La flora al.lòctona de Catalunya. Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica
Teresa Casasayas i Fornell

ADVERTIMENT. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tesisenxarxa.net) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora.

ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tesisenred.net) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora.

WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tesisenxarxa.net) service has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized neither its spreading and availability from a site foreign to the TDX service. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service is not authorized (framing). This rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author.

UNIVERSITAT DE BARCELONA FACULTA! DE B I O L O G Í A DEPARTAMENT DE B I O L O G Í A VEGETAL

LA FLORA AL.LOCTONA
Catáleg que c r e i x e n sense c u l t i u

DE CATALUNYA
exótiques Ibérica

raonat de l e s p l a n t e s v a s c u l a r s

a l NE de l a P e n í n s u l a

Memoria presentada per Teresa CASASAYAS I FORNELL per a optar a l grau de Doctor Director: R.M. MASALLES

B a r c e l o n a , juny de 1989

4. Ipamoea L.

Genere format tropicals

per

unes 500

especies

origináries

de

les

regions cultiven les

i cálides-temperades

(BAILEY, 1976). A

Catalunya es

principalment dues especies, I. indica

i J. purpurea. Ambdues especies han compte amb desestimat en abséncia de testi-

estat confoses durant molt de temps, peí que cal anar amb citacions precedents. Hosaltres les hem monis d'herbari.

4.1. IpaaoBB indica (Burm.) Merr., Interpr. Herb. Amboin. 445 (1917)
= Canvolvulus indicus Burm., Auctuarium, Index Univers. 6 (1755) = Ipamoea acuminata (Vahl) Roemer & Schultes, Syst. Veg. 4: 228 (1819) = Ipamoea learii Paxton in Paxton's, Mag. Bot. 6: 267 (1839)

= Ipamoea cangesta R. Br., Prodr. F l . Nov. Holl. ed. 1 (1810)
=Fharbitis =Fharbitis learii (Paxton) Hook. in Curtís, cathartica (Poiret) Choisy

Bot. Mag. 2, ser. t. 3928. 18

2n= 30 (FEDOROV, 1974) Aquesta especie sembla originaria de les regions tropicals i subtropicals d'arreu, encara que alguns autors la indiquen sois nativa del neotrópic. Es una planta molt cultivada com ornamental a gran part de les zones eáli(CHITTENDEN, des i temperades. A Europa sembla que fou introduída vers 1839 mediterránia. Aquesta Ipamoea de fulles sovint trilobades, de flors grosses (poden arribar a mesurar fins a 9 cm), generalment blaves, 1 de sépals llargament acuminats i amb temps amb una pubescencia aplicada, ha estat confesa durant molt de de fulles generalment enteres i mes petites, de els sépals aguts i amb péls
Ipamoea purpurea,

1986), i en l'actualitat es troba naturalitzada en alguns paisos de la regló

flors també mes petites, de color púrpura i amb híspids a la part basal. A l'Institut Botánic de Barcelona sois hem Sennen (sub I. learii)

trobat un plec a 1'herbari desestimat totes d'I. purpurea

de Benicarló. Per aquest motiu hem

les citacions bibllográfiques d'ambdues Ipamoea referents al Prineipat, ja que considerem que moltes de les que es troben sota el nom fan referencia a I. En naturalitzada
indica.

l'actualitat I. indica a Catalunya, amb

és una

una

planta molt abundant i totalment

distribució majoritáriament litoral i

meridional. Es una especie perenne forga termófila, que pot perdre les fulles en indrets d'hivern fred, pero que rebrota a la primavera. Avui dia és

330

relativament poc cultivada com

a planta de revestiment de murs, glorietes, és molt ornamental a l'estiu i tardor,

talussos, etc., ja que, tot i que

principalment quan és en flor, a l'hivern moltes fulles s'assequen i queda poc decorativa. Al Principat es troba per tot el litoral seguint les vies de tren i les carreters, enfilant-se damunt d'esbarzers, canyes, filats, etc. creix també ais erms i talussos de sol humit. Floreix i fructifica a l'estiu i tardor; es reprodueix també de forma vegetativa, mitjangant trossos de De la resta de la Península Ibérica ens consta també naturalitzada de tija. Segons la classificacíó de KORNAS (1978) es tracta d'un epecófit. la banda litoral del País Valencia. PINTO DA SILVA (1964) la va citar de Portugal i VIEGI & a l . (1974) la indiquen d'ltália. STACE (in TUTIN & al., 1972) l'assenyala naturalitzada del sud d'Europa: les Agores, Balears, Franga, Portugal i Sicilia, i GREUTER & al. (1986) de Kalta. Ni STACE (l.c.) ni GREUTER & al, (l.c.) la indiquen d'Espanya, tot i que és molt abundant a tota la zona litoral NE i CE; evidentment, ha estat confosa amb Dades própiss ALT EMPORDA: Sant C l í m e n t Sescebes DG99, V i l a - s a c r a EG07, Pau EG08, Portbou EGi9, ALT CAHP: V a l l s CF57, BAIX CAHP; H o n t - r o í g del Camp CF25, C a m b r i l s CF34, Les Borges del Camp CF35, La S e l v a del Camp CF46, BAIX EHPORDA; Sant F e l i u de G u l x o l s EG02, P a l a f r u g e l l EG14, BAIX EBRE; L'Aldea BF91, T o r t o s a BF92, T i v e n y s BF93, BAIX HAESTRAT; B e n i c a r l ó BE87, V i n a r ó s BE88, B A R C E L O N É S : B a r c e l o n a ( H o n t j u i c ) DF27, Barcelona ( S a r r i a ) . DF28, B a r c e l o n a (Hontjuic) DF37, Badalona DF38, B a r c e l o n a (Hontjuic) DF3e, Sant A d r i á de Besos DF36, BAIX PENEDES; Coma-ruga CF75, E l V e n d r e l l CF76, Sant V i c e n ? de C a l d e r s CF76, L l o r e n ? del P e n e d é s CF77, BAIX LLOBREGAT; Castelldefels DFi6, C a s t e l l d e f e l s DFi7, GARRAF: C u b e l l e s CF85, V i l a n o v a í la Geltrú CF96, S i t g e s DF06, HARESHE; Hontgat DF39, E l Hasnou DF49, Premia de D a l t DF49, Premia de Mar DF49, V i l a s s a r de Har DF49, H a t a r ó DF59, Sant Andreu de L l a v a n e r e s DG50, Sant V í c e n ? de H o n t a l t DG50, Arenys de Har DG50, C a l d e t e s DG60, Canet de Har DG60, Sant Pol de Har DG60, C a l e l l a DG70, Pineda de Har DG70, H a l g r a t de Har DG71, T o r d e r a DG7i, HONTSIANES; Les Cases d'Alcanar BE99, PLANA ALTA: La R i b e r a de Cabanes BE54, C a s t e l l ó de l a P l a n a YK53, PLANA BAIXA: Nules YK41, Prop de V i l a - r e a l YK42, Prop de C a s t e l l ó de l a P l a n a YKSS, RIBERA D'EBRE: E l P e r e l l ó BF94, SELVA; Blanes DGSi, Santa C e c l i n a DG82, TARRAGONES: S a l o u CF44, V í l a - s e c a de S o l c í n a CF45, Tarragona CF55, Torredemb a r r a CF65, VALLES ORIENTAL; L l e r o n a DG41. I, purpurea.

331

4.2. Ipamoea purpurea L., Eoth, Bot. Abh. Beob. 27 (1787)
=Caavalvulus
=Ph£irbitls

purpureus L., Sp. Pl. 219
hispida

(1762)

(Zuccagni) Choisy, Mém. Soc. Phys. Genéve 6:

438

(1833)
purpurea (L.) Voigt, Hort. Suburb. Calcutt. 354 (1845) 2n= 30 (FEDORQV, 1974) =Fharbitis

Especie originaria d'América tropical, des del nord de Méxic i sud deis Estats Units fins Argentina i Uruguai (MEEUSE, 1957; O'DOHELL, 1959; STAGE in TUTIF & al., 1972). La seva introdúcelo al Vell Món sembla que es va produir molt aviat, vers 1629 (FOURSIER, 1951-52; CHITTEHDEH, 1986), i en a planta ornamental a gran part de les de ser cultivada ais l'actualitat es troba cultivada com

regions cálides i temperades del món. A Méxic, a mes

jardins, creix com a mala herba deis camps de blat de moro, civada, faves i blat, i també és comuna ais marges de camins, vores de séquies i en tanques (RODRÍGUEZ & AGUHDIS, 1981). Segons FERREYRA (1983) al Perú forma part del "ceibal", bosc caducifoli amb entre 100 i 600 Com l'espécie msm. amb que Catalunya és també una planta naturalitzada epífits situat a mes de 50 km del litoral i

ja s'ha comentat abans, aquesta especie ha estat molt confosa precedent. A

presenta una amplia distribució per tot el país. Es una especie anual que germina molt bé de llavor. Creix en indrets ruderals, ais marges de camins, rieres, erms, etc. Floreix i fructifica a l'estiu i tardor, i és un epecófit segons la classificació de KORHAS (1978). De la resta de la Península Ibérica ens consta de Havarra (GARDE 3 LÓ» PEZ, 1983), de Madrid (FERHAHDEZ, 1982). MOLIHIER (1980) l'assenyala de la indica Franca i VIEGI & al. (1974) d'Itália. STACE (in TUTIH & al., 1972) naturalitzada Jordania. Dades própies ALT EMPORDA: Navata DG87, B a s c a r a DG96, F i g u e r e s DG97, La Jonquera DG99, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, F o r t i á EG07, Sant Pere Pescador EG07, V i l a j u i g a EG08, ANOIA: Sant M a r t í de Tous CG70, ALT CAHP: A l c o v e r CF46, V a l l s CF57, ALT URGELL: A d r a l l CG58, BAGES; M o n i s t r o l de M o n t s e r r a t DGOO, Manresa DGOl, Navarcles DG02, A v i n y ó DGi3, BAIX CAMP: Cambrils CF34, La S e l v a del Camp CF46, BAIX EMPORDA: Colomers DG95, BARCELONÉS: Barcelona (Zona U n i v e r s i t a r i a ) DF28, V a l l v i d r e r a DF28, B a r c e l o n a DF38, Sant A d r i á de Besos DF38, Sant Andreu de Turquía, Sicilia, i com

aAustria, Balears, Grecia i Romanía, i GREUTER & al. (1986) adventicia a Malta, Crimea, Liban, Siria, Israel 1

332

DF38, BAIX PENEDES: Segur de C a l a f e l l CF86, BAIX LLOBREGAT: El Prat de Llobregat DF27, BAIXA CERDANYA: B o l v i r DG09, GARRIGUES: Arbeca CG20, GIRONES: Cornelia de T e r r i DG85, Banyoles DG85, Sant Jordi Desvalls DG95, GARROTXA: Els Hostalets d'En Bas DG56, Entre Santa Llúcia i Santa Pau DG66, Santa Pau DG66, HARESHE: Hontgat DF39, El Hasnou DF49, Hontsolls DF49, Hataró DF59, Sant Andreu de Llavaneres DG50, Caldetes DG60, Tordera DG71, NOGUERA: Bellvís CGli, Camarasa CG23, PALLARS SOBIRA: Sort CG49, RIBERA D'EBRE: T i v i s s a CF04, Hora l a Nova CF05, SEGRIA: Sarroca de L l e i d a BF99, L l e i d a CGOl, B e l l - l l o c d'Urgell CGil, Vilanova de l a Barca CGll, SOLSONES: Solsona CG75, SEGARRA: Tarroja CG52, Talaver a CG60, SELVA: Riudellots de l a Selva DG83, TARRAGONÉS: Roda de Berá CF76, URGELL: Bellpuig d'Urgell CG31, VALLES ORIENTAL; El Figueró DG3i, Granollers DG40, Llerona DG4i, Sant Celoni DG51, VALLES OCCIDENTAL: Cerdanyola del Valles DF29, Hontcada i Reixae DF39, Terrassa DGIO, Castellar del Valles DG20.
XXX. CRASSÜLACEAE Familia formada per uns (15) 35 generes i al voltant de 1500 especies

de subarbusts i plantes herbácies sueulentes d'ámplia distribució, especialment per les regions cálides i seques i amb del Sud (BAILEY, 1976; un centre important a l'Africa com HEYVOOD, 1985). Moltes especies son cultivades

ornamentáis, tant en zones fredes com en temperades i cálides. 1. Aeaniím Vebb & Berth. Aquest genere consta d'unes 40 especies originarles de les illes de la Macaronésia, del Marroc i d'Abissínia (BAILEY, 1976; CHITTEITDEH, 1986). Moltes d'aquestes especies i algunes varietats teñen un gran valor ornamental i son molt cultivades en regions cálides i temperades. 1.1. Aeaaiua arbareua 185 (1840)
=Sejspervívum arbareum L., Sp. Pl. 464 (1753)

(L.) Vebb & Berth., Hist. Hat. lies Cañarles 3(2,1);

2n= 72 (FEDOROV, 1974) Especie originaria del Marroc (BAILEY, 1976; CHITTEHDEH, 1986). Segons FOURHIER (1951-52) i CHITTEHDEH (l.c.) fou introduida a Europa com a planta ornamental vers 1640. En l'actualitat ais jardins, a mes es troben diverses varietats amb granatós. de l'espécie tipus, fulles variegades o bé de color porpra-

A Catalunya sois ens consta una citació d'aquesta planta. BOLOS 8i VIGO <1984b) la indiquen cultivada a les comarques litorals i de vegades mes o menys naturalltzada, especialment a les illes Balears. Nosaltres, durant el temps que ha durat aquest estudl, l'hem vist cultivada i sois ens consta subspontánia a la comarca de la Selva, a Blanes <DG81), en els penya-segats del Jardí sobre el mar. Pensen que al país sois apareix de forma subspontánia casual. Ja que és una planta forqa termófila i no aguanta les gelades. Segons la classificació de KORNAS (1978) es tracta d'una especie ergasiofigóf ita. VEBB (in TUTIN & al.,, 1964) costes de la indica ampliament naturalitzada a les la mediterránia: Espanya, Balears, Franca, Sardenya, Sicilia,

Grecia i Portugal. Per altra banda, GREUTER & al. (1986) també la donen naturalltzada a Malta, Tunísia i Algérla, i adventicia a Xipre. Dades.. bibllográfiques BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1986b: Cultivat i mes o menys naturalitzat.
2. Crassula L.

Genere format per unes 300 especies, originarles la majoria de l'Africa austral, algunes de la zona tropical d'Africa oriental, d'Arabia i de Madagascar (BAILEY, 1976; CHITTENDEN, 1986). 2.1. Crassula 2n=
lycapodioides

Lam., Encycl. 2: 173 (1786)

16 (FEDOROV, 1974) la part SV d'Africa (CHITTENDEN, l.c). Desco-

Especie originaria de Hem

neixem l'época d'introducció a Europa com a planta ornamental. trobat aquesta planta en estat subspontani a dues localitats de la la Selva i a Barcelona. En el primer cas creixia a Blanes i Murtra", i en el segon era a fa a (DG91), en unes roques sobre el mar. Peí que comarca de

(DG81), en un erm vora el Jardí Botánic "Mar prop de Tossa de Mar

Barcelona (DF28), creixia a la teulada d'una casa. Ni VEBB (in TUTIN & al., 1964), ni GREUTER & al. (1986) indiquen aquesta especie per Europa ni per la regió mediterránia, respectivament. A Catalunya cal considerar-la com una especie subspontánia casual.

334

3. Sedua L .

Aquest genere compren entre 300 i 600 especies, la majoria naturals de les zones temperades de l'hemisferi boreal i de les regions muntanyoses tropicals (BAILEY, 1976; CHITTEITDEN, 1986). 3.1. Sedua deDdraideua Moq. & Sessé ex DC, Prodr. 3: 409 (1828) Especie originaria de Méxic introduida a Europa peí seu cultiu com a planta ornamental en les zones temperades i cálides (CHITTEIÍDEN, l.c). A Catalunya la coneixem cultivada des de comen^aments d'aquest segle. SENNEN (1929a) l'assenyala cultivada i naturalitzada a Barcelona i a Tortosa. En l'actualitat és una especie que encara es cultiva ais jardins. L'hem trobada subspontánia en cuñetes de carreteres i també en penya-segats sobre el mar a les comarques de l'Alt Camp, Alt Empordá, Baix Emparda i Selva. En totes les localitats creixia de forma esponerosa i abundant. Al país cal considerar-la com una especie subspontánia. Es una planta molt mel.lífera ni al Medque floreix i fructifica a fináis d'hivern i a comenijaments de primavera. No apareix ni a Flora Europaea (VEBB in TUTIN & al., 1964) naturalitzat d'enlloc. Dades bibliográfiques i d'herbari SENNEN, Fr. 1929a: Cultivat i naturalitzat a Tortosa i a Barcelona. Dades própies ALT CAMP; aprop de Valls CF57, ALT EMPORDA: Sant Climent de Sescebes DG99, B A n EMPORDA; Calella de Palafrugell EG13, SELVA; Blanes DG81. 3.2. Sedua rubrotinctua R.T. Clausen, Cact. & Suco. Journ. Amar. 20; 82 Checklist (GREUTER & al., 1986). Tampoc ens consta en estat subspontani ni

(1948) Especie probablement híbrida originada ais jardins (BAILEY, 1976). No coneixem quan va aparéixer ais jardins d'Europa. A (^talunya sois ens consta en estat subspontani a Barcelona (DF28), damunt d u brag disposat de forma horitzontal d'una cactácia 'n
rívierei (Leucostele

Backeb.) que creix en un jardí, i del Baix Llobregat, a Sant Feliu

de Llobregat (DF28) -leg. L l . Abad-. Al país cal considerar-la com una especie subspontánia casual, essent una ergasiofigófita segons la classificació de KORNAS (1978).

Tampoc apareix a Flora Europaea ni al Med-Checklist, i no ens consta subpontánia ni naturalitzada enlloc. m i . CUCOEBITACBAE Familia formada per uns 90-125 generes i unes 500-750 especies, na-

tives sobretot de les zones tropicals i subtropicals d'arreu del món, essent poc abundants a les regions temperades (BAILEY, 1976; VÜNDERLIH, 1978; LANGER & HILL, 1982; HEYVOOD, 1985; CHITTENDEN, 1986). La majoria son especies herbácies enfiladisses i algunes son molt importants des del punt de vista económic. Hi ha especies cultivades com d'altres son hortallsses, com plantes oleiferes, a esponges de ornamentáis, i encara algunes s'utilitzen com

bany, intruments musicals, contenidors, etc. Es una familia molt fácil de distingir, pero és molt complicada taxonómicament, ja que sovint és prácticament impossible determinar especies, o fins i tot generes, s i no es teñen exemplars amb flors i fruits. Les dificultats augmenten per la inexistencia de bons materials d'herbari, degut ais problemes de premsat deis fruits d'algunes especies. Durant el temps que ha durat aquest estudi hem trobat diversos exemplars d'aquesta familia en estat subspontani o adventici pero alguns no els hem pogut determinar degut a que els exemplars no tenien flors i fruits. 1. Citrullus Schrader especies originarles de l'Africa tropical,

Aquest genere compren 3-4 meridional i Asia (BAILEY, 1976;

ZAMIR, NAVOT & RUDICH, 1984; CHITTENDEN,

1986). Hi ha diverses varietats i cultivars amb gran valor alimentici. 1.1. Citrullus (1833)
= Cucumis colocyntbis L., Sp. Pl.: 1011 (1753)
colocyntbls vulgaris

(L.) Schrader, Linnaea 12: 414 (1838) Schrader, Index Sem. Hort. Goetting. 1833: 2

= Calocyntbis

H.v,: coloquinta 2n= 22 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de les regions árides i sorrenques del nord d'Africa i del SV d'Asia (FONT I QUER, 1976; ZAMIR, NAVOT & RUDICH, l.c). TUTIN (in TUTIN & al., 1968) autóctona sino mes i GREUTER & al. (1986) també la consideren nativa de la fa a Catalunya, no ens sembla pas una planta (l.c.) fou aviat adventicia. Segons diu FONT I QÜER peninsula Ibérica. Peí que

336

introduída des del nord d'Africa a Espanya pels árabs; no obstant, ZAKIR, NAVOT & RUDICH (l.c.) assenyalen que fou exportada de les zones desértiques i litorals d'Israel -on hi creix de forma natural- cap a Europa a fináis del segle passat, on utilitzaven el fruit com a medicinal. Els fruits, .tot i que son purgants, també son menjats en temps de secada pels animáis, sobretot pels cavalls i ases, i encara les seves llavors, bullidas o torrades, son menjades per l'home en époques de fam (BADMER, 1975; SAHCHEZ-MDNGE, 1981). Peí que fa a Catalunya aquesta especie no la coneixem cultivada i sois creix de forma adventicia casual en terrenys erms, marges de camins, arenys de rius, etc. Es un táxon poc freqüent que presenta al pais una distribució principalment litoral. Floreix i fructifica a l'estiu. A la península Ibérica es troba a la part litoral sud i sudest. TUTIH (l.c.) la dona espontánia a Espanya, Grecia i Sicilia, mentre que la indica naturalitzada a Hongria, Romanía i Italia, Dades bibliográfiques 1 d'herbari MONTSERRAT, P. 1958: Desembocadura de la riera d'Argentona BC 616550. Llavaneres BC 616551. VIGO, J. 1976: Platges de Calafell i de Castelldefels. BC 21655, Barcelona, X-1868, TREMOLS. BC 614592, Montserrat, VIII-1870, ex herb. A.C. COSTA. Dades própies ALT EKPORDA: Figueres DG97, BAU CAMP: Hospitalet de l'Infant CF24. 1.2. CitruUus lanatus (Thunb.) Matsumara & Hakai, Cat. Sem. Spor. Hort. Univ.

Tokyo, 30 (1916) = Citrvllus vulgaris Schrader in Ecklon & Zeyher, Enum, Pl. Afric. Austral 279 (1836) = Colocynthis citrullus (L.) 0. Kuntze, Rev. Gen. Pl. 1: 256 (1891) = Cucuais citrullus (L.) Ser. in DC., Prodr. 3: 301 (1828) ^Cucúrbita citrullus L., Sp. Pl. 1010 (1753) = Citruiius batticb Forsk., F l . Aeg.-Arab. 167 (1775) =Xomordica lanata Thunb. F l . Cap.: 13 (1794) H.v.: sindriera 2n= 22 (FEDOROV, 1974; VHITAKER & BEMIS, 1976) Aquesta especie és originaria de les regions sorrenques i seques de l'Africa del Sud, particularment del desert del Kalahari (MEEUSE, 1962; VHITAKER & BEMIS, l.c).

337

Segons diu XEEUSE

(l.c.) les descripcions

origináis pre-linneanes i

linneanes van ésser fetes sobre formes cultivades, mentre que les formes silvestres es van conéixer mes tard. En la seva área original aquesta especie presenta dues formes bioquímiques, una de les quals té fruits amargs que contenen cucurbitacina, mentre que l'altra forma no en presenta (VHITAKER & BEMIS, l.c). Els fruits no amargs son utilitzats com a font d'aliment i d'aigua pels habitants del desert. En aquesta regió també s'hi troben unes sindrieres amb fruits de polpa verdosa i dura i amb llavors grosses. pas progeSegons VHITAKER & BEMIS (l.c.) aqüestes formes, que es donen de menjar al bestiar, s'han de considerar cultivars de nitores, C. lanatus és, pero, una planta cultivada d'antic a les regions temperades i cálides d'arreu del món. Al segle XI era ja cultivada pels xinesos i molt abans, en temps deis faraons, pels egipcis (ZAMIR, KAVOT & RUDICH, 1984; SIMPSON & COMER, 1986). Es possible que l'India sigui un segon centre de diversificació de l'espécie (ÍICHOLSON & al., 1975; RUDICH S ZAMSKI, 1985). La prodúcelo comercial de síndries que fan poques llavors es va comen9ar quan es van produir els primers poliploides vers 1939; posteriorment, cap a comengaments deis anys setanta, es va demostrar que era possible obtenir triploides i que aquests eren de qualitat superior ais diploides es poden hibridar natula sindriera i no

(VHITAKER & BEMIS, l.c). C. lanatus i C. colocynthis ralment s i creixen juntes (FULCHS & al., 1979).

QUER (1762) indica la sindriera cultivada en el seu temps a molts llocs d'Espanya. En l'actualitat és cultivada a (^talunya i sovint es troben mates subspontánies provinents de llavors en indrets ruderals, erms i marges de rius. Presenta una distribució dispersa peí país, tant en zones litorals com continentals. A Catalunya cal considerar-la com una especie subspontánia casual, essent un ergasiofigófit sensu KORFAS (1978). Floreix a mitjan estiu i es reprodueix fácilment de llavor pero no persisteix. Ens consta del País Base (ASEGINOLAZA & al., 1984). TUTIH (in TUTIH & al. 1968) sois la indiquen cultivada al sud d'Europa, i GREUTER & a l . (1986) a Malta i adventicia a les Balears, Sardenya, l'asseyalen naturalitzada

Sicilia, Italia, lugoslávia i Tunísia.

338

Dades bibliográfiques i d'herbari MOKTSERRAT, P. 1958: (sub Citrullus d'Argentona.
Dades p r ó p i e s ALT EJtPOEDA: Empuriabrava EG17, BAEX CAKP: Riudoms CF35, lARESME: Kataró DF59, RIBERA D'EBRE: Kóra la Hova CF05, SEGRLA: Alcarrás BG90, VALLES vulgaris)

Desembocadura de la riera

OXIDEITAL: Cerdanyola DF29.

2. Cuamis L.

Genere originari del Vell Món que compren entre 30 i 40 especies natives d'Africa, Medí Orient, Arabia i India (MEEUSE, 1962; LAKGER & HILL, 1982; RUDICH, 1985).
2.1. Cucuais sativus L., Sp. Pl. 1012 (1753)

N.v.: cogombre 2 = 14 (FEDOROV, 1974; VHITAKER & BEMIS, 1976; LANGER 8. HILL, 1982) nAquesta especie no es coneix en estat espontani. Segons DE CANDOLLE (1883) sembla originaria del NV de l'India, mentre que VAVILOV (1949-1950) indica que prové de la part C i V de les muntanyes de la Xina, i per altres autors (MASEFIELD & al., 1975; BAILEY, 1976; SIMPSON & CONNER, 1986) és de la part meridional d'Asia. No obstant, d'engá que, a la part basal de les muntanyes de l'Himálaia, es va descobrir C. hardwickii, especie molt semblant al cogombre i amb la qual s'hibrida fácilment produint descendencia fértil, es pensa que C. iardhrlcJrii podria ésser el progenitor de C.
sativus.

Segons DE CANDOLLE (l.c.) el cogombre és cultivat des de fa uns 3000 anys a l'India, la qual cosa el converteix en un deis primers vegetáis domesticats; fou introduit a la Xina 2 segles aC, mentre que vers occident la introdúcelo fou anterior. E s una especie Ja coneguda deis antics grecs i romans, mentre que a la regió del Caucas és coneix també de fa uns 3000 anys (DE CANDOLLE, l.c; MASEFIELD & al., l . c ) . SIMPSON & CONNER (l.c,) 1 LANGER & HILL (l.c.) diuen que Ja era anomenat a la Biblia i que els esclaus egipcis en prenien com a font d'aigua, mentre que contra la insolado prenien porros 1 alls. No obstant, DE CANDOLLE (l.c.) considera que no hi ha cap indicado de que existis a Egipte en époques tan antigües.

A l'Asia meridional els cogombres es mengen amb sucre i , segons SIMPSON & CONITEE (l.c), aquests fruits, llargs i estrets, es poden considerar els prototipus deis "termos" actuáis, ja que sovint eren duts a les caravanes per al subministrament d'aigua; particularment les formes de gust suau i amb un gran contingut d'aigua eren molt apreciades a les regions árides de l'Asia Menor, d'on els viatgers les van introduir a tota la regió mediterránia. A Catalunya és una planta forga cultivada, especialment a l'estiu. Alguna vegada apareixen exemplars subspontanis ais erms, marges de camins i vares de rius. Ka obstant, aqüestes plantes no persisteixen, rao per la qual al país cal considerar C. sativus com un táxon subspontani casual, essent un ergasiof igóf it sensu KORNAS (1978). TUTIN (in TUTIN & al., 1968) sois l'indica cultivat peí seu fruit a la part meridional d'Europa, i GREUTER & al. (1986) l'assenyalen naturalitzat a Malta, mentre que en estat adventici es troba a Franca, Sardenya, Sicilia i Italia. Dades própiss GARROTXA: Mieres DG76, HOGUERA: Camarasa CG23, SEGRIA: Maials BF98.
3. Cucúrbita L.

Genere que compren al voltant de 25 especies originarles d'América del Nord i Central. Els indis d'América van seleccionar especies de carbasseres molt abans de l'arribada deis europeus. Segons WHITAKER & BEMIS (1976) les carbasses formen part de la dieta deis americans des d'almenys fa 10.000 anys. El centre de diversificado del genere es troba a la part sud deis Estats Units, Méxic i nord d'América Central, ja que és en aquesta regió on hi ha mes especies de Cucúrbita silvestres (VUNDERLIN, 1978, VHITAKER & BEMIS, l.c). Es possible que la mida i el color deis fruits de moltes especies atraguessin ais asteques, ais males o ais Inques, pero el seu gust amarg no els feia molt apreciables des del punt de vista alimentici. No obstant, les seves llavors no eren amargues i son molt riques en proteines i lipids, rao per la qual hom creu que l'home primitiu collia carbasses i es menjava les seves llavors. Tanmateix, va trobar formes menys amargues i va comentar la seva selecció que ha donat lloc a les carbasseres domesticades actuáis (VHITAKER & BEMIS, l.c). Segons afegeixen aquests autors, és possi-

340

ble que les Cucúrbita mes cultivades actualment derlvin d'un grup d'espécies silvestres que creixen a Kéxic i Guatemala. Aquest grup conté carbasseres vigoroses amb C. martinezH, cultivades. Actualment s'está intentant domesticar especies xerofítiques perennes, les quals amb poca aigua donen una gran quantitat de fruits. Els fruits son amargs pero les llavors contenen una bona proporció d'oli 1 de proteines. Si aquests projectes teñen éxit es podria obtenir un bon subminlstrament d'oli vegetal i de proteines en regions íorqa árides (LAHGER & HILL, 1982). 3.1. Cucúrbita Moschata Duchesne ex Poiret, Dict. Sel. Hat. 11: 234 (1818) 2n= 24-40-48 (FEDDROV, 1974); 2n= 40 (VHITAKER & BEKIS, 1976) Ho és coneix amb exactitud de quina (es) especie (s) de
Cucúrbita

fruits amargs i amb

moltes llavors, i és molt afí a les i moltes especies i varietats

especies cultivades. Entre les especies que compren hi ha C. lundelliana les quals es poden creuar amb

ha

derivat C. aoscbata.

Aquesta especie es creu que fou domesticada primer a (SIKPSOH & COHHER, 1986). VA-

América Central, on s'han trobat restes fóssils de 7000 anys d'antiguitat, i posteriorment fou portada a América del sud VILOV (1949-50) va proposar que el centre d'origen de C. moschata es trobava al Próxim Orient, no obstant aquesta hipótesi s'ha desestimat degut a les troballes fóssils. A Catalunya sois l'hem trobat en estat espontani al Valles Occidental, a Terrassa (DGIO), ais marges d'un TUTIH (in TUTIH & al., 1968) cami, peí que el considerem subspontani sois indica aquesta especie cultivada al casual, essent un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1978). sud d'Europa, i GREUTER & al. (1986) no la inclouen dins del Ked-Checklist. 3.2. Cucúrbita pepo L., Sp. Pl. 1010 (1753)
(1753)

= Cucúrbita melopepo L., Sp. Pl. 1010

^Cucúrbita oblonga (Ser.) Link, Handb. 1: 643 (1829) F.V.: carbassera 2n= 22-24-28-40 (FEDOROV, 1974); 2n= 40 (VHITAKER & BEMIS, 1976) Aquesta especie fou domesticada a Méxic, on s'han trobat restes fóssils

que teñen una edad entre 7500 i 9000 anys (LAHGER & HILL, 1982; SIMPSOH & (X)HHER, 1986). Sembla, dones, que fou la primera especie de carbassera deis domesticada pels indis, i fou un cultiu important a Méxic i al SV Estats Units molt abans de l'arribada deis colonitzadors.

C. pepo

és una especie molt variable que inclou un gran nombre de va-

rietats i de cultivars, molt cultivades principalment a les zones eálides i temperades, ja que és l'espécie de carbassera que mes tolera el fred. A Europa és una planta cultivada des de comengaments del segle XVI i en l'actualitat a Catalunya se'n cultiven diverses varietats. En estat subspontani l'hem trobat a la comarca de l'Alt Urgell, a les vores del Segre a Oliana <CG65); i a la Garrotxa, al marge de la carretera entre Santa Llúcia i Santa Pau <DG66) varem col.lectar una carbassonera (var. oblonga). la subspontánia casual, ja que (1978). TUTIN (in TUTIN & al., 1968) la indica cultivada com ornamental i com hortallssa a la part meridional d'Europa, i GREUTER & al. (1986) l'assenyalen adventicia a Sardenya, Sicilia i Italia, i naturalltzada a Malta. XXXII. DIPSACACEAE Familia originaria del Vell món que compren uns 11 generes i al voltant de 350 especies, amb un centre d'especiació important a la regió mediterránia i al Próxlm Orient (HEYVOOD, 1985).
1. Dípsacus L.

Com la

resta de cucurbitácies que es troben escapades a (Catalunya cal considerarsempre apareix en indrets ruderals i no persisteix. Es també un ergasiofigófit segons la classificació de KORNAS

Genere format per unes 12-15

especies herbácies, origináries d'Europa, V

d'Asia i N d'Africa (BAILEY, 1976; CHITTENDEN, 1986). 1.1. Dípsacus sativas
=Dipsacus

(L.) Honckeny, Verz. Grew. Teutschl. 374 (1782) subsp. sativus (L.) Thell., F l . Adv. Montpelller, 697
(1763)

(1912)

fuUonum

= Dípsacus fuUonum var. sativus L., Sp. Pl. 1677 =Dipsacus fuUonua Miller, Gard. Dict. ed. 8, n2

2 (1768), et auct. plur.,

non L.
fuUonum sensu CADEVALL & al. (1919-31) N.V.: cardot de paraire 2n= 18 (FEDOROV, 1974; HANSEN in TUTIN & al., 1976) = Dipsacus

L'origen d'aquesta especie és desconegut, ja que no s'ha trobat en estat silvestre. HANSEN (l.c.) diu que potser ha derlvat de
D. ferox

Loisel,

especie que viu de forma natural al centre de la regió mediterránia; no

342

obstant, anteriorment
raga de D. fullonum L.
D. sativus

KARNAC

& REYIÍIER (1910) pensaven que podia ésser una

era una especie molt cultivada en époques passades a gran
QUER

part d'Europa, ja que les seves inflorescéncies seques, amb les bráctees floráis llargues i rígides, eren utilitzades per a cardar la llana. (1784: 54) diu que en el seu temps, els caps d'aquest vegetal tenien un gran ús "entre los sombrereros, pelayres y cardadores de lana". Per les obres deis autors del segle passat i de camen(;aments d'aquest sabem que encara era cultivat en aquell temps. En l'actualitat no l'hem vist mai cultivat a Catalunya, tot i que és possible puntual. Sois l'hem trobat subspontani a dues localitats de Catalunya. Una al Barcelonés, a Vallvidrera (DF28), al marge d'un camí, i l'altra al Baix Penedés, a Segur de Calafell (CF86), a la platja. Creiem que al Principat cal considerar aquesta especie subspontánia casual i no naturalitzada tal com diuen per Espanya
HAirSEN

que encara hi hagi conreus de forma

& GREUTER, essent un ergasiofigófit segons la

classificació de. KORNAS (1978). Floreix i fructifica a mitjan estiu. El coneixem asilvestrat al País Base (ASEGINOLAZA & al., 1984). HANSEN (l.c.) l'indica naturalitzat en parts del C, S i C d'Europa: Gran Bretanya, Bulgaria, Txecoslováquia, Franga, Alemanya, Espanya, Italia, lugoslávia, Portugal, Romanía i Crimea. GREUTER & a l . (1986) per altra banda sois

l'indiquen en estat adventici a Franfa, Italia, Liban i Siria, mentre que el donen naturalitzat a Espanya i lugoslávia, 1 potser naturalitzat a Portugal. Dades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, M. 1846: (sub Dipsacus fullonum) Cultivat 1 subspontani prop de Terrassa. COSTA, A.C. 1877: (sub Dipsacus fullonum) Cultivat 1 subspontani al Valles. GAUTIER, G. 1898: (sub Dipsacus fullonum) Cultivat i subspontani al departament deis Pirineus Orientáis. FONT I QUER, P. 1914: (sub Dipsacus fullonum) Rarament subspontani: Montserrat (COLMEIRO). CADEVALL, J. et ai. 1919-31: (sub Dipsacus fullonum) Immediaclons de Sabadell, Sant Cugat i altres llocs del Valles. Dades própies BARCELONÉS: Vallvidrera DF28, BAU PEIEDES: Segur de Calafell CF86.

343

XXXIII. EBEIACEAB Familia formada per dos generes i unes 500 especies d'arbres i arbusts natives de les regions tropicals d'ambdós hemisferis, amb un centre important al SE d'Asia, en els boscos d'Indomalaisia 1985; CHIITENDEN, 1986).
. 1. Diuspyras L.

(BAILEY, 1976; HEYVOOD,

Genere pantropical que compren entre 400

i 500 especies estretament

relacionades entre elles. La fusta negra i dura de moltes especies té un gran valor comercial i algunes d'elles son cultivades pels seus fruits comestibles.
1.1. Diospyras lotus L., Sp. Pl. 1057 (1753)

2n= 30 (FEDOROV, 1974) Aquesta especie és originarla de l'Asia i fou introduída a Europa com arbre fruiter i ornamental vers 1597 (BOSSARD & CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, 1986). Segons BROVICZ & ZIELINSKI (1982) s'estén per tres árees disjuntes. La primera és la part C i S de Xina, on creix entre 600 i 1300m. La segona compren l'oest de l'Himálaia (del Kaschmir fins l'est de l'Afganistan) i alguns sistemes muntanyoses d'Uzbekistan i de Tadzikistan a l'URSS. No hi ha seguretat de que D. lotus creixi de forma natural en aquesta part de l'Asia, ja que alguns autors creuen que hi fou portat en forma de fruits secs per les cara vanes que viatjaven cap a l'est de la Xina al llarg de 1'anomenada "Ruta de la seda". La tercera área és la mes occidental i va des del NE de l'Iran, al llarg del Kar Caspi i del Caucas, cap al NE d'Anatólia.
D. lotus

és forfa comú i de vegades forma boscos purs, com per exemple
Alnus, Fagus i Ulaus.

al SE d'Azerbaizan a l'URSS; també forma part de diversos boscos caucas les mes o menys mixtes, barre jat amh Carpinus, Abans era llocs molt mes freqüent, pero degut a la seva valuosa fusta i ais fruits comestibles, ha estat molt destruit pels nadius. Generalment creix en baixos de la muntanya. A Anatólia des del nivell del mar fins ais 600-700m, i a l'Iran fins ais llOOm, on és un component important deis boscos que hi ha vora el Kar (^spi, conjuntament amb
barbata Alnus glutinosa

(L.) Gaertn. subsp. (Poir.) Spach; també

(CA. Key.) Yaltirik i Fterocarya

fraxinifolia

apareix acompanyat de roures i faigs. A l'Asia Central no forma comunitats

344

compactes ni extenses, sino que creix de forma aillada o en petits grups ais bárranos humits i protegits deis vents freds, a altituds entre 1000 i
2000

m, Apareix amb
pantica

especies com

Juglans

regía

L., Celtis

caucásica

Villd.,
A

Crataegus

C. Koch, Fraxíaus

sogdíana Bunge, Prunus mahaleh L., etc.

la part oriental d'Afganistán pot arribar fins ais 2100 m, pero sempre son localitats disperses; així s'esdevé, també, al Pakistá i al Kashmir (BROVICZ & ZIELIKSKI, l.c.) A mes deis llocs on és autóctona, aquesta especie és cultivada pels seus fruits comestibles a molts paisos de la regió mediterránia, a l'India i al Japó. El fruit d'uns 2.5 cm de diámetre es menja sec o bé frese quan és molt madur, ja que sino és molt astringent. D. lotus també s'utilitza com a
patró del caqui iDiospyros kaki).

Aquesta especie és cultivada a Catalunya almenys des del segle passat, i segons COLMEIRO (1846) i COSTA (1877) a mes de cultivat es troba en estat subspontani a Sant Miquel del Fai i a Vidrá. Nosaltres no l'hem trobat mal subspontani, peí que creiem que s'ha de considerar subspontani casual, essent un ergasiofigófit segons la classificació de KORNAS (1978). TUTIN (in TUTIN & al., 1976) l'assenyala naturalitzat especialment a la península balcánica i ocasionalment a d'altres llocs del sud d'Europa: Albania, Balears, Bulgaria, Grecia, Suissa, Espanya, Italia, lugoslávia i dubtosament a Franca. GREUTER & a l . (1986) l'indiquen potser naturalitzat a Italia. Dades bibliográfiques 1 d'herbari COLMEIRO, M. 1846: Sant Miquel de Fai. COSTA, A.C. 1877: Vidrá i a algún altre lloc.
miV. ELABAGIACEAE

subspontani a Franca i

Familia formada per 3 generes i al voltant de 50 especies d'arbres o arbusts, originaris principalment de les regions litorals i estepáries de l'hemisferi nord (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985; CHITTENDEN, 1986). Algunes especies son cultivades com ornamentáis.
1. ElaeagBUS L.

Genere format per l.c).

unes 40-45 especies originarles del sud d'Europa,

nord d'América, sud d'Asia i Australia (BOSSARD & CUISAHCE, 1984; HEYVOOD,

345

1.1. Elaeagnus
=Elaeagnus

aogustifolia

L., Sp. Pl. 121

(1753)

hortensia MB., F l . Taur.-Caucas. 1: 112 (1808) N.V.: arbre del paradís 2n= 12-28 (FEDOROV. 1974)

Especie originaria de les estepes del SV i C de l'Asia temperada (TUTIIí in TUTIH & al.. 1968). Ho obstant, alguns autors (LÓPEZ & HIELGO, 1984; CHITTEHDEH, 1986) consideren que la seva área de distribució natural arriba fins a Europa i nord d'Africa. Segons CHITTEHDEH (l.c.) fou cultivada a Gran Bretanya al segle XVI. Es una planta ben decorativa amb el seu fullatge argentat, i és molt rústica, ja que viu molt bé en indrets pedregosos i secs. VILLKOMX & LAHGE (1861) la indiquen molt cultivada a les parts oriental i meridional d'Espanya, i també diuen que creix de forma espontánia al País Valencia i a Andalusia. A Catalunya és una planta forga cultivada, especialment en comarques litorals, ja que aguanta molt bé el salobre marí. Al país no és pas una planta autóctona, ja que sempre l'bem vista cultivada i rarament l'hem trobat subspontánia. Creix en aquest estat al Baix Llobregat, a Castelldefels (DF17) en un terreny erm, i a la Selva, a Blanes una (DG81), al marge de la carretera. Al Principat cal considerar-la com comengaments d'estiu fa unes flors molt flairoses i tot seguit fructifica. Ens consta espontaneitzat a Italia (VIEGI & al., 1974), naturalitzat a les dunes de la Camarga (MOLIHIER, 1980) i a les tanques vives de la regió litoral del País Base francés (PARROT, 1947). TUTIH (l.c.) també l'indica naturalitzat principalment al sud d'Europa: Austria, Creta, Grecia, Albania, Bulgaria, Hongria, Romanía, Txecoslováquia i centre de Rússia. GREUTER & a l . (1986) l'afegeixen naturalitzat a lugoslávia, Turquia i Xipre, i adventici al Liban, Siria, Israel, Jordania i Marroc. . Dades bibliográflques i d'herbari GAUTIER, G. 1898: Cultivat i subspontani a Soréde. CADEVALL, J. et al. 1933: Cultivat i subspontani al Valles, Bages. Monteada (VAYREDA), de Mollet a Martorelles (JOVER). BOLOS, A. & O. DE 1950: Cultivat i alguna vegada subspontani a Barcelona (SENHEH). Barcelona BC 146807. Dades própies BAH LLOBREGAT: Castelldefels DF17, SELVA: Blanes DG81.

especie subspontánia casual, essent un ergasiofigóf it sensu KORHAS (1978). A

346

XUV. BLATHACEAB Familia formada per 2 generes i entre 30 i 40 especies de herbes i mates, e n una distribució prácticament cosmopolita pero mes abudants a les ub zones temperades i subtropicals (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985). Algunes especies formen part de la vegetado arvense deis arrossars.
1. Bergia L.

Genere format per unes 20 especies natives d'ambients aquátics i secs de les regions tropicals i subtropicals del món (HEYVOOD, l.c.) 1.1. Bergia capensis L., Mantissa Alt. 241 (1771) =Bergia aquatica Roxb., Pl. Corom. 2: 22 t. 142 (1799) N.V.: alfabegueta, aufábiga 2n= 18 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de les zones tropicals i subtropicals del Vell Kón (COOK in TUTIN & al., 1968), i introduida a les regions temperades com a mala herba deis arrossars. BORJA (1950) fou el primer que va citar aquesta especie per Espanya al Pais Valencia, tot i que sembla que es tracta d'una introdúcelo antiga, ja que segons diu, els arrossers valenclans la coneixen de sempre. B. capensis s'ha trobat a totes les zones arrosseres de Catalunya: al delta de l'Ebre, al delta del Llobregat -actualment desapareguts-, al Baix i al Alt Empordá, 1 a la Llitera. En l'actualitat, i amb la utilització d'herbicides, aquesta especie no és tant comuna com abans i sois apareix a determinats arrossars; ara bé, quan hi és forma poblacions importants. Sois és necessarl que hi hagi una planta perqué a l'any següent n'hi hagi moltes mes, procedents de la gran quantitat de llavors minúscules que produeix cada flor, i cada planta té moltes flors disposades en clmes eucil.lars. A Catalunya és una planta naturalitzada ais arrossars, que floreix i fructifica a mitjan estiu. Segons la classificació de KORHAS (1978) es tracta d'un epecófit. COOK (l.c.) 1 GREUTER & al. (1986) sois l'assenyalen naturalitzada ais arrossars de l'est d'Espanya. Dades bibliográfiques i d'herbari BOLOS, O. DE & KASCLAHS, F. 1955: País BC 130774, el Prat de Llobregat BC 117174, BC 115770.

BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: la Llitera, al sud del Torricó BG72. BALADA, R. 1981: Carlet, Soquet. CFOO. CARRETERO, J.L. 1988: Camarles, La Cava. Dades propiea ALT EXPORDA: Sant Pere Pescador EG07, BAU EKPORDA: País EG14, KOITSIAIES: L'Encanyissada CFOO. XHVI. EDPHORBIACEAB , Familia formada per uns 300 generes i al voltant de 5000 (7500)

especies d'herbes, arbusts, arbres i suculentes, de distribució principalment tropical, encara que també hi ha centres extra tropicals importants a la regió mediterránia, Orient Kitjá, sud deis Estats Units i África austral <BAILEY, 1976, HEYVOOD, 1985). Algunes especies s'utilitzen com ornamentáis, d'altres per l'obtenció d'olis, tints, fusta, cautxú, etc.
1. Eupborbia L.

Es

el genere mes nombrós de la familia i compren unes 1000-1600 africanes son suculentes i d'aspecte cactiforme. Viuen

especies d'herbes, arbusts i arbres (BAILEY, l.c; CHITTEITDEIÍ, 1986). Algunes especies d 'Eupborbia en una gran varietat d'hábitats i son especialment abundants a la regió mediterránia, Medi Orient, África i part sud deis Estats Units (HEYVOOD, l.c). La majoria d'espécies
á'Eupborbia

naturalitzades

o adventicios a

Catalunya son plantes prostrades anuals; moltes vegades han estat confoses entre elles, la qual cosa exigeix de comprovar les citacions mitjangant els testimonis d'herbari. 1.1. Eupborbia
huaifusa

Villd., Enum. Pl. Hort. Berol. Suppl. 27 (1814)
Gren. & Godron

=• Eupborbia

polygonisperma

Especie originaria de l'oest i centre d'Asia (SMITH & TUTIH in TUTIH & al., 1968). Sembla que la seva introdúcelo cap a l'oest i nord d'Europa es va produir mitjangant els jardins botánics, on hi era cultivada i es va escapar (VALTER, 1926; HAHF, 1984). Es coneix adventicia a Córsega des de 1846 (CHOPIHET, 1950), a Estrasburg des de 1883 i a Basilea des de 1906 (VALTER, l.c).

348

No ens consta que hagi estat citada de Catalunya. Es una especie molt rara i nosaltres sois l'hem trobada a dues localitats a les comarques de la Segarra i del Girones. En la primera creixia en uns ametllerars de Vergós de Cervera (CG51) i a la segona en un marge de camí de Girona (DG84). En ambdós casos el sol era pedregós i sec. Floreix i fructifica a fináis d'estiu. A Catalunya cal considerar-la adventicia i segons la classificació de KORNAS (1978) es tracta d'un epecófit. GREUTER & al. (1986) sinonimitza VEuphorbia VALL no fan referencia a E, hvaifusa molt mes comuna que
E, bumifusa engelmannii

de CADEVALL, J.

& al. (1933) a aquesta especie. Nosaltres creiem que les mostres de CADEsino a E. serpeas, especie americana així a Catalunya; a mes, l'únic plec d'herbari

corresponent a E, engelmannii dins l'herbari de Cadevall és E. serpens, Barcelona sub E. engelmanni son també E. 1982) i
serpens.

mateix, tots els altres plecs existents a l'herbari de l'Instltut Botánic de De la resta d'Espanya sois ens consta del País Valencia (COSTA & al., i de Grananda (KARIN & al., 1983). SMITH & TUTIN (l.c.) la indiquen a mala herba arvense lugoslávia i Austria, Córsega, Franca, Alemanya, Suissa, Hongria, Italia, forma dubtosa a naturalitzada a indrets del centre i sud d'Europa com ruderal: Polonia, Romanía, Sardenya, Sicilia, i de

Txecoslováquia. GREUTER & al. (l.c.) també la donen naturalitzada a Turquía.
1.2. Eupborbia latbyris L., Sp. Pl. 457 (1753)

= Titbymalus latbyris

(L.) H i l l , Hort. Kew.

172/3

(1768)

N.V.: cagamuja 2n= 20 (FEDOROV, 1974; GARCÍA & VALDES, 1981) Especie probablement originaria del centre i est de la regió mediterránia (SMITH & TUTIN in TUTIN & al., 1968), introduida d'antic a l'oest i centre d'Europa com a planta medicinal. FONT I QUER (1976) diu que al segle XVI, "cuando la moda del tártago estaba en pleno auge, se recomendaba tomar de 15 a 20 simientes para purgarse una persona mayor". QUER (1784) la indica deis marges de camins, terres i horts cultivats de tot Espanya, i afegeix; "es planta de las más conocidas entre las oficinales usadas por los antiguos y modernos. Todas sus partes son eméticas, drásticas y depilatorias". PARDO (1903) diu que se suposa que les seves llavors maten ais ratolins que se les mengen, per ésser molt purgants, per aixó els pagesos les deixen créixer ais horts. Així mateix CUNI (1893) diu;

349

"en

las huertas -de

la Garriga- vi algunos ejemplares aislados, por

ser

opinión de los hortelanos que dichas plantas ahuyentan al alacrán cebollero
(.Cryaotalpa).

En l'actualitat és una

planta que apareix com

a restes de cultiu en

erms, marges de rius i indrets ruderals de gran part de Catalunya, principalment aprop deis llocs habitats. Ho és una especie molt freqüent pero ais indrets on surt fa poblacions importants. Floreix i fructifica a fináis de primavera. Al país la considerem una especie naturalitzada. De la resta de la península ens consta del País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984). SMITH & TÜTII (l.c.) la indiquen com a mala herba ruderal i arvense al sud, oest i centre d'Europa: Austria, Bélgica, Balears, Aqores, Portugal, Espanya, Romanía, Alemanya, Txecoslováquia, Bulgaria, Suissa, Gran Bretanya i Paisos Baixos. GREUTER & a l . (1986) l'assenyalen naturalitzada a Turquía i al Karroc. ' Dades bibllográfiques i d'herbarl COMPAHYO, L. 1864: El Voló, Banyuls de la Marenda. COSTA, A.C. 1877: Olot (BOLOS!, TEIXIDOR), Montserrat (SALV.!, COLK.), Barcelona (JOVER), Castellfollit, Batet (VAYREDA). BARRERA, J. 1884: Tela. SALVARA, J.M. 1885: Igualada. . GAUTIER, G. 1898: Plana del Rosselló, Perpinyá (DEBEAUX), Alberes. PAU, C. 1905: Llers, Vilarnadal, Gabanes. CODIHA, J. 1908: La Cellera BC 57526. COUSTURIER, P. & GAHDOGER, M. 1913: Les Escaldes. CADEVALL, J. et al. 1933: Besora, Olot, Castellfollit, Guilleries, Vilarnadal (VAYREDA), Seu d'Urgell (BUBAHI). LLEHSA, S. 1945: Hostalric. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Obac del Tibidabo (BATALLA & MASCLAHS). Barcelona BC 97703. MARCET, A. 1952: Montserrat. MOLERO, J. 1977: Serra de Vandellós. ROMO, A. 1983: Vilanova de Meiá CG35. GIRBAL, J. 1984: Sant Gregori DG74, Cassá DG84, Celrá DG85. BC 57530, Vallvidrera, V-1871, ex herb. MASFERRER. BC 57523, Gualba, IV-1909, M. LLEHAS. Dades própies
ALT EMPORDA: Boadella DG88, BAGES: Manresa DGOl, Havarcles DG02, entre Artes i Avinyó DG13, GAEROTIA: El Sagué de Pera DG58 -X.Oliver^, Santa Pau DG66, MARESME: Arenys de Mar DG60 -X.Oliver-, SELVA: vers l'Església de Sant Pere Desplá DG53, riera d'Arbúcies DG62 -X.Oliver-.

350

1.3. Eupborbia

aaculata

L., Sp. Pl. 455

(1753)

=Eupborbia supina Rafin., Autik. Bot. 97 (1840) 2n= 28 (FEDOROV, 1974); 2n= 28, 42 (QUEIROS, 1975b) Especie originaria d'América del nord on viu en ambients sécs (CHO-

PIHET, 1950). Fou introduida ais jardins botánics d'Europa a fináis del segle XVIII, d'on probablement es va escapar (THELLUHG, 1912, PIHTO DA SILVA & al., 1956). Es coneix cultivada a mitjan segle passat al Jardin des Plantes de Montpeller i a fináis de segle ja s'hi trobava naturalitzada (THELLUHG, l.c). Per altra banda, GEHEVIER (1878) diu que d'Africa (Sierra Leone) a buscar granes de sésam. La primera cita que es coneix de la Península Ibérica és de mitjan d'aquest segle, quan KARCET (1945) l'assenyala de prop de Monistrol de Montserrat. LOSA (1947) recull la citació de MARCET i afegeix que a Espanya hi és poc coneguda. A Portugal es coneix com 1947 (PIHTO DA SILVA & al., l.c). • En l'actualitat és una planta totalment naturalitzada a Catalunya i que encara está en expansió. Creix principalment en ambients trepitjats ruderals, marges de camins, erms, entre l'empedrat deis carrers, etc., encara que també se la pot trobar ais arenys deis rius. Freqüentment apareix com l'empedrat de l'andana, etc., essent possiblement el tren un una especie ferroviaria i es fa a les estacions de tren, entre les vies, entre sistema de dispersió important. Prefereix sóls lleugers i cálids; floreix i fructifica a l'estiu i a la tardor. Al país presenta una distribució principalment litoral entre les comarques del Tarragonés i la Selva, i reapareix de nou a l'Alt Empordá; mes a l'interior es troba al Bages, a l'Osona i al Ripollés. Segons la classificació de agriófit. De la resta de la península ens consta de Madrid (RIVAS, 1976), i SMITH & TUTIH (in TUTIH & al., 1968) les parts sud i la indiquen naturalitzada com a mala herba a i centre-sud d'Europa: Austria, Azores, Portugal, Bulgaria, KORHAS (1978) es tracta d'un epecófit i d'un hemiuna mala herba ruderal des de va aparéixer ais molls de Hantes portada sens subte pels vaixells que anaven a la costa

Franca, Alemanya, Suissa, Espanya, Italia, Sardenya, Sicilia, Romanía, Hongria lugoslávia. GREUTER & a l . (1986) també l'assenyalen naturalitzada a Turquía, Israel, Jordania, Algéria, i DAHIH, VEIHSTEIH & KARSCHOH (1982) la indiquen introduida a la part nord de la Península del Sinaí.

351

Dades blbliográfiques 1 d'herbari MARCET, A. 1945: Monistrol de Montserrat (Can Gomis) BC 93277. BOLOS, A. & O. DE 1950: Mollet BC 97867. MONTSERRAT, P. 1956: Trentapasses, etc. Poblé Nou-Badalona. Mataró. VIVES, J. 1964: Gironella. MOLERO, J. 1977: Sant Pol. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: Al nord de Roda de Ter DG45. CASASAYAS, T. & MASALLES, R M 1981: Roda de Berá CF66. .. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Sant Martí de Llémena, Girona, Celrá. DG74-75-84-85. BC 57575, Manlleu i Sant (Juirze, 28 i 29-VIII-1925, Hnos. SENNEN & GONZALO,
(Pl. Esp. n2 5543, sub E. prostrata).

