autonomista. 30 391 La societat gironina i la música (1888-1985) En el capítol corresponent a la revista Scherzando, ja hem especificat un bon estol d'escriptors que de manera habitual han escrit sobre música, sobretot en la primera meitat de segle. En serien exemples Emili Figueras, funcionari d'Hisenda, fidel cronista de molts esdeveniments musicals de la ciutat; el violoncel·lista Sants Sagrera, amb els seus articles sobre "El violoncel: la seva genealogia", etc. Pel que fa als nostres dies, cal dir que hi ha uns quants escriptors que, si bé no són professionals del periodisme, sí que són uns bons seguidors o coneixedors de l'art musical, i, quan exerceixen, deixen palesa la seva Professionalität i la seva cultura general i demostren haver-se documentat. Aquests són, entre altres: Joaquim Gironella, Emili Casademont i Comas, Joan Basté (EPD) i Eduardo del Rincón -aquest últim resident "a Torroella de Montgrí-. En l'àmbit de la música de jazz, volem esmentar a Vicenç Ménsua, de Girona i Ramon Garriga i Ribas, de Vidreres, els quals freqüentment ens delecten amb interessants i ben documentats articles d'aquesta especialitat. * Dins aquest apartat no podia faltar tampoc un esment a les traduccions que Carles Rahola féu d'innombrables articles d'autors de tots els països, com per exemple de la clavecinista Wanda Landowska (1914)31i d'Auguste Mangeot, director de l'Escola Normal de Paris, els anys 30. Recordem d'aquest últim un títol que pel seu contingut ens va colpir: "SOS! La música humana és amenaçada per la música mecànica?" Vegeua la revista Cultura, d'octubre de 1914, num. 2, l'article "La música orquestral". Està publicat també a Scherzando, el juliol de 1917. 31 392 CAPITOL XII: PANORÀMICA GENERAL DE LA MÚSICA A LES COMARQUES GIRONINES Panoràmica general de la música a les comarques gironines CAPÍTOL XII PANORÀMICA GENERAL DE LA MUSICA A LES COMARQUES GIRONINES Si bé la nostra tesi està centrada en el marc de la ciutat de Girona, crec indispensable fer un recorregut històric per les principals poblacions que conformen les comarques gironines, en les quals, al llarg dels segles s'ha desenvolupat una gran i variada riquesa musical. La música religiosa, les cobles, les sardanes i els seus compositors, el món coral i algunes obres específiques realitzades en aquests indrets, com per exemple l'escola de música dels comtes de Peralada, han resultat ser úniques i irrepetibles en la història, fet pel qual no les podem deixar en l'anonimat. En moltes d'aquestes poblacions, la influència i la relació de les seves institucions, dels seus músics, orquestres, associacions, etc. amb la ciutat és evident i demostrable. La música religiosa, sobretot, hi destaca ja des de l'edat mitjana. El monestir de Ripoll1, el de Sant Feliu de Guíxols2 i altres en són una mostra. Precisament del cenobi ripollès tingueren una gran repercussió el cèlebre escriptori i la seva escola, estudiats ja pels més acreditats musicòlegs a través de les seves obres: Bíblies de Rodes i Farfa, conservades a la Biblioteca Nacional de París i a la del Vaticà, respectivament, i manuscrits dipositats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Més endavant, la Catedral de Girona, la de Castelló d'Empúries, la parròquia de Sant Esteve d'Olot i moltes més aportaren també a la història destacats músics i compositors i, el que és més important, el llegat de la seva obra. Pel que representaria d'extensiu un treball a fons i complet de cada població, ens limitarem a una breu exposició d'aquells fets musicals més importants de cada una, i ens estendrem en aquelles de què no disposem encara d'un estudi de recerca sobre el seu passat, i serem més breus en aquelles altres que ja han estat estudiades, de les quals donarem, naturalment, puntual informació de la bibliografía corresponent. No ens mantindrem aquí cenyits al període 1888-1985, sobrepassarem aquesta frontera cada vegada que el fet o la informació mereixi constar en el treball, sobretot pel que fa a abans de 1888. Vegeu: Gómez i Muntané, M.C. La música medieval. Col·lecció Conèixer Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1980. Vegeu: Zaragoza Pascual, E. Historia de los abades del Monasterio de Sant Feliu de Guíxols (s. XXIX). Edic. Monte Casino. Zamora, 1982. 395 2 1 Panoràmica general de la música a les comarques gironines De les moltes maneres com hauríem pogut organitzar metodològicament aquest capítol, hem optat per una distribució comarcal, o sigui, una anàlisi del que ha passat com a més destacable musicalment en cada una de les poblacions, agrupades per comarques conforme al mapa comarcal actual. 12.1. EL GIRONÈS: Cassà de la Selva. Salt. Bordils. Llagostera CASSA DE LA SELVA Parlar de Cassà de la Selva és parlar de música, i parlar d'aquest art en aquesta població és referir-se a Mn. Gabriel Garcia i Anglada (Girona, 7-I-1876-23-X-1936). Aquest personatge singular rebé el presbiteral l'any 1900 i immediatament fou nomenat organista de la parròquia de Cassà. Havia estudiat la carrera eclesiàstica i música al Seminari de Girona. La primera gran labor de mossèn Garcia fou la creació d'una ben organitzada capella de cant per al servei litúrgic, la qual va constituir la base de la famosa massa coral Orfeó Catalunya. És difícil en unes ratlles explicar la transcendència que tingué la tasca pedagògica de mossèn Garcia. La seva preparació i dedicació feren una llista interminable de bons deixebles que, mercès al seu mestratge, han anat enriquint la cultura musical del país. Se li havia sentit dir que el secret de la seva obra era haver pogut disposar lliurement dels nois de les escoles, i especialment dels dels Germans de la Doctrina Cristiana. Mossèn Garcia prescindí sempre en la seva coral de les noies, fet que li donà molt més treball. L'Orfeó aconseguí una gran qualitat; ho demostren la llarga llista de concerts efectuats, els llocs, les crítiques i els programes. Interpretaven tant cant gregorià -s'hi especialitzaren- com tot tipus de música popular i religiosa, incloent les grans misses, la Missa Brevis, el Credo del Papa Marcel, de Palestrina, etc. La participació de Mn. Garcia en el Congrés Universal de Música Gregoriana d'Estrasburg (1905) és un altre fet que s'ha de tenir en compte, així com el fet de tenir fidels i estrets col·laboradors, com ara Salvi Roda (subdirector), mossèn Alfons Bosch i la pianista, Lluïsa Figueras3. La seva obra fou ingent i fecunda i guanyà per als cassanencs un gran renom en el terreny religiós, artístic i patriòtic. Morí en una clínica gironina, gairebé d'incògnit. Acabada 3 Pianista, col·laboradora de mossèn Garcia, a Cassà. S'havia destacat en nombrosos concerts, entre ells un a Athenea, el novembre de 1916. 396 Panoràmica general de la música a les comarques gironines la guerra, el 13 de novembre de 1941, es traslladaren les seves despulles definitivament al cementiri cassanenc. Endinsant-nos més en la tasca de l'ensenyament, ens consta que el clarinetista Narcís Costa, mentre tocava en la cobla La Selvatana4, fou nomenat per l'Ajuntament de Cassà, el 1930, director de la primera escola municipal de musica, i única que es coneix a la població. Posteriorment, i amb els elements de la coral d'estil claverià La Tenora i amb un grup de veus blanques, formà un nou orfeó, que prometia grans èxits si no haguessin sobrevingut els fets del 36. Hem de fer referència forçosament, també, a dos sacerdots nascuts a Cassà i que es formaren a l'escola de mossèn Garcia. Josep Prunell i Sureda (Cassà, 1901-Girona, 1976). Ocupà el càrrec de salmista de la Catedral de Girona. Posseïa una bona veu de baix. L'altre fou Manuel Dalmau i Blanch (Cassà, 1909-Olot, 1943). Exercí a Pals i a Llagostera i d'organista a Sant Esteve d'Olot, el 1934. Tenia grans qualitats musicals, però morí prematurament. Dirigí un temps la Schola Cantorum del Seminari Diocesà. Més cap als nostres dies, una figura dedicada completament al món de l'ensenyament musical fou Pere Mercader i Terrades5, que amb un peu a Sant Feliu de Guíxols i l'altre a Cassà, creà l'Escola de Música de Sant Feliu, l'any 1949 (vegeu l'apartat sobre Sant Feliu), i alternà la docència entre aquesta escola i l'Acadèmia Mercader de Cassà, tasca que ha seguit la seva filla, M. Eugènia, amb el nom de Liceu Mercader. No podíem deixar de parlar de la població de Cassà de la Selva sense dir que ha estat i és un dels pobles amb més tradició sardanista i de músics de cobla6, que han passat tots, un dia o l'altre, per alguna de les cobles del poble, laja esmentada cobla Selvatana o la Principal de Cassà de la Selva, entre altres de menys renom. Un bon exemple del que diem, és la ja tradicional festa de la Nit dels Músics, que se celebra cada any en la vigília de la festa major, el mes de juny, i consisteix en la formació d'una cobla monumental amb els músics de la població. Roqué i Jutglà, R. La Selvatana, 75 anys d'una cobla orquestra. Diputació de Girona i Ajuntament de Cassà de la Selva, 1988. 5 4 Fill de Pere Mercader i Andreu (vegeu l'apartat de l'Escala). Vegeu: Malagrida i Barris, C. Els músics de Cassà. Diputació de Girona i Ajuntament de Cassà de la Selva, 1986. 397 6 Panorámica general de la música a les comarques gironines Francesc Camps i Comellas7, Concepció Planas i altres han fet també una born tasca en el camp de l'ensenyament, així com Montserrat Casanovas, que dirigeix a més la coral Bell Ressò. SALT De la vida musical saltenca, el personatge més important, sens dubte, ha estat Jaume Roca Delpech (Salt, 26-VIII-1910-Girona, 15-XI-1968). Als 15 anys compongué la primera sardana, La vella rondinaire (1925). Havia rebut lliçons dels mestres Oliva i Civil, estudis que compaginà des de petit amb els de dibuix. Als disset anys, amb una beca concedida per la Diputació de Girona8, cursa estudis a la Schola Cantorum de Paris, amb Vincenf d'Indy i Paul Brand. Mentre cursa aquests estudis, aprofita per guanyar-se la vida com a pianista en un cinema de Créteil. De retorn l'any 1932 a Girona, inicia la seva carrera de concertista de manera brillant. El 1934 s'estableix a Barcelona i posa una acadèmia de música. El juny del 36 firma un contracte amb la casa Daniel de Madrid per fer una gira de concerts per diferents països, la qual queda suspesa pels esdeveniments coneguts, que representen una ruptura en l'activitat concertística de Roca Delpech. Després, per raons de mercat cultural, anirà decantant-se cap a l'expressió plàstica. L'any 1948 se li va fer un acte popular d'homenatge a la Rambla de Catalunya de Barcelona, en què s'interpretaren les 17 sardanes que havia compost9, i ja no es dedicà més al concertisme. Des d'aquell moment s'imposa una nova imatge de Jaume Roca Delpech: tan sols els que l'havien conegut abans mantindrien el record del músic compositor. Les seves pintures foren exposades a les millors galeries de tot el món, a Londres, Buenos Aires, Madrid, Munic, Hamburg, París, etc., i els seus concerts per Espanya, França, i sobretot Catalunya, havien rebut sempre els elogis de la crítica. 'Francesc CAMPS I COMELLAS, (Granollers, 1934). Pianista i instrumentista de fiscorn. Compositor de sardanes. Professor jubilat del Conservatori de Girona. La Diputació, en el decurs de la seva llarga història, ha becat també altres artistes i músics, com per exemple Narcís Casadevall (1893), pintor; Miquel Blay (escultor); Melcior Domenge (pintor); Joan Triadú (estudiós de la llengua catalana); Domènec Fita; Gonçal Comellas (violinista) i Abigail Prat (arpista). Sobre Roca Delpech, vegeu "La formació musical de Jaume Roca Delpech a París (1927-1932)", de N. Castells, J. Víctor Gay i N. Puigdevall. Rev. de Girona núm. 170, maig-juny de 1995. Pag. 52 a 54. 'Coneixem els noms de: La vella rondinaire; Enllaç; Aparició; Garbinada; Alba; La Torrassa; La dansa del pastor, Espigues; Gavina; Ullònia; Pinzellada; Els ocells; Sílvia; Olga; Salt; Impressió (1944) i Iris. 8 398 Panoràmica general de la música a les comarques gironines La seva obra com a pintor és una característica íntimament lligada al personatge que, moltes vegades, és producte i conseqüència o té relació amb la seva carrera com a músic. El poeta andalús Rafael Manzano definia el 1946 la ferma personalitat artística del músic pintor dient: "Su paleta es un teclado; su pintura, una sonata. " L'any 1941 es casà amb Teresa Costa Hors10 i tingueren un fill, Santiago (1947), el qual ha heretat la vocació pictòrica del seu pare. En els últims anys viatja i passa llargues temporades per tot Europa i els Estats Units, i l'any 1966 abandona les gires de treball i fa un viatge purament sentimental a Paris. Es retira a pintar al seu taller de Girona, i comença de nou a pintar a l'oli. Projecta diverses composicions de figures i paisatges, que ja no arriba a realitzar. Un altre mestre ben conegut a la vila saltenca fou Josep Comalada i Culubret (Salt, 12-X-1902-5-VIII-1983), deixeble de mossèn Josep Ciurana (solfeig) i de Miquel Oliva (piano) a Girona. Component del Quintet Gaumont (que es dedicava especialment a l'acompanyament de música als cinemes de Girona) i de les orquestres Montgrins (1950) i Pizarro, entre altres, es dedicà també a l'ensenyament de la música. Una professora que ha fet una bona tasca a la població ha estat Rosa Padrosa. Pel que fa a les orquestres, hem trobat l'existència de la Moderna (1930), de la qual foren components: Dídac Bover (piano), Josep i Lluís Moreno Pallí (violoncel i violí), respectivament, i Jaume Arolas (bateria); s'hi incorporaren més tard Roca Delpech (pare i fill). Però la de més continuïtat fou Els Iris (1940), abans anomenada Els Morgens. Quant al món coral, tenim constància que els anys 1906-1907 existien les societats corals La Artística Sáltense i La Fraternidad Sáltense, però la qua sens dubte va tenir més pes a la població fou l'Orfeó Rossinyolenc, fundat a començament dels anys 20 per una colla de saltencs afeccionats a la música. El seu principal promotor i director fou Dídac Bover i Garcia, home que sobresortí també per l'interès que demostrà en tot el que fos cultura al poble. El seu local d'assaig era el Patronat de Sant Lluís Gonzaga, i el seu repertori, bàsicament la cançó popular catalana. L'Orfeó estava compost per uns 100 cantaires i es dissolgué el 1928. El seu pendó es pot contemplar al Museu de Salt i fou regalat per la marquesa 10 Germana dels músics Narcís i Joaquim Costa Hors, de Cervià de Ter, però domiciliats a Sant Jordi Desvalls. 399 Panoràmica general de la música a les comarques gironines de Camps; es diu, fins i tot, que el brodà amb fils d'or ella mateixa. Volem fer una menció de Josep Junquera i Vilamú (Salt, 7-XI-1915-30-XII-1993), flequer de professió, afeccionat i enamorat de la música. No era pas professional, però va fer una tasca lloable en la fundació i direcció del cor parroquial per espai de 21 anys (1947-1968). Una bona iniciativa a Salt fou, l'any 1970, quan l'Ajuntament, a instàncies de la biblioteca municipal, subvencionà unes lliçons d'iniciació musical. Duraren quatre anys, de l'estiu de 1970 al 74. D'aquí sortiren un bon estol de deixebles. Seguiren la tasca fins al 1977 Montserrat Abadia i Lluís Molins. A partir del curs 80-81 s'obrí una secció del Conservatori a la casa de cultura Les Bernardes, moment en què algunes d'aquestes iniciatives desaparegueren. BORDILS Quan es pensa en un poble, es lògic que hi trobem uns trets intrínsecs que el defineixen i li donen una personalitat pròpia. Parlar de Bordils és parlar de música i de músics. Bordils tenia ja el s. XV els seus sonadors (o tocadors), i és a partir del 1454 que hi trobem trompetes, juntament amb Girona, Besalú i Caldes de Malavella, i així, successivament, a partir d'aquesta data, sacabuxs, cornamuses, rabaquets, fluvials i temborinos, rebeus o robeus, etc. Ens consta que 1'estatus dels joglars va decaure molt, tant, que el 1648 i 1649 se'ls donava el nom -una mica menyspreador- de gaites de taula. La institució dels joglars va anar desapareixent, igual que la de la "música sorda"", tant a Bordils com a la resta del país, i acapararen l'herència dels uns i els altres els ministrils com a senyors absoluts del camp músic instrumental per a tota classe de funcions públiques. ^Denominació que va precedir la de "música baixa". La de "música sorda", la trobem ja el 1676, encara que molt abans, concretament el 1637, el cronista gironí Jeroni el Real ja la va designar amb aquest últim qualificatiu, prova que eren comunes en aquells temps les dues denominacions, l'última de les quals va ser la que a la fi va quedar fixada i la que encara subsistia a principi del segle XVrH; concretament, en tenim coneixement els anys 1705 i 1706. La "música sorda" era la interpretada per instruments d'arc, l'arpa, el llaüt, etc. 400 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Passaren els anys i arribaren nous avanços de la tècnica dels instruments. Cap al 1840 o 1843 varen haver d'abandonar aquell tipus de formació i deixar pas a noves orquestres, sota millors principis d'ensenyança i amb una altra instrumentació. Desaparegut el nom de ministrils, però no el de cobla12 o el de musichs, que s'utilitzava com a nom de les formacions, com per exemple "cobla de Bordils" o "musichs de Celrà"13. D'aquests grups, formats per quatre individus, en tenim un excepcional testimoni gràcies al metge cirurgià de Bordils, el doctor Jacint Codina, el qual informava el seu bon amic, arxiver de l'Ajuntament de Girona, Julià de Chia, de les característiques d'aquestes formacions, les quals, segons els casos, variaven d'estructura14. Centrant-nos més en el poble on veiérem la llum per primera vegada, i continuant la recerca sobre la història musical bordilenca, trobem que Frederic de Carreras, en una carta de l'any 1935, escriu que el seu pare, que havia estat un músic excel·lent, i Llorenç Pagans15, juntament amb altres companys, llogaren de joves un teatre a Barcelona, on feren representacions d'òpera. En De Carreras de Bordils fou tota la vida íntim amic de Llorenç Pagans i devia cantar com a baix. Pagans es va establir a París el 1853, sembla que animat a aquesta decisió per un tal Carreras. Algunes versions han apuntat que es podia tractar de Joan Carreras i Dagas i no d'en De Carreras de Bordils, cosa impossible, perquè l'estada a França del primer fou entre el 1876 i el 1880, vint anys més tard. Ben segur que aquestes fonts mal informades venien del fet que ambdós havien tingut relació amb la Catedral de Girona; Carreras i Dagas com a mestre de capella i Pagans com a escolà, però en èpoques diferents. "Aquest nom no sempre ha tingut el significat actual de "cobla de sardanes". Cobla o copia, és una sincopa de la paraula llatina copula, que equival a "unió, grup, companyia", i així, en el llenguatge artístic, avui traduiríem les cobles de joglars per un quartet de joglars o ministrils, etc. Una anècdota curiosa és que quan els músics d'aquesta època anaven de "cobla" portaven tots barret de copa alta, igual que els que estaven sense feina, els quals, per trobar-ne, concorrien als mercats exhibint en el barret una ploma, com a signe que buscaven contracte. "Dades facilitades per un expert músic de Bordils al Dr. Jacint Codina, metge cirurgià de Bordils, el qual a la vegada, n'informà Julià de Chia. Vegeu La música en Gerona. Apuntes historíeos. Julián de Chia. Imp. P. Torres, 1886. Pàgs. 77 i 78. Sobre el tenor Pagans, vegeu la revista Paraules al vent. Edició especial dedicada a LI. Pagans en commemoració del centenari de la seva mort. Edit. Casal de Sant Jordi. Núm. 36, any 1983. 401 15 13 Panorámica general de la música a les comarques gironines Els viatges del cèlebre tenor Pagans per descansar i visitar la seva família solien ser anyals, i coincidien freqüentment amb l'aplec de setembre al santuari de Ntra. Sra. dels Àngels. I diem tot això perquè ens porta a conèixer que hi ha dues misses compostes per Pagans que cantaven cor i solistes al santuari esmentat. Una d'aquestes misses és l'anomenada Missa d'en Màrius, dedicada al santuari dels Àngels en prometença pel guariment de Màrius de Carreras, el fillet del seu amic, que havia patit tifoides. Frederic de Carreras mori sense descendència directa; els hereus guardaven algunes partitures de Pagans, encara que gran part de tota la seva obra és a la biblioteca pública de Girona. Entrant en la història més recent, hem de dir que Bordils fou un poble pioner en les cobles. La dels Grau16 es creu que es va fundar el 1823 o alguns anys abans. La Principal de Bordils, pels volts del 1888, i fou una transformació de la vella cobla dels Grau. Els seus fundadors foren Joan Grau i Tomàs Grau i Martí, i va deixar d'existir el 1932. En aquesta mateixa època també trobem la cobla d'en Libori o d'en Bon, que es va extingir el 1927. De l'orquestra Roviras17, en tenim constància els anys 1926 al 1929, i n'era capdavanter, tot primer, Libori Rovira. L'ultima cobla existent a la població fou la Catalunya, fundada pel meu pare, Desideri Brugués i Gou (Sant Martí Vell, 20-IX-18), i composta amb membres de l'extingida cobla Girona, de Josep M. Boix. L'orquestra, de la qual tenim vells i també bells records per haver-hi començat la nostra professió, en la temporada 1961-62, desaparegué el 1969. L'orquestra va passar els seus millors moments entre els anys 1955 i 1965, en què aplegava un estol de joves músics que ara formen o han format part de les primeres orquestres de les comarques. Esmentem només: Josep Cassú, Salvador i Josep Riumalló, Agustí Planiol, Lluís Subiranas, Pere Cortada, Antoni i Joan Morè, Esteve Palet, Conrad Gou, Josep Roviras, Martí Genis, Narcís Perich, Lluís Brugués, Jaume Cristau, Alfons Mias, Emili Corominas, etc. Les tres famílies Grau, Font i Roviras formen la base de tota la descendència de músics que durant una pila d'anys nodriren les orquestres de la població. La cobla d'en Libori era la petita de Bordils, d'en Libori Rovira, la d'en Boris, popularment. Era una orquestra amb força principiants. En Libori tingué quatre fills, Lluís, Amadeu, Josep i Pere, els quals foren tots excel·lents músics. En Lluís, sobretot, considerable rodamón, ha estat un trompetista de fama internacional. Els Boris, com a cobla orquestra de Bordils, s'extingí el 1927. La Principal de Bordils, el 1932. Libori Rovira morí el dia 27 de març de 1958. A Bordils hi hagué dues famílies Rovira, els Rovira Quintana i els Rovira Vidal. Joan Rovira i Quintana va néixer a Bordils el 3 de juny de 1881. Fou el pare de l'excel·lent professor de trompeta Amadeu Rovira i oncle dels Rovira Vidal. Tocà amb la cobla Barcelona a partir de 1934. Morí el desembre de 1951. Rafel Rovira i Vidal nasqué l'li de juny de 1921, el trobem de primer trompeta a la cobla Barcelona el 1947, junt amb el seu germà Tago. Havia tocat amb la Maravella. El seu germà Santiago (Tago) va néixer el 10 de juny de 1924 a Bordils. Tocà amb la cobla Barcelona fins el 1950. Havia tocat amb les cobles Maravella i Principal del Llobregat. Morí el mes de març de 1990 a Mataró. 402 17 16 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Amb aquests antecedents musicals, és clar que Bordils ha respirat sempre música, malgrat que en l'actualitat no hi hagi cap cobla en activitat. L'ensenyament de la música sempre hi ha estat present d'una manera o altra pels mateixos músics del poble. Josep Cassú desenvolupà una bona tasca amb el cor parroquial, cor del qual ja havien tingut cura Josep Font i Grau i, posteriorment, el mestre Viader, en la seva estada a Bordils com a mestre d'escola a partir de l'any 1939 -se n'ocupà des del 1943 fins al 1945, any que es desplaçà a Girona-. Actualment segueix aquesta tradició la coral Sant Esteve, dirigida per Carles Sahún, el qual també ha creat al poble la seva pròpia escola de música, batejada amb el nom de Preludi. No voldríem deixar d'esmentar un altre músic que ha fet una bona feina musical al poble, Ferran Jofre i Soles, (Bordils, 22-IV-1919), excel·lent músic, violinista de les millors orquestres, el qual, després d'una llarga estada a Caldes de Malavella, viu retirat al seu poble natal a causa de la paràlisi que pateix ja des de ben jove. Ha fet una molt bona tasca d'ensenyament al poble. Dels músics nascuts al poble però que no hi han desenvolupat la seva activitat, esmentem Martina Font i Coll. LLAGOSTERA Per parlar de música a Llagostera, hem cregut adient iniciar el recorregut pel Casino Llagosterenc, que gràcies a la seva centenària història ha tingut gran part del protagonisme de la música, amb els seus balls i festes, sempre amenitzats per les orquestres i cobles més importants. El Casino esdevé el paradigma de les entitats que han ajudat a configurar la història de molts indrets de les nostres comarques. A Llagostera, com a primeres societats de música, coneixem la Societat Coral del Círculo i la Societat Coral La Unidn, de mitjan segle passat. El 1872 es funda l'orquestra La Principal i a les acaballes de segle es creen l'orquestra La Moderna i el cor La Lira Llagosterense. La Principal, orquestra antiga i guanyadora el 1888 d'un tercer premi en un concurs de cobles a Barcelona, i La Moderna18, fundada per l'avi Andarín (Martí Llosent), amenitzaven les sessions de ball i les sardanes, mentre altres músics menys professionals s'encarregaven de les vetllades en tavernes i cafès. Eren molt coneguts els tapers Enric Duran i en Forquilla19, sabaters com ara el Vermell, en Ruiz i en Rogelio, etc. Acabada la guerra, La "Participà en el concurs de cobles de Barcelona, el 1902, i obtingué' el premi ex aequo, amb la sardana Flor d'un dia de Pau Guanter, juntament amb la cobla d'Antoni Agramont, de Castelló d'Empúries. 19 £n Forquilla es dedicava, a més, a la construcció de violins i guitarres. 403 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Moderna reprengué la seva activitat amb el nom de La Principal, ja que era l'orquestra local més coneguda. Els compositors de Llagostera són pocs; mencionem Martí Llosent (pare i fill), i el més conegut, Josep Aguiló i Blasco (Tarragona, ll-VII-1888-Llagostera, 27-III-1958), conegut en l'àmbit local pel sobrenom d'en Regadora. En el decurs de la seva vida compongué més de 3OO sardanes. La seva tasca fou profitosa. Fou músic notable, i formà part durant anys, com a primer cometí, de les millors cobles de l'època, La Principal de la Bisbal, Girona, etc. Val a dir que l'ordre i la disciplina régnants en el si d'una cobla no s'adeien amb el seu tarannà un xic bohemi; en acabat d'una bona tanda de lloguers, plegava i es dedicava als seus experiments. Quan la bossa flaquejava cercava altra vegada una plaça en alguna de les cobles. Els seus solos solien fer forrolla en els concerts i sessions de ball. Després de tornar a recollir diners, plegava i altra volta la mateixa història. Acabada la guerra, les seves habilitats amb el cometí li serviren per obtenir la plaça d'agutzil. Ocupà també la de professor de l'escola municipal de música. Abans hem fet referència a la seva*dèria pels invents: projectes mecànics; l'intent de comercialitzar un model de fanal de locomotora.. .Va encetar una experiència insòlita: la sardana publicitària, i escriví per a això la titulada Anís del Tigre, la qual cosa li valgué un reguitzell de retrets etzibats de tots els cantons. Amb tot, Aguiló ha estat reconegut pel municipi, per la seva feina i pel prestigi que donà a Llagostera, amb la dedicatòria d'un carrer a la seva memòria. Una mica mancada aquestes últimes dècades de caliu musical, la Llagostera actual té un futur engrescador amb l'obertura, l'any 1989, d'una aula de música, fruit del conveni entre el Consell Comarcal del Gironès, l'Ajuntament i el Conservatori de Música de Girona. Aproximadament una trentena de deixebles inscrits prometen una cultura musical assegurada a la població. 404 Panoràmica general de la música a les comarques gironines 12.2. L'ALT EMPORDÀ: Figueres. Castelló d'Empúries. Lladó. Peralada. Llançà. Portbou. Roses. Cadaqués. L'Escala. FIGUERES Podríem anar molt enrere en la història musical figuerenca. Sobretot, disposem d'àmplia documentació a partir del s. XVII, amb un bon seguit d'organistes, beneficiats i mestres de capella, que sens dubte foren els encarregats d'il·lustrar musicalment els figuerencs. Però, a causa del nombre d'intèrprets i músics excepcionals que ha donat aquesta ciutat, ens limitarem a exposar el fet musical a través de cadascun, amb una petita biografía. I volem començar per un personatge popular i clau en la vida musical, no solament de la capital alt-empordanesa, sinó de tot Catalunya: Pep Ventura. JOSEP M. VENTURA I CASAS (PEP VENTURA) (Alcalà la Real (Jaén),2-I-1817-Figueres, 24-III-1875). La vida i l'obra de Pep Ventura ja són en part conegudes. Per això ens limitarem aquí a donar a conèixer nous aspectes i dades referides a la seva vida i a la seva trajectòria professional. El seu pare, Benet Bonaventura, era sergent de l'exèrcit i va haver d'anar a combatre els aldarulls de rebels i contrabandistes que s'estaven produint a les muntanyes de Jaén. Va ser allà on la seva muller, M. Àngela Casas, va donar a llum poc després d'haver-hi arribat. Ell i els seus pares arriben després a Roses, d'on era el pare d'en Pep i on vivia l'avi patern. El 12 de març de 1823 mor la seva mare, quan ell tenia sis anys. Comença a anar a l'escola i es comença a fer les primeres flautes amb trossos de canya. El 1831, amb quinze anys, entra a treballar a la sastreria de Joan Llandrich, al carrer de Girona. Va ser el seu primer contacte seriós amb el món de la música, atès que Llandrich era el cap de la cobla de Figueres. Va ser ell qui li donà les primeres lliçons de solfeig; Pep ventura es casa amb la seva filla, Maria, el 16 de juliol de 1837, i aviat comença a ocupar el lloc del seu sogre. El 1838 compon sardanes tot alternant el seu ofici de sastre amb la seva gran vocació, la música. Aviat comença a plantejar-se la necessitat de reformar la sardana. En aquells 405 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines moments les sardanes estaven constituïdes per dues frases de vuit compassos que donaven lloc a dues tirades de curts i a una sola de llargs. En total, aquestes sardanes constaven de 96 compassos i duraven menys de dos minuts, interpretades per cobles de tres quartans (cornamusa, xirimia i el binari, compost de flabiol i tabalet), i últimament amb uns complements d'instruments de metall i el contrabaix. Per a ell això no era suficient; calia una reestructuració més profunda per a donar-hi més intensitat. Coneix Andreu Toron (1815-1886), fabricant d'instruments a Perpinyà, el qual es dedica a perfeccionar les antigues tarotes i xirimies. El 23 de desembre de 1849 Toron presentava per primera vegada el seu nou instrument, el qual anomenava llavors oboè tenor, amb la intenció de destinar-lo primerament a les bandes militars20. És en aquest context que Pep Ventura, paral·lelament als treballs de Toron, desenvolupa la seva tasca innovadora en la cobla i la sardana, consistent en l'allargament (de la sardana curta a la llarga) i en la reestructuració i ampliació de íà cobla, tot i que l'actual composició va tardar uns anys a formar-se. Mentrestant, la vida de Pep Ventura segueix, i el 9 de desembre de 1858 neix el seu fill Benet. El febrer de 1864 mor la seva primera muller i el 17 de novembre es casa amb Margarida Ripoll. Comença a fer classes a l'institut i a particulars. Deixà la seva cobla en ser criticat pels seus mateixos companys per volguer-hi introduir el seu fill, que tenia llavors 18 anys. S'integrà a la cobla de La Erato, la que seria la futura "cobla d'en Pep". Coexisteixen, doncs, dues formacions clarament enfrontades, fet que marcaria ja per sempre més la vida de Pep Ventura. En morir, la seva tenora i tots els seus manuscrits passaren a mans d'un tal Preses, aleshores llibreter de Figueres, i aquest els va vendre a Eduard Fabre, el qual va trametre la tenora a Lluís Pellicer, de Barcelona. A la seva mort, fou adquirida pel senyor Trullol, qui al cap de vint anys la va vendre al notari Salvador Dalí, el qual la regalà al museu de Barcelona. MN. ISIDRE LLEYS I PAGÈS (Figueres, 1837-5-II-1922) Deixeble deí seu oncle, mossèn Joan Lleys, de Castelló, i després de mossèn Bernat .Papell. Des d'infant es va distingir per la seva gran afició i bona disposició per a la música. Era un xerric que no tenia més de disset anys, quan va guanyar la primera oposició per al càrrec d'organista i mestre de cant de l'església parroquial, per al qual hi havia un benefici en què tenia intervenció l'Ajuntament, com en tenia amb moltes altres coses de l'església, en virtut del privilegi que li havia concedit Ferran el Catòlic, l'any 14492'. Vegeu: Nonell, J. i Subirana, LI. Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista. Edic. Caixa de Barcelona, 1988. Pag. 65. 21 20 Vegeu El benefici de l'orgue de Figueres, (1601-1922) al volum ü, document mim. 30. 406 Panoràmica general de la música a les comarques gironines La seva condició de sacerdot i músic de gran envergadura, li donà ocasió de tractar amb la gent més adinerada de Figueres, i que se li obrissin totes les portes. Era, com aquell que diu, el preceptor musical de tota F élit figuerenca. Les cases principals que volien que els seus fills -principalment filles- aprenguessin música, no com a ofici, sinó com a ornament cultural, es valien de mossèn Lleys, i això li donava un prestigi entre la comunitat que feia que l'envegessin i tot. Sovintejava les cases pairals dels marquesos de la Torre, dels barons de les Rodes, de les cases Roger, Pages, Raguer, Gorgot, etc. El seu temperament agitat, nerviós i audaciós a la vegada, el portà a fer oposicions a la plaça d'organista de Santa Maria del Mar de Barcelona, i com que li sobraven condicions i talent triomfà entre més de trenta aspirants, però, després de pensar-s'ho, va renunciar al càrrec i va preferir quedar-se definitivament a Figueres, cosa que augmentà encara més el prestigi que havia assolit. Mn. Lleys es distingí per ser un bon sacerdot, impecable cristià i humil de debò, amic de la joventut i un músic excel·lent. S'havia avançat a la seva època. ALBERT COTÓ I FITA (Figueres, 13-XI-1852-Barcelona, 28-IV-1906) El seu oncle matern, Narcís Fita, fou el seu primer mestre de solfeig, violí i piano. Perfeccionà els estudis d'aquests instruments, harmonia i composició amb un mestre de l'orquestra del Liceu de Barcelona. Acompanyat d'aquest seu mestre, assistia sovint a les representacions operístiques del Liceu i de tant en tant a les de sarsuela, aleshores el gènere de moda, que es feien en dos o tres teatres barcelonins. De seguida aquest gènere festiu, folklòric i popular de la sarsuela el va interessar més que cap altra mena de música. Es dedicà a la direcció i a la composició. Encara no tenia catorze anys que ja tocava al Teatre Principal de Barcelona. Per dificultats d'última hora, ja que el director va posarse malalt, hagué de dirigir l'òpera // Trovatore a primera vista, i va aconseguir amb el seu guiatge que l'orquestra no trobés a faltar el seu director titular. En la seva jovenesa fou dels millors directors que tingué el cor de La Erato. A Barcelona va ésser durant molt de temps el director musical del Teatre El Dorado, palau de la sarsuela en el temps d'or d'aquest gènere. En el camp de la composició, es va començar a fer famós en posar música a la sarsuela Ensayo de líos. Des de llavors seguiren La danza de negros. 407 Panoràmica general de la música a les comarques gironines La última lágrima i Bonanza. El seu èxit com a director culminà amb motiu de dirigir una gran orquestra en un concert que tingué lloc al Palau de Windsor, davant els reis d'Anglaterra. Però sens dubte, la glòria a en Cotó li ve sobretot de l'obra més popular, les cèlebres Americanes, les quals es feren imprescindibles en totes les sales de ball i van perdurar fins que la música exòtica i moderna va desplaçar-les. Morí jove, als 54 anys, en plena febre musical i en el zenit de la seva vida artística, quan encara podia donar molts anys de música. Treballà intensament i es calcula que les seves composicions van ser més de mil. Home de gran cor i de vida tranquil·la i assossegada, compartí els darrers temps de la seva vida amb la seva esposa, Teresa Guardiola. ANTONI JUNCÀ I SOLER (Figueres, 17-V-1875-Saragossa, 10-11-1952) Començà els seus estudis de música de molt jovenet amb mossèn Isidre Lleys. Aprengué a tocar el piano i el clarinet. Dotat d'una gran vocació, volgué aprofundir els seus estudis i ingressà a l'orquestra titular de La Erato, que aleshores dirigia Josep Codina. Fou l'any 1903 que emprengué la carrera de músic militar, i guanyà en disputades oposicions la direcció de la banda de música del Regiment de Guipúscoa número 53. Al cap de poc entrà com a director de la banda del Regiment de Sant Quintí, aleshores de guarnició al castell de Figueres. Els que han escrit sobre aquell temps a Figueres han plasmat bé els meravellosos concerts amb els quals aquesta banda obsequià els figuerencs. Dissortadament, la disciplina militar féu que el traslladessin de lloc contínuament: Figueres, Girona, Toledo, diverses places africanes, i finalment Saragossa, però ell mai no va oblidar la seva terra empordanesa, i cultivà la música catalana amb profusió, i àdhuc la incloïa en els programes de la banda militar. Juncà fou un músic científic, un compositor àgil i un estudiós. La seva música, descriptiva, ben harmonitzada. Les seves glosses sobre cants populars són de mà mestra. Semblen talment música d'en Pep Ventura, però passades abans per un conservatori. Així era Antoni Juncà, il·lustre figuerenc, bon empordanès i gran músic. Els seus profunds coneixements estan ben il·lustrats en els diferents gèneres de la seva obra per a cobla, banda i orquestra. 408 Panoràmica general de la música a les comarques gironines ENRIC SANS SALELLES (Figueres, 10-IX-1890-13-1 V-1954) Fill de Fèlix Sans, instrumentista de tenora i clarinet. Es pot dir que nasqué entre músics, ja que el seu oncle Francesc tocava el contrabaix, i un altre oncle, Pere Ferrer, el fiscorn i el violí. No és estrany, doncs, queja des de la infantesa aprengués solfeig a l'escola del Casino Menestral, que dirigia precisament el seu pare. Els seus primers estudis de violi, però, els féu a Girona, aprofitant que el seu pare s'havia contractat en una cobla gironina; va ser el seu primer mestre Joaquim Vidal (Vila). Posteriorment es perfeccionà a Barcelona. Als quinze anys va entrar a l'orquestra del Teatre Principal com a meritori i a la vegada a la cobla d'en Pep, en la qual, a més del violí, tocava el flabiol. Es casà amb la filla del director de l'orquestra del Principal, Martí Oriol, que a més de músic era propietari del magatzem de mobles més important de Figueres. Des de llavors va entrar a formar part de la burgesia fïguerenca. Va deixar la cobla, però no l'orquestra, i va fundar una acadèmia de violí que donà molts bons músics a la ciutat: els germans Pagès, Soldevila, Collell, Castellà, etc. Enric Sans, l'Enriquet, com l'anomenaven tots els amics, ha estat un dels millors violinistes gironins de tots els temps. En el transcurs de la seva vida li sortiren infinitat d'oportunitats per triomfar internacionalment, amb fets i anècdotes que resultarien aquí llargs d'explicar. Mai no les va voler aprofitar. El seu caràcter, poc ambiciós, amb el defecte de I'abulia -gairebé se'n podria dir ganduleria- i el fet de considerar-se ell mateix "poca cosa" feren de Sans un músic reduït al recinte provincià. Va morir gairebé desconegut; els seus últims anys els passà sempre a l'Esport Figuerenc, fent tertúlia amb el pianista Montoriol, el poeta Carles Costa i algun altre més, recordant aquells temps de glòria que per una causa o una altra no va arribar mai a conquerir del tot. El seu violí, un Guarneriu autèntic que el seu pare va comprar gairebé als mobles vells, és avui ben valorat, però la seva filla i el seu gendre, el concertista Josep Falgarona, no se n'han volgut desprendre mai. Com a compositor no es dedicà més que a les sardanes, però això sí, totes les féu de qualitat. SIMÓ GRATACÒS OLIVERES (Figueres, 21-1-1892-1958) Els seus primers professors foren Eusebi Vilar (violí) i Josep Cirilo (harmonia i composició"). Començà a compondre música molt jove i en un període apassionat i fecund de nou o deu anys va escriure quasi tota la seva producció musical. Escrigué sobretot sardanes, segellades a partir del 1911; l'última la trobem datada el 1922. També va crear ballables, caramelles, goigs, peces per a teatre, etc. 409 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Juntament amb mossèn Albert, fundà la Capella Parroquial. Com a músic, fou tan íntegre i tan recte com en la seva vida quotidiana. Simó Gratacòs era fill de Joan Gratacòs, mestre d'obres benestant, ofici que ell va seguir en la seva jovenesa i que hagué de deixar un malaurat dia que va caure d'una bastida, fet que li va ocasionà un desprendiment de retina, del qual no es va curar mai. Va morir completament cec. ENRIC MONTORIOL I TARRÉS (Figueres, 1898-1965) Fou concertista de piano internacional. El seu nom entre els més prestigiosos pianistes l'havia obtingut executant les obres més difícils, escrites únicament per a lluïment dels concertistes de més agilitat de dits i de més reflexos. Es pot dir que va voltar tot el món i que el seu nom era reconegut com un dels pianistes més importants de l'època. Es retirà en la plenitud de les facultats, cansat de córrer món, i es va retirar a la seva ciutat nadiua, on va viure de la renda de les seves propietats heretades dels seus pares. Per a matar el temps féu també alguna lliçó particular. A Figueres hi va fer pocs concerts, motiu pel qual era ignorat per la majoria del públic fíguerenc. Era el propietari de l'edifici de la societat Casino Esport Figuerenc, al carrer de Monturiol, i el va vendre a aquesta societat en unes condicions particularíssimes22. Es passava moltes hores a la societat Esport. Era contertulià de la penya dels intel·lectuals que formaven el notari Dalí, els Montsalvatge, els Pitxot, els Bonaterra, Casades de Còdol i Carles Costa. També tenia molta amistat amb el violinista Enric Sans, encara que el seu amic preferit era l'escriptor Carles Costa. Era precisament el seu preferit perquè eren dos homes que tenien el caràcter del tot oposat, i així tenien més motiu per a discutir, cosa que feien cada tarda a uns nivells exagerats. Es diu que Montoriol, mentre discutia, clavava furiosament cops de puny a la taula, amb perill de fer trencadissa, cosa que havia succeït més d'una volta, amb el consegüent pànic del cafeter; llavors Carles Costa, amb moderació exagerada i emprant una veu baixeta i sense exaltar-se mai, quan veia que l'altre en feia un gra massa, i per respecte als que l'escoltaven, deia: Aquestes condicions consistien a fer la venda per mitjà d'un violan fins a la seva mort i a la de la seva muller, ja que no tenia descendència, un violan que consistia en el valor de tres jornals de paleta, que s'adaptarien a l'evolució" del temps. Així no hi havia perill que, en pujar el nivell de vida, se'n ressentissin les rendes. 410 22 Panoràmica general de la música a les comarques gironines -No crideu tant! -Crido perquè tinc raó! -responia Montoriol exaltant-se encara més. -A vegades! -Sempre! Segons veus autoritzades dels seus amics, Montoriol tenia un caràcter que desdeia de la seva posició social i del seu talent. Era en excés impulsiu, irònic, mossegaire i mal parlat, d'aquí que no deixés el bon record que es mereixien els seus dots de pianista excepcional. LA SOCIETAT DE CONCERTS I L'ASSOCIACIÓ DE MÚSICA La Societat de Concerts es va fundar el dia 21 d'abril de 1917. En foren els fundadors uns quants amics de la bona música, encapçalats per Josep Bonaterra Gras, Josep Puig Pujades, Joan Sutrà, Ramon Pou, Eudald Soler, CamiHa Lloret, Francesc Bosch Armet i Joaquim Moner. El seu estatge social era el primer pis del Teatre Principal, on hi havia hagut la societat Apolo, primer, i al salo de la sala dels miralls de la Sala Edison, després. Era una entitat musical sense altre objecte que fruir de la bona musica, al marge de tota política. Això feia que entre els seus associats hi figuressin persones de tots els estaments socials i de totes les tendències. La societat dugué un bon ritme de concerts, amb intèrprets de renom internacional que moltes vegades havien actuat amb anterioritat a Barcelona i Girona, però la cosa s'anà esllanguint, i els últims concerts van tenir lloc a finals del 1918. Passaren uns anys fins que, el 1923, va reaparèixer amb el nom d'Associació de Música, fundació amb la qual tingué a veure el mestre Civil, que llavors era a Figueres. Aquesta nova entitat, establerta als baixos de la sala Edison, començà la seva tasca amb una gran eufòria, el dia 20 d'octubre, amb el famós Quartet Casals, de Barcelona. L'últim acte, el dia 2 de desembre de 1930, va ser un concert d'arpa a càrrec de Rosa Balcells. Entre les dues entitats, foren tretze anys de portar la bona música als figuerencs. FRANCESC BASIL OLIVERES (Figueres, 29-1-1905-22-VIII-1975) Es diu que de molt petit anava a l'església parroquial només per a escoltar mossèn Lleys tocant l'orgue. 411 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Basil fou un altre dels músics figuerencs que podien haver arribat molt lluny. Tothom coincideix a dir que era el músic més preparat tècnicament per compondre. Era fill de Ramon Basil Buxó, flautista, compositor de caramelles, sardanes i ballables, de l'època d'Albert Cotó. Diuen que Francesc era un calc del seu pare. Igual que ell, alternà la música amb la feina d'escrivent de notaria. Francesc treballà a la notaria Dalí i, posteriorment, com a oficial primer del jutjat de primera instància. El seu mestre d'harmonia i composició fou Joaquim Zamacois. De molt jove era el pianista del sextet del Teatre El Jardí i de totes les representacions líriques que passaven per Figueres. Totes les hores que l'oficina el deixava lliure, escrivia música. Però només l'escrivia per a la seva expansió particular. La seva producció és important, sobretot sardanes i obra pianística. * Basil fou un home de caràcter especial. Com que no creia en el seu talent, no va voler deixar mai el seu treball d'escrivent, que li produïa un guany segur per al manteniment de la seva família, i només somniava a arribar al moment del retir, quan la pensió li asseguraria la vellesa. Quan es jubilà i es volgué dedicar enterament a la música, li sobrevingué un atac cardíac que estroncà els seus propòsits. A la seva memòria, s'ha creat a Figueres l'Associació Amics de Francesc Basil, que organitza els premis de sardanes que porten el seu nom. LLUÏS I RICARD PITXOT I LLUÏS BONATERRA GRAS, EL TRIO HISPÀNIA Parlar d'un sol d'aquests artistes figuerencs ens resultaria impossible, ja que encara que en iniciar-se en la música seguiren viaranys diferents, s'ajuntaren en la seva jovenesa per a formar aquest famós trio, que ompliria gairebé tota la seva vida artística. La formació va durar fins a la prematura mort de Lluís Pitxot, que va ocasionar la dissolució del grup després d'haver fet la volta a Europa un bon grapat de vegades. El trio el formaven Lluís Pitxot (violí), Ricard Pitxot (violoncel) i Lluís Bonaterra (piano). Dels tres components, el més conegut a Figueres com a artista fou Bonaterra, ja que abans d'ingressar en el Trio Hispània en substitució de la pianista fundadora -quan la formació duia el nom de Trio Pitxot-, Maria Pitxot de Gay, havia tocat una llarga temporada en el sextet de la sala Edison. 412 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Lluïs Pitxot, com ja hem dit, va morir jove, i això provocà la dissolució del Trio Hispània. Aleshores, tant Lluís Bonaterra com Ricard Pitxot es retiraren de la vida bohèmia i es dedicaren a impartir lliçons dels seus instruments i a executar algun concert esporàdicament, gairebé tots benèfics. Lluís Bonaterra, però, tornà a l'estranger i s'establí a París, on va morir a prop dels cinquanta anys. Ricard Pitxot es va quedar definitivament a Figueres, i es va casar amb Rosa Soler Bofill, també professora de piano i néta del procer republicà Joan Maria Bofill. Ricard es féu molt popular a Figueres per la seva gran simpatia. Àdhuc fou durant dos anys president de la Unió Esportiva. Mercès a la influència del seu cunyat, el poeta Eduard Marquina, fou representant a Figueres de la Societat d'Autors, càrrec que va mantenir fins a la Guerra Civil. Sense cap motiu es va exiliar voluntàriament. De retorn de l'exili, tornà a agafar el càrrec de representant, però fou destinat a Bilbao, on va morir l'any 1972, deixant muller i dos fills, que, seguint la tradició artística de tota la família, han resultat ser dos excel·lents pintors. MN. JOSEP M. ALBERT I ARNAU (Cistella, 18-IV-1897-Figueres, 7-VI-1987) Podem definir Mn. Albert com un enamorat de Figueres i de l'Empordà. No va ser un orador, ni un organitzador, ni un home espectacular, però va ser d'una eficàcia extraordinària. La seva vida la dedicà al sacerdoci i a la musica. Era home de poques paraules, però de profunda i veritable vida interior. Fill d'una llar que fou estoig de virtuts pairals i cristianes, ja des de petit era empès pel seu pare a l'art musical. Als nou anys ingressà en el seminari col·legi del Collell. Allí formà part ben aviat de l'escolania, que regia Mn. Marià Burch, i començà a estudiar el piano. Passà llavos al seminari major de Girona, on col·laborà amb la Schola Cantorum. Va seguir els estudis musicals, harmonia i composició. El piano el perfeccionaria amb el mestre F. Casellas, i rebé també sempre una bona guia del jesuïta P. Creixell, director de la Congregació Mariana i músic. Ordenat de sacerdot, va ser enviat a Figueres per tal d'ocupar la vacant d'organista causada per la mort del notable Mn. Isidre Lleys. És des d'aquí que Mn. Albert desenvolupa tota la seva vida espiritual i musical, primer com a sacerdot i organista i més tard amb la seva dedicació a l'escolania i a la capella parroquial per ell mateix fundades. Més de mig segle d'organista a la parròquia de Sant Pere portà també que l'Ajuntament el nomenés fill adoptiu de la ciutat. La seva obra compositiva és essencialment religiosa -musica per a piano, per a clavecí, etc.-, i també és autor d'una interessant producció de música popular (caramelles, cançons, sardanes, sarsueles, etc.). 413 Panoràmica general de la música a les comarques gironines De l'estima que la ciutat de Figueres i els seus alumnes i exalumnes li tenien n'és una bona mostra l'homenatge que se li dedicà, consistent en tot un seguit d'actes que se celebraren del dia 2 al 8 d'octubre de 1972, homenatge que comportà l'edició d'un llibre amb ocasió de les seves noces d'or sacerdotals23. La seva mort fou molt sentida, ja que Mn. Albert era una veritable institució a Figueres. CAMIL-LA LLORET DE GIRONELL Molts figuerencs encara recorden aquell cèlebre sextet de la sala Edison, del qual era directora CamiHa Lloret, que havia substituït Martí Llobet. En formaven part aquells excel·lents concertistes Enric Sans, Ramon Bassaganyes, Emili Pallisera, Enric Castelló i Enric Lunatti. Hi actuà fins que el cinema sonor va foragitar les*orquestrines de les sales d'espectacles. En proclamar-se la República, conjuntament amb el pianista Josep Passoles i el violinista Enric Sans, formaven el grup de professors de l'escola de música que patrocinava l'Ajuntament i finançava el llegat Clerch i Nicolau, i de la qual més endavant es féu càrrec la Generalitat. Després de la guerra, reorganitzà l'orfeó, de caire llavors més infantil, i creà l'escola de música. Aproximadament l'any 1957 comença a exercir com a professora, al cafè de la Cambra, edifici que no s'hauria d'haver enderrocat mai (avui Museu de l'Empordà); poc després passà a organitzar i dirigir l'Orfeó Germanor Empordanesa del Casino Menestral i la seva escola de música, que va esdevenir filial del Conservatori del Liceu de Barcelona. Cap al 1975, i després d'unes desavinences amb la junta del Casino, CamiHa Lloret fou acollida a l'escola d'Arts i Oficis, al seu nou edifici de la Fundació Clerch i Nicolau, fins que aquesta fundació va considerar millor deixar de donar el servei d'escola de música, argumentant que com a fundació no podia admetre el sistema emprat per l'escola, que estava organitzada més o menys com a privada. Seguí encara durant un bon temps amb aquesta sigla un seu bon deixeble, Josep M. Suirell, músic excel·lent. CamiHa Lloret havia estat una artista precoç, gairebé una nena prodigi, ja que als deu anys escassos feia concerts de piano. El seu primer mestre fou el seu pare, Camil Lloret, professor de tibie i flauta i exdirector del cor de La Erato. No tenia més de disset anys quan Vegeu Cinquantenari 1922-1972: 50 anys d'ordenació sacerdotal de mossèn Alben i de la fundació de l'escolania i capella parroquial. Edit. Agrupació d'Antics Cantors i Capella Parroquial de Sant Pere. Figueres, 1972. 23 414 Panoràmica general de la música a les comarques gironines emprengué una gira artística per Espanya, el Marroc, França i Bèlgica, i formà part d'un sextet clàssic. Més tard acompanyà sovint Xavier Cugat. Malgrat que arribà a ser una bona concertista, el nom de CamiHa Lloret quedarà inscrit com una eficient professora de música, ja que amb el seu talent i el seu treball ha fornit de bons instrumentistes gairebé totes les orquestres i cobles de Catalunya. LES ESCOLES DE MUSICA Tornant al Casino, reemplaçà la Sra. CamiHa Joaquima Lorca, qui portà la direcció fins al curs 1989-90, moment en què la va assumir Jaume Cristau, el qual continua actualment la seva tasca. A partir del 1980, formaren el claustre d'aquesta nova iniciativa de l'escola del Casino, a més de Cristau, Paquita Juanola, de Figueres; Pere Cortada, de Castelló; M. Rosa Gratacòs, filla del compositor de sardanes Simonet Gratacòs; el ja desaparegut i gran músic Agapit Torrent i el seu fill, Jordi; M. Glòria Vila-Puig, d'Avinyonet; Fabianne Tassart (violí), així com el violinista Gonçal Comellas, que hi assistí com a professor convidat durant algun temps. El curs 1981-82, es formava una nova escola de música, La Flauta Màgica, que els seus fundadors defineixen com un centre diferent dels tradicionals, com una escola activa. Després de l'experiència de treball conjunt a Castelló d'Empúries, la professora Teresa Barnada i Joan de la Creu Godoy varen voler experimentar allò en què ells realment creien. Els resultats han estat d'allò més positius. L'escola s'inicià amb uns setanta-cinc deixebles, i en el curs 92-93 sobrepassaven els tres-cents; i dels tres professors inicials (amb Rosa Prujà, d'expressió) han arribat en l'actualitat a vint. L'escola, per la seva trajectòria, ha estat autoritzada per la Generalitat, i igual que com la del Casino, ha quedat adscrita al Conservatori de Girona. Altres músics figuerencs mereixerien també unes ratlles per la seva obra musical, com per exemple Arseni Curselles, Josep Falgarona i Florenci Mauné, tasca que deixem per a properes investigacions. 415 Panoràmica general de la música a les comarques gironines CASTELLÓ D'EMPÚRIES La història musical que Castelló d'Empúries porta a l'esquena és extensa i densa, i això ens obliga a dedicar-hi un major recorregut històric i un nombre de pàgines més alt en comparació a altres poblacions. El marc històric de la vila comtal de Castelló era l'idoni per al desvetllament i foment del fenomen musical. L'existència d'una cort i d'una catedral, tot i no ser seu episcopal, constituïen uns altres factors determinants de l'art musical a la vila. Les primeres notícies relacionades amb el cant a Castelló, Miquel Pujol ens les situa en el s. XIII24. Consta que l'any 1279 Bernat Mercer era precentor -primer cantor-, anomenat també cabiscol -caput scholae- o xantre. El 27-de juny de l'any 1319, Berenguer de Puig, en qualitat de procurador del precentor de l'església de Sta. Maria, Bernat de Socarrats, arrenda per un any, al preu de cent sous melgoresos, les escoles de cant als clergues castellonins Pere Batlle, Bernat Jover i Pere Torroella. Incumbia doncs, als precentors o cabiscols la cura de les escoles de cant. Passaren els anys i la llista dels organistes i mestres de cant que exerciren a Castelló es féu llarga. Tan sols n'esmentem uns quants, al nostre entendre els més importants: Andreu Montagut, cabiscol; Arnau Carbonell, Bernat Niell i Pere Florença, tots cabiscols segons o sotsxantres (s. XIV); Pere Pons, cabiscol, responsable de cant del 1455 al 1467. Seguint els mestres, tenim Miquel Dalmau, organista del 147O al 148O -sembla que també graduat en lleis-, i Sebastià Gergens. En el s. XVI, els cabiscols Miquel Aluart (1543-1546), Antoni Paller (1552), Antoni Montserrat Pellisser (1578-159O) i Pere Carbonell (1597), oriünd de Lladó, i Jeroni Romaguera (1597-1611). Sabem que la funció d'aquests mestres era fer sonar l'orgue cada diumenge i cada dia, tant els festius com els feriáis, en les completes dels dissabtes i durant la missa, i també els dies assenyalats en la consueta, a més de fer lliçons de cant (gregorià i polifonia). Vegeu "La música i el cant durant els segles XIV al XVII a Castelló d'Empúries", de Miquel Pujol i Canellas. Catàleg de l'exposició Castelló d'Empúries i la música. Ajuntament de Castelló d'Empúries, agost de 1990. 416 24 Panoràmica general de la música a les comarques gironines L'orgue25 passa per nombroses vicissituds, entre les quals cal destacar la Guerra Gran (1793-1795), en què fou totalment destruït; posteriorment va ser reconstruït de nou, fins a la seva desaparició quasi definitiva, com veurem més endevant pels fets del 1936. Durant la primera meitat del s. XVII, la música es mantingué viva a Castelló. D'aquests anys coneixem Miquel Pescador i Pere Casamitjana, que apareixen els anys 1621 i 1638-1639, respectivament. A conseqüència, suposem, de la Guerra dels Segadors (1640) apareix un únic cabiscol en aquest període, Bartomeu Gelabert (1667-1672). Normalitzada la situació, es convoquen oposicions a la plaça d'organista. S'hi presenten Pau Rosés, natural d'Alcover, i el prevere Joan Soles, organista de Verges. El tribunal, format pels preveres beneficiats Francesc Picó i Codina, organista de Sant Pere de Figueres, i Guillen Casademunt, de la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, concedeixen la plaça a Pau Rosés, que també fou mestre de capella de la Bisbal, el 1694. En el contracte, figura un capítol que fa referència a la possibilitat de fundar, d'acord amb les noves tendències, la capella de cant. Paral·lelament a la música estrictament religiosa, la música profana tingué la seva manifestació a la vila des de sempre. La cort comtal sempre havia tingut interès per aquesta vessant musical. Un altre aspecte important és la contractació, per part de l'Ajuntament i en conveni amb l'autoritat eclesiàstica, de quatre músics de Banyoles, anomenats Cobla de Musichs, que fins aquell moment havien estat adscrits a la capella de la Catedral de Girona26. Recordem que amb el Decret de Nova Planta, dictat per Felip V el 1716, Catalunya es va veure privada de tota possibilitat de moviment musical civil, ja que la falta de vida oficial i de participació política impedí l'ambient cultural propici. La música es refugiarà en el marc dels temples i dels monestirs catalans, i la majoria dels compositors i intèrprets que sobresurten una mica seran eclesiàstics o estaran vinculats a l'Església. El primer document sobre l'existència de l'orgue de Santa Maria, és del 1420. Va ser construït per l'orguener barceloní Alfons Gonçal o Gonçal Alfons, que tres anys més tard construiria el del convent de Sant Domènec de Girona. 2S Vegeu "Aspectes de la vida musical castellonina al segle XVm", d'Enric Riera, dins el Catàleg de l'exposició Castelló d'Empúries i la música. Ajuntament de Castelló d'Empüries, agost de 1990. 2S 417 Panoràmica general de la música a les comarques gironines En una etapa més recent, el s. XIX, continuen essent dues les institucions que impulsen la vida musical castellonina i la cultura en general: l'Ajuntament i l'Església. De l'existència de la cobla de músics de Banyoles, en tornar la pau, en tenim testimoni en el Libro de acuerdos del 1816, on s'inscriu el nomenament d'un nou músic, en substitució d'un altre que havia mort, i, com era costum, se li assignen també les corresponents deu vessanes del Vernar. Al voltant de l'orgue, construït pel francès J.P. Cavaíllé, l'any 1804, i acabat per Gaietà Vilardebó de Barcelona, l'any 1854, es reorganitza, des de la retirada dels francesos, l'any 1814, l'antic conjunt musical de la parròquia, format pel mestre de capella, l'organista, dos músics i els cantors del cor. L'orgue en qüestió, que amb raó pot rebre el qualificatiu de monumental, té 4 teclats, pedaler, 48 jocs i 4.500 tubs. El 1936 robaren tots els tubs de metall, aproximadament uns 4,000, i no quedà més que el bellíssim moble i les conduccions de l'aire. Per espai de 40 anys restà mut, com un cadàver, i la pols i les teranyines se n'apoderaren. Per fi, l'encarregat de l'última restauració ha estat Gerhard Grenzing, i la inauguració es féu el 12 de juliol de 1981, amb un concert d'orgue a càrrec de Rafel Tapióla i amb la Polifònica de Girona. El mestre de capella, que es el més important dels quatre càrrecs, a més de les funcions musicals a la parròquia, tenia l'obligació de mantenir a casa seva i vestir els nois castellonins que volguessin aprendre, i els havia d'ensenyar solfa i a tocar un instrument. Com pot endevinar-se, les funcions d'aquest mestre de capella es podrien considerar com un precedent del que, més endavant, seria l'escola municipal de música. La capella de música de l'església parroquial castellonina va fruir d'una merescuda fama, ja que hi passaren músics excel·lents. D'aquesta etapa el més destacat fou mossèn JaumeJoan Lleys i Agramont, nascut a Figueres l'any 1803, de mare castellonina, que va morir a la vila comtal el 21 de gener de 1851, després d'haver-hi exercit com a mestre de capella i organista durant una trentena d'anys. Ben jove, va anar a estudiar música a Barcelona, amb el reputat mestre mossèn Francesc Andrevi27. Als divuit anys mossèn Lleys va guanyar per oposició el mestratge de la capella de música de la Catedral de Girona, càrrec que va deixar al cap de dos anys per passar a establir-se definitivament a Castelló. Mestre de capella i compositor, fill de pares italians. Natural de Sanaüja, va néixer el 1796. Deixà moltes composicions, especialment religioses: una missa de rèquiem i l'oratori El juicio final, entre altres, i un Tractat d'harmonia que, a causa de la seva estada a França, escrigué en francès. Mon a Barcelona el 1853. 418 27 Panoràmica general de la música a les comarques gironines La vinculació a aquesta vila, més que en l'esmentada circumstància genealògica, rau en la seva adscripció al càrrec de mestre de capella des del 1822 fins a la seva mort. Se li coneixen poques composicions -probablement se n'han perdut moltes-, i l'obra que li donà més fama fou un Tratado de armonía y composición musical, molt elogiat pel mestre Pedrell. Mossèn Lleys deixà una herència de deixebles envejable, que ocuparen un lloc distingit en el món musical català, especialment els dos cosins Frigola, i, de manera indirecta, Càndid Candi. El més gran dels Frigola, Bonaventura Frigola i Frigola, nascut a Castelló el 1829, sobresorti com a violinista en l'orquestra del Teatre del Liceu i, més tard, el 1851, actuà a París en la companyia de ballet de l'estrella de l'època, Rosa Espert. En morir el seu mestre, mossèn Lleys, obtingué el càrrec de mestre de capella de Castelló, on exercí dos anys, del 1852 al 1854. Del seu cosí, Bonaventura Frigola i Fajula, més jove, que nasqué el 1835, ens n'ocupem en els apartats dedicats a Banyoles i Santa Coloma de Farners. Quant al tercer deixeble que anotem de mossèn Lleys, Càndid- Candi, tan sols l'esmentem aquí per refermar el prestigi que assolí i perquè va néixer a la vila de què estem parlant, Castelló d'Empúries, ja que de molt jove, als 15 anys, es va desplaçar a Barcelona. Nasqué el 1844, fou cantaire i escolà de la capella de musica, alumne de l'organista mossèn Anglada i deixeble d'harmonia de Bonaventura Frigola. A Barcelona fou mestre de capella de la parròquia dels Sants Just i Pastor, del monestir de Santa Clara i, finalment, de l'església parroquial de Sant Jaume. Es popularitzà arreu de Catalunya a través de les seves cançons amb lletra de mossèn Cinto Verdaguer. Va exercir una gran influència en el moviment filharmònic de Barcelona i, fidel a l'Empordà, va ésser un dels propagadors de la sardana a la Ciutat Comtal. Va morir a Barcelona l'any 1911 havent-se fet mereixedor d'un gran prestigi. Durant aquest temps, i a causa d'un benefici ben esquifit els que ocupen la plaça de la capella de música hi duren poc: el mestre Elias Teixidor, i Josep Casademon, que aviat deixa la plaça per traslladar-se a la capella de la Catedral de Girona. EI primer de maig de l'any 1851 neix a Castelló el gran mestre de la sardana llarga, Anton Agramont (o Agramun) i Quintana. Aprèn les primeres nocions de música de Bartomeu Callis i Jufler (nat el 6-VII-1842). Hi havia gran amistat entre ambdues famílies, i això 419 Panoràmica general de la música a les comarques gironines fa que, més tard, el succeeixi en la direcció de la Cobla Ampurdanesa i la bategi amb el seu cognom. Uns anys més tard, per desavinences entre els músics de la nova orquestra, Pau Guanter (Rossinyol), deixeble d'Agramont, se'n separa i forma la nova cobla Els Rossinyols amb els músics millors i més joves. Uns anys més tard, en anar Pau Guanter a viure a Calella, deixa la direcció d'Els Rossinyols en mans de Salviet Callis, fill de Bartomeu Callis, bons amics de l'Agramont, i les dues orquestres s'ajunten i continuen amb el nom d'Els Rossinyols, que els burletes en deien l'Orquestra de la Gàbia, perquè el rossinyol ja havia volat. El mestre Agrament exercí d'organista, quan mossèn Josep Casademon es traslladà a Girona. Com a compositor, fou molt prolífic: té prop d'un miler de sardanes, i fins havia instrumentat alguna sardana d'en Pep Ventura; música religiosa; motets i misses per a quatre veus i orquestra, algun rèquiem i rosaris. El dia 6 d'agost del 1906 moria a Castelló, a l'edat de 55 anys. No podem passar per alt un bon organista que ocupà el càrrec de la capella de música de Castelló, fins al 13 d'octubre de 1936, any en què, al castell de Sant Ferran de Figueres, fou una de tantes víctimes de la persecució religiosa de la guerra. Es tracta de Mn. Joaquim Serratosa i Dalmau (Girona, 1878-Figueres, 1936). Ben poc s'ha escrit de mossèn Joaquim, però sabem que contribuí a l'ensenyament i l'educació musical de la florida de músics que tingué la vila de Castelló a l'entorn del 1900; també fou mestre d'harmonia i composició de Josep Blanch i Reynalt, i ho havia sigut de Mn. Rué. Era parent del propietari del magatzem de pianos Duran i Dalmau, de la plaça del Vi de Girona, que era just on hi ha actualment la llibreria Les Voltes. Mossèn Serratosa fou un dels grans mestres que ha tingut el bisbat de Girona en la present centúria, i un mestre que ha deixat l'Escola; les seves obres són la mostra d'una tècnica impecable28. L'any 1923 l'escola era dirigida pel professor Joan Masó, que va conseguir un bon grup de joves instrumentistes d'entre 10 i 13 anys. Havien començat a organitzar una petita orquestra que fou la il·lusió de grans projectes, però malauradament Masó morí inesperadament d'una greu malaltia i se n'anaren en orris aquests projectes. En morir Joan Masó, es féu càrrec de l'escola Baldomer Pastells (l'avi Rau), avi de Lluís Buscarons i Pastells29. En coneixem Via crucis (manuscrit), per a 3 veus, flautes i fagot (Castelló d'Empúries, 12-ÏÏI-1906); Sota la Rexa. Cantich à Jesús Sacramental (manuscrit), per a solo i piano (Girona, 23-VUI-1904); O Gloriosa Virginum a 4 veus; trisagis; Veni Sponsa Christi; Salve estrella del mar; una missa a 3 veus i orgue; La nostra bandera, himne a la Immaculada, i altres motets, misses i arranjaments diversos. Totes són a l'arxiu parroquial de Castelló d'Empúries. Nascut a Castelló d'Empúries (1913) i domiciliat a Girona. Instrumentista de flabiol i flauta, començà al seu poble natal des de ben jove amb la cobla Els Rossinyolets. Tocà després en l'Antiga Pep, Pau Rossinyol, Girona i Els Montgrins i fundà, a la darreria dels 70 i principi dels 80 la cobla Ciutat de Girona. Com a compositor s'ha destacat per les sardanes obligades de flabiol; L'avi Rau (1949), Ocellets enjogassats (1960), 420 29 28 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Cal aplaudir també, en el camp de l'ensenyament, dins de l'escola o a fora, Enric Batlle i els germans Riera Bolasell, que durant una bona pila d'anys han instruït musicalment els castellonins. Abans de passar a l'última etapa de l'escola, és obligat parlar d'un gran mestre, Josep Blanch i Reynalt (Castelló d'Empúries, 1888-1954). Començà solfeig a l'escola municipal de música, i aprengué diferents instruments, com ara el fiscorn, amb Pau Guanter. Mn. Serratosa li ensenyà harmonia i composició. Formà part de l'orquestra Els Rossinyoíets durant deu anys. A partir de l'any 1915 va ocupar el càrrec de director de l'Orquestra de Peralada fins als inicis de 1936. En acabar la Guerra Civil, va ser nomenat director de l'Escola Municipal de Música i mestre de la capella de música de la parròquia. La seva obra musical és bàsicament la composició sardanística. Desenvolupà una gran tasca docent, i entre els seus deixebles destaquen: Pere Cortada, Jordi Pujol, Albert Teixidor, Martí Genis i Jaume Palou. En parlar de Castelló d'Empúries, cal fer una referència a les cobles, però com que no és aquest el nostre propòsit en aquest treball, i d'altra banda és un tema prou estudiat, ens limitarem només a remarcar, perquè en quedi constància, la importància que tingueren les dues que hi va haver, sens dubte com a resultat de la tasca de l'escola municipal de música i de la capella de música parroquial, a la segona meitat del s. XIX. La mort de Blanch i Reynalt deixà un buit pedagògic important en l'ensenyament musical a Castelló. Se'n féu càrrec un temps Josefina Gambús, però per l'edat i pels problemes de visió passà a ocupar la plaça la Teresa Barnada, de Vilanova de la Muga, i també Joan de la Creu Godoy, de Figueres, que ho alternaven amb l'ensenyament de la música a les escoles d'EGB fins al 1983, en què l'ocupà Judith Giralt, de Girona, fins al 1986. En l'última etapa, se n'encarrega Pere Cortada i Carbonell, a les oposicions del qual assistirem com a membre del tribunal, el 1991. Ara, l'escola municipal de música, reorganitzada l'any 1987, amb la cobla infantil i la Coral Castellonina, representa el futur musical d'un dels pobles amb més història musical de les comarques de Girona. El rossinyol enamorat (1969), Els petits Rossinyoíets (1978), etc. 421 Panoràmica general de la música a les comarques gironines LLADÓ Poques dades tenim de la població de Lladó" pel que fa a la música, però no per això volem deixar de dedicar-hi l'espai que es mereix. Hi nasqué, el 1865, Josep Sala i Saguer, el qual el 1889, un any abans de rebre el presbiteral, entra com a tenor de la nostra Seu, tasca que exercí fins al seu traspàs, produït a Girona el 1926. Mossèn Sala havia agafat un bon prestigi com a tenor en l'època en què mossèn Rué estava al davant de l'escolania de la Catedral. Un altre músic que hi nasqué, el 1879, fou Josep M. de Macià i Llavanera, de bona família empordanesa. Va obtenir el grau de llicenciat en sagrada teologia, i va ser nomenat organista de la parròquia de Sant Feliu de Lladó, l'any 1902. Mossèn Isidre Lleys afirmava que el reverend Macià posseïa bons dots musicals, i compongué algunes obres, destruïdes en la contesa civil. Va morir a Vilafant l'any 1944. Un organista que igualment hi féu la seva comesa fou el reverend Pere Font i Arxer. PERALADA Una de les grans obres musicals, i per desgràcia irrepetible, en la història musical de Girona, tingué lloc a Peralada. Es tracta de l'escola de música dels comtes de Savallà. Ens abstindrem de fer-hi aquí ni la més mínima aportació, perquè ja ho ha fet, i molt acuradament, Inès Padrosa en el seu llibre, La Principal de Peralada30. Hem de dir, però, encara que no entrem en la història d'aquestes dues institucions, que l'escola de música i la cobla Principal de Peralada han marcat la vida musical peraladenca des de sempre i n'han estat el pilar. Fora d'aquestes dues institucions, i fent un pas enrere en el temps, trobem que els primers anys del s. XVIII -el mestre Civil apunta que pels volts de 1709- regia la capella de cant l'organista Rev. Antoni Gaudi, que l'ocuparia fins al 1713 o 1714, data en què passà a ser 30 Padrosa i Gorgot, I. La Principal de Peralada. Ajuntament de Peralada, 1990. 422 Panoràmica general de la música a les comarques gironines beneficiari de la capella de cant de Girona. Morí el maig de 1735, i el va substituir el 1715, Pere Vilalta. Els documents consultats ens deixen sense notícies en un gran període, circumstància que caldria seguir investigant per a conèixer què va passar en el període de quasi un segle comprès entre el 1715 i 1800, aproximadament. Per un document del 1803, sabem que havia ocupat el càrrec el Rev. Domingo Pagès. Quant a l'existència de l'orgue de la parròquia, la tenim documentada el 1804, quan es diu que Ramon Gomis, clergue de 25 anys, ha obtingut el segon lloc en les oposicions per a organista a la Catedral de Girona. El quinquenni 1829-1833 ocupa el càrrec Pere Pla; el 1851, Manuel Albert, prevere i organista; el 1855, Joaquim Ramió, i un any més tard, el 1856, Joaquim Costa. L'orgue fou destruït durant la Guerra Civil i l'últim que el féu sonar fou Francesc Calvet i Galobardes (Peralada, 1863-1937), un dels tres protegits dels comtes, els quals àdhuc posaren un pis a Girona a la seva disposició perquè poguessin estudiar la carrera eclesiàstica. Després d'exercir com a vicari en diverses parròquies, l'any 1904 prengué possessió d'un benefici a l'església del Carme, i no trigà a formar part de la família dels comtes, exercint el càrrec de capellà del Palau tot alternant-ho amb el d'organista de la parròquia. Mossèn Calvet tenia un cert prestigi musical que li venia del seu germà Marià, gran clarinetista i excel·lent tenora. Malgrat que aquest superà el germà sacerdot en coneixements musicals, tot amb tot mossèn Calvet deixà un bon record a Peralada una vegada desapareguda l'escola dels comtes. Ja hem dit que no entraríem en l'anàlisi musical i social del que representà l'obra dels comtes, però sí que volem fer una referència a alguns dels alumnes més distingits que sortiren de l'escola: Albreda Casanovas, Miquel (1878-1911). Cometí. Bigas Llansó, Josep (1876-1949). Tenora i violí. Calvet Galobardes, Marià (1869-1944). Fundador de la cobla La Principal de Peralada. Instrumentista de tenora i clarinet. Actuà a La Principal de la Bisbal, de 1892 al 1900. Ferrer Torres, Josep (Peralada, 17-III-1878). Fiscornaire. Pare de Rafel Ferrer i Fito31. Grosset Ribera, Joaquim (1875-1892). Fiscorn i violí. 31 MoIero, E. Rafael Ferrer, mig segle de vida musical. Ajuntament de Sant Celoni, 1975. 