307
7. La lluita continua; prou Regidors vitalicis i Ni els càstigs del Corregidor i l'Audiència, ni el perdó reial a-nb reprimenda van acoquinar els plebeus de Cervera. Al contrari, després de l'avalot de 1743 les demandes fins llavors promogudes separadament passarien a integrar-se en els punts programàtics d'una veritable taula reivindicativa. L·li^ gant uns greuges amb els altres els memorials es radicalitzaren, treient-ne a escala local la previsible punta política. Sense canviar el sistema de govern municipal era molt difícil l'assoliment d'aquelles reivindicacions, i si algun cop aconseguia la pleb fer arribar els seus clams a orelles del bon rei, els privilegis concedits serien després anul·lats o desnaturalitzats en la pràctica pels Regidors (82): "...en atención... al constante amor y singular fidelidad, ...se sirvió la Real Clemència... Confirmar a la Ciudad todos los Privilegios que gozaba...; y á mas de esto se sirvió... concederles otros de Nu£ vo, a fin de que la Real gratitud... en beneficio de tan fidelíssimos vassallos fuese notoria al Mundo...; y siendo tan no toriamente este el Real animo..., no tiene el debido cumplimiento... por la mala cori ducta, y torcida administración de Justicia de los Regidores Perpetuos de dicha Ciudad, antes bien, convirtiendo la libertad en esclavitud, y el alibio en fatiga, hacen servir dichos Reales Privilegios en la mas segura Opression y aniquilamiento de los Vezinos..." Aquest nociu comportament no era als ulls dels gremis S£ lament resultat de la mala inclinació de cada regidor en par-

308
ticular; també ho era del fet de ser ocupants vitalicis del càrrec, car això donava ales a llurs afanys de lucrar-se, per_ metent-los patrimonialitzar els béns de la comunitat: "Y siendo assi que e s t a n notoriamente perjudicial y nocivo al Común y Partículares Vezinos de la Ciudad el que sus Regidores sean Perpetuos, pues con este motivo atrepellan con toda libertad la Justicia, y destruyendo el bien común le convierten en sus domésticos intereses, y oprimen à los Pobres Vezinos su límite, governandose con el dictament de sus interessadas passio
nes ;..."

Calia doncs tornar al sistema d'ocupació anual deis carrees del Comú, com abans de la Nova Planta. Si així no es gu£

ria la possible malàcia dels aspirants, com a mínim se'ls deix¿ va molt breu temps per exercir-la en el càrrec (83): "...haviendo manifestado la experiencia quan convenient e e s al servicio de Dios, al de V. Magd. y al bien Común particular de los Vecinos de dicha Ciudad, que el govierno de sus Regidores sea annual, pues con tal disposición no pueden fundar Mayorazgo en los bienes del Común, y Particu_ lares, ni menos atrepellarlos, y a lo mas seria en breve tiempo..." D'aquesta forma reprenien els plebeus la demanda que havia estat de tota la ciutat entre 1713 i 1716: que Cervera fes exceptuada de la Nova Planta en el tocant al règim municipal, en atenció a la seva lleialtat a la dinastia guanyadora en el conflicte successori, que tants patiments els havia costat, i a què no els feia mereixedors d'aquell càstig polític. (84)

309
La reivindicació es fonamentava en la consciència de comunitat ciutadana específica, de "república urbana": 1'"experiència havia demostrat" que la rotació anual dels regidors era molt convenien"- al "bé comú particular" dels cerverins, v<j ren escriure ois gremis. Només hi ha en aquesta singular ex-

pressió veritable contradicció en els termes si hom la pensa fora del concepte de comunitat local políticament vertebrada. Pels cerverins del set-cents aquesta circumscripció "particularista" de la noció del bé comú era tan "natural" com avui ho pot ser per molta gent la seva aplicació restringida a les fronteres d'un Estat (o, si hom pot servir-se de la paràfrasi d'un poeta: vivien amb naturalitat el fet tan p„c natural de viure "d'una altra manera"). (85) Com tampoc deuria resultar-los contradictòria la defensa amb llur opció "filipista" dels seus mèrits per deslliurar-se del règim imposat amb les armes de Felip V (86): "Los Capitanes de los Gremios... Suplican a V. Magd.... que en atención al constante amor con que sacrificaron sus Vidas y haciendas en medio del theatro mas encendido de la Guerra por el Real Servicio, se sirva concederles el deseado consuelo de que el Govierno de sus Regidores Perpetuos sea reducido al de Regidores annuales, como antiguamente; pues en esto estriva el bien Universal de los Vecinos y Común de dicha Ciudad tan prácticamente conocido, y se cori sigue una perpetua y permanente paz, y qui£ tud de ellas, y se evitarán las injusticias y atropellamientos conque son tratados. Aquesta cultura política ens resultará paradoxal mentre

310
no desllindem amb força cura entre reialisme tradicional, fili_ pisme en el conflicte successori al tron d'Espanya, i projecte absolutista. La remissió a 1'"antigor" no entrava en confli£

te amb la lleialtat envers la restauració borbònica que havia fet taula rasa del passat. En efecte, el filipisme popular i

comunitari de Cervera havia estat una gestació del reialisme tradicional de la ciutat en unes determinades circumstàncies; i la manera més familiar d'argumentar políticament el reiali£ me de la pleb era precisament pel contrast entre un ordre bo i legítim d'abans, i el desordre injust i desvirtuat del dia. (87) nuí, L'amenaça de rebel·lió per "restablir" el vell ordre qe_ insinuada com l'altra cara de la pau perpètua que augura_ llurs demandes, palesa un cop més com els

ven de satisfer-se

mateixos gremis que tan creien en el mite reíalista no combre_ gaven amb les rodes de molí de l'absolutisme. Notem, a més, que l'adhesió a 1'"antic" sistema de govern municipal no s'acompanya de la menor referència específica a la seva pràctica més recent sota la monarquia dels àustries i les institucions de govern tradicionals del Principat. cret, no hi ha cap al·lusió al mètode insaculatori. da prudència política? En cori

¿Assenya-

És cert que amb això s'obviava la dec£

siva qüestió de situar l'origen d'una legítima delegació de po ders, a dalt o a baix. El texte no aclareix si els regidors pels veïns, nome-

anuals que demanava havien de ser escollits nats pel rei o sortejats d'una llisca

prèviament elaborada.

Però el silenci no té per què significar autèntica acceptació de la filosofia del poder absolut. També pot interpretar-se

que simplement pensaven en l'extensió al municipi de la seva

pròpia pràctica representativa a dintre dels gremis. Sigui com sigui, la plataforma reivindicativa de la pleb de Cervera apareix a partir de 1744 presidida pel retorn a un sistema de càrrecs municipals de durada anual, per tal d'evitar que una oligarquia s'apoderés definitiva ent del Comú, i prescindís del tot en la seva gestió de l'opinió dels veïns. És a dir, justament allò que el poble de Cervera havia vist fer als Regidors de l'Ajuntament després de la Nova Planta. Les implicacions polítiques de semblant pretensió foren de seguida advertides per l'administració borbònica del Prin_ cipat. La Reial Audiència informava el juny de 1744 la consul

ta del Consell de Castella, anant de dret al nus del problema

(88):
"... la nueva formación y planta de los Principales Ayuntamientos de este Principado fue resuelta por V. Mago, por punto General, consultado el beneficio publico del Reyno, atendido en particular el de e£ te Principado, y con aquellas maduras reflexiones propias de Vuestra Real justifi_ cación, poniendo por Regidores sugetos distinguidos (como sucede en Cervera) por su nacimiento, por sus servicios, y por su lealtad..." motiu pel qual l'Audiència era del parer que "... no puede ser conveniente en Cervera, i quien sugete V. Magd, (a) aquella General providencia, que ahora se mudesu Govierno, y q u e haciéndola singular con la concession de lo que pretende se de motivo à los demás Comunes de su classe paraque soliciten lo mismo, turbando el Govierno

312
de sus Pueblos y si-dicando la conducta tal vez inocente de sus actuales Regidores." ¿I què feien entre tant aquells "lleials" regidors de Cer vera, "tal vegada innocents"? L'agost de 1743, potser confi-

ats de la mobilització dels seus superiors per atallar les lli bertats que es prenien els plebeus, els veiem anul·lar el poder que tenien atorgat a don José Antonio de la Madrid, "en atención de... no tener por el presente cosa precisa en la Corte para mantener agente en ella..." Deu mesos després el regi^

dor degà dirigiria als seus col·legues les següents paraules

(89):
"...bien publico y notorio es... que por los síndicos de los Capitanes de algunos Gremios de esta Ciudad se havian hecho a¿ gunos memoriales infamatorios y contra el honor de los individuos de este Ayuntamien. to a Su Magd.... y a sus reales Consejos
. . .

M

Situació davant la qual resolgueren, unànims i conformes, "...que se haga poder à favor de don Andres Prades agente de negocios en la villa de Madrid..., y á Joseph Pernau causídico de Barcelona para todos pleitos... gastan_ do de la Ciudad lo que sea menester."

313
8. Acusacions de corrupció. Ja hem tingut ocasió de veure els intents dels veïns de Cervera d'ataüllar uns comptes municipals que els semblaven e£ cabrosos, l'endemà mateix d'aplicar-se a la ciutat la Nova Planta de govern. Les ganes de fer-ho venien probablement d'a_

bans, cercant d'aprofitar els plebeus l'avinentesa del canvi de règim per abatre el privilegi de 1391 que deixava l'Ajunta; ment amb les mans del tot lliures per manejar els cabals comú nitaris. (90) Llavors el mur d'aquella "immunitat" va permetre als Regidors endurar el setge plebeu. Però els veïns no es desenc£

ratjarien, i pel 1742 ja tractaven altre cop de revisar els comptes del Comú. Després de l'avalot de 1743 les acusacions

de corrupció apareixen en els memorials com la prova més fla_ grant de la ignomínia dels regidors perpetus, el fonament més tangible de la pressura d'abolir-los. Vedat l'accés als llibres ben custodiats de l'arxiu de la Ciutat, els càlculs que feien els plebeus eren senzills però entenedors. El 16 de desembre de 1717 Felip V havia concedit

una moratòria en el pagament del gravós deute municipal de Cer_ vera, consistent en pagar als creditors censalistes tres mil lliures anuals que servirien un any per pagar interessos, i l'altre per anar amortitzant el capital. (91) Però en els

vint-i-cinc anys transcorreguts entre 1718 i 1743, de les 75.000 lliures que s'havien d'entregar als creditors l'Ajunta_ ment no havia lliurat ni la meitat corresponent a les pensions corrents, embutxacant-se segons els gremis tota la resta que els veïns havien tributat puntualment. (92)

314
La Reial Audiència de Barcelona, on s'adreçaven els cons tants recursos dels censalistes del Comú, no tenia altre remei que reconèixer "la dilatada inobservancia de la Real moratoria" que "excita justamente el deseo de saber, por el reconocimiento de sus Quentas, en que pueden haver consumido y gastado las quantiosas rentas de su Ciudad." La quantitat realment lliura_

da als creditors en els vint-i-cinc anys no pujava més de 4.550 lliures; en conseqüència (93), "...no solo repitieron los Acreedores al_ gunos recursos... sino que también tentaron una, y otra, execucion en Justicia. En esta fatal experiencia miravan los particulares de Cervera expuestas sus personas , casas y haciendas al rigor de los Acreedores mal satisfechos de la descuyd£ da conducta de la Ciudad..." Per cert que aquest pas ens dóna raó d'un dels sentits

de l'enrevessada signatura dels memorials: dir-se a la vegada "gremis", "comú" i "particulars veïns" no significava únicament que hi hagués particulars no vinculats als gremis també agreujats pels Regidors i recolzant les demandes; així mateix volia dir que tots plegats, agremiats o no, es consideraven en perill per la defraudació de l'Ajuntament ensems com a confrares, ciutadans i veïns particulars (94): "hallándose los Particulares de dichos Gremios que componen el Común de la Ciudad, obligados insolidum i la satisfazion de diferentes y quantiosos Censales que á su beneficio tomó la Ciudad, y à los reditos correspondientes, se quexan, no solo en el conzepto de Común, sino es como particulares.por la obligación con que cada

315
uno se juzga interesado..." No deixa de ser curiosa la idea d'una ciutat com a cos j\j rídic independent dels seus habitans, i amb interessos especí^ fies i contraposats als dels veïns; que els gremis "composaven l'autèntic Comú" era, evidentment, la contrapartida a aquell capgirament conceptual. La frontera entre els dos cossos, les

dues "ciutats" o els dos "comuns", passava en aquest ordre de coses entre qui es gratava la butxaca i qui se l'omplia (95): "y... como la renta de la Ciudad suba anualmente à la cantidad de trese mil seiscientas noventa y tres libras, producto de sus propios arbitrios... formaron una constante idea del mal govierno de los Regidores y mala versazion de estos caudales, que suponen extinctos..." Les fonts de l'Ajuntament, a les que no tenien accés els plebeus, rebaixen sensiblement les entrades del Comú. El ca-

dastre-manifest de 1744 gairebé les situava a la meitat, 7.352 lliures l'any anterior. (96) El 1716 una enquesta feta amb m£

tiu del primer cadastre les havia estimat en 2.750 lliures. (97) I el 1719 foren 5.750 lliures segons els llibres ofici-

als del Comú. (98) En qualsevol dels casos, els veïns consideraven que pag-a ven molt, tot i el singular privilegi d'exempció de delme i primícia. El 1718 els regidors recent nomenats aconseguirien

autorització reial per imposar un redelme sobre els grans i els fruits del terme. Però no arribaria mai l'hora de cobrar-

se a Cervera un "redelme" sense delme: la resistència de la po blació ho deuria impedir. (99) Aquest afer podia haver estat

316
relacionat, en la intenció dels Regidors, amb un altre asssum£ te denunciat pels plebeus en els memorials. L'any 1724 el rei

autoritzava els regidors per emprar les 3.000 lliures corresp£ nents a aquell any de la moratòria del deute municipal en la compra de les herbes del terme de la Cardosa, fronterer amb el de Cervera per la part de mestral. L'objectiu era "reparar en

el termino los daños padecidos en las viñas y arboledas" a cori seqüència de la tala general practicada durant la guerra de Successió per les forces austriacistes com a represàlia. (100)

Llogar les pastures d'un terme veí permetria traslladarhi el ramat d'engreix comunal, i poder efectuar les replantacions en uns camps que eren sempre oberts. Però els Regidors

no van posar mai en pràctica l'operació, i cal suposar que ca_ da pagès s'espavilaria per protegir els seus mallols, ullastres i ametllers novells de les destrosses del bestiar, mentre es demanaven pel destí donat a les tres mil lliures concedides pel rei a la ciutat. (101)

A la idea que els plebeus es feien del mal govern i la malversació dels béns del Comú, calia adjuntar-hi els recels envers el repartiment del cadastre reial. En 1745 acusaven

als Regidors d'haver-los fet tributar en anys anteriors per s£ bre del que pertocava, estimant l'excés en tretze mil lliures que també haurien convertit "en su utilidad". Finalment, enc£

ra hi havia l'import de "aquellas crecidas cantidades que resultaron del repartimiento que dizen se hizo de diez reales por cada vezino, y veinte por cada joven, con el pretexto de los precisos gastos de comprar y conducir quatro Hombres" a la quiri
ta de 1727.

