ELS INICIS DE L’ENGINYERIA NUCLEAR A BARCELONA La càtedra Ferran Tallada (1955-1962) Tesi de doctorat dirigida per Guillermo Lusa Francesc X. BARCA SALOM Barcelona, 2002 DEPARTAMENT DE MATEMÀTICA APLICADA 1 UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA 2 Per a Berta (1919-1998), la meva mare. 3 3 4 ÍNDEX 0. INTRODUCCIÓ.......................................................................................13 0.1. Com va néixer la idea 0.2. Desenvolupament de la recerca 0.3. El subjecte historiogràfic 0.4. Límit temporal i límit territorial de l’estudi 0.5. Els mètodes emprats 0.6. La historiografia de l’energia nuclear del 1955 al 1962 0.6.1. Històries oficials 0.6.2. Estudis que posen l’èmfasi en una característica 0.6.3. Estudis comparatius 0.6.4. Estudis sobre el comportament dels científics i tècnics 0.6.5. Treballs no històrics 0.6.6. Fonts primàries 0.7. La historiografia nuclear a Espanya del 1955 al 1962 0.8. Agraïments 1. L’ESCOLA D’ENGINYERIA INDUSTRIAL DE BARCELONA I LA INDUSTRIALITZACIÓ DURANT LA POSTGUERRA.........................................41 1.1. Antecedents 1.2. L’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona 1851-1860: l’arrencada 1.3. La soledat de l’Escola de Barcelona, 1867 1.4. L’Escola General Preparatòria a Madrid (1886-1892) 1.5. L’ensenyament industrial a començaments del segle XX 1.6. L’Escola d’Enginyeria en el recinte de la Universitat Industrial 1.7. L’Escola d’Enginyeria sota el franquisme 2. EL DESENVOLUPAMENT DE L’ENERGIA NUCLEAR ENTRE EL 1955 I EL 1962...................................................................................................55 2.1. De la física atòmica a l’enginyeria nuclear 2.2. Criteris per a una classificació 2.3. Països del primer grup o capdavanters 5 5 2.3.1. La URSS 2.3.2. La Gran Bretanya 2.3.3. Els Estats Units 2.3.4. França 2.4. Països del segon grup 2.4.1. El Canadà i Bèlgica. La col·laboració 2.4.2. Itàlia i Suècia: dues opcions diferents 2.4.3. Alemanya i el Japó. Els vençuts 2.5. Països del tercer grup 2.5.1. Noruega i Holanda. Una profitosa col·laboració 2.5.2. Suïssa. L’avantatge de ser neutral 2.5.3. L’Índia. La modernitat postcolonial 2.5.4. Dinamarca 2.5.5. El Brasil i l’Argentina. Les dues cares de la moneda 2.5.6. Austràlia. Optimisme i oportunisme 2.5.7. Els països de l’òrbita soviètica 2.5.8. Els països cuers del tercer grup 2.6. Països del quart grup 2.7. Annexos 3. LA POLÍTICA NUCLEAR ESPANYOLA.....................................................103 3.1. Els primers contactes espanyols amb l’energia nuclear 3.2. L’etapa de secretisme (1948-1951) 3.3. L’etapa de grans projectes (1951-1955) 3.4. Els espanyols i la I Conferència Internacional de Ginebra 3.5. L’etapa de les realitzacions (1955-1958) 3.6. El reactor JEN-1 3.7. Les restriccions d’electricitat 3.8. Un programa “nacional” 4. LA CÀTEDRA FERRAN TALLADA..........................................................127 4.1. Salvar la rigidesa i uniformitat dels plans d’estudis 4.2. La creació de la càtedra Ferran Tallada 4.3. Organització de la docència. La consolidació dels ensenyaments 6 6 4.3.1. Primera fase: classes teòriques (1955-1958) 4.3.2. Influències de fora 4.3.3. Nou pla d’estudis 4.4. Un canvi d’actitud: la II Conferència Internacional de Ginebra 4.5. Exposicions “Àtoms per la Pau” 4.5.1. La participació catalana a l’exposició de Madrid 4.5.2. L’exposició “Àtoms per la Pau” de Barcelona 4.6. Organització de la docència. L’inici de les pràctiques 4.6.1. Segona fase: classes teòriques i pràctiques (1958-1959) 4.6.2. Les publicacions 4.6.3. Les dificultats en l’adquisició d’equipament 4.6.4. Conferències de professors convidats 4.6.5. Els cavallers del nucli 4.6.6. El programa dels cursos 1960-1961 i 1961-1962 4.7. El fi d’una etapa 5. L’ACTIVITAT DE MECENATGE DE LA CAMBRA OFICIAL D’INDÚSTRIA......183 5.1. Entre públic i privat: la creació de les cambres 5.2. L’escissió 5.3. La Cambra Oficial d’Indústria del 1911 al 1936 5.4. La Cambra Oficial d’Indústria durant la guerra i la postguerra 5.5. La reconstrucció del Ple de la Cambra 5.6. Els ajuts a la formació i a la docència 5.7. La creació del Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials 5.8. La Cambra a la sortida de l’autarquia 5.9. Els passos cap a un Ple de la Cambra més representatiu 5.10. Les activitats de la Comissió d’Ensenyaments Tècnics 5.10.1. Les subvencions a centres docents 5.10.2. La concessió de beques 5.10.3. Les subvencions per a viatges d’estudis 5.10.4. Les subvencions per a recerca 7 7 5.11. La Cambra i l’energia nuclear 5.11.1. Les restriccions elèctriques vistes des de la Cambra 5.11.2. La preocupació per l’energia nuclear al si de la Cambra 5.11.3. Les subvencions de la Cambra destinades a l’energia nuclear 5.12. El relleu generacional 5.13. El canvi d’actitud: la promoció i l’ajut als centres de recerca 6. EL REACTOR NUCLEAR ARGOS............................................................237 6.1. Els antecedents 6.2. Escollir un model de reactor 6.3. El desbloqueig de les negociacions 6.4. Escollir un enginyer delegat 6.5. L’informe preliminar 6.6. La importació del grafit 6.7. Viatge a Alemanya 6.8. La mecanització del grafit 6.9. La importació de l’urani enriquit 6.10. Els recels dels Estats Units 6.11. El procés de transformació 6.12. La fabricació dels elements combustibles 6.13. De la sol·licitud formal a les proves de criticitat 6.14. Els problemes de la ventilació 6.15. El muntatge 6.16. Argos i Arbi: dos bessons que no van néixer alhora 6.17. La inauguració del reactor Argos 6.18. Què va costar realment el reactor Argos? 6.19. L’equip Argos 6.20. Un reactor per a la docència, gairebé exclusivament 6.21. Una autorització provisional que mai fou definitiva 6.22. La clausura i el desmantellament 8 8 7. FENT CAMÍ CAP ALS CURSOS D’ISÒTOPS........................................321 7.1. Les primeres passes 7.2. El primer i el segon Curs d’isòtops de la Junta d’Energia Nuclear 7.3. El Curs d’isòtops a Barcelona 7.4. Les pràctiques dels cursos d’isòtops 7.5. Anàlisi de les pràctiques i del material utilitzat 7.5.1. Pràctica 1. Dosimetria de les radiacions 7.5.2. Pràctica 2. Preparació de mostres radioactives i mesura de la seva activitat amb un comptador Geiger-Müller (segona i tercera pràctica del curs de Barcelona) 7.5.3. Pràctica 3. Absorció de radiacions (quarta i cinquena pràctica del curs de Barcelona) 7.5.4. Pràctica 4. Retrodispersió de partícules beta (sisena pràctica del curs de Barcelona) 7.5.7. Pràctica 5. Mesura de gruixos (setena pràctica del curs de Barcelona) 7.5.8. Pràctica 8. Autoradiografia 7.5.9. Pràctica 9. Radiografia industrial amb raigs gamma. Anàlisi radiogràfica de diverses soldadures (vuitena pràctica del curs de Barcelona) 7.5.10. Pràctica 12. Mesura de nivells de líquids 7.6. Valoració posterior del primer Curs d’isòtops de Barcelona 7.7. Les I Jornades d’Isòtops 7.8. La restauració del Curs d’isòtops 7.9. La contribució de la Cambra Oficial d’Indústria 8. ELS ENSENYAMENTS DE LA CÀTEDRA FERRAN TALLADA EN EL CONTEXT DOCENT EUROPEU...............................................................................365 8.1. Els inicis de la docència científica i tècnica sobre energia nuclear 8.2. Aproximació a un estudi comparatiu sobre els ensenyaments nuclears europeus 8.3. Els ensenyaments de l’energia nuclear en els països del segon grup 8.3.1. Alemanya 9 9 8.3.1.1. Universitat Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà 8.3.1.2. Institut de Tecnologia de la Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic 8.3.1.3. Institut de Tecnologia de Hannover 8.3.1.4. Escola Tècnica Superior de Darmstadt 8.3.1.5. Institut de Tecnologia de Karlsruhe 8.3.1.6. Institut de Tecnologia de Stuttgart 8.3.2. Suècia 8.3.2.1. Reial Escola Tècnica Superior d’Estocolm 8.3.3. Itàlia 8.3.3.1. Institut de Tecnologia de Roma 8.3.3.2. Universitat Politècnica de Torí 8.3.3.3. Institut de Física de la Universitat de Bolonya 8.3.3.4. Universitat Politècnica de Milà 8.4. Els ensenyaments de l’energia nuclear en els països del tercer grup 8.4.1. Àustria 8.4.1.1. Institut Tecnològic de Graz 8.4.2. Dinamarca 8.4.3. Grècia 8.4.3.1. Universitat Tècnica d’Atenes 8.4.4. Portugal 8.4.5. Holanda i Noruega 8.4.5.1. Universitat de Tecnologia de Delft 8.4.5.2. Universitat de Tecnologia d’Eindhoven 8.4.6. Suïssa 8.4.6.1. Escola Politècnica Federal de Zuric 8.4.7. Espanya 8.5. Els cursos impartits a Itàlia i Alemanya respecte als de la càtedra Ferran Tallada 10 10 8.5.1. Els cursos d’Itàlia i la càtedra Ferran Tallada 8.5.2. Els cursos d’Alemanya i la càtedra Ferran Tallada 8.5.3. Els cursos d’Àustria, Grècia i Holanda i la càtedra Ferran Tallada 9. CONCLUSIÓ.........................................................................................413 9.1. La incorporació de noves tecnologies 9.2. Una política nuclear autònoma 9.3. El dinamisme de la docència 9.4. La implicació del sector industrial 9.5. Un reactor per a la docència 9.6. Els cursos de isòtops 9.7. Una docència a nivell europeu 9.8. Cap a la professionalització 9.9. Noves perspectives de recerca 10. BIBLIOGRAFIA....................................................................................433 11. ANNEX 1. Caixes de la càtedra Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona.......................457 12. ANNEX 2. Recull de fotografies i documents rellevants..........................505 11 11 12 0. INTRODUCCIÓ 0.1. Com va néixer la idea El meu interès per la història de la ciència i de la tècnica va començar en una escola d’estiu el juliol del 1983. Aleshores, mogut per l’interès per la didàctica de les matemàtiques em vaig apuntar a un curset sobre història del càlcul infinitesimal que impartia Guillermo Lusa. A la darrera sessió, Lusa va proposar als assistents la creació d’un grup de treball i jo em vaig incorporar en el que més tard seria el Seminari Permanent d’Història de les Matemàtiques. Així va començar el camí que m’ha permès integrar-me dins del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica Francesc Santponç i Roca, en el qual he pogut compaginar recerca i docència. La primera, a través de la meva participació en la línia de recerca del Centre i, la segona, amb les classes que, sobre diverses temàtiques relacionades amb la història de les matemàtiques, de l’astronomia o de la tècnica, he anat impartint des del 1987 a la Universitat Politècnica de Catalunya. La decisió, però, de fer una tesi sobre els ensenyaments de l’enginyeria nuclear a Barcelona va sorgir uns anys més tard, arran d’un viatge a Alcoi amb Antoni Roca Rosell amb motiu de l’organització de les IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica a finals del 1996. La idea no era nova. Anys abans, quan impartíem conjuntament cursos d’història de la ciència i de la tècnica al primer curs d’Enginyeria Industrial, Xavier Moreno ja m’havia aconsellat que m’oblidés de la tècnica en el Renaixement i que em dediqués a l’estudi de la història de l’energia nuclear. El 1995 havia acabat el programa de doctorat o Mestratge d’Història de les Ciències que s’impartia a la Universitat Autònoma i en el qual havia presentat un ampli treball de recerca, dirigit pel Dr. Albert Dou Masdexexas, sobre l’ensenyament de les matemàtiques a la Barcelona del segle XIX i, en concret, sobre les càtedres de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i de l’Escola de Matemàtiques de la Junta de Comerç. Després de presentar-lo i d’acabar el mestratge el que es podia esperar de mi és que continués la meva recerca en aquest mateix camp i no que canviés el subjecte de tesi de manera tan radical. Val a dir que, tot i que la meva dedicació professional ha estat des del 1979 la docència de les matemàtiques a 13 13 l’ensenyament secundari, la meva formació bàsica no és la de matemàtic sinó la d’enginyer industrial especialitzat, precisament, en enginyeria nuclear. Aprofundir en la història del que havia estat la meva especialització inicial em va motivar molt i em va compensar l’endarreriment que havia de comportar-me el fet d’encetar un nou tema gairebé des del començament. Cal tenir present, però, que la divergència dels dos temes és sols aparent ja que tots dos treballs estudien els problemes de la professionalització de les disciplines docents. En el primer cas, s’havia aprofundit sobre la professionalització de les matemàtiques a la Barcelona del segle XIX i en el segon s’estudia la professionalització de l’enginyeria nuclear a la mateixa ciutat un segle més tard. Vaig demanar a Guillermo Lusa que em dirigís aquesta tesi i ell va aconsellar-me que comencés per buidar unes caixes de l’Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial pertanyents a la càtedra Ferran Tallada. A aquesta feina vaig dedicar el meu temps lliure dels primers sis mesos del 1997. Paral·lelament, vaig iniciar un buidatge de revistes tècniques de l’època i vaig llegir alguna obra general alhora que establia contactes amb Xavier Ortega Aramburu, director de l’Institut de Tècniques Energètiques, atès que aquest organisme és, en certa manera, la institució hereva de la càtedra Ferran Tallada. El primer document de treball vaig presentar-lo el setembre del 1997, i tant Guillermo Lusa com Antoni Roca van suggerir-me orientacions molt oportunes per continuar la tesi. 0.2. Desenvolupament de la recerca A final del 1997 vaig començar el buidatge de la revista Energía Nuclear, que va resultar una font molt valuosa per a la història de la disciplina que ens ocupa. Vaig poder veure com els editorials d’aquesta revista proporcionaven molta informació sobre les orientacions polítiques de la Junta d’Energia Nuclear (JEN) i la secció de notícies suggeria moltes dades sobre el desenvolupament de l’energia nuclear en diversos països del món. El febrer del 1998 ja havia acabat d’escriure un altre document sobre el reactor Argos i vaig decidir d’encetar dues vies de recerca. La primera consistiria a analitzar les repercussions de la política Àtoms per la Pau en els països europeus. 14 14 La segona seria estudiar el paper de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona en la seva relació amb els ensenyaments tècnics. A principi de juny del 1998 vaig acabar una altre document de recerca relatiu als cursos d’isòtops. Aquest treball vaig poder realitzar-lo gràcies a la consulta de l’arxiu personal de la família Simon Arias, on vaig trobar apunts, anotacions i altres informacions sobre els cursos realitzats a l’Escola i a la Junta d’Energia Nuclear. Fou aleshores quan vaig presentar un projecte de tesi amb l’índex següent: 1. Introducció 2. Estudi comparatiu de la situació d’Espanya dins el context mundial pel que fa al desenvolupament de l’energia nuclear en el període 1955-1962 3. La càtedra Ferran Tallada. Situació espanyola i context internacional en el moment de la seva creació 4. Estudi comparatiu dels programes d’estudis i de les activitats de la càtedra Ferran Tallada 5. Les relacions entre la Cambra Oficial d’Indústria i l’Escola d’Enginyers com a exemple de connexió entre la docència i el món laboral 6. Tot equipant la càtedra Ferran Tallada: la construcció del reactor Argos i el laboratori de protecció radiològica 7. La càtedra Ferran Tallada i els cursos d’isòtops: estudi comparatiu 8. La reestructuració de la càtedra Ferran Tallada en aparèixer l’especialitat dins del pla d’estudis 9. Conclusió Aquest esquema fou un primer guió que em va permetre orientar la meva recerca. Encara que, com es pot veure, finalment ha estat modificat de manera convenientment. A partir de setembre del 1999, i gràcies a l’obtenció d’uns catàlegs de cursos d’energia nuclear publicats per l’OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica), vaig poder començar a conèixer quins havien estat els centres docents implicats en l’ensenyament de l’enginyeria nuclear a Europa i els tipus de cursos que hi feien. Aquesta informació em va suggerir la idea de buscar indrets on s’impartissin cursos semblants als de la càtedra Ferran Tallada per poder-ne fer una comparació. A partir del gener del 2000 vaig iniciar el buidatge de les actes dels plens de la Cambra Oficial d’Indústria des del 1950 fins la seva fusió amb la Cambra de 15 15 Comerç el 1967, i vaig centrar-me especialment en la Comissió d’Ensenyaments Tècnics, que era l’encarregada de proporcionar beques, ajuts i premis als ensenyaments tècnics de la ciutat. 0.3. El subjecte historiogràfic El tema d’aquesta tesi és l’estudi de l’ensenyament de l’enginyeria nuclear que tingué lloc a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona abans de la creació de l’especialitat Tècniques Energètiques. Inicialment, l’objectiu era mostrar un procés al nostre entendre atípic de creació d’una nova especialitat en enginyeria. Atípic, no sols per la rapidesa amb què l’especialitat va ser establerta sinó, també, pel fet que hi va tenir lloc la concurrència de diferents factors: una conjuntura internacional favorable sobretot des de l’establiment del programa americà Àtoms per la Pau, uns interessos específics dels organismes de l’Estat directament implicats, un procés de reforma de pla d’estudis i una decidida implicació dels sectors empresarials. Estudiem, doncs, les activitats de la càtedra Ferran Tallada des de la seva creació fins que els estudiants de la primera promoció d’enginyeria industrial de tècniques energètiques van arribar a les matèries d’especialitat. Es tractava d’ensenyaments no reglats, és a dir no pertanyents a la carrera, als quals assistien els alumnes que buscaven aprofundir en uns coneixements que els estudis d’enginyeria industrial encara no impartien. Analitzem els programes impartits, els llibres emprats i les gestions fetes per aconseguir disposar de laboratoris apropiats per completar els estudis amb pràctiques. Aquesta anàlisi ha desvetllat diverses col·laboracions entre la càtedra i la Junta d’Energia Nuclear i la participació de professors estrangers. L’estudi de la creació de la càtedra Ferran Tallada ha posat de relleu una col·laboració molt estreta entre el món docent i el món industrial. Per això aquesta tesi vol provar que la relació entre la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona i l’Escola d’Enginyers va ser un factor decisiu no sols perquè s’iniciessin els estudis d’enginyeria nuclear sinó també perquè aquests estudis disposessin de laboratoris i d’un reactor que possibilités la preparació correcta dels enginyers que posteriorment haurien de gestionar les futures centrals de potència. 16 16 En la denominació de la càtedra hem optat per utilitzar el nom en català i per això parlarem de la càtedra Ferran Tallada i no de la càtedra Fernando Tallada tot i que els documents de l’època, tots ells escrits en castellà, utilitzin la segona versió. Aquesta decisió ha estat basada amb les recomanacions de l’Oficina d’Onomàstica i Toponímia de l’Institut d’Estudis Catalans: En el cas de les persones d’origen català del període contemporani que empraven la forma castellana del seu nom de pila pel fet que aquesta forma era l’única legal possible i, per tant, tenia un caràcter obligatori, havent desaparegut aquesta obligació legal de l’ús del castellà, se sol normalitzar habitualment el nom de pila, restituint la forma pròpia catalana. Així, apareixen escrits aquests noms en les obres enciclopèdiques de referència, i en les vies urbanes o institucions oficials que els són dedicats. Per exemple, en el cas de Ferran Tallada, aquesta és la forma amb què es denomina un centre públic d’ensenyament. 1 Atenent a aquesta recomanació i tenint en compte que la forma Ferran Tallada ha esdevingut habitual pel fet que hi ha a Barcelona un institut d’ensenyament secundari que porta aquest nom hem cregut suficient fonamentada la utilització de la forma catalana. 0.4. Límit temporal i límit territorial de l’estudi El 1955 i el 1962 marquen el període que ha limitat temporalment aquesta tesi. Val a dir que el mateix tema escollit ja marcava obligatòriament un any d’inici del treball que coincidia amb l’any de creació de la càtedra Ferran Tallada, el 1955. No obstant això, pel que fa als estudis de caire contextual, com per exemple la política nuclear de l’Estat espanyol o el desenvolupament de la docència a escala internacional, hem tingut en consideració els anys anteriors a aquesta data. En no haver, però, una data de cloenda de la càtedra Ferran Tallada, el límit superior de l’estudi havia d’estar marcat per algun altre factor. És per això que es va triar l’any 1962. I també per més raons. En primer lloc perquè va ser durant el 1 Carta del Dr. Josep Moran i Ocerinjauregui a Francesc X. Barca de 7 de gener de 2002. Oficina d’Onomàstica. Institut d’Estudis Catalans. 17 17 curs 1962-1963 que la primera promoció d’estudiants del Pla 1957 va arribar als cursos d’especialitat i aleshores la càtedra va reorientar la seva activitat en no ser necessari el manteniment dels cursos que fins aleshores impartia. Aquest va ser el primer motiu per aturar la recerca en aquesta data. Després, però, hem pogut veure l’encert d’aquesta decisió ja que el 1963 és l’any en el qual la política nuclear espanyola va canviar d’orientació i va iniciar una etapa de major obertura tecnològica. Aquesta etapa va consistir en l’acceptació de la importació de models de reactors fabricats en altres països en lloc de pretendre la creació d’un model de reactor propi. A més, des del punt de vista internacional, l’any 1962 representa l’acabament d’una etapa de recerca i l’inici d’una de nova de caire industrial caracteritzada per un increment considerable del nombre de reactors de potència construïts arreu del món i que tenia la seva base en la descoberta que el preu del kWh d’origen nuclear podia abaratir-se en augmentar les dimensions de la central. El límit de l’any 1962 l’hem agafat també en sentit ampli sobretot pel que fa als cursos d’isòtops que es van impartir a la càtedra Ferran Tallada, ja que, tot i la voluntat dels professors implicats d’iniciar la seva docència al principi de la dècada dels seixanta, això no es va materialitzar fins el 1965. Aquests cursos, però, tingueren el mateix caire de preliminars que els que havia impartit la càtedra. El tema de la tesi també marcava un límit territorial i la circumscrivia a Barcelona i, més concretament, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial d’aquesta ciutat. Això vol dir que no s’hagin tingut en consideració els estudis que puguin haver-se impartit en altres facultats. La restricció, però, no és significativa ni resta validesa a l’estudi ja que aquesta escola era encara l’única que hi havia a tot el territori català. En conseqüència aquests estudis eren en el període estudiat els únics d’enginyeria nuclear que s’impartiren en el Principat. Tanmateix, aquesta restricció territorial no ha estat tinguda en compte en l’estudi comparatiu, en el qual s’ha intentat buscar altres centres docents de diferents països europeus de característiques semblants al de Barcelona per poder contrastar diferències i similituds. 18 18 0.5. Els mètodes emprats Per a la realització d’aquesta tesi s’han seguit dos mètodes de treball diferents. En primer lloc s’ha fet un estudi taxonòmic o de classificació i després un estudi comparatiu. Un dels objectius que ens vam proposar en un principi va ser situar el desenvolupament nuclear espanyol en el context internacional. La raó d’aquesta preocupació tenia una doble vessant. Primerament, si volíem comprendre a fons el significat de la creació de la càtedra Ferran Tallada, ens calia conèixer en profunditat el desenvolupament nuclear a tot l’Estat. En segon lloc, si volíem poder comparar els ensenyaments de l’Escola d’Enginyeria barcelonina amb els d’una de semblant d’un altre país europeu, ens calia ubicar l’Estat espanyol en el context internacional tenint en compte, també, el seu desenvolupament nuclear. Ens vam proposar, doncs, classificar els països segons el grau de desenvolupament de les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear en l’etapa que ens ocupa, és a dir del 1955 al 1962. Per fer això es van consultar, primer, dues obres que donaven una visió panoràmica d’aquesta qüestió. La primera des de l’òptica espanyola, Actividades nucleares en el mundo, de Manuel de la Sierra (1958), i la segona des d’una òptica estrangera, L’energie nucléaire dans le monde, de Thomas Reis (1957). La informació obtinguda la vam completar amb el buidatge de la secció de notícies de la revista Energía Nuclear, primordialment, i de diversos articles de les revistes Ion, Dyna, Ibérica, Nature, Boletín de Información Extranjera, Metalurgia y Electricidad, Revista Industrial y Fabril, Electrical Word, i Bulletin de l’Institut Français en Espagne. Amb aquestes dades vam elaborar un quadre en el qual es poguessin concentrar les diverses dades relatives solament als països que disposaven de comissió d’energia atòmica en el període en qüestió. Es tractava, doncs, dels països el govern dels quals estava sensibilitzat per les qüestions relatives a l’energia nuclear. D’aquesta primera tria en vam estudiar la disponibilitat de jaciments miners, la dotació en laboratoris de recerca, l’existència de centres de formació de científics i tècnics, i la instal·lació de reactors experimentals. Aquesta primera taula va mostrar-nos quins eren els indicadors més adients per fer la classificació i aquesta tria ens va conduir a la consulta dels repertoris de reactors que publicava la IAEA (Agència Internacional d’Energia Atòmica), Directory of Nuclears Reactors, d’on 19 19 vam extreure les dades sobre el nombre de reactors tant de potència com de recerca i les seves dates de criticitat. Un cop feta la classificació, l’estudi va ser completat amb la informació obtinguda de diferents estudis monogràfics referents al desenvolupament de l’energia nuclear en diversos països. L’estudi comparatiu –el segon dels mètodes emprats– tenia com a objectiu inicial la comparació dels ensenyaments nuclears en diversos centres europeus amb els que s’impartien a la càtedra Ferran Tallada. No obstant això, de bon principi va plantejar-se una dificultat inicial: no hi havia estudis històrics parcials sobre la docència d’aquesta disciplina en altres països. Per aquesta raó vam restringir l’objectiu plantejat a la informació de què disposàvem, que era la proporcionada pels catàlegs publicats per l’OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica). Així, inicialment vam fer un buidatge d’aquests catàlegs de manera transversal, és a dir en un any concret, amb la finalitat d’escollir centres que permetessin la comparació. Per a la tria dels països es va tenir en compte la classificació de països segons el desenvolupament pacífic de l’energia nuclear que s’havia fet prèviament, i l’estudi es va restringir als que pertanyien al mateix grup que Espanya o al grup immediatament anterior. D’aquesta manera vam voler tenir en compte que la diferència de desenvolupament tecnològic no fos excessivament gran. Un cop triats els centres docents objecte de la comparació vam iniciar la segona part del treball, consistent en un estudi longitudinal parcial dels ensenyament impartits els cursos 1958-1959, 1961-1962 i 1962-1963. Aquesta visió diacrònica ha permès veure l’evolució dels cursos en els centres objecte de l’estudi i ha facilitat la comparació amb els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada atenent dos factors: la temàtica dels cursos i la seva durada. Els resultats no han estat, però, excessivament sorprenents. Tal vegada l’única afirmació certa que es pot fer és que els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada tenien un nivell similar al de molts centres d’enginyeria de ciutats de segon nivell de països perifèrics europeus: el Politècnic de Torí, a Itàlia, l’Institut de Tecnologia de Darmstadt, a Alemanya, o l’Institut Tecnològic de Graz, a Àustria. L’estudi també deixa veure que el Politècnic de Milà o l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe, tot i no ser comparables amb la càtedra barcelonina, assenyalen una fita 20 20 superior i un punt de referència per la semblança de la temàtica dels cursos impartits. També s’ha fet servir un procediment habitual en els estudis històrics consistent en el buidatge de materials d’arxiu. L’esmentem en tercer lloc, però ha estat present al llarg de tot el treball, des de l’inici, amb el buidatge de l’arxiu de la càtedra, fins al final, amb l’estudi de les actes de la Cambra Oficial d’Indústria a l’arxiu d’aquesta institució. Aquestes fonts primàries han permès conèixer l’activitat interna de la càtedra, explicar la història detallada de les vicissituds de la construcció del reactor i també desvetllar la considerable implicació de la Cambra Oficial d’Indústria en la formació dels tècnics a Catalunya. 0.6. La historiografia i fonts de l’energia nuclear del 1955 al 1962 El nombre de treballs històrics sobre el desenvolupament de l’energia nuclear és diferent segons el país estudiat. Generalment, els països que van tenir un lloc més destacat disposen de major nombre d’estudis. És el cas dels Estats Units, Anglaterra i França. En la resta de països la quantitat de treballs sobre aquesta temàtica és poc regular i el fet que se’n publiqui algun és fruit de l’interès d’algun grup o institució, sigui pública o sigui privada. Després de fer un buidatge bibliogràfic bastant sistemàtic hem cregut convenient estructurar la historiografia de la energia nuclear del període comprés entre 1955 i 1962 en sis grups. a. Històries oficials, d’institucions, d’instal·lacions, de centrals o de centres de recerca. b. Estudis que posen l’èmfasi en una característica definitòria del desenvolupament nuclear del país. c. Estudis comparatius. d. Estudis sobre el comportament dels científics i tècnics davant la temàtica nuclear. e. Treballs no històrics, sovint de temàtica mediambiental o tècnica que aporten informació considerable de tipus històric. f. Fonts primàries. 21 21 Els cinc primers blocs historiogràfics podrien englobar-se en un únic grup sota el títol de fonts secundàries. Per a les fonts primàries degut a la seva importància hem reservat el darrer bloc. 0.6.1. Històries oficials EL primer bloc recull les històries oficials be sigui de les institucions encarregades de la política nuclear, de les instal·lacions, de les centrals o dels centres de recerca. En aquest grup hi situarien, en primer lloc, les obres de Richard Hewlett sobre l’Atomic Energy Commission (AEC), les de Armin Hermann sobre el Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (CERN) i les actes d’un congrés sobre l’Euratom publicades per Michel Dumoulin. El primer d’aquests tres treballs fou elaborat per Richard Hewlett en col·laboració amb Oscar E. Anderson Jr., Francis Duncan i Jack M. Holl respectivament. Es tracta d’una àmplia i rigorosa obra en tres volums dedicada a l’Atomic Energy Commission americana, escrita a finals de la dècada dels vuitanta. El primer volum, aparegut el 1990 i titulat A New World. A history of the United States Atomic Energy Commission, analitza, però, la prehistòria d’aquesta institució ja que detalla els esdeveniments succeïts entre el 1939 i el 1946. És a dir descriu tot el procés de treball que va conduir a la fabricació de la bomba i que es conegut com Projecte Manhattan, explica la forma com havien tingut lloc els treballs a Oak Ridge per a enriquir l’urani i a Handford per a produir plutoni, així com la construcció del laboratori de Los Alamos. L’obra conclou amb una anàlisi del desenvolupament legislatiu americà que va conduir a la llei MacMahon i a l’establiment de l’AEC, la primera reunió de la qual tingué lloc el 2 de gener de 1947. La continuació de la història d’aquesta institució va ser recollida en el segon volum, titulat Atomic Shield. A history of the United States Atomic Energy Commission, aparegut el mateix any que el primer. En ell s’explica com va estructurar-se l’AEC els primers anys i com va desenvolupar les activitats de producció i recerca en el camp militar, en particular en la propulsió aèria i la fabricació de bombes. Aquest segon volum dedica també un capítol a la detonació de la bomba a la URSS i a la influència de la guerra de Corea en la política nuclear 22 22 americana i conclou amb l’anàlisi del primer experiment termonuclear que va mostrar al mon que era possible la bomba d’hidrogen. El títol de Atomic Shield (Protecció Atòmica) feia referència a la línia d’actuació de l’AEC aquells anys consistent en el desenvolupament d’armes i de reactors de propulsió amb la finalitat de protegir-se de l’enemic exterior. El tercer volum Atoms for Peace and War, que tracta de la història més recent i la que ens ocupa en la present tesi, va ser escrit, però, un any abans que els dos volums abans esmentats. Val a dir que no es tracta d’una història restringida de l’AEC des de 1953 a 1961 sinó que és un estudi que ofereix, a més, una imatge reforçada de la figura del president Eisenhower, el qual és presentat com un aferrissat defensor de la pau i un líder indiscutible de l’acostament entre blocs. El llibre tracta essencialment de totes les accions americanes en pro de la pau. En especials el programa Àtoms per la Pau i els posterior treballs negociadors encaminats a la moratòria nuclear. Tanmateix, al llarg dels tres volums de l’obra de Hewlett hem trobat a faltar una visió crítica envers les activitats del govern americà. Una altra gran història oficial la constitueix l’obra en tres extensos volums dedicada al CERN. Armin Hermann, John Krige, Ulrike Mersits i Dominique Pestre van publicar entre 1987 i 1996 History of Cern que recull les activitats d’aquesta institució fins els anys 1970. En un primer volum analitzaven la prehistòria d’aquesta institució, des de l’emergència de la física d’altes energies el 1945 fins a la seva creació el 1954. Dedicaven un apartat al període anomenat el CERN provisional que va des de 1952 al 1954 i un altre a les decisions de diversos països de formar part d’aquesta institució europea com és el cas de França, d’Itàlia, d’Alemanya i de la Gran Bretanya. En el segon volum hi ha una primera part que estudia la dècada inicial de la institució i se centra en la consolidació de la recerca i en el reconeixement internacional de la activitat del CERN, cosa que va possibilitar que en la dècada dels 1960 aquesta institució dugués a terme projectes de gran escala. El tercer volum, realitzat sota l’edició exclusiva de John Krige, analitza les activitats d’aquesta institució des de meitat dels 1960 a meitat dels 1970. Aquest rigorós estudi ha sabut mantenir el seu paper d’història oficial d’una institució sense renunciar a mantenir un sentit crític sobre tot amb el paper que van tenir els estats que li donaven suport. 23 23 Si be els treballs anteriors són obres acabades, el tercer dels textos que comentem representa solament l’inici d’unes línies de recerca. Així doncs, Michel Dumoulin, Pierre Guillen i Maurice Vaïsse van editar amb el títol L’Énergie Nucléaire en Europe. Des origines à Euratom les actes d’unes jornades d’estudis sobre aquesta temàtica que tingueren lloc a Louvain-La Neuve al novembre de 1991 i en les quals hi participaren historiadors belgues, francesos i holandesos i on es tractaren d’establir les bases per a possibles treballs de recerca a propòsit de l’obertura dels arxius de la CEEA (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica). Així doncs, hi trobem contribucions com la de Luc Guillot que detalla quina havia estat la producció de l’urani en diversos països del mon abans del naixement de l’Euratom el 1957, o d’altres com les de Cees Weiber i Bert Zeeman que descriu les relacions entre Holanda i el projecte Manhattan, o de Maurice Vaïsse sobre la cooperació a Europa entre 1955 i 1958, o de Pierre Guillen sobre França i la negociació del tractat de l’Euratom. Tanmateix, potser la contribució més rellevant d’aquest llibre, pel que fa a aquesta tesi, la constitueix el treball de Jean Louis Moreau sobre el desenvolupament de la indústria nuclear a Bèlgica des de 1945 a la creació de l’Euratom i que l’autor allargava gairebé fins a la dècada dels 1970. En aquest primer bloc historiogràfic també hem de situar els estudis sobre centrals nuclears com el de Kenneth Jay sobre el reactor de Calder Hall, el de William Beaver sobre la central de Shippingport o el de David P. McCaffrey sobre la central de Shoreham. La primera d’aquestes obres va ser escrita el 1956 per Kenneth Jay sota el títol de Calder Hall. The story of Brittain’s first atomic power station. Es tractava d’un estudi valuós per la seva antiguitat i per la forta component vivencial i propagandística que hi incorporava. Tot i la seva indiscutible vàlua històrica, aquest treball incloïa uns forts ingredients tècnics i descriptius relatius essencialment a l’etapa preliminar —reactor PIPPA— i a la construcció o posada en marxa del reactor de Calder Hall. No hi havia, evidentment, cap referència a les activitats posteriors d’aquest reactor des del moment en què va esdevenir crític fins als nostres dies. Contràriament a l’obra anterior, el segon estudi sobre centrals aquí presentat abasta un període més llarg i permet conèixer totes les etapes de la vida d’una central des del seu naixement fins a la seva mort. L’obra en qüestió va ser publicada al 1990 per William Beawer i fou titulada Nuclear Power Goes on-line. A 24 24 history of Shippingport. Es tracta d’un estudi seriós i aprofundit de la història de la primera central nuclear comercial americana i la primera d’una llarga sèrie de centrals d’aigua lleugera que s’han anat imposat a tot el món. L’estudi no sols considera la construcció i inauguració d’aquesta central sinó que aprofundeix també en els trenta anys de vida subsegüents i finalitza amb el seu desmantellament. L’estudi dels anys de funcionament regular va comportar a l’autor nombroses dificultats produïdes per les escasses informacions a les que tenia accés degut al secretisme que envoltava el funcionament de la central. Tanmateix, gràcies als informes que cada any eren presentats davant del Congrés dels Estats Units sobre el funcionament de la planta, l’autor va poder reconstruir la història de totes les etapes de la vida d’aquesta central. Per Beawer, la central de Shippingport fou un producte de la guerra freda i va ser possible gràcies a la implicació del govern i l’exercit americà en el desenvolupament de les noves tecnologies. Sense aquesta voluntat governamental es probable que aquesta tecnologia no hagués arribat mai al nivell de ser viable comercialment. Si els treballs de Jay i Beawer analitzen dos exemples reeixits, les històries respectives de dues centrals pioneres al món, el treball de MacCaffrey, per contra, estudia un projecte frustrat. A The Politics of Nuclear Power. A History of the Shoreham Nuclear Power Plant, David P. McCaffrey examinava el desenvolupament del projecte de construcció de la central nuclear de Shoreham a Long Island. Al 1968 la Long Island Lighting Company ordenava la seva construcció la qual no va ser conclosa fins el 1985. Però, un cop acabada no va funcionar mai de forma comercial ja que al 1989 fou venuda, per l’empresa que la gestionava, a l’Estat i aquest va iniciar el seu desmantellament. Segons l’autor, Shoreham es un exemple, compartit per altres centrals en el període de 1970 a 1980, que posa de manifest la influència en les decisions polítiques americanes del govern federal sobre el govern local. Els textos comentats fins ara pertanyen a un conjunt d’històries elaborades per professionals de la historia de la ciència. No obstant, dins d’aquest primer grup hem incorporat altres treballs que tenen una doble validesa ja que formen part dels estudis històrics i al temps incorporen vivències personals. Els seus autors solen ser sovint els científics o els tècnics protagonistes de la fita històrica relatada o personatges molt propers. És el cas de l’obra de marcat contingut autobiogràfic escrita per Beltrand Goldsmidt Las rivalidades atómicas 1939-1968 o l’informe de 25 25 Henry de Wolf Smyth La Energía Atómica al servicio de la guerra que han esdevingut una referència obligada en qualsevol estudi sobre aquesta temàtica. Cal destacar que tot i que l’origen d’aquestes obres és diferent ja que la segona obeïa a un encàrrec oficial, és ben cert que totes dues han marcat una visió específica sobre el desenvolupament nuclear en els seus països respectius, França i els Estats Units, condicionant els treballs posterior. També hauríem d’incloure en aquests apartat el llibre Canadian Enters the Nuclear Age. A Technical History of Atomic Energy Canada Limited publicat per setze autors tots ells directament implicats en el procés de desenvolupament nuclear al Canadà. Aquest treball dóna prioritat a un tipus d’història més internalista on s’analitza amb més detall l’avenç tecnològic que l’entorn que l’ha fet possible. La temàtica en què se centra aquesta obra sol ser més amplia que la estrictament institucional. Així doncs, aquest llibre abasta no sols la recerca bàsica o el desenvolupament de reactors sinó que també aprofundeix en els radioisòtops, la protecció radioactiva i el tractament dels residus. Finalment, els autors van concloure el llibre amb unes lliçons que es poden deduir, a tall de moral, de la història per ells explicada i, tal vegada, viscuda. Finalment hem cregut adient incloure en aquest primer bloc historiogràfic alguns treballs dedicats principalment als usos militars de l’energia nuclear. És ben cert que es fa difícil, sobretot en les primeres dècades del desenvolupament d’aquesta disciplina, establir una frontera entre els usos pacífics i els militars. Però tanmateix hi ha algunes publicacions que tenen un marcat accent militar o que tot i analitzar el desenvolupament conjunt dels aspectes pacífics, posen més èmfasi en els militars. És el cas de l’estudi col·lectiu sota la direcció de Maurice Vaïsse La France et l’Atome, adreçat principalment a les aplicacions militars d’aquesta font d’energia. Aquest llibre va ser fruit de les recerques del Groupe d’Études Français d’Histoire de l’Armement format per historiadors de diverses universitats franceses i per militars relacionats amb el Commissariat à l’Énergie Atomique (CEA). Els seus autors volien oferir un avenç de les seves recerques i el resultat va ser un bon recobriment temàtic per entendre el paper jugat per França el camp de la defensa nuclear. Així doncs hi trobem capítols dedicats a la política nuclear i a l’estratègia militar que tracten d’esbrinar el moment i les raons per les quals França va optar per entrar en la cursa per l’obtenció de la bomba atòmica. Hi ha altres capítols dedicats a analitzar el procés frustrat d’equipar els submarins francesos amb 26 26 propulsió nuclear. Tanmateix, el centre neuràlgic del llibre pel que respecta a la temàtica militar, el constitueix el capítol escrit per Yves Le Baut ja que en ell es descriuen les proves nuclears realitzades a Reggane (Sàhara) i a Mururoa (Polinèsia). A la vista d’aquestes reflexions podríem creure que en la historiografia nuclear també hi ha centre i perifèria similar al que es dóna en el desenvolupament tecnològic. Aquesta regla la trenca el treball de Itty Abraham The making of the Indian atomic bomb, publicat el 1998 i en el qual aquest autor analitzava el desenvolupament nuclear de la Índia, país que, malgrat no ocupar precisament el centre tecnològic nuclear, va dedicar considerables esforços en aquest camp. Abraham va estudiar tant els aspectes pacífics com militars d’aquesta temàtica, raó per la qual el seu treball va constituir el primer estudi seriós i aprofundit sobre el programa nuclear hindú. L’autor demostra que tant els discursos sobre seguretat i defensa com els de desenvolupament nacional constituïen les dues cares de la mateixa moneda i per això conclou que l’Índia va equipar-se amb bombes atòmiques per tal de donar legitimitat a la seva independència com a Estat. 0.6.2. Estudis que posen l’èmfasi en una característica El segon grup historiogràfic el componen aquells treballs que posen l’èmfasi en alguna característica definitòria al desenvolupament nuclear del país en qüestió. Sovint son estudis parcials i, tanmateix, pretenen resumir en una frase, en una idea, el factor o factors que justificaren la decisió a favor o en contra del desenvolupament, tant pacífic com militar, de l’energia nuclear. Així, es diu que l’energia nuclear va servir per modernitzar o desenvolupar algunes regions; que fou utilitzada per establir l’estat del benestar; que fou una lluita entre oportunistes i opositors; que va servir per afirmar la independència respecte a la metròpoli durant el procés de descolonització; o que va servir al règim de lligam amb la modernitat. En aquest grup hi posaríem els treballs de Barbara Curli pel cas d’Italia, de Stefan Lindström pel cas suec, els de Macleod per Austràlia, el de Bargava per la Índia El treball de Barbara Curli “Energia nucleare per il Mezzogiorno. L’Italia e la Banca Mondiale 1955-1959” aparegut a la revista Studi Storici el 1996 posa de manifest com el Banc Mundial va convertir-se en un instrument de dirigisme 27 27 econòmic internacional en els anys cinquanta i d’hegemonia americana. Els préstecs atorgats per aquest organisme per a la construcció d’una central nuclear al sud d’Itàlia tenien com a finalitat última la modernització energètica d’aquesta zona dins d’un disseny més ampli de desenvolupament nuclear a tot el país. Si a Itàlia l’energia nuclear pretenia desenvolupar alguna de les regions, a Suècia, en canvi, la política nuclear va ser vista com una contribució més a l’establiment del model d’estat del benestar i, quan a la dècada dels setanta és combatuda, ho va ser també per descontentament amb l’estat que la defensava. Així ho creu Stefan Lindström a “Implementing the welfare state. The emergence of Swedish atomic energy research policy”, treball recollit a l’obra col·lectiva editada per Svante Lindqvist a Center on The Periphery i publicada el 1993. Cal afegir a aquests estudis els relatius a dos països situats en continents diferents però lligats a Europa per raons històriques. És el cas d’Austràlia i el de l’Índia. Roy Macleod és l’estudiós més destacat del procés històric de desenvolupament de l’energia nuclear a Austràlia. A l’obra col·lectiva editada el 1995 per Martin Bauer Resistance to new technology, Macleod va publicar un capítol titulat “Resistance to nuclear technology: optimists, opportunist and opposition in Australia nuclear history” en el qual tractava de caracteritzar el procés seguit al seu país establint-hi diferents etapes. La primera, de finals dels anys quaranta a la meitat dels anys setanta, pot ser descrita per l’optimisme i per l’oportunisme d’un petit grup de líders polítics, d’interessos miners, d’administradors científics i de físics nuclears. L’interès de l’autor no era altre que explicar el procés de resistència que hi tingué lloc i que va conduir a la supressió definitiva de les activitats nuclears en aquell país en el qual també va tenir un paper destacat la voluntat de sobirania nacional. Macleod, en un altre treball publicat a la revista History and Technology tractava de caracteritzar les esperances i les expectatives que van acompanyar el desenvolupament nuclear a Austràlia. Contràriament al que passava a Austràlia, a l’Índia la independència de la metròpoli va afavorir el desenvolupament nuclear en lloc d’aturar-lo. G.S. Bargava ho descriu amb profunditat en el seu article “Nuclear Power in India. The cost of independence” publicat el 1992 a Energy Policy on l’autor estableix dues etapes del desenvolupament nuclear en aquell país separades per l’explosió nuclear de 28 28 Pokharan el 1974 amb estratègies i interessos diferents, però marcades pel procés de descolonització. 0.6.3. Estudis comparatius El tercer bloc historiogràfic està format pels estudis comparatius. Dos exemples remarcables són el treball de James Jasper sobre el desenvolupament nuclear dels Estats Units, França i Suècia; i l’estudi d’Emanuel Adler on es compara els casos d’Argentina i de Brasil. James Jasper a “Gods, Titans and Mortals: Patterns of state involvement in nuclear development” aparegut a Energy Policy el 1992, aprofitava el mite de Prometeu per comparar la política nuclear dels Estats Units, França i Suècia. Jasper assignava a cada un d’aquests països un paper semblant a algun dels personatges que intervenen en el mite: el déus, per representar el poder de l’Estat, els titans per simbolitzar les empreses productores d’energia, i els mortals per ser els ciutadans privats afectats per les lluites entre els déus i els titans. Així, la política de França s’assemblaria a la dels déus a causa de la centralització i l’enorme control de l’Estat. Els Estats Units farien una política que afavoriria els titans en deixar l’energia nuclear en mans de les companyies elèctriques privades. En canvi, a Suècia, la política de desenvolupament nuclear va tenir un caire cooperatiu i va adoptar una via més basada en el consens i en la cooperació, per la qual cosa li correspondria més aviat el paper dels mortals. Un altre estudi comparatiu és el d’Emanuel Adler, The Power of Ideology, publicat el 1991, que estudiava les similituds i diferències dels desenvolupaments nuclears a l’Argentina i al Brasil, dos països que iniciaren la cursa gairebé al mateix temps i que, en canvi, tingueren un final diferent. Així, mentre que l’Argentina, tot i disposar d’una infraestructura industrial escassa, va dur a terme un programa de desenvolupament nuclear autònom que va implicar tant les dretes com les esquerres, tant els militars com els polítics, en una estratègia en què prevalien les raons de prestigi, el Brasil, en canvi, malgrat disposar de millor infraestructura industrial i millor programa, no va poder desenvolupar l’energia nuclear a causa dels conflictes ideològics i de les oposicions domèstiques o internacionals. Adler sostenia que l’èxit del programa nuclear argentí residia, primer, en el seu caràcter 29 29 civil, que va crear un sentit de solidaritat entre els científics i, després, en la centralització, que va mantenir-lo al marge dels canvis de govern. 0.6.4. Estudis sobre el comportament dels científics i tècnics. Un quart bloc historiogràfic està format pels estudis que tracten del comportament dels científics i tècnics davant la temàtica nuclear. Són treballs que intenten explicar el paper jugat davant les decisions polítiques, o analitzen la seva actitud social. Aquí caldria considerar els treballs de Brian Balogh i Lawrence Badash, per als Estats Units, o els Spencer Weart i Gabrielle Hecht pel cas francès. Es tracta en menor o major mesura d’estudis que es troben a cavall entre la història i la sociologia de la tecnologia. Lawrence Badash va publicar l’any 1995 sota el títol Scientist and the development of nuclear weapons un treball on recollia la visió dels científics envers els usos militars de l’energia nuclear i afirmava que després de la Segona Guerra Mundial hi havia hagut un canvi respecte al paper polític jugat pels científics fins al punt d’arribar a convertir-se en la consciència dels governs. A aquest estudi sobre el desenvolupament nuclear americà i les seves repercussions cal afegir altres de més específics com el de Brian Balogh Chain Reactor. Expert debate & public participation in America commercial nuclear power 1945-1975 publicat el 1991 en el qual l’autor estudia la forta influència de la ciència i dels científics experts en matèria nuclear sobre la política nuclear americana. Si be els científics americans van influir en la política nuclear americana però no varen ser els responsables directes d’ella, a França, en canvi la situació va ser diferent. Spencer Weart a La grande aventure des atomistes français. Les savants au pouvoir ens mostrava la implicació directa dels científics en l’establiment de la política nuclear francesa. Aquesta obra escrita en anglès, sota el suggestiu títol Scientist in power, analitza el desenvolupament de la recerca nuclear a França abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. El període més ben estudiat i més ben fonamentat és el que correspon als anys 1939-1940. L’autor incidia en el fet particular de la relació directa dels científics amb el poder, donat que són els científics els que ocuparen els càrrecs de decisió política, en lloc dels militars com 30 30 passava en altres països. En el darrer capítol de la seva obra Weart esbossava la història del període que va des del final de la guerra fins la creació del primer reactor nuclear francès i hi traçava la línia de recerca per ésser seguida pels historiadors posteriors. En la línia traçada per Weart hi podríem situar la tesi de Gabrielle Hecht, The Radiance of France, en la qual aquesta professora de la Universitat de Michigan es proposava estudiar com i per què les persones que dissenyaven reactors, hi treballaven o hi vivien a prop comprenien la relació entre tecnologia i identitat nacional. L’autora sosté que els enginyers, els administradors d’empreses públiques i d’altres individus semblants, als quals anomena tecnologistes, van crear diferents règims tecnopolítics per afavorir el desenvolupament nuclear. Aquests règims consistien a relacionar persones, aparells tècnics, programes polítics i ideologies. Així fou com es va utilitzar la tecnologia per legitimar les estratègies polítiques. Un exemple clar d’aquesta actuació fou la batalla comercial dels sistemes de reactors grafit-gas i d’aigua lleugera. L’autora prova com la relació entre política i tecnologia ha estat considerada de maneres diferents. Inicialment fou per interès nacional que es van desenvolupar els reactors grafitgas; més tard, però, es va tractar de separar la tecnologia de la política per alinearla amb l’economia, i això no va ser res més que una estratègia que pretenia donar a la tecnologia un aspecte asèptic i deslligat de tota opció política de manera que pogués legitimar les decisions preses. A més, com que el desenvolupament nuclear francès tenia un marcat accent nacional, es va fer un gran esforç per francesitzar els nous reactors escollits. El treball de Gabriella Hecht incorpora tècniques de la sociologia per abordar temes d’història de la tecnologia, cosa que li permet afirmar que la identitat nacional va jugar un paper destacat en el desenvolupament nuclear francès a la segona meitat del segle XX i permet comprendre l’esforç d’aquest país per la modernitat. La proposta de Hecht va més enllà, consisteix en superar la dicotomia entre anàlisi cultural i anàlisi material i prova que els objectes i les pràctiques tecnològiques estan profundament influïts pels factors polítics i culturals. 31 31 0.6.5. Treballs no històrics En un cinquè grup historiogràfic caldria incloure aquells documents que tot i no ser específicament històrics constitueixen una font historiogràfica. Es el cas de l’estudi de John Byrne i Steven M. Hoffman que des del seu enfocament mediambientalista proporciona considerable material per completar la història de la disciplina que ens ocupa. El treball de John Byrne i Steven M. Hoffman (ed.), Governing the atom. The politics of risc és l’exemple ideal per veure com, de vegades, diversos estudis no específicament històrics, sinó mediambientals, poden servir de font d’informació sobre el desenvolupament nuclear comparatiu de diversos països. Es tracta d’un llibre sense pretensions històriques, escrit majoritàriament per economistes i adreçat a un públic especialitzat, però de gran utilitat per a l’historiador de la tècnica. L’enfocament històric ha permès als autors afirmar que, en el procés tecnològic de desenvolupament de l’energia nuclear, hi va haver marginació de les formes democràtiques. Aquestes condicions antidemocràtiques no es donaren només als Estats Units sinó que, en comparar els programes nuclears americans amb els d’Alemanya i França, els autors arriben a la conclusió que també en aquests països el procés de desenvolupament pacífic nuclear es va dur a terme amb acords gremialistes entre el govern i grups minoritaris d’empreses poderoses i molt ben organitzades. Sempre, però, actuant d’esquena a la població en general. 0.6.6. Fonts primàries Inclourem aquí únicament les fonts primàries impreses com els informes oficials, les actes de congressos, els articles de revistes tècniques que permeten completar l’escassetat de bibliografia relativa al desenvolupament de l’energia nuclear en determinats països. Així doncs, una font bàsica d’informació històrica la constitueixen els informes propagandístics publicats per organismes oficials, com Energía Nuclear en Gran Bretaña, publicat per la Oficina Central d’Informació de Londres el 1957. També ho són les actes de congressos com les de les Primera i Segona Conferències de Ginebra per a usos pacífics de l’energia nuclear, en les quals de vegades algun país 32 32 descriu les seves necessitats energètiques i suggereix la manera com pensa satisfer-les. Les Actes de la Primera Conferència consten de XVI volums, publicats per Nacions Unides el 1956 i traduïts al castellà. El volum I és el que està destinat a l’estudi de les necessitats energètiques del món. Hi ha contribucions de l’Índia, del Brasil, de Iugoslàvia, d’Austràlia, de Bèlgica, de Txecoslovàquia, del Japó, d’Argentina, de Birmània, del Canadà, de la Xina, d’Egipte, de Finlàndia, d’Israel, de Corea, de Grècia, de Nova Zelanda, de Noruega, del Pakistan, de Portugal, de les Illes Filipines, de Suècia, de Suïssa, de Tailàndia, de la Gran Bretanya, dels Estats Units i de l’Uruguai. L’estudi d’aquests treballs permet conèixer de primera ma quina era la política nuclear que traçaven aquesta països en el període considerat. També constitueixen una font a considerar els articles de revistes de l’època com Boletín de Información Extranjera, que permet conèixer la visió de govern espanyol sobre la situació d’altres països, o Nucleonics, que aporta una visió des de l’exterior. A tot això cal afegir-hi les revistes Energía Nuclear, Revista Industrial y Fabril i ION, entre d’altres, que de tant en tant incloïen articles sobre el desenvolupament de l’energia nuclear en determinats indrets. Si es pot explicar la història a través de la recerca, o a través de les vivències, també es pot explicar solament a través d’una selecció de documents donant lloc a una publicació de documents primaris fonamentals. Això és el que fan Philip L. Cantelon, Richard G. Hewlett i Robert C. Williams a The American Atom. A Documentary History of Nuclear Policies from the Discovery of Fission to the Present. Aquest text, publicat el 1984, pretenia superar la dificultat d’obtenir documents relatius als primers anys de desenvolupament nuclear i d’aquesta forma posar-los a l’abast dels estudiants, problema amb que es trobaven els professors d’història de la ciència i de la tècnica. La selecció de documents va començar amb la correspondència d’Einstein a Roosevelt així com d’altres cartes de Szilard. A continuació el llibre recollia un seguit de documents relatius al Projecte Manhattan i incorporava un capítol dedicat al programa Àtoms per la pau on incloïa el discurs del president Eisenhower a l’Assemblea de Nacions Unides. Els autors no sols construïen la història amb cartes i discursos sinó que també recuperaven articles de premsa rellevants per tal de comprendre la història de l’energia nuclear als 33 33 Estats Units, com el que tracta de l’accident de Three Miles Island o un altre relatiu a l’accident de la central de Txernòbil, que mostrava el punt de vista americà sobre l’accident de la central soviètica 0.7. La historiografia nuclear a Espanya del 1955 al 1962 Els estudis històrics sobre l’energia nuclear a Espanya no són excessivament abundants. Si seguim la mateixa classificació historiogràfica que hem utilitzat abans per a la resta del mon hem de concloure que no hi ha estudis comparatius entre el desenvolupament nuclear espanyol i el d’altres països. Tampoc hem trobat estudis sobre el comportament dels científics envers l’energia nuclear llevat, és clar de les biografies i els treballs necrològics. No obstant això, darrerament han aparegut un seguit de treballs que mostren que aquest panorama està canviant de manera considerable. Així doncs, en el primer bloc abans considerat, és a dir aquell que incloïa les històries oficials, d’institucions, d’instal·lacions, de centrals o de centres de recerca, hem d’incorporar el treball d’Ana Romero i José Manuel Sánchez-Ron sobre la història de la Junta d’Energia Nuclear. El text d’Ana Romero de Pablos i José Manuel Sánchez Ron La Energía Nuclear en España. De la JEN al CIEMAT publicat el 2001 sota el patrocini del CIEMAT be a reparar una mancança historiogràfica que es feia sentir des de feia alguns anys d’un estudi seriós i aprofundit de la història de la JEN. El propi Sánchez Ron en el seu llibre Cincel, Martillo y Piedra, on dedicava escassament deu pàgines a la JEN en un capítol destinat a la ciència i la tècnica a l’Espanya franquista, es lamentava de la manca d’estudis aprofundits sobre aquesta disciplina. L’aportació d’Ana Romero i José Manuel Sánchez Ron ha estat possible tot i les dificultats ocasionades per la inexistència d’un arxiu propi de la Junta d’Energia Nuclear. Aquest fet ha portat els autors a buidar altres arxius on hi havia documentació relativa a aquesta institució, com per exemple l’Arxiu de Presidència del Govern, el del Ministeri d’Afers Estrangers o el central de la Caserna General de la Marina. L’obra ha estat estructurada de forma cronològica destacant-hi una primera etapa fins a 1951, una segona etapa fins a 1964 i una de tercera que esbossa el 34 34 camí seguit fins a la dècada dels 1980 en què la Junta d’Energia Nuclear va ser transformada en el Centre d’Investigacions Energètiques Mediambientals i Tecnològiques. S’ha fet, però, una atenció especial a la relació entre la Junta d’Energia Nuclear i el context internacional i, en aquest sentit, aquest treball clarifica el paper contradictori de la participació inicial i la posterior sortida espanyola del CERN. A més, des d’un punt de vista més tècnic, s’ha aprofundit sobretot en l’activitat de recerca que va dur a terme la JEN en el camp dels reactors. Per totes aquestes raons el treball d’Ana Romero i José Manuel Sánchez Ron cal considerar-lo, a excepció feta de la seva extensió, en el mateix nivell que l’obra Richard Hewlett sobre l’Atomic Energy Commission (AEC) o la de Armin Hermann i altres sobre el Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (CERN). En el segon grup historiogràfic, és a dir, el que està format pels estudis que posen l’èmfasi en alguna característica definitòria al desenvolupament nuclear, el cas espanyol aporta un treball publicat el 1996 per Javier Ordóñez i José Manuel Sánchez-Ron, “Nuclear Energy in Spain: From Hiroshima to the sixties” dins l’obra editada per Paul Forman i el mateix Sánchez-Ron National Military establishments and the advancement of Science and technology. Aquests autors defensaven que la introducció de l’energia nuclear a Espanya va ser més un exemple d’història militar i política que no d’història de la ciència. Consideraven que l’energia nuclear va servir al règim polític de lligam amb la modernitat i que va ser utilitzada com a camí cap a un món on tingués cabuda l’Espanya sorgida de la Guerra Civil. Els autors atorgaven un paper destacat a la col·laboració entre la Junta d’Energia Nuclear i el govern americà. També cal citar en aquest grup el treball d’Albert Presas publicat el 2000 a la revista Arbor i titulat “La correspondencia entre José M Otero Navascués y Karl Wirtz. Un episodio de las relaciones internacionales de la Junta de Energía Nuclear” que ha posat de relleu la estreta col·laboració entre aquest organisme i alguns científics alemanys. Al tercer grup historiogràfic relatiu als estudis comparatius, la bibliografia espanyola no aporta cap treball, com ja hem comentat abans, mentre que pel que fa al quart grup, que tracta de l’actitud dels científics, solament hi poden incorporar alguns estudis biogràfics. És el cas del text d’Antoni Roca Rosell i José Manuel Sánchez Ron Esteban Terradas (1883-1950), un ampli treball centrat en la 35 35 vida d’aquest enginyer català que va estar vinculat a la creació de l’empresa EPALE (Estudios y Patentes de Aleaciones Especiales), l’embrió de la JEN. La segona de les biografies que ens ha aportat informació sobre les activitats nuclears espanyoles va ser la d’Otero Navascués. A la seva mort, Carlos Sánchez del Rio va llegir-ne una necrològica a la Reial Acadèmia de Ciències Exactes i Naturals de Madrid i Leonardo Villena va publicar un número gairebé sencer de la revista Óptica Pura y Aplicada dedicat a descriure la personalitat d’aquest científic. Aquests darrers treballs, però, no són pròpiament estudis històrics com el primer que hem esmentat sinó reculls biogràfics impregnats de vivències i de records personals que, tanmateix, serveixen per aprofundir en les actituds dels científics i tècnics. Pel que fa al les fonts primàries impreses hem de considerar aquí les revistes tècniques, estudis biogràfics o estudis commemoratius. Així, han estat una font molt important els articles de caire científic, tecnològic o econòmic publicats a la revista Energía Nuclear, en els quals hem pogut trobar informació molt valuosa sobre els jaciments d’urani, sobre el Centre Nacional d’Energia Nuclear o sobre els reactors JEN 1, Argos i Arbi. També cal tenir present que en aquesta revista van aparèixer articles d’Otero Navascués que serveixen per entendre la política nuclear a Espanya. L’aspecte econòmic es pot completar amb altres articles apareguts a d’altres publicacions com Metalurgia y Electricidad, Ibérica, Acero y Energía o Dyna, entre d’altres. Pel que fa l’aspecte tecnològic, constitueixen una altra font a considerar les memòries publicades per la JEN des del 1955, que poden servir per delimitar els avenços científics i tecnològics del Centre Nacional d’Energia Nuclear i concretar les col·laboracions amb investigadors estrangers o amb altres centres de recerca. Fins al 1972 es van publicar unes 230 memòries, de les quals la major part són treballs científics originals, per bé que també hi ha publicacions provisionals, notes de recerca, estudis recopilatoris, resums de tesis i conferències. Hem inclòs, també en aquest sisè grup relatiu a les fonts primàries el treball editat el 1995 per Rafael Caro sota el títol Historia Nuclear de España amb la col·laboració de la Societat Nuclear Espanyola. Aquest text, però, guarda també certs trets similars al que publicaren els tècnics canadencs Canadian Enters the Nuclear Age. A Technical History of Atomic Energy Canada i aporta la visió del científic i del tècnic respecte al desenvolupament nuclear. 36 36 Ens trobem, però, davant d’un treball a considerar més aviat per la gran quantitat d’informació tecnològica i vivencial que aporta, que pel rigor històric. Així doncs, hi trobarem tant dades relatives a la Junta d’Energia Nuclear com informacions sobre els reactors experimentals i sobre els de potència que varen construir diverses empreses elèctriques. Dedica, també, algun capítol a la seguretat nuclear, i un a les aplicacions no energètiques de l’energia nuclear, a les aplicacions militars, a les organitzacions nuclears i a la legislació, a més d’incloure unes entrevistes a personalitats destacades dins del desenvolupament nuclear espanyol, com si es tractés d’un estudi d’història oral. Una temàtica massa amplia per ser estudiada amb profunditat i que se superposa en alguns casos produint repeticions. Tanmateix, a diferència de l’obra del mateix estil publicada al Canadà, el treball de Caro no proporciona, a tall de moral, cap mena de lliçons a aprendre, potser perquè té una vocació més enciclopèdica que didàctica. Tot aquest conjunt de característiques ens han obligat a considerar-lo més aviat com a font primària que com a treball històric. Una altra tipus de treballs a considerar en aquest apartat de fonts primàries son els treballs commemoratius del vint-i-cinquè i cinquantè aniversari de la creació de la Junta d’Energia Nuclear que va tenir lloc el 1975 i el 1998 respectivament. El primer va donar lloc a una publicació dirigida per Eduardo Requena, La Junta de Energía Nuclear XXV aniversario, el text de la qual també va ser publicat en un número especial de la revista Energía Nuclear, òrgan oficial d’aquesta institució. L’altra commemoració va considerar els anys anteriors a la creació de la JEN i només va donar lloc a un número especial a la revista Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española dedicat a rememorar la història a través de diverses entrevistes als científics i directius implicats. També, cal considerar aquí les comunicacions incloses a les actes de congressos. Així doncs, a les Actes de la Primera Conferència de Ginebra publicades per Nacions Unides el 1956 hi trobem unes comunicacions sobre qüestions relatives a la mineria de l’urani. No n’hi ha, però, cap article sobre les necessitats energètiques espanyoles, ni sobre el usos de l’energia nuclear. Tanmateix, a les Actes de la Segona Conferència, publicades a Ginebra el 1958, sí que recullen una comunicació de sis pàgines presentada per Otero Navascués sobre el programa nuclear espanyol titulada “El programa de energía nuclear y los problemas energéticos españoles” i una altra de Duran i Pascual relatiu a la 37 37 formació dels tècnics nuclears a Espanya que ajuden a comprendre els camins escollits en la política nuclear espanyola. Aquesta tesi incorpora noves fonts a la història de l’energia nuclear amb l’estudi de la càtedra Ferran Tallada. Es tracta fonts primàries no impreses relatives a l’arxiu d’aquesta càtedra que hi ha a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Aquest arxiu proporciona documents que desvetllen aspectes de l’activitat de la pròpia Junta d’Energia Nuclear i ajuden a completar la història de les relacions d’aquesta institució amb els centres docents. Aquestes cartes i informes, que han estat ressenyats en l’annex 1 d’aquesta tesi, adquireixen major valor si es té en compte que, com tot sembla indicar, la JEN no disposa d’arxiu propi. A més, els documents de l’arxiu de l’Escola permeten explicar, evidentment, la història de la càtedra pròpiament dita a través dels programes dels cursos impartits del 1955 al 1963. Aquests documents consisteixen en unes publicacions breus que descriuen el contingut dels cursos, presenten els professors i expliquen les activitats dutes a terme. A més a més, hi trobem les memòries corresponents als períodes acadèmics i les publicacions relatives a les inauguracions dels cursos, que bé publicades o bé mecanografiades, aporten dades sobre el desenvolupament de la càtedra i en conseqüència sobre el desenvolupament nuclear en general. No sols l’arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona resulta historiogràficament rellevant, també els documents dipositats a l’Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona resulten de valor remarcable per aquesta tesi degut a la implicació d’aquesta institució en l’ensenyament de l’enginyeria nuclear. Gràcies a les actes de la Cambra d’Indústria del període estudiat hem pogut aprofundir en les relacions entre el món industrial i el món docent. 0.8. Agraïments No voldria acabar aquesta introducció sense agrair l’ajut que, en algun moment de la tesi, m’han proporcionat professors, arxivers i bibliotecaris, així com alguns dels protagonistes directes d’aquesta història. 38 38 Als professors de la Universitat Politècnica de Catalunya Guillermo Lusa Monforte, Antoni Roca Rosell, Manuel Sevilla Sanz i Xavier Ortega Aramburu, els voldria agrair els seus consells i orientacions, així com la paciència i comprensió envers la meva persona. A Maria Cinta Solé, administradora de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, i a Maria Pont, arxivera de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, els vull agrair que em facilitessin la consulta en els arxius respectius, i a Sally Goodman, bibliotecària de l’OECE, l’enviament d’uns catàlegs. A Júlia Simon Arias, filla de Ramon Simon i professora també de l’ETSEIB, li vull agrair que em permetés consultar els documents personals del seu pare i que dediqués part del seu temps a aclarir-me alguns dubtes. A Joaquín Ortega Costa, Francisco Albisu i Daniel Blanc, personatges que formen part de la història que aquesta tesi explica, els vull agrair que responguessin afectuosament a les meves consultes bé per carta o bé per telèfon. A aquesta llista d’agraïments hauria d’incorporar altres noms corresponents a professors que en algun moment d’aquest treball he molestat per correu electrònic, per carta o personalment, com Michel Grossetti, de la Universitat de Tolosa, Jacques Hymans, de la Universitat de Harvard, Vittorio Marchis, del Politècnic de Torí, o Albert Presas, de la Universitat Pompeu Fabra. A tots ells el meu sincer agraïment. 39 39 40 40 1. L’ESCOLA D’ENGINYERIA INDUSTRIAL DE BARCELONA I LA INDUSTRIALITZACIÓ DURANT LA POSTGUERRA El desenvolupament de l’enginyeria nuclear a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona té lloc en un període en què l’autarquia, sobre la qual s’havia construït el règim franquista en la seva primera etapa, estava en un procés de declivi. Fins i tot els enginyers agrupats en l’Associació Nacional s’havien manifestat en contra del sistema autàrquic. En aquesta línia cal situar les crítiques que sobre la intervenció de l’Estat es llançaren en les Jornades d’Enginyeria Industrial que tingueren lloc a Barcelona el 1948. També el 1950, en el II Congrés Nacional d’Enginyeria, que va tenir lloc a Madrid, entre les conclusions principals s’incloïen recomanacions contràries a la intervenció de l’Estat i alhora es demanava una obertura més gran per deixar entrar els capitals estrangers. Són uns anys en què la guerra freda va permetre l’aixecament parcial de l’aïllament exterior mitjançant el tractat amb els Estats Units el 1953. No obstant això, l’economia no es va redreçar i el 1957 es va veure abocada al col·lapse, del qual no se’n va sortir fins a l’aplicació del Pla d’estabilització el 1959. El desenvolupament de l’energia nuclear ha tingut un paper destacat en la industrialització del país. Però possiblement són les escoles d’Enginyeria Industrial, i en concret la de Barcelona, l’única de tot l’Estat durant unes quantes dècades, les que han tingut un paper rellevant no solament en la formació de professionals sinó també en l’impuls de la industrialització. Per això Guillermo Lusa sosté que la història de l’enginyeria industrial és un reflex fidel del procés industrialitzador que va seguir el país.1 Per poder entendre doncs la relació que hi ha hagut entre docència de l’enginyeria i industrialització, factors que marcaran el procés de desenvolupament de l’energia nuclear a la meitat del segle XX, cal endinsar-se en la història de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona des dels seus orígens fins al període 1955-1962, en el qual està centrada aquesta tesi.2 1 LUSA MONFORTE, Guillermo (2001), “150 años de Ingeniería Industrial” Libro Blanco de la Ingeniería Industrial. Madrid: Consejo General de Colegios de Ingeniería Industrial, 19-43. 2 El darrer treball encara no publicar és LUSA, Guillermo; ROCA ROSELL, Antoni (En prensa). “La ETSEIB (1851-2001) Una trayectoria fructífera”. Dins PUERTA SALES, Ferran L’Escola d’Enginyers 1851-2001. Barcelona: Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. A més, una font imprescindible per comprendre la història d’aquesta institució són els Documentos de la Escuela de 41 41 1.1. Antecedents En el segle XVIII comencen a notar-se a Catalunya els primers signes de desenvolupament industrial. Més tard, en el primer terç del segle XIX, s’afegiran a aquest procés altres zones de l’Estat espanyol. Tan important devia ser aquest impuls inicial que el Govern es va decidir a establir un pla d’ensenyaments industrials mitjançant el Decret de 4 de setembre de 1850, segons el qual es creaven els estudis industrials a Espanya. Poc després, la Reial ordre de 24 de març de 1851 creava l’Escola Industrial Barcelonesa. Tanmateix, aquesta escola no sorgia del no-res. Segons Guillermo Lusa, hi havia aleshores a Espanya dues vies de formació d’enginyers. L’una era l’oficial, que servia per proveir de funcionaris especialitzats en determinats camps de l’Administració, i l’altra era la social, que proporcionava tècnics i artesans qualificats que s’ocupaven de la direcció de les indústries privades. La via oficial havia consistit en la creació de l’Escola d’Enginyers de Camins i Canals, l’origen de la qual es deu a la iniciativa d’Agustín de Betancourt que, estant a l’École des Ponts et Chaussées de París, va proposar al Govern la creació d’una escola d’enginyers hidràulics. Així fou com alguns tècnics van ser pensionats per anar a formar-se en aquestes disciplines a la capital francesa, i el 1791 va néixer el Gabinet de Màquines. No obstant això, l’Escola de Camins no va obrir definitivament les portes fins el 1834, a excepció de dos breus períodes entre el 1802 i el 1808 i entre el 1820 i el 1823. El Gabinet de Màquines va ser dirigit per Juan López de Peñalver, el qual el 1824, després del tancament de l’Escola de Camins, va crear el Conservatori d’Arts, que es va ocupar de l’ensenyament tècnic elemental. El 1850, després de la mort de Peñalver, el Conservatori va incorporar-se al Reial Institut Industrial en el context de la nova reestructuració dels ensenyaments industrials. La via social, que és la que directament afecta l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona, sorgeix com una voluntat dels fabricants i comerciants, representats a través de la Junta de Comerç de Catalunya, de disposar de tècnics preparats per Ingenieros Industriales de Barcelona que amb periodicitat anual han posat a l’abast d’estudiosos i investigadors documents primaris de la història de l’enginyeria i els ensenyaments industrials. 42 42 donar resposta, inicialment, al creixement del comerç en obrir-se els ports amb Amèrica i en iniciar-se, després, una destacada activitat industrial. Aquesta via va consistir en la creació, durant la segona meitat del segle XVIII i la primera del XIX, de diverses escoles gratuïtes. Cal tenir en compte que fou al principi del segle XVIII que tingué lloc la creació de les primeres fàbriques a Barcelona; es tractava de manufactures tèxtils en alguns casos instal·lades comptant amb tècnics estrangers. Així fou com la mecànica i la química, les dues especialitats característiques de l’enginyeria industrial d’aquesta època, van tenir el seu antecedent a les escoles de la Junta de Comerç a través de la càtedra de Química Aplicada a les Arts, el 1805, i la de Mecànica creada el 1808, i de la formació en matemàtiques i en física que els seus estudiants rebien mitjançant les càtedres corresponents. La Junta va poder dur a terme aquesta tasca de mecenatge gràcies a l’impost anomenat dret de pariatge, que consistia en un recàrrec del 0,83% sobre el valor de la mercaderia. Les càtedres van ocupar alguns pisos de l’edifici de la Llotja i, durant uns anys, també van fer servir els locals de l’Acadèmia de Ciències, al final de les Rambles; més tard ocuparen el convent de Sant Sebastià. L’Estat va anar retallant l’impost que permetia a la Junta mantenir la seva tasca docent i va anar fent-se càrrec del sou dels professors. Finalment, el 1850 el Diari de Barcelona assegurava que les escoles de la Junta de Comerç tancaven. Però no va ser així. La via oficial i la via social van convergir en el Decret de 4 de setembre de 1850, pel qual es creava la carrera d’Enginyeria Industrial. Diu Lusa que és “la culminación de un apretado proceso de homogeneización y centralización de la Administración, en el que se consolidaban legislativamente las transformaciones que liquidaban el Antiguo Régimen”.3 El decret es basava el en fet que qui el preparava, Joaquín Alfonso, s’havia format a l’École Central d’Arts et Manufactures de París. El projecte d’Alfonso era difícilment realitzable perquè era massa extens i ambiciós, però, inspirant-s’hi, en es va redactar un de reduït que fou el que finalment es va aprovar. Els ensenyaments es van organitzar en tres cicles: elemental, d’ampliació i superior. Aquests tres nivells es van fixar a través del Pla orgànic de 1855. Era un moment de bonança econòmica, afavorida per la guerra de Crimea, de la qual es 3 LUSA, G.; ROCA ROSELL, A. (En premsa), 4. 43 43 beneficiaren els productors cerealistes del centre d’Espanya. Però l’acabament de la guerra i les males collites dels anys següents van conduir a la crisi del 1866 i a la Revolució de Setembre del 1868. 1.2 L’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona 1851-1860: l’arrencada Per indicació del governador civil es va constituir l’Escola Industrial Barcelonesa a partir de les càtedres ja existents a l’exconvent de Sant Sebastià. Es van establir dos cursos d’ensenyament elemental i tres d’ampliació, de manera que en acabar aquests cursos s’obtenia el títol de Professor Industrial. Quedaven encara dos cursos d’ampliació que conduïen al títol d’Enginyer Segon i que es van anar establint a mesura que l’Escola completava els cursos. Però no hi havia els dos cursos que conduïen al títol d’Enginyer de Primera Classe, que sols es podia obtenir a Madrid. A les 4 de la tarda de l’1 d’octubre de 1851, en el gran saló de la Llotja va tenir lloc la cerimònia d’inauguració de l’Escola. En els primers anys hi hagué manca de recursos econòmics, preocupació per no tenir els ensenyaments superiors i il·lusió per la consciència que el que s’estava fent era fonamental per al desenvolupament del país. Tots confiaven en la reforma del 1855, que venia de la mà dels progressistes, als quals la burgesia havia donat suport. Però finalment aquest ajut no va arribar.4 Des d’aleshores i fins a la llei Moyano del 1857, van aparèixer diversos articles a la Revista Industrial que, a més de discutir sobre el caràcter més teòric o més pràctic dels ensenyaments, pretenien convèncer de la necessitat que Barcelona tingués també els ensenyaments superiors. La llei Moyano convertia les escoles de Barcelona, Gijón, Sevilla, València i Bergara en superiors. No obstant això, el director general d’Instrucció Pública va prohibir expressament que l’Escola de Barcelona impartís aquests nous cursos amb l’argument que no hi havia professors competents per a les especialitats de Química i de Matemàtiques. La premsa i 4 LUSA, G. (1994) “La creación de la Escuela Industrial Barcelonesa (1851)”. Dins NAVARRO, V.; SALAVERT, V.L.; CORELL, M.; MORENO, E.; ROSSELLÓ, V. (coord.) Actes de les II Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Institut d’Estudis Catalans. També es pot consultar LUSA, G. (1996) Documentos de los primeros años de la Escuela Industrial Barcelonesa(1851-1855). Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. 44 44 alguns professors van iniciar una campanya de reivindicacions que va rebre el suport de l’Ajuntament i de la Junta de Fàbriques. La queixa va arribar al Congrés de Diputats i va ser defensada per Pascual Madoz, un advocat progressista i liberal molt lligat als interessos industrials catalans. Finalment, el 1860 una reial ordre va possibilitar l’ensenyament a Barcelona de l’enginyeria industrial superior i un altre decret del 1861 va autoritzar les escoles de Barcelona, Sevilla i València a fer els exàmens de final de carrera per a l’obtenció del títol d’Enginyer Mecànic i Químic. L’any següent a la llei Moyano, un nou decret obligava els alumnes que accedien a les escoles d’Enginyeria a cursar els tres primers cursos de les facultats de ciències. No obstant això, a partir del 1865 i a causa de les revoltes universitàries, el Govern acordà que no calia seguir aquests cursos sinó solament fer un examen. Aquesta decisió sols va durar un any i el 1866 va tornar a ser obligatori aprovar els tres primers cursos de les facultats de ciències. Tanmateix, el 1868, en decretar-se la llibertat d’ensenyament, aquesta obligatorietat fou suprimida, cosa que va afavorir l’aparició d’acadèmies on es formava els futurs estudiants d’Enginyeria per aprovar l’examen d’ingrés.5 1.3. La soledat de l’Escola de Barcelona, 1867 La difícil situació econòmica de l’Estat als anys 1860 va dur-lo a demanar ajut als ajuntaments i a les diputacions respectives per tal de finançar conjuntament les escoles d’Enginyeria. L’escassetat de recursos d’aquestes institucions, afegida a la falta d’un entorn industrial, va portar al tancament successiu de totes les escoles llevat de la de Barcelona. Així, un acord tripartit entre l’Estat, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona signat el 16 d’agost de 1866 va garantir la supervivència de l’Escola Industrial Barcelonesa. Aquesta fou una mostra de l’aposta de les institucions catalanes en favor de la industrialització. De manera que, mentre la resta d’Espanya continuava mantenint-se com un país ancorat en l’Antic règim, Catalunya estava en un procés que la duria a una industrialització plena cap els volts del 1914 i que consolidaria Barcelona com una capital industrial. 5 LUSA, G. (1997), La difícil consolidación de las enseñanzas industriales (1855-1873). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm. 7. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. 45 45 La situació professional dels enginyers durant aquestes primeres dècades no va ser, però, massa bona ja que la seva titulació no els conferia atribucions exclusives i, en conseqüència, havien de competir tant amb tècnics pràctics com amb els altres titulats en Enginyeria com els de Camins i Mines, que sí que tenien una via d’inserció professional com a funcionaris de l’Administració. Així doncs, del 1860 al 1880 els titulats en Enginyeria Industrial van haver de fer front a serioses dificultats per encaixar en el món industrial català. No obstant això, durant la dècada de 1880 les coses van canviar principalment pel que fa al reconeixement social, ja que els propietaris d’indústries van adonar-se de la necessitat de disposar d’enginyers industrials. Durant el sexenni 1868-1874 l’Escola va experimentar una sacsejada revitalitzadora consistent en el trasllat de l’antic convent de Sant Sebastià a l’edifici de la Universitat Literària.6 Els anys següents van ser considerablement profitosos ja que l’Escola va establir lligams amb altres països, es va incrementar la matrícula i el reconeixement social permetia que alguns dels acabats de titular passessin a ocupar càrrecs de prestigi professional i tècnic reconegut. És l’època en què apareixen les revistes El Porvenir de la Industria, Crónica Científica i la Revista Tecnológico-Industrial. Els enginyers van intervenir en el procés de recuperació de la vinya quan la fil·loxera va aparèixer a Catalunya, i van introduir millores en aquest conreu i en la producció del vi. L’electrificació va tenir un fort suport a l’Escola. Així fou com, gràcies a les actuacions del seu director, Ramon de Manjarrés, l’industrial Francesc Dalmau i l’enginyer Narcís Xifra, van importar la primera dinamo Gramme.7 També va ser l’Escola la primera en provar un telèfon Bell. Dalmau i Xifra van establir la primera connexió entre el castell de Montjuïc i la Ciutadella. L’ensenyament de l’electrotècnia va consolidar-se en aquest període gràcies a la docència de Francisco de Paula Rojas y Caballero, el qual va fundar el 1883 la revista La Electricidad, que fou la primera revista espanyola dedicada a aquest tema. 6 LUSA, G. (1998), El traslado de la Escuela de Ingenieros al edificio de la nueva universidad 1873). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm. 8. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. BARCA, F.; LUSA, G. (1995) “Ramon de Manjarrés i de Bofarull. La química agrícola i la professionalització dels enginyers industrials” . Dins ROCA, A.; CAMARASA, J.M. Ciència i tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica. Barcelona: Fundació catalana per a la Recerca. Vol. I, 381423. 7 46 46 1.4. L’Escola General Preparatòria a Madrid (1886-1892) Els intents de reobrir l’Escola d’Enginyers el 1881 a Madrid van generar la idea que es pretenia traslladar a aquesta ciutat l’Escola de Barcelona. Aquest fet va generar una correspondència creuada entre el director de l’Escola i el president de l’Associació Central d’Enginyers Industrials, Gumersindo de Vicuña. Finalment, tot va resultar una falsa alarma. Tanmateix, el 1886, les sospites es van confirmar amb la creació aquest any de l’Escola General Preparatòria d’Enginyers i Arquitectes, en la qual tots els estudiants que volien accedir a qualsevol enginyeria o arquitectura havien de d’estudiar els tres primers anys. Passat aquest període podrien incorporar-se a l’escola corresponent. L’Escola General Preparatòria, evidentment, fou ubicada a Madrid. Com es pot suposar, aquesta iniciativa va general moltes protestes. En primer lloc, es va criticar l’homogeneïtzació que comportava l’Escola Preparatòria, per l’anacronisme que significava i, també, perquè s’oposava a la diversificació d’especialitats. En segon lloc s’hi van oposar els professors de les facultats de ciències, que preveien la desaparició de la major part dels seus alumnes. I finalment la societat civil catalana, que es resistia a perdre el seu principal centre de formació tècnica. 8 El canvi produït per aquesta nova escola va manifestar-se primer en el trasllat de professors, ja que dos d’ells (Carballo i Rojas) van haver d’impartir classes a l’Escola Preparatòria de Madrid, i després, en els alumnes que tenien pendents algunes de les assignatures dels preparatoris, els quals van demanar al Ministeri de Foment una pròrroga per acabar a Barcelona els estudis començats, petició que els fou concedida. Així fou com els anys 1886, 1887 i 1888 alguns alumnes van poder acabar els preparatori a Barcelona i d’altres, els que començaven, van haver de traslladar-se a Madrid. Aquest seguit de protestes va donar el seu fruit el 1890, amb el restabliment a Barcelona dels estudis preparatoris per a Enginyeria Industrial i per a Arquitectura. LUSA, G. (1999), ¡Todos a Madrid¡ La Escuela General Preparatoria de Ingenieros y Arquitectos (1886-1892). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm. 9. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. 8 47 47 Dos anys després fou suprimida l’Escola General Preparatòria i el 1901 es va restablir l’Escola d’Enginyers Industrials de Madrid. L’Escola de Barcelona va deixar de ser l’única escola d’Enginyeria Industrial de tot Espanya el 1899, quan es va fundar a Bilbao una escola de característiques similars. També en aquest cas la Diputació i un grup d’empresaris industrials, principalment del sector metal·lúrgic, van tirar endavant la iniciativa. L’Escola de Bilbao cobria una necessitat de tècnics superiors que la indústria siderúrgica requeria i que fins aleshores s’havien format a l’estranger o bé a l’Escola de Barcelona. La creació d’aquesta nova escola no fou, però, rebuda amb gaire simpatia ni per l’Associació Central d’Enginyers Industrial a Madrid ni per l’Escola de Barcelona, ambdues partidàries de la no-proliferació d’escoles d’Enginyeria i receloses que la gestió d’aquella escola estigués en mans d’un patronat i per tant fora del control complet dels enginyers industrials.9 1.5. L’ensenyament industrial a començaments del segle XX El segle va començar amb l’aparició de dues noves escoles, la de Bilbao el 1899 i la de Madrid el 1901. Així, l’Escola de Barcelona perdia la seva condició d’única de tot l’Estat en un moment de profunda inquietud en els ensenyaments industrials al món. Tanmateix, les idees regeneracionistes sorgides a partir de la crisi del 1898 van donar com a resultat un major suport a l’ensenyament i un considerable optimisme que es va fer palès en diversos articles de la Revista TecnológicoIndustrial. Aquesta actitud, afegida a la creació del Ministeri d’Instrucció Pública, va donar lloc als plans d’estudis del 1902 i del 1907. És l’època en què es consolida el que s’ha anomenat l’enginyeria de laboratori i en què els professors busquen inspiració en els ensenyaments similars impartits a Alemanya, Anglaterra i els Estats Units.10 El nou Ministeri d’Instrucció va iniciar la seva activitat demanant suggeriments per millorar l’ensenyament i, des de Catalunya, Foment de Treball hi va remetre un 9 LUSA, G. (2000), El final de la soledad de la Escuela de Barcelona (1892-1899). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm.10. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. ROCA ROSELL, A. (1996) “L’enginyeria de laboratori, un repte del nou-cents”. Quaderns d’Història de l’Enginyeria, vol I, 197-240. 10 48 48 informe que va tenir unes repercussions considerables en els canvis posteriors. Es tracta del “Proyecto de Escuelas Industriales elevado al Excmo. Sr. Ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes”. Sembla que l’autor d’aquest projecte va ser Josep A. Barret, professor de l’Escola d’Arts i Oficis annexa a l’Escola d’Enginyeria Industrial, que en el document suggeria que els ensenyaments fossin més pràctics seguint l’exemple de les half time schools. El 1904 es va constituir el Patronat de l’Escola Industrial de Barcelona que pretenia esdevenir un centre de formació que comprengués des de l’obrer manual fins a l’enginyer més especialitzat; és a dir, preparar tècnics per a tots els esglaons de la indústria. El 1907, amb l’arribada d’Enric Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona, aquest pla del Patronat va poder materialitzar-se. L’esperit dels plans d’estudis del 1902 i del 1907 queda reflectit en un informe sobre el projecte d’una nova escola, presentat el 1910 i redactat per un equip de professors entre els quals hi havia Fèlix Cardellach, en què es preveia la construcció d’un nou edifici en els terrenys de l’antiga fàbrica Batlló. La idea dels professors era de fer-hi edificis de nova planta, però finalment les autoritats va optar per recuperar els ja existents. El plantejament de la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, era molt ambiciós: pretenia instal·lar tot un conjunt d’escoles de tipus tècnic, com si es tractés d’un campus, a més de laboratoris i museus. El 1908, el rei Alfons XIII hi va posar la primera pedra i a l’any següent s’hi instal·laren les primeres escoles. Així, el 1909 s’hi traslladà i reestructura l’Escola d’Indústries Tèxtils, l’any següent es crea el Laboratori d’Estudis Superiors de Química, el 1911 l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1913, l’Escola Elemental de Treball, la de Tintoreria i la d’Adoberia. El 1913 fou presentat el projecte d’ubicació de les escoles d’Enginyeria Industrial i d’Arquitectura. Fins i tot l’any següent, l’Escola va demanar autorització per començar el trasllat de manera gradual. Tanmateix, la voluntat de la Diputació d’intervenir en la direcció de les escoles, que sostenia a través d’un sistema de patronat similar al de l’Escola de Bilbao, va enfrontar les escoles tècniques i la Diputació fins a l’extrem que l’Escola de Barcelona va sol·licitar la seva plena incorporació a l’Estat el 1916. Aquest episodi va generar un seguit d’articles en els diaris on les dues institucions es feien retrets mutus. Tampoc serviren de res els intents conciliadors del presidents de Foment i de la Cambra d’Indústria. 49 49 La Diputació, però, no va renunciar a disposar de centres d’ensenyament tècnic superior i el 1916 va crear l’Escola de Directors d’Indústries Químiques, sota la direcció de Joan Agell, i, l’any següent, l’Institut d’Electricitat Aplicada i l’Escola de Directors d’Indústries Elèctriques, els quals es convertirien en l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicada, sota la direcció d’Esteve Terradas. Aquest institut es va instal·lar en l’Edifici del Rellotge, precisament en el mateix lloc on havia d’anar l’Escola d’Enginyers. Més tard, el 1922, la Diputació va completar la seva obra amb la fundació del Laboratori General d’Assaigs i Condicionament. Amb el canvi de la conjuntura política per l’establiment de la Dictadura del general Primo de Rivera, el trasllat de l’Escola a l’Edifici del Rellotge va tornar a tenir actualitat. Així, el 1924 una Reial ordre creava una comissió per accelerar el trasllat, el 1927 el rei Alfons XIII inaugurava la nova seu de l’Escola i, l’any següent, una nova llei d’ensenyaments tècnics dissolia l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicada.11 1.6. L’Escola d’Enginyeria en el recinte de la Universitat Industrial Entre el 1924 i el 1928 el Govern de la Dictadura de Primo de Rivera va aprovar uns estatuts de la formació professional segons els quals l’Escola i tots els centres de la Universitat Industrial –que ara es deia Real Politécnico Hispano-Americano– passaven a dependre del Ministeri del Treball, que era el que tenia la responsabilitat acadèmica i el que s’ocupava del nomenament dels professors i dels directors. L’Ajuntament i la Diputació estaven, però, obligats a mantenir-los econòmicament. Un patronat, presidit per un comissari reial, s’encarregava de vetllar pel funcionament correcte de la nova organització. Gràcies a aquesta nova situació, amb uns locals i amb un edifici nous, amb uns laboratoris ben equipats i amb una disposició favorable de la nova Diputació primoriverista, el director de l’Escola, Paulí Castells, no va tenir gaires entrebancs per aconseguir subvencions i crèdits per millorar tant les instal·lacions com la qualitat de l’ensenyament que llavors s’impartia. 11 ROCA ROSELL, A. (2000) “L’Escola Industrial de Barcelona del 1904: un gran projecte per a la formació tècnica”. Dins MALUQUER DE MOTES, J. Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 100-105. 50 50 Tanmateix, la proclamació de la República el 1931 va afavorir el declivi de Castells, qui, juntament amb tot l’equip directiu, va presentar la seva dimissió i va ser substituït per Ramon Oliveras. Aleshores totes les escoles tècniques van passar a dependre del Ministeri d’Instrucció Pública i alhora es va restringir el nombre d’alumnes que hi podien accedir mitjançant l’establiment de quotes, primer, i de dures proves d’accés, més tard. La rigidesa dels plans d’estudis ja es va fer notar en aquells anys. Per suplir aquestes deficiències, l’Escola va organitzar uns ensenyaments complementaris consistents en cursos o seminaris sobre enginyeria sanitària i aerotècnica. El juliol del 1936 va tenir lloc la insurrecció militar contra la República que va acabar en guerra civil. En els llocs on la insurrecció fou sufocada, alguns industrials i enginyers fugiren i aleshores el govern de la Generalitat va procedir a col·lectivitzar les empreses. L’Escola va passar a dependre del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Aquest consell havia de dur a terme un nou projecte de reforma dels ensenyaments en el qual es diferenciaria entre l’ensenyament de les ciències, que es faria a la Universitat, i el de les aplicacions, del qual s’ocuparien les escoles tècniques i algunes facultats com Medicina, Dret o Farmàcia. Els laboratoris de l’Escola van passar a dependre primer de la Comissió d’Indústries de Guerra i, més tard, de la Secretaria d’Armament de l’Exèrcit. El març del 1937, per iniciativa del director de l’Escola, aleshores Santiago Rubió i Tudurí, es va proposar de dur a terme la Conferència de l’Aprofitament Industrial de les Riqueses Naturals de Catalunya (CAIRN). El tema central de la conferència havia de ser l’electricitat, de la qual Catalunya en tenia disponibilitats. Tot i que els treballs preparatoris es dugueren a terme, la Conferència finalment no es va arribar a celebrar a causa del desenvolupament de la guerra.12 1.7. L’Escola d’Enginyeria sota el franquisme 12 LUSA, G. (2000) “L’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona 1936-1983. Dins MALUQUER DE MOTES, J. Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 92-99. 51 51 1.7. L’Escola d’Enginyeria sota el franquisme La Guerra Civil va comportar un enorme retrocés en tots els ordres, no solament per la destrucció dels béns industrials sinó també, i principalment, per l’estancament que es va produir durant la postguerra. La política autàrquica que va establir el règim, en part obligada per l’aïllament exterior i en part volguda per la mateixa ideologia imperant, juntament amb la falta de matèries primeres, l’escassetat d’energia i el deteriorament de la productivitat del treball, van donar lloc a un procés de desindustrialització de l’economia espanyola que va arribar a nivells anteriors a l’enfrontament bèl·lic. Aquesta política autàrquica va afectar considerablement l’economia catalana, tradicionalment dependent de l’energia, de la maquinària i de les matèries primeres importades de l’estranger. No sols la indústria es va veure afectada. També la tècnica va patir un fort aïllament i no va poder recuperar els nivells dels anys trenta fins al cap de vint anys. En trobem un exemple en la recuperació de tècniques obsoletes com els gasògens o l’elaboració de paper amb fulla de patata. En aquest context, l’Escola d’Enginyeria va perdre la qualitat de centre independent, ja que un decret del 1940 unificava les tres escoles fins aleshores existents (Barcelona, Bilbao i Madrid) en un únic ens que disposava de tres establiments. Per aquesta raó hi havia un sol director, que, naturalment, era el de Madrid, i les altres escoles només tenien subdirectors. La unificació no va agradar gaire al professorat de l’Escola. En primer lloc, hi van haver queixes perquè els exàmens d’ingrés havien de fer-se a Madrid; a més, hi havia un nombre limitat d’admesos, cosa que produïa la infrautilització de les instal·lacions. Paulí Castells, aleshores subdirector, sostenia que aquest sistema desprestigiava l’Escola ja que la formació dels futurs enginyers tenia lloc en acadèmies particulars i no on havia de tenir lloc: a la mateixa Escola. A part d’aquests problemes estructurals, la unificació es traduïa, també, en unes assignacions pressupostàries insuficients no solament per fer front a les despeses habituals sinó també per reparar les destrosses produïdes durant la guerra. A més, el col·lectiu de professors demanava augments de sou. Totes aquestes reivindicacions van ser incloses en un informe que Paulí Castells va elevar a la superioritat el 1942 i recollides en una publicació titulada Establecimiento de 52 52 Barcelona. Reseña Histórica, i ocasionaren la dimissió forçada de Castells l’any següent i la seva substitució per Patricio Palomar. El juliol del 1947 l’Escola va recuperar la seva personalitat pròpia, just un any abans de la posada en marxa d’una nova reforma del Pla d’estudis en què s’introduïa un grau més alt d’especialització. Així, aparegueren les intensificacions, nom que rebien les quatres especialitats establertes als cursos quart i cinquè: Mecànica, Electricitat, Química i Tèxtil. El sisè curs era comú i després s’havia de superar una revàlida amb projecte inclòs. Una única promoció classificava els alumnes de les tres escoles que superaven aquest darrer obstacle i que, consegüentment, esdevenien enginyers industrials. La uniformitat i rigidesa dels plans d’estudis no permetien la incorporació de les noves tecnologies. Aquesta necessitat es va fer més evident cap a la dècada dels cinquanta i, per solucionar-la, l’Escola, amb l’ajut de la Cambra d’Indústria, va posar en marxa unes càtedres especials, una de les quals fou la càtedra Ferran Tallada d’enginyeria nuclear. El Pla del 1947 va ser vigent fins a finals de la dècada dels cinquanta. Els canvis es van iniciar, però, amb l’entrada de Ruiz Giménez en el govern com a ministre d’Educació. Aleshores, després de l’aprovació de la Llei per a la formació professional el 1955, es van iniciar els tràmits per a l’elaboració d’una nova llei d’ensenyaments tècnics que hauria de comportar un nou pla d’estudis. Aquesta llei, que no va ser aprovada fins al juliol del 1957, va fer dependre totes les escoles tècniques del Ministeri d’Educació, va racionalitzar el sistema d’accés, va crear el grau de doctor i, en definitiva, va apropar l’estructura dels estudis tècnics als de qualsevol altra facultat universitària. La carrera d’Enginyeria Industrial s’organitzà al voltant de set especialitats: Mecànica, Acústica i Òptica, Electricitat, Tècniques Energètiques, Química, Metal·lúrgia i Tèxtil. D’aquesta manera, la llei va permetre fer oficials els ensenyaments que de manera no reglada impartien les càtedres especials. Així va ser com els ensenyaments d’enginyeria nuclear que s’havien iniciat el 1955 amb la càtedra Ferran Tallada van esdevenir una especialitat amb el nom Tècniques Energètiques. 53 53 54 2. EL DESENVOLUPAMENT DE L’ENERGIA NUCLEAR ENTRE EL 1955 I EL 1962 2.1. De la física atòmica a l’enginyeria nuclear La descoberta de la radioactivitat per Henri Becquerel el 1896 els treballs del matrimoni Curie (1898) sobre el tori, el poloni i el radi, i els intents de quantificar l’energia emesa en la radioactivitat van ser els treballs que obriren un nou camp a la física i prepararen el camí per a l’energia nuclear. Posteriorment, Rutherford va classificar les radiacions i va explicar per què es produïa aquest fenomen. Les seves recerques el van conduir a proposar un model interpretatiu de l’àtom similar a un petit sistema solar amb un nucli central on estava concentrada tota la massa i uns electrons que giraven en òrbites circulars al voltant d’aquest nucli. A partit del 1920 les recerques van encaminar-se cap a l’obtenció de la radioactivitat artificial. En aquest sentit es va començar a fer estudis consistents a bombardejar àtoms estables amb determinades partícules. Conseqüències d’aquests estudis van ser que James Chadwick, el 1932, descobrís el neutró i que, el 1934, el matrimoni Joliot-Curie comprovés que bombardejant elements lleugers amb partícules s’aconseguien elements radioactius. Poc temps després Enrico Fermi, a Itàlia, es va adonar que els neutrons la velocitat dels quals era moderada mitjançant la col·lisió amb aigua eren més efectius que els neutrons ràpids. El 1938, Otto Hahn i Fritz Strassmann es van sorprendre per l’obtenció de bari en bombardejar urani amb neutrons. Li ho van fer saber a Lise Meitner, col·laboradora seva que, a causa de la persecució nazi, havia hagut de fugir a Suècia. Aquesta científica ho va comentar al seu nebot Otto Frish i tots dos van concloure que l’àtom d’urani s’havia trencat i havia emès una quantitat considerable d’energia. Aquest procés el van anomenar fissió per la seva similitud amb el procés biològic d’algunes cèl·lules. Frish ho va poder confirmar per mètodes físics i, poc després, també Fermi, a la Universitat de Colúmbia, i els Joliot-Curie, a París, ho pogueren comprovar. Després de l’estiu del 1939, Niels Bohr va arribar a la conclusió que l’isòtop d’urani que fissionava millor era l’U235. 1 1 SEGRÉ, Emilio (1984). Les physiciens modernes et leurs découvertes. Des rayons X aux quarks. París: Fayard, 43-88, 142-164, 241-306. LORD HINTON OF BACKSHIRE. “Atomic energy”. Dins TREVOR, 55 55 La descoberta de la fissió va commocionar el món científic ja que va aparèixer a Europa en un moment molt delicat des del punt de vista polític. A primers de setembre del 1939 s’havia declarat la Guerra i els físics eren conscients de la importància que aquesta troballa podia tenir si era aplicada en la fabricació d’armament. Alguns, com Leo Szilard, proposaven mantenir en secret els resultats de les recerques i, juntament amb Einstein, que com molts altres científics havia fugit als Estats Units, van enviar una carta al president Roosevelt per descriure-li els seus temors que Hitler pogués aprofitar aquestes recerques per fabricar armes nuclears. La creença que els alemanys treballaven en la fissió va apressar els americans a iniciar el projecte Manhattan, que tenia com a objectiu la fabricació de bombes atòmiques. En aquesta línia es van iniciar els estudis sobre els possibles mètodes físics per separar l’isòtop U235 del U238, amb el convenciment que la reacció en cadena seria més eficient i l’arma més petita. Es van assajar diversos procediments: la centrifugació, la difusió tèrmica, la difusió gasosa i la separació electromagnètica. Tots molt difícils i incerts. D’altra banda, la descoberta del plutoni feta per Glenn Seaborg el 1940 i la comprovació que podia fissionar-se més ràpidament que l’urani van centrar l’atenció en una altra possible via consistent a produir aquest element en reactors nuclears i, després, extraure’l per mitjà d’un procediment més fàcil que els emprats en la separació de l’urani, la separació química dels residus produïts. L’atac dels japonesos a Pearl Harbour a finals del 1941 va tenir com a conseqüència un impuls gran en el programa nuclear. L’any següent, el 2 de desembre de 1942, Enrico Fermi, que treballava en el Laboratori Metal·lúrgic de Chicago, va obtenir per primer cop una reacció en cadena autosostinguda sota les grades del camp de futbol de Stags Field. Des de llavors el procés fou imparable. El general Groves, que dirigia el projecte Manhattan, va fer aixecar a Oak Ridge (Tennessee) una planta de separació electromagnètica (Y-12) i una altra de gegant de difusió gasosa (K-25), les quals no van començar a produir U235 fins a finals del 1944. Com que l’enriquiment de l’urani era incert es van construir uns reactors d’urani natural refrigerats per aigua a Hanford (Washington) per a la producció del plutoni. I. WILLIAMS (1978). A history of technology. Vol. VI: The Twentieth Century c. 1900 to c. 1950, part I. Oxford: Clarendon Press, 233-267. 56 56 La construcció es va iniciar el 1943, però a causa de problemes diversos la separació d’aquest element no es va poder començar fins al principi del 1945. Paral·lelament, a Los Alamos es va construir un centre de recerca aïllat del món amb l’objectiu de dissenyar les armes nuclears. Allí es va tornar a confirmar la reacció en cadena, es va determinar la quantitat d’urani i plutoni necessària per fer la massa crítica i es va dissenyar la geometria de les armes amb la solució de diversos problemes tècnics. L’urani enriquit produït a Oak Ridge i el plutoni obtingut a Handford van ser enviats ràpidament a Los Alamos, i el 4 de juliol de 1945 es va fer una prova amb una bomba de plutoni al sud d’Alamogordo. Una setmana després la bombes estaven llestes per al llançament. Hiroshima i Nagashaki van ser els seus objectius.2 Després de l’acabament de la Guerra, el president Truman va signar l’Atomic Energy Act, llei segons la qual es creava l’Atomic Energy Commission (AEC) amb la finalitat de dirigir el programa nuclear tant en els usos militar com en els pacífics. Però, en els primers anys, aquesta institució va encaminar els seus esforços gairebé només cap al camp militar. Així, a Oak Ridge, el 1946 el capità Hyman G. Rickover, responsable del programa de propulsió submarina, va encarregar a un equip de científics el desenvolupament, per primer cop, d’un reactor d’aigua a pressió i urani enriquit (Mark I i Mark II) amb la col·laboració de l’empresa Westinghouse. El 1954 va ser provat en el submarí Nautilus.3 Fins el 1949 no es pot afirmar que comencés el programa civil americà. A partir d’aquest any l’AEC va patrocinar sis tipus diferents de reactors experimentals amb col·laboració amb diverses empreses privades.4 De tots, només l’EBR 2 SMYTH, Henry de Wolf (1946). La energía atómica al servicio de la guerra. Madrid: Espasa Calpe, 73-167. BADASH, Lawrence (1995). Scientist and the development of nuclear weapons. From fission to the limited test ban treaty. 1939-1963. Nova Jersey: Humanities Press. 11-48. HEWLETT, Richard; ANDERSON, Oscar Jr. (1962). The New World 1939-1946. A history of the United States Atomic Energy Commission. Vol. 1, 16-25, 63-101, 110-130, 220-250. 3 COWAN, Robin (1990). “Nuclear power reactors: A study in technological lock-in”. Journal of Economic History, vol. 50, núm. 3, setembre, 541-567. COLBORN, Robert (1948). “What happened on Atomic Energy in’ 47?”. Electrical World, núm. 10, abril, 97-104. 4 57 57 (Experimental Breeder Reactor) va arribar a generar electricitat el 20 de desembre de 1951.5 El 1953, el president Einsenhower va presentar el programa Àtoms per la Pau. Aleshores no hi havia cap reactor als Estats Units que produís electricitat amb finalitats comercials, però s’estava planejant la construcció d’una planta d’aigua a pressió i urani enriquit a Shippingport. El concepte d’Àtoms per la Pau era simple: els Estats Units oferien ajut a diversos països en els seus programes nuclears a canvi d’obtenir el permís d’inspecció de totes les activitats nuclears i de poder verificar que no hi havia desviament de material nuclear per a cap programa d’armament.6 Però, per poder convèncer d’altres països, als americans els calia accelerar el seu programa de recerca amb l’objectiu de comercialitzar alguns reactors de potència, tot i que la indústria elèctrica no n’era partidària ja que als Estats Units el quilovat nuclear era encara massa car.7 Mentre, a Europa, els països guanyadors de la Guerra s’afanyaven en la recerca nuclear per tal d’aconseguir armament. Per això, tant França com la Gran Bretanya van optar per una línia de reactor d’urani natural com a pas previ per a l’obtenció de plutoni. Enriquir l’urani era encara massa costós i difícil i, a més, els americans mantenien en secret aquest procediment. Els treballs anglesos van desembocar en la inauguració, el 1955, de la central de Calder Hall i els dels francesos en la posada en marxa, el 1956, del reactor G-1, tots dos d’urani natural i grafit-gas. Una de les accions del programa Àtoms per la Pau va ser l’organització d’una conferència internacional a Ginebra el 1955. La I Conferència de Ginebra per a usos pacífics de l’energia nuclear va significar un èxit mundial ja que hi van assistir més de 1.400 delegats de 73 països i es va saber que la URSS disposava d’un reactor que produïa electricitat (la central d’Obninsk). Per la seva part, 5 HEWLETT, Richard G. (1964). “Pioneering on nuclear frontiers”. Technology & Culture, vol. V, núm. 4, 512-522. 6 PARSONS, R.M. (1995). “History of technology policy-commercial nuclear power”. Journal of Professional Issues in Engineering Education and Practice, 1995, vol. 121, núm. 2, 85-98. HEWLETT, Richard G. (1989). Atoms for peace and war 1953-1961. Berkeley: University of California Press, 209271. MARTÍNEZ, C.; BYRNE, John (1996). “Science, society and state: The nuclear project and the transformation of the American political economy”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN, Steven M. Governing the atom. The politics of risk. Energy and Environmental Policy vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers, 1996, 67-102. 7 58 58 Espanya hi va participar enviant una delegació d’alt nivell i alguns dels científics de la Junta d’Energia Nuclear van presentar-hi treballs.8 Entre el 1955 i el 1958 l’eufòria inicial va començar a decaure. L’energia nuclear resultava interessant des del punt de vista científic però encara era lluny de ser rendible des del punt de vista econòmic. La posada en marxa del reactor de Shippingport, el 1957, encara ho va confirmar més. Calia doncs esperar algun temps, però l’esperança que aquesta nova font s’acabaria imposant continuava present. Podem, doncs, distingir tres etapes en el desenvolupament de l’energia nuclear. L’etapa de recerca militar, que abasta des dels inicis fins al 1953. L’etapa de recerca civil (1953-1962), que comença amb el programa Àtoms per la Pau. Finalment, l’etapa industrial, que comença el 1962.9 Diagrama acumulat de les centrals nuclears en el món per dates de criticitat 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0 1954 1955 1956 1957 1958 1959 1960 1961 1962 1963 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974 El 1962, com a final de l’etapa de recerca i d’inici de la industrial, està lligat a la descoberta que el preu del kWh d’origen nuclear pot abaratir-se augmentant les dimensions de les centrals, cosa que, com indica el gràfic anterior,10 va donar lloc a un increment considerable de realitzacions. Aquest període de desenvolupament 8 ORTEGA COSTA, Joaquín (1955). “Síntesis crítica de la Conferencia Internacional de Ginebra sobre las aplicaciones pacíficas de la energía nuclear”. Acero y Energía, núm. 71, setembre-octubre, 39-43 (501-511). MARTIN, Jean M. L’energie, strategies des firmes et politique des etats. Apunts de l’Institut d’Études Politiques de la Université de Sciences Sociales de Grenoble. 2a part. Curs 1976-1977. 9 10 Gràfic elaborat a partir de les dades del Directory of Nuclears Reactors. Vol. X. Viena: International Atomic Energy Agency, 1976. 59 59 industrial va resultar afavorit per la crisi del petroli de la dècada dels setanta. Posteriorment, en els anys vuitanta, va iniciar-se una etapa de declivi que es va caracteritzar pel tancament de centrals i la moratòria en la construcció de noves. En aquest marc internacional cal plantejar-se quin era el lloc ocupat per Espanya. És l’objectiu que ens proposem en aquest capítol. Es tracta d’aconseguir classificar els països del món en grups segons el grau de desenvolupament de les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear, bàsicament al voltant de la segona etapa, la que hem anomenat “de recerca civil”. 2.2. Criteris per a una classificació Un estudi taxonòmic d’aquesta índole presenta tot un seguit de dificultats evidents que apareixen ja des del moment en què s’han d’escollir uns paràmetres que siguin indicadors fidels de l’estat de desenvolupament. Hem observat, però, que els índexs de desenvolupament econòmic no són apropiats, ja que de vegades hi ha països amb una renda per capita considerable i que per raons diverses tenen un desenvolupament nuclear escàs o nul i, al contrari, hi ha països pràcticament subdesenvolupats econòmicament que, tanmateix, han dut a terme diverses aplicacions tècniques en el camp de l’energia nuclear. Per això els vam descartar de bon principi. Per establir aquesta classificació, el primer que hem fet, fins i tot abans de triar els indicadors, és fixar una limitació temporal ben definida, ja que un mateix país pot variar el seu grau de desenvolupament al llarg dels anys i avançar o retrocedir en els nivells establerts. Hem escollit el període que va des de la I Conferència per als Usos Pacífics de l’Energia Nuclear, que tingué lloc a Ginebra el 1955, fins al 1962, que és l’any en què s’inaugura el reactor Argos a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona i, a escala mundial, s’inicia l’etapa industrial. Les dues dates són condicionades pel context internacional. La primera significa, per a molts països, l’inici de les activitats nuclears, mentre que la segona representa l’inici de les aplicacions industrials. A més, està supeditada a l’objectiu general d’aquest treball, que és l’estudi de la càtedra Ferran Tallada, el futur de la qual va ser determinat per la inauguració del reactor i l’inici de la nova especialitat. 60 60 La tria dels indicadors es va fer després d’elaborar una primera taula que recollís la informació aportada per alguns estudis de l’època,11 el buidatge de les notícies que publicaven algunes revistes especialitzades12 i els directoris publicats per la International Atomic Energy Agency (IAEA).13 Es van considerar únicament els països que tenien comissió de l’energia atòmica o un organisme similar, tant si era públic com privat. Només aquests països havien de ser objecte de consideració ja que es tractava de països el govern dels quals estava sensibilitzat per les qüestions relatives a l’energia nuclear. Dins d’aquesta primera tria vam estudiar la disponibilitat de jaciments miners, la dotació en laboratoris de recerca, l’existència de centres de formació de científics i tècnics i la instal·lació de reactors experimentals. L’estudi dels jaciments minerals va resultar poc significatiu. Vam trobar que alguns països que tenien mines d’urani, en canvi, havien desenvolupat molt poc la recerca i tenien poques instal·lacions nuclears. Per contra, n’hi havia d’altres que no tenien urani però que havien avançat considerablement en el desenvolupament dels usos pacífics de l’energia nuclear. Tampoc resultava massa significatiu el nombre de centres de recerca o de centres de formació, ja que hi havia països amb només un centre però de molt alt nivell i d’altres amb molts centres però poc destacats. Més valuós, en canvi, resultava el nombre de reactors experimentals. Vam observar que, com més gran era el nombre, més importants eren els centres de recerca i de més relleu era la formació que s’hi impartia. Aleshores vam creure que podria ajudar-nos a una primera classificació la consideració dels països segons la data de criticitat dels seus reactors de recerca. Els països que en el període considerat no haguessin construït i fet funcionar cap reactor nuclear experimental constituirien el darrer grup, que després va resultar ser el quart. Per continuar la classificació calia recórrer a un altre indicador que definís millor l’estat de desenvolupament. Per això vam estudiar l’equipament en reactors de potència per a la producció d’energia elèctrica i les aplicacions de reactors per a la 11 DE LA SIERRA, Manuel (1958). Actividades nucleares en el mundo. Madrid: Servicio de Estudios del Banco Urquijo. REIS, Thomas (1957). L’energie nucléaire dans le monde. París: Dunod. Com ara Energía Nuclear, Ion, Dyna, Iberica, Nature, Boletín de Información Extranjera, Metalurgia y Electricidad, Revista Industrial y Fabril, Electrical Word, Bulletin de l’Institut Français en Espagne, etc. Directory of Nuclears Reactors. Vol. I, II, III, IV, V, VI, VIII, IX i X. Viena: International Atomic Energy Agency, 1959, 1960, 1962, 1964, 1966, 1968, 1970 i 1976. 13 12 61 61 propulsió de vaixells, submarins i avions. Aleshores vam poder distingir clarament els països que, disposant de comissió d’energia atòmica, d’un o més centres de recerca i de docència i de reactors de recerca, no tenien encara cap reactor de potència ni cap possibilitat de fer aplicacions de l’energia nuclear a la propulsió. Aquests països van constituir el tercer grup. Finalment quedaven els països que, en aquest període, s’havien dotat de reactors de potència. Ara bé, d’entre tots en destacaven quatre perquè la data de criticitat dels seus reactors de potència estava entre el 1955 i el 1958 o era anterior. Es tracta precisament del període que va entre els dos primers congressos per als usos pacífics de l’energia nuclear que van tenir lloc a Ginebra. La separació d’aquests pioners de la resta va permetre distingir entre el primer i el segon grup. 2.3. Països del primer grup o capdavanters Considerem que pertanyen a aquest primer grup els països que entre el 1955 i el 1958 van equipar-se amb reactors de potència, és a dir amb reactors la finalitat dels quals era la producció d’electricitat de manera regular.14 Com es pot veure a la taula 1 es tracta únicament de quatre països: els Estats Units d’Amèrica (EUA), la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), la Gran Bretanya (GB) i França. Segons LLORET, A. (1979). Diccionari de la ciència i la tecnologia nuclear. Barcelona: Edicions 62, s’entén per reactor de potència el reactor destinat a produir energia en forma d’electricitat, mecànica o calòrica. Molt semblant és la definició d’ALONSO, A. et al. (1973). Léxico de términos nucleares Madrid: Sección de Publicaciones de la JEN, que el defineix com el reactor que es construeix per produir energia utilitzable. Cal precisar que, de vegades, no queda prou clar quan un reactor és de potència o és experimental. Primer, perquè no són termes excloents i, segon, perquè en aquests primers anys es troben alguns exemples que comparteixen les dues característiques: produeixen energia i tenen un caire experimental. Per això hem preferit basar-nos en la classificació que al seu dia va fer l’IAEA en el seu Directory of Nuclear Reactors. Intentarem recordar, quan calgui, si un reactor concret va tenir doble utilitat. 14 62 62 Taula 1. Reactors de potència en els països del primer grup segons les dates de criticitat15 País URSS Estats Units Abans del 1955 APS 1956 1957 1958 EBWR Shippingport 1,2 SL-1 SM1-Alco VBWRVallecito s SRE Calder Hall B3, B4 Chapelcross 1 G-2 Gran Bretanya França Calder Hall A1, A2 G-1 2.3.1. La URSS La URSS va ser el país que es va proclamar el primer al món a posar en marxa un reactor de potència. Aquesta fou la notícia amb la qual els soviètics van sorprendre el I Congrés de Ginebra el 1955.16 Es tractava de la central APS (Atomic Power Station), instal·lada a Obninsk, prop de Moscou. Consistia en un reactor de 5 MW elèctrics de potència neta amb un nucli d’urani lleugerament enriquit al 5% o 6%, moderat per grafit i refrigerat per aigua a pressió. No obstant això, encara que productora d’electricitat, aquesta central tenia caràcter experimental i va ser utilitzada per a la realització de diversos experiments tecnològics. La central d’Obninsk va servir, també, de model als prototips que es van posar en marxa en la dècada següent i que són coneguts amb les inicials RBMK (Reaktory Bolshoi Moshchnosti Kanalynye)17. Així, entre el 1963 i el 1967 va funcionar la central de Belojarsk, prop de la mar Càspia, formada per dos reactors Taula construïda a partir de les dades del Directory of Nuclears Reactors. Vol. I i IV. Viena: International Atomic Energy Agency, 1959 i 1962. El 30 de juny de 1954, el Consell de Ministres soviètic va anunciar la posada en marxa del reactor APS i, al Congrés de Ginebra de 1955, Nicolaiev va fer-ne una descripció. El diari Pravda del 23 de gener de 1956 va publicar una foto del tauler de control d’aquesta central. REIS (1956), 226. 17 16 15 Reactors d’alta potència, tub de pressió. També són coneguts en les publicacions en llengua anglesa com a LWGR (light-water coolant, presure-tub reactors with boiling, graphite-moderated). 63 63 petits de 300 MW i que ha estat considerada com la primera central civil. El 1965 es va iniciar la construcció d’una altra central a Leningrad, ara San Petersburg, que no es va posar en funcionament fins el 1970. Més tard, el model d’Obninsk va servir per construir les centrals de Kursk, Txernòbil i Smolensk. Finalment, el 1983 van posar-se en servei les centrals d’Ignalina i Lituània.18 Com resulta evident, la URSS, tot i que va avançar-se en la construcció del primer reactor de potència, no va desenvolupar un programa energètic d’aplicació de l’energia nuclear fins a la dècada dels setanta. Cal tenir en compte que la URSS era un país amb molts recursos energètics de petroli, gas i carbó que van fer innecessària la generalització d’una nova font d’energia. Només quan la situació internacional va canviar, amb l’increment dels preus del petroli i un augment de la demanda elèctrica, aquest país va reorientar la seva política cap a la conservació dels recursos no renovables i va iniciar un programa de construcció de centrals nuclears. 2.3.2. La Gran Bretanya Si la URSS deté la primacia d’un reactor de potència amb un cert caire experimental i de prototip, és a la Gran Bretanya on el primer reactor estrictament de potència va aconseguir la criticitat. Es tracta del reactor A1 de Calder Hall. La Gran Bretanya no era un nouvingut al camp nuclear sinó que ja participava en la cursa armamentista des del 1941 i havia iniciat línies de recerca per fabricar bombes d’urani.19 Tanmateix, durant la Guerra va haver de deixar aquest conreu. Més tard, les necessitats energètiques de la postguerra i la voluntat d’obtenció de plutoni van permetre al país el rellançament de la recerca nuclear. Així, el 1945, el Ministeri d’Aprovisionament Energètic va acordar la creació d’un centre de recerca a Harwell i, el 1950, l’Atomic Research Establishment (AERE) va acordar estudiar 18 MARPLES, David R. (1996). “Nuclear politics in Soviet and Post-soviet Europe”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN Steven M. Governing the atom. The politics of risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers, 1996, 247-270. La col·laboració amb els americans es remunta al 1940 amb la creació d’una oficina científica a Washington. Més tard, Roosevelt i Churchill van estudiar de coordinar els treballs. GOLDSCHMIDT, Bertrand (1969). Las rivalidades atómicas 1939-1968. Madrid: Sección de Publicaciones, 65-84. 19 64 64 la construcció d’un reactor que produís energia elèctrica i també permetés l’obtenció de plutoni. La Gran Bretanya, des dels segles anteriors, havia donat suport al seu sector energètic majoritàriament en una única font primària pròpia: el carbó. Ara bé, les previsions de la demanda energètica per a les dècades posteriors a la Guerra evidenciaven que les reserves d’aquesta font eren d’extracció cada cop més difícil i que per això resultaven insuficients. Per cobrir aquestes necessitats, els governs van recórrer a l’energia nuclear.20 Al principi, l’AERE va pensar a dissenyar un reactor d’urani natural, moderat per grafit i refrigerat per diòxid de carboni. Aquest model havia de tenir uns 150 MW (tèrmics) i havia de dir-se PIPPA (Pile of Producing Power and Plutonium). Escollir urani natural com a combustible tenia avantatges. El primer, que no hi havia dependència de cap altre país pel que feia a l’enriquiment. El segon, que s’obtenia plutoni com a subproducte, el qual era útil per a usos militars. I, finalment, que aquest plutoni podia donar lloc a una segona línia de reactors refrigerats per líquid i a una tercera de reactors reproductors que, es pensava, solucionarien les necessitats energètiques de les dècades posteriors.21 El reactor PIPPA mai no va arribar a construir-se. Però el seu disseny va servir de base per a la construcció del reactor Calder Hall, que va ser gairebé idèntic però de dimensions més grans.22 La inauguració d’aquesta central, el 17 d’octubre de 1955, amb presència de la reina i de diverses autoritats, va mostrar al món que aquest país havia fet un gran avenç en els usos pacífics de l’energia nuclear.23 L’èxit d’aquest primer reactor va esperonar els anglesos a construir-ne de nous seguint el mateix model i motivats per les mateixes necessitats d’electricitat i de 20 INGLIS, C.H. “Fases preliminares del programa británico de energía nuclear”. Metalurgia y Electricidad, núm. 241, octubre 1957, 94-98. “El programa británico de energía nuclear”. Revista Industrial y Fabril. Vol. 10, núm. 100, gener 1955, 51-55. COCKCROFT, J. “La contribución de la energía nuclear a los recursos de energía mundiales y de la Gran Bretaña hasta 1975”. Actas de la Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, 1956, vol I, 455-456. Es preveien quatre etapes diferents en el desenvolupament de l’energia nuclear britànica: primera, reactors de tipus Calder Hall; segona, reactors refrigerats per sodi líquid; tercera, reactors reproductors; quarta, ús de l’hidrogen com a font d’energia. HASLETT, A. W. “La contribución británica a la energía nuclear”. ION, revista española de química aplicada, núm. 184, vol. XVI, novembre 1956, 651-654. DE LA SIERRA, 101. 21 22 23 JAY, Kenneth (1956). Calder Hall. The story of Britain’s first atomic power station. Londres: Methuen & Co. Ltd. 65 65 plutoni. Així fou com es van projectar els altres tres reactors de Calder Hall, els dos de Chapelcross i, posteriorment, els de Bradwell, Berkeley, Hunterston i Hinkley Point. A més, van iniciar-se els treballs per a la construcció d’un reactor ràpid a Dounreay (Escòcia) amb caràcter de planta pilot. 2.3.3. Els Estats Units Divuit mesos després de la central anglesa, els Estats Units posaven en marxa la seva primera central o, si més no, la primera que va produir quantitats d’energia apreciables: Shippingport. Les revistes especialitzades de l’època van interpretar aquesta notícia com que els anglesos anaven més avançats que els americans en la cursa nuclear.24 Aquest cas és un exemple més que no sempre hi ha una correlació directa entre els recursos dedicats a la recerca i l’assoliment de la prioritat en una realització pràctica. De vegades, l’atzar o la necessitat fan que països que semblaven anar en segon lloc assoleixin les fites abans que els que eren capdavanters. També posa en evidència la relativitat de la importància que cal atorgar a la primacia en qualsevol descoberta o realització concreta. Els Estats Units eren el país que anava més destacat en aquesta cursa per assolir el domini de l’energia de l’àtom en usos tant militars com pacífics. Era el país que havia aconseguit dur a terme la primera reacció nuclear autosostinguda. Això havia succeït el 1942 amb el reactor experimental CP-1 (Chicago Pile 1) en el Laboratori Metal·lúrgic de Chicago sota la direcció d’Enrico Fermi. Aquest fet va tenir lloc en plena Guerra, justament al començament del projecte Manhattan i durant la visita d’un comitè que havia d’avaluar les activitats del Laboratori.25 El Energía Nuclear, núm. 10, pàg. 85. Sir Richard Butler va manifestar que ens trobàvem davant d’una nova revolució industrial. “Inauguración de la central atómica de Calder Hall”. Boletín Informativo Cámara Oficial de Industria, vol. I, núm. 11, novembre 1956, 39. “En Ginebra se demostró sin ningún género de duda que Gran Bretaña está a la vanguardia de Estados Unidos y de la URSS en lo relativo a la aplicación práctica de la energía atómica para la generación de fuerza motriz”. TUPHOLME, C.H.S. “La aportación británica en la energía atómica”. Ibérica, núm. 328, 2a època, maig de 1956 (traduït de la revista British Engineering Overseas). SMYTH, Henry de Wolf (1946). La energía atómica al servicio de la guerra. Madrid: Espasa-Calpe, SA, 132. BADASH, Lawrence (1995). Scientist and the development of nuclear weapons, 36. 25 24 66 66 CP-1 va funcionar fins el març del 1943, any en què fou desmantellat i reconstruït, amb l’afegit d’unes proteccions per a la radiació, al Laboratori Nacional Argonne amb el nom de CP-2 26 Després de la Guerra, el president Truman va signar el 1946 l’Atomic Energy Act, coneguda amb el nom de llei McMahon. Segons aquesta llei s’establia l’Atomic Energy Commission (AEC) per governar el programa nuclear en temps de pau tant en els usos pacífics com en els militars. Aquesta comissió es va organitzar de manera jerarquitzada seguint el mateix model desenvolupat en el projecte Manhattan, que consistia en una integració de militars, indústria i universitats sota el control i la direcció de l’exèrcit.27 Aquesta estructura va influir en l’endarreriment de les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. No va succeir el mateix en les de tipus bèl·lic que continuaren avançant a Handford en la producció de plutoni, a Oak Ridge en la producció d’urani, i també a Los Alamos en la fabricació de mecanismes per a les bombes. La propaganda institucional s’encaminava cap els usos pacífics però els ajuts econòmics, en canvi, anaven per als de Guerra.28 A part de l’endarreriment ocasionat per l’estructura jerarquitzada, també van contribuir al retard les dificultats de tipus econòmic produïdes per l’alt cost de l’obtenció de l’urani enriquit, que l’impossibilitaven com a competidor del carbó,29 i altres raons de tipus tècnic, com la recerca de materials que fossin resistents al bombardeig de neutrons, l’obtenció d’un refrigerant efectiu i la millora dels equips de protecció i de les mesures de seguretat per evitar la radiació.30 Nuclear History. URL Es tracta d’una breu història del Laboratori Nacional Argonne. 27 26 MARTÍNEZ, C.; BIRNE, J. (1996). “Science, society and state: The nuclear project and the transformation of the American political economy”. Dins BYRNE, J.; HOFFMAN, S.M. Governing the atom. The politics of risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers, 1996, 67-102. COLBORN, Robert (1948). “What happened in Atomic Energy in’47?”. Electrical Word, 10, abril 1948, 97-104 28 29 CATALÁ, Joaquín (1947). “La energía atómica en la industria”. ION, 1947, vol. VII, 669-671, 764767, 772, 829-832. “El ejército americano revela el estado de la energía atómica”. Dyna, 1947, núm. 1, 24-26. Aquest article esmenta un informe elaborat al Laboratori Clinton d’Oak Ridge i presentat per Bernard H. Baruch a la Comissió d’Energia Atòmica de les Nacions Unides sobre el cost aproximat de l’energia nuclear. S’hi conclou que “parece probable que la energía nuclear hallará aplicaciones industriales favorables si no se colocan obstáculos en el camino de su desarrollo”. 