423 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Lleonsí Casanovas, Josep (1876-1949). Tenora i clarinet. Es dedicà a l'ensenyament. Foren alumnes seus: Joan Sirvent, Martí Algans, Pere Teixidor i Mn. Alexandre. Lleonsí fou un intel·lectual. Com a compositor guanyà diversos concursos. Llongueras Pla, Jaume (1874-1964). Tibie i clarinet. Mont Buscató, Joan (1877-1954). Cometí. Mont Buscató, Martí (1870-1925). Flabiol, flauta i flautí. Mont Guante, Anton (1874-1905). Tenora i clarinet. Un dels fundadors de la cobla. Mont Pujol, Joan (1873-1927). Fiscorn. Pascual, Francesc. Tibie. Residia a Figueres. Serra Bonal, Josep (1874-1939). Serra Bonal, Miquel (1866-1922), ànima i figura de La Principal de Peralada. En fou director president i contrabaixista fins poc abans de la seva mort. * Mercès a la rehabilitació de l'edifici del palau dels comtes en casino, des dels anys 80 tenim l'oportunitat de gaudir d'uns festivals de música de primera magnitud internacional, fet pel qual Peralada, d'una manera diferent, torna a vibrar de música, com ho havia fet a principi de segle. LLANÇA No podem dir que Llançà hagi estat precisament una vila afavorida pel clima musical. Els músics nascuts allà els comptaríem amb els dits de la mà. No per això volem deixar de fer-hi la referència que es mereixen. Hi nasqué l'abat de Montserrat Miquel Pujol (1643-1708), escolà primer i monjo després, que ocupà el càrrec d'organista fins a la seva elecció com a abat. El 19 de gener del 1893 hi naixia l'excel·lent tenora Josep Coll i Ligora, deixeble de Josep Duran, el rei de l'Armentera, i de Josep Font i Sabater. En la seva estada a la Bisbal 424 Panoràmica general de la música a les comarques gironines (1923-1928), formà part de La Principal i es dedicà a donar lliçons de tenora, i s'adonà de la necessitat d'una metodologia per a la tenora i el tibie, que no existia. Així començà, sobretot a partir del 1934, i després d'uns anys a Barcelona, a treballar i a deixar enllestit en poc temps el seu llibre Mètode de tenora i tibie, acabat a Cassà de la Selva, mentre actuava amb la cobla Selvatana. Un altre fet destacable de Coll és la construcció (a instàncies dels compositors Josep Serra i Francesc Pujol) de la tenora de metall, estrenada a Barcelona el 24 de maig de 1931 amb la finalitat de trobar, entre altres coses, una estabilitat d'afinació més fixa amb els canvis de temperatura. Josep Coll fou un dels millors tenores de tots els temps. Morí a Cassà de la Selva el 10 d'agost de 1965. La població de Cassà li dedicà un carrer. La seva tenora és al Museu de la Sardana de Girona. Un altre músic de Llançà és Pròsper Pumareda i Puig (16-IX-1919), el qual va començar a estudiar amb el seu pare, Salvi, també músic, i amb el rector del poble. Tocà el violí i la trompeta, si bé tothom el recorda més com a cantant, i des de fa anys com a fotògraf, segona vocació per la qual tots els llançanencs més joves el coneixen. Abandonà ja fa anys els escenaris. Cal remarcar que hi va haver músics que es van exiliar a França, com Pere Tolsanes i Ramiro Corcalles, que van fundar en el seu exili la cobla de Perpinyà. No podríem deixar d'esmentar l'anècdota de l'accident ferroviari ocurregut l'any 1926 a Llançà, d'un tren en què hi viatjava Pau Casals. Ja feia quasi mig segle que els combois ferroviaris circulaven per la plana empordanesa, anant i venint de Portbou a Barcelona. El tram de Figueres a Portbou s'havia inaugurat el 20 de gener de 1878; aquella gran obra quedava molt llunyana i ja es considerava com un fet històric. Malauradament, Llançà fou notícia pel tràgic accident esdevingut el 22 d'abril de 1926, el dia precisament que en aquell tren expré que va descarrilar hi viatjava el prestigiós músic català, que ja gaudia de renom i fama internacional. Tenia 50 anys. Amb el seu violoncel, sortí il·lès de l'accident; amb tot, va haver de passar una nit a la vila. Quan va poder sortir del seu vagó, l'acompanyava Carles Duran i Ripoll, veí de Llançà, el qual l'atengué amb els màxims honors. L'endemà Pau Casals remprengué el viatge cap a Barcelona. El dia 25, o sigui tres dies després de l'accident,- escriví unes ratlles a Carles Duran, en agraïment per les seves atencions. Més endavant, Duran va fer amistat amb Pau Casals. A més d'anar a escoltar els seus concerts, la relació fou més forta pel fet que Duran tenia unes aptituds especials per fer reparacions artesanals de violins, violes i violoncels. Llargues converses sobre aquestes tècniques originaren una amistat que es va trencar per la mort prematura de Carles Duran l'any 1934, a Barcelona. En aquesta època existien a la població tres orquestres: Art i Ritme, Mar i Cel i una que no tenia nom, però que era batejada com Els Enterramorts, perquè anava sovint a tocar als enterraments. Als anys 50, Llançà disposava d'una coral, l'orfeó El Campanar, dirigit per Mn. Josep Benet i Cantó, rector de la parròquia. Entre les seves actuacions, la majoria al poble 425 Panoràmica general de la música a les comarques gironines o en poblacions veïnes, n'hem trobat una efectuada al Teatre Municipal de Girona el dia 28 d'octubre de 1952. Cal destacar també, més cap als nostres dies, el curs de música que se celebra cada estiu sota la direcció de Gonçal Comellas, amb una cinquantena d'alumnes de tots els països. Finalment esmentem la llegenda segons la qual en una gran masia de Llançà hi havia un hereu que havia anat a l'aplec de Sant Maurici, de Caldes de Malavella, que se celebra cada 22 de setembre. "L'hereu va anar a ballar amb boniques pubilles. En ple ball va ésser avisat que la seva promesa, també llançanenca, estava malalta i a punt de morir, així que ho abandonà tot, per córrer al costat de la seva estimada. Un cop allà, va demanar al santcrist de la cambra de la malalta que li tornés la salut, cosa que es va realitzar. Boig de tan content, l'hereu va despenjar la imatge, la posà a terra, i va ballar alegrement, fent petits salts". Així és com va néixer aquest ball popular català que és L'hereu Riera, popularitzat a l'aplec de Sant Maurici, després que l'hereu Riera i la seva estimada contessin la història. PORTBOU De la vila fronterera de Portbou podem dir que tot l'ambient musical es produí quan tot just començava el nou segle, i es deu en gran part a la família Massalleras, provinent de Molins de Rei; el pare, Jaume, i el fill, Lluís, eren músics tots dos. El fill, Lluís, havia seguit estudis acadèmics a Barcelona, fou pare de cinc fills, entre nois i noies; tots estudiaren música i constituirien el Quintet Massalleras. En Lluís Massalleras es dedicà enterament a l'ensenyament, i foren deixebles seus Josep Guasch Sabater, violoncel i Josep March, pianista, que van ser director i sotsdirector, respectivament, de l'Agrupació Coral Portbouense. En una altra etapa en reberen lliçons Benet Nadal i Borrelló, flabiol, clarinet i flauta; Carles Comas i Donat i Eugeni Casanoves Soler, pianistes; Enric Oriol i Sala, saxofonista, i altres. De la família Massalleras es va distingir en Jaume, com a pianista i violoncel·lista, i en Mariano, compositor de sardanes i ballables. Lluís Massalleras morí a l'edat de 58 anys, el 1922. Entre els nascuts a Portbou tenim Josep Cid i Pacareu (8-VI-1901-Girona, 10-II1958), compositor d'alguna sardana. Altres músics contemporanis són Raimundo Masip i Sáez (Portbou, 11-III-1908); Joan Vilanova i Bonareu (Portbou, 8-XI-1913) i Patrici Centelles i Ortiz, mort el juny de 1992. 426 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Sabem que els anys 80 el professor Jaume Cristau, de Figueres, es desplaçava setmanalment a Portbou per a fer-hi unes lliçons de música a les escoles. Esperem que en acabar aquest segle hi hagi com a mínim el mateix clima musical que hi hagué al començament. ROSES Aquesta vila medieval tingué el seu origen en l'antiga Rhode, sembla que pels volts del s. VIII. Amb la decadència dels grecs, sorgí la vila medieval a redós del monestir benedictí de Santa Maria de Roses, on ben segur que ja havia sonat alguna nota musical. En l'actualitat ja és solament és un record històric. Es difícil trobar dates de la història musical de Roses. Podem començar l'itinerari amb Martí Sunyer, nat el 1776, el qual ingressà a l'Escolania de Montserrat el 1786, i va ser condeixeble del genial guitarrista Ferran Sor. Vestí l'hàbit monacal i fou bon violinista d'aquella capella de música; se li confià també el mestratge i hi continuà com a cantor major durant uns vint anys, fins que el 1835, amb motiu de 1'exclaustrado, se'n tornà a Roses, on morí a l'edat de 66 anys, el 1842. El 1876 nasqué a Roses Felip Trull i Brunet (Felipet). Realitzà els seus primers estudis musicals a Figueres i va pertànyer durant uns anys a diverses cobles: Peps; Les Planes, de Martorell; Soler, de Sant Celoni, etc. El 1908 formava part de l'orquestra del vaixell Alfonso XII, durant el viatge que féu la infanta Isabel a l'Argentina. Visqué a Roses fins al 1919 i més tard a Martorell, a Sant Celoni i a Barcelona, on morí, víctima d'accident, als 71 anys. Un eminent pianista nasqué a Roses, Miquel Oliva i Vilar, i també el seu germà Enric, dels quals parlem extensament en els capítols corresponents a la ciutat de Girona, ja que hi van desenvolupar tota la seva activitat. És ben adequat el qualificatiu de "filharmònica" que ddna el mestre Civil a la família de la qual ara ens ocuparem. Es tracta dels Cervera, que tenen encara la casa pairal al poble, coneguda per can Corderet, domicili del cèlebre contrabaixista Josep Cervera i Bret (Peralada, l-IX-1883-Roses, 5-XII-1969). Fill de músic, el seu pare fou el director de l'escola de música dels comtes de Peralada. Dotat de grans aptituds musicals i pedagògiques, dominava diversos instruments, com ara el violí i el piano, però el seu instrument principal fou el contrabaix. El 1904 féu els seus primers concerts com a solista per Espanya i l'estranger, fins al 1959. A partir del 1909, formà part de la cobla Peps fins al 1940, i abans havia estat en l'anomenada Los Nois de Peralada. *_ 427 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Compongué música de tots els estils. Des del seu naixement, passà llargues temporades a Roses fins al 1913, en què hi fixà la seva residència. Era nebot d'Agustí i de Felip Cervera. Un fill precisament d'aquest últim, Jaume Cervera i Berta (Figueres, 6-VI-1888), músic molt complet, formà part dels Peps, però desgraciadament la seva vida fou curta, ja que morí d'accident als 17 anys, el 16 de juliol de 1905, ofegat a la badia de Roses en desencadenar-se inesperadament una forta tramuntana que tombà l'embarcació en què anaven ell i alguns músics més. El seu instrument era el contrabaix. Nasqué i morí a Roses Joan Badosa i Compte (1-III-1884-17-VII-1968). Ell i el seu germà Llúcia formaren part durant uns quants anys de les millors cobles gironines. Rebé les primeres lliçons del seu pare, Enric, de solfeig i de flautí, passà a formar part d'una corporació musical de Roses d'uns 25 músics, de la qual era director el mestre Corredo, que fou el seu professor de piano. Estudià altres instruments i es destacà amb el tibie i la flauta. Actuà com hem dit, a les millors agrupacions musicals del moment: Antiga Pep, Principal de Palafrugell, Principal de Peralada, Selvatana i, interinament, a La Principal de la Bisbal, quan en formava part el seu germà. L'any 1946 s'integrà a Els Rossinyols fins a la seva jubilació. Ell i Barnosell eren els dos tíbies més prestigiosos de l'època. Compongué unes quantes sardanes, algunes de tibie. Quant al seu germà Llúcia (Roses, ll-II-1886-Sant Gregori, 28-VI-1968). Era instrumentista de clarinet, violí, saxofón i tibie. Visqué a Roses, la Bisbal i Girona i formà part de La Principal de la Bisbal (1924-1937) i de l'Orquestra de Catalunya (1937-39), entre altres formacions. Poques dades tenim d'un altre músic de Roses, Josep Lloent i Guitart. Sabem només que hi visqué fins al 1939, any en què es traslladà a Barcelona, on morí. Per espai d'uns 15 anys actuà amb la Peps de Figueres, i era cometí. M. Antònia Claret i Martí, nascuda el 1911 a Barcelona, després de fer la carrera de piano al Conservatori del Liceu, es trasllada a Roses l'any 1935, i hi resideix actualment. Un altre músic nascut a Roses, l'any 1921, és Manuel Cortada i Pous, violinista. La seva residència està entre Roses i Barcelona. Va ser membre de l'orquestra de cambra Amics dels Clàssics i de la de Girona durant els últims anys de la seva existència. Quant al món coral, a Roses hi ha l'Orfeó Rosenc, que dirigeix des de la seva creació, el 1957, Moisès Garriga i Coll (Garriguella, 1925), resident a Roses des del 1955. Garriga heretà del seu pare l'afecció per la música coral. Estudià també violí. 428 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Josep Jou i Blanch, encara que nascut a Castelló (10-VII-1931), ha viscut uns vint anys a Roses. Començà els seus estudis amb el seu oncle, Josep Blanch i Reynalt; estudià el violí i, sobretot, el contrabaix. Rebé també lliçons de Josep Cervera. Actuà amb la Peps (1948-1952); Els Verds, de Mataró, i el grup Mauné i els seus Dinàmics, de la qual fou ranima Florenci Mauné32. Pel seu amor per la música, un accident de trànsit que va patir fa uns anys, no va interrompre la seva activitat. Actualment està jubilat i viu a Vilarnadal. La majoria d'aquests músics han transmès, en un moment o altre, l'ensenyament de la música a les noves generacions. En aquest sentit i des de fa uns quants anys, està fent una tasca excel·lent Teresa Janer i Ballester, a la qual dec part d'aquesta informació. Volem acabar aquest itinerari per Roses amb una pianista actual de gran vàlua artística: Carme Vila i Fassier (Roses, març de 1937). Carme Vila començà els estudis musicals al Conservatori del Liceu. Als 16 anys guanyà la medalla d'or i el primer premi d'aquest centre. Posteriorment es trasllada a Ginebra, on fou finalista del Concours International d'Execution, i prosseguí estudis amb Bela Siki. Més endavant entrà a la classe de formació de concertistes de l'acadèmia de Viena, amb Richard Hauser. Després d'obtenir diversos premis i distincions, es traslladà als Estats Units, on va exercir durant cinc anys a la Universitat de Wisconsin Park Side. Després de debutar a Viena, amb el cinquè concert de Beethoven, i a Berlúi amb el Concert en re menor de Bach i el Concert en sol de Ravel, ha fet concerts amb totes les orquestres de l'Estat espanyol i estrangeres, i ha fet recitals a Londres, Nova York, Tel-Aviv, Seattle, Buenos Aires, Colònia, Madrid, Barcelona, etc. Ha enregistrat per a RCA i actualment és catedràtica al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. CADAQUÉS Comencem el nostre recorregut per Cadaqués parlant de Josep Duran (1726-1802), compositor del qual recentment, (10-VIII-94) s'han interpretat dues obres: Obertura num. 1 en fa menor i Obertura núm. 2 en re major, a càrrec de l'Orquestra de Cadaqués i de Jordi Savall, intèrpret clau en la recuperació, revitalització i popularització de la música antiga. "Pianista i compositor de sardanes. Començà actuant amb orquestres de Figueres i féu una gran tasca com a pianista, arranjador i director de la cobla Costa Brava. Una greu malaltia l'obligà a deixar totes les seves activitats. 429 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Quant als organistes, coneixem Eliseu Vila i Ministral (Llagostera, 1874Cadaqués, 1920), que hi exercí a partir del 1910. No es distingí per la seva disposició musical, però sí pel fet de superar-se dia a dia, i assolí un bon nivell. No se'n coneixen composicions. Tot seguit, el 1925, ocupà el càrrec mossèn Joaquim Estanyol i Bordas (Palau-sacosta, 1894Vilamaniscle, 1937) que des de feia cinc anys hi exercia de vicari. Havia demostrat bon talent per a la musica. En intentar passar la frontera, el maig de 1937, fou assassinat pel mateix guia, justament a la ratlla divisòria entre la Catalunya Sud i la Catalunya Nord. Va néixer a Cadaqués Leandre Bertran, més conegut com en Cadaqués del tibie. Amb els seus dos germans Galo i Firmo formà el moll de l'os de la cobla de Cassà de la Selva La Unió durant gairebé dues dècades. Leandre i Galó marxaren de Cassà cap al 1908, però no en Firmo, que restà definitivament a Cassà i formà part de la cobla fins al 1931. Deixeble d'Albert Cotó, s'establí a Cassà els anys 1890 o 1891. A Barcelona obtingué una plaça a l'Ajuntament i a finals del 1909 fundà la cobla Barcino*, que dirigí fins a la seva dissolució, l'octubre de 1921. Un cop jubilat, Bertran passà a residir a la vila d'Arbúcies, on finí els seus dies. Parlar de Cadaqués i no referir-se a Salvador Dalí és quasi impossible. Ho volem fer aquí perquè va realitzar gran part de la seva obra en aquesta vila, però no per a constatar que ha estat un dels pintors més importants de l'època contemporània, ni tan sols per la seva contribució al triomf i desenvolupament universal del surrealisme en l'art. El citem pels seus treballs, tal vegada els menys popularitzats, sobre el muntatge escenogràfic de certs ballets com els titulats Bacchanale (estrenat a Nova York el 1929), Labyrinth (1940) i Sentimental col·loqui i Mad Tristan (1941). Sempre hi ha hagut instrumentistes, sobretot de cobla, a Cadaqués: Pomes (flauta, flautí i tibie); el seu fill Eduard (saxofón); Joan Puig (d'excepcional temperament musical, tenora). Hi ha altres noms, potser un xic més llunyans, com ara Àngel Nadal, Pere Fortuny, Rafael Cabrises, Melchor Blanch, Paciano Baró, Ramon Planells, Faust Pujol i Marc Bassols. Dels més actuals, Miguel Ballesta, Marcel Rahola i Jordi Ferrer, pare i fill. Des de finals dels anys 80, el festival de música i l'Orquestra de Cadaqués han agafat una popularitat i una categoria sense precedents. En els seus inicis, contribuí de manera decidida a la seva organització un fidel estiuejant de la població, Jordi Roch, president mundial de Joventuts Musicals. 430 Panoràmica general de la música a les comarques gironines L'ESCALA Parlar de l'Escala és referir-se a la sardana i, naturalment, a Josep Vicens i Juli, l'avi Xaxu, nascut al Sol d'en Saguer (avui plaça Víctor Català), el 14 de gener de 1870. Rebé les primeres lliçons de Rosendo Mercader, cap de la cobla local i cadiraire, tot i que se'l considera pràcticament autodidacte33. Es diu, potser seriosament o potser de broma, que tant d'esma i poc complicades feia les sardanes, que les començava sense partitura, per a qualsevol instrument, fos cometí, fiscorn o tenora, sardanes que divulgaria en primer lloc La Principal de l'Escala, cobla que tingué els seus bons moments a principi d'aquest segle. Com ara acostuma a succeir, ben aviat l'ex-deixeble va plantar cara al primer mestre i va formar una altra cobla. Per distingir-les, hom anomena la vella -la d'en Rossend- "la cobla de dalt", i la de Xaxu, "la de baix". Les gestions conciliadores de l'alcalde, Lluís Albert, diputat federal pel districte de la Bisbal, home de prestigi popular i dotat de mà esquerra, van aconseguir que, assuaujades les rivalitats, les dues cobles es fusionessin en una, sota el nom ben eloqüent de L'Aliança. Poc després, però, Xaxu formà una nova cobla, La Principal de l'Escala amb el seu company Adolf Tasis. Ben aviat La Principal s'imposà a la vella Aliança, la qual es dissolgué, i els seus components, obligades les antigues rivalitats, varen anar incorporant-se a la Principal. A L'Aliança, hi havien tocat bons elements escalencs, com ara Pere Ferrer (Pere Taniï), cometí, i el malaguanyat tenora i clarinetista Salvador Sastre (Vadó Galt), que si no s'hagués mort jove hauria estat un solista de facultats extraordinàries. Tots dos ocuparen primeríssimes places a Barcelona. Mentrestant, Xaxu anava tocant, component sardanes, impartint lliçons i fent de barber. Entre els seus deixebles destaquem Albert Martí (l'Escala, 13-1-1881), que als 12 anys ja tocava la tenora a la cobla de l'Escala. Un any després passà a la de Castelló (Els Rossinyols), i als dinou anys (any 1900) entrava a La Principal de la Bisbal. Sota les directrius de Josep M. Soler -que tingué cura de les seves mancances musicals-, i amb el seu poderós instint i la seva intuïció artística innata, Albert Martí fou el primer divo, el primer geni34. L'Albert Martí passaria a residir a la Bisbal, on es casà. Després de vint-i-dos anys a l'esmentada cobla, ingressà a la Banda Municipal de Barcelona, on el director, Joan Lamote de Grignon, havia creat per a ell una plaça d'instrumentista de tenora. Juntament amb un altre escalenc, el tibie Cinto Hereu, "Per completar la seva minsa formació, decidí fer el sacrifici d'anar a peu una bona temporada a Castelló d'Empúries, per rebre lliçons d'Antoni Agrament. 34 Molero, E. La Principal de la Bisbal. Diputació de Girona, 1981, pàg. 45. 431 Panoràmica general de la música a les comarques gironines fundà la cobla Barcelona35. Al cap de poc temps (1929) s'escindien dues, la "Barcelona-Albert Martí" i la "Barcelona", encapçalada pel també tenora Josep Coll. Albert Martí mon el 1947 en un ambient un xic trist per una trajectòria tan brillant. Tornant a l'avi Xaxu, dirigí també el cor La Marinera del qual, gràcies a la família Vilabrü, es conserva intacta la senyera que data del 1895. Aquest any nasqué el primer fill de l'avi Xaxu, Josep, digne successor del seu pare, que ben aviat va anar a estudiar a l'Acadèmia Granados de Barcelona. Dotze anys més tard va néixer una filla, la Carme, que estudià violoncel. Tingué una altra filla, Maria, morta als disset anys. Pare i fill tocaren junts a La Principal de l'Escala, formada principalment per membres de famílies locals: els Tasis, els Hereu, els Sala Xiquet i, darrerament, els Vila. En Xaxu era baix d'estatura, petit, magre, d'ulls bellugadisses, amb una cara que semblava que reia sempre, però potser amb una rialla»trista, indefinida, entre rialla d'home tranquil i de persona que sofreix. Diuen que jugava amb flabiols de canya improvisant alegres tonades sardanístiques, sempre inspirades en el mar. Algú ha dit d'ell: "Xaxu ha estat el més autèntic i genuí representant dels trobadors musicals de la sardana. " Visqué una temporada a Malgrat i també a Girona, i va ser estimat pertot. A Girona hi fundà una cobla amb músics molt joves. Després de la Guerra Civil es guanyà la vida fent de guardaagulles del tren de Sant Feliu de Guíxols. Fumava sense parar. Mori a l'Escala als 86 anys d'edat. Davant les seves despulles, el poeta escalenc Josep Sureda llegia amb veu tallada per l'emoció el seu comiat al vell mestre i amic, dient: "Adéu cantora cigala que has viscut només per l'art: nostre orgull i nostra glòria. Adéu Xaxu de l'Escala, contrapunt d'eternitat!" Un altre personatge digne d'esmentar és Lluís Albert, nét de l'escriptora Víctor Català, que precisament s'ha cuidat molt bé de promocionar i cuidar la seva obra. Es va dedicar durant uns anys a Barcelona a la docència i a la direcció d'orquestra i ha viscut sempre entre la Ciutat Comtal i l'Escala. Té una extensa producció compositiva, en la qual destaquen les seves sardanes i, de manera molt especial, les seves transcripcions per a orquestra de corda. Un mèrit més a afegir a aquest escalenc és la seva dedicació a la investigació, sobretot de la música popular. Ha estat director de l'Orquestra de Cambra de Girona des de la jubilació del mestre Guillaume fins a la desaparició de l'orquestra. Gràcies a la iniciativa de l'Ajuntament, els escalencs disposen d'escola municipal de música, emplaçada en uns moderns locals a la casa Gavia. L'escola funciona aproximadament 5 La primera cobla fundada a Barcelona a principi de segle fou creada per un escalenc, Lluís Sureda. 432 Panoràmica general de la música a les comarques gironines des de fa quinze anys sota la responsabilitat de Carme Almirall, la qual, a més, també té al seu càrrec una coral. Totes dues entitats mantenen el caliu musical i asseguren el futur musical a la població. 12.3. EL BAIX EMPORDÀ: La Bisbal d'Empordà. Sant Feliu de Guíxols. Torroella de Montgrí. Pals. Calonge. Palamós. Palafrugell. CastellPlatja d'Aro. LA BISBAL D'EMPORDÀ Des de centúries remotes, la vila de la Bisbal ha estat terra d'excel·lents músics i cobles. Aquest passat florent s'ha anat mantenint a través dels anys amb noves i diferents manifestacions i projectes musicals. Tenim constància que el 1694, la parròquia disposava de l'expert mestre de capella el Rev. Pau Rosés30. Des del 1718 fins a finals del XVIII una llarga llista de minyons de la Bisbal feren el seu aprenentatge a la capella de la Catedral de Girona i, de retorn a la llar, ja estaven prou preparats per a integrar-se en cobles comarcals o per a fer oposicions a diversos mestratges, com fou el cas del mestre Joaquim Pons. Com baixat del cel i per la circumstància que es va casar amb una damisel·la bisbalenca, Pietat de Lloret i Ponach, un jove culte i cosmopolita, Melcior de Ferrer i Manresa, apareix a la Bisbal per administrar el patrimoni. La casa Ponach, al carrer del Raval, es converteix en el domicili permanent dels Ferrer, encara que més tard l'alternaran amb estades al pis que lloguen a la Riera de Sant Joan, de Barcelona. És a la Bisbal on neixen els seus fills i on crea la major part de la seva obra. "Obres de Pau Rosés: a l'arxiu de la Catedral de Girona: Tono a duo al Stmo. Sacramento; Ya raya ' la luz, a 2 veus i acompanyament cotinu; Stabat Mater a 3 veus i acompanyament (1696); Villancico a 8 veus a îa Mare de Déu dels Dolors; Ayre, agua. Juego, tierra (1697). A l'arxiu de la Biblioteca de Catalunya; Regina coeli laetare, a 8 veus (dos cors) (1712 partitura reconstruïda per F. Civil als anys seixanta); Infesto Sancti Petri Nolasco, -Manele in delectione mea-, amb violoncel i acompanyament (1694); "Atiende..." a l l veus a la Verge dels Dolors, amb violí, viola de gamba, violó i acompanyament (1694). Es conserva alguna obra seva més a l'arxiu parroquial de Canet de Mar. 433 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Melcior de Ferrer, barö de Ferrer, neix a Peralada, l'any 1821, fill de la cinquena marquesa de Puerto Novo. Mentre cursa els estudis de batxillerat, al col·legi dels jesuïtes de Niça, s'aficiona a l'orgue i destaca pels seus bons dots musicals i d'intèrpret. Estudià Dret a Bolonya, on pren contacte amb el ric ambient musical d'Itàlia. L'estada a Bolonya marcarà la seva obra. De tornada a Barcelona, es perfecciona amb el prevere Josep Barba, compositor i mestre de capella de Santa Maria del Mar, del qual es considera l'últim deixeble. L'historiador Jordi Frigola i Arpa dibuixa en poques paraules el marc social que vivia la Bisbal en aquella època: "Durant el període isabelí la Bisbal viu una etapa fecunda. Enmig hi ha els trasbalsos de la Segona Carlinada, el Bienni Progressista i la Revolució de Setembre. Una època cabdal pel desenvolupament econòmic i cultural que tindrà continuïtat amb la pau i benestar relatius de la Restauració borbònica. " En la segona meitat del s. XIX, la Bisbal adquireix categoria rellevant. Petites fàbriques semiartesanals donen treball; la industrialització permet un cert moviment obrer. Amb tot i això, es conserva sempre el caràcter rústic de la rodalia pagesa, que manté la Bisbal com una típica "vila de mercat". Hi ha activitat mercantil que afavoreix i impulsa una classe mitjana nombrosa i influent. Però sobretot la petita noblesa rural i la burgesia donen a la població l'estil característic. És el moment del Teatre Principal. En el camp polític triomfa el liberalisme progressista, aglutinat entorn del Faro Bisbalense. Probablement el mateix Ferrer va influir perquè s'establís a la vila, com a mestre de capella i organista, Joan Carreras i Dagas. Melcior de Ferrer desenrotlla una obra extensa i inspirada que comprèn principalment obres corals religioses: un StabatMater amb acompanyament d'orquestra, estrenat a Barcelona per la Societat Filharmònica l'any 1848; tres Misses de Glòria, una amb acompanyament de piano (1859) i dues de Rèquiem. És autor de la Primera simfonia (1843), d'una Simfonia per a orgue i d'una Simfonia fúnebre per a piano a quatre mans. Cultivà la música escènica, amb una òpera en dos actes, Guiditta, amb llibret de Solera, estrenada al Teatre Municipal de Girona l'any 1855, i amb la sarsuela Una obra pesada. És autor d'una col·lecció d'himnes per a la pelegrinació a Lorda del 1873 i de diverses melodies, cançons i romances. Durant tota la seva vida va conservar la vocació d'organista, i eren freqüents les seves visites a Perpinyà per tocar l'orgue de la Catedral, on trobava el seu company i fidel amic, el futur abat i degà d'aquella Catedral, Théophile Blanc. Melcior de Ferrer va morir a la Bisbal el 18 de maig de 1884. Uns dies després, en el funeral a la Catedral de Barcelona, s'estrenava solemnement la seva Missa de Rèquiem (1884), composta per la mort de la seva mare i que acabava d'enllestir pocs dies abans de morir. En honor als seus mèrits, el papa Lleó XIII li va atorgar el títol pontifici de baró de Ferrer, l'any 1881. Després d'un temps marcat per les incidències bèl·liques i polítiques de la primera meitat del XIX, que privaren el normal desenvolupament de qualsevol activitat artística, 434 Panoràmica general de la música a les comarques gironines l'activitat musical quedà reduïda al tarannà de les cobles de quatre o cinc músics, dedicades al contrapàs, la sardana curta i a solemnitzar els oficis de les festes majors de la vila i de les rodalies. Deixarem de banda, perquè és sobradament conegut, i no perquè no sigui important, l'esvalot que produí la reforma de Pep Ventura a les cobles existents a la Bisbal i la convergència d'elements que portaren a la creació de La Principal de la Bisbal. Passarem a un d'aquests factors que ens interessa més i que és l'establiment a la vila, el 1880, d'un dels mestres que més han destacat a Girona i comarques en tota la història de la música, Joan Carreras i Dagas37. Durant els vint anys de treball continuat, en què contractat pel municipi, que li procurà el càrrec d'organista i mestre de capella de la parròquia, amb dotació corresponent i una subvenció de 1.000 pessetes anuals per a l'escola de cant i d'instrumentació que es tractava d'instaurar, significa l'autoritat indiscutible que presidí i gairebé ordenà el desenvolupament de la vida musical i cultural bisbalenca i de la comarca. La llista de deixebles del mestre Carreras i Dagas es fa impossible de citar; enumerarem solament alguns dels fets més importants. De la seva escola nasqué un cor infantil que portava el jove Enric Mercader. Uns quants alumnes més preparats formaren una cobla, la Nova dirigida pel mateix Mercader i integrada, entre altres, per Magne Bosch, Adolf Masifern, Enric Barrera i Josep M. Soler. Entre els alumnes més aprofitats, no podem deixar d'esmentar Josep Casanovas (Peixera), que el 1880 dirigia el cor La Lira Bisbalense; el bon compositor de sardanes Josep Pi i Pascual, de Pals; Pere Rigau, fundador dels Montgrins, de Torroella, etc. Josep M. Soler, alumne predilecte del mestre Carreras, personatge de gran cultura i amena conversa, formà part, als divuit anys, de La Principal, de la qual fou director llarguíssim temps; prengué la successió del seu mestre en la direcció de l'escola de música, escrigué infinitat de sardanes i peces corals i tingué una gran activitat pedagògica a la vila. Estigué al capdavant de diversos grups corals, entre ells, encara que d'existència efímera, l'anomenat Els Rossinyols de les Gavarres. Un altre personatge important fou Robert Mercader, com ja hem dit; amplià el seu cor infantil a orfeó, amb el nom de L'Escut, que finalment originà L'Escut Emporità, el qual arribà a tenir més de 150 cantaires, i el dirigia el mestre de capella de torn, Mn. Godó. El traspàs de Carreras i Dagas, el 19 de novembre de 1900, fou unànimement sentit pel poble de la Bisbal, i l'enterrament, presidit per totes les autoritats, tingué l'acompanya- • En l'dltima missa solemne de cap d'any hi intervingué el famós cantant bisbalenc d'òpera Narcís Serra, el qual demostrà la seva satisfacció i l'honor d'haver pogut cantar sota la batuta de Carreras i Dagas. ï7 435 Panoràmica general de la música a les comarques gironines ment del conjunt de cobles bisbalenques, i formà el seguici tot el poble. Succeí el mestre Carreras Mn. Josep Rufet38, i aquest el succeí Mn. Ramon Godó de Castelló d'Empúries, que reorganitzà l'orfeó Escut Emporità; traslladat a Barcelona, ocupà les places de mestre de capella de l'església parroquial de Sant Jaume i de la dels Sants Just i Pastor. Mon' l'any 1955, afectat de neurastenia aguda. 39 Entre les altres cobles existents a la Bisbal, a part de La Principal, sobresortiren La Moderna, L'Antiga Principal i La Nova Harmonia, de la qual fou director Manuel Sánchez, pare del que fou director de l'Orfeó Cants de Pàtria de Girona, Rogeli Sánchez. Sens subte, però, la persona més vinculada al magisteri musical a la Bisbal, en els últims anys ha estat Josefina Pastells (vda. de Campillo). De família de mestres, els seus pares es conegueren exercint el magisteri a la Ciutat Comptai, es desplaçaren a Girona amb motiu del trasllat del pare, en acceptar una plaça d'administratiu als serveis del magisteri a Girona, i ella hi va néixer l'any 1900. Estudia el batxillerat a Girona i els primers cursos de magisteri, que acabà a Barcelona. A Girona estudià música amb una professora que havia estat deixebla d'Enric Granados (suposem que es tracta de Dolors Jordà). A Vilobí d'Onyar, on residia una germana seva més gran, hi va conèixer el que havia de ser el seu marit, Francesc Campillo, que era el fill del metge del poble i que també estudiava medicina. Després de la guerra, i a causa de la necessitat, producte de l'època, se li va acudir demanar una plaça de mestra d'escola, ja que tenia el títol tot i que no havia exercit mai. Li va sortir una plaça a la Bisbal, i el matrimoni s'hi va traslladar immediatament, ell a fer-hi de metge i ella, a l'escola de pàrvuls que el govern republicà havia instal·lat a l'antiga escola parroquial, al Camp dels Capellans. A casa de la professora Pastells tots eren mestres, els pares i els germans, menys un, i aquesta afinitat també existia amb la música: tots més o menys en tenien nocions, i allà on anaven havien de tenir un piano. Al cap de poc temps deixà el magisteri, en considerar que feia falta a la casa, però a poc a poc els bisbalencs varen començar a demanar-li classes de piano, en saber que el tocava a l'escola i també perquè acompanyava els cants dels Pastorets al Foment. La professora Pastells començava així un llarg recorregut al servei de l'ensenyament de la música a la Bisbal que "Mossèn Josep Rufet i Rosa (Sant Feliu de Guíxols, 1870-Lloret de Mar, 1934). Organista de la Bisbal, del 1904 al 1912. Bon músic i perfecte executant. "Mossèn Ramon Godó i Dagas (Castelló d'Empúries, 1886-Barcelona, 1955). Organista de la Bisbal a partir del 1913. Deixeble de mossèn Isidre Lleys. Organitzà i dirigí l'orfeó Emporium. 436 Panoràmica general de la música a les comarques gironines duraria aproximadament cinquanta anys, mig segle de dedicació entusiasta als seus alumnes, enamorada de la família i fervent admiradora dels romàntics, especialment de Chopin. Pel seu pis, com tots els de les Voltes, ampli i amb sostres altíssims, hi han passat molts alumnes, i tots guarden un grat record de la seva professora, que resumeixen el seu treball amb les paraules següents: "La senyora Josefa és una persona amb una correcció, sensibilitat i simpatia remarcables. La seva tasca callada l'ha dut a terme amb autèntica vocació, paciència i dedicació plenes, i sobretot amb responsabilitat i entrega. " El maig del 1988 l'Ajuntament de la Bisbal i l'Escola de Música li dedicaven un merescut homenatge pels 50 anys d'exercici continuat de docència musical. Tinguérem l'honor de fer-li arribar un escrit d'adhesió, en el qual destacàvem els bons llaços d'amistat i col·laboració que durant aquest llarg període, els mateixos de vida del conservatori gironí, havia existit entre ella i el centre, al qual sempre havia presentat els seus deixebles a examinar. Durant aquests anys, un altre professor deixà també la seva empremta en la docència musical; es tracta de Jaume Ponsatí i Cabarrocas, nat a Sant Sadurní de l'Heura, el 13 de setembre de 1909. Començà la seva activitat musical l'any 1929, amb l'orquestra La Bisbalenca, i un any més tard fou director de la Nova Harmonia, que durà fins a l'inici de la guerra. L'any 1932, i combinant-ho amb l'orquestra, s'inicià com a professor de solfeig i instruments, i formà la seva pròpia escola de música. Del 36 al 38 actuà amb La Principal de la Bisbal, amb concerts que es feien a les sales de cinema. El 1940 reorganitzà l'orquestra Nova Harmonia i el 42 es formà l'Orquestra Moderna, de la qual formà part i n'assumí també la direcció. En desaparèixer l'orquestra l'any 1966, es dedicà exclusivament a l'ensenyança, fins l'any 1971, que deixà tota activitat musical. Ja en època més recent, l'any 1975, les exalumnes de la professora Josefina Pastells Anna Vallespí i Anna M. Pardo, decidiren obrir una escola de música, amb molt bon èxit per cert, fins que l'any 1980 Anna Vallespí entrà al Conservatori de Girona, i quedà Anna Pardo al capdavant de l'escola, que continua amb molt bons resultats acadèmics. També una altra alumna de Josefina Pastells, Mercè Casamajor, ha obert més recentment la seva escola, amb un bon estol de deixebles. Tot plegat augura que la música a la Bisbal té possibilitats de tornar a tenir personatges de la vàlua d'un Carreras i Dagas, d'un Josep M. Soler, d'un Conrad Saló, i de tants d'altres que fan d'aquesta vila, juntament amb l'art de la ceràmica, un poble amb un passat artístic esplendorós i amb un futur esgrescador. 437 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Volem acabar aquest capítol dedicat a la capital del Baix Empordà fent esment de la creació, l'any 1981, de l'escola de cobla comarcal Conrad Saló i de la seva cobla, fundació deguda en part a la promoció de Víctor Peya (espòs d'Anna M. Pardo), persona de sensibilitat musical i bons dots d'organització, i al patrocini de l'Ajuntament, sempre atent i predisposat als temes de la música de cobla. SANT FELIU DE GUÍXOLS És un altre dels pobles gironins que té una història musical-suficient per dedicar-hi un treball exhaustiu. Ja hem dit, però, que no era aquest el nostre propòsit; per tant, farem un resum del que, al nostre entendre, ha estat el més important. Les primeres referències recollides sobre Sant Feliu i la música es remunten a temps molt llunyans. Al monestir benedictí hi trobem un bon nombre d'abats músics sobretot durant els segles XVI i XVII. Francesc Bohigues (Barcelona, ?-St. Feliu, 22-IV-1547), amb l'ajut del poble, va fer construir l'orgue gran "a la traza del de la catedral de Girona, con las mismas diferencias y número de registros, y hecho por el mismo maestro". Segons el P. Cano, fou un "músico así de canto como de instrumento; tenía muy apacible y graciosa voz". Gabriel Castany (St. Feliu, ?-abril de 1539), era "músico muy diestro". Guillem Montserrat, natural de Barcelona, abat de Sant Feliu durant dos triennis, "era musico de tecla y canto, gran chorista ". Diego Marquina, abat de St. Feliu (1604-1610), "compuso varias piezas musicales". Va morir el 1624. Joan Antích Llombart (Barcelona, ?-Montserrat, 1561), excel·lent professor de música, va ser predicador i majordom de St. Feliu, on va viure molts anys. Mateu Barberà (Molins de Rei, ?-St. Feliu, 24-VIII-1566), després d'estar uns mesos a Nàpols, va portar a St. Feliu un joc de vihueles d'arc. Era bon cantor i músic i excel·lent tocador de violí. Antoni Ferrer, natural de Maldà (Urgell, Lleida), era un excel·lent organista. Els seus superiors, en veure els seus dots musicals, l'enviaren a Barcelona per a perfeccionar els seus coneixements d'orgue. Arribà a ser superior del monestir. Però a Sant Feliu, com ens diu el mestre Civil, la indústria tapera, gairebé orientada tota a l'exportació, donà peu, a últims del segle passat, a l'alt esperit musical que més endavant intentarem reflectir. En altres poblacions com Palafrugell, Palamós, Cassà i la Bisbal, també es donà aquest fenomen entre el comerç i l'art, amb la diferència, però, que no tots disposarien de temperaments prou preparats culturalment i musicalment per a captar tal influència. 438 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Un grup de melòmans que formaven tertúlia a Can Pey es reunien freqüentment per a parlar, discutir i fer música a casa del violoncel·lista Salvi Vidal, i més tard a la de Jaume Rovira, que es dedicava a la indústria del tap i era afeccionat com ningú a la música. Jaume Rovira disposava d'establiments comercials per tot Europa -Reims, Alemanya, etc.-, on els seus pares el portaren de petit perquè tingués una formació humanística. Ja de gran, amb estudis de piano i disposant d'un harmonium, aprofitava els seus viatges per adquirir i portar als seus contertulians de Sant Feliu les últimes partitures dels compositors més famosos: Strauss, Cèsar Franck i, és clar, els clàssics, de Mozart fins a Grieg. La improvisada orquestra la formaven Josep Gravalosa, Arseni Menció i Carles August Bender (jove alemany), com a primers violins; Albert Granolleras i Josep Girona, de segons; els germans, Juli i Josep Garreta, violes; Salvi Vidal al violoncel; Amadeu Surinyach, contrabaix, i Francesc Figueres, flauta; al piano, Marià Vinyas, i a l'harmònium, Jaume Rovira. Esporàdicament també s'hi integraven la senyora de Rovira, alemanya, bona cantant, així com la filla de Marià Vinyas. Tot aquest ambient és el que va afavorir una sensibilitat especial en el bon temperament de Juli Garreta. No és el nostre propòsit biografiar Garreta, tan sols, ni que sigui pel fet que parlar de música a Sant Feliu i no referir-se a Garreta seria quasi un pecat, direm que nasqué el 12 de març de 1875. El seu pare, Esteve, director de la cobla orquestra del seu nom, fou qui l'inicià en les primeres notes, així com el que seria tota la vida el seu fidel col·laborador i amic, Salvi Vinyas; aprengué el violí i el piano amb l'ajut del professor Salvador Dini. Quan va ser més gran, el seu pare, que era rellotger, l'envià una llarga temporada a Vilanova i la Geltrú per a perfeccionar-se en l'ofici. Una vegada a Sant Feliu, va començar la seva obra compositiva, modèlica, genial. Les seves sardanes contenen els dos elements que caracteritzen aquesta genialitat, inspiració i perfecta harmonització i instrumentació. En aquest sentit, sabem que rebé també alguna bona orientació del mestre Mas i Serracant en l'harmonia, i que algunes vegades havia visitat Carreras i Dagas a la Bisbal per fer-li alguna pregunta o consultar-li algun dubte. La seva producció simfònica, heretada de la seva veneració per l'obra wagneriana i la clàssica en general, és d'una tècnica i concepció similars, sobretot en la primera i la segona èpoques, no així en la tercera, que, alliberat de tota influència forana, respon exclusivament al seu propi art. A Juli Garreta li sobrevingué la mort el 2 de desembre de 1925. Mirant ara enrere, mereixen una atenció els organistes de la parròquia i mestres de capella, i els músics nascuts a la vila santfeliuenca: Jeroni Castell, format a Montserrat, en fou organista (s. XVI). Josep Bassó, també montserratí, hi entra com a monjo el 1638, i fou deixeble del P. Cererols, també organista. Bernat Oliva ingressava a Montserrat l'any 1619; va ser un notable compositor i organista. Va morir el 1661. Passem dos segles i trobem mossèn Rovira i Gironès, procedent de Girona i de la seva capella de cant, del 1886 al 1872. Mon el 439 Panoràmica general de la música a les comarques gironines 1925, als 69 anys. Mn. Narcís Musqueras i Font (Girona, 1859-St. Feliu, 1925), va ser nomenat ecònom de benefici amb el càrrec d'organista; el va succeir mossèn Agustí Murtra i Baixeras. Mossèn Musqueras hi exercí des del 1904 i fou un excel·lent organista i improvisador. Formà escola i alguns dels seus deixebles han assolit èxits en la música. Juli Garreta fou un dels seus admiradors, al qual elogià com a intèrpret de Bach. No se'n coneixen composicions. El 1925 fou nomenat mestre de capella el Rev. Camil Geis i Parraguera, que ocupà el càrrec durant dos anys; d'ell n'hem parlat en capítols anteriors. Nascut també a Sant Feliu el 1870, Josep Rufet i Rosa no va exercir mai a la seva població nadiua. (Vegeu els apartats de Besalú, la Bisbal i Olot). Anotem ara dos personatges interessants, tots dos nascuts a Sant Feliu, encara que la seva tasca la realitzessin a fora: Joan Goula i Josep M. Pagès. El primer, Joan Goula, va néixer a Sant Feliu, com ens diu humorístícament el mestre Civil, per culpa del general Espartero, que quan va ordenar el bombardeig de Barcelona, on els Goula tenien la residència, aquests decidiren refugiar-se a St. Feliu, on veié la llum el petit Joan, el 30 de març de 1843. Estudià a l'escolania de Sant Jaume de Barcelona. Es guanyà la vida amb el piano i com a contrabaixista de l'Orquestra del Liceu. Als 23 anys començà una carrera vertiginosa com a director d'orquestra pels grans teatres europeus, i sobretot a Alemanya i als teatres imperials de Moscou i de Sant Petersburg; rebé grans elogis d'emperadors, prínceps, etc. Mai perdé el lligam amb la seva vila natal, i el 1884, en el marc de la festa major, se li reté un merescut homenatge. Domiciliat definitivament a Buenos Aires, hi morí el 1917. Poc després de la guerra, Sant Feliu no disposava de cap centre d'ensenyament musical; això féu que el col·legi La Salle contractés un professor, Pere Mercader i Terrades, de Cassà de la Selva, el qual, a poc a poc, va anar fent un caliu d'estudiants important al col·legi i en forma de classes particulars. Això féu que l'Ajuntament, el 17 de març de 1949, adoptés l'acord de fundar una escola de música, comptant naturalment amb Mercader, al qual, per començar, li cediren un local, el piano i l'estufa. A partir d'aquells moments, Mercader alternà les seves classes de Cassà amb les de Sant Feliu. Al cap d'un mes, es creà un Patronat per regir l'escola, que passà a ser filial del Conservatori del Liceu. L'any 1972, després de la mort de Mercader, que havia fet una tasca excel·lent, l'Ajuntament proposà com a directora Maria Serra i Matas, alumna de Mercader, i com a secretària, la seva filla, M. Eugènia Mercader. Es van fer intents constants durant anys, sense èxit, de dotar l'escola de personalitat jurídica. El 2 de maig de 1977, el Patronat de l'Escola d'Arts i Oficis aprova l'extensió del patronat a l'escola. L'alumnat havia arribat a 125. L'any 1982, passà a ser un organisme autònom municipal i deixà de ser filial del Liceu, va ser 440 Panoràmica general de la música a les comarques gironines autoritzada per la Generalitat i va quedar adscrita al Conservatori de Girona. En l'actualitat, té uns 180 alumnes i una plantilla de 18 professors, i és una realitat arrelada en la població. Valorem i constatem les aportacions que en matèria d'investigació musical han fet sobre Sant Feliu de Guíxols sobretot Mn. Josep Cervera40, Gerard Bussot41 i altres42. No volem acabar aquesta panoràmica de la música a Sant Feliu de Guíxols sense esmentar el compositor Josep M. Pagès i Vicens, nascut en aquesta població l'any 1896. Tota la seva activitat la desenvolupà a la ciutat de Girona. A l'edat de 20 anys va deixar els seus estudis universitaris per dedicar-se de ple a la música. Estudià composició amb el mestre Enric Morera43, però el seu caràcter inquiet el portà a viatjar molt i fer llargues estades a d'altres països amb el desig de conèixer els nous corrents de la música moderna. Amb tot, Pagès fou un autodidacta, ja que ell mateix escrivia la lletra i l'argument dels seus poemes, alhora que feia la composició musical. Amic de Pau Casals, amb el qual mantenia correspondència, li envià la seva obra Càntic d'Amor per tal que l'estudiés i pogués incloure-la dins la programació dels Concerts de Tardor, que se celebraven cada any al Palau de la Música Catalana, si ho creia convenient. El 20 d'agost de 1926, des del Vendrell, Pau Casals confirmà a Pagès, el desig de "donar a conèixer al públic el seu Càntic d'Amor, l'estudi del qual necessitarà un treball importantíssim...". Al mateix temps aprofità l'avinentesa per indicar-li que la seva cooperació financera per ajudar a les despeses que l'obra portaria "dependrà, naturalment, del nombre d'assajos..." Així, el 28 d'octubre del 1926 s'estrenava al Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Pau Casals el Càntic d'Amor (part central de la simfonia del Mont-Sagrat, composta el 1924). Aquesta obra, perduda durant la Guerra Civil, fou reescrita l'any 1946 pel seu autor, fent un Poema Simfònic en La, però amb profunds canvis en la construcció, en el desenvolupament temàtic i en el sistema harmònic, convertint l'obra de politonal a tonal. El 1928, Pagès va demanar a Pau Casals si podia incloure Contes de la Llar en el programa de concerts de tardor, però en tractar-se d'una obra de dificilfssima execució Pau Casals no ho veié viable. Malgrat això Pagès no es desanimà i envià l'obra a Lamote de Grignon perquè se l'estudiés i opinés sobre quines possibilitats hi havia de fer un concert. La contesta fou ben clara "he estudiat detingudament els seus Contes de la Llar, i-les llurs dificultats reals d'execució m'apareixen ara ben evidents, i molt més grosses del queja semblen a cop d'ull". 40 Cervera, J.M. Història del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Edic. Caixa d'Estalvis Provincial de Girona, 1984. "Bussot i Linón, G. El fet musical a Sant Feliu de Guíxols (1865-1965 i apèndix). Edit, setmanari Àncora. Sant Feliu de Guíxols, 1992. "Zaragoza Pascual, E. Op. cit. *3Rebé també consells de Juli Garreta en aspectes d'instrumentació. 441 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Després de nou anys del primer concert, el novembre de 1935 l'Orquestra Pau Casals estrenà al Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Eduard Toldrà, Jocs de Mainada composta el 1931. Aquesta obra, conjuntament amb Laia la Poncella de Josep M. Grau, ocuparen la part d'honor del programa. El 16 d'octubre de 1946 s'estrenà al Palau de la Música Catalana l'Obertura de Las bodas de Camacho (1940), interpretada per l'Orquestra Municipal de Barcelona i dirigida per Eduard Toldrà. Obligat per les circumstàncies, va escriure aquesta obra en llengua castellana. Pagès va experimentar així l'inici del seu desencís. Aquesta òpera, és- una glossa del conegut relat de Cervantes en el Quixot. Amb motiu de l'estrena, l'autor va definir aquesta obra com "una amalgama de la obertura como rapsodia de motivos y la obertura clásica, aunque más influenciada por esta última..., la empuja hacia su culminación, que una vez alcanzada, se deshace por su propia fuerza para consumirse en su fuego. " La part final Pagès la va descriure com "un torbellino de luz y de colores, de vibrantes y enardecidas armonías de exaltación dionisíaca y de arrebatadora alegria." L'any 1948 i amb un concert extraordinari, l'Orquestra Municipal de Barcelona també sota la direcció d'Eduard Toldrà, tornà a interpretar Las bodas de Camacho per commemorar el IV Centenari de Cervantes. Pagès era un republicà convençut, del tot contrari al nou sistema que s'havia imposat a Espanya, i l'afectà molt l'exili que patia el seu amic, Pau Casals. Del tot desil·lusionat, va cremar bona part de la seva obra i, finalment, deixà la composició i es retirà a Agullana, on visqué apartat de la música i de la seva professió. La seva família va fer donació a l'Ajuntament de Girona de les obres que es varen poder conservar, així com d'una part de la seva biblioteca sobre temàtica musical44. Josep M. Pagès pertanyia a una família benestant vinculada a la indústria del suro. Gràcies a una herència familiar va poder viure tota la vida dedicat enterament a les seves afícions. Personatge bohemi per naturalesa45, però a la vegada escrupulosament treballador i metòdic per tot allò que li agradava fer. La vida de Pagès va transcórrer entre el seu pis de l'avinguda Jaume I de Girona, entrada per Anselm Clavé, i els seus constants viatges per tot Europa, sobretot als països nòrdics. Es dedicà sobretot a la música, a l'art i a la filosofia. Deixà unes importants col·leccions de pintures, postals, fotografies, premsa i revistes d'art europees. "Sobre Josep M. Pagès vegeu catàleg del seu fons documental a l'Arxiu Municipal de Girona. Sobre la personalitat bohèmia de J.M. Pagès n'és un exemple el seu horari en una jornada normal: a les 16 h. es llevava de dormir, a les 17 h. esmorzava i després de treballar un xic, a les 21 h., dinava. Anava al cinema amb molta freqüència. Sortint, a les 24 h. aproximadament, començava la jornada laboral, dedicada a escriure, llegir, compondre, i a les seves col·leccions d'art. 45 442 Panoràmica general de la música a les comarques gironines La dificultat de les seves obres musicals i la poca coneixença que d'elles en tenen els músics i el públic, fa que no s'hagin divulgat. TORROELLA DE MONTGRÍ El cronista torroellenc Pere Castells digué: "Dintre l'Empordà, Torroella ostenta com una de les més positives valors pairals, que li dóna una característica definida, aquella que fa referència a l'aspecte musical, concretament a la significativa aportació a la història de la sardana, que ens ha donat, col·lectivament parlant, una consideració i relleu notables."46 Un altre investigador torroellenc, Joan Radresa, ens situa la primera capella de música en el s. XIV. El seu origen podria ser, doncs, gairebé tan antic com el castell del Montgrí, bastit durant el regnat de Jaume II47. El 1652 sobresurt la figura de Joan Creixell, com a mestre de capella, i a principi del s. XVIII, el Rev. Pau Ribas. Tots dos havien sigut requerits pel capítol catedralici de Girona per a formar part de tribunals d'oposicions. El 1729 naixia Benet Julià. Estudià filosofía i teologia al monestir de Montserrat, on el desembre de 1745 vestí l'hàbit benedictí i en fou organista. El 1754 se li confia la direcció de la capella de música. Com a compositor fou notable; una de les seves obres més destacades són els Responsoris de Setmana Santa. Morí a Montserrat el 7 de desembre de 1787. Un altre frare vinculat a l'escolania fou Anselm -Viola (Torroella, 1738Montserrat, 25-1-1798); es quedà a Montserrat com a monjo i compongué moltes obres; la majoria s'han perdut i entre les que queden figuren un concert de fagot, diverses sonates per a clavicèmbal i composicions religioses. Es traslladà a Madrid, on li foren estrenades obres a la Capella Reial. De retorn a Montserrat, dirigí l'escolania, i va comptar entre els alumnes més distingits, el gran cantant N. Úbeda i el que seria guitarrista internacional Ferran Sor. 46 "Torroella i el cant popular". Pere Castells. Llibre de la festa major, 1956. "La Capella de música de ¡aparroquia de Sant Genis ". Joan Radresa. Llibre de la festa major, 1981. 47 443 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Trobem un altre Viola a Torroella, Josep, que suposem que era germà d'Anselm. Entrà com a segon violí a la capella de cant de Girona i fou un temps organista de la Catedral. Altres torroellencs destacats serien Joan Solers, organista de l'església de Santa Anna de Barcelona, que el 1794 guanyà les oposicions com a beneficiat xantre de Girona, i Joan Ponsetí que va ser segon violí de la capella de música de Castelló d'Empúries (1819). El 1804, el Rev. Antoni Mas i Lorris tenia cura de l'orgue, i seguidament ocupà el càrrec d'organista Josep Anglada i Maranges, d'Olot, que retornà al seu poble natal el 1836, com a mestre de capella, i ho fou fins la seva mort, el 1872. Bona consideració té el guitarrista Josep Costa i Hugas, nascut el 1827 a Torroella, que va ser deixeble del valencià Pérez Gascón. Posteriorment amplià estudis posteriorment a París. Va viure a Madrid per espai de 25 anys, després dels quals es retirà a la seva població natal, on morí el 188148. El cant coral és també dens a la vila. L'any 1890, Pere Rigau funda la coral El Pensament i el 1905 el trobem dirigint la típica agrupació El Vals Burlesco, integrada en bona part per deixebles seus; aquest mateix any crea la societat coral El Montgrí, adherida als cors d'en Clavé. L'orfeó de l'Ateneu, el 1916, de poca durada, fou dirigit per Josep Vallespí i per V. Bou. L'altre orfeó, Orfeó Torroellenc, de l'any 1933, l'havia dirigit Joaquim Vallespí. En el camp més específic de l'ensenyament i de la preocupació pedagògica, un torroellenc destacat fou AveHí Abreu, nascut el 1871, deixeble de Balart al Conservatori del Liceu, institució de la qual més tard seria un dels professors més destacats. Compongué obres per a orquestra i de música sacra. És autor de sis llibres de solfeig i teoria de la música, conjuntament amb els mestres Joaquim Zamacois i Pere Serra, del Conservatori del Liceu. Morí a Barcelona. Ja en època més recent, és digne de menció el tenor Pere Sais, que actuà al Gran Teatre del Liceu interpretant un paper important en l'òpera Otetto. A judici de Radresa, "l'arrencada musical torroellenca del segle passat tingué la seva justificació en la capella de música de l'església de Sant Genis, protegida per l'Ajuntament". Sobre Josep Costa, vegeu "El guitarrista Josep Costa i Hugas". Joan Radresa. Llibre de la festa major, 1973. 48 444 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Pel que fa a la sardana i les cobles, Torroella ha estat capdavantera en molts aspectes. Hi han nascut compositors i instrumentistes que gràcies a la seva música quedaran sempre més lligats a la història musical popular catalana, i en síntesi, a la història que ha escrit la cultura musical del nostre país. Així, a partir de la segona meitat del s. XIX, tenim a: Joan Rigau (Barreta) al capdavant de la seva cobla Els Barretons, amb la qual es presenta diverses vegades a Barcelona i al Palau Reial de Madrid. Antoni Guix, amb la seva cobla formada per figle, dolçaina, cometí i tres taróles (tibies), que va tocar, el 25 de febrer de 1850, en una memorable funció al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, alternant el repertori amb obres operístiques del moment. Pere Rigau, fill d'en Barretó, deixeble de Carreras i Dagas, fou el responsable del canvi de nom de la cobla pel d'Els Montgrins 49, juntament amb els germans Vallespí, Joaquim, Enric i Josep. Vicenç Bou i Geli (Torroella, 19-11-1886-6-1-1962), deixeble del seu pare i de Josep Reixach, que tocava a l'orquestra del Liceu, i de Josep Pi i de Josep M. Soler. Per la seva tècnica elemental i la simplicitat de les melodies, es convertí en el compositor de sardanes més popular que hi ha hagut mai. Havia començat a tocar a La Lira de Torroella i ingressà a Els Montgrins el 1909, any en què Rigau la deixà. Després de la seva etapa al capdavant de la centenària cobla (1929), es dedicà a l'ensenyament de la música i a la composició. Altres músics destacats, nascuts a Torroella o que hi varen fer el seu treball, són Josep M. Boix i Rissech (Torroella, 23-III-1908-Girona, 1980), instrumentista de violí i tibie, fecund compositor de sardanes i director durant molts anys de la cobla Girona i professor de tenora i tibie del Conservatori; els ja esmentats germans Vallespí; Salvador Dabau i Caussa, que incloem aquí tot i haver nascut el 2 de març de 1909 al poble de Vilajuïga, ja que la seva activitat docent a la població durant vint-i-quatre anys, creiem que ho justifica. Vegeu Montgrins. Centenari cobla-orquestra. Castells, P., Albert, LI. i altres. Diputació de Girona, 1985, pàg. 38. 445 49 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Salvador Dabau ingressà a l'Escolania de Montserrat, i hi estigué per espai de sis anys; hi cursà els estudis de piano, violí i orgue. Continuà a Girona els de magisteri i, acabada la carrera, fou destinat a Torroella, a l'escola graduada. Dabau ens ha confessat: "En aquest període va ser quan vaig tenir més activitat musical, tant component com ensenyant música a la mateixa escola. L'ensenyament i la música són les dues passions de la meva vida." Fundà l'orquestra juvenil de cambra, que creà més d'una vocació. Posteriorment es traslladà al col·legi Bruguera de Girona. En total, quaranta-set anys exercint el magisteri, inculcant als seus alumnes l'amor per la música, ja que per a ell la música és el més eficaç instrument pedagògic per als infants, al mateix temps que una poderosa font d'energies espirituals. Als seus 85 anys, compon sense parar i toca el piano diàriament. Música de ballet, música religiosa i profana, música melòdica, sardanes, i fins i tot una sarsuela en tres actes, titulada El monje de los náufragos, una infinitat d'obres per a piano i violi, havaneres, etc. son algunes de les seves composicions. Amb capacitat d'inventar-se qualsevol joc, qualsevol eina pedagògica per fer entendre la música als infants, Dabau és d'aquelles persones que estimen la seva prefessió. D'aquí que, jubilat des de fa anys, no passi setmana que no el trobem anunciant-nos algun concert o amb l'esborrany de la seva darrera composició sota el braç. No cal dir que Torroella ha estat terra de músics des de sempre. Volem ara esmentar uns quants bons professionals, dedicats tots a la cobla i a la música ballable i que en algun moment han passat per les últimes tres agrupacions de la vila. Els Montgrins, la Caravana i el Foment de la Sardana, aquesta solament dedicada a la cobla: Ricard Pares (pare i fill), violinistes; Agustí Monguilod i el seu fill Juli, violinistes, i el pare bon tenora, també; Josep Bou, pianista; Ricard Gatius i Cosme Company, trompetes; Eduard Font, tibie; Enric Vila, fiscorn, ara ja jubilat, etc. Destaquem des del 1975, la tasca del Cor Infantil, promogut pel Casal del Montgrí i dirigit per Salvador Comalada; la coral Anselm Viola, formada més o menys els anys 1977-78, impulsada per mossèn Josep Quer, i una agrupació que compleix molt bé la seva funció, la coral del casal d'avis El Recer, dirigida per Agustí Monguilod. Hem de destacar el "miracle" realitzat en aquests últims anys en l'organització a Torroella primer d'un festival i ara també d'un curs de música. Grans orquestres, grups de cambra, solistes i conferències es multipliquen durant l'estiu i també en temporada d'hivern al temple parroquial, i fins i tot a la inconfusible plaça del poble, gràcies sobretot al bon fer de les Joventuts Musicals locals. 446 Panoràmica general de la música a les comarques gironines PALS Un dels primers músics que cal recordar de Pals, en època en què la vila, més que pel seu conjunt monumental, era coneguda pel seu arròs i per les torres que els americans varen plantificar a la seva llarga platja, és Josep Pi i Pascual (Pals, 28-II-1873-28-IV-1944)50. El seu primer mestre fou el seu pare, músic més o menys amateur, que tocava la tenora i el flautí a la cobla local. Més tard fou deixeble de Carreras i Dagas, tocava el fiscorn i el contrabaix, i tenia certs coneixements de piano. Cal dir que, quan era adolescent, col·laborà amb Carreras en l'ensenyament de la música a l'escola de la Bisbal. Josep Pi, ja format com a instrumentista, entrà a formar part d'una banda militar, i passà a residir a Lleida. Posteriorment seguí estudis al Conservatori del Liceu durant tres cursos, i va ser deixeble, en harmonia i composició, del mestre Nicolau. Retornà a Pals el 1897, i es dedicà sobretot a la composició de ballables, música religiosa i coral. Entra a Els Montgrins per espai de dos anys; aleshores n'era director en Pere Rigau, Barreta, però després la deixaria per a dedicar-se únicament i exclusivament a la composició i a l'ensenyament. El 1899 es casà amb Aniceta Figueras, mestra nacional a Pals, i el 1907 aprovà unes oposicions per a músic major del regiment regional de Palma de Mallorca. L'estabilitat professional de la seva muller, i alguna propietat heretada, el retingueren definitivament a Pals. La seva producció és extensa: 250 ballables de l'època, 50 sardanes, 5 fantasies per a fiscorn i orquestra, una fantasia per a flautí i una altra per a clarinet solistes, una simfonia, música coral profana i religiosa, etc. En les sardanes de Josep Pi que hem analitzat, hi és ben manifest que la composició és correcta, i que són sardanes balladores i d'execució no difícil. En el camp de l'ensenyament, la seva tasca fou rellevant. Foren deixebles seus d'harmonia i composició Eliseu Carbó i Eduard Castelló, de Palamós; Miquel Casanoves, de Palafrugell; Josep Estela, de Pals, i Joaquim Vallespí i Vicenç Bou, de Torroella, entre altres, i com a instrumentistes, Pere Grau, Rafael Bofill, Ricard Anglada, Joan Puig, etc. Un fill seu, Jaume Pi, famós cirurgià, fou director de l'Institut Corachan (1946) i cap del servei de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (1950). Autor de nombrosos treballs sobre ciència mèdica, va ser promotor de la restauració del conjunt medieval de Pals i fundador de l'associació Els Amics de Pals. Morí l'agost de 1991. 50 447 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Un altre bon músic de Pals e's Josep Estela i Moret (Pals, 3-VII-1888-30-1-1979). Instrumentista de violi i tenora, es perfeccionà al Conservatori de Barcelona, i actuà, entre altres llocs, a Granollers i a La Principal de Palamós. Va obtenir diversos premis en la composició de sardanes, de les quals en va compondre més de 130. També és nascuda a la mateixa vila Concepció Darné i Dalmau (1886), pianista que actuà repetides vegades en concerts a Barcelona, Madrid i Alemanya, etc. Des de molt jove fou professora del Conservatori del Liceu. Casada abans del 1936 amb Josep M. Dalmau, el matrimoni passà a residir a Girona, on ella traspassà, ja vídua, a l'edat de 82 anys, el 1968. Un seu parent, Josep Dalmau, també de Pals, però domiciliat a Girona, fou un excel·lent professional d'orquestra i de cobla, instrumentista de flauta, violi i contrabaix. L'any 1915 tocava el flabiol en l'orquestra Catalonia de Girona, que dirigia Josep Saló. f Des de fa anys, és minsa l'activitat musical d'aquesta població. CALONGE El dia 13 de setembre de 1987 fou un dia important per a Calonge i la música. S'inaugurava l'Escola de Música, sota la tutela de la municipalitat. Vàrem ser testimonis presencials de l'acte, senzill però molt emotiu. Començà amb un discurs del seu fundador i ànima de l'escola, el violinista Adrià Sardó, i seguiren unes paraules del que redacta aquestes línies, com a director del Conservatori de Girona, i finalment prengué la paraula el senyor alcalde. La festa acabà amb un brindis i un concert de l'Orfeó Llevantí. Així començava una bona i lloable iniciativa, en un poble que a la música no solament hi ha aportat el seu llegendari festival d'estiu, pel qual han passat les més acreditades figures, sinó també bons músics. El primer cor calongí l'Orfeó Llevantí fou iniciat per Josep Sardo. Més endavant el va refer el seu fill, i oncle d'Adrià Sardo, Pere Sardó, però per problemes interns es va desfer, i es formaren dos nous cors, el Llevantí, dirigit per Pere Sardó, sota el patrocini de la societat del Foment Agrícol i Industrial, i l'orfeó Fraternitat, dirigit per en Quimet Músic i depenent del casino obrer La Fraternitat. Adrià Sardó i Parais, tot i haver nascut a Palamós (20-IX-1915), de ben petitet la seva família s'instal·là a Calonge. De família de músics, el seu avi, Josep Sardó (Pepus), instrumentista sobretot de tenora, compongué sardanes i ballets per a la seva cobla, la primera 448 Panoràmica general de la música a les comarques gironines que es coneix a la població. Josep Sardo fou el primer organitzador d'un cor calongí, escrigué també obres corals, entre les quals destaca Nuvolada, per a veus soles, de l'any 1887. Més endavant, el seu fill Pere Sardó agrupà cantaires per a goigs i estudiantines, i la iniciativa culminà fins i tot en una gira per Madrid, el 1905. Adrià tingué com a primers professors el seu pare, Joaquim (solfeig), i Pepi Vila (violí) -pensem que es pot tractar del pare d'Enric Vila, del qual parlarem més endavant-. Després d'una estada a França com a conseqüència de la davallada de la indústria del suro, en la qual treballava el pare, la família Sardo s'establí a Barcelona, on Adrià ingressà a l'Escola Municipal de Música, on tingué com a professors F. Costa (violí), E. Morera (harmonia) i E. Toldrà (direcció). Ingressà com a violinista a l'orquestra municipal, i complementà la seva tasca amb la direcció d'orquestres, i sobretot de ballets i d'òpera. Una vegada jubilat, ha organitzat l'escola de música de la seva estimada Calonge i dirigeix la coral Orfeó Llevantí. Un altre músic nascut a Calonge és Enric Vila i Armengol (5-XII-1911). El seu pare era músic, tocava el cometí i era el representant de La Principal de Calonge. Enric, en el decurs de la seva vida, ha passat per diferents cobles. Començà a La Principal de Calonge (1924), seguiria la Guixolense, la Lira de Palamós (1927), Safa i Mar Blava (1929), de Blanes. El 1943 va ser un dels fundadors de la Caravana i en la temporada 1956-57 s'integrà a Els Montgrins, i s'instal·là a Torroella de Montgrí. L'any 1964 forma un conjunt musical i posteriorment s'integrà en diverses cobles fins a la seva jubilació, la qual està disfrutant; això sí, envoltat de records i d'un cert enyorament per la música i la cobla. Ha escrit diverses sardanes i volem destacar la seva tasca com a escriptor. Gràcies a ell, molts records i anècdotes musicals quedaran plasmats per sempre en publicacions com ara Som i Presència i en programes d'aplecs i festes majors d'arreu. També nasqué a Calonge Ricard Viladesau i Caner (18-1-1918), al qual ben encertadament Josep Pla batejà com el "príncep de la tenora"51. En tots els pobles queda el record d'algun personatge especial, entranyable, sigui per la seva popularitat, sigui per qualsevol proesa fora del que és .normal. A Calonge tenim la recordada i penosa història d'en Marcel·lí, músic que tocava el físcorn i el violí. Sabater també de professió, morí pels volts del 1942. La seva petita i dolorosa història és que se li moriren en molt poc temps dues filles de tuberculosi, de 19 i 20 anys d'edat. L'home es trastocà, deixà la seva feina i es dedicà a recórrer les festes majors tocant el violí. Acostumava a anunciar el que tocava fent un rodolí i acabava sempre amb un acord de sol major, perquè li venia bé de fer l'acord amb les quatre cordes. En passar el platet, només acceptava cinc cèntims, perquè deia que així n'hi donaven sempre. "Roqué i Jutglà, R. Ricard Viladesau. El príncep de la tenora. Col·lecció Mos (volum ü, especial). Edit. Gisc. Girona, 1998. 449 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines PALAMÓS El municipi de Palamós, en ple cor de la Costa Brava, és la tercera població del Baix Empordà -després de Sant Feliu de Guíxols i de Palafrugell- pel que fa a música. Potser no ha estat tan afavorida com aquestes, i s'ha dedicat més a la pesca, al port, a la indústria surera i, és clar, al turisme. Amb tot, en la nostra recerca hem trobat un bon reguitzell de personalitats, molt diferenciades, que bé demostren una gran disposició, Professionalität i bagatge per a l'art diví. Fou una gran figura musical Josep Casanovas i Gafarot (Paixero), deixeble de Carreras i Dagas, nascut a Palamós el 16 de novembre de 1852. Home d'estampa un xic peculiar, vestit sempre amb colors foscos, preferentment de negre, amb trajos adornáis amb petites cremades de les guspires dels seus cigarrets que, per descuit, li queien a sobre. Era petit de complexió, sec, però de gran capacitat creativa pel que fa a la música. Compongué, a part d'unes dues-centes sardanes, molt populars en el seu temps, però avui oblidades, obres religioses, fantasies, caramelles, etc. Començà a tocar amb la cobla de Palamós i més endavant fou cofundador de La Principal de la Bisbal, de la qual formà part durant vint anys. Fundador el 1880 del conjunt Pentagrama, va ser director i capdavanter de l'antic cor L'Aucellada, i també del cor El Progrés52, que encara avui podem sentir, dirigit per Martí Camós. A partir del 1905 i fins a la seva mort, ocorreguda el 18-VI-1940, fou organista de la parròquia i es dedicà a impartir lliçons de música, i l'any 1927 se li reté un merescut homenatge juntament amb Juli Garreta. Últimament, el juliol de 1986, i en el marc de l'aplec de sardanes, els palamosins es recordaren de nou de l'insigne mestre Josep Casanovas. Fou un decidit impulsor de la música a Palamós. És autor també d'un mètode de flabiol. En el camp sardanístic destacaren també, tots nadius de Palamós, els compositors Lluís Camós i Cabruja, deixeble de Felip Pedrell, que creà un grup clàssic de música de cambra amb els germans violinistes Josep i Cenret Miró, de Palafrugell, que s'havien traslladat a Palamós; Eduard Castelló i Josep Molins, que va ser el primer director del cor El Progrés. "Medir, R.M. Societat Coral El Progrés, cent anys. Quaderns del Cau de la Costa Brava, volum num. 5, 1998. 450 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Narcís Coll i Vehí (Palamós, 1825- ?, 1851), metge, poeta i compositor. Sabem d'ell tan sols que escrigué la partitura de l'òpera de Víctor Balaguer El doctor Burlado (1846). Era germà de Josep Coll i Vehí, escriptor. També fou home de lletres Miquel Roger i Crosa (Palamós, 1881-Barcelona, 1953), novel·lista. Juntament amb el seu germà Martí, fundà, entre el 1913 i el 1914 la revista Mannada. Dirigí l'orfeó L'Aucellada. Escrigué obres de diversos gèneres musicals, sardanes, etc.,53 i el 1922 estrenà al Tivoli de Barcelona la comèdia lírica en un acte Retorn, amb música de Sancho Marracó54. Un personatge excepcional fou Baldomer Cateura i Turró (Palamós, 1856Barcelona, 1929), guitarrista, que va fundar un quartet de guitarres que debutà a Girona i actuà després pràcticament per tot Europa. Cateura es va distingir com a constructor i inventor d'instruments. Va crear un nou tipus de mandolina milanesa, amb una combinació d'aquesta i de la bandurria espanyola amb corda senzilla. La construcció d'aquest instrument (batejat amb el nom de "mandolina espanyola") s'inicià a Alemanya i es va completar a Barcelona. Construí també un piano pédaler, que consistia en un sistema de pedals aplicat als pianos. És autor de mètodes i altres obres didàctiques per a mandolina, com ara "L'escola de mandolina" (1900), etc., i d'una infinitat d'adaptacions d'obres dels grans compositors per a mandolina, i de diverses composicions originals per a mandolina sola i piano. D'idees republicanes, catalanista, tolerant i enraonador, amb un toc de bohemi impenitent a l'estil romàntic, aquest era Ramon Casas i Carbó, mestre de música. Encara que nascut a Barcelona el 1891, de petit ja vivia a Palamós. Durant molts anys fou el mestre de música a les escoles nacionals. Fou el pianista del desaparegut cinema Carmen. Tocava el flabiol, el violí i el piano i havia dirigit el cor El Progrés. Era de caràcter bohemi, molt romàntic i galant amb les senyores, com si sortís d'una novela romàntica. Va estudiar a l'Acadèmia Granados i fou amic de Xavier Cugat. Visqué la vida amb pocs recursos econòmics, en un minúscul habitacle de la carretera del Far. Home amb molts moments baixos i depressius, discret i reservat, es va quedar solter i no se li conegué família; sembla que la tenia a Euskadi. Casas fou un home solitari per pròpia voluntat, artista de cor ample; mori el setembre de 1984. "Coneixem les titulades Queixa i L'encís. S'havia estrenat primerament el dia de Reis i es va repetir l'agost del mateix any al teatre Carmen de Palamós. L'òpera fou representada per aficionats palamosins, la major part d'ells components de l'orfeó Aucellada, agrupació que també intervingué en les representacions. L'acció es desenvolupa davant una taverna a la platja de la Catifa, on els amics d'un palamosí celebraven la seva arribada després d'una llarga estada a Amèrica. Aquesta òpera no ha de ser mai oblidada quan es fa referència a la vida cultural i artística de Palamós. 54 451 Panoràmica general de la música a les comarques gironines En el camp de la música més popular, i ja acabada la guerra, concretament el 1942, es fundà la cobla La Principal de Palamós, amb els següents components: Quintana (2a tenora), Ullastres (Ir tenora), Mero (Ir tibie), Falgueras (2n tibie), Rafael Albertí (flabiol), Castelló i Roca (trompetes), Bofill i Banyeres (fiscorns), Lloret (trombó) i Castelló (contrabaix). Durà uns dotze anys. Les audicions de sardanes les cobraven a 15 pessetes, i amb sessió de ball, a 25. Un home dedicat enterament a l'ensenyament fou Josep Carbó i Vidal (Sant Joan de Palamós, 26-X-1912-Santa Coloma de Farners, 4-1-1988), el qual va passar la major part de la seva vida a Sta. Coloma. L'any 1928 el trobem tocant el piano amb un quartet, i poc després a la Simfònica de Girona, on tocava el violí i el violoncel; per cert, en més d'una ocasió havia manifestat que guardava records molt grats del seu pas per l'orquestra. L'any 1943 va formar una orquestra amb deixebles seus, que s'anomenava Carbó i la seva Orquestra. Com a mestre, ja estava al capdavant del parvulari de l'escola de Sta. Coloma als 13 anys, mentre estudiava el batxillerat i magisteri. Exercí a Riudarenes, Regencós i Cassà de la Selva, tot i que la major part de la seva carrera la desenvolupà al grup Sant Salvador d'Horta de Sta. Coloma, escola on havia estat com a director el seu pare Eliseu, durant 25 anys. Amant de Catalunya i de la nostra dansa com ningú, als anys 80 formà un bon grup d'instrumentistes de cobla que ha esdevingut la ben reputada i jove cobla La Flama de Farners. Bon dibuixant a la ploma, va compondre sardanes -senzilles, balladores i pastorils-, cançons corals, ballables i poemes simfònics. A finals de 1987, en un homenatge, Palamós li entrega la medalla d'argent de la vila. I parlant d'homenatges, Palamós en dedicava un l'li de setembre de 1990 a Santiago Bañeras i Goday, músic, escriptor i poeta, acte en el qual se'l nomenà fill predilecte de la vila, a títol pòstum. Bañeras nasqué a Palamós el 22 de juliol de 1913. Algú l'ha definit com a "barber d'ofici, músic per vocació i poeta i escriptor per veritable devoció". Fou deixeble de Josep Casanovas (solfeig) i d'Eduard Castelló (violí). El 1928 va anar a l'Acadèmia Ainaud de Barcelona, on amplià estudis amb Marià Perelló, el qual en morir li deixà un violí de porcellana blava de Delft (Holanda). Als 17 anys començà la seva activitat professional amb la fundació de l'orquestrina Royalty a Vilafranca del Penedès. El 1931 formà el Trio de Palamós, compost per piano, violí i violoncel, i el 1932, atret pel cant coral, reorganitzà el cor El Progrés juntament amb el seu mestre, Casanovas. Un any més tard formà part de l'orquestra Guíxols. Incorporat a files, es trobà amb companys músics coneguts, Joaquim Soms, de Pineda, i Francesc Balmanya, de Vidreres, i tots formaren part 452 Panoràmica general de la música a les comarques gironines d'una banda militar. Acabada la guerra passà per La Principal de Palamós, Amoga i, finalment, la Costa Brava. El 1958 fundà la coral Marinada i el 1960 col·laborà com a organista de l'església de Santa Maria del Mar, de Palamós. Home polifacètic, en el món literari assolí també premis i publicà tres llibres, i fou un dels fundadors de la revista Proa. Com a compositor, va escriure sardanes, havaneres, caramelles, cançons, etc. Bañeras morí a Palamós el 6 de gener de 1985. Una professora dedicada tota la vida a la música ha estât, Josefa Prats i Bataller, tía del flautista Vicenç Prats, ara jubilada, i que d'alguna manera ha deixat pas en aquesta digna missió als actuals professors, Martí Camós i Francina Ribot. Tot aquest historial musical ha produït una sensibilitat artística dels palamosins envers la música que ha desembocat en l'organització del Festival de la Cançó Marinera, de la Mostra de l'Havanera i del Festival Internacional de Música. PALAFRUGELL El primer personatge de qui volem parlar és el frare Maur Ametller, nascut el 6 d'agost de 1749. Ingressà a l'escolania de Montserrat, on s'estigué del 1758 al 1765. Fou un artista en tots els sentits. El mestre Civil ens en diu55: "Proveït de magnífica veu de baríton, va ser nomenat cantor major de la comunitat. Com a tal, procedí a reformar el cant, o mode de cantar del monestir, i entre altres novetats implantà el cant vespral de la Salve Regina, o almenys en compongué la melodia, ampla i pausada, cantada pels monjos. Hem vist publicada aquesta impressionant cantilena en Salterio Sacro-Hispano de principis de segle, en versió revisada pel cèlebre organista monserratí"del segle passat, el P. Rafael Palau, de Granollers." Com a compositor té escrites passions i peces per a clavicèmbal, motets per a cor i orquestra, etc. Ja hem apuntat al començament que el frare Ametller tenia ànima d'artista, artista en tots els sentits; era enginyós en extrem i inventà un instrument, l'anomenat velacordi (1803), "Vegeu: Civil, F. "El fet musical... ", op. cit., pàgs. 78 i 79. 