(102)

317
Pent compte rodó, els gremis de Cervera calculaven que tot plegat pujava més de cent mil lliures o ducats (per situar la xifra: les 213 hectáreas de regadiu del terme foren avalua des el 1745 pel manifest en 65.026 lliures, i en 193.840 el va_ lor de totes les cases, palaus, molins i forns de la ciutat). Si durant els vint-i-cinc anys només s'haguessin lucrat de 1'as_ tronòmica quantitat denunciada els vuit Regidors perpetus, hau ria tocat a cada un cinc-centes lliures l'any: suma considerable, però no del tot inversemblant (segons una curadoría d'orfes, la casa dels Nuix -doctors i rendistes que ambicionaven el càrrec de regidor- va gastar entre 1708 i 1721 més de vuitcentes lliures l'any). (103) Cent mil lliures dissipades de les que n'exigien els ple_ beus retre justificació als Regidors des de 1716, "porque hasta aora... no consta los aianempleado en aquellos destinos que V. Magd, les ha dado, 5 en otros algunos Útiles al publico, con que puedan persuadirse no los han conbertido en sus proprias utilidades -" Per aconseguir-ho van recorrer simultàniament a la Inte£ dència, el Reial Acord i el Consell de Castella. A la Inten-

dència s'adreçaren per aclarir la part tocant al cadastre, i fou on trobaren millor acollida llurs demandes de fiscalització. El 31 de juliol de 1743, mentre l'Audiència reprimia els

capitans del gremis responsabilitzant-los del recent avalot, don Antonio de Sartine trametia directament als mateixos gremis l'ordre següent, que trobem transcrita al llibre de Consells de la Confraria de Sant Roc (104): "para desentrañar de una vez todos los

318
echos seria conveniente que por parte del Ilustre Ayuntamiento... se forme un.; quen, ta puntual de todas las cantidades que ha cobrado de sus vecinos... paraque... se 1¿ quiden con concurrencia de las Personas de putadas por parte del mismo Ayuntamiento y de las Cofradias que se tienen por perju_ dicadas..." L'Ajuntament rebria l'ordre de mans del procurador dels gremis el tretze d'agost, i reunits els Regidors resolgueren diputar don Marià de Moixó i de Maranyosa "que passe en Barcelona a conferirse con el señor llustre Intendente... y à este fin que se lleve y encarge de todos los libros y papeles..." (105) Per suggerència del Corregidor decidiren guardar en eri

davant tots els rebuts que fins llavors s'estripaven, "según la antigua observancia y estilo assi del antiguo Govierno, como del establecimiento del Ayuntamiento". Tres mesos després

encara determinaren fer totes les apoques en paper segellat,
per si de cas.

(106)

Però no deduïm d'això que els ocupants dels càrrecs del govern municipal s'apocaven tan fàcilment. Dels resultats d'£

questes averiguacions ens en pot donar una idea el que s'esd£ vingué amb la causa formada pels gremis a la sala de l'Audièn_ eia presidida per don Ignasi de Rius, per la part tocant a les rendes pròpies de la ciutat (107): "La Ciudad compareció, oponiendo diferen_ tes excepciones, y entre otras... sus antiguos privilegios, uno de los quales da à la primera liquidación la authoridad de c£ sa juzgada..."

319
Era un romance conegut pels confrares plebeus de Cervera. Entonat davant la Reial Audiència podia servir si més no de tàctica dilatòria mentre es posava ordre en els rebuts, i en els plecs de dèbits i crèdits. Va fer efecte: el magistrat de

la sala es declararia incompetent en punt de reials privilegis, traspassant l'assumpte directament a la Cort el maig de 1743. El rei, de la seva banda, va començar per manar el desem bre de 1744 que el clavari de la caixa del Comú reservés dire£ tament cada any les tres mil lliures compromeses en la concÒ£ dia, sota la seva personal responsabilitat, i les lliurés ine^ cusablement a un representant escollit pels creditors. Aquest

paper de mitjancer l'assumiria la Comunitat de preveres de l'Església parroquial, principal censalista de la ciutat, i un cop rebudes del custodi de les rendes municipals serien repa£ tides per torn entre el conjunt de creditors, com a pensions o lluïcions. (108) Així sa majestat atallava la negligència de

la moratòria per ell arbitrada, prenent als plebeus un dels seus arguments més palmaris, sense resoldre la delicada qüestió de fons: fer o no ulls grossos al lucre privat dels cabdals comunitaris, i en cas negatiu acceptar o no el dret dels no privilegiats d'accedir a la consegüent revisió de comptes.

A partir d'aquest moment sembla que l'Ajuntament va disciplinar-se en el tocant a la satisfacció dels creditors, no solament pel caràcter taxatiu de l'ordre reial (de fet ja hi havia hagut altres crides a l'ordre regies), sobretot per fer les paus amb un dels fronts que l'acuitava i tenir les mans més lliures per treure's de sobre la pleb. Segons 1'Audiènciat

"desde este tiempo es constante que ninguno de los Acreedores

320
ha repetido recurso alguno." (109)

Amb tots aquests testimonis al davant no semblen gens in_ justificades les suspicàcies dels veïns, ni el mal govern eco nòmic que denunciaven fruit només d'un desgabell en els comp tes. La corrupció era l'ànima mateixa del sistema de càrrecs

vitalicis, tal com denunciaren incansablement al llarg del setcents els gremis de Cervera; car era precisament l'ocasió de lucrar-se un dels principals motius pels quals resultaven tan abellidors, pels estaments privilegiats i les classes rendistes, aquelles places de regidor vitalícies (dites oficialment "pe£ pètues", en evident menyspreu per la natural caducitat de les coses humanes: morien els aprofitats, però la corrupció esdevenia veritablement perpètua). L'altre seu gran atractiu era

la possibilitat d'ascendir esglaons en la jerarquia d'estaments, i en particular ser una via per assolir el replà dels privilegiats els doctors i l'élite dels "artistes", amb les conseqüències d'ordre fiscal, militar i patrimonial que se'n derivaven. Sota els Borbons, la carrera política en els municipis caps de corregiment serviria pel mateix que l'eclesiàstica o la militar : contribuir a la reproducció de les classes dirigents tradicionals, i al manteniment de llurs patrimonis, mitjançant la disposició de recursos externs. Però el salari oficialment

assignat al càrrec de regidor no estava pas a l'alçada d'aque£ ta missió, d 1 "externalització" d'una part del cost de perpetuar-se les cases principals de la ciutat. Aquesta retribució

era a Cervera d'unes setanta lliures cap a 1720 i havia augmeri tat fins a 161 lliures a finias del segle, situant-se entre

321
les més altes del Principat. (110) Si els precisos recursos no sortien del salari, caldria cercar-los en altres llocs. Ho confirma tàcitament el contrast en les actituds adopta^ des per la Reial Audiència de Barcelona envers els Regidors de Cervera, que els veïns de la ciutat cercaven posar en entredit: emparar-los decididament en tot el referent al govern "polític", però prendre la precaució de distanciar-se i no comprom£ tre's massa quan es tractava de respondre del seu govern "ec£ nòmic" davant la Cort de Madrid. Es comprèn que fos del tot irresoluble el problema de V£ ler tancar la veda a la corrupció en un sistema de regidors "perpetus" que l'Audiència defensava aferrissadament. Però

inhibir-se quan s'aixecava la llebre en casos com el de Cerv£ ra era també una incitació al retall de les seves competències per l'administració central, convidar-los a restringir encara més els marges d'autonomia en les decisions que afectaven el Principat, palesant el centralisme funcional de l'estructura de poder absolutista bastida per Felip V. De vegades els ma-

teixos magistrats de Barcelona demanaven francament una més gran intervenció central, tot reconeixent llur impotència. L'audiència aprofitaria el traspàs a Maarid de la causa promoguda pels gremis cerverins el 1743 per insistir en anteriors suggeriments sobre les "residències" dels corregidors, que venien a demanar una uniformització encara més gran del r£ gim municipal català amb el de Castella (111): "Las dificultades que se le ofrecieron, y que solo juzgava podía ser proporcionado remedio que, al modo que V. Magd. se ha

fI
322
dignado uniformar los Ayuntamientos de las Ciudades cabezas de Partido con los de las Ciudades y Villas de la Corona de Castilla, según el capítulo 46 de la nueva Planta, se sirviesse también V.M. uniformarlos en el todo de su Govierno, de manera que experimentassen la Justa y conveniente providencia de ser residenciados de tiempo en tiempo, según y como fuesse del agrado de V.M.... Y Persuadiéndose la Audiencia que de este modo se atajarían las quexas que cada día se suscitan contra los Regidores perpetuos, y se evitarían las sospechas y rezelos de su mala administración, en sumo beneficio del publico de sus respectivas ciudades." Aquest explícit reconeixement de la naturalesa veritable^ ment epidèmica del mal extés entre els regidors vitalicis el pintava de colors encara més vius el texte original del magis_ trat Ignasi Rius, quan va passar el contenciós cerverí cap a Madrid. La seva redacció és a la vegada una declaració de fe

en la filosofia política de l'absolutisme, i una oberta confes_ sió de la qüotidiaria corrupció que engendrava la seva practi^ ca (112): "...las Residencias..., según las leyes y practica de Castilla que las califican, ... serian en esta parte un oportuno remedio conque sin duda se atajarían aquellos graves incombenientes à que se desliza fácilmente la ambición humana, sospechosa aun en los mas desinteresados, guando no ai providencia que loscontenga; porque su falta suele servir de estimulo al desorden , teniendo por menor el delito que, o

323
le imitan los compañeros, 5 no le divulga la pena." Tot i que el control de l'administració dels carrees públics també era problemàtica en les institucions tradicionals del Principat, la responsabilitat civil dels seus ocupants esta va en força casos regulada per judicis o "purgues de taula". El sistema de les "residències" castellanes era una fórmula anàloga que obligava als recent nomenats a depositar una fiança en el termini de trenta dies de residir a la plaça assignada, i en cas d 1 incumplir-ho els regidors podien descomptar-la del seu salari. Aquesta penyora havia de servir per respondre de possibles desfalcs o malversacions en acabar la seva gestió. El decret de Nova Planta s'havia "oblidat" d'introduir les residències en el govern de les ciutats catalanes cap de corregiment, on tampoc es continuarien les "purgues de taula". D'a-

questa forma les noves autoritats quedaven a la vegada lliures de la fiscalització dels governats i dels esglaons superiors de l'ad ministració absolutista, amb els cabdals públics de la ciutat a mercé de la seva voracitat. L'Audiència intentà aplicar-les de forma molt moderada als corregidors del Principat a partir de 1727, mitjançant un lliurament de comptes davant el Consell de Castella en finalitzar el mandat. Però l'oposició oberta o soterrada d'uns corregidors mi

litars que es mantenien en el càrrec durant períodes molt dilatats limitaria considerablement el seu efecte. (113) Menys en-

cara es concretarien les intencions dels magistrats barcelonins d'estendre aquests controls als regidors vitalicis. Fou justament don Miquel de Portell el primer corregidor de Catalunya a qui se li entaulà el 1751 un judici de residència.

324
Però l'afer no va tenir res a veure amb la lluita plebea. Va mo tivar-lo les discrepàncies sorgides entre el corregidor i l'Ajun tament amb motiu de la satisfacció dels creditors de la ciutat i, sobretot, arran del greuge comès amb el regidor degà -i primer contribuent- don Bonaventura Montaner, quan en absentar-se de la ciutat Miquel de Portell va nomenar substitut interí a don Josep de Moixó, segon de l'escalofó regidoral. (114)

Aquestes desavinences en el poder local tenien les seves connexions amb la Universitat Literària de Cervera, i les velles fraccions tomistes i suaristes de la mateixa. Sota la còmplice condescendència dels jesuïtes va editar-se a la impremta

universitària, i servint-se del fur acadèmic, una sàtira contra don Miquel de Portell que, altre cop, no era motivada per la lluita paral·lela dels gremis plebeus. L'li d'agost de 1748 Josep Finestres exposava les cartes en joc al seu amic Mayans (115) "Està la Universidad dividida en dos fracciones: una que tiene por caudillo al corregidor de esta ciudad contra el cancelario; otra que no siendo contra el cancelario tiene la mira al bien y al honor de la Universidad. Los motivos de unirse al corregidor varios académicos sin la esperanza de ascensos y conveniencias fundadas en el favor que éste les promete...; el odio mortal contra los jesuítas...; y la loca passion a la escuela thomista; y aun en al gunos la idea de sacar la Universidad de es te lugar..." Tota una demostració a posteriori de què la del comú dels veïns de Cervera i de la Universitat allà instal·lada eren, bàsicament, dues històries diferents.

325
9. Piscalitat municipal i desobediència civil. Resulta entenedor que uns habitants recelosos de l'administració de l'Ajuntament, i desitjosos de revisar-ne els lli^ bres, oposessin una enèrgica resistència a qualsevol nova imposició municipal. Ja hem vist els Regidors impotents per po Però la combina

sar en execució el redelme concedit pel rei.

ció entre la pressió plebea, les admonicions de la cort i les temptatives judicials dels creditors va obligar-los a posar-se al dia en el pagament del deute del Comú. Avançant-se a l'o£

dre reial que ho dictava, el 1743 ja s'havia signat entre "los comuns ecclesiastich y secular de la ... ciutat de Cervera" una concòrdia que comprometia l'Ajuntament a despositar anual^ ment l'import de la moratòria directament a 1'arxiu de l'Esglé sia parroquial. (116) L'acompliment del pacte exigia als Reg.i o reduir-se les seves.

dors obtenir noves entrades,

Aquest és el motiu més probable de recordar-se de sobte l'Ajuntament d'un antic dret municipal sobre la venda al detall de pesca salada, formatge i vi blanc o "d'obsequi". Pr£

ciaament llavors, enmig de 1'encrespada situació de la ciutat, procediren a l'arrendament del monopoli en la mateixa forma que la resta d'estancs semblants (carnisseries, fleca, pou de gel). El dret s'entenia pels dies de mercat, però com excep-

tuava el divendres quedava de fet reduí't a l'altre mercat set^ manal del dimarts. També s'excloïa la venda al major de tots

aquests gèneres, així com directament el vi de la pròpia colli^ ta, i durant les tres fires anuals. (117)

Era una manera temorenca i moderada de reintroduir l'impost, però de tota manera perjudicava els veïns lesionant un

326
dels seus recursos de subsistència que, justament, relacionava el vi -i més endavant l'aiguardent- amb la pesca salada. A fi_

nals del segle Andreu de Massot confirmava la vigència d'aquest comerç a petita escala amb el litoral: "los que comercian... por lo que mira al campo de Tarragona son de la misma Ciudad de Cervera, y hacen su comercio alii con el trigo, alpargatas, aguardiente y otras cosas que se llevan..., y en retorno traen algunas verduras, frutas y pescas saladas..." (118) La pesca

salada servia de retorn als pagesos, espardenyers, traginers i petits comerciants que anaven fins a Valls i dre petits excedents. I encara que només els impedís la venta en un dels dos mercats setmanals, el precedent per ell sol era, en aquelles circumstàncies, més important que el propi import de la càrr£ ga. A principis de 1744 el comerciant i mestre de postes JoReus a ven_

sep Boldú presentava davant el Reial Acord de Barcelona un r£ curs específic contra aquest dret, com a síndic dels gremis de Cervera. Simultàniament, un dels memorials adreçats al rei amb el repertori complet de reivindicacions posava el cr,> t al cel de forma més genèrica (119): "...assimismo es cierto que ninguna obse£ vancia ni cumplimiento tienen los Reales Privilegios de Franqueza que gozan los Ve_ cinos de dicha Ciudad...; antes bien los Regidores les pechan y hacen contribuir por los géneros con mas rigor que i los F£ rastros. . . " Novament sobresurt la consciència de comunitat esperonant

327
la rebel·lia, i altre cop la resistència s'aculi als antics privilegis. Els gremis apel·laven en primer lloc al concedit

per Felip V el 1716 enfranquint la ciutat de "Alcavalas, Millones, Pechos, Contribuciones y repartimientos impuestos, y por imponer, perpetuamente, para todos los que comerciaren en ella en los días de Mercado cada semana, y tres Ferias cada un año. . . " (120) Però també invocaven mercès rebudes molt més ari

tigament, i d'interpretació encara més boirosa, com el privile_ gi de 1307 que suposadament els exceptuava de lleuda, pontatge, passatge, mesura, cop i qualsevol altre contribució reial per les mercaderies portades per mar i per terra, en tots els regnes de la Corona d'Aragó. (121) La batalla s'hauria doncs de lliurar, de bon principi, s£ bre el terreny dels privilegis. En resposta als clams del veï_ nat cerverí el secretari de la Cámara reial, don Francisco Cam pò de Arve, va inquirir a començaments de 1744 davant l'Audièn_ cía sobre la denùncia genèrica de vulneració de privilegis en matèria fiscal. Pel juny contestaren els magistrats de Barce

lona treient-se hàbilment l'assumpte de sobre, però sense negar ni confirmar la contravenció (122): "...pareze a la Audiencia que sera muy conveniente que V.M. se sirva mandar al Cc_ rregidor y Ayuntamiento de dicha Ciudad in_ vigile y procure por todos los possibles medios... que tengan su puntual y devida execucion los Reales Privilegios concedidos à dicha Ciudad y sus particulares sobre exempcion de derechos, de forma que no se haga contribuirpor los géneros gue_venden y compran aquellos moradores en un ápice m a s d e lo que les corresponda; con cuya