30 67 67 El 20 de desembre de 1951, Walter H. Zinn, que havia estat un estret col·laborador de Fermi, va posar en marxa la primera experiència de producció d’energia elèctrica d’origen nuclear. Aquesta segona fita americana es va assolir al Laboratori Nacional Argonne amb un reactor ràpid, que emprava plutoni i urani235 com a combustible i una mescla de sodi i potassi líquid com a refrigerant, conegut amb les sigles EBR-1.31 Però no es tractava d’un reactor de potència sinó de recerca. La seva finalitat era doble: d’una banda, es volia disposar d’un reactor per als estudis sobre neutrons ràpids i, de l’altra, es volia provar que aquest tipus de reactor podia funcionar com a productor de corrent elèctric. La seva construcció va durar al voltant de dos anys i pot ser considerat com una planta pilot de producció d’energia ja que fou dissenyat per subministrar electricitat a les instal·lacions que tenia adjacents. El 1955 es va produir la fusió d’alguns elements de combustible i el reactor fou tancat.32 El 1954, els Estats Units va iniciar un programa de cinc anys per al desenvolupament de reactors de producció d’energia que consistia a posar en marxa cinc reactors prototip. Aquestes cinc línies obrien considerablement el camp dels usos pacífics de l’energia nuclear. La primera era la dels reactors refrigerats per aigua a pressió (PWR), i se n’estava construint una primera central a Shippingport. La segona consistia en els reactors d’aigua en ebullició i s’estava experimentant al Laboratori Nacional Argonne des del 1953 amb els reactors Borax 1 i 2; amb aquest programa, però, es pretenia posar en marxa un reactor de potència del mateix tipus amb el nom d’EBWR. La tercera línia s’encaminava a la construcció d’un reactor refrigerat per sodi i moderat per grafit. La quarta pretenia continuar l’experiència amb reactors ràpids que havia tingut lloc al Laboratori Nacional Argonne amb un nou EBR-2. I, finalment, a Oak Ridge es treballava en la construcció del reactor homogeni HRE-2 com a continuació dels treballs de l’HRE1. Les dues primeres línies semblaven les de més possibilitats d’èxit, especialment la segona, ja que era la més simple i la que tenia un cost d’establiment més baix, A l’edifici de maons on hi va haver aquest reactor, a Idaho Falls, encara es pot llegir la inscripció: Electricity was first generated here from Atomic Energy on December 20, 1951. On December, 21, 1951 all of the electric power in this building was supplied from Atomic Energy. HEWLETT, Richard G. (1964). “Pioneering on nuclear frontiers”. Technology & Culture. 1964, vol. V, núm. 4, 512-522. 32 31 REIS (1956), 173. 68 68 cosa que afavoria la seva competitivitat econòmica. Les altres línies semblaven adients per al futur proper però no per a l’immediat.33 No obstant això, algunes dificultats tècniques no van permetre els resultats esperats. El reactor EBWR, que es construïa a Lemont (Illinois) amb urani lleugerament enriquit i moderat i refrigerat per aigua en ebullició, va esdevenir crític el desembre del 1956 i va funcionar durant tot el 1957 però no va produir ni un sol quilovat elèctric a causa del deteriorament d’una turbina.34 Va ser reconstruït i no va esdevenir crític de nou fins el 1960. En canvi, el reactor d’aigua a pressió, que feia servir urani natural i urani altament enriquit al 93% com a combustible, construït a Shippingport (Pennsilvània), va tenir més èxit, ja que va esdevenir crític el desembre del 1957 i des de llavors fins a l’octubre del 1959, amb l’ampliació de la segona unitat, va produir uns 400 milions de kWh. Shippingport fou, doncs, el primer reactor de potència americà. Els Estats Units aconseguien així posar-se de nou a primera línia en la cursa pel control d’aquesta nova font d’energia, però ho feien a un preu molt alt, ja que el cost del kW produït per la central de Shippingport era deu vegades el d’una central de carbó.35 Per això es va ampliar amb una segona unitat i es van prendre mesures per augmentar-ne el rendiment. A més, el mateix any 1957, també van esdevenir crítics als Estats Units tres reactors prototip més. Així, al Fort Virgínia, la marina americana (US Army) va enllestir l’SM1-Alco, també conegut com APPR-I (Army Package Power Reactor I). Es tractava d’un reactor petit refrigerat i moderat per aigua a pressió i amb urani altament enriquit com a combustible. Estava pensat perquè funcionés un any sense recàrrega i en llocs de difícil accés. A Pleasanton va esdevenir crític un altre reactor d’aigua en ebullició amb el nom de Vallecitos Boiling Water (VBWR), construït per la General Electric. I a Santa Susana, Califòrnia, hi havia el tercer, Eren les opinions de Norman Hilberry, director del Laboratori Nacional Argonne, expressades en un interviu per a la revista Forum Memo i que va recollir també la revista espanyola Energía Nuclear, núm. 6, abril-juny 1958. 34 33 Energía Nuclear, núm. 5, gener-març 1958. JASPER, James M. (1996). “Nuclear policy as `projection: how policy choices can create their own justification”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN, Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers, 1996, 67-102. Per conèixer la transferència de tecnologia que es va produir entre el sector públic i el privat americà en la construcció del reactor de Shippingport es pot veure BEAVER, William (1988). “The Shippingport Atomic Power Station: problems in technology transfer. Dins History of Technology, vol. 6, pàg. 257-273. 35 69 69 l’SRE (Sodium Reactor Experiment), un reactor moderat per grafit i refrigerat per sodi líquid que utilitzava urani altament enriquit i tori, construït per l’Atomic International, filial de la North American Aviation. Aquest tres reactors, a part de tenir aplicacions específiques diferents del de Shippingport, tenien, també, menor potència.36 L’EBR-2 i l’HRE-2, prototips de la quarta i la cinquena línia de reactors, no van tenir tant èxit com els anteriors. El primer es va endarrerir fins a l’abril del 1962, mentre que el segon, que es va fer crític el 1957, no va passar de la fase de proves ja que es van produir unes fissures a les juntes del sistema que van donar lloc a fugues de material radioactiu i que foren atribuïdes a la corrosió de l’acer inoxidable.37 A més, mentre que el reactor EBR-2 pretenia esdevenir un reactor de potència, l’HRE-2 ja era considerat un reactor experimental. 2.3.4. França El darrer país que podem situar en aquest grup de capdavanters, a una certa distància dels anteriors, és França, país que, tanmateix, ja gaudia d’una llarga tradició de recerca en energia nuclear i havia estat un dels pioners a iniciar aquest camp. Només cal recordar el descobriment de la radioactivitat per Henri Becquerel el 1896 i l’obtenció de radioelements per part del matrimoni Curie el 1898. Durant els anys anteriors a la Guerra l’equip format per Frederic Joliot, Hans Halban i Lew Kowarski havia dut a terme treballs sobre la fissió. El 1939 havien provat que, si es trencava un nucli d’urani per l’impacte d’un neutró, es desprenia una gran quantitat d’energia i també alguns neutrons. Aquest darrer aspecte els va suggerir la idea d’una reacció en cadena. Els resultats de la seva recerca, que constituïen gairebé la concepció d’un primer reactor, van ser patentats a França38 36 El reactor SM-1 tenia 1,8 MW, el VBWR era el més gran, 10 MW, mentre que l’SRE tenia una potència intermèdia, 5,7 MW. La primera unitat de Shippingport, en canvi, tenia 60 MW i l’ampliació era encara major, 136 MW. Energa Nuclear, núm. 5, gener-març 1958. 37 38 Es tractava de cinc patents: 1. Un dispositiu de producció d’energia. 2. Un procés d’estabilització d’un dispositiu productor d’energia. 3. Perfeccionament de càrregues explosives. 4 i 5. Perfeccionaments aportats als dispositius de producció d’energia. BOUNOLLEAU, Jacques; LEVAIN, Jean Claude (1994). “Les brevets nucléaires de l’equipe Joliot en Grande Bretagne et aux Êtats-Unis (1939-1968)”. Dins VAÏSSE, Maurice (1994). France et l’atome. Études d’histoire nucléaire. Brussel·les: Bruyllant, 13-40. 70 70 Un cop declarada la Guerra, el juny del 1940, Halban i Kowarski van viatjar a Anglaterra amb el famós estoc d’aigua pesant, que van traslladar amb la intenció que no caigués en mans dels alemanys. Un cop en aquest país van tornar a patentar les seves recerques. Més tard, van viatjar als Estats Units, i van tornar a registrar les patents, i s’instal·laren al Canadà, on van integrar-se a l’equip de científics d’aquest país. Quan la Guerra estava a punt d’acabar, el 1944, Joliot, que dirigia el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), va iniciar una sèrie d’accions per aconseguir la creació d’un organisme central que s’ocupés de la recerca i el desenvolupament en l’energia atòmica. La situació a França era bastant dramàtica: un país considerablement destruït per la Guerra, amb una manca de carbó que ocasionava penúria energètica, on la recerca estava desmantellada i els científics dispersos per diversos països. Aquestes circumstàncies van contribuir a crear el sentiment que calia formar una comissió encarregada de l’energia atòmica. A més, també hi influïren les notícies que arribaven dels Estats Units sobre les grans inversions per desenvolupar l’energia nuclear i els grans avenços obtinguts. D’altra banda, la bona imatge que es tenia de la situació de la recerca a la URSS, on hi havia un organisme central, de prestigi, en el qual treballaven científics amb dedicació plena que obtenien resultats remarcables, va servir per donar forma a la nova comissió. En conseqüència, a la ment dels científics i polítics hi havia la idea de crear un organisme centralitzat on treballessin científics i es posessin en marxa les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear que permetessin reduir la penúria energètica. El 1945, el general De Gaulle va promulgar el text de la llei que creava el Commissariat à l’Énergie Atomique (CEA), text que havia estat redactat per Joliot, la seva esposa Irene Curie i uns quants científics sensibilitzats pel tema.39 Aquesta comissió va organitzar-se amb una certa autonomia respecte del Govern i va ser dirigida de manera bicèfala per un administrador general, Dautry, i un alt comissari, Joliot. El primer s’ocupava estrictament de les qüestions 39 Es tractava dels científics Pierre Auger, Francis Perrin i Jacques Allier, del general Raoul Dautry i del conseller d’estat Jean Toutee. WEART, Spencer R. (1980). La grande aventure des atomistes français. Les savants au pouvoir. Fayard. Vegeu també PINAULT, Michel (1997). “Naissance d’un dessein: Fréderic Joliot et le nucléaire français (août 1944-septembre 1945)”. Revue d’Histoire des Sciences et leurs Applications, vol. 50, 3-47. 71 71 administratives, mentre que el segon es feia càrrec de dissenyar els programes científics i tècnics. Es tracta d’un cas insòlit i tal vegada únic al món en què els científics es fan càrrec d’un centre d’aquestes característiques i no és dirigit per militars. Les primeres accions de Joliot al capdavant del CEA van ser recuperar els científics francesos que treballaven al Canadà: Guéron, Kowarski i Goldschmidt. Lew Kowarski havia estat un dels seus antics col·laboradors i al Canadà s’havia ocupat de posar en marxa el reactor ZEEP. Ara bé, els Estats Units i la Gran Bretanya van posar limitacions al retorn ja que desconfiaven de Joliot i dels governs de França per la seva marcada inclinació procomunista. En conseqüència, no van permetre que s’emportessin documents i van haver de comprometre’s a no divulgar cap secret. El 1946, Joliot, Guéron, Kowarski i Goldschmidt van decidir en comissió construir una pila d’aigua pesant que superés el reactor ZEEP. Per fer-ho, Kowarski es va posar al capdavant. Joliot va presentar al Govern el pla de construcció de la central i va aconseguir que li permetessin instal·lar-se a Fort Châtillon. A més, va intentar recuperar els drets de primacia que li atorgaven les patents a la Gran Bretanya i als Estats Units insistint que tenien drets sobre tots els reactors nuclears construïts arreu del món. Però aquests països es van negar a reconèixer cap d’aquests drets i es van acollir al secret militar per evitar de col·laborar amb França. A Fort Châtillon l’equip de científics va iniciar els treballs per construir un reactor. Ara bé, hi havia un seguit de dificultats per obtenir els materials necessaris. Calia obtenir urani. Però llavors el mercat d’aquests productes estava monopolitzat pels Estats Units. Feia falta aigua pesant, i França no en tenia perquè l’havien dipositat a Noruega durant la Guerra. I es necessitava grafit i calia trobar alguna empresa que pogués subministrar-lo. Les actuacions de Joliot van encaminar-se a l’obtenció d’urani la Unió Minera primer, i a Moçambic després. Però finalment van haver de cercar-lo a França, on, el 1948, van aconseguir descobrir una beta de pechblenda negra a la regió central, a La Crouzille. Pel que fa a l’aigua pesant, van aconseguir signar un acord de cooperació amb Holanda a canvi de proporcionar a aquest país unes tones d’acer i, també, informació sobre els plans de recerca nuclear. Finalment, un acord amb l’empresa Pechiney va permetre solucionar el problema de l’aprovisionament de grafit. 72 72 El 15 de desembre de 1948, en un hangar de Châtillon, el primer reactor experimental francès va aconseguir la criticitat. Kowarski va pensar a denominarlo FLOP (French Low Output Pile), però finalment van optar per posar-li el nom de ZOE (Zero energie, Oxyde d’uranium, Eau lourde). La pila ZOE era un reactor de tipus tanc de 150 kW de potència tèrmica que emprava òxid d’urani natural com a combustible, aigua pesant com a moderador i refrigerant i grafit com a reflector. Els diaris van magnificar el fet que el seu país disposés d’un reactor i van presentar-lo com el primer de tipus experimental construït fora de l’àrea anglosaxona. Però aquesta afirmació no era certa, ja que el 1946 ja se n’havia construït un altre a la URSS, encara que es mantenia en secret. El CEA va canviar d’orientació i de direcció a partir del 1951. Tanmateix, les accions polítiques per fer-lo canviar van començar amb l’èxit de la pila. Els Estats Units i la Gran Bretanya no van acceptar prou bé que Joliot, que militava en el partit comunista francès i manifestava una clara voluntat pacifista contrària a l’armament nuclear, dirigís un òrgan tan important. També la dreta francesa tenia els seus temors. Va actuar en contra de Joliot a l’Assemblea Nacional i va pressionar el primer ministre Bidault perquè el cessés del seu càrrec d’alt comissionat. Darrere d’aquestes accions hi havia la voluntat del Govern d’iniciar els treballs per aconseguir la bomba atòmica. Amb el cessament de Joliot el 1950, Dautry va fer-se càrrec de la direcció fins al 1951, any en què François Perrin va ser nomenat nou alt comissari però amb menys atribucions que l’anterior, ja que les decisions sobre la política científica passaven a dependre del Consell de Ministres. Amb aquest canvi el poder que havien tingut els savis tornava a mans del Govern.40 De tot això es pot concloure que, a França, la primera etapa del desenvolupament de l’energia nuclear va iniciar-se el 1945 i va acabar el 1951. L’any següent, el Govern francès va aprovar el primer pla quinquennal amb l’objectiu de desenvolupar l’energia atòmica i produir entre 10 i 15 kg per any de plutoni. El pla constava d’un conjunt d’actuacions d’entre les quals cal destacar: 1. La creació d’un nou centre de recerca a Saclay, ja que el de Fort Châtillon els resultava petit. 2. La construcció en aquest indret d’un nou reactor de recerca, el 40 WEART, Spencer R. (1980). La grande aventure des atomistes français. Les savants au povoir. Fayard. 73 73 P2 (EL-2).41 3. La continuació dels treballs de prospecció i explotació dels jaciments d’urani, feina de la qual s’ocupava la Direction de Recherche et Explotation Minière (DREM). 4. La construcció de dos acceleradors de partícules, d’un generador electrostàtic de tipus Van der Graaf i d’un ciclotró. 42 Els anys del primer pla donen lloc al segon període, del 1952 al 1957, durant el qual es va construir a Grenoble un altre centre de recerca, el Centre d’Études Nucleaires (CENG), on es va instal·lar un reactor de tipus piscina, i a Marcoule, un centre industrial, on es va començar a construir el reactor de potència G1 i es preveia la construcció de dos més que servissin per produir energia elèctrica i obtenir plutoni. El reactor G1, el primer reactor de potència francès, tenia 1,7 MW de potència elèctrica i uns 40 MW de potència tèrmica. Emprava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i aire com a refrigerant. Va esdevenir crític el 1956, pocs mesos després de la Primera Conferència de Ginebra.43 2.4. Països del segon grup Constitueixen aquest grup els països que, tot i disposar de reactors de recerca, van construir algun reactor de potència entre el 1958 i el 1965. Dins d’aquest grup trobem, en un primer estadi, els països que van ajudar els americans en el desenvolupament de la bomba atòmica, com el Canadà o Bèlgica, i també els més pròxims, geogràficament o políticament, com Puerto Rico. En un segon estadi hi 41 El reactor va esdevenir crític el 1952. Era de tipus tanc i tenia 2 MW de potència tèrmica. El seu combustible era urani metàl·lic natural i era moderat per aigua pesant i refrigerat per diòxid de carboni. CORDIER. Marguerite. “Le Centre Atomique de Saclay”. Bulletin de l’Institut Français en Espagne, núm. 76, octubre 1954, 124-131. BAISSAS, M. “Actividad del Comisariado Francés de la Energía Atómica (CEA)”. Metalurgia y Electricidad, núm. 303, desembre 1962, 155. El desenvolupament nuclear francès ha estat estudiat amb més profunditat en altres treballs com ALBERT, Michel (1990). “Les grandes phases du développement industriel et de l’électronucléaire en France”. Dins TRÉDÉ, Monique (1992). Électricité et électrification dans le monde. París: Association pour l’Histoire de l’Électricité en France. També es pot consultar un estudi sociològic que fa referència a l’abandó del tipus de reactors CGR pels LWR a França en la dècada dels anys seixanta a HECHT, Gabrielle (1998). Radiance in France. Nuclear power and national identity after World War II. Massachusetts: MIT Press. 43 42 74 74 ha alguns països europeus, com Itàlia o Suècia, que no tenien pressa a desenvolupar l’energia nuclear, però que tampoc no volien quedar-se enrere. Finalment, hi ha els països que perderen la Guerra, Alemanya i el Japó, els quals patiren un endarreriment, no per voluntat pròpia sinó per imposició de les potències guanyadores, que els prohibiren qualsevol activitat relacionada amb l’energia atòmica, fins el 1955 i el 1952, respectivament. A partir d’aquesta data únicament els va ser permès desenvolupar-ne els usos pacífics. Taula 2. Reactors de potència en els països del segon grup segons les dates de criticitat44 País RF Alemanya Canadà Bèlgica Itàlia Puerto Rico Suècia Japó 1960 1961 Kahl/Main NPD-2 (NPD) 1962 1963 1964 AVR Candú BR-3 Latina Bonus R-3 / ADAM JPDR Tokai-Mura 2.4.1. El Canadà i Bèlgica. La col·laboració El Canadà és un país que va iniciar-se en les aplicacions de l’energia atòmica molt aviat.45 Abans d’acabar la Segona Guerra Mundial ja hi havia tres reactors experimentals en funcionament a Chalk River: el ZEEP, l’NRX i l’NRU. Tots tres empraven aigua pesant. Ara bé, com que es tracta d’un país amb recursos hidràulics, petroliers i carbonífers suficients, no tenia cap pressa per desenvolupar l’energia nuclear com a nova font d’energia; entre altres raons perquè no era competitiva. Però sí que volia estar preparat per a quan aquest moment arribés. Per això, el 1961 va posar en marxa el primer reactor de potència, l’NPD, amb l’objectiu que servís de model, que fos un prototip per a les centrals posteriors. En l’elaboració d’aquesta taula, quan un mateix reactor apareixia amb dates de criticitat diferents, hem donat preferència a la que apareixia en els directoris posteriors. A l’octubre del 1942 ja es va signar un acord per crear un laboratori anglocanadenc per estudiar els sistemes d’urani i aigua pesant. GOLDSCHMIDT (1969), 75. 45 44 75 75 Agafant com a base l’NPD, el Canadà va decidir de construir un reactor deu vegades més gran que pogués ser exportat arreu del món. Es tractava del CANDU (Canadian Deuterium Uranium), un reactor d’urani natural i aigua pesant els treballs del qual van començar el 1958 però que no va aconseguir la criticitat fins el 1964, precisament en el moment en què s’havia previst que l’electricitat d’origen nuclear seria competitiva.46 Bèlgica, en canvi, no va desenvolupar l’energia nuclear gaire aviat, però sí que va proporcionar grans quantitats d’urani als Estats Units per al projecte Manhattan. Durant aquells anys, Bèlgica explotava el jaciment de Shinkolobwe, al Congo Belga, a través de l’empresa Union Minière de l’Haut Katanga. Cal tenir en compte que aquest jaciment era únic al món, ja que tenia una concentració de més del 65% de U3O8. Un cop acabada la Guerra, el Govern belga esperava, en compensació, tenir accés privilegiat a la informació i un lloc preeminent en les aplicacions civils. Però aquest reconeixement no fou immediat. Les tensions de la postguerra i les necessitats de mantenir en secret les troballes de tipus militar van endarrerir la col·laboració amb els Estats Units fins el 1952. Mentrestant, es va crear el Commissariat à l’Énergie Atomique i, a proposta d’aquest organisme, el Centre d’Études des Applications de l’Énergie Nucléaire (CEAN). Per fi, el 1952, per primer cop en aquest país alguns científics van fer estades als laboratoris americans i el CEAN va poder equipar-se amb un reactor experimental del mateix tipus que el BEPO o l’X-10 d’Oak Ridge. Quan el 1953 es va posar en marxa el programa Àtoms per la Pau i s’inicià el procés de desclassificació dels documents, fins aleshores secrets, relatius a les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear, el Govern belga va reclamar el seu dret, junt amb el Canadà, a ser els primers beneficiaris d’aquesta desclassificació. A banda de les accions reivindicatives, es van constituir també agrupacions d’empreses que començaren a treballar en el desenvolupament d’aquesta nova font d’energia. Així, es van crear el Syndicat d’Études de Centrales Atomiques (SYCA), format per les empreses elèctriques i amb dedicació específica a la El doctor Lewis, vicepresident d’Atomic Energy of Canadà, creia que l’energia nuclear al Canadà seria competitiva el 1966 o potser més tard. Energía Nuclear, núm. 4, octubre-desembre 1957, 64. Pot consultar-se també Canada enters the nuclear age. A technical history of Atomic Energy of Canada Limited. Montreal: McGill-Queens University Press, 1997. 46 76 76 docència, i, el 1954, el Syndicat d’Études d’Énergie Nucléaire (SEEN), sota els auspicis de la Unió Minera i amb una clara orientació cap a la recerca. Finalment, el 1955 es va signar un acord de col·laboració entre l’AEC americana i el Govern belga que es va concretar en l’organització de la Power Reactor Conference de novembre del 1956. En aquest moment, la indústria belga es va plantejar de construir una central nuclear de potència i, després d’escoltar les directrius americanes que desaconsellaven els reactors reproductors, es va optar per adquirir-ne un de tipus PWR, com el de Shippingport, a l’empresa americana Westinghouse. Es tractava de la central prototip BR3, que va ser construïda a Pensilvània, en el centre que té aquesta empresa americana, i que el 1960 va arribar a la criticitat.47 Després, va ser traslladada amb vaixell fins a Bèlgica i es va instal·lar a Mol. Aquesta feina fou encarregada al Bureau d’Etudes Nucléares (BEN), prolongació del SYCA, i a l’empresa Belgonucléaire, continuadora del SEEN. Amb la decisió d’adquirir un reactor ja construït es va pretendre superar l’endarreriment tecnològic que havia afectat Bèlgica des de la Guerra. La central BR3 va ser la primera central PWR posada en servei a Europa i la primera construïda per Westinghouse fora dels Estats Units. Va servir per formar els operadors francesos que van construir la central de Chooz.48 Si bé el Canadà i Bèlgica van gaudir del favor dels Estats Units com a pagament de la seva ajuda anterior, Puerto Rico, en canvi, va desenvolupar l’energia nuclear a causa dels seus lligams amb els americans, ja que aquesta petita illa americana era des del 1950 un estat lliure associat als Estats Units. Aquest estatus, tan peculiar, permet comprendre que tingués un grau tan alt de desenvolupament de l’energia nuclear. De fet, totes les iniciatives van partir de l’AEC americana, ja que aquest organisme és qui va establir l’Escola d’Enginyeria i Centrals Nuclears amb la finalitat que servís per a la formació de tècnics procedents dels països de l’Amèrica del Sud, i, també, qui va acordar de construir una central nuclear de potència perquè pogués ser utilitzada com a model per a les que s’havien de 47 Energía Nuclear, núm. 13, gener-març 1960, 109. MOREAU, Jean Luis (1994). “L’industrie nucléaire en Belgique de 1945 a la mise en veilleuse d’Euratom”. Dins DUMOULIN, Michel; GUILLEN, Pierre; VAÏSSE, Maurice (ed.). L’énergie nucléaire en Europe. Des origines a Euratom. Actes des Journeés d’Études de Louvain-La Neuve des 18 et 19 de novembre de 1991. Berna: Euroclio. Études et Documents, 1994. 48 77 77 vendre a altres països de l’Amèrica llatina. Aquesta central es va dir BONUS i pertanyia al tipus de les d’aigua en ebullició que construïa la General Electric. Tanmateix, tot i els esforços per evitar-ho, l’energia nuclear va ser marcadament antieconòmica a Puerto Rico fins els anys 1965-1970.49 2.4.2. Itàlia i Suècia: dues opcions diferents Els països europeus que hem inclòs en aquest grup van haver de decidir entre dues opcions davant el repte nuclear. Desenvolupar una tècnica pròpia o adquirir els reactors a les potències del primer grup, bàsicament els Estats Units o la Gran Bretanya. Així, mentre que Suècia va optar per la primera opció, Itàlia va preferir la segona. Itàlia era un país que cobria les seves necessitats energètiques majoritàriament amb l’energia hidràulica. Però aquesta dependència ocasionava problemes perquè, com a la resta dels països mediterranis, patia les conseqüències de les sequeres, les quals l’obligaven a recórrer a fonts alternatives. Potser per això va començar aviat la recerca. El 1946 es va crear el Centro di Informazioni Studi ed Esperienze (CISE) i el 1952, el Govern va crear el Comitato Nazionale delle Ricerche Nucleari (CNRN). El 1956, un debat parlamentari va concloure que Itàlia estava endarrerida respecte a les aplicacions de l’energia nuclear. Felice Ippolito, secretari general del CNRN, considerava que la causa es trobava en el fet que s’hi destinaven pocs recursos econòmics, i per això va presentar al Parlament, perquè fos aprovat, un programa quinquennal de recerca que preveia la construcció de diversos reactors.50 El resultat d’aquestes accions va ser que el país, poc després, va equipar-se amb reactors de recerca que va adquirir als Estats Units. El 1959 van arribar a la criticitat l’Avogadro-RSI, el CESNEF i l’ISPRA-1. L’Avogadro era un reactor de tipus piscina que cremava urani enriquit al 20% i es refrigerava i moderava amb aigua. Va ser construït per l’empresa americana American Machine & Foundry. El CESNEF era un reactor que la North American 49 Energía Nuclear, núm. 9, 1959, 67. 50 “Programa atómico italiano”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 163, 1 d’octubre de 1956, 830-832. 78 78 Aviation va construir per al Centro di Studi Nucleari Enrico Fermi de Milà. Es tractava d’un reactor homogeni aquós que utilitzava urani enriquit al 20% i aigua. L’ISPRA-1 era un reactor de tipus tanc construït a Varese, prop del llac Maggiore per l’empresa, també americana, ACF Industries per al centre d’estudis nuclears d’ISPRA. Després del 1960, la General Atomic Co. va construir a Roma el Triga II, del tipus homogeni sòlid i, el 1961 a Casaccia, el RANA, de tipus piscina amb refrigerant orgànic. Pel que anunciaven les revistes de l’època, Itàlia tenia projectes molt ambiciosos de construcció de centrals nuclears: dues al nord, dues al sud i una cinquena per a la fàbrica Fiat. Però, finalment, en el període que estudiem només es van concretar dos projectes, la central Latina i la central de Garigliano. Per a la construcció d’aquesta última es va aconseguir l’ajut del Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament.51 La central Latina, de 200 MW, es va situar a Foce Verde i era similar a la de Bradwell, a Anglaterra. Això vol dir que feia servir urani natural de combustible i grafit com a moderador, i que estava refrigerada per CO2. Fou construïda per l’empresa anglesa Nuclear Power Plant Co. i fou gestionada per la Società Meridionale per l’Energia Atomica (SIMEA). Com a resultat d’aquesta realització, Itàlia i Anglaterra van establir uns convenis de col·laboració que permeteren l’intercanvi d’informació bàsica. La central de Garigliano era coneguda com a projecte ENSI (Energia Nucleare Sud Italia) i havia estat concebuda com el principi d’un programa de modernització energètica del Mezzogiorno dins d’un disseny més ampli de desenvolupament de la regió. L’energia nuclear, aleshores, era vista com la solució al desenvolupament econòmic regional italià dins d’un projecte més extens de desenvolupament i modernització de tot el país.52 51 “Colaboración internacional con Italia en materia de energía nuclear”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 191, 15 de febrer de 1958, 163-165. CURLI, Barbara (1996). “Energia nucleare per al Mezzogiorno. L’Italia e la Banca Mondiale 19551959”. Studi Storici, vol. 37, gener-març, 317-351. 52 79 79 La central de Garigliano va ser construïda per la Società Electronucleare Nazionale (SENN) en combinació amb la General Elèctric, ja que era del tipus BWR d’urani enriquit i tenia 150 MW de potència. En conseqüència, Itàlia, tot i iniciar bastant aviat la recerca nuclear, va optar per adquirir a l’estranger no sols els reactors de recerca sinó també els de potència. En canvi, Suècia, amb una situació no gaire diferent a la italiana, va preferir optar per una línia de reactors autòctona. Suècia és un país amb molts recursos hidràulics però sense recursos petroliers ni carbonífers. Per això les previsions de la demanda aconsellaren de pensar en l’energia nuclear com a recurs futur. Les activitats en el camp d’aquesta nova font d’energia van començar tan bon punt va acabar la Guerra. El 1945, Suècia va crear l’Atomkommitten, espècie d’agència per a l’energia nuclear que sorgia amb la intenció de promoure’n els usos pacífics. Dos anys després es va constituir una empresa de majoria estatal, A. B. Atomenergi, també coneguda com Atombolaget. Amb aquesta mesura, promoguda pel Govern, es pretenia crear una organització civil que facilités l’intercanvi d’informació amb altres països. La primera activitat d’aquesta empresa va ser posar en marxa un reactor experimental, l’R-1, dedicat a l’assaig de materials. El segon reactor experimental va ser construït al centre de Studswik per l’empresa americana ACF i va servir per desenvolupar la recerca en elements combustibles. Tot i les necessitats energètiques, Lindström considera que la raó principal que va moure el Govern suec a iniciar el programa nuclear de recerca va ser que aquest programa tenia un significat polític. Per les seves característiques, ajudava a l’establiment de la política socialista i contribuïa a avançar en l’estat de benestar. Cal destacar que la recerca era un esglaó del canvi que havia de tenir lloc a llarg termini i que es basava en la modernització i la racionalització. No és estrany que la mentalitat de l’enginyer, tradicionalment freda i insensible, servís per bastir l’ideal d’aquesta nova política social i permetés als socialdemòcrates fonamentar-la ideològicament amb plantejaments aparentment diferents de les 80 80 tesis comunistes. Per això aquesta reforma fou coneguda com l’art de l’enginyeria social.53 Després de la Conferència de Ginebra, el Riksdag o Parlament va començar a prendre decisions definitives. La primera va ser la construcció de reactors de potència del tipus d’urani natural i aigua pesant, amb els quals es pretenia, a més, reduir la dependència futura. Tanmateix, va caldre esperar fins el 1963 perquè es construís el primer reactor de potència, l’R3, destinat a produir electricitat i calor. Situat sota terra, prop d’Estocolm, aquest reactor era adjacent a una instal·lació, anomenada ADAM, que es trobava sota terra, a 36 metres de profunditat, i que tenia la finalitat de proporcionar calefacció a la ciutat de Västerra.54 La tecnologia del reactor R3/ ADAM consistia a utilitzar urani natural en forma de UO2 com a combustible i aigua pesant a pressió com a moderador i refrigerant. 2.4.3. Alemanya i el Japó. Els vençuts Alemanya i el Japó, tot i tenir uns inicis condicionats de manera semblant per la pèrdua de la Guerra, van tenir, i tenen encara, una evolució diferent. Així, mentre que Alemanya cap els anys vuitanta ocupava el tercer lloc entre els països més nuclearitzats i en la dècada dels noranta es va plantejar la reducció o el tancament de les centrals, el Japó ha iniciat, en les dues darreres dècades (1980-2000), una fase de nuclearització ascendent com altres països de la seva zona.55 Abans de la Guerra, Alemanya es trobava entre els primers països del món en recerca nuclear. Només cal recordar que Otto Hahn i Fritz Strassman, d’una banda, i Lise Meitner i el seu nebot Otto Frisch, de l’altra, van concloure que l’urani es fissionava quan era bombardejat per un neutró i van descobrir així la fissió. 53 LINDSTRÖM, Stefan. (1993). “Implements the welfare state. The emergence of Swedish atomic energy policy”. Dins LINDQUIST, Svante (1993). Centre on the peripheries. USA: Watson Publication International, 179-195. “Utilización de la energía atómica en Suecia”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 187, 1 de desembre de 1957, 1159-1160. 54 55 KIM, Jong-dall; BYRNE, John (1996). “The Asian Atom”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN, Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers, 1996, 271-298. 81 81 El 1939, el Govern va preguntar als físics sobre si valia la pena invertir en armes nuclears i l’assemblea de científics va decidir, inicialment, començar el programa de separació de l’urani i de fabricació d’aigua pesant. Però, al final del 1941 i començament del 1942, van canviar d’opinió i, en un congrés a Berlín, van concloure que la construcció d’un reactor era possible però que no estava clar que servís per a aplicacions militars, si més no en els nou mesos següents. Cal considerar que en aquell moment Alemanya estava en guerra prop de Moscou i que necessitava resultats ràpids i a curt termini. Per això els alemanys gairebé van abandonar la recerca i l’aplicació d’aquesta nova font d’energia.56 En el període que estudiem, Alemanya estava dividida, com a resultat de la Guerra, en dos països: la República Federal Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA). La primera, que pertanyia a l’òrbita dels Estats Units, va ser la que va desenvolupar més àmpliament l’energia nuclear, mentre que la segona, que estava sota la influència soviètica, va avançar molt més lentament. L’RFA va començar a veure la possibilitat de desbloquejar la seva activitat nuclear, només per a usos pacífics, després del 1953, any en què els Estats Units van anunciar el programa Àtoms per a la Pau. Des de llavors, a l’Institut Max Planck es va crear un grup de recerca sobre la física dels reactors a càrrec de Karl Wirtz. Amb la declaració de sobirania i l’aixecament de les prohibicions el 1955, les empreses alemanyes van crear una societat per a estudis físics (Physykalische Studiengesellschaff) i van finançar els treballs de l’Institut Max Planck sobre un possible reactor de recerca anomenat F 1. En aquest mateix any es van crear el Ministeri d’Energia Nuclear i una comissió de l’energia atòmica (Deustche Atomkommission). Fou aleshores quan es va plantejar una estratègia en tres fases per assolir un alt nivell de desenvolupament d’aquesta font d’energia. La primera fase va consistir a superar l’endarreriment respecte a les altres potències i es va concretar en la formació de científics i en la construcció de reactors experimentals. Molts dels landers van tractar d’aconseguir reactors de recerca adquirits a l’estranger per equipar laboratoris i universitats.57 56 GERWIN, Robert (1964). L’energie nucléaire en Alemagne. Econ-Verlag GmbH, 19-23. 57 Es tracta dels reactors FRM, que va ser instal·lat a Garching per a l’Escola Tècnica Superior de Munic el 1957, i l’FRG-1, que es va col·locar a Geesthacht, prop d’Hamburg, l’any següent. Tots dos eren de tipus piscina. El 1958 també van esdevenir crítics els reactors de recerca homogenis BER i FRF, que van 82 82 La segona es va caracteritzar per dur a terme una explotació industrial reduïda que permetés, a partir de la primavera del 1957, començar la tercera fase, la d’ús a gran escala de l’energia nuclear i en condicions de rendibilitat, aprofitant tant les experiències pròpies com les alienes.58 Pel que fa a les aplicacions industrials, el Govern alemany va acordar cedir aquesta responsabilitat a la iniciativa privada. Com es pot veure es tractava d’un nou concepte, ja que en els altres països eren els estats els que construïen els prototips i, només quan hi havia la seguretat que funcionaven, els cedien a la indústria. No obstant això, es va posar en marxa una certa harmonització a través del programa Eltville, que preveia la construcció de quatre o cinc centrals per al 1965. Però, mentre aquests projectes es posaven en marxa, dues grans empreses, la Rheinisch-Westfälische Elektrizitätswerke A.G. d’Essex i la Bayernwerk A.G. de Munic, van decidir de construir una central i explotar-la en comú. Fou la central de Kahl-sur-le Main, que va entrar en servei el 1960.59 El reactor de potència Kahl-Main tenia una potència de 15 MW, era del tipus d’aigua en ebullició i emprava urani lleugerament enriquit al 2,6%. Fou dissenyat i construït per la General Electric Co. El Japó, l’altre país perdedor de la Guerra i a més víctima directa de les bombes, va patir l’ocupació de les tropes aliades i, també, la prohibició de tot tipus de recerca nuclear. El 1952, després de l’aixecament de la sanció, va poder crear l’Institut de Recerca en Física Nuclear de la Universitat de Tokio, dedicat a la recerca fonamental, dos anys després, la Junta d’Usos Pacífics i, el 1956, l’Agència de l’Energia Atòmica i l’Institut de Recerca de Tokai-Mura (prop de Tokio). Una evolució molt ràpida que es va veure coronada amb la signatura dels acords amb els Estats Units per a la construcció d’un reactor de recerca de tipus homogeni. La política nuclear del Japó s’ha caracteritzat des dels inicis per una diversificació pel que fa als països proveïdors. Per això el primer reactor de recerca fou americà mentre que el segon va ser anglès. Aquesta actitud ha permès al país instal·lar-se, respectivament, a l’Institut Hahn-Meitner de Berlín i a l’Institut de Física de la Universitat de Frankfurt. L’any següent es va adquirir per a Garching el reactor del tipus Argonaut, SAR-1. 58 “El plan atómico de Alemania Occidental”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, any X, núm. 185, 1 de novembre de 1957, 994-1006. GERWIN, Robert (1964), 30-36. 59 83 83 de mantenir una certa independència respecte a les grans potències, les quals han pugnat per aconseguir el control d’aquest mercat. Els dos reactors de potència japonesos eren propietat de l’Institut de Recerca Japonès d’Energia Atòmica i estaven ubicats a les instal·lacions de Tokai Mura. El primer reactor, conegut com a Japan Power Demonstration Reactor (JPDR), era del tipus aigua en ebullició i emprava urani lleugerament enriquit. Va esdevenir crític el gener del 1963. L’any següent, en el mateix indret es va posar en marxa un segon reactor, conegut per Tokai Mura, molt més gran que l’anterior i del tipus anglès d’urani natural, grafit i gas, el qual fou dissenyat per resistir els terratrèmols. 2.5. Països del tercer grup Formen part d’aquest grup els països que disposaven d’un o més reactors de recerca abans del 1962, però que no tenien reactors de potència. Es tracta, doncs, de països que, tot i haver engegat les activitats en el camp de l’energia nuclear en la dècada dels cinquanta, només assoliren la fase de recerca dotant-se d’algun o alguns reactors nuclears de tipus experimental. Com es pot veure a la taula següent, aquest grup està format per uns vint països que es poden dividir en dos grans grups segons l’òrbita a què pertanyien: occident o Països de l’Est. En el primer grup trobem Noruega, Holanda, Suïssa, l’Índia, Dinamarca, Espanya, el Brasil, Austràlia, el Congo, Veneçuela, l’Argentina, Àustria, Grècia, Israel i Portugal. En el segon grup hi ha Txecoslovàquia, Romania, Polònia, Hongria, Iugoslàvia, la República Àrab Unida (Egipte i Síria) i Bulgària. Cap d’aquests països va tenir reactors de potència fins a finals dels seixanta o principis dels setanta, però, el 1955 o abans, havien iniciat una etapa de formació i recerca. L’inici de les activitats nuclears cal buscar-lo, en alguns casos, en la producció local d’urani i, en altres, en la necessitat de satisfer la demanda d’energia elèctrica. Majoritàriament, els països d’aquest grup, aprofitant els avantatges del programa Àtoms per la Pau, van adquirir o van construir amb l’ajut d’algun país estranger, a partir de la I Conferència de Ginebra, un o dos reactors especialment indicats per a la recerca i la formació. A més, van formar els seus científics en els 84 84 laboratoris més destacats dels països capdavanters, per exemple el Laboratori Nacional Argonne als Estats Units, al Centre de Saclay a França o al Centre de Harwell a la Gran Bretanya si pertanyien al món occidental o a la URSS si es trobaven en l’àrea d’influència soviètica. Tots cercaren acords bilaterals amb els països del primer o segon grup per poder fer realitat les seves aspiracions en el camp de l’energia nuclear. Taula 3. Reactors experimentals dels països del tercer grup per dates de criticitat País Noruega 1955 1956 JEEP (críti c el 1951) 1957 1958 1959 HBWR 1960 1961 NORA Holanda Suïssa Índia Txecoslovàqui a Dinamarca Espanya Brasil Austràlia Romania Polònia Hongria Congo Belga Iugoslàvia Argentina61 Veneçuela Israel Àustria Grècia 60 SAPHIR APSARA WWR-CPRAGA DR-1 IEAR-1 HIFAR WWR-CBUCAREST WWR-CVARSÒVIA WWR-CBUDAPEST SUSPOP LFR HFR DIORIT AGN211P CIR ZERLINA DR-2 JEN-1 DR-3 Argos60 TRIGABRAZIL MOATA R-B RA-0 RA-1 TRIGACONGO R-A RV-1 IRR ASTRA GRR Segons el Directory of Nuclears Reactors el reactor Argos va ser crític el 1960, però aquest treball prova que no ho fou fins el 1961 a Madrid; després fou traslladat a Barcelona. 61 Les dades sobre l’Argentina no han estat obtingudes del Directory of Nuclears Reactors sinó de l’obra d’ADLER, Emanuel (1987). The power of ideology. The quest for technology autonomy in Argentina and Brazil. California University Press. 85 85 República Àrab Unida Bulgària Portugal WWR-CCAIRO IRTSOFIA JEN-1 (RP-1) D’entre els països de l’àrea occidental n’hi ha dos que, per les seves característiques i la singularitat de les seves relacions, s’han d’analitzar conjuntament. Es tracta del tàndem que formaven Noruega i Holanda. A continuació els segueixen set països més: Dinamarca, Suïssa, l’Índia, Espanya, el Brasil, l’Argentina i Austràlia, que s’equiparen amb un o més reactors en la dècada dels cinquanta. Finalment, en aquest grup s’inclouen els països una mica més endarrerits que, a l’inici de la dècada del seixanta, van adquirir algun reactor de recerca. És el cas de Veneçuela, Israel, Grècia, el Congo Belga i Portugal. A més d’aquests tres subgrups de països de l’òrbita americana, també cal considerar els països de l’àrea d’influència soviètica: Romania, Polònia, Hongria, Iugoslàvia, la República Àrab Unida (Egipte i Síria) i Bulgària. Tot seguit, analitzarem breument el procés que cadascun va seguir en el període considerat amb l’objectiu de destacar-ne les similituds i, també, les diferències. 2.5.1. Noruega i Holanda. Una profitosa col·laboració Noruega i Holanda són dos països que, com hem dit, cal tractar conjuntament ja que van dur a terme una empresa comuna en el camp de l’energia nuclear consistent en la creació de l’Institut de Recerca JENER, a Kjeller, el qual es proposava d’aconseguir reactors apropiats per a la propulsió naval. Aquesta col·laboració va començar després de la Guerra i fou molt profitosa. Holanda disposava d’unes quantes tones d’òxid d’urani que havia adquirit durant la Guerra i havia mantingut amagades. Noruega va servir de complement ja que disposava d’aigua pesant en gran quantitat procedent de l’empresa Norsk-Hydro Co. En ajuntar els esforços, els dos països van posar en marxa la segona pila atòmica d’Europa, després de la francesa ZOE, la qual van batejar amb el nom de JEEP 86 86 (Joint Establishment Experimental Pile). Aquesta pila feia servir urani natural, aigua pesant i grafit.62 Més tard, el 1959, aquest mateix institut de Kjeller va posar en marxa una central de línia pròpia a Holden. Es tractava d’un reactor d’aigua pesant en ebullició situat en una excavació feta a la roca prop d’una fàbrica de paper a Saugbrugsforeningen, a 120 km d’Oslo. Tenia la finalitat de servir de prototip i, a la vegada, de produir vapor per a la fàbrica de paper. Aquesta realització, coneguda amb la sigla HBWR, podria haver-nos permès situar aquests dos països en el segon grup, amb el qual tenen lligams i similituds molt grans. Però el fet que la central de Holden sigui considerada de recerca per l’IAEA ha estat determinant per a la ubicació d’Holanda i Noruega entre els països del tercer grup. L’activitat nuclear d’aquests països va evolucionar, també, fora del centre de Kjeller. Així, a Holanda, l’organisme que fomentava la recerca, el Reactor Centrum Nederland (RCN), va construir un centre a Petten, prop d’Amsterdam, i hi va instal·lar dos reactors: l’HFR i l’LFR. El primer era de tipus tanc amb urani enriquit i aigua, i el segon era del tipus Argonaut amb urani al 90% i aigua. Aquest centre de recerca es dedicava a la recerca fonamental i també hi participava Noruega a través de l’Institut for Atomenergi.63 Un altre laboratori és el de la societat anònima per a assaigs de materials electrotècnics, coneguda com a NV Kema. Aquí es feien recerques fonamentals i desenvolupaments de l’energia nuclear a llarg termini. Des del 1959 va mantenir acords amb l’Euratom i s’hi va construir el reactor de recerca SUSPOP, de tipus homogeni aquós, el qual fou desenvolupat en tres etapes a partir del 1955. Inicialment com a conjunt subcrític i finalment com a reactor de demostració. No obstant això, pel que fa a les aplicacions de producció d’electricitat, el Parlament holandès va aprovar un pla per construir diverses centrals de potència entre el 1962 i el 1975.64 62 Energía Nuclear, núm. 4, octubre-desembre 1957, 65. 63 “Desarrollo en Holanda en el campo de la Energía Nuclear”. Energía Nuclear, núm. 23, juliol-setembre 1962, 91-97. “El desarrollo en el campo de la energía nuclear en Holanda”. Energía Nuclear, núm. 55, setembre-octubre 1968, 489-493. “Plan de energía atómica en Holanda”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 186, 15 de novembre de 1957, 1092. 64 87 87 Noruega i Holanda constitueixen, doncs, un equip de capdavanters dins del tercer grup. Els segueixen, com hem vist abans, els països que aconseguiren un o més reactors de recerca durant els anys cinquanta, entre els quals hi ha Suïssa, l’Índia, Dinamarca, el Brasil, l’Argentina, Austràlia i Espanya. 2.5.2. Suïssa. L’avantatge de ser neutral La condició de neutralitat que va mantenir Suïssa durant la primera meitat del segle XX i el fet de ser escollida seu de les dues primeres conferències internacionals sobre els usos pacífics de l’energia atòmica van proporcionar al país avantatges considerables. Així, per a la I Conferència, els Estats Units van instal·lar a Zuric un reactor de tipus piscina, anomenat Aquàrium, d’1 MW de potència tèrmica, moderat i refrigerat per aigua, que utilitzava urani enriquit al 20%. Aquest reactor fou desmantellat fins el 1957, any en què es va instal·lar de nou a l’École Politechnique Fédérale, amb el nom de Saphir, i va ser gestionat per una empresa mixta formada pel Govern i algunes empreses del sector privat amb el nom de Reacktor A.G. El 1954, Suïssa va ser la seu del Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (CERN), que tenia com a objectiu unir esforços de diversos països d’Europa per a la recerca en física d’altes energies. La iniciativa havia partit del premi Nobel Isidor Isaac Rabi (1898-1988), qui ho havia suggerit en una assemblea general de la UNESCO. Poc després, els delegats de vuit països van acceptar-ho i van acordar escollir Suïssa com a país seu d’aquest organisme. 65 El 1960, es va construir un altre reactor de recerca anomenat DIORIT. La proposta havia partit de la Comissió Suïssa per a la Recerca Atòmica (SKA), la qual va aplegar les empreses més importants del país per a la realització d’aquest treball.66 Diorit era un reactor de tipus tanc, refrigerat i moderat per aigua pesant, de 10 MW de potència tèrmica, i utilitzava urani natural. Si en el cas de Suïssa la KRIGE, John; PESTRE, Dominique. “The how and why of the birth of CERN”. Dins HERMANN, Armin et al. (1987). History of CERN. North-Holland, 524 -543. 66 65 Es tracta de les empreses següents: Brown & Boveri, Escher Wyss, Winterthur i Sulzer S.A. FUETER, Eduard (1959). “La energía nuclear suiza II. El reactor experimental de la industria suiza”. Energía Nuclear, núm. 11, juliol-setembre 1959, 66-68. 88 88 col·laboració internacional i la neutralitat són els impulsors de la recerca nuclear, en el cas de l’Índia és la voluntat de desenvolupament econòmic el que va fer de motor. 2.5.3. L’Índia. La modernitat postcolonial L’Índia era aleshores un país amb un baix consum energètic per càpita (la dècima part que la Gran Bretanya) però amb una clara voluntat de desenvoluparse, i per això necessitava energia. Va iniciar-se en el camp nuclear al final de la dècada dels quaranta amb la creació de la Comissió de l’Energia, la qual va encaminar els seus esforços a construir un centre d’estudis atòmics a Trombay dedicat a la formació atòmica (Atomic Energy Establishment). En aquest centre es van instal·lar tres reactors de recerca. L’arquitecte del programa nuclear de l’Índia fou Homi Bhaba, el qual va utilitzar el seu prestigi internacional per establir els primers contactes amb la Gran Bretanya, el Canadà i els Estats Units per a la introducció de la tecnologia.67 El primer reactor, de tipus piscina i anomenat APSARA, fou construït en col·laboració amb la Gran Bretanya, tenia urani enriquit i era moderat i refrigerat per aigua. Estava destinat a l’estudi de la física de neutrons, a la producció d’isòtops i a la formació. El segon, construït en col·laboració amb el Canadà i per això anomenat CIR (Canadian Indian Reactor), era similar a l’NRX i, com aquest, estava dissenyat per l’Atomic Energy of Canada. Era de tipus tanc i utilitzava urani natural com a combustible, aigua pesant com a moderador, aigua lleugera com a refrigerant i grafit com a reflector. Finalment, el tercer reactor, anomenat ZERLINA (Zero Energy Reactor for Lattice Investigation and New Assemblies), fou construït per fer experiments sobre les diferents disposicions que pot adoptar el conjunt de les barres de combustible. Era de tipus tanc, de combustible variable, moderat per aigua pesant i sense refrigerant. Els convenis establerts per l’Índia amb França, la Gran Bretanya, el Canadà i els Estats Units van afavorir el seu desenvolupament i, alhora, van permetre a aquests països fer-hi instal·lacions d’extracció i tractament de minerals d’urani i de BHARGAVA, G.S. (1992). “Nuclear power in India. The costs of independence”. Energy Policy, vol. 20, agost 1992, 735-743. 67 89 89 fabricació d’aigua pesant o de grafit. L’Índia era per als interessos occidentals un país interessant perquè disposava de jaciments d’urani i de tori i permetia ubicar-hi les indústries que a occident resultaven molestes. Per la seva banda, l’energia nuclear era vista per l’Índia com una eina fonamental per a la construcció d’un estat postcolonial i el seu desenvolupament va estar marcat pel secretisme i per la urgència, que eren les claus de la modernitat postcolonial.68 Si l’Índia va construir els seus reactors de recerca amb ajut anglès primer i canadenc després, Dinamarca va escollir primer els Estats Units i, més tard, la Gran Bretanya. 2.5.4. Dinamarca Dinamarca, que havia creat una comissió d’energia atòmica l’any 1955, va aconseguir, en el període estudiat, equipar-se amb tres centrals experimentals que va instal·lar en el seu centre de recerca a Riso. Les tres van ser adquirides, en anys successius, a l’estranger. Les dues primeres als Estats Units i la tercera a la Gran Bretanya. El primer reactor, construït per l’Atomic International, va ser crític el 1957. És conegut com DR-1 i es caracteritza per ser del tipus L-55, homogeni aquós. I, com el reactor prototip AE-6 Water Boiler, que havia al Santa Susanna Field Test Station de Califòrnia, té urani enriquit (el danès al 20% mentre que l’americà al 93%) com a combustible, aigua bullint com a refrigerant i moderador, i grafit com a reflector. El segon reactor de recerca danès era de tipus piscina i similar a l’LPTR (Livermore Pool Type Reactor), que la Foster Wheeler Corp. havia construït per a la Universitat de Califòrnia. Emprava urani al 90%, aigua i grafit. El tercer reactor danès va ser adquirit a Anglaterra, dissenyat per l’AEA (Atomic Energy Agency) i construït per la Head Wrighton Processes Ltd, i es va destinar a proves de materials i producció d’isòtops. És de tipus tanc i utilitza urani enriquit al 93%, aigua pesant i grafit. 68 ABRAHAM, Itty (1998). The making of the Indian atomic bomb. Londres: Zed Books, 69-104. 90 90 2.5.5. El Brasil i l’Argentina. Les dues cares de la moneda El Brasil és un país molt extens que, després de la Segona Guerra Mundial, passava per una etapa de restriccions i racionament elèctric deguda en gran manera a les dificultats del comerç internacional i a l’increment de la demanda elèctrica. L’extensió de territori no anava acompanyada de recursos energètics, ja que hi havia poc carbó autòcton i de mala qualitat. La fusta, tradicionalment emprada com a combustible, era massa cara i ocasionava molts danys al territori. Gairebé no hi havia petroli69 i l’energia hidràulica, de la qual disposava d’un ampli potencial, estava explotada només parcialment. Entre el 1953 i el 1954 el Govern brasiler va adoptar un seguit de mesures per posar-hi remei. Va establir un impost global sobre l’energia elèctrica amb el qual pretenia aconseguir un fons per a l’electrificació. Aquests recursos econòmics serien aplicats segons un pla nacional d’electricitat i serien desenvolupats per l’empresa mixta Electrobras. L’objectiu del pla era incrementar els aprofitaments hidràulics. Ara bé, el fet de disposar de minerals d’urani i, sobretot, de tori va fer pensar en la possibilitat de desenvolupar la producció d’electricitat d’origen nuclear.70 L’existència de jaciments de tori era ja coneguda durant la Segona Guerra Mundial, ja que el juliol del 1945 va establir-se un acord secret amb els Estats Units en el qual el Brasil es comprometia a vendre’ls exclusivament durant tres anys tres milions de tones anuals de monazita. Un cop acabada la Guerra, i gràcies a les gestions de l’almirall Alvaro Alberto da Mota e Silva, es va crear el Conselho Nacional des Pesquisas amb la finalitat d’incentivar la recerca i la prospecció de reserves minerals, es va prohibir l’exportació d’urani i de tori, i es va afavorir la industrialització amb la finalitat d’aprofitar l’energia nuclear.71 69 No apareix cap jaciment de petroli fins el 1955, quan se’n troba un a 2.700 km Nova Olinda. 70 MOTTA REZENDE, E. (1956). “El Plan brasileño de electrificación y las posibilidades de la energía nuclear”. Dins Actas de la I Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: ONU, 121-130. MOTOYAMA, Shozo (1996). “Álvaro Alberto e a Energia Nuclear”. Dins MOTOYAMA, Shozo; VITOR GARCÍA, Joaò Carlos (org.). O Almirante e o novo Prometeu. Álvaro Alberto E A C & T. São Paulo: Editora da Universidade Estadual Paulista. Centro Interunidade de História da Ciência e da Tecnologia. 53-104. 71 91 91 Les activitats del Brasil sobre el control de l’energia nuclear per a usos pacífics comencen en la dècada dels cinquanta amb un conveni entre la Universitat de São Paulo i el Conselho Nacional de Pesquisas (CNP), signat el 1956, segons el qual es pretenia la creació d’un organisme que s’encarregués de la recerca: l’Institut d’Energia Atòmica (IEA). Aquest mateix any es va instal·lar el primer reactor brasiler, l’IEA-R1, que era, a més, el primer que es construïa a l’hemisferi sud. Va instal·lar-se a São Paulo i era similar a l’FNR (Ford Nuclear Reactor) que hi havia al North Campus Ann Arbor dels Estats Units o a l’FRG que hi havia a Alemanya, prop d’Hamburg. Era de tipus piscina i tenia 5 MW de potència, urani enriquit al 20% i aigua. Fou donat pel Govern americà i va ser construït per la Babcock & Wilcox. La seva finalitat era la recerca, la formació de personal i la producció d’isòtops. En els anys posteriors, el Brasil es va dotar de dos nous centres de recerca sobre qüestions nuclears: l’Instituto de Pesquisas Radiactivas a Belo Horizonte (I PqR), depenent de l’Escola d’Engenharia da Universidad de Minas de Gerais, que s’ocupava primordialment de treballs metal·lúrgics i de prospecció de l’urani, i l’Instituto d’Engenharia Nuclear (IEN), dedicat a la realització de prototips. En l’IPqR es va instal·lar un segon reactor, que fou crític el 1960. Es tractava del Triga Brasil, reactor sòlid homogeni de 10 kW de potència refrigerat per aigua i moderat per hidrur de zirconi i aigua, que va ser construït per la General Atòmic i era similar al que hi havia al laboratori John Jay Hopkins de San Diego, a Califòrnia. El 1959, el Brasil planejava la construcció de tres centrals de potència, dues de 150 MW i una de 30 MW a 50 MW. La primera, coneguda amb el nom de Central de Mantucaba, fou pensada per ser construïda a Guanabara, entre São Paulo i Rio de Janeiro. El 1961 encara estava en la fase de selecció del tipus de reactor a construir.72 A principis dels setanta encara no hi havia cap central de potència i es preveia que fins el 1975 no començaria la construcció de la que estava prevista.73 L’Argentina, en canvi, era un país que tenia prou recursos hidràulics per cobrir les seves necessitats energètiques. No obstant això, va desenvolupar una 72 Energía Nuclear, núm. 14, abril-juny, 1960, 86-87. “La energía nuclear en Brasil”. Energía Nuclear, núm. 53, maig-juny 1968, 235-246. 73 92 92 indústria nuclear més avançada que la del Brasil. Va iniciar les seves activitats, just després de la Segona Guerra Mundial, en el camp de la mineria de l’urani ja que disposava de jaciments a Sierra Pintada, Los Gigantes, Don Otto i Pichinas. Aquesta activitat va permetre que obtingués el seu propi urani i que construís els elements de combustible de la central de potència que va fer el 1974 (Atucha I). El maig del 1950 va constituir-se la Comisión Nacional de Energía Atómica (CNEA). Després de la Guerra molts nazis europeus s’havien refugiat en aquest país i entre ells hi havia científics que havien treballat a Alemanya en qüestions relatives a l’energia nuclear. Un d’ells era Ronald Richter, físic nuclear austríac al qual el general Perón va encarregar l’establiment d’un laboratori de recerca i desenvolupament de l’energia nuclear. Dos anys després, l’Argentina feia públic al món que el laboratori de Richter havia aconseguit amb èxit la fusió. Evidentment, aquesta troballa va ser un fiasco i el comitè governamental que ho va estudiar va concloure que era un frau. En conseqüència, el 1952 Richter va dimitir i el laboratori fou desmantellat. Des d’aleshores el control sobre l’energia nuclear va quedar centralitzat en el CNEA. El CNEA va ser presidit des d’aleshores per Pedro E. Iraolagoitia i la línia política que va establir es va mantenir fins el 1983 malgrat els canvis polítics que se succeïren. Així, el 1955, amb la caiguda del general Perón, va ocupar la presidència del CNEA a Quihillat i la va exercir durant disset anys, en els quals s’aconseguí dur a terme els objectius fixats en l’anterior mandat. El CNEA va reorganitzar-se en el sentit d’incrementar la seva autoritat en qüestions de promoció dels usos i les aplicacions d’interès públic de l’energia nuclear. A més, l’urani va ser declarar propietat de l’Estat i el CNEA es va convertir en l’únic responsable del control de la prospecció, la producció i la comercialització. El 1958 van esdevenir crítics dos reactors experimentals: l’RA-0 i l’RA-1. Eren d’urani enriquit al 20% i moderats i refrigerats per aigua. El primer tenia una potència tèrmica d’1 W, mentre que el segon era una mica més gran: 150 W tèrmics. Fins el 1964 l’Argentina no va decidir construir una central nuclear de potència. L’estudi tècnic, que van fer, però, tècnics del mateix país, proposava situar-la prop del gran Buenos Aires i preveia posar-la en funcionament el 1971. La tria del model de reactor es va dur a terme al voltant del 1967 i es va triar un reactor 93 93 d’aigua pesant (HWR) fabricat per la Siemens. Finalment, la central, batejada com Atucha 1, es va posar en marxa el 1974.74 Sorprenentment, els directoris de l’IAEA d’aquells anys no feien esment dels reactors argentins. És possible que l’incident ocasionat en el laboratori de Richter durant l’inici de la dècada dels cinquanta desprestigiés internacionalment el desenvolupament nuclear argentí, encara que estigués a un nivell bastant acceptable. L’Argentina i el Brasil constitueixen les dues cares de la mateixa moneda ja que són dos països que van rivalitzar en el desenvolupament nuclear des de dues opcions diferents. L’Argentina, que disposava de recursos energètics, des del fatalisme, i el Brasil, que en necessitava, des de l’optimisme. Finalment, el fatalisme argentí va donar millors resultats que l’optimisme brasiler. 2.5.6. Austràlia. Optimisme i oportunisme Contràriament a d’altres països, Austràlia disposava de reserves de carbó suficients per cobrir la demanda en els 50 anys posteriors a la I Conferència de Ginebra. En canvi, pensava en l’energia nuclear per proveir les zones que estaven allunyades de la franja de territoris carbonífers.75 La situació d’Austràlia després de la Segona Guerra Mundial era limitada. Tenia només petites indústries manufactureres i volia desenvolupar-se no sols en el terreny agrícola sinó també en l’industrial. Per això necessitava energia barata La historia de l’energia nuclear a Austràlia s’inicia en la dècada dels quaranta amb l’interès dels Estats Units i la Gran Bretanya perquè el país servís de proveïdor de materials i d’espai de proves. Així fou com va subministrar urani per a la fabricació de les bombes atòmiques, primer, i, més tard, entre el 1952 i el 1958, va enviar grans quantitats d’urani a aquells dos països. La primera fase del desenvolupament de l’energia nuclear se situa entre el 1945 i el 1975 i ha estat definida com una fase d’optimisme i d’oportunisme d’un grup 74 Les dades sobra l’Argentina han estat tretes d’ ADLER, Emanuel (1987), 280-331. 75 COMMONWEALTH DEPARTMENT OF NATIONAL DEVELOPMENT (1956) “Energía eléctrica en Australia en 1955-2004”. Dins Actas de la I Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: ONU, 135-147. 94 94 de líders polítics, d’interessos miners i de determinats científics. De fet, els autèntics artífexs de la introducció de l’energia nuclear a Austràlia van ser quatre físics nuclears que s’havien format en els països del primer grup. Es tracta de Leslie Martir, Philips Baxter, Ernest Titterton i Mark Oliphant, que eren coneguts com “els cavallers nuclears” (the nuclears knights).76 El 1953 es va crear l’Australian Atomic Energy Commission, que va centrar la seva activitat en la construcció d’instal·lacions de producció d’urani a Rum Jungle i a Radium Hill. Posteriorment, la pressió dels científics esmentats va possibilitar la creació d’un centre de recerca a Lucas Heigts, a uns 30 km al sud de Sidney. El personal que va formar-hi part era australià o de Nova Zelanda i havia adquirit experiència als centres de recerca de la Gran Bretanya, el Canadà o els Estats Units. Però també hi havia un segon grup constituït per científics que van ser enviats a Harwell per formar-se. Precisament aquest darrer grup fou decisiu a l’hora d’acordar la construcció d’un reactor de recerca, ja que va afavorir que se’n triés un d’alt flux similar al reactor DIDO que hi havia a Harwell. La versió australiana d’aquest reactor va ser anomenada HIFAR (Hight Flux Australian Reactor), tenia 10 MW tèrmics, emprava urani enriquit, era moderat i refrigerat per aigua pesant i feia servir grafit com a reflector. El nucli del reactor fou construït a Anglaterra. Fou crític el 26 de gener de 1958.77 2.5.7. Els països de l’òrbita soviètica Pel que fa a Egipte i Síria (la República Àrab Unida) i als països de l’Est com Txecoslovàquia, Romania, Polònia o Hongria, es van equipar amb un reactor que la URSS havia desenvolupat poc després de l’RBMK. Es tractava del reactor refrigerat i moderat per aigua VVER (Vodo-Vodyannoy Energeticheskiy Reactor) conegut en la literatura anglesa com WWR (water-cooled, water-moderated MACLEOD, Roy (1995). “Resistance to nuclear technology: optimists, opportunists and opposition in Australia nuclear history”. Dins BAUER, Martin (ed.). Resistance to new technology. Cambridge: University Press, 165-187. Vegeu també MACLEOD, Roy. “The atom comes to Australia: Reflections on the Australian nuclear programme, 1953 and 1993”. History and Technology, 1994, vol. 11, 299-315. 77 76 TITTERTON, E.W. “Atomic energy development in Australia”. Nature, núm. 4621, vol. 181, 24 de maig de 1958, 1433-1434. 95 95 reactor). Eren reactors de tipus tanc, de 2 MW de potència tèrmica, que feien servir urani enriquit al 10% com a combustible. Bulgària va preferir un reactor de tipus piscina refrigerat per aigua, i Iugoslàvia va construir-ne un de tipus tanc, similar als reactors del Canadà, refrigerat i moderat per aigua pesant i amb urani natural com a combustible. 2.5.8. Els països cuers del tercer grup Queden en aquest tercer grup els països més endarrerits que, com es desprèn del quadre, adquireixen un reactor a alguna de les empreses americanes més destacades. Així, Veneçuela va preferir un reactor de tipus piscina fabricat per la General Electric. Aquest tipus, més generalitzat, utilitzava urani enriquit al 20%, era refrigerat i moderat per aigua i usava grafit com a reflector. Grècia i Portugal n’escolliren un de tipus piscina que fabricava l’American Machine and Foundry i que, a diferència de l’anterior, no tenia reflector. El Congo Belga va preferir el model de reactor homogeni sòlid, moderat per hidrur de zirconi i aigua, refrigerat per aigua i amb grafit com a reflector, anomenat Triga, que fabricava la General Atomic Corporation. 2.6. Països del quart grup Formen part del quart grup els països que van dotar-se d’un rector de recerca després del 1961. És a dir, els que van començar la recerca, precisament, durant els anys en què els altres països estaven interessats a iniciar o desenvolupar l’etapa industrial. Dins del mateix grup hi ha països desenvolupats d’Europa com Finlàndia, sense massa interès per l’energia nuclear perquè disposava de recursos energètics propis, al costat de països subdesenvolupats com Filipines, Vietnam, l’Iran o el Pakistan. També hi ha països del l’est asiàtic, com Corea, Tailàndia o Taiwan, interessats per aquesta nova font a causa que es troben en l’inici d’un període d’expansió econòmica. 96 96 Allò que els caracteritza és que adquireixen el reactor a un país desenvolupat, preferentment els Estats Units, i que majoritàriament trien els reactor de tipus piscina o els homogenis sòlids del model Triga Mark II. Els reactors piscina, com els de Taiwan o Filipines, són d’urani enriquit al 20% i són moderats i refrigerats per aigua. Principalment van ser adquirits a la General Electric Company. No obstant això, també n’hi ha amb urani enriquit al 90%, com el de Tailàndia o el Pakistan, similars al BRR (Battelle Research Reactor) i construïts per l’American Machineri & Foundry. Taula 4. Reactors experimentals dels països del quart grup per dates de criticitat País Àustria Xina (Taiwan) Turquia Corea Tailàndia Finlàndia Filipines Vietnam Sud-àfrica Iran Pakistan 1962 1963 TRIGA-2-VIENA THOR TR-1 TRIGA-2-SEOUL TRR-1 FIR-1 PRR-1 TRIGA-2-DALAT SAFARI UTRR PARR 1964 1965 Els reactors homogenis sòlids acostumen a ser preferits pels països més desenvolupats com Finlàndia o Corea. Van ser comprats a la General Atomic Co. i són idèntics al que hi havia al laboratori John Jay Hopkins de San Diego, Califòrnia. Tots aquests reactors tenien una finalitat comuna: la formació de científics i tècnics i la producció d’isòtops. La classificació duta a terme en aquest capítol posa de manifest que Espanya es trobava en el grup tercer compost pels països que després de la I Conferència de Ginebra van dotar-se amb un reactor de recerca, com ara Noruega, Holanda, Suïssa, Índia, Dinamarca, Brasil, Austràlia. Congo, Veneçuela, Argentina, Polònia, Hongria, Iugoslàvia, República Àrab Unida (Egipte i Siria) i Bulgària. Tanmateix, el grau de desenvolupament nuclear d’aquests països era divers, ja mentre que alguns com Holanda i Noruega ocuparien el primers lloc d’aquesta classificació, d’altres, en canvi, caldria situar-los a la cua com és el cas per exemple de 97 97 Veneçuela o Grècia. A més a més, contribueix a la complexitat d’aquesta classificació que uns països pertanyin a l’òrbita americana i d’altres a l’òrbita soviètica. Hi ha, però, trets que es mantenen constants com, per exemple, tots ells gaudiren dels canvis ocasionats pel programa Àtoms per la Pau després de la Conferència de Ginebra, tots ells signaren acords amb la potència protectora, gràcies als quals es pogueren equipar amb els reactors i tots ells van formar els seus equips de científics i tècnics en els centres de recerca destacats de les primeres potències nuclears mundials. En el capítol següent analitzarem amb més detall com va tenir lloc el procés de desenvolupament nuclear espanyol i podrem comprovar com van produir-se aquests trets generals i comuns, així com detectar algunes característiques específics. 98 98 ANNEX 1. Reactors de potència per dates de criticitat País EUA Fins el 1955 1956 EBWR 1957 Shippingport 1, 2 SM-1 ALCO VBWRVallecitos SRE 1958 SL-1 1959 Dresden 1960 CETR Edison YAEC (Yankee) 1961 Piqua OMR HNPF 1962 PG&E CVTR SM-1A PM-1 PM-3A SAXTON Indian Point ERR Humboldt Bay Pathfin-der Big Rock Point CVTR EGCR WWER Hinkley Point 2 Bradwell, 2 ERR EBR 2 Enrico Fermi PM-2A ML-1 URSS Gran Bretanya APS Calder Hall A1 i A2 Calder Hall B3 i B4 Chapelcross 1 Chapelcross 2, 3, 4 DFR Dounreay WWER 1, 2 AGR Berkeley 1, 2 Bradwell 1 Hinkley Point 1 França R.F. Alemanya Canadà Suècia Bèlgica Puerto Rico Itàlia G-1 G-2 G-3 Kahl/Main NPD-2 R3/ADAM EDF-1 Chinon EDF-2 Chinon NPD BR-3 BONUS Latina 99 99 ANNEX 2. Reactors experimentals segons la data de criticitat fins el 1960 País EUA Abans final 1953 BSR-1 LITR TTR MTR SP LOPO HYPO SUPO HRE-1 CP-1 ONRL X-10 1954 BORAX-2 CP-5 1955 SPERT-1 PSR BORAX-3 PCTR 1956 BRR LAPRE-1 ARR KEWB AE-6 BORAX-4 NRR OWR 1957 NTR NCSCR-2 HRE-2 OMRE FNR LPTR AGR-201-101 AGR-201-101 AGR-201-102 AGR-201P103 AGR-201-104 AGR201M105 AGR-201-106 AGR-201-107 AGR-201-108 AGR-201-109 AGR-201-112 ETR ARGONAUT AGR-201P100 FRM 1958 LPR ORR SPERT-3 L-77 TRIGA-SAN DIEGO 1959 BSR-2 SPERT-2 NCSCR-4 UWRR LAPRE-2 TRIGA-VETERANS 1960 UVAR PRTR AGR-201-110 NCSCR-3 ASTRA HHLR TRIGA-II-ILLINOI BGRR BORAX-1 HEW-305 SR-305 Clementine CWRR NSR GETR MITR AGR-201P-111 AGR-201-113 PSE UTR-1 TREAT IRL MRR AGR-201-114 AGR-211P-100 AGR-211-101 AGR-211-102 AGR-211-103 TRIGA-ARIZONA UMR NCSCR-1 PDP EBR-1 CP-2 CP-3(2r) R.F. Alemanya Itàlia FRF BER FRG PRR-PLATR (PR) AFSR SPR LAMPRE ISU-UTR-10 UFTR VPI-UTR-10 WPIR WTR SAR-1 Avogadro-RSI CESNEF ISPRA-1 NRX ZEEP ZOE (EL-1) EL-2 PTR NRU EL-3 MNR Melusine Proserpine JEN-1 BEPO ZETR ZEPHYR DIMPLE R-1 BR-1 DR-1 DR-2 ZEUS DIDO LIDO PLUTO NERO Horace DMTR HAZEL RV-1 Merlin Jason ZENITH R-0 BR-0-2 DR-3 PRR TRIGA-CONGO TRIGA IIROMA Israel Canadà França IRR ZED-2 Marius Aquilon Triton Minerve Alize Espanya Veneçuela Gran Bretanya Suècia Herald Bèlgica Dinamarca Puerto Rico Congo Belga Brasil Noruega JEEP Holanda Austràlia Suïssa Índia URSS TR RPT Romania Txecoslovàquia R-2 R2-0 BR-2 PRPR IEAR-1 SUSPOP HIFAR SAPHIR WWR-C-MOSC. TRIGA-BRAZIL HBWR LFR DIORIT CIR IRT-B WWR-M-KIEV SBR-1 APSARA SBR-2 IRT IRT-A WWR-2? WWR-C-PRAGA SBR-5 WWR-C-TASHKENT WWR-M-LENINGRAD WWR-C-BUCAREST WWWR-C-VARSÒVI WWR-C-BUDAPEST Polònia Hongria Japó Iugoslàvia Totals País JRR-1 R-A Abans del 1953 1954 1955 1956 1957 1958 1959 1960 100 100 ANNEX 3. Reactors experimentals amb dates de criticitat entre el 1961 i el 1967 País R.F. Alemanya Japó 1961 1962 1963 AEG-PR-10 MERLIN-JÜLICH SAR-3 SUR-MUNICH SUR-BERLIN SUR-DARM-STADT 1964 SUR-STUTTGART TRIGA-2-MAINZ 1965 SUR-AACHEN JRR-4 1966 FMRB 1967 AHCF HTR SHCA TRIGA-2RIKKYO JRR-3 OCF TCA TRR-1 AZUR SILOETTE BORAX-5 HWCTR JUGGERNAUT NCA TRIGA-2-MUSASHI KUR UTR-10-KINKI França EUA ALECTO PEGGY ULYSSE BUFFALO MSMR NASA-TR RSCW SRT-1 TRIGA-F-DORF CABRI PEGASE SILOE ESADA-VESR TRIGA-F-NOR CESAR HARMONIE MASURA OSIRIS RAPSODIE TRIGA MKIII PUR-1 SPERT-4 TRIGA-FDASA UCNCR UKNR UWNR WRRR Bèlgica Gran Bretanya NESTOR VERA DAPHNE DIDO-JÜLICH HERO ZEBRA RB-1 FIR-1 HECTOR SRRC-UTR-100 ALRR EBOR GTRR HFBR HFIR JANUS MSRE NASA-MUR TRIGA-TEXAS TRIGA-2-COLUBI ATR NBSR QUEEN MARY COLL. UHTREX IISNR VENUS DRAGON URR BR3/VULCAIN Itàlia Finlàndia Canadà Suècia Grècia Holanda URSS RANA RB-2 ROPSO ECO ESSOR WR-1 FR-0 GRR HFR NORA IRT-C HOR KRITO WWR-Z JEEP-2 IRT-D IRT-E IRT-F Bulgària Portugal Austràlia Pakistan Filipines Sud-àfrica Àustria Xina Turquia Vietnam Iugoslàvia Corea Tailàndia Iran República Àrab Unida Índia IRT-SOFIA JEN-1 MOATA PARR PRR-1 SAFARI TRIGA-2-VIENA SAR-GRAZ THOR TR-1 TRIGA-2DALAT TRIGA-2-LJUBLJANA TRIGA-2-SEOUL TRR-1 UTRR WWR-C-CAIRO ZERLINA País 1961 1962 1963 1964 1965 1966 1967 101 101 102 3. LA POLÍTICA NUCLEAR ESPANYOLA Com si d’una teranyina es tractés, la política nuclear espanyola va iniciar-se dèbilment, i de manera gairebé casual, però a poc a poc es va anar entreteixint amb la voluntat de cobrir tots els àmbits que implicaven aquesta font d’energia i les seves possibles aplicacions. El terme política nuclear autònoma és emprat per Emanuel Adler, a propòsit de la política nuclear argentina, per descriure l’activitat de la Comisión Nacional de Energía Atómica (CNEA)1 i pot ser utilitzat sense massa problemes per al cas espanyol. Amb una política nuclear autònoma es pretén aconseguir un desenvolupament industrial i tecnològic propi que permeti al país en qüestió minimitzar la dependència respecte a l’exterior i, en concret, respecte a les potències dominants. Com veurem, la política establerta per la Junta d’Energia Nuclear a Espanya pot ser qualificada d’autònoma, tot i que va mantenir trets diferenciadors respecte a l’exemple argentí com a conseqüència de les diferències d’estructura social i política i pel que fa a necessitats i recursos energètics de cada país.2 3.1. Els primers contactes espanyols amb l’energia nuclear Les primeres referències a l’energia nuclear a Espanya apareixen, poc temps després del llançament de les bombes, en l’àmbit de la divulgació científica. Se solen esmentar un article de la revista Ibérica3, aparegut el setembre del 1945, i la conferència del jesuïta Ignacio Martín Artajo a l’ICAI (Instituto Católico de Artes e Industrias)4 a finals d’aquest mateix any. Tanmateix en el camp científic, les La Comisión Nacional de Energía Atómica Argentina va centralitzar totes les activitats nuclears d’aquell país: mineria, reprocessament, formació i construcció de centrals nuclears. ADLER, Emanuel (1987) The power of ideology. The quest for technological autonomy in Argentina and Brazil. Califòrnia: Univ. Press, 280-302. 2 1 L’objectiu d’aquest treball no és una comparació entre les polítiques nuclears espanyola i argentina. Tanmateix, gràcies a les converses mantingudes el 7 de juny de 1999 amb Jacques Hymans, de la Universitat de Harvard, hem pogut comprovar que les semblances entre tots dos casos són considerables. MALDONADO, Francisco (1945) “La bomba atómica”. Ibérica núm. 32, 180-182, 188. 3 4 La conferència duia el títol: Energía Atómica. Sus características y aplicación para fines militares. ORDÓÑEZ, Javier; SÁNCHEZ-RON, José M. (1996) “Nuclear energy in Spain. From Hiroshima to the 103 103 primeres activitats tenen lloc en la mineria. En aquest sentit, l’octubre del 1945, el Ministeri d’Indústria va establir la reserva a favor de l’Estat de tots els jaciments d’urani de catorze províncies.5 Uns mesos abans, l’Institut Geològic i Miner havia creat una comissió6 per estudiar els jaciments d’urani a Espanya i, a proposta de l’Associació d’Enginyers de Mines, havia organitzat, des de finals del 1945, un cicle de conferències a l’Institut d’Enginyers Civils de Madrid sobre aquesta temàtica. En aquestes conferències es deia que a la serra d’Albarrana, a Hornachuelos (Còrdova), el 1939, A. Carbonell, en col·laboració amb L. Carbonell i J.M. López de Azcona, havia descobert un important jaciment de minerals d’urani.7 Però aquest jaciment no era l’únic conegut en territori espanyol. El 1878, els geòlegs Egoscue i Mallada ja n’havien trobat a Montánchez i Albalá i, el 1918, Bela Szilard havia trobat exemplars a Fuente de Carlos i Monasterio, a Badajoz. També fou la mineria la causant de l’anècdota que es dóna com a desencadenant del projecte de recerca nuclear espanyol. A l’abril del 1948, el professor italià Francesco Scandone,8 de la Universitat de Florència, després de pronunciar una conferència a l’Institut Daza de Valdés d’Òptica del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), “Filtros interferenciales antireflectores y microscopia de fase”, va manifestar interès pels jaciments d’urani espanyols. Armando Durán, que era a la xerrada, va posar-lo en contacte amb el sixties”. Dins FORMAN, Paul; SÁNCHEZ-RON, José M. National military establishments and the advancement of science and technology. Boston: Kluwer Academic Publishers, 185-213. 5 Ordre de 4 d’octubre de 1945. BOE núm. 278, pàg. 2133. “La excepcional importancia que los minerales de Uranio tienen para la economía y la defensa nacional aconsejan la reserva de aquellos terrenos donde se presume la existencia de dichos minerales.” 6 Formaven la comissió el cap del laboratori José Romero Ortiz de Villacian i els enginyers Miguel Moya, Antonio Comba, José Manuel López de Azcona i Manuel Abbad. Memorias del Instituto Geológico y Minero de España. Uranio. Curso de conferencias. Madrid: Tip.-Lit. Coullaut, 1946. Betanita, uranita, autunita, pechblenda i una pseudomorfosi de la pechblenda en beril·li, que anomenaren corduvita. 7 8 Francesco Scandonne era director de la casa Galileo de Milà, que fabricava instruments científics sobre material d’òptica; a més, era assessor del Centro d’Informazioni, Studi ed Esperienze (CISE). ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ RON, José Manuel (2001). La energía nuclear en España. De la JEN al CIEMAT. Madrid: Centro de Investigaciones Energéticas, Medioambientales y Tecnológicas, 15. Els autors creuen que Scandonne va venir a Espanya amb el pretext de tractar alguns afers sobre òptica i que, un cop aquí, va aconseguir pronunciar algunes conferències al CSIC. No obstant això, el seu propòsit era establir contactes amb les autoritats espanyoles per tal d’establir un conveni de col·laboració entre Espanya i Itàlia en matèria nuclear. 104 104 general Vigón i així va iniciar-se una col·laboració entre els dos països.9 Inicialment es va establir un conveni secret segons el qual Itàlia enviaria geòlegs a Espanya a canvi d’acceptar becaris espanyols en el seu territori.10 El setembre del mateix any, Franco va dictar un decret de caràcter reservat pel qual constituïa la Junta d’Investigacions Atòmiques (JIA), formada per José María Otero Navascués, Manuel Lora Tamayo, Armando Durán Miranda i José Ramon Sobredo Rioboo. Per a donar-hi cobertura legal i financera es va crear una empresa, Estudios y Patentes de Aleaciones Especiales (EPALE),11 al capdavant de la qual es va col·locar una figura de molt prestigi: Esteve Terradas.12 3.2. L’etapa de secretisme (1948-1951) L’objectiu de la JIA era triple. En primer lloc, la mineria de l’urani i la seva transformació. En segon lloc, la formació de científics a l’estranger. I, finalment, la realització de treballs experimentals que conduïssin a l’obtenció d’una pila termonuclear. En aquells anys, el règim franquista, que fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial havia emprat una retòrica feixista i s’havia vinculat a les potències de l’Eix, va iniciar un procés de canvi d’imatge. Aleshores calia suavitzar la cara externa i, així, fer front a l’aïllament econòmic i a la prohibició explícita de Nacions Unides de participar en els organismes internacionals. Per això, els canvis de govern del 1945, preveient el desenllaç de la guerra, ampliaren la participació del 9 DURÁN, Armando (1998) “Los orígenes de la Junta de Energía Nuclear”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, juny, 20. SANCHEZ DEL RÍO, Carlos (1983). “José Maria Otero y la energía nuclear”. Dins Homenaje al Excmo. Sr. D. José M.ª Otero de Navascués. Sesión necrológica celebrada el día 20 de abril de 1983. Madrid: Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, 25-29. 11 10 EPALE es va constituir amb un capital de 100.000 PTA dividit en 200 accions; es va fer constar com a domicili social el domicili particular d’Otero Navascués. DURÁN, A. (1998), 21. 12 ROCA ROSELL, Antoni; SÁNCHEZ-RON, José Manuel (1990). Esteban Terradas (1883-1950) Madrid, Barcelona: Instituto Nacional de Técnicas Aeroespaciales y Ediciones del Serbal, 302. El càrrec de Terradas a EPALE va ser gairebé testimonial, ja que el va ocupar escassament pocs mesos i durant la malaltia prèvia a la seva mort, segons manifesta Antoni Roca en la comunicació titulada “Professionalism and technocracy: E. Terradas and the scientific and technological policy during the early years of the Franco regime”, presentada a l’International Workshop «Science and Power during the Cold War in the European Periphery» de l’1 al 3 de novembre de 2001. 105 105 sector catòlic amb la finalitat d’aconseguir una aliança amb l’Església que proporcionés la legitimitat desitjada. En aquesta mateixa línia es van promulgar el Fuero de los Españoles i, el 1947, la Llei de successió, que establia la monarquia com a forma de govern.13 L’autarquia regia els criteris econòmics. En part, obligada per l’aïllament exterior, però, en part, també desitjada i concebuda com a part consubstancial de l’ideal totalitari que, materialitzat en un nacionalisme polític i econòmic, presidia el règim del general Franco. En aquest context tan desfavorable per a les relacions internacionals, l’EPALE va començar les seves activitats contractant alguns joves titulats com Ramon Ortiz Fornaguera,14 el qual fou pensionat per estudiar a Milà. Poc després, també van ser incorporats a l’equip Carlos Sánchez del Río i María Aranzazu Vigón, els quals van viatjar a Roma i Milà.15 Mentre, en qualitat de conseller delegat de l’empresa, José María Otero Navascués va començar a establir contactes amb alguns centres de l’exterior. El 1949, va viatjar a Suïssa per visitar al professor Scherrer, del Politècnic de Zuric, i després va anar a Alemanya per entrevistar-se amb el professor Heisenberg i el científic Karl Wirtz, de l’Institut Max Planck de Götingen. Durant aquests anys, també va contactar amb Samuel K. Allison, de la Universitat de Chicago, i amb els professors Bolla i Amaldi, del Politècnic de Milà,16 i va visitar la Universitat Lliure de Brussel·les, la fàbrica d’urani Le Bouchet, on va conèixer 13 MARTÍNEZ, Jesús A. (coord.) (1999) Historia de España. Siglo XX. 1939-1996. Madrid: Cátedra, 1966. 14 Ortiz Fornaguera va ser a Itàlia des del setembre de 1948 fins al juny de 1949 fent un curs d’ampliació dirigit per Bruno Ferretti en col·laboració amb el CISE (Centro d’Informazione, Studi ed Esperienze) de Milà. A continuació, des del setembre de 1949 fins al novembre de 1950, va seguir la seva formació a la Universitat de Chicago sota la direcció d’Enrico Fermi. “Curriculum vitae de Ramon Ortiz Fornaguera”. Arxiu A. Roca Rosell. Armando Durán explica que el 15 d’octubre de 1948 es va desplaçar a Roma per organitzar l’estada dels primers científics espanyols primer a Roma i després a Milà. DURÁN, A. (1998), 21. Darrerament han pogut ser documentats tres viatges d’Otero Navascués. El primer va tenir lloc del 26 de maig al 30 de juny de 1949, durant el qual Otero va visitar, primer, l’Institut de Física Nuclear de la Universitat de Roma i el CISE de Milà. A continuació va anar al Politècnic de Zuric i, finalment, a l’Institut Max Planck i la Universitat de Götingen entre altres centres docents i de recerca alemanys, i el Commissariat de l’Énergie Atomique de França. El segon viatge va tenir lloc entre el 4 i el 9 de gener de 1950 i va abastar solament dos països: Itàlia, on va anar acompanyat per alguns dels investigadors com A. Duran, M.A. Vigon i C. Sánchez del Río, i Suïssa, on va visitar Zuric, Basilea i Ginebra. El tercer viatge documentat va tenir lloc entre l’octubre i el novembre del 1951, i va consistir en un recorregut per diversos centres d’Itàlia, Suïssa, Alemanya, Bèlgica i França. Per tenir-ne més detalls cal consultar ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ RON, José Manuel (2001), 30-40. “Noticiario”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 128-131. 15 16 106 106 Bertrand Goldsmidt, i el departament de metal·lúrgia de Harwell.17 Alguns d’aquests professors van viatjar a Madrid per impartir conferències o fer estades amb el propòsit de formar els científics locals.18 Les activitats de formació van anar acompanyades de l’inici dels treballs de prospecció. A Hornachuelos, al Coto Nacional Carbonell de la Sierra de Albarrana, on el 1917 ja s’havien detectat jaciments de brannerita, es va començar a extreure algunes quantitats de mineral que van ser tractades en el laboratori de la càtedra de Química Teòrica de la Universitat de Madrid, on es va construir una petita planta pilot amb l’objectiu d’aconseguir algunes quantitats de nitrat d’uranil.19 Quant als treballs de recerca encaminats a obtenir un reactor, van orientar-se cap a dos camps, els elements combustibles i els possibles moderadors, per la qual cosa va incorporar-se a l’equip José Terraza Martorell, provinent de l’Institut del Ferro i l’Acer, per tal que iniciés la recerca en metal·lúrgia.20 I, amb la col·laboració de les empreses Nitratos de Castilla i Energía e Industrias Aragonesas, van començar-se els estudis dels possibles moderadors: aigua pesant i grafit. El 1951, en el soterrani de la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid, es va construir una planta pilot per tractar els minerals d’urani.21 Aquest primer període de desenvolupament de l’energia nuclear està caracteritzat pel més estricte secretisme i pel reconeixement explícit de la manca de personal preparat. El maig del 1950 Esteve Terrades va morir sobtadament, i el general Vigón va ocupar-se personalment de la direcció d’EPALE. Aleshores va iniciar-se una nova etapa en què el secret fou gradualment substituït pel discret,22 OTERO NAVASCUÉS, J.M. (1957). “Hacia una industria nuclear”. Energía Nuclear, núm. 3, juliolsetembre, 14-38. 18 17 Scherrer va ser a Madrid el 1949 per fer tres conferències. També hi viatjà Otto Hahn. Wirtz; en canvi, hi va fer una estada de tres mesos el 1950. VILLENA PARDO, Leonardo (1984). “José Maria Otero Navascués (1907-1983)”. Óptica Pura y Aplicada, vol. 17, núm. 1, 8. GUTIÉRREZ JODRA, J.; PÉREZ LUIÑA, A. “El Centro Nacional de Energía Nuclear de la Moncloa” Energía Nuclear, núm. 2, abril-juny 1957, 4-18. 19 20 PEDREGAL, Jovino D. “El Centro Nacional de Energía Nuclear de la Moncloa”. Energía Nuclear, núm. 1, gener-març 1957, 7. CARO, R. et. al. (ed.) (1995). Historia nuclear de España. Madrid: Sociedad Nuclear Española, 111. 21 22 ORDÓÑEZ, Javier; SÁNCHEZ RON, José M. (1996), 193. En el moment de la creació de la JEN la plantilla d’aquesta institució era de 6 doctors, 8 enginyers, 10 llicenciats i 6 becaris. ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ RON, José M. (2001), 51. 107 107 ja que, el 21 d’octubre de 1951, un decret llei va donar pas a la que seria l’agència espanyola d’energia atòmica amb el nom de Junta d’Energia Nuclear (JEN). 3.3. L’etapa de grans projectes (1951-1955) La JEN naixia amb uns objectius molt ambiciosos. Gairebé podem dir que pretenia abastar tots els camps relacionats amb l’energia nuclear. Més concretament, abastava quatre àmbits fonamentals: 1. La mineria de l’urani en el seu sentit més ampli. 2. La formació de personal i l’assessorament del Govern. 3. La recerca en tots els camps relacionats amb l’energia nuclear. 4. La protecció radioactiva i la producció i distribució d’isòtops. Així, el primer àmbit havia de permetre mantenir el control de la mineria de l’urani, ocupant-se de la prospecció, el descobriment i l’explotació dels jaciments i del tractament d’aquests minerals. Quant a la formació, el segon dels àmbits, es proposava ocupar-se de la preparació de personal adient i, també, establir contactes amb els organismes estrangers implicats amb la voluntat de controlar la docència d’aquesta disciplina. Referent a la recerca, el tercer dels àmbits encomanats a la JEN, es pretenia abastar tots els camps relatius a la química i la metal·lúrgia, no sols dels productes derivats de l’urani sinó també de tots els que intervenen en qualsevol aplicació nuclear. La Junta també es feia càrrec de la recerca més teòrica sobre física nuclear i de la més aplicada referent a la instrumentació. Totes aquestes feines de recerca s’encaminaven a la construcció de plantes pilot tant per a l’obtenció de determinats productes com per a l’aixecament de reactors experimentals i prototips. Es volia aconseguir, així, el control sobre les futures aplicacions d’aquesta font d’energia. Finalment, la JEN s’havia d’ocupar, també, de la medicina nuclear i de la protecció radioactiva, així com de la fabricació i distribució d’isòtops per a les seves diferents aplicacions en la medicina, la indústria o l’agricultura. Era el darrer àmbit i l’extrem d’una xarxa llançada per controlar les múltiples utilitzacions de l’energia de l’àtom.23 23 Decret llei de 22 d’octubre de 1951. BOE de 24 d’octubre de 1951, pàg. 4778-4779. 108 108 Tanmateix, els canvis polítics, socials i econòmics de la dècada (1951-1959) contribuïren a modificar, matisar i reorientar el propòsits inicials, ja que ens trobem davant d’uns anys clarament diferents de l’autarquia dels anys quaranta i del desenvolupament dels seixanta. Va ser una etapa de transició en la qual el model autàrquic mostrava de manera molt clara símptomes d’esgotament. Els desacords de les cambres de Comerç amb els controls del Govern i les mobilitzacions del 1951 per la pujada dels preus dels tramvies en són uns exemples ben clars. La dècada es va iniciar amb un canvi de govern amb què els catòlics assoliren, encara, més objectius de poder a costa dels falangistes. Els nous ministres incorporats24 mostraren actituds més permissives envers la premsa, amb alguns exiliats i amb l’ensenyament. En l’ordre internacional, el règim va assolir, el 1953, uns objectius impensables els anys anteriors: la signatura dels pactes amb els Estats Units i del concordat amb la Santa Seu. Els primers tenien a veure amb l’inici de la guerra freda, la qual va convertir el franquisme, als ulls americans, en un bastió de l’anticomunisme. El segon va permetre un cert grau de rehabilitació internacional de la dictadura, a més d’alguns honors simbòlics, com l’entrada de Franco sota pal·li en actes religiosos. En aquesta etapa l’activitat de la JEN, que era dirigida pel general Juan Vigón, es va caracteritzar pels grans projectes, com la construcció d’un gran centre d’estudis nuclears i la planta de tractament de minerals d’urani d’Andújar. Tanmateix, aquestes idees tan ambicioses van topar amb dificultats per aconseguir informació científica i tecnològica com a conseqüència de l’aïllament amb l’exterior i del secretisme mantingut per les potències nuclears. El projecte d’un centre d’estudis nuclears es va iniciar pràcticament en el moment en què es va constituir la JEN. Aleshores es va recórrer a l’assessorament del científic alemany Karl Wirtz, el qual va desplaçar-se a Madrid per discutir els detalls del projecte. El general Vigón estava disposat a construir un edifici i unes instal·lacions molt ambiciosos, dignes dels amplis objectius de la JEN. Wirtz, en canvi, es mostrava més prudent i suggeria de començar creant centres docents a 24 Els ministres catòlics del Govern del 1951 eren Martín Artajo i Ruiz Giménez. De totes maneres, Franco, per compensar l’augment de catòlics, va augmentar la presència de falangistes en el Govern: Girón, Fernández Cuesta, Arias Salgado, algun militar com Muñoz Grandes, un monàrquic, el comte de Vallellano, i un tradicionalista, Iturmendi. Carrero Blanco, com a ministre subsecretari de la Presidència, es perfilava com el braç dret del règim. MARTÍNEZ, Jesús A. (1999), 71-106 109 109 les universitats per preparar els científics i els tècnics futurs.25 Tanmateix, fins el 1954 no es van començar a construir, a la zona de Moncloa, alguns edificis destinats al futur centre d’energia nuclear. Aquell mateix any, la Divisió de Física de la JEN es va traslladar a uns locals provisionals en el recinte en construcció i, a finals del 1955, s’hi va instal·lar una planta pilot de tractament de minerals d’urani aprofitant l’experiència de la que s’havia instal·lat el 1951 en el soterrani de la facultat de Ciències.26 La fàbrica de tractament d’urani d’Andújar, l’altra de les grans realitzacions iniciades en aquest període, va començar les obres d’infraestructura el 1956.27 Es va triar aquesta localitat de Jaén perquè era el centre de gravetat de les mines en explotació: les de Cardeña (Còrdova) i les de Santuario de la Virgen de la Cabeza (Jaén). La seva construcció va ser precedida per una àmplia experiència iniciada al laboratori de química de la Universitat de Madrid, continuada a la planta pilot del soterrani de la facultat de Ciències i completada amb la nova planta pilot del centre nuclear de Moncloa. Precisament, aquesta darrera va tenir com a objectiu primordial l’estudi del procés que s’havia d’instal·lar a la fàbrica d’Andújar.28 No seria just centrar les activitats de la JEN del període 1951-1955 únicament en el projecte del centre i el de la fàbrica d’Andújar. També en el camp de la prospecció minera va assolir alguns objectius que cal considerar, com l’explotació dels ja esmentats jaciments de Santa María de la Cabeza (Jaén) o l’inici dels treballs a Ciutat Rodrigo (Salamanca) i Don Benito (Badajoz).29 En la recerca cal destacar els treballs sobre metal·lúrgia física de l’urani, l’inici de l’estudi de la 25 PRESAS i PUIG, Albert. Manuscrit de la conferència “Ciència i Franquisme: els inicis de la física nuclear i les relacions internacionals”. Seminari d’Història de la Ciència de la Universitat Pompeu Fabra, 26 de novembre de 1999. Agraeixo a l’autor l’accés al text. També es pot consultar aquest treball a PRESAS i PUIG, Albert (2000). “La correspondencia entre José M. Otero Navascués y Karl Wirtz, un episodio de las relaciones internacionales de la Junta de Energía Nuclear”. Arbor, CLXVII, núm. 659-660 (novembre-desembre), 527-601. GUTIÉRREZ JODRA, J.; PÉREZ LUIÑA, A. (1957), 4-18. SÁNCHEZ DEL RÍO, C. (1958) “El Centro Nacional de Energía Nuclear de la Moncloa”. Energía Nuclear, núm. 4, octubre-desembre, 3-12. Segons els darrers estudis, el 1955 la JEN va encarregar la redacció d’un avantprojecte de construcció de la fàbrica amb capacitat per tractar 50 tones al dia. El 1956 es van fer els estudis d’emplaçament i es va ampliar la capacitat del projecte a 200 tones al dia. El mateix any es van iniciar els treballs. El 1957 s’aixecaren els edificis i, entre el 1958 i el 1959, es construïren les instal·lacions. ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ RON, José Manuel (2001), 123. REQUENA, Eduardo. La Junta de Energía Nuclear. XXV aniversario.. Madrid: Junta de Energía Nuclear, 1976, 68. CARO, R. et. al. (ed.) (1995), 83. 26 27 28 29 110 110 fabricació dels elements de combustible amb urani natural30 i els esforços en l’obtenció d’aigua pesant i en la producció de grafit, prudentment assessorats per Wirtz.31 En l’apartat de formació cal destacar les tesis preparades a Alemanya, encara que llegides a Espanya, per María Aránzazu Vigón, José García Fité i Eduardo Rodríguez Mayquez, i l’assistència, l’any 1954, d’una delegació de la JEN al Congrés Internacional d’Enginyeria Nuclear, organitzat per la Universitat de Michigan a Ann Arbor (EUA). En aquest Congrés, que va ser organitzat per l’Institut Americà d’Enginyers Químics, hi van participar divuit països. El grup que representava Espanya estava format per l’equip d’investigadors de la JEN, encapçalats per Otero, però solament Luis Gutiérrez Jodra va presentar una comunicació sobre la purificació del nitrat d’uranil amb èter dietílic.32 3.4. Els espanyols i la I Conferència Internacional de Ginebra Del 8 al 20 d’agost de 1955 va tenir lloc a Ginebra la I Conferència Internacional sobre les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. Aquesta reunió va ser la conseqüència, com ja hem comentat abans, d’un canvi d’actitud dels Estats Units envers l’energia nuclear i una conseqüència, entre altres coses, de l’explosió, el 1949, de la primera bomba soviètica (JOE1).33 El president dels Estats Units, Eisenhower, va formular la proposta Àtoms per la Pau el 1953, que dos anys després es va concretar en un conjunt d’actes entre els quals va tenir un paper destacat aquesta Conferència Internacional. 30 31 CARO, R. et. al. (ed.) (1995), 99. PRESAS PUIG, Albert (2000). Juntament amb Otero Navascués, van viatjar a Michigan María Aránzazu Vigón, Carlos Sánchez del Río, Ramon Ortiz Fornaguera, Luis Gutiérrez Jodra, Ricardo Fernández Cellini, José Terraza Martorell, José Luis Otero de la Gandara i Demetrio Santana. Per a més informació vegeu ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ RON, José Manuel (2001), 54. El treball presentat per Gutiérrez Jodra es troba possiblement més ampliat en la memòria PEREZ LUIÑA, A.; GUTIÉRREZ JODRA, L. (1960). El sistema nitrato de uranilo-éter dietílico-agua. Extracción de nitrato de uranilo con agua a partir de disoluciones etereas en columnas de pulverización y de relleno. Madrid: JEN, 25-Dma/I1. 33 32 BADASH, Lawrence (1995). Scientists and the development of nuclear weapons. From fission to the limited test ban treaty 1939-1963. Nova Jersey: Humanities Press. 111 111 A l’esdeveniment hi van assistir al voltant de 1.400 delegats de 73 països, a més de 800 observadors i uns 1.000 representants dels mitjans de comunicació. Es van presentar unes 1.000 comunicacions, de les quals només es van llegir aproximadament la meitat, pertanyents a 33 països. “Jamás una reunión científica había suscitado en el mundo semejante entusiasmo.”34 Els temes analitzats més rellevants van ser les aplicacions dels isòtops radioactius, tant per descobrir l’antiguitat dels objectes (C14) com per guarir malalties (Co60) o per seguir trajectòries de substàncies en algunes aplicacions industrials o agrícoles. També hi va tenir un paper destacat la discussió sobre el tipus de reactor ideal. L’American Energy Commision, el 1953, havia establert que hi havia cinc tipus de reactors amb més possibilitats de desenvolupament futur: el d’aigua a pressió (PWR), el per aigua en ebullició (BWR), el de grafit-sodi (SRE), l’homogeni (HRE) i el reproductor (EBR). En l’anàlisi d’avantatges i inconvenients apareixien, en un extrem, el reactor per aigua en ebullició i, a l’altre, el reproductor. El primer tenia un procés de construcció poc costós, però era car pel combustible ja que necessitava constants recàrregues d’urani enriquit. En canvi, el reproductor tenia unes despeses de construcció elevades però no exigia recàrregues de combustible ja que es produïa en el seu interior a partir d’una primera càrrega d’urani o tori. A alguns científics els semblava que el reactor de sodi fos era la solució: Una excelente solución media parece haberse encontrado en la pila «RSY», acerca de la cual los norteamericanos dieron en la Conferencia interesantes detalles. Se trata de un reactor que entrará en servicio el año 1956 utilizando el sodio fundido como refrigerante, previsto para alcanzar 600º y hasta 800º. Un segundo reactor «RSY» está previsto para accionar una central de 75.000 kW, cuyo rendimiento termodinámico se espera pasará del 30 por 100.35 Entre els observadors espanyols hi havia Joaquín Ortega Costa, el qual, a la tornada, va publicar les seves impressions en un article a la revista Acero y Energía. Hi explicava que la tecnologia de reactor havia ocupat la tercera part de la Conferència i es declarava partidari dels reactors homogenis: FLV (1956) “Átomos para la paz. Los resultados de la Conferencia de Ginebra”. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, gener, 150-153. 35 34 “Crónica general. La Conferencia Atómica de Ginebra”. Ibérica, núm. 314, octubre 1955, 247-249. 112 112 El reactor homogéneo ofrece posibilidades más prometedoras que el de barras de uranio enriquecido, por la utilización de un proceso continuo y por permitir el empleo de combustible en forma menos onerosa. La conversión del material fértil puede lograrse de un modo más efectivo, con una economía neutrónica mejor y la transparencia de calor puede obtenerse a un régimen más intenso. Por todo lo cual su rendimiento, por lo menos teóricamente es superior.36 En realitat, en aquella fase de desenvolupament de la tecnologia, apareixia molt més simple i més senzill un reactor que no requerís urani enriquit, i que aquest urani no necessités estar enfundat en beines i pogués estalviar-se les barres de control. El reactor homogeni prescindia de tot això i només utilitzava com a combustible una solució de sal d’urani coneguda amb el nom de caldo. El resultat era una combustió completa i més regular. Però hi havia problemes força importants per resoldre, com ara evitar o reduir la corrosió que aquesta solució produïa en el recipient que l’havia de contenir. Un altre tema present en la Conferència va ser la qüestió del preu del kW d’origen nuclear i la seva possible competitivitat amb el produït per una altra font d’energia. Alguns comentaristes es mostraven més optimistes sobre el futur de la producció d’electricitat d’origen nuclear: Los debates de Ginebra han probado que la electricidad sobre la base de combustible atómico no costará más cara que la de las centrales térmicas actuales. Y en la regiones situadas lejos de las minas de hulla el precio será incluso inferior.37 Però havien de reconèixer que, de moment, aquestes perspectives no eren la realitat i que el preu del kW nuclear estava per sobre de les 3,2 PTA i que faltava molt per assolir els preus del kW d’origen hidràulic: ORTEGA COSTA, Joaquín (1955). “Síntesis crítica de la Conferencia Internacional de Ginebra sobre las aplicaciones pacíficas de la energía nuclear”. Acero y Energía, núm. 71, setembre-octubre, 39-43 (507-511). 37 36 FLV (1956), 150. 113 113 No debe perderse de vista que los reactores atómicos, para que sean rentables, deben todavía producir la energía a más bajo precio, teniendo en cuenta que la energía hidráulica permite en ocasiones obtenerla [també] a menos de 0,11 pts.38 Els assistents a la Conferència de Ginebra també es van preocupar pels perills de la radiació i, tot i que consideraven que les mesures de seguretat de les centrals nuclears eren suficients, van haver d’admetre que encara no estaven en condicions de precisar els efectes que la radiació podia produir sobre els éssers humans. Segons va aparèixer publicat en el BOE, la delegació espanyola a la Conferència Internacional estava formada per destacats membres de la JEN,39 alguns representants de l’Administració,40 persones procedents del món empresarial41 i una persona del món de la docència.42 Per donar rellevància a la delegació hi van fer acte de presència el president de l’Institut Nacional d’Industria (INI), l’exministre Suanzes, el subsecretari del Ministeri d’Indústria Alejandro Suárez i l’ambaixador espanyol a Washington José M. de Areilza. Com es pot veure, en aquesta delegació oficial no hi havia cap representant de l’Escola d’Enginyers de Barcelona. Tanmateix, hi van assistir alguns observadors que sí que hi estaven relacionats. Es tracta de Joaquín Ortega Costa i Miquel Masriera. Les comunicacions presentades pels espanyols no van tenir un tracte massa preferent a causa, segons l’opinió d’un comentarista, de la gran quantitat de treballs presentats: 38 Ibérica (1955), 248. José María Otero Navascués, vicepresident; Armando Duran Miranda, vocal; Carlos Sánchez del Río, cap de la Secció de Física Experimental; Ricardo Fernández Cellini, cap de la Secció de Química Analítica; Joaquín Català Alemany, cap de la Secció de Física de la JEN a València; Miguel Ángel Gamboa Loyarte, secretari de la Comissió de Biologia; Rogelio Segura Torres, investigador de la Secció de Física de la JEN, i Eduardo Ramos Rodríguez, cap de la Secció de Medicina. Pedro Cortina Mauri, director d’Organismes Internacionals; José Antonio de Artigas Sanz, director de l’Institut d’Ampliació d’Estudis, i José Manuel Aniel-Quiroga, conseller d’Ambaixada. Victoriano Muñoz Oms, director gerent d’ENHER; Gabriel Torres Gost, director gerent de l’Empresa Nacional d’Electricitat; Alberto Caso Montaner, assessor tècnic d’Hidronitro; Federico Goded Echevarría, enginyer de General Eléctrica Española; Ángel García de Vinuesa, del Consell d’Administració de la Compañía Sevillana de Electricidad, i Manuel Sagaz, conseller delegat d’Electrónica Ibérica SA. José de Torróntegui, director de l’Escola d’Enginyers de Bilbao i a la vegada director gerent de Babcock Wilcox. 42 41 40 39 114 114 Las cinco comunicaciones españolas presentadas a la Conferencia, firmadas por los señores López Otero, Masriera, Gispert, Medina, Sánchez del Río y López Roca, que no pudieron ser leídas porque la acumulación de trabajos técnicos ha planteado graves problemas de tiempo, y la presencia en la misma de la Junta de Energía Nuclear, señala la importancia de los estudios atómicos para el progreso e independencia de España, acaso más que para los de otro país.43 No obstant això, finalment, les actes publicades un any després van recollir tres comunicacions espanyoles. Dues eren relatives a la mineria de l’urani, cosa que prova per on anaven els interessos mundials respecte a l’activitat nuclear espanyola. La primera tractava de la composició química i la identificació mineralògica dels jaciments d’urani de Venta de Cardeña (Còrdova),44 i la segona, més breu, parlava de les possibilitats del jaciments radioactius espanyols.45 La tercera comunicació versava sobre un procediment utilitzat en els laboratoris de la Secció de Química de la JEN consistent en la determinació de petites quantitats de bor en els compostos d’urani mitjançant l’espectrofotometria.46 També es va publicar una comunicació d’un científic espanyol de prestigi internacional, però que era a l’exili. Es tracta de Julio Palacios, que, representant Portugal, va presentar una comunicació sobre la diagnosi mitjançant iode radioactiu.47 Alguns dels comentaris posteriors a la Conferència posaven de relleu la seva importància per treure a la llum un immens camp de ciència i tècnica que havia estat “Átomos para la paz. La Conferencia de Ginebra supone una gran victoria del mundo científico”. Metalurgia y Electricidad, núm. 216, setembre 1955, 104. FERNÁNDEZ CELLINI, R.; BATUECAS RODRÍGUEZ, T.; VERA PALOMINO, J. (1956). “Estudio de minerales radiactivos españoles. Fosfatos dobles de uranio-calcio y de uranio-cobre de Venta de Cardeña (Córdoba)”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la utilización de la energía atómica con fines pacíficos. Ginebra. Vol. VI, 218-225. ALÍA, Manuel (1956). “Yacimientos y posibilidades radiactivos en España”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la utilización de la energía atómica con fines pacíficos. Ginebra. Vol. VI, 226-228. FERNÁNDEZ CELLINI, R.; GASCÓ SÁNCHEZ, L. (1956). “Contribución al estudio del método y factores que afectan a la determinación espectrofotométrica de trazas de boro con carmín en compuestos de uranio”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la utilización de la energía atómica con fines pacíficos. Ginebra. Vol. VIII, 411-415. PALACIOS, Julio (1956). “Teoría de la función tiroidea y de su diagnóstico con yodo radiactivo”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la utilización de la energía atómica con fines pacíficos. Ginebra. Vol. X, 358-367. 47 46 45 44 43 115 115 amagat durant quinze anys.48 Tanmateix, Joaquín Ortega Costa, sense ànim de desmerèixer aquest acte, no estava tan segur que hagués estat així, a excepció de les qüestions de detall. En canvi, donava més valor al paper recopilador que havia tingut aquest esdeveniment científic. (...) prescindiendo de ciertas cuestiones de detalle, la documentación en su conjunto no contiene novedades sensacionales, ni descubre técnicas ni teorías de carácter secreto, guardadas hasta ahora con carácter confidencial; prescindiendo de algunas informaciones no trascendentales, que salen a la luz por primera vez, los trabajos no contienen conocimientos escondidos. Casi todo lo expuesto en Ginebra, ha sido objeto de publicación anterior, en revistas y en comunicaciones diversas. No quiere esto decir que la información de la Conferencia carezca de valor efectivo, muy al contrario. La documentación que se ha reunido es de un enorme valor instructivo, porque compendia toda la experiencia recogida por los países investigadores, en estos últimos diez años y porque permite reunir así, un caudal teórico y técnico muy difícil de recoger por lo disperso, que está además expuesto y comentado por los principales artífices de la Ciencia Nuclear.49 Paral·lelament a les intervencions de tipus científic hi va haver dues exposicions. Una de caire cientificotècnic i una altra de caire comercial. En la primera va destacar la instal·lació d’un reactor experimental de 100 kVA que funcionava amb urani enriquit i era moderat i refrigerat per aigua. Aquest reactor es va destinar a l’Escola Politècnica de Zuric gràcies a un conveni de Suïssa amb els Estats Units. 3.5. L’etapa de les realitzacions (1955-1958) Del 1955 al 1958, la direcció de la JEN va ser ocupada, primer, pel general Hernández Vidal i, més tard, pel mateix Otero Navascués. L’etapa es caracteritza per l’accés més fàcil a la informació i a la col·laboració internacional, gràcies al programa Àtoms per la Pau i al I Congrés Internacional de Ginebra, i perquè comencen a fer-se realitat els projectes iniciats en l’etapa anterior. 48 FLV (1956), 150. ORTEGA COSTA, Joaquín (1955), 40 (508). 49 116 116 En l’aspecte polític i social, el bienni 1956-1957 significa un punt d’inflexió en l’evolució del règim franquista. Les vagues a diverses ciutats espanyoles, la consolidació del moviment estudiantil i l’aparició d’una oposició interna formada per les noves generacions de la postguerra –els anomenats fills del règim– van desembocar en un canvi de govern en el qual els falangistes perderen, encara més, parcel·les de poder i s’obriren les portes als tecnòcrates. Aquests darrers, mostrant una asèpsia planificadora, contribuïren a consolidar el règim i a la vegada obriren l’economia a l’exterior. Així, seguint les directrius del Fons Monetari Internacional, establiren, el 1957, unes actuacions liberalitzadores i, el 1959, un pla d’estabilització que eliminaria, entre altres coses, les traves intervencionistes, les regulacions de preus i les llicències d’exportació.50 En aquest context tan favorable per a la col·laboració internacional es va obrir a la JEN un ampli ventall de perspectives, sobretot després de la I Conferència de Ginebra, que acabaren consolidant-se el 19 de juliol de 1955 amb la signatura de l’acord de cooperació entre els EUA i Espanya en matèria d’usos pacífics de l’energia nuclear. L’acord obligava els Estats Units a proporcionar l’urani enriquit necessari per a la construcció d’un reactor de recerca.51 A canvi d’això, els experts americans es reservaven el dret d’inspeccionar les instal·lacions nuclears espanyoles. Resultava evident que l’acord significava el control efectiu dels americans sobre les qüestions nuclears espanyoles.52 El 1955, després de la mort del general Vigón, Karl Wirtz es va desplaçar a Madrid per tenir contactes amb l’equip que treballava a la JEN i preparar un informe en el qual es descrivia la situació de l’energia nuclear a Espanya i s’enunciaven les mesures aconsellables per continuar endavant, entre les quals hi havia la construcció d’un reactor experimental adquirit als EUA.53 Sembla, doncs, bastant evident que els contactes establerts a la I Conferència de Ginebra i la 50 MARTÍNEZ, Jesús A. (1999), 106-127. BIESCAS, José Antonio; TUÑÓN DE LARA, Manuel (1987). España bajo la dictadura franquista (1939-1975). Barcelona: Labor, vol. X, 55-70. La quantitat lliurada no superaria els 6 kg de U235 al 20%. S’establia també la possibilitat de fer convenis entre empreses privades dels dos països per a usos pacífics de l’energia nuclear. 52 53 51 ORDÓÑEZ, Javier; SÁNCHEZ-RON, José M. (1996), 196. PARSONS, R.M.(1995), 85-98. PRESAS PUIG, Albert (1999). L’informe fa esment de la fabricació a Espanya dels elements combustibles amb l’objectiu de proveir els futurs reactors amb l’urani del país. Dedica molta atenció a la formació del personal i fa referència expressa que el centre, quan estigui construït, haurà d’estar equipat amb un Kevatron, un generador de Van der Graaf i un accelerador lineal. 117 117 signatura de l’acord van obrir la porta a l’adquisició del primer reactor nuclear a Espanya. 54 Finalment, a mitjan 1956, es va signar el contracte de compra d’un reactor de tipus piscina a l’empresa americana International General Electric. Es va fer malgrat les reticències d’Otero Navascués –pel que es dedueix de la correspondència amb Wirtz–, el qual hagués preferit que l’urani del reactor fos espanyol i que, tal vegada, el reactor fos d’urani natural en lloc d’enriquit i pogués ser construït íntegrament a Espanya. 3.6. El reactor JEN-1 El reactor JEN-1 era heterogeni, de tipus piscina, moderat i refrigerat per aigua lleugera i amb reflector de grafit. Estava alimentat per elements de combustible d’urani enriquit al 20% i la piscina disposava de dos pous que permetien treballar a potències baixes (100 kW) o a potències altes (3 MW).55 Les obres de construcció del reactor facilitaren que el projecte del general Vigón de fer un gran centre de recerca es fes definitivament realitat i focalitzés l’atenció de l’equip de treball de la JEN durant els anys 1956-1958. Així, a part de la nau del reactor, es va poder aixecar, entre altres coses, un edifici de tres plantes per a laboratoris i oficines, un edifici per a taller i magatzem, un altre per contenir la xemeneia, els filtres i els ventiladors, una torre de refrigeració i uns dipòsits per al buidatge de la piscina del reactor.56 La General Electric es va comprometre a subministrar tots els elements estrictament nuclears que no podien ser abordats per la indústria espanyola: el nucli, els equips de control, dipòsits experimentals i diverses parts de sistema de refrigeració. La JEN, en canvi, s’havia d’ocupar de Antonio Colino López, que més tard fou vicepresident de la JEN, explica detalladament com van anar els fets: “Durante nuestra estancia en Washington, Strauss (aleshores era president de l’AEC) nos invitó a pasar un sábado en su finca, a unos 50 km de la ciudad. Nos presentó entonces a Von Neumann, ni más ni menos que la persona que había calculado, con los computadores por él inventados, la bomba atómica, y que era también Comisario. Al final de la mañana y del almuerzo, cuando habíamos compartido ya unas horas con nuestros anfitriones, oímos, con asombro, a Strauss y a Neumann comentar que les habíamos caído muy bien y que —y esto es lo importante— nos iban a ayudar para que se pudiera instalar un reactor en España. Así surgió el reactor JEN-1”. “Entrevistas. CIEMAT 50 años de historia”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, juny 1998, 11. 55 54 JIMÉNEZ REYNALDO, Óscar (1958). “El reactor”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 21-31. NOREÑA DE LA CÁMARA, Santiago (1958). “Edificios para el reactor experimental de piscina de 3MW de la Junta de Energía Nuclear”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 5-20. 56 118 118 tots els elements de construcció convencional i del muntatge i la posada a punt del reactor,57 per la qual cosa va contractar empreses espanyoles perquè, sota la seva supervisió, duguessin a terme els treballs. Així, l’Oficina Tècnica CAL es va encarregar del projecte de construcció i obra civil. Un contractista va ocupar-se de la construcció dels edificis i alguns subcontractistes de diverses parts de la construcció, de les instal·lacions de ventilació i calefacció i de les instal·lacions elèctriques.58 Algunes empreses espanyoles o amb seu al país van fabricar diversos elements, com el recobriment del reactor i les comportes, el pont grua, les canonades d’acer inoxidable, el grup electrogen de reserva o les portes estanques.59 3.7. Les restriccions d’electricitat La indústria elèctrica espanyola es remunta al 1874 i està molt lligada a enginyers com Ramon de Manjarrés, Francisco de P. Rojas i Narcís Xifra. El seu desenvolupament va ser bastant ràpid sobretot en la dècada dels anys vint, en la qual la construcció de centrals hidroelèctriques cobria la demanda amb escreix. Aquest procés es va veure tallat per la Guerra Civil, a partir de la qual la producció fou inferior a la demanda. Aquest desfasament es va fer més evident a partir del 1944, any en què va caldre l’establiment de restriccions. En els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil la planificació industrial del règim franquista va oblidar-se del sector elèctric. Els informes elaborats per militars es limitaven a fer recomptes del nombre de motors i de la potència i a explicar que 57 CREPI GONZÁLEZ, A.; ALONSO SANTOS, A.; FAURE BENITO, R.; ROCHER VACA, R. “Instalaciones del reactor”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 32-51. Ramón Beamonte fou el contractista general. Ricardo Barredo fou el subcontractista encarregat del pretesat del formigó de la nau principal del reactor i dels anells dels dipòsits enterrats. C. ARA Ingenieros fou subcontractista per a les instal·lacions de ventilació, calefacció, lampisteria i condicionament de l’aire en els laboratoris calents. Isolux fou subcontractista per a les instal·lacions elèctriques d’alta i baixa tensió i va ajudar a les instal·lacions de control. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 127. Construcciones Aeronáuticas SA va fabricar el recobriment de la secció d’alta potència del reactor i la comporta que separa les parts d’alta i baixa potència de la piscina. Talleres Grasset, SA. va fabricar el pont grua de la nau principal del reactor i altres equipaments complementaris. Babcock & Wilcox s’encarregà de les canonades d’acer per als circuits de refrigeració del reactor. La Maquinista Terrestre y Marítima va subministrar el grup de reserva de 200 kVA. Boeticher y Navarro va fabricar les portes estanques. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 127. 58 59 119 119 calia desenvolupar la indústria elèctrica sense especificar de quina manera s’havia d’abordar. No hi havia doncs, aparentment, problema elèctric. És a partir del 1942 que, des de l’Institut Nacional d’Industria (INI), el seu president Juan A. Suanzes planteja la necessitat d’intervenir en aquest sector per fer front a les activitats industrials autàrquiques que es proposava fer. En opinió de Gómez Mendoza,60 va ser Suanzes qui va jugar la basa del dèficit elèctric provocat per la desídia de les empreses privades amb la finalitat de controlar tot el sector, construint centrals i posant en pràctica les expropiacions. No obstant això, aquesta estratègia va fracassar essencialment per les desconfiances que va generar no sols entre el sector empresarial sinó també en el mateix Govern. Fou aleshores que José M. Oriol y Urquijo, aprofitant l’enfrontament entre ministeris, va proposar a Franco de crear Unidad Eléctrica S.A. (UNESA) com a organisme encarregat de l’ordenació del sector elèctric i de l’establiment d’una xarxa d’interconnexions. Així, alhora que frenava les pretensions de Suanzes, allunyava el risc d’expropiacions a gran escala de les empreses elèctriques privades. UNESA fou presidida per Oriol i la seva primera actuació va ser la de permetre l’entrada en el sector de les empreses elèctriques públiques, en concret ENDESA (Empresa Nacional d’Electricitat) que havia estat creada per l’INI, a canvi de garantir el respecte de les companyies privades. El novembre del 1943 es comencen a establir restriccions en el consum d’energia elèctrica i hi ha les primeres sancions a les empreses que no complien la circular amb la suspensió del subministrament per uns quants dies. El 1945, el Govern va decretar que la producció elèctrica era d’“absoluta necesidad nacional”. No obstant això, les restriccions es van mantenir ja que, a l’escassetat, calia afegir-hi la “pertinaz sequía”, que impedia un aprofitament dels recursos hidràulics existents. Aquesta voluntat d’afrontar el problema no es va concretar definitivament fins el 6 de novembre de 1954, quan el Consell de Ministres va aprovar el Pla General d’Electricitat. Els anys 1951 i 1952 havien estat bastants favorables gràcies a les accions realitzades, però el 1953 va caldre tornar a aplicar restriccions. Unidad Eléctrica SA (UNESA) havia dividit el territori en sis zones, una de les quals era la “zona catalana”, que representava el 28% del total. Tenia una producció hidràulica important en els rius Flamicell, Noguera Pallaresa, Segre i Ebre (a Flix) i una producció tèrmica reduïda a les centrals de Barcelona i de Fígols. L’energia elèctrica 60 GÓMEZ MENDOZA, Antonio (ed.) (2000). De mitos y milagros. El Instituto Nacional de la Autarquía (1941-1963). Barcelona: Publicacions de la Universitat/Fundación Duques de Soria, 69-84. 120 120 d’origen hidràulic representava a Espanya el 73% del total de la producció, mentre que el altres països d’Europa només representava el 40%. El Pla General d’Electricitat preveia que en el quinquenni 1958-1963 la demanda s’incrementaria fins els 22.662 milions de kWh,61 és a dir que es doblaria cada deu anys, ja que el 1953 les estadístiques del Sindicat Nacional d’Aigua, Gas i Electricitat recollien una demanda aproximada de 9.700 milions de kWh.62 Les mesures que calia prendre per cobrir aquesta demanda futura, en el cas de Catalunya, consistien en l’aprofitament hidràulic de la Vall d’Aran, de l’Ebre i de la Noguera Pallaresa, i en la construcció de centrals tèrmiques a Escatrón i a Sant Adrià. És a dir, que es considerava que la base de la producció havia de ser hidràulica i que la producció tèrmica només havia de servir de complement. La pregunta que calia fer-se és si, amb les mesures que es prenien en el present, es podria efectivament satisfer la demanda en el futur i, consegüentment, no caldria recórrer a les molestes restriccions. Sobre això no hi havia igualtat de criteris entre els tècnics. Manuel Cortes Cherta recollia en un article63 les opinions de dues destacades personalitats del sector: José L. Redonet Maura, director general d’UNESA, i Enrique Uriarte, conseller delegat d’Iberduero. Tots dos coincidien a afirmar que les previsions eren correctes i que en el futur el problema elèctric estaria solucionat. Tanmateix, a la revista Ibérica, el director general d’ENHER, Victoriano Muñoz Oms, feia unes declaracions en sentit contrari i afirmava hi havia un màxim de producció que ascendia a 32.000 milions de kWh i que aquest sostre seria assolit el 1970: “más allá de ese año no tenemos energía hidráulica y térmica proporcional para seguir el compás de crecimiento”64. Muñoz recomanava la utilització de noves fonts d’energia i destacava l’èxit del que havien fet altres països amb energia eòlica, mareomotriu i geotèrmica, i esperava que els assaigs amb l’energia nuclear donessin resultats satisfactoris en els anys següents. SERRANO, Juan (1955). “La energía eléctrica en España”. Metalurgia y Electricidad, núm. 219, desembre, 70. 62 61 “Evolución del consumo de energía eléctrica en España”. Ibérica, núm. 300, 1955, 165. CORTES CHERTA, Manuel (1955). “La industria de producción de energía eléctrica en España”. Acero y Energía, núm. 69, maig-juny, 144-149. 64 63 “Magnitud del problema eléctrico español”. Ibérica, núm. 296, 1955, 3. 121 121 Però la producció elèctrica d’origen nuclear no es veia com una alternativa immediata. La Conferència Mundial de l’Energia de Londres, el 1950, i les conferències parcials posteriors, la darrera de les quals va tenir lloc a Rio de Janeiro el 1954, desanimaven pel que feia a una utilització a curt termini: A juzgar por los hechos, parece ser que la energía eléctrica de origen nuclear es todavía muy costosa de obtener sea por la inseguridad que envuelve a las instalaciones de este género, sea por el elevado precio del combustible atómico.”65 El 1954, l’OECE va crear una comissió per estudiar les necessitats europees d’energia. L’informe resultant tenia un apartat dedicat a la contribució que calia esperar de l’energia nuclear i s’hi afirmava el següent: La comisión estima que si sus previsiones son correctas, es poco probable que la energía nuclear suministre en 1975 mas de 8% de la demanda total de energía a Europa Occidental.66 Tanmateix, l’interès per l’energia nuclear era ja una realitat. J.C. de Zabalo, a la revista Dyna, després de considerar que la competitivitat de l’energia nuclear era una fal·làcia, destacava les causes que aquesta font d’energia fos un tema de candent actualitat. Por tanto, el gran interés que existe actualmente en la implantación de centrales nucleares reside fundamentalmente en puntos de vista ajenos al de conseguir una rebaja general del precio de la energía y se orienta principalmente a previsiones de orden militar en unos países, de reserva de energía en otros pobremente dotados de carbón y petróleo o a la posibilidad de dotar de centrales propias a regiones difícilmente accesibles y desprovistas de saltos de agua, donde el elevado coste del transporte del carbón podría ser evitado con la utilización de combustibles nucleares.67 SINTES OLIVES, F. F. (1955). “Actividades de la Conferencia Mundial de la Energía”. Metalurgia y Electricidad, núm. 218 i 219, novembre i desembre, 112. ALZINA CAULES, J. (1956). “Europa frente a sus necesidades crecientes de energía”. Acero y Energía, núm. 76, juliol-agost, 63. 67 66 65 DE ZABALO, J.C. (1955). “Energía nuclear. Energía eléctrica”. Dyna, núm. 1, gener, 49. 122 122 Les restriccions eren un problema present i també un problema futur. El present podia solucionar-se amb la construcció d’algunes centrals tèrmiques. Però el futur resultava més incert i sols les noves fonts, entre les quals l’energia nuclear, podien donar-hi resposta. 3.8. Un programa “nacional” El 27 de novembre de 1958 es van inaugurar el reactor JEN-1 i el Centre d’Estudis Nuclears de la Moncloa, amb la presència del general Franco, i l’any següent, la fàbrica d’urani General Hernández Vidal a Andújar. Es cobria així una etapa fonamental per al desenvolupament de l’energia nuclear a Espanya. Cal reiterar que aquest esforç havia estat presidit per la voluntat que la major part de les feines fossin dutes a terme amb materials espanyols i per empreses i personal espanyols. I podem estar completament segurs que, si hi va haver intervenció estrangera, va ser perquè no hi havia cap possibilitat que es pogués fer a l’interior. Un editorial de la revista de la JEN ho resumia a la perfecció: Evidentemente, un sano programa nacional debe tender progresivamente a incluir todos los aspectos involucrados con la producción de energía y debe tratar de aprovechar al máximo en cada momento las posibilidades del país lo que no se logrará hasta la completa nacionalización de esta industria, lo que llevará consigo el trabajar con conceptos y proyectos previos.68 No obstant això, aviat es van adonar que hi havia aspectes que eren insalvables. Per exemple, mai no es podria aconseguir a Espanya una planta d’enriquiment d’urani. Per això, de bon començament es va treballar en l’obtenció d’aigua pesant com a moderador, ja que es tenia present la possibilitat de construir un reactor amb urani natural.69 68 69 Energía Nuclear, núm. 2, abril-juny 1957, 5. La correspondència de Wirtz també ho confirma, ja que, el juliol del 1955, Otero li explicava que, durant el Congrés d’Ann Arbor, Walter Zinn li havia comentat la possibilitat de construir un reactor utilitzant urani natural i aigua pesant, però que hi havia dos problemes: l’aigua pesant era cara i el reactor havia de ser de grans dimensions. PRESAS PUIG, Albert (1999). 123 123 El programa de nacionalització de la indústria nuclear consistia a nacionalitzar les matèries primeres: urani, aigua pesant, grafit i els elements combustibles. Després, calia produir a Espanya els elements mecànics del reactor: vas del reactor, canonades, bombes, òrgans de control, vàlvules i instrumentació, i accelerar la producció de les parts convencionals del reactor. Calia també nacionalitzar els projectes i escollir aquells reactors que consumissin el combustible mínim. Es evidente que el programa de inversiones para la nacionalización no puede desarrollarse por la Junta de Energía Nuclear y compete fundamentalmente a la industria privada. Por ello es imprescindible una máxima colaboración entre la Junta y la industria privada, atendiendo la primera a las funciones de investigación y desarrollo y plantas industriales de tamaño mínimo y la segunda a plantas industriales cuyo tamaño consienta la máxima economía.70 El propòsit era clar: es volia aconseguir que el 90% de les centrals nuclears de potència espanyoles fossin de fabricació “nacional”.71 Ara bé: aquest programa va néixer a contracorrent. Primer perquè anava en contra dels interessos polítics, ja que, amb els canvis de govern que tingueren lloc a partir del 1957, va iniciar-se una obertura econòmica a l’exterior que per principi era contrària a tanta protecció.72 Segon, perquè anava en contra dels interessos de les empreses elèctriques, que començaven a veure més rendible l’adquisició d’un reactor a l’estranger que la recerca i el desenvolupament d’un model estrictament espanyol. Malgrat això, durant el principi dels anys seixanta, la JEN va implicar-se en el projecte d’un reactor espanyol d’urani natural, moderat per aigua pesant i amb refrigerant orgànic. Era el projecte DON, que es va iniciar amb molta empenta però que, uns mesos després, va ser aturat. Entre la inauguració del reactor JEN-1 i els treballs del DON, la JEN va ocuparse de fabricar íntegrament dos reactors de recerca, un dels quals va anar destinat 70 OTERO NAVASCUÉS, J.M. (1957). “Hacia una industria nuclear”. Energía Nuclear, núm. 3, juliolsetembre, 29. Energía Nuclear, núm. 3, juliol-setembre 1957, 5. 71 72 El 1960, amb motiu de la visita a Alemanya d’Alejandro Suárez, director general d’Indústria, Otero comentà a Wirtz per carta que aquell era partidari de comprar-ho tot a l’estranger i que aquesta era també l’opinió de la majoria de les companyies elèctriques. PRESAS PUIG, Albert (1999). 124 124 a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. L’experiència obtinguda en aquesta realització va ser decisiva per engegar el projecte del reactor prototip espanyol, que mai no va arribar a veure la llum. La classificació primera ens havia permès situar Espanya en el grup de països que es beneficiaren de la política d’Àtoms per la Pau i al mateix temps descriure el context internacional. L’anàlisi específica del desenvolupament nuclear espanyol, que hem fet en aquest darrer capítol, ens ha ajudat conèixer el context intern. Els context internacional i el context intern ens permeten definir el marc en el qual es situa el subjecte d’aquesta tesi. Aquest marc presidit per la voluntat de desenvolupar un programa nacional i marcat per les restriccions elèctriques i per l’autarquia és en el qual l’Escola d’enginyeria i la Cambra d’Indústria de Barcelona decidiren crear una càtedra dedicada a la docència de l’enginyeria nuclear per tal de formar els tècnics del futur. A aquests tema dedicarem els següents capítols que són els centrals d’aquest treball. 125 125 126 4. LA CÀTEDRA FERRAN TALLADA 4.1. Salvar la rigidesa i uniformitat dels plans d’estudis Les tres escoles d’Enginyeria Industrial d’Espanya estaven regides per un mateix pla d’estudis que havia estat publicat el maig del 1948 i que modificava parcialment el que havia estat vigent fins aleshores, que datava del 1924. Era un pla rígid i uniforme que no permetia flexibilitat quant als programes ni permetia la introducció de noves especialitats a més les quatre ja establertes: Mecànica, Electricitat, Química i Tèxtil. Però els nous avenços tecnològics i les seves aplicacions al món industrial requerien cada dia més una adaptabilitat de les matèries més gran i una formació més completa en determinades branques, així com la introducció de noves disciplines. Per aquestes raons, des de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona s’assajaren alternatives que, sense contravenir les lleis, permetessin completar la formació dels futurs tècnics. En aquesta línia cal situar la creació de les càtedres especials. La iniciativa de la creación de estas Cátedras respondía a una verdadera necesidad de nuestros estudios de ingeniería, y lo que es más importante aún, a las exigencias de la ciencia aplicada que plantea nuevos y trascendentales problemas, que en un porvenir no lejano tendremos que resolver los Ingenieros.1 Amb aquestes paraules va adreçar-se al claustre de professors Rafael Garriga Roca, secretari de l’Escola, en l’acte d’inauguració del curs acadèmic 1957-1958. En aquest acte, a més de descriure’n les activitats, va justificar la creació de les càtedres especials: Todos estos estudios cubren una necesidad de proporcionar a nuestra juventud estudiosa un medio de ampliación de enseñanzas que, asimismo, por la amplitud y el desarrollo que se les ha dado dentro de cada una de las Cátedras creadas, sirven de utilidad para técnicos y profesionales, al mismo tiempo que facilitan a la industria, a través de sus Laboratorios, eficaces instrumentos de investigación y ensayo. 1 2 Inauguración del curso académico 1957-1958. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, 1957, 4. 2 Ibid., 5. 127 127 D’aquesta manera es van començar a introduir les vibracions, la mecànica de fils, l’automàtica, la cibernètica, les calculadores electròniques, la investigació operativa i l’enginyeria nuclear. El suport econòmic de la Cambra Oficial d’Indústria canalitzat a través del Patronat de l’Escola va facilitar l’activitat i va permetre, fins i tot, la creació de nous laboratoris preparats per a la formació en aquestes noves disciplines. Una d’aquestes càtedres va ser la Cátedra Especial Fernando Tallada de Ingeniería Nuclear. 