453 Panoràmica general de la música a les comarques gironines així com una màquina hidràulica i un aparell per a l'extracció de sorra i dragatge dels ports. Rebé el títol de membre d'honor de la Societat Filharmònica de Barcelona i el 27-1-1817 entrà com a membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Destacat naturalista, va reunir una interessant col·lecció de plantes i d'insectes, que va ser visitada, en el transcurs d'un viatge al monestir, per la reina Maria Lluïsa i pel seu espòs, Carles IV, amb llurs infants, i en el qual els complagué també amb un recital del flamant nou instrument, alhora que els distragué ensenyant-los les ja esmentades col·leccions de papallones i altres animals dissecats. Quan les tropes del general francès Suchet incendiaren el monestir, l'li d'octubre de 1811, fou destruïda pel foc la famosa col·lecció que havia reunit. Morí el 14 de febrer de 1833, als 84 anys d'edat, quan estava retirat al monestir de Sant Benet de Bages. Saldoni, en el seu diccionari56, ens descriu un altre músic del s. XVIII, el pare Anton (Antoni) Roig i Silvestre (Palafrugell, 20-XI-1771 -Madrid, 24-11-1855), com a "un gran flautista d'instrument encara a clau única. Melòman empedreït. Pels seus profunds coneixements literaris i científics i els seus mèrits, arribà a ser general dels PP. Agonitzants d'Espanya". Morí als 85 anys, i deixà a mans de Saldoni, el seu amic, la flauta en qüestió. Tenim un altre Roig a Palafrugell, sense que sapiguem si tenen cap mena de parentiu entre ells. Es tracta d'Amadeu Roig i Vergés (Palafrugell, 1862-?), al nostre entendre, un dels millors músics que ha donat la vila. Estudià a Barcelona amb Francisco Sancho, i hi tenia residència fixa. Personatge de caràcter especial, solitari, reclòs en si mateix, per aquest motiu fou poc coneguda i estesa la seva obra. Per situació familiar, tenia un cert patrimoni, vinculat al sector del suro, al carrer de la Caritat. El 1901 apareix en el padró com a comerciant i cap de família al carrer Sant Sebastià, on viurà fins a la seva mort57. Es casà amb Elvira Ferrer i Casadevall, segons el padró de 1925. Home de cultura, compartí amb el seu cunyat, Leopold Ferrer, una biblioteca de més de 2.000 títols. Era un perfecte coneixedor d'idiomes (francès, anglès, alemany i portuguès), com és palpable per la correspondència amb els seus familiars europeus. Concertista de piano, actuà a Munic i a Londres. Dirigí una coral parroquial58. Compongué principalment obres religioses, quartets de "Saldoni, B. Diccionario de efemérides de músicos españoles. 4 vol. Edic. del Ministerio de Cultura. Madrid, 1986. S7 Vegeu El quadern gris. Josep Pla. Edit. Destino. Barcelona, 1992. Amb la col·laboració de mossèn Vicenç Piera. Vegeu Josep Pla. El meu país. Edit. Destino. Barcelona, 1992, pàg. 389. 454 58 Panoràmica general de la música a les comarques gironines corda, sardanes59 i altres obres d'estil wagnerià. Entre aquestes, havia escrit un Oratori per al Divendres Sant (1913) i una simfonia a gran orquestra que ben segur mai s'estrenà. Exercí la crítica musical en diverses revistes. Don Amadeu, com se'l coneixia a Palafrugell, en quedar vidu, visqué sol, apartat del món, fins a la seva mort. La sardana també ha estat present a Palafrugell, amb cobles antiquíssimes com La Principal de Palafrugell, i més modernament, la cobla Costa Brava, fundada el 1956. La vila ha donat compositors com ara Jaume Bonany, Antoni Seguro, Miquel Casanovas i, dels presents, Emili Juanals, cofundador de la cobla Costa Brava. També fou fill de Palafrugell mossèn Vicenç Piera, organitzador d'una bona coral parroquial. El món coral palafrugellenc l'ocupà antigament la coral La Taponera, de la qual ja està escrita la història60, i actualment existeixen les corals Mestre Sirés61 i Nit de Juny. Cal fer esment que en l'actualitat ocupa un primer pla musical a la població l'escola de música Rita Ferrer i l'activitat de Joventuts Musicals. CASTELL-PLATJA D'ARO La població de Platja d'Aro ha tingut poca tradició musical. Volem anotar solament la importància del fet que hi ha una escola de música, base del seu futur musical. L'Escola de Música de Castell-Plarja d'Aro va tenir l'inici el curs 1982-83, quan alguns professors de l'Escola de Música de Sant Feliu de Guíxols començaren a fer lliçons a una vintena de deixebles a les aules dels col·legis. *En coneixem les sardanes següents: Catalonia, Canigó, Anem a ¡a festa, L'aplec, Camins perduts, Camí del bosc, Gelosia i La vall. °Vegeu "La famosa entitat coral La Taponera i les seves vicissituds". Josep Pla. El meu país. Pàgs. 387 a 389. E1 nom d'aquesta coral, fundada l'any 1979 per Fèlix Pérez, es posà com a homenatge al compositor palafrugellenc Frederic Sirés, mort el 7 de novembre de 1971. Home dotat de gran talent i personalitat, senzill i d'una excessiva modèstia, va viure uns anys a Cuba, però a diferència de la tradicional imatge dels que anaven a Amèrica a fer fortuna, ell no en va tornar ric. Es dedicà sobretot a l'ensenyament de la musica i a la composició: havaneres, sardanes, música coral, etc. Treballà per a la recuperacid de l'havanera, i es va fer popular arran de la versió catalana que Marina Rossell féu de la seva havanera La gaviota, traduïda per La gavina. Fèlix Pérez ens ha dit d'ell: "Sirés era un home molt fogós espiritualment, tenia ràfegues de passió mística. " 61 s 5 455 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Augmentà el nombre d'alumnes, i en el curs 87-88 obtingué de l'Ajuntament una seu pròpia, l'antiga casa del secretari, una casa de planta baixa i pis, en molt bon estat, situada a la part alta del poble. L'escola, dirigida des de l'inici per Anna M. Roig, fins a la seva prematura mort, en el curs actual ha arribat a uns seixanta alumnes, els quals estan sota la tutela de set professors. Hem tingut el plaer d'assistir en alguna ocasió al festival de fi de curs que cada any l'escola organitza als salons d'un hotel de Platja d'Aro, i hem pogut comprovar el bon nivell de l'alumnat. 12.4. EL PLA DE L'ESTANY: Banyoles. Cl Collell. BANYOLES Comencem el nostre viatge per la ciutat del llac referint-nos a l'ensenyament de la música. És el 154O, quan la noble família dels Cartellà (Joan de Cartellà) estableix al monestir de Sant Esteve un benefici o mestratge per a l'ensenyament de la solfa i d'algun instrument a uns quants minyons. Després de ser dirigit per un seguit de mestres de capella, com ara Joannes Paulus, el reverend Manuel Casanovas, Joaquim Ramió, etc., i reprès el culte a Sant Esteve, a mitjan del XIX, per la cessió benèvola per part de la municipalitat de l'excenobi benedictí al Bisbat, hi fou establerta una escola de musica, la direcció de la qual va encomanar-se al jove i qualificat mestre Bonaventura Frigola i Fajula62, nascut el 1835 a Castelló d'Empúries, el qual deixà el seu poble natal als 24 anys per traslladar-se a Banyoles. Aquestes dades ens donen la informació suficient per a saber de la seva arribada a Banyoles, el 1859. El mestre Frigola comptà per al seu mestratge amb la col·laboració ocasional de la mà experta de Carreras i Dagas. Si bé havia reunit a l'entorn seu un bon estol d'alumnes, novament clausurada la Casa Missió, el 187363, "Encara que castelloní de naixement, la seva vida professional es desenvolupà a Banyoles i sobretot a Santa Coloma de Farners, on exercí com a director de la capella parroquial de cant. Allà fou impulsor i creador d'una cobla de nois joves. "F. Civil: El fet musical... pàg. 123. 456 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines el referit mestre Frigola, políticament tradicionalista64, optà per traslladar-se definitivament com a mestre de capella a Santa Coloma de Farners. Deixà escrita, entre altres obres, una sarsuela: Por un millón. Havia tingut un fill, Eduard, molt entès en música igualment, que vingué a Girona per encarregar-se de la música al temple del Sagrat Cor, acabat d'edificar. Bonaventura Frigola havia dirigit també, a Banyoles, la massa coral de la Societat Filharmòmica, fundada el 1850. Alguns anys després, el servei musical de Sant Esteve fou confiat al reputat mestre banyolí Mn. Adolf Monforte, fins a la seva mort, sobrevinguda el 1901. En aquesta mateixa data s'encarregà de la capella de cant del monestir Mn. Albert Burch, amb el qual col·laborava el llavors jove Mn. Lluís Gelpí, sobretot en l'acompanyament a l'orgue i en algunes poques classes, ja que hi havia poc alumnat en aquells moments. Mn. Gelpí substituí Mn. Burch, i més tard convertí la capella en escola de cant religiós, gairebé fins als esdeveniments del 36. Durant les dues primeres dècades del segle (1902-1920), aquesta capella arribà a tenir un prestigi considerable. El mestre i pianista Joaquim Mateu, que s'encarregava de la parroquial de Santa Maria, juntament amb el servei de l'església del monestir, aconseguí crear la Schola Cantorum de Banyoles, de veus virils, amb la qual assolí una ben justificada reputació arreu de les comarques gironines. Durant el període del 1914 al 1918, la Schola portà el nom d'orfeó Nostra Senyora de Montserrat, i amb el temps s'hi adjuntà una secció de noies de la classe de música de la professora Maria Figueras de Masgrau, fet que donà peu a la formació de la Polifònica de Banyoles, que organitzà i dirigí el mestre Manuel Saderra; havia aconseguit uns 70 cantaires en els inicis, però al cap de poc en quedaren poc més d'una trentena, aproximadament els que havien començat. Desapareguda la Polifònica, i seguint en el món coral, direm que l'any 1971 Pere Frigolé fundà la Coral Mixta de Banyoles, i va arribar fins al 1990, moment en què la va continuar Antoni Amorós, violinista. Amb anterioritat, a Banyoles havia existit l'orfeó de la Lliga de Defensa d'Agricultura i Comerç, que dirigí el mestre Carré, el cor de l'Ateneu Banyolí, fundat per Joaquim Palmada, el 1897, i l'Orfeó Banyolí, fundat al Cafè Vila i dirigit per Saderra (1921-1925). Però si la coral i la música al monestir han sonat a Banyoles des de temps llunyans, també de la música de cobla hi ha documents que ja daten del s. XV. La cobla més antiga és l'anomenada Els Juncans, que va desaparèixer el 1918. Al s. XVIII era coneguda la cobla del Dimoni. El segle passat hi havia la cobla Corominas (1860-1873) i la cobla Nova (1880-1887). Més endavant va actuar l'orquestra Unión Bañolense, més coneguda per Els Atrevits (1906-1923), i més últimament La Principal de Banyoles, dirigida pel mestre Saderra, del 1919 al 1947, cobla que, després d'un parèntesi no desitjat, ha tornat als escenaris a final dels anys 80. Fent record de formacions musicals de la població, cal esmentar també la banda 4 Ibídem. 457 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines municipal, que es fundà després de l'última Guerra Carlista. Tornant a l'ensenyament, hem d'esmentar un personatge clau del magisteri musical banyolí, Joaquim Pecanins (Prats de Lluçanès, 1883-Banyoles, 1948). Deixeble de Joan llamóte de Grignon, dirigí el conservatori de música i l'escola coral de Terrassa, i l'Orfeó Manresa, on, juntament amb Joan Llongueras, introduí el mètode de gimnàstica rítmica de Dalcroze65. Fundà a Manresa les sessions musicals Hores d'An. Realitzà harmonitzacions de cançons catalanes amb gran mestria. Instal·lat a Banyoles, es dedicà quasi completament a l'ensenyament, i realitzà una tasca immillorable fins a la seva mort. Un altre músic al qual, tot i no distingir-se per la seva tasca docent, és de justícia dedicar uns mots parlant de Banyoles, és Cassià Casademont i Busquets (Banyoles, 3-II-1878Barcelona, 12-11-1963), deixeble de Mn. Rué a la capella de la Catedral de Girona i més tard, a Barcelona, de Matthieu Crickboom i d'Enric Morera. Domiciliat a Sabadell, dirigí l'orquestra Fatxendes i diverses corals d'aquella ciutat. El 1911 s'establí a Barcelona, on es va fer càrrec de la direcció de les agrupacions corals Catalunya Nova, La Floresta i l'Orfeó Pirinenc, gairebé ininterrompudament fins al 1936. De la seva extensa producció, destaquen les òperes La dona d'aigua (1911) i La mare (1926). Escriví música escènica molt notable per a obres d'Apel·les Mestres i d'Ignasi Iglèsies. Tocava la viola a l'orquestra Pau Casals, i posteriorment, a la Simfònica de Barcelona. La seva producció per a cobla és important. Descansa al cementiri de les Corts de Barcelona. Banyoles ha tingut sempre un bon nombre de professors de música particulars, entre ells Pere Frigolé (Banyoles, 1936). Al marge, l'Ajuntament, el 1984, creà la seva Escola Municipal. Va ser dirigida el primer any pel professor Joan Pons i Juanmiquel (Verges, 1944), posteriorment per Miquel Sunyer i actualment per Esteve Palet. L'escola va començar amb uns 60 alumnes i un professor, i ara són quasi un centenar de deixebles els que hi reben classes, amb una plantilla de quatre professors. SANTUARI DEL COLLELL La història musical del Collell es remunta als anys 1534 i 1537, quan pels inventaris, sabem que hi consta un orgue, i en el de 1542 ja hi ha proves d'un magister cantus i d'una nombrosa escolania. El primer orgue que va fer construir el santuari, data del 1555. "Recordem que l'introductor d'aquest mètode a Catalunya fou el mestre Llongueras, però també, i especialment a Girona, el mestre d'escola Narcís Masó i Valentí, director de l'escola de s'Agaró (1935). 458 Panoràmica general de la música a les comarques gironines El santuari, fundat per la comunitat benedictina, ha passat per multitud de vicissituds . El llibre de visitado del 1587 informa fins i tot dels noms d'aquells primers escolans: Antic Leus, de Mieres; Antoni Rovira, d'Olot; Antic Puig, de Bescanó; Bernat Terma, de Santa Pau; Miquel Argelaguer, de Porqueres; Mateu Brocà i Miquel Audet, de Sant Esteve d'en Bas. 66 El 1700, aproximadament, figura com a organista, Francesc Prat67, i el 1786, Joan Planas, amb el compromís d'ensenyar l'orgue i cant, i a llegir i escriure als escolans per 25 lliures anuals. Mossèn Planas morí l'agost de 1826. Vers el 1814, finalitzada l'ocupació francesa, l'activitat del santuari va anar declinant gairebé fins a la total extinció de la seva comunitat sacerdotal. Malgrat aquesta situació, seguí en el recinte, fins a la seva mort, mossèn Joan Planas. Tenim constància de la presència de músics i cantors al santuari durant la festa de cap d'any, sufragada pels pabordes d'alguna de les confraries existents al santuari. Aquestes festes eren molt concorregudes i varen donar origen al popularíssim Aplec de Ninou, que va sobreviure a les confraries i se celebra encara ara cada primer d'any, amb una missa, una audició de sardanes i un dinar de germanor. Amb l'extinció de la comunitat presbiteral i amb l'espoli dels béns del santuari (1806), i finalitzada l'ocupació francesa (1814), es varen extingir les confraries, aproximadament el 1829, així com tota activitat al monestir. Entre el 1851 i el 1852 es reprenen les obres per condicionar el que seria el seminari col·legi. D'aquesta època tenim el programa d'ensenyament que s'hi feia; hi figura ben explícitament la música vocal i l'estudi del piano, diàriament. El 1860, aproximadament, el bisbe Constantí Bonet i Zanuy va donar 600 rals per a la construcció de l'orgue de l'església. Fundat ja el seminari col·legi, fou el primer mestre de música d'aquesta nova institució l'organista mossèn Josep Sais i Vidal, fill de Rupià, que hi exercí del 1852 al 1876 i ingressà llavors a la congregació claretiana, i morí el 1908. El succeí mossèn Joan Corrius i Pons, d'Amer, nomenat el 1881 i mort el 1886. Cobrí la plaça vacant mossèn Josep Carbonell "Vegeu Historia de Santa Mana del Colleu, de Luis G. Constans, M.D. Edición Centenario, 1954. 67 No l'hem trobat en cap document històric del Colleu. El cita F. Civil a El fet musical..., pàgs. 112 i 118. 459 Panoràmica general de la música a les comarques gironines i Orriols, mort al cap d'un any de la seva presa de possessió, el 1900. Del 1900 al 1916 fou titular de l'ensenyament musical i organista mossèn Marià Burch i Solanich (Sant Pere Despuig, 1875-Girona, 1954)68. Del 1916 al 1924, ocupà el càrrec d'organista i mestre de capella mossèn Bartomeu Bonet i Olivet (Flaçà, 1881-Mieres, 1936). Segons mossèn Cervera/"ocupà la mateixa responsabilitat a la parròquia de Lladó, fins al 1931, en què passa a la de Besalú. Estava mancat de base pianística, problema que no superà. Fou víctima dels fets de 193669." El succeí mossèn Ramon Marquès, deixeble de mossèn Blai Capdevila a Cruïlles, fins poc després de la Guerra Civil. El 1925 era nomenat mossèn Joaquim Ausellé i Rigau (vegeu l'apartat de la Cellera), i hi remangué fins al 1934, que es traslladà a la seva vila nadiua. Els anys posteriors a la guerra, el col·legi continuà i tingué anys d'esplendor; recentment s'ha anunciat el tancament del centre. f Entre els documents importants que es troben als arxius del santuari cal esmentar un pergamí del s. XIII en què apareixen escrites les impressionants estrofes del Cant de la Sibitta. 12.5. LA GARROTXA: Olot. Besalú. Tortellà. OLOT Com a preàmbul del que serà l'antiquíssima Escola de Música d'Olot70, volem donar una breu referència dels organistes i mestres de capella de la parroquial de Sant Esteve, ja que van ser els primers a proporcionar als olotíns el privilegi d'escoltar i aprendre l'art dels 68 Formà escola. En foren deixebles aprofitats Josep M. Albert, Antoni Sauleda i Josep Vila, entre altres. Vegeu Cervera, J.M. La Música i els eclesiàstics músics del bisbat de Girona en els segles XIX i XX, op. cit. pàg. 20. L'Escola de Música d'Olot ja existia el 1890, i e's juntament amb les de Castelló d'Empúries i Girona, de les més antigues depenents de la municipalitat. (Vegeu el seu reglament al volum ü, document num. 31). 70 S9 460 Panoràmica general de la música a les comarques gironines sons71. Així doncs, trobem els següents: Del 1651 al 1652: Joan Verdatet, nascut a Olot, el 1632. Més tard, i fins al 1691, organista de la Catedral de Girona. Del 1680 al ? : Rev. Jaume Sala (tenia 34 anys en prendre possessió). Del ? al ? : Rev. Tomàs Martí (mestre durant 23 anys). Del ? al ? : Rev. Josep Romero. Mon el 1735. Del 1739 al 1775 : Rev. Josep Caracoler, abans mestre de capella i organista de Tremp. De molt prestigi com a compositor. Hi ha obres seves a la Biblioteca de Catalunya. Del 1784 al 1786: Rev. Josep Regordosa, fill d'Igualada; ocupà el càrrec interinament durant dos anys. Del 1791 al ? : Josep Saborit, clergue. (Obres: arxiu de la Catedral de Girona i Biblioteca de Catalunya). Del 17.. al 1797: Rev. Bonaventura Feliu (Obres: ídem.) Del 1797 al 1815: Rev. Vicenç Alsina. Del 1815 al ? : Pere Barrera, interí. Del 1816 al 1836: Honorat Alberich, natiu de Sant Joan de les Abadesses. Morí el 1836. (Obres: Biblioteca de Catalunya). Del 1836 al 1872 : Rev. Josep Anglada Maranges, fill d'Olot (1804-1872), ocupà primer el càrrec d'organista a Torroella de Montgrí. (Obres: arxiu de la Catedral de Girona). Gran part d'aquestes dades les devem al mestre Civil, que també ens diu, com nosaltres mateixos hem pogut comprovar, que a partir del 1872 desapareix tota documentació relativa a la capella de musica d'Olot. Queda demostrada l'antiquíssima tradició musical d'Olot a través del Cançoner de la Garrotxa, amb transcripció i realització de Francesc Civil i pròleg de l'il·lustre olotí J.M. de Solà-Morales. Ed. Diputació de Girona, 1982. Recull de 84 obres, algunes d'autor i altres d'anònimes dels s. XVI i XVn. 461 71 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Ens limitarem ara a consignar els organistes que d'alguna manera tingueren incidència, especialment en el camp de l'ensenyament. El 1820 es féu càrrec de l'orgue el Rev. Ignasi Parella i Basagañas, de 31 anys, olotí. Havia estat al monestir de Ripoll i posteriorment, per oposició, obtingué el càrrec d'organista de la col·legial de Sant Joan de les Abadesses. Una vegada instal·lat a Olot, s'aplicà a instaurar-hi una escola de música especialitzada en cant pla i en l'estudi de l'orgue, fins que l'any 1837, per decret del governador del Bisbat, hagué d'absentar-se d'Olot, i ocupà el seu benefici un religiós dominic exclaustra! de Girona, natiu de la ciutat del Tura, Miquel Calvila, organista de la residència de Sant Domènec. Molt més tard tornà a ocupar el seu càrrec el Rev. Parella, que va morir l'any 1853. Altres organistes foren: Mn. Thomas Riba, natural de s'Agaró, de mitjan segle XVI. El 1627, estant vacant el càrrec, l'ocupa Francesc Balle, examinat pel músic olotí Miquel Camps, de família enterament música. Balle s'ocupà de l'orgue durant uns cinquanta anys. Mon el 1679. El succeí Gabriel Nadal, jove encara, fill d'Olot, que havia estudiat a Montserrat i exercí el càrrec durant 55 anys,. El 1751 trobem com a organista el Rev. Baltasar Fontfreda, fins a 1759, que per defunció fou atorgada la plaça al Rev. Josep Castelló, que encara l'ocupava el 1813.1 aprofitem l'avinentesa per a deixar consignat el nom del P. Carmel (Ramón) Codiñach i Oliana, d'Olot, nascut el 1869, autor d'un centenar d'obres musicals religioses. Morí el 1955, a Jerez de la Frontera. Sens dubte, és un honor per als obtins i per a tots els gironins, que a les nostres terres hagués nascut un dels grans músics del s. XVIII, Francesc-Xavier Anton M. Soler, que fou batejat el 3 de desembre de 1729.72 Com que per més que ens esforcéssim ens seria impossible, per l'espai, reflectir m tan sols una panoràmica de la vida i obra del pare Soler, que d'altra banda tenim a l'abast en qualsevol diccionari o biografia, ens limitarem a les quatre dades bàsiques sobre la seva obra. Ingressà a l'escolania de Montserrat el 1735, i s'hi estigué per espai de 10 anys. Feu oposicions seguidament a dues catedrals, i guanyà a la de Lleida73. Als 23 anys va prendre la vida i 1 obra del P. Antoni Soler, vegeu H P. Antoni Soler (1729-1783). Conferència del rol , Gavaldà, encarregada pel Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca el dia 30 de legula al saló d'actes de l'Ajuntament d'Olot, 17 p. possessió^ leS ÍnVeStÍ8aCÍOnS «K««1» f»« ara, „o s'han trobat documents que acreditin la seva presa de 462 Panoràmica general de la música a les comarques gironines l'hàbit, el 25 de setembre del 1752, i entrà a El Escorial. Durant poc temps rebé alguna lliçó o consells de Domenico Scarlatti a Madrid, sobretot en el es refereix a musica per a tecla, ja que en l'aspecte religiós Soler, a la seva curta edat, tenia una preparació excepcional rebuda a Montserrat. Josep de Nebra fou professor seu, segurament d'orgue i de música lírica. Introduït a la Cort gràcies a Scarlatti pel seu treball compositiu de gran envergadura, escrigué peces de tot tipus, per a clavecí, música de cambra, concerts, teatre líric, etc., sense descuidar la producció vocal, molt més extensa que la instrumental. El pare Soler té encara dos aspectes més que arrodoneixen als nostres ulls la grandesa de la seva figura: el de teòric i el de participar del sentit realista dels catalans. Com a teòric musical, publicà el 1762 Llave de la modulación y antigüedades de la música, i el 1771 Combinación de monedas y cálculo manifiesto contra el libro anónimo intitulado "Correspondencia de la moneda de Cataluña a la de Castilla ". Tal com diu el professor Querol, haver escrit una obra semblant només s'explica com la reacció indignada d'un català per a defensar l'economia catalana. Amb tot, les obres del pare Soler han ocupat i ocuparan sempre les programacions dels grans temples i sales de concerts del món. El pare Soler mori relativament jove, als 52 anys, el 1783. Nascut a Olot i a la mateixa època, el 25 de desembre de 1723, Joan la Marca va ser organista del santuari de la Mare de Déu dels Arcs, parròquia de Santa Pau, i deixà escrites un bon nombre de composicions. És just, en parlar d'Olot, referir-se a dos personatges ignorats per la majoria d'olotins, fet que s'explica en part perquè van desenvolupar la majoria de les seves activitats fora de la població. El primer és Francesc-Xavier Estorch i Siqués (Olot, 27-IV-1815). Fou el petit de quatre germans. El més gran, Josep, era advocat; Pau es dedicà a la medicina i a la literatura, fent servir com a pseudònim Lo Tamboriner del Fluvià, i el tercer, Miquel, va ser advocat i escriptor. Vivien al carrer Clivillers. Francesc-Xavier estudià lleis a Barcelona i fou advocat el 1842. Filharmònic per afecció, es dedicà a la composició; era pràcticament autodidacte. El 1837 va compondre l'obra còmica en dos actes La mejor la "paga". L'any 1845 fundà a Olot la Societat Filharmònica Olotense, i en va ser president, el 1855. El 1865 fou president del Círculo Olotense. Posteriorment fixà la seva residència a Barcelona, on morí. 463 Panoràmica general de la música a les comarques gironines L'altre insigne olotí de naixement és Josep Garcia Robles (Olot, 1835-Barcelona, 25-1-1910). Traslladat a Reus als vuit anys, hi estudià solfeig i piano, després a Vic ensenyà piano i a Barcelona fou deixeble del reputat Jaume Batlle. Per oposició fou nomenat professor de dibuix del col·legi Valldèmia de Mataró, on es dedicà també a la música i a la composició. Traslladat definitivament a Barcelona, compongué obres de tots els gèneres, entre les quals destaquem l'òpera Julio César i el drama líric Garraf. Fou mestre de la família del primer comte de Güell. Volem destacar el fet que restà unit a la noble fundació de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, l'any 1886, i figurà en el primer claustre com a professor de violoncel. El 1888 creà també l'Associació Musical de Barcelona, i havia participat de manera important en la fundació de l'Orfeó Català, entitat a la qual dedicà més tard la seva trilogia coral Catalònia. Garcia Robles fou una de les figures musicals més significatives de la Renaixença musical catalana. Les cobles també han estat sempre presents a Olot. En coneixem cinc: La Unió Artística, La Unió Olotína, La Principal Olotina, La Principal de la Garrotxa i La Principal d'Olot. A l'orfeó, mossèn Farro tenia cura de l'escola de música, i la mainada, acabada la lliçó de solfeig, passava a fer la classe de rítmica, que dirigia Rosita Estorch amb el sistema Dalcroze, introduït aquells anys a Catalunya per Llongueras. Al Casal Marià, el Patronat d'Obreres de la Immaculada tenia també la seva secció de rítmica, que dirigia la poetessa i professora de piano de l'Escola Municipal, Concepció Carreras. L'entitat Centre Obrer tenia també el seu cor, el nom del qual era El Laurel, a l'estil claverià. L'orfeó tenia un esbart dansaire dirigit cap als anys 1950-60, per Sadurní Brunet. El mes d'agost del 33, el Centre Catòlic estrenava també el seu esbart dansaire. No hi ha dubte que tot l'ambient musical d'Olot als anys 30 es deu a l'herència sembrada els anys 1913 i 1914 per mossèn Fèlix Farro i Vilanova74, natiu de Girona, al capdavant de l'escolania de Sant Esteve i de l'Orfeó Popular Olotí, fundat el 1917, que aplegava unes setanta veus adultes, a més de la mainada que s'hi incorporava de l'escola, uns cinquanta nens. Fèlix FARRÓ (Girona, 1884-Olot, 1936). Morí víctima de la persecució religiosa de 1936. Va estar detingut a la presó olotina un temps, fins que, portat al terme de Ridaura, a l'Hostal del Sol, fou despullat, escarnit, cremat viu i estimbat en un barranc. Les seves despulles foren enterrades al cementiri d'Olot. 7< 464 Panoràmica general de la música a les comarques gironines D'altra banda, l'Escola Municipal de Música75 feia anys també que formava musicalment els olotins i era oberta a l'hospici. Aquests anys, quinze aproximadament, foren d'uns resultats excel·lents i es notaren a l'entrada dels anys 30. Un dels professors, Antoni Moner, conegut com a virtuós del flabiol, deixà bona empremta, l'escola era dirigida aleshores per Felip Ribes, pianista temperamental que feia les classes on ara hi ha l'església de les monges de la Caritat. Se celebrava la festa de Santa Cecília amb una missa a l'església del Carme o bé als Escolapis. L'Escola Municipal tenia prop de 120 alumnes i les disciplines eren solfeig, violí, piano i contrabaix. Actuava com a filial del Liceu; per això, en una crònica de l'any 31, es llegeix que amb motiu dels exàmens de fi de curs es desplaçaren a Olot, per qualificar, un grup de professors d'aquell centre, encapçalats per Joan Lamote de Grignon. Olot tenia en aquells moments una associació de música presidida per Jaume Tenas. Paral·lelament, a la parròquia del Tura, exercia d'organista (1932) mossèn Manuel Dalmau, de Cassà de la Selva. Amb els aldarulls de la Guerra Civil i amb l'assassinat de Mn. Farro, poca cosa quedà a Olot. L'escola no funcionava. Va quedar una Filharmònica Olotense, una espècie de banda municipal, dirigida per En Barrabás, que es dedicà a l'acompanyament de les processons i de les autoritats. A principi dels 40, sembla que es va refer l'escola, amb el nomenament com a director d'Albert Arqués i Masoliver, violinista. Hi col·laborà el Sr. Corcoy, amb classes de violoncel. En aquesta època, juny de 1943, dirigí també l'escola, Concepció Carreras i Pau, que ja era a l'escola des del 7 de gener de 1930 com a professora auxiliar de piano, càrrec que exerciria des de la mort, molt prematura, del professor Arqués. La professora Carreras és recordada per haver introduït a Olot la gimnàstica rítmica, al mateix temps que era una poetessa molt ben considerada. Altres professors de l'època foren en Mariano de la tenora, que tocava a La Principal d'Olot i feia classes de tenora, tibie i clarinet; en Genis Vinyoles, fiscorn (àlies Barrabás), un sabater del carrer de Santa Magdalena. En total eren set, els professors de l'escola. El 8 d'octubre de 1951, l'Ajuntament dóna possessió del càrrec a un nou director, Honorat Vilamanyà i Serrat, i n'eren professors Concepció Carreras, Palmira Puigdemont i Genis Vinyoles. Sobre l'escola de musica, vegeu la instància de Mn. Farrd a l'Ajuntament (22-X-1917) (volum U, document mim. 32). 7S 465 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Pel gener de 1956, quan el Conservatori de Girona ja era oficial, es desplaçaren a Olot els professors Civil, Geli i Viader per tal d'entrevistar-se amb el tinent d'alcalde d'educació, amb l'objectiu de donar a conèixer les bases perquè l'escola passés a ser filial del Conservatori gironí. Amb tot, l'afiliació no es faria fins al 28 de setembre de 1959. El director en aquell moment era Joan Prat i Forga, deixeble de Pau Casals, que, segons diu l'historiador Joaquim Danès, "caigué a Olot providencialment, ànima de la creació dels primers conjunts obtins de música de cambra, amb en Picaric i en Miquel Pagès, en Joan Sala i en Joaquim Forga". I fou ell qui donà també una bona empenta a la nova associació de música. Passats alguns anys, l'escola quedà una mica ensopida, i el 1982 l'Ajuntament volgué revifar-la de nou. Per això convocà oposicions, a les quals tinguérem l'honor d'assistir com a membre del jurat, i la plaça a concurs es decidí a favor del professor Narcís Bosch, que acabava de deixar el conservatori per domiciliar-se de nou al seu poble natal. Al cap de poc es cuidà també de la direcció de l'escola, etapa que ha portat cl centre a una consolidació desitjable, formant part de la Fundació Pública d'Escoles Municipals de Belles Arts i amb la classificació de centre no oficial autoritzat, adscrit al conservatori de Girona. Deixada la direcció de l'escola a principis dels anys 90 pel professor Narcís Bosch, al qual agraeixo part de la informació d'aquest capítol, passà a ocupar-la Joaquim Calvo. Una compositora d'Olot que no volem que quedi en l'oblit és Càndida Pérez i Martínez (Olot, 28-VII-1893). Visqué a Barcelona de petita i estudià amb el napolità d'origen Melquíades Lucarelli i Ferri, amb el qual es casà el maig de 1922. Va compondre moltes cançons populars, com ara: La Maneta de l'ull viu, Les caramelles, La dida, etc. Debutà a París, l'agost de 1926, amb un èxit suficient que la portà a recórrer una infinitat de països. Es tornà a casar, després d'uns anys de viduïtat, amb l'industrial brasiler Luis Fossati. Visqué al Brasil aproximadament 40 anys, fins que el 1969 retornà a Barcelona; després de viure-hi 10 anys, finalment retornà a Olot, on morí el 15 de novembre de 1989. Acabem aquest capítol fent esment del memorable concert amb motiu de la inauguració de la rehabilitació del Teatre Principal, amb un artista d'excepció, el tenor olotí Dalmau González (Olot, 1946). 466 Panoràmica general de la música a les comarques gironines BESALÚ Si féssim un estudi dels indrets on hi ha hagut un monestir, trobaríem sens dubte que en la majoria hi ha quedat, a part dels mil·lenaris edificis, un cert influx espiritual i artístic i, per què no, fins i tot una certa influència musical. A Besalú, com ens diu el mestre Civil "tot això, ja és solament record, tota empremta d'aquell passat musical ha desaparegut a través dels alts i baixos monàstics dels últims cent cinquanta anys"76. Del naufragi musical, solament se n'ha salvat un antifonari coral (propi de laudes i de maitines, en pergamí, de notació clara, en tetragrama i amb profusió de capitals miniades, possiblement del s. XV) i dos cantorals d'idèntica finalitat i dimensions que l'anterior, encara que visiblement més recents; tres pergamins en total curosament conservats a la rectoria de la vila. La primera notícia d'un organista a la vila comtal de Besalú és del 1571. El 1592 es disposa que tots els membres de la comunitat tinguessin un manual de cant a fi de poder solemnitzar els oficis divins. El 1715, l'abat Francesc de Pastors i Descall procedí, a les seves expenses, a la reconstrucció o reforma de l'orgue i posteriorment, el 1736, Antoni Ametller, també abat, per assegurar millor el servei d'aquest orgue, sol·licità la col·laboració d'un prevere al qual li fou concedit un benefici, amb l'obligació d'ensenyar cant gregorià als minyons del cor i als monjos, i quedà així, en certa manera, constituïda la primera escola de música de Besalú. Recorrem una vegada més al mestre Civil, qui ens diu que "l'abat Rubio, el 1761, funda el benefici de cabiscol, o sigui, mestre de capella de la comunitat". I ens segueix dient: "No seria d'estranyar que aital càrrec hagués recaigut en Rafael Cruzet o en Concordi Balcells, naturals ambdós de Besalú, que de minyons, el 1724 i el 1733, respectivament, havien servit i après música a la capella de la Catedral de Girona, en el temps de Thomas Milans." En la primera meitat del s. XIX i fins a la exclaustrado, ocupa el càrrec d'organista del monestir Narcís Vila i Firat nascut a Girona el 1812, però de nacionalitat francesa; havia rebut lliçons tot primer del Rev. Antoni Vidal, organista de Sant Feliu de Girona, i del Rev. Antoni Guiu, organista de la Catedral, i més tard del Rev. Josep Barba, mestre de capella de la Catedral. Fou organista dels benedictins fins a 1835, que s'integrà, amb el mateix càrrec, a la catedral de Narbona. Va compondre obres religioses i havia obtingut un primer premi en un certamen celebrat a Tolosa. Pels seus mèrits havia arribat a guanyar una plaça al Conservatori de París. Posteriorment obtingué el càrrec d'organista de Saint Gaudens, població 76 Civil, F. El fet musical,,., op. cit, pàg. 117. 467 Panoràmica general de la música a les comarques gironines on morí el 14 de maig de 1877.77 El 1824 residia en aquest monestir dom Parella, de la ben coneguda família de músics d'Olot. La desaparició dels benedictins, el 1835, s'allargà fins al 1909; aleshores els monjos que arribaren d'Encalcat (França) escolliren de nou el monestir de Sant Pere per a residència, i el reactivaren immediatament tant en el sentit espiritual com en el material. La figura del gregorianista Maur Sablayrolles li donà un nom i consideració de primer ordre. La devastació després de la marxa dels benedictins havia deixat sense orgue el monestir, no així l'església de Sant Vicenç, que tenia el de la parròquia i el de la Congregació dels Dolors, del qual fou titular, del 1900 al 1907, mossèn Josep Rufet. El 1915, hi hauria orgue de nou, segons paraules de Lluís G. Constans78. Això es desprèn de la frase següent: "La salmodia con canto arrobador se desliza dialogando schola y coro, y el incomparable P. Benoit, desde el órgano, subraya la impecable dicción monacal. " Fidel testimoni de l'època en què entrem és Bartomeu Vallmajó i Soler (Besalú, 14-XII-1912-Girona, 16-XI-1997), qui va començar a rebre les primeres lliçons a l'escolania dels pares benedictins i més tard va estudiar piano amb l'organista de l'església parroquial, mossèn Antoni Bassols, qui ocupà la plaça fins al 1931. Posteriorment Vallmajó ampliaria estudis d'harmonia amb J.B. Lambert79. L'any 1928 escrigué les primeres sardanes. Especialitzat en sardanes revesses, dins les quals ha assolit un assenyalat prestigi, ha establert la norma de fixar els mínims i els màxims en els tiratges. Altres autors -antics i actuals- componien les sardanes amb tiratges de desorientació: 5x90; 9x105; 54x45, etc. Vallmajó, ja en les seves primeres revesses, hi posà la norma orientadora de 16x49 com a mínims de curts i 50 i 99 com a màxims de llargs, respectivament. Si bé no s'ha dedicat mai a la música professionalment, sí que ha contribuït en multitud d'iniciatives culturals que refermen la seva categoria personal i estima per la música i per Girona. 77 Vegeu Rev. de Girona, juny de 1877. 78 CONSTANS, L.G. Op. cit. Joan-Baptista LAMBERT I CAMINAL (Barcelona, 1884-1945). Deixeble de Mas i Serracant, Pellicer i Morera. Organista del col·legi dels pares Escolapis de Sant Antoni del Palau Nacional de Barcelona. A partir del 1929, director de les bandes de música de la Casa de la Caritat i dels Mossos d'Esquadra. Mort el mestre Millet, fou director de l'Escola Municipal de Música de Barcelona (1940-45). Més de 50 premis avalen el seu treball composiü'u en tots els gèneres. 79 468 Panoràmica general de la música a les comarques gironines A partir d'aquests anys sempre hi ha hagut estudiants avantatjats, els quals han anat transmetent els seus coneixements als joves: Josep M. Gironell, Francesc Viciana i altres. L'actual escola de música promet noves generacions musicals. TORTELLÀ Gràcies a un treball de Robert Bayer80, hem pogut endinsar-nos un xic més en les arrels musicals del poble del llinatge De Tortellà, llinatge molt noble i que estigué emparentat amb els comtes de Besalú fins al s. XII. La vida musical de Tortellà és justament, amb la indústria i l'artesania, sobretot de culleres, una de les principals activitats dels tortellanencs. No en va és conegut arreu com un poble de músics i de culleraires. El 1680 és la primera data en què trobem esment d'un músic, Jaume Mach, d'ofici paraire, present a les festes de la vila i rodalia. A partir del 1753 tenim notícia de Ramon Pineda, també paraire i músic. Traslladat a Llorona abans del 1806, tenim el músic Llorenç Bosilleres i Ballart. El 1816 trobem esmentat Francesc Aulí, d'Olot. Però el veritable artífex del fet que es conegui Tortellà com a poble de músics és Agustí Conde, de Xàtiva, instal·lat primer a Banyoles i, des del 1867, a Tortellà. Sempre consta com a professor de música81, i es dedicà sobretot als fills dels socis del Montepío Tortellanés. El 1875 el seu fill Joan, músic i flequer, es va casar amb una tortellanenca i continuà la tasca fructííoera del seu pare. La primera orquestra que es coneix en el poble és La Vella, del 1875, fundada pel mestre Bach, de Vidreres, i que durà fins al 1900. Era l'orquestra dels carlins. L'any 1888 obtingué el segon premi d'interpretació de sardanes en el concurs celebrat durant l'Exposició Universal de Barcelona. Vinculada als republicans hi havia l'orquestra de la Societat; tots els components eren socis del Montepío de Socorros Mutuos del poble, i va ser fundada més o menys igual que La Vella, el 1875, i es va disgregar també el 1900. El seu principal personatge fou Josep Capdevila. 80 Bayer i Castanyer, R. Tortellà. Ajuntament de Tortellà, 1990. És curiós el fet que en els padrons municipals figura en molt pocs casos, al costat del nom de la persona, l'ofici de müsic. En el cas d'Agustí Conde hi figura, fet que ens fa pensar que s'hi dedicava gairebé en exclusiva. 469 81 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Com a fruit de l'escola de música del Montepío, el 1882 es creà Els Petits de Tortellà, que subsistí fins a finals de segle. Seguint l'evolució de les cobles orquestres, trobem La Nova de Tortellà, que durà del 1900 al 1910, formada per la família Capdevila -Amadeu, Josep (pare) i Anton-, i per la família dels Juanola, Josep, Jaume, Francesc, Llorenç (pare), Salvador i Rafel. Del 1910 al 1965, va estar en activitat La Principal de Tortellà, fundada per Josep Saderra i Puigferrer, que en va ser director fins al 1916. Cap al 1912 sorgí La Nova (coneguda arreu com a V Orquestra de l'Esprit, motiu del seu fundador, Francesc Santaló). Durà fins al 1928. Santaló fou l'altre element que va motivar la població a l'estudi de la música. Oferia a tots £ls convilatans, ja a partir de 12 o 13 anys, l'ensenyança de la música gratuïta, i oferia la seva orquestra per fer l'aprenentatge. L'orquestrina New York, creada també per Santaló i per Salvador Coll l'any 1928, durà fins al començament de la Guerra Civil. Fou la segona orquestrina que va introduir el jazz. En l'època que va del 1928 al 1970, Amadeu Juanola i Siqués féu de professor de música a la població. Es fundaren més orquestres, La Nueva de Tortellà, creada per Amadeu Puntí i Capdevila el 1943 i desfeta el 1953; la Marimba, el 1951, fundada per Joaquim Serra Quintana i per Roc Marco Palazón, que es va desfer el 1956. Ara, des del 1993 aproximadament, Tortellà viu en l'art musical entre el bon record del passat i la il·lusió posada en el futur d'una escola de música que ja fa un cert temps que està treballant. L'Ajuntament, encapçalat pel seu alcalde, músic també, AveHí Campsolines, i uns quants músics, com ara Martí Puntí i Joan Molí, estan engrescats a transmetre desinteressadament els seus coneixements a les noves generacions, com ja s'havia fet molts anys enrere a la població. 470 Panoràmica general de la música a les comarques gironines 12.6. EL RIPOLLÈS: Ripoll. Sant Joan de les Abadesses. Ribes de Freser. Camprodon. RIPOLL Seria impossible tractar aquí, ni que fos mínimament, de la importància, abast i repercussió que tingueren per a la música a l'edat mitjana el cèlebre escriptori i l'escola de música del monestir de Ripoll, d'una banda perquè és un tema que s'escaparia dels nostres objectius, i de l'altra, perquè ha estat estudiat ja -en part- pels més acreditats musicòlegs. Ens dedicarem, doncs, a l'esquema que hem anat seguint en les altres viles, i coneixerem primer els organistes i mestres de capella que al llarg dels segles han fet sonar l'art de la música en la històrica i comtal abadia de Ripoll. Els primers indicis de l'orgue de l'abadia són del 1464. No sabem, però, qui el tocava. El primer nom que trobem és de dos segles més endavant. L'acta capitular de la Catedral de Girona del 31 de juliol de 1652 ens assabenta que el Rev. Pons Asperans (Sperans o Villasperans), fill de Ripoll, fa oposicions per a la regència de la capella de cant gironina; la seva mort sobtada, ocorreguda pel març de 1654, féu que dos escolans, natius també de Ripoll, tornessin a casa seva creient-se desemparats per aquest fet. Amb anterioritat sabem de dos escolans més a Ripoll, un és Nicolau Pla, que estudià a Montserrat, s'hi quedà seguidament com a monjo (any 1517) i es distingí en el conreu de la música dins el marc del monestir; morí el 1559. L'altre era Dídac Solà, que morí el 28 de febrer de 1701 a Sallent, però va ser enterrat a Montserrat; a més" de ser un excel·lent músic, va escriure el llibre Fènix Difunto i un altre que no va acabar, en vers llatí, intitulat Ocreus Marianus. (Saldoni, dice. biog.). Tomàs Cavalleria o Lacavalleria, escolà de cor, natiu de Ripoll, de l'època de Tomàs Milans, el 1726 es presentà a oposicions per a la plaça de violí de la capella, que no va obtenir. El 1789 tenim Tomàs Seriflana i Arijol, també oriünd de Ripoll, interessat per un benefici de música a la Catedral, i des del 1787 trobem com a organista a Santa Maria de Ripoll, 471 Panoràmica general de la música a les comarques gironines nomenat en propietat, Antoni Guiu, de Sant Joan de les Abadesses. Un altre clergue, organista per oposició i nascut a Ripoll el 1816, es Miquel Vilageliu. Ja entrat el s. XIX, dirigeix la capella de cant de Santa Maria el Dr. Baltasar Maideu, metge de Ripoll. Quant a la música profana, a Ripoll tenim notícia dels concerts de la Societat Filharmònica que dels anys 1852 al 1854 dirigia el compositor Patllari Prat. L'antiga cobla d'en Macarró, el mestre Civil ens la presenta reformada per Josep Carles, i constituïda per en Pau de ca l'Ayoy, en Dansa, en Mari i en Pere del Sant (un fregaire gavatx). El 1887, la cobla Els Noys de Ripoll i Els Tranquils, i tot el que s'esdevenia abans del .1890, era dirigit per Joan Maideu i Font. El seu pare, l'avi Maideu, de nom Narcís, que tocava el contrabaix amb Els Tranquils, era sastre i músic de professió, i tocava bé el violí i el piano. Joan Maideu es va casar amb Mercè Auguet, d'una bona casa del Pont Major, una. familia de mestres, emparentada amb la família Regàs, també del Pont Major, i al mateix temps tenia al seu càrrec diversos cors a l'estil claverià. En el temps de la Guerra Civil exercia com a mestre de capella Mn. Damià Torrens i Coll. Ignasi Parramon, conegut com en Nasiet, organitzà l'orquestra La Principal. Bon músic i bon mestre, deixà un bon reguitzell de deixebles ben preparats, entre ells el seu fill, Miquel, més endavant director d'Els Serratins, fundats per Ramon Serrat, el qual, pel seu talent i coneixements, es féu càrrec de l'Escola Municipal de Música i de l'Orfeó de Ripoll. Traslladat a Terrassa, ocuparen més tard la vacant de l'escola, Pere Puig i Parés, de Camprodon, compositor de sardanes, i Daniel Maideu. El professor Puig fou un mestre exemplar a Ripoll; pel seu caràcter i coneixements, va aconseguir formar un bon grup d'alumnes, avui quasi tots professionals de la música, que tenen el millor dels records del seu mestre. Destaquem Jaume Espigóle, trompeta; Joan Amils, piano; Asensi i Mercadal. Exercia com a organista en aquesta època, els anys 50, mossèn Bonada. Pel que fa a orquestres, varen deixar bon record La Ripollesa, L'Aliança Ripollesa i la Nova Ripollesa, de la qual fou director Pere Puig, com ja hem dit, un dels millors ensenyants que es recorden a la vila. En el camp de la polifonia, la Societat Coral La Dalia, de primers d'aquest segle, deixà també un bon record. 472 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Esmentem ara els noms d'uns quants mestres que des de la primera meitat del s. XIX ocuparen el càrrec d'organista: el Rev.Ignasi Parella i Basagañas, entorn del 1820 (ocupà la plaça durant un any); Jaume Bofill; Mn. Manel Caballería; Mn. Marià Torrens i Baltasar Maideu, ja esmentat. És d'especial interès per a nosaltres citar el seu germà, Josep M. Maideu i Auguet (Ripoll, 1893-?, 1971), sacerdot, organista, compositor i musicòleg. Deixeble de Lluís Romeu i de Josep Colomer, fou nomenat organista el 1912 i professor de cant gregorià al seminari d'Almeria el 1917. Un altre destacat compositor ripollès, especialment de sardanes, fou Honorat Vilamanyà (30-XI-1905-Matard, 29-XII-1963)82. '"•• En el camp clàssic, el violinista Josep Sayos i Graells, de bona posició econòmica, algunes vegades acompanyat al piano per la seva senyora, va ser un destacat intèrpret. Ha mort recentment, l'any 1990. En l'actualitat el pianista Joan Amils i Pérez, també fa una tasca excel·lent, i ens delecta tot sovint amb concerts en solitari i en grups reduïts de cambra. Des de la seva arribada de Suïssa, que s'instal·là a la seva vila nadiua, es dedica, a més, a l'ensenyança de la música de manera privada, igual que la professora Teresina Maideu. També en el conreu del concertisme, i en l'especialitat d'orgue, tenim Modest Moreno i Morera, amb una tasca ben meritòria. Deixebles de tots ells que s'han dedicat professionalment a la música són Eudald Creixans, Pere-Ramon Altesa, Jordi Barquero i Xavier Altesa. 1£ 1 "n S2 '.'. Estudià a Ripoll amb el seu cosí germà, el reputat Ramon Serrat. Més tard fou deixeble d'Eduard ,,, Toldrà (violí) i Juli Pons (piano). Gràcies a Serrat, conegué el tibie i la tenora, aprenentatge que li serviria de molt per a la composició de sardanes. El 1925 funda la cobla orquestra Els Serratins (tots havien estat deixebles de Serrat). Obre l'Acadèmia Vilamanyà i al cap de pocs anys té cura de reorganitzar l'Orfed de Ripoll, iniciat temps enrere per Serrat. El 7-Ü-1935 és nomenat professor d'instruments diversos a l'escola municipal de musica de Vic. Arriba la guerra i passaria anys de contratemps i fatigues; tan sols aconsegueix reorganitzar la cobla orquestra Vilamanyà. L'any 1951 té l'oportunitat de fer-se càrrec de l'escola municipal de música d'Olot i de l'Orfeó Olotí, i s'estableix a la capital de la Garrotxa, on manté una densa activitat musical. Crea una orquestra de cambra. D'Olot és cridat a Mataró per fer-se càrrec de la banda municipal i de la massa coral de la Sala Cabanyes, i ho alterna amb classes a diferents col·legis, entre ells el Valldemia. Crea a Mataró l'orquestra simfònica. El 1956 obté un gran èxit al Palau de la Música amb l'estrena que li fa l'orquestra Ciutat de Barcelona de la seva obra simfònica Gnoms a la Maladeta, sota la direcció d'Eduard Toldrà. Dins la seva '<• !tpioducció, predominen les sardanes, però també compon cançons, lieds, quartet de corda, musica de cambra, 00 etc. Dins la música de cobla cal destacar la glossa en tres temps Fulls pirinencs, estrenada per La Principal de la Bisbal per la festa major de Mataró de l'any 1962. El crític Joaquim Casas escrigué: "Si el pare Serra retratava la llum i l'horitzontalitat empordanesa, si les sardanes de Carreta recordaven l'embat de le sones damunt el rocam de la Costa Brava, les creacions de Vilamanyà exhalen flaire de capitell romànic, de monjo benedictí, de cavaller medieval i aire de Puigmal." Informació facilitada pel seu fill Antoni, a Mataró, el dia 14 de febrer de 1995. 473 Panoràmica general de la música a les comarques gironines SANT JOAN DE LES ABADESSES Ompliríem moltes pàgines sobre aquesta població, si no fos que ens volem limitar específicament a una panoràmica musical molt general. Malgrat això, haurem de fer alguna excepció, ja que entre els sanrjoanencs han sortit figures mundialment famoses, que haurem d'esmentar encara que sigui molt breument. El primer personatge que hi coneixem és Joan Pussalgues, natiu de Gombrèn, nomenat mestre de capella de la col·legiata de Sant Joan el 1714, fins al 1760, i hi restà després com a organista fins a la seva mort, el 18 de juliol de 1770. Nasqué a Sant Joan el que seria insigne orga/iista de la Catedral de Girona Antoni Guiu. Si bé residia a Girona, passava algunes temporades a la frescor del seu poble i de retorn, ens diu el mestre Civil, se n'enduia algun minyó per a la seva capella. Coneixem noms com els de Ramon Solà i Pere Masdéu, nats a Sant Joan el 1812 i el 1813, respectivament. L'I de febrer de 1776 naixia Rafael Guiu, germà de l'anterior, músic major primer i més endavant membre de la Capella Reial a Madrid. A la capital d'Espanya, sempre segons informació del mestre Civil, degué coincidir amb un seu convilatà, Josep Nonó, nat igualment el 1776, a 31 de desembre, director d'orquestra de la mateixa capella. Havia servit primer el duc d'Osuna i seguidament fou elevat a compositor de la Reial Cambra, i el 1833, a professor numerari de solfeig del Conservatori de Música de Madrid, creat el 15 de juliol de 1830. Autor de bon nombre d'òperes i de música religiosa, és especialment conegut per una simfonia i més que tot per un tractat, ressò de les teories sobre el sistema harmònic propugnades per J.Ph. Rameau: Escuela completa de musica. Sistema fundado en la experiencia de los mejores profesores, y en las observaciones de los filósofos más ilustrados, i continua, Obra necesaria no solo a los que por afición y divertimento quieren dedicarse a ella, sino también a todos los maestros de capilla, a los compositores de teatro, primeros violines de orquesta y músicos mayores de regimiento; útil a todos los profesores para aumentar sus conocimientos, ya sea en el canto ya en la pane instrumental; y curioso para todos aquellos filósofos, que sobre losfenómenos que ofrece, quisieran aclarar, discurrir y adelantar tan interesante materia.. .Dedicada a nuestro amado rey Fernando VII, por J. Nono".93 En opuscle a part i amb el títol: Gran mapa armónico, J. Nonó ens ofereix també una relació detallada de tots els acords "según nuestra definición moderna a lo Rameau ". Rafael "El volum és a la Biblioteca Nacional de Madrid i fou editat per la impremta de Fuentenebro. Madrid, 1814. 474 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Mitjana (Encyclopédie de la Musique, París) fa el més gran elogi d'aquestes obres "molt avançades en aquella època" i afegeix, respecte a la primera: "Excel·lent en tots aspectes, posa de manifest els vastos coneixements d'aquest músic gairebé desconegut que tot inspirant-se de les teories de Rameau sosté idees i opinions personals." En la dedicatòria al rei Ferran VII Nonó considera la seva obra com a nova i necessària i espera que aquesta tindrà una acollida tan favorable com les simfonies que anys abans havia tingut l'honor, diu ell, de presentar al seu august pare (Carles IV). S'ignora malauradament on han anat a parar totes aquestes obres simfòniques, com també el gran tedeum que escrigué pel naixement del primogènit de la reina Isabel de Bragança. No hi ha cap dubte que Josep Nonó fou en el seu temps una gran personalitat musical, de la qual la vila de Sant Joan de les Abadesses pot i ha d'enorgullir-se. Morí a Aranda de Duero, l'any 1845. Consta l'existència d'altres Nond dedicats al conreu de la música: Joan Nono Bach, que fou organista del monestir, on segons Saldoni (Dice, biogr.} encara exercia l'any 1868, i Jaume Nond Roca, fill del precedent, nat el 7 de setembre de 1824. El primer restà a la població, però el segon, que en sortí, presenta molta més història. Després de les primeres nocions de música que li va ensenyar el seu pare, Joan ingressà en la capella de música de la Catedral de Barcelona, i hi amplià els seus estudis. Mercès a una beca, es traslladà a Itàlia i acabà de perfeccionar-se amb el famós mestre Mercadante. De retorn a Espanya rebé el nomenament de músic major i seguidament embarcà cap a Cuba com a director de banda militar, càrrec que més endavant li servi de trampolí per a passar a Mèxic amb honors de director general de les bandes de música. A més, havent-se convocat concurs per a l'elecció d'un himne nacional, la composició de Jaume Nonó Roca assolí el primer lloc entre les disset presentades, segons veredicte publicat en el Diari Oficial de la Nació, de 14 de novembre de 1854; el nom de l'himne era Dios y Libertad, amb lletra de Francisco González Bocanegra. Jaume Nonó morí a Nova York el 18 de juliol de 1908, a l'edat de 84 anys. També era santjoanenc el reverend Melcior Juncà, nascut el 30 d'abril de 1777. Després d'unes oposicions a València, que guanyà el gironí Josep Pons, fou nomenat, més tard, mestre de capella de la Metropolitana de Tarragona, on deixà escrites, igual que a Sant Joan, escollides obres en què destacava el paper del fagot, instrument predilecte en la seva producció. Morí l'any 1828.84 De M. Juncà, hi ha obres a l'Arxiu Metropolità de Tarragona i a l'arxiu de Sant Joan de les Abadesses. 84 475 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Va néixer també a Sant Joan, el 23 d'abril de 1786, el reverend Honorat Alberich i Corominas, que féu la seva carrera musical a Mataró, i la contínua a Olot del 1816 al 1836, data del seu traspàs. Nasqué i fou batejat el 19 de juliol de 1782 Ramon Brunells i Bellapart85, prevere, organista de la col·legiata, que mon el 13 de novembre de 185486. Escrigué una abundant i important obra però malauradament -segons el mestre Civil- sentint-se pròxim a la mort, cremà la totalitat de les composicions que tant havien elogiat els mestres Juncà, de Girona, i Andreví, de Barcelona. Similar fou el cas del mestre de capella mataroní, que havia estat a la Catedral de Girona (1829), Baltasar Dorda i Lloberas87 (Mataró, 6-I-1802-15-XI-1838 ó 39), alumne de Francesc Andreví i de Mateu Ferrer. Vers el 1821 ocupa durant un temps el càrrçc d'organista del monestir el reverend Ignasi Parella i Basagañas, d'Olot. També el cèlebre organista Josep Gironella, de Sant Joan, primer exercí a la mateixa col·legiata de Santa Maria i seguidament a la Catedral de la Seu d'Urgell, vila on morí el 1894. Ens toca parlar ara de l'Escola Municipal de Música, que és fer-ho al mateix temps de Ramon Serrat i Fajula, nascut el 22 d'agost de 1883 a la plaça Major, al costat mateix de l'ajuntament. Cursà harmonia i composició amb diversos mestres, especialment amb Enric Morera. Fou director de diverses corals i el 1911 es traslladà a Cassà de la Selva per incorporarse a la cobla Unió Cassanenca, i el 1913 passà a ser primera tenora i director de La Selvaíana, i durant aquest temps rebé lliçons de Mn. Garcia. El 1915 retornà a la muntanya; a Ripoll es posà al capdavant de la cobla Els Serratins, i ho alternà amb la direcció de l'Escola Municipal de Música, acabada de fundar, fins que el 1925 obtingué per concurs la plaça de director de l'Escola Municipal de Música de Terrassa, de la banda i del cor Joventut Terrassense. L'obra de Serrat fou variada i abundant, però el terreny on més se significà fou el sardanístic. Morí a Terrassa, el 2 de novembre de 1944, auréolât de l'estima unànime del món musical. Actualment ambdues poblacions organitzen un concurs de composició de sardanes de caràcter internacional. De R. Brunells es conserven 7 obres a l'arxiu de la Catedral de Girona, entre misses, lamentacions, salves, etc., a 4, 5 i 6 veus amb orquestra. 86 85 La col·legiata fou suprimida el 1851 i l'església passà a ser parroquial de la vila. Baltasar Dorda fou d'una gran religiositat, vorejant el misticisme. Realitzava actes d'extraordinària abnegació i sacrifici, repartint tot el que tenia per a auxiliar els necessitats. Va pronosticar, setze mesos abans, el dia exacte de la seva mort, i així va ocórrer, davant la general estupefacció dels seus familiars i amics. 476 87 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Altres figures de Sant Joan que tenen uní notable relleu musical són Josep de Calassanç Conill, nascut el 1896, pianista i organista auxiliar de la Schola Coral del Santíssim Misteri, deixeble de Lluís Millet i de Joan Balcells; Mn. Josep M. Planas, nat el 1913, mestre de capella i organista de la parroquial, compositor i director de la susdita Schola Choral. Aquesta entitat coral va ser el resultat de la fusió del cor del Centre Catòlic i de la capella del monestir, l'any 1915. Fou l'ànima d'un important moviment artístic i religiós i primer director de la Schola el llavors organista del monestir, Mn. Cribillers. A la seva mort, agafà la direcció i la de l'escola de música, -vacant per la marxa del mestre Serrat- l'organista de la catedral de Vic, Mn. Andreu Ramírez. El 1965, aquesta coral celebrava les seves noces d'or amb participació de la Polifònica de Girona, dirigida pel seu fundador, el mestre Viader. Hem d'esmentar com a curiositat que en els inicis d'aquesta coral, el 1915, Girona també hi era present amb la interpretació de l'opereta del mestre Isidre Mòllera El castell de Ruiflor. L'últim professor que podem esmentar com a personalitat musical rellevant és Narcís Oliveras i Guillamet, natiu de Tortellà, però resident a Sant Joan, últim mestre de l'escola de música, dissolta ja fa anys. En aquests moments, i de manera particular, fan a la població la tasca d'ensenyament de la música els professors Joan Freixas i Joana M. Miquel. RIBES DE FRESER A la darreria del segle passat ja existia a la vila de Ribes una orquestra; es dedicava a amenitzar les festes dels voltants i, també, ordinàriament, els esdeveniments i festes de la mateixa població. Pels volts de l'any 1915, es formà una orquestra cobla composta per músics locals, dirigits pel mestre Busquets, que actuà uns quants anys, principalment al teatre Taga. A principi dels anys 20, s'establí a Ribes Antoni Font i Gratacòs, un bon pianista i coneixedor de la música, que desenvolupà una encomiable labor dirigint i organitzant cors, tant infantils com d'adults, tocà l'harmonium en les celebracions litúrgiques, i àdhuc compongué diferents partitures, sobretot sardanes. Durant un temps exercí un càrrec administratiu en el poble 477 Panoràmica general de la música a les comarques gironines veí de Pardines, temps que aprofità per ensenyar música a un grup de joves que, sota la seva direcció, formaren l'anomenat Quintet de Pardines. Després d'un curt lapse de temps, cap a l'any 1927, es fundà una nova orquestra gairebé amb els mateixos components que la formada pel Sr. Busquets. La dirigia Antoni Casadesús, i es dedicà preferentment a l'amenització de les vetllades a la sala La Barretina, alhora que acompanyava el cor de la mateixa entitat. Actuà en aquesta sala fins a l'any 1929, data en què s'inaugurà el cinema La Cooperativa, la qual cosa va fer que passés a interpretar música durant la projecció de les pel·lícules mudes i a amenitzar el ball dels diumenges. Quan aparegué el cinema sonor, continuaren les sessions, però solament de ball, fins al 1936. Vers el 1930, hi havia també el conjunt Orquestrina Núria, integrat per cinc components, dirigits pel mestre Lluís Garrit. Actuava al Casal Ribata (actualment Catalunya), els diumenges a la nit. També tingué la mateixa fi que l'anterior, l'any 1936. Nascut a Ribes el 1908, Jaume Portet va ser un bon músic, deixeble dels mestres L. Romeu, V.M. de Gibert i F. Lliurat, que eren professors dels conservatoris del Liceu i del Municipal de Barcelona, respectivament. Es autor de dues misses per a veus i instruments, d'una suite per a orquestra; d'un quartet de corda, de sardanes, de cançons, de preludis per a piano, d'una sonata per a violí i piano, etc. L'organista de la parròquia, als anys 30, era mossèn Pere Cot. Ensenyava solfeig a un nombrós grup de jovent però, d'aquests, solament Pere Vigo i Bonada i Joan Paret i Pla (1924-1947) continuaren l'estudi de la música i del piano, pràctica que seguiren amb altres mestres. Pere Vigo, bon pianista i organista, és en l'actualitat director de cor i ha escrit diferents arranjaments i obres inèdites. La seva germana, Núria Vigo, no tan professionalment potser, també fa una bona tasca d'ensenyament en la iniciació a la música. Joan Paret mori jove, als 23 anys, quan se li perfilava una prometedora trajectòria musical; el seu instrument preferent era el piano, i tenia coneixements d'orgue. Els seus estudis d'harmonia li permeteren compondre diverses peces, entre les quals es poden esmentar les sardanes Anant a Núria, Ribetana, Cants vora el Freser i La vall fosca, sardana que en aquests últims anys s'ha convertit en una espècie d'himne en l'aplec de la sardana de la Vall de Ribes. CAMPRODON Tothom sap que en aquesta vila pirenaica hi va veure la llum per primera vegada un dels grans músics catalans universals: Isaac Albéniz. Hi farem una referència mínima, ja que 478 Panoràmica general de Ja música a les comarques gironines ben poc podríem aportar al que han escrit els seus biògrafs88. Fou batejat a la parròquia de Santa Maria, el 29 de maig de 1860; el seu pare estava destinat a Camprodon com a administrador de duanes. La seva brillant carrera com a concertista de piano i compositor ha fet que sigui considerat com un dels músics catalans més importants. Morí jove, el 1909, als 49 anys d'edat, a Cambó-les- Bains (França). Girona li ha dedicat un teatre, un carrer i, és clar, el conservatori de música porta també el seu insigne nom. També va néixer a Camprodon, Antoni Vidal (finals del XVIII), i ja de ben jovenet el trobem d'escolà a la capella de cant de la catedral de Girona, del 1801 al 1805. Acabats els seus estudis eclesiàstics, esdevingué, el 1818, mestre de capella i organista de la col·legiata de Sant Feliu de Girona. Fou mestre de Carreras i Dagas. Tenim constància que a principi de segle a Camprodon hi havia una entitat orfeónica; n'era director Francesc Mir. Naturalment, la cobla ha estat també present quasi sempre a la població; en algunes èpoques fins i tot hi havia hagut dues agrupacions, però últimament només es pogué mantenir viva la cobla Camprodon, sempre amb músics de la localitat. 12.7. LA CERDANYA. Puigcerdà. PUIGCERDÀ Voldríem començar a parlar d'aquesta comarca precisament amb el que és la seva bandera musical, l'himne de la Cerdanya. La idea d'aquest himne, que va compondre Francesc Matheu i que s'estrenà en la Festa de l'Estany del 1897, cantat pels cors de Clavé de la vila, nasqué a la rebotiga de la farmàcia de Josep M. Martí, on es reunien, en cenacle poètic, com diu Gay de Montellà, mossèn Verdaguer, que pacientment treballava el Canigó, Narcís Oller, que acabava d'escriure Pilar Prim, Juli Pepratx, de Perpinyà, i Francesc Tresserre, de Tolosa. Francesc Matheu portava cada dia unes estrofes de l'himne fins que l'acabà totalment. Sobre I. Albe'niz, vegeu Albéniz, su vida inquieta y ardorosa, de Michel Raux Deledicque. Edic. Peuser. Buenos Aires, 1950. Albéniz et Granados, d'Henri Collet, i Albéniz, de Gabriel de Laplane. 479 88 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines Per a definir aquesta comarca, milers de frases s'han inventat per intentar reflectir el que ha estat i és: jardí natural, temple de la naturalesa, bressol de la cultura catalana, paradís d'aigua, sol i neu... Però, com totes les coses sublims, és absolutament impossible fer una definició que amb poques paraules expliqui el que és aquesta comarca. Heus-ne aquí una que al nostre entendre la defineix, la primera estrofa del seu himne: Som els hereus de la muntanya som els pubills del Pirineu fills de la França o de l'Espanya tots som germans a Font-rpmeu. Aquí hi tenim bressol i llosa que és nostra pàtria natural des del Carlit fins a la Tosa des del Cadí fins al Puigmal: Meitat de França, meitat d'Espanya no hi ha altra terra com la Cerdanya. Podem oferir poques dades de la vida musical de la capital, Puigcerdà. Coneixem Miquel Ferrer i Ramonatxo, natiu de Puigcerdà, compositor i mestre de capella per oposició de la catedral de Barcelona, del 1892 al 1912, aproximadament. També el mestre Antoni Bosom i Cairols, nascut el 1894, violinista, compositor, dedicat sobretot a l'ensenyament al Conservatori del Liceu de Barcelona. Dirigí diverses entitats corals, com ara l'Orfeó Verdaguer de Barcelona, el 1920. Morí el 1968. Puigcerdà disposava a finals del s. XVIII i principi del XIX, de dos orgues, el de les germanes dominiques i el de la parròquia. Tant la reparació del primer com la construcció o total reforma del segon anaren a càrrec de l'orguener francès Cavaillé Coll. Les cobles, bandes i orquestres abundaven antigament en els nostres pobles. Moltes, la majoria, han desaparegut, però encara reviuen en el record de moltes persones, bo i comentant les seves interpretacions, principalment a les festes locals i populars. A Puigcerdà també hi havia hagut anys enrere una cobla, encara que gairebé no se'n sap res. Joan Amades 480 f Panoràmica general de la música a les comarques gironines ens comenta que en entrar la tardor, temps en què es començava a treballar el tabac, havia estat típica de tabaquers una graciosa cançó descriptiva d'un fet esdevingut als músics d'una cobla de Puigcerdà, que van omplir de tabac el tamborí i foren sorpresos pels guàrdies que vigilaven els fraus. Alguns fragments deien així: Els músics de Puigcerdà, eren tots uns grans fumaires; els músics de Puigcerdà, no pensen sinó a fumar. Un any varen anar a sonar, a la festa major de Caldes, i de seguit van pensar, de tabac a carregar. No pensaven a menjar, per poder fumar més pipes; fora l'hora de sonar, no feien sinó fumar. Vingué l'hora de marxar, volien prendre tabaco, i tot era rumiar, on el podien amagar. Tabacaires els van dir, que les gordes n'eren fines, que els farien registrar i no els deixarien passar. Després de molt rumiar, mireu quina n'han pensada: treure el tap del tamborí i omplir de tabac la caixa. L'hostalera que ho ha vist, ho va a xerrar a les gordes, i al passar Sant Julià, allà els varen aturar: 481 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Els músics de Puigcerdà tenim ganes de fer balles, els músics de Puigcerdà, un xic ens heu de sonar. Sense cap dubte, el mestre que més s'ha dedicat a l'ensenyament de la música a la capital de la Cerdanya ha estat Isidre Fabra (Puigcerdà, 1907), més conegut artísticament per Issi Fabra. Rebé les primeres lliçons del seu pare, que tocava el fiscorn. L'any 1933 formà la seva primera orquestrina a Puigcerdà, anomenada Hesmont i son Orquestra. Deixeble d'Enric Marfany (solfeig i piano) i de Miquel Florensa (violí) a Puigcerdà, i més tard de Font (piano), Monner (violí) i Morera (harmonia). Com a anècdota, Fabra m'explicà aquesta en la nostra entrevista: "Durant la guerra, un dia em vaig assabentar que els milicians arreplegaven els pianos de les cases i els orgues de les esglésies, i els apilonaven en un descampat per a cremar-los. Vaig anar a trobar el cap del comitè i em va dir que la música només era cosa de gent burgesa, cosa que li vaig rebatre i em vaig oferir a fer classes gratuïtes per als fills de les famílies treballadores del poble. Vam aconseguir convencé'ls i durant una colla de mesos vaig fer classes de música a una colla de joves en una casa que el meu pare en guardava les claus." L'any 1943 començà un periple d'actuacions amb la seva pròpia orquestra, per Barcelona, Madrid, Portugal, el Líban, Damasc, Teheran, Xipre, etc., gires que duraren 17 anys, acompanyant els més famosos artistes de l'època. Issi Fabra va tornar l'any 1958 a Barcelona, i a Puigcerdà l'any 1962, i durant vint anys es dedicà plenament a l'ensenyament de la música, amb deixebles de les diferents poblacions de la Cerdanya, la Seu d'Urgell, Andorra i Perpinyà. Els anys 80 es traslladà a Olot. Ja jubilat, es dedicà plenament a la composició, i va morir a començament d'aquesta dècada. En homenatge a ell, l'Ajuntament de Puigcerdà donà el nom d'Issi Fabra a l'escola de música l'any 1992, la qual havia estat fundada el 1987. 482 Panoràmica general de la música a les comarques gironines 12.8. LA SELVA: Santa Coloma de Farners. Blanes. Tossa de Mar. Lloret de Mar. Vidreres. Caldes de Malavella. Amer. Anglès-la Cellera de Ter. Arbúcies. SANTA COLOMA DE FARNERS Aquest municipi, capital de la comarca de la Selva, ha viscut al llarg de la seva història un ambient musical que bé és d'elogiar, pels poc més de 5.000 habitants que composen la població. Ja el 1800, la família Jubany (els germans Joan, Vicenç i Narcís), provinents de Cassà de la Selva, als quals més endavant s'ajuntà un fill d'aquest últim, Francesc Jubany, instrumentista de flabiol i de violí, formaren una bona cobla que en poc temps aconseguí un destacat lloc entre les existents: La Farnense. Altres companys fundadors eren Collboni, Miquel Companyó", Joaquim Torrent i Salvador Cors. Pels volts del 1888, la cobla obtenia, a Barcelona, la medalla de bronze i la corona d'argent en les festes de la inauguració del monument a Colom. Un altre dels músics que sembraven una bona llavor a Santa Coloma fou Bonaventura Frigola i Fajula (vegeu els apartats de Castelló d'Empúries i Banyoles), el qual s'hi establí pels volts de 1875, després d'exercir a Banyoles. S'encarregà de la direcció de la capella de cant parroquial. Com diu el mestre Civil, "es recorda el seu arranjament per a 4 veus d'una antiga tonada, el miserere, que es cantava per l'ofici de tenebres i la processó del Divendres Sant". Però el treball d'ensenyament del mestre Frigola quedà més complet quan formà, amb els seus deixebles més avantatjats, una cobla, anomenada dels Músics Petits. Començaren a tocar pel Carnaval de 1895, a la sala de can Joan. Segons el mestre Civil, els components eren Joan Martí, fuster, més endavant fundador i director de J^a Principal de Farners, el 1910; Josep Gravalosa (Jaumetó), violinista com el seu mestre Frigola; Martinet Torras, Isidre Costa, en Quitn del correu, Josep Carreras, Joan Vidal, Josep Masolleras, Joan Tomàs i Geroni Serrat, músic del regiment a Girona. El mestre Frigola deixà en el record dues sardanes ben conegudes: La resurrecció dels móns i La Xarlatana. Morí a Santa Coloma el 22 de desembre de 1899. i. 483 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Un altre pilar fonamental en l'estructura musical de Santa Coloma, i per espai de més de quaranta anys, del 1904 al 1945, fou el vicari i organista mossèn Jacint Renau, fill de Canet de Mar, excel·lent organista i improvisador, molt considerat a la població, de caràcter modest. Francesc Civil ens en diu: "Avui dia insisteix a manifestar, gent d'aquell temps, que en les acostumades i solemnials funcions de les 40 Hores i en l'Hora Santa de l'Ascensió, més d'un no-creient o que no solia freqüentar l'església hi acudia, en aquells moments, per a sentir tocar Mn. Renau." L'instrument era un orgue dels volts de 1910, construït per la casa Aragonès, recentment instal·lada a Girona. Deixà obres escrites, entre les quals hi ha motets, misses -que estrenava el mateix cor parroquial-, etc. També compongué els goigs a la patrona de la població. Un dels seus deixebles de la capella fou precisament el Dr. Jubany, que fou bisbe de Girona i més tard de Barcelona, i era fill del ja esmentat Francesc Jubany. Josep Carbó ha deixat una bona empremta a la població (vegeu l'apartat de Palamós), tant com a mestre d'escola, inculcant sempre l'amor a la música als seus alumnes, i sobretot pel treball de creació, primer de la seva pròpia orquestra, i ja molt més tard, pràcticament quan era jubilat, de la cobla juvenil La Flama de Farners89, ara ja totalment professional. La seva paciència en els assajos, la seva condició de mestre, juntament amb el seu amor per Catalunya i per la sardana, han fet revifar un ambient musical important a la població. Aquest ambient i la creació de l'Escola Municipal de Música auguren un esdevenidor musical important a la població. Altres professors que han col·laborat a aquest clima musical són Francesc Alsina; sor Josefina Gallego, i el nostre company d'estudis Joaquim Solà, que ara dirigeix la cobla. Entre els més recents destaque Sara Rovira i Josep Jofre, entre altres. BLANES La vila de Blanes ha estat un cas excepcional pel que fa a la música. Poques iniciatives hi ha hagut al llarg de la seva història, però algunes són irrepetibles. "'Fundada el 1981. Al principi estigué formada per Pere Coma, Josep Jofre, Josep Masferrer, Joan Bagó, Albert Serra, Ramon Bosch, Monti Galdón, Jordi Canaleta, Albert Font, Josep i Lluís Noguera, Lluís Rovira, Joan Coll i Ferran Novillo. 