DEPARTAMENT D’ HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DOCUMENTACIÓ LA SANITAT VALENCIANA EN L’ÈPOCA DE MADOZ A TRAVÉS DEL “DICCIONARIO.GEOGRÁFICO ESTADÍSTICO-HISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR (1845-1850)” AMPARO MARCO TORRES UNIVERSITAT DE VALÈNCIA Servei de Publicacions 2012 Aquesta Tesi Doctoral va ser presentada a València el dia 21 de desembre de 2011 davant un tribunal format per: Dra. María Luz López Terrada Dr. Josep Bernabeu Mestre Dr. José Antonio Díaz Rojo Dra. Maria Eugenia Galiana Sánchez Dr. Juan Antonio Micó Navarro Va ser dirigida per: Dr. Josep Lluis Barona Vilar ©Copyright: Servei de Publicacions Amparo Marco Torres I.S.B.N.: 978-84-370-8835-8 Edita: Universitat de València Servei de Publicacions C/ Arts Gràfiques, 13 baix 46010 València Spain Telèfon:(0034)963864115 DEPARTAMENT D‘HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DOCUMENTACIÓ FACULTAT DE MEDICINA I ODONTOLOGIA LA SANITAT VALENCIAN A EN L’ÈPOCA DE MADOZ A TRAVÉS DEL DICCIONARIO GEOGRÁFICO-ESTADÍSTICOHISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR 1845-1850 TESI DOCTORAL Presentada per Dirigida per Amparo Marco i Torres Dr. Josep Lluís Barona i Vilar València 2011 2 JOSEP LLUÍS BARONA I VILAR, Doctor en Medicina i Cirurgia, catedràtic d'Història de la Ciència del Departament d‘Història de la Ciència i Documentació, de la Facultat de Medicina i Odontologia, de la Universitat de València. CERTIFICA que la present tesi doctoral presentada per la llicenciada en Medicina i Cirurgia, Amparo Marco Torres, que porta per títol "La sanitat valenciana en l‘època de Madoz a través del Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850)" ha estat realitzada sota la meua direcció. I per així conste, i en compliment de la legislació vigent, presente aquesta memòria i signe aquest certificat. 3 4 A Vicent Sanz Persiva i als meus fills Empar i Vicent 5 6 Agraïments: Aquest treball ha sigut possible realitzar-lo gràcies a la incondicional ajuda i suport del meu marit Vicent Sanz, no sols per la seua comprensió i paciència al llarg dels anys que ha durat el treball, sinó també per la gran quantitat d‘hores que li ha dedicat a llegir, corregir i polir la redacció en valencià, temps dedicat al meu treball que s‘ha llevat d‘altres activitats pròpies i que jo en cap moment he deixat d‘agrair-li-ho. Als meus fills per les hores que no els he pogut dedicar i sobretot per la gran ajuda que he tingut d‘ells, especialmet pel que fa a la part formal del tractament informàtic de la tesi. A Josep Lluís Barona per donar-me la possibilitat de realitzar la tesi doctoral que era una feina pendent de molts anys enrere, per la seua paciència, ajuda i orientació en la realització del treball i per donar-me a conèixer un personatge històric de la categoria de Pascual Madoz que fins aleshores no havia conegut i que m‘ha fascinat. A Juan Antonio Micó per la orientació que m‘ha donat sobre els balnearis valencians i que d‘alguna manera m‘ha obert la porta a la hidroteràpia del segle XIX. 7 8 "Aunque en Alicante y la gente más acomodada de las demás ciudades, se habla el castellano, no han abandonado por esto la lengua común del país llamada valenciana que es el antiguo langüedoc, llevado allí por los catalanes que concurrieron a su reconquista bajo las banderas de los reyes de Aragón: la conserva casi en toda su pureza; sus terminaciones, sus finales, su pronunciación muy dura en boca de los catalanes, son muy dulces en los valencianos, especialmente en las mujeres".1 "Solo el que conoce los obstáculos, que presentan el desconocimiento de la verdad y las investigaciones necesarias para saber la situación de un país, su riqueza, su población, sus necesidades, su bienestar, sus virtudes y sus crímenes, puede formarse una idea de los esfuerzos que se han hecho y se están haciendo para mejorar, para perfeccionar esta parte importante de la ciencia administrativa".2 "En els temps d‘esplendor de la literatura comuna dins la Confederació catalano-valenciano-aragonesa, la nostra llengua escrita, afaiçonada per segles d‘oficialitat i conreu, tenia una rigorosa uniformitat, aleshores ni tan sols aconseguida pel castellà[...]"3 "Pocs valencians hi deu haver - valencians amb un mínim de consciència d‘ésser-ho - que no s‘hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som".4 1 2 Madoz, P. Diccionario, Ed. facsímil, Alfons el Magnànim, 1987, València, Tom I, p 73. Ibídem. 3 Valor, E. Paraula de la terra, Universitat de València, col·lecció ―honoris causa‖, 14, 1998. 4 Fuster, J. Nosaltres els valencians, Barcelona, edicions 62, 2ª ed. 1964, p 14. 9 10 1. INTRODUCCIÓ La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 12 1. Introducció 1. OBJECTIU DEL TREBALL Aquest treball té com a finalitat investigar i oferir una visió general de la salut, les malalties, els recursos i l‘assistència sanitària, que disposaven les poblacions rurals i els nuclis urbans valencians en la primera meitat del segle XIX, a través del testimoni d‘una font històrica de gran importància, com és l‘obra de Pascual Madoz: el Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850), complementat i contrastat amb les fonts de l‘època. El treball pretén ser una aproximació sobre l‘assistència sanitària que havia en els municipis valencians, en l‘època de Madoz, una reflexió sobre els establiments benèfico-assistencials i hidrotermals. Ho volem analitzar a través de l‘obra d‘un liberal com és Pascual Madoz, perquè aporta una mirada amplia i reformista de l‘Antic Règim que no sols es centra en els establiments sinó, a més a més, en altres factors que van a influir en els canvis que van a succeir-se a través del segle XIX. El fonament del canvi que hi ha en aquesta època, l‘hem de buscar en la política decimonònica de caire liberal, resultat de la revolució burgesa que ocorre durant el nou-cents, i du com a resultat el canvi de l‘assistència basada en la caritat individual, per a pal·liar les misèries i desgràcies d‘una població paupèrrima, a una major intervenció estatal per controlar o intervenir en la greu problemàtica social que hi havia. Madoz, fou un intel·lectual a la vegada que polític liberal i des de la seua joventut, molt compromès amb les seues idees, per la qual cosa hagué d‘exiliar-se a França durant uns anys; açò fou un fet decisiu per a madurar i consolidar el seu pensament. Influït per l‘obra i el pensament de Moreau Jonnés, quan torna a Espanya inicia l‘obra del Diccionari, amb la intenció de sistematitzar i enregistrar tota la població espanyola, tant des del punt de vista demogràfic, com econòmic i social, com ell mateix ens ho diu en el pròleg del Diccionari: "Era indispensable publicar un Diccionario Español, siguiendo los adelantos de la época, y dando a la parte estadística toda la importancia que esta ciencia reclama en los tiempos modernos.... los datos estadísticos, útiles en otra época, servían poco en el tiempo en que esta obra se trabaja: las vicisitudes porque ha pasado España, habían cambiado completamente el aspecto de puntos importantes de nuestra nación. En vano se buscaría hoy muchas, muy ricas y populosas ciudades y villas descritas con tino y maestría por los geógrafos de otros siglos: gran número de pueblos han desaparecido, sin que ni de su importancia, ni de su riqueza, ni de su inmenso gentío quede en el día otra cosa que algunos pequeños y separados caseríos, montones de ruinas y escombros....otras villas, hace poco desconocidas y que desde luego sobrepujan en riqueza y en población a los vecinos pueblos que en las guerras desaparecieron".5 És a dir, el Diccionari és un projecte enciclopèdic, però amb projecció política, no debades uns anys després de publicar el Diccionari, en 1855 quan és ministre d‘Hisenda, Madoz serà entre d‘altres l‘artífex de la Desamortització que du el seu nom. El Diccionari és un producte típic del liberalisme decimonònic, que incorpora els projectes demogràfics, polítics i d‘intervenció social de la Il·lustració. Encara que com a font el Diccionari està farcit de contradiccions, com ja pogueren assenyalar J.L. Barona, J. Bernabeu i J. Moncho en 19996 perquè la informació enregistrada depenia en moltes ocasions del col·laborador que la escriguera, malgrat tot això, com a font és un document importat, perquè és habitual en el Diccionari la referència a l‘estat sanitari i a 5 6 Madoz P.(1845-50) Tom I, pp VII, VIII. Barona, J.L., Bernabeu J., Moncho J., Els recursos benefico-assistencials al País Valencià contemporani: una perspectiva espacial. Trobades, tom IV, p 202. 13 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz les infraestructures socials, tot això fa que hi haja un consens historiogràfic per a considerar-lo una de les fonts més importants, que descriu i recull els recursos benèfics i assistencials a l‘Espanya del segle XIX.7 Fig. 1- Frontispici de l’obra de Moreau de Jonnés, traduïda per Madoz Madoz en la gran majoria dels pobles, ens va a indicar les malalties més freqüents que pateixen els veïns i si hi ha hospital de caritat o de beneficència entre altres institucions. Per altra banda, ens parlarà de la ubicació dels cementeris, si són o no nocius a la salut, de l‘existència d‘escorxadors, de la qualitat de les aigües, de l‘existència de brolladors, en resum ens dóna una idea global i comparativa, de com era 7 Carasa Soto, Pedro (1985) pp 34-35. 14 1. Introducció sanitàriament la societat espanyola en la primera meitat del segle XIX, així com les grans diferències que hi havia entre el món rural i les ciutats. En el capítol següent faré una descripció més minuciosa de l‘obra. El treball s‘insereix en el context de les línies de recerca que es duen a terme en el Departament d‘Història de la Ciència i Documentació, relacionades amb la història de la salut pública al País Valencià durant el període contemporani, sobretot el segle XIX i el primer terç del segle XX. Un exemple d‘aquestes investigacions són els projectes d‘investigació sobre la salut pública valenciana i les publicacions següents: - J. Lluís Barona, en Salud, enfermedad y muerte, la sociedad valenciana entre 1833 y 1939,8 on l‘autor parla de la transició demogràfica i sanitària, de les condicions socials i culturals així com de l‘organització assistencial i de les polítiques de salut entre d‘altres, ocorregut durant aquests 100 anys. - El grup de recerca que formen J. Lluís Barona, junt amb M. José Báguena, Joan Micó, Joan Lloret, Carmen Barona9,10i Joaquim Guillem on cal que esmentem els diversos treballs sobre salut i malaltia, institucions benèficoassistencials, estudi de malalties, d‘epidèmies i mortalitat. Entre les publicacions d‘aquest grup: Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936). València, PUV-SEC, 2000. - Fruit d‘aquesta línia de recerca i de l‘interès per la salut pública valenciana contemporània han estat també els congressos sobre, Salut i malaltia en els municipis valencians,11 promoguts pel Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, en col·laboració amb les tres universitats valencianes de València, Alacant i Miguel Hernández, i els ajuntaments de Forcall, Benissa,12Alcoi,13Sueca14 i Ontinyent. Els treballs d‘higiene i salubritat en els municipis valencians (1813-1939) del grup del Departament de Salut Pública (Divisió d‘Història de la Ciència) de la Universitat d‘Alacant de J. Bernabeu, J. Esplugues i E. Robles15 on es parla de la situació sanitària en diversos pobles com Dénia, Nàquera, Sueca, Alcàsser, Alcoi o Alacant entre d‘altres. Aquestes reunions han donat lloc a la sèrie Trobades, que inclou a hores d‘ara 7 volums dedicats a analitzar la salut en les comarques valencianes. Seguint aquestes directrius, treballem l‘assistència benèfico-assistencial amb l‘estudi de les institucions assistencials que hi havia, i la balneoteràpia que començava a 8 9 Barona, J.L. (2002). Barona, C., Báguena, M.J., Barona, J.L., Lloret, J., Díaz, J.A. Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936), Seminari d‘estudis sobre la ciència, València, 2000. 10 Barona Vilar, C. (2006): Las políticas de la salud: la sanidad valenciana entre 1855 y 1936, Universitat de València, València. 11 Barona, J.L., Micó, J. (1996): Salut i malaltia en els municipis valencians. Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, Tom 2, València. 12 Bernabeu, J., Esplugues, J., Robles, E. (1997): Higiene i salubritat en els municipis valencians (18131939), Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, Tom 3, Benissa. 13 Beneito, A., Blay, F., Lloret, F. (1999): Beneficència i sanitat en els municipis valencians, Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, Tom 4, Alcoi. 14 Barona, J.L., Cortell, J., Perdiguero, E. (2002): Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica. Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, Tom 5, Sueca. 15 Bernabeu, J., Esplugues, J., Robles, E., Trobades, Tom 3, Benissa, 1997. 15 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz estar en boga en aquella època, així com una valoració de les malalties que Madoz anomena en el Diccionari i la demografia que hi arreplega. Fig. 2- Il·lustració de M. Boix; Les quatre estacions (1992) de J. Palàcios 16 1. Introducció 2. MATERIALS I MÈTODE 2.1 MATERIALS El material principal utilitzat és el Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar, del que farem una descripció més minuciosa en un capítol posterior. Nosaltres concretament anem a estudiar, només la part que correspon a Castelló, València i Alacant, que està distribuïda al llarg de 16 toms que consta el Diccionari. Encara que el Diccionari de Madoz com a font té un biaix derivat de la discrecionalitat informativa dels corresponsals, es tracta d‘una de les poques fonts històriques que permet establir un panorama general de la sanitat valenciana en la primera meitat del segle XIX, la qual cosa la fa interessant per al seu estudi i investigació. També, hem utilitzat l‘edició facsímil, realitzada per Rafael Aracil i Mario García Bonafé,16 publicada en edicions Alfons el Magnànim en 1987, on s‘ha recollit integrament, amb una edició facsimilar, en dos toms, tot el que Madoz diu del País Valencià. Per altra banda, hem barallat les fonts pròpies de l‘època, llibres sobre els diversos temes sanitaris, hidrotermals i demogràfics que abordem en el treball, i que varen ser publicats els segles XVII, XVIII i XIX. Sobre les institucions assistencials encara que Madoz dóna molta informació, hem utilitzat per a completar-lo altres fonts del segle XIX. En l‘apartat de balneoteràpia hem consultat les memòries que varen realitzar els Directors en els diversos establiments hidrotermals que hi hagueren al llarg del segle XIX, així com altres documents de l‘època relacionats amb els balnearis, com els diversos tractats d‘Hidroteràpia, del segle XVIII i XIX. Pel que fa a la part corresponent a la demografia hem consultat els diversos censos que es varen fer el segle XVIII i XIX, així com el cens actual de l‘any 2009. En el cas de les malalties, sobretot hem consultat l‘obra del botànic Cavanilles, contrastant-la amb la de Madoz, així com altres textos, diccionaris i documents del segle XIX relacionats amb el tema. Finalment s‘ha utilitzat una bibliografia secundaria, que està seguint les línies de recerca i investigació que estan realitzant-se en el Departament d‘Història de la Ciència i Documentació, a càrrec de J. L. Barona, M. J. Báguena, J. Micó, J. Lloret, C. Barona i J. Guillem, relacionades amb la història de la salut pública al País Valencià durant el període contemporani, com són els treballs recollits en la col·lecció Trobades, on estan publicats treballs de recerca i investigació sobre Salut i malaltia en els municipis valencians, Medi ambient i salut en els municipis valencians, Higiene i salubritat en els municipis valencians, Beneficència i sanitat en els municipis valencians.17 16 17 Madoz, P. (edició facsímil, 1987) dos toms. La referència de la col·lecció Trobades. En: les notes 10, 11, 12 i 13. 