328
providencia se atajarán las vexaciones que acaso hayan padecido y padescan los Vezinos de Cervera..." Sense concretar-se més, això no traspassava el llindar dels gests teatrals que al cap i a la fi paraven en no res. Mentre tant seguia el seu curs la demanda presentada davant el Reial Acord, i la sentència dictada el juliol diria, ben al contrari, "que no avia lugar à lo pedido por el síndico suplicante. " (123) Entre els motius exposats destaquen dos per les

seves implicacions polítiques. Un deia que aquell dret no pertanyia al reial patrimoni, considerant el Reial Acord de Barcelona que el privilegi de 1718 "devia entenderse respecto solamente de estos... porque de otra manera seria contra los interesses de la misma Ciudad privilegiada..." Això reproduïa la qüestió de qui, quina "ciu

tat" o "comú" calia interpretar receptora del privilegi: ¿els veïns o l'Ajuntament? I, d'altra banda, admetia tàcitament

les contradiccions constants que es derivaven de la confirmació general dels antics privilegis de Cervera, quan era entesa de forma substantiva i no teatral, amb l'arranament absolutis_ ta de Felip V. Car la Nova Planta prohibia imposar cap nou

dret, que entraria en competència amb la reforma fiscal operíi da, sense prèvia autorització règia. Tot al contrari de la seva inclinació quan es tractava d'a_ favorir els plebeus, els magistrats no dubtarien a servir-se del vell règim municipal com a precedent per dictar sentència. L'altre motiu de la resolució contrària als gremis era que els monopolis sobre vi, formatge,! pesca salada "no eran nuevos,

329
como pretextava el sindico", sino "proprio emolumento de la Ciudad"; "estos arriendos se avian executado en la misma forma por el Antiguo Govierno de Paeres..., aviendose arreglado el Ayuntamiento à las antiguas Ordenanzas de ella..." Totes dues parts oposades pretenien fonamentar la legit¿ mitat de llurs postures remetent-se alhora a l'ordre antic i a les bases del nou règim borbònic. També els Regidors combi^

naven la doble argumentació dilícilment compatible, en la seva defensa davant el Consell de Castella. Sostenien que era "firi

gida" la manera universal d'interpretar els gremis el pnvile_ gì medieval que els eximia de tributar per les transaccions, només "para apoyar su siniestra pretension", car mai no havia regit fora la ciutat mateixa (124): "...estos vecinos... con sus géneros y mercadurías que conducen... a las ciudades de Barcelona, Lérida, Balaguer y otras... pagan y han pagado siempre no solo los de_ rechos de Puentes, Leudas y otros de esta classe..., si (no) también las demás imp£ sixiones... por razón de sus entradas y ven*"a..." Era cert que a Cervera mateix no es pagava lleuda ni aque_ Ila mena de drets d'entrada, però "...es igualmente destituido de verdad que dichos vezinos... ayan nunca introducido... en esta ciudad... mercadurías para su despacho... sin pagar derecho... alguno, pues que todas han estado y están siern pre sugetas... al derecho llamado del Bolletin..." Aquest impost sobre les vendes, empenyorat de molts segles

330
enrera a creditors censalistes del Comú, gravava segons l'Ajuri tament els veïns de Cervera només amb una taxa fixa, d'entre un i vint sous, inferior a la dels forasters "que pagan y han pagado siempre los antiquíssimos derechos establecidos" cionals a l'import de la venda. (125) propor

I, d'altre cantó, contra

el canoneig d'un privilegi, la resposta d'un altre: encara que fossin tant boiroses com les invocades pels gremis, l'Ajuntament diria que "la ciudad tiene posteriores concessiones Reales para imponer todo genero de impuestos..." (126)

Quant a l'altre privilegi, l'atorgat per Felip V, digueren els Regidors -literalment- que sempre l'havien entès "en

todo lo que no fuesse contrario a sus usos, observancia y practica" tradicional com a corporació municipal. Hom havia cre-

gut el contrari: que els antics privilegis de Cervera només s£ guien vigents si no contradeien la Nova Planta. I bé que així

ho entenien totes les autoritats de la ciutat i el Principat, donant la volta a l'argument, quan això els afavoria! Però

les argúcies retòriques de l'Ajuntament trobaven, quan 1 ' havi^ en de menester, la manera de fer casar les coses mes inversem blants. De cop la Nova Planta esdevenia un perllongament perfecte del vell ordre municipal dels àustries i la Corona d'Aragó: "...conforme lo dispuesto por la nueva Planta de este Principado en que está prevenido el encargo del gobierno político y económico de todas las ciudades... a sus respectivos Ayuntamientos..., en continuación de la observancia y practica de sus antiguas ordenansas. . . "

*I
í

331
No podem negar-los que al menys en un sentit tenien raó quan presentaven la famosa "nova" planta germinant i creixent en el test de la vella paeria: a llarg termini no va fer altra cosa que completar el procés d' aristocratització i patrimoni«! lització del càrrecs municipals, entregant definitivament "el govern polític i econòmic" de les ciutats a unes oligarquies que venien de molt abans. A Cervera aquesta oligarquia local cercava com fos a ^

jan segle XVIII dues coses: ingressos per acontentar als creditors i les autoritats superiors, i maneres de contenir les tossudes escomeses dels plebeus. Si pels gremis la salvagua£

da dels privilegis era abans que res una qüestió de principis per evitar sentar precedents en contra, no ho era menys per als seus opositors: "Con estos y otros emolumentos de la Ciu_ dad, propios del govierno politico y economico de ella, acude a sus precisos gastos y obligaciones, y si los dichos Vezinos . . . pudiessen franco / liberamente comerciar..., quedaría igualmente destituido el comercio (en mans de la corporació municipal, E.T. ) de las carnes, con su Arriendo, y todas las providencias de buen govierno. . . " Mentre els plebeus veien el Reial Acord sentenciar contra el seu recurs, i a les autoritats del Principat posar potes amunt la seva manera força més planera d'entendre l'assumpte, no s'estaren de braços creuats. Com en els altres conteciosos

que seguien el seu curs paral·lel a aquest, passaren a l'acció directa. I aquest cop veurem aparèixer en escena per primera

332
vegada un cavaller de Cervera acompanyant el desafiament plebeu. El disset de novembre de 1744 (127): "no obstante lo decretado por la Real Aii diencia no dudaron differentes Procuradores de esta Ciudad (dels gremis, s'entén, E.T.)... por inducción de Don francisco Grau... vender porciones de pesca salada por menor, en el día martes uno de los me£ cados en que esta prohibido, causando no poca commocion al vulgo..." Resulta difícil d'imaginar tot un noble patrici posat a despatxar bacallà sec o arengades a la plaça major. La inte£

venció de don Francesc Grau de Sunyer en la protesta deuria ser només la de suggerir la manera de portar-la a terme: pra£ ticar una m··na de desobediència civil, reptar un cop més les tortuoses disposicions de les autoritats locals ("... en contrafacción de los Pregones que hizo hazer el Corregidor...") per tal de provocar la "commoció general" de mostrar que llurs il·legítims designis no es podien executar sense la participa_ ciò, passiva o activa, dels propis governats. Encara que fos en el paper de mer conseller, els seus corn patricis en el govern d?l Principat consideraren perillosa l'a_ vinença d'un cavaller amb la pleb de Cervera. A primers de fe_

brer de 1745 s'obria sumària contra don Francesc Grau "por haver aconsejado la v e n t a d e la Pesca salada à los vecinos", tal com sona. (128) Però el mateix dia d'iniciar-se ia causa el

Consell de Castella demanava explicacions detallades a 1 ' Audi_ èncie». L'administració central, que estava seguint de prop

l'afer, intervingué novament cercant restaurar a la vegada l'a_ catament de les normes vigents, la precedencia de la Nova Plaii

333
ta per damunt qualsevol altra, i l'autoritat moral del poder teatralment arbitrator!. El sumari seria d'immediat traspassat a Madrid, i el novembre de 1745 el fiscal del Consell de Castella donava per acabada i arxivada la causa, manant a l'Audiència "que haga saber a dicho Don Francisco Grau se abstenga de dar semejantes consejos, con apercibimientto..." De passada els magistrats

de Barcelona van guanyar-se un sever advertiment: "Ha acordado entre otras cosas se prevenga á essa Audiencia no se intrometa en la classe destos negosios...", ni es prengui la llibertat d'autoritzar nous tributs; "y en el caso de que se proponga por algun Pueblo... algun arbitrio.-, les oiga y paraque se proceda à su concession, Informe... al consejo." (129) D'aquesta manera el problema formal de competències passa_ va al davant del substantiu que interessava el poble menut de Cervera, i de la Cort estant s'aprofitava la circumstància per reforçar el centralisme de la maquinària absolutista borbònica. Els magistrats de Barcelona s'excusaren porugament, repetint que la resolució contrària als gremis de Cervera l'havien ado£ tada per no afectar la reial hisenda ni ser una nova imposició: "solo atendió a ser regular en este Principado no tener los Comunes otros proprios para sus Urgencias que algunos de esta qualidad..., esperando que en su vista se dignará de no culparla de que excede los términos de sus facultades..." Darrera aquesta defensa dels béns dels comuns s'amagava, és clar, la tolerància envers la corrupció dels Regidors que realment els detentaven: emoluments "propis" eren justament aquells béns comunals que havien passat a mans de les corporal

334
cions municipals, sostrets de l'usdefruit i el control directe dels veïns. (130)

¿Què va decidir per fi el Consell de Castella sobre l'es_ tanc municipal de venta de bacallà, arengades, formatge i vi blanc els dimarts a Cervera? Havent-se atribuït facultat ex-

clussiva en la matèria, el millor era tornar al punt de part^ da. A primers de novembre de 1745 veiem als Regidors cridar

els arrendataris del vi i la pesca salada per procedir a cessar-los com a tais, en compliment de l'expedient rebut del Cori sell manant "que qualquier vesino de esta Ciudad pueda vender libremente" els esmentats gèneres. (131) No pensem que fou la preocupació per la llibertat del pe_ tit comerç dels plebeus de Cervera allò que va motivar la Cort a donar-los la raó. Aquesta segona victòria dels veïns havia Pel Consell de Castella la

de resultar també molt efímera.

resolució era una manera de fer entendre a l'Ajuntament que si volia el dret com a "propi" l'havia de demanar a qui pertocava atorgar-lo, i pel conducte reglamentari. Un privilegi de 1749

tornaria a concedir als Regidors que l'havien sol·licitat, obeint l'advertiment, "las tiendas de Pezca salada, vino blanco y de regalo, por veinte años." (132)

10.

Fer l'orni als nous reclutaments. La manera certament veloç de caure en l'oblit dels pode-

rosos les passatgeres concessions als plebeus, un cop feta la funció del moment, es manifesta portentosament en la que semblava haver estat, el 1743, la conquesta més lluïda dels gre-

335
mis de Cervera: l'exeptuació de quintes. Encara no havia passat any i mig de signat el privilegi quan, a començaments de novembre de 1744 el rei exigia mil cinc-cents homes al Principat per completar un regiment d'infanteria. Arribada l'hora de posar-se a prova l'emparament

que de veritat proporcionava la mercè reial als veïns de Cervera, aviat trobaren les autoritats la manera de convertir-lo en paper mullat, "demanant" a la ciutat un "servei gratuït de recluta voluntària." Els soguers i espardenyers recaren la notícia en el Consell del gremi celebrat a finals de meu. La transcripció no-

tarial no permet deduir si el to de la resolució adoptada era ingenu, irònic, desconcertat, cínic o desesperançat; però no hi ha dubte que els confrares de Sant Roc sabien prou bé, quan calia, filar tan prim com els senyors magistrats. el bon rei un servei? garien pas (133): "a veu de tots... ha resolt (la confraria, E.T.) que, sent notori... la confian_ ça que mereixen de sa Reial Magestat, y tenint ben experimentat la fidelitat dels gremis de la present Ciutat..., se ratifiquia sa fidelitat oferint a Sa Magestat... que mane tot que sia de son Real servey..." Però, naturalment, no anaven a considerar-se compresos a l'ordre de reclutament forçós, privilegiats com estaven amb el gaudi d'exempció per la seva exemplar lleialtat: "...sobreque en nom de Comú y particulars dels gremis se fassia representació a S a Real Magestat peraque manie lo de Son Real ¿Demanava

Els seus fidelíssims vassalls no li ne_

336
servey à sos fidelíssims vassalls..." Les quintes no anaven amb ells, però si el rei volia alguna cosa dels veïns de Cervera, només tenia que demanar-los-

j )
ï «

hi.

Això si, saltant-se malintencionats intermediaris, havia

de fer-ho directament a la confederació comunal paral·lela que ja es coneixia pels memorials com a "gremis", "comú" i "particulars veïns..." Els altres gremis adoptarien actituds semblants, car no va sortir cap soldat de Cervera. Això va provocar que don

Francesc d'Alós, president de l'Audiència, els escrigués una carta amb molt bones maneres, com si tot es tractés d'un malentès : "Por lo mismo que la piedad Real, en aterí cion a la fidelidad y méritos de los vezinos. . . desta Ciudad, se digno eximirlos de quintas... espera... que seran primeros... en desempenyar las urgencias del Real Se£ vicio en el aprompto del numero de soldados que les corresponde quando su magestad los pide..., y assi espero que como tan ze_ losos darán luego las providencias conbenientes..., sin dar lugar a la estrañesa... que los gremios de Cervera con pretexto de Immunidad quisiessen singularisarse en to* í . i da la provincia..." Però sino era per deslliurar-los justament quan hi havia quintes, ¿de què servia doncs el privilegi d'exempció? Els

gremis ni tan sols entrarien en el joc cortesà de veure a qui s'havia de cedir la precedencia a l'hora de denanar o d'oferir soldats "voluntaris". No es fiaven de subalterns de sa Mage£

tat: ¿i si tot plegat, com tantes altres vegades, no era més

337
que un astut invent dels qui malaconsellaven el rei i el suplantaven? Ells només acatarien ordres directament del mona£

ca, que per alguna cosa se'ls considerava els seus vassalls preferits. Llegida la carta del regent del Principat els soguers i espardenyers s'arronsaren d'espatlles, remetent-se a la reial cèdula d'exempció, la resolució anterior i "la representació que... de ella se feu a sa magestat..." (133) Aquest cop les

autoritats ja donarien a entendre als plebeus de Cervera que consideraven la seva manera de fer-se l'orni una tàctica dila_ tòria per escapolir el servei. La segona gestió vingué de més El marquès de 1'Ensenada

amunt, i el to era força més agre.

no va estar-se d'afegir a l'amonestació moral amenaces intimi^ datòries (134): "El Rey ha entendido con extrañesa los efugios y pretextos que vuestras mercedes han buscado para diferir ó excusar el se£ vicio de lecluta que corresponde à essos gremios, y esta mandado executen... ahun aquellos que se hallen privilegiados y ex_ emptos de quinta; no esperava Su Magestad experimentar la no fundada resistencia que vuestras mercedes han echo, y manda... que luego que reciban esta orden faciliten y executen... el servicio que les toca...; en intelligencia de que se adopte lo correspondiente à este ministro y al Comandante General Gaspar de Aitona paraque en el caso (que no se espera) de que vuestras mercedes incistan, y se obstinen en su resistencia, prozedan por los medios que tubieren por convenientes y efficaces à asse_ gurar la obediencia del mandato."