4.2. La creació de la càtedra Ferran Tallada Si el fet que Espanya tingués jaciments d’urani va servir per iniciar la recerca en energia nuclear, la introducció docent de l’enginyeria nuclear a les escoles tècniques espanyoles va ser conseqüència directa de la I Conferència Internacional de Ginebra. Així, tan bon punt el director de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, José M. de Torróntegui, va tornar de la Conferència va fer unes declaracions públiques en les quals afirmava que, el mes d’octubre següent, es crearia a l’escola que dirigia una càtedra de física nuclear i va manifestar que: (...) la primera dificultad con que tropiezan todas las naciones, en su carrera hacia el dominio del átomo, es la escasez de personal técnico bien preparado para colaborar en los estudios e investigaciones, ya que el manejo de las sustancias radiactivas es dificil y muy delicado.3 Pel que fa a l’Escola de Barcelona, cal destacar l’opinió de Joaquín Ortega Costa, que també va tornar convençut que calia prendre mesures ràpides per preparar tècnics: Nuestro país debe estar preparado para incorporar en su provecho las nuevas técnicas y para llevar a cabo las grandes realizaciones que han de exigir. Hay que difundir les enseñanzas teóricas y experimentales, para formar el personal capacitado que pueda 3 RODRIGO, Álvaro (1956). Usos pacíficos de la energía nuclear. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, gener, 154-156. 128 128 cumplir esa misión. Hay que ampliar los centros y laboratorios de investigación y crear otros nuevos, dedicados al estudio de cuestiones de aplicación. Hay que estimular a las firmas y empresas industriales para que se interesen por la nueva tecnología. El plazo de que se dispone es corto y dentro de breves años las centrales electronucleares irán sustituyendo rápìdamente a las térmicas ordinarias, en los nuevos planes de industrialización.4 Però aquest desig de formar ràpidament tècnics preparats era produït per unes necessitats d’energia elèctrica que no estaven satisfetes i per les perspectives d’un increment de la demanda futura que difícilment podria ser cobert. La situació espanyola era més greu que la de la resta de països europeus, i potser per això l’entusiasme era encara més gran. A més, en aquella època l’Atomic Energy Commission dels Estats Units havia fet previsions que afavorien aquestes opinions. Així, es creia que la població en el món augmentaria considerablement i que aquest increment dispararia la demanda d’energia. D’altra banda, les existències de combustible no cobririen més d’un terç del consum previst i les energies –que ara diríem– alternatives només podrien atendre un màxim del 15% de la demanda en els propers 25 anys: De lo cual se deriva la necesidad para el futuro no muy lejano de que sea la energía nuclear que atienda a menos precio las demandas cada día mayores de fuerza como única y ya posible solución para proseguir aceleradamente el avance técnico de la humanidad.5 La situació era especialment favorable, també, en el camp docent perquè, des del principi del 1955, la Direcció General d’Ensenyaments Tècnics estudiava la possibilitat de reformar el pla d’estudis de les carreres d’Enginyeria per tal d’adaptarles als temps moderns. Els estudis d’Enginyeria Industrial eren massa llargs, ja que als dos ingressos previs calia afegir-hi els sis cursos naturals de què constava la carrera; a més, no recollien els avenços tecnològics més recents. Per això, des de l’Administració es van fer temptatives per copsar l’opinió de diversos sectors afectats per la reforma. Així, es va voler implicar els col·legis professionals i les cambres 4 5 ORTEGA COSTA, Joaquín (1955), 43 (511). SERRANO, Juan (1956). Consideraciones económicas y sociales sobre la energía nuclear. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, gener, 163-166. 129 129 d’indústria, primer enviant unes enquestes i després remetent l’esborrany del projecte de llei perquè hi aportessin els seus suggeriments.6 Com havia passat amb una altra càtedra especial creada uns mesos abans –la càtedra Esteve Terradas–, la d’Enginyeria Nuclear també va ser batejada amb el nom d’un enginyer de prestigi: Ferran Tallada Cumella. Ferran Tallada (1881-1937) va ser un estudiant d’Enginyeria molt brillant que va acabar els estudis als 21 anys amb la qualificació d’excel·lent. Cinc anys després aconseguia per oposició la càtedra de Càlcul Integral i Mecànica Racional de l’Escola de Barcelona. També va ocupar interinament la càtedra de Física Industrial i va compaginar aquestes classes amb unes altres d’Electricitat Industrial a l’Escola d’Arts i Oficis. El 1912 va ser escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El seu interès pels temes de la mecànica ondulatòria el van portar a demanar diverses vegades de ser pensionat per la Junta d’Ampliació d’Estudis per anar a París a fer estudis de física. Així ho va fer constar quan va demanar la pensió d’un any el 1908 per estudiar radiacions, electrons i modernes teories de la matèria, i el 1910 per fer estudis sobre la teoria dels electrons. Tanmateix, no va ser fins el 1932 que va aconseguir anar com a pensionat a París. Mentrestant, Tallada havia publicat alguns treballs sobre la nova física i sobre mecànica quàntica.7 En la seva petició, Tallada deia que havia anat a estudiar a París pel seu compte i que, veient que no podia fer front a les despeses, havia optat per sol·licitar l’ajut. Des d’allí, i un cop aconseguida la pensió, va enviar diversos informes que mostren que va estudiar estadístiques quàntiques a l’Institut Poincaré amb Léon Brillouin, i que va seguir conferències de Louis de Broglie, de Haas de Leiden i de Bauer. El mateix 1932 va assistir a un curs sobre la introducció de la relativitat a la mecànica ondulatòria impartit per Louis de Broglie i a un altre sobre mecànica ondulatòria i les seves 6 La Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona va acordar el 13 de març de 1955 enviar la resposta a un qüestionari del Consell Superior de Cambres d’Espanya sobre els ensenyaments tècnics. El juny del mateix any va debatre un projecte de llei sobre els ensenyaments industrials. El setembre del 1956 es va distribuir entre els membres del Ple una còpia de l’Avantprojecte de llei d’ensenyaments tècnics que havia elaborat el Ministeri d’Educació Nacional. I, al juny del 1957, la Cambra Oficial d’Indústria ratifica les seves opinions relatives al projecte anterior d’acord amb un informe emès pel Col·legi d’Enginyers Industrials. “Actes de les sessions del ple de la COI”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. TALLADA, F. “El método axiomático en las ciencias físicas”. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Vol. XXII (1930-1932), 303-318. També: “Orígenes de la mecánica cuántica”. Técnica , núm. 151, any LIV, agost 1931, 306-311. 7 130 130 aplicacions del qual era professor Eugene Bloch.8 Aquest brillant expedient es va veure truncat el 1933. Aleshores, Ferran Tallada es disposava a continuar la seva activitat científica en el terreny experimental incorporant-se al laboratori que Maurice de Broglie tenia a París.9 No obstant això, una greu malaltia de ronyó va precipitar el seu retorn a Espanya, on encara va poder fer algunes conferències a Madrid i Barcelona abans de morir el 1937 a l’edat de 56 anys.10 El 25 d’octubre de 1955 es van inaugurar oficialment a l’Escola Especial d’Enginyers Industrials de Barcelona les dues càtedres especials, la càtedra Esteban Terradas sobre ampliació d’estudis de mecànica fonamental i aerodinàmica industrial i la càtedra Ferran Tallada d’enginyeria nuclear. Una acta de la sessió de la mesa de la Cambra Oficial d’Indústria del mes següent informava que el president Ramon Par Tusquets havia assistit a l’acte i en destacava que havia estat presidit pel president del Patronat de l’Escola, el senyor Andrés Oliva Lacoma. Sobre els assistents, deia: Con asistencia de calificados representantes de las primeras autoridades, profesores y catedráticos, destacadas personalidades de nuestra vida industrial y numerosos alumnos, así como familiares de los fallecidos profesores de la Escuela de Ingenieros Sres. Tallada, Terradas y Castells, cuyos nombres ostentan las cátedras creadas en dicha Escuela para ampliación de estudios.11 ROCA ROSELL, Antoni (1988). “Los científicos catalanes pensionados por la Junta”. Dins SÁNCHEZ RON, José M.(coord.). 1907-1987. La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas 80 años después. Simposi Internacional de Madrid, 15-17 de desembre de 1987. Madrid: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1988, 349-379. El 1961, el director de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, Damià Aragonés, va adreçar una carta als laboratoris Bruneau et Cie. de París per demanar uns llibres que, suposadament, Ferran Tallada havia escrit amb les seves experiències en el laboratori de Maurice de Broglie. La resposta fou la següent: “Votre lettre du 21 de Décembre 1961 nous a rappelé les recherches effectuées dans nos Laboratoires par M. TALLADA en 1932-1933, il y a donc près de 30 ans, travaux restés d’ailleurs sans aucune application. Nous n’avons personnellement jamais vu les livres auxquels vous faites allusion. Nous les avons néamoins fait rechercher dans notre usine de BOULOGNE. Cet établissement a subi de nombreuses modifications depuis l’époque où M. TALLADA y a procédé à quelques expériences. Un de nos ingénieurs qui lui a autrefois procuré quelque aide, interrogé à ce sujet nous a confirmé que les livres en question n’existaient certainement plus à notre usine”. “Carta dels Laboratoires Bruneau & Cie. a Damià Aragonés de 9 de gener de 1962”. Correspondència general. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 10 9 8 “Necrológica”. Nómina del personal académico. Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Pàg. 85-87. “Acta de la sessió celebrada per la Mesa de la Cambra el dia 29 de novembre de 1955”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 11 131 131 Cal tenir present que, si bé Ferran Tallada i Paulí Castells havien estat professors titulars de l’Escola, el cas d’Esteve Terradas era una mica diferent. Enginyer de prestigi reconegut, havia estat catedràtic de física matemàtica de la Universitat de Madrid i director de l’INTA i l’EPALE, entre altres activitats, però mai no havia estat professor de l’Escola d’Enginyers de Barcelona; al contrari, havia dirigit l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicada que la Mancomunitat de Catalunya havia creat com a alternativa a l’Escola d’Enginyers. La Cambra Oficial d’Indústria havia participat molt directament en la creació de les càtedres proporcionant mitjans econòmics per al seu funcionament, cosa que analitzarem després, en el capítol dedicat a l’activitat de mecenatge d’aquesta institució. Tanmateix, sembla que el tracte de publicitat que es va donar a la creació de les càtedres va ser diferent. Així, mentre que l’òrgan oficial de la Cambra, la revista La Industria Española, dedicava una secció a la creació de la càtedra Esteve Terradas12 i la premsa també hi dedicava una referència,13 no van fer el mateix per a la de Ferran Tallada, que en la revista de la Cambra només es va esmentar molt breument.14 Respecte a la càtedra Paulí Castells de matemàtiques superiors i cibernètica, inaugurada oficialment un any més tard però esmentada en l’acte inaugural de les altres dues càtedres, no va rebre cap ajut de la Cambra i potser per això no va tenir la mateixa difusió.15 La càtedra Ferran Tallada d’enginyeria nuclear va iniciar les seves activitats el novembre del 1955, tot i que el reconeixement oficial no va arribar fins un any després. El 20 d’octubre de 1956, la Direcció General d’Ensenyaments Tècnics va signar l’ordre per la qual creava aquestes tres càtedres. Els tràmits que es van dur a terme per aconseguir aquesta aprovació s’iniciaren el 30 d’octubre amb l’enviament d’una carta signada pel president del Patronat al director de l’Escola, i seguiren amb l’enviament d’una altra carta, el 28 de gener de 1956, d’aquest últim al director 12 “Creación de la Cátedra ‘Esteban Terradas’”. La Industria Española, gener-febrer-març 1955, 17. La Vanguardia Española, 6 de juliol de 1955. 13 “Actos a los que ha sido invitada la Cámara”. La Industria Española, octubre-novembre-desembre 1955, 45. 15 14 Inauguración del curso académico 1957-58. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Octubre 1957, 4. 132 132 general. Els textos de les dues cartes tenen moltes similituds i hi ha fragments que són còpia l’una de l’altra. Tanmateix, se’n desprèn quins havien estat els motius si més no formals per a la seva creació: Un estudio realizado sobre el actual plan de enseñanza de la carrera de Ingeniero Industrial obliga a considerar muy conveniente una ampliación inicial en el campo de las ciencias y de la Ingeniería propiamente dicha, concretamente, sobre Matemáticas, Mecánica e Ingeniería Nuclear.16 La carta del president del Patronat era més explícita respecte a quines havien de ser les activitats a desenvolupar: (...) la organización de cursos, conferencias por profesores especializados lo mismo españoles que extranjeros, así como la publicación de los textos de las lecciones cursadas, trabajos realizados, etc. A més, s’havia previst que també dediqués una part dels seus esforços a la recerca, en la mesura de les necessitats de la indústria: Deberán realizarse trabajos prácticos y de seminario así como estar en contacto con la industria en las materias que sean afines para la ejecución de trabajos de ensayo y de investigación industrial creando laboratorios en la medida que las disponibilidades económicas lo permitan. L’ensenyament d’aquestes càtedres havia d’anar adreçat a “no sólo a los alumnos de esta Escuela sinó a cuantos facultativos, graduados y alumnos de otros centros oficiales, puedan interesar”. Juntament amb aquests documents hi ha un informe que detalla les necessitats específiques per a la creació d’una càtedra d’enginyeria nuclear. El document destacava els enormes avenços que s’havien fet en aquest camp, tant en la física com en les seves aplicacions pràctiques, i considerava necessari que els tècnics estiguin preparats per assimilar ràpidament aquesta nova tècnica i posar-la en pràctica en un futur proper. A més, l’informe sostenia que hi havia una certa urgència Antecedents. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 16 133 133 en aquest afer i que la situació tant internacional com espanyola era especialment idònia ja que hi havia perspectives de col·laboració amb els Estats Units, sobretot en matèria de combustible,17 i també que el Govern espanyol era especialment sensible a la difusió d’aquestes noves tècniques.18 L’informe indica també un altre motiu per afegir als anteriors, que l’Escola de Barcelona hauria de ser el primer centre espanyol d’ensenyament tècnic que oferís estudis en aquesta matèria: Tampoco puede silenciarse el mérito y el honor que representaría para la Escuela Especial de Ingenieros Industriales, aparecer como el primer centro español de enseñanza técnica superior que incorporase a su prestigiosa tradición, una rama importantísima de la técnica, que está llamada a desempeñar en el futuro un papel de la máxima transcendencia. Però, aquest objectiu, no el va assolir ja que en el mateix mes d’octubre l’Escola d’Enginyers de Bilbao també va inaugurar una càtedra semblant. 4.3. Organització de la docència. La consolidació dels ensenyaments Els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada van començar el novembre del 1955 i van formar en enginyeria nuclear els futurs enginyers industrials fins que, el curs 1962-1963, va arribar als cursos d’especialitat la primera generació d’estudiants de la nova especialització sorgida del Pla 57 i anomenada Tècniques “También han tomado un giro más favorable las perspectivas de colaboración internacional en materia de tecnología nuclear, hasta el punto que recientemente el Gobierno Español ha firmado un interesante acuerdo con el de los Estados Unidos, en virtud del cual se va a facilitar a España, elementos, combustibles nucleares e información, para poder desarrollar en plazo breve, investigaciones propias en relación con el funcionamiento y diseño de reactores nucleares.” “Nota informativa sobre la creación de una cátedra de ‘Ingeniería Nuclear’”. Antecedents. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “El Gobierno Español se muestra además profundamente interesado en la difusión de las nuevas técnicas, por lo que cabe esperar que en plazo breve decrete la creación de las primeras cátedras en Centros Universitarios. La oportunidad es excelente y la ocasión propicia, pero por lo mismo conviene actuar con diligencia y tomar iniciativas.” “Nota informativa sobre la creación de una cátedra de ‘Ingeniería Nuclear’”. Antecedents. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 18 17 134 134 Energètiques. Després va modificar la seva activitat i es va centrar exclusivament en la impartició de cursos de formació per a operadors de centrals o en la impartició de cursos d’aplicacions d’isòtops. El període, doncs, que ens interessa estudiar és el que va del 1955 al 1963, perquè és aquí quan de fet comença la introducció a l’ensenyament de la innovació tecnològica que havia de permetre l’aprofitament pacífic de l’energia nuclear. En aquells anys l’activitat docent de la càtedra Ferran Tallada va passar per dues fases successives. La primera, que va del 1955 al 1958 i que podríem anomenar fase de classes teòriques, es va caracteritzar per l’absència de pràctiques, per l’ampliació progressiva de continguts, per l’augment del nombre de professors implicats i perquè es van establir contactes amb la JEN i es van convidar professors estrangers amb la voluntat de completar els ensenyaments impartits. La segona fase, que va del 1958 al 1963, podria ser coneguda com a fase teoricopràctica, ja que en aquest període, a part de consolidar-se la docència, va començar a prendre forma el laboratori d’energia nuclear, el qual, finalment, va aconseguir equipar-se amb un reactor experimental, peça clau en la formació dels enginyers. 4.3.1. Primera fase: classes teòriques (1955-1958) Fins el 19 de novembre de 1955 va estar oberta la matrícula d’aquest primer curs, al qual es van poder apuntar alumnes de l’Escola, enginyers titulats i altres especialistes. El primer curs, 1955-1956, va començar de manera modesta amb només unes classes teòriques impartides per només dos professors, Joaquín Ortega Costa (1914) i Ramon SimonSimon Arias (1903-1971), i amb un programa més reduït del que es preveia en el moment de la constitució de la càtedra. Així, Simon va encarregar-se de les classes d’introducció a l’enginyeria nuclear mentre que Ortega, que exercia com a responsable de la càtedra, es va ocupar de la teoria 135 135 elemental de reactors.19 Tots dos eren enginyers industrials i havien estat alumnes de l’Escola. Joaquín Ortega Costa havia nascut a Barcelona l’11 d’abril 1914; era enginyer industrial, número u de la seva promoció, i enginyer geògraf per concurs el 1944. Treballava com a funcionari del cos d’enginyers industrials amb destinació a la Delegació d’Indústria de Tarragona. Com hem vist abans, havia assistit a la I Conferència Internacional de Ginebra i havia pres part molt activa en la creació d’aquesta càtedra; en conseqüència, va esdevenir el seu responsable. Ramon Simon Arias havia nascut també a Barcelona el 1903; era enginyer industrial i professor de Fisicoquímica de l’Escola d’Enginyers. Havia iniciat la seva tasca professional en el Servei de Tracció de la companyia de ferrocarrils MZA i, el 1941, havia fundat una oficina consultiva d’enginyeria dedicada a l’enginyeria química. El 1954 va començar a fer classes, en qualitat de professor provisional de pràctiques, a la càtedra de Fisicoquímica i Termodinàmica i, el 1956, va publicar un article a la revista Acero y Energía sobre recuperació de combustibles nuclears.20 El programa del primer curs es va repartir entre aquests dos professors. Simon es va encarregar de la part introductòria i Ortega de la teoria de reactors. Era menys ambiciós quant a extensió del que s’havia previst quan es va projectar la creació de la càtedra, però aprofundia més en alguns temes com ara la teoria de reactors. Aquí es veia la influència de l’estada d’Ortega a la Conferència de Ginebra. La taula 1 recull els dos programes per tal de facilitar la seva comparació. S’hi pot veure com la part de radiacions, la de materials i les pràctiques van quedar una mica minvades, si no van ser inexistents, en el programa del curs 1955-1956. Tal vegada per això, en el curs següent van encarregar el tema de les radiacions i els acceleradors de partícules a un altre professor: Antoni Cumella Pau. Antoni Cumella Pau (1900-1985) havia nascut a Barcelona i havia estudiat direcció d’indústries elèctriques a l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicada que la Mancomunitat de Catalunya havia creat a la Universitat Industrial, on va ser el número u de la seva promoció el 1923. Va continuar estudiant a la Facultat de Ciències i, després, va incorporar-se al tercer curs de l’Escola Especial d’Enginyers 19 Programa para el curso 1955-56. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials. Octubre 1955. 20 SIMON ARIAS, Ramon (1956). “La recuperación de los combustibles parcialmente utilizados. Ciclo de regeración química”. Acero y Energía, núm. 76, juliol-agost, 1-7. 136 136 Industrials i es va graduar el 1944. El 1955 era professor d’electrometria d’aquesta escola i treballava en el Laboratori General d’Assaigs i Anàlisis. Va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1944,21 i l’Associació Electrotècnica Espanyola li va concedir la Medalla d’Or del Mèrit Electrotècnic el 1955.22 La taula 1 mostra el programa proposat inicialment i, al costat, el programa que es va dur a terme, finalment, el primer any. Com es pot veure, els plantejaments inicials es van haver de reduir i en aquest primer curs no es va aprofundir en determinats temes ni tampoc es van fer treballs pràctics. Solament es van impartir dos cursos introductoris adaptats als dos únics professors que hi havien estat vinculats. Taula 1. Programa proposat i programa del curs 1955-1956 Nota informativa anterior a la creació23 BASES TEÓRICAS: Estructura del átomo y del núcleo. Equilibrio del átomo. Espectros. Mecánica cuántica del átomo. Configuración nuclear y mecánica del núcleo. Estabilidad nuclear y equilibrio. Excitación del núcleo. La rotura del núcleo. Radiactividad artificial. Secciones eficaces de roturas y absorción. Reacciones nucleares y pérdida de masa. Reacciones sin cadena. Isotopía. Programa del curs 1955-1956 24 INTRODUCCIÓN A LA INGENIERÍA NUCLEAR: Complementos de física atómica y nuclear. Neutrones y reacciones de fisión. La reacción en cadena. Isotopía y métodos de deparación de isótopos. Generalidades sobre reactores nucleares. Teoría elemental del reactor nuclear. Régimen y funcionamiento de un reactor. Materiales estructurales. Los problemas de transferencia de calor. Los circuitos y las bombas de circulación. Proyecto de un reactor nuclear. Los peligros de la radiación y la efectividad de un blindaje. Eliminación de productos radiactivos. Detectores e instrumentos de regulación. Experimentos neutrónicos. Empleo y aplicaciones de los isótopos. Yacimiento y prospección de materiales fértiles. La preparación de 21 “Necrológica”. Nómina del personal académico. Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Pàg. 92-99. “La medalla de oro del mérito electrotécnico a Antonio Cumella Pau”. Metalurgia y Electricidad, desembre 1955, 120. 22 “Nota informativa sobre la creación de una cátedra de ‘Ingeniería Nuclear’”. Antecedentes. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 24 23 Programa para el curso 1955-56. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials Octubre 1955. 137 137 combustibles nucleares. Centrales electro-nucleares. Otras aplicaciones de la energía nuclear. RADIACIONES: La emisión artificial. Comportamiento de distintas clases de radiaciones. Estudio de las radiaciones. Método de medida. Fuentes radiactivas. Aceleradores de partículas. Fuente de neutrones. Efectos especiales. El efecto del electrón-voltaico. COMBUSTIBLES: Características de los combustibles nucleares. Geografía económica de yacimientos. Metalurgia del Uranio. Separación de isótopos. Preparación del Uranio 235. La difusión gaseosa. El plutonio y su obtención. Combustibles derivados del torio y otros minerales. Reacciones de fusión. REACTORES NUCLEARES: Reactores termales o de neutrones lentos. Teoría de la difusión neutrónica. Teoría estadística de Fermi (Edad de los neutrones). Cálculo de reactores. Dimensiones críticas. Régimen de equilibrio en un reactor. Ecuaciones de regulación. Reactores con neutrones rápidos. Equilibrio térmico de un reactor. Reactores de crianza. TEORÍA ELEMENTAL DE LOS REACTORES: Generalidades sobre reactores. Reactores heterogéneos, homogéneos y regeneradores. Teoría de la difusión neutrónica. La moderación de neutrones. Teoría del reactor homogéneo reflejado. Teoría del reactor homogéneo sin reflector. Teoría del reactor heterogéneo. Régimen de un reactor y tiempos de respuesta. Regulación de un reactor. Teoría general de los sistemas de multiplicación. Teoría de la perturbación. Teoría del transporte y de la difusión neutrónica. Reactores de uranio natural. Hervidores de agua. Reactor de sodio. Reactores de ciclo gaseoso. Reactor homogéneo acuoso. Problemas de transferencia de calor. Estudio de materiales estructurales. Moderadores y reflectores. El recombinador de gases y la absorción de los productos de la fisión. Detectores e instrumentos de mando de un reactor. Dispositivos experimentales en un reactor. Preparación de isótopos. Minerales nucleares. Geología de yacimientos. Métodos industriales de separación de isótopos. Indicadores radioactivos de aplicación a la industria.. ESTUDIO DE MATERIALES: Fenómenos de absorción. Determinación de secciones 138 138 transversales. Materiales moderadores. Coeficiente de frenado. Estudio y preparación de materiales moderadores. Materiales reflectores. Coeficiente de reflexión. Materiales absorbentes. Pantallas de regulación y protección. Vehículos térmicos. Proyecto de reactores nucleares. TRABAJOS DE LABORATORIO: Ensayo de minerales y preparación de óxidos y fluoruros de Uranio. Estudio de difusión y separación de isótopos. Difusión térmica. Medida de secciones transversales y comportamiento de materiales. Métodos de dosificación radiactiva. Isótopos radiactivos indicadores y localización de fugas. Efecto electrón-voltaico. Penetración de radiaciones. Estudio de reacciones nucleares. Trayectorias fotográficas. Determinación de la energía de las partículas. El programa del curs 1956-1957 va ser més ampli i més detallat. En primer lloc es va incorporar Antoni Cumella, que es féu càrrec de la radiologia i de l’acceleració de partícules. Els altres dos professors s’ocuparen de la resta: Simon Arias s’encarregà de les nocions de física nuclear, dels materials dels reactors i de les tècniques especials aplicades al reactor, mentre que Ortega Costa va fer-se càrrec de la teoria dels reactors i de la seva tecnologia i de les centrals nuclears. Tanmateix, tampoc no hi va haver pràctiques. El 1958 Ortega Costa va publicar la seva obra més destacada sobre reactors, el pròleg de la qual, que va fer el director de l’Escola, Damià Aragonés, diu: Este libro es un compendio de las conferencias que desarrolló el curso pasado [19561957], sobre el problema de la determinación de las dimensiones y características nucleares de un reactor.25 Aquesta obra no era la primera de l’autor, ja que uns anys abans, el 1956, ja havia publicat una breu obra titulada Neutrodinámica de Reactores,26 però era la primera ORTEGA COSTA, Joaquín (1958). Cálculo de hogares nucleares. Madrid: Patronato de Publicaciones de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. 26 25 ORTEGA COSTA, Joaquín (1956). Neutrodinámica de reactores. Madrid: Instituto de Ampliación de Estudios e Investigación Industrial. 139 139 publicada a Espanya sobre teoria de reactors i, a més, contenia algun apartat original que donava més rellevància al treball: Después se presenta la teoría de los conductores neutrónicos original del autor, como instrumento simplificado de cálculo. L’objectiu de l’obra era l’estudi de la teoria de reactors com a instrument útil per calcular els fogars nuclears, és a dir allà on es produeix la calor en un clar símil amb els forns o les calderes de vapor. Per això manifestava que havia despullat la teoria de l’aparell formalista i, buscant la simplificació, s’havia vist obligat a introduir el concepte nou de conductor neutrònic que Aragonés indicava com a tret d’originalitat. De este modo se obtienen fórmulas sencillas para el cálculo de la utilización térmica de un reticulado y también un tratamiento más breve del problema de la determinación de la capacidad de excitación negativa de un sistema de barras reguladoras.27 La taula 2 detalla el programa del curs 1956-1957 tal com apareix al prospecte de propaganda publicat a l’octubre del 1956. S’hi pot observar que apareixen nous apartats no tractats en el curs anterior i que la seva estructura s’acosta més als propòsits inicials de la càtedra Ferran Tallada. No obstant això, tampoc no hi ha cap referència a treballs pràctics. Taula 2. Programa del curs impartit per la càtedra Ferran Tallada el 1956-1957 PROGRAMA DEL CURS DE 1956-195728 FÍSICA NUCLEAR: Estructura del átomo y del núcleo. Estabilidad nuclear y equilibrio. Radioactividad. Formas de desintegración. Campos nucleares. Energía de enlace. Niveles cuánticos nucleares. Secciones eficaces. Fórmula de Breit-Wigner. Producción de neutrones y manantiales neutrónicos. Reacciones de núcleos con neutrones lentos y rápidos. Fisión nuclear. Espectro de fisión. Teoría de la fisión. Reacción en cadena. MATERIALES DE LOS REACTORES: Tratamiento de minerales de uranio y torio. Fabricación del uranio metálico. Separación del uranio 235. Agua pesada. Procesos para su obtención. Preparación del grafito y del berilio. Materiales estructurales. 27 28 ORTEGA COSTA, J. (1958), X. Programa para el curso 1956-57. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials. Octubre 1956. 140 140 Fabricación del plutonio. Separación de los productos de fisión y su aprovechamiento. Producción de isótopos en el reactor. Manejo de isótopos. Aplicaciones industriales de los isótopos. TÉCNICAS ESPECIALES APLICADAS AL REACTOR: Generación de calor en el reactor. Estudio de la transferencia del calor. Refrigeración del reactor. Intercambiadores. Circulación de fluidos en el reactor. Bombas para metales líquidos. Dosimetría de la radiación. Efectos de la radiación. Efectos de la radiación en los seres vivos. Efectos de la radiación sobre los materiales. Absorción y atenuación de radiaciones. Cálculo de blindajes. RADIOLOGÍA Y ACELERACIÓN DE PARTÍCULAS: Distintas clases de radiaciones. Medida de las radiaciones. Cámara de ionización. Contadores proporcionales. Contador Geiger-Müller. Sondas especiales. Contadores de centelleo. Ampliación y recuento de pulsaciones. Aceleración artificial de partículas. Manantiales de alta tensión. Acelerador lineal. El ciclotrón El sincrociclotrón. El betatrón. El sincrotón de electrones. El acelerador lineal de ondas progresivas. TEORÍA DE REACTORES: Generalidades sobre reactores. Hogares homogéneos y heterogéneos. Neutrodinámica. Dispersión y choque elástico. Moderación. Moderación con captura. Letargia. Probabilidad de elusión y la integral de resonancia. Difusión de neutrones. Ecuación de difusión. Moderación continua según Fermi. Reflexión de neutrones. Ecuación diferencial del reactor. El bucle geométrico y el bucle material. Cálculo de las dimensiones críticas. El hogar homogéneo reflejado. El hogar heterogéneo. Determinación de la geometría óptima. Ciclos de conversión de material fértil. Régimen transitorio de un reactor. Ecuación diferencial en régimen transitorio. Cambios de reactividad. Envenenamiento. Modificación de la reactividad con la temperatura. Reactores autorreguladores. Cálculo de las barras de regulación. Barras de detención. Servomecanismos. Circuitos de regulación. TECNOLOGÍA DE REACTORES: Reactores de uranio natural. Hervidores de agua. Reactores de agua a presión. Reactores de ciclo gaseoso. Reactor homogéneo acuoso. Reactor sodio-grafito. Reactores convertidores de neutrones rápidos. Instalación general de un reactor. Reactores de metal fundido. Proyecto de un reactor. Variables que lo afectan. CENTRALES NUCLEARES: El problema energético español. Análisis económico de la producción de energía. La central nuclear. Tipos diversos de reactores y de técnicas. Centrales convertidoras y centrales de potencia. Proyecto de una central nuclear. Estudio de los costes de producción del kilowatio hora. Ventajas e inconvenientes de las centrales nucleares. Ubicación de las centrales. Condiciones de seguridad biológica. Instalaciones auxiliares. Evacuación y almacenamiento de desperdicios. 4.3.2. Influències de fora 141 141 4.3.2. Influències de fora Durant els primers mesos del 1957, la càtedra Ferran Tallada va dur a terme diversos cicles de conferències i va convidar destacats experts en enginyeria nuclear i en temes directament relacionats. Així, del 10 al 19 de gener va organitzar conjuntament amb la JEN, que en aquell moment era dirigida pel general Eduardo Hernández Vidal, un cicle sota el títol genèric “Informació nuclear”. Hi participaren la majoria dels investigadors de la JEN, encapçalats per José M. Otero Navascués, vicepresident de l’organisme i autèntic home fort de la Junta, Ricardo Fernández Cellini, cap de la Divisió de Química, Luis Gutiérrez Jodra, cap de la Divisió de Materials, Carlos Sánchez del Río, cap de la Divisió de Física, José Terraza Martorell, cap de la Secció de Recerca Metal·lúrgica, Ramon Ortiz Fornaguera, cap de la Secció de Física Teòrica, Òscar Jiménez Reynaldo, investigador de la Divisió de Reactors i José Luís Otero de la Gándara, cap de la Secció de Moderadors. La taula 3 descriu els dies, les hores i els temes que van tractar aquests investigadors. Cal destacar que les conferències es van fer en dos indrets diferents, l’Escola Especial d’Enginyers Industrials (EEEIB), com calia suposar, i la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (FC-UB). Aquest fet marca l’inici d’una llarga col·laboració entre els físics i els enginyers, que tindrà lloc a través dels ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada. Taula 3. Cicle de conferències de 195729 Dia i hora Professor Tema 10.01.1957 OTERO La experiència actual sobre el precio de la 19.30 h NAVASCUÉS electricidad de orígen atómico 11.01.1957 FERNÁNDEZ Control químico de materiales de interés 12 h CELLINI nuclear 11.01.1957 GUTIÉRREZ Métodos de tratamiento de minerales de 19.30 h JODRA uranio 12.01.1957 FERNÁNDEZ Técnicas fisicoquímicas de análisis de 12 h CELLINI trazas 14.01.1957 GUTIÉRREZ Obtención de compuestos puros de 12 h JODRA uranio y uranio metálico 29 Lloc EEEIB FC-UB EEEIB FC-UB FC-UB Ciclo de conferencias de información nuclear, por profesores de la JEN. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials. Gener 1957. 142 142 14.01.1957 19.30 h 15.01.1957 12 h 15.01.1957 19.30 h 16.01.1957 12 h 16.01.1957 19.30 h 17.01.1957 12 h 17.01.1957 19.30 h 18.01.1957 12 h 18.01.1957 19.30 h 19.01.1957 SÁNCHEZ DEL RÍO TERRAZA MARTORELL SÁNCHEZ DEL RÍO ORTIZ FORNAGUERA JIMÉNEZ REYNALDO TERRAZA MARTORELL JIMÉNEZ REYNALDO OTERO DE LA GÁNDARA JIMÉNEZ REYNALDO La energía nuclear por el proceso de fisión Problemas metalúrgicos en elementos combustibles La energía nuclear por el proceso de fusión El problema de la criticidad Reactores tipo Calder Hall Efectos de la radiación en los metales Reactores tipo EBWR y PWR Producción de agua pesada Reactores homogéneos Sessió de clausura EEEIB FC-UB EEEIB FC-UB EEEIB FC-UB EEEIB FC-UB EEEIB FC-UB Després del cicle de conferències de la JEN es va continuar amb un segon cicle, a càrrec de Thomas Reis, aleshores professor de l’École Normal Supérieur du Pétrole. És possible que anés acompanyat d’altres professors com Daniel Blanc i Pierre Argeron. El cicle, fet del 22 al 28 de gener,30 es va dividir en dos grans blocs. El primer estava dedicat a les tècniques de reactors nuclears i constava de dues sessions: 1. Les réacteurs nucléaires. 2. Réacteurs à combustible nucléaire homogène et réacteurs à refroidissement par sodium. El segon, dedicat a l’economia de l’aplicació industrial dels reactors nuclears, es va fer en tres sessions: 1. Production de l’énergie et des matières fissiles. 2. L’utilisation des réacteurs nucléaires pour la propulsion. 3. Utilisation des réacteurs nucléaires ou d’autres sources de rayonnement dans l’industrie chimique. Va ser el primer contacte de la càtedra Ferran Tallada amb professors francesos, contacte que es va mantenir i incrementar durant bastants cursos. Al mes de març hi ha haver un tercer cicle de conferències sobre isòtops a càrrec d’un altre professor francès: León Jacqué, de l’École Polytéchnique de París. El cicle va constar de tres sessions que es van dur a terme els dies 4, 5 i 6. 31 Els títols de les 30 Ciclo de conferencias sobre técnicas de los reactores y la economía de su aplicación industrial. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials. Gener 1957. Ciclo de conferencias sobre isótopos. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials. Març 1957. 31 143 143 conferències evidenciaven l’interès dels organitzadors perquè les sessions tinguessin una orientació pràctica: 1. Isotopes naturels et artificiels. Moyens de production et de séparation. 2. Applications des isotopes naturels. Applications des radio isotopes aux industries metallurgiques, chimiques, mécaniques. 3. Emplois biochimiques des radio isotopes. Applications dans la recherche des laboratoires. Precautions d’emploi. A banda d’aquests cicles també es van organitzar diverses conferències aïllades. Així, el 25 i 27 de març, Jesús M. Tharrats Vidal, professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona,32 va fer la conferència “Métodos de Montecarlo en la física nuclear”; el 9 d’abril, Charles Fert, professor de la Facultat de Ciències de Tolosa, va fer la sessió “Microscopio electrónico, principio, construcción y aplicaciones”, i, el 12 d’abril, Alberto Caso Montaner va fer la dissertació “Técnica y Economía Nuclear”. El curs 1956-1957 va ser un curs en què, a més d’ampliar el nombre de professors i completar programa impartit, la càtedra Ferran Tallada va iniciar, i amb molta empenta, una etapa d’invitacions a professors i investigadors tant del país com de fora amb la intenció que això permetés completar la formació dels alumnes assistents i aprofitar l’experiència docent d’altres llocs amb més tradició en el cultiu de la física i l’enginyeria nuclear. 4.3.3. Nou pla d’estudis El Projecte de llei de 20 de juliol de 1957 va instituir un nou pla d’estudis per a les carreres d’Enginyeria i Arquitectura mitjançant el qual desapareixien els famosos ingressos, que eren substituïts per un curs selectiu i un d’iniciació fets a l’Escola. L’Escola canviava de nom amb la substitució del qualificatiu Especial pel de Tècnica Superior. A més, es va establir un nombre màxim d’alumnes de nou ingrés de només cent. Cal tenir en compte que l’Escola de Barcelona, que estava situada a l’Edifici del Jesús Tharrats Vidal (1923-2001) s’havia llicenciat en Ciències, secció Físiques, a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona el 1947 i havia obtingut el doctorat a la Universitat de Madrid. El 1956 va prendre possessió de la càtedra de Física Matemàtica de la Universitat de Barcelona, provinent de la Universitat de Salamanca, on havia estat també catedràtic. Aquell mateix curs 1956-1957 es va ocupar també de les classes de Física Atòmica i Nuclear, que s’impartien per primera vegada a cinquè curs de la carrera a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Tharrats va ser catedràtic a Barcelona fins el 1960, quan se’n va anar a ampliar estudis a l’Institut Niels Bohr de Copenhaguen. Des d’allí va marxar com a professor a la Universitat de Puerto Rico, on ha residit fins a la seva mort el 18 de desembre de 2001. 32 144 144 Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, tenia greus limitacions pel que fa a locals a causa que l’alumnat s’havia duplicat en deu anys. Així, mentre que en el curs 1947-1948 hi havia 300 alumnes, en el curs 1956-1957 n’hi havia 670.33 El nou pla va tenir alguna repercussió en la càtedra Ferran Tallada, ja que el curs que s’hi impartia es va dividir en dos. Un d’adreçat als alumnes que estiguessin en cursos superiors al segon i un altre per a professionals, titulats recents o alumnes dels darrers cursos. La inauguració oficial dels dos cursos de la càtedra Ferran Tallada no es va fer fins el 8 de gener de 1958, i de nou s’hi va convidar José M. Otero Navascués, que va pronunciar la conferència “Los elementos combustibles en los reactores nucleares”. El primer curs de caràcter introductori fou impartit per Ramon Simon Arias als matins, dos cops per setmana de gener a abril; el van seguir 55 alumnes. Simon va utilitzar per primer cop un llibre de text: el de Raymond L. Murray, Introducción a la Ingeniería Nuclear. Si s’ha de jutjar pel programa,34 el va seguir molt acuradament, tot i que també va recomanar el llibre d’Ortega Costa Cálculo de Hogares Nucleares, que havia estat publicat una mica més tard. L’obra de Murray havia estat recentment traduïda al castellà per Miquel Masriera per iniciativa de la càtedra Ferran Tallada. En el pròleg que va escriure Damià Aragonés, director de l’Escola, s’explicava que l’havien triada, després d’un procés de selecció entre els llibre emprats per diverses escoles d’Europa i Amèrica, per les seva simplicitat i adequació a la formació de tècnics. El traductor, Miquel Masriera, en el seu pròleg deia que el llibre era pedagògic i que, a més, recollia de manera senzilla els darrers avenços de la matèria, de manera que qualsevol persona que no especialitzada podia adquirir coneixements detallats i específics. A més, afirmava que es tractava de la primera obra d’enginyeria nuclear publicada en llengua castellana: Hasta ahora no disponíamos en castellano de ninguna [obra de] ingeniería nuclear que respondiera a estas exigencias. Por esto creo que Ediciones Palestra, al editar, por iniciativa de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona, la traducción española de la Introducción a la Ingeniería Nuclear de Raymond L. Murray, el mejor de esta clase de libros que –a mi modo de ver– se ha publicado en el 33 34 Inauguración del curso académico 1957-58. 1957, 7. Programa para el curso 1957-58. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Gener 1958. 145 145 extranjero, ha venido a llenar un vacío en la bibliografía nacional, prestando un gran servicio a todos los que en España se interesan por las cuestiones nucleares.35 El curs d’ampliació es feia a les tardes, de 19,30 a 20,30 h. El va dirigir, amb l’estreta col·laboració d’Ortega Costa, Thomas Reis, Chargé de Conferènces à l’École Nationale Supérieure de Génie Maritime et a l’École Spéciale des Travaux Publics, i va col·laborar amb ells tot un conjunt d’especialistes majoritàriament francesos: T. Kahan, de l’École Supérieur d’Electricité, P. Argeron, de la Société pour les Applications Techniques dans le domaine de l’Énergie Nucléaire (SATNUC), N. F. Lansing, l’únic no francès, director de l’Atomic Energy Liaison Service de la Nuclear Division de l’American Standard Company. Daniel Blanc, professor de Física de la Universitat de Tolosa, i L. Jacqué, professor de Química de l’École Polytechnique. La majoria ja havien vingut el curs anterior a pronunciar unes conferències. A més, Joaquín Ortega Costa i Antoni Cumella Pau van completar el curs amb unes sessions sobre temes especials, i s’hi va incorporar Josep Tharrats, que era professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Van seguir el curs 27 participants, els quals també van poder fer exercicis de càlcul de reactors i algunes pràctiques de radiometria, i completar la seva formació amb la projecció d’algunes pel·lícules tècniques. La taula 4 detalla els continguts impartits i posa en evidència que el nivell havia estat incrementat considerablement gràcies a la col·laboració amb els científics i tècnics francesos. Taula 4. Curs d’ampliació 1957-195836 Dia 9-1 13-17.1 Professor T. REIS T. KAHAN Tema Rôle de l’Energie Nucléaire dans le Monde. Physique Nucléaire.Théorie stationnaire des Reacteurs Nucléaires. Théorie dynamique des Reacteurs Nucléaires. Exemples de calcul d’avantproject de Reacteurs Nucléaires. Commande et contrôle des Réacteurs. Materiaux des reacteurs Nucléaires (Refrigerants, modérateurs, aciers speciaux). Les combustibles nucléaires. Ecrans de protection des Reacteurs. Les Reacteurs d.e Recherche. Aspects économiques de l’application industrielle de 20-21.1 P. ARGERON 22-23.1 24-30.1 35 36 N.F. LANSING T. REIS MURRAY, Raymond L. (1957). Introducción a la ingeniería nuclear. Vol. 4. Barcelona: Ed. Palestra. Programa para el curso 1957-58. 5-7 146 146 3-4.2 D. BLANC L. JACQUÉ ORTEGA COSTA CUMELLA PAU THARRATS VIDAL l’énergie nucléaire. Pel·lícules: Reacteurs Homogènes. Reacteurs à ebullition d’eau et refroidis au gaz. Reacteurs refroidis au sodium. Reacteurs a neutrons rapides. Reacteurs divers. Le traitement des combustibles usages. La separation des isotopes stables. La production des isotopes radioactifs et techniques générales de leur utilization. Divers utilizations industrielles des isotopes radioactifs. La importancia de la Ingeniería Nuclear frente a los Directores de Empresa. Bases de una explotación nuclear. Centrales eléctricas clásicas. Centrales eléctricas nucleares. Clases de hogares nucleares. El mercado eléctrico español. Premisas para el desarrollo nuclear en España. Realización de un plan nuclear de 1.000 MW. Emplazamiento de centrales nucleares. Condiciones de seguridad de las instalaciones nucleares. Riesgo ocasionado por la radiación. Criterios para la seguridad de la población. Datos para una reglamentación oficial. RADIOLOGÍA Y ACELERACIÓN DE PARTÍCULAS: Distintas clases de radiaciones. Medida de radiaciones. Cámara de ionización. Contadores proporcionales. Contador Geiger-Müller. Sondas especiales. Contadores de centelleo. Ampliación y recuento de pulsaciones. Aceleración artificial de partículas. Manantiales de alta tensión. Acelerador lineal. El ciclotrón. El sincrotón de electrones. El acelerador lineal de ondas progresivas. Esquema del núcleo atómico. Aquesta etapa preliminar és important ja que es va aconseguir consolidar els ensenyaments, primer quant a l’establiment del programa i, segon, pel que fa al nombre d’alumnes que assistien a un curs que, d’altra banda, encara no formava part del currículum escolar. A més, es van establir lligams sòlids amb la JEN. Ja hem vist que, durant el 1957, aquest organisme va organitzar un cicle de conferències que va significar el reconeixement institucional dels ensenyaments nuclears impartits per la càtedra Ferran Tallada i que el curs següent va ser inaugurat pel seu director general. També es va iniciar una col·laboració decidida entre l’Escola i la Facultat de Ciències, de manera que a partir d’aquest moment es va comptar amb un professor procedent de la facultat que s’ocupà d’impartir els continguts més teoricocientífics de la disciplina. Finalment, es van establir lligams 147 147 molt profitosos entre els professors d’aquesta càtedra i científics estrangers, principalment procedents de França. 4.4. Un canvi d’actitud: la II Conferència Internacional de Ginebra En els tres anys que havien transcorregut des de la I Conferència de Ginebra la situació internacional havia canviat i havia augmentat l’interès per les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. En l’àmbit internacional ja hi havia tres reactors que produïen electricitat d’origen nuclear: Calder Hall, Shippingport i Obninsk. Esto ha tenido gran importancia puesto que por ello hemos empezado a adquirir una experiencia sobre las características de funcionamiento de dichas centrales, y mucha nueva información se está obteniendo de su tecnología, que suplementa los experimentos que en pequeña escala se hicieron en los reactores de investigación.37 Aquestes centrals no resultaven rendibles econòmicament per les seves característiques, però obrien el camí a les que es construïssin en el futur. De l’1 al 13 de setembre de 1958 es va celebrar la II Conferència Internacional sobre la utilització de l’energia nuclear per a fins pacífics. Hi van participar al voltant d’una setantena de països i l’esdeveniment va permetre, entre altres coses, que s’establissin els models de centrals nuclears aplicables a escala industrial, és a dir les que podrien anomenar-se de segona generació, que eren les de grafit-gas, les d’aigua a pressió i en ebullició i les d’aigua pesant. Pel que fa a la viabilitat econòmica, encara es creia, però, que l’energia nuclear no era prou competitiva respecte a les altres fonts d’energia. Es pensava que calia esperar uns anys i que, molt possiblement a finals del 1960, països com Anglaterra aconseguirien obtenir el kilowatt nuclear a un preu inferior al kilowatt obtingut per mitjans convencionals. Pel que fa a Espanya, aquest canvi d’actitud era encara més notori. En primer lloc, les necessitats d’energia elèctrica havien portat a especulacions sobre la construcció de diverses centrals nuclears en les províncies de més consum elèctric, que eren, per 37 COCKROFT, John (1959). “Resumen de la II Conferencia Atómica de Ginebra”. Metalurgia y Electricidad, núm. 256, gener, 301-305. 148 148 aquest ordre: Barcelona, Biscaia i Guipúscoa –que eren considerades respecte als consums energètics com una sola província–, Madrid, València, Sevilla i Santander. Això significava que, entre el 1962 i el 1967, es disposaria de tres milions de kW instal·lats. La primera central nuclear de 200.000 kW havia de posar-se en funcionament a Barcelona l’any 1962. El sector elèctric havia començat a preparar-se per a fer front a aquest repte. Així, s’havia constituït un conjunt d’agrupacions d’empreses elèctriques amb l’objectiu d’afrontar la construcció de centrals nuclears. L’empresa NUCLENOR, que agrupava Iberduero i Electra de Viesgo, tenia previst d’engegar la construcció de centrals al País Basc i Santander. L’empresa CENUSA, que agrupava Hidroeléctrica Española, Unión Eléctrica Madrileña i Sevillana de Electricidad, preveia ocupar-se de les centrals del centre i el sud de la península. A Catalunya, la situació anava més lenta i amb més prudència i encara no havia aparegut cap grup que agafés amb força aquests projectes, tot i que l’empresa líder del sector, FECSA, semblava estar-hi força interessada. Però el canvi d’actitud es va notar també en l’interès del món empresarial per participar en aquesta II Conferència. Alberto Caso Montaner, que havia assistit a la I Conferència, descrivia la nova situació amb aquestes paraules: He podido apreciar lo mucho que ha cambiado el ambiente nuclear en el país en menos de tres años, pues en el mes de mayo de 1955 tuve la amargura de encontrarme de único español que asistía al Primer Congreso Internacional Nuclear celebrado en el mundo, presidido por el Ministro de Economía de un gran país, y hoy creo que serían varias las decenas, por no decir centenas, de los que estarían dispuestos a ir a un Congreso similar. Ha cambiado mucho el ambiente en los tres años pasados, lo que sin duda alguna es para todos una gran satisfacción, y creo que también todos deseamos que dentro de otros tres años se encuentren en período avanzado de construcción las primeras centrales nucleares, lo que a mi entender es perfectamente realizable y por otra parte, no creo que debamos desaprovechar, ni por un momento, las grandes posibilidades que lo nuclear ofrece a un país que, como el nuestro, está escaso de recursos naturales.38 38 CASO MONTANER, Alberto (1959). “Un plan nacional de energía eléctrica en sus aspectos técnico y económico”. Metalurgia y Electricidad, núm. 256, gener, 273-280. 149 149 Alberto Caso es referia a la Conferència Atòmica Internacional, que va tenir lloc el maig del 1955 a Bèlgica i que fou exclusiva per als països occidentals.39 La participació espanyola a la II Conferència fou destacable. En primer lloc, cal ressaltar que la delegació estava formada per unes trenta persones, la majoria de les quals pertanyien a la JEN.40 No hi figurava cap representació del món empresarial, llevat de l’INI,41 i no hi va faltar algun destacat membre del món de la docència42 i altres representants ministerials.43 Espanya va presentar 21 treballs, dels quals només es van llegir 10, just per sota de les grans potències. Alguns membres de la delegació van intervenir en sessions tècniques. Així, Otero Navascués va presidir-ne una i Armando Duran i Gutiérrez Jodra van ser vicepresidents d’unes altres. Una de les comunicacions mostrava el programa nuclear espanyol i manifestava de manera optimista i potser vehement que l’energia elèctrica d’origen nuclear molt aviat seria competitiva a Espanya: En estas condiciones, la energía eléctrica de origen nuclear estará en competencia con las centrales térmicas que queman combustibles fósiles mucho antes que en Estados Unidos y Canadá, considerándose que para el precio actual de las grandes centrales nucleares en construcción y de su combustible, todavía serán más ventajosas económicamente y desde el punto de vista de comercio exterior las centrales convencionales que queman combustibles importados. Sin embargo, la segunda generación de las centrales nucleares, actualmente en el tablero de dibujo y en los laboratorios de desarrollo, ya se prevé que den precios en competencia, y para la tercera generación se considera que las centrales nucleares, tanto desde el punto de 39 Alberto Caso Montaner (1908, ?) era enginyer electricista per l’Escola Especial de Montefiore (Bèlgica) des del 1931. Va dirigir el projecte de la central d’Escatrón fins a la seva posada en marxa el 1954 i va ser el primer espanyol que va assistir als cursos que s’impartien al Centre Atòmic de Harwell. Més tard, fou escollit membre de l’Atomic Industrial Forum dels Estats Units. De la JEN hi havia J.M. Otero Navascués, A. Duran, F. Pascual, M. Alía, J. Catalá, R. Fernández Cellini, F. de la Cruz, R. Gaeta, J.M. Gamboa, J. Goicolea, J.M. Josa, R. Maté, E. Mingarro, J.L. Otero, E. Iranzo, V. Roglá, C. Fernández Palomero, J. Pedregal, J. Petrement, F. Saleta, D. Santana, A. Tanarro, F. Verdaguer, M.A. Vigón i L. Gutiárrez Jodra. Julio Calleja. J.M. Torrontegui. 40 41 42 43 P. Cortina Mauri, subsecretari del Ministeri d’Afers Exteriors. L. García de Llera, ministre plenipotenciari i delegat permanent a Ginebra, i el marquès de Robledo, secretari de la delegació permanent a Ginebra. 150 150 vista del kWh como del desembolso en pesetas y divisas total durante la vida de la central, serán económicamente más convenientes que las centrales térmicas convencionales.44 A part de la delegació oficial, també hi van assistir i hi van participar alguns científics i enginyers relacionats amb l’Escola de Barcelona. És el cas de Miquel Masriera, que hi va anar com a enviat especial de La Vanguardia i que va elogiar la intervenció d’Otero Navascués, i el de Joaquín Ortega Costa, que va presentar una comunicació titulada “Conductores neutrónicos”. Els dies que va durar la II Conferència es van poder veure a Ginebra dues exposicions: una d’organitzada pels governs i l’altra, per les empreses. A la primera, la Junta d’Energia Nuclear hi va instal·lar un estand que, deien, va causar impressió: (...) sobre todo por una gran fotografía del centro de la Moncloa, que ocupa casi una pared; por lo visto, había quien no se lo creía de verdad.45 4.5. Exposicions “Àtoms per la Pau” La primera exposició espanyola, “El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas”, va tenir lloc a Madrid els mesos de maig i juny del 1958. Tenia un objectiu estrictament propagandístic que consistia a donar a conèixer al públic en general que l’energia atòmica podia servir per a altres coses diferents de la guerra: (...) es decir, de mejora, ayuda y aún más larga duración de la vida sobre la tierra, aumentando considerablemente el nivel de vida de sus habitantes por aumento y mejora de los alimentos, humanización del trabajo, diagnóstico y tratamiento de las enfermedades, etc.46 44 OTERO NAVASCUÉS, José M. (1958). “El programa de energía nuclear y los problemas energéticos españoles”. Actas de la segunda Conferencia Intenacional de las Naciones Unidas sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra. Vol. 1, 152-158. 45 “Intervención de España en la II Conferencia de Átomos para la Paz, en Ginebra”. Ibérica, núm. 386, setembre 1958. 241-242. El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas. Cicle de conferències amb motiu de l’exposició. Madrid: Sindicato Nacional de Agua, Gas y Electricidad, 1958, 5. 46 151 151 L’exposició de Madrid va comptar amb la participació de la JEN, de l’Institut Nacional del Càncer, de l’Institut d’Investigacions Agronòmiques, de l’Institut de la Soldadura i de les escoles d’enginyers industrials de Madrid, Barcelona i Bilbao. 4.5.1. La participació catalana a l’exposició de Madrid La participació de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona es va fer a través de la càtedra Ferran Tallada i va consistir en la presentació de: (...) un modelo demostrador de la absorción de la radiación por la materia, sus equipos de radiometría, los programas de los Cursos desarrollados y sus publicaciones sobre temas nucleares.47 Paral·lelament al desenvolupament de l’exposició es va organitzar un cicle de conferències en què van participar divuit convidats, dels quals deu eren espanyols i la resta provenia dels Estats Units, França, Holanda i Suïssa. Entre els participants espanyols hi havia Joaquín Ortega Costa i Ramon Simon Arias. El primer va parlar sobre un tema de tipus econòmic i de perspectives energètiques futures, “La energía nuclear y la estructura de la producción eléctrica nacional”, i el segon, sobre un tema aparentment més tècnic, “Energías de enlace, Fisión y Fusión”. La conferència d’Ortega Costa explicava com, tradicionalment, l’estructura de la producció elèctrica s’havia basat majoritàriament en la hidràulica i suggeria que es canviés aquesta tendència ateses les dificultats que comportaven les dependències pluviomètriques. Opinava que calia incrementar l’ús de l’energia d’origen tèrmic. Però, com que els recursos de carbó eren escassos, recomanava buscar el suport de l’energia nuclear. Pensava que s’havia de començar aviat i que el 1965 podria ser un bon any per disposar ja de centrals nuclears. L’alt preu del kW d’origen nuclear podia ser compensat per un major nombre d’hores de funcionament i per les tendències a l’alça del preu dels combustibles tradicionals i a la baixa del combustible nuclear. Les primeres centrals haurien de funcionar amb combustible importat però, en un termini breu, podrien utilitzar-se “materiales extraídos y elaborados por la industria nacional”. 47 Memoria correspondiente al período académico 1957-58. Cátedra Fernando Tallada de Ingeniería Nuclear. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Octubre 1958, 6. 152 152 Ortega recomanava que la construcció de les centrals nuclears fos duta a terme majoritàriament per la indústria espanyola i que es procurés importar el mínim. Aconsellava dos tipus de reactor, que segons la seva opinió, eren els que semblaven viables: “La del uranio natural, moderado por grafito y enfriado por gases, y la del uranio ligeramente enriquecido moderado o enfriado por agua , en hogares del tipo ebullición”. Ortega Costa feia una proposta de pla nuclear consistent a construir quatre centrals que proporcionessin 1.000 MW l’any 1965: (...) dos de uranio natural de 300 MW cada una, a emplazar en las provincias de Barcelona y Madrid, y otras dos de 200 MW, con hogares de agua en ebullición, que podrían situarse en las Vascongadas y en la provincia de Sevilla, buscando el acortamiento del transporte de energía a los centros de consumo.48 Per poder tirar endavant aquest pla calia que el Govern modifiqués la legislació sobre mineria nuclear i es permetés, així, l’entrada a empreses privades, i que s’elaborés un pla nuclear que establís una prima de compensació per a les construcció nuclears. La conferència de Ramon Simon Arias, que pel títol semblava que havia de ser més tècnica, tenia també un ampli caire divulgador i, com l’autor va deixar clar des del principi, volia ser accessible per a qualsevol batxiller. La preocupació de Simon consistia a crear interès en la joventut sobre els temes nuclears. Explicava que hi havia altres activitats tècniques, com l’aviació, que produïen fascinació entre la gent jove i que: En cambio, la cuestión nuclear, quizás por no tener la espectacularidad de la aviación y la radio, quizás por lo siniestro de la bomba atómica, quizás por el mucho tiempo que se han mantenido secretas estas teorías y el público ha perdido la paciencia, el caso es que no ha tenido latente la curiosidad pública o se perdió, formándose, en cambio, el criterio de que los inicios en técnica nuclear sólo podrían alcanzarse con un tremendo bagaje matemático.49 ORTEGA COSTA, J. “La energía nuclear y la estructura de la producción eléctrica nacional”. El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas. 1958, 297-315. 49 48 SIMON ARIAS, R. “Energías de enlace, fisión y fusión”. El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas, 1958, 319-332. 153 153 Simon va aprofitar la conferència per demanar que s’ajudés la docència de la ciència i enginyeria nuclears en tots els nivells, i va proposar la instal·lació de reactors experimentals per aconseguir que, d’aquesta manera, quan s’haguessin d’instal·lar les centrals, es disposés dels professionals adients.50 4.5.2. L’exposició “Àtoms per la Pau” de Barcelona Després d’estar dos mesos en Madrid i dos més a Bilbao,51 l’exposició “Àtoms per la Pau” va venir finalment a Barcelona i va ser inaugurada el 24 de novembre de 1958. Aquí va ser organitzada conjuntament per l’Escola d’Enginyers Industrials, la Cambra Oficial d’Indústria i l’Agregaduria Cultural de l’Ambaixada dels Estats Units. La iniciativa, però, tant a Madrid i Bilbao com a Barcelona, provenia de l’Ambaixada dels Estats Units. Per això a Bilbao va ser inaugurada pel mateix ambaixador, Mr. Lodge. A Barcelona, la representació americana va ser exercida per la Casa d’Amèrica, la qual, un cop finalitzada l’exposició, va agrair a l’Escola la seva col·laboració. L’Escola també hi estava molt interessada, però, ja que aquesta exposició servia per motivar l’alumnat a seguir els cursos d’enginyeria nuclear en lloc dels d’una altra càtedra especial, i per això va cedir de bon grat els locals. La preparació va ser possible gràcies a l’aportació econòmica de diverses empreses i institucions barcelonines. Així, Manuel Junoy, que dirigia La Maquinista Terrestre y Marítima, va enviar 5.000 PTA amb una nota, adreçada a Aragonés, que deia el següent: Espero con ello haberte demostrado nuestro interés en contribuir al progreso de la energía nuclear en nuestra región industrial, y en la confianza de haberte complacido, te saluda afectuosamente tu buen amigo y compañero. 50 “Desgraciadamente, creo que no podrá prescindirse de la central nuclear; pero mientras se discute su oportunidad, no puede perderse ni un minuto, y deben instalarse reactores experimentales en todos los grandes centros industriales y culturales españoles: Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla, etc. Técnicos y científicos deben tener este elemento de trabajo y rápidamente hemos de aumentar su número y crear grados medios e inferiores: ayudantes nucleares y operarios nucleares, que no es labor de un día.” SIMON ARIAS, R. (1958), 332. “Se ha celebrado en Bilbao la Exposición ‘Átomos para la Paz’”. Metalurgia y Electricidad, núm. 252, setembre 1958, 96-97. 51 154 154 Aquest interès el van tenir també Fuerzas Hidroeléctricas del Segre S.A. (1.000 PTA), Compañía de Fluido Eléctrico S.A. (5.000 PTA), Catalana de Gas y Electricidad (5.000 PTA), FECSA (10.000 PTA) i la Cambra Oficial d’Indústria (10.000 PTA). En total es van recaptar 36.000 PTA. Les despeses de l’exposició, segons el pressupost inicial, van ascendir a 58.100 PTA. El dia 24 de novembre es va fer la inauguració oficial, presidida pel capità general de Catalunya, pel director honorari de l’Escola d’Enginyers, Francesc Planell, per representants de la Cambra Oficial d’Indústria i pel cònsol general dels Estats Units. A l’acte, Carlos Sánchez del Río, de la JEN, va pronunciar una conferència titulada “Situación actual de la Energía Nuclear”, que també va servir per inaugurar els curs de la càtedra Ferran Tallada. El mateix Sánchez del Río va fer un resum de la seva conferència perquè fos enviat a la premsa: Para cuantos se interesan por el futuro de la energía nuclear es conveniente analizar periódicamente la situación en este campo. Ahora es particularmente oportuno, ya que hace dos meses ha terminado la gigantesca conferencia de Ginebra sobre los usos pacíficos de la energía atómica. Es interesante que haya tres reactores (Calder Hall, Shippingport, Siberia) que, aunque no son comerciales, llevan un cierto tiempo funcionando satisfactoriamente como prototipo de las futuras centrales eléctricas de origen nuclear. Técnicamente son satisfactorias aunque económicamente no lo sean. Se analizan después los diferentes trabajos que se realizan en el mundo para conseguir reactores que sean económicamente más prometedores. Seguidamente, y pensando en el futuro más lejano, se da cuenta de los esfuerzos realizados en diferentes laboratorios para llegar a la producción de energía de origen termonuclear. Finalmente, se resumen los pronósticos expresados en Ginebra respecto al curso futuro de la energía nuclear, y se hace notar que tan pronto como carezcamos de otras fuentes de energía se podrá indudablemente aprovechar la de origen nuclear. L’Escola va enviar invitació als 98 membres de la Junta Directiva de l’American Chamber of Commerce in Spain, en la qual hi havia destacats directius d’empreses com Motor Ibérica, Crolls, Saenger, Macosa, Iberia Radio, Vieta, Cementos Molins, SA Cros, FECSA, Compañía Española de Electricidad y Gas Lebon, i la majoria dels 155 155 bancs, com el Garriga Nogués, el Popular, el Santander, el Vizcaya o el Central, tots amb adreça a Barcelona. També es va convidar una llarga llista de 300 personalitats que eren socis sènior de la Cambra de Comerç. Tres dies abans es va fer una recepció amb vi d’honor per als periodistes, i allí se’ls va lliurar una nota de premsa en què s’explicava que l’exposició consistia en 65 panells on es detallaven les aplicacions industrials, agrícoles i mèdiques de l’energia nuclear. També s’explicava que hi hauria mostres d’urani, un comptador Geiger i un conjunt de maquetes: la del reactor CP per a investigació, la d’una pila atòmica per produir radioisòtops com la d’Oak Ridge, la d’un reactor portàtil per produir energia elèctrica, la d’una bomba de cobalt, la d’un vaixell mogut per energia nuclear i la de la central atòmica de Shippingport. A més, es va instal·lar un diorama d’una vaca que mostrava el camí recorregut per un radioisòtop ingerit per aquest animal. Una de las novedades que llamará poderosamente la atención del visitante será el equipo de Manos Mágicas para el manejo de materiales radioactivos, que entre otros equipos análogos fueron presentados en Ginebra el pasado mes de septiembre con motivo de la Segunda Conferencia Internacional de Átomos para la Paz y traídos desde allí con el único fin de realizar demostraciones en esta exposición montada en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales para ser libremente examinada por el público barcelonés.52 Certament, si hi havia relació entre les despeses i l’interès de l’aparell exhibit, Manos Mágicas havia de ser un estri molt interessant ja que s’havia emportat una bona part del pressupost (15.000 PTA), no pas per l’aparell sinó pel viatge i l’estada de les dues noies que el posaven en funcionament. La vaca també va tenir les seves despeses (8.000 PTA). La resta, es va dedicar a transport, instal·lació i propaganda. L’exposició va estar oberta fins el 14 de desembre i va ser completada per unes projeccions de pel·lícules:53 Desarrollo de reactores homogéneos, Construcción del reactor Argonne para la investigación, El progreso del reactor sodio-grafito i Power Reactor in The U.S. 52 Exposición Átomos para la Paz. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Altres títols de pel·lícules: El átomo y su energía. El Nautilus cruza la cima del mundo. El río petrificado. La agricultura, la industria y la fuerza motriz. El átomo al servicio de la humanidad. Bórax, el radioisótopo en la ciencia en general. El átomo en la medicina. Beneficios de la energía atómica. Presentación del átomo. Adiestramiento humano en la Era Atómica. Progreso científico. 53 156 156 Aquestes activitats de caire propagandístic tenien una finalitat doble. En primer lloc servien als Estats Units per donar a conèixer als països amics que les activitats relatives a l’energia nuclear també tenien aplicacions pacífiques i per netejar així la seva consciència. Al Govern espanyol en general i a la JEN en particular, els eren útils perquè mostraven la cara amable d’aquesta font d’energia. No obstant això, els resultats d’aquestes exposicions a curt termini no eren ni per al Govern americà ni per a l’espanyol. Qui realment en treia un profit més immediat eren les escoles d’Enginyeria Industrial, ja que les activitats ajudaven a entusiasmar els alumnes per una tecnologia novedosa i, al mateix temps, els mostraven una nova sortida professional. 4.6. Organització de la docència. L’inici de les pràctiques A l’octubre del 1958, la càtedra Ferran Tallada va reunir-se, sota la presidència del director de l’Escola, Damià Aragonés, per tal de planificar el curs següent. En aquesta reunió es va encarregar a Simon Arias que s’ocupés de programar les pràctiques, aprofitant que havia mantingut contactes amb Daniel Blanc, de la Universitat de Tolosa. Però, com que per iniciar aquestes activitats calia disposar de material que només podia proporcionar la JEN, es va acordar primer demanar una entrevista amb Otero Navascués. Ramon Simon Arias va explicar, detalladament, que feia poc que havia estat amb Daniel Blanc a Tolosa, el qual l’havia orientat sobre les pràctiques que es podien fer. Ara bé, perquè això fos possible calia que l’Escola disposés del material adient. Per això va proposar que es parlés amb Otero Navascués. Se conviene una reunión entre el Sr. Aragonés y el Sr. Simon Arias con el fin de redactar una carta dirigida a Otero en solicitud del material mínimo necesario para comenzar las prácticas propiamente dichas o bien, la construcción durante este curso de algunos de los aparatos destinados a esta cátedra.54 Acta núm 19. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 54 157 157 Aragonés i Simon van acordar, primer, enviar una carta a Otero i, després, fer una visita a la JEN per tal de concretar quines eren les pràctiques factibles i quin era el material de què es podia disposar. El 13 de gener, Otero responia a la carta d’Aragonés donant la seva conformitat a la visita i proposant Sánchez del Río com a representant de la JEN que atendria els professors de Barcelona. Nou dies després, Aragonés va respondre amb una carta d’agraïment en la qual concretava les dates de la visita. Aquesta carta evidenciava que la càtedra Ferran Tallada en els cursos anteriors no havia aconseguit posar en marxa unes pràctiques: Ya puede Vd. suponer la alegría que me ha producido en cuanto a la posibilidad de poder finalmente realizar, en nuestra Escuela, ejercicios prácticos relacionados con cursos de Ingeniería Nuclear.55 La visita a Madrid de Simon Arias i Ortega Costa, que va tenir lloc al gener del 1959, va servir perquè poguessin veure les instal·lacions del centre que la JEN tenia a la Moncloa i perquè s’assabentessin que l’Escola de Bilbao havia iniciat, conjuntament amb la JEN, els treballs per a la construcció d’un reactor. Per això ja hi havia a Madrid dos enginyers joves que col·laboraven en aquest projecte. Simon Arias va explicar als membres de la JEN que l’Escola de Barcelona tenia també projectes semblants; per aquesta raó, després d’una reunió amb Otero Navascués, es va acordar d’estudiar si era factible que l’Escola de Barcelona rebés el mateix tracte que la de Bilbao. Aquesta reunió fou definitiva per tirar endavant el projecte de construcció d’un reactor experimental llargament desitjat per la Cambra Oficial d’Indústria, la qual, des del desembre del 1957, feia gestions per aconseguir equipar la càtedra amb un reactor.56 El 3 de febrer de 1959 es va tornar a reunir la càtedra Ferran Tallada amb l’assistència de Damià Aragonés com a director, Felipe Lafita com a representant de la Cambra Oficial d’Indústria, els professors Joaquín Ortega, Ramon Simon, Antoni Cumella i Jesús Tharrats, els becaris Antoni Bernalte, Lluís Cabré i Juan Grau, i Josep M. Sandoval com a secretari. Simon i Ortega van comunicar els resultats de la visita a la JEN i van detallar el material que havien sol·licitat. Les pràctiques van ser 55 56 JEN. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. BARCA SALOM, Francesc X. (2000), 15. 158 158 programades i posteriorment anunciades en el programa del curs general. Consistien en deu exercicis, que van ser ampliats a disset el curs següent. En aquesta reunió es va acordar, també, que hi hagués una persona cada dia a la càtedra per tal de fer d’enllaç amb els altres professors i, a més, per fer de supervisor dels treballs previs a la realització de les pràctiques. Per a aquesta feina es va escollir l’enginyer Isidor Ramos Massaguer, que ja col·laborava amb la càtedra Paulí Castells. Eren els inicis de la professionalització de la feina docent, produïda primer amb l’establiment dels laboratoris i difosa, més tard, amb la introducció de la recerca a tots els àmbits de l’ensenyament universitari. 4.6.1. Segona fase: classes teòriques i pràctiques (1958-1963) A la reunió del dia 29, a la qual assistiren també Simon, Velasco, Cumella i el secretari de l’Escola, José M. Sandoval, Ortega Costa va presentar el programa detallat del curs general. Aquesta vegada es pensava fer un curs general d’enginyeria nuclear i un de més específic sobre tecnologia nuclear. El primer seria impartit per professors de la càtedra, mentre que el segon el farien únicament professors estrangers, és a dir l’equip que encapçalava Thomas Reis. Tots dos cursos permetien la participació d’alumnes de l’Escola i de titulats, però el segon requeria que els alumnes tinguessin com a mínim tres cursos de la carrera aprovats. El curs general d’enginyeria nuclear es diferenciava respecte d’anys anteriors en el fet que s’hi incorporaven dos professors de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona: Jesús Tharrats Vidal, que ja havia participat en el curs específic de l’any anterior, i Manuel Velasco Durántez. Es componia de set apartats. Se’n va eliminar algun i, la resta, es va assignar a cada professor. Així, Ramon Simon i Jesús Tharrats havien de fer Física nuclear. Radiometría y aceleración de partículas va correspondre a Antoni Cumella. De Teoría de reactores y generación de potencia se’n féu càrrec Joaquín Ortega Costa. Pel que fa a Transferencia de calor y balance térmico, se’n va ocupar Ramon Simon. Protección y seguridad de las instalaciones y los materiales especiales va ser suprimit. Finalment, Producción y empleo de los isótopos va ser assignat a Manuel Velasco. 159 159 El 3 de febrer de 1959 es va tornar a reunir la càtedra Ferran Tallada amb l’assistència de Damià Aragonés com a director, Felipe Lafita com a representant de la Cambra Oficial d’Indústria, els professors Joaquín Ortega, Ramon Simon, Antoni Cumella i Jesús Tharrats, els becaris Antoni Bernalte, Lluís Cabré i Juan Grau, i Josep M. Sandoval com a secretari. Simon i Ortega van comunicar els resultats de la visita a la JEN i van explicar que havien sol·licitat el material següent: 1º) Espectrógrafo de impulsos y detector de centelleo. 2º) Equipo de medida con escala automática. 3º) Escala decimal con su generador de alta tensión, estabilizador. 4º) Integrador de Laboratorio (con su generador de alta).57 Les pràctiques van ser programades i posteriorment anunciades en el programa del curs general. Consistien en els deu exercicis que es recullen a la taula 5 i que es poden comparar amb els del curs següent. Taula 5. Les pràctiques en el període 1958-1960 PROGRAMA DE PRÀCTIQUES PROGRAMA DE PRÀCTIQUES 1959-1960 1958-1959 1. Verificación de la ley de 1. Detección y medida de la radiación. Poisson. 2. Tiempo muerto de un contador. Pendiente y 2. Tiempo muerto del contador. rellano. Plateau. 3. Rendimiento y sensibilidad de un equipo de 3. Rendimiento y eficacia de un detección. conjunto de detección. 4. Determinación de la magnitud del impulso. 4. Estudio del espectro de Co60. 5. Atenuación de la radiación a través de la 5. Radioactividad alfa. Curva de materia. Determinación de espesores. Bragg. 6. Medida del período de un radio isótopo. 6. Medidas del período de 7. Activación con neutrones. radioisótopos I128 - Ag 110. 8. Estudio del efecto Szilard-Chalmers. 7. Valores relativos de secciones 9. Determinación del factor de corrección eficaces. geométrica. 8. Medida de coeficiente de 10. Cálculo de una dosis de radiación. absorción. 11. Radiografía industrial. 9. Cromatografía. 12. Problemas de régimen transitorio resueltos en 58 10. Efecto Szilard-Chalmers. el calculador analógico. 13. Determinación experimental de coeficientes de transferencia en un modelo térmico. Acta núm 20. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 58 57 Programa para el curso 1958-59. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Novembre 1958. 160 160 14. Ejercicios de cálculo de un sistema de enfriamiento de un reactor. 15. Ejercicios de cálculo de las dimensiones críticas de un hogar. 16. Ejercicios de cálculo de la atenuación y espesor de un blindaje. 17. Separación de isómeros nucleares.59 Com es pot veure, de les discretes deu pràctiques del curs de 1958-1959 es va passar a gairebé el doble, disset, el curs 1959-1960, cosa que posa de manifest que es va equipar el laboratori i es va apostar per l’organització d’unes pràctiques acurades. Però, tot i les bones intencions, no es van poder dur a terme totes les pràctiques previstes. Es van fer, però, assajos d’absorció de partícules gamma i registres de radiació. Tanmateix, l’escassa intensitat de la font de radi-beril·li gairebé no va permetre la mesura de seccions eficaces. No es van fer les pràctiques de gammagrafia ja que no va ser possible adquirir l’equip necessari per manca de pressupost. Como contrapartida se realizaron algunos trabajos sobre construcción de aparatos electrónicos de recuento de impulsos y se estudiaron montajes y acoplamientos especiales.60 L’horari del curs 1958-1959 i el del 1959-1960 van ser de tarda, a partir de les 19,30 h, i no al matí com havia estat l’any anterior amb el curs introductori. El fet és que la programació 1958-1959 té semblances amb la 1956-1957, encara que alguns temes s’hagin augmentat i d’altres hagin desaparegut. Si comparem el programa amb el llibre de Murray observarem que no és seguit al peu de la lletra sinó només com a consulta. Entre els apartats que es tracten de nou es troba el dels isòtops, i un dels que desapareix és el dedicat als materials. La taula 6 recull el programa detallat del curs general d’enginyeria nuclear 1958-1959 i permet comparar-lo amb el curs següent. El curs general de 1959-1960 va ser molt semblant; només es van fer 59 Programa para el curso 1959-60. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Octubre 1959. 60 Memoria correspondiente al período académico 1959-60. Cátedra Fernando Tallada de Ingeniería Nuclear. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Octubre 1960, 6. 161 161 lleugeres modificacions al programa de 1958-1959 per millorar-lo i perfeccionar-lo. Els professors van ser els mateixos, llevat de Tharrats, i els programes també. Només cal destacar-ne la desaparició de l’apartat dedicat als isòtops. Taula 5. Programes dels cursos 1958-1959 i 1959-1960 Programa del curs general d’enginyeria Programa del curs general d’enginyeria nuclear 1959-196062 nuclear 1958-195961 FÍSICA NUCLEAR: Las partículas FÍSICA NUCLEAR: Configuración del elementales. Configuración del átomo. El átomo. Las partículas elementales. El núcleo atómico. Estabilidad del núcleo y núcleo atómico. Propiedades generales de energía de enlace. Teoría de los campos los núcleos. Fuerzas de enlace y energía nucleares. Reacciones nucleares y de enlace. Teoría de campos nucleares. radiactividad artificial. Reacciones Modelos de núcleos. Reacciones provocadas por neutrones y secciones nucleares. Teoría general. Emisión eficaces. La fisión del núcleo. La reacción radiactiva. Desintegración espontánea de autosostenida. Difusión de neutrones. La los núcleos. Reacciones inducidas por fusión de los núcleos ligeros. La reacción neutrones. Secciones eficaces. Difusión de fusión y la temperatura crítica. Física de neutrones. La escisión nuclear. de los plasmas. Balance energético. El espectro de fisión y los neutrones retrasados. Interacciones de los núcleos con la radiación electromagnética. Reacciones de fusión de los elementos ligeros. La materia en estado de plasma. RADIOMETRÍA Y ACELARACIÓN DE ELECTRÓNICA NUCLEAR: Métodos de PARTÍCULAS: La emisión artificial. medida y radiación. Cámaras de Distintas clases de radiaciones y ionización y dosímetros. Registrador de propiedades proporcionales. Contador impulsos. Contadores proporcionales. Geiger-Müller Snider especial. Teoría del contador Geiger-Müller. Escintellómetros. Ampliación de señales y Contadores de centelleo. Circuitos recuento de pulsaciones. Integradores. electrónicos para el recuento de Aceleración artificial de partículas. pulsaciones. Montajes diferentes. Manantiales de alta tensión. El acelerador Determinación de la amplitud del impulso. lineal de ondas progresivas. La Integradores. Manantiales de alta tensión. producción de altas temperaturas en los Teoría elemental de la aceleración de plasmas. El efecto de estricción. La partículas cargadas. El acelerador lineal y estabilización magnética de la descarga. los aceleradores cíclicos. Medida del flujo neutrónico en un reactor nuclear. Sensibilidad progresiva de los circuitos registradores. Servomecanismos de accionamiento de las barras de regulación y paro de un reactor nuclear. TEORÍA DE REACTORES Y GENERACIÓN TEORÍA DE REACTORES Y GENERACIÓN DE POTENCIA: El hogar nuclear y el DE POTENCIA: La reacción autosostenida 61 62 Programa para el curso 1958-59. Programa para el curso 1959-60. 162 162 equilibrio crítico. Distintas técnicas de reacción. Reactividad y excitación. El ciclo de generación neutrónica en el hogar. La moderación y la probabilidad de elusión. La utilización térmica y la fuga neutrónica. El bucle y la condición crítica. Los ahorros por reflector. Cálculo de las dimensiones. Críticas. Geometría óptima. Experimento exponencial. El régimen transitorio y el período del hogar. Cambios de reactividad y envenenamiento. Cálculo del sistema de regulación. Simuladores y cálculo analógico. La generación de potencia nuclear. Limitaciones en los proyectos por exigencias nucleares y por exigencias térmicas. Principales tipos de reactores aplicables. Ciclos de conversión y economía de combustibles. Estudio económico de una central y el precio del KWH nuclear. El problema eléctrico español y el empleo de la energía nuclear. TRANSFERENCIA DE CALOR Y BALANCE TÉRMICO: El problema de la transferencia de calor en un hogar nuclear. Diversos vehículos de enfriamiento. Gradiente térmico del combustible. Cálculo de las temperaturas de régimen. Circuitos de enfriamiento, temperatura de régimen y velocidad de circulación. Dimensiones ópticas del sistema. Ecuación general de la transferencia térmica. Coeficientes de transferencia y métodos experimentales de ensayo. Combustibles metálicos y combustibles cerámicos. Las vainas del combustible y su forma exterior. Transmisión del calor por líquido en ebullición. Transmisión del calor por vapores condensándose. Los cambiadores de calor. Cálculo del sistema de y el equilibrio crítico. Balance neutrónico y térmico de un hogar nuclear. Distintas técnicas de reacción. Hogares homogéneos y hogares heterogéneos. Ciclo de generación neutrónica en un hogar. Hogares de moderadores lentos. Moderadores. Teoría general de la moderación. Cálculo de la utilización térmica. La fuga neutrónica exterior. El empleo de reflectores. Los ahorros por reflector. Determinación de las dimensiones críticas. La ecuación de difusión con grupos múltiples. Experimento exponencial. Teoría elemental del reactor de neutrones rápidos. Determinación del espectro característico. Estudio del régimen transitorio de un hogar nuclear. Los neutrones retrasados y el período del hogar. Cambios de excitación y envenenamiento de combustible. El coeficiente de reactividad a temperatura. Cálculo del sistema de regulación. Métodos simplificados por el empleo de simuladores electrónicos. Ciclos de conversión. Teoría de la irradiación prolongada de un combustible. Estudio económico de la explotación de una central nuclear. Criterios de selección en los proyectos. Los reactores de agua. Los reactores de grafito- gas. Los reactores de agua pesada. COMBUSTIBLES Y TERMODINÁMICA NUCLEAR: Combustibles nucleares. Métodos de preparación y metalurgia del uranio. Enriquecimiento del uranio. Combustibles metálicos. Combustibles cerámicos. Elementos de combustible. El problema de la transferencia de calor en un hogar nuclear. Potencia desarrollada en un hogar nuclear. Agentes utilizados en la refrigeración. Sistemas de enfriamiento. Circuito primario y circuito secundario. Cálculo de la temperatura del combustible. Determinación de los parámetros fundamentales de un sistema de enfriamiento. Coeficiente de transferencia de calor. Las bombas de circulación y la energía consumida en la refrigeración. Transmisión de calor por líquido en ebullición. Utilización directa del 163 163 enfriamiento de un hogar nuclear. vapor producido en el hogar. La transmisión de calor en circuito hermético de agua a presión. Transmisión de calor por CO2.. Cambiadores de calor. Cálculo de dimensiones principales. El empleo de líquidos orgánicos. Modelos reducidos para la determinación experimental de las constantes físicas de un sistema de transferencia. PRODUCCIÓN Y EMPLEO DE ISÓTOPOS: Propiedades diferenciales de los isótopos. Métodos de separación. Producción de isótopos en un reactor. Compuestos marcados y compuestos valorados. Isótopos sin portador. Indicadores. Isótopos producidos en aceleradores electrónicos. Envase y transporte de materiales radioactivos. Aplicaciones industriales de los isótopos. Movimiento de fluidos, niveles líquidos. Calibrado continuo de espesores. Medida de desgaste de los materiales. Eliminación de cargas estáticas. Empleo en la prospección geológica. Radiografía industrial. Otras aplicaciones de los isótopos. El curs especial va tenir lloc del 26 de febrer al 13 de març de 1959, al matí a les 12.30 h i a la tarda a les 19.30 h, i va ser dirigit per Thomas Reis.63 Com l’any anterior, Reis va rebre l’ajut de Daniel Blanc, Paul Ageron, J.E. Law i Neal F. Lansing. El curs constava d’unes conferències, d’unes projeccions de pel·lícules i, com a novetat, d’uns exercicis pràctics, una espècie de projectes que va dirigir Paul Ageron i en els quals es va rebre l’ajut dels professors de l’Escola de Barcelona Patrício Palomar i Lluís Santacana. Aquests projectes anaven acompanyats d’una bibliografia específica per a cada un. El programa del curs proporcionava el títol i també incloïa la bibliografia. No Thomas Reis devia valorar considerablement la seva participació en aquest curs específic ja que en els tres volums de la seva obra Technologie des Réacteurs Nucléaires, publicats a París entre el 1959 i el 1964, es definia com a “Professeur de Génie Nucléaire a l’École des Ingénieurs Industriels de Barcelone”, títol que era reproduït a la traducció del volum I que es va fer per a l’editorial URMO de Bilbao el 1968. En aquesta obra també hi va participar Paul Ageron, que era un estret col·laborador de Reis i que va participar molt activament en el curs específic de la càtedra Ferran Tallada. 63 164 164 obstant això, a l’arxiu de l’Escola es conserva l’enunciat detallat de cada un dels exercicis. Així, per exemple, el tercer projecte consistia en el següent: En el reactor de uranio natural grafito de Oak Ridge, las barras cilíndricas de combustible de 28 mm de diámetro están distribuidas en forma de red de cuadrados y con una distancia entre centros de 20,3 cm. Despreciando el efecto del recubrimiento de aluminio y del espacio de aire a su alrededor, evaluar el factor de multiplicación infinito del sistema. A partir del factor de multiplicación infinita que previamente multiplicaremos por 0,958 para compensar el efecto del material de recubrimiento y del espacio de aire, estimar la cantidad de uranio natural que se requiere que hacer justamente crítico un reactor desnudo de forma cúbica y cuyo moderador es grafito. Que cantidad de uranio se necesitaría si el reactor estuviese rodeado de un reflector de grafito de 10 cm de espesor? 64 La taula 6 recull la relació dels exercicis pràctics duts a terme en el curs específic, exercicis que estaven orientats a l’aprenentatge del disseny de reactors. Així, entre d’altres activitats, s’aprenia a escollir el tipus de refrigerant, a dimensionar el nucli o a calcular les proteccions. Taula 6. Projectes realitzats el curs 1958-195965 Projectes realitzats en el curs especial 1958-1959 1. Refrigeración y evacuación del calor de un reactor en régimen permanente, con la ayuda de un gas. 2. Refrigeración de un reactor por metales fundidos, circulación de estos metales por bombas electromagnéticas. 3. Dimensiones críticas de un conjunto, influencia del reflector moderador, “gainage”, etc. 4. Protección de un reactor. 5. Intercambio de iones, cálculo de una columna intercambiadora de iones y regeneración. 64 Curs 1958-59. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 65 Programa para el curso de Tecnología Nuclear, patrocinado por la Fundación Juan March. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Febrer 1959. 165 165 6. Agua pesada: distintos procedimientos de obtención. 7. Esfuerzos térmicos en los elementos combustibles. 8. Activación de fluidos de refrigeración. 9. Servomecanismos. El curs especial va tenir una difusió excepcional, segurament deguda a la qualitat dels professors que hi participaven i, sobretot, al seu director, Thomas Reis, que era director de l’organització nuclear francesa SATNUC (Société pour les Applications Techniques dans le domaine de l’Énergie Nucleaire). Així, la revista Nuclear Power va publicar una nota sobre el curs que es feia en aquesta càtedra: Professor Th. Reis, director of the French nuclear organization SATNUC of Paris has been conducting a course of lectures at the Spanish Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales in Barcelona. The course spread over February and March included reviews of the various types of reactors, health safeguards, radiation protection and neutron detection techniques.66 En els anys següents el curs general es va mantenir, però el curs específic es va suprimir a causa que Thomas Reis fou cessat del seu càrrec a la SATNUC per desavinences entre les empreses que en formaven part. Per això, a partir del curs 1959-1960 només es van fer conferències aïllades. En els cursos següents, l’única novetat fou la introducció d’un curs separat dedicat a les aplicacions industrials dels isòtops radioactius. 4.6.2. Les publicacions El 1959, la càtedra Ferran Tallada va aconseguir de publicar algunes de les conferències que havien pronunciat els professors estrangers. L’objectiu inicial 66 Nuclear Power, abril 1959, 122. 166 166 consistia a fer un volum que recollís totes les sessions,67 però finalment es va acordar de publicar-ne algunes de manera separada a les revistes tècniques més destacades. Així, la conferència pronunciada per Neal F. Lansing el gener del 1959 va ser publicada a la revista bilbaïna Dyna, òrgan de l’Associació Nacional d’Enginyers Industrials, i les conferències impartides per Daniel Blanc els dies 3 i 4 de febrer de 1958 van ser publicades a la revista Acero y Energía, que dirigia Víctor de Buen, professor de l’Escola de Barcelona.68 La publicació de la conferència de Lansing no va estar exempta de dificultats, de les quals tenim constància gràcies a la llunyania de l’editorial, que va generar que hi hagués correspondència entre Pedro Mendizábal, director de la revista, i Damià Aragonés. Dificultats totes superables però que endarreriren la publicació. Així, van tenir problemes amb la notació numèrica, ja que Lansing designava els milers amb una coma i els decimals amb un punt, tal com s’acostuma a fer en el món anglosaxó. També van haver de repetir els dibuixos, ja que els que l’autor havia enviat no eren originals sinó còpies i no anaven bé per a la publicació. Tanmateix, totes aquestes peripècies es van superar i la publicació va aparèixer finalment l’abril del 1959.69 L’altra publicació destacable va ser un volum titulat Reactores nucleares, que contenia les conferències que Thomas Reis70 havia fet durant els cursos 1956-1957 i 1957-1958. Aragonés va aconseguir que les financés el Patronat de Publicacions de l’Escola d’Enginyers de Madrid, de manera similar a com ho havia fet amb el llibre de Joaquín Ortega Costa. Per fer-ho, Aragonés es va posar en contacte amb Manuel Soto Redondo, director de l’Escola de Madrid, amb el qual va arribar a un acord. La impressió es va fer a les Escoles Salesianes de Barcelona i va ser pagada pel Patronat de Madrid. Es van editar 1.000 exemplars, dels quals l’Escola de Barcelona en va voler la meitat per regalar-los entre personalitats, empreses i professors. Per aquesta 67 “Además está en período de ejecución un volumen resumen de las conferencias dadas durante el curso 1957-58 por los profesores extranjeros Reis, Kahan, Ageron, Jacqué, Blanc i Lansing.” Memoria correspondiente al período académico 1957-58. 1958, 7. BLANC, Daniel (1959). “Tratamiento de combustibles irradiados en los reactores”. Acero y Energía, núm. 91, gener-febrer 1959, 54-58. BLANC, Daniel (1959). “Procedimientos de separación de los isótopos estables”. Acero y Energía, núm. 92, març-abril 1959, 54-60. LANSING, Neal F. (1959). “Corazas de reactores nucleares”. Dyna, núm. 5, abril 1959, 260-266. 68 69 70 REIS, Thomas (1959). Reactores nucleares. Aspectos económicos de las aplicaciones industriales de la energía atómica. Madrid: Patronato de Publicaciones de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. Hem de destacar que, en el pròleg, Reis diu que aquesta obra correspon a les conferències de 1958; segons l’índex del llibre, però, més aviat sembla la recopilació de les que havia fet en els dos cursos esmentats. 167 167 raó l’Editorial Dossat, que per indicació de Manuel Soto havia de fer la distribució, no va acceptar de fer-la i se’n va fer càrrec l’Editorial Marcombo. 4.6.3. Les dificultats en l’adquisició d’equipament Fins el curs 1958-1959, la càtedra Ferran Tallada tenia un material escàs i, a més, el poc que tenia no estava massa ben protegit.71 En la memòria del curs anterior es feia esment del propòsit d’equipar millor la càtedra amb material radiomètric per poder fer treballs amb isòtops. El resultat va ser que es va aconseguir un local per a les pràctiques, al costat del laboratori de física, perquè fes la funció de laboratori provisional de la càtedra Ferran Tallada.72 Val a dir que es disposava d’un calculador analògic que havia regalat a l’Escola la Fundació Juan March i a càrrec del qual es va posar Antoni Cumella. El propòsit d’Ortega Costa era organitzar unes pràctiques al voltant de quatre seccions: radiometria i neutrons; isòtops i radiografia industrial; transferència de calor i models tèrmics; càlculs analògics amb simulador i règim transitori d’un reactor. Però, per dur-les a terme, calien inversions de prop de 500.000 PTA i la càtedra no disposava dels diners. Per això es van orientar tots els esforços cap a la radiometria. Al novembre del 1958, Aragonés va demanar als responsables de la JEN que li expliquessin quins eren els tràmits per comprar una font radioactiva a l’estranger; pocs dies després va enviar una sol·licitud a la Sociedad Anónima Lator per comprar una font de neutrons de radi-beril·li de 20 mg. Aquesta font, però, no va arribar a Barcelona fins el maig del 1959. Tot un seguit de dificultats ho volien impedir: dificultats d’importació, endarreriment en la concessió de la llicència i recàrrec del 25% sobre l’import en divises. La font va ser subministrada per la Union Minière du Haut Katanga i va venir molt ben protegida en una capsa de plom. L’acompanyaven unes instruccions de maneig i una relació de pràctiques didàctiques que s’hi podien fer.73 71 Afirmem això perquè al novembre del 1958 Ramon Simon va denunciar que els havia desaparegut un comptador Geiger-Müller per a electrons i l’aparell integrador al qual estava aplicat. Memoria correspondiente al período académico 1957-58. 1958, 5. 72 73 Font de neutrons. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 168 168 Al febrer del 1959 Aragonés confirmava una altra comanda. Aquest cop a una empresa amb seu a Barcelona, PACISA, a la qual va comprar unes fonts no calibrades de radi cobalt, radi plom, radi antimoni i urani.74 També va adquirir eines per equipar el laboratori en una ferreteria de Barcelona. Però era evident que, si es disposava d’isòtops i s’hi volia fer pràctiques, calia tenir personal preparat per manejar-los. Això volia dir tenir persones que haguessin rebut el reconeixement de la JEN per poder manipular els isòtops. 4.6.4. Conferències de professors convidats Únicament dos cursos acadèmics, el 1957-1958 i el 1958-1959, el professor Thomas Reis va encapçalar la formació cientificotecnològica de la càtedra Ferran Tallada. El curs 1959-1960, Thomas Reis va cessar del seu càrrec de director de la SATNUC, com hem dit abans, per desavinences entre les diferents empreses que componien aquesta entitat i el fet va repercutir en el curs que es feia a Barcelona. De tot el ventall de professors que solien venir a fer les conferències, només en va restar Daniel Blanc. Fou precisament aquest professor qui va posar Damià Aragonés al corrent de la situació i qui li va explicar que Reis havia estat substituït en el càrrec per M. Daudurand, un enginyer de la Société Française Thomson Houston. Daniel Blanc havia nascut a Caen el 1927 i havia estudiat ciències a la Universitat de París. La seva activitat docent l'havia portat per diferents universitats franceses: Caen, Lilla i, finalment, Tolosa, on dirigia des del febrer del 1958 el Centre de Physique Nucléaire. També havia col·laborat amb el Laboratoire de Physique Atomique et Moleculaire del College de France per encàrrec del Ministère de la Défense, i amb el Laboratoire de Physique de l'École Normale Supérieure per encàrrec del Commissariat à l'Énergie Atomique. Blanc va aprofitar la carta enviada a Aragonés per estrènyer els lligams entre el centre que dirigia i la càtedra Ferran Tallada oferint la possibilitat d'acollir becaris perquè fessin pràctiques en el seu centre i, a més, proposant-li de fer dues 74 Correspondència general. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 169 169 conferències per al curs següent: “Dangers biologiques des rayonnements nucleaires: les problemes de la fixation d'une dose legale de securité” i “Exemples d'aplication d'un radioélément artificiel: le tritium”. Damià Aragonés va acceptar de bon grat la proposta de Blanc i va proposar-li de fer-ne tres, de conferències, dividint la primera en dues ja que el seu tema interessava molt a la càtedra. Així, els dies 10, 11 i 12 de febrer de 1959 va tenir lloc el cicle de conferències amb els títols següents: “Peligros biológicos de las radiaciones nucleares”, “Los problemas de la fijación de la dosis legal de seguridad” i “Ejemplos de aplicación de un radioelemento artificial: el tritio”. A més, en aquestes conferències es van projectar dues pel·lícules: Magic of the atoms, produïda per l'American Energy Commission (USAEC), i Les radioelements, elaborada pel Commissariat à l'Énergie Atomique (CEA) francès. A més, durant el curs 1959-1960 van tenir lloc dues conferències més. La primera, el 25 de febrer de 1960, que va anar a càrrec de Pierre Heyrand, director de la Societat Electro Nuclear, tenia el títol “Les applications de l'Énergie Nucléaire”. La segona, els dies 22 i 23 d'abril de 1960, va anar a càrrec de José María Otero Navascués i es va fer com a cloenda del curs. 4.6.5. Els cavallers del nucli La conferència d'Otero va tenir una valor estratègic remarcable ja que el conferenciant era, aleshores, el president de la Junta d’Energia Nuclear. L'1 d'abril de 1960, José Javier Clua va escriure una carta a Damià Aragonés on destacava la importància d'aquestes conferències per estrènyer lligams amb la JEN i també per aprofitar un moment de relacions no massa favorables de la JEN amb l’Escola de Bilbao: El objeto del viaje es el de dar las conferencias que ya pronunció en Bilbao, y además estrechar relaciones, discutir planes, y examinar el asunto de la seguridad. Hemos de sacarle partido a esta oportunidad, máxime cuando en Bilbao lo intentaron con malas artes y menos razón.75 “Carta de 1 de abril de 1960”. Conferència Otero, 1960. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 75 170 170 Cal recordar que es tractava d'un moment delicat, ja que ambdues escoles tenien un interès molt fort per aconseguir la primacia de disposar d'un reactor experimental per formar els seus estudiants. Otero Navascués, que també havia notat aquesta rivalitat, va proposar de fer les dues conferències: (…) desde luego, para que Barcelona no fuese menos que Bilbao, ya había pensado dar en ésa dos conferencias, ya que querría dar cuenta de la labor de la Junta y pude comprobar en Bilbao que en una sola conferencia es poco hacedero.76 La temàtica escollida era de divulgació de les activitats de la JEN. Així, el primer dia va pronunciar “La labor de la Junta de Energía Nuclear en la nacionalización de la construcción de elementos combustibles para reactores nucleares”, i el segon dia, “La JEN y la física y la ingeniería de los reactores”. La primera conferència va estar molt carregada de dades sobre els preus dels processos de transformació de l'urani natural i Otero hi va explicar les mesures que calia prendre perquè es nacionalitzés el combustible nuclear. En primer lloc calia detectar els jaciments d'urani; després, s'havia de procedir a concentrar-lo. Otero va explicar que al Centre de Recerca de la Moncloa hi havia una planta de concentració i que tot el procés, fins arribar a l'element de combustible, es podia aconseguir a Espanya a escala de planta pilot. Otero va precisar quines decisions s'havien pres pel que feia a l'elaboració dels elements combustibles del reactor experimental de l’Escola de Barcelona. Aquests elements serien fets a la JEN de Madrid i només caldria importar dels Estats Units l'hexafluorur d'urani enriquit, ja que l'enriquiment era el procés que no resultava econòmicament factible. A la segona conferència, Otero va tractar diversos temes, tots relacionats amb les activitats d’algunes divisions de la JEN. Sempre amb un to molt distès i col·loquial, va explicar que les raons econòmiques eren les que obligaven aquest organisme a dedicar majoritàriament el seu esforç a la ciència aplicada i no a la ciència bàsica, tot i reconèixer la seva importància. Otero va fer un recorregut per les diverses infraestructures de què disposava la JEN, com un conjunt subcrític o el reactor piscina, i va parlar sobre com s’havien equipat amb aparells de càlcul, com “Carta de 5 de abril de 1960”. Conferència Otero, 1960. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 76 171 171 un calculador UCT. També va parlar sobre les diverses activitats de recerca i els projectes que la JEN estava duent a terme. Finalment, va analitzar la situació econòmica pel que feia al desenvolupament de l’energia nuclear per a la producció d’electricitat. Va criticar l’eufòria i l’optimisme que hi havia hagut entre les dues conferències de Ginebra, que van fer creure a tothom que era molt urgent la construcció de les centrals nuclears i van donar la imatge equivocada que estaven exemptes de problemes tècnics i que tenien un preu per kW competitiu: En aquella época, se pensaba que todo está resuelto, técnica y económicamente, se avanzaban cifras del coste del kilovatio instalado y del kilovatio hora nuclear, que eran pura fantasía y esto ocasionó una especie de euforia colectiva que animó a muchos países a emprender la construcción de centrales nucleares y aquí hemos tenido entidades que hablaban de encargar las centrales ya en el año 1957. Al superoptimismo ha sucedido una ola de pesimismo tan injustificado como el anterior.77 Otero Navascués apuntava el 1968 com l’any en què seria necessària l’electricitat d’origen nuclear. I suggeria que, mentrestant, si es volia avançar en la construcció de reactors, no s’havien de quedar amb els braços plegats i havien de construir reactors prototip: Yo creo que la respuesta obvia es que no, es preciso garantizar la calidad de los elementos combustibles que produzcamos mediante reactores de prueba y empezar por un prototipo pequeño para que la industria mida sus fuerzas en la construcción de equipos nucleares.78 Més transcendència que les reflexions d’Otero van tenir els actes que envoltaren aquesta conferència, dignes d’un alt dignatari governamental. La premsa de Barcelona i, també, la de Madrid van donar molt relleu a aquest acte.79 El diari Arriba resumia els continguts de les conferències, el diari Ya mostrava una fotografia 77 OTERO NAVASCUÉS, J.M. (1960). “La JEN y la física y la ingeniería de los reactores” [Text transcrit a partir d’una gravació de la conferència impartida el 23 d’abril a l’ETSEIB]. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona Ibid. Arriba (23.04.60), Ya (24.04.1960), Madrid (23 i 24.04.60) i Solidaridad Nacional (23.04.1960). 78 79 172 172 d’aquestes sessions i el diari Madrid les qualificava de brillants. La premsa feia esment que a la JEN s’estava construint un reactor experimental per a l’Escola de Barcelona i el qualificava, de manera exagerada, de primer reactor íntegrament espanyol. De tots els diaris, només els de Barcelona es van fer ressò d’unes declaracions, en roda de premsa, de Francisco Pascual, secretari general tècnic de la JEN, que acompanyava Otero en aquesta visita. Pascual va explicar que no hi havia cap perill per als barcelonins en la construcció del reactor nuclear de l’Escola. L’explicació possiblement obeïa a algunes inquietuds ciutadanes que per algun mitjà havien arribat a aquestes personalitats. Entre els corresponsals que van assistir a la roda de premsa hi havia l’escriptor i periodista Sempronio, que va reflectir aquest acte al Diari de Barcelona en una divertida crònica titulada “Los caballeros del núcleo”. Apenas entrado, me dieron un susto en forma de anuncio: – Se prepara una conferencia de Prensa para tranquilizarles a ustedes acerca de los supuestos peligros entrañados por la instalación de un reactor atómico en la nueva escuela de Ingenieros Industriales... ¡Cáspita! Desde que vimos «La hora final» estamos con el alma en un hilo. Sin embargo, no hay por qué temblar, Don Francisco Pascual, secretario general técnico de la Junta de Energía Nuclear y de la Dirección General de Energía Nuclear, es el caballero encargado de tranquilizarnos al respecto, pues conoce como nadie las indispensables medidas de seguridad.80 Sempronio continuava la seva crònica explicant que havia parlat amb un jove enginyer –tal vegada era Clua– que li havia assegurat que al centre d’Oslo hi havia un reactor i que n’hi havia un altre en una universitat americana. Eren els primers intents –tímids i sota la dictadura– de protesta nuclear. Tres dies després, Miquel Masriera des de La Vanguardia va sortir en defensa de la seguretat de les instal·lacions nuclears i va fer una crida a la ciutadania perquè no es deixés arrossegar per la por: Desde luego estoy convencido de que Barcelona ante la nueva instalación no dará el vergonzante espectáculo de un «terror atómico» que nos ponga en ridículo. (...) 80 Diario de Barcelona (23.04.1960). 173 173 Este reactor se podría ubicar, sin ningún peligro, en el centro de la ciudad. El de Argone, el reactor primitivo cien veces más potente y con un exceso de reactividad de 0,45 (el de Barcelona tendrá 0,3) está situado en el centro de la ciudad de Cambridge. Sin embargo, parece que se proyecta instalar el nuestro en Pedralbes.81 Otero Navascués i els seus acompanyants van ser obsequiats amb un conjunt d’actes. Així, van assistir a un dinar al Reial Club de Golf acompanyats pels membres de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, a un dinar a l’hotel Colón amb l’assistència de la majoria dels professors de l’Escola i d’alguns de la Universitat de Barcelona, i, finalment, a un sopar al Cercle Eqüestre, al qual també van ser convidades diverses personalitats del món empresarial i de la banca. 4.6.6. El programa dels cursos 1960-1961 i 1961-1962 El curs 1960-1961 de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona va veure incrementades les seves dimensions, tant pel que fa a l’alumnat com a les assignatures i el seu aprofundiment. Les raons eren diverses. En primer lloc, perquè els famosos cursos d’ingrés, després de desaparèixer, havien estat incorporats a la carrera, i això havia fet que augmentés el nombre d’alumnes. En segon lloc, perquè de resultes del desenvolupament del nou pla hi havia més cursos i, per tant, més assignatures. I finalment, perquè s’hi havien afegit alguns ens que tractaven d’aprofundir en matèries noves. És el cas de les càtedres especials, dels instituts, dels seminaris i dels laboratoris. Per aquestes raons hi havia un sentiment de manca d’espai i es pensava en el curs següent com en l’any providencial en què aquests problemes serien resolts amb el trasllat al nou edifici que s’estava construint a la Diagonal. Les obres ja havien començat i, pel que feia a alguns laboratoris, estaven bastant avançades, però encara faltava bastant perquè es pogués pensar en el trasllat definitiu.82 La càtedra Ferran Tallada va començar el curs el 21 de novembre i, com era habitual, va comptar amb l’equip de professors que ja havia impartit els cursos l’any 81 82 La Vanguardia (26.04.1960). Memoria de la Secretaría Académica relativa al curso 1960-61. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 1961. 174 174 anterior. Tant aquest any com en el següent es va impartir un curs d’enginyeria nuclear tots els vespres de 19.30 a 20.30 h els dies alterns. Les pràctiques es van fer els dijous a la tarda a partir del mes de gener. La taula 8 mostra els programes d’aquestes dues edicions del curs. Una de les característiques destacades és que la programació estava estructurada per conferències. Si comparem els dos programes observarem que, respecte a les conferències de física nuclear que va impartir Manuel Velasco, el curs 1960-1961 se’n van fer vuit i el curs 1961-1962, nou. Tanmateix, les modificacions al programa inclouen algunes variacions interessants, com la introducció de l’estudi de l’estructura del nucli a través dels models nuclears i l’aprofundiment en l’estudi de la fusió. Pel que fa a les conferències sobre teoria de reactors que va fer Joaquín Ortega Costa, van ser vint el primer curs i divuit el segon. No obstant això, el segon curs va incloure l’estudi del combustible i del seu cicle d’obtenció; a més, sembla que es va voler estudiar, de manera més detallada, cada tipus de reactor ja que es dedicava una sessió a cada un. Finalment, la darrera conferència del curs 1961-1962 estava dedicada al reactor prototip que es tenia previst d’instal·lar a l’Escola. Si observem el tercer bloc de conferències, que va fer Ramon Simon Arias, cal reconèixer que en el segon curs va ser incrementat de dues sessions. Això va permetre que determinats capítols fossin desenvolupats amb major extensió. És el cas del tractament del combustible i dels elements, i també el dels agents refrigerants i, en particular, el refredament per metalls fosos. Les conferències sobre els aparells electrònics aplicats a la mesura de radiacions i al funcionament automàtic d’una central, que impartia Antoni Cumella Pau, es van veure una mica reduïdes d’un curs a l’altre, sobretot pel que fa a les descripcions dels aparells, com ara les cambres de ionització i de boira, els comptadors especials, els integradors o els aparells registradors. 175 175 Taula 8. Programes dels cursos d’enginyeria de reactors de 1960-1961 i 1961-1962 Programa del curs 1960-196183 FÍSICA NUCLEAR 1. Las partículas elementales. Configuración del átomo. Antimateria. 2. Reacciones corpusculares. Aniquilación y desdoblamiento. 3. El núcleo atómico. Energías de enlace. 4. Teoría de los campos nucleares. Estabilidad y desintegración. 5. Reacciones provocadas. Radiactividad natural y artificial. 6. Reacciones neutrónicas. Dispersión, captura y choque enelástico. Secciones eficaces. 7. La fisión del núcleo. Balance neutrónico. 8. La difusión de neutrones y la reacción autosostenida. Programa del curs 1961-196284 FÍSICA NUCLEAR 1. Ideas generales sobre la configuración del átomo y del núcleo. 2. Reacciones corpusculares. Niveles atómicos. Radiación electromagnética. 3. Estructura nuclear y modelos nucleares. 4. Energías de enlace. Estabilidad y desintegración nuclear. 5. Reacciones nucleares. Barrera potencial. Tipos de reacción. 6. Reacciones neutrónicas. Rendimiento. Secciones eficaces. 7. Moderación y difusión de neutrones. 8. Reacción de fisión. Balance energético. Reacción autosostenida. 9. Reacciones de fusión. Temperaturas críticas. TEORÍA DE REACTORES REACTORES 1. Posibilidades energéticas de la fisión 1. Aprovechamiento de la energía nuclear nuclear. para la generación de potencia. 2. Generalidades sobre reactores. 2. Generalidades sobre los reactores de 3. El espectro neutrónico de equilibrio. fisión. Reactores rápidos, intermedios y 3. Los problemas fundamentales de lentos. Ingeniería en el proyecto de un reactor. 4. Problemas tecnológicos de un reactor. 4. Los combustibles nucleares y el 5. La difusión de neutrones y la balance neutrónico. composición del hogar. 5. Reactores rápidos, intermedios y 6. Moderación y moderadores. lentos. Probabilidad de elusión. 6. Física de reactores. Teoría de la 7. El coeficiente de reactividad y el factor difusión y teoría del transporte de fisión rápida. neutrónico. 8. La ecuación crítica de un hogar. Bucle 7. La moderación y la degradación del físico y bucle geométrico. aspecto neutrónico. 9. La fuga neutrónica y los materiales 8. La ecuación crítica de un hogar. reflectores. 9. Las dimensiones críticas. La fuga 10. Métodos de cálculo de las neutrónica y el empleo de materiales dimensiones críticas. reflectores. 11. Geometría óptima y composición 10 Esquema de cálculo de las óptima. dimensiones críticas. 12. Materiales moderadores y materiales 11. Regulación e inestabilidad en la de reflexión. marcha de un reactor. 83 Programa para el curso 1960-61. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Octubre 1960. Programa de actividades docentes durante el curso 1961-62. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Octubre 1961. 84 176 176 13. El experimento exponencial. 14. Régimen transitorio y ecuaciones diferenciales de embalamiento. Criterios de regulación. 15. Pérdida de reactividad por envenenamiento en régimen prolongado. 16. Las ecuaciones de irradiación de un combustible. 17. Ciclos de conversión y reactores reproductores. 18. Análisis de las técnicas nucleares y criterios de selección. 19. Desarrollo actual de la tecnología de reactores. 20. Economía y explotación de una central nuclear. TERMODINÁMICA DE UN REACTOR 1. Combustibles nucleares. Metalurgia de los mismos. 2. Separación industrial de isótopos. 3. Elementos combustibles. 4. Tratamiento de combustibles irradiados. 5. El problema termodinámico de un reactor de potencia. 6. Sistemas diversos de enfriamiento. 7. Coeficientes de transferencias de calor. 8. Circulación del agente refrigerante. 9. Cambiadores de calor. 10. Anteproyecto de un sistema de enfriamiento. 12. Los cambios de reactividad y la irradiación prolongada de un combustible. 13. Las técnicas actuales para la generación de potencia. Ciclos de combustible. 14 Los reactores de uranio natural. 15. Los reactores moderados por agua. 16. Los reactores rápidos. 17. Explotación económica de una central nuclear. 18. El reactor Argos de la Escuela T.S. de Ingenieros Industriales de Barcelona. ELECTRÓNICA NUCLEAR 1. Emisión radiactiva. Diversas clases de radiación. Características y propiedades. 2. Unidades y métodos de medida. Cámaras de ionización y cámaras de niebla. 3. Contadores de impulsos. Teoría del contador Geiger-Müller. 4. Contadores especiales. COMBUSTIBLES Y TERMODINÁMICA NUCLEAR 1. Combustibles nucleares. Uranios y plutonios. 2. La separación del U235. 3. Los elementos combustibles de un reactor. 4. Quemado de un combustible nuclear. 5. Recuperación de combustibles irradiados. 6. Combustibles cerámicos. Sus ventajas. 7. Aprovechamiento del calor de un reactor. Problema termodinámico. 8.El sistema de enfriamiento de un reactor. Circuito primario y circuito secundario. 9. Gases y líquidos como agentes de enfriamiento. Técnicas empleadas. 10. Los grandes cambiadores de calor. Problemas tecnológicos que plantean. 11. El enfriamiento por metales fundidos. Bombeo electromagnético. 12 Balance térmico de un reactor. Rendimiento termodinámico. ELECTRÓNICA NUCLEAR Y RADIACIONES 1. Características y acciones de la radiación. Diversas clases. 2. Detección y medida de la radiación. Unidades en la fuente y en la recepción (dosis). 3. Fundamento de los contadores electrónicos. 4. Equipos y montajes para el recuento de 177 177 Escintellómetros. 5. Ampliación de señales y recuento de pulsaciones. Circuitos y montajes electrónicos. 6. Integradores y escalas. Aparatos registradores. Medida de la radiación en el aire y en las personas. 7. Medida de flujo neutrónico. Contadores y cámaras especiales. 8. Aparatos de medida y control de funcionamiento en un reactor. 9. Servomecanismos. Mandos a distancia y gobierno electrónico. 10. Control manual, control selectivo y control automático de funcionamiento en un reactor. PROGRAMA DE PRÁCTICAS 1. Medida de las características y rendimientos de un equipo de detección. 2. Radiometría y fondo natural. 3. Radiactividad alfa. Curva de Bragg. 4. Medida del período de un radioelemento. 5. Medida del coeficiente de absorción de un material. 6. Valores relativos de las secciones eficaces. 7. Activación de un elemento por los neutrones. 8. Manejo de radioelementos. 9. Medida de espesores y niveles. 10. Dosis de irradiación y factor de forma. 11. Resolución de ejercicios en un calculador analógico. 12. Problemas de cálculo de criticidad. 13. Problemas de cálculo de atenuación y blindaje. 14. Problemas de cálculo de enfriamiento de un reactor nuclear. impulsos. 5. Contadores fotosensibles. 6. Detección y medida de los neutrones. 7. Idea sobre la recepción y registro de un conjunto múltiple de señales electrónicas. 8. Ideas sobre la recepción y la respuesta automática de un equipo electrónico. 9. Control manual, control selectivo y control automático de un reactor. PRÁCTICA Y EJERCICIOS 1. Medida de las características y rendimientos de un equipo de detección. 2. Dosimetría. Métodos generales. 3. Medida del período de un radioelemento. 4. Valoración radiométrica de un mineral de uranio. 5. Medida del coeficiente de absorción de un material. 6. Determinación del factor de forma. 7. Manejo de radioelementos. 8. Retrodispersión de partículas beta. 9. Activación leve de un elemento por los neutrones. 10. Medida de espesores y niveles. 11. Medida de la atenuación de un blindaje. 12. Cálculo de blindajes. 13. Cálculo térmico de un blindaje. 14. Cálculo de las dosis temporales recibidas por escapes radiactivos. Les pràctiques dels dos cursos mostren poques diferències. Sembla que en el primer curs es va dedicar més atenció a les partícules alfa i a la utilització del calculador analògic, mentre que en el segon curs es van fer pràctiques sobre les partícules beta. Cal tenir en compte que la situació és relativament precària ja que es disposa d’un laboratori provisional situat en el primer pis. 178 178 La comparació dels dos programes i les lleugeres diferències posen en evidència que el contingut del curs estava absolutament consolidat. Solament els canvis estructurals, com el desenvolupament de la nova especialitat de Tècniques Energètiques, i l’aparició de nous tractats tècnics transformaran el contingut dels cursos posteriors.85 4.7. El fi d’una etapa La càtedra Ferran Tallada va mantenir el seu curs general d’energia nuclear fins el 1962-1963. En aquest punt, els alumnes de l’especialitat de Tècniques Energètiques van arribar a quart curs i ja van poder seguir les assignatures d’especialitat: Física Nuclear, Materials Nuclears, Tecnologia Nuclear 1 i 2, i Protecció Radiològica. L’objectiu de la càtedra ja estava aconseguit. Havia servit per formar enginyers en tecnologia nuclear mentre mancaven les assignatures corresponents. Per això, del 18 de febrer al 2 de març de 1963, la càtedra va impartir per primer cop un curs d’operació i règim d’un reactor nuclear aprofitant que, des de l’11 de juny de 1962, ja disposava d’un reactor tipus Argonaut que, finançat per la Cambra Oficial d’Indústria, havia estat fabricat íntegrament per la JEN a Madrid i traslladat posteriorment a Barcelona.86 Des de l’inici de les seves activitats al novembre del 1955 fins a la constitució de l’especialitat de Tècniques Energètiques l’octubre del 1962, havien transcorregut només set cursos. Un termini relativament curt per a la implantació d’una nova especialitat que només pot explicar-se pel fet que hi concorregués tot un seguit de factors: un procés de reforma del pla d’estudis, un context internacional favorable i, sobretot, una implicació dels industrials en la formació dels tècnics. 85 Tot sembla indicar que, des del 1963, la Tecnologia Nuclear va ser explicada seguint un manual, tal com ens explica Emilio Custodio en el preàmbul d’uns apunts mecanografiats: “La enseñanza de la Tecnología Nuclear en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona ha estado basada, desde su inicio en 1963, en el magnífico texto de Glasstone y Sesonske titulado Ingeniería de Reactores Nucleares, con algunos complementos de otras obras más especializadas.” Notas sobre características generales de las centrales nucleares con reactores térmicos. Redactat por Xavier Jardí Besa. Revisat i comentat per Emilio Custodio Gimena. Barcelona, 1973. Programa para el curso de “operación y régimen de un reactor nuclear”. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Gener 1963. 86 179 179 Taula 8. Programa del Curs d’operació i règim de un reactor. Any 1963 Programa del Curs d’operació i règim de un reactor. 1963 PROGRAMA TEÓRICO 1. Radiactividad artificial 2. Reacciones inducidas por los neutrones 3. Secciones eficaces y captura 4. Reacciones de fisión y fusión 5. Moderación y balance neutrónico 6. Detección y medida de la radiación 7. Contadores de impulsos, integradores y escalas 8. Física de un rector nuclear 9. Problemas térmicos de un reactor nuclear 10. Reactor Argonaut 11. Quemado de combustible nuclear 12. Régimen transitorio de un reactor 13. Reactor Argonaut. Regulación, control y bloqueo. 14. Protección y blindaje. 15. Consideraciones sobre el proyecto de un reactor nuclear PRÁCTICAS 1. Manejo del reactor. Preparación, arranque y parada 2. Operación manual y criticidad 3. Régimen transitorio y diagrama de reactividad 4. Calibrado y ajuste del reactor 5. Medida de flujo 6. Coeficiente de temperatura y balance térmico 7. Métodos de perturbación por muestras absorbentes 8. Medidas de atenuación y cálculo de blindajes 9. Experimentos especiales Tot i que la reforma del pla d’estudis va aplicar-se a partir del curs 1957-1958, els treballs preliminars van tenir l’origen al voltant del 1955. No ha d’estranyar que les escoles d’Enginyeria s’afanyessin a preparar el camí amb la introducció de noves càtedres que introduïssin els ensenyaments més moderns i que a la vegada poguessin servir de preparació prèvia per a la reforma que s’apropava. Un cop iniciat el Pla 57, la discussió va orientar-se cap a la manera com els coneixements d’enginyeria nuclear haurien d’introduir-se en els estudis d’Enginyeria. Es veien 180 180 dues opcions possibles. La primera consistia en la creació d’una nova enginyeria: la nuclear. Aquesta opció estava inspirada en la formació de l’International School of Nuclear Science and Engineering del Laboratori Nacional Argonne. La segona, pretenia incorporar els ensenyaments d’enginyeria nuclear dins les especialitats existents i es basava en els ensenyaments del Massachusetts Institute of Technology.87 L’opció escollida fou la segona, és a dir, les escoles tècniques van introduir les idees nuclears en les especialitats bàsiques de l’Enginyeria, tot i que es va crear una especialitat amb un marcat accent nuclear: Tècniques Energètiques. Per la seva part, el Centre Juan Vigon va crear un centre d’estudis nuclears per donar una formació més especialitzada, tot i que tampoc va proporcionar cap títol d’enginyeria nuclear.88 Pel que fa a la situació internacional, l’altre factor remarcable, cal tenir present que, a partir de la presentació del programa Àtoms per la Pau, va ser especialment idònia per a la difusió dels coneixements relatius a les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. La propagació d’aquesta tecnologia, amagada per raons militars des de la II Guerra Mundial, es va veure afavorida pels convenis de col·laboració internacional que els EUA van signar amb diversos països, entre els quals hi havia Espanya, i per l’obertura als estudiants estrangers de les escoles de formació en tecnologia nuclear tant americanes com angleses i franceses. Però, a més, pel que fa al cas concret de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona, el factor clau va ser, com veurem en el capítol següent, la Cambra d’Indústria de Barcelona. Aquesta institució va implicar-se de manera decidida en la creació de la càtedra Ferran Tallada, primer creant el Patronat de l’Escola, després finançant les despeses de la càtedra i, finalment, pagant la construcció i instal·lació d’un reactor experimental. Les raons d’aquest interès no són simples. Hi havia motius històrics. Només cal considerar que la Cambra era hereva de la Junta de Comerç, la qual havia tingut un llarg paper en la formació dels tècnics durant els segles XVIII i XIX. Hi havia, també, raons de tipus econòmic, com les restriccions elèctriques de la dècada dels cinquanta, que van fer que els industrials 87 OTERO NAVASCUÉS, J.M. (1957). “Hacia una industria nuclear”. Energía Nuclear, núm. 3, juliolsetembre 1957, 14-38. 88 “La organización de las enseñanzas sobre energía nuclear en España. La enseñanza de la ingeniería nuclear en las escuelas técnicas superiores. Contribución de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Segundo seminario de enseñanza superior científica y técnica. Madrid: Ministerio de Educación Nacional, abril 1961, 117-124. 181 181 pensessin a planificar el futur per tal de fer front als augments creixents de la demanda elèctrica. Però, sobretot, havia una gran col·laboració entre les escoles tècniques i els sectors industrials de Barcelona. Una gran implicació de la societat civil catalana per fer front als nous reptes de desenvolupament tecnològic que s’albiraven en la segona part del segle XX. 182 182 5. L’ACTIVITAT DE MECENATGE DE LA CAMBRA OFICIAL D’INDÚSTRIA 5.1. Entre públic i privat: la creació de les cambres El 1886 un reial decret creava a tot Espanya les cambres de comerç, indústria i navegació. La idea de disposar d’una entitat defensora dels interessos dels comerciants, navegants i industrials no era nova. En els segles XVIII i XIX ja hi havia hagut a Barcelona, igual que en altres ciutats europees de tradició marítima com Marsella o Rotterdam, una entitat similar a una cambra de comerç. En el nostre cas va rebre el nom de Junta de Comerç i, considerada hereva de l’antic Consolat del Mar, va exercir una tasca encomiable no sols d’ajut al comerç sinó també de caire educatiu.1 La iniciativa de creació de les cambres a finals del segle XIX va sorgir del mateix Ministeri de Foment, estava inspirada en les cambres de comerç franceses i, com en aquestes institucions, pretenia potenciar el desenvolupament econòmic del país i al mateix temps controlar els moviments associatius dels empresaris. El decret de creació donava a aquestes noves institucions les funcions de demanar i plantejar mesures per millorar el comerç, la indústria i la navegació, de proporcionar al Govern dades i informes, d’organitzar exposicions, de fomentar l’ensenyament comercial industrial o nàutic, i de fer arbitratge en cas de litigi entre comerciants i industrials.2 Però, en el rerefons d’aquest decret, hi havia la voluntat decidida del Govern de Sagasta de controlar els moviments associatius que havien sorgit entre els empresaris. Aleshores hi havia a Europa dos models de cambra a seguir. L’un era l’anglès i l’altre, el francès. El primer model mantenia trets de caràcter privat ja que consistia en una associació de caire voluntari amb molt pocs lligams amb l’Estat. El segon model, en canvi, era més aviat de caràcter públic, l’associació era obligatòria i Per a més detalls sobre aquesta institució, vegeu: RUIZ i PABLO, Àngel (1994). Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758-1847). Barcelona: Editorial Alta Fulla i Diputació de Barcelona. IGLÉSIES, Josep (1969). Síntesi de la Junta de Comerç de Barcelona, 1760-1847. Barcelona: Dalmau Editor, Episodis de la Història, núm. 119-120. L’obra cultural de la Junta de Comerç 1760-1847. Barcelona: Dalmau Editor, Episodis de la Història, núm.121. MONÉS PUJOL-BUSQUETS, Jordi (1987). L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç Indústria i Navegació. ARACIL, Rafael; TERMES, Josep (1986). El Llibre del Centenari de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 1886-1986. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, 22. 2 1 183 183 depenia de l’Estat. Totes les cambres europees, siguin d’un model o de l’altre, aniran evolucionant posteriorment cap a majors nivells de control governamental i convergiran cap al model públic.3 A finals del 1886 es crearen a Espanya 24 cambres, sis de les quals eren a Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida, Sabadell, Terrassa i Reus. Es tractava d’unes institucions poc dinàmiques i bastant mediatitzades per l’Administració. A Barcelona, però, ja hi havia aleshores dues entitats que tenien la representació dels empresaris: el Foment de la Producció Espanyola i l’Institut del Foment del Treball Nacional. Per aquesta raó la creació de la Cambra no els va entusiasmar i, llevat dels naviliers, que constituïren les dues terceres parts de l’entitat, els comerciants i els industrials en quedaren pràcticament al marge. No ha d’estranyar, doncs, que l’activitat dels primers anys se centrés en els problemes del Port. El financer Manuel Girona es féu càrrec de la presidència per designació del governador civil i, tot i la seva edat avançada, va impulsar amb fermesa la nova institució fins aconseguir convertir-la en la continuadora de la prestigiosa Junta de Comerç. Manuel Girona Agrafel (1816-1905) gaudia d’un gran prestigi i, tot i els seus setanta anys d’edat, d’una vitalitat i una energia envejables. Per això encara va poder ocupar la presidència de la Cambra durant els quinze anys que van des de la creació fins que va dimitir el 1901. Manuel Girona havia estat el fundador el 1844 de la primera institució financera espanyola, el Banc de Barcelona, i havia promogut la construcció d’alguns trams de ferrocarril i del canal d’Urgell. La seva activitat en el camp de la política el va portar al Congrés dels Diputats el 1863 i el 1865 i al Senat del 1877 al 1879; des del 1890 va ser senador vitalici. Durant un any va ser alcalde de Barcelona (1876-1877) i fou designat comissari reial en l’Exposició Universal del 1888.4 L’etapa de la direcció de Manuel Girona va servir per consolidar la institució. Així, quan agafà les regnes Joan Sellarés, el segon dels presidents, les finances de la institució estaven sanejades i el nombre de comerciants i industrials triplicava el dels naviliers. Joan Sellarés Pla (1845-1901) era un empresari del tèxtil de la llana de Sabadell que havia presidit el Foment del Treball en el període 1897-1899 i que DÍEZ CANO, L. SANTIAGO (1992). Las cámaras de comercio durante el franquismo. El caso salmantino. Salamanca: Ediciones Universidad. Acta Salmanticensia. Estudios Históricos y Geográficos, núm. 83, 40-45. 4 3 CABANA VANCELLS, Francesc (1994). La Cambra de Barcelona i els seus presidents. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 15-46. 184 184 havia estat elegit diputat a corts el 1901. La seva actuació com a president fou gairebé inexistent ja que tan bon punt fou elegit va caure malalt. No va poder participar en cap sessió de l’any 1901 i va morir al novembre d’aquell mateix any. Els dos presidents que el succeïren en el càrrec van haver de fer front a un període molt més conflictiu des del punt de vista social –només cal recordar la vaga del febrer del 1902– i a un increment en les atribucions de la institució que es va fer efectiu a partir del juny del 1901 mitjançant un reial decret que reorganitzava les cambres. A Josep Monegal, que va presidir la Cambra del 1902 a 1908, li va tocar intervenir com a mitjancer en la vaga del 1902 i va haver de fer les gestions oportunes per aconseguir de manera definitiva l’edifici de la Llotja com a seu de la Cambra. Pere Guerau Maristany, que ocupà la presidència del 1908 al 1911, va haver de fer front a les tensions amb el Foment del Treball que conduïren a l’escissió de la institució i a les conseqüències de la Setmana Tràgica, entre les quals cal destacar un boicot de la resta d’Espanya als productes catalans. Josep Monegal Nogués (1854-1931) era comerciant i fabricant de filats de cotó. El 1902 va ser designat alcalde de Barcelona i, tres anys després, senador. Va intervenir de manera molt directa en la creació de la Caixa de Pensions i els últims anys de la seva vida presidí la Mútua Catalana d’Accidents de Treball. Pere Guerau Maristany Oliver (1863-1926) era doctor en Física i Química i va exercir de catedràtic auxiliar en la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Posteriorment, però, es va posar al capdavant de l’empresa de vins familiar anomenada la Vini-Vitícola. Militant del partit liberal, va ser escollit diputat primer i senador després. El 1900 va presentar a la Diputació Provincial de Barcelona el projecte de creació de la Caixa d’Estalvis Provincial, el qual no va ser aprovat fins després de la seva mort. El 1911 va rebre el títol de comte de Lavern.5 5.2. L’escissió Quan es va crear la Cambra, el sector industrial estava molt ben representat per dues entitats, el Foment de la Producció Espanyola i l’Institut del Foment del Treball, que el 1889 es van fusionar en una de sola sota el nom de Foment del 5 CABANA (1994), 62-74. 