17 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.2 MÈTODE El mètode que hem seguit per a fer l‘estudi adient al treball, és el mètode analític-descriptiu, de tal manera que a través de l‘estudi i lectura crítica de les diverses fonts consultades, hem tret les conclussions del treball. La principal font consultada és el Diccionari de Madoz. És la font vertebradora i fonamental del treball, en el seu estudi, hem dut a terme, la següent sistemàtica: 1. Províncies. Resum dels apartats generals de cada província, i dels partits judicials on Madoz descriu la beneficència i les institucions sanitàries que hi havia. 2. Pobles. Pel que fa als pobles, Madoz en recull 580. Hem fet diverses fitxes i fulls Excel, arreplegant les dades que Madoz ens dóna de cada poble, seguint aquestes directrius: - Una fitxa de cada poble, on hem tingut en compte els següents elements informatius: 1. 2. 3. 4. Ciutat. Nom del poble. Província. On està ubicat el poble. Comarca. L‘hem afegida nosaltres. Població. Expressada en termes de Madoz, que eren propis en l‘època, veïns per a indicar els homes actius i ànimes per a indicar la població total. 5. Població actual. Segons el cens 2009. 6. Població escolar separats en xiquets i xiquetes. 7. Assistència mèdica. 8. Clima. 9. Hospitals i beneficència. 10. Epidemiologia i malalties més comunes. 11. Observacions. Ubicació dels cementeris, escorxador, aigües de beguda etc. - Les fitxes de cada poble, les hem recollides, emprant el programa Microsoft Excel; ordenant els pobles per ordre alfabètic, d‘acord amb la nomenclatura valenciana, que no és la que segueix Madoz que està en castellà. De tota aquesta informació hem extractat en altres fulls Excel, la informació que ens ha paregut més rellevant des del punt de vista sanitari, com ara, institucions benèfiques, malalties anomenades pels informadors i zones a les quals les assignen, balnearis i tipus d‘aigües emprades per beure a les poblacions. - Fitxes, per a les descripcions benèfico-assistencials que hi havia a les grans ciutats, València, Alcoi, Alacant, Elx, Oriola, Castelló de la Plana, Xàtiva, Alzira, Sogorb, Ontinyent i Gandia. - Fitxes on s‘arreplega la informació general de tipus sanitari, de cada una de les províncies, Alacant, Castelló i València. Fitxes dels hospitals més importants que hi havia en cada província. 18 1. Introducció - Fitxes del diversos termes mèdics que apareixen en el Diccionari, amb l‘explicació que donen tres diccionaris mèdics de l‘època: Hurtado de Mendoza, Cuesta Ckerner i Littré. Com a diccionari mèdic actual, hem emprat el Diccionari mèdic de l‘enciclopèdia catalana. - Full Excel on s‘arrepleguen tots els partits judicials per províncies, Alacant (14 partits judicials), Castelló (10 partits judicials), València (18 partits judicials). Dins de cada partit, hem recollit: les ciutats que pertanyen a cadascun, indret, població (veïns i ànimes), clima, hospital, epidemiologia, malalties i observacions sanitàries. - Full Excel de tots els Balnearis i aigües termals que Madoz recull. Fitxes de cada Balneari o font minero-medicinal, amb la informació que hi ha en el Diccionari, en les memòries dels Directors dels centres termals i els Tractats d‘Hidrologia. - Full Excel on s‘han inclòs, les poblacions que pertanyen a Conca i que actualment formen part de la Plana d‘Utiel, que són: Requena, Utiel, Venta del Moro, i Villargordo del Cabriol. Aquestes poblacions les hem incloses en el llistat de tots el pobles valencians que descriu Madoz en el seu Diccionari. - Per altra banda hem afegit les dades corresponents a la població actual, per tal de comparar les dades demogràfiques que Madoz dóna en el Diccionari, consultant en tot moment les dades donades per l‘Institut Nacional d‘Estadística.18,19 - Tota la informació recollida i analitzada, ha estat contrastada amb altres estudis històrics adients, per tal d‘aportar una lectura històrica consistent de la font i de la informació que proporciona, aquests estudis provenen de textos de l‘època i de la bibliografia secundària. - Per fer la recerca bibliogràfica, ha sigut d‘especial ajuda, el catàleg bibliogràfic de les diverses biblioteques consultades que pertanyen a la Universitat de València: la biblioteca d‘Humanitats "Joan Reglà", la de Ciències de la Salut "Peregrino Casanova" de la Facultat de Medicina, la de Ciències Socials "Gregori Maians", la Biblioteca Històrica, la Cartoteca, la Biblioteca histórico-mèdica "Vicente Peset Llorca", l‘Institut d‘Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero. - Finalment cal assenyalar que ens ha servit de molta ajuda les consultes realitzades per Internet a les diverses biblioteques digitals per aconseguir molts dels textos històrics consultats, tant tractats i llibres publicats els segles XVIII i XIX com les memòries dels metges directors dels diversos balnearis, la majoria de les quals estan digitalitzades. Principalment hem consultat les següents biblioteques digitals: Bivaldi. Biblioteca Valenciana Digital. Boletín Instituto Mèdico Valenciano. Instituto de la Historia de la Medicina y la Ciencia López Piñero (Universitat de València-CSIC). 18 19 www.wikipedia.org www.ine.es 19 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Biblioteca Virtual de la Universitat de València. Colecció de fons antics de la Universitat de València. Somni. BNE. Biblioteca Nacional de España. Biblioteca Digital Hispànica. BUCM. Biblioteca Universidad Complutense de Madrid. Biblioteca Digital. Dioscórides (Balnearios). Biblioteca Virtual de Andalucia. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Bidicam. Biblioteca Digital de Castilla la Mancha. Institut Cartogràfic de Catalunya. Biblioteca Digital de la Universitat Jaume I de Castelló. Bibliothèque Nationale de France. Gallica.bnf.fr. Books-google.es. Fig. 3- Frontispici del llibre «Observaciones» Tom I de Cavanilles (1795) 20 1. Introducció 2.3 ESTRUCTURA DE LA INVESTIGACIÓ La investigació ha quedat dividida en 7 capítols: El primer dels quals és una introducció on es discuteixen els objectius del treball i els materials i mètode emprats. Al segon capítol, fem una presentació de la personalitat històrica de Pascual Madoz i de la seua principal obra: el Diccionari. En aquest apartat contextualitzem a Madoz en la seua època, al mateix temps que donem unes pinzellades de la seua vasta biografia com a polític liberal del segle XIX espanyol. Per altra banda també parlem de la seua obra, així presentem els antecedents, i l‘estructuració del Diccionari per poblacions, partits judicials, províncies i finalment els béns del clericat. A continuació, el treball realitzat està dividit principalment en quatre blocs que corresponen al nucli central de la investigació, es tracta de quatre capítols que ens permeten aportar una visió descriptiva sobre l‘estat sociosanitari i assistencial que hi havia en els municipis valencians durant l‘època en que Madoz va escriure el Diccionari. Els capítols queden estructurats de la següent manera: Al tercer capítol, Institucions sanitàries, pretenem fer una descripció minuciosa de les Institucions sanitàries valencianes que hi havia a l‘època, en tots els pobles valencians, parlem del sistema benèfico-assistencial amb les quatres vessants: dements, expòsits i vídues, malalts i pobres. Arrepleguem tot tipus d‘establiments relacionats en cert sentit amb aquesta assistència sanitària, com són hospitals, incluses, cases de beneficència, d‘acolliment, de pobres, vídues i xiquets etc. Donem una visió dels canvis que suposen, per aquestes institucions, els esdeveniments polítics que ocorren en la primera meitat del segle XIX, sobretot amb l‘aplicació de la Llei de Beneficència i les desamortitzacions que hi ha en aquesta època. Dividim l‘apartat en tres parts, una per cada província, referint-nos als establiments de cadascuna, de tal manera que parlem de les institucions sanitàries que hi havia a les tres províncies, recollint en subapartats en cada província, les institucions sanitàries de les ciutats més importants a l‘època de Madoz. En la província d‘Alacant, descrivim les que hi havia a: Alacant, Alcoi, Callosa d'En Sarrià, Dénia, Elda, Elx, Oriola, i els pobles restants. A Castelló, fem el mateix per a: Castelló, Morella, Sogorb, Vinaròs i els pobles restants. Finalment a València, presentem en primer lloc les institucions que hi havia a la ciutat de València per la seua importància com capital del regne i després arrepleguem les institucions dels pobles següents: Alberic, Gandia, Llíria, Sagunt, Xàtiva i els pobles restants. El capítol quart, correspon als Balnearis i aigües medicinals. Arrepleguem tots els balnearis que hi havia. Partint de l‘estudi de Madoz, contrastem i ampliem la informació que l‘autor ens dóna a través d‘altres fonts de l‘època, especialment de les memòries dels directors dels balnearis i dels Tractats d‘Hidroteràpia, del segle XVIII i XIX. Descrivim els balnearis fent una exposició exhaustiva d‘alguns centres, parlem de la seua trajectòria, les qualitats de les aigües i la seua aplicació mèdica, així com de les malalties sobre les que poden tindre efectes curatius, abordem la part econòmica, establint uns llistats de concurrència anual als centres, així com les despeses que hi feien els aigüers, i els directors que estigueren a càrrec dels diversos centres. Pretenem fer una cartografia i uns mapes d‘ús dels balnearis en els territoris del País Valencià, amb una descripció de les aplicacions específiques de cadascun. Igual que en l‘apartat 21 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz anterior subdividirem aquest en tres subapartats referents a les províncies. En la província d‘Alacant descrivim els balnearis de: Benimarfull, Busot, Calp, Monòver, Novelda, Penàguila i Teulada; en la de Castelló: Benassal, Catí, Montanejos, Navaixes, Toga i Vilavella; i finalment en la de València: Bellús, Cofrents, Estivella, Requena, Santa Ana, Set Aigües i Xulilla. Metodològicament cada balneari consta dels mateixos apartats, per poder fer una contrastació de dades, aquests apartats són: 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari. Xicoteta introducció històrica del balneari i la seua situació geogràfica. 2. Edifici i estructura del balneari. Descripció de les edificacions que hi havia en els brolladors, de les condicions arquitectòniques i de les tècniques dels diversos balnearis. 3. Característiques i propietats de les aigües. Classificació de les aigües mineromedicinals, tenint en compte la temperatura i els mineralitzadors, d‘acord amb les diverses classificacions de l‘època. Descripció de les propietats físiques, químiques i medicinals. Dissertació de les diverses propietats de les aigües, amb un estudi de les diferents anàlisis químiques que es varen fer durant el segle XIX, i una exposició de les virtuts medicinals que eren utilitzades normalment en la praxi mèdica. 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües. Contraindicacions. Posologia i explicació de les diferents formes de subministrar les aigües en els balnearis. Temporades i distintintes dates d‘obertura dels diversos establiments. La concurrència als banys i el registre del nombre de malalts que anaven a les dues temporades dels balnearis. Els diferents tipus de transports per aplegar als establiments. 5. Activitat econòmica. Estudi de l‘activitat econòmica al voltant dels balnearis. Preus d‘hostalatge i dels tractaments termals. 6. Directors mèdics del balneari. Enumeració i contextualització dels diversos directors que estigueren a càrrec dels balnearis. Aquests apartats hem procurat seguir-los en la major part dels balnearis però en el cas d‘alguns establiments, no hem trobat la informació referent a algun apartat, així l‘hem omès per tal d‘evitar una redacció desmanegada, presentant una estructura del treball lleugerament diferent i molt més curta. Al final de la bibliografia, donem un llistat de memòries de directors mèdics que hi ha arxivades en la Universidad Complutense de Madrid, per a qui vullga ampliar la informació dels establiments. Al capítol cinquè abordem les Malalties, parlem de l‘Epidemiologia, ací recollim totes les malalties que segons els informadors de Madoz, pateixen, d‘una forma general la població, als diversos municipis. Però, fem un apartat especial dedicat a les febres tercianes i el conreu de l‘arròs en les tres províncies, vist a través del prisma de Madoz, sempre contrastat amb Cavanilles. Hem elaborat una taula dividida per províncies, on s‘arrepleguen totes les referències que Madoz fa respecte de les malalties que hi havia en els pobles i especialment les tercianes. Dins de cada província hem agrupat les poblacions per comarques, per tal de demarcar geogràficament les malalties esmentades en els pobles valencians.També hem elaborat un glossari amb tots els termes mèdics que apareixen en l‘obra de Madoz i els hem descrit d‘acord amb els diccionaris i vocabularis mèdics de l‘època. Concretament hem emprat les obres del segle XIX: de Manuel Hurtado de Mendoza, de Juan Cuesta i Ckerner i la d‘Emile Littré. Aquests termes mèdics descrits segons el nomenclator del segle XIX els hem 22 1. Introducció identificat amb la descripció que recull el diccionari mèdic de l‘Enciclopedia Catalana de l‘any 2000. Fig. 4- Dibuix de l’edifici del Congrés de Diputats que apareix en el Tom que Madoz dedica a Madrid, i que va freqüentar durant tota la seua etapa de diputat Al sisè capítol descrivim els Indicadors demogràfics que apareixen en l‘obra de Madoz. A través de diversos apartats, valorem la demografia utilitzant les dades que Madoz dóna en el Diccionari i les comparem amb els censos que hi ha abans i després de Madoz, és a dir al segle XVIII i a finals del segle XIX, finalment la contrastem amb la demografia actual mitjançant el cens de l‘any 2009. Analitzem l‘evolució demogràfica que hi ha als pobles valencians des del segle XIX a l‘actualitat. Aquest és un dels temes més importants tractats per Madoz; per a ell és molt important per a que un país progresse, conèixer la població que hi ha, i tindre ben diferenciada la població activa, que és la que treballa i aporta riquesa, de la resta. Així tenim dades de tots els pobles, perquè els informadors arrepleguen, sense oblidar-se‘n cap el nombre de veïns, referint-se als homes que treballen, i ànimes la resta, quantificant d‘aquesta manera la població total. Amb aquesta obra, es fa el primer cens total d‘Espanya i les seues possessions d‘Ultramar, perquè encara que s‘havia intentat fer amb anterioritat, es tracta de treballs que no són tant exhaustius i sistemàtics, com en el cas del Diccionari de Madoz. Finalment hem confeccionat unes taules, on hem recollit tots els pobles que apareixen descrits en l‘obra, ordenats alfabèticament, amb la població que hi havia en 23 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz l‘època de Madoz i la població actual segons el cens de 2009, ubicant cada municipi en la seua comarca actual geogràfica. Al capítol setè parlem de les conclusions del treball, conclusions que extraiem de l‘estudi d‘investigació sobre les diverses vessants socials, sanitàries i benèficoassistencials partint de l‘obra de Pascual Madoz en la primera meitat del segle XIX. Les hem dividit en els diversos apartats que consta el treball. El capítol vuitè correspon a un annex, que consta de dos apartats, el primer és una taula, on hem recollit els 50 municipis amb major població el 1848 i la seua situació benèfico-assistencial, i en el segon, anomenem els pobles on Madoz declara de forma explícita en el Diccionari que hi ha constància de l‘existència d‘un metge. Finalment l‘apartat novè correspon a les fonts històriques i la bibliografia secundària emprada en el treball. Fig. 5- Fragment del frontispici delsToms I a l’XI del Diccionari de Madoz, aquest apareix en la pàgina 3 del Tom I de l’edició facsímil, que correspon a Alacant, Castelló i València 24 2. PASCUAL MADOZ I EL DICCIONARI La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 26 2. Pascual Madoz i el Diccionari 1. PASCUAL MADOZ Pascual Madoz Ibáñez20 va nàixer a Pamplona el 17 de maig