338
Ni venint de Madrid, ni citant expressament l'aflicció del rei, ni amb la comminació final aconseguiria el marqués de 1'Ensenada moure gaire els plebeus de Cervera del seu entesta^ ment. Si el rei estava dolgut seria perquè algú havia inter-

ceptat el missatge i no li havia arribat llur oferiment, o be els intermediaris n'havien desvirtuat el significat. La con-

fraria de Sant Roc acordà que, "sens perjudici dels Reals pri_ vilegis" (tanta insistència a "demanar-los" soldats deuria fer malastruga), "se manifestia novament a sa Magestat la represen_ tacio tenian feta... en oferiment no sols en la recluta se iri cinua, sino que tambe per lo Real Servey offereixen novament las personas y bens y tot lo demés se puga per la defensa de la Real Causa, així en Comú com en particular..., del que se veu no ha entès jamay est gremi faltar al real servey..." ¿Fins quan va poder durar aquesta tossuda resistència pa£ siva? Al llibre de Consells del gremi d'espardenyers i soEntre

guers no hi ha cap altre notícia fins passats nou mesos.

tant deurien anar posant-se en execució els mals averanys vati^ cinats pel marquès de 1'Ensenada, i la situació esdevindria difícil pels veïns. No sabem quines foren exactament les me-

sures de pressió adoptades per les autoritats per doblegar-los; però l'octubre de 1745 els confrares de Sant Roc decidiren, da_ vant un decret del propi marquès de 1'Ensenada, que (1353, "apar no toca al present Gremi resoldrer sobre lo contengut en lo mencionat decret per dirigir-se á les Justicias y no à ells", estaven "Sols pera obeir lo ordre del Il·lustre Senyor Corregidor ..., que com à superior se li deu cumplir en lo que ordena y mana, estant promptelo... Gremi pera Obeir quantes ordres

339
se digne sa Magestat donarlos..." No manca a tanta imprevista deferencia cap el mateix Co£ regidor que posaven verd en els memorials una punta de sarcas_ me. Però l'obstinada resistència a la nova quinta estava esDe tota ma_

sent vençuda, encara que fos amb un any de retard.

nera, abans d'obeir el darrer dels apressaments els gremis llançarien un últim contraatac, força enginyós. Si el recluta^

ment els deien que era "voluntari", i a ells tocava participarhi tot i gaudir de privilegi d'exempció, ¿no haurien de col.la_ borar-hi també "voluntàriament" els gaudints de fur militar? Davant els mestres soguers i espardenyers (136)

"...fou llegit un memorial que per Joseph Meier en nom dels Gremis de esta Ciutat fou presentat... (al Corregidor, E.T.) pe£ aque se servis declarar si los Cavallers y gaudints deuhen concorrer a la gratificació de la voluntària recluta que se demana al present per Sa Magestat..." D'aquesta forma insinuaven que el privilegi "militar" e£ tamental i el seu, gaudit com a veïns, no eren de mena diferent. Però era ja la darrera munició que els quedava. Assa-

bentats del decret de la regència del Principat que els conce_ dia com a termini improrrogable el deu de desembre per efectuar la lleva, en el mateix consell resolgueren que el gremi "procu_ rara cumplir a dit decret à fi que lo servey del Rey no pate£ ca atrás algun." Tenint en compte que ja havien aconseguit de

retardar-lo tretze mesos cal reconèixer als confrares de Sant Roc un agut sentit de l'humor a l'hora de dictar les actes al notari.

340
Amb dignitat i fent el possible per salvar el principi formal d'exempció, concórrer a la quinta no deixava de ser, pe_ rò, una amarga derrota pels veïns no privilegiats de Cervera. Un cop reeixit el parany de les exigències "voluntàries", de£ pres d'una en vindria una altra. I a la conculcació del pri-

vilegi de quintes seguiria també la desnaturalització del de bagatges. El 1755 s'exigia als gremis i col·legis d'artistes de Cer_ vera aportar cinquanta muls i un somader "para el transporte de granos dende Alicante àMadrid..." Eren els anys de la ter

rible secada iniciada el 1752, particularment dura en les seves conseqüències sobre els preus a totes les terres interiors. Abastir la capital de la monarquia era una prioritat d'ordre públic per al poder absolut.
que

Reunits els confrares resolgueren

(137)
"...no obstante de hallarse la ciudad con una Real Zedula en que les haze libres... de semejantes cargos, la que se hará patente ä el Señor Cavaliere Corregidor, y tener la experiencia de haver gozado... en tales y otros cassos de semejante Inmunidad, están siempre prontos, como a fieles y leales vassallos, en obedecer la orden de Su Magostad, por no tener tiempo de recurrir ..." Curiosa servicial disposició aquesta, que depenia dels

plaços per recórrer el servei! Hem vist els gremis aprofitar l'avinentesa de transformar les autoritats en "voluntàries" les seves servituds castrenses per equipar-se simbòlicament als cavallers, si més no en qües-

341
tió de privilegis militars. ¿Quina fou l'actitud dels estaEntengueren ments nobles de la ciutat en la lleva de 1744?

de seguida que els oferia una ocasió magnífica per recobrar la confiança del vèrtex absolutista, una mica enterbolida pel born bardeig de memorials de greuges adreçat a la Cort de Madrid pels plebeus, passant per damunt de llurs caps. Jugaven amb un considerable tar" (en palesa contradicció va) que els eximia avantatge: el seu fur "mili-

amb els termes de la prerrogatino seria invalidat

d'aitals serveis (138)

tan fàcilment com el privilegi teòricament gaudit pels veïns de condició "vil i mecànica." No havien de témer veure's fent Qualsevol gest de

instrucció, o convertits en carn de canó.

la seva part, aquest si vertaderament voluntari, per ronyós i simbòlic que fos contrastaria visiblement amb la malfiada negativa de la pleb. Poques setmanes després de publicada l'ordre de reclutament, a principis de 1744, el corregidor don Joan Miquel de Portell suggeria al Consell municipal, tan necessitat de fer mèrits davant els superiors com ell mateix (139): "...reconociéndose la Ciudad... ser de tan_ ta recomendación del Rey... le párese que deve senyalarse... en dar el maior numero de soldados que pueda practicarse..." Donar com a soldats les vides dels altres es deia aviat, però no resultava tan fàcil de fer amb uns veïns díscols i tos_ suts com els de Cervera. En canvi, gratar-se una mica la but_

xaca estava planerament al seu abast: "...y que se libre la porción de dinero que pareciera á V.S. del Común para grati_

342
ficar à las personas que passaran á este Servicio... Y reconociendo que la Ciudad está ahogada... que á mas de lo que assig_ nara V.S. se offresca porción cada uno... como á Particular, y de bienes proprios, y que se comunique á los Cavalleros y demás Personas de conocida fidelidad y zelo... para si dezean acompanyar lo que resolvie re V.S.... al fin expresado."

11.

Botiflers d'avui i d'ahir. Els Regidors decidiren aportar cent cinquanta lliures del

municipi, i 5,6 lliures cada un d'ells particularment.

No era

un dispendi excessiu per comprar el favor dels superiors. Quan passaren la patena a la resta de cavallers, i demés persones de "coneguda fidelitat", l'assumpte va prendre una nova i int£ ressant dimensió: també es posava en venda, i a força bon preu, el descàrrec definitiu per les vel.leitats austriacistes d'aquells membres de la oligarquia local que s'havien decantat del cantó perdedor. La col·lecta mateixa esdevindria a la vegada una mena de nostàlgic aplec dels llinatges que quaranta anys enrera 1'havien composat, i una fugissera reedició de la vella Junta de Ciutadans Visibles de Cervera: "Y después à la tarde del mesmo dia... respondió Don Galceran de Villalba que le parecia muy bien... y que ofrecía entregar ...cinco libras y doce sueldos, y mas si conviniesse, y lo mismo han respondido Don Antonio Vega, Don Joseph Meca, Don Jacinto

343
Gomar, Don Magín de Casanovas, Don Antonio Requessens, Don Francisco Vails, Don Anto nio de Castor, Don Francisco de Monserrat, Don Francisco de Niubo, Don Joseph Vidal, Don Francisco Pinós, Don Gabriel Ganyet, el señor Jayme Guitart, Sr. Felix Montaner, doctor Joseph Bergada, Joseph Andreu menor, Raymundo Porta, doctor Francisco Boxadell ..., Gerónimo Soler..., Gerónimo Janer es crivano..., Domingo Retila negociante..., Francisco Castells negociante..., Jayme Culubrans..., Joseph Cases sirujano..., Antonio Mallol... y el Doctor en medicina Juan Garriga dixo que daria lo que podria

Comptant els vuit Regidors, eren en total: onze cavallers; dos ciutadans honrats; cinc amb tractament de "don" o "senyor"; vuit doctors en dret, filosofia o medicina, i notaris; dos ayo_ tecaris; i set botiguers, comerciants i negociants varis. AJL

guns dels voluntaris rebaixaren la seva aportació per sota la dels Regidors, generalment doctors amb poc o cap patrimoni. (140) Per fer-se veure, en canvi, plebeus amb la bossa gros-

sa com el negociant Castells, o amb molt d'interès en romandre a la llista d'exempts com el forner Culubrans, licitaren os-

tentosament els donatius patricis. Els Vega, Villalba, Meca, Moixó, Muntaner, Casanoves, P£ relió, Corts i altres, eren cases veteranes de l'antiga Junta oligàrquica. No tots els seus representants, és clar, estaven Però vora una dotzena

encara vius després de quaranta anys.

dels convocats, com a mínim, sumaven prous hiverns per haver pres part activa en la guerra de Successió, i set havien estat

344
denunciats per itialaf ectes a la causa borbònica el 1716 ; tres ja eren el 1744 regidors, els cavallers Josep de Moixó, Celerí Pedrol i l'apotecari Bru Perelló; els altres quatre, encara no del tot rehabilitats en el nou règim, eren el notari Jeroni Ja_ ner i els cavallers Magí de Casanoves, Antoni Vega i Galceran de Villalba. (141)

És el cas d'aquest darrer cavaller el que mes va destacar per sobre tots an aquells anys de constant enrenou a Cervera. No era casual esmentar-lo l'acta del Consell municipal en un destacat primer lloc. Galceran de Villalba s'havia convertit

llavors en paradigma de la definitiva reconciliació entre els membres de la noblesa i els estaments privilegiats de la ciutat momentàniament enfrontats (i a la llarga profitosament: en qualsevol desenllaç la divisió havia de permetre'ls mantenirse en el poder) en la passada guerra. L 1 arramellament dels privilegiats al costat de l'Ajuntament forjava un front comú molt perjudicial per a l'estratègia plebea que cercava aïllar els Regidors al màxim i fer ingobe£ nable la ciutat fins a fer-los caure. Era, a més, un símbol

massa visible per no explotar-lo en la guerra de memorials, destinada justament a desgastar els que la pleb consederava usurpadors, com a mostra de la seva capciosa traïció. tar-los temps als gremis per denunciar que (142) Va fal_

"...don Garceràn Villalba, infiel vassallo de V. Magd., quien se hallava en servicio del señor Emperador Carlos sexto en el tiempo de las Guerras passadas del Priii cipado de Cataluña, sin tener en dicha ciu dad mas bienes que una casa (143), se ha

345
retirado estableciendo en ella su domicilio. . " . Mentre segons els plebeus tornava descaradament d'un llarg exili polític l'infidel cavaller, els capitans de la confedera^ ció gremial de la Bona Voluntat, per descomptat "fidelíssims"

vassalls de Felip V, estaven desterrats a la Seu d'Urgell (de fet a Granyanella, tocant a Cervera, però això no ve al cas) per obra precisament dels capgirats amb qui s'entenia en Galceran de Villalba. dalós: "...come mal vassallo de V.M. no puede ser de algun provecho ä los fidelíssimos ... por lo qual Suplican a V. Magd,... se sirva mandar que... salga de la Ciudad, y establesca y mude su domicilio en otra parte..." Però hi havia un altre motiu encara més important d'aque£ ta "repugnància" de la gentussa menestral i pagesa, el poble menut de Cervera: 1'amistançament entre els grossos de la població, els botiflers de 1705 i els de 1744, era un perill per a ells. No s'estaven d'escriure-ho al rei: "...antes bien, con suintroducción y manejo en los que tienen el Govierno sea perniciosoen gran manera alComún, y particulares... porque es pernicioso á los fidelíssimos vassallos de V.M. el que habita en la ciudad un infiel vassallo poderoso Això plantejava un greuge comparatiu escan_

Poderos : vet aquí l'adjectiu que explicita el temor prin_ cipal peí que no volien els confrares plebeus de Cervera coha_ bitar a la mateixa ciutat amb aquest "infidel" vassalli

346
A principis de 1745 el fiscal del consell de Castella, que per aquests anys sembla haver tingut damunt la taula més pa_ pers de la petita Cervera que de qualsevol altra ciutat del regne, incloïa aquest assumpte en les seves constants consultes amb l'Audiència de Barcelona. L'informe dels sis magis-

trats seria taxatiu: "no considera digna de la menor atención ... la instanciaque hacen contra éllos Gremios y Vecinos de Cervera." Els motius que adduïen resulten extraordinàriament

il·lustratius dels veritables fonaments en els que s'havia ba£ tit a Catalunya la nova estructura de poder de l'absolutisme borbònic després de la guerra de Successió (144): "Es cierto que Pon Galceran de Villalba siguió el Común error de la Província en las últimas turbaciones del Principado, pero desde que se halla reducido al suave Dominio de V. Magd., y que gozan sus natu_ rales del Indulto que por V.R. Piedad les fue concedido, h a v i v i d o siempre... con la mayor quietud, interessandose con mucho zelo en el cumplimiento y observancia de las Reales Ordenes de V. Magd., y asociando algunas vezes en cosas d e V . Real Servicio á los Corregidores (sic) de aquella ciudad, donde ha sido siempre su conducta correspondiente i su distinguida nobleza y calidad." Pels vertaders col·laboracionistes catalans amb el projec te polític del rei Borbó, els més genuïns botiflers, ja feia molt que s'havia girat la pàgina del conflicte successori, i n'havien encetat moltes d'altres en blanc. El desenvolupament

d'aquell programa absolutista suposava l'avinença amb la noblis sa i els alts estaments del Principat, i era aquesta necessitat

347
bàsica del nou poder la que dictava els criteris d'aval polític un cop deixat enrera l'episodi bèl·lic. Eren els nous r£

gles del joc que l'Audiència aplicava, amb tota congruència, el 1745: la "qualitat" de noblesa o la condició estamental, la "quietud", el servilisme en l'acatament dels dictats del poder absolut, la cooperació interessada amb les autoritats i inst¿ tucions. Tot allò que feia de l'austriacista de 1705 don Gal_

ceran de Villalba un perfecte botifler quaranta anys després de resolt el problema dinàstic. Exactament tot allò que con-

vertia la pleballa cerverina, que en defensa dels seus propis motius "patriòtics" havia recolzat amb coratge el candidat gua_ nyador, en suspecte de rebel·lia, d'insolència il·legal de la subversió. Als ulls dels poderosos qui mereixia escarment eren els pertorbadors i malobedients gremis de Cervera, i l'exili dels seus dirigents promotors d'avalots els estava molt ben aplicat. En canvi, fer mercè d'una intencionada amnèsia oficial al pas_ sat d'un cavaller caragirat, ben disposat per fer mèrits a co_ 1.laborar amb les autoritats, afermava convenientment l'estabiliat del nou règim segons les seves prioritats polítiques. Si la repressió que va caure sobre els primers no va ser més dura fou perquè qualsevol poder, també el poder absolut, té neccessitat de fer teatre. un escenari. I Cervera era en el set-cents tot i preparació

348
12. ¿Qui mana aquí? L'altra cara de la moneda amb què don Galceran de Villalba va adquirir la lenitat dels governants borbònics foren les conseqüències oposades d'inclinar-se el noble Francesc Grau de Sunyer del costat dels gremis. Ens ha aparegut per primer cop

amb el conflicte del formatge, vi i pesca salada aconsellant tàctiques de resistència als plebeus.

Durant la guerra de Successió havia pres les armes per la causa borbònica juntament amb els seus dos germans, seguint l'exemple del seu pare don Antoni r-rau i d'Alinyà. El propi

Felip V va fer estada al seu paiau del carrer Major de Cervera en dues ocasions, i el seu decantament va comportar-los "persecuciones y saqueos de los enemigos". (145) Però, encara que

el pare Antoni Grau és esmentat per Corts com a capità suplent del Regiment dels Naturals de Cervera format el març de 1712, (146) en els relats que ens han pervingut dels moments més decisius els Grau no hi figuren com a "visibles" prenent part a les famoses "juntes" de notables. En canvi, la pleb destaca-

ria en els seus memorials el 1745 que "Don Francisco Grau de Sunyer con sus hermanos, y familia, ...en dichas Guerras passadaslos capitanearon señalándose tanto por el Real Servicio..."