185 185 Treball. Josep Sellarés havia estat president d’aquesta institució i el seu nomenament com a president de la Cambra va ser ben acceptat. No obstant això, el 1908, quan Pere G. Maristany va ser escollit president, el Foment tenia un altre candidat, Albert Rusiñol. No hi havia hostilitat però sí tensions, ja que en el Foment es creia que la Cambra defensava més els interessos dels comerciants que els dels industrials i per això es volia aconseguir el control d’aquesta institució. 6 Les relacions entre la Cambra i el Foment es van anar enrarint i la situació va arribar al punt més greu quan la Cambra, per solucionar el seu problema de finançament, es va plantejar que l’associació fos obligatòria i alhora va sol·licitar al Govern una espècie d’impost a canvi de més intervenció estatal. Llavors, el Foment, veient perillar la seva existència, va propugnar la separació de la Secció d’Indústria de la Cambra per així poder controlar-la. La discussió va iniciar-se el 1909 i es va allargar durant l’any següent amb visites al ministre de Foment i amb la intervenció mitjancera del president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba. Tot va ser inútil i finalment la Cambra va acceptar l’escissió a canvi que l’associació fos obligatòria i es garantís la continuïtat de la nova Cambra d’Indústria. En aquests termes, el Foment del Treball va acceptar l’acord i, a l’empara de la Llei de reorganització de les cambres de 29 de juny de 1911, es va crear la Cambra d’Indústria de Barcelona. Al mateix temps, a Madrid, Bilbao i Oviedo se’n crearen de similars.7 Totes aquestes cambres pogueren finançar-se amb el 2% de les contribucions dels industrials, és a dir del que recaptava l’Estat per les activitats industrials. S’imposava, així, el model francès de cambra pública amb agremiació forçosa i sostinguda sobre la base d’una quota fiscal. Aquest acostament al model públic de cambra va portar com a conseqüència que s’emprés el discurs que les cambres oferien serveis i que representaven els interessos generals. Tanmateix, els seus interessos no havien canviat; coincidien amb els del grup social que representaven i solament els seus objectius parcials havien estat elevats aparentment a la categoria de generals. 8 Va començar així una etapa, del 1911 al 1967, en la qual van coexistir a Barcelona dues cambres, la Cambra de Comerç i Navegació, que continuà en els 6 7 ARACIL, R.; TERMES, J. (1986), 47. CABANA (1994), 79-81. DÍEZ CANO, L. SANTIAGO (1992), 55. 8 186 186 mateixos locals de la Llotja, i la Cambra Oficial d’Indústria, que va instal·lar-se a la mateixa seu del Foment del Treball. 5.3. La Cambra Oficial d’Indústria del 1911 al 1936 El 15 de març de 1912 es va posar en marxa la Cambra Oficial d’Indústria. Foren escollits com a president el mateix president del Foment, Lluís Sedó, com a vicepresidents Josep Gassó i Tomàs Recolons, i com a secretari Joaquim Aguilera. Lluís Alfons Sedó Guichard (1873-1952) era el gerent d’una de les indústries del cotó més importants de Catalunya –Luis A. Sedó en Comandita, que després del 1936 es convertí en Manufacturas Sedó SA–, la qual havia introduït la fabricació de la pana de cotó.9 Havia estudiat Dret a la Universitat de Barcelona. Com a militant de la Lliga fou escollit diputat el 1899 i senador el 1911. Era amic personal de Cambó i per això fou nomenat governador del Banc d’Espanya, càrrec que sols va exercir durant sis mesos. Va ser president de la Cambra Oficial d’Indústria del 1912 al 1914 i en aquest període va haver de resoldre, entre altres coses, un conflicte sobre la reducció horària laboral del sector de tèxtil. Més endavant, del 1918 al 1921, va tornar a presidir la Cambra, on va haver de tornar a plantejar-se problemes de conflictivitat social i va lluitar perquè la Cambra tingués representació a la Junta d’Aranzels i Valoracions per poder intervenir en la revisió dels aranzels.10 Entre els dos mandats de Lluís Sedó va tenir lloc la presidència de Lluís FerrerVidal i és en aquest període, 1915-1918, que la Cambra va adquirir personalitat pròpia i va deixar de ser un apèndix del Foment. Fou llavors (1917) quan s’inicià la publicació del butlletí La Industria Española i quan va aparèixer el primer número de l’Anuario Industrial de Cataluña. Lluís Ferrer-Vidal Soler (1861-1936) era enginyer industrial i estava vinculat per raons familiars i professionals a la Compañía General de Asfaltos Portland SA, coneguda com ASLAND. Havia estat president del Foment i, per tant, era un home de molta confiança del Foment encara que no el presidís. Era, també, membre de 9 MORENO CASTAÑO, Begoña (2000). “Lluís Alfons Sedó Guichard (1873-1952)”. Dins TORRES, Eugenio (dir.). Los 100 empresarios españoles del siglo XX. Madrid: Editora Empresarial, SL, 216-222. CABANA (1994), 150-151. 10 187 187 la Lliga i va ser diputat i senador en diverses ocasions del 1907 al 1923. Durant la presidència de la Cambra va exercir de director general de Duanes (1917-1918).11 Pràcticament des de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1923, fins a l’adveniment de la Segona República, el 1931, la Cambra va ser presidida per Josep de Caralt. En el seu període de mandat (1921-1930) es va inaugurar el dipòsit franc del Port de Barcelona (1921), l’administració del qual fou concedida a l’empresa Credit and Docks, i més tard (1929) el Govern va atorgar al Port de Barcelona la concessió de zona franca, cosa que li donava el caràcter de port franc. També en aquest període la Cambra Oficial d’Indústria va aconseguir disposar d’un edifici propi al número 11 del carrer Ample, on havia tingut la seu el Crèdit Mercantil, el banc d’Antonio López, marquès de Comillas. Josep de Caralt Sala (1862-1944) era enginyer industrial, va exercir de professor a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona i durant un temps va presidir l’Associació d’Enginyers Industrials. La seva empresa familiar es dedicava al principi a la fabricació de cordes, però el 1916 es va fusionar amb una altra i s’orientà cap a les filatures. El 1914 havia presidit el Foment del Treball i el 1916 va rebre el títol de comte de Caralt i va ser nomenat senador vitalici. Era monàrquic, contrari a la Lliga i al catalanisme i, com a membre del partit liberal, va ser ministre d’Hisenda en el Govern de García Prieto, càrrec que sols exercí durant tres setmanes. 12 Durant la Dictadura de Primo de Rivera, la Cambra va intentar suavitzar l’intervencionisme estatal i, en el Govern del general Berenguer, va oferir alternatives per reduir-lo. Amb l’adveniment de la Segona República, la Cambra, al principi, va acceptar el canvi constituent que s’estava produint, però més tard va acabar oposant-s’hi. La presidència va ser ocupada per Andreu Oliva Lacoma (1885-1976), un altre enginyer industrial i propietari d’una empresa familiar dedicada a la fabricació de màquines del ram de l’aigua. Va ser un home molt lligat al Foment del Treball i a l’Associació d’Enginyers Industrials, que presidi del 1924 al 1926.13 11 12 13 CABANA (1994), 160-162. CABANA (1994), 172. CABANA (1994), 183-184. 188 188 Durant el seu mandat a la Cambra, Andreu Oliva va haver de fer front a una campanya contra els productes catalans iniciada durant l’elaboració del projecte d’Estatut de Núria i es va oposar al projecte de creació de comissions interventores a les empreses de més de cinquanta treballadors. Així, doncs, durant la Segona República les cambres van ser respectuoses amb el Govern però alhora reivindicatives. 5.4. La Cambra Oficial d’Indústria durant la guerra i la postguerra El 19 de juliol de 1936 la Generalitat va confiscar totes les cambres de Catalunya, les quals van passar a dependre del conseller d’Economia i Serveis Públics, Josep Tarradellas. Llavors sols exercien funcions de tipus estadístic i de proporcionar informació, alhora que s’ocupaven del subsidi als combatents. A la zona franquista, el 1938 es van crear unes comissions administradores i una comissió gestora de les cambres catalanes. La comissió administradora de la Cambra d’Indústria era presidida per Josep de Caralt Sala i la formaven Francesc Lluís Rivière, Joan Puig Marcó, Emili Portabella, Ramón Par Tusquets, Enric Arañó, Josep M. de Caralt Borrell, Pere Oller Tintoré, Miquel Mateu Pla, Antoni Llopis i Antoni Tiffón, en qualitat de secretari. Aquesta comissió solament es va reunir dues vegades, la primera per manifestar que la Cambra estava supeditada al Govern de la República i, la segona, per deixar constància que les tropes franquistes havien aconseguit la victòria. La presidència de la comissió administradora va ser per a qui havia presidit la Cambra durant la Dictadura de Primo de Rivera, Josep de Caralt Sala, ara amb una posició clara a favor del franquisme. No obstant això, la seva edat era ja força avançada i la seva salut estava prou deteriorada perquè les funcions del càrrec les assumís Antoni Llopis. La dècada posterior a la guerra va ser la més negativa pel que a fa a la industrialització. No solament hi hagué un estancament sinó que hi tingué lloc una veritable depressió. Com a exemple, només cal recordar que el consum privat va retrocedir als nivells del 1930 i que l’índex de producció industrial sols va multiplicar-se per 1,1, mentre que a la resta de països mediterranis similars a 189 189 Espanya es va duplicar.14 Els primers anys de la dictadura foren tan negatius en aquest sector de l’economia perquè el falangisme no tenia un programa per a la indústria. Sols li interessava la producció artesana i l’agricultura. En aquest context tant desfavorable per al desenvolupament de la indústria, les cambres van haver de fer front a una dificultat més greu, la defensa de la seva supervivència. El problema consistia que el règim franquista havia previst l’eliminació de la conflictivitat social mitjançant la integració d’obrers i empresaris en un únic sindicat, en una organització vertical. Aleshores, les cambres no tenien cap altra opció que desaparèixer i integrar-se en aquest nou sindicat. En conseqüència, durant els primers anys de la postguerra les cambres només van recuperar les tasques administratives i les activitats de foment, proposta i participació en institucions socials. No fou possible, però, reconstruir els plens, ja que la Llei d’unitat sindical de 1940 s’oposava frontalment a la seva continuïtat. Tanmateix, les cambres van resistir les accions del règim encaminades a fer-les desaparèixer i, mantenint una certa ambigüitat i indefinició, van esperar els millors moments per tornar a reconstituir els seus plens. Durant aquests anys van emparar-se en la Llei de bases de 1911 i en el Reglament de les cambres de 1929, que no havien estat derogats.15 En el cas de la Cambra d’Indústria de Barcelona, pot considerar-se que a partir del 1944, any en què mor Caralt, es posa fi a l’etapa de les comissions administradores i es porta a terme un primer intent de reconstrucció del Ple d’aquesta institució. 5.5. La reconstrucció del Ple de la Cambra A l’octubre del 1944, Antoni Llopis és nomenat president i se l’autoritza a triar el Ple. Aquest nou òrgan rector de la Cambra Oficial d’Indústria es va reunir per primer cop el juliol del 1945. L’integraven antics presidents, com Sedó i Oliva, els membres de la comissió administradora i, a més, el delegat del Ministeri d’Indústria i Comerç, Mariano de las Peñas. Aquesta ampliació de la comissió administradora 14 GARCÍA DELGADO, José Luis (1987). “La industrialización y el desarrollo económico de España durante el franquismo”. Dins NADAL, J.; CARRERAS, A.; SUDRIÀ, C. (1987) La economía española en el siglo XX. Una perspectiva histórica. Barcelona: Ariel, 164-189. 15 DÍEZ CANO, L. SANTIAGO (1992), 80. 190 190 tenia la voluntat de ser una reconstrucció del Ple, encara que de manera una mica peculiar, ja que no hi eren representats tots els sectors industrials. Taula 1. Relació dels membres que formaven part de la COI el 194816 Membres Càrrec i empresa que dirigien Antoni Llopis Galofré President. Antonio Llopis & Cia. Ramon Par Tusquets Vicepresident. Ramon Par SA Andreu Oliva Lacoma Talleres Oliva Artés SA Mariano de las Peñas Delegat del Ministeri d’Indústria i Comerç Magí Vilardell Permanyer Joaquim M. Roger Galles José Riera Arqué Esteve Riera SA Ferran Raimundo Julià Robergés Productora de Bórax y Artículos Químicos Miquel Alejandre Casas Cía. Española para Fabricación Mecánica del Vidrio SA Luis Lemonnier Baltà Josep Juvé Batí Francisco Luis Rivière Rivière SA Manen Lluís Alfons Sedó Guichard Manufacturas Sedó SA Julio García Segura SA Cros Àngel Cabutí Clarabuch Manuel Balcells Buhigas Textil Sedera C. Balcells Vda. Niechers SA Amat José Pellicer Llimona Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos SA Manuel de Senillosa Arnal Rafael Gay de Monteltá Joan Garriga Massó José Ferrer-Vidal Llauradó Asland SA Antoni Llopis Galofré (1889-1957) era enginyer químic per l’Institut Químic de Sarrià i posseïa una empresa química familiar. Fou un home molt polivalent i durant uns anys un dels més poderosos, ja que fou procurador a corts i presidí la Cambra, la Diputació de Barcelona, la Junta d’Obres del Port i la Fira gairebé al mateix temps. El 1949, va perdre la confiança del règim i fou cessat d’alguns d’aquests càrrecs, però encara va continuar com a president de la Cambra fins el 1954.17 16 Taules elaborades a partir de les dades obtingudes de les actes de les sessions del ple de la Cambra Oficial d’Indústria. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria, sèrie 44, vol. 1931. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. CABANA (1994), 239. 17 191 191 L’actitud del règim envers l’activitat industrial d’aquells anys havia canviat, en part a causa de la creació de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) el 1941, i s’havia iniciat un cert estímul de defensa i protecció d’aquest sector. Tanmateix, respecte al teixit industrial català, l’activitat autàrquica de l’INI va tenir conseqüències negatives, sobretot els primers anys, ja que va actuar de manera que absorbia l’activitat industrial que ja existia a Catalunya mitjançant el trasllat dels centres de decisió a Madrid. En aquests anys té lloc un intent de dislocació industrial que obeïa a un pla concret d’ordenació industrial clarament discriminatori per a Catalunya.18 En aquest context, l’activitat més destacada de la Cambra d’Indústria durant aquest període va ser l’organització de les fires de mostres, cosa que va servir per justificar la seva continuïtat i evitar la seva integració en el sindicat vertical. La primera fira de mostres va tenir lloc el 1942, i tan aquesta com les següents van servir, d’una banda, de finestra oberta a l’exterior –cal tenir en compte que es tractava dels anys de la més rígida autarquia i de l’aïllacionisme– i, de l’altra, d’operació d’imatge per a una població que vivia en condicions de penúria.19 En aquests anys es va tornar a publicar el butlletí La Industria Española i es va posar en marxa l’operació M-2, encaminada a afavorir les importacions i exportacions de productes metal·lúrgics. Aquesta operació, similar a la que ja es feia a Guipúscoa, permetia als exportadors aplicar el 25% de les divises obtingudes a la compra de matèries primeres i maquinària o al pagament de despeses de viatges a l’exterior. Al mateix temps, s’agilitaven els tràmits d’obtenció de llicències d’importació i s’establia un nou tipus de canvi de la pesseta més aproximat al canvi real. En l’aspecte retòric, les cambres van continuar insistint que feien una tasca de servei a l’interès general tot posant l’accent en el caràcter oficial d’aquests organismes i en la seva austeritat. En el cas de la Cambra d’Indústria de Barcelona no sols va ser retòric, sinó que es va materialitzar en els ajuts als ensenyaments tècnics. RIBAS i MASSANA, Albert (1978). L’economia catalana sota el franquisme (1939-1959). Efectes de la política econòmica sobre la indústria i les finances de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 120. 19 18 CABANA (1994), 241. 192 192 5.6. Els ajuts a la formació i a la docència L’activitat de suport als ensenyaments tècnics de la cambra barcelonina no era nova ni fruit del moment. Cal recordar que, ja el 1901, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació que presidia Manuel Girona es va plantejar una reorganització dels ensenyaments tècnics. Consideraven, aleshores, que ni les escoles de Comerç, ni les d’Arts i Indústries, ni les de Nàutica no responien a les necessitats del comerç, la indústria o la navegació i que calia adaptar-les a les característiques de cada regió. Posteriorment, el 1911, just després de l’escissió, la nova Cambra Oficial d’Indústria va elaborar un pressupost en el qual, entre altres coses, atorgava 12.000 PTA per a escoles d’Arts i Oficis i per a la Universitat Industrial.20 No obstant això, durant el període de la postguerra presidit per Antoni Llopis, es va dur a terme una política sistemàtica de subvenció a centres d’ensenyament tècnic. Els objectius d’aquestes subvencions els concretava Francesc Lluís Rivière,21 aleshores president de la Comissió d’Ensenyaments Tècnics, en: 1. Estimular les vocacions d’aprenents i obrers. 2. Impulsar la recerca premiant els millors treballs tècnics. 3. Ajudar les escoles tècniques, finançar viatges i concedir beques. El Sr. Rivière, en su calidad de Presidente de la Comisión expone que, en las distribuciones de fondos destinados a subvencionar las enseñanzas técnicas, se ha procurado, de un lado, estimular las vocaciones de los aprendices y obreros deseosos de perfeccionar su capacidad técnica y de otro favorecer e impulsar la investigación, dedicando una importante suma a premiar el mejor trabajo técnico de dicha clase que verse sobre alguna materia o problema de especial interés para las 20 ARACIL, R.; TERMES, J. (1986), 52-53. Francesc Lluís Rivière Manén (1897-1980) pertanyia a la tercera generació d’una família, d’origen francès però arrelada a Barcelona, d’empresaris metal·lúrgics del sector dels productes transformats i derivats del filferro. Francesc Lluís va néixer a Barcelona el 1897, es va educar als jesuïtes i va estudiar Enginyeria Industrial a l’Escola de Barcelona, on es va graduar el 1920. Amb només 36 anys d’edat va haver de fer-se càrrec de la gerència de l’empresa a causa de la mort sobtada del seu pare primer (1922) i de la del seu oncle més tard (1933). Durant la guerra del 1936 va marxar a França, des d’on es va incorporar a l’exèrcit franquista. Acabada la guerra va reorganitzar la seva empresa, Rivière Sociedad Anónima, i va ser diputat provincial de Barcelona encarregat de Cultura del 1939 al 1941. El 1960 va deixar la gerència i el 1965 la presidència del Consell d’Administració de la seva empresa. Cinc anys després, l’empresa passava a mans d’un altre grup d’empresaris. FERNÁNDEZ PÉREZ, Paloma. “Francisco Luis Rivière Manén (1897-1980)”. Dins TORRES, Eugenio (dir.). Los 100 empresarios españoles del siglo XX. Madrid: Editora Empresarial, SL, 374-379. 21 193 193 industrias de nuestra zona, atendiendo en dicha forma, de una parte, a procurar el mejoramiento de la mano de obra y de otra, a contribuir a la solución de aquellos problemas de carácter técnico que mayormente pueden interesar a las industrias de la demarcación de la Cámara. Agregar que, además de tales subvenciones se propone en el dictamen la concesión de las que tradicionalmente se vienen otorgando a las escuelas profesionales, así como para becas y viajes de estudio en favor de los alumnos de las mismas, siendo, en conjunto, la cantidad que se propone destinar a los expresados fines, algo superior a la que se fijó con igual objeto el pasado año.22 La Comissió d’Ensenyaments Tècnics presidida per Rivière i formada per Andreu Oliva, Ramon Par, Magí Vilardell, Àngel Cabutí, Arturo Sedó, Manuel de Senillosa i Josep Ferrer-Vidal va concedir ajuts als centres docents que es concretaven en quantitats no sols per a centres de formació superior sinó també per a escoles de formació d’obrers i per a gremis. Els ajuts als ensenyaments tècnics, que hem de situar dins del context de l’activitat de servei de la Cambra, no eren, però, altruistes. Si s’ajudava els ensenyaments tècnics era exclusivament perquè s’era conscient que, perquè la indústria catalana funcionés correctament, calien no sols enginyers ben preparats sinó també obrers qualificats. La taula 2 recull una relació de les quantitats lliurades a diferents organismes docents en el període 1948-1951. S’hi pot destacar la situació de privilegi pel que fa a les quantitats rebudes en què es trobaven les escoles d’Enginyeria. No obstant això, també gremis d’activitats tan diverses com els fusters o els sastres i escoles de formació d’obrers, com les escoles professionals, o de formació de capatassos, com les de mines o de teixits, foren subvencionades encara que en menor quantia. No sols la ciutat de Barcelona va rebre els ajuts; també se’n beneficiaren altres localitats de la província com Terrassa o Canet. Taula 2. Subvencions de la COI per a centres docents 1948 1949 1950 1951 Patronat de Formació Professional de Barcelona 25.000 25.000 25.000 Patronat de l’Escola d’Enginyers d’Indústries 25.000 25.000 25.000 Tèxtils de Terrassa Patronat de l’Escola d’Enginyers d’Industrials de 100.000 “Acta del ple de la COI del 23 de maig de 1950”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 139. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 22 194 194 Barcelona Escola Social de Barcelona 6.000 Escola de Capatassos, Facultatius de Mines i Fàbriques Metal·lúrgiques Patronat de l’Escola Especial de Teixits de Punt de Canet de Mar Escola Maçana Escola de Formació Professional de Sabateria Societat Mútua de Mestres Sastres “La Confiança” Gremi de Fusters, Ebenistes i Similars Instituto Católico de Acción Social de Barcelona Escola Tècnica Professional del Clot Escola Tècnica Professional d’Hostafranchs Escola Tècnica Professional de St. Andreu Total 56.000 6.000 5.000 10.000 1.000 2.000 2.000 6.000 5.000 10.000 1.000 2.000 2.000 1.500 1.000 5.000 5.000 5.000 76.000 193.500 A més de subvencionar les escoles, la Cambra ajudava els estudiants mitjançant la concessió de beques. Així, el 1949 va atorgar onze beques de 2.500 PTA per a estudiants d’escoles de peritatge, una més que l’any anterior. El 1950, es van cobrir les dues vacants de beques de perits i se’n crearen dues de noves de menor quantia (1.500 PTA). A més, es van establir quatre beques per a alumnes de l’Escola del Treball de 600 PTA cada una. El 1951, la política de beques es va mantenir i fins i tot es va incrementar, ja que la quantia de les beques de l’Escola del Treball va pujar fins a 1.000 PTA i es van igualar a 2.500 PTA les dues beques addicionals de les escoles de perits. La taula 3 recull el total d’aquestes subvencions. Taula 3. Subvencions de la COI per a beques Subvencions 1948 1949 1950 1951 Perits 20.000 27.500 28.000 30.000 Escola del Treball 2.400 2.800 Total 20.000 27.500 30.400 32.800 Les beques d’estudis no era l’únic mitjà de subvenció destinat als alumnes. La Cambra també concedia ajuts per a viatges d’estudis, viatges que eren degudament controlats. En primer lloc, no es donaven a tots els estudiants que els demanessin sinó sols als alumnes de determinades escoles. En segon lloc, els alumnes havien d’enviar un informe dels centres industrials visitats i dels resultats tècnics aconseguits. 195 195 La prova d’aquestes afirmacions ens la donen els tres exemples següents. En el primer, el 1948, els alumnes de la Facultat de Física van demanar a la Cambra un ajut per fer un viatge de fi d’estudis. Aquesta entitat no els ho va concedir: (…) por entender que los estudios facultativos de carácter superior pertenecen a un grupo distinto de las enseñanzas técnicas profesionales que la Cámara acostumbra a subvencionar atendiendo, su carácter eminentemente práctico y de utilidad inmediata para la formación de técnicos y obreros al servicio de la industria.23 L’any següent tampoc va concedir subvenció per a viatge d’estudis als alumnes d’àrab de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils adduint que no pertocava a la Cambra d’Indústria subvencionar alumnes destinats als comerç. L’argumentació era la següent: (…) por cursar dichos alumnos estudios de carácter mercantil, motivo por el cual la ayuda económica solicitada corresponde mas bien otorgarla a la Cámara de Comercio.24 Finalment, el 1951, la Cambra va denegar un ajut per a viatge als alumnes de l’Escola d’Arquitectura per considerar que aquesta disciplina no interessava a la Cambra: Los reunidos consideran inatendible la petición formulada por los alumnos de la Escuela Superior de Arquitectura de Barcelona de que la Cámara subvencione un viaje de estudios que proyectan, por estimar que la capacitación profesional de dichos alumnos no interesa directamente a las actividades productoras que la Cámara representa.25 23 “Acta del ple de la COI de 31 de maig de 1948”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 21-22. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 22 de juny de 1949. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 84v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 28 de maig de 1951”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 188v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 24 25 196 196 Aquests tres exemples mostren una assignació de recursos acurada i adreçada únicament als centres amb ensenyaments que afectaven directament les activitats industrials de la Cambra. La taula 4 detalla les escoles els alumnes de les quals van rebre subvenció per fer viatges d’estudis; també s’hi pot veure com les escoles d’Enginyeria i de peritatge s’emporten la major part. Taula 4. Subvencions atorgades per la COI i destinades a viatges d’estudis 1948 1949 1950 1951 Escola Industrial de Barcelona (peritatge tèxtil) 2.000 Escola Industrial de Barcelona (peritatge elèctric) 2.000 2.000 Escola Industrial de Barcelona (peritatge mecànic) 2.000 Escola Elemental de Treball (químics) 1.000 1.000 1.000 1.000 Escola Elemental de Treball (filats) 500 Escola Especial de Teixits de Punt de Canet de 5.000 3.000 3.000 Mar Escola Mitjana de Pesca Yánez Requarf 2.500 Escola de Perits Industrials de Terrassa 2.000 2.000 Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona 5.000 Escola de Fermentacions Industrials de l’Institut 1.000 Biològic de Sarrià Total 10.000 3.500 8.000 14.500 La Comissió d’Ensenyaments Tècnics, que presidia Rivière, va deixar constància en la sessió del Ple de maig de 1951 que s’havia de controlar aquests viatges perquè fossin profitosos i va plantejar-se: (…) la necesidad de que al terminar sus viajes [los alumnos] remitan a la cámara un informe de los centros industriales visitados y de los resultados técnicos obtenidos en el mismo. No tenim, però cap constància que aquest requisit s’apliqués de manera rigorosa. Cal tenir present que durant aquells anys la carestia de la vida no permetia massa viatges a l’estranger. Els directius de la Cambra sabien, però, que el futur de la tècnica espanyola passava per conèixer el que es feia en altres països europeus i que, en la situació d’autarquia en què es trobava el país, la sortida a l’exterior dels futurs tècnics era molt difícil pel seu elevat cost econòmic. Una altra mesura per promocionar els avenços tecnològics o científics va consistir en l’establiment de concursos en què es premiés el millor treball original. Així, el 1948 la Cambra va aportar 10.000 PTA per als millors treballs presentats pels enginyers industrials amb motiu de les Primeres Jornades d’Enginyeria 197 197 Industrial, que van tenir lloc a Barcelona el juny d’aquell any. L’any següent, la Cambra va concedir un altre premi de 10.000 PTA per al millor treball presentat en el Congrés Internacional de Química Industrial que versés sobre el tema “utillajes para la industria química”.26 Un altre organisme beneficiat de les subvencions de la Cambra va ser l’Institut d’Investigacions Tècniques del Patronat Juan de la Cierva, ja que el 1948 va poder adquirir un forn elèctric doble per a tractaments tèrmics gràcies a una subvenció de 24.000 PTA. L’any següent, la Cambra, abans d’atorgar una nova subvenció, va demanar una memòria per poder comprovar que l’aparell es feia servir per resoldre problemes pràctics de la indústria, i més tard s’acordà de concedir 30.000 PTA, però solament per: (…) premiar a los estudios que se formulen para resolver problemas concretos de las distintas especialidades industriales.27 En els dos anys següents, el 1950 i el 1951, la Cambra va decidir d’establir dos premis de 10.000 PTA cada un per subvencionar dos temes d’interès que, en aquella primera ocasió, i després de reunir-se els membres de la Comissió d’Ensenyaments Tècnics, van ser els següents: Aplicaciones de la técnica de la transformación isotérmica de la austenita al tratamiento térmico de piezas de acero moldeado y de utillajes completos, especialmente susceptibles a agrietamientos y deformaciones al utilizar los procedimientos tradicionales. Determinaciones analíticas sobre el albardín celulosa hemicelulosas, pentosanas, lignimas. Lejiado alcalino y preparación de semipastos determinando los índices técnicos de los papeles preparados: índice de rotura doble pliegues desgarres 26 “Acta del ple de la COI de 22 de juny de 1949”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 93v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 22 de juny de 1949”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 91v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 27 198 198 Elmedorf, porosidad, cenizas, etc. Estudio comparativo con semipasta de esparto preparada en condiciones análogas.28 La Cambra també va mantenir, en aquest tipus d’ajuts, un criteri molt clar que consistia a subvencionar solament els treballs que resolguessin problemes industrials d’interès. Així ho manifestava Francesc Lluís Rivière: (…) ante el gran número de solicitudes de subvención recibidas, se ha tenido que proceder a un cuidadoso estudio de las mismas habiéndose propuesto en el dictamen atender únicamente aquellas que respondan a la finalidad de favorecer directamente las enseñanzas técnicas o la formación profesional de los obreros al servicio de las industrias; procurándose por lo que hace referencia a los premios y subvenciones a instituciones de investigación, que aquellos tiendan a estimular los trabajos y estudios que tengan por objeto resolver problemas industriales de fundamental interés para los principales sectores de nuestra producción.29 La taula 5 recull els principals premis per a treballs de recerca que va subvencionar la Cambra en el període en què Antoni Llopis en fou el president. Taula 5. Subvencions atorgades per la Cambra per a premis i recerca Subvencions 1948 1949 1950 1951 Premis als millors treballs de les I Jornades 10.000 d’Enginyeria Industrial Premi al millor treball del Congrés Internacional 10.000 de Química Industrial Institut d’Investigacions Tècniques (premi 24.000 30.000 20.000 20.000 d’estudis per resoldre problemes de la indústria) Centenari de la fundació de la carrera de Perit 5.000 (Associació Nacional de Perits Industrials) Concurs d’aprenentatge 1.500 Total 34.000 40.000 25.000 21.500 La taula anterior mostra de manera clara que la institució més beneficiada d’aquests premis va ser l’Institut d’Investigacions Tècniques del Patronat Juan de la Cierva. 28 “Acta del ple de la COI de 23 de maig de 1950”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 137-138 v. “Acta del ple de la COI de 31 de maig de 1948”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 23. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 29 199 199 5.7. La creació del Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials L’activitat de protecció i foment dels ensenyaments tècnics duta a terme per la Cambra a través de subvencions a centres docents es va dotar en aquest període d’un instrument clau per poder canalitzar i controlar els ajuts: la constitució d’un patronat. En el ple de la Cambra del 28 de febrer de 1950, Rivière va intervenir per explicar que, durant la visita a Barcelona del director general d’Ensenyaments Tècnics, Ramon Ferreiro Rodríguez-Lago, havia pogut conversar amb ell sobre la creació d’un patronat per a l’Escola d’Enginyers Industrials. Prèviament, Rivière s’havia reunit amb diversos industrials, amb directius d’empreses destacades i amb el director de l’Escola, i tots ells havien coincidit en la necessitat de la creació del Patronat. La iniciativa havia sortit, doncs, de la mateixa Cambra i les raons que l’havien impulsat a fer-ho eren clares: la indústria necessitava tècnics ben preparats i, en canvi, l’Escola disposava de mitjans i recursos econòmics escassos. El nou Patronat havia de servir per canalitzar els ajuts de la Cambra perquè fossin aprofitats de la millor manera possible en benefici dels interessos de la indústria. El text de la intervenció de Rivière al ple de la Cambra és prou eloqüent per si mateix, i per això el transcrivim complet: El Sr. Rivière señala lo muy interesada que se encuentra la industria en que las enseñanzas técnicas profesadas en la Escuela de Ingenieros Industriales de nuestra ciudad mantengan y aun acrezcan el alto nivel que han alcanzado, al objeto de facilitar a quienes en ella cursan sus estudios, su máxima capacitación así como aquellas especializaciones profesionales que mayormente pueden convenir a las industrias en las que los referidos elementos técnicos están llamados a prestar sus servicios indicando, por otra parte, las dificultades en que, por falta de medios necesarios, se encuentra la referida Escuela, motivo por el cual estima que sería de gran conveniencia que, de acuerdo con las conversaciones habidas con el Director General de Enseñanzas Profesionales y Técnicas Sr. Farreiro, durante su reciente visita a nuestra ciudad, la Cámara tomase la iniciativa y el patrocinio para la constitución de un Patronato de la referida Escuela, sobre cuya organización y fines han venido celebrando algunos cambios de impresiones, bajo la Presidencia del Sr. Oliva, destacados elementos industriales, el Director de dicha Escuela y 200 200 representaciones técnicas de importantes empresas de la demarcación de la Cámara, todos los cuales coincidieron en reconocer la conveniencia de crear el referido Patronato.30 A continuació, en la mateixa sessió del ple de la Cambra, Andreu Oliva va intervenir per ratificar les afirmacions de Rivière i per proposar que, atès que la iniciativa de creació del Patronat era de la Cambra i la dotació econòmica també, el Patronat tingués la seu a la mateixa Cambra. Oliva va tornar a insistir en el mateix que Rivière, que la indústria necessitava tècnics ben preparats i que per aquesta raó la Cambra s’havia implicat de manera tan decidida en la creació d’aquest Patronat: El Sr. Oliva ratifica plenamente lo manifestado por el Sr. Rivière, insistiendo en la necesidad que nuestra industria tiene que contar con ingenieros perfectamente capacitados, ya que dichos profesionales son elementos básicos para el perfeccionamiento de la producción industrial, indicando que por mucho que con ello está interesada la Cámara, como representante de las actividades productoras de nuestra zona y por el hecho de haber surgido de ella la iniciativa de proponer la creación del referido Patronato, éste debería domiciliarse en la propia Cámara, teniendo ésta en el mismo adecuada representación y contribuyendo a dotarlo, en la medida de sus posibilidades de los medios necesarios para el logro de los fines que con su creación se persigue.31 Al maig de l’any següent encara s’estava esperant l’ordre ministerial que creés el Patronat. Se sabia, no obstant això, que hi hauria un únic patronat per a tot Espanya i que per a Barcelona s’establiria únicament una delegació d’aquest patronat. La raó d’això es trobava en el fet que encara era vigent que havia una única Escola d’Enginyers Industrials per a l’Estat espanyol organitzada en tres establiments, l’un a Madrid, l’altre a Bilbao i el tercer a Barcelona. El mèrit d’haver obtingut aquesta delegació era degut a la bona i insistent gestió de Rivière i d’Oliva. En la sessió del ple de la Cambra del 28 de maig de 1951, Oliva va tornar a remarcar els motius que hi havia per a la creació del Patronat i va concretar-ne 30 “Acta del ple de la COI de 28 de febrer de 1950”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 121. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Ibid., pàg. 121v. 31 201 201 els objectius inicials, que consistien a subvencionar cursets complementaris a la formació de l’enginyer i aconseguir així orientar els plans d’estudis cap a les noves especialitzacions. El Sr. Oliva, después de agradecer las manifestaciones de la Presidencia, señala que la creación en Barcelona de una Delegación del expresado Patronato, constituye una verdadera necesidad al objeto de lograr que gracias a la intervención de la Cámara en la misma y a los destacados elementos industriales que la integran, se consiga la aspiración de que nuestros ingenieros industriales se especialicen en aquellas materias que principalmente interesa a nuestra industria, orientando en este sentido los planes de enseñanza de la Escuela, a los que convendrá agregar cursillos complementarios tendentes a conseguir la referida especialización. Agrega que la Escuela de Ingenieros, por sí sola, no puede llevar a cabo esta labor en la que es muy natural y lógico que coopere la Cámara, como así tendrá la posibilidad de hacerlo en mayor escala que hasta ahora a través de la Delegación referida.32 Hi havia, però, dues raons més. La primera era absolutament imminent: la celebració del centenari de l’Escola. La segona era a llarg termini, però ja hi era present: la modificació dels plans d’estudis. A aquests dos objectiu es va referir Rivière en la mateixa sessió del ple, després de la intervenció d’Oliva. No hi ha dubte que el Patronat va ser una idea concebuda per aquests dos enginyers i empresaris, i que la celebració del centenari de l’Escola va servir d’ajut per accelerar-ne la creació. El Sr. Rivière, después de abundar en lo manifestado por el Sr. Oliva, señala que la creación de la Delegación es en estos momentos especialmente oportuna por cumplirse este año el centenario de nuestra Escuela de Ingenieros Industriales y hallarse en estudio la organización de los planes de enseñanza de dichas escuelas, entre las que se ha de procurar que la de Barcelona siga conservando la primacía que en el orden técnico y profesional viene ostentando sobre las del resto de España desde su fundación.33 32 “Acta del ple de la COI de 28 de maig de 1951”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1931, pàg. 189v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Ibid., pàg. 190. 33 202 202 El 5 de juny es va publicar l’Ordre ministerial per la qual es creava la Delegació a Barcelona del Patronat de les Escoles d’Enginyers Industrials, es designava Andreu Oliva Lacoma com a president i es nomenava Mariano de las Peñas, Francesc L. Rivière, Arturo Sedó i Miquel Mateu com a representants de la Cambra en l’esmentada Delegació, Epifanio Fortuny, tinent d’alcalde, com a representant de l’Ajuntament i Manuel García Madurell, Bertrand Fabra, Patrício Palomar i Isabelino Lana com a representants de l’Associació d’Enginyers Industrials i de l’Escola, respectivament. La primera activitat del Patronat va ser atorgar 100.000 PTA per pagar les despeses de l’exposició retrospectiva commemorativa del centenari de la carrera d’enginyer industrial. Oliva, que també estava implicat en els actes del centenari, va donar compte de la bona acollida que en el sector industrial havia tingut la celebració, a la qual s’esperava que assistissin altres representacions de l’Estat: El Sr. Oliva da cuenta de las gestiones practicadas respecto a dicho asunto y de la buena acogida entre los elementos industriales, lo cual hace augurar que la expresada conmemoración tendrá todo el éxito deseado a la que se propone asistan las Altas Autoridades del Estado, especialmente los señores Ministro, Subsecretario y Director General de Industria.34 El novembre d’aquell any, Andreu Oliva va manifestar a la Cambra la seva satisfacció per l’èxit dels actes del centenari de l’Escola. L’assistència als actes dels alts representants del Govern va servir perquè els representants de la Cambra hi tinguessin entrevistes per analitzar els problemes de la indústria catalana: El Sr. Oliva se refiere a la brillantez que alcanzaron los diferentes actos celebrados para conmemorar dicho centenario, en cuya organización participó tan activamente la Cámara, señalando el interés que los mismos presentaron, en cuanto sirvieron para poner de relieve los progresos alcanzados por nuestra industria a través del último siglo, gracias a la cooperación técnica de los ingenieros y al espíritu de empresa característico de nuestros industriales. Todo lo cual tuvo la satisfacción de 34 “Acta del ple de la COI de 11 de octubre de 1951”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1932, pàg. 1v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 203 203 ser explícitamente reconocido por los señores Ministro y Secretario de Industria que vinieron de Madrid para asistir a dichos actos, circunstancia que fue aprovechada por los elementos directivos de la Cámara para celebrar con los mismos diferentes entrevistas en las que fueron examinados los principales problemas que afectan a la producción industrial de nuestra región, señalando las favorables impresiones que de dicha entrevista se obtuvieron en orden a la favorable situación de algunos de dichos problemas, por todo lo cual expresaron su satisfacción los reunidos.35 Com es dedueix de la intervenció d’Oliva, les actuacions de la Cambra estaven orientades de manera precisa al desenvolupament de la indústria i s’encaminaven cap a vetllar pels interessos dels industrials catalans i espanyols. No hi havia altruisme sinó un interès calculat. Si s’ajudava els estudiants o se subvencionava les escoles era solament perquè des de la Cambra es tenia una visió de conjunt de les mancances de la indústria, i si es finançaven actes com el centenari de l’Escola d’Enginyers Industrials era també amb la finalitat d’obtenir uns beneficis encaminats cap a intervenció en la política industrial espanyola. 5.8. La Cambra a la sortida de l’autarquia La dècada dels cinquanta és considerada pels economistes com una dècada frontissa entre la rígida autarquia dels primers anys del franquisme i el desarrollismo de la dècada posterior. Són uns anys en què a tot Europa té lloc un llarg cicle d’expansió i de creixement autosostingut. A Espanya, la política del règim comença a prendre mesures d’atenuació respecte a la rigidesa anterior i elimina alguns obstacles intervencionistes; al mateix temps, s’hi va establint una gradual i lenta política liberalitzadora de l’economia afavorida pels esdeveniments mundials.36 En aquest context, després de la dimissió d’Antoni Llopis l’abril del 1954, la Cambra va entrar en una etapa de plena reconstrucció. Si bé durant el període anterior s’havien fet importants temptatives de reconstruir el Ple ampliant el seu 35 “Acta del ple de la COI de 26 de novembre de 1951”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1932, pàg. 14v-15. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. GARCÍA DELGADO, José Luis (1987), 181. 36 204 204 nombre de membres, és a partir de la dimissió de Llopis que la Cambra es va estructurar de manera més representativa per abastar tots els sectors que conformaven el teixit industrial català. El mèrit d’aquest esforç es deu al nou president, Ramon Par, i als industrials que l’envoltaren. Ramon Par Tusquets (1885-1967) era perit mercantil i, des del 1912, propietari d’una empresa de corretges de transmissió del sector del cuir. No va tenir càrrecs polítics ni a la Diputació de Barcelona ni a les Corts; sols va exercir de regidor i tinent d’alcalde durant tres anys. La major part de la seva activitat es va orientar cap al sector industrial al qual pertanyia la seva empresa. Així, va presidir l’Agrupació de Fabricants de Corretges de Cuir, va fundar el Gremi de Comerciants de Màquines Eina i va ser cap nacional del Cicle del Cuir Industrial i delegat provincial del Sindicat de la Pell de Barcelona. Pel que fa a la Cambra Oficial d’Indústria, Ramon Par pertanyia al grup d’industrials que, després de la Guerra Civil, havien format la comissió administradora i, durant el mandat d’Antoni Llopis, havia estat vicepresident primer i en determinades ocasions havia presidit la institució de manera accidental. Sis mesos després de la dimissió de Llopis, la Secretaria General Tècnica del Ministeri de Comerç va aprovar la proposta presentada per la Cambra “para proceder a la reconstrucción del pleno”.37 Aquesta iniciativa va arribar en uns moments de més obertura tant interior com exterior, i potser per això el Govern va acceptar que el Ple es reconstruís de manera que, en nomenar 46 membres, tots els sectors industrials hi fossin representats. La taula 6 detalla en nom de cada membre segons els tipus d’indústria que representava i el nom de l’empresa de la qual era representant. Taula 6. Representants del Ple de la Cambra nomenats el 1954 Sector Indústria cotonera Representant Joaquín M. Roger Galles Manuel Bertrand Mata José Casanovas Nadal Enrique Martí Carretó Alfredo Sedó Peris-Mencheta José Valls Taberner Empresa Textiles Bertrand Serra Manufacturas Textiles Casanovas Textil Martí, Llopart y Trench SA Manufacturas Sedó Manufacturas Valls SA 37 “Acta del ple de la COI de 20 d’octubre de 1954”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 2. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 205 205 Manufactures de llana, seda, cànem, lli, jute i altres fibres Manuel Balcells Buhigas José M. Arañó Viñals Camilo Fabra de Monteys Antonio Feliu Marques Carlos Godó Valls (comte de Godó) Fernando de Caralt Mas Ángel Cabutí Clarabuch Rosendo Llobet Nicolau Ramón Vilá de la Riva Andrés Oliva Lacoma Pedro Oller Tintoré Francisco Luis Rivière Manen Manuel Junot Cornet Joaquín Ribera Barnola Julio García Segura Raimundo Julià Robérges José Pellicer Llimona Textil Sedera C. Balcells Vda. Nicehers SA Arañó y Cía. Hilaturas Fabra y Coats SA Industrias Linere SA Godó y Trias SA Hilaturas Caralt Pérez SA Llobet Guri SA Manufacturas Reunidas de la Industria Textil SA Talleres Oliva Artés SA Fabricación de Envases Metálicos SA Rivière SA Maquinista Terrestre y Marítima Metales y Platerías Ribera SA SA Cros Productora de Borax y Artículos Químicos SA Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos SA Sociedad Nestlé Anónima Española de Productos Alimentarios Esteve Riera SA Industrias Riera-Marsá Cía. Española para Fabricación Mecánica del Vidrio SA Asfaltos y Portland Asland SA Hijo de E.F. Escofet S. en C. Vidriera Barcelonesa Juan y Cayetano Vilella S. en C. Catalana de Gas y Electricidad SA FECSA Compañía de Fluido Eléctrico SA Tenería Moderna Franco Española SA Ramón Par SA Bernadas y Mir SA Papelera Española SA Rafael Torras-Juvinyà SA Industrias Gráficas Seix y Barral Hnos. SA Sociedad General de Publicaciones SA Manufacturas Francisco Marfull SA Altres indústries tèxtils, teixits de punt i indústries complementàries Indústria metal·lúrgica Indústria química Indústries de l’alimentació Juan Garriga Massó Indústries de la construcció i manufactures de ciments, vidre, porcellanes i similars José Riera Arqué Nicolás Riera-Marsá Llambi Miquel Alejandre Casas José Ferrer-Vidal Llauradó Juan Goixens Fabregas José Farré Escofet Cayetano Vidella Puig Ricardo Margarit Calbet Empreses de subministrament de gas i electricitat Felipe Lafita Babio Francisco Montagut Marimon Indústries d’adoberia, pell i cuir i Francisco de P. Pallarés Corberó les seves manufactures Ramon Par Tusquets Ramón Bernadas Puig Indústries del paper i el cartró i Enrique Torra Franch les seves manufactures Luis Torras Font Arts gràfiques i similars Eduardo Barral Estrada Miquel Sabaté Pijoan Indústries de la confecció Indústries de la fusta i derivats Indústries artístiques Indústries diverses Francisco Salmurri Marfull Magín Vilardell Permanyer Jaume Pidemont Bastús Rogelio Roca Plans Eduardo Miralta Peix Productora Metaplástica 206 206 Resulta bastant evident que aquesta renovació i ampliació del Ple de la Cambra tenia el propòsit d’arribar a tots els sectors industrials. No obstant això, si s’analitza més detalladament, es pot observar que hi ha alguns sectors que estan més ben representants que d’altres. Així, les indústries relacionades amb el tèxtil ocupen una tercera part amb 15 representants, tot i estar dividides en tres grups: la indústria cotonera, les manufactures de la llana i les altres indústries tèxtils i de punt. Aquest fet és degut al major pes del tèxtil en la indústria catalana de l’època. L’acte de nomenament dels nous membres del Ple va servir també per escollir, per aclamació, el nou equip directiu format per Ramon Par com a president, Alfred Sedó i Francesc Lluís Rivière com a vicepresidents primer i segon, respectivament, Magí Vilardell com a comptador, Joaquim M. Roger com a tresorer i Josep Daurella del Romero com a secretari. A més, es va triar Francesc de P. Pallarès i Miquel Alexandre com a tresorer i comptador suplents, i Pere Oller i Josep Riera com a adjunts. En aquesta sessió del ple es van nomenar les comissions que s’havien d’ocupar dels diversos problemes que afectaven la indústria. Aquesta forma d’organització no era nova, ja que durant el mandat de Llopis hi va haver algunes comissions, com l’Administrativa, la de Certificats, la d’Ensenyaments Tècnics, l’Aranzelària, la de Legislació o la de Transports. Amb la reestructuració del 1954, la Cambra es va organitzar en vuit comissions: 1. Afers Socials i Productivitat. 2. Certificats. 3. Comerç Exterior. 4. Contribucions i Impostos. 5. Ensenyaments Tècnics. 6. Estadística, Cens i Legislació. 7. Legislació 8. Regulació Industrial i Transports. 5.9. Els passos cap a un Ple de la Cambra més representatiu La composició del Ple aprovada en la sessió d’octubre del 1954 va ser vigent pràcticament tota la dècada en què Ramon Par fou president, ja que no va ser fins el 1963 quan va tenir lloc el primer Ple en el qual els membres es van triar entre els industrials d’una manera –diríem– més representativa. Només hi va haver lleugeres modificacions el 1956 i algunes de més grans el 1959. Així, el 1956 s’hi incorporaren alguns nous membres com Damià Aragonés, director de l’Escola d’Enginyeria Industrial, o Josep Lluís Sureda Carrió, catedràtic d’Economia Política 207 207 i Hisenda Pública de la Facultat de Dret.38 El 1959 es va decidir d’ampliar el Ple a 50 membres, basant-se en el Reglament interior aprovat per la Reial ordre d’abril de 1930, atesa la complexitat que adquiria la gestió de la Cambra i l’avançada edat d’alguns dels seus membres. La taula 7 recull aquesta modificació i permet veure que es va incrementar el nombre de vocals cooperadors, és a dir dels que en formaven part no per ser industrials sinó perquè la seva activitat interessava a la Cambra.39 Taula 7. Incorporació de nous membres del Ple de la Cambra el 1959 Sector Indústria cotonera Representant Rosendo Riera Sala en substitució de P. Portabella, que passa al grup III José Viladomiu Portabella per cobrir la vacant per renúncia d’A. Sedó José Riba Ortínez per substituir José Valls Taberner, que passa a vocal cooperador Indústries metal·lúrgiques José M. Pons Torelló per substituir Pedro Oller Tintoré, que passa a vocal cooperador Andrés Ribera Rovira per substituir Joaquín Ribera Barnola, que passa a vocal assessor en qualitat de president de la Mútua Metal·lúrgica d’Assegurances Indústries químiques Enrique Ramón Ferrés per substituir Julio García Segura, que passa a vocal cooperador Manuel Rodés Gensana per cobrir la vacant per defunció de Raimundo Julià Roberges Indústries de l’alimentació Javier de Segarra Castellarnau per cobrir la vacant per defunció de Juan Garriga Massó José Blanc Bertrán per cobrir la vacant per falta d’assistència a les sessions plenàries de Nicolàs Riera.Marsà Llambí Indústries d’adoberia, pell cuir i Gerardo Carreño Piera per cobrir les seves manufactures la vacant per defunció de Ramón Bernadás Puig 38 Empresa T. Sala e Hijos SA Viladomiu Hijos de J. Ortínez SA Fundiciones Industriales SA Metales y Platerías Ribera SA Sociedad Anónima Cros Myrurgia SA Sociedad Nestlé AEPA Productes Riera SA Manufactura Española MEDID “Acta del ple de la COI de 30 d’abril de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 119v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. També s’hi van incorporar Josep M. Farré Escofet com a tresorer, Pere Portabella Cirera en substitució de Joaquim Roger Gallés, difunt, i Gabriel Roca Garcias per raó del seu càrrec de director de la Junta d’Obres del Port. “Acta del ple de la COI de 23 de juny de 1959”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 11-13. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 39 208 208 Altres indústries tèxtils, teixits Pedro Portabella Cirera de punt i indústries complementàries Indústries químiques Guillermo de Azcoitia Muesca Jorge Miquel Serra Indústries de la confecció Juan Bas Bofill Vocals cooperadors Julio García Segura Raimundo Julià López Antonio Marfá Mercader Pedro Oller Tintoré Salvador Piera Solanas Antonio Polo Díez Comercial Pirelli SA Dr. Andreu SA Bas y Cugeró SA La Productora de Bórax Artículos Químicos SA Industrial Mataró-Gerona SA y Fomento de Obras y Construcciones SA Degà de la Facultat de Ciències Polítiques Econòmiques i Comercials de la Universitat de Barcelona José Valls Taberner A més, en virtut de l’article 22 del Reglament general de cambres, foren cridades a formar part del Ple com a vocals assessors les entitats següents: Associació de Fabricants d’Accessoris i Recanvis d’Automòbils, Associació Electrotècnica Espanyola, Associació Nacional de Fabricants de Joguines, Gremi de Fonedors de Ferro de Barcelona, Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona, Gremi de Forners de Barcelona, Mútua Metal·lúrgica d’Assegurances i Mútua de Mestres Sastres La Confiança. L’altra renovació del Ple va tenir lloc el 1963, un dels darrers anys del mandat de Ramon Par, i va ser el Ple el que va triar el seu successor i el que va treballar per aconseguir la fusió de la Cambra d’Indústria amb la Cambra de Comerç i Navegació. La gestió de Par en els anys immediatament anteriors a aquesta renovació va ser decisiva. Així, al maig del 1962, va assistir a una reunió a Tarragona amb motiu de la celebració del 75è aniversari de la Cambra d’aquesta ciutat i allí va poder conversar amb el director general de Comerç, el Sr. Matarranz, al qual va plantejar que calia renovar el Ple de la Cambra per mitjà d’eleccions. La resposta del polític fou contundent: el Govern ho estava estudiant, però de tota manera caldria que els membres escollits pertanyessin a l’Organització Sindical.40 La proposta de Par no era una vel·leïtat democràtica sinó una necessitat imperiosa, ja que les feines de la Cambra eren cada cop més grans i el nombre del membres 40 “Acta del ple de la COI de 18 de maig de 1962”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 40v-41. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 209 209 menor. Així, el 1963, el nombre de membres de la Cambra que no hi eren, bé per defunció, per haver cessat en l’activitat industrial, per no assistir a les sessions o bé per renúncia, era de 21. Un nombre considerable si es té en compte que des del 1959 el Ple estava format per 50 membres. La taula 8 recull els noms i la causa del cessament.41 Taula 8. Membres del Ple de la COI que havien cessat el 1963 Causa Per defunció Nom José M. Blanc Bertrán Enrique Torra Franch Magín Vilardell Permanyer Per haver cessat en les activitats industrials José Casanovas Nadal José Ferrer-Vidal Llauradó Ricardo Margarit Calvet Jaime Pidemunt Bartús Luis Torras Font Per impossibilitat d’assistir a les sessions José M. Arañó Viñals Fernando de Caralt Mas Per renúncia en no poder atendre les obligacions del Manuel Balcells Buigas càrrec Manuel Beltrana Mata Ángel Cabutí Clarabuch Camilo Fabra de Monteys, marquès Masnou Per renúncia per tal de facilitar l’adaptació del Ple al Eduardo Barral Estrada nou reglament Juan Bas Bofia Carlos de Godó Valls, comte de Godó Pedro Portabella Cirera Rogelio Roca Plans José Viladomiu Portabella Cayetano Vilella Puig de A l’octubre del 1962 es va aprovar el nou Reglament de règim interior, i aleshores Par va començar a fer gestions amb representants de diverses branques per aconseguir elaborar una llista de representants que ocupessin les places vacants. Finalment, a l’octubre del 1963 va tenir lloc l’acte de reconstrucció de la Cambra, en el qual fou aprovada la llista que amb tanta cura havia elaborat Ramon Par en els anys anteriors. A partir del 1964, la salut de Ramon Par es va anar deteriorant i va ser substituït accidentalment per Francesc Lluís Rivière, el qual des del 1960 era vicepresident primer per dimissió d’Alfred Sedó. A principis del 1965, Par va dimitir “dado su estado de salud y avanzada edad que le impide seguir dedicando 41 “Acta del ple de la COI de 27 de febrer de 1963”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 102-107. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 210 210 sus esfuerzos al cargo que ha venido ocupando”,42 la Cambra el nomenà president honorari i, en virtut del nou reglament, es va escollir un nou president. 5.10. Les activitat de la Comissió d’Ensenyaments Tècnics La Comissió d’Ensenyaments Tècnics, que per raons del nostre estudi ens interessa especialment, va tenir durant la dècada de presidència de Ramon Par una activitat destacada, ja que el nombre d’ajuts es va incrementar considerablement. La Comissió va ser presidida per Francesc Lluís Rivière, enginyer industrial i empresari metal·lúrgic molt implicat amb la Cambra com a vicepresident segon fins el 1960 i com a vicepresident primer després. El segon responsable de la Comissió era Felipe Lafita Babio, que actuà com a vicepresident. Lafita era enginyer aeronàutic i director de FECSA. Com a vocals hi figuraven Miquel Alexandre, Àngel Cabutí, Josep. M. Farré, Eduard Miralta, Andreu Oliva, Joaquim Roger, Enric Torra i Magí Vilardell. La composició de la Comissió mostra un clar control dels sectors productors o altament consumidors d’energia, és a dir dels sectors “energia intensius”, com la metal·lúrgia, l’electricitat, el gas o la construcció. No ha d’estranyar doncs que es preocupessin per buscar solucions als problemes energètics del país i que des de la Comissió tractessin de dur a terme gestions que vetllessin pel subministrament energètic present i futur. 5.10.1. Les subvencions a centres docents La constitució del Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials el 1951 va facilitar la canalització dels ajuts rebuts tant de la Cambra com d’altres institucions, encara que la Cambra va ser la principal font d’ingressos. Al juny del 1955, la Cambra va aprovar, per iniciativa del Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials, la creació d’una càtedra especial amb el nom Esteban Terradas que tenia l’objectiu d’impartir cursos complementaris i d’especialització 42 “Acta del ple de la COI de 22 d’abril de 1965”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1937, pàg. 79-80. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 211 211 per formar els futurs enginyers amb uns sòlids coneixements científics i, a més, volia aconseguir: (…) de continuar la gran obra científica de éste y de formar un núcleo de futuros ingenieros sólidamente preparados en los principios científicos básicos para la técnica llevando al propio tiempo a cabo una labor de investigación en colaboración directa con la industria mediante el estudio de los problemas que ésta le plantea en las disciplinas que la cátedra comprenda y que inicialmente serán: a) Teoría de las ecuaciones diferenciales y aplicaciones. b) Aerodinámica teórica y aplicada. c) Mecánica de hilos. Atendido que el perfeccionamiento de la cultura técnica constituye premisa indispensable para el progreso de las industrias, y que, por tanto una iniciativa como la expuesta que está llamada a resultar de máxima eficacia tanto para proporcionar enseñanzas complementarias de grado superior a los técnicos que las deseen como para formar especialistas en ramas definidas de la técnica y a propulsar la investigación, es acreedora, por su extraordinario interés y provechosa eficacia para la industria, del más decidido apoyo moral y material de la Cámara, que puede justamente enorgullecerse de su labor de mecenazgo de las enseñanzas técnicas, traducida en las múltiples subvenciones y auxilio que lleva concedidos a las instituciones de alta cultura técnica y de formación profesional industrial en todos sus grados.43 La sessió d’aquell ple va aprovar de concedir 100.000 PTA anuals a aquesta càtedra i de continuar fent efectiu el pagament de 5.000 PTA mensuals per a les despeses del Patronat. A l’abril de l’any següent es va augmentar la subvenció al Patronat de 60.000 PTA a 100.000 PTA i es va acordar concedir 100.000 PTA més per finançar la càtedra Ferran Tallada d’enginyeria nuclear. Aquesta sessió del ple va servir per nomenar Damià Aragonés vocal de la Cambra i, aprofitant l’ocasió, Aragonés va intervenir per agrair els ajuts econòmics d’aquesta institució: Con referencia a las subvenciones acordadas para el sostenimiento de las Cátedras Esteban Terradas y Fernando Tallada, instituidas en la Escuela Especial de 43 “Acta del ple de la COI de 30 de juny de 1955”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 53. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 212 212 Ingenieros Industriales, el Director de la misma, Sr. Aragonés, expresa su profundo reconocimiento por la generosidad con que la Cámara las ha dotado, demostrando con ello una clara percepción de la necesidad de que una región de tanta importancia como la nuestra puedan los técnicos al servicio de la industria completar su formación profesional y adquirir el necesario grado d’especialización en las modernas ramas de la técnica, a fin de evitar que la industria española tenga que recurrir a técnicos extranjeros.44 La subvenció d’aquestes dues càtedres era la més elevada de totes les subvencions atorgades fins llavors per la Cambra. El 1959, però, aquesta institució va atorgar una subvenció encara més gran amb motiu de la creació d’una escola d’organització i direcció d’empreses. La segona de les subvencions més generoses va tenir el seu origen en una iniciativa de la Diputació. El 30 d’octubre de 1956, el Ple d’aquesta institució provincial va decidir de fer un patronat per a la creació d’una escola d’organització industrial adreçada a postgraduats, de manera similar a l’escola que la Comissió Nacional de Productivitat havia establert a Madrid. Es tractava de crear un centre docent on s’aprengués organització de la producció i de l’empresa. Rivière fou l’encarregat de transmetre aquesta notícia al Ple de la Cambra i d’aconseguir que la Cambra s’impliqués en el projecte. No obstant això, per iniciativa de Rivière es va introduir una característica nova: la nova escola havia de permetre l’accés no sols als titulats universitaris sinó també a tots els directius d’empreses, encara que no tinguessin títols expedits per centres universitaris.45 Al juny del 1957, la Cambra va acordar de contribuir a l’establiment d’aquesta escola amb una dotació de 200.000 PTA i, a l’octubre, es van començar les gestions per trobar un local on impartir les classes. Es va pensar a fer servir els locals de l’Institut d’Investigacions Tècniques, al carrer Hospital. També es va mirar de fer-ho als locals de l’Associació d’Enginyers Industrials i, després, es va pensar a utilitzar un pis de la seu social de la Diputació, però el lloguer sortia massa car. Finalment es van escollir uns locals d’un edifici de la societat d’assegurances Hispània que hi havia 44 “Acta del ple de la COI de 30 d’abril de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg.127. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 45 “Acta del ple de la COI de 20 de desembre de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg.127. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 213 213 davant del Foment del Treball. L’Escola d’Administració d’Empreses es va posar en marxa el curs 1958-1959 i la va dirigir José María de Orbaneja, el qual havia viatjat amb Rivière, el juny del 1958, als Estats Units per conèixer de primera mà l’organització d’algunes escoles similars en aquell país.46 La Cambra va escollir Francesc Lluís Rivière i Josep M. Farré Escofet com a representants en el Patronat d’aquesta Escola, el qual va estar format també per representants de la Delegació Nacional de Sindicats i de la Diputació Provincial, institucions que van ocupar-se a parts iguals de les despeses. La Cambra no sols va ajudar a mantenir centres d’ensenyament tècnic i professional de caràcter públic, sinó que també ho va fer amb centres privats. El primer exemple il·lustratiu d’aquesta afirmació el proporcionen les subvencions atorgades a l’Institut Químic de Sarrià (IQS). Tot va començar el 1956, quan el director de l’IQS va invitar la Cambra a formar part de la Junta de Govern del Patronat del seu centre.47 No obstant això, en els primers anys la relació es va reduir a la concessió d’una beca. Fou el 1958 quan l’Institut va fer una petició formal de subvenció a la Cambra. La primera reacció d’aquesta institució va ser d’oposar-s’hi, com queda reflectit en l’acta de la sessió del Ple: La Presidencia se refiere al asunto planteado por el Instituto Químico de Sarriá, que solicita una subvención de la Cámara en atención a la labor docente de formación de técnicos que realiza, manifestando que hasta ahora ha sido personalmente contraria a subvencionar centros de enseñanza particulares que perciben a los alumnos crecidos derechos de matrícula, aunque, tomando en consideración la postura favorable a la petición formulada por los miembros del Pleno Sres. Valls y Sedó, someterá nuevamente a estudio el asunto.48 46 “Acta del ple de la COI de 29 de maig de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 123v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 29 de novembre de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 176v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 47 48 “Acta del ple de la COI de 19 de setembre de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 141v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 214 214 Al mes següent la decisió ja estava presa, i en sentit favorable. La Cambra concedia 50.000 PTA a l’IQS, però feia constar que la reconsideració de la postura inicial era deguda, primer, a les peticions d’alguns dels membres del Ple i, segon, “a la necesidad de que dicho Instituto forme el mayor número posible de químicos bien preparados, que puedan desempeñar su cometido en los laboratorios industriales que la Cámara tiene el proyecto de fundar”.49 El segon dels exemples destacats de subvenció a centres privats va tenir lloc uns anys després. El 1960, la Cambra va acordar d’atorgar 50.000 PTA a l’Instituto de Estudios Superiores de la Empresa (IESE) per la seva tasca d’alta formació. Aquesta quantitat va ser doblada el 1963 com a “contribución de la Cámara al cumplimiento de sus objetivos de formación empresarial durante el corriente año académico 1962-1963”.50 La taula 9 recull detalladament totes les subvencions atorgades per la Cambra en la dècada 1955-1965 i posa en evidència un altre cop la decidida implicació de la Cambra en la formació de tècnics. Taula 9. Subvencions atorgades per la COI a centre docents 1955-196551 Institut Químic de Sarrià Patronat de l’Escola Especial d’Enginyeria Industrial de Terrassa Patronat Local de Formació Professional de Barcelona Patronat de l’Escola Especial de Teixits de Canet Escola Tècnica Professional del Clot Escola Tècnica Professional de Sant Andreu Escola Tècnica Professional d’Hostafrancs 1955 15.000 50.000 1956 1957 1958 1959 50.000 60.000 1960 50.000 70.000 1961 50.000 70.000 1962 50.000 70.000 1963 50.000 70.000 1964 60.000 70.000 1965 350.000 100.000 60.000 60.000 60.000 25.000 25.000 25.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 20.000 20.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 20.000 20.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 20.000 20.000 49 " “Acta del ple de la COI de 15 de octubre de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 145v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 22 de maig de 1963”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 126. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Taula elaborada a partir de les dades dels llibres d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria. Les dades en cursiva indiquen que no s’han trobat documentades a les actes però que tots els indicis apunten que es van mantenir de manera regular. 50 51 215 215 Escola de Facultatius de Mines de Manresa Escola Catòlica d’Ensenyament Social Patronat de Tallers de Nazareth Escola Maçana La Confianza, Societat Mútua de Sastres Patronat de l’Escola de Formació Professional de Sabateria. Gremi de Fusters Escola Social de Barcelona Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona Càtedres E. Terradas i F. Tallada Patronat de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona Càtedra d’Automàtica Industrial Seminari de Química de la UB. Escoles Salesianes Escola de Perits Industrials de Barcelona Escola d’Organització i Direcció d’Empreses Escola d’Organització i Direcció d’Empreses IESE Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras ETS Enginyers Tèxtils de Terrassa (labor. de recerca) Escola de Pèrits Industrials de Barcelona (labor. de pràctiques i assaigs) Facultat de Ciències Econòmiques Institut de Cultura Social Catòlica Total 7.500 7.500 7.500 7.500 7.500 7.5000 7.500 7.500 7.500 10.000 7.500 5.000 5.000 5.000 5.000 5.000 5.000 5.000 5.000 5.000 5.000 20.000 20.000 20.000 20.000 20.000 20.000 20.000 20.000 20.000 4.000 2.000 2.000 5.000 2.000 5.000 2.000 10.000 2.000 10.000 2.000 10.000 2.000 15.000 2.000 15.000 2.000 15.000 15.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 2.000 1.500 6.000 100.000 1.500 1.500 12.000 1.500 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 2.000 12.000 100.000 100.000 100.000 105.070 200.000 200.000 200.000 200.000 200.000 200.000 200.000 200.000 600.000 100.000 100.000 5.000 5.000 5.000 30.000 30.000 50.000 50.000 30.000 30.000 25.000 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000 200.000 200.000 200.000 250.000 250.000 250.000 250.000 250.000 175.000 100.000 3.000 100.000 100.000 100.000 600.000 75.000 75.000 75.000 75.000 75.000 75.000 10.000 10.000 10.000 263.000 348.070 509.000 760.000 815.500 1.025.500 1.171.500 1.105.500 1.110.500 1.211.000 2.504.500 216 216 5.10.2. La concessió de beques Igual que en l’etapa precedent, la Cambra Oficial d’Indústria va continuar amb la seva política de concessió de beques. Així, el 1956 va concedir dues beques de 3.500 PTA per cursar estudis a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona i una altra per a l’Escola d’Enginyeria Tèxtil de Terrassa. El curs següent, el nombre d’aquestes beques es va incrementar d’una i l’assignació va augmentar fins a 4.000 PTA. A partir del 1959, van ser cinc beques dotades amb 7.000 PTA. Com hem vist, les beques per als estudis superiors d’Enginyeria van ser poques i la seva quantia es va duplicar en tres anys. En canvi, per estudiar Peritatge es van concedir moltes beques –de 25 el 1956 a 35 el 1960–, però la quantia no va créixer tan ràpidament, de 3.500 PTA a 5.000 PTA L’altre centre docent beneficiat va ser l’Escola del Treball, que va rebre anualment 25 beques de 500 PTA, la quantia de les quals va ser incrementada a 1.000 PTA a partir del 1962. Taula 10. Subvencions atorgades per la COI per a beques d’estudis 1956-1964 Subvencions ETSEIB ETSEIT Escola d’Oleïcultura Perits de Barcelona, Vilanova i Terrassa Escola del Treball IQS Patronat Ribas Estudis d’Enginyeria Nuclear (per a J.J. Clua) Escola d’Administració d’Empreses Matemàtica aplicada (per a R. Companys) Preparatori de pas de perit a enginyer Patronat Juan de la Cierva Asociación Española de Derecho Financiero Facultat de Ciències Econòmiques Societat Mútua de Mestres Sastres 1956 7.000 3.500 3.500 87.500 1957 18.000 3.500 3.500 87.500 1958 20.000 3.500 1959 35.000 4.000 1960 28.000 4.000 1961 28.000 4.000 6.000 1962 35.000 4.000 6.000 1963 35.000 6.000 1964 35.000 7.000 6.000 87.500 125.000 125.000 175.000 175.000 185.000 185.000 12.500 13.500 7.000 10.000 13.000 10.000 13.000 13.500 25.000 25.000 27.000 10.000 10.000 10.000 15.000 15.000 60.000 60.000 60.000 60.000 60.000 90.000 120.000 150.000 120.000 120.000 16.000 8.000 21.000 21.000 21.000 36.000 60.000 60.000 120.000 25.000 25.000 25.000 15.000 70.000 50.000 150.000 4.000 217 217 La Confianza Total 114.000 133.000 121.000 187.000 346.000 485.500 616.000 557.000 885.000 La taula 10 recull la quantia econòmica assignada als estudiants segons el seu centre d’estudis. Destaquen algunes beques a centres privats, com la que es concedia cada any a un estudiant de l’Institut Químic de Sarrià. No obstant això, les beques de major quantia foren les atorgades de manera singular a alguns enginyers acabats de titular per formar-se en centres d’alt nivell o per dur a terme algun treball específic. Així, hi trobem la beca que va rebre, des del 1959, José Javier Clua, la qual apareix com a destinada a estudis d’enginyeria nuclear però que sabem que va servir per pagar la seva estada i la seva feina a la Junta d’Energia Nuclear per a la construcció del reactor experimental Argos. Aquesta beca, d’una quantia de 120.000 PTA anuals, el 1962 es va dividir en quatre, dues de 36.000 PTA i dues de 24.000 PTA, i la van rebre, amb caràcter retroactiu a partir de l’1 d’octubre de 1961, J.J. Clua Domínguez, August Rivera Santaló, Lluís M. Blancafort de Carulla i Baldomero Morató, les quatre persones inicialment implicades com a becàries a la càtedra Ferran Tallada. També es va concedir una altra beca per fer estudis de Matemàtica Aplicada a la Universitat de Grenoble. Fou concedida el 1961 a Ramon Companys i, en renunciar-hi, el curs següent va ser destinada a Gabriel Ferraté Pascual per a estudis de màquines elèctriques de calcular. Un altre cas singular són els ajuts al Patronat Ribas. La proposició, que va ser presentada al Ple de la Cambra a l’octubre del 1959, tenia un contingut d’ajut als obrers i un cert caire de beneficència. Així, amb aquestes beques es volia: Atender la solicitud del Presidente del Patronato Ribas, creando seis becas de 10.000 ptas. cada una para que puedan disfrutar del pupilaje y de la enseñanza primaria y religiosa que presta el orfanato perteneciente a dicho Patronato, cuya adjudicación será propuesta por la Cámara, a instancia de las empresas industriales de su demarcación que tengan productores cuyos hijos se hallen en las circunstancias establecidas para ingresar en el referido Orfanato.52 52 “Acta del ple de la COI de 29 d’octubre de 1959”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1935, pàg. 29. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 218 218 Aquestes beques, però, no van anar a parar necessàriament a nens orfes sinó a fills de treballadors d’algunes empreses de Barcelona que van pressionar la Cambra per aconseguir-les. Així, el 1960 se les van endur els fills d’alguns treballadors de La Maquinista Terrestre y Marítima, de Talleres Sanglas SA i de Torras Herrería y Construcciones. 5.10.3. Les subvencions per a viatges d’estudis La Cambra va continuar finançant els viatges d’estudis de determinades escoles. Ara bé, tot sembla indicar que no va ser tan rígida a l’hora d’acceptar les peticions com ho havia estat en l’etapa anterior, ja que des del 1956 va rebre ajuts la Facultat de Químiques i, des del 1959, la Facultat d’Econòmiques. No obstant això, el 1962 va començar un canvi d’actitud radical. La Cambra va denegar les peticions formulades adduint raons diverses, però sempre en la línia que el nombre d’alumnes era molt gran i que cada cop eren més els centres que sol·licitaven ajuts. Així, a l’abril del 1962 va: (…) desestimar las peticiones de subvención para viajes de estudios de la promoción de 1962 de la Escuela Técnica de Peritos Industriales de Villanueva y Geltrú y de la propia promoción de Maestros industriales mecánicos de la Escuela de Trabajo de Barcelona, dado el coste de dichos viajes, la profusión de los mismos y el gran número de alumnos participantes ratificando el criterio acordado sobre el particular en la sesión plenaria anterior.53 L’any següent, va denegar una altra petició per a un viatge d’estudis dels alumnes de sisè curs de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona,54 i el 1964 va denegar una petició de subvenció de viatge fi de carrera a l’Escola de Mestres Industrials Mecànics –es deu referir a l’Escola del Treball– 53 “Acta del ple de la COI de 25 d’abril de 1962”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 33. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 54 “Acta del ple de la COI de 26 d’abril de 1963”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 119v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 219 219 sense donar cap explicació. No tenim constància que a partir d’aquesta data hi hagi cap ajut de característiques semblants. La taula 11 recull les subvencions per a viatges atorgades per la Cambra d’Indústria durant el període 1955-1962. Taula 11. Subvencions per a viatges d’estudis concedides per la COI (1955-1962) Subvencions Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona Escola d’Indústries Tèxtils de Terrassa Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona Facultat de Química de la Universitat de Barcelona Escola Especial de Teixits de Punt de Canet de Mar Escola de Perits de Terrassa Escola de Perits de Terrassa (esp. Tèxtil) Escola de Perits de Barcelona Escola del Treball Facultat de Ciències Econòmiques Facultat de Dret Escola de Perits de Vilanova Total Quantitat pressupostada 1955 1956 1957 1958 1959 1960 1961 1962 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 10.000 5.000 5.000 3.000 3.000 2.500 7.500 2.000 2.500 2.000 3.000 3.000 5.000 3.000 3.000 2.500 2.500 10.000 2.000 2.000 5.000 5.000 2.000 3.000 3.000 3.000 3.000 5.000 10.000 3.000 5.000 10.000 3.000 3.000 3.000 3.000 3.000 3.000 3.000 5.000 2.000 43.000 25.500 28.000 25.000 28.000 39.000 39.000 6.000 50.000 100.000 100.000 5.10.4. Subvencions per a recerca Com en l’etapa anterior, la Cambra va optar per donar ajuts a la recerca mitjançant la concessió de premis adreçats a la realització de determinats treballs. Així, durant el període que ens ocupa es van instituir el premi Lluís A. Sedó i la Fundació Oliva Lacoma; a més, la Cambra va afavorir alguns treballs de recerca en història econòmica. El primer dels tres ajuts a la recerca que es van crear es va atorgar al gener del 1956. Aquell any la Cambra va establir una beca de 24.000 PTA per premiar un treball sobre recerca històrica relativa a la indústria barcelonesa. Al concurs es van presentar quatre propostes de treball: 1. “Historia de la industria textil barcelonesa durante los siglos XVIII y XIX”. 2. “La industria barcelonesa durante la ocupación napoleónica”. 3. “Estructura económica y social de Barcelona durante el siglo 220 220 XVIII”. 4. “La industria barcelonesa entre 1835 y 1840”. La Cambra, aleshores, va constituir un tribunal format per Vicens Vives, catedràtic d’Història Econòmica, Duran i Sanpere, director de l’Arxiu de la Ciutat, i Martínez Ferrando, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, per decidir quin d’aquests temes era de més interès perquè fos premiat. 55 A l’octubre del mateix any el tribunal va emetre el veredicte i va premiar el treball presentat per Francesc Torrella “La historia de la industria textil barcelonesa durante los siglos XVIII y XIX”. Francesc Torrella Niubó (1920) era doctor en Filosofia i Lletres i director del Museu Provincial Tèxtil de Terrassa. A finals del 1958, Torrella va presentar una memòria a la Cambra com a resultat de la seva recerca i aquest organisme va acordar de publicar-la en un volum titulat Contribución al estudio histórico de la industria textil catalana. Una actuació similar va tenir lloc el 1965, quan la Cambra va decidir d’encarregar a Jordi Nadal Oller, professor d’Història Econòmica de la Facultat de Ciències Polítiques Econòmiques i Comercials de la Universitat de Barcelona, un estudi sobre l’estructura industrial catalana el 1863 per un valor de 100.000 PTA amb la intenció de publicar-lo. La segona de les actuacions en favor de la recerca va tenir lloc el 1958. La Cambra va convocar el premi Lluís A. Sedó amb l'objectiu d’enaltir la figura del fundador i primer president de la Cambra Oficial d’indústria: Lluís A. Sedó Guichard. Una comissió formada per Alfred Sedó, Francesc Lluís Rivière i Francesc de P. Pallerés va establir les bases del concurs per escollir el tema i la quantia de la dotació, que va ascendir a 50.000 PTA. Tanmateix, a proposta de Rivière es va triar un tema de treball que tenia poc a veure amb l’antic president de la Cambra. Més aviat era un tema que aleshores preocupava els industrials: “Las necesidades energéticas de Cataluña. Estudio de la situación presente y soluciones para satisfacer el desarrollo industrial hasta 1975”.56 La tercera de les contribucions va tenir lloc en la dècada dels seixanta i serveix per posar de manifest com les subvencions a la recerca comencen a orientar-se 55 “Actes del ple de la COI de 31 de gener, de 24 de maig i de 30 d’octubre de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 94v, 140v, 170v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 19 de novembre de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 149v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 56 221 221 d’una altra manera. Ja no es fan mitjançant la concessió de premis sinó que es canalitzen a través de fundacions o patronats directament vinculats a les universitats i estrictament relacionats amb els laboratoris. Així, el 1961, la Cambra va signar una escriptura pública per instituir la Fundació Oliva Lacoma amb la finalitat d’ajudar a l’ampliació d’estudis de la càtedra de Metal·lúrgia de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Aquesta Fundació havia estat establerta el 1959 per iniciativa de l’Escola a través d’una subscripció oberta. Però va ser a partir del 1963 que va canalitzar les aportacions especials de la Cambra per posar en marxa el laboratori de metal·lúrgia al nou edifici de l’Escola.57 5.11. La Cambra i l’energia nuclear D’entre els ajuts atorgats per la Cambra ocupen un lloc destacat tots els que es van dirigir al foment i la difusió de l’energia nuclear. Les raons que movien la Cambra a dedicar esforços a aquesta nova font d’energia tenien el seu origen en l’escassetat d’electricitat. Durant la dècada dels cinquanta va haver-hi moltes restriccions elèctriques i les conseqüències repercutiren molt directament en les indústries que més electricitat consumien, com les metal·lúrgiques. Aquesta manca de fluid elèctric es devia al fet que la producció es basava essencialment en l’energia hidràulica, la qual representava el 73% del total, i en conseqüència estava supeditada a la pluviositat.58 Cal tenir present que els anys cinquanta van tenir uns índexs d’hidraulicitat molt baixos que no es recuperaren fins a finals de la dècada i que provocaren restriccions elèctriques fins el 1958. Una primera solució va ser la interconnexió de la xarxa catalana amb la resta d’Espanya i amb França, i posteriorment es va intentar pal·liar les mancances amb la construcció d’alguna central tèrmica com la d’Escatrón.59 Tanmateix, el creixement que experimentava la demanda era espectacular i les previsions encara apuntaven un increment major 57 “Acta del ple de la COI de 25 de gener de 1963”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 93v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. SERRANO, Juan (1955). “La energía eléctrica en España”. Metalurgia y Electricidad, núm. 219, desembre 1955, 70. 58 59 CAPEL, Horacio (1994). Les Tres Xemeneies. Implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d’un espai urbà barceloní. Barcelona: FECSA. Vol. III, 30. 222 222 en les dècades posteriors. Així, el Pla general d’electricitat, aprovat el 1953, preveia un increment acumulat del 7%, cosa que significava que la demanda d’electricitat es duplicaria cada deu anys 5.11.1. Les restriccions elèctriques vistes des de la Cambra Les restriccions dels últims anys es van notar més a les indústries que per les seves característiques específiques eren fortes consumidores d’energia. Per això, el 1956, Francesc Lluís Rivière va intervenir en el Ple de la Cambra per deixar constància del malestar dels industrials metal·lúrgics davant la implantació de restriccions. El Sr. Rivière manifiesta que se ha iniciado la implantación de restricciones de energía eléctrica que, de momento afectan exclusivamente a los hornos de acero eléctricos, a los que sólo se les permitirá trabajar de noche durante un reducido número de horas, lo cual representará una reducción de un 25% en la producción de una primera materia que tanto escasea, expresando su sorpresa por la forma repentina en que se han establecido dichas restricciones que, de momento, alcanzan exclusivamente al expresado sector industrial. A la reunió hi assistia Mariano de las Peñas, delegat del Ministeri d’Indústria, el qual va manifestar que les restriccions es farien extensives a tots els sectors industrials a partir de les festes de Nadal ja que eren: (…) obligada consecuencia de la extraordinaria sequía que se ha registrado durante el presente otoño, planteando un problema que no afectará exclusivamente a Barcelona, sino a toda España. Agrega, por otra parte, que el problema viene en parte motivado por el extraordinario aumento que han experimentado los consumos industriales y domésticos durante los últimos años, citando cifras y extendiéndose en consideraciones al respecto para terminar expresando su confianza de que por poco que el tiempo ayude, las forzosas restricciones no serán de larga duración haciendo votos porque así sea, exhortando a los reunidos a afrontar con ánimo 223 223 decidido las presentes dificultades que, como ha expresado espera no serán de larga duración.60 Davant d’aquestes actituds, poc proclius a solucionar el problema elèctric i més partidàries d’esperar que el resolgui la pluja, no ha d’estranyar doncs que la Cambra decidís estudiar el tema per tractar de buscar alternatives i que, entre aquestes alternatives, aparegués l’energia nuclear. La primera actuació va tenir lloc en la sessió del ple de l’1 de març de 1957, en la qual es va decidir de crear una comissió per d’estudiar la viabilitat de l’energia nuclear. La proposició de la mesa explicitava prou bé per si mateixa els motius que l’havien impulsat i alhora evidència la implicació decidida de la Cambra en la qüestió energètica: Ante los problemas que plantea el aumento constante de la demanda de energía eléctrica y la escasez de la hidroeléctrica y termoeléctrica producida en nuestra zona, teniendo en cuenta que la utilización de la energía nuclear ha superado rápidamente su fase experimental, para entrar de lleno en la de su aprovechamiento industrial, proceder a un estudio comparativo de las posibilidades de producción de las dos primeras en función del consumo previsible en años venideros con las de la electricidad producida industrialmente por energía nuclear y encomendar dicho estudio a una comisión integrada por las empresas productoras de electricidad representadas en el Pleno de la Cámara con el asesoramiento y la colaboración de la Escuela Especial y de la Asociación de Ingenieros Industriales, aceptando la propuesta formulada en dicho sentido en una moción presentada a la Mesa por el Sr. Rivière. Con relación a esta última propuesta, el Sr. Rivière destaca la importancia de la cuestión deriva del problema de las restricciones, y las perspectivas futuras para aliviarlas, que son francamente pesimistas dado el agotamiento de las posibilidades de utilización de nuevas fuentes de producción de energía hidroeléctrica en nuestra zona y la escasez de combustible necesario para el funcionamiento de centrales termoeléctricas, señalando por ello la conveniencia de que, sin perjuicio de la labor de investigación sobre la utilización de la energía nuclear que llevan a cabo 60 “Acta de la sessió del ple de la COI del 20 de desembre de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 194. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 224 224 organismos consagrados a la misma, la Cámara acometa el estudio a que hace referencia la anterior propuesta.61 Tanmateix, Ricard Margarit Calbet, representant a la Cambra del sector elèctric i directiu de Catalana de Gas i Electricitat que estava present en aquest ple, va mostrar-se més prudent respecte a les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear i va recordar que encara hi havia recursos hidroelèctrics per explotar i que era possible construir més centrals tèrmiques, “sin perjuicio de que cuando se conozcan los resultados de los estudios que acerca de la utilización de la energía nuclear se están llevando a cabo en otros países más avanzados, se llegue a realizaciones prácticas en el nuestro”. A l’abril del 1957, va tenir lloc la constitució de la Comissió de l’Energia Nuclear, la qual es va organitzar en dues ponències, l’una de caràcter econòmic i l’altra de caràcter tècnic, amb la finalitat d’elaborar estudis dels dos tipus. Al novembre d’aquest mateix l’any, Mariano de las Peñas va tornar a referir-se a les restriccions i va fer seves les declaracions del subsecretari d’Indústria, Sr. Suárez, per remarcar que la causa dels talls d’electricitat no eren res més que la manca de precipitacions atmosfèriques. No havia hagut, doncs, cap canvi en la visió que l’Administració tenia del problema elèctric. Per això, al més següent la Cambra va elaborar una resposta basada en el dictamen, tot just acabat de presentar, de la ponència econòmica de la Comissió d’Energia Nuclear. Que ante la gravedad del problema energético de la región y la insuficiencia de los planes hidroeléctricos y termoeléctricos que actualmente se están desarrollando para solventarlo a corto plazo y a largo plazo, la Cámara realice cuantas gestiones sean necesarias para promover que se construya en nuestra región una central de energía nuclear que resuelva total y definitivamente la angustiosa escasez de fluido eléctrico que sufre la industria catalana y estudiar la fórmula cooperativa entre los industriales de nuestra zona que permita financiar en todo o en parte la realización de esa magna obra.62 61 “Acta del ple de la COI d’1 de març de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 11v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 62 “Acta del ple de la COI de 25 de desembre de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 80v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 225 225 Finalment, al gener del 1958 la Cambra va fer un debat intern sobre l’energia nuclear en el qual van intervenir diferents membres amb la intenció de prendre mesures efectives i d’implicar les empreses elèctriques i els poders públics. La sessió va començar amb la intervenció del president per informar de les reunions que havien tingut lloc per tractar aquest tema: La presidencia comunica a los reunidos que en la Cámara tuvo lugar una reunión con los representantes de las Compañías productoras y distribuidoras de electricidad en la que se estudió el grave problema de las restricciones en el consumo de dicha energía. A continuación el Sr. Rivière hace una detenida exposición de lo tratado en dicha reunión y que puede concretar-se en la conveniencia de formar un índice de necesidades de toda clase a fin de solicitar de los Poderes Públicos las facilidades oportunas para que pueda llegarse al máximo aprovechamiento de las posibilidades actuales, con miras a atravesar del mejor modo posible el periodo que media hasta el año 1970, época en que probablemente se habrán agotado las posibilidades de aprovechamiento hidroeléctrico, si bien parece que podrá contarse con centrales de energía nuclear que resuelvan definitivamente el problema. Rivière va explicar que havia pogut parlar amb Otero Navascués amb motiu de la conferència que Navascués havia pronunciat en la inauguració del curs de la càtedra Ferran Tallada i que, després d’això, havia arribat a la conclusió que “para cubrir las necesidades actuales y del inmediato futuro, hasta tanto no se disponga de energía nuclear no hay otra solución que acudir a la construcción de centrales térmicas, concluyendo por afirmar que la Cámara ha de apoyar a las Compañías eléctricas buscando la solución de los problemas que tiene planteados y que les impiden el normal suministro de energía, mediante la terminación de los trabajos de construcción de saltos, de renovación de maquinaria, de modernización de redes y de creación de interconexiones, añadiendo que la Cámara debe apoyar también las iniciativas de grupos de industriales que quieran construir centrales térmicas utilizando gas-oil y fuel-oil como combustible”. També van intervenir en el debat altres membres de la Cambra com Francisco Salmurri Marfull, Joaquín Ribera Barnola, Eduardo Miralta Peix o Carlos Godó Valls, comte de Godó, el qual va destacar que Catalunya es trobava en situació 226 226 d’inferioritat respecte a altres zones d’Espanya pel que feia a la producció i distribució d’electricitat. La conclusió d’aquesta sessió va ser que s’havien d’aprovar mesures d’avaluació de les pèrdues que significaven les restriccions i que s’havien d’establir vies de col·laboració entre les empreses elèctriques i la Cambra a fi de poder ajudar a la realització dels projectes mitjançant gestions davant els poders polítics. 63 L’aposta de la Cambra d’Indústria per l’energia nuclear no era a curt termini, ja que aquesta nova font no era vista com una solució immediata a les restriccions, sinó que més aviat es pretenia donar resposta a les necessitats previstes per a vint anys després. La dècada dels setanta semblava, als ulls dels experts, el sostre en el qual ni l’energia hidràulica ni la tèrmica serien suficients per cobrir la demanda.64 Ara bé, per poder disposar de centrals nuclears en el futur calia començar a preparar tècnics en el present; i per això la Cambra no va estalviar mitjans, primer finançant els ensenyaments i després, la construcció del reactor de recerca Argos. 5.11.2. La preocupació per l’energia nuclear al si de la Cambra Dues actuacions de la Cambra deixen clar l’interès d’aquesta institució per les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. La primera va ser l’adquisició de publicacions internacionals relacionades amb el tema. Així, el 1956, la Cambra va adquirir la publicació de l’OECE L’Énergie Nucleaire i, el 1958, les actes, en espanyol, de la segona conferència de les Nacions Unides sobre els usos pacífics de l’energia nuclear, que havia tingut lloc a Ginebra. La segona mostra del seu interès es pot veure en la participació o l’assistència a congressos en els quals d’una manera o altra es parlava del tema. Així, el 1956, la Cambra va escollir un representant perquè assistís a la Conferència Internacional de Fabricants que s’havia de celebrar a Nova York a principis de desembre i va fer constar que, en aquesta Conferència, “serán objeto de estudio los temas referentes a las aplicaciones de la energía atómica, a la automatización y a los 63 “Acta del ple de la COI de 24 de gener de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 91-92. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. MUÑOZ OMS, Victoriano (1955). “Magnitud del problema eléctrico español”. Ibérica, núm. 295, 3. 64 227 227 problemas que afectan tanto al capital como al personal de la Empresa”. 65 L’any següent, Francisco de P. Pallerés, que havia assistit al XVI Congrés de la Cambra de Comerç Internacional que havia tingut lloc feia poc a Nàpols i al qual havien assistit 42 països, va destacar la importància dels temes tractats i en particular la dels “referentes a la cooperación internacional para la explotación de las nuevas fuentes de energía con fines pacíficos”.66 5.11.3. Les subvencions de la Cambra destinades a l’energia nuclear La preocupació dels industrials de la Cambra per solucionar els problemes de l’escassetat de recursos energètics presents i futurs els va portar a dedicar quantitats importants a la formació de futurs tècnics especialitzats en enginyeria nuclear. Les actuacions més destacades de la Cambra es van encaminar cap a tres camps: finançament de la càtedra Ferran Tallada, concessió de beques i finançament del reactor experimental. Ja hem comentat abans que la Cambra va destinar una quantitat de 100.000 PTA anuals –la primera de les tres actuacions– per pagar les despeses de la càtedra Ferran Tallada des dels seus inicis. Més tard, la Cambra va finançar una beca de 120.000 PTA anuals per a l’enginyer destinat a la Junta d’Energia Nuclear perquè col·laborés en la construcció del reactor: José Javier Clua. Fou la segona de les tres actuacions de la Cambra en matèria d’energia nuclear. El 1959 es van fer efectius els primers nou mesos de la beca, la qual es va prolongar durant tot l’any 1960 i fins a l’octubre del 1961. Passat aquest període, la Cambra va decidir de continuar la beca durant un curs més per tal d’ampliar els estudis d’altres enginyers a la JEN durant el temps que van continuar els treballs d’instal·lació del reactor a l’edifici de l’Escola. Així, la beca es va dividir en quatre, tal com s’ha explicat anteriorment. Passat aquest curs, José Javier Clua va tornar a aconseguir la subvenció durant un 65 “Acta del ple de la COI de 27 de setembre de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 163. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 29 de maig de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 38v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 66 228 228 altre any, ara per fer un estudi sobre “desarrollo del programa de experimentos docentes con el reactor nuclear Argos, para las disciplinas de tecnología nuclear en la especialidad de Técnicas Energéticas”.67 La idea de dotar l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona d’un reactor experimental –la tercera de les tres actuacions– va començar a ser tractada a la Cambra molt aviat. Ja al 1956, Rivière, com a president de la Comissió d’Ensenyaments Tècnics, va manifestar a la Cambra la necessitat d’equipar la càtedra Ferran Tallada d’una pila atòmica i va utilitzar com a argument el fet de no quedar-se endarrerit respecte als reactors que –segons deia– es pensaven instal·lar a Madrid i Bilbao.68 El mateix argument va ser utilitzat l’any següent per rebutjar una proposta de la Diputació de crear un patronat per desenvolupar els estudis d’energia nuclear: “lo que procede ahora es pasar a la acción, coordinando esfuerzos para dotar de una central atómica a nuestra ciudad como están en camino de hacerlo en Bilbao”.69 Al final del 1957, la Cambra va prendre la decisió de tirar endavant el projecte de construir un reactor experimental i, en conseqüència, al cap de dos mesos aprovava un pressupost de cinc milions de pessetes. Darrere d’aquesta decisió hi havia, però, l’informe elaborat per la Comissió d’Energia Nuclear, a la qual pertanyia Joaquín Ortega Costa. Aquest estudi aconsellava, a més, construir un laboratori per a la docència en el qual s’hauria de formar el personal encarregat de gestionar les futures centrals nuclears. El cost d’aquest projecte estava valorat en 12.990.000 PTA, que s’haurien de pagar a parts iguals entre la Cambra i els ministeris d’Educació Nacional i d’Indústria.70 Al maig del 1958, Rivière va viatjar als Estats Units per recollir informació sobre reactors. Allí va arribar al convenciment que era molt urgent enviar a aquell país o 67 “Acta del ple de la COI de 21 de novembre de 1962”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 86v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 68 “Acta del ple de la COI de 30 d’abril de 1956”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 127. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 30 de gener de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 196. 69 70 “Acta del ple de la COI de 26 de febrer de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1933, pàg. 100-101. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 229 229 a Puerto Rico un becari de la Cambra perquè hi residís durant un any a fi d’estudiar tot el relatiu a l’energia nuclear.71 Quan el 1959 la Cambra va aprovar la beca destinada a José Javier Clua, el Ple de la institució va fer constar en acta una felicitació a Rivière “por el celo desplegado al impulsar el asunto de la adquisición del reactor experimental.”72 A partir del 1960 es van començar a fer efectius els pagaments per la compra dels elements necessaris per a la construcció del reactor, seguint el criteri marcat per la Secretaria del Ministeri d’Indústria respecte de quins elements s’havien d’importar i quins adquirir a Espanya. Va caldre, però, que el pressupost fos aprovat pel Consell Superior de Cambres i per la Secretaria Tècnica del Ministeri de Comerç. Al maig del 1960, quan el projecte del reactor ja estava en marxa, Otero Navascués va venir a Barcelona a fer una conferència i la Cambra va aprofitar l’ocasió per participar en la recepció i intentar estrènyer els lligams entre la Cambra i la Junta d’Energia Nuclear. El 4 de novembre d’aquell any el reactor estava bastant avançat i, a iniciativa d’Aragonés, es va organitzar una visita a la JEN perquè els membres de la Cambra poguessin veure els treballs i comprovessin la bona preparació del personal tècnic implicat.73 Finalment, el reactor fou inaugurat al juny del 1962 i els membres de la Cambra van participar en els actes d’inauguració, que van tenir lloc al nou edifici de l’Escola. 5.12. El relleu generacional 71 “Acta del ple de la COI de 29 de maig de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 126. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 20 d’abril de 1959”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1934, pàg. 193. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 72 “El Sr. Rivière pone en conocimiento de los reunidos la invitación del Director de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales Sr. Aragonés para trasladarse a Madrid en principio el próximo viernes día 4 de Noviembre para visitar en la Moncloa el reactor experimental de energía nuclear que allí se está montando con destino a dicha Escuela; rogando la Presidencia a los presentes que le contesten cuanto antes si desean trasladarse a Madrid con tal objeto.” “Acta del ple de la COI de 27 de juny de 1960”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1935, pàg. 104v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 73 230 230 5.12. El relleu generacional La dècada dels seixanta va significar un canvi de rumb en el qual es comencen a veure els efectes positius del Pla d’estabilització i alhora es fan més evidents les incompatibilitats d’aquest pla amb el règim polític. Pel que fa a les cambres espanyoles, també hi va haver un nou canvi de rumb ja que el Govern comptava cada cop més amb aquestes institucions; fins al punt que va establir, el 1962, els procediments necessaris perquè es fes una convocatòria d’eleccions per a la renovació dels seus membres. El Ple de la Cambra d’Indústria de Barcelona, abans de la dimissió de Ramon Par el 1964, es va reconstituir, com ja hem indicat abans, d’una manera més representativa seguint el nou Reglament aprovat el 1962. Es va formar amb vocals de cada una de les 25 activitats en què s’havia dividit el sector industrial i, per reflectir-ne el pes individual, cadascuna es va poder dividir en tres categories que representessin les empreses segons el seu volum d’activitat. El Ple acabat d’escollir va nomenar els nous tresorers titular i suplent i el nou comptador, que van ser, respectivament, Miquel Alexandre Casas, Andreu Ribera Rovira i Josep M. Cucurella Bordeta. També es van constituir les nou comissions i es van triar els membres del Ple que haurien de presidir-les. Aquest nou Ple, la composició del qual està recollida a la taula 12, va ser l’encarregat d’escollir el 1965 el nou president. L’elecció va tenir lloc el 18 de maig i el càrrec va recaure en Andreu Ribera Rovira per unanimitat i per aclamació: “Los asistentes, puestos en pie, subrayan unánimemente con sus aplausos la propuesta de la Mesa dándole de este modo por plenamente aceptada”. Això no obstant, Ribera, després d’agrair la confiança dipositada en ell, va insistir que preferia que es procedís a la votació formal. Però el Ple no estava massa acostumat a aquest tipus de peticions i “de nuevo y entusiásticamente rubrica con sus aplausos la elección por aclamación, quedando ésta, en consecuencia, definitivamente efectuada”. Aleshores tots els assistents van entendre de manera clara que Ribera havia estat escollit president. Andreu Ribera Rovira (1919) era advocat i formava part de l’empresa familiar Metalls i Plateries Ribera, que havia fundat el seu pare Joaquim Ribera Barnola al Poble Nou i que era coneguda popularment per can Culleres perquè el producte més conegut que comercialitzava eren els coberts d’alpaca. L’arribada de Ribera a 231 231 la presidència de la Cambra va significar un canvi generacional important i l’impuls definitiu a la unificació de la Cambra d’Indústria amb la de Comerç i Navegació.74 Andreu Ribera ha estat considerat l’home del ministre López Rodó a Barcelona, atès que hi va mantenir una bona amistat i que va col·laborar amb la seva política a través dels informes que elaborava la Cambra i dels suggeriments que hi proposava. D’aquesta manera influïa en la política del Govern de l’Estat. Ribera era, però, un home d’arrels catalanes amb sentiment catalanista, per la qual cosa s’ha parlat d’ell com d’un polític montserratí. Aquesta peculiaritat el va apropar a les actituds de certs sectors de la burgesia catalana contraris al règim franquista.75 Taula 12. Membres del Ple de la Cambra escollits el 1963 Grup I. Indústries de l’alimentació Categoria 1a 2a 3a 1a 2a 3a 1a 2a 3a 1a 2a Única 1a 2a Única Única 1a 2a. Única 1a 2a 1a 2a 1a Nom Javier de Segarra Castellarnau José Riera Arqué José Enríquez Mengibar Rosendo Riera Sala Enrique Martí Carretó José Riba Ortínez Ramón Vila de la Riba Antonio Feliu Marqués Rafael Bel Font Pedro Viladomiu Portabella Antonio Marfá Mercader Rosendo Llobet Nicolau Francisco Salmurri Marfull José M. Cucurella Bordeta Alfredo Linares Soler Gerardo Carreño Piera Miguel Sabaté Pijoan Francisco Pallarés Corberó Ramon Par Tusquets Guillermo de Azcoitia Muesca Enrique Ramón Ferrés Raimundo Julià López Eduardo Miralta Seix José Rocamora Oliver José Pellicer Llimona Juan Grau Almirall Jorge Miquel Serra II. Indústria cotonera III. Llana, seda, fibres artificials i diverses, les seves mescles i acabats IV. Indústries dels gèneres de punt V. Indústries de la confecció VI. Indústries de la fusta i el suro VII. Indústries del paper VIII. Arts gràfiques i enquadernació IX. Indústries de la pell i el calçat (excepte cautxú) X. Indústries del cautxú XI. Àcids i sals minerals, mineria (no metàl·lics), metal·loides, gasos, electroquímica, fertilitzants, anticriptogàmics i insecticides, dissolvents orgànics, altres productes d’origen vegetal o animal, resines i matèries plàstiques XII. Explosius, colorants i pigments, incendiaris químics, olis i greixos (excepte d’oliva) XIII. Productes farmacèutics, laboratoris, essències, 74 CABANA, F. (1994), 268. També es pot veure CABANA, Francesc (2000). 37 anys de franquisme a Catalunya. Una visió econòmica. Barcelona: Pòrtic, 409-411. MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere (1991). Els industrials catalans durant el franquisme. Vic: EUMO Editorial, 43. 75 232 232 detergents, pintures, derivats de la cera i parafina, bugies, adhesius i productes diversos XIV. Derivats de la fusta, del carbó, del petroli i de les roques bituminoses XV. Construcció, els seus materials i abrasius d’acció mecànica XVI. Indústries del vidre i la ceràmica XVII. Indústries metàl·liques bàsiques fèrriques Manuel Rodes Jansana 2a Carlos Ferrer Salat Única Juan Luis Martínez Girona José M. Farré Escofet Casimiro Molins Ribot 2a Juan Goixens Fábregas 1a Miguel Alejandre Casas 2a Jorge Castelló Wicht 1a Francisco Luis Rivière Manén 2a Claudio Rivera Roca Única Andrés Ribera Rovira 1a Matías Sanromá Capell 2a José M. Pujol-Xicoy Badia Ricardo Mestres Comella 1a Manuel Junoy Cornet 2a Andrés Oliva Lacoma 1a Carlos Belil Palau 2a Rosendo Pich Salarich 1a Domingo Solanas Palomas 2a José M. Pons Torelló Única Felipe Lafita Babio 1a XVIII. Indústries metàl·liques bàsiques no fèrriques XIX. Productes metàl·lics, excepte maquinària i material de transport XX. Construcció de maquinària industrial XXI. Construcció de maquinària, aparells i material elèctric XXII. Material de transport XXIII. Energia elèctrica, arrendaments de fonts d’energia i aprofitament directe d’energia hidràulica XXIV. Gas i aigua XXV. Activitats diverses Vocals cooperadors Única Francisco Montagut Marimón Única Luis Pòlit Sampere Damián Aragonés Puig Manuel Balcells Buigas Eduardo Barral Estrada Juan Bas Bofill Manuel Bultó Font Ángel Cabutí Clarabuch Andrés Colomer Munmany Antonio Escura Viñuela Rafael Gay de Montellá Carlos de Godó Valls Salvador Millet Bel Antonio Polo Díez Gabriel Roca Garcías Juan Soler Martí José Valls Taberner Cayetano Vilella Puig Vocal cooperador per dret propi Vocals nats Antonio Batlló Ibáñez Delegat regional de Comerç Enginyer en cap de la Delegació Provincial d’Indústria 233 233 Vocals assessors - Associació de Fabricants d’Accessoris i Recanvis d’Automòbils - Associació Nacional de Fabricants de Joguines - Associació de Serrallers i Ferrers de Barcelona - Gremi de Fonedors de Ferro de Barcelona - Gremi de Forners de Barcelona. - Mútua de Mestres Sastres La Confiança - Mútua Metal·lúrgica d’Assegurances - Gremi de Fabricants de Botons i Similars (1) - Comissió d’Enllaç de Fabricants de Gèneres de Punt (1) En el període del 1965 al 1975 el paper de la Cambra de Barcelona fou fonamental. La fusió de les dues cambres –la Cambra de Comerç i Navegació i la Cambra d’Indústria– en una de sola el 1967 i les seves activitats com a institució pública catalana en defensa dels interessos dels industrials van ser fonamentals perquè es convertís en un dels òrgans més representatius de l’empresariat català. Fou la institució que més s’ocupà de la línia política a mitjà i llarg termini.76 5.13. El canvi d’actitud: la promoció i l’ajut als centres de recerca La preocupació de la Cambra pels laboratoris industrials no era nova. Ja el 1956 s’havia creat una comissió amb la finalitat d’estudiar les bases que permetessin establir un laboratori per assajar productes similar als que s’estaven muntant a Bilbao o a Madrid. Però dos anys més tard encara no s’havia pres cap decisió i únicament s’havien començat a establir contactes amb diverses institucions per mirar de muntar els laboratoris. Les reunions, però, van conduir a l’establiment d’un patronat per als laboratoris format per la Diputació, la Cambra, l’Escola d’Enginyeria Industrial i el Patronat Juan de Cierva. No obstant això, sembla que la iniciativa no va tenir gaire continuïtat i finalment, el 1962, la Cambra va aprovar pel seu compte un pressupost extraordinari per contribuir a la creació de laboratoris al servei de la indústria. Es tractava de destinar una quantitat a determinats laboratoris de nova creació que fossin d’utilitat als sectors industrials. El 1963, a causa d’unes peticions de subvenció per al laboratori de metal·lúrgia de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Barcelona i d’una altra per al laboratori que l’Associació de Recerca Tèxtil Cotonera tenia previst de construir, Francesc 76 MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere (1991), 46. 234 234 Lluís Rivière, com a president de la Comissió d’Ensenyaments Tècnics, va plantejar un canvi d’orientació de les subvencions als centres docents en la línia de concedir subvencions als laboratoris. Per això va destacar: (...) la idea de que en los presentes momentos se impone la necesidad de superar la labor de fomento de las enseñanzas técnicas que la Cámara viene desarrollando mediante la concesión de subvenciones anuales a centros docentes y cátedras y concesión de becas a estudiantes, abriendo una nueva etapa dedicada preferentemente a la promoción y ayuda a centros de investigación y de laboratorios, por lo que propugna se concedan las ayudas económicas solicitadas.77 El Ple de la Cambra va aprovar en aquesta ocasió dos pressupostos extraordinaris de 400.000 PTA per a cada un dels sol·licitants. Al desembre d’aquell mateix any la Cambra, seguint la mateixa línia d’actuació, va concedir unes altres 400.000 PTA al Laboratori d’Energia Nuclear “a fin de asegurar el funcionamiento del reactor experimental donado por la Cámara a dicha Escuela, ínterin no se haya constituido la Asociación de Investigación Nuclear Corporativa en Proyecto”. 78 La nova orientació va continuar l’any següent. Primer, amb un increment de la subvenció a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Terrassa de 75.000 PTA a 100.000 PTA “para el sostenimiento de su laboratorio de investigación y cooperación industrial”. 79 Més tard, es va estudiar d’atorgar una subvenció a l’Institut Químic de Sarrià de 400.000 PTA per contribuir a la creació d’un laboratori al servei de sectors industrials. No obstant això, aquesta petició va ser analitzada amb deteniment i finalment es va reduir a només 250.000 PTA perquè “el presupuesto extraordinario para contribuir a la creación de laboratorios al servicio de sectores industriales se aprobó precisamente para crear nuevos 77 “Acta del ple de la COI de 25 de gener de 1963”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 95v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 78 “Acta del ple de la COI de 19 de desembre de 1963”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 178. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 12 de març de 1964”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 199. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 79 235 235 laboratorios, dándoseles una base económica de arranque, circunstancia que no concurre en el Laboratorio del Instituto Químico de Sarriá que está regido por un Patronato que cuida la recaudación de fondos destinados a aquél”.80 Aquest canvi d’orientació de les subvencions era un imperatiu dels temps moderns i de la necessitat de modernitzar les indústries. Va iniciar-se abans de l’entrada del nou president, però va continuar durant el seu mandat fins a la fusió de les dues cambres. Era també un indicador del canvi generacional que començava a imposar-se a la Cambra d’Indústria. 80 “Acta del ple de la COI de 21 de maig de 1964”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1937, pàg. 11. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 236 236 6. EL REACTOR NUCLEAR ARGOS 6.1. Els antecedents La idea de dotar l’Escola d’un laboratori on es poguessin fer treballs d’assaig i de recerca en el camp de l’enginyeria nuclear va sorgir en el mateix moment de la creació de la càtedra Ferran Tallada, el 1955, i com una més de les funcions que la càtedra hauria de dur a terme. Deberán realizarse trabajos prácticos y de seminario así como estar en contacto con la industria en las materias que sean afines para la ejecución de trabajos de ensayo y de investigación industrial creando laboratorios en la medida que las posibilidades económicas lo permitan.1 Amb aquests termes el president del Patronat de l’Escola demanava oficialment al director que s’iniciessin els tràmits per obtenir el reconeixement oficial d’una càtedra especial dedicada a l’enginyeria nuclear. Però, tot i la bona voluntat inicial, les activitats docents van ser les úniques que es van poder dur a terme en els primers anys. No resulta gens sorprenent que, si es tenia el convenciment que calia formar enginyers especialistes en energia nuclear, calgués disposar de laboratoris adients equipats amb un reactor experimental. Això no obstant, va caldre esperar fins el 1957 perquè es tornés a parlar d’aquesta qüestió. Aquest any la càtedra va fer un pas endavant en la millora de la seva docència en organitzar un cicle de conferències en el qual va intervenir la majoria de l’equip d’investigadors de la JEN, encapçalats per Otero Navascués, i un altre cicle impartit per professors francesos, al capdavant dels quals figurava Thomas Reis. Fou l’1 de març de 1957, en un ple de la Cambra Oficial d’Indústria, quan la mesa va fer una proposició consistent en l’elaboració d’un estudi sobre les possibilitats d’utilització de l’energia nuclear. La finalitat que hi havia al darrere era 1 “D’Oliva Lacoma a Aragonés. Barcelona 30 d’octubre de 1955”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 237 237 donar solució, com ja hem vist abans, a les restriccions elèctriques i als increments constants de la demanda d’energia elèctrica. Per tal de fer-lo es va acordar: (...) de encomendar dicho estudio a una Comisión integrada por las Empresas productoras de electricidad representadas en el Pleno de la Cámara con el asesoramiento y la colaboración de la Escuela Especial y de la Asociación de Ingenieros Industriales.2 El 10 d’abril de 1957 es va reunir aquesta Comissió d’Energia Nuclear i va acordar de constituir-se en dues ponències, cosa que va comunicar al Ple de la Cambra el 24 d’abril del mateix any.3 Una ponència era de caràcter econòmic i havia d’analitzar les possibilitats d’utilització de l’energia nuclear a Catalunya. Estava formada per destacats directius d’empreses elèctriques: Felipe Lafita Babio, de FECSA, Ricard Margarit Calvet, de Catalana de Gas, Victoriano Muñoz Oms, d’ENHER, i Manuel Taboada Bonastre. L’altra ponència era de tipus tècnic i havia d’estudiar les possibilitats del muntatge d’un laboratori d’enginyeria nuclear. Estava formada per Damià Aragonés, Joaquín Ortega Costa, Felipe Lafita i Josep Capmany. Les dues ponències estaven presidides pel vicepresident de la Cambra, Francesc Lluís Rivière. Vuit mesos després van presentar les seves conclusions al Ple de la Cambra. Aleshores es va acordar: 1º Aprobar el informe sobre reactores experimentales elaborado por la Ponencia Técnica de esta Comisión y encomendar a la Mesa el estudio de la forma en que la Cámara podría contribuir económicamente a la instalación en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales del Laboratorio de Ingeniería Nuclear previsto en el mismo.4 2 “Acta de la sessió celebrada pel ple de la Cambra l’1 de març de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, 11 Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta de la sessió celebrada pel ple de la Cambra el 25 d’abril de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, 28v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 3 4 “Acta de la sessió celebrada pel ple de la Cambra el 23 de desembre de 1957”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, 80v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 238 238 Pel que fa a la segona ponència, es va acordar, també, que la Cambra faria les gestions necessàries per aconseguir que a Catalunya es construís, al més aviat possible, una central nuclear que posés fi a la manca d’energia elèctrica. Hem de dir que no hem localitzat l’informe que se cita en el primer dels acords, però Joaquín Ortega Costa, que molt probablement en fou el redactor, explicava a la Memòria del curs 1957-58 de la càtedra Ferran Tallada que s’hi proposava l’adquisició d’un reactor de tipus Argonaut.5 6.2. Escollir un model de reactor Quan la Cambra Oficial d’Indústria estudiava la instal·lació d’un reactor experimental hi havia al món més d’un centenar de reactors en funcionament. La majoria eren d’urani enriquit i predominaven els refrigerats per aigua. Els de tipus piscina i tipus tanc eren dels més preferits en els centres de recerca, com es pot deduir de la taula 1. De tota manera, a l’hora de triar un model de reactor per a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona, es van tenir en compte altres aspectes com, per exemple, que fos un reactor apropiat per a la docència. Així, es va pensar en tres tipus diferents de reactor: reactor homogeni, reactor piscina i reactor Argonaut. Taula 1. Reactors experimentals amb data de criticitat anterior el 19596 Tipus de reactors experimentals Piscina, U enriquit, H2O Tanc, U enriquit, H2O Tanc, U enriquit, D2O U natural, grafit, aire U enriquit, grafit, aire Homogeni aquós, U enriquit, H2O Nombre 23 24 20 8 4 19 5 Memoria correspondiente al período académico 1957-58. Cátedra Fernando Tallada de Ingeniería Nuclear. Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. Barcelona, octubre de 1958, 7. 6 Taula elaborada a partir de les dades del Directory of Nuclear Reactors, vol X. Viena: International Atomic Energy Agency, 1976. 239 239 Ràpid, U enriquit, aire Argonaut, U enriquit, grafit, aigua Homogeni sòlid, U enriquit, polietilè 7 3 18 Com a possible model es va tenir en ment un reactor de tipus homogeni similar al de l‘State College of North Carolina. Es tractava de l’NCSCR-1, que havia estat el primer reactor propietat d’una universitat americana i era gestionat per la mateixa universitat. Tenia una potència de 10 kW, utilitzava urani enriquit al 93%, era moderat i refrigerat per aigua i emprava grafit com a reflector. L’NCSCR-1 havia esdevingut crític el 1954 i va ser tancat l’any següent. Una segona versió d’aquest model s’havia posat en marxa el 1957 i una altra dos anys més tard.7 També es considerava la possibilitat d’un reactor piscina i es parlava del reactor PSR de la Universitat Estatal de Pennsilvània, que feia servir urani enriquit i aigua i que havia esdevingut crític el 1955, o dels reactors piscina que comercialitzava l’American Machine & Foundry, el primer dels quals era el BRR, instal·lat en el Battelle Memorial Institute de West Jefferson (Ohio), que tenia una potència d’1 MW i utilitzava urani enriquit al 90%.8 Com aquest se n’havia construït un altre a Garching (Alemanya) per a l’Institut Tècnic de Munic el 1957, i es projectava ferne d’altres de semblants a Itàlia, Grècia, Portugal, Israel i l’Iran.9 Aquest darrer reactor tenia l’avantatge que feia servir urani enriquit només al 20%, com el que proporcionava l’Atomic Energy Commission (AEC) en virtut dels acords de col·laboració entre Espanya i els Estats Units. El tercer tipus possible per a l’Escola de Barcelona era l’Argonaut, que era especialment adient per a la docència. El seu naixement cal situar-lo al voltant del 1955, quan l’Atomic Energy Commission americana va demanar al Laboratori Nacional Argonne que projectés i construís un reactor adequat per a centres de 7 L’NCSCR-2 va esdevenir crític el maig del 1957 i va ser tancat el desembre del 1958. El va substituir el NCSCR-4,que arribar a la criticitat l’abril del 1959. 8 FERNÁNDEZ PALOMERO, Carlos; ÁLVAREZ DEL BUERGO, Luis; SOSTOA ESQUIROZ, Fernando (1959). “Descripción y coste de construcción en España de un reactor tipo Argonaut”. Energía Nuclear, núm. 10, abril-juny, 18-37. 9 Es tracta dels reactors Avogadro (ARSI), que la Società Richerche Impianti Nucleari va instal·lar a Sallugia (Milà) i que va esdevenir crític el 1959; l’IRR-1, situat a Nahal Soreq (Israel) i crític el 1960; el reactor Democritus (GRR), instal·lat al Democritus Nuclear Centre d’Atenes i crític el 1961; el reactor portuguès JEN (RPI), situat a Lisboa i crític el 1961; i el reactor UTRR, de la Universitat de Teheran (Amirabad) a l’Iran i crític el 1967. 240 240 recerca i per a universitats. Pocs mesos després, els membres del grup de treball format principalment per D.H. Lennox, R.H. Amstrong, F. Bewersdorf, B.I. Spinrad, C.N. Kelber, W.H. Kolb i A. Selep crearen un reactor d’aquestes característiques que va esdevenir crític a finals del 1956 i que fou batejat amb el nom d’Argonaut I, un acrònim d’Argonne’s Nuclear Assembly for University Training.10 Ara bé, el reactors del State College of North permetien poques variacions en la geometria del seu nucli i el de la Universitat Estatal de Pennsilvània tenia un cost d’instal·lació massa elevat. Els Argonaut, en canvi, resultaven més versàtils i més econòmics. Només tenien un desavantatge: (...) tenía un mayor valor del factor de probabilidad de escape de neutrones debido a su geometría anular, lo que ocasionará una mayor cantidad de combustible para alcanzar la criticidad.11 Un model de reactor Argonaut era comercialitzat per la companyia American Standard. Es tractava de l’UTR-1, situat a Mountain View (Califòrnia), d’1 W de potència. Com aquest, se n’estaven construint dos més de 10 kW de potència, l’un per al Virginia Polytechnic Institute i l’altre per a la Universitat Estatal d’Iowa. Tots utilitzaven urani enriquit com a combustible, grafit com a moderador i aigua com a refrigerant.12 Finalment, el 28 de febrer de 1958, el Ple de la Cambra va acordar de contribuir amb 5 milions de pessetes per a la instal·lació del laboratori nuclear. Francesc Lluís Rivière explicava en aquesta sessió que, un cop aprovat l’informe que havia elaborat la ponència tècnica, la Cambra li havia encomanat que fes un estudi per veure de quina manera podia contribuir a la construcció del laboratori per tal que tingués un reactor Argonaut: Añade el Sr. Rivière que, llevando a la práctica dicho acuerdo, la mesa le confió la realización del expresado estudio, al que ha procedido con la colaboración del 10 AMSTRONG, R.H.; KELBER, C.N. (1957). “Argonaut-Argonne´s Reactor for University Training”. Nucleonics, vol. 5, núm. 3, març, 62-65. FERNÁNDEZ PALOMERO, Carlos; ÁLVAREZ DEL BUERGO, Luis; SOSTOA ESQUIROZ, Fernando (1959). “Descripción y coste de construcción en España de un reactor tipo Argonaut”. Energía Nuclear, núm. 10, abril-juny, 18-37. Es tractava del VPI-UTR-10 i de l’ISU-UTR-10, que van ser crítics el 1959. 11 12 241 241 Presidente de la ponencia técnica antes expresada y del Director de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales, Don Damián Aragonés, sometiendo ambos a la consideración de la mesa, como conclusión de su estudio, la posibilidad y la conveniencia de que el laboratorio de Energía Nuclear proyectado lo costeen conjuntamente mediante aportaciones económicas de igual cuantía los Ministerios de Educación Nacional y de Industria y la Cámara, sin perjuicio de recabar, asimismo, la contribución económica de otros organismos y corporaciones y muy en particular, de la Excma. Diputación Provincial.13 Francesc Lluís Rivière no només va fer un estudi sobre les possibilitats de finançament sinó que va demanar als ministeris d’Educació i d’Indústria que aportessin una quantitat de 4.330.000 PTA cadascun. Però aquests intents no van quallar i només la Diputació es va mostrar favorable al projecte. Per això, al mes següent, la mateixa Cambra modificava l’acord adoptat i acordava dedicar íntegrament a la construcció del reactor l’assignació econòmica de cinc milions de pessetes destinada inicialment al laboratori.14 La ponència de la Cambra, que, com hem vist, estava formada majoritàriament per professors de l’Escola, pensava al principi adquirir un d’aquests models i instal·lar-lo en els locals de l’Escola Industrial al carrer Urgell de Barcelona. Per aquest motiu es van tenir contactes amb empreses que comercialitzaven algun d’aquests reactors i fins algun conjunt subcrític. Després d’aquest acord, els membres de la ponència es dedicaren a buscar ofertes sobre reactors aplicables a la docència. Ortega Costa, en la memòria del curs 1957-1958, diu que es van demanar ofertes a l’American Machine & Foundry, a l’American Standard S.A. i a la Daystrom Nuclear. També es van tenir contactes amb França per estudiar la possibilitat d’adquirirhi un reactor. Per aquest motiu, Francis Cambou, cap de treballs de l’Institut National des Sciences et Techniques Nucléaires, va enviar a Damià Aragonés un article aparegut a la Revue l’Age Nucleaire on es parlava de l’Uranie, el qual, si bé no era exactament un reactor sinó un conjunt subcrític, resultava molt útil per a la 13 “Acta de la sessió celebrada pel ple de la Cambra el 28 de febrer de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, 100 Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta de la sessió celebrada pel ple de la Cambra el 27 de març de 1958”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’ Indústria de Barcelona, 110 Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 14 242 242 docència.15 Damià Aragonés va enviar-li una carta d’agraïment on li demanava que el tingués al corrent de les dades sobre els preus perquè li servirien d’ajuda per prendre una decisió sobre la seva adquisició per a l’Escola.16 Però sembla que les relacions més serioses les van establir amb R. Charcusset, de l’Ideal Standard a París, per veure si adquirien un reactor UTR-10, segons es desprèn d’una carta que Aragonés va enviar a Charcusset el 12 d’abril de 1960 per demanar-li que li remetés un exemplar del Sample Hazards Sumary Report i en la qual es disculpava per no haver comprat aquest reactor, tal com ho havien tractat en altres ocasions. Je vous écris afin de vous informer que finalement nous avons dû accepter la proposition de notre «Junta de Energía Nuclear» en ce qui concerne la construction pour notre compte, du Réacteur Argonaut; sur lequel nous avons traité tant de temps avec le desir d’importer un UTR-10.17 A l’estiu del 1958, mentre s’estava a l’expectativa d’escollir un reactor, va tenir lloc a Ginebra la II Conferència Internacional per a les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear. Joaquín Ortega hi va anar en representació de l’Escola i allí va poder veure l’Argonaut III, un reactor que havia estat construït especialment per ser exhibit en aquell congrés. Cinc anys després, en el discurs d’inauguració del reactor, Aragonés detallava quin havia estat el procés seguit fins a escollir el reactor Argonaut: Se consideraron varios tipos de reactor y también conjuntos subcríticos, como el realizado por el Profesor Kay, en el Colegio Imperial de Londres y el «Uranie» del Profesor Cambou del Instituto Nacional de Ciencia y Técnica Nuclear de Saclay. 15 L’Uranie no necessitava dispositius de control ja que el nombre de neutrons que es produïa en cada reacció era inferior a l’anterior, de manera que finalment acabava en un cert equilibri. El fet que no produís pràcticament energia feia innecessari un sistema d’evacuació de calor. Aparells similars havien estat construïts el 1955 per Borst i Jordan i el 1958 per McDaniel i Elliot. BERNARD, Michel-Yves; BOUCHICOT, Alexis; CAMBOU, Francis (1958). “Uranie, Réseau multiplicateur sous-critique destiné a l’enseignement”. Revue L’Age Nucleaire, núm. 13, novembre-desembre. “Aragonés a F. Cambou. Barcelona, 28 d’octubre de 1958”. Comissió reactor. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 16 17 “Aragonés a R. Charcusset. Barcelona, 12 d’abril de 1960”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 243 243 Finalmente, se llegó a la conclusión de que debíamos decidirnos por uno de los siguientes reactores: Reactor de uranio enriquecido-agua.......................………....tipo piscina. Reactor homogéneo de sulfato de uranilo enriquecido......tipo homogéneo. Uranio enriquecido grafito..................................…..........tipo Argonaut. El primero no cabía tomarlo en consideración, porque a esta clase pertenecía el reactor experimental que iba a instalar en Madrid la Junta de Energía Nuclear y cuyo funcionamiento estaba anunciado para la primavera de 1958. Carecería de sentido práctico repetir en España una instalación análoga pero de menor potencia. Quedaban por examinar los otros dos. El reactor homogéneo ofrece ciertas ventajas: menor cantidad de combustible, 1,3 Kg de U235 al 20%, menor coste y muy buenas características de regulación. En cambio, presenta el inconveniente de sus escasas posibilidades de ensayo al tener un hogar de dimensiones reducidas. (...) Con tales características parecía aconsejable decidir la elección en favor del Argonaut.18 No va ser fins el desembre del 1958 que no es va tornar a reunir la ponència que estudiava l’adquisició del reactor. En aquesta reunió es va acordar no acceptar cap de les ofertes, ja que la Junta d’Energia Nuclear havia decidit que el reactor s’havia de construir a Espanya i que no estava disposada a autoritzar-ne cap que fos adquirit o construït d’una altra manera. L’acta d’aquesta reunió dóna compte que l’Escola de Bilbao havia establert un principi d’acord amb la JEN i que semblava que havia obtingut un ajut en divises americanes de 30.000 dòlars per construir un reactor. Per això es va prendre la decisió que Josep Capmany anés a Madrid per tal de fer gestions amb la representació econòmica americana i per intentar estrènyer els llaços amb la JEN.19 6.3. El desbloqueig de les negociacions 18 “Discurs llegit pel director de l’Escola en l’acte d’inauguració del reactor l’11 de juny de 1962”. Muntatge i inauguració. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Acta núm. 2 de la Comisión Técnica de Energía Nuclear de la Cámara Oficial de Industria. 15 de desembre de 1958”. Comissió tècnica. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 19 244 244 6.3. El desbloqueig de les negociacions Sembla absolutament evident que la Cambra Oficial d’Indústria i l’Escola d’Enginyers estaven inicialment decidides a adquirir el reactor a l’estranger i a instal·lar-lo en els locals del carrer Urgell. Ara bé, la successió de fets posterior va fer que el reactor es construís a Madrid i que s’instal·lés en un laboratori especialment pensat per a aquesta finalitat i ubicat en l’edifici de la nova Escola d’Enginyers a Barcelona.20 Al nostre entendre, el factor decisiu que va condicionar aquest canvi de decisió va ser l’oposició dràstica de la Junta d’Energia Nuclear a qualsevol reactor que no fos construït a Espanya. El diari La Prensa del 17 de maig de 1962, un mes abans de la inauguració del reactor, confirmava que les raons que havien portat els membres de la Cambra i de l’Escola a escollir l’oferta de la JEN havien estat unes de diferents de les d’eficàcia: La Escuela obtuvo ofertas muy ventajosas de firmas extranjeras para la construcción del mencionado reactor, ventajosas en cuanto a precios, plazos de entrega y garantía de funcionamiento, pero habiéndose ofrecido la Junta de Energía Nuclear a realizarlo y conocedora la Escuela de la alta competencia del equipo científico y técnico de la Junta, por patriotismo no dudó ni un momento en confiar el encargo a la mencionada Junta.21 No només hi havia el patriotisme al darrere, sinó que la Junta era l’organisme encarregat de donar l’autorització a qualsevol instal·lació nuclear i havia fet saber a la Cambra que no pensava autoritzar cap reactor que no hagués estat construït per la mateixa Junta. A més, l’adquisició d’un reactor a l’exterior hagués comportat una quantitat de divises estrangeres impossibles d’aconseguir atesa la situació 20 “Considerada en principio la adquisición del reactor en el extranjero y la instalación del Laboratorio en los locales de la Escuela en la Calle Urgel se producen los siguientes hechos: La Reforma de las Enseñanzas Técnicas que estableció en el Plan de Estudios de la Carrera de Ingeniero Industrial la especialidad de «Técnicas Energéticas» en la que se incluye la enseñanza académica de las disciplinas nucleares, la construcción de nuevos edificios para la Escuela en el Núcleo Universitario de Pedralbes, y la oferta de la Junta de Energía Nuclear de construir el reactor Argos totalmente en España.” “Informe sobre el Laboratorio de Ingeniería Nuclear de Barcelona. 