de 1805 i va morir a Gènova en desembre de 1870. Fill d'una família pobra i humil,21de pares d‘origen navarrès Juan Francisco Madoz i Didancoa i d‘Antonia Ibáñez de Iriarte. Va rebre la primera educació als escolapis de Barbastre i va estudiar Dret en la Universitat de Saragossa, on va formar part de la Tertulia Patriótica de caire liberal. Actiu i decidit liberal des de la seua joventut, en tan sols catorze anys, participa activament en el moviment liberal; en 1823 els Cent Mil Fills de Sant Lluís van entrar a Espanya, aleshores va combatre com a soldat front al francès, va prendre el fusell i va haver de lluitar a Saragossa i en el castell de Monzón, on el feren, amb tan sols 17 anys, presoner durant algun temps.22 Aquestes vicissituds patriòtiques van interrompre els seus estudis, però en el mes de desembre de 1825, aprovà l‘examen a grau de Batxiller, l‘any següent aconseguirà l‘altre grau de Batxiller de canones "su carrera predilecta" que va acabar l‘estiu de 1828. A causa dels successos polítics que havia pres part, hagué de traslladarse, com refugiat polític, a França. Durant la seua forçosa emigració de 1831 a 1833, va viure a Tulle, Paris i Tours, sofrint moltes penalitats i greus problemes econòmics. Durant el primer any en la seua estada a París després d‘un discurs polític públic, que no va agradar al govern espanyol, li varen confiscar totes les seues propietats a Espanya i també les de la seua família, deixant de rebre diners de la familia, i passant a rebre les ajudes que el govern francès donava als immigrants exiliats. Posteriorment va intervenir en diverses intrigues i activitats polítiques que desagradaren al govern francès, motiu pel qual li restringiren el subsidi extraordinari i l‘enviaren al lloc apartat del "depósito" de Tours, la qual cosa va ser la causa de l‘abandonament de la intriga política que tants mals de cap li havia reportat, tornant a rebre certa ajuda de l‘Estat francès. A partir d‘aleshores endavant, es va dedicar a París i a Tours, a l'estudi de la geografia i de l'estadística. Va poder tornar a Espanya després de l'amnistia23 decretada per María Cristina, fixant la seua residència a Barcelona. Al principi de 1833, ja estava al capdavant de les oficines del Diccionario Geográfico Universal24 (Barcelona, 18291834) iniciat per Bergnes25 i que es publicava en aquella ciutat, es va fer càrrec a partir de la lletra R, de tal manera que dels 10 toms que consta l‘obra, Madoz es fa càrrec dels 3 últims. Aquest va ser el primer treball de Madoz que al mateix temps que l‘introdueix en el món liberal espanyol li dóna la idea de fer un Diccionari d‘Espanya, tal com ho expressen les paraules de Madoz, dites anys després en les Corts: 20 21 P. Madoz (edició facsímil, 1987) Tom 1, pp VII, VIII. Paraules expressades per Pascual Madoz en el Diccionari Tom XVI, al final del llibre sense paginar. 22 Segons testimoni de Madoz en una intervenció en les Corts "Soy miliciano nacional desde el día en que vi a los franceses enfrente de mí en el año 1823. Hasta que no vi a los franceses no lo fui, porque era muy joven; pero cuando vi el regimiento número 33 en las márgenes del Cinca, me alisté, cogí un fusil, seguí al ejército y me costó tres meses de sitio, diez y siete meses de prisión y ocho años de presidio". 23 El decret d‘amnistia de la Reina Regent va ser promulgat el 15 d‘octubre de 1832 i publicat 5 dies després en la Gaceta de Madrid. 24 L‘obra és una recopilació de diferents diccionaris europeus i recull per ordre alfabètic ciutats, rius i muntanyes tot descrit segons la moda de l‘època, es a dir, arreplega el clima, la política, la situació geogràfica, l‘economia, la història etc. 25 Antonio Bergnes de las Casas, és el fundador d‘una casa editorial vinculada a Antonio Brusi que era el editor del Diario de Barcelona i a Ignacio Estivill que era l‘impressor i administrador de El Catalán, on Madoz era el redactor principal. La primera obra publicada en 1828 va ser Biblioteca de Conocimientos Humanos, i la segon en 1829 és el Diccionario Geográfico Universal. 27 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "En 1834 creí yo que faltaba a mi país un Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico, y en 1834 en el día 3 de enero principié el trabajo. Emprendido con una fe ardiente, obteniendo cuantos documentos podía obtener de los empleados del Gobierno como amigos particulares y de los infinitos corresponsales de toda España..." 26 És a partir del 4 de juny de 1834, quan difondrà el seu pla d'un Diccionari geogràfic d'Espanya que aconseguiria veure culminat en 1850. Fins a 1834 no va rebre el títol de llicenciat en Dret, i des de 1835 va exercir l'advocacia a Barcelona, és a partir d‘aquell moment quan va quedar lligat als interessos industrials catalans, és nomenat President de la Societat Literària d‘Amics Col·laboradors; i aquest mateix any va traduir, va addicionar moltes notes esclaridores i va publicar l'obra d'Alex Moreau de Jonnés, Estadística de España: territorio, población, agricultura, minas, industria, comercio, navegación, colonias, hacienda, ejército, justicia y instrucción pública (Barcelona 1835) de la que es varen distribuir diversos milers d‘exemplars. En aquesta obra, Madoz27introdueix moltes dades corresponents a Espanya, ajudat pels seus amics de la Societat Literària, als quals relaciona i fa constar el seu agraïment al final del llibre. Per altra banda va fer una interessant Reseña sobre el clero español y examen de la naturaleza de los bienes eclesiásticos que dedicà als procuradors a les Corts, possiblement en vista a una futura desamortització, al final de l‘obra fa un resum que és molt eloqüent: "Dedúcese de esta reseña relativa al clero de España, que está en el interés del clero, de la religión y del estado el adoptar las siguientes medidas: 1ª. Suprimir desde luego todos los conventos. 2ª. Proceder a una mejor división territorial religiosa. 3ª. Combinar mejor el número de obispados que debe componer un arzobispado; el número de parroquias de que ha de constar un obispado; y el número de feligreses que ha de tener toda parroquia. 4ª. Dotar completamente a los obispos y párrocos, y ofrecerles como premio del buen desempeño de su ministerio un ascenso en su carrera que mejore sus intereses y posición. 5ª. Suprimir el diezmo en su totalidad. 6º. Y última. A medida que queden libres las fincas pertenecientes hoy al dominio eclesiástico, y contra las que no hubiere reclamación de tercero, proceder al arriendo nacional en beneficio de la clase proletaria".28 També va dirigir durant alguns mesos el periòdic d'oposició, independent El Catalán, de tendència liberal exaltada, en aquest periòdic, expressarà a través dels escrits tota la seua ideologia liberal, ideologia a la que va seguir fidel al llarg de la seua vida, i que no abandonaria mai. En el mes de maig de 1835 va dimitir, al parèixer per estar disconforme amb l‘orientació política del periòdic, tal com ell diu en la carta de dimissió, on es declara: 29 "entusiasta por la causa de Isabel II, enemigo de toda asociación secreta, sincero amante de la libertad, amigo del orden, independiente por carácter, nunca escribí, ni bajo la inspiración de sociedades, ni bajo la influencia de persona alguna. En mis escritos, 26 27 Paredes (1991) p 67, extret del diari de sessions de les Corts. Moreau de Jonnés amb la intencionalitat de parlar de tot fa una obra que de vegades és un poc superficial, Madoz va introduir moltes notes addicionals per a completar-lo fins al punt que al final de la traducció pareix un llibre diferent, però molt més complet, és un clar precedent dels 16 volums del seu futur Diccionari. 28 Madoz. Reseña sobre el clero español y examen de la naturaleza de los bienes eclesiásticos, pp 79, 80. 29 El diari El Català es va començar a publicar l‘1 d‘octubre de 1834, Madoz va ser el seu director fins al 3 de maig de 1835, data en la que abandona el periòdic. 28 2. Pascual Madoz i el Diccionari leídos sin prevención, se encontrará la doctrina enunciada en mi profesión de fe política, consignada en los nueve primeros números del Catalán, yo responderé a los tribunales de cuantos artículos existen en el periódico; y el hombre que invoca la ley, tiene la convicción de la rectitud de sus intenciones"30. En 1835 el nomenen, jutge interí de primera instància de Barcelona i alcalde major d‘aquesta ciutat, càrrec que representa l‘ingrés de Madoz, per primera vegada en un organisme oficial, essent un trampolí que el durà directament a les Corts. En novembre31del mateix any és governador de la Vall d'Aran, en aquesta vall dels Pirineus va romandre un any on va defendre la causa liberal que era fidel a Isabel II front als carlistes fidels a Carlos María Isidro, germà del rei Ferran VII, antiliberals i partidaris de l‘Antic Règim absolutista. Aleshores, Madoz perseguirà a diverses partides carlistes, i es va a distingir, de manera molt particular per la lluita com cap d‘un batalló de voluntaris i milicians. L‘èxit de l‘empresa acomesa, li va a reportar com a premi el nomenament de jutge de primera instància de la ciutat de Barcelona, en propietat. El 26 de novembre de 1836, essent jutge de Tremp, va aconseguir un escó, com a diputat a les Corts per la província de Lleida, iniciant una llarga carrera política en el partit liberal progressista, del que fou quasi sempre diputat exceptuant uns curts espais de temps. Fou a la capital d'Espanya on va a continuar la seua activa labor editorial i política: en els seus discursos va manifestar idees Fig. 6- Retrat de Madoz realitzat per Esquivel molt avançades i va ser assessor d'Hisenda, com a secretari de la comissió d‘Hisenda de les Corts, on va defendre un projecte de construcció del canal d‘Urgell. En 1840, Madoz va intervenir en la Revolució que desembocà en la renuncia de María Cristina com a Reina Regent, i després en el nomenament del general Espartero, Duc de la Victòria, com a Regent de la futura Reina Isabel II. Inicialment Madoz va donar el seu suport a Espartero, però més tard davant les aferrissades posicions polítiques d‘Espartero i els tractes de favor dispensats per aquest, als unitaris que proposaven la Regència única, front a la triple defensada per Madoz i els trinitaris, provocà l‘enfrontament entre Madoz i Espartero. Aquest any, va aparèixer a Madrid la seua Col·lecció universal de Causes Cèlebres. En 30 31 Paredes (1991) p 83. El 19 de novembre de 1835 també és nomenat comissari regi amb caràcter de governador militar, jutge de primera instància, subdelegat de rendes i cap de les forces que operaven en el Vall d‘Aran. 29 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz octubre de 1841, en ple conflicte cotoner, en el qual es dirimia el lliurecanvisme defensat per Espartero, front al proteccionisme del comerç del que Madoz era un feroç defensor, fou enviat pel Govern, amb Cortés Burriel a Catalunya per a visitar les fàbriques tèxtils. En aquella ocasió ens dirà: "brillante porvenir de la industria si alcanza la protección que con justicia desea". Espartero era un lliurecanvista convençut, pensava que rebaixant els aranzels estimulava l‘economia nacional, era recolzat pels anglesos, la qual cosa, evidentment els afavoria. Per altra banda Madoz, pensava que el lliurecanvisme perjudicava en gran manera als interessos de Catalunya, molt il·lustradores són les seues paraules: "y no se diga, señores, que es opinión más liberal la de los que sostienen la libertad de comercio; la opinión más liberal para mí es la que puede proporcionar mayores ventajas; la duda está en si la proporciona el comercio libre o un sistema protector, conciliador. Pero, señores, la cuestión que se agita aquí no es cuestión de principios..."32. La llibertat de comerç per als lliurecanvistes uniria als pobles que, segons deien "han nacido para ser hermanos y no para destruirse", però Madoz contestava "estas expresiones son muy buenas, muy bonitas en bocas de extranjeros, pero muy malas en bocas de los Representantes de la Nación". Tornarà de forma ràpida a les Corts, a conseqüència dels successos ocorreguts a Madrid en el mes d‘octubre, contra el Govern, amb un colp i intent de reposició de la Reina María Cristina, que té com a resultat el processament i mort del famós capitost Diego de León, comte de Belascoain. En 1843 es va posar al front de la coalició d‘alguns progressistes que van fer viva oposició a Espartero, sobretot després dels successos ocorreguts a Barcelona. El 13 de novembre de 1842 havia tingut lloc la revolta de la Porta de l‘Àngel i l‘alçament de Barcelona, instigat pel descontent tan gran que hi havia en el tractament del govern respecte a la qüestió tèxtil, Espartero va respondre bombardejant la ciutat el 3 de desembre de 1842. A partir d‘aquell moment, hi hagué una conspiració per enderrocar a Espartero i Madoz33estigué entre els conspiradors. El posterior exili d‘Espartero i la inexistència de Regent, va precipitar la majoria d‘edat d‘Isabel II. Durant 1844, després dels resultats favorables en les eleccions de Madrid, Madoz junt a Manuel Cortina es varen dedicar a unificar i rellançar el partit progressista que estava molt desmembrat, sobretot perquè Espartero i posteriorment Olózaga estaven en l‘exili, per açò el lema que tindran serà "unió i legalitat". Però el 31 de gener de 1844, Madoz, Cortina i López foren detinguts, acusats de fomentar els alçaments d‘Alacant i Cartagena. Detingueren molts progressistes però les detencions més sonades foren les de Madoz i Cortina, perquè eren els caps del partit progressista. Madoz va ser detingut de matinada en la seua casa davant de la seua família, fet que el va afectar molt com es desprèn de les paraules que anys més tard diria: "Señores, yo recuerdo que cuando fui preso no me acordaba de mí, me acordaba de mi esposa y de mis hijos que dejaba en el mayor desconsuelo; por mí, soltero, vengan toda clase de persecuciones, las arrostraría con gusto; en otro estado las soportaré con dignidad, pero con sentimiento".34 32 33 34 Cita del diari de sessions del congrés del 8 d‘abril de 1842, en Paredes (1991) p 131. Madoz va organitzar la sublevació de la província de Lleida des d‘on va passar a Huesca, obligant a retirar-se als governamentalistes a Saragossa, Espartero va ser arraconat al sud i va vindre de l‘estranger Narváez, de forma triomfal, mentre Espartero eixia cap a l‘exili. Paredes (1991) p 140. 30 2. Pascual Madoz i el Diccionari En la vista Madoz també va dir que el fet que més li havia afectat en la presó fou la negativa a la petició de poder conversar amb la seua esposa Matilde, el dia de Santa Matilde que coincidia a més a més en el natalici de la dona, i no sols per la significació de la data, sinó perquè corria perill d‘interrupció la publicació del seu Diccionari, al no poder donar-li instruccions adients. Madoz com advocat va intervenir junt als seus advocats tant en la seua defensa, com en la dels seus companys de presó i amics, als qui, a pesar de la presumpció d‘innocència, els tractaren com a bandits, finalment va ser absolt de la pena de deportació per un període de 10 anys. Tot pareix ser una maniobra del govern presidit per González Bravo, per a posar a ratlla al nou partit progressista reorganitzat per Madoz i Cortina, quedant d‘aquesta manera fora de combat. Aquest fet li va colpejar de tal manera que ho deixa de manifest en el pròleg del mateix Diccionari: "El dia 1.