Herb. SENNEN, Manlleu, 21-IX-1925, Hno. GONZALO, (sub E. prvstrata-). Herb. SENNEN, Barcelona, 23-IX-1933, Fr. SENNEN. BC 108360, Callús, l-XI-1947, E. VIVES. BC 119026, Barcelona, ll-IX-1952, A. DE BOLOS. BC 596276, Barcelona, 7-VIII-1965, K. BANCH. BC 630703, Delta del Llobregat, Estany de l'Illa, 23-X-1979, O. DE BOLOS. BC 655788, Monistrol de Montserrat, 25-VIII-1984, J. NUET & J.M. PANAREDA. Dades própies ALT EMPORDA; F i g u e r e s DG97, Sant Pere Pescador EG07, V i l a juíga EG08, Portbou EG19, ALT CAHP: V a l l s CF57, BAGES; Callús CG92, H o n i s t r o l de H o n t s e r r a t DGOO, Hanresa DGOl, Hanresa DG02, S a l l e n t DG03, B A R C E L O N É S : B a r c e l o n a ( H o n t j u í c ) DF27, B a r c e l o n a (Pedralbes) DF28, B a r c e l o n a DF37, Badalona DF38, B a r c e l o n a DF38, Sant A d r í a de Besos DF38, BAIX PENEDES: Coma-ruga CF75, C a l a f e l l CF75, Sant V í c e n ? de C a l d e r s CF76, Segur de C a l a f e l l CF86, BAIX LLOBREGAT; H a r t o r e l l DF09, C a s t e l l d e f e l s DF16, C a s t e l l d e f e l s DF17, H a r t o r e l l DFi9, GARRAF; C u b e l l e s CF86, V i l a n o v a í l a G e l t r ú CF96, S i t g e s DF06, GIRONES; G i r o n a DG84, C e l r á DG85, C e l r á DG95, HARESHE; Hontgat DF39, E l Hasnou DF49, Premia de Har DF49, H a t a r ó DF59, V i l a s s a r de Har DF59, Sant Andreu de L l a v a n e r e s DG50, Arenys de Har DG60, Canet de Har DG60, Sant P o l de Har DG60, C a l e l l a de Har DG70, P i n e d a de Har DG70, H a l g r a t de Har DG71, T o r d e r a DG7i, OSONA; V i c DG34, H a n l l e u DG35, H a n l l e u DG44, H a n l l e u DG45, RIPOLLES; Sant Q u i r z e de Besora DG36, Sant Joan de l e s Abadesses DG47, SELVA: Ha?anet de l a S e l v a DG72, Blanes DG8i, R í u d e l l o t s de l a S e l v a DG83, TARRAGONES; Tarragona CF55, A l t a f u l l a CF65, Torredembarra CF65, Roda de B e r á ( e s t a c i ó ) CF66, VALLES ORIENTAL: H o l l e t d e l V a l l e s DF39, Cardedeu DG40, P a l a u t o r d e r a DG51, Gualba de Baix DG61, VALLES OCCIDENTAL: T e r r a s s a DGIO. 1.4. Eupborbia
=Eupborbia =Eupborbia
=Eupborbia

marginata
variegata coroUata

Pursh, F l . Amer. Sept. 2: 607 (1814)
Sims., Bot. Mag. t. 1747 (1815) L. Sp. Pl. 459 (1753)

elegans Spreng., Syst. 3; 794 (1826) 2n= 56 (FEDOROV, 1974)

352

Especie originaria d'América del Nord: des de Minnesota fins Colorado i Texes (BAILEY, 1976; SMITH & TUTIF in TUTIN & al., 1968). Fou introduída a Europa com a planta ornamental vers 1811 1 segons CHITTENDEN (1986) es portava al trau de la solapa com una flor. Ho obstant, el látex és molt corrossiu per a la pell i pot produir dermatitis o llagues importants (BAILEY, l.c). Es una especie forga decorativa amb les seves bráctees, aparentant petáis, amb marges blanes, i per la presencia d'uns apéndix, també blanes, a les glándules. A Catalunya apareix cultivada, de vegades, ais horts i Jardins, 1 es troba en estat subspontani en erms, marges de carrers i arenys de rius. Floreix 1 fructifica a mitjan estiu. Ho coneixem cap citació anterior d'aquesta especie per a Catalunya, rao per la qual de moment la considerem com subspontánia, essent un epecófit i un hemiagriófit sensu KORNAS (1978). Ens consta de Ciudad Real (VELAYOS, 1983), de Jaén (FERNAHDEZ & FERMIH, 1984), de la provincia de Córdova (PUJADAS & HERNÁNDEZ, 1986), i de Montpeller (THELLUNG, 1912). SMITH & TUTIN (l.c.) l'assenyalen freqüentment escapada a la part SE d'Europa, i GREUTER & al. (1986) no la inclouen dins el Med-Checklist. Dades própies BAGES: Manresa DG02, Sant Joan de Vilatorrada DG02, BAIX EBRE: L'Enveja CFOO, Deltebre CFOl, entre la Cava i la punta del Delta C F l l , SEGRIA: Alcarrás BG90, VALLES ORIENTAL: Sant Celoni DG51.
1.5. Bupbarbía nutans Lag., Gen. Sp. Pl. 17 (1816)

= Eupborbía preslii Guss., Fl. Sicul. Prodr. 1: 539 (1827) = Titbyisalus nutans (Lag.) Samp., Anais Fac. Sci. Porto 17: 5 (1931) 2n= 12-14 (FEDOROV, 1974); 2n= 12 (QUEIROS, 1975b; GARCÍA & VALDES, 1981) Especie originaria d'América del Hord i coneguda a Catalunya des del segle passat. Olot i Lleida sembla que son els primers indrets on fou recol.lectada per F. DE BOLOS i CADEVALL, respectivament, i en pocs anys es va expansionar per gran part de Catalunya. Ho es coneix el sistema d'introducció a Europa. Segons RIGUAL (1972) aquesta planta s'havia cultivat al Pais Valencia; no obstant, pensem que la introdúcelo a Catalunya ha estat mitjan(jant el comer? i , a mes, la seva expansió peí pais s'ha fet, en part, mit-

353

jangant el ferrocarril, ja que aquesta especie es troba sovint a les estacions i entre les vies. En l'actualitat presenta una distribució dispersa tant en comarques litorals com continentals; no és una especie excessivament freqüent, encara que localment pot formar grans masses. Fo obstant, creiem que en alguna zona hi és en regressió. Segons les dades d'anterlors autors, aquesta especie era molt freqüent a les comarques del Segriá i de 1'Urgell, mentre que avui dia bi és mes aviat escassa. Tanmateix és una especie naturalitzada a Catalunya i un epecófit i un hemiagriófit segons la classificació de KORNAS (1978). Es fa en indrets ruderals, regalls de camins, erms de sol profund, camps, estacions de tren i marges de rius. Floreix i fructifica a mitjan estiu. S«ITH & TUTIN (in TUTIN & al., 1968) l'assenyalen localment naturalitzada al sud i centre-sud d'Europa; Austria, Alemanya, Hongria, Romanía, Bulgaria, Italia, Sicilia, Franca, Espanya, Portugal i Azores. Segons GREUTER & a l . (1986) és també naturalitzada a Xipre, Israel, Liban, Egipte i adventicia a lugoslávia i Sinai. Dades bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. 1908; L'Armentera (LLENAS, BC 575446), la Cellera (CODINA, BC 57545). VAYREDA, E. 1931; Lleida, Lledó. CADEVALL, J. et ai. 1933: Lleida, Golmés, Gélida i Caldes de Kontbui. Artesa de Segre (MALUQUER) BOLOS, A. DE 1934; Olot BC 145712, entre Olot i Girona; Amer, la Cellera. BOLOS, A. DE 1937-49: Santa Pau BC 107125. LLENSA, S. 1945: Entre Hostalrie i Breda, Tordera. LOSA, K . 1947: Mataró, Sant Miquel de Fluviá. BOLOS, A. & 0. DE 1950; Palausolitar (GARCÍAS, BC 90394). MARCET, A. 1952. Montserrat. MONTSERRAT, P. 1956: Mataró, Sant Pol. BRAUN BLANQUET, J. & BOLOS, 0. DE 1957: Vilanova de la Barca BC 124223. BOLOS, A. & 0. DE 1961; Garrotxa i Girones, Sant Miquel de Campmajor, al sud de Figueres BC 135526, Breda. Olot BC 107340. MASCLANS, F. 1966: Mollerussa (CADEVALL; FONT I QUER, BC 99423), Bellpuig d'Urgell (FONT I QUER, BC 94239), Ivars d'Urgell (FONT I QUER, BC 99424), Tárrega (FONT I QUER), Vilanova de la Barca. BOLDU, A. 1975: Puiggrós BC 608355. Horta de Lleida BC 607320. FOLCH, R. 1976; Tarragona (CENTELLAS), prop de Ginestar BF94. MOLERO, J. 1976; Cabassers CF06, BCF 111494. MOLERO, J. 1977: Sant Pol. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979; Olot (F. BOLOS, BC 145695). CARRILLO, A. NINOT, J.M. 1979; Capellades. MASALLES, R M 1983: Montblanc CF48, (TORRELLA, BC 607320!). .. GIRBAL, J. 1984; Bescanó, Serinyá, Aiguaviva. DG74-76-84.

354

BC 99425, el Pasteral, 9-IX-1921, GROS. BC 99422, Sant Pere Pescador, 22-VIII-1922, GROS. BC 57544, Sant Miquel de Fluviá, 12-IX-1922, Hno. AGUSTÍN, (Pl. Esp, n° 4593,
sub E. preslii').

Hb. SENNEN, Flatá, 8-VIII-1924, Hno. AUGUSTIN. BC 105413, Martorell de la Selva, 16-IX-1945, P. FONT I QUER. BC 107340, Olot, 16-IX-1949, 0. DE BOLOS. Dades propies ALT EMPORDA: Bascara DG95, Sant Miquel de Fluviá DG96, Figueres DG97, ALT ÜRGELL: entre Coll de Nargó i Oliana CG56, Coll de Nargó CG67, GARROTXA: Olot DG57, Santa Pau DG66, Mieres DG76, Besalú DG77, Fares DG77, GIRONES: Bescanó DG74, Vilanna DG74, Porqueres DG76, MARESME: Tordera DG71, SEGARRA: Sant Guim de Freixanet CG61, SEGRIA: Torres de Segre BG90, SELVA: Amer DG65, VALLES OCCIDENTAL: Sabadell DF29, Sabadell DG20.
1.6. Eupharbla proetrata
= Tithyaalus

Aitón, Hort. Kew. 2: 139 (1789)

prostratus

(Aitón) Samp., Anais Fac. Sci. Porto
Aitón

17: 45

(1931)
= Cbamaesyce prostrata

Especie

originaria

d'América • del Nord

i possiblement

introduida a

Europa durant el segle passat. Es coneix cultivada al Jardin des Plantes de Montpeller vers 1840, d'on posteriorment es va escapar i naturalitzar (THELLUNG, 1912). La primera citació per Catalunya és de QUERALT (1916), el qual la recol.lectá l'any 1912 a la via férria entre Igualada i Sitges. A mitjans d'aquest segle la planta ja es trobava forta estesa per moltes zones de térra baixa de la part septentrional del país, especialment a comarques gironines i barcelonines. Actualment és l'espécie á'Euphorbia introduida mes comuna a Catalunya, i presenta una distribució tant litoral com continental, essent rara a les comarques de muntanya i a la part central de la provincia de Lleida. Es fa tant en indrets ruderals com arvenses, marges de camins, erms, regadius, rostolls, estacions de tren, arenys de rius, etc. Pensem que des de mitjan d'aquest segle la distribució d'aquest táxon ha augmentat molt, fonamentalment grácies a noves introduccions. Es possible que la introdúcelo d'aquesta especie a molts indrets del país s'hagi produit en forma de grana barrejada amb el plnso del bestiar, principalment porcí. Les llavors minúscules d'aquesta especie no son móltes pels molins 1 tampoc son digerldes peí bestiar, per la qual cosa son aportades senceres directament a la térra, barrejades amb els fems, principalment en sembrats d'hivern, on

355

hi germinen amb molta facilitat. En l'actualitat és una expécie totalment naturalitzada que continua expansionant-se al país. Floreix i fructifica des de fináis de primavera fins a la tardor, essent un epecófit i un hemiagriófit segons la classificació de KORNAS (1978). Algunes vegades hem trobat aquesta Euphorbia parasitada peí fong üramyces proeainens De 1984) (DC.) Lev. la Península Ibérica ens consta del País Base (ASEGINOLAZA & al., i d'Andalusia (PUJADAS & HERNÁNDEZ, 1986). SMITH & TUTIN (in TUTIN & la indiquen naturalitzada a la regió mediterránia: Grecia, Italia,

al., 1968)

Sicilia, Espanya i a Portugal. GREUTER & al. (1986) l'assenyalen naturalitzada a Turquía i Egipte, i adventicia a Israel, Liban, Sinai; també la consideren autóctona a Italia, evidentment per error. També la coneixem naturalitzada al Zaire, on forma part de les comunitats ruderals d'indrets aixafats, vores de camins, erms deis pobles, etc. (LEONARD, 1952), a l'India (KUMAR St SEN, 1985), a gran part d'Africa tropical i América del sud (SACCO, 1960, MARTÍNEZ, 1981). Dades bibliográfiques i d'herbari QUERALT, R. 1916: Igualada BC 57572 (Pl. Esp. nS 2400), BC 57573. SENNEN, Fr. 1929a: Martorell, Terrassa, Monteada, Manlleu (Pl. Esp. n2 6324), Sant Quirze, Igualada, etc, CADEVALL, J. et ai. 1933: Gélida. LOSA, M. 1947: Caldes de Malavella. BATALLA, E. St MASCLANS, F. 1950: Part baixa de la Conca del Gala. La Pobla de Montornés BC 104827. BOLOS, A. St 0. DE 1950: De Garraf a Castelldefels BC 100724, Sant Bol, Santa Coloma de Cervelló BC 100726, Pallejá BC 101164, Barcelona BC 97870, Monteada BC 100725. Terrassa, Martorell (SENNEN). Olesa (BATALLA & MASCLANS). MARCET, A. 1952: Montserrat. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1964: La Riba BC 127561, entre la Riba i Picamoixons BC 127560. MASCLANS, F. 1966: Lleida, la Granja d'Escarp. VIGO, J. 1974: Ribes de Freser BC 607109, BC 605594. BOLDU, A. 1975: Des de Bell-lloc d'Urgell fins a Lleida BCF 18476. MOLERO, J. 1976: Ulldemolins CF27, Scala-Dei, cap a la Vilella Baixa BCF 111465, entre Torroja i Porrera CF16. BALADA, R. et ai. 1977: Delta de l'Ebre BF91, CFOl. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: Castelló d'Empúries BC 149778, Torroella de Montgrí (PERICOT, BC 92565), Girona (A. DE BOLOS, BC 91774), la Cellera (CODINA, BC 99418), Martorell de la Selva (FONT I QUER, BC 105419, BC 105420), Platja d'Aro (FONT I QUER, BC 105446), l'Espelt CG90, BC 623358, el Papiolet (PALAU, BC 118701), Puig-reig (FONT I QUER, BC 93270), Fraga (A. DE BOLOS, BC 140860), al nord de Roda de Ter BC 596952. CARRILLO, A. NINOT, J.M. 1979: La Pobla de Claramunt.

356

FOLCH, R. 1980: Cambrils BC 631240, Hontbrió, Valí de Lléria, l'Hospitalet BC 631244, l'Ametlla BC 631241, BC 631242, l'Ampolla, l'Aldea BC 631243, Tortosa, Ginestar, Mora la Hova. BF91-92, CF02-04-05-12-13-23-24-34-35. MASALLES, R.M. 1983: Valí de Castellfollit CF37, Validara 1 Vimbodí CF38, Montblanc i l'Espluga CF48. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Porqueres, Celrá, Sarria de Ter, Sant Jordi Desvalls. DG74-76-85-95. SORIAHO, I. 1984: Afores de Guardiola DG07. BC BC BC BC BC BC BC BC BC 78074, Caldes de Malavella, IX-1934, P. FOHT I QUER. 81683, Caldes de Malavella, 17-XI-1934, P. FOHT I QUER. 93271, Castelldefels, ll-VIII-1941, P. FOHT I QUER. 94240, Bellpuig, 3-X-1943, P. FOHT I QUER. 130356, entre Caldetes i Arenys, lO-X-1954, A. DE BOLOS et aJ. 634403, Sant Jaume deis Domenys, 9-IX-1955, PALAU. 602269, Castelldefels, 8-X-1968, O. DE BOLOS. 619352, Torelló, lO-VIII-1976, O. DE BOLOS. 640617, Sarria de Ter, 2-X-1982, J.BOÜ & E.M.MAHOBEHS.

Dades própies ALT PENEDES; V i l a f r a n c a del P e n e d é s CF97, Sant Sadurni d'An o i a CF98, G é l i d a DF08, ALT EHPORDA: Navata DG87, A g u l l a n a DG69, Bascara DG96, F i g u e r e s DQ97, Pont de H o l i n s DG96, Capmany DG99, La Jonquera DG99, Sant Climent Sescebes DG99, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EQ07, Sant Pere Pescador EG07, P e r e l a d a EG08, V i l a j u i g a EG08, E s p o l i a EG09, L ' E s c a l a EGi6, Roses EG17, E l Port de l a S e l v a EG18, Llan<?á EG19, Portbou EGi9, C a d a q u é s EG26, ANOIA: C a p e l l a d e s CF99, La P a n a d e l l a CG60, E l s P r a t s de R e i CG7i, C a l a f CG72, Igualada CG80, E l Bruc CG90, ALT CAHP: A l c o v e r CF46, La R i b a CF47, V a l l s CF57, BAGES: S a l e l l e s CG91, C a l l ú s CG92, S ú r i a CG93, Cardona CG94, Monistrol de H o n t s e r r a t DGOO, E l Pont de V i l o m a r a DGOl, Hanresa DGOl, Sant Vicen<? de C a s t e l l e t DGOl, Hanresa DG02, Sant F r u i t ó s de Bages DG02, Sant Joan de V i l a t o r r a d a DG02, Navars DG03, A v i n y ó DG13, L'Estany DG23, BAIX CAHP: L'Almadrava C F i 3 , V a n d e l l ó s ( e s t a c i ó ) CF23, L ' H o s p i t a l e t de l ' I n fant CF24, H o n t - r o i g d e l Camp CF25, C a m b r i l s CF34, Les Borges del Camp CF35, R i u d e c o l s CF35, Riudoms CF35, A l f o r j a CF36, Reus CF45, L a S e l v a d e l Camp CF45, BAIX EHPORDA: C a s t e l l d'Aro EG02, Sant A n t o n i de Calonge EG03, La B i s b a l d ' E m p o r d á EG04, J a f r e de T e r EG05, Verges EG05, Albons EG06, Palamós EGi3, P a í s EG14, T o r r o e l l a de H o n t g r í EGi5, BAIX EBRE: Roquetes BF62, X e r t a BF63, L ' A l d e a B F 9 i , T o r t o s a BF92, Tivenys BF93, D e l t e b r e CFOO, Camarles CFOl, E l P e r e l l ó CF02, L'Ampolla CF02, L ' A m e t l l a C F i 2 , BERGUEDA: P u i g - r e i g DG04, G i r o n e l l a DG05, Berga DG06, B A R C E L O N É S : B a r c e l o n a ( H o n t j u i c ) DF27, B a r c e l o n a (Pedralbes) DF28, B a r c e l o n a (Montjuic) DF37, Badalona DF38, B a r c e l o n a DF38, Sant A d r i á de Besos DF38, BAIX PENEDES: Coma-ruga CF75, C a l a f e l l CF76, Sant V i c e n ? de C a l d e r s CF76, La B i s b a l d e l P e n e d é s CF77, L l o r e n ? d e l Pened é s CF77, Segur de C a l a f e l l CF66, Banyeres d e l P e n e d é s CF87, BAIX LLOBREGAT: H a r t o r e l l DF09, Sant E s t e v e de Sesrovires DF09, C a s t e l l d e f e l s DF16, C a s t e l l d e f e l s DFi7, Sant B o i de

357

Llobregat DF17, Molins de Rei DF18, Pallejá DF18, Martorell DF19, Sant Boi de Llobregat DF27, Sant F e l i u de Llobregat DF28, Olesa de Montserrat DGOO, CONCA DE BARBERA: L'Espluga de Francolí CF48, Hontblanc CF48, GARRAF: Sitges CF96, V i l a nova i l a Geltrú CF96, Garraf DF06, Sitges DF06, GARRIGUES: Torregrossa CGiO, GIRONES: Bescanó DG74, Cassá de l a Selva DG83, Girona DG84, Salt DG84, Celrá DG85, Sant J u l i a de Ramis DG85, Celrá DG95, Sant Jordi Desvalls DG95, GARROTXA: Les Preses DG56, Olot DG57, C a s t e l l f o l l i t de l a Roca DG67, Mieres DG76, Besalú DG77, HARESHE: A l e l l a DF49, E l Hasnou DF49, Premia de Dalt DF49, Hataró DF59, Sant Andreu de Llavaneres DG50, Arenys de Har DG60, Caldetes DQ60, Halgrat . de Har DG71, Tordera DG71, HONTSIANES: Ulldecona BE89, Les Cases d'Alcanar BE99, Sant Caries de l a Rápita BE99, NOGUERA: Balaguer CG12, Térmens CGi2, E l Poal CG2i, Camarasa CG23. OSONA: Balenyá DG23, Balenyá DG33, V i c DG34, Hanlleu DG35, Torelló DG35, Hanlleu DG44, Roda de Ter DG44, Hanlleu DG45, Tavertet DG54, PRIORAT: Cap<?anes CF15, Falset CF15, RIBERA D'EBRE: Hiravet BF94, Benissanet CF04, Hora d'Ebre CF05, Hora l a Nova CF05, RIPOLLES: Sant Quirze de Besora DG36, Ríbes de Freser DG38, Sant Joan de les Abadesses DQ47, . SEGRIA: La Granja d'Escarp BF78, Aitona BF89, Torres de Segre BG90, Lleída CGOO, L l e í d a CGOl, Vilanova de l a Barca CGll, Hollerussa CG21, SEGARRA: Cervera CG5i, Els Hostalets de Cervera CG51, SELVA: El Pasteral DG64, La C e l l e r a de Ter DG64, Amer DG65, Ha<;anet de l a Selva DG72, Hartorell de l a Selva DG72, Síls DG72, Riudarenes DG73, Santa Coloma de Farners DG73, Vidreres DG82, Caldes de Halavella DG83, Ríud e l l o t s de l a Selva DG83, TARRAGONES: Salou CF44, V í l a - s e c a de Solcína CF45, V í l a l l o n g a del Camp CF46, Tarragona CF55, La Pobla de Halfumet CF56, Torredembarra CF65, Roda de Berá (estació) CF66, TERRA ALTA: Gandesa BF84, URGELL: Bellpuíg d'Urgell CG3i, Anglesola CG4i, T á r r e g a CG41, VALLES ORIENTAL: Hontmeló DG30, Cardedeu DG40, Granollers DG40, VALLES OCCIDENTAL: Cerdanyola del Valles DF29, Sabadell DF29, Hontcada i Reixac DF39, Terrassa DGIO, Viladecavalls DGiO, Sabadell DG20.
1.7. Eupborbia
=Eupborbia

serpens Kunth in Humb. & al., Hov. Gen. Sp. 2: 52 (1817)

engelaannii sensu CADEVALL & al. (1933), non Boiss. 2n= 22 (CEBALLOS & FERNANDEZ, 1979); 2n= 24 (QUEIROS, 1975b)

Especie originaria d'América, on és una mala herba deis conreus, gespes, vores de camins i altres indrets trepitjats, A l'Argentina rep els noms de "meonita, yerba de la chicharra, lechetrés, leche de golondrina, yerba meona, etc." (CARTAGINESE & LÓPEZ, 1981; MARTÍNEZ, 1981). Es coneix introduida a Franga vers 1842, amb el llast deis vaixells (THELLUNG, 1912), i a Alemanya, a Portugal i a Ciutat de Palma des de 1908, 1946 i 1947, (PINTO DA SILVA & al., 1956). respectivament

358

A Catalunya és coneix des de 1913, quan fou recol.lectada
engelmannii)

(sub E. i a les

per SALLEST, SENNEH i CADEVALL ais arenys del mar

vies de Barcelona (SENNEB, 1917; CADEVALL & al., 1933). A mitjans d'aquest segle era una mala herba comuna a Barcelona i a alguns punts del Valles i del Karesme. Sembla que de mica en mica va eixamplant la seva área de distribució i en l'actualitat és una especie que es troba a forga localitats del país, tant al litoral com a l'interior, essent potser mes abundant a les comarques vora mar, i inexistent a les zones de muntanya. Es fa en voreres, escales, carrers, llocs empedrats, patis, marges de camins, parterres, arenys de rius, etc., principalment en indrets calents amb totalment naturalitzada sol prim, sorrenc o segons la pedregós. Floreix i fructifica a mitjan estiu. A Catalunya és una especie i for^a abundant, essent un epecófit classificació de KORNAS (1978). De la península ens consta d'Andalusia, de Kadrid i del País Valencia (MOLESVORTH, 1976; BURTON, 1979; CEBALLOS & FERNANDEZ, l.c; CARRETERO, 1984a), així com també del centre, i sud de Portugal (PINTO DA SILVA & al., l.c; RAINHA, 1964). SMITH & TUTIN (in TUTIN & al., 1968) l'indiquen com a casual al sud de Franca i possiblement naturalitzat a Espanya. GREUTER & al. (1986) el donen naturalitzat a Espanya, Balears, Franca, Italia i Turquía, i LEONARD (1952) d'Africa tropical. Com ja s'ha explicat a E. huaifusa, GREUTER & al. (l.c.) diuen que E. son E. serpeas.
engelaannii

de CADEVALL fa referencia a E. ¿umifusa. Aixó és un error ja que

els exemplars d'aquest autor sub E. engelaannii Dadgs bibliográfiques i d'herbari

SENNEN, Fr. 1917: Barcelona BC 57571 (Pl. Esp. nS 1441), BC 82412 (Pl. Esp. n2 8644), BC 82841, BC 123298. CADEVALL, J. et al. 1933: (sub E. engelmannii) Barcelona, Terrassa. BOLOS, A. & O. DE 1950: Barcelona. Barcelona (FONT I QUER, BC 146345, BC 93272. MARCET, A. 1952: Montserrat. MONTSERRAT, P, 1956: Pineda, C^anet, Mataró. Tiana (PALAU, sub E. engelaannii) .

BOLOS, A. & O. DE 1961: Barcelona, Sant Cugat del Valles BC 130827, Olot BC 136909. LLANSANA, R. 1976: Monestir de les Avellanes CG13, BC 625453. BALADA, R. et al. 1977: Delta de l'Ebre BF90. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: Besalú BC 485780, Martorell de la Selva (FONT I QUER, BC 105421), Sant Pol de Mar DG60. FOLCH, R. 1980: Tivenys BF93. TORRES, Ll. 1983: Tortosa BF92, Benifallet BF83.

359

Dades propiea

ALT PENEDES: Vilafranca del Penedés CF97, ALT EHPORDA: V i l a juiga EG08, Portbou EG19, ANOIA: Jorba CG70, Calaf CG72, Igualada CG80, BAGES: La Batima de C a s t e l l b e l l DGOO, Honist r o l de Hontserrat DGOO, Hanresa DGOl, Hanresa DG02, BAIX CAHP: Les Borges del Camp CF35, BAIX EBRE: Tortosa BF92, BARCELONÉS: Barcelona (Hontjuic) DF27, Barcelona (Tibidabo) DF28, Barcelona DF37, Barcelona DF38, BAIX PENEDES: Comaruga CF75, E l Vendrell CF76, Segur de C a l a f e l l CF86, BAIX LLOBREGAT: Sant Esteve de Sesrovires DF09, Castelldefels DF16, C a s t e l l d e f e l s DF17, Viladecans DF17, GARRAF: Cubelles CF86, Vilanova i l a Geltrú CF96, Sitges DF06, GARRIGUES: Torregrossa CGIO, GIRONES: Girona DG84, GARROTXA: Besalú DG77, HORTA: Valencia YJ27, HARESHE: A l e l l a DF49, El Hasnou DF49, Hataró DF59, Arenys de Har DG60, Sant Pol de Har DG60, Pineda de Har DG70, Halgrat de Mar DG71, HONTSIANES: Les Cases d'Alcanar BE99, Amposta BF90, Prat del Notari BF90, L'Encanyissada CFOO, RIBERA D'EBRE: Hiravet BF94, Benissanet CF04, SEGARRA: Cervera CG51, Tora de R i u b r e g ó s CG53, SELVA: S i l s DG72, Vidreres DG82, TARRAGONES: Tarragona CF55, TERRA ALTA: Bot BF84, URGELL: Tornabous CG3i, VALLES ORIENTAL: Granollers DG30, Cardedeu DG40, Granollers DG40, VALLES OCCIDENTAL: Terrassa DGIO.
2. KlciDus L.

Genere monotípic probablement originari d'Africa tropical. No obstant i degut a la seva gran variabilitat, no hi ha unanimitat entre els diferents autors sobre el nombre i categoria de taxa infragenérics (SEEGELER, 1984).
2.1. Siclnus caaaunis L., Sp. Pl. 1007 (1753)

N.V.: ricx Ic: SEEGELER, 1984: 207-208 2n= 20 (FEDOROV, 1974; QUEIROS, 1975b; SINGH, 1976) L'área de distribució original del ricí no és coneguda amb certesa degut a la seva amplia disseminació i cultiu a diverses regions des de molt antic. Es possible que el seu origen es trobi a Etiopia i que la seva domesticació tingues lloc a la valí del Nil i/o a les terres fértils del Próxlm Orient (SEEGELER, l.c; ATSKQN, 1985). D'aquestes zones es va estendre per tot África i cap a l'India, on s'hi coneix també de molt antic, ja que escrits que daten de 2000 anys aC l'esmenten com indígena. Probablement a partir de l'India i el Kashmir es va introduir a d'altres zones d'Asia, on era cultivat principalment com a medecina i per fer llum. L'oli de ricí era utilitzat pels pobles de la Mesopotámia, principalment com a medicinal, i a

360

Egipte era també molt comú en l'antiguitat, ja que se n'han trobat llavors a tambes que daten de 4000 anys aC. Durant l'Imperi Roma el ricí es naturalitza a la part oriental d'Europa (SEEGELER, l.c), mentre que a Europa central es coneix que era cultivat per Albert el Magne a mitjan segle XIII, i al segle XVI era una planta ornamental ben coneguda (SIBGH, l . c ) . CHITTEFDEH (1986) dona 1590 com any d'introducció d'aquesta especie a la Gran Bretanya, i MARTIHS (1856) la indica naturalitzada al Jardín des Plantes de Kantpeller l'any 1855. A América no es coneix del cert quan hi fou introduit, dones segons SEEGELER (l.c.) hi ha estat introduit de forma reeent pels eslaus a partir d'Africa, no obstant una publicació del Kinisteri del Salvador diu que "el ricino o higuerilla era conocido de los indios que alumbraban sus casas con las semillas ensartadas en la punta de un palito. Esto supone una introducción muy antigua, pues además se la encuentra naturalizada en lugares nunca habitados por gente blanca". En l'actualitat el ricí es troba cultivat o naturalitzat a gran part de les regions tropicals, subtropicals i temperades d'arreu del món. Es un táxon extremadament variable; ais paisos cálids és una especie perenne que arriba a fer-se un arbust o un petit arbre, mentre que a les regions temperades mes fredes viu com una planta anual, ja que la planta no suporta el fred i s'asseea quan hi ha gelades fortes. Hi ha una gran quantitat de varietats i formes, moltes d'origen ornamental. El rici és cultivat principalment per les seves llavors de les que s'extreu un o l i molt utilitzat medicinalment, per fer llum i també com a lubricant d'avions i per fer sabó, pintures, vernissos, etc. Els principáis productors d'oli de ricí son Tanzania, Kenya, Etiopia, Sudan, Sudáfrica, Brasil, la URSS, India i Xina (SINGH, l.c; SEEGELER, l.c). Algunes varietats s'utilitzen en jardinería aprofitant el seu fullatge ornamental; les fulles. també s'utilitzen com aliment d'uns determinats cues de seda. Les llavors son extremadament metzinoses i quan son madures contenen un 45-55% d'oli (ATSKOH, l . c ) . LAGUNA, referint-se a l'aspecte de les llavors diu "aquel animalejo hidiondo y enemigo capital de las bestias de 4 pies, que llamamos garrapata en Castilla, en griego se dice
crotón y

en latín ricinus;

los cuales nombres convinieron también a esta

hierba por ser su simiente exquisitamente semejante a la garrapata. Nace compiosísimamente en Egipto esta planta, a donde no solamente da, de su fructo, aceite, empero también mecha de sus entrafias para alumbrar con ella a los hombres. Purga su simiente, por entrambas partes, valerosisimamente, y

evacúa de las juncturas; por donde suele ser un soberano remedio a la sciática (FONT I QUER, 1976). QUER (1784) l'indica molt comú en el seu temps a la Península Ibérica, especialment a les regions temperades i cálides: costes de Catalunya, Valencia, Murcia, Andalusia i Extremadura. SENNEN (1929a) també l'assenyala cultivat i subspontani al litoral cátala i al sud d'Espanya. En l'actualitat el ricí és una planta de vegades cultivada com ornamental, i que normalment creix naturalitzada especialment ais indrets litorals mes cálids i protegits del Principat. Es fa en ambients ruderals, erms, marges de camins, rieres, etc. amb sol lleuger i frese. En zones d'hivern fred la planta mor i per tant en aquests llocs és difícil que es naturalitzi peí que sois es pot considerar subspontánia. A la península també ens consta principalment a la part meridional i oriental. TUTIN (in TUTIN & al., 1968) l'indica naturalitzat al sud i centresud d'Europa: Albania, Azores, Balears, Bulgaria, Córsega, Sardenya, Creta, Franíja, Grecia, Espanya, Portugal, Italia, Sicilia, lugoslávia. Romanía. Segons GREUTER & al. (1986) és també naturalitzat a tot el nord d'Africa i SV d'Asia. Dades bibliográfiques i d'herbari FREIXAS, F. 1903: Vallcarca, Garraf. SENNEN, Fr. 1929a: Subspontani al litoral. CADEVALL, J. et al. 1933: Cultivat 1 subspontani. MALAGARRIGA, H.T. 1971: Tarragona (GIBERT). BALADA, R. et al. 1977: Delta de l'Ebre BF90. Dades propias
ALT EMPORDA: Sant Pere Pescador EG07, ALT URGELL: Adrall CG68, BkU. CAMP: Cambrils CF34, B A U EBRE: Benifallet BF93, B A U EMPORDA: Sant Feliu de Guíxols EG02, B A U LLOBREGAT: El Prat de Llobregat DF27, B A U PEIEDES: Sant Vicen? de Calders CF76, Segur de Calafell CF86, BARCBLOIES: Barcelona (Tibidabo) DF28, Barcelona DF38, Sant Andreu DF38, GARRAF: Vilanova 1 la Geltrú CF96, Sitges DF06, KARESME: El Masnou DF49, Vilassar de Mar DF49, Sant Andreu de Llavaneres DG50, Canet de Mar DG60, KOITSIAIES: Amposta BF91, PLAIA BAUA: Almenara YK30, Vila-real YK42, SELVA: Blanes DG81, TARRAGOIES: Salou CF44, Vilaseca de Solcina CF45, Tarragona CF55, Torredembarra CF65, Salomó CF66 -RM.Masalles-, Berá CF75 -RM.Masalles-, Roda de Berá CF76, VALLES OCCIDEITAL: Terrassa DGIO.

362

XUVII. FABACEAE (PAPILIOIACEAE) Familia formada per uns 450 generes i al voltant de 12000 especies, principalment herbácies, pero també n'hi ha algunes d'arbustives i arbóries, de distribució temperada, tropical i subtropical (POLHILL & RAVEN, 1981; HEYVOOD, 1985). Després de la familia de les gramínies és la mes important des del punt de vista d'alimentado per l'home i els animáis. Es caracteristic que cadascuna de les grans civilitzacions, des del neolitic, ha tingut un llegum i un cereal formant part de la seva dieta básica. A mes de la importancia alimenticia, les papilionácies també son valuoses perqué enriqueixen el sol mitjangant la simbiosi sunb bacteris nitrificants; per

altra banda, algunes especies son també apreciades ornamentalment.

1. Ánagyris

L.

Genere format per dues especies arbustives originarles de la regió mediterránia, Asia Kenor, África del nord i liles Cenarles (POLHILL & RAVEN, l.c; BOSSARD & CUISANCE, 1984)
1.1. Ánagyris foetida L., Sp. Pl. 374 (1753)

N.V.: garrofer del diablo 2n= 18 (POLHILL & RAVEN, l.c.) Especie de distribució circummediterránia que s'estén des de Portugal, Espanya, Franga, Italia, lugoslávia i Albania fins a Grecia, liles Egees, Turquia, al llarg de la costa V I S d'Anatólia, Xipre, V de Siria, Liban, Israel, Jordania, Karroc, Algéria i Libia (BROVICZ, 1983). Es un element de la máquia o de boscos caducifolis oberts, que viu en costers secs. Degut a la fetor i a les propietats toxiques deis llegums i de les fulles, l'arbust no és menjat pels animáis, rao per la qual pot viure en regions molt pasturades on altres arbusts han desaparegut (BROVICZ, l.c). Es també una planta utilitzada d'antic com a medicinal per les seves propietats purgatives i emétiques; per aquesta rao apareix moltes vegades com a restes de cultiu aprop de castells i construccions antigües medievals. A Catalunya és citada de mitjan segle passat de diverses localitats (COSTA, 1877). BOLOS & VIGO (1984b) no la consideren autóctona sino que la indiquen com una especie subspontánia en regressió, que viu sobretot al domini de VOleo-Ceratanion, encara que també apareix al domini del

363

QuercetujD ratundifaliae.

Nosaltres no l'hem trobada mal l'ha de

1 segons BOLOS & una especie

VIGO, (l.c.) a moltes localitats on havia estat citada ha desaparegut; aixó ens fa pensar que a Catalunya se considerar com subspontánia casual molt rsura. Dades bibllográfiques 1 d'herbari COLMEIRO, M. 1846: Montjuic. COSTA, A.C. 1877: Vers Sant Bol 1 Gavá (JOVER), rodalies de Berga (GRAU), Cardona (RIVA), Olot (BOLOS). BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: Molt rar del Montsec al Baix Empordá; rar a la Terra Alta i Baix Ebre. BC BC BC BC 611032, Gavá, 1871, Herb. VAYREDA. 634565, de País a Torroella, 1880, E. VAYREDA. 87832, prop de Tortosa, 25-1-1936, A. GALLARDO. 646573, Paüls, 29-III-1961, L l . DE TORRES.

2. Cicer L.

Genere format per

unes 40

especies distrlbuides principalment peí

centre i oest d'Asia: des de Turquía i Israel fins l'Himálaia (RAMANUJAM, 1976; POLHILL & RAVEN, 1981).
2.1. Cicer arietinim L., Sp. Pl. 738 (1753)

N.V.: cigronera 2n= 14-16-32 (FEDOROV, 1974); 2n= 16 (RAMANUJAM, l.c.) Aquesta especie no es coneix en estat espontani, slnó que és una planta domesticada, possiblement al S¥ d'Asia, a partir d'una forma ancestral identificada amb certesa (SUMMERFIELD & ROBERTS, 1985a). DE no CANDOLLE

(1883) diu que és una especie originaria del Caucas i del nord de Pérsia. Es creu que el progenitor del cigró actual va ésser estés pels aris, tant cap a l'oest, al llarg de la regió mediterránia, com cap a l'est fins a l'India (DE CANDOLLE, l.c; RAMANUJAM, l.c). Les restes mes antigües de pésols están datades en 7000 anys aC i s'han trobat a Turquía. A la regió mediterránia també s'han trobat empremtes de cultiu de fa 5000 anys aC, mentre que a l'India i a Etiopia daten de 4000 i 3000 aC, respectivament (SUMMERFIELD & ROBERTS, l.c; MATHON, 1981). No obstant, RAMANUJAM (l.c.) dona dates menys antigües de cultiu ais indrets abans esmentats. El cultiu d'aquesta especie és, dones, molt antic Es creu que a mes del centre de diversificado original -SW d'Asia- hi ha dos centres secundaris

364

que son l'India i Etiopia. En el curs de la dispersió de l'espécie sembla que hi ha hagut una divergencia i en l'actualitat es poden distingir dos grups. A la regió mediterránia han evolucionat varietats de cigrons amb 1-2 llavor grossa, de color ciar i fruits amb granes, mentre que a la part orien2-3 15%

tal 1 meridional de la seva distribució, especialment a l'India i a Etiopia, s'han desenvolupat varietats de grana petita, de color fose i fruits amb llavors (RAKAFUJAK, l.c). El primer tipus representa entre un 10 i un

de la prodúcelo total de cigrons i la segona un 80%. Ho obstant, plantes d'ambdós grups es poden creuar entre elles, ja que no hi ha barreres genétiques, i per tant és possible trobar dins l'espécie tot un gradient de mides de llavor, des de les petites fins a les mes petita van estendre's des grans. Les formes de mida i del deis centres d'origen d'Asia occidental

mediterrani cap a l'est, mentre que els de mida gran es van dispersar cap a l'oest. Aquests dos grups sembla que deuen haver estat separats geográficament des de fa milers d'anys. Actualment la gran majoria deis conreus de cigrons provenen de culti-vars que s'han obtingut de seleccions locáis i no pas de programes d'hibridació (SUHMERFIELD & ROBERTS, 1985a). QUER (1764) considera el cigró indígena d'Espanya i diu que la seva collita és de les mes abundants a la península. Segons DE CAHDOLLE (l.c) el cultiu del cigró a Espanya és anterior a l'imperi roma. Els autors del segle passat i de comengaments d'aquest assenyalen aquesta planta cultivada i subspontánia, tal com succeeix en l'actualitat. Hosaltres sois l'hem trobada sola vegada a la comarca de la Selva, a Santa en estat subspontani una

Coloma de Farners (DG73), en unes ruñes. Floreix i fructifica a l'estiu, i al país cal considerar-la subspontánia casual. BALL (in TUTIH & al., 1968) Italia i Franca. Dades bibliográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877: Cultivat i subspontani. GAUTIER, G. 1898: Cultivat i subspontani al departament deis Orientáis. CADEVALL, J. et al. 1915-19: Cultivat i subspontani. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Barcelona. l'assenyala cultivat i escapat de cultiu a

Pirineus

365

3. Cartmllla L.

Genere format per unes 20 especies originarles la majoria del Vell Món: illes de l'Atlántic, regió mediterráinia, V d'Asia i HE d'Africa (BAILEY, 1976; POLHILL & RAVEH, 1981). 3.1. Cartmilla valentina L. subsp. glauca (L.) Batt. in Batt. & Trabut, F l .

Algér. (Dicot.) 285 (1689)
= Coronilla glauca L.

H.V.: Carolina 2n= 24 (FEDOROV, 1974; COLOMBO, MARCEHO & PRIHGIOTTA, 1983) Especie originaria de la regió mediterránia. A Catalunya el seu estatus no és ciar pero considerem que ha estat una planta introduida peí seu cultiu ornamental i que en l'actualitat es troba naturalitzada. Els autors del segle passat i d'aquest també l'esmenten cultivada i subspontánia. BOLOS & VIGO (1984b) assenyalen l'autoctonisme dubtós d'aquesta especie. Actualment a mes d'ésser una especie forqa cultivada a les comarques litarais, aprofitant la florida espléndida i flairosa de comengaments de primavera, apareix també naturalitzada a nombrosos indrets, sobretot lito- rals pero també de l'interior de Catalunya. Es fa principalment en indrets ruderals, marges de camins, erms, marges de brolles, matollars vora mar, etc. Hosaltres la considerem naturalitzada a Catalunya i segons la classificacíó de KORHAS (1978) es tracta d'un epecófit i d'un hemiagriófit. No obstant, tal com succeix amb d'altres especies de distribució mediterránia, de moment és molt difícil de decidir amb seguretat s i és una especie natural o bé naturalitzada. BALL (in TÜTIH & al., 1968) la considera autóctona a la Península. Dades blbliográf iques 1 d'herbari COLMEIRO, M. 1846: (sub C. glauca) Cultivat i subspontani. COMPAHYO, L. 1864: (sub C. glauca) Sant Antoni de Galamús, Cases de Pena, Castellnou, Corbera, Ceret, Arles. COSTA, A.C. 1877: (sub C. glauca) Subspontánia al pía del Llobregat. SALVARA, J.M. 1885: (sub C. glauca) Cultivada i subspontánia a Igualada. GAUTIER, G. 1898: (sub C. glauca) Vallespir. VAYREDA, E. 1902: (sub C. glauca) Subspontánia a Lledó, Olot, etc. CADEVALL, J. et. al. 1915-19: Muntanyes de la Cenia (LLEH.); Sant Antoni de Calamús (BÜB.). SENNEH, Fr. 1918: (sub C. glauca) Barcelonés. MOHTSERRAT, P. 1956: Mataró. HUET, J. & PAHAREDA, J.M. 1983: Monistrol DGOO.

366

BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: Cultivada i rarament subspantánia. Roques calcáries de la Fenolleda, del Rosselló, deis Ports de Beseit; suburbis i pares de l'Empordá, de la Garrotxa, del Barcelonés, del Baix Llobregat, etc. BC 125570, Barcelona, IV-1933, Sra. GALLARDO. Dades própies BAn EKPORDA: Calella de Palafrugell EG13, Palamós EG13, Palafrugell EG14, BAH LLOBREGAT: Castelldefels DF17, BARCELOíES: Vallvidrera DF28, GARRAF: Sitges CF96, Sitges DF06, KARESKE: Cabrera de Kataró DF59, Sant Andreu de Llavaneres DG50, Sant Pol de Kar DG60, SELVA: Blanes DG81, VALLES OCCIDEITAL: Rubí DF19, Sant Cugat DF29, VALLES ORIEITAL: Aiguafreda DG32.
4. Eedysanm L.

Genere format per unes 150

especies origináries de l'hemisferi nord:

Europa, Asia i América (BAILEY, 1976; POLHILL & RAVEH, 1981).
4.1. Eedysanm caranariim L., Sp. Pl. 750 (1753)

2n= 16 (CHRTKOVA-ZERTOVA in TUTIN & al., 1968; FEDOROV, 1974; FERNANDES & SANTOS, 1975) Especie originaria mediterránia: sud de les parts central i occidental de la regió

d'Espanya, Italia, Sicilia, Sardenya (DE CANDOLLE, 1883;

CHRTKOVA-ZERTOVA, l.c; HANF, 1984). CHITTENDEN (1986) dona 1596 com a l'any en que es va comentar a cultivar a Anglaterra. Es una planta cultivada com a farratgera en indrets temperats de la regió mediterránia. A Catalunya no és gaire cultivada i atenent a les citacions que hi ha d'ella es pot dir que poques vegades apareix en estat subspontani. Pensem, per aquesta rao, que s'ha de considerar subspontánia casual. Segons la classificació de KORNAS (1978) es tracta d'un ergasiofigófit molt rar. Ens consta molt cultivada i prácticament naturalitzada a Kenorea. CHRTKOVA-ZERTOVA (l.c.) l'esmenta cultivada com farratgera i naturalitzada a punts del sud d'Europa: Portugal, Balears, Franta, Grecia i lugoslávia. Dades bibliográfiques 1 d'herbari SENNEN, Fr. 1929a: Tiana. Valles (CADEVALL). MONTSERRAT, P. 1956: Caldetes (KASFERRER). FOLCH, R. 1980: Talussos de la carretera de l'Hospitalet de l'Infant a Vandellós. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984b: Rarissimament cultivada i excepcionalment subspontánia al Maresme i al Valles.

367

5.

Labumim

Fabr,

Genere que compren dues o tres especies origináries de les parts SC i SE d'Europa (POLHILL & RAVEIT, 1981; BOSSARD & CUISAHCE, 1984; CHITTENDEN, 1986). 5.1. Labumim aaagyroides Xedicus, Vori. Churpf. Phys.-okon. Ges. 2: 363 (1787) 2n= 48 (FEDOROV, 1974; POLHILL & RAVEN, 1981) Arbust o arbret originar! de les muntanyes del SC d'Europa i d'Itália, estenent-se fins l'est de Franga i l'oest de lugoslávia (FRODIN & HEYVOOD in TUTIN & al., 1968). Es una planta tota ella tóxica i és cultivada com ornamental, principalment per les seves flors, des de 1560 (CHITTENDEN, l.c). A Catalunya és una especie poc cultivada i alguna vegada apareix escapada de cultiu. Hi ha autors del segle passat i d'aquest que l'esmenten subspontánia principalment en comarques de muntanya; nosaltres sois la coneixem en aquest estat del Barcelonés, en un talús de Sant Just Desvern (DF28) - L l . Abad-. Floreix a la primavera i al país cal considerar-la com una especie subspontánia casual, essent una ergasiofigóf ita sensu KORNAS (1978). FRODIN & HEYVOOD (l.c.) la indiquen cultivada i de vegades naturalitzada a Gran Bretanya, Córsega i ais Paisos Baixos. Dades bibllográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877: Cultivada i de vegades subspontánia en terrenys calcaris. CADEVALL, J. et al. 1915-19: (sub Cytisus laburnua) Cap a Berga (GRAELLS). Celrá, Montagut, Olot (VAYREDA). VIGO, J. 1976: Valí de Ribes: Can Perramon de Baix DG37, BC 607017. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: El Vallespir: la Presta DG59.
6. Latbyrvs L. = Cytisus laburnua L.

Aquest genere compren entre 100 i 150 especies origináries la majoria d'Europa, Asia i América del Nord, i estenent-se fins a les regions temperades d'América del sud i a la part tropical de l'est d'Africa. Els centres mes importants es troben a les regions mediterránia i irano-turaniana (BAILEY, 1976; POLHILL & RAVEN, 1981).

368

6.1. Lathyrus odaratus L., Sp. Pl. 732 (1753) N.V.: pésol d'olor 2n= 14 (BALL In TUTIH & al., 1968; FEDOROV, 1974; POLHILL & RAVEH, 1981) Especie endémica del sud d'Itália i de Sicilia (BALL, l.c). Es una planta forga cultivada com ornamental, principalment per les seves flors atractives i de flaire delicat; també s'utilitza per extreure oli essencial per perfum (SAHCHEZ-MOHGE, 1984). El color original de la flor és porpra, no obstant, s'han aconseguit varietats de color blanc, rosa, blau, violeta, o bé una barreja d'ells. Sembla que la seva dispersió per la regió mediterránia va comentar al segle XVI, mentre que fou introduida a Anglaterra vers 1700 (MURFET & ROSS, 1985; CHITTEHDEH, 1986). Desconeixem des de quan es cultiva el pésol d'olor a Catalunya, pero actualment és forq;a present en parterres per fer taques de color i alguna vegada apareix en estat subspontani en indrets ruderals. Floreix i fructifica a fináis de primavera, Al país cal considerar-lo subspontani casual essent un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1978). BALL (l.c) l'indica potser naturalitzat a alguns indrets del sud i centre d'Europa: Austria, Franija i Portugal. Dadss bibliográfiques i d'herbari BOLOS, A. & 0. DE 1950: Barcelona (SEHHEH). Dades própies BAH PEFEDES: Segur de (^lafell CF86, SELVA: Blanes DG81.
6.2. Lathyrus sativus L., Sp. Pl. 730 (1753)

H.V.: guixera 2n= 14 (BALL in TUTIH & al., 1968; FEDDROV, 1974) L'origen d'aquesta especie es desconeix. DE CAHDOLLE (1883) diu que és cultivat d'antic a l sud d'Europa, a l'Asia V i a l nord de l'India com a planta farratgera i per les granes. Continua dient que és probable que abans d'ésser cultivada existís de forma natural a la regió que va del sud del Caucas fins al nord de l'India, i que es propagues cap a Europa barrejada amb cerals i seguint antics conreus. MATHOH (1981) i HAHF (1984) la indiquen originaria del Próxim Orient i de l'Asia V, respectivament. Segons

369

CHITTENDEN (1986) fou introduida a Anglaterra com a planta cultivada l'any 1640. A la Península desconeixem des de quan es cultiva. QUER (1784) l'esmenta cultivada sobretot a Catalunya i a la Kancha. A Catalunya encara es cultiva com a farratgera i també per recollir les llavors -les guixes- les quals son comestibles, encara que de digestid difícil. No obstant, s i es mengen de forma considerable i continuada poden arribar a ésser toxiques i a produir latirisme. Floreix i fructifica a fináis de primavera. A Catalunya la considerem com una especie subspontánia casual i és una ergasiofigófita segons la classificacíó de KORNAS (1978). ASEGINOLAZA & a l . (1984) la indiquen cultivada i subspontánia al País Base, i BALL (l.c.) l'assenyala cultivada com a farratgera al C, S i E d'Europa i ampliament naturalitzada en aqüestes parts. Dades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, M. 1846: Cultivat i subspontani. COSTA, A. C. 1877: Cultivat i subspontani. Barcelona BC 614467, BC 614468. FONT I QUER, P. 1914: Bages. Manresa BC 18280. CADEVALL, J. et al. 1915-19: Cultivat i subspontani. VAYREDA, E. 1919-20: Cultivat i subspontani al voltant de la Mare de Déu del Mont. BOLOS, A. & O. DE 1950: L'Ordal. Barcelona (SENNEN). MASCLANS, F, & BATALLA, E. 1966: Cultivat i subspontani a les muntanyes de Prades. MALAGARRIGA, H.T. 1971: Tarragona (GIBERT). BC BC BC BC BC 18278, Sant Julia de Vilatorta, IX-1867, ex herb. MASFERRER. 18273, La Cellera, 1912, J. CODINA. 18283, Vallfogona de Rlucorb, l-VII-1917, M. GARRIGA. 100213, Vallirana, 29-VI-1946, A. DE BOLOS. 612406, Esparreguera, 14-V-1968, J. BARRAU.
tingitasus L., Sp. Pl. 732 (1753)

6.3. Lathyrvs

N.V.: vegot 2n= 14 (FEDOROV, 1974) Especie originaria del SV de la regió mediterránia (BALL in TUTIN & al., 1968). Segons CHITTENDEN (1986) es va comengar a cultivar a Anglaterra el 1680. A Catalunya és una especie cultivada com a farratgera, especialment en comarques litorals. SENNEN (1931) fou el primer en assenyalar aquesta papilionácia per a Catalunya aprop de Barcelona. En l'actualitat és una planta

370

naturalitzada ais marges de camins i en vinyes, principalment a les comarques litorals de la meitat septentrional, mentre que mes a l'interior apareix mé rarament. Floreix i fructifica a fináis de primavera i a comen^aments d'estiu. Segons la classificació de KORHAS (1978) es tracta d'un epecófit i d'un hemiagriófit. Ens consta de les Atores (PIHTO DA SILVA & PIHTO DA SILVA, 1974) i BALL (l.c.) no l'assenyala naturalitzada d'enlloc d'Europa. Dades bibliográfiques i d'herbari SEHHEH, Fr. 1931: (sub L.t. var. uaiflorus) Tibidabo. MOHTSERRAT, P. 1956: Molt abundant a la part baixa de la cordillera litoral al Maresme. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: Molt rar del Baix Empordá al Barcelonés i al Montseny, comú al Maresme. BC BC BC BC BC BC BC BC 81839, prop de Tordera, 22-IV-1934, P. FOHT I QUER. 61840, sobre Blanes, lO-V-1934, P. FOHT I QUER. 107671, prop de Sant Celoni, 29-III-1936, DISCIPULUS. 89839, prop de Sant Feliu de Codines, lO-VI-1938, GARCÍAS. 93721, entre Montgat i Masnou, 25-IV-1943, M. CLARASO. 655598, Blanes, 20-IV-1945, P. FOHT I QUER. 105443, Arbúcies, 23-V-1948, A. & O. DE BOLOS. 108375, prop de .Palautordera, l-IV-1949, A. DE BOLOS.

Dades propies MARESME: Vilassar de Mar DF49, SELVA: Arbúcies DG53, Blanes DG81. 7. Lens Mili. Aquest genere compren unes 5 especies origináries de la regió mediterránia i del V d'Asia (POLHILL & RAVEH, 1981). 7.1. Lens culinarís
=Lens escalenta
=ErvuiB lens = Vicia lens L.

Medicus, Vori. Churpf. Phys.-5kon. Ges. 2: 361 (1767)
Moench

(L.) Cosson & Germ. H.V.: Uentia, lentilla 2n= 14 (FEDOROV, 1974; ZOHARY, 1976) L'origen de la llentia es desconeix, no obstant, es creu que és una

especie domesticada possiblement a partir de L. orientalis,

especie silves-

tre que creix al Próxim Orient: Turquía, Israel, Siria, part nord de l'Iraq, V i H de l'Iran, Transcaucásia i Transcáspia (ZOHARY, l.c; MATHOH, 1981). Segons aquest autor no hi ha dades cltogenétiques que revelin aflnitat entre

les llenties silvestres i les cultivades. Tanmatelx L. orientalis, bla, segons ZOHARY (1972), una miniatura de L. culinaris, cromosomes semblants i , a mes, ambdues especies. Es caracteristlc trobar deis conreus on es cultiva L. culinaris, natural, hi creix I. orientalis. intermedies entre L. culinaris (ZOHARY, 1972).

que creix

en turons de sol sorrenc 1 en les regions estepáries de sol pedregós, semAmbdues teñen els s'han trobat espécimens intermedis entre formes intermedies ais marges mentre que al costat, a la vegetació

Per altra banda, no s'han trobat formes i d'altres especies de llenties silvestres

El seu conreu és un deis mes antics i és un component caracteristlc de l'agrlcultura mediterránia. S'han trobat restes fósslls de llenties en poblacions agricoles al Próxlm Orient datats en 7000-6000 anys aC. El conreu fou molt disseminat per tota la regió mediterránia, Asia i Europa a l'Edat de Bronze. Sembla que a Europa central van arribar-hi via Balcans i Danubi. A Grecia hi apareixen, juntament amb de 4000 anys aC granes de blat i ordi cultivats, en els poblats neolitics entre 6000-5000 anys aC, mentre que a Egipte es coneixen (ZOHARY, 1972; SUMMERFIELD, MUEHLBAUER & ROBERTS, 1985). (que S'han descrit nombroses varietats que es poden reunir en dos grups grosses, mentre que l'altre les té petites. Tal com passa amb

alguns autors fan subspécies); un grup es caracteritza per teñir llavors els cigrons, aqui tampoc hi ha barreres genétiques i per tant hi ha tot un gradient des de granes grosses fins a petites. Segons SUMMERFIELD, MUEHLBAUER & ROBERTS (l.c), no obstant l'antlguitat del cultiu de llenties hi ha poques varietats, i la majarla d'elles son el resultat de seleccions de col.leccions relativament petites i no pas de programes d'hibridació. En l'actualitat encara és un conreu important en árees semiárides de la regió mediterránia, Próxlm Orient, India, Pakistá, Etiopia, Argentina, Xile i Estats Units (ZOHARY, 1976; LANGER & HILL, 1982; SIMPSON & CONNER, 1986). A la Península Ibérica es coneix cultivada, sobretot a Catalunya, al segle XVIII (QUER, 1784). En l'actualitat encara es cultiva i algunes vegades es troba subspontánia prop deis camps o bé en marges de camins. Floreix i fructifica a fináis de primavera. A (^talunya la considerem una subspontánia casual. VIEGI & al. (1974) la indiquen escapada de conreu a Italia, i BALL (in TUTIN & al., 1968) 1'esmenta ampliament cultivada al centre, sud i est d'Europa, i de vegades naturalitzada. especie

372

Pades bibliográfiques i ¿'herbar! COLMEIRO, M. 1846: (sub Ervum lens) Cultivada i subspantánia. COSlk, A.C. 1877: (sub Ervum lens) Espontánia a la Valí d'Aran. CADEVALL, J. et al. 1915-19: (sub L. esculenta) Valles, Bages et alibi. La Cellera (CODIFA). MULERO, J. 1976: Sobre Albarca CF27. Pades prgples SELVA: Riera d'Arbúcies DG62 -X.Oliver-.
8. Lupinus L.