484 Panoràmica general de la música a les comarques gironines El treball de Mn. Joan Batlle i Valls (Calella de la Costa, 1872-Blanes, 17-IV1939) al capdavant de tota activitat musical a la vila des que hi va ser nomenat -el 1896, just després de ser ordenat de sacerdot- com a organista i mestre de cant de la parròquia, és digne d'unes ratlles. Deixeble del mestre Francesc Brunet i Recasens de Barcelona, Mn. Batlle, a part de la seva bona preparació musical, va assolir la més alta admiració de tothom, per la seva simpatia, bondat i disposició a ajudar els altres fins als límits de les seves disponibilitats. Formà una nombrosa capella i disposà també d'un grup orfeònic que dirigia conjuntament amb el seu gran amic Emili Mestres, del qual ens ocuparem més endavant. L'orfeó es formà aplegant tota la joventut blanenca, d'un i altre sexe, sense distincions d'estaments, a fi d'agermanar tot el poble. Tot i la bona acollida, durà poc temps -"fou una llàstima que es perdés per culpa de les petites passions polítiques de començaments del s. XX90"-, no així la capella de Santa Cecília, que durà fins i tot després del traspàs de mossèn Batíle, ja que n'agafà la direcció mossèn Francesc Puig i Sagrera. La coral tenia el local a la casa Vila, avui cinema Maryan, on en el primer pis hi havia una sala de concerts i en el segon, un saló per als assajos i trobades. Compost per uns 100 coristes, aquesta agrupació donà glòria cultural, artística i cívica a Blanes. Amb el poder de persuasió que el caracteritzava, Mn. Batlle aconseguí, a través de subscripció popular, recollir la fortuna que representaven abans de la guerra 40.000 pessetes, que era el que valia l'orgue. Construït i instal·lat per la casa Aragonès de Girona, l'estrena es produí el 23 d'agost de 1925. Malauradament, els fets del 36 feren que en l'incendi provocat a l'església tot quedés destruït. Mn. Batlle, tot i les tenses i dures lluites que arrasaren Blanes durant una bona part de la guerra, no fou maltractat ni perseguit, sinó que se'l respectà, i segons paraules del mestre Civil, "fins al punt que quan el Comitè va crear una espècie d'institut cultural, el nomenaren mestre de música". Durant un dels últims bombardeigs, tingué la desgràcia de caure ferit; es recuperà satisfactòriament, però al cap de poc temps moria d'una ràpida malaltia. No seria just passar per alt la figura i l'obra d'Emili Mestres i Solé realitzada a Blanes. Fill de les Borges del Camp, es dedicà amb tot l'amor i passió a l'ensenyament, sobretot del piano (Premi extraordinari del Conservatori del Liceu), a l'orfeó i a la capella de Santa Cecília, sempre col·laborant amb Mn. Joan Batlle. Un dels deixebles aprofitats d'aquests dos mestres, fou Josep Albertí i Busquets, pianista i compositor. "Mestres, J. La Vila de Blanes i el seu desenvolupament sodoeconòmic. Diputació de Girona, 1981. 485 Panoràmica general de la música a les comarques gironines L'altre fet de transcendental importància a què ens referíem al començament i que ha donat uns fruits ben exemplars ha estat la iniciativa que començà al col·legi Santa Maria, amb una escolania a càrrec del pare Piquer i posteriorment de Josep M. Ribugent, que va tenir pocs anys d'activitat, però va deixar el clima necessari que va saber aprofitar el pare Joaquim Alquèzar, el qual començà igualment amb una escolania, i al cap de poc va crear una estudiantina i més tard una banda, la Banda del Col·legi Santa Maria, formació que ha creat un ambient musical notable a la població, de la qual han sortit molt bons músics, que ocupen ja les formacions més prestigioses de casa nostra. El 1987 també es fundà l'escola de música, que a partir d'octubre de 1988 passà a ser autoritzada i adscrita al Conservatori de Girona. Vinculats a aquesta escola, a la del col·legi Mn. Joan Batlle o de forma particular, altres professors han fet i fan un bon servei d'ensenyament de la música a la població: Rosa M. Lluís, Montserrat Navinès, Mercè Prades, Fàtima Ponsdomènech, Josep Membrilla, Josep M. Guinart i especialment M. Rosa Vidal de Ros, fundadora també de la coral actual. TOSSA DE MAR A les acaballes del segle XIX, Tossa vivia un bon moment; la indústria del suro era considerada arreu, i això suposà una millora en la qualitat de vida, que ben aviat es reflectí en el naixement de l'Ateneu i dels Casinos Miramar i Tossense. Si bé no ens ha estat possible infiltrar-nos gaire profundament en la història musical de Tossa, sí que hem aconseguit dades i noms d'aquest segle que bé mereixen aquestes línies. Mn. Arseni Frigola, de Torroella de Montgrí, va ser organista de la parròquia. En la seva estada a Tossa, estava a dispesa a can Pere Jan, amb la família Darder. Aquesta família tenia tres fills, Josep, Vicenç i el més petit, Narcís. Tots varen començar a estudiar música i a cantar al cor parroquial per iniciativa de mossèn Frigola. Els membres de la família Darder, amb els fills ja més grandets, formaren un grup, el Quintet de can Pere Jan, i posteriorment la cobla orquestra Moderna. Narcís tocava el violí, i als anys 30 es dedicà a fer lliçons de música, i de la seva escola sortí l'orquestra Mont-Llor-Jazz. La guerra posà fi al grup, i els músics que tomaren van crear, el 1942, l'orquestra Turissa, que durà fins al 1957. Narcís Darder compongué sardanes i cançons amb lletres de temàtica relativa quasi sempre a Tossa. Les cançons que escrivia eren populars, i la gent les cantava en festes i tavernes. 486 Panoràmica general de la música a les comarques gironines En aquella època fou molt comentada la discussió entre la família Darder i la família Bancells i Bas, quan fundaren la coral Lo Pensament, perquè els Darder no s'hi varen voler integrar, amb l'argument que no volien sortir de la població. Cal tenir en compte que durant tot el primer quart de segle moltes famílies no havien sortit encara mai de Tossa, cas molt similar al d'una altra població costera, Cadaqués. La vegada que els Darder varen anar més lluny va ser a Llagostera, on van haver de passar nit després de tocar en el ball, i van dormir a ca la Cartera. Narcís Darder i Dellonder, que havia nascut entre el 1870 i el 1890, va morir a Tossa l'any 1935. A partir del 1911, exerceix com a organista de la parròquia mossèn Josep Soler de Morell i Isamat (Barcelona, 1880-1965), després d'haver exercit, des del 1905, com a professor al col·legi seminari del Collell i com a vicari de les parròquies de Sant Joan les Fonts, Agullana, la Jonquera i Argelaguer. Mn. Cervera ens en diu: "Tenia talla d'artista. Deixà, igualment com de l'altra seva habilitat, la pintura, bon record entre els habitants tossencs." El 1925 publicà a Vic una monografia titulada El Pelegrí de Tossa i el 1930 participà en la colònia escolar Turissa, que agrupava uns 200 nens i que continuà cada estiu fins a l'inici de la Guerra Civil. També ocuparen el càrrec d'organista mossèn Pere Xalma i Estany, mossèn Lluís Brusi i Vigo i Blai Capdevila i Bassols. Un dels personatges interessants, tant en la vessant musical com en la de mestre d'escola, i amb un extens currículum en tots els aspectes, és Josep Moreno i Pallí. Encara que nascut a Sant Antoni de Calonge el febrer de 1909, ens ha semblat millor incloure'l dins la vila de Tossa per l'estada que hi va fer els anys 30 i per haver-la escollit per a passar-hi la seva merescuda jubilació. Començà de petit a estudiar el violí, encara que el seu instrument preferit era el violoncel. La seva germana tocava el piano; Lluís i Ramon, el violí,-i la petita, la bateria. El seu pare era mestre d'escola a Sant Antoni; es traslladà a Bescanó, i més tard, el 1923, a Salt. Aquí va ser quan va començar a estudiar el violoncel amb Tomàs Sobrequés. A partir del 1924 i fins al 1926, va participar en l'Orfeó Rossinyolenc. Dels anys 1923 al 27 fou alumne de la Normal, i el 1924 formà part del Quartet Albéniz. En aquella època, a la Normal, els estudiants formaven grups reduïts d'uns 10 alumnes, i suposem que això permetia un millor aprenentatge per a poder-se dedicar a la música seriosament en altres estones. 487 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines El 1928-29 desapareix l'orquestrina Moderna i sorgeix la New Jazz Baby, composta per Cels Ferrer (violí-jazz); Llorenç Noell (trompeta i baix mandolina); Lluís Marco (saxofón); Josep Garrido (baix, tuba i trombó); Josep Moreno (violoncel, banjo i viola); Joaquim Casas (jazz, flextone i jazz-flute) i Lluís Moreno (piano). Tots ells eren mestres d'ensenyament primari. Al cap de tres anys, i per espai de dos, es trasllada, ja aprovades les oposicions, a Arànser, poblet de la Cerdanya on també féu una bona tasca musical, i el 1934 sol·licità el trasllat a Tossa de Mar per a una estada de tres anys, fins al 1937. Ajudà a organitzar ràpidament l'orquestra Mont-Llor "Jazz. Fundà una escola graduada sense tenir ni esperar permisos del Ministerio de Instrucción; disposava d'una biblioteca d'un miler de llibres, i va ser el primer president del comitè revolucionari. Pot dir-se que Josep Moreno va ser el gran organitzador de la vida cultural de te vila de Tossa en aquells anys i que va ser un gran activista en el desenvolupament cultural i social dels seus habitants; no només era un mestre amb mètodes progressistes per a la seva època, sinó que també organitzava sortides d'estudiants per a fomentar la unió entre nois i noies de la seva escola i, en definitiva, també de la gent del poble. Durant la Guerra Civil fou milicia de cultura a l'Escola de Sergents i Oficials del 12è cos d'exèrcit de Republicans91. La seva última estada va ser a Cases de Barbens (Lleida) el 1937. El 8 de febrer de 1939 passà al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló92 allí, la Creu Roja li proposà anar a la URSS, de manera que el 5 de maig de 1939 va sortir de França i el 13 arribava a Leningrad. Allà treballà en les anomenades Coses de nens espanyols, fent de mestre i de director de cor. Més tard ingressà com a mestre d'espanyol, del 1950 al 1961, a la Universitat de Lvow, Giatigorsk i Tundrija (Ucraïna), mitjançant una tesina titulada L'estil indirecte a l'espanyol. De seguida participà en la vida musical de la ciutat i en la fundació d'un quartet de corda i de l'orquestra de la universitat. El 1962 passà com a catedràtic a Boronej, on també s'integrà en l'orquestra simfònica, la dels sindicats. Josep Moreno ens ha dit que la seva feina com a milicia de cultura consistia a ajudar que els alumnes entenguessin les classes impartides pels seus superiors. Treballava com a ajudant de tots els ensenyants que prenien part en aquestes escoles militars. "Marquès, S. L'exili dels mestres (1939-1975). Universitat de Girona, 1995. 488 91 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines Tornà al nostre país l'any 1978, i s'establí de nou a Tossa, en aquell poble de tants i tants records; tornà a fer de mestre a Sant Feliu uns mesos, mentre li arribava la jubilació. Es fa càrrec de la biblioteca municipal de Tossa, on els joves que la visiten troben en ell el que no troben als llibres; no en va ha estat un home de llibres, art i cultura tota la seva vida. L'arribada, a principis dels anys 80, de la professora Dolors Brufau suposà una important injecció de frescor a la vila de Tossa, ja que va fer arrelar de nou les inquietuds musicals dels joves. Al marge de la seva activitat docent, ha estat la fundadora de la Coral Tossense, de la Coral Veus Blanques, i responsable de l'aparició de l'Associació d'Amics de la Música. Malauradament la mort l'ha sorprès encara molt jove. Com a colofó a aquestes ratlles dedicades a Tossa, volem recordar que l'himne de la població és de l'insigne mestre Eduard Toldrà. LLORET DE MAR A finals del segle XIX, el record d'una època naviliera i colonial (s. XVII i XVIII) encara era ben recent a Lloret. Moltes cases eren un petit museu naval, amb retrats a l'oli i llibres de navegants, maquetes de vaixells, instruments de navegació, llibres, bitàcoles, etc. És amb el record d'aquesta època que els organistes varen tenir un paper primordial en la transmissió dels coneixements de la música al poble. El primer indici el trobem amb el nomenament, el 1871, de mossèn Narcís Casademont i Costa com a mestre de capella de la parròquia. Francesc Civil ens el presenta com "una autoritat en la matèria i amb una tasca fructífera a la vila de Lloret". Mossèn Casademont ocupà el càrrec durant vint-i-cinc anys, fins a últims de segle, en .que aquest fou confiat a un seglar, Manuel Jané. L'altre nom que es pot escriure amb lletres ben grosses és Melcior Montero i Vert (1881-1979), de procedència andalusa, però d'esperit català. Estudià solfeig i piano amb Miquel Lloverás, d'Arenys de Mar, i posteriorment harmonia amb Emili Mestres, a Blanes. Montero ocupà la plaça de mestre organista de la parròquia i organitzà un cor d'uns trenta escolanets per al millor lluïment de les funcions religioses, al qual s'afegia un grup important d'homes per a celebracions més sumptuoses, i quedà així format un cor mixt, el conegut Orfeó Montero. Componia i arranjava gran part del repertori de la capella de cant. Se li coneix particularment un miserere a quatre veus, cançons populars, i una sarsuela vuitcentista d'ambient mariner 489 Panoràmica general de la música a les comarques gironines titulada La bella Dolores. A part dels vint anys com a organista, formà també una orquestra, L'Harmonia Lloretense, amb Jané al violí; Melcior Montero, al clarinet i el seu pare, Melcior Montero i Torres, al contrabaix. Altres músics lloretencs d'aquella època i col·laboradors en certa manera de Montero foren el seu germà, Joan; Lluís Llorens (Es Frare); Joan Gros (Lo Mosquit); Joan Vilaró i Valls; Marc Blasco; Joan Deulofeu; Romà Ribas; Melitó Servia; Francesc Ribot; Benvingut Albric; Punxacristu i els germans Joanet i Panxito Coll. Poques cobles i orquestres hem pogut descobrir a Lloret: Atzavara, d'abans del 1880; el 1895, la de Melitó Servia, i La Perla Lloretana o Lloretense. Continuant les referències biogràfiques d'organistes, esmentem ara mossèn Josep Mundet i Montcanut (Lloret, 1863-1918), que es possessionà del càrrec l'any 1889, bon músic i bon director de cor. Segons ens diu Josep M. Cervera, "no solament conservà la capella que li llegà el seu mentíssim antecessor, mossèn Casademont, sinó que la millorà amb un més extens repertori". El succeí un seu alumne i nebot, Josep Mundet i Vidal (Lloret, 1886-1952), nomenat organista i mestre de cant el 191693. Compongué diverses peces religioses. És autor també dels goigs dedicats a la Mare de Déu de les Alegries. Tingué la sort de poder gaudir de l'orgue installât el 1910 a la parròquia, gràcies al mecenatge de Guillem Burgaroles, d'esplèndida sonoritat, obra de la casa Silvio Puggina, de Collbató. Fou subdirector de l'Orfeó Lloretenc, fundat i dirigit per Domènec Moner l'any 1926. Amb anterioritat havia existit l'orfeó L'Harmonia Lloretenca, el 1904. Ja en època més recent, naixia a Lloret, el 19 de juny de 1907, fruit del matrimoni format per Joan Moner i Joaquima Basart i en una llar de botiguers, Domènec Moner i Basart94. El pare, que considerava l'ofici de botiguer més aviat propi per a dones, estava vinculat als negocis del bosc i del camp i, a més, cada dilluns anava en tartana al mercat comarcal de Santa Coloma de Farners. Mentrestant, la mare s'ocupava de la botiga de queviures, coneguda per Ca la Joana. La infantesa del biografiat no té gaires secrets. De vocació artística des de ben petit, s'encarregà de les seves primeres lliçons el pianista lloretenc Joan Coll Í Morral, el qual aconsellà, ja als 11 anys, que anés a Barcelona a continuar els seus estudis. 93 Segons el mestre Civil, el 1912. Domènech, J. Domènech i Moner. Un compositor lloretenc. Col·lecció Biografies de Lloretencs, ' '•' 94 1991. 490 Panoràmica general de la música a les comarques gironines La família l'envià a la Ciutat Comtal, i ingressà a l'Escola Municipal de Música. Tingué com a mestres Joan Balcells, Lluís Millet, Amadeu Argelaga, Carles Pellicer i Enric Morera, i alternà els seus estudis amb els de comptabilitat. Quan feia tres anys, sentí la temptació d'escriure la primera sardana, que titulà Joaquima, dedicada a la seva mare. Un dia en què el seu pare li va fer una de les seves habituals visites, el noi Moner li mostrà la seva petita obra i el pare en restà molt cofoi. Passen uns mesos. A Lloret és festa assenyalada i el jove Moner s'hi troba per assaborir la diada. La cobla La Principal de la Bisbal hi fa una audició i Moner se'n va cap a la plaça a ballar. En començar la segona o tercera sardana queda tot torbat, s'adona que la melodia que està escoltant és la que ell va compondre en el seu dia, se sent avergonyit en veure que el que considerava una melodia inèdita era un plagi, resta com clavat a terra, i pensatíu. En acabar la sardana, afectuosament se li acosta el primer tibie de la cobla, Enric Barnosell, i amb cara molt somrient, li lliura els onze papers dels músics fent-li saber, alhora, que la sardana era ben seva i que el seu pare, agafant-la de forma dissimulada, l'havia fet instrumentar d'amagat pel mestre Molins, de Santa Coloma de Farners. Moner sempre tingué el cor a Lloret, però la vida organitzada a Barcelona. Allà fou admirat en totes les empreses on treballà, sobretot com a apoderat de la casa Admetlla, ferreteria de la ronda Universitat, amb poders il·limitats concedits per l'amo. Però Moner seguia la vida cultural i artística barcelonina, freqüentant tertúlies anys 1942/1945-, especialment de músics, i reunia a casa seva amics intèrprets i organitzava vetllades memorables amb Domènec Ponsa i Pablo Dini, violinistes; Eduardo Sainz de la Maza, germà del famós guitarrista, etc. També estava rodejat sempre d'un bon cercle d'amics propers •• a 3a sardana, com Josep Gravalosa, Pere Masats, Josep Grivé, Agustí Borgunyó, Lluís Lluansí, - Josep M. Bernat, Martínez Comui, etc. í „ •ï > '-• Però un dels grans músics que Moner tractà sovint i amb l'amistat del qual s'honorà fou Joan Lamote de Grignon. El va conèixer a través d'un amic comú -un tal Fluviàquan era director de la banda municipal. Moner el destacà com un català exemplar, de cor, exce "' PCional músic i amic, igual que ho fou el seu fill, Ricard. Domènec Moner, amb una producció important d'obres i sobretot sardanes, viu f1* a la seva vila natal, Lloret, gaudint d'una jubilació ben merescuda, amb els records familiars * els tres grans pilars que han omplert la seva vida: l'excursionisme, la fotografia i, per sobre de tot, la música. 491 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Finalment volem dir que Lloret ha estat i és una vila devota de la sardana i els balls i danses populars. Ja en El Lloretense, primer periòdic publicat a Lloret, es llegeix que l'orquestra de la vila "cuenta ya con los nuevos instrumentos propios para poder tocar los populares y tradicionales bailes delAmpurdán ", sota la direcció interina de dos músics de Cassà de la Selva. El quinzenal no dubta que aquests músics inculcaran als seus deixebles lloretencs el seu bon gust i oïda "con sus tocatas y en particular con la sardana intitulada Arri Morreu " (24-V-1885). Pel que fa també a tradició popular, és part del sentiment del mateix poble el seu ball de plaça o dansa d'almorratxes, d'origen àrab, segons diuen, encara que falta demostrar-ho. Del que no hi ha dubte del seu origen és del ball del ciri de les donzelles, un ball de transferència pública de poders que ha perdut la seva primitiva finalitat. En el camp de l'ensenyament musical, poca tradició ha tingut Lloret; algun intent de creació d'escola municipal cap als anys 80, que no prosperà. Des de fa un temps exerceixen a la vila els professors Xavier Albertí, Darwin Austrieb r Xavier Compte. VIDRERES Des de començament de segle fins als anys 70, aproximadament, Vidreres ha estat poble de músics. No té un bagatge històric comparable al d'altres indrets del mateix nombre d'habitants, però sí suficient per a dedicar-hi unes línies, que se centraran sobretot en músics i compositors dedicats a cobles i orquestres de música ballable. Revisat el padró d'habitants, trobem que l'any 1920 sols hi apareix un músic, Esteve Xarbau i Boada; en canvi, en el del 1930, ja n'hi trobem una dotzena, fet que no demostra altra cosa sinó que ben segur n'hi havia molts més, ja que ha estat sempre habitual que els músics hagin tingut més d'una professió, i no sempre han quedat registrats amb la de "músic". La primera notícia que tenim del Vidreres musical és que de la primera orquestra que es recorda, a principi de segle, un dels seus components era l'avi d'un regidor de l'Ajuntament, anomenat J. Jovanet. L'any 1923, Joaquim Sagrera, Moisès Verges i Esteve Xarbau van promoure la cobla orquestra Unió Artística, integrada també per Josep Rovira, Jaume Julià, Oleguer Xena, Salvi Pomareda, Bru Estanyol, Vicenç Xarbau, Josep Carreras i Isidre Blanch. L'orquestra desaparegué l'any 1936. 492 Panoràmica general de la música a les comarques gironines '-'• Més endavant tenim coneixement de l'existència, l'any 1927, de l'Orquestra -1 • Infantil de Vidreres, dirigida per Josep Rovira, i de la qual sortiren grans músics. 7 . • L'any 1939 es constituí una nova agrupació anomenada Cobla Joventut Artística, integrada aproximadament pels mateixos components, amb la incorporació de la cantant Antònia Jordà. Després de diverses substitucions d'alguns bons elements, l'any 1946 la formació va trontollar, i això va provocar l'aparició de l'orquestra Amoga, promoguda per un gran afeccionat a la música, Miquel Colls, que anà a buscar el mestre Francesc Mas i Jané, director aleshores de La Selvatana. Tots dos coincidien que així no es perdria l'esperit musical de la vila. El nom d'Amoga es va posar per caprici, per fugir un xic de noms carrinclons, i tot bromejant, quan als músics se'ls preguntava què volia dir, no els agradava descobrir que aquest nom era el d'un cabaret de Barcelona, i que l'havien posat a proposta del germà del doctor Deulofeu, que era gerent de l'esmentada sala de festes. Després, els músics varen trobar la solució: les lletres AMOGA quedaven com anell al dit, "Agrupació Musical Organitzada de Grans Artistes". La presentació es féu al casino La Unió un diumenge de quaresma de l'any 1947. Els primers components foren Francesc Mas, Ramon Rosell, Vicenç Sepúlveda, Rafael Imbert, Joaquim Font, Rafael Farriol, Lluís Palet, Josep Quelles, Jacint Sau, Pere Vergés, Francesc Balmanya i Antònia Jordà, cantant. L'orquestra tingué el seu punt més elevat en la dècada dels anys 50. I era aquest mateix any 1950 que Antoni Farriol fundava una nova cobla, La ^ Vidrerenca o Vidrerense, amb Jaume Burjachs, Miquel Tudela, Joan Llovet, Josep Moriscot, "--"• Josep Dalmau, Gregori Vaquero i Isidre Call, que va desaparèixer al cap de pocs anys; uns s elements van passar a FAmoga i altres, a diferents cobles de les comarques. L'Amoga, que encara ara està en activitat, quan Balmanya va jubilar-se, quedà - sense cap component de la població que la va veure néixer. Quant als músics més destacats podem esmentar Josep Colomer i Ribera (Vidreres, 1913-9-IX-1994), deixeble de solfeig de Josep Rovira i de Ramon Rosell, i de Josep Coll, de tenora. Al llarg de la seva dilatada trajectòria professional, passà per moltes orquestres, de les quals destaquem Unió Artística de Vidreres, Principal de la Bisbal, Antiga Pep de Figueres i més tard, traslladat ja a la Ciutat Comtal, la cobla Barcelona. El 1942 va estar a La Selvatana, etc. Des del 1966 hem de destacar la seva tasca pedagògica en l'ensenyament de la tenora, fet que 493 Panoràmica general de la música a les comarques gironines es reconegué amb l'homenatge que els seus alumnes li tributaren I'l de desembre de 1987 al Palau de la Música de Barcelona, i el 1973 la Diputació de Barcelona li concedí la Medalla al Mèrit Cultural, en categoria de bronze. Un altre músic que sempre serà recordat a Vidreres, traspassat el mes de juliol de 1996, és Francesc Balmanya i Marquès (Vidreres, 30-V-1915), deixeble de Josep Rovira, de solfeig, i del mestre Joan Cendra de Barcelona, de contrabaix. Sempre actuà amb les cobles de la població. És de destacar la seva serietat en el treball i el seu amor a les orquestres del poble. Ramon Rosell i Mestres (Cassà de la Selva, 30-V-1892-Vidreres, 20-1-1971). Era conegut pel sobrenom d'el Pegot. Deixeble de Fèlix Sans, ben aviat es distingí amb el seu instrument favorit, la tenora, i actuà amb les millors cobles del Principat. El 1916 formava part d'Els Montgrins i el 1920 s'incorporà a La Principal de la Bisbal, en substitució del llegendari Albert Martí, canvi que resultà ben desafortunat, ja que RoSell tenia un caràcter certament difícil, probablement pel fet, poc usual a l'època, de ser fill únic. Amb la cobla bisbalenca protagonitzà alguns incidents desagradables, tant a la feina com a fora, fins que acordaren la seva substitució. Aquest fet encara agreujà més la situació, fins al punt que Rosell es dedicà a fer una espècie de sabotatge musical, fent fallades i errors intencionats. Tot acabà com el rosari de l'aurora, és a dir, a trompades, com explicava Conrad Saló: "El dia 27 de setembre de 1923, a Bordils, en un altercat un xic violent durant l'actuació de la nit, en Ramon Rosell abandona la cobla." Malgrat tot, el pas del temps va anar esborrant els mals records, com ho demostra la sardana escrita per Viladesau A en Ramon Rosell, estrenada el 1962. Una obra de les importants per a lluïment de la tenora. Posteriorment Rosell actuà en diverses cobles fins que el 1934 s'assentà definitivament a Vidreres i ingressà a la Unió Artística i més tard a l'Amoga, en la qual li arribaria la jubilació, el 1958. Alguns fets importants de Rosell són la seva col·laboració amb l'orquestra de Pau Casals, cap a l'any 1911; la seva intervenció en uns concerts a París, i la seva magistral interpretació de la Suite Empordanesa de Garreta, al Liceu de Barcelona, amb la presència del rei Alfons XIII. Una bona llista de sardanes avalen el seu treball com a compositor. Volem deixar constància d'un altre company i bon músic, Francesc Mas i Jané, (Vidreres, 16-VII-1912), deixeble d'Esteve Xarbau (solfeig), Rossend Riba (piano), de Maçanet de la Selva, i de Josep M. Vila i Gandol (harmonia), de Sant Feliu de Guíxols. Més tard rebé classes del mestre Civil. 494 Panoràmica general de la música a les comarques gironines De ben jovenet començà la seva trajectòria pianística al cinema mut. Ingressà a l'Arbucienca el 1935 i durant pocs mesos del 36 a La Unió Artística. Després de la guerra, amb altres joves del poble fundà La Joventut Artística, i el 1942 entrà a La Selvatana, on estigué fins al 1947, any en què es va refer l'Amoga i li oferiren el lloc de pianista i director, càrrec que ocuparia fins al 1959, en què formà un grup per anar a la costa, on agafà cert renom com a acompanyant d'artistes. Paral·lelament va fer sempre classes a joves del poble i portà dos grups vocals Terra Nostra, de Vidreres i Cala Bona de Blanes. És autor d'unes quantes sardanes i habitualment dirigeix el cor de l'església. Rafael Farriol i Iglesias (Barcelona, 20-XI-1908), s'establí de ben petit a Vidreres, el 1913, on el seu pare instal·là la primera electrificació a la vila. Foren els seus mestres Carles ~ T> Torrent i Joaquim Sagrera (solfeig) i Josep Rovira i Eduard Toldrà (violí). Excepte la temporada h- 1932-33, que estigué a L'Arbucienca, sempre formà part de les cobles de la població. Jaume Burjachs i Gispert (Vidreres, 5-IV-1931) fou deixeble dels germans Anton .-<- i Rafael Farriol (solfeig) i de Rigau (piano). Més tard estudià amb el mestre Civil a Girona i, finalment, violí a Barcelona. Amb altres companys actuava a Hostalric, i com que s'hi -'•• desplaçaven amb bicicleta, els batejaren amb el nom d'el Quintet del Pedal. Al llarg de la seva vida professional ha passat per diverses cobles i orquestres, com ara la Costa Brava i la Maravella, i ha compost un bon nombre de sardanes, al nostre entendre molt ben escrites. Distingim Burjachs com molt bon músic. Per acabar el nostre recorregut per Vidreres, volem deixar escrit el nom d'un gran afeccionat a la música, Joan Rigau i Sala, autor de l'himne dels petits escolars de Vidreres, i el de la seva esposa, Teresa Viñals, que en va escriure la lletra. Tots dos van ser mestres de l'escola de Vidreres. I en el camp estrictament de l'ensenyament de la música, hi ha fet també una bona aportació Magdalena Coma. 1 CALDES DE MALAVELLA Caldes de Malavella és coneguda, sens dubte, per la seva aigua, però no menys per l'orquestra Maravella, formació musical ambaixadora de la música catalana i espanyola a tot el món. La música, en aquesta població, passa doncs, ineludiblement, per la història d'aquesta orquestra, del seu fundador, Lluís Ferrer, i també d'una orquestra anterior, potser més 495 Panoràmica general de la música a les comarques gironines modesta, però potser amb més arrels al poble: l'orquestrina Jadris (Joventut Artística Dinàmica de Ritme i Seguretat). Començarem dient que la Jadris es fundà en la temporada 1947-48, després de desfer-se una orquestra més antiga anomenada Imperio. Els fundadors foren Francesc Mas; Narcís Vendrell, cosí germà de Lluís Ferrer; Pep Ferrer (pare de Lluís Ferrer); el seu altre fill Josep, procurador ara a Olot (vocalista); Lluís Bragada; Modest Turró, l'estanquer (contrabaix) i Salvador Callis. Al cap d'un parell de temporades s'hi integraren Josep Vilar, Pere Hugas, Perxachs i Pròsper Pumareda, com a vocalista. Quan Francesc Mas deixà l'orquestra per dedicarse exclusivament a la composició, entrà com a pianista el seu germà Andreu95. Amb els anys, passarien altres músics de Caldes per l'orquestra, com ara Josep Bartriha, Emili Garcia i Antoni Mas. Pel que fa a la fundació de l'orquestra Maravella, hem de dir que fou obra d'una sola persona, Lluís Ferrer i Puigdemont (Caldes de Malavella, 13-XII-1924-3-V-1980). La seva fou una llar de músics: tant l'avi com el pare es dedicaven a la construcció i lloguer de pianos de maneta, molt populars per totes les contrades gironines a començament de segle; la família Ferrer, com feia la família Mas -també de Caldes- aprofitava els seus coneixements musicals per tal d'adaptar i gravar en els corrons d'aquells vells instruments les melodies que més s'escoltaven, la qual cosa servia per a fomentar i mantenir l'afecció de la gent per la música de ball. Formen part de la memòria col·lectiva de Caldes de Malavella sales com Casino, Cafè Colonial, Cal Senador i d'altres on els pianos de maneta dels Ferrer amenitzaven amb senzillesa una vida tranquil·la que encara no es demanava massa a ella mateixa. És indubtable que aquelles cançons de ritme contagiós, fetes a casa, començaren a educar l'orella de Lluís Ferrer. Rebé les primeres lliçons de Francesc Civil i de mossèn Geli i féu alguns recitals de música clàssica, però ben aviat, se sentí motivat més per la música ballable o lleugera. Lluís Ferrer, després d'haver passat per algunes cobles orquestres com la Melodia (1939), La Unió Farnense (1946) i Els Montgrins (1947), projectà organitzar una orquestra cobla diferent de les existents. Així fou com nasqué, l'any 1951, l'orquestra Maravella96. La història de l'orquestra, escrita pel lleidatà Matías López, és prou aclaridora de la trajectòria de la formació perquè nosaltres no ens hi haguem d'estendre. El món coral ha estat poc present a la població; el 1955 Josep Vilar formava el cor Malavella que duraria fins al 1960. En l'actualitat, però, hi ha una nova coral, Els Cantaires "Durant molts d'anys, l'iinic afinador de pianos a Girona i comarques. López i López, M. Maravella meravellosa. Història de l'orquestra Internacional Maravella. Imp. Palahí, A.G., Girona, 1993. 96 496 Panoràmica general de la música a les comarques gironines de Caldes, l'actualitat resident a l'orquestra dirigida per Assumpta Fontanals i Aymerich, de Sabadell, cantant soprano que en és professora de cant i directora de l'escola municipal de música de Cerdanyola, Caldes com a conseqüència d'haver-se casat a la població quan era cantant de Maravella. No seria just parlar de Caldes i no fer-ho d'un dels compositors de sardanes més populars que hi ha hagut mai: Francesc Mas i Ros (Caldes, 27-11-1901/23-VIII-1985). La seva producció sardanística és important i no ho és menys la de ballables. AMER biÉs un més dels pobles que gaudiren d'un monestir. La seva església parroquial de ¡. Santa Maria és la de l'antic cenobi benedictí, fundat vers l'any 820 en l'actual municipi de Sant .(•Gregori i traslladat a Amer l'any 949. El monestir subsistí fins a l'any 1835. , Els noms dels primers organistes que hem trobat són el del Rev. Marià Albertí, i el del que el va seguir, mossèn Josep Marull i Badia. Nasqué a Amer Joan Cornus i Pons, prevere el 1877, el qual exercí de vicari a Fornells de la Selva i Cadaqués, fins al seu nomenament (1881) com a mestre de música del Collell. Ja a principi del nou segle hi actuava de mestre i organista el seglar Pere Vila. Però cal mencionar especialment la tasca pedagògica desenvolupada pel seu successor, mossèn st Joan Serra i Pujadas (Girona, 1895-Amer, 1962). Després d'exercir de vicari en diverses poblacions, entre elles Amer, decidí tornar a aquesta, en qualitat d'organista, i en paraules de •;Mn. Cervera, "posà a prova els coneixements musicals adquirits a Girona". Essent ja vicari ,'d'Amer, formà una bona escolania i com a mestre de música, un bon estol de músics, que han /• donat renom a la vila; a més va sobresortir com a intèrpret i compositor. Fou el primer mestre d'orgue de mossèn Camil Geis, quan aquest residia a la Cellera de Ter. Amer ha estat i és en l'actualitat terra de músics i cobles i orquestrines. La llista seria llarga: La Catalana, L'Amérense, La Moderna, La Victòria, Els Fonters, La Mundial, Amer Jazz, etc. Quant a músics, esmentem-ne només uns quants: Lluís Montserrat, els germans Pere i Joan Parés, Josep Roura, Martí Teixidor, Joan Xandrich i Antoni Cicres. Més dedicats a l'ensenyament, tenim Lluís Buxó i Domènech, i molt especialment Pere Fontàs i Puig, que conjuntament amb Magdalena Ferrés ha organitzat una acadèmia que ja comença a recollir els primers resultats. 497 Panoràmica general de la musica a les comarques gironines ANGLES-LA CELLERA DE TER Que la vila d'Anglès fou planter de músics és un fet palpable. Són molts els que encara recorden els èxits de l'As d'Anglès que, fundada per Pere Masats com un quintet l'any 1923, va anar augmentant de categoria fins arribar a ésser una cobla orquestra de primera. Fent una mica d'història, ens trobem a principi de segle. Els membres de tres o quatre famílies amb forta tradició musical han format una cobla i l'anomenen La Unió Anglesenca. Estem parlant dels Duch, els Grau, els Figariques i els de can Bet. Un bon dia fou contractat un tal Roure, de Pals. Aquest aconseguí esvalotar el galliner dient que ja n'hi havia prou d'anar a peu, que calia prosperar. A partir d'aquell dia els desplaçaments es feren en tartana. Després d'uns anys d'actuacions, el 1920 es dissolgué la formació musical que fou pionera a la vila. * La metxa ja estava encesa, l'explosió no podia trigar. L'any 1923 es reuniren peí tocar en un festival en benefici dels combatents de la guerra del Marroc Pere Masats, al piano; en Pic d'Amer, al contrabaix97; Josep Figueres (conegut pel nom de Bet), contracció del nom de la seva mare, Elisabet i J. Rigau, violins, i finalment, Ramon Ribera, que s'enfrontà amb les dificultats d'un nou instrument, el jazz, un instrument raríssim que per primera vegada s'utilitzava a les nostres comarques i que amb el temps s'anomenaria bateria. D'aquesta manera, com per casualitat, nasqué el que fou el primer grup gironí a interpretar música de jazz, i el seu nom quedà com a Quintet-Jazz Band l'As d'Anglès, nom que s'explica perquè durant la primera conflagració mundial es posà de moda donar el qualificatiu d"1 as" a tot aquell que destacava en alguna activitat. Es parlava de l'as de l'aviació, l'as de l'esport, de la música, etc. Pere Masats, ànima del grup, tenia una fusteria dedicada principalment a material escolar. Fou alcalde d'Anglès durant la República, fet que l'obligà a exiliar-se acabada la guerra. Després entrà clandestinament a Barcelona, on restà definitivament i a on seguí el negoci, la famosa fàbrica de llapis Masats. Josep Figueres, Bet, era rellotger, espardenyer i a hores lliures cultivava clavellines; fou un personatge important a la vila; ell encarrilà nombroses generacions de minyons cap al meravellós món de la música a través de les seves lliçons i consells; era bon violinista, igual que el mestre Rigau, que fou mestre d'escola. En Pic d'Amer era un personatge conegut arreu. Era grassonet i d'altura considerable. Tenia un ull buidat que fou motiu de contínues bromes per part dels companys; potser per això no veia gaire les notes escrites; amb tot, era un dels components més aplaudits, ja que feia fer volutes a la verra mentre tocava, com si d'una baldufa es tractés. 97 > ••:, ¡,t,< . ' 498 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Ramon Ribera, l'introductor del jazz, era botiguer, venia de tot, àdhuc feia d'hostaler. Durant la guerra desaparegué en un bombardeig i mai més no se'n tingueren notícies. Més tard contractaren un nou violinista, Pérez, cambrer a Banyoles; era bon violinista, llàstima que els cotxes, el bon menjar i la bona vida li agradessin tant com la música98. El substituí Francesc Casanoves, àlies Picaric, que provenia d'Olot. Aquest ja hi restà definitivament fins a la guerra. L'any 1930 es constituïren també en cobla, i s'hi integraren nous músics: Joan Joanola, tibie, de Torroella; Segal, d'Amer, tenora, etc. Els sis anys que van fins al començament de la guerra foren prolífics d'èxits constants i d'ambient musical a Anglès, i si bé els de l'As eren els més coneguts, de cap manera foren els únics. La joventut del poble organitzà la seva pròpia orquestra a partir del 1934, i l'anomenaren Mikey; en foren components els Duran, en Prat, Marquès, Pibernat i altres, que en acabar la guerra passaren a formar part de l'As. També hi havia els Black-Blues-Jazz, cobla orquestrina coneguda popularment per Els Blaus, formada per músics d'Amer, Anglès i la Cellera, especialistes en ballables argentins i americans. En esclatar la guerra, tots els grups veieren estroncat el seu camí. Durant la revolució s'intentà de nou organitzar l'orquestra de l'As amb la incorporació de Figariques, Pere Masats, músics provinents del Mikey i d'Els Blaus, Prat, Marquès, Pibernat i Borrell. Tots ells iniciaren la segona etapa de l'agrupació, en circumstàncies molt poc favorables. L'any 1942 fou el de la reforma; s'utilitzava per primera vegada a la província -, una innovació realment important i transcendental: el micròfon elèctric. Una vegada més l'orquestra s'avançava a les altres. S'intentà la revifalla, s'aconseguiren altra volta els èxits passats, fins semblava que l'antiga fama podia ser recuperada. Però aquesta eufòria no seria més que la premonició de la caiguda definitiva. En iniciar-se la temporada 1943-44, alguns músics ..-••ja es comprometen per a formar una nova orquestra, la Caravana de Torroella, i la temporada .1/44-45 seria l'última. A partir d'aquí, i per desgràcia, la vida musical del poble ha estat escassa, a part naturalment de la bona tasca de l'agrupació sardanista Floricel, que sempre s'ha distingit per la seva fidelitat a la sardana i a la cultura catalana. Així ens ho diu un document preciós que tenim a les nostres mans, titulat Glossari andorrà, carta oberta a Joan Pibernat d'Anglès, emissió de En Pérez va ser un personatge inoblidable a la població. Fou dels primers que tingué automòbil a la vila d'Anglès, un aparell desgavellat que s'aguantava amb cordills i filferros. Els que el recorden o n'han sentit parlar, asseguren que fou un miracle del Vaticà, el viatge que realitzà fins a Roma, acompanyat del Dr. Ramon Vinyes i d'altres. De les seves moltes anècdotes, direm que el primer dia que actuava amb l'As es deixà el violí a casa seva, tot excusant-se que "hi havia massa humitat". 98 499 Panoràmica general de la música a les comarques gironines Josep Fontbernat" del divendres 10 de març de 1967 des de l'emissora de les Valls d'Andorra. Es tracta de la resposta a una carta que Pibernat havia adreçat a Fontbernat, i aquest donà com a resposta un seguit de records musicals i culturals de la vila d'Anglès de temps passats. I volem parlar un xic del mestre Josep Fontbernat i Verdaguer (Estanyol, 1897Andorra la Vella, 1977). Com que la seva mare era d'Anglès, de can Verdaguer, de petit hi passà llargues temporades; d'aquí que comencés a estudiar i estimar la música i les cançons tradicionals catalanes gràcies a Josep Figueres; més tard estudiaria a Barcelona, amb Morera, i seria col·laborador de Pau Casals. De ben jove assistia a reunions de caire catalanista, en les quals de seguida destacà per la seva eloqüència, i per això el govern espanyol decretà la pena de mort per al jove Fontbernat. Marxà a França per tal de preservar la seva llibertat i en poc temps reuní un grapat de nacionalistes catalans, amb els quals l'any 1924 formà a Tolosa la seva primera coral, La Bourrée. Durant aquest temps, Fontbernat rebé lliçons de dos grans mestres de la música a París: Vicent d'Indy i Déodat de Séverac. A París traslladà la seva coral, la qual fou acompanyada en alguna ocasió per una cobla d'excepció, La Principal de la Bisbal. Allà harmonitzà cançons, que gaudiren de gran acceptació del públic parisenc, al qual també li agradà la seva peculiar manera de dirigir. Als assaigs de la coral -que eren públics- hi assistia regularment un personatge prim, de rostre descolorit i bigoti blanc: el coronel Francesc Macià. Fontbernat seguí Macià com a lloctinent a Prats de Molló, des d'on el 1926 un grup de catalans intentaren enderrocar el règim de Primo de Rivera. Va escriure un llibre avui introbable, La batalla de Prats de Molló. Va ser militant d'ERC al costat de Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Tarradellas, etc. Havia estat director de l'Orfeó Canigó a Barcelona; sotsdirector de la coral Catalunya Nova, de la qual era el director Enric Morera; fundador de l'Orfeó de Llevant; creador de la coral catalana a Perpinyà; de la coral Déodat de Séverac a Tolosa de Llenguadoc; professor de música coral a les Escoles Normals de Tolosa; creador de la Coral Occitana a París; "Sobre Fontbernat, vegeu L'home d'Els Dent Homes. (Aproximació a la vida i obra de Josep Foníbernaï), d'Emili Casademont i Comas. Edit. Ajuntament d'Anglès i de Bescanó, 1996. També els següents articles a la premsa gironina: "El periodista d'Estanyol que ha fet història". E. Casademont, (Diari de Girona, 14-XI-93); "L'home que no va ser president". Eva Vazquez, (Diari de Girona, 2-II-1995); "Àngel Guimerà, el veí d'en Fontbernat". E. Casademont, (Diari de Girona, 30-IV-95); "Una biografia rescata la figura i l'obra del bescanoní Josep Fontbernat". R. Esteban, (El Punt, 19-W-1996); entrevista efectuada per Ricard Planas a Casademont, a Diari de Girona, de 21-IV-1996. 500 Panoràmica general de la música a les comarques gironines de la coral Ligue d'Auvergne a París, i el 1930, a Barcelona, formà els famosos Els Cent Homes de Fontbernat, coral integrada per gent humil i treballadora, amb Emili Vendrell com a solista. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1932, fou membre del Consell de la Radiodifusió Catalana, presidit per Pau Casals, i delegat del Govern de la Generalitat al Gran Teatre del Liceu el 1933. Va ser director de l'orquestra simfònica de Ràdio Barcelona, el 1934, de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona, el 1935, creador de l'Orquestra Simfònica Catalana de Barcelona, el 1937, etc. El 1939 ell i la seva família van marxar de nou a l'exili a París, on creà Els Cors Catalans, i escriví infinitat d'articles polítics i musicals que publicà en diverses revistes franceses. L'enyor de Catalunya el va fer traslladar a Andorra, potser per sentir-se més proper a la seva terra, i a va treballar a la ràdio; van ser famoses les seves emissions del Glossari andorrà, que havia iniciat Pere Nin. Fou escoltat cada dia durant disset anys per tots els catalans de cada costat de la frontera. Enterrat en un petit cementiri rodejat de gespa al peu de les muntanyes andorranes, T' rn de setembre de 1982 diverses organitzacions culturals i polítiques, encapçalades per '•' -> T Ajuntament d'Anglès, i en un acte de homenatge a Josep Fontbernat, es cuidaren del trasllat : •''•-'de les seves restes al cementiri del poble on havia passat part de la seva infantesa, Anglès. Allí reposen definitivament les despulles de l'home que morí mantenint-se fidel a les seves dues grans passions: la música i la independència de Catalunya. Respecte a la vila de la Cellera, a principis de segle coneixem la coral Orfeó de Salas, en honor de la patrona de la parròquia, la Mare de Déu de Salas, que dirigia l'excel·lent i recordat mossèn Alfons Bosch100, organista de la parròquia des del 1906, bon director que deixà una base musical recordada encara ara a la població. Des del 1927, i per espai de dos anys, tenim constància del pas per la Cellera d'un gran músic i indiscutible artista, l'eminent Camil Geis, del qual ja hem parlat. També mossèn Joaquim Ausellé i Rigau (La Cellera, 1901-1936), després de romandre uns anys al col·legi del Collell, el 1934 s'encarregà del mestratge del cant parroquial al seu poble. Morí víctima de la persecució religiosa del 1936. Afeccionat a la lírica, deixà escrita més d'una poesia. W 100 Mn. Alfons Bosch i Ventí mon a l'asil Sivilla de Girona el 1957. 501 Panoràmica general de la música a les comarques gironines El 1932, en plena eufòria de la música jazzística, es constituí l'única orquestra qu ha existit al poble, la Black-Blue-Jazz, composta per Llorenç Noell, Jaume Alabau, Francès Espinet i Francesc Ripoll, entre altres. El grup durà fins als dies de la Guerra Civil. Poc després de la Guerra Civil, ocupà la parròquia com a rector mossèn Ramo Marquès i Sureda (Cruïlles, 1897-la Cellera, 1968), bon compositor i organista. A partir dels anys 80, la Cellera tingué de nou una coral, Rossinyol de Salas conduïda per Carme Puigdemont. Fill de la Cellera i domiciliat a Girona, on vivia en un espaiós pis del carrer d la Força (lloc d'on recordem un esplèndid piano de cua), era Eliseu Boix i Galí's (la Cellera, 24 II-1899-Girona, 26-11-1979), que es distingí per la seva dedicació a la composició de tot tipu de ballables de moda de l'època. Altres músics de la població, per esmentar-ne alguns, dedicats tots més o menys a la música lleugera o a grups de folk, són Ramon Cullell, Lluí Farrés, Ricard Cors, els germans Alabau i Albert Prat, aquest últim dedicat també ; l'ensenyament. ARBÚCIES El poble d'Arbúcies sempre ha estat arrelat a la música. Però fou a finals del s XIX i a l'inici del XX quan en l'aspecte musical va començar a sobresortir per damunt d'altre; poblacions de la comarca. La realitat arbucienca d'aquella època era força clara. Hi havia un procés d'homogeneïtzació del qual tot el poble es féu partícip, excepte el barri del castell, per tal de millorar la qualitat de la vila. Musicalment, aquest procés incideix força en el que serà la realitat musical del poble, ja que els del castell sempre seran "els pobres" enfront dels altres, de més bona posició. El 1900 es formen dues cobles. La dels Serafíns del Baix Montseny, formada per Joaquim Jovanet Victori, i Els Castanyers, del barri del castell, dirigida per Enric Guasch, de Santa Coloma de Farners. De seguida es va establir una forta rivalitat entre totes dues. Els Serafins eren dirigits per Vilaró i es varen canviar el nom pel el de La Principal d'Arbúcies, mentre que, per imitació, Els Castanyers passaren a anomenar-se La Moderna, però com que no volien perdre el seu origen i regust bosquetà, tomaren a agafar el nom d'Els Castanyers.'Les 502 Panoràmica general de la música a les comarques gironines -:. dues orquestres simbolitzaven dues formes de vida diferents. En realitat, la rivalitat anava més c enllà de la música, ja que els dos barris representaven formes diferents d'entendre la vida: el de la carretera, amb més alfabetització i lligat a activitats menestrals; el del castell, un barri pobre i sense cultura, lligat a feines humils i de bosc. El 1910-11, es varen crear els cors de les respectives orquestres. El primer a aparèixer fou La Unió Arbucienca, que donava suport a La Principal. Un any més tard ja hi havia el cor Germanor, que representava la gent de Guasch. No cal dir que amb l'arribada dels • cors la rivalitat es va encendre encara més. Fins i tot aquesta va arribar a agafar connotacions polítiques, ja que els respectius caps tenien també idees diferents en aquest sentit. Mentre que en Vilaró era de caire conservador, Guasch era anarquista. No és d'estranyar, doncs, que un cop es va instal·lar la dictadura de Primo de Rivera, Guasch hagués de tocar el dos. •lit" Tot i aquesta situació, l'any 1918 les dues orquestres es fusionaren gràcies a i l'irapuls d'un dels deixebles de Vilaró, Francesc Riumalló, que s'encarregà de seleccionar els o.. millors elements de les dues orquestres i va fundar la cobla orquestra Unió Arbucienca, coneguda ü popularment com L'Arbucienca. El nom de l'orquestra, Unió, va resultar benvist per tothom. El pianista Lluís Torres s'encarregà de la direcció del cor, i s'introduí per primera vegada la veu femenina. Vingueren els temps dels canvis de ritmes musicals, el jazz, el blues, que anaven desplaçant els valsos i pasdobles de l'època. Els canvis foren importants en tots els aspectes, i Riumalló aconseguí que la seva orquestra fos una de les més conegudes de les comarques. Com a anècdota, cal destacar que fou la primera orquestra que va disposar d'un vehicle propi, cedit per la carrossera Ayats. L'orquestra va durar 18 anys i tan sols la Guerra Civil va estroncar la bona trajectòria de L'Arbucienca. Parlar d'Arbúcies i no fer-ho de les Enramades és quasi impossible. Ens limitarem tan sols a parlar de la seva afinitat amb la música. Les Enramades daten del s. XVI i el seu origen és religiós. Tenen una dansa pròpia, la dansa de les Enramades, de caire vuitcentista. Es creu que el mestre Riumalló la va plasmar al paper pautat, de boca d'algun avant-passat, i s'assembla molt al ball del Tirabou, de Gasserans, i al ball de Garlandes, de Sant Esteve Sesrovires. Segurament els músics, anant i venint, haurien dut aquesta dansa d'un poble a l'altre. í En l'actualitat es fa la passada, i un cop acabada, segueix una audició de sardanes i s'acaba amb la ballada d'un xotís (i repetició) i d'un vals (i repetició). or. ' Una altra tradició molt arrelada a la població és la dels flabiolaires. Aquests ^•instruments casolans presenten unes característiques peculiars: 242,4 mm de llargada per 24,45 z • : : 503 Panoràmica general de la música a les comarques gironines mm d'amplada, són capplans i amb tires de llautó d'uns 0,6 mm d'amplada. Eren fets artesanalment per la gent que vivia als masos, per això els que es conserven són fets d'una sola peça de ginjoler o de cama de bruc. Des del 1880 fins al 1960 es troben diversos constructors de flabiols, entre els quals destaquen en Crous de Lliors (o Lió), Joan Garoler i Andreu Serra i Callicó (Baló). L'expansió dels instruments es creu que va ser obra d'un tal Silu, un firaire de Sant Celoni o Hostalric que els revenia. L'acompanyament rítmic més clàssic del flabiol és l'anomenat tamborío tamboret, i era tocat pel mateix músic amb la mà esquerra. Són més fondos que amples, però alguns testimonis no recorden que els flabiolaires d'Arbúcies els utilitzessin, i sí en canvi que fessin servir el bombo, fet de fusta i amb una maneta o maceta força curta, d'uns 20 a 28 cm i amb un gra relativament gros. * 504 CONCLUSIONS Havent aprofundit en els interrogants que s'havien plantejat al començament de la recerca, a continuació es presenten les conclusions generals de l'estudi. La voluntat de síntesi d'aquest capítol es complementa amb una petita projecció adreçada a rellançar nous projectes d'investigacions futures. Ens havíem fixat un destí, un horitzó cap on avançar amb entusiasme. Ara tenim més coneixements que abans, però a la vegada ens hem adonat que queda molt per descobrir, i també que la nostra fita no era un límit real, només era un compromís de progressar en una determinada direcció. De res no val haver anat a poc à poc, o molt de pressa, ja que es té la sensació que cal fixar nous camins per recórrer. Però cal aturar-se i, serenament, presentar el relat i divulgar l'experiència. Cal seleccionar els aspectes més representatius del recorregut i concloure l'aventura, tot analitzant si ha valgut la pena. També resulta imprescindible marcar-se immediatament nous objectius, per engrescar-se en el futur a endinsar-se en noves investigacions. Conclusions CONCLUSIONS Acabat el nostre treball, en què hem presentat el que ha estat la música a la ciutat de Girona, i una panoràmica general de les comarques, al llarg d'aquests quasi 100 anys, acabarem l'últim tram d'aquest llarg viatge amb l'elaboració d'una síntesi de les informacions i les explicacions que s'han fet, dels supòsits que hem trobat sota els problemes, i determinarem la posició de l'autor en el camp investigat. Aquest és, al nostre entendre, l'últim pas que ens cal aportar en aquesta investigació històrica. Aquest treball dóna com a resultat i intenta posar al descobert, en primer lloc, una llarga llista de personatges, tots ells músics, la majoria desconeguts per la nostra societat -i fins i tot per molts professionals de la música-, dedicats al concertisme, a la composició i a l'ensenyament, o que han estat simplement músics d'orquestra o d'alguna de les nostres cobles. Tots tenen personalitats i estils molt variats i diferents, però amb un denominador comú: haver realitzat una tasca musical que ha deixat, d'una manera o altra, una obra important. Els gironins s'han plantejat moltes vegades l'interrogant de què hauria passat si músics de la talla del pare Soler, d'Albéniz, de Montsalvatge, de Costa i de Cugat, esdevinguts famosos més tard, no haguessin marxat mai de Girona, i què hi haurien aportat. Les respostes podrien ser múltiples i no deixarien de ser hipòtesis. Potser alguns no haurien arribat mai a ser ni músics. Com a exemple, podríem plantejar-nos: Què hauria estat de Pau Casals si s'hagués quedat sempre més al Vendrell? Segurament que no hauria passat de ser un violoncel·lista més 0 menys com altres. El que és evident és que la figura de Casals comença a dibuixar-se precisament quan surt del seu poble nadiu, quan comencen les seves primeres classes a Barcelona 1 posteriorment a Pans. A partir d'aquí, i gràcies al seu talent, però també a l'oportunitat que li brinda ser fora del país, és quan realment neix el personatge. Volem dir, doncs, que els músics, com els altres éssers humans, tenim el nostre destí i cadascun l'ha de viure i desenvolupar segons les circumstàncies de la vida i del moment que li toca viure. Una altra qüestió sempre posada en dubte a la ciutat de Girona i comarques ha estat la vàlua dels nostres instrumentistes. Al nostre entendre, Girona, dins el context català, és un dels indrets on millors instrumentistes hi ha hagut, i ho podem argumentar amb molts exemples. Hem d'exceptuar, és clar, un grup d'instruments de vent com ara la trompa, el bombardí, l'oboè, el fagot i el corn anglès, dels quals no hi ha hagut instrumentistes perquè no 509 Conclusions han existit bandes de música i orquestres simfòniques de manera permanent. Pel que fa a aquests instruments, també cal tenir present que així com a València o en altres comunitats amb tradició de bandes és lògic que els estudiants els practiquin, els gironins es decanten per la tenora, el tibie o el flabiol. Un fet que ha resultat negatiu en certs aspectes a l'àmbit professional dels músics gironins, és la prematura oportunitat que han tingut sempre d'incorporar-se professionalment a una cobla de sardanes o a una orquestrina de música ballable en època d'estudis, fet que la majoria de les vegades ha interromput un procés d'aprenentatge, sobretot amb els instruments de més llarga carrera, com ara el violí, i ha trencat un futur prometedor. Posant l'exemple del violí, encara queden violinistes a les orquestres gironines que tenen molt bones maneres amb l'instrument i que quan varen deixar els estudis havien arribat a un nivell considerable, però han deixat que tota aquesta tècnica assolida s'anés apagant a força de tocar unes melodies de fàcil execució, valsos o tangos. Tots els directors d'orquestra que havien passat pel nostre Teatre, des de finals del segle passat fins als anys quaranta i cinquanta -anys de les últimes representacions de sarsuela amb plantilla de músics gironins-, sempre havien elogiat els violinistes gironins com "uns músics que sabien llegir bé, tocaven afinats i coneixien el repertori." Aquestes raons poden ser les que han privat que Girona hagi tingut mai una orquestra estable, ja que els músics, de ben joves, en època d'estudiants, s'incorporen a les agrupacions de música de ball i a les cobles de sardanes, i queden condicionats a un tipus de música diferent i a un compromís que es fa difícil de trencar, perquè tenen resolta, en part, la situació econòmica. D'altra banda, penso que és interessant haver posat també al descobert totes les institucions musicals de la ciutat, les societats, els teatres, les entitats promotores de música, els orfeons, les bandes de música, i l'àmbit educatiu de la música en totes les seves vessants: amateurs, en l'educació general, en l'àmbit professional, etc. En aquest sentit, i per la importància que al nostre entendre té aquest àmbit educatiu, hem procurat plasmar la tasca de totes les escoles de música que han existit a la ciutat, fins i tot els projectes que hi ha hagut. Ens hem dedicat d'una manera especial a la història completa del Conservatori de Música actual, inclosos els 10 llargs anys de gestació anteriors a la fundació. Hem de destacar que des de temps llunyans Girona ha estat testimoni de fets excepcionals en el món de l'educació musical, i hem intentat reflectir-ho amb certa generositat de dades i d'espai dins el treball. En serien exemples l'aportació que fa Baldiri Reixac en el tom II de les Instruccions per a l'ensenyança de minyons de mitjan s. XVin, o el reglament de l'escola de música de Joan Carreras i Dagas, de l'any 1873. 510 Conclusions Penso que mereix també consideració el capítol dedicat a la vida laboral dels professionals músics, reflectida a través de la història del sindicat de músics i la mútua, entitats que des de sempre havien estat model per a les altres capitals catalanes i de fora, ja que van aconseguir una unió respecte a la conscienciació sindical, desgraciadament difícil de retrobar. El nivell assolit per les activitats artístiques organitzades per Athenea, el Cercle Artístic, l'Ateneu i la primera Associació de Música només pot ser comparable a les d'ara, però aquestes no són iguals ni són viscudes per la societat amb la mateixa força i la mateixa participació. Aquestes entitats, cadascuna a la seva època i amb diferents objectius, havien i aconseguit amb les seves programacions una acceptació considerable, i sobretot havien r ^ harmonitzat amb la ciutat; en síntesi, havien aconseguit que es parlés de la música i dels músics. ¡rPel que fa al camp de l'ensenyament de la música, en aquestes darreres dècades és quan ha evolucionat més. La consolidació del Conservatori de Música i d'algunes escoles privades, així com la conscienciació social sobre la importància de la sensibilització o l'aprenentatge musicals per a tots els éssers humans, han coincidit amb una implicació de " fl l'administració educativa en tots els àmbits de l'ensenyament públic i privat, tant d'educació '"• general com específica (escoles infantils i primàries, instituts, universitat, escoles i conservatoris de música, etc.), implicació que mai s'havia produït fins ara. Tot això ens porta certa esperança 1 que el dia de demà la nostra societat tindrà una millor educació musical, fet que revertirà sens dubte en una exigència de millor qualitat de l'art dels sons que mai s'havia produït. No oblidem també el paper que han tingut en l'ensenyament de la música diverses institucions no dedicades a aquesta vessant, sobretot quan no existia el Conservatori de Música. - Entre altres, fou destacable la tasca de l'Hospici, de l'Escola de Belles Arts i de l'Escola Normal ¿' de Mestres en les diferents èpoques. 1 ' Al llarg del treball, hem fet esment diverses vegades de la importància que han tingut en aquesta investigació les fonts documentals obtingudes als arxius gironins. Entre aquestes voldria distingir la premsa -sobretot la local- de cada època. Així, per exemple, han estat d'una especial significació els articles d'uns determinats periodistes, els quals, a part del contingut de les seves crítiques, comentaris o opinions, incloïen sempre en el text, com a suport periodístic, una semblança personal sobre la música i sobre la societat gironina. En aquesta unia és '- inconfusible, i jo diria que apassionant, l'aportació de l'empordanès Francesc Bosch i Armet a " principis de segle, ja que va dibuixar amb paraules l'ambient musical gironí com si fos una fotografia. Els seus escrits són un document de la història musical de l'època. També cal destacar Salvador Raurich, amb els seus polèmics articles en el moment de l'esclat revolucionari de l'òpera wagneriana a Catalunya i a Girona. 511 Conclusions Amb maneres molt diferents, expressà amb molta claredat les polèmiques i els problemes musicals de la ciutat Tomàs Sobrequés, i no podem oblidar dos personatges que potser són els que més han escrit sobre crítica musical a la ciutat: Josep Massanas i Francesc Civil, tots dos amb formes i visions diferents d'entendre la crítica; el primer, des d'una vessant independent i no professional, i el segon com a professional músic, fet que no li impedí mai ser l'articulista més crític que hem tingut. Tots dos, però, ens han aportat una panoràmica, diferent però complementària, que globalment ens ha ajudat substanciosament a conèixer més i millor la història musical viscuda pels gironins. Parlant de premsa escrita i de periodisme musical a Girona', hem de fer referència necessàriament a la importància -i així ho hem volgut reflectir en el nostre treball- de la revista Scherzando, com a publicació especialitzada en musica, i de la Revista de Girona com a publicació de temes generals, però que des de la seva primera època fins ben entrat el segle XX fa contínues referències al fet musical. Totes dues representen la base per a tota investigació de la història musical de Girona dels segles XIX i XX. Per acabar, direm que la hipòtesi plantejada en la introducció d'aquesta investigació sobre quina havia estat l'època de més esplendor musical a la ciutat de Girona, al final de la recerca: efectivament, el període que va des de principis del segle XX fins a l'esclat de la Guerra Civil és sens dubte l'època que Girona i les seves comarques han viscut un millor ambient musical. És l'època en què la música surt de la Catedral i s'expandeix a les escolanies de les parròquies, i en participa així tota la ciutat. Les escolanies tindran un paper destacable en l'ensenyament de la música i el cant, però sobretot faran una funció social i cultural ben transcendent. Són anys en què el món coral explota. Les cobles es dignifiquen i les sardanes queden arrelades ja per sempre en l'esperit musical català, fet que ajuda que el poble s'hi senti cada dia més identificat. 512 Conclusions .•y PROJECCIÓ DE LA RECERCA Vam començar la recerca amb el plantejament d'un seguit de qüestions a partir de les quals hem anat treballant. Durant tot el procés d'investigació s'han anat generant més dubtes que respostes. A mesura que avançàvem constatàvem que el camp que queda per recórrer és ampli i desconegut, per la qual cosa es fan necessàries noves investigacions. .< ! Anar aprofundint en un camp d'estudi posa en evidència el nostre desconeixement ,1 sobre molts aspectes de gran interès, ens ajuda a comprendre algunes de les qüestions que ens plantejàvem i també ens ajuda a trobar noves relacions que en principi no ens havíem proposat. Aquest apartat intenta reflectir les parts que no s'han pogut investigar i que es poden convertir en línies de futures recerques. Igualment, s'hi plantegen diversos focus específics que es podrien convertir en noves línies d'investigació. * El treball actualment desenvolupat permet donar continuïtat a la recerca intentant investigar sobre: Sociologia de la música a Girona. Paper de l'Església gironina en l'educació musical. • Valoració de la dependència musical que ha sofert Girona respecte a la ciutat de Barcelona. Les corals i orfeons gironins: la seva aportació al cant coral català. La importància de la música popular de Girona i comarques dins el context de la música a Catalunya. Aportacions dels mestres gironins a la pedagogia musical. L'Església gironina i el cant gregorià. 513 Conclusions Els orgues a la ciutat de Girona i comarques. Altres pols d'interès per a poder desenvolupar futures investigacions són: Vida i obra del professor Tomàs Sobrequés. El tenor Llorenç Pagans: la seva vida i obra a Pans. El compositor i director d'orquestra Joan Goula: els seus èxits a la 'Unió Soviètica. L'obra musical de Joan Carreras i Dagas (a Girona, Barcelona, França i la Bisbal). » Narcís Costa i Hors: el seu exili a Mèxic. Girona, bressol de la sardana. Les seves cobles i compositors des de Pep Ventura. Un artista: el compositor Josep M. Pagès i Vicens. Catalogació de l'arxiu musical de la Catedral de Girona. Aquestes són algunes de les idees que s'han anat obrint al meu pas mentre realitzava un viatge llarg en el temps i dens en el treball. També he constatat la necessitat d'un estudi en profunditat de la música a Girona durant el s. XIX. No seria tan interessant per a èpoques anteriors, en primer lloc perquè ja les han estudiat -en part- el mestre Civil i l'arxiver Julià de Chia, i en segon lloc perquè la musica era una activitat molt centrada en el fet religiós i molt concretament, en el cas de la nostra ciutat, en la Catedral, aspecte també estudiat pel mestre Civil. Totes aquestes propostes, presentades a tall d'exemple, demostren que el camí és llarg i resta molta feina a fer, però aportant-hi una mica d'esforç, segur que s'arribarà a bon port. 514 BIBLIOGRAFIA Bibliografia BIBLIOGRAFIA LLIBRES ADORNO, T. i EISLER, H. El cine y la música. Trad.: Fernando Montes. Edit. Fundamentos. Madrid, 1976, 189 p. ALA YEDRA I SEGURAÑES, J. Biografia de Pau Casals. Edit. Aedos, Barcelona, 1968. ALBERCH, R.; ARAGÓ, N.J. 75 anys de Girona 1909-1984. Fundació Caixa de Pensions. Girona, 1984. ; CASTELLS, N.; FREIXAS, P.; CUILLERE, Ch.; MIRÓ, J. i VILA, P. Gremis i oficis a Girona. Ajuntament de Girona, 1984. ; CASTELLS, N. La població de Girona (segles XTV-XX). Col·lecció de monografies de l'Institut d'Estudis Gironins, num. 11. Imp. Curbet. Girona, 1985. ; NADAL, J. Bibliografia històrica de les comarques gironines, L Ciutat de Girona. Monografies de l'Institut d'Estudis Gironins, num. 8. Girona, 1982, 266 p. ALIER, R. L'òpera. Dopesa. Conèixer Catalunya, 23. Barcelona, 1979. AMADES, J. Costumari català, 4 vol., Barcelona, 1951. ARAGÓ, N.J. Girona, ara i sempre (una crònica). Edita Diputació de Girona, 1982. ARAGÓ, N.J.; CASERO, J.; GUILLAMET, J.; PUJADES, P. Girona grisa i negra. Edicions, 62. Barcelona, 1972. ARBONÈS, J. Teatre català de postguerra. Edit. Pòrtic. Llibre de butxaca, 75. Barcelona, 1973. ATENEU BARCELONÈS. El Ateneo Barcelonés histórico de los actos realizados por esta sociedad desde la fundación del Ateneo Catalán en 1860 hasta el corriente de 1889. Barcelona, 1889. 517 Bibliografia AVIÑOA, X. Cent anys de Conservatori. Edic: Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1986. ; La música i el Modernisme. Edit. Curial. Barcelona, 1985. AYMERICH, D. i VILAR, J.M. L'Escola Municipal de Música de Sabadell. Un segle d'història (1892-1992). Ajuntament de Sabadell, 1994. BAIXAULI MORALES, E. Tarragona musical. (Un siglo de vida artística). (1850-1950). Edit: E. Baixauli Morales Imp.: Suc. de Torres y Virgili. Tarragona, 1969. BARNILS, P. La paraula. 3 vol. Barcelona: Escola Municipal de Sordsmuts, 1920. BATLLE, LI. La biblioteca de la Catedral de Gerona desde su origen hasta la imprenta. Girona: CSIC; Patronat de la Diputació de Girona, 4947. (Monografías del Instituto de Estudiós Gerundenses, 1). BAYER CASTANYER, R. Tortellà. Edit. Ajuntament de Tortellà, 1991. BENEDITO, R. Historia de la música. La música a través de los tiempos. Falange Española Tradicionalista y de las JONS, 9a edició. Madrid, 1964. BERNILS MACH, J.M. Figueres, cent anys de ciutat. Ed. Centre d'Iniciatives Turístiques de Figueres. Figueres, 1977. ; Annals de 1989. Ed. Institut d'Estudis Empordanesos. Figueres, 1989. BERTRANA, P. El vagabund, dins Obres Completes. Biblioteca Selecta, vol. 376. Barcelona, 1965. BIRULÉS, J.M.; FONALLERAS, J.M.; GARCIA, P. i SOLÀ-MORALES, I. Història del Teatre Municipal de Girona. Apunts històrics i arquitectònics (1769-1985). Ajuntament de Girona, 1985. BLANXART, D. Comentarios y poemas musicales. Edit. Bosch. Barcelona, 1947. BONASTRE, F. Música y parámetros de especulación. Perspectivas de la música en la universidad actual. Edit. Alpuerto, SA, 1977. BORGUNYÓ, M. La música, el cant i l'escola: orientacions. Barcelona, Bastinos, 1933. 518 Bibliografia BRENET, M. Diccionario de la música. Edit. Iberia, SA. 4a edició. Barcelona, 1981. BREYTHON, J. Diccionario bibliográfico de grandes músicos. Edit. E.M.C.A. Buenos Aires, 1945. -' BUSQUETS, J.; NADAL, J. Les possibilitats de la demografia històrica a les comarques gironines: Inventari dels arxius parroquials de la diòcesi. Girona: Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona; Patronat José M. Quadrado del CSIC, 1975. (Monografías del Instituto de Estudios Gerundenses, num. 4). CAPMANY, A. La sardana a Catalunya. Edit. Barcino. Barcelona, 1930. T:: »i. CARBONELL ISEBARROJA, J. L'Escola Normal de la Generalitat: 1931-1939. Edicions, 62. Barcelona, 1977. CASADEMONT I COMAS, E. L'home d' "Els Cent Homes". (Aproximació a la vida i obra de Josep Fontbernat). Editen: Ajuntament de Bescanó/Ajuntament d'Anglès Imp.: Romany à/ Valls. Capellades, Barcelona, 1996. 's - f ''CASALS, E. Pau Casals. Dades biogràfiques inèdites, cartes íntimes i records viscuts. Edit. Pòrtic. Barcelona, 1981. CASALS, P. Joia i tristor. Reflexions de Pau Casals tal com les va relatar a Albert E. Kahn. Versió catalana de Rosa Queralt. Edit. Bosch, Barcelona, 1977. CASTELLS, P. i altres. Centenari cobla-orquestraMontgrins. Edit. Diputació de Girona, 1985. •'-• CATEURA MATEU, M. Por una educación musical en España, Promociones y Publicaciones Universitarias, SA. Barcelona, 1992. v>Csl CERVERA I BERTA, J.M. Biografia del mestre Francesc Civil i Castellví. Edita: Conservatori Isaac Albéniz de Girona. Imp.: Dalmau Carles, SA. jGirona, 1992. ; El calze i la lira. Antologia de poetes sacerdots gironins. Edic. Seminari Diocesà. Imp. Alzamora, SA. Girona, 1987. .; Un atleta de Crist. Biografia de mossèn Evarist Feliu i Soler. Edit. Seminari de Girona. Girona, 1993. .; La música i els eclesiàstics músics del bisbat de Girona en els segles XIXi XX. Edic.: Seminari Diocesà de Girona, 1987. 519 Bibliografia Cinquantenari (1922-1972). 50 anys d'ordenació sacerdotal de Mn. Josep Albert i de la fundació de l'escolania i capella parroquial. Edit. Agrupació d'Antics Cantors i Capella parroquial de Sant Pere. Figueres, 1972, 145 p. CIVIL CASTELLVÍ, F. El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps 18001936. la ed.: Caixa de Pensions, Girona, 1970. 2a ed.: Dalmau Carles Pla, SA. Girona, abril de 1994. ; Cançoner de la Garrotxa (transcripció i realització). Edita: Diputació de Girona, 1982. 120 p. CHÍA, J. de La festividad del Corpus en Gerona, Imp. del Hospicio. Girona, 1883. ; "La música en Gerona. Apuntes históricos sobre la que estuvo en uso en esta ciudad y su comarca desde el año 1380 hasta a mediados del s. XVIII". Imp. de Paciano Torres. Girona, 1886, 124 p. CLARA, J. Introducció a la història de Girona. Edicions del Pèl. Col·lecció Històries Locals, 1. Salt, 1983. ; El personal polític de l'Ajuntament de Girona (1917-1987). Girona, Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 1987. ; Girona sota el franquisme (1939-1976). Quaderns d'Història de Girona. Ajuntament de Girona-Diputació de Girona. Girona, 1991. ; CORNELLÀ, P.; PUIGBERT, J. La Normal de Girona-150 anys d'història, (18441994). Edit. Universitat de Girona. Facultat de Ciències de l'Educació. Imp Palahí, AG. Girona, 1995. ; CORNELLÀ, P.; MARQUÈS, S.; PUIGBERT, J. Els mestres gironins i l'estudi del medi. (1900-1936). Serveis Territorials d'Ensenyament. Girona, 1983. COCA, J.; GALLEN, E. i VÁZQUEZ, A. La Generalitat republicana i el teatre. Publicacions de l'Institut del Teatre i Edicions 62. Monografies de Teatre, 11. Barcelona, 1982. COLL, M. Lamote De Grignon. Edic.: Nou Art Thor. Barcelona. Imp.: Litoclub, SA. Barcelona, 1989. COLLET, H. L'essor de la musique espagnole au XXe. siècle. Pans, 1929. 520 Bibliografía CONSTANS, L. G. Historia de Santa María del Colleu. Edic. Centenario, Girona, 1953. COROMINAS, P. Vida d'en Pep de la tenora. Biblioteca Folklòrica. Barcino, num. 8. Barcelona. COSTA I FERNÁNDEZ, LI. Història de la premsa a la ciutat de Girona (1787-1939). Imp. Dalmau Carles Pla, SA. Girona, 1987. CRI VILLE I BARGALLÓ, J. Historia de la música española. El folklore musical. Alianza Música. Madrid, 1983. v v CROUS I COLLELL, J. Blanes. Commemoració del centenari de l'Agrupació Musical Capella Santa Cecília 1896-1996. Edit. Parròquia Sta. Maria, la edició, novembre de 1996. ; Blanes. Cronologia històrica (s. III a C.-s. XX). Edit. Ajuntament de Blanes, la ed., abril de 1994. CURET, F. Història del teatre català. Ed. Aedos. Barcelona, 1967. DABAN I MASSANA, J. Imatges i records de Lloret de Mar. Edit. Viena Columna, 1996. DELGADO, M. La festa a Catalunya, avui. Barcanova, SA. Barcelona, 1992. DELLÀ CORTE, A.; GATTI, G.M. Diccionario de la música. Ricordi Americana. Buenos Aires, 1949. •'¡ t t DIEGO, G.; RODRIGO, J.; SOPEÑA, F. Diez años de Música en España. Musicología. Intérpretes. Compositores. Madrid, 1949. ^ v DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE GERONA. Repertorio de índices. Girona: Diputació de Girona, 1976. DOMÈNECH I MONER, J. Domènech i Moner. Un compositor lloretenc. Col·lecció Biografies de Lloretencs, 1991. ; Vint-i-cinc anys junts. Comissió d'Aplecs de les Comarques Gironines. Imp. Cantalozella. Santa Coloma de Farners, 1996. ; Lloret antic. Edit. Club Marina Casinet, 1996. 521 Bibliografia DUMESNIL, R. La musique contemporaine en France. París, 1931. ECO, U. Cómo se hace una tesis. Técnicas y procedimientos de investigación, estudio y escritura. Edit. Gedisa. Barcelona, 1994. EXIMENO, A. Del origen y reglas de la música. Edició preparada per F. Otero. Edit. Nacional. Madrid, 1978. FABRE, J. Girona entre 4 ñus. Ajuntament de Girona, 1986. FÀBREGA, J. Fidel Aguilar i el Noucentisme. Tesi de llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1973. FÀBREGAS, X. Teatre català d'agitació política. Ediciojis 62. Llibres a l'Abast, 74. Barcelona, 1968. ; Aproximació a la història del teatre català modern. Ed. Curial, Biblioteca de Cultura Catalana, 2. Barcelona, 1972. ; Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Ed. Curial. Biblioteca de Cultura Catalana, 15. Barcelona, 1975. ; Història del teatre català. Ed. Millà. Barcelona, 1978. FÀBREGUES, E. i REBOLLO, C. La cultura tradicional i el parlar de Lloret. Edic. Cercle Alba de Prima, 1989. FONTANA, J.; UCELAY, E.; PRADERA, J.M. Reflexions metodològiques sobre la història local. Girona: Cercle d'Estudis Històrics i Socials de Girona, 1985. Quaderns del Cercle, 1. FULCARÀ I TORROELLA, M.D. Girona i el Modernisme. Colección de Monografías del Instituto de Estudios Gerundenses, num. 5. Girona, 1976. GAY DE MONTELLÀ, E. Girona a les darreries del s. XIX. Barcelona, 1955. GIBERT, J. Petita història de la ciutat de Girona i de les seves tradicions i folklore. C.N. Gisbert. Barcelona, 1946, 356 p. GIRCÓS I GASPAR, F. Girona en l'últim terç del segle XIX. Edic. particular. Barcelona, 1955. 