° de febrero de 1844 en que, aunque presidente de la comisión de Estadística y vicepresidente del congreso de Diputados, fui conducido á un calabozo de la cárcel de Corte de esta Villa por acuerdo del consejo de ministros, en que figuró el mismo Sr. Carrasco, puso término á mis trabajos estadísticos en aquella comisión".35 Després del judici, en Setembre de 1844, va anar de nou a l'estranger, concretament a París, quedant apartat de la vida política durant un període de tres anys. Encara que vivia feliç amb la seua família en la capital del Sena, amb tota classe de consideracions entre, amics espanyols i estrangers, no obstant això, Madoz vol tornar a Espanya, la qual cosa la durà a terme l‘any següent, de tal manera que tornarà a Espanya per a iniciar la impressió del Diccionari. Durant l‘estiu de 1846 es va retirar a Zarauz,36on va estar allunyat de la ciutat sorollosa, i va reprendre el treball, continuant en l‘escriptura de l‘obra que ja estava prou avançada, obra gegantina que només podia dur a terme un caràcter emprenedor i tenaç, present sempre en un home com Pascual Madoz. Fig. 7- Litografia de Madoz. Corts de 1847 El primer volum es va publicar a Obra de J.Vallejo Madrid en 1845 i el volum 16 en 1850, testimoni són les seues pròpies paraules "Principió en 27 de mayo de 1845, y ha concluido en 11 del mismo mes del año 1850. Acaso no haya ejemplar de una impresión tan rápida, de obra tan voluminosa y de letra tan reducida".37Mentrestant, en 1848, es fa soci honorari del recent fundat Instituto industrial de Cataluña, i figura com un dels 35 36 Madoz (1845-1850) Tom I, pròleg p XIX. Madoz (1845-1850) Tom XVI, p 653. 37 Madoz (1845-1850) Tom I, p 24. 31 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz fundadors de l‘Institut industrial d‘Espanya amb Vilaregut, Tous, Subirachs i B. C. Aribau. Amb Aribau formarà part de la primera Junta de Govern de la España Industrial, va publicar Madrid: Audiencia, provincia, intendencia, vicaria, partido y ciudad, i en 1850, Madoz va a presidir les primeres operacions d‘estampació de l‘empresa. Convé ressaltar que Madoz, per poder culminar obres tan ambicioses, va haver d'assumir el paper tant d'editor literari com d'impressor, organitzant una impremta pròpia. La revolució38 de juliol de 1854, va representar el termini de la dècada moderada i l‘inici del Bienni Progressista. Mentrestant Madoz, el 8 d'agost fou nomenat governador civil de Barcelona,39 quan encara estava per resoldre el conflicte obrer. Barcelona era una ciutat on comptava amb moltes simpaties per part de la burgesia industrial catalana, perquè Madoz des de feia temps venia defensant els seus interessos, però en aquesta època, Catalunya estava travessant una situació molt delicada, a causa del conflicte anomenat de "las selfactinas",40 els obrers de moltes fàbriques es varen declarar en vaga, demanaven la prohibició de les selfactines, perquè consideraven que les màquines eren la causa de l‘atur obrer, la qual cosa va desembocar en el ban prohibitiu, de l‘ús de les màquines, per tal Fig. 8- Il·lustració de Pascual Madoz, d‘apaivagar als obrers, promulgat pel realitzada per J. Vallejo en 1854. Lit. de J. capità general Ramón de la Rocha. Quan Donón. Corts Constituents apleguen Madoz i Dulce a Barcelona duen una Reial Ordre molt conflictiva, perquè permetia l‘ús de les màquines, anul·lant el ban que havia fet de la Rocha; aquesta és una qüestió que Madoz haurà de gestionar amb molta cura. Madoz estava a Lleida quan rep la notícia del seu nomenament, i encara que es dirigia a Madrid, decideix anar directament a Barcelona per a prendre possessió d‘un càrrec que segons les seues paraules, arreplegades pel Diari de Barcelona, era "cargo difícil siempre, delicado en estas circunstancias, y en todas superior a mis fuerzas", no s‘equivocava Madoz quan deia aquestes paraules, va estar només dos mesos en el càrrec, però va tindre tota mena 38 39 40 Després de 10 anys de mandat moderat, durant l‘estiu de 1854 hi hagué una revolució amb dos temps, el primer, amb el pronunciament d‘O‘Donnell el 28 de Juny, que va acabar en el manifest de Manzanares i el segon temps s‘inicia el 17 de juliol i acaba amb el triomf d‘Espartero de caire francament progressista. La Gaceta de Madrid de 1854 publicava el seu nomenament el dia 8 d‘agost, el 10 d‘agost, Madoz estava a Barcelona i va estar fins el 22 d‘octubre del mateix any, és a dir uns dos mesos, va romandre unes dues setmanes després de ser anomenat el seu substitut, Cirilo Franquet. La paraula selfactina és un anglicisme que es refereix al problema obrer plantejat a Catalunya, relacionat amb la implantació del telar mecànic (self-acting). El capità general Ramón de la Rocha, havia ordenat afusellar a tres obrers acusats de voler incendiar les fàbriques i organitzador de les revoltes, però finalment va cedir al fer un ban mitjançant el qual prohibia l‘ús de les màquines selfactines, la qual cosa va representar la repulsa i desaprovació per part dels patrons. 32 2. Pascual Madoz i el Diccionari de preocupacions i mals de cap, com la situació conflictiva entre obrers i patrons, i l‘epidèmia de colera, dos dels problemes més importants als quals hagué de fer front. Entre les seues tasques cal ressaltar algunes com renovar l‘Ajuntament i la Diputació d‘acord amb el nou règim, contant amb la col·laboració total del nou Capità General Domingo Dulce; va organitzar la Milícia Nacional i va afavorir el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, endegant els primers contractes col·lectius del bienni,41cal assenyalar el gest de Madoz, el mateix dia que va prendre possessió va renunciar al sou de governador civil en favor de les classes més necessitades de Barcelona42i quan va cessar de governador, perquè volia tornar a la vida política de Madrid, se li va concedir "la gran Cruz de Isabel la Católica", pels serveis donats a Espanya, però va renunciar per considerar que "esa no debe ser la paga por sus servicios". Hem de ressaltar la manera tan efectiva d‘abordar el problema de l‘epidèmia de colera l‘estiu de 1854, només va aplegar a Barcelona va comprendre la por incontrolada que tenia la gent front a l‘epidèmia, així que immediatament va establir una sèrie de disposicions per a combatre-la i al mateix temps donar confiança a la gent, hi havent d‘actuar en algunes ocasions de manera molt contundent, com per exemple al assabentar-se per l‘alcalde d‘Horta que l‘únic farmacèutic que hi havia, José Adroer, se‘n havia anat, tancant la farmàcia i deixant als veïns, sense els remeis necessaris per a combatre la malaltia, va disposar que es procedira a la seua detenció, exigint-li responsabilitats, perquè la seua conducta constituïa un delicte contra la salut pública.43 Després d‘acabada l‘epidèmia el 30 de setembre, la ciutat de Barcelona declara a Madoz fill de la ciutat.44 Conclosa aquesta etapa catalana, va tornar al seu escó de diputat, on va ser elegit president de l‘Assemblea Constituent pràcticament per unanimitat, presidint les Corts des del 5 de desembre, càrrec que ell va considerar en aquell moment, el zenit de la seua carrera política, però Madoz estava molt equivocat perquè només un mes després, el 21 de gener de 1855 el consell de ministres acceptava la dimissió de Sevillano i decidia confiar-li la cartera d'Hisenda. Madoz va acceptar la cartera que li havia ofert Espartero, amb una sèrie de condicions, entre les quals estava la desamortització sense l‘aprovació de Roma, el coneixement de l‘Estat del Tresor, l‘organització del Senat i la Llei Fonamental. En aquesta ocasió, va presentar el famós projecte de llei de Desamortització, que va aconseguir veure aprovat sense dificultats, a pesar de la feroç oposició del clericat catòlic, que veia lesionats els privilegis que continuava tenint l'Església de Roma pel Concordat de 1851. Aquesta llei va inaugurar una nova etapa, donat el seu abast polític i econòmic. La desamortització donava suport legal a l‘objectiu d‘alliberar i donar a l‘adquisició pública les propietats i els immobles de les entitats que no amortitzaven els seus béns, és a dir les mans mortes, tal com era l‘església i els municipis. Les paraules de Madoz dites en aquell moment són prou esclaridores "La desamortización civil y eclesiástica 41 Madoz després de les conversacions entre obrers i patrons va disposar dos articles:"1º: Que todas la fábricas continúen abiertas, para que la clase obrera tenga medios de subsistencia nunca más necesarios que en el día por el estado sanitario de la población. 2º: que ningún fabricante pueda suspender los trabajos ni menos cerrar los establecimientos fabriles, sin darme cuenta por escrito de las razones que para ello tenga y haber obtenido mi aprobación", ambdues parts, varen quedar de moment, satisfetes. 42 Gaceta de Madrid, 16 d‘agost de 1854, p 4. 43 Butlletí oficial de la província de Barcelona, nº 121, 28 VIII-1854, p 2. En el mateix Butlletí, dóna ordres d‘actuació front a les desercions de metges i farmacèutics i així com també el comportament desaprensiu i abusiu d‘alguns metges amb la població. 44 Segons Paredes, Madoz va ser el primer home del segle XIX que va aconseguir aquest guardó, que va acceptar amb molt agraïment. 33 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz era una medida no solamente económica sino de política y de conveniencia pública" o aquestes altres expressades en els discursos que va fer en les Corts per defensar el seu projecte "Cuando yo veo a la propiedad con ese grillo a los pies que no le permite andar, creo que dando libertad a la propiedad hago un servicio a la libertad política de mi país" o "Esta cuestión debe considerarse en el terreno político¸ nuestro objeto debe ser hacer muchos propietarios, es decir, muchos defensores de Isabel II, muchos enemigos de la reacción". Per a Madoz, liberal convençut i amb una gran coherència ideològica, hi havia una relació entre desamortització i augment de riquesa, perquè ell considerava que per a dur a terme aquest augment, era necessari que la propietat tinguera unes certes qualitats fonamentals, aquestes qualitats eren sobretot tres: llibertat, comunicabilitat i transmissibilitat. Encara que aquesta llei, per ell promoguda va ser sancionada el primer de maig de 1855, al mes següent, el 5 de juny, presentà la dimissió, precipitada pel conflicte ocasionat amb la Milícia Nacional45 i també al observar que la corona li mostrava alguna desviació. Va passar a l'oposició, encapçalant junt a Olózaga, el progressisme pur, que es negava a l‘enteniment amb qualsevol grup polític situat a la seua dreta. Fou un dels diputats a Corts que va resistir front al canvi de govern que, pel juliol de 1856 porta al poder a Leopoldo O‘Donnell, duc de Tetuan i comte de Lucena, començant a Espanya l‘anomenat bienni moderat, i el desmembrament del partit progressista.46 Madoz s‘oposà al colp d‘Estat d‘O'Donnell, rebutjant l‘aliança que aquest proposava i que fou acceptada per Espartero. Així doncs, Madoz es va posar al capdavant Fig. 9- Retrat de Pascual Madoz pintat del 5e Batalló de milicians nacionals, en 1873 per José Nin i Tudo. El quadre però una vegada vençuts pel govern va es troba en el Congrés dels Diputats. haver de fugir de nou a l'estranger. Tornava novament a França, on va sofrir la pèrdua47 de l‘únic fill baró que tenia, tot seguit, després de dos mesos sofria també la pèrdua d‘una filla. Aquestes foren unes hores molt baixes per a Madoz tant des del punt de vista polític com personal. 45 46 47 Pel decret del 3 de juny, s‘establien normes de règim i allistament de la Milícia Nacional. Però l‘article 6e era molt conflictiu, per alguns era altament impolític i inacceptable perquè concedia als governadors la facultat d‘excloure del cos de las Milícia Nacional als que no inspiraren plena confiança. El decret finalment es va saldar amb la dimissió de 5 ministres: el ministre d‘Estat, el de la Governació, el d‘Hisenda (Madoz), el de Gracia i Justícia i finalment el de Foment, quedant-hi el president Espartero el ministre de la Guerra que era el general O‘Donnel i el ministre de la Marina, Antonio SantaCruz. Ministres Luzuriaga, Aguirre, Francisco Santa Cruz i Luján. En 1856 es quedaren sota la direcció del partit progressista només Olózaga, Aguirre i Madoz, anant-se personatges de pes com Infante, Luzurriaga o Laserna. El 12 de febrer de 1857 moria el fill de Madoz, i dos meses després moria a Zarauz una filla ofegada. 34 2. Pascual Madoz i el Diccionari En 1853, després de 5 anys en el govern, acabava l‘hegemonia de la Unió Liberal d‘O‘Donnell. L‘aliança entre els industrials catalans i Madoz es va trencar al no donar-li suport en les eleccions de mars de 1857.48 Tampoc va aconseguir ser elegit diputat en les següents eleccions. Però, finalment en 1858 malgrat l‘oposició de la Junta de Fàbriques, tornava a ser elegit diputat per Barcelona i Tremp. Però a partir de 1860, Madoz es dedicà de ple al mon dels negocis, així va fundar i ser director de l‘empresa de segurs la Peninsular amb Lezcano, Guimerá, Pérez i Gutiérrez; aquesta empresa encara que en els primers anys funcionava amb molts guanys, va representar per als últims anys de vida de Madoz una veritable cabòria, portant-lo a la total bancarrota econòmica, fallida que no va poder solucionar. En 1863 fou elegit president de La Societat Matritense. També en aquest any va ser elegit diputat per Barcelona, recolzat pels progressistes catalans que eren partidaris de la lluita, Madoz encara que no compartia la política de retraïment, va ser sempre fidel a l‘estratègia del partit progressista,49i per tant va renunciar a l‘escó que li varen oferir. En novembre de 1867 moria O‘Donnell i amb la seua desaparició desapareixia la barrera principal que impedia l‘apropament entre els diversos grups: els unionistes, els progressistes i els demòcrates, aquest apropament va desembocar en la revolució La Gloriosa que acabarà amb el regnat d‘Isabel II. Però al mateix temps, també representarà el final del partit progressista.50 Durant la Revolució de l‘any 1868, el 30 de setembre, Madoz va ser elegit President51 de la Junta Provisional Revolucionària, quedant enregistrat com president d‘Espanya. Després de la revolució Gloriosa de 1868, va ser governador de Madrid, càrrec al qual Fig. 10- Pascual Madoz en la maduresa també va renunciar al poc de temps, al·legant motius de salut, encara que no sols es tractava d‘aquest motiu sinó que a més a més, una altra raó era la situació tan delicada que estava travessant la seua situació financera, pel mal funcionament dels seus negocis, motiu pel qual hi hagué de fer cert retraïment polític. Quan els progressistes de Cádiz anuncien el seu suport al lliurecanvisme, en plena Revolució de setembre del 68, Madoz dirà "preferiría romper todas sus relaciones 48 49 50 51 Pareix que hi hagué un pacte entre els representants de la Junta de Fàbriques, Francesc Solernou i Joan Jaumandreu amb el capità general de Catalunya en contra de Madoz. El partit progressista per tal de mantenir la seua identitat va decidir una política de retraïment i no col·laboració amb altres formacions polítiques. Segons Paredes, en paraules d‘Azcárate, el partit progressista va morir políticament en la revolució de 1868. Madoz és el 56 president, la seua presidència va durar tres dies, en plena convulsió revolucionaria que havia destronat a Isabel II, des del 30 de setembre al 3 d‘octubre de 1868, és substituït per Joaquín Aguirre de la Peña del partit progressista i Francisco Serrano i Domínguez del partit unionista. 35 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz con el partido antes que abandonar la defensa de la industria nacional". Però el lliurecanvistes anaven guanyant terreny, la junta de Cadis i després altres disminuïren els aranzels. Aquest triomf dels lliurecanvistes va fer que es creara una nova societat pels proteccionistes com a resposta als lliurecanvistes, es tractava de la societat catalana de Fomento de la Producción Nacional, Madoz no va tardar en adherir-se a aquesta societat. El 21 de març de 1869 després de la fundació del Fomento de la Producción Nacional, va intervenir junt amb Valentí Almirall en la primera gran manifestació proteccionista, realitzada a Barcelona i preparada per Pere Bosch i Labrús, el dirigent obrer Roca i Galés, el president del Círculo de Dependientes del Comercio F. M. Simal i els fabricants Puig y Llagostera. L‘abraçada pública entre Almirall i Madoz representà la unió entre el catalanisme polític i el proteccionisme econòmic. Malgrat els esforços de Madoz, el 19 d‘abril de 1869 entrava en les corts el projecte de pressuposts de caire lliurecanvista, amb una important reforma aranzelària. En juny de 1869 fou elegit de nou Diputat a Corts, en aquest cas per la ciutat d‘Alcoi, substituint a Antonio Romero Ortíz. L‘elecció del nou rei, va suposar un període d‘interinitat en la comandància de l‘Estat, provocat per la pressió internacional i les disputes internes dels partits polítics. Finalment, després de moltes disputes i polèmiques, sembla que aplegaren a un acord sobre l‘elecció del rei, el 16 de novembre de 1870 els progressistes als quals pertanyia Madoz, varen aconseguir que la seua candidatura del duc d'Aosta, Amadeu de Saboya, fora la guanyadora. Madoz va ser elegit membre de la comissió que havia d‘anar a Florència a oferir la corona d‘Espanya a Amadeu I, però en el viatge a Gènova, va caure malalt de manera tan greu que li va provocar la mort el 13 de desembre de 1870. Barcelona va reclamar el cos de Madoz per a rendir-li un últim homenatge al seu fill predilecte, el 31 de desembre de 1870 es va celebrar el soterrament52 amb molta pompa fúnebre, tal com calia fer amb un home que havia tingut una trajectòria exemplar i fidel a Catalunya. 