Compren unes 300 especies originarles principalment de la regió mediterránia i de la banda occidental del continent americá (SMITH, 1976; BOSSARD & CUISAFCE, 1984). Algunes especies s'utilitzen com a farratgeres, ornamentáis, adob verd o com a conreu de granes. Aquesta última utilització va davallar quan es va introduir el cultiu de Vicia faba, ja que els tramussos contenen alcaloides; no obstant,' ais anys 20 es van obtenir mutants sense alcaloides i en l'actualitat teñen un futur potencial com a font de proteines (SMITH, l.c; POLHILL RAVEN, 1981).
8.1. Lupiaus albus L., Sp. Pl. 721 (1753) subp. albus

N.V.: llobí, tramusser 2n= 30-48-50 (FEDOROV, 1974); 2n= 30-40-50 (SMITH, 1976) No es coneix exactament l'origen d'aquest táxon. Probablement ha estat domesticat a partir de formes silvestres del sud de la Península Balcánica i de la regió egea pertanyents a la subsp. graecus (AMARAL FRAHCO & PINTO DA SILVA in TUTIN & al., 1968; SMITH, l . c ) . Les llavors de la subsp. albus son mes grans, la testa está menys pigmentada, el creixement és mes rápid i els llegums son relativament indehiscents en comparació amb l'altra subspécie (SMITH, l . c ) . Aquesta planta és cultivada d'antic a Espanya i a Italia, i també era coneguda pels grecs i romans (DE CANDOLLE, 1883). QUER (1784) l'esmenta especialment cultivada a Andalusia, Valencia i Catalunya. En l'actualitat és poc cultivada i alguna vegada apareix escapada de conreu, rao per la qual al Principat cal considerar-la subspontánia casual. Floreix i fructifica a la primavera.

373

VIEGI & al. (1974) la indiquen escapada de conreu a Italia. AMARAL FRANCO & PINTO DA SILVA (l.c.) sois l'assenyalen cultivada al C i S d'Europa i no l'esmenten subspontánia ni naturalitzada enlloc. Dades bibligráfiques i d'herbari COLMEIRO, K. 1846: Cultivat i subspontani al Valles. CADEVALL, J. et al. 1915-19: Al peu de Sant Lloren? del Munt, Cardedeu, Montseny. BOLOS, A. & O. DE 1950: Barcelona (SENNEH). MONTSERRAT, P. 1956: Accidental ais torrents de la cordillera litoral. MALAGARRIGA, H.T. 1971: Tarragona (GIBERT). BC BC BC BC BC 611287, Olot, 1879, ex herb. A.C. COSTA. 14372, Cabanes, 1908, Fr. SENNEN, (Pl. Esp. nS 549). 14371, Gualba, 15-V-1915, P. FONT I QUER. 603875, Vallromanes, 13-IV-1920, J.M. BARNADES. 620577, Canyamars, 25-VIII-1945, P. MONTSERRAT. Lindley, Bot. Reg. 13: t. 1096 (1827)

8.2. Lupiaits palyphyllus

2n= 48 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la costa occidental deis Estats Units i del

Canadá, d'on fou introduida a Europa el 1826

com a planta farratgera i or-

namental (HAARMAN & MEYLAN, 1982). Segons aquests autors les formes cultivades en l'actualitat, que comprenen flors de diversos colors: blanc, rosa, blau, salmo, vermell, taronja, cuir, groo, i també cultivars bicolores, son el resultat de nombrosos creuament, especialment amb una especie de California,
L, arbóreas.

En l'actualitat a mes d'ésser una especie molt cultivada com a ornament i farratge a gran part d'Europa, principalment a les parts nord i centre, també hi creix naturalitzada, Desconeixem l'época d'introducció d'aquesta especie a la Península. A Catalunya creix naturalitzada en comarques a pirinenques, especialment al Conflent i a l'Alta Cerdanya, mentre que

d'altres llocs sois hi apareix subspontánia. Es fa ais marges deis rius, vores de camins, talussos, regalls de la carretera, etc. Es Important d'assenyalar que és una de les poquíssimes plantes al.loctones que creixen a l'estatge subalpí cátala (1500-2000m). Floreix a l'estiu, i a Catalunya la considerem naturalitzada, mentre que atenent la classificacíó de KORNAS (1978) es tracta d'un epecófit i d'un hemiagriófit, NIEMY (1969) la inclou dins del llistat d'espécies relacionades amb la segona guerra mundial i que van aparéixer ais anys 1944-45 al sud de Fin-

374

lándia

durant l'ocupació russa. AMARAL FRANCO & PINTO D SILVA <in TUTIN & A a Austria, Txecoslováquia, Polonia, Baixos,

al., 1956) la indiquen naturalitzada Hongria, Romanía i lugoslávia. DadRs bíbUngráf igues i d'herbari

Noruega, Suécia, Finlandia, Dinamarca, Franca, Alemanya, Paisos

VIGO, J. 1976: Les Bulleses, entre les Bulleses i Font-Romeu BC 619131. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1954b: Alta Cerdanya, Conflent. Dades prgpies ALTA CERDANYA: Els Angles DH21, DH51. 9. Lygos Adanson Genere format per unes 5 especies origináries de les liles Cañarles, de la regió mediterránia i del Próxim Orient (POLHILL & RAVEN, 1981). 9.1. Lygos aonasperaa (L.) Heywood, Feddes Repert. 79: 53 (1968)
= Retama monosperma (L.) Boiss.

CONFLENT: balxant del Canigó cap a Prada

2n= 48 (POLHILL & RAVEN, 1981) Especie originaria del SV de la regió mediterránia: Península Ibérica i África del Nord. A Catalunya és una planta utilitzada en alguns indrets litorals com a ornamental i alguna vegada apareix escapada de conreu. L h m 'e trobat subspontánia a la comarca del Maresme, a Montgat (DF39) 1 aprop de (alella (DG70). Floreix 1 fructifica a comentaments de primavera. Segons la classificació de KORNAS (1978) és una ergasiofigóf ita i a Catalunya cal considerar-la subspontánia casual. HEYVOOD (in TUTIN & al., 1968) no la indica subspontánia ni naturalitzada d'enlloc. 10, Medicago L. Genere amb unes 50 especies origináries d'Europa, excepte la part nord, Asia central i occidental 1 África del nord fins a Etiopia; algunes especies son d'Africa tropical i austral, i el principal centre de diversitat es troba a la regió mediterránia CUISANCE, 1984). (BAILEY, 1976; POLHILL & RAVEN, 1981; BOSSARD &

375

10.1. Kedicago arbórea L., Sp. Pl. 778

(1753) subsp. arbórea

N.v.: alfals arbari 2n= 32 (FEDOROV, 1974; FERMFDES, SAHTOS & QUEIROS, 1977) Especie originarla del sud 1962) d'Itália, Grecia i Asia Menor (CASELLAS,

i cultivada com a planta ornamental des de fináis del segle XVI (BOS(VILLKOMM & LAH-

SARD & CUISAHCE, l.c; CHITTEHDEH, 1986). Es coneix subspontánia a Barcelona des del segle XIX GE, 1880), i SEHHEH (1929a) l'esmenta ja naturalitzada al vessant sud de la serra de Collserola. En l'actualitat encara és cultivada en jardins principalment litorals i alguna vegada apareix subspontánia en indrets ruderals. Floreix i fructifica a fináis d'hivern. A Catalunya cal considerar-la epecófita. TUTIH (in TUTIH & al., 1968) parla de K. arbórea s.l. i sois l'assenyala introdu'ida a Franga i a Portugal. Dades bibliográfiques 1 d'herbar! COLMEIRO, M. 1846: Cultivada. VILLKOMM, M. LAHGE, J. 1880: Subspontani a Barcelona (DESMOULIHS). SEHNEH, Fr. 1929a: Cultivada i subspontánia a Montju'x'c, posteriorment naturalitzada a Sarria. Dades prgpies AHOIA: El Bruc CG90, BARCELOIES: Barcelona DF27, Barcelona DF28, MARESME: Sant Pol de Mar DG60, SELVA: Blanes DG81. 10.2. Kedicago sativa L., Sp. Pl. 778 (1753) subsp. sativa com una especie subspontánia i segons la classificaió de KORHAS (1978) és una

H.V.: alfals, userda 2n= 16-32 (FEDOROV, 1974); 2n= 32 (TUTIH in TUTIH & al., 1968) L'alfals és un autotetraploide d'origen desconegut. Possiblement s'ha

originat a partir d'una especie diploide espontánia a l'Iran, a l'est d'Anatólia i al voltant del mar Caspi (DE CAHDOLLE, 1883; LESIHS, 1976). LESIHS (l.c.) i MATHOH (1981) diuen que l'espécie diploide silvestre mes podría provenir de M. coervlea, que és próxima a M. sativa. Probablement l'origen la domesticació del es va

d'aquesta forma tetraploide cultivada está Iligat amb

cavall. Segons LESIHS (l.c.) la historia del cavall pot explicar com

comentar a cultivar 1'alfals. Els genets nómades indo-europeus de les planes euraslátiques van anar cap al sud i a l'est a comengaments del segon mileni

376

aC, i alguns d'ells van travessar el Caucas. Es possible que els criadors de cavalls busquessin l'alfals per alimentar-los. El nom nom irania d'aquest és "aspasti" i antigament era "aspo-asti", que vol dir menjar de cavall. Aquest arabitzat és "alfalfa". Probablement la forma tetraploide, mes vigorosa, de l'alfals fou afavorlt pels criadors, de manera que les valls fértils i els oasis de 1'altiplanicie central d'lran poden ésser considerats com els llocs on es va comentar a cultivar l'alfals (LESINS, l.c). L'alfals és esmentat en un texte babiloni de 700 anys aC, mentre que el conreu va arribar a Europa en el cinqué segle aC durant les guerres deis Perses contra els grecs. A Grecia l'anomenaven "medical", ja que venia de Media, una regió de l'Iran. Medica i Medicago deriven d'aquest nom. Els romans van prendre l'alfals deis grecs en el segon segle aC i el van estendre per tot el seu imperi. Després de la caiguda d'aquest en el segle cinqué dC, el cultiu de l'alfals va desaparéixer totalment arreu d'Europa durant anys, amb l'excepció d'Espanya, on árabs en el segle vuité. En el segle XVI 1000 probablement hi fou reintroduit pels l'alfals fou portat d'Espanya a

Italia -on era anomenada "herba spagna"-, i d'aqui a la resta d'Europa en un període de 200 anys. També durant el segle XVI fou introduit a Méxic i Perú, mentre que a California hi arriba a mitjan segle passat. Al segle XVIII els colonitzadors europeus van introduir-lo a Australia i Nova Zelanda, mentre que a l'Africa austral va arribar-hi a mitjan segle XIX. Es probable que la dispersió de l'alfals cap a Orient seguís també la cria del cavall. Se sap que 126 anys aC 1'emperador de Xina va enviar una expedido a l'Iran per a buscar exemplars del molt apreciat cavall iranés. Al mateix temps que d'aquesta regió i a mes LAFGEE & HILL, 1982). Segons ISELY (1983) Kedicago sativa part d'un és una especie col.lectiva i forma mes complex eurasiátic. L'alfals és possiblement el farratge compraven cavalls, també van proveir-se de llavors d'alfals, que era autóctona era el principal aliment deis cavalls (LESIHS, l.c;

important de les regions temperades d'arreu del món; és molt productiu i nutritiu, amb un contingut proteínic molt elevat. QUER (1784) sois l'indica cultivat en el seu temps mentre que els autors del segle passat ja l'esmenten subspontani aprop deis camps i en d'altres indrets ruderals. En l'actualitat és una planta naturalitzada arreu de Catalunya i presenta una l'estatge monta. Es amplia distribució tant a térra baixa com indrets a fa principalment en humits, ais marges de

377

camins, de carreteres, de camps, en erms, prats i indrets herbosos; no obstant, també aguanta forga bé la secada. Ja que també se'l pot trobar en indrets mes secs. Floreix i fructifica des de mitjana primavera fins la tardor. TUTIH illes. Dades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, M. 1846: (s.l.) Cultivat i espontani. COMPAHYO, M. 1864: (s.l.) Departament deis Pirineus Orientáis. MARCET, A. 1904b: Montserrat. FREIXAS, F. 1908: (s.l.) Sitges. FOHT I QUER, P. 1914: (s.l.) Bages. VAYREDA, E. 1919-20: (s.l.) Mare de Déu del Mont. BOLOS. A. & 0. DE 1950: (s.l.) Begues BC 100526, BC 100690, entre Sant Feliu de Codines i Sant Miquel del Fai. Barcelonés (SEHHEH). FOHT I QUER, P. 1950: (s.l.) Cardó BC 93120. VIVES, J. 1964: (s.l.) Havés, Berga, Sant Lloreng de Morunys, la Coma, etc. MASCLAHS, F. 1966: (s.l.) Segriá i Urgell. MASCLAHS, F. & BATALLA, E. 1966; (s.l.) L'Espluga de Francolí, Vimbodí BC 128915, Ulldemolins, etc. MALAGARRIGA, H.T. 1971; (s.l.) Tarragona (GIBERT, RUBIO), Montroig. BOLDU, A. 1975; Garrigues, voltants de Validara, Montblanc. LLANSAHA, R. 1976; (s.l.) Prop de les Avellanes CG14, valí de Sojorn CG13, carretera de Balaguer CG13. MOLERO, J. 1976: (s.l.) Cornudella, Ulldemolins BCF 111832, Cabassers, Poboleda BCF 111831, Porrera, Mola, etc. BALADA, R. et al. 1977; (s.l.) Delta de l'Ebre CFOO. FOLCH, R. 1980: (s.l.) Zona compresa entre la riera d'Alforja i el riu Ebre. BOUCHARD, J. 1981: (s.l.) Andorra. MASALLES, R.M. 1983: (s.l.) Vilanova de Prades CF27, Riudabella CF38, Vilaverd CF47, Blancafort, Solivella i Hostal del Tallat CF49, l'Illa CF57, Prenafeta i Sarral CF58, Forés i Passanant CF59, Llorac CG50, Santa Coloma de Queralt CF69, Sant Magí CF79. VIGO, J. 1983: De l'entrada de la valí de Ribes fins a Toses, Queralbs, Pardines, etc. DG18-28-38-37. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Sant Martí de Llémena, Rocacorba, Porqueres, Fornells, Celrá, Banyoles, Caga. Pujal deis Cavallers (PLA). DG7475-76-84-85-86-93. HIHOT, J.M. 1984: Estáis, Espot, Sola d'Espot, Castelló, Llesp, Coll, embassament de Barruera, Irgo, Saraís, Sant Quirze de Durro, E r i l l la Valí, Boi. CHlO-20-21-41. SORIAHO, I. 1984: (s.l.) Coll de la Bena CG97, Murcurols CG98, Guardiola, Bagá DG07, Gréixer DG08. CARRERAS, J. 1985: Borda de Vallespir i vora Montenartró CH50, Sort CG49, Soriguera CG59, Aravell i Castellbó CG69, sota Vilamitjana CG68. BC 15136, Vic, 3-VIII-1867, ex herb. MASFERRER. BC 61182, carretera d'Horta, lO-VIII-1872, ex herb. A.C. COSTA. (in TUTIH & al., 1968) la indica cultivada com a farratge i a prácticament tot Europa, excepte la part nord i algunes naturalitzada

378

BC BC BC BC BC BC

15137, Prat de Compte, 17-VI-1915, P. FONT I QUER. 15123, Llívia, 18-VIII-1916, Fr. SENNEN. 603371, Alella, 13-VII-1919, ex herb. BARNADES 94153, BC 640615, Sallent de Santa Pau, 12-VI-1934, P. MARCET. 113935, Cervera, sense data de recol.lecció, P. FOHT I QUER. 617514, Esparreguera, 13-VI-1975, J. BARRAU.

Dades própies ALT PENEDES: Sant M a r t í S a r r o c a CF86, V i l a f r a n c a del P e n e d é s CF97, Sant Sadurni d'Anoia CF98, ALT EMPORDA: Navata DG87, A g u l l a n a DG89, Vilademuls DG96, F i g u e r e s DG97, Pont de Molins DG98, Capmany DQ99, La Jonquera DG99, Sant Climent Sescebes DG99, C i n c l a u s EG06, Sant Pere Pescador EG07, V i l a j u i g a EG08, E s p o l i a EG09, L ' E s c a l a EG16, Roses EGi7, P a l a u Saverdera EGi8, Portbou EG19, ANDORRA: Andorra l a V e l l a CH70, ANOIA; J o r b a CG70, Sant M a r t í de Tous CG70, E l s P r a t s de Rei CG7i, C a l a f C G 7 £ , Igualada CG80, E l Bruc CG90, ALT CAMP: Cabra d e l Camp CF58, ALT URGELL: B a s s e l l a CG55, O l i a n a CG65, C o l l de N a r g ó CG67, O r g a n y á CG67, A d r a l l CG68, E l P í a de Sant T i r s CG68, F ó r n o l s de C a d í CG77, Cero CG78, Montferr e r CG78, O r t e d ó CG78, La Seu d ' U r g e l l CG79, T u i x e n t CG87, El Quer Foradat CG88, Banys de Sant Vicen<; CG89, BAGES: Súria CG93, Manresa DGOi, Manresa DG02, Sant F r u i t ó s de Bages DG02, B a l s a r e n y DG03, Navars DG03, C a l d e r s DG12, A v i n y ó DG13, M o i á DG22, L'Estany DG23, Santa M a r i a d ' O l ó DG23, BAIX CAHP: L'Almadrava C F i 3 , Vandellós (estació) CF23, L ' H o s p i t a l e t de l ' I n f a n t CF24, C a m b r i l s CF34, Les Borges d e l Camp CF35, Reus CF45, BAIX EMPORDA: C a s t e l l d'Aro EG02, Sant Feliu de G u í x o l s EG02, Sant A n t o n i de Calonge EG03, La B i s b a l d ' E m p o r d á EG04, Verges EG05, P a l a m ó s EGi3, P a l a f r u g e l l EG14, T o r r o e l l a de M o n t g r í EGi5, BAIX EBRE: Roquetes BF82, L'Aldea BF91, B í t e m BF92, T o r t o s a BF92, B e n i f a l l e t BF93, T i v e n y s BF93, Camarles CFOi, E l P e r e l l ó CF02, L'Ampol l a CF02, Entre e l P e r e l l ó i Rasquera CF03, L ' A m e t l l a C F i 2 , BERGUEDA: P u i g - r e i g DG04, G i r o n e l l a DG05, Berga DG05, Guard i o l a de B e r g u e d á DG07, La P o b l a de L i l l e t DGi7, B A R C E L O N É S : B a r c e l o n a DF27, BAIX PENEDES: Coma-ruga CF75, Sant Vicenq; de C a l d e r s CF75, L l o r e n ? d e l P e n e d é s CF77, C u n i t CF86, L'Arbo<; CF66, Banyeres del P e n e d é s CF87, BAIX LLOBREGAT; Begues DF07, E s p a r r e g u e r a DF09, M a r t o r e l l DF09, M o l i n s de R e i DFi9, O l e s a de Montserrat DGOO, BAIXA CERDANYA: B e l l v e r de Cerdanya CG99, M a r t i n e t CG99, A l p DG09, B o l v i r DG09, P u i g c e r d á DGi9, CONCA DE BARBERA: V i l a n o v a de Prades CF27, Vimbodí CF38, L'Espluga de F r a n c o l i CF48, Montblanc CF48, S o l i v e l l a CF49, S a r r a l CF58, R o c a f o r t de Q u e r a l t CF59, Santa Coloma de Q u e r a l t CF69, A g u i l ó CG60, GARRAF: C u b e l l e s CF66, V i l a n o v a i l a G e l t r ú CF96, S i t g e s DF06, GIRONES: B e s c a n ó DG74, C a s s á de l a S e l v a DG83, Sant J o r d i D e s v a l l s DG85, Banyoles DG86, Sant J u l i a de Ramis DG95, GARROTXA: E l s H o s t a l e t s d'En Bas DG56, O l o t DG57, Oix DQ58 - X . O l i v e r - , Santa Pau DG66,, C a s t e l l f o l l i t de l a Roca DG67, B e s a l ú DG77, HONTSIANES; A l c a n a r BE89,

379

Ulldecona BE89, Les Cases d'Alcanar BE99, Sant Caries de l a Rápita BE99, Amposta BF90, Amposta BF91, NOGUERA: Balaguer CG12, Térmens CG12, Gerb CG13, El Poal CG21, Linyola CG21, B e l l c a i r e d'Urgell CG22, Camarasa CG23, Cubells CG33, Artesa de Segre CG34, Ponts CG44, Tiurana CG54, OSONA: Vic DG34, PALLARS JUSSA: Cellers CG25, Puigcercós CG26, Tremp CG27, La Pobla de Segur CG37, PRIORAT: Falset CF15, Ulldemolins CF27, PALLARS SOBIRA: Sort CG49, RIBERA D'EBRE: E l Cardó BF93, Rasquera BF94, Hora d'Ebre CF05, Hora l a Nova CF05, RIPOLLES: Campdevánol DG37, Queralbs DG38, Ribes de Freser DG38, Vidrá DG46, Coll de Sant Pau de Segúries DG47 -X.Oliver-, Camprodon DG48, SEGRIA: La Granja d'Escarp BF78, Almatret BF87, Seros BF69, Sarroca de L l e i d a BF99, A l c a r r á s BG90, Torres de Segre BG90, Albatarrec CGOO, L l e i d a CGOO, Lleida CGOl, B e l l - l l o c d'Urgell CGll, SOLSONES: C e l l e r s CG73, Solsona CG75, Su CG83, Clariana de Cardener CG84, Sant Lloren"? de Horunys CG86, Entre Cardona i Su CG94, SEGARRA: Cervera CG51, H o n t c o r t é s de Segarra CG51, Guissona CG52, Tora de Riubregós CG63, SELVA: S i l s DG72, Riudarenes DG73, V i l o b i d'Onyar DG73, Blanes DG81, Vidreres DG82, Caldes de Halavel l a DG83, Tossa de Har DG91, Llagostera DG93, TARRAGONES: Salou CF44, Vila-seca de Solcina CF45, Tarragona CF55, Altaf u l l a CF65, TERRA ALTA: Batea BF75, Bot BF84, Gandesa BF84, V i l l a l b a deis Ares BF65, V i l l a l b a deis Ares BF85, URGELL: Tornabous CG31, La F u l i o l a CG32, Anglesola CG4i, T á r r e g a CG41, Agramunt CG42, VALLES ORIENTAL: La Garriga DG41, L l i nars del V a l l e s DG50, L l i n a r s del Valles DG51, Gualba de Dalt DG52, VALLES OCCIDENTAL: Sant Quirze del Valles DF29, Vacarisses DGOO, C a s t e l l a r del Valles DG20.
11. Onobrjcbis Miller

Genere

format

per unes

130

especies

originarles

d'Europa, regió

mediterránia, Asia central i occidental i (POLHILL &
RAVEír,

Etiopia,

pero el centre mes impor-

tant es troba a la regió situada entre l'oest de l'Himálaia i el Caucas. 1981).
Scop., F l . Carn. ed. 2, 2: 76 (1772)

11.1. Onobrjchis

viciifolia

=Hedysarum onobrycbis L., Sp. Pl. 751 (1753) = Onabrycbis sativa Lam., Fl. Frang. 2: 562 (1778)

F.v.: trepadella 2n= 28 (BALL in TUTIH & al., 1968; FEDOROV, 1974) Especie possiblement originarla de l'área situada entre Europa central fins a l'Asia occidental, on és cultivada des de segles com a planta farratgera (SMITH, 1976). Segons LAHDOLT (1970) O. viciifolia prové d'un creuament entre O. montana -especie de les muntanyes de 1'Europa meridional- i O. are-

380

naria

-especie submediterránia-, les quals haurien estat en contacte durant

un període interglacial. Es cultivada al sud de Franqa des del segle XV i a Italia des del XVIII (DE CAKDOLLE, 1683; THELLUKG, 1912). Peí que fa a la Península Ibérica es una en com a farratge a C^atalunya, principalment coneix cultivada i subspontánia del segle passat. En l'actualitat és especie encara cultivada

indrets árids i calcaris. De vegades creix escapada de conreu ais marges de camps, de camins, prats, erms, etc. Floreix i fructifica de mitjana primavera fins a comengaments d'estiu, i al país cal considerar-la com una especie subspontánia, essent una epecofita i una hemiagriófita sensu KORNAS (1978). BALL (l.c.) l'assenyala naturalitzada a Gran Bretanya, Bélgica, Suécia, Dinamarca, Franga, Suissa, Italia, Portugal, Polonia i Rússia. Dades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, M. 1846: Valles i altres llocs. COMPANYO, L. 1854: (sub O. sativa) Cultivada i subspontánia al departament deis Pirineus Orientáis. CADEVALL, J. et al. 1915-19: Cultivat i subspontani. SENNEN, Fr. 1918: Barcelonés. VAYREDA, E. 1919-20: (sub O. sativa). Mare de Déu del Mont. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Rubí (SENNEN). MOHTSERRAT, P, 1956: (sub O, v. subsp. sativa) Cordillera litoral catalana. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1966: Plans de Prades. LLANSANA, E. 1976: Carretera de Balaguer CG13, vora el Monestir de les Avellanes CG13. MOLERO, J. 1976: (sub O. sativa) Entre Ulldemolins i Vilanova de Prades CF27. FOLCH, R. 1980: Camí de la Miranda de Llaberia. MASALLES, R.M. 1983: El Tallat, entre l'Hostal i el Monestir CF49, Conesa CF59, Llorac CG50. ROMO, A. 1983: Alzina CG16, Moror CG26, rodalies de l'Ametlla CG25. GIRBAL, J. 1984: Bescanó! (PLA), Sant Gregori, Sant Martí de Llémena, Rocacorba, Porqueres, Sant Medir. HIHOT, J.M. 1984: Voltants d'Espot CH41. SORIAHO, I. 1984: Guardiola, Bagá DG07. BC 614495, Ametlla del Valles, lO-V-1874, ex herb. A.C. COSTA. BC 603395, BC 604836, de Papiol a Rubí, 27-IV-1924, ex herb. BARHADES.

Dades própies
ALT EMPORDA: Cinclaus EG06, BAGES: Moiá DG22, GARROTXA: El Molinot DG57 X.Oliver-, Santa Pau DG56, VALLES OCCIDENTAL: Santa Maria de Barbera DF29, VALLES ORIENTAL: Cardedeu DG40.

381

12. Omitbapus L.

Genere format per unes 6 especies, 5 son originarles d'Europa, de la regió mediterránia, ¥ d'Asia i illes de l'Atlántic, i 1 del sud d'América del sud (POLHILL & RAVEH, 1981).
12.1. Oraitbapvts sativtm Brot., F l . Lusit. 2: 160 (1804)

K.V.: serradella 2n= 14-16 (FEDOROV, 1974) Especie originaria del SV d'Europa i cultivada a gran part d'Europa com a planta farratgera. A la Península Ibérica sembla nativa de la part meridional. A Catalunya sois ens consta una citació d'aquesta planta en estat subspontani. COSTA (1877) l'esmenta cultivada i subspontánia sense donar localitats. Com que no s'ha tornat a trabar, considerem que al Principat cal considerar-la subspontánia casual, essent una ergasiof igóf ita segons la la indica cultivada i localment naturalitzaclassificació de KORHAS (1978). BALL (in TUTU & al., 1968) da a Alemanya, Polonia i Rússia. Dades bibliográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877; Cultivada i subspontánia.
13. Pbaseolus L.

Genere format per unes 50 especies originarles de la part tropical i subtropical d'América, i de l'est deis Estats Units (POHLILL & RAVEH, 1981; SUMKERFIELD & ROBERTS, 1985b).
13.1. Pbaseolus vulgaris L., Sp. Pl. 723 (1753)

H.V.; mongetera 2n= 22 (FEDOROV, 1974; EVAIS, 1976a) Aquesta especie és originaria d'América central i meridional, i creix de forma silvestre entre 500 i 1800 m (EVAHS, l . c ) . S'han trobat restes fóssils de material cultivat de 7600 i de 7000 anys aC al Perú i a Xéxic, respectivament; tanmateix, se sap que també fou domesticat a partir d'una forma silvestre al nord d'Argentina i al Brasil (EVAHS, l . c ) . Ho obstant, MATHOH (1981) dona els següents anys de domesticació; 7000-4300 aC a l'E de Méxic, 2300-1000 aC peí SV d'EEUU i 2200 aC per Perú. Segons aqüestes

382

dades podría ésser que Fh, vulgaris

bagues estat domestícat de forma índe-

pendent a partir de races geográfiques, els tipus de llavors grosses provinents d'América del sud, i els de llavors petites d'América central. Saber sí América central fou el primer centre de domesticació 1 América del sud el segon, amb migració del centre prímari al secundari, o bé s i es tracta d'una domesticació policéntrica, és un problema encara no resolt (EVANS, l.c). LANGER & HILL (1982) consideren que fou domestícat vers 5000 anys aC, al mateix temps que ho fou el blat de moro. Com plantes enfiladisses sovint eren cultivades amb que les mongeteres son blat de moro. Els indis van

veure que cultivant aqüestes dues especies juntes augmentaven la seva productivítat, dones el blat de moro aprofitava el nitrogen flxat pels bacterís de l'arrel de la mongetera; d'aquesta manera es va comentar l'agrlcultura mixta. En l'actualitat és l'espécie de Fhaseolus produídes a l'any (SIMPSON-CONNER, 1985). Els colonitzadors europeus van introduir aquesta especie a comengaments del segle XVI i en poc temps es va estendre per gran part d'Europa. Es coneix cultivada a Italia, Grecia, Irán i Turquía al segle XVII. A Catalunya és una especie molt cultivada tant per les seves llavors seques com peí fruit tendré. Rarament apareix subspontánia en indrets rudes'ha de considerar rals humits: marges de riu, erms, etc, de manera que KORNAS (1978). BALL (ín TUTIN & al., 1968) l'assenyala cultivada arreu d'Europa i sovint apareix com a restes de cultiu. Padss bibliográfiques 1 d'herbari VIVES, J. 1967: La Coma. Dades própies BAUA CERDANYA: Bellver CG99, SELVA: Tossa de Kar
14. Pisua L.

mes cultivada del món, i és

el segon conreu de lleguminoses -després de la soja- en termes de toneladas

subspontánia casual, essent una ergasiofigóf ita segons la classificació de

DG91.

El nombre d'espécies d'aquest genere varia segons els autors. Segons BAILEY (1976) i CHITTENDEN (1986) hi hauria 6 especies natives de l'Antic

383

Món, mentre que per POLHILL & RAVEN (1981) i DAVIES (1976) sois n'hi ha dues origináries de la regió mediterránia. 14.1 Pista sativwM L., Sp. Pl. 727 (1753) subsp. sativua N.V.: pesolera 2n= 14 (FEDOROV, 1974; DAVIES, 1976) Segons DAVIES (l.c.) no es coneix amb exactitud ni el progenitor de les formes cultivades d'aquest táxon, ni tampoc els origens del seu cultiu. No obstant, s'han trobat restes fóssils del neolític (7000-9000 anys aC) al Próxim Orient i a Europa (SIMPSON & CONNER, 1986). VAVILOV (1949-50) dona com a probables centres d'origen Etiopia i Asia central i occidental. ZOHARY & HOPF (1973) diuen que la forma ancestral de la qual han derivat totes les varietats cultivades podrien ésser subpoblacions de P. huaile, pontánia al Próxim Orient.
P, sativum

especie es-

subsp. sativum és una de les plantes conreades de mes antic,

juntament amb l'ordi, el blat i les llenties. A Catalunya és far<;a cultivada i alguna vegada apareix escapada de conreu; la considerem, per aquesta rao, subspontánia casual i una ergasiofitófita segans la classificació de KORNAS (1978). BALL (in TUTIN & al., 1968) zada a Europa meridional. Dades bibliográfiques i d'herbari BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: Cultivada i subspontánia.
15. Robinia L.

la indica cultivada i de vegades naturalit-

El nombre d'espécies d'aquest genere tampoc está ben definit. POLHILL & RAVEN (1981) donen un nombre de 10 (20) originarles de Méxic 1 deis Estats Units, sobretot a les parts sud i sudest, pero afegeixen que taxonómicament és un genere compllcat i que potser sois hi ha 4-5 especies báslques.
15.1. Robinia pseudacacia L., Sp. Pl. 722 (1753)

N.V.: falsa acacia 2n= 20 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la part central 1 oriental d'América del Nord (BALL in TUTIN & al., 1968). Aquesta especie es va extinglr a Europa durant

384

les glaciacions

i va ésser reimportada d'América del Nord al segle XVII

(HOLZNER, 19B2a), de manera que fou un deis primers arbres d'origen americá que va arribar a Europa. A comengaments del segle XVII (1600 ó 1601, segons els autors) Jean Robin, botánic i herborista reial, va plantar per primer cop aquesta especie a la Place Dauphiné de París. Tot i aquesta introducció forga antiga, sembla que no es comenta a estendre per Europa fins el segle XIX (HOIROID & CAPELLANO, 1981). L'exemplar mes antic d'Europa es troba al Jardín des Plantes de París, on va ésser plantat el 1636 peí nebot de J. Robin (LÓPEZ & MIELGO, 1984). Es una lleguminosa de creixement molt rápid i una excel.lent colonitzadora, ja que s'estén molt rápidament grácies a la seva capacitat de formar rebrots; per aquest motiu s'ha utilitzat freqüentment per a fixar terrenys remoguts; talussos de carreteres, de les vies del tren, etc., i a América del Nord és molt utilitzada per a controlar l'erosió i per a recuperar la superficie de les mines. BORING & SVANK (1984) comenten que a la seva regió d'origen, al sud de la regió atlántica deis Estats Units -part meridional deis Apalachian Mountains- es comporta com una especie oportunista, ocupant els primers estadis de regenerado deis hoscos caducifolis. De la Península Ibérica es coneix cultivat al segle XVIII; J. QUER (1762) diu que els arbres mes antics d'aquesta especie cultivats a la Península son els de Barcelona, els quals foren portats de Franca. A (^talunya continua utilitzant-se com a especie ornamental i com a arbre d'ombra. En l'actualitat és molt comuna i es troba ampliament naturalitzada per prácticament tot el país, ocupant sobretot els marges de les vies de comunicado i hábitats forestáis: fondals humits i hoscos de ribera. En indrets frescals forma colónies importantíssimes a les vores de rius, sobretot en vernedes, desplaqant en aquests casos les plantes autóctones. S'ha introduit de forma important en ecosistemes naturals i seminaturals, de manera que és un agriófit i un epecófit segons la classificació de KORNAS (1978). Floreix i fructifica a la primavera 1 comengsunents d'estiu. FLAHAULT (1899) diu que no és una planta naturalitzada perqué generalment es reprodueix per rebrots, amb distancies que poden arribar fins ais 12 metres, mentre que sois ho fa per llavors dins deis hoscos; pero segons THELLUNG (1912) aquesta no és una rao suficient per a no considerar-la naturalitzada. BALL (in TUTIN & al., 1968) l'assenyala extensament naturalitzada a les parts S i V d'Europa, mentre que a la part C i E ho és de forma

local; Grecia, Albania, lugoslávia, Hongria, Romanía, Bulgaria, Txecoslováquia, Austria, Bélgica, Paisos Baixos, Alemanya, Suissa, Espanya, Franga, Italia, Sardenya, Sicilia, Turquia i Gran Bretanya. pades bibliográfiques i d'herbari COMPAHYO, L. 1864: Haturalitzada al Departament deis Pirineus Orientáis. COSTA, A.C. 1877; Cultivada i subspontánia. CADEVALL, J. 1915-19: Subspontánia a les vores deis camins. SEHHEH, Fr. 1918: Barcelonés. LLEHSA, S. 1945: Hostalric. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Barcelona. BOLOS, O. DE 1956: Olot, les Tries. MOHTSERRAT, P. 1956; Torrents de tota la cordillera litoral catalana. Muntanyes d'Alella, de Sant Iscle i Canet. VIVES, J. 1964: Rodalies de Sant Lloren? de Morunys, camí de la Coma. MASCLANS, F. 1966: Bellpuíg, Tárrega, Maldá, Belianes, Arbeca, Juneda, Maials, Lleida, Alcarrás. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1966: Subspontani en alguns bárranos de les muntanyes de Prades. BALCELLS, E. 1968; Meda Gran. BOLDU, A. 1975; Zona compresa entre les muntanyes de Prades i el riu Segre. LLANSANA, R. 1976; Rodalies del Monestir de les Avellanes CG13. FARREIY, J.E. 1978; Tírvia. MASALLES, R.M. 1983: Damunt l'Espluga CF48 i a la valí del Titilar CF37. ROMO, A. 1983: Rodalies d'Ager CG15, Ager CG25, voltants de l'ermita de Vilanova de Meiá CG35. VIGO, J. 1983: Des de sota Estéguel fins a Ribes i Rialb, sobre Angelats, costes de Segura, Roques Blanques, Plañóles, Fornells, Santa Caterina, Bac de l'Heura. DG28-37-38. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Fornells, Valí de Sant Daniel, Celrá, Sant Jordi Desvalls, Vilademuls. Caga( NAVAS), Girona (PLA). DG74-84-85-9596. SORIAHO, I. 1984; Haturalitzada a alguns fons de valí del Berguedá DG07, Gréixer DG08. CARRERAS, J. 1985: Valí de Castellbó CG69. BC 611368, Hospitalet de Llobregat, 23-IV-1872, ex herb. A.C. COSTA. BC 17218, BC 17219, Conca del Ter, 15-V-1920, J. CODINA. BC 17217, Caillastre, 24-IX-1920, SENNEN. Pades própiss. ALT PENEDES; Sant M a r t í S a r r o c a CF88, V i l a f r a n c a del P e n e d é s CF97, Sant S a d u r n í d'Anoia CF98, ALT EHPORDA: Navata DG87, A g u l l a n a DG89, Entre Darnius i Ha<?anet de Cabrenys DG89, Bascara DG96, Sant H i q u e l de F l u v i á DG96, F i g u e r e s DG97, Pont de H o l i n s DG98, C a n t a l l o p s DG99, L'Armentera EG06, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, Sant Pere Pescador EG07, E l Puig EG08, P e r e l a d a EG08, V i l a j u í g a EG08, Roses EG17, E l P o r t de l a S e l v a EGi8, L l a n c a EG19, Portbou EQ19, Cadaqués EGHS, ANOIA; C a p e l l a d e s CF99, E n t r e Tora i C a s t e l l f o l l i t de R í u b r e g ó s CG62, J o r b a CG70, Sant H a r t l de Tous CG70, E l s P r a t s

386

de Reí CG71, Veciana CG71, Calaf CG72, C a s t e l l f o l l i t de Riubregós CG72, Igualada CG80, El Bruc CG90, ALT CAHP: Alcover CF45, Prop de V a l l s CF56, V a l l s CF57, V i l a r d i d a CF67, ALT URGELL: Bassella CG55, Castellnou de Bassella CG55, C a s t e l l - l l e b r e CG56, Ogern CG65, Oliana CG65, Entre C a s t e l l - l l e b r e i Coll de Nargó CG66, Coll de Nargó CG67, Organyá CG67, Adrall CG56, E l P í a de Sant T i r s CG68, E l s Hostalets CG68, Prop de l a Vansa CG78, Anserall CG79, Castel Iciutat CG79, La Farga de Holes CG79, La Seu d'Urgell CG79, Banys de Sant Vicenq? CG89, ALTA CERDANYA: Hont H u í s DH20, BAGES: S a l e l l e s CG91, Callús CG92, El Pala de Torroel l a CG93, Súria CG93, Cardona CG94, La Coromina CG94, Honist r o l de Hontserrat DGOO, Hanresa DGOl, Sant Vicenq de Castel l e t DGOl, Hanresa DG02, Navarcles DG02, Sant Joan de V i l a torrada DGOE, Navars DG03, Sallent DG03, Hura DGll, Rocafort DGll, Talamanca DGIE, Avinyó DG13, H o i á DG2E, L'Estany DG23, Santa Haria d'Oló DG23, BAIXA RIBAGOR<ÍA: Prop de Benavarri BG96, Tolba BG96, BAIX CAHP: L'Hospitalet de l'Infant CF24, Cambrils CF34, Les Borges del Camp CF35, Riudecols CF35, A l f o r j a CF36, Reus CF45, La Selva del Camp CF46, BAIX EHPORDA: Sant C r i s t i n a d'Aro DG92, R o m a n y á de l a Selva DG93, Sant F e l i u de Guixols EG02, Calonge EG03, Casavells EG04, La Bisbal d'Empordá EG04, Peratallada EG04, B e l l c a i r e EG05, Gualta EG05, Parlavá EG05, Tor EG05, Ultramort EG05, Ullestret EG05, Verges EG05, C a l e l l a de P a l a f r u g e l l EGi3, Palaimós EG13, País EG14, T o r r o e l l a de H o n t g r í EG15, BAIX EBRE: Roquetes BF82, Tortosa BF92, B e n i f a l l e t BF93, BERGUEDA: Puig-reig DG04, G i r o n e l l a DG05, Sant Pau de Casserres DG05, Cercs DG06, Entre Maqaners i Guardiola de B e r g u e d á DG07, La Pobla de L i l l e t DG17, BAIX HAESTRAT: B e n i c a r l ó BE87, BARCELONÉS: Vinarós BE68, Barcelona (Hontjuic) DF27, Barcelona (Sarria) DF28, V a l l v i d r e r a DF26, Badalona DF38, Barcelona DF38, Sant A d r i á de Besos DF38, Sant Andreu DF38, BAIX PENEDES: Coma-ruga CF75, E l Vendrell CF76, Sant Vicenq de Calders CF75, Lloren? del Penedés CF77, Segur de C a l a f e l l CF85, BAIX LLOBREGAT: Corbera A l t a DF06, Abrera DF09, Esparreguera DF09, H a r t o r e l l DF09, Sant Esteve de Sesrovires DF09, C a s t e l l d e f e l s DF16, C a s t e l l d e f e l s DF17, C e r v e l l ó DF18, Holins de Rei DF18, Sant Vicen<? deis Horts DF18, H a r t o r e l l DF19, E l Prat de Llobregat DF27, Sant F e l i u de Llobregat DF28, Collbató DGOO. Olesa de Hontserrat DGOO, BAIXA CERDANYA: B e l l v e r de Cerdanya CG99, Hartinet CG99, B o l v i r DG09, Entre A l p i l a Holina DG09, P u i g c e r d á DG19, CONCA DE BARBERA: L'Espluga de F r a n c o l í CF48, Hontblanc CF48, Aguiló CG50, CONFLENT: Fontpedrosa DH30, Cornelia de Conflent DH41, Taurinyá DH51, GARRAF: Vilanova i l a Geltrú CF96, Sitges DF06, GARRIGUES: Les Borges Blanques CF29, Juneda CGIO, Arbeca CG20, GIRONES: Bescanó DG74, Sant Gregori DG74, Canet d'Adri DG75, Cassá de l a Selva DG83, Girona DG64, Celrá DG85, H e d i n y á DG85, Llagostera DQ93, Bordils DG95, Celrá DG95, Sant Jordi Desvalls DG95, GARROTXA: Les Preses DG56, Olot DG57, Santa L l ú c i a DG65, Santa Pau DG66, Sant Jaume de L l i e r c a DG67, Hieres DG76, B e s a l ú DG77, HARESHE: A l e l l a DF49, C a b r i l s DF49, El Hasnou DF49, H a t a r ó DF59, Sant Andreu

387

de Llavaneres DG50, Sant Vicen<? de Montalt DG50, Tordera DG71, HONTSIANES: Ulldecona BE89, Les Cases d'Alcanar BE99, NOGUERA: Balaguer CGi2, Camarasa CG23, Entre Camarasa i Sant Lloren"; de Hontgai CG23, Cubells CG33, Artesa de Segre CG34, Ponts CG44, Val1-llebrera CG44, Folguer CG45, Ribelles CG53, Tiurana CG54, OSONA: Centelles DG3i, Balenyá DG33, Tona DG33. Vic DG34, Borgonyá DG35, Manlleu DG35, Torelló DG35, Sant Sadurni d'Osormort DG43, Viladrau DG43, Manlleu DG44, Roda de Ter DG44, Manlleu DG45, Cantonigros DG55, PLANA ALTA: Orpesa BE54, PALLARS JUSSA: C e l l e r s CG25, L'Espona CG26, Puigcercós CG26, Tremp CG27, Isona CG36, La Pobla de Segur CG37, PRIORAT: Falset CFi5, La V i l e l l a Baixa CFi6, Ulldemolins CF27, PALLARS SOBIRA: Montardit CG49, Sort CG49, Rialb CH40, RIBERA D'EBRE: E l Cardó BF93, Hiravet BF94, Rasquera BF94, Benissanet CF04, Mora l a Nova CF05, RIPOLLES: La Farga de Bebié DG36, Campdevánol DG37, R i p o l l DG37, Aigües de Ribes DG38, Ribes de Freser DG38, Sant Joan de les Abadesses DG47, Camprodon DG48, Prop de Sant Pau de Segúries DG48 -X.Oliver-, Setcases DG49, SEGRIA: Aitona BF69, Maials BF98, Alcarrás BG90, Montoliu de L l e i d a BG90, L l e i d a CGOO, L l e i d a CGOl, SOLSONES: El Hiracle CG74, Solsona CG75, SEGARRA: Guissona CG52, Entre Ponts i S a n a ü j a CG53, Salvanera CG53, Els Hostalets de Cervera CG61, Biosca CG53, Tora de Riubregós CG63, SELVA: Sant H i l a r i Sacalm DG53, Breda DG52, Hostalric DG62, La C e l l e r a de Ter DG54, Osor DG64, Amer DG65, Hostalric DG72, Haqanet de l a Selva DG72, Hartorell de l a Selva DG72, S i l s DG72, Riudarenes DG73, VilobI d'Onyar DG73, Blanes DG8i, Vidreres DG82, Caldes de Malavella DG83, Riudellots de l a Selva DG83, Tossa de Mar DG9i, TARRAGONÉS: Salou CF44, Tarragona CF55, Torredembarra CF65, TERRA ALTA: Horta de Sant Joan BF73, URGELL: Sant Martí de M a l d á CG30, Bell-puig d'Urgell CG31, Tornabous CG3i, La F u l i o l a CG32, Anglesola CG41, T á r r e g a CG4i, Agramunt CG42, Mafet CG43, VALLES ORIENTAL: Mollet del Valles DF39. Granollers DG30, Montmeló DG30, Parets del Valles DG30, E l Figueró DG3i, Aiguafreda DG32, Cardedeu DG40, Granollers DG40, La Roca del Valles DG40, Cardedeu DG4i, La Garriga DG4i, Llerona DG41, L l i n a r s del Valles DG50, Campins DG51, L l i n a r s del Valles DG51, Palautordera DG5i, Sant Celoni DG51, Vallgorguina DG51, Fogars de Montclús DG52, Gualba de Dalt DG52, Santa Fe del Montseny DG52, Gualba de Baix DG5i, VALLES OCCIDENTAL: Rubí DFi9, Cerdanyola del Valles DF29, Sabadell DF29, Monteada i Reixac DF3g, Terrassa DGiO, Viladecavalls DGiO, Cast e l l a r del Valles DG20, Sabadell DG20, Sentmenat DG20, C a l des de Montbui DG30.
16. Trlfoliim L.

Genere format per unes 250 especies origináries de les regions temperades i subtropicals d'ambdós hemisferis, i amb dos centres principáis

388

d'especiació a l'est de la regió mediterránia i al NV d'América (EVAHS, 1976b; POLHILL & RAVEH, 1981; LAHGER & HILL, 1982; ZOHARY & HELLER, 1984).
16.1. Trifoliua alexandriaim L., Cent. Pl. 1 25 (1755) :

2n= 16 (FEDOROV, 1974; EVAHS, 1976b) Especie possiblement originaria de la part oriental de la regió

mediterránia (COOKBE in TUTIH & al., 1968). G D O (1853) suposa que prové ORH d'Egipte, i DE CAHDOLLE (1883) de Siria i Asia Menor. Ho es coneix en estat espontani ni tampoc el(s) seuís) progenitor(s) (THELLUHG, 1912; ZOHARY & HELLER, l.c). Es cultivada com a farratge al sud d'Europa, India, Pakistá, Hord i Sud América, a la Cirenaica, Egipte, Siria, Palestina i a la resta de paisos del SV d'Asia (LAHGER & HILL, 1982; THELLUHG, l.c; ZOHARY & HELLER, l.c). Sembla que fou Pau el primer que va recol.lectar aquesta especie a Espanya a l'any 1920, a les rodalies de Sogorb, probablement introduida amb llavors d'alfals o bé de blat (PAU, 1921). A Catalunya és una especie cultivada principalment a les comarques litorals, i alguna vegada es troba escapada de conreu. Es un ergasiofigófit segons la classificació de KORNAS (1978) i a Catalunya cal considerar-la subspontánia casual. (X)OMBE Hongria. Dades bibliográfiques i d'herbari SEHHEH, Fr. 1929a: Castelldefels, la Ricarda, el Prat de Llobregat BC 15988, (Pl. Esp. n2 5276). BOLOS, A. & O. DE 1950: Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat. MOHTSERRAT, P. 1956: Delta del riu Tordera. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984b: La Garrotxa.
16.2. Trifoliua incamatua L., Sp. Pl. 769 (1753) subsp. Incaruatua

(l.c.) l'assenyala cultivada

a les parts cálides d'Europa i

localment naturalitzada

a Austria, Bulgaria, Suissa, Espanya, Portugal i

2n= 14 ( FEDOROV, 1974; FERHAHDES, SAHTOS & QUEIROS, 1977) Aquesta papilionácia és originaria del sud i oest d'Europa (COOKBE in TUTIH & al., 1968). Es cultivada com a farratgera 1984). - i de vegades com ornamental- a la majoria de paisos europeus (HAHF, 1984; ZOHARY & HELLER,

389

A Catalunya també s'hi cultiva com farratge, principalment en comarques de muntanya i en indrets plujosos de térra baixa. De vegades es troba escapat de conreu a les vores de camps, de camins, prats, erms humits, etc. Floreix a comengaments d'estiu i al Principat cal considerar-la una especie subspontánia, essent una ergasiof igóf ita sensu KQR5AS (1978). Ens consta cultivat i subspontani de les regions mes humides de la península, i COOMBE (l.c.) l'assenyala cultivat i ampliament naturalitzat a Europa. Dades bibliográfiques i d'herbari COMPANYO, L. 1664: (s.l.) Cerdanya, Banyuls de la Marenda. COSTA, A.C. 1877: (s.l,) Sabadell (SALVADOR!). GAUTIER, G. 1898: (s.l.) Alberes. COUSTURIER, P. & GANDOGER, M. 1913: (s.l.) Andorra. CADEVALL, J. et al. 1915-19: (s.l.) Sant Hilari, Montsolí, les Guilleries, Olot, Empordá. Pertús (BUBANI). FONT I QUER, P. 1915: (s.l.) Areu. SENNEN, Fr. 1918: (s.l.) Barcelonés. VAYREDA, E. 1919-20: (s.l.) Mare de Déu del Mont. LLENSA, S. 1945: (s.l.) Hostalric. MONTSERRAT, P. 1945: (s.l.) Cordillera litoral catalana, zona compresa entre els rius Besos i Tordera. FONT I QUER, P. 1948: (s.l.) Boí. MALAGARRIGA, H.T. 1971: (s.l.) Tarragona (GIBERT). MALAGARRIGA, H.T. 1976: (s.l.) Cabanes, Perelada (SEN.), Vilajuíga (AUG.), Rabos. VIGO, J. 1983: Sota el Baell, solell de Ventola, vers Planes, Fustanyá, Ribesaltes, Mas Conill, vora Bruguera. DG28-38. Entre Roques Blanques i Plañóles BC 606981. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: De la Valí d'Aran i del Pallars al Vallespir i a l'Empordá; d'Osona i de 1'Empordá al Valles oriental i al Maresme. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Sant Martí de Llémena. DG74-75. NINOT, J.M. 1984: Embassament de Llesp, Llesp, sobre Boí. CHlO-21. CARRERAS, J. 1985: Sant Andreu CG69, Embonui CG49. BC BC BC BC BC 611208, Ametlla del Valles, 9-IV-1874, ex herb. A.C. COSTA, 15886, Girona, estiu 1908, XIBERTA, 603075, BC 604826, Vallromanes, V-1922, ex herb, J.M. BARNADES. 129901, BC 129911, Vilamajor, sense data de recol.lecció, M, GARRIGA. 111886, Sils, 15-IV-1945, P. FONT I QUER.

Dades própies GAEROTIA: Santa Pau DG66, OSOIA: Viladrau DG43, SELVA: Sant Hilari Sacalm DG53.

390

17. Triganella

L.

Genere format per unes 80 especies originarles d'Europa, Asia, África del sud i Australia, amb el principal centre de diversisifcació a l'est de la regió mediterránia (POLHILL & RAVEH, 1981).
17.1. Triganella íoenua-graecim L., Sp. Pl. 777 (1753)

H.V.; fenigrec 2n= 16 (FEDOROV, 1974) Especie possiblement originaria del SV d'Asia (IVIMEY-COOK in TUTIN & al., 1968). DE CANDOLLE (1883) diu que creix espontánia a la regió del Punjab i al Cachemir, ais deserts de Mesopotámia i Pérsia i a l'Asia Menor, mentre que per MATHON (1981) sois és nativa a Turquía. Es una planta cultivada d'antic com a farratgera i com a medicinal, ja que té fama de reconstituient. Ja era coneguda pels antics grecs i romans, i també era molt cultivada a l'Asia Menor i Nord d'Africa (DE CANDOLLE, l.c; THELLUNG, 1912; FONT I QUER, 1976). En temps de QUER (1784) se'n cultivaven camps sencers a molts indrets de la Península Ibérica. Al segle passat encara era cultivada i també era molt abundant en estat subspontani. En l'actualitat no la coneixem cultivada, encara que és possible que ho sigui en poca quantitat i de forma localitzada. Es una especie que considerem que es troba en regressió, ja que cada vegada es troba menys, procedent d'antics cultius, en sembrats, marges de camps, vores de camins, etc. Floreix i fructifica a comengaments d'estiu. Al Principat cal considerar-la subspontánia en regressió. Ens consta cultivada i rarament subspontánia a l País Base i IVIMEY(X)OK (l.c.) la indica cultivada com farratgera principalment al centre i sud d'Europa i ampliament naturalitzada. Dades bibliográfiques i d'herbari COMPANYO, L. 1864: Vora Perpinyá. COSTA, A.C. 1877: Empordá, Blanes, Tordera, Barcelona (SALVADOR!). Prats de Rei (PUIGGARI!). CADEVALL, J. 1902: Olesa, Monteada. Vic (MASFERRER). VAYREDA, E. 1902: Olot. FONT I QUER, P. 1914: Calders BC 15508, Artes, etc. CADEVALL, J. et al. 1915-19: Barcelona, baix Empordá. QUERALT, R, & PASQUAL, Ll. 1917: Riumors. MOLERO, J. 1976: Ulldemolins CF27, BCF 112951. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984b: Esporádica deis Pirineus a la plana litoral de la Cerdanya a l'Empordá i al Baix Ebre-.

391

Herb. CADEVALL, Olesa, 1887. Herb. CADEVALL, Vidreres, 20-IV-1908. BC 15512, Carnudella, V-1910, M. LLENAS. BC 116241, entre Sitges i Vallcarca, 6-IV-1951, O. DE BOLOS. 17.2. Tríganella procunbeus (Besser) Eeichenb., Pl. Crit. 4: 35 (1826)

Especie originaria de les parts CE i SE d'Europa (IVIHEY-COOK in TUTIN & al., 1968). A Catalunya, CADEVALL l'observá a Terrassa el juny de 1906 i sembla que no s'ha trobat enlloc mes, de manera que cal considerar-la com una adventicia casual i efimera, essent una efemerófita segons la classificació de KORNAS (1978). IVIMEY-COOK (l.c.) sois la indica introduida a Franca. Dades bibliográfiques i d'herbari BOLOS, A. & o. DE 1950: Terrassa (CADEVALL vid PAU). 18. Ulex L. Genere format per unes 20 especies origináries de la part atlántica d'Europa i de l'oest de la regió mediterránia POLHILL & RAVEN, 1981; BOSSARD & CUISSANCE, 1984).
18.1. Ulex eurapaeus

subsp. latebracteatus

(Mariz) Rothm., Bot. Jarhb. 72:

115 (1941) 2n= 64 (GUINEA & VEBB in TUTIN & al., 1968; FEDOROV, 1974) Táxon originari del NV d'Espanya i del N i C de Portugal (GUINEA & VEBB, l.c). Sois ens consta adventici a una sola localitat a Catalunya. 0. DE BOLOS el va observar al Montseny, al marge de la carretera entre Seva i Viladrau (DG43), on possiblement provenia d'una introdúcelo casual. Al Principat cal considerar-lo, dones, com una especie adventicia casual. Dades bibliográfiques 1 d'herbari BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: Montseny, pinedes deis Trillons, entre Seva 1 Viladrau (DG43).

392

19. Vicia

L.