522 Bibliografia GIRONELLA GARAÑANA, J. Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà. Ed. Diputació de Girona, juny de 1988. GÓMEZ MUNTANÉ, M. C. La música en la Casa Real catalano-aragonesa durante los años 1336-1432, vol.I. Antoni Bosch, editor. Barcelona, 1979. ; La música medieval. Col·lecció Conèixer Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1980. GONZALEZ-AGÀPITO, J. Rosa Sensat i Vila, fer de la vida escola. Barcelona: Edicions, 62, 1989. ; "Pròleg", SL L'Escola Nova catalana, 1900-1939: objectius, constants i problemàtica. Pròleg i tria de textos de Josep Gonzalez-Agàpito. Vic: Eumo, 1992, pàg. XXVLXXL Textos Pedagògics, 32. •ßf. GONZALO, R.; LÓPEZ BARAJAS, E.; LÓPEZ, Ch. Aprendiendo a investigar. Madrid: &-.«• UNED, 1986. GRAHIT, J. De la sardana. Imp. Rahola. Girona, 1907, 30 p. «»f, ' ; Recull sardanístic. Girona, 1916. ; El cine en Gerona. Ed. particular. Barcelona, 1943. : GUZMAN, M. de. Vida y muerte de la Escuelas Normales. Promociones Publicaciones Universitarias (PPU) Imp. Limpergraf, SA. Ripollet (Barcelona), 1986. w HERZFELD, F. La Música del siglo XX. Edit. Labor, SA. Barcelona, 1964. > ¿, • ISERN, J. Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras. Barcelona: Francesc Oliva, 1837. i :;:• LANGDON-DAVIES, J. Dancing catalans. Jonathan Cape. Londres, 1929. LEFEBVRE, G. El nacimiento de la historia contemporánea. Barcelona: Martínez Roca, 1974. LÓPEZ LÓPEZ, M. Maravella meravellosa. Història de l'orquestra internacional Maravella. Edit. Orq. Maravella. Palahí A.G. Girona, 1993. ^LOZANO, J. El discurso histórico. Madrid: Alianza Editorial, 1987. 523 Bibliografia LLOBERAS, P. La Bisbal en la història i el record. Tip. Emporium, SA. Barcelona, 1959 ; Un segle de vida bisbalenca. Gràf. Gispert. La Bisbal, 1969. ; La Bisbal anys enrera, 1900-1939. Tip. Emporium, SA. Barcelona, 1974. ; Cròniques de la meva ciutat. Ajuntament de la Bisbal i Arxiu Històric Comarcal. Gràf. Gispert. La Bisbal, 1987. LLONGUERAS, J. Educación por el ritmo. Barcelona, 1915. LLORENS, P. Nuevo sistema para la instrucción de los ciegos. Barcelona: Joan Roger, 1857. MAINAR PONS, J. La sardana, el fet històric. Edit. Bruguera. Barcelona, 1970. MARES, F. Dos siglos de enseñanza artística en el Principado. Cámara Oficial de Comercio y Navegación, 1973. MARFAN Y, J. LI. "Al damunt dels nostres cants... ": nacionalisne, modernisme i cant coral a la Barcelona del final de segle. Recerques/19. Homenatge a Pierre Vilar (I). Edit. Curial. Barcelona, 1979, pàgs. 85-113. ; Aspectes del Modernisme. Ed. Curial, Barcelona, 1975. MARQUÈS CASANOVA, J. Girona vella. Ed. Ajuntament de Girona, 1979. ; Girona vella 2. Ed. Ajuntament de Girona, 1979. ; Indrets de Girona (III). Ed. Ajuntament de Girona, 1981. MARQUÈS PLANAGUMÀ, J.M. Arxiu Diocesà de Girona: balanç i perspectiva. Girona: Diputació de Girona, 1985. ; Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari Diocesà (1502-1936). Girona. Diputació de Girona, 1987. ; Arxiu Diocesà de Girona: una etapa. Girona: Arxiu Diocesà de Girona, 1989. MARQUÈS I SUREDA, S. De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Ans. Edita: Ajuntament de Girona. Imp.: Curbet & Marquès, Girona, 1990. 524 Bibliografia ; L'exili dels mestres (1939-1975). Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona. Llibres del Segle. Girona, 1995. ; Narcís Masó. Pedagog de l'Escola Activa. Diputació de Girona, 1990. ; "Notes sobre l'ensenyament de primeres lletres a les comarques gironines en el segle XVIII", a REIXAC, Baldin: Instruccions per a l'ensenyança de minyons, tom II. Edició a cura de Salomó Marquès i Albert Rossich. Girona: Col·legi Universitari de Girona, 1981. ; L'ensenyament a Girona al segle XVIII. Girona: Col·legi Universitari de Girona, 1985. ; Història de la pedagogia catalana. Projecte Docent. Universitat de Girona, 1994. ; L'escola pública durant el franquisme: la província de Girona (1939-1955). Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1993. ; PUIGBERT, J. 75 anys del Grup Escolar de Girona (1911-1986). Aproximació a la història de l'Escola Pública Joan Bruguera. Girona, 1986. MARRAST, R. El teatre durant la Guerra Civil Espanyola. Publicacions de l'Institut del Teatre i Edicions 62. Monografies de Teatre, 8. Barcelona, 1978. MARROU, H.I. El conocimiento histórico. Barcelona: Labor, 1968. MARTÍ I SOLER, M. L'Orfeó Català de Mèxic (1906-1986). Edit. Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1989. x *» * MARTÍNEZ PENIN, F. La alfabetización en la ciudad de Girona en la segunda mitad del siglo XIX. Tesina inèdita. Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1991. MARTORELL, A. La colònia escolar de Turíssa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1932. MARTORELL, O.; VALLS, M. Síntesi històrica de la música catalana. Col·lecció Coneguem Catalunya, num. 9. MAS I SOLENCH, J.M. Diccionari breu de la sardana. Estudis Colomencs. Santa Coloma de Farners, 1981. MAYORDOMO, A. Història local de l'educació: propostes i fonts per a una història de l'educació en la societat valenciana. Universitat de València, 1991. 525 Bibliografia MESTRASI MARTÍ, L. M. L'aportació gironina al desenvolupament de la pedagogia catalana. Diputació de Girona, 1983. MESTRES I PERPINYÀ, M. L'Eiximenis. Memòria d'una escola. Edit. Escola Eiximenis, Girona, 1997. MESTRES I ROVIRA, J. La vila de Blanes i el seu desenvolupament socioeconòmic (Els segles XVIII, XIX i XX, fins al 1936). Diputació de Girona, 1981. MIÑAMBRES ABAD, A. L'Escola Normal de Lleida. Una crònica, dels seus primers 100 anys (1841-1940), Edit. Universitat de Lleida. Facultat de Ciències de l'Educació. Imp. Ino Reproduccions. Lleida, 1994. MIRACLE I MONTSERRAT, J. Llibre de la sardana. Biblioteca Selecta, 1953. MIRALLES, F. Roca Delpech. Edit. Àmbit, SA. Barcelona, 1986. MIRAMBELL BELLOC, E. Els gironins, entre la història i l'actualitat. Edit. Ajuntament de Girona. Imp. Dalmau Carles Pla, SA. Girona, 1992. MITJANA, R. Encyclopédie de la musique et dictionnaire du Conservatoire. Espagne, XVIII et XIXe. siècles. Edit. Delagrave. París. MOLAS, J. La cultura durant el segle XIX. Barcelona, Salvat, 1983. MOLERO, E. Josep ¿Manuel Saderra. Músics de cobla i compositors. Edit. Pòrtic. Barcelona, 1983. 186 p. MOLERO, E. La Principal de la Bisbal. Cobla de la Generalitat de Catalunya. Edita: Diputació de Girona, 1981. MONTSALVATGE, X. i PLA, J. Terra de gestes i de beutat. Edit. Dalmau Carles Pla i Comp., Girona, 1917. NADAL FARRERAS, J. La premsa en català i Girona. Girona, 1976, 14 p. NOGUERA ARROM, J. La Escuela Normal de Tarragona (1843-1931). Edit. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Imp. Gràfiques Universitat, SA, Sant Adrià de Besòs, 1984. NONELL, J. i SUBIRANA, LI. Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista. Ed. Caixa de Barcelona, 1988, 106 p. 526 Bibliografía • OLLER, D. La poesia de Rafael Masó. Per una anàlisi de la poètica noucentista. Col·legi Universitari de Girona, 1980. ' PADROSA I GORGOT, I. La Principal de Peralada. Edit. Ajuntament de Peralada. Imp. Alzamora Artgràfica, SA, Olot, 1990. PAHISSA, J. Diccionario de la Música ilustrado. Barcelona, 1927-1929. PALOL, M. de. Girona i jo. Edit. Pòrtic. Barcelona, 1972. PASCUAL I CARBÓ, P. Población y migración en las comarcas gerundenses. Cambra Oficial de Comerç i Indústria. Girona, 1974. PÉREZ MASEDA, E. El Wagner de las ideologías. Nietzsche-Wagner. Direccidn General de Música y Teatro. Ministerio de Cultura, Madrid, 1983. PLA, J. Girona, un llibre de records. Edicions Destino. Barcelona, 1952. PLA CARGOL, J. Biograflas de gerundenses (Gerona y sus comarcas). Dalmau Carles Pla, SA. Editores. Girona-Madrid, 1948. ; Gerona histórica. Edit. Dalmau Carles Pla, SA, Girona, 1947. PLA CARGOL, J. Gerona popular. Edit. Dalmau Carles Pla, SA, 2a edició, 1944, 308 p. ; Gerona en el primer tercio del siglo XX. Edit. Dalmau Carles Pla, SA, Girona, 1956. 0:3 POL, M.; ROMANS, N. Política cultural de Girona durant el període 1979-1986. Barcelona, 1986. 316 p. Arxiu Històric de Girona. l PUERTO I PARRAMON, J. Aproximació a la cobla Barcelona. Col·lecció Mos. (vol.III). Edit. '~ Agrupació Sardanista Farners (GISC). Santa Coloma de Farners, 1998. PUIGBERT, J. La Normal de Girona i el magisteri públic (1914-1936). Edita: Universitat de Girona. Imp.: Curbet & Marquès, Girona, 1994. < ' ' -"• ; La Girona de la Restauració. Girona, 1874-1923. Col·lecció Quaderns d'Història de Girona. Edic.: Diputació de Girona/Ajuntament de Girona. Imp.: Palahí A.G. Girona, 1995. - ''-PUIGDEVALL, N. i altres. Història de la Diputació de Girona. Diputació de Girona, 1989. 527 Bibliografia PUJOL, F. L'oeuvre du chansonnier populaire de la Catalogne. Edic. Orfeó Català. Imp. Elzeveriana i Llibreria Camí, SA, Barcelona, 1927. RAHOLA, C. La ciutat de Girona. Edit. Barcino, Barcelona, 1929. RAMA, C.M. Teoría de la historia: Introducción a los estudios históricos. 3a edic. Madrid, Tecnos, 1974. ; La historiografia como ciencia histórica. Barcelona: Montesinos, 1981. RAUX DELEDICQUE, M. Âlbéniz. Su vida inquieta y ardorosa. Edic. Peuser. Buenos Aires, 1950, 437 p. REIXAC, B. Instruccions per a l'ensenyança de minyons, tom II. Edició a cura de Salomó Marquès i Albert Rossich. Girona: Col·legi Universitari de Girona, 1981. RICART MATAS, J. Diccionario biográfico de la música. Edit. Iberia, SA, Barcelona, 3a edició, 1980. ROMERO, A. i RUIZ, J. Figueres. Ed. Diputació i Caixa de Girona, la edició en català. Girona, gener de 1992. ROQUE I JUTGLÀ, R. La Selvatana. 75 anys d'una cobla orquestra. Ajuntament de Cassà i Diputació de Girona. Girona, 1988. ; Ricard Viladesau. El "Príncep de la Tenora". Edit. Gisc, 1998. ; Històries de les sardanes (I). Col·lecció Mos (vol. I). Edita: Gisc (Grup d'informadors sardanistes de Catalunya), 1977. RÖVENSTRUNCK, B. Singularitats de la cançó popular catalana. Col·lecció Neuma 1. Publicacions Clivis. Barcelona, 1979. RUYRA, J. Obres completes. Vol. 10.. Edit. Selecta. 3a edició. Barcelona, 1982. SALDONI, B. Efemérides de músicos españoles. (4 vol.) Edit. Ministeri de Cultura. Madrid, 1986. SMITH BRINDLE, R. La Nova música (L'avantguarda des de 1945). Col·lecció Música d'avui. Antoni Bosch, editor. Barcelona, 1979. 528 Bibliografia SOBREQUES, J. Els estudis universitaris a Girona al llarg de la historia. Girona: Col·legi Universitari de Girona, 1978. SOLÀ I GUSSINYER, P. Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1887-1959). Assaig sobre les bases culturals i educatives de la Catalunya rural contemporània. Col·legi Universitari de Girona, 1983. SOLER, P. L'educació en el lleure a Girona. Universitat de Girona. Llibres del Segle. Aula oberta, 6. Girona, 1995. SOLDEVILA, F. Un segle de vida catalana (1814-1930). 2 vol. Barcelona: Alcides, 1961. SOPEÑA IBÁÑEZ, F. Historia crítica del Conservatorio de Madrid. Edic. Ministerio de Educación y Ciència. Imp.: Artes Gráficas Soler, SA, Valencia, 1967. SUBIRÁ, J. Historia Universal de la Música. Edit. Plus Ultra. Madrid, 1953. ; La Música: etapas y aspectos. Barcelona, 1949. SUÑER JULIÀ, T. Flores a María. Libro de canciones escolares religiosas. Imp. Sue. Salomó Marquès, Girona, 1958. * TARRÉS, J. El Llibre del Corpus. Diputació de Girona, 1990. TARRÚS I GALTER, J. Rafael Masó. Publicacions del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears. Barcelona, 1971. <\ TEIXIDOR ELIES, P. Figueres anecdòtica (segle XX). Figueres, 1978. TERRADAS, M.; PICAMAL, R.M. i SERRA, M. El Gironès. Aproximació a l'estructura socio econòmica. Caixa de Barcelona. Barcelona, 1981.THARRATS, J. i THARRATS, J.J. Perfils i semblances. Ajuntament de Girona, 1990. TOPOLSKY, J. Metodologia de la historia. 2a edic. Madrid. Càtedra, 1973. TUR MAYANS, P. Reflexiones sobre educación Musical. Historia del pensamiento filosófico musical. Universitat de Barcelona, 1992. VALLÈS ALTÉS, J. Aproximació a la figura d'Amadeu Vives. Ajuntament de Collbató. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998. 529 Bibliografia VALLS, M. El prodigiós món de la música. Edit. Bruguera. Barcelona, 1966. ; Història de la música catalana. Edit.: Tàber/Epos, SA. Imp.: Gràfiques Europees. Barcelona, 1969. VÁZQUEZ, V. El método histórico: Sus posibilidades y límites. Pamplona: EUNSA, 1985. VILA, P. i BRUGET, M. Festes públiques i teatre a Girona (s. XTV-XVIU). Edita: Ajuntament de Girona. Imp.: Grafis/Sant, SA, Girona, 1983. VILA, P. La Renaixença a Girona. Antologia de textos i documents. Col·lecció Joaquim Botet i Sisó, 3. Diputació de Girona, 1986. VINYAS I COMAS, J. Memòries d'un gironí. Imp. Masó. Girona, 1932. 157 p. ZARAGOZA PASCUAL, E. Historia de los abades del monasterio de Sant Feliu de Guíxols (s. X-XIX). Edic. Monte Casino. Zamora, 1982. 530 Bibliografia ARTICLES, PONÈNCIES, CATÀLEGS I ALTRES FONTS 'ALBERCH, R. Guia inventari de l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de Girona. Girona, 1983. ; Arxiu Municipal: catàleg de l'hemeroteca. Girona: Ajuntament de Girona, 1980. ALBERT, LI. Juan Carreras Dagas. Revista de Girona, num. 7, 1959. p. 57-59. ; Els Montgrins: la más antigua de las cablas actuales. Revista Destino, num. 1595. Barcelona, 27-IV-1968. Artistes gironins, 1800-1900. Diputació de Girona, juny-juliol, 1974. ATENEU OBRER DE BARCELONA. Reglamento. Barcelona 1882. BARCELÓ, J. Escuela Normal de Maestros de Gerona: memoria correspondiente a los cursos de 1913-14 y 1914-15. Girona, Franquet, 1917. BERNILS, J.M. "Gerona, cuna de la sardana". Revista de Girona num. 19, 1962, p. 43-48. BRUGUÉS, LI. "Apuntsper a la història del Conservatori de Música de Girona " Edit. Consorci de la música I. Albéniz. Palahi, A.G. Girona, 1992. ; Oficialitat dels estudis d'instruments de cobla. Ponència presentada al Simposi La Cobla i la Música, oct. 1990. Ajuntament de Banyoles. Imp. Dalmau Carles, Pla, 1992. p. 99 a 116. ; Joan Carreras i Dagas: un mestre exemplar. L 'Espirall. Revista de l'Escola Universitària de Mestres de Girona, núm. 3, maig de 1992. p. 15-16. ; Els conservatoris de música, la cobla i la sardana. Ponència presentada al Ir Congrés de Sardanisme, setembre de 1992. Edit. Departament de Cultura de la Generalitat i Federació Sardanista de Catalunya. Calella de la Costa, 1993. ; El paper de la música en la formació dels mestres. Ponència presentada al Congrés de Música a l'Escola i a les Escoles de Música". Universitat de Barcelona, juliol 1997. 531 Bibliografia CASINO GERUNDENSE. Catalogo de la biblioteca del Casino Gerundense. Imp. P. Torres. Girona, 1894, 235 p. "Primer suplemento al Catalogo de la biblioteca del Casino Gerundense". Imp. P. Torres. Girona, 1896, 45 p. CASTELLÓ D'EMPÚRIES I LA MÚSICA. Ajuntament de Castelló d'Empúries. Imp. Gràfiques Canigó. Figueres, 1990. CASTELLS, J. Torroella i la sardana. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí, 1929. ; La tradició musical de Torroella de Montgrí. Emporium, num. 262, de 18-XI-1934. CASTELLS, P. Un document inèdit d'importància. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí, 1974. ; Memoria del maestro Vicenç Bou. Revista de Girona, num. 18. 1962. p. 31-33. ; Torroella i el cant popular. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí, 1956 i 1957. CATÁLOGO de la Biblioteca Musical y Museo Instrumental. Propiedad de Juan Carreras y Dagas. Imp. de Manuel Miró y D. Marsà. Barcelona, 1870. *\ CIVIL CASTELLVÍ, F. El órgano y los organistas de la catedral de Gerona durante los s. XIV i XVI. Separata del vol. IX de l'Anuario Musical del Instituto Español de Musicología, Barcelona, 1954. f. 17. ; Los libros cantorales de la catedral de Gerona. Revista de Girona, num. 35, 1966, p. 23-27. ; San Narciso en la lírica musical del s. XVIII. Revista de Girona, num. 39, any 1967, p. 48-54. ; Momento y pasado musical en Castelló de Ampurias. Revista de Girona, num. 44, any 1968. p. 18-23. ; La capilla de música de la catedral de Gerona" (s. XVIII). Anales del Instituto de Estudios Gerundenses. Separata vol. XIX, 1968-69, p. 60. ; Thomas Cirera. Primer Maestro de Capilla por oposición de la Catedral de Gerona. Revista de Girona, num. 49, 1969, p. 47-49. 532 Bibliografia ; Retrospectiva y prohombres musicales de San Juan de las Abadesas. Revista de Girona, num. 51, any 1970, p. 56-62. ; Retrospectiva del villancico gerundense. Revista de Girona, num. 53, any 1970, p. 5761. ; Personajes y aconteceres musicales. Revista de Girona, num. 59, 1972. p. 59-62. ; Personajes y aconteceres musicales en Gerona a postrimerías del s. XV. Revista de Girona, num. 60, 1972, p. 81-84. ; Compositores y organistas gerundenses en el s. XVII. (Tirada a part dels Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. XXI, anys 1972-73. ; Perspectiva musical de los Claustros de la Catedral de Gerona. Revista de Girona, num. 63, 1973, p. 66-69. ; La Fontana d'Or, caixa ideal de ressonància. Revista de Girona, nüm. 65, any 1973, p. 36-39. ; Ecos musicales de los años mil en Gerona. Revista de Girona, num. 67, 1973, p. 10-74. CLARA, J. "Un aspecte de la repressió de postguerra: els afusellats de la ciutat de Girona", La guerra civil a les comarques gironines (1936-1939). Girona, Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 1986. • •v ........ ; Una entitat benemèrita: l'Ateneu de Girona (1922-39), Presència, num. 555, gener de ; 1982. COLOMER JULIÀ, J. La Escolania de la Santa Iglesia Catedral Basílica. Revista de Girona, num. 9, 1959. p. 83-84. COMAS Y GALIBERN, J. José Costa y Hugos. Necrológica. Revista de Girona, vol. V, 1881. p. 224 i 241. COSTAL, C. Sobre la Escuela Municipal de Bellas Anes y de Preparación Profesional. A El • Autonomista, suplemento literario, octubre de 1927. : El Cafè Vila. Museu d'Art de Girona. Imp. Palahí, A.G. Girona, 1996. ENSESA I GUBERT, J. Revista "S'Agaró". Publicació de Turisme de la Costa Brava. Anys 1965 i 1966. 533 Bibliografía FONS MUNICIPAL DE MÚSICA. Ajuntament de Girona. Arxiu Municipal. Juliol, 1993. GARCIA, J.L. Los nuevos métodos de investigación histórica, a Once ensayos sobre la historia. Fundación Juan March, Madrid 1976, p. 34-37. GAY, V.,i HERMOSO, P. Visió de les notícies d'ensenyament al diari "L 'Autonomista " durant la Guerra Civil (1936-1939). Treball de curs de Pedagogia. Girona 1990. 19 f. i un apèndix. GIRBAL, E.G. Escritores gerundenses (...). Noticia de sus obras y de los diferentes establecimientos de enseñanza que ha tenido esta ciudad, con otros varios e importantes datos referentes a los progresos y vicisitudes de las ciencias y las letras en la misma. Girona: G. Gumané, 1867. * i •• ; Bibliografia histórica de Gerona, a Revista de Girona. Any 1881, vol. V, p. 121-131. ; El Teatro en Gerona, a Revista de Girona, tom XVII, 1893. GRUP ESCOLAR DE GIRONA. Curso de 1911-1912: Memòria General. Girona: Dalmau Carles, Pla i Cia., 1912. ; Curso de 1914-1915. Memòria General. Girona, Dalmau Carles, Pla i Cia., 1915. GUMBAU, J. Escuela Normal de Maestros de Gerona: Memoria correspondiente al curso de 1915 a 1916. Girona, Franquet, 1916. MARQUÈS CASANOVAS, J. La biblioteca de la Catedral de Gerona, a Revista de Girona, 1966, num. 35, pàg. 38-41. ; El Archivo catedralicio de Gerona, a Revista de Girona, 1968, num. 42, p. 80-84. MARQUES PLANAGUMA, J.M. La Biblioteca del Seminario, ^.Revista de Girona, 1966, num. 35, p. 51-52. •t ; Guia de l'Arxiu Diocesà de Girona. Girona: Bisbat de Girona. Any 1982. ; Els estudis al Seminari, 1826-1918, a Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Any 1981, vol. XXV, p. 225-267. MELGRÁN, R. La Sardana de "Gerona". Revista de Girona, vol. XVII. Any 1893. p. 52. 534 Bibliografia MEMÒRIA de les Escoles de Foment de Cultura. "Patronat de la Grober", (curs 1945-46). Girona, 1946. 16 p. MIRAMBELL BELLOC, E. El Archivo Histórico Provincial a Revista de Girona. Any 1966, num. 35, p. 48-50. ; Notes per a la història de la Casa de la Misericòrdia i Hospici, a Revista de Girona. Any 1979, num. 89. ; "La Biblioteca Pública de Gerona", a Boletín de la Dirección General de Archivos y Bibliotecas, 1954, vol. XX, p. 24 i seg. NADAL, J. Els problemes de la història local, a L'Avenç. Any 1977, num. 2, p. 15-17. , X)LIVÓ Y FORMENT!', J. Juan Goula. Revista de Girona, vol. XIII. Any 1889. p. 199. ; Lorenzo Pagans. Revista de Girona, vol. XIII. Any 1889, p. 200. PEDRELL, F. Apuntes sobre música local. Los ministriles de Viático. Adiciones. Revista de Girona, vol. XII. Any 1888, p. 289. ; Buenaventura Frigola. Revista de Girona, vol. XII. Any 1889, p. 27. , ., ; José García Robles. Revista de Girona, vol. XII. Any 1889, p. 85. ; Cándido Candi. Revista de Girona, vol. XII. Any 1889, p. 112. ; Isaac Albéniz. Revista de Girona, vol. XII. Any 1889, p. 135. PELLA I PORGAS, J. Discurso sobre el destino de Gerona en la historia. "Certamen Asociación Literaria". Any 1887, p. 17. ; Un gran ejemplo de nobleza catalana. Revista La España Regional, 16-IV-1887. PEÑA Y GOÑI, A. Lorenzo Pagans. Revista de Girona, vol. VIL Any 1883, p. 197. PROGRAMA de la Semana Sacro Musical Diocesana. Gráf. Bat.-Salt. Girona, 16 al 22 de novembre de 1953. RADRESA J. "De nostra història musical, Anselm Viola". Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí. Any 1971. 535 Bibliografia RADRESA, J. El guitarrista Josep Costa i Hugas. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí. Any 1973. ; La Capella de Música de la Parròquia de Sant Genis. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí. Any 1981. REVISTA DE GERONA, la etapa: Asociación Literaria de Gerona. Girona, 1876-1895.2a etapa: Diputación Provincial de Gerona. Girona, 1955-1975. (vegeu Revista de Girona). REVISTA DE GIRONA. Diputació de Girona. Girona, 1976 (vegeu Revista de Girona). RODRÍGUEZ GRAHIT, R. Guía de Gerona. Tipografia Catalana, 1931. *• ROMEU, LI. La virtut de la cançó popular. (Discurs del 10-VII-1920). 16 p. SAPERAS, M. El mestre Nicolau i la seva època. Conferència llegida el dia 25-X-1961 a la sala d'assaigs de l'Orfeó de Sants. Edició del Secretariat dels Orfeons de Catalunya. Barcelona, 1962, 11 p. SARRATE LAPLANA, J. Memòria escoles de la Grober. Curs escolar 1946-47. SECCIÓN FEMENINA. Labor realizada durante el año 1945. ; Labor realizada durante el año 1947. VALLS, F. d'A. Memoria relativa a la Escuela Municipal de Ciegos y de Sordo-mudos de Barcelona. Barcelona: N. Ramírez. Any 1888. VILA, A. Origen i trajectòria de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, 1863-1938, a Actes de les II Jornades d'Història de l'Educació als Països Catalans. Ciutat de Mallorca: Universitat de les Illes Balears. Any 1978, p. 65-66. ^ ^^ VILA, E. Els Vallespí, músics de Torroella. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí. Any 1976. Universitat de Girona Biblioteca 536 LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888- 1985) '06o,Volum II TESI DOCTORAL DE LLUÍS BRUGUÉS I AGUSTÍ Universitat de Girona, 1998 Universitat de Girona Biblioteca Universitat de Girona Facultat de Ciències de l'Educació Departament de Pedagogia LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888- 1985) Volum II TESI DOCTORAL DE LLUÍS BRUGUÉS I AGUSTÍ Director: Dr. SALOMÓ MARQUÈS I SUREDA Girona, 1998 -I- LA MÚSICA A LA CIUTAT DE GIRONA (1888-1985) ÍNDEX GENERAL VOLUM I INTRODUCCIÓ - Objectiu de la investigació - Límits de la investigació - Mètode de la investigació - Fonts utilitzades en la investigació 1 3 6 9 10 CAPÍTOL I. ELS PRECEDENTS 17 1.1. La música a la ciutat de Girona abans del 1888 . 19 1.2. El mestre Joan Carreras i Dagas i la seva obra musical a la ciutat . . . 25 1.2.1. El colegio de Ciegos y de Sordo-mudos y Academia de Música (1873) 31 CAPÍTOL II. LA CIUTAT DE GIRONA A LA DARRERIA DEL s. XIX . . . . 35 37 40 43 2.1. Situació social, política i cultural 2.2. L'ensenyament 2.3. La música a la ciutat -II2.3.1. La Sociedad Orfeón Gerundense (1879) 2.3.2. L'Escola i la Banda Municipal de Música (1892) 2.3.3. Les bandes de música 2.3.4. L'Acadèmia Mollera 2.3.5. La música als cafès 2.3.6. La música en la intimitat de les cases particulars 44 47 54 59 62 65 CAPITOL III. EL NOU SEGLE. EL MODERNISME: FONT D'INICIATIVES MUSICALS .................. 71 3.1. 3.2. L'ambient musical a l'esclat del nou segle ............ 75 L'òpera, la sarsuela i la revista. El fenomen wagnerià a Girona i la influència de Barcelona en el fet musical gironí: 3.2.1. Els antecedents: s. XIX ................... ....... 77 83 3.2.2. Oscil·lacions de la creació musical en relació amb el context socio-cultural català 3.2.3. L'encaix d'aquestes oscil·lacions culturals i musicals en el context català i gironí 3.3. 3.4. L'empresa Grober i la seva aportació cultural i musical a la ciutat .......................... L'Escola Municipal de Música del 1903 i el projecte d'Escola del 1907 ........................... Dos orfeons de l'època: l'Orfeó Gironí (1903) i la Schola Orpheònica Gironina (1907) ................ .......... 86 89 93 3.5. 3.6. 95 El professor Tomàs Sobrequés i Masbernat i la seva obra (1878-1945) .............................. 101 -III- 3.6.1. Concerts de casa Sobrequés&Reitg (1905-1915) i de casa Sobrequés (1916-1930) 3.6.2. Revista Scherzando (1906-1935) 3.7. Els Aragonès: nissaga d'orgueners (1909) 109 113 116 CAPITOL IV. CONSOLIDACIÓ DEL NOUCENTISME: NOVA FONT D'INICIATIVES I DE REACTIVACIÓ MUSICAL A LA CIUTAT 4.1. L'Acadèmia Musical Gerundense (1911) 4.2. La societat Athenea i la música (1913) 4.3. Fundació i història del Sindicat d'Orquestres i de la Mútua de Músics 4.3.1. La fundació del Sindicat a Figueres (1917) 4.3.2. La fundació del Sindicat a Girona (1920) 121 123 128 135 135 137 4.3.3. Creació de la secció mutual del Sindicat (1921) . . . . . . . . . 140 4.4. L'Associació de Música del 1922 4.5. L'Ateneu de Girona (1923) 4.6. Acadèmies de F. Casellas (1922) i F. Civil (1924) 4.7. L'Associació de Mestres compositors de la província (1928) 4.8. L'Acadèmia Musical Santa Cecília (1929) 4.9. L'Orquestra Simfònica de Girona (1929) 143 149 -. . . 151 152 153 154 -IV- CAPITOL V. LA MUSICA EN L'ÀMBIT RELIGIÓS 161 163 165 169 • : 171 174 » 175 5.1. La música a la Catedral 5.2. La música al Seminari Diocesà 5.3. La música a les escolanies 5.3.1. Escolania de Sant Feliu 5.3.2. Escolania del Carme 5.3.3. Escolania del Mercadal 5.4. El Col·legi de Mestres de Capella, Organistes i Cantors del Bisbat . . . 177 5.5. L'Escola Gregoriana (1927) i l'aportació dels músics gironins al cant gregorià 179 CAPÍTOL VI. L'ENSENYAMENT DE LA MUSICA EN ALTRES ÀMBITS DE LA CIUTAT 6.1. La música a la Casa de la Misericòrdia 6.2. La música a l'Escola Normal de Mestres 6.2.1. Normal masculina 6.2.2. Normal femenina 6.3. La música a l'Escola Municipal de Belles Arts i el seu professorat: D. Jordà, F. Casellas i J. Baró Güell 185 187 190 192 195 196 -V- CAPITQL VII. LA MUSICA DURANT LA REPÚBLICA 213 7.1. Projecte de creació d'una Escola Municipal de Música (1935) 7.2. Els Sindicats i les Mútues de músics durant la Guerra Civil 7.2.1. Els difícils i intensos anys de la guerra (1936-1939) 7.2.2. L'adscripció a la CNT (1936) 7.2.3. Fundació de la Mutualitat dels Treballadors Músics de les Comarques Gironines (1937) 7.2.4. Fundació de la Federació de Sindicats Musicals de les Comarques Gironines (1937) 215 223 226 228 229 230 CAPÍTOL VIII. LA MUSICA A LA POSTGUERRA: EL FRANQUISME: DE L'EUFÒRIA INICIAL A LA DECADÈNCIA (1939-1975^ 233 235 240 244 246 • 8.1. La nova situació política i cultural 8.2. La Mútua de Músics en mans de la CNS (1939) 8.3. La música a l'Escola Normal de Mestres (continuació) 8.4. Constitució del Sindicato de Profesores de Orquesta de la Província, de la CNS (1940) 8.5. La música a la Secció Femenina de la FET i de les JONS 8.5.1. La tasca musical de la secció femenina a Girona 8.6. La fundació de l'Orquestra Filharmònica de l'Obra (1941) i la banda militar 247 * 254 255 8.7. El Conservatori de Música Isaac Albe'niz de Girona (1942-1985) . . . 258 8.7.1. Antecedents 8.7.2. Els fundadors: Els mestres Civil, Arnau i Saló 258 263 -VI- 8.7.3. De la fundació de l'escola de música d'Educación y Descanso al Conservatori de grau elemental (1942-1954) . . 270 8.7.4. Consolidació del Conservatori (1955-1965) El mestre Viader . 275 8.7.5. Una nova etapa del centre (1965-1985) 8.7.5.1. Nou Patronat per al Conservatori 8.7.5.2. Seccions 8.7.5.3. Reconeixement oficial del grau professional 287 293 296 302 8.7.5.4. Mestres: Joan Guillaume i Mn. Francesc Geli . . . . 308 8.8. El Cercle Artístic de Girona (1947-1970) * 315 8.9. El Quintet Vienès i l'Orquestra de Cambra de la Diputació (1954) . . 327 8.10. L'Associació de Música del 1957 330 CAPÍTOL IX. L'ENSENYAMENT DE LA MÚSICA A LES ESCOLES 9.1. Escoles i Instituts de Batxillerat d'àmbit públic 9.1.1. Escoles d'educació infantil i primària 9.1.2. Instituts de batxillerat 9.2. Col·legis d'àmbit privat 9.2.1. Col·legis d'educació infantil, primària i batxillerat 9.3. L'ensenyament professional en l'àmbit privat 9.3.1. Escoles i acadèmies de música 9.3.2. Professorat particular 333 335 336 339 341 341 344 344 346 -VII- CAPITOL X. L'ÈPOCA DEMOCRÀTICA 349 10.1. Aportacions d'aquesta nova etapa a la música 10.2. Constitució del Sindicat Professional de Músics (SPME) (1977) 10.3. Entitats protectores i promotores de música 10.3.1. Joventuts Musicals (1979) 10.3.2. L'associació Amics del Jazz (1982) 352 . . . 353 355 356 359 CAPÍTOL XI. LA SOCIETAT GIRONINA I LA MUSICA (1888-1985^ 363 11.1. Corals, orfeons, rondalles, caramelles, estudiantines i havaneres . . . 365 11.2. Sales de ball, cobles, orquestres de ball i agrupacions de cambra . . . 372 11.3. Teatre i cinemes amb música en directe 11.4. Música moderna i jazz 11.5. Articulistes i crítics musicals 380 385 388 CAPÍTOL XII. PANORÀMICA GENERAL DE LA MUSICA A LES COMARQUES GIRONINES 393 12.1. El Gironès: Cassà de la Selva. Salt. Bordils. Llagostera 12.2. L'Alt Empordà: Figueres. Castelló d'Empúries. Lladó. Peralada. Llançà. Portbou. Roses. Cadaqués. L'Escala 12.3. El Baix Empordà: La Bisbal d'Empordà. Sant Feliu de Guíxols. Torroella de Montgrí. Pals. Calonge. Palamós. Palafrugell. Castell-Platja d'Aro 396 405 433 -VIII- 12.4. El Pla de l'Estany: Banyoles. Santuari del Collell 12.5. La Garrotxa: Olot. Besalú. Tortellà 12.6. El Ripollès: Ripoll. Sant Joan de les Abadesses. Ribes de Freser. Camprodon 12.7. La Cerdanya: Puigcerdà 12.8. La Selva: Santa Coloma de Farners. Blanes. Tossa de Mar. Lloret de Mar. Vidreres. Caldes de Malavella. Amer. Anglèsla Cellera. Arbúcies 456 460 471 479 483 CONCLUSIONS - PROJECCIÓ DE LA RECERCA 505 513 BIBLIOGRAFIA - LLIBRES - ARTICLES, PONÈNCIES, CATÀLEGS I ALTRES FONTS 515 517 531 VOLUM II DOCUMENTS ANNEXES DOCUMENTS ANNEXES VARIS -IX- VOLUM II ÍNDEX DE DOCUMENTS Doc. 1. (cap. I) Normes de funcionament del "Colegio de ciegos y de sordomudos y academia de música" (25-IX-1873) Poesia Als fills de l'Art, de Pere de Palol, dedicada a l'Orfeón Gerundense (1886) "Reglamento de la banda-orquesta y escuela municipal de música" (ll-V-1892) Informe de Manuel Borgunyó al regidor de l'Ajuntament de Girona Josep Calvet. Consideracions sobre l'organització i orientació d'un conservatori municipal de música. (3-VII-1923) 31 47 Doc. 2. Cap. II (2.3.1.) Doc. 3. Cap. II (2.3.2.) 50 Doc. 4. Cap. VII (7.1.) 215 220 Doc. 4 bis. Cap. VII (7.1.) "Bases per a el funcionament de la Escola Municipal de Música de Girona" (9-X-1935) Doc. 5. Cap. VII (7.1.) Anunci concurs per a la provisió del càrrec de director per a l'escola municipal de música (BOGC núm. 4 del dia 4-1-1936) Informe del mestre Millet a l'alcalde de Girona sobre les titulacions de Francesc Civil (15-11-1936) Bases de reorganització i reglament de l'Escola Municipal de Música d'Olot (BOGC núm. 350 de 16-XII-1934) "Reglamento General de la Orquesta Filarmónica de la Obra Sindical de Educación y Descanso" (1-1-1942) "Nómina de l'Orquesta Filharmònica de Educación y Descanso", corresponent als mesos d'octubre i novembre de 1941 (31-1-1942) 221 Doc. 6. Cap. VII (7.1.) 221 Doc. 7. Cap. VII (7.1.) 222 v, Doc. 8. Cap. VIII (8.6.) 255 Doc. 9. Cap. VIII (8.6.) 256 -X- Doc. 10. Cap. VIII (8.7.2.) 10.1. Projecte d'organització de l'Acadèmia Musical de la C.N.S., per J.M. Carbonell (sense data) Projecte d'organització de la banda i orquestra simfònica de la C.N.S., per J.M. Carbonell (sense data) Projecte de creació d'una banda de la C.N.S., per Joaquim Vidal (ll-X-1940) 264 10.2. 264 10.3. 264 Doc. 11. Cap. VIII (8.7.3.) "Reglamento General de la Escuela de Música de la Obra" (l-VI-1942) "Reglamento General de la Escuela de » Música de Educación y Descanso" (l-IX-1942) "Reglamento de la Escuela Provincial de Música de la Obra Sindical Educación y Descanso" (l-V-1949) Bases per a les Escoles Filials del Conservatori de Música de Girona (3-II-1956) Ofici donant el nom d'Isaac Albéniz, al Conservatori (17-X-1958) Ofici de nomenament de director i secretari del Conservatori als mestres Josep Viader i Joan Guillaume, respectivament ( 15-XI-1965) Concessió conservatori grau elemental (Decret de 6-X-54, BOE núm. 220 de 8-VIII-1955) Discurs del mestre Francesc Civil (30-IX-1965) Estatuts del Patronat de Música Isaac Albéniz de Girona (12-III-1979) 270 Doc. 12. Cap. VIII (8.7.3.) 270 Doc. 13. Cap. VIII (8.7.3.) 275 Doc. 14. Cap. VIII (8.7.4.) 280 Doc. 15. Cap. VIII (8.7.4.) 282 Doc. 16. Cap. VIII (8.7.4.) 286 Doc. 17. Cap. VIII (8.7.4.) 286 Doc. 18. Cap. VIII (8.7.4.) 286 Doc. 19. Cap. VIII (8.7.5.1.) 293 -XIDOC. 20. Cap. VIII (8.7.5.1.) Projecte. "Minuta escritura Sociedad Anónima Patronato de Música Isaac Albéniz, SA y Estatutos" (1975?) "Reglamento de Régimen Interno del Conservatorio, con dos anexos. Patronato de Música Isaac Albéniz" (20-III-1979) Concessió conservatori grau professional (Decret 514/1983 de 15 de setembre, DOG num. 387 de 7-XII-83) 23.1. Acta de constitució del Consorci de la Música Isaac Albéniz (4-VII-1988) Estatuts del Consorci de la Música Isaac Albéniz de Girona (4-VII-1988) Escriptura de dissolució del Patronat de Música Isaac Albéniz SA i cessió dels seus béns al Consorci (Conservatori de Música) (12-III-1991) 293 Doc. 21. Cap. VIII (8.7.5.1.) 293 Doc. 22. Cap. VIII (8.7.5.3.) 302 Doc. 23. Cap. VIII (8.7.5.4.) 315 23.2. 315 23.3. 315 Doc. 24. Cap. VIII (8.7.5.4.) Conveni entre el Consell Comarcal del Gironès i el Conservatori, per promoure la creació d'escoles de música en poblacions del seu àmbit "Estatutos de la Orquesta de Cámara de Gerona" (Patronato de la Excma. Diputación Provincial) (19-XI-1954) Acta fundacional de l'Associació "Amics del Jazz de Girona" (lO-XII-1982) Estatuts de l'Associació "Amics del Jazz de Girona" (lO-XII-1982) 315 Doc. 25. Cap. VIII (8.9.) 329 360 360 Doc. J>6. Cap. X (10.3.2.) Doc. 27. Cap. X (10.3.2.) -XII- Doc. 28. Cap. XI (11.1.) Escrit de la societat coral gerundense La Unión sol·licitant a l'alcalde autorització per a obtenir permís per a actuar (26-VIII-1877), i reglament de l'entitat (20-VIII-1877) Primera acta de la reunió de constitució de la Societat Liceo Gerundense (30-VIII-1873) El benefici de l'orgue de Figueres, (1601-1922) Reglamento para la orquesta denominada del Magnífico Ayuntamiento de Olot * (26-III-1890) Instància de Mn. Fèlix Farró, director de l'Orfeó Popular Oloti a l'Ajuntament d'Olot (22-X-1917) 366 Doc. 29. Cap. XI (11.2.) 373 Doc. 30. Cap. XII (12.2.) -406 Doc. 31. Cap. XII (12.5.) 460 Doc. 32. Cap. XII (12.5.) 465 DOCUMENTS ANNEXES VARIS Doc. 1. Doc. 2. Doc. 3. Concerts organitzats per casa Sobrequés (1920-1926). Concerts organitzats per l'Ateneu de Girona (1928). Concerts organitzats per l'Escola de Música de Francesc Casellas (1922-1923). Fotografies de l'Escola de Música de F. Civil. Programa del concert de l'orquestra simfònica de Girona (1932) i articles de premsa. Fotografia de Xavier Cugat dedicada a F. Casellas (1922). Programa del concert de X. Cugat acompanyat per Francesc Casellas (Figueres, 1923). Doc. 4. Doc. 5. Doc. 6. Doc. 7. -XIII- Doc. 8. Doc. 9. Programa concert de F Associació de Música de Girona (1930). Programes orquestra Filharmònica d'Educació i Descans (1941 i 1942). Programa dels actes d'una festa de les Escoles de l'Ateneu Social Democràtic (1934). Programes d'activitats d'Athenea dissenyats per Rafael Masó (1913-1916). Invitació al concert de l'Schola Orpheònica Gironina (1918). Anunci de la Escuela Municipal de Música de Girona (Diari Girona, setembre de 1898). Programes de l'Escola de Música d'Educació i Descans (cursos 1943-44 i 1953-54). Programa del XXV aniversari de la fundació del conservatori de música (1968). Propaganda del Quintet Vienès (1954). Partitura de piano de To Remind (waits boston) de Josep Cantó. Partitura de piano de Rhythmes d'Or (valse) de Clifton Worsley. Partitura de piano de Murmure (wals boston) de Miquel Oliva. Partitura de piano i cant de Cansó, amb música de Miquel Oliva i lletra de Francesc Balari. • Doc.10. Doc.ll. Doc.12. Doc.13. Doc.14. Doc.15. Doc.16. Doc.17. Doc. 18. Doc. 19. Doc.20. Doc.21. Programes del Sindicat d'Orquestres de la Província de Girona (1911 i 1931) i fitxes que utilitzava com a registre de les cobles i orquestres. Documents varis sobre l'escola de música d'Olot (anys 1921, 1934, 1942, 1943, 1956 i 1959). Elegia de J. Cases Aparicio a la memòria del mestre Ramon Arnau. Documentació diversa sobre el professor Francesc Casellas. Doc.22. Doc.23. Doc.24. -XIV- Doc.25. Documentació de l'Acadèmia Musical Gerundense i de l'Escola Municipal de Música de Girona (1914). Programa d'actes de fi de curs de les Escoles Nacionals (1947) i exemple de col·laboració del mestre J. Baró i Güell. Doc.26. El contingut d'aquest segon volum està configurat com un annex que inclou documents relacionats amb la vida musical gironina. Està distribuït en dues part s. La primera, consta de 32 documents connectats directament amb els capítols o apañáis del primer volum de la tesi. La segona part, que l'anomeno DOCUMENTS VARIS, consta de 26 documents, i en algun d'ells hi ha diverses informacions sobre un mateix tema en qüestió. Aquesta segona pan vol ser simplement una exposició gràfica d'aspectes diversos de la música a la ciutat de Girona en l'etapa estudiada. Programes de concerts, propaganda de les diverses escoles i acadèmies de música, d'entitats com Ateneu, l'Associació de Música, la casa Sobrequés, Athenea, etc. El conjunt d'ells volen mostrar aspectes del desenvolupament musical de la ciutat i ajudar així a entendre i conèixer més i millor el fet musical a Girona. He induït aquests. En podrien ser molts més o d'altres, però penso que és suficient per adonar-se d'aspectes com per exemple: el tracte de la premsa amb les 'activitats musicals que es feien i les entitats que les organitzaven; el caliu musical que creà la premsa local als gironins en els anys vint i trenta, publicant tot aconteixement musical, etc. En síntesi, aquesta documentació vol mostrar una panoràmica general de la música a Girona deforma gràfica. DOCUMENT 1. COLEGIO DE CIEGOS Y DE SORDOMUDOS Y ACADEMIA DE MÚSICA BAJO LA DIRECCIÓN DE LA PROTECCIÓN DE LA SOCIEDAD «LICEO GERUNDENSE.» D. Juan Carreras y Dagas, Profesor y Director que fué de la Escuela de Ciegos y de Sordo-mudos de Barcelona á completa satisfacción del público y de la'Municipalidad protectora desde el año ISo'I, título que obtuvo por méritos de oposición, renunciando en primeros de este año tan ventajosa posición por la eventual que aquí so le ofreció, vino con sus tres hijos, también profesores, á esta su querida Ciudad con el propósito de establecer en ella un Colegio de Ciegos y de Sordo-mudos á pensión para enseñar, moralizar y beneficiar á estos desgraciados todo lo posible según sus facultades naturales. Hecho el primer ensayo de la escuela proyectada en el titulado Colegio de Gerona con algunos ciegos y sordo-mudos, pudo observarse el feliz resultado obtenido en seis meses de instrucción, cuando en Junio último tuvieron lugar los ejercicios de examen á presencia de muchas y distinguidas personas residentes en esta Capital. Animado por el aplauso que mereció en aquella ocasión y los elogios que le- dispensó la prensa local, y mediante la protección que le ha ofrecido la indicada Sociedad recientemente constituida para este y otros objetos benéficos, ha resuelto el infrascrito establecer definitivamente el anunciado Colegio en el grandioso edificio del antiguo Circo inmediato al Instituto Provincial, que reúne las mejores condiciones para las escuelas y para habitación de los alumnos pensionados. Los alumnos ciegos y los sordo-mudos recibirán en este Colegio una esmerada educación moral y social y la instrucción en su mayor grado, según la capacidad de rada uno, sobre Doctrina Cristiana. Lectura, [Escritura, Gramática. A r i t m é t i c a , lli.storia Sagrada, do España y General y Geografía; y además se enseñará el Dibujo en (odas sus aplicaciones á los sordo-mudos, y á los ciegos la música en toda su extensión. A unos y otros se les ejercitará en un oficio según su inclinación y n a t u r a l disposición para que puedan atender á su subsistencia, si lo necesitan, á su salida del Colegio. En el mismo local bajo Ja propia dirección y la protección indicada se establece con el título de Academia, una escuela de música vocal e instrumental desde el solfeo á la composición inclusive y la especial del canto-llano, donde aun el que carece de recursos podrá instruirse con perfección en tan sublime arte, si para ello demuestra notable capacidad y observa buena conducta. luí el propio Colegio, pero en local y horas distintas, se hallan establecidas las escuelas de Párvulos, Elemental y Superior, la de Dibujo lineal y las de Lenguas latina, italiana y francesa para los alumnos de la Academia de música, niños de'los Sres. Socios del LICEO GERU.XDEIVSE que quieran confiarlos á esta Escuela y demás niños que se admitan en ella por sus recomendables circunstancias, según la conveniencia de unos y otros. En los bajos del edificio se tendrá á disposición de los ciegos, sordo-mudos y demás alumnos del Colegio un Gimnasio con todas las. condiciones necesarias para el desarrollo físico de los mismos, bajo la dirección de D. Juan Carreras y Roure. El Director espiritual lo será un piadoso é ilustrado Sacerdote, que con el Reverendo D. Pedro Buxeda, otro de los profesores, cuidarán muy especialmente de la enseñanza religiosa y moral de los ciegos, sordo-mudos y demás alumnos concurrentes al Establecimiento; y en el régimen interior del pensionado se observarán rigurosamente todas las precauciones que la mas extremada previsión pueda aconsejar, para que los alumnos no pierdan el fruto de aquella enseñanza. Las escuelas de ciegos y de sordo-mudos se hallan á cargo del Director y sus tres hijos Antonio, Juan y Laureano, profesor que fue el último de la indicada escuela de Barcelona durante doce años. La Academia de música estará á cargo del Director, de su hijo Laureano y don Pedro Buxeda, Sochantre de la Catedral, con la cooperación además de otros distinguidos profesores. De las otras escuelas anunciadas estarán encargados los Srcs. D. Miguel Tabcrner_, maestro superior, D. Juan y D. Antonio Carreras, D. Ignacio Esteve y los demás que se indicarán en el cuadro de profesores. El pensionado á razón de trescientos reales mensuales para los ciegos, sordo- mudos y a l u m n o s do música comprenderá la enseñan/a en toda su extension, habitación. manutención y limpieza; \ si alguno de ellos dolado de notable capacidad un (miera recursos para satisfacer esta pension. la Sociedad mencionada cuidará de proporcionársela con el producto líquido de sus ingresos en cuanto alcance, ó recomendando sus aspiraciones á la protección de otras sociedades y de las corporaciones populares de la Provincia. Los alumnos internos tie la Academia que hayan de estudiar asignaturas de segunda enseñanza en el contiguo Instituto provincial ó en otro Colegio de esta ciudad, serán acompañados á la ida y regreso por el ayo de nuestro Colegio. Los alumnos externos satisfarán la cuota mensual de quince reales y el aumento á proporción de las clases accesorias á que concurran, según la tabla tic asignaturas que se pondrá de manifiesto. Sobre el pensionado, mayor ó menor dentro el tipo de doscientos á trescientos reales mensuales según las clases á que concurran los alumnos, así como sobre lodo lo demás que para abreviar no se indica en este programa, se darán todas las csplicaciones interesantes en la Secretaría del Establecimiento, calle de la Forsa, n." 29. Establecer y sostener con tan modestas pretensiones el Colegio anunciado, mas bien que negocio lucrativo, es obra de caridad; por eso el Director apoyado mas ciue en sus propios recursos, en la protección del LICEO GERUNDENSE, en .la que espera de otras benéficas personas, asociaciones y corporaciones, y sobre todo en la que Dios concede siempre á los que practican aquella grande virtud, confía poner el Colegio al nivel de los mas perfeccionados asi de España como del estranjero. Gerona 25 de Setiembre de 1873. EL DIRECTOR, ï a ilo Tomás Carrer;!-«, í*oi;a r á¿. DOCUMENT 2. CJ CJ 2 -2 " ^.-^ 2- S ? . rt g IT «a '" g » g n" '5 E .. •: .2 — S CJ >"> I1S ! Síl, i s!| | «_ S :-? 2" s r A >> rt o a c: o p 0 ú | -o 2 rt (n "tï •/ rt CJ CJ tn n 3 W 1 ? tn cj '^ £ cr o 1 = - _tp •/j o S — —, f. " rt J2 rt t/7 '?" "^ rt iD^ -0 S -° "3 S w s t "3 •4-t g S g c j - g p_ rt .jj .3. — "55 0 — rt 3 £ .t» cj p. ¡«oli g -ca ;3 rt ~ 3 — *- CDJ2 ° -_j — -o r/ sg^-ss ^ ; § S 5 ^ r- cr ^ '~ 3 : . —. ~ cc rt i> fr o v -3 !=- g: £33 g ° -, ° - rt c ~ -o '/> C„ •*— VJ o to •^ > ;« t/1 rt g 2 3 § .2 S > n 3 • ¿ S •» í* " >° ¿ J2 g^ao^ =• = P o ^ rt § rt S ° 2? 'S c "H- "5 2 « g 5." ^ « S c i ."· ^ ír o s * 82 £ s S « *g £ § -*J -S S S o a è «2 « l l c ; - "3 / 73 r/J CU r rt rt tn •73 o - .2 o o ^ tn en 2 ^ « tn ~ /ï ./) 3 CJ CJ 3 -a CJ - -*• « 2 o £ rt -a o -3 3 ^.ü 5 :_. ^ g "O c .ti — o cr „ - >> - 0 - -g J -2 i(^ "rt 3 rt 4_> •/: rt M » *> a "S 2> g 3 *c EL £ cr o « -" - -° o S -g« 3 « g* > ¿ c; -^ ° 3 £ -^ o.2 « £, tn g -3 <^> c J2 « •ë TA "•sg^ § «2 S e 8 s «S g. | § -J2 —+ aïs S S i 0 -S - a 5 "—5 *P - ^E S»~i = ^ g rt c -3 3 t-, CL. n °l cr ¡^ s -0 P J5 u 3 Pw ^- ^»S •p CJ | ,«* cr M • r"-> J, § o (2 J2 ^?, J2 0 ^ 3 — 3 o a. ;n d, „^ 2 TD r 5 » 3 5 1 s. S £ = S g "S > & g .:: "* O — ""• o 'n •2» g _ S" 2 ° « 3 , <" .S = "5 >, ÍD « I - '-o : *-*•*- ^ « - •" ' 3 " CD w r/ "" ^5 S Í | >> ° ."H 3 ^ •2 _' 3 -3 ^ 5«S^ 5 S 3.2 £ c ? ^ "3 rt rt ÇO -cl -*-• a rt ?" 2 o - .- ¿* =•= s g S rt o -; ;_ 1*1 o " 3 •/ ï a" s" i « ^ . ^ « •CJ £ rt 2 O ^ *- ^ S O -3 C rt "~" -0 rt >• Z? 2 CD « ^ "T - ^1 >> -§g¿ g g "5 ,ÈP •B-& P rT3 ^ - -rt t-li Ë 5--~ _rt ^ 8^3 S ~ ço n 1> l3 rt t3 -^ rt rt —• » >l !7T CJ ^ cr 5 fe ra t-, z: >>"£ "« ï S s > >> "3 a « ». í—4 O OH W •8 i |S§ c ^O ¿y ^-i c\3 »-M *-j p" ri is abollas v: e sospira vrt T! CJ ^ ÎJ — « Cï rt o p , "", ^ H ¡v; S 3 3 '-í y rt cr ¿ s o £2 í g" . o CJ rt o -*.-» C3 "cj J i, bencvt 'S 'S c: ^ rt Q S 5> ? premiat ssociacic W 4J tó "Cl >« ^ M « M ^ g " £ rt rt CJ o cu C5 CJ 3 cu CJ 0^3 ^ 1 trMH tXJ ^ 8 d ai G o ï *<* d S « Q-, .^ 3 cr* c rt -t-1 O c rt o O^ cí "rt - e •3 J ^i • - rt 3 'f! "o ~ CD 'r* 'r* "5 9 te 'n "rt s^ S 0 J .g r; S C r" UI '/• 2. _0 n. ^9 rt o o C2- O /. O 0 VO oo 00 1—4 £_ f o t3 f ^ •§2 « { -CT« r "o o f// CJ "w ±j 0 \* rt 3 "p o cr-·1' 3 tn rt 0 rt y; cj tn C •—* H "3 rt 'S rt o CJ tn -»-> L* rt c, rt tn CJ o tn CJ "—t •~ "* 3 A %-J tñ "> rt OT p ^^ |5 " 'S o ^; ~* u: "3 £2 o ^)_. y? p "* C4 n) m -±j 0 c rt i/T rt *j 1 — 3 a ^-> ^3 '•x '3 H C rt4 r" >> c K "o ^~^ •3 -o 3 y ^^ a -o c, S rt o rt o _! O- oT cr CJ u-Í *p-> 1*J cr 3 C3 ». tp fcc o 3 cr o •^j» ~ tn —* rt ÇO ,3 3 ~ amorosí; I' aura n < c3"S i~, o -^J O ^o v t? *^ 1Í o 3 .- ^ c ~ rt rt "rt " cr rn >> rt CJ * ~z r-J C CJ CD rt ** rt J >-> rt "rt rs tn P .n^ o Z1-. 'v! "rt n r-> TC "o EpÜ 3 -3 3 cr Nombrosa gcrmanada, que à dins del santuari del art diví, las veillas profitai), no hi ha pora vo^altres ni bacanal desvari, ni fustas voluptuosas que roban del esprit lu dulsa pau. Seguint aquesta vía d' amor y de bonanza, dels pobles 1' esperit purifiqueu; lo cant en vostres llavis, es la millo esper.tnsa que dar poden al segle, de conquerir un llonh aprop de Deu. L' AMPUEDÁ ¡'om Je Jlvrs Hermosa garlamla de lliris y rosas gorman los língels peí trono diví, triavan per ella las flors mes hermosas que cria u fan osa s I'eterna plamiria del cclich jardí. La toya mes bella que habían triada, com fuig' una aucclla do mans d' un i n f a n t , los àngels sentiren ab suau relliscada la toya estimada fugir de sas faldas al mon dcvallant. La terra 's desvetlla y aguayta contenta lo raméele flors verges caygnt ab a n h e l , llavors Catqlnnya s' aixeca ricnta la falda presenta y escopsa la toya cayguda del cel. 136 DOCUMENT 3. v C I M l . c Oí U » ' /? '$ ' '* r // f' /(. " 7 ,. / • '' ^M / ,,^,,,,^/., T/ ,' aí·/'X f i/?~S X ') ( 7 / í,x' c." r., /ttr* f™ f*/ ¿tffo'tttttt', .7; X' ' '<" I er'tJ tZ reffffff-r* ^ tfs t'/t ^' ÓA4H->fiJtr f ry>¿>¿l-CftHt7'. T ' ', */ /'pi t? tS , rts» J I ,V M r,1 ï h ii ( ! V » * 1 | ^ '«!| . <\ — * I _¿A \i N fs •>H -4 vi }\^ O ^ H ftflMriiù ^Jy ' ifj^liJ V !' < '1 -' v -^ i1 ? ¡ \ ^ -^r ^»1KV^I) 1 I i 1 ">| .\ 1 viM í 11 l i $ i \ \ /s - v ! í1 í 1 I ^ I ( I . •^ î i ; -*H N •11 ií M ^ j ij x í "Í l4,Y I1 l't tn'l -Inl - ' ' * i n ' "I I lx * ^ ' ^ J ' í ! w o" 'l ' ü t ï í ' v^ s *i: ;f *N í iï ' t ,l < ! f. ^•*- «„ y VH í?! •!Kx ] K ^ f M ^'IM' i.írHíll - 1H-1 J i s ,! If í r'M ^ ' i • f i \ ' * ! N N 5 ^ à v:^ ] W«' 3 ! rj'vU i kü * " "' i M ! 1 r.U *¥ ï Kjy.j N i - i -I H U1 ; I' I ^ - \ -^ -' : iff 11 ï.if J Lil •j í i J ivKtf I* i *l ^ * r H - ï ílKF * K ï ÍUï 3 ¡ ¡ ^Kf ?j HiU ¡u ] 1 * virT ri ! ,H f 1 i 1 1 / 1 I ^ "i \ : :2 í H i 1 I í 4 -¿ : i, k j ; j s XJ ï1 ^ í *" í » •* i l·í -i a' J ^ 1-1 ; í' ' » ! | i v.k |,^ i í i M t ^ :r tíl·l 5in HT HWíf m ^ i {M H H1 H* Li'! Ji-^n t r i ï J^si ;: N f i {J a ï ^ i^' l·l >• ï J -H 1 íMíkill ii'íTii ; f i fi ï *\ni rf\\\ t J t : ^ ric ^ -i M L rf - í * ! S Í 1 ^ -f > ^ ^ 14 |>|'Kf ÎÏVÎÎ1 ^ s l i v n* NM , - • • , l lH H 1 r \ 1 1 x1 • Ï J .! .> v - •< í ^ 11 5 ». ,4 t 1 j r «t v iMo 5. à sï y 'X ,s> s> n ; I t S. ^ ^ Y K* /ws^s , Ono OJl \ DOCUMENT 4. CONSIDERACIONS SOBRE L'ORGANITZACIÓ I ORIENTACIÓ D'UN CONSERVATORI MUNICIPAL DE MÚSICA "Al Senyor En Josep Calvet, regidor de l'Ajuntament de Girona. Trovant-me jo absent, vàreu dignar-vos visitar el Conservatori de Música que m'honoro en dirigir i uns dies més tard, en atent lletra em demaneu una impresió o informe que pugui servir-vos d'orientació en cas de que prosperi la noble iniciativa d'un vostre company, regidor de l'Ajuntament de Girona, de crear a la vostra ciutat un Conservatori Municipal de Música què'l vostre zel voldria que fos similar al que amb la col·laboració de dos gironins dirigeixo a Igualada. Poc hàbil sóc per a el maneig de la pluma, ço que m'impideix expressar amb claretat les meves idees, mes no vull escudar-me en aquest defecte per deixar de complaurer-vos, ja què'ls vostres propòsits, no poden ésser més lloables. Fins al present, pocs a Catalunya s'han entretingut a pensar el be que a la nostra cultura general faria l'existència a cada ciutat d'un Conservatori de Música organitzat en mires a la màxima eficacia i utilitat pública. Naturalment, que aquesta eficàcia sols la tenen les institucions, que al crear-les, es prescindeix en absolut del favor i de la influència personal, sacrificant-ho tot al interès col·lectiu. Exceptuant Barcelona en que alguns dels directors de les principals institucions musicals, deuen els càrrecs al seu prestigi, gairebé totes les poblacions de Catalunya on existeixen Escoles de Musica Municipals, la iniciativa de crear-les fou inspirada amb mires a afavorir intereses particulars. I a Tarrassa, Sabadell, Olot, Vich i altres poblacions i ha Escola de Musica Municipal, i cap d'elles al meu humil entendre te una organització i orientació ben fonamentada. Algunes d'elles resten inclus ignorades per molts que viuen a la ciutat on radiquen. No és per esperit egoista de cap classe que faig les anteriors manifestacions. Se m'ha demanat una impresió i jo la dons amb tota sinceritat. No és pas recomanable què's faci una Escola de Música més. De no poger-les realitzar be aquestes coses, preferible es deixar-les córrer, puix d'una Escola de Música d'organització i orientació rutinària no en surten mai aimants de la música, sinó avorridors de la bona música. Fixe-us que els més indiferents a la música pura, son precisament sempre els que l'han estudiada malament, que son un tant per cent crescudíssim dels que tenen professor el qual te de passar per el turment de veurer com malgrat la seva competència, (en la majoria dels casos) no pot contrarestrar la influència de l'ambent rutinari en què'l obliguen a moure's. Girona induptablement podria tenir un bon Conservatori de Música, conec la ciutat encara que superficialment i opino que després de Barcelona, es Girona la ciutat de Catalunya que amb més probabilitat d'èxit pot realitzar-se la empresa de crear-lo. Ara bé, d'un Conservatori que segueixi una bona orientació no deu esperar-se que sigui inmediat. Els fonaments cal fer-los sòlids i sobre d'ells edificar la institució d'ensenyament musical. La solidificació dels fonaments te de fer-se, repeteixo, implantant a l'Escola de Música una seriosa orientació, ço que difícilment proporcionarà als organitzadors èxits fàcils, però si a la llarga definitius. No vull dir què'ls resultats siguin llunyans, tot el contrari, com més serietat en els procediments pedagògics, més prompte es desperta l'estímul dels alumnes i més sòlid i ràpid serà el prestigi de la institució. No cal oblidar que aumenta en els alumnes l'afició al estudi a mida que s'exigeix d'ells una més graduada perfecció, i que guiant els alumnes amb la deguda habilitat, abandonant poc a poc els hàbits rutinaris adquirits, segueixen insensiblement el camí de la perfecci i en ell s'hi troben bé. D'aquesta faiso, els aspirants a profesionals de la música continuen fàcilment els estudis fins al final de la carrera i els aficcionats és probable que també, i si llurs aspiracions no són moltes, quan menys lo que estudien ho dominen be. Els que volen anar amb precipitació exagerada cauen sempre i sempre comencen. En canvi els que fan el cami amb la deguda cura arriben sempre relativament aviat al terme artístic desitjat per poc que llurs aptituts naturals siguin favorables i adequades al estudi de la música. En les paraules anteriors esta condensada l'eficàcia o la ineficàcia absoluta d'un Conservatori de Música. Bo es recordar que cap altre bella art, es judicada arreu per els no iniciats, tant lleugerament com l'art dels sons, ço que no te d'estrenyar tota vegada que s'el que mes commou les fibres populars i el més llençat al ambent rutinari i indiferent en què's mou la més gran part de la nostra societat. Fetes aquestes disquisicions diré que a Catalunya (exceptuant Barcelona) la música es conreua poc. El moviment dels orfeons no es intrínsecament musical. És més patriòtic que musical perquè no és sostingut per cap sòlida base tècnica i s'ha iniciat d'algun temps ença la PROGRAMA GENERAL DEL CONSERVATORI D'IGUALADA - Inculcar i fomentar en tots els estaments de la societat l'afició a la bona música. - Cuidar de l'educació estètica musical dels infants concorrents a les Escoles dePrimera Ensenyamca. - Fer bons professionals de la música i perfectes "amateurs". - Anar a la creació d'una Banda de Música per esbarjo del poble. (Procurar la creació d'una orquestra per a la interpretació de la música sinfónica. - Fomentar l'amor al cant col·lectiu. CONSIDERACIONS AL PROGRAMA I ORGANITZACIÓ D'UN CONSERVATORI MUNICIPAL DE MÚSICA LA MUSICA A L'ESCOLA PRIMÀRIA Es indispensable preparar una generació més apte per a la comprensió i conreu del veritable art musical, inculcant en els infants concorrents a les Escoles Primàries en les quals l'Ajuntament hi tingui intervenció, el sentiment de la estètica musical. Aquesta tasca podria ampliarse a les Escoles particulars que ho sol·licitessin del Ajuntament. Desarrollar en els infants el sentiment de la tonalitat per mitjà d'una especialescola de cant basada en normes simplicimes que al ensemps constituiexin la gimnasia respiratoria per excel·lència, un dels exercicis profilàctics més benefactors que pot realitzar un infant. La música a l'escola ben conreuada, modifica el caràcter dels infants, els fa més bons, més disciplinats i afables i també més ardits, tot lo qual he tingut bona ocasió de comprobar-ho i demostra-ho, en un sol curs d'educació i ensenyament musical col·lectiu a 300 infants en tres classes setmanals de 30 a 45 minuts. Periòdicament els professors del Conservatori deuen donar audicions de bona música als infants, ço que també havem pogut comprobar dona excel·lent resultat. ELS ALUMNUS MATRICULATS Lo mateix si aspiren a professionals de la música com a "amateurs" cal donar-los-hi un ensenyament graduat i una educació seriosa i ben fonamentada estimulant-los-hi l'esperit de perfecció, crítica i anàlisi de la pròpia tasca; evitar tota precipitació que sempre produiex efectes totalment contraris a ço què's desitja. BANDA DE MUSICA MUNICIPAL Són molts els que creuen que la Finalitat esencial d'una Escola Municipal de Música es organitzar una Banda, criteri per cert ben modest i pobre de ço que te d'ésser i representar un Conservatori Municipal. A pocs llorers pedagogies i artístics aspiraria l'institució musical que considerés base primordial de llur existència el sosteniment de una Banda de Música. Feta aquesta aclaració dec però manifestar que un Conservatori de caire popular deu anar de dret a la organització d'una Banda de Música si a la població n'hi ha veritable falta. De totes maneres te de fomentar l'afició als instruments de banda i orquestra. A una Banda de Música Municipal, la saba artística, naturalment, li te de provenir del Conservatori el qual administrativament te d'anar absolutament deslligat de la Banda. Cal tenir present què's molt més fàcil i útil a una ciutat, sostenir un Conservatori que una Banda de Música. Repeteixo que es al meu entendre una tremenda equivocació supeditar la vida d'un Conservatori a l'existència d'una Banda. Cap mestre de alguna personalitat, s'hi tingués conciencia del seu càrrec, s'hi conformaria, puix seria anar de dret al fracàs, i per tant poca cosa no quedaria justificada l'existència d'un Conservatori. D'un Conservatori ben organitzat en poden sortir varies bandes i en cambi d'una banda no en pot néixer cap Conservatori. D'elements d'un Orfeó, a Graus en va sortir una banda de música. Desaparegut l'Orfeó desapereixera la banda tard o d'hora, malgrat ésser patrocinada per l'Ajuntament. Fatalment te de passar aixis. Crear doncs una banda que no neixi al escalf d'una Escola de Música, es com edificar una casa sobre l'arena. Ademes, una banda a base de reunir elements dispersos, es costosíssima de sostenir i sempre d'una vida incerta i de resultats negatius les més de les vegades. La Banda de Música, doncs, no te d'ésser més que una branca del Conservatori. Lo esencial en una ciutat es l'existència d'un Conservatori dotat de tots els factors necessaris i d'una orientació seriosa perquè dongui el màxim rendiment. Al escalf d'una escola de música, una banda pot anar-se creant amb una relativa economia; pot arrelar cada dia més fondament, i sense ultrapassar (ni en la seva maduresa) mai, ni la meitat délo que costaria organitzada amb elements dispersos, pot arribar a constituir una sòlida i honrosa institució. Aquesta última solució, és al meu entendre la més recomenable. Cal tenir present que tant amb la banda com amb el Conservatori, l'Ajuntament veuria alleugerides les despeses, mitjansant les contractes, pel que respecte la Banda, i l'import de les matricules i assignatures pel que toca al Conservatori. El preu de la matrícula i assignatura pot ésser proporcionat als mitjans de vidade cada individu o de la seva família, establint diferentes categories que podrien classificarse per la classe de cèdula o un altre mitja, però rebent tots els alumnes les mateixes atencions en el tracte i ensenyament. (Escola Municipal de Barcelona). Podria però establir-se un horari especial jier els alumnes de una mateixa categoria. Es improvisant que escric aquestes ratlles i es difícil concretar una formula i per a mi més difícil encara escriurer amb la correcció literària que desitjaria. No faig mes que donar l'impresió que m'ha sigut sol·licitada a corre-cuita, si be amb la garantia de lo què'm dicta la pràctica en aquests afers de música. EL PERSONAL TÈCNIC Deu ésser escollit entre els mestres de la població o be de fora que ofereixi més garanties d'èxit. La retribució dels càrrecs deu ésser proporcional a la calegoria dels mateixos ia la garantia que ofereixi el prestigi dels artistes cridats a desempenyar-los essent llogic i natural que 1 Director responsable organitzador de la institució, sigui el que assessori al Ajuntament respecte els seus col·laboradors en l'obra del Conservatori que a ésser possible deurien ésser triats entre els elements aptes de la mateixa població. El nombre de professors i auxiliars, te d'ésser una imposició de les circunstancies, com també la retribució dels mateixos que depent de la organització i del ambent en què's desarrolli la institució. Des de bon principi el Director sobre'l que recaurà la tasca primordial a fer i tota la responsabilitat, deu ésser suficientment retribuït, aixis com també els professors, puix és incongruent pensar fer obra eficas sense proporcionar al personal tècnic totes les garanties d'estabilitat en el càrrec iuna retribució justa i proporcional a cada hu d'ells. En sapiguer escollir el personal, naturalment esta el secret de l'èxit d'aquestes institucions populars. Aquestes no fracasen mai si son impulsades per una ànima forta, un artista que del seu art en faci un veritable apostolat. En cambi fracassaran sempre si hi manca en els que impulsen la obra, el calor, lardidesa, l'entusiasme i la fe en el triomf. Serà molt probable que la iniciativa sigui comentada per la prempsa i que cadas-cu hi digui la seva opinió i que com tantes altres iniciatives aquesta sigui víctima d'un torneig més o menys literari. En Prat de la Riba deia que les obres que s'habien de crear necessitaven per a viurer el segell d'un home que les impulsés i què'l secret de l'èxit estaba en sapiguer trobar aquest home, tota vegada que un home fa una obra, mai una obra fa un home. Després quan l'obra es creada, ve el dret de critica que no es deu negar a ningú, però de ben comenc cal que el què'n tingui la responsabilitat es vegi secundat per tots els homes de bona fe i obri amb la màxima llibertat d'acció. EL CONSERVATORI DE L'ATENEU D'IGUALADA Encara no fa dos anys què's fundat, patrocinat per l'Ajuntament. Igualada no ha tingut mai tradició musical, es un poble avans que tot pràctic i com a tal, de poques inquietuts espirituals, i malgrat això gràcies a la orientació i impuls imprimit al Conservatori, Igualada va evolucionant i en poc temps es calificada aquesta ciutat com a una de les poblacions catalanes que més culte rendeix a la musica. lis cicada per el Conservatori, una Associació de Conceits; es donen periòdicament audicions de musica de camera als alumnes de les Escoles a càrrec dels professors del Conservatori i altres coneguts artistes i actualment amb l'alcalde estem estudiant la manera de crear una Banda Municipal amb els alumnes del Conservatori. Més tard anirem a la organització de una orquestra pera vulgaritzar la música sinfónica. Els alumnes de les Escoles cultiven la música amb gran aprofitament. 120 infants corresponents als graus quart i cinquè de l'Escola Primària que sosté l'Ateneu, en recent viatge d'expansió cultural-pedagògica, visiten Barcelona i al Palau de la Música Catalana obtenen un triomf definitiu i la tasca realitzada per ells va constituir una revelació pera tots els mestres i una demostració de posibilitáis insospitades segons els més exigents crítics musicals. Fou un veritable triomf per Igualada, que avui veu créixer uns centenars de nens i nenes que modificaran sens dubte l'ambent endarerit i eminentment pràctic què'n aquesta població industrial es respira. L'obra del Conservatori, forçosament anirà creixent i complicant-se, i havent-se aconseguit aquest resultat en una ciutat que fa 18 o 20 mesos era refractaria gairebé en absolut a la bona música, és llogic treure'n la consecuencia de que lo mateix que a Igualada podria fer-se en totes les altres poblacions catalanes d'alguna importància. De ço que s'ha realitzat a Igualada no n'he fet esment impulsat per cap esperit de vanitat, que estic lluny de sentir, sinó perquè lo que més te d'interessar d'un informe a qui'l demana, son les demostracions reals de ço que s'ha fet i s'està fent. Un informebasat en demostracions teòriques, es sempre una cosa problemàtica, mentres que si les demostracions sonrealment pràctiques com les manifestades, és un fet positiu la seva realització, si no hi manca voluntat en els elements selectes i entussiastes de la cultura popular. El presupost del Conservatori d'Igualada es d'unes 14 mil pésetes anyals. Compteamb un Director, dos professors i dos auxiliars. Poseéis cuatre pianos (entre ells un de concert), unarmonium i bons locals havent- hi el propòsit der-los encara més confortables. Manuel Borgunyó. Igualada, 3 de Juliol de 1923". DOCUMENT 4 BIS. BASES PER A EL FUNCIONAMENT DE LA ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA DE GIRONA Ir.- Aquesta Escola funcionará sota el patronatge únic de l'Ajuntament i en representació seva la Comissió de Cultura. 2n.- L'ensenyança de l'Escola de Música, compendrà les matèries següents: Solfeig i Teoria musical, harmonia i composició, piano i instruments de orquestra, banda i cobla. 3r.- Hi haurà un Director que serà nomenat per l'Ajuntament mitjançant oposició o concurs. Les obligacions del Director seran les corresponents al seu càrrec com a tal o en la direcció de l'Escola i a més les ensenyances que en cada nomenament acordi l'Ajuntament. 4rt.- El Director és responsable davant l'Ajuntament del compliment dels seus deures i dels demés professors; en cas de que observi negligències en aquests haurà de posar-ho en coneixement de la Comissió de Cultura en escrit adreçat al seu President. Les sancions seran les que regula el Reglament orgànic de funcionaris municipals. 5è.- Correspon al Mestre-Director, l'elecció de les obres de text de la Escola i salvant el dret de la Comissió a fer-ho. / 6è.- L'Ajuntament consignarà en els pressupostos una quantitat per a personal, material i arxiu que s'anirà emprant a mesura que es necessiti i previ acord de la Comissió de Cultura. 7è.- EI Mestre Director asesorará a la Comissió de Cultura del nombre de professors auxiliars necessaris i de tot el que en general condueixi a la bona organització de l'ensenyança a l'Escola. 8è.- La Comissió de Cultura determinarà el funcionament de l'Escola en quant a horari, distribució del mateix, distribució de treball entre el professorat, etc. previ assessorament si el creu necessari, del Director. 18è- Els alumnes de l'Escola no podran prendre part en cap execució musical, durant el curs, sense autorització del Director. 19è- La Comissió de Cultura podrà limitar el nombre d'alumnes de les classes de la Escola; en aquest cas, si el nombre d'aspirants fos més alt que el de les places vacants, aquestes s'otorgaran per rigurós ordre d'inscripció. 20è- Anyalment, del dia 1 al 10 de juliol, es celebraran exàmens públics dels alumnes als quals es procurarà donar la màxima solemnitat. L'Ajuntament podrà concedir premis als que s'hagin distingit per llur talent o aplicació. El nombre i classes de material instrumental que haurà de posseir l'Ajuntament per a ús de l'Escola seran determinats per l'Ajuntament a proposta de la Comissió de Cultura assessorada pel Director. 21è- 22è- Aquestes bases, un cop aprovades per l'Ajuntament, no podran ésser modificades sense acord previ d'aquest. Girona, 9 d'octubre de 1.935. DOCUMENT 5. Haver obtingut ¿i£UU prciu. -auHaver publicat ai^usa .or.i :•.1. La celebració ós r-j:-furts ; la ii.v cntoxA A N L'N Cl j L'Ajuntament d'aquesta capital, ! sesíio plenària celebrada el _-8 dels • tual?. acorda obrir un joueurs per , proveir cl càrrec de Director Je 1 municipal de Música, recentment oreada, sotmetent l'esmenta: concurs a '. bascs que sedueixen : j Primera. — Podran prendre part en ti "j i concurs ¿olament protestors homes. ^.^ aspirants, sense distinció, hauran d'a- : } credicar cl coneixement de l'idioma català per a parlar-lo i escriure'l. E'.i qui i no esti.r.::u ja ¿il acne t de l'Ajuntament hauran .¿'acreditar haver complert l'e• dat ¿z vmt-i-cinc anys : ;>_n;r-nc menys • de uLiiauUj.-t':üc ; t.--¿er ho a a ilur coa¡•ac:a : -a o tenir .iiuei.cdc::t3 penali. TainbO !;,iur.in le ;'i-ti:"i= ir posseir el ;;:o. de professor de piano, .¡'harmonia, ! .le, ccntripunt : àe musica antiga, i, a nós. acreditar >.avrr cursat, iurant un mínim àc :res anys, en al^un centre í'ensenyament -uper.or 'a compc?ic;ò musical, Segona. — El t e r m i n i -1 "admissió i'm=tancie3 ¿era cl de n^inze dies naturals, a partir del >ecrúcnt aí que s'inrorfixi aquesta convocatòria al BriLLETÍ OFÍCIAL DE i\ j ¿N E s.u.: TAT DE CVT.U.CNVA. ¿ «.. ur; cl conjur?, ^ i Cutr.:>¿:o ..e O^ ren '"'- "í^'"1'.'.:^ -.r. 'j. ^r-rri-.-ra -c.-<:o M« -. -elcbr:. a rropc^c:. 1-.-1 Cuascikr^e^.^or del D-¿pa mm e ut Je Cul:ura. Cinquena. — L'aspirant tjue >i.i;m noa-çiiat tindrà dret .1 percebre cl suu la'.'.ru i- -.coo pics., a par;:r '.--.[ .i'.a que ortn^n po?se>s;o dcL càrrec, ptro no '.: ¿era :"t ^fecf.u .ins nue r.^-ari '.a :cn,••;-• -.1'- corresponent en ei Prcfsr.vo-,: ;¡; : ,.-^.tï . ::::^:~. . ;¿ 'rets : ,:cur^a que ¿ixen ics l' i.--> pel ;unc:cr.-^i--r.; e:; ¿e Encola manicioal -!e Música i, i zici a me?, -".s quo ¿un ^-.-.crala ala cmo'.c.it' lel M;:r.:c:ri. Els aspirants formularan llurs peticions -i'admissió per mitjà i'instàncies adreçades al senvors A i « aide-President je l ' A j u n t a m e n t , desunía«, n t rcinuçraJes i documentades i amh ^ís justificants de les condicions fixades per àqueiteà ; bas<»s. L^-s mstàuci^s <_-s ;'Tc-e:itaran al !lo','! -tro .!e !'.\ii!:it,::nL-r:t Secretarial, i Ics aorcs d'oücina iuls c.\prc^aLs quinze dics, i no tindran .:ecte ¡es que 1 áicuin presentades fera ¡e termini, ni ! les que es presentin mancados dels ms! tincante esmentats. Tercera. — Els -ol·Iicitants Tp^rtaran tots els antecedents que p 1:^-1:in servir a la Comissió de f i o vern per a orientarse respecte dels menú deis aspirants, eis quals queden de iliurc apreciació d'aquella. Ea i-rualtat de rircumMànctCf ^s coniid^raran com a niunt-s nre:erents : ji Haver dut a terme la carrera pianística de dos o mes deixehle-î. ò) Haver realitzat '.t rr.ic;-,.: ^ ti•Tr-itat 'i'in.stntmcnts .corria, retail, fusta, "rgTie, etc.). DOCUMENT 6. ESCOLA MUNICIPAL J)K MÚSICA BARCELONA IJnuon, 110 Dinncció Sr. P. Tomás. Alcalde President de l'Ajuntament de Girona. Honorable Sr: El que sotseriu,havent estat honorat per l'Ajuntament de la vostra presidència amb el nomenament de teciiio en l'nrt musical per a informar sobre els titols i documents presentats per D. Francesc Civil,en el Concurs per a proveir el càrrec de Director de l'Escola Municipal de Musioa recentment creada per aqueix Ajuntament,deu declarar: Que examinats curosament tots els documents presentats pel Sr. Civil,els troba conformes amb les condicions exigides en aquest Concurs i publicades en el Butlletí Oficial u.è la Generalitat de Catalunya el dia 4 de Gener de l'any corrent. Els documents i titols presentats donen testimoni dels est\idi3 m u s i c p l s , s e r i o s o s i complerts peL ^r. 'Jivil r e n l i b •vitg.'iinb iioicg iaoril,iggi'n93,en la Sohola Cuntorum de Paris, títols i notes avalades pel director de dit centre d'ensenyança el cèlebre mestre Vincent D'Yndy. Per tant,no havent-se presentat cap me's concursant per poder comparar merit s,el que sot soriu no dupta en aconsellar a l'Ajuntament de Girona el nomenament de D» Tráncese Civil per al carree de Director de l'Escola Municipal de MÚsica d'aqueixa insigne Ciutat» Barcelona 15 de Febrer de 1936. Director de 'l'Escola Municipal de Muaioa de Barcelona. DOCUMENT 7. ,*;.$•; • AJUNTAMENT D'OLOT : ./ ;-!;:;.*:. BASES'' D^ REORGANÍTZÀCIÓ fJÈ t'EsCOIJl' . ; .í'. ":•*•- '''•'MutficiPAi; PE" JfösrcA q'Oj.ÔT ' ' - i}¡ Musica t£; per ¿ínalftaj:.' fomentar;" senyáment "i €ducací6;fpu|ica|;;^e't9^'Jneralitat:de Catalunya.— Núm. 350. — Diumenge, 16 desembre 1934 : ! els .fills : d'Olot o domícjliat^. en, 4» ^na-'í-J '—: — teixa ciutat. Podran també ingressar pla d'ensenyament serà ampliat en els Solfeig i Teoria com a deixebles de la dita Escola els diferents aspectes professional i cultu• Grup Elemental (primer, segon i terr residents d'altres localitats que ho solral, a fi de què els deixebles, trobin a cer cursos) a càrrec del primer Profe»: licitin. '••i' 1 ": ''•' " • '-''-r "*'• l'Escola les especialitats per les quals, sor de teoria i solfeig. Base 2.' — Es creada una Junta d'Inssentin major inclinació i disposició. Curs Superior (quart, cinquè i sisè pecció Pedagògica, composta pel ConseArt. 2." — Els diferente instruments, cursos) a càrrec del segon Professor de ller-Regidor de Cultura d'aquest ExÇÍano, arc i.corda^ i el solfeig i teoria teoria i solfeig. cel·lentíssim Ajuntament, o persona per es subdividiran en, tres grups :, . Classes de piano a càrrec del Mestre ell delegada, tres representante deleElemental, Director. gats de l'Associació de pares dels alumSuperior, i Estudi d'ampliació, pel professorat nes de l'Escola municipal de Música Perfeccionament o Estudis d'amplia(setè i vuitè cursos) a càrrec del Direci pel Director de l'Escola.ció per al Professorat, pel que fa refetor. Els Vocals d'aquesta Junta, represenrència a l'assignatura de Solfeig i TeoCas d'existir conjunt Vocal, els esx tants delegats de l'Associació de pares ria.'. '''V' • ". " '. • • mentats professors tindran a llur càrdels alumnes, es nomenaran per sorEl Grup elemental de cada una d'arec l'ensenyament del dit conjunt per . teig entre els que formin l'Associació questes disciplines, serà precedit d'uns seccions, o grups. • .' • al començament del • curs, . renovant-se cursos preparatoris-o preliminars. ' Instruments d'arc, cprda i Tient ' anualment. Els instruments de vent,- apart d'alAquests instruments aniran a càrrec Base 3.' — Les funcions de l'esmengun de. tècnica més complicada, es subdels respectius professors, en tots els tada Junta d'Inspecció Pedagògica sedi^idiran en dos grups : graus. ran : Elemental, i Cas d'existir conjunts instrumentals Articular un projecte de Reglament Superior. % .» dé Cámara i instruments de vent, els per l'Escola, l'aprovació del qual es Art. 3.' — L'estudi de solfeig i teoProfessors dels respectius instruments sotmetrà a la Corporació municipal. ria amb relació amb un determinat instindran a llur. càrrec, I'enseuyanient Confecció del pla d'estudis de leg ditrument, es farà proporcionalment en dels diferents coujunts per seccions o ferents assignatures, horari de les clasllurs mateixos grups. grups. ses i vetllar en tot el referent a la bona Quan el pla d'estudis d'un instruEl conjunt total de les diferents agrumarxa artística de l'Escola. ment, sigui integrat i precedit d'un pacions vocal i instrumental, serà a Base 4.* — L'obertura del curs serà Curs preliminar, llavors el seu estudi càrrec del Mestre Director ; d'ésser conel dia 16 de setembre i acabarà el dia en proporció amb el solfeig i teoria, venient, els esmentats Professors vé15 de juliol, i solament serà interromserà el següent : nen obligats a col·laborar-hi personalput per les festes oficials i d'acord al Curs preliminar d'instrument )amb ment, com també als diferents festivals calendari que regeix per als Grups Esprimer curs de solfeig i teoria. que organitzi l'Escola. colars. Curs primer d'instrument amb segon Art. 8.» — El Professorat podrà ésBase 5." — Per a ingressar en qualicurs de solfeig i teoria. ser ajudat, en cas necessari, per deixetat de deixeble a l'Escola, serà precís Curs segon d'instrument amb tercer bles instructors, els quals, mentre les matricular-se i efectuar el pagament en curs de solfeig i teoria, i en aquesta circumstàncies lio permetin, tant sols la forma establerta per l'Excm. Ajuntaproporció successivament. tindran a llur càrrec l'ensenyament d«U ment, , prèvia inscripció a l.'Escola de Art. 4.*— Mentre aquesta Escola de cursos Preparatori-Preliminar de les diMúsica i d'acord al pla d'estudis i asMúsica sigui, filial del f Conservatori del ferents disciplines/. """: i '',' ... signatures allí existents. Liceu de Barcelona» s'adaptarà, en ^, Art. ç.4 — Els Professors de l'Escola, • ,:•Base 6.