52 En el soterrament de Madoz, l‘alcalde primer de Barcelona, Francesc Soler, al mateix temps que lloava el seu nom recordava a un altre fill adoptiu de la ciutat, era el seu amic i company del partit progressista el general Prim, 59 president d‘Espanya, marqués de los Castillejos, que havia mort el dia anterior, a causa de les ferides produïdes en un atemptat. 36 2. Pascual Madoz i el Diccionari 2. EL DICCIONARIO GEOGRÁFICO, ESTADÍSTICO, HISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR (1845 – 1850) El Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar, va ser editat en 16 volums des de 1845 a 1850, a Madrid. És una obra monumental i enciclopèdica que arreplega en ordre alfabètic tots els ajuntaments i llocs, amb els seus paisatges naturals, la seua història i les informacions econòmiques, demogràfiques, sanitàries i socials respectives, de tal manera que l‘obra dóna informació detallada de la instrucció pública, de la beneficència, de la criminalitat, de la industria, del comerç, de la navegació, de l‘extensió del territori, de la població, de la riquesa territorial i de les contribucions. Podem dir que el Diccionari és una font geohistòrica amb la intencionalitat de retratar l‘Espanya del seu temps perquè tracta temes que interessaven molt en l‘època, com eren la instrucció pública, o l‘activitat criminal i l‘activitat industrial així com també els nombrosos béns del clericat o els edificis i l‘estat de les ciutats. Fig. 11- Portada del primer Tom del Diccionari publicat en 1845 37 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz El Diccionari va ser molt ben acceptat i va tindre molta difusió en l‘època. Va ser ben acollit, des del principi per la premsa liberal, tant pels periòdics progressistes com pels moderats.53Per altra banda també va ser reconegut a nivell institucional, la seua compra va rebre un fort impuls mitjançant diverses Reials Ordres, de manera que mentre Madoz estava escrivint el Diccionari, es va facilitar les subscripcions a les diverses administracions de l‘Estat, la qual cosa li va donar estabilitat econòmica i va assegurar la conclusió de l‘obra. Així ja en 1843, abans de concloure el Diccionari, per una Ordre del Govern Provisional del 26 octubre de 1843, es recomanava la subscripció al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Espanya. En 1846 per R.O. de 28 de març,54també es manava als caps polítics que se subscrigueren per un exemplar al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Pascual Madoz, per a l‘ús dels establiments d‘ensenyament, però al mateix temps els caps havien d‘informar als ajuntaments, que si aquests es subscrivien voluntàriament, els seria abonat el seu cost, com despesa legítima en els comptes municipals. Tant que hi havia demanda, es va determinar en 1847 un augment d‘exemplars del Diccionari, de tal manera que per R.O. del 5 de maig de 1847 s‘augmentà la publicació a 1.500 exemplars. Per la R.O. del 2 de juny de 1847, es va manar que la Secretaria de la Guerra i totes les dependències que s‘anomenaven en l‘Ordre, es subscrigueren al Diccionari. Posteriorment una vegada conclòs el Diccionari, es van emetre unes subscripcions mensuals de 5 pessetes55 als ajuntaments, finançades com despesa voluntària del pressupost municipal, per R. O. de 3 de setembre de 1848. Les dependències militars que volgueren, també varen poder fer la citada subscripció, segons R.O. del 17 de juny de 1850. Amb totes aquestes ajudes va ser possible l‘èxit de la publicació d‘una obra de gran extensió i diversitat, que tractava temes de gran importància, que eren crucials pel desenvolupament de l‘Espanya del segle XIX. 2.1 ANTECEDENTS Pascual Madoz, quan fa el Diccionari (1845-1850) té uns antecedents molt clars, que van a influir en la seua elaboració, cal citar almenys: Les Relacions topogràfiques d‘Espanya (1575). El cadastre d‘Ensenada (1750-1753), realitzat per a establir una contribució única. El Cens de Fruites i Manufactures d‘Espanya i illes adjacents (Madrid, 1803) realitzat en 1799 pel Departament del Foment General d‘Espanya. Els intents de Martín de Garay (1817) per fer una estadística general d‘Espanya. Les mesures legislatives del Trienni Constitucional. Les Matrícules Cadastrals de Ramón Calatrava, recolzades per Manuel Cortina en 1841. 53 54 55 Paredes (1991) p 221, ens diu que El Eco del comercio, del dia 5 de maig de 1846, transcriu íntegrament la crítica publicada dies anteriors per El Heraldo: "El diccionario geográfico-estadísticohistórico llena completamente un vacío vergonzoso para nuestras ciencias, porque no creemos que supliesen a nuestra necesidad que de él había, los imperfectos ensayos que le han precedido; ensayos hechos unas veces sin inteligencia otras con descuido increíble y generalmente con falta absoluta de datos. Por cualquier parte que abramos el diccionario del señor Madoz encontraremos abundantes pruebas de las cualidades contrarias a esos defectos". José Indalecio Caso, Guía legislativa H-V. Madrid. 1860, p 283. Pérez, F. (1927) pp 115, 116. 38 2. Pascual Madoz i el Diccionari Els treballs de la Comissió d‘estadística, anomenada pel ministre d‘Hisenda Ayllón en 1843 i que fou presidida pel propi Madoz fins al seu empresonament, l‘1 de febrer de 1844.56 Per altra banda, hi ha tota una sèrie d‘obres que són clarament directrius per a l‘empresa que realitzà Pascual Madoz, i que estaven dins del corrent de la il·lustració europea, com són: El Diccionario Geográfico-Histórico de España (1802) de l‘Acadèmia de la Història, interromput en la guerra napoleònica. El Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal (1826-1829) de Sebastian Miñano. La España Geográfica, Histórica, Estadística y Pintoresca (1845) de Francisco de Paula Mellado.57 Finalment cal anomenar algunes de les obres de lectura de joventut, prohibides i que varen ser motiu de diversos escorcollaments en sa casa, però que tant varen calar en l‘ideari social i polític de Madoz:58 Teoría de las Cortes y el Ensayo histórico-crítico de la antigua legislación de España, de Marina. Tratado de amortización de Campomanes. Informe sobre la ley agraria de Jovellanos. Las Observaciones de la potestad eclesiástica per Amat. La Historia crítica de Masdeu. El Ensayo sobre la situación política de España de Bentham. La Moral Universal d‘Holbach. Fray Gerundio de Campazas del Padre Isla. Memorial ajustado del Obispo de Cuenca. Las cartas del abad de Mably, les de Cabarrús, les obres de Montesquieu, Filangier i moltes altres. Pascual Madoz començà a escriure el Diccionari en 1834, però és en la Dècada Moderada quan el Diccionari és realment dut a terme. Per a realitzar-lo tingué al principi, uns vint corresponsals per tota Espanya, encara que després, va tindre més de mil col·laboradors, els buscava en totes les províncies d‘Espanya, aplegaren a sumar una xifra de 1484 repartits per la Península, Cuba, Puerto Rico i Filipines, l‘elecció va ser sense tindre en compte la filiació política, segons ell afirmarà en el Congrés, on deia que per cada col·laborador progressista en tenia quatre de moderats. Al principi de l‘obra, ens conta com es desenvolupa l‘empresa de la realització del Diccionari, i quina fou la seua trajectòria. Pel que fa a la informació que rep, probablement va ser molt important que el nomenaren president de la Comissió d‘Estadística,59aquest càrrec, probablement 56 57 58 59 Madoz P. (1845-1850) Tom I, p IX. Ibídem, p IX. Paredes (1991). La comissió d‘Estadística va ser creada el dia 21 d‘agost de 1843, immediatament Madoz va ser nomenat president de la Comissió, càrrec que va ostentar fins el 8 de febrer de 1844, en aquesta data està sota la inspecció judicial, com a conseqüència de les acusacions de conspiració que li havien fet. 39 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz va ser vital pel Diccionari, perquè feu possible que la seua publicació tinguera l‘ajuda d‘organismes oficials. Aquestes foren les seues paraules: "Muchos de mis amigos me han manifestado que debía publicar al fin del Diccionario la historia de esta obra. Diré sobre ello breves palabras. Durante mi emigración de 1830 a 1832, me dediqué en París y en Tours al estudio de la geografía y de la estadística: publicado el decreto de amnistía, llegué a Barcelona y a principios de 1833 me puse al frente de las oficinas del Diccionario Geográfico Universal que en aquella ciudad se publicaba. Entonces adicioné e imprimí la obra titulada Estadística de España, que había escrito en francés mi amigo el Sr. Moreau de Jonnes. La buena acogida que tuvo este mi primer ensayo así en Madrid como en Barcelona, y la venta instantánea de los 2.000 ejemplares de aquella tirada, me decidieron a emprender un Diccionario de España, mejorando o al menos pretendiendo mejorar la publicación del Sr. Miñano, que había prestado con su obra, y a pesar de los defectos que pueda contener, un verdadero servicio a su patria. La primera instrucción y circular dirigida después de un detenido examen sobre el plan de mi obra y los medios de llevarla a término, tiene la fecha de 4 de junio de 1834; pero como la guerra civil se extendía por muchas provincias, y yo mismo hube de tomar una parte muy activa en ella, nombrado en el año de 1835 gobernador militar y juez de primera instancia del valle de Arán, reuní muy pocas noticias, y acaso no pasaban de 20 los colaboradores que en aquella época tenía yo en toda España. Desde las montañas de Cataluña vine a Madrid en el año de 1836, diputado de las Cortes constituyentes por la provincia de Lérida. Extendí desde luego mis relaciones, adquirí algunos datos, constando sin embargo el personal de la redacción de solo dos escribientes. La noticia de los fusilamientos de Estella me hizo creer, al concluir el mes de febrero de 1839, que estaba muy cercano el término de la guerra civil, y desde aquel instante, y sin vacilar, monté ya en grande escala mis oficinas: busqué colaboradores en todos los partidos de España, y los encontré tan entendidos como desinteresados. No soy yo el autor del Diccionario Geográfico, Estadístico e Histórico: esta gloria corresponde a tantos y tan distinguidos colaboradores que he tenido en todas las provincias y a los buenos amigos que han trabajado en las oficinas de mi redacción, cuyos nombres, los de aquellos y los de estos, figurarán con los de los corresponsales de Cuba, Puerto Rico y Filipinas en lugar oportuno; corresponde a todos los Gobiernos que se han sucedido desde 1836 hasta el día, porque todos sin distinción de colores políticos, han secundado noble y lealmente mis esfuerzos. La impresión del Diccionario, principió en 27 de mayo de 1845, y ha concluido en 11 del mismo mes del año 1850. Acaso no haya ejemplar de una impresión tan rápida, de obra tan voluminosa y de letra tan reducida; y reducida ha debido ser forzosamente, para poder utilizar todos los materiales que había reunido. Hijo de humilde y pobre familia, sin más bienes de fortuna que los que me ha proporcionado mi aplicación, después de 15 años, 11 meses y 7 días de trabajos literarios he conseguido dar cima a una obra, que todos consideraban difícil, que más de uno reputaba imposible. Miñano trazó el camino que yo he seguido: toda mi ambición se reduce hoy a ver todavía otro trabajo que oscurezca el mío, emprendido por algún joven estudioso, que haga conocer mejor que yo todo lo que puede, todo lo que vale la muy noble, la muy generosa Nación Española. Madrid 11 de mayo de 1850. PASCUAL MADOZ."60 Les dades enviades des de les províncies s‘arreplegaven en la redacció de Madrid, on s‘organitzava tot de seguida. Per fer la impressió del Diccionari, Madoz va muntar la seua pròpia impremta, de manera que els 11 primers volums foren impresos a Madrid en el carrer de la Madera que era on estava situada la impremta, Madoz, la va vendre el 31 de desembre de 1846 a la societat la Il·lustració, els últims volums varen 60 Madoz (1845-1850)Tom XVI, p 675. 40 2. Pascual Madoz i el Diccionari ser editats en la nova impremta de Madoz, situada en el carrer de Jesús i María nº 28,61 que també va ser venuda, una vegada estigué conclòs el Diccionari, a Francisco García Padrós qui va pagar la quantitat de 85.000 rs. De l‘envergadura en la inversió econòmica que va representar la publicació del Diccionari, ens podem fer una idea pel testimoni que Madoz donarà en les Corts, "Emprendido con una fe ardiente, hice gastos de tal consideración, que el día que empezó a publicarse el Diccionario en la impresión y demás se habían gastado ... 1.088.000 reales" la xifra parla per sí mateix, Madoz a més a més de fer una inversió pròpia, per a poder publicar el Diccionari també va rebre ajuda econòmica de diversa procedència, així va tindre el suport des de les mateixes esferes del govern i d‘erudits particulars que estaven entusiasmats en l‘obra.62 Madoz en un principi era molt més ambiciós en l‘empresa, perquè després d‘acabar el Diccionari, tenia la intenció de publicar tots els anys un estudi estadístic que donaria informació de les províncies, a manera d‘actualització de dades, i per altra banda pretenia fer un estudi de tots els treballs d‘aquest tipus que s‘havien fet des de Felip II. Aquesta tasca, malaguanyadament no la va dur a terme mai. 2.2 L’ESTRUCTURA INTERNA DEL DICCIONARI DE MADOZ El Diccionari comença amb els agraïments i dedicatòria a S.M. la Reina Isabel II, continua, amb el comentari de Pascual Madoz, explicant la cronologia de la formació del Diccionari, i la influència que exerciren en ell tant Moreau de Jonnés com Miñano; exposa les dificultats que es va trobar i les ajudes que va tindre per la seua execució. A continuació ens dona un catàleg molt extens de la bibliografia consultada per a la redacció de l‘obra, i després presenta una pàgina on fa l‘explicació de les 98 abreviatures que utilitza en els llibres al llarg de l‘obra. Finalment començarà amb el Diccionari, descrivint els pobles per ordre alfabètic. El llenguatge utilitzat no és retòric, més bé és un llenguatge senzill amb finalitat informadora i sistematitzadora, seguint una uniformitat, que ell va a considerar necessària per a complir els fins de l‘obra, que seran els informatius, de manera que quan el lector accedeix al Diccionari, aconseguirà la informació de forma ràpida i clara. Seguint una idea enciclopèdica, Madoz recull tots els pobles, llocs i accidents geogràfics, riquesa, historia etc. d‘Espanya i les seues possessions d‘Ultramar. En el pròleg Madoz explica les seues idees sobre l‘estructuració del Diccionari: 63 61 62 63 Madoz en el tom X, p 969, quan parla de Madrid, fa una descripció de l‘establiment de gravat i estampació, que està situat en el carrer Jesús i María nº 28 i carrer del Niño nº 7. On el qualifica d‘únic en la seua classe i muntat exclusivament per a la publicació de l‘Atlas del Diccionari, dotat de tots els avançaments "máquinas de nueva invención, no usadas aún en España ni en el extranjero, permite no solo hacerlo por un precio muy módico, sino también con toda perfección y prontitud". R. del Castillo i R. Faura, en la introducció del Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal, municipal, militar, marítimo y eclesiástico de España y sus posesiones de Ultramar publicado bajo la dirección de D. Pablo Riera y Sans con la colaboración de varios y distinguidos colaboradores. (Barcelona, 1881) Tom I, p 5, parlen de la protecció extraordinària que va prestar el govern a Pascual Madoz en la publicació del Diccionari, des de tots els punts de vista, tant econòmics com humans. Les paraules de Madoz són molt explícites de la seua intencionalitat "Hoy para felicidad de la España, principia V. M. a regir los destinos de un gran pueblo, no conocido acaso bastante por los naturales, ni estudiado cual sería de desear por los extranjeros. Por eso hoy también, sin otra ambición que la de merecer de V.M. una prueba de que le son gratos mis esfuerzos literarios, he creído que debía solicitar de V. M. el permiso para dedicar a mi Reina el Diccionario geográfico-estadístico-histórico que voy a publicar, con el objeto de que se conozca lo que vale y lo que puede la magnánima nación Española. Madrid 10 de noviembre de 1843". 