(147)
El destí sembla haver volgut unir, en certa mida, la dissort política de Francesc Grau amb la d'aquests gremis plebeus. Els serveis del seu pare foren recompensats amb el no-

menament de regidor perpetu, però morí poc després de rebre el corresponent despatx. El primogènit, que aleshores tenia di-

vuit anys, intentaria icupar la plaça vapant d'Antoni Grau i

349
d'Alinyà (fet ben general després, amb la quasi-patrimonialit^ zació hereditària d'aquells càrrecs). La seva petició del 6

d'agost de 1718 seria informada per 1'Audiència avalant la seva benemèrita condició, demostrada seguint en la guerra les passes del seu pare, però assenyalat la minoria d'edat del caii didat que només el rei podia dispensar. Finalment, li passa-

rien al davant l'apotecari Josep Corts i el confiter Josep Mo
ra. (148)

¿Quin va ser exactament el paper d'aquest personatge d'un llinatge nobiliari i benestant (149) enmig de la lluita entre les capes plebeas, articulades pels gremis, i l'Ajuntament bo£ bonic, recolzat pel Corregidor, la majoria dels estaments pr_i vilegiats i -més discretament- per l'Església? Els seus compatricis en el poder arribarien a presentar en ocasions don Francesc Grau de capdavanter i veritable dire£ tor de 1'avalotament plebeu. Un informe de l'Audiència de

principis de 1745 venia a dir, sorprenentment, que tot el born bardeig de memorials practicat pels gremis de Cervera no eren més que focs d'artifici amb greuges inventats per tal de deferí sar-lo de la causa criminal que li havia iniciat don Joan Miquel de Portell (150): "...el principal intento de los dichos ca_ pitanes y Gremios es solo insinuar las pre_ notadas aficciones a fin de exponer que Don Francisco Grau es, y ha sido en medio de ellas, y en todos tiempos quien los pr£ tege y mantiene en quietud, y que por esta Razón no ha dudado el Corregidor formarle también sumaria Criminal... en cuios term£ nos representan que si fuesen privados de£

350
te su Unico defensor y Padre de los Pobres, se hallarían del todo desamparados y expuestos i la ultima desesperación lizidad..." Una altra valoració molt extensa del conjunt de la confli£ tiva situació existent a Cervera, continguda en el mateix informe de l'Audiència al Consell de Castella parlava de (151) i infe-

"...las Vastas pretensiones y extraordinarios recursos que ha fraguado el Volunta_ rio Capricho de sus Particulares, o la reboltosa fantasía de quien los Influie y los maneja." Contribueix a aclarir el sentit d'aquesta passatgera al.lu_ sió a un ocult director que orquestava la multitud al seu so, un curiós pas del llibre de Josep Corts "Estado Antiguo y Moderno de la Ciudad de Cervera" Í152): "...la gente mas principal de la plebe, que es el genio mas capaz para las revuel_ tas y novedades, y el que ^ive mas lejos del conocimiento de la verdad, dejándose alucinar de las vanas promesas y favores de los Estadistas, los cuales publicando máximas solo en la apariencia verosímiles, resultan con ellas fanes bien ágenos de lo que pintan." Això està referit concretament a la guerra de Successió, i no té aparentment cap relació amb l'assumpte que tractàvem. Però, precisament per això, encara ens revela més el sentit qe_ neral d'aquest alliçonament político-moral, deixant-nos entre_ veure la mentalitat d'un dels vuit ocupants de la plaça de Re_ gidor vitalici a Cervera: Corts, "artista" amb delers aristo-

351
critics, considerava el "geni" de la pleb massa simple per ca_ pir les difícils matèries del govern. (153) Si el populatxu,

naturalment displicent i inepte pels afers polítics, mostrava una insistent determinació per intervenir-hi, senyal que algú els hi ho havia ficat al cap per manejar-los al seu arbitri inconfesable. Aquesta manera de veure les coses sembla força adient a un entusiasta servidor de l'absolutisme. Hom només hi troba

a faltar la mínima capacitat autocrítica d'aplicar-se reflexi_ vament el mateix argument com a Regidor, quan la pleb s'estava "quieta" i obeïa sumisament els dictats (¿també inconfesables?) del poder absolut; però els interessos de classe imposen de vegades severes restriccions al "coneixement de la veritat" que Josep Corts creia patrimoni exclussiu de la seva élite social. Per acabar de refermar que es tractava d'un tret caract£ rístic de la filosofia política rectora del comportament de les classes dirigents tradicionals, comfortablement acomodades en l'aparell de poder borbònic, i no d'una dèria particular, don Andreu de Massot -cronista i Regidor com Josep Corts- diria el 1789 exactament el mateix dels seus enemics polítics, els "èmuls" del "partit de l'oposició" local (154): "se valen de mil mañas para hacer gente, mayormente d e l v u l g o , al que atraen con el pretexto de que van a libertarles de esto o del otro, sin que jamásllegue el dia de las promesas..." Són els mateixos prejudicis de classe que havien portat l'Audiència de Barcelona, trenta-cinc anys abans, a, literalment, atribuir 1'autoría de la rebel·lió plebea contra l'Ajun_

352
tament í el Corregidor de Cervera al noble senyor Francesc Grau (155): "...es ciudadano honrado de Barcelona, y está bien aparentado, su habilidad es suficiente, su genio no pareze bueno, y se le atribuye haver commovido y sostenido abiertamente la Plaza de la Ciudad de Ce£ vera contra el Ayuntamiento de la misma, por cuya razón no está bien visto en ella ... u Passat en 1754 el moment de màxima agitació, quan Cervera havia estat a punt de ser del tot ingovernable, el màxim òr_ gan governatiu del Principat, reveient els esdeveniments amb els ulls de les classes privilegiades, havia d'atribuir a un traïdor del seu propi rang -algú ben "emparentat"- l'aixecament de la població. Entre la pleballa es podia suposar un

"geni" inclinat a la revolta, però mai la "suficient habilitat" per dur-la a terme amb perspicàcia. No caiguem nosaltres en el mateix desfaiçonament, fent molt més subalternes les classes plebeas del que ho foren. Les notícies sobre el moviment de protesta dels veïns comencen molt abans de sortir en escena Francesc Grau, i els memorials redactats pels gremis, o per instància seva, tenien la seva pròpia manera de situar el seu paper. un dels seus. Era un aliat que estava Mai no el presenten com per sobre d'ells, i eri

vers el qual reproduïen tot el reconeixement i la deferència cap a la classe rectora que se'ls suposava en tant que plebeus, però quenegaven a tots els altres representants d'aquella classe que veien com enemics (156):

353
"...Don Francisco Grau de Sunyer es y ha sido en todos los tiempos el único Padre y Protector de los Pobres Vecinos, y el que con su autoridad y afecto en medio de tan tas Tropelías como padecen los contiene, y mantiene en quietud en la esperanza de que Vuestra Real Persona y el Consejo pondrán remedio a tantos males..." Destriant entre els patricis de la localitat el que s'ha_ via fet mereixedor de respecte i veneració, per contrast amb la resta de la seva classe que s'havien guanyat l'oprobi del poble, els plebeus estaven dient tàcitament quin era als seus ulls el comportament que s'esqueia als "poderosos" per ser diç[ nes de la seva missió dirigent, per obtenir l'aquiescent acat¿ ment de la multitud que permetria perpetuar la seva hegemonia: el d'uns "pares bons i afectuosos", l'autoritat dels quals havia de basar-se en el seu paper de "protectors" dels "pobres veí'ns. " Evidentment tot això entrava dintre el joc de deferències recíproques del paternalisme del segle XVIII. (157) Però

aquest paternalisme es trobava a mitjan de segle notablement esquinçat a Cervera pel que feia a les relacions entre el poble, i totes les autoritats de la població i el Principat. N£

més mantenien la seva credibilitat el rei, sempre tan llunyà, i aquests pocs patricis "aliats" de la causa plebea potser pe£ què encara creien en el consens comunitari local com a font de legitimitat en l'exercici de la seva funció rectora. En qualsevol cas, era un paternalisme ben feble. La mà-

xima influència que sobre el seu comportament li reconeixien

354
els plebeus a don Francesc Grau era, tot al contrari de la im putacíó d'instrumentalització i esvalotament feta per l'Audièn cía, justament la d'apaivagar i moderar els ànims encrespáis de la "turba" (158): "...siendo indubitable que á no hallarse continuamente pacificado el animo hostiga^ do de los Vezinos por Don Francisco Grau de Sunyer, con sus hermanos, y familia,... que en las presentes aflicciones son los Únicos y solos Protectores del Pueblo, pu diera haver sucedido la Ultima y mas fatal desgracia..." Aquesta era la seva capacitat "hegemònica": ela Grau no "manaven" la multitud plebea, que tenia els seus propis òrgans de deliberació assambleària i de representació; només contribuïen a "menar-la", conduir-la cap a formes no desesperançades d'esclatar la rancúnia popular (159): "y... porque Don Francisco Grau... es...

el unico Padre y Protector de los Pobres Vecinos..., el Corregidor, a su fantasía le ha también formado sumaria de Causa Cri_ minai y le ha remitido à la Real Audiencia del Principado, por lo que se hallan los Vecinos en la Ultima desesperación, y es de temer ejecuten el estrago que dizen y escriben si dicho Don Francisco sale de la Ciudad llamado per dicha Audiencia..." És clar que això formava també part de la utilització d£ liberada d'un possible esclat de violència desesperada com am£ naça dissuassoria. Però, com totes les amenaces, per fer el

seu efecte havia de ser creïble; i per ser creïble els primers en prendre-se-la al peu de la lletra havien de ser els propis

355
veïns. D'altra banda, hom no pot estar contínuament recorrent No com a dissuassio genèrica, a la darrera de les amenaces.

sinó per comminar l'adversari a recular en un moment determinat, l'amenaça amb l'últim i definitiu esclat s'havia de dos£ ficar per a molt comptades ocasions: una exigència irrenuncia-

ble i imperiosa, que no podia esperar, desglossada del conjunt d'objectius programàtics. Els gremis de Cervera van reservar-la per a en Francesc Grau de Sunyer. ¿Per què aquest interès tan gran dels confra_

res de la Bona Voluntat en evitar que es foragités el seu únic "cavaller protector"? Aquesta actitud contrasta amb la mena

de solidaritat entre iguals practicada amb els capitans dels propis gremis exilats arran l'avalot de dos anys abans: conve£ tits en víctimes escollides de la ferula del corregidor i els regidors, els pagaren col·lectivament la defensa i la fiança primer, fent-los costat després amb les velles xarxes de complicitats quo impediren de fet allunyar-los més enllà de cinc quilòmetres. Els màrtirs de la causa plebea eren capaços d'a_ I

frontar així el despotisme de les autoritats, desafiant-lo. mentre s'estaven a Granyanella, la guerra de memorials es recruava, el setge als governants de la població no r luíxava. Amb en Francesc Grau era tota una altra qüestió. El seu

paper d'amic de la pleb en els rengles de la classe rectora era una esperança de poder aconseguir en algun moment una so£ tida política a la lluita, funció que els propis capitans dels gremis no esperaven acomplir. L'aptitut que li reconeixien

d'evitar un inútil vessament de sang raïa, mes enllà de 1 ' ame_ naça mateixa, en això: oferir una solució de recanvi entre els

356
dos extrems de la perpetuació insuportable de l'injust i desvirtuat estat de coses -el desordre present- i un futur esclat de cega ferotgia justiciera, disposada a tot. Els gremis semblen haver estat conscients que aquesta da£ rera possibilitat fóra la fi de tota esperança de millora, i del propi moviment de protesta, en atraure una repressió mil_i tar que no podien endurar. No els mancava pragmatisme a l'h£

ra d'avaluar alternatives, i sabien bé que les seves esperances de guanyar passaven per derrotar políticament les autoritats de la ciutat, isolant-les i cercant-ne substituts viables. En la cultura política del reialisme popular aquest objectiu prenia la forma tradicional d'una restauració de l'ordre "re£ te" i "vertader" d'"abans", d'un passat sempre bromos. No en va, l'informe negatiu sobre la persona de Francesc Grau signat per l'Audiència el 1754, imputant-li una direcció de la protesta contra l'Ajuntament que mai no havia realment exercit, va motivar-lo haver-se presentat novament com a candidat a la plaça de regidor deixada vacant per la mort d'un ocupant. (160) De la mateixa manera, la menció del seu germà

doctor Josep, o del també catedràtic Magí Indilla, es feu en els memorials plebeus proposant-los com a substituts del Co£ regidor la destitució del qual demanaven (161): "...que ay hijos de la Ciudad nobles Do£ tos de gran Christiandad y Celo del Real Servicio, y del bien publico, y particular de los Vezinos, como son el noble doctor Don Joseph Grau de Sunyer, Cathedratico de sexto de Decretales, y el doctor Don Magin Yndilla, Cathedratico de Vísperas, para que disipada la tempestad de tantos peli-

357
gros, y disturbios, consigan el dia sereno y claro de la paz y de la quietud..." Eren, és cert, solucions de recanvi a dintre del sistema polític vigent, "reformistes"; però el "bon ordre" que els ple_ beus cercaven de restaurar amb una estratègia i una cultura p£ lítica reialistes no era, de cap manera, l'absolutisme que Fe lip V va imposar a Catalunya aprofitant la victòria militar so bre uns vassalls alçats en armes contra ell. Ho prova el pr£

jecte d'alternativa política local -retorn a càrrecs anuals, intervenció dels gremis a la gestió del Comú- que presidia la lluita dels veïns de Cervera contra l'encarnació d'aquell abs£ lutisme a la població. Ho prova també que el rei absolut, fo

ra d'alguns gests teatrals, no va concedir cap d'aquelles rei_ vindicacions programàtiques importants. Però la lluita no resultaria, al cap i a la fi, del tot inútil. Al menys l'avís dissuassori d'un imminent esclat de A

fúria incontenible seria, en el seu moment, prou eficaç.

finals de 1745, ja ho hem vist, el fiscal suprem de la monarquia borbònica sobreseía la causa criminal contra en Francesc Grau i de Sunyer per haver ensenyat la desobediència civil a la multitud de Cervera, en matèria de formatges, vi blanc, ba_ callà sec o arengades.

13.

Els molts, però poc visibles veïns capdavanters de la pleb. Sí a la pleb de Cervera no la manaven senyors, ¿qui n'era

el capdavanter?

Ja hem pogut osservar que cada gremi delíbera_

va per separat i nomenava representants que anaven canviant a

L—

K-H f iM 'D
Ok Vi co ti «
ü TJ >

/.

J.