* — D'acord al que la Junta quant sigui possible, "al pla d'estudis vénen obligats mensualment a presen-; •d'Inspecció Pedagògica dictamini, sed'aquest centre musical. .,..,',' jtar al Mestre .Director les llistes rde ' Í ran lliurades matricules- gratuites > per ,vllurs deixebles,, amb- ks qualification»' •: part de l'A juntament, als deixebles de .-" atorgades, com. també ' les faltes 'd'a»4; •/ families necessitades'-: i' d'algun • deixe-k·.Or^'-V.y.D«' les classes;".: v |sistència, als efectes,.' ,ble al qual concorria circunstancies, que ' ' Art. 5.* -—L'horari de les.classes serà: • li'n facin creditor. .;;'.' .'•.' •''•':;• :,r- Art. ió. — Les- diferents placer'de. '.¿ : > ï " Bas« 7.» — Queden anul·lats insensé de sis a nou del vespre.' ·:· >' 'VCj;í. -X?''"> ¿Professor a proveiries faran d'acord " Els ensenyaments d'instruments-, .de , efecte els vent »tindran '' Uoc',*: tres ' dies .'per,' ®et-- ' les disposición» que assenyali el RegU riors a\ lea presente; Bases, • . . ; . ' < «ment d'empleats municipals, integrant/ •els¿Tribunals, com a elements;tlcitics,l*-'ï / • REGLAMENT ^"^SËu que assenyali • la.- Junta : d "Inspecció i t-'. vv vArtíf 6.*íí-ï- L·'ensenyament' d'instrurj Pedagògica d'acordamb'fel'iConseltd«! í O D ' L'ESCOLA . - -MUÍfICIPAI¿3.'SCOLA' dagògica j 'ments d'anri'corda i el de. solfeig, i; teo-;j 'Govern de l'Excm. A juntament. : 4 1 ,-•;•• - • i ,¿. • • .v;'..**.«.. - ' ria. sera"¡almenys;' de"dos,;dies< per "set-? ' ) nomenaments; d«< dcixebl«»-ii •*'••-• CATÍÏOI* I.\~>?iiääT«»i& i'manar'pe^'cada'MaideyíeSiyeWentadesx •*W.?i • • ' - r -r. ='.:•>".•'• ^¿iï^gffit,; 4ítructors- es faran • per ,;merits> ¡dér ; ;|^v.i<' . '-']•',' De KensenyameniJ-g^tjjjlÍSï; í acord entre el Profeaso'dè,l'assfj iff- Article i.r —• L'ehsenyamenf, qn* do-;; £: ¿tl^ts^claases-ídels»? cursóse'Preparatoria* ^ta'corrèsponent ir Ressent avalats els dits nome ¿í narà l'Escola municipal de Música; ierà:, Juntajid'Inspecçió Peda; .fp Solfeig, iTeona¿VPiano,j Instruments; A d'w i 'corda t Instrument» de.jvent,; i; i « i r . r— LesílÜcaci ~~~~ i i ' **' ïrnhieisVèlernent£ii«initjan8;de- qui-ea; els Professors . f disposi Jes 'crearan) gerents: conjunts-:.' iConcedir-seideL 'paraula o! . Butlletí Oficial de la Generalität de 0 llicència sol·licitat no sigui superior a dos dies. - . . Quaut el permís o llicència sobrepassi aquelles proporcions, o les mateixes abans citades, en forma continuada per tot el curs, es sol·licitaran per escril al Consell de Govern de l'Ajuntament traslladant-se l'acord de concessió o denegació, per escrit, al Mestre-Director CAPÍTOL IV Dels deixebles Art. 12. — Per ingressar en qualitat de deixeble a l'Escola de Música, serà precís iuscriure's a la mateixa i efectuar el pagament dels drets de matrícula en la forma establerta per l'Ajuutament, a la Dipositaria municipal. Els deixebles no domiciliats, sol·licitaran per escrit al Conseller de Cultura la seva admissió a l'Escola. Art. 13. — Els deixebles que es matriculin en un curs de diverses assignatures o instruments, ho faran al obrirse, la matrícula oficial, per tot el mes de setembre, en la forma i lloc que s'anunciarà oportunament, no podent-se 1er, transcorregut aquest termini. Cas de voler matricular-se de més d'un curs d'una mateixa assignatui'a o instrument, tindran dret, els dits Jei ïebles, d'assistir 'gratuïtament a les classes corresponents del començament del curs fins al tnes de gener, en el qual, previ examen de suficiència per part del Mestre-Director i Professor respectiu, quedarà oberta novament la matrícula per tot el citat mes de gener. Art. 14. — Els deixebles que per llurs acreixements, es facin creditors al nomenament de deixebles-instructors, seran dispensats per part de l'Ajuntament del pagament de matricules. Art. 15. — En la concessió d'exemptions de drets d'inscripció i d'exàmens al Conservatori del Liceu de Barcelona, 1 en la concessió de recompenses que l'Excm. Ajuntament i el citat Centre musical puguin acordar, seran preferits en primer lloc, els deixebles que des; empenyin el càrrec d'Instructors, i en • íegon lloc, i en forma proporcional, els \ matriculats per cada assignatura o instrument, els deixebles" fills d'obrers i jornalers, que fígurinvamb les millors 'qualificacions de curs. = .... Els' deixebles serait objecte per part de llurs Professors 1 del Mestre-Director, d'un examen trimestral, per a la confirmació de les notes que ela hi Imu. ran estat assenyalades, en el transcurs ! del dit trimestre. Les faltes de puntua; litat, passat d'un temps prudencial,, i : les faltes d'assistència,. no* justificada :• per llurs familiars, .produiran, la mínima qualificació- , ^ j^ Les qualificacions" atorgades ; enN tot el curs, seran, presen'tades : al Tribunal . . -,' «K. r."'- - -. •• "••.*••;-•"! d'exàmens el día" que-aquestsr s'efec- - ; tuin, per tal que aquell pugui fer-se càrrec dels antecedents de l'alumne. ï CAPÍTOL V -.-< ..•_• .. - • > Correccions disciplinàries ~~,, Art. 16'. — Per les .qüestions d'ordre tècnic "i de. disciplinà' que li són, encomenades eta • altres articlestdel.present Reglament';hi haurà • un Mestre-Direc-1 ; tOr.. ; / . r : _. ,;. -;^ ^ El Mestre-Director, anualment al fi-1 nalitzar el curs, presentarà a l'Ajuntament una memòria en la que; resumeixi els resultats obtinguts en el curs. per l'Escola i fent l«s suggerències que cregui pertinents per a la seva millora i bona marxa. ' A'rt. 17.' — Les-' faltes individuals i col·lectives comeses pels deixebles de l'Escola, seran castigades, segon* Jlur ' gravetat, amb amonestació, reprensió, pèrdua de curs i expulsió de l'Escola. Art. 18. — Aquestes correccions seran imposades la primera, pel Professorat i la segona pel Mestre-Director. Pel que fa referència a les dues últimes ho seran, previ informe de 'a Junta d'Inspecció Pedagògica, pel' Consell de Govern Municipal. Art. 19. — El Professor que es vegi desatès en el seu càrrec, en donarà coneixement en primer lloc al Mestre-' Director, i si les causes persisteixen, a la Junta d'Inspecció Pedagògica de l'Escola i al Consell de Govern Municipal. CAPÍTOL VI , .... Disposicions addicionals Art. 3o. — Aquest Reglament començarà a regir seguidament de la seva aprovació per la Junta d'Inspecció Pedagògica, Conservatori del Liceu i de l'Excm. Ajuntament. . ' . - , • • • : Art. fi: r-^' Les modificacions • d'aquest Reglament s'acordaran previ in,-_, forme de la Junta d'Inspecció Pedagò- J gica i a proposta del Consell de Govern: ; per l'Excm.. Ajuntament. . - . - , , El precedent Reglament .-de i l'Escola • municipal de Música* d'Olot, fou-'articu.lat per la Junta. d'Inspecció". Pedagògi- i ca de l'Escola, aprovat, pel Conservato-ç ri del.Liceu de Barcelona en,4;de se-., tembre del 1934; aprovat en. principi pel Consell de-Govern- d'aquest Excel·lentíssim Ajuntament en/2:r,.del.mateixi4mes^ exposat al'públic, per a reclamacions,.i aprovat definitivament per «cord pré« per la Corporació nmnicipaï etrplè, en sessio'icelebrada.- el..dia 4 dé' desembre1 del. DOCUMENT 8. REGLAMENTO GENERAL DE LA ORQUESTA FILARMÓNICA DE LA OBRA SINDICAL DE EDUCACIÓN Y DESCANSO. Creada la Orquesta por la Jefatura Provincial de la Obra Sindical de Educación y Descanso, de la Central Nacional Sindicalista de Gerona, a fin de fomentar y divulgar en su más refinado estilo las obras clásicas musicales, las de autores modernos y especialmente las de autores nacionales para que asi puedan apreciar sus bellezas todas las clases sociales y en particular la masa productora. EDUCACIÓN Y DESCANSO, cumpliendo de esta manera los fines que le son propios, ha organizado este conjunto orquestal confiando en que el profesorado que lo integra colaborará con entusiasmo en la tarea de educación musical que se propone desarrollar, poniendo en ello el máximo interés, ya que a la vez enaltecerá artísticamente el nombre de nuestra Ciudad, dará ocasión para poseer la práctica indispensable en su próximo porvenir artístico. A los efectos pues, de la máxima garantía y estabilidad de la Orquesta y a fin de regular su actuación, se establece el presente Reglamento, al cual deberán sujetarse los Profesores componentes de la misma. ARTICULO 1°.- La Orquesta se compondrá de un Director nombrado por el Jefe Provincial de EDUCACIÓN Y DESCANSO, de acuerdo con el Delegado Sindical Provincial y el número de profesores que a juicio del Director se consideren necesarios para la ejecución de las obras, si bien que cuantos se inscribieron al organizarse la Orquesta se les considerará de plantilla, siempre y cuando desempeñen Ja parte que por la dirección se les confía en la respectiva categoría. En lo sucesivo, los profesores que deseen ingresar en la Orquesta deberán solicitarlo previamente mediante instancia dirigida al Jefe Provincial de la Obra. ARTICULO 2°.- Todos los profesores que formen parte de la Orquesta, habrán de poseer el carnet profesional librado por el SINDICATO DE PROFESORES DE ORQUESTA DE LA PROVINCIA, asimismo deberán permanecer, como afiliados a EDUCACIÓN Y DESCANSO, con.posesión del carnet correspondiente. Como credencial de su categoría dentro de la Orquesta se les extenderá el correspondiente nombramiento. ARTÍCULO 3°.- El instrumental de la Orquesta será propiedad de los componentes de la misma, mientras no se disponga otra cosa. ARTÍCULO 4°.- Los componentes de la Orquesta se clasificarán en NUMERARIOS y MERITORIOS, percibiendo los primeros como remuneración el importe íntegro del tipo establecido para la asistencia a ensayos y conciertos, y los segundos el 50% del mismo. Asimismo, podrán pertenecer a la Orquesta, dentro de una categoría que se denominará de Aspirantes, todos aquellos aficionados a cualquier instrumento de los que se componen la misma, siempre que hayan cursado previamente los correspondientes estudios. Los pertenecientes a esta categoría no percibirán remuneración alguna hasta que en su día y de acuerdo con cuanto preceptúa el Artículo 4° y asimismo de acuerdo con el 5° deberán remover solicitud para su ascenso Meritorio o Numerario debiendo sufrir el correspondiente examen. Los Aspirantes solo podrán asistir a los ensayos. ARTÍCULO 5°.- A los electos del artículo anterior se constituirá una Comisión presidida por el Delegado Sindical Provincial, el Jefe Provincial de la Obra, e integrada por el Director y otros tres Profesores designados por el mismo, la que tendrá a su cargo cuanto se establece respecto a clasificación e ingresos. Constituida la Comisión procederá a clasificar, teniendo en cuenta para ello los antecedentes y suficiencia artística de los clasificados, quedando facultada además para someterlos a examen. Una vez efectuada la clasificación emitirá dictamen que se comunicará por escrito a los interesados para los efectos que procedan. ARTÍCULO 6".- Los profesores clasificados como Meritorios, transcurridos seis meses de su actuación en la Orquesta y habiendo asistido como mínimo a veinte ensayos, podrán solicitar el pase a Numerarios mediante escrito que deberán presentar en Secretaría y someterse a todo cuanto determine la Comisión. ARTÍCULO 7°.- La administración de la Orquesta irá a cargo del Secretario nombrado al efecto. Asi mismo actuará con tal cargo en la Comisión de referencia. FUNCIONES DE LA PRESIDENCIA ARTÍCULO 8°.- Incumbe al Director ostentar la representación de la Orquesta en cuantos actos lo requieran, señalar día y hora para los ensayos, indicar a cada Profesor la parte que deberá desempeñar, escoger las obras que deben ejecutarse, combinar los programas de concierto y procurar por los medios a su alcance una perfecta disciplina personal y artística. ARTÍCULO 9°.- Será función del Director de la Orquesta el nombrar Secretario de la misma, con el V°.B°. del Jefe de la Obra. FUNCIONES DEL SECRETARIO ARTÍCULO 10°.- Llevará relación nominal de los componentes de la Orquesta, registrará las altas y bajas que ocurran consignando las causas que las motivan, anotará las faltas de asistencia en los ensayos y conciertos, redactará los documentos y comunicaciones relacionadas con la actuación, formalizará y abonará las nóminas, recibirá las reclamaciones y demás que pueda presentarse, dando cuenta de ellas a la Dirección, de acuerdo con el Reglamento Interior; levantará acta en las reuniones de la Comisión; trasladará a los interesados y por escrito los acuerdos que se adopten; archivará los documentos, periódicos, y programas referentes a actuaciones efectuados y finalmente cumplimentará y cursará todo cuanto disponga la Presidencia o la Dirección para mejor régimen del Conjunto Orquestal. DEBERES DE LOS COMPONENTES DE LA ORQUESTA ARTICULO 11°.a) Cumplimentar estrictamente cuanto se promulga en el presente Reglamento y en el del Régimen Interior. b) Atender con respeto cuantas indicaciones y advertencias haga el Director durante los ensayos y conciertos. c) Fraternizar y guardar la debida consideración con todos los componentes, evitando discusiones enojosas durante las obligaciones. .• d) Asistir puntualmente a los ensayos y conciertos y en casos de desplazamiento de la Orquesta, cumplir con exactitud lo que les comunique relacionado con el mismo. e) Presentarse en los conciertos y actos que sea conveniente debidamente uniformados cuidando de la conservación del uniforme. f) Comunicar con anterioridad y por escrito la imposibilidad de asistir a ensayos o conciertos a Secretaría, expresando la causa que lo motiva. g) Cuando por asuntos o conveniencias particulares algún componente de la Orquesta, desee causar baja en la misma, lo deberá comunicar por escrito con quince dias de anticipación. REMUNERACIÓN AL PROFESORADO ARTICULO 12°.a) Interinamente y sin perjuicio de aumentarlo cuando las circunstancias lo permitan, se fija la asignación de cinco ptas. por ensayo y veinte por concierto que percibirán los Profesores Numerarios y el 50% de dicho tipo los Meritorios. h) Lo devengado por diferentes actuaciones será hecho efectivo a los componentes por trimestres vencidos. c) En los conciertos que se efectúen fuera de la Capital percibirán igual remuneración siendo a cargo de la Obra los gastos de desplazamiento, hospedaje y demás generales que puedan originarse. d) Cuando por conveniencias del Servicio, el Jefe Provincial de la Obra, solicite de acuerdo siempre con la Dirección y Profesorado de la Orquesta y en orden al mayor rendimiento artístico de la misma, celebrar ensayos gratuitamente así como conciertos para productores y actos oficiales que puedan presentarse, los componentes de la Orquesta deberán colaborar sin remuneración alguna o bien con el tipo que se considere oportuno. RÉGIMEN INTERIOR ARTÍCULO 13°.- Para el desarrollo y cumplimiento de cuanto se preceptúa en el presente Reglamento, se elaborará uno de Régimen Interior, cuya redacción estará a cargo de una Comisión nombrada al efecto por el Jefe Provincial de la Obra y que estara integrada por este, el Director y Secretario de la Orquesta y tres Profesores que serán designados por los componentes de la misma que representarán a su total en la citada redacción. Gerona, 1° de Enero de V o . B°. EL DELEGADO SINDICAL PROVINCIAL EL JEFE PROV. DE EDUCACIÓN Y DESCANSO Fdo: Félix Jolré Fdo: José L. Fernández. DOCUMENT 9. • D" ::ï:-*!;\^JO 1 ! Y île - i f i ru: ¡na, eo "r orponcuente a loa c one x ert o s ceie•'ò -n i nu del jor ir; Mon on low ne:í n o de ijctunre .y '"oviomnre dr 1S41 y raotos do copias h a n i d u n r l u i ' a n l e cl 'luivia. R Obi-an nuru l'r.aH. dfl. Jone "aló violin 1 « 11" Ütrnn. l)n. I''ronci3co v i o i i n l? Dn. Juan ?.aro Dn, June narò violin l'J 11lj ÍIDÍX violin l« 8u tioni, r .'in violin l" 7|p Un,Alejandro 1'innnb.Lni violin l y Mni't.o.Lornò Carcifi violin lo 120 NOMBRE CARGO ASIGNACIÓN Ptas. Ctms. JTIBMA ..- SUMA ANTEKIOTÎ Dn.David Costa violin 12 Dn.Jaime «oca violin Ifl Dn,Enrique .pagès violin J.9 (\j Dn.rernanrto rrunell violin 12 lio DnvEnnque Moli violin 12 nu DttoMiguei Saló violin '¿s 115 rerrer violin '¿s Dn.francisco marti viulin ¿;a llu Dn.francisco higueras violin '¿Q 12u — (_ Dn.Mar-cin j?om; violin ¿2 SUMA ï SIGUE 120 — c/vif c o H. (j tin r. 1.655 Dn. Ar seni o (¡irUnl violin 120 ün./oituniü 1-lanar, violin '¿°- M~è "Dn.Jamf ITJ,pacían violin '¿" Dn.jaj.me j-orcollo violin ¿:f-' ö' Dnjoaquin vidai violin % - ^ ¿y^s Dn.JonA MC Oar üonoll viola llu « N ^^ ¿s — ^^/y < ^^ ^~***íf:~~^*!^ un. Antoni o uurn^-r, viola 115 Un. Enrique l'ià viola .Joaè i'l an«--11 H o. Da,i o I>n.Juan Koi^ snv/i v o. ha jo -.LCÏI-: 115 2. 9tn NOMBRE ASIGNACIÓN G AEGO Ptas Ctms. FIRMA Suma anterior 2.903 Dn.RAMOM FOGUERAS C7h^ ' Dn.FRANCISCO BALLADA C.bajo Dn.MTONIO RAMOS Dn. MIGUEL ROCA Dn. AGUSTÍN DÍAZ Dn. LUIS BABOSA Flauta Flauta Flautin Clarinete Clarinete 90 120 120 "H rt-V*~ 95 LUI;; MABCC Dn. JAIME ALQU Dn.JOSA O Dn. JOSÉ BERENGUER Clarinete/bajo Dn. LUIS BLANCO Dn.BERNABÉ VINAHT Trompeta Trompeta Trompeta Trompota Trombón Trombón Dn. JEHONIMO MARTÍNEZ Dn. ANTONIO FORTUNY Dn. ISIDORO ESCUDERO Dn. TOMAS JáoCUüHKü Dn. JULIO ARMENGOL 120 ¿^-¿^fc/V 115 ,\ SU11A Y SIGUE NOMBRE CARGO SUMA AÍÍETRIOR ASIGNACIÓN P t?) s Cinta. 4.898 • -.,,, Dn. JAIME SALO Trombón 115 70 Dn. IDELFONSO REMOLLO Trombón Dn. JOSÉ GARRIDO Dn» JOSE HUIZ Dn.JOSE GBABÜLOSA Dn. Francisco CIVIL Tuba 120 Timbales Percusión Pianistn 110 110 30 25 94 Dn. FRANCISCO CASELLAS Pianista Dn. JOSE M» NAVARRO Dn.JOSE TABERNEE Dn.JOSE LEÓN Dn & JOSÉ BASSAGAÍJES Dn.VICENTE LOZADA Dn. JUAN PAREDES Dn. JOSÉ BEHEHGU3R u Oboe Oboe Violoncelo Fagot ^opiata opiesta 375 SUMA TOTAL Importa esta nomina Isa figuradas 6.900 3El£'J&fe k>VEGIENTAS Gorí'na PTAS Enero de 1942 V8BS ÄyPROVINCIAL DE * ¿N* DOCUMENT 10. m • to o g o r—i 8 M CO Fl CO of o w S3 O M O M r Ò O t*o bo , . 1 '' Í V r 1 CO O O r-l S i 0) 01 <1> CO rH rH (!) Si 1 0 Q) !-l 0 ( :' O 3 m o> TÍ •r H O C CO 4 1 4~> 0) -H O r-1 1 Vi T1 « li) CO 0 -H ü Si •r H CU Ü rP a* co -H -H ü HH0 d w -ei 0) •> CO ^' ff 1 co a> c! o ta o £H - ?•" ¡1 ¡i •H CO ü (1) • £) CD ,0 ÍH CTÍ "d CD H cog<í cu •— • CO •o d £?3 if ' o 1 H Q) en !?•; 11 c\j Pi r~ 1 T"* ^¡ O •• O 4-> W í^' CU 01 Cl) 4-3 O -H Tí o t> 400 r- •" ;, : . -. •H -H tO o H *o ep -H n •• ^ co o> •rl O CO CISÍCOtj 4-^ d Si Ü CO T i CO a >H ÍH oO •H O >s ,-N '° •«•H 4° ^_j CU -!,••(/) ° H A\ l / / V ca • S's 'H O -i 1 O< •r-l ni O •rl f-í CO -P > ^ fi m M r I 0 CU o j^ ,¡j 3 4^ ') tJ Q) y1 ; "í Ci -I • -t II 5-1 T! ry || -K 0) d) fi d || O •r t i' C!) ü , r-< II £l 1) T co I Ó O ÍH O fl·l 1 JD CO CO O T: o n ai 1 d P-t u T-3 -H • ri4 C/J ÍH co -P -H 4J O 4J t/3 ÎH (D 0) o CD« -D-O ,-4 0 03 H H -H 0 QJ ^X '. w —'»a> cu -o fH N CL) o Pf\3^r "^fòrM H "Hf—S T i hf, ! o cj ni (') 4 ' 4-* 4 3 ü C) U) rt VI) i5 >• d) !.» • CO ÍH - 13 T) tí Cl) CO M ÇO W CO VO 1< r^l íí írl CO O -H H U ^ d) 4 J ü -P > -H ü H o cu m cu cool r(H pau , S^L-f- ; J-T >-> o »a d o rH - co u) ;>jh3 ro .^ T-I H f) r'1 —" v a) w H S •> co tá cu Î-I O 0 r ) S H -c) Q ca •H t>» | CO 0 ; 1 , -f, oi CD cl) £"* , I-- 0 <-; •H H H -Í3 • -.; • o' P< ai M ü ¡> r- • D v ) 01 TJ OJ CO O o • 4' N 125 S , M -.-r; H -H r! ~ O T O — d rj CO V n E) 'H H fl·l r-l 0 ÇO rl SK O T-S o : ! ai í-l tí ' u v oj to JH J-ia* r? a) co ai • 4-"1 T* o - ÍH o :ri o en oi H CO rH !•'} " O> - 1^4^ -H ÇO l'I T-S Q) O r-l C!) Oi 4J d O >3 d • r < ÍH C3 W) co O H • \ -"/ / f . :•' P4 Q) 0 -H m f> -p f-i w \ \y . / ."• •> íi ") d - öH £! cu S ^1 co o o a> -U OJ ,PO n «.? W rn :~! » - a ) H f í c o < l ) f H W a » ( ü l·l ,PV1 O(H fl> M t / P« H CO K^ d> ÍH > I/ V ~*"** o co ü e> p3 r^J et» --t; W P< oo a< r^ ö d o Q)r3 0 -rl tí O) -p^^U A CO^ví \l ^ UJ ^3* 'ri ü -ri ™* •H a) rr¡ c f H a= =*= oc UJ U 1 .ii • se^ (/J 3 ^ 00 UJ ^^ g ¿ co o 01 = C/J (U 4-> a ÍH H co 03 o 4J fP '• . UI M W O s en v 11 F^l -Or QJ > 1 ;. • ^^-Al .•/ '• *, ' : '. . OJ ,0 "fl·l 'rt ÇO 01 O c 0 0 a < H * i ,rA\ / • fvA hfe s**^ . .2 o i I 1 L U z ï ,CJi M íd CO -P St tí 51 CO -r 1 11 O O •i ' 4-1 4^> 03 i -- , 4J CO 0 5- 1 D d O Ç. ! E3 VI O r H O -H CfJ ^J 4^ •P li o o 3 2 UJ JS £ to ai co co '•-!= ei P-H TT( v_x t 1 '.' • 1 , 1 ,.,; '. ' r . i •—C Cï 5 CO ^ H H -^ tr\ -4- (r\ c\i CM HH H v4 . H h- !! r. ,.•--""' DOCUMENT 11. C N S. JEFATURA PROVINCIAL DE "EDUCACIÓN Y DESCANSO" REGLAMENTO GENERAL DE LA ESCUELA DE MÚSICA DE LA OBRA Gerona, 1 ° de Junio de 1.942 PROYECTO BASES ORGÁNICAS 1 °.- La Escuela de Música de "Educación y Descanso" de Gerona, tiene por finalidad la enseñanza y educación musical de los hijos de la ciudad y su provincia. 2°.- La Junta de Inspección Pedagógica de esta Escuela estará integrada por el Delegado Sindical Provincial, el Jefe Provincial de la Obra, por el Director de la Escuela y un vocal. 3°.- Las funciones de dicha Junta de Inspección Pedagógica serán: atender al proyecto de Reglamento de la citada Escuela y confeccionar el plan de estudios de las diversas asignaturas, horario de las clases y velar en todo lo referente a la buena marcha artística y material de la Escuela. 4°.- La apertura de los distintos cursos tendrá lugar el dia 1 de Octubre y acabaranjas clases el 15 de Julio, guardándose las fiestas con arreglo al calendario de las Escuelas Nacionales de Enseñanza. 5°.- Para ingresar en calidad de alumno será preciso matricularse previos los requisitos que disponga la Superioridad. 6°.- De acuerdo con lo que la Junta de Inspección Pedagógica dictamine se libraran por la Obra "Educación y Descanso" matrículas gratuitas a los alumnos que lo acrediten por sus méritos o lo necesiten por su situación de familia. REGLAMENTO CAPITULO 1°.- DE LA ENSEÑANZA ARTÍCULO 1°.- La enseñanza que dará la Escuela de Música de "Educación y Descanso" será: Solfeo y Teoría, Piano y progresivamente instrumentos de Arco y de viento. Siendo el dominio del teclado una de las mejores garantías de educación musical, se aconsejará a todos los alumnos la práctica del piano, por lo menos durante un curso. ARTICULO 2°.- El plan de estudio se acomodará en cuanto sea posible al que rija cada a|o para el Conservatorio de Música del Liceo de Barcelona. CAPITULO 2°.- DE LAS CLASES ARTÍCULO 3°.- El horario de las clases será de 12 a 13 y de 19 a 21. La enseñanza del Solfeo y Teoría será diaria para el curso preliminar y alternos para los demás cursos. Las clases instrumentales se entenderán de hora y hi-semanales. No se podrá ingresar en clases instrumentales sin haber aprobado antes el preliminar y el primer curso de Solfeo y Teoría. CAPITULO 3°.- DE LOS PROFESORES ARTÍCULO 4°.- El Profesorado se compondrá para cada asignatura, del número de elementos que crea conveniente la Junta de Inspección Pedagógica. ARTICULO 5°.- Los Profesores presentaran mensualmente a la Dirección una lista de los respectivos alumnos con las calificaciones obtenidas por los mismos y con las faltas de asistencia o disciplina si las hubiere. CAPÍTULO 4°.- DE LOS ALUMNOS ARTÍCULO 6°.- Para ingresar en calidad de alumno de la Escuela de Música, precisara inscribirse abonando por derechos de matrícula ptas y por mensualidades pías. ARTÍCULO 7°.- La matrícula quedará abierta durante los meses de Agosto y Septiembre, haciendo pública la convocatoria. Los alumnos que quieran matricularse de más de un curso de una misma asignatura o instrumentos podran (previo aviso) asistir a las clases correspondientes desde el principio del curso hasta el mes de Enero, dentro del cual previo examen de suficiencia por parte del Director quedará inscrito definitivamente en el nuevo curso. ARTÍCULO 8°.- Los alumnos sufrirán exámenes de fin de curso, para cada asignatura ante el Tribunal nombrado al electo por la Superioridad. Quedan dichos exámenes exceptuados, aquellos alumnos que acrediten pasarlos ante el Tribunal del Conservatorio del Liceo de Barcelona cuyas notas y calificaciones tendrán asimismo validez en Gerona. CAPITULO 5°.- CORRECCIONES DISCIPLINARIAS ARTICULO 9°.- Para las cuestiones de orden técnico y disciplina habrá un Director nombrado directamente de la Superioridad. El Director presentará anualmente una memoria en la que resumirá los resultados obtenidos dentro del curso por la Escuela, haciendo asimismo las sugerencias que crea pertinentes. ARTICULO 1O°- Los alumnos que incurran en faltas de disciplina deberán ser amonestados por el profesor respectivo, reprendidos por el Director si la falla es mayor, y en los casos graves perderán el curso o serán expulsados previo acuerdo de la Junta Pedagógica. =DISPOSICIONES ADICIONALES = ARTÍCULO 11°.- El presente Reglamento empezara a regir seguidamente de su aprobación por la Junta de Inspección Pedagógica. ARTÍCULO 12°.- La Junta de Inspección Pedagógica se reunirá siempre que lo crea conveniente la Superioridad. ARTÍCULO 13°.- Todo alumno que provechosamente termine los cursos de instrumentos de Arco y viento, pasará a formar parte de la Orquesta Filarmónica de la Obra "Educación y Descanso", con arreglo a cuanto determine el Art. 4° del Reglamento por el que la misma se rige. ESTRUCTURACIÓN PEDAGÓGICA DE LA ESCUELA DE MÚSICA * Cursos Preliminar a sexto de Solfeo y Teoría. * Cursos Primero a octavo de Piano y Violin (instrumentos) ARMONÍA Y HISTORIA DE LA MÚSICA Para la asignatura de Armonía, debe acreditarse los seis cursos de Solfeo y Teoría, o previa reválida de los mismos. Para el título de Profesor de cualquier instrumento, se debe acreditar, al propio tiempo de los cursos de especialidad, los seis cursos de Solfeo y Teoría. La asignatura de Historia de la Música, es compatible en todas las demás, debiéndose no obstante, estudiar el 6° curso de instrumentos. Finalizando el 5° curso de Instrumentos, se proveerá a los interesados, de Certificado de Profesorado medio. Todo alumno que al terminar los estudios de un curso en esta Escuela de Música desee ser examinado por el Tribunal del Conservatorio del Liceo de Barcelona, lo solicitará de esta Dirección al empezar el mismo abonándoseles los derechos de matrícula del citado Conservatorio. Todos cuantos obtengan el Título medio de instrumentos, de acuerdo pasaran a formar parte como meritorios de la Orquesta Filarmónica de la Obra, con arreglo a cuanto determina el Articulo 4" del Reglamento por el que se rige dicha Orquesta. ASIGNACIONES DEL PROFESORADO Y MATRICULAS DE CURSO Y ASIGNATURAS Asignaciones al profesorado: * Director de la Escuela * Profesor de Solfeo y Teoria 400 ptas. mensuales. 100 ptas. mensuales. * Profesor de Violin e Instrumentos . . . . 300 ptas. mensuales. Debe entenderse que esta asignación solamente la devengaran durante los meses que dure el curso escolar. El Profesor de Solfeo y Teoría no tiene la asignación completa por tenerla como Director de la Orquesta Filarmónica. DERECHOS DE MATRICULAS DE CURSOS Y ASIGNATURAS Por derechos de matrícula se abonaran 10 ptas. para todos los cursos. Por las asignaturas preliminar, primero y segundo curso de Solfeo y Teoría, 6 ptas. mensuales; tercero y cuarto, 7 ptas. mensuales; quinto y sexto 8 ptas. Por las asignaturas de Instrumentos: primer curso 7 ptas.; segundo curso 8 ptas.; tercer curso 9 ptas.; cuarto y quinto curso 10 ptas.; sexto y séptimo 11 ptas. y octavo curso 12 ptas. mensuales. Por la asignatura de Armonía 14 ptas. mensuales. Por las de Historia de la Música 5 ptas. mensuales. MATRÍCULAS GRATUITAS Los productores sin trabajo, hijos o familiares de los mismos, podran solicitar, previa presentación de los documentos que acrediten su condición de parado, matrícula gratuita de todos los cursos. Los productores, hijos de productores, de família numerosa o de precaria situación económica, podran asimismo solicitar matrícula gratuita, previa comprobación de sus circunstancias especiales. COLABORACIÓN DE LAS EMPRESAS Se solicitará de las Empresas abonen los derechos de matrícula de asignaturas a un número determinado de productores que trabajen en ellas. RELACIONES JERÁRQUICA Y ADMINISTRATIVA DE LA ESCUELAS DE MÚSICA La Escuela de Música de la Obra, dependerá de la misma a través de la Sección de Música del Departamento Provincial de Cultura y Arte. Se regirá en su orden interno por un Director nombrado por el Jefe del Departamento de Cultura y Arle y a propuesta del Jefe de la Sección de Música. Los profesores de la Escuela, serán nombrados por el Jefe de la Sección de Música a propuesta del Director de la misma. La Escuela, en sus cuestiones administrativas y de orden disciplinario y pedagógico, se regirá por la Junta de Inspección Pedagógica, que estará integrada por: el Delegado Sindical Provincial o el secretario de Obras Sindicales, el Jefe Provincial de la Obra o el del Departamento de Cultura y Arte, el Director de la Escuela y un Vocal. ' PROFESORADO DE LA ESCUELA DIRECTOR: D. Francisco Civil Castellví. -Título de Profesor de Piano de la Schola Cantorum de París, Director de los Coros de Sección Femenina, ganador del primer premio en el Concurso Nacional de Coros de S.F..- Profesor de Piano de la Escuela. PROFESOR: D. Ramon Arnau Serrano. -Profesor de la asignatura de Solfeo y Teoría. Maestro Director de la Banda de Música de la División 42. Director de la Orquesta Filarmónica de la Obra. PROFESOR: D. José Saló Bos. -Profesor de las asignaturas de Violin e Instrumentos de cuerda. Profesor de violin de Gerona. Violin 1° concertino de la Orquesta Filarmónica de la Obra. DOCUMENT 12. REGLAMENTO GENERAL DE LA ESCUELA DE MÚSICA DE "EDUCACIÓN Y DESCANSO" (II) »REAMBULO La Obra Sindical de "Educación y Descanso", en cumplimiento de los fines que le son propios y en interés al desarrollo de la cultura y sentimiento musical, al conocimiento de los clásicos, principalmente españoles y para que este conocimiento esté al alcance de los elementos productores de esta Capital y su Provincia y al mismo tiempo para servir de base a la Organización de la Orquesta Filarmónica de esta Jefatura Provincial de la Obra, se crea la Escuela de Música de "Educación y Descanso" de Gerona, para lo cual se propone el siguiente proyecto y se establece el Reglamento que sigue a los fines indicados. PROYECTO BASES ORGÁNICAS 1°.- La Escuela de Música de "Educación y Descanso" de Gerona, tiene por finalidad la enseñanza y educación musical de los hijos sindicados de la Ciudad y su Provincia y a los afiliados en general. La Junta de Inspección Pedagógica de esta Escuela estará integrada por el Delegado Sindical Provincial o en su virtud por el Vice-Secretario de Obras Sindicales, por el Director de la Escuela y un Vocal. Las funciones de dicha Junta de Inspección Pedagógica serán: atender al proyecto de Reglamento de la citada Escuela y confeccionar el plan de estudios de las diversas asignaturas, horario de las clases y velar en todo lo referente a la buena marcha artística y material de la Escuela. La apertura de los distintos cursos, tendrá lugar el dia 1 de Octubre y acabaran las clases el dia 15 de Julio, guardándose las fiestas con arreglo al calendario de las Escuelas Nacionales de Enseñanza. 2°.- 3°.- 4".- 5°.- Para ingresar en calidad de alumno, será preciso matricularse previo los requisitos que disponga la Superioridad. 6°.- De acuerdo con lo que la Junta de Inspección Pedagógica dictamine se libraran por la Obra de "Educación y Descanso", matriculas y enseñanza gratuitas a los alumnos que lo acrediten por sus méritos o lo necesiten por su situación de familia. REGLAMENTO CAPITULO 1° ENSEÑANZA ARTICULO 1".- La Enseñanza que dará la Escuela de Música de "Educación y Descanso" será: Solfeo y Teorfa, Piano y progresivamente Instrumentos de arco y de viento. Siendo el dominio del teclado una de las mayores garantías de educación musical, se aconsejará a todos los alumnos la práctica del piano, por lo menos durante un curso. ARTICULO 2°.- El plan de estudios se acomodará en cuanto sea posible al que rija cada año para el Conservatorio de Música del Liceo de Barcelona. CAPITULO 2° DE LAS CLASES ARTÍCULO 3°.- El horario de las clases será de 12 a 13 y de 19 a 21. La enseñanza del Solfeo y Teorfa será diarias para el curso preliminar, y alterna para los demás cursos. Las clases instrumentales se atenderán de hora, y bi-semanales. No se podrá ingresar en clases instrumentales sin haber aprobado antes el curso Preliminar y primero de Solfeo-Teoria. CAPITULO 3° DE LOS PROFESORES ARTÍCULO 4°.- El Profesorado se compondrá para cada asignatura, del numero de elementos que crea conveniente la Junta de Inspección Pedagógica. ^ ARTICULO 5°.- Los profesores presentarán mensualmente a la Dirección una lista de los respectivos alumnos con las calificaciones obtenidas por los mismos, y con las faltas de asistencia o disciplina si las hubiere. CAPITULO 4° DE LOS ALUMNOS ARTÍCULO 6°.- Para ingresar en calidad de alumno de la Escuela de Música, precisará inscribirse abonando por derechos de matrícula Ptas. 10, y por mensualidades Ptas. 6 por las asignaturas de Solfeo y Teoría, y Ptas. 12 por cada una de las de Piano u otros instrumentos. ARTÍCULO 7".- La matrícula quedará abierta durante los meses de Agosto y Septiembre, haciendo pública la convocatoria. Los alumnos que quieran matricularse de más de un curso de una misma asignatura o instrumento, podrán, previo aviso, asistir a las clases correspondientes desde el principio de curso hasta el mes de Enero, dentro del cual y previo examen de suficiencia por parte del Director quedará inscrito definitivamente en el nuevo curso. ARTÍCULO 8°.- Los alumnos sufrirán exámenes de fin de curso para cada asignatura, ante Tribunal nombrado al efecto por la Superioridad. Quedan exceptuados de dichos exámenes, aquellos alumnos que acrediten pasarlos ante el Tribunal del Conservatorio del Liceo de Barcelona, cuyas notas y calificaciones tendrán asimismo validez en Gerona. ARTÍCULO 9°.- Al terminar los Estudios fijados por el Reglamento para cada asignatura se librará al alumno el diploma correspondiente. CAPITULO 5° CORRECCIONES DISCIPLINARIAS ARTÍCULO 10°.- Para las cuestiones de orden Técnico y Disciplina, habrá un Director nombrado directamente de la Superioridad. El Director presentará anualmente una memoria en la que resumirá los resultados obtenidos dentro del curso por la Escuela, haciendo asimismo las sugerencias que crea pertinentes. ARTICULO 11°.- Los alumnos que incurran en faltas de disciplina deberán ser amonestados por el profesor respectivo, reprendidos por el Director si la falta es mayor, y en los casos graves perderán el curso o serán expulsados previo acuerdo de la Junta Pedagógica. DISPOSICIONES ADICIONALES ARTICULO 12°.- El presente Reglamento empezará a regir seguidamente de su aprobación por la Junta de Inspección Pedagógica. ARTÍCULO 13°.- La Junta de Inspección Pedagógica se reunirá siempre que así lo disponga la Superioridad. ARTÍCULO 14°.- Todo alumno de instrumental que, ajuicio de la Junta de Inspección Pedagógica, reúna las condiciones debidas pasará a formar parte de la Orquesta Filarmónica de esta misma Obra Sindical, con arreglo a cuanto determina el ARTÍCULO 4° del Reglamento, por el que esta Organización se rige. Gerona, 1 de Septiembre de 1.942 Firmado: el Jefe Provincial de la Obra José L. Fernández V". B". del Provincial, Vice-Secretario de Obras Sindicales y APROBADO por el Delegado Sindical Firmado: Félix Jofré DOCUMENT 13. H ;•; a ;., ^ ;: j-; ¡< ? ••) . * . - . - - » - .. . , - - . . . t-r4..j Ü K l A t'i. . iMt ú V I Jí \ï ;C A L k »'A « ¿;i»ü ü._ J üi.-i. . v , -J IS ;;.,. ¿ J :ï U :J í i3 A : i j ^ i i o-i i i j .; o a nA 1..1 4. A'*. A-* 4 •» K ü u i; À ü i .) w Y -4 j ¡; ,¡ u ,, u j o •• ...:: i .! i .-.•*• j . . - . _ • . _ i . LA Pilaw NJIAÏ, »'í MiJ.JiiJA a;-, 7,A oiïUA íi*iïij t»;/»:., wi3.3/aui:ío¡i Y :» : ííjVH T-T r T- •-*•*• T* T j - T r TT "t t n "it -r •*"*• "r f •"f i «- -*• r""» »•*•-•«• -i -«- ° *•- •• •* t^rs - :. .-». .-- r - ~ -- .s j -. • r -: .j ¿ - •:. .- = t i : - r ; . . Pir-TAT. DV.1 iJOH,-Jiäi'/ IJUI.I..JL *it> í.ïí.siou a(; "Ju(Ui(jau y ¡Jüa« oua<»of>, ía.^ïmiu «s. 1 * il<; i'ua.Lo «it* l.ví-Ui, v.lu K» j»or ;' ïjiull.àiid la <«U!rtíïun::u y i}tltiiniu.l(m ¡.u;;l .lo:ï ]>3'<)illUï1;oi»oa d» lli t31uii>uiJiu, y au;» „'«uvilins-ott. ,, M .'."li •.;; .í(» !''ii<»«»»fiiaL:îM <ÜJI;IUN{ or>nai;itu.i(lii jxn* lasi sionxuoal P.1.U/JO ( i'llMi, ) » Ijuitruwmtofl t'm t;o o Íntil>riíy»u-c L touluti» mi» do la« j.«jo«» (in «liuoacf^iji f.u,Dl.oal, <»o i»(»oju»»,fnrd u toiloa los» lilUMioa In firfCot.tfMi dn.l jv.tiuio, -»r 1> í H :iou (HrT.:ií.M un OUl'JiO . In .lo .°la : ií.¡ loa ;.!*OJ*:Ji;f liUiî t «J ¡ï. li Ml Art /OU lo íï^ •- !:l •>:•<) ;ra::iï .ïü L-«.; iUvor;SíU> u¡;:l^n¡;uU:-a;3 »f ui;i>:»oiiu~ rti «n lo 3o:i.1.b.lo a.l »iuu r.1,lu «a. ïn otiríso s 4^1 ra<¡jr:;a •<)•!,• -íu lIl.Tví^-.'.u ii«> 1¡. w\;l·tu/·u, '^aUütijnl o :îl./ïto: v .lU, (Ui '.'la.io ¡j)'O<í.1.«uríí aclor^fa Juibor lit Kí3l,^:(iíiu:-a -.ai v<¿i . uu Mia.Í<;aloo. ¡x uul¿¿.:f¿';u.:.; ilu JUV.on.tu no ,f« ^r.t-uroíj iiiu'ij'j;» U» t wO-U'-iu-Voji'/iu fi" ,~ J?iiHill:î4HJO ul 4 ' «UÍ':;D (¿v; A.wi.itlJ^OJlto y iJoli'oo-VoQ- 3,'ía, ¿3« j/j'(>Vi«)j'íí u ;U»(i;Lo> lla-'Utl'/ por <ü>ta lacuolu« rf C < .îîo wo J>I.-;.M.II;!;.'IÍ -juij jil/i^ifu nltUiHo oni'uo un a o do iRßtjruiiOrttO n.tn inu'iüi].* al n.lJiit» ïíoii'o o l;on/.' ya iijurea.îo «1 OíU'roupoJiillir. •£> »lo ,']<>,lfoowï?o<) i'ía y 'üiíi ui>1. •n«t\u au oo»;j.jlOi.OJitai.'Iaa üiiíl<;)iaa-'Ui u.'L <>iU"/Jo. ?" ,Ii>u «.Iludió« 'tuo (i(3jn>cMi i ia1,r.Jl«tilte'aü ,,/tira í.JÍsj «i« un ouroo ii3.'oa oonttujxuxUiíJitóu (iouao o.l ;ir.ínuiplu Un OlU'tíU IXiuUi lo;; (í.uit-i(j;»o:i cu; «}ttí¿M.lü» a«, i.» ul.-iu/.-, du oUrno, y u t oi l'o ;»u l*i A do o;i oiiti/iíaiítorAu, <>. (¡rltoj^io fui! Uirootoi*, podtpiínrai^x·.tdiïXai·ao;«u-a oí ouru^ ¡j^.oal¡.íw nu.iorlor Artículo U'"1 •» ïxj« íilui4M)tiuail(jiii dn ou*o¿i (j;c¡í; .O/K-«I uaur> J ·v,(>(! illunnoit iju" douoon «ir- o;uuilJVriou on «I. •Jon.'íOï·w torio, lo HOX LIÎ l'ííinín df» la f">lni<íi».1({ii abo/vi^do l.sa doro.:!,oo tid Mutríotila lí? I d,li;iidc) ;ojii; o. a : 1;-, J\m~ Artículo 9\Ï.;. Ifiaonolu cuitaré ir-o^lda ;¡o do.¿ tu totora, ;;• oí vJluuatro do .Voí-Vi^rou. La Junuí i.otïtora l,?i.l«nt;ua Artículo 1;.P,, oro u: iJ; M .Jólo ,udo ....t.nu.Laal , .:u'uÍJi».i¡a Ja Kl ]',! Jíil .'•.1 :'· du lii ; .oucla. líOíU'íiwa;. 1 U, do lu . .»i.;ur-.Uii. tió If tJIUii«»1». »lo uta. -u ;>:Lndlii.-l "L·iivi- : i-'l tió lik objT ülrtuioal ••' laiwuo.l'u y ArtfouZo 'ít\a x'uiïDlunitii de d.lohn .funin» ;>uctüj.'a üoriía In» y ^uiiü a) Volixr j»>r la buüuí do la :^3iïUro¡tUj>\io>r<;() yjai·ii »ja.lií o j er o iu to «uoo) Kx do d) 0')M()ow:li5a do fiu In »(»VI I. doofMtlS« -» .V> In 'ï.'s r. nu«» hubloi'o .tUf^cn- al oof* y Artíoulo 115' •- t») nodiíifwoltfi! o unu.liuî.t<în .«il im.-jnirici ' o ;ltí- 1 Hua t$n (iUfjo i«)üO!«ir to. rji .fun" r. 'í..-ííl;./-'íi < por s«:.i(2utro, y u5.(».i,jrt> lo o roti uotivfinidiito« cMiola »I ..iiyor n>¿ .oro xuilula du bocau y »ubViüiioiuiioa, al obJotio .i« hatíor oo, ..¡leMin; <¡ U,., ajiooulblu u laa i;li¡m;i) ti' luu u;i:ji),:aa'.í(i¡i . .un;', i.-nlaa. "x'ocjura.'.'íf líiií/.i ,l'..Jit;u 'Hin la HO»¡: ^'íiíí". lítu¡luo a la ..;-• ¡llir do la ^;¡ou:'on uuo ix>r «1 3)1- . i •uutor, «1 ¡¡ub·Olroutov, oí :^ooroty Ayuditiitiïa d<; la iu.jouo.lnu iJubotti j*<>ua4-.-uo obll ;al.«K'.i»Xi(.u -;a duraU'.tj oí ouroo It» ? » vu-.í al lioa ou iioal^Ji o..'a:¡.¡jt,-li¡, y ou tilla itt> looyá y u : a-o ul uotíi luittii- UK.*J lo. -"-O*O..(M-OW y yiuiturtiiii iuTox* i »ou,.*« la uarulwx do .Loti mt1)Ud Lou tut uuu »lit; Jioa; y ;iü lo» dauííí aaiuvCoo (j.uo, ]x>;- .lJiii:louo:l<ía do loa ^ro». j'roftsaord» o por Oiroorla» oojivcalua'ío» Jut^aa alJu laulul.iuu ,.» por lu DlrooalJn oa la o;rdoa dol niu. b) A ]>^\).Jtio!jti(» do .'Líi ,!'ua';u :ín tiia!»:ï «iaooü uouíitiirtí do : y o:¿ la ordfîîi dol df« lou nu\into:î a t l'f,!•!.'(. ¡MniiiîC:". podrtf tí« 10* aoum-don aok't) a) ;,u tHutî*lbH(il(În «iff nu ti-'iWMr-a» a 'I v. •.-•ou. ; vof o¡;o~ roa y lyudantoa. ts) îïl llorarlo <îo ulaiioi». o) fa1 UdYilltlcfi) (iù iiluruiou, d ) ! ! a ;<3:-'1ii£: li« d.liîtîll i.'t.lu; .Inv.r^an. o) L'i.'o.'-uoa un bra nat 03*1 al tltujoat.«, .L-iat-. ital o iî/ivîa f; li. 4 14 5. U) A .^.•Oj'AUKíi-Co dol Jiroiïto Artfuulo 3 ?) fa 'or-í.Oiii »o ir :« t ouur-ofï «muntoiï lu :io¡ -;-. oouaultudo» por lu tTuuti! P'Hitora, * il) ' opttwsta dol |;«n»o¡yi L lïnoontío a noi -.to: -tir« h) (Jououaltfn y dlir;r.lUuul(fn dû hutuui. 1) JonoooiiÎJJ y apliouíïltía ¡1-- LUÎ voûta j aa ow neo d Lit. a on l..'u atftfou.L;)» lui' y iit) :* dol .i:.-<:iíom¿o . O'';ln .onto. Artículo W • Jal Jii-otstvix- lluvavtî IM ruprtMontiuoitia oíloful do la ^u~ • ¿•TOrtidlní luü t;iuu:it.;.-w;j ;, x'inuiní^odíi 1¡. doom .ontuulátt U'j la Üíaouolü , Uol OOMO loa liï^uloik quu uo o.;..i:Ui(.n. Vl¡3t«o:t lou rouultadoíi dit lu,, o:btí: u*a<;n /ÍI-I.K:Í^. t,l«u do u>- '• tiiudou üu curuo, dut»a)-i.luitri( »I lo« i:.lunuoi> 'r.,«sti« % n ««cuili du mí« U» ÜU (nu-i»í>, a<;(ïodl«i idu o ii¡ a íiuü .r;flojou(>u« «u oí), on¿..;.-o¡j(;nr,¡iui'> -. uo 1 i.iscu ua a<.uaii<>.j uutou o r«>unloni>u u »iviu tvíilutu on lu,;*,.' dol ;Jiroctor. " {Jlíü.pro qvio U'íiuíJ. duba dojitt.J t>ïKUiad.lx>vitti-iijJiba lu iiiroo« oiiín pov j:u.)^ivi>a iiji»iit>:i a l>i )';¡M;U«:.ÜV, tal viuo-j-íL^i^or hard lus voüdtj del i ¡iüí.Mí« Artfoulo íí«) ' .» ¡oí .ioov«v,uv.lo oaouo^uvií tiíüU.tuuí..o.Ao a.(. )!;.'« ¡i/úui.i.u Ulti|},*/irtttA(}.ti(n uo o.üt; d» Ao^a.'j du In» ISO¡J-U>¡K.I¡Í ¡luí lilt ualro« lJMCt«i)aii(|]ril !.U duOU. '•> riai! !ií:i .liif^'.l nr.i»r>.jj>."ln ;,' COLT ¡til IftRr Ic.a nutríüiilnn y IHR Uní;».-» a altumo«, /»(siv- •»i?.t.·!ï y por OUiilu OU UUuWiOU t u ; ,<>ti O , - < ! > l i , ! i ; . . > i » ( J . > UUÍÍitU,#*vw<7 t^ . r «niMfcij !r, iululnlirtï.ivnf IJI.M omit lito ana ro~ «til« .lailaa «íí lu i '.mano 'la ->oj* (îon-'io 1 -»,,/ .!. r.li>vrirn(ííilcí. di: ?.tt ^...cuo1». CwlUnrn (Ui'.blon ,o 1;. !i*.5jX.iui;o«(i onoolor nú.; ¡.o vay; i'ov . Ifi i*!, .jüi. u ¡:.É.íul a .-(M;.. !*';. u. lo Tstt. (¿j.'U^.l^iooiu.lda 1« c n ui itríí-ííSilo 5ÎÎ)1' d(íl ./.-'•MjuíJrto /u,',!.* «¡M^O. il i'.ln í«í '/iu:'ii(> u/jn. í ^ i u o r f . a a l- .'unt'. ¡»»Mï Al'tfoulo Í21'> .»;udn :-:.A,ro:' n?. iJliHi:ïí:«>, y Uii.l»t';1 Jli·.utf·çro dolJ«is*a oolubora,r on Ui ¡pi'OjHiraulííil o iilro Sn^,.«» :/>i» ln;;roooii Jo In ' IUIK ,'!.n oa^.a-v^i "w i-, >•.)'• ^ u ) îîubvonolrtnoii > i '.)-n boom». b) iVtíl in l·itiiltMi « V I Ii./.lünt,!» -rovlnoln.l ¡loi '.;?.> ïottfmilo, »! Artículo 2i5 o) •. i t rot» :<¡3 la oantiAvtíoulo ÍÍ'l ' «ii»d lí ultiu du íiOD ;xwitiuj, y 17!:. loi; // '1,>v:láail. * xiííiílbirií .'ui (í.'!r¿I-"tii¡.tílon ¡.o;uuul a<* lü<2o ú .\i>j.-ó.;uo l,íiii.:jnijii,<» ti la aií%i¡u nsiumiuXcm, «¿jii «loblo tu)oiio cu latí íioiítiaa lad.louiluíí tiirv Jlolwibi-o). d) í atorlul ouoroüurí o) .Jibllosooa. i") üuuatti.'vuulo'n y K o j . O) 1 a'mOi'ial UtjOoluX*. . . Artíailo Artíaulo • wu i ottvttotor (>;jwirul ¡515 iíomiwt(»r«ííi ^uiUntuuniuii do í>o • '^>í3 .iri^.;. ou(in roouH(iiiii.>» oor lo: ooüccr-t^ü ¡iol iiiuirfcudo í") ilol nrf'oii'to lîlî'' di» o»-;» '«•:!<: .i-n';o uonCa 'íi:strl 11111.1.03 ^o la : /ijitii-íi iM;rn [(s.-ituj «) «"!. 7() íí nii'-n i it it »r ta I. ofMD.lar, Inntm'uïnfcoa « bîblllotiAim, p:"('Vlh dt!ït,î?1.buo1on ft •>!••> Nul« or oil tîlinnitr»)* b) ul 10 a ¡.¡a';*».* Oi dis iio<ïî.Mi;uyin, o) «il 1ÎO - J ro!iii;>!iYl;« 0'h.o o'(ïiïli> a 1«>« ¡vi^a, .'i\i!*tviod) )t>«(ítu¡3 y ii(í »iíi ]>UUi)'.,ix<í rUüjJOUtiVl^iUJlí,« d lo., .<-•(•;». i'roï'odu** roo y /iyuil>mtoUj ijada uLuoo «i.i!ou ila <í,;c)r«lulo do;;'. ni«. . . ;ar '... lira .ü -.von iii-¡ In lio. .o o ^.Ludcci, ,;or on u; »orUlú'a .lo .lo¡j il:Lu^:üt'a>íi i)Urm>« Ut>!;.l"il! lu ¿y 12- oí «iíti 1 ' 4« Ootiub:."« y «loabanín la» 4ni ..sr.I. •.!!•.!/ j-1 w ocular du loa i.»oo<;n-o¡5 o:;"ioi.al(!H »i«; JÏ' j;jmo :f fui;".¡., í > ¡ÍU ·«· li.L ho^ui'iü lio uliiuo.i :n> (U)t(MUAÍJUU'tí u*: ¿.ou.) nuo ¡>uu ¿>o»llílo ¿"Jü lli .tíJi'iatiuj.'u áu 'Jouv.'ía·-iioli·^·u aor¡í diurXu un oí ouroo ¿^.'olíailn,.^, y aXtorn.-! <ïjj loí> d,.»^!!«. Artículo ai'*»« '.'^i liumoítín do liiu ulaatj« ÍJH»ti;·uucï44ttàittü üení ao düö Ju)i"ua j^udlo/ülo o.L .''/o./uiioi* J·.:;x)lí.)u;.)iaivL.i UÍ(ÍI.,.IA; . uo óll<í no jj;. j c>,iu;',i'.a %ruutiOi*na ou lu r,avo)\a m; lar» ,¡>¡. .;'., ultxuoa. jj»a unl/puititnia >i<» "oo·.r.vi··íio .:.'<«) y la:* tAiltur«iloa,tan« (ir«ÍJí "U u nlttuoa »io u ia Jurao.titn «in (>(• tiliviíoa, !) ;5G ,- l'fili i"í»t>ími^ UIJ.L,-¡ÍIU .u. »K» uortut l>l{ï<;i-tui<»loa» 5'ío «o ••»¡ívn.tt:!.- (5 o ' li» •; *ti:l-y <»n " . t u .S'L;\:JM¡} íniït';" i .'• -talos oí wi'íio •rr<\llt'ilaivj y ;u*í! ('*t) vio Art í ou It) ¡S;.^«'av'íi 1;¡ .•• ¡nie «sa oal.l.ic.d do iilir.uo c , . 1- !:n.'U(3Ï« VoVitio lui di' ItlllCd ílo "K(iU«a(J.1cf; y 'Jtj.s;:i;a ; jii«» , >•;•>•,•; Ini. i lí Í!i;jorlblrûo ¡.O'tluntd oí uliu i: iij uloautJu dioaii uiUidí dubonf .u-.-'lo uiu> «i- HUU pudvon, Artículo «34y«*» 'i'odw uliu.no ubmjiv.-tf a ·;i;> i jil·,i ntft 1¡. -notn .1.3 1') ^oso , . lu ; >rii A.ru 4uln«;ona d*1-! ryju «tirriouv..«, Artículo iib '••• . ji uut/ríuulu «jiiodu: a nb.lor^u ]>(>:• %od<> ni ¡ u¡> do ..o;it;lo),i«uro, liaüitJnUoiía jr«íbl.Ui¡. 1;. .¡or.viMüt'vH.'.vUi. _ oí iij: ui lu A'iil'¿u >-•.» ¡.tíyt>i;'s y IHL l«.a uu:n>u «"«¡.MVOÜ porilortln «1 ü «(»rila üitj^ulwiiiua, .;i:':r4íi . u u a t j u . ij odiustoi.'Oí! íiii. vs'-íibu ,'(> ;,' l.j»» hi.. ;i )¡3 y i'(u¡ lii(.j'»5¿> d tf ^;j !•)!< lalíiUiiu, jo.h'iín ui>.li«>!. ^ur, IMYÍ.ÍI :3::iOíi;i isa líuiídíol^n a»> 'iu:--í.uio, t int :'íou.'lti ^'¿itu't on toílíí.-i im» aiíi.^ivitii-ais, uo>irv*U(U>uo \<ïm '(.¡¡.luto o'l aho's-. df» riunaualidndoil y ii<>vi)<:!íi)¡> ¡í¡¡ (rcaitiiji oí; o¡.i;t. ''¡:.-- ,ula. Artículo ÍVJ".Ou» )n>duou>]'«î!i o U' 'ou lío ,v. «ï.'uo'ii.ovî.j, ;. • " i i ' . l l ' ' a.u'i au o d'? •·j3 i ·»ijrolm<;.". (5a il(.- avi.» u:lj i:>di.isi.;i..«^.(iü unult-.-ao -IH»? aouos'-.io ,;ü .i. u Junt;, .¡üot/orti, Artículo 41 ? «~ ..i ;ui't»un.\ L üocsx.i.üt: u<; 1 wjuuolu ^mú ln^íi ; ;:'íuio u l' ¿O:< íi.t.JllJ.«.ja'ííi v, (;¡l. Î lJi.>v>;, ,¿'\/.'»: -J. lUlt'^J .¿üi>J.li·./..J-u ) <; ,; 'J ,-./-'.\'ví*); ./, .''r¡.l ). .foil«? " . J, /'^uJlDi.aiit) U.ÍVÍÍ.L linil itV'l I.VÍ .J, ifüf»! VíluiM,-: 11 ik>l:l!*í AYUJ-U'/C:!.': 1 1 ). VrLiîo.'iïf* ..',i:.:o:î '.''o.-itff-i.io:; ü.->:t í'íoki I ' .i; .".;4yo do l.'.i-ü) ¡í«- j-coon^o«' u:: .;ula »)oi*v.loioíi i» luíi .<.',•«;-.. ..J::oi'»>. o::oí» .-u jcíï-'ín /.rrjiu ..(iri'jjjio, ,), 'j luco . í l l L Uíiatdllví y •. Jo.'j-' ;;t\.l(i '*>». ?'dí> con .1?» títr-l:"!i« (v.^fio'L-. .;. i.;s¡.r; o.u <-.i : c :'i ..•> itc», Art í OU lo 43".-» 1 '.1 do ; i f j U , l ' J i If 'î.'îiju.i'l.; «;:• ??l.¡u oa in oM,lu ,•.«}«>; It. i' n^ 8-3. °, d.md-î r'j.î^itï u ; i. : rîi^;i«'.:i:ld:-.d. ; ArtÍQUlO 44'..1«? (3 .Mí?', •í·ir·Vífjï ij':'i ' , » . : ! ¡t ;..:•-: n;: d > •-;•.•'.• • • ''l"¿i< • ito tOriü aquí« .H".r < »tí/.r-^m*. !^.<>:v!M ' u-ü :vi r.?. ?{,», ".o ' î l M'mon o .llon ; iv :ij'.(vi i l ' T!L .'.u ! Vi * ''">••* Md. L ''{•"•oü/l, ¿l 5. ' i'í 'hy.t ir, i.O-tí» DOCUMENT 14. CONSERVATORIO DE MÚSICA ISAAC ALBÉNIZ DE LA O.S. "EDUCACIÓN Y DESCANSO" DE GERONA BASES POR LAS QUE ESTE CONSERVATORIO AUTORIZARA A LAS ESCUELAS DE MÚSICA ESTABLECIDAS O QUE SE ESTABLEZCAN EN CIUDADES O VILLAS IMPORTANTES DE ESTA PROVINCIA, PARA ACTUAR COMO FILIALES DEL CONSERVATORIO DE MÚSICA ISAAC ALBÉNIZ DE LA O.S."EDUCACIÓN Y DESCANSO" DE GERONA Y APROBADAS POR LA JUNTA RECTORA DEL CONSERVATORIO EN SESIÓN CELEBRADA EL DÍA 3 DE FEBRERO DE 1.956. BASES 1a.- En aquella ciudad o villa donde se haya constituido una Filial de este Conservatorio, no podrá funcionar otra entidad de enseñanza musical afiliada. 2 a .- La Escuela que aspire a ser considerada Filial de este Centro, deberá estar legalmente constituida, ser regida o administrada por una Junta, Patronato o bien por una Entidad Oficial que asuma su representación para toda clase de efectos legales y oficiales. 3 a .4a.- Que cuente, para las cuestiones de orden pedagógico o técnico, con un Maestro Director. La petición del título de "Filial" se formulará por escrito dirigido al Sr. Presidente de la Junta Rectora del Conservatorio de Música Isaac Albéniz de "Educación y Descanso" de Gerona. Dicha Junta estudiará y resolverá la concesión de lo solicitado. •r La norma a seguir en la ordenación de cursos y materias que constituyan los programas de cada curso y asignatura, será la que establezca la Dirección de este Centro, debiendo asimismo las Filiales aceptar toda reforma de programas y toda modificación que en sus planes de enseñanza u obras de texto introduzca la Dirección de nuestro Conservatorio. 5 a .- 6a.- Utilizar para las enseñanzas, en todos los cursos y asignaturas las mismas obras de texto queeste Centro. No obstante, si en alguna Escuela Filial se deseara estudiar en otro texto, se consultará previamente a la Dirección Técnica de este Conservatorio quien estudiará la propuesta, autorizando la modificación, o bien especificando las razones por las que se resuelva lo contrario. 7 a .- En el caso de suscitarse alguna desaveniencia o desacuerdo entre este Conservatorio y una Filial, entenderán en el asunto los Sres. Presidentes de las Juntas Rectoras respectivas y los Sres. Maestros Directores, determinando la resolución que corresponda. Por su parte, este Conservatorio ofrece a las Escuelas Filiales: a) Comunicarles, dentro del mes de Septiembre de cada curso, los programas de las materias y cursos que hayan de regir, así como toda reforma que en los mismos fuera introducida por la Dirección Técnica, y dentro de la primera quincena de abril, el programa de exámenes de las distintas disciplinas. b) Considerar como cursados en nuestro Conservatorio los estudios seguidos en las Filiales y examinados por los Jurados mixtos nombrados cada curso. c) El Conservatorio de Música Isaac Albéniz de la O.S. "Educación y Descanso" de Gerona, organizará, en cada fin de curso, exámenes especiales para los alumnos pertenecientes a Escuelas Filiales que se celebrarán en las poblaciones respectivas durante la primera quincena del mes de Julio. d) Los alumnos que en los exámenes de Julio obtengan la calificación de SUSPENSO podrán ser presentados a exámenes en Gerona en la convocatoria de Septiembre del mismo año. Asimismo se admitirá a dichos exámenes en Gerona a los alumnos que acrediten no haberse podido examinar en Julio por enfermedad, debiendo en este caso acreditarlo por certificado médico oficial. e) Los Jurados de examen estaran constituidos por un Profesor de este Centro y el Sr. Director de la Filial correspondiente, presididos por el Sr. Director del Conservatorio de Gerona o persona en quien este delegue. f) Los alumnos serán presentados por su respectivo Profesor, quien cuidará asimismo de acompañar al piano el Solfeo o las piezas que exijan acompañamiento. Podrán delegar en otro pianista estas últimas funciones cuando el Profesor lo sea de Instrumentos de arco, viento o percusión. g) Los ejercicios y demás pruebas de los exámenes que tengan que practicar los alumnos, serán señalados por el Tribunal o Jurado sujetándose a las normas y programas de exámenes que hayan sido establecidos con anterioridad por el Conservatorio de Música de Gerona. h) Las papeletas de calificación como resultado de los exámenes, serán las mismas que se utilicen para los alumnos de este Conservatorio, y serán firmadas por el Maestro Director del mismo, pudiendo constar en ellas la Filial a que han pertenecido. i) Para que no sufra dificultad alguna la organización de exámenes, por todo el día primero de Junio deberá cada Filial haber mandado la lista de los alumnos que han de examinarse, haciendo constar la asignatura y curso a que corresponden, Profesor que les ha preparado y nota obtenida en el anterior examen. j) Este Conservatorio, ocho días antes por lo menos de la fecha señalada para examen, indicará el día y hora en que deberán celebrarse. k) Para ser admitido a exámenes será condición indispensable figurar en la relación enviada durante el mes de Mayo por la Filial a este Conservatorio, haber satisfecho los derechos de inscripción y de examen correspondientes a los mismos. 1) Para cada asignatura y curso cada alumno de las Filiales satisfará en concepto de derecho de inscripción, la cantidad indicada para cada curso por el Conservatorio, de cuyas cantidades se extenderán los recibos correspondientes. 11) Cada uno de los alumnos presentados por las Filiales abonará por cada asignatura y curso, en concepto de derechos de examen las cantidades indicadas cada curso por este Conservatorio, recibiendo por ello la papeleta que deberá presentar al Tribunal de exámenes. m) Del importe total a que asciendan las cantidades recaudadas por derechos de inscripción de cada Filial, se descontará el 10% que podrá cada Filial destinar a becas, o al uso que crea más conveniente. *- n) Cada Filial se hará cargo del importe del viaje del Sr. Director y del Profesor de este Conservatorio que deba desplazarse a las Filiales para exámenes, así como de los-gastos que ocasione su estancia en la población correspondiente. 8 a .- Si se diera el caso de que una de las Filiales no cumpliese las Bases fijadas y aceptadas para poder ostentar el título de Filial, o bien el grado de enseñanza, a juicio de la Dirección y Junta del Conservatorio de Música Isaac Albéniz de la O.S. "Educación y Descanso" de Gerona, no ofreciera las garantías necesarias, el referido Conservatorio se reserva el derecho de retirar a la Filial de que se trate el carácter y título de "Filial", avisando siempre con un curso de antelación. 9 a .- El Conservatorio de Gerona se reserva el derecho, en cualquier momento que lo crea conveniente, de encargar a su Maestro Director o al Profesor que designe, el llevar a cabo una visita de inspección a las Escuelas Filiales que crea necesario. 10a.- En todos los impresos, escritos y anuncios de las Escuelas Filiales deberá figurar su calidad de "Filial" del Conservatorio de Música Isaac Albéniz de la O.S. Educación y Descanso de Gerona. Gerona, Febrero de 1.956. DOCUMENT 15. Sa/udo a Franco j Arriba España/ .DELEGACIÓN NACIONAL DE SINDICATOS PE FALANGE ESPAÑOLA TRADICIONALISTA Y DE LAS J. O. N. S. C. N. S. DE GERONA Dep.DELEGACIÓN Bef.IS/msch, Núm. Próximo a celebrarse el 50 Aniversario del fallecimiento del insigne compositor ISAAC — ALBBNIZ, hijo de esta, provincia, la Jefatura Nacional de la Obra Sindical "Educación y Descanso^ a propuesta de esta Delegación Provincial, ha — acordado dar el nombre de este ilustre músico al Conservatorio que la citada Obra tiene en Gerona, por lo qué a partir de esta fecha pasará á denp_ minarse "CONSERVATORIO DE MUSICA''lSAAC ALBEN IZ* DE LA OBRA SINDICAL EDUCACIÓN Y DESCANSO". Lo que me complazco en poner en su conoci_ miento a los efectos oportunos. Por Dios, España y su Revolución NacionalSindicalista» ' , ' Octubre de 3.958 El Delegació Sindical Piovincial , j f SR. DIRECTOR DEL CONSERVATORIO DE MÚSICA DE LA OBRA SINDICAL "EDUCA •'i • CION Y DESCANSO".C I U D A U DOCUMENT 16. ALI. MINISTERIO DE EDUCACIÓN NACIONAl Dirección G-ral. de Bellas Artes Ensefíansa y Fomento de las Bellas Artes Con esta fecha el I lino» Sr. Director General de Bellas Artes me dice lo siguiente: "De acuerdo con la propuesta formulada por la Organisacien Sindical de Gerona, como Enti dad protectora del Conservatorio Elemental- de B'Iúsica de la citaba .capital,= ESÏA DIRECCIÓN GENERAL ha tenido a bien dar su confirmación a los siguientes pargos directivos en el Con servatorio Elemental de láúsica de Gerona.= D"_i rector: D. José Viader Koliné.= SecretariorD. Juan Guillaume Costejà." Lo que traslado a V.S. para su conocimiento y efectos. Dios guarde a V.S. muchos años. 15 de noviembre de 1,965» DE LA SECCIÓN, Sr,, D. José Yiader Molina.- DOCUMENT 17. MIÍNISTEIUO DE EDUCACIÓN NACIONAL de ß do ootubfpi üc I P 5 1 por el que ie reconoce como ConBprmíorlo Elernriitfll de Miiílca el de In Ur j rnnltaclón Slnçllrnl de Cîcroim. * , ' La Organización Sindical dr- Gerona,' cumpliendo ce- ', lirtninriitr» los (liu-i de extensión cultural, creó y viene , P'j-Uonlondo n su1» expensan «n<( ETiiola lio Música, qifp tiltorn sullcltn ^c le reconozca oficialmente como ConserT vatorjo Elcturntnl. ,' " Ln 1 oflcarla do este Centro durante el tlefnpo de su' funcionamiento y Ins Ranuitlns ofrecldns para su sostenimiento aconsejan acceder a lo solicitado. '• >, En su virtud, de acuerdo con la propuesta del Ministro 'i de Educación Nacional y preyla deliberación del Consejo de Ministros, •_ •• • • • •. • - Dt 8 P O N G O l Articulo primero.—Se concedo la valides acadéfnlca oficial, con el grado de GonserviUorlo Elemental, a los «•studios musicales de la Escuela de Ja OrganlaáClon Sindical de Oerona. , ' ' Articulo segundo.— Dicho reconocimiento estará .con- [ , dlctonado al establecimiento de las enseñanzas mínimas seflnladni parn lo.n Conservatorios' Elementales. ' •*>•<' Articulo trrcfro. — El Conservatorio Elemental de Ge- ' roña dependerá, a efectos económicos, da la Organisnclon.' Sindical «Educación y Descanso», con la colaboración •' del Grupo de Música Sindical, pero quedará sometido ni' réglinen común de los Conservatorios del, Estado. N •;•' Articulo cuarto.— Por el Ministerio de Educación Na- 1 cjonai se dictarán las medidos fomplemeütarlas para la. ejecución del presente Decretol' , , ,¡ ,' Asi lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid ' R $els de octubre de mil novecientos cincuenta y cuatnvFRANCISCO FRANCO,«" El HlnUtro de Educncluu Nocional, JOAQUÍN RÜIZ-OIMENEZ Y OORTE3 DOCUMENT 18. Señor- Delegado Sindical Provincial Señores conn-ementes dol Patronato del Conservatorio " Isaac Albèni: ":.£' ce i sincera emoción y grata complacencia que be acudido a la presente c^nvocc-'^crJa pera asistir a la tcma de pcreción, como nuevo Director .;el '.'"nservs torio, de mi buen amigo, antiguo alumno y comparíero de sieucre, LI Josf Viador Moliné. hasta la fecha nuestro dinàr.i^o y eficiente Secreta". v'. Con tal motivo formulo ais vo^os nías fervieni.ee para cue r,u rsr.cvada ~i- or E-t-s tan fecunda corno se merece,en bien del" Arte y legitima .c^tis;\-cij:-u de la Organi sacien Sindical y Entidades que nos honran COTÍ su valicca x rercccion. La efemérides de hoy representa para roi un mojón importante en la penda de ,-nis actividades y no deja de rénover en mi mente recuerdos ya lejanos oe cuando la actual estructura de la Secuela de Ilúsica pertenecie- o ii?u— Jábase solo en las ansias y lar arcanas interior: dados de ni ir^t'ir-hcicn. ABI e" como con anterioridad s. nuestra Cruzada, r.odiario una ser:? ce ',-•-ticuloe publicados en 1&. prensa local logro interesar al publico ¿-er_j:ifci>sc y Autoridades Hunicipales a la idea de una enseñanza bien organizada de la Lúsica en nuestra Ciudad, hasta el punto que a principios del año 1936 el Excao Ayuntamiento acordara la creación de una Escuela de Música., convocando seguidamente concurso para la provisión del correspondiente cargo do Director de la miseá, tramite que no llegó a resolverse por haberse interpuesto el Glorioso Alzamiento Nacional. Preestablecida la noraalidao y valiéndome de mi amistad para con el entonces Delegado Provincial do Educación y Descanso, D. José Luis Fernandez, le expuse detalladamente mis proyectos, quedando estos aprobados y puestos de manifiesto en el primer Eeglamento del actual Conservatorio, autorizado con su firma y la del Sr. Delegado Sindical Provincial, Don Félix Jofré y con vigencia a partir del lo de Septiembre de 1942, siendo rubricado mi nombramiento como Director el 22 de Octubre siguiente. De entonces acá, en el espacio de veintitrés años, la matricula inicial de 25 alumnos háse convertido en unos cuatrocientos aproximadamente; el Estado,por su parte, La otorgado su reconocimiento oficial, en 1950> y el Conservatorio goza de un evidente prestigio, de la'protección del Bxcmo. Ayuntamiento de Gerona, de la Exorna. Diputación Provincial y del Sindicato del Espectáculo, todo ello bajo las directric.es, supervisión y cobijo de la Obra de Educación y Descanso de los que nunca se ha apartado. Todo quehacer humano suele, sin embargo tener también sus horas de difi— iltades. Alguna, pues, la hubo, hacia el año 1948, con respecto a mi perma¡ncia al frente de la Escuela, circunstancia que llana y satisfactoriamente ié resuelta por la Autoridad competente. Asi, alcanzado finalmente el término de mis actividades en el Conservatorio •esiento ahora y ardientemente deseo que ello no sea motivo de apartamiento ) mis buenos compañeros, sino todo lo contrario, de perdurable hermandad ira con su profesorado. Precisamente, en aras a esta confraternidad propuse i recien solicitud a este Patronato alguna modificación en el régimen de la msion pasiva ya, en su dia establecida; la primera de ellas fue generosajnte aceptada, no asi, según parece, la segunda, que de ello no tengo con— .rmación oficial, por la cual yo siento particular interés por parecerme >afirmar una especie de consideración y de merced a mi condición de inicia>r de la obra, asi'como a mis dilatados años de dirección de la misma. Sea de ello lo que fuere, sin embargo,( llegada la hora de ai relevo, nobleínte deseo para mi sucesor en el cargo los máximos aciertos y muy ubérrimos ïsultados en su labor, éxitos que ya doy por descontados. Asimismo^ en estos Maentos deseo recordar a mis constantes compañeros de la primera hora. D. Ra )n Arnau, ( que en Gloria esté) y D. José Saló,( que Dios guarde muchos año:; indo las gracias a los actuales, nuestro nueuo Director, al Rdo. Francisco 3Ü,Srta. Rosario Busquets y D. Juan Guillaume, rogándoles también incLuljncia por cuanto en alguna que otra ocasión haya podido muy involuntàriament iberles faltado, iíi reas sincero parabién,igualmente, a los profesores recien ogresados tras muy brillantes ejercicios, ï por último hago meraoria de nodo jy especial al-los amigos del Superior Conservatorio de Música del Liceo de ircelona, incluyendo entre ellos a su antiguo Director, fallecido ya, D. Jos< i.rbara, de quien recibí los primeros alientos y facilidades para la estruciración inicial de este Conservatorio gerundense. I nada mas, con un cordial saludo a los componentes del Patronato de este íntro musical aqui presentes y otro muy especial y afectuoso para su Presáde: ) D. Juan Prades, rogando á Dios bendiga prodigalmente los desvelos y dili— mcia de todos para el bien y constante mejoramiento y prosperidad del mservatorio Elemental de Música "Isaac Albòniz" Gerona, 30 de Octubre de 1965 DOCUMENT 19. G y. Juan M-.-. •? j . T - í «tic. I. ¿m» -v¿Sum. 391 Tal. ;-O 1 4 C.ERONA 24 arra GERONA ss •*s> er fi C? •*t ;a Presentado e! m C G P I A DE LA E S C R I T U R A JE Hi í u S S í í i :QI-JSTITUCIGN OE SOCIEDAD Arj P A T R O N A T O OE M U S I C A ISAAC AL3EMIZ, S.A Otorgada por: Registro MerconUl de GSRONA EXCIÏIfl. DIPUTACIÓN OE GERONA EXCIÏIO. AYUNTAÍÏIIENTO DE GERONA RI/DO. DON F R A N C I S C O GELI TARRÉS LA C A J A OE A H O R R O S P R O V I N C I A L OE GERONA y DON JOSE VIAQER MOLINET. Gerona, 12 Marzo de 1.979 TIMBRÉ DEL ESTADO OB98ÏT91T ' '• ° ' O « ' ~ ' . ^WßE 8.a .^CONSTI TUG I C'N DE SOCIEDAD ANÓNIMA.== NUMERO TKtíáUlSNTuS NuVtíNi'A Y UNü En Gerona, mi residencia, a aoce ae cuarzo ae mil Movecientos seuenta y nueve. Ante mí, MANUEL AGUILAR GARCIA, Notario del Ilus— tre Colegio de Barcelona, C O M P A R E C E N: .SI limo. Señor Don Antonio Xuclá Bas. Presidente de la Diputación de Gerona, cuyo cargo por notoriedad me consta desempeña« El. Excmo. Sr. Don .Ignacio de Ribot y de Baile, Alcalde de Gerona, cuyo car^o por notoriedad me consta desempeña. Don Juan Verges Prat, mayor de edad, casado, Director General de la Caja de Ahorros Provincial de G§ i roña, vecino de esta Ciudad,(General Primo de Rivera, 35).- D.N.I.'número 40.110.469. El Reverendo Don Francisco Geli Tarrés, mayor de - ,^dad, célibe, sacerdote y vecino de Gerona, con u domicilio en Avaa.san M-ancisco bo-32-¿$- D.N.I. número 40.113.902.- De nacionalidad española.— Y, Don José Viader Moliné. mayor de edad, casado, Profesor de Música, vecino de Gerona, con do micilio en cane tsarceioria, numero £ 2 .-D.N.I. número 40.112.702. INTERVIENEN: 1.- Don Antonio Xuclá Bas, en función de su cargo de Presidente de la Diputación de Gerona. — 2.- Don Ignacio Üe ,Ribot y de Baile, en función de su cargo de Alcalde-Presidente del Sxcmo. Ayun tamiento de Gerona. 3.- El Rvdo, Don Francisco Geli Tarrés y Don José Viader Moliné, en su propio nombre y derecho. 4.-* Y, Don Juan Vergés Prat, lo hace en representacl/Ón de la CAJA DE AHORROS PROVINCIAL DE GERONA, y / t \ domiciliada en esta Ciudad, Avda. San Francisco, / 34 y 36, creada por la Excma. Diputación Provin/ cial de Gerona, con "statutos aprobados por Orden TIMBRE DEL ESTADO OB9817910 CLASE 8.a del Minister i o cíe Hacienda, de fecha 18 de Marzo de 1.976.G.I.F. G-17-C08G7-9.. La legitimación del compareciente para este acto resulta de certificación expedida por el propio don Juan Vergés Prat, como Secretario del Consejo de Administración de dicha Caja y en representación de la misma, con el visto bueno del Presidente, de fecha once de Agosto de mil novecientos setenta y siete y en el cual se le faculta para: Participar en calidad de socio Fundador, en la constitución de una «¿ociedad denominada "Patronato de Música Isaac Albeniz" Sociedad Anónii ma, mediante la suscripción de 20 acciones de mil pesetas cada una equivalentes al 20 por ciento de'l capital social. Tienen a mi juicio, según actúan los señoras comparecientes, capacidad legal necesaria para el - ~f otorgamiento de la presente escritura cié Cons° f\ titución de Sociedad Anónima, y, V- — EXPONEN: I.- La Excma. Diputación Provincial de Gerona ,el Excmo* Ayuntamiento »de esta Ciudad y la Caja de Ahorros Provincial, han acordado la constitu ción con el Rvdo. Don Francisco Geli Tarrés de una ^ociedad Anónima con objeto de Drornover y fomentar las actividades musicales dentro de ésj ta Ciudad y provincia. ------------ II.- La Diputación y el Ayuntamiento de Gerona, han instado los expedientes oportunos, a fin de proceder a la constitución de esta Sociedad, en régimen de empresa privada, con participación de las mismas y de particulares. A este fin exhiben: / a) Certificación del acuerdo adoptado por la Sxcma. Diputación Provincial el día 23 de di ciembre de 1.97$, extendida por el Secretario,t — su: con el Visto Bueno del Presidente, cuyas firmas il)-'1'B:-K|y:V|i| *^M|^^ TIMBRE OB9817907 CLASE 8.a legitimo, y queda unida. Ua Certificación dal acuerdo adoptado oor el Sxcmo. Ayuntamiento de Gerona, el día 4 de febrero de 1.977, extendida por Bon Juan de Fuig Roca, con el Visto Bueno del Alcalde, cuyas fir:nas legitimo y queda unida a esta matriz. III.- De conformidad a lo dispuesto en el artículo 11-b del Reglamento cié Bienes de las Entidades locales, han obtenido autorización del Mi niaterio del Interior para la adquisición a título oneroso de acciones de una sociedad mercantil, por cuantía inferior al cincuenta por ciento del capital de la misma, para cada una de las Entldaries expresadas. Resulta de acuerdos f * adoptados por el Director General de Administración Local el día 3 de Junio de 1.977, para la ' Diputación, y 21 de Julio de 1.977, para el - Ayuntamiento, fotocopia autenticada de los cuales tengo a la vista y quedarán unidos a la matriz de esta escritura. IV.- Igualmente el Cornejo de Administración de la Caja de Ahorros :v-'.,vincial de Gerona acoptó análogo acuerdo cor. i ocha 12 de Julio de 1.977, según Certificación del Secretario, con el Visto Bueno del Presidente, cuyas firmas legitimo y — n 11 Ä H a ML 1 ¿UrlCI • i • n 1 £3 v-jUl^,^_*.O ^ .^. • ^^ f Î W " S¡ V.- En consecuencia, y solemnizando todo lo con-£ venido, O T O R G A N : PRIM2RC.- Todos los comparecientes, según Ínter\ vienen constituyen en este acto, en fundación simultánea 1? Sociedad denominada "PATRONATO DS MÚSICA ISAAC ALBSNIZ, SOCIEDAD ANÓNIMA", de nacionalidad española, que se regira por su Ley espef cial/y en cuanto ella lo permita, por los 3statu/ tos que me entregan, extendidos en un folio de papel común debidamente reintegrado, que. leo a - ••- \. \ DEL ESTADO TIMBRW OB9817902 CLASE 8.a los interesados, los aprueban y firman. Quedan incorporados a la presente escritura. SEGUNDO.- En dichos Estatuios constan Lodas las menciones necesarias; en especial lo relativo a oDjeto, domicilio, curación y demás precisas, comenzando noy sus operaciones. HUtíKü.- .-;i capital social se fija en la suma de CIEN MIL PESETAS, dividido en cien acciones, de rnil pesetas de valor nominal cada una, al portador, de igual calse y serie, extendidas en Libro talonario y numeradas correlativamente del uno al cien. CUANTO.- Sste capital se halla totalmente suscrito y desembolsado« en la forms y proporción siguientes: A) La Excma. Diputación Provincial de Gerona, suscribe cincuenta acciones, numeradas del uno al cincuenta, ámeos ir.clu¿ive;yen su pa¿'o ha desembolsado la cantidad de cincuenta mil pes_e tas.. B) El Excmo. Ayuntamiento de Gerona, suscribe veinticinco acciones, numeradas del cincuenta y uno al setenta y cinco, ambos inclusive; y en au pago ha desembolsado la cantidad de veinticinco mil pesetas. G) La Caja de Ahorros Provincial de Gerona, cribe veinte acciones, numeradas del setenta y seis al noventa y cinco, ambos inclusive; y en su pago ha desembolsado la cantidad de veinte mil pesetas. D) 31 Reverendo Don Francisco Geli Tarrés, suscribe cinco acciones, numeradas del noventa y sßis al cien, ambos inclusive; y en su pago ha desembolsado la cantidad de cinco mil nesetes.Me aseguran que estos pagos ya han sido ingresados en la Caja social. uno tía »ese C L A S E 8.a OB9817899 QUINTO.- Heunidos en Junta General universal, .be ta y conforme al artículo 55 de la Ley de Sociedades Anónimas, y en aplicación del artículo 8 X in - de loa Estatutos incorporados, designan Cirecr tor Gerente de esta Entidad a Don José Viader Molina, con las facultades del artículo 12 de los mismos Estatutos, el cual acepta el cargo y queda posesionado del mismo, SEXTO.- Exhiben certificación vigente del Registro General d-e -Saciedades acreditativo de que no figura registrada la expresada denominación, la cual queda unida a la primera copia. Así lo otorgan. Hago las reservas y advertencias legales, en Q' .-. ,especial las fiscales y del Reglamento del fíe4 gistro Mercantil . i* • i. Leo esta escritura a lo~ otorgantes por su elec- clor:, la aprueban y finnan. Le lo cual, de conocerles, y del total contenido de este instrumento extendido en cinco folios de clase S-, serie "TC',rtú:flUTT7S G933334, 0933336 y los tres si¿;uientes, yo el Notario, doy fe.- Firmas ilegibles de Don Antonio Xucla Bas, Don Ignacio de Ribot y de Balle, ' t D o n J u a n V e r g e s Prat, Don F r a n c i s c o Geli T a p r e s , Don Dose l / i a d e r M o l i n e . - S i g n a d o : M a n u e l f l g u i l a r - y Garcia.- R u b r i c a d o y sellado, Rj o o c u n i E N T o - P R O T O C O L I Z A D : E S T A T U T O S DE LA SOCIEDAD ANÓNIMA S.A." » P A T R O N A T O DE MUSICA I S A A C ALBENIZ TIMBRE DEL ESTADO OB9817892 nCLASE 8.a TITULO I - Denominación, Objeto. Duración, y Domicilio. Artículo 12.- Con la denominación de Patronato de Mu sica Isaac Albéniz, S.A.., se constituye una sociedad, que se re_ gira por los presentes Estatutos y por la Ley de Régimen Jurídi_ co de las Sociedades Anónimas y demás disposiciones legales aplicables. Artículo 22.- El objeto de la Sociedad será: impartir; promover, fomentar y difundir las manifestaciones y enseñanzas artístico-musicales, y administrar los recursos del Conservatorio de Música Isaac Albóniz, tutelando y perfeccionando sus ins_ trunientos de gestión. Asimismo, la sociedad podrá dedicarse a cualquier acto lícito de comercio, relacionado con la enseñanza de la música y manifestaciones artístico-musicales» Artículo 3 o *- El domicilio social radicará en Gerona, en calle Cort Real número 7, pudiendo establecerse delegaciones en cualquier punto del territorio nacional. Artículo 42«- La duradión de la sociedad, que comenza . rá sus operaciones el día de su irLac_rip.cjlón en el Registro Mercantil, será por tiempo indefinido, TV -TITULO II.~. Capital social. Artículo 52.- El Capital social se fija en 100.000,— pesetas, representado por 100 acciones al portador de 1.000,- pesetas de valor nominal cada unads ellas,'que se cortarán-de libros talonarios, llevarán la firma del Administrador y se ins. cribirán en el libro especial previsto en el Arto 35" ûe la Ley de 5pciejdades_ Anónimas, siendo numeradas correlativamente del 1 al Too", "ambos""inclusive. Artículo 6o.- Las acciones estarán totalmente suscritas y desembolsadas en el momento en que se constituya la Socie_ 'dad. , «' Artículo 72.- El socio que desee enajenar acciones de f la Sociedad deberá comunicarlo por escrito al director gerente, quien, dentro del plazo de 48 horas lo notificará a los demás accionistas. Estos disfrutarán de un plazo de 20 días para optar a la compra, y si, fueren varios los que deseen adquirir las acciones, se distribuirán entre ellos a prorrata de sus respectivas participaciones. En caso de que ningún socio se interesa ra por las acciones en venta, podrá adquirirlas la Sociedad, dentro de los diez días siguientes, para amortizarlas, ya sea con cargo a reservas libres, ya con cargo al Capital ^ocial, previo acuerdo de reducción del mismo. Transcurrido este último plazo, el socio quedará libre para transmitir sus acciones en la forma que tenga por conveniente. Para el ejercicio dal de_ recho de tanteo anteriormente establecido, el precio de venta," en caso de discrepancia, será fijado por tres peritos, Profesores Mercantiles, nombrados uno por cada parte y el tercero de común acuerdo, o en su caso, por insaculación. Se considerarán nulas las transmisiones de acciones que no se ajusten a lo esta blecido en estos Estatutos. TITULO III - Gobierno de la Sociedad. Artículo 8fi.- La Sociedad será regida y administrada por la Junta General de accionistas y por el Director Gerente. Artículo 92.- Los accionistas constituidos en Junta General, debidamente convocada, decidirán por mayoría los asuntos propios de su competencia. Artículo 102.- Las Juntas Generales podrán ser ordina^ rias y extraordinarias y habrán de ser convocadas por el Direc-^ tor-Gerente. , & íi rn Artículo 112.- La Junta General ordinaria, previamenV te convocada al efecto, se reunirá durante el mes de Enero de -^ cada ejercicio para censurar la ge^ción social, aprobar en su caso las cuentas y los balances y resolver sobre la aplicación de beneficios. Artículo 122.- Compete al Director-Gerente la represen tación de la Sociedad y el ejercicio de todas aquellas facultad e s cuya c o m p e t e n c i a no- s e a l e g a l m e n t e p r i v a t i v a d e l a J u n t a G e ' n e r a l . - F i r m a s ilegibles de Don A n t o n i o Xúcla Bas, Don Ignacio'de R i b o t y de Baila, Don J u a n V e r g e s Prat, Don Francisco Geli T a r r é s y D o n Jose V i a d e r Molins.- R u b r i c a d o s . - - - - - - - - LS. P R I M E R A COPIAt d e su original o b r a n t e en mi P r o t o c o l o en el que d£ Jo a n o t a d a su e x p e d i c i ó n . Y p a r a la Sociedad c o n s t i t u i d a la expido en G e r o n a - a c u a t r o de A b r i l del m i s m o ' s p í o de su o t o r g a m i e n t o , en s e i s foiíos) cinco folios de la clase 8§, serie OB" números 9817914, 910, 907, 902, 899 ,y el p r e s e n t e da papel sellad-oW b--.^'Js- •••- DOY FE.- \^ 1A5523778 y con el n." /ycernen»6xsa de íevue'vfl al interesado porque el act* monial«yae)c$ ,\faculfad da reviiio . . . . . «to Gon«rel sobre fransmisiones pohíros por ajti.xecón á«l artfcula_j£I^_ n afacíe en nada a f« fl ABOGADO DEL ESTADO prec«d*nt« documento «n el Libro ^ ' ^ d« ^ S««e¡ón, __^_:1__ d« Socied*d»s de **t* M«rc*nt¡l, folio_-j—¿_ Hoj« n.* J í* clon..—L.-*... de 19 Gerona...-! de L El Registrador Mercant'l, I EXCMO. AYUNTAMIENTO DE GERON/ (,•3 è f .¿¡Tía L —TíDií DE FUIG ROCA, Secretario accidental del Excmo. Ayuntamiento de la In al Gerona, CERTIFICO» Que el Excmo. Ayuntamiento en sesión plenària - celebrada el dla-4 ¿Le Febrero döl corriente año^ según /consiat en el Libro de Actas, adoptó, entre otros, el siguiente acuerdo: - - - - "I0.- Aprobar el proyecto de estatutos para la constitución de la Sociedad Anónima "PATRONATO DE MÚSICA ISAAC ALBENIZ, S.A." cu yo objeto social será el impartir, promover, fomentar y difundir las manifestaciones y enseñanzas artístico-musicales, y administrar los recursos del Conservatorio de música Isaac Albéniz, tutelando y perfeccionando sus instrumentos de gestión.- - - - - - - - - - - - 28.