1964”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “El primer reactor fabricado en España se instala en la Escuela de Ingenieros de Barcelona”. La Prensa, 17 de maig de 1962. 21 245 245 d’Espanya en aquells anys. Com veurem després, l’oferta que s’afanyà a fer la JEN de construir un reactor de tipus Argonaut resultava bastant temptadora. La decisió de la JEN de construir el reactor íntegrament a Espanya era perfectament coherent amb la seva política de nacionalització de la indústria nuclear. Era l’oportunitat ideal per demostrar que s’estava en condicions de construir íntegrament un reactor. Però, per a la Cambra i per a l’Escola, la solució més ràpida i més eficaç era adquirir-lo a l’estranger aprofitant, si era possible, el conveni bilateral entre Espanya i els Estats Units. Totes aquestes raons van motivar el viatge de Josep Capmany a Madrid el desembre del 1958 per mirar de desbloquejar la situació. Va convidar Aragonés a acompanyar-lo, però declinà la invitació. El moment era especialment adient ja que havien arribat notícies que l’Escola de Bilbao ja havia aconseguit un acord amb la JEN per construir un reactor similar. En conseqüència, calia afanyar-se per evitar que l’Escola de Barcelona, eterna rival de la de Bilbao, es quedés enrere. Des de Madrid, Capmany va escriure a Aragonés per comunicar-li el resultat de les seves gestions. Havia visitat la International Cooperation Administration, organisme depenent de l’Ambaixada dels Estats Units que proporcionava fons d’ajuda, i havia tret unes conclusions poc satisfactòries. Allí s’havia entrevistat amb Ragnar L. Arnesen, que li féu d’introductor, i amb John P. Robinson, que era el cap de l’organisme. El resultat d’aquestes converses va servir per saber que els americans creien que només calia ajudar que hi hagués un reactor nuclear per país i que, en el cas espanyol, l’ajut ja havia tingut lloc amb el que havien proporcionat per al reactor piscina de la JEN.22 A més, Capmany es va assabentar que la suposada ajuda americana al reactor de Bilbao no s’havia produït i que tenia poques possibilitats de produir-se: 22 “Que este criterio unificado y limitativo es el inspirado por la posición del Presidente Eisenhower en su iniciativa de ‘Átomos para la paz’, cuyo programa fue el que aplicado a más de 50 naciones, entre ellas España, ha conducido al reactor experimental de la Moncloa, en virtud del Convenio suscrito al efecto por nuestro Embajador en Washington.” “Capmany a Aragonés. Madrid, 22 de desembre de 1958 i 30 de desembre de 1958”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 246 246 (...) a menos que hubiese encontrado un camino –por vía totalmente privada– a través de la Babcock & Wilcox, cuyo Director (Sr. Toróntegui) es el mismo que el de la Escuela de Bilbao.23 En aquesta conversa també va quedar clar que era gairebé impossible incloure la importació del reactor dins el paquet d’ajuda americana, ja que aquesta ajuda estava lligada als acords subscrits amb el Govern de Madrid que, en concret, es referien a maquinària per a indústria pesant i a productes alimentaris. En conseqüència, només quedava el camí de la importació ordinària, camí encara més problemàtic ja que calien l’autorització, difícil d’aconseguir, del Ministeri de Comerç i el permís d’exportació del Govern americà, també molt dificultós. En suma, es una carrera de obstáculos la que se nos presenta y creo precisas reconsideraciones si cabe otro camino que el de entregarnos a la Junta de Energía Nuclear, concretando si efectivamente entra en sus planes el que exista en España varios reactores experimentales.24 El director de l’Escola d’Enginyers de Barcelona, Damià Aragonés, havia mantingut contactes regulars amb José Mª Otero Navascués, responsable de la JEN, el qual havia vingut a Barcelona al gener del 1958 a inaugurar el curs de la càtedra Ferran Tallada. En aquests contactes havien convingut que calia establir una comissió formada per membres de la Cambra i de l’Escola per ocupar-se de la qüestió del reactor i que calia designar una subcomissió que establís contactes amb l’Escola de Bilbao. Així ho va fer Damià Aragonés, com consta en la correspondència enviada,25 amb la qual va aconseguir l’aprovació d’Otero però la indiferència del director de l’Escola de Bilbao. No obstant això, la reunió definitiva perquè s’iniciessin els treballs del reactor i es desbloquegés la situació va ser la que Joaquín Ortega Costa i Ramon Simon 23 “Capmany a Aragonés. Madrid, 30 de desembre de 1958”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Capmany a Aragonés. Madrid, 30 de desembre de 1958”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 24 “Aragonés a Otero. Barcelona, 12 de desembre de 1958”. “Otero a Aragonés. Madrid, 30 de desembre de 1958”. “Aragonés a Otero. Barcelona, 14 de gener de 1959”. “Aragonés a Torróntegui. Barcelona, 15 de gener de 1959”. Comissió reactor. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 25 247 247 Arias van tenir a Madrid amb Carlos Sánchez del Río, primer, i amb Otero Navascués després, de la qual ja hem comentat alguna cosa a propòsit dels ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada. Es va tractar d’una reunió molt preparada i que tenia un objectiu aparentment diferent del que realment es volia. Ortega i Simon van anar a Madrid a tractar sobre la determinació de les pràctiques que havien de fer en el curs que impartien i sobre si era necessari adquirir el material apropiat per dur-les a terme. Però, finalment, van acabar parlant del reactor i acordant-ne la realització. Prèviament, Otero i Aragonés havien comentat per carta el motiu oficial de la visita, quin dia seria i qui s’encarregaria d’atendre els visitants.26 Ortega Costa i Simon Arias van visitar la Junta d’Energia Nuclear el dilluns 14 de gener de 1959 i van ser atesos per Carlos Sánchez del Río, qui els va mostrar totes les instal·lacions que hi havia a la Moncloa. Van poder veure els aparells que aquesta institució fabricava i comercialitzava per si en volien adquirir algun. També van tractar de l’estat de les relacions amb l’Escola de Bilbao pel que feia a la construcció del reactor: En aquel centro se han recogido fondos para adquirir los terrenos y construir los edificios, cuyo proyecto así como el del propio reactor y sus accesorios será redactado por la JEN. Para cooperar en esta labor y toda vez que la Junta está escasa de personal para iniciar nuevos trabajos, Bilbao cede a la Junta dos ingenieros jóvenes o estudiantes para desarrollar los cálculos y trabajos de delineación nombrando al Ingeniero Sr. Zabalo como enlace entre ellos y la Junta. A medida que progresen los estudios Bilbao irá poniendo a disposición de la Junta los fondos necesarios, cuidando esta última de lograr la concesión de unos 30.000 dólares para atender a las importaciones del Uranio y Grafito necesario.27 Tots tres van concloure que, si s’havia de construir un reactor per a l’Escola de Bilbao, bé se’n podria fer un altre per a la de Barcelona sense que això comportés cap tipus de tasca complementària. Però Sánchez del Río no estava autoritzat per 26 “Otero a Aragonés. Madrid, 13 de gener de 1959”. “Aragonés a Otero. Barcelona, 22 de gener de 1959”. Junta d’Energia Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Visita de los Sres. Ortega y Simon a la Junta de Energía Nuclear”. Comissió Tècnica. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 27 248 248 prendre una decisió d’aquest tipus i per això van esperar al dimecres per parlar directament amb Otero: El miércoles a las 11h. logramos ser recibidos por el Sr. Otero a quien ya se le había unido el Sr. Sánchez del Río y después de sospesar las ventajas e inconvenientes de nuestra proposición, acordó prestar análogo servicio al que realizaban para Bilbao, siempre que Barcelona nombrase dos ayudantes para tener a su disposición y un ingeniero delegado.28 Així fou com acordaren la construcció a la JEN d’un reactor de tipus Argonaut per a l’Escola de Barcelona. 6.4. Escollir un enginyer delegat A la Barcelona del 1959, trobar un enginyer disposat a viatjar a Madrid i a viure d’una beca, encara que fos bastant substanciosa, no era una tasca fàcil. La dificultat per assolir els estudis d’enginyeria industrial i l’elevada demanda d’aquests professionals eren dues circumstàncies que feien que, qui obtenia el títol, aconseguís amb força facilitat un treball de responsabilitat i molt ben remunerat. Al principi, Aragonés va creure que podria trobar la persona indicada per exercir d’enginyer delegat a la JEN entre els becaris que hi havia a la càtedra Ferran Tallada. El curs 1958-1959 van fer aquesta tasca Adolfo Lozano Fraiz, Joan Grau Padrosa, Lluís Cabré Basco, Antoni Bernalte i Rafel Monleón Fornós. Es tractava d’alumnes que havien acabat feia poc els estudis o que encara els havien de finalitzar. Així, mentre que Lluís Cabré havia acabat el 1958 i feia de becari a les tardes, Rafael Monleón encara era alumne de quart curs. Tots ells coneixien la temàtica nuclear perquè havien assistit al curs que impartia la càtedra i havien col·laborat d’alguna manera en la seva organització. El millor situat per ocupar aquesta plaça era Lluís Cabré, però feia poc que havia començat a treballar a l’empresa Cross i era a Sevilla. La decisió d’escollir aquest 28 “Visita de los Sres. Ortega y Simon a la Junta de Energía Nuclear”. Comissió Tècnica. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 249 249 enginyer es va prendre en una reunió de la càtedra a la qual assistiren Aragonés, Ortega, Simon, Cumella, Capmany, Santacana i Sandoval: En cuanto al Ingeniero a desplazar a Madrid se decide que el más calificado es el Sr. Cabré Basco, actualmente en Sevilla, y a quien va a dirigirse inmediatamente el Sr. Aragonés. Como otros nombres de posibles candidatos, en caso de imposibilidad por parte del Sr. Cabré, se citan los Sres. Morilla, Vernis, Bernad y Gibert, y como posible colaborador, puesto que se encuentra ya en Madrid, el Sr. Clua.29 Aragonés va escriure a Lluís Cabré i li va preparar una entrevista amb Felipe Lafita perquè hi donés la seva aprovació. El va presentar descrivint el bon nivell de preparació que tenia: Actualmente está empleado en la casa Cros, más bien por razones de tipo familiar que por vocación, puesto que tiene la intensificación eléctrica y posee muy buenas notas en electricidad y mecánica. En particular te puedo indicar que la nota de Electrotecnia General (primer curso) es de 18 puntos, y la de Cálculo, Construcción y Ensayo de Máquinas Eléctricas es de 17 puntos.30 Aragonés va enviar una altra carta a Cabré al seu lloc de treball, l’empresa Cross de Sevilla, en la qual esmentava una conversa anterior en què aquest enginyer li havia manifestat el seu interès per formar part de la càtedra. La resposta va arribar cinc dies després des de la mateixa ciutat andalusa. Cabré li comunicava que continuava tenint el mateix interès i el mateix desig de pertànyer a la càtedra però que: 29 “Acta núm. 21. Reunión Cátedra “Fernando Tallada” de Ingeniería Nuclear”. Curs 1958-1959. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 30 “Aragonés a Lafita. Barcelona, 18 de febrer de 1959”. Correspondència general. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 250 250 Tales proyectos estaban pendientes de la oferta para una plaza de Ingeniero Industrial, en la cual fuera posible un normal desarrollo de las actividades pertinentes a la Cátedra de Ingeniería Nuclear.31 Sembla evident que Lluís Cabré estava interessat a tornar a Barcelona sempre que se li proporcionés una feina complementària d’enginyer. Però l’oferta d’Aragonés no era d’aquestes característiques. Entretant, Aragonés continuava fent gestions perquè la Cambra Oficial d’Indústria aprovés una beca de 120.000 PTA, 10.000 cada més, per poder pagar la feina d’aquest enginyer delegat. Els altres candidats que havia mencionat Aragonés a la reunió de la càtedra, a excepció de José Javier Clua, eren tots alumnes de sisè curs i, sorprenentment, no havien estat becaris el curs anterior. Alguns estaven considerablement ben preparats en enginyeria nuclear. Així, Rafael Morilla Soler s’estava des del febrer d’aquell any a Saclay, formant-se en qüestions nuclears en el Centre d’Études Nucléaires, i Pedro Antonio Bernad Herrando havia estat feia poc amb Thomas Reis a París. Altres compaginaven els estudis amb el treball en algunes empreses. Així, Abel Gibert Giró treballava a Guix. S.A. i Pedro Vernís Zendrera, a Industrial Química Moderna S.A. Finalment, de tots els candidats només José Javier Clua va acceptar de ser l’enginyer delegat de l’Escola a la JEN. Aragonés va explicar-li molt breument quina havia de ser la seva feina en aquest organisme. Però ell va voler conèixer-la millor i, per això, el 30 d’abril de 1959 va escriure una carta a Aragonés en què li demanava quina relació tindria amb la JEN, quina seria la data d’inici del seu treball, quins serien els terminis de finalització del reactor i quin seria el seu paper en el projecte. Puede Vd. contar con mi entusiasta apoyo, en cualquier grado que sea posible; me preocupa sin embargo el que yo no tenga una adecuada preparación en Tecnología Nuclear ya que ni siquiera he podido participar (servicio militar) este año en el Curso de Iniciación de la JEN.32 31 “Cabré a Aragonés. Sevilla, 26 d’abril de 1959”. Correspondència general. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Clua a Aragonés. Barcelona, 30 d’abril de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 32 251 251 Jose Javier Clua Domínguez tenia 26 anys d’edat i havia fet els estudis d’Enginyeria Industrial a l’Escola de Barcelona fins a sisè curs, moment en què s’havia traslladat a l’Escola de Madrid per dur a terme els exercicis de la revàlida i el projecte. Mentre estudiava quart curs a Barcelona, havia participat en el curs d’enginyeria nuclear que impartia la càtedra Ferran Tallada i, l’any següent, havia col·laborat com a becari en l’organització del curs que cada any impartia aquesta càtedra especial. En el període d’abril del 1958 a juny del 1959, durant qual el qual feia el servei militar: (...) le fueron encargadas diversas conferencias sobre aplicaciones militares de la energía nuclear, y dio en el Castillo de San Fernando, un cursillo de dos semanas para Jefes y Oficiales al que asistió el General Jefe de la Infantería Divisionaria de la 41 Div. Dicho cursillo fue posteriormente impresionado en cinta magnetofónica para su difusión, y el Capitán General de Cataluña ordenó que se resumiera por escrito con el fin de imprimir un manual con ilustraciones sobre Explosivos Nucleares. Compuso este manual, cuyo texto está actualmente revisando el Estado Mayor Regional.33 En el moment en què li fou proposat de fer-se càrrec de la col·laboració amb la JEN, estava acabant el servei militar i treballava a l’empresa Aucona S.A. (Auxiliar del Comercio y Navegación), amb seu a Madrid. Aquesta empresa estava relacionada amb FECSA, donat que va caldre l’acceptació de Lafita perquè Clua canviés d’ocupació, segons es desprèn d’una carta34 que Aragonés va enviar a Clua i de la resposta que va rebre la setmana següent.35 A la primera carta, Aragonés li comunicava que el Patronat li pagaria l‘estada i que: 33 “Currículum de José Javier Clua. Barcelona, 30 de maig de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Finalmente tengo que manifestarle la conveniencia de que el Sr. Lafita diese su conformidad a su cambio de ocupaciones, pues las referencias que tengo son de que por el momento sus servicios son necesarios en la Sociedad Aucona a la que actualmente Vd. pertenece.” “Aragonés a Clua. Barcelona, 4 de maig de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 35 34 “Mucho agradezco su amable carta. Le incluyo copia del telegrama que cursé en cuanto pude considerar que me era posible aceptar el ofrecimiento que en nombre del Patronato Vd. me hizo. He discutido el asunto con D. Juanito y el Sr. Lafita, y aún cuando deben darme la aprobación final, no hay inconveniente en mi cambio de ocupación. A fines de este mes iré a Barcelona y podré acordar los detalles. Para entonces espero que todo quede resuelto.” “Clua a Aragonés. Madrid, 13 de maig de 1959”. 252 252 Terminada su misión en la Junta, quedaría adscrito a la Cátedra «Fernando Tallada» en Barcelona; ocupándose el Patronato y la Escuela de buscarle una colocación complementaria.36 La beca, que havia estat aprovada per la Cambra Oficial d’Indústria, fou concedida a Clua, i aquest organisme va remetre els diners al Patronat de l’Escola, que va ser el que, finalment, li va fer efectiva aquesta quantitat. El 22 de juny de 1959, Aragonés comunicava oficialment al president del Patronat que José Javier Clua era el candidat únic a ocupar-se de l’encàrrec d’enginyer delegat de l’Escola a la JEN i que, en conseqüència, havia de ser el destinatari de la beca. Aprofitava aquest escrit per deixar constància de les dificultats que havia tingut per aconseguir algun enginyer per a aquesta feina: Pocos son, en el momento actual, los Ingenieros que podrían participar en esta beca, y que menciono en relación aparte solamente a título informativo y para sucesivas ocasiones, ya que, por diversas circunstancias, únicamente reúne las condiciones necesarias el Ingeniero D. José Javier Clua Domínguez, cuyo curriculum vitae se acompaña.37 Tot i que la beca no va ser efectiva fins a l’1 de juliol, Clua va començar els seus contactes amb els membres de la JEN les darreres setmanes de juny. 6.5. L’informe preliminar El primer informe38 que descriu com havia de ser el reactor Argonaut que la Junta d’Energia Nuclear havia de construir per a l’Escola de Barcelona porta data Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 36 “Aragonés a Clua. Barcelona, 4 de maig de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Aragonés a Oliva Lacoma. Barcelona, 22 de juny de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 37 38 “Instalación de un reactor de tipo Argonaut para entrenamiento e investigación en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales dentro del núcleo universitario de Barcelona. Madrid, setembre de 253 253 de setembre del 1959, és breu i, molt probablement, fou redactat pels investigadors de la JEN Carlos Fernández Palomero, Luis Álvarez del Buergo i Fernando Sostoa Esquiroz. Creiem això perquè tots tres eren els autors d’un article39 que havia aparegut uns mesos abans a la revista Energía Nuclear i perquè l’informe en qüestió resulta ser una còpia gairebé literal de les parts més rellevants d’aquest l’article. L’informe permet conèixer quines eren les característiques del reactor. Per això, i seguint el seu contingut i el de l’article en què es va inspirar, tractarem de fer una breu descripció, si més no dels propòsits inicials, del reactor que la JEN havia de construir per a Barcelona. L’Argonaut era un reactor que havia de tenir una potència màxima que no excedís dels 10 kW i que estava compost d’un nucli format per dos cilindres concèntrics d’alumini de 122 cm d’alçada i de diàmetres respectius 91,5 cm i 61 cm. A l’interior del cilindre més petit i a l’exterior del més gran hi havia grafit. A l’anell que quedava enmig dels dos cilindres se situaven 24 falques de grafit que deixaven 24 espais lliures que eren ocupats per elements de combustible i per alguns blocs paral·lelepipèdics de grafit. El combustible era U3O8 enriquit al 20% de U235. Aquest tipus de nucli presentava considerables avantatges per a l’experimentació a causa de la seva versatilitat, ja que permetia fàcilment que se’n modifiqués la geometria. A més, també es podia experimentar extraient totalment o parcialment el grafit del cilindre interior. El nucli estava situat dins d’una estructura metàl·lica formada per sis columnes verticals i set bigues horitzontals que deixaven en el seu interior dos espais diferenciats. En el de la dreta es col·locava el nucli i en el de l’esquerra, un dipòsit d’aigua que feia les funcions de blindatge. A l’altra banda del nucli hi havia una altra columna tèrmica formada per blocs de grafit. El dipòsit d’aigua abans esmentat es podia desplaçar al llarg de carrils; d’aquesta manera permetia fer estudis sobre blindatges bé desplaçant-lo o bé substituint l’aigua per algun altre material sòlid o líquid. Finalment, hi havia un blindatge biològic format per sis 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 39 FERNÁNDEZ PALOMERO, Carlos; ÁLVAREZ DEL BUERGO, Luis; SOSTOA ESQUIROZ, Fernando (1959). “Descripción y coste de construcción en España de un reactor tipo Argonaut”. Energía Nuclear, abril-juny, 18-38. 254 254 fileres de blocs de formigó de forma paral·lelepipèdica d’uns 200 o 300 kg de pes cada un. L’estructura metàl·lica sostenia la tapadora del nucli i permetia allotjar sis barres de control de cadmi que, pel seu gran poder d’absorció de neutrons, permetia controlar la reacció en cadena o fins i tot aturar-la. Durant el funcionament el nucli del reactor estava en tot moment submergit en aigua. Aquesta aigua i el grafit que hi havia entre els elements de combustible feien les funcions de moderador reduint part de l’energia dels neutrons ràpids i facilitant que la reacció en cadena es mantingués. L’altre grafit actuava de reflector, és a dir retornava al nucli els neutrons que se n’havien escapat, i l’aigua feia, també, de refrigerant. Per mantenir el nucli submergit en aigua calia que hi hagués un circuit tancat. El circuit estava situat sota terra i es componia principalment d’un dipòsit d’aigua, d’un bescanviador de calor, d’un desmineralitzador i d’una bomba. L’aigua entrava per sota el nucli per l’acció de la bomba, després de passar pel desmineralitzador, i sortia per sobre seu després de cobrir els elements de combustible fins a 20 cm per sobre. A continuació anava a parar de nou al dipòsit d’emmagatzematge. El bescanviador només actuava si l’aigua del nucli superava els 40ºC. Aquest tipus de reactor tenia tres sistemes diferents de control. El primer, consistia en la inserció de verins o materials absorbents de neutrons. Es tractava de la introducció de les sis barres de cadmi que feien el control. El segon sistema consistia en la inserció d’un producte que disminuís la densitat del moderador. En concret, es tractava d’introduir bombolles de nitrogen en el nucli, cosa que es podia fer perquè s’havia instal·lat un circuit de nitrogen en el subsòl, al costat del circuit d’aigua. El tercer sistema de seguretat consistia en l’eliminació del moderador mitjançant el buidatge total de l’aigua aprofitant la gravetat a través d’una canonada de diàmetre gran que connectava directament amb el dipòsit d’aigua del subsòl. El reactor Argonaut s’havia d’equipar amb la instrumentació necessària perquè pogués ser controlat des d’un quadre de comandament i per això necessitava diversos canals de seguretat i diversos canals de ionització, de multiplicació i d’impulsos. Una de les operacions que resultava més perillosa era la posada en marxa ja que, a causa de la baixa densitat de neutrons, hi havia dificultats en la 255 255 percepció dels senyals a través dels canals. Per això s’havia pensat a instal·lar-hi una font de neutrons. L’informe acaba amb un avenç pressupostari que divergeix aparentment de les dues opcions que es donen a l’article de la revista Energía Nuclear. Les dues opcions de l’estudi econòmic de la revista fan referència a una situació de construcció a la JEN amb un màxim d’importació en la qual el reactor costaria 5 milions de pessetes i a una altra, d’importació mínima, que col·locava el seu preu al voltant dels 3 milions. Taula 1. Estudi econòmic inicial sobre el reactor Argonaut Màxima importació Components estatals Components d’importació en dòlars Total40 5.045.890 PTA 3.178.745 PTA 5.779.570PTA Mínima importació 985.510 PTA 79.901 $ Informe 638.590 PTA 1.184.405 PTA 73.455 $ 33.239 $ L’opció que apareix a l’informe és més semblant a la d’importació màxima, si més no per la quantia: uns 5 milions. Però no és exactament així, sinó que simplement a les despeses incloses en l’opció anterior hi afegia el cost de transformació d’hexafluorur d’urani en òxid, 204.900 PTA, més 6.446 $ en concepte de rèdit a un any a pagar als Estats Units, i el cost de fabricació dels elements de combustible: 142.020 PTA. Aquests conceptes no estaven inclosos en l’estudi econòmic de l’article esmentat. Ara bé, totes les quantitats consignades estaven pensades per cobrir preus de cost sense considerar-hi cap tipus de benefici: Téngase en cuenta, además, que la Junta de Energía Nuclear aportaría en esta empresa el trabajo y la experiencia de sus técnicos, en donde habría que incluir trabajos de proyecto, diseño, montaje, pruebas de equipos, puesta en marcha y primeras etapas de la operación, quedando envueltos una parte del personal técnico 40 Suposem el canvi 1 $ = 60 PTA. 256 256 y laborante de diferentes divisiones y secciones: Reactores, Física, Electrónica, Materiales, Metalurgia.41 Aquest informe va ser enviat al subsecretari d’Indústria, Alejandro Suárez, i al director general d’Ensenyaments Tècnics, Sr. Millán, i –a través de Clua– al director general d’Energia Nuclear, acompanyat d’una instància de sol·licitud d’autorització d’instal·lació del reactor El 9 de setembre, José Javier Clua va enviar una nota informativa adreçada a Damià Aragonés. Val a dir que és la primera d’una llarga sèrie de notes que va enviar al llarg dels dos anys que va residir a Madrid, gràcies a les quals podrem reconstruir les peripècies de la construcció del reactor. La part més destacada d’aquesta primera nota fa referència a les importacions. Era un camp familiar per a Clua, ja que havia treballat en una empresa que exercia d’agent d’importació (AUCONA S.A.), i per això va ser la part que més ràpidament va conèixer. Explica que totes les coses que cal importar es poden distribuir en tres grups: el grafit, l’urani enriquit i la instrumentació liberalitzada. El primer representa una despesa força elevada i, afegit al segon, “son los problemas que más pueden retrasar la puesta en marcha del reactor”.42 Després pregunta a Aragonés si l’Escola està capacitada per importar, és a dir si està inscrita en el Registre d’Importadors, ja que en cas contrari hi hauria d’intervenir un agent i AUCONA estaria disposada a fer aquest paper. No tenim la resposta, però les activitats posteriors de Clua posen de manifest que les importacions es van fer des de i en nom de la Junta d’Energia Nuclear. 6.6. La importació del grafit Una de les primeres coses que José Javier Clua va tractar tan bon punt es va incorporar a la JEN va ser la importació del grafit. Cap a finals del juliol del 1959 41 FERNÁNDEZ PALOMERO, Carlos; ÁLVAREZ DEL BUERGO, Luis; SOSTOA ESQUIROZ, Fernando (1959). “Descripción y coste de construcción en España de un reactor tipo Argonaut”. Energía Nuclear, abril-juny, 38. “Nota del Sr. Clua a D. Damián Aragonés sobre el Laboratorio de Energía Nuclear. Madrid, 9 de setembre de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 42 257 257 va sortir publicada a la premsa una llista de productes liberalitzats entre els quals hi havia el grafit en escates, i també els aparells de control i mesura per a ús exclusiu de la indústria nuclear. Otero Navascués, Sánchez del Río i Clua van estudiar de quina manera aquesta disposició afectaria la construcció del reactor Argonaut i van concloure que la importació d’instrumentació es veuria afavorida però que “el grafito nuclear en bloques difícilmente podía [puede] incluirse en el epígrafe grafito en escamas”.43 A primers de setembre, Clua, en una nota enviada a Aragonés, descrivia la situació de la importació del grafit i la reduïa a tres possibles opcions. La primera consistia a intentar camuflar-lo com a instrumentació liberalitzada i anomenar-lo “moderador de carbono 12 para neutrones” en lloc de grafit. La segona, intentar d’incloure’l com a elèctrode de grafit. I la tercera, demanar una llicència d’importació per conveni bilateral. De les tres opcions, la segona resultava la més profitosa ja que s’havia produït una liberalització de la importació de grafit destinat a elèctrodes. A més, com que la quantitat a importar era bastant gran, entre 12 o 15 tones, la solució segona resultava més creïble, mentre que la primera podia fer sospitar al Ministeri de Comerç: Como dije en nuestra última conversación, que los cupos globales estaban a punto de abrirse, se ha abierto por su 70% del cupo global de «electrodos de grafito», y se pueden presentar solicitudes de importación hasta el próximo día 25. La casa «Electrodos Acheson» se ofrece a importárnoslo por su cuenta, de procedencia francesa, adelantando el famoso 25%, situándolo en frontera española y cobrándolo en pesetas. Estamos esperando el presupuesto y en cuanto lo tengamos debería tomarse una decisión antes del día 25. El grafito del reactor constituye el contingente individual de la importación más grande (aproximadamente 1.200.000 PTA).44 43 “Clua a Aragonés. Madrid, 30 de juliol de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Nota del Sr. Clua a D. Damián Aragonés, sobre el Laboratorio de Energía Nuclear. Madrid, 9 de setembre de 1959”. Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona.. 44 258 258 L’Escola de Barcelona va comunicar, suposem que de paraula, el seu interès perquè es procedís a la importació del grafit i va manifestar que habilitaria la quantitat necessària per poder-lo pagar. Aquesta decisió va servir de tret de sortida per a la construcció del reactor ja que, arran d’això, Sánchez del Río va donar les ordres perquè s’iniciés i, també, perquè s’importessin les parts que no es podien fabricar a Espanya. Cal tenir en compte que la Cambra Oficial d’Indústria i el Patronat de l’Escola encara no havien fet la petició formal del reactor. A finals de setembre, els tràmits de la importació del grafit semblaven desbloquejar-se gairebé de manera miraculosa: No es preciso acogerse al «camuflaje» como electrodos. Es opinión del Sr. Otero, compartida por el Sr. Suárez, que la letra del epígrafe que liberaliza «Aparatos de medida, control y maniobra para uso exclusivo de la industria nuclear» no debe tomarse en sentido restringido. El nuevo Director General de Comercio Exterior, Sr. López Bravo, ingeniero y persona competente no parece que pondrá dificultades a que se importe el grafito = moderador de C 12, como mercancía liberalizada.45 En aquells moments s’havien fet algunes proves al Centre Juan Vigón de la JEN sobre si resultava factible comprar el grafit en brut a l’estranger i mecanitzar-lo aquí o bé l’importaven ja mecanitzat. El grafit és carbó cristal·litzat en sistema hexagonal amb simetria romboèdrica i es troba en estat natural en alguns jaciments a Madagascar, Sibèria i Ceilan. Tanmateix, des del 1897 se sabia com fabricar-lo de manera artificial. La indústria del grafit artificial estava estretament lligada a la fabricació d’elèctrodes de carbó. Els treballs de Castner i Acherson havien conduït, al juny del 1897, a l’obtenció d’unes peces de grafit fabricades artificialment en un forn elèctric a partir de carbur de silici escalfat a temperatures molt elevades. Tanmateix, a l’època que estudiem, per obtenir grafit se seguia el mateix procediment però es feia servir coc de petroli com a matèria primera.46 D’entre les propietats del grafit cal destacar-ne dues. La primera és la seva semblança amb els metalls, la qual li dóna una alta conductivitat tèrmica i una gran 45 “Nota del Sr. Clua para el Sr. Aragonés. Madrid, 30 de setembre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. MENDEZ PEÑALOSA, Rodrigo; ORTIZ DE LA TORRE, Jaime L.; OTERO DE LA GÁNDARA, José L. (1960). “Grafito para reactores”. Energía Nuclear, juliol-setembre, 44-62. 46 259 259 facilitat en la mecanització. La segona és la seva similitud amb els materials ceràmics, cosa que li proporciona una gran porositat. L’operació de mecanització a què s’havia de sotmetre el grafit per instal·lar-lo en el reactor consistia a tallar i donar forma a les barres de grafit de manera que s’adaptessin als llocs que tenien destinats en el si del reactor. Calia que els blocs de grafit s’ajustessin entre si perfectament a fi d’evitar les pèrdues de refrigerant. A més, era necessari fer orificis en alguns blocs per instal·lar-hi les barres de control, les mostres per irradiar o els sistemes de detecció. La mecanització era un treball de precisió i la seva realització requeria unes màquines específiques que la JEN no tenia. A més, s’havia de procurar que el grafit no es contaminés amb impureses que, en ser activades pels neutrons, el fessin inservible per al reactor. Cal tenir en compte que el grafit s’utilitza com a moderador i reflector per les seves propietats nuclears; en concret, perquè té una baixa secció eficaç de captura de neutrons, la qual és incrementada per l’existència de les impureses.47 De tots els elements, el liti, el bor i les terres rares són els més dolents ja que augmenten encara més la probabilitat de captura. La decisió era delicada. Fins al punt que a finals d’octubre encara no havien decidit si la mecanització es faria a Espanya. No obstant això, ja havien acordat importar el grafit no de França sinó d’Alemanya, i en concret de la casa SiemensPlania.48 Unes visites a Madrid del cap del Departament Nuclear d’aquesta empresa, Sr. Drude, havien afavorit la presa de decisió. Aquest directiu havia convidat oficialment els membres de la JEN a anar i estar-se un temps al costat de Munic, on tenia la seu el reactor Argonaut SAR de Garching, que era propietat de la seva empresa. A la JEN la situació sobre la importació del grafit com a producte liberalitzat era de clar optimisme, ja que comptaven amb les bones relacions que hi havia amb el Ministeri de Comerç. Però Clua no n’estava tan segur: La secció eficaç microscòpica de captura és el valor en cm2 numèricament igual a la probabilitat de captura de neutrons. També es parla de secció eficaç macroscòpica per al producte de l’anterior pel nombre d’àtoms per cm3. La secció eficaç macroscòpica d’absorció de neutrons és igual a la suma de la secció eficaç del carbó més la secció eficaç de les impureses. 48 47 “Nota del Sr. Clua al Sr. Aragonés. Madrid, 21 d’octubre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 260 260 Yo tengo mis fundados temores de que la cosa no vaya a ser tan sencilla, y que denegada la inclusión en mercancías liberalizada acabemos derivando hacia la importación bilateral.49 Aquests temors es van confirmar molt aviat ja que el Ministeri de Comerç, finalment, va denegar el permís perquè el grafit fos importat com a aparell de control i mesura per a ús exclusiu de la indústria nuclear i s’acollís, així, als avantatges de la liberalització. El 27 de novembre, Clua, veient quin seria el resultat de les gestions, va comunicar a Aragonés que demanaria la importació mitjançant un conveni bilateral amb Alemanya, ja que per fer-ho de l’altra manera hi havia poques possibilitats. A mesura que passaven els dies la solució de mecanitzar el grafit a la JEN resultava més factible i semblava més econòmica. A mitjan novembre, Clua va enviar a Aragonés una comparació de preus del reactor en tres noves opcions que ho evidenciava.50 Taula 2. Comparació de preus sobre el reactor Argonaut 1) Comprado en USA. Reactor y carga de combustible 8.600.000 PTA 2) Reactor construido en España con grafito mecanizado en 5.500.000 PTA Alemania, y carga de combustible comprada (óxido a Mallinckrodt y placas a Degussa) con electrónica de importación. 3) Reactor construido en España, con grafito mecanizado en la 3.500.000 PTA J.E.N., electrónica montada en la J.E.N. y carga de combustible, con óxido de Uranio adquirido y placas de elementos fabricadas en la J.E.N.; descontada la aportación directa de la J.E.N., añadiendo 85.000 ptas. por maquinaria y trasladadas 141.100 ptas. de parte del blindaje de hormigón, a edificio. L’empresa Siemens-Plania cobrava 350.000 PTA per mecanitzar el grafit, mentre que el cost de la maquinària per fer aquesta operació era de només 85.000 PTA. El problema era que la JEN no tenia prou experiència en aquest tipus de treball i, en canvi, l’empresa alemanya donava totes les garanties si era qui el feia. De tota manera, l’interès de la Siemens no estava en la mecanització sinó en la 49 “Nota de Sr. Clua a Sr. Aragonés sobre reactor Argonaut. Barcelona, 7 de novembre de 1959". Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Costes de un reactor Argonaut. Madrid, 18 de novembre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 50 261 261 venda del grafit; per això va donar totes les facilitats perquè la JEN sabés com fer aquesta operació i va afavorir que, a mitjan desembre, Álvarez del Buergo, Clua i Simon Arias viatgessin a Alemanya. 6.7. Viatge a Alemanya El viatge a Alemanya havia tenir tres etapes. La primera era una visita a la Siemens-Plania a Meitingen, prop d’Augsburg, per poder veure personalment com es procedia a la mecanització del grafit i quines eren les mesures preses per evitar que es contaminés amb impureses durant l’operació. La segona, anar a veure el reactor Argonaut que l’empresa Siemens tenia instal·lat a Garching, prop de Munic: Someter un cuestionario de problemas que tenemos pendientes de resolución, y contrastar las innovaciones por nosotros adoptadas con las adoptadas por Siemens, en orden a mejorar mientras estamos a tiempo, el modelo Argonaut III, que es el que fue expuesto el año pasado en Ginebra.51 La tercera etapa era passar per Zuric per emportar-se alguns dels productes que havien d’importar. Es tractava d’embragatges electromagnètics que s’havien de col·locar a les barres de control i a la vàlvula de papallona. Clua va proposar a Aragonés que els acompanyés en la visita i va fer que la Siemens li enviés una carta d’invitació. Però Aragonés va preferir de no anar-hi i va enviar Ramon Simon Arias en el seu lloc. El viatge es va fer entre el 10 i el 20 de desembre de 1959 i va constar de cinc etapes, dues més de les inicialment previstes. Així, també van visitar l’empresa Degussa a Frankfurt per veure com havien procedit a la fabricació d’elements combustibles per a l’Argonaut de Siemens, i l’empresa Siemens Halshe de Karlsruhe per veure els instruments de control, de maniobra i de mesura per a reactor que hi fabricaven. 51 “Clua a Aragonés. Madrid, 23 de novembre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 262 262 A Meitingen, com estava previst, van poder veure com es mecanitzava el grafit. Clua explica en una nota52 a Aragonés que la maquinària per a aquesta operació era la mateixa que es feia servir amb el metall, és a dir fresadores amb eina de wídia,53 però que s’havien de prendre mesures de precaució. Calia desgreixar la màquina quan s’havia de fer servir i per això s’havia de netejar amb tricloroetilè. Després d’utilitzar-la s’havia de greixar novament perquè no es rovellés, ja que el carbó malmetia l’acer. El polvo se aspira donde se produce. El personal cambia de ropa al entrar y salir y se lava. Usan guantes y sin ellos no se toca nada. La ropa se lava y se controla que no se lleve boro pues el jabón puede contenerlo, y los modernos detergentes llevan con frecuencia perborato. Prohibido fumar. Las piezas mecanizadas se guardan tapadas con polietileno. No es necesario cuidar el aire.54 La visita al reactor Argonaut de Garching, també prevista inicialment, va tenir més inconvenients ja que el reactor no estava en funcionament perquè hi substituïen la font de neutrons. Tanmateix, gràcies a la col·laboració del cap del reactor, gairebé van poder respondre completament el qüestionari de 36 preguntes que duien preparat. D’Alemanya van venir carregats amb sis dels nou embragatges electromagnètics que pensaven importar i amb unes mostres de grafit amb les quals van fer proves i van poder comprovar que eren perfectament capaços de fer l’operació amb prou qualitat. Fins i tot els semblava que el resultat era millor que la mecanització que havia dut a terme la General Elèctric per al reactor piscina de la JEN: Con las tres muestras de grafito que nos trajimos (bruto, serrado y caras en diversa fase de acabado, y acabado) se han hecho pruebas satisfactorias. El grado de acabado y tolerancias conseguidas son muy superiores a las del grafito del Argonaut americano, y aún al del Swimming Pool (General Electric) de la JEN. He 52 “Clua a Aragonés. ‘Nota. Asunto: Viaje a Alemania’. Madrid, 20 de gener de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 53 Es tracta d’un material molt resistent al desgast i molt dur que està format per un aglomerat de carburs de metalls rars com el tungstè, el tàntal, el titani o el molibdè. Sol ser habitual en les barrines i les broques de les màquines eina. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. XV, 663. “Clua a Aragonés. ‘Nota. Asunto: Grafito Argonaut’. Madrid, 15 de gener de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 54 263 263 desmontado el orificio de irradiación de la columna térmica para verlo por mí mismo. En cuanto a los métodos se combinarán un cepillo puente para planear todas las caras largas con una pequeña fresadora para refrentar los extremos. Las piezas de gran curvatura se ejecutarán con la fresadora universal grande, y el taladro y una tronzadora complementarán el equipo. Los tiempos se están calculando ahora.55 6.8. La mecanització del grafit El problema semblava, si més no, resolt tècnicament amb l’adquisició de maquinària per mecanitzar el grafit, ja que, si bé inicialment la JEN havia proposat de pagar a mitges amb l’Escola de Barcelona, finalment sembla que va decidir d’assumir la despesa, ja que pensava compensar-la per altres vies: “La JEN se resarcirá de esa mitad en concepto de mano de obra especializada que tendrá que contratar”.56 D’aquesta manera, resoltes les qüestions tècniques i econòmiques, només calia començar a treballar. Per a finals de gener del 1960 s’esperaven les 5 primeres tones de grafit i es feien previsions que, cap el 15 de març, ja hauria arribat tot. Amb molt d’optimisme, Clua feia unes previsions molt entusiastes: proposava el juny del 1960 com a data en què tots els elements del reactor estarien a punt, el novembre com a data per fer les proves de criticitat a Madrid i l’inici del 1961 com a moment per fer la instal·lació a Barcelona. Tanmateix, la realitat va ser més lenta ja que aquestes darreres operacions no es van dur a terme fins un any i mig més tard; i és que els endarreriments van començar de bon principi, quan la Siemens va retardar l’enviament del primer lliurament de grafit fins a finals de febrer. Sembla que hi hagué problemes amb el Govern alemany, que va reclamar un certificat del Govern espanyol ja que aquest material era considerat estratègic i estava inclòs en el bloqueig als països comunistes. El grafit importat consistia en unes barres de secció quadrada. Unes tenien 220 mm2 de base i 1.200 o 800 mm d’altura, mentre que d’altres tenien una base més 55 “Clua a Aragonés. ‘Nota. Asunto: Grafito Argonaut’. Madrid, 15 de gener de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 56 “Clua a Aragonés. ‘Nota. Asunto: Grafito Argonaut’. Madrid, 7 de desembre de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 264 264 reduïda, 120 mm2, i una altura molt semblant, 1.000 mm o 1.200 mm. El grafit que s’havia de mecanitzar tenia tres destinacions diferents: el reflector interior, el reflector exterior i la columna tèrmica. El reflector interior era la part més interna del reactor, just a dins del cilindre concèntric petit que en formava el nucli. Al grafit que s’havia de situar en aquest lloc, a part de donar-hi la curvatura perquè encaixés perfectament en el cilindre, s’hi havien de fer cinc orificis verticals: un de central cilíndric i quatre de rectangulars. Aquests orificis havien de ser omplerts amb cilindres i paral·lelepípedes de grafit que hi encaixessin perfectament per poder-los extreure manualment i permetre la irradiació de mostres. El reflector exterior estava format per un conjunt de blocs i se situava entre la part exterior del cilindre gran del nucli i les quatre columnes que el rodejaven. En alguns d’aquests blocs, calia fer-hi uns orificis per tal de poder allotjar-hi alguns elements de detecció, com comptadors o cambres de ionització; en d’altres, calia fer-hi uns orificis per situar-hi la càpsula d’antimoni de la font de neutrons. Finalment, la columna tèrmica estava formada per blocs de grafit, set dels quals s’havien de foradar. Aquests orificis estaven habitualment ocupats per cilindres de grafit que en permetien l’extracció i que servien per a la irradiació de sondes o de mostres.57 Es preveia que el procés de mecanització duraria 165 dies i que la darrera part a mecanitzar seria la columna tèrmica perquè, en cas de no estar a temps, la seva manca no seria obstacle per fer els experiments de criticitat. Al juliol del 1960, Clua explicava en una nota a Aragonés la situació del procés de mecanització, que evolucionava segons els plans previstos: Terminado el reflector interior, las cuñas y los paralelepípedos. Se está construyendo el reflector exterior. A fin de septiembre se terminará este último y entonces se dispone ya del grafito necesario para hacer el experimento de criticidad. En Octubre se empieza la Columna Térmica, que no se instalará en la Moncloa.58 57 FERNANDEZ PALOMERO, C.; ÁLVAREZ DEL BUERGO, L. (1962). “Descripción mecánica y eléctrica y operaciones de los reactores ‘Argos’ i ‘Arbi’”. Energía Nuclear, gener-març, 4-51. 58 “Nota del Sr. Clua al Sr. Aragonés. Informe sobre el estado actual del reactor Argonaut. Barcelona, 7 de juliol de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 265 265 Quan al juliol del 1961 el reactor estava pràcticament acabat i encara era a Madrid, en els locals de la JEN, Miquel Masriera va escriure un article a La Vanguardia en el qual explicava algunes anècdotes que havien tingut lloc durant el procés de construcció del reactor. Aquestes històries li van servir per donar a conèixer als lectors les enormes mesures de precaució que havien hagut de prendre els treballadors per evitar de contaminar el grafit amb bor, així com la cura que havien hagut de tenir per tenir a punt les eines amb les quals s’havia de mecanitzar aquest material. El técnico sabe esto muy bien, pero al lego le darán una idea de las precauciones de quirófano que hay que tomar, tanto en las operaciones mecánicas como en las químicas, dos anécdotas ocurridas en Madrid, de las que es protagonista el citado boro: una vez parece que las cosas no iban muy bien, pues había síntomas de contaminación; después de buscar mucho la causa se dio con ella: era simplemente que alguno de los técnicos utilizaba perborato como dentífrico, lo que bastaba para contaminar el aire al respirar. Hubo que obligar a todos los técnicos al uso de otros dentífricos. Hasta el jabón con que se lavaban las prendas de los operadores fue una dificultad, pues resultó que la mayoría de jabones corrientes contiene demasiado boro. Después de penosas rebuscas se dio con uno nacional que contiene menos de la millonésima. Una dificultad enorme ha sido el tallado del grafito. Dará una idea de ello el que las máquinas han tenido que funcionar sin engrase, pues cualquier lubricante lo contamina con azufre. Así, las máquinas se engrasaban, sí, pero después del trabajo, para que no se oxidasen; y antes de hacerlas funcionar se les quitaba la grasa cuidadosamente con tricloroetileno. No me negaran ustedes que esto parece un sueño de pesadilla de un mecánico.59 59 MASRIERA, Miquel (1961). “La primera pila atómica barcelonesa. El reactor de la Escuela de Ingenieros Industriales”. La Vanguardia Española, 19 de juliol de 1961, 9. 266 266 6.9. La importació de l’urani enriquit Un altre dels problemes que es va plantejar quan es va iniciar la construcció del reactor era com aconseguir el combustible. Espanya era un país que disposava de jaciments d’urani però que no tenia instal·lacions per enriquir-lo. És a dir, no disposava de mitjans per augmentar la quantitat de l’isòtop d’urani 235 en l’urani 238 fins a percentatges apropiats. Per això calia importar-lo des dels Estats Units. Ara bé, l’urani enriquit podia ser adquirit com a òxid d’urani (U3O8), que era la manera com es trobava en els elements combustibles del reactor, o com a hexafluorur d’urani (UF6), que era la forma en què sortia de la planta enriquidora. Si era importat en aquest darrer estat, aleshores calia disposar d’una planta transformadora que el convertís en òxid d’urani. Les negociacions amb els Estats Units sobre la importació del combustible del reactor s’iniciaren a finals del 1959 i no es van tancar fins a l’agost del 1960. El procés fou lent i no va estar exempt de desconfiances. Al setembre del 1959, Clua, en una nota a Aragonés, explicava que a la JEN s’estaven fent assaigs sobre la conversió de l’hexafluorur d’urani en òxid, però que els resultats encara no eren prou satisfactoris i calia esperar uns mesos per saber si ho podrien aconseguir: Sobre la transformación de UF6 en U3O8 existe mayor incertidumbre; la contestación tardará unos 5 meses.60 A l’octubre del 1959, la JEN va fer comptes sobre quant li costaria transformar l’hexaflurorur en òxid o importar-lo ja transformat i va arribar a la conclusió que li resultava més econòmica la segona opció. El coste presupuestado por la JEN es de US $ 6.466 por alquiler de la cantidad necesaria de UF6 para llegar a 60 libras de U3O8 más 204.900 ptas. por diversos conceptos es decir 592.860 ptas. La última oferta para 27 Kg61 de U3O8 es del 60 “Nota del Sr. Clua para el Sr. Aragonés. Madrid, 30 de setembre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Cal recordar que 1 lliura anglesa = 453,5924 grams. Així,60 lliures = 27,215 kg. 61 267 267 orden de US $ 6.000 = 360.000 ptas. En cuanto nos confirmen esta precio habrá desaparecido el problema del U3O8.62 Clua considerava que això era una bona notícia perquè reduïa les incerteses i, a més, eliminava alguns problemes. Per això, quan va elaborar l’estudi comparatiu de preus que hem resumit a la taula 2, a les tres opcions recollides va considerar que l’urani era adquirit a l’estranger en forma dU3O8. Tanmateix, les estimacions de les despeses del combustible eren bastant complexes. La part més important la constituïa el lloguer del combustible, ja que els Estats Units no pensaven vendre’l sinó llogar-lo. A aquesta quantitat calia afegir únicament les despeses del procés de transformació i prescindir dels guanys, ja que la JEN havia pensat reduir a zero els beneficis econòmics. També cal tenir en compte que, al principi, encara que la importació anava contra els plantejaments estratègics de la Junta d’Energia Nuclear,63 pel que feia al combustible enriquit aquesta institució ja havia començat a adonar-se, des del 1958, que caldria importar-lo, però considerava que la millor manera de fer-ho era en forma d’hexafluorur. Durant el segon semestre del 1959 es va produir una baixada del preu de l’urani enriquit64 en forma de U3O8 que hagués pogut fer pensar que produiria una reducció també del lloguer. Tanmateix, el lloguer no va disminuir 62 “Clua a Aragonés. Madrid, 7 d’octubre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. La JEN tenia el propòsit de crear una gran indústria nuclear que abastés tots els camps. Per fer-se una idea de quins eren els plantejaments de la JEN només cal llegir els editorials de la revista Energía Nuclear, que era el seu òrgan de comunicació. Així, el número de juliol-setembre de 1957 deia: “(...) si España quiere desarrollar la producción de energía eléctrica mediante centrales nucleares tiene que abordar un amplio programa de desarrollo en todo el campo de la ingeniería nuclear, tanto en lo que se refiere a los problemas de tratamiento de los minerales para su conversión en uranio y posterior fabricación de los elementos combustibles aptos para introducir en un reactor como el diseño de estos reactores.” Un any després, l’editorial de gener-març de 1958 deixava clares les dificultats insalvables que hi havia en determinats aspectes de la indústria nuclear. Es tractava dels casos en què la mineria espanyola d’urani no era suficient, sobretot pel que feia als reactors que empraven combustible enriquit, i caldria importar l’urani de fora. “Puede suceder también que nuestra minería no sea suficiente para soportar estas necesidades en cuyo caso, será mucho más conveniente la importación de estos concentrados y su transformación a España en elementos combustibles, ya que su valor representa un 50 por 100 del valor de éstas para los reactores de uranio natural grafito-gas, y un 30 por 100 para los de uranio natural moderados y refrigerados por agua pesada. (...) Naturalmente, estas diferencias son menores pero también apreciables en los reactores de tipo americano que emplean uranio enriquecido como combustible. En este tipo siempre será necesario importar la materia prima, hexafluoruro de uranio enriquecido, que después en España puede transformarse en elementos combustibles.” 63 64 Aquesta sobreproducció havia ocasionat que el preu de l’urani enriquit en forma de U3O8 hagués passat de 12 $/lb a 8,79 $/lb. “Editorial”. Energía Nuclear, juliol-setembre 1960. 268 268 sinó que fins i tot sembla que va augmentar, ja que l’AEC americana va aplicar uns increment en les càrregues per compensar la baixada dels preus. El 23 de febrer de 1960, Clua va comunicar a Aragonés que de manera oficiosa s’havia decidit importar l’hexafluorur d’urani i transformar-lo en òxid a la JEN, encara que la decisió definitiva no es prendria fins passats sis dies. El fet que el procés d’assaig hagués arribat a bon port, tot i les dificultats aparegudes –entre les quals es pot destacar la soldadura de monel65 en l’hidrolitzador–, de segur que va influir en aquest canvi d’actitud. La fecha prevista para decidir dónde se hace la transformación, si en América o aquí, es el 29 de este mes. El Sr. G. Jodra me ha adelantado una respuesta afirmativa. Se hará aquí. Han resuelto las últimas dificultades, entre ellas, por primera vez en España, la soldadura de monel para el hidrolizador. En la próxima visita podrá Vd. ver la instalación, ya que el Sr. Jodra ha salido hoy de viaje. 66 La mateixa nota inclou una estimació de preus que justifica que la transformació de l’urani s’hagués de fer a la JEN. Havien passat només cinc mesos des del darrer estudi econòmic, en què es mostrava, precisament, la tesi contrària. Taula 3. Previsions de costos de transformació de l’urani Adquirit Fet a la JEN Despeses de Amortització Estalvi a fora lloguer instal·lació presentat 360.000 204.900 387.960 -232.860 454.800 204.900 106.000 149.900 7.10.1959 23.02.1960 La taula 3 fa un resum de les dades econòmiques i calcula l’estalvi aconseguit duent a terme la transformació de l’urani a la JEN. L’estalvi s’ha calculat restant les columnes 1 i 2 després d’afegir degudament a la columna 2 els valors de les columnes 3 i 4. Així, es veu que el 1959 resultava 232.860 PTA més car transformar l’urani a la JEN que adquirir-lo transformat. En canvi, el 1960 la mateixa operació aportava un estalvi de 149.900 PTA 65 66 Aliatge construït amb níquel (68%), coure (27%) i ferro (5%). “Nota del Sr. Clua al Sr. Aragonés. ‘Asunto: carga de combustible’. Madrid, 23 de febrer de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 269 269 Tanmateix, els càlculs no són comparables ja que les partides consignades no són les mateixes. Així, mentre que el 1959 es tenien en compte unes despeses de lloguer, el 1960 no es comptava aquesta quantitat i es tenia en compte l’amortització de les instal·lacions. La proximitat de les dues valoracions i la poca claredat en els pressupostos presentats ens han portat a creure que la decisió fou, un altre cop, política i no econòmica, i que va prevaler l’estratègia general de la Junta d’Energia Nuclear per sobre dels interessos d’eficàcia econòmica. 6.10. Els recels dels Estats Units Un cop presa la decisió de transformar l’hexafluorur d’urani a la JEN van iniciarse els tràmits per aconseguir-lo a través de la USAEC (United States Atomic Energy Commission). No obstant això, el camí no va ser tan planer ja que l’agència americana tenia certs recels. Cal tenir en compte que era el primer cop que aquest país lliurava a un altre l’urani en aquesta fase de transformació i volia conèixer el procés a què seria sotmès i les garanties que s’oferien. Aquestes preocupacions eren raonables si es té en compte que era un producte cedit a canvi d’un lloguer i que, a més, podia tenir usos diferents dels previstos inicialment. Però ocasionaven endarreriments en els plans inicials, que preveien d’acabar el reactor a principis del 1961. Por un lado ha de satisfacernos pasar de UF6 al U3O8, enriquecido al 20% en U235, por primera vez con material de procedencia americana, pero a no dudarlo, la tramitación será más larga de lo originariamente previsto y muy probablemente ocasionará un retraso.67 Al juny del 1960, encara no se sabia res sobre si s’aconseguiria l’hexafluorur d’urani. Tot feia pensar que eren qüestions de caire administratiu, tràmits burocràtics que només ocasionarien un endarreriment en les previsions d’un parell 67 “Clua a Aragonés. Madrid, 30 de maig de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 270 270 de mesos. No obstant això, en una nota a la carta de 13 de juny Clua detallava una de les causes del recel americà: Hoy he logrado enterarme de que la causa principal del recelo americano es el incomprensible exceso de 60% sobre el necesario Uranio 235 que la JEN pretendía obtener de la USAEC alegando su destino al Argonaut como precaución a un bajo rendimiento de transformación. No obstante no hay dificultad insuperable.68 Segons això, el procediment de transformació previst per la JEN no seria precisament d’alt rendiment, si no era que aquest organisme pensava destinar l’urani sobrant a altres usos no confessats inicialment. Al juliol, la situació continuava sent la mateixa. Se seguia esperant que els Estats Units prenguessin alguna decisió, però els responsables de la JEN començaven a inquietar-se ja que els terminis de realització s’anaven endarrerint: El Sr. Sánchez del Río es de la opinión de que si pasadas las vacaciones aún no se ha despachado el hexafluoruro, debe pedirse el óxido, 454.800 ptas. más caro.69 Finalment, a l’agost va arribar l’autorització americana70 d’enviar urani en forma d’hexafluorur amb destinació al reactor Argonaut, el primer lliurament del qual era esperat per al més següent. 6.11. El procés de transformació L’hexafluorur d’urani enviat pels Estats Units va arribar en cilindres de monel de 5 polzades de diàmetre. Als locals de la JEN a la Moncloa havia de ser sotmès a un procés consistent en tres parts diferenciades. “Clua a Aragonés. Madrid, 13 de juny de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 69 68 “Nota del Sr. Clua al Sr. Aragonés. ‘Informe sobre el estado actual del reactor Argonaut’. Barcelona, 7 de juliol de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Tengo la satisfacción de informarle que la Comisión de Energía Atómica de los EE.UU. ha autorizado el envío de uranio enriquecido al 20% con destino a la carga de nuestro Reactor Argonaut ,en la forma primaria de exafluoruro.” “Clua a Aragonés. Barcelona, 2 d’agost de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 70 271 271 La primera era en una hidròlisi amb aigua71 que donava com a resultat una solució de fluorur d’uranil. La segona, era una precipitació d’aquesta solució amb amoníac per obtenir diuranat amònic.72 Cal esmentar que l’empresa americana Mallinckrodts reduïa aquestes dues etapes a una de sola fent la hidròlisi en una solució d’amoníac. Precisament aquesta empresa era la que havia fet la millor oferta a la JEN l’octubre del 1959 i gairebé havia aconseguit variar els plantejaments estratègics de la institució. La tercera etapa consistia en una calcinació de l’uranat prèviament filtrat i sec per obtenir l’òxid d’urani. La instal·lació que es va haver de construir per fer aquestes operacions estava condicionada a una sèrie de qüestions. La primera era la facilitat de condensació que l’hexafluorur d’urani tenia per sota dels 64ºC. Aquest fet va ocasionar que s’hagués de garantir que la temperatura dels processos fos la convenient per evitar la condensació, i això es va aconseguir utilitzant camises d’aigua. La segona qüestió que va sorgir va ser la d’escollir els materials per construir la instal·lació on havia de tenir lloc el procés químic tenint en compte la gran reactivitat de l’hexafluorur. Després d’estudiar diversos materials es va creure que el millor era utilitzar monel i coure en les etapes seques i plàstics (clorur de polivinil o Tygon®) en les etapes humides. La seguretat de la instal·lació va ser, també, un factor molt important que calia tenir en compte per dues raons. La primera era la possibilitat que es concentrés material fissionable en quantitat suficient per ser capaç d’iniciar la reacció en cadena, és a dir la criticitat, i la segona eren els perills que la radiació de l’urani comportava per a les persones que intervenien en el procés. La criticitat es va superar dissenyant una instal·lació amb unitats petites i separades i establint controls de massa mitjançant unes balances a l’inici del procés. La radioactivitat es va controlar tancant cada etapa del procés dins de caixes de guants a l’interior de les quals hi havia una depressió que permetia evacuar l’aire. A més, es van instal·lar comptadors i agafadors de mostres per mesurar els nivells de radiació. La planta transformadora constava de tres caixes de guants. A la primera es feien les operacions de pesatge i hidròlisi. Es feien passar 1,5 kg d’hexafluorur del 71 72 UF6 + 2H2 O = UO2 F2 + 4 HF 2 UO2 F2 + 8 HF + 14 NH3 + 3 H2 O = (NH4 )2 U2 O7 + 12 NH4 F 272 272 cilindre en què havia estat enviat a un d’intermedi que estava suspès d’un plateret de balança. Després de pesat, es transvasava a un altre cilindre a través de tubs flexibles de coure, on es procedia a la hidròlisi per mitjà de la introducció d’aigua desmineralitzada. A la segona caixa de guants tenien lloc la precipitació i la filtració. La precipitació es feia sacsejant i escalfant a 60ºC la solució de fluorur d’uranil amb nitrogen prèviament introduïda en el precipitador. A la tercera caixa de guants tenien lloc l’assecatge en una estufa durant 4 hores, la calcinació en un forn elèctric a 800ºC durant 6 hores, i l’envasat en càpsules de clorur de polivinil de l’òxid d’urani obtingut.73 Abans de procedir a la transformació de l’hexafloruor d’urani en òxid, la instal·lació es va provar utilitzant hexafluorur no enriquit fabricat a la JEN a partir del tetrafluorur en un procés que emprava fluor obtingut electrolíticament.74 Per fer aquesta prova es van fabricar solament uns 50 kg d’hexafluorur mitjançant la introducció del tetrafluorur en un forn de fluoració a 400ºC o 500ºC i la condensació del resultat del procés. Fins i tot aquest treball previ va estar sotmès a un seguit de dificultats, però finalment es van poder resoldre de manera satisfactòria.75 6.12. La fabricació dels elements combustibles L’urani que, un cop importat, va ser transformat en els locals de la Junta s’havia de convertir en elements de combustible i, per tant, havia de ser sotmès a tot un procés posterior. La construcció dels elements combustibles per a aquests reactors experimentals era considerada per la JEN com un exercici de preparació DEL VAL CID, J.L.; REGIFE VEGA, J.M.; CLEMENTE CASADO, J.M. (1962). “Descripción y funcionamiento de una instalación de obtención de U3 O8, a partir de hexafluoruro de uranio enriquecido al 20 por 100 en U-235”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 71-78. GUILLEN GALBAN, J.M.; DARNAUDE ROJAS-MARCOS, N. (1961). “Obtención de hexafluoruro de uranio a partir de tetrafluoruro utilizando flúor como agente de fluoración”. Energía Nuclear, núm. 19, juliol-setembre, 4-11. Així, segons expliquen Ana Romero i José Manuel Sánchez-Ron, a la JEN no van poder adquirir ni el fluor ni una cel·la electrolítica, i van haver de dissenyar i fabricar-ne una. A la mateixa època, l’empresa alemanya Degussa feia servir un altre procés que consistia en la transformació de l’uranat amònic en tetrafluorur en un llit fluïditzat. ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ-RON, José Manuel (2001). Energía nuclear en España. De la JEN al CIEMAT. Madrid: Centro de Investigaciones Energéticas, Medioambientales y Tecnológicas, 169. 75 74 73 273 273 per a la producció posterior d’elements adreçats a les futures grans centrals nuclears de potència. Les centrals que haurien de destinar-se a la producció d’energia elèctrica. L’element de combustible del reactor Argonaut estava compost per un conjunt de 17 plaques de 580 x 70 x 1,8 mm unides mitjançant un passador. Estaven revestides d’alumini i, en la seva part central, hi havia un nucli on es trobava l’urani en forma de biòxid en una dispersió d’alumini. La fabricació dels elements de combustible del reactor Argonaut es va dur a terme íntegrament a Espanya i va tenir lloc durant els mesos de juliol i agost del 1961. Tanmateix, aquesta etapa de producció va ser el final d’un llarg procés de recerca i desenvolupament que va iniciar-se el maig 1959 i que va constar d’un ampli període de recerca a escala de laboratori i d’un altre de recerca a escala de desenvolupament. El primer d’aquests períodes de recerca va iniciar-se amb els estudis de producció de les plaques on s’havia de situar el combustible. Aquesta tasca va comportar que, inicialment, s’haguessin de seleccionar els materials de revestiment i de fabricació i, després, s’estudiessin els diferents mètodes d’elaboració de les plaques. Hi havia tres maneres de fabricar les plaques: per colada i laminació, per tècniques d’emmarcació i per extrusió. En el període de recerca es van assajar els tres procediments. El darrer es va haver de fer a Barcelona ja que calia una premsa horitzontal de 900 tones que la JEN no tenia. Sortosament, l’empresa Metales y Platerias Ribera –l’empresa d’Andreu Ribera Rovira– va brindar-se generosament a cedir la seva maquinària i els seus locals de Barcelona perquè s’hi fessin les proves, i alguns tècnics s’hi van traslladar amb els materials necessaris durant un temps per provar si el mètode d’extrusió era el que havia de ser emprat: La experiencia llevada a cabo en Barcelona permitió extruir 29 cartuchos con un total de mezcla de 65 Kgs empaquetada hasta una densidad de 2,3 a 2,4 gr. cm2. Aunque naturalmente toda la experiencia se llevó a cabo con uranio natural, con el fin de asegurar una completa protección del personal que colaboraba en los trabajos, se trasladó junto con el equipo metalúrgico integrado por cinco personas, un técnico de la Sección de Medicina y Protección de la J.E.N., dotado de los 274 274 aparatos adecuados para mantener un continuo control de la concentración de polvos y de la contaminación radiactiva del medio en el lugar de la experiencia.76 El procediment d’extrusió era el que s’emprava en els altres reactors d’aquest tipus fabricats als Estats Units i comportava que la placa quedes oberta pels extrems. El recobriment per colada consistia a situar la pastilla d’urani enmig de les dues plaques i a deixar lliscar alumini fos entre les obertures que hi quedaven. Finalment, el mètode d’emmarcació es basava a situar el nucli d’urani dins un marc preparat abans i a recobrir el conjunt amb unes planxes laterals que serien laminades posteriorment fins a obtenir la placa de les dimensions desitjades. El procés adoptat definitivament va ser el d’emmmarcació. Es va descartar l’extrusió per les dificultats del desplaçament a Barcelona per a la fabricació i pels perills de contaminació que comportava el fet que les plaques estiguessin obertes pels extrems en un reactor que havia de ser utilitzat per alumnes. Pel que fa al mètode de colada, la fabricació en sèrie resultava difícil ja que, si la colada no era prou bona, quedaven bosses d’aire a l’interior de la placa que la feien inservible.77 També la preparació del nucli d’aquestes plaques va comportar alguns canvis o millores en la fabricació. La mescla inicial que calia preparar era U3O8 i alumini. Ara bé, la densitat diferent d’aquests dos productes presentava problemes a l’hora de procedir a la laminació i per això calia que la mescla fos mòlta en un molí apropiat. Inicialment es va pensar en un molí de boles, però finalment es va acabar desenvolupant un tipus de molí mesclador on el producte era sotmès a un doble moviment de cascada i de vaivé. La mescla obtinguda era premsada en pastilles. Les que es van elaborar per a la primera càrrega, és a dir el reactor de Barcelona, estaven embolicades amb un full d’alumini. El resultat obtingut va ser molt positiu ja que el recipient era hermètic i estalviava contaminació. No obstant això, comportava massa temps per a la fabricació (3 hores/home cada 10 pastilles). Per això a la segona càrrega, la del reactor de Bilbao, es va suprimir l’embolcall d’alumini. 76 LÓPEZ RODRÍGUEZ, M. (1962). “Etapa de investigación y desarrollo en la fabricación de los elementos de combustible para los reactores Argos I y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 87-94. 77 BERGUA, H.; FORNES, A.; GERBOLÉS, G.; REDONDO J,; DE LAS RIVAS, A. (1962). “Fabricación de los elementos combustibles del reactor ’Argos» I y II’. Energía Nuclear, núm. 21, genermarç, 95-104. 275 275 Tots aquests processos es van dur a terme en unes instal·lacions construïdes exclusivament per a aquest propòsit on les mesures de seguretat van obligar a tancar les operacions dins de caixes de guants i a establir constants mesures de control de criticitat i de protecció.78 Un cop l’element de combustible va estar acabat, o de vegades durant el procés de fabricació, va caldre establir un control de qualitat que comportava, entre altres proves, una sèrie de radiografies de les plaques.79 El 23 de febrer de 1960, Clua transmetia a Aragonés la satisfacció pels resultats aconseguits en les plaques obtingudes durant l’etapa de recerca i les comparava amb les que havia vist a Alemanya durant el viatge que havia fet uns mesos abans: El procedimiento de laminación ha dado resultados tan satisfactorios que pueden compararse las placas aquí obtenidas con las de Degussa en Alemania.80 En la mateixa nota donava unes dades sobre l’estalvi que comportava la fabricació de les plaques a la JEN (142.000 PTA) respecte a la seva adquisició a l’estranger (666.000 PTA). No especifica, però, quines eren les partides que entraven en el cost de les plaques i si també tenia en compte les despeses de recerca i les de construcció de la instal·lació per poder-les fabricar. Tot això fa pensar que, molt probablement, els preus dels elements de combustible estaven, també, sotmesos a unes decisions d’estratègia i de política general que eren lluny de l’eficàcia i de l’estalvi. 6.13. De la sol·licitud formal a les proves de criticitat El 20 de gener de 1960, quan la Junta d’Energia Nuclear duia avançats els treballs de recerca sobre els elements de combustible del reactor, el president del 78 DÍAZ DÍAZ, Jacobo; MAROTO MUÑOZ, José (1962). “Instalaciones para la fabricación de elementos combustibles de los reactores ARGOSI y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 105-112. CERROLAZA ASENJO, José Ángel; MARÍN GARCÍA, Antonio (1962). “Inspección durante la fabricación de los elementos combustibles de los reactores ARGOS I y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 113-122. 79 80 “Nota de Sr. Clua a Sr. Aragonés. ‘Asunto: carga de combustible’. Madrid, 23 de febrer de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 276 276 Patronat de l’Escola d’Enginyers va enviar una carta a la Direcció General d’Energia per demanar que fos atorgada l’autorització per construir el reactor. Des d’aquesta data, que pot ser considerada la de la petició formal de construcció, fins que s’iniciaren les proves de criticitat a Madrid va passar més d’un any i mig. En aquest període l’activitat va ser molt intensa tant a Madrid com a Barcelona. A la Moncloa es va treballar molt acuradament en la construcció de tots els components del reactor i a l’Escola es van preparar els edificis. La primera part del reactor que es va començar a construir van ser els blocs de formigó que formaven el blindatge exterior. Per fer-ho, a principis del 1960 un operari de la JEN es va traslladar a Barcelona per preparar la construcció en el mateix lloc on serien instal·lats; més tard, va ocupar-se’n l’empresa Butsems. Tanmateix, encara no s’havien iniciat les obres de la nova Escola. No fou fins a finals de maig del 1960 quan es va aprovar l’adjudicació de les obres del reactor a l’empresa Huarte & Cía. Aquest tràmit es va veure afavorit per la bona impressió que va causar el projecte de l’arquitecte Robert Terrades entre els membres de la JEN arran d’un viatge que va fer a finals del mes de maig. La construcció del reactor va comportar el desplaçament d’unes quantes persones a la Junta per seguir cursos de formació i per col·laborar-hi. Així, a part de José Javier Clua, que n’era l’enginyer delegat, a principis del 1960 s’hi va desplaçar Isidor Ramos Masagué, que es va ocupar, entre d’altres coses, de l’equipament i de fer la recepció del mobiliari de la sala de control del reactor i que es va posar a les ordres d’Agustín Tanarro per col·laborar en la instrumentació.81 També s’hi van desplaçar alguns estudiants. Així, M. Lluïsa Aragonés, que havia estudiat Farmàcia, va anar a la JEN a fer un curs de protecció radiològica de sis mesos de durada al llarg del 1960, amb una beca de la Cambra Oficial d’Indústria. Quan al setembre del mateix any va acabar el curs, va obtenir una altra beca de la Fundació Juan March per continuar els estudis i col·laborar en la construcció del reactor. Finalment, per donar compliment a l’exigència de la Direcció General de l’Energia, el mateix any es van seleccionar sis alumnes perquè es desplacessin, 81 Ramos va ser a Madrid del gener al setembre del 1960 i hi va fer tres estades de quinze dies entre setembre i desembre del 1960 i quatre viatges amb estades de dues setmanes durant el 1961. “Aragonés a Pascual, Barcelona, 19 de desembre de 1961”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona 277 277 durant mig any acadèmic, a la JEN per seguir un curs d’introducció a l’enginyeria nuclear i col·laborar en la construcció del reactor, a fi de convertir-se en la seva plantilla entrenada. Al setembre del 1960 van ser seleccionats els alumnes de tercer o quart curs de l’Escola següents: Baldomero Morató Elias, Emilio Custodio Gimena, Francisco Javier López-Gil Antoñanzas, Luis María Blancafort de Carulla, Jaime Segarra Culilla i Francisco Roig Juan. Tots ells van signar un compromís segons el qual es comprometien a romandre a disposició de l’Escola durant els dos anys següents per treballar en el laboratori d’enginyeria nuclear. Per la seva part, l’Escola es feia càrrec de les seves despeses d’allotjament i manutenció durant l’estada a Madrid, els dispensava de l’assistència a les classes a l’Escola de Barcelona i els pagava un professor particular perquè poguessin continuar correctament els seus estudis d’Enginyeria Industrial i assistissin als exàmens de les diferents assignatures. A l’octubre del 1960, José Javier Clua explicava a Damià Aragonés com s’havia produït l’arribada dels becaris i com havia pensat d’organitzar els desplaçaments: Nuestros seis colaboradores llegaron sin novedad, y los he introducido tanto en la Residencia como en el Centro de la Moncloa. El programa se desarrolla como estaba previsto en cada uno de sus puntos. El problema del transporte por la mañana se resuelve mediante una furgoneta DKW que los recogerá a las 8,30 y los llevará hasta la misma División de Física, saliendo del recinto del Consejo (Instituto Daza de Valdés), la vuelta por la tarde en el autocar general que los deja en Argüelles. El horario de su Curso prevé la comida en el turno de las 13,30 y resulta totalmente incompatible con la comida de la Residencia. Su hija María Luisa podrá aprovechar una plaza en la furgoneta de la mañana, hasta que disponga de automóvil, pues yo me encargaré de llevar en la moto a uno de los chicos ya que coincide con la ausencia del Sr. Ramos.82 Al juliol del 1961, la construcció de les diverses parts del reactor ja va estar pràcticament acabada i va començar el període de les proves de criticitat. La premsa va dedicar a aquest esdeveniment moltes pàgines. Tots els diaris explicaven que havia estat construït íntegrament a Espanya llevat del grafit i de l’urani, i afirmaven que es tractava del primer de l’Estat que s’havia fet d’aquesta 82 “Clua a Aragonés. Madrid, 10 d’octubre de 1960”. Curs d’enginyeria nuclear 1960-1961. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona 278 278 forma. Assenyalaven que el cost havia estat gairebé la meitat que si s’hagués comprat a l’estranger i que el temps de realització havia estat també un rècord: vuit mesos per al projecte, un any per a la construcció i quatre mesos per al muntatge i posada a punt.83 A les proves de criticitat van assistir-hi també els sis alumnes que havien fet el curs abans esmentat i que havien de formar l’equip d’operacions del reactor. De la formació de l’equip que havia de gestionar el reactor ens n’ocuparem més endavant. 6.14. Els problemes de la ventilació Mentre a Madrid s’ultimaven els preparatius per fer les proves de criticitat, a Barcelona s’afanyaven a preparar l’edifici on s’instal·laria el reactor. La construcció avançava i havia arribat el moment de concretar com havia de ser la ventilació. El projecte especificava que l’edifici del reactor havia de ser estanc, sense finestres, i que havia de disposar d’un sistema de ventilació controlada. Però no concretava quines havien de ser les seves característiques i deixava que els detalls s’anessin decidint a mesura que avancés l’obra. A l’abril del 1961, Damià Aragonés, seguint els suggeriments de Clua, va proposar a la JEN que s’establissin més concrecions respecte a la ventilació.84 Val a dir que abans d’aquesta data ja hi havia hagut algunes converses amb Francisco Pascual, secretari general tècnic de la JEN, en les quals s’havia analitzat la conveniència de posar filtres que impedissin la sortida d’aire contaminant i la “El reactor nuclear ‘Argos’ para la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona”. La Prensa, 11 de juliol de 1961. “Nivel internacional de la ciencia española. Ha entrado en funcionamiento en reactor nuclear construido para la Escuela de Ingenieros de Barcelona”, La Vanguardia, 11 de juliol de 1961. “El reactor nuclear ‘Argos’ para la Escuela de Ingenieros Industriales, de Barcelona”, Diario de Barcelona, 11 de juliol de 1961. “Instalación del reactor nuclear ‘Argos’”, Diario de Barcelona, 12 de juliol de 1961. MASRIERA, Miquel. (1961), “La primera pila atómica barcelonesa. El Reactor de la Escuela de Ingenieros Industriales”, La Vanguardia Española, 19 de juliol de 1961. “El primer reactor ‘Argos’, construido por la Junta de Energía Nuclear, se instalará en Barcelona”, Revista Electrotécnica, núm. 64, agost 1961, 38-40. “Aragonés a Pascual. Barcelona, 25 d’abril de 1961”. (Hi ha també un esborrany idèntic redactat per Clua). Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 84 83 279 279 possibilitat de conduir l’aire sortint fins a la xemeneia que es preveia construir en una de les torres de l’edifici central (l’edifici H).85 Al juliol del 1961, José Javier Clua va redactar unes especificacions tècniques86 sobre la ventilació del reactor que –deia– anaven adreçades principalment als fabricants de filtres. Cal tenir en compte que en aquells anys no era gaire fàcil de trobar en el mercat espanyol uns filtres d’aquelles característiques. En les especificacions s’explicava que hi havia dues zones on calia establir la ventilació controlada ja que havien de ser estanques: la zona del reactor i el laboratori d’isòtops. En les converses anteriors amb Pascual ja havien comentat que, respecte a la ventilació de les dues zones, eren possibles dues opcions. Es podia establir un sistema de ventilació diferent per a cada zona o bé es podia establir un sistema conjunt que tingués entrada comuna encara que la sortida fos separada. Clua, en les especificacions, va escollir el segon sistema i va proposar que les dues sortides d’aire acabessin reunint-se a la xemeneia de l’edifici H. El funcionament proposat consistia que a la zona hermètica del reactor es creés una depressió de 6 mm de columna d’aigua i que la circulació d’aire fos accionada per un impulsor a l’entrada i un extractor a la sortida. Així, l’aire fresc havia d’entrar pels canals d’impulsió i travessar uns filtres que el lliuressin de la pols atmosfèrica. Després, havia de sortir per les reixetes d’extracció situades a la part inferior i havia d’anar a parar als canals de sortida, on també caldria situar uns altres filtres nuclears. En situació normal la renovació total de l’aire havia de fer-se cinc vegades cada hora. Ara bé, en cas d’accident, la ventilació havia d’aturar-se just en el moment que es detectés radioactivitat i s’havien de tancar totes les comportes. Aleshores calia preveure l’existència d’un circuit tancat de ventilació sense cap tipus d’expulsió exterior. Això no obstant, era una situació ideal ja que, encara que es tanquessin les portes d’accés i les comportes de ventilació, es produirien fugues i hi hauria, també, una certa quantitat d’aire que sortiria per difusió. Per això es preveia que, com a màxim, en 24 hores només s’escapés el 10% de l’aire retingut 85 “Pascual a Aragonés. Madrid, 23 de gener de 1961”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 86 “Especificaciones para ventilación controlada. Juliol de 1961”. Reactor Argonaut. Ventilació. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 280 280 a la zona. Aconseguir aquest grau d’hermeticitat requeria que es tingués molta cura en els detalls constructius. A fi de supervisar les obres del reactor i estudiar sobre el terreny el problema de la ventilació, del 18 al 21 d’octubre de 1961 es van desplaçar a Barcelona l’enginyer Santiago Noreña i la Dra. M. Alicia Crespí. Fruit de la seva estada va ser un informe en el qual es recollien els resultats de les discussions i es proporcionaven suggeriments per al sistema de ventilació. L’informe aconsellava que, en lloc d’un sistema únic de ventilació per a les dues zones, reactor i laboratori d’isòtops, es construïssin dos de diferenciats ja que, així, cada zona podria funcionar mentre l’altra estigués aturada. Considerava acceptable que la presa d’aire es fes en comú: (...) pero tiene que separarse en cierto punto, a partir del cual deben instalar sendas compuertas de cierre automático para conseguir la independencia de las dos zonas.87 La zona del reactor admetia tres tipus possibles de ventilació que es diferenciaven segons empressin o no la recirculació d’aire i segons filtressin tot el que sortís del local o només la part enviada a l’exterior. L’opció proposada en l’informe era la de ventilació amb recirculació i amb la filtració, únicament, de l’aire que sortís a l’exterior. Es proposava que, en cas de funcionament normal, només es fessin dues renovacions per hora en lloc de les cinc que eren suggerides a les especificacions. En cas d’accident, descartava la recirculació total de l’aire en circuit tancat aconsellada en les especificacions adduint que s’havia fet en alguns reactors i que no s’havia aconseguit cap avantatge. No obstant això, mantenia el mateix grau d’hermeticitat de la zona estanca en el 10% de fugues en 24 hores com a màxim, ja que pensava que la cura que es prenia en la construcció faria que aquest fos molt menor. Santiago Noreña i Alicia Crespí també van discutir amb els tècnics de La Maquinista Terrestre y Marítima detalls dels projectes de les portes hermètiques. Aquesta empresa havia lliurat gratuïtament el pont grua que s’havia de situar sobre 87 “Informe sobre la visita efectuada a las obras del reactor Argonaut de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona, desde el día 18 al 21 de octubre de 1961, por el ingeniero Sr. Noreña y la Dra. Srta. M.ª Alicia Crespí”. Reactor Argonaut. Ventilació. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 1. 281 281 el reactor i tenia l’encàrrec de construir les portes esmentades. Els tècnics de la JEN consideraven molt encertada la proposta de l’empresa catalana sobre els tancaments hermètics, però proposaven de reduir alguns mecanismes per fer-los més econòmics ja que algunes portes eren d’obertura poc freqüent. Finalment, l’informe tractava del projecte de ventilació del laboratori d’isòtops, el qual encara no s’havia començat, i proporcionava alguns suggeriments sobre els llocs on instal·lar els filtres nuclears. També aconsellava algunes modificacions per als dipòsits d’elements combustibles i proposava que la pavimentació de l’edifici del reactor fos feta de terratzo industrial col·locat sobre la solera de formigó. L’informe de Santiago Noreña i Alicia Crespí era orientatiu. Les decisions finals s’havien de prendre a Barcelona entre les persones implicades. Aquesta és la raó que, al gener del 1962, s’elaborés un informe de resposta88 en el qual s’assenyalaven quins aspectes de l’informe anterior eren tinguts en compte i quins no. Així, respecte als sistemes de ventilació a considerar en el reactor, s’havia acordat triar el que no tenia recirculació i que llençava a l’exterior tot l’aire a través dels filtres. Es prenien en consideració els suggeriments sobre hermeticitat i sobre els filtres però es desestimaven els que s’havien fet sobre les portes i els tancaments, ja que la diferència de preu no justificava la incomoditat que comportarien. Respecte als altres temes, cal destacar que se substituïen els dipòsits d’elements de combustibles de construcció per uns de portàtils i hermètics, atesos els grans requisits constructius que tenien els primers. I, pel que fa al paviment, es va acordar d’escollir-ne un de plàstic, tipus Sintasol®, amb una solera de formigó recoberta d’una capa d’impermeabilitzant. 6.15. El muntatge Els treballs de construcció del reactor que es duien a terme a Madrid van superar totes les previsions, fins i tot les que havia fet Damià Aragonés el maig del 1961 i que tenien com a objectiu aconseguir que el reactor estigués instal·lat a Barcelona l’octubre del 1962, que era la data en què la primera generació 88 “Respuesta al Informe del Sr. Noreña y de la Srta. Crespí”. Reactor Argonaut. Ventilació. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 282 282 d’estudiants que havia triat la nova especialitat de Tècniques Energètiques arribava a quart curs i havia de cursar les assignatures de l’especialitat.89 Damià Aragonés preveia que les proves de criticitat no acabessin més tard del novembre del 1961, i això es va aconseguir amb un avançament de dos mesos ja que es dugueren a terme durant el juliol del mateix any. A finals de setembre, els alumnes que havien de convertir-se en la plantilla entrenada van haver de traslladar-se a Madrid per fer un curs especial sobre el maneig del reactor del qual parlarem més endavant. També es van traslladar a Barcelona els tècnics de la JEN Carlos Fernández Palomero i Agustín Tanarro Sanz per preparar les operacions de trasllat i d’instal·lació, que estaven previstes per a l’inici del 1962. Fernández Palomero era llicenciat en Física i s’havia format a l’Escola Internacional que el Laboratori Argonne tenia a Chicago. Havia estat preparat per a la construcció de reactors gairebé des que les escoles d’Enginyeria Industrial de Barcelona o de Bilbao s’havien plantejat de tenir reactors experimentals.90 Agustín Tanarro Sanz era doctor en Física i havia estat professor de les càtedres d’Electricitat i Electrònica de la Universitat de Barcelona. Des del 1949 residia a Madrid i col·laborava amb la JEN, on dirigia la Divisió d’Electrònica. Entretant, José Javier Clua, que tan directament havia format part de la construcció, es va allunyar del muntatge ja que havia obtingut una beca de la Fundació Juan March per fer un curs de formació durant un any al Laboratori Nacional Argonne a Chicago. Havia de desplaçar-se amb ell Gabriel Cases, un físic que estava fent el doctorat a la JEN i que també havia col·laborat en la construcció del reactor, però, finalment, hi va renunciar. La situació a Barcelona no era tan satisfactòria. Al gener del 1962, les obres de l’edifici del reactor encara no estaven enllestides; a més, hi havia el problema que 89 “Aragonés a Pascual. Barcelona, 3 de maig de 1961 i 30 d’agost de 1961”. “Pascual a Aragonés. Madrid, 8 de setembre de 1961”. Correspondència. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Tant és així que hi ha estudis històrics que sostenen que aquest fou l’inici dels reactors Argos i Arbi: “Otros reactores de investigación españoles, el Argos y el Arbi, comenzaron su andadura el año 1957, cuando Carlos Fernández Palomero, colaborador de la JEN, se encontraba en Estados Unidos haciendo un curso de la ‘International School of Nuclear Science and Engineering’ del Programa Átomos para la Paz; y cuando en Noviembre se disponía a regresar a España fue repescado, casi en la pasarela del barco en Nueva York, para volver a Chicago y continuar una estancia de otros diez meses, pero esta vez incorporado al grupo de investigación y desarrollo del reactor Argonaut”. CARO, R. (ed.) (1995). Historia nuclear de España. Madrid: Sociedad Nuclear Española, 160. 90 283 283 havia causat l’endarreriment. Abans de posar el terra de plàstic, calia preparar els ancoratges on situar l’estructura metàl·lica. A Barcelona reclamaven que aquesta estructura i les guies del dipòsit mòbil d’aigua fossin traslladades abans que la resta del reactor a fi de poder situar correctament els ancoratges. Però a la JEN consideraven que no era possible traslladar només una part del reactor sinó que calia traslladar-lo tot, i que per fer-ho calia que el terra estigués acabat i que hi hagués electricitat i aigua corrent, que eren les altres dues coses la instal·lació de les quals s’esperava fer un cop el reactor fos a Barcelona. El problema va ser analitzat per Fernández Palomero i per Tanarro, els quals decidiren que els ancoratges de l’estructura metàl·lica es construïssin mitjançant una plantilla que evités l’enviament amb antelació i garantís una correcta col·locació. Per poder fer-ho es va demanar que es traslladés a Barcelona un altre tècnic: Fernando Sostoa Esquiroz. Amb tot això ja duien un mes de retard i, un cop fetes aquestes obres, calia esperar encara cinc setmanes perquè el paviment estigués enllestit. A l’abril encara no s’havia iniciat el trasllat i els responsables de la JEN començaven a inquietar-se. Per això van enviar Santiago Noreña, perquè fes una visita amb la qual valorés l’estat de les obres i fes una previsió. Fruit d’aquesta visita va ser un calendari de trasllat i muntatge en el qual se suggeria la data del 24 d’abril per iniciar la instal·lació. Des de Barcelona, però, se seguia reclamant l’estructura metàl·lica amb una antelació de dues setmanes per poder acabar els ancoratges, posar el paviment plàstic i, un cop muntada l’estructura, col·locar les dues darreres capes del terra i reparar després els desperfectes ocasionats durant la instal·lació.91 La decisió final va sorgir de la mateixa direcció de la JEN. Així, Otero Navascués va enviar una carta a Damià Aragonés el 18 d’abril de 1962 en la qual exigia que les obres de col·locació del paviment del reactor i les instal·lacions d’aigua estiguessin acabades abans de començar el trasllat. Consideramos que es totalmente necesario el que esté el suelo de la nave listo antes de empezar a trabajar, y ello porque, si no, existen muchas probabilidades de 91 Això es dedueix de la correspondència entre Aragonés, Otero i Pascual: “Aragonés a Pascual. Barcelona, 26 de gener de 1962”. “Pascual a Aragonés. Madrid, 30 de gener de 1962”. “Aragonés a Otero. Barcelona, 12 d’abril de 1962”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 284 284 ensuciar y perturbar las partes delicadas del reactor. Por otro lado, pequeños desperfectos siempre se producirán, ya que los bloques de cemento del blindaje han de colocarse, naturalmente, después de tender el suelo y ellos han de producir muchos más desperfectos que los que señala en el párrafo tercero de su carta.92 Finalment, els camions que transportaven els elements del reactor van sortir de Madrid el 7 de maig i van arribar a Barcelona l’endemà. El dia 9 de maig iniciaren les obres de muntatge i el dia 18 ja havien acabat d’instal·lar la part mecànica. Els treballs van ser molt ràpids. Fins al punt que es preveia que a primers de juny ja estaria enllestit l’equip electrònic. Fins i tot, en una reunió a la qual van assistir Aragonés, Simon, Tanarro, Fernández Palomero, Ramos i Rivera, es va parlar d’avançar les proves de criticitat.93 La situació era tan satisfactòria que Damià Aragonés va convocar la premsa per mostrar el reactor i, de passada, les obres de la nova Escola. De totes les notes i els articles que van aparèixer en els diaris, el més divertit i potser irònic va ser el que va escriure Sempronio al Diario de Barcelona,94 que començava amb el paràgraf següent: Al neutrón le han puesto una casa en la Diagonal. ¡Menuda casa! Vista del exterior, descrita en términos bélicos, parece un blocao. Mientras, dejándose llevar por la fantasía histórica, diríase un templo asirio. Després explicava el llarg i tortuós camí que havien hagut de fer entremig de les obres de la nova Escola fins arribar a l’edifici i poder observar el reactor: 92 “Otero a Aragonés. Madrid, 18 d’abril de 1962”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Este montaje ha superado las previsiones señaladas en el programa de montaje remitido por el Secretario de la Junta en fecha 4 del mes en curso, lo que permitirá probablemente adelantar también las pruebas de criticidad del reactor. A ese fin se prevé, para los días 21, 22, y 23 terminar las siguientes operaciones: instalación de mecanismos, verificación eléctrica y mecánica y colocación final del blindaje necesario para las pruebas de criticidad, quedando por lo tanto un período de tiempo que podría estimarse del día 23 al día 2 del próximo mes de Junio para comprobaciones, ensayos parciales, verificaciones, etc., pudiendo preverse la inauguración del mismo para los primeros días de la semana siguiente, a determinar por las Autoridades competentes”. “Acta sobre el montaje del Reactor ‘Argos’ en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 94 93 SEMPRONIO (1962). “Y los átomos harán ¡pum!”. Diario de Barcelona, 18 de maig de 1962. 285 285 Estábamos en el umbral de una puerta similar a las de las cámaras acorazadas bancarias. De allí para adentro, todo me pareció ya suspecto. Era algo así como el interior de un panteón. El Panteón de los Inválidos, con el reactor atómico en el centro, en vez del sepulcro del vencedor de Austerlitz. No faltaba nada, ni una galería circular junto al techo. –Simplemente, para las visitas– me cuentan. Teniendo en cuenta que cuando el reactor esté listo quedará sepultado bajo un bloque de cemento, ignoro lo que van a observar desde la galería... No obstante, ayer estaba todo al aire. El monstruo atómico tenía sus entrañas abiertas y lo rodeaban una serie de caballeros amabilísimos, dispuestos a dar toda suerte de explicaciones. En aquesta operació de propaganda els periodistes van poder parlar amb el director de l’Escola i amb alguns catedràtics com Simon i De Buen, que van explicar que encara que el reactor tingués tanta protecció no significava cap perill. Treballant-hi hi havia dos enginyers i alguns alumnes. Entre ells, Maria Lluïsa Aragonés, que controlava la radioactivitat. Entre estos últimos, una señorita, hija del director de la Escuela, licenciada en Farmacia, especializada en técnicas de protección. –Estoy al tanto de su grado de radiactividad– me dice. –¡Corcholis! – exclamé, haciéndome atrás. La gentil protectora se ríe de mi miedo. Las cajas contenían uranio, o sea material combustible. –No pasa nada– me tranquiliza la protectora–. El aparato contador no ha llegado todavía al 2, que es el límite de la inocuidad... La resta de diaris de Barcelona també van destacar alguns aspectes d’aquesta obra i van incloure algunes fotografies per il·lustrar-ho. Alguns explicaven que era l’inici d’una nova especialitat i que al cap de dos anys sortiria la primera promoció d’enginyers nuclears. D’altres comparaven el reactor de Barcelona amb el que hi havia instal·lat en els edificis de la JEN a Madrid i assenyalaven les diferències més destacades. Hi havia diaris que valoraven com a més important que fos el primer reactor construït a Espanya i animaven les empreses elèctriques a fer-ne de més grans per a la producció d’aquesta font d’energia, mentre que d’altres destacaven 286 286 el mecenatge de la Cambra Oficial d’Indústria i valoraven positivament que es tractés del primer reactor instal·lat en una universitat espanyola.95 El 18 de maig de 1962, Damià Aragonés, veient que les obres estaven arribant a la fi, va enviar una carta a Francisco Pascual en la qual el felicitava per l’eficàcia de les operacions de muntatge: En mis visitas a la instalación del Argos me he dado cuenta de que el montaje constituye un éxito de organización y eficiencia y que, por lo tanto la inauguración será en la fecha que se había previsto con D. José Mª Otero.96 Fou aleshores quan es van iniciar els preparatius per als actes d’inauguració del reactor. 6.16. Argos i Arbi: dos bessons que no van néixer alhora A principis del 1959, quan a Barcelona es va decidir d’acceptar les condicions imposades per la JEN per a la construcció del reactor Argonaut, semblava que l’Escola d’Enginyeria Industrial de Bilbao anava per davant en la realització del seu reactor. Però no era així. S’havia fet un avantprojecte, però la decisió encara no havia estat presa ni s’havien resolt els problemes de finançament. Al final de l’any, el projecte del reactor de Bilbao restava aturat, mentre que el de Barcelona avançava a bon ritme. Conscient d’aquesta situació, la direcció de l’Escola de Bilbao va enviar a la JEN el Sr. Albisu. Francisco Albisu era un enginyer que s’havia format en el MIT, als Estats Units, i era conegut al Centre Juan Vigón que la Junta tenia a la Moncloa ja que havia seguit el primer curs d’introducció sobre energia nuclear que s’hi havia “Reactor atómico en la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona. Instalación de un reactor atómico en la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona”, Noticiero Universal, 16 de maig de 1962. “Apuntes de un mirón”, Diario de Barcelona, 17 de maig de 1962. “El reactor atómico de Barcelona en sus fases de montaje”, Noticiero Universal, 17 de maig de 1962. “El primer reactor fabricado en España se instala en la Escuela de Ingenieros de Barcelona”, La Prensa, 17 de maig de 1962. “Un reactor nuclear en Barcelona. Dentro de dos años saldrá la primera promoción de especialistas nucleares”, El Correo Catalán, 18 de maig de 1962. “El nuevo reactor de la Escuela de Ingenieros”, La Vanguardia, 18 de maig de 1962. 96 95 “Aragonés a Pascual. Barcelona, 28 de maig de 1962”. Muntatge i inauguració. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 287 287 impartit el 1956 i hi havia fet una breu estada, el 1958, exercint les mateixes funcions que Clua en l’avantprojecte del reactor per a Bilbao.97 Al desembre del 1959, Albisu va anar a la JEN a explorar i temptejar la situació i a recollir informació sobre el que s’hi estava fent respecte al reactor de Barcelona. No obstant això, a Bilbao encara no havien pres la decisió sobre el reactor ni tenien resolts els problemes de finançament: Pretenden del Ministerio de Educación que pague 1/3, y del Ministerio de Industria, a través de la JEN, y entregado en «especie» que pague otro 1/3, queda pues para el Patronato de Bilbao tan solo 1/3. El Sr. Suárez (Alejandro Suárez, subsecretari d’Indústria) les ha prometido algo de eso.98 La situació es va prolongar fins al febrer del 1960. D’una banda, va haver-hi contactes entre Otero Navascués, que presidia la JEN, i Torróntegui, que dirigia l’Escola de Bilbao; de l’altra, va haver-hi una altra visita dels senyors Albisu i Corrons per desbloquejar la situació. A Clua, que feia d’espectador d’aquestes negociacions, li semblava que la JEN no tenia interès a fer un altre reactor Argonaut i que, en tot cas, el faria per obligació. A més, detectava un ambient d’antipatia entre Sánchez del Río i els representants de l’Escola de Bilbao que produïa un seguit de retrets mutus: Las relaciones de Bilbao con la JEN son pésimas. Se reprochan mutuamente: La JEN a Bilbao: Desconsideración por meter prisa en que se forme un grupo Argonaut, que se ultimen los estudios, recibir el anteproyecto, y que en más de medio año no dar contestación; falta de sincero deseo de colaboración, algo así como tomadura de pelo, y absoluta falta de orientación y realismo en cuanto a la financiación. Bilbao a la JEN: No haberles advertido de los planes de Barcelona, haberse lanzado adelante con nosotros sin esperar a que ellos tomaran el acuerdo de decidirse y no reservarles la prioridad o turno.99 97 Després Francisco Albisu va ser el primer catedràtic d’Enginyeria Nuclear d’Espanya, com em va confirmar en conversa telefònica del 10 de febrer de 1998. ALBISU, Francisco. “SENER: La vida después de los cuarenta”, Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, maig 1997, 30-31. “Clua a Aragonés. Madrid, 1 de desembre de 1959”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Clua a Aragonés. Madrid, 18 de febrer de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 98 99 288 288 El resultat de totes les converses va ser que es va acordar que a finals d’estiu del 1960 s’iniciarien les obres del reactor de Bilbao aprofitant l’experiència del que s’estava construint per a Barcelona i garantint que aquest seria el primer. Ara bé, respecte al finançament, Bilbao havia de cercar més recursos privats per tenir un tracte similar al de Barcelona, que era pagat en la seva totalitat per la iniciativa privada. Al setembre del 1960, les obres de tots dos reactors ja estaven en marxa i l’estat avançat del de Barcelona va fer plantejar-se quin hauria de ser el seu nom. Hi havia diverses opcions. Una, era posar-li un nom de persona i resultava inevitable que es pensés en Damià Aragonés. Afirmem això tot fent cas del que uns anys després va escriure Sempronio al Diario de Barcelona i que volia semblar la transcripció d’una conversa amb alguns professors de l’Escola d’Enginyers: Y ocurre algo curioso, demostrativo de que el azar hace bien las cosas. –El reactor debería bautizarse con el nombre del señor Aragonés que es su auténtico padre– me sugiere un catedrático de la Escuela. Ahora bien el padre, quiero decir el señor Aragonés, no lo consentiría. Sin embargo, el artefacto se llama «Argos» por ser del tipo «Argonaut»... De Argos a Aragonés, media solamente una breve diferencia de letras.100 Ni Aragonés hagués acceptat que el reactor portés el seu nom ni Sánchez del Río considerava apropiat que tingués un nom de persona. Per això a la JEN van pensar a buscar unes sigles o algun nom mitològic. La primera sigla que se’ls va ocórrer era la que recollia el tipus de reactor i el lloc on estava situat: Argonaut. Reactor Escuela Ingenieros Barcelona, Bilbao. Així van sorgir AREIBA i AREIBI. Però van ser rebutjades perquè eren paraules que sonaven massa a la llengua basca.101 Aleshores calia buscar el nom entre la segona opció: un nom mitològic. No era massa difícil la cerca, només calia recórrer a l’aventura grega dels argonautes. Aquesta llegenda, anterior a l’Odissea, relatava l’epopeia que havien viscut Jàson i 100 101 SEMPRONIO. “Y los átomos harán ¡pum!”. Diario de Barcelona, 18 de maig de 1962. “Siglas como las propuestas hasta ahora són inaceptables [...] además suenan demasiado a Vasco.” “Clua a Aragonés. Madrid, 15 de setembre de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 289 289 45 companys més en un vaixell construït per Argos. Aquesta nau era la primera que travessava els mars a la cerca del velló d’or. L’aventura dels argonautes va partir de Tessàlia i va arribar a Còlquida, ciutat on residia el rei que posseïa el preuat velló. Després de dures proves Jàson aconseguí el que cercava i va tornar al seu país. En la seva aventura el van acompanyar dos germans bessons: Càstor i Pòl·lux. En la tria del nom per al reactor calia descartar el de Jàson, ja que era el nom d’un reactor similar que hi havia a Anglaterra. La proposta, al principi, va ser la dels germans bessons: De momento pues Cástor y Pólux se llama en la JEN los dos Argonautas gemelos y todos esperan gozosos el momento del bautizo de Cástor por la Sra. o la Srta. Aragonés.102 Clua proposava com a segona opció de posar-li Argos, que havia estat el constructor del vaixell dels argonautes, en el cas que l’Escola de Bilbao no acceptés la primera proposta. I Argos va ser finalment el nom que se li va donar, ja que a Bilbao van preferir de mantenir les sigles i anomenar-lo ARBI. No es va tornar a parlar més sobre quin havia de ser el reactor que s’inaugurés primer fins el 1962. Aleshores, els endarreriments en les obres de l’edifici de Barcelona i els desacords sobre la manera d’efectuar el trasllat i sobre la col·locació del paviment, que ja hem explicat, havien produït un endarreriment de tres setmanes. L’Escola de Bilbao tenia les obres de l’edifici enllestides i pressionava Otero Navascués perquè procedís a instal·lar el reactor de Bilbao abans que el de Barcelona. Clua i Aragonés, veient que la situació era crítica i que perillava que el seu reactor fos el primer, van escriure a Otero un llarg informe on donaven les raons per les quals consideraven que el reactor de Barcelona havia de ser el primer a ser inaugurat. Aquestes argumentacions es basaven que la decisió de construir-lo havia estat anterior, que s’havien acceptat les condicions de pagament sense replicar, que s’havia col·laborat amb l’enviament de personal per a la construcció i 102 “Clua a Aragonés. Madrid, 15 de setembre de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 290 290 que totes les dificultats de fabricació havien estat resoltes amb el primer reactor, que era el de Barcelona. En conseqüència, el reactor de Bilbao podia ser considerat com un duplicat del que s’havia construït per a Barcelona. Fins i tot, la nota explicava que havien aconseguit controlar la premsa local103 i defensava la postura de l’Escola de Barcelona al·legant que totes aquestes actuacions no havien estat tan ben respectades per l’Escola de Bilbao. Prova d’això eren els anuncis apareguts a la premsa que deien que el seu reactor seria el primer. La resposta d’Otero va ser favorable a mantenir la primacia del reactor de Barcelona a canvi que la proposta de trasllat del reactor es fes seguint els criteris marcats per la JEN, i va aprofitar l’avinentesa per fer un advertiment i fixar una data límit, passada la qual iniciaria els treballs del reactor de Bilbao encara que el de Barcelona no estigués instal·lat: Dada nuestra situación delicada con Bilbao, nuestro equipo no saldrá hasta que Vd. me escriba diciendo que estos requisitos, que por otra parte, habían sido aceptados por Vd. hace varios meses, se han cumplido. Uno de estos días empezaremos las pruebas oficiales del reactor de Bilbao, que durarán aproximadamente hasta el 15 de mayo, fecha que consideramos la última «deadline» para con Vds. en el sentido de que aún sintiéndolo muchísimo, si el 15 de mayo no se puede empezar a trabajar en Barcelona, el equipo nuestro irá a montar el reactor de Bilbao, puesto que no hay ninguna razón para entretener a estos señores pasadas las pruebas de su reactor.104 Tot i iniciar-se les operacions de trasllat al mes de maig, el temps era molt escàs i els problemes econòmics de l’Escola de Barcelona bastant grans, ja que no només estava construint un reactor sinó que estava edificant una nova Escola. Cal tenir en compte que el calendari d’instal·lació dels dos reactors havia estat aprovat fins i tot pel ministre d’Indústria, i que era tan ajustat quant als terminis i al desfasament que podia haver-hi sorpreses. Potser per evitar això Otero, des de 103 “Siguiendo instrucciones de la JEN, se ha controlado de modo absoluto nuestra prensa local, y cuando se ha publicado algo, se ha entregado a los periodistas un texto escrito que debía servir de base para los artículos.” Sense data. “Nota Reactor Nuclear”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Otero a Aragonés. Madrid, 18 d’abril de 1962”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 104 291 291 Barcelona i veient la situació més directament, va escriure una carta al subsecretari d’Indústria, Alejandro Suárez, per demanar-li que intercedís davant el Ministeri d’Hisenda i aconseguís el permís perquè la Diputació de Barcelona pogués aprovar un pressupost extraordinari de 17 milions de pessetes, sense els quals les obres de la nova Escola estaven paralitzades.105 6.17. La inauguració del reactor Argos L’11 de juny de 1962, dia de la Pasqua Granada, a les 12 del matí va tenir lloc la inauguració del reactor Argos amb la presència del ministre d’Indústria, Joaquim Planell, i del ministre president del Consell d’Economia Nacional, Pere Gual Villalbi. No hi va assistir el ministre d’Educació Nacional, Jesús Rubio García-Mina, per raons de salut. En primer lloc, el capellà de l’església de Sta. Tecla, Josep Bach, va beneir el reactor des de la barana de la galeria circular i va pronunciar unes paraules amb les quals va atacar el materialisme en què cauen els científics i va recordar que també a l’alta ciència Déu és present. Ha sido bello llamar a la Iglesia y al Prelado para que esta nueva máquina comenzara a trabajar con la Bendición de Dios. Todos y todas las cosas estamos como inmersos en Dios y la alta Ciencia, que cada día va descubriendo nuevos esplendores en las obras de sus manos, está llamada tanto casi, diría yo, como la misma fe a hacernos siempre presente a Dios (...). Es pues en nombre del Padre, Creador Omnipotente, del Hijo Redentor misericordioso y del Espíritu Santo, santificador y vivificador que vamos a bendecir esta nueva máquina.106 105 “Las fechas son muy críticas, ja que los de Bilbao tienen su edificio totalmente listo y las últimas pruebas del reactor suyo en Madrid han terminado también. En este sentido y como indiqué al Sr. Ministro y éste aprobó hacemos el montaje simultáneo, con ligera preferencia de Barcelona, en el sentido de que montaremos los reactores así: 1º, parte mecánica de Barcelona, inmediatamente después el equipo mecánico va a Bilbao y monta la parte mecánica en Bilbao, parte electrónica de Barcelona, parte electrónica de Bilbao, pruebas de Barcelona, pruebas de Bilbao. Los Sres. de aquí saben que cualquier retraso ulterior originaría una precedencia de Bilbao que encargó el reactor más tarde, y por tanto están haciendo todo lo posible para que este programa se realice tal como está pensado.” “Otero a Suárez. Barcelona, 9 de maig de 1962”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Muntatge i inauguració. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 292 106 292 A continuació, tots els convidats a l’acte es van traslladar a la sala de comandament, on van ser informats del funcionament del reactor. Tot seguit, el president de la Cambra Oficial d’Indústria, Ramon Par Tusquets, va fer lliurament del reactor a l’Escola. Damià Aragonés, com a director, va pronunciar un breu discurs en què va explicar els motius que havien portat a crear la càtedra Ferran Tallada i la decisió posterior de dotar-la amb un reactor, i totes les raons que havien portat a escollir-ne un de tipus Argonaut. Va destacar que a l’Estat espanyol era el segon reactor, però el primer construït en el país, i que era el setè d’aquest tipus que hi havia a Europa: Actualmente, reactores de este tipo sólo contadas Universidades y Escuelas los poseen. En Europa podemos mencionar: uno en Francia (Ulises), dos en Inglaterra (Jasson y Nestor), dos en Alemania (Siemens y AEG), uno en Italia (en Agiso Nucleare) y dos en España, el «Argos» destinado a Barcelona, y el «Arbi» a Bilbao.107 Va acabar la intervenció agraint a la JEN la seva eficiència tècnica, a la Cambra Oficial d’Indústria la seva aportació econòmica i a tots els assistents la seva presència a l’acte. Va cloure l’acte el ministre d’Indústria, que va destacar la importància que tindria l’energia nuclear en el futur per produir energia elèctrica i poder superar les mancances d’aquesta font d’energia. A la inauguració hi van assistir el president de la JEN, Otero Navascués, i diversos científics i tècnics que havien col·laborat en la instal·lació.108 També hi havia un notable grup de representants de la Cambra Oficial d’Indústria, alguns dels quals eren directors de les empreses més destacades.109 Hi assistiren també altres empresaris i enginyers destacats, i representants d’institucions oficials i d’empreses públiques. Finalment, hi va ser present un grup de professors i directors de centres docents. Tanmateix, cal destacar l’absència del director de 107 “Discurso leído por el Sr. Director en el acto de inauguración del Reactor”. Muntatge i inauguració. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Hi eren Eduardo Ramos, Agustín Tanarro i Carlos Fernandez Palomero. Eren els senyors. Oliva, Palomar, Junoy, Rivière, Taboada i Martí. 108 109 293 293 l’Escola d’Enginyers de Bilbao, a causa, sembla, que no li va arribar la invitació a temps. Atès que era dilluns, només tres diaris van recollir la notícia: La Hoja del Lunes, que editava una entrevista amb Fernández Palomero i, a la tarda, La Prensa i El Noticiero Universal, que descrivien de manera molt exhaustiva l’acte amb el resum dels parlaments, la relació dels assistents i el detall de les característiques del reactor, segons una nota remesa per la direcció de l’Escola.110 El dia abans, La Vanguardia havia posat una nota anunciant l’esdeveniment; l’endemà, tota la premsa se’n va fer ressò i hi va incloure fotografies. El Diario de Barcelona, El Correo Catalán i La Vanguardia van dedicar-hi extensos articles on destacaven la importància del reactor per a la formació dels tècnics.111 6.18. Què va costar realment el reactor Argos? No disposem de prou dades per precisar el cost real del reactor Argos. No obstant això, en aquest apartat recollirem les dades que hem trobat i tractarem d’interpretar-les. Val a dir que, per poder fer això, s’han consultat l’arxiu de la càtedra Ferran Tallada i les actes de la Cambra Oficial d’Indústria. Però no tenim la certesa que les factures que hi apareixen o les mencions que es fan en les actes dels pagaments siguin exhaustives. Al més d’abril del 1960, l’Escola va començar a rebre les primeres factures del reactor nuclear. Eren quantitats petites i corresponien a materials adquirits per començar a fabricar les diferents parts del reactor. Per cobrir aquestes despeses es “El Ministro de Industria señor Planell en Barcelona”, La Hoja del Lunes, 11 de juny de 962, pàg.1 i 6. VILA, J.R. “Esta semana... Carlos Fernández Palomero y Agustín Tanarro”, La Hoja del Lunes, 11 de juny de 1962, pàg. 11. “Reactor para la Escuela de Ingenieros Industriales”, La Prensa 11 de juny de 1962, pàg. 1 i 6. “El Ministro de Industria señor Planell en Barcelona”, El Noticiero Universal, 11 de juny de 1962, pàg.1 i 6. 111 110 “Inauguración del reactor Argos de la Escuela Superior de Ingenieros Industriales”, La Vanguardia Española, 12 de juny de 1962, pàg. 1 i 25. “Bendición e inauguración de un reactor en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros”, El Correo Catalán, 12 de juny de 1962, pàg. 1 i 3. “Apuntes de un mirón: Inauguración del reactor nuclear”, El Diario de Barcelona, 12 de juny de 1962, pàg. 2. “El Ministro de Industria Don Joaquín Planell inaugura en la Escuela de Ingenieros Industriales el primer reactor nuclear construido en España”, El Diario de Barcelona, 12 de juny de 1962, pàg. 31-33. “Bendición e inauguración del nuevo reactor Argos en la Escuela Superior de Ingenieros Industriales”, Solidaridad Nacional, 12 de juny de 1962, pàg. 1 i 7. 294 294 comptava amb el pressupost extraordinari de 5.000.000 PTA aprovat per la Cambra Oficial d’Indústria el 15 de febrer de 1960. Les factures amb les quantitats més elevades no van començar a arribar fins el desembre del 1960, quan va caldre pagar el grafit importat. La resta de despeses es van repartir en els dos anys següents tal com es detalla a la taula 4. En total, a l’agost del 1962 s’havien pagat al voltant de 3,5 milions de pessetes (la taula no té en compte algunes despeses addicionals com pagaments a Isidor Ramos o a Thomas Reis, etc.). Aquesta quantitat de 3,5 milions de pessetes coincideix amb la que apareix consignada a les factures pagades per la Cambra, de les quals el secretari deixava constància en l’acta de la sessió del Ple. La taula 5 detalla les despeses i la data de la sessió en què apareixen esmentades. Taula 4. Relació de pagaments efectuats a la JEN relatius al reactor Argos Data 26.04.1960 (despeses anteriors al 31.03.60) 26.04.1960 (despeses anteriors al 31.12.59) 30.12.60 27.02.61 22.10.62 Quantitat (PTA) Materials adquirits als proveïdors, inclosos els 187.557 materials emprats en la construcció dels tancs i alguns components electrònics Materials adquirits als proveïdors, inclosos els materials emprats per a l’estructura metàl·lica. 54.508 Concepte Despeses en el reactor, inclòs el cost del grafit importat. Despeses en el reactor, inclosa la mecanització del grafit. Despeses en el reactor, inclosos els components electrònics. TOTAL 2.078.027 296.460 701.836 3.318.388 Taula 5. Factures pagades per la Cambra i consignades a les actes Acta de la sessió del Ple Quantitat pagada 10.07.62 1.478.452,03 PTA 21.11.62 1.07.63 16.04.64 Total 724.434,68 PTA 763.433,74 PTA 533.679,55 PTA 3.500.000,00 PTA 295 295 Creiem que el que falta fins als 5 milions pressupostats per la Cambra va servir per pagar les despeses de construcció de l’edifici de contenció del reactor. Aleshores, el 1962, a l’Escola d’Enginyers de Barcelona es creia que el reactor estava totalment pagat. Però al cap de pocs mesos la JEN va enviar una factura sobre transformació de l’urani que pujava a 1.224.713 PTA. Aquesta factura incloïa les despeses de preparació del òxid d’urani a partir de l’hexaflourur i les de fabricació dels elements de combustible, així com els lloguers de l’urani corresponents als anys 1960 i 1961.112 Aquesta nova despesa va donar lloc que la Cambra aprovés, el 23 de març de 1962, una ampliació sobre el pressupost inicial d’1.000.000 PTA. Para atender a la instalación en el nuevo edificio de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona del Reactor Experimental de Energía Nuclear tipo “Argonaut”, a cuya adquisición contribuyó la Cámara con la cantidad de 5.000.000 de pesetas, previa aprobación por la superioridad del oportuno Presupuesto extraordinario aprobado en la sesión plenaria del 15 de febrero de 1960, ampliar con la cantidad de 1.000.000 de pesetas el mencionado presupuesto extraordinario.113 Aquest pagament, però, es va endarrerir més d’un any, segons es dedueix d’una una nota que Clua va enviar al nou director José M. de Orbaneja al desembre del 1963. Clua s’hi queixava d’aquest cobrament i recordava que hi havia hagut un acord verbal segons el qual la JEN havia de posar els mitjans mentre que l’Escola havia de pagar els materials. Recordava que el pressupost era de 3,5 milions i que aquesta quantitat ja havia estat satisfeta. Argumentava que l’Escola encara no havia rebut tot el combustible sinó únicament la meitat i afegia que, si les despeses que li cobraven eren la tercera part del cost –ja que aquest cost havia estat repartit entre Barcelona, Bilbao i la JEN–, aleshores també caldria repartir la instal·lació, cosa que no es feia perquè se la quedava sencera la JEN. 112 “Diego Gálvez (director administratiu de la JEN) a Escola d’Enginyers. Madrid, 26 de novembre de 1962”. Reactor Nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 23 de març de 1962”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 19v. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 113 296 296 Per això no ha d’estranyar que Clua escrivís una reflexió molt indicativa sobre la conveniència d’haver transformat l’urani a la JEN o d’haver-lo comprat transformat. Fue conveniente fabricarlo en España, en vez de comprarlo más barato en el extranjero, pero la experiencia ganada por la JEN con tal motivo y las instalaciones montadas no debemos financiarlas nosotros.114 Aquesta declaració ratifica la nostra afirmació anterior que l’urani transformat a la JEN va resultar més car que si s’hagués comprat ja transformat, i que les raons d’aquesta operació calia buscar-les en la voluntat d’adquirir experiència tècnica per poder-la aplicar en altres projectes de més envergadura. Resulta força evident que la construcció del reactor va ser una decisió política i no econòmica amb què es pretenia la formació d’uns tècnics els quals es preveia que en el futur construirien, conjuntament amb les empreses de l’INI, les centrals nuclears espanyoles. La política de la JEN es va orientar en aquesta línia fins el nomenament de Gregorio López Bravo com a ministre d’Indústria el 1963. Llavors, la política va canviar en el sentit de permetre a les empreses que contractessin les seves centrals amb independència de l’Estat i els grans projectes de la JEN quedaren molt minvats.115 6.19. L’equip Argos Per poder gestionar el reactor Argos quan estigués instal·lat a Barcelona calia un equip de tècnics. Fou amb aquesta finalitat, doncs, que la direcció de l’Escola va enviar sis alumnes a formar-se a la Junta d’Energia Nuclear. Es tractava, com ja hem dit abans, de Baldomero Morató Elias, Emilio Custodio Gimena, Francisco Javier López-Gil Antoñanzas, Luis María Blancafort de Carulla, Jaume Segarra Culilla i Francisco Roig Juan. 114 “Clua a Orbaneja. Nota de 10 de desembre de 1963”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. CARO, Rafael et al. (1995). Historia nuclear de España. Madrid: Sociedad Nuclear Española, 185. 115 297 297 Aquest equip va iniciar el 10 d’octubre de 1960 la seva estada de formació a la JEN, la qual va constar de dues fases. La primera, que va durar uns cinc mesos, va tenir classes teòriques i algunes classes pràctiques i va acabar el 18 de març de 1961. Les classes teòriques foren impartides per Agustín Tanarro i Julio Montes. Tanarro es va ocupar, en primer lloc, de la detecció radioactiva i, després, de l’electrònica i del control del reactor, mentre que Montes va impartir la part d’energia nuclear i de teoria de reactors. Aquesta formació teòrica va ser completada amb conferències sobre metal·lúrgia, amb conferències sobre el reactor Argonaut, de les quals s’ocuparen Carlos Fernández Palomero i Luis Álvarez del Buergo, i, finalment, amb dues sessions sobre àlgebra lògica que va impartir Isidor Ramos Masaguer aprofitant que s’havia desplaçat temporalment al Centre de Recerca de la Moncloa per treballar en el reactor Argos. Les pràctiques d’aquest primer període de formació van consistir en vuit sessions de laboratori i sis jornades més en el reactor JEN-1, reactor de tipus piscina que hi havia a la Junta. La taula 6 recull detalladament i dia a dia les activitat realitzades. Taula 6. Visita a la JEN de l’equip d’alumnes de l’Escola. Curs de formació dels operadors del reactor Argos. Primera estada a Madrid Dies 10-16.10.60 Activitat Visita a les dependències de la JEN. Classes teòriques sobre detectors de radiacions nuclears amb Agustín Tanarro. Detalls de l’activitat Anàlisi clínica. Tràmits per fer el curset d’energia nuclear. Estudi general del pas de partícules i radiacions a través de la matèria i, després, estudi sobre cambres de ionització, comptadors proporcionals i Geiger. Visió general per poder començar les pràctiques. Característiques d’un comptador Geiger-Müller. Es donen els detectors de centelleig i els de neutrons. 18-22.10.60 24.10.60 26 i 27.10.60 24-29.10.60 27.10.60 Teoria d’errors. Pràctica núm. 1. Classes de detectors de radiacions. Classes d’energia nuclear amb Julio Montes. Finalitzen les classes de detectors i comencen les d’electrònica. 31.10.60 298 298 31.10.60 2.11.60 Pràctica núm. 2. Construcció i maneig d’un circuit integrador d’impulsos. Mesures amb l’aparell: 1. Calibratge d’una font de radiació a partir d’un patró conegut. 2. Influència del valor del condensador i de la resistència del circuit integrador en la constant de temps. 2-5.11.60 4-7.11.60 Segueixen les classes d’electrònica (díode i tríode) i d’energia nuclear (desintegració nuclear, propietats del nucli). Comencen els problemes. Es donen els enunciats el dissabte i s’han de lliurar fets el divendres vinent. Pràctica núm. 3. 9.11.60 6-12.11.60 Pràctica núm. 4. Segueixen les classes teòriques d’electrònica (tríode amb amplificador, acoblament de làmpades) i de nuclear (propietats del nucli, models nuclears). Segueixen les classes teòriques d’electrònica (acoblament de làmpades, impedància i acoblament d’impedàncies, aplicació al tríode) i de nuclear (models nuclears, radiacions α , β i γ ). Pràctica núm. 6. Períodes de desintegració radioactiva. 1. Determinació per al Mn56 2. Igual per al Cu66 i el Ag108 Detector de centelleig; característica i plat. 14-19.11.60 15.11.60 18 i 21.11.60 Pràctica núm. 7. Absorció de raigs gamma en pla. Es mesura l’atenuació dels raigs γ d’una font de Co60en Pb. Absorció de raigs β . S’estudien les corbes d’absorció de l’alumini i es determina l’energia dels electrons corresponents utilitzant com a patró Bi210. 21-26.11.60 Segueixen les classes d’electrònica (aplicació dels transformadors d’impulsos, vàlvula amb resistència de càtode, gràfics 299 299 22 i 23.11.60 25 i 28.11.60 28-3.12.60 de tríode) i de nuclear (radiació γ , xoc de partícules carregades, coordenades referides al centre de gravetat). Pràctica núm. 8. Espectre dels raigs γ . Pràctica núm. 5. Secció eficaç de captura del bor per a neutrons lents. Segueixen les classes teòriques d’electrònica (realimentació negativa, fonts de tensió estabilitzada, vàlvula estabilitzadora gasosa, inversor de fase, tètrode i pèntode) i de nuclear (xoc elàstic i inelàstic, pas de la radiació γ per la matèria). Segueixen les classes teòriques d’electrònica (micro-microamperímetre electrònic, ídem logarítmic per a registrador gràfic de la potència d’un reactor, amplificadors operacionals) i de nuclear (reaccions nuclears, fissió nuclear, reacció eficaç). Segueixen les classes teòriques d’electrònica (circuit de relaxació) i de nuclear (pas de radiació electromagnètica per la matèria, el neutró, generalitats). Acaben les classes fins després de vacances. Es reprenen les classes. Segueixen les classes teòriques d’electrònica (comptatge d’impulsos, escales binàries i decimals, decatrons de buit) i de nuclear (equacions de transport dels neutrons, equació de difusió). Segueixen les classes teòriques d’electrònica (decatrons de buit, integradors, registradors potenciomètrics) i de nuclear (segueix la teoria de difusió, aplicacions de la teoria de difusió). Comprovació de la posada en marxa del reactor. Segueixen les classes teòriques De les classes d’electrònica d’electrònica (circuits de es passa a les de control de coincidència i autocoincidència) i reactor. de nuclear (moderació de neutrons, casos de medi finit i 5-10.12.60 12-15.12.60 15.12.60 10.01.61 10-14.01.61 16-21.01.61 24.01.61 23-28.01.61 300 300 30.01 a 4.02.61 6-11.02.61 infinit amb i sense absorció). Segueixen les classes de control de reactor (nocions de cinètica del reactor, equacions per a neutrons ràpids i considerant els neutrons retardats, enverinament del reactor) i de nuclear (equació de l’edat de Fermi). Se suspenen les classes fins el dia 14 per malaltia del professor. Segueixen les classes de control del reactor (instrumentació, canal d’arrencada, canal de període). Comencen unes conferències de medicina i protecció que tracten els temes d’unitats, contaminació, eliminació de residus radioactius, etc. Segueixen les conferències de medicina i protecció. Projecció d’imatges de persones atacades per la radiació. 13-18.02.61 20-25.02.61 27.02 a 4.03.61 2.03.61 Segueixen les classes de control de reactor (instrumentació i canal de potència). Se suspenen les classes per malaltia del professor. Es reprenen les classes de neutrons (condicions de criticitat, resolució de la laplaciana per a casos senzills, reactor amb reflector). Es reprenen les classes de control del reactor (circuit de seguretat del reactor Argonaut, modificacions) i segueixen les classes de nuclear (factor de multiplicació d’un reactor homogeni i probabilitat d’escapament a la ressonància, reactor heterogeni, factor d’utilització tèrmica). Segueixen les classes de control de reactor (parada del reactor, canal de multiplicació subcrítica) i de nuclear (reactor heterogeni, factor de fissió de neutrons ràpids, probabilitat d’escapament a la ressonància; cinètica del reactor, cas de neutrons ràpids). Pràctica amb el reactor piscina. Posada en marxa del reactor per primer cop. Consideracions generals. 3.03.61 Nova pràctica amb el reactor piscina. Irradiació de sondes de Au en un bastidor a l’aigua situat davant del nucli del reactor. Prèviament, es fa la comprovació de posada en marxa del reactor. Es fan quatre irradiacions. Es va presentar la dificultat que el període oscil·lava molt a 301 301 9 i 10.03.61 11.03.61 6-11.03.61 causa de les fluctuacions de tipus electrònic originades per estar el circuit primari de refrigeració en marxa. Aquestes oscil·lacions no es podien evitar, i s’havien produït nombroses alarmes, però sortosament no es va arribar a la parada instantània. A prop del nivell de potència el període es va estabilitzar; a partir de llavors s’ha operat amb un període de 75 segons, malgrat els 100 que s’havien produït al començament. Pràctica amb el reactor piscina. Aproximació a crític. L’experiència consisteix a fer la mateixa operació que si es tractés de la primer arrencada del reactor. Es comença amb poc combustible i, a poc a poc, se’n va afegint més successivament. L’operació es va repetir el dia 10, ja que els resultats del primer dia eren falsejats, perquè el reactor havia treballat a alta freqüència anteriorment. Segueix la pràctica. Es comprova En pujar les barres es va el que s’havia fet el dia anterior observar una disminució en la per a la mateixa configuració. intensitat dels llums indicadors de la posició de les barres. Es va tractar d’una avaria deguda probablement a un curtcircuit. Amb aquestes condicions no es aconsellable operar i produïm una aturada instantània. Suspenem la pràctica fins a una altra ocasió. Segueixen les classes de control Metal·lúrgia. Conferències: del reactor (control automàtic) És 1a: Elements combustibles la darrera classe d’Agustín (nucli, revestiment, laminat i Tanarro. Segueixen les classes de assaigs). nuclear (teoria dels dos grups, 2a: Control d’elements de enverinament del reactor). Acaben combustible. Mètodes: les classes de Julio Montes. a) inspecció radiogràfica Metal·lúrgia. Dilluns i dimecres es b) inspecció ultrasònica 302 302 13-18.03.61 18.03.61 fan unes conferències sobre metal·lúrgia d’una sèrie prevista de tres. La darrera no es va fer per malaltia de l’encarregat d’impartirla. Comencen les conferències sobre l’Argonaut, que es faran dilluns, dimecres i divendres. Segueixen les conferències sobre l’Argonaut. Nocions d’àlgebra lògica a càrrec d’Isidor Ramos (dues conferències). Pràctica amb el reactor Argonaut. Realització de la recurrència d’operacions per a l’arrancada. c) per circuits paràsits, mètodes magnètics i mètodes penetrants Argonaut: 1a i 2a conferències: visió de conjunt de l’Argonaut, a càrrec de Palomero. En les següents parlarà Buergo. Es fan dues conferències sobre circuits de bloqueig, a càrrec de Buergo. Aquest primer període d’estada a la JEN de l’equip de Barcelona es va iniciar mentre el reactor Argos encara s’estava construint. La construcció, però, estava considerablement avançada ja que el 3 de novembre, mentre els alumnes feien les seves activitats, hi van ser convidats uns representants de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, entre els quals hi havia Francesc Lluís Rivière, que van sortir molt contents de veure l’estat tan avançat de les obres.116 El mateix ple de la Cambra va recollir les impressions d’aquesta visita, que, com es pot veure, eren molt favorables: El presidente de la Comisión Sr. Rivière da cuenta de la visita que, atendiendo una amable invitación del Ilmo. Director General de Energía, Don José Mª Otero Navascués, de la que fue informado el Pleno en su última sesión, realizó una representación de la Cámara a las instalaciones que la Junta de Energía Nuclear tiene emplazadas en la Moncloa de Madrid, en donde se está efectuando el montaje del reactor experimental tipo “Argonaut” que la Cámara adquirió con destino a la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona, explicando a los reunidos la perfección y modernidad de dichas instalaciones, el alto grado de preparación y 116 “Carta d’Aragonés a Otero de 23 de novembre de 1960”. Aragonés comunica aquestes impressions a Otero i, a més, fa constar l’agraïment de Rivière per “el agradable rato pasado con Vds. en el Club de Campo”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 303 303 eficiencia del personal técnico adscrito a las mismas y las principales características del referido reactor experimental, que en breve será trasladado a nuestra Ciudad.117 El reactor anava avançant i, amb aquest treball, acabava la beca adjudicada a José Javier Clua. Per això no ha d’estranyar que Clua comencés a preocupar-se pel seu futur immediat. Consegüentment, al desembre del 1960, Clua va adreçar una carta Aragonés per manifestar-li les seves inquietuds ja que no li semblava prou bé una oferta que li havia fet consistent a exercir d’encarregat de laboratori quan tornés a Barcelona. Les raons de no acceptar aquesta oferta eren que el salari era molt baix i, per això, li suggeria que la Cambra Oficial d’Indústria el contractés per un període de quatre o cinc anys perquè s’encarregués del reactor. A més, pensava que li calia formar-se més i li proposava de fer una estada de cinc o sis mesos a Chicago, al Laboratori Nacional Argonne, per poder posar en marxa el programa de docència quan el reactor estigués instal·lat a Barcelona.118 Dos dies més tard, Clua va tornar a insistir. Argumentava raons de seguretat personal i també el fet que la JEN no tenia una tradició docent mentre que, en canvi, al Laboratori Nacional Argonne ja feia sis anys que impartia docència. Concloïa la seva explicació fent saber que l’arribada dels col·laboradors havia posat de manifest que li calia recollir material per després treballar-lo a Barcelona.119 Al director de l’Escola, Damià Aragonés, li va semblar bé aquesta iniciativa i va començar a moure els fils per aconseguir que Clua pogués viatjar als Estats Units. Així, va demanar una beca a la Fundació Juan March i, posteriorment, va escriure a Otero perquè hi intercedís, ja que tenia accés a la decisió que havien de prendre els membres del jurat de la Fundació. Clua, però, no volia anar-hi sol, preferia que l’acompanyés el físic Gabriel Casas, que es trobava a la JEN fent-hi una tesi; per això també es va demanar una la beca per a ell. No obstant això, si bé Clua podia quedar-se sis mesos a Chicago, termini que es creia que transcorreria entre “Acta del ple de la COI de 23 de novembre de 1960”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1935, pàg. 110. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 118 117 “Carta de Clua a Aragonés de 2 de desembre de 1960”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. “Carta de Clua a Aragonés de 5 de desembre de 1960”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 119 304 304 l’acabament del reactor Argos a Madrid i la seva instal·lació a Barcelona, Casas sols podia quedar-s’hi tres mesos ja que havia de tornar a Barcelona.120 Aragonés, però, no volia que Clua seguís tot el curs de formació que aquest centre impartia, sinó que solament s’hi estigués sis mesos i no en qualitat d’estudiant sinó d’una espècie d’adjunt de laboratori amb la finalitat que aprengués a fer cursos. El 10 de juliol de 1961 el reactor Argos va arribar a la criticitat per primer cop en l’indret on havia estat construït al Centre de Recerca de la Moncloa. També per aquestes dates Clua era admès per participar en l’International Institut of Nuclear Science and Engineering del Laboratori Nacional Argonne (ANL) durant dos quatrimestres, d'octubre de 1961 a juny de 1962. La finalitat de la seva estada consistia a preparar el programa docent i experimental del laboratori de l'Escola i, a més, elaborar el “criterio para la recepción del reactor ARGOS con transmisión de riesgos a la Escuela”.121 L'acceptació li donava dret a assistir a les classes, a les pràctiques, als seminaris i als treballs experimentals de l'àrea Reactors science and technology. A més, durant el segon quadrimestre havia de dur a terme la confecció del programa amb l’ajut de la plantilla de l'Institut i del Laboratori. Al final del quadrimestre visitaria instal·lacions nuclears. Les obligacions que contreia eren solament el pagament de la matrícula: 2.600 $. José Javier Clua tenia previst arribar a Argonne l'1 d'octubre, i per això es va obrir un crèdit al seu nom en un banc de Chicago per a aquesta data. No va usar la setmana d’adaptació que solia fer-se al Washington International Center per conèixer la història i les peculiaritats del país i per familiaritzar-se amb la llengua, malgrat la insistència del director de l’International Institute of Nuclear Science and Engineering del Laboratori Nacional Argonne, que va escriure a Aragonés per comunicar-li que estaven esperant Clua el 25 de setembre, una setmana abans de començar el curs. El 8 de novembre de 1961, Clua, des dels Estats Units, va enviar un informe a la Fundació Juan March per explicar en què consistien les seves activitats a Argonne. Hi havia un primer període de 10 setmanes, que s'iniciava el 4 d’octubre i acabava 120 “Carta de Clua a Aragonés de 12 de desembre de 1960”. “Cartes d’Aragonés a Otero de 30 de desembre de 1960 i d’11 de gener de 1961”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. “Nota resum de la petició que va fer la JEN a la l’AEC perquè Clua fes l’estada a l’ANL”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 121 305 305 el 16 de desembre, consistent en 216 hores de conferències i cursos i 18 hores de treballs de laboratori. Posteriorment, hi havia un segon període de 18 hores de treballs de laboratori, a continuació, un tercer període d'experimentació en el reactor Argonaut i, finalment, un quart període de 10 setmanes opcional per fer un treball de recerca.122 Pocs dies després Clua escrivia a Aragonés per explicar-li les seves impressions de l'estada a Chicago. Comentava com es va quedar d’impressionat en veure que tot era molt gran. Com a dada, deia “que si será extenso que tiene sus propias líneas de autobuses para el servicio interno dentro del recinto vallado”. Pel que fa a les instal·lacions, les resumia amb una expressió molt peculiar: "lo que tienen pasma”. Però no tot eren lloances, ja que les relacions humanes no funcionaven tan bé com s’esperava. Per això feia un balanç molt concloent: “de lo bueno poquito, la mayoría pasable y lo malo lo es con ganas”. Tanmateix, creia haver tingut la sort de trobar-se amb un professor excel·lent, Frederick Prohammer, “un profesor excepcional que ha tenido la virtud de quitarme la tremenda inseguridad”. José Javier Clua creia que aquest professor donava a la teoria de reactors un tractament general d'exposició molt encertat que podria ser molt útil per a l'ensenyament de l'especialitat a Barcelona. Per això havia anat prenent moltes notes. La part més interessant d'aquest tractament teòric estava relacionada amb les pertorbacions cinètiques, i això li havia suggerit un camp en el qual hi havia poques contribucions i que, quan es disposés del reactor i d'un calculador analògic, permetria fer alguns treballs de recerca. Aragonés, davant d’aquestes iniciatives, l’animava a seguir. Però Clua, més prudent i recelós, li responia: “pero hace mal en animarme porque estoy demasiado embalado y luego le va a costar moderarme”.123 Mentre Clua es formava a Chicago, l’equip Argos iniciava la seva segona estada a la Junta d’Energia Nuclear del 27 de setembre al 24 de novembre de 1961. El reactor, com hem dit abans, ja estava llest i s’havien fet les proves de criticitat. L’equip va dedicar-se a fer-hi pràctiques directament. Es tractava d’exercicis de 122 “Informe de Clua a la Fundació Juan March”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 123 “Carta de Clua a Aragonés de 23 de novembre de 1961”. Reactor nuclear. Correspondència CluaRamos. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 306 306 càrrega i descàrrega del reactor i d’estudi dels seus circuits. Els mateixos alumnes consideraven que aquest període de formació havia estat molt més positiu: (...) la continuada práctica de operaciones con el reactor llevada a cabo a lo largo de casi toda esta segunda estancia en Madrid es uno de los elementos que mas formación da acerca del reactor.124 Per bé que aquesta segona estada va tenir un marcat accent pràctic, també hi va haver algunes classes teòriques sobre transistors per tal de completar la formació. Carlos Fernández Palomero i Luis Álvarez del Buergo van ser els professors que van dirigir les activitats. No hi va haver gaires incidents a destacar, solament que algunes pràctiques van haver de ser repetides unes quantes vegades, cosa que va comportar el descontentament d’alguns dels participants: “Quizás no eran necesarias tantas medidas de reactividad para hallar el coeficiente de vacío, sobre todo teniendo en cuenta que se repetían a menudo las posiciones en las que se situaba dicho vacío”.125 Una altra anècdota d’aquest període va estar relacionada amb la pràctica consistent en la determinació del flux de neutrons del reactor. Aquesta activitat va comportar que els alumnes haguessin de fer relleus dia i nit per comptar els impulsos: “La operación tuvo que repetirse en alguna ocasión, por la mala irradiación de las sondas o por haber cogido un equipo contador que no era el que se nos debía haber indicado como conveniente o utilizable. Debido a lo incómodo de estos contajes se aconseja para otras ocasiones prever estos pequeños detalles que puedan ocasionar una pérdida de 10 o más horas de 2 individuos. Pese a ello, por falta de unos datos a proporcionar por la Junta, no se llegó al correcto resultado apetecido”. La formació obtinguda en aquesta etapa fou molt activa ja que els participants adquiriren una àmplia preparació pràctica en gran manera produïda per les parades accidentals del reactor que tingueren lloc per causes alienes a la pràctica que estaven duent a terme. Això servia per analitzar i discutir les circumstàncies de l’aturada i treure’n conseqüències: “Como todos y cada uno de ellos eran 124 Informe manuscrit sobre les activitats realitzades a la JEN pels alumnes que hi van anar. Arxiu personal de Manuel Sevilla. Pàg. 11. Ibid., pàg. 11v. 125 307 307 ampliamente discutidos y comentados (si había lugar) se adquirió un conocimiento todavía más completo de la manera de comportarse del reactor”.126 A la taula 7 es detallen les activitats dutes a terme així com alguns comentaris addicionals sobre la realització. Al desembre del 1961, quan l’equip Argos acabava la seva estada a Madrid, José Javier Clua estudiava la possibilitat de prolongar la seva a Chicago fins a l’agost de l’any següent i tractava d’aconseguir que li allarguessin la beca per a nou mesos en lloc dels set que inicialment tenia concedits. Per això feia saber a Aragonés que, si la seva estada s’allargava, podria posar en marxa un experiment nou: “la pulsación del Argonaut y la medición directa del tiempo de generación de neutrones prontos”. Aquesta dada també caldria conèixer-la per al reactor de Barcelona.127 Taula 7. Visita a la JEN de l’equip d’alumnes de l’Escola. Curs de formació dels operadors del reactor Argos. Segona estada a Madrid Dies 27.12.61 Activitat Arribada a Madrid. Detalls de l’activitat Van a la Junta per saludar antics amics i professors i per fer-se càrrec de la situació actual del reactor (ja havia estat posat crític). Ordenació dels elements Com han de col·locar-se a combustibles. l’armari, confecció del sistema de numeració, etc. Pràctica de càrrega i Col·locació dels elements descàrrega del reactor. combustibles o, en el seu lloc, els blocs de grafit. Col·locació de la placa per confeccionar elements. Sistema de control efectuat per saber en tot moment la càrrega existent, placa per placa i en conjunt, en pes d’urani. Repàs general dels circuits Estudi detallat dels circuits electrònics del reactor a la vista dels esquemes seguint les instruccions de dels circuits de bloqueig. l’any passat. Deducció de la seqüència Durant el període s’ha realitzat: 126 127 Ibid. pàg. 12. “Carta de Clua a Aragonés de 22 de desembre de 1961”. Reactor nuclear. Correspondència CluaRamos. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 308 308 Realització diària de les operacions, les comprovacions i el calibratge de l’arrencada del reactor. Classes teòriques sobre transistors, a la vista de les dificultats sorgides en estudiar alguns circuits dels elements que componen el reactor. d’operacions com a conseqüència d’aquests estudis. Possibles inconvenients que es preveu que poden sorgir durant la marxa del reactor, ja sigui a l’arrencada o bé mentre es manté crític. Modificació dels fulls que indiquen com s’ha de fer, gràcies als suggeriments aportats per l’equip. Operacions fetes amb el reactor de tipus concret (prescindint de l’arrencada, el manteniment crític, la pujada i baixada de potència, la càrrega i descàrrega, etc.). S’estudien en detall els circuits de monitors gamma, micro-microamperímetres amb circuits de disparament per a màxim i mínim, ídem sense mínim, canal de multiplicació subcrítica. Visió general dels circuits de les escales. Pràctiques amb els circuits Localització d’avaries en en el laboratori aquests circuits. d’electrònica. Pràctiques en aparells Explicació teòrica general comprovadors de vàlvules del comprovador (respecte electròniques. al seu maneig) i pràctiques posteriors amb vàlvules correctes o deteriorades. Mesura del coeficient de Repeticions múltiples de la buit col·locant aquest buit pràctica per indicació dels en múltiples posicions. senyors Buergo i Palomero. Mesura de la reactivitat de En aquesta pràctica i en l’urani. les altres són freqüents les parades accidentals del reactor per causes alienes a la voluntat de l’operador. Calibratge de les barres de En cara que ja hi havia control. algun calibratge fet, es va fer la pràctica i es va repetir. 309 309 Aproximació del reactor a la criticitat. Determinació del flux de neutrons del reactor. Sorgiren dificultats a causa d’un funcionament incorrecte d’alguns instruments del comptador d’impulsos. Per arribar a resultats concrets i el més reals possible es va fer un intercalibratge de les sondes de Mn i de Au. A causa del comptatge d’impulsos per determinar les activitats de cada sonda es van establir relleus en l’equip Argonaut per poder comptar sense interrupció dia i nit fins a altes hores de la matinada 24.12.61 Últim dia de treball a la JEN. Tot i les gestions d’Aragonés, la Fundació Juan March va decidir no prorrogar més a José Javier Clua la seva beca. Tanmateix, ell va optar inicialment per continuar: “«Preso por mil preso por mil quinientos», quiero decir que voy a continuar aquí, aun cuando, a pesar de los buenos deseos e intentos de Vd., al llegar este verano a España dentro ya del cuarto año al servicio de la Escuela, me enfrente con alguna deuda, sin ningún ingreso y sin saber exactamente qué va a pasar luego”.128 No obstant això, a mesura que passaven els mesos i després d’haver rebut la notícia de M. Lluïsa Aragonés que a final de curs es preveia la inauguració del reactor de Barcelona, Clua va optar per no allargar la seva estada a Chicago durant l’agost. La beca se li acabava al maig i el curs, el 16 de juny, cosa que volia dir que les despeses del darrer mes les hauria de cobrir amb els seus estalvis. Ho va fer saber a Aragonés i, alhora, li va demanar que ajornessin la inauguració fins a la seva tornada: “A lo mejor será cuestión tan solo de unos días, y casi me creo con algún 128 “Carta de Clua a Aragonés de 5 de gener de 1962”. Reactor nuclear. Correspondència Clua-Ramos. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 310 310 derecho para atreverme a pedir eso de poder presenciar el acto de la inauguración”.129 Aragonés li va respondre que li semblava molt bé la tornada, ja que en la construcció de l’edifici del reactor havien sorgit una sèrie de dificultats i la seva presència podria ser útil. Ara bé, no li garantia que pogués ajornar la inauguració fins quan tornés dels Estats Units. El del 3 de juny de 1962 fou el darrer cap de setmana de Clua a Chicago. Les famílies de Tejada i Pajares, dos col·laboradors de la JEN que també s’estaven a Argonne, i Sáenz de Tejada li van fer un comiat. Durant l’estada a Argonne, Clua havia enviar a Aragonés uns apunts útils per a les classes de l’especialitat de Tècniques Energètiques i també d’altres materials de pràctiques: Le remití por correo aéreo un ejemplar de la Memoria que cubre 18 de los experimentos que he realizado en que los describo tanto el procedimiento como los resultados con minucioso detalle. Eso ha de constituir la base del manual de experimentos para nuestro reactor y nuestros alumnos. Tengo prácticamente terminados los apuntes de Teoría de Reactores a partir de Transporte que constituyen un material docente de lo más avanzado y vuelvo más que satisfecho de la formación e información que aquí he conseguido y que espero que en la medida de mis posibilidades pueda resultar valiosa para nuestra Escuela.130 Així doncs, amb la formació d’un equip especialment ensinistrat per gestionar el reactor i amb una persona amb una preparació d’alt nivell, tot feia augurar un èxit considerable tant pel que feia a les activitats de docència com a les de recerca. La realitat, però, no va ser tan lluïda com es podia imaginar. 129 “Carta de Clua a Aragonés de 26 d’abril de 1962”. Reactor nuclear. Correspondència Clua-Ramos. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. “Carta de Clua a Aragonés de 3 de juny de 1962”. Reactor nuclear. Correspondència Clua-Ramos. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 130 311 311 6.20. Reactor per a la docència, gairebé exclusivament Durant els tretze anys que va funcionar el reactor la seva principal utilitat va ser la docència adreçada als alumnes de l’especialitat de Tècniques Energètiques i la preparació de personal per a l’explotació de les centrals nuclears. Tanmateix, des del principi del seu funcionament hi va haver la voluntat de poder fer algunes tasques de recerca. Així, al febrer del 1963, després de rebre l’autorització provisional, Aragonés va explicar al director general d’Ensenyaments Tècnics, Pío García Escudero, que li calien mitjans econòmics per dur a terme les tasques de recerca i que pensava aconseguir-los col·laborant amb la JEN.131 No va ser així, entre d’altres raons perquè Aragonés va deixar de ser director de l’Escola aquell mateix any. A finals del 1963, Clua va redactar un informe explicatiu que va remetre al nou director, José M. de Orbaneja, i en el qual detallava un pla d’utilitats del reactor diferent de les activitats docents que consistia a mesurar paràmetres i fer problemes de dinàmica del reactor en diferents configuracions de les càrregues del nucli i amb diferents combinacions dels detectors i mecanismes de control. Totes aquestes operacions es podien dur a terme en funcionament tèrmic o com a conjunt subcrític. La realització d’aquests experiments podia servir per superar part dels problemes que es podia trobar el personal d’explotació de les centrals nuclears.132 Des del 1963, el Govern francès i els representants de la JEN havien tingut contactes per tal d’establir una central nuclear a Catalunya i connectar-la a la xarxa francesa, però va ser durant la visita del ministre d’Indústria, Gregorio López Bravo, a les instal·lacions nuclears de Chinon el 1964 que aquesta proposta es va formalitzar. La Cambra d’Indústria, on hi havia representants del sector elèctric i metal·lúrgic, es felicitava de la decisió i en deixava constància en l’acta del ple: 131 “Aragonés a García-Escudero. Barcelona, 9 de febrer de 1963”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Laboratorio de Ingeniería Nuclear”. Informe signat per J. X. Clua. 8 de desembre de 1963. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. També recull part d’aquest programa i, a més descriu, el reactor: BLANCAFORT DE CARULLA, Luis M. (1964). “El reactor nuclear de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Acero y Energía, núm. 124, juliol i agost, 3-12. 132 312 312 Finalmente ante el proyecto de construcción en común por Francia y España, de una central nuclear en Cataluña y recordando la creación de la Comisión de Energía Nuclear en el seno de la Cámara, se propone al Pleno que acuerde hacer constar en acta la satisfacción corporativa por dicho proyecto y proseguir la coordinación y estímulo de los estudios nucleares propulsados por la Cámara para adecuarlos a lo que exija la formación del personal técnico necesario para la construcción y funcionamiento así como de la forma en que la industria nacional podría cooperar a ello.133 Al gener del 1965 es va constituir un grup de treball format per alts directius d’HECSA, FECSA, ENHER i EDF per estudiar la construcció de la central i, al novembre del 1966, es va constituir la societat HIFRENSA, que es va ocupar de la realització del projecte i de la seva explotació posterior. Aquests canvis de l’entorn industrial de Catalunya van afectar molt directament el reactor Argos. A finals del curs 1964-1965, José Javier Clua va escriure un ampli informe en el qual proposava un programa d’activitats per als quatre anys següents que incloïa millores en la instal·lació, l’assoliment d’una plantilla estable i el pagament de les depeses que les activitats de recerca podien comportar. Aquest programa el va valorar en 30 milions de pessetes, que podien gastar-se en quatre anys. D’aquesta quantitat, 7,5 milions anirien destinats a les obres d’hermeticitat de la nau i a un sistema d’evacuació de residus líquids, 1,2 milions a pagar el deute amb la JEN sobre la transformació del combustible, que encara no s’havia fet efectiu, i 450.000 PTA per al lloguer de l’urani. La resta es repartiria en despeses de material i en els salaris de les dotze persones que constituïen la plantilla necessària: Con este personal y la correspondiente consignación para gastos de material y servicio se puede garantizar la correcta explotación del Reactor Nuclear, la realización de prácticas docentes adecuadas (pero no de Isótopos) y unos modestos trabajos de investigación, sentándose las bases para una extensión de actividades que puedan conducir al establecimiento de un verdadero Centro de Estudios, 133 “Acta del ple de la COI de 15 d’octubre de 1964”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1937, pàg. 42. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 313 313 Investigación y Asesoramiento en Energía Nuclear, del que a continuación se incluye un proyecto de Estatutos.134 Pocs mesos després, Ramon Simon Arias va redactar un breu informe amb la intenció d’enviar-lo al Ministeri d’Indústria en el qual també feia una valoració similar a la que havia fet Clua, ja que pensava que el reactor havia servit aquest anys per a activitats de docència de gran altura científica –“no superadas en ningún centro de enseñanza español”–,135 però que no havia pogut fer tasques de recerca per manca de recursos econòmics. En aquest informe, SimonSimon suggeria una possible solució consistent en la col·laboració amb la central nuclear que es tenia previst de construir a Catalunya en dos camps diferents. El primer, la impartició de cursos d’entrenament per a operadors de centrals i, el segon, una assessoria que s’ocupés de la recepció del material importat de l’estranger i que garantís la qualitat de la instal·lació. Aquestes activitats són les que finalment es van dur a terme i les que van donar impuls al reactor Argos, alhora que implicaven la plantilla del reactor en els treballs de la central nuclear de Vandellòs I. 6.21. Una autorització provisional que mai fou definitiva Les presses en la instal·lació i en la construcció del reactor Argos durant el maig del 1962 van donar el seu fruit i el reactor va ser lliurat en els terminis previstos. Tanmateix, després del dia 11 de juny de 1962, just després de la inauguració, l’Argos va quedar clausurat fins que s’atorgués l’autorització provisional. Otero ja havia fet saber a Aragonés que s’afanyés a ensenyar el reactor durant la construcció perquè després el clausurarien. Comoquiera que una vez que nosotros nos marchemos de allí, si no está todo completamente arreglado desde el punto de vista de la seguridad, habrá que 134 “Informe sobre el Laboratorio de Ingeniería Nuclear de Barcelona. Curs 1964-65”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 135 “Utilización del reactor nuclear. Març de 1965”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 314 314 precintar el reactor hasta que todo esté en condiciones, sería interesante que durante el tiempo de las pruebas, lleven a todos los visitantes que quieran.136 Això significa que el propòsit d’Aragonés de fer pràctiques amb els alumnes de la primera promoció de l’especialitat de Tècniques Energètiques es va veure endarrerit, ja que el reactor va restar tancat fins el 16 de gener de 1963, data en què fou concedida l’autorització provisional. La realitat és que encara hi havia problemes que calia enllestir. Hi havia problemes amb el terra de plàstic, que s’havia malmès en algunes operacions de muntatge i, a més, en alguns llocs començava a aixecar-se i a bufar-se. L’empresa responsable de les obres, Huarte y Cía S.A., passava les responsabilitats a l’empresa Tremeca, que havia estat la darrera instal·ladora del terra. Però Tremeca se’n desentenia, ja que considerava que els defectes eren produïts perquè el terra sobre el qual havien instal·lat el plàstic era rugós i tenia una mala dosificació dels materials, cosa que hi produïa canvis de color i textura. Tremeca defensava que aquestes defectes, imputables a Huarte y Cía., eren les causes del deteriorament posterior. A més, encara faltava instal·lar algunes parts. Es tractava del blindatge lateral d’acer de la columna tèrmica i del blindatge superior de permalyn®. Aragonés els va reclamar al setembre del 1962 adduint que ho volia tenir a punt per quan comencés el programa de treball, però Pascual li va respondre que no estarien llestos fins a finals del mes de novembre.137 Finalment, l’autorització provisional va arribar el 16 de gener de 1963 i, el 8 de febrer, Aragonés va escriure al director general d’Ensenyaments Tècnics, Pío García Escudero, per comunicar-li que ja havien començat les pràctiques amb els alumnes de les assignatures de Tecnologia Nuclear i de Protecció Radioactiva. Els problemes del paviment i els acabaments dels blindatges no van ser les causes més importants de l’endarreriment. La veritable causa fou l’aprovació de l’informe de seguretat, que no va tenir lloc fins al desembre del 1962, ja que aquesta aprovació era la condició indispensable per a l’atorgament de l’autorització “Otero a Aragonés. Madrid, 30 de maig de 1962”. Reactor nuclear. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 137 136 “Aragonés a Pascual. Barcelona, 17 de setembre de 1962”. “Pascual a Aragonés. Madrid, 26 de setembre de 1962”. 315 315 provisional. L’informe havia estat elaborat a Barcelona i, per fer-ho, Aragonés havia hagut de posar-se en contacte amb Eduard Fontserè, de l’Observatori Fabra, i amb Ignasi Romañá, de l’Observatori de l’Ebre, per recollir dades meteorològiques i sísmiques i havia hagut de demanar informació al professor Carlos Bonilla, de la Universitat de Colúmbia. Taula 8. Dies de funcionament del reactor Argos durant els cursos acadèmics138 Cursos 62/63 63/64 64/65 65/66 66/67 67/68 68/69 69/70 70/71 71/72 72/73 73/74 74/75 Dies 22 47 8 61 7 117 65 41 33 23 23 17 13 El reactor va funcionar durant tretze cursos un total de 477 dies amb l’autorització provisional atorgada el 1963 i amb una ampliació posterior del març del 1964 fins a la seva clausura. La taula 8 recull els dies de funcionament per cursos, i cal destacar-hi els 117 dies del curs 1968-1969 com a xifra rècord. El 1981, en un informe enviat al Ministeri d’Indústria, Xavier Ortega Aramburu classificava els anys de funcionament del reactor en tres fases. La primera, del 1962 al 1968, en la qual el responsable va ser José Javier Clua, que en fou el catedràtic. En aquests cursos el ritme de funcionament del reactor va ser modest i les dificultats econòmiques impediren que es consolidés un equip de treball. La segona etapa és la que va del 1968 al 1975. Va significar l’entrada de personal nou i es va col·laborar amb la societat HIFRENSA, encarregada de la construcció i explotació del reactor Vandellòs I. En aquests anys s’assoleix el ritme de funcionament de l’Argos més alt, ja que a les habituals pràctiques docents cal afegir els programes de preparació de tècnics i treballadors de la central de Vandellòs. La tercera etapa s’inicia el 1975 i significa l’aturada del reactor a causa de les exigències de la nova legislació nuclear i a problemes de tipus econòmic que feien insostenible el reactor i impossibles les necessàries obres de millora, principalment pel que fa a la instrumentació, que havia esdevingut obsoleta. Finalment, en la dècada dels vuitanta va ser clausurat i desmantellat. 138 ORTEGA ARAMBURU, Xavier (1981). Informe sobre la situación y perspectivas de funcionamiento del reactor nuclear Argos de la ETSIIB. Barcelona: Laboratorio de Ingeniería Nuclear. 316 316 6.22. La clausura i el desmantellament Després d’haver acabat els reactors Argos i Arbi, la Junta d’Energia Nuclear va reprendre de manera decidida l’objectiu de fer un prototip. Es tractava de realitzar un projecte que s’havia començat a considerar poc després de fer el reactor JEN1, però que no havia passat de la fase d’estudi. Superar aquest estadi i passar a la recerca i el desenvolupament requeria disposar de reactors de proves per assajar-hi els elements combustibles. En gran manera, els reactors Argos i Arbi van servir de banc de proves per a aquest projecte futur, el qual semblava concretar-se en un prototip d’usos múltiples que servís tant per provar materials com per produir isòtops o per generar electricitat.139 El 1962, la JEN va començar els treballs per construir el prototip espanyol DON (deuteri, orgànic, natural), el qual havia de ser d’urani natural, moderat per aigua pesant i amb refrigerant orgànic. Aleshores no hi havia al món cap reactor de potència d’aquestes característiques,140 per això es va recórrer a l’ajut d’una empresa americana, l’Atomic International, que havia construït reactors amb refrigerant orgànic i, també, amb sodi líquid.141 La JEN seguia, així, l’exemple alemany de basar-se en la tècnica americana, però posant l’objectiu en el desenvolupament propi.142 També es va buscar ajut econòmic a Alemanya a través de Karl Wirtz, però ni el Govern d’aquest país ni les empreses privades van voler-hi participar.143 L’entrada al Govern espanyol del nou ministre d’Indústria Gregorio López Bravo va significar un canvi d’orientació de la política nuclear i va comportar l’aturada, el 1963, d’aquest ambiciós projecte i l’obertura de la possibilitat 139 140 Energía Nuclear, núm. 13, gener-març, 1960, 5. A Suècia s’estava treballant en un reactor d’urani natural i aigua pesant (l’R-3/ADAN, que va ser crític el 1963), i també al Canadà (el reactor CANDU, que va ser crític el 1964). Però tots dos utilitzaven com a refrigerant la mateixa aigua pesant i no feien servir refrigerant orgànic. L’Atomic International va construir l’HNPF (Hallam Nuclear Power Facility) a Nebraska, l’SRE (Sodium Reactor Experimental) a Califòrnia, i el PNPF (Piqua Nuclear Facility) a Ohio. Energía Nuclear, núm. 16, octubre-desembre, 1960, 5. 141 142 143 El Govern alemany no volia donar cap ajut econòmic si no el construïen empreses alemanyes, i les empreses no veien clara la participació en un projecte on tots els ingredients estaven assignats, ja que l’aigua pesant venia dels EUA, l’urani d’Andújar i els elements combustibles es fabricarien a Espanya. Vegeu la correspondència de Wirtz. PRESAS PUIG, Albert (2000). 317 317 d’adquirir reactors a l’estranger, idea llargament desitjada per les empreses elèctriques.144 Si ho comparem amb el cas argentí, podem veure que, en aquell país, la construcció del primer reactor experimental va significar una gran fita per al desenvolupament tecnològic nuclear. Es tractava del reactor RA-1, similar al de Barcelona, ja que era del tipus Argonaut, que va servir al CNEA, també, per aprendre a construir un reactor amb els mitjans propis. Els escassament tretze anys de vida del programa nuclear autònom espanyol contrasten amb els més de trenta de vigència d’un programa similar a l’Argentina. Però, mentre que a Espanya el sector elèctric era partidari d’un ràpid desenvolupament de l’energia nuclear i no estava massa disposat a esperar resultats de la recerca, a l’Argentina, en canvi, aquest sector era majoritàriament favorable a l’esgotament dels recursos hidràulics. Per això, el CNEA va trobar via lliure a la seva política autònoma sense les pressions del sector elèctric. A més, es va aconseguir un consens entre grups polítics i socials d’ideologia diversa en promoure, per raons d’independència nacional, el desenvolupament de l’energia nuclear de manera autònoma. Aquest consens era impensable a l’Estat espanyol atès el règim dictatorial existent i l’absència d’oposició. L’aturada, el 1963, de la política nuclear autònoma espanyola, plasmada en el projecte de nacionalització de la indústria nuclear, conferí als reactors Argos i Arbi un valor addicional, ja que els convertí en la darrera realització de la JEN com a fruit d’aquesta política. Tanmateix, el reactor Argos ja va significar per ell mateix una important innovació, tant en el camp polític com en el tecnològic. En l’aspecte polític, perquè va ser el primer reactor construït gairebé íntegrament a Espanya. Així, mentre que la part nuclear del reactor JEN-1 havia estat comprada a l’estranger, en l’Argos, en canvi, va ser fabricada en el país. La part d’importació es va minimitzar, ja que únicament el grafit i l’urani enriquit van ser adquirits a fora. Pel que fa a la innovació tecnològica, la construcció de l’Argos va afavorir tres fites importants. 144 Una dada significativa d’aquest canvi d’actitud és la visita, l’octubre del 1964, del ministre francès de Recerca i Afers Nuclears, M. Palewski, per entrevistar-se amb López Bravo. En aquesta reunió es va tractar la possibilitat de construir a Catalunya una central de model francès amb la participació d’Electricité de France. Al gener de l’any següent ja s’havia constituït un grup de treball dirigit per Pere Duran Farell per estudiar la viabilitat d’aquest projecte. A l’agost de 1966 ja es va començar a demanar pressupostos a diverses empreses. ALBET, Víctor; PLA, Enric. “La operación después de la operación”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 23-26. 318 318 La primera, que la JEN s’atrevís a mecanitzar el grafit i superés acurats problemes d’ordre tècnic. En segon lloc, que aconseguís que els EUA proporcionessin, per primera vegada al món, l’urani en forma d’hexafluorur en lloc de fer-ho en forma d’òxid, com era habitual; i també que, per primera vegada, s’obtingués amb èxit aquesta transformació en els laboratoris de la JEN. Finalment, que els elements de combustible es fabriquessin per un procediment –l’emmarcació– diferent del dels altres reactors Argonaut que hi havia en funcionament. Més particularment, si el reactor JEN-1 fou l’excusa per construir a Madrid un gran centre de recerca, el reactor Argos ho va ser per aixecar un nou edifici per a l’Escola d’Enginyeria Industrial a Barcelona, amb la qual cosa es convertí en una espècie de mascota o de vaixell insígnia d’aquesta nova etapa. El reactor Argos va funcionar, com ja hem comentat abans, durant tretze cursos i va tenir una etapa inicial de funcionament modesta a la qual va seguir una de major ritme, del 1968 al 1975, coincidint amb la construcció i l’explotació inicial del reactor Vandellòs I.145 En aquests anys va dur a terme importants activitats docents i de recerca,146 i va formar els tècnics i treballadors dels reactors de potència que s’establiren a Catalunya. A partir del 1977, a causa de les exigències de la nova Llei nuclear, va ser aturat i va restar així durant la dècada dels vuitanta. El 1987, seguint les recomanacions del Consell de Seguretat Nuclear, es van iniciar els estudis per procedir a la clausura. Finalment, el 1992, el seu combustible va ser enviat a la Gran Bretanya i es va començar un període de descontaminació i desmantellament.147 145 La central de Vandellòs I, l’única de l’Estat espanyol d’urani natural-grafit-gas, va entrar en funcionament el 1972. Propietat de la companyia Hispano Francesa S.A. (Hifrensa), va funcionar fins el 1989, quan va quedar fora de servei a causa d’un incendi. El juliol del 1990 el Ministeri d’Indústria i Energia va decidir suspendre definitivament el permís d’explotació i començar les passes per al seu desmantellament. ARMADA, José Ramon; RODRÍGUEZ, Alejandro. “Proyecto de desmantelamiento y clausura de la central nuclear de Vandellòs I. Memoria de Actividades”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 17-21. El resultat dels treballs de recerca duts a terme en el reactor Argos són: SEVILLA SANZ, Manuel; JORBA BISBAL, Jaume (1979). “Determinació del paràmetre β/l i de petites reactivitats negatives en el reactor Argos mitjançant la funció d’autocorrelació del soroll neutrònic”. Quaderns d’Enginyeria, núm. 1, 1979, 113-149. 146 147 ORTIZ GUTIÉRREZ, Javier. “Desmantelamiento de reactores de investigación. El reactor Argos. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 17-21. 319 319 320 7. FENT CAMÍ CAP ELS CURSOS D’ISÒTOPS 7.1. Les primeres passes Al gener del 1959, Damià Aragonés va escriure a J.M. Gamboa Loyarte, destacat investigador de la Secció d’Isòtops de la JEN, per convidar-lo a fer unes conferències i, sobretot, per fer-li saber que l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona tenia interès a enviar alguns enginyers als cursos de maneig d’isòtops que es feien a Madrid.1 La resposta de Gamboa no es va fer esperar. El 5 de febrer responia amb una extensa carta en la qual, d’una banda, acceptava de fer les conferències2 i, de l’altra, li explicava que els cursos que feien a Madrid sobre isòtops anaven adreçats específicament a la medicina. No obstant això, li feia saber que de cara l’any següent (1960) preveien d’organitzar-ne un sobre les aplicacions industrials dels isòtops. Gamboa aprofitava la carta per explicar-li que la Secció d’Isòtops de la JEN havia estat creada feia poc temps, un parell d’anys com a mínim, i que en aquest període s’havien vist obligats a ocupar-se de l’ús d’isòtops especialment a la medicina, àmbit on eren emprats majoritàriament, mentre que les aplicacions industrials eren molt poques i gairebé es limitaven a les radiografies de les soldadures que feia l’Institut de la Soldadura. El resultat d’aquestes gestions es va concretar en la visita de Gamboa a Barcelona els dies 18, 19 i 20 de juny, però no pas per fer cap conferència sinó per presidir unes reunions3 de la càtedra Ferran Tallada en les quals li van explicar 1 “Tiene esta Escuela planteado el problema de efectuar prácticas con Isótopos para aplicaciones industriales y sería nuestro deseo enviarle algunos ingenieros jóvenes que deseen orientarse en dicha especialidad, a cuyo fin le agradeceré me indique los trámites previos que deben realizarse, así como horarios, matrículas, etc., etc.” “Carta d’Aragonés a Gamboa de 29 de gener de 1959”. JEN. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Respecto a la Conferencia que Vd. me sugiere la acepto con mucho gusto. En principio el tema podría ser precisamente ese ‘Aplicaciones de los isótopos radiactivos en la Industria’”. “Carta de Gamboa a Aragonés del 5 de febrer de 1959”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. El dia 18 de juny de 1959 van assistir a la reunió Gamboa, Aragonés, Velasco, Ortega, De Buen, Tharrats, Cumella, Simon, Clua i Sandoval. El dia 19 de juny de 1959 hi assistiren Gamboa, Aragonés, Soler Doppf, Velasco Tharrats, Capmany, Clua, Simon i Sandoval. “Actes núm. 22 i 23”. Curs 19581959. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 2 3 321 321 els plans de construir un reactor i la necessitat que tenien de disposar de tècnics preparats per al maneig d’isòtops. En aquesta reunió, Manuel Velasco li va presentar un pla consistent a impartir uns cursos de formació per als professors durant el primer trimestre del curs següent, de manera que de gener a març poguessin fer-se les pràctiques previstes amb isòtops. Gamboa es va comprometre a transmetre aquestes inquietuds als seus superiors de la JEN. Però els mesos anaven passant i les necessitats de la càtedra de disposar de persones preparades per manejar isòtops no es resolia. Aleshores Aragonés, que veia que els cursos de formació de la JEN no s’iniciaven, va escriure a Daniel Blanc al novembre del 1959 i li va demanar si a Tolosa es feien cursos de maneig d’isòtops. El científic francès li va respondre afirmativament, però va aclarir que els cursos que feien duraven uns set mesos i que no se’n feien d’intensius concentrats en poques setmanes.4 Blanc es va oferir per fer-ne un a Barcelona combinat amb unes pràctiques a la Universitat de Tolosa. 7.2. El primer i el segon Curs d’isòtops de la Junta d’Energia Nuclear Finalment, al febrer del 1960, la JEN va organitzar el seu I Curs d’aplicacions d’isòtops a Madrid. J. M. Gamboa va escriure a Aragonés uns mesos abans per fer-li ho saber, ja que comptava amb la participació dels professors de Barcelona. Esta Sección de Isótopos tiene puestas grandes esperanzas en el desarrollo de las aplicaciones industriales de los isótopos radiactivos en Barcelona y la región Catalana; el espíritu de colaboración que encontré en mi visita del año pasado por parte de diversos profesionales es una garantía de éxito y esta Sección está dispuesta a ayudarles en la medida de sus posibilidades.5 4 “Pour respondre à vos questions, je vous précise que nous organisons à Toulouse un enseignement régulier por les utilisateurs de radioéléments, mais cet enseignement, dont vous trouverez ci-joint le programme, a une durée de plus de sept mois.” “Carta de Blanc a Aragonés de 19 de novembre de 1959”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Carta de Gamboa a Aragonés d’11 de desembre de 1959”. Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 5 322 322 En aquest primer curs només hi va haver dotze places i va tenir lloc del 24 de febrer al 12 de març de 1960. Aragonés va fer tot el possible perquè Ramon Simon s’hi pogués inscriure, i per això va enviar una carta a Carlos Sánchez del Río on li explicava la necessitat que tenien de disposar d’una persona amb l’autorització per poder manejar isòtops amb finalitats industrials. Ramon Simon Arias va poder assistir al curs. La prova documental de la seva participació són uns apunts, escrits de pròpia mà, del Curs d’isòtops fet els mesos de febrer i març del 1960 que figuren a l’arxiu particular de la seva família juntament amb el programa de tot el curs. Aquestes anotacions s’iniciaren el 24 de febrer de 1960 amb el títol genèric “Curs d’isòtops” i amb una valoració sobre els beneficis que el seu ús comportaria. Segueixen amb un full del dia 26 a la tarda que tracta de les mescles d’isòtops i continuen amb diverses anotacions diàries fins el dia 7 de març. El detall d’aquestes anotacions es pot veure a la taula 1 i el programa complet del curs, a la taula 2. Taula 1. Anotacions de Simon Arias sobre el Curs d’isòtops de la JEN6 Dia Tema Resum del contingut 24.02.60 Recull tres tipus de beneficis: directe (menys despeses), indirecte (mesures més afinades) i invisible (millores de qualitat). Hi ha una quantificació dels beneficis directes als EUA i a al GB i es reconeix que a Espanya aquestes aplicacions són encara molt escasses. Mezcla de Isótopos Fa referència a les mescles d’isòtops que no estan relacionats genèticament i que, si cada un per separat dóna una recta en paper semilogarítmic, tot dos en conjunt donen una corba. Propiedades de las radiaciones Dibuixa una corba d’absorció i destaca que per mesures de gruixos cal escollir un isòtop de manera que pel gruix donat tingui la sensibilitat màxima. Interacción de la radiación gamma con la Les partícules gamma d’energia baixa donen materia l’efecte fotoelèctric i les d’energies mitges, l’efecte Compton. Dibuixa una corba d’absorció en funció del material que és lineal en paper semilogarítmic. Detalla com obtenir el gruix de semireducció i el de reducció a la dècima part. Física dosimétrica Hi ha dosis d’exposició i dosis d’absorció. Parla dels Röntgen, dels rep i dels rad i representa gràficament els rad/röntgen per MeV. Les dosis permeses es donen en rems. Dóna una fórmula per al càlcul aproximat de les dosis. Curso de Isótopos. Valoración en Industria 26.02.60 tarda 27.02.60 29.02.60 1.03.60 6 Arxiu personal de Simon Arias. Consultat gràcies a la gentilesa de la seva filla, la doctora. Júlia Simon Arias. 323 323 3.03.60 4.03.60 Contadores de centelleo Teorías de medida 5.03.60 Aplicaciones industriales 7.03.60 Medida de espesores Són del tipus d’excitació. Serveixen per a alfa, beta i gamma. Anotacions sobre el fotomultiplicador i els amplificadors. Molt breu. Sobre l’estadística de comptatge recull que, si és major de 30 c/m, es fa servir Gauss i, si és menor, s’empra Poisson. Recull una fórmula de la variància d’una funció de dues variables. Conclou afirmant que, si no es compleixen les lleis estadístiques, alguna cosa va malament. Tracta de la radiografia industrial. Explica els avantatges de fer servir raigs gamma enlloc de raigs X. Anotacions diverses sobre estereogammagrafia. S’interessa sobretot per la forma de les corbes d’absorció Sembla bastant evident que la resta dels dies, del 7 al 12 de març, Simon no va assistir al curs, probablement perquè les seves obligacions a l’Escola o a la seva empresa particular no li ho van permetre. No van passar massa dies fins que la JEN organitzés una segona edició d’aquest curs per poder donar servei a les peticions de participació. Per això, el II Curs d’aplicacions industrials dels isòtops es va fer molt aviat, del 25 d’abril al 14 de maig del mateix any. Aleshores José Javier Clua, que estava desplaçat a Madrid com a enginyer encarregat de les obres del reactor, va escriure a Aragonés per comunicar-li que hi havia dotze places però que per a Barcelona se’n reservaven tres o, en cas extrem, cinc. Clua li va suggerir que es cobrissin les tres places: “su hija María Luisa, el Sr. Ramos y el Sr. Simon, u otro en su lugar si definitivamente no puede venir en las condiciones que le exigen”.7 Tanmateix, com ja hem vist abans, Simon tenia dificultats per desplaçar-se tot el període i per això Aragonés havia suggerit de repartir les seves classes entre els dos cursos. Però això no era massa ben acceptat pels organitzadors i tot fa pensar que Simon no va assistir a la segona edició i que, per tant, no va poder completar la seva formació i obtenir l’autorització d’usuari. Després d’aquests dos primers cursos a Madrid, José Javier Clua va començar a preparar la documentació per aconseguir que la major part dels professors de la càtedra Ferran Tallada adquirissin la condició d’usuari.8 Per això va enviar una “Carta de Clua a Aragonés de 22 de març de 1960”. Correspondència Clua. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Carta de Clua a Aragonés d’1 de juny de 1960”. Usuarios isótopos. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 8 7 324 324 instància a mig emplenar en què deixava en blanc el primer nom amb la intenció que Aragonés posés el seu, en segon lloc es posava ell mateix i, en tercer, Isidor Ramos. No obstant això, Aragonés ho va modificar i va posar Clua en primer lloc, Ramos en segon i M. Lluïsa Aragonés, la seva filla, en tercer. Per a ell es va reservar la potestat d’autoritzar les comandes. 7.3. El Curs d’isòtops a Barcelona Un cop aconseguida la condició d’usuari, José Javier Clua, potser per indicació de Damià Aragonés, va començar a treballar, també, per aconseguir de fer a Barcelona un curs similar al de Madrid. En primer lloc, va suggerir a Aragonés que calia preparar un fons bibliogràfic i va enviar-li una llista amb deu llibres indispensables i quinze de complementaris.9 Uns dies més tard, en una nota molt detallada, Clua va proposar de fer dos cursets. El primer aniria adreçat a alumnes de l’Escola i hauria de servir d’assaig i de rodatge, mentre que el segon es faria a la meitat del curs i hi assistirien els alumnes de la càtedra Ferran Tallada. Aquest segon curs havia de ser idèntic als cursos que es feien a Madrid, ja que d’aquesta manera es podria atorgar el títol d’usuari d’isòtops. Damià Aragonés va acceptar, de bon grat, els suggeriments de Clua, però li va proposar que treballés en la línia d’aconseguir que la JEN designés els professors que havien de col·laborar en aquest curs i, també, que aquest organisme n’enviés un a Barcelona perquè estudiés conjuntament amb Simon Arias les modificacions que calia fer en el laboratori per adequar-lo a aquestes pràctiques.10 Finalment, Damià Aragonés va enviar una sol·licitud formal per fer el curs d’isòtops i aviat va rebre una carta de Francisco Pascual, secretari general tècnic de la JEN, en la qual detallava quins eren els materials necessaris per poder impartir un curs d’aquestes característiques i explicava quins eren els tràmits que calia fer per aconseguir-los. Aquestes gestions consistien a condicionar el laboratori, sol·licitar les 9 “Carta de Clua a Aragonés de 3 de juny de 1960”.Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Els llibres indispensables eren de Faires i Park, Rochlin, Ralph, Price, Jefferson, Whitehouse, Putman, Haïssinsky, Friedlander, Comar i Kamen. “Carta d’Aragonés a Clua de 20 de juny de 1960”. Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 10 325 325 mostres a la JEN amb prou temps i, a més, demanar el material necessari a la Secció d’Isòtops i a les altres seccions implicades.11 Vuit dies després, Aragonés va enviar una carta a la JEN per demanar el material que els feia falta. Es tractava de diversos isòtops, algunes fonts radioactives, una solució de cesi i el préstec d’una font calibrada de radi. A mitjan setembre va arribar un embalum des de Madrid amb el material per al curs d’isòtops. Eduardo Ramos, cap de la Secció de Medicina i Protecció de la JEN, que era qui havia efectuat l’enviament, demanava que se li remetés una relació de les persones que utilitzarien el material perquè, d’aquesta manera, els obriria una fitxa de registre de dosis. El 5 de novembre de 1960, a requeriment de la Secretaria General Tècnica del Ministeri d’Educació, Aragonés va enviar un informe sobre la situació dels ensenyaments que s’impartien en la càtedra Ferran Tallada i, pel que feia al laboratori, explicava que: Lentamente la Cátedra va creando su Laboratorio Nuclear. Hasta ahora sólo cuenta con cinco equipos de radiometría y recuento de impulsos, una fuente de neutrones de 20 mc., aparatos de medida y material electrónico auxiliar, fuentes radiactivas calibradas, etc. Este material permite la realización de prácticas de radiometría, manipulación de algunos isótopos.12 Però, tot i les afirmacions optimistes d’Aragonés, cinc dies després va haver d’escriure a Francisco Pascual, de la JEN, per comunicar-li que havien tingut dificultats en la instal·lació dels aparells en el laboratori i que per això havien de posposar l’inici del curs. Debido a las dificultades de instalación de nuestro Laboratorio para prácticas de isótopos, nos vemos obligados a aplazar la fecha prevista para el primer cursillo de aplicaciones industriales, hasta principios del próximo mes de Enero.13 11 “Carta de Francisco Pascual a Aragonés de 23 de juliol de 1960”. Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 12 “Carta d’Aragonés a Damian Estades de 5 de novembre de 1960”. Correspondència. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Carta d’Aragonés a Pascual de 10 de novembre de 1960”. Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 13 326 326 A més, va caldre que Isidor Ramos Masaguer, col·laborador de la càtedra, es desplacés a Madrid per familiaritzar-se amb els aparells de tipus electrònic. Finalment, el curs d’aplicacions industrials dels isòtops es va poder realitzar. L’1 de desembre de 1960, Clua va enviar una carta a Aragonés en la qual feia una puntualització al programa del I Curs d’isòtops en el paràgraf on deia: A los asistentes que hayan desarrollado los trabajos previstos con eficacia se les concederá, previo examen, el título de «Usuario de Isótopos radiactivos aplicados a la Industria». Clua defensava que el títol d’usuari només el podia atorgar la JEN i suggeria de substituir aquest paràgraf per: Al final del curso, los asistentes al mismo redactarán una Memoria sobre los trabajos realizados. Su entrega será requisito indispensable para recibir la oportuna certificación que les asistirá en la concesión del título de Usuarios de Isótopos Radiactivos de la Sección de Isótopos de la Junta de Energía Nuclear exclusivamente para Usos Industriales. A més d’aquesta discrepància, Clua va manifestar certa disconformitat sobre el programa i sobre les pràctiques previstes, ja que creia que no s’ajustaven massa bé al que al seu dia s’havia proposat, a causa, en gran manera, a les mancances dels laboratoris. Tanmateix, era del parer que això se solucionaria quan estigués instal·lat el laboratori a la nova Escola. Les puntualitzacions de Clua no van agradar gaire als professors de Barcelona. Així, el 3 de desembre, Simon Arias li responia que, en les seves converses prèvies amb M. del Val, sempre s’havia parlat d’establir a Barcelona un curs amb les mateixes prerrogatives que el que es feia a Madrid. Respecte als laboratoris, li semblava lògic que a Madrid en tinguessin de millors però que a Barcelona es podia aconseguir de fer unes pràctiques bàsiques i que el nombre d’assistents seria reduït per tal d’arribar a obtenir un bon aprofitament. Finalment, creia que manifestar sospites sobre l’adequació de les pràctiques no era massa convenient, ja que podria anul·lar la possibilitat d’aconseguir el títol d’usuari, i afegia un comentari molt suggerent: 327 327 (...) esto sería lo mismo que suponer que el título de ingeniero expedido por la Escuela de Bilbao, da más atribuciones que el de Barcelona, porque actualmente tienen mayores laboratorios.14 Damià Aragonés va tornar a escriure a José Javier Clua per demanar-li aclariments sobre la frase de la seva carta que deia “el programa del Curso, tanto en su parte teórica como experimental, tampoco se ajusta exactamente al propuesto y aprobado en su día” per poder-hi fer les correccions pertinents. Però Clua va eludir la resposta i li va suggerir que parlés amb Isidor Ramos, del qual deia que “está bien impuesto en el asunto”.15 La polèmica no va tenir més transcendència i el curs es va impartir amb la promesa que els alumnes, si feien un examen, podrien tenir el títol d’usuaris. Clua considerava que el primer curs hauria de tenir vuit pràctiques, que són les que es detallen a la taula 3, i li ho va fer saber a Aragonés. Això comportava que l’Escola de Barcelona havia de disposar d’un conjunt de materials i d’aparells que no tenia i que, en canvi, sí que es trobaven a la JEN. Les gestions de Clua van anar en la direcció d’aconseguir que, des de la JEN, deixessin en préstec alguns dels aparells necessaris: He hablado detenidamente con el Sr. Tanarro del equipo electrónico (cuatro escalas y accesorios, un detector de contaminación, un analizador de un canal con registrador, etc.), y estamos esperando la respuesta de MARCONI a unas consultas. Algunos de los elementos que no nos sea posible o cómodo conseguir a tiempo la JEN gustosamente nos los dejaría por el tiempo necesario. Esto es importante pensando en la fuente para gammagrafía de Cs, que puede valer 50.000 pts, y sólo la necesitamos durante dos días.16 Guiat per l’estratègia d’aconseguir dur a terme aquest curs de la millor manera possible, Clua va proposar a Aragonés que convidés a participar-hi Antonio Plata Bedmar, de la Secció d’Isòtops de la JEN, “experto montador de las prácticas 14 “Nota de Simon a Aragonés de 3 de desembre de 1960”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Carta de Clua a Aragonés de 6 de desembre de 1960”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Ibid. 15 16 328 328 adoptadas en Madrid”. A més, creia que d’aquesta manera, implicant més treballadors de la JEN, seria més fàcil d’aconseguir que aquest organisme donés validesa oficial a aquests estudis. El 12 de gener de 1961, va tenir lloc una reunió de la càtedra Ferran Tallada sota la presidència de Joaquín Ortega Costa i en la qual José Javier Clua va explicar els detalls de l’organització del primer Curs d’isòtops en nom de Damià Aragonés, de qui va excusar l’absència. Proposava que els alumnes assistents fossin triats d’entre els tècnics de les indústries interessades i que s’enviessin les invitacions corresponents. A més, suggeria que, abans de començar el curs, se’n fes un de prova per comprovar que el material funcionava. En aquesta reunió també es va nomenar el professorat que s’ocuparia del Curs d’isòtops i que eren: Sr. Márquez, participante en el 2º curso de Isótopos de Madrid, Sr. Rivera, afecto a la Oficina de Obras de la Nueva Escuela y Laboratorio de Ingeniería Nuclear, y la Srta. Mª Luisa Aragonés, también participante en el 2º curso de Madrid. Estas tres personas con dedicación completa durante el curso. En la medida que sea compatible con sus otras obligaciones, presten su colaboración con dedicación parcial, el Sr. Ramos (2º curso en Madrid), Sr. Donat (2º curso en Madrid) y el Sr. Boixareu.17 Aquests professors s’encarregarien de les pràctiques, distribuïdes al llarg de tot el dia, de 9 a 20 h, a excepció d’una classe teòrica que havia d’impartir Ramon Simon Arias de 9 a 10 h i d’una hora de col·loqui de 16 a 17 h per analitzar el desenvolupament de les experiències. També es va acordar d’iniciar el curs el 13 de febrer i, quinze dies abans, el 30 de gener, començar el curs de prova. Tanmateix, tot i les previsions, el primer Curs d’isòtops no va tenir lloc fins el 6 de març i es va estendre fins el 18 del mateix mes del 1961. Només van poder assistirhi dotze alumnes. Per a la sessió inaugural van buscar una personalitat de molt prestigi i van convidar a Donald A. Fayres, director de la Isotope School de Wantage (Anglaterra), el qual va pronunciar la conferència titulada “Usos y aplicaciones de los radioisótopos”. La relació entre Donald A. Fayres i Damià Aragonés havia començat al gener del 1960. Aleshores, el director de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona havia 17 “Acta núm 26.” Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 329 329 proposat al professor anglès una col·laboració per establir un laboratori d’isòtops. Més tard aquesta relació es va concretar en una conferència i en l’oferiment de traduir la seva obra Radioisotope Laboratorie Techniques al castellà. No obstant això, com que sembla que aquest text ja havia estat traduït en algun país d’Amèrica del Sud, la col·laboració es va reduir a una conferència que es va anar posposant per diversos inconvenients fins el març del 1961. El programa del curs que es va impartir a Barcelona era lleugerament més reduït que el seu homònim de la JEN, però en essència mantenia pràcticament la mateixa estructura, com es pot veure a la taula 2. Simon Arias, que era l’encarregat d’impartir-lo, sols podia disposar del guió dels temes teòrics del curs de Madrid i de les anotacions que hi havia pres durant la seva assistència, mentre que per a les pràctiques es disposava d’unes descripcions més detallades. Per tal d’afavorir l’aprenentatge, Aragonés havia encarregat al Sr. Donat que elaborés uns apunts, però encara no ho havia pogut fer. És per això que Ortega Costa va suggerir, en la reunió del gener del 1961, que s’utilitzés el text de J.M.A Lenihan.18 El programa teòric del curs començava amb una part introductòria sobre física nuclear, passava a l’estudi de les radiacions, els seus efectes biològics i les diverses formes de mesura, i acabava amb l’estudi de diverses aplicacions fisicoquímiques, primer, i industrials, després, entre les quals destacaven la mesura de gruixos i la gammagrafia. Taula 2. Comparació entre el programa del curs d’isòtops de la JEN i els de la càtedra Ferran Tallada Curs d’isòtops de la JEN ( part teòrica)19 1. ELEMENTOS DE FÍSICA NUCLEAR. Estructura del átomo. Núcleo atómico. Tipos de nucleidos. Formas de desintegración. Esquemas de desintegración. Equilibrios 18 Programa del Curs d’isòtops radioactius 1960-196120 PARTE TEÓRICA 1. Introducción a la Física Nuclear. 2. Leyes de las desintegraciones radiactivas. Programa del Curs d’isòtops radioactius 1961-196221 INTRODUCCIÓN TEÓRICA 1. Física atómica y nuclear. 2. Desintegración y leyes radiactivas. LENIHAN, J.M.A. (1956). La energía atómica y sus aplicaciones. Fundamentos físicos y visión sistemática de sus posibilidades prácticas. Barcelona: Ed. Reverté. 19 “Curso de aplicaciones industriales de los isótopos radiactivos”. Sección de isótopos de la Junta de Energia Nuclear. Arxiu personal de Simon Arias. Programa para el curso 1960-61. Programa de actividades docentes durante el curso 1961-62. 20 21 330 330 radiactivos. Desintegración de mezcla de isótopos. 2. PROPIEDADES DE LAS RADIACIONES. Introducción. Ionización. Partículas alfa. Partículas beta. Rayos gamma. Neutrones. 3. FÍSICA SANITARIA Y DOSIMETRÍA. Introducción. Concepto de dosis: unidades. Cálculo de dosis: fórmulas aproximadas. Dosis máximas permisibles. Medida práctica de dosis. Protección. 4. APARATOS DE MEDIDA. Introducción. Electroscopios. Cámaras de ionización. Electrómetros. Contador proporcional. Contador Geiger-Müller. Contador de centelleo. Equipo electrónico auxiliar. 5. TÉCNICAS DE MEDIDA. Estadística de las medidas radiactivas. Errores y correcciones. Contaje absoluto. Contaje simultáneo de varios isótopos. Medida de bajos niveles de actividad. Normas para la selección de equipo. 6. APLICACIONES FÍSICOQUÍMICAS Y ANALÍTICAS DE LOS ISÓTOPOS RADIACTIVOS. Reacciones de intercambio isotónico. Aplicaciones en cinética química. Estudios de difusión y autodifusión. Control de operaciones analíticas. Análisis por activación. Método de dilución isotópica. Análisis radiométrico. Algunas aplicaciones industriales de estos métodos. 7. APLICACIONES INDUSTRIALES (I. ACCIÓN DE LA MATERIA SOBRE LA RADIACIÓN). Introducción. Radiografía industrial. Medidas de espesores: a) Método de transmisión. b) Método de reflexión. Relación H/C en hidrocarburos. Medida de niveles líquidos. Medida de densidad y humedad del suelo. 8 APLICACIONES INDUSTRIALES (II. EFECTOS DE LA RADIACIÓN SOBRE LA MATERIA). Introducción. Eliminación de carga estática. Ionización de tubos electrónicos. Producción de luminiscentes. Esterilización en frío por irradiación. Activación de reacciones químicas. Baterías eléctricas nucleares. 9. APLICACIONES INDUSTRIALES (III TRAZADORES). Introducción. Tráfico de tuberías. Control de la circulación en catalizadores. Detección 3. Propiedades de las radiaciones. 3. Características y propiedades 4. Interacción de las radiaciones de las radiaciones. 4. Interacción de las radiaciones con la materia. con la materia. 5. Efectos biológicos de las radiaciones. 6. Normas de seguridad y dosimetría. 5. Efectos biológicos de las radiaciones. Dosis externa y dosis interna. 6. Normas de seguridad y dosimetría. 7. Aerosoles y gases radioactivos. 7. Emanaciones radiactivas. 8. Aparatos de medida. Aerosoles y gases. 8. Detección y medida de radiación. 9. Laboratorios activos y manejo de radioelementos. 9. Aplicaciones físico-químicas y 10. Aplicaciones analíticas de analíticas de los isótopos los radioelementos. radioactivos. 10 Aplicaciones industriales: Calibrado de espesores. 11. Aplicaciones industriales de los isótopos radiactivos. 11. Aplicaciones industriales: Gammagrafía. 12. Gammagrafía industrial. 12. Aplicaciones industriales: Medida de desgastes. 13. Aplicaciones industriales: Medida de caudales. 13. Trazadores radiactivos de aplicación en la industria. 14. La radiocatarsis y las aplicaciones en la Industria 331 331 de escapes. Estudios de pozos de petróleo. Estudios de fricción y lubrificación. Estudio y control de procesos industriales. Investigación de procesos industriales. 14. Aplicaciones industriales: Trazadores radioactivos. 15 Miscelánea Química. La comparació dels programes dels dos primers cursos d’isòtops mostra les poques si no inexistents modificacions. Només sembla que, en el segon any, es va introduir un apartat sobre els laboratoris i el maneig dels radioelements que no estava explicitat en el primer any. El primer Curs d’isòtops que es va fer a Barcelona va comptar amb representants d’empreses. Damià Aragonés va fer una campanya molt extensa per oferir el curs a les principals empreses. Tot i que algunes van dir-li que no els anava bé d’assistir-hi i d’altres que ja hi assistirien potser més endavant, Aragonés va aconseguir que hi participessin algunes de força importants. Així, Materials i Construccions, FECSA, Macmor o Cross van respondre afirmativament a la petició del director de l’Escola i van enviar un representant com a assistent al Curs. 7.4. Les pràctiques dels cursos d’isòtops En les pràctiques dels cursos d’isòtops és, precisament, on hem detectat que hi va haver més diferències amb el curs de la JEN, ja que aquest darrer comptava amb un ventall més ampli d’aquests tipus d’exercicis. Abans que el primer curs de la càtedra Ferran Tallada estigués en marxa, José Javier Clua havia enviat a Aragonés una proposta de pràctiques. Tot indica que aquesta proposta és, amb algunes modificacions, la que es va aplicar. La proposta ja significava una reducció destacable respecte de les pràctiques que es feien a Madrid. La taula 3 mostra els programes de les dues i permet destacar-ne les diferències. Les pràctiques del curs de la JEN eren més completes ja que abastaven també mesures de densitats, cabals i nivells de líquids, i ensenyaven a preparar mostres de tori i, a més, tractaven les aplicacions de les radiacions electromagnètiques Bremsstrahlung (radiació de frenada) a la mesura de gruixos.22 22 Aquestes radiacions són les que s’emeten quan una partícula beta experimenta un xoc inelàstic amb un nucli atòmic. 332 332 Taula 3. Comparació entre els programes de les pràctiques dels cursos d’isòtops Pràctiques del Curs d’isòtops segons la proposta de Clua23 1. Dosimetría de las radiaciones. Calibrado de un dosímetro de radiación con una fuente de radio. Medida de contornos de isodosis. Dosímetro de contaminación. Dosímetro personal de bolsillo. 2. Preparación de muestras radiactivas y medidas de su actividad con un contador GM. Preparación de las muestras: método de evaporación. Muestra patrón de uranio. Funcionamiento de un contador GM: determinación de su curva característica, medida de la actividad en una muestra. Fuentes de error: geometría, extensión de la fuente, autoabsorción, absorción en el aire, pérdidas por coincidencia y estadística de contaje. Calibrado de un contador GM con una fuente patrón. 3. Absorción de las radiaciones. Absorción de partículas beta. Absorción de rayos gamma: determinación del espesor semirreductor. 4. Retrodispersión de partículas beta. Medida de la retrodispersión en función del espesor del material retrodispersante: influencia de la energía de las partículas beta. Retrodispersión en función de la distancia fuente reflector. Retrodispersión en función del número atómico Z del reflector. Retrodispersión con reflector constituido por dos materiales de diferente número atómico. 5. Medida de espesores. Método de transmisión de partículas beta. Íd. de rayos gamma. Método de reflexión de partículas beta. 6. Autoradiografía. Influencia de la distancia película-muestra y de la energía de las partículas sobre el poder Pràctiques del Curs d’isòtops de la JEN24 1.DOSIMETRÍA DE LAS RADIACIONES. Dosímetro de contaminación. Dosímetro de radiación, calibrado con una fuente de radio. Medida de contornos de isodosis. Dosímetro personal de bolsillo. 2. PREPARACIÓN DE MUESTRAS RADIACTIVAS Y MEDIDAS DE SU ACTIVIDAD CON UN CONTADOR GEIGERMÜELLER. Preparación de las muestras: método de evaporación; muestra patrón de uranio. Funcionamiento de un contador GM: determinación de su curva característica, medida de la actividad en una muestra. Fuentes de error: geometría, extensión de la fuente, autoabsorción, absorción en el aire, pérdidas por coincidencia y estadística de contaje. Calibrado de un contador GM con una fuente patrón. 3. ABSORCIÓN DE LAS RADIACIONES. Absorción de partículas beta. Absorción de rayos gamma: determinación del espesor semirreductor. 4. RETRODISPERSIÓN DE PARTÍCULAS BETA. Medida de la retrodispersión en función del espesor del material retrodispersante (reflector): influencia de la energía de las partículas beta. Retrodispersión en función de la distancia fuente-reflector. Retrodispersión en función del número atómico Z del reflector. Retrodispersión con reflector constituido por dos materiales de diferente número atómico. 5. MEDIDA DE ESPESORES. Método de transmisión de partículas beta. Íd. de rayos gamma. Método de reflexión de partículas beta. 6. PREPARACIÓN DE MUESTRAS DE TORIO B. Identificación de este isótopo: medida del periodo y curva de absorción “Nota de Clua a Aragonés de 9 de juny de 1960”. Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 24 23 Arxiu personal de Simon Arias. 333 333 de resolución. Estudio de la distribución del mismo. Crecimiento de los isótopos de la actividad de una muestra. hijos del ThB. Separación del ThC: medida de su periodo y curva de absorción. Separación del ThC: medida de su periodo. 7. Espectrometría de rayos gamma. 7. ESPECTROMETRÍA DE RAYOS Calibrado del equipo. Determinación de GAMMA. Calibrado del equipo. energías gamma en muestras Determinación de energías gamma en desconocidas. muestras desconocidas. 8. Radiografía industrial con rayos 8. AUTORRADIOGRAFÍA. Influencia de la gamma. Radiografía de dos piezas de distancia película-muestra y de la energía acero con una fuente de 137 Cs. de las partículas sobre el poder de resolución. Estudio de la distribución de la actividad de una muestra. 9. RADIOGRAFÍA INDUSTRIAL CON RAYOS GAMMA. Radiografía de dos piezas de acero con una fuente de 137Cs. 10. MEDIDA DE DENSIDADES DE LÍQUIDOS. Elección de la fuente radiactiva y de la tubería más adecuada. 11. MEDIDA DE CAUDALES DE LÍQUIDOS. Utilización del rotámetro. Método del recuento total. 12. MEDIDA DE NIVELES DE LÍQUIDOS. Procedimientos externos: método de una fuente puntual, método de dos fuentes puntuales, medida continua del nivel con una fuente puntual, empleo de una fuente longitudinal, método de una fuente puntual estática. 13. PREPARACIÓN DE FUENTES DE BREMSSTRAHLUNG Y DE RAYOS X FLUORESCENTES. Fuentes de Bremsstrahlung: aplicación de las mismas a la medida de espesores. Fuentes de rayos X fluorescentes; excitación de la línea K del plomo con partículas beta. Condiciones óptimas para la preparación de fuentes de rayos X fluorescentes: intensidad de rayos X en función del espesor del blanco, distancia fuente-blanco, espesor del reflector y distancia fuente-reflector. Influencia de la energía de las partículas beta. 334 334 Pel que fa a les pràctiques que es van fer en els dos primers cursos de Barcelona, la primera aproximació es pot obtenir a partir dels programes. Si comparem els títols de les pràctiques fetes amb les que havia proposat Clua, observarem una coincidència bastant considerable. La taula 4 detalla aquestes tres llistes de pràctiques. Taula 4. Quadre comparatiu entre les pràctiques proposades per Clua i les realment realitzades durant els cursos 1960-1961 i 1961-1962 Pràctiques del Curs d’isòtops segons la proposta de Clua25 Programa del Curs d’isòtops radioactius 1960-196126 PART EXPERIMENTAL 1. Dosimetría de las radiaciones. Programa del Curs d’isòtops radioactius 1961-196227 PART EXPERIMENTAL 1. Dosimetría de las radiaciones. 1. Dosimetría de las radiaciones. Calibrado de un dosímetro de radiación con una fuente de radio. Medida de contornos de isodosis. Dosímetro de contaminación. Dosímetro personal de bolsillo. 2. Preparación de muestras radiactivas y medidas de su actividad con un contador GM. Preparación de las muestras: método de evaporación; muestra patrón de uranio. Funcionamiento de un contador GM: determinación de su curva característica, medida de la actividad en una muestra. Fuentes de error: geometría, extensión de la fuente, autoabsorción, absorción en el aire, pérdidas por coincidencia y estadística de contaje. Calibrado de un contador GM con una fuente patrón. 25 2. Preparación de muestras radioactivas. 3. Medidas de actividad y corrección de errores 2. Preparación de muestras radioactivas. 3. Comprobación de los equipos electrónicos. 4. Medidas de actividad y radiometría. “Nota de Clua a Aragonés de 9 de juny de 1960”. Curso Isótopos 1960-61. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 26 27 Programa para el curso 1960-61. Programa de actividades docentes durante el curso 1961-62. 335 335 3. Absorción de las radiaciones. Absorción de partículas beta. Absorción de rayos gamma: determinación del espesor semirreductor. 4. Retrodispersión de partículas beta. Medida de la retrodispersión en función del espesor del material retrodispersante: influencia de la energía de las partículas beta. Retrodispersión en función de la distancia fuente reflector. Retrodispersión en función del número atómico Z del reflector. Retrodispersión con reflector constituido por dos materiales de diferente número atómico. 5. Medida de espesores. Método de transmisión de partículas beta. Íd. de rayos gamma. Método de reflexión de partículas beta. 4. Absorción de partículas 5. Absorción de beta. partículas beta. 5. Absorción de partículas 7. Absorción de gamma. partículas gamma. 6. Retrodispersión de partículas beta. 6. Retrodispersión de las partículas beta. 7. Medida de espesores. 8. Coeficiente de absorción, factor de forma y atenuación de un material. 9. Medida de espesores y niveles. 6. Autorradiografía. Influencia de la distancia películamuestra y de la energía de las partículas sobre el poder de resolución. Estudio de la distribución de la actividad de una muestra. 7. Espectrometría de rayos gamma. Calibrado del equipo. Determinación de energías gamma en muestras desconocidas. 8. Radiografía industrial con 8. Gammagrafía. rayos gamma. Radiografía de dos piezas de acero con una fuente de 137 Cs. 10. Gammagrafía industrial. Pel que fa a les modificacions de les pràctiques en el segon curs impartit a Barcelona, el 1961-1962, es pot afirmar que només es van incrementar de dues, “Comprobación de los equipos electrónicos” i “Coeficiente de absorción, factor de 336 336 forma y atenuación de un material”. En conseqüència, les variacions que va patir el Curs d’isòtops van ser poques. Tot i les semblances evidents entre els programes de les pràctiques dels dos primers cursos i el programa proposat per José J. Clua, podem afirmar que no tots els seus suggeriments es van seguir al peu de la lletra, ja que no hi va haver un primer curs de prova adreçat als alumnes i un de segon orientat al públic en general, com ell havia proposat, sinó que, possiblement per raons de manca de temps, el primer curs va anar adreçat directament a alumnes tant de fora com de dins de l’Escola. Ara bé, com que els títols de les pràctiques no són prou aclaridors per decidir amb quina profunditat van ser dutes a terme ni tampoc ens informen de si es disposava del material adient per poder-les fer, hem cregut convenient aprofundir més en aquesta qüestió. Per això hem analitzat a l’apartat següent el contingut d’aquestes pràctiques i les llistes de material adquirit. 7.5. Anàlisi de les pràctiques i del material utilitzat Entre els papers de Ramon Simon Arias hem pogut trobar uns apunts mecanografiats, publicats probablement per la JEN, en els quals es detalla en què consistien les pràctiques. L’estudi d’aquests apunts, les relacions del material adquirit per l’Escola, que detallen les memòries dels cursos, i una relació de material sol·licitat en préstec a la JEN ens han permès d’aprofundir una mica més en les pràctiques realment realitzades en els cursos de la càtedra Ferran Tallada. Començarem aquest apartat descrivint el contingut de la pràctica a partir de la seva homònima a la JEN, i passarem tot seguit detallar el material necessari i a comparar-lo amb el que realment es va tenir. 7.5.1. Pràctica 1. Dosimetria de las radiacions La pràctica començava revisant les taules i cadires del laboratori a fi de detectar els punts on hi havia més activitat i potser contaminació utilitzant el dosímetre de contaminació. 337 337 A continuació es passava a utilitzar el dosímetre de radiació per calcular l’activitat radioactiva d’una font de radi. Es col·locava el dosímetre en un suport lliscant i es mesurava l’activitat a diferents distàncies. Amb aquestes dades i les de les dosis teòriques obtingudes mitjançant una fórmula es podia representar una corba de calibratge del dosímetre i comprovar que la radiació és inversament proporcional al quadrat de la distància. Després, un cop calibrat el dosímetre es proposava mesurar la radioactivitat a diferents distàncies i en diferents direccions per poder establir les corbes d’igual dosi anomenades contorns d’isodosi. Finalment, es mesurava la radiació amb uns dosímetres de butxaca. Calia utilitzar quatre dosímetres de tipus ploma i la mateixa font de radi d’abans. Cada un d’aquests dosímetres s’havia de posar en un suport de fusta, el qual havia de permetre posar-hi també la font de radi. Cada cinc minuts s’havia d’anotar la radiació rebuda i repetir l’experiència per a cada un dels dosímetres. Per fer aquesta pràctica calia el material que detalla la taula 6 a la columna de l’esquerra. De tot el material, l’Escola va adquirir-ne el que figura a la columna de la dreta i va sol·licitar en préstec, o va demanar-ne els plànols a la JEN, els instruments dels apartats que hem destacat mitjançant un asterisc. Taula 6. Instruments per fer la pràctica 1 Instruments necessaris per fer la pràctica 128 Dosímetre de contaminació (o gammascopi) Dosímetre de radiació Font de radi de 0,917 mg Banc d’òptica Plomes dosímetre amb escala de 0 a 200 mg Aparell de lectura i posada a zero Tac cilíndric de fusta Cronòmetre Fulls de paper mil·limetrat Instruments adquirits per fer la pràctica29 Dosímetre de radiació ECKO * 4 plomes dosímetre * 4 cronòmetres Huer 28 Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu de Simon. Memoria curso 1960-1961. Pàg. 6-7. 29 338 338 Així, la font de radi es va demanar en préstec a la JEN i el tac cilíndric de fusta es va construir a Barcelona seguint els plànols que aquest organisme va enviar.30 Tot això prova que la pràctica es va poder fer prou satisfactòriament. No obstant això, el fet que no hi figurés cap dosímetre de contaminació fa pensar que, possiblement, la primera part de la pràctica no es va arribar a dur a terme. 7.5.2. Pràctica 2. Preparació de mostres radioactives i mesura de la seva activitat amb un comptador Geiger-Müller (segona i tercera pràctica del curs de Barcelona) La preparació de la mostra es feia pel mètode d’evaporació consistent a dipositar sobre un disc de coure, amb l’ajut d’una pipeta, 0,1 ml de solució de 131I i afavorir l’evaporació de l’aigua amb l’ajut d’una làmpada de raigs infrarojos. Les mostres d’urani mantenen la seva activitat pràcticament constant al llarg del temps ja que el seu període de semidesintegració és d’uns 4.500 milions d’anys. Per aquesta raó són utilitzades com a mostres patró. La preparació de la mostra patró era similar a la preparació anterior. Es feia servir una càpsula dins la qual es dipositava una suspensió d’òxid d’urani en acetona. Tot seguit s’evaporava l’acetona utilitzant una làmpada de raigs infrarojos. Finalment, es tapava i s’encolava la càpsula utilitzada amb una làmina d’alumini. Amb això es pretenia evitar el pas de les partícules alfa i les possibles pèrdues d’òxid d’urani. A continuació s’havia d’establir una gràfica de les velocitats de comptatge en funció del voltatge aplicat a un tub Geiger. La corba obtinguda s’anomena corba característica del comptador. Per poder-ho fer s’emprava la mostra de iode preparada al principi, la qual es col·locava dins d’un castell de plom i es feia variar el voltatge del comptador i s’anotava el nombre de impulsos per minut. Es podia observar que s’arribava a un valor de saturació que constitueix l’anomenat voltatge d’operació del comptador. “Aragonés a la JEN. Barcelona, 1 d’agost de 1969”. Curso de Isótopos 1960-1961. Arxiu de la càtedra Ferran Tallada. 30 339 339 Després es volia calcular l’activitat de la mostra, per a la qual cosa es detectava amb el comptador Geiger l’activitat en absència de mostra, és a dir l’anomenat fons. Tot seguit s’introduïa la mostra patró d’urani en el castell de plom i se’n mesurava l’activitat durant uns minuts. Aquesta prova s’hauria de fer cada dia en iniciar la feina amb l’objectiu de comprovar que l’equip funcionava correctament. La prova es podia fer també amb la mostra de iode. Després es plantejava d’estudiar com variava la mesura de l’activitat segons diversos factors: 1. La posició de la font dins del castell de plom. 2. L’extensió de la font. 3. L’autoabsorció de partícules beta. 4. L’absorció de l’aire. 5. La mesura de les pèrdues per coincidència. Per estudiar el primer cas una de les fonts preparades se situava en diverses posicions dins el castell de plom de manera que l’angle sòlid en què el comptador l’observava fos variable. Després es representava mitjançant un diagrama col·locant en abscisses les posicions i en ordenades l’activitat mesurada. Després, es passava a estudiar com variava la mesura de la radiació si la mostra estava concentrada en el suport o, al contrari, era més extensa. Aquesta pràctica comportava la preparació de dues mostres de 131 I sobre un disc de coure, de manera que en la primera el líquid radioactiu caigués el més puntualment possible i que en la segona, amb l’ajut d’unes gotes de detergent, s’estengués uniformement per tota la superfície. Les partícules beta poden ser absorbides per la mateixa substància radioactiva que les emet. D’això se’n diu autoabsorció i depèn del gruix de la mostra preparada. Per fer-ho calia utilitzar 10 mostres de C03Ba marcat amb 14 C però de diferents quantitats de substància conegudes. Un cop mesurada l’activitat d’aquestes mostres situades en la mateixa posició, se n’havia de fer una gràfica. També succeeix que, durant el comptatge, algunes partícules beta queden retingudes per l’aire. Per això calia emprar dues mostres de 147 Pm. i 90 Sr i calcularels impulsos per minut a la primera posició del castell, la més propera al comptador. Després se situen en les diverses posicions del castell, se’n mesura l’activitat durant 4 o 5 minuts, i aquesta mesura es redueix a impulsos minut. Després es refereixen a l’activitat mesurada per a la primera posició i es fa una gràfica. Si l’absorció de l’aire ha estat nul·la, les corbes corresponents a les dues fonts coincideixen. 340 340 Pot passar també que, si la mostra té una velocitat de comptatge superior a 5.000 comptes/min, el comptador no tingui la resolució apropiada i no registri tots els impulsos. L’objecte de la pràctica és determinar el nombre d’impulsos que no es registren en funció de les velocitats de comptatge. Consisteix a separar (isòmer radioactiu del 137 137m Ba Ba) del seu isòtop pare, el 137 Cs, per un procediment químic i mesurar la corba de desintegració d’aquell. Després, es compara la corba obtinguda amb la que teòricament s’esperava d’acord amb la llei exponencial de les desintegracions radioactives. Finalment, es tracta de provar el grau d’exactitud d’una mesura comprovant que les fluctuacions observades responen a una llei estadística. Per això es posa una mostra i se’n compta l’activitat al llarg d’alguns minuts. Després s’observa la desviació respecte al valor esperat i es fa un diagrama. Després, es calcula la velocitat mitjana de comptatge fent la mitjana de les cinc darreres mesures. De vegades, per comprovar, es mira si les dades obtingudes s’ajusten a la distribució de Poisson. Per acabar, i després de tractar els factors que afecten les mesures radioactives, es proposava de calibrar un comptador Geiger amb una font patró. Per fer-ho es proposava de determinar l’activitat absoluta de diverses mostres de 131 I preparades anteriorment. Aquesta pràctica tan llarga havia de necessitar per força molt material, el qual està recollit a la taula 7. No obstant això, va caldre adquirir-ne poc i la major part es va demanar en préstec. Taula 7. Instruments per fer la pràctica 2 Instruments necessaris per fer la pràctica 231 2 discos de coure per a mostres Solució de silicona Solució de 131I de 0,2 µ C/ml d’activitat Pipeta Xeringa Làmpada de raigs infrarojos Pinzell per a la silicona 31 Instruments adquirits per fer la pràctica32 * * Làmpada model MA-504 “Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos”. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu Simon. Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. 32 341 341 Portamostres Tracerlab® amb cavitat Disc prim d’alumini per a mostres Tracelab de 30 mg/cm2 Balança granatària Suspensió d’òxid d’urani en acetona Comptagotes Pega Equip de recompte compost per una escala, un tub G.M., un castell de plom i portamostres Paper imprès per a recompte Paper mil·limetrat Portamostres de plàstic pla amb paper mil·limetrat enganxat Làmina metàl·lica quadrada d’1 cm de costat Discos de coure per a mostres Solució de detergent Mostres de 14CO3Ba Mostres dels isòtops 14 C, 131I, 32P i 90Sr 4 portamostres * 5 castells de plom i 8 detectors G.M. * * * 37 isòtops radioactius característiques * de diferents Càpsules de 15 cm per a bany de gel Gel Solució de Cl2Ba Pipeta Solució de 137Cs * 137 Pipeta d’1 cc per a Cs Xeringa de 5 cc Vasos de precipitats de 50 cc i 250 cc ClH concentrat Proveta Agitador Sistema de filtració de vidre de placa filtrant Suport per a sistema de filtració Sistema de buit per filtrar Paper de filtre del número 589 Bec Trípode Reixeta Pinça Solució inactiva de Cs (50 mg Cs/ml) * Pipeta d’1 cc per a la solució de Cs Èter Portamostres de plàstic recobert de * cel·lofana Paper de pega Tesafilm® Fulls de paper logarítmic Fulls de paper mil·limetrat 342 342 Mostra que doni 350 comptes/minut en el castell de plom Patró simulat de 131I 4 isòtops patró * Així doncs, es va demanar a la JEN els isòtops següents: 90 131 I, 14 CO3Ba , 32 P, Sr, la solució de Cs inactiu en 137 Cs, i el patró simulat de 131 I. També es va sol·licitar la cessió de 50 cc de solució de silicona, solució inactiva de Cs, i 5 g de detergent, i el préstec de 100 + 50 discos de coure per a mostres, 20 + 40 portamostres Tracerlab® + disc d’alumini i les especificacions del plànol per construir un portamostres de plàstic pla i un portamostres recobert de cel·lofana. Això significa que els elements més essencials per poder fer la pràctica correctament estaven a l’abast, a excepció de la part corresponent a l’elaboració de la mostra patró d’urani, que pensem que no es va dur a terme. 7.5.3. Pràctica 3. Absorció de radiacions (quarta i cinquena pràctica del curs de Barcelona) L’estudi de l’absorció de les radiacions té molta importància ja que permet decidir sobre els isòtops més indicats per a cada una de les aplicacions possibles. També permet definir les condicions òptimes d’irradiació amb emissors gamma. En altres casos, serveix per determinar la protecció necessària per a una font radioactiva. Finalment, ajuda a decidir si és factible l’ús de traçadors radioactius i permet definir el volum de material afectat per la radiació La pràctica consistia a mesurar les corbes d’absorció de partícules beta emeses pels isòtops següents: 147 Pm, 204 Tl, 90 Sr i 144 Cs. Per fer-ho s’utilitzava un recinte de plàstic en lloc del castell de plom per evitar la dispersió de la radiació en les parets metàl·liques. La mostra es dipositava sobre una làmina de mica per tal d’evitar la retrodispersió (dispersió de les radiacions en incidir sobre el material de suport), la qual pot alterar molt la forma de la corba. Tot seguit es posava sobre la segona posició del recinte de plàstic i es mesura la radiació durant 3 o 4 minuts i després es tornava a repetir la mesura posant-hi filtres d’alumini. Es repetia la mesura per a cada una de les quatre mostres. Les dades obtingudes es representaven en un full de paper semilogarítmic. 343 343 A continuació es mesuraven les corbes d’absorció dels raigs gamma emesos pels isòtops 137 Cs i 60 Co. Es tracta d’utilitzar el mateix recinte de plàstic. Ara, en la primera posició s’han d’instal·lar uns filtres d’alumini que absorbeixin els electrons secundaris, uns filtres de plom en el portamostres i la mostra en la tercera posició del recinte de plàstic. Es mesura així la corba, variant els filtres de plom de gruixos variables. Després es representen les dues corbes en paper semilogarítmic. Més tard, es repeteixen les mesures prescindit del filtre d’alumini, amb la qual cosa es registren també els electrons produïts per l’efecte fotoelèctric. Es torna a representar aquesta gràfica i es compara amb l’anterior. Finalment, es pot estudiar la influència del nombre atòmic del material absorbent en l’absorció de raigs gamma utilitzant diversos filtres d’alumini, ferro i plom de diferents gruixos. També es representa gràficament en un paper semilogarítmic. A més, es pot calcular el coeficient d’absorció dels raigs gamma. Per fer aquesta pràctica no va caldre comprar cap aparell. Tots van ser cedits per la JEN o bé en va enviar els plànols. Taula 8. Instruments per fer la pràctica 3 Instruments adquirits per fer la pràctica34 Instruments necessaris per fer la pràctica 333 Recinte de plàstic amb recipient de plom * per a tub G.M., portamostres Mostres de 147 Pm 204 Tl 90 Sr 144 Cs i 137 Cs * * * Col·lecció de filtres d’alumini Mostra de 104 Tl + 90 Sr 60 Fonts de raigs gamma 137Cs i el disc de coure invertit Col·lecció de filtres de plom Paper semilogarítmic Co amb * * 33 “Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos”. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu Simon. Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. 34 344 344 Així, la JEN va enviar les mostres i va lliurar els plànols o les especificacions perquè a Barcelona es pogués construir el recinte de plàstic, i les col·leccions de filtres d’alumini i de plom. Creiem que aquesta pràctica es va dur terme completament. 7.5.4. Pràctica 4. Retrodispersió de partícules beta (sisena pràctica del curs de Barcelona) La retrodispersió és la reflexió que tenen les radiacions en incidir sobre la superfície d’un determinat material. Aquesta reflexió és deguda als xocs de les radiacions amb els àtoms. Evidentment, la retrodispersió depèn del gruix del material, del nombre atòmic, de l’energia dels raigs incidents i de la situació geomètrica de la font i del reflector. La pràctica té per objecte, precisament, estudiar la variació de la retrodispersió en funció d’aquests factors. Primer, s’estudia la retrodispersió en funció del gruix del reflector. Així, s’utilitzen dues fonts en forma d’anell de 90 Sr i 204 Tl preparades sobre dues làmines gruixudes d’alumini que tenen un forat central. Es posa la font en la posició primera del recinte de plàstic girada al revés, i en les posicions segona, tercera i quarta es posen, successivament, els reflectors d’alumini de gruixos diferents. Cal mesurar l’activitat en cada cas durant uns cinc minuts. També s’ha de repetir l’experiència amb l’altra font i, amb els resultats obtinguts, dibuixar un diagrama i es determinar el gruix de saturació. En segon lloc, es mesura la retrodispersió en funció de la distància de la font reflectora mesurant l’activitat que hi ha si la font es va desplaçant al llarg de les diverses posicions del recinte. També aquí cal fer un diagrama. En tercer lloc, es mesura la retrodispersió en funció del nombre atòmic. Es repeteix l’experiment amb diversos reflectors d’alumini, ferro, coure, zinc, plata, cadmi o plom. Con en el primer cas, cal també repetir l’experiment per a la segona font i s’ha de dibuixar un diagrama amb els resultats obtinguts. Finalment, es mesura la retrodispersió amb dos materials diferents. Es tracta de fer servir dues col·leccions de reflectors, una d’alumini i una altra de plom, de manera que estiguin coberts per una capa de pintura. Després cal representar els dos gràfics en un diagrama. 345 345 Les fonts van ser subministrades per la JEN, les làmines d’alumini i plom van ser cedides i, a Barcelona, va caldre construir el portamostres especial de plàstic seguint els plànols cedits per la JEN. Això significa que la pràctica va comportar poques despeses. A més, creiem que no es va poder fer de manera completa ja que, si bé es va mesurar la retrodispersió en funció del gruix i de la distància, no es va poder estudiar en funció del nombre atòmic per manca de reflectors de diversos elements. Taula 9. Instruments per fer la pràctica 4 Instruments necessaris per fer la pràctica 435 Mostres radioactives dels isòtops 90Sr, 204 Tl i 60Co preparades sobre una làmina de mica Portamostres especial de plàstic Col·lecció de reflectors d’alumini Font de 90 Instruments adquirits per fer la pràctica36 * * Sr en forma d’anell * Reflector d’alumini de gruix de 500 g/cm2 Col·lecció de reflectors dels elements Al, Fe, Cu, Cd, Pb i Ag Col·lecció de làmines d’alumini i pintura de mini Col·lecció de làmines de plom i pintura de mini Fulls de paper mil·limetrat * 35 “Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos”. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu Simon. Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. 36 346 346 7.5.7. Pràctica 5. Mesura de gruixos (setena pràctica del curs de Barcelona) Tant l’absorció com la retrodispersió depenen del gruix del material utilitzat com a filtre o reflector. En aquest fet es troba el principi de la mesura de gruixos. Primer cal estudiar quin és l’isòtop més apropiat i triar partícules beta de major o menor energia o partícules gamma en funció del gruix a mesurar. Tanmateix, cal fer estudis previs de mesura de les corbes d’absorció i retrodispersió per poder escollir la font més apropiada. La pràctica consisteix en la mesura d’un conjunt de gruixos desconeguts de diferents materials utilitzant els isòtops 147 Pm, 204 Tl, 90 Sr i 144 Ce, els quals emeten partícules beta. La mesura es pot fer amb el mateix equip que s’ha emprat per mesurar les corbes d’absorció a la pràctica 3. De manera anàloga, es pot fer amb els isòtops 60 Co i 137 Cs, que són emissors de partícules gamma, i també aquí es poden fer servir els mateixos equip i instal·lació amb què es van determinar les corbes d’absorció de les partícules gamma a la pràctica 3. Finalment es proposava de mesurar els gruixos per reflexió de les partícules beta. Aquí es podia utilitzar el mateix equip que a la pràctica 4. Naturalment no hi ha gairebé llista de material necessari per a aquesta pràctica, ja que es podien utilitzar els mateixos equips que s’havien fet servir en les pràctiques 3 i 4. Només feien falta els materials sobre els quals calia mesurar els gruixos. Com podem veure en el quadre següent, no es va adquirir gairebé cap de les làmines sinó que únicament es va aconseguir que la JEN en facilités algunes com a préstec. Només figuren a la memòria del curs 1960-1961 dues plaques d’acer i dues d’alumini, que probablement es van utilitzar en l’elaboració dels gruixos que es volien mesurar. Taula 9. Instruments per fer la pràctica 5 Instruments necessaris per fer la pràctica 537 Col·lecció de gruixos per mesurar amb 37 Instruments adquirits per fer la pràctica38 “Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos”. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu Simon. Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. 38 347 347 partícules beta Làmines d’acer de dimensions desconegudes Gruixos amb recobriment de pintura 2 plaques d’acer i 2 d’alumini * 7.5.8. Pràctica 8. Autoradiografia L’autoradiografia es basa en el fet que les radiacions impressionen les plaques fotogràfiques. Precisament aquest efecte va ser la causa del descobriment de la radioactivitat fet per Becquerel el 1895. Així, si col·loquem un objecte que conté parts radioactives molt a prop d’una pel·lícula fotogràfica, la pel·lícula quedarà impressionada i quan la revelem s’hi podran veure les parts que contenen radioactivitat. Aquesta prova rep el nom d’autoradiografia o autoradiograma. Perquè una autoradiografia sigui bona ha de tenir un alt grau de resolució, de manera que permeti distingir punts radioactius molt propers. Les variables més destacades que més intervenen en la resolució són l’energia de les partícules i la proximitat entre la mostra i la placa. En conseqüència, la primera activitat d’aquesta prova consisteix a veure com afecten, d’una banda, la distància entre la pel·lícula i la mostra i, de l’altra, l’energia de les partícules beta, respectivament, sobre el poder de resolució. Es fa servir una dissolució de 131 I en detergent amb una certa activitat. Amb un tiralínies es tracen sobre una làmina de plom unes quantes línies que distin entre si 1 mm. Es preparen tres mostres iguals i s’assequen amb l’ajut d’una làmpada de raigs infrarojos. Es fa el mateix amb una dissolució de 32 P. A continuació, en una cambra fosca, es posen tots els preparats sobre un xassís fotogràfic i es treuen al cap de dos o tres dies. S’observarà que la resolució és més alta com més íntim és el contacte entre la mostra i la placa. A més, s’observarà que les mostres de donen una imatge més nítida que les de energia i faciliten la seva absorció. Finalment es procedeix a estudiar la distribució de l’activitat en una mostra. Per fer això es preparen diverses mostres de 131 32 131 I P, ja que les primeres tenen menys I sobre una placa de coure tal com es va fer a la pràctica 2 però de manera que en cada placa la dissolució de l’isòtop sigui diferent (això s’aconsegueix afegint-hi detergent). Les mostres es posen en 348 348 una cambra fosca i es calcula el temps necessari per aconseguir una bona densitat òptica. El temps d’exposició depèn de la sensibilitat de la pel·lícula i de l’isòtop utilitzat. Taula 10. Instruments per fer la pràctica 8 Instruments pràctica 839 necessaris per fer la Instruments adquirits per fer la pràctica40 Solució de 131I en detergent Comptagotes Tiralínies Làmines de plom Solució de 32P Xassís fotogràfic Pel·lícula Revelador Solució fixadora Pinces Rellotge fosforescent Plaques de cartolina. Discs de coure Solució detergent Solucions de 131I amb aigua i detergent * * * Es va demanar a la JEN els plànols de les làmines de plom, de les plaques de cartolina i dels reforçadors per al xassís fotogràfic. No creiem que aquesta pràctica es fes totalment. Som de l’opinió que, si es va fer, només es va estudiar la distribució de l’activitat de la mostra utilitzant una pel·lícula fotogràfica i que la primera part no es va dur a terme. Tanmateix, el fet que no figuri a la llista de pràctiques que apareix en els programes ens fa sospitar que no es va dur a terme. 7.5.9. Pràctica 9. Radiografia industrial amb raigs gamma. Anàlisi radiogràfica de diverses soldadures (vuitena pràctica del curs de Barcelona) Fer radiografies amb raigs gamma és similar a fer-les amb raigs X. Es tracta de col·locar l’objecte a radiografiar entre la font radioactiva i la placa fotogràfica. Cal, 39 “Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos”. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu Simon. 349 349 però, estudiar quina és la distància adient perquè la radiografia sigui prou nítida. Un bon criteri és que la distància de la font a l’objecte sigui unes 100 vegades el diàmetre de la font i unes 6 vegades més gran que la mida de l’objecte. La pràctica proposada consistia en l’anàlisi radiogràfica d’algunes soldadures amb una font de 137 Cs. El procés consisteix a cobrir una placa fotogràfica amb dues plaques de plom i col·locar el conjunt en una petaca radiogràfica de plàstic negre. Sobre aquesta petaca es posa la peça que s’ha de radiografiar. Un cop fet això, s’aproxima al lloc on hi ha la font, que és un recipient de plom i que s’extreu amb l’ajut d’un pal metàl·lic. Cal tenir molta cura que la distància a què s’hagi situat la peça sigui la correcta perquè la radiografia sigui nítida. Un cop impressionada la placa, es revela. Taula 11. Instruments per fer la pràctica 9 Instruments necessaris per fer la pràctica 9 41 Font de 137Cs de 250 mC Bastó metàl·lic Làmines de plom de 0,13 mm i de 0,25 mm Xassís radiogràfics Protecció de plom Mostres i soldadures amb defectes Instruments adquirits per fer la pràctica42 * D’entre la llista d’instruments i objectes adquirits o demanats en préstec a la JEN no n’hi ha gairebé cap per a aquesta pràctica. És ben cert que es tracta d’una pràctica fàcil i que es podria dur a terme amb molta facilitat aprofitant materials de les pràctiques anteriors. Aquesta opinió i el fet que aparegui anunciada en els programes ens han fet pensar que molt possiblement es va dur a terme. Ara bé, per a la realització es va demanar ajut a La Maquinista Terrestre y Marítima.43 40 41 Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. “Curso de Aplicaciones de los Isótopos Radiactivos. Inventario. Madrid, 22 de juliol de 1960. Arxiu Simon. Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. 42 43 “Se decide poner en conocimiento del Sr. Aragonés la conveniencia de que solicite de la Dirección de Maquinista Terrestre y Marítima, que acceda a que el Sr. Berrens ayude en el desarrollo de la práctica de la Radiografía Industrial con Rayos Gamma.” “Acta núm. 26”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 350 350 La taula 12 recull les pràctiques que no es van poder fer a Barcelona i que, en canvi, es duien a terme en el curs d’isòtops de la JEN. Tanmateix, cal tenir en compte que en programa del segon curs que es va impartir a Barcelona figurava una pràctica que afegia la mesura de nivells a la mesura de gruixos, cosa que podria fer pensar que es va fer la pràctica 12. Tot seguit detallem en què hauria pogut consistir aquesta pràctica. Taula 12. Pràctiques que no es van fer a la càtedra Ferran Tallada 6. PREPARACIÓN DE MUESTRAS DE TORIO B 10. MEDIDA DE DENSIDADES DE LÍQUIDO 11. MEDIDA DE CAUDALES DE LÍQUIDOS 12. MEDIDA DE NIVELES DE LÍQUIDOS. 13. PREPARACIÓN DE FUENTES DE BREMSSTRAHLUNG Y DE RAYOS X FLUORESCENTES 7.5.10. Pràctica 12. Mesura de nivells de líquids La mesura de nivells es feia de manera tradicional mitjançant l’ús de sondes i flotadors. Tanmateix, quan aquests mètodes no es podien fer servir, bé perquè els líquids eren corrosius o tenien una elevada viscositat, bé perquè estaven sotmesos a pressions o temperatures altes, o bé perquè es tractava de materials fosos, aleshores es podia aplicar isòtops radioactius per determinar-ne els nivells. Els procediments per mesurar els nivells amb isòtops són variats i depenen de cada aplicació concreta. Però en totes s’empra una font de raigs gamma, 137 60 Co o Cs, i un comptador de centelleig, una cambra de ionització o un Geiger. Aquest que acciona les vàlvules d’alimentació o descàrrega. Així aparell mesura les variacions d’activitat radioactiva i les transmet a un automatisme s’aconsegueix que el nivell no baixi o pugi massa. La pràctica consisteix a mesurar el nivell de l’aigua que hi ha en un recipient, emprant una font de procediments. 137 Cs i un comptador de centelleig, mitjançant diferents 351 351 Hi ha tres procediments externs. El primer és el mètode d’una font puntual. Serveix quan només cal controlar un sol nivell, i consisteix a col·locar la font enganxada a la paret del dipòsit. La pràctica es basa a representar gràficament l’activitat de la font en funció de l’alçada del líquid del recipient. El segon mètode, anomenat de dues fonts puntuals, es fa servir quan es vol mantenir el nivell entre dos límits fixats prèviament. Consisteix a utilitzar dues fonts enganxades en dos llocs del recipient. Els dos mètodes anteriors fan servir el canvi brusc d’activitat per corregir les variacions de nivell. En canvi, el tercer procediment tracta de fer servir la mesura contínua del nivell utilitzant una font puntual. Consisteix en una font puntual enganxada a la paret del dipòsit i un comptador a la part oposada, uns 30 cm més amunt. L’objectiu és mesurar l’activitat des de sota de la font fins a sobre del comptador en petits salts de 2 cm. Aquest mètode és útil en dipòsits de gran diàmetre i poca alçada. El quart mètode fa servir una font longitudinal que s’aconsegueix impregnant un fil amb l’isòtop radioactiu. El fil es posa en un tub foradat i la font es fixa a la paret externa. Aquest mètode és especialment útil per mantenir el nivell d’un dipòsit entre dos valors límit. Aquests quatre procediments es diu que són externs perquè la font és fora del recipient. Ara bé, quan la paret és molt gruixuda, com en el cas del líquids que estan sotmesos a pressions altes, es pot introduir la font en un forat que s’hagi fet a la paret o es pot posar a l’interior del dipòsit. Es tractarà llavors de procediments interns. El primer d’aquest tipus és l’anomenat mètode del flotador i consisteix a col·locar la font dins d’un forat fet en el flotador, el qual es desplaça al llarg d’una guia. El segon mètode empra una font longitudinal situada a l’interior de la guia abans esmentada i és útil per mantenir el nivell entre dos valors prefixats. El tercer mètode interior consisteix a posar la font puntual a l’interior d’aquesta guia i és idoni, únicament, si només es té un nivell a controlar. No obstant això, la inexistència de material adient per poder-la fer ens fa pensar que no es va dur a terme. Ens referim, primordialment, que no hi havia, el primer curs, un recipient metàl·lic apropiat per a la pràctica. Tanmateix, creiem que no hagués estat massa difícil dur-la a terme durant el segon curs, ja que la resta de materials podien ser aprofitats de les pràctiques 2 i 3. 352 352 Taula 13. Instruments per fer la pràctica 12 Instruments necessaris per fer la pràctica 12 Fonts de raigs gamma 60Co i 137Cs Comptador de centelleig Geiger Cambra de ionització Recipient metàl·lic d’1,1 m d’alt i 35 cm de diàmetre Protecció de plom Instruments adquirits per fer la pràctica.44 * (de la pràctica 3 ) * (de la pràctica 2) 7.6. Valoració posterior del primer Curs d’isòtops de Barcelona Un cop acabat el primer Curs d’isòtops, els dos becaris que havien ajudat a la realització de les pràctiques van fer una anàlisi sobre com s’havia desenvolupat i van considerar que havia estat molt positiu. Tanmateix suggerien que per al curs següent es reduís el nombre d’alumnes a només vuit, de manera que n’hi hagués dos per pràctica, cosa que volia dir només quatre grups. Respecte a les classes teòriques, suggerien la conveniència que els professors es posessin d’acord sobre les matèries que explicarien i aconsellaven l’elaboració d’uns apunts. A més, proposaven la realització obligatòria de les pràctiques que aquest any havien estat facultatives, “como son las de activación de Ag y Mn”.45 Abans de començar el segon curs d’isòtops, la càtedra Ferran Tallada es va tornar a reunir sota la presidència de Damià Aragonés i es va prendre la decisió que el segon curs no estaria adreçat als professionals sinó que només es faria per als alumnes de l’Escola, amb el motiu que no es podien fer les pràctiques d’espectres de radiació com a pràctica setena, en la qual s’utilitzava un comptador de centelleig i no se’n disposava de cap. 44 45 Memoria curso 1960-1961, pàg. 6-7. “Cursillo de Isótopos Radiactivos. Análisis del mismo”. Curso de Isótopos. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 353 353 Dado que el instrumental que se dispone actualmente no permite realizar prácticas de centelleo y análisis de espectros de radiación, se decide, para este año, enfocar el curso de isótopos principalmente para los alumnos de esta Escuela.46 Però aquest canvi d’orientació obeïa, primordialment, a l’advertència que havia fet Clua al desembre del 1960 consistent que, si el curs no tenia les pràctiques al mateix nivell que els cursos de la JEN, no s’aconseguiria que, qui el seguís, obtingués la condició d’usuari. Per aquests motius, després de la segona edició del Curs d’isòtops, no se’n va tornar a fer cap més; només va quedar, a partir del curs 1962-1963, una assignatura amb el nom de Materiales nucleares, isótopos: aplicaciones industriales, que va impartir Ramon Simon Arias. D’aquesta situació es va lamentar Luis M. Blancafort en un article aparegut el 1964. Però al mateix temps avançava la notícia que hi havia el projecte de tornar a fer aquest curs i d’instaurar-lo de forma permanent.47 Això no fou possible fins el febrer del 1966. 7.7. Les I Jornades d’Isòtops Un dels factor que va contribuir a recuperar la idea de fer un curset d’isòtops va ser la participació de l’Escola en l’organització de les I Jornades d’Isòtops. La iniciativa, però, va partir del Fòrum Atòmic Espanyol, el qual tenia en el seu si un grup de treball sobre les aplicacions industrials dels isòtops. Aquest grup va acordar, l’octubre del 1963, d’organitzar un cicle de conferències i una exposició itinerant d’aparells que anés visitant les principals ciutats espanyoles.48 La decisió inicial va ser de començar per Barcelona, probablement perquè era l’indret de l’Estat espanyol on la indústria estava més mancada d’aquestes tècniques i on es creia que aquests actes tindrien més acceptació. 46 “Acta núm 27. 15 de novembre de 1961”. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 47 “En cuanto a las Aplicaciones Industriales de los isótopos hemos indicado ya que existe el proyecto de reanudar el cursillo que sobre el tema se desarrolló el año 1961, hasta dejarlo establecido en forma permanente”. BLANCAFORT DE CARULLA, Luis M. (1964). “El reactor nuclear de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Acero y Energía, núm. 124, juliol i agost, 12. 48 “Carta d’Oriol a Aragonés de 30 d’octubre de 1963”. Jornades Aplicacions Radioisòtops. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 354 354 El Fòrum Atòmic era un organisme que havia nascut el 1962 per desig de les empreses elèctriques i amb l’esforç de dos dels seus directius: Manuel Gutiérrez Cortines i José M. de Oriol. Sembla que el primer va viatjar el 1959 als Estats Units i va poder assistir a una assemblea de l’Atomic Industrial Forum. Allí se li va ocórrer la idea de crear a Espanya un organisme semblant al que hi havia en els Estats Units.49 No obstant això, l’acta constitutiva d’aquest organisme, que porta data d’1 de març de 1962, explica que fou el FORATOM, l’entitat que aplegava els fòrums europeus, el que va encarregar al Fòrum Italià (FIEN) que contactés amb els espanyols i promogués la creació d’un fòrum. El contacte va ser Gutiérrez Cortines, el qual va proposar la creació d’aquest organisme a José M. de Oriol i Urquijo, marqués de Casa Oriol, que aleshores presidia UNESA, amb la intenció que es convertís en una entitat dins d’aquesta agrupació d’empreses elèctriques.50 Oriol no era aliè a aquesta idea, ja que havia assistit al desembre del 1961 a una reunió del FORATUM on se li havia demanat que participés en un congrés que s’estava preparant a París. Allí també va pensar que Espanya necessitava un organisme semblant per poder participar en igualtat de condicions amb els altres països en les activitats del Fòrum Atòmic Europeu. La bona posició d’Oriol dins del govern franquista va permetre que s’entrevistés amb representants del Ministeri d’Indústria, de l’INI i de la Direcció General de l’Energia i que aviat es constituís el Fòrum Espanyol. En els objectius inicials es destacaven les raons que havien dut a la seva constitució: España no podía quedar al margen de esta tendencia universal, máxime cuando nos estamos preparando para abrirnos camino hacia el Mercado Común. El inicio medio de conseguir este intercambio de ideas e información en el terreno nuclear es el Forum Atómico Español pues forzosamente a través de éste tenemos que relacionarnos con los demás Forums europeos y el Foratom. Este fue el motivo que dió lugar al nacimiento de la Comisión Organizadora, la cual desde el primer momento recibió toda clase de estímulos y colaboraciones.51 49 50 CARO, Rafael, et al. (1995). Historia nuclear de España. Madrid: Sociedad Nuclear Española, 398. “Acta de la Reunión constitutiva organizadora del Forum Atómico Español”. Fòrum Atòmic Espanyol. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. “Objetivo y medios de actuación del FAE”. Fòrum Atòmic Espanyol. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 51 355 355 El primer president fou José M. de Oriol i les vicepresidències les van ocupar Manuel Gutiérrez Cortines, Jaime Mac Veigh Alfox i José María Gaztelu Jácome. En els inicis va comptar amb una seixantena de socis, entre els que hi havia les principals empreses elèctriques. La proposta de participar en l’organització de les Jornades d’Isòtops, que cal comptar entre les primeres activitats del Fòrum, va trobar-se amb una primera dificultat que va consistir en el canvi de director a l’Escola d’Enginyers de Barcelona. Damià Aragonés havia estat substitut per José M. de Orbaneja. Aquest fet va ocasionar un endarreriment o una pèrdua de correspondència. Sols la tercera de les cartes enviades va arribar al nou director.52 Orbaneja va posar en contacte José M. de Melis, secretari general del Fòrum Atòmic, amb Clua perquè acordessin les millors dates per organitzar les jornades. Finalment escolliren la primera quinzena del mes de febrer del 1964. Des del Fòrum tenien la intenció que s’assemblessin a les que l’ATEN (Association Technique pour la Production et Utilisation de l’Energie Nucleaire, entitat que aplegava unes setze societats privades) organitzava a París, i pretenien aconseguir una repercussió social “no sólo en la industria barcelonesa sinó en Cataluña y trascienda incluso en el resto de España”.53 L’esbós de programa es va anar concretant i al desembre del 1963 ja el tenien elaborat; a més, s’havia constituït el Comitè Organitzador, que va estar compost per Germán Domínguez Rodríguez, de la Secció d’Ús d’Isòtops de la JEN, José Ramón Galván Cabrerizo, de l’INI, Manuel Golmayo, de l’empresa AUXINI, i José Javier Clua, de l’Escola de Barcelona. En aquest mateix mes Gaztelu i De Melis es van desplaçar a Barcelona per establir contactes amb la Cambra Oficial d’Indústria, el Col·legi de Metges, la Facultat de Medicina, la Diputació Provincial i l’Ajuntament. El resultat va ser que van aconseguir un ajut financer de prop de 350.000 PTA. Després d’aquesta visita es van incorporar al Comitè Organitzador, Gaztelu en qualitat de president, José M. de Orbaneja en qualitat de vicepresident, 52 “Carta de De Melis a Orbaneja. Madrid, 30 de novembre de 1963”. S’hi adjunten les altres dues anteriors. “De Oriol a Aragonés. Madrid, 30 de octubre de 1963”. “De De Melis a Aragonés. Madrid, 15 de novembre de 1963”. Fòrum Atòmic Espanyol. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 53 “De Melis a Orbaneja. Madrid, 26 de novembre de 1963”. Fòrum Atòmic Espanyol. Caixes Ferran Tallada. Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. 356 356 i Solà i el doctor Antoni Subias en qualitat de vocals, en representació de la Cambra d’Indústria i de l’Hospital de Sant Pau, respectivament. Finalment es va incorporar com a vicepresident Fernández Cellini, en representació de la JEN. Una part important de les despeses va ser destinada a l’exposició, del disseny de la qual s’ocupà l’arquitecte R. Terradas, que fou finançada gràcies als ajuts de les entitats barcelonines. Aquí van tenir un paper destacat els contactes d’Orbaneja a la Diputació i a l’Ajuntament que eren, respectivament, Patricio Palomar i Miquel Cabré. Les Jornades van tenir lloc del 9 al 15 de març i van consistir en un seguit de conferències impartides majoritàriament per professors de la JEN o dels ministeris. Només hi hagué un conferenciant de Barcelona, el doctor Antonio Subias. La taula 14 recull el detall d’aquestes sessions. Taula 14. Conferències de les I Jornades d’Isòtops Dia 9.03.64 9.03.64 10.03.64 Nom Emilio Iranzo (JEN) Felipe de la Cruz (JEN) Severino Pérez Modrego (facultat de Medicina de Madrid) Antoni Subias (Hospital de St. Pau i de la Sta. Creu) Nicasio Ortiz (JEN) César Gómez Campo Títol Seguridad en el uso de radioisótopos Repercusión de la utilización de los radioelementos en el Diagnóstico Nuevas aplicaciones de los radioisótopos en la Diagnóstica 10.03.64 Aplicaciones de los radioisótopos en la Medicina. Telegammaterapia Aplicaciones de los radioisótopos en la Agricultura Empleo de las radiaciones ionizantes en la Agricultura. Efectos genéticos. Lucha contra plagas Conservación de alimentos por irradiación 11.03.64 11.03.64 12.03.64 12.03.64 13.03.64 13.03.64 Gaspar de Vicente (Esc. Tèc. Sup. d’Enginy. Ind. Madrid) Vicente Roglá (MOP) Aplicaciones de los radioisótopos en las Obras Públicas Antonio Plata (JEN) Algunas de las aplicaciones de los radioisótopos en la metrología y el control industrial Manuel del Val Cob Utilización industrial de los radioisótopos (JEN) como trazadores del movimiento de fluidos y control de procesos de producción 357 357 L’exposició va constar de diversos aparells de gammagrafia, de mesures de nivells i gruixos i d’altres aplicacions a la indústria. També s’hi van projectar algunes pel·lícules. 7.8. La restauració del Curs d’isòtops El curs d’aplicacions dels isòtops a la indústria no es va tornar a fer a Barcelona fins el gener del 1966. No va ser un curs organitzat per la càtedra Ferran Tallada sinó que fou la Junta d’Energia Nuclear qui va acordar, amb el consentiment de l’Escola d’Enginyers i l’ajut econòmic de la Cambra Oficial d’Indústria, d’impartir en aquesta ciutat el curs que des de feia anys es desenvolupava, un o dos cops l’any, a les seves instal·lacions de Madrid. És per això que es va anunciar com el XIII Curs d’aplicacions dels radioisòtops a la indústria. El programa anunciador d’aquest curs ens posa al corrent de quines eren les intencions futures respecte aquests tipus de curs: El Centro que para la promoción en formación y uso de los isótopos se encuentra en fase de creación en Barcelona, por los Organismos que colaboran en este Curso, continuará ofreciéndolos en los años sucesivos con el ánimo de despertar la inquietud sobre las aplicaciones de los radioisótopos en la región catalana e incrementar el número de usuarios.54 Això vol dir que la JEN impartia el primer curs i animava l’Escola que continués en els anys posteriors, sempre que les instal·lacions estiguessin en condicions. L’objectiu del curs era que els assistents poguessin obtenir una certificació que els servís per aconseguir el títol d’usuari. Per això se’ls exigia que, un cop acabat el curs, lliuressin una memòria amb els resultats de cada una de les pràctiques fetes, passessin un examen de capacitació i fessin una pràctica per duplicat. La taula 15 permet comparar el programa del curs d’isòtops impartit del 24 de gener al 19 de febrer de 1966 a Barcelona amb el que suposadament van seguir els professors de la càtedra Ferran Tallada a Madrid al febrer del 1960. De la 54 XIII Curso de Aplicaciones de los Radioisótopos en la Industria. Barcelona, del 24 de gener al 19 de febrer de 1966. 358 358 comparació dels dos programes es dedueix que en el XIII Curs d’isòtops no es van tractar amb tanta profunditat les aplicacions fisicoquímiques i industrials dels isòtops radioactius. Així, en el curs del 1966 no es van tractar les radiografies industrials, els mètodes de mesures de gruixos, la mesura de densitats i d’humitats de sols, l’esterilització en fred per irradiació o els traçadors. En canvi, van aprofundir més en conceptes generals d’interacció de la radiació amb la matèria com la producció de bremsstrahlung o l’efecte Compton. També van ser tractats amb més profunditat els conceptes de dosimetria relatius a la mesura de dosis i els diversos aparells que es podien utilitzar per obtenir aquestes dades, així com els seus efectes sobre els éssers humans. Taula 15. Comparació del I i del XIII Curs d’Isòtops Curs d’isòtops de la JEN (part teòrica)55 1. ELEMENTOS DE FÍSICA NUCLEAR. Estructura del átomo. Núcleo atómico. Tipos de nucleidos. Formas de desintegración. Esquemas de desintegración. Equilibrios radiactivos. Desintegración de mezcla de isótopos. Curs d’isòtops del 1966 Fundamentos teóricos de Física Nuclear, Radioactividad y radioprotección 2. ELEMENTOS DE FÍSICA NUCLEAR. Estructura del átomo. El núcleo. Tipos de núclidos. Desintegración radiactiva: formas y esquemas de desintegración. 3. DESINTEGRACIÓN RADIACTIVA. Concepto de actividad: unidades. Ley fundamental de la desintegración radiactiva. Equilibrios radiactivos. 2. PROPIEDADES DE LAS RADIACIONES. 4. PROPIEDADES E INTERACCIÓN DE Introducción. Ionización. Partículas alfa. LAS RADIACIONES CON LA MATERIA I. Partículas beta. Rayos gamma. Introducción. Ionización y excitación. Neutrones. Naturaleza de las partículas alfa y su interacción con la materia. Naturaleza e interacción de las partículas beta: absorción, autoabsorción, retrodispersión, producción de Bremsstrahlug. 5. PROPIEDADES E INTERACCIÓN DE LAS RADIACIONES CON LA MATERIA II . Naturaleza e interacción de los rayos gamma: ley exponencial de atenuación, efecto fotoeléctrico, efecto Compton y producción de pares. Interacción de los neutrones con la materia. 3. FÍSICA SANITARIA Y DOSIMETRÍA. 8. DOSIMETRÍA. Generalidades. Introducción. Concepto de dosis: Unidades: actividad de la fuente, 55 “Curso de aplicaciones industriales de los isótopos radiactivos”. Sección de Isótopos de la Junta de Energía Nuclear. Arxiu personal de Simon Arias. 359 359 unidades. Cálculo de dosis: fórmulas exposición, kerma, dosis absorbida, aproximadas. Dosis máximas permisibles. dosis equivalente, conversión de Medida práctica de dosis. Protección. exposición a dosis absorbida. Factores K. Cálculo de la intensidad de dosis. Fórmulas para diversas geometrías. Fórmulas aproximadas. Medida de dosis de radiación: dosímetros de bolsillo, dosímetros fotográficos. 9. EFECTOS BIOLÓGICOS DE LAS RADIACIONES. Efectos primarios. Efectos somáticos inmediatos y tardíos. Efectos genéticos. Concepto de dosis máximas permitidas. 4. APARATOS DE MEDIDA. Introducción. 6. MEDIDA DE RADIACIONES I . Electroscopios. Cámaras de ionización. Introducción. Cámara de ionización: Electrómetros. Contador proporcional. fundamentos y aplicaciones prácticas. Contador Geiger-Müeller. Contador de Contador proporcional: fundamento, centelleo. Equipo electrónico auxiliar. tipos más importantes. Contador GeigerMüller: fundamento, tipos y aplicaciones. Equipos auxiliares de medida. 7. MEDIDA DE RADIACIONES II. Contadores de centelleo: fósforos sólidos y líquidos y tubos fotomultiplicadores. Espectrometría de rayos gamma con contadores de centelleo. Medida de neutrones. Autorradiografía: materiales y técnicas de trabajo. 5. TECNICAS DE MEDIDA. Estadística de las medidas radiactivas. Errores y correcciones. Contaje absoluto. Contaje simultáneo de varios isótopos. Medida de bajos niveles de actividad. Normas para la selección de equipo. 6. APLICACIONES FÍSICO-QUÍMICAS Y ANALÍTICAS DE LOS ISÓTOPOS RADIACTIVOS. Reacciones de intercambio isotónico. Aplicaciones en cinética química. Estudios de difusión y autodifusión. Control de operaciones analíticas. Análisis por activación. Método de dilución isotópica. Análisis radiométrico. Algunas aplicaciones industriales de estos métodos. 7. APLICACIONES INDUSTRIALES (I. ACCIÓN DE LA MATERIA SOBRE LA RADIACIÓN). Introducción. Radiografía industrial. Medidas de espesores: a) Método de transmisión. b) Método de reflexión. Relación H/C en hidrocarburos. 360 360 Medida de niveles líquidos. Medida de densidad y humedad del suelo. 8. APLICACIONES INDUSTRIALES (II. EFECTOS DE LA RADIACIÓN SOBRE LA MATERIA). Introducción. Eliminación de carga estática. Ionización de tubos electrónicos. Producción de luminiscentes. Esterilización en frío por irradiación. Activación de reacciones químicas. Baterías eléctricas nucleares. 9. APLICACIONES INDUSTRIALES (III. TRAZADORES). Introducción. Tráfico de tuberías. Control de la circulación en catalizadores. Detección de escapes. Estudios de pozos de petróleo. Estudios de fricción y lubrificación. Estudio y control de procesos industriales. Investigación de procesos industriales. 7.9. La contribució de la Cambra Oficial d’Indústria La Cambra va implicar-se de manera decidida, també, en la recuperació dels cursos d’isòtops. Així, el 12 de març de 1964, va aprovar una proposició de la mesa del ple consistent a: Contribuir con la cantidad de 50.000 pts. a la celebración de las I Jornadas de Aplicación de los Radioisótopos que organizadas por el Forum Atómico Español están teniendo lugar en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona del 9 al 14 de marzo.56 També es va subvencionar l’Escola amb 10.000 PTA per pagar les depeses ocasionades per les visites col·lectives al laboratori d’energia nuclear del centre durant aquestes Jornades. Rivière va aprofitar l’aprovació d’aquests pressupostos per convidar els membres de la Cambra a visitar l’exposició sobre radioisòtops que s’havia inaugurat a l’edifici de l’Escola.57 “Acta del ple de la COI de 12 de març de 1964”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 199. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona 57 56 “El Sr. Rivière confirma a los reunidos la invitación formulada a los señores miembros del Pleno para visitar en el día de mañana por la tarde la Exposición de Radioisótopos y el Reactor Nuclear en funcionamiento, todo ello, en el nuevo edificio de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales 361 361 El 16 de setembre de 1965, la comissió d’Ensenyaments Tècnics de la Cambra, que ara es deia Comissió de Recerca i Formació Tècnica, va aprovar la constitució d’una ponència per estudiar la creació d’un centre d’estudis de recerca i assessorament en tècniques energètiques. Dins d’aquest centre van acordar de crear una secció d’isòtops. A més, el Ple va decidir: (...) otorgar amplio voto de confianza al Presidente de la Cámara y al de la Comisión para desarrollar dicha iniciativa en estrecha colaboración con la Junta de Energía Nuclear y con la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona para que en el próximo mes de Enero, el expresado Centro pueda iniciar sus tareas mediante la organización de un cursillo de capacitación y adriestamiento para ingenieros y titulares superiores de la industria, utilizando los laboratorios y servicios de dicha Escuela y el concurso de la Junta de Energía Nuclear.58 La voluntat de la Cambra de promoure un curs de radioisòtops era evident i, a la sessió de novembre, Rivière va intervenir al ple de la Cambra per explicar l’estat de la preparació del curs de formació d’usuaris d’isòtops que es volia fer a Barcelona. Al mes següent, el president de la Cambra també va tractar el tema per assenyalar que es preveia que el ministre d’Indústria assistís a la inauguració del curs: El Sr. Presidente se refiere a la próxima inauguración del curso epigrafiado que, organizado por la Junta de Energía Nuclear, con la colaboración de la Cámara, se inaugurará próximamente en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona informando a los asistentes acerca de la posibilidad de que el ministro de Industria asista a la inauguración del cursillo, que es el primero de su género que se celebra en Barcelona y cuyo cupo de matrícula ha sido cubierto con creces, habiéndose dado preferencia a la inscripción de los electores de la cámara que lo han solicitado.59 de Barcelona”. “Acta del ple de la COI de 12 de març de 1964”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1936, pàg. 200. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. “Acta del ple de la COI de 16 de setembre de 1965”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1937, pàg. 111. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 58 362 362 El XIII Curs sobre isòtops radioactius no era exactament el primer del seu gènere a Barcelona, sinó que el 1961 i el 1962 hi havia hagut un primer i un segon Curs d’isòtops, com ja hem comentat abans. D’això, els organitzadors ja no se’n recordaven. Tanmateix, aquest curs tenia més rellevància per dues raons. La primera, perquè habilitava qui el seguia com a usuari d’isòtops. I la segona, perquè el ministre d’Indústria va assistir a un col·loqui que va tenir lloc el darrer dia del curs. El membres de la Cambra i el seu president al capdavant van aprofitar l’ocasió per tenir una entrevista amb el ministre i tractar, entre altres temes, la limitació de l’expansió industrial, la creació d’una associació d’isòtops, la creació de polígons industrials i la representació de la Cambra en les comissions d’urbanisme. El cursos d’isòtops que tingueren lloc a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona durant el període que ens ocupa van servir per fer camí cap a la definitiva instal·lació del laboratori i foren les primeres passes de la nova orientació, la dedicació a la metrologia, que va prendre l’Institut de Tècniques Energètiques en la dècada posterior. Els camí seguit cap al curs d’isòtops és un reflex de l’activitat de la càtedra Ferran Tallada i que consisteix: primer, a iniciar una via fins i tot abans que la JEN; segon, a intentar aconseguir que la línia iniciada es consolidi a Barcelona, i, finalment, a cercar finançament privat per mantenir allò aconseguit davant la impossibilitat d’obtenir ajut de les institucions públiques. Així doncs, va ser la iniciativa de l’Escola de Barcelona la que va portar la JEN a organitzar els primers cursos d’isòtops aplicats a la indústria. Després es va intentar, sense gaire èxit, consolidar un curs d’isòtops a Barcelona. I finalment, cinc anys després, amb la intervenció del Forum Àtomic, i l’ajut econòmic –un altre cop– de la Cambra Oficial d’Indústria, va poder consolidar-se un curs d’isòtops. “Acta del ple de la COI de 26 de desembre de 1965”. Llibre d’actes de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, sèrie 44, vol. 1937, pàg. 133. Arxiu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 59 363 363 364 8. ELS ENSENYAMENTS DE LA CÀTEDRA FERRAN TALLADA EN EL CONTEXT DOCENT EUROPEU 8.1. Els inicis de la docència científica i tècnica sobre energia nuclear L’enginyeria nuclear s’havia desenvolupat únicament per raons bèl·liques. No obstant això, un cop acabada la II Guerra Mundial no hi havia als Estats Units cap escola d’Enginyeria que hagués introduït aquest ensenyament en el seu currículum. Els enginyers i els científics no sabien d’aquesta nova tècnica res més que allò que s’havia difós de manera divulgativa. La majoria dels treballs sobre l’energia nuclear es limitaven als laboratoris del govern i estaven sotmesos a estrictes mesures de seguretat i secretisme. No obstant això, la creixent difusió de les aplicacions dels isòtops radioactius va ocasionar que el 1949 es comencessin a impartir cursos sobre isòtops de quatre setmanes de durada a l’Oak Ridge Institute of Nuclear Studies de Tennessee, i que l’any següent es fundés al mateix indret l’Escola de Tecnologia de Reactors (Oak Ridge School of Reactors Technology) amb la finalitat de formar enginyers en la tecnologia dels reactors i en la pràctica de l’enginyeria nuclear.1 Tanmateix, la introducció dels ensenyaments nuclears a la universitat va produir-se de forma més lenta ja que, als problemes de seguretat i secretisme, abans esmentats, s’hi van afegir els costos elevats que comportava disposar d’instal·lacions nuclears adients per a la docència. El 1950 Thorndike Saville, president del Society for the Promotion of Engineering Education (SPEE), nom que rebia aleshores l’American Society for Engineering Education, va organitzar un comitè sobre educació en energia atòmica. El comitè va donar a lloc a cinc subcomitès regionals que van preparar unes trobades locals sobre educació en aquesta font d’energia. A més, l’SPEE va organitzar, en cooperació amb l’Atomic Energy Comission, algunes escoles d’estiu sobre l’educació en energia nuclear.2 1 ANDERSON, E.E; VONDERLAGE, F.C.; OVERMAN, R.T. “Enseñanza y formación profesional en ciencia e ingeniería nuclear en los Estados Unidos de America. Actas de la Conferencia Internacional sobre la utilización de la Energia Atómica con fines pacíficos. Ginebra, 8-20 d’agost de 1955. Ginebra: Nacions Unides, 1956. Vol. I, 516-524. 2 GRAYSON, Lawrence, P. The making of an engineer. An Illustrated History of Engineering Education in the United States and Canada. Nova York: John Wiley & Sons, Inc. 180-182. 365 365 Aquestes activitats de base van donar lloc que el 1954 es fessin cursos en diversos centres universitaris, entre els quals cal destacar els del Massachusetts Institute of Technology, els dels state colleges de Iowa i de Pennsilvània, i els de les universitats de Califòrnia, Michigan, Tennessee i Carolina del Nord. A partir del 1955, la I Conferència de Ginebra va modificar la política de molts països respecte a l’energia nuclear: es van potenciar els treballs encaminats als usos pacífics i es van aturar les recerques en el camp militar. També va modificar l’actitud respecte a la difusió dels coneixements. Així, la Gran Bretanya, que ja el 1951 havia posat en marxa un curs d’isòtops adreçat a llicenciats en Ciències Naturals, va inaugurar el 1954 l’Escola de Reactors de Harwell i, el 1957, l’Escola d’Operadors de Calder Hall. Després de la Conferència de Ginebra, l’Escola de Reactors de Harwell, que mitjançant cursos de 14 setmanes de durada capacitava els enginyers o físics titulats en el disseny i la construcció de reactors, va començar a admetre estudiants estrangers.3 França també va posar en marxa un centre de característiques similars. El 1956 es va crear a Saclay l’Institut National des Sciences et Techniques Nucléaires, el qual va començar a impartir un curs complet adreçat a enginyers que treballaven a la indústria. També l’Institut Polytechnique de la Universitat de Grenoble va iniciar un curs similar adreçat específicament a enginyers acabats de titular (Cours de Genie Atomique). Diverses universitats tant del Regne Unit com de França van impartir cursos de física nuclear, d’isòtops o de teoria de reactors.4 A Itàlia, el 1951, la Universitat Politècnica de Milà5 va començar a impartir un curs de perfeccionament en física nuclear aplicada i, a la tardor del 1955, un curs pràctic d’un més de durada sobre radioisòtops. L’any següent va començar a estudiar la primera promoció d’enginyers industrials mecànics amb especialitat 3 Energía Nuclear en Gran Bretaña. Departamento de Documentación. Oficina Central de Información. Londres, octubre 1957. 12-15. A la Gran Bretanya, a Oxford, Cambridge, Londres, Birminghan, Manchester i Glasgow es feien cursos de ciència i tecnologia nuclears i també als college of technology de Birkenhead, Birminghan, Bradford, Enfield, Gildford, Liverpool o Newcastle, entre d’altres. A França, se’n feien a les universitats de Bordeaux, Clermont, Grenoble, Lyon, Montpellier, París, Poitiers, Estrasburg i Tolosa. Catalogue des cours sur l’énergie nucléaire dans les pays de l’OECE. 1958-1959. París: Agence Européenne pour l’Énergie Nucléaire. 41-52, 85-100. Ens estem referim a Il Politècnico de Milano. Pel que respecta a la denominació dels centres docents hem seguit la proposta que suggereix el Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra. UPF: Barcelona, 1996. Aquest text en el seu apendix 2 proporciona la traducció al català de diversos centres universitats amb el seu equivalent anglès. Tanmateix, per tal d’evitar errors especifiquem en nota a peu de pàgina el nom original si el sabem o la traducció anglesa coresponent. 4 5 366 366 nuclear, a la qual accedien només deu alumnes escollits entre els que havien obtingut les millors notes en els dos primers anys de la carrera. Aquesta nova especialització, que es desenvolupava al llarg dels tres últims cursos, va donar lloc més tard (1960-1961) al títol d’Enginyeria Nuclear, reconegut per l’autoritat ministerial. El 1957, la Universitat Politècnica de Milà es va equipar amb un reactor i es va constituir un institut que, amb la denominació de Centro di Studi Nucleari Enrico Fermi (CESNEF), era dirigit per Giuseppe Bolla.6 A Torí, també es va començar a impartir per la mateixa època un curs de perfeccionament en enginyeria nuclear amb el nom “Giovanni Agnelli”, i el 1956 es va constituir l’Instituto di Fisica Tecnica ed Impianti Nucleari, dirigit per Cesare Codegone. A més, altres universitats del país també impartiren cursos de física nuclear, radioisòtops o tecnologia de reactors.7 A Espanya, la Junta d’Energia Nuclear (JEN) va començar a impartir cursos d’introducció a l’enginyeria nuclear el 1956. El primer va tenir lloc del 20 de gener al 24 de març del 1956 i hi van assistir solament dotze alumnes. Com que el nombre d’alumnes era tan reduït, la JEN va haver d’organitzar un segon curs del 14 de maig al 14 de juliol del mateix any. A partir de novembre, la JEN va acordar d’organitzar un tercer curs més ampli de set mesos de durada en el qual, a més d’impartir coneixements de matemàtiques i de química, es va ampliar la part experimental mitjançant la realització de pràctiques. El quart curs que va impartir la JEN, del novembre del 1957 al juny del 1958, va ser organitzat de manera diferent, ja que es va dividir en dues parts. La primera, de tres mesos de durada, era comuna a tots els alumnes i es va estructurar al voltant de quatre assignatures bàsiques –Física Nuclear, Química Nuclear, Instrumentació Nuclear i Física Sanitària– i d’un treball experimental com podria ser, per exemple, determinar la distribució de flux de neutrons o calcular el factor de multiplicació d’un conjunt subcrític. Un cop acabada la primera part, solament els alumnes que havien superats els exàmens corresponents podien accedir a la segona part, de quatre mesos de durada, en la qual podien escollir especialitat 6 Il Centenario del Politecnico di Milano 1863-1963. (Edició coordinada per Alessandro Dei Poli). Milà: Tamburini Editore, 1964, 472n 7 A Bolonya, hi havia un curs d’enginyeria nuclear; a Catània, un de perfeccionament en física nuclear; a Pàdua, un de perfeccionament postuniversitari; a Pavia, un de postgrau sobre els efectes biològics de les radiacions i les seves aplicacions; a Roma, un de física nuclear i un altre de construcció de reactors, etc. Catalogue des cours sur l’énergie nucléaire dans les pays de l’OECE. 1958-1959. París: Agence Européenne pour l’Énergie Nucléaire. 61-71. 