Genere format per unes 140 especies, la majoria origináries d'Europa, Asia i América del nord, arribant a sudamérica temperada i a l'est d'Africa tropical; els centres principáis d'especiació es troben a les regions mediterránia i a 1'irano-turaniana (BAILEY, 1976; PDLHILL & RAVEN, 1981). 19.1. Vicia ervilia (L.) Villd., Sp. Pl. 3: 1103 (1802)

2n= 14 (FEDOROV, 1974) Especie probablement originaria de l'est de la regió mediterránia (BO-

LOS & VIGO, 1985b). A Catalunya es coneix cultivada i subspontánia des del segle passat. En l'actualitat es cultiva molt poc i alguna vegada apareix en estat subspontani, principalment en sembrats, marges de camps, indrets herbosos, vinyes, etc. Floreix i fructifica a fináis de primavera. Pensem que al país cal considerar-la subspontánia casual, essent una ergasiofigóf ita segons la classificació de KORNAS (1978). BALL (in TUTIN 8 al., 1968) la indica originaria del sud d'Europa, no k obstant no l'esmenta de la Península Ibérica, ni autóctona ni introduida. Dades bibllográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877: (sub Ervum ervilia) Cultivada i quasi espontánia. FREIXAS, F. 1903: (sub Ervua ervilia) Sitges. CODINA, J. 1908: (sub Ervua ervilia) La Cellera. FONT I QUER, P. 1914: Sant Viceng de Castellet, Manresa. CADEVALL, J. et al. 1915-19: (sub Ervua ervilia) Sant Llorenys del Munt i altres parts del Valles i Bages. Vic (MASFERRER). BATALLA, E. & MASCLANS, F. 1950: Conca del Gaiá. BOLOS, A. & O. DE 1950: Tibidabo (SENNEN). MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1966: Prades BC 601808, Ulldemolins BC 601809, etc. BOLDU, A. 1975: Vora Guimerá, cap a Vallfogona de Rlucorb BCF 18526. FOLCH, R. 1980: Cambrils (SENNEN, BC 75546). MASALLES, R.M. 1983: Rojals CF47, Sarral CF58, vora la riera Salada CF59. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: Del Rosselló i del Solsonés al Baix Camp i Priorat. GIRBAL, J. 1984: Montilivi (Girona, herb. VAYREDA). BC BC BC BC 18927, Montjuic, ll-V-1871, ex herb. MASFERRER. 18928, Vallvidrera, V-1872, ex herb. MASFERRER. 28929, Vilalleons, sense data de recol.lecció, ex herb. MASFERRER. 125557, Vilamajor, IV-1921, M. GALLARDO.

Dades própies BAGES: Manresa DGOl.

393

19.2. Vicia faba L., Sp. Pl. 737 (1753) F.V.: fa vera 2n= 12 (FEDOPOV, 1974; BOND, 1976) Aquesta planta es desconeix en estat espontani. Segons uns autors podría provenir d'alguna especie silvestre originaria del S d'Asia o bé del W nord d'Africa, mentre que altres pensen que prové de V. narbaoensis.
V. faba

Ho hi

ha, tanmateix, proves suficients ni per una hipótesi ni per l'altra, ja que no s'hibrida amb les altres especies del mateix genere (SUMKERFIELD & ROBESTS, 1985c). El conreu de les faves és també un deis mes antics al Vell Món, i hi ha evidencies arqueológiques de qué es va comentar a cultivar a fináis del neolític al SV d'Asia i SE d'Europa (BOND, l.c; MATHOH, 1981), mentre que a l'edad de Bronze era ja ampliament cultivada a l'Europa central (THELLUNG, 1912; LANGER & HILL, 1982). Es coneix que era cultivada a Egipte almenys 1800 anys aC, també era ben coneguda pels antics grecs i romans, mentre que a l'Asia oriental sembla que hi fou introduida amb la ruta de la seda i no va arribar-hi abans de 1200 dC (BOND, l.c; SIMPSON & CONNER, 1986). A la Península no coneixem des de quan es cultiva. Segons els autors del segle passat era cultivada i alguna vegada també es trobava escapada de conreu, tal com passa en l'actualitat. A Catalunya la considerem una especie subspontánia casual ais erms, marges de rius, de camins, etc., principalment de térra baixa, pero també es pot trobar a comarques de muntanya. Segons la classificacíó de KORNAS (1978) és un ergasiofigóf it. BALL (in TUTIN & al., 1968) l'assenyala cultivada arreu d'Europa des de temps prehistórics per les seves llavors i pels seus fruits tendres, i també la indica subspontánia i potser localment naturalitzada. Dades bibliográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877: Cultivat i subspontani. VAYREDA, E. 1919-20: Mare de Déu del Mont. MONTSERRAT, P. 1956: Rarament subspontani ais arenys de torrents i camins de la cordillera litoral catalana. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1966: Alcover, la Riba, etc VIVES, J. 1967: La Coma. LLANSANA, R. 1975: Vora les Avellanes CG14. VIGO, J. 1983: Rarament subspontani a la valí de Ribes. BC 76962, Tarragona, 4-IV-1917, Fr. SENNEN.

394

Dades própies BAKCELOJES: Barcelona DF28, MARESME: Sant Andreu de Llavaners DG50. 20. Vlsteria Futt. especies sarmentoses originarles de Xina, del punt de vista ornamental pels

Genere format per unes 6-9 CHITTEIÍDEIÍ, 1986). Son l'ombra que 20.1. Visteria

Japó i América del nord (POLHILL & RAVEIÍ, 1981; BOSSARD & CÜISAIÍCE, 1984; cultivades des seus llargs ra'ims de flors que apareixen a la primavera, així com també per produeixen a l'estiu les branques i fulles. A Catalunya es mentre que V. floribunda és molt rara. sínensis (Sims) Sweet, Hort. Brit. 121 (1826) cultiva principalment V. sínensis,

N.v,: glicina, anglesina 2n= 16 (FEDOROV, 1974; POLHILL & RAVEN, 1981) Especie originaria de l'est de l'Asia i introduida a Europa occidental com a planta ornamental vers 1814-16 (BOSSARD & CÜISSANCE, l,c,; CHITTENDesconeixem des l'actualitat a mes que quan es cultiva aquesta especie a (Catalunya, En DEN, l . c ) , d'ésser forga cultivada també l'hem trobada subspontánia

en erms i marges de camins de tres comarques: al Maresme, al Girones i al Baix Llobregat, Possiblement el seu principal sistema d'expansió siguin els seus rizomes, Floreix a la primavera abans de treure les fulles i fructifica tot seguit. Es una planta molt tóxica, especialment el rizoma, els llegums i les granes, Al Principat cal considerar-la subspontánia casual i és una cófita segons la classificació de KORNAS (1978). BALL (in TUTIN & al., 1968) la indica forga cultivada com ornamental a Europa i localment naturalitzada a Franca. Dades própies BAU LLOBREGAT: Sant Andreu de la Barca DF18, CERONES: Sant Jordi Desvalls DG95, MARESME: Cabrils DF49. XUVIII. FAGACEAE Familia formada per uns ' 8 generes i al voltant de 1000 especies (HEYepe-

d'arbres i arbusts originarles de les zones temperades i tropicals

395

VOOD, 1985). Moltes especies son importants des del punt de vista económic per la seva fusta, escoria o fruits. 1. Castanea Miller Genere format per unes 12 especies origináries de la zona temperada de l'hemisferi nord (BAILEY, 1976; BOSSARD & CÜISAHCE, 1984; CHITTEHDEH, 1986). Segons JOHHSOH (1976) el nOm del genere deriva d'una ciutat antiga de 1'actual Turquía, anomenada Kastanaia. 1.1 Castanea sativa Miller, Gard. Dict. ed. 8 n2 1 (1768)
= Castanea vulgaris Lam.

H.V.: castanyer 2n= 22-24 (FEDOROV, 1974) L'área de distribució original d'aquesta especie no es coneix amb

certesa degut a que

ha estat cultivada de molt antic, pels seus fruits

comestibles i per la seva fusta, a nombrosos paYsos de la part central i meridional d'Europa. Segons DE CAHDOLLE (1883) el castanyer ocupa de forma natural un área disjunta entre el mar Caspi i Portugal. Per altres autors sois és natural del SV d'Asia, mentre que a Europa hi creix naturalitzat després que els antics grecs l'introduissin d'Asia Menor. TUTIH (in TUTIH & al., 1964) el considera natural del sud d'Europa, de la regió situada entre ZEIST (1980) diu que entre els pal.linólegs s'admet ni Castanea sativa pertanyen a la flora postglacial
regia

Italia i Hongria. VAH que ni Juglans

natural d'Europa, peí que han estat introdu'íts per l'home; no obstant, segons dades pal.linológiques se sap que el castanyer era cultivat al HV de Siria, a Turquía i a Grecia des l'época clássica també el de (uns 500
Juglans-

de 1500-1300 aC, mentre que sembla que anys aC) que el cultiu de
a
Castanea

fou a com

-així

es va estendre cap

l'oest 1 es va comentar a trobat

cultivar a comeníjaments de l'Era Cristiana. Se suposa que els grecs i els romans van escampar el seu cultiu per tot Europa. Tanmateix s'ha carbó de Castanea a Italia de fa 1250 anys aC, 1 aixó fa pensar en la

possibilitat de que abans de la gran expansió del castanyer ja existís al nord d'Itália. Peí que fa a la Península Ibérica es creu que hi fou introduit des de Grecia al canvi d'Era a bé en époques pre-romanes (FOHT I QUER, 1976; KUHKEL, 1985). Ho obstant, segons diu MOHTSERRAT (1967) sembla que s'han trobat restes fóssils de fusta de castanyer del quaternari a Ponteve-

396

dra. Si aixó es confirmes caldria considerar al castanyer natural a la Península Ibérica. Hosaltres de moment la considerem com una especie originaria del SE d'Europa i del SV d'Asia i introduida a Catalunya. Al SV d'Asia l'área de Castanea sativa está limitada al V i H d'Anatólia, C i H del Caucas i H de l'Iran (BROVICZ & ZIELIHSKI, 1982). Segons aquests autors creix des del nivell del mar fins 1600-1700 m, pero amb un óptim situat entre 500 i 1200 m. A baixa altitud forma una zona típica de castanyedes purés o mixtes amb CarpiDus, Ulaus, Tilia,
i Acer, Fagus, Corylus

de vegades amb Quercus o Flatanus.

Es un arbre mesófil que requereix mes

de 600 m de pluja a l'any i un sol generalment sense compostos carbom nata ts, profund i ben drenat. QUER (1764) esmenta que en el seu temps les castanyedes comunes a moltes regions d'Espanya i , a mes, eren molt valuoses. A Catalunya el castanyer és un arbre utilitzat d'antic tant per la fusta com peí fruit, i es troba cultivat i naturalitzat principalment a la muntanya mitjana i en indrets frescals i humits de térra baixa, al país de les rouredes i de l'alzinar muntanyenc. La seva distribució peí Principat és esparsa des del Pirineu fins a les muntanyes de Prades, i tant es poden trobar castanyedes com castanyers isolats o bé grups aillats de castanyers dins d'altres tipus de hoscos. A Catalunya, i fins que no s'aclareixi el seu estatus, el considerem un arbre naturalitzat. TUTIH (l.c.) l'assenyala cultivat i extensament naturalitzat en parts del centre, nord i oest d'Europa: Austria, Bélgica, Franga, Espanya, Portugal, Alemanya, Suissa, Paisos Baixos, Gran Bretanya, Irlanda, Txecoslováquia, Dinamarca, Rússia i Romanía. Pades bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1933: <sub C. vulgaris) Al peu de Sant Lloren? de Morunys, de la Barata fins a Katadepera. BOLOS, A. & O. DE 1950: Barcelona (SEHHEH). Barcelona BC 97728. MARCET, A. 1952: Montserrat. ESTEVE, F. 1955: Vessants obacs de la Serra de Roda, probablement plantats. MONTSERRAT, P. 1955: Cultivat al Montnegre. BOLOS, 0. DE 1959: Maganos i Martorell de la Selva. BOLOS, A. & 0. DE 1961: La Seu d'Urgell. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1964: Cultivat a les muntanyes de Prades. MOLERO, J. 1976: Cap a Ulldemolins CF27, el Motiló CF26. FOLCH, R. 1980: Vessants obacs del Coll d'Alforja. VIGO, J. 1983: Entre Ribes i Aigües de Ribes, Pardines, la Falgosa. DG2B-38. FRANQUESA, T. 1984: Fondals de la Serra de la Verdera EG18. eren molt

397

GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Sant Martí de Llémena, Rocacorba, Sant Daniel, Medinyá, Llambilles. DG74-75-84-85-94. NUET, J. 1984: Palau-Saverdera EG18. SORIANO, I. 1984: Gréixer DG08. CARRERAS, J. 1985: Vora Castellbó CG69, afores de la Parroquia d'Hortó CG68. BC BC BC BC BC 578553, Guilleries, 17-VII-1867, 22-VII-1869, ex herb. MASFERRER. 57853, Gualba, VII-1907, M. LLENAS. 57847, Maqanet de la Selva, 22-IX-1916, P. FONT I QUER. 603164, Montseny, de Gualba a Santa Fe, 12-VI-1924, J.M. BARNADES. 57842, Estavar, 7-VII-1928, Fr. SENNEN.

Dades própies ALT EMPORDA: Valí de la Santa Creu EG18, ALT ORGELL: Cerc CG78, BAn CAMP: sota la Baltasana CF37, BAIX EMPORDA: Santa Peíala DG94, GAEROTIA: Fageda del Coll DG57 -X.Oliver-, prop d'Oix DG58 -X.Oliver-,MARESME: entre Dosrlus i Canyamars DG50, OSONA: Sant Sadurní d'Osormort DG43, RIPOLLES: Aigües de Ribes DG38, SELVA: Sant Hilari Sacalm DG53, entre Breda i Arbúcies DG62, Arbúcies DG53, VALLES ORIENTAL: Sant Celoni DG51, Sant Esteve de Palautordera DG51. mu. GBRAHIACEAE Familia formada per uns 11 generes i al voltant de 500-750 especies, origináries sobretot de les regions temperades i subtropicals d'ambdós hemisferis (HEYVOOD, 1985; CHITTENDEN, 1986). Moltes especies s'utilitzen com ornamentáis 1 d'algunes se n'extreuen olls essencials per a perfumería. 1. Pelarganiua L'Hér. Genere que conté unes 280 especies natives, la gran majoria, de l'Africa austral. Moltes de les plantes d'aquest genere utilitzades com etc., provinents segurament de restes de cultiu.
1.1. PelargoDiim x bybridim (L.) L'Hér. in Alton, Hort. Kew. 2: 424 (1789)

ornamentáis

son d'origen híbrid i , de vegades, es troben exemplars en enrunalls, rieres,

=FelargoDium x bortorvm Bailey =F. inquinans (L.) L'Hér. x P. zonale

(L.) L'Hér.

2n= 18 (FEDOROV, 1974); 2n= 19 (LANGTON & RÜNGER, 1985) Aquest gerani és fruit del creuament de diferents especies, sobretot P.
inquinans

x P. zonale. Aqüestes dues especies son origináiries de l'Africa del

sud i foren introdu'ídes a Europa a comengaments del segle XVIII. En aquesta época L'Héritier, botánic francés, va revisar la familia de les geraniácies i va crear aquest genere. P. inquinans creix a la provincia del Cap, i es fa

398

al costat de les formaclons arbustives espinoses aprop de la costa. P. zonale

viu a la part S i V de la provincia del Cap i també a Satal. El primer

es coneix cultivat a Anglaterra des de 1714 i el segon des de 1710 (HAARMAN & MEYLAír, 1982; STORK, 1983). Aquesta especie es caracteritza per la seva fulla, que presenta una zona de color mes fose en forma de ferradura. Al comenqament del seu cultiu a Europa les flors eren simples i de color escarlata, vermell o púrpura. A mitjan segle passat Ja s'havien aconseguit formes de floració llarga, colors múltiples i pétals arrodonits. En aquest segle s'han obtingut varietats mes resistents i vigoroses que els seus ancestres, i colors de flors mes variats: asalmonat, violad, etc.; pero des de fa uns 10 anys han assolit gran popularitat els geranis de llavors, plantes de cicle anual que son també molt cultivades. Les culti-vars que es reprodueixen vegetativament son diploides o bé tetraploides, mentre que les que es reprodueixen per llavor son generalment híbrids diploides de primera generado f i l i a l (Fl) (STORK, l.c; LANGTON & RUNGER, l . c ) . A Catalunya és un gerani molt cultivat i alguna vegada apareix en estat subspontani en ruñes i erms. L'hem trobat subspontani al Garraf: Cubelles (CF86), a la Selva: Tossa de Mar (DG91) i al Valles Occidental: Terrassa (DGIO). Floreix durant prácticament tot l'any. Al Principat el considerem subspontani casual i és un ergasiofigófit segons KORNAS (1978). VEBB (in TUTIN. & al., 1968) l'indica cultivat i subspontani casual. 1.2. Pelarsaalum peltatim
= Geraiiium peltatua

(L.) L'Hér. in Alton, Hort. Kew. 2:^427 (1789)

L., Sp. Pl. 678 (1753)

N.V.: gerani d'heura 2n= 36 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de l'Africa del Sud, pero és possible que moltes culti-vars siguin híbrids entre aquesta especie i membres del subgénere
CicoDiua

(LANGTON & RüNGER, 1985). Es coneix cultivat a Europa des de 1701

(CHITTENDEN, 1986). Peí seu port reptant és molt utilitzat per penjar en cistelles, finestres i balcons. Sovint es propaga per esqueix i les culti-vars comerciáis son diploides o tetraploides. A Catalunya és també molt cultivat i de vegades es troba subspontani ais mateixos ambients que l'espécie precedent. L'hem recol.lectat en aquest

399

estat al Karesme: a Vilassar de Dalt (DF49) i al Baix Camp: l'Hospitalet de l'Infant {CF24). A Catalunya la considerem subspontánia casual i és una ergasiofigófita segons la classificació de KORHAS (1978). VEBB (in TUTIH & al., 1968) ralitzat a Italia. JL. GROSSÜLARIACEAE Familia formada per dos generes i al voltant de 150 especies l'indica cultivat i subspontani casual, i GREUTER & al. (1986) l'assenyalen adventici a Franta i Grecia, i natu-

origináries del continent eurasiátic, HV

d'Africa, H

i C América i est

d'América del sud (VILLIS, 1980). Alguns autors no accepten aquesta familia i la consideren com una subfamilia de les saxifragácies.
1. Síbes L.

Genere format per unes 150 especies natives de les regions temperades i fredes de l'hemisferi nord i de la cordillera andina (BAILEY, 1976; KEEP, 1976; CHITTEHDEH, 1986). Els grosellers foren domesticats al nord d'Europa durant els últims 400-500 anys i possiblement es van introduir al Hou Kón al segle XVII (KEEP, l.c).
1.1. Ribes rubrxm

H.V.: riber vermell 2n= 16 (FEDOROV, 1974; KEEP, 1976) Especie originaria de la part occidental d'Europa: Bélgica,Alemanya, d'a-

Paisos Baixos, Franíja i Italia (VEBB in TUTIH & al., 1964). El cultiu

questa especie per aprofitar els seus fruits sembla forta recent (KEEP, l.c), encara que DE CAHDOLLE (1883) diu que es va comentar a cultivar a l'Edat Kitjana. A la Península és poc cultivat, i es troba principalment a les comarques de muntanya. VILLKOKK & LAHGE (1880) l'assenyalen espontani a Catalunya, mentre que BOLOS & VIGO (1984b) l'indiquen possiblement subspontani en bardisses i boscos caducifolis humits de la Valí d'Aran. A Catalunya el considerem subspontani casual i és un ergasiofigófit sensu KORHAS (1978). Floreix a la primavera i els fruits, les groselles, maduren a l'estiu. VEBB (l.c) l'indica cultivat arreu d'Europa i naturalitzat a moltes regions, pero ni especifica quines.

400

Dades bibliográfiques 1 d'herbari COKPAHYO, L. 1864: Rodalies de Sant Martí del Canigó i de Montlluís. VILLKOMM, M. & LANGE, J. 1880: Vora Olot (BOLOS), Valí d'Aran (COSTA). CADEVALL, J. et al. 1915-19: Cerdanya. Torrents de la Molina, Porxo del Sitjar (VAYREDA), Artiga de Lin, Viella, Montgarri (LLENAS). BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984b: Vessant septentrional deis Pirineus (Valí d'Aran), possiblement subspontani. Rarament cultivat en altres comarques pirinenques. XLI. HALORAGACEAE Familia formada per uns 7 generes i a l voltant de 180 especies

originarles de les regions temperades i subtropicals del món, particularment de l'hemisferi sud (HEYVOOD, 1985; CHITTENDEN, 1986).
1. Kyrlaphjllim L.

Genere

format

per unes

45

especies

aquátiques

de

distribució

cosmopolita (BAILEY, 1975). 1.1. Kyricjphyllua
=EDydria aquaticun

(Velloso) Verdcourd, Kew Bull. 28: 36 (1973)

aquatica

=Myríopbyllum

Velloso, Fl. Flumin. 57 (1825) brasiliense Camb. in St.-Hill., F l , Bras. Merid. 2: 252 Gillies ex Hooker & Arnott, Bot. Mise. 3:

(1830)
=Myriopbyllum proserpinacoides

313 (1833) Ic: MORA, 1984: 62 Especie originaria d'América tropical i subtropical: regions baixes temperades amb estius cálids de Xile, Argentina, üruguai, Paraguai, Brasil i Perú (MORA, l . c ) . Es coneix introduida a Europa des de 1879 (CHITTENDEN, 1986). Segons DUTARTRE & CAPDEVIELLE (1982) va aparéixer aprop de Burdeus a fináis del segle XIX. TELES & SILVA (1976) l'assenyalen de Portugal, on ja havia estat col.lectada des de l'any 1936 a Porto. Peí que fa a Espanya sois ens consta una citació de LAINZ (1971) referent a Galicia. Es una planta utilitzada com ornamental, especialment en aquaris i estanys, i és possible que la seva arribada a Europa tingui relació amb aquesta utilització. Tots els exemplars europeus son femenins -igual que els que es troben introduits a la resta de regions tropicals i temperades- i per tant es reprodueix de forma vegetativa, mitjangant fxjgfgmeiits de tiges.

401

Tant a Portugal com de curs lent.

al SV francés és una mala herba invasora deis canals i Murtra"

A Catalunya sois la coneixem cultivada al Jardí botánic "Mar

de Blanes i ens consta naturalitzada a Barcelona (DF28) en un fondal aprop del Jardí botánic i al Valles Occidental: a Plegamans (DG30), en un estany. Floreix a comengaments d'estiu i a Catalunya la considerem naturalitzada en aquests dos indrets Ja que s',hi manté de fa temps. Segons la classificació de KORNAS (1978) es tracta d'un holoagriófit. A Europa sois es coneix escapada ais Paisos Baixos (HAM, 1984) i naturalitzada a Portugal, Franca i Espanya (GREUTER & al., 1986). També es troba en aquest estat al SE deis Estats Units, a l'Africa tropical, Japó, Australia, Nova Zelanda, Java i Hawaii (BAILEY, 1976; TELES & SILVA, l.c). XLII. HIPPOCASTANACEAE Familia formada per dos generes i al voltant de 15 especies

distribuides per les regions temperades de l'hemisferi nord i per sudamérica tropical i sud de Méxic (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985).
1. Aesculus L.

Genere format per 15-25

especies d'arbres i arbusts caducifolis ori-

ginaris del sud d'Europa i de l'Asia occidental fins a les Indies i América del Nord (BOSSARD & CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, 1986). Algunes especies son utilitzades com flors i borrons.
1.1. Aesculus bippocastanua L., Sp. Pl. 344 (1753)

a medicináis, per fusta o com

ornamentáis peí seu fullatge,

N.V.: castanyer d'Indies, castanyer bord 2n= 40 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la part central de la península balcánica -de les obagues de Tessália i Epiro- i de l'est de Bulgaria 1968; FONT I QUER, 1976; (BALL in TUTIN & al., LÓPEZ & MIELGO, 1984). Segons aquests autors el

castanyer d'Indies no es va trobar de forma silvestre ais Balcans fins el 1806, i afegeixen que hi ha una historia que explica que després que Déu fes el seu fruit comestible, el dimoni el va fer amarg perqué no es pugués menjar. BOSSARD & CUISANCE (1984) diuen que fou introduit a París el 1615 per

402

Bachelier, al seu jardí. A la resta de la part occidental d'Europa també sembla que el cultiu d'aquesta especie es va comentar al segle XVI, durant l'época isabelina. Les plantacions angleses mes antigües daten de 1664 i a Surrex un d'aquests arbres ha assolit 38 m d'algada (JOHHSOS, 1976). Els farmacólegs clássics no parlen d'ell i fou KATTHIOLI el primer en descriure'l l'any 1565 a partir d'una branca procedent de Constantinopla (FONT I QUER, l.c). El nom específic d'aquesta planta significa "castanya de cavall" i fa referencia a que els tures donaven el seu fruit ais cavalls vells per a calmar-els-hi la tos (FOBT I QUER, l . c ) . La llavor ha estat també utilitzada com aliment de l'home en époques de fam i com a succedani de sabó. El Ileixiu de castanyer d'Indies és ric en potassi i era molt utilitzat a mitjan segle XIX a Irlanda i a Suissa (MAITCIOT, sense any de publicació). La fariña que contenen les castanyes té aplicacions en la preparado de cosmétics, cremes d'afaitar, xampús i en la industria farmacéutica (FONT I QUER, l.c). També es diu que els collarets fets d'aquestes castanyes posats ais armaris eliminen les ames (MANCIOT, l.c). A la Península Ibérica es coneix almenys des del segle XVIII, quan QUER, (1784) l'esmenta cultivat principalment com ornamental a tot Europa. VILLKOMM & LAHGE (1880) l'indiquen orlginari de l'India boreal i cultivat a tota Espanya. En l'actualitat és for(;a cultivat sobretot en contrades fresques de térra baixa i a l'estatge monta, ja que ais indrets mes cálids sofreix de l'aridesa climática i les fulles se 11 assequen i cauen a l'estiu. Es un deis arbres amb flor mes ornamentáis i majestuosos, amb la seva capeada i fulles característiques i a n les inflorescéncies primerenques i ub subspontani en marges frescals de espectaculars. L'hem trobat en estat

camins i vores de rius a les comarques de la Selva, Ripollés, Osona, Alt Urgell, Baixa Cierdanya i al Valles Occidental. Floreix a comengaments de primavera i fructifica tot seguit. Al Principat el considerem subspontani i segons la classificació de KORHAS (1978) es tracta d'un epecófit i d'un hemiagriófit. BALL Per (l.c.) l'assenyala localment naturalitzat a l V i C d'Europa:

Austria, Txecoslováquia, Alemanya, Suissa, Gran Bretanya, Irlanda i Franga. altra banda, GREUTER & a l . (1986) l'indiquen subspontani a Espanya, naturalitzat a Franca i Italia, i probablement naturalitzat a Sardenya i a Sicilia.

Dades bibllngráfiques 1 d'herbari CADEVALL, J. et aJ. 1913-15: Cultivat i subspontani. VIGO, J. 1983: Alguna vegada subspontani vora Ribes, Aigües de Ribes, sota Estéguel. Dades prgpies ALT URGELL: OrganyA CG67, BAUA CERDAIYA: Puigcerdá DG19, OSOIA: Sant Sadurní d'Osormort DG43, Seva DG43, Roda de Ter DG44, RIPOLLES: La Farga de Bebié DG36, SELVA: Sant Hilari Sacalm DG53, VALLES OCCIDEITAL: Sant Cugat DF28. XLIII. HYDRAIGEACEAB Familia formada per uns 10 generes i unes 115 especies natives de les regions temperades i subtropicals de l'hemisferi nord i de la cordillera Andina (VILLIS, 1980). Alguns autors no 11 donen categoría de familia i la consideren com una subfamilia de les saxifragácies.
1. Pbiladelpbus L.

Genere format per unes 40-65 especies d'arbusts caducifolis originaris del sud d'Europa, Caucas, Asia i América del lord (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, 1986).
1.1. Pbiladelpbus caronarius L., Sp. Pl. 470 (1753)

N.V.: xeringuilla 2n= 26 (FEDOROV, 1974) L'origen i l'área de distribució original d'aquesta especie no es

coneixen amb seguretat, Ja que ha estat molt utilitzada des de fináis del Renaixement com a planta ornamental a gran part d'Europa. Segons VEBB (in TUTIN & al., 1968) les localitats on és sens dubte autóctona son ben poques i , a mes, la planta cultivada ais Jardins és un xic diferent deis espécimens silvestres. Es creu que creix de forma natural des d'Itália fins al Caucas, mentre que el seu cultiu a Europa occidental va comengar a fináis del segle XVI (1560 o bé 1596, segons BOSSARD & CUISANCE (l.c.) i CHITTENDEN (l.c), respectivament. Es un arbust forga ornamental, especialment a la primavera quan floreix amb flors grans blanques 1 molt perfumades.

404

A Catalunya es coneix cultivat i subspontani de mitjan segle passat (COLMEIRO, 1846). En l'actualitat encara es cultiva ais jardins i alguna vegada s'ha trobat en estat subspontani al Ripollés. Al Principat el considerem subspontani casual i segons la classificació de KORNAS (1978) es tracta d'un ergasiofigófit. VEBB (l.c.) sois l'indica introduit a Txecoslováquia i a Rússia. Dades bibliográfiques 1 d'herbari COLMEIRO, M. 1846: Cultivat i subspontani. VIGO, J. 1983: Vores del Freser, prop de Ribes DG38. XLIV. HYDROPHYLLACEAE Familia formada per uns 17-25 generes i unes 170-300 especies

herbácies i arbustives, de distribució molt amplia pero natives sobretot de la part occidental d'América del Hord (BAILEY, 1976; vista ornamental i com a plantes mel.liferes.
1. Vigandla Kunth

HEYVOOD, 1985; CHIT-

TENDEN, 1986). Algunes d'aquestes especies' son interessants des del punt de

Genere originari de les parts muntanyoses neotropicals que compren unes 6 especies herbácies o llenyoses de gran vegetado (BAILEY, l.c; BOSSARD & CUISSANCE, 1984).
1.1. Vigandia caracasana Kunth in Humb. & al., Nov. Gen. Sp. 3, ed. folio:

100; ed. 4: 128 (1819) 2n= 38 (FEDOROV, 1974) Aquesta especie és originaria de la regió situada entre Méxic i

Colombia. Fou introduida com Es una planta de

a planta ornamental a Europa l'any 1836 i vigorós, amb

(BOS-

SARD & CUISANCE, l.c; CHITTENDEN, l.c). creixement molt rápid unes fulles perennes molt grans i amb una floració espectacular, amb panícules de flors

de color blau-violeta a la primavera. Es molt fácil de reproduir per llavors i en 2-3 anys ja és una planta adulta. Desconeixem el temps que fa que es cultiva a Catalunya i a la Península. En l'actualitat és relativament poc cultivada i ens consta en estat subspontani a Barcelona (DF38) i al Baix Llobregat, a Castelldefels (DF16). En

405

ambdós casos viu de forma esponerosa en els talussos de la carretera. Tot i que sembla una planta bastant invasora, de moment al Principat la considerem subspontánia casual i és un ergasiofigóf it segons la classificacíó de KORNAS (1978). L'hem vist totalment naturalitzada a la Costa Blava, a les parets i vessants rocosos assolellats entre Niqa i Henton. TUTIN (in TUTIN & al., 1972) l'assenyala cultivada com ornamental i localment naturalitzada en parets de la part occidental de la regió mediterránia: Franga, Espanya i Italia. GREUTER & al. (1986) l'indiquen també naturalitzada a les Balears i Malta, i probablement naturalitzada a Portugal. XLV. HYPERICACEAB (GUTTIFEEAE) Familia formada per 8 generes i al voltant de 350 especies originarles de les regions temperades i trapicáis (BAILEY, 1976).
1. EypericwB L.

Genere que compren al voltant de 200 natives mentáis.
1.1. Hypericua calycintm L., Mant. Pl. 106

especies herbácies o de

llenyoses orna-

de

les regions temperades i subtropicals

l'hemisferi boreal

(BOSSARD & CUISANCE, 1984). Algunes especies son

utilitzades com

(1767)

^Eremanthe calycina (L.) Spach, Hist. Nat. Vég. Phan. 5: 422 (1836) =AndríDsaemum calycinum (L.) C. Presl ex Steudel, Nomencl. Bot., 2 ed. 1: 94 (1840) 2n= 20 (FEDOROV, 1974) L'área de distribució original d'aquesta especie s'estén peí SE d'Europa i V de l'Asia Menor, al llarg de les costes SV del Mar Negre i del SE del Mar de Mármara, des de Bulgaria fins a Anatólia (BROVICZ, 1984). Es fa sol principalment en el sotabose i ais marges de rouredes, fagedes o castanyedes, aixi com a les máquies, generalment en llocs ombrejats amb sorrenc, fértil i mes aviat humit, sobretot aprop de petits rierolets o

fonts; no obstant, també pot viure en sóls secs sempre que siguin ombrejats (BROVICZ, l.c; ROBSON, 1973; ROBSON, 1985). Es coneix introduit a Gran Bretanya com a planta ornamental a l'any 1676, procedent d'Estambul (ROBSON, 1985; CHITTENDEN, 1986), on rápidament

406

va esdevenir subspontánia. Es una especie molt útil per tapitzar un habitat de jardí molt complicat, com son els indrets ombrívols secs, on hi ha poques especies que hi prosperin bé. La seva floració és especialment ornamental i la seva flor és una de les mes grans del genere. Ho obstant, encara que viu bé en ambients ombrejats, floreix millor en indrets assolellats. Pot esdevenir una especie invasora, sobretot mitjangant els seus rizomes superficials i llurs rebrots, i en abséncia de competencia d'altres plantes forma grups densos i compactes. Desconeixem des de quan es cultiva al Principat. En l'actualitat és una planta cultivada i alguna vegada apareix subspontánia. La coneixem en <DG43) i a Tavertet <DG54), aquest estat a la comarca d'Osona, a Viladrau

ais marges de la carretera. Floreix a l'estiu i tot seguit fructifica. A Catalunya la considerem subspontánia casual i és un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1978). ASEGIHOLAZA & a l . (1984) l'indiquen rarament asilvestrat al País Base. ROBSOI (in TUTIH & al., 1968) l'esmenta localment naturalitzat a Gran Bretanya, Irlanda, Fran<;a, Suissa, Italia, Portugal i Rússia, i segons GREUTER S al. (1986) també creix naturalitzat a Espanya i lugoslávia.
1.2, Eyperictm hírcinum L., Sp. Pl. 764 (1753)

=Androsaeaum bircinum (L.) Spach, Hist. Hat. Vég., Phan. 5: 419 (1836) 2n= 40 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la regió mediterránia. Ho obstant, els autors no es posen d'acord en el seu límit occidental. Segons THELLUHG (1912), BROVICZ (1984) i GREUTER & al. (1986) és mes comuna a la part oriental, mentre que a l'oest arriba fins al sud d'Itália, Sardenya, Córsega i illes Balears. Ho obstant, ROBSQH (1985) opina que és nativa a la part septentrional de la Península Ibérica, des de (^talunya fins a Santander, mentre que la dona naturalitzada a l'extrem meridional i a Gibraltau-. Tanmateix afegeix que la delimitado de l'área de distribució natural a l'oest d'Europa és difícil d'establir, ja que és una especie cultivada i sovint s'escapa de cultiu; considera, no obstant, que és un component natural de les flores de Franca, Italia i Sicilia; anteriorment, el mateix ROBSOH (in TUTIH & al., 1968) la considerava introduida a Franca. També creix a les Azores, mentre que a la Península Balcánica es coneix del sud de Grecia i d'algunes illes; a l'Asia viu en alguns llocs del sud d'Anatólia, Xipre, oest de Siria, Liban i nord de

407

Palestina. Segons BROVICZ (l.c.) en la seva área natural creix en

llocs

humits, especialment en marges de rius 1 de fonts, 1 també en boscos de FÍBus nigra, en indrets ombrívols, semiombrejats o assolellats, pero sempre en sois humits. Es coneix cultivat com ornamental a l'oest d'Europa des de 1640 (BROVICZ, l.c; BOSSARD & CUISANCE, 1984). A Catalunya sois ens consta citat d'una localitat de l'Alt Empordá. Frére Joseph el va recol.lectar aprop de Figueres a comengaments de segle, pero com KORNAS (1978). ROBSON (in TUTIN & al., 1968) l'indica naturalitzat a partir deis jardins a l'oest d'Europa: Gran Bretanya, Irlanda, Franga, Suissa, Espanya i Portugal. GREUTER & al. (1986) el consideren indígena dubtós a Espanya i Franga, i naturalit2:at a lugoslávia. Dades bibllográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et ai. 1913-15: (sub Androsaemua bircinuw) la Torre (BC 11932, BC 11931, Fr. JOSEPH). 1.3. Hypericua
triquetrifaliua

que no s'ha retrobat, el conside

derem subspontani casual i un ergasiofigófit segons la classificació

Figueres, al Molí de

Turra, Arsetia Nov. Gen.: 12 (1765)
(1767)

=Hypericum crispum

L., Mant. Pl. 106

Especie originaria deis

hábitats sorrencs o pedregosos de

la part

oriental i central de la regió mediterránia, i vers l'oest arriba de forma natural fins a Sicilia (ROBSON in TUTIN & al., 1968). A Catalunya ens consta citada del Valles i de Barcelona. Ambdues son citacions antigües i no coneixem que s'hagi tornat a trobar; per aquesta rao la considerem adventicia ROBSON efímera, essent una a efemerófita segons KORNAS Espanya, i (1978). (l.c.) l'indica naturalitzada les Balears i a GREUTER & al. (1986) el considera adventicl a Franga.
DadRS

bibllográfiques 1 d'herbari del Valles,

CADEVALL, J. et al. 1913-15: (sub Hypericum crispum) Part SV entre Rubí i Valldoreix (JOVER), Montjuic (TEX. ex COSTA).

408

XLVI. JÜGLAIDACEÁE Familia formada per uns 7 generes i al voltant de 60 especies distribuides per les regions temperades i subtropicals, estenent-se per tot América i del SE d'Europa fins l'Asia oriental (BAILEY, 1976; mestibles, per la fusta o bé com ornamentáis.
1. Juglans L.

MABNING, 1978;

HEYWODD, 1985). Algunes especies teñen interés per les seves llavors co-

Genere format per unes 15-20

especies origináries del SE d'Europa fins aliment deis Lomes, els arbres

Asia oriental i América (BAILEY, l.c; CHITTENDEN, l.c). Mentre les llavors d'algunes nogueres eren utilitzades com el creixement d'altres plantes al seu propietats servien per a defensar-se deis insectes. Se sap que les nogueres inbibeixen voltant mitjanqant les substancies les nogueres tenien guardaven el no presents a les fulles. Els ramaders consideraven que

insecticides i per aixó les plantaven aprop d'on

bestiar. Desafortunadament els efectes al.lelopátics d'aquests arbres afecten ais insectes (SIMPSON & CONNER, 1986).
1.1. Juglans nigra L., Sp. Pl. 997 (1753)

N.V.: pacaner, noguera negra 2n= 32 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la part oriental deis Estats Units, des de Minnesota fins a Texas i a Florida (BOSSARD & CUISANCE, 1984). L'any d'introducció a Europa no es coneix amb 1629, 1756 i 1785. exactitud; FOURNIER (1951-52), CHITTENDEN (1986) i BOSSARD & CUISSANCE (1984), respectivament, han proposat els anys A Catalunya totes les citacions son de comen^aments de segle i l'indiquen cultivat i subspontani. Hosaltres sempre l'hem vist plantat ais jardins i no l'hem trobat mai en estat subspontani, rao per la qual el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit sensu KORNAS (1978). TUTIN (in TUTIN & al., 1964) l'assenyala extensament plantat per fusta en zones del C i E d'Europa: Austria, Alemanya, Txecoslováquia, Romanía 1 Italia, pero no l'esmenta subspontani ni naturalitzat d'enlloc. No obstant, GREUTER & a l . (1986) sois l'indica naturalitzat a Espanya, mentre que J.
regia

l'indica absent d'Espanya i indicat per error. A Catalunya J. nigra

no

és pas naturalitzat, mentre que sí ho és l'altra especie.

409

Dades bibliográfiques 1 d'herbari CADEVALL, J. 1903: Cultivat i subspontani a Matadepera. VAYREDA, E. 1919-20: Manol de Dalt.
1.2. Juglans regia L., Sp. Pl. 997 (1753)

H.V.: noguera 2n= 32 (FEDOROV, 1974; SMITH, 1976) L'área de distribució natural d'aquesta especie és molt extensa i

s'estén des del SE d'Europa temperada i V d'Asia fins a l'Himálaia (DE CAHDOLLB, 1883; MANSIHG, 1978; MATHOH, 1981). Es una especie cultivada de molt antic, rao per la qual, de vegades, en alguns indrets és difícil saber s i és espontánia o bé introduida. Segons ZOHARY sois és natural al nord de Turquia i a l'Iran (VAH ZEIST, 1980). Els documents pal.linológics indiquen que el cultiu de J. regia i de Castanea sativa es remonten a 1500-1300 anys aC, i sembla que no fou fins a l'época clássica (uns 500 anys aC) que el cultiu d'ambdues especies es va estendre vers occident. Ho obstant, hi ha dades que indiquen que C. sativa que fa a J. regia ja existia al nord d'ltália a l'any 1200 aC; peí no hi ha proves tan clares (VAH ZEIST, 1980). Segons DE

CAHDOLLE (l.c.) se n'han trobat fulles ais dipósits quaternaris de Provenga. A la Península Ibérica el coneixem cultivat pels seus fruits ja al segle XVIII, a l'época de Josep QUER (1784). En l'actualitat encara es cultiva i també es troba naturalitzat, preferentment en fons de valls i en indrets frescals amb sol profund i humit, de la térra baixa i de l'estatge monta de gran part de la meitat nord de Catalunya, TUTIH (in TUTIH & al., 1964) l'assenyala naturalitzat a diverses regions d'Europa: Austria, Gran Bretanya, Córsega, Franga, Suissa, Espanya, Portugal, Italia, Sardenya, Sicilia, Hongria i Rússia, Per la seva banda, GREUTER & al. (1986) l'indiquen naturalitzat a Sardenya, Sicilia, Italia, Bulgaria, i a les illes orientáis de la Mar Egea, i nadiu dubtós a Albania, Liban i Siria. En canvi, aquests autors el consideren absent i indicat per error a Espanya, Franga, Córsega, Crimea, Creta i Xipre. Evidentment aixó sí que es deu tractar d'un error, com a minmim en alió que pertoca a la Península Ibérica. Pades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, M, 1846: Cultivat. COSTA, A.C. 1877: Cultivat. CODIHA, J. 1908: La Cellera. COUSTURIER, P. & GAHDOGER, M. 1913: Andorra.

410

VAYREDA, E. 1919-20: Mare de Déu del Mant. CADEVALL, J. et al. 1933: Vares deis carrents i llocs frescals. LLENSA, S. 1945: Hostalric. MARCET, A. 1952: Marganell. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1964: Valí del Titilar, valí de la Trinltat, massís de la Grltella, vers Siurana de Prades, Arbolí, etc. VIVES, J. 1964: La Cantina de Llinars de Berga, Sant Lloren? de Morunys, la Coma. MASCLANS, F. 1966: Alcoletge, la Granja d'Escarp, Massalcoreig, Alcarrás, Sant Martí de Maldá. BOLDU, A. 1975: Nalec, Vallbona, entre Montblanc i l'Espluga, la Ribera, les Garrigues. LLANSANA, R. 1976: Rodalies del Monestir de les Avellanes CG13. FARRENY, J.E. 1978: Tírvia, Alins. BOU, J. 1983: Vers Costages. MASALLES, R M 1983: Rarament subspontani al fons de les valls de la Conca .. de Barbera. ROMO, A. 1983: Font de la Flguera CG35. VIGO, J. 1983: Ribes, Plañóles, entre Ribes 1 Pardines, Ventola, entre Ribes i Queralbs. DG28-37-38. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Vilanna DG74. NINOT, J.M. 1984: Vores de l'Escrita, Estáis, Castelló de Tor, Llesp, sota Barruera. CG10-41. SORIANO, I. 1984: Ribes del Bastareny DG07, Gréixer DG08. CARRERAS, J. 1985: Moleta de Roní, Montenartró, sobre Romadriu CH50i Vilamur, Sort CG49; prop de Castellbó, Avellanet CG69; sota Vilamltjana CG68. Dades própies ANDORRA: Sant J u l i a de L l o r i a CH70, ALT URGELL: Bassella CG55, Castell-llebre CG56, Oliana CG65, E n t r e Coll de N a r g ó i Oliana CG65, Coll de N a r g ó CG67, O r g a n y á CG67, A d r a l l CG68, E l Plá de Sant T i r s CG68, Els Hostalets de Tost CG68, F ó r n o l s de C a d í CG77, H o n t f e r r e r CG78, O r t e d ó CG78, Anserall CG79, C a s t e l l c i u t a t CG79, La F a r g a de Holes CG79, L a Seu d'Urgell CG79, T u i x e n t CG67, Banys de S a n t Vicen? CG89, BAGES: Fonollosa CG82, A v i n y ó DG13, H o i á DG22, BAIX EHPORDA: Colomers DG95, Verges EG05, BAIX EBRE; Roquetes BF82, BERGUEDA; Saldes CG97, B a g á DG07, G r é i x e r DG08, BAIXA CERDANYA: Bellver de Cerdanya CG99, H a r t i n e t CG99, GARRIGUES: J u n e d a CGIO, T o r r e g r o s s a CGIO, GIRONES: B e s c a n ó DG74, Banyoles DG85, B o r d i l s DG95, C e r v i á de T e r DG95, GARROTXA; S a n t a Llúcia DG65, Hieres DG76, HARESHE: Sant Andreu de Llavaneres DG50, NOGUERA: Balaguer CG12, Gerb CG13, B e l l c a i r e d'Urgell CG22, A r t e s a de Segre CQ34, Ponts CG44, T i u r a n a CG54, PALLARS JUSSA; C e l l e r s CG25, P u i g c e r c ó s CG26, Tremp CG27, Isona CG36, La Pobla de Segur CG37, PALLARS SOBIRA: Hontard í t CG49, Sort CG49, RIPOLLES; L a F a r g a de B e b i é DG36, Hontesquiu DG36 - A . F a r r á s - , E n t r e Ribes de Freser i Queralbs DG38, SOLSONES: Hostalnou CG74, Solsona CG75, Su CG83, SEGARRA: S a n a ü j a CG53, VALLES ORIENTAL; L'Ametlla del Valles DG31, Campins DG51, Fogars de H o n t c l ú s DG52, Vers el Hontnegre DG61.

411

XLVII. LAKIACEAE CLABIATAB) Familia formada per uns 180-200 generes i al voltant de 3000 especies herbácies i subarbustives tipiques d'hábitats oberts i de distribució prácticament cosmopolita, amb un centre important a la regió mediterránia (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985). Koltes especies es cultiven com ornamentáis i com a condimentarles 1 essencials.
1. Lavandula L.

Genere format per unes 20 especies natives de la regió mediterránia, illes Canáries i de l'India (CHITTEBDEB, 1986).
1.1. Lavandula dentata L., Sp. Pl. 572 (1753)

2n= 45 (FEDOROV, 1974); 2n= 44 (GUINEA in TUTIÍ & al., 1972) L'área de distribució original d'aquesta especie s'estén per les parts sud i est d'Espanya, per les Balears (GUIHEA, l.c.) i peí Karroc, Argelia i Tunisia (GREUTER & al., 1986). A Catalunya és una especie cultivada almenys des de mitjans del segle passat. En l'actualitat encara es cultiva i alguna vegada apareix escapada de conreu. L'hem trobat en estat subspontani a l'Anoia, al Bruc (CG90), i al Karesme, a Premia (DF49). En ambdós casos creixia en indrets ruderals. Floreix i fructifica a la primavera subspontánia KORHAS (1978). GUIHEA (l.c.) l'indica introduit a Portugal, Italia i Sicilia, mentre que GREUTER & a l . (l.c.) l'esmenten naturalitzat a Portugal i probablement també a Sicilia i Italia. Dades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, K. 1846: Cultivat. COSTA, A.C. 1877: Immediacions de Cardona (RIVA).
2, Leanítis R.Br.

i a l'estiu. Al Principat la considerem de

casual i és una ergasiofigófita segons la classificació

Genere format & CUISAHCE, 1984).

per

unes 30-40

especies

herbácies

o

subarbustives

natives, gairebé totes, d'Africa tropical i meridional (BAILEY, 1976; BOSSARD

412

2,1, Leanítis

leonurus

(L.) R.Br. in Aitón, Hort. Kew. ed. 2, 3: 410 (1811)

Especie originaria de l'Africa del Sud i introduida a Europa peí seu cultiu com 1986). A Catalunya s'utilitza en jardinería per a fer taques de color. No és massa cultivada i sois ens consta subspontánia a Barcelona (DF28) en un erm, rao per la qual la considerem subspontánia casual i una ergasiofigóf ita
sensu

ornamental

l'any 1712

(BOSSARD & CUISANCE, l.c; CHITTENDEN,

KORNAS (1978).

No apareix ni a Flora Europaea ni al Med-Checkllst.
3. Kentha L.

El nombre d'espécies d'aquest genere no está ciar ja que hi ha una gran confusió taxonómica. Segons HARLEY (1973) sois n'hi ha 10, 25 per BAILEY (1976) i 40 segons CHITTENDEN (1986). De fet, els límits específics son difícils d'establir, la qual cosa provoca moltes confusions. Les especies son molt variables i presenten una gran plasticitat morfológica; hi ha moltes hibridacions entre elles i alguns hibrids estérils s'estenen mitjanqant d'antic, de manera que el seu origen és s'hibriden amb rizomes; algunes son cultivades dificil de conéixer l.c). Moltes especies de menta s'utilitzen com a plantes aromátiques 1 també per extreure l'oli essencial per a perfumar el xiclet, pasta de dents, perfums, llcors, preparacions farmacéutiques, etc.
3.1. Kentha x piperita
=Xentha aquatica

1, a mes, algunes plantes cultivades

especies naturals 1 produeixen tota una serie d'hibrids espontanis (HARLEY,

L., Sp. Pl. 576
L. x K. spicata

(1753)
L.

N.V.: menta piperita 2n= 36-48-72- (FEDOROV, 1974) 2n= 66-72 (HARLEY in TUTIN & al., 1972) Aquesta especie v a aparéixer a Anglaterra a fináis del segle XVII i es considera un híbrid natural entre K, aquatica tivament mltjanq:ant rizomes. Históricament a Catalunya és una especie poc cultivada 1 alguna vegada apareix subspontánia subspontánia casual. en indrets humits; per aquesta rao la considerem (2n= 72) i
Jf. spicata

(2n= 48)

(FONT I QUER, 1976; PALEVITCH, 1985c). No produeix llavors i s'estén vegeta-

•

i

413

HARLEY (in TUTIN & al., 1972)

l'assenyala espontánia i també ampliament

escapada deis jardins a gran part d'Europa. Dadss bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1932: Cultivada i subspontánia. BATALLA, E. & KASCLAHS, F. 1950: Pont d'Armentera. MALAGARRIGA, H.T. 1971: Tarragona (GIBERT). BC 94372, Almacenes, ll-X-1943, P. FONT I QUER. BC 94368, estany d'Ivars, 16-X-1943, P. FOHT I QUER. 3.2. jrentAa splcata L., Sp. Pl. 576 (1753) = JfentJia longifolia subsp. viridis Quer, Fl. Catalunya, 6: 325 (1937)
=Xentha viridis

(L.) Cadevall in Cadevall & Pont i

L., Sp. Pl. ed. 2 (1763)

2n= 36-48 (FEDOROV, 1974); 2n= 48 (HARLEY in TUTIH & al., 1972) L'origen d'aquesta especie tetraploide no es coneix amb és possible
longifolia

seguretat, pero i K.

que

derivi de dues especies silvestres, H. suaveolens

(HARLEY, 1973).

A Catalunya és una planta forga cultivada com a condimentarla i aromática i sovint apareix subspontánia ais marges de camins, camps i en erms, preferentment en sóls profunds i humits. Floreix a fináis d'estiu i comengaments de tardor. HARLEY (in TUTIH & al., 1972) a gran part d'Europa. Dades bibliográfiques 1 d'herbari COLMEIRO, M. COMPAHYO, L. FOHT I QUER, CADEVALL, J. (SEHHEH!). 1846: Valí d'Aran i Pabla de Segur. 1864: Base de la muntanya de Ceret. P. 1914: Manresa. et al. 1932: (sub Kentba longifolia l'assenyala molt cultivada com a herba condimentarla i pels seus olis essencials, i també ampliament naturalitzada

subs. viridis)

Llivia

MASCLAHS, F. 1966: Cultivada i subspontánia a Almatret (MASCLAHS & RIUS). Dades próples BAGES: Manresa DG02, Balsareñy DG03, COICA DE BARBERA: Vimbodi CF38, GARROTXA: Mieres DG76, GIROIES: Sant Jordi Desvalls DG95, SEGRIA: Maials BF98, Sarroca de Lleida BF99, URGELL: Tárrega CG41.

414

4. Wepeta L.

Genere format per unes 150-250 especies natives d'Europa, Asia, África del nord i muntanyes d'Africa tropical (BAILEY, 1976; CHITTENDEN, 1986).
4.1. Wepeta cataría L., Sp. Pl. 570 (1753)

2n= 32-34-36 (FEDOROV, 1974); 2n= 36 (TURNEE in TUTIN & al., 1972) L'área de distribució original d'aquesta especie s'estén peí sud, est centre-est i potser oest d'Europa (TURNEE, l.c). QUER (1764) l'esmenta de les tanques deis prats del Pirineu, deis marges de camins, boscos i també cultivada en horts i jardins. A Catalunya será difícil de saber s i és una especie naturalitzada o bé és natural. Els autors catalans sembla que la consideren introduida d'antic com a medicinal mes que no pas autóctona. Nosaltres la considerem dubtosament naturalitzada ais marges herbosas de camps i camins, en erms, enrunalls, etc. de diverses comarques catalanes, tant de térra baixa com de l'estatge monta. Peí que fa a Franca, THELLUNG (1912) la considera nativa, mentre que GODRON (1853) la dona com introduida, i MARNAC & REYNIER (1910) dubten que sigui natural al SE de Franca. TURNEE (l.c), com GREUTER & a l . (1986) la consideren natural a Espanya. Dades bibliográfiques 1 d'herbari CADEVALL, J. et al. 1932: Hospitalet del Bergadá, Valles, Bages fins a l Pirineu. Monteada (SALV.), Lleida, Prades, Olot (COSTA), la Garrotxa (VAYREDA), Valí d'Aran, Viella (LLENAS), Salardú (C. et S.). MONTSERRAT, P. 1958: Orrius, la Roca, Montnegre, Olzinelles. Argentona, Mataró. MOLERO.J. 1976: Albarca BCF 112710, CF27. Sobre Cabassers (SERO). VIGO, J. 1963: De Campelles al Coll de l'Erola, Ventola, Toses. DG18-28-38. Queralbs (SENNEN).
5. Origanim L.

Aquest genere compren entre 15 i 25 especies originarles sobretot de la regió mediterránia fins Asia central (BAILEY, 1976; CHITTENDEN, 1986).
5.1. Origasua aajarana L., Sp. Pl. 590 (1753)
=Kajorana bortensis

Moench, Methodus 406 (1794)

N.V.: marduix

415

La regió natural d'aquesta especie s'estén peí nord d'Africa fins el SW d'Asia (FERNANDES & HEYVOOD in TUTIN & al., 1972; BAILEY, 1976). CHITTENDEN (l.c.) diu que ha estat introduida a Europa des del nord d'Africa l'any 1573. A la Península Ibérica es coneix cultivada com a herba culinaria almenys des del segle XVIII, en temps de QUER (1784). Alguna vegada es troba escapada de conreu en marges de camins, erms vora les cases, etc. Floreix a fináis de primavera i comengaments d'estiu, i a (Catalunya la considerem subspontánia casual. FERNANDES & HEYVOOD (l.c.) la indiquen cultivada com a condimentarla i localment naturalitzada al sud d'Europa: Espanya, Italia, Córsega, Suissa i lugoslávia. No obstant, GREUTER & al. (1986) sois la consideren probablement naturalitzada a Portugal, Espanya, Córsega, Sardenya, Sicilia, Italia, Grecia, Tunisia, Argelia, Marroc. Dades bibllográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1932; Cultivada i subspontánia. BC 612250, Esparreguera, 24-VI-1967, J. BARRAU.
6. Perilla L.

Genere format per 3-6

especies natives de les zones muntanyoses de

l'India i de la Xina (BAILEY, 1976; CHITTENDEN, 1986). Algunes especies es cultiven com ornamentáis i d'altres per les seves esséncies. 6.1. Perilla
= Perilla frutesceas ocymoides

(L.) Britton, Mem. Torrey Bot. Club 5: 277 (1894)
L.