- Suscribir 25 acciones de 1 0 0 pesetas cada una de 1970 Iltmo. Sr. En relación ron I esa Corporación para qv.e se le autorice Iri ;.. ción de 50 acciones, de 1.000 pe^otds r.cnv. • ... una, de la Sociedad "* PAT ROW ATO DE MUaICA ïc.:-_-.; NIZ, S.A." y por in.porte total ci-.: 50.000 ce Ministerio, de conformidad c_-:i lo d is "'je-s .' artículo 11-b) del v^iyente Rec lair.ento de 5_-jr.. las Entidades Locales y visto el informe f.v ~r; emitido al respecto por el Ministerio 'ce Híici«; resuelto lo siguiente: De acuerdo con la delegación de nes prevista er. el artículo 4Q-b) de la Or de enero de 1977, racificada por Orden de del mismo año, se autoriza a la _:-:ctr.a. D;.p vincial de GtVxC-IA para la expresada aciquis ic_cn cli acciones. Lo que comunico ; V.l. para su c to y efectos. Ki1 Dios (juarde a V.l. muchos años. Madrid, EL DIRECTOR GENERAL, 1 • i, ILMO. SR. PRESIDENTE DE LA EXCJ--A .DIPUTACIÓN PAC,"i:CCI. .„ 1 2 C T O N" JV|A DE AHORROS PROVINCIAL DE GERONA DON JUAN VERGES PRAT, DIRECTOR GENERAL DE LA CAJA DE AHORROS PROVINCIA! DE GERONA Y SECRETARIO DE SU CONSEJO DE ADMINISTRACIÓN \ C E R T I F IC A : Que el Consejo de Administración de esta Institución, con fecha 12 de Julio de 1.977, por unanimidad entre los 14 asistentes, tomaron entre otros el siguiente acuerdo: Participar en calidad de socio Fundador, " en la constitución de una Sociedad denominada "PATRONATO DE MÚSICA ISAAC ALBENIZ" Sociedad Anónima, mediante la suscripción de 20 Acciones de mil pesetas cada una equivalentes al 20 püF~cTénto del capital social. Asimismo se acuerda que en el acto de cons tltución de la mencionada Sociedad, la Caja esté representada por el Director General Don Juan Verges Prat, el cual en el desempeño de dicha delegación podrá aprobar los Estatutos, designar y aceptar cargos y suscribir cuantos documentos fueran precisos para la formalización de lo que antecede y sus consecuencias, Y para que así conste y a los efectos oportunos expido el presente Certificado con el Vo B° del Sr. Presidente en Gerona a once de Agosto de mil novecientos setenta y siete. Vo B6 EL PRESIDE ) DE JUSTICIA O, 45 - MADRID-S INSTRUCCIONES -Escriba a máquina, o con letra muy clara. -Llene un impreso para cada certificación que pida. -No ponga fecha. Basta con la del sello de entrada en el Registro. -No escriba nada en el recuadro de la Certificación. -El documento se recogerá el tercer día hábil siguiente a la presentación de esta inst«ncia. REGISTRO GENERAL DE SOCIEDADES MERCANTILES l GENEIAL DE LOS I Y D E I NOTARIADO SERIE B fc T55476 SOLICITUD DE CERTIFICACIÓN invaáción tocia! que se pretende conocer PATRONATO DE MÚSICA ISAAC ALBENIZ, .S.A. Nombre y apellidos del peticionario Lorenzo Cabezas"~'Candela ¡n Domicilio, población, cali»-y número M e n o r c a X 4 o , B a j o MADRID-9 Firma del lollcl Indiques«* ti desea cerüíicacíón detallada si C ER TI F I C A CI O N O f!CUKÄ (if G/S T/?/0.4 ^ i/PRSSAÛA C£N'O.V,ÍNAC/Of Madrid, fecha del sello de la oficina, El funcionario certificante. V." B.° DOCUMENT 20. MINUTA F:?CRT TUR \ SOCIEDAD ANÓNIMA PATRONATO D?: MUSICA. ISAAC AL^EN'IZ, S.A. OTORGANTES: Excraa. Diputación Provincial de Gerona. Excmo. Ayuntamiento de Gerona Capital. Organización Sindial. Las Corporaciones, aportarán certificado del acuerdo apro_ bando el proyecto de „Estatutos y manifestando su voluntad de suscri^ bir un número de acciones por el precio de pesetas, asi como la autorización del Ministerio de la Gobernación prevenida en el Art. 11 del Reglamento de Bienes de las Corporaciones Locales. SUSCRIPCIÓN DE ACCIONES: Excma. Diputación 50 acciones a 1.000 Pts. 50.000,- Pts. Excmo. Ayuntamiento de Gerona, 25 acciones a 1.000 Ptas Organización Sindical, 1.000 pesetas 25 acciones a 25.000,100.000," Pts. 25.000," CAPITAL SOCIAL E S T A T U T O S TITULO I - D e n o m i n a c i ó n , Obi oto, Du ración y Domicilio. Artículo 12.- Con la denominación de Patronato de Música Isaac A l b e n i z S . A . , se constituye una sociedad, que se regirá por los presentes Estatutos y por la Ley de Régimen Jurídico de las Sociedades Anónimas y demás disposiciones legales aplicables. A r t í c u l o 2-.- El objeto .de la Sociedad será: impartir, promover, f o m e n t a r y d i f u n d i r las manifestaciones y ens.eñanzas ajr tístico-iuusicales, y administrar los recursos del Conservatorio de Música Isaac Albeniz, tutelando y perfeccionando sus instrumentos de gestión. Asimismo, la sociedad podrá dedicarse a cualquier acco lícito d'e comercio, relacionado con la enseñanza de la música y m:* nifestaciones artístico-niusicales. A r t í c u l o 3-'- El domicilio social radicará eu Çerona, en calle Cort Real n- j , pudieudo establecerse delegaciones en cual- quier cunto del t e r r i t o r i o n a c i o n a l . A r t í c u l o 4 9 - - . L a duración de la sociedad, que comenzará sus operaciones el día de su inscripción en el Registro Mercantil, será por tiempo indefinido. TITULO II - Capital Social. Artículo 5e.- El Capital Social se fija en 100.000 pesetas, representado por 100 acciones al portador de 1.000 pesetas de valor nominal cada una de ellas, que se cortarán de libros talonarios, llevaran la firma del Administrador y" se inscribirán en el libro especial previsto en el Art. 35 de la Ley de Sociedades Anónimas, siendo numeradas correlativamente del'l al 100, ambos inclusive. Artículo 02.T. Las acciones estarán totalmente suscritas y desembolsadas en el momento en que se constituya la Sociedad. Artículo 7-.- El socio que desee enajenar acciones de la Jii'rn.1«/. C(«M!< \ t ' » • . . V ' _;v<.«\A -. rM·· Sociedad deberá comunicarlo por escrito al Administrador, quien, de£i tro del plazo de 48 horas lo notificará a los demás accionistas. Estos disfrutarán de un plazo de 20 días para optar a la compra, y si fueran varios los que deseen adquirir las acciones, se distribuirán entre ellos a prorrata de sus respectivas participaciones. En caso de que ningún socio se interese por las acciones en venta, podrá adquirirlas la Sociedad, dentro de los diez días siguientes, para amortizarlas, ya sea con cargo a reservas libres, ya con cargo al Capital social, previo acuerdo de reducción del micmo. Transcurrido este último plazo, el socio quedará libre para transmitir sus acci£ nes en la forma que tenga por conveniente. Para el ejercicio del de recho de tanteo anteriormente establecido, el precio de venta, en caso de discrepancia, será fijado por tres peritos, Profesores Mercantiles, nombrados uno por cada parte y el tercero de común acuerdo, o en su caso, por insaculación. Se considerarán nulas las trans, * misiones de acciones que no se ajusten a lo establecido en estos Estatutos. TITULO III - Gobierno de la Sociedad. / Artículo 8^.- La Sociedad-será regida y administrada por- la ¿Tunta Ge'neral de accionistas y por el Director Gerente. Artículo Q-.- Los accionistas constituidos en Junta General, debidamente convocada, decidirán por mayoría los asuntos pro, . - .*" Artículo 109.- Las Juntas Generales podrán ser ordinarias y extraordinarias y habrán de ser convocadas por el Director Gerente. pios de su competencia. Artículo IIS.- La junta General ordinaria, previamente con vocada al efecto, se reunirá durante el raes de de cada — ejercicio para censurar la gestión social, aprobar en su caso las cuentas y los balances y resolver sobre la aplicación de beneficios. Artículo 122.- Compete al'Director Gerente la representa- ción de la Sociedad y el ejercicio de todas aquellas facultades cuya competencia no sea legalmente privativa de la Junta General. 4 / DOCUMENT 21. PAÏTOITATO -n I-üilüA ISAAC AL3H7IZ 32 SIZOJA REGLAMENTO de régimen interno El Conservatorio de ílúsica "Isaac Albcniz" , reconocido como oficial, elemental y no estatal, está integrado en el Patronato del mismo nombre, de acuerdo con el artículo segundo de los Estatutos del mismo. Tiene su domicilio en Gerona, calle de la Cort-Real , número 7 . 1.- PROFESORADO; 1.1 El Profesorado ostá compuesto por Profesores numerarios, interinos y ayudantes. 1.2 Los Numerarios son los que por nombramiento u oposición hayan obtenido plaza en el Centro antes del 31-XII-1.969, y lo serán los que en lo sucesivo superen las pruebas selectivas correspondientes. 1.3 Los Numerarios son los Profesores responsables do la orientación didáctica y el desarrollo do cada asignatura que impartan > dirigiendo oí trabajo de los Profesores interinos y ayudantes que con él colaboren, siempre dentro do un espíritu do equipo y cooperación. 1.4 Los Profesores numerarios podrán ostentar la Dirección o cualquier cargo directivo para el que sean propuestos y nombrados. 1.5 Los Profesores interinos son los que desempeñan su gestión por designación posterior al 1.-1-1.970 y los que en lo sucesivo ooupcn vacantes hasta su provisión on propiedad. 1.6 Si bien las plazas do Profesorado deberán sor cubiertas reglamentariamente por oposición o eoncurso-oposición, podrán nombrarse por el Patronato Profesores interinos, a propuesta del Director y previa selección per la Junta de Profesores. 1.7 Sus emolumentos serán los que los correspondan por Convenio y podrán impartir enseñanzas y calificar , siguiendo las orientaciones del Profesor titular correspondiente, o del Director en su defecto. 1.8 Podrán formar parte do los Tribunales de exórnenos y desempeñar aquellos cargos para los que fueran nombrados o requerido, monos oí do Director. 1.9 Los Profesores interines podrán pasar a numerarios cuando poseyendo los títulos académicos precisos, suporon las pruebas selectivas dispuest- s al efecto en la reglamentación entonces vigente, siendo siempre un mérito su actuación interina on el Centro. 1.10 Los Ayudantes son aquellos colaboradores que, no reuniendo las condiciones académicas exigibles al Profesorado, lleven a cabo una labor docente do carácter práctico, sin rosponsa/ bilizarse do la calificación do los alumnos, que correspon/ dora al Profesor do la asignatura. 1.11 Su nombramiento será facultativo dol Patronato, a propuesta 'del Director y oída la Junta do Profesores.Sus haberos során los que por Convenio los correspondan, de acuerdo con ' su dedicación horaria. 1.12 No podrán formar parto de Tribunales do exámenes ni ostentar cargos directivos, aunque sí do representación o delegación. 1.13 Los servicios de los Ayudantes serán tenidos on cuenta como mérito en los concursos u oposiciones a plazas del Conservatorio. 2.- PÉGANOS DE GOBIERNO, 2.1 Los órganos do Gobierno dol Consarvatorio során: a) Le. Junta do Gobiorno b) La Junta do Profosoros y c) El Consejo do Consorvatorio 3«~ JUNTA BE GOBIERNO 3.1 Al fronte dol Conservatorio está oí Director, que sorá al nisao tionpo Gerente del Patronato, y contará con la ayuda do un Vico-director, un Socrotario y un Jefe do Estudios. Juntos integrarán la Junta do Gobiorno. El Director sera nombrado por oí Patronato y propuesto al MEC., oído el Consejo do Conservatorio, que podrá presentarlo personalmente o en terna. Los donas cargos serán nonbrados por el Director, oída la Junta de Profesores, Su duración sorá do cuatro anos, pudicndo sor nuevauonto propuestos por el nisno procodinicnto. El Director> oída la Junta do Profesores, podrá disponer el coso do alguno o do todos los cargos antes do finalizar oí plazo de los cuatro años, si así lo creyera conveniente y necesario para la buena narcha del Centro. El Director ostentará la autoridad y representación dol Consorvatorio y coordinará las actividades correspondientes a los donas cargos. Autorizará con su firna las actas, certificaciones, diplomas, y en general refrendará los escritos olevados a la superioridad o dii^igidos a otros Conservatorios o Entidades y Corporaciones.Autorizará con. su firna los pagos y operaciones oconónicas que roalico oí Centro, siempre do acuerdo con el Presupuesto. El Vico-director suplir?, al 'Director en sus ausencias y ostentará la representación del Conservatorio en aquellos casos en que sea delegado por la dirección. Cuidará ospo¿cialnonto del local y natcrial del Conservatorio.También estará a su cargo la biblioteca del Centro. El Socrotario cuidará de la narchr. administrativa del Conservatorio, autorizando con su firna la correspondencia a nivel horizontal, y con oí Director la restante.Extenderá actas do las reuniones a las que asista COQO Secretario y colaborará con la dirección an aquellos trabajos específicos para los quo fuera requerido. El Secretario sorá el Jefe del Personal no docente, organizando las funciones y horarios del mismo s volando por el buen funcionamiento do todos los-servicios no docentes. El Jefe do Estudios dirigirá la vida lectiva del Centro bajo las orientaciones generales do la dirección y la Junta do Profosoros.Oída ésta, determinará las asignaturas quo corresponden a cada Profesor para cada curso y confoccionará oí horario do clases. Cuidará do los progranas do estudios y do exámenes y do la planificación do éstos. La Junta do Gobiorno velará también la marcha oconónica dol Consorvatorio. Confocciqnará el Presupuesto do âada año y procodorá a su liquidación. Presupuesto y Liquidación doborán elevarse al Patronato anualmente para su — aprobación. 3.2 3.3 3.4 3.5 3.6 317 3,8 / 3^9 < / 4 - JUITTA DE PROFESORES . La Junto, do Profosoros estará constituida por todos los Profoseros dol Centro sin distinción do situocionos.So reunirá convocada por oí Director por iniciativa propia o bion a propuesta do un torció do sus coaponontos » 4.2 Entenderá on aquellas cuostionos do tipo académico quo por su inportancia requieran un especial ascsoranionto. En las propuestas para cubrir o cesar cargos directivos y en todas aquellas cuestionas académicas que le sean consultadas por la dirección o oí Consejo. 5.- CONSEJO DE CONSERVATORIO El Consejo do Conservatorio es oí órgano colegiado general y estará fornado por: todo oí Profesorado, dos representantes del personal no docente, dos padres de alumnos (uno por los do grado elcnontal y otro por los do grado medio) y dos alumnos. 5.2 Presidirá oí Director y so rounirá preceptivamente una vez por curso y sienpro que sea convocado por la dirección por propia iniciativa o a propuesta do un tercio do sus conponentes. 5.3 Estudiará los principales problemas del Conservatorio cara a una nejora de las condiciones didácticas, artísticas o sociales, así como de la proyección del Centro on la sociodad a la quo dobo servir. 5.4 Entenderá en los casos de sanción gravo a algún alunno cuando conllevo la expulsión dofinitiva del Centro por un curso por lo nonos.Podrá conceder estudios o matrículas gratuitas a los alumnos, hasta un máximo del dos por ciento de los natriculados en el curso anterior (BOE del 6-II-79). Podrá también elevar propuestas y comunicaciones directamente al Patronato, si así lo acordase. 6 - ALUMNADO . 4.1 5.1 La matrícula do los alumnos oficiales so verificará cada • curso con la antelación necesaria para poder iniciar las clases a primeros do octubre, de acuerdo con el calendario oficial para Contros do grado uedio. 6.2 La matrícula do los alumnos libros se progranará con tionpo suficionto para la preparación de los exámenes en las convocatorias do Junio-julio y Septiembre rospectivanento. 6.3 Las condicionos económicas y académicas requeridas serán publicadas o conunicadas oportunamente para-cada convocatoria. 6.4 Los alumnos oficiales abonarán nonsualncnto una cuota adecuada a la asignatura y cursos respectivos durante los nueva noses dol curso oscolar. La falta do abono do tros mensualidades llovará consigo la pérdida de la matrícula oficial. / 6.5 Para los oxácienos do fin de curso, quo son do caráctor / facultativo poro obligados para los quo doseon calificaciones con validez oficial, los alumnos abonarán unos "dero— ¿ ches do examen" que so anunciarán previamente y darán opción a presentarse indistintanonto en una de las convoca— , torias do Junio-julio y Saptienbre o en ambas. 6.6 La falta do asistoncia a las clases sin justificación válida durante vointo sosionos ocasionará la pérdida do la matrícula y do sus dorochos cono alumno oficial, pudiondo, no obstante, volvorso a matricular CODO alunno libro para los ozémones do fin do curso. 6.1 A propuesta dol Profesor corrospondiento y provios los inforaos dol Jofo do Estudiós, la Junta de Profosoros podrà acordar la sanción académica que corresponda a algún alunno, siempre quo no conporto la expulsión por todo oí curso, on cuyo caso deberá decidir el Consejo de Conservatorio. 6.8 Los alunnos de grado medio y los nayores do 14 años elegirán a dos delegados (mayores de 16 años)para el Consejo de Conservatorio. 7.-'PERSONAL NO DOCENTE 6.7 El Personal no doconto se clasificará en adninistrativo y subalterno.Los primeros cuidarán do los trabajos ospecí* fieos que les correspondan, actuando bajo la dependencia de la dirección y autoridad inmediata del Secretario. 7.2 El Personal subalterno cumplirá con sus dedicaciones correspondientes y dependerán igualmente del Secretario do modo dirocto y del Director CODO supervisor do toda . su gestión. 7.3 Percibirán los emolumentos que los correspondan por su horario de trabajo y las gratificaciones y domas beneficios quo los otorgue oí Convenio laboral correspondiente. 7.4 Elegirán do entro sí a dos delegados para el Consejo do Conservatorio. Corona, 20 da Marzo 1.979 7«! ANEXO nfl 1 El Profesorado ¿oí Conservatorio, on oí momento de constituirse el Patronato está formado por: Profesores: D. José Viador Molina desde 1- 5-1949 D. Francisco Geli Tarros " 1- 2-1955 D. Juan Guillaume Costoja 1-r 1-1964 D3. Rosor Busquets Verdaguer 1- 1-1964 Da. Angeles Alabort Feliu " 1- 9-1965 1_ 9-1965 D. Emilio García Solos DB. Natividad Gurri Martorell " 1-10-1970 D. Luis Brugués Agustí " 1- 1-1976 D. José Cassú Sorra " 1- 1-1976 " 1-10-1976 D. Narciso Bosch Puigmal " 1-10-1974 B. Juan Pubill Puig Ayudante: ANEXO no 2 Este Reglamento do régimen interno fuá aprobado por la Junta d'o Profosoros el día 20 de Marzo do 1.979« En la misma sesión fueron propuestos para los cargos de Vico-director y Jefe de Estudios los Sros. Francisco Geli y ^oser Busquets rospoctivamonto, siendo nombrados por el Diroc'tor con efectos do primero do abril de 1,979. 'Tras olio, oí Conservatorio cuenta con la Junta de Gobierno íbrmada por: Director: D. José Viador Molino, nombrado por el MSC oí ~ 1-10-1965, y ratificado por oí Patronato el 12-3-1979. Vico-Director: D. Franóisco Goli Tarros, desdo 1-4-79 Secretario: D. Luis Erugues Agustí , desdo 1-10-1978 Fofo do Estudios: DB. Rosor Busquets Verdaguer, desdo 1-4-1979 DOCUMENT 22. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT D E C R E T 5V4/Ï983, de 15 de setembre, pel 'qual s'eleva a •grau professional el Conservatori Elemental de Música "Isaac Altíéni:", de Cirons Per tal 'de resoldre 1? .sbïlicitu'd presentada pel Patronat d'e Música "Tsaac Albéniz", de -Girona, .perquè s^levi 3 la categoria de professional l'actual Conservatori E l e m e n t a l de Música del mateix nom, es va i n s t r u i r el correspopent expedient, amb estricta oba*rvamça de les normes de procediment aplicables. Constatat el compliment per part de t'esmentat Conservatpri dels requisits exigits al Decret 2681/1966, de • 10 de setembre, per al professament dels ensenyaments de .grau professional; A proposta del Conseller d'Ensenyament i previ acord del Consell Executiu, DECRETO : Article primer. — S'eleva a grau professions! el Conservatori Efèímental 'àe Música "Isaac .Albéniz'', de Girarnr H ' e s reconeix la validesa acadèmica oficial dels seus ensenyaments. Aquest reconeixement queda aotmès als límits fixats per l'article 13 del Decret 2618/WÍ6, de 10 de setembre, de Reglamentació General -dels Conservatoris tíe Mv&fca i als preceptes corresponents de ïa Llei General d'Educació. Article segon. — El nou Conservatori Professional de Música '"h>aac' Albéniz", de Girona, c o n t i n u a r à depenent del P a t r o n a t de Música "Isaac AJbéniz", de Girona, r.ls efectes del compliment dels requisits exigits per l'article 2." 2 del Decret 2618/1966. D'acord amb cl n ú m e r o 3 de l'esmentat article el reconeixement oficial podrà ser revocat si es deixés de complir algun d'aquests requisits. Article tercer. — El Conservatori Professional de Música "Isaac Albéniz", de Girona, quedarà sotmès, quarrt al règim dels seus ensenyaments, a la inspecció del Departament d'Ensenyament i obligat al compliment de les instruccions generals que rebi. Article quurt. - Pe! Departament d'Enserryament es dictaran les mesures complementàries que puguin ser necessàries per a l'execució d'aquest Decret. Barcelona. 13 de ' i C t c m b r e de 1983. i JORDI PUJOL President de la Generalitat de Catalunya - •• - t • ' .¡L - DOCUMENT 23. A LA CIUTAT DE GIRONA essent dos quarts d'onze del matí del dia quatre de juliol de mil nou-cents vuitanta-vuit. REUNITS els Srs.: JOSEP ARNAU I FIGUEROLA, President de l'Excma. Diputació Provincial de Girona. ALEIX GINBERNAT I NARTI, Director General de C.aixa d ' E s_ talvis Provincial de Girona. J O A N PUIGBERT I BUSQUETS, Regidor. Delegat de l'Ajuntament de Girona. Actuen en nom i representació respectivament de l'Excma. Diputació Provincial de Girona, Excm. Ajuntament de Girona i Caixa d'Estalvis Provincial de Girona, per raó dels càrrecs que ostenten; i atorguen: Que en compliment dels acords adoptats per l'Excma. Diputació Provincial de Girona en sessió de 17 de maig de 1988, Excm. Ajuntament de Girona en sessió de 10 de maig de 1988 i Consell d'Administració de la Caixa d'Estalvis Provincial de Girona en sessió de 26 de maig de 1988, procedeixen en aquest acte a la constitució formal del _CÓNSORCI DE LA MUSICA ISAAC ALBENIZ DE GIRONA, que i n i c i a r à l e s seves activitats a partir d'aquesta da'ta, amb plena personalitat jurídica i d'acord amb els Estatuts aprovats pels Òrgans competents col·legiats de les Entitats constituents. Tot seguit s'incorporen a - l a sessió els nyors: Sra. MARTA ROS I PUIG, en representació del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Srs. JOSEP V I A O E R MOLINE i FRANCESC GELI TARRÉS, en representació del Conservatori de Música Isaac Albeniz, si be el Sr. Gel i' no pot estar present pe r* raons de malaltia excusant la ausencia en tal sentit. següents se- ACORD/NT-SE declarar-se constituïts en Junta General del .CONSORCI DE LA MUSICA ISAAC ALBENIZ DE GIRONA, i ceíebrar^la primera sessió per tal de procedir al nomenament dels càrrecs de President i Gerent en la forma prevista estatutàriament. Aital fi després de les oportunes deliberacions, s'ACORDA per unanimitat nomenar President de la Junta General a ,1'Il.lm. Sr. JOSEP ARNAU I FIGUEROLA, i així mateix, a proposta del Consell Escolar del Conservatori, nomenar Gerent el Sr. LLUÏS ERUGUES I AGUSTÍ, declarant-se constituïda la Junta General de la següent forma: PRESIDENT: II.Im. Sr. Josep Arnau i Figuerola. REPRESENTANT DE L'AJUNTAMENT DE GIRONA: Sr. 30AN PUIG8ERT I BUSQUETS REPRESENTANT DE LA DIPUTACIÓ DE GIRONA: Sr. JOSEP Ni SAL. l/ATELLA I SUÑER. REPRESENTANT DE LA CAIXA D'ESTALVIS PROVINCIAL DE RONA: Sr. Enric Bonmatí i Boixa. GERENT: Sr. Lluís Brugués i Agustí. VOCALS REPRESENTANTS DEL CONSERVATORI PROFESSIONAL DE MUSICA ISAAC ALBENIZ: Srs. JOSEP V I A D E R I NOLINER I FRANCESC G£ LI TARRÉS. REPRESENTANT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA: VANCELLS I NOGUER Sr. ALBERT GI- No havent més assumptes que tractar, d'ordre de l'Il.lm. Sr. President de la Junta s'aixeca la sessió essent dos quarts de dotze del matí del dia de la data, extenent-se de tot el tractat la present acta que signen els senyors assistents. CAPITOL I DISPOSICIONS GENERALS Article 1.- La Diputació de Girona, l'Ajuntament de Girona i la Caixa d'Estalvis Provincial, es constitueixen en Consorci pel compliment de les finalitats que s'expressen en aquests Estatuts, de conformitat en el previst a l'art. 87 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, art. 110 del Reial Decret Legislatiu 781/1986, de 18 d'abril i art. 252 de la Llei 8/1987, \ de 15 d'abril, del Parlament de Catalunya. Article 2.- Denominació, natura-lesa i domicili.- L'Entitat constituida s'anomena CONSORCI DE LA MUSICA ISAAC ALBENIZ, de Girona. Es un Consorci de caràcter voluntari, la seva naturalesa te el caràcter d'administrativa, i gaudeix de personalitat jurídica pròpia pel compliment dels seus fins. La seu radicarà a Girona, c/. Cort Reial num. 7, poguent establir delegacions en altres municipis de les Comarques Gironines, quan així ho requereixi el desenvolupament dels seus fins i ho acordi la Junta General. Article J5.- Objecte.- Constitueix l'objecte del Consorci de la Música Isaac Albèniz la promoció, foment i difusió de les manifestacions i ensenyances artístico-musicals, i la tutela 1 administració dels recursos del Conservatori de Música Isaac Albèniz, de Girona, prestant-li l'assistència i ajut 4 no estatals, vnecessaris, que pels Conservatoris de Música, imposen els articles 1r. i 2n. del Decret 2618/66, de 10 de setembre, de Reglamentació General dels Conservatoris de Mú/ sica. Article 4.- Duració.- El Consorci tindrà una duració indefinida i subsistirà mentre que perduri la necessitat dels fins que se li atribueixen en ordre a la tutela i sosteniment del Conservatori de Música Isaac Albèniz; a no ser, que els seus membres decideixin la seva disolució mitjançant acord de la Junta General adoptat per majoria absoluta del número legal dels membres del" Consorci. Article 5«- Òrgans de gestió i govern.- El regit pels següents Òrgans: a) La Junta General b) El President, i c) El Gerent. Consorci estarà Article 6.- La Junta General estarà integrada pel President que serà elegit per la Junta General, més un representant per cada una de les Entitats consorciades, i amb veu però sense vot: el Gerent, dos Vocals en representació del Conservatori i un representant de la Generalitat de Catalunya^ El President tindrà vot de qualitat. Article 7-- El Gerent.- El càrrec de Gerent és professional i, per tant, retribuit. La seva situació es regularà amb un contracte laboral i recaurà la seva designació en la persona que, previ concurs de mèrits, hagi estat designada per la Junta General, a proposta del Consell Escolar del Conservatori . Article 8.- Atribucions de la Junta General.- Correspondrà a la Junta General les atribucions necessàries pel desenvolupament i actuació dels fins objecte del Consorci, i en espe* cial, els següents: a) L'elecció i remoció del President, b) La integració de noves Entitats dins el Consorci i seva separació, c) L'aprovació del Pla General d'actuació; del Pressu' post;/ la censura de comptes i l'aprovació d'operacions de .crèdit. d) L'exercici d'accions judicials i administratives, interposició de recursos i defensa en els procediments que es puguin incoar contra el Consorci. e) L'adquisició, disposició i l'alienació de béns i drets i la transacció sobre els mateixos. f) La proposta de disolució del Consori. g) Designació i nomenament del Gerent. h) Qualsevol altre assumpte que d'una manera rellevant afecti a la vida del consorci i no estigui expressament atribuit altre Òrgan. Article 9-- Correspondrà al President de la Junta l'exercici de les següents atribucions: a) Formar l'ordre del dia, convocar, presidir, susprendre i aixecar les sessions, i dirigir les deliberacions, poguent decidir els empats amb vot de.qualitat. b) Publicar, executar i fer complir els acords de la Junta General, i dictar les disposicions particulars que exigeixen el millor compliment dels mateixos. c) Representar, judicial i administrativament, al Consorci, poguent-se conferir mandats i poders per l'exercici de dita representació. d) Assumir les facultats que li delegui la Junta General; i qualsevol altres atribucions no assignades expressament als altres òrgans. Article 10.- El Gerent tindrà les següents funcions: a) Executar i fer complir els acords de la Junta General i del President del Consorci. b) Assistir a les reunions dels Òrgans Col·legiats del Consorci amb veu però sense vot. c) Realització de la tasca administrativa i comptable. d) Les demés funcions de gestió que la Junta General o el President li encomanin. CAPITOL II REGIM FUNCIONAL Article 11.- La Junta General celebrarà sessió, com a mínim, dues vegades a 1-any i sempre que sigui convocada pel President o quan ho sol·liciti la tercera part dels seus membres, tinguin o no vot. Article 12.- Els acords de la Junta General s'adoptaran per majoria simple dels membres presents. N'obstant serà necessària la majoria absoluta del número legal de membres del Consorci per a la validesa dels acords de la Junta que s'adoptin en les matèries següents: a) Modificació dels Estatuts. b) Incorporació o separació de membres del Consorci. c) Disolució i liquidació del Consorci. í CAPITOL III REGIM FINANCER Article 13.- Per a la realització dels seus fins el Consorci disposarà dels següents recursos: a) Productes del seu Patrimoni. b) Rendiment d'explotacions i serveis. c) Aportacions de les entitats integrades en el Consorci, en la quantia i forma que es determinin. d) Subvencions i donatius. e) Qualsevol altre ingrés o recurs que autoritzi la legislació vigent. Article 14.- El Consorci desenvoluparà la seva actuació conforme a un programa general d'activitats anual, i formarà un pressupost de funcionament i inversions pel mateix termini. CAPITOL IV REGIM JURÍDIC Article 15.- Els actes del Consorci es regiran pels preceptes que sobre règim jurídic es contenen en la legislació de Règim Local i seran impugnables en les vies administratives i jurisdiccionals, conforme dita legislació. CAPITOL V INTEGRACIÓ I SEPARACIÓ DE MEMBRES DEL CONSORCI Article 16.- Poden formar part del Consorci els Ens públics i privats sense ànim de lucre que perseguint els fins objecte del Consorci de la Música, siguin' acceptats per la Junta General. Article 17.- Qualsevol Entitat consorciada podrà del consorci complint els següents requisits: separar-se a) Préavis per escrit, amb antelació mínima d'un any, dirigit al President del Consorci. b) Estar al corrent en el compliment de les obligacions i compromisos anteriors- i garantir el compliment de les obligacions pendents. CAPITOL VI DISOLUCIO I LIQUIDACIO DEL CONSORCI Article 18.- El Consorci es podrà disoldre per qualsevol de les causes següents: a) Per desaparició dels fins que se li atribueixen en ordre a la tutela i sosteniment del Conservatori de Música Isaac Albèniz. b) Per transformació del consorci en una altra Entitat mitjan+ant acord de la Junta General, ratificat per les Entitats consorciades. Article 19.- L'acord de disolució determinarà la forma en que s'hagi de procedir a la liquidació dels béns del Consorci i la reversió dels mateixos. RAMON MASSAGUER I MIR, Secretari General de l'Excma. Diputació Provincial de Girona, C E R T I F I C O : Que el Ple de la Diputació en sessió ordinària celebrada el dia disset de maig de mil nou-cents vuitanta-vuit, va ACORDAR, per unanimitat, constituir junt amb l'Ajuntament de Girona i la Caixa d'Estalvis Provincial el CONSORCI DE LA MUSICA ISAAC ALBÈNIZ DE GIRONA, a l'emparament del previst en l'art 37 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, art. 110 del Reial Decret Legislatiu 788/1986, de 18 d'abril i art. 252 de la Llei 8/1987, de 15 d'abril, aquesta última del Parlament de Catalunya, aprovant els anteriors Estatuts, que consten de vuit folis rubricats pel signant i segellats tots ells. Així mateix CERTIFICO, que el / dia quatre de juliol de mil nou-cents vuitanta-vuit es ' va constituir la Junta General del Consorci de la Mú,sica Isaac Albèniz de Girona aixecant-se la correspo*• nent acta de constitució. = = = = ='= = = = = = = = = I, perquè se'n prengui coneixement i tingui els efectes que corresponguin, signo aquest certificat amb el vist-i-plau de l'Il.lm. Sr. President a Girona, divuit de novembre de mil nou-cents vuitanta-vuit. -Plau •ÉL PRESIDENJ2 GESTORIA ADMINISTRATIV« ASSEGURANCES UUONiA 3 I • S 21 í I 08 Avda. San Francisco. Teléf. 219258 Fax 21 92 SB 17.002 GIRONA . Notario Archivero General de Protocolos Girona . s . 1 601-3-7-9 r^íáSÍES3?íSíS2í8S^iS£fií 3Z^JS¿ ¿Z« ¿öL^ZS-iSt ¿Z5ÍJZ Num. ¿Uo... Ano ... jq*?// . Registro r'ercanj / de GIRÓN; opta de la ESCRITURA de DISOLUCIÓN DE SOCIEDAD MER Otorgada por *PATRONArO DE MÚSICA ISAAC A,LBENIZ,S.A.* y>- ï í - GIRONA PRESENTADO RE5ISTSOJOEUPIWPIEDÍDII TKERCAHIILDE üfàkï^ L I B R O ENTRADA 862 26. AER. 1991 Girona. JA. de M A.rx.D de J ggffggga 9JfWBwïí|8;i« \\i\S SAfrs yHí^pMlE§)« iw&riOf "r^nùt&rfëajie&u ^ ^r v« OT8689819 NUMERO NOVECIENTOS DIEZ ****************************************************** En GIRONA, mi residencia, a mil novecientos noventa y uno. Ante Vi, LUIS SANCHEZ IBAÑEZ, io de BARCELONA, C O M P A R E C E : don JOSÉ VIADER MOLINE, mayor de edad, D.N.I, n2 112.701, casado, vecino de Girona, calle Barcelo, número 22. INTERVIENE en nombre y representación de la EnNotario del Ilusdoce de marzo-de __ tidad Mercantil denominada *PATRONATO DE MÚSICA ISAAC ALBENIZ, S.A.*, C.I.F. n* A-17-040221, domiciliada en Girona, Cort Real, 7, constituida por tiempo nido indefi- en escritura autorizada el 12 de marzo de 1.979 que fue Notario de Girona don Manuel Aguilar por el García^ INSRITA an el Registro Mercantil'de esta Provincia al tomo 261, libro 181, folio 219, hoja 3.063. / ' Actúa como Administrador Gerente único de-la misma, cargo para el que fue designado sin limitación de plazo en la propia escritura constitutiva, acreditamndo sus facultades para este otorgamiento por DE ACCIONIS- acuerdo de JUNTA GENERAL EXTRAORDINARIA TAS celebrada el 4 de diciembre de 1.990, según consta en certificación expedida por el mismo, ' -, que con firma, que legitimo, me encon- trega para su incorporación a esta matriz, a su tinuación y formando parte de ella, lo que verifico. ASEGURA la total vigencia de sus facultades reíntegra subsistencia de las circuns- presentativas e tancias sociales y corporativas de la Entidad que representa, y tener, como así es a mi juicio, en el concepto y carácter con que interviene, capacidad legal suficiente para otorgar esta escritura de DISOLUCIÓN DE SOCIEDAD MERCANTIL, y E X P O N E : I.- Que en la JUNTA GENERAL EXTRAORDINARIA Sociedad, relacionada, y DE cuya ACCIONISTAS de esta convocatoria fuá publicada en el BORME na 192 de 13 de noviembre de 1.990 y en el periódico *DIARI DE GIRONA* de 17 de noviembre de 1.990, con el ORDEN DEL se adoptaron por DÍA que en los mismos se expresa, unanimidad / los ACUERDOS de aprobar el Balance Final OT8689820 de la Sociedad y DISOLVER ésta, facultando expresaotorgamiento, mente al señor compareciente para este decretando su cese una vez documentados suficiente- mente e inscritos en el Registro Mercantil. La/legitimación de los asistentes a la expresada JUNTA/GENERAL resulta de sendas certificaciones expedidas por don Xavier Carigt i Lluansí, Secretario Général de la *EXCMA. DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE GIRONA*., :on el V2 BÖ de su Presidente el Excmo. Sr. don Josep Arnau i Figuerola; por don Josep-Xavier Casado i Rudel *EXCMO. AYUNTAMIENTO DE bio, Secretario General GIRONA*, con el VS B2 de su Alcalde el Excmo. Sr. don Joaguinm Nadal i Farreras; y por don Joan de Llobet de la B2 Vila, Secretario del Consejo de Administración « *CAJA DE AHORROS PROVINCIAL DE GIRONA*, con el V2 de su Presidente don Pere Franch Frigoler, certificaciones que, con firmas que legitimo, me entrega para a esta matriz, a su continuación y su incorporación t formando parte de ella, lo que verifico. f * II.- Que en cumplimiento y ejecución de los pre- saaq. ua oprpuaq.xa 'oq.uaumjq.suT aq.sa'ua /• -uoo sçraap oj ap Ä aq.ueß;roq,o aouas IB aaoouoo yaa • uoT3BnuTq.uoo BBULrrj A sosactdxa uoTOBqoadB À oquaTtirtq. -uasuoo ns Bq.sa.id 'opruaquoo ns ua BOTjTq.B.3 as 'anucoj -uoo otopuçTiEH *ZOA i2q.Ti2 ua A çjouasaad ns e 'aq.uatu -•B^Eaq-uj 'oTaeqoN T^ °A oa^ OT; 'BTounuaj ns aod *oqaui -naq.suT aq.sa TS jod aaaf B oqoaaap ns ap" oaaq.ua uaxnb B 'aq.uajoaaBduioo aouas ia opefijcoqo 'salifiai sBTouaq.JcaApe A se-Aaasai I ap aopBaq.STUTUipv ouioo lap asao xa A 'sopaanoe saq.uapaoaad soi ap 'O86'l A oqoTp eu. o-[ -9J uoToçqçqsuoo BI 'çqsa eas anb Bpsasioap A ap aaqmaTojp ap oe ^P 090* e "I'Q'H T^P 52 oxnoTqac •[ap £ opçq.2i2di2 fa ua oqsandsrp OT ap ¥oTJBaquoo nsuas B¥ uoTOBquanmßjre Jod sopequaumooa sooTpjanr soqov A soTjEqaToos soqo^ 'sai[BTUOWca:q.Bd sauoTSTrasuB^i aaq ^T ^qï^TIos -'OH30H3I -os oqsanduii T^P NOIDN3X3 -xa TSI vain^Niixa A vj/iansia -— -*'Y'S yZIN3H Y^ aa TYNIJ SONYTYH T^ : Y D H O I, O 'sooTT.qnd B sojopucAaia A sopaanoB saquapao OT8689821 CLASE de la clase octava, números tres millones trescientos ochenta y cuatro mil ciento dos y los dos anteriores correlativos en orden inverso, yo el Notario, DOY FE. Sigue la firma del señor compareciente - rubricado. Signado: LUIS SÁNCHEZ IBAÑEZ - rubricado y sellado. / / / DOCUMENTOS UNIDOS: OT8689822 DON JOSEP VIADER I MOLINE, ADMINISTRADOR-GERENT únic de l'Entitat Mercantil anomenada *PATRÓNATO DE MUSICA ISAAC ALBENIZ, S.A.*, amb CIF n2 A-17-040221, domiciliada a Girona, Cort Reial número 7, INSCRITA al Registre Mercantil d'aquesta Província al tom 261, llibre 18-1, foli 219, full 3.063. / CERTIFICO: /Que als fulls números 91 a 93 del llibre .d'Actes d'aquesta Societat, legalment al meu càrrec, figura la -que és del següent tenor literal: *A Girona, a les onze hores del dia quatre de iesembre de _mil nou^cents.noranta i en el douîcTli ' social, -s'1 h'a'ceíebrat la " JUNTA J3ENERAL EXTRAORDINÀRIA D^ACCIONISTES convocada per a'qïïest drà~~i~~hóra eh' el B. O. KT. M. E núm. I92j_,__de__l_3_~de-_novembre de._ ,1...9_9_p_ i en el diarr"*"DÏARI DE GIRONA* de 17 de novembre de f " 9 " .90' a m b el-segttelTt ORDRE DEL DTTAl ~ " " ~~~ Primer.- Proposita de disolució i liquidació segons l'article 260 de la Llei de ^bcieTra~Ls~"Aauir±'wes-ï Segon.- Aprovació, si procedeix, del balanç final de la Societat. Tercer.- Adopció dels acords complementaris que procedeixin. Quart.- Aprovació, si procedeix, de l'Acta de la Junta General. Assisteixen els següents socis-1.- EXCMA. DIIPUTACIO PROVINCIAL DE GIRONA, representada pel seu President, Exc. Sr. Don Josep Arnau i Figuerola, titular de CINQUANTA accions, números 1 al 50. 2.- EXCM. AJUNTAMENT DE GIRONA, representat pel Sr. Alcalde Excm. Sr. Don Joaquim Nadal i Farreras, 'titular de VINT-I-CINC accions, números 51 a 75. / 3.- CAIXA D'ESTALVIS PROVINCIAL DE GIRONA, re* presentada pel seu Director General Don Aleix Gimber— nat i Martí, titular de VINT accions, números ?6_aj--: 95. " ' "• ' •"-TOTAL D'ACCIONS EMESES: Cent. Concurrència: NORANTA-CINC per pent. > 'J Assisteix també el Gerent, Administrador únic,Don Josep Viader i Moliné, amb veu però sense vot. De conformitat amb lo establert en els articles 103 i 260 de la Llei de Règim Jurídic de les Societats Anònimes, hi Jia*quoruin*__suf icient per a la vàlida constitució de la Junta~~GenefI7 Pels assistents es designa President de la Junta a l'Excm. Sr. Don Josep Arnau i Figuerola i Secretari a 1'Administrador-Gerent Don Josep Viader i Moliné. El Sr. President declara vàlidament constituïda la Junta General Extraordinària d'Accionistes, saluda als assistents i cedeix la paraula al Sr. Viader i Moliné perquè posi en coneixement dels assitents les raons de la convocatòria i la situació actual, segons Balanç tancat al dia d'avui, de la Societat. El Sr. Viader i Moliné exposa que, com ja es sabut per tots els assistents, mitjançant escriptura autoritzada amb el número 2.728 del dia 28 de setembre de 1.988 pel Notari de Girona Sr. Enric Brancós Núñez, i previ acord adoptat en Junta general d'aquesta Societat de 22 de juliol de 1.988, es_v_a__cedir gratuïtament a favor del *CONSORCI DE LA MUSICA ISAAC ALB-ENï2~*Ta ^ggaT±tat- deJL_ patrimoni del_P_a_tronat, quedat per tan reduït a zero el mateix, sense que hi hagués saldo negatiu ni deutes pendents de pagament, produint-se un supòsit equivalent al contemplat en el número 4 de l'article 2'60 de la Llei de Societats Anònimes. Que L'expressat CONSORCI va assumir el cumpliment de les activitats que constitueixen l'objecte social del PATRONAT, per lo que aquest ha quedat privat tant dels mitjans econòmics i materials com de la finalitat especifica que constitueix el seu objecte. Que el Balanç final de la Societat al dia de la data és el següent: ACTIU: Perdudes i Guanys PASSIU: Capital social SALDO 100.000'- ptes. 100.000'- ptes. O ' - ptes. Per altre" part, no proj=edint_l'obertura del període de liquidació coniforme" l'article 266 de la Llei de~~Sc)C±etats - Anònimes, ~ per "T.a cessió global de l'Actiu (no de Passiu, doncs no n'hi havia) i no havent-hi res a distribuir, no és necessari el_npmena,ment de Liquidadors, deu decretar-se, "sense mes, la dissolució de la""Sòcietat, prèvia aprovació del Balanç expressat'. El Sr. 'President fa seva. l'exposició realitzada pel Sr. Viaáer i Moliné a qui agradeix la seva claredat i'/ concisió i proposa a votació l'aprovació del Balancç i la disolució de la Societat, i el comple- El Secretari General de l'Excma. Diputació de Girona, CERTIFICA: Que l'Excma. Diputació de Girona en sessi celebrada el dia trenta de gener de mil nou-centí. noranta va adoptar, per unanimitat, el següent ACORD: "Vist l'informe del Cap de Secció lletrat d'aquest Diputació relatiu a la dissolució del "Patronat de Músic Issac Albeniz, S.A.", atès que la creac-ió del Consorci de 1 Música Isaac Albeniz de Girona, ha deixat sense contingut l'esmentat Patronat, la Corporació, vista la proposta de 1 Comissió de Govern, ACORDA, per unanimitat: PRIMER.- DISOLDRE el "Patronato de Música Isaar- 'íbeniz S.A.". SEGON.- FACULTAR a l'Il.lm. Sr. President per >,> ' festa dita decisió en el si de la Junta General que e^ r^nvoqui conforme l'article 260 del Text Refós de X_L Llei d. Societats Anònimes, aprovat per Reial Decret Leyislatr 1564/89, de 22 de desembre." Perquè, consti i als efectes oportuns lliura la present amb e. vist-i-plau de l'Il.lm. Sr. President, a Girona a u d^ '-<-'< .-er d< mil nou-cents noranta. Vist i Plau SL PRESIDENT, Xavier Caritg i Liaansi sep Arnau i Figuerola as» OT8689823 f^£íy V CLASE S*ty r^.*°* mentari de facultar expressament a l'Administrador— Gerent únic, Sr. Viader i Moliné, per documentar suficientement els precedents acords i portar a terme la publicació dels mateixos fins l-a seva inscripció en el Registre Mercantil. Extremos tots que, sesense deliberació i per unanimitat, es plasmen en els següents / ACORDS : „ / Primer.- Aprovar el Balanç final en els termes exposats. Segon.- Declarar DISOLTA la Societat *PATRONATO DE MUSICA ISAAC ALBENIZ, S.A.* Tercer.- Facultar al Sr. Josep Viader i Moliné tan àmpliament tant amplament com en Dret sigui necessari, per a documentar suficientement els precedents acords, procedir a la seva publicació en forma legal fins la seva constatació registral. Quart.- Inscrita que sigui en el registre Mercantil la disolución de la Societat, cessarà en el seu càrrec d'Administrador-Gerent únic el Sr. Josep Viader i Moliné, aprovant-se la seva gestió i agraïnt-li els serveis prestats. Sense altres assumptes de que tratar, el Sr. President aixeca la sessió, de la que s'exten tot seguit la present acta que, llegida i trobada conforme, és aprovada i firmada per tots els assistents.- SIGNATURES: J. Arnau.-/J. Nadal.-/A. Gimbernat.-* I per la seva constància, expedeixo la presente a Girona, el dl primer de març de mil nou-cents noranta-ú.- I - -ç " ï ^» Caixa de Girona . KL SR. JOAN DE LLOBET TOLA SECRETARI DEL CONSELL D'ADHIMSTRACIÓ DE Î CAIXA DE GIRONA (CAITA D'ESTALVIS PROVINCIAL DE GIRONA). C E R T I F I C A : Que el Consell d'Administració a la sessió celebrada el dia 25 de gener de rai] nou-cents noranta, va adoptar per urr entre d'altres, el següent acord: De disoldre la societat Patronat de Música Isaac Albèniz S. «. vegada que s'ha constituit un patronat que el gestiona, au'u'-. al Director General Sr. Aleix Gimbernat Martí i al Sotc-da General Sr. Sebastià Cañé Costa perquè un dels dos indist.n* firmi tots el documents públics o privats que siguint necc I, perquè així consti i als efectes que corresponguin signo el presem certificat amb el vist-i-plau del President, a Girona set de març de mil nou-cents noranta. Vist i Plau El President UA/ fot Pere Frigoler t, « .J -. _ / ESCOPIA FIEL Y EXACTA DE Sü i Avgoi Sant Francesc 34 17001 GIRONA •Ti.M PTA OT8689824 «/r ^ví *"* ^i-X-'1 ¿t"^" «.v? (ff"«z CLASE • & • ï ï i's ïï» ;>A ü í l Ifen,*? -«;>i ^ " t ^ íf=^. :l|' ^¡^ '. ON 3 AJUNTAMENT DE GIRONA REGISTRE GENERAL sessi' loranta aquest, Músic, i de 1. ngut de L .Ibeniz .i f es ta: mvoqui lei di islatiï Ajuntament^ ^ae Girona 15.0S90 009115 SORTIDA m i, 1 / JOSEP-XAVIER CASADO I RUBIO, SECRETARI GENERAL JNTAMEÎÎT DE GIRONA. amb e. rer d< C E R T I F I C O : Que el Ple de l'Ajuntament n s'essió ordinària celebrada el dia 8 de maig de 1990 va ¿doptar, entre d'altres, el següent acord: /'Primer. Disoldre el "Patronato de Música Isaac Albéniz, KJt^. ' J f ". — — — —— — —— — ~ insi /S-egon. Facultar 1'Alcalde-President o Regidor en qui delegui (per a manifestar aquesta decisió en el si de la Junta General es convoqui, conforme l'article 260 del Text Refós de la 'Llei de Societats Anònimes, aprovat per Reial Decret Legislatiu 1564/89, de 22 de desembre." I perquè així consti i assorteixi els ef ¡êtes oportuns, expedeixo el present certificat d'ordre amb el vist-i-plau del Sr. Alcalde-President, a Girona, a deu de maig de mil nou-cents noranta. /· ' •4, / Vist i Plau, L'ALCALDE, .deün-ona AQUIMNADALFARRERAS .1 ^¿ ~ ' 5 § .*"*í^5~ PTA i • *?'f OT8689825 CIASE r QUE CON EL NUMERO A RjU il A EXPRESADO CORRIENTE F I_G U R A DONDE MI_PRO£qcqLO ANOTADA GENERAL ORDI_NA_RIO MATRIZ EN QUEDA Y QUE DE PARA LA ENTIDAD OTORGANTE EXPIDO CLASE 83,NUMEROS OT 8689819 Y 25 tat EN SIETE FOLIOS LOS SFIS SIGUIENTES FN ORDEN CORRELATIVO, INCORPORÁNDOSE O I R O DE SIGNAR NOTAS IGUAL CIASE NUMEPO OT 8689752 PARA REGÍSTRALES Y DE OFICINAS CON- PUBLICAS.EN GIRONA EL MISMO DÍA DE SU OTORGAMIENTO.DOY FE C i ".. u- ? v// O' Q M A R AMC E L L c V D •«WL-L. ———— - '" \T" * , r A IM N £ A I I lè. | V A 12% TO i ML HONORARIOS Y SUPLIDOS El present document es toin? a i i, t c r essat per h / ßüegat quo l'ccte o contracte cue cor,t~ ce, a i'lmpost. l·lc. prec.".;:? comprovcc.ó ço b — liquidació o líquid:~'crr, q c, c e 2 a ! oi.cina per - r o per p;ccticar Ic v. cJ„ cea, p,oocc.'c.¡xm. d ¡-ï W, 1991 • 'de 19 ei O A P D F I SERVFI TERRITORI/»i DE GESTIÓ TRIBUJARW REGISTRO MERCANTIL DE GERONA INSCRITO el precedente documento en el Tomo .&.€¿.. Folio..X?î^...~:.. Hoja número &^.3.:..?..éC.3..... Inscripción...-?.^:.,Pendiente, p?:a adquirir plena eficacia, de la publicación en el BORME Girona a .í-.^.wN-.J.?.?.! El Registrador Mercantil. ,ß^<\ ? ¿*5>\ j-1* ¿~¿í íj^l ' >^ ^ y J ^ int\^í\¿y Fdo Jesús Garbayo Blanch K° ARAÑO- L: 1, i. 7, 13, U.*>,ute :UL: i, 5. /, U, •: f* < •• BASE Declarada ¿^Fiscal D HONORARIOS ..ÍL·f.^... 19, 20, 21 y DLsp.Adic, 3,s ' "TC DOCUMENT 24. A Girona, a 24 de Gêner de 1990, i a la Seu del Conservatori de Música "Isaac Albéniz" de Girona, R E U N I T S : D'UNA PART, l'I.ITHE. SR. JOSEP ARNAU I FIGUEROLA, President del Consorci de Música "Isaac Albéniz" do Girona, assistit pel Sr. Lluís Brugué i Agustí, Gerent del Consorci. D'/iLTRA PART, l'ILTRE. SR. MANEL NONO I VIDAL, President del Consell Comarcal del Gironès que actua en nom del Consoli facultat per acord del Ple do data 9-11-89, assistit pel Secretari del Consell Sr. Jordi Bat 11 ori i Nouvilas. Atès que una de les funcions que té el Consorci de Música, entre d'altres, as la de difondre l'ensenyament de música, Atès que e] Consell Corna, cal del Gironès, en la seva àrea de Cultura vol col . labox~ax~ amb els Ajuntaments i amb el Consorci amb la finalitat d' acostar les activitats culturals als ciutadans de la Comarca C O N V E N E N : Col.laborax" mútuaIrnent amb la finalitat de promoure l'escola de música i les seves seccions en el territori de la Comarca del Gironès. Això comporta: Per part del Consorci de Música "Isaac Albéniz" Assessorar i intervenir selecció del professorat. en el procés de /\ Fer un seguiment dels cursos i del professorat. Permetre al professorat de cada grup informar al tribunal qualificador a l'nora de realitzar els exàmens finals . Els alumnes, però, s'examinaran com a lliures. Col.laborar en els diferents actes musicals extraescolars. Sempre que li sigui sol·licitat i es pugui satisfer. - Per Part del Consoli Comarcal del Gironès Informar al Consorci de Música "Isaac Albéniz", del desenvolupament de cada curs mitjançant una memoria que elaborarà cada professor. Contractar els professors, previ informe Consorci de Música "Isaac Albòniz". Responsabilitzar-se en última instància de gestió i funcionament de cada aula. del la Respectar les normes assenyalades pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat en quant al nombre d'alumnes per classe. Vetllar per a proporcionar material didàctic. Vetllar pel cada una de Consorci. compliment de la programació en les aules que serà sempre la del En senyal de conformitat, ambdues parts signen el present CONVENI, al lloc i data esmentats podent ésser revocat o modificat en tot moment previ acord de les dues parts. EL PRESIDENT ' '-,v, del Consell Comarca'l ,ron< EL PRESIDENT del Consorci de Música "Isaac Albénj Nono i V i d a l EL SECRETARI del G . C . G i r o j i e i Josep Arnau i Figuerola EL GERENT del Consorci de Música i Nouvilas -L lu'jfs-Brug'ü^' i Agustí DOCUMENT 25. v • DIPUTACIÓN PROVINCIAL Í3E GERONA SECRETARIA Negociado de CULTURA Expediente C' K QLÜ£& í A .Dt C MA A K A *$• V-.-r..V ^ V v Fecha entrada: .Acuerdo Comisión: Acuerdo Diputación: Decreto Presidencia' Comprende .'./ '.. folios cu¿tjd¿ ¿sLc.Í/¿ I Presidente: Don U..U£U.' s) ,.. Secretario: Don && ciCx.vTlv. Sj RAMON GUARDIOLA ROVIRA yjjr EL ALCALDE DIPUTADO DE FIGUERAS PROVINCIAL •i p --. Q Con cl fir. d.9 poder estudiar el íur.cicn?.r.iírito y actual daGP.rrollc de la Orquesta de Cámara, le ruejo "orejare una rcv^r.ión del Patronato de la citada Grç.uesta de Cámara, por le rus convendría truà se cusiera on cc-ntacto con cl socrctario de este Patronato. Hociba un cordial saludo ds HU af~c. -j buen ani{-o. I» S LA D ~ C A H A SA G r n o uA . -— -. .' . TA . s ü a * iî i o y e. 171 ?oct c-ggO |te _ 1 oa l SNk-i&SP&SF* - • ' » - - '' * " •:::;,,:.,=.• - " -. E ¿AIL* LA s»-cJ£j¿ uaR* r- see-» r- s.- jr. st- «-is ta E3L 02QCSSTA £3 CAVARA Du GSSCHA CAPITULO . Art0 12.—- ri iBtrcrftto do la Crq^ee-t« de cacara Gcronn es tma l&otitucl&t art£fitlco-culttjr?tl depcr.diairta de In liscBsa. Diputncian iTovlncifsl» ccn cnt^cter do 22.-—« La ¿ßtidöß oetnrá doialcüiad.«» provlnio— KoJc.onte, OB el altacán ße t/'oics "CA::'« CCTiírxxn:^"» cito en Iri Tinrblrv áol Cencralîsir«> us 23. 3Ü . - Hl l^ß-fercasfito teíidrá plena capacidad ,iur£~ ale« pora adquirir, reivindicar» aclrirdctrm* y etwjeïiar bi¿ HQÖ de todíut claeeGt cdobrnr ccjitrrstoa» y» en ßors««a de deroclMîo y obl ilación es« ; Arfe« 4*«——• Scïan fir¿ao ool ïntrotsato» . 1» •— ftacjQiitar la a£ici<5n de las Kontüo ïaaeia la ~ •: . : • •• .. . a Esediontö la creación j »cstenirai^títo <3e «na , reprosontritiva de la Ciudnd y í'rovincis de --42«.— Atorjdei-» pric;ordielísorïto, e»! fciDonto ôel arts HU dentro do la Provincds5 ein que olio cea obstáculo ça / m c*üo pRPdrí sawOLlsr P« «adío ô« e«eî&? en Jfida eepirltruaS. goruDoe^teo« : . ' 39 y. rmitflK0r oí "coBtacto r bueams relncicKeaf con psrsoJßso.o cntidaôoo ctv eo «eaiquíttt «1 c l t . -2 4a «-Fiel al principió de volnr por In ccnaerwacite de la iLÚüica 0,0 loa ßrascioo taeotros, procura»! organizar »as/ a bacc do psTOßEtsmaa ¿e ¡aîaica di^gca, y c«lecta» 5s •— ^rector aicaorwilerrfco y ornada n IRO a¿rrupn.ci.c*iee const itriîdftc y q-jo pudieron cenotitaîrse en 1s i-œ vincia« 63 .~ Ori?ïnissr conciertos* confaror.cifie y cooperar en r;«nlîcBtncicrieiî oisilnrao s«a oolicitado, oapccial— en sQuállaa ct^ya iBiclritlva porta do lo Sscna« Mputnt ci&cx» oianpra quo ello fuero factible» 7Ü »— Cualquier otxa activiänd ossä^funte s Ins ísntQri£ ros. Art» 5s «~— Teniendo IFÏ Hißtit .ción tm carácter exclu slTtír:ento artístico y cultarïïl» ccncrotnrá nscocariasieEta — ß^5ö actividftäoo s cotos £in0at Esirfesï.iiîîdooe nlo¿c«^t d« —cualquier tersdoncln o Refeividßd ptílíticot« Vor la «niées rn—* • . . s sen» OQ 3csntca¿[rá oí atraen do tods f malldcd lucrativa» — d€«3tir*ftn4ooo loo Inipresoß si aootcniEiiento âo OUB neceo lâââee« Art« SI íis-ferataato ee - . por tt& -. il ., ' -•«*>..* --7 J# ícsTSPt y con lac'aíril^ , que ti*G RA«3Jsat« u« expreoar£a* • CAPI-PUIO TT . * a 7 *—- la J5nt¿d«A,o« • ' ' " " ' i de isisE-broc ianbrt» de aJtero y ßior,l>roo rt*4 6* #•"•-» ;Po5r&¿lÍ¿ai:' ¿ocioa^ pró'tecíïOïr I CM "* 3 ••• •b pro âol arto eueiçal o por hí^ber íniciRUo o secundado tro ba¿co relfïciocnâcc con el cdojeo o oj: interne áo la Í-TOVÍE-. # eoan áifcaoa && obtener tsl distinción« gs *—- íH iüito inrlsJüEso de tiiac.bros protect o—roa aera do veinticinco y satisfarán una çaota anual do 50Q p^aetas« Arta 10*~~- Loa reatantes asocifidco so niccbroo de nScaro, su iíaite rílxiisc será da öoocieritoo y eaotfs de 50 peso tac arunloo CG&Q Art» 11.—— Los anociadoG» do una y ctm claco» soliciter, su lïinreoo ä-urarrfeo el período do conotityción uc la î.vntiâac, «osertSr. da In diotinciSn de niexsbro füRdn— der» Art2 12»—— ¿ïxra injveomir coció ciier.bro protector o/ »uraerario üerá necQ«arlo solicitarlo «¿odiante» eacrito al/ Presidoixto del ifetrornto, debieiido fi^-artxr en el EÍÍSE.O el cié doo asociaaos* 13»-— Recibida la oolicitttd» la ¿Junta í los ontacedéntea del Interesado» temiendo en cuenta las circunstancias pereonalec qua la acreditan/ cosió parooca di^pa d« oltetamr COB los 08ia5a raies&roG y — tr&r&ccr BU eotiEßclon» « • • • - , . - . -- -• .' '. ': . ' . ..; •:,• • - - ¿._, • En viota do estoe datos» la Jacta acordará o denega , " " • " •· i ' : · rà ®1 Ïnfír6oo ô.sl oolicitíitrto <¡ • - ;,., ,. . , . . , • • ' '. • :.- ; r| Contra si acaerdo uoncf-anúo In adnio ifin podrá alisar; oe por ante el Concomo Sítrectivo« • •. - "i""r ^ , ;i« — • JAr*.».J' „'•:-:-;. .^v-.--.-- -..-A**¿*V"-' ,; Arfefe 14»-~~ Aüfcitiao oí eollcitanto» so lo entri^ :M^^M rá tm c^bleîsa, y tm •feftulo aue le acreídltsx&i caoa srlc eiblesa, sr xai "titulo que le vd / f - d« la'Xsstitusions dlofrutönöo < . . dos loa derocîiOo QUO coso « tal r 15 toc jrot actores telarán Uei-sclxo 13 „~ cfcteber p&ofoitœcia ce. la s-coerm da locnlidapfîïtt lOO &CÜO3 nQQ Cû2.6l52r3 în C'2'lï'ÏIlÍESCj.CSQ·' 2$«~ Adquirí.» cesn un 50 f< ¿c «lescusxxto Ina los ecEcieytco de In Crquosta u osroe aetcíï no too bíícta iJfi tásinaa 03 aoiö aeicntoc o tm pßlco cocrleto« Todo ello âo ficvuïûo ecu ^ao ccmîicior.co q-.^- es cfsûR 4s •** Un voto en le*. y ,— preeer-Clar lou eríon^co âe in Cyq-oete« 6 a *— íiaciblxr BJÜ e¿ot.plsr ¿o csaa p^biicacióJB oao edito* 73,— Ccrícertar ceso el Ptitrar-^to tratoo cíe f »voy obten®? entrruSfts coló ct;ivas pars íïtíio'Sir a ARC auílicioruan/ do If* Oïtîtà©s"fca y ectos slmilRrec» eiissap^o QÍ-^O el Bßodado,' fuero una entlânâ* fîa »— loo doraos voîïts.;no quo no datorísliiowlr¡ OOBtft* 16*—«* L<» galantee os csfeero Xoo ai ti In 2a ,-r Ca acocaocto iza líníto do doe IOCÄ »— Un voto eß la Aootóbloo COKE A oí - •= *- Ii€MJií>lr ua o5»c$lcur ¿e cocía , Toöo «so tea» meöifitoto escTTtto dlríMdo «1 Vrtstiiüev&e* • ni infecramsao a quo. âe loo . - - eso— ; 1 -v-» t*-»** o f^ ' .r. • ~- -' r-, ..-^/JW-^Vi-*- f\s r-vTi*.'' , -^ - . 11 rx r-.r^ -i -. j W^ :-i:r.-. n-, "-T.1.C c v re - -v* — e~ C -,... < 4 C i-. -^ --i - • — .*^, •• -*f*\ j-i -í ;-1—\ » -^ f* *--1 i. «v-^ïj= - v*^ O*. ^C:- cr.cojcc ¿ cerciorí;ce 2 «- In ts-stlfiefteiúr. 'il ., ¿vector« 3-.- Tou quo ocpoioncr! In '••uquiaicz.oc ¿'.a t-Ttlt:-.m 51 •- 1^ CV.TÍ: o r v n c i ' n v -cl- ui ui c 'r Ço r n ^ o r ^ n l . w /f' I c- íj i s ^ ^ J í í tcrcfari'a, prop 5-vàn j<á _,' s f n í l a r c s \. C' lo lo;- -'^".'"': 3 u roc-.; or o i _rc den^c Jo Ir . l : ui>-''s,_^r vovJ^c.^T-1, . - In ron;-c:.cnt,^ti';: ió, .^1 ^j» . orr_ír') :iv. ï*-* "1 >. v O o i . - ù n ^ e ^loct .vo quiói. T A-<-V 5iü f -r.cicr.üü, c ~ r . cnr^ctcr ¿:ofiürnl, í.r. „1 Vico 24«—— T. SL cra\'-;u.. - ' G 7_ce rroí-iCcr.l,c y . ocï'ütc'rio rò 'r; GTÍ la:: i ic: ne porcor«>: ~uc: Icc cc"t2:ton c" — to. . crrj-jT.01 :ö, ei liraetor do in ;v--u^~yn, un rc:-,rooentnn • "io do le.::, £iu£bro£; ¿TO'tociCTCG doriijvislo entra ío*co POT/ - claccién; ;; dea r:rofc-soi*Gc; i.-ácícoc ola^ldoa rcr ICG eor^.jo r.crj"t;uD Oic la GrciuGuí;n. J-otj cr.r¿'cc -.c ropr&eôntfiîvtou uo —— pros^c&croß ;/ do pirofcnorcr. ^aleoo to rcj cate äoo tañoet ccn cto £r«;2 25»—— Da enso ¿c üinia*£n» Ir.eßpr.caßriu o cldento âo lot; coDGo¿erco do aocica y rdciccc» BO oo proveo oetoo carece tnata In n Art* £7*-— r.l CCCGOCO cc rc-..r;iri, «siar.to ccr,co vos si aílo« la ccrtvocstorla oe iftsr^i con 1C d 'so âe an ei&i rcdiCET.to pnpclot^c Do.c.critao p< r al Côcrot Art2 is „~ i la stiR füneior,eo dol CCTJ y tipsrcbar lao ci^oiriisc 7 anrob";Ci&: ¿a In " oicosrln con la labor y ÛQ 1rs costiêa Co In «:vX>ta ., oir^smer-.tc er. çfîâa pe¿o cettiaciCc. 3e •— rxsßclvor or. tilsnun cobvc Ins c\jeai;»oarieo QUO lJ —• 4ß »— ¿Troctdir Ins fteftcîûofici C procurando ce lleves con In r?»¿ror ~ e^aetittwí. ßs «- ^¿ecatar loo rvcuorcSoo dol CCROO¿O liractivo y — do la A sonto.ea GeBoral« 9» .- Cwperviear In actividad dol Mroctor da In Cr— que ota. 1O*»— Convocar loe Acçr.îjleno Goncmlec. 113 »~ adoptar cxrxlquicr rcuerdo o resolución que no — cct<§ atribuido concrotazsnte a In A aórtica Cer.eral o tul — CoR£.e.1o directivo« Art9 3î>««—•*-* Correspcrsüerá ni Vicepresidente prirAroj 19*— Ooteßtar In reprener-taciors do la Entidad snte todso lac .*utorîdadeo y Tribiaialso, oiccpro q-ae en ¿1 î»abio ro o ido âolcf^âa« con. ctu^ctor ^cnerstl» por el í'rasidonto/ efectivo* 2**~ Ccovocar y proeidir loa eesiccec do lß Jonta — 3a •** Hccautuar» oaictiao del Teeoraro» oí iísporte de/ las eubvonciGReo y dcoociones QUC oe bailan a la Itiotitacién. 4« •— \'iß*r loa libraniCKtoc» carflatroces y certifica— úoo jjícicncc en lea cn.ooo .e autercin, cr.fcrr.ednu, ¿oHeeínier, o o ^occ» iiiiar Icio tttónliao ^ ¿r-t-tca e ictervcnir tcxío/' a de Tssoror-fo. 32 •— Jü£jpeccicr~«r lo ístcr clol I.: corea do 1?* Grq'»8stf»« 4'} »~ Ctvido.r Ce Irr ccr.ccrvrtci ír. ¿oí :.aterial. y- «- i;nr c lenta ¿e c..nr.tac ir,rr?.cclcr.¿;;: cbsarvaac en/ rel-iciír: ccn su ^iuifc inl;;irverv»ora« Art" J? •—- 'on funcior.Cfj ciel Tonororo: !'-•*— T-Oponit-ir Icn fondes cl o la .^sccincion ers al Sst-«, 'blQcirientc qua àocirT'« In -.^tattn perK^r;enT;e, T:O eotmtdo fît— cultndo pnrfî rstirarloo ein previo ncuordo ¿c In í,'.iota. 2* .- llevar loe litroo neceenrioo para Ine ncc da los in^rcsoc o ¿^ctCG cue afecten n la Caja del ; tronato 3s*— Cotirar totes lar. ce.r.ti¿K¿os qxie, por cunlqaior — ccncspto* detsiî ínf^resar coca fc:-dca do Ir4, üxtidsiá« 4^ •— I&r cuenta » la ¿¡nrfca» iior¿aiiaLU.or*to» dol catnüo/ do fccdcs y de las morceiustdsc que observe en loo' pof;oc. 5s v- ¡r$FJC XOG ¿göstoa orâinnrios; ,v los rioa »atoricfídoo por ?.s -Junta,- fifi .— Aútbrisnr cca¿ oa "•£itra caaatitoo floe-soctoo taovínisnto öe fond os ..-.v • -. 7*„ t.*'-* ?OA¿r"3'"prc"e«r-'tar •— . , . î^e s la Jtortn í«r . "Í» c«ost»'üccuEaQÍi1i«aat pora qae «Bfi. vaa -n - puodö cor sorotidn al Coreo jo pam «u doi'initivr» aprobaci&i. .Art3 38« - CoiTQcpcKíIe tu. Secretaries is.— Aaíotir a loe Jur.taa que uo culebrón» extender y soa nctae,. ¿Lar agenta cié las sr.tsriorca y ¿e loe/ s n-j:C or. Ins r.-ior«u deba tmtAruO. 2s •- Usurar loo libros da p.ctna y «cusrâoa, y la corre opond or cía ds Xa latidla« 3- «— r^tor,ííor j autorizar las CG rt if icn clones quo so/ expidan y IRS conuriicacioruao, ccsivocatorias y cixxtilarea —— que iOynn clo «iiri^lrce por acuerde del Ccaaao.io, 1 A " o In Junta« 45 •- Il'-ivir si libro rs¿-;ictro de Ici; ncocíndofj, do r-c'JQrdo con Inc diopociciorun 39* —~ Kl L'ocretario ;/ el "caorcro serán Bustl — tuidoo or. Cfioo ae aucercia* por oí director do 1^ Cvtj ostn/ o por uno de loe Ccneo^oron rïíaicoa dol Conoojo Mrectivo» 4O« •.....la Aasr.bleaa Genemlao, ce« derecho de — pata toaos loa rioribroa» sa celotrarr&î per el — previa convocatoria por la Junto constituyendo In Toca, el Cernéelo Directivo GE \ Art5 41«—— Corán Crair-arioí: Ino q .e ter£rán •ohn vea al .*iño dursmto el ceo da novierihrat con'.xx^dRe por 42«—- ï»odrífci convocar Ina t v. • - l» m" Sl Eses»* £r*.. Preoiàente de la T;lputnei&t Pro-— «•.-.:••' _ • : TlBClFil» c 2**— El Dipatedo FozisntQ d« Chíltúra y iTossídonto del '" - 12 - 3*»— 7«a Junta P erronés: t é . 4s •— Los clos tercios da loa aaocisdcs nedisnte eoli— citud por escrito a la Junta ren:siiee.ts. lai la Acarbien erctr^oráinarí?'. aélo se podrá tratar — de lee asuntos partí loe que hubiere sido expreeamexita con— vocada, dabiecdo consignarse ¿utos en IR. convocatoria. rt 3 43 1«. '.ulea Ctïr.eml C vd icaria ce tra- tará: 12 »— .Dol nocitraráento cíe los r:.icu.broü dal Conse.lo y/ de la Jv.r.ta en los términos íi¿?iuoñ per ley présentas Sata £* .— Í-e líic propcsicicr:2S o r.ccicr.3£ ';*ae Ion n.soci"-— JG deseen aor..et&r a diecusicii» 32 .— Ta resolver lo q .a ccnvcr.í^i cobra las quG¿r,s — que ee prod^acan centra la J-.nt?. ierrsr*er:t3 o alfr^no da «— sus componen tes. 42 .— De Ifi n.proboci6tx de la ßactiSn da la Junta Perm cer.tô durmta el aílo transcurrido. 5e •— .De cuantas reíoriAS, provectos o preposiciones — praconte el Cenacho, bien por eu propia iniciativa o por in dicnciótí de loa asociados« 6^ «— lie eauaiuar loa resultados de las actuaciones da le Orqaeata dorante el añoT j :\ - *f -'-- -^. ,•-•-' SeESalar el largar cae caá» tuno deba ocupsir- en — . - — la elocciSn âe Zos l'rofeeor«a da la Ciqu«ete r* • CorroepotMSa al Birectcrs -- - -. ÔQ Hfdo con 'aoar'í&coA a<5co y con" la 'f -v- -• -14 - -n 3a *— CelecclORir la oíales n. interpratar sn caarsta loo firseo cía la Institución. •í3 •- Eirifdr Ise sctuocicnco y les ensayos ; y veri ficar por sí o ccn ayu¿3 do ctrce profesores Ico srro¿r,los o InstraEentacioces« 5 s »— llevar un libro en el cuc ccnetan Ina aaiß-fcen, cías de cads .broíoocrv ¿? paaarlo period í cacante al Teoo— rero pera que pueda hccor efectivas lao ñratlfi<»cicBe8y» 6a.— Cuidas1 dô le ctmservacien del Bat orini« 79 »~ i'TOpcner a lo Jtinta lae bs^ao ac la plantilla de lïofQGoreo. S 2 «— rncer» en In íaQEibloa Gencrnl Ordinär in» .ur»// resana ác In labor reoliaoûR durante cl a;io* 9 a «— Cualquier otra activlácd purarcnto Art2 51**—— SI cargo oo Director oorá coc la firatif icsclén qaö opoartuceurânto GO calíalo por la/ Juris. ¿-O703£ar,to ^ aprueta.el Consola Directivo. _. J52*"~— Barà ingresar coso ¿iraíeaor de la Orde Casara ûo Corona o« requerirá previa propueots por cualquier do oue coepofcßjQtQß y oitpersr tin examen ac~ te un JarsuSo coccuecto por oí Director, el Músico propo— n«íta»"c¿"£ic¿í)ro de la Juntù. ¿-err:cEeRte y el csbosa de/ . iß cuerda eri. QUO eX,a2ÄE2lcaao pra'UKJÖa infETôfisr* Jîebera/ .' - . .... , ,---¿?,- , - .*.': - . . . . -t •-;,....:• '' *• — - -' - ' - , . /~ ** ' • - • :- ' ' . - , cono odpleoa-Ss o en espactatlva de plesa« 54 Pam 3aa c^scesí&i dol e« tesará -15 - en c enta teuvto el virtucsiscx» y íocoltsdes coso la vocaciéh nuoical dol extu&inado« Arts 55.—-. leaos loe proíoocres estarán obligjadoo a obedecer oí. Director» eußiatir a loa ©raayoo y actactciCTioa^ eat'odiar los papelee que lea fueran emcoEocdadoo, coidnr dol raterial qtio catuviere a au. cr.rgo y procurar una constante ctiporaci&: en oa. arto. ¿rt* 55«—— Loo cczaposec tec de la Crqv-oota tararán rocho a las ererfcí£icíícicr-e0 que, por cneoyo o nctusei&, fl¿fiTfí In Jisnta íeiDenentu* de acuerdo c en el o o tad o do fondod do la Instltttci6n. 57«— lo ta¿a do loo Prcfcsorcc ecr^ öocretitda -J por In J-'jntxn inrsKnento a propueots del ¿iroctor« ITcta rooo-j luciáQ 03 not:ificf-r^ por eocrito al interesodo cxproasrxlo -^f loo ncSivoa que hubieren inducido s dictada y o£rocl£»dol£ indeccis»ei6n en catálico do scnordo con lae dlsponitil de la Aocciaclín. Eo tondráa derecho s ser jjndc&Eiaadoc Ice q^uo cean de doa de tet^i por incnnplir eus obllíiSicioneo o por su noO. c• • • ' •••'• "•• ••• • : • ' -- . .- • - --• • • • • • --- • coLaboi-atr .-:,-'- coa el £íroctor y.SQÍxstituirlo en eas alíseselos« . . • ••• • ' - .. • . .. - * - : - .' ' •- • ' '.. '• • ' . "•• r. • --r- * " • • ....... • ' ....... •-.'• . :'•- 59«—*• C^. ---• - *,•-•¥- - 16 - APITÖLO 71 de la Bntidnd. Art* Su**—» Podrá disolverse la Entidad t la«— Cuazöo io solicit en por escrito, cooo Isa cuatro quintas partos ÔQ 29 »— Por Eispooiciûa de la Sxcssa» Diputaci&i l TôfreEdsda por la Aenriblea Gérerai, la ets-O. tœ opcl£n i^ro ccßtlßi^jr eoex> accciaci&t particular In depandieirtôff previos los tr?5altoc Art* SI»—— Caso <*e disoliiciSn dal Patronato» loa y bisroa dsl jEdoc-o pïWîarirî» 131» vas sreoEnciaao si derecho da ecaitinuidnd sludiäo ÍSB Ql sdrrafo »s 2 del artículo actarior^ «i Is Sección de rcnoficoiseis do In — Ket oc Estatutos entra-an on vir>cr tar* paecnto c hü^aeetss/öe C&sxra dö ' ' DOCUMENT 26. A C T A F U N D A_C_I 0_N_A_L A la c i u t a t de G i r o n a , a deu de desembre del mil nou-centa v u i t a n t a dos, essent les vint h o r e s , s ' h a n reunit al local del carrer Joan M a r a g a l l , nom, 35 , en Narcís Salvatella i Vila, en Joan Ramón Vilamú i P a s t o r e t , en Pere Colomer i Pous, en Joan Miró i A m e t l l e r , en Vicens Mensua i Fernandez, l ' E n r i c Sanchez i Tharrats i en Joan Fabra i Basegoda; en Manuel Pía i Massanet i en Joan Sadurní i Brugue: tota majors d- k edat 1 amb plena capacitat per 1 a aquest acte, en els quals concorre la condició e s p e c í f i c a d ' a f e c c i o n a t s al Jazz i amants de música, i , prèvia deliberació, redacció i aprovació dels corresponent E s t a t u t s , ACORDEN, en exercici el dret que els c o n f e r e i x l ' a r t i c l e 3 de la llei d ' A s s o c i a c i o n s del 24 de desembre del 1 , 9 6 4 i p r e c e p t e s c o n c o r d a n t s , fundar l ' A s s o c i a c i ó que haurà i a a q u e s t a fi, d ' a n o m e n a r - s e " AMICS DEL JAZZ DE GIRONA ", i pel seu degut r e c o n e i x e m e n t , r e m e t r e a l ' H o n o r a b l e Sr, Conseller de la Presidència exemplar q u a t r i p l i c a t dels esmentats E s t a t u t s i t r i p l i c a t d ' a q u e s t a A c t a Fundacional, I per que coniti, signen la present A c t a , en prova de conformitat i acceptació, al lloc i data que s'expresen a l ' e n c a p ç a l a m e n t . , DOCUMENT 27. Honorable senyor: Els sota signants, tots majors d'edat Narcís Salvatella i Vila C/.Ultonia, 13 5é-C Girona DNI.-40.260.406 Joan Ramón Vilamú i Pastoret C/.Emili G r a n i t , 7 3 7é-A Girona DNI.-40.244.970 Pere Colomer i Pous C/. Migdia, 9 atc-B Girona DNI.-40.109.996 Joan Miró i Ametller C/. Barcelona, 16 1er, Girona DNI.-37.244.110 Vicente Mensua Fernandez C/. Jaume 1,26 7é-2» Girona DNI.-19.480.099 Enric Sánchez i Tharrats C/. Abad Oliva,44 a t c - 2 « Girona DNI.-40.272.488 J0an Fabra i Basegoda C/. U l t o n i a , 1 3 Girona DNI.- Manuel Pla Masjianet C/. Francesc Ciurana, 22 Girona DNI 40.234.738 C/. Manuel Quer, 9-4-3 Girona DNI Compareixen devant V . H . i en la forma més procedent en Dret, EXPOSEN: Que és voluntat dels infrascrita constituir una Associació de les que regula la de 24 de desembre,el Decret 1.440/1,965, de 20 de maig, i altres dis- Llei num. 191/1.964, posicions concordants, i havent-se celebrat ahir 10 de desembre de 1 . 9 8 2 , la junta fundacional de la mateixa, és per això que acompanyen, d ' a c o r d amb el que preveu l ' a r t i c l e 3er del text legal esmentat, exemplar triplicat de l ' A c t a Fundacional i quatriplicat dels Estatuts pels que s'haurà de regir l'Associació; i amb aquest motiu, a V . H . amb el degut respecte, ^EMANEN: Que els tingui per presentat aquest escrit, i per acompanyats els documents que disposant el reconeixement de l'Associació " AMICS DEL JAZZ DE GIRONA " s'expresen, tot i declarant la licitut de la mateixa, amb eJLs—aTfFes ^rpnunciaments que siguin de rigor. Es de Justicia que instan els s a Girona a-deu de desembre del mil nou-cents HONORABLE SR. CONSELLER DE LA PRESIDED (ßlRECCIO GENERAL D'ASSOCIACIONS I FUNDACIONS) • í ti - . . • ESTATUTS DK " AM.ÏCS_ DEI, JASZ DE GIRONA " CAPÍTOL i £ONSTTTUCIO , OBJECTE _i FINS 'vRTTCI.E 1er.. :. : •-•;;"••' & V"'"" Ç " ',/ _!» ^l prenguin els òrgans de govern de l ' A s s o c i a c i ó , aixi com la difussíó i practicaje l ' a c t i v i t a ¿ 0\\F\ r o p i a d e l ' A s s o c i a c i ó , !• • I Vxlp rt ^J " ^ r-íru-c.'-' --*r*l .v ARTICLE 9 é.\ Seran socis FAMILIARS, prèvia sol-licitud i aprovació per la Juntas D"iï;'eq(tJ,yà, -ï" ^ • <£<" totes aquelles persones que t i n g u i n la relació de parentiu o dependència d'un sccí y -uw¡tverA-ri, A q u e s t s socis pagaran la quotas que s ' e s t a b l e i x i n per l'esmentada j u n t a , i t i n d r a n p l e n i t u d de drets per a l ' e x e r c i c i de les a c t i v i t a t s que constitueixen l ' o b j e c t e de l'Associació. '^¿ARTICLE 10é.Seran socis EVENTUALS aquelles persones que demanin llur inscripció en aquesta categoria i que p a r t i c i p i n circumstancialment en leâ activitats de l'Associació, habent pagat .les quotes d ' i n s c r i p c i ó que assenyali'la Junta. A R T I C L E J l^é,Seran socis PROTECTORS aquelles persones juridiques, entitats o . c o r p o r a c i o n s , a les quals la Junta Directiva distingeixi per la seva cooperació o suport en el desenvalupanv i consecució de l ' o b j e c t e de l'Associació. Els socis protectors podran designar representants amb veu a les asaembleas d ' e s t u d i s ; d i r i g í : 10 mocions o suggerencies als òrgans de govern de l'Associació. \ I.' -* ' ARTICLE 12,- La condició de soci es perdrà, a més de motius recollits en les n o r m e s , per /voluntat p r ò p i a i per no pagar les quotes es'tablertes. Es perdrà també la condició de soci pe incompliment dels E s t a t u t s o de les instruccions i acords aprovats per la Junta Directiva o Ï^Assemblea General. La pèrdua de la condició de soci adoptada per acord de la Junta Directiv, •'^ ^ Tt<. davant una falta molt greu, es f a r à . p r è v i a audiència de l ' i n t e r e s a t . L^aoord d'expulsió no serà executiu fins adquirir fermesa per exhaurir-se els terminis del re CAPÍTOL DELS ORGANS DE L'ASSOCIACIÓ ARTICLE 13.- III L'Associació serà regida per la Junta Directiva i l'Assemblea General. A més h haurà les Assembleas o Gomisions d ' E s t u d i que es considerin necessàries. t DE L'ASSEMBLEA GENERAL ARTICLE 14.- L'Assemblea Genera'l és el Superior Òrgan de decissió de l'Associació, Els socis numeraria constituïts en Assemblea degudament convocada, decidiran per. majoria els . afers prop llur competència, R7ICLS 15.Correspon a l'Assamblea General: a) b) L'elecció de president de l'Associació", i dels membres de la Junta Directi La discussió i aprovació, si s'escau, de la Memòria Anual, liquidació d e . l'exercici social, balanç . i rendició de comptes... .... . . . . . c) < • .. . El coneixement, discussió i aprovació, si s'escau, de les proposicions de la Junta Directiva, d) : L'estudi i ressolució" de les proposicions, formulades per escrit i amb pro • antel-lació, p«r un m i n i m del 5* d«ls socis numeraris. | • ••-, ' ' ' _' : < * • ' • • '-•. ' ~-- ; ' • " ' " ' - ' ' ' ; - . TTpT"-.--í-"- A R T I C L E 16.- L ' A s s e m b l e a General e s t a r á c o n s t i t u i d a per t o t s els socis numerar istf$Enad?jlít s r ^ i * ~^t- ' !•"*'">*' * J "^f^t, arr.b una ant el-lac i ó , per un m i n i m de 6 mesos a la celebració de la r e u n i ó , ¿if î ; 'sf~'.ÛJ ^ A R T I C L E .17,.- Cada any, l ' A s s o c i a c i ó celebrarà una Assemblea General OrdinàriaJ Amb e x t r a o r d i n a r i , l ' A s s o c i a c i ó es reunirà en A s s e m b l e a cada v e g a d a que la concoqu| el'Pres'^ \ 'j'"?/-••-•"< $ la Junta D i r e c t i v a o un nombre de socis que representi almenys el 5% dels compon^nts'·'de".' <** 1'Assemblea. CAPÍTOL A R T I C L E 18.IV DE LA JUNTA DIRECTIVA La Junta D i r e c t i v a executarà els acords adoptats per l ' A s s e m b l e a General i exercirà les funcions p r e v i s t e s per aquests E s t a t u t s . A R T I C L E 19.Correspon a la Junta Directiva, en especial: a) V D i r i g i r la gestió de l ' A s s o c i a c i ó , tot vetllant pel cumpliment del seu objectiu social, b) c) E s t u d i a r i a p r o v a r , se s ' e s c a u , la solicitud, d ' a d m i s s i ó de nous socis. Designar les persones que han de d i r i g i r les diferents comissions i à r e e s de p a r t i c i p a c i ó , ació, i o r g a n i t z a r les a c t i v i t a t s culturals pròpies de l ' A s s o c i - d) Formular l ' I n v e n t a r i , Balanç i Memòria que hagin de s o m e t r e ' s a l ' a p r o v a c i ó de 1 ' A s s e m b l e a , ARTICLE 20,- La Junta D i r e c t i v a estarà formada pel P r e s i d e n t , el Vice-prsident, el Tresorer, el Secretari i els Vocals que hom consideri necessaris. A R T I C L E 21,- La Junta Directiva quedarà vàlidament constituida per assistència de t o t s els membres o quan, convocada en l a - f o r m a que el Reglament determini, hi siguin presents, almenys, el President o el Vice-president, en cas d'absència, i la m e i t a t dais altres membres, ARTICLE 22,~ La Junta Directiva serà nomenada per l'Assemblea General per un període de quatre anys, reelegibles els seus components indefinidament. Per a l'elecció dels membres de l'esmentada Junta Directiva serà necessari, en tot cas, el vot favorable de les dues terceras-dels associats amb dret a vot, presents o representats en l'Assemblea General Extraordinària, CAPÍTOL s ' V DE LA REPRESENTACIÓ DE L'ASSOCIACIÓ A R T I C L E 23.- El President és el representant legal de l'Associació. Presidirà l'Assemblea / G e n e r a l i la Junta Directiva i exercirà les funcions específiques que el Reglament de Regim Interior i l'Assemblea General li'atorguin. 4 CAPÍTOL'VI ARTICLE 2 4 . - DE LES COMISSIONS D'ESTUDI diferents Les Comissions d ' e s t u d i entendran en les qüestions relatives a les • a c t i v i t a t s qua la Junta Directiva determini. ARTICLE 25.- Estaran formades per associats o membres de totea les classes que integren l'Associació, . , •• •' ' ARTICLE 26.- En lès comisiona d'Estudi no hi hayurà votacions, les deliberac}$i3?serv'îri5* ,*>;* ions v¿> S . , i A>V • r* per formar opinions pel coneixement de -.1' Ass embica General. eixement ;. K • ¡v-';;;" • L Vil"'' ' CAPÍTOL---.VnV^ElMEGIH - ECONÒMIC ARTICLE ,2.7.-,. ARTICLE 2 8 -t¿ .. l'Assembleá.:,de l'Assemblea';' ARTÏCLEJiiî ''i C •• [1 j >-<í W ¿^^'1^ f UidÄCtor* >. ·.d8ii.les^nece3Ítata preasupoctàrieg que determini ¡••pu« -•.W.AWZ.·MI·W·.VM.» »w vs*' voluntari .o com a subvenció. Ï ^ ^ I ^ M A í ? ^ ^ ^^ ' ^ ^' ' ^ ^ - ,: . , . C^ocialjícoincjidiraiambA-l'.any^natural. Al final de cada any. s'haurà W^^lê^W^i^ÉJ'y^^fe^Sâ^^^^--*"'-' -''"'' ^icfci.següent i" la liquidació, de comptes ' 'iíASWf^i^Mtí'Jr?*. ¿primera Assemblea General celebrada .coavocada '_" en un termini de 5 mesos ~es-^quotes mes aportacions $WM p500000 '.-î;;der pts.- .;•• ¿"stíjEstatuts ^s'eran^desenvolupats 'en Reglament dç Regim Intern en cl qual, '¿normat'iv'a^vigent,fvés''regularà^el. procediment, d'actuació de l'Assemblea V.¿v.-.'x $.',«-. ;R'egim de convocatòries i'd'adopció d'acords, els;llibres on s'han ., .", ,,•,."•>•. ,• 'Äirff* .-,•• ^ncio'nV'lue corresponen .'als membres'de la Junta Directiva, les normes de proporcionalitat'.de'le's quotes establertes, d'acord amb la participació • • . -, •-:•'••; - , • '. tsts^Estatúts i el Reglament només podrán modificar-se, ésser reformats o ««nbiéa'VGeneral convocada amb aquest fi i per acord adoptat .en .votació er'cer'eii' parts.. SÍ la' modi-ficació o reforma és conceqüencia de dispoe^superior-, .queda facultada là Junta Directiva per dictar'les normes ^ació/'que haurà d'aprovar l'Assemblea General en la. primera reunió 'CAPITOL' CC ,v .í s DE LA .DISSOLUCIÓ . s 'extinguirá o 'dissoldrà a proposta de la Junta Directiva per ^components de la mateixa o Mitjançant acord de ï'As»emblea General -g * " ' " m ' j ''aquesta finalitat, per acord adoptat en votació de dos terçot si n'hi haguwsin",' -seran lliurats a l'entitat benèfica amí General decideixi en el 'propi' acte de decidir la seva dissolució.^ MHÍIJir.. ..... . ,;•;-;. •; ' -;• . • a deu de 'desembre" d«l mil ;nòu-.cents vuitanta dos ';;•••... > -"v- •• • -- I Diligència: Els Estatut? çje I' r :; Girona/-•-••" ..v:-:--v':;¡ .-. • '•$$$ --.,-, ' ' -i KXiyfyV*** • --' , •' " :^l*vV • • '' -^Ï ""•>%: * •' ' ^^ÄSPÄfer^vl mMmíiÁM^^ : ;^: ;'p|^í,;/7fe/¡ : tó •f. nu,rfofi»n« -,-,,» - -í:; .j —__-,-••• -!Ï ' " ^ ' f ! $s V K - . ' : : \-'-•; .:'/. ' - , ; ' ; ; • ' .-"' ''~-:i¿': '••'• :^5^piÇ .^;0;.-;v:--';: ' T:_ î'p - ; -^. " -"^•^••^-•^ "••• '•"• - --- .t: ;- • •::*^ - • • ^. ••-:. " ; . > . ;,:f<;•/; v--:' :.v..-.- ,-. -•^V' : .:'i':''T'":', ••-*>•; %i ; ';•/ : ••t , ., , . ';••'/•;. ' • •-, •:£". ^ .' ' ': • •. i--i 'H : . .., : ;; ;-.¿, . : oft Sj^'H*'** ''"'•' "·:'· ' • ' • - • '• '•' , •Jí i :--.:'= ' : ' •''---' .Ait ; :ï » • : . ' . ' ? : fv.:' :. ., .:. . ' ' . > • DOCUMENT 28. •^ : , , ~~í s- ÏK^·-.