367 367 entre les de Física de Reactors, Enginyeria de Reactors o Electrònica Aplicada a l’Enginyeria Nuclear.8 Encara que l’activitat docent de la JEN va començar aviat, no fou fins al cap de nou anys (1965) que no es va constituir l’Institut d’Estudis de l’Energia.9 L’abril d’aquell any, Otero Navascués va encomanar a Manuel Quinteiro, de la Divisió d’Enginyeria de la JEN, que fes les gestions per crear un institut d’estudis nuclears i que prengués com a exemple els cursos que es feien al Massachusetts Institute of Technology. L’objectiu no era cap altre que donar suport als centres docents que ja impartien aquestes matèries.10 Però, abans que la JEN iniciés les seves classes, dues escoles tècniques de l’Estat espanyol van avançar-se en la docència de l’enginyeria nuclear. Eren les escoles tècniques superiors d’Enginyeria Industrial de Barcelona i de Bilbao. Així, com ja hem pogut veure en un capítol anterior, just després de la I Conferència de Ginebra, a l’octubre o el novembre del 1955, les dues escoles iniciaren els primers cursos de formació en enginyeria nuclear que, en el cas de l’Escola de Barcelona, va comportar la creació de la càtedra Ferran Tallada. L’interès dels dos centres docents per aquesta disciplina va portar-los a constituir-se en els centres docents més avançats de l’Estat espanyol en el seu moment. Per això Armando Duran i Francisco Pascual, dos homes estretament lligats a la Junta d’Energia Nuclear, en una comunicació presentada a la II Conferència de Ginebra reconeixien que: La Junta de Energía Nuclear colabora estrechamente en el campo de la enseñanza de la ingeniería nuclear con las universidades y escuelas técnicas superiores, en algunas de las cuales se dan en la actualidad cursos de física e ingeniería nuclear. Actualmente los centros más avanzados en este campo son las escuelas técnicas superiores de Bilbao y Barcelona que están considerando, con la colaboración de la 8 DURAN, A.; PASCUAL, F. (1958). “La formación de técnicos nucleares en España”. Actas de la segunda Conferencia internacional de las Naciones Unidas sobre la utilización de la energía atómica con fines pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, vol. I, 213-215. “Entrevista a Lucila Izquierdo Rocha, directora del Instituto de Estudios de la Energia”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 157, octubre 1996, 9-13. 9 CARO, R. et al. (ed.) (1995), 274-276. Hi ha també dues fotografies dels alumnes que van assistir els dos primers cursos del 1956. 10 368 368 JEN y del Ministerio de Educación Nacional, la adquisición de un reactor de investigación de pequeña potencia para dedicarlo a la enseñanza.11 Després d’aquestes consideracions prèvies, a continuació iniciarem un estudi comparatiu més aprofundit dels ensenyaments de l’enginyeria nuclear a Europa amb l’objectiu de poder valorar millor els ensenyaments que impartia la càtedra Ferran Tallada. 8.2. Aproximació a un estudi comparatiu sobre els ensenyaments nuclears europeus Un estudi comparatiu aprofundit sobre els ensenyaments nuclears a Europa podria ser, per si sol, objecte d’una tesi. Però seria desitjable que, abans d’emprendre un treball d’aquesta magnitud, hi haguessin estudis parcials sobre determinats centres docents o sobre determinats països. Com que aquests treballs previs no existeixen, ni són l’objectiu d’aquesta tesi, hem limitat l’estudi a la informació que proporcionen els catàlegs de cursos publicats per l’OECE al llarg dels anys estudiats.12 L’estudi ha consistit, en primer lloc, en un buidatge d’aquest catàleg de manera transversal, és a dir en el curs concret de 1962-1963, amb la finalitat de localitzar centres docents els ensenyaments dels quals fossin comparables amb els impartits a la càtedra Ferran Tallada. Per triar els països hem tingut en compte que la diferència de desenvolupament tecnològic no fos excessivament gran. Per això ens hem basat en la classificació del capítol segon i hem escollit països que o bé pertanyen al mateix grup que Espanya o bé es troben en el grup immediat superior. Un cop triats els centres docents objecte de la comparació vam iniciar la segona part del treball, consistent en un estudi longitudinal parcial dels ensenyament 11 12 DURAN, A.; PASCUAL, F. (1958), 215. Hem fet servir per a aquest estudi els catàlegs següents: Catalogue des cours sur l’énergie nucléaire dans les pays de l’O.E.C.E. París: Agence Européenne pour l’Énergie Nucléaire. Organisation Européenne de Cooperation Économique. Juny 1958. Catalogue of courses on Nuclear Energy in OECE countries. París: European Nuclear Energy Agency. Organisation for European Economic Cooperation. Juny 1961. Catalogue of courses on Nuclear Energy in OECE countries. París: European Nuclear Energy Agency. Organisation for European Economic Cooperation. Juny 1962. 369 369 impartits en els cursos 1958-1959, 1961-1962 i 1962-1963. Aquesta visió diacrònica ha permès veure l’evolució dels cursos en els centres objecte de l’estudi i facilitar la comparació amb els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada, cosa en què ha consistit la tercera part de l’estudi. Els resultats no han estat, però, sorprenents, i possiblement l’única afirmació que es pot fer és que els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada tenien un nivell semblant al de molts centres d’enginyeria de ciutats de segon nivell dels països perifèrics europeus. Sols pretenem que aquest estudi serveixi de punt de partida per a estudis posteriors, parcials o generals, i permeti avançar en el coneixement del paper de la difusió científica a través de la docència d’una disciplina determinada. Som conscients de les limitacions d’aquest estudi. La informació proporcionada pels catàlegs no és homogènia. Hi ha països que detallaven més els cursos i proporcionaven un major nombre de dades sobre la durada, el contingut, els alumnes a qui anava dirigit, els requisits per accedir-hi, els professors i els laboratoris o reactors experimentals emprats. En canvi, d’altres són més breus en la informació consignada i no inclouen determinades dades; i això, evidentment, dificulta la comparació. El cas de la càtedra Ferran Tallada és un exemple del que estem dient, ja que sabem que va impartir classes des del 1955 i, en canvi, no apareix en el catàleg fins al 1961. A més, en el millor dels casos, la comparació a través del títol d’un curs és equivoca ja que un mateix títol no pressuposa iguals continguts, i de vegades un conjunt de cursos de curta durada pot ser similar a un sol curs amb un títol més general i de durada més llarga. La dificultat es troba en el fet que, en no tenir més informació, la facilitat d’equivocar-se és més gran. Tot i així, conscients de les limitacions d’aquest estudi, ens hem arriscat a dur-lo endavant. 8.3. Els ensenyament de l’energia nuclear en països del segon grup En aquest apartat descriurem amb un cert detall els cursos impartits per diversos centres docents d’Alemanya, Suècia i Itàlia. En primer lloc estudiarem el context general de la docència sobre energia nuclear en el país i després passarem a aprofundir en alguns dels centres docents més destacats. 370 370 8.3.1. Alemanya A Alemanya, durant el curs 1962-1963 es van impartir 260 cursos sobre energia nuclear, dels quals la major part, el 55%, eren de caire científic i sols el 32% eren de caràcter tècnic. La taula 1 mostra el nombre de cursos distribuïts per matèries. S’hi pot veure que els de nombre menor són els cursos sobre mineria, seguits dels cursos sobre isòtops Taula 1. Cursos sobre energia nuclear a l’RFA el 1962-1963 Tipus de curs Nre. Científics 144 Tècnics 82 Isòtops 6 Mineria 3 Medicina 25 Total 260 Si bé el nombre de centres que impartien docència sobre energia nuclear no sempre resulta ser un bon indicador del desenvolupament d’aquesta disciplina, si resulta ser una índex de la voluntat política de difusió d’aquests coneixements. A Alemanya, a causa potser de la seva organització interna en landers, els ensenyaments nuclears es van distribuir en molts centres docents, alguns de més modestos i d’altres de més avançats. Hi havia centres en què els continguts tenien un caire més general i d’altres, en canvi, que eren més especialitzats. La taula 2 inclou les ciutats on s’impartien cursos i el nombre d’aquests cursos. Taula 2. Cursos sobre 1962-1963 Lloc AQUISGRÀ (Aachen) BERLÍN BONN BRUNSVIC CLAUSTHAL COLÒNIA DARMSTADT ERLANGEN FRANKFURT FRIBURG GIESSEN energia nuclear a l’RFA segons el lloc on s’impartien el Nre. 18 17 1 10 3 16 17 6 17 4 13 GÖTTINGEN HAMBURG HANNOVER HEIDELBERG KARLSRUHE KIEL MAGÚNCIA MARBURG MUNIC MÜNSTER SAARBRUCKEN STUTTGART 8 3 5 11 24 4 6 11 29 6 4 22 371 371 TÜBINGEN WURZBURG 4 1 Total 260 Algunes universitats tenien els estudis organitzats en semestres, de manera que amb l’assoliment de 5 o 6 semestres s’aconseguia el primer diploma i, amb 9 o 12, el títol final. Aquesta organització la seguien l’Escola Tècnica Superior Renanowestfaliana d’Aquisgrà, la Universitat Lliure de Berlín i les universitats de Colònia, de Giessen, Marburg, Münster i Saarland. A part de la docència, hi havia també cursos de recerca com els que s’impartien a l’Institut de Física de la Universitat de Tübingen, a l’Institut Max Planck de Recerca Metal·lúrgica de Stuttgart, a l’Institut de Recerca d’Altes Temperatures de la Universitat de Stuttgart, a l’Institut de Física del Plasma de Munic o a l’Institut Max Planck per a Física i Astrofísica de Munic. A les universitats tècniques alemanyes els cursos solien ser de curta durada, unes 25 hores de mitjana, i amb títols que pressuposaven una especialització elevada. L’única excepció era el Curs d’enginyeria nuclear de l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe, que tenia una durada de 56 hores a les quals calia afegir uns seminaris que el completaven. La resta de cursos eren de durada més breu. Els centres tècnics per excel·lència eren l’Escola Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà, l’Institut d’Enginyeria Mecànica de la Universitat Tècnica de Berlín, l’Institut de Tecnologia de la Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic, l’Escola Tècnica Superior de Darmstadt, l’Institut de Tecnologia de Hannover, l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe, l’Escola d’Enginyeria Nuclear de Karlsruhe, i els instituts de tecnologia de Munic i de Stuttgart. 8.3.1.1. Escola Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà13 Els cursos sobre energia nuclear en aquesta escola evolucionaren al llarg dels anys. El 1958-1959 tenien un caire més general i més teòric: mecànica quàntica, física superior i aplicació a la física nuclear. Hi havia, també, treballs pràctics de separació d’isòtops i un seminari de difracció de neutrons. Els cursos 1961-1962 i 1962-1963 es va augmentar el nombre de treballs pràctics en teoria de reactors i 13 Es tracta de Rheinisch-Wesfälische Technische Hochschule Aachen. 372 372 en física nuclear. Els cursos impartits aquests darrers anys eren bastant semblants, tot i que també hi havia diferències. Així, el 1962-1963 desaparegueren els cursos de problemes especials de física nuclear, els introductoris de química nuclear i els seminaris de recerca de reactors, i es van introduir els cursos sobre radioquímica i radioactivitat, sobre metal·lúrgia i sobre fabricació d’elements combustibles. Quadre1. Els ensenyaments nuclears a l’Escola Tècnica Superior Renanowestfaliana d’Aquisgrà.14 Centre: Technical University of Aachen. Rhine-Westphalia Institute of Technology (École Polytechnique d’Aix-la-Chapelle) Ciutat: Aquisgrà (en alemany Aachen i en francès Aix-la-Chapelle) País: Renània-Westfàlia (R.F. Alemanya) Títol del curs 1958-1959 Décharges de courants élevés et fusion nucléaire -Seminaire de physique nucléaire -Travaux pratiques en physique nucléaire Introduction a la physique nucléaire I Introduction a la physique nucléaire II Techniques de la séparation d’isotopes -Travaux pratiques Energie nucléaire -Travaux pratiques Théorie atomique et introduction à la mécanique quantique. -travaux pratiques Physique supérieure: introduction a la physique atomique Physique supérieure: problemes spéciaux de physique nucléaire Introduction aux techniques de mesure pour le contrôle de la radioactivité du sol, de l’eau et de l’air. -Exercices pratiques Théorie générale des réacteurs Seminaire:Diffraction des neutrons Processus élémentaires d’irradiation des matières entrant dans un réacteur Problèmes spéciaux concernant les matières entrant dans un réacteur Protection contre les radiations dans les installations des réacteurs et dans les laboratoires “Chauds” (calcul des protections et choix des matériaux) Introduction a la théorie du réacteur 1961-1962 Practical work in Nuclear Physics Introduction to Nuclear Physics I Introduction to Nuclear Physics II Specials problems of nuclear physics Natural and artificial radioactivity in the soil, water and air. -practical work Introduction to nuclear chemistry Reactor materials -practical work Special problems of reactor theory Radiation Effects in Solids 1962-1963 Practical work in Nuclear Physics Introduction to Nuclear Physics I Introduction to Nuclear Physics II Radioactivity with respect to Geophysics and Meteorology. Practical work in controlling radioactivity in Soil, Water and Air Theoretical Models in Nuclear Physics Practical and theoretical courses in Radiochemistry Metallurgy of Fuels Radiation Effects in Solids Radiation protection in Reactor Installations and Hot Laboratories Seminar on research reactors and hot laboratories Introduction to Reactor Theory I -practical work Introduction to Reactor Theory II Introduction to power reactors construction -practical work Structural elements of Power Reactors and Atomic Power Stations Reactor Materials -practical works Introduction to Reactor Theory I -practical work Introduction to Reactor Theory II -practical work Introduction to Power Reactor Construction -practical work Structural elements of Power Reactors and Atomic Power Stations Seminar on Reactor Engineering 14 Tots els quadres recollits en aquest capítol han estat elaborats a partir de la informació dels catàlegs esmentats a la nota 12. Hem volgut, però, mantenir els títols dels cursos en la llengua en què apareixen en els catàlegs consultats. Aquesta és la raó que els cursos del 1958-1959 apareguin en francès i els del 1961-1962 i 1962-1963 en anglès. 373 373 Nre. d’hores Tipus d’d’alumnat Professors Introduction a la contruction des réacteurs de puissance Régulation des centrales nucléaires Eléments de structure des réacteurs de puissance et centrales nucleaires De 12 a 120 (mitjana, 24-36). Estudiants de la universitat. Fucks, Deutschmann, Falk, Reik, Schmitz, Israel, Köhler, Leibfried, Kersten, Mandel Seminar on Reactor Engineering Radiation protection in Reactor Plant and Hot Laboratories Fuel elements for Piles I Fuel elements for Piles II De 12 a 120 (mitjana, 24-36). Estudiants de la universitat. De 12 a 120 (mitjana, 2436). Estudiants de la universitat. Fucks, Deutschmann, Fucks, Deutschmann, Israel , Schmitz, Israel, Kuchen, Schmitz, Asinger, Knacke, Bollenrath, Leibfried, Leibfried, Bollenrath, Mandel, Kersten, Mandel Kuhlmann, Boettcher. Observacions Són cursos semestrals dels estudis d’Enginyeria Mecànica, Elèctrica, Química o de les diplomatures de Física o Química. Amb 5 o 6 semestres s’obté un títol preliminar. Amb 9 o 12 semestres, el títol final. Reactor de recerca (2 unitats) en construcció a Jülich. El nombre d’hores dels cursos oscil·lava entre 12 i 120, encara que la mitjana era de 30. El professorat va ser el mateix al llarg d’aquest anys, tot i que en els darrers cursos es van incorporar alguns professors. 8.3.1.2. Institut de Tecnologia de la Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic15 A la Baixa Saxònia hi havia dos centres tecnològics on s’impartien cursos sobre energia nuclear, l’un a Brunsvic i l’altre a Hannover. El primer tenia una orientació definida cap a la dosimetria i la protecció radioactiva, mentre que el segon encaminava la seves recerques cap a la física del plasma. A l’Institut de Tecnologia de Brunsvic els cursos sobre energia nuclear impartits el 1958-1959 eren només cinc i tenien un caire més teòric, a excepció d’un que explicava de manera experimental la determinació dels moments nuclears. Duraven 26 hores cada un i hi accedien els alumnes a partir del tercer curs. En l’etapa 1961-1962 i 1962-1963, el nombre de cursos es va incrementar fins a deu. La informació sobre aquests dos darrers cursos és idèntica, cosa que mostra una certa estabilitat en la docència. En essència contenen física nuclear i atòmica, protecció radioactiva i tecnologia nuclear; és a dir, que vistos en conjunt constitueixen un curs bastant complet d’energia nuclear. Quadre 2. Els ensenyaments nuclears a la Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic 15 Es tracta de Herzoglich Technische Hochschule Carolo-Wilhelmina que a partir de 1968 va rebre la denominació de Technische Universität Braunschweig. 374 374 Centre: University of Brunswick. Institute of Technology Ciutat: Brunsvic (en alemany Braunschweig) País: Baixa Saxònia (R.F. Alemanya) Títol 1958-1959 Physique Nucleaire Théorie de physique nucléaire et des particules élémentaires Méthode expérimentale de détermination des moments nucléaires Technologie Nucléaire Mesure de la radioactivité et protection 1961-1962 Nuclear Physics I Nuclear Physics II Atomic Physics III Molecular Structure and Band Spectra Atomic Physics II 1962-1963 Nuclear Physics I Nuclear Physics II Atomic Physics I Molecular Structure and Band Spectra Atomic Physics II Atomic Physics (selected chapters) Atomic Physics (selected subjects) Radiation Protection and Dosimetry I Radiation Protection and Dosimetry I Radiation Protection ans Dosimetry II Radiation Protection ans Dosimetry II Introduction to the physical and Introduction to the physical and technical principles of Nuclear technical principles of Nuclear Energy I Energy I Introduction to the physical and Introduction to the physical and technical principles of Nuclear technical principles of Nuclear Energy II Energy II Nre. d’hores 26 cada curs . 26 cada curs. 26 cada curs. Tipus Estudiants que hagin aprovat tres Estudiants després d’un examen Estudiants després d’un examen d’alumnat cursos de la universitat. previ. previ. Professors Fränz, Kohler, Stille, Droste, Jäger Fränz, Stille, Hüber, Droste Fränz, Stille, Hüber, Droste Observacions Són cursos semestrals del estudis d’Enginyeria Mecànica, Elèctrica, Química o les diplomatures de Física o Química. Amb 5 o 6 semestres s’obté un títol preliminar. Amb 9 o 12 semestres, el títol final. Com es pot veure en el quadre 2, que conté tota la informació recollida sobre l’ensenyament nuclear en aquest centre, els professors van ser els mateixos i la durada i distribució dels cursos és marcada pel seu caràcter semestral. 8.3.1.3. Institut de Tecnologia de Hannover16 La especialització de l’Institut de Tecnologia de Hanover en la física del plasma ja es comença a veure el curs 1958-1959 ja que, a part de diversos cursos teòrics sobre física nuclear i sobre centrals nuclears, hi havia un seminari de física del plasma. Però el canvi d’orientació definitiu es va manifestar en el 1961-1962 i 1962-1963 ja que el nombre de cursos es va reduir i es va orientar cap a estudiants de física i de matemàtiques. Es tracta de cursos amb més contingut pràctic i de laboratori ja que es combinaven exercicis pràctics de mesura amb seminaris sobre centrals nuclears juntament amb treballs de laboratori de física del plasma. 16 Hannover Institute of Technology. 375 375 Quadre 3. Els ensenyaments nuclear al Institut Tecnològic de Hanover Centre: Hannover Institute of Technology Ciutat: Hannover País: Baixa Saxònia (R.F. Alemanya) 1961-1962 Laboratory work on Nuclear Measurement Physique expérimentale supérieure Reactors Physics and Techniques Physique et technique des réacteurs Seminar on Nuclear Energy for Power Stations Technique de mesure en physique nucléaire Laboratory work on plasma -exercises pratiques physics Introduction à la physique atomique et Shielding problems, radioactive corpusculaire I,II,III isotopes, practical and theoretical work. Physique nucléaire théorique I, II (1) Séminaires sur la physique des plasmas (1) Isotopes radioactifs (1) Radiobiologie (1) Séminaire sur l’énergie nucléaire des centrales atomiques Nre. d’hores 24 14 o 24 per als cursos teòrics i 288 per als pràctics. Tipus Estudiants amb tres cursos de d’alumnat Física o Matemàtiques. Professors Bartels, V. Meyern, Hinzpeter, Juilfs, Hinzpeter, Bammert, Illies, Burkhardt, Larenz, Glubrecht, Bammert, Bartelsm, Burkhardt, Strubrecht Illies. Observacions (1) Aquests cursos no es fan cada semestre Accés al reactor piscina Hi ha un reactor en construcció prop Geesthacht situat prop d’Hamburg que estarà a disposició dels d’Hamburg. estudiants d’Enginyeria. Títol 1958-1959 Physique des haures températures 1962-1963 Laboratory work on Nuclear Measurement Reactors Physics and Techniques Seminar on Nuclear Energy for Power Stations Laboratory work on plasma physics Shielding problems, radioactive isotopes, practical and theoretical work. 14 i 24 per als cursos teòrics i 288 per als pràctics. Estudiants amb tres cursos de Física o Matemàtiques. Hinzpeter, Bammert, Illies, Bartelsm, Burkhardt, Strubrecht Accés al reactor piscina Geesthacht situat prop d’Hambourg. La durada dels cursos és marcada per l’estructura en semestres, llevat dels que són experimentals i de laboratori, que tenen, evidentment, una durada més gran. El professorat sembla que es redueix i els estudiants d’aquest centre van poder utilitzar en la seva formació el reactor experimental de tipus piscina Geesthacht. 8.3.1.4. Escola Tècnica Superior de Darmstadt17 Una característica diferencial de l’Escola Tècnica Superior de Darmstadt és que els cursos sobre energia nuclear es fraccionaven en tres especialitats: Tecnologia Nuclear, Química, i Matemàtiques i Física. El curs 1958-1959 no hi havia encara aquesta especialització i predominaven els cursos teòrics i de química nuclear, mentre que en els cursos 1961-1962 i 1962-1963 ja estava perfectament establerta. En l’especialització de Tecnologia Nuclear el contingut es va centrar essencialment en els reactors de potència i en l’estudi dels materials sotmesos a 376 376 altes temperatures. Els de Química i de Matemàtiques i Física, els contingut van seguir mantenint, encara, l’aspecte teòric. Quadre 4. Els ensenyaments nuclears a l’Escola Tècnica Superior de Darmstadt Centre: Darmstadt Institute of Technology Ciutat: Darmstadt País: Hessen (R.F. Alemanya) Títol 1958-1959 Théorie du reglage des réacteurs Cours pratique sur la mesure des radiations Exercices de chimie nucléaire Effects biologiques des radiations Introduction pratique à la biologie des radiations Chimie nucléaire appliquée Introduction à la chimie nucléaire Chimie des réacteurs ou chimie “chaude” Physique nucléaire I Physique nucléaire II Sprectroscopie beta et gamma Protection contre les radiations Séminaire de physique nucléaire Réacteurs de puissance Matériaux à haute et basse température ( y compris les matériaux des réacteurs) 1961-1962 Technology Power reactor -practical work High Temperature Materials Chemistry Applied nuclear chemistry Chemistry of artificial elements Special aspects of nuclear chemistry Nuclear chemistry Introduction to nuclear chemistry Mathematics and Physics Neutron and reactor physics Introduction to nuclear physics Nuclear Physics I -practical work Nuclear Spectroscopy Seminar on nuclear physics -practical work 1962-1963 Technology Reactor Technology -practical work Theoretical work High Temperature Materials Chemistry Applied Nuclear and Radiochemistry Chemistry of Artificial Elements Special Aspects of Nuclear Chemistry Practical courses in Nuclear and Radiochemistry Introduction to Nuclear and Radiochemistry Mathematics and Physics Introduction to Radioactivity and Nuclear Physics Nuclear Physics Nuclear Radiations and Radiatiion Shelding. Laboratory work on Nuclear Radiation and Radiation Safety, with seminar. Advanced laboratory course in Nuclear Physics, with seminar. Nuclear Spectroscopy (selected topics) Seminar on current problems in Nuclear Physics Practical work in Nuclear Physics and Radiation Physics; independent scientific research work. 24 i 36 els teòrics, i 98 els pràctics Nre. d’hores 24 i 36 els teòrics, i 144 els pràctics Tipus Estudiants amb tercer curs aprovat. Estudiants amb tercer curs Estudiants amb tercer curs aprovat. d’alumnat aprovat. Professors Oppelt, Frühauf, Kohlschütter, Lieser, Jaroschek, Schaar, Lieser, Humbach, Lieser, Buttlar, Brix, Frank, Luther, Brix, Jaroschek, Schaar Brix, Menzel, Buttlar, Observacions Són cursos semestrals dels estudis d’Enginyeria Mecànica, Elèctrica, Química o de diplomatures de Física o Química. Amb 5 o 6 semestres s’obté un títol preliminar. Amb 9 o 12 semestres, el títol final. 24 Com en altres instituts politècnics alemanys, la durada dels cursos va estar marcada pel semestre i oscil·lava al voltant de les 30 hores, a excepció dels cursos pràctics, que superaven les 100 hores. 17 Es tracta de Technische Hochschule Darmstadt. 377 377 8.3.1.5. Institut de Tecnologia de Karlsruhe18 Al land de Baden-Württemberg hi havia dos instituts de tecnologia, l’un a Karlsruhe i l’altre a Sttutgart. El de Karlsruhe era el més antic d’Alemanya, i el curs 1958-1959 ja disposava d’un reactor nuclear d’urani natural i aigua pesant que s’utilitzava en els treballs pràctics dels cursos que impartia. Aquests cursos, de dues hores setmanals, abastaven des dels conceptes generals de física i de tecnologia dels reactors fins a la transformació i transferència d’energia i l’estudi de les radiacions. A més, s’aprofundia en temes concrets de física del nucli, de desmineralització de l’aigua i d’economia del reactor. El curs 1961-1962 les matèries es van anar concentrant i alhora doblaven el nombre d’hores. Aleshores abastaven la física nuclear, l’enginyeria nuclear, la química nuclear, la protecció radiològica i la instrumentació. En el curs següent, aquests cursos generals es van completar amb d’altres de més específics sobre reactors refrigerats per gas, elements de combustible, refrigeració de reactors de potència, i mesura i control de centrals nuclears. A més, s’hi havia instal·lat un nou reactor de tipus Argonaut abans del de Barcelona i, com que va ser visitat pels professors de l’Escola d’Enginyeria de Barcelona, va tenir un cert paper de model de referència. Quadre 5. Els ensenyaments nuclears a l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe Centre: Karlsruhe Institute of Technology Ciutat: Karlsruhe País: Baden-Württemberg (R.F. Alemanya) Títol 1958-1959 Introduction a la physique nucléaire et a la physique des neutrons Les réacteurs Physique des réacteurs (séminaire) Problèmes de construction des réacteurs et physique des réacteurs Transformation de l’énergie et transfert de chaleur dans les centrales nucléaires. Dangers des radiations et protection de la santé dans les installations nucléaires Méthodes de mesure des radiations nucléaires Physique nucléaire théorique Théorie du transport des neutrons (séminaire) Fission de noyau Demineralization des eaux et purification des effluents. 18 1961-1962 Principles of Reactor Physics I and II Seminar on Reactor Physics Nuclear Engineering Seminar on Nuclear Engineering Principles of Nuclear Chemistry Radiochemical training course Reactor Shielding Instrumentation and Control of Nuclear Reactors, I and II Neutron physics, experiments and techniques Reactor safety problems 1962-1963 Principles of Reactor Techniques I and II Seminar on Reactor Physics Nuclear Engineering Seminar on Nuclear Engineering Principles of Nuclear Chemistry Radiochemical training course Reactor Shielding Instrumentation and Control of Nuclear Reactors, I and II Neutron Physics, experiments and techniques Gas-cooled High Temperature Reactors Breeding and Conversion Processes in Reactors Karlsruhe Institute of Technology que pertany a la Universität Karlsruhe. 378 378 Conception du réacteur Economie des réacteurs nucléaires. Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors 24 (cursos semestrals) 56 Cooling of Power Reactors I & II Fuel Elements for Reactors I & II Measurement and Control in Reactor Plants, I and II 56 (cursos semestrals) Wirtz, Baehr, Ernsthausen, Plötze, Kofink, Henglein, Holluta, Schulten. Observacions Reactor de recerca a Karlsruhe (urani natural i aigua pesant). Sembla que són cursos similars als que s’imparteixen al centre d’Aquisgrà i als de Brunsvik, Darmstadt i Hannover. Wirtz, Becker, SeelmannEggebert, Ernsthausen, Merz, Beckurst. Häfele Reactor de recerca a Karlsruhe. (urani natural i aigua pesant) Prop de Karlsruhe s’instal·larà un reactor Argonaut. Wirtz, Becker, Seelmann-Eggebert, Ernsthausen, Merz, Beckurst, Schulton, Smidt, Matz, Dosch. Reactor de recerca a Karlsruhe (urani natural i aigua pesant). Prop de Karlsruhe s’instal·larà un reactor Argonaut. 8.3.1.6. Institut de Tecnologia de Stuttgart19 Si a Karlsruhe l’especialitat semblava orientar-se cap als reactors nuclears, a Sttutgart, en canvi, s’encaminava, en un primer moment, cap a la física del plasma. El curs 1958-1959 es combinaven cursos teòrics amb d’altres de pràctics, que es duien a terme gràcies a un simulador, enfocats a alumnes de Física, Metal·lúrgia i Enginyeria Mecànica i Elèctrica. El curs 1961-1962 ja hi trobem cursos més específics sobre plasma i física d’altes temperatures. En el curs següent es va crear a Sttutgart l’Institut de Recerca en Altes Temperatures, al qual es van desplaçar els professors més rellevants dels cursos d’energia nuclear. Aleshores, l’Institut de Tecnologia de Sttutgart va orientar de nou la seva especialitat cap als radioisòtops, les mesures de ressonància i l’espectroscopia d’alta freqüència. Sols va restar un únic seminari dedicat a la tecnologia dels reactors Quadre 6. Els ensenyaments nuclears a l’Institut de Tecnologia de Stuttgart Centre: Sttutgart Institute of Technology Ciutat: Sttutgart País: Baden-Württemberg (R.F. Alemanya) Títol 1958-1959 Théorie du réacteur II (cinetique) (A) 1961-1962 Physical principles of nuclear reactors 1962-1963 Practical Nuclear Physics Practice in the use of radiactivite isotopes radiation measurement, nuclear resonances. (1) 19 Es tracta del Sttutgart Institute of Technology 379 379 Théorie du réacteur III, ou Conception du coeur du réacteur (A) Seminaire sur les réacteurs nucléaires (B) Principles physiques des réacteurs nucléaires (C) Conception du coeur du réacteur (D) Travaux pratiques sur un simulateur de réacteur (E) Construction de l’appareillage et reglage (E) Physique atomique Moment nucléaire Exercices de physique nucléaire Plasma physics, theoretical problems Specific experimentals problems in hight temperature physics Nuclear theory Kinetics and nuclear reactor control (incl. practical work) Seminar in reactor physics Seminar in plasma physics Research work in reactor theory Research work in hignt temperature physics (theoretical and experimental) Research work in reactor metals Reactor metals High Frequency Spectroscopy Scientific work in the field of Nuclear and Electron Resonance (2) Seminar on Process and Reactor Technology (3) Nre. d’hores Tipus d’alumnat Per a estudiants de tercer any d’estudis científics universitaris de: A. Física B. Física, Enginyeria Mecànica i Metal·lúrgia. C. Enginyeria Mecànica, Metal·lúrgia i Enginyeria Elèctrica D. Enginyeria mecànica E. Enginyeria elèctrica Professors Höcker, Gebhardt, Leonhard, Laukien, Kneser Observacions Laboratori de plasma. 14 (semestral) Enginyers avançats. 56 i 24 (semestral) (1) Estudiants de tercer any. (2) Batxillers en ciències. (3) Enginyers mecànics, elèctrics i nuclears amb nivell alt. Höcker, Kluge, Kirchenmayer, Gebhardt, Reactor simulador i laboratori per a física d’altes temperatures. Kneser, Quack Aquest curs es va crear a l’Institut de Recerca en Altes Temperatures de la Univerista de Sttutgart. Aquí és on trobem els professors Höcker, Kluge i Kirchenmayer. 8.3.2. Suècia El catàleg de cursos del 1961-1962 solament recull dos cursos de tecnologia que van tenir lloc a la Reial Escola Tècnica Superior d’Estocolm. L’un era general i, l’altre, avançat i adreçat a alumnes de quart curs. No n’hi havia cap d’adreçat explícitament a professionals ni tampoc hi havia cursos d’isòtops. Les activitats nuclears sueques estaven molt concentrades a la ciutat d’Estocolm i sols hi havia dos cursos a Göteborg i dos a Uppsala, com es pot veure a la taula 3. 380 380 Taula 3. Cursos sobre energia nuclear a Suècia segons el lloc on s’impartien el 1962-1963 Lloc Nre. GÖTEBORG 2 ESTOCOLM 14 UPPSALA 2 Total 18 Taula 4. Cursos sobre energia nuclear a Suècia el 1962-1963 Tipus de cursos Nre. Científics 11 Tècnics 2 Isòtops 0 Mineria 2 Medicina 3 Total 18 Els cursos estaven majoritàriament adreçats a estudiants i solament n’hi havia dos per a postgraduats. La durada dels cursos oscil·lava entre les 50 i les 75 hores i només dos cursos superaven les 100 hores. Els dos cursos tecnològics tenien una durada de 42 i 84 hores, respectivament. La taula 4 recull el nombre de cursos segons la matèria impartida i es pot veure com, dels divuit cursos, la major part –onze– eren de caire científic i la resta es repartia de manera semblant entre els tècnics, els mèdics i els mineralògics. 8.3.2.1. Reial Escola Tècnica Superior d’Estocolm20 En el curs 1958-1959 la Reial Escola Tècnica encara no tenia plenament organitzada la docència en energia nuclear. Per això va impartir cursos d’entre 10 i 20 hores de durada que abastaven de temes teòrics sobre física nuclear a temes tecnològics i de construcció de reactors, passant per d’altres d’experimentació sobre física i química de reactors. El 1961-1962 i el 1962-1963, la planificació dels cursos resultava evidentment més clara ja que apareixien tres especialitats diferenciades dins de la divisió de física matemàtica corresponent als tres departaments encarregats de l’especialització dels estudiants: Enginyeria Mecànica, Física i Mineria, i Metal·lúrgia. Els cursos sobre la temàtica nuclear s’orientaven, doncs, cap a aquestes noves especialitats i alhora duplicaven o triplicaven la seva durada. Quadre 7. Els ensenyaments nuclears a la Reial Escola Tècnica Superior d’Estocolm 20 Es tracta de Kungliga Teckniska Högskolan 381 381 Centre: Royal Institute of Technology. Division of Mathematical Physics. Ciutat: Estocolm País: Suècia Títol 1958-1959 Elements de physique nucléaire Physique des réacteurs I Physique des réacteurs II Matériaux des réacteurs Technologie des réacteurs Construction des réacteurs Reglage des réacteurs Physique expérimentale des réacteurs. -travaux pratiques Chimie des reacteurs 10-20 h/curs 1961-1962 Theoretical Nuclear Physics (1) Reactors theory (1) Experimental Nuclear Physics (1) Reactors Physics (1) Reactors Technology general course (2) Reactors Technology advanced course (2) Reactors Materials I (3) Reactors Materials II (3) 1962-1963 Theoretical Nuclear Physics (1) Reactors theory (1) Experimental Nuclear Physics (1) Reactors Physics (1) Reactors Technology general course (2) Reactors Technology advanced course (2) Reactors Materials I (3) Reactors Materials II (3) Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors Observacions No s’especifica a quin departament pertanyen els cursos. 40-80 Estudiants de quart curs. 40-80 Estudiants de quart curs. Dins de la divisió hi ha els departament de Física, d’Enginyeria Mecànica i de Mineria i Metal·lúrgia. (1) Departament de Física (2) Departament d’Enginyeria Mecànica (3) Departament de Mineria i Metal·lúrgia (1) Dept. de Física (2) Dept. d’Enginyeria Mecànica (3) Dept. de Mineria i Metal·lúrgia 8.3.3. Itàlia El curs 1962-1963 es van impartir, a deu ciutats italianes, cursos sobre energia nuclear, 196 dels quals anaven adreçats a postgraduats. Eren cursos que oferien una especialització posterior a les graduacions en Física i Química o a la diplomatura d’Enginyeria. La major part, 107, eren de tipus científic, seguits dels 98 de tipus tecnològic, i la majoria eren per a postgraduats i tenien una durada inferior a les 50 hores. La taula 5 recull els cursos segons la temàtica tractada. Els cursos sobre energia nuclear estaven, doncs, bastant ben repartits per tota la geografia italiana, encara que un bon nombre s’impartien a Roma. De tots, els de caire tecnològic es concentraven en algunes universitats com les de Bolonya, Nàpols, Pàdua, Palerm, Pisa i Roma i a les universitats politècniques de Milà i de Torí. Així, a la Universitat de Bolonya hi havia una especialització en Enginyeria Nuclear dins l’Institut de Física que constava de dos cursos de cinc i quatre assignatures, respectivament, que estaven adreçats a enginyers graduats. A la Universitat de Nàpols sols s’impartia un curs sobre reactors nuclears dins els estudis d’Enginyeria i un seminari adreçat a professionals. A Pisa, dins la Universitat hi havia una escola avançada de física nuclear aplicada on es podien 382 382 seguir dos cursos, el primer compost de cinc assignatures i el segon de quatre, a triar d’entre una oferta d’onze. La Universitat de Palerm impartia un curs avançat de física nuclear aplicada a l’Institut de Física Tècnica. A Pisa, el Curs avançat d’enginyeria nuclear, impartit a l’Institut de Mecànica Aplicada, estava format per deu matèries, mentre que a la Facultat d’Enginyeria s’impartia una especialitat de tres anys de durada a la qual es podia accedir a partir del tercer curs. A la Universitat de Roma es podia seguir estudis de física nuclear aplicada a l’Institut de Física, i estudis d’enginyeria nuclear a l’Institut de Tecnologia. En aquest darrer centre s’impartia un curs avançat d’enginyeria nuclear adreçat a enginyers que estava compost de dues parts. La primera era introductòria i la segona tenia tres matèries: enginyeria del reactor, tecnologia de materials i termotècnia del reactor. També hi havia un altre curs de química o fisicoquímica de l’enginyeria nuclear, i s’hi feien diverses conferències sobre enginyeria electrotècnica adreçades als graduats. Taula 5. Cursos sobre energia nuclear a Itàlia el 1962-1963 Tipus de curs Nre. Científics 107 Tècnics 98 Isòtops 11 Mineria 0 Medicina 5 Total 221 Taula 6. Cursos sobre energia nuclear a Itàlia segons el lloc on s’impartien el 1962-1963 Lloc Nre. BOLONYA 9 CATÀNIA 11 MILÀ 16 NÀPOLS 13 PÀDUA 27 PALERM 1 PAVIA 4 PISA 35 ROMA 69 TORÍ 36 Total 221 Els centres especialitzats en la formació tècnica per excel·lència eren les politècniques de Milà i de Torí. A Milà, el Centre d’Estudis Nuclears Enrico Fermi (CESNEF) atorgava el grau d’enginyeria nuclear, al qual s’accedia després de superar el segon curs dels estudis d’Enginyeria. Així, a tercer hi havia dues assignatures específiques: Física Atòmica i Nuclear, i Complements d’Anàlisis Matemàtiques. A quart s’estudiava Física Nuclear, Electrònica Nuclear i Física de 383 383 Reactors, i a cinquè Centrals Nuclears, Física de Reactors, Electrònica Nuclear II, Control de Reactors, Tecnologia de Materials Nuclears, i Protecció i Seguretat en Centrals Nuclears. Els alumnes podien especialitzar-se en quatre branques: Electrònica Nuclear, Centrals Nuclears, Física Nuclear i Química Nuclear. La Universitat Politècnica de Milà impartia també diversos cursos per a postgraduats, tant tecnològics, científics o d’isòtops com adreçats a la medicina. L’altre centre de formació tècnica era la Universitat Polítècnica de Torí21. Allí s’impartia un curs avançat d’enginyeria nuclear adreçat a graduats en Enginyeria que estava format per vuit matèries. 8.3.3.1. Institut de Tecnologia de Roma22 No disposem de dades sobre els cursos del 1958-1959, ja que el catàleg no recull cap referència a l’Institut Tecnològic de Roma. En canvi, sí que hi ha informació del 1961-1962. Aleshores els cursos s’adreçaven a enginyers diplomats i estaven consolidats, ja que les diferències respecte als cursos impartits el 1962-1963 eren poques. Eren cursos que anaven de novembre a maig. El curs I o preliminar s’iniciava al novembre o finalitzava al febrer, i el curs II o pràctic s’iniciava al febrer i acabava al maig. El curs preliminar, que presentava conceptes generals, s’impartia conjuntament amb l’Institut de Física de la Universitat de Roma i contenia física nuclear i de reactors, tècniques de mesura i dosimetria. El curs pràctic es basava en dos blocs fonamentals de matèries: enginyeria de reactors i tecnologia de materials. Aquests dos grans temes es mantenien inalterables en els dos cursos estudiats. Els blocs temàtics tercer i quart del curs 1961-1962, relatius a teoria de servomecanismes i química nuclear, van donar lloc el 1962-1963 a un curs específic sobre química i química física en enginyeria nuclear i a un postgrau sobre enginyeria electrotècnica en què s’explicava electrònica nuclear i teoria de servomecanismes. Quadre 8. Els ensenyaments nuclears a l’ Institut de Tecnologia de Roma 21 22 Es tracta de Il Politecnico di Torino. Rome Institute of Technology. 384 384 Centre: Rome Institute of Technology Ciutat: Roma País: Itàlia Títol 1961-1962 Advanced course in nuclear engineering Part I (Preliminar) Course in conjunction with the advanced course in nuclear physics at the “Guglielmo Marconi” Institute of Physics of the University of Rome. Part II (Practical) Complementary analisis and theory of servomechanisms - Complementary analisis - Nuclear electronics - Theory of servomechanisms 1962-1963 Advanced course in nuclear engineering Part I (Preliminar) Nuclear Physics Reactor Physics Techniques and Nuclear Physics Measurement Reliability and Docimetry problems Part II (Practical) Nuclear Reactor Engineering -Reactor structure and operation -Power reactor design -Research reactors, materials, testing and prototype reactors. -Nuclear Instrumentation and control. Technology of Materials used in Nuclear Plants -Uranium, Thorium, metals used for structural purposes and control equipment metallurgy -Mutations in the structure of materials due to radiation Reactors Thermotechniques -Power reactor heating and fluid and shielding problems -Thermal and mechanical installations -Mechanical stress in nuclear reactor structure. Chemistry and Chemical-Physics of Nuclear Engineering Nuclear Reactors Chemistry Uranium Isotope Separation Production of Heavy Water Lectures for Ungraduates in Electrotechnical Engineering Compleentary Analysis Nuclear Electronics Theory of Servomechanisms 15-30 cada tema. Enginyers diplomats. Angelini, Sette, Sani, Cacciari, Spinedi, Parolini, Oberziner, Castagna, Mariani, Turriziani, Dinelli, Carafa, Barzilai, Guarnaschelli. Uranium and thorium metallurgiy: -metals used for structural purproses or control equipment -Mutations in the structure of materials due to radiation Nuclear reactors engineering: -Reactor structure and operation -Power reactor desing - Nuclear instrumentation and control -Research reactors, materials testing and prototypes reactors. Nuclear reactors chemistry Isotope separation: -production of uranium 235 -production of heavy water Power reactor heating and shielding problems. Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors 15-30 cada tema. Enginyers diplomats. Carafa, Barzilai, Guarnaschelli, Cacciari, Spinedi, Oberziner, Castagna, Angelini, Sani, Sette, Mariani, Turriziani, Dinelli, Parolini. 8.3.3.2. Universitat Politècnica de Torí La Universitat Politècnica de Torí impartia un curs regular adreçat a enginyers diplomats. Era un curs de postgrau que durava un semestre, és a dir 28 setmanes, i les matèries s’impartien algunes a diari, d’altres a dies alterns i alguna un cop per setmana. El contingut relatiu als tres cursos analitzats no mostra diferències destacables. S’iniciava amb un curs de física nuclear més ampli el 1958-1959 i 385 385 més reduït el 1962-1963, quan es va suprimir la mecànica quàntica. Després, seguia les centrals nuclears, el càlcul de reactors, la tecnologia nuclear, els equipaments electrònics, la química de l’urani i, finalment, els efectes de les radiacions. A partir del curs 1962-1963 es va introduir una matèria sobre centrals nuclears de potència i instal·lació, amb exercicis pràctics d’aplicació d’enginyeria nuclear. El curs finalitzava amb un treball de recerca que els primers anys se centrava en el betatron i per al qual, a partir del 1961-1962, es va poder utilitzar el reactor piscina SORIN de Saluggia. Quadre 9. Els ensenyaments nuclears a la Universitat Politècnica de Torí Centre: Turin Institute of Technology (Institut Giovanni Agnelli) Ciutat: Torí País: Itàlia Títol: cursos regulars 1958-1959 Physique -Phisique nucleaire -Physique atomique -Mécanique quantique Centrales nucléaires -transfer de chaleur, théorie thermique des réacteurs -aspects économiques de l’énergie nucléaire -description et conception des centrales nucléaires -installations des centrales nucléaires. Les réacteurs -calcul des réacteurs -système de commandes des réacteurs Technologie Nucléaire -ecráns protecteurs pour les réacteurs, effects des radiations sur les matériaux. Equipement électroniques -équipement électroniques des réacteurs Chimie -metallurgie de l’uranium di thorium et du plutonium -usines de traitement chimique -Effets biologiques des radiations -effets des radiations sur le corps humain. 1961-1962 Physics -Nuclear Physics -Atomic Physics Nuclear Power Stations -Heath transfer, theory of reactor thermics -Economic aspects of nuclear energy -Description and design of nuclear power stations -Installation of nuclear Power stations Reactors -calculations -control systems Nuclear Technology -Protective reactor screening -effects of radiation on materials Electronic equipment --reactor electronic equipment 1962-1963 Physics -Nuclear Physics Nuclear Power Stations -Heath transfer theory of reactor thermics -Economic aspects of nuclear energy -Description and design of nuclear power stations Reactors -Reactor calculations and systems command Nuclear Technology -Protective screening for reactors, effects of radiation on materials Nuclear Power Stations Installation of nuclear power stations -Exercises in the application of nuclear engineering Biological Effects of Radiation -Effects of radiation on the human body Chemistry -Uranium, thorium and Plutonium metallurgy chemical processing plant Lectures on Atomic Physics De 28 a 196 Enginyers diplomats. Lovene, Codegone, Quilico, Arneodo, Farinelli, Tribuno, Cesoni, Merlini, Bellion, Rigamonti, Saracco, De Michelis Els estudiants poden fer un treball de recerca amb el reactor piscina SORIN de Saluggia. Chemistry -Uranium, thorium and Plutonium metallurgy -hemical processing plant Biological Effects of Radiation -Effects of radiation on the human body Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors De 28 a 196 Enginyers diplomats. Wataghin, Demichelis, Ascoli, Codegone, Quilico, Arneodo, Cesoni, Orsoni, Farinelli, Tribuno, Boella, Cirilli, Rigamonti, Bellion Els estudiants poden fer un treball de recerca amb el betatrón de l’Institut de Física i amb el simulador electrònic de la Politècnica. De 28 a 196 Enginyers diplomats. Lovene, De Michelis, Codegone, Quilico, Arneodo, Cesoni, Orsoni, Farinelli, Tribuno, Boella, Cirilli, Rigamonti, Bellion Els estudiants poden fer un treball de recerca amb el reactor piscina SORIN de Saluggia. Observacions 386 386 8.3.3.3. Institut de Física de la Universitat de Bolonya23 En aquesta universitat s’impartia un curs de dos anys de durada adreçat a posgraduats: enginyers, físics o químics. No obstant això, la informació de què disposem relativa al curs 1958-1959 no especifica quines matèries s’impartien a primer i quines a segon, com ho fa les dades corresponents als 1961-1962 i 19621963, les quals són idèntiques. Això mostra que en aquests darrers anys els estudis nuclears estaven consolidats definitivament. Si comparem la distribució temàtica del 1958-1959 amb la del 1962-1963, s’observen poques diferències. Solament es pot destacar la supressió de la mecànica quàntica, i la concentració en una matèria, anomenada Teoria de Reactors i Càlcul, de la física de reactors i de la teoria elemental i el càlcul de reactors. El mateix fenomen succeeix amb els radioisòtops i la protecció radioactiva, que el 1958-1959 estava desdoblada en mètodes i aparells de detecció i protecció contra les radiacions. A més, s’incorporen la termotècnia, la física de l’estat sòlid i el control de reactors i instrumentació. Quadre 10. Els ensenyaments nuclears a l’Institut de Física de la Universitat de Bolonya Centre: University of Bologna. Institut of Physics Ciutat: Bolonya País: Itàlia Títol 1958-1959 Cours de spécialitzation en génie nucléaire Physique atomique Mécanique quantique élémentaire et électro-dynamique Physique nucléaire Physique de réacteurs nucléaires Théorie élémentaire et calcul des réacteurs. Intéraction entre les particules et la matière Appareils électroniques Méthodes et appareils de détection Protection contre les radiations 1961-1962 School for Specialitzation in Nuclear Engineering Course I Elements of Atomic Nuclear Physics Neutron Physics of Fissile and Fertile Materials -laboratory work Electronics -laboratory work. Radioactivity and Radioactiviry measurement -laboratory work Thermotechniques Course II Reactor Theory and Calculus Radioisotopes and Radiation Protection -laboratory work. 1962-1963 School for Specialitzation in Nuclear Engineering Course I Basic Atomic Nuclear Physics Neutron Physics of Fissile and Fertile Materials -laboratory work Electronics -laboratory work. Radioactivity and Radioactiviry measurement -laboratory work Thermotechniques Course II Reactor Theory and Calculus Radioisotopes and Radiation Protection -laboratory work. 23 Es tracta de University of Bologna. Institut of Physics. 387 387 Travaux pratiques -Laboratoire pour la protection contre les radiations. -Laboratoire de chimie nucléaire -Mesures de radioactivité. -Project et construction d’appareils pour la physique nucléaire Reactor Control and Instrumentation -laboratori work. Reactor Control and Instrumentation -laboratori work. Nre. d’hores 108 (3 h x 4 s x 9 m = 3 hores setmanals durant tot un curs ) Tipus Postgrau: enginyers, físics o d’alumnat químics. Professors Puppi, Minguzzi, Ferretti, Baroncini, Morandi, Brini, Rimondi, Peli. Observacions Dos anys de durada. Solid State Physics and the Physical Effects of Radiation 108 (3 h x 4 s x 9 m = 3 hores setmanals durant tot un curs) Postgrau: enginyers, físics o químics. Ferreti, Chiarini, Brini, Falcinelli, Pierantoni, Rimondi, Aiello, Gondi. Cada curs dura 1 any. Solid State Physics and the Physical Effects of Radiation 108 (3 h x 4 s x 9 m = 3 hores setmanals durant tot un curs) Postgrau: enginyers, físics o químics. Chiarini, Casali, Brini, Pierantoni, Azzoni, Rimondi, Aiello, Gondi. Cada curs dura 1 any. El curs s’impartia tres hores a la setmana, cosa que significava unes 100 hores a l’any. El professorat es va mantenir pràcticament estable al llarg del període, i van havier-hi poques modificacions. 8.3.3.4. Universitat Politècnica de Milà En aquest prestigiós centre, el 1958-1959 ja s’impartia el diplomatura d’Enginyer Mecànic amb l’especialitat Nuclear. Aquesta nova especialitat consistia en tres cursos als quals s’accedia per una selecció prèvia entre els alumnes que havien obtingut la millor nota en els dos primers cursos. Al tercer curs no hi havia gaires matèries específiques sobre la temàtica nuclear: física atòmica i anàlisi matemàtica. A quart, passaven a tres: física nuclear, electrònica nuclear i física de reactors. Finalment, a cinquè el ventall era molt més ampli ja que l’alumne podia triar una especialització més gran entre quatre branques diferents: Electrònica, Centrals Nuclears, Física Nuclear i Química Nuclear. Quadre 11. Els ensenyaments nuclears a la Universitat Politècnica de Milà Centre: Milan Polythecnic. CESNEF ( Centre for Nuclear Studies E. Fermi) Ciutat: Milà País: Itàlia Titol Tercer any 1958-1959 Diplôme d’ingénieur industriel mécanicien avec mention “nucléaire” Physique atomique -travaux pratiques Compléments d’analyse mathématique 1961-1962 Diplome in mechanical “nuclear” engineering Tercer any Atomic Physics -practical work. Additional mathematical analysis -exercises Tercer any 1962-1963 Diplome in mechanical “nuclear” engineering Atomic and Nuclear Physics -practical work. Mathematical analysis complements -exercises 388 388 Quart any Physique Nucleaire -travaux pratiques Electronique nucléaire -travaux pratiques Physique du réacteur -exercices théoriques Installations nucléaires -exercices théoriques Technologie des combustibles nucléaires Contrôle des réacteurs Matériaux et radiations -exercices théoriques Prévention et protection Matériaux spéciaux nucléaires Séparation des isotopes. 50-150 10 estudiants per any escollits entre els que havien obtingut les millora notes durant els dos primers cursos dels estudis tècnics generals. Quart any Nuclear Physics -practical work. Nuclear Electronics -practical work. Reactor physics, -theoretical exercises. Nuclear plant - theoretical exercises Nuclear fuel techniques Reactor control -exercises Materials and radiations -Theoretical exercises Prevention and protection Special nuclear materials Isotope separation 50-150 Idem Quart any Cinquè any Cinquè any Cinquè any Nuclear Physics (techniques and measurements) -practical work. Nuclear Electronics I -practical work. Reactor physics, I -exercises. Nuclear plant (power reactors) -exercises Reactor Physics, II -practical work. Nuclear Electronics II -practical work. Reactor control -exercises Nuclear materials technology Safety and protection in nuclear plant 50-150 10 o 15 estudiants Els estudis de la Universitat Politècnica de Milà estan dividits en quatre branques: Electrònica, Plantes Nuclears, Física i Química. A cinquè els alumnes poden formar part d’un grup de recerca. Bolla, Amerio, M.Bettoni, Gatti, Gallone, Silvestri, Germagnoli, Rimini, Terrani, Cerrai. Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors Bolla, Bisi, Amerio, Zappa, Gatti, Caldirola, Silvestri, Cacciari, Barabaschi, Germagnoli, Terrani, Cerrai, Villani A final de quart ja poden obtenir el diploma d’Enginyer Industrial Mecànic Nuclear. Observacions Bolla, Amerio, Zappa, Mandelli Bettoni, Gatti, Caldirola, Silvestri, Cacciari, Barabaschi, Germagnoli, Terrani, Cerrai, Villani A final de cinquè ja poden obtenir el diploma d’Enginyer Industrial Mecànic Nuclear. Els estudiants de cada branca han d’escollir tres cursos addicionals d’entre els següents: Física de l’estat sòlid, Controls automàtics, Electrònica aplicada, Física teòrica, Espectroscòpia nuclear, Complements de centrals nuclears, Separació d’isòtops, Radioquímica i química radiactiva, o Química nuclear. En acabar cinquè, l’alumne aconseguia el diploma d’Enginyer Industrial Mecànic Nuclear. La gran similitud en els programes fa pensar que els ensenyaments no van variar perquè estaven força consolidats. El professorat també es va mantenir estable. 8.4. Els ensenyament de l’energia nuclear en països del tercer grup En aquest apartat estudiarem els ensenyaments sobre energia nuclear en alguns dels països europeus inclosos en el tercer grup, en el qual es troba Espanya. Així, 389 389 analitzarem la docència sobre aquesta disciplina a Àustria, Dinamarca, Grècia, Portugal, Noruega i Holanda, Suissa i Espanya. 8.4.1. Àustria Dels 45 cursos impartits a Àustria el 1962-1963, solament onze eren de tipus tecnològic. Eren majoritàriament cursos de durada inferior a les 50 hores i molt especialitzats. A alguns s’hi accedia després de superar un examen d’entrada; en d’altres, es demanaven coneixements previs per poder-hi accedir. Els cursos es concentraven en tres ciutats, tot i que la capital aplegava el major nombre d’institucions i de cursos. Taula 5. Cursos sobre energia nuclear a Àustria el 1962-1963 Tipus de curs Nre. Científics 24 Tècnics 11 Isòtops 2 Mineria 0 Medicina 8 Total 45 Taula 6. Cursos sobre energia nuclear a Àustria segons el lloc on s’impartien el 1962-1963 GRAZ 8 INNSBRUCK 16 VIENA 21 Total 45 Els instituts tecnològics de Graz i Viena eren els centres docents més prestigiosos dels país on s’impartien cursos de tipus tècnic. Tanmateix, tot sembla indicar que tenien una orientació diferent: a Graz s’estudiaven amb més profunditat els reactors nuclears, mentre que a Viena s’encaminaven cap a la propulsió nuclear i la separació d’isòtops. 8.4.1.1. Institut Tecnològic de Graz24 El 1958-1959 a Graz sols s’impartien dos cursos generals, un de física nuclear i un altre de teoria de reactors. Eren cursos semestrals d’unes 30 hores de durada. En canvi, cap al 1961-1962 ja hi havia tres cursos de caire més específic: sobre reactors homogenis i heterogenis, sobre reactors d’aigua en ebullició i sobre els 24 Technische Universität Graz 390 390 mètodes de mesura de les radiacions amb treballs pràctics de laboratori. Aquest canvi va comportar la incorporació de professorat nou. Quadre 12. Els ensenyaments nuclears a l’Institut Tecnològic de Graz Centre: Graz Institute of Technology (Universite Politècnique de Graz) Ciutat: Graz País: Àustria Títol 1958-1959 Introduction à la physique nucléaire experimentale Théorie des réacteurs 1961-1962 Introduction to Experimental Nuclear Phisics (H) Reactor Theory Theory of homogeneus (H) and heterogeneus fission reactors Radiation measuring methods - Laboratory work Reactor Boiler 32 (dues matèries durant el semestre d’hivern i la resta en el d’estiu). Gebauer, Ledinegg, Breitenhuber, Klaudy, Gili 1962-1963 Introduction to Experimental Nuclear Phisics Reactor Theory Theory of homogeneus and heterogeneus fission reactors Radiation measuring methods - Laboratory work Reactor Boiler 32 (dues matèries durant el semestre d’hivern i la resta en el d’estiu). Gebauer, Ledinegg, Breitenhuber, Klaudy, Gili Nre. d’hores Professors 32 (1 semestre cada un). Gebauer, Ledinegg 8.4.2. Dinamarca A Dinamarca solament tres organismes van impartir cursos sobre energia nuclear. Dos eren universitaris, la Universitat Politècnica de Dinamarca i l’Institut de Física Teòrica, tots dos ubicats a Copenhaguen. El tercer era un organisme governamental, la Comissió d’Energia Atòmica Danesa, amb seu a Riso. Dels quatre cursos impartits per aquests centres dos eren de caire científic i dos de caire tecnològic, i estaven adreçats a estudiants dels darrers cursos de Física, Electrofísica i Enginyeria. El curs de la Universitat Politècnica de Dinamarca tractava sobre física de reactors i tenia una durada a les 100 hores. Hi podien accedir els alumnes de quart curs d’Enginyeria. En canvi, el curs de l’Institut de Física Teòrica estava format solament per conferències i seminaris sobre física nuclear experimental, els quals variaven d’un any a l’altre. Els cursos de la Comissió d’Energia Atòmica Danesa tenien una durada curta, inferior a les 30 hores, eren impartits pels professors d’aquest organisme i tenien un caire més experimental. S’adreçaven també a alumnes del darrer curs de Física o d’Enginyeria. 391 391 8.4.3. Grècia Durant el 1962-1963, a Grècia es van impartir quinze cursos sobre energia nuclear. La majoria eren de caire científic i sols dos eren de tipus tècnic. La taula 7 mostra la distribució per matèries. Taula 7. Cursos sobre energia nuclear a Grècia el 1962-1963 Tipus de curs Científics Tècnics Isòtops Mineria Medicina Total Nre. 9 2 2 1 1 15 Tots els quinze cursos eren impartits, solament, per dos organismes amb seu a Atenes: la Universitat Tècnica, que s’ocupava dels dos de caire tecnològic, i la Comissió de l’Energia Atòmica Grega, que impartia la resta. Els dos cursos de la Universitat Tècnica d’Atenes s’adreçaven als alumnes d’Enginyeria. El primer, que tractava de física nuclear, anava destinat als alumnes de tercer d’Enginyeria Química o d’Enginyeria Electromecànica. El segon, sobre enginyeria i tecnologia nuclear, s’adreçava als alumnes de quart curs. En canvi, els cursos impartits per la Comissió de l’Energia Atòmica Grega es destinaven als batxillers en Ciències. Tots tenien una durada inferior a les 50 hores. 8.4.3.1. Universitat Tècnica d’Atenes25 Si el 1962-1963 hi havia cursos de 44 hores destinats a estudiants de quart curs d’Enginyeria i de Física, no havia passat el mateix el 1958-1959, ja que aleshores sols se n’havia impartit un de teòric de física nuclear adreçat a 25 Es tracta de la National Technical University of Athens (Ethnicon Metsorion Polytechnion) 392 392 estudiants i un de tecnològic destinat a professionals de l’enginyeria, la química, la física o la medecina. El professorat es va mantenir estable, i en algun curs hi van participar els mateixos professors que a la Comissió Grega d’Energia Atòmica. Quadre 13. Els ensenyaments nuclears a la Universitat Tècnica d’Atenes Centre: Technical University of Athens Ciutat: Atenes País:Grècia Títol 1958-1959 (3) Nuclear Phisics (1) Course d’énergie nucléaire et radioisotopes (2) (1) (2) 90 h (1) Només per a físics de tercer. (2) Titulats (enginyers, químics, físics i metges). 1961-1962 Nuclear Phisics (1) 1962-1963 Nuclear Phisics (1) Nuclear Technology and Engineering (2) 44 (1) Estudiants de tercer any. (2) Estudiants de quart any. Tots dos casos de Física, Química i Enginyeria. (1) Kouyomzelis (2) Angelopoulos Nre. d’hores Tipus d’alumnat 44 (1) Estudiants de tercer any de Física, Química i Enginyeria. Professors (1) Koujumzelis (2) Malamos, Patazalis, Alexopoulus, Papaioannou, Pertessis, Criticos. Observacions Els professors del curs (2) són els mateixos que inparteixen un curs a la Comissió Grega d’Energia Atòmica. (3) Cursos fets a la Universitat d’Atenes. És la tècnica? Kouyomzelis El curs de tecnologia de quart no hi és. 8.4.4. Portugal Dels 28 cursos sobre energia nuclear impartits el 1962-1963 a Portugal, només dos eren de tipus tecnològic. La majoria eren científics i es concentraven en tres ciutats: Coïmbra, Lisboa i Porto. Les taules 8 i 9 descriuen la distribució per matèries i la ubicació territorial. Taula 8. Cursos sobre energia nuclear a Portugal el 1962-1963 Tipus de curs Nre. Científics 20 Tècnics 2 Isòtops 1 Mineria 5 Medicina 0 Total 28 Taula 9. Cursos sobre energia nuclear a Portugal segons el lloc on s’impartien el 1962-1963 Lloc Nre. Coimbra 15 Lisboa 11 Porto 2 393 393 Es tractava de cursos de durada molt curta, inferior a 30 hores. Alguns solament ocupaven 10 o 12 hores i semblaven ser els uns continuació dels altres. Així, analitzats en conjunt, poden semblar un curs complet. Per exemple, al Centre d’Estudis de Física Nuclear de la Universitat de Coimbra s’impartien quatre cursos d’unes 20 hores cada un adreçats a alumnes de tercer de Matemàtiques, de Física o de Química. Es tractava de: 1. Mecànica quàntica. 2. Reactors nuclears. 3. Estructura nuclear. 4. Temes seleccionats de física nuclear teòrica. Vistos en conjunt constituïen un curs general de física nuclear per a científics. Els cursos que hem considerat dins l’apartat dels tecnològics eren impartits a la Universitat de Porto. Eren cursos de 72 hores de durada de mecànica quàntica i física nuclear que formaven part d’un curs general d’electromecànica i enginyeria química industrial. Aquest cursos no eren, però, exclusius per als enginyers, ja que també hi tenien accés els alumnes de tercer curs de les facultats de Ciències. 8.4.5. Holanda i Noruega La coneguda col·laboració entre Holanda i Noruega en matèria nuclear és la raó que haguem decidit de parlar d’aquests dos països en un mateix apartat. El 19621963 s’impartien a Holanda 48 cursos, el 50% dels quals eren de tipus científic i sols el 30% de caire tecnològic. Val a dir que la xifra de cursos és tan alta a causa que el catàleg recull tots els cursos universitaris, fins i tot els que estaven destinats als alumnes dels primers anys. Taula10. Cursos sobre energia nuclear a Holanda el 1962-1963 Tipus de curs Nre. Científics 28 Tècnics 14 Isòtops 3 Mineria 0 Medicina 3 Total 48 Taula 11. Cursos sobre energia nuclear d’Holanda segons ell lloc on s’impartien el 1962-1963 Lloc Nre. Amsterdam 14 Delft 7 Eindhoven 6 Groningen 6 Leiden 7 L’Haia 2 Utrecht 5 Wageningen 1 394 394 Les taules 10 i 11 posen de manifest la distribució territorial i temàtica d’aquests cursos. Cal tenir present que, dels 48 cursos, sols dos eren de postgrau i s’impartien al Reactor Centrum Nederland (RCN), que era el laboratori nuclear més important del país. Entre els cursos tècnics cal destacar els que s’impartien a la Universitat de Tecnologia de Delft i a la d’Eindhoven, que seran objecte d’un estudi més detallat. A Noruega, en canvi, no s’impartien tants cursos com a Holanda, però eren de durada més llarga i estaven destinats a postgraduats. En el catàleg solament n’hi ha un de caire tecnològic, un curs sobre reactors d’aigua en ebullició impartit a l’Institut de Kjeller. No obstant això, n’hi havia d’altres que pel títol semblaven científics, i així els hem catalogat, però que, en canvi, s’adreçaven a enginyers. Les taules 12 i 13 recullen la seva distribució temàtica i territorial. Taula 12. Cursos sobre energia nuclear a Noruega el 1962-1963 Tipus de curs Nre. Científics 8 Tècnics 1 Isòtops 1 Mineria 0 Total 10 Taula 13. Cursos sobre energia nuclear a Noruega segons el lloc on s’impartien el 1962-1963 Lloc Nre. BERGEN 2 KJELLER 2 OSLO 3 TRONDHEIM 3 8.4.5.1. Universitat de Tecnologia de Delft26 Durant el curs 1958-1959, aquesta universitat holandesa impartia diversos cursos complementaris del programa normal d’estudis sobre temes generals com física nuclear, materials de construcció o aspectes químics i tecnològics dels reactors, al costat d’altres de més específics dedicats al càlcul i la construcció de conjunts crítics. En els cursos 1961-1962 i 1962-1963 continuaven els cursos de temàtica general. Els específics, però, van canviar i es van orientar als instruments de mesura i als acceleradors nuclears. 26 Es tracta del Technische Hogeschool (Delft Institute of Technology) que des de 1986 porta el nom de Technical University of Delft. 395 395 Al llarg d’aquest període es va incrementar el nombre de professors participants de tres a cinc. A més, el centre es va equipar amb dos conjunts subcrítics i es va preparar per disposar d’un reactor de recerca a partir del 1963. Quadre 14. Els ensenyaments nuclears a la Universitat de Tecnologia de Delft Centre: Technical University of Delft (Delft Institute of Technology) Ciutat: Delft País: Holanda Títol 1958-1959 Physique Nucléaire, chapitres choisis (1) Physique des réacteurs, calcul et construction d’assemblages critiques. (2) Equipement mécanique et construction de réacteurs mécaniques (3) Centrales Nucléaires (4) Aspects chimiques et technologie des réacteurs nucléaires (5) Matériaux de construction (6) 1961-1962 Electric and magnetic measurement and measuring instruments Nuclear accelerators 1962-1963 Electric and magnetic measurement and measuring instruments Nuclear accelerators Chemical and technological aspects of nuclear reactors Nuclear Physics Materials of construction Reactor Institute: Reactor Physics Reactor Chemistry Chemical and technological aspects of nuclear reactors Nuclear Physics Materials of construction Reactor Institute: Reactor Physics Reactor Chemistry Tipus d’alumnat Professors Observacions Cours sur les aspects techniques de l’énergie nucleaire (7) (1) (6) Cursos complementaris del programa normal dels estudis. (7) Adreçat a professionals. Wapstra, Went, Boom. Heyn, Went, Wapstra, Jongenburger, Houtman Té dos conjunts subcrítics, l’un amb grafit i l’altre amb aigua. Heyn, Went, Wapstra, Jongenburger, Houtman Te dos conjunts subcrítics. Esperen un reactor per al 1963. 8.4.5.2. Universitat de Tecnologia d’Eindhoven27 Sols disposem de dades dels ensenyaments dels cursos 1961-1962 i 19621963. Es tractava de cursos adreçats a estudiants d’Enginyeria que volguessin ampliar coneixements i obtenir una especialització en Enginyeria Nuclear. La temàtica se centrava especialment en la teoria de reactors i l’estudi de centrals, així com en la tecnologia de la calor i, concretament, el disseny de bescanviadors, calderes i forns. Quadre 15. Els ensenyaments nuclears a la Universitat de Tecnologia d’Eindhoven 27 Es tracta de la Technical University of Eindhoven. 396 396 Centre: Technical University of Eindhoven Ciutat: Eindhoven País: Holanda Títol 1961-1962 Heat Technology and Nuclear Engineering Design and construction of conventional heat exchange equipment Nuclear reactor Theory Nuclear Power Plant Stean Technology -design of conventional boilers and furnaces Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors Observacions 30 Estudiants de la universitat. Bogaardt, Laméris Part d’un curs normal adreçat a estudiants d’Enginyeria que volguessin obtenir el diploma d’Enginyer Mecànic. 1962-1963 Heat Technology and Nuclear Engineering Design and construction of conventional heat exchange equipment Nuclear reactor Theory Nuclear Power Plant Stean Technology -design of conventional boilers and furnaces 30 Estudiants de la universitat. Bogaardt, Laméris 8.4.6. Suïssa La classificació de països segons els reactors construïts ens ha condicionat la ubicació de Suïssa en aquest tercer grup. No obstant això, si consideréssim únicament el desenvolupament de la docència de l’energia nuclear, possiblement caldria situar-la en algun grup de països més avançats, ja que, el 1962-1963, aquest país dels Alps va impartir 69 cursos, la major part a les universitats i adreçats a alumnes a partir de segon. La majoria de cursos eren de tipus científic. N’hi havia, però, uns 20 de caire tècnic que s’impartien principalment en centres politècnics com l’Escola Politècnica Federal de Zuric o l’Institut de Tecnologia de la Universitat de Lausana. Taula 14. Cursos sobre energia Taula 15. Cursos sobre energia nuclear a nuclear a Suïssa el 1962-1963 Suïssa segons el lloc on s’impartien el 19621963 Tipus de curs Nre. Lloc Nre. Científics 44 Basilea 8 Tècnics 20 Berna 8 Isòtops 1 Friburg 8 Mineria 0 Ginebra 9 Medicina 4 Lausana 6 Total 69 Neuchâtel 5 Zuric 25 397 397 La distribució territorial era àmplia i abastava tot el país. La durada era inferior a 50 hores, a excepció dels cursos pràctics, com l’impartit a la Universitat de Berna sobre treballs en el reactor o sobre pràctiques de física nuclear, que superaven les 100 hores. 8.4.6.1. Escola Politècnica Federal de Zuric28 Aquest important centre docent tenia estructurats uns estudis especials sobre tècniques de reactors que duraven tres semestres. Hi podien accedir els alumnes de tercer curs o els que haguessin superat cinc semestres dels estudis de Mecànica, Electrotècnia o Física impartits a la mateixa politècnica. No hem trobat diferències substancials entre els estudis del 1958 i els del 1962, cosa que significa que eren uns estudis ja ben consolidats. El primer semestre contenia bàsicament quatre blocs o assignatures: introducció als mètodes experimentals de la física nuclear, bases de la teoria de reactors, separació d’isòtops i problemes termodinàmics de les centrals nuclears. El segon semestre consistia en una ampliació d’aquests continguts i incorporava l’electrònica nuclear, la utilització d’isòtops, la teoria de materials, la protecció radiològica i l’estudi dels reactors de potència. En el tercer semestre s’ampliaven els temes anteriors i s’incorporaven problemes i exercicis pràctics i l’estudi de la dinàmica del reactor. El curs 1962-1963 va comportar, però, un canvi substancial en els ensenyaments d’aquest centre, ja que els cursos van prendre un caire més específic. Ja no es parlava tant de física nuclear i, en el seu lloc, es feia referència a la tecnologia nuclear. Així, el primer semestre es va reduir a un únic curs d’introducció a la tecnologia nuclear. En el segon, en canvi, es van centrar els quatre blocs temàtics: teoria de reactors, termodinàmica de centrals nuclears, materials de reactors i centrals de potència; i s’incorpora la possibilitat de fer un treball de recerca. El tercer semestre permetia una especialització major ja que hi havia solament tres cursos obligatoris: teoria de reactors, exercicis de càlcul i disseny de reactors i disseny de centrals nuclears de potència. Però, a més, calia completar el semestre 28 Suiss Federal Institute of Technology Zürich (Eidgenössische Tecnische Hochschule Zürich) 398 398 amb dos cursos triats d’entre unes quantes opcions sobre química de materials, protecció radioactiva, seguretat i instrumentació i control, entre d’altres. Quadre 16. Els ensenyaments nuclears a l’Escola Politècnica Federal de Tecnologia de Zuric Centre: Federal Institute of Technology Ciutat: Zuric País: Suïssa 1958-1959 Organització Títol Primer semestre Introduction aux méthodes experimentales de la physique nucléaire I Introduction a la physique des mésons Bases de la théorie du réacteurs Séparation des Isotopes Problèmes thermodynamiques de la centrale nucléaire Effets physiques et chimiques des radiations ionisantes Applications des isotopes radioactifs dans les recherches agricoles Segon semestre Introduction a la physique nucléaire I Introduction aux méthodes expérimentales de la physique nucléaire II Electronique pour physiciens nucléaires Appareils de physique nucléaire I Segon semestre 1961-1962 Títol: Special Studies in Reactor Techniques (3 semestres) Introduction to Primer semestre experimental methods of nuclear physics Physical basis on reactor theory Isotopes separation Organitz. The thermodinamics of a nuclear power station Nuclear Physics I -practical work Introduction to experimental methods of nuclear physics II Nuclear apparatus I Organitz. Primer semestre Segon semestre 1962-1963 Títol Introduction to Nuclear Technology Nuclear Reactor Theory I The Thermodinàmics of a Nuclear Power Station Theory of Reactor Materials Power Reactors Seminar on Nuclear Technology Possibilities for individual research in nuclear technology and reactor theory Nuclear Reactor Theory II Exercises in Calculating and Designing Nuclear Reactor Design of Stteam and Nuclear Power Plant Chemical Technology of Reactors Materials and Methods of Isotope Separation Chemistry of Fissile Material Radiation Protection Safety of Nuclear Reactor Installation Instrumentation and Nuclear Reactor Control Special problems of Reactor Theory Possibilities for individual research in nuclear and reactor theory Application of Tercer radioactive isotopes to semestre chemical research and biology Seminar in nuclear physics Theory of stable reactors -practical work Theory of reactor materials Dos cursos a escollir d’entre els següents. Utilization d’isotopes radioactifs dans les recherches chimiques et en sciences naturelles Séminaire de physique nucléaire Théorie du reacteur en regime stationaire -exercices Théorie de materiaux pour reacteurs Reacteurs de puissance Protection contre le rayonnements dans la construction des reacteurs Tercer semestre Power reactors Radiation protection in reactor construction Seminar in reactor techniques Basis of counters and circuits for reactors control Electrical circuits of reactors Nuclear Physics II -practical work 399 399 Tercer semestre Nre. d’hores Tipus d’alumnat Seminaire de techniques des réacteurs Introduction à la physique nucléaire II Appareils de physique nucléaire II Seminaire de physique nucléaire Dynamique du reacteur -exercises Problemes spéciaux de la théorie des réacteurs Exercises pratiques sur reacteurs Project de centrales thermiques et nucléaires -Chapitres choisis 16-32 de mitjana Estudiants de Mecànica, Electrotècnica i Física que es vulguin formar en la tècnica i la física dels reactors. Estudiants a partir de tercer curs. Marmier, Stoll, Baldinger, Stebler, Wideroe, Jordan, Scherrer Hälg Epprecht, Dubs, Alder Traupel, de Haller, Zünti, Preiswerk, Bärtschi, Schurch, Schmid, Profos Conveni amb la Société Reacteurs S.A. per a l’ús del reactor piscina Würenlingen. Nuclear physics apparatus II Seminar in Nuclear Physics Reactor Dynamics -practical work Special problems on reactor theory Practical reactor work Practical work in Nuclear Technology Professors Observacions 26-38 Estudiants de Mecànica, Electrotècnica i Física que es vulguin formar en la tècnica i la física dels reactors. Estudiants a partir de tercer curs. Stoll, Hälg, Bärtschi, Traupel, Marmier, Wideroe, Jordan, Blaser, Epprecht, Dubs, Alder, Baldinger, Stebler, Schmid, Hürliman Reactor SAPHIR (piscina) a Würenlingen. 26-38 Estudiants que han completat cinc semestres (aprox. tercer curs) en Enginyeria Mecànica o Elèctrica o en Física. Hälg, Traupel, Epprecht, Dubs, Profos, Bärtschi, Graf, Alder, Staub, Schmid, Hürliman Dos reactors: SAPHIR (piscina) i DIORIT (D2O). 8.4.7. Espanya El 1962-1963 s’impartiren quinze cursos de temàtica nuclear a Espanya, concretament a quatre ciutats: Madrid, Barcelona, Bilbao i Saragossa. El 40% eren científics i sols el 26% de tipus tecnològic. Aquests darrers eren els que s’impartien a les escoles d’Enginyeria Industrial de Barcelona, Bilbao i Madrid. De tots els cursos, els de més durada eren els que s’impartien a la Junta d’Energia Nuclear i a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona, amb més de 100 hores cadascun. Taula 17. Cursos d’energia nuclear impartits a Espanya el 1962-1963 Lloc Fac. de Ciències Univ. de Barcelona Fac. de Ciències Univ. de Barcelona ETSEI. Barcelona Títol Física nuclear Tècniques nuclears Enginyeria Tipus d’alumnat Doctorat Doctorat Enginyers, físics i alumnes de 130 Física Nuclear Nre. d’hores Programa 400 400 nuclear ETSII. Bilbao Fac. de Ciències Univ. de Madrid Fac. de Ciències Univ. de Madrid Fac. de Ciències Univ. de Madrid Fac. de Ciències Univ. de Madrid Fac. de Medicina UM JEN. Madrid Escola d’Enginyeria Civil. Madrid Escola d’Enginyeria Mecànica. Madrid Institut de Tecnologia Minera. Madrid Tecnologia nuclear Física atòmica i nuclear Física de reactors Mecànica quàntica Curs gral. d’isòtops Radioisòtops a la medicina Ús d’isòtops a la indústria tercer d’estudis tècnics Estudiants de l’últim curs Estudiants de l’últim curs Estudiants de l’últim curs Estudiants de l’últim curs Postgraduats 75 96 40 75 60 Teoria Nuclear Transferència de Calor Electrònica Nuclear Postgraduats, preferentment metges 54 120 50 50 25 - Dipòsits minerals radioactius - Mètodes generals de prospectiva - Tractament de minerals - Metal·lúrgia - Fabricació d’elements combustibles - Reprocessament d’elements combustibles - Moderadors - Teoria de reactors - Aplicacions especials de models utilitzats en la producció d’energia - Ús industrial dels radioisòtops Restringit a personal que treballa amb isòtops i aplicacions industrials Física i enginyeria Alumnes que han superat el tercer nuclear curs Física i enginyeria Alumnes de l’últim curs nuclear Energia nuclear I Estudiants de l’últim curs Institut de Tecnologia Minera. Madrid Fac. de Ciències. Univ. de Saragossa Energia nuclear II Estudiants de l’últim curs 25 Física atòmica i nuclear Curs de grau en Ciències Físiques 96 La taula 16 recull el lloc, el títol, el nombre d’hores i el programa dels cursos, així com el tipus d’alumnat a què anaven destinats. S’hi pot veure que la majoria dels cursos tenien una durada d’entre 50 i 75 hores, i que es destinaven a estudiants del darrer curs de les facultats de Ciències o d’escoles tècniques superiors. Hi havia una concentració de cursos més gran a Madrid pel fet de tenirhi seu un major nombre d’institucions, com la Junta d’Energia Nuclear o l’Institut de Tecnologia Minera. 8.5. Els cursos impartits a Itàlia i Alemanya respecte als de la càtedra Ferran Tallada Dels països del segon grup hem escollit Itàlia i Alemanya per establir la comparació amb els cursos de la càtedra Ferran Tallada perquè són dos països que, tot i estar més avançats que Espanya, no ho estaven excessivament i, a més, 401 401 havien mantingut una relació regular amb la Junta d’Energia Nuclear durant la dècada dels cinquanta. Solament tindrem en compte, però, els cursos impartits el 1958-1959 i el 1961-1962. El primer període correspon a l’inici de les pràctiques a la càtedra Ferran Tallada i el segon va ser molt proper a l’acabament de la seva activitat docent. 8.5.1. Els cursos d’Itàlia i la càtedra Ferran Tallada D’Itàlia hem triat solament tres centres docents: la Universitat Politècnica de Milà, la Universitat de Bolonya i la Universtitat Politècnica de Torí. És obligat considerar les dues politècniques més destacades d’Itàlia, ja que eren els centres més prestigiosos quant a formació tècnica. La Universitat de Bolonya ha estat escollida com a exemple de cursos sobre enginyeria nuclear impartits a les universitats italianes. A més, també ha influït en la tria que les característiques del curs tecnològic impartit per l’Institut de Física d’aquesta universitat el 1958 fos d’especialització en enginyeria nuclear. És evident que els estudis de la Universitat Politècnica de Milà no eren similars als de la càtedra Ferran Tallada, ja que estaven considerablement més avançats i eren uns estudis reglats i fortament consolidats des de principis de la dècada dels cinquanta. Però la comparació pot servir per, si més no, establir la distància que separava aquests dos centres. En canvi, els estudis de la Politècnica de Torí, tot i estar consolidats, tenien unes característiques més similars als impartits a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Comparació dels cursos sobre energia nuclear del 1958-1959 de diversos centres italians amb la càtedra F. Tallada Centre Títol Politècnic de Milà Universitat de Bolonya Institut de Física Cours de spécialitzation en génie nucléaire Physique atomique Politècnic de Torí Physique -Phisique nucleaire -Physique atomique -Mécanique quantique Centrales nucléaires -transfer de chaleur, théorie thermique des réacteurs -aspects économiques de l’énergie nucléaire -description et conception des centrales nucléaires -installations des centrales nucléaires. Les réacteurs Càtedra Ferran Tallada de l’ETSEIB Física Nuclear Diplôme d’ingénieur industriel mécanicien avec mention “nucléaire” Physique atomique -travaux pratiques Radiometria i acceleració de partícules Compléments d’analyse Mécanique quantique Teoria de reactors i 402 402 mathématique Physique Nucleaire -travaux pratiques Electronique nucléaire -travaux pratiques Physique du réacteur -exercices théoriques Installations nucléaires -exercices théoriques Technologie des combustibles nucléaires Contrôle des réacteurs Matériaux et radiations -exercices théoriques Prévention et protection -calcul des réacteurs -système de commandes des réacteurs Physique nucléaire Technologie Nucléaire -ecráns protecteurs pour les réacteurs, effects des radiations sur les matériaux. Physique de réacteurs Equipement électroniques nucléaires -équipement électroniques des réacteurs Théorie élémentaire et Chimie calcul des réacteurs. -metallurgie de l’uranium di thorium et du plutonium -usines de traitement chimique Intéraction entre les -Effets biologiques des particules et la matière radiations -effets des radiations sur le corps humain. Appareils électroniques Méthodes et appareils de détection Protection contre les radiations Travaux pratiques -Laboratoire pour la protection contre les radiations. -Laboratoire de chimie nucléaire -Mesures de radioactivité. -Project et construction d’appareils pour la physique nucléaire élémentaire et électrodynamique generació de potència Transferència de calor i balanç tèrmic Producció i utilització d’isòtops Matériaux spéciaux nucléaires Séparation des isotopes. Nre. d’hores Tipus d’alumnat 50-150 10 estudiants per any escollits d’entre els que hagin obtingut les millors notes durant els dos primers cursos dels estudis tècnics generals. Professors Bolla, Bisi, Amerio, Zappa, Gatti, Caldirola, Silvestri, Cacciari, Barabaschi, Germagnoli, Terrani, Cerrai, Villani Observacions Al final de quart ja poden obtenir el diploma d’Enginyer Industrial Mecànic Nuclear. 108 (3 h x 4 s x 9 m = 3 setmanals durant tot un curs) Postgrau: enginyers, físics o químics. De 28 a 196 Enginyers diplomats. 60 hores en total (5 m x 4 s x 3 h) Estudiants dels darrers cursos d’Enginyeria, titulats en Enginyeria o Ciències i tècnics en general. Simon, Cumella, Ortega, Velasco Puppi, Minguzzi, Ferretti, Baroncini, Morandi, Brini, Rimondi, Peli. Dos anys de durada. Wataghin, Demichelis, Ascoli, Codegone, Quilico, Arneodo, Cesoni, Orsoni, Farinelli, Tribuno, Boella, Cirilli, Rigamonti, Bellion Els estudiants poden fer un Hi ha 10 pràctiques amb treball de recerca amb el aparells de mesura i betatron de l’Institut de Física i isòtops. amb el simulador electrònic de la Politècnica. Si comparem els cursos fixant-nos solament en la durada, tot sembla indicar que els ensenyaments impartits en els tres centres italians eren més llargs que els cursos de la càtedra Ferran Tallada. El que més a prop hi estava, quant a nombre d’hores, era el de la Universitat de Bolonya; però, en canvi sembla allunyar-se’n si 403 403 analitzem la temàtica, ja que aquest curs tenia una orientació més teòrica i incidia més en els temes de física nuclear. Els cursos impartits en les dues politècniques tenien característiques més similars als de Barcelona, si ens fixem també en la temàtica, ja que tots dos estudiaven els reactors. Però a Milà també s’incidia en temes que no eren considerats a la càtedra Ferran Tallada, com els equipaments electrònics, els efectes biològics de la radiació, la metal·lúrgia de l’urani o la separació isotòpica. La semblança amb el curs de la Politècnica de Torí és més gran perquè, com es pot veure a la taula, s’hi estudiaven els mateixos temes clau que a Barcelona: física nuclear, centrals nuclears i la seva tecnologia, i la transferència de calor en els reactors. Ara bé, a Torí s’estudiaven, com a Milà, els equipaments electrònics, la química de l’urani i la protecció radiològica, mentre que a Barcelona incidien en la producció d’isòtops i en les mesures de la radioactivitat. Comparació dels cursos sobre energia nuclear del 1961-1962 de diversos centres italians amb la càtedra F. Tallada Centre Títol Politècnic de Milà Universitat de Bolonya Institut de Física School for Specialitzation in Nuclear Engineering Course I Elements of Atomic Nuclear Physics Neutron Physics of Fissile and Fertile Materials -laboratory work Politècnic de Torí Càtedra Ferran Tallada de l’ETSEIB Diplome in mechanical “nuclear” engineering Tercer curs Atomic Physics -practical work. Additional mathematical analysis -exercises Quart curs Nuclear Physics -practical work. Nuclear Electronics -practical work. Reactor physics, -theoretical exercises. Cinquè curs Nuclear plant - theoretical exercises Nuclear fuel techniques Electronics -laboratory work. Radioactivity and Radioactiviry measurement -laboratory work Thermotechniques Course II Reactor Theory and Calculus Radioisotopes and Radiation Protection -laboratory work. Reactor Control and Instrumentation -laboratori work. Physics -Nuclear Physics -Atomic Physics Nuclear Power Stations -Heath transfer, theory of reactor thermics -Economic aspects of nuclear energy -Description and design of nuclear power stations -Installation of nuclear Power stations Reactors -calculations -control systems Nuclear Technology -Protective reactor screening -effects of radiation on materials Electronic equipment --reactor electronic equipment Chemistry -Uranium, thorium and Plutonium metallurgy -hemical processing plant Biological Effects of Radiation -Effects of radiation on the human body Física nuclear Reactors Combustible i termodinàmica nuclear Electrònica nuclear i radiacions Pràctiques Reactor control -exercises 404 404 Materials and radiations -Theoretical exercises Prevention and protection Special nuclear materials Isotope separation 50-150 Idem Solid State Physics and the Physical Effects of Radiation Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors 108 h (3 h x 4 s x 9 m = 3 setmanals durant tot un curs). Postgrau: enginyers, físics o químics. Ferreti, Chiarini, Brini, Falcinelli, Pierantoni, Rimondi, Aiello, Gondi. Cada curs dura 1 any. De 28 a 196 Enginyers diplomats. Lovene, De Michelis, Codegone, Quilico, Arneodo, Cesoni, Orsoni, Farinelli, Tribuno, Boella, Cirilli, Rigamonti, Bellion Els estudiants poden fer un treball de recerca amb el reactor piscina SORIN de Saluggia. De 24 a 40 h Estudiants dels darrers cursos i enginyers titulats. Velasco, Ortega, Simon i Cumella Bolla, Amerio, Zappa, Mandelli Bettoni, Gatti, Caldirola, Silvestri, Cacciari, Barabaschi, Germagnoli, Terrani, Cerrai, Villani Observacions Al final de cinquè ja poden obtenir el diploma d’Enginyer Industrial Mecànic Nuclear. En el període 1961-1962 el curs de la càtedra Ferran Tallada va tenir 48 hores de teoria i 21 de pràctiques, cosa que significava una durada total de 69 hores. Respecte al contingut, es va incorporar l’electrònica nuclear i les aplicacions d’isòtops es van separar en un curs independent amb 14 hores de teoria i 12 de pràctiques. Aquests canvis de la càtedra barcelonina fan que s’apropi més als ensenyaments de la Politècnica de Torí excepte pel que a fa a la química nuclear – és a dir la química de l’urani, del tori i del plutoni i l’estudi de les plantes de reprocessament– i a la protecció radioactiva, temes que no eren estudiats amb profunditat a Barcelona. Tanmateix, el curs de Torí era més llarg i això fa pensar en un major aprofundiment de continguts, fruit d’un desenvolupament tecnològic estatal més gran. La divisió en dos anys del curs que s’impartia a la Universitat de Bolonya va produir un primer curs més encaminat cap als conceptes generals de física nuclear i les mesures radioactives, i un de segon decantat cap a la teoria de reactors i el control i la instrumentació. No obstant això, el darrer mostrava una inclinació cap a temes més científics, com la física de l’estat sòlid o la física dels materials fèrtils i físsils. Això significa que, tant per la durada com pels continguts, els cursos de la Universitat de Bolonya semblen allunyar-se dels de Barcelona. La nova estructura dels estudis la Universitat Politècnica de Milà indiquen més proximitat amb als estudis de l’especialitat de Tècniques Energètiques del nou pla d’estudis de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona: el Pla 57. 405 405 8.5.2. Els cursos a Alemanya i la càtedra Ferran Tallada Alemanya era un país més avançat que Espanya que va mantenir relacions estretes amb la Junta d’Energia Nuclear, com s’ha comentat en el capítol tercer d’aquest treball. A més, a l’inici dels anys cinquanta va patir un bloqueig i la prohibició expressa de desenvolupar activitats nuclears. Aquest fet significava l’existència de certes possibilitats de semblances que facilitessin la comparació. A més a més, durant la construcció del reactor Argos, al desembre del 1959, havia tingut lloc una visita de tècnics espanyols a Alemanya per informar-se, entre altres coses, sobre els reactors que hi havia a Garching i Karlsruhe. D’aquest país hem triat els instituts tecnològics d’Aquisgrà, Brunsvic, Darmstadt i Karlsruhe per ser centres que pertanyen a ciutats similars a Barcelona. L’Escola Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà tenia la seva docència de l’energia nuclear orientada cap a la teoria i construcció de reactors i també pugnava per aconseguir disposar d’un reactor de manera semblant a Barcelona. La Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic, també, i per això dels dos centres de la Baixa Saxònia hem optat per aquest i no pel de Hannover, ja que aquest darrer va enfocar els seus estudis cap a la física del plasma. El mateix argument ha servit per triar l’Escola Tècnica Superior de Darmstadt, ja que, en aquest centre del lander de Hessen, els ensenyaments tenien una especialització en tecnologia nuclear clarament orientada cap als reactors de potència. Dels dos centres del Baden-Württemberg hem triat el de Karlsruhe en lloc del de Stuttgart per raons semblants al cas de Brunsvic, ja que Stuttgart va anar orientant l’especialitat cap a la física del plasma. l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe estava, però, considerablement més avançat que el de Barcelona i que els altres centres alemanys objecte de la comparació, entre altres raons perquè va disposar de reactor de recerca molt abans que els altres i, finalment, va aconseguir un segon reactor de tipus Argonaut similar al de Barcelona. Comparació dels cursos sobre energia nuclear del 1958-1959 de diversos centres alemanys amb la càtedra F. Tallada Centre Escola Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà Décharges de courants élevés et fusion nucléaire Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic Physique Nucleaire Escola Tècnica Superior de Darmstadt Théorie du reglage des réacteurs Institut de Tecnologia de Karlsruhe Introduction a la physique nucléaire et Càtedra Ferran Tallada de l’ETSEIB Física nuclear Títol 406 406 -Seminaire de physique nucléaire -Travaux pratiques en physique nucléaire Introduction a la physique Théorie de physique nucléaire I nucléaire et des particules élémentaires Introduction a la physique Méthode nucléaire II expérimentale de détermination des moments nucléaires Techniques de la séparation Technologie d’isotopes Nucléaire -Travaux pratiques Energie nucléaire -Travaux pratiques Théorie atomique et introduction à la mécanique quantique. -travaux pratiques Physique supérieure: introduction a la physique atomique Physique supérieure: problemes spéciaux de physique nucléaire Introduction aux techniques de mesure pour le contrôle de la radioactivité du sol, de l’eau et de l’air. -Exercices pratiques Théorie générale des réacteurs Seminaire:Diffraction des neutrons Processus élémentaires d’irradiation des matières entrant dans un réacteur Problèmes spéciaux concernant les matières entrant dans un réacteur Protection contre les radiations dans les installations des réacteurs et dans les laboratoires “Chauds” (calcul des protections et choix des matériaux) Introduction a la théorie du réacteur Mesure de la radioactivité et protection a la physique des neutrons Cours pratique sur la Les réacteurs mesure des radiations Exercices de chimie nucléaire Effects biologiques des radiations Physique des réacteurs (séminaire) Radiometria i acceleració de partícules Teoria de reactors i generació de potència Transferència de calor i balanç tèrmic Problèmes de construction des réacteurs et physique des réacteurs Introduction pratique Transformation de Producció i à la biologie des l’énergie et transfert utilització radiations de chaleur dans les d’isòtops centrales nucléaires. Chimie nucléaire Dangers des appliquée radiations et protection de la santé dans les installations nucléaires Introduction à la Méthodes de mesure chimie nucléaire des radiations nucléaires Chimie des réacteurs Physique nucléaire ou chimie “chaude” théorique Physique nucléaire I Théorie du transport des neutrons (séminaire) Physique nucléaire II Fission de noyau Sprectroscopie beta Demineralization des et gamma eaux et purification des effluents. Protection contre les Conception du radiations réacteur Séminaire de physique nucléaire Réacteurs de puissance Economie des réacteurs nucléaires. Matériaux à haute et basse température ( y compris les matériaux des réacteurs) Nre. d’hores Tipus d’alumna t Introduction a la contruction des réacteurs de puissance Régulation des centrales nucléaires Eléments de structure des réacteurs de puissance et centrales nucleaires De 12 a 120 (mitjana de 24-36) 26 cada curs Estudiants de la universitat. Estudiants que hagin aprovat tres cursos de la universitat. 24 Estudiants amb tercer aprovat. 24 hores. Cursos semestrals 60 hores total (5m x 4s x 3h) Estudiants dels darrers cursos d’Enginyeria, titulats en Enginyeria o Ciències i tècnics en general. 407 407 Professor s Observac ions Fucks, Deutschmann, Falk, Reik, Schmitz, Israel-Köhler, Leibfried, Kersten, Mandel Són cursos semestrals dels estudis d’Enginyeria Mecànica, Elèctrica o Química o per a diplomats de Física o Química. Amb 5 o 6 semestres s’obté un títol preliminar. Amb 9 o 12 semestres, el títol final. Reactor de recerca (2 unitats) en construcció a Jülich. Fränz, Kohler, Stille, Droste, Jäger Són cursos semestrals dels estudis d’Enginyeria Mecànica, Elèctrica, Química o per adiplomats de Física o Química. Amb 5 o 6 semestres s’obté un títol preliminar. Amb 9 o 12 semestres, el títol final. Oppelt, Frühauf, Kohlschütter, Lieser, Luther, Brix, Jaroschek, Schaar Són cursos semestrals dels estudis d’Enginyeria Mecànica, Elèctrica, Química o per a diplomats de Física o Química. Amb 5 o 6 semestres s’obté un títol preliminar. Amb 9 o 12 semestres, el títol final.. Wirtz, Baehr, Ernsthausen, Plötze, Kofink, Henglein, Holluta, Schulten, Reactor de recerca a Karlsruhe (urani natural i aigua pesant). Sembla que són cursos similars als que s’imparteixen a Aquisgrà i a les politècniques de Brunsvik, Darmstadt i Hannover. Simon, Cumella, Ortega, Velasco Hi ha 10 pràctiques amb aparells de mesura i isòtops. Si comparem els cursos impartits en els instituts tecnològics alemanys el 19581959 amb els de la càtedra Ferran Tallada fixant-nos solament en la seva durada, arribarem a la conclusió que els més similars eren els de Brunsvic, amb cinc cursos de 26 hores. Ara bé, si tenim en compte la temàtica, els cursos de la càtedra barcelonina s’assemblaven més als de l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe, encara que aquests últims eren més nombrosos i, en conseqüència, els continguts estaven desenvolupats de manera més amplia. Els cursos de física nuclear, teoria de reactors i transferència de calor en centrals nuclears i radiometria eren presents a l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe i també constituïen el nucli central dels continguts impartits a Barcelona. Com a diferències caldria assenyalar que a Karlsruhe, a diferència de la càtedra Ferran Tallada, no hi havia cap curs específic sobre producció i utilització d’isòtops. En canvi, a l’Escola Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà hi trobem un ampli ventall de cursos sobre aquesta temàtica, així com sobre tècniques de separació d’isòtops. Comparació dels cursos sobre energia nuclear del 1961-1962 de diversos centres alemanys amb la càtedra F. Tallada Centre Escola Tècnica Superior Renanowestfaliana d’Aquisgrà Practical work in Nuclear Physics Introduction to Nuclear Physics I Introduction to Nuclear Physics II Specials problems of nuclear physics Natural and artificial radioactivity in the soil, water and air. -practical work Introduction to nuclear chemistry Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic Nuclear Physics I Nuclear Physics II Atomic Physics III Molecular Structure and Band Spectra Atomic Physics II Escola Tècnica Superior de Darmstadt Technology Power reactor -practical work High Temperature Materials Chemistry Applied nuclear chemistry Chemistry of artificial elements Institut de Tecnologia de Karlsruhe Càtedra Ferran Tallada de l’ETSEIB Títol Principles of Reactor Física nuclear Physics I and II Seminar on Reactor Reactors Physics Nuclear Engineering Combustible i termodinàmica nuclear Seminar on Nuclear Electrònica nuclear i Engineering radiacions Principles of Nuclear Pràctiques Chemistry Radiochemical training course Atomic Physics (selected chapters) 408 408 Reactor materials -practical work Special problems of reactor theory Radiation Effects in Solids Radiation protection in Reactor Installations and Hot Laboratories Seminar on research reactors and hot laboratories Introduction to Reactor Theory I -practical work Introduction to Reactor Theory II Radiation Protection and Dosimetry I Radiation Protection ans Dosimetry II Special aspects of nuclear chemistry Nuclear chemistry Reactor Shielding Instrumentation and Control of Nuclear Reactors, I and II Neutron physics, experiments and techniques Reactor safety problems Introduction to Introduction to the nuclear chemistry physical and technical principles of Nuclear Energy I Introduction to the Mathematics and physical and technical Physics principles of Nuclear Energy II Neutron and reactor physics Introduction to nuclear physics Nuclear Physics I -practical work Nuclear Spectroscopy Seminar on nuclear physics -practical work Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors Introduction to power reactors construction -practical work Structural elements of Power Reactors and Atomic Power Stations Seminar on Reactor Engineering De 12 a 120 ( mitjana 26 cada curs de 24-36) Estudiants de la Estudiants després universitat. d’un examen previ. Fucks, Deutschmann, Schmitz, Israel, Kuchen, Bollenrath, Leibfried, Kersten, Mandel Fränz, Stille, Hüber, Droste 24-36 els teòrics i 144 els practics Estudiants amb tercer aprovat. Jaroschek, Schaar, Lieser, Brix, Menzel, Buttlar, 56 De 24 a 40 Estudiants dels darrers cursos i enginyers titulats. Velasco, Ortega, Simon i Cumella Wirtz, Becker, Seelmann-Eggebert, Ernsthausen, Merz, Beckurst. Häfele Reactor de recerca a Karlsruhe (urani natural i aigua pesant). Prop de Karlsruhe s’instal·larà un reactor Argonaut. Observacions En el curs 1961-1962, l’orientació que van prendre els estudis de la Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic cap a la física atòmica i nuclear i cap a la protecció radioactiva i la dosimetria l’allunyen d’una fructífera comparació amb la càtedra Ferran Tallada. En canvi, a Darmstadt la divisió dels ensenyaments en tres especialitats, tecnològica, química i matematicofísica, l’acosta a la càtedra barcelonina ja que els estudis de tecnologia tenien una durada similar i, a més, estaven dedicats a l’estudi dels reactors de potència i als materials d’altes temperatures. Pel que fa a l’Escola Tècnica Superior Renano-westfaliana d’Aquisgrà, l’única possible semblança es trobaria en els quatre cursos de teoria de reactors, ja que els altres cursos tracten sobre radiometria, química nuclear i protecció radioactiva. 409 409 La incorporació als estudis de la càtedra Ferran Tallada de l’electrònica nuclear l’acostaven més als ensenyaments de l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe. Però, continuava havent-hi una gran distància ja que, a Barcelona, no es consideraven, encara, ni la química nuclear ni la protecció radioactiva. A més, a Karlsruhe tenien lloc més seminaris especialitzats sobre física de reactors o sobre enginyeria nuclear, o uns cursos sobre problemes de seguretat dels reactors, els quals marquen una clara distància amb els estudis de la càtedra barcelonina. 8.5.3. Els cursos a Àustria. Grècia i Holanda i la càtedra Ferran Tallada Dels països que pertanyen al mateix grup que Espanya hem escollit aquests tres perquè els cursos que impartien no sols tenien una orientació similar a la de la càtedra Ferran Tallada sinó també una durada que permet establir-ne la comparació. D’Àustria hem escollit l’Institut Tecnològic de Graz en lloc del de Viena per la seva orientació cap els reactors nuclears, primer, i per les característiques de la ciutat, més similars a Barcelona que no pas les de la capital austríaca. De Grècia hem triat la Universitat Tècnica d’Atenes ja que, tot i semblar menys avançada que l’Escola de Barcelona quant a desenvolupament dels ensenyaments nuclears, els cursos que impartia s’adreçaven a estudiants d’Enginyeria i hi havia una col·laboració amb la Comissió d’Energia Atòmica Grega semblant a la que s’havia establert a Barcelona amb la Junta d’Energia Nuclear. Comparació dels cursos sobre energia nuclear del 1958-1959 de diversos centres pertanyents a països del tercer grup amb la càtedra F. Tallada Centre Institut de Tecnologia de Delft Holanda Physique Nucléaire, chapitres choisis (1) Physique des réacteurs, calcul et construction d’assemblages critiques. (2) Equipement mécanique et construction de réacteurs mécaniques (3) Centrales Nucléaires (4) Aspects chimiques et technologie des réacteurs nucléaires (5) Matériaux de Institut Tecnològic de Graz Àustria Introduction à la physique nucléaire experimentale Théorie des réacteurs Universitat Tècnica d’Atenes Grècia Nuclear Phisics (1) Course d’energie nucleaire et radioisotopes (2) Càtedra Ferran Tallada de l’ETSEIB Física nuclear Radiometria i acceleració de partícules Teoria de reactors i generació de potència Transferència de calor i balanç tèrmic Producció i utilització d’isòtops Títol 410 410 construction (6) Cours sur les aspects techniques de l’énergie nucleaire (7) Nre. d’hores Tipus d’alumnat 32 (1 semestre cada un) (1) (6) Cursos complementaris del programa normal dels estudis. (7) Adreçat a professionals. Wapstra, Went, Boom. (1) (2) 90 (1) Només per físics de tercer. (2) Titulats (enginyers, químics, físics i metges). (1) Koujumzelis (2) Malamos, Patazalis, Alexopoulus, Papaioannou, Pertessis, Criticos. Els professors del curs (2) són els mateixos que inparteixen un curs a la Comissió Grega d’Energia Atòmica. (3) Cursos fets a la Universitat d’Atenes. Professors Gebauer, Ledinegg Observacions La comparació dels cursos dels instituts tecnològics de Delft, Graz i Atenes amb els de la càtedra Ferran Tallada segons el nombre d’hores és encara més difícil i menys significativa que en els casos anteriorment estudiats. Els cursos de l’Institut Tecnològic de Graz són els que més s’acosten als ensenyaments de la càtedra quant a durada, ja que s’impartiren dos cursos de 32 hores. L’Institut Tecnològic de Delft no pot ser comparat, ja que no tenim les dades de la durada dels cursos, mentre que, dels de la Universitat d’Atenes, sabem que eren més llargs que els de Barcelona. Pel que fa a la temàtica, els cursos de l’Institut Tecnològic de Graz també semblen ser més a prop dels de la càtedra barcelonina, ja que impartien física nuclear i tecnologia de reactors. Més allunyats eren els de l’Institut de Delft, ja que es té la sensació que els temes de centrals nuclears i la tecnologia i construcció de reactors estaven desenvolupats més àmpliament que a Barcelona. En el pol oposat hi hauria la Universitat Tècnica d’Atenes, ja que, tot i tenir els cursos de durada més llarga, semblaven estar més orientats cap a la física nuclear i els radioisòtops i no s’hi estudiava la teoria de reactors. Comparació dels cursos sobre energia nuclear del 1961-1962 de diversos centres pertanyents a països del tercer grup amb la càtedra F. Tallada Centre Títol Institut de Tecnologia de Delft Holanda Electric and magnetic measurement and measuring instruments Institut Tecnològic de Graz Àustria Introduction to Experimental Nuclear Phisics (H) Universitat Tècnica d’Atenes Grècia Nuclear Phisics (1) Càtedra Ferran Tallada de l’ETSEIB Física nuclear 411 411 Nuclear accelerators Chemical and technological aspects of nuclear reactors Nuclear Physics Materials of construction Reactor Institute: Reactor Physics Reactor Chemistry Nre. d’hores Tipus d’alumnat Professors Observacions Heyn, Went, Wapstra, Jongenburger, Houtman Té dos conjunts subcrítics, l’un amb grafit i l’altre amb aigua. Reactor Theory Theory of homogeneus (H) and heterogeneus fission reactors Radiation measuring methods - Laboratory work Reactor Boiler Reactors Combustible i termodinàmica nuclear Electrònica nuclear i radiacions Pràctiques 32 (dues matèries durant el semestre d’hivern i la resta, en el d’estiu). 44 (1) Estudiants de tercer any de Física, Química i Enginyeria. Kouyomzelis El curs de tecnologia de quart no hi és. De 24 a 40 Estudiants dels darrers cursos i enginyers titulats. Velasco, Ortega, Simon i Cumella Gebauer, Ledinegg, Breitenhuber, Klaudy, Gili En el curs 1961-1962, la comparació dels cursos respecte al nombre d’hores és similar que el 1958-1959. Això vol dir que, respecte a l’Institut de Delft, no tenim prou dades, que la durada dels cursos de la Universitat d’Atenes estava per sota dels de la càtedra de Barcelona, i que la dels de Graz gairebé la doblaven. Quant a continguts, les semblances amb els temes impartits a l’Institut Tecnològic de Graz són grans, ja que tots els cursos estaven orientats cap a l’estudi dels reactors. També hi ha similituds, respecte a la temàtica, amb l’Institut de Delft, però sembla que allí s’estudiaven amb més profunditat alguns aspectes que a la càtedra barcelonina eren vistos més superficialment, com els acceleradors nuclears o els materials de construcció. La Universitat Tècnica d’Atenes queda fora de la comparació temàtica en desaparèixer el curs de tecnologia i quedar solament un de física nuclear. En conseqüència, els cursos de la càtedra Ferran Tallada eren semblants als que s’impartien en altres centres similars d’Europa i s’assemblavem força, tant per nombre d’hores com per contingut, als impartits a la Politècnica de Torí, a Itàlia, la Universitat Tècnica Carolo Wilhelmina de Brunsvic, a Alemanya, o l’Institut Tecnològic de Graz, a Àustria. Però el seu enfocament tenia com a sostre els ensenyaments de la Universitat Politècnica de Milà o de l’Institut de Tecnologia de Karlsruhe, encara que en els primers anys del període estudiat encara es trobava bastant allunyada d’aquests centres. Tanmateix, la distància es va anar escurçant amb la implantació del nou Pla d’estudis el 1957. 412 412 9. CONCLUSIONS 9.1. La incorporació de noves tecnologies Una de les característiques de les societats industrials del segle XX és la professionalització. Això significa que les societats civilitzades tendeixen a donar caràcter de professió a qualsevol activitat1. Dins d’aquest procés, l’ensenyament és una peça clau en la constitució d’una nova professió. El tema d’aquesta tesi se situa dins aquesta evolució. Així doncs, amb l’estudi de l’ensenyament de l’enginyeria nuclear a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona es pretén pujar un esglaó més en la comprensió de la manera com les societats civils intervenen en l’establiment de noves orientacions professionals; de com els contextos internacionals o nacionals faciliten o entorpeixen l’establiment de les especialitats; i, finalment, de com en situacions de dictadura política i d’autarquia econòmica els industrials canalitzen les seves iniciatives per defensar els seus interessos, no sempre coincidents amb els de l’estat, i al mateix temps per donar resposta a problemes presents o futurs. Aquesta tesi ha estat estructurada al voltant de tres capítols centrals (capítols 4, 6 i 7), que són els que s’ocupen pròpiament de l’activitat de la càtedra Ferran Tallada. Són precedits, però, per altres tres capítols introductoris (capítols 1, 2 i 3), que possibiliten el coneixement de l’entorn docent, del context internacional i del context espanyol en què s’emmarca la creació de la càtedra estudiada. Els dos capítols restants estudien la implicació dels sectors industrials en la creació d’aquesta nova especialitat (capítol 5) i la comparació dels estudis impartits a la càtedra amb d’altres centres docents europeus (capítol 8). Dues dates limiten temporalment aquest treball: el 1955, en què es crea la càtedra Ferran Tallada, i el 1962, moment en el qual la primera promoció de l’especialitat de Tècniques Energètiques arriba a les assignatures d’especialitat. Aquesta darrera fita coincideix també amb el canvi de la política nuclear espanyola (1963) i, internacionalment, amb l’inici de l’etapa de desenvolupament nuclear a escala industrial. MORRELL, J.B. (1990) “Professionalisation”. Dins OLBY, R.C.; CANTOR, G.N.; CHRISTIE, J.R.R.; HODGE, M.J.S. (ed.) Companion to the history of modern science. London: Routledge. 1 413 413 Per entendre l’entorn docent en què es produeix la creació de la càtedra Ferran Tallada és necessari conèixer la història del centre on ha estat creada i el paper que va tenir en el procés d’industrialització de Catalunya i de Espanya. Així doncs, cal saber que l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona té els seus orígens en un decret de 1850 segons el qual es creaven els estudis industrials a Espanya. La seva creació es va fer a partir de les escoles i càtedres que regentava la Junta de Comerç. Inicialment s’establiren dos cursos elementals i tres d’ampliació. I no va ser fins el 1861 que l’Escola no va poder concedir els títols d’Enginyer que fins aleshores atorgava de manera exclusiva el Reial Institut Industrial de Madrid. Del 1867 al 1886, l’Escola de Barcelona va ser l’única de tot l’Estat degut al tancament de les altres escoles industrials i gràcies al finançament rebut per l’Ajuntament i la Diputació. Es facilitava així el procés d’industrialització de Catalunya. Va caldre esperar a la fi del segle perquè fossin creades les escoles de Bilbao, el 1899, i la de Madrid, el 1901. Després de la Guerra Civil, tant el procés d’industrialització com el desenvolupament tecnològic van patir un aïllament considerable. En aquest entorn tan desfavorable, l’Escola de Barcelona va perdre la seva qualitat de centre independent i va ser unificada amb les altres escoles de l’Estat. Les tres escoles existents (Barcelona, Bilbao i Madrid) esdevenien així un únic ens distribuït en tres establiments. Al juliol del 1947, però, l’Escola de Barcelona va recuperar la seva personalitat pròpia. Precisament un any abans de posar en marxa un nou pla que establia quatre especialitats: Mecànica, Electricitat, Química i Tèxtil. No obstant això, el pla era rígid i no permetia la incorporació de les noves tecnologies. Per això, des de l’Escola es van buscar vies per resoldre aquest problema mitjançant la creació de les càtedres especials, una de les quals va ser la càtedra Ferran Tallada. 9.2. Una política nuclear autònoma Un cop conegut l’entorn docent cal conèixer el context internacional i trobar-hi el lloc precís on se situava l’Estat espanyol en matèria nuclear. La pregunta que ens vam fer inicialment era: Quin lloc ocupava Espanya, durant aquest període, dins el concert de nacions que havien decidit desenvolupar l’energia nuclear? 414 414 Aquesta pregunta ens va portar a fer una classificació de països segons el seu desenvolupament nuclear. Calia doncs escollir un bon indicador que reflectís bé el nivell assolit per cada país. Després de considerar diversos factors vam triar com a més adient la classificació dels països segons si disposaven o no de reactors experimentals i de reactors de potència. Aquest indicador va permetre agrupar els països del món que tenien algun interès per l’energia nuclear en quatre grups. En el primer, hi havia els països que abans del 1958 ja tenien reactors de potència: es tractava de la URSS, la Gran Bretanya, els Estats Units i França. El segon grup, el formaven els països que en el període en qüestió s’havien equipat amb algun reactor de potència: és el cas del Canadà, Bèlgica, Itàlia, Suècia, Alemanya i el Japó. El tercer grup, el formaven els països que disposaven, almenys, d’un reactor de recerca. En aquest grup hi havia una gran diversitat de països, com Noruega i Holanda, Suïssa, Dinamarca, l’Índia, el Brasil, l’Argentina, Austràlia, Espanya, Veneçuela, Israel, Grècia, Congo i Portugal. Finalment, en el quart grup se situaven els països que, tot i estar interessats per l’energia nuclear, no van equipar-se amb un reactor de recerca fins una època posterior al període considerat. És el cas d’Àustria, Turquia, Taiwan, Corea, Tailàndia, Finlàndia, Sud-àfrica o Pakistan. El tercer grup, en el qual es trobava Espanya, no era un grup homogeni. Hi figuraven països amb tradició de recerca, com és el cas del tàndem NoruegaHolanda, que treballant de manera conjunta van posar en marxa el 1959 un model de reactor d’aigua pesant en ebullició i van gestionar conjuntament l’Institut de Recerca JENER per a l’obtenció de reactors de propulsió naval. També hi havia en aquest grup Suïssa, que va treure profit de la seva condició de neutralitat i, gràcies a acollir la I Conferència, va obtenir el seu primer reactor de tipus piscina anomenat Saphir; posteriorment, amb la col·laboració del sector privat, en va construir un altre de tipus tanc anomenat Diorit. En el tercer grup també hi havia països subdesenvolupats, com l’Índia, que per raons polítiques o militars van apostar per l’energia nuclear, i països occidentals, com Dinamarca, que havien decidit avançar en la recerca de manera prudent i pausada. N’hi havia alguns que, tot i tenir-hi interès, no aconseguiren passar de l’estadi de la recerca, mentre que d’altres de similars arribaren a estadis més alts de desenvolupament. És el cas del Brasil i l’Argentina: el primer sols va aconseguir disposar d’un reactor de recerca, mentre que el segon va equipar-se primer amb 415 415 reactors experimentals i, finalment, amb reactors de potència cap a la dècada dels setanta. També hi havia països de l’òrbita soviètica, com Txecoslovàquia, Romania, Polònia o Hongria, que s’equiparen amb reactors fabricats a la URSS i d’altres, com Iugoslàvia, que, a tall d’excepció, va optar pel model de reactor canadenc. El tercer grup incloïa altres països una mica més endarrerits que aconseguiren disposar d’un reactor de recerca adquirit, naturalment, a algun dels països del primer grup al final del període estudiat –del 1960 al 1962. Es tracta de Veneçuela, Grècia i Portugal. Espanya ocupava un lloc intermedi dins d’aquest grup de països. Estava en el mateix nivell que Dinamarca, Austràlia, el Brasil i l’Argentina, ja que es va equipar amb un reactor de recerca adquirit als Estats Units el 1958. La política nuclear espanyola, però, havia començat uns anys abans en el camp de la mineria. Així doncs, les primeres accions del govern estaven relacionades amb les mines d’urani. També la mineria va tenir a veure amb l’anècdota de Francesco Scandone que se sol explicar com a iniciadora del programa nuclear espanyol. La creació del JIA i de l’EPALE el 1948 va donar pas a la primera de les etapes (1948-1951), que va estar marcada per tres objectius: 1. La formació de científics. 2. Els treballs de la mineria i la seva transformació. 3. L’inici dels treballs per obtenir un reactor. A l’etapa inicial, coneguda pel seu secretisme, la va seguir una altra de discreció. Així doncs, després de la mort de Terradas, la direcció va recaure en el general Vigón, el qual va iniciar el seu mandat amb la creació de la Junta d’Energia Nuclear (JEN). En aquests anys és quan s’engeguen els grans projectes. Els ambiciosos objectius de la JEN necessitaven també unes instal·lacions apropiades. Per això es va començar a estudiar la creació d’un gran centre de recerca a la Moncloa i la d’una planta de tractament d’urani a Andújar. S’encetava doncs la segona etapa, 1951-1955, batejada com la dels grans projectes. En el projecte del centre de recerca, els primers edificis del qual es van començar a construir el 1954, es va poder comptar amb l’assessorament del científic alemany Karl Wirtz. La fàbrica d’urani d’Andújar, l’altra de les instal·lacions d’aquest període, va començar les obres d’infraestructura el 1956. Aquesta segona etapa culmina amb una fita històrica que va canviar el panorama nuclear mundial: la I Conferència de Ginebra. 416 416 Aquest esdeveniment, a més de servir per intercanviar informació entre països, va permetre una major obertura: es van poder valorar els diferents models de reactors, es va analitzar la qüestió del preu del kW nuclear, es van analitzar els perills de la radiació i, en una de les dues exposicions que van tenir-hi lloc, es va poder veure en directe un reactor experimental. Després de la Conferència de Ginebra s’inicià una nova etapa per a la JEN que hem batejat com de les realitzacions. La presidència d’aquest organisme va recaure en el general Hernández Vidal, primer, i en Otero Navascués, després. La major facilitat d’accés a la informació i l’acord bilateral entre Espanya i els Estats Units van obrir les portes a la compra d’un reactor tipus piscina i a la definitiva consecució del Centre de Recerca Nuclear de la Moncloa. El 27 de novembre de 1958 foren inaugurats aquest Centre i també el reactor JEN-1 –de tipus piscina, moderat i refrigerat per aigua i amb grafit com a reflector–, les parts estrictament nuclears del qual havien estat adquirides a la General Electric. La JEN s’havia ocupat dels elements de construcció convencionals, del muntatge i de la posada en marxa del reactor. L’any següent s’inaugurava la fàbrica d’urani d’Andújar. Acabava així una etapa fonamental del desenvolupament nuclear espanyol. Una etapa que s’havia basat en el desenvolupament d’un programa nacional autònom encaminat a una completa nacionalització de la indústria. Un programa es proposava aconseguir que el 90% de les centrals nuclears de potència fossin de fabricació nacional. Aquesta orientació política va mantenir-se fins el 1963 malgrat els canvis de l’economia que, en contra seu, va anar afavorint el Pla d’estabilització. 9.3. El dinamisme de la docència Les escoles d’Enginyeria Industrial espanyoles no podien quedar al marge d’aquests canvis tecnològics i per això s’afanyaren a introduir noves disciplines com l’enginyeria nuclear. Ara bé, com que el pla d’estudis vigent no ho permetia es buscaren vies alternatives. Així fou com l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona va afavorir la creació d’unes càtedres especials que, al marge dels ensenyaments reglats i de manera voluntària, permetessin la formació dels joves 417 417 titulats. Així fou com es crearen tres càtedres amb els noms d’Esteve Terradas, Paulí Castells i Ferran Tallada. Aquesta darrera dedicada a l’enginyeria nuclear. Així doncs, la necessitat d’introduir les noves disciplines en una carrera formada per un pla d’estudis rígid i uniformitzant va afavorir la creació d’aquesta càtedra, actitud que demostra la preocupació dels professors per oferir als alumnes una formació adequada a aquell moment. El tret de sortida el va donar la I Conferència de Ginebra. A la tornada d’aquest esdeveniment, tant J.M. Torróntegui, director de l’Escola de Bilbao, com Joaquín Ortega Costa, de l’Escola de Barcelona, van fer declaracions en el sentit que molt aviat es posarien en marxa cursos sobre enginyeria nuclear. Val a dir, però, que hi havia una situació favorable per engegar la càtedra ja que la Direcció General d’Ensenyaments Tècnics estudiava reformar el pla d’estudis. La càtedra d’enginyeria nuclear fou batejada amb el nom d’un prestigiós enginyer i professor, Ferran Tallada Cumella (1881-1937), el qual havia estat catedràtic de Càlcul Integral i Mecànica Racional de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona des del 1907. El 1912 havia estat escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El seu interès per estudiar mecànica ondulatòria el va portar a París el 1932, pensionat per la Junta d’Ampliació d’Estudis, per assistir entre d’altres als cursos de Louis de Broglie. L’any següent havia d’incorporar-se al laboratori de Maurice de Broglie per continuar les seves recerques, però una malaltia de ronyó li ho va impedir i va haver de tornar a Barcelona, on morí el 1937. Així doncs, el 25 d’octubre de 1955, amb el suport de la Cambra Oficial d’Indústria, es va crear la càtedra Ferran Tallada d’enginyeria nuclear, la qual va iniciar les classes al més següent. Els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada es poden dividir en dues fases: la primera, de classes teòriques i, la segona, de classes teòriques i pràctiques. La fase de classes teòriques (1955-1958) va començar el 1955 amb un programa modest i amb només dos professors: Joaquín Ortega Costa, que es va ocupar de la teoria de reactors i Ramon Simon Arias, que va encarregar-se de la introducció a l’enginyeria nuclear. El curs següent, el 1956-1957, s’hi va incorporar un altre professor, Antoni Cumella, el qual va afegir al programa la radiologia i l’acceleració de partícules. El 1957 van començar les influències externes amb l’organització de tres cicles de conferències sobre informació 418 418 nuclear, sobre tècniques de reactors i sobre isòtops, que van anar a càrrec, respectivament, dels científics de la JEN, d’un equip dirigit per Thomas Reis i de Leon Jacques. La formació es va completar amb algunes conferències aïllades a càrrec de Jesús M. Tharrats, Charles Fert i Alberto Caso. El darrer curs d’aquesta fase, el 1957-1958, va ser el de l’inici del nou pla d’estudis, i el curs de la càtedra Ferran Tallada es va dividir en dos: un d’introductori adreçat als alumnes de cursos superiors, impartit per Ramon Simon, en el qual es va utilitzar el text de Murray que havia traduït Miquel Masriera per iniciativa de la càtedra, i un altre d’específic o d’ampliació adreçat a professionals, impartit per l’equip de Thomas Reis i completat amb algunes sessions a càrrec d’Ortega, Cumella i Tharrats. Aquesta fase es va caracteritzar perquè es consolidaren els ensenyaments, s’establiren lligams amb la JEN, es va iniciar la col·laboració amb la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i es va establir una estreta col·laboració amb l’equip de científics francesos dirigits per Thomas Reis. El 1958 ja hi havia al món occidental centrals que produïen electricitat, com Calder Hall o Shippingport, i creixia l’interès per aquesta font mentre que alhora sorgia la preocupació per l’elevat preu del kW d’origen nuclear. Es parlava de la dècada dels seixanta com a termini per construir una central nuclear a Espanya. Mentrestant, d’una banda els científics i tècnics participaven a la II Conferència de Ginebra i, de l’altra, es divulgaven les aplicacions pacífiques a través de l’exposició “Àtoms per la Pau”, que, amb la col·laboració de l’ambaixada americana, va recórrer les escoles d’Enginyeria de Madrid, Bilbao i Barcelona. La càtedra Ferran Tallada va proposar-se, aleshores, la introducció de les pràctiques i per això va encomanar a Simon que s’entrevistés amb Otero Navascués per tal d’aconseguir material i, de pas, tractar de la construcció d’un reactor experimental. Aquestes activitats van donar lloc a la segona fase, que hem anomenat de classes teòriques i pràctiques. La fase de les classes teòriques i pràctiques (1958-1962) va iniciar-se el curs 1958-1959, en el qual els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada seguien dividits en dos cursos: un curs general d’enginyeria nuclear i un d’especial de tecnologia nuclear. El curs general era impartit per Simon, Cumella i Ortega; a més, va incorporar Tharrats, primer, i Velasco, després. No tingué gaires modificacions de contingut 419 419 respecte del curs anterior. Solament cal destacar la incorporació per primer cop de pràctiques, deu aquell any, que s’ampliaren a disset el 1959-1960. El curs especial de tecnologia nuclear, anunciat a la revista Nuclear Power, es va concentrar en tres setmanes i va implicar l’equip de professors dirigit per Thomas Reis. El curs va ser completat amb la projecció de pel·lícules i la realització per part dels alumnes d’uns exercicis pràctics. Tanmateix, el cessament de Thomas Reis del seu càrrec a la SATNUC va truncar la continuïtat d’aquestes classes. El curs 1959-1960, sols van restar les conferències que impartia Daniel Blanc. Els cursos 1960-1961 i 1962-1963, sols va continuar el curs general, considerablement consolidat tant en l’aspecte teòric com en el pràctic. La càtedra Ferran Tallada també va patrocinar algunes publicacions relacionades amb la seva activitat. Així doncs, va encarregar la traducció de l’obra de Murray Introducció a l’Enginyeria Nuclear i va publicar a Dyna i a Acero y Energía algunes de les conferències impartides per professors estrangers, com les de Neal F. Lainsing i Daniel Blanc. A més a més, va recollir conferències impartides per Thomas Reis entre el 1956 i el 1958 en un text titulat Reactores Nucleares. El fi de l’etapa va arribar el curs 1962-1963, quan els alumnes de l’especialitat de Tècniques Energètiques van arribar a quart curs i van poder seguir les assignatures de l’especialitat: Física Nuclear, Materials Nuclears, Tecnologia Nuclear i Protecció Radiològica. L’objectiu de la càtedra ja s’havia aconseguit. Al març del 1963 la càtedra va impartir el primer curs d’operació i règim d’un reactor nuclear aprofitant que, des de l’11 de juny de 1962, es disposava del reactor nuclear Argos. Les activitats explicades fins aquí constitueixen els set anys previs a la formació de la nova especialitat, un període relativament curt i reeixit sols explicable per la confluència d’un conjunt de factors: un procés de reforma del pla d’estudis, un context internacional favorable i una implicació decidida dels industrials, agrupats a la Cambra Oficial d’Indústria, en el desenvolupament de l’energia nuclear. 9.4. La implicació del sector industrial La Cambra Oficial d’Indústria va tenir un paper decisiu en l’establiment d’aquesta nova especialitat, motivada per donar solució al problema d’escassetat 420 420 energètica imperant. Les restriccions elèctriques, afegides a l’increment de la demanda, van mostrar als industrials aplegats a la Cambra que calia prendre mesures. Les intervencions en el ple d’aquesta institució van posar de manifest el malestar produït per les restriccions. En aquest ple hi assistia el delegat d’Indústria Mariano de las Peñas, el qual tractava de justificar la situació amb arguments de tipus climàtic, com la famosa “pertinaz sequía”, o amb encoratjaments de tipus estoic, com que calia “afrontar las dificultades con ánimo decidido”, o de tipus religiós: “hacer votos para que se solucione el problema”. Consegüentment, la Cambra va decidir buscar una solució més pragmàtica a l’escassetat d’electricitat i el 1957 va crear una comissió per estudiar la viabilitat de l’energia nuclear. Aquesta comissió es va constituir en dues ponències, l’una de caràcter tècnic i l’altra de tipus econòmic. El 1958, un cop presentats els informes de la comissió, en un ple de la Cambra va tenir lloc un debat dedicat a analitzar les possibilitats de l’energia nuclear. En el debat, Francesc Lluís Rivière va explicar el resultat de la seva entrevista amb Otero Navascués i el contingut de la conferència que aquest directiu de la JEN havia pronunciat en la inauguració de la càtedra Ferran Tallada. La conclusió que en treia era que l’energia nuclear no era una solució a curt termini sinó més aviat una solució a vint anys. La dècada dels setanta semblava el sostre en el qual les energies hidràuliques i tèrmiques no cobririen la demanda. Ara bé, per poder preparar el futur calia formar els tècnics en el present. Per això la Cambra va decidir invertir en la formació de tècnics en l’especialitat d’enginyeria nuclear. La política d’ajut als ensenyaments tècnics en general no era nova per a la Cambra, ja que des del 1944, i sota la presidència d’Antoni Llopis, hi havia una línia sistemàtica de subvenció a aquest tipus d’ensenyaments amb l’objectiu d’estimular les vocacions i impulsar la recerca. Les escoles d’Enginyeria Industrial, de Peritatge i del Treball van ser-ne les més beneficiades, com també les escoles professionals i diversos gremis. La Cambra no sols va concedir ajuts a les escoles sinó que també va atorgar beques als estudiants i els va ajudar en els viatges d’estudis. Durant la presidència d’Antoni Llopis es va dur a terme, també, la creació del Patronat de l’Escola d’Enginyeria Industrial, amb el qual es volia canalitzar i controlar els ajuts atorgats per la Cambra perquè anessin en benefici dels interessos de la indústria. La seu del Patronat va ser la mateixa Cambra i el 421 421 seu president, Andreu Oliva, un enginyer industrial i empresari d’absoluta confiança d’aquesta institució. A partir del 1954, a causa de la dimissió d’Antoni Llopis, la presidència de la Cambra Oficial d’Indústria va ser ocupada per Ramon Par Tusquets. Eren moments de certa atenuació de l’autarquia i d’inici de les mesures liberalitzadores de l’economia, cosa que va permetre la reconstrucció del Ple de la Cambra per primer cop després de la Guerra Civil: es van suprimir les comissions administradores i, en el seu lloc, la major part dels empresaris van ser representats per sectors. En aquest nou període, una comissió d’ensenyaments tècnics va ocupar-se de les activitats de subvenció de la Cambra. Aquesta comissió la va presidir Francesc Lluís Rivière, destacat industrial metal·lúrgic, que va encaminar la seva activitat a subvencionar centres docents, concedir beques, subvencionar viatges d’estudis i atorgar ajuts a la recerca. No sols les escoles tècniques van rebre ajuts, també ho van fer alguns centres privats com l’IQS, l’IESE o l’Escola d’Administració d’Empreses. El nombre de beques i les quantitats atorgades es van anar incrementant al llarg dels anys. Els viatges d’estudis, però, sols es van mantenir fins el 1962 a causa de l’augment del nombre d’alumnes. De tots aquests ajuts, els dedicats a l’energia nuclear van ocupar un lloc remarcable i es van concretar en tres línies: finançament de la càtedra Ferran Tallada amb una quantitat anual de 100.000 PTA des dels inicis; concessió de beques específiques, com la que va rebre José Javier Clua, i finançament íntegre d’un reactor nuclear de recerca per a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona mitjançant l’aprovació, el 1958, d’un pressupost de 5 milions de pessetes. Totes aquestes activitats posen de manifest com la Cambra d’Indústria es va implicar decididament en el desenvolupament de l’energia nuclear de l’única manera que resultava factible: preparant els tècnics per afrontar aquest nou repte tecnològic en el moment en què fos viable econòmicament. 9.5. Un reactor per a la docència Encara que la Cambra va aprovar el 1958 el pressupost per a la construcció del reactor nuclear experimental, la idea de disposar d’un reactor d’aquest tipus per a la docència ja hi havia estat present des del moment de la creació de la càtedra 422 422 Ferran Tallada el 1955. Aleshores ja es parlava d’equipar-la amb un laboratori. L’aprovació del pressupost de 5 milions, però, va obrir la porta a una possible materialització d’aquesta idea, i fou llavors quan es va pensar en el model de reactor. Hi havia aleshores tres possibles models a triar: un reactor homogeni similar al que hi havia al State College of North Carolina, un reactor de tipus piscina o un reactor Argonaut. Aquest darrer semblava més ben adaptat a la docència que els altres dos, era diferent al de la JEN, que era de tipus piscina, i presentava més possibilitats d’assaig. Segurament la II Conferència de Ginebra va acabar d’ajudar a la presa de decisió, ja que l’Argonaut III hi va ser exposat i alguns dels que havien de influir en la decisió, com Joaquín Ortega Costa, van poder-lo veure en funcionament. Al principi, s’havia pensat a adquirir un reactor d’aquest tipus i a instal·lar-lo en els locals de l’Escola al carrer Urgell. En aquest sentit es van mantenir contactes amb l’Ideal Standard per adquirir un reactor UTR-10. Tanmateix, al desembre del 1958, Josep Capmany, en representació de Rivière, es va traslladar a Madrid i, després d’entrevistar-se amb membres de l’ambaixada americana, va comunicar al director de l’Escola, Damià Aragonés, que no veia cap altra opció que acceptar l’oferta de construir el reactor a la JEN. Al gener del 1959, Ortega Costa i Simon Arias van fer una visita al Centre de Recerca de la JEN amb l’objectiu d’organitzar les pràctiques de la càtedra Ferran Tallada; allí van arribar a acordar els termes de la construcció del reactor. Un cop desbloquejada la situació, els passos van accelerar-se considerablement. A l’abril del 1959 es va triar José Javier Clua com a l’enginyer delegat a la JEN i, simultàniament, la Cambra va aprovar la beca per finançar el seu salari. La construcció del reactor nuclear, que fou batejat amb el nom mitològic d’Argos, va comportar tot un seguit d’innovacions tecnològiques que afectaren la mecanització del grafit, la transformació de l’urani importat i la fabricació dels elements combustibles. De bon principi els membres de la JEN eren conscients que caldria importar el grafit de França o d’Alemanya, però no sabien si importar-lo mecanitzat o fer aquesta operació al mateix país. Superats els primers problemes deguts a les dificultats d’importació, Clua, Simon i Álvarez del Buergo va dur a terme una visita 423 423 a Alemanya per veure-hi les plantes de la Siemens. Aquest viatge va ajudar-los a decidir de comprar el grafit a Alemanya i mecanitzar-lo a la JEN a Madrid. La mecanització era una operació delicada ja que requeria unes màquines que la JEN no tenia i, primordialment, unes condicions gairebé de quiròfan per evitar la contaminació amb bor. S’explica que alguns treballadors van haver de substituir el dentifrici i el sabó que empraven per rentar la roba perquè contenien massa bor. La JEN, però, s’hi va arriscar i el resultat fou considerablement bo. La importació de l’urani enriquit i la seva transformació posterior també van constituir una innovació tecnològica. Espanya disposava de jaciments d’urani però no tenia mitjans per enriquir-lo. Per això, per a la construcció del reactor Argos va caldre importar-lo. L’urani podia ser importat com a òxid d’urani (U3O8) o com a hexafluorur d’urani (UF6). Inicialment, al setembre del 1959, semblava més rendible llogar-lo als Estats Units com a òxid d’urani enriquit. En aquell moment a la Junta no tenien clar si serien capaços de dur a terme la transformació de l’hexafluorur en òxid. Tanmateix, al febrer del 1960, superades les dificultats dels assaigs de transformació, en particular la soldadura de monel (aliatge de Ni, Co i Fe), la JEN va decidir de fer la transformació, encara que no quedés prou evident que el resultat de la decisió era econòmicament rendible; més aviat es tractava d’una elecció política. Amb l’urani transformat a la JEN es va procedir a fabricar els elements de combustible. Es tractava de 17 plaques de 580 x 70 x 1,8 mm unides mitjançant un passador. Hi havia tres formes possibles de fabricació de les plaques: per colada i laminació, per emmarcació i per extrusió. De totes tres es van fer proves de fabricació. En concret, l’extrusió, que era el mètode que s’emprava en els Argonaut americans, va fer-se a Barcelona, a l’empresa d’Andreu Ribera (Metales y Platerías Ribera). Finalment, però, per a la fabricació dels elements de combustible definitius es va escollir l’emmarcació. Un rigorós control amb radiografies de les plaques fabricades va permetre assegurar una fabricació correcta. Al juliol del 1961 van tenir lloc les primeres proves de criticitat del reactor Argos a Madrid, en els locals de la JEN on havia estat construït. Finalment, el 7 de maig de 1962 van sortir els camions de Madrid que transportaven el reactor i s’iniciaren les obres d’instal·lació del reactor a Barcelona, que fou inaugurat l’11 de juny de 1962. 