358
•H

C X

B 0

>
CB H

i-l iO f

CM

a
n

H

w o z

o, c u Jz

«c s i 1 »• /»

h o
K A

« t ;¿
1

d) O R) C fi €í H -M o -o H c H A w • 5 3 as o ï) ü ü

•o

H « 0

O1 -P
•H C

f* >

Vi 0 C

cd

•rl «

H K C -H H B

Cß Q

«ü z a

•C

t) •D

at cd cd H cí O Vi o r'~ D t, (í «- C 0> C -0 o E o) o E •0 T3 •0 "D •o
H

Vi cd

H

•n C Vi (0 cd cd bo K cd H gw < 3
S

Vi 0 •f cd

I 3

C

K W W
^ OH

0 Q

ce D et *tt cd v e « cd u k £>• ^ > Vi Vi Vi c^ cd t« ed Vi Vi v, cd 0 0 0 0 0 o o — ce H n H ed cd cd H c o a D au u u a aaaaaaa - N en _y l ^ vo r- 00 O\ O <- cv rw» »n
cS a ce CÍ CC cd « .*. •*• >i - -w +f 4^ t. Vi - Vi Vi M Vi
1

a

Vi

cd « r C tJ e -H •o •o
Vi Vi

O 4)

horts

•o

H

| u «

• •0

p y +¿

359
cada ocasió, seguint el seu propi sistema de càrrecs anuals r£ tatoris. No va haver-hi, doncs, una direcció única i estable Es mantenia sempre mercès a la mancomunió d'unes

de la lluita.

confraries que funcionaven assembleàriament. Tot i això, van destacar-se uns pocs individus que en els anys de màxim enfrontament, de 1742 a 1750, actuaren de portant^ veus de la voluntat de tots els veïns encomunats per medi dels gremis. Foren els blancs escollits per la repressió del Corre_

gidor després de l'avalot de 1743, en el que "se particularizaron los Capitanes de los Gremios." (162) Si hagués-

Només conec la identitat d'un dels exiliats.

sim de cercar un dirigent, algú que hagués encapçalat la revol_ ta gremial contra el règim municipal i governatiu borbònic a Cervera, és el seu nom que reuneix tots els mèrits: Josep Me£ tre, un coratjós fuster que -curiosament- responia també el r£ no•> de "pansit". Vivia a la casa número trenta-un del carrer del Portal de les Verges, entre les del teixidor Francesc Codina i la lloga_ da per un fadrí mestre de cases al ric propietari Jaume Trilla; és a dir, aproximadament entre on avui hi ha una llibreria i una caixa d'estalvis a l'acera de xaloc del carrer dit del ge_ neral Güell. (163) Una casa en propietat senzilla, avaluada Afegint-hi quatre "vi-

pel cadastre de 1744 en 220 lliures.

nyes" i un hort, de 14,4 jornals en total (6,3 hectáreas), reu nia un modest patrimoni de 730 lliures. Es trobava, per tant,

entre el B9,5% dels habitants acadastrats a Cervera amb un norn bre de béns inferior a les 1.000 lliures, que aplegaven en con_ Però en

junt només el 34,4% de la riquesa de la ciutat. (164)

360
una posició no molt allunyada d'aquella frontera, doblant gairebé la riquesa mitjana de tots els menestrals (370,7 lliures) i superant per poc la de tots els qui exercien el seu ofici de fuster (652,2 lliures). En definitiva, un artesà de situació

econòmica humil però no mísera, de condició plebea i "vulgar" però capaç de redactar i signar extensos memorials amb fines argumentacions polítiques, que no s'acoquinava ni compareixent com a reu davant el senyor Corregidor. (165)

Essent el més sobresortint, el seu nom acostuma aparèixer en escena juntament amb dos més, el comerciant Josep Boldú i el pagès Francesc Cosí. Els tres formaven una mena de trium-

virat força representatiu dels tres grups socials no privilegiats de la ciutat: pagesos, menestrals, comerciants. (166)

Però els dos habituals acompanyats del nostre mestre fuster gaudien d'una situació econòmica molt més acomodada, malgrat compartir amb els pobres de la pleb uns mateixos rengles esta_ mentals. Francesc Cosí pertanyia a la minoria de pagesos rics, o pagesos-negociants, que prestaven diner amb censáis i altres instruments de crèdit vigents, arrendaven el cobrament de drets senyorials i participaven en tota mena de petits però profitp_ sos tractes rurals. El patrimoni immoble i les rendes que aca_

baven reunint d'aquesta forma podien igualar, o encara superar els detentats per famílies patrícies. Els béns de Francesc Cp_

sí a Cervera sumaven 4.142,8 lliures, amb quatre bones parcel·les de secà i un hort de, 39,3 jornals en total (17,1 hecàre_ as), cinc cases estimades en 1.660 lliures i onze censáis declarats oficialment per un capital de 766 lliures.

361
Quatre dels edificis els tenia llogats, i el que habitava al carrer Major, avaluat en 600 lliures com altres casalicis i palaus del mateix carrer, era òbviament el millor. Es trobava

al principi mateix de l'artèria central de la vila vella, fent cantonada amb el portal de la cadena a la banda de xaloc (on ara hi ha el monument a tots els caiguts per la pàtria, donant a la plaça Lluís Sanpere). Hi vivien, a més del propietari,

dos fills de vint-i-quatre i divuit anys, un mosso jornaler de vint, dues mules i un ase (les dones de la casa no s'anotaven mai a la llista del cadastre, mancades d'interès militar o fis_ cal, a menys que transitòriament en fossin les propietàries). (167) A la llista dels més rics de la ciutat el pagès Francesc

Cosí ocupava el lloc divuit el 1744, per sota del comerciant Antoni Castells i davant el també negociant Gaspar Salat, el regidor í ciutadà honrat Josep Móra i el propi cavaller aliat don Francesc Grau. Passant també de llarg la ratlla de les mil lliures, el comerciant Josep Boldú, mestre de postes i propietari de l'hos_ tal situat a les cases de Vergós, no arribava tan amunt. El

seu patrimoni s'estimava en 2.551,2 lliures i el situava en el lloc quaranta-vuit, per sota el cavaller i regidor don Joan de Montaner i per davant un pagès ric o el notari Jeroni Janer. Sumava 49,1 jornals (21,4 hectáreas) amb cinc peces de secà i un hort, avaluats en 1.851,2 lliures. rendava a l'any quaranta lliures. L'hostal dt Vergós li

La seva casa al carrer Major

estava situada al mateix costat que la del pagès Francesc Cosí, però una mica més endavant, entre els palaus del Regidor degà i primer propietari individual de la ciutat don Bonaventura de

362
Montaner (els dos enemics s'estaven porta per porta) í dels també cavallers Meca. Estimada en quatre-centes lliures, l'hja

bitaven com a representants del gènere masculí en Josep Boldú, el seu fill Antoni de vint-i-quatre anys, i un altre esmentat com a "fill de la ventura" que portava el mateix cognom de la família i l'havien batejat Silvestre. Tot això pujava 3.051,2

lliures, però un censal contret amb la senyora na Agustina de Montserrat i Mir li rebaixava la xifra en cinc-centes i quinze llocs a l'escalat de riquesa. (168) lliures,

Aquesta terna plebea d'un fuster, un pagès i un comerciant jugaria un paper rellevant en els anys centrals del segle, però no eren uns cabdills carismàtics i insustituibles. L'apod£

rament de cent i un veí'ns a la primavera de 1742, que segons el Corregidor hauria estat l'origen del Gremi de la Bona Volun_ tat (169), va recaure en una altra terna formada per Llorenç Ferran, Ramon Serra i Bonaventura Domènec. El revenedor Llorenç Ferran tenia una "vinya" de 4,9 JO£ nals (2,1 hectáreas) i dues cases al carrer d'Agramunt (avui carrer Alliberació) de 180 i 120 lliures respectivament. Re-

sidia a la primera en companyia d'un ase (recordem un cop més que les acompanyants de l'altre sexe s'ometen). patrimoni eren 537,5 lliures. Tot el seu

El pagès Bonaventura Domènec

posseïa una peça de terra o "vinya" amb la típica trilogia de cultius de 13,8 jornals (6 hectáreas) avaluada en 530 lliures; però la casa que habitava -al bell mig del carrer Major, del can_ to de mestral, a dos portes del palau de don Francesc Grau- la tenia llogada per nou lliures a l'any, i això li rebaixa el va_ lor dels seus béns a 350 lliures.

363
En canvi, Ramon Serra era un pagès molt ben acomodat, que ocupava el lloc que feia setze entre els més afortunats. Amb

33,9 jornals (14,8 hectáreas) estimats en 2.102,5 lliures en ser de molt bona qualitat, una casa de 400 a la travessia davant Sant Francesc de Paula (paral·lela al carrer del call), una caseta d'eines a Vergés, un ase i 2.019 lliures en catorze

censáis confessats, reunia un patrimoni de 4.541,5 lliures. Just a sota el senyor Fèlix Montaner, aquest valor el col·locava per davant del també síndic plebeu i pagès-negociant Frari cese Cosí. Quan el rei ja havia perdonat els desterrats però encara els cercaven per fer-los-hi saber, a finals de novembre de 1745, hem vist actuar un altre diputat de alhora: Josep Meler. tots els gremis

Era un teixidor en una situació econòirú

ca molt modesta: una "vinya" de 2,6 jornals (1,1 hectáreas) i una casa a la plaça de la Universitat-on vivia amb dos fills de 21 i 24 anys-; 316,3 lliures en total. La seva aparició com

a suplent dels represaliats palesa un cop més que el tremp de la lluita no depenia de la braó d'un petx t nucli dirigent. El combat plebeu a la Cervera de mitjan segle XVIII es re_ colzava en una organització molt sòlida, i una voluntat molt ferma sempre consensuada en les assemblees de les vuit confra_ ries encomunades. Una vertebració capaç no solament de fer-se

càrrec solidàriament de les víctimes de la repressió, també de substituir-les en llur paper dirigent i, en lloc de fer-se eri rera, recruar encara més 1'assetjament tenaç de les autoritats de la ciutat. Molt més que l'incompliment mig encobert de l'or_

dre d'exili fora el corregíment, aquest havia de ser el verita_

364
ble desafiament als cops íntimidatoris del Corregidor i la Reial Audiència. Si d'aquells que hem vist actuar de representants de tots els veïns formant Comú, passem a considerar els síndics delegats per cada confraria per anar menant la lluita en cada moment, ens trobem amb un nucli vertebrador de mig centenar de persones. Podriem també seguir ampliant l'organització plebea

fins aquella reunió de cent i un veïns, una mica enigmàtica, assenyalada com a origen de la idea d'unir-se en Gremi de la Bona Voluntat. I encara no hauríem acabat en la recerca d'o£

ganitzadors del moviment de protesta: hi havia també els capi_ tans electes per cada confraria, i com anaven canviant cada any, al cap dels vuit en què l'enfrontament fou més dur (17421750) trobariem prenent directament part en el seu sosteniment organitzatiu gairebé tots els mestres artesans, els pagesos agremiats a la confraria de Sant Isidre, els diferents indivi_ dus i oficis agrupats a la de l'Àngel Custodi, i els joves sol_ ters reunits en el gremi dels fadrins. Una força amb arrels

molt fondes en aquestes associacions del poble menut i les ca_ pes no privilegiades, de caire a la vegada econòmic, social, assintencial, religiós, festiu, cultural i polític. No havent pogut identificar aquell centenar més un de veïns fundadors del Gremi de la Bona Voluntat, he assajat de reconstruir indirectament la composició del nucli intermedi eri tre la mitja dotzena que actuava de portantveu de tots els gr£ mis alhora, i els capitans rotatoris escollits anualment per a tota mena d'afers a cada una de les confraries. Prenent els

noms dels qui s'esmenten com a diputats especialment elegits a

365
cada gremi per separat, i per tasques directament lligades a i [
1

la lluita veïnal comuna, he reunit una llista de quaranta-set persones (inclosos els que actuaren de síndics destacats), que es reprodueix com apèndix num. I d'aquesta secció. (170)

En la seva immensa majoria eren menestrals, i alguns page sos de situació econòmica poc folgada, i en certs casos gent en situació d'autèntica pobresa (n'hi ha sis els deutes o ll£

guers capitalitzats dels quals superen el valor de tots els seus béns). Trenta-nou (un 83/6) estaven per sota les mil lliu Però desta_

res, i vint-i-sis (55%) per sota les cinc-centes.

quen al seu costat una minoria de cinc pagesos rics, dos mene£ traís benestants i el comerciant Boldú amb més de mil lliures per cap, que tenien en conjunt més béns que tots els altres junts (57,6%). Tres ja han estat presentats amb detall. Els pagesos

rics Josep Garriga, Ceroni Montiu i Pere Joan Roca responen al mateix patró que els Cosí o els Serra: no molta terra però b£ na i cara, cases ben posades en els llocs centrals de la ciutat i estimades entre quatre i sis-centes lliures, un parell de cavalleries, i censáis. El patrimoni del sabater Francesc

Brach i el ferrer Francesc Pijoan només diferia del d'aquells pagesos-negociants en les cases un xic més modestes (320 i 240 lliures), tenir menys cavalleries i terres de qualitat una nu ca inferior, i pagar importants impostos "gananciales" que els atribuïen ingressos imposables d'un centenar de lliures a l'any derivats de l'exercici del seu ofici. Podríem afegir a aques-

ta élite entre els capdavanters plebeus el fadrí Pere Trilla, fill d'un pagès benestant amb més de tres mil lliures declara_

366
des al cadastre (ocupava el lloc trenta-tres entre els més rics), i el metge fadristern Joan Garriga per estar en posses_ sió del títol de "doctor", malgrat no tenir cap propietat i viure en una casa de lloguer. Amb tot, el predomini de gent poc benanant a l'esquema or ganitzatiu gremial és ben manifest. Dels quaranta-set síndics,

només una vintena vivien a les parts altes de la vila vella, de costat amb privilegiats i acomodats -dotze al carrer Major, dos a la sebolleria i sis a la devallada al convent de Sant Do mènec-. Els altres residien a barris clarament pagesos i me-

nestrals, perifèricament situats respecte aquell centre axial: cinc als carrers Nou i de Barcelona, a la zona de forta pendent a la banda de xaloc de la vila vella; un al veïnat de Vergós, i els vint-i-un restants habitaven la zona de majoria menestral situada al capcorral (Portal de les Verges, Plaça de la Unive£ sitat, carrer Agramunt, carrer del Call i travessia davant el convent de Sant Francesc de Paula). Conec únicament les edats de catorze, i anaven des de vint a setanta anys, amb una mitjana de 39,6 (potser una mica esbia£ xada pels fadrins més joves, dels quals el cadastre acostuma a donar sempre l'edat, a diferència dels pares de família que ra_ rament hi figura). Els joves coparticipaven doncs a la dire£

ció del moviment per medi de la confraria de Sant Ramon de Pe_ nyafort, però el gruix eren homes madurs i no mancaven avis venerables encapçalant la rebel·lia. D'aquesta temptativa de treure a la llum la composició de la confederació gremial, que va vertebrar la protesta contra l'Ajuntament borbònic a Cervera, se'n desprenen tres conclu-

367
sìons generals. La primera és la impossibilitat de segregar un nucli de conspiradors o d ' il. luminata dels quals hagués des_ pes la combativitat d'una massa anònima i informe. En el sen

tit més literal, la lluita era cosa de tots els veïns no lligats amb el poder. En segon lloc era un moviment nítidament plebeu, amb un protagonismo menestral probablement degut a què els pagesos formaven un sol gremi -i amb un nombre limitat de mestres, se gons sembla (171)-, tot i ser molt més nombrosos que qualsevol altre ofici. (172) Aquest biaix artesà encara contribuïa a

desplaçar el centre de gravetat cap als més pobres, ja que la menestralia era el grup social menys benestant en el seu conjunt, després dels jornalers: 371 lliures per cap com a mitja_ na el 1744-45, contra les 807 dels pagesos, 1.377 dels comerciants, 1.407 dels professionals liberals i 3.466 dels nobles i senyors. Però no era un moviment dels desheretats, els desposseïts de la ciutat. Els interessos de classe -que treuen cap darrera

la defensa col·lectiva com a pagadors d'impostos, concurrents a servituds militars o privats de representació política- cedien la preferència als punts comuns com a plebeus que compa£ tien una mateixa condició social, un mateix "estament". Això

permetia que hi haguessin diferències molt notables en els ni_ vells de riquesa a 1'interior de la pròpia "pleb", de vegades tan fondes com les que separaven -en termes monetaris- el poble menut i l'élite privilegiada. Llinatges patricis rivalitzaven amb alguns membres de la confederació plebea per ocupar els primers llocs a la llista

368
dels més acabaláis de Cervera. De fet, únicament quatre dels vuit regidors vitalicis figuraven el 1744 en els rengles dels cinquanta més rics. (173) Fortuna i poder no mantenien una re_

lació sempre lineal: per esdevenir "poderós" calia afegir a la del patrimoni amb què respondre a dispendis, la "qualitat" e£ tamental privilegiada i el relligament polític amb el règim dels Borbons; dues circumstàncies que podien ser sovint conse_ güents al reeiximent en els negocis, però sempre amb un cert retard. Per contra, molt abans s'esfumaven rendes i patrimo-

nis que títols, matrícules, dret a portar espasa, vinculacions í demés. Aquesta diferència de ritmes entre fer (o dilapidar)

diner i assolir els graons superiors de l'escala del menyspreu d'estirp donava lloc a una demarcació estamental que interse£ cionava el tram més alt de la corba de nivells de riquesa.

(174)
La precedencia concedida a l'hora d'obrir l'accés al poder als criteris de "qualitat" estamental, bon emparentament i amistançament polític, per davant els estrictament crematístics, tenia com a contrapartida el recolzament d'alguns rics no privilegiats a la causa dels pobres, del poble menut. Però

el paper capdavanter jugat a Cervera per un modest fuster com era Josep Mestre, destacant per sobre qualsevol altre puixant síndic de la pleb, i el protagonisme sempre mantingut per la confederació gremial, invaliden qualsevol interpretació d'una direcció "necessàriament" burguesa del moviment popular. Ni

els pocs patricis amics de la pleb, cercant jugar el paper de recanvi polític, ni les capes "burgeses" que prenien part a

la lluita, anul·laven l'autonomia político-cultural del gruix menestral i pagès.