41 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "Volviendo de nuevo á la esplicacion de los puntos que comprenderá mi Diccionario, deberé decir, que presentará el estado de la instrucción pública, de la beneficencia, de la criminalidad, de los negocios contenciosos civiles, de la industria, del comercio, de la navegación, de la estension del territorio, de la poblacion, de la riqueza territorial, y de las contribuciones".64 En el Diccionari, tots els pobles van a estar ordenats alfabèticament, la qual cosa facilita molt l‘accés a la informació que dóna en l‘obra. Després del nom, el primer que diu sobre aquest és si es tracta d‘un poble o d‘un lloc, d‘un accident geogràfic, d‘un cap de partit o d‘un despoblat. Dins de cada poble segueix sempre la mateixa estructura, tot depenent de la grandària del poble i de la informació que li envia el col·laborador de la zona. La metòdica que Madoz segueix, ens ho diu en el pròleg: "Convencido de que los artículos de un Diccionario, se necesita un método rigurosamente seguido... he procurado dividir los artículos de alguna importancia en el orden siguiente: 1º nombre del pueblo, sus dependencias y distancias; 2º Situación y clima; 3º Interior de la población y sus afueras; 4º Término; 5º Calidad del terreno; 6º Caminos; 7º Correos y diligencias; 8º Como dato estadístico, producciones; 9º Idem industria; 10º Id., comercio;11º Id., población, riqueza y contribuciones; 12º Historia". 65 Els col·laboradors de Madoz, varen ser prou fidels a les directrius que Madoz encomanà, així, hi ha una sèrie de paràmetres que van a aparèixer de forma general i de manera molt sistemàtica, tot seguint una seqüència, la que havia ordenat Madoz i que inclús ell mateix dóna en el pròleg del Diccionari, aquesta seqüència serà la columna vertebradora que marca el camí en tota l‘obra. En el Diccionari, Madoz considerà molt important seguir una plantilla amb l‘ordenació que apareix a continuació: a. Poblacions Per a cada població especifica a més a més del nom, la ubicació o pertinença a la província, l‘audiència, el territori, la diòcesi i finalment la capitania general; a continuació presenta la informació en diversos apartats, de tal manera que en cadascun dóna les dades adients que han enviat els col·laboradors: 1. 2. 3. SITUACIÓ. Situació geogràfica i orogràfica. CLIMA. Climatologia i vents que bufen. Es dintre d‘aquest apartat on inclourà, segons els seus informadors, les malalties més freqüents que es pateixen en la zona. CASES. Nombre de cases, així com la descripció, i la seua distribució en carrers i places, fent relació de la bona o mala qualitat de la construcció, particularment de l‘ajuntament i indicant si hi ha presó. Enumeració dels serveis que hi ha al poble. Pòsit, escorxador, carnisseria, hospital. Detallada descripció de les esglésies parroquials, convents i ermites, amb la seua ubicació. Escoles i nombre de xiquets que hi van, així com les rendes anuals que reben els mestres. Subministrament d‘aigües que té el poble, per a beure i per a usos domèstics. Ubicació del cementeri. Festivitats del poble. TERME. Delimitació del terme i especificació dels límits, N, S, E i O, grandària i extensió. 4. 64 65 Madoz (1845-1850) Tom I. Pròleg, pp XIX i XX. Ibídem, Tom I, p XXIV. 42 2. Pascual Madoz i el Diccionari 5. 6. 7. 8. 9. 10. TERRENY. Tipus de terreny i orografia, accidents geogràfics, rius, coves, mines etc. CAMINS. Vies de comunicació amb els pobles veïns i a través del terme del municipi. També indica la qualitat i el mode en que es troben. CORREU. Dies de l‘eixida i de l‘arribada del correu, indicant en ocasions, el lloc principal de la procedència del correu. PRODUCTES. Productes obtinguts mitjançant l‘agricultura sobretot i en menor cas la ramaderia. INDÚSTRIA. Tipus d‘indústria i descripció de la mateixa. COMERÇ. Descripció del comerç que hi ha amb els diversos pobles i la relació dels productes que tenen, i que es venen mitjançant mercats setmanals i fires anuals que solen fer-se durant les festes locals. En el cas de població costera, indica si hi ha port i el trànsit mercantil nacional i estranger, així com les mercaderies introduïdes per l‘esmentat port i les que s‘han exportat, productes d‘alimentació per a persones i animals, teixits, productes químics, efectes per a consum de fàbriques etc. Tots ells ordenats alfabèticament. També hi fa una relació comparativa de les mercaderies importades i exportades en diferents anys. POBLACIÓ. Recull el nombre que hi ha de veïns i el nombre d‘ànimes. Aquesta dada és fonamental en el Diccionari, perquè va a recollir de forma estructurada i sistemàtica tota la població d‘Espanya i Ultramar, va a representar el punt de partida i suport important per al primer cens oficial ordenat per la Reina Isabel II, és a dir el cens de 1857. CAPITAL PRODUCTIU. Expressat en rals. RIQUESA IMPOSABLE. CONTRIBUCIÓ. PRESSUPOST MUNICIPAL. HISTÒRIA. Documents històrics que en algunes ocasions són francament exhaustius. b. Partits Judicials Per a cada partit judicial, parla de: la diòcesi a la qual pertany, les vil·les, les poblacions, i els ajuntaments que hi pertanyen; el nom de cada poble i la distància d‘aquest a Madrid en hores de viatge. A més a més descriu el següents apartats: 1. 2. 3. SITUACIÓ GEOGRÀFICA I CLIMA. DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI. Amb la descripció del seu paisatge. Parla dels barrancs, rius, conreus, muntanyes i els seus tipus (amb arbres o penya-segats). TERRENY I MUNTANYES. Distingeix si és muntanyenc o pla, de bona o mala qualitat per al conreu; si hi ha fruiters o altres arbres de regadiu, zona de secans amb oliveres vinyes etc., i zona no manipulada per l‘home amb pi, carrasques i plantes d‘us medicinals etc. TERRENY I RIUS. Fa la descripció dels brolladors d‘aigua que hi ha als diversos termes, així com dels rius que hi passen. CAMINS. Parla de la seua qualitat i els pobles que transiten i carreteres en projecte. PRODUCCIONS. Descriu les produccions agrícoles i ramaderes predominants en cada partit judicial. INDÚSTRIA. Recull les fabricacions més importants: aiguardents, espardenyes, sabó, teules, vidre, mines, peroleres, fàbriques de carros, teixits, molins fariners, molins d‘oli etc. 43 11. 12. 13. 14. 15. 16. 4. 5. 6. 7. La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 8. 9. COMERÇ. Relaciona l‘exportació dels productes sobrants, agrícoles, ramaders o industrials, així com de la forma de transport. ESTADÍSTICA CRIMINAL. Elabora una sèrie de taules on queden reflectits el nombre d‘acusats, absolts, penats, reincidents. Les proporcions en trams d‘edat; nombre d‘homes i dones; casats i fadrins, lletrats o analfabets. La professió dels delinqüents, científica, liberal o mecànica etc. Delictes d‘homicidi i ferides, ocorreguts en el període que ressenya. Madoz, fa uns quadres sinòptics on arreplega: l‘Ajuntament, la Diòcesi i la població distribuïda entre veïns i ànimes,66 també fa una Estadística municipal, on arreplega els electors (contribuents per capacitat i total) elegibles, els alcaldes, els tinents, els regidors, els síndics i els suplents. Recull el reemplaçament de l‘exèrcit, amb els joves barons llistat per series, de la 1ª a la 5ª i el total; calcula la quota de soldats corresponents a una quinta de 25.000 homes. Respecte de la Riquesa imposable, reporta la riquesa territorial i pecuària; tant la urbana com la industrial i la comercial, i finalment la total. Anota les Contribucions, per partit, per veí, per habitant, i percentatge de la riquesa. c. Província Madoz quan parla de les províncies, ho fa presentant gran part de la informació que rep, en quadres sinòptics on apareixen les dades de forma molt didàctica, els quadres confeccionats, són de gran claredat: Quadre sinòptic: per partits judicials, per població provincial, la seua estadística municipal i la que fa referència al reemplaçament de l‘exèrcit, riquesa imposable i les contribucions que se paguen. Relació de distàncies que hi ha entre sí de tots els pobles que són caps de partit, així com la distància que hi ha de tots i cadascun d‘ells a la capital de la província, a l‘audiència territorial, a la capitania general, a les respectives seus episcopals i a la Cort (Madrid). Quadre sinòptic: d‘instrucció pública, beneficència pública, pressupost i despeses dels establiments de beneficència, estat eclesiàstic, estat de criminalitat, quadre percentual comparatiu d‘edats, homicidis i ferides. Quadre resum de la riquesa: territorial, pecuària, mineral i fabril. Quadre estat dels productes agrícoles, resum de la població. Per altra banda també segueix un esquema similar al que fa quan parla dels partits judicials i dels pobles. Així que després del nom de la província, els apartats que presenta són els següents: 1. SITUACIÓ I CLIMA. En aquest apartat, Madoz parla del clima i la seua influència en les malalties que hi ha en la província, insistint en la distribució geogràfica de les tercianes o febres intermitents. CONFINS I LÍMITS. Explica les diverses divisions territorials que han patit les províncies durant el segles XVIII i XIX. 2. 66 Madoz, quan parla de la població, amb el terme veïns es refereix als homes en edat productiva i per ànimes es refereix a la població total. 44 2. Pascual Madoz i el Diccionari 3. TERRITORI, MUNTANYES I ACCIDENTS. Descripció geogràfica de la província, amb tots els accidents físics adients, és a dir muntanyes, penyals, tossals, monticles etc. RIUS I RIUETS. Madoz enumera i explica de forma detallada els rius que hi ha en cada província, on naixen i on desemboquen. En aquest apartat enumera i descriu de forma esquemàtica les fonts i els brolladors més importants. CAMINS. Els camins que uneixen la capital amb els diversos pobles que hi ha en la província. CORREUS. Ubicació de les administracions més importants així com el sou del personal. PRODUCCIONS, ARTS, INDUSTRIA I COMERÇ. Descripció de la industria que hi ha. Aborda el comerç i la producció dels caps de partit, així com els preus dels articles de primera necessitat. Mineria. MONEDES, PESOS, MESURES. Descripció de les diverses monedes de l‘època que existien en ús (lliures, sous, diners, moneda imaginaria etc), aquestes monedes convivien totes i de vegades feia difícil l‘equivalència. També descriu les diverses unitats de pes, longitud i capacitat que s‘empraven, aquestes no estaven normalitzades a Espanya i eren distintes segons la província, Madoz les descriu presentant l‘equivalència de les més freqüents. CARÀCTER, ÚS I COSTUMS. Descripció dels costums i de la llengua que parla la gent que és segons Madoz la llemosina. BENEFICÈNCIA PÚBLICA. Descripció dels centres assistencials que hi havia en tota la província, especificant en els pobles tant les rendes com les depeses en quadres sinòptics. INSTRUCCIÓ PÚBLICA. Recull en quadres sinòptics les dades de les escoles que hi havia en els partits judicials. ESTAT ECLESIÀSTIC. Presenta en un quadre sinòptic per: clericat, càtedra i parròquies de cada província, així com el nombre de convents, personal i sous d‘aquests. ESTADÍSTICA CRIMINAL. A través de diversos quadres sinòptics Madoz presenta un resum de l‘estadística criminal per partits i subdelegacions. d. Béns del clericat Relaciona la procedència del bé, número de finca, valor capital de la finca, columna de totals i de renda anual calculada al 3% de la taxació. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 45 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.3 ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL DICCIONARIO GEOGRÁFICO, ESTADÍSTICO, HISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR (1845-1850) D‘entrada cal fer algunes consideracions prèvies sobre el Diccionari com a font d‘informació. Madoz en el pròleg expressa el motiu pel qual ha elegit el títol de la seua obra, que segons ell pot parèixer un poc ressonant i vanitós: "Titúlase mi obra, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar; y ese título que pudiera parecer vano y pomposo, corresponde sin embargo fielmente á la intención, á la idea que tengo formada de mi libro; cuyo objeto principal debe ser, según yo entiendo, el dar á conocer con la estension posible lo que es, lo que en su día podrá ser, y lo que fue en otro tiempo el país que se describe, cosa que no puede conseguirse sino por medio de la geografía, de la estadística y de la historia".67 El Diccionari es va editar entre l‘any 1845 i 1850, havent encetat la recollida de dades des de juny de 1834, interromput per la guerra, es va reprendre en febrer de 1839. Aquest període tant dilatat complica a l‘hora de fer una cronologia de les informacions recollides per cada informant que no sempre estan datades i sovint són contradictòries, bé amb la informació donada pels organismes oficials dependents del govern, bé amb la informació recollida per altres informadors en les dades provincials i/o per partits judicials. De la dificultat trobada per Madoz respecte la recollida de dades i la col·laboració de les autoritats oficials, ens ho recorda la veu, quan parla d‘Alacant: "Nuestros lectores han podido observar, que prescindiendo de opiniones políticas, ya en el fondo de nuestra obra, ya en las notas de la misma, hemos hecho justicia a los ministros y altos empleados, que nos han facilitado las noticias que les hemos pedido para enriquecer el Diccionario. Al consignar los nombres de estos ciudadanos, hemos cumplido un deber ciertamente grato. No podemos hacer otro tanto con las autoridades de Alicante, las que a pesar de estar mandado por el Gobierno, que se nos faciliten los datos que reclamemos no se han dignado ni aún contestar a las atentas comunicaciones que les hemos dirigido. Debemos, sin embargo, declarar que no está comprendido en esta amarga y merecida censura el comandante general de la provincia D. Manuel González del Campillo, quien nos respondió en los términos más amistosos; bien que negándose a facilitar la noticia que reclamábamos, por razones muy plausibles, cuya fuerza reconocimos desde luego. Nada más decimos de este desagradable incidente, porque nada más es necesario decir para calificar la conducta de los que, ni como particulares debieron dejar de contestar, ni como empleados pudieron prescindir de cumplir una Real orden, hace muchos años dada, y recientemente reproducida". 68 En relació a les dades de beneficència pot observar-se diverses mancances i/o contradiccions entre la informació recollida en cada poble i la que apareix en la corresponent taula de la província. Així per exemple, no apareixen reflectits en les taules-resum municipis que tenien organitzacions benèfico-assistencials, com ara Almoradí, Cullera etc. o hi apareixen Hospitals no relacionats per l‘informador del poble, com l‘Hospital de Ntra. Sra. dels Desemparats d‘Alcoi que la veu diu de pobres, o com Oriola on relaciona dues cases de xiquets expòsits que no apareixen en la informació del poble, o per contra no relaciona la casa de Maternitat que si apareix en el poble. Potser que en alguns casos es tracte d‘edificacions noves i que no són recollides per problemes de cronologia en la informació, però no sempre és així perquè en altres 67 68 Madoz (1845-1850) Tom I, Pròleg IX. Madoz (edició facsímil, 1987) Tom I, p 81. 