424 424 Què va costar realment el reactor? No podem respondre amb certesa aquesta pregunta, tot i que el recull dels pagaments efectuats a la JEN en concepte de construcció del reactor i les factures pagades per la Cambra indiquen que el reactor va costar 3,5 milions de pessetes. I la resta fins als 5 milions? És possible que s’emprés per a la construcció de l’edifici de contenció. Tanmateix, el 1962 la JEN va reclamar a l’Escola una factura d’1.225.713 PTA relativa a la transformació de l’urani i la Cambra va aprovar una ampliació del pressupost d’un milió de pessetes més en un pressupost extraordinari. Per aquest incident José Javier Clua va adreçar una queixa al director de l’Escola en què li proposava negar-se al pagament d’aquest cost i deixava clar que la transformació de l’urani havia estat una decisió política. El reactor Argos va funcionar des del 16 de gener de 1963, quan va aconseguir l’autorització provisional. La seva activitat va ser principalment la docència ja que, malgrat els intents d’Aragonés primer i de Clua després per aconseguir un finançament especial per dur a terme recerca, aquesta no va donar els fruits desitjats. La construcció de la central de Vandellòs va canviar el panorama del reactor Argos i va acabar de decantar-lo decididament cap a la docència i la formació dels tècnics de les futures centrals. En els seus tretze anys d’existència sols va ser posat en marxa 477 dies. La fase de major funcionament va ser la corresponent als anys 1968-1975, en què es va establir una col·laboració amb Hifrensa. El 1976 el reactor fou aturat per exigències de la nova llei nuclear. El 1987 es va procedir a la clausura i, el 1992, es va enviar l’urani a la Gran Bretanya i es va engegar un procés de descontaminació i desmantellament. 9.6. Els cursos d’isòtops Una altra de les activitats de la càtedra Ferran Tallada va ser els cursos d’isòtops. Es pot afirmar amb certesa que la iniciativa dels cursos d’aplicació d’isòtops a la indústria que va organitzar la JEN procedia de la càtedra barcelonina. Fou el 1959 quan Damià Aragonés va establir els primers contactes amb José María Gamboa Loyarte amb la intenció d’aconseguir la condició d’usuari d’isòtops i, al mateix temps, formar alguns enginyers en aquesta disciplina. A la JEN tot just 425 425 havien començat a impartir uns cursos d’usuari d’isòtops adreçats exclusivament a la medicina. Gamboa va visitar Barcelona i va poder constatar l’interès de la càtedra per l’aplicació d’aquesta matèria a la indústria, i això va facilitar que al febrer del 1960 s’organitzés a la JEN el I Curs d’aplicacions d’isòtops a la indústria, al qual va assistir Ramon Simon. Uns mesos després es va a organitzar el II Curs, al qual van assistir Clua, Ramos i M. Lluïsa Aragonés. Ara bé, l’interès de la càtedra Ferran Tallada anava més enllà, ja que pretenia organitzar aquest curs a Barcelona. En aquesta línia, es va treballar per aconseguir que la JEN cedís els aparells necessaris per equipar adequadament el laboratori de manera que les pràctiques del curs es poguessin dur a terme correctament i, així, no hi hagués dificultats perquè els alumnes rebessin la condició d’usuari. No obstant això, com havia advertit Clua, el curs de Barcelona només havia de permetre als assistents l’obtenció d’un certificat que, més endavant, els possibilitaria d’aconseguir la condició d’usuari mitjançant algun examen fet a la JEN. El primer curs barceloní d’aplicacions d’isòtops per a la indústria no va poder iniciar-se fins el març del 1961. Va comptar, però, amb una conferència inaugural d’excepció a càrrec de Donald A. Fayres, director de l’Isotope School de Wantage (Gran Bretanya). Les classes teòriques les va impartir Simon Arias seguint el text de Lenihan La energía atómica y sus aplicaciones, mentre que, de les pràctiques, se n’ocuparen Isidor Ramos, Manuel Márquez, Josep M. Boixareu i August Rivera. Entre els dotze alumnes assistents hi havia representants de les empreses més destacades del moment: Materiales y Construcciones, FECSA, Macmor i Cross. La comparació del programa teòric del curs de Barcelona i del seu homòleg de Madrid no presenta diferències remarcables. En canvi, podem afirmar que les pràctiques fetes a Barcelona foren més reduïdes que les de Madrid. Així, a través de les llistes del material que hi havia al laboratori de la càtedra Ferran Tallada i del material enviat per la JEN, hem pogut veure diferències entre les tretze pràctiques que es feien a la JEN i les vuit o deu que es van poder fer a Barcelona. Aquesta impossibilitat material de disposar dels mitjans apropiats per dur a terme un curs d’isòtops al mateix nivell que el de la JEN va ocasionar que el segon curs s’adrecés solament als alumnes de l’Escola. Després de la segona edició ja no se’n va fer cap més, sobretot a causa del fet que el curs 1962-1963 es va començar a impartir una assignatura que incorporava aquests continguts – 426 426 Materiales Nucleares, Isótopos y Aplicaciones industriales–, de la qual es va ocupar Ramon Simon. L’interès per les aplicacions industrials dels isòtops no va decaure. El 1964 van tenir lloc a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona les I Jornades d’Isòtops. La iniciativa va partir, en aquest cas, del Fòrum Atòmic Espanyol i va comptar amb la participació de la Cambra Oficial d’Indústria, del Col·legi de Metges, de la Facultat de Medicina, de la Diputació i l’Ajuntament. Les Jornades van reunir prestigiosos conferenciants i van permetre exhibir determinats aparells en una exposició organitzada paral·lelament. Al gener del 1966 es va restaurar el curs d’isòtops. Però aquesta vegada no el va organitzar la càtedra Ferran Tallada sinó que el va dur a terme la mateixa JEN amb el suport econòmic de la Cambra Oficial d’Indústria. Fou anunciat com el XIII Curs d’aplicacions dels radioisòtops, i tenia un programa considerablement més reduït que els primers cursos que havien tingut lloc a la JEN. Pel que fa a la condició d’usuari, l’atorgament no era immediat, però es permetia l’accés a un examen a través del qual es podia obtenir la tan preuada condició. 9.7. Una docència a nivell europeu Aquesta tesi conclou amb un estudi comparatiu entre els cursos impartits per la càtedra Ferran Tallada i d’altres de semblants impartits per alguns centres universitaris europeus. Cal tenir present que va ser a partir de la I Conferència de Ginebra que moltes universitats van incorporar els ensenyaments nuclears en els seus currículums. A Espanya, la Junta d’Energia Nuclear va impartir, el 1956, el I Curs d’introducció a l’enginyeria nuclear. Però la seva activitat docent no es va iniciar de manera formal fins a la creació de l’Institut d’Estudis Nuclears el 1965. En canvi, les escoles tècniques d’enginyeria industrial de Bilbao i de Barcelona van tenir la iniciativa de fer cursos fins i tot abans que la JEN. En el cas de Barcelona, com ja hem pogut veure, a través de la càtedra Ferran Tallada. L’estudi s’ha basat en la informació proporcionada pels catàlegs dels cursos de l’OECE. S’han buidat els catàlegs d’un any concret. A continuació, s’han triat els cursos de països de desenvolupament nuclear similar a l’espanyol o immediatament superior. És a dir, de països pertanyents als grups segon i tercer de 427 427 la classificació establerta anteriorment. Finalment, d’aquests països s’han triat els centres docents els ensenyaments dels quals facilitaven la comparació. El treball ha estat completat amb una visió longitudinal obtinguda a partir de les dades dels catàlegs de cursos anteriors. La informació dels catàlegs, però, no és homogènia. Hi ha centres amb els cursos molt detallats i altres en què solament figura un títol. La durada també varia considerablement, tot i que de vegades els cursos breus semblen constituir parts d’un curs més extens i general. Però, tot i ser conscients del risc d’error, hem tirat endavant la comparació. La primera comparació feta ha estat entre els cursos de la càtedra Ferran Tallada i els d’alguns centres italians com la Universitat Politècnica de Milà, la de Torí i l’Institut de Física de la Universitat de Bolonya, la qual ha permès constatar que els cursos italians eren de durada més llarga i de contingut més ampli. Els cursos de les politècniques tenien similituds més grans amb els de Barcelona ja que hi figuraven els mateixos blocs temàtics: física nuclear, centrals nuclears i la seva tecnologia, i transferència de calor. Ara bé, en els centres italians s’incidia més en equipaments electrònics, química de l’urani i protecció radiològica. En canvi, tot sembla indicar que a Barcelona hi havia més interès pels isòtops i les mesures de radioactivitat. La comparació de 1961-1962 acosta més els ensenyaments de la càtedra Ferran Tallada als de la Politècnica de Torí. En canvi, la distribució de cursos de la Politècnica de Milà sembla guardar més semblances amb l’estructura dels cursos de l’especialitat de Tècniques Energètiques del nou pla d’estudis. En segon lloc hem fet una comparació entre els cursos de la càtedra Ferran Tallada i els d’alguns centres docents de l’antiga República Federal Alemanya. S’han triat els instituts tecnològics d’Aquisgrà, Brunsvic, Darmstadt i Karlsruhe. De tots aquests centres, sols els cursos de Brunsvic tenien una durada similar al de Barcelona. En canvi, quant a la temàtica, les similituds eren més grans amb l’institut de Kralsruhe ja que, com en el cas de la Politècnica de Milà, hi eren presents els blocs temàtics a què donava prioritat la càtedra barcelonina, encara que l’extensió i l’aprofundiment eren majors. La comparació del curs 1961-1962 aguditzava més les diferències i similituds. Així doncs, l’institut de Brunsvic semblava prendre una orientació diferent, mentre que la divisió en especialitats dels cursos de Darmstadt i Aquisgrà els apropava als de la càtedra barcelonina. 428 428 L’institut de Karlsruhe, en canvi, va augmentar la distància tant pel nivell d’especialització com per la durada, l’organització i els equipaments. Finalment hem establert una comparació amb alguns països on el desenvolupament nuclear era similar a l’espanyol. Així, hem triat l’Institut Tecnològic de Graz a Àustria, la Universitat de Tecnologia de Delft i la Universitat Tècnica d’Atenes. Els resultats han mostrat la gran dificultat de comparació respecte a la durada dels cursos. En canvi, pel que fa als continguts, el centre de Graz i el de Delft tenien semblances considerables amb els cursos de la càtedra barcelonina, encara que els de Delft assolissin un nivell i una especialització més grans. En canvi, els cursos de la Universitat Tècnica d’Atenes van tenir un caire més científic que tecnològic. 9.8. Cap a la professionalització Aquesta tesi mostra un procés d’establiment d’una nova especialitat dins la carrera d’Enginyeria Industrial. Aquest procés va tenir lloc, dins un període de solament set anys, en una situació de dictadura política i d’autarquia econòmica. Va gaudir, però, d’una situació internacional favorable, sobretot a partir del programa Àtoms per la Pau, i es va poder dur a terme gràcies a la implicació dels industrials agrupats a la Cambra d’Indústria, que van veure en la formació dels tècnics la via per solucionar els greus problemes energètics. El coneixement de la història d’aquesta càtedra posa de manifest la dedicació del professorat de l’Escola per la introducció de les innovacions, fins i tot en moments en què l’estructura docent no era gens favorable. També mostra les tradicionals bones relacions que hi ha hagut entre Catalunya i França, fins i tot quan els contactes oficials entre els representants de la JEN i els de la CEA estaven considerablement deteriorats. La implicació de la Cambra d’Indústria en el desenvolupament nuclear va ser decisiva i va permetre engegar un procés de formació de tècnics amb un nivell similar al d’altres prestigiosos centres docents europeus. La seva contribució en el finançament del reactor va permetre equipar els laboratoris d’un instrument imprescindible per a la formació dels tècnics que haurien de gestionar les centrals nuclears de potència que s’havien de construir durant la dècada posterior. 429 429 El procés de creació d’una especialitat en enginyeria nuclear no passava necessàriament per la construcció d’un reactor en el mateix país, sinó que el reactor podria haver estat adquirit en un altre lloc sense que la docència se’n ressentís. Tanmateix, els interessos de la Junta d’Energia Nuclear van condicionar que el reactor es construís gairebé íntegrament a Espanya i que tingués un valor excepcional en ser el primer reactor que aquesta institució duia a terme en la seva totalitat. A banda de determinades innovacions que el reactor va comportar, el seu procés de construcció va adquirir un valor estratègic ja que havia de servir d’exercici de prova per a futurs projectes: en particular per a la construcció del reactor prototip espanyol. Aquesta especificitat es va manifestar en el fet que determinades decisions no es prenguessin per raons de rendibilitat econòmica sinó més aviat política. La càtedra no sols va interessar-se per l’enginyeria nuclear sinó que també va apostar per les aplicacions industrials dels isòtops i va fer pressions a la JEN perquè organitzés els primers cursos de formació en aquesta disciplina. El procés de professionalització de l’enginyeria nuclear en el cas espanyol va prendre la forma d’una especialitat de l’Enginyeria Industrial amb un títol prou general i imprecís –Tècniques Energètiques– per poder-lo adaptar als canvis de les dècades posteriors. Aquesta visió fou encertada ja que va servir per donar cobertura a una especialitat en enginyeria nuclear durant els anys en què la societat necessitava tècnics per construir i gestionar les centrals. I, quan a la dècada dels vuitanta el programa nuclear espanyol fou aturat, no va ser gens difícil per a l’Escola de Barcelona orientar la seva especialitat cap a altres branques com per exemple la metrologia de les radiacions ionitzants. 9.9. Noves perspectives de recerca Aquesta tesi és un primer pas en la recerca sobre uns aspectes poc estudiats de la història tecnològica recent. Futurs estudis comparatius entre diversos països o diversos centres docents, encara pendents de fer, permetran comprendre millor el paper desenvolupat per la càtedra Ferran Tallada. També ajudaran a matisar els detalls de la història aquí narrada els possibles estudis d’història oral insuficientment explotats en aquesta tesi. A més, s’haurà d’abordar en el futur 430 430 l’estudi de la implantació industrial i mèdica de les aplicacions dels isòtops, així com les activitats desenvolupades per la càtedra Ferran Tallada en les dècades posteriors. Totes aquestes activitats facilitaran la comprensió dels factors que determinen la professionalització de les noves especialitats i la relació amb la docència. 431 431 432 432 10. BIBLIOGRAFIA ABRAHAM, Itty (1998). The making of the indian atomic bomb. Londres: Zed Books. Actas de la Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, 1956. XVI volums. Actas de la segunda Conferencia Internacional de las Naciones Unidas sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, 1958. “Actos a los que ha sido invitada la Cámara”. La Industria Española, octubrenovembre-desembre 1955, 45. ADLER, Emanuel (1987). The Power of Ideology. The Quest for Technology Autonomy in Argentina & Brazil. California University Press. ALBERT, Michel (1990). “Les grandes phases du développement industriel et de l’électronucléaire en France”. Dins TRÉDÉ, Monique (1992). Électricité et électrification dans le monde. París: Association pour l’Histoire de l’Électricité en France. ALBET, Víctor; PLA, Enric. “La operación después de la operación”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 23-26. ALBISU, Francisco. “SENER: La vida después de los cuarenta”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, maig 1997, 30-31. ALBISU, F.; ECHEVARRÍA, J. (1963). El cálculo numérico en el trabajo del reactor Arbi. Primeras Jornadas Nucleares, maig 1963. Forum Atómico Español. ALÍA, Manuel (1956). “Yacimientos y posibilidades radiactivas en España”. Dins Actas de la Conferencia Intenacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra, vol. VI, 226-228. ALLEN, Michael Thad; HECHT, Gabrielle (2001) Technologies of Power. The Mit Press. ALZINA CAULES, J. (1956). “Europa frente a sus necesidades crecientes de energía”. Acero y Energía, núm. 76, juliol-agost, 63. 433 433 AMSTRONG, R.H.; KELBER, C.N. (1957). “Argonaut-Argonne´s Reactor for University Training”. Nucleonics, vol. 5, núm. 3, març, 62-65. ANCA ABATI, R. (1966). Montaje de los elementos combustibles para la experiencia exponencial del proyecto DON. Madrid: Junta de Energía Nuclear, 173-Dme (I 14). ANDERSON, E.E.; VONDERLAGE, F.C.; OVERMAN, R.T. “Enseñanza y formación profesional en ciencia e ingeniería nuclear en los Estados Unidos de America”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra, 8-20 d’agost de 1955. Ginebra: Nacions Unides, 1956, vol. I, 516-524. ARACIL, Rafael; TERMES, Josep (1986). El Llibre del Centenari de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 18861986. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, 22. ARMADA, José Ramon; RODRÍGUEZ, Alejandro. “Proyecto de desmantelamiento y clausura de la central nuclear de Vandellòs I. Memoria de actividades”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 17-21. ATOMIC ENERGY OF CANADA LIMITED (1997) Canada Enters the Nuclear Age. A Technical History of Atomic Energy of Canada Limited. Montreal: McGill-Queen’s University Press. “Átomos para la paz. La Conferencia de Ginebra supone una gran victoria del mundo científico”. Metalurgia y Electricidad, núm. 216, setembre 1955, 104. BADASH, Lawrence (1995). Scientist and the Development of Nuclear Weapons. From Fissión to the Limited Test Ban Treaty. 1939-1963. Nova Jersey: Humanities Press. BAISSAS, M. “Actividad del Comisariado Francés de la Energía Atómica (C.E.A.)”. Metalurgia y Electricidad, núm. 303, desembre 1962, 155. BALOGH, Brian (1991). Chain Reactor. Expert debate & public participation in America commercial nuclear power 1945-1975. Cambridge University Press. 434 434 BARCA, F.; LUSA, G. (1995) “Ramon de Manjarrés i de Bofarull. La química agrícola i la professionalització dels enginyers industrials” . Dins ROCA, A.; CAMARASA, J.M. Ciència i tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica. Barcelona: Fundació catalana per a la Recerca. Vol. I, 381-423. BARCA SALOM, Francesc X. (2000a). “La política nuclear espanyola: el cas del reactor Argos”. Quaderns d’Història de l’Enginyeria, vol. IV, 1556. BARCA SALOM, Francesc X. (2000b). “La càtedra Ferran Tallada (19551962). La innovació tecnològica i la formació de l’enginyer”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 69 (4), agost 2000. Universitat de Barcelona. BARCELO, J.L. (1946). “La energía Atómica y sus posibilidades de aplicaciones en la industria”. Metalurgia y Electricidad, núm. 107, 1946, 40-42. BEAVER, William (1988). “The Shippingport Atomic Power Station: Problems in Technology Transfer”. History of Technology, vol. 6, 257-273. BEAVER, William (1990) Nuclear Power Goes on-line. A history of Shippingport. Greenwood Press. BERGUA, H.; FORNES, A.; GERBOLÉS, G.; REDONDO J.; DE LAS RIVAS, A. (1962). “Fabricación de los elementos combustibles del reactor ‘Argos’ I y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 95-104. BERNARD, Michel-Yves; BOUCHICOT, Alexis; CAMBOU, Francis (1958). “Uranie, desembre. BHARGAVA, G.S. (1992). “Nuclear power in India. The costs of independence”. Energy Policy, vol. 20, agost 1992, 735-743. BIESCAS, José Antonio; TUÑÓN DE LARA, Manuel (1987). España bajo la dictadura franquista (1939-1975). Vol. X. Barcelona: Ed. Labor. BLANC, Daniel (1959a). “Tratamiento de combustibles irradiados en los reactores”. Acero y Energía, núm. 91, gener-febrer 1959, 54-58. Réseau multiplicateur sous-critique destiné a l’enseignement”. Revue L’Age Nucleaire, núm. 13, novembre- 435 435 BLANC, Daniel (1959b). “Procedimientos de separación de los isótopos estables”. Acero y Energía, núm. 92, març-abril 1959, 54-60. BLANCAFORT DE CARULLA, Luis M. (1964). “El reactor nuclear de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Acero y Energía, núm. 124, juliol-agost, 3-12. BOUNOLLEAU, Jacques; LEVAIN, Jean Claude (1994). “Les Brevets nucléaires de l’equipe Joliot en Grande Bretagne et aux Êtats-Unis (1939-1968)”. Dins VAÏSSE, Maurice (1994). France et l’Atome. Études d’Histoire Nucléaire. Brussel·les: Bruyllant, 13-40. BUTLAND, A.T.D.; BUTLER, J.; SANDERS, J.E. (1991). “A brief historical review of reactor physics and shielding in the United Kingdom”. Nuclear Energy, vol. 30, octubre, 267-277. BYRNE, John; HOFFMAN Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers,1996. CABANA VANCELLS, Francesc (1994). La Cambra de Barcelona i els seus presidents. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, 15-46. CABANA VANCELLS, Francesc (2000). 37 anys de Franquisme a Catalunya. Una visió econòmica. Barcelona: Pòrtic. CABRERA FELIPE, J. (1946). “Una nueva fuente de energía”. Combustibles, núm. 35-36, 1946, 107-112. “Calder Hall report” (1956) Nucleonics, 14(12), 52. CAMILE, Laurent. “1964, année decisive pour l’energie nucléaire en France et en Europe”. Atomes, núm. 208, 1964, 5-10. CAPEL, Horacio (1994). Les Tres Xemeneies. Implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d’un espai urbà barceloní. Barcelona: FECSA. CARDELÚS CARRERA, Miguel (1954). La energía nuclear. Discurso inaugural del curso académico 1951-1952. Escuela de Peritos Industriales de Barcelona. Barcelona: E.T., 1954. CARO, R. et al. (ed.) (1995). Historia Nuclear de España. Madrid: Sociedad Nuclear Española. 436 436 CASO MONTANER, Alberto (1958). “Técnica y economía de la energía nuclear”. Metalurgia y Electricidad, núm. 244, 281-293. CASO MONTANER, Alberto (1959). “Un plan nacional de energía eléctrica en sus aspectos técnico y económico”. Metalurgia y Electricidad, núm. 256, gener, 273-280. CASTELLÀ-GASSOL, Joan (1981). La febre de l’urani: Catalunya dins l’estratègia atòmica mundial. Barcelona: Blume. CATALA, Joaquín (1947). “La energía atómica en la industria”. ION, 1947, vol. VII, 669-671, 764-767, 772 i 829-832. Catalogue des cours sur l’energie nucleaire dans les pays de l’O.E.C.E. París: Agence Européenne pour l’Energie Nucleaire. Organisation Européenne de Cooperation Economique, juny de 1958. Catalougue of courses on Nuclear Energy in OECE countries. París: European Nuclear Energy Agency. Organisation for European Economic Co-operation, juny de 1961. Catalougue of courses on Nuclear Energy in OECE countries. París: European Nuclear Energy Agency. Organisation for European Economic Co-operation, juny de 1962. CERROLAZA ASENJO, José Ángel; MARÍN GARCÍA, Antonio (1962). “Inspección durante la fabricación de los elementos combustibles de los reactores ARGOS I y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 113-122. CHAR, N.L.CSIK, B.J. (1987). “Nuclear power development: History and outlook. Events have changed the global prospects for nuclear power”. IAEA Bulletin, vol. 29, núm. 3, 19-25. CHATELOT, Philip L.; HEWLETT, Richard G.; WILLIAMS, Robert C. (1984). The American Atom. A Documentary History of Nuclear Policies from the Discovery of Fission to the Present. University of Pennsylvania Press. Ciclo de conferencias de información nuclear, por profesores de la JEN. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials , gener de 1957. Ciclo de conferencias sobre isótopos. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials , març de 1957. 437 437 Ciclo de conferencias sobre técnicas de los reactores y la economía de su aplicación industrial. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials , gener de 1957. COCKCROFT, J. “La contribución de la energía nuclear a los recursos de energía mundiales y de la gran Bretaña hasta 1975”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, 1956, vol. I, 455-456. COCKROFT, John (1959). “Resumen de la II Conferencia atómica de Ginebra”. Metalurgia y Electricidad, núm. 256, gener, 301-305. “Colaboración internacional con Italia en materia de energía nuclear”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 191, 15 de febrer de 1958, 163-165. COLBORN, Robert (1948). “What happened in Atomic Energy in’47?”. Electrical Word, abril, 10, 1948, 97-104. COMMONWEALTH DEPARTMENT OF NATIONAL DEVELOPMENT (1956). “Energía Eléctrica en Australia en 1955-2004”. Dins Actas de la I Conferència Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, 135-147. CORDIER. Marguerite. “Le Centre Atomique de Saclay”. Bulletin de l’Institut Français en Espagne, núm. 76, octubre 1954, 124-131. CORTES CHERTA, Manuel (1955). “La industria de producción de energía eléctrica en España”. Acero y Energía, núm. 69, maig-juny , 144149. CORTINES, Manuel G. (1960). “Incorporación de la energía atómica al sistema eléctrico español”. Metalurgia y Electricidad, 1960, 97-105. COWAN, Robin (1990), “Nuclear Power Reactors: A Study in Technological Lock-in”. Journal of Economic History, vol. 50, núm. 3, setembre 1990, 541-567. “Creación de la Cátedra Esteban Terradas”. La Industria Española, generfebrer-març 1955, 17. CRESPI GONZÁLEZ, A.; ALONSO SANTOS, A.; FAURE BENITO, R.; ROCHER VACA, R. “Instalaciones del reactor”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 32-51. 438 438 CURLI, Barbara (1996). “Energia nucleare per al Mezzogiorno. L’Italia e la Banca Mondiale 1955-1959”. Studi Storici, vol. 37, gener-març, 317-351. “Curso de aplicaciones industriales de los isótopos radiactivos”. Sección de Isótopos de la Junta de Energía Nuclear. Arxiu personal de Simon Arias. DE LA SIERRA, Manuel (1958). Actividades nucleares en el mundo. Madrid: Servicio de Estudios del Banco Urquijo. DE ZABALO, J.C. (1955). “Energía nuclear. Energía eléctrica”. Dyna, núm. 1, gener, 49. DEL VAL CID, J.L.; REGIFE VEGA, J.M.; CLEMENTE CASADO, J.M. (1962). “Descripción y funcionamiento de una instalación de obtención de U3 O8, a partir de hexafluoruro de uranio enriquecido al 20 por 100 en U-235”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 7178. “Desarrollo en Holanda en el campo de la energía nuclear”. Energía Nuclear, núm. 23, juliol-setembre 1962, 91-97. “El desarrollo en el campo de la energía nuclear en Holanda”. Energía Nuclear, núm. 55, setembre-octubre 1968, 489-493. DÍAZ DÍAZ, Jacobo; MAROTO MUÑOZ, José (1962). “Instalaciones para la fabricación de elementos combustibles de los reactores ARGOS I y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març, 105-112. DÍEZ CANO, L. SANTIAGO (1992). Las cámaras de comercio durante el franquismo. El caso salmantino. Salamanca: Ediciones Universidad. Acta Salmanticensia. “Estudios Históricos y Geográficos”, núm. 83. Directory of Nuclears Reactors. Vol. I, II, III IV, V, VI, VIII, IX i X. Viena: International Atomic Energy Agency, 1959, 1960, 1962, 1964, 1966, 1968,1970 i 1976. Directory of Nuclears Reactors. Vol. X. Viena: International Atomic Energy Agency, 1976. DUMOULIN, Michel; GUILLEN, Pierre; VAÏSSE, Maurice (ed.). “L’Énergie Nucléaire en Europe. Des origines a Euratom”. Actes des Journeés d’études de Louvain-La Neuve des 18 et 19 de novembre de 1991. Berna: Euroclio, Études et documents, 1994. 439 439 DURÁN, A.; PASCUAL, F. (1958). “La formación de técnicos nucleares en España”. Dins Actas de la Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra, 1-13 de setembre de 1958. Ginebra: Nacions Unides, vol. I, 213-215. DURÁN, Armando. “Los orígenes de la Junta de Energía Nuclear”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española. Juny 1998, 20. El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas. Ciclo de conferencias celebrado con motivo de la exposición. Madrid: Sindicato Nacional de Agua, Gas y Electricidad,1958. “El plan atómico de Alemania Occidental”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, any X, núm. 185, 1 de novembre de 1957, 994-1006. “El primer reactor atómico de España alcanza su estado crítico”. Ibérica, núm. 388, novembre 1958, 322. “El programa británico de energía nuclear”. Revista Industrial y Fabril, vol. 10, núm. 100, gener 1955, 51-55. Enciclopedia Biográfica Española. Barcelona: J.M. Massó, 1995. Primera edició. Energía Nuclear en Gran Bretaña. Departamento de Documentación. Oficina Central de Información. Londres, octubre 1957. “Entrevista a Lucila Izquierdo Rocha, directora del Instituto de Estudios de la Energía”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 157, octubre 1996, 9-13. “Entrevistas. CIEMAT 50 años de historia”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, juny 1998, 11. “Evolución del consumo de energía eléctrica en España”. Ibérica, núm. 300, 1955, 165. FERNÁNDEZ CELLINI, R.; GASCÓ SÁNCHEZ, L. (1956). “Contribución al estudio del método y factores que afectan a la determinación espectrofotométrica de trazas de boro con carmín en compuestos de uranio”. Dins Actas de la Conferencia Intenacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: vol. VIII, 411-415. 440 440 FERNÁNDEZ CELLINI, R.; BATUECAS RODRÍGUEZ, T.; VERA PALOMINO, J. (1956). “Estudio de minerales radiactivos españoles. Fosfatos dobles de uranio-calcio y de uranio-cobre de Venta de Cardeña (Córdoba)”. Dins Actas de la Conferencia Intenacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: vol. VI., 218-225. FERNÁNDEZ PALOMERO, C.; ÁLVAREZ DEL BUERGO, L. (1962). “Descripción mecánica y eléctrica y operaciones de los reactores ‘Argos’ y ‘Arbi’”. Energía Nuclear, gener-març, 4-51. FERNÁNDEZ PALOMERO, Carlos; ÁLVAREZ DEL BUERGO, Luis; SOSTOA ESQUIROZ, Fernando (1959). “Descripción y coste de construcción en España de un reactor tipo Argonaut”. Energía Nuclear, núm. 10, abril-juny, 18-37. FERNÁNDEZ PALOMERO, Carlos; ÁLVAREZ DEL BUERGO, Luis; SOSTOA ESQUIROZ, Fernando (1959). “Descripción y coste de construcción en España de un reactor tipo Argonaut”. Energía Nuclear, núm. 10, abril-juny, 18-37. FERNÁNDEZ PÉREZ, Paloma. “Francisco Luis Rivière Manén (1897-1980)”. Dins TORRES, Eugenio (dir.) Los 100 empresarios españoles del siglo XX. Madrid: Editora Empresarial, SL, 374-379. FLV (1956). “Átomos para la paz. Los resultados de la Conferència de Ginebra”. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, gener, 150-153. FORMAN, Paul; SÁNCHEZ-RON, José M. (1996). National Military Establishments and the Advancement of Science and Technology. Boston: Kluwer Academic Publishers. FUETER, Eduard (1959). “La energía nuclear suiza. II El reactor experimental de la industria suiza”. Energía Nuclear, núm. 11, juliol-setembre 1959, 66-68. GARCÍA DELGADO, José Luis (1987). “La industrialización y el desarrollo económico de España durante el franquismo”. Dins NADAL, J.; CARRERAS, A.; SUDRIÀ, C. (1987). La economía española en el siglo XX. Una perspectiva histórica. Barcelona: Ariel. GERWIN, Robert (1964). L’energie nucléaire en Alemagne. Econ-Verlag GmbH. 441 441 GOLDSCHMIDT, Bertrand (1969). Las rivalidades atómicas 1939-1968. Madrid: Sección de Publicaciones. GÓMEZ MENDOZA, Antonio (ed.) (2000). De mitos y milagros. El Instituto Nacional de la Autarquía (1941-1963). Barcelona: Publicacions de la Universitat/ Fundación Duques de Soria. GRAYSON, Lawrence, P. The making of an engineer. An Illustrated History of Engineering Education in the United States and Canada. Nova York: John Wiley & Sons, Inc. GUILLÉN GALBAN, J.M.; DARNAUDE ROJAS-MARCOS, N. “Obtención de hexafluoruro de uranio a partir de tetrafluoruro utilizando flúor como agente de fluoración”. Energía Nuclear, núm. 19, juliol-setembre 1961, 4-11. GUTIÉRREZ JODRA, J. “Energía nuclear”. ION, 1958, 152-159. GUTIÉRREZ JODRA, J.; PÉREZ LUIÑA, A. “El Centro Nacional de Energía Nuclear de la Moncloa”. Energía Nuclear, núm. 2, abril-juny 1957, 418. HASLETT, A. W. “La contribución británica a la energía nuclear”. ION, revista española de química aplicada, núm. 184, vol. XVI, novembre 1956, 651-654. HECHT, G. (1997). “Enacting Cultural Identity: Risk and Ritual in the French Nuclear Workplace”. Journal of Contemporary History, vol. 32 (4), 483-507. HECHT, G. (1997). “Peasants, Engineers, and Atomic Cathedrals: Narrating Modernisation in Postwar Provincial France”. French Historical Studies, vol. 20, 381-418. HECHT, Gabrielle (1994). “Political Designs: Nuclear Reactors and National Policy in Postwar France”. Technology and Culture, vol. 35, núm. 4, octubre, 657-685. HECHT, Gabrielle (1996). “Rebels and Pioneers: Technocratic Ideologies and Social Identities in French Nuclear Workplace 1955-1969.” Social Studies of Science, vol. 26, núm. 3, agost, 483-529. HECHT, Gabrielle (1998). Radiance in France. Nuclear Power and National Identity after World War II. Massachussetts: Mit Press. 442 442 HECHT, Gabrielle (2001) “Technology, Politics, and National Identity in France”. Dins ALLEN, Michael Thad; HECHT, Gabrielle (2001) Technologies of Power. The Mit Press. HERMANN, Armin; KRIGE, John; MERSITS, Ulrike; PESTRE, Dominique (1987, 1990). History of Cern. Noth-Holland. Vol. I i II. HEWLETT, Richard G. (1964). “Pioneering on Nuclear Frontieres” Technology & Culture,vol. V, núm. 4, 1964, 512-522. HEWLETT, Richard G. (1989). Atoms for Peace and War 1953-1961. A history of the United States Atomic Energy Commission. Berkeley: University of California Press, vol. III. HEWLETT, Richard; ANDERSON, Oscar Jr. (1990). Atomic Shield 19471952. A history of the United States Atomic Energy Commission. Berkeley: University of California Press, vol. II. HEWLETT, Richard; ANDERSON, Oscar Jr. (1990). The New World 19391946. A history of the United States Atomic Energy Commission. Berkeley: University of California Press, vol. I. HUGHES, Jeff (1997). “Whigs, Prigs and Politics: Problems in the historiography of Contemporary Science”. Dins SÖDERQVIST, Thomas (ed.) (1997). The historiography of contemporary science an technology. Harwood Academic Publishers. Il Centenario del Politecnico di Milano 1863-1963. Edició coordinada per Alessandro Dei Poli. Milà: Tamburini Editore, 1964. IGLÉSIES, Josep (1969). Síntesi de la Junta de Comerç de Barcelona, 17601847. Barcelona: Dalmau Editor. “Episodis de la Història”, núm. 119120. IGLÉSIES, Josep (1969). L’obra cultural de la Junta de Comerç 1760-1847. Barcelona: Dalmau Editor. “Episodis de la Història”, núm. 121. “Inauguración de la Central Atómica de Calder Hall”. Boletín Informativo Cámara Oficial de Indústria, vol. I, núm. 11, novembre 1956, 39. Inauguración del curso académico 1957-58. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, octubre 1957. INGLIS, C.H. “Fases preliminares del programa británico de energía nuclear”. Metalurgia y Electricidad, núm. 241, octubre 1957, 94-98. 443 443 “Intervención de España en la II Conferencia de Átomos para la Paz en Ginebra”. Ibérica, núm. 386, setembre 1958, 241-242. JASPER, James M. (1992). “Gods, Titans and mortals. Patterns of state involvement in nuclear development”. Energy Policy, vol. 20, juliol, 653-659. JASPER, James M. (1996). “Nuclear Policy as Projection: How Policy Choices Can Create Their Own Justification”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN, Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers,1996, 67-102. JAY, Kenneth (1956). Calder Hall. The story of Brittain’s first atomic power station. Londres: Methuen & Co. Ltd. JIMÉNEZ REYNALDO, Óscar (1958). “El reactor”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 21-31. KALININ, Alexander V. (1994). “Secrets of the Soviet nuclear complex”. IEEE Spectrum, vol. 31, 5 de maig, 32-38. KIM, Jong-dall; BYRNE, John (1996). “The Asian Atom”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN, Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers,1996, 271-298. KRIGE, John (ed.) (1996). History of Cern. North-Holland, Elsevier, vol. III. KRIGE, John; PESTRE, Dominique. “The how and why of the birth of CERN”. Dins HERMANN, Armin et al. (1987). History of CERN. North-Holland, 524 -543. La economía de Cataluña hoy. Barcelona: Banco de Bilbao, 1974. “La energía nuclear en Brasil”. Energía Nuclear, núm. 53, maig-juny 1968, 235-246. “La energía nuclear en el problema energético español”. Metalurgia y Electricidad, núm. 315, 1963,189-196. “La labor de la Junta de Energía Nuclear”. Ibérica, núm. 426, juny 1960, 401-403. “La medalla de oro del mérito electrotécnico a Antonio Cumella Pau”. Metalurgia y Electricidad, desembre 1955, 120. 444 444 “La organización de las enseñanzas sobre energía nuclear en España. La enseñanza de la ingeniería nuclear en las escuelas técnicas superiores. Contribución de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Dins Segundo seminario de enseñanza superior científica y técnica, abril 1961. Madrid: Ministerio de Educación Nacional, 1961, 117-124. LABOULAYA, H. de (1964). “Le programme atomique français”. Euratom, núm. 4, 1964, 2-11. LANSING, Neal F. (1959.). “Corazas de reactores nucleares”. Dyna, núm. 5, abril 1959, 260-266. “Las actividades de la JEN”. ION, 1954, 702-706. “Las primeras Jornadas Nucleares del Forum Atómico Espanyol”. Metalurgia y Electricidad, núm. 309, 1963, 386-391. LENIHAN, J.M.A. (1956). La energía atómica y sus aplicaciones. Fundamentos físicos y visión sistemática de sus posibilidades prácticas. Barcelona: Ed. Reverté. LINDQUIST, Svante (1993). Center on the peripheris. Science history publication. USA: Watson Publishing International LINDSTRÖM, Stefan (1993). “Implements the welfare state. The emergènce of Swedish atomic energy policy”. Dins LINDQUIST, Svante (1993). Center on the peripheris. USA: Watson Publishing International, 179195. LÓPEZ RODRÍGUEZ, M. (1962). “Etapa de investigación y desarrollo en la fabricación de los elementos de combustible para los reactores Argos I y II”. Energía Nuclear, núm. 21, gener-març 87-94. LORD HINTON OF BACKSHIRE. “Atomic Energy”. Dins TREVOR, I. WILLIAMS (1978). A History of Technology, vol. VI. “The Twentieth Century c. 1900 to c. 1950. Part I”. Oxford: Clarendon Press, 233267. LUSA, G. (1994) “La creación de la Escuela Industrial Barcelonesa (1851)”. Dins NAVARRO, V.; SALAVERT, V.L.; CORELL, M.; MORENO, E.; ROSSELLÓ, V. (coord.) Actes de les II Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Institut d’Estudis Catalans. 445 445 LUSA, G. (1996) Documentos de los primeros años de la Escuela Industrial Barcelonesa(1851-1855). d’Enginyeria Industrial. LUSA, G. (1997), La difícil consolidación de las enseñanzas industriales (1855-1873). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm. 7. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. LUSA, G. (1998), El traslado de la Escuela de Ingenieros al edificio de la nueva universidad 1873). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm. 8. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. LUSA, G. (1999), ¡Todos a Madrid¡ La Escuela General Preparatoria de Ingenieros y Arquitectos (1886-1892). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm. 9. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. LUSA, G. (2000), El final de la soledad de la Escuela de Barcelona (18921899). Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, núm.10. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. LUSA, G. (2000) “L’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona 1936-1983. Dins MALUQUER DE MOTES, J. Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 92-99. LUSA MONFORTE, Guillermo (2001), “150 años de Ingeniería Industrial” Libro Blanco de la Ingeniería Industrial. Madrid: Consejo General de Colegios de Ingeniería Industrial, 19-43. LUSA, Guillermo; ROCA ROSELL, Antoni. “La ETSEIB (1851-2001) Una trayectoria fructífera”. Dins PUERTA SALES, Ferran L’Escola d’Enginyers 1851-2001. Barcelona: Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. (En prensa). McCAFFREY, David P. (1991) The Politics of Nuclear Power. A History of the Shoreham Nuclear Power Plant. Kluwer, Academic Publishers. Barcelona: Escola Tècnica Superior 446 446 MACLEOD, Roy. “The atom comes to Australia: Reflections on the australian nuclear programme, 1953 and 1993”. History and Technology, vol. 11, 1994, 299-315. MACLEOD, Roy (1995). “Resistence to Nuclear Technology: optimists, opportunists and opposition in Australia nuclear history”. Dins BAUER, Martin (ed.). Resistence to new technology. Cambridge University Press, 165-187. “Magnitud del problema eléctrico español”. Ibérica, núm. 296, 1955, 3. MALDONADO, Francisco (1945). “La bomba atómica”. Ibérica, núm. 32, 180-182 i 188. MALUQUER DE MOTES, de J. la (2000) Tècnics i tecnologia en el desenvolupament Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, MARPLES, David R. (1996). “Nuclear Politics in Soviet and Post-Soviet Europe”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers,1996, 247-270. MARTIN, Jean M. “L’Energie, Strategies des firmes et politique des États”. Apunts de l’Institut d’Études Politiques de la Université de Sciences Sociales de Grenoble, 2a part, curs 1976-1977. MARTÍNEZ, C.; BYRNE, John (1996). “Science, Society and State: The Nuclear Project and the Transformation of the Americam Political Economy”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN Steven M. Governing the Atom. The politics of Risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers,1996, 67-102. MARTÍNEZ, C.; BYRNE, John (1996). “Science, Society and State: The Nuclear Project and the Transformation of the American Political Economy”. Dins BYRNE, John; HOFFMAN, Steven M. Governing the Atom. The politics of risk. Energy and Environmental Policy, vol. 7. New Brunswick: Transaction Publishers, 1996, 67-102. MARTÍNEZ, Jesús A. (coord.). Historia de España. Siglo XX. 1939-1996. Madrid: Cátedra, 1999, 19-66. 447 447 Memoria correspondiente al período académico 1957-58. Cátedra Fernando Tallasa de Ingeniería Nuclear. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, octubre 1958, 6. Memoria correspondiente al período académico 1959-60. Cátedra Fernando Tallada de Ingeniería Nuclear. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, octubre 1960, 6. Memoria de la Secretaría Académica relativa al curso 1960-61. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, 1961. Memorias del Instituto Geológico y Minero de España. Uranio. Curso de conferencias. Madrid: Tip.-Lit. Coullaut, 1946. MÉNDEZ PEÑALOSA, Rodrigo; ORTIZ DE LA TORRE, Jaime L.; OTERO DE LA GÁNDARA, José L. (1960). “Grafito para reactores”. Energía Nuclear, juliol-setembre, 44-62. MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere (1991). Els industrials catalans durant el franquisme. Vic: EUMO. MONÉS PUJOL-BUSQUETS, Jordi (1987). L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació. MONTGOMERY, F.R. (ed.) (1993). Innovation and Change in Civil Engineering Education. Proceedings of the Conference 19-21 april 1993. Belfast: The Queen’s University. MOREAU, Jean Luis (1994). “L’industrie nucléaire en Belgique de 1945 a la mise en veilleuse d’Euratom”. Dins DUMOULIN, Michel; GUILLEN, Pierre; VAÏSSE, Maurice (ed.). L’Énergie Nucléaire en Europe. Des origines a Euratom. Actes des Journeés d’études de Louvain-La Neuve des 18 et 19 de novembre de 1991. Euroclio: Études et documents. Berna, 1994. MORENO CASTAÑO, Begoña (2000). “Lluís Alfons Sedó Guichard (18731952)”. Dins TORRES, Eugenio (dir.). Los 100 empresarios españoles del siglo XX. Madrid: Editora Empresarial, SL, 216-222. MORRELL, J.B. (1990) “Professionalisation”. Dins OLBY, R.C.; CANTOR, G.N.; CHRISTIE, J.R.R.; HODGE, M.J.S. (ed.) Companion to the history of modern science. London: Routledge. 448 448 MOTOYAMA, Shozo (1996). “Álvaro Alberto e a Energía Nuclear”. Dins MOTOYAMA, Shozo; VITOR GARCÍA, Joaò Carlos (org.). O Almirante e o novo Prometeu. Álvaro Alberto E A C & T. São Paulo: Editora da Universidade Estadual Paulista. Centro Interunidade de História da Ciência e da Tecnologia, 53-104. MOTTA REZENDE, E. (1956). “El Plan brasileño de electrificación y las posibilidades de la energía nuclear”. Dins Actas de la I Conferencia Internacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra: Nacions Unides, 121-130. MUÑOZ OMS, Victoriano (1955). Magnitud del problema eléctrico español. Ibérica, núm. 295, 3. MURRAY, Raymond L. (1957). Introducción a la ingeniería nuclear. Barcelona: Ed. Palestra, IV. NAVARRO, V.; SALAVERT, V.L.; CORELL, M.; MORENO, E.; ROSSELLÓ, V. (coord.) (1994) Actes de les II Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Institut d’Estudis Catalans. “Necrológica”. Nómina del personal académico. Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 92-99. “Necrológica”. Nómina del personal académico. Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 85-87. NOREÑA DE LA CÁMARA, Santiago (1958). “Edificios para el reactor experimental de piscina de 3MW de la Junta de Energía Nuclear”. Energía Nuclear, núm. 8, octubre-desembre 1958, 5-20. Nuclear Power, abril de 1959, 122. OLBY, R.C.; CANTOR, G.N.; CHRISTIE, J.R.R.; HODGE, M.J.S. (ed.) (1990) Companion to the history of modern science. London: Routledge. OLTRA OLTRA, F.; LEIRA REY, G. (1971). Características hidráulicas y térmicas del Reactor JEN-1. Madrid: Junta de Energía Nuclear, 1971. JEN, núm. 225- DINE (I1). ORDÓÑEZ, Javier; SÁNCHEZ-RON, José M. (1996). “Nuclear Energy in Spain. From Hiroshima to the sixties”. Dins FORMAN, Paul; SÁNCHEZ-RON, José M. National Military Establishments and the 449 449 Advancement of Science and Technology. Boston: Kluwer Academic Publishers, 185-213. ORTEGA ARAMBURU, Xavier (1981). Informe sobre la situación y perspectivas de funcionamiento del reactor nuclear Argos de la ETSIIB. Barcelona: Laboratori d’Enginyeria Nuclear, juliol 1981. ORTEGA COSTA, Joaquín (1955). “Síntesis crítica de la Conferencia Internacional de Ginebra sobre las Aplicaciones Pacíficas de la Energía Nuclear”. Acero y Energía, núm. 71, setembre-octubre, 3943 (507-511). ORTEGA COSTA, Joaquín (1956a). “Presente y futuro de la energía nuclear”. Acero y Energía, núm. 75, maig-juny, 133-137. ORTEGA COSTA, Joaquín (1956b). Neutrodinámica de reactores. Madrid: Instituto de Ampliación de Estudios e Investigación Industrial. ORTEGA COSTA, Joaquín (1958a). Cálculo de hogares nucleares. Madrid: Patronato de Publicaciones de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. ORTEGA COSTA, Joaquín (1958b). “La energía nuclear y el problema eléctrico español”. Conferència pronunciada a la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus. Reus: Cambra Oficial de Comerç i Indústria, 1958. ORTEGA COSTA, Joaquín (1958c). “La energía nuclear y la estructura de la producción eléctrica nacional”. Dins El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas, 1958, 297-315. ORTEGA COSTA, Joaquín (1958d). “El problema eléctrico español. La solución por el empleo de la energía nuclear”. Acero y Energía, núm. 85, gener-febrer, 37-51. ORTIZ GUTIÉRREZ, Javier. “Desmantelamiento de reactores de investigación. El reactor Argos”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 17-21. OTERO NAVASCUÉS, J.M. (1957). “Hacia una industria nuclear”. Energía Nuclear, núm. 3, juliol-setembre 1957, 14-38. OTERO NAVASCUÉS, José M. (1956). “La ingeniería nuclear. Una nueva rama de la ingeniería”. Dyna, núm. 6, juny, 379-392. 450 450 OTERO NAVASCUÉS, José M. (1958). “El programa de energía nuclear y los problemas energéticos españoles”. Dins Actas de la segunda Conferencia Internacional de las Naciones Unidas sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra, vol. 1, 152-158. PALACIOS, Julio (1956). “Teoría de la función tiroidea y de su diagnóstico con yodo radiactivo”. Dins Actas de la Conferencia Intenacional sobre la Utilización de la Energía Atómica con Fines Pacíficos. Ginebra, vol. X, 358-367. PARSONS R.M. (1995). “History of Technology Policy-Commercial Nuclear Power”. Journal of professional issues in engineering education and practice, núm. 2, vol. 121, any 1995, 85-98. PEDREGAL, Jovino D. “El Centro Nacional de Energía Nuclear de la Moncloa”. Energía Nuclear , núm. 1, gener-març 1957, 7. PINAULT, Michel (1997). “Naissance d’un dessein: Fréderic Joliot et le nucléaire français (août 1944-septembre 1945)”. Revue d’Histoire des Sciences et leurs applications, vol. 50, 3-47. “Plan de energía atómica en Holanda”. Boletin de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 186, 15 de novembre de 1957, 1092. PRESAS PUIG, Albert (2000). “La correspondencia de José M. Otero Navascués y Karl Wirtz, un episodio de las relaciones internacionales de la Junta de Energía Nuclear”. Arbor, núm. 659-660, novembredesembre, 527-601. “Programa atómico italiano”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 163, 1 d’octubre de 1956, 830-832. Programa de actividades docentes durante el curso 1961-62. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, octubre de 1961. Programa para el curso 1955-56. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials, octubre de 1955. Programa para el curso 1955-56. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials, octubre de 1955. Programa para el curso 1956-57. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Especial d’Enginyers Industrials, octubre de 1956. 451 451 Programa para el curso 1957-58. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, gener de 1958. Programa para el curso 1958-59. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, novembre de 1958. Programa para el curso 1959-60. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, octubre de 1959. Programa para el curso 1960-61. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, octubre de 1960. Programa para el curso de «operación y régimen de un reactor nuclear». Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, gener de 1963. Programa para el curso de Tecnología Nuclear, patrocinado per la Fundación Juan March. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, febrer de 1959. “Proyecto de desmantelamiento y clausura de la Central Nuclear Vandellòs I. Memoria de Actividades”. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm. 165, juny 1997, 17-23. PUERTA SALES, Ferran L’Escola d’Enginyers 1851-2001. Barcelona: Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. (En prensa). PUIG, Ignacio. “Porvenir de la energía atómica”. Ibérica, vol. 3, 1946, 6369. PUIG, Ignacio. “¿Nueva revolución atómica?. Ibérica, núm. 371, 1958, 135142. PUIG, Ignacio. “La energía atómica”. Vida, núm. 26, 1946, 5-7. REIS, Thomas (1957). L’energie nucléaire dans le monde. París: Dunod. REIS, Thomas (1959). Reactores nucleares. Aspectos económicos de las aplicaciones industriales de la energía atómica. Madrid: Patronat de Publicacions de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona. 452 452 REIS, Thomas, (1959-1964). Technologie des Réacteurs Nucléaires. Vol. I, II i III. París: Ed. Gauthiers-Villars. El volum I va ser traduït a l’espanyol: Tecnología de los reactores nucleares. Bilbao: Ediciones Ermo, 1968. REQUENA, Eduardo. La Junta de Energía Nuclear. XXV aniversario. Madrid: Junta de Energía Nuclear, 1976. RIBAS I MASSANA, Albert (1978). L’economia catalana sota el franquisme (1939-1959). Efectes de la política econòmica de postguerra sobre la indústria i les finances de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. ROCA ROSELL, Antoni; SÁNCHEZ-RON José Manuel (1990). Esteban Terradas (1883-1950). Madrid i Barcelona: Instituto Nacional de Técnicas Aeroespaciales i Edicions del Serbal. ROCA ROSELL, Antoni (1988). “Los científicos catalanes pensionados por la Junta”. Dins SÁNCHEZ RON, José M. (coord.). 1907-1987. La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas 80 años después. Simposi Internacional. Madrid, 15-17 de desembre de 1987. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1988, 349-379. ROCA ROSELL, A. (2000) “L’Escola Industrial de Barcelona del 1904: un gran projecte per a la formació tècnica”. Dins MALUQUER DE MOTES, J. Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 100105. RODRIGO, Álvaro (1956). Usos pacíficos de la energía nuclear. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, gener, 154-156. ROMERO DE PABLOS, Ana; SÁNCHEZ-RON José Manuel (2001). Energía nuclear en España. De la JEN al CIEMAT. Madrid: Centro de Investigaciones Energéticas, Medioambientales y Tecnológicas. RUIZ i PABLO, Àngel (1994). Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758-1847). Barcelona: Editorial Alta Fulla i Diputació de Barcelona. SAN ROMAN, Elena (1999). Ejército e industria: El nacimiento del INI. Barcelona: Crítica. 453 453 SANCHEZ DEL RÍO, C. “El Centro Nacional de Energía Nuclear de la Moncloa”. Energía Nuclear, núm. 4, octubre-desembre, 1958, 3-12. SANCHEZ DEL RÍO, Carlos. (1983). “José María Otero y la energía nuclear”. Dins Homenaje al Excmo. Sr. D. José Mª Otero de Navascués. Sesión necrológica celebrada el dia 20 de abril de 1983. Madrid: Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. SÁNCHEZ RECIO, Glicerio (ed.) (1999). El primer Franquismo (1936-1959). Ayer, núm. 33. Madrid. SÁNCHEZ RON, José M. (coord.). 1907-1987. La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas 80 años después. Simposi Internacional. Madrid, 15-17 de desembre de 1987. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1988. SANZ MENÉNDEZ, Luis (1997). Estado, ciencia y tecnología en España 1939-1997. Madrid: Alianza Universidad, núm. 889. SEGRÉ, Emilio (1984). Les physiciens modernes et leurs découvertes. Des rayons X aux quarks. París: Fayard, 43-88, 142-164 i 241-306. Segundo seminario de enseñanza superior científica y técnica, abril 1961. Madrid: Ministerio de Educación Nacional, 1961, 117-124. SERANO, Juan (1961). La primera planta industrial para la concentración de minerales de uranio. Metalurgia y Electricidad, núm. 299, novembre, 151-153. SERRANO, Juan (1955). “La energía eléctrica en España”. Metalurgia y Electricidad, núm. 219, desembre, 70. SERRANO, Juan (1956). “Consideraciones económicas y sociales sobre la energía nuclear”. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, gener, 163166. SEVILLA SANZ, Manuel; JORBA BISBAL, Jaume (1979). “Determinació del paràmetre β/l i de petites reactivitats negatives en el reactor Argos mitjançant la funció d’autocorrelació del soroll neutrònic”. Quaderns d’Enginyeria 1, 1979, 113-149. SIMON ARIAS, R. Energías de enlace, fisión y fusión. Dins El Átomo y sus Aplicaciones Pacíficas, 1958, 319-332. 454 454 SIMON ARIAS, Ramon (1956). “La recuperación de los combustibles parcialmente utilizados. Ciclo de regeración química”. Acero y Energía, núm. 76, juliol-agost, 1-7. SINTES OLIVES, F.F. (1955). “Actividades de la Conferencia Mundial de la Energía”. Metalurgia y Electricidad, núm. 218 i 219, novembre i desembre, 112. SMYTH, Henry de Wolf (1946). La energía atómica al servicio de la guerra. Madrid: Espasa Calpe. SÖDERQVIST, Thomas (ed.) (1997). The historiography of contemporary science and technology. Harwood Academic Publishers. “The atomic energy for peace pavillon at the exhibit of achievements of the national economy of the URSS for 1961”. The Soviet Journal of Atomic Energy, vol. 12, 1962, 79-91. TITTERTON, E.W. “Atomic Energy Development in Australia”. Nature, núm. 4621, vol. 181, 24 de maig de 1958, 1433-1434. TORRES, Eugenio (dir.) Los 100 empresarios españoles del siglo XX. Madrid: Editora Empresarial, SL TRÉDÉ, Monique (1992). Électricité et électrification dans le monde. París: Association pour l’Histoire de l’Électricité en France. TUPHOLME, C.H.S. “La aportación británica en la energía atómica”. Ibérica, núm. 328, 2a època, maig de 1956 (traducció de la revista British Engineering Overseas). “Utilización de la energía atómica en Suecia”. Boletín de Información Extranjera. CSIC-PJC, núm. 187, 1 desembre de 1957, 1159-1160. VAÏSSE, Maurice (1994). La France et l’Atome. Études d’histoire nucleaire. Bruyllant Bruxelles. VILLENA PARDO, Leonardo (1984). “José María Otero Navascués (19071983)”. Óptica Pura y Aplicada, vol. 17, núm. 1. VITOR GARCÍA, Joaò Carlos (org.) (1996). O Almirante e o novo Prometeu. Álvaro Alberto E A C & T. São Paulo: Editora da Universidade Estadual Paulista. Centro Interunidade de História da Ciência e da Tecnologia. WEART, Spencer R. (1980). La grande aventure des atomistes français. Les savants au povoir. Fayard. 455 455 WELSH, Ian (1988). “British Nuclear Power: Protests & Legitimation”. Tesi per obtenir el grau de doctor llegida 19 de febrer de 1988. Universitat de Lancaster. WELSH, Ian (1993). “The NIMBY syndrome: its significance in the history of the nuclear debate in Britain.” The British Journal for the History od Science, vol. 26, núm. 88, març, 15-32. WOLFSON, Richard (1997). Nuclear Choices. A Citizen’s Guide to Nuclear Technology, The MIT Press. 456 456 ANNEX 1 CAIXES CÀTEDRA FERRAN TALLADA Arxiu Escola Tècnica d’Enginyeria Industrial de Barcelona Relació de documents 1. Antecedents 1.1 Reglament càtedres especials, juliol 1961. 1.2 Prospecte del Queen Mary College de la University of London, 1955. 1.3 Ordre de 20 d’octubre de 1955 signada per Rubio García-Mina. 1.4 Nota Informativa sobre la creació de una càtedra d’enginyeria nuclear. 1.5 Expedient de la creació de la càtedra. 1.5.1. Carta d’Andreu Oliva a Damià Aragonés de 30-10-1955. 1.5.2. Sol·licitud del Damià Aragonés al Director General d’Ensenyaments Tècnics a Madrid. 1.6. Informació d’un curs sobre reactors nuclears a la United Kingdom Atomic Energy Authority. 2. Exposició Àtoms per la Pau. 2.1 Carta de Francesc Vilardell a Damià Aragonés, 5-09-1955. 2.2 Carta de Stephen M. Carney a Damià Aragonés 12-01-1959. 2.3 Nota de premsa sobre la inauguració de l’Exposició, 24-11-1958. 2.4 Relació d’entitats que van contribuir econòmicament a l’Exposició. 19-12-1958. 2.5 Carta de Stephen M. Carney a Damià Aragonés, 11-12-1958. 2.6 Carta de Manuel Junoy a Damià Aragonés, 19-12-1958. 2.7 Carta de Bonaventura Arán a Damià Aragonés, 11-12-1958. 2.8 Carta d’Aragonés a Ricard Margarit Calvet, 19-12-1958. 2.9 Carta de Felipe Lafita a Damià Aragonés, 28-11-1958. 2.10 Carta de Damià Aragonés a Ramon Par Tusquets, 3-12-58. 2.11 Carta de Francisco Montagut a Damià Aragonés, 24-12-58. 2.12 Carta de Damià Aragones a Bonaventura Aran, Pedro Duran, Ricard Margarit, Felipe Lafita, Manuel García Madurell, Victoriano Muñoz Oms, Francisco Montagut, 20-11-58. 457 457 2.13 Càlcul de pressupostos de despeses d’instal·lació de l’Exposició. 2.14 Pla de l’Exposició “Àtoms per la Pau”. 2.15 Carta de Carlos Sánchez Alterhoff a Damià Aragonés, 26-09-1958. 2.16 Llista de persones a les que se’ls ha d’enviar invitació per indicació de la Casa d’Amèrica. 3. Curs 1958-1959. 3.1 Memòria corresponent al curs 1958-1959. 3.2 Certificat de Rafael Monleon Fornós, 30-11-1959. 3.3 Acta núm. 23, 19-06-1959. 3.4 Acta núm. 22, 18-06-1959. 3.5. Acta núm. 21, 14-04-59. 3.6. Sol·licitud d’inscripció de Ramon Simon Arias per participar en la Sessió Internacional d’Estudis sobre Energia Nuclear per a professors d’universitat i d’escoles tècniques superiors que tingué lloc del 23 al 31 de juliol de 1959 al Centre d’Estudis Nuclears de Saclay (França). 3.7. Llistat de conferències amb problemes i bibliografia, 1959. 3.8. Curs patrocinat per la Fundació Juan March, 1959. 3.9. Carta de Thomas Reis a Aragonés, 15-01-1959. 3.10. Carta de Thomas Reis a J.E. Law, 15-01-1959. 3.11. Convocatòria de la reunió, 11-04-1959. 3.12. Nota de premsa sobre els cursos de J.E, Law i Neal F. Lansing, 1403-1959. 3.13. Nota de premsa sobre el curs finançat per la Fundació Juan March, 24-02-1959. 3.14. Acta manuscrita de la reunió de la Càtedra Ferran Tallada 3.15. Acta 20, 3-01-1959. 3.16. Nota de premsa de 21-11-1958. 3.17. Nota de premsa per a la Hoja del Lunes 3.18. Programa del curs 1958-1959. 3.19. Invitació a la conferència de Sánchez del Rio. 3.20. Acta 19, 29-10-1958. 3.21. Convocatòria de la reunió, 29-10-1958. 3.22. Diario de la Feria, núm. 18, 18 –06-1958. 458 458 4. Actes 4.1. Acta 20, 3-02-1959. 4.2. Acta 21, 13-04-1959. 4.3. Acta 22, 18-06-1959. 4.4. Acta 23, 19-06-1959. 4.5. Acta 24, 8-10-1959. 4.6. Acta 25, 16-10-1959. 4.7. Acta 26, 12-01-1961. 4.8. Acta 27, 15-11-1961. 4.9. Acta s/n, 19-11-1962. 5. Curs 1959-1959. Tecnologia Nuclear. Llista d’inscrits 6. Desaparició d’aparells del laboratori nuclear. 6.1. Carta de Ramon Simon a Damià Aragonés. 12-01-1959. 6.2. Relació d’aparells desapareguts en el laboratori nuclear. 6.3. Carta de Ramon Simon a Damià Aragonés. 12-01-1958. 7. Aparells de centelleig i altres. 7.1. Catàleg de MACMOR S.A. 7.2. Informe sobre aparells nucleonics 7.3. Butlletí tècnic 7.4. Oferta d’un aparell de centelleig de l’empresa LABGEAR. 7.5. Catàlegs de General Radiological, Nuclear Engineering Limited, IDL (Isotope Development Limited), EKCO, LABGEAR. 8. Beques. 9. Comissió del Reactor de Barcelona. 9.1. Cartes a la Junta d’Energia Nuclear (JEN). 1959. 9.2. Cartes a l’Escola d’Enginyeria de Bilbao. 10. Comissió Tècnica d’Energia de la Cambra Oficial d’Indústria. 1958-1959. 10.1. Acta núm. 2, 15-12-1958. 10.2. Notes sobre la visita de Joaquín Ortega i Ramon Simon a la JEN. 10.3. Cartes d’Aragonés a Otero Navascués. 10.4. Certificats 11. Cambra Oficial d’Indústria (COI). 11.1. Carta de José M. d’Orbaneja al President de la COI. 20-07-1965. 11.2. Carta d’Aragonés al President de la COI. 10-10-1962. 459 459 11.3. Carta d’Aragonés al President de la COI. 30-07-1960. 11.4. Carta de la COI a Damià Aragonés. 2.07.1959. 11.5. Carta de la COI a Damià Aragonés. 5-03-1960. 12. Documentació comú a totes les càtedres. 12.1. Acta de la comissió econòmica de l’Escola. 10-01-1967. 12.2. Pagaments patrimoni als professors de les càtedres especials. 12.3. Nomenaments: Ramon Simon Arias, càtedra Ferran Tallada, Victor de Buen, càtedra Esteve Terradas, i Eduardo de la Sotilla, càtedra Paulino Castells. 14-03-1964. 12.4. Nomenaments de Torrens Ibern, càtedra “J.A. Artigas Sanz”, Ceballos Prada per la càtedra Felix Cardellac de la Construcció Fernando Palaudàries Prat per a la càtedra “Antonio Ferran” de Química Industrial, Damià Aragonés per a la càtedra especial d’Automàtica i Enric Freixas per a la càtedra especial “Manuel Soto” d’humanitats. 13. Comptabilitat (factures del material comprat per a la càtedra) 14. Curs 1959-1960 14.1. Memòria 1959-1960. 14.2. Esborrany de la memòria 14.3. Retalls de diari relatius a la conferència de Pierre Heyraud. 14.4. Horari de classes del curs regular. 14.5. Invitació a la conferència de Pierre Heyraud. 14.6. Retall de la Vanguardia relatiu al curs de D. Blanc. 14.7. Invitació a la conferència de Otero Navascués. 14.8. Invitació al curs de Daniel Blanc. 14.9. Telegrama enviat per Daniel Blanc relatiu a la reserva de l’hotel. 14.10. Carta de Daniel Blanc a Damià Aragonès. 1-02-1960. 14.11. Currículum de Daniel Blanc. 14.12. Carta d’Aragonés a D. Blanc.16-11-1959. 14.13. Carta d’Aragonés a D. Blanc. 29-04-1959. 14.14. Carta d’Aragonés a D. Blanc. 26-05-1959. 14.15. Carta de D. Blanc a Aragonés. 22-04-1959. 14.16. Carta d’Aragonés a D. Blanc. 10-04-1959. 14.17. Programa del curs 1959-1960. 460 460 14.18. Acta núm. 25. 16-10-1959. 14.19. Acta núm. 24. 8-10-1959. 15. Conferència Mundial de l’Energia de1960. 15.1. Carta de Joaquin Ortega a Damià Aragonès. 1-06-1960. 15.2. Carta de José Javier Clua a Damià Aragonès. 14-06-1960. 15.3. Programa general de la Sessió Parcial de Madrid de la Coferència Mundial de l’Energia. Del 5 al 9 de juny de 1960. 15.4. Retalls de diari de La Vanguardia de 3 de juny de 1960. 16. Curs d’Isòtops de 1960. 16.1. Carta de la JEN a Damià Aragonès. 11-12-1959. 16.2. Carta de la JEN a Damià Aragonès. 19-01-1960. 16.3. Carta de la JEN a Damià Aragonès. 2-01-1960. 16.4. Instància de Ramon Simon adreçada a la JEN. 10-02-1960. 16.4. Carta de recomanació firmada per D. Aragonés, adreçada a la JEN i referida a Ramon Simon. 11-02-1960. 16.5. Llista d’aspirants al II curs de radioisòtops. 17. Curs 1960-1961. 17.1. Memòria del curs 1960-1061. 17.2. Exemplar esmenat de la memòria de 1960-1961. 17.3. Despeses del curs 1960-1961. 17.4. Carta d’Aragonès a Joaquin Ortega. 17-11-1961. 17.5. Programa del curs 1960-1961. 18. Detector Portàtil de Neutrons 18.1 Carta d’E. Ramos a M. Luisa Aragonés. 5-03-1962. 18.2 Carta de M. Luisa Aragonés a E. Ramos. 12-03-1962. 18.3 Carta de García-Diego a M. Luisa Aragonés. 6-03-1962. 18.4 Carta de M. Luisa Aragonés a García Diego. 20-03-1962. 18.5 Carta de García-Diego a M. Luisa Aragonés. 3-05-1962. 18.6 Carta de García-Diego a M. Luisa Aragonés. 7-05-1962. 18.7 Carta de Vda. A. Fernandez e Hijo S.A.. 27-04-1962. 18.8 Carta de García-Diego a M. Luisa Aragonés. 3-05-1962. 18.9 Carta de García-Diego a M. Luisa Aragonés. 9-06-1962. 19. Curs d’Isòtops 1960-1961. 19.1 Relació de les places reservades a les empreses. 461 461 19.2 Anàlisi del curs. 19.3 Carta de D. Aragonés a Otero Navascués. 13-03-1961. 19.4 Sessió inaugural a càrrec de Ronald A. Faires. 6-03-1961. 19.5 Retall de La Vanguardia del 23-02-1961. 19.6 Cartes de D. Aragonés a diverses empreses oferint el curs. 19.7 Carta de D. Aragonés al Cap de la Secció de Protecció de Radiacions. 27-07-1961. 19.8 Carta de la Societat Anònima Latour a D. Aragonés. 13-07-1961. 19.9 Carta de la International General Elestric Company a D. Aragonés. 19-01-1961. 19.10 Carta de R.A. Faires a D. Aragonés. 21-01-1960. 19.11 Carta de Clua a D. Aragonés. 3-06-1960. 19.12 Carta de D. Aragonés a F. Pascual (JEN). 9-06-1960. 19.13 Carta de F. Pascual a D. Aragonés. 23-07-1960. 19.14 Carta de D. Aragonés a la JEN. 1-08-1960. 19.15 Carta de la JEN amb enviament de material. 14-09-1960. 19.16 Nota sobre l’endarreriment del curs. 10-11-1060. 19.17 Compra de material a Técnicas Nucleares S.A. 19.18 Compra de rajoles a la Compañía Minero-metalúrgica “Los Guindos” S.A. 19.19 Carta de D. Aragonés a M. del Val (JEN). 7-12-1960. 19.20 Carta de M. del Val a D. Aragonés. 12-12-1960. 19.21 Relació de personal del Laboratori d’Isòtops Radioactius. 19.22 Nota de Clua sobre la provisió de material. 18-01-1961. 19.23 Nota de Clua sobre l’enviament de material. 24.01-1961. 19.24 Carta de Clua a Joaquin Adell Espinosa. 17-10-1960. 19.25 Nota de Clua a D. Aragonés. 15-06-1960. 19.26 Carta de D. Aragonés a Clua. 9-06-1960. 19.27 Carta de D. Aragonés a Clua. 20-06-1960. 19.28 Nota de Ramon Simon relativa a les practiques d’isòtops. 3-121960. 19.29 Nota de Clua sobre el curs d’isòtops. 1-12-1960. 20. Curs d’Enginyeria Nuclear 1960-1961. 462 462 20.1 Relació d’alumnes que havien fet el curs a la JEN de l’1 d’octubre al 25 de novembre de 1961. 20.2 Carta de Clua a D. Aragonés per demanar la llista. 5-06-1960. 20.3 Carta de Clua a D. Aragonés. 15-09-1960. 20.4 Carta de Clua a D. Aragonés. 10-10-1960. 20.5 Carta de Clua a D. Aragonés. 6-12-1960. 20.6 Carta de Clua a D. Aragonés. 7-01-1961. 20.7 Carta de Clua a D. Aragonés. 28-11-1960. 20.8 Documentació de cada alumne i compromís que van signar. 21. Curs 1961-1962. 21.1 Memòria del curs 1961-1962. 21.2 Esborrany de la memòria del curs 1961-1962. 21.3 Conferències de la càtedra Ferran Tallada. 21.4 Relació d’alumnes matriculats el curs 1961-1962. 21.5 Retalls de diari de La Vanguardia (14 i 17-11-1961) i del Diario de Barcelona de 14-11-1961. 21.6 Programa d’activitats del curs 1961-1962. 21.7 Esborrany del programa. 21.8 Reorganització de la càtedra (pressupost). 22. Curs 1962-1963. 22.1 Retall del Diario de Barcelona i de La Vanguardia de 6-02-1963. 22.2 Programa del curs de “Operaciones y Régimen de un Reactor Nuclear”. 23. Curs 1963-1964. 23.1 Pressupost de 1963-1964. 24. Fòrum Atòmic Espanyol. 24.1 Projecte d’estatuts del Fòrum Atòmic Espanyol. 24.2 Acta de constitució. 1-03-1962. 24.3 Carta d’Oriol demanant a l’ETSEIB de fer-se soci. (Abril 1962) 24.4 Telegrama d’Oriol demanant i representant de l’ETSEIB per a la reunió d’Abril. (28-03-1962) 24.5 Imprès de la comissió organitzadora de Fòrum Atòmic Espanyol on figura D. Aragonés. 24.6 Congressos de Foratom. (setembre de 1962) 463 463 24.7 Objectius i mitjans del Fòrum Atòmic Espanyol. 24.8 Ordre del dia de la reunió de 4-04-1962. 24.9 Acta del Fòrum de 4-04-1962. 24.10 Sol·licitud d’Inscripció al Fòrum Atòmic Espanyol. 24.11 Acta de la reunió del Fòrum Atòmic Espanyol. 7-06-1962. 25. Càtedra Ferran Tallada. Cursos i conferències des que es va fundà. 25.1 25.1 Programa del curs “Operaciones y Régimen de un Reactor Nuclear”. Gener de 1963. 25.2 Invitació a la inauguració del reactor. 25.3 Programa del curs 1961-1962. 25.4 Programa del curs 1960-1961. 25.5 Invitació a la conferència d’Otero de 1960. 25.6 Invitació a la conferència de P. Heyrand. 1960. 25.7 Invitació a la conferència de D. Blanc. 1960. 25.8 Programa del curs 1959-1960. 25.9 Programa del curs. 1959. Patrocinat per la Fundació Juan March. 25.10 Programa del curs 1958-1959. 25.11 Invitació a la conferència de Sánchez del Rio. 1958. 25.12 Invitació a la conferència de J. Tharrats Vidal, maig. 1958. 25.13 Invitació a la conferència de Leon Jacqué , març 1958. 25.14 Invitació a la conferència d’Otero Navascués, gener 1958. 25.15 Programa del curs 1957-1958. 25.16 Invitació a la conferència d’Alberto Caso Montaner, abril 1957. 25.17 Invitació a la conferència de Charles Fert, abril 1957. 25.18 Invitació de J.M. Tharrats, març 1957. 25.19 Cicle de conferències sobre isòtops. 4,5,6 de març de 1957. 25.20 Cicle de conferències sobre informació nuclear. 10 a 19 de gener de 1957. 25.21 Cicle de conferències sobre introducció matemàtica a la física teòrica de M. Claude Colin. 1956-1957. 25.22 Programa del curs 1956-1957. 25.23 Programa del curs 1955-1956. 26. Pont Grua. 464 464 26.1 Gonzalo Ceballos sol·licita oferta d’un pont grua giratori a la Maquinista Terrestre i Marítima. 26.2 Carta de D. Aragonés a Manuel Junoy Cornet. 2-02-1961. 26.3 Carta de D. Aragonés a Manuel Junoy. 12-05-1961. 26.4 Carta de Manuel Junoy a D. Aragonés. 12-05-1961. 26.5 Carta de D. Aragonés a Robert Terradas Via. 15-07-1961 26.6 R. Terradas acusa rebut de la carta anterior. 21-07-1961. 26.7 El departament tècnic de la M.T. y M. envia còpia dels plànols.1207-1961. 26.8 Damià Aragonés acusa rebut a la M.T. y M. 5-07-1961. 26.9 La Maquinista comunica a Aragonés que les proves de la grua ja estan fetes. 7-05-1962. 27. Correspondència de Clua. 27.1 J.M. Laguna i S. Noreña. JEN: Edificios para el Reactor Experimental de Piscina de 5 MW. Setembre de 1958. 27.2 “Edificios Herméticos de Hormigón”. Exemplar mecanografiat. 27.3 Carta de l’Argonne National Laboratori referent a la visita de Clua. 31-08-1961. 27.4 Sobre la visita de Clua a l’Argonne. Finalitat, drets i obligacions. 2708-1961. 27.5 Carta de Clua al Comissariat de l’Energie Atomique. 23-07-1962. 27.6 Carta de Clua a Technologie Measurement Co. 21-07-1962. 27.7 Nota de Clua a D. Aragonés sobre l’ajut americà. 26-07-1962. 27.8 Aragonés reclama a les Duanes de Cadis l’equipatge de Clua al regrés dels EEUU. 26-07-1962. 27.9 Carta de TREMECA a HUARTE compromentent-se a reparar el terra de plastic. 31-08-1962. 27.10 Reclamació de Clua a HUARTE pel terra defectuós. 27.11 García-Diego presenta a Clua una oferta d’instrumental de la Nuclear Chicago. 23-10-1962. 27.12 García-Diego (ONUBA S.A.) envia vuit exemplars de l’oferta. 2-111962. 27.13 Carta de Clua a AMT Atoms de USA. 31-10-1962. 28. Visita del Sr. Otero. 22 i 23 d’abril de 1960. 465 465 28.1 Conferència del 22 i 23 d’abril de 1960. Transcripció de l’enregistrament corregida i còpia bona. 28.2 Carta d’Otero Navascués a D. Aragonés per agrair l’enviament de fotografies. 16-05-1960. 28.3 Carta de D. Aragonés a Otero. 9-05-1960. 28.4 Enviament d’un recull de diaris al director general d’ensenyaments tècnics Gregorio Millan Barbany. 29-04-1960. 28.5 Recull de retalls de diari. Ya (24-04-1960), Arriba (23-04-1960), Madrid (20 i 23-04-1960), Solidaridad Nacional (23-04-1960), Diario de Barcelona (24-04-1960) 28.6 “La JEN y la física e Ingeniería de Reactores” (resum de la conferència). 28.7 Anunci de la roda de premsa de Francisco Pasqual per parlar de la seguretat del reactor de Barcelona. 28.8 Llista d’assistents al sopar eqüestre. 28.9 Llista del dinar a l’Hotel Colon. 28.10 Llista dels assistents al dinar al Club de Golf. 28.11 Discurs pronunciat per D. Aragonés després del dinar al Club de Golf. 28.12 Resum de la xerrada d’Otero. 28.13 Altres discursos de benvinguda a J.M. Otero. 22-04-1960. 28.14 Excusa de Pere Duran d’assistir al sopar al cercle eqüestre. 28.15 La Vanguardia, 26-04-1960. 28.16 Diari de Barcelona, 23-04-1960. 28.17 Retalls de diaris. La Vanguardia, 21 i 22-04-1960, Solidaridad Nacional, 23-04-1960, Diari de Barcelona 22-04-1960. 28.18 Carta de José Valls Taverner disculpant-se de no assistir al sopar. 28.19 Excusa del president de Pirelli. 28.20 Nota de premsa. 22-04-1960. 28.21 Carta de Clua a Fernández Palomero enviant retalls de diari. 21-041960. 28.22 Carta de Clua a Pascual sobre els retalls de diaris. 20-04-1960. 28.23 D. Aragonés comunica a NODO la conferència d’Otero. 20-041960. 466 466 28.24 Conferència de premsa. 19-04-1960. 28.25 Nota de premsa. 28.26 Resum sobre la conferència d’Otero enviat per Francisco Pascual. 8 d’abril de 1960. 28.27 Nota de Clua comentant detalls de la organització. 1-04-1960. 29. Correspondència general. 29.1 Publications techniques associées envia a Argonés el primer número de Energie Nucléaire. 20-05-1960. 29.2 D. Aragonés demana a Phycotechnique un catàleg de Les rayonnements ionisants. Mesures et detection. 28-11-1960. 29.3 29.4 29.5 Resposta de Phycotechnique anunciant l’enviament d’un catàleg Oferta de García Diego d’ONUBA.SA de tots els productes de Bell Telephone Manufacturing Company envia dos catàlegs. 3-11complet d’aparells de detecció. 2-12-1960. Nuclear Chicago. 10-12-1960. 1960. 29.6 D. Aragonés demana a Nuclear Measurement Corp. més informació i preus d’alguns aparells. 8-11-1960. 29.7 Oferta de Sociedad Anonima Latour en representació de Physicotechnie S.A. d’aparells (bàsicament de dosímetres portàtils). 206-1960. 29.8 Siemens envia follets sobre instrumentació en plantes d’energia nuclear. 22-01-1960. 29.9 Enviament de 20 exemplars de Atomkernenergie. 16-04-1959. 29.10 Resposta de D. Aragonés a Atomkernenergie. 7-07-1959. 29.11 International General Electric envia unes publicacions referents a reactors de recerca i formació de personal. 11-06-1959. 29.12 EMI Electronics LTD envia a Lluïsa Aragonés la publicació: Literature describing our nuclear equipment. 30-11-1960 29.13 Labged Limited envia catàlegs a D. Aragonés.2-12-1960. 29.14 Société d’Achats et Consignations envia catàleg del dosímetre que fabrica. 30-11-1960. 29.15 Société de Recherches et d’Applications Techniques envia catàlegs. 1-12-1960. 467 467 29.16 Oferta de S.A. Latour d’un dosímetre de butxaca. 7-12-1960. 29.17 Isotope Developments LTD envia catàleg. 29-11-1960. 29.18 Oferta d’aparells de Rank Cintel LTD presentat per Neotecnica. 1811-1960. 29.19 Gumersindo García S.A. envia catàleg de Nuclear Research Application. 1-12-1960. 29.20 Carta de Nuclear Research Application. 25-11-1960. 29.21 Dinatron Radio Limited envia catàleg a trevés de Tecnicas Nucleares S.A. 30-11-1960. 29.22 Mullard Overseas LTD. envien dos exemplars de tubs Geiger Muller. 18-11-1960. 29.23 Vector Sdad. Ltda. ofereix grafit pel reactor. Inclou catàleg. 9-31960. 29.24 Resposta de D. Aragonés a Vector Sdad. Ltda. 15-03-1960. 29.25 Electronic Instruments LTD. envia catàleg. 17-11-1960. 29.26 Physikalisch-Technische Werkstattenor Pychlau Kg. envia catàleg. 18-11-1960. 29.27 Tecnicas Nucleares S.A. envia el Boletín Técnico. març-1959. 29.28 Carlos Rafael Marés S.L. envia els catàlegs de Radiation Counter Lab. Inc. d’Illinois. 12-01-1961. 29.29 Tecnicas Nucleares S.A. envia un quadre sobre les aplicacions dels isòtops. 21-06-1961. 29.30 Carta de J.E. Law a Aragonés sobre la reserva de l’hotel. 23-021959. 29.31 Carta de D. Aragonés a M. Junoy. 25-10-1958. 29.32 Resposta de M. Junoy a D. Aragonés. 24-11-1958. 29.33 Resposta de D. Aragonés a M. Junoy. 9-12-1958. 29.34 Nota de Joaquin Ortega per lliurar un exemplar del seu llibre Hogares Nucleares. 29.35 Comanda de fonts no calibrades a PACISA. 18-02-1959. 29.36 Carta de D. Aragonés a Felipe Lafita. 18-02-1959. 29.37 Carta de D. Aragonés a Lluís Cabré.21-04-1959. 29.38 Resposta de Lluís Cabré a D. Aragonés. 26-04-1959. 468 468 29.39 Carta dels Laboratoires Brunem et Cie. a D. Aragonés en resposta a la petició dels treballs de Ferran Tallada del 1932-1933. 9-01-1962. 29.40 Carta de D. Aragonés a Juan Grau Padrosa per reclamar la devolució de sis llibres de la càtedra Ferran Tallada. 14-12-1960. 29.41 Resposta de Juan Grau Padrosa. 20-12-1960. 29.42 Carta de D. Aragonés al Director General d’Ensenyaments Tècnics. 29-05-1959. 29.43 Carta de D. Aragonés al Director General d’Ensenyaments Tècnics. 31-03-1960. 29.44 Carta de D. Aragonés al Director General d’Ensenyaments Tècnics. 30-07-1960. 29.45 Carta de D. Aragonés a Francisco Bosch Chafer. 2-06-1959. 29.46 Saturnino Álvarez demana un exemplar de Murray, Introducción a la Ingenieria Nuclear. 13-04-1959. 29.47 Resposta de D. Aragonés a Saturnino Álvarez. 13-04-1959. 29.48 José Campmany presenta una esmena a l’acta núm. 21. 21-041959. 29.49 Nota de D. Aragonés a R. Simon sobre justificació despeses curs. 8-02-1960. 29.50 Alberto Zapata de l’Instituto Científico de LEBU a Xile demana un exemplar de les conferències de Thomas Reis. 2-06-1960. 29.51 Resposta d’Aragones a Alberto Zapata. 6-09-1960. 29.52 D. Aragonés remet a Isidor Ramos la conferència de Daniel Blanc per a la seva traducció. 10-05-1960. 29.53 Petició de subvencions de D. Aragonés al Ministeri per les càtedres especials. 10-03-1960. 29.54 Petició dels alumnes, signada per Francisco Javier López-Gil Antoñanzas, d’uns exemplars de les conferències de Reis. 30-03-1960. 29.55 Resposta de D. Aragonés a la petició dels alumnes. 19-05-1960. 29.56 Vallancey Press Limited demana informació sobre el departament nuclear i els responsables per poder elaborar el Word Directory of Nuclear Organization. juny 1960. 29.57 Resposta del Sr. Santacana al Vallancey Press Limited. 30-06-1960. 469 469 29.58 Carta de D. Aragonés a Centre d’Études Nucléaires de Grenoble. 308-1960. 29.59 Carta d’Aragonés a Joaquin Ortega. 14-11-1960. 29.60 Carta d’Aragonés a Lansing demanant el text de la conferència. 504-1960. 29.61 Carta de A. Ríos Calderón del Instituto de Soldadura del CSIC al Laboratori d’Isòtops radioactius de l’Escola demanant un braç per manejar isòtops. 24-05-1961. 29.62 Qüestionari ENEA complimentat i amb carta d’enviament a la Direcció general d’organització internacional del Ministeri d’afers estrangers. 1960. 29.63 Carta de D. Aragonés a ENEA per reclamar que no ha estat inclòs en el qüestionari com a director d’estudis. 1962. 29.64 Carta del Cap de la Secretaria General Tècnica del Ministeri per demanar informació sobre la càtedra Ferran Tallada. 5-11-1960. 29.65 Nota de resposta amb detalls sobre la càtedra. 5-11-1960. 29.66 Carta de D. Aragonés a D. Blanc sobre ús de radioisòtops. 27.061960. 29.67 Resposta de D. Blanc a D. Aragonés demanant més informació. 1107-1960. 29.68 Resposta de D. Aragonés a D. Blanc. 24-08-1960. 29.69 Carta de D. Blanc a D. Aragonés amb suggeriments pel curs 19601961. 17-10-1960. 29.70 Aragonés demana a Reis el text de les seves conferències de 1959. 5-04-1960. 29.71 Carta de Luís de Mazarredoa D. Aragonés informació sobre l’ensenyament de la propulsió nuclear. 8-05-1961. 29.72 Resposta de D. Aragonés a Luís de Mazarredo. 20 de maig de 1961. 29.73 D. Aragonés envia còpia de la carta de Mazarredo a Thomas Reis. 206-1961. 29.74 Carta de D. Aragonés a Debiesse sobre un reactor a l’Alger. 10-051961. 29.75 Carta de J. Renou a D. Aragonés. 25-05-1961. 470 470 29.76 Carta d’Aragonés a Debiesse sobre el reactor Ulysse. 29-05-1961. 29.77 Resposta de D. Aragonés a J. Renou. 5-06-1961. 29.78 Carta de D. Aragonés a D. Blanc. 6-06-1962. 29.79 Carta de D. Aragonés al director dels Journaux Officiels. 2806.1962. 29.80 Resposta de D. Blanc a D. Aragonés. 14-06-1962. 29.81 Aragonés agraeix a Blanc les informacions proporcionades. 27-juny de 1962. 29.82 Cartes de D. Aragonés a Faires i respostes relatives a la visita d’aquest darrer a Barcelona. 13 i 14- 02-1960 i 31-03-1960. 29.83 Carta de Faires a Aragonés 24-05-1960. 29.84 Nota sobre la visita de Clua a Faires a Harwell. 12-08-1960. 29.85 Aragonés a Faires sobre la visita de Clus. 4-08-1960. 29.86 Faires demana aplaçar la visita a final de març de 1961. 4-10-1960. 29.87 Resposta d’Aragonés a Faires. 28-11-1960. 29.88 Faires a Aragonés sobre la seva visita a Madrid. 6-12-1960. 29.89 Faires a Aragonés sobre la seva estada a Barcelona. 19-01-1961. 29.90 Carta de Faires a Aragonés, telegrama de confirmació i resposta d’Aragonés confirmant la data de la visita. 20-01-1961. 29.91 Aragonés a Faires li proposa de inaugurar el curs d’isòtops. 9-021961. 29.92 Faires a Aragones sobre detalls del viatge. 13-02-1961. 29.93 Resposta d’Aragonés a Faires. 24-02-1961. 29.94 Carta de Faires a Aragonés sobre diversos suggeriments de la conferència i del viatge. 27-02-1961. 29.95 Carta de Clua a Aragonés. 14-03-1961. 29.96 Clua a Aragonés sobre les despeses de Faires. 14-03-1961. 29.97 Joaquín Ortega envia a D. Aragonés informació sobre el Simpòsium sobre reactors nuclears de investigació que tenia lloc a Viena del 16 al 21 d’octubre de 1961. 29.98 Joaquín Ortega a D, Aragonés envia el Reglament de Càtedres Especials. Resposta d’Aragonés agraint l’enviament. 14-03-1962. 471 471 29.99 Carta de Claude Colin de l’Institut Français de Barcelona a D. Aragonés sobre uns documentals del Commisariat de l’Energie Atomique. 14-03-1962. 29.100 Resposta de D. Aragonés a Claude Colin. 17-03-1962. 29.101 Carta de Maria Moliner a Damià Aragonés per demanar un exemplar de les obres de Thomas Reis. 18-04-1961. 29.102 Resposta de Lluís Santacana a Maria Moliner. 8-05-1961. 29.103 Carta d’Aragonés a la Biblioteca del Congrés dels EEUU. 8-05-1961. 29.104 Resposta de la Biblioteca del Congrés dels EEUU. 9-06-1961. 29.105 Carta de Francisco García Moreno, enginyers aeronàutic, a Felipe Lafita 16-01-1961. 29.106 Lafita a Aragonés enviant la carta de Francisco García. 18-01-1961. 29.107 Francisco García a D. Aragonés. 20-01-1961. 29.108 Resposta d’Aragonés a García. 26-01-1961. 29.109 Resposta de García a Aragonés. 6-02-1961. 29.110 Aragonés a García. 9-02-1961. 29.111 García a Aragonés 12-02 i 8-03-1961. 29.112 Aragonés a García 15-03 i 7-04-1961. 29.113 García a Aragonés 24-04 i 2-05-1961. 29.114 Carta de D. Aragonés a Josep M. Boixareu d’Editorial Marcombo. 21-gener de 1963. 29.115 Carta d’Aragonés a James Craig, director de l’Institut Britànic. 3007-1959. 29.116 Carta de Kay a Aragonés. 19-01-1960. 29.117 Resposta d’Aragonés a Kay. 31-03-1960. 29.118 Carta de Kay a Aragonés. 13-09-1960. 29.119 Carta de Cambridge University Press a D. Aragonés. 4-12-1960. 29.120 Carta de Kay a Aragonés 4-11-1960. 29.121 Resposta de D. Aragonés a Kay. 5-12-1960. 29.122 Carta de Kay a Aragonés. 16-12-1960. 29.123 Carta de Kay a Aragonés sobre el canvi de data de la visita. 7 de gener de 1961. 29.124 Resposta d’Aragonés a Kay. 20-01-1961. 29.125 Carta de Kay a Aragonés confirmant les dates. 3-02-1961. 472 472 29.126 Kay fa saber a Aragonés que hi és a Madrid. 1-03-1961. 29.127 Carta de D. Aragonés a Kay. 19-05-1961. 29.128 Carta d’Aragonés a Kay. 30-10-1961. 29.129 Carta d’Aragonés a Kay 1-03-1962. 29.130 Resposta de Kay a Aragonés. 2-03-1962. 29.131 Carta d’agraïment de D. Aragonés al director general d’ensenyaments tècnics del Ministeri d’educació nacional per la concessió d’una subvenció per les tres càtedres. 18-08-1961. 29.132 Agraïment de D. Aragonés al Consolat Britànic per l’enviament de 15 exemplars d’una publicació sobre la indústria nuclear en aquell país.30-11-1961. 29.133 Oferta de SEIESA de material para recerca nuclear. 8-05-1962. 29.134 Resposta de D. Aragonés a l’oferta de SEIESA. 16-05-1962. 29.135 SEIESA anuncia a D. Aragonés la visita d’uns enginyers de SaintGobain Nucléaire. 16-05-1962. 29.136 José Daurella de la Cambra Oficial d’Indústria envia a D. Aragonés dos mapes de les instal·lacions nuclears de la Comunitat Europea. 1-061962. 29.137 Daniel Blanc envia un exemplar del prospecte de les activitats que fan al Centre de Physique Nucléaire de la Faculté de Sciences de Toulouse. 22-10-1962. 29.138 La JEN envia a Clua una enquesta sobre la utilització d’isòtops. 26.11.1962. 29.139 Resposta de D. Aragonés a la JEN. 25-01-1963. 29.140 La JEN envia a D. Aragonés una relació de publicacions. 6-07-1962. 29.141 La Secretaire Général des Journaux Officiels envia a D. Aragonés un catàleg de publicacions. 5-07-1963. 29.142 D. Aragonés felicita a Joaquin Ortega pel seu nou destí al Ministeri a Madrid. 6-07-1963. 29.143 La JEN envia una relació de publicacions de la Organització Internacional de l’Énergie Atomique. 1-02-1963. 29.144 Carta de D. Aragonés al secretari del Fòrum Atòmic Espanyol. 2503-1963. 473 473 29.145 Carta de D. Aragonés a Luís Vericat, director general d’indústries tèxtils. Sobre el trasllat de Joaquin Ortega a Barcelona. 16-05-1963. 29.146 Joaquín Ortega comunica a D. Aragonés que l’han traslladat a Madrid. 29-05-1963. 29.147 Carta de J.M. d’Orbaneja a Otero Navascués per comunicar-li la suspensió de la presentació del CERN degut a la situació acadèmica. 203-1965. 29.148 Text del Capitol VIII sobre la cobertura del risc nuclear. 29.149 Carta de J.M. Gaztelu a J.M. Orbaneja. 24-03-1964. 29.150 Resposta d’Orbaneja. 21-04-1964. 29.151 Material destinat a les jornades d’aplicacions de radioisòtops elementals. 29.152 Carta d’Oriol a Orbaneja. 30-12-1965. 29.153 Resposta d’Orbaneja a Oriol. 21-01-1966. 30. Reactor Argonaut. 30.1 Carta de D. Aragonés a M. Barette sobre la ventilació del reactor. 15-12-1962. 30.2 Confirmació de D. Aragonés al telegrama de Barette sobre l’estada d’aquest a Barcelona. 23-07-1962. 30.3 Telegrama de Barette excusant la seva visita.6-04-1962. 30.4 Carta d’Aragonés a Barette explicant-li els problemes del reactor.803-1962. 30.5 Carta de D. Aragonés a Barette. 25-01-1962. 30.6 Carta de D. Aragonés a Barette. 14-11-1961. 30.7 Especificacions per a la ventilació controlada. 30.8 Carta d’Aragonés a Bartual sobre els estudis d’hidrologia necessaris pel reactor. 30.9 Informe sobre la visita al reactor de Noreña i Crespí. 30.10 Resposta a l’informe de Noreña i Crespí. 30.11 D. Aragonés demana a l’Ajuntament de Barcelona una descripció del clavegueram per poder elaborar l’informe de seguretat del reactor. 2707-1961. 30.12 Carta de D. Aragonés a E. Fontseré demanant informes de sismologia. 10-07-1961. 474 474 30.13 Carta de D. Aragonés al Servicio Meteorológico Nacional. 15-071961. 30.14 Carta d’Aragonés a Romaña de l’Observatori de l’Ebre demanant dades sísmiques. 21-11-1960. 30.15 Carta de Cardús a Aragonés. 28-11-1960. 30.16 Resposta de D. Aragonés a Cardús. 5-12-1960. 30.17 Carta de D. Aragonés a Juan B. López Cayetano, cap del Centre Meteorològic del Pirineus Orientals. 11-11-1960. 30.18 Informe de López Cayetano sobre els vents. 30.19 Carta d’Aragonés a López Cayetano. 27-01-1960. 30.20 Carta de F. Pascual de la JEN a Aragonés, amb un qüestionari per l’anàlisi de riscos del reactor. 1-07-1960. 31. Muntatge i Inauguració. 31.1 Articles de premsa de maig de 1962. 31.2 Acta del muntatge. 18-05-1962. 31.3 Carta de Pascual a Aragonés amb programa de muntatge. 4-051962. 31.4 Invitació d’Aragonés a Jesús Rubio-García Mina, ministre d’educació nacional, perquè inauguri el reactor. 6-07-1962. 31.5 Invitació d’Aragonés a Eduardo Ramos. 28-05-1962. 31.6 Invitació d’Aragonés a Trehin del Reacteur de l’Academie de Grenoble. i a Néel del CEN de Grenoble. 6-06-1962. 31.7 Agraïments d’Aragones a Pascual. 28-05-1962. 31.8 Invitació d’Aragonés a Robien del CEN de Grenoble. 6-06-1962. 31.9 Invitació d’Aragonés a J.Mensa Domingo. 6-06-1962. 31.10 Invitació d’Aragonés a S. Trullols Buelgo. 6-06-1962. 31.11 Relació de persones invitades. 31.12 Inauguració del Reactor argos. 11-06-1962. 31.13 Discurs llegit pel director. 31.14 Discurs llegit pel capellà. 31.15 Ordre del dia 31.16 Telegrames d’excusa de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, d’Arana, de Torróntegui i de Justo Pastor per poca antelació en la invitació. 31.17 Cartes d’excusa de Trehin, Neel i Robien. 475 475 31.18 Disculpa del Min d’educació Nacional per no poder assistir per estar malalt. 13-06-1962. 31.19 Excuses de D. Aragonés a Torróntegui per enviar-li tard la invitació. 31.20 Agraïments de D. Aragonés a Joaquin Planell, ministre d’indústria. 26-06-1962. 31.21 Agraïments de D. Aragonés a Alejandro Suárez y Fernandez-Pellón, sots-secretari d’indústria. 26-06-1962. 31.22 Agraïments de D. Aragonés a Pio García Escudero, director general d’ensenyaments tècnics. 26-06-1962. 31.23 Sobre les escombraries en els terrenys propers al reactor. 5-061962. 31.24 Recull de premsa d’11 de juny de 1962. 32. Reactor Nuclear. 32.1 “El primer reactor “Argos” construido por la Junta de Energía Nuclear se instalará en Barcelona. Revista Electrotécnica. núm. 64, agost 1961, 38-40. 32.2 ARMSTRONG R.H. KELBER, C.N. “Argonaut-Argonne’s Reactor for University Training”. Nucleonics. març 1957, vol. 15, núm. 3, 62-64. 32.3 Despeses de 26-04-1960. 32.4 Dos alumnes s’ofereixen per treballar en el reactor. 23 i 24-04-1960 32.5 Publicacions de la càtedra Ferran Tallada. Juny 1959. 32.6 Cartes de Josep Capmany Arbat a D. Aragonés i respostes. Desembre de 1958. 32.7 Carta de Capmany a Aragonés sobre les gestions a l’Ambaixada dels EEUU. 30-12-1958. 32.8 Instància i memòria per a instal·lar el reactor. 7-09-1959. 32.9 Carta de Siemens a D. Aragonés sobre la visita a Alemanya. 23-111959. 32.10 Resposta de D. Aragonés a Siemens. 2-12.1959. 32.11 Carta d’Aragonés al director general d’energía nuclear. 22-01-1960. 32.12 Carta d’Aragonés a Ramón Par Tusquets i Andreu Oliva. Març 1960. 32.13 Retalls de diari. 1960. 32.14 Carta de Clua a Aragonés sobre la font de neutrons. 22-03-1960. 476 476 32.15 Carta de D. Aragonés al director del Commissariat de l’Énergie Atomique de Marcoule. 28-03-1960. 32.16 Resposta del Commissariat de l’Énergie Atomique a D. Aragonés. 604-1960. 32.17 Carta de D. Aragonés a R. Charcusset sobre l’interès de l’Escola a comprar un UTR-10. 12-04-1960. 32.18 “URANIE. Réseau multiplicateur sous-critique destiné a l’ensenyement. Revue l’age nucléaire. núm. 13 novembre-desembre de 1958. 32.19 Aragonés demana a Reis la publicació Sample hazards summary reports. 13-06-1960 32.20 Resposta de Reis a Aragonés. 18-06-1960. 32.21 Prospecte del reactor que s’exhibí a la fira de Barcelona a l’estan de la Siemens el 1960. 32.22 Carta d’Andreu Oliva Lacoma a D. Aragonés comunicant que la Cambra oficial d’Indústria anticipa 500.000 pta. per la construcció del reactor. 8-06-1960. 32.23 Pressupost i característiques del Reactor Argonaut fabricat per la Siemens. 8-06-1960. 32.24 Aragonés demana a Laboratori Nacional Argonne d’Illinois que li remetin D.H. Lennox i C.N. Kelber Summary Report on the Hazards of the Argonaut Reactor. 14-11-1960. 32.25 Resposta del Laboratori Nacional Argonne. 18-11-1960. 32.26 Carta de D. Aragonés al prof. Bonilla de la Columbia University. 1411-1960. 32.27 Resposta de Bonilla a Aragonés. 21-11-1960. 32.28 Carta de Clua a Aragonés sobre unes beques per anar als EEUU. 702-1961. 32.29 Solicitud de les beques per a José Javier Clua i Gabriel Casas. 2801-1961. 32.30 Carta de D. Aragonés a F. Lafita, a Martín de Vidales i a Antonio Colino demanant que intervinguin en favor dels sol·licitants de les beques. 26-01-1961. 477 477 32.31 Carta de D. Aragonés a Otero Navascués intercedint pels sol·licitants de les beques. 11-01-1961. 32.32 Resposta de F. Pascual a Aragonés. 23-02-1961. 32.33 Resposta de L- Martin de Vidales a Aragonés. 22-02-1961. 32.34 Carta d’Aragonés a Alejandro Bérgamo de la Fundació Juan March. 3-05-1961. 32.35 Instal·lacions a realitzar en l’edifici del reactor Argos. 32.36 Retalls de diaris. 32.37 Certificat de la beca de M. Lluisa Aragonés. 1960. 32.38 Carta de D. Aragonés a J.M. Brusés, director de l’Empresa Nacional de Motors d’Aviaco´p S.A. de Barcelona sobre els motlles per a la fabricació dels blocs de formigó del Reactor. 6-02-1961. 32.39 D. Aragonés reclama a Bruses uns motlles de protecció del Reactor. 23-03-1961. 32.40 Carta de D. Aragonés a Brusés sobre els motlles. 12-04-1961. 32.41 Resposta de Brusés a Aragonés. 17-05-1961. 32.42 Carta de D. Aragonés a Brusés . 12-06-1961. 32.43 Carta de D. Aragonés a Brusés . 26-09-1961. 32.44 Carta d’Isidor Ramos Massagues a Miguel de Oriol Ferrús de Siemens Ind. Elect.S.A. 10-10-1961. 32.45 Autorització a’Agust Rivera Santaló per a traslladar material relacionat amb el reactor. 5-12-1961 32.46 Carta de D. Aragonés a la Cambra Oficial d’Indústria. 22-02-1962. 32.47 D. Aragonés envia a Andreu Oliva una relació de despeses del Reactor. 10-04-1961. 32.48 La Maquinista Terrestre y Marítima presenta a Aragonés una oferta de porta corredora amb tanca hermètica. 15-12-1961. 32.49 Carta d’Otero a Aragonés sobre el calendari d’instal·lació del reactor.18-04-1962. 32.50 Carta d’Aragonés a Purificación de Aguas S.A. donant conformitat a les instal·lacions de tractament d’aigua. 14-05-1962. 32.51 Aragonés a Juan Fornesa demanant una nova oferta de 18 unitats de carcasses de tapes de formigó dels pous d’elements de combustible. 478 478 32.52 Carta d’Aragonés a Otero. Sobre el calendari del muntatge. 12-041962. 32.53 Carta de D. Aragonés a M. Junoy sobre l’estat de les obres del reactor. 13-04-1962. 32.54 Oferta de Purificadores de Agua S.A. relativa a la depuració del Reactor. 5-12-1962. 32.55 Carta d’Orbaneja a Francisco Luis Rivière relativa a la placa commemorativa. 19-06-1964. 32.56 Carta de Rivière a Orbaneja demanant la col·locació d’una placa commemorativa. 9-06-1964. 32.57 The Times educational supplement. 32.58 Luís M. Blancafort de Carulla. “El reactor de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona”. Acero y Energía núm. 124, juliol-agost, 1964. 32.59 Carta Pio García Escudero, director general d’ensenyaments tècnics, a Orbaneja sobre l’informe de seguretat. 25-01-1964. 32.60 Relació de pagaments duts a terme pel Laboratori d’Enginyeria Nuclear. 20-11-1962. 32.61 La JEN envia la factura relativa a la transformació de l’urani. 26-111962. 32.62 Pressupost del reactor nuclear. 30-12-1960. 32.63 Pressupost del reactor nuclear. 27-02-1961. 32.64 Pressupost del reactor nuclear. 22-10-1962. 32.65 Informe sobre la visita efectuada a les obres del reactor del 18 al 21 d’octubre de 1961 pel Sr. Noreña i la Dra. Alícia Crespí. 32.66 Informe sobre el Laboratori d’Enginyeria Nuclear. Març 1965. 32.67 Carta del Ministeri d’Indústria concedint l’autorització prèvia. 16-011963. 33. Reactor Nuclear. Correspondència con la Junta d’Energia Nuclear. 33.1 Carta d’Otero Navascués a D. Aragonés relativa al finançament del reactor. 30-06-1959. 33.2 Resposta d’Aragonés a Otero de 14-07-1959. 33.3 Carta d’Otero a Aragonés. 20-07-1959. 479 479 33.4 Carta d’Aragonés a Otero sol·licitant les factures relatives a alguns aparells proporcionats per la JEN. 8-04-1960. 33.5 Carta d’Aragonés a F. Pascual demanant els plànols complets del reactor. 24-05-1960. 33.6 Carta d’Aragonés a Pascual. 7-06-1960. 33.7 Carta d’Aragonés a Otero agraint les atencions tingudes als membres de la Cambra Oficial d’Indústria en la visita a la JEN. 23-11-1960. 33.8 Carta d’Aragonés a Otero sobre la conveniència que Clua faci una visita al Laboratori Nacional Argonne. 30-12-1960. 33.9 Carta d’Aragonés a Pascual reclamant l’enviament dels plànols del reactor. 4-01-1961. 33.10 Resposta de Pascual a Aragonés. 2-03-1961. 33.11 Carta d’Aragonés a Pascual reclamant més còpies de plànols. 2-031961. 33.12 El Laboratori Nacional Argonne accepta que Clua i Casas vagin becats per la Fundació Juan March. 10-04-1961. 33.13 Carta de Pascual a Aragonés remetent la carta enviada pel Laboratori Nacional Argonne. 21-04-1961. 33.14 Carta d’Aragonés a Pascual sobre la ventilació i hermeticitat de l’edifici del reactor. 25-04-1961. 33.15 Carta d’Aragonés a Pascual sobre el calendari d’instal·lació. 3-051961. 33.16 Carta d’Aragonés a Pascual sobre Clua i Fernández Palomero. 3008-1961. 33.17 Carta de F. Pascual a D. Aragonés sobre la visita de Fernández Palomero. 8-09-1961. 33.18 Carta de F. Pascual a D. Aragonés en resposta al calendari. 8-091961. 33.19 Carta de D. Aragonés a F. Pascual proposant la visita de Noreña i Crespí a les obres del reactor. 33.20 Resposta de F. Pascual a D. Aragonés donant la conformitat a la visita de Noreña i Crespí. 33.21 Informe sobre la visita efectuada a les obres del Reactor pel Sr. Noreña i la Dra Alícia Crespí el 21-10-1961. 480 480 33.22 Carta de D. Aragonés a F. Pascual sobre l’estada de Isidor Ramos a la JEN. 19-12-1961. 33.23 Carta d’Aragonés a Pascual sobre la realització d’una assegurança. 25-01-1962. 33.24 Carta d’Aragonés a Pascual sobre l’estat de construcció de l’edifici del reactor. 26-01-1962. 33.25 Carta de F. Pascual a D. Aragonés sobre l’informe de seguretat. 3001-1962. 33.26 Carta de F. Pascual a D. Aragonés sobre l’assegurança. 3-02-1962. 33.27 Carta d’Aragonés a F. Pascual. enviant l’informe i plànols sobre la ventilació. 8-03-1962. 33.28 Carta de D. Aragonés a F. Pasqual sobre l’inici del trasllat del reactor. 21-03-1962. 33.29 Carta d’Aragonés a Otero sobre l’inici del trasllat del reactor. 12-041962. 33.30 Resposta d’Otero a Aragonés l’inici del trasllat del reactor. 18-041962. 33.31 Carta d’Aragonés a Pascual sobre l’informe de seguretat. 25-041962. 33.32 Carta d’Aragonés a Otero l’inici del trasllat del reactor. 30-04-1962. 33.33 Carta de Pascual a Aragonés sobre el personal que es desplaçarà per al muntatge del reactor. 4-05-1962. 33.34 Carta de Pascual a Aragonés sobre la data d’inici del trasllat i el programa de muntatge. 4-05-1962. 33.35 Carta d’Otero a Alejandro Suaréz, sots-secretari d’indústria del Ministeri d’indústria, per demanar intervingui en l’agilització de pagaments a l’Escola. 9-05-1962. 33.36 Carta d’agraïment d’Otero a Aragonés. 18-05-1962. 33.37 Carta d’Aragonés a Otero sobre la inauguració. 29-05-1962. 33.38 Carta d’agraïment d’Otero a Aragonés amb algunes indicacions. 3005-1962. 33.39 Carta de Pascual a Aragonés excusant la seva assistència a la inauguració. 1-06-1962. 481 481 33.40 Carta d’Aragonés a Pascual enviant exemplar del Análisis de riesgos del Reactor Argos. 12-07-1962. 33.41 Carta de D. Aragonés a Agustín Tanarro de presentació de Manuel Sevilla. 27-06-1962. 33.42 Carta de D. Aragonés a F. Pascual demana plànols dels mecanismes de les fonts de neutrons. 17-09-1962. 33.43 Carta de D. Aragonés a F. Pascual sobre el blindatge lateral i el superior. 17-09-1962. 33.44 Carta de D. Aragonés a F. Pascual sobre el programa d’experimentació. 18-09-1962. 33.45 Carta d’Aragonés a F. Pascual sobre l’ajut americà. 21-09-1962. 33.46 Carta de Pascual a Aragonés proporcionant informació per poder establir el programa d’experimentació. 26-09-1962. 33.47 Carta de Pascual a Aragonés 3-10-1962. 33.48 Carta d’Aragonés a Pascual sobre l’informe de ventilació. 3-101962. 33.49 Carta d’Aragonés a Pascual demanant còpies de fotos. 3-10-1962. 33.50 Carta d’Aragonés a Pascual sobre la forma d’aconseguir el Nuclear Science Abstracts. 3-10-1962 33.51 Carta d’Aragonés a Pascual demanant dades del reactor. 5-101962. 33.52 Carta d’Aragonés a Pascual demanant gràfics i esquemes. 8-101962. 33.53 Carta d’Aragonés a Pascual demanant dades de dosis de radiació. 810-1962. 33.54 Carta d’Aragonés a Pascual demanant més dades del reactor. 1010-1962. 33.55 Resposta de Pascual a Aragonés a la carta del 10-10-1962. 25-101961. 33.56 Resposta de Pascual a Aragonés a la carta del 5-10-1962. 25-101962. 33.57 Resposta de Pascual a Aragonés a la carta del 8-10-1962. 25-101962. 482 482 33.58 Carta de Pascual a Aragonés sobre el Nuclear Science Abstracts. 31-10-1962. 33.59 Resposta de Pascual a Aragonés a la carta del 17-09-1962 enviant gràfics. 31-10-1962. 33.60 Carta de D. Aragonés a F. Pasqual sobre l’enviament de gràfics. 511-1962. 33.61 Carta de F. Pascual a D. Aragonés en resposta a la de 8-10-1962 enviant gràfics. 6-11-1962. 33.62 Carta de M. Lluisa Aragonés a Pascual sobre la font de neutrons. 10-11-1962. 33.63 Carta de F. Pascual a M. Lluisa Aragonés amb indicacions sobre el transport 16-11-1962. 33.64 Carta de M. Lluisa Aragonés a F. Pascual sobre el transport de la font. 24-11-1962. 33.65 Carta de Pascual a M. Lluisa Aragonés acceptant les condicions del transport. 18-12-1962. 33.66 Carta de D. Aragonés a F. Pascual enviant formulari. 10-01-1963. 33.67 Resposta de Pascual a Aragonés demanant rectificació del formulari. 14-01-1963. 33.68 Carta de Ramon Simon Arias a F. Pascual sobre l’enviament de la font. 17-01-1963. 33.69 Carta de D. Aragonés a A. Tanarro demanant material relatiu a l’experiment d’oscil·lació. 17-01-1963. 33.70 Resposta de A. Tanarro a D. Aragonés 25-01-1963. 33.71 Carta d’Aragonés a Otero demanant material relatiu a l’experiment d’oscil·lació. 12-02-1963. 33.72 Carta de D. Aragonés a F. Pascual sobre la font. 13-02-1963. 33.73 Carta d’Orbeneja a Otero demanant l’equip d’oscil·lació. 17-021964. 33.74 Carta de D. Aragonés a Otero demanant font de raigs γ . 18-021963. 33.75 Carta de D. Aragonés a Otero oferint les instal·lacions. 22-02-1963. 33.76 Carta d’Otero a Clua. 10-02-1965. 33.77 Carta d’Orbaneja a Fernandez Cellini 20-12-1965. 483 483 34. Reactor Nuclear. Correspondència Clua-Ramos. 34.1 Carta d’Isidor Ramos a Damià Aragonés sobre el cobrament de mensualitats per a l’estada a Madrid. s/d. 34.2 Carta de José Javier Clua a D. Aragonés enviant estudi econòmic. 18-05-1959. 34.3 Carta d’Andreu Oliva a D. Aragonés convocatòria de reunió a la Cambra Oficial d’Indústria. 16-06-1959. 34.4 Carta d’Aragonés a la Cambra Oficial d’Indústria sobre la beca de Clua. 14-07-1959. 34.5 Cartes de J.J. Clua a D. Aragonés i a J.M. Otero comunicant la concessió de beca. 14-07-1959. 34.6 Carta de J.J. Clua a D. Aragonés sobre el grafit en escates. 30-071959. 34.7 Nota de Clua a Aragonés sobre el reactor als seus inicis. 10-091959. 34.8 Nota de Clua a Aragonés sobre la solució del combustible. 7-101959. 34.9 Carta de J.J. Clua a A. Oliva agraint la beca. 21-10-1959. 34.10 Carta d’acceptació de la beca. 20-10-1959. 34.11 Carta i nota de Clua a Aragonés relativa a la reunió amb Sánchez del Rio. 21-10-1959. 34.12 Nota de Clua a Aragonés sobre les despeses del reactor. 18-111959. 34.13 Nota de Clua a Aragonés sobre el reactor. 7-11-1959. 34.14 Carta de Clua a Aragonés sobre les despeses del reactor. 19-111959. 34.15 Carta de Clua a Aragonés sobre la presència de Francisco Albisu. 112-1959. 34.16 Carta de Clua a Aragonés proposant una visita a Zuric. 23-11-1959. 34.17 Carta de Clua a Aragonés sobre la importació de grafit. 27-111959. 34.18 Carta de Clua a Aragonés sobre la visita a Alemanya. 1-12-1959. 34.19 Nota sobre la visita de D. Aragonés a la JEN. 2-11-1959. 34.20 Nota de Clua a Aragonés sobre el motlle per al blindatge. 484 484 34.21 Nota de Clua a Aragonés sobre el grafit. 34.22 Carta de Isidor Ramos a Aragonés 10-01-1960. 34.23 Pla de treball pels treballs a la JEN. 15-01-1960. 34.24 Notes sobre el grafit. 15-01-1960. 34.25 Notes sobre els blindatges. 20-01-1960. 34.26 Notes sobre el viatge a Alemanya. 20-01-1960. 34.27 Nota sobre les persones relacionades amb el reactor. 26-01-1960. 34.28 Carta de Clua a Aragonés sobre les despeses del viatge a Alemanya. 12-02-1960. 34.29 Carta de Clua a Aragonés sobre els aparells adquirits a Zuric. 12-021960. 34.30 Carta de Clua a Aragonés referent al curs d’isòtops. 12-02-1960. 34.31 Carta de Clua a Aragonés. sobre el qüestionari de riscos 13-061960. 34.32 Carta de Clua a Aragonés sobre la situació del reactor de Bilbao. 1802-1960. 34.33 Nota de Clua a Aragonés referent al grafit. 23-02-1960. 34.34 Nota de Clua a Aragonés sobre els blocs de formigó. 23-02-1960. 34.35 Nota de Clua a Aragonés sobre les càrregues de combustible. 2302-1960. 34.36 Nota de Clua a Aragonés referent al microscopi electrònic. 23-021960. 34.37 Carta de Clua a Aragonés per enviar dos prospectes. 3-02-1960. 34.38 Carta de Clua a Aagonés sobre el curs de radioisòtops. 22-03-1960. 34.39 Nota de Clua a Aragonés sobre els instruments del reactor. 23-031960. 34.40 Nota de Clua a Aragonés sobre l’autorització del reactor. s/d. 34.41 Carta de Clua a Aragonés respecte a la visita de R. Terradas a Madrid 3-05-1960. 34.42 Carta de Clua a Aragonés sobre la visita de la Cambra Oficial d’Indústria a la JEN. 3-05-1960. 34.43 Carta d’Otero a Aragonés sobre la data de la visita de la Cambra. 505-1960. 34.44 Carta d’Aragonés a Pascual. 19-05-1961. 485 485 34.45 Carta de Clua a Aragonés respecte a l’adquisició de l’urani. 30-051960. 34.46 Carta de J. Freixas a J.J. Clua respecte a la construcció dels motlles dels blocs de formigó. 3-05-1960. 34.47 Carta d’Aragonés a Clua demanant la memòria descriptiva i l’anàlisi de riscos. 7-06-1960. 34.48 Carta d’Aragonés a Clua demanant uns esquemes. 10-06-1960. 34.49 Resposta de Clua a Aragonés a l’enviament dels esquemes. 13-061960. 34.50 Nota de Clua a Aragonés sobre l’estat del reactor. 7-07-1960. 34.51 Carta de D. Aragonés a Clua sobre els motlles i altres qüestions del reactor. 14-06-1960. 34.52 Carta de Clua a Aragonés sobre diverses qüestions del reactor. 2406-1960. 34.53 Carta de Clua a Aragonés sobre l’endarreriment de l’urani. 13-061960. 34.54 Carta de Clua a Aragonés sobre el combustible del reactor. 2-081960. 34.55 Carta de Clua a Aragonés sobre el nom del reactor. 15-09-1960. 34.56 Nota de Clua a Aragonés sobre el curs iniciat a Madrid. 7-07-1960. 34.57 Nota de Clua a Aragonés sobre la visita a la Isotope School Wantage. 1-09-1960. 34.58 Nota de Clua a Aragonés sobre les conversacions mantingudes amb membres del Grup Johnson a Suècia. 34.59 Nota de Clua a Aragonés sobre la visita al CEN de Grenoble. 1-091960. 34.60 Nota de Clua a Aragonés sobre els apunts dels cursos de càlcul de Grenoble. 1-09-1960. 34.61 Informe de la realització del control del Reactor Argonaut a la JEN. 34.62 Carta de Clua a Aragonés sobre les beques de la Fundació Juan March. 15-09-1960. 34.63 Carta de Clua a Aragonés sobre el nom del reactor. 15-09-1960. 34.64 Carta de Clua a Aragonés sobre els mobles metàl·lics per al reactor. 15.09-1960. 486 486 34.65 Carta de Clua a Aragonés sobre una visita a la JEN. 13-11-1960. 34.66 Nota de Clua a Aragonés sobre els blocs de formigó. 23-11- 1960. 34.67 Carta de Clua a Aragonés sobre la col·laboració de Gabriel Casas. 13-11-1960. 34.68 Nota de Clua a Aragonés sobre el seu futur professional. 2-121960. 34.69 Carta de Clua a Aragonés sobre la càtedra. 2-12-1960. 34.70 Carta de Clua a Aragonés enviant apunts de A. Tanarro. 5-12-1960. 34.71 Carta de Clua a Aragonés comunicant el seu viatge a Mallorca. 612-1960. 34.72 Carta de Clua a Aragonés proposant demanar una beca a la Fundació Juan March per anar a visitar el Laboratori Nacional Argonne. 5-12-1960. 34.73 Carta de Clua a Aragonés sobre la visita al Laboratori Nacional Argonne. 12-12-1960. 34.74 Carta de Clua a Gonzalo Torres Cruells. 12-12-1960. 34.75 Carta de Clua a Aragonés. 12-12-1960. 34.76 Carta de Clua a Aragonés respecte de la grua que havia d’enviar la Maquinista. 20-01-1961. 34.77 Carta de Clua a Aragonés sobre les beques per anar al Laboratori Nacional Argonne. 24-02-1961. 34.78 Carta de Clua a Aragonés sobre les activitats de l’Escola de Madrid. 14-03-1961. 34.79 Carta de Clua a Aragonés sobre la concessió de visats per anar als EEUU. 20-04-1964. 34.80 Esborrany de la carta d’Aragonés a Pasqual sobre la ventilació i l’hermeticitat. 34.81 Carta de Clua a Aragonés enviant l’organigrama del Laboratori Nacional Argonne. 23-05-1961. 34.82 Nota Sr. Callejero en Madrid signat per Clua. 34.83 Carta de Clua a Aragonés des de Chicago detallant l’aprenentatge. 23-11-1961. 34.84 Carta d’Aragonés a Clua acusant la recepció d’uns exemplars de diversos treballs i demanant uns altres. 6-12-1961. 487 487 34.85 Carta de Clua a la Fundació Juan March des de Chicago informant del contingut del curs. 8-12-1961. 34.86 Carta de Clua a Aragonés des de Chicago sobre els exemplars encarregats. 20-12-1961. 34.87 Carta de Clua a Aragonés des de Chicago comunicant que farà un segon període de vuit setmanes. 22-12-1961. 34.88 Carta de Clua a Aragonés manifestant preocupació pel seu futur professional. 5-01-1962. 34.89 Carta d’Aragonés a Clua sobre qüestions econòmiques. 27-011962. 34.90 Carta d’Aragonés a Clua sobre les dificultats de prorrogar la beca. 16-03-1962. 34.91 Carta de Clua a Aragonés sobre el seu futur i la seva situació econòmica. 10-04-1962. 34.92 Carta de Clua a Aragonés sobre la continuïtat de la seva estada a Chicago. 25-04-1962. 34.93 Carta de Clua a Aragonés demanant que la inauguració del reactor es faci després de la seva tornada. 26-04-1962. 34.94 Carta d’Aragonés a Clua respecte a la data d’inauguració del reactor. 4-05-1962. 34.95 Informe sobre les activitats pràctiques de Clua al Laboratori Nacional Argonne. 5-12-1960. 34.96 Carta de Clua a Aragonés anunciant la data de la seva tornada. 306-1962. 34.97 Carta de J.M.Orbaneja a Clua enviant informe confidencial. 7-011963. 34.98 Carta de Pio García Escudero a Orbaneja sobre els perills del reactor. 27-12-1963. 34.99 Carta d’Orbaneja a Pio García Escudero enviant un informe secret fet per Clua. 21-01-1964. 34.100 Carta d’Orbaneja a Ibáñez Freire, governador civil de Barcelona, enviant l’informe secret. 21-01-1964. 34.101 Informe confidencial. 34.102 Comentari a l’informe confidencial. 488 488 35. Usuaris d’Isòtops. 35.1 Catàleg d’Isòtops de la JEN. 35.2 Formulari per a realitzar una comanda d’isòtops. 35.3 Autorització a nom de l’Escola com a usuari d’isòtops.1960. 35.4 Instruccions per als usuaris relativa al subministrament d’isòtops. Novembre 1957. 35.5 Documentació per a aconseguir l’autorització d’usuari d’isòtops. 35.6 Carta de Clua a Aragonés sobre la manera d’omplir el formulari. 106-1960. 36. Reglaments. 36.1 Reglament de càtedres especials. Juliol 1961. 37. Publicacions 37.1 Carta de Lansing a Aragonés enviant el text de la seva conferència “Shelding of Nuclear Reactors” impartida el 22 de gener de 1958. 2503-1958. 37.2 Carta d’Aragonés al director de Dyna sobre la publicació de la conferència de Lansing. 13-12-1958. 37.3 Resposta de Pedro Mendizabal, director de Dyna, a D. Aragonés acceptant la publicació. 18-12-1958. 37.4 Carta d’Aragonés a Mendizabal enviant el text i demanant 200 separates. 31-12-1958. 37.5 Resposta de P. Mendizabal a Aragonés acusant rebut i acceptant les condicions. 3-01-1959. 37.6 Carta de Mendizabal a Aragonés per enviar galerades. 6-02-1959. 37.7 Carta d’Aragonés a Mendizabal enviant correccions. 6-03-1959. 37.8 Carta de Mendizabal a Aragonés. 11-03-1959. 37.9 D. Blanc Les procedes de separation des Isotopes stables. Conferència del 4-02-1958. 37.10 D. Blanc Le traitement des combustibles irradies dans les reacteurs. Conferència del 3-02-1958. 37.11 D. Blanc El tratamiento de los combustibles irradiados. Traducció. 37.12 Carta de D. Aragonés a Víctor de Buen enviant la traducció de la conferència de Blanc perquè la publiqui a Acero y Energía. 29-12-1958. 489 489 37.13 D. Blanc “Los procedimientos de Separación de los Isótopos Estables”. Acero y Energía núm. 92, març-abril 1959. 37.14 D. Blanc “Tratamientos de los combustibles irradiados en los reactores” Acero y Energía núm. 91, gener-febrer 1959. 37.15 Cartes d’agraïment per la recepció d’un exemplar de les conferències de Reis. 27-28-01-1960 i 2-02-1960. 37.16 Carta de D. Aragonés a Manuel Soto, director de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Madrid, proposant la publicació de les conferències de T. Reis. 13-12-1958. 37.17 Resposta de M. Soto a Aragonés demanant pressupost. 15-121958. 37.18 Carta d’Aragonés a Soto enviant pressupost. 14.01-1959. 37.19 Carta de Soto a Aragonés comunicant el vist-i-plau a la publicació. 28-01-1959. 37.20 Factura de l’Escola Professional Salesiana. 37.21 Carta de Soto a Aragonés reclamant la totalitat dels exemplars. 3010-1959. 37.22 Carta d’Aragonés a Soto enviant 500 exemplars. 3-11-1959. 37.23 Carta de Soto a Aragonés acceptant les condicions. 9-11-1959. 37.24 Carta de Editorial Marcombo a D. Aragonés sobre la distribució dels exemplars. 5-05-1960. 37.25 Carta d’Aragonés a Marcombo acceptant les condicions. 24.051960. 38. Laboratori de Protecció Radiològica. 39.1 Nota de D. Aragonés a M. Lluisa Aragonés donant la conformitat a un pressupost. 24-11-1960. 39.2 Carta d’Aragonés a NRD Instruments Co. demanant catàleg. 3-111960. 39.3 Carta d’Aragonés a Kunneh Ltda. demanant un pressupost d’un monitor d’aire. 2-08-1960. 39.4 Carta de D. Aragonés a M.Lluisa Aragonés enviant una oferta de dosímetre . 11-10-1960. 39.5 Laboratori de Protecció Radiològica de la ETSEIB. 490 490 39.6 Pressupost detallat de Carlos Rafael Marés sobre el Laboratori de Protecció Radiològica. 12-01-1962. 39.7 Organigrama de la Càtedra Ferran Tallada. 39.8 Carta d’Aragonés a G.Millan, director general d’ensenyaments tècnics sobre el laboratori de tecnologia nuclear. 17-08-1961. 39.9 Carta d’Aragonés a R. Losada sobre el laboratori. 29-01-1962. 39.10 Carta d’Aragonés a Pio García Escudero sobre el laboratori. 29-011962. 39.11 Carta de la JEN a l’ETSEIB sobre estudis de radioactivitat ambiental. 3-01-1961. 39.12 Carta d’Aragonés a Tremosa demanant un perit per a mestre de laboratori. 27-01-1962. 39.13 Carta de Pio García Escudero a Aragonés comunicant l’assignació de 100.000 pta pel laboratori. 28-02-1962. 39.14 Carta de Ma. Lluïsa Aragonés a la Free University of Brussels demanant informació sobre un curs. 28-09-1962. 39.15 Carta de Ma. Lluïsa Aragonés al Dr. E. Tschirf del Atomic Institut of the Austrian University demanant informació sobre un curs. 28-091962. 39.16 Carta de Ma. Lluïsa Aragonés al Prof. Regler del Vienna Institute of Technology demanant informació sobre un curs. 28-09-1962. 39.17 Carta de Ma. Lluïsa Aragonés al prof. Eruckensteiner de la University of Innsbruck demanant informació d’uns cursos. 28-091962. 39.18 Carta de M- Lluïsa Aragonés al Dr. Schinzel de l’Institute of Hygiene and Microbiology de la University of Innsbruck demanant informació sobre uns cursos. 28-08-1962. 39.19 Carta de M- Lluïsa Aragonés a la Free University of Brussels demanant informació sobre uns cursos. 4-10-1962. 39.20 Carta de M- Lluïsa Aragonés a Miss S. Simon de la Free University of Brussels demanant informació sobre uns cursos. 4-10-1962. 39.21 Nota de M. Lluïsa Aragonés a Palaudarias per comunicar la nova incorporació del mestre de taller. 13-10-1962. 491 491 39.22 Pressupost d’estudi sol·licitat per la Sociedad Española de Lámparas Electricas Z. 14-11-1962. 39. Premis Ferran Tallada. 39.1 Premi a A.Rivera Santaló 40. Nomenaments. 40.1 Joaquín Ortega és nomenat professor encarregat de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1960-1961 amb una gratificació de 26.000 pta. 1-10-1960. 40.2 Damià Aragonés és nomenat professor titular en cap de la càtedra amb una gratificació 24.000 pta. 1-10-1960. 40.3 Ramon Simon Arias és nomenat professor adjunt de la càtedra Ferran Tallada amb una gratificació 10.000 pta. 1-10-1960. 40.4 Curs 1961-1962. Nomenaments. 15-01-1962. 40.5 Nomenaments 16-03-1964. 40.6 D. Aragonés és nomenat president de la Junta d’Estudis de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1961-1962. 30-01-1962. 40.7 R. Simon és nomenat professor adjunt de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1960-1961. 1-10-1960. 40.8 R. Simon és nomenat professor adjunt de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1961-1962. 15-01-1962. 40.9 Joaquín Ortega és nomenat professor encarregat de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1961-1962. 15-01-1962. 40.10 Isidor Ramos és nomenat secretari de la Junta d’Estudis de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1961-1962. 15-01-1962. 40.11 Nomenaments. Curs 1962-1963. 15-12-1962. 40.12 Ramon Simon és nomenat professor adjunt de la càtedra Gerran Tallada pel curs 1959-1960. 1-10-1959. 40.13 Damià Aragonés és nomenat professor titular en cap de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1959-1960. 1-10-1959. 40.14 Joaquín Ortega és nomenat professor encarregat de la Càtedra Ferran Tallada pel curs 1959-1960. 1-10-1959. 40.15 Ramon Simon és nomenat amb caràcter accidental professor encarregat de la Càtedra Ferran Tallada. 16-03-1964. 492 492 40.16 José Javier Clua es nomenat amb caràcter accidental professor adjunt de la Càtedra Ferran Tallada. 16-03-1964. 41. Laboratori d’Enginyeria Nuclear 41.1 Carta de D. Aragonés a la Fundició Brull enviant plànols. 15-121958. 41.2 Carta de D. Aragonés a S.A. Tarragona demanant eines i altres materials. 7-01-1959. 41.3 Carta de D. Aragonés a J.M. Otero comunicant la concessió de la beca de J. J. Clua. 14-07-1959. 41.4 Carta de Joaquin Ortega a Damià Aragonés sobre la seva visita a Harwell i la documentació que ha portat. 14-08-1959. 41.5 41.6 Carta de J.J. Clua a D. Aragonés demanant concreció sobre la seva Carta d’Aragonés a Clua concretant la quantia de la beca. 4-05estada a Madrid. 30-04-1959. 1959. 41.7 Carta de Clua a Aragonés acceptant de fer l’estada a Madrid. 13-051959. 41.8 Carta d’Aragonés a Clua demanant currículum. 25-04-1959. 41.9 Relació d’alumnes amb adreces. 41.10 Currículum de Clua. 41.11 Carta de D. Aragonés a A. Oliva sol·licitant la beca per a Clua. 2206-1959. 41.12 Carta de J.J. Clua a D. Aragonés enviant informació sobre alguns aparells. 2-07-1959. 41.13 Carta d’Aragonés a la Cambra Oficial d’Indústria sobre la beca de Clua. 14-07-1959. 41.14 Carta d’Aragonés a Otero sobre el reactor. 14-07-1959. 41.15 Carta d’Aragonés a Honeywell International demanant oferta aparells. 3-08-1959. 41.16 Carta d’Aragonés a Westinghouse demanant ofertes aparells. 3-081959. 41.17 Carta d’Aragonés a Globe Industrials demanant ofertes aparells. 308-1959. 493 493 41.18 Carta d’Aragonés a Asco Automatic Switch C. demanant ofertes aparells. 30-07-1959. 41.19 Carta d’Aragonés a Warner Electric S.A. demanant ofertes aparells. 30-07-1959. 41.20 Carta d’Aragonés a Honeywell International demanant ofertes aparells. 4-08-1959. 41.21 Carta de Honeywell a Aragonés 25-08-1959. 41.22 Carta d’Aragonés a Connectors Amphenol demanant ofertes aparells. 4-08-1959. 41.23 Instal·lació d’un reactor tipus Argonaut. setembre 1959. 41.24 Instància d’Aragonés a la Direcció General d’Energia Nuclear demanant la instal·lació del reactor. 41.25 Carta d’Aragonés a Clua enviant instància i memòria d’instal·lació. 15-09-1959. 41.26 Carta d’Aragonés a Alejandro Suárez, sots-secretari d’Indústria, sol·licitant el reactor. 15-09-1959. 41.27 Carta d’Aragonés a Andreu Oliva sobre la beca de Clua. 23-091959. 41.28 Miles Electronics Limited envia informació sobre calculadoressimuladores. 24-11-1959. 41.29 Resposta d’Aragonés a Miles Electronics Limited. 5-12-1959. 41.30 Carta d’Aragonés a Siemens Ind. Elect. sobre la visita de R. Terradas a Munich. 13-01-1960. 41.31 Retall del Diari de Barcelona, 19-02-1960. 41.32 Retall de La Vanguardia 19-02-1960. 41.33 Carta d’Andreu Oliva a la Direcció General d’Ensenyaments Nuclears. 22-01-1960. 41.34 Carta D’Aragonés a la Direcció General d’Ensenyaments Nuclears. 12-02-1960. 41.35 Acta de la ponència tècnica de la Comissió de la Cambra Oficial d’Indústria per al estudi de l’aprofitament de l’Energia Nuclear. 9-121959. 41.36 Carta d’Aragonés a Oliva enviant la ponència. 6-02-1960. 494 494 41.37 Carta d’Aragonés a Ramón Par sobre l’informe de la ponència tècnica. 6-02-1960. 41.38 Carta d’Aragonés a Otero sobre l’autorització del reactor. 12-021960. 41.39 Carta d’Aragonés a Alejandro Suárez sobre la seva visita a Madrid. 25-09-1960. 41.40 Resposta d’Alejandro Suárez a Aragonés . 27-01-1960. 41.41 Carta d’Aragonés a Alejandro Suárez sobre la seva visita a Madrid. 18-02-1960. 41.42 Carta D’Aragonés a Otero sobre la beca de Clua. 14-07-1959. 41.43 Carta d’Aragonés a Clúa sobre la beca. 14-07-1959. 41.44 Carta de Clua a Aragonés sobre la seva visita a Barcelona, 1-071959. 41.45 41.46 Carta d’Otero a Aragonés sobre la incorporació de Clua. 24-07Carta de Clua a Aragonés aclimatant-se a la JEN. 28-07-1959. 1959. 41.47 Nota de Clua a Aragonés sobre el Laboratori d’Energia Nuclear. 909-1959. 41.48 Nota de Clua a Aragonés sobre els estat d’ànim a la JEN. 30-091959. 41.49 Nota de Clua a Aragonés sobre l’autorització del reactor. Octubre 1959. 41.50 Carta de Clua a Aragonés demanant dades sobre l’emplaçament del reactor. 19-11-1959. 41.51 Carta de Clua a Aragonés sobre la supressió de les hores extres a la JEN. 6-02-1960. 41.52 Carta de Clua a Aragonés sobre les gestions de la càpsula d’antimoni. 30-03-1960. 41.53 Carta de Clua a Aragonés sobre la visita a Saragossa. 2-04-1960. 41.54 Carta de Clua a Aragonés sobre les cambres d’ionització. 2-041960. 41.55 Carta de Clua a Aragonés sobre la visita de Robert Terradas. 30-051960. 495 495 41.56 Carta de Clua a Aragonés sobre la dualitat en la missió. 30-051960. 41.57 Carta de Clua a Aragonés disculpant-se per ser-hi a Saragossa. 3005-1960. 41.58 Carta de Clua a Aragonés sobre diverses qüestions pendents. 3005-1960. 41.59 Carta d’Aragonés a Clua demanant aclariments a la carta anterior. 9-06-1960. 41.60 Carta de Clua a Aragonés enviant esquema modificat de la planta primera. 20-06-1960. 41.61 Carta d’Aragonés a Clua acceptant algunes propostes sobre el conjunt sots-crític. 23-06-1960. 41.62 Nota de Clua a Aragonés sobre els edificis. 23-03-1960. 41.63 Carta d’Aragonés a Terradas enviant-li la nota anterior. 28-03-1960. 41.64 Carta d’Aragonés al director general d’ensenyaments tècnics informant sobre la situació del reactor. 28-06-1961. 41.65 Carta d’Aragonés a Terradas sobre la conveniència d’activar l’obra. 27-06-1962. 41.66 Carta d’Aragonés a August Rivera Santaló donant instruccions sobre el funcionament del Laboratori d’Enginyeria Nuclear. 16-06-1962. 41.67 Comanda d’Aragonés a Rosset S.A. sobre material electrònic. 1511-19961. 41.68 Carta d’Aragonés a Comercial Industrial i Minera sobre l’adquisició d’un regulador. 25-04-1962. 41.69 Carta de Luís Callejo a REMA demanant catàleg. 17-09-1962. 41.70 Carta de Clua a ONUBA demanant ofertes. 8-10-1962. 41.71 Carta de Clua a Rafael Marés S.L. demanant ofertes. 16-11-1962. 41.72 Carta d’Aragonés a A. Subias, cap del servei de cobaltoteràpia de l’Hospital de Sant Pau, 22-02-1963. 41.73 Nota de Clua a Aragonés sobre les pràctiques. 8-03-1963. 41.74 Nota d’Aragonés comunicant la posada en marxa del reactor. 9-021963. 496 496 41.75 Carta d’Orbaneja a Fernandez Palomero, Joaquin Ortega, Damià Aragonés, Robert Terradas, Ramon Simon i Antoni Subias sobre el comitè de salvaguarda del reactor. 22-12-1964. 41.76 Reglament del Comitè de Salvaguarda. 41.77 Carta de Clua a Orbaneja proposant la creació d’un comitè de salvaguarda. 15-12-1964. 41.78 Tràmits per l’obtenció de l’autorització definitiva del reactor. 16-031965. 41.79 Carta de Joaquín Ortega a Orbaneja. 14-01-1965. 41.80 Carta d’Orbaneja a Joaquin Ortega. 16-03-1965. 42. Font neutrònica. 42.1 Carta d’Aragonés a la Societat Franco-Belga de Radi demanant preu d’una font de radi-beril·li. 4-11-1958. 42.2 Resposta de la Societat Franco-Belga. 12-11-1958. 42.3 Carta de la Societat General de Minerals de Bèlgica a Aragonés sobre la petició que ha tramés a la S.A. LATOR 18-11-1958. 42.4 Especificacions de la S.A. LATOR sobre el preu de diversos aparells. 42.5 Carta de S.A. Lator enviant preus i plànols. 21-11-1958. 42.6 Carta d’Aragonés a la S.A. Lator fent la petició en ferm. 12-121958. 42.7 Carta de S. A. Lator a Aragonés. 21-01-1959. 42.8 Carta de S.A. Lator a Aragonés determinant el termini de l’enviament de la font. 5-02-1959. 42.9 Sobra la font de neutrons i els problemes legals. 13-02-1959, 3 i 12- 03-1959. 42.10 Indicacions i dibuixos de la font de neutrons. 1-06-1959. 43. Importació de Tubs Geiger. 43.1 Factura proforma d’uns tubs geiger enviada per Anton Electronic Lab. a D. Aragonés 29-05-1961. 43.2 Resposta d’Aragonés acusant rebut de la factura proforma. 5-071961. 43.3 Catàleg de Counter Tub. 43.4 Declaració d’importació. 497 497 43.5 Carta d’Aragonés a Anton Electronic Lab. per comunicar que ja disposa de l’autorització d’importació. 27-10-1961. 43.6 Carta d’Aragonés a la Direcció General d’Indústria demanant franquícia aranzelària a la importació. 9-11-1961. 43.7 Concessió de la franquícia. 21-11-1961. 44. Jornades d’aplicacions de radioisòtops. 44.1 Jornades d’aplicacions dels radioisòtops. 1964. 44.2 Programa invitació a les jornades. 44.3 Telegrama de Gaztelu, del Fòrum Atòmic, confirmant el viatge a Barcelona. 44.4 Nota d’Orbaneja a De Buen per encarregar-li que acompanyi a Gaztelu. 5-02-1964. 44.5 Carta d’Orbaneja a Gaztelu excusant-se per no poder-lo acompanyar. 3-02-1964. 44.6 Nota de Clua a Orbaneja sobre la forma de pagar les despeses de les jornades. 27-01-1964. 44.7 Carta de Gaztelu a Orbaneja sobre les subvencions. 1-02-1964. 44.8 Carta d’Orbaneja a Gaztelu sobre la visita a les autoritats. 27-011964. 44.9 Carta de Gaztelu a Orbaneja sobre la visita a les autoritats. 23-011964. 44.10 Carta de Robert Terradas a Orbaneja comunicant l’acceptació d’organitzar l’exposició que pretén fer el Fòrum Atòmic. 20-01-1964. 44.11 Carta de Gaztelu a Orbaneja agraint la visita a Barcelona. 9-011964. 44.12 Carta d’Orbaneja a Melis, secretari del Fòrum Atòmic, 6-12-1963. 44.13 Carta de Melis a Orbaneja sobre l’organització de les Jornades. 412-1963. 44.14 Carta de Melis a Orbaneja sobre les conferències de les Jornades 26-11-1963. 44.15 Telegrama sobre l’exposició. 25-11-1963. 44.16 Nota de Clua a Aragonés sobre una conversa telefònica amb Melis. 25-11-1963. 44.17 Carta d’Orbaneja a Melis sobre el telegrama. 25-11-1963. 498 498 44.18 Carta de Melis a Orbaneja. 22-11-1963. 44.19 Carta de Melis a Aragonés 15-11-1963. 44.20 Carta del Marquès de Casa Oriol a Aragonés. 3-11-1963. 45. Junta d’Energia Nuclear 45.1 Cartes entre Aragonés i Galvez per la compra del llibre de F. Goded Teoria de Reactores y Elementos de Ingenieria Nuclear. 26-12-1959, 5 i 17-01-1959. 45.2 Carta d’Otero a Aragonés sobre la visita de Joaquín Ortega i Ramon Simon. 13-10-1959. 45.3 Carta d’Aragonés a Otero convidant-lo a fer una conferència. 22-011959. 45.4 Factura per triplicat de la revista Energia Nuclear. 18-05-1959. 45.5 Carta d’Aragonés a Gamboa sobre els cursos que es donen a la JEN. 29-01-1959. 45.6 Carta del cap de publicacions de la JEN enviant prospectes i formularis de comanda. 26-06-1959. 45.7 Carta de Gamboa a Aragonés sobre els cursos d’isòtops. 5-02-1959. 45.8 Carta d’Aragonés a Gamboa convidant-lo a Barcelona. 2-06-1959. 45.9 Carta de Gamboa a Aragonés acceptant la invitació. 8-06-1959. 45.10 Carta de Gamboa a Aragonés confirmant la data. 13-06-1959. 45.11 Telegrama sobre la reserva d’hotel. 15-06-1959. 45.12 Carta d’Aragonés a Gamboa sobre la data de la conferència. 12-121959. 45.13 Carta d’Aragonés a Otero demanant permís per que els alumnes visitin la JEN. 4-05-1960. 45.14 Carta d’Aragonés a Pascual sobre el curs d’aplicacions d’isòtops.706-1960. 45.15 Carta de De Val Cob a Aragonés sobre els cursos de Harwell. 7-071960. 45.16 Carta de De Val Cob a Aragonés sobre els cursos de Harwell. 1307-1960. 45.17 Carta del vice-president de la JEN a Aragonés enviant catàleg de cursos. 2-12-1960. 45.18 La JEN envia llista d’informes. 11-11-1960. 499 499 45.19 Carta de López Díaz a Aragonés enviant una col·lecció completa dels informes tècnics publicats per la JEN. 10-11-1960 45.20 Carta d’Aragonés a López Díaz agraint la informació. 5-12-1960. 45.21 Carta d’Aragonés a López Díaz interessant-se per Summary Report on the hazards of Argonaut Reactor” 23-11-1960. 45.22 Carta de López Díaz a Aragonés 28-11-1960. 45.23 Carta d’ Aragonés a Pascual demanant mostres d’urani espanyol. 712-1960. 45.24 Inscripció de Damià Aragonés al Simpòsium sobre la utilització de reactors de recerca. Viena 16-20 d’octubre de 1961. 45.25 Carta d’Armando Duran a Aragonés informant sobre el Simpòsium de Viena. 12-09-1961. 45.26 Carta d’Aragonés a Duran comunicant els professors inscrits. 1811-1961. 45.27 Carta de Duran a Aragonés 20-09-1961. 45.28 Carta d’Aragonés a Duran agraint la llista de publicacions. 15-121961. 45.29 Carta de Duran a Aragonés enviant publicació de la OIEA. 29-111961. Dades sobre alumnes i becàris Curs 1958-1959. Tecnologia Nuclear. Llista d’inscrits Pedro Juan Sureda Canals 2n. Ing. Ind. 500 500 Dades sobre alumnes i becàris Curs 1958-1959. Tecnologia Nuclear. Llista d’inscrits Pedro Juan Sureda Canals José M. Romero Fournier Felix E. Saltor Sobr Jaime Miralles Teres Joaquin Guisado Watkins Abel Gibert Giro Juan Angel Grau Padrosa Fernando García-Amorena García Agustin Angelich Tivose Rafael Monleon Fornós Ing. Ind. Llic. Químiques 4t. Ing. Ind. 4t. Ing. Ind. 4t. Ing. Ind. 2n. Ing. Ind. 2n. Ing. Ind. 3r. Ing. Ind. Mestre Ind. Esc. Perits. Relació de becaris Augusto Rivera Santaló és acceptat per fer el curs de Genie Atòmique al Centre d’Études Nucléaires de Saclay (1959- 1960). Luís Cabré Basco, Rafael Monleón Fornós Juan Grau Padrosa A. Lozano. A. Bernalte. 4.500 pta. (1958-1959). 4.500 pta. (1958-1959 i 1959-1960). 4.500 pta. (1958-1959). 501 501 Relació de certificats atorgats per la Càtedra Ferran Tallada Javier Pérez Palencia Enrique Suñer Coma Luis J. Ques Cardell Bartolomé Roca Pomar Alfonso de Victoria Pou Mateo Jaume Fontiroig Pedro Alemañ Torres Ramon Puigjaner Trepat José Delcor Farré Ignacio Moliné Canals Miguel Sanagustin Sagarra José Manuel Sabater Cheliz Jorge Bernaldes Miguel Maria Luisa Aragonés Mirall 1960-1961. 1961-1962. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. 1960-1961. Beca de la COI per fer estudis a la JEN durant sis mesos. José M. Romero Fournier Pedro Juan Sureda Canals Joaquin Giralt Pascual Jaime Bigú de Blanco Joaquin Guisado Watkins Justo Belio Arto 1959-1960. 1959-1960. 1955-1956. 1957-1958. 1958-1959. 1955-56. 1956-57. 1957-1958. 502 502 FACTURES 1958-1959 Material adquirit per a la Càtedra Ferran Tallada Data 10-11-1958 29-12-1958 4-01-1959 9-01-1959 17-01-1959 17-02-1959 19-02-1959 23-02-1959 30-02-1959 Empresa Llibreria Hispanoamericana Llibreria Argos Sociedad Anònima LATOUR Junta d’Energia Nuclear S.A. TARRAGONA Llibreria Hispanoamericana Llibreria Bosch A. Núñez Impremta NETYCOP Copisteria Llibreria Hispanoamericana Ed. Palestra PACISA Radio-Ohm Juan Brunet Radio-Ohm Juan Brunet Pta. Objecte 1603 Experimental Nuclear Physics 578 Radiation on Materials 19.644 1 font de neutrons de Radi mesclat amb Beril·li en pols 350 Teoría de Reactores y Elementos de Ingenieria Nuclear eines 370 Experimental Nucleon 1.375 ETHERIGTON Nuclear Engineering handbook Fullets de vuit pàgines amb programa 1958-1959. 337 clixés per a còpies 503 J. SHARPE et. D. TAYLOR Mesure et detection des rayonnements nucleares 7 exemplars de Introducción a la Ingeniería Nuclear 8.063 4 fonts no calibrades de radiocobalt 2 β i 2 γ 1 font id. id. d’Urani 2.405 material electrònic 2-04-1959 24-04-1959 29-05-1959 29-05-1959 α 3.009 material electrònic i elèctric 503 503 ANNEX 2 Recull de fotografies 505 503 1 Ferran TALLADA CUMELLA 507 505 2 GALERIA DE PERSONATGES Ramon SIMON ARIAS Joaquin ORTEGA COSTA Antoni CUMELLA PAU 508 506 3 GALERIA DE PERSONATGES Damià ARAGONES PUIG Francisco Luis RIVIERE MANEN Andreu OLIVA LACOMA 509 507 4 Juan Vigon Suerodiaz Esteve Terradas Illa Eduardo Hernández Vidal 510 508 José Maria Otero Navascués 5 José M. Otero Navascués Armando Duran Miranda 511 509 6 Francisco Pascual José M. Gamboa Loyarte Francis Gambou Alejandro Suarez 512 510 Pere Gual Villalbi 7 EL REACTOR ARGOS Obres de construcció del reactor Argos. Al fons es veu l’estructura de nou edifici de l’Escola d’Enginyers Industrials. (Font Robert Terradas Via (2000) Barcelona: Col·legi d’Arquitectes) 512 513 511 1 Esquema del reactor Argos (Font Energia Nuclear núm 21, gener-març 1962, 7) 514 512 513 2 A la foto de dalt es veu el moment de la inauguració del reactor. D’esquerra a dreta al costat del capellà hi ha el ministre d’Indústria, Joaquin Planell, el director de l’ETSEIB, Damià Aragonés, el president del patronat Andreu Oliva en d’altres personalitats A la foto de baix Carlos Fernandez Palomero explica al ministre Planell alguns detalls de l’instrumental del reactor en presència de J.M. Otero i altres personalitats. 514 515 513 3 Interior del Reactor Argos en el moment de la seva inauguració en presència de les autoritats. 516 514 515 El capella beneeix el Reactor Argos en presència de les autoritats. D’esquerra a dreta, Joaquin Planell, ministre d’indústria, Damià Aragonés, director de l’ETSEIB, Andreu Oliva, president del Patronat de l’ETSEIB, Pere Gual Villalbi, ministre sense cartera, José M. Otero, de la JEN, Ramon Par Tusquets, president de la Cambra Oficial d’Indústria i altres personalitats. Carlos Fernández Palomero (de esquena) explica als ministres d’Indústria, Joaquin Planell, i sense cartera, Pere Gual Villalbí, el funcionament del Reactor Argos 516 517 515 Un altre moment de la inauguració del Reactor Argos. 518 516 517 El ministre Joaquin Planell pronuncia un discurs en l’acte de inauguració del Reactor Argos 518 519 517 Vista general de la construcció de l’ETSEIB amb el Reactor Argos al fons. 520 518 519 Un operari de la JEN talla amb uns cisalla els elements de combustible per al Reactor Argos. 520 521 519 Caixa de guants per a la transformació de l’hexafluorur d’urani en diòxid d’urani. En concret en aquesta caixa tenia lloc l’assecatge i la calcinació. En la caixa de la fotografia inferior tenia lloc la preparació de les mezcles. 522 520 521 Esquema dels elements de combustible del Reactor Argos. 522 523 521 A dalt, un esquema del nucli del Reactor Argos. A baix, vista del nucli del reactor des de dalt. 524 522 523 DOCUMENTS RELLEVANTS 524 525 523 526 524 525 526 527 525 528 526 527 528 529 527 530 528 529 530 531 529 532 530 531 Facultat de Ciències de la Universitat de Madrid on la JEN va tenir les primeres instal·lacions. Instituto Daza de Valdés del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. 532 533 531 Interior del Reactor JEN-1 Edifici de contenció del reactor JEN-1 534 532 533 La inauguració del reactor JEN-1 i del Centre de Recerca Juan Vigon pel General Franco en presència de diverses autoritats militars i civils. 534 535 533 Centre de Recerca Nuclear Juan Vigon de la Junta de Energia Nuclear. 536 534 535 Conjunt sub-crític URANIE i esquema del mateix. 536 537 535