-rW í-^^è^2^> rs ^ \ '^2^-^^·'^^r 2^fô^- frr'^iy^SfÊ^ DOCUMENT 29. c ' •//t'//(7J /'S Ji'J, (7/2U' ¿'u/¿ (V -/s<' <"//• / / r / , : , " J / y tïí'.'i *'?//<"/ J J, /. t'/' /'S/ss (\7St7 ¿fa ' '• • -, t' J/f <•''' c r/,', •//.•, :•'.-.•'• X /'/' f ' , - / , v;-/,? ,/,•'• _ , fâ -J-'. * ' ¿ii* j í, ( . : . ¿Ciïi'/f/St'/d : r/t' //.'í/ t7¿/f 7\ > 0?<7/~/Y/~¿rJ (/? //-;-, /! t'J/,!. t'///t'/í7<7 ; // s't * /? t / (V. y.-'. :• . ' 1 r • ~ ./•/ < " / //. '-; '• '.•'. 1 / / W ' ' t'.f('//\t('/>' ,?/,'/( / v w." > i't * '/ ( ' "" ' * / ** // r //,,*•/ vVí'//' Y,"-,'/," ¿r? V} Je/st/t j <' ·. /"* c0/7 ¿.o e c¿ .s : /<-///. ":7,r< v /,v* ¿v v/// //t'// <•/<" ,-y/'> ¿r /ti />¿yJ¿ tY/l'; <'V a/w /¿.t j >' ' C v/v f fit t/íq/Vífu-j • ' '' •'''\"'\'/< r/y, t efi' / s/S «W/y/-, s¿ ;/,•,-/>*// /•/?./ r, v/v//"/ vfv Vf ///•<> ; O ' '•' • ' • -, s '/,: .''.'/*•,*:' ¡y <':'.;'.?'//;/. r s. ;?-,•,.' s/¿ S¿¿- ss¿?s /,-», ^y /"¿*-/y, y.'¿+,','<-// DOCUMENT 30. €1 îie eneítci r Jftguereô be ( 1601 * 1922) I ^^ . '^0^iÍMiiy: .'•"' ' -' /Í.V; ;'.• ¿X TA •", ^- ^*¿^'i' '¿T't. ^^^^ f·f^-^^-rj-^^L^f-'f-r-^^f'^> '? -^ rx^?x ¿ r-^ ^.- -jg^ /^ «—"—• / .'/r·f/Sl'í • ,s X ./ I; I ~ '^-^ -^X^-25 <-&-f ! ^C^ ¿*s- .-f^f_¿J S·Z Ç2^« ^ ./çíjoz'. ¿y ¿r?7-v - ¿3fr-?///'<*/ ¿£'¿>¿ ,? f''<#' /sss s s x? x^x S ^ •2*7 'frZ-tZ-^ ^'¿¿il·T'TT^&ü^* *--*{ ¿ZÚ /^/ / ^ ;S ^-^ ¿%2%íí^ ¿2S /ig^--^-^ 'ï-*'*-*-*^ -yf ,^ /¿ '. ///// J / >Ç y ^fs^^^zs(^^'S-¿^^íS^¿Z¿¿>?( ¿•-ít^·^t ¡ir? Vftí. ¿7- ¿ •^ s¿ ^ •T*'f-7-t-'C{ ^^ -¿ ^ ^S^'^íí^l-^ ; > ,^-2*' ^ ^^--y-T^VV S^4?^í-¿~r? ^-X^--1 •ê V ¿2¿ x^ ^ _jtfc- ¿¿^^í% %~-¿%£*s ^^ ¿#íi*S t^aír&'&e^t /? '¿-¿r-r ^ tJe4£ci> •vxTs 0¿st¿&f/'¿br-fe> íí^-^-7_ e -^-¿? *--¿< ^p-¿L. ¿t- , - • .''.-.-. ..-,. • • • • . • • x<¿ ¿¿r . ^^ve^J. ',<,>-!?•— '* ' ' /^ . ^^ ?£=:>-• Á'< -BJ^ -'• - -.MÀ.-.' ' V ' ^?Z ¿^¿¿~S O -^^> ^ X^-^t-e.^-'^--^-* ^ f^*-*^/^-. ~ •/. S T~ ^^^^^^^-^.•: • ' V. -7^^, 1 A1 i ' :i .:<[ £-r-Of-^.-e-^-SV^, - e^f^^fJ ^^ ¿^t>f. ^^s¿^ , <£-«3 ^^^f <^- ¿U^=, ^¿^~-^^-iS^> X^«2- s>-^7^f--* / "/^^ ¿ L ^ > ^ - S X ¿P^afry-a-e-J-p^^Azji £t*frTSt*' ^^ ^¿^^^>>^>!¿<~2/' ¿f^rf^S¿f ¿-~f~f'r-&--&^^-f*^r ^-2^^-**^3r ^ 7^^-—. . ^^~ S -e~-*^*- ^_, > S&~-^yé* ' ', ^Ss ík¿»> ¿á-e^*<-¿£?r^m ^i,^//^ w^*^ */ /%^v ...•-f- • B L 1.3 r .""l CH3 C. ^•&y£U~*ï* x. Ä*^-^^ .;,. """ ~'··^>·t^i:'-A~:· i£; •"íSílfej •''A: \ V .'.v L '.' ••'.••• •;vjr.;/î% EÄfe Í .;; •••..••¡•a . ^•Bîiï-viîfe l .;->..;;;í-if.% ; ÎlKi'fô*-' - : -''ii;- : • s.. si! :-, ';;í£".í/£.¿. ^;íí?;'í ·;:;>.··;^ííi:!i;j' DOCUMENT 31. <íc X'-X /*.-t¿-0-s •'•& sy¿ / X • OlXy -X */rtSS/t-f/ftSte.£>K« ^/ itsfsst- y* ¿/S^'A" ,-?i'.' V «.W* •¿xz/tS~^'' si / s¿ X^y / S/T11,' , Ä^ÄA, tfïs-cpl ^¿^ ^J DOCUMENT 32. £? -kJ u í .. ><>6-t-/-t¿- 1 ts&- e^L í'-'c^vx»-^" CL·tjAM.i'h&'L··i·irt f 1,1 T //T" / l/t¿€-nr ^^ / t^l_l y ' ^ ^ i -^ l^ 'l i __ /. . í tywr*. í¿4%^£. 4, r f f\ / ¿u. £-* PÏ C/vMJsrvfjL. fi t/tfa _ /7^-^^«^//^*cí/ ^nW e ¿a. & DOCUMENTS ANNEXES VARIS Document 1. Concerts organitzats per casa Sobrequés (1920-1926) Rachmaninoff T1 l-M Beethoven Casellas ÇO - s \ RT •O ço ço D O 0 Z ART . . o ex 0 û, ^ o a. t-* O c1; S «j '3 ço -ó 'en u a o S tJS ï M u oj 3 cu c' ÎTJ M u. n C < y j W £j i = ço -lo = • ¡(OI - . 1 d « U O • f • AVIEU UGAT VioiinLsta {¿111, ei pròxim aimecres, oía 7 de Juny, donarà un. Concert, .—• ^i de la'"cacaiSoorec[ués., -— al O A.JLO ;GRAN-VIA d' acuesta A LES W EN PUNT, - • ri C) u-, rd U. U Ï-, « « Ä A Ä O O LH O A A A A Ü? o k .« «i •o 5 u; . <3 • •&« ü í « S Q b C 6,3 £ o ^ ^ s i— ^J .&• 2 .S O C! ,_ u, u. Q •• Wiïlls31:*Aj^ fl "•J—T : * s § g a s ^a3?/§3L ^lL&^^ ..•o 5" §.«."(s A ^ 4i 5 , = = v, . "E o ti 3 >>:B^iS^ïS-a'io--'-'li3îC~«'s.t:. ' '.- ·:?ï·j:·"·s r 3 ••o.-S.'.S'^T"« ti; r5 w-2 £ 'r « — ...tt^i'S W 1 -- -."VsiS.-S " r « - « « - - •«.¿-•••^íS.· 3 = -o ¿3 -M"«-; ~ '¿2^; • ^ " 5 ' ? n - « S * S -S- Slb^--.»^.:S.-r-¿.-3^.;S.,.;i á : .S.^-3.-S 3 ¿5^0^.3^ -g!- í 0 : •j2 ^ l .a dlSlt-g ^Slj-^lp^Uî^l'SilîiX^fS s-a%^.S&S.-3.Í |3|il£tí|3Cíl2^^ : :rt ü ; s ^ m ; ^0 : '.-""; T '-' ; fií :i^1iîîà o.p §5 S à B 8 ;S> .-. -o .3 M,. r«-.- - ·,«',·.f-·,r··"' " U • '•<• • • •-• --.'«.. r-— — -:- :;:x r î-. ; cd "•M -O Í! ï.. ujîiMaïMjaiaj tiiHüftSäilätHlf :fS|TB%Í|fft^ u |:-d' •:. O fe -n P • 0 • ¡ iîî B es o s ^ 'i* --.-o -rt-'rb'M-v "^. rS t5»"«j a vo d -p M •- -"^w-^s,. :r=;.'tHc--;,a :.° . «s-giS-n.^! .o-ü .",.• „*j .0..--- M _ | cj-5 s"-o - S s^-^-siäs^i §*§::;§ s ^ ^ - e al·'^·^T^^tiis·fS^g^·l^as OTrtra;»^.--.*s=t tt i Í 1 ¡:l IS M ^fïiïSíí : ^•&Smi^^3Ê '.. > .c . :'N.;w-,H>'-';x-' \ ?\î5u?\ _a rt '• ) i ta' i t-, d bJ3 ^j M -l·'j ^ ó a> *j ^:& tí 3 e rA ~. 0 '^j- r^\ S V-( ' 0 A . !S1 ''« '^3 O « . O n '^ V-I ^^ K w :« 5 Ci í-( «'£ 3,-d" M". te y ri •--. .O P-* «-•o-, S^ ; : ^J C3 07 - a o ^i r--^ , a' 0. hp A •rj ; • ¡' t-i.w?. • 0W RS ••'«•. rj d •Cl , ». -o - o o «D >. 3 Ç ^ -T-» . OT-" '~ft' ^_> 3 vë^^ S. '¿.'.'ai • a).^i..cj_-. a%S,î.--i : 1) & 3 'S 'S •->. a . a'- ¿ ci ci ci 3 CD M f^ "3 4-ï* ci" QQ 0 =3 ci WH cr1 ci •3 G .5 'd-., .1 -aV-M ^2vx¿ ;q*"i'r¡- ai.''^'! w "dd-, ¿< 11 ÈO-. H ci 'a a). . ->-K'4>.'itai a)-, o • 3»-p,\elAv'V.·Sljí^'« -.v 1^3-^j^ca 72 ''tn'iaï.b 'S ^^ ci ' 1. ) -3 0' 3 ^3 r^ ci p-H .. ,--;>• : »'F-H. -i—J -•03: ci — i ^-i ci a> kl t^ rt K •-» O •§" *j ^3 O 72 V7 ï S r^ S w ,— i ' . r3 Wï serai Si 09 s Q C .-ri- T& •í 0 M' " cl ïl O O rd' , a>'- i^ • «-' [-(" C) -^ 1* :;,, ; .y.C/3 . :^;^ ' \u* • 2:.'a>: - o - S • - 3V- t-i .^-1 OJ" -1 ça o •3 » "o S ; T—1 : : §-ti SJ , -.H. ÍU g" 0 'ot.cS'. 0 /ri 3 1 rf ^ ^ TI o 0 ft fa •0 Z -» a) -M «-^ 3 | •a.'.u .d^" • • B1 ^> .ci 'GC vT ftcö «-> cj p ci — « . o ü 'O —• 1 w • f- CJ a »i _ l·l ^> 73 . t. ^ ft CJJVP ' i ) t, bl 0 c: *• ö ci « 0 ^ *• o'·ft·jj +J i^i 1—t o> -p. H a> ci ^. .- :a> u . ci .2 -M' ç|r • " • ri 3,"g ;" : ë.-o; ^->.: (-. d..'^•f . 0 ,_ ^. í&js £> a ir. ci ' i) tí )» ^3 d ci ^> - d t-. te '3 _2 h -*-> ^O' -ri •vS'« ci •d ta s i ) ci d"' ÏH O.' '. " t* •' íV.íS-v-« ^'„H ¿fi^AdiiS '•d-V 2fi£§p L·l 0 ci rt -ci '> d< to o o •ci Ci . M 3 d •' ^ ^3 . , ^H P n 'o ^ ^ ,^_) ^' ; •^ ta « -—i CJ a>. ri CJ T-J c ^3 •b a" a 2 ^ a ci .S, a:.^- 0 P4Í.A ft > <-. 0' ci ci a> .<-> n ^3 M o. ^3 ci" tn 2 M< ciIfl ^3 ü a -^-* O :--s •§.« $ra;í:89J^8il·2í·3.í>·i. s^sa ._ A C -a ^"-.">;' • .0 ai _ -S «2 caí w a> S-O —i ^i .—. o o 5, <+-. C ll:^*?>1^8a -"ÎÉ'pl-^ •p a - ^^ ^.d-s . a. SO d d..-tí-.Sí -'o W Zi Document 2. Concerts organitzats per l'Ateneu de Girona (1928) tSÍ¿S • Í '\:'.h.:_l^''^4víÍ¿ÍAÍ¿^^fe: ' ' c i -o .•". '" •' '.t'^^í-'.'.'-•''•••• "• ' ' 3 , ¿2 _ . :5-LM .- '.-•• ••- *•-• vJ5 " •-nj o ntil - . d e r i roses ' oncuè u mwí Hiíl·fc"" 'o. c.. ' . .-. - --1* '«*..";. S',':; ' 5. •. *.:.^--Jí- 1 Q; . .0-3 OJ •-*• 4J •••. C t) . « C .;„i C c : *Í : Í3 •°i "',:" • |"--o-—•I°>-^ í: 1 y,.-., p.*; ."» ^ -> — ". vt'tü*-v 1 tt.S^K- . •rt. 5 • « . • -" „-ll-S-ß! ;?«..> S ..=«íü£ w •S'jy -° •OÍÍ««¿-'•• ui;-rt58?? C • ^ í-*- •a S.;ho>jui¿.i ;8fs|ÍÏ •°í£Í2^v ... w- rt-'C ••"• rt v" v- ^.:o.^;s&$3 íJMs' ¿-'S-a £.-£-'«.£uS$tófeg!$f '^gif: ?'!2 ••£:•*•:?.>-. •_==:O.v¿; - • - • O ' ^ . w".to»fll¿?J :Ä^-ii5'C' rtiCXt^! •- • •OÍ-!Í¡¿>. rt -'o « ï&i j ço CxÜ t- ^f »— c; >—t t—i t—i > H í S oca H KH g . — r rï (~H ^ <í c r j ^ 1e « * ° as fo a « = E2g 5 OAS CG x; O n o c IS N . O a -JE ° u «S Scíü¿ ^ -S bO -1 "• T3 o u rt >•H —< fr J I-H t—i « rW > >^ uX « o ^ ca V^ = ' ( fT" r51* H HÏ j ^5 ÇO 'rt 5 g rt C" rt 0 (/í —o ço u o '5 S ^ c rt rgoton ^ 1 K ^> "^ • -o rt filadora rH ° u ^ H <, U o « t~ C D >• E J2 •^ p « >• o ¿5 o g 'd rt e; -5 "~5 J¿ CJ í> r> u- nv .y o -',' rt •fil ^ " rt . -o 0 f C" f b 0 4— " rt c rt FT. r-^ r ^ ^J ginesta ^ W r— j t—^Z c •"7 "T u h *~T3 ï^ o C O N rt •o 2 O P •" • rt rt n c; =" "5 "O 0 = u Document 3. Concerts organitzats per l'Escola de Música de Francesc Casellas (1922-1923) Vs 4 a A. oooaooaoooooaaQoaaaQDaoaaoaooaoDoooDQaoaoooooaQOBOoaoaaooaoaaaBiioBeaioooaaaaoDCDCaaocasoDc • C 0) 4 o h, MESTRE O) T—1 4»§ r.4 O 1 H 2 ' »•>•;••;K***><« Dooaooooc lOOaoaaODaQDaa 4 a 4 o Q^ o H T ^•H < U4 M X^ Z -, lu W Q W W Q H S i—t UJ G O co 0 re g laoaooa •** e? o fC w Q 0) Oí <í ^s »—t tu Q < >>§ *u t§ aVS O À. Ú ui u z o u in w 2 S D t— 1 V-J >—^ üJ ' w U u ü 2 BC v· r a ä Ü w 0 o 451 o 0 o * oooooaaoooaaaooooaaooooaaoaoaaaooa ooooDOOooaDOoaooaQoooooaooooaooooooooaaooaooaoaaaaaaoa »- ooaooaaatiaoaQooaooaaoaoooooaooaaoQoaoa aaoaaoaaoaaoaaoaaooooóoDQOOÓQoòoocoaòooDOOGurjooc' r-aooaoi £*«£«•>*>• aaoooooQDoa H 2 CJ C^ J o o CO UJ u W Q Q a Q U D IL ; ; ^»:**>*>*a V*Ä ^ocaüaaaaoGdOüaoaaDuoQaocüoo-JuaoaaoouaDoaoa DOQoaaooooaüCTäüuoDooaaoaooaoaoooQPDO o o 0 D a a o > 0 o a g r-t "i 2* 2-Z ^! 0 ~ if) 20 23 CT í/i C 0) U <; 0 ía Cfl W 0 oaoaooc "> Cû te o . i r "ñ n> 0 Q C (^ Ço -0 o^ o o n D o 0 o a D O O D O O Q § % -5 §•§. n a < — ?D" "o" 1 •a C/l O C/1 O) en ' ro 3 03 •a u [U s n n 0 inorire o 20 20 — i-< C U n ço 3 0~ "H z x r ü B. •c T^ H 0 23' 'S? 4ï? res de con prohibit t Hca cl tnoj Ço > X EU -O O •—•, "O 20' W 0 3 CD 23 en H o' ií- *•• -1 c^ a o Q a o a 0 c 1 2 ^ * 2 -• a 0 û §"_ o' 23 |§ S3 H ÖJ H npanyndes ni r de /a Sala, 5 M N PN C § 20 a» » r A3 c M O. METZNER DURAND FREIXAS. MORERA GRANADO 0 •o B' n 03 r*. "1 0 O C/1 23 < 23 23 o 0 o 0 o o 0 0 0 0 20 Efl g"í 00 o c u D rj u a u fj a o a 0 o Q O 0 0 D 2 §' ^ o -~ ^ -: "O r1 s. w x < O 23 W 0 B2. ~ o" cn D3 —: c. CJ (—j cF ~ 2. c r- 3 _ 03 C/l U D3 < (^ 03 O* & 73 O r"1 tn u en 0 3 o '2? J». j—' «3 ^ 3 DU " g' W n B '$ °- 2 fr| S'S' £ S. 0 n> i -} h o." 1 Co 02 > Su w r^ ^.^ v v 5" Co w Co Ks Oo '- 20 — q. •a 20 %i Cfl EU ^_^ n 23 *& 2^ 23 o £J f "-K *-^ | a o o o a a 0 a a 0 0 ^ 5: f) 03 g3 ^3 a K; ü a ••>. fd S > •--, — '/i ^ -5 5~ K -^, S" fo a Ci ^-^ o ^O --» 03 R I, ; r f<. s: C) :•;. ^-A. *. s ¿ S3 *t . £ *"*" ^ •SI ^ C 2 20 _2 •ç oa O •.—- i" " *>•• O 03 ' ' T] Z ~y 0 ^^ ^ [a 72' 53 s ta' (^ iS I LOZANO O T r- < D u o u 0 a D r? D 0 n > •?. p n O rn en d . y < 20" O CA BJ_ b ^ _r: B 3 PD o n B> SJ' "¿. rn C/1 a f^j 5 c z X ° n CI CTç CJ " £3 Cu ft> n •23 23 : • n 5" HT ~ <^-. cr Q] (T> 23 ^ B c- Q > í r W § » 2 S R 2 > D > •n 1 « o 0 3 O . KRANTZ . STREAIÎ! 7J O 2 5 y C 0 x •v! o a g O a o o o 0 ^ •* • en r-. 2 r-». ÎL C/1 • C/3 o 20 •* , ^ CU o m H Cp »^i. > c/i n 23 5• Q » Co 5? Ço 5? i•n* -1 C/l s ~^ p" Co "-v £ 0, Ci Co o » p> 2. S S? ó n o n r? K n ni n n U > -o -, 0 0 Q3 Q S' — o n D D g 0 O Q 2 0 -r*, O-r 2 20 S-NÖ ^ ^ ^ Q 0 'S O3 l" £ ¡53 ^' « a- S" §. g B' »1 r-*; r> Q t^ •«1 ^ 3 z^ í^ 2r* ex ~^ Ä -%• IHi Ço Oj TO ^. f^" ~. -i >, 5Ç *«• ^*« r> is^ i * ft] ? 1 ^) o °„ 0 p a cS a 0 c w HI 0 =S 03 ? (n 0 C/J t. : • i» •^ • to to » " u u u o a Q o a 0 o Q o 3 3 H N 2. cT rs S" t« ö o a 0 o a Q O D O o a a o a w TI i > 5, 0 0 rj S. n "^^ Ä- O, FREIXAS BEETHOV ALBENIZ LLONGUEI CHOPIN ALBENIZ WAGNER " ^j > w n * R • m -i», Co a W Co a a Q a c Q 0 0 Q ^ U • * - , a •^ o. O 3 ^ v Ç\ Co Co V *l pK H d Al •n 1 ^'s £ •^, S ^ ^ S; 5TO -S "- 5a g 3 t-^. 5> a 3 1 ta o 5" •-^ ^ 0 i . § ", - n -pi ¡0 > u g n f^ > s; J J H xqDQOQoaooogooooaoooDoqogQooooooooQoooooooooooQooQnnqooQo »4 felï.j^ >|si;î^>||«a|ïg|u o O H c? 2 s *; : : c " - à 2 c« « -3'ai."»Sc.-r' í .g §-. r --gV---- 3 r , 'rr *i u /•T/y.: B. a ¿i -u > -3 '_ ^^ ^ cu 0 0 CJ CO o ca CX i o a. - CU La; semana pasada tu /reciben; coséchandc aplausos; ::"•>•! 'Vu.:.: También -.gustaron-- 1 to. éxito,.viene i ,organi; ;inguidQ: amigo ,elipr,o Francisco Casellas.' '. HERALDO DE CC "to CU C3 u. ;iu "O ö to C3 to T3 ra C3 C ço C3 Li to "rü C. CJ ca V — — .i2.:""-."i. 2~*; "7-f?." _ . CC co CT3 CU •a ,cr O 3 o to to Ü c ca •~ ara veiem al mestre Cantó, presentar-se públi .eriós programa, i el mestre Casellas amb el ac iniz la celebració del concert-examen de íi de 3 CU to . u .s to" cu CU to "S 1 c_ to cu tj CU 3 S s = E to CU CU 'o 5 Sí cu 33 CU '53 .1; "c o a o to cr cu c c 3 &. (U ' 3 CT JH -"a ' 0 r• 2 S. 111 T3 *T l C -o 3 . 3 •J cu CU -3 ca to 3 CU 3 .0 ^ -u ^3 > CU cu 3 c to to s 3 3 " 3 "V Q, E 0 M 3 c_) toca "3 to 'ço .1) "3 .1) "c j2 CU 5 -3 o" en to •o •o 'to o 5 c cd X3 _2 OJ CO _! "3 JQ U U 5 c C3 •o to CU S ereix er; 0 ; ; esment A o c u Q -; parte • en; tan;: agrad fesor-- Sr.uGasellas-y ¡os' aprovechados,'dis . s. o. -a C O Q 1- jz^ O tó w Ü tu eu La' OJ' c ~~J CL) cr Ö '. M •o •O x K,i cu" • •; •' 10 JO 0 0 cr 0) u_ to eccior 3 o ccr l_' CU co in — c •0 ~ i— tj - U CO i - t o 3 CO "cä O " CO •có CJ ju to ca •a £fl C3 ' — ço CC n, _ . E , -r; O ca • r^ - 7 CU ¿) c^ '3 ;— tO • > 0 3 C Cv ço- o •o •a ~3 ^ en ca 0 :¿-, CU -3 c o to , "to 5 ' ! O ' -'• O ;_) 3 P to o CU O c mejores composición — S's' • ^ •'Jço •. o W c¿ O a 3 03 üj ü c ü _ a E = Cu .ÏÏ c •< CQ i~ — f j S««¿H cu S S u w ^.J * w n« d '•5— = ~ = 5 í — a ço CJ w W 'S ca C *O O) C/Î W ^ c c t >- — CJ "" •í •— i- -= a """^ i — - . c í¿ ^ f ÇO . ¡20 ò m CU ÇO (f) C/3 C/3 C/3 C/3 C/0 CU I- Vi U. k- "tÜ I- a .£ O 5 ¿5 H u c¿ u rri î—' Ou -u fT! ^-- cu Cu H W c/3 W O) CO c/3 b. x o 9 en u - Cd < CL <; U£i < D í— i> i- t! i- >_ C/3 C/3 C/3 C/3 W u £ £\ S l ÇO - ' cu u •• c¿ ^ . cu r 2 o ^-x ^; m o a M il ~ < C¿ S ¿ < O o, ca co ' • . . . . . ° 5 9- E- — rr < o P í• S E O g O ..->.. Sí u •S — E >> o ~ 'S 2 5. '> —. • C2 S 3' " C3 "li ^^ c O to >> o « -~ ~ O J3 3 N ca j w '^ _ a o es a o > c c 13 ca " a a 5 c= : CJ Cu S Q J O) O 3 •« « F ' = & — S. - J: S = ü h-f co «í PM M 3 . f <1 rt rt >H < 1 U ^ PÍ PH > M ~O r -^ d « „ °o O pa h-ï h-1 ~O to D $ 2 u pa 2 00 «o '~C • l< O m <7\ -^ p* CQ « > pq ^ cj co cí ' 0-1 o 1 . ^r^ rt rt g cx,1-^ U p^ <í H <Ï rf PH •V ÍI — - §-'0 c •- S JE c o o g e: w O r f ."• (j —/ - 'O -^ 2 Z'Q- ' - ï" c-- _C C^ ÇO " ^ ¿j "^ /¿2 5 00 LJ V) ~ 0 /^> >—( & — CU r" cj to ~ ü — w N: •-> C. .0 •JO ~ •— o "5 T3 — ~" 1= r« <-> CJ i n ^ S u— CJ ï u. "3 2 • CJ C 'CL Cl ' / " ;r CJ c v O U 10 ;S i = C/) *-- .CJ • í c o ^5 _o .5 S "c rs ' O 1 nimjam « H H | r c * & ï í - Ü "3 rh : — t ; = o » I * " _ c- "^ u! r: *N c: ex cj cr sia o ^ . " •— "~ TJ • —• • i = 5 *> a -0 ~ ~ "x "H [E O CJ lacerlo naestn o o o 0 s £ O "3 • CT3 * • « -3 "2 u -u - ü - "o. ^ •_ ./) —•. }j ^ -ï, '" o ü c; = .'.- 5 - « o" o .E "u o. -3 2 • ~ — ~ '.'•"£ CJ -3 ~ S U - TJ « - S sf 2 « U ._' — 3- - K ^1 S - í/1'. ^j- -^ J1 — •, i U. Tï __ -/. : Bku^ >v!5s dS en o 2 o z ss *~^ ° o ^"3, £ '£ oj — ¡I. » " 3: "71 o. O œ 3 r c.l•·-s "TI c c -O & f9 : - °-'-S 2 o : o- ei —^ rTl u =5 g' y: 'o .'ST-S-i.cj §i«Sä ^ ~ ft«-- • '3 5 I.I: TJ-CX g 2- (O H -. - 'o .-i -3-o ou, O J. fi H A N *»*^ B ST A. o 6A ••§• co CQ n: i_3 ^ S mri < Gr3 /m : j_.
  • "t! í OJ - S __§ _^ « C/} 15 9 H CQ en • • ^ _c U. o l·i l'j •¿ '•9 Z M « S U * © ' «1 í • 2 o DO • ' • '- * z •5 £li Ä TS'jn ""í ~ 9 s •• • m fi • - . • S wi a --.ï & » '3 •R "5 . £ W S - ' ': . • a "» g ^ E- Cu ; - í'^^-'Z -.Ï; ! a ÍÀA - fi - c - ; • '. •••' '".'S KM Al '• t f, ' • v ' . . •• * (H U ï • u • . , . ... • ' . • •^ "o • ' • . 'G <« o • M H - 1«. • Ï í 0 PrrVI —— - A "• O i * ..-« ':_.- •¡v? a -.-Ï.':. •'T'- 3" gyq 0 fe« '-v'··=^ v ' •: .'.•'. 2 v • : k « v • i- -"o • "• • À (wU i . c •— . ^ ' O >"'-'•' ";^" ïi 3 o 1 ™ JA • • ; V^'.-= :".'g';:-.'r. - * j í •2 w ' jffQ. 1 *^1 jM . 2 '' -.-v -Q cu . . ï ," • ço » i • "TJ··?-"'? 'o--'ë'^ - '. M' ••—•-' K - .4^ ^ q,) ^^^: C -^ 'd '••'•<•-.* 'j.: ?l pk o H •k a 2.>U ' S O ^a ö n' --^ o <"^ S ^ ^ , h^. # a- 2 à; 2 S £ ny ada , 2 ¡^ 2 c^ S a *•* . *"•»•" KU ra ift C ío a a S 0. 0. (5- (•r "^ 0 -» È? l• | S- a ^ > »v ^ A A ^^ 51 5-&feO S 2 1 S Q to S! 0 "§' s f w O f¿ »." »í A nts de Pati ventut» de ossinyolenc stre J. BA o a -t *•» 82 a Cï r. tinta sineï a '2 *T3 -°V 4) 0 . ï2 o u •Q y .-« « .î5 O CL) 1 :«*oa» •'O L-f <2â* ' _! . JS 5'£: o 3 J 0- -Í ^ i) ^ S 3' uU I -cu. ^ _c C3 w;-3 it- '£"3 So r* cu ^ C »41 M "^ •3 S-. ^ 'o,"'.-' •o _ ; .*.x « ^ ^. cu -^-·^ S ' f, S -o Z^ . >, «;« S r -a C « ^ . » ; ^ !--0 - 'te' = .•33 •«:•; ^ • § - a O** ' ^•'• S C3 ; „ -o ^ ^ £ « ! —-f r-« . - £_i u as r^ ^ í3 T3 u C ^^ - -... ^ 5 •O-fti I-« -J -t-» -M 1591k r '. . • -a Ò's .0 :° '* s"° ..";-- o ..-: S-1 ^ *" - ^"3- Í2::§ G3 ^-j •s. r- H^t •—1_ ; ; 5 p ^-i lSs|^,|5|ï$&i • "•• -'-.,1-"-" • -- . - -1!'." }• ' -'*•-'- =;-oí; ^•^'s*^^•:ta>2Ï pulquérrima -c A axitiia delien no Otero. SOBREQUÉ iguo coronam del douante kj O <3 a ^ c; 0 n > a 3 CJ ¿5 o -a 03 , rubricó la í rico topacio, c. Oa •o M ~ ep CD Cß o .S CJ 80 u 3 Cl; -T3 Ò) CD 1 j « "^ (fl questes.ra l'irivolunt a» "v*• Q :2 S •5 — s«* .P 0 v t. -n g - o 5 p > So -M _ -—> " • p '« 5-¿.' .5 H '^ Û. -.-'- •- 3 * u «! -.¿ o g or r« — s s- 3 o 1 í -•51 :« '•S ^ cT "3 : a •ò ..2 *"« o "o ' 1 7j -- r-« -y "0) -¿ .O.^J ¿, £ Í 33 OJ i ^ cu ^ O •/. C-jC c u. C3 ^i .'.¿J S .ïï C fulfil .t; . g cu cu -¿.-r c: to-.ti •^3 1 •"*•• '•• .-• ^-'—'- u Í. >-. ^ « — ' c i O^-ii 11:" î5; cn r ''0' cu •-. C/J ; 'C g 'cn 13 3 0) 0>J O) (D T3 3 3 CO TS B -r ~ 3 CJ 0 O > s •3 , o 3 •n x 1J r3 ¿ > o 0 3 3 u 03 •Zi 5 0 a iJC CC ni o n o u>1 a o >> >> en [j 1-1 CD 3 •n Cu •" li ai -C CJ _2 Jj lli CU > EL o; "C * 1 5 2 ¿s '^, O W - 5 35 -O Jl V aj J CO 0 B JD ™ o ~s o CD O •n 0 O 2 a ij C X) 03 a a 'U "3 5 M 5 aj CS c» x O (X> 3 u -0 t-3 •^ 2 T; C q o — "•j u 0 T. -3 =c 1 st '-i¿ — "S "o O CL 13 '3 2 JJ —J u 'a ** Ui 0 o o — -^ o m "0 u i) si h "C "T3 tí •g ^ ^L CO 0 0 •a ^ ^ B a TI O o CJ 3 a u ~ a ^3 O ^L es 0 • —2 C -3 B b* cr 03 3 TÎ -c -a ïo cd é 0 ca 0 3 jj o> "X3 |sw >i CT 1 •< b (D T3 CD -3 •3 «1 "3 c *-» cu 0> , Con el -programa anunciado en nuestra edición anterior, celebióse el concierto con el cuiil, se presentó ante, nú e'stro público, el concertista de violin Sagols.'.La velada, había motivado un especial interés y la •03 "3 0 O o> 1 3 CJ á « 03 - i O 03 U X _« 03 T3 O 1'.. ; No es el lugar en qué Sagols dio eu concierto, el más apropiado para juzgar fielmente la labor de un concsrtista de vio. , lín. Ni el ambiente ni'la admósfera— COD,,.traria éata'en conservar la afinación exacta, por naturales efectos en el movimiento de las cuerdas— ni predisponen ni en nada favorecían; sin embargo es indudable que Sègols ea un concertiata de revelantes con dicionea, poseedor de un gran mecanismo y conocedor de los : dificilea reaortea del Violin. Sua interpretaciones, si bien ecuaan : u n - temperamento excesivamente igual, poco en coosonancia con laa dietintaa ten- i CD 07 X •3 a a E 03 ••a 'a. - , o .. "T3 nn '• 3 cn cd "5 03 Cu cr a «i> >> • cu '3 « • o" a C> o 0 •"w . o O3 « a a 0 . CtJ '.'5 0 *--! ja - _M • 3 O) *CJQ fl ; 3 1 0~ « - a o" "OJL cu -.e» 'S CD :-o 3 . 031 -o cj«M Q o CT3 • cu -o a •'.! •o . io "O co í-l cu X '5 • V3 u CJ o >> u 'ü cu 1 3 CO CJ -3 5 3 S3 111 p. C. -a 3,3 O3 '. ca CU '{cuto, noióseVno obstante ser i·l ariipta de justa cuadratura. 'y/.da.técnica depurada. . : . ; . El concierto^ f u e un'éxitó para Sagola _: y ~&n[; cooperante el pianista Caeellae, el íy.cual eficazmente c o n t r i b u y ó en liiictr inte ^rjsarjtelá" labor . del -.concertista, acouapa•j" ñándo'le sl;piano'con la mayor fiílelidad y • •conocimiento. .,..;:.,... ....•"•'.:.'.'.,.; v. . El- público, como deoimos numeroeisi.'-. mo; -oyacio^ó ¿ los : artistao y Sngols re-•;pueato d e e u ' a z o r a m i e n t o : i n i c i n l , bisó con -..la.mnyor seguridBd:tócnica y marcada ñ u turalidiitl' el zapateado de -Saïasate, Exilé ". de ¿umier y . A b e i l l e de -Schubert. . •"'A·^'Í·^'·'.'ä.-"'" • ~«3s í\\ • O •!.),. ^7^ ^ C —^ l""^*M»^| VC * « ^ . '-". ,/Cli J_---' :¿ .-; á i - a ^ _ o. * ^ -- —y — A n t o grao 7 di-tl ¿g.iHà corcurrencla ne dio an ei> Salon Q r a n - . ""via el a n u n c i a d o coccierto'de cah-"5 ''toy. piano, por los' 'AlurnnoV de'la " v escuela do mú'i^ca qu'o dirîge el pro-' rr»8 r, R. Torrent, E. Q u a í c h , P. R:.e Ir-ra., M. RierX J. Ferrer, M. B a t ü \ T. Cí'Llsc, G. R i e r a , H. ?ui, C jj Bii?lle,¡F.;.y M. A y a f r ' ( h . loa seu; l i t e s E. Torrà, I. Bacb, LI. Surqi:-lía y A v ' Q a l i y la seccióá ir.f'in;i 'La concurrència c ç í ' o u d i ó c; entusiasmo U l a b o r s r i i i L i c f » re ; > ; z do, "obligando a" bisar c a e i ' t o d t ' los cúineros. Plácemes e:i ; .usiast.-. |-»"recibió ; el'prcfeaor Sr, C-tsellaa-pc ...tan simpático ac'.o de < u'.tura'artí.'tie.i a," I ò a' o'io ijníamc3 los aue; Document 4. Fotografíes de l'Escola de Música de F. Civil ;;;«*. Al>xi, -'•'•YilA ." .-.-/ ? Document 5. Programa del concert de l'orquestra simfònica de Girona (1932) i articles de premsa —, * o ü. v 3 1 £ 1 0 os •3 C «O ï ! 1 8 *a è " _fl ° 10 f " ? C É '5 — o 2 s o o o -a 2 S o ~ i S s y & •*£ »• SjO < O 1 "C o .fl 5 o 2 o u S , O s> 'S fl ' s m en 3 — í ^ —oS .2 « 5 2 c c ? S S1' "g =b £ T3 «J c o ° ~ i ~ -O »ï = « o ¿"H O o wi " 1 S — ra r n 5 •o s JZ w S S ¿í §•= E I 5 &=2 I i SS 2 - c 3 ca O u O CO o¿) O ¿ ¿J rt •M « C£ 'V •Sí tu C J2 5 y a -u à S T3 i « CJ Vo § ? * c5 o3 ü) C h £ « ,^ü cu O •^ " rt H*H «\ C *- "-r — 0 K ?n J I I £ i '-' O - O -° ï. ~ Cu 'D CH rt $ .0 .= H O b cu *•• ÇO 3 ^ 0 1& S cu -S ^ P J Q •i w S o ^ ^ ^S • • v ï -2 g5 « 'S 3 C " s C ^o : V » «ti « Tï s i ü S 'S •*. « = ; ¿ ^ s ^ 5 3 S '6 'à 5 « « lA S w S r ^ 3 -3 ?^ ,_^ ;? í-* ü ; x * * 3 '?««<»« J ^ t £ « * g j3 v 3 2< S ?* <• S 2 ö s; ¿s ?« S * -fi S * 54 & -e e> S Jí 5 ^ .5 "Tí 11 f 11111111 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 > i ii _ - v) CL — -^~ = Q, re n - _ rrt rX" „ — ^. p O •-t 0 3 0 VI vi Zj üT o ra P •_n o' ~o n o Er n r-r- Q_ ^ m -yi in £_ ó -: P O oo S oj " n> h—i ! ~ c ? a. p ra a' n o n o P n C» Cft ~ a ON ta o o p o ja * rT O. o D v» y-. ~ o a n "J O 53 M N o O C x cT -1 o ft n P ! C/) 0 n o. ò ft rj p 5' O ••ft o 'y; |U VI _5' r&x 00 CA 0 P p p V5 n .-»T - -_ '. . v'3. >a, 3 v > C 2_ -; a. o o" -t 3 o c^ ¿3 yï 0 H. ft — CL O o »1 n S" 3 a CJ ta zL S n o v> zr0 2, O — ~P EL ft o < P p w »à ?:» V o P ni ¿n n p 5 r 1» —, _2 P •3 p" 0 0 i:5"- ' En resum, assistiré oncert interessant, eterogeni de mitja e- molta musicalitat' asme- de' part de to •- ra • 1 mestre Granero hi ra d'una consumada •é la seva execució ;o!a, adés acompany L'overtura "Egmo i i n i c ; sempre e Beethoven, no . ca lats y professor Francesc una gran • Korsakoff, s'ahri sÍ 5 g-1 I? p- 3 p p n 2J o C -* • '. .. - 'j' perfeccióname precisió n o ' •>' .' -1 en 1 C/1 1p p T3 P 1 1 1 ' 7 -O- r 3 ' 0 n xw" in >o 0 -t o rt Í-T "d G 0 0 o 0- n Q 5' 3 " o in fu 2- a P o r* a •j-. VI n cr CA C/1 B V Cl "c ro p r^ -i •5" n o •yï 33 fD "1 P' e ^i CA UI r; ? -» " ra 3 p cy. S —i 0 « ~ íS ¿ o D C/1 t3 r* O n CT* -ï -, t_- So P W 71 C/1 3* ' • p"' -S. -t c•t _*~ ft y. ~1 P U) C/ï — £- x* o VI S' n O •yï C/1 3' vi rs ?r n P •r. A 1 w' è 1 1 0 rT '-< ti 1^. O >y • n n p 2 "i 3 °| :: •a 3 S — y i-il ' 5; O •yi o1 P* -0 0 —! I en rs g o 3 0 fD d* ïï O n yj p' 0 ? O 2" 0 ^ o y a o' -D —; p (U u rs _ . o -3 O V) ¡?q n ". P o r rs M x* P ft o ftj o -1 O ;§r^il : tsÍ2|. „ S =. S ' ^ o ^ ^ S - - ^ 2. M'nj S' í. 5- g = ^ Crç -o » • 0 0 ^ —i Vq u n " . •ni "' ~¿ .p 2 - 5 2 2 •T o r. ~ ^ O ' n o o n -. P .n "^ ~. o 3 a •i o o cr* •1 _^ < P n ^ 5 ^ '"ï p* " 2 "5 ** ""* s:^ 2.5-1:5 i-o ?» 3 s '-'S.. „ -Í ? & » ^ CÎ . è -— j"3 -" ^ ^ ^T i ^ s ^s 3 _ 3 2 u" W yi • H. w ™ ü w„ rs —• 3 _ S' ru x rt í* -i o . ^ '-3 'S 2 " ¿ _ ~ n — — i t ,n o — s; " 3 0 1 VJ i (NJ 1 ^•y .^^ >• j f * M c s ionat :/> r 1 " •y) O •a p VI c-' o D yi o " o o C 3 VI f5 -1 2 P ' ii . " ^ 0 ¿j c £X P* o. o ^¿ 0 X3 S" ft" " H: yi o n 2. ° „. p' x' 3 .j *3_, .T P ~ __. O 2 " ¿ yï o 0 a« $ O —. ï ' ft XI - o — * ^\ ° S -| P " r r .""i, n i P c 3 Q ^ n i 1 0 n O E! — -^ c ï. ^ n ^^ §ÏS c? .\ ^ O n' u n, ft ; ; SL 30-XA'UÏ O N O M l a TA De Concerts I. C. de Rítmica i Plàstica O. Simfònica cie Girona Bella festa la del passat divendres al Teatre Principal! Una alenada d'art, de jpia pura, mantingué desperts tots els sentits de l'esperit de cap a cap de la vetllada, que, amb tant d'encert, organitzaren la Simfònica gironina i el Foment de la Sardana en l'avinentesa de les fires d'enguany. Obrí la festa un curt parlament de l'intelligent i infadigable. Mtre. Llongueres, fundador de l'Institut Català de Rítmica i Plàstica, per tal de situar el públic davant de l'espectacle que se li oferia. No es tractava d'un espectacle coreogràfic, puix que l'objectiu de l'Institut és el conreu de la Rítrriicir'i-de- la Plàstica" animada: la Rítmica, "que tendeix a regularitzar les funcions nervioses, a reforçar la voluntat, a desenrotllar .la imaginació i a harmonitzar les facultats corporals i espirituals"; i la Plàstica animada, que "té per finalitat l'estudi dels maricos del moviment corporal segons les lleis mateixes que regulen els moviments sonors." Ponderà Mtre. Llongueres, amb mots precisos, la importància educativa d'aqueix conreu, i féu .veure la necessitat de l'ensenyament "de la Rítmica i de la Plàstica a tots els infants de Catalunya per tal que ¡l'eurítmia esdevingui consubs*Itancial amb el nostre poble. A continuació Mtre. Llongue¡res presentà un grup da deixebles dels cursos elementals, estol d'infants tot gràcia i alegria, ; que foren la joia del públic nom' brosíssim que assistí a la vetllada. Iniciaren els exercicis unes ( interessants demostracions del mètode a seguir per a infondre en els moviments corporals les concepcions de mesura i temps de la música, exercicis que foren seguits amb la més viva atenció i simpatia. Seguidament aquells infants interpretaren plàsticament un "Esboç rítmic" de Dalcroze; "Ballades" de R. Lamote de Grignon; "Petit Vals" (que hagueren de repetir) ; "Minuet" i "Danses escoceses" de Schubert, i "Dansa camperola", Dalcroze. Després d'un descans, un grup de senyoretes délo cursos superiors, interpretaren dos "Esboços rítmics" de Dalcroze, "Minuet" de Mozart, "Scherzo" 'de Beethoven, "Passepied" de Couperin, "Moment musical" (que fou bisat) de Schubert, "Vals" de Chopin i "Empordanesa" de Millet. El públic manifestà la seva complaença amb repetides ovacions i, en acabar, acomiadà Mtre. Llongueres i els seus deixebles amb una sorollosa ovació, testimoni palès de l'admiració, que sentia| per l'admirable i valuosa tasca educativa que acompleix l'Institut i son director Mtre. Llongueres. Completà la selecta vetllada una part'de concert a càrrec de la nostra Simfònica que, sots la direcció de son Mtre. Ismael Granero, interpretà: "Simfonia inacabada", de Schubert; "Ofrena" (estrena), de Francesc Caselles,, i l'."Scherzo-" del "Somni j d'una nit d'estiu", de MenclelsÍ3ohn. La labor de l'orquestra fou senzillament admirable. Si' algúpodia dubtar de la positiva vàlua artística de la nostra Simfònica, creiem que després d'aquesta, audició restarà plenament, convençut-que ben fundadamenfc Girona pot mostrar-se' orgullosa- de posseir una massa orquestral" semblant. Perfecta fussió i gran flexibilitat en totes les cordes;, precisió i delicadesa en el matiç i una assenyada interpretació mostraren Mtre. Granero i els professors gironins. EI programa d'aquest concert, integrat- per primeres, audicions, oferia la-nota-cabdal amb l'estrena d'una obreta per corda, ""Ofrena", de la qual é.s autor, el pianista gironí Francesc Caselles. Es una obra de caire clàssic, ben construïda ! inspirada, curulla de frescor i de gràcia, i que és mostra de com està ben dotat Mtre. Caselles per a la com posició. En felicitar el nostre amic, hem de dirli que "Ofrena" l'obliga a insistir en ei conreu d'aquesta branca de la música i que esperem d'ell noves obres i de major volada, amb, la seguretat d'un nou triomf..-, ... Les grans ovacions que el públic tributà'- a la nostra- Simfònica, foren correspostes amb" la interpretació fora de progrärna del deliciós "Vol del borinot", de Rimsky-Korsakoff, que .'fou dit amb la mestria ja habitualen l'orquestra. Plau-nos trametre als organitzadors de tan selecta: vetllada, Orquestra. Simfònica- i-. Fo ment de la Sardana de Girona, les felicitacions que unànimàment florien als llavis del liòrnbrós públic que omplí el Tçàtre. - EUSEBIUS::; nuïn n i ami 1*11111111(11111) T, CONCERT PER L'ORQUESTRA SIMFÒNICA DE GIRONA Aquest concert, que era de comiat del mestre Granero, ens diu les altes possibilitats'de .la Girona musical i el molt que debem al Mtre. Gransro. El desenrotllament del programa, format ..amb obres per a satisfer, .al més exigent .delectador de la música, estava integrat per .la Simfonia Militar, de Haydn, en la primara part; la .Simfonia .Inacabada de Schubert i l'Scherzo del "Somni d'una nit d'estiu" .en. la segona; i la tercera part per l'Obertura de Rosamunda, de Schubert; Andante de Cassation, de Mozart; .Evocació (estrena) De la Suite "D'aquell temps" de Casellas; Nocturn, de Borodin, i Serra amunt, sardana, .de Morera. Per a comentar aquest concert i extreure'n del seu programa les obres que més ens complagueren en la seva interpretació, posarem en primer Hoc, la Simfonia Inacabada de Schubert. La interpretació d'aquesta obra, podem dir. er. mot just. fou perfecta. Per a nosaltres és la millor interpretació que hem sentit a la nostra Simfònica. Especialment en el primer temps. l'Orquestra sonava amb un equilibri perfecte, i matisava a tot plaer, ço que ens feia creure que l'Orquestra s'apropava a aquella situació de plenitud i domini tan difícil d'assolir. Podem dir d'aquesta interpretació Que fou el resum, l'exponent, de l'obra del Mtre. Granero des de la seva creació de l'Orquestra Simfònica de Girona. La interpretació de la resta del programa fou contínuament aplaudida Psr l'escollida concorrència. i nosaltres v olem destacar-ne l'Obertura de Rosam unda, de Schubert, el Scherzo del "Somni d'una nit d'estiu", l'Evocació. Casellas, i El vol del Burinot, de , (fora de programa) deliciosa que la Simfònica en fa una creació, i en honor dels nostr «s músics sigui dit. que no creiem ^ue l'orquestra més madura pugui juEar-la millor que ells. Volem comentar apart l'obra del n °stre Casellas. En Evocació, aixi com en altre fracment de la suite "D'a5ü«ll temps" donada a conèixer en *Bteriors concerts, se'ns mostra com Uri compositor de riques possibilitats, c ir no li falta inspiració ni aquella Sràcia del saber fer pròpia dels hoílç s que porten quelcom dintre seu. Evocació", ens recorda la clàssica Bourrée, apareixen: aquesta ben cla- ra en el ritme i el moviment de-la ratlla melòdica o temàtica que es treballada i fressada graciosament d'un instrument a l'altre. Es una obra feta amb tota la .traça, que fa desitjar 'una audició complerta de la suite "D'aquell temps". Enhorabona Mtre. Casellas. * * * I ara, com regraciar al Mtre. Granero la creació de l'Orquestra Simfònica de Girona? Nosaltres des d'aquestes planes li rendim homenatge d'admiració i agraïment. El seu pas per la nostra ciutat, qus ha fruitat tan bellament, ja queda marcat per sempre més, amb la més 'fecunda de les -marques, car ens ha deixat les gràcies de l'artista i del seu talent. '_-'__ . No seriem justos si aquest homenatge no el féssim extensiu a tots aquells elements que han secundat al Mtre. Granero en la seva tasca, coTh és I'"Associació de Música", especialment per el seu directiu el benemèrit ciutadà en Josep M.. Dalmau Casademont, què amb el seu esperit organitzador i la seva bonhomia aglutinant de voluntats alienes, féu possible la creació de l'Orquestra Simfònica d3 Girona, i també a aquesta massa d'artistes que formen l'orquestra. A tots ells el nostre homenatge. Finalitzem aquestes ratlles d'homenatge sentint una certa amargor per no poguer ajuntar-hi a aquella part de públic que no assistint a aquest con cert s'ha fet creditora de la repulsa més enèrgica per la seva vergonyosa indiferència per l'obra civilitzadora de tota aquesta munió d'homes de bona voluntat. úsica ORQUESTRA SIMFÒNICA- m. 1 Per manca de temps, ajornem pel número proper el parlar del concert que ahir nit tingué lloc en el Teatre Municipal, de la sèrie del curs de l'Associació de Música, a càrrec de Lluïsa Bosch i Sants Sagrera. Avancem que fou un èxit artístic remarcable. JOAN GERIÓ. ATENEU DE GIRONA Conferència del Dr. Bosch Gimpcva Dilluns vinent, dia 29, a les set de la vetlla, tindrà lloc la segona de les conferències del curs humanístic organitzat per l'Ateneu de Girona amb el concurs de la Fundació Bernat Metge. L'il.lustre prehistoriador i catedràtic de la Universitat de Barcelona, doctor Bosch Gimpera, dissertarà sobre el tema: "Humanisme i Història". El concert de comiat del mestre Gran roV ha tingut lloc al teatre—bepodriém"d ne nevera—municipal .davant .d'un públ que^pel reduït, no respongué pas; a importància de l'acte. L'absència del públ a les manifestacions valuoses, -.no : és ¡pi malprou justificada si bé: en l'ocasió ;qi ens o c u p a , e n t é u n a en el .corife> cionáment del programa, la majoria de le obres conegudes i interpretades niantes v'i gades per la mateixa orquestra, ! i-per ;: alti part l'excés d'espectacles que'en'Jaquesi dies es venen succeint, tot contribuí al po entusiasme que despertà el concert' dorfai L'Orquestra Simfònica, havem de,.di. sincerament que en altres audicions, se'n havia presentat més compacte i segura; r trobàrem a mancar aquella necessiria'cofr penetració entre les belleses dels~'autors els intèrprets; amb' una paraula, ens fei l'efecte que aquest concert, fou cèlebre solament per a donar l a . sensació de qu l'obra de l'orquestra estava en plena -vid sens tenir en compte que no è'rà aquest, e moment més oportú. Nosaltres volem creure : que la : nostn notable agrupació, reaccionarà en progrés sió ascendent i apreciarem a no tardar-;.!* seva tasca pel seu just mèrit i convun.delí valors de segura cotització en También! musicaU Així ho desitgem i en tenim la més absoluta seguretat. El coneixement dels projectes que té la junta directiva de Téntitat instrumental, ens. dóna aquesta convicció. Remarquem Testrena de «Evocació» per a corda sola, que forma part de la collecció de sis obres «De ma Terra» d'en Caselles. Es tracta d'una pàgina musica en què el seu autor en concebir-la prengué com a model les formes clàssiques de Bach i amb això, cal ja convenir que. el -quadre musical d'en Caselles,' té un valor estimable. El públic sapigué apreciar-la i la coronà amb'unànims aplaudiments," que ; éls feu extensius a l'Orquestra i al mestre Granero, per Tinterès observat en el transcurs:de la vetlllada, constituint el. pròleg; de^sessions successives i interessants-que ,esde- \ vindran sense fer-se esperar. . •' EL GIRONÈS ?c > O T) > "' ™ ~ T/1 y 3 r p 5- ^1 ^.^ •i fD ^ i-) ^ <5 ft £ M « •- 3 g p 0.^ nosa Morè fou la gran triomfadora de la vetllada. Per nosaltres va ésser una gratíssinla sorpresa. Coneixíem rexcel.leut liederista; però, no la dominadora du l'expressió més autèntica del ''bel canto", el gènere operístic de OD 3¡ B' 5*5' " S 5 ^ ^ *-! P" Ï5 W u, 3 E" Tr w r-- I & o N s C P_ re S E è I- ï f 00- C; | re p 3 W H — o. sQ n •p.. -P ¡•tí 2 ^2 o timbro quelcom niés robust que el de coiibuetut en les veus de la seva classe i que li. dóna un singular encís. Cada interpretació de Kosa Morè fou rebuda amb una xardorosa ovació, doblada en executar fora de programa l'ària 'Ca. ro nome", de lïigoletto. Eliseu Boix i Francisco Casella's -il piano acompanuyaren, respectivament, Grabalosa i Rosa Morè, amb els quals compartiren els triomfs assolits. , Tenca el concert la nostra prestigiosa "Orquestra Simfònica de. Girona", sots l'encertada batuta, del Mestre Gra. nero. No podia escullir-se millor çolofon. La nostra Orquestra ràpida, ment va assolint la maduresa, l'aplom propi de les entitats ja plenament formades. Mestre Granero i els nostres músics, aplaudidíssLms a cada obra foren despedits .amb una xardorosa. ovació, digne resum de la bella veto " •o r' t: *rrt o ^ in -p re F a o n -• "-r- í/1 | •o ^ •— • ac re 3 5 f F: 2 O 0 ' o re p n 5 CR c c re p" o Vi r^ n n IS, B NA C [>; «^ c •j. t c, >7 « I c c- ,9 P 8?I e í * e 6 S- ¿ p 5' aq P ^^ 12 ^— • Cire 5" re D s cr P" P C V) VI 3 C O O C- c — P D K cr n n o f 3 ='? 2 í 2 -^ g z í. r* r* 0- O ¿ f -¿ t P ~— P ^^" C- ^2 Cfi I 02 £ '- P y K e. K P o '— o ^ ft • T ? l ~ i— 0 ,0 C 0 *-! (Mft i-! w 0 3'^ p ft e>> g. f. s s te * &M O S* p are r ~" g í S- ^ w « ^ l P rt ; £_ cr»- r-»- v · r^ Q n a „: i B • oQ *a •' 2 aa- 3 : a T3 • 2 .-c o "« o 3.ÍJ1 3 ^ P 5 .3 o oí «a CJ > J; •*-» l -, •0,5,-2 cr1 S s „-« a o ^ g —i- d <5 e 2 SS «s. o« •g.. aa =ll-l| a w-S 2 §. ." a »3 -• .3 £3 -^ S 33 * O 3a a 3 C3 o o ^ 2 "-^ •->^ î3 - _» - í a c » , ^ *3 t_< si j_, S»-S -S "~^ ^ =* •v o à a ï" S 'O ^ -Z t-t 3. d 3 -a -. S .2 ^ o y S v a - ^3 •v 3 a .* f« °3 07 °i zî o *^ "^ -3 .»^ -o « oa « 13 eu « ^ a c, 2 ^ 3 ' * ^ i-^ i™« O0 O ! ' *í b " a ía -o a •3. ei tj) rj " *~~ ^ 1 -J '—« « T3 ^ s s -3 £: 3 .tä s» -9 a-a O e»-a 'O S « -3 o M .-H ÍT1 —•* ^^ O rt o o a ^í a à •-i a -S 2 „- g ^ a '•* a •§ t «97 a S^¿ S 3 5- .5 « g * .-3 d =" a; O a i-^ ,, . Ü a S 3 ^ O « Q .J5 ïao >- — «(.<=! S rt-^a s- *îî '•33,5-0 tí .2, § -"• • H 73 r , tt£ o, ü 3 3 ^ S.O o 22 d c¿ . '< O ,t _J D 1 < o N LEONCAV, GRANADO M.ASSANA X 0 ¡ N ti o CQ. Bí U -H -1 ? ,= ™ •• •}. PJ -is ^ j • . i . . •—. / ri' ' :'=!' - ' * -S . ; • '• '^' J 1 ^ V ri H h J •^ "• 1 ; s .• .4 . O ~* s r " ' , x ^ . *¿- ~~a ' • " ° -u ' ö: "^ ,cï <* •5 • ^\ ' * "™ <. 7^ ,—^ c . L. ¡ H '-o' '^— ^ 1 G ?^ fí r ~ , . —s ; • et' . "; cu •5 . ; ::":•'", o: • ' S , -X) •0 2 MOZART < 5 .V BORODIN * ço ¿4 U Q BEETHOV: !" >(-» q -^ z • • ò c/) C/) x •! . r j ". i •• ta CU j '" ^_^ "M' ^ * ''~Z • ' ' Sr p c• o 'fi C c O^ J -^ ü . J ~' • íí u -a u o o 'li i "^ v . ' J cò *C ^H 3 ¿_» « ¡s <¿ S ¿ ú c5 2" .3 o 5 u t_J J^ ^_^ o -• ' o c C3 •• o N S CU • "à ^f J "^ - ni c/l CU • ti J ' "= 'K ï. d H , Lj -S ^ ,oj S " 5 = J bi -5 •" = — u t- "" C/5 3. 0, u •Jí •'5 s «' <0 'C b() -^-j ^ *O V, •Ü^ Sj So 'N c ,u o .ü u «S -oo . OJ c5 .^ E -o -, 3 ^> U C O S O O z 0 E W SO « „• J2 -O ••~ .. ';2-,t) " •~f^~rrf^s| =_. ^ _ ^ = ö -~ ; Ä s *^Vj^2#,VäV&: ;¿si.\í.\45í.::;>.¿ s'J'-'S-í i ~.;;Í?>;V' -*;;£<>- ^•^a^^i·^s.vi·Tr^.·.·^··s· ia^sia...^31= «--^U^5 -g„^v-5 pg7>" S';§:.°-' g-Ji :m¿ z ^ S^ÍA s¿^D^^f^§^>Jí^ ü -qíi-S «• •? 1 -^ " " - - • «' '§>!'= "Si .í?.'i¡-':S'.2-^.g S-r,::v.~i1 ra.;;.£,J.2 ,, .--o: S Ü.-S rp.-ü-.i:^ ço Sè^g; Q c.;;';ro^£-ia.-^.-íX-u:: rü-.ü V;, Va'.--"":,'!> .rr-:-~-'^-£-.--í" °-'^vi c ^r5 Íi^;i4;mapÍfï|^ vli . ; ^^rt| ^: 8 ", frfci-ti'S ;8 =.-^|^¿S"i.;: :-:';Ld;::' - : -:' $|á J -|--; . -•—••-• •" '•• a.-.ft-'«- v «..P».—• i: • L.__..-....^ :-_^-.. *^7/-*i-^^/ ..TT··-'r··Or'··-''." - T* ''..^ .' '-" ••"•'-•^ .1) , es '.eS œ''5 ig V. T3 J2 SÎ.'/èîl'Sjo-J " *i • _^ SÏf-aSJSp-iBïi , Lj ' * " ' - • ~-*-* r n r p CL, re P N P w P — r O £3 3 •Z gi o S v o o 0=1 w 3 O 3 P DP d> O. ÍS M f" — Q- n H » * o ? S <\ po cr O o" g c i ^ S ' O Cu CM o-5" o W ^ w ^; o O. O §• sre Q- r" I 1 I ' | S* is S" à ' N N ^ ^ 2 > Í en 3 2 g S O O S S w PI w pi w H J i a a o o P! H PI S Ïo í Z PI Z * S O 3 - -• l -^ p r r n = QP w p «— r c o. re Q- re P 3 N P O C rr> P Dre oi •Z S o S W p fe • '...'. •,; • '. • ífijV.' 'Los Afiliados a Educación y Descanso que presenten su carnet al corriente de pago el 00 , '_'. '-}•*. 'por 100 de descuento. ^ i ; , ; , ' : NOTAS: Las localidades se expenderán en la taquilla del Teatro de 11- a 13 y a partir de •: '¡dos hor« antes de comenzar el espectáculo. Se recomienda puntualidad. ' ço U o UJ °- E: "coCL, V. '.r:~T"&.:WV^^ sKjjjjm^.-Kjscttnnisji,.—.-,^ _, a; P '.«5 Crí. K 2 « i . Q O O UJ S Z U, > « o - • •• o. ^ e ta co" •S'S.'& -° 5 O •! 61 Ï1 Document 10. Programa dels actes d'una festa de les Escoles de l'Ateneu Social Democràtic (1934) ">v ;cj. O CJ / í .0. CT) CO y ço o: LÜ UI UJ =! .Q OC ÜJ Q cr PR > .. 9 \ o: c: . ..CD •'LÜ c/0 Q / < LU' .13 'O LÜ . Z) O UJ (J) UJ i ( . - :'-.-o •- ' JíLMSM^ii^^Éaaéíj '•"'""V"**'"'^ "•*•' ••^¿jS1"' "•**"' -"••'»"**''•"'"""•'" y"*" *w O ^ v, "ï 3 :3 -Li O 0 CÎ O oc f V, Noclurnes. H O re "^ f- K Ct TC Ü . ^ ¿) (O W í—S 0rabulos< Grabulos l! = rc . . 5Í£ , "0 OJ 1 en UJ W) • • • • . .£ re ' c "H . to UJ v o !/) o. J w tr. Busquctf 1! 1 ~ c; . "ï •c ig *—.. >—- to * c CJ c 0 • < -o O) íC 3 *— . i/ *0 C . ü • "li . 0)- TC E e Q. ü !j • --H . ! '.\ . 1 • 'I F* »• ft rt T0 • 'c c — o 1C í—'£. "í ' c f mera aut O c _rc PREMIS .1 ffi ' « c. •c ~ v * -c u .o c w c 3 c ir> c ct Ë "c tn «G • w ' tf> ' c 1C ^c *y • c c Ü • -O U "B — 1) . t; tfí u üw ' c. && « C « D y. '/) P ^ o Mestre' Director, 3 C _1 i |~ (C UJ Q 0 ¡n JJ j. -=-= Et G >> o c -r oi w o — fe d • T • '"K Cf c. o -o "~" £ — c " V> 0) c cr_ n: • 1 C T5 tí if" in C o o (ï c O • » c •<^ £ ft ^p |i J D; ~ = I Í •"V — so C ü 1 cr c en o UJO oó -; = X É "c • Jj c ei C e: *~3 '-> * -o _to LU CO re "c S r; Ò u fï to ID : u to 0 DC -!-5 x ^ ^esidència ' À .£ ' J) ¡S) O II I ~o to o ' ' " • cr í/i TO CD ¿ (j . re K in c. «j j ï--$ LL ( T ) ^'-1, << >-As o -o cr c 'to C! L. K s >—^ t • Cl # cr ; ] o e ; ! c. "ü ¡J • O J UJ n c o •c "O y | c U" 5 . t: fï c j5 J/5 | ' c < LÜ c ~ re c — C g -§ C • •¿ 1 "c — o UJ CJ ¿ _1 Z LU G S UJ ~ C c et '•/, LU C" ?: i< ^c., ? p 1_ e. C- er Z! [ ' 1 c ft ^ k. V, d .. , ' |i u -7 V ' f < Cl — Z3 § "? ~ C v. -Z LÜ È f-— •1 5 go 2: O ' 1 1 ü2 iu' — 0 cr ^_ ~ E .— -^ "™ tr ' ^ Iff Cl to £_ c r —í CL ^ — — ¿ r*' CÖ O •^ ço ^ _' _' ro 5 ; • *t Document 11. Programes d'activitats d'Athenea dissenyats per Rafael Masó (1913-1916) E X P.0 A-T-H-E-N-E-A f S. DE N A G Y PINTOR HONGARÈS OCTUBRE. R E C I T A L DE V I O L.í I P I A N O lili JOSEP M. A DALMAU TOMÁS .MOLLERA MCMXVI FESTA DE VERNISSATGE AMB 'SESSIÓ MUSICAL DIJOUS DIA 28 MAIG DE 1914 • .: SOBRE ELS TEMES DE D. QUIXOT > DEL STRAUSS PER M. VINYES 1 J. ROVIRA DISSAPTË' VIGÍLIA DE SANT NARCÍS A :- ,LBS 6 ODB LA VETLLA ; iHiiiiiuniiiintiiiiiiniiitniHit A - T - H - E - N - E - A H N SESSIONS SELECTES D'ART AL T E A T R E P R I N C I P A L II G R A N S C O N C E R T S PER U ORQUESTRA DE LA «SOCIETAT GIRONINA DE CONCERTS" DIRIGIDA PEL MESTRE D. ANTON JUNCA I COMPOSTA DELS « PHOrESSOBS SEOOEOTS:!. VIDAL (co.cmn.0). T. MÒLLERA, E. riOUEOAS. I.BUE. R. SEOUA. P. BOMAOUEHA. I CARBONELL I. BARÓ. (TOU» m»»): J. JUANOLA. I. M.* 1AUMEANDB^U. H. PtllOL, N. CLA, P. CARBONELL. 1. PLA. I. PRUNELL (VKKU UOCM): I. SC8RA OLIVA. J. SALO. I. CLA. (VXXEÍ): T. SOBRSOUES. I. M." SERRA. i. SAOREKA. (viouwcct-ux: P. ORO. ». SALÓ. I. ROIO. (co«r»uuo4): S. ORRL (njun»; E. OUVA. P. VEIOA. (ruun««): K. MASSALLEHA3. (o»o«): U- CUADROS. I. BARÓ. '(ajumn»); I. GIBERT. P. COSTEy. (™»m»): C AVALA. J. OARCIA. J. SALÓ. (I»ONt MARCH. T. CABALLÉ, (m***** \. MARCH PU. (PUCO««): J. OASR1OO. (-n»>k I. MAINOU. (Tai»»): f. MARCELINO. NADAL DELS INFANTS XXVin ABRIL I • X - MAIG M • CM • X • VI JOGUINES ARTÍSTIQUES; DE CAIENT POPULAR; JAPONESES; ETC. FESTA PER "A TOTHOM DE 5 A 8 DE LA VETLLA DE CAP D'ANY luiiiniiiiiiiinniiimiiiiiwiiimninu i , Programes d'activitats d'Athenea del 1913 al 1916. Disst'iiy i/f Rafael Muso, fro/jcns de fidel Aguilar. « « ¿ « ^ W O M r « ^ - a « ^ A-T-HJvN-E-A ! R E ICL I T PA N O . J. L DE V O Í I I A ALFRED QUER MIQUEL OLIVA DIA 9 D'AGOST DE I 9 I 4 A • T • H • E lIDUDllDIïailOlIOlinilDlI aiiniiuniiaiiaii aliï •nuïn „RECITAL^ S A N T S S A C R E R A |i |p • VIOLONCEL·LO • gjr^ ma lau liai Sly T O M À S M Ò L L E R A pla -PIANO- lait af aiiaiiaiiaiianaiiaiia lie liaiiaiiaiiaiiaiiaiiaii ai aiiaiiaiiananaiiaiia liaiigiigngiigiiaiiail av ananaiiauanaMaiia DIVENDRES 1 DE MAIG Programes d'activitats d'Athenea det 7913 o/ 19Î6. Disseny de Rafael Masó, boixos ífe F/drf Aguilar. Document 12. Invitació al concert de FSchola Orpheònica Gironina (1918) S CIIO I. A Orpheònica • Gironina» f/ue at/ttesfa enfilo f, amb la col·laboració del pianista en JOSEP CAIïTO, ttetltca als ARTISTES GIMIOIVI1VS atnb mofitt f le claiisttt-ar-se la EXPOSICIÓ r/ne tenen instal·lada en el sett local social. C O W C íï fí I1 ' v r r T A e i a JT dfJuHol tie MCI» n í / A , n leí X de í» r f Illa Document 13. Anunci de la Escuela Municipal de Música de Girona (Diari Girona, setembre de 1898) Escuela Municipal de Música de la Inmortal Gerona. Queda a b i e r t a !a m a t r í c u l a en esta Escuela M u n i c i p a l , situada en al piso principal de las Casa? Consistoriales, para las clases de Solfea elemental, d i v i d i d o eo caatro carao». Solfeo superior transporte y lectura y escritura al dictado. Solfeo coral y de conjunto á dos, tres y caatro voces. Teoría del solfeos Piano elemental d i v i d i d o en cinco ouisos. Piano supeí ior, en tres cursos, Acompañamiento. Reducción partitura de orquesta y banda. Canto, dividido en cuatro cursos. Harmonía, contrapunto y fuga, composición é Instrumentación. Serán admitidos sin r e t r i b u c i ó n de n i n g u n a clase ios hijos de trabajadorea de esta c a p í ai que se h a l l e n en iguales c o n d i c i o n e s de los que en tal ooucepto ingresen en las Escuelas p ú b l i c a s que sostiene el Exorno. A y u n t a m i e n t o , los cuales deberán presentar en el aoto de matricularse, certiflcaoién librada por el Alcalde de barrio respectivo y del c a r a - p á r r o c o de la p a r r o q u i a , en las qne ge acredite la situación de insolvencia de la familia del alumno, con el visto bueno la p r i m e r a del Exorno. Alcalde accidental. Las boras 00 inscripción de matriculas serán do once de la m a ñ a n a á u n a de la tarde de todos los días l a b o r a b l e s , ó sean las mismas ajadas para las clases. Gerona Septiembre 1898.— El Maestro Director, José Feliu. — V.° B,9— El Alcalde constitucional,—Entonto Boxa. Document 14. Programes de l'Escola de Música d'Educació i Descans (cursos 1943-44 i 1953-54) OBRA SINDICAL GERONA Festival ae^Firvae .Curso "de I d'•;-:'•• f c Escuda Provincial de Música celebrado con .asistencia de'flutoridades y'Jerarquías . ' la música es el medio de expresión patético'más vivo con que Dios dotó al hombre y su. fuerza emotiva radica en la misma naturaleza psíquica de los — seres. (Anónimo) - . :-.. .-\ •;;.;.». '.... " í , Jas normas'de aquel Centro, obteniendo 23 la nota de : 'sobresaliente y 4.1a de notable,. ~ El Curso 1943-44 dará comienzo-el día 4 de Octubre pudiendp matricularse los interesados durante todo el mes de Septiembre'en las oficinas de EDUCAQQfl y " DESCANSO, C. Barcelona,:.5.'Lo's..derechos de/matricula • •>I ' A obra'"s¡ndica<; EDUCACIÓN.Y DESCANSP';des- . ,ue sori'.reducidísimos'serárt.g'rciruítos para aquellos, que^" ~_*T-.. puer de'crearTIa orquesta Filarmónica, cuyp elpg¡(^ ~, L sus condiciones na puedan sufragarlos, previa sofici-1 .es innesario por sef sobradamente conocida del público" : : ,rjfyd oí.efecto. É ^ g t | f Í ^ SAft| -^j - gerundense,, organizó là Escuela Je'Música, completando vz-Z •':vj'' -/Las'clases se cegiran por .el siguiente horario.-pv. -•;•>.-» e . . . .asi el ciclo de sus actividades .en materia 4e educación.- .-•'•>« 1 •-• música!, „i-: '-**:•;• • •':'^.^~r:^·:· ''¿¿¿¿^.-¿..t.';'••• tZ-.£.¿-?c:i;: -.•• 'i ' •'- ••' •' ' - - . - ' - i ' - - ' :. -'.. ~-~'¿ ;;•;•••- ·:·^··! 'í~ .-' •••«' .''•"/•' -M Ct-ase (Asignaturas *.'. •^¿ías;:^;. Diaria - •'<-' ; - - Horas ••-"i". Profesor . ""-Inició su labor-durante et"pascdo''aña bajo ld"direc-";-' "cján 'del.,m.géstro.:C¡vil;í con tacoopergtióí) dejos: .pro"-.' 'fesòres A.rnqu, Director.7^e-"Ja ^Orquesta. F.jtarmónica J Solfeo ëlementaf 1 %?P "O. R._flrnau-' .' ' -; | •Solfeo ele'mehtal Lunes, ÍTl:a r t.e's, .;;*.•" párvula?- 7^^' "Jueves y Viernes. 12-15 -F^Civ'il "-,-•'. ^ "Solfeo cfemas cur l^jnes, ^fíTiércoles D; R. ñr'oaíj .; Violin •' 7^5~-i". Marteí/'üueves "y Sábaajo'C;.^.;^ '20-X -12-1-5 DòFrtml. lia por lös'carninos äef éxito áT ganar un" merecido près-' ^ tigip por-la"eficiencia;dé ju enseñanza!'.^.j (.:r'^'í .;'ír-; í ..'..:;:,De5de los primeros mòmentoï'.mereció Ja Eícue.la .de. >'.\ Música la'más calidír acogida'inscribiéndose en aquel :: 'primer'curso 1 34 afúmnos que'recibieron enseñanza'..téc- •;.-. > .ñica de Solfeo y Teoría de. la-Música, Piano;y Violin, Ar- ^-. ' monía y Estética e Historia de la Música. En.Jos exáme'.' 'nes de fin de cüpsa, de \os.7 alumnos presentados^én lo/-; . -;,que.füviero"m fugar, en'la propia Escuela,. 3..de .eJIos-'f1}'"""••; crecieron Ja^ calificación- de-'sobresaliente, y 4. la we", port. „ -.-. -bje- Los 27- alumnos resfaVites 'se 'exgminarbn-.'éri elíCorr-^. :\.--!' servatorio de Música'deí.Liceo" "de Barcelona, del cual es- v ; '•"ta Escuela es reconocida ·comó·-filjaf;,''y ..cuyö^sistema ;dé^'v -^enseñartza .y. prógama .de estudio s¿ 6juste-.!enltfn' fcícip^áí'.Vj ' • A '. Piano"-;' '-i?:;:- Lunes Y Jueves. M •& i ; flrmonía, Eftéh'ca M'artesr'.y Viernes . -12"-]3 Historia, d.e' l'a fTlúsica —•?•-"-•••" ^r:K;^'íV":' n el objet 3^-de^dar él-"máximo-de- facilidades, la » V jeld; ^Músic^^L^CACJONTy· pESCANSO^d--' ') ; .rpíte alumno« en regimèrv-de 'énserianza3íbre;-:p«jarendo:".v "gestos seguir: sur:éstudios^en suïlocalicfadlesí^í-bieri-gué-;' •as PROGRAMA '^SHHMHHH ÁNGEL COMALADA. - Primer curso de piano. Sonatina * Kobler MARÍA ROSA VINYALS. - Segundo curso de piano. Sonatina » démenti ROSA HORS. - Preliminar de Solfeo. Canción de cuna + Mozart MIGUEL MILLA. - Tercer curso de piano. Estudio * Heller ALFREDO AUS. - Tercer curso de violin. Canción eslovaca + Hermann ENRiOUE SURER. - Tercer curso de violin. Badinage + Hermann JOAQUÍN POLL - Séptimo curso de piano. Estudio núm. 12 + Chopin ROSARIO CASTANYER. - Octavo curso de piano. Fantasía-Impromptu + Chopin No hay carretera sin barro L a Huevera . . . . . La siega (dúo) . Canción popular . . » . Mendelssohn PRÓXIMA APERTURA DE CURIO 1943-44 el día 4 de Octubre. La matrícula quedará abierta en las Oficinas de «Educación Y Descanso» carrerera de Barcelona núm. S a partir del día 10 de Septiembre. if La Escuela de Música de la Obra Sindical «Educación y Descanso« está reconocido por el Conservatorio de Música del Liceo, de Sarcelona, como su filial en Gerona. En los exámenes que nuestros alumnos acaban de pasar en aquel reputado Centro artístico, el día 7 de los corrientes, de las 27 asignaturas presentadas 23 fueron calificadas con nota Sobresaliente Y 4 con nota Notable. En los exámenes de fin de curso celebrados el 14 ppdo. en la propia Escuela de «Educación Y Descanso» en Gerona, para los alumnos no presentados en el Conservatorio barcelonés, de 7 asignaturas, 3 han sido calificadas de Sobresaliente y 4 de Notable. Agora non, a 3 voces . . Popular gallega por un coro de alumnos. Grave y Allegro de la sonata op. 13 de Beethoven por el profesor D. FRANCISCO CIVIL Czardas, de Montr, por el profesor de violin D. JOSÉ SALÓ; Í' • Document 15. Programa del XXV aniversari de la fundació del conservatori de música (1968) í 1 j 1 Cecilia). •• d1 t L CONSERVATORIO DE MUSICA "ISAAC AL3EN1Z" DE LA j ! O. S. EDUCACIÓN Y DESCANSO GERONA 1843 -1863 La Junta Rectora del Patronato del Conserv a t o r i o y el Claustro da Profesores, se complacen en invitarle a los solemnes actos que se celebraran el domingo día I de. Diciembre con ocasión la fundación del XXV Aniversario d« del Conservatorio. 9'30 horas. - Misa en la Santa Iglesia Catedral Basílica (Capilla de Santa 10'30 horas. - En ei Conservatorio de Música {c;. Cort-Reai, ó) descubri- miento por !as Autoridades de una placa conmemorativa. 11 '30 horas. - En el Salón de Actos de la Delegación Provincial de Sindicatos, entrega de Diplomas del Curso del alumnado. 18'— horas. - En el Teatro Municipal de Gerona, Concierto por la OR1967-08 y Recital a cargo QUESTA CIUDAD 06 BARCELONA dirigida por el Maestro D. Antonio Ros Marbá. Con el patrocinio de la Excma. Diputación Provincial, Excmo. Ayuntamiento de Gerona y Organización Sindical. M U l Wagner o. > a -E "S. » « « A A A -*0. a ca 3 O IM *V« CD VT) O . a O) Q.CN 0 3 OL u Ä Ä 2 _c u O « a> 3 CO 02 3 o à < ^™ ^ to 111 — <Ä fc 5» o o CN £ 0 •— ' Pi <* UU Z) a: LU O W O 0 0£ Z 'S O O 3 > C .« -o X o u > ? 3 c: U ; LU X General General a 'c c c Ka a> fc*- 'o. -a o O ai 0 0 0 vï O "i ..' "°' * l^'' ma* .¿3% 'CiS'ggrtfij 7 ^:' • ea^l ::í::: "AAí>^tiPi : "* i.-^^*-- •T— C —*" ¿- • ^ '' • »SVv- i- —í f ••' X -'»v :-2..M-v..s o t. Document 17. Partitura de pianos de To Remind (waits boston) de Josep Cantó -^4 Tu m v fi f a r friend ESTßßAN TORRAS. "TO REMIND. WALTZ BOSTON. '-H i JOSJSPH CANTÓ. m r Introd f fi ff *^n J * 1 f Dolce. _ »> ., '} j . j/ • -»«•, j . 0 J « m. ~ '4/^ ?fW /< \ { 5• * « ~j . •- /TÎ * ^ -^^ '" i.V. ' ff"rf r. fi ; -í ï 4 E ni. fr •7 . i 1- —¿P= ^~^. -^ E « -^ " ri í /£,, r- y n y - f' X ^3 f ^^ \* ' / ^ . r , """ 1 4 1 • ! 0 | !i «J -' y 'V·— • Q ¡t it— -—•« c í i ! í f ** ^ f ^ ff 1 ?J J u 4 T £ í-»— i t m m a • Xy r r u * '<{* m ~^ -J •' •v * — • ß 2 y •• ^—-^ ! ^ ^^L, 1 ¿í 1 ! •*-— — r-* * * —+—-m'— . «- -4 i , (2-: 1—r—í VALTZ 0 a s . 4 ^¿4 — É í ^ r-9-2-^ X f* 05 ' vv_ eJ H .. í ^-^ L s d 1 ^^r——— =5*-^-*" » J »-=^-»T-• J ^—^|—* "9 ¡ ' •—•—. 1—M • • * 2 j r* « J ¿C* *» _^ ¿•e« w . —f>-- , .gF '¿- | rfy ¡ F^ '~Th~ir «j !• •/ ^-•^^ - * . " * " —' ^-^ J—— '—^t—,—#-! *~ [ ;1 —u—r— —r m " , i* ^ ^~*: JL » ' ^i»" ~~^-* —. / l ~ -j- -f ^. 1 p T —— ere ^ - 4f ^^ Se rf ^ * ^ r^ 1 \i -tfrr SS2 ) -1 jtj• * —^ »- -ÇJT •- • — i w : —r* 1 f) P r~ 4 " 77 -*• -!• « 1 j \ • • —i—i—^ . '— f f TT- *_ * -r -t ' / •—* 1 *_ * M. * *—fï —-i—' f t 3E •*'— J f z » ^_* _ / •7 ' k): 1 X #1p i fíi í—— ; n TT 7 B 1 -4>• —1 —»—è—itr~~ __f.—t— — —1 ' •*- ? _ i -^-t- í T •p»i » 0 'ú jf —"%" c? CQ J /'/' appasx ió fiaío ,.' ! D T*— ?? \f ' ^ ' S"0 8 g^: ~~-"£i ^/-'—^. —^. • K • r ^^_i r^l·l —*— / N - i ^—^ , j_ , . -> r i •*- i f2K 1 1 M H zcuc 5 f *\. * ; * H ¿j 1 " TT \ ^ f \ * 0 f ^ f) * ) r *' ^r ! ^- ^ f û_M_^:—- r=__^__£ • a E rj ! ' ,t 1 1 o r . z/ ,rv a UV- ^ __ FPÎ*- ^T ^• ! t\ « ! J J ' jp r c d i g: rn F ¡ í- \ f -O ^ Q hw- —^—*—3 -ti „ M— 9 )i 3 if í i> i [ 1 "n ^£yr r 2 , i n • -—^ —_ f-, [— -fff , — r c " !V 1 a. h -v ,—»j—s t Z 'íí i i ¿i—ii—f...,—' i—i T ! ! i 1—í * ^ F ± BO ¿/ —?j > 0 c* 1Vi l'-M • 4 J ". , ,£_.. f-^~ —' 1 -55 ™ ^ •-^«, 0 . P 1 - y * f** _P—y — mi —ï 1 EE N J i Ji*f" .v * F" *- ri —J V • V 1 F "FA * 1 1—a —t 2. /• .. —)— ^ JL· —/ ¿w „ í 1— £ i t1—. —— 1 J- 1— ^V" Ír—~- —6> - —' i. f ^ . 1 .—f i ^Aj— . g ft- •_ß^ , ' \?y ff * »-i 1—H—~—' . 'j .— " ; ** • * * ¿ J ' .—-Cr M K ^ K M •^ 1 "^ "/Ï •^L-L F~— •^-e- * i » ' i « * 5 \ r .—- -^<—m—••—'— ' ^ A ^ * 1 * i r- ( , ^"J ^ULEJVv 1 —?J-s • | ! * • 4 ¿-, r ' * ' M f. ' r — • •* 1 ^-* \ f £ f % J U 1 Ï v /" ! \_ 1 * -y T 1 —?T~-— — —v"•^" " / f- 1 0 - j - 1 ^ • •* ( r« vD— ^^—::r:::::i~ ^t • -*• } 1 f i í i »J.;|— Í*2 g "F — —d * rl • | ,-—— ——-~» —— ~ " dl " fl i ú* « r i m, * ' ' * * -J- Y -* Ht <•, ^ * * ^ P1 ----_ J J —f -^ -1 « * f • —. Jh; 1 - ^ " —— *—*<_: 1—f v—' r ! 1— __L ^0 —*)* $—^— ^ u sean - ï" -t" 1 r 1 ¿ ^i . 1 ^ _—. !_ -n- — -^ ui ! i C ^ 1 ' m , —«— " , £ m f • ^ u »J 3Í f' •" " u ~~~~ ' *- F- •*- í i 1 í í__ ÈH ^ fr JP » *— x- • a Ht *— U ^ 1 /^ > f > í- j' -«t > —*i —rf —• -; >• f> •—-1 = llr — ric: =« r¿fj cj 7^ *~^~ =1^^ a/nfibiic 7> E -4-6>• • 1—l ^ ._ —1 ' —i— • ;— —* ¡ ^ ^ ^ ri -&• -, 9 \ ! —~~_ í j 1 " -é- -g SEE S 'f ... a 1__ t 1. Î T 1 ^ _, ! 0 75 -, -&• . 1 j • •• —- "~ 1 -y í Ü —j*- —P»*• on v/ J •TV * ff ** TK i . *" ^ • *l* •**"^ X " —-— ^= —^T* r¿~~. ^M - ^-/y -6 _^ f '^f'6 y' ty> , r i i—.—i • i x x r —y6 J X X \ " ! A * m 6 • i ! 1 __-}-- Ll"*" -f -*~ =1 — v ^ \ ^ *• V ' 1 1 V ^«{ r tH ys) J ar *T a— î ! « , r\ • .-—1•^~_ 1—-^ / r d. I A • l 1 P j C P ! 1 ' r i < 1 1 \ff\ \M/ " «T f r ö v t?, r r— • r~6t. 1 1 1 -Ä- 'j • > ; 4 ' l * j \ t í ET f «• r r i" ^'—] 6 —^"~—^—*— ¡ 2 2 X"•—; i ? * r * r 1 x"^ -V— »v *i '• ¿j /L fo jT rt jj ^* 3 T * r xi > 1 J • L p F— • M í *• * 4 S -Jfc-JP 2 j 4 . -——^^ . v f < to ~ •—^. x" . XI ,— h • •*E* 1 J. rJ • | " ** ' r- 2 l "~^-^--— J_— > L •* } /f , . J s * J s » ' J £T L K r-ï | p^ i -ft? s ^LL T •">• 4 Z±J3 ^ 3 , ! « ^ 1 1" ' y fj J.- - yr « « —4—«— ?^;y j: j •" ri>> ^ ' = =-1—=±=-— I • I ^ I \ i ïJ- J- ^ j« , ^ * 1 «— ^-^ • 1r-ítr n rv •f— 1 1 t f \ f f \ /"J • ! 5ätÄ JS ^ • f O û_a_4j 1 -J * «!«J * ^^¡"r~ -H-—«—e^-fr ^ : 0 "Iff) *—£-t-f —s^=if*—*—-—! g*—? $0 • \—-—'—r5j -r _— • * * 0 "* £- -JV 1 ! ! —• 1 j. — 7* p,,** i* ^ —1 f í ti—Í—Í— J—%—*— fc £ f 3 i • y ^ JL —S ! JL f— 1 ^ S—1— MS fi - 1 sU x ^ > i * 1 1 3 - f- i -dz ~-: JL Jt 4 1 U « ! *' V ~~J--4-i A 9 "^ 1 B ~ J S _ « * ^~— " * " ^ * " ¡ ." ^^ 1 . 'm *M • "m > 7$ ^^ f• • -j* r^r ï* 1 • EX Z3 '-f • '—^ • « -^_^-*- -a- * * f * ,£.. - t "/ uS >· •* j 1 • i * r ^ \ \ 1 > í ; i! \ í f- \ ' f- J* J' —^*—?~ ^ 1 r3 C-T •*- V—• —ai—* -^* ! —— i»- f — —^~ —*^— ï~~1—r» ~| 1 1— r- « "al —^5 j-r*"* * * »— 1—^-'—__ ' ^ _-^ •~^ .TOT —* f— •*í 1 ^J • 5- —e •y H—-< ^—^ 'i ¡ ^ *• 3 - ^ ^y r 1 "J „ Z^ -f /J • "1 ^T ^ ^ ^ r* -r 0 ** ** ->i—¿ 1 ' -p- "*" "*" * í ^3 —" r — ï f r * ^ T J ^ ~ r r | =F=^= =i—i—i— —J1—T—Ï"—-f —í—E C S —•! —f —f — 75 -* JL * . r.0— i S _ Ó *): d Ü J '*. ' 4 ! 0—í—i, * ib~ K ' —F n í ) í > , -Ç-- Document 18. Partitura de piano de Rhythmes d'Or (valse) de Clifton Worsley Rhythmes d'Or Valse CLIFTON WORSLEY Moderato PIANO ^ rPfr- n f . _Ä _ r— M-.—i ^ ^ , i— "~T""? *"« ——^ = r = = * í 2 ? ' 1 ! 1 . ^¿p ¿ F U . — 1 — —1 _J ^-^ k J k— f tí u ft . . ^¿T -F -—/•ffrt >' ïï 1 • 2.- y "TI > H ^ RIBAS V FERRER -Editore¡ - Piano solo. 2'50 pia.3. Quinteto. . 3'— Cille Muntaner, 65. - BARCELONA Tous droits d'exécution publique de reproduction duction et d' arrangements réservés pour tous pays. COPYRIGHT BY RIBAS Y FERRER -r . dim. i i t ^r v Più animato (a r ff -ra-1 Î J v - , 1 j J^A A Ü m i r r -*—ï—r .... f rí 1 EE 1 —— -TÏ-. -*- fe_H •*• ••ï T ^ •" h-^i—^~_j—=—;— i zi à ^ - ^ * " -* ' —= %^J^ '— • Xj 1 • i > «1 í 1 V^lg— ^ r.-í— 1t— -TO-i' " M— P—É— , ^- h r 4aF^ - ^_i i 1 fc j—-? ï— i' £——« —« i "~ 4 í m -* • • & dB i^ f —&'^ F £;F^=• *J.f f L-^_ & A A , y ^ S0È4rtí / '• ^ i—i— f —í— cresc. 4 pr» — ^ — I^sJ —sh ' T 7 v ' '4 ' ' R. F. 10 j ? *? 1 ! T* i t~~ TE • 7¿^(í—; 4—» —1— a-4f—TL—^—r—-rfc—P j ^h-£p '' ¿U J J~I M*^=-i ' 4- - L_ ïP À— ^ y 1 Jͱ— -*Äfä —V<—**--fl Í^T frÍF~ —ig i jf r *r & •!1—iH-tv^-j i H r n J ¿- i r< ? \ + d *E3E±±E J- ^-L^- •t -f7 .—^ ^ , • „^—f ^>—m,—í- —i—i -*-( T l· sJ ** íi ; 1 ' ' ^j • . -— O! -ffTf^ i — 1 i 1 —i ? < A íHi— i fe ¡'-1 ' E 5. dim 7TT f ^ n . tar _ dan _ a Coda _ do 2=! =^ , zztf; 1 = ^ ^ /^ fe [ -í • '^ \—f i j. 1 --«•^—H ) , — '- 1 f^^^- r^ ^ f^N^ ^ Mií • i » 8 ^ = : ^— *ft 1 . .. - n S* ^ —• 4 -/ —* —í IT í j •a R. 1 í ï J • •*• ^=^r * — —i f i tíE l· F. 10 Espressivo r¿^3 3 k 1 i—i *• - ^ \ - — -— — - . . . - i — *i- f f 5 ,4- - - —« 1 -^ ^ ^ ~ L^i* f >. ..,>... . i ±^p-r f* _ Í t > i \ —¿r> —¡ * ; J "-"""»i , ^ 1 i £ ^ » ï ' « j-i$ï —i—í—fc— —í z » f— r i * ' , : > ^ * ijUjt f^". .^~^^ M, * t(T\ f W -f-^ y 'ff—i—' ; f ^1—MÎT- ^s •J , -^—~~n^—r i ~~>) . j i ¿r^ç»- \fœ tf t f f1 u^ ^r - a-íí-üfe —fS~:—P -f •*- -*• ' ' v ir nr—i _J eres _ •*-»• "£. JL ï r f1 1 J,^ =5= y _ cen . fî ^ 3—f—?——j . 1—11 -i- .. ,-.. ... — -j 1 ¡ -H—! •FJ 1 \— al xi F%^fc-í—í j ' iF " r z " f^pp—-gj— t— F^n 1 0- £*= * . rfo 0— f.;1 * 3 ^ ^n . 1 t —• ï £—í—'- i r rzY. Ï^Î-J « 1 t— «- ^ —• ¿ Tempo ^ —i—i ï Í —• • i i—« r i - M i _t •*- PRife• W) ! íí ~» —« CODA -% -^—4 -^—f —« • —• ^* — — j ! *l « 1 ^*—— —*_—-• 0 "np —*—* rf*^ ——- 1 ¿ d • ¿v H b r TSt • -tf -^-4—í— 3 p^n^TT^H-^ P ? f •* p ^ •> f f > i ï ?.—ïf— :4»—i—t— 5 —? E i 4^- R. F. 10 Document 19. Partitura de piano de Murmure (wals boston) de Miquel Oliva A toi di»tinguida « l u m n a IH 1>«]1> S 1 ! 1). Manolita Carrera«. MURMURE VALS-BOSTON M. Oliva Vilar. \¡h\\—* f! t -g)^ï IISIRODUZIONE f I C O-' -:-., - ? •••- ft-- ";- P L·- *>: h M—i ^^Á f ï rf~*j—*i— tr-0- • ^! f ! -^ —1 ' p rfr-—^ i 7~—Í —1c=d * 1 íf .,__ • ^v- • * —<-Ä- . L 3 ¡ «— —n_í f^ ,—ü =^=q « =f= = r •*• -j-¿—±- -— g • 9*- —* __í —3~s 1 VALS > J J ^ i i^ f 1 tr- f •*• y -** »*«. * p ,T.f —•—i—•^~ f í ¿ LZLL¿—¿— H . rM T, ' ~- , , r- r~i* ^P *J^ í. 2- ü i -i^ r _j— » i i ?• 1 i ^ J | * * ~Í —'la -L 1 1 ~ J j ! t ] K! 3Cr í eres. m Vidal Llimona y Boceto. Editores- Barcelona. ' 4 ' h Í_JU±_L_ Ar4 *y û ii Vf pg. «v ¡j i| 'p . ' r J. Jy i . -3—"S—3 f3j. h.-ú—>f- \ -j^) / ~K L' s î' vf — Là j ir—F ¿: j'L-H ^^_¿_^_ =3 ¿ P ^'''j h *— —»_| ~t1 p j ' fr: pf ko. í [ ^ —* P È y te ^ /t ^=^£ : fc IflN •J^9- 2 «r-»—»— — i J J i=1 J pp 1 r- J^jTj jj__^_jj^ i i ....** *f_ l|i L L r- *? & -f —*• 1M L —sui ~r—í—ï— E "• r * .* ^1 1 —ei « t i— rf-4 -,! ; J Jp ¡ h] *— r^ 1— ' —! il 77~i à * * 1 —c~ ii— — f p -j—. il·- * r r -»"F F P• -s , m LA -1 -fw-n í i T7- r v f\ i n •> i «/ ' 1 -f — •—^——rin ,— i ;— gl • [* !* 11—F-: 1 J , j. 1 . r r-i ^T— —3 ^ t rr * •*• J. < " rf' ^= ' ' E y *7 i, - 1 t í 1 »V L .' hu í , Líe _ -O.. •.-.-. L —h^5—.—C * . r J * ' J * 4 4 • 2j 1 —¿—• 4; * p• —p [ p —b —JS 0 — ff C m _,— -j ^ A í J # • r dim. m f ij ''t. 1 i — \ 5 T" ™ f -^ 7 7—< J F y M y f ». , ^- ¿ •— f ^ d K- 1 í—-*= ií 1 1 ( 01 _^~- ,1 i \— _ [_ ff *ï 1 | | ! H f • J J J '•^ — 1 m «J -^ r>fr— —•N í»— j f M •< f 1 p p 1 £i ^ i « »1 * =4= 0 J T-* — P i 3y ,'j . '" g' 2.« J= P • ¿V 4- yr^ ^ »\ —f fe ^ 4 N _x- 1; f É )y —— | -j.T'Í j>T, í crfs. , C<-.* 3 •Í • lJJ ^ A ] —irr;—4irf — ^ ^ ! a M K = e > ! -H»H *):,iu -^-f- ; i - í t i -* •^-^ > Í í . i ;— j, j ¿ ¿ —1t!. ^i ¿ ..'.^ Ï 1 • .¿. r, S s i ^t^'ii? >a y » y=-4(í • > r ,\ f ^-f—F * I i .íjf i p _^u_ -W 'li -7—t ' >> « í H* t— —I* 1 -T— f *T T L ' i i 2 t >. . ~ ? * f, u r 4f\ ï / 2? J - p S fe V U 1 =1 — t}* 1 ~* •"-. 3*^. í - i 1 ^-« •— p t 1-1 ; v -j» ^" ,—jt ¿z= P 4= -FT» 4^ • ^ ^ ^-^ 1 í 1 j) i L-i ' ^ =£ -~— -f — -—i ï r v/ i— rj f 1 »•«: 1 -—4—^—£—i J J j /EE $—T~P—f~ -W^ «j n*—i —»xf i Jr •4- Vi -^•4-- £—sí-- — f— r ^±=j H f x j^ >« — Ti ^ li—f— i J ¿¿* f —. f •í • • f< ^. * n *-+n— ä à T s i ^" I 4 i x— ' - È í HM t 6 « -T; « ¿T-t I P-T-) • f " \ 1 * f > ' f ï f > X f ? P J-^ — iV^=' * < •"• __ i r Th i F •y A ^^ f f ^ ^ f t i? MW Tí C «r—*^r_ r^ [•.•^¡.y • -J ' .• • j -=£- —.— 9r t^=» ') R_r -T— i \-é S - 'f-s^H f- M—^ j 3 f i-1 BP 1 1 ._,— ::: • < ff — —j o• E -A-. ' p " 1 •fa , /fi£tW>= rf'f. í a tempo è ^ i f ÏË y fI ^ r- • 5 ^ I p-, 1 s r^ri*= -B í ^ ^^ » * * ni -P ^ i· " -l l ' ~ •"* f rf ' h * ^ n i 1 i Ht J J J .C. al 3? FT^ « n~.— H . 1— —V— f •-f-i q' ^— =— — •i — _ — — ¿A;j . Jh hV,^U ^— gpü H—1 ^r— r =J^é=f^=fnf*f^ y^=^= =t= r 9U ¡ ¿ =N r^±r= ^F *r/ r, k— ^ Mf- - m !— • ^ ^ îô. W * @PP A ^^ PP n£ ;•* C-. Document 20. Partitura de piano i cant de Cansó, amb música de Miquel Oliva i lletra de Francesc Balari -i ' ENDERROCH %Í^Jf ¿^LQ. o1?g*W^^ EL»*)./. J • »• «w- l' l S'Í ' v] n- r ±±itf -v i a i • - • L' ENDERROCH M'j / N r H "_<• 3 32 Z r1 ' l i v - ,. PÜO rrr» /> g ' m -**" J \ í * -'J ^ 1 » -n t v^ . :_ S , f r ^— / r -«ï ' J x"" " — " LyJ / r T ^ —^—'Tr^ K ' 1^ J.J 0 -^' p y- j1· ___j;^ s "·J ' / ^^" -7— t -H _ï. ^ R—^V^ {«) *! 1-i^-. M * ! S * ^ ^ —*r= i—^ fi l — ^—^V* %—H, *-^ 3 \— . '- L ' ENDERROCH r : l^r^T-^^^-· 'i¿ l·- N \ V 1 r±^=q c ^ I" +\ ' 2 ; - .". • Document 21. Programes del Sindicat d'Orquestres de la Província de Girona (1911 i 1931) i fitxes que utilitzava com a registre de les cobles i orquestres C U I A Df. G E K O N A SINDICATO DE ORQUESTAS DE LA PROVINCIA LOCAL SOCIAL: Calle Abeuradors, 7, 2.°, 2.a Teléfono 66 - G E R O N A SECRETARIO: DON JOAQUÍN VIDAL ¿iiiiimniiiiiiiiMiiiiiiiiuinitiMitHiiiiiriiiiiiiniiiMMiiiiiMiiiiiiHiiiiiiiHiiiiiiiiMiiMiiiiiiiiiiiMiiniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiitmuniinmiimiinniiimii L'Aparell Herniarí Orri ^iiiiiiiiiiiiiiitiiiiiiiiiiniiiiiiiiiiiiiiiiiniiiiiiiiiiiiiiiiiiiini representa per l'nerniat el seu benestar Carme, 44 - GIRONA iiMiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiniiiiiiiiiiiiMiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiik ^S^ ML CIUDAD GERONA Con motivo de la celebración en esta ciudad del XIV Congreso de la Federación Agrícola Catalana-Balear, el Exmo. Ayuntamiento acordo celebrar fiestas durante los d/as del 15 al 22 del actual, entre cuales festejos tendra lugar un gran CONCURSO PROVINCIAL DE ORQUESTAS B A J O EL, S I G U I E N T E Para tomar parte eiiel mismo deberán las orquestas sugetarse á las condiciones siguientes: 1.a Las orquestas se compondrán de 11 profesores con los instrumentos siguientes: = 3 primeros violin.es = 1 segundo = 2 clarinetes = 1 íiauta = 2 cornetines = 1 fiscorno = 1 contrabajo. 2.a Ejecutarán una fantasia que les será entregada en el acto de inscribirse y una pieza de libre elección, siendo una y otra de conjunto. éi.ft El concurso se verificará el dia 19 y hora de las ¿3 y media de la tarde en el Teatro Principal de esta Ciudad, verificándose media hora antes en el Salón de Sesiones del Ayuntamiento y á presencia de los delegados ó directores, el .sorteo para el número de orden. **^i«S«ÈtíW^«ï(*^^ concurso en los festejos de carácter popular que al efecto se les señale, mediante gratificación de 125 pesetas en concepto de gastos. Los premios consistirán en un primero de 250 pesetas con Diploma, otro segundo de 150 pesetas con Diploma, y otro tercero de 100 pesetas con Diploma. Todos los premios serán adjudicados. El jurado lo compondrán tres reputados maestros. 5.a Todas las orquestas al inscribirse constituirán un depósito de 25 pesetas cuya cantidad les será devuelta después de haber tomado parte en el concurso. Las orquestas que se inscriban y dejen de tomar parte en el concurso perderán el referido depósito. Quedarán de propiedad de una.s y otras la fantasía de concurso para responder de la cual se exije el referido depósito. (i." El jurado podrá conceder dos accésits consistentes en Diplomas y 125 pesetas cada uno, si bien con la obligación por parte de las que las obtengan de tocar en dos números de festejos que se les señale para el siguiente dia al del concurso. 7.K Terminado el concurso se publicará el fallo del Jurado, distribuyéndose seguidamente los premios. 8." Las solicitudes de inscripción, serán dirigidas til iSr. Alcalde ó presidente de la Comisión de Festejos de este Excmo. Ayuntamiento, admitiéndose hasta el dia 15 del actual inclusive, acompañando el importe del depósito. ^ Gerona Jimio de 11)11. v ¿Ja. ^-^ 01 M Z -3 £ M ü NS Ä U 9) I 4! ço C .0 n o ü CD CO v n -S ^ 0 o .2 ¡ 03 ^ «q o H ' 'Ö * 93 O N a M H) J N N! N M a> 9) « .o -Q CO e s o z u us « 03 o a. E o u t« w z < > tu « en H o c: .o ü 1 ço ió D ^2 ^ o CD < M o 'N>! ^j; ••»j X: Si n o s V! A U 03 o ^ í^ ^í <1 ^ vS '1^ •IiH >ï M 11 - O 05 w <Ü ~ co .S ü .9 <-) < ü x S H >H >• 1 f *5 ! -§ Q rJi <* o^ . _^ ^ a « 3 N>^%iN I N J ^ ^ V ; € li : >- ^ O,c ^ ° o * ço S -§ ï H -5 O -p ^ v .>-<-!.— --- //^^ -~^* ^ \ r\ x"—^ '- • yfjg&S^S «• í^i^C^ft: r PHI P C ; AY UN TA M I E N T O DE 1_A MUY LEAL CIUDAD DE OLOT En sesión celebrada por la Comisió'n Gestora Municipal, el día primero del cte. se acordo7 por unanimidad el precedente informe de la Gomis i ó'n de Cultura: "Vista la instancia suscrita por Dña. CONCEP Qlbl^ GARRaRtiS PAU. Pofesora de la Escuela Municipal de Luísiea de esta ciudad, solicitando le sea concedida gratif icación de QUIMISTAS PESETAS f)oH ejercer los trabajos y funciones correspondien^es al cargo de Director de la merítada escuela, que viene desempeñando díesde el fialleeirniento del Profesor de 1.3 :HEsrn.a D. Alberto Arqué*s íAasoliver que ya percibid dicha gratifieacióV.=La Comisión de Cultura que suscribe tiene el honor de proponer a la Comisio'n Gestora municipal, podría accederse a lo solicitado interinai9.ente y íüientras ejerza dichos trabajos, con efectos del día 1¿ de Juniá próximo y con cargo a la eonsi gane ió'n que a tal efecto figura en el -Arta Partida 124 - Epígrafe 4a del <**• vigente presupuesto 2Junicipal. Lo que traslado a Vd. para su conocimiento y demás efectos. Dios qua salvó* a España, guarde a Vd. muchos años, de Junio de 1943. Sra. Concepció'n Carrer? Deposi tario Municipal Interventor Municipal y CIUDAD/ AYUNTAMIENTO OE LA MUY LEAL CIUDAO DE OLOT -SALIDA N.' A laa alat« -1» la tanto del día, À« hoy, la COBisi/áa da Cuitara d« eat« ¿xceto. iará posesiva ¿tel oarg» d« Director d« la — t qt« la «là» desigûftôo para oí alano* ¿O sga» participo • Vt« par« que *at4 pr«««t» 6ft dieJjo awto 9» t«ár4 lugar a* 1« propt« ií». Díoa cDArd» a V4» auoiioa «Bov* . oío*, 0 «i o«**»« d« 1951. U |TJj i, -. -. r. - Sres» D* Concepción Carreras, Dñ& Palmira Pulgdecaont y D. Ginás C I IT D A D . íta i«.s-í>;< "C·'í··'/if·'tj"..-»-' •-• . .:..' '..-'-•-. . . - ,. '•':•-'"'.*-•.„ . i^Si litre.. Sr. : Visto el resultado del funcionamiento de la Escuela II uni cipa 1 de Llúsica en el pasado curso escolar, en cuyos exámenes finales se ha demostrado un progreso en el número de alumnos asi£ tentes, como asimismo se La puesto de manifiesto la eficiente labor del profesorado, quedando todo ello reflejado en los exámenes realizados ante el Tribunal compuesto por Sres» Profeso»— res del Conservatorio de Ilúsica de Gerona. En el deseo de proporcionar medios para vigorizar el funció namiento de la Escuela y procurar obtener las mayores facilidades a favor ¿e los escolares que asistan, así como fomentar el mayor número de concurrentes, el Teniente Je Alcalde de Cultura y. ¿jôporuGS "üj-ò.-c ¿1 ;-Ci'icr v^¿ proponer &. j.a Jrtrmanente, se surva acordar : Solicitar del Sr. Presidente de la ¿"un. a Rectora del Conser_ va torio de Ilúsica de Gerona -Conservatorio Elemental Oficial- , la afiliación a dicho Conservatorio, de la Escuela Municipal de Música de Clot, teniendo en cuenta los beneficies que proporcio_ naría a los alumnos de la misma, principalmente en lo que se re fiere a exámenes y valor académico de las calificaciones y títu los que obtuvieren, sin que elle obligue a ningún dispendio a 'cargo del Ayuntamiento. 27o obstante ello, la Comisión I.'unicipal Permanente acordará lo que estime mas x:roce(^er-"';e • Casa Consiste rial de Cío Y:, a catorce de ^gcstc de mil novecientos cincuenta y nueve. LA COI.IISj.Ci. _,E CüLiüRji 1 LSPOHSSS ta <*.r-p)í 55 ón Municipal PermeneTite de te Fxccio. Ayunr.amJ ento . ac«rûo •«. ci ci,, el d í b 1.5-.... Ottjc acuerdo oer t i f i o « . KL a; .^E EL PRECEPTE ACUEfîDO . 18 AGO. 1959 EL ALCALDE, vV,Wv-' .. \ ) AYUNTAMIENTO DE LA MUY LEAL CIUDAD DE OLOT . Tengo el honor de acompañar el traslado del acuerdo adoptado por la Comisión Municipal Permanente solicitando la afiliación de la Esceula Municipal de Música de esta ciudad al Conservatorio de Música de Gerona- Conservatorio Oficial Elemental. Dada la inminente inauguración1 del curso escolar 1959-60 agrede cere a Yd. se sirva acordar lo procedente le antes posible, rogándole al propio tiempo que de ser admitida coco afiliada, participe las condiciones reglamentarias que regirán asi como las de carácter económico a fin de insertarlas en la convocatoria de apertura de matricula para el curso próximo a inaugurar. Dios guarde a Yd. muchos años. Olot, 28 d-e Septiembre de 1959 •' Sr. Presidente de la Junta Rectora del •;H? SSÄ AYUNTAMIENTO DE LA MUV LEAL CIUDAD DE OLOT Salida num.. En sesión celebrada por la Comisión municipal permanente el día 17 de agosto último se adoptó, entre otros, el siguiente acuerdo : "A propuesta de la Comisión de Cultura y teniendo en cuenta los beneficios que proponSionaría a los alumnos de _ia Escuela Municipal de Iviúsica de esta Ciudad, principalmente en lo que se refiera a exámenes y valor académico de las calificaciones y títulos que obtuvieren, sin q_ue ello obligue a nin— gún dispendio a cargo del Ayuntamiento, se acordó por unaiimidad solicitar del Sr. ¿re^ sidente de la Junta Rectora del Conservatorio de Llúsica de Gerona —Conservatorio Elemental Oficial- la afiliación a dicho Conservatorio, de la Escuela Municipal de iv.úsica de Olot." Lo que tengo el honor de comunicar a Vd. para su conocimiento y efectos. JJios guarde a Vd. mucho- aíios. Olot, a 28 de septiembre de 1.959. El Document 23. Elegia de J. Cases Aparicio a la memòria del mestre Ramon Arnau ELEGIA. A LA R!EIÏ!03IA ?~L SA ESTRO Con las inciertas auroras, las últimas de año Viejo, gélidas y vacilantes, las liras enmudecieron. Ese gigante invencible, que todos/llamamos tiempo, ha truncado para siempre la batuta del maestro; y una ingente partitura doblada sn pliegos inmensos, d o n d e d u e r m e n los sonidos COTIQ semillas de invierno, será el sudario q u e arrope la fría paz de su sueño. Las nubes navegan rotas en constante movimiento sobre un alba d e c e m b r i n a tocada con mantos negros; y las notas prisioneras, vibran con tristes acentos en acordes sostenidos que quieren llegar al cielo. -Las trompas Calzan ¿ti aire ; sus pabellones de fuego como soles encendidos / . ... Í - - !• iluminando s~ el misterio * de la vida y* de la muerte. —- . ' iS -" ír* ; -• • • -••-'• -: • J3iL •'*•-•«*£ Y a compás de pasa lento, con s u ritma c u a t e r n a r i o , Lacrimas de liras jívsr, =s aromatizan un crescendo, y un g en i r d e violin es p o n e una cruz sn el viento. 35 todas 1 ~ 3 rutas llegan legiones ce t i m b a l e r o s , ds t r o m p e t a s y clarines que se asocian al estruendo; y en la llanura pautada de caminos inconcretos, diez h i l e r a s de ciprés es IG can escolta al "faestro. ~~j e las fuentes del Pala n cía a los altos Pirineos, n largo viacrucis de esperanzas y recuerdos que se apagan en las sombras de un p o r t a l del A ñ o M u e v o . Y en las torres gerundenses, esforzados campaneros se cuelgan de las campanas para que guarden silencio mientras cruza por las- calles la multitud del cortejo. L p, = c,n — ^"j i u 3 c; « ^ l «M l C '— . r -r o i— -f n c; j *. . — ^ •> . m - p *^ •"* — -— i í -• "* H • en un rincón cel ~rc3C2n.-0, cansares d e c o n t r a p u n t o s , ds fu2-Z2 I = rrj2.s y 2 r p .= c i r s . Las arpas riegan in tierra con 2! cristal d 9 unos versos cua se hacinan an el narval d a un eoitafio da fue^o grabado baja una cruz con al n o m b r a d e l fô a 9 s t r o• .3 Í 3 . Hr Document 24. Documentació diversa sobre el professor Francesc Casellas .^/ / / • ¿bw^¿<*^^~/ •f£ry?^ ¿£¿^u ¿ * r ' ^ 7~ ?;^^^ w p H M 0 M » -P •H •fH O 0 M tt> tt> X (D -p x 1 •H -0 -d O) ^ PH M •d •o o S cd •H ft ft (D (D ço •p cd -P ,—i d CO O) f-l·l ^3 g ÇO Ä -p cd 0 •H ü -P • 03 -P Eí 0) a •as !_ 1 cd ,cj A -p U) U> i . r-) ^^ Sí' 00 OJ 03 £5 ' \i\ •• ^ N O; r-< r \N« \ x -d 03 03 0) <*H O f f-l H r™i S & ^ rf fa Í^H r-l -p m cd o •H 03 O) 4> t* EH o ^-1 CT> ^-1 1 m P, r-l vu ^-1 <ü ^0 "b r-i o -^ . r—i PH ft rH 8 u w K M P r cd 0 0 ÇO CO m h fH M . 0 .0 o O •^ 5° J •q u> 0) tí tí -P C (ü 03 ai G o h c5 •H jsj v1 ^ or O , . . - "'••' - .v:"2. v ' 03i< '' *-^'^^'^.:V.'-;Vf'^ *»;^":;'':'>-x~-"x,•".'•''.-,-•' SiSlysißMrrAS • -^^f^- c£^.:: -•' •- " DÜAROO- 0-r f j^^ct-U^ • ^ij^''¿**~&™J*L f*r • ^^HP RAMBLA CATALUÑA, 106, P H A L . TELÉP. 72726 - BARCELONA Maria Davalillo, Secretaria de 1'ACADEMIA MARSEALL, Certifica, qu'el senyor Francesc Casellas Castellet,, cursà llurs estudis de piano a 1'"Acadèmia Granados" on obtingué el certificat de fi d'estudis, havent-se dedicat al professorat a Girona i havent presentat deixebles seus a 1'ACADÈMIA MARSHALL, els quals- han arribat a exercir el professorat, entre ells, el senyor Snric Torra i la senyoreta Carme Pastells. I perquè així consti, signa el present a Barcelona, 3 de gener del 1936 LA SECRETARIA •T*-?, '., >. / r-e. "^• • r -•?•; s '• . m '•-*'-»,- H CD O £_l d d o 0 iH -P d rH CD ^O ' d > CD • CD Ü n -P CD rH _J m CD •P d to CD §3 rj o ( "ê rH iH CD -P d PI CD •CS • •H -P JZ3 d rH ' CD PM O O co •0 •« !_q 1 O rö A 3 O* r( CÖ •P C o o M K) •o ' Í . W À - EI Ciutadà "I..0....3..2....? .?.....9....HJ..?..-?.....^..?. ? Secretari de l'Ajuntament de la Immortal Girona, CERTIFICO: que el Ciutadà ....^ance s c ....Casellas,..: . . . . r.zr.~.~.~_~..~~~r~r__segons cèdula personal que ha exhibi classe ....--"~... núm. ....-..-.-..-.r... en aquesta data ha pres possessió d 'destí de.....^°^^^.^...^i^9....-----"---~-..........dotat amb l'hav« anyal de...........í.^.?....^!! pe: s¡sates, - - _ _ - . _ _ - _ - . _ _ _............havent comple amb totes les formalitats previngudes en el Decret i Instrucció de í de Novembre del 1851. Girona a nou VI s« t: .?A.?..............______de........___l^A____________________del n l L'Alcalde, - - Document 25. Documentació de l'Acadèmia Musical Gerundense i de l'Escola Municipal de Música de Girona (1914) ~¿Lcó Á^. elf Ct. -o/-? <_j7¿z¿£1 ¿¿a·t a- 5T^ i? aíie- <7 ¿Se t/e.............-.^ í3íírS£>V:,-SÍiS \ S •• ' • ',- ^- *• '- - • - ^. • - . •» -. - "•- L»s Pr»fes»res de este Esraela IHooieipal de IHÚsiea DB LA Centrt dani. p»r terminades las tareas del presente o u r s » , ; tienen el alt» h»n»r de invi -| INMORTAL GERONA E Pl ^ ^ 1TÍ tar a 666. Sxma. C»rp»raci»n a l»s examenes de fin de curs« e tendrán lugar el pròxim« i abad» dia 18 a las 4 de la tarde, en su l»oal de ens e - nanea, n« dudand» verse h»i rad»s c»n su representación . Bi»B guarde a.V.E. muchas afí»B . Gerona 14 Juli» de 1S14 . • .. >rT Alcalde Presidente del Exm»» Ayujítaraient« '•"•'•'" ' ' ' ' '' :- . ' • de esta inm«rtal Ciudad i . •¿V-.:, . ""î-r'-jf '•'- -->••.-•.-.•> . ï, ^j&ígK • .:••-. / ••.,••.,....• • . Document 26. Programa d'actes de fi de curs de les Escoles Nacionals (1947) i exemple de col·laboració del mestre J. Baró i Güell lis O en K D U Û in ^r ejN uü ^ Ü J < z P •• * alronato Z -s O -§ lit < 0£ •^ z 2 0 uJ ÇO u JS ui u hM VI V) o o; OH ço Q en O O o bo üJ U UJ Q "0 -a 3 13 u c G "a _u ta '? "o .2, ^ M vi ~TD D en < e UJ UJ 0 ta -o 2 -O o, ¡a 'S "s "Ü -o ta c U i— -a u 'So td Cu 3 N S CJ \^ 1C (U a .2 * v* ü 'i S à ^6 — cu « s 1 v cr rd ^~ t/3