46 2. Pascual Madoz i el Diccionari ocasions, es tracta d‘edificis antics. Un altre problema és la varietat de denominacions emprades per anomenar les diferents institucions. Pel que fa a les dades de tipus sanitari que recull, que són les que ens interessen, hem de dir que no hi ha sistemàtica, cal ressaltar la gran varietat de noms que s‘utilitzen, no hi havent unificació de criteris, no obstant això, és una font interessant per a donar-nos una idea de la sanitat en la societat rural de l‘època. Madoz en el pròleg del Diccionari ens explica com va a presentar les dades relatives a la Beneficència: "Beneficencia No son menos curiosas é interesantes las noticias que contendrá mi Diccionario relativas á la estadística de beneficencia. Divididos estos establecimientos en hospitales, de convalecientes, de locos, de maternidad, de refugio, de inclusa, juntas parroquiales de beneficencia, hospicios y colegios de huérfanos, procuraré con el mayor esmero presentar el número que hay en cada provincia, espresando si son nacionales, provinciales ó municipales, el tiempo de su fundación y el nombre del fundador, describiendo ademas todos cuantos pormenores puedan interesar al hombre curioso que desea saber cuanto pueda tener relación con la suerte que sufren en sus diferentes vicisitudes los desgraciados que apelan á la beneficencia pública. Con los datos que presenta el Diccionario á la par que se recuerda el espíritu católico y filantrópico, virtudes de nuestros mayores, se hará conocer que, si este ramo tan privilegiado de la administración de un estado, aparece mas desatendido de lo que pudiera esperarse de una nación eminentemente religiosa y benéfica, no es por falta de medios con que poder cubrir sus cargas, aunque mayores fueran, sino por falta de una buena estadística que haga conocer al Gobierno los grandes recursos á este objeto destinados". 69 L‘obra, encara que som conscients de les mancances que hi té, hem de tenir en compte, com hem dit anteriorment, que hi ha un consens historiogràfic per a considerarla com a font d‘informació. Moltes vegades la precisió de la informació depèn del col·laborador, encara que sembla que segueix unes instruccions mínimes donades per Madoz, aquí es veu una forta influència de Moreau de Jonnés qui en el seu diccionari, arreplega diversos apartats com: territori, població, agricultura, mines, indústria, comerç interior i exterior, navegació, colònies, administració pública, hisenda, forces militars, marina, justícia, cultes i instrucció pública. Així Madoz, estructurarà el seu Diccionari mitjançant uns punts que apareixen sistemàticament, com són en el cas de les poblacions, la situació, el clima, les cases, el terme, el terreny, els camins, el correu, la indústria, la població, la riquesa productiva, el capital imposable i la contribució, aquestes instruccions són estrictament seguides pels seus col·laboradors que en la gran majoria dels casos les recullen i anoten; totes aquestes dades, Madoz les considerava molt importants per conèixer els problemes del seu país, i d‘aquesta manera poder abordar-los, no obstant això, conscient de les grans mancances que hi havia a Espanya, encara se sorprenia davant tota la informació que li aplega, com ell ens diu, quan parla de València ciutat, Madoz 70 a través dels seus informadors quan parla dels barris antics d‘aquesta ciutat ens diu, que hi ha un amuntegament confús, de cases de mal aspecte i carrers torts i humits on difícilment penetra el sol. Li semblava una estora vella i foradada que cal renovar com més prompte millor. De les aigües potables diu que quasi totes les cases tenen pous d‘aigua dura de mal sabor, de vegades nauseabund que fa difícils les digestions. Arriba fins i tot a suposar que hi ha contaminació de les aigües per mercuri i també per filtracions del clavegueram. En conseqüència alaba al Sr. Mariano Liñan qui ha llegat 28.000 duros per constituir la Societat de conducció d‘aigües potables que al seu temps ha estat aprovada pel cos municipal i els Amics del País. Aquesta societat conduirà l‘aigua des 69 70 Madoz (1845-1850) Tom I, Pròleg XX. Madoz (edició facsímil, 1987) Tom II, pp 243, 246, 247. 47 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz de la part superior de l‘assut de Montcada del riu Túria fins a la ciutat, on es distribuirà per 34 fonts públiques. Per altra banda, descriurà en cada poble totes les esglésies, convents i ermites, amb el clericat que en cada poble s‘ocupava de la seua direcció, i a més a més, arreplegarà minuciosament, amb taules molt clares, tant de: Alacant,71 Castelló72 i València,73 tots els béns del clericat, especificant les finques rústiques i urbanes, el valor taxat dels edificis venuts i per vendre, tot per saber el capital i la renda de tots el béns que posseïen el clericat, de manera que poguera tindre una informació adient i adequada per a fer una desamortització. Al llarg de l‘obra va a incloure tota mena d‘informacions socioeconòmiques de l‘època així com moltes referències històriques, que en alguns casos venen a estar molt desenvolupades, siguent una eina de treball important per als historiadors. Per altra banda, també arreplegarà la informació dels mossos en edat militar i de l‘estadística criminal que hi existeix, tan important per a l‘estabilitat del país. Finalment, no podem deixar passar de costat la part de demografia i estadística, amb totes les dades que aporta l‘obra, i els estudis crítics que hi fa i que tanta importància li va a donar Madoz "Ocupado en los años 1833, 34 y parte del 35 en redactar el Diccionario geográfico universal que se publicaba en Barcelona; hube de conocer, por las noticias que remitían los pocos pero ilustrados corresponsales que aquella empresa tenia en algunos puntos de España, que era indispensable publicar un Diccionario Español, siguiendo los adelantos de la época y dando á la parte estadística toda la importancia que esta ciencia reclama en los tiempos modernos".74 Madoz com estadístic i home d‘estat lliberal, al llarg del Diccionari, va a tractar amb molta cura totes les dades estadístiques, perquè ell considerava que el seu coneixement aportava molts beneficis als Estats i en general a tot tipus de societat. La importància de les dades demogràfiques estreba en que va a donar-les dividint la població en ànimes (població total) i veïns (homes en edat de treballar), la qual cosa facilita la comparació de la població en les diverses àrees geogràfiques, comarques províncies i poblacions, facilitant el poder traure conclusions respecte dels recursos que té cadascuna. 71 72 Madoz (edició facsímil, 1987) Tom I, pp 77, 95. Ibídem, p 248. 73 Ibídem, p 236. 74 Madoz (1845-1850) Tom I, Pròleg VII. 48 3. INSTITUCIONS SANITÀRIES La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 50 3. Institucions sanitàries 1. INTRODUCCIÓ. BENEFICÈNCIA PÚBLICA Al llarg del segle XIX la transició de l‘Antic Règim a les societats liberals va comportar a tota Europa un seguit de reformes que afectaren també de manera molt especial l‘assistència social i sanitària. La transició d‘una societat de senyors i súbdits cap a una altra de ciutadans, va estar farcida de tensions i a Espanya el reformisme liberal va patir el pes de l‘absolutisme. Les lleis de pobres, Poor Acts, plantejaven en molts països europeus institucions públiques per atenuar la pobresa i la marginalitat. A l‘època que Madoz va publicar el seu Diccionari (1845-1850) és quan es promulga la Ley de Beneficencia (1849-1850), iniciadora d‘un procés lent de construcció d‘institucions assistencials, una mena de transició des del model de caritat al de beneficència pública, com a primer pas cap a la construcció d‘un Estat providencial anterior a la construcció de l‘Estat de benestar. Òbviament, la beneficència pública durant el segle XIX estigué en mans d‘institucions de l‘Església Catòlica. El problema principal de la societat de l‘època fou la pobresa extrema i les grans fams que varen passar. L‘economia valenciana durant el segle XVIII, passava per tres moments crítics, segons Díez75 eren: 1) La crisi laboral de 1771-72, provocada per la pujada del preu de la seda, per les males collites desproveint els telers. 2) La crisi urbana de 1781-82 també provocada per un desproveïment de forment i arròs a causa de les males collites que hi hagueren. 3) El problema laboral a causa de la crisi de subsistència de 1790-1808. Tot açò va a provocar un empobriment general de la població amb el resultat conseqüent d‘una forta demanda sobre la casa de la Misericòrdia que es va veure desbordada per la gran quantitat de pobres, que varen demanar auxili. Per poder fer-nos una idea de la situació que hi havia de la Beneficència, durant el segle XIX, és important recalcar els canvis que hi hagueren en la normativa que va modificar la manera d‘abordar als pobres per part de l‘Estat, l‘anomena‘t problema dels pobres. Així és important assenyalar les diverses lleis de beneficència i normes, que hi hagueren al llarg del temps, i les actuacions adients per part de les autoritats amb la finalitat de solucionar les greus deficiències tant econòmiques com organitzatives, destinades finalment més a pal·liar les grans desigualtats socials existents que a resoldre-les. Els centres assistencials al llarg del segle XVIII estaven dedicats a acollir els pobres, sobre tot per a solucionar els risc social que comportava el que hi estigueren deambulant per les ciutats. El problema dels pobres, va ser abordat seguint el projecte il·lustrat, que considerava el treball com element integrador en la societat i solució a la ociositat implícita que hi havia en la pobresa, els pobres eren considerats un perill desestabilitzador de l‘ordre públic, açò va a comportar la doble vessant que van a presentar aquests establiments en el vuit-cents, per una banda el caràcter acollidor i educador i per l‘altra el caràcter repressiu. Els tres punts principals de la política de pobres que es varen fiançar al llarg del segle XVIII i que va heretar el segle XIX seran: ordre públic, moralització i treball. La política de pobres ja comença a dirimir-se a meitat del segle XVI en plena Contrareforma76on hi havia molta polèmica sobre la conveniència o no dels captaires, i sobre la classe de pobres que existien, és a dir si eren o no vertaders pobres, perquè en el grup de pobres estaven inclosos tant els ancians i els incapacitats per al treball, com els 75 76 Díez (1990) pp 130, 131. Ruíz (1995). 51 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz anomenats pobres fingits, que eren aquells que si que estaven capacitats per al treball i no feien res, el que diríem malfeiners; en el cas dels primers la societat es va posicionar en procurar-los auxili a través de l‘almoina i la caritat cristiana, però en el segon cas va ser francament demolidora, amb persecució i càstigs de tots els fingiments. Domingo de Soto77 de l‘Escola de Salamanca abordava el problema de la conveniència o no de captar per part dels pobres, el 1545 en Deliberación de la causa de pobres, i junt amb Lorenzo de Villavicencio es va oposar a l‘organització pública de l‘assistència social, no debades el Pare Vitoria fundador de l‘Escola de Salamanca defenia que l‘ordre natural es basava en la llibertat de circulació de persones, béns i idees, d‘aquesta manera els homes augmentaven les possibilitats de conèixer-se i agermanar-se. Tant Soto com Villavicencio, defenien unes idees tradicionals d‘assistència, perquè entre altres coses, seguint al Pare Vitoria defenien la llibertat en l‘exercici de la caritat, al·legant i defenent la llibertat del pobre a captar; la pobresa era considerada com un estat de santedat herència dels segles anteriors, tant si era voluntària, com era el cas de les ordes mendicants per a les quals era un element bàsic de les seues regles com via per aproximar-se a Jesucrist, com si era obligada, en aquest cas si era assumida es considerava com una manera d‘aconseguir la salvació eterna. Però en el segle XVI es va produir una valoració negativa de la pobresa, com a conseqüència de les transformacions econòmiques i socials que es varen succeir, i que la varen associar a les revoltes polítiques i socials. En contraposició al pensament de Soto, existia la idea que defenia la intervenció del poder civil en matèria de beneficència. Aquesta idea tenia el seu precedent en el pensament de Joan Lluís Vives, per a l‘humanista valencià, encara que admetia l‘almoina, la relegava a un segon pla, Vives defèn la inserció social i econòmica dels pobres que devia fer-se seguint un doble camí, per una banda les actuacions assistencials i educatives del poder polític, màxim responsable del benestar dels membres de la comunitat i per un altra complementant l‘anterior, aplicant polítiques de foment del treball amb una major demanda laboral. En resum Vives plantejava una secularització de la beneficència i un control de la mendicitat, amb la repressió dels falsos pobres i la recollida dels veritablement desvalguts. Aquest pensament va influir en el benedictí Juan Robles, alies Medina, abat del monestir de Sant Vicent de Salamanca, autor de De la orden que en algunos pueblos de España se ha puesto en la limosna, para remedio de los verdaderos pobres, qui va mantindre una polèmica sonada amb Domingo de Soto.78 Medina defenia la tesi de justícia social front a la caritat i misericòrdia cristiana. El Concili de Trent es va posicionar al costat de les teories més tradicionalistes i conservadores, entrebancant qualsevol canvi. No obstant això, hi hagueren veus dintre de l‘església com el canonge d‘Elna, Miguel de Giginta, defensor del treball dels pobres com a mitjà integrador social, aquest canonge va proposar crear les Cases de Misericòrdia, on els pobres tingueren casa on ser acollits i treball per sobreviure. Giginta considerava que si els pobres tenien tot el que necessitaven per a tindre les seues necessitats mínimes bàsiques cobertes en centres especialitzats, no tenia cap sentit que anaren captant pels carrers. En la mateixa línia van les idees de Cristóbal Pérez de Herrera, qui defenia un major control de la mendicitat, amb persecució dels vagabunds, i creació d‘albergs per acollir-los i adoctrinar-los en la fe cristiana. El pla d‘actuació 77 78 L‘actitud de Soto front a la nova valoració dels pobres, va ser, tal com l‘anomena Garrán Martínez immobilista, no va donar cap solució només va reforçar amb els seus arguments la necessitat d‘una pràctica cristiana de l‘almoina per a socórrer als pobres. Per a més informació, sobre la disputa entre Domingo de Soto i Juan de Robles, es pot consultar el llibre La prohibición de la mendicidad. Controversia entre Domingo de Soto y Juan de Robles en Salamanca (1545) de José María Garrán Martínez. 