2n= 38-40 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de l'Himálaia i del C & V de les muntanyes de Xina (VAVILOV, 1949-50; RICHARDSON in TUTIN & al., 1972; BAILEY, l.c; CHITTENDEN, l.c). Segons CHITTENDEN (l.c.) fou introduida peí seu cultiu com mática a Europa l'any 1770. En aquesta especie es poden distingir dos tipus de plantes, les varietats de fulles vermelloses i les de fulles verdes. Les primeres es cultiven com ornamentáis peí seu fullatge, mentre que de les llavors de les segones s'utilitza en pintures i laques (ZEEVAART, 1985). és metzinosa i s'ha demostrat que la laboratori; també s'ha suggerit que se n'extreu un oli que planta aro-

Segons aquest autor, aquesta labiada provoca enfisemes en animáis de

416

utilització de Perilla l'home. Desconeixem des

en menjars i medicines orientáis potencia la salut de de quan es cultiva aquesta planta a la Península. A

Catalunya es molt poc cultivada i sois l'hem trobat subspontánia en indrets ruderals a la Garrotxa, a Castellfollit de la Roca {DG67), i a Barcelona (DF38). La considerem subspontánia casual i és un ergasiofigófit segons la classificació de KORNAS (1978). Ens consta espontaneitzada a Italia (VIEGI & al., 1974) d'Ucraina.
7. Pblaais L.

i EICHARDSON

(l.c.) la indica cultivada al SE d'Europa i localment naturalitzada a l'est

Genere format

per

unes 60-100

especies

origináries

de

la

regió

mediterránia fins l'Asia central i Xina (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, 1986).
7.1. Pblaais frvticosa L., Sp. Pl. 584 (1753)

2n= 20 (DEFILIPPS in TUTIH & al., 1972; FEDOROV, 1974) Especie originaria de la regió mediterránia des de Sardenya cap a l'est (DEFILIPPS, l.c; BAILEY, l . c ) . Es coneix cultivada a l'Europa occidental SAHCE, l.c). SEHHEH va trobar aquest salvió a comen^aments de segle en uns arbust oriental sigui espontani a Catalunya. Ho subspontani en indrets ruderals aprop d'on talussos ho de Fortiá, a l'Alt Empordá, i CADEVALL (1932) diu que és possible que aquest obstant, nosaltres no creiem ja que sempre l'hem vist cultivat en jardins i alguna vegada apareix és plantat. L'hem trobat en aquest estat a la comarca de la Selva, a Blanes (DG81), en una pineda aprop del Jardí Botánic "Pinya de Rosa" i també a la cuneta de la carretera abans d'arribar a la població. Floreix i fructifica a fináis de primavera i a comeníjaments d'estiu. Al país el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit sensu KORHAS (1978). DEFILIPPS (l.c) l'indica introduit a les Azores, Frantpa, Gran Bretanya i a la Península de Crimea. GREUTER & a l . (1986) el consideren naturalitzat a Crimea, dubtosament natiu a Franga i absent a Espanya, on havia estat indicat abans per error. com a planta ornamental des de l'any 1596(7) (CHITTEHDEH,l.c.; BOSSARD & CÜI-

417

Dades bibliográfiques i d'hsrbari CADEVALL, J. et al. 1932: Pl. Esp. n2 347). Talussos de Fortiá (SENNEN, BC 49089, BC 49088,
(1753)

7.2. Fblaais purpurea L., Sp. Pl. 585

Ic: FONT I QÜEK, 1976: 670 2n= 20 (FEDOROV, 1974) Arbust originar! de la meitat meridional de la Península Ibérica i del nord d'Africa (DEFILIPPS in TUTIN & al., 1972; FONT I QUER, l.c; GREUTER & al., 1986). COSTA (1877) recull la referencia de RIVA citant-la de Cardona, pero afegeix que generalment és cultivada. SENNEN sembla que BOLOS (com. per.) ens l'ha indicat naturalitzada la va trobar en retrobat. terrenys erms i árids de Barcelona, pero posteriorment no s'ha Vallirana (DF18). Floreix a comengaments de primavera. DEFILIPPS (l.c.) no l'indica adventici ni naturalitzat enlloc Dades bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1932: Barcelona (SENNEN). BC 142279, Vallirana, 4-V-1958, O. DE BOLOS
8. Salvia L.

al Baix Llobregat, de

Genere format per unes 500-750 especies herbácies o arbustives d'amplia distribució, esteses sobretot per les regions cálides i temperades d'ambdós hemisferis (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, 1986). per Algunes especies es cultiven d'antic com ornamentáis, medicináis o

perfumería; per aquesta rao l'área de distribució natural de moltes de les especies natives de la regió mediterránia és confusa i controvertida. 8.1. Salvia (1818)
=Salvia grahamii Benth.

micraphylla

Humb., Bonpl. & Kunth, Nov.

Gene, et Sp. 2:

294

2n= 22 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de ornamental l'any 1829 Kéxic i introduida a Europa peí seu cultiu

(BOSSARD & CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, l . c ) .

A Espanya és cultivada almenys des del segle passat. Ja que VILLKOMM (1893) la indica subspontánia prop de Málaga, Peí que fa a Catalunya, és

418

citada en estat subspontani a comeniíainents de segle a Barcelona i al Maresme per SEOEN (1929a), Aquesta especie resisteix forqa bé la secada i els sóls prims, encara que prefereix sóls mes profunds i rics, Al país és favqa cultivada i alguna vegada es troba escapada de conreu. L'hem trobada en aquest estat a l'Anoia i al Baix Llobregat; en ambdós casos creixia en ambients ruderals. A Catalunya la considerem subspontánia casual i és un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1974). Ens consta introduida a Pontevedra (IZCO & AMIGO, 1986). Fo apareix ni a Flora Europaea ni al Med-Checklist, tot i que ha estat citada subspontánia a Franca (MARNAC & REYNIER, 1910) Dades bibliográfiques i d'herbari SENNEN, Fr. 1929a: Premia, Sant Medir, Sants, etc. BC 612253, Esparreguera, 19-VIII-1967, J. BARRAU. Dades própies ANOIA: El Bruc CG90, Bkll
8.2. Sai via officinalis

i a Italia (VIEGI & al., 1974).

LLOBREGAT: Collbató DGOO.

L., Sp. Pl. 23 (1753)

N.v,: salvia Ic: FONT I QUER, 1976: 678 2n= 14 (FEDOROV, 1974) Aquesta especie sembla originaria de la regió mediterránia, pero no hi ha acord sobre la seva área de distribució original, ja que ha estat cultivada d'antic com a planta condimentarla i medicinal. HEDGE (in TUTIN & al., 1972) diu que és nativa a les parts nord i centre d'Espanya, sud de Francia i oest de la Península Balcánica. ADAMOVIC només la considera espontánia al SE de Serbia i Macedónia (THELLUNG, 1912), mentre que GREUTER & al. (1986) suposen que és espontánia a Italia, lugoslávia, Albania i Grecia, i introduida a Espanya i a Franga. L'estatus d'aquesta especie a (Catalunya és, dones, problemátie. Els autors catalans la consideren cultivada i subspontánia, pero FONT I QUER (1914) diu que a Castellfollit del Boix hi és "autóctona". Nosaltres la considerem naturalitzada dubtosa a partir d'antics conreus. HEDGE (l.c.) la indica naturalitzada en zones del sud i centre-sud d'Europa. VIEGI & a l . (1974) la donen espontaneitzada a Italia a partir de cultius, mentre que GREUTER & a l . (1986) la consideren naturalitzada a Espanya,

419

Franga, Sardenya i Sicilia, probablement naturalitzada a Portugal, Córsega, Malta i Crimea, i subspontánia a les Balears. Dades bibllográfiques 1 d'herbarl GAUTIER, G. 1898; Cultivada i subspontánia a les Alberes. FONT I QUER, P. 1914; Naturalitzada a Manresa. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Cultivada i subspontánia al Valles (CADEVALL).
8.3, Salvia sclana L., Sp. Pl. 27 (1753)

N.V.: salvia romana Ic: FONT I QUER, 1976; 681 2n= 22 (FEDOROV, 1974; HEDGE, in TUTIN & al., 1976) Especie originaria del sud d'Europa (HEDGE, l.c; GREUTER & al., 1986). No obstant, els botánics del segle passat i d'aquest la consideren introdu'ida d'antic, cultivada inicialment per a l'obtenció d'un oli essencial usat en medicina i com aromatitzant, i posteriorment subspontánia. L'estatus d'aquesta especie és, dones, també dubtós. Creix en marges herbosos i en erms vara els pables i cases, la qual casa pot indicar que son restes de cultius. Floreix a fináis de primavera i a l'estiu, i a Catalunya la considerem naturalltzada dubtosa. ASEGINOLAZA & al. (1984) l'indiquen d'una sola localitat a Vitoria. HEDGE (l.c.) la indica introdu'ida a Su'issa, Austria i Txecoslováquia i GREUTER & al. (l.c.) sois l'esmenten probablement naturalitzada al Marroc Dades bibllográfiques i d'herbari VILLKOMM, M. & LANGE, J. 1870; Garrigues, vora Cardona, Olot (BOLOS). FONT I QUER, P. 1914: Subspontánia a Avinyó. SENNEN, Fr. 1929a: Rodalies de les Escaldes, Barcelona. BOLOS, A. & O, DE 1950: Barcelona. Terrassa (CADEVALL). MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1972: Prop l'Espluga de Francolí. LLANSANA, R. 1976: Rodalies del Monestir de les Avellanes CG13. MASALLES, R M 1983; Prop de Sant Miquel CF48, a la valí de la Trinitat. .. 8.4. Salvia 335 (1825) 2n= 20-32-36 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de les selves plujoses 1982; CHITTENDEN, 1986). del Brasil i introdu'ida a
splendeas

Sellow. & Schult. ex Nees in Neuwied, Relse Bras. 2;

Europa peí seu cultiu com planta ornamental l'any 1822 (HAARMAN & MEYLAN,

420

En un principi, el valor ornamental d'aquesta especie era petit, ja que de forma original és un subarbust i la planta quedava massa espigada, mentre que l'element mes valuós, la seva inflorescencia, quedava deslluida. Bo obstant, fa uns 100 anys es van comengar a produir varietats enanos amb una florado primerenca i espectacular (ZIMMEE & JUHKER, 1985). En l'actualitat s'han aconseguit moltes culti-vars, principalment anuals, que son essencialment apreciades per les seves grans qualitats ornamentáis durant la florado. A Catalunya és una especie cultivada ais jardins per fer taques de color i alguna vegada s'ha trobat subspontánia en indrets ruderals al Karesme i al Valles Oriental. Floreix a l'estiu i comengaments de tardor i al Principat la considerem subspontánia casual, essent una ergasiofigóf ita No apareix ni a Flora Europaea ni al Med-Checklist. Pades bibliográfiques i d'herbari MONTSERRAT, P. 1958: Mataró, Canyamars, Olzlnelles.
9. Satureja L. sensu

KORBAS (1978).

Genere format per unes 14-30 especies originarles de les regions temperades i cálides, amb un centre important a la regió (BAILEY, 1975; CHITTENDEN, 1986).
9.1. Satureja iartensls L., Sp. Pl. 568 (1753)

mediterránia

2n= 45-46-48 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la regió mediterránia i cultivada d'antic com a planta condimentária. BALL & GETLIFFE (in TÜTIN & al., 1972) i GREOTER & al. (1986) l a consideren nativa de tot el sud d'Europa; no obstant, HANF (1984) la indica originaria de la regió del mar Negre i de la part oriental de la Mediterránia. Per la seva banda, els autors catalans no la consideren autóctona a Catalunya, sino que sempre l'esmenten en estat subspontani. L'estatus d'aquesta labiada dins la flora catalana és, per tant, dubtós. Virgili, referint-se a aquesta planta, la indica com una de les herbes mes flairoses utilitzades a la cuina, i se sap que el vinagre amb Satureja i d'altres herbes aromátiques era molt utilitzat pels romans (CHITTENDEN,

421

l.c). Segons aquest autor, el seu cultiu a la part occidental d'Europa va conengar l'any 1562. QUER (1784) la indica cultivada i també autóctona a alguns llocs d'Espanya. Hosaltres sempre l'hem trobada cultivada i sois ens consta subspontánia al Valles, al Karesme 1 a la Garrotxa, rao per la qual la considerem subspontánia casual. BALL & GETLIFFE (l.c.) sois la indiquen introduida a Bulgaria, i GREUTER & al. (l.c.) la donen naturalitzada a Bulgaria i dubtosament nativa a Sicilia i a Italia. Dades bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1932: Valles. Garrotxa, Olot (VAYREDA). KOHTSERRAT, P. 1958: Teiá (BARRERA). Tiana (PALAU).
10. Stacbys L.

Aquest genere compren al voltant de 300 especies herbácies i subarbustives origináries de les regions temperades i subtropicals, i de les zones muntanyoses tropicals (BAILEY, 1976). 10.1. Stacbys
=Stacbys byzantina

C. Koch, Linnaea 21: 686 (1648)

lanata Jacq., Icón. Pl. Rar. 1 11 (1781) (non Crantz, Stirp. : Austr. ed. 2: 267 (1769) N.V.: herba de sant Pelegri 2n= 30 (FEDOROV, 1974)

Especie originaria del SV d'Asia, des del (^ucas fins a Pérsia (BALL in TUTIH 4 al., 1972; BAILEY, l.c). Fou introduida a Europa peí seu cultiu com a planta ornamental l'any 1782 (FOURHIER, 1951-52; CHITTEHDEH, 1986). Desconeixem des de quan es cultiva aquesta labiada a Catalunya, pero a fináis del segle passat COSTA (1877) ja l'esmenta cultivada i quasi "espontánia". En l'actualitat és una especie farqa cultivada, principalment peí seu fullatge i floració, i apareix també en estat subspontani en indrets ruderals aprop de les poblacions. Al Principat la considerem subspontánia casual i és una ergasiofigóf ita segons la classificació de KORHAS (1978). BALL (l.c.) la indica molt cultivada com ornamental i localment naturalizada a Franca; GREUTER & a l . (1986) l'assenyalen també naturalitzada a Espanya i Franga, subspontánia a Italia i a Crimea.

422

Dades bibliográfiques i d'berbari COSTA, A.C. 1877: (sub Stachys laaata) Barcelona, Sant Quirze del Valles. KARCET, A. 1904b: Montserrat. CADEVALL, J. et al. 1932: (sub Stachys lanata) Terrassa, Valldoreix i altres llocs del Valles; Montsoliu. Vic (MASFERRER), Girona, la Garrotxa (VAYREDA), Sant Quintí de Mediona (QUERALT). LLEHSA, S. 1945: (sub Stachys lanata) Hostalrie i Horsavinyá. MOHTSERRAT, P. 1948: (sub Stachys lanata) Tiana (PALAU). MASCLAHS, F. & BATALLA, E. 1972: (sub Stachys lanata) La Mussara BC 598233. Montagut BC 104004, BC 110419. BC 619915, la Llacuna, 28-VII-1975, O. DE BOLOS. Dades prgples RIPOLLES: sobre Ribes de Freser DG38, Sant Joan de les Abadesses DG47 I.Soriano-. XLVIII. LIHACEAE Familia formada per uns 13-22 generes i al voltant de 300 especies sobretot herbácies distribuides principalment per les zones temperades i amb alguns representants tropicals (SEEGELER, 1984; HEYVOOD, 1985). Algunes especies teñen importancia comercial per les fibres, fruits comestibles, o l i i com a ornamentáis.
1. Linua L.

Genere format per unes 200 especies originarles sobretot de les zones temperades i subtropicals de l'hemisferi boreal (BAILEY, 1976; SEEGELER, l.c). Des del punt de vista economic és el genere mes important de la familia, ja que d'ell s'obté el H i i la llinosa -llavor del 111-.
1.1. Línim usítatissiJtUB
H.V.:

L., Sp. Pl. 277 (1753)

111 Ic: FOHT I QUER, 1976: 411; SEEGELER, 1984: 156 2n= 30-32 (FEDOROV, 1974); 2n= 30 (SEEGELER, l.c) Aquesta especie no es coneix en estat espontani. Es creu que és una millora de l'home a partir de Llnua
bienne,

especie que té el mateix nombre

cromosómic, amb la qual es pot creuar fácilment i produir híbrids fértils (OCKEHDOH & VALTERS in TUTIH & al., 1968; FOHT I QUER, 1976; MATHOH, 1981; SEEGELER, l.c). Probablement es va originar al Próxim Orient i Egipte, i els

423

primers restes fossllitzats que s'han trobat daten de 5000 anys aC a Mesopotámia, Asirla 1 Egipte (DE CAHDOLLE, 1883; DURRAHT, 1976; SEEGELER, all.c). Ho obstant, LAHGER & HILL (1982) diuen que l'oli de l l i juga un paper important en els ritus de religió a l'India, i que hi ha proves de que menys el 1 1 que dona fibra es va originar a l'India d'on es va estendre 1 vers l'oest i el nord. A Europa el van introduir els fenicis i s'han trobat llavors i restes de fibres de fa uns 5000 anys ais dipósits lacustres deis Alps suissos (FOHT I QUER, l.c; LAHGER & HILL, 1982). Aquesta especie té moltes utllltats, de manera que l'epitet específic donat per Linné sembla molt encertat. Es coneix cultivat per les c i v i l i t zaclons india i egipcia per la seva fibra i per la llavor. El l l i és una f i bra molt apreciada en indrets de clima cálid per la seva baixa conductlvitat de la calor. La utilització de la llinosa en l'alimentacló humana, amb altres granes, encara continua en algunes regions de l'India, d'Abissinia i de Rússia (ALARCOH & al., 1968). La llavor conté un 35-44% d'oli i un 20% de prote'ína. El mucilag que la recobreix, la seva fariña i l'oli que conté son utilitzats d'antic en la farmacopea. Ho obstant i des del Renaixement, la seva utilització mes important ha estat per l'elaboracló de vernissos i pintures. La qualltat d'aquest oli, que s'asseca molt rápidament en contacte amb l'aire formant una pel.licula impermeable a l'aigua és, sol o barre jat amb substancies tintóries, molt utilitzat per al recobriment de metalls, fustes i d'altres materials. Aquest oli és una materia fonamental en la tinta d'impremta i també serveix per a fer hules, linóleum i materials impermeables. El residu que queda després de l'extracció de l'oli és utilitzat com aliment del bestiar, mentre que les fibres curtes o no filables serveixen per a fer paper de barba o de fumar. Els diferents tipus de culti-vars es classifiquen segons es vulgui obtenir fibra, oli o ambdues coses. En l'actualitat els paisos amb mes área ocupada per conreus de l l i son l'India -que amb l'arrós i el coto son els tres grans conreus del país-, la URSS, Estats Units, Canadá i Argentina (LAY & DYBIHG, 1985). Al segle XVIII devia ésser una planta molt comuna a la Península Ibérica, ja que QUER (1784) l'assenyala cultivat a totes les provínoles. E l l l i probablement es va deixar de cultivar a Espanya, igual que a Europa i a América del Hord, a comeníaments de segle, quan fou substituit per una altra fibra, el coto. En l'actualitat desconeixem que es cultivi a Catalunya i sois

424

ens consta molt rarament en estat espontani en indrets ruderals aprop de les cases, amb una distribució dispersa'per tot el país, tant a térra baixa com a l'estatge monta, rao per la qual el considerem subspontani casual OCKEND05 & VALTERS (l.c.) l'indiquen menys cultivat que en époques passades a la part occidental d'Europa i subspontani casual arreu del continent. Pades bibliográíiq.ues • 1. d'herbari COÍÍPASYO, L. 1B64: Vora Perpinyá. CADEVALL, J, et al. 1913-15: aprop de Luchan, vores del riu Garona, a la Valí d'Aran (ZETT.); Valí d'Eina, Valí de Pallars (LAP.). LLEHSA. S. 1945: Hostalric. BOLOS, A. & O. DE 1950: Barcelona (SEHHEH). MOHTSERRAT, P. 1957: accidentaIment prop de la via de la costa, entre els rius Besos i Tordera. Mataró BC 608820. GIRBAL, J. 1984: Bescanó DG74. BC 11318, Monteada, 1871, COMPARO. BC 603924, Alella, 1922, J.K. BARHADES. XLIX. LYTHRACEAB Familia herbácies formada per uns 22 generes i al voltant i arbustives de distribució principalment de 450 especies perqué donen molt rar.

tropical (HEYVODD,

1985). Algunes especies d'aquesta familia son importants

substancies tintóries, fustes valuoses o bé son plantes ornamentáis.
1. Aaaannia L.

Aquest genere compren unes 25 especies anuals amb el centre de diversitat mes important a l'Africa (GRAHAM, 1979). Totes viuen en llocs temporal o permanentment inundats 1 les llavors están adaptades a la dispersió aquatica, ja que presenten una cambra aerífera que els permet surar, i pels higroscopios per a agafair-se a un objecte i ésser transportades (1983b) va fer una revisió deis exemplars trobats a Espanya i va arribar a la conclusió de que hi havia (GRAHAM, l.c). CARRETERO
á'Amaannia

tres especies. A Catalunya han existit les tres, encara que en l'actualitat sembla que sois n'hi ha dues d'elles que formen part de la vegetado arvense deis arrossars.

1.1. ÁMMannia

aegyptíaca

Villd., Hort. Berol. 1: 6 t. 6 (1803) L. subsp. aeg-yptiaca (Villd.) Koehne in Engler, Bot. Villd. var. subsessilis Boiss., F l . Or. 2: 743

=Amaannia baccífera

Jahrb. 1: 260 (1880)
=Ammannia auriculata

(1872) Especie originaria d'Africa i d'Asia (CARRETERO, 1983b) i introduida a Europa sobretot ais camps d'arrós i també en d'altres ambients aigualosos. La taxonomía d'aquesta especie no está clara, ja que hi ha autors que la sinonimitzen amb
A. baccifera

L., mentre que

d'altres la consideren

una

subspécie d'aquesta i encara una especie diferent. A Catalunya aquesta planta fou recol.lectada per SEGURA a mitjans d'aquest segle en uns arrossars del delta del Llobregat. Aquests arrossars actualment es traben dessecats i aquesta especie no s'hi ha retrobat, tampoc a cap altra zona arrossera com catalana. Al Principat la considerem consta de Valencia, on segons

adventicia casual i un efemerófit segans la classificacíó de KORNAS (1978). A la resta de la Península sois ens mala herba pac CARRETERO (l.c.) és una l.c). Dadss .blbliográfiquss 1 d'herbari SEGURA, A. 1952; (sub A. senegalensis Lam.) Arrossars del delta del Llobregat. El Prat de Llobregat BC 111816. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984b; (sub A. baccifera) L. Delta del Llobregat (SEGURA, BC 115458). 1.2. Ajtaannia x coccJnea Rottb., Pl. Horti Univ. Rar. Progr. 7 (1773)
-Ammannia -Aamanaia purpurea coccinea

freqüent ais arrossars; a Europa

també está introduida a Rússia i possiblement al nard d'ltália (CARRETERO,

Lam., Encycl. Méth, Bot. 1; 131 (1783) subsp. purpurea (Lam.) Koehne in Engler, Bot. Jarhrb. Swartz, F l . Ind. Occ. 1; 272 (1797)

1: 250 (1880)
=Aminannia sanguinolenta

N.V.: presseguera 2n= 66 (GRAHAM, 1979) Especie originaria d'América, des partir á'A. (n=
entre A. x auriculata

deis Estats

Units fins al Brasil
robusta

(VEBB in TUTIN & al., 1972). Segans GRAHAM (1979) és un anfidiploide a (n= 16, especie d'amplia distribució) i á'A.
i A. robusta, i entre A. x coccinea i A.

17, especie sois nativa a América), Ja que
coccínea

els creuaments efectuats
auriculata,

donen llavors viables.

426

Es possible que s'hagi originat - i encara s'origini- a la part central deis Estats Units, indret on conviuen les dues especies parentals. Les tres especies creixen Juntes ais mateixos ambients i les tres produeixen una gran quantitat de llavors minúscules, entre 150 i 300 per cápsula (GRAHAM, l.c). Aquest táxon té categoría d'espécie perqué morfológica i citológicament és diferent i , a mes, endogámia. A Catalunya es coneix des de mitjans de segle deis arrossars del delta del Llobregat i posteriorment s'ha anat trobant a la resta de les zones arrosseres. En l'actualitat i degut a la intensa i extensa utilització d'herbicides la seva presencia ha davallat forcpa; no obstant, en arrossars poc -o gens- tractats apareix formant, de vegades, masses importants. Al Principat la considerem una planta naturalitzada ais arrossars -encara que de forma puntual pot aparéixer en marges de rius i séquies- de l'Empordá, del Segriá i del delta de l'Ebre. Floreix i fructifica a l'estiu o a la tardar abans o després de que cullin l'arrós. Es un epecófit sensu KORKAS (1978). A la Península també s'ha trobat en arrossars de Valencia (BORJA, 1050; CARRETERO, 1983b), Kúrcia <ALCARAZ á al., 1981b), Badajoz (CARRETERO, l.c.) i t a Portugal (FERNANDES & FERNANDES, 1949; MALATO-BELIZ, 1980). També ens consta deis camps d'arrós del SE de Franga (MOLINIER, 1980) al., 1972) sois l'indica naturalitzat a la Península Ibérica. Dades bibliográfiques 1 d'herbari SEGURA, A. 1952: Marge dret del Llobregat, prop de l'estany del Remóla. Prat de Llobregat BC 111815, BC 115456. BOLOS, 0. DE & MASCLANS, F. 1955; El Prat de Llobregat, País, entre la Cava i l'Ampolla, Sant Jaume d'Enveja. BALADA, R. et aJ. 1977: Delta de l'Ebre. BF90-91, CFOO-01-10. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: Al SE de Lleida. CARRETERO, J.L. 1988: Delta de l'Bbre. BC 114011, el Prat de Llobregat, 12-XI-1950, A. & O. DE BOLOS. BC 115768, el Prat de Llobregat, 22-VIII-1951, F. & M. MASCLAHS. BC 130773, País, lO-X-1954, A. DE BOLOS et al.. Aquest plec conté exemplars d'aquesta especie i á'A. robusta. BC 130770, el Fangar, l-XI-1954, A. DE BOLOS et al. BC 130771, Sant Caries de la Rápita, 2-XI-1954, A. DE BOLOS et al. i del Japó, on es manté en poblacions barrejades mitjan(;ant

segons KASÁHARI (1982) es tracta d'una introducció recent. VEBB (in TUTIN &

427

gades proples ALT EXPORDA: Riumors EG07, Sant Pere Pescador EG07, BAIX EBRE: Camarles CFOl, BAU EXPORDA: País EG14, MOITSIAHES: L'Encanyissada CFOO, SEGRIA: Seros BF89, Alcarrás BG90. 1.3. Ajtaannia robusta Heer 4 Regel, Ind. Sem. Horti Turic, Adn. 1 (1842)
=Amaannia coccínea Rottb. subsp. robusta (Heer S Regel) Koehne in

Engler, Bot. Jahrb. 1; 250 (1880) Especie originaria de les parts central i occidental deis Estats Units (GRAHAX, 1979). A la Península Ibérica fou citada per primer cop per CARRETERO (1983b) deis arrossars deis deltes del Llobregat i de l'Ebre, de Valencia, Murcia i Extremadura. Posteriorment l'hem trobat al Segriá i a l'Alt Empordá, també en arrossars i una vegada al marge d'un riu. El fet de trobar-se en una zona no significa que aparegui sempre, ja que aixó depén de la puresa de les llavors de l'arrós, de la procedencia d'aquestes i de l'ús d'herbicides. Per exemple a Castelló d'Empúries va haver-hi arrossars durant cinc anys i en aquest temps mal várem trobar cap herba típica deis arrossars -excepte
Najas gracillima,

que no havia estat encara citada de la Península-, mentre
Lindernia dubia, Bergía capensis i Cyperus áifforjnis,

que a Sant Pere Pescador al primer any de conreu hi van aparéixer: Amaannia
robusta, A, x coccínea,

entre les especies exótiques. En l'actualitat A. robusta és una mala herba forga freqüent ais camps d'arrós (potser on és mes ment amb d'estiu. VEBB (in TUTIH & al., 1968) l.c). DadQS bibllográfiques i d'herbarl CARRETERO, J.L. 1983b: El Prat de Llobregat (BC 117175, BOLOS & MASCLAHS), País (BC 130773, A. & 0. DE BOLOS), Sant Jaume d'Enveja. CASASAYAS, T. & FARRAS, A. 1986b: Alcarrás, Seros, Aitona, Riumors, Sant Pere Pescador. CARRETERO, J.L. 1988: Delta de l'Ebre, entre Sant Caries i el Poblenou. no la recull a Flora Europaea i de la Península també ens consta de Badajoz, de Murcia i de Valencia (CARRETERO,
A.

rara és al delta de l'Ebre) on conviu principalLa considerem una especie naturalitzada i és un

x coccínea.

epecófit i un agriófit segons KORITAS (1978). Floreix i fructifica a fináis

428

Pades ..própies ALT EIPOEDA: Riumors EG07, Sant Pere Pescador EG07, BkU LLOBEEGAT: entre la Ricarda i l'aeroport DF27 -R.K.Kasalles-, SEGRIA: Aitona BF89. Seros BF89, Alcarrás BG90.

L. IIAL¥ACEAE Familia formada per uns 80-95 generes i al voltant de 1000 especies de plantes herbácies i arbustives de distribució cosmopolita HEYVOOD, 1985). Algunes especies son cultivades fruits comestibles o bé com plantes ornamentáis. 1. Abutilcm Miller Genere format per unes 90-150 especies origináries de les regions cálides i temperades d'arreu, excepte Europa (BAILEY, l.c; CHITTENDEF, 1986). 1.1. Abutilón theapbrasti
^Abutilón avicennae = Slda abutilón L.

(BAILEY, 1976;

per obtenir fibra, pels

Medicus Künstl. Gescbl. Malv.-Fam. 28 (1787) Gaertner

2n= 42 (FEDOROV, 1974; VARMICK 8 BLACK, 1986) s L'área de distribució original d'aquesta especie no es coneix amb exactitud. Ll (1970), HAKF (1984) i SPEFCER (1984) la donen originaria del SE i es d'Asia; VEBB (in TUTIN & al., 1968) la considera nativa del SE d'Europa i de la regió mediterránia; per THELLUNG (1912) creix de forma natural des d'Itália cap a l'est, SV d'Asia i África del nord, mentre que per HESS & a l . (1970) prové de la part sud del SE d'Europa i d'Asia, des d'Itália fins a Xina. A la Xina i al Tíbet és cultivat des d'abans de l'any 2000 aC per la seva fibra basta, que s'utilitza per fer roba, cordes, bosses, xarxes de pescar, paper groUer i per calafatar embarcacions; també s'utilitza com a planta medicinal a i , l.c; HANF, l.c; SPENCER, l . c ) . Les llavors contenen entre un 15 i un SOS de lípids, i son menjades per la canalla a la Xina i al Kasbmir (SPENCER, l . c ) . Els exemplars son forta difícils de trasplantar; no obstant, les llavors romanen viables durant molt de temps, de manera que hi ha de forma quasi permanent un reservori de granes al sol, la qual cosa implica molts problemes en la seva eradicació. Segons SPENCER (l.c.) una sola planta pot produir

8000 llavors amb una viabilitat de 50 anys. La longevitat de les llavors enterrades al sol és de 9-56% ais 4 anys i fins a 43% després de 39 anys. Nosaltres hem contat 307 plantes provinents d'un sol exemplar a l'any següent de la seva aparició i al cap de 7 anys encara hi ha llavors que germinen. Ais Estats Units hi fou introduida poc temps abans de 1750, durant l'época colonial, degut a la seva potencial válua económica per obtenir fibra (SPENCER, l.c). Les primores introduccions es van fer des d'Anglaterra i la prodúcelo comercial de fibra a partir d'aquesta planta es va intentar fins a fináis del segle XIX. No obstant, sembla que fou l'abséncia de mitjans adequats per obtenir la fibra de la tija i preparar-la peí seu ús el motiu peí qual es va abandonar aquest conreu, ja que no era competitiva davant el cánem. Segons SPENCER (l.c.) aqüestes plantacions experimentáis foren el punt de partida de l'expansió d'aquesta malvácia com a mala herba importantíssima deis conreus de fileres d'USA. En l'actualitat és la principal especie arvense deis conreus de blat de moro, soja, coto i sorgo a la part oriental d'aquest país, mentre que la seva área d'expansió continua en augment. QÜER (1762) l'assenyala cultivada en alguns jardins d'Espanya com a planta medicinal. Al segle passat és indicada de Valencia, Valladolid, aprop de Málaga i de les Balears (IZQUIERDO, 1986). A Catalunya és citada per primer cop per VIGO (1976) d"ambients ruderals- de Barcel'ona. Posteriorment ha anat apareixent en indrets ruderals i arvenses de diferents indrets del país, tant en comarques litorals com continentals. Es important d'assenyalar que és una especie en expansió arreu del país, amb el centre mes important a les contrades Ileidatanes, on és una mala herba molt molesta i difícil d'exterminar, principalment ais regadius: conreus de blat de moro, cebes, tomáquets, etc. pero també ais secans. L'arribada d'aquesta especie a les comarques Ileidatanes és relativament recent i s'ha el nostre principal prove'ídor tant de llavors com Estats Units. Així com VIGO (1976) la considerava una adventicia fugag, en l'actualitat és una especie naturalitzada a Catalunya i encara s'está expansionant. Es un epecófit sensu KORNAS (1978), i floreix i fructifica des de la primavera fins a la tardor. produit segurament barrejada amb granes poc netes de blat de moro procedents del país que és de males herbes: els

430

De

la Península Ibérica ens

consta de Santander <LAIlíZ & LORIEBTE, i del País Valencia (CARRE-

1983), de Sevilla, Mallorca, Málaga i Valladolid (FERNAÍíDEZ & SILVESTRE, 1983), del País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984) TERO, 1985b). Ens consta adventicia a Franca -al Jardin des Plantes de Montpeller des de l'any 1893(THELLUHG, l.c, MOLIHIER, 1980); a Finlandia, on segons llavors de girasol, soja i blat (MIKURTTO (1982) bi ha inmigrat barrejada amb SIEVICZ, 1985)

de moro, procedents deis Estats Units i del SE del Canadá; a Polonia

i a Europa Central (HAHF, 1984). VEBB (l.c.) la indica pos-

siblement introduida a l'oest de la regió mediterránia i a la part septentrional del SE d'Europa: Franga, Espanya, Portugal i Txecoslováquia, i nativa dubtosa a Albania, Italia, (^rsega i a la part central de Rússia. Dades bibliográfiques 1 d'herbari VIGO, J. 1976: Límits de Barcelona. CASASAYAS, T. 1982: Tarragonés, Barcelonés, Bages. COHESA, J.A. & TABERNER, A. 1984: Especie en expansió a la Noguera: Camarasa; al Segriá: Lleida C O i Almacelles BG82. GO IZQUIERDO, J. 1986: Torregrossa CGIO; Balaguer, Vallfogona CG12; Gerb, Sant Lloren? CG13; Miralcamp CG20; Linyola, el Poal CG21; Bellcaire CG22; Preixana CG30; Castellnou, Barbens, Ivars CG31; Penelles, Preixens, Castellserá, Montgai CG32; Artesa de Segre CG34; Agramunt, Mafet CG42; Mafet CG43. Herb. CADEVALL, Puig-reig, 5-IX-1899, PUJOL, (sub Sida sp) Dades própies ANOIA: Montmaneu CG60, BAGES; Salelles CG91, Manresa DGOl, BAIX LLOBREGAT; Molins de Rei DF18, BARCELOHES: Barcelona (Montjuic) DF27, Barcelona (Pedralbes) DF28, BERGUEDA: Gironella DG05, KARESME; Premia de Dalt DF49, HOGUERA: Balaguer CG12, Gerb CG13, Linyola CG21, Bellcaire d'Urgell CG22, Artesa de Segre CG3i, OSONA: Santa Maria de Coreó DG45 -J.M.Ninot-, SOLSONES; Solsona CG75, TAERAGíOIES; Tarragona CF55, URGELL: Agramunt CG42, VALLES OCCIDEITAL: Caldes de Montbui DG30.

2. Alcea

L.

Genere format per al., 1968)

unes 60

especies natives de

l'est de

la regió

mediterránia fins a l'Asia central (BAILEY, 1976). Segons VEBB (in TUTIN & el centre de distribució d'aquest genere es troba al SV i C d'Asia hi ha moltes dificultats taxonómiques per a reconéixer les i afegeix que medicináis.

especies. Algunes d'aquestes son utilitzades com a plantes ornamentáis i com

2.1. Alcea rosea L., Sp. Pl. 687 (1753)
= Altbaea rosea (L.) Cav., Diss. 2: 91, t. 29 f. 3 (1786)

2n= 26-42 (FEDOROV, 1974); 2n= 42 (FERNANDES, SANTOS & QUEIROS, 1977b) Aquesta especie no és coneix en estat espontani. Considerada sovint d'origen xinés, és natural de Siria (FONT I QUER, 1976; BAILEY, 1976; HAARMAN & MEYLAN, 1982). Passiblement és un híbrid entre A. setosa -especie originaria del SW d'Asia i Egipte- i A. paluda -nativa del SE i EC d'Eu-

ropa-, o bé amb alguna especie asiática (VEBB in TUTIN & al., 1968). FOURNIER (1951-52) la considera introduida a Europa peí seu cultiu com ornamental l'any 1523. Els pétals teñen propietats medicináis, sobretot per a calmar la tos grades al mucilag, i també s'han utilitzat per a donar color al vi (HAARMAN & MEYLAN, l . c ) . A la Península Ibérica la coneixem cultivada ais jardins des del segle XVIII (QUER, 1762), mentre que a mitjan del segle passat ja es trobava en "estat subspontani. En l'actualitat és una especie forga cultivada a Catalunya per la seva florado i molt sovint es troba subspontánia ais marges de camins, en erms i enrunalls, vores de rius, etc de gran part del pais, tant a térra baixa com a l'estatge monta. Floreix i fructifica a fináis de primavera i a l'estiu; les llavors son tintóries i germinen molt fácilment. VEBB (l.c) la indica ampliament naturalitzada arreu d'Europa; Austria, Alemanya, Franga, Suissa, Italia, Espanya, Portugal, Gran Bretanya, Txecoslováquia, Romanía, Bulgaria, Hongria, lugoslávia i Rússia. Dades bibllográfiques 1 d'herbari COLMEIRO, M. 1846; Cultivat. VILLKOMM, M. & LANGE, J. 1880; Cultivat i subspontani. VAYREDA, E. 1902: Jardins. CADEVALL, J. et aJ. 1913-15: Cultivat i subspontani per terres de conreu. LLENSA, S. 1945; Voltants d'Hostalric. MARCET, A. 1948: Montserrat. MOLERO, J. 1976: La Foia CF17 i la Venta d'en Pubill CF26. VIGO, J. 1983: Voltants de Ribes DG38. NINOT, J.M. 1984: Llesp, Coll, CHIO. BOU, J. 1985: Tapis DG79. Dades própies ALTA RIBAG0R9A; Pont de Huntanyana CG06, ALT EHPORDA; Ha<?anet de Cabrenys DG79, Navata DG87, Boadella DG88, Agullana DG89, Cantallops DG99, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, V i l a j u i g a EG08, Roses EG17, Llan<?á EG19, ANOIA: J o r b a CG70, Sant H a r t í de Tous CG70, Calaf CG72, ALT CAHP; Hont-ral CF47, Cabra del

432

Camp CF56, Vilardida CF67, ALT URGELL: Bassella CG55, Ogern CG65, Oliana CG65, Coll de Nargó CG67, Organya CG67, E l Pía de Sant Tirs CG68, La Seu d'Urgell CG79, BAGES: Súría CG93, Cardona CG94, BAIX CAHP: Reus CF45 -JM.Kínot-, BAIX EBRE: L'Ametlla CF12, BERGUEDA: Saldes CG97, Puig-reig DG04, Gironella DG05, Ceros DG06, BAIX LLOBREGAT: Holíns de Reí DF16, BAIXA CERDANYA: Bellver de Cerdanya CG99, CONCA DE BARBERA: Vilanova de Prades C F e 7 , GARRIGUES; Juneda CGíO, GIRONES: Canet d'Adri DG75, Ceira DG65, Celrá DG95, Sant Jordi Desvalls DQ95, GARROTXA; Els Hostalets d'En Bas DG56, Besalú DG77, NOGUERA: T é r m e n s CGia, Bellcaíre d'Urgell CGEE, Camarasa CG£3, Artesa de Segre CG34, Ponts CQ44, Tiurana CG54, OSONA: Roda de Ter DG44, PRIORAT: Ulldemolins CF£7, PALLARS SOBIRA: Sort CG49, Llavorsi CH50, RIBERA D'EBRE: Benissanet CF04, Mora d'Ebre CF05, RIPOLLES: La Farga de Bebié DG36, Ribes de Freser DG38, Sant Joan de les Abadesses DG47, SEGRIA; Sarroca de Lleída BF99, Alcarrás BQ90, SOLSONES; Solsona CG75, Claríana de Cardener CG84, SEGARRA: Sedó CG52, Sant Guim de Freixenet CG51, Sant R a m ó n CG62, Tora de Ríubregós CQ63, SELVA; Ríudellots de la Selva DG83, Tossa de Mar DG9i, TERRA ALTA: Horta de Sant Joan BF73, Batea BF75, Corbera BF85, Víllalba deis Ares BF85, URGELL; Tornabous CG31, T á r r e g a CG41, Agramunt CG42, VALLES ORIENTAL: Granollers DG40, VALLES OCCIDENTAL; Terrassa DQlO.

3. Eibiscus

L.

Genere format per unes 150-250 especies originarles, principalment, de les regions tropicals (CHITTEFDEN, 1985). Algunes especies es cultiven com ornamentáis, d'altres per obtenir fibra i encara com hortallsses.
3.1. Eibiscus trionun L., Sp. Pl 697 (1753)

2n= 28-56 (FEDOROV, 1974) Especie possiblement originaria del SE i GE d'Europa (VEBB in TÜTIH & al., 1968; HAHF, 1984), encara que segons CHITTEHDEH (1986) és paleotropical i BAILEY (1976) diu que és nativa de les regions temperades i tropicals de l'Antic Món. Aquesta planta sembla que era forga freqüent ais horts del voltant de Barcelona en temps de QUER (1784), mentre que a mitjan segle passat ja era molt rara (COSTA, 1877). VILKOMM & LAHGE (1860) l'assenyalen en cultius de la part oriental d'Espanya i l'indiquen probablement introduit d'ltália o bé d'Orient, També s'ha trobat de forma esporádica a la Garrotxa, al Tarragonés, al Bages, a la Hoguera i a la Selva. Floreix a l'estiu i la flor sois

433

s'obre al matí a primera hora. A Catalunya la considerem com una adventicia efimera. Ens consta introduit a Murcia <ALCARAZ & al., 1981a). ¥EBB (l.c.) l'indica naturalitzat a la regió mediterránia i casual mes al nord: Austria, Franca, Alemanya, Espanya, Portugal, Polonia, mentre que a Txecoslováquia, a Italia i a Sicilia hi és natiu dubtós. També ens consta adventici a Gran Bretanya (SYVES, 1976b), Xina, Australia, África i América del Hord (HAHF, 1984). Pades ...bibliográfiques 1 d'herbari COSTA, A.C. 1877: Barcelona, Tarragona. Olot (VAYREDA, BOLOS). CADEVALL, J. et aJ. 1913-15: Sallent BC 638199. LLANSAHA, R. 1976: Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes CG13, BC 625460. BC 134063, Matanes, tardar-1955, C.CASAS. LL MELIACEAE Familia formada per uns 50 generes i al voltant de 550 (1400) especies d'arbres i arbusts natives de les regions trapicáis i subtropicals (BAILEY, 1976; HEYVODD, 1985). Algunes especies son importants des del punt de vista económic per la seva fusta o com a ornamentáis.
1. Kelia L.

Aquest genere compren unes 10 especies arbóries i arbustives origináries de les regions trapicáis d'Asia i Australia (BAILEY, l.c; BOSSARD & CUISANCE, 1984). 1.1. Jfeiia azedaracb L., Sp. Pl. 384 (1753)
=Azederacb deleteria Medik:., Geschl. Malv. 116 (1787) H.v,: amélia 2n= 28 (FEDOROV, 1974; PENHIHGTOH & STYLES, 1975)

Especie originaria del sud i de l'est d'Asia, des de l'Iran fins l'India i Xina, així com també d'Austrália oriental i la Polinesia (MATHOH, 1981; MABBERLEY, 1984). Segons FOURNIER (1951-52) fou introduida a Europa com a planta ornamental l'any 1656, no obstant, LÓPEZ & MIELGO (1984) diuen que a Espanya és cultivada des del segle XVI.

434

Tot i ésser un arbre tropical s"adapta molt bé a la majoria de sóls i condicions de les zones temperades amb una pluviositat de 300-400 mm. a verdura; a l'India el suc Les que fulles son tintóries i bullides s'usen com els fruits son metzinosos i d'ells, i de

surt de les incisions del trono es fa servir per fer una beguda refrescant; les fulles, s'obté un producte insecticida. Al segle XVIII les llavors eren molt utilitzades a Barcelona per a fer rosaris (QUER, 1762) i en zones de l'Iran, India, Sri-Lanka i Malaisia és considerat com un arbre sagrat i els fruits serveixen per ornar els altars (LÓPEZ & KIELGO, l.c). QUER (l.c.) l'indica cultivat ais jardins del centre d'Espanya, de Galicia, Andalusia, Barcelona i Valencia. A Catalunya fou citat subspontani deis voltants d'Hostalric per LLEHSA (1945). En l'actualitat és un arbre íorqa cultivat al pais com a arbre ornamental i d'ombra, i també es troba en estat subspontani en indrets ruderals aprop d'on és plantat, tant en comarques litorals com continentals. Floreix a fináis de primavera amb també son unes uns flors de color lilós suaument perfumades i seguidament fructifica amb fruits groes molt caraeteristics i que

forga ornamentáis quan

l'arbre está sense fulles; les llavors germinen molt fácilment. Al Prineipat la considerem subspontánia i és una epecófita segons KORHAS (1978). També ens consta subspontani en marges de la carretera a Córdova i a Ciudad Real. Ens consta espontaneltzat a Italia (VIEGI & al., 1974) (in TUTIN & al., 1968) i TUTIH l'indica molt plantat al sud d'Europa i localment

naturalitzat a Creta, Franga i lugoslávia. Es també naturalitzat a molts paisos trapicáis i subtropicals i en alguns llocs, com a Madagascar i África del Sud, hi és una.especie molt invasora (MACDONALD, 1964; MABBERLEY, l.c). Dades bibllográfiques í d'herbari LLENSA, S. 1945: Subspontani vora Hostalric. Dades própies ALT EMPORDA; Havata DG87, ALT PENEDES: Mediona CF89, BAU EBRE: Roquetes BF82, L'Aldea BF91, MONTSIANÉS: Les Cases d'Alcanar BE99, lOGUERA; Sant Lloren? de Montgai CG23, SEGRIA: Torres de Segre BG90, SELVA: Maganet de la Selva DG72, TERRA ALTA: Gandesa BF84.

435

L I I . XIKOSACEAB

Aquesta familia conté aproximadament 50-60 generes i 2000-3000 especies arbóries i arbustives distribuides sobretot per les regions tropicals i subtropicals del món, arribant algunes a zones temperades-cálides (POLHILL
& RAVEír,

1981; HEYVOOD, 1985). Algunes especies teñen una gran importancia a en indrets árids, com a fixadores del sol, o encara

económica per la seva fusta, pels seus tanlns, per la goma arábiga, com plantes farratgeres d'altres son molt valuoses com a plantes ornamentáis. 1. Acacia Jtill. Es el genere mes América mitat amb gran d'aquesta familia, amb unes 1200

especies origi-

narles d'Austrália, África, Madagascar, Asia, illes del Pacific i del Carib, i (POLHILL & RAVEN, l.c; ROSS, 1981). Europa és l'única gran área Australia, tampoc en té, encara que se n'han trobat restes fóssils pluja geográfica que no té Acacia autóctones, i Nova Zelanda, tot i la seva proxi(ROSS, l.c). La majoria d'espécies d'aquest genere viuen en árees amb

marcadament estacional o baixa, pero fins i tot les que viuen en bascos plujosas passen una curta estació seca. Segons ROSS (l.c.) aixó no implica que el genere hagi evolucionat en una regió árida o semiárida, sino tot el contrari, ja que és probable que s'hagi originat en les terres baixes trapicáis, mentre que el genere mes de 800la xeromorfia és secundaria. Es un genere forga difícil -mes taxonómicament ja que hi ha moltes especies que s'assemblen. A Australia és gran del continent i és on hi ha mes especies ú.'Acacia
i

(ROSS, l.c; BEADLE, 1981). Quan es cremen bascos de

Nothofagus Acacia;

aquest es recupera a no ésser que hi entrin especies á'Eucalyptus reixen els Nothofagus i augmenten les especies á'Acacia

s i aixó passa fan poblacions mixtes i s i els focs encara continúen desapa(BEADLE, l . c ) . australianes i Les diferencies principáis entre les especies d 'Acacia teñen les estipules transformades en espines mes

les africanes son que aqüestes ultimes perden la fulla durant l'estació seca, o menys llargues, i floreixen a la primavera i a l'estiu, mentre que les australianes son perennifólies, algunes presenten fil.lodis, no teñen espines o bé aqüestes son molt petites, i a mes floreixen a l'hivern o a comenijaments de primavera.
A

Catalunya

les

especies

ú'Acacia

que

es

troben

subspontánies

o una,

naturalitzades

son

plantes

ornamentáis

originarles

totes, excepte

d'Austrália. Reben el nom

papular de "mimases" i son forga termófiles, rao

436

per la qual acostumen a trobar-se en indrets litorals cálids i en cas de gelades algunes d'elles poden perdre la part aéria i rebrotar o bé, si les temperatures son molt baixes, morir. 1.1. Acacia cyaaopbylla
=Acacia

Lindley, Bot. Reg. 25 <ltisc.): 45 (1839)

saligna auct., non (Labill.) Vendí, f i l . 2n= 26 (FEDOROV, 1974)

Especie originaria de l'oest d'Austrália, on viu en planes sorrenques costeres, vares de rius, talussos rocosos, etc. Creix en zones obertes deis bases esclerofil.less secs, o bé en boscos temperats, i encara fa part de comunitats arbustives 1984). Es una especie de creixement rápid que tolera la secada, el foc, els sois calcaris i els vents salabrosos; per aquesta rao ba estat molt utilitzada per a fixar les dunes i per a controlar l'erosió deis canals de drenatge a la Costa Blava, a l'Africa del nord, al líedi Orient, África del Sud i a América del Sud (GUILLET, 1978; BOSSARD & CUISANCE, 1984). Desconeixem l'época d'introducció a Catalunya pero possiblement sigui també el segle passat. Es una mimosa cultivada en jardins i en marges de carreteres. Sois l'hem trobada escapada de conreu en una pineda degradada a la comarca de la Selva, a Blanes, aprop del jardí "Pinya de Rosa" (DG81). Floreix i fructifica a 1'abril i maig. A Catalunya la considerem subspontánia casual i és una ergasiofigófita segons la classificació de KORNAS (1978). FRANCO (in TUTIN & al., 1968) diu que sovint ha estat confesa amb A.
saligna,

(mallee) ais indrets mes secs. Fou introduida a Fran-

ca l'any 1838 com a planta ornamental (POURTET, 1977; BOSSARD & CUISANCE,

la qual

té els gloméruls

floráis

mes

petits, i la indica

naturalitzada

a la part meridional

d'Europa: Córsega, Frantja, Espanya,

Portugal, Italia, Sardenya, Sicilia i Grecia. 1.2. Acacia dealbata Link, Enum. Hort. Berol. Alt. 2: 445 (1822) 2n= 26 (FEDOROV, 1974; FERNANDES, SANTOS & QUEIROS, 1977a) Especie originaria de la part oriental d'Austrália, on viu tant en regions escarpades i humides com en planes seques; en uns ambients és un arbre alt, mentre que ais indrets mes árids és un arbust. Forma part, amb
A. jnelanaxylon,

del sotabose de boscos d'Eucalyptus,

i també de les comuni-

tats

de substitució

després 1984).

de cremar-se

els boscos

de

Nathofagus

cunniaghamii

(BEADLE, 1981). Es coneix introduida

a Europa des de 1824

(BOSSARD & CUISAirCE,

Es l'espécie de aimosa mes freqüent a Europa i s'utilitza tant peí seu cultiu ornamental en paros i Jardins, com per la goma arábiga, pels tints i pels olis essencials. Aguanta íarqa rebrota de la soca. A Catalunya és també l'espécie d'Acacia mes cultivada i en l'actualitat es troba naturalitzada ais marges de carreteres, erms i en pinedos esclarissades de comarques sobretot litorals. Floreix i fructifica ben aviat a l'hivern. Segons la classificacíó de d'un hemiagriófit.
FRANCO KORNAS

el fred i en cas de gelades fortes

(1978) es tracta d'un epecófit i

(in TUTIN & al., 1968) l'assenyala ampliament naturalitzada al

sud d'Europa: Aqores, Portugal, Espanya, Franga, Italia, Sardenya, lugoslávia i Romanía. Dades bibliográfiques i d'herbari
BOADA,

«. & al. 1984: Vora Sant Celoni, al Kontnegre (Sot deis Bocs).

Dadss própies ALT EMPORDA: Albanyá DG78, entre Darnius i Boadella DG88, Agullana DG89, Cantallops DG99, BAU EMPORDA: S'Agaró EG02, Calella de Palafrugell EG13, BARCELONÉS: Vallvidrera DF28, GIRONES: Cassá de la Selva DG83, KARESKE: Sant Andreu de Llavaneres DG50, Sant Pol de Mar DG60, NOGUERA: El Poal CG21, SELVA: Blanes DG81, Vidreres DG82, Tossa de Mar DG91. VALLESPIR: El Pertús DH80. 1.3. Acacia karoo Hayne, Darst. Beschr. Arzn. Gewáchse 10: t. 33 (1827)
"^Acacia hórrida auct,, non Villd.

Especie originaria de la regió del Cap a l'Africa del Sud (ROSS, 1981). Desconeixem quan fou introduida aquesta especie a Europa i a Catalunya. En l'actualitat al Principat no és massa cultivada i sois la coneixem fent tanques. L'hem trobada subspontánia en ambients ruderals aprop deis indrets on es cultiva a Barcelona (DF38) i al Maresme, a Montgat (DF39). Floreix i fructifica a l'estiu i les seves llavors germinen amb molta facilitat. Al país la considerem subspontánia casual i és una ergasiofigófita segons la classificacíó de
KORNAS

(1978).

438

FRANCO (in TUTIN & al., 1968) la indica cultivada al S d'Europa com W ornamental i per fer tanques, i localment naturalitzada a Espanya, Portugal, Sicilia i Córsega. 1.4. Acacia lougifolia (Andrews) Villd., Sp. Pl., 4: 1052 (1806)

2n= 26 (FEDOROV, 1974; FERNANDES, SANTOS & QUEIROS, 1977a) Especie originaria de Nova Gal.les del Sud i introduída a Europa vers 1792 com a planta ornamental (FOURNIER 1951-52; FRANCO in TUTIH & al., També ha estat utilitzada per a fixar dunes litorals i a l'Africa austral és una especie invasora molt molesta, que s'ha introduit dins deis ecosistemas naturals ja que produeix una gran quantitat de llavors que mantenen la seva capacitat de germinar durant molt de temps, i algunes sois germinen després deis incendis, de tal manera que és molt difícil el seu control (MACDONALD & JARMÁN, 1984; PIETERSB & CAIRNS, 1986). A Catalunya és una especie cultivada en Jardins i sois l'hem trobada subspontánia a la comarca de la Selva, a Blanes, en una pineda aprop del jardí "Pinya de Rosa" (DG81). Floreix i fructifica a comengaments de primavera. Al Prineipat cal considerar-la subspontánia casual i és una ergasiofigóf ita segons la classificació de KORNAS (1978). FRANCO (l.c.) l'assenyala ampliament cultivada al SV d'Europa per dunes, pero no ornament, com a planta ornamental i per estabilitzar 1958; BOSSARD & CUISANCE, 1984).

l'esmenta subspontánia o naturalitzada d'enlloc. 1.5. Acacia melaocayloa R. Br. in Aitón, Hort. Kew. ed. 2, 5: 462 (1813) 2n= 26 (FEDOROV, 1974; FERNANDES, SANTOS & QUEIROS, 1977a) Especie originaria del SE d'Australia i de Tasmánia, introduida a Europa vers 1801 com a planta ornamental i per fusta (FOURNIER, 1951-52; FRANCO in TUTIH & al., 1968; BOSSARD & CUISANCE, 1984). A la regió d'origen es troba en árees fresques i húmidas de valls i planes, en talussos vora els rius i en regions muntanyoses. Ateny el seu desenvolupament mes gran en boscos frescos plujosos o bé en l'estrat inferior de boscos humits
lyptus á'Suca-

on, de vegades, conviu a l A. dealbata m>

(BEADLB, 1961).

Es una especie molt ornamental i a (^talunya es planta ais Jardins. Ens consta escapada de conreu a la comarca de la Selva, a Blanes <DG81), en una pineda sobre sauló aprop del Jardí botánic "Pinya de Rosa". Al Prineipat cal

439

considerar-la

subspontánia casual 1 és una ergasiofigófita sensu KORNAS i FRANCO (l.c.) l'assenya-

(1978). Floreix i fructifica a comeníaments de primavera. Ens consta d'Astúries (LASTRA & KAYOR, 1979) la plantada al SV d'Europa per la seva fusta i localment naturalitzada a les Agores, Portugal, Espanya, Franga, Gran Bretanya 1 Italia. 1.6. Acacia retinodes
=Acacia floribunda

Schlecht., Linnaea 20: 664 (1847)
auct., non Villd.

2n= 26 (FEDOROV, 1974) L'área de distribució natural d'aquesta especie es troba al sud

d'Austrália, a l'estat d'Austrália Meridional, tocant a l'oceá Indic, i també viu a Tasmánia (FRANCO in TUTIN & al., 1968). Creix en fondalades humides, marges de rius, boscos oberts, etc. Es coneix introduida a Europa des de 1871 com a arbre ornamental. Tolera les terres calcarles i sovint es fa sois sense cal? (BOSSARD & CUISANCE, servir de portaempelt de les nombroses especies ornamentáis de mimoses, la majoria de les quals prefereixen 1984). A Catalunya és una mimosa íorga plantada ais jardins, i sois ens consta subspontánia a Blanes (DG81), en una pineda vora el jardí botánic "Pinya de Rosa". Floreix durant prácticament tot l'any i es reprodueix de llavor; al Principat la considerem subspontánia casual i una ergasiofigófita
sensu

KORNAS (1978). FRANCO (l.c.) l'esmenta cultivada com ornamental al sud d'Europa i localment naturalitzada a les A<;ores, Portugal, Espanya, Franga, Italia, Gran Bretanya, Romanía, i de forma dubtosa a lugoslávia. 2. Leucaena Benth. Aquest genere conté unes 40 especies d'arbres i arbusts distribuides per les Indies occidentals i l'América central i meridional (BAILEY, 1976; POLHILL & RAVEN, 1981).
2.1. Leucaena leucocepbala (Lam.) De Vit, Taxon 10:54 (1961)

=Leucaena glauca Benth. in Hook., Journ. Bot. 4: 416 (1842)

Aquesta especie, originaria

d'América

tropical, és cultivada

a les

regions temperades i cálides com a farratge, com a planta ornamental i per a fer ombra a les plantacions de café (BAILEY, 1976).