369
El reialisme tradicional dels pobres, amb totes les seves limitacions políticament inhibitorias, contribuïa decisivament a assegurar aquella autonomia en relació als nobles i hisendats que podien cortejar-los. Era una cosmovisió política que con_

feria, en tant que vassalls sempre "especialment" volguts del seu rei imaginari, un paper a respectar i uns drets per exercir fins i tot als més "vulgars", més "ordinaris" i "poc v_¿ibles" d'entre la pleb. I u.ia filosofia político-moral que, tot

dictant unes ben precises ncrmes de conducta als poderosos i be_ nestants envers els desposseïts, no deixava els menuts a mercè dels grans: únicament complint amb llur paper de "bons" pares •'protectors" podien esperar ser degudament correspostos amD acatament i deferència. Res més lluny d'aquest paternalisme

reia]ista que el .servilisme o el respecte degut obligatòriament 'ntrt- els diferents graus de la cadena de prerrogatives ctels gaudints de fur privilegiat. Els més acomodáis entre la pleb poctien esperar jugar un paper "visible" en la protesta, i no feien tot sovint; però no els era concedit per naver reeixit econòmicament -les despeses les subvenien solidàriament tots els confrares- sino per suposar-los més destresa a l'nora Je saber-se mou L P amb soltesa en el laberint de memorials, notaries, fiscalies i escriptoris. Era per això que els apoderaven com a procuradors. Però si un

fuster resultava prou espavilat per no acovardir-se o desconcertar-se davant les autoritats que calgués, li atorgaven el mateix poder que a un negociant o un destre pagès acostumat a tenir bona cura de bestretes i esmerços. Lluitant com no J"oj.en per fer-se valer, contra un sistema

370
polític que els considerava inhàbils per intervenir en els as_ sumptes del govern, sabien també valdré's per ells mateixos en el propi moviment. Si calia per exemple obrir vies d'accés d\_

recte a la Cort de Madrid, per malfiar-se de la tramitació dels seus memorials de greuges des de l'Audiència del Principat, no dubtaven els veïns i confrares de Cervera a contractar "agents de negocis" davant els Reials Consells, exactament com ho feien els seus Regidors enemics. Els gremis tenien d'apoderats el

1744 als síndics Josep Mestre i Francesc Cosí, i al notari de Barcelona Pere Fogueres pels assumptes a tramitar a la capital del Principat. El 21 de febrer, valent-se de la facultat de

substituir el poder rebut, el traspassaren a don Juan Gonzalez de Valdivieso, Alfonso Manuel Corriego i Manuel de Loases com a procuradors dels gremis de Cervera a Madrid. (175S No tirarien debades el diner de les confraries. Memorials

signats per Alfonso Manuel Comego i Antonio de Lerma y Paz motivarien noves inquisicions i consultes aei Consell de Cast£ lla davant la Reial Audiència de Barcelona, no totes estèrils pels veïns. (176)

14.

La lògica absolutista en la resolució del conflicte_. Els magistrats del Principat anirien informant cada una

de les consultes dels seus superiors sobre els diferents greu_ ges denunciats per la confaderació gremial de Cervera. Però a

començaments de 1745, i com a conclusió de la seva resposta al memorial més extens i més radical dels tramesos per la pleb,

371
1'Audiència de Barcelona va considerar neccessari afegir una valoració de conjunt del permanent conflicte entre els veïns i les autoritats d'aquella ciutat. (177) Dotze folis manuscrits

amb una substanciosa valoració política que ens aferma força presumpcions fins aquí parcialment formulades, i il·lumina la significació del pregon esberlament del consens comunitari -un consens a l'entorn del candidat borbònic a la successió- arran

de la implantació del nou règim de govern. D'entrada, l'origen o "principi" d'on "com d'una deu" br£ llaven les "inquietuds" que contorbaven els veïns de Cervera els situava l'Audiència en el seu substrat polític reialista, i "filipista": "consiste en la alta, é ignorante aprehèn sion conque mirándose distinguidamente privi 1 eg i aao s , y favorecidos de la Real grati_ tud de V. Mayd., crehen, con sobervia aluzinacion, q u e c o n ellos no se entienden aquellas Leyes,5reglas generales, que V. _Magd_. a ha establecido para el buen Govierno de s t e P r ineipa do." "Altivesa ignorane" i "superb miratge" els semblaven a uns privilegiats servidors sol·lícits del poder borbònic les raons del reialisme popular, conservat en el receptacle d'un petit micro-cosmos politic comunitari, que feien als cerverins sentir-se aliens i per sobre les lleis uniformitzadoies de 1'absolutisme : "Persuádese la Audiencia à este concepto porque observa que lo s V e zin o s d e C e r v e r a no ai forma de acomodar su obediència tranquijLamente, ni aun ha aquellas mas Driversales, mas importantes I la salud publica

372
y felìzidad desta Provincia, y mas combenientes á la armonia que deve observar en la Uniformidad de Govierno con las demás del Reyno." Reialisme plebeu i consciència de comunitat eren els dos fonaments bàsics de l'oposició que trobava a Cervera aquesta pretensió d' "uniformitzar" del govern absolutista, prenent de model a Castella. Els veïns de Cervera no es conformaven amb

un paper de súbdits sense identitat particular, en lloc de la digna reciprocitat de deures entre vassalls i senyor-rei que creien l'autèntic ordre bo i antic. No es resignaven a ser

desposseïts de singularitat política com a comunitat, a ser privats de drets i privilegis privatius, a esdevenir uns sub dits més com els de qualsevol altre part o qualsevol altre reg_ ne. La Reial Audiència trobava força proves d'aquesta agosara_

da resistència a perdre la seva identitat com a ciutat, desta_ cada per la seva lleialtat als reis. Fundaven la primera prova en què, havent Felip V prohibit "generalmente en todos sus Reynos y sin excepción alguna el Uso de toda Arma corta" (i encara afegirien els governants se_ gons la Nova Planta que l'ús d'armes ja estava desautoritzada de molt antic per les Constitucions i pragmàtiques del Princi_ pat, segons ells "confirmades" pel primer Borbó) els cerverins van creure durant "la función del Víctor" (1'"agraïment públic de 1743 a la mercè d'exceptuació de quintes) "algunas A r m a s d e las prohividas", "...de manera que aunque después mando el Corregidor... (que) ninguno se atreviesse i Usarlas,... y (que) qualquiera que las tuviesse se las entregara; con todo eso no

373
hubo alguno que lo executasse, como si, tantas Leyes Reales no los comprehendiera, 5 tuvieran algún Privilegio que los excepcionara..." El mateix ."Victor". l'avalot de 1743, era la segona mostra de la temerària rebel·lia que s'amagava darrera la pretensió de ser uns "fidelíssims" vassalls. Pels articles 47 i 52 la

Nova Planta havia prohibit tota mena de reunions o "juntes" seri se autorització i presència de l'autoritat, "sopeña de tenerse por sediciosos". No obstant això, "no dudaron los Vezinosde

Cervera juntarse en excesivo numero, sin orden, método, ni asistencia de la Justicia..." Unes circumstàncies que

"...denotan la demasiada libertad conque sin temor, ni respeto à sus Juezes y aun à las mismas leyes, atrepellan con facilidad la obediente sumisión conque deven sugetar_ se... á la superioridad de estas y de aque_ líos..." Pel mig hi havia, és clar, diferents nocions de la Llei, les normes i consuetuds. A l'univers politico-moral del reia_

lisme dels pobres i mancats de privilegis de llinatge, però dig_ nificats per llur condició de veïns d'una ciutat privilegiada, la veritable força de la llei era el consens mutu entre legis lador i comunitat. L'"obediència" havia de ser recíproca i no La "subjecció1 era llavors compati_

incondicionalment "deguda".

ble amb la "llibertat" col·lectiva i individual, i poc amiga de la "submissió". En canvi, els buròcrates del poder absolut no atorgaven altra part a prendre pels súbdits que l'acatament sense exce£ cíons d'unes ordres la rectitud de les quals només podien ju_t

374
jar en tot cas-els superiors. Però aquesta pretensió de conjunyir tots els plebeus a una mateixa condició de governats en forma passiva era contradita per la concessió de gràcies reials singulars, com la rebuda pels veïns de Cervera la primavera de 1743 deslliurant-los de quintes. Per això afegien els magis-

trats de l'Audiència un paràgraf que trasllueix tot l'espant que provocava a uns governants, que volien basar la seva autori tat en el temor, les manifestacions del "lliure esperit" dels seus governats: "...sin que pueda servirlas de disculpa aver sido efecto del sumo regozijo con que celebraron la apreciable exempcion que V. Magd. acabava de dispensarles; porque en las numerosas concurrencias populares, en que se alteran, se immutan, y se esfuerzan los afectos de los Concurrentes, ya sea por causa de dolor 6 ya por regczijo, es muy grave el riesgo de que resulten funestissima s_Consequencias . . . , y mas si r vi e n dose de todo genero de Armas, asi de dia como de noche, y todo esto sin la aevida Licencia de su Corregidor (178), lo que parece es mui bastante para conocer el licencioso y libre espíritu en que se hallan constituidos ..."

La tercera demostració de què els altius plebeus de Cervera creien que les ordres de la monarquía "no anaven amb ells" era l'il.legal associacionisme que practicaven, i es palesava en la constitució del Cremi de la Bona Voluntat (una perillosÍ£ sima "novetat" en la que les autoritats van trigar massa a parar esment ) : "...estando igualmente prohivido que pueda Unirse, ni Juntarse en la formalidad de

375
Gremio ningún genero de Gentes, sin lizencia de Vuestra Real Audiencia, 6 de sus re£ pectivos Corregidores, con todo aso se han juntado en Cervera por su propia autoridad Ciento y Una Personas de distintos oficios formando un Gremio, à quien han dado el titulo de Buena Voluntad, cuia novedad se ha entendido poco tiempo ha, con el motivo de la general Union de los Gremios, a que se ha agregado este, con el fin de entablar todos, con el Concepto de Común, las Vastas pretensiones, y extraordinarios recursos que ha fraguado el Volu * rio Capricho de sus Particulares." S'al.ludeix altre cop a la difícil catalogació del Gremì de la Bona Voluntat: va formar-se "amb motiu de la general unió dels gremis", però va "agregar-se" com un més a l'encomunió de tots. En qualsevol cas, era un organisme fora de la Ilei, igual

en l'acepció restringida com a semiclandestí novè gremì confede_ rat, que en la més ampla batejant la unió mateixa. Les seves

intencions subversiveb de 1'ordre polític de la ciutat es mani_ festaven no solament en els recursos veritablement "extraordina_ ris" -segons els governadors de l'absolutisme- que gosaven tra_ mitar, o en l'atrevit abast dels objectius programàtics que hi feien constar, sinó més encara en la pretensió de ser i representar, en nom de "Comú", l'autèntica voluntat de la ciutat. S'entossudien a retrotraure al passat, a la constitució "origi_ nana" en "universitat" dels habitants aplegats a toc de campa na, la legítima formació del govern comunal que l'estat absolu_ tista havia definitivament segrestat als veïns: "haviendo refundido V. Magd. codas las facultades de los Pueblos, y d*' sus Partíeu-

376
lares (que en ciertos casos acostumbravan a juntarse à Campana tañida) en los Ayunta_ mientos nuevamente formados, por el capí tía lo 45 de nueva Planta, según las Leyes y Costumbres de Castilla; dando á los Regidores el govierno político y la administración de suspropios y rentas, y con este manejo la representación de todo el Pueblo, sin que en ninguno de los de este Prinzipa_ do se conosca, ni deva conocerse otro Concejo, 6 Cavildo, que pueda tener nombre de Común." No solament infringien la Nova Planta i s'oposaven a la

unificació amb el règim de Castella (el rogne de la monarquía on abans i més profundament s'havia desenvolupat 1'absolutisme); pretenien a més mantenir una idea representativa de l'ori_ gen de l'autoritat del tot incompatible amb la progressió del poder aosolut. Impugnaven com a seus els "representants"que

la superioritat de l'Estat navia nomenat, encomanant-los-hi el govern de la comunitat. I procedien pel seu compte a exercir

aquella representació des de baix mitjançant una organització pròpia que podia esdevenir un autèntic contra-poder local: "...los Vezinos de Cervera, reduciendo á un Cuerpo individuo los ParticularesdesuS Gremios, se abanzan á formar Común, haziendo à sus Capitanes5Prohombres los Gefes de el, paraque en su nombre formen qualesquiera recursos..., de manera que Contravin l e n d o i l a s providencias de buen Govierno dadas por V. Magd. se h a z e n móns c r u o s o s en el suio..., mientrasse dedican § conferir, y § resolver el g o v i e r n o c U s u procomunal, y de los intereses de su ciudad."

f

«f

377
El seu "monstruós govern" paral·lel no podia, ni pretenia com a tal, desbancar el municipal de la ciutat (i menys encara el governatiu). Però, influint decisivament en les actituds

dels veïns, i nodrint llur insubordinació, s'erigia en "àrbitre del govern de la seva república", fent ingovernable la ciu_ tat si els representants de l'Estat borbònic no els obligava a entrar en raó: "Y lo peor es que con este motivo, è inspirados de laOrgullosaaprehensión con que se juzgan arbitros en el govierno de su República , se enquentran en la Variedad de sus ideas, no solo dictámenes para extender con impropiedad s"s privilegios, sino resp_ luciones para Conseguir quanto les dicta su pasión, 6 la de aquellos que influyen principalmente en la multitud..." Mostres d'aquesta suplantació escandalosa.de l'autoritat era la tossuda manera d'interpretar les mercès rebudes dels reis, i de Felip V en particular, ben diferent a la dels gove£ nants de la població: "la permisión de usar de Arreas largas",

"la e x e m p c ion de Qu_i_n_t_as ' ' o "las... extensiones que dan al Privilegio de Alojamientos y Bagages" que -forçant el llenguatge de forma ben curiosa- l'Audiència titllava de "violentes". 1 si el govern de les autoritats borbòniques parava al ca£ davall en no res sense l'acatament submís de 1*"ínfima pleb", era el principal objectiu declarat de la seva rebel·lia remoure-les, juntament amb tot un sistema que entregava el monopoli dal poder local a les classes privilegiades: "Y finalmente se acredita la apasionada temeridad de sus resoluciones, ya pretén-

378
diendo se mude la formación de Regidores Perpetuos i Regidores anuales..., y insol tando con vozes injuriosas el honor y Leal_ tad de Don Garceràn de Villalba, à fin de arrojarle de su Ciudad..." Anant de dret a la "novetat" políticament més perillosa, i cercant atallar d'un cop la insubordinado plebea, el princi pal dictamen de la Reial Audiència de Barcelona fou el febrer de 1745 suprimir l'encomunió dels gremis de Cervera i disoldre el Gremi de la Bona Voluntat: "Por todo lo qual, y p^ra atajar tan perjudiciales novedades, y remediar tan perní^ cíosos abusos... como han... hecho los encomunados Gremios de Cervera, es de dictamen la Audiencia que V. Magd. se sirva man_ dar que en adelante no puedan dichos Gremios unirse entre si de manera que formen un cuerpo individuo, en cuio nombre, y à cuyas expensas puedan sus Procuradores corn parecer en juicio, 6 fuera de el, querellar: aose, acusando, o demandando. Que cada Gremio subsista por sí con separación de los otros, y que solo pueda juntarse según lo prevenido... Y que el Gremio llamado Ée_BHeHa_v£-'-HníaÉ (179), se deshaga, y que no subsista de manera alguna..." No deixa de ser xocant aquest joc permanentment contradic tori entre passat i present: des d'una mentalitat absolutista resultava una deletèria "novetat" allò mateix que per a una pleb reialista era part de 1'"ordre bo i antic" de sempre.

379
15. Passar comptes, però ¿a on ? Nou mesos després, a principis de novembre de 1745, el fiscal del Consell de Castella comunicava al poder governatiu del Principat que, "en quanto à la unión de los referidos Gremios, y el que parece se ha formado con el nombre de Buenavoluntad..., y para evitar todo genero de inquietud,...cele y cuyde de que cada Gremio de los de dicha Ciudad... subsista por sí, sin permitirles la unión con los demás..." (180); però amb una excepció que de fet deixava una portalada oberta: "...sino en los casos, y particulares del procomún de todos" ¿Quina altra cosa havien fet els gremis confederats de Cervera, sinó unir-se per tot allò tocant al "procomú de tots"? A part d'intimidar-los, i proscriure la "veu" de la Bona Volun tat, la principal innovació de l'ordre va ser un control gove£ natiu encara més estricte de les activitats de cada gremi, i en particular de l'elecció de representants i l'adopció d'acords en coordinació amb els altres. Per presentar un recurs

0 participar en una gestió mancomunadament havien de demanar permís prèviament cada vegada. A finals de 1745 s'havia indultat els diputats plebeus de£ terrats. Estava sobreseguda la causa contra don Francesc Grau i

anuí.lat temporalment l'estanc municipal de pesca salada, vi i formatge, per qüestions de procediment. Estava confeccionat

1 aplicat Ui. nou "apeo" dels béns del terme, amb participació dels gremis per assegurar un repartiment més equitatiu del cadastre i la quístia. (181) Les demandes de suprimir els regii foragitar don

dors vitalicis, canviar la ciutat de Corregidor

380
Galceran de Villalba havien estat rebutjades. L'únic litigi acceptat com a tal per les autoritats que restava pendent era la revisió dels comptes del Comú, i això comportava resoldre d'una vegada l'espinós problema d'acceptar-hi o no com a part una representació plebea. Si, com en la recent elaboració dels

nous cadastre i manifest, s'autoritzava els gremis a ataüllar l'arxiu de l'Ajuntament, calia donar-los també llicència per escollir altre cop una representació comuna. Abans que res, l'administració reial central deixaria ben clar que era ella l'àrbitre suprem, qui havia de fer lliurar els llibres als Regidors i jutjar-ne els comptes. El dotze de

novembre el Consell de Castella enviava a l'Ajuntament de Ce£ vera una carta manant-li presentar els espuris comptes deguda_ ment justificats en el termini de quinze dies. (182) El Con-

sell de la ciutat va nomenar, en rebre l'ordre, don Marià de Moixó i de Maranyosa per reunir la documentació, fer-se'n càr_ rec i portar-la a la Cort de Madrid. (183) La intenció dels regidors era que Marià de Moixó, a

més de portador i custodi dels llibres, fos també procurador de l'Ajuntament davant el Consell de Castella. Assabentats a

la Cort, l'escrivà de la Cámara del Rei don Pedro Manuel de Contreras va comunicar-los d'immediat la rec-isació del Consell d'aquesta diputació. L'acta de l'Ajuntament 10 explicita el

motiu, però és probable que fos lú intenció del fiscal suprem de la monarquia de no convertir la revisió dels comptes de Ce£ vera en un judici entre parts. D'aquesta forma s'estalviava

-si més no de moment, mentre s'estudiava la qüestió- haver de donar facultat als plebeus de concórrer-hi amb una altra repr£

381
sentació. En conseqüència, fou revocat el poder que li havien atorgat com a síndic en tot allò que no fos autoritzat per la Cort. (184) Els regidors degueren seguir insistint en demanar una d£ fensa, i probablement també del seu cantó els gremis burxarien per accedir-hi com a part, mentre l'administració central no sortia de dubtes sobre el caràcter a donar a la »-evisió. De£

pres de mig any va per fi decidir-se a acceptar el nomenament de Marià de Moixó com agent del corregidor i els regidors de Cervera en les dilegències que seguien el seu lent curs a la Cort. (185) Potser pensada com a compensació als gremis, a finals de juliol el Consell de Castella va donar ordre a l'Ajuntament que el Racional deixés durant vuit hores d'oficina "todos los documentos originales, y testimonios auctenticos... concernientes á la justificación de sus Cuentas,que pidieren... Don Francisco Grau, Amorós Copons y demás (persones) comprendidas en el RealDespacho..." (186) Torna a sortir-nos el cavaller Francesc Grau d'aliat dels gremis, aquest cop encarregant-se de donar una ullada als 1 vibres de càrrec i descàrrec dels béns de propis del Comú, ajudat pel notari Ambròs Copons (i no sabem exactament quines altres persones). (187) A l'hora de sentar un important precedent po

lític -la intervenció en comptes de propis d'elements plebeus-, ¿preferien des de Madrid fer-ho cedint la deguda prelació de grau? Sabem però, per un altre document, que la mateixa ordre

382
concedia autorització als gremis de Cervera per escollir i ap£ derar diputats "para el seguimiento de las dependencias que dichas Cofradías (188) tienen pendiente con el Ilustre Ayuntamiento".

No anirien sols, per tant, el notari i el cavaller a pa£ Ens sorgeix, això si, un

sar revista dels llibres del Comú.

altre dubte: si en Marià de Moixó s'havia endut a Madrid els llibres originals més importants, ¿quina mena de revisió podien fer a l'arxiu de la ciutat els visuradors autoritzats? El cas és que no van confromar-se sis gremis a fer un paper de comparsa. No objectarien pas la primera oportunitat

d'entreveure els escabrosos còmputs, encara que fos encapçalats pel seu noble aliat i un notari d'ofici. I menys desaprofita_

ríen l'ocasió de reconstruir amb la deguda llicència la conf£
ü

deració gremial, un cop interdit el Gremi de la Bona Voluntat. Però protestaren enèrgicament el greuge d'acceptar-se pel Consell l'apoderament d'un agent defensor dels Regidors sense la contrapartida d'un altre defensor de la pleb. Preveinet-ho, l'Ajuntament va curar-se en saluk demanant certificació expressa de l'autorització de la Cort, "parague en tiempo de revista no se ponga dificultad en las partidas que se libren a dixo Moxó por su correspondiente salario" La des-

pesa sortiria, és clar, de les rendes de la ciutat que havien de satisfer els mateixos veïns que es consideraven part oposa_ da en la investigació dels comptes. per a un memorial (189): "...se acudió ante dichos señores del Cori sejo por los Capitanes de los Gremios... diciendo... que como su concesión fuese tan gravosa y perjudicial a dichos... Gremios, Era un excel·lent argument

383
no solo porque las pingues rentas y propios del publico estavan disipados..., y los Gre_ míos perdidos y censados contanta multitud de gastos y tropelías que les havia ocasi£ nado la mala conducta y régimen de los regidores y Corregidor... Que también porque para pagar el salario hera preciso quese hiciere entre los Gremios un reparto corre£ pondiente, y mantubiesen -1 dicho Don Mari£ no que vino a esta Corte a traer las quentas generales al ser Agente de los regidores, y defenderles en la revista quese havia de hacer ante dichos señores del Conse_ jo, de manera que los Gremios abrían de mantener y pagar al Agente delos regidores Contradictor de los irismos Gremios..., en cuias circunstancias devia ser despreciada y negada dicha pretensión asi por grabosa y perjudicial a los Grenios, como por falaz cimiento en que la fundava". Ja tornem a tenir els capitans dels gremis actuant en comú contra l'Ajuntamnet de Cervera, i amb la seva habitual llen_ gua llarga i esperonada. No reeixirien a desautoritzar la de_

fensa dels Regidors, però a la fi aconseguirien prendre part a l'examen dels comptes davant l'administració. El 1742, quan els gremis havien reiniciat els intents de revisar-los, van adreçar-se a la vegada al poder governatiu i judicial representat pel tàndem Audiència-Consall de Castella, i al ministeri alhora fiscal i militar que era llavors la Intendència. Don Antonio de Sartine intervindria amb molt d ' in_

terès, servint-se de la pressió plebea per reformar 1'aplicació del cadastre, però no va obtenir amb la seva sola autoritat la rendició de comptes pels Regidors de Cervera demanada

384
el 1743. (190) drid. Després l'afer havia passat directament a MaDesconec les vicissituds sofertes peí procés, però al ¡ i ;

cap de set anys tornaria a parar a la Comptaduria General de la Intendència del Principat. A començaments de maig de 3 750 els diputats nomenats el 1746 pels gremis per a la rendició de comptes tornarien a refer, amb la deguda autorització, la sindicació col·lectiva. El sastre Francesc Ortinyach, "uno de nosotros dichos Diputados" , va sol·licitar permís al comandant general interí del Principat, marquès de la Mina, "...para poder nombrar dos Personas Inteligentes y Noticiosas de las Entradas Ordinarias, y Extraordinarias, que a tenido dicho Ilustre Ayuntamiento de la referida Ciudad de Cervera, y de los cargos de Ju£ ticia ordinarios y extraordinarios, con facultad de assistir en el pasamiento de quentas que el mesmo Ilustre Ayuntamiento esta dando, y presentar las Justificaciones correspondientes al Cargo que deve ha_ zerse, he inpugnar la Data que no fuese le_ gítima." Un decret de finals del passat més de maig havia ja atorgat als gremis l'autorització per a què "acudiesen a la Contadoria Principal" amb llurs propis documents al lliurament i re_ vista dels còmputs. En definitiva, s'estava per fi veient la j

causa com a judici entre parts davant la Intendència de Catalu nya, i els plebeus hi participaven. Els dotze representants, diputats pels vuit gremis, escoli^ ren com a síndics de tots les persones "intel·ligents i assaberi tades" de dos coneguts veterans de la lluita plebea de Cervera:

i

385
Josep Mestre í Josep Boldú. (191)

16.

Per integrar la protesta; procuradors, diputats del Comú i síndics personers. L'ofensiva gremial contra el règim municipal borbònic sein

bla haver estat força general a tot Catalunya durant la prime_ ra meitat del set-cents, i en els anys quaranta i cinquanta del segle en particular. (192) Cervera va formar-ne part, p£

rò el seu no fou un cas més: per haver esclatat obertament el conflicte l'endemà d'imposar-se la Nova Planta; per la coherer^ eia i precursora radicalitat del programa d'alternativa políti_ ca local del moviment; per la ferma cohesió i sòlida organitz£ ció de la protesta articulada pals gremis; i, sens dubte, per la singularitat "escènica" d'aquesta ciutat tan plena de conn£ tacions en temps de Felip V, la situació de permanent hostili_ tat entre els veïns i l'Ajuntament va suscitar una atenció de l'administració reial sense gaire parangó ateses les proporcions demogràfiques i econòmiques d'aquella petita ciutat de l'interior català. ¿Podia d'alguna manera haver servit con un exemple-guia entre els inspiradors de la reforma del règim de govern local del Principat introduïda pel reformisme de Carles III? conec, encara que no sigui inversemblant. Ho de£

Fou sens dubte la

protesta gremial que va incitar l'Audiència a posar-se a fer memòria. Quaranta anys després de bastit a Catalunya el go-

vern de nova planta a semblança del castellà, es va parar esment en l'oblit del càrrec de procurador síndic general. Els

386
tràmits per introduir-lo al Principat s'iniciaren el 1756, i el 1760 s'ordenava finalment la creació. Al menys sobre el paper les seves atribucions eren fisca_ litzar i aclarir 1'espuria gestió dels regidors perpetus, ce£ cant apaivagar la rebel·lia popular que encenien arreu. Les

oligarquies locals reberen inicialment amb molt recel als nous procuradors, fent-los la vida impossible. Però havent-se man_

tingut en els criteris del nomenament l'habitual precedencia estamental, aviat comprovaren que la seva eficàcia en el control dels comptes municipals podia neutralitzar-se amb facili_ tat, mentre se'ls emprava de pantalla davant la pleb. Els pro

curadors esdevingueren un regidor més amb una altra denominació, plenament integrats en els cercles tradicionals de poder. Josep MS Torras i Ribé ha trobat el mateix binomi noblesa-doctors, que gairebé monopolitzava els càrrecs de regidorvitalici, dominant igualment la selecció de candidats a procxi rador síndic general. Entre 1760 i 1808 foren nobles un 83%

dels nomenats, i doctors l'altre 11%, (193) una situació comú na arreu de Catalunya. Però s'havia donat un primer pas en l'intent d'integrar d'alguna forma una conflictivitat tant perenne com el corrupte regidorat de l'administració local, i que el poder absolut es reconeixia del tot incapaç d'esoandir per altres medis. Pins

i tot a certes poblacions va començar a tolerar-se una intervenció més o menys institucional de representants dels gremis a la gestió dels béns dei Comú. (194)

La segona modificació, l'existència de la qual admetia t£ citament el ¿.racàs de la primera, seria molt més considerable.

387
A diferència dels procuradors, la institució dels "diputats del comú" i els "síndics personers" el 1766 deixava enrera tres inhibicions d'un encarcarat absolutisme. En primer lloc, s'hi

suprimia la prelació de grau: totes les categories podien en principi ocupar els nous càrrecs. En segon lloc, s'acceptava

el nomenament per votació popular de tots els veïns "seculars i contribuents". (195) Es reconeixia així una legitimació so£

gida de baix i no caiguda de dalt, tot i ser un sistema indirecte d'elecció: s'escollien vint-i-quatre electors que treien en segona votació els definitius ocupants dels càrrecs, que eren quatre diputats del comú i un síndic personer a les pobla_ cions de més de dos mil habitants. En tercer lloc, es revalidava l'inqüestionable paper dels gremis com a interlocutors dels veïns davant les autoritats. En el procediment electoral originari els electors sentien jus_ tament dels gremis, (196) i les competències de síndic i dipu tats acotaven les que els gremis venien demandant amb més insistència: intervenir els diputats del comú en l'administració dels propis, les rendes i drets municipals, en les normatives relati/es a mercats i abastiment, en definitiva tot el relació nat amb l'activitat econòmica i -si més no parcialment- fiscal; i defensar els ciutadans individuals malmesos pels abusos dels poders públics, el síndic personer. El desllindament m~te x

de tasques sembla reproduir fidelment la intenció d'aquella burxant signatura barroca dels memorials plebeus de Cervera; els síndics personers empararien els "particulars veïns", meri tre els diputats els havien de defensar com a "comú". L'estractura sòcio-professional dels ocupants dels nous

388
càrrecs, estudiada per Torras i Ribé, contrasta amb la de regidors i procuradors. Va disminuir dràsticament la proporció

de nobles i doctors, adquirint força relleu el paper d'"artici tes" i comerciants, i prenent-hi part per primer cop després de la Nova Planta pagesos i menestrals. diputats i personers a Cervera (197): diputats nobles doctors comerciants artistes pagesos menestrals no consta 16 6 3 12 4 6 personers 7 4 4 19 1 3 3 De 1766 a 1808 foren

Es dictaren també normes força rígides d'incompatibilitat amb el càrrec de regidor o parents que en gaudissin. La maj£

ria dels diputats del comú (60%) i dels síndics personers (76%) no foren també regidors en algun altre moment. (198) Un sím£

toma de la profunditat d'aquesta segona reforma és el desint£ rés creixent que ha detectat Torras i Ribé en l'ocupació de la plaça de regidor vitalici en el darrer terç del segle XVIII. Havent-se d'asseure amb plebeus, i veient disminuïdes les opo£ tunitats de lucrar-se'n més enllà dels minsos salaris progre£ sivament desvaloritzats per la inflació, les regiduries perpè_ tues anaren perdent predicament en^re nobles i privilegiats. Fins i tot veurien la llum acusacions dels privilegiats contra el "monopoli" plebeu del poder Jocal. (199) Però sens dubte es tractava d'una hipèrbole interessada. ! Pel que fa a Cervera, les esbatussades que seguia havent-ai en^

I J

389
tre llinatges patricis per la precedencia i les candidatures demostren que encara ambicionava l'élite social aquella digni^ tat. A principis de 1779 dos consells municipals van dedicar-

se a dirimir "sobre la preferència de aciento... entre lo Reg£ dor de Niubó y de Massot". (200) L'assoliment d'una categoria

nobiliària certa i reconeguda era encara el motiu principal d'aquestes ràncies i avinagrados baralles personals: el juli-

ol del mateix any el consell discutiria "lo informe per posa£ se Noble lo Regidor Niubó", i el maig de 1781 tractaria sobre "bolerse posar cavalle lo Nuix..." (201) En aquells anys la

casa dels Montaner seguia ocupant dues regidunes perpètues, com a la primera meitat del segle, i era Regidor degà don Fran_ cese de Niubó en disputa de prelació amb el doctor don Andreu de Massot. (202) No va arribar-se mai a alterar decisivament la composició social dels qui detentaven el poder municipal durant l'etapa del reformisme borbònic, però les queixes dels privilegiats que així ho pretenien van reeixir a aturar-lo, i a provocar el 1771 una contrareforma. Consistiria aquesta bàsicament a so£

treure zls gremis la votació primària dels electors de diputats del comú i síndics personers. En endavant s'escollirien

per barris o parròquies, limitant-se les confraries a fer d ' in_ terventors. Segons Torras i Ribé això va fer minvar decisiva^

ment la representativitat plebea d'aquells càrrecs fiscalitz£ dors, i va estendre l'abstencionisme. (203)