52 3. Institucions sanitàries social de les cases de Misericòrdia, no s‘oposava a la llibertat de moviment dels pobres, idea que havia sigut defensada inflexiblement per Domingo de Soto. No obstant això, aquestes veus foren completament desateses i la política de pobres que hi hagué es va centrar en l‘iniciativa privada abanderada per l‘Església Catòlica. Amb les cases de Misericòrdia es pretenia descarregar als Hospitals dels mendicants, adjudicant-li una triple funció: la primera era una funció assistencial, seguida d‘una altra moralitzadora i educadora, allunyant als pobres de la vida viciosa i finalment la tercera funció estava relacionada en la protecció de la societat dels captaires, que eren identificats amb els malfactors, i que es realitzava mitjançant la repressió. En 1673 es va crear la casa de Misericòrdia de València, tenint com a base, l‘educació i el treball que eren considerats els pilars de la reinserció social. Les cases de Misericòrdia foren potenciades durant el segle XVIII, amb l‘obligació de donar informació sobre els acollits i el treball que hi realitzaven, varen estar entroncades dins de les polítiques socials destinades a la regeneració pública. Però no és fins a 1777 quan Carles III emet una Reial Ordre per la qual es manava que s‘atengueren als veritables pobres en els hospicis. El segle XVIII havia acabat amb la promulgació de la llei de setembre de 1798 que ordenava la venda d‘hospitals, hospicis, cases de misericòrdia, confraries, patronats laics, memòries i obres pies, la qual cosa va ser molt nefasta per la beneficència. Si la llei s‘haguera complit, que era fer un pagament del 3% dels rèdits del total dels béns venuts, no haguera hagut cap problema, però no va ser així, i els establiments hagueren de passar per un veritable calvari de penúries, totalment abandonats a la caritat cristiana. Les paraules de Concepción Arenal en La beneficencia, la filantropía y la caridad són molt il·lustradores de la situació de la beneficència "Los medios de la sociedad antigua no existen; los de la nueva no están organizados, y la humanidad doliente y desvalida sufre cruelmente en este fatal interregno". No obstant això, el segle XVIII havia suposat un canvi en el concepte de beneficència, amb una major involucració de la població i un inici en el deslligament i separació entre l‘assistència mèdica i l‘acció benèfica que hi havia cap a la població més desvalguda, és a dir, pobres, vídues, expòsits i orfes. Seguint aquest pensament, al llarg del set-cents s‘havien fundat les Cases de Misericòrdia, que tenien una doble finalitat, al mateix temps que es combatia la vagància i l‘ociositat mitjançant el treball i l‘ocupació, també es recloïa als pobres, donant-los allotjament i assistència sanitària si calia. El segle XIX va representar un gran canvi en la societat espanyola al implantar-se l‘Estat Liberal, deixant arrere l‘Antic Règim, poc a poc va instaurant-se la secularització i l‘estatalització de la tradicional beneficència eclesiàstica en el context de la Revolució burgesa i el naixement de l'Estat liberal a Espanya. Però la implantació d‘aquest Estat va estar entrebancat i ple de dificultats, sobretot la primera meitat del segle, on els vaivens polítics, centrats en l‘Antic Règim (conservadors) i Liberal (progressistes i moderats) van marcar la política sanitària i no és fins la mort de Ferran VII, una vegada acabat l‘Estat Absolutista, quan comencen els canvis importants en la Beneficència. La constitució de 1812 advocava per una assistència social assumida per l‘Estat, però l‘arribada de Ferran VII amb el seu absolutisme i conservadorisme polític escurçà tot canvi. Durant el trienni liberal (1821-23) es tornava a reprendre el tema amb la Llei sobre l’establiment general de la Beneficència de 1822, amb aquesta llei es pretenia abordar la beneficència com un servei públic, però la caiguda dels liberals i la tornada a l‘absolutisme que va imperar durant la dècada ominosa, va fer que no s‘hi aplicara, la qual cosa va representar un veritable retrocés en qualsevol avanç aconseguit sobre el tema benèfico-assistencial. Solament després de mort Ferran VII serà quan els 53 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz liberals reprenen la transformació de la beneficència amb la formulació de diverses lleis. El plantejament era moralitzador i pragmàtic, es considerava que els pobres al mateix temps que treballaven per a sí treballaven i feien un bon servei a la comunitat. Per tant, podem considerar una fita important en l‘esdeveniment de la beneficència del vuitcents, la promulgació de la Llei de 23 de gener de 1822, aprovada per les Corts Generals (decret de les corts del 27 de desembre de 1821) durant el trienni Liberal (1820-1823). Aquesta Llei va ser realment innovadora i li va donar molt de protagonisme als ajuntaments, però no fou aplicada fins que no acaba el regnat de Ferran VII, aplicant-se a la Beneficència un model francament municipalitzador. Hi havia en cada poble, una Junta Municipal encarregada d‘atendre tots els problemes relacionats amb la beneficència, tant des del punt de vista sanitario-assistencials com de gestió, i estava obligada a informar als ajuntaments, sobre el funcionament dels centres de la beneficència, de controlar els comptes i proposaven el nomenament dels directors i administradors dels centres benèfico-assistencials. Els fons que servien per a sostenir la Beneficència tenien diversa procedència, hi havia uns fons generals que provenien de les assignacions per part de les Corts i altres municipals que provenien dels drets, cens, accions, arbitris particulars que tenien els establiments de beneficència, i de les almoines que s‘arreplegaven dels veïns del poble on estava l‘establiment de beneficència. Les juntes municipals de Beneficència enviaven els comptes a l‘ajuntament, qui ho examinava i donava el vistiplau o la disconformitat, enviant-ho a la Diputació Provincial, que ho examinava i ho passava al cap polític. Per tant en cada poble hi havia una junta municipal, però en la capital de la província estava la Junta Municipal de Beneficència de la Capital o Junta Superior de Beneficència Pública de la Província. Aquesta Junta Superior,79 va ser creada per a evitar el excessos i malversacions de cabals que hi s‘havia fet, fins al moment en l‘administració dels establiments de beneficència. En 1845 es publicava la llei per la que les juntes municipals deixaven d‘estar encarregades de la direcció dels establiments com auxiliars dels ajuntaments i eren els alcaldes els que a partir d‘aleshores seran els encarregats de gestionar i dirigir tots els establiments relacionats en la Beneficència. Serà a partir de la Reial Ordre de 3 d‘abril de 1846 quan se classifiquen els establiments en provincials i municipals, i les cases d‘expòsits seran considerades com establiments provincials, passant les incluses dels pobles a dependre de la principal. Posteriorment amb La Llei de Beneficència del 20 de Juny de 1849 i el seu Reglament de 1852 tenim els textos legals bàsics que van a configurar el sistema benèfico-assistencial espanyol. La Beneficència serà reorganitzada segons aquesta Llei de 1849. La Llei establia una diferència molt clara entre beneficència pública i privada,80 de tal manera que tots els establiments de beneficència eren públics a excepció dels que es finançaven amb fons propis, donats o llegats per particulars que eren de beneficència privada. Els establiments públics els classificaven en generals, provincials i municipals81 per la qual cosa es va a presentar de forma clara una classificació jerarquitzada, la direcció de la beneficència corresponia al Govern,82 que seria auxiliat per una junta general a Madrid, en cada capital de província per la Junta Provincial i 79 La Junta Superior la constituïen: el cap polític, el prelat diocesà, un membre de la Diputació provincial, dos de l‘ajuntament i quatre vocals elegits per la corporació provincial, respecte d‘aquests últims, dos havien de ser «vecinos ilustrados de probidad» i els altres dos, professors un de medicina i l‘altre de cirurgia. 80 Llei Beneficència 1849, Article 1. 81 Llei Beneficència 1849, Article 2. 82 Llei Beneficència 1849, Article 4. 54 3. Institucions sanitàries finalment en cada poble per la Junta Municipal. Açò va implicar que la Junta Municipal de Beneficència de la capital fora reemplaçada per la Junta Provincial de Beneficència, essent el Governador de la Província el delegat del Govern i president de la Junta Provincial. Els establiments generals83 estaven encarregats de invalideses permanents o casos especials com cecs, bojos, sordmuts etc. Eren establiments provincials: Les cases de maternitat i expòsits, les d‘orfes i desemparats, d‘aquesta manera la llei84 establia que les institucions de règim tancat pertanyien a la jurisdicció provincial, encara que no es prohibia als municipis poder disposar d‘aquests tipus d‘establiments, però la llei deixava clar que els municipis estaven a càrrec de la beneficència municipal basada en atendre de manera passatgera als pobres en forma d‘albergs o cases per a pobres vianants i sobretot l‘assistència domiciliaria "La más importante obligación de los Ayuntamientos respecto de la Beneficencia, consiste, según el espíritu de la Ley y las disposiciones del Reglamento [...] en los socorros y hospitalidad domiciliaria. Este es el verdadero y esencial objeto de la Beneficencia municipal".85 Segons el Reglament General de la Beneficència,86 en cada província devia d‘haver com a mínim una casa de Maternitat i Expòsits, una casa de Socors i Misericòrdia (asil), una casa d‘orfes i desemparats i un Hospital públic, a banda de una gran diversitat de centres assistencials anomenats de moltes maneres, fins al punt que en aquest cas de les institucions sanitàries, podem trobar diversos noms com: hospital, hospital general, casa-hospital, per a pobres transeünts, hospital per a pobres transeünts i malalts del poble, hospital de refugi per a pobres transeünts, hospital per a malalts pobres, hospital de beneficència, hospital de caritat, hospital per a vianants pobres, casa de socors, casa per a pobres, casa per a malalts pobres, casa de beneficència, casa de misericòrdia, casa de xiquets expòsits, col·legi d‘orfes, casa de maternitat, hospici per a transeünts pobres, etc. La llei de 1849 deixava ben clara la relació de la Diputació amb els centres de Beneficència, mitjançant la qual la Diputació no sols estava encarregada del finançament, a més a més, havia d‘exercir una supervisió i control en l‘organització i bon funcionament dels establiments, per tal motiu tenia l‘obligació de fer auditories dels centres,87a través de visites periòdiques, que es realitzarien amb el governador civil. Tots els canvis d‘aquesta primera meitat de segle, varen culminar amb el text legislatiu de rang superior, la Llei de Sanitat del 28 de novembre de 1855, durant el bienni progressista. En 1813 s‘havia establert la Instrucció per al Govern Econòmic i Polític de les províncies, dedicat a garantir les mesures d‘higiene, tal com aliments, cementeris, aigües, higiene urbana. Posteriorment en el Reial Decret Orgànic del 17 de març de 1847 s‘acabava amb les estructures sanitàries heretades de l‘Antic Règim. La Llei de Sanitat espanyola de 1855 es va inspirar en la Llei de Sanitat anglesa de 1848. La Llei de 1855 establia una Direcció General de Sanitat per atendre els problemes sanitaris, sota el Ministeri de la Governació per considerar-ne assumpte d‘ordre públic, es basava en un model organitzatiu centralista que a nivell provincial estava representada pels governadors civils amb capacitat per a prendre decisions polítiques en matèria de sanitat, encara que l‘última paraula la tenia sempre el Govern Central, a nivell municipal no hi havia cap capacitat decisòria en quant a actuacions sanitàries. La llei va plantejar la responsabilitat per part de l‘Estat no solament de combatre i controlar les epidèmies que hi varen haver, sinó que a més a més en el terreny de l‘assistència 83 84 Díez (1990) p 38, aquest tipus de beneficència a penes va ser desenvolupada al llarg del segle XIX. Llei de Beneficència de 1849, article 3. 85 Reglament de 1852, Article 90. 86 Reglament de 1852, Article 6. 87 Controlar els comptes, fer pagaments, contractar subministres etc. 55 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz sanitària, va fer que assumira el control i l‘organització d‘un règim de beneficència per atendre als orfes, pobres etc. Es va passar d‘una societat estamental a una societat de classes, amb l‘espenta de la burgesia en la capçalera i amb el suport de la ideologia liberal. Respecte de les competències en el tema sanitari, la primera meitat del vuitcents es va caracteritzar pels intents en delimitar les competències públiques i privades, de tal manera que les públiques passaren a la potestat de les diverses administracions, tant locals, provincials com centrals. Durant el segle XIX hi hauria un control dels recursos benèfico-assistencials per a millorar i disminuir la mendicitat. A partir de la segona meitat del segle XVIII començava a haver una millor racionalització dels recursos, respecte del segle anterior, així com una millor organització i major participació estatal i municipal. En aquest segle, hi ha una voluntat de regularitzar la caritat particular, implantant una política centralitzadora del sistema benèficoassistencial. Durant aquesta època, varen ser creades mitjançant la Reial Cèl·lula del 30 de març de 1778 les Juntes Centrals, amb la finalitat de millorar l‘atenció benèficoassistencial, una vegada s‘havien extingit les Confraries no sacramentals. A València en 1780 apareixia la Junta General de Caritat, i les Diputacions de Barriada, encarregades de valorar la situació dels pobres i conseqüentment d‘atendre‘ls. Varen aparèixer els quarteles sota la direcció dels alcaldes de Barriada. A finals del segle XVIII hi havia 4 quarteles intramurs amb 32 barriades: quartel del Mar (D. Jose Negrete i D. José Vallejo) de Sant Vicent (D. Manuel Mahamut), del Mercantil (D. Manuel de Villasanes) i de Serrans (D. José Villa i Torres) amb 8 alcaldes de barriada per cada quartel. Quatre quarteles extramurs de l‘Horta. Açò va a permetre un millor coneixement de la situació dels pobres, amb armes per a poder combatre la mendicitat, passant de la caritat individual a un abordatge col·lectiu del problema. Durant el segle XVIII l‘òrgan rector de totes les actuacions sanitàries era la Junta Superior de Sanitat, que depenia del Consell de Castella, les seues competències se centraven en exclusiva en impedir la propagació de les malalties infeccioses i poder controlar les epidèmies, no comptava amb pressupost i els seus membres no apercebien cap emolument o remuneració. L‘actuació de la Junta es centrava en detectar, establir quarantenes, aïllar i eliminar focus infecciosos, els seus membres no eren metges i recorrien a l‘assessorament del Protomedicat. Un altre factor que va influir molt en la beneficència, durant el segle XIX va ser el provocat per les successives desamortitzacions que hi succeïren, a partir de la de Godoy de 1798 i la del quinquenni de 1808 a 1813, en 1836-37 tingué lloc la de Mendizábal, després la de Espartero de 1841 i finalment la de Madoz de 1855 coneguda com Llei General de Desamortització. La desamortització va consistir en una subhasta pública, que provocà un canvi de propietat de terres i béns que estaven en les anomenades mans mortes cap a la burgesia la qual cosa va afavorir el seu ressorgiment. Les mans mortes es referien a aquelles propietats improductives com les propietats comunals i públiques o com les que posseïa l‘Església i les Ordes religioses principalment, que havien acumulat gran quantitat de possessions a través de donacions, abintestats i llegats dels feligresos, seguint el costum de redimir les penes mundanes a través d‘aquestes obres pies, però aquests processos de desamortització també havien afectat a la beneficència. Al llarg del segle XVIII les finances de la monarquia espanyola anaven de mal en pitjor, passant per situacions francament dramàtiques i de bancarrota de l‘Estat, 56 3. Institucions sanitàries enmig d‘aquesta situació, els membres de la Companya de Jesús,88 varen ser expulsats d‘Espanya en 1767 i els seus béns requisats, en 1798 Carles IV després de diversos intents va obtenir permís del Papat per expropiar béns eclesiàstics i d‘altres obres pies, açò va representar una part important de bens, que consistiren pricipalment en hospitals, cases de misericòrdia, hospicis i cases d‘expòsits, aquesta expropiació es coneix com l‘expropiació de Godoy que es va continuar amb la de 1808 duta a terme pel seu ministre Miguel Cayetano Soler. Al llarg del trienni liberal (1820–1823) hi hagueren diversos intents, però no és fins a 1836 en què Juan Álvarez Mendizábal ministre de la reina regent Maria Cristina de Borbón du a terme una desamortització fonamentalment de béns eclesiàstics en desús, es tracta de la venda de béns del