440

Desconeixem des de quan es troba introduida a Europa i a Catalunya. Al Principat sois es troba cultivada en alguns jardins litorals i meridionals, essent mes aviat rara. La coneixem en estat subspontani a Tarragona <CF55) en uns terrenys erms aprop de la carretera. Fa unes inflorescéncies globuloses de color blanquinós durant l'estiu i comen<;aments de tardor, fructificant tot seguit. Les llavors germinen amb cació de KORNAS (1978). No apareix a Flora Europaea i sois la coneixem naturalitzada ais Estats Units i a Hawaii (BAILEY, l . c ) , Nova Guinea, Australia i Polinesia ( O M & HL al., 1979). LIII. XOHACEAE Familia formada per uns 55-76 generes i al voltant de 1000-3000 molta facilitat. A Catalunya la considerem subspontánia casual i és una ergasiof igófita segons la classifi-

especies d'arbres i arbusts origináries deis trópics i subtrópics d'ambdós hemisferis (HEYVOOD, 1985; CHITTENDEN, 1986). Algunes especies son utilitzades com ornamentáis i d'altres pels seus fruits comestibles. 1, Bnot^soDetia L'Hér. ex Vent. Genere centrat a l'Extrem Orient que (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISANCE, 1984). 1.1. Brmssonetia papyrifera (L.) Vent., Tabl. Régn. Végét. 3: 548 (1799) compren 3-7 especies dioiques

N.V.: morera de paper 2n= 26 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de l'Asia oriental i introduida a Europa com

ornamental vers l'any 1750

(BOSSARD & CUISANCE, l.c; CHITTENDEN, 1986).

Al Japó s'utilitza la seva escoria per a fer paper mitjan^ant una técnica molt especialitzada. Les diferents qualitats de paper surten de les distintos proporcions usades d'escor^a vella o jove (TREKEAD DE ROCHEBRUNE, 1865). A Espanya és cultivada almenys des del segle passat i COSTA (1877) l'assenyala quasi "espontánia" a Catalunya. S'estén molt fácilment mitjaníjant rebrots i el peu femení és mes rar que el masculí, possiblement perqué aquest últim ha estat mes cultivat, ja que el peu femení embruta molt quan

441

el fruit és madur i cau de 1'arbre. En l'actualitat és una especie cultivada i també naturalitzada en indrets ruderals; erms, marges de camins, estacions, talussos del tren, rieres, etc., de la banda oriental i meridional del país, essent mes rara a l'interior. Floreix i fructifica a la primavera. Ens consta subspontánia a Sevilla (GALIAIÍO & VALDES, 1972a), al SE de Franga (MOLIHIER, 1980), a Italia (VIEGI & al., 1974), i TÜTIH (in TÜTIH & al., 1968) l'indica naturalitzat a Romanía i Sicilia.

Dades bibliográfiques 1 d'herbari
(XISTA, A.C. 1877; Cultivat i quasi subspontani. CADEVALL, J. et al. 1933; Terrassa, Montserrat. BATALLA, E. & MASCLANS, F. 1950: Altafulla, Montferri, etc. MARCET, A. 1952; Marganell. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1964: La Riba. MASCLANS, F. 1966; Gimenells. MALAGARRIGA, H.T. 1971: Tarragona (CENTELLAS). MASALLES, R.M. 1983: L'Espluga de Francolí CF48, CASASAYAS, T. 1984: Alt Empordá, Anoia, Bages, Baix Camp, Baix Ebre, Baix Penedés, Barcelonés, Garraf, Girones, Maresme, Priorat, Selva, Tarragonés, Valles Occidental, Valles Oriental. GIRBAL, J. 1984; Girona. Dades própies ALT EHPORDA; F i g u e r e s DG97, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, ANOIA; C a l a f CG72, Igualada CG80, ALT CAHP; A l c o v e r CF46, L a R i b a CF47, V a l l s CF57, ALT URGELL; C a s t e l l n o u de B a s s e l l a CG55, BAGES: Hanresa DGOl, Sant Vicen? de C a s t e l l e t DGOl, BAIX CAHP: L ' H o s p i t a l e t de l ' I n f a n t CF24, H o n t - r o i g del Camp CF25, C a m b r i l s CF34, R i u d e c o l s CF35, Reus CF45, La S e l v a d e l Camp CF46, BAIX EHPORDA; J a f r e de T e r EGOS, BAIX EBRE; L'Aldea BF91, Camarles CFOi, D e l t e b r e CFOl, E l P e r e l l ó CF02, BARCELONÉS: Barcelona ( P o b l é Seo) DF38, E n t r e T o r r e b a r ó í Sant Andreu DF38, Santa Coloma de Gramenet DF38, BAIX PENEDES; C a l a f e l l CF76, L l o r e n ? del P e n e d é s CF77, La C o r n a l CF86, L'Arbo? CF86, Segur de C a l a f e l l C F a 6 , Banyeres d e l P e n e d é s CF87, BAIX LLOBREGAT: Sant Andreu de l a Barca DF18, CONCA DE BARBERA: L'Espluga de F r a n c o l í CF48, GARRAF; V i l a nova i l a G e l t r ú CF96, G a r r a f DF06, GIRONES: G i r o n a DG84, Banyoles DQ86, Sant J o r d i D e s v a l l s DG95, GARROTXA: H i e r e s DG76, HARESHE; E l Hasnou DF49, H o n t s o l í s DF49, V i l a s s a r de D a l t DF49, H a t a r ó DF59, Sant Andreu de Llavameres DG50, Ent r e Canet de Har i Arenys de Har DG60, PRIORAT: F a l s e t CF15, RIBERA D'EBRE: Rasquera BF94, B e n i s s a n e t CF04, Hora l a Nova CF05, SELVA: H o s t a l r i c DG62, H o s t a l r í c DG72, Caldes de H a l a v e l l a DG83, TARRAGONES; V í l a - s e c a de S o l c í n a CF45, V í l a l l o n ga del Camp CF46, Tarragona CF55, A l t a f u l l a CF65, Torredemb a r r a CF65, TERRA ALTA: H o r t a de Sant Joan BF73, Gandesa BF84, VALLES ORIENTAL: C a n o v e l l e s DG30, H o n t m e l ó DG30, Granollers DG40, La Roca d e l V a l l e s DG40, La G a r r i g a DG41, L l e r o n a DG4i, P a l a u t o r d e r a DG51, La B a t l l ó r i a DG6i, VALLES OCCIDENTAL: Hontcada i Reixac DF39.

442

2. Ficus

l.

Aquest genere coaprén unes 600-800 <2000) especies natives principalment de les regions tropicals i subtropicals (BAILEY, 1976; CHITTEIDBI, 1986).
2.1, Fiáis carica L., Sp. Pl. 1059 (1753)

STOREY, 1985;

I.v,; flguera 2n= 26 (FEDOROV, 1974; STOREY, l.c.) Especie originaria de la regló mediterránia; no obstant, no hi ha acord entre els autors per a delimitar l'área de distribució original. Es una planta cultivada de molt antic pels seus fruits i en l'actualitat presenta una distribució circummediterránia. Segons DE CAHDOLLE (1883) i TUTIH (in TUTU & al., 1968) és espontánia d'una vasta regló que s'estén des de l'est de l'Iran fins la regió mediterránia i Canáries. FOHT I QUER (1976), VAH ZEIST (1980). lATHOH (1981), BOCQUET (1983) i KüHKEL (1985), entre altres, la consideren nativa del Próxim Orient, L'epítet específic carica prové de Caria, regió d'Asia Kenor on antigament hi havia excel.lents figues seques (STOREY, l.c). Sembla que l'origen i els límits geográfics d'aquesta especie presenten una gran analogía amb els de l'olivera. S'han trobat restes de (VAH figueres cultivades a l SV d'Asia de fa uns 7000 anys, mentre que a Grecia el conreu hi fou introduit 4000 anys aC i a Italia 1700-1250 anys aC s'han trobat fulles i fruits d'aquesta especie amb
Laurvs canarieasis en

ZBIST, l.c). Segons DE CAHDOLLE (l.c.) THELLUHG (1912) 1 FOHT I QUER (l.c.) d'altres especies, com de és dipósits quaternaris del SE de Franca; no obstant, exactitud d'on

VAH

ZEIST (l.c.) diu que fins al moment no s'han trobat restes al sud

Franca, Espanya i Portugal, Será difícil de conéixer amb

natural la fíguera i on és naturalitzada. A mes, els autors tampoc es posen d'acord en s i la figuera 1 la cabrafiguera son la mateixa especie o bé s i les dues son formes millorades d'una forma silvestre, encara que la majarla creuen que la cabrafiguera és la figuera silvestre d'on ha derivat la forma cultivada. Hosaltres considerem a la figuera naturalitzada i pensem que la cabrafiguera pot provenir de la espontaneització de la forma cultivada. Encara que també seria possible que la cabrafiguera tingues una distribució natural mes amplia i fós natural d'aquí, i s i aixó fos així, seria íor^a difícil de distingir entre la cabrafiguera i els exemplars espontaneitzats a partir de

443

la flguera. Per aquest motiu i com passa amb d'altres especies mediterránies com el Uedoner 1 l'olivera, el seu estatus és dificil de conéixer en aquests moments amb exactitud. A Catalunya es troba naturalitzada en escletxes de roques, en murs i en construccions antigües, sempre en llocs assolellats i cálids, principalment a la térra baixa pero també a les parts inferiors de l'estatge monta de gran part del país. Floreix i fructifica a l'estiu, i la seva pol.linització és molt característica. Es curios d'assenyalar que Laguna en els seus comentarls deia que la flguera no felá mal flor, slnó que en el seu lloc donava fruit, i fins i tot Linné en l"'Hortus Cliffortianus" la va incloure dins les plantes criptógames (FONT I QUER, l.c). TUTIH (l.c.) la considera amplament naturalitzada Península Balcánica i URSS. Dades bibliográfiques i d'herbari VILLKOMM, M. & LAHGE, J. 1861: Cultivat i subspontani per tota la mediterránia. FREIXAS, F. 1903; Sitges. CODIHA, J. 1908. La Cellera. FOHT I QUER, P. 1914; Bages. CADEVALL, J. et ai. 1933: Diversas indrets de la part inferior i de la mitjana. LLEHSA, S. 1945. Hostalric. BOLOS, A. 8 O. DE 1950: El Papiol BC 101162, Castelldefels, la Falconera de r Garraf, entre Caldes de Montbui i el Farell. Papiol (BARH.). FONT I QUER, P. 1950: El Cardó BC 92897. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1964: La Riba, Alcover, les Garrigues, el Puig de Marc, cap el Brugent. MASCLANS, F. 1966: Sarroca de Lleida, Lleida. BALCELLS, E. 1968: Meda Gran. MALAGARRIGA, H.T. 1971: Tarragona (CENTELLAS). LLANSANA, R. 1976: Serra del Montroig CG24, voltants del Monestir de les Avellanes CG13. MALAGARRIGA, H.T. 1976: Convent. Cap de Creus (LOSA) MOLERO, J. 1976: La Morera del Montsant, Siurana de Prades CF27, la Flguera CF06, Cabassers CF16. FOLCH, R. 1980: Tortosa, Tivissa, entre Mora i Garcia, Pradell, l'Hospltalet. MASALLES, R.M. 1983: Vimbodí CF38, Vilaverd CF47, Blancafort CF48-49, Prenafeta CF58, Savallá del Comtat CG50. ROMO, A. 1983: Montsec: font de la Mulla CG16, l'Ametlla CG25, embassament de Cellers CG25, congost de Terradets CG25, embassament de Camarasa CG24. VIGO, J. 1983: Valí de Ribes DG28-37-38-39. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984a: Meda Petita. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Sant Gregori, Sant Martí de Llémena, Girona, Sant Daniel, Medinyá. DG74-75-84-85. al sud d'Europa i dubtosament nativa de les parts meridionals de la Península Ibérica, Italia,

444

NIKOT, J.K. 1984: Castelló de Tor, Cardet, CHIO. SORIANO, I. 1984: Berguedá. DG07-06. CARRERAS, J. 1985: Entre Sort i Vilamur CG49, Ermita del Remei CG69. BC 145761, Catalunya, 1878, R. BOLOS. BC 57614, Sant Martí Sarroca, VII-1907, M. LLENAS. BC 612349, Esparreguera, lO-VIII-1968, J. BARRAU.
Dades.própies

ALT PENEDES: Sant Harti Sarroca CF88, ALT EHPORDA: Navata DG87, Agullana DG89, Sant Miquel de Fluviá DG96, Pont de Molins DG98, Cantallops DG99, Capmany DG99, La Jonquera DQ99, Garriguella EG08, Espolia EG09, Portbou EQi9, ANOIA; Alcover CF46, Veciana CG71, ALT CAMP: La Riba CF47, V i l a r d i da CF67, ALT URGELL: Bassella CG55, Cerc CG76, La Seu d'Urgell CG79, BAGES: Manresa DGOl, Manresa DQ0£, Navarcles DG02, Avinyó DG13, BAIX CAMP; Pratdip CF24, Les Borges del Camp CF35, BAIX EMPORDA: C a s t e l l d'Aro EG02, Sant Antoni de Calonge EG03, La Bisbal d'Empordá EG04, Verges EG05, Palamós EG13, Palafrugell EG14, T o r r o e l l a de M o n t g r í EG15, BAIX EBRE; Roquetes BF82, Xerta BF83, B í t e m BF92, Tortosa BF92, B e n i f a l l e t BF93, Tivenys BF93, BAIX LLOBREGAT: C a s t e l l d e f e l s DF17, CONCA DE BARBERA: Vimbodí CF38, Blancafort CF48, Montblanc CF48, GIRONES: Bescanó DG74, Girona DG64, Sant J u l i a de Ramis DG85, Banyoles DG86, Sant Jordi Desvalls DG95, GARROTXA: Santa Pau DQ66, C a s t e l l f o l l i t de l a Roca DG67, Hieres DG76, Besalú DG77, HONTSIANES: Alcanar BE89, Ulldecona BE89, Entre Santa B á r b a r a i Ulldecona BF80, NOQUERA: Balaguer CGi2, Gerb CQi3, L'Ametlla de Montsec CG15, E l Poal CG21, B e l l c a i r e d'Urgell CG22, Camarasa CG23, Sant Lloren? de Hontgai CG23, Artesa de Segre CQ34, Ponts CG44, Tiurana CG54, PALLARS JUSSA: La Pobla de Segur CG37, PRIORAT; Falset CF15, PALLARS SOBIRA: Sort CG49, RIBERA D'EBRE: E l Cardó BF93, Rasquera BF94, SEGRIA; La Granja d'Escarp BF78, Sarroca de L l e i d a BF99, Montoliu de L l e i d a BG90, L l e i d a CGOO, L l e i d a CGOl, SOLSONES: Entre Tora de R i u b r e g ó s i Ardevol CG73, Entre Cardona i Su CG83, SEGARRA; Sedó CG52, Salvanera CG53, Tora de R i u b r e g ó s CG63, SELVA; H o s t a l r i c DG62, Hostalr i c DG72, TERRA ALTA: Horta de Sant Joan BF73, Batea BF75, VALLES ORIENTAL; Gualba de Dalt DG52, VALLES OCCIDENTAL; Cerdanyola del Valles DF29, Vacarisses DGOO, Terrassa DGiO, Sabadell DG20, Caldes de Hontbui DG30.
3. Korus L.

Genere subtropicals

format

per unes

10-12

especies

natives

de

les regions

i temperades de l'hemisferi boreal (BAILEY, 1976; BOSSARD &

CUISANCE, 1984; CHITTENDEN, 1986). Algunes especies es cultiven com plantes ornamentáis, d'altres pels seus fruits comestibles i encara per les fulles que serveixen d'aliment a un determinat cuc de seda.

445

3.1. Marvs alba L., Sp. Pl. 986 (1753) N.v.: morera blanca 2n= 28 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de Xina, on és cultivada d'antic per alimentar ais cues de seda. Kltjangant la "Ruta de la Seda" va arribar a Pérsia i d'aqui va passar a Constantinopla ais segles VI-VII i posteriorment fins a Sicilia i a Espanya (QUER, 1784; BOSSARD & CUISAHCE, l.c). Es creu que d'aquesta especie ha derivat la morera negra, J f nigra, I. d'Asia (SMITH, 1976; MATHOH, 1981). A Catalunya és un arbre cultivat com ornamental i per ombra en pares i jardins i d'ell s'utilitzen les fulles pels cues de seda, mentre que els fruits son de qualitat inferior ais de M, aigra, Alguns autors catalans d'aquest segle l'indiquen cultivat i subspontani a diverses localitats catalanes de térra baixa i de l'estatge monta. A l'herbari de l'Institut Botánic de Barcelona hi ha dos plecs d'aquesta especie, un de Badalona a Monteada i un de Vic, pero com que no s'especifica s i eren exemplars cultivats o subspontanis no els hem tingut en compte. Hosaltres l'hem vist cultivat i algunes vegades l'hem trobat subspontani ais marges de carreteres, en rieres, etc. Al país el considerem subspontani casual. GALIAHO & VALDES (1972a) l'indiquen cultivat i naturalitzat a Sevilla. Ens consta espontaneitzat a Italia (VIEGI & al,, 1974) i TÜTIH (in TUTIH & al., 1968) l'assenyala freqüentment naturalitzat al SE d'Europa i de forma ocasional a d'altres regions: Albania, Austria, Bulgaria, Creta, Grecia, Romanía, Rússia i Turquia. Dades bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1933: Zona inferior i part de la mitjana. BATALLA, E. & MASCLAHS, F. 1950: El Catllar, Salomó, Vilabella, Pont d'Armentera, etc. BOLOS, A. & O, DE 1950: Barcelona (SEHHEH), Valles (CADEVALL). MASCLAHS, F. 1966: Mollerussa, Seros, Alcarrás. GIRBAL, J. 1984: Bescanó. Girona (PLA). Dades própies Juneda CGIO, Torregrossa CGIO, MARESME: Llavaneres DG50, SEGRIA: Mollerussa CG21.
GARRIGUES:

especie originaria del SV

Sant

Andreu de

446

3.2. Jfarus oígra L., Sp. Pl. 966 (1753)

H.v.: morera negra 2n= 89-106-308 (FEDOROV, 1974) 2n= 308 (SKITH, 1976) L'área de distribució original d'aquesta especie és difícil de conéixer perqué ha estat cultivada des d'antic peí seu fruit. Segons TUTIIÍ (in TUTIN & al., 1958) és originaria d'Asia Central, mentre que DE CANDOLLE (1883), FONT I QUER (1976), SKITH (1976), KATHON (1981), BOSSARD & CUISAHCE (1984) i GUR (1985) la consideren nativa d'Asia Kenor i de l'Iran. Es creu que aquesta especie prové de Korus alba (SKITH, l.c; KATHON, l.c). La seva introdúcelo a Europa es va produir abans que la morera blanca. Abans del segle XII era cultivada pels seus fruits comestibles mentre que la fulla s'utilitzava com aliment del cuc de seda; no obstant, després de l'arribada de la morera blanca, K. nigra es va deixar d'utilitzar amb aquest fi ja que els cues produeixen menys seda i aquesta és d'una qualitat inferior. A Catalunya es coneix cultivada i subspontánia des del segle passat. En l'actualitat encara es cultiva i de vegades es troba en estat subspontani ais marges de camins i carreteres, principalment en localitats continentals. Al país la considerem subspontánia i en aquest estat és mes comuna que l'espécie precedent. GALIANO & VALDES (1972a) l'indiquen cultivat i naturalitzat a Sevilla i LÓPEZ & KIELGO l'esmenten subspontani a la meitat meridional de la Península, i a la cordillera Penibétiea puja fins 1500 m d'altitud. Ens consta espontaneltzat a Italia (VIEGI & al., 1974) Grecia, Italia i Espanya. Dadss. bibllográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877: Kontseny. SALVARA, J.M. 1885: Igualada. CADEVALL, J. et aJ. 1933: Zona inferior i part de la mitjana. BOLOS, A. & O. DE 1950: Barcelona (SENNEH). MARCET, A. 1952: Montserrat (MASFERRER & M. ARCHS). VIVES, J. 1964: Montcalb. Dades própies. ALT CAMP: Rodonyá CF67, ANOIA: Sant Martí de Tous CG70, BAIX CAMP: Les Borges del Camp CF35, La Selva del Camp CF46, BAIX EBRE: Deltebre CFOl, i TUTIN (l.c.) l'assenyala localment naturalitzat al sud d'Europa: Albania, Bulgaria, Romanía, Creta,

KOITSIAJES: Amposta BF91, RIBERA D'EBRE: Miravet BF94, TERRA ALTA: Gandesa BF84, Pinell BF94. LIV. MYOPORACEAE Petita familia formada per uns 4-5 generes i 90-180 especies d'arbres i arbusts originarles principalment d'Austrália, Asia sud-oriental i illes del Pacific (BAILEY, 1976; HEYVODD, 1985; CHITTENDEN, 1986). 1.1. Kjapanm Aquest Solander ex G. Forster genere compren a l voltant de 25-32 especies originarles

d'Austrália, Nova Zelanda, illes del Pacific i Asia oriental (BAILEY, l.c; HEYVODD, l.c; CHITTENDEN, l.c). 1.1. Kjapanm
tenuifolíwt

G. Forster, Fl. Ins. Austral. Prodr. 44 (1786)
R. Br.

= Myoporum acuminatua

Especie originaria de la part oriental d'Austrália i introduida a Europa peí seu cultiu com planta ornamental l'any 1812 (FRANCO in TUTIN & al., 1972; CHITTENDEN, l.c). A Catalunya és una planta forija cultivada per fer tanques i marges. Aguanta molt bé la salinitat, tant atmosférica com edáfica, i per aquesta rao és molt útil en localitats costaneres. Desconeixem des de quan es cultiva al país. En l'actualitat es troba subspontánia en algunes platges, a les rieres vora mar i una vegada la várem recol.lectar en un salicornar. La considerem subspontánia i un hemiagriófit segons la classificació de KORNAS (1978). La seva distribució al país és estrictament litoral i l'hem trobada a les comarques del Maresme, Baix Llobregat, Garraf, Tarragonés i al delta de l'Ebre. GUITIAN & al. (1985) l'assenyalen freqüentment asilvestrat a la costa NO de la Corunya i FRANCO (l.c.) l'indica cultivat al SV d'Europa i localment naturalitzat a les Balears, Espanya i Portugal. Dades bibliográfiques i d'herbari BALADA, R. et aJ. 1977: Delta de l'Ebre CFOO-10.

448

Padgs propiss BAIX LLOBREGAT: Castelldefels DF16, GARRAF: Vilanova i la Geltrú C F 9 5 , KARESKE: Sant Andreu de Llavaneres DG50, TARRAGOFES; Altafulla CF65, Torredembarra CF65, LV. KYRTACEAE Familia formada per uns 80-100 generes i al voltant de 3000 especies de distribució principalment tropical i subtropical, amb centres importants a l'est i SV d'Austrália i a América central i sud (BAILEY, 1976; HEYVODD, 1985; cials.
1. Eucalyptus L'Hér.

CHITTENDEN, 1986). Algunes especies son importants des del punt de

vista económic per la fusta, com ornamentáis i com condimentarles i essen-

Genere

format

per mes

de

500

especies

originarles

la majoria

d'Austrália i Tasmánia (BAILEY, l.c; CHITTENDEN, l.c). Algunes especies son importants per la seva fusta i per l'obtenció d'esséncies; de vegades han estat utilitzades per a fer reforestacions, especialment en zones árides. Les especies mes cultivades arreu del món son
E. globulus i E. camaldulensis.

1.1. Eucalyptus
=Eucalyptus

camaldulensis

Dehnh., Cat. Pl. Hort. Camald. ed. 2, 20 (1832)

rtistratus Schlecht., non Cav. N v : eucaliptus de fulla estreta ., 2n= 22 (BURGES in TUTIN & al., 1968; FEDOROV, 1974)

Especie originaria de gran part d'Austrália excepte la part SV, SE i la banda litoral oriental. Es 1'eucaliptus que presenta una distribució natural mes amplia i viu a les vores deis corrents d'aigua, tant permanents com estacionáis, de regions árides i semiárides, i també en alguns altiplans. Pot viure sota un ampli gradient de condicions climátiques, des de tropicals fins a temperades. Forma boscos purs o mixtes amb d'altres especies d'eucaliptus, savanes i , al nord i a l'est on la pluviositat augmenta, fa boscos mixtes amb Casuarina
cunninghamiana

(BEADLE, 1981).

Es coneix cultivat a l SE de Franga des de 1794 (FOURNIER, 1951-52; POURTET, 1977). Es un arbre mel.lífer, molt resistent a la calor i a la secada, i aguanta mes el fred que no pas E. globulus. Ha estat molt cultivat

449

en zones seniárides que voregen la mediterránia, especialment a Israel i al nord d'Africa. Desconeixem des de quan es troba cultivat a la Península Ibérica. A Catalunya és cultivat a les zones litorals temperades i sois ens consta subspontani al delta de l'Ebre. Hosaltres l'hem col.lectat a la comarca del Montsianés, ais marges de la carretera aprop de l'Encanyissada (CFOO). Al Principat el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1978). BURGES (l.c.) l'indica plantat a Albania, Córsega, Franca, Italia, Sardenya, Sicilia, Espanya i Portugal. Dades bibliográfiques i d'herbari BALADA, R. et al. 1977: Delta de l'Ebre BF90, CFIO. 1.2. Eucalyptus
globulus

Labill., Reí. Voy. Rech. La Perouse 1 153 (1800) ;

2n= 20-22-28 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de Tasmánia i d'alguns punts relictuals del SE

d'Austrália (BEADLE, 1981). En la seva área de distribució original viu vora mar en les zones mes fredes, mentre que en indrets mes cálids prefereix les valls humides de muntanya. Es coneix introduit a Franga a comenijaments -o bé a mitjans, segons els autors- del segle passat. S'ha utllitzat com a planta ornamental, també per reforestar zones árides, per obtenir pasta de paper, peí seu o l i essencial que conté un 80-85% d'esséncla d'eucaliptol i que té propietats antiséptiques, expectorants i febrífugues, i també per assecar aiguamolls. Es possible que a la Península Ibérica s'hi cultivi des de fináis del segle passat. En l'actualitat és forta cultivat a les regions litorals mes cálides de Catalunya. Sois ens consta en estat subspontani a la comarca del Baix Empordá, en erms i marges de la carretera a Calella de Palafrugell (EG13), aprop del jardí "Cap Roig", peí que al país el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit segons KORHAS (1978). BURGER (in TUTIH & a l . 1968) l'assenyala cultivat a les Atores, Portugal, Espanya, Balears, Italia, Sardenya, Sicilia, Franta i Irlanda.

450

LVI. lYCTAGIBACEAE Familia formada per uns 30 generes i al voltant de 300 especies de distribució pantropical, principalment americana (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 19B5). Algunes especies teñen aplicado com ornamentáis o medicináis.
1. Mirabilis L.

Aquest genere compren al voltant de (12) 60 esp>écies natives de les zones eálides d'América (BAILEY, l.c; STORK, 1983; HEYVODD, l.c). El nom genéric significa "flor meravellosa" i fa referencia a la bellesa i varietat de colors de les seves flors.
1.1. Kirabilis jalapa L., Sp. Pl. 177 (1753)

=Mirabilis =Iíirabins

odorata L., Cent. Pl. 1 7 (17550 : dichotoaa L., Sp. Pl. ed. 2, 252 (1762)

N.V.; flor de nit Ic: FOHT I QUER, 1976; 162 2n= 54-58 (FEDOROV, 1974) Especie originaria d'América 1596) tropical i introduida ben aviat (1525-

a Europa peí seu cultiu com a planta ornamental i medicinal (FOUR-

NIER, 1951-52; VEBB in TUTIN & al., 1964; STORK, l.c; CHITTENDEN, 1986). El seu nom especific prové de que les seves reís tuberoses teñen propietats purgants i es va pensar que la jalapa, una substancia purgant, és treia d'aqui, quan en realitat prové de les reís tuberoses d'una convolvulácia que creix a Jalapa (Méxic). Es una planta perenne a les regions eálides, mentre que aqui es comporta com a viva? ja que no aguanta el fred. Un mateix peu fa flors de molts diversos colors, i les corol.les poden ésser vermelles, roses, grogues, blanques o bé estriades. Les flors s'obren a la tarda i es tanquen al eomengament del dia; quan están obertes deixen anar un perfum que atrau els seus pol.linitzadors, les papallones. Aquesta especie ha estat molt utilitzada en genética per fer estudis sobre 1'herencia deis colors, degut a la gran facilitat de fructificado de la planta i de germinado de les llavors. QUER (1784) ja parla d'ella dient que la van portar els colonitzadors espanyols a Espanya on hi viu perfectament; també afegelx que d'aqui es va introduir a la resta d'Europa. En l'actualitat és una especie molt cultivada a Catalunya com ornamental i també es troba naturalitzada en erms, escom-

451

braries, enrunalls, estacions, marges de camins, etc., de gran part de Catalunya. Floreix 1 fructifica abundosament a l'estiu. Ens consta espontaneitzada a Andalusia (KUHKEL, 1982) i VEBB (l.c.) a prácticament tots els pa'ísos tropicals i alguns l'assenyala naturalitzada a Franca i probablement a d'altres llocs. Es troba també naturalitzada tempera ts. Pades bibliográfiques i d'herbari SALV ASA, J.M. 1885: Igualada. ' LLENSA, S. 1945: Hostalrie. BATALLA, E. & KASCLANS, F. 1950: Conca del Gaiá. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Barcelona, delta del Llobregat. Valles (CADEVALL). MONTSERRAT, P. 1955: Cordillera litoral catalana, zona compresa entre els rius Besos i Tordera. Llavaneres BC 617673. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1964: Muntanyes de Prades. MASCLANS, F. 1966; Bell-lloc d'Urgell. BALCELLS, E. 1968: Meda Gran. - BALADA, R. et aJ. 1977: Delta de l'Ebre BF90, CE09. FOLCH, R. 1980; Zona compresa entre la riera d'Alforja i el riu Ebre. MASALLES, R.M. 1983: Blancafort CF48. VIGO, J. 1983; Rarament subspontánia a la valí de Ribes. GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Vilanna, Sant Julia de Ramis, Celrá, Bordils. DG7485-95. • Dades. própies ALT PENEDES: Santa H a r g a r i d a i e l s Honjos CF67, Sant H a r t í S a r r o c a CF88, V i l a f r a n c a d e l P e n e d é s CF97, Sant Sadurni d'Anoia CF98, L'Ordal DF08, ALT EHPORDA: A g u l l a n a DG69, Bascara DG96, F i g u e r e s DG97, Pont de H o l i n s DG98, V i l a b e r tran DG98, Capmany DG99, L a Jonquera DG99, Sant Climent Sescebes DG99, Viladamat EG06, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, Sant Pere Pescador EG07, P e r e l a d a EG08, V i l a j u i g a EG08, E s p o l i a EG09, L ' E s c a l a EGi6, Empuriabrava EG17, Roses E G í 7 , E l Port de l a S e l v a EG18, Llan<;á EGi9, Portbou EG19, Cadaq u é s EG28, ANOIA: C a p e l l a d e s CF99, P i e r a CF99, Sant H a r t í de Tous CG70, E l s P r a t s de R e i CG71, Igualada CG80, C a s t e l l o l í CG90, E l Bruc CG90, ALT CAHP: A l c o v e r CF46, V a l l s CF57, Cabra d e l Camp CF58, E l P í a de Cabra CF58, E l Pont d'Arment e r a CF68, ALT URGELL: A d r a l ! CG68, BAGES: S ú r i a CG93. H o n i s t r o l de H o n t s e r r a t DGOO, H o n t s e r r a t DGOO, Hanresa DGOi, Sant Vicen<; de C a s t e l l e t DGOi, Hanresa DG02, B a l s a r e n y DG03, A v i n y ó DG13, BAIX CAHP: L'Almadrava C F i 3 , V a n d e l l ó s ( e s t a c i ó ) CF23, L ' H o s p i t a l e t de l ' I n f a n t CF24, H o n t - r o i g d e l Camp CF25, Cambrils CF34, Riudoms CF35, A l f o r j a CF36, Reus CF45, La S e l v a d e l Camp CF46, BAIX EHPORDA: Sant F e l i u de G u í x o l s EG02, Sant Antoni de Calonge EG03, L a B i s b a l d ' E m p o r d á EG04, J a f r e de Ter EG05, Verges EG05, Albons EG06, P a l a m ó s EG13, P a l a f r u g e l l EGi4, P a í s EG14, T o r r o e l l a de H o n t g r í EGi5, BAIX EBRE: Roquetes BF82, L'Aldea BF91, T o r t o s a BF92, B e n i f a l l e t BF93, D e l t e b r e CFOO, Camarles CFOl, D e l t e b r e CFOl, L'Ampolla

452

CFOS, L'Ametlla CFi2, BARCELONÉS: Barcelona (Montjuic) DF27, Barcelona (Tibidabo) DF28, Badalona DF38, Barcelona DF38, Sant Adriá de Besos DF38, Sant Andreu DF38, BAIX PENEDES: Coma-ruga CF75, Sant Vicen? de Calders CF76, Lloren? del Penedés CF77, Cunit CF66, L'Arboq CF86, Segur de C a l a f e l l CF86, BAIX LLOBREGAT: Esparreguera DF09, Hartorell DF09, Olesa de Montserrat DF09, C a s t e l l d e f e l s DPi6, C a s t e l l d e f e l s DF17, Molins de Rei DF16, Martorell DFi9, E l Prat de Llobregat DF27, Collbató DGOO, CONCA DE BARBERA: L'Espluga de Francoli CF46, Montblanc CF46, Barbera de l a Conca CF58, Rocafort de Queralt CF59, GARRAF: Vilanova i l a Geltrú CG96, Sitges DF06, GIRONES: Bescanó DG74, Cassá de l a Selva DG83, Girona DG84, Sant J u l i a de Ramis DG65, C e l r á DG95, Sant Jordi Desvalls DG95, GARROTXA; Hieres DG76, Besalú DG77, MARESME: Montgat DF39. A l e l l a DF49, E l Masnou DF49, Premia de Dalt DF49, Premia de Mar DF49, V i l a s s a r de Mar DF49, Mataró DF59, Sant Andreu de Llavaneres DG50, Arenys de Mar DG60, Canet de Mar DG60, Malgrat de Mar DG71, Tordera DQ71, HONTSIANES: Les Cases d'Alcanar BE99, Sant Caries de l a R á p i t a BE99, NOGUERA: Al farras BQ93, Balaguer CG12, T é r m e n s CG12, Camarasa CG23, Artesa de Segre CG34, PLANA BAIXA: Prop de Burriana YK42, PRIORAT; Falset C F Í 5 . RIBERA D'EBRE: Benissanet CF04, Mora d'Ebre CF05, Hora l a Nova CFOS, SEGRIA: La Granja d'Escarp BF78, Almatret BF87, Maials BF96, Sarroca de L l e i d a BF99, Albatarrec CGOO. L l e i d a CGOO, L l e i d a CGOl, SEGARRA: Sant Guim CG62, Tora de R i u b r e g ó s CG53, SELVA; Blanes DG81, Riudellots de l a Selva DG63, Tossa de Mar DG91, TARRAGONÉS: Salou CF44, Tarragona CF55, Torredembarra CF65, Roda de B e r á CF76, TERRA ALTA; Batea BF75, Bot BF64, Gandesa BF64, V i l l a l b a deis Ares BF85, E l P i n e l l de Brai BF94, URGELL: Anglesola CG41, T á r r e g a CG41, VALLES ORIENTAL: Montmeló DG30, E l Figueró DG3i, Granollers DG40, La Garriga DG41, Gualba de Dalt DG52, VALLES OCCIDENTAL: Cerdanyola del Valles DF29, Sabadell DF29, Santa Maria de Barbera DF29, Monteada i Reixac DF39, Vacarisses DGOO, Terrassa DGIO, C a s t e l l a r del Valles DG20, Sabadell DG20, Sentmenat DG20, Caldes de Montbui DG30, Palau de Plegamans DG30.

LVII. OLEACEAE

Familia formada per uns 21-29 generes i a l voltant de 400-500 especies natives de les regions temperades o tropicals d'ambdós hemisferis, amb centres importants de diversificació al SE d'Asia i a Australásia (BAILEY, 1976; HEYVODD, 1985; CHITTEHDEH, 1986). Conté nombroses especies arbóries i arbustives que son molt importants des del punt de vista ornamental.

453

1. FraxiDus

L.

Aquest genere compren al voltant de 60-65 especies d'arbres naturals, la majoria, de les zones temperades de l'hemisferi boreal (BAILEY, l.c; CHITTENDEN, l . c ) . 1.1. Fraxinus
amus

L., Sp. Pl. 1057

(1753)

N.V.; freixe de flor 2n= 46 (FEDOROV, 1974) Especie submediterránia oriental que s'estén des del Mar Negre

(Romanía, Bulgaria, Turquia) fins a Italia, Córsega, Sardenya i est de la Península Ibérica (BROVICZ, 1984). Segons CHITTENDEN (l.c.) es va comentar a cultivar a l'Europa occidental l'any 1710. Es un arbre molt decoratiu, especialment quan floreix a la primavera fent unes inflorescéncies blanques molt ornamentáis. Per incisió de 1'escoria s'extreu el manná, una substancia dolga que és utilitzada en medecina com laxant i per xarops. Al sud d'ltália i a Sicilia hi ha plantacions especiáis per la seva prodúcelo (BROVICZ, l.c). A Catalunya és un arbre cultivat com ornamental i sois el coneixem c i tat subspontani de la comarca de la Ribera d'Ebre. GIRBAL (1984) indica un plec a l'herbari Vayreda de les rodalies de Girona, no obstant, afegeix que possiblement es tracta d'un exemplar cultivat. Nosaltres sois l'hem trobat escapat de conreu a la comarca del Girones, a Banyoles (DG86), en un carrer, Al Principat el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit segons KORNAS (1978). TUTIN (in TUTIH & al., 1972) sois l'indica introduit a Franga. Dades bibliográfiques i d'herbari FOLCH, R. 1980: Mora la Nova. Kóra d'Ebre BC 627404. GIRBAL, J. 1984: Rodalies de Girona (herb. VAYREDA)
2. JasaiDim L.

Genere format per unes 200-300 especies arbustives, sovint sarmentoses, que creixen a les regions subtropicals i temperades, principalment del Vell Món (BOSSARD & CUISAHCE, 1984; HEYVOOD, 1985). Moltes especies són utilitzades com ornamentáis i d'algunes d'elles s'obté el perfum de llessamí.

454

2.1. Jasainua Dudiflanm Lindley, Journ. Hort. Soc. (London) 1 153 (1846) : H.V.; llessamí d'hivern 2n= 26-52 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de l'oest de la Xina i introduida a Europa peí seu cultiu com a planta ornamental l'any 1844 (FRAKCO & AFONSO in TUTIH & al., 1972; BOSSARD & CUISSAHCE, l.c). Es un deis millors arbusts de floració hivernal i resisteix molt el fred. Desconeixem des de quan es troba aquest llessamí a la Península Ibérica i peí que fa a Catalunya sois ens consta citat en estat subspontani de Barcelona. En l'actualitat és forga utilitzat en jardinería per les seves flors grogues; nosaltres l'hem trobat subspontani en indrets ruderals del Garraf i de la Selva. Al país el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit segons KORHAS (1978). Ens consta espontaneltzat a Italia (VIEGI & al., 1974) i FRANCO & AFONSO (l.c.) sois l'indiquen localment naturalitzat a Franga. Dades biblipgráíiques i.d'herbari SEHNEH, Fr. 1917: Barcelona BC 40835, Pl. Esp. n2 1739. Dades própies GARRAF: Sitges DF06, SELVA: Blanes DG81.
2.1. Jasainua officinale L., Sp. Pl. 7 (1753)

N.V.: llessamí, llessamí comú 2n= 26 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de l'Asia temperada, des del SV fins a Xina. Fou introduit a Europa peí seu cultiu com ornamental i per aprofitar el seu o l i essencial l'any 1548 (BOSSARD & CUISAHCE, 1984; CHITTENDEN, 1966). A la Península Ibérica és coneix almenys des del segle XVIII, en temps de QUER (1784), el qual l'indica cultivat a Madrid, Galicia, Andalusia, Murcia, Valencia i Catalunya. Al Prineipat és citat ja subspontani el segle passat. En l'actualitat encara és cultivat i alguna vegada apareix escapat de conreu en parets, vores de jardins, etc., peí que el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit segons KORNAS (1978). Es troba cultivat i ocaslonalment subspontani al País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984). FRAHCO & AFONSO (in TUTIN & al., 1972) l'indiquen ampliament

455

naturalitzat a la part meridional d'Europa: Franga, Espanya, Portugal, Italia, Sicilia, lugoslávia, Komania i de forma dubtosa a Suissa. Dades bibliográfiques i d'herbari VILLKOMM, M. & LAHGE, J. 1870: Vora Castellfollit de la Roca (TEIXIDOR). FOHT I QUER, P. 1914: Montserrat BC 40837. SEHHEH, Fr. 1917: Berga. CADEVALL, J. et al. 1932: Des del Valles fins a Bagá. Olot (VAYREDA). MARCET, A. 1950: Montserrat. VIVES, J. 1964: Sant Lloren? de Morunys. HIHOT, J.M. 1984: Castelló. BC 40838, Sant Julia de Vilatorta, 2-VII-1867, ex herb. MASFERRER. BC 40839, Vinyoles de Mont, 23-VI-1920, J. CODINA.

Dades, própies
GARROTXA: Can Llongarriu DG57 -X.Oliver-. 3. Ligustrva L.

Genere format per unes 50 especies natives, la gran majoria, de l'est d'Asia (BOSSARD & CUISANCE, 1984; avalifoliua CHITTENDEN, 1986). Maltes d'aquestes especies es cultiven com ornamentáis. 3.1. Ligustrva Hassk., Cat. Horto Bogor, 119 (1844)

N.V.: troanella 2n= 46 (FEDOROV, 1974) Especie originaria del Japó i introduida com 1794 segons BOSSARD & CUISANCE (l.c.) i el 1842 També es coneix com Es un ornamental a Europa l'any segons CHITTEHDEH (l.c).

"troana de California" ja que sembla que es va introté moltes cultivars.

duir a través de vivers de l'oest d'América del Hord (LÓPEZ & MIELGO, 1984). arbust semipersistent forga vigorós que Desconeixem des de quan és cultivat a la Península Ibérica. A Catalunya és foríja utilitzat en jardinería, principalment per fer tanques i marges. L'hem trobat subspontani en indrets ruderals del Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres (DG50) i a Calella (DG70), i del Baix Penedés, a l'Arbo? (CF86). Al Principat el considerem subspontani casual 1 un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1978). Floreix a comen^aments d'estiu. ASEGIHOLAZA S al. (1984) l'assenyalen algún cop assilvestrat al País Base, i FRAHCO (in TUTIH & al., 1976) l'indica cultivat i potser localment naturalitzat, pero sense esmentar paisos.

45í^

4. Olea L.

Genere format per unes 20 especies originarios de les zones cálides i de la regió mediterránia del Vell Món fins l'Himálaia i Nova Zelanda (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISANCE, 1984). 4.1. Olea &iropaea L., Sp. Pl. 8 (1753) N.V.: olivera 2n= 46 (FRANCO & AFONSO in TUTIH & al., 1972; FEDOROV, 1974) La delimitado de l'área de distribució original d'aquesta especie ha provocat, i encara provoca, moltes discussions, ja que és un deis arbres cultivats de mes antic a la regió mediterránia i és una de les plantes mes caraeterístiques d'aquesta regió. Per uns autors és originaria del nord d'Africa i del S d'Asia, d'altres pensen que prové de la regió situada entre W Siria i Grecia -ja que 1'olivera salvatge és molt comuna a la costa sud d'Asia Menor on, segons DE CAHDOLLE (1883), bi forma auténtics boscos-, mentre que d'altres la consideren originaria de tota la regió mediterránia. Actualment sembla que s'accepta que 1'olivera es va originar en un territori límitat peí Caucas, l'estrem occidental d'lran i les costes de Siria i Palestina. Possiblement del Medi Orient va passar a Asia Menor, nord d'Africa, Grecia i d'aqui a la resta d'Europa mediterránia. El seu conreu té una gran importancia histórica ja que ha estat la principal font d'oli pels habitants de la mediterránia durant milers d'anys. Es coneix cultivada al Próxim Orient des de 7000-6000 anys aC i al nord d'Africa 3000 anys aC. L'olivera fou introduida a Grecia 1500 ó 2500 anys aC; a Italia sembla que hi va arribar al segle VI ó VII aC i 400 anys aC l'oli d'oliva era rar a Roma i també ho eren les oliveros a la part occidental de la regió mediterránia, mentre que 79 anys aC ja era molt comuna (DAGET, 1980; VAH ZEIST, 1980). S'han trobat pinyols d'oliva i fusta d'olivera no se sap s i de formes cultivades o espontánies, segons MATHOH (1981), i possiblement de formes salvatges segons VAH ZEIST (l.c.)- a Málaga de 4500 anys aC, a Franga i a Italia d'uns 3000 anys aC. Ho obstant, DE CAHDOLLE (l.c.) diu que no s'han trobat restes ais dipósits fóssils del sud de Franga, Italia i Sicilia, on s'hi han trobat restes de llorer, murtra i d'altres arbusts que viuen naturalment aqui. Fou introduit a América del sud -a Perú i a Xile- al segle XVI, i a California el XVIII; també es troba cultivat a l'Africa del sud i a Australia (THELLUNG, 1912).

457

Es distingeix l'olivera cultivada -var. europaeasylvestris,

de l'ullastre -var. autors, ha derivat

o forma silvestre d'on, segons alguns

l'olivera. L'ullastre podría ésser natural a tota la regió mediterránia, pero també podría teñir inicialment una distribució mes redu'ída, de forma que les oliveres salvatges que es troben a les garrigues de la mediterránia occidental podrien ésser restes d'oliveres cultivades i retornades a l'estat salvatge; o encara, hi podría haver ullastres naturals i oliveres silvestres naturalitzades, i en aquest cas s'haurien de fer estudis molt acurats per a poder distingir ambdues formes. De fet, l'olivera adquireix carácters d'ullastre un cop s'abandona el seu cultiu, i especialment els rebrots estérils deis individus cultivats semblen oliveres silvestres. També se sap que els ocells transporten els plnyols de les olives a indrets rocosos, on es desenvolupa la forma silvestre. Un altre qüestió que ajuda a augmentar la confusió és que, de vegades, es troben ullastres en indrets allunyats deis conreus actuáis. En aqüestes situacions és ben difícil de dir s i son espontanis o naturalitzats, ja que l'olivera viu molts anys -de vegades mes de 1000-, i és possible que fos plantada per l'home o bé transportada per ocells en temps molt antics. Nosaltres davant la impossibilitat actual de dir s i tots els ullastres son naturals o naturalitzats o una combinado deis dos, els considerem naturalitzats a partir d'antigues oliveres cultivades. Contráriament a tot aixó, SIMKONDS <1976b) diu que, segons el punt de vista evolutiu, l'ullastre no existeix de forma natural sino que s'ha de considerar escapat i de cap manera una forma ancestral de les diferents culti-vars de l'olivera. Segons aquest autor, l'olivera cultivada híbrid entre dues especies; una d'elles amb fulles estretes és un i de revers

daurat, i l'altre és la que hauria contribuxt a donar-li el carácter mes oleaginós. De fet, els pares no es coneixen amb exactitud, pero el primer podría ésser 0, africana -especie natural des del sud d'Africa fins a la -nativa des de l'Iran fins frontera entre Sudan i Egipte- o bé O. ferruginea

l'Himálaia-, mentre que el segon progenitor sembla que está extingit. SIMMONDS (l.c.) afegelx que el conreu es va originar a l'est de la regió mediterránia i que d'aqui es va moure cap a l'oest formant-se un segon centre de diversificado a la regió Egea i un tercer al sud d'Itália i Tunisia. QUER (1784) l'assenyala cultivat a la Península Ibérica. En l'actualitat encara és molt cultivat en indrets de clima cálid de Catalunya i de la res-

458

ta de la regió mediterránia. Es troba naturalitzat en brolles, garrigues i en indrets rocosos i secs i calents de la Catalunya temperada i cálida. FRAICO & AFONSO (l.c.) sois l'indiquen introduít a Suissa, mentre que el consideren espontani a tota la regió meidterránia.

Dades bibliográfiques i d'herbari
COMPANYO, L. 1864: Departament deis Pirineus Orientáis. GAUTIER, G. 1898: Alberes, Corberes, etc. FREIXAS, F. 1903: Sitges. VAYREDA, E. 1919-20: Mare de Déu del Mont. CADEVALL, J. et ai. 1932: Zona litoral i part de la mitjana. BATALLA, E. & MASCLANS, F. 1950: Tamarit, Roda, Altafulla, el Catllar, Vespella, Salomó, etc. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Sitges, Jafra, Campdásens, Garraf BC 97720, Castelldefels, Begues, Gavá, Pallejá, Papiol BC 109453, Reixac, Sant Feliu del Recó, Caldes de Montbui. Delta del Llobregat, Barcelonés (SENNEN, BC 40847, BC 40848). FONT I QUER, P. 1950: El Cardó. KARCET, A. 1950: Montserrat. MOHTSERRAT, P. 1958: Turó de la Guardia, Pineda. MASCLANS, F. 1966: Almatret, Almacelles, Fraga. BOLOS, O. DE 1967: El Perelló, l'Hospitalet de l'Infant. MALAGARRIGA. H.T. 1971; Tarragona (GIBERT, MALAGARRIGA), el Vendrell, Bellveí, Kontroig, Segur de Calafell. MASCLANS, F. & BATALLA, E. 1972: (sub O. e. var. sylvestris) La Riba, Puig de Mare i Puig de les Garrigues. LLANSANA, R. 1976: Voltants de les Avellanes CG14. MOLERO, J. 1976; Serra del Montsant i área d'lnfluéncia. FOLCH, R. 1980: Zona compresa entre la riera d'Alforja i el riu Ebre. BF9193-94, CF02-04-05-13-15-23-24-25-26-35. MASALLES, R.M. 1983: Conca de Barbera. GIRBAL, J. 1984; Ginestar, Quart, Sant Martí de Llémena, Porqueres, etc. CARRERAS, J. 1985; La Parroquia d'Hortó CG68. Sort CG49 (GRUBER). BC 115111, Salou, ll-IV-1951, O. DE BOLOS. BC 115148, BC 115149, Xerta, ll-IV-1912, O. DE BOLOS.

Dades própies
ALT EMPORDA: Albanyá DG78, Pont de Molins DG98, Cantallops DG99, Roses EG17, AIOIA: E l Bruc CG90, BAGES: Manresa DGOl, BAn CAMP: L'Hospitalet de l'Infant CF24, Mont-roig del Camp CF25, BAII EBRE: Benifallet BF93, BAIX PEIEDES: Sant Vicen? de Calders CF97, Calafell CF86, GARRAF: Vilanova i la Geltrú CF96, Garraf DF06, KOITSIAIES: Ulldecona BE89, lOGUERA: Cubells CG33, RIBERA D'EBEB: entre Mora l a Nova 1 Tivissa CF05, SEGRIA; Almatret BF87, SELVA: Tossa de Mar DG91, TARRAGOIES: E l Catllar CF55, Altafulla CF65, Salomó CF66, TERRA ALTA; entre Bot i Horta de Sant Joan BF93, entre Horta de Sant Joan i Prat de Comte BF84.

5, Syriaga

L.

Genere format per unes 25-30 especies originarles del SE d'Europa, de l'Himálaia i de l'Extrem Orient (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISANCE, 1984).
5.1. Syringa vulgaris L., Sp. Pl. 9 (1753)

N.V.: lila 2n= 44-46-48 (FEDOROV, 1974) Especie originaria del SE d'Europa, des del NC de Romanía fins al centre d'Albánia i NE de Grecia (GREEN in TUTIN & al., 1976). Fou occident peí seu l.c). cultiu com ornamental l'any 1562 introduida a (BOSSARD & CUISANCE,

Es un deis arbusts cultivats de mes antic per la seva floració i en A la Península es coneix cultivada al Jardins al segle XVIII (QUER,

l'actualitat compren moltes cultivars. 1784). A Catalunya és també cultivada d'antic i sovint es troben exemplars escapats de conreu o bé restes de conreu en indrets ruderals. L'hem trobat en estat subspontani a diverses localitats, principalment continentals, de la meitat septentrional del territori. Aguanta for(;a el fred i floreix a primavera, fent unes inflorescéncies molt flairoses la considerem subspontánia (VIEGI & al., 1974) i és de una lila o blanc. Al Principat comengaments de color

ergasiofigófita segons la classificació de KORNAS (1978). Ens consta espontaneitzada a Italia MOLINIER, 1980). GREEN i a Franca com (THELLUNG, 1912; (l.c) la indica cultivada

ornamental i naturalitzada al W i C d'Europa; Austria, Bélgica, Gran Bretanya, Irlanda, Franga, Suissa, Italia, Alemanya, Hongria, Txecoslováquia i la Península de Crimea. Dades bibliográfiques 1 d'herbari VIVES, J. 1964: Sant Lloren? de Morunys. VIGO, J. 1983: Subspontani a la Valí de Ribes. Dades própies ALT
URGELL:

El Pía de Sant Tirs CG68, Cero CG78, El Quer Foradat CG88,
Rei CG71, BERGUEDA: La Pobla de Lillet DG17, lOGUERA;

ANOIA: Els Prats de

Camarasa CG23, Ponts CG44, PALLARS SOBIRA; Sort CG49, SEGARRA; Oluges

CG61.

460

LVIII. OIAGRACBAE Familia formada per uns 18-35 generes i entre 600 i 700 especies

natives de les zones temperades i subtropicals d'arreu del món, pero amb un centre important de diversificació a América del lord (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985). Algunes especies teñen interés com ornamentáis. 1. iMdwigis L. Genere format per unes 75 especies distribuídes per les zones humides o inundados d'arreu del món, especialment en dimes cálids (BAILEY, 1976).
1.1. Ludwigia unigimyensis

(Camb.) Hará, Jour. Jap. Bot. 28: 294 (1953)

=Jüssiaea repens sensu Coste, non L. =Jussiaea grandiflora Michx, non Ruíz & Pavón =Jussiaea repens subsp. grandiflora (Michx) P. Fourn.
=Jussiaea repeas var. grandiflora (Michx) Ch. Martins

2n= 80 (EAVEN in TUTU & al., 1968) Especie originaria d'América, des deis Estats Units fins l'Argentina (THELLUKG, 1912; RA7EI, l.c). Sembla que va arribar a Franga a comengaments del segle passat. Segons THELLUNG (l.c.) DELILE, director del Jardin des Plantes de Montpeller, cultivava aquesta planta al canal de 1'Escola Botánica des de 1623. Vers 1830 el cap de jardinería en va posar uns trossos en un altre canal fora de 1'Escola i l'any 1836 DE CANDOLLE ja la va donar com naturalitzada. A partir d'aqui la plasta es va anar estenent per tots els canals i séquies del SE de Franga esdevenint una especie molt molesta, ja que dificultava la navegado i , a mes, obstruía els canals d'aigua deis molins. A fináis del segle passat també ja es trobava a Baiona, al SV de Franga (THELLUNG, l . c ) . La majoria d'autors esmenten que aquesta especie s'estén principalment per via vegetativa mitjangant estolons i que rarament produeix llavors, igual com passa en la seva área de distribució original (THELLUNG, l . c ) . A la Península Ibérica és citada per primer cop per SENNEN l'any 1929, de la desembocadura del Besos. Posteriorment ha estat trobada al Port de la Selva a l'any 1957 per CASAS i a l'any 1965 al delta de l'Ebre per TORRES. En l'actualitat sois ens consta naturalitzada a l'Alt Empordá, a la desembocadura de la riera de Romanyá al Port de la Selva. Floreix fent unes flors grosses de color groe brillant a comengaments d'estiu.

461

De la resta de la Península Ibérica ens

consta d'alguns arrossars i

deis seus marges a Cullera (CARRETERO, 1982). També l'hem trobada totalment naturalltzada en un canal aprop de Harbona, on creixia al costat de Lemna
trisulca, L. minar, Potamogetón nodosus,

entre altres. RAVE5 (l.c.) l'asse-

nyala abundantment naturalitzada en alguns rius i canals del sud de Franga i del IB d'Espanya. Es troba ampliament estesa per totes les regions tropicals i subtropicals d'arreu del món: nord, centre i sud d'Africa, Asia Kenor, Orient Kitjá, Xina, Oceania i Australia (THELLUHG, l.c). Dades bibliográfiques i d'herbari SENFEN, Fr. 1929a; (sub Jussiaea grandiflora) Desembocadura del Besos. CASAS, C. 1957: (.Jussiaea grandiflora) Port de la Selva, riera de Romanyá BC 140023. TORRES, Ll. 1968: Delta de l'Ebre, Illa de Kar BC 599854. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: Rosselló, Vallespir, Alt Empordá, Baix Empordá, Delta del Besos, Delta de l'Ebre.
2. Oenotbera L.

Genere format per

unes 80-200 especies d'ámplia distribució a les un centre important a l'oest deis

regions temperades i subtropicals, i amb

Estats Units (RAVEH, 1964; BAILEY, 1976; CHITTEHDElí, 1986). Segons CLELAND (1972) és un genere originari de la part occidental de l'hemisferi i va arribar a Europa i a d'altres parts del món en diferents époques i per diferents vies. Una via d'entrada fou mitjangant llavors que eren plantades ais Jardins botánics, d'on posteriorment s'escapaven. Pero potser el sistema mes important d'entrada de llavors va ésser mitjangant el llast deis vaidesprés era llengat a les vores deis ports (CLELAHD, l . c ) . xells, que

Aquests vaixells, que retornaven de les colónies americanes, foren nombrosos durant el segle XVII. Ens aquests indrets les llavors que hi havia al sol germinaven i és d'aquesta manera que es van introduir moltes especies americanes a Europa. D'aquests indrets es van estendre rápidament per tots els terrenys oberts i remoguts, de manera que aviat van passar a fer part important de la flora al llarg de les costes. Fo obstant, la térra que formava part del llast no sois provenia d'América sino de diversos indrets del món; d'aquesta forma es van posar en contacte tota una serie d'espécies 1 es van produir hibrldacions, de manera que moltes especies que es troben a Europa son híbrids i no es troben a América.

462

Es un genere molt difícil des del punt de vista taxonómic i , a mes, el subgénere amb
Oenotbera (Euoenotbera, Onagra)

té un

sistema

genétic

molt

peculiar i encara está en continua evolució. De fet, DE VEIES va treballar
Oe. erytrosepala,

una especie d'aquest subgénere, i va desenvolupar la

famosa teoría de la mutació (TAKIKOTO, 1985). Les especies d'aquest subgénere han jugat un paper molt important en el camp de la citogenética, de la citotaxonomia i de l'evolució. Els cromosomas d'aquest genere formen normalment un o mes cercles tancats en la diaquinesi; la seva configurado cromosómica ha estat molt estudiada i s'ha vist que hi ha una gran quantitat de races o llinatges, de manera que cada especie compren un gran complex de races CTAKIJÍOTO, l . c ) . Segons STEBBIHS (1967) el carácter tan agressiu del complex heterozigótic á'Oenotbera
í

la seva rápida expansió en hábitats oberts és una

evidencia de que el seu sistema genétic s'adapta molt bé a la colonitzacló d'hábitats nous i a la rápida evolució i establiment de moltes races o biotipus nous en un període de temps molt curt. Segons CLELAITD <1944) -in STEBBIIÍS, l.c- el problema de delimitar especies en un grup amb les propietats citogenétiques del subgénere Oenotbera és gairebé Insoluble. Hi ha dos possibles conceptes d'espécie per aplicar a aquest subgénere. Un seria considerar cada biotipus com cada biotipus una especie diferent; aixó és possible quan son diferents és representat per milers d'individus que

d'altres biotipus; no obstant, aixó deixa d'ésser válid quan hi ha creuaments entre els diferents biotipus i aleshores aquests son molt similars. Una altra alternativa seria posar tot el subgénere dins d'una especie; aixó és gairebé impracticable ja que morfológica, cltológica i genéticament el conjunt de variado que es troba és mes gran que en qualsevol altra especie. El que potser s'hauria de fer és considerar a aquest subgénere com una serie de tipus genétics, en la qual, i degut a l peculiar sistema genétic, no existeixen especies biológiques compaa-ables a les que es traben en organismes amb pol.llnització creuada. Possiblement l'evolució d'aquest subgénere és com seguelxt En un principi hi havia especies diploides amb pol.llnització oberta típica; aqüestes especies van anar evolucionant 1 van formar ecótipus i subspécies geográflques de manera usual, pero acompanyats peí freqüent intercanvi de segments entre cromosomas no hamólegs. Amb el temps el complexe genétic que hi havia en alguns d'aquests segaents va adquirir un valor selectiu impor-

463

tant. Quan aqüestes translocacions

van ésser freqüents en una població hi

va haver creuaments entre dues formes que tenien la mateixa ordenado dins els cromosomes. El producte d'aquesta hibridació és, en part, estéril i és desavantatjós en competido directe amb que qualsevol altra forma á'Oenothera, els pares, degut a la seva baixa ben adaptats una poden sobreviure i produir fertilitat. Pero s i van a parar a un nou habitat on están mes progenie amb

éxit (STEBBIHS, l.c). Posteriorment a l'establiment d'aquest

complex genétic dins una raqa, aquesta es perpetua per autogámia; el valor selectiu de l'autogámia dins d'aquest genere és possiblement el mateix que el d'altres especies arvenses anuals o biennals: assegurar una gran prodúcelo de llavors i una constancia deis descendents, que poden colonitzar rápidament hábitats nous disponibles de forma temporal (STEBBIHS, l.c). Aquesta hipótesi de la posterior hibridació entre races que tenien el mateix complex d'heterozigosi com a font per a la formado de noves races i el consegüent increment de complexitat del grup ha estat comprovat per les dades de LAND en races de l'est d'América del Hord pertanyents a la serie Com CLEbiennis.

a conseqüéncia d'aquesta nombrosíssima quantitat de races, llinatal Hou Món, hi ha grans discussions sobre l'origen

ges o especies del subgénere Oenothera, moltes de les quals encara s'estan formant tant al Vell com i l'área de distribució original de moltes especies que es troben a Europa i que, per uns autors son origináries d'América, mentre que per altres s'han format al continent eurasiátic i no es troben a América. Segans KOSTAHSKI (1968) a Europa hi ha almenys 37 especies del subgénere Oenothera, 3 son origináries d'Eurásia, 7 son origináries d'América del Hord, 13 han entre especies europees i americanes. RAVEH (in TUTIH & al., 1968) estat sois km descrites d'Europa 1 es desconeix el seu origen, i 14 son hibrids estables esmenta 12 especies d'aquest subgénere i SOLDAHO (1982) en tan sois 30

al llarg de la costa HV de Toscana (Italia) en recull 9, dues de les quals son descrites per primera vegada 1 3 han estat descrites posteriorment a 1868, de manera que presenta 5 especies noves que no apareixen al treball de ROSTAHSKI (l.c), peí que segons aquests dos treballs el nombre d'espécies d'aquest subgénere Ja puja a 42. Peí que fa a Catalunya, hi ha forga confusió entre les diferents especies i pensem que n'hi ha mes de les citades fins l'actualitat; no obstant, la gran variabilltat específica i la manca d'acord entre els diferents taxónoms fa que sigui un genere particularment dificil de treballar. Cal afegir

464

que

moltes determinacions són errónies, particularment molts

exemplars

determinats sota el nom d'Oe. biennis

corresponen a d'altres especies. De

les nostres dades sois hem utilitzat les que teniem exemplar d'herbari i hem desestimat totes les altres. Excepte en el cas d'Oe. xxisea, hem preferit no representar gráficament la distribució de les especies ja que considerem que no és representativa. Per aquest motiu pensem que caldria un estudi nolt acurat tant fenotípic com citogenétic sobre les especies d'aquest genere existents a Catalunya. Hosaltres hem considerat que totes les
Oenotbera

són introduides a Catalunya.

2.1. Oeaatbera biennis L., Sp. Pl. 346 (1753) ^Onagra biennis (L.) Scop., F l . Carn. ed. 2. 1 269 (1772) ;

2n= 14 (RAVEH in TUTIH & al., 1968; FEDOROV, 1974; QUEIROS, 1976) L'área de distribució original d'aquesta especie és litigiosa. Segons RAVEH (l.c), ROSTAHSKI (1968) i ROSTAHSKI & GLOVACKI (1977) és originaria d'Europa; QUER (1784), PLAHCHOH (1864), ATERIDO (1903), TOURLET (1904), THELLÜHG (1912), VISE (1958), RAVEH (1964), CLELAHD (1972), BAILEY (1976), BOLOS & VIGO (1984b) i CHITTEHDEH (1986) la indiquen originaria d'América del Hord. Cal assenyalar que RAVEH a l'any 1964 la considera americana, mentre que a Flora Europ>aea (1968) la dona com endémica d'Europa. ROSTAHSKI (l.c) per provar que aquesta especie és autóctona del continent eurasiátic dona els següents arguments: 1'error de Linné que segons ROSTAHSKI va confondre De. biennis
biennis

amb De. auricata;

l'abséncia de la subsp.

a América del Hord; l'existéncia d'aquesta especie a indrets molt contemporánia peí continent eurasiátic i la gran

allunyats uns deis altres a Europa a comengaments del segle XVII, i per últim, la distribució uniformitat morfológica per tot e l continent i el poc grau de variacions d'aquesta especie. Ho obstant, CLELAHD (l.c.) diu que aquests arguments són poc convincents. La presencia d'aquesta especie a comengaments del segle XVII a Europa no és prou clara, ja que no es pot saber amb certesa quines especies hi havia; per altra banda, referint-se a la uniformitat d'aquesta especie, diu que no es pot estar segur de que l'Oe. biennis absent a América del Hord. Aquesta especie és la mes abundant a Europa i ha donat lloc a una gran quantitat de races híbrides (REHHBR in CLELAHD, l.c). Segons la majoria d'autors va arribar a Europa a comengaments del segle XVII, entre 1614 i europea sigui

465

1619

(PLAHCHON, l.c), mentre que segons GILLOT (1893) el 1614 Ja hi era

corrent. En un principi era cultivada ais Jardins botánics, sobretot a Basilea i Pádua, d'on es va anar estenent mltjanqant les granes. El 1737 era molt corrent a Holanda, e l 1768 a Suissa (GILLOT, l.c.) i el 1751 Ja era naturalitzada al SE francés (THELLOHG, l.c). Oe. bíennis es va estendre també peí seu ús alimentici. Ja que la reí fusiforme era menjada con "salsifís" principalment a Alemanya 1 a Franga, i les fulles i tiges es menjaven en amanida (GILLOT, l.c; BAILEY, l.c.; CHITTEHDEH, l.c). QUER (l.c.) diu que és abundant ais Jardins d'Espanya en el seu temps, i que a mes creix ais voltant de la mediterránia. Aquest autor afegeix la següent observado: "no debo pasar en silencio una especial observación, que he admirado en esta planta, que tal vez reconocida de otro lo merecería más, y es, que así que el Sol empieza a calentar su flor, empieza á descogerla con un modo sensible y extraño; porque va poco & poco extendiéndose, y después por su misma elasticidad da una especie de estallido con que acaba de ensancharse con no poco gusto del curioso que la observa, y admira la sabia disposición de la naturaleza". Atenent a la descripció donada per RAVEH (in TUTIN & al., 1968) hem trobat molt pocs exemplars corresponents a Oe. biennis, Ja que la majoria presenten punts vermells a la tija. La majarla deis espécimens existents a l'herbari de l'Institut Botánic de Barcelona sota el nom d'aquesta especie no ens ho semblen, sino que alguns semblen pertányer a Oe. erytrosepala i d'altres a híbrids entre ambdues especies. Peí que fa a les dades bibliográfiques hem posat totes les referides a aquesta especie, exceptuant les que pensem que corresponen a Oe. erytrosepala, part d'Oe. biennis, les quals les hem inclós en aquesta altra. Hem trobat tota una serie d'exemplars que podrien formar no obstant, presenten punts vermells a la tija i els hem Creiem que considerat híbrids entre aquesta especie i Oe. erytrosepala.

aquesta especie és molt mes rara a Catalunya del que fins ara s'ha pensat; probablement hi és naturalitzada, pero en aquest moment ens és molt difícil de donar la seva distribució perqué creiem que és necessari un estudl particular del grup. RAVEN (in TUTIN & al., 1968) la indica molt comuna en hábitats oberts de gran part d'Europa, excepte a l'extrem nord i en algunes zones del sud.

466

gades-biMiogréiflqueg.i d'herbari C0KPA5Y0, L. 1864: Salses, Perpinyá, Torrelles. COSTA, A.C. 1877: Inmediacions de Lleida. la Seu d'Urgell, Girona. Prop de Berga (GRAU). VAYREDA, E. 1882: Cerdanya. SEHHEH, Fr. 1928: La Seu d'Urgell. SEHHEH, Fr. 1929a: Empordá, plana de Vic, Cerdanya. Caldegues i Llívia BC 22064. Kanlleu BC 220559, BC 22060. BOLDU, A. 1976: Entre Puiggrós 1 Arbeca. Arbeca BC 631746. BALADA, R. et ai. 1977: <sub De. grup biennis) Delta de l'Bbre CFIO, BC 618967. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1979: Gerrí de la Sal CG48, Engolasters CH81, etc. PAHAREDA, J.M., HUBT, J. & ROSELL, A. 1981: Sant Feliu de Buixalleu DG62. HUET, J. & PAHAREDA, J.M. 1983: Monistrol DGOO. VIGO, J. 1983: Cerdanya, fins a la Molina; Ribes de Freser DG38. BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 1984b: D'Andorra i de l'Alt Urgell al Rosselló i a l'Empordá, fins a Osona i la Selva, arriba al Valles, Segriá i Baix Ebre. GIRBAL, J. 1984: Girona (VAYREDA, PLA), Salt (PLA). Bescanó, Sant Gregori, Celrá, Fla^á. CARRERAS, J. 1985: Rialb CH40, Castellbó CG69, sota la Parroquia d'Hortó CG68. BC BC BC BC 22063, Lleida, 7-VII-1871, M.COMPASO. 613383, Prats de Molió, VII-1873, ex berb. VAYREDA. 140064, entre la Molina i Alp, 24-IX-1957, O. DE BOLOS & F. MASCLAHS. 596332, Prats de Molió, 12-VIII-1966, A. & O. DE BOLOS.

2.2. OBDot&era erytrosepaJa Borbás, Magyar Bot. Lapok. 2: 245 (1903)
= Oenotiera lamarckíana auct. non Seer.

2n= 14 (RAVEH in TUTIH & al., 1968; FEDOROV, 1974; QUEIROS, 1976) Aquesta especie es creu que s'ba originat de forma espontánia a Europa a partir d'espécies natives a América del Hord i , en l'actualitat, es considera naturalitzada en ambdós contlnents CLIHDBR, 1958; RAVES, l . c ) . Segons CHITTEHDEH (1986) va aparéxer en un Jardí d'Anglaterra a mitjan segle XIX. Pensem que és l'espécie del subgénere Oenothera mes abundant a Catalunya, tot i que ka estat molt poc citada, segurament perqué lia estat confosa amb Oe. biennis o bé amb Oe. suaveolens. Durant el curs d'aquest estudi bem
i Oe, erytro-

trobat també exemplars que semblen híbrids entre Oe. biennis
Oe. erytrosepala

sepala al Mau'esae, Girones, Alt Empordá, Osona, Baixa Cerdanya i a l Bages. es fa en marges humits de camins, H i t deis rius 1 erms humits de localitats tant situades en comarques de muntanya com de térra baixa. Floreix i fructifica a l'estiu i a la tardor. Al Principat la considerem naturalitzada.

467

Ens

consta de Galicia

(LAIJZ, 1971), d'Astúries

(DÍAZ & FERHANDEZ,

1979), de Salamanca (RICO 4 al., 1982), de la Rioja (AKICH, 1983a), del Pais Base (ASEGIHOLAZA 4 al., 1984), de Zamora (SAHCHEZ, 1986a) 1 de les Afores (PIHTO DA SILVA 4 PIHTO DA SILVA, 1974). RAVEH (l.c.) l'assenyala localment comuna a l V 1 C d'Europa: Austria, Bélgica, Gran Bretanya, Txecoslováquia, Franfa, Alemanya, Holanda, Hongria, Italia, Portugal, Romanía, dubtosa a Dinamarca i introduida a Suissa.

Dades.. bibliográfiques. i d'bsr.bari
CXDDIHA, J. 1908: (sub De. biennis.) Cellera, Vilanna, Girona. Les Brugueres BC 22055. LIHDER, R. 1958: Pirineus Orientáis: de Santa Maria a Canet, Argeles, etc. BOLOS, O. DE 4 VIGO, J. 1979: (sub Oe. biennis.) Sa-Cot DG66, BC 373893. GIRBAL, J. 1984: Vilanna DG74, Fla^á DG95. BC 22056, Girona, VII-1916, XIBERTA, sub Oe. biennis.. BC 22054, Girona, VII-1916, Hno. BASILIO, sub Oe. biennis. BC 616020, Berga, 3-VII-1970, nom il.legible, sub Oe. Wennls.

Dades propies
ALT EMPORDA: Sant Miquel de Fluviá DG96, Cinc Claus EG06, ALT URGELL: Ogern CCG65, BAGES: El Pont de Vilomara DGOl, Balsareny DG03, Talamanca DG12 -A. Farras-, BAIX EMPORDA: País EG04, BERGUEDA: Colonia Rosal DG05, COIFLEIT: Vilafranca DH41, vers el Canigó DH51, GARROTXA: prop la Fageda d'en Jordá DG66, GEROHES: Celrá DG85, SELVA: Ma^anet de la Selva DG72. 2.3. Oenatbera laciniata
=Oenothera sinuata

Hill., Hort. Kew. 172 (4) (1768)
L.

2n= 14 (FEDOROV, 1974) Especie originaria d'América del Hord i , de vegades, és cultivada com ornamental ais jardins. Ens consta que ha estat trobada en estat subspontani en indrets ruderals del Valles Oriental; degut a que no s'lia trobat mes, pensem que, al Principat, cal considerar-la subspontánia casual 1 un ergasiofigófit segons KORHAS (1978). PIHTO DA SILVA & PIHTO DA SILVA (1974) la indiquen de les Azores 1 RAVEH (in TUTIH 4 al., 1968) diu que ha estat trobada a diversos paisos europeus, pero que no sembla que s'hi hagi naturalitzat.

Dades bibliográfiques i d'herbari
BOLOS, 0. DE 4 VIGO, J. 1984b: Valles Oriental. Sant Feliu de Codines BC 89840, GARCÍAS.

468

2.4. Oeaotbera parviflora

L., Syst. Kat. ed. 10, 2: 998 (1759)

2n= 14 (RAVEH in TOTIK & al., 1966; FEDOROV, 1974) Especie originaria de la zona temperada d'América del Hord (RAVEH, l.c). BOLOS & VIGO (1984b) diuen que ha estat citada erróniament de l'Alt Empordá on ha estat confosa amb Oe. biennis. Hosaltres durant aquest estudi hem trobat diversos exemplars que semblen correspondre a aquesta especie; no obstant, no ens ha estat possible de determinar-les amb seguretat. Aquests plantes creixien en ambients ruderals i al l l i t de rius de la Baixa Cerdanya, d'Osona i de l'Alt Urgell. Pensem que és una especie naturalitzada a Catalunya. RAVEH (l.c.) l'assenyala introduida a Horuega, Paisos Baixos, Polonia, Txecoslováquia, Hongria, Alemanya, Franga i Italia. Dades bibllográfiques 1 d'herbari BOLOS, 0. DE & VIGO, J. 19&4b¡ Citada per error de l'Alt Empordá. Dades proples ALT URGELL; Bassella CG55, BAU CERDAIYA: Bellver CG99, OSOIA; Manlleu CG44. 2.5. Oenathera rosea L'Hér. ex Alton, Hort. Kew. 2: 3 (1789) 2n= 14 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de les regions eálides d'América (RAVEH in TUTIH & al., 1968). Es possible que la seva introdúcelo a Europa s'hagi produit mitjangant els jardins botánics (THELLUHG, 1912). A Franga fou recol.lectada al País Base a comengaments del segle passat (JOVET, 1941). A la Península Ibérica es coneix des de mitjans del segle passat a Galicia i a Catalunya, 1 ATERIDO (1903) ja la dona naturalitzada. En l'actualitat és una especie totalment naturalitzada en marges de camins, vores de rius, voreres de carrer, prats, herbassars i altres indrets ruderals de la part HE del Prineipat. Floreix i fructifica a fináis de primavera i a l'estiu. Ens consta de Galicia (LAIHZ, 1971), d'Astúries aASTEA & MAYOR, 1979), del Pais Valencia (MOLERO & ROVIRA, 1981) i del Pais Base (ASEGINOLAZA & al., 1984). RAVEN (in TUTIN & al., 1968) la indica naturalitzada a Europa meridional i casual a les altres regions: Agores, Portugal, Espanya, Balears,

469

Franga, Italia i Sicilia. Es també introduida a África tropical i meridional i a Australia (HOLM & al., 1979). Dades bibliográfiques i d'herbari COSTA, A.C. 1877: Pía del Llobregat, vers Sant Boi, Cornelia. CADEVALL, J. et al. 1915-19: Terrassa, Prat de Llobregat. Pirineu Oriental (COSTE, ROÜY). SENHEI, Fr. 1929a: Prat de Llobregat, Vallirana BC 22045, Barcelona. BOLOS, A. & O. DE 1950: Sobre Sant Boi BC 100417, BC 100417. Bruguers, Vallvidrera (BATALLA & KASCLAHS). Barcelona BC 100400, BC 96867. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1979: El Collell DG76, Santa Kargarida de Palautordera DG51. TORRES, Ll. 1983: Tortosa BF92. GIRBAL, J. 1984: Girona (VAYREDA, BC 614018). Valí de Sant Daniel. BC 22050, Prat de Llobregat, VIII-1907, M. LLEHAS. BC 22044, vora Barcelona, IX-1916, BASILE & JOSEPH, (Pl. Esp. n2 2635). BC 22049, Sant Antoni de Vilamajor, VII-1917, M. GARRIGA. BC 22043, Prat de Llobregat, 29-VII-1917, P. FOHT I QUER. BC 108262, Vilamajor, lO-V-1921, P. FOHT I QUER. Dades prppies ALT EKPORDA: Bascara DG96, Sant Miquel de Fluviá DG96, BARCELOIES: Barcelona (Montjuic) DF27, Barcelona (Pedralbes) DF28, Vallvidrera DF28, Barcelona DF38, BERGUEDA; Gironella DG05, KARESKE; El Masnou DF49, Sant Andreu de Llavaneres DG50, SELVA: Arbúcies DG62, VALLES ORIEITAL: Campins DG51, Sant Celoni DG51, Fogars de Montclús DG52, Sant Margal del Montseny DG52. 2.6. OeaathBra rubricaulls (1914) 2n= 14 (RAVEH in TUTIH & al., 1968; FEDOROV, 1974) Segons ROSTAHSKI (1968) aquesta especie és originaria del continent eurasiátic. RAVEH (l.c.) la considera endémica del centre d'Europa, estenentse fins a Franga i Rússia, i CLELAHD (1972) diu que probablement és un híbrid entre una raga d'Oe. biennis i una raga de Oe.
parviflora.

Klebahn, Jahrb. Hamb. Viss. Anst. 31 (Beih. 3): 23

Semblen pertányer a aquesta especie alguns exemplars trobats en indrets ruderals de l'Alt Ürgell, Alt Empordá, Selva 1 Garrotxa. Ho ens consta que hagi estat citada de Catalunya, segurament ha estat confosa amb Oe. o De. suaveolens.
biennis

Tot i que no apareix a la Flora deis Paisos Catalans

creiem que és una especie naturalitzada. Floreix i fructifica a l'estiu. RAVEH (l.c.) no l'assenyala d'Espanya, ni com nativa ni introduida.

470

Dades propies ALT BKPORDA: Empúries EG06, ALT URGELL: Adrall CG68, GARROTXA: Els Hostalets d'En Bas DG56, SELVA: Hostalric DG72, Riudarenes DG73. 2.7. Oénotiera stricta Ledeb. ex Link, Enum. Hort. Berol. Alt. 1: 377 (1821)

2n= 14 (RAVEH in TUTU & al., 1968; FEDOROV, 1974; QUEIROS, 1976) Especie originaria de la zona temperada d'América del sud (RAVEH, l . c ) . VILLKOKK & LAHGE (1880) l'assenyalen d'Astúries i LÁZARO (1900) de Galicia 1 de Cadis. A Catalunya sois ens consta citada de Girona per VAYREDA -in GIRBAL-; no obstant, no s'ha tornat a trobar, i BOLOS & VIGO (1984b) no la inclouen dins la Flora deis Paisos Catalans. Hosaltres tampoc l'hem trobada, peí que la considerem adventicia efimera. ASEGIHOLAZA & al. (1984) la indiquen del Pais Base, i RAVEH (l.c.) l'assenyala localment naturalitzada al V i C d'Europa: Azores, Portugal, Espanya, Franca, Córsega, Italia, Suissa, Alemanya i del centre de Rússia. Dades bibliográfiques i d'herbari GIRBAL, J. 1984: Devesa de Girona (VAYREDA). 2.8. OeDotbera suaveolens Pers., Syn. Pl. 1: 408 (1805) =0e. biennis subsp. suaveolens (Pers.) Rouy et C^us 2n= 14 (RAVEH in TUTIH & al., 1968) L'área de distribució original d'aquesta especie tampoc es coneix amb

seguretat i , de fet, la seva categoría taxonómica també és conflictiva ja que alguns autors la consideren especie, mentre que altres la inclouen com una subspécie d'Cte. biennis. Per ROSTAHSKI (1968) 1 per RAVEH (l.c) és originaria d'Europa, mentre que d'altres autors la consideren americana com la resta d'espécies d'aquest genere. CLELAHD (1972) diu que és possible que sigui un híbrid aparegut a Europa a partir d'Oe. biennis. Tal com passa amb nom De. biennis, els exemplars que hem trobat sota aquest presenten punts vermells a la tija, de manera que segons les claus de De. suaveolens no han de tenir-ne. Per aquest motiu pensem reduida del que

determinado de Flora Europaea no pertanyen a aquesta especie, ja que tant Oe. biennis com que la distribució d'aquesta especie al Principat és mes

471

sembla atenent a les citacions, i el seu estatus dins la flora catalana és de naturalitzada dubtosa. RAVEH (l.c.) l'assenyala escassament naturalitzada a localitats disperses; no obstant, SOLDAHO (1982) la indica com comuna a Italia. Dades bibllogrAfiques i d'herbarl LLEHSA, S. 1945: Hostalric, Massanes. KOHTSERRAT, P. 1956: (sub O. b. subsp. suaveolens) Entre Hostalric i Fogars. BC 140427, BC 22094, Manlleu, 19-VI-1924, H50. G05ZALO, Pl. Esp. n9 5066. BC 127814, Aiguafreda, l-XI-1931, Sra. GALLARDO. BC 101748, Mañanes, 6-VII-1947, P. FOHT I QUER, LH. OIALIDACBAB Familia formada per 3-6 generes i al voltant de 900-950 especies natives principalment de les regions tropicals i subtropicals (LOURTEIG, 1983; HEYVOOD, 1986). 1. Oxalie L. Aquest genere compren al voltant de 800 especies que viuen a practicament arreu del món, tant en regions tropicals com fredes, i amb dos centres importants a América del sud i Sudáfrica (YOUHG, 1958; LOURTEIG, l . c ) . Es un genere forga dificil ja que hi ha especies que s'assemblen molt entre elles i de vegades una mateixa especie ha rebut mes d'un nom; hi ha per tant molts problemes de sinonimia i de nomenclatura i , a mes, de vegades s'han produ'it millores horticulturals, que simplement son clons, i que posteriorment s'asilvestren i sois es reprodueixen de forma vegetativa, de manera que la seva determinado és forga complicada. Algunes especies son males herbes molt dolentes degut a que es reprodueixen per bulbs 1 es fa molt dificil la seva eradicació, ja que un sol bulb, per petit que sigui, área on abans era inexistent mitjangant el dona lloc a una nova planta i per tant a una nova colonia; a mes, és molt fácil d'introduir-lo en una transport de térra o de planter. De fet, quan s'intenta eliminar una especie d'aquestes s i sois es decapita o es lesiona la planta aquesta respon produint una gran quantitat de bulbs nous. Les fulles contenen ácid oxálic i l'espécie d'Oenotbera mes

472

algunes especies són menjades en amanides o bé són utilitzades com mentáis.
Oxalis debilis

orna-

var. coryabosa

(DC.) Lourteig (=0. coryabosa

DC.) és una

especie citada i assenyalada de forma abundant al país. So obstant, várem enviar uns plecs que nosaltres pensavem que pertanyien a aquesta especie a Madame A. LOURTEIG, del Kuséum lational d'Histoire laturelle de París, i amablenent ens va contestar dient que eren exemplars aberran ts. Ja que els carácters fonamentals eren d'O. latifolia, pero els íolíols no tenien la seva var.
coryabosa,

forma típica -encara que hi tendeixen-, ni tampoc presentaven els caJJi. Per altra banda, tampoc presentaven la forma típica d 'O. debilis encara que els caJJi deis seus sépals sí que varietat. Segons Kme. semblaven els d'aquesta pero amb
latlfolia

LOURTEIG cal incloure'ls dins d'O. latifolía

reserves. Ja que són atiples. Hosaltres els hem col.locat dins d'O. forma "Comwall" que YOüHG rietat sovint hem

(l.c.) diferencia de la forma típica pels exem-

plars de la Gran Bretanya. De fet, en poblacions o en plantes d'aquesta vatrobat exemplars o fulles que teñen els folíols amb forma barrejats amb d'altres que arrodonits. Savigny in Lam., Encycl. Méth. Bot. 4: 686 (1798) deltoide i que s'assemblen molt a O. latifolia tenien els marges mes 1.1. Oxalis artlculata
= 0. floribunda

auct. cat.

2n= 14 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la part oriental de Sudamérica temperada: Uruguai, extrem sud del Brasil i algunes localitats de Buenos Aires tenses entre mates de Stipa 1870 (YOUBG, l.c; LOURTEIG, l.c). A l'Argentina viu ais llocs buits de les comunitats prai d'altres gramínies cespitosos (CABRERA, 1949). flor rosa A Europa sembla que s'hi va introduir peí seu cultiu con ornamental l'any (CHITTEHDEH, 1986). Bn l'actualitat és l'espécie d'OxaJis amb mes cultivada ais jardins. A Catalunya es coneix cultivada 1 subspontánia des de comengaments de segle. Els problemes de sinonimia fan que, de moment, es desconegui la seva historia mes antiga. De fet, ha estat molt citada com a O, floribunda,
O. jaeirtiana,

no que

obstant, alguns autors l'han anomenada errónlanent aquesta es referix a O. latifolia En l'actualitat és una

Ja

forma "Comwall" (=0. coryabosa

auct.).

planta forga utilitzada en Jardinería per fer

taques i marges de color. També es troba naturalitzada en localitats dis-

473

perses situades principalment a la meitat oriental del país; es fa en erms, marges de camins, vora la via del tren i en altres indrets ruderals de sol preferentment humit, encara que resisteix molt bé la secada. Bs una planta molt ornamental, especialment quan floreix amb flors roses durant l'estiu; es reprodueix mitjan^ant rizomes grulxuts i articulats. Es un epecófit segons la classificació de KORHAS <1978). Ens consta espontaneitzat al País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984), a Albacete, Alacant, Valencia (CARRETERO, 1984a), a les Afores (PIHTO DA SILVA & PIHTO D SILVA, 1974) i a Portugal (MALATO-BELIZ & GUERRA, 1977). A VALEHTIHE (in TUTIH & al., 1968) l'indica naturalitzat en indrets de l'oest d'Europa: Portugal, Azores, Espanya, Franca, Gran Bretanya i Irlanda. També es troba subspontánia a Australia i a Hova Zelanda (LOURTEIG, l . c ) . Dades bibliográfiques 1 d'herbari SEHHEH, Fr, 1917: (sub O. floribunda-) Barcelona. BATALLA, E. & MASCLAHS, F. 1950: (sub O. martiana) Altafulla BC 104378. BOLOS, A. 4 O. DE 1950: Terrassa (SEHHEH, Pl. Esp. nS 7387). Sant Joan Despí BC 117007, Sant Bol de Llobregat BC 109471, les Fonts de Terrassa BC 117009. MOHTSERRAT, P. 1957: (sub O. floribunda) Mataró, Cabrera, Argentona BC 608795, etc. Rieres d'Argentona, de Sant Pol, de Llavaneres, e t c Sant Iscle de Vallalta BC 608798 (sub O. violácea), Dosrius BC 608794. MASCLAHS, F. & BATALLA, E. 1972: (sub O. martiana) L'Aleixar BC 597594. LLAHSAHA, R. 1976: Rodalies del Monestir de les Avellanes CG13, BC 625475. MOLERO, J. 1976: Poboleda CF16. FOLCH, R. 1980: (sub O. carymbosa) Falset BC 627436. MASALLES, R.M. 1983: L'Espluga de Francolí CF48. TORRES, L. 1983: Afores d'Ulldecona BE89, BC 643796; Tortosa BF92, Roquetes BF82. GIRBAL, J. 1984: Celrá, Campllong. DG85. BC BC BC BC BC 13002, Terrassa, lO-V-1930, Fr. SEHHEH. 597594, vers l'Aleixar, 6-V1-1954, F. MASCLAHS. 144556, Sant Pol de Mar, 2-X-1960, 0. DE BOLOS. 612138, Esparreguera, 29-VI-196&, J. BARRAU. 616335, Banyuls de la Marenda, 26-IV-1975, 0. DE BOLOS.

Dadss própies ALT EMPORDA: E m p ú r i e s EG06, ANOIA: C a p e l l a d e s CF99, ALT URGELL: O r g a n y á CG67, BAGES: Manresa DGOi, Sant Vicen? de Castellet DGOl, Hanresa DG02, BAIX CAMP: Cambrils CF34, Gaste 11vell d e l Camp CF46 -JH.Ninot-, BAIX EBRE: B e n i f a l l e t BF93, B A R C E L O N É S : B a r c e l o n a (Hontjuic) DF27, B a r c e l o n a ( T i bidabo) DF28, B a r c e l o n a DF38, Sant A d r i á de Besos DF36, BAIX LLOBREGAT: E l P r a t de L l o b r e g a t DF27, C o l l b a t ó DGOO, GIRONES: C a s s á de l a S e l v a DG83, E s p o n e l l á DG86, HARESHE: Alella DF49, E l Hasnou DF49, H a t a r ó DF59, Sant Andreu de

474

Llavaneres DG50, Arenys de Hunt DG60, Sant C i p r i a de Valí a l ta DG60, Sant Pol de Mar DG60, SELVA: Arbúcies DG52, Blanes DG81, VALLES ORIENTAL: La Garriga DG4i, Gualba de Dalt DG52, Gualba de Baix DG61, VALLES OCCIDENTAL: Sant Quirze del Valles DF29, Terrassa DGIO, Torrebonica DG20.
IJZ, Oxalis bauiei Lindl. Bot. Reg. t. 1585

2n= 28-42 (FBDORDV, 1974) Especie originaria de l'Africa del Sud (CHITTEÍDES, 1986). Aquesta especie presenta també una taxonomía 1 nomenclatura complicada. Segons CHITTESDEB (l.c.) va estar il.lustrada l'any 1585 sota el nom d'O. bawiei i el 1782 sota el á'O, bowieana. En l'actualitat aquest autor la tracta com una varietat d'O. purpúrala, especie apart. Pensem que corresponen a aquesta especie els exemplars trobats en una pineda degradada al Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres (DG50). Es una planta molt ornamental quan floreix a fináis d'estiu i a la tardor, amb unes magnifiques flors grosses de color rosa fort. En aquest moment desconeixem s i fructifica a Catalunya, reproduint-se mitjan^ant bulbs. Al país la considerem subspontánia casual i és un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS (1978). VALEHTIHE (in TUTIH & al., 1968) mala herba important. 1.3. Oxalis latifolia
=Oxalis =Oxalis

mentre que BAILEY (1976) la considera com una

no la recull per Flora Europaea 1 sois

ens consta introduida a Australia, on segons HOLM & al. (1979) hi és una

H B K , Hov. Gen. Sp. Pl. 5: 237 (1821) ...

corymbosa auct. cat., non DC. violácea auct. esp., non L.

= QjfaJis tetrapbylla

auct. cat., non Desf.

Especie originaria d'América tropical, des de Méxic, Costa Rica, les Antilles, els Andes fins a 1880 msm 1 sud de Bolívia (VALEHTIHE in TUTIH & al., 1968; BAILEY, 1976; LOURTEIG, 1980). Desconeixem l'época d'introducció d'aquesta especie a Catalunya. Es possible que s'lntroduís com a planta de jardí i en l'actualitat és una planta naturalitzada i que encara s'está expansionant. Es troba distribuida principalment a la meitat oriental del país, i es fa en erms, marges de camins, camps, horts, marges de séquies i canals, i altres indrets ruderals de sol preferentment humit. Floreix a fináis d'estiu i a la tardar anb unes flors

475

de calor rosa-violacl. Atenent a la classificació de KORHAS <1978) es tracta d'un epecófit. Ens consta de Havarra (LÓPEZ, 1972), d'Astúries (HAVARRO, 1974; MAYOR, & al., 1975; DÍAZ, 1977), de la valí de l'Ebre (OCHOA & ZARAGOZA, 1982), del País Base (ASEGIHOLAZA 4 al., 1984), de Valencia, Granada, Saragossa (CARRETERO, 1984a) i de Portugal (MALATO-BELIZ & GUERRA, 1977). VALEHTIHB (l.c.) l'assenyala localment naturalitzat a l'Europa occidental: Agores, Portugal, Espanya, Franga, Gran Bretanya 1 Irlanda. També es troba introduit a l'Africa tropical (FERHAHDES, 1969), al Brasil (LOURTEIG, l.c), a LOURTEIG (com. Sri-Lania son (YOUHG, 1958), a Australia (MICHAEL, 1981) i a Hova Zelanda (RAHMAH, 1982). Segons Mme. pers.) els autors d'aquesta especie Humboldt, Bonpland i Kunth, i no pas Kunth sol, ja que diu que la documentado deis herbaris i la descripció en llatí fou feta per Bonpland; per aquest motiu, cal posar O. latífolia Humb. Bonpl. & Kunth. Dades bibliográfiques 1 d'herbarl VAYREDA, E. 1902: (sub O, violácea) Subspontani a Tarragona (GIBERT). BARHOLA, J.M. 1913: (sub O. violácea; O. tetraphylla) Barcelona. CADEVALL, J. et al. 1913-15: (sub O. violácea) Terrassa. SEHHEH, Fr. 1917: (sub O. violácea) Barcelona. SEHHEH, Fr. 1929a: Barcelona BC 12996 (Pl. Esp. n2 5605). CASASAYAS, T. 1984: Alt Empordá, Baix Empordá, Baix Penedés, Maresme, Ripollés, Selva, Valles Oriental. GIRBAL, J. 1984: Bescanó DG74. CARRERAS, J. 1985: Sort CG49. BC 608796, Mataró, 15-IX-1945, P. MOHTSERRAT, (sub OxaJis sp). BC 630705, Bescanó, lO-XI-1979, 0. DE BOLOS. Humb. Bonpl. & Kunth i no pas Kunth in

Dades própies
ALT EHPORDA: Ha<?anet de Cabrenys DG79, B a s c a r a DQ96, ALT URGELL: Ogern CG65, BAIX CAHP: Cambrils CF34, Les Borges del Camp CF35, BAIX EHPORDA: Sant F e l i u de G u l x o l s EG02, BARCELONÉS: B a r c e l o n a ( S a r r i a ) DF28, B a r c e l o n a (Hontjuic) DF38, BAIX PENEDES: Segur de C a l a f e l l CF86, GARROTXA: O l o t DG56, Bianya DG57 - X . O l i v e r - , H i e r e s DG76, HARESHE: A l e l l a DF49, E l Hasnou DF49, Premia de D a l t DF49, Sant Andreu de L l a v a neres DG50, C a l d e t e s DG60, T o r d e r a DG71, RIPOLLES: Camprodon DG48, SELVA: H o s t a l r i c DG6a, La C e l l e r a de Ter DG64, Amer DG65, H o s t a l r i c DG72, Ha^anet de l a S e l v a DG72, V i d r e r e s DG82, VALLES ORIENTAL: G r a n o l l e r s DG30, H o n t m e l ó DG30, E l F i g u e r ó DG31, G r a n o l l e r s DG40, La G a r r i g a DG41, L l i n a r s del Valles DG50, L l i n a r s del V a l l e s DG51, Sant C e l o n i DG51, Gualba de D a l t DG52, Santa Fe de Hontseny DG52.

476

Com ja ha estat

comentat abans -veure Oxalis
corymbosa

L- els espécimens DC. són, segons Mme. de la qual es

catalans determinats sota el nom de Oxalis

A. LOURTEIG -com. pers.-, formes atípiques d'O. latifolia,

diferencien, a primer cop d'ull, per les seves flors de color blanc o rosat, amh una florado una mica mes primerenca, i pels marges arrodonits, no rectos com a la forma típica, deis folíols. Aquests exemplars semblen correspondre a la forma "Comwall" de la que parla YOUHG (1958). Per aquesta rao, sembla que la presencia d'O. corymbosa a Catalunya és dubtosa, 1 nosaltres hem inclós totes les citacions i exemplars d'herbari corresponents a aquesta especie dins de la forma "Cornwall" d'O.
latifolia.

Aquesta forma es troba també naturalitzada i presenta una distribució mes amplia a Catalunya que la forma típica i es fa en els mateixos ambients: regadius, marges de camps, etc. Tot i pertányer a la mateixa especie hem preferit de representar la distribució d'ambdues formes de forma separada. OCHOA & ZARAGOZA (1982) esmenten la presencia de les dues formes d'O.
latifolia

en conreus de la valí de l'Ebre. AEDO & al. (1984) l'assenyalen de forma (in

Lleó i CARRETERO (1984a) cita O. corymbosa de Figueres, de Barcelona, de Valencia, Alaba i Pontevedra. Pensem que es refereixen a O. latifolia "Cornwall", almenys peí que fa a les localitats catalanes, VALEBTINE Agores, Espanya, Franga, Suissa i Gran Bretanya. Dades bibliográfiques 1 d'herbari SEHHEH, Fr. 1929a: (sub O. martiana) Barcelona. BATALLA, E. & MASCLAHS, F. 1950: (sub O. corymbosa) El Catllar. BOLOS, A. & O. DE 1950: (sub O. corymbosa) Barcelona, BC 117006. MOHTSERRAT, P. 1957: (sub O. martiana) Mataró, Argentona, Cabrera. MALAGARRIGA, H.T. 1971: (sub O. corymbosa) Roquetes (RUBIO), MASCLAHS, F. & BATALLA, E. 1972: (sub O. martiana) L'Aleixar, Vilaverd BC 597593, Montblanc, l'Espluga de Francolí. MOLERO, J. 1976: (sub O. corymbosa) Scala-Dei CF16, BCF 112012. BALADA, R. et al. 1977: (sub O. corymbosa) Delta de l'Ebre BF90. FOLCH, R. 1980: (sub O, corymbosa) Montbrió CF35, BC 627437. MASALLES, R M 1983: (sub O. corymitosa) Poblet CF38, Sarral CF58. .. VIGO, J. 1983: (sub O. corymbosa) Vora Ribes de Freser DG36, BC 641327. GIRBAL, J. 1984: (sub O. corymbosa) Bescanó DG74. NIHOT, J.M. 1984: (sub O. corymbosa) Llesp CHIO (cf>. VILAR, L. 1984: (sub O. corymbosa) Riera de Sils. MAJORAL, A, 1985: (sub O. corymbosa) Entre Mollerussa i Fondarella CG21, BC 647655. BC 124787, Vilamajor, V-1926, M. GARRIGA, sub O. corymbosa. BC 124194, Vallvidrera, 22-VI-1953, A. & O. DE BOLOS, sub O. corymbosa.

TUTIH & al., 1968) dona O. corymbosa naturalitzada en parts de Portugal,

477

BC 617532, Esparreguera, 15-VI-1975, J. BARRAU, sub O. corymhosa. BC 617561, Esparraguera, 26-VII-1975, J. BARRAU, sub O. carymbosa. Pades proples ALT PENEDES: Sant M a r t í S a r r o c a CF88, ALT EMPORDA: A g u l l a n a DG89, Bascara DG96, F i g u e r e s DG97, Sant Pere Pescador EG07, V i l a c o l u m EG07, ALT CAHP: A l c o v e r CF46, V a l l s CF57, BAGES: Hanresa DGOl, Sant Vicen<? de C a s t e l l e t DGOi, Hanresa DGOE, BAIX CAHP: P r a t d i p CF24, La S e l v a del Camp CF46, BAIX EHPORDA: Verges EG05, B A R C E L O N É S : B a r c e l o n a ( S a r r i a ) DF28, Badalona DF38, Barcelona DF38, BAIX PENEDES: L l o r e n ? d e l P e n e d é s CF77, Segur de C a l a f e l l CF66, BAIX LLOBREGAT: Sant Esteve de S e s r o v i r e s DF09, V i l a d e c a n s DF17, H o l i n s de R e i DF18, V a l l i rana DFi8 -JH.Ninot-, CONCADE BARBERA: Hontblanc CF48, CONFLENT: T a u r i n y á DH51, GARRAF: C u b e l l e s CF86, GIRONES: B e s c a n ó DG74, C a s s á de l a S e l v a DG83, G i r o n a DG84, Banyoles DQ86, C e l r á DG95, GARROTXA: Santa Pau DG66, B e s a l ú DG77, HARESHE: E l Hasnou DF49, H a t a r ó DF59, V i l a s s a r de Har DG49, C a l e l l a DG70, NOGUERA: Ponts CG44, SEGARRA: T a r r o j a CG52, SELVA: H o s t a l r i e DG62, Amer DG65, H o s t a l r i e DG72, Santa Coloma de Farners DG73, T A R R A G O N É S : V i l a - s e c a de Solcina CF45, Tarragona CF55, VALLES ORIENTAL: H o n t m e l ó DG30, Granol l e r s DG40, L a G a r r i g a DG4i, L l e r o n a DG41, E n t r e Fogars de H o n t c l ú s i Campins DG51, Gualba de D a l t DG52, VALLES OCCIDENTAL: S a b a d e l l DG20.
1.4. Oxalis pes-caprae L., Sp. Pl. 434 <1753)

= 0. cemua Thunb.

N.V.! flor d'avellana Especie originaria de la Península del Cap, a l'Africa del Sud (LOURTEIG, 1982). GALIL (1967) diu que va ésser introduida a la regió mediterránia a comeníjaments del segle XIX i sembla que BOURGEAU fou el primer en indicar-la a Espanya a l'any 1850 (PAU, 1903). Aquesta especie presenta flors heterostíliques a la seva área de distribució original, mentre que a la regló mediterránia sois hi ha plantes amb flors d'estil curt (PUL VAB DER, 1972; HAHTZ, 1985). Aquí no sembla que fructifiqui mal, sino que s'escampa de forma vegetativa mitjanqant bulbs; no obstant, DUCELLIER diu que a l'Africa del nord sí que hi fa llavors (YOUHG, 1958). Sembla que aquest Oxalis va aparéixer per primer cop a Malta l'any 1806, d'on es va anar estenent a la resta de la regió mediterránia mitjan9ant el comer? marítim. Es coneix introduit a Egipte l'any 1835, al Liban el 1854, a Turquía el 1859, a Creta el 1883, a Corfú el 1885, a Xipre 1868-

478

1880, a Palestina el 1906, a l'Iran des de 1929

i al Pakistá des de 1940-50 estés seguint el

<HAFTZ, l.c). Segons aquest autor aquesta especie s'ha

transport deis cítrics, probablement a partir de les costes medlterránies de l'Africa del lord, on hi creix de forma abundosa com a mala herba deis conreus de cítrics, A Catalunya és una especie poc cultivada ais Jardins 1, en l'actualitat, es troba naturalitzada en marges de camins, escossells d'arbres, peu de parets, erms frescos 1 altres indrets ruderals c m sol eutrófic. Presenta ub una distribució ben localitzada a la banda litoral del centre de Catalunya, a les comarques del Maresme, Barcelonés, Baix Llobregat i Garraf, Floreix a fináis d'hivern i comentaments de primavera, amb ornamentáis de color groe. Hl ha també una
plenlflora

unes flors vistoses i molt varietat de flor doble amb

pétals curts groes i estriats de vermell, que sembla correspondre a la var. Lowe. Aquesta varietat sois l'hem trobada a Garraf (DF06) en un talús i també, i de forma molt abundosa, a Castelló de la Plana, en conreus de cítrics, Ens consta introduida a Astúries (DÍAZ, 1977), a Santander (LAI5Z & LORÍENTE, 1983), a Sevilla (RUIZ & al., 1984). a Menorca, Mallorca, Almería, Múrela i al País Valencia, on hi és, a l'igual que a la resta de la regió aediterr-ánia, una mala herba molt abundant ais conreus de cítrics. VALEKTIUE (in TUTIN & al., 1968) la indica extensament naturalitzada a la regió exmediterránia: Balears, Espanya, Portugal, Franga, Gran Bretanya, Creta, Sicil i a , Córsega, Sardenya, Italia 1 Grecia. Segons MICHAEL (1981) ocupa una tensló de milers d'hectárles a la part meridional d'Austrália; és una mala herba ais Jardins de Nova 2telanda (RAHMAN, 1982). També ens consta naturalitzada a Cañarles, América del Sud, Palestina, Egipte, Liban, Afganistán (HANTZ, l . c ) , ais conreus de les palmeres de dátlls del nord d'Africa, a la Macaronésia, Bermudes, a l'ürugual 1981). Dades bibliográfiques i d'herbarj FREIXAS, F. 1903: (sub O. cemua) Sitges. BARNOLA, J, 1913J (sub O. cernua> Barcelona. SENNEN, Fr, 1917: (sub O. cemua) Barcelona BC 12992, BC 12993 (Pl, Esp, nS 1630), MONTSERRAT, P. 1957: (sub O. cemua) Badalona, Vilassar, Mataró BC 608797, Pineda, etc. Tiana (PALAU). BC 124799, Caldetes, V-1918, Sra. GALLARDO. (YOUSG, 1958) i a Australia (MICHAEL,

479

Pades proples

BAU LLOBREGAT: Castelldefels DF16, Castelldefels DF17, Gavá DF17, BARCELOIES: Barcelona (Kontju'íc) DF27, Barcelona (Pedralbes) DF2Q, Barcelona DF38, GARRAF: Vilanova i la Geltrú CF96, Garraf DF06, JÍAEESKB: llana DF39, Montsolís DF49, Premia de Mar DF49, Vilassar de Mar DF49, Sant Andreu de Llavaneres DG50, Canet de Kar DG60, Calella DG70.
LX. PAPA7BEACBAB

Familia formada per uns 25-28 generes i al voltant de 200-450 especies origináries, principalment, de les regions temperades de l'hemisferi boreal (BAILEY, 1976; CHITTBIDEH, 1986). Algunes especies teñen importancia económica perqué d'elles s'extreu oli, narcótics o bé s'utilitzen com ornamentáis. 1. CarydalÍB Vent.

Aquest genere está format per unes 300-320 especies naturals de la zona temperada de l'hemisferi nord i de l'Africa austral (BAILEY, l.c; HEYVOOD, 1985). Alguns autors -HEYVOOD (Le.) i STRASBURGER (1986), per exemple- inclouen aquest genere dins la familia de les Fumariácies.
1.1. Carydalls lútea (L.) DC. in Lam. & DC, F l . Fr. ed. 3, 4: 638 (1805)

2n=28-56 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de les roques ombrejades i fresques de la part sud deis Alps centráis 1 orientáis (KOVAT in TUTIH & al., 1964). COMPAHYO (1864) va citar aquesta especie de les muntanyes de Ceret i posteriorment no s'ha retrobat. Per aquest motiu pensem a Catalunya cal considerar-la adventicia efímera. MOVAT (l.c.) la indica ampliament naturalitzada en parets de l'oest i centre d'Europa. Dades bibllográfiques 1 d'herbari COMPAHYO, L. 1864: Muntanyes de Ceret. 2. Escbschalssía Cham. El nombre d'espécies d'aquest genere és molt discutlt. CHITTEHDEH

(1986) en dona 4-5, BAILEY (1976) 6-10, LYOHS & BOOZE-DAHlELS (1985) de 712, encara que segons CHITTEHDEH (l.c.) hi ha autors que en consideren 40 i

480

fins i tot 123. L'área de diversificació del genere es troba al SV d'América del Hord: Oregon, California i nord de Héxic viuen en regions desértiques o esteparios; (CHITTEHDEH, l.c; LYOHS & no obstant, E.
californica,

BCX3ZE-DAHIELS, l.c). La majoria d'espécies són anuals, s'autopol.linitzen i representa una línia evolutiva diferent (STEBBIHS, 1965). 2.1. Bs<±scboJzia californica Cbam. in Hees, Horae Phys. Berol. 74 (1820)

H.V.: rosella de California 2n= 12 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de l'oest d'América del nord, des del sud del riu Colúmbia fins la Baixa California 1 des de la costa de California cap a l'est fins el Great Basin (COOK, 1965). Creix des del nivell del mar fins a 2000 m, en sóls ben drenats a les dunes, sóls al.luvials, terraces fluvials i llocs rocosos (COOK, 1962). Viu en hábitats oberts, associada generalment a gramínies. Tant aquesta rosella com les gramínies són plantes heliófiles i aquesta papaverácia comencen el seu creixement després de les pluges d'hivern. En anys de poca pluja les gramínies es desenvolupen poc, mentre que creix molt bé, i a l'inrevés (COOK, 1965). Segons BAILEY (l.c) el seu látex era utilitzat pels indis a (^lifórnia com un narcótic suau peí mal de dents. Aquesta especie és extremadament variable i presenta una gran variado relacionada amb les diferencies ambientáis, ja que tolera condicions extremes de temperatura i d'humitat (LYOHS & BOOZE-DAHIELS, l.c). Hi ha nombrosos ecótipus, la majoria perennes pero tots semblen anuals facultatius, ja que produeixen llavors al primer any, de manera que una planta es comporta com anual s i viu en indrets secs, pero en llocs on pot trobar-hi aigua Sembla que l'any 1790 fou introduida a Europa peí seu cultiu com ornamental a durant tot l'any pot ésser perenne (COOK, 1965). (CHITTEHDEH, l.c). A Catalunya és una planta no gaire utilitzada

ais jardins, tot i que és molt fácil de conrear, ja que un cop introduida no cal preocupar-se ja que ella mateixa s'autoperpetua; no obstant, per aquest motiu pot esdevenir també invasora. Sois l'hem trobat escapada de conreu en indrets ruderals al Valles Occidental, a Terrassa (DGIO) i a la Selva, a Tossa de Kar (DG91); en aquesta última localitat la considerem naturalitzada ja que s'hi troba de temps de forma molt abundant en erms i marges de camins. Floreix amb unes espectaculars flors taronges a la primavera i tot

481

seguit fructifica. La cápsula s'obre de forma explossiva poden estendre en un radi de 1.5 m (COOK, 1962).

i les llavors ea

Ens consta naturalitzada a Canáries. VALDES & TALAVE8A (1984) l'assenyalen també naturalitzada al litoral de Huelva l IZCO § MIGO (1966) la i indiquen de la Corunya. Segons KOVART Q.c.) és naturalitzada al V i C d'Europa i casual a d'altres Franfa, (^rsega. També ens regions; Austria, Alemanya, Txecoslováquia, consta naturalitzada a Xile, Hova Zelanda,

Hongria, Rotnania, Gran Bretanya, Paisos Baixos, Espanya, Balears, Portugal, Tasmánia, Australia (COOK, 1962) 1 a l'India (LYOFS & BOOZB-DAFIELS, l . c ) . LXI. PASSIFLOKACBAB Familia tropical i subtropical que compren al voltant de 20 generes i d'unes 600 especies d'arbres, arbusts i herbes, algunes d'elles enfiladlsses amb flors característiques (HEYVODD, 1985).

1. fiassi/Zara L. Es el genere mes important de la familia. Inclou unes 300 especies

herbácies 1 arbustives sarmentoses (CHITTESDBlí, 1986). El nom establert per Linné i significa "flor de la Passió", nom

genéric fou

donat pels primers

missioners que van arribar a l'América del sud. Ja que la flor els recordava la Crucifixió de Crist. El mes aparent de la flor és la gran carona formada per fllaments de diversos colors que representa la corana d'espines, les anteres semblen representar les 5 llagues 1 els tres estigmes els tres claus. De les 50-60 especies que teñen fruits comestibles sois se'n cultiven de forma comercial ben poques. Algunes especies son també cultivades, principalment en regions cálides i temperades, per les seves flors curioses i estranyes.
1.1. Passiflara caeruJea L., Sp. Pl. 959 (1753)

H.v.: passionera 2n= 18 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de les parts central i occidental d'América del Sud (BALL in TOTIH & al., 1968; CHITTEFDEF, l . c ) . Segons aquest darrer autor va ésser introduida al Vell Kón com flors, d'uns 7cm a planta ornamental vers l'any 1699. Les de diámetre, teñen els fllaments de la corona de color

482

blau-púrpura a la punta, blanes al mig i púrpura fose a la base. El fruit ovoide o subglobulós, de color groc-taronja, és també ornamental. Aquesta planta enflladissa no és massa cultivada en l'actualitat a Catalunya; no obstant, algunes vegades l'hem trabada en estat subspontani en indrets ruderals de Barcelona {DF28-38). Tot i ésser una especie termófila aguanta una mica el fred ja que l'hem vist créixer en indrets amb algunes gelades hivernals. A Catalunya la considerem una especie subspontánia casual i segons la classificació de KORNAS (1978) es tracta d'una ergasiofigófita. Floreix a l'estiu i fructifica a la tardor. Ho coneixem cap citació d'aquesta especie en estat subspontani o naturalitzat per a la Península i BALL <l.c.) l'assenyala freqüentment cultivada com ornamental, especialment a la part meridional d'Europa, i naturalitzada a les Agores. PHYTOLACCACEAE

LXII.

Familia formada per uns 20-22 generes i al voltant de 90-125 especies natives principalment de les regions tropicals d'América i d'Africa (HEYVOOD, 1985; CHITTESDEH, 1986). Algunes especies s'utilitzen com medicináis, ornamentáis, alimentícies o bé per extreure tint. 1. Phjrtolacx:a L. Genere format per unes 8-25 especies natives de les parts eálides

d'Africa, Asia i d'América (BAILEY, l.c; CHITTEHDEH, l . c ) .
1.1. Pbytolacca aaericana L., Sp. Pl. 441 (1753)
-Phytolacca decandra L., Sp. Pl. ed. 2, 1 631 (1762) :

H.v: ra'ím de moro 2n= 36 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la zona temperada d'América del nord (LIZET, 1981; HAHF, 1984). Segons FOURHIER (1951-52) va ésser introduída a Europa principalment peí seu cultiu com ornamental l'any 1650. Els fruits madurs d'aquesta especie donen un suc de color vermell fose que s'ha utilitzat al Vell Món per a donar color al v i i per a tintar roba; per aquest motiu es troba molt estés a les regions on hi havia vinyes. La reí és medicinal i les fulles i els brots tendres son comestibles.

483

A la Península és molt comuna almenys des del segle XVIII, ja que QUER (1784) l'assenyala d'Extremadura, Galicia, Andalusia, Murcia, Valencia, Catalunya, Avila, etc. A comen(;aments d'aquest segle ATERIDO C1903) ja l a dona naturalitzada a la Península. En l'actualitat és una especie molt poc cultivada am ornamental a Catalunya; no obstant, s'hi troba totalment naturalitzada en erms humits, marges de camins, vares de rius 1 d'altres indrets ruderals amb sol freso i eutróflc. Presenta una amplia distribució principalment a la meitat nordoriental del país. Floreix a l'estiu 1 fructifica tot seguit. Ens consta naturalitzada a Astúries (DÍAZ, 1977), Badajoz (GÓMEZ, 1984), Pontevedra (IZCO & al., 1985), al País Base (ASEGIHOLAZA & al„ 1964), al SE de Franca 1 a les Afores (PIHTO DA SILVA & PIHTO DA SILVA, 1974). VEBB (in TUTIH & al., 1964) l'assenyala ampliament naturalitzada a la part meridional d'Europa i localment casual a Europa central. També és naturalitzada a l'Africa del nord, Asia occidental 1 oriental, Australia, Hova Zelnada i Argentina (HOLM & al., 1979). Dades bibliográfiques i d'herbari COLMEIRO, M. 1846: (sub F. decandra) Caldes de Montbui. COMPAHYO, L. 1864: (sub F. decandra) Peu de les Alberes. COSTA, A.C. 1877: (sub P. decandra) Vers Sant Celoni, Arbúcies, Riells, Viladrau, rodalies de Barcelona. Marges del riu Tordera (SALV.!). SALVARA, J.M. 1885: (sub P. decandra) Igualada. VILLKOMM, M. 1893: (sub P. decandra) Guilleries, Santes Creus (VAYREDA). CADEVALL, J. 1903: (sub P. decandra) Terrassa. CADEVALL, J. 1904: (sub P. decandra) Gélida, Mallot i Sant Pere de Terrassa. Montserrat (BDUTELOU). CODIHA, J. 1908: (sub P. decandra) Camí d'Osor BC 55035. CADEVALL, J. 1909: (sub P. decandra) Gualba. VAYREDA, E. 1919-20; (sub P. decandra) Mare de Déu del Mont. CADEVALL, J. et al. 1933: (sub P. decandra) Faldes del Montseny. Girona, Segueró (VAYREDA). LLEHSA, S. 1945: (sub P. decandra) Hostalric. BATALLA, E. & MASCLAHS, F. 1950: Altafulla BC 104817. BOLOS, A. & O. DE 1950: Castelldefels BC 109510. MARCET, A. 1952: (sub P. decandra) Monistrol. MOHTSERRAT, P. 1955: Vallgorguina, Olzinelles, Sant Celoni, Malgrat BC 617660, rieres de Sant Pol BC 617678, de Pineda BC 617679 1 de Llavaneres BC 617674, BC 617677. Relxac, Mollet, la Roca (BOLOS). MASCLAHS, F. & BATALLA, E. 1964; Vora el Monestir de Poblet BC 139733. FOLCH, R. 1980: Duesaigües CF25, BC 631259. MASALLES, R M 1983: L'Espluga CF48. .. GIRBAL, J . 1984; Bescanó, Vilanna, Fornells, Celrá, Sant Julia de Rasáis, Cassá. DG74-84-85-93.

484

BC BC BC BC BC BC BC BC BC BC

614037, pía de Barcelona, VII-1653, ex herb. A.C. COSTA. 639757, riera de Taradell, 7-VII-186B, sense nom de recol.lector. 614036, BC 55029, BC 639756, Girona, 20-XI-1872, V. GONZÁLEZ. 639754, Girona, VIII-1875, F. TREHOLS. 55036, Blanes, VII-1907, M. LLEHAS. 55033, BC 55034, Vidreres, VIII-1909, XIBERTA. 111528, BC 111541, la Selva, 18-VIII-1918, E. GROS. 604512, Salt de Gualba, VI-1929, ex herb. J.M. BARHADES. 607330, entre Poblet i Vimbodí, 2-X-1971, TORRELLA. 140387, Montagut, sense data ni nom de recol.lector.

gades prppies ALT PENEDES: Sant Sadurni d'Anoia CF96, G é l i d a DF08, ALT EMPORDA: V i l a n o v a de l a Huga EG08, BAGES: M o n i s t r o l de Montserrat DGOO, H o n t s e r r a t DGOO, E l Pont de Cabrianes DG02, Hanresa DG02, A v i n y ó DGi3, BAIX EHPORDA: E n t r e C a s s á de l a Selva i L a B i s b a l d ' E m p o r d á DG94, Sant F e l i u de G u í x o l s EG02, L a B i s b a l d ' E m p o r d á EG04, Verges EG05, BARCELONÉS: B a r c e l o n a (Hontjuic) DF27, B a r c e l o n a (Tibidabo) DF26, Barcelona DF38, Sant Andreu DF36, BAIX PENEDES: E l V e n d r e l l CF76, L l o r e n ? d e l P e n e d é s CF77, BAIX LLOBREGAT: H a r t o r e l l DF09, C a s t e l l d e f e l s DFi7, H a r t o r e l l DFi9, CONCA DE BARBERA; Entre Poblet i V i m b o d í CF38, GIRONES: B e s c a n ó DG74, V i l a n n a DG74, Cassá de l a S e l v a DG83, G i r o n a DG84, C e l r á DG65, Prop de C a s s á de l a S e l v a DQ93, C e l r á DG95, GARROTXA: Santa L l ú c i a DG66, Santa Pau DG66, B e s a l ú DG77, HARESHE: Sant Andreu de L l a v a n e r e s DG50, Canet de Har DG60, Sant P o l de Har DG60, Pineda de Har DG70, H a l g r a t de Har DG71, T o r d e r a DG71, OSONA: V i l a d r a u DG43, PRIORAT: F a l s e t CF15, SELVA: A r b ú c i e s DG62 - X . O l i v e r - , H o s t a l r i e DQ52, L a C e l l e r a de T e r DG64, Osor DG64, Amer DG65, H o s t a l r i e DG72, Ha<;anet de l a S e l v a DG72, S i l s DG72, Riudarenes DG73, Blanes DG6i, L l o r e t de Har DQ8i, R i u d e l l o t s de l a S e l v a DG83, Tossa de Har DG9i, VALLES ORIENTAL; H o l l e t d e l V a l l e s DF39, G r a n o l l e r s DG30, H o n t m e l ó DG30, G r a n o l l e r s DG40, L a Roca d e l V a l l e s DG40, L l i n a r s d e l Valles DG50, Campins DG51, L l i n a r s d e l V a l l e s DG51, Sant C e l o n i DG51, Sant Esteve de P a l a u t o r d e r a DQ5i, V a l l g o r g u i n a DG51, Fogars de H o n t c l ú s DG52, Gualba de D a l t DG52, Gualba de Baix DG61, L a B a t l l ó r i a DG61, VALLES OCCIDENTAL: Hontcada i Reixae DF39, T e r r a s s a DGIO, Caldes de Hontbui DG30.

LIII. PITTOSPORACBAE
Familia formada per uns 9 generes i a l voltant de 200-240 especies natives principalment d'Australásia 1 de les regions paleotrópicals (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985). Aquesta familia és molt próxima a la de les Saxifragácies, de la qual se'n diferencia per la presencia de canals resinífers, que contenen una substancia aromática que recorda la deis tarongers.

485

1. Píttasparua Gaertner Aquest genere compren 80-200 especies de El nom petits arbres 1 arbusts

originarles sobretot d'Australásia (BQSSAHD & CUISASCE, 1984; lEYWQQD, l.c). del genere deriva del grec "pittft" l 'teponos" ! fa refei:éncia al revestiment resinós de les llavors. Una gran quantitat d'espécies són utilitzades com a ornamentáis, tant per la seva florado perfumada com peí seu fullatge. 1.1. Pittospanm tobin (Thunb.) Alton f i l . , Hort. Kew. ed. 2, 2: 27 (1811)

2n= 24 (FEDOROV, 1974) Especie originAria de l'est de Xina, sud del Japó i de Corea (BOSSARD 4 CUISAHCE, 1984). Segons HUG nyia de les Indios Orientáis. A Catalunya és una planta molt utilitzada ais Jardins i sovint es troba escapada de cultiu en pinedos degradades, talussos sobre el mar, Jardins abandonats, etc., de nombroses localitats principalment litarais. Aquesta especie es troba en expansió al país i la considerem naturalitzada a certs indrets costaners de la Selva i del Baix Empordá, mentre que a les altres comarques possiblement sois hl sigui, de moment, subspontánia. Floreix amb unes flors blanc-crema molt flairoses durant la primavera i tot seguit fructifica. Segons la classificacíó de KORHAS (1978) es tracta d'un agriófit i d'un epecófit. Ens consta naturalitzat a la Costa Blava francesa, on segons ALZIAR (1984) comenga a ésser una especie envaidora. FRAHCO (in TUTIH 4 al., 1964) sois l'assenyala cultivat en parts del sud i oest d'Europa. Dades própies ALT ElíPOKDA: Port de la Selva EG18, BAIX EHPORDA: Calella de Palafrugell EG13, BARCELOIES: Barcelona DF28, GARRAF: Garraf DF06, GIRDIES: Cerviá de Ter DG95, KARESKE: Caldes d'Estrac Calella SHLfá: Sils DG72, Tossa de Mar DG91, entre Blanes i Lloret DG81. LII7. PLATAIACEAfi Familia formada per un sol genere i al voltant de 6-7 (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985; CHITTEHDEH, 1986). (10) especies nativas (1983) va ésser introduit peí seu cultiu com ornamental a l'any 1804, ais Jardins de Londres peí director de la Compa-

de les regions temperades de l'hemisferi boreal, sobretot d'América del Hord

486

1. Platanus L.

6-7

(10) especies d'arbres caducifolis origináiries del SE d'Europa a les

Indies i Hordanérica (BOSSARD & CUISAHCE, 1984). 1.1. Platanus x hispánica Künchch., Hausvater 5: 229 (1770) =FJatanus x hybrida Brot., Fl. Lusit. 2: 487 (1804) =PJfltfljQus X acerífolla (Aitón) Villd.
=Flatanus =Flatanus =Flatanvs
F.V.:

vulgaris Spach orientalis auct. cat., non L. occidentalis auct. cat., non L.

plá tan 2n= 42 (TUTIH in TUTIH & al., 1964; FEDOROV, 1974) 2n= 16-20-22 (FEDOROV, l.c.) L'origen d'aquesta especie encara no es coneix amb exactitud. Segons uns autors és una culti-var de Platanus orientalis,
orientalis i F. occidentalis,

especie originaria de Creta,

Península Balcánica i Asia Kenor; d'altres pensen que és un híbrid entre F. especie originaria d'América del Hord. Segons LÓPEZ & KIELGO (1984) vers 1670 van coincidir ambdues especies i va sortir aquest híbrid fértil. JOHHSOH (1976) diu que la primera referencia que es té d'aquesta especie és d'Anglaterra l'any 1670. Ho obstant, també hi ha autors que diuen que van aparéixer híbrids a Franga o bé a Espanya, d'aqui que sortís aquest nom específic. La veritat és que de moment no se sap amb certesa s i aquesta especie és o no un híbrid, i en el cas de que ho sigui on es va formar. A Espanya es coneix cultivat des del segle XVIII (QUER, 1784). En l'actualitat és un deis arbres mes utilitzats en Jardinería com a arbre d'ombra i d'alineació. Tant sois ais carrers de Barcelona, sense contar els deis pares i Jardins, hi ha 80.000 exemplars. Es un arbre molt ornamental, especialment quan assoleix una mida considerable, aguanta molt bé la contaminació, pero presenta el problema de que produeix al.lergia a gran quantitat de clutadans. A nés de cultivat també es troba molt sovint en estat subspontani a les vores deis rius 1 ais marges de camins 1 carreteres de gran part del país, presentant una gran distribució per tot Catalunya, amb excepció de les comarques pirinenques occidentals. Creix des del nivell del mar fins a l'estatge monta. Floreix i fructifica a la primavera i comengaments d'estiu. Al Prineipat el considerem subspontani i un hemiagriófit i ua epecófit segons la classificació de KORHAS (1978).

487

ASEGINOLAZA & al. (1984) l'assenyalen asilvestrat de vegades al País Base. També ens consta espontaneitzat al SE de Franca (líOLlIIEE, 1980) i a Italia (VIEGI & al., 1974). TUTIH (l.c.) sois l'indica extensament cultivat ais carrers d'Europa. Dades bibliográfiques i d'herbari CADEVALL, J. et al. 1933: (sub F, vvlgarls rafa P. occidentalis La Puda. MASCLAHS, F. 1966: (sub P. bybrída) Maldá, Tárrega. Bellpuig d'Urgell, Lleida, Alcarrás, etc. VIVES, J. 1967; (sub P. bybrida} La Cantina de Llinars CG96. BALADA, E. et al. 1977: (sub P. orientalis) Delta de l'Ebre CFOO-01. VIGO, J. 1983; Valí de Ribes: valí de Barricó, Roques Blanques, de Ribes a Rialb. DG26-36-37. BOLOS, O. DE & VIGO, J. 1984b: (sub P. bybrida) De les valls pirinenques al litoral. GIRBAL, J. 1984: Algún cop subspontani al Girones. Dades própies, - ALT PENEDES: Sant H a r t i S a r r o c a CF88, ALT EMPORDA: B o a d e l l a DG88, Sant L l o r e n ? de l a Muga DG88, A g u l l a n a DG89, F i g u e r e s DG97, Capmany DG99, L a Jonquera DG99, Sant Climent Sescebes DG99, Viladamat EG06, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, G a r r i g u e l l a EG08, E s p o l i a EG09, L ' E s c a l a EG16, P a l a u S a v e r d e r a EG18, ANOIA: Sant M a r t í de Tous CG70, Igualada CG80, ALT CAHP: V a l l s CF57, E l P í a de Cabra CF58, ALT URGELL: O r g a n y á CG67, M o n t f e r r e r CG78, C a s t e l I c i u t a t CG79, La Seu d ' U r g e l l CG79, Banys de Sant Vicen? CG89, BAGES: E l P a l a de T o r r o e l l a CG93, Manresa DGOl, E l Pont de C a b r i a n e s DG02, Hanresa DG02, Navars DG03, C a l d e r s DGi2, H o i á DG22, L'Estany DG23, BAIX CAMP: P r a t d i p CF24, Mont-roig d e l Camp CF25, Les Borges d e l Camp CF35, M o n t b r i ó d e l Camp CF35, A l f o r j a CF36, BAIX EHPORDA: L a B i s b a l d ' E m p o r d á EG04, G u a l t a EG05, Verges EG05, P a í s EG14, T o r r o e l l a de M o n t g r í EGi5, BAIX EBRE: L'Aldea BF91, BERGUEDA: P u i g - r e i g DQ04, G i r o n e l l a DG05, Berga DG06, Cercs DG06, La P o b l a de L i l l e t DGi7. BAIX HAESTRAT: V i n a r ó s BE68, BARCELONÉS: V a l l v i d r e r a DF28, Sant Andreu DF38, BAIX PENEDES: L a B i s b a l d e l P e n e d é s CF77, L l o r e n ? d e l P e n e d é s CF77, L'Arbo? CF86, Banyeres d e l P e n e d é s CF87, BAIX LLOBREGAT: P a l l e j á DFi8, CONCA DE BARBERA: Montblanc CF48, A g u i l ó CG60, GARRIGUES: Les Borges Blanques CF29, GIRONES: C a s s á de l a S e l v a DG83, G i r o n a DG84, C e l r á DG85, C o r n e l i a de T e r r i DG65, Esponellá DG85, C e r v i á de T e r DG95, Sant J o r d i Desvalls DG95, GARROTXA: O l o t DG56, A r g e l a g u e r DG77, B e s a l ú DG77, HONTSIANES: U l l d e c o n a BE89, Amposta BF91, NOGUERA: A r t e s a de Segre CG34, OSONA: E n t r e V i c i M a n l l e u DG34, B o r g o n y á DG35, V i l a d r a u DG43, Roda de T e r DG44, C a n t o n i g r o s DG55, PALLARS JUSSA: P u i g c e r c ó s CG26, PRIORAT: F a l s e t CF15, RIBERA D'EBRE: T i v i s s a CF04, Hora l a Nova CFOS, RIPOLLES: Ribes de F r e s e r DG3a, Sant Joan de l e s Abadesses DG47, SOLSONES; S o l s o n a CG75, SEGARRA: Guissona CG52, SELVA: E n t r e Breda i A r b ú c i e s DG62, L a C e l l e r a de T e r DG54, S i l s DG72, Riudarenes DQ73,

488

Caldes de Halavella DG83, TARRAGONES: Salou CF44, Tarragona CF55, TERRA ALTA: Gandesa BF85, URGELL: Tornabous CG31, La F u l i o l a CG32, VALLES ORIENTAL: Parets del V a l l e s DG30, El Figueró DG31, La Garriga DG4i, Sant C e l o n í DG5i, VALLES OCCIDENTAL: R u b í DFi9, Sabadell I>F£9,^ Vacarisses DGOO, Sabad e l l DG20. * LIV. PLUMBAGUACBAE Familia formada per uns 10 generes i al voltant de 300-560 especies de distribució précticament cosmopolita i molt caraeterístiques deis ambients salins (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985). Algunes especies teñen utilitat com medicináis o bé com ornamentáis. 1. PJuaha^ L. Aquest genere compren unes 10-12 ornamentáis. 1.1. Plimbago auriculata Lam., Encycl. Méth. Bot. 2: 270 (1786)
-Plumbago capensls Thunb.

a

especies natives de

les regions

cálides del món (CHITTENDEF, 1986). Algunes d'aquestes especies s'usen com

2n= 14 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la Peninsula del Cap i fou introduida a Europa peí seu cultiu com a planta ornamental l'any 1818 Desconeixem des (CHITTEHDEIf, l . c ) . de quan es cultiva aquesta especie a (Catalunya. En

l'actualitat és forga cultivada en Jardins i alguna vegada l'hem trobada en estat subspontani en indrets ruderals 1 en pinedos degradades de tres comarques litorals: Garraf, Barcelonés i Maresme. Floreix a l'estiu i a la tardor amb unes inflorescéncies forga ornamentáis de color blau ciar, encara que també hi ha una (1978). MOORE (in TUTIH 8 al., 1972) k deis jardins. Dades própies BARCELOIES: Barcelona DF28, GARRAF: Garraf DF06, KARESKE: Premia DF49. l'assenyala cultivada com ornamental en les regions cálides d'Europa, on s'hi pot trobar de forma casual escapada varietat de color blanc Al Principat la considerem subspontánia casual 1 un ergasiofigófit segons la classificacíó de KORHAS

489

LIVI.

POLYGOIACEAB

Aquesta fanília compren uns 30 generes l al voltant de 750 especies, natives principalment de les zones temperades de 1'h.efflisferi boreal (HEYVODD, 1985} CHITTEIÍDEN, 1986). Algunes especies teñen interés comercial des del punt de vista alimentici i ornamental. 1. Pagapyrua Miller Genere foraat per 3-6 (15) especies originarles de la zona temperada del continent Eurasiátic (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985; lAGATOMO & ADACHI, 1985). Algunes especies teñen Interés com alimentícies tant per l'home com pels seus animáis. Generalment les llavors de Fagopyrum es classifiquen entre les granes de cereals, ja que teñen un ús molt similar (lAGATOMO & ADACHI, l . c ) . 1.1. Pagqpyrrtm esci/Jeotuar Moench, Meth. 290 (1794) =Fagopyrvm vulgare T. lees., Gen. Pl. Monochl. 53 (1835) -Fagopyrum sagittatum Gilib., Exercit 2: 435 (1792) =Fagopyrum cereale Rafin., Fl. Tellur. 3: 10 (1837)
=FalygOBum fagopyrum L., Sp. Pl. 364 (1753)

H v : fajol .. 2n= 16-32 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de la part central 1 oriental d'Asia (VEBB in TUTIN & al., 1964). Segons DE CANDOLLE (1883) 1 NAGATOMO & ADACHI (l.c) formes silvestres d'aquesta planta creixen de forma natural a Xina i a Sibéria. Es possible que l'ancestre d'aquesta planta sigui F. cymosum, especie perenne originaria de la Xina, del nord de l'India i de l'Himálaia (MATHON, 1981; NAGATOMO & ADACHI, l . c ) . VAVILOV (1949-50) diu que es va originar a la part muntanyosa del centre i oest de la Xina. A la Xina sembla que ha estat cultivada des de fa uns 1500-1000 anys (MATHON, l . c ) , neutre que a Europa va arribar-hi a l'Edat Mitjana, per la Tartaria i Rússia (DE CANDOLLE, l . c ) . La primera vegada en que s'aaomená fou l'any 1436 a Alemanya 1 al segle XVI ja es trobava molt estesa per Europa central. Aquesta és l'espécie mes cultivada, ja que la seva proteina és d'excel.lent qualitat 1 degut a que la planta creix fácilment ais sóls pobres ha assolit una gran distribució i utilització. QUER (1784) la indica molt cultivada a Cíatalunya en el seu temps, tant per la seva fariña que s'utllitzava per fer pa 1 per alimentar ais poros.

490

coiD per les llavors, que servien d'aliment a les gallines i altres aus, i la planta sencera com a farratge peí bestiar, Al segle passat 1 a comengaments d'aquest encara era forga cultivada, principalment a la Garrotxa, i també apareixia en estat subspontani. En l'actualitat no la coneixem en cultiu, encara que és possible que es cultivi de forma molt reduída i puntual. El seu estatus a Catalunya és de subspontánia casual i és una ergasiofigóf ita segons la classificació de KORIAS (1978). Ens consta espontaneitzada a Italia i VEBB <in TUTU 8 al., 1964) la k indica ocaslonalment escapada de conreu en indrets ruderals de practicament tot Europa.

Pades biblipgráíiques 1 d'bsrbarl
COSTA, A.C. 1877: (sub Polygoma fagopyrva) Cultivada i subspontánia. GAUTIEE, G. 1898: (sub Palygomm fagopyrua) Alenyá, Costabona. VAYREDA, E. 1902: Girona. Olot. CADEVALL, J. et a i . 1933: <sub Polyganum fagopyrua) Subspontani per tot on hom el cultiva. Valles. BOLOS, A. & 0. DE 1950: (sub F. sagíttatua) Barcelona. 1.2. Fagapynm tatariam (L.) Gaertner, Fruct. & Sem. Pl. 2: 182 (1790)

F . V . : fajol bolg 2n= 16 (FEDOROV, 1974; VEBB in TUTIH & al., 1964) Especie originaria d'Asia central: de l'Himálaia i de Xina, on viu sota condicions climátiques mes dures i fresques que F. ^culentua <HÁKF, 1984; HAGATOIO & ADACHI, 1985). Prové, igual que F. esculentua de F. cyaosua (MATHOH, 1981; HAGATOMO & ADACHI, l.c). VAVILOV (1949-50) també la considera originada a l centre xinés, a les muntanyes del centre i oest de la Xina. Aquesta especie fou introdu'ida a Europa a l'Edat Mitjana peí seu cultiu; soporta mes el fred que F. esculentua, no obstant, dona un gra de menys qualitat que l'espécie precedent i per aixó és menys cultivada; sovint apareix coa a mala herba deis conreus de fajol. Es coneix cultivada 1 subspontánia a l nord 1 a l'est de la Península Ibérica el segle passat i a comengaments d'aquest, preferentment en indrets de muntanya. l o obstant, sempre ha estat molt menys cultivada que l'altra especie. En l'actualitat no la coneixem en cultiu a Cíatalunya i la conside-

-Polygonua tataricua L., Sp. Pl. 364 (1753)

491

rem

subspontánia casual i un

ergasiofigófit segons la classificacíó

de

KORHAS (1978>. Ens consta espontaneitzada a Italia (VIBGl & al,, 1974) lugoslávia, Polonia, Soruega, Suécia, Roaanla 1 Rússia. Dades bibliográfiques 1, d ;iterbari ,, CADEVALL, J. et ai. 1933: (sub Polygomm llonga (CODIHA), Salardú (C. et S.). BC 146831, Olot, agost, R. DE BOLOS BC 56262, Barcelona, XI-1914, SEHHEI BC 56261, Sant Antoni de Vilamajor, 5-VIII-1917, P. FOHT I QUER
2. Fallqpla Adans.
tatarícum)

i WEBB íl.c.)

l'assenyala introduida a Bélgica, Dinamarca, Franga, Paisos Baixos, Suissa,

Olot ÍVAYREDA), Víla-

Genere format per unes 9 especies natives principalment de la zona temperada de l'hemisferi boreal (VILLIS, 1980). 2.1. Fallapla (1971)
-Blláerdykia aubertii aub&rtií

(L.Henry) Holub, Pol. Geobot. Phytotax. Bohem. 6; 176 (L. Henry) loldenke, Revista Sudamer. Bot. 6: 29
auct., non Regel

(1939) =Folygonua
=Folygonua

aubertii

L. Henry, Rev. Hort. 79: 82-83 (1907)

baldscbuaalcum

Especie originaria de la part occidental de la Xina 1 del Tíbet (VEBB in TUTIH & al., 1964; BAILEY, 1976). Sembla que fou seu cultiu com ornamental l'any 1889 introduida a Europa peí (BOSSARD & CUISAHCE, 1984).

A (^talunya sois ens consta introduida a Igualada a mitjans d'aquest segle (LLEHSA DE GELCEH, 1955). Es una planta cultivada principalment per al recobriment de tanques, glorietes, marges i parets. Aquesta liana és fullatge com per les seves nombrosíssimes flors, utilitzada tant peí seu

petites i blanques, que s'obrea a l'arribar l'estiu, recobrlnt tiota la planta i donant-1 i un aspecte tot engalanat. En l'actualitat és mm. a p é e t e naturalitzada a Catalunya, principalment ais marges de camins, carreteres, rius, erms, sobre les bardisses, etc., de gran part del país, principalment a la meitat septentrional, des del nivell del mar fins a l'estatge monta, Floreix i fructifica a l'estiu. Segons la classificacíó de KORHAS (1978) es tracta d'un epecófit i d'un hemiagriófit.

492

Ens consta asilvestrat a Astúries (DÍAZ & FERHAHDEZ, 1979), al País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984), a Cordova (PASTOR, 1984), a Santander (AEDO & al., 1984) i al País Valencia (CARRETERO, 1985b). VEBB (l.c.) l'assenyala ocasionalment naturalitzat a Espanya, Austria, Gran Bretanya, Txecoslováquia i Romanía. Pades bibliográfiques i d'herbari
VIGO, J. 1983: (sub Bílderdykia aubertii) Valí de Ribes DG38.

HIHOT, J.M. 1984: (sub Bílderdykia aubertlD Espot, Caldes de Boí. CH21-41. SORIAHO, I. 1984; (sub Bílderdykia aubertii) Guardiola, Terradelles, Bagá DG07. Pades própies ALT EHPORDA: F i g u e r e s DG97, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EQ07, L'Esc a l a ECaie, Roses EG17, Portbou EG19, AHOIA: Santa M a r i a d e l Camí CG70, C a s t e l l f o l l i t de R i u b r e g ó s CG72, ALT URGELL: O l i a n a CG65, O r g a n y á CG67, A d r a l l CG68, E l P í a de Sant T i r s CG68, L a Seu d ' U r g e l l CG79, BAGES: C o l o n i a V a l l s CG93, Cardona CG94, La Coromina CG94, H o n t s e r r a t DGOO, Manresa DG02, S a l l e n t DG03, C a l d e r s DG12, M o i á DG22, L'Estany DG23, BAIX EHPORDA: C a s t e l l d'Aro EG02, Rupia EG05, BERGUEDA: C o l o n i a Rosal DG05, E n t r e G u a r d i o l a de B e r g u e d á i B a g á DG07, Vilada DG16, B A R C E L O N É S ; B a r c e l o n a (Montjuic) DF28, BAIX LLOBREGAT: H a r t o r e l l DF09, Sant B o i de L l o b r e g a t DFi7, Hart o r e l l DF19, BAIXA CERDANYA: M a r t i n e t CG99, P u i g c e r d á DG19, GARRIGUES: Juneda CGiO, GIRONES: G i r o n a DG84, GARROTXA: O l o t DG57, Sant Jaume de L l i e r c a DG67, B e s a l ú DG77, HARESHE: E l Masnou DF49, Premia de D a l t DF49, M a t a r ó DF59, Sant Andreu de L l a v a n e r e s DG50, T o r d e r a DG71, NOQUERA: B e l l v i s CGil, Gerb CGi3, T i u r a n a CG54, PRIORAT: F a l s e t C F i 5 , RIPOLLES: R i p o l l DG37, Ribes de F r e s e r DG38, Sant Pau de S e g ú r i e s DG47 -X.Oliver-, SEGRIA: M a i a l s BF98, B e l l , l l o c d ' U r g e l l C G i l , SOLSONES: E l H i r a c l e CG74, SEGARRA: C e r v e r a CG51, Prenyanosa CG5i, T a r r o j a CG52, T a l a v e r a CG60, L a H e l g o s a CG6i, F e r r a n CG5H, Tora de R i u b r e g ó s CG63, Ü R G E L L : Bellpuig d'Urgell CG3i, A n g l e s o l a CG41, Agramunt CG42, VALLES ORIENTAL: Canov e l l e s DG30, Cardedeu DG41, L l i n a r s d e l V a l l e s DG5i, VALLES OCCIDENTAL: Sant Perpetua de Hogoda DF39.
3. Polygcmua L.

Genere

format per unes

150 especies herbácies

anuals

o perennes

d'ámplia distribució, pero sobretot a les zones temperades (BAILEY, 1976; HEYVODD, 1985).

493

3.1. Polystmum oriéntale
-Polygonum altissiaum

L., Sp. Pl. 362

(1753)

Koencli
(L.) Spach.

F . V . : cordons de frare, cordons de gitana, mocs de gall 2n= 22-24 (FEDOROV, 1974) Especie originaria del SE asiátic i introduida a Europa peí sey cultiu ais Jardins l'any 1707 (FOURHIER, 1951-52; STORK, 1983>. La seva área de distribució natural és difícil de conéixer degut a l seu cultiu des d'antic; no obstant, és present en una zana que va des del Caucas fins al Japó i arriba a Australia oriental (STORE, l . c ) . Aquesta poligonácia es cultiva, principalment, com que es mengen en amanides. A (Catalunya la coneixem cultivada des 1846). En l'actualitat és una del segle passat (COLMEIRO, planta no massa corrent ais Jardins, pero a l'estatge monta. gran quantitat de ornamental per la seva floració; no obstant, també ha estat cultivada per les seves fulles,

=Persicaria

orientalis

apareix de vegades en estat subspontani ais marges de rius, en erms i camps, de localitats situades tant a térra baixa com forga invasora. Ja que una sola planta produeix una Floreix i fructifica abundosament a l'estiu. Es pot considerar una especie llavors i aqüestes germinen amb molta facilitat 1 son viables durant anys,

de manera que al sol hi queda un reservori important de llavors. Pensem que és una especie que es troba en expansió al país i el seu estatus dins la flora catalana és de subspontánia. Ens consta subspontánia a l País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984), a Alacant (MANSAHET & AGUILELLA, 1984) i a Portugal CSAMPAIO, 1935). VEBB & CHATER (1964) la indiquen localment naturalitzada al centre i sud d'Europa: Austria, Txecoslováquia, Franga, Alemanya, Suissa, Paisos BaixcK, Italia, lugoslávia, Polonia, Romanía, Rússia i Portugal. També está naturalitzada a l'América del Hord (BAILEY, l.c).

Pades bibliográfiques i d'herbari
GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Vilanna. ROMO, A. 1987: Arbúcies {DG52)

Pades-, prgpies,
BAGES: Manresa DGOl, BERGUEDA: ámetlla de Merola DG03, Puig-reig DG04, Colonia Rosal DG05, GASSdriA: Olot DG56, Santa Pau DG66, entra Mieres i Porqueres DG76, SEGARRA: entre Vallferosa 1 Hostal Hou CG73.

494

4. Seynaairía Houtt. <iéiiere foraat 1980), 4.1. Sejmoutría JapoDica Houtt., Sat. Hist. 2(8): 640 (1777)
^Folygomm cuspidatuxn Siebold & Zuce, F l , Jap. Fat, lat. 2: 84 2n= 44 (FEDOROV, 1974)

per

15 especies natives de

l'Asia temperada (VILLIS,

Especie originaria del Japó i introduida a Europa peí seu cultiu ornamental l'any 1825 (CKITTEKDEH, 1986). Sembla que aquesta especie és mes

com

agressiva a Europa que a la seva

área de distribució original. Aquí a Europa viu quasi exclusivament en indrets humits: marges de rius, vores de séquies, etc., mentre que al Japó és una planta pionera de la lava jove; a mes, els exemplars europeus son Bretanya s'han trobat formes híbrides entre aquesta especie i
aubertii o bé amb
F. baldscbuaaica

mes

alts i desenvolupats que no pas els japoneses (HOLZHER, 1982a). A la Gran
Fallopia

(BAILEY & COHOLLY, 1984).

IZCO (1974) indica aquesta poligonácla d'una freixeneda d'Astúries i també diu que ha estat trobada per VALDES & LÓPEZ a Aubert (Valí d'Aran). Tot i que és una especie molt ornamental a í^talunya no és gaire cultivada i rarament l'hem trobada escapada de conreu a la Selva, a la Baixa í^rdanya i al Vallespir. Sois en aquesta última comarca creixia de forma esponerosa aprop d'un rierolet en un camp; totes les altres vegades ocupa va indrets mes ruderals pero vivía for?a malament. Es possible que s i fos mes cultivada en indrets de muntanya o de térra baixa mes humits, aquesta especie fos abundant en estat subspontani, pero en indrets de clima mes sec l i és molt difícil de persistir escapada de conreu. Creiem que, de moment, a Catalunya cal considerar-la subspontánia casual i un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS. També ens consta subspontánia a Santander (IZCO, l.c.) i naturalitzada en escombrarles, cuñetes. H i t deis rius i terrenys oberts i remoguts del País Base (ASEGIHOLAZA & al., 1984). VEBB (in TUTIH & al., 1964) extensament naturalitzada, a partir deis d'Europa. la indica jardins, al nord 1 al centre

Dades, bibliogrAfiques. 1 á'hertorl
IZCO, J. 974: Valí d'Aran (VALDES & LÓPEZ).

495

pades

própies

BAIXá CEEDAIYA: Puigcerdá PG19, Molió DG59.
LIYII.

SELVA: Blanes DG81,

VALLESPIfi: Prats de

POETÜLACACEAE generes i a l voltant de 500 especies

Aquesta familia compren uns 16-19 d'herbes anuals o perennes, mes pero amb com

o menys suculentes, d'amplia distrlbució,

centres importants de diversificació a l'Africa del sud i a Amériolerácea), ha estat

ca (BAILEY, 1976; HEYVODD, 1985). Hl ha nombroses especies que es cultiven ornamentáis i una d'elles, la verdolaga iPortulaca utilitzada d'antic com hortalissa.
1. Partulaca L.

Genere format per

unes 40-100 especies natives, sobretot, de

les

regions cálides (BAILEY, l.c; CHITTEHDEH, 1986). 1.1. Partulaca graadiflcBra 2n= 18-36 Hooker, Bot. Mag. 56: t. 2885 (1829)

(FEDOROV, 1974) originaria d'América del Sud: Brasil, Argentina i Uruguai MAR-

Especie

(VALTERS in TUTIH & al., 1964;

BAILEY, l.c). Segons CHITTEHDEH (l.c.) va ornamental l'any 1827, i

ésser introduida a Europa peí seu cultiu com des del 1855.

TIHS (1856) ja la indica naturalitzada al Jardin des Plantes de Montpeller Aquesta especie té moltes varietats que comprenen flors aab una amplia gamma de colors, i a mes també flors dobles. Es una planta molt ornamental que s'utilitza principalment per fer taques i vorades de color en jardinería amb l.c). A la Península Ibérica LÁZARO A Catalunya és una (1900) la indica deis arenys del riu Manzanares, aprop de Madrid, 1 diu que l'hi observa des de fa diversos anys. especie farga cultivada i alguna vegada s'escapa de conreu. L'hem trabada subspontánia en indrets ruderals (carrers, vores d'un canal) de l'Alt Empordá, del Barcelonés, de la Selva i del Bages. Floreix i fructifica abundosament durant tot l'estiu. Fa una gran quantitat de llavors minúscules que germinen molt fácilment, de manera que un cop introduida una aquest nom indrets assolellats i cálids. Hi ha autors que creuen que la planta utilitzada en és una cultl-vsur d'una especie híbrida (HEYVODD,

496

planta a un lloc, ella

mateixa es resembra i torna a aparéixer l'any

següent. Al país la considerem subspontánia casual i és una ergasiofigóf ita segons la classificació de KORHAS (1978). ¥ALTERS (l.c.) l'assenyala subspontánia ocasional a l sud i centre-sud d'Europa. THELLUHG (1912) diu que encara es manté naturalitzada al Jardin des Plantes Montpeller i VIEGI & a l . (1974) la indiquen espontaneitzada a Italia. Dades.própies ALT EMPORDA: Portbou EG19, BAGES: Manresa DGOl, BARCELOIES: Barcelona DG38, SELVA: El Pasteral DG64. LIVIII. POIICACEAE Aquesta familia compren sois un genere i 2 especies natives de la regió situada entre la part oriental de la mediterránia i l'Himálaia (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISAHCE, 1984; HEYVOOD, 1985).
1. Púnica L.

Dues especies d'arbusts o petits zurbres caducifolis. Del magraner s'utilitza el seu fruit, la seva escorga per l'obtenció de tanins i també hi ha varietats ornamentáis. 1.1. Púnica gmnatuM L., Sp. Pl. 472 (1753) H.V.: magraner 2n= 16 (FEDOROV, 1974)¡ 2n= 16-18 (SMITH, 1976) Especie originaria del SV d'Asia: indrets rocosos de Pérsia, Kurdistan, Afganistán i sud del Caucas (DE CAHDOLLE, 1883). Segons aquest autor, a la part sud del mar Cíaspi n'hi havia boscos sencers. El cultiu del magraner és antiquíssim i es coneix introduit peí seu fruit comestible al llarg de la regió mediterránia des de temps prehistórics. A les tombes egípcies de fa uns 4500 anys s'han trobat restes de magranes i també se sap que formava part deis jardins penjants de Babilonia (KUHKEL, 1985). El magraner era consagrat a les deeses de l'amor i les magranes es consideraven a Orient com a símbol de l'amor i de la fecunditat. Ja Plini parla en els seus escrits de que els Cartaginesos havien desenvolupat moltes formes horticulturals. De la seva área de distribució original

497

els fenicis el van portar a la regió mediterránia, on va ésser estés pels romans i pels árabs (FOHT I QUER, 1976). QUER (1784) l'assenyala molt comú a la Península, especialaent a les zones temperades i cálides de Catalunya, Valencia, Murcia i andalusia. Aquest mateix autor distingeix el magraaer cultivat del silvestre, el qual és mes petit, mes espinos i diu que s'utilitza per a fer tanques vives a les vinyes i a d'altres finques. Es cultiva principalment pels seus fruits, els quals es mengen frescas i també es deixen fermentar per obtenir la granadina, una beguda refrescant. De la pell de les magranes i també de l'escorga del magraner s'obtenen tanins que ja els egipcis feien servir com a medicináis. Aqueta planta és cultivada també com ornamental, tant l'espécie tipus com diverses varletats de flors dobles 1 de plantes enanes. En l'actualitat és una especie totalment naturalitzada a Catalunya 1 a la resta de la regió mediterránia. Es fa en marges de ceusps, de camins, de carreteres, en talussos, etc.; presenta una distribució dispersa peí país 1 creix tant a les comarques litorals com a les continentals. TUTIH (in TUTIH & al., 1968) l a indica ampliament naturalitzada a la regló mediterránia i a Portugal. Dades bibliográfiques 1 d'herbari COLMEIRO, M. 1846: Tanques de la costa. (X3MPAHY0, L. 1864: Departament deis Pirineus Orientáis. (XSTA, A.C. 1877; Tanques de la costa, del Valles, Pía de Bages i altres llocs. BARRERA, J. 1884: Teiá. SALVABA, J.K. 1885: Igualada. FREIXAS, F. 1903: Vallcarca. CODIHA, J. 1908: Vers Amer i Sant Climent. FOHT I QUER, P. 1914: Riera de Rajadell, etc. CADEVALL, J. et ai. 1915-19: Des de la costa fins a Cardona 1 Olot. SEHHEH, Fr. 1918: Barcelonés. VAYREDA, E. 1919-20: Mare de Déu del Mont. LLEHSA, S. 1945: Hostalrlc. BOLOS, A. S O. DE 1950; Sitges, Caldes de Montbui. MOHTSERRAT, P. 1956; Tota la zona del garrofer de l a cordillera litoral catalana. MASCLAHS, F. 1966: Tárrega, Verdú, Sant Martí de Maldá, Bell-lloc d'Urgell, la Granja d'Escarp, Almacelles. MASCLAHS, F. & BATALLA, E. 1966: Vimbodí, la Riba, Farena, la Febró. BOLDU, A. 1975; Zona compresa entre les muntanyes de Prades i el riu Segre. LLAHSAHA, R. 1976: Sant Lloren? de Montgai CG23, serra del Convent 1 carretera de Balaguer CG13. MALAGARRIGA, H.T. 1976; Requesens (TREM.).

498

MOLERO, J. 1976: Cornudella, Ulldemolins, Vilanova de Prades CF27¡ Margalef, Cabassers BCF 112116, Fontanelles (Seró) CF17, Tirapels CF06; la Vilella Baixa, Torroja CF16; la Venta d'en Pubill, vers l'embassament del Siurana CF26. BALADA, R. 1977: Delta de l'Ebre BF90, CFOO. FOLCH, R. 1980: L'Aldea, Tortosa, l'Ametlla, l'Ampolla, l'Hospitalet, Cambrils, Montbrió. MASALLES, R.M. 1983: Blancafort, l'Espluga, Sarral, etc. ROMO, A. 1983: Rodalies de Santa Linya CG14, vers el Mas de Fustero i Ca 1'Adriá CG25. Prop de Pont de Muntanyana (BUBANI). GIRBAL, J. 1984: Bescanó, Serinyá, Sant Julia de Ramis, Raset. Girona (XIBERTA, PLA). DG74-76-85. CARRERAS, J. 1985: Castellbó CG69, Rialb CH40. BC 21618, de Badalona a Monteada, 8-V-1868, ex berb. MASFERRER. BC 613375, Barcelona, X-1872, ex herb. A.C. COSTA. BC 613376, Barcelona, 6-VII-1873, ex herb. A.C. COSTA. Dades própies ALT EHPORDA: La Jonquera DG89, B a s c a r a DG96, Sant H i q u e l de F l u v i á DG96, Pontos DG97, S i u r a n a d ' E m p o r d á DG97, C a n t a l l o p s DG99, L'Armentera EG05, T o r r o e l l a de F l u v i á EG06, Viladamat EG06, B á s e l a EG07, C a s t e l l ó d ' E m p ú r i e s EG07, Sant Pere Pescador EG07, V i l a c o l u m EG07, P e r e l a d a EG06, V i l a j u i g a EG08, Vilanova de l a Huga EG08, E m p ú r i e s EQi6, L ' E s c a l a EGi5, Roses EQ17, P a l a u Saverdera EG18, ALT CAHP: V a l l s CF57, BAGES: S ú r i a CG93, Cardona CG94, E l Pont de C a b r i a n e s DG02, BAIX CAHP: C a m b r i l s CF34, Reus CF45, BAIX EHPORDA: E n t r e l a Bisbal i C a s s á DG94, L a B i s b a l d ' E m p o r d á EG04, B e l l c a i r e EG05, Tor EG05, Verges EG05, Albons EG06, Bagur EG14, P a í s EGi4, Sobrestany EG15, T o r r o e l l a de H o n t g r í EG15, BAIX EBRE: L'Aldea BF91, T i v e n y s BF93, BAIX PENEDES: Sant Vicen? de C a l d e r s CF76, C u n i t CF86, BAIX LLOBREGAT: H a r t o r e l l DG19, GARRAF: V i l a n o v a i l a G e l t r ú CF96, S i t g e s DF06, GIRONES: C a s s á de l a S e l v a DG83, H e d i n y á DG85, C e l r á . DG95, NOGUERA: Camarasa CG2 3, Entre Camarasa i Sant L l o r e n ? de Hontgai CG23, PALLARS JUSSA: C e l l e r s CGS5, L'Espona CG26, P u i g c e r c ó s CG26, T a l a r n CG27, L a P o b l a de Segur CG37, PALLARS SOBIRA: R i a l b CH40, SEGARRA: C e r v e r a CG51, S a n a ü j a CG53, T A R R A G O N É S : Tarragona CF55, Torredembarra CF55, TERRA ALTA: P r a t de Comte BF84, URGELL: Sant H a r t í de Halda CG30, V e r d ú CG40, VALLES ORIENTAL: G r a n o l l e r s DG40.

L I I I . EAIUICDLACBAE

Familia formada per uns 50 generes i a l voltant de 1800-1900 especies originarles, la majoria, de les regions temperades i fredes de l'hemisferi boreal (BAILEY, 1976! HEYVOOD, 1986). Algunes especies s'utilitzen com a medicináis i n'hi ha moltes que es cultiven ais jardins com ornamentáis.

499

1. Ccmsolida (DC.) S.F. Gray Aquest genere compren al voltant de 40 especies herbácies natives de la regió mediterránia fins Asia central (BAILEY, 1976). Algunes d'aquestes especies s'utilitzen com ornamentáis. 1.1. Caasalida (1962)
ambigua

ÍL.) P.V. Ball & Heywodd, Feddes Repert. 66:

151

^Consolida ajacis auct. =Delphíniua ajacis auct. =De2pbiniuw aabiguua auct.

N.v.: esperó de caval1er 2n= 16 (FEDOROV, 1974) Especie originaria de 1964). Aquesta planta ba és el nom
sensu

la regió mediterránia estat citada sota una

(CHATER in TUTIN & al., gran quantitat de noms

diferents i fins al moment, els autors encara no s'han posat d'acord en quin correcto a utilitzar. KOLERO & BLANCHE (1984) davant aquesta L. confusió nomenclatural proposen que es conservi el de Delphinium ajacis actual.

Aquesta ranunculácia es cultiva ais jardins almenys des del segle XVIII, en temps de QUER (1784), com a planta de temporada i compren maltes cultivars amb colors diferents i flors dobles. Sovint apareixen exemplars pertanyents a aqüestes culti-vars escapats de conreu en erms, msirges de camins, terrenys aprop de les vies, vores de rius, rieres, etc. A Catalunya la considerem subspontánia i presenta una distribució dispersa Es un ergasiofigófit segons la classificacíó de KORNAS (1978). Ens consta asilvestrat al País Base (ASEGINOLAZA S al., 1984) i a les Agores (PINTO DA SILVA & PINTO DA SILVA, 1974). CHATER (l.c.) l'assenyala localment naturalitzat a Austria, Bélgica, Balears, Portugal, Suissa, Txecoslováquia, Polonia i Romanía. en localitats situades a térra baixa i a l'estatge monta. Floreix i fructifica a l'estiu.

Pades bibliográfiques 1 d'herbari
CADEVALL, J . et al. 1913-15: (sub Delphinium ajacis) Voltants de Ternassa i altres llocs del Valles. Viella (LLEN.). LLENSA, S. 1945: (sub Delphinium ajacis) Hostalric. BOLOS, A. & 0. DE 1950: (sub Delphinium ajacis) Barcelona, Valldoreix (JOVER). MOLERO, J. 1976: Vilella Baixa, Cabassers CF16, GIRBAL, J, 1984: Girona, Bordils.

500

Dades propies BAGES; Moiá DG22, BAUA CBEDAIIA; Bellver CG99, Martinet CG99, BARCELOIES; Barcelona DF38, BERGUEDA: Cercs, DG06, Sant Julia de Gerdanyola DG07, GIEOIES: Girona DG84, MARESME: Sant Andreu de Llavaneres DG50, PALLARS SOBIRA: Ainet de Cardos CH51, SELVA; Hostalric DG72. L U . EESEDACEAB Familia formada per uns 6 generes i al voltant de 76 especies natives deis indrets árids sobretot de la regió mediterránia (HEYVOOD, 1985).

1. íteeeda L.
Aquest genere compren mediterránia, illes unes 60 especies origináries de la regió

Macaronésiques, nord i est d'Africa, Asia

Menor, SV

d'Asia i FV de l'India (ABDALLAH & VIT, 1978; HEYVOOD, l . c ) . Algunes especies teñen inportáncia económica per l'obtenció de colorant, olis essencials i medicináis o com ornamentáis. 1.1. Jfeseda odorata L., Syst. Hat. ed. 10, 2: 1046 H.V.: marduixi 2n= 12-14 (FEDOROV, 1974) L'área de distribució original d'aquesta especie sembla que es troba a les roques i muntanyes calcarles de la Cirenaica, a Libia (YEO cie fou descoberta per GEAHGER l'any 1735 a la Cirenaica, d'on in TUTIH & va enviar al., 1964; MATHOH, 1981; STORK, 1983). Segons THELLUHG (1912) aquesta espellavors al Jardi del Rei de Paris el 1737, mentre que el 1751 cultivada al Jardin des Plantes de Montpeller. lo obstant, ABDALLAH & VIT (l.c) diuen que possiblement és una millora prové d'alguna especie es de cultiu de J?. pbyteuaa i que després de segles de cultiu ha assolit una estabilitat taxonómica; d'altres autors creuen que fragant com F. orientalis, o bé de J?. arábica, com una especie salvatge del sud d'Egipte. Aquesta planta és cultivada ornamental, per l'obtenció de l'oli a essencial de les flors per a la industria de la perfumería i també com 1 ooporíferes es coneixen d'antic. o encara consideren que era ja també (1759)

planta medicinal, ja que, segons STORK (1983), les seves propietats calmants

501

A Catalunya es coneix cultivada, alaenys des del segle passat, 1 també subspontánia, encara que de foraa for^a rara. En l'actualitat no es troba gaire ais Jardins, rao per la qual la considerem subspontánia casual 1 és un ergasiofigófit segons la classificació de KORHAS <197S). YEO (l.c.) la indica localaent naturalitzada en parts del sud" i centre d'Europa, mentre que en localitats mes septentrionals apareix com a casual: Austria, Rússia, Romanía, Txecoslováquia, Balears, Italia, Espanya i Franga.

Dades bibliográflguss 1 d'herbari
COMPAHYO, L. 1864: Subspontánia al departament deis Pirineus Orientáis. VILLKOMM, L. & LAHGE, J. 1880: Subspontánia a Catalunya (COSTA). FREIXAS, F. 1903: Sitges. CADEVALL, J. et al. 1913-15: Subspontánia al Valles. MALAGARRIGA, H.T. 1971; Tarragona (GIBERT). LXXI. RHAXHACEAB Familia prácticament cosmopolita formada per 40-58 generes i 500-900 especies d'arbres i arbusts (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985; CHITTEHDEH, 1986). Algunes especies s'utilltzen per a l'obtenció de colorants, d'altres com ornamentáis i també com medicináis. 1. Ziziphus Miller Genere format per unes 40 especies arbóries 1 arbustives de les regions tropicals 1 subtropicals CHITTEHDEH, l . c ) . 1.1. Ziziphus Jujuba Miller, Gard. Dict. ed. 8, n2 1 (1768)
=Ziziphus sativa Desf. =Ziziphus sylvestris Seg. =Fhamnus ziziphus L., Sp. Pl. 194 (1753)

d'ambdós hemisferis (BOSSARD & CUISANCE,

1984;

=Ziziphus vulgaris Lam., Encycl. 3 (1789)

H.V.: glnjoler 2n= 24-40-46-60-72-96 (FEDOROV, 1974)

Especie originarla probablement de l'Asia temperada, des de la part oriental de la regió mediterránia fins a Xina (TUTIN in TUTIH & al., 1968). No obstant, MATHOH (1981), FOIT I QUBl (1976), BJSKEL <19S5) i DI CAIÍXDLLE (1883) la donen originaria del nord de la Xina. Es ion arbre cultivat de molt antic, de manera que l'área de distribució original no es coneix amb

502

exactitud. Principalment és cultivat en regions semiárides, tant per fer tanques naturals o per la seva fusta, que és molt apreciada p e a fer Ins>r truments musicals, com Xina-, mentre que seda; a mes, peí seu fruit comestible -un deis mes menjats a la de a les seves fulles serveixen d'aliment a un cert cuc

1'escarga, els fruits i l'arrel també són utilitzades com

medicináis (KUHKEL, l . c ) . CHITTEHDBS <l.c.) diu que va ésser introduit en cultiu a Europa occidental l'any 1640. Per la seva banda, segons DE CANDOLLE (l.c.) es va introduir a l'Asia occidental fa uns 2500-3000 anys, mentre que els grecs i romans el van conéixer a comengaments de la nostra Era, i han estat els romans els que l'han portada a Espanya. MAGNOL també l'assenyala a fináis del segle XVII i diu que es troba molt ben aclimatada des de fa anys en tanques i Jardins del SE de Franga (THELLUNG, l.c). QUER (1784) l'indica cultivat en horts i Jardins, sobretot de les regions temperades i cálides de la Península. A mitjan segle passat els botánics Ja el consideraven "espontani" a diverses localitats catalanes. En l'actualitat és un arbre no massa cultivat ais Jardins i de vegades es troba naturalitzat en marges de camins, vores de cases, erms prop deis pobles, etc. Presenta una distribució dispersa peí país, principalment a la meitat oriental, i es fa tant en localitats de térra baixa com dable. TUTIN (l.c) l'indica freqüentment naturalitzat a la regió mediterránia i a la costa del Mar Negre: Albania, Bulgaria, Creta, Franga, Grecia, lugoslávia. Romanía, Turquia, Sicilia, Italia 1 Espanya.
Dades bibliográfiques 1 d'herbari

de l'estage monta.

Floreix i fructifica a l'estiu, i els seus fruits teñen un gust molt agra-

COMPANYO, L. 1864: (sub Z. vulgaris) Guichon, Canohés, les Planes. COSTA, A.C. 1873: Del litoral fins a Torelló (COSTA, PUIGGARI) i a l'Alt Empordá (TEIXIDOR, TREMOLS). COSTA, A.C. 1877: Vers Monteada 1 diversos punts del Valles, arriba fins a Vic, Torelló, Montagut. VILLKOMM, K. 1893: (sub Z, vulgaris) C^astellfollit de la Roca BC 611268, Olot, Amer, les Planes, Gavá (VAYREDA). FONT I QUER, P. 1914: (sub Z. vulgaris) Manresa BC 75185. CADEVALL, J. et al. 1915-19: (sub Z. vulgaris) Gavá, Monteada, Valldoreig, Terrassa. Voltants de Girona (VAYREDA). Organya, Seu d'Urgell (BUBANI). VAYREDA, E. 1919-20: (sub Z. vulgaris) Lledó, Segueró. SENNEN, Fr. 1928: Barcelonés. BOLOS, A. & 0. DE 1950: Castelldefels (BATALLA & MASCLANS), Palau-solitá BC 100437.

503

MALAGARHIGA, H.T. 1976: <sub Z. vulgaris) Sant Kiquel (AUG.). GIRBAL, J. 1984; Valí de Sant Daniel DG84, Sant Julia de Ramis DG85. CARRERAS, J. 1985; Vora Castellbó CG69. BC BC BC BC BC BC BC BC 13241, vers Sarria, 16-VI-Í869, ex herb. MASFERRER. 13242, Vic, lO-VIII-1869, ex herb. MASFERRER. 13237, Montagut, 30-VII-1872, R. BOLOS. 13244, Gavá, VI-1910, M. LLEHAS. 13243, Monteada, VI-1910, M. LLEHAS. 12240, la Cellera, 17-V-1920, J. CODIHA. 94988, la Pobla de Segur, lO-VIII-1944, P. FOHT I QUER. 100175, Riells del Fai, 7-VII-1946, A. DE BOLOS.

Dades proples ALT ÜRGBLL: Castellbó CG69, La Seu d'Urgell CG79, BAECELOIBS: Vallvidrera DF28, BERGUEDA; La Pobla de Lillet DG17, SOLSOIBS: Cellers CG73.
LXXII. SOSACEAB

Familia formada per 100-122 generes i al voltant de 2000-3370 especies d'ámplia distribució pero centrades, principalment, a les regions temperades de l'hemisferi boreal (BAILEY, 1976; HEYVOOD, 1985). Aquesta familia és molt important des del punt de vista hortícola i ornamental en les regions temperades, Ja que compren una gran quantitat d'espécies notables per les seves flors i fruits. 1. Catcmeaster M«iicus Genere format per unes 50 especies, principalment arbusts, originarles de les regions temperades del Vell Món i amb un centre de diversificado important al centre i oest de la Xina 1 a l'Himálaia (BAILEY, 1976; BOSSARD & CUISAHCE, 1984). Aquest genere conté una gran quantitat d'espécies cultivades com ornamentáis, sovint son molt similars i difícils de distingir entre elles, sobretot en estat vegetatiu. 1.1. Catemeaster peawosus Franch. Pl. Delav. 223 (1889) Especie originaria de la regió de Yunnaa, a la Xina, on viu fins els 3000 m d'altitud (BOSSARD & CUISAHCE, l.c). Es un arbust que es va introduir a Europa peí seu cultiu ais Jardins vers 1880-1889 (BOSSAIB S CyiSAHCE, l.c; CHITTEHDEH, 1986). Semblen que corresponen a aquesta especie uns exemplars trobats en parets i marges de carrers de Viladrau (DG43) i aprop de la presa de Sau

504

(DG54), a la comarca d'Osona. Floreix i fructifica a la primavera. El seu estatus dins la flora catalana és de subspontánia casual i és una ergasiofigóf ita segons la classificació de KORHAS (1978). BROVICZ (in TÜTIH & al., 1968) no la recull per a Europa 1 no ens consta subspontánia ni naturalitzada d'enlloc. 2. Crata^gxis L. Aquest genere compren entre 100 i 200 especies d'ámplia distribució per Europa, Asia Menor, Himálala, Xina, Japó 1 América del Hord; no obstant, a comenqaments d'aquest segle han estat descrites una gran quantitat d'espécies americanes que fan pujar el número d'espécies a mil (BOSSARD & CÜISAHCE, 1984). Algunes s'utilltzen com seus fruits comestibles. 2.1. Crataegvs azaralus L., Sp. Pl. 477 (1753) H.v,: atzeroler Especie originaria deis vessants secs de les muntanyes i turons de a medicináis, com ornamentáis o peí

Creta (FRAHCO in TÜTIH & al., 1967). Es cultivada peí seu fruit comestible des de 1640-1700 (CHITTEHDEH, 1986; BOSSARD & CÜISAHCE, l . c ) . L'atzeroler és indicat cultivat i subspontani a mitjans del segle passat i a comenqaments d'aquest en diverses comarques catalanes. En l'actualitat sois el coneixem cultivat ais jardins, rao (1978). FRAKX) (l.c.) l'assenyala localment naturalitzat al sud d'Europa: Espanya, Franga, Italia, Sicilia, i de forma dubtosa de lugoslávia. Dades bibliográfiques 1 d'hftrbart CX3LMEIR0, M. 1646: Cultivat i subspontani a diverses zones de Catalunya: Barcelona (SALV., QUER), Montserrat (BOUT.). CADEVALL, J. et aJ. 1915-19: Cultivat i subspontani, sobretot al camp de Tarragona. BC 21511, Tarragona, 4-IV-1917, Fr. SEHHEH. per la qual el considerem subspontani casual i un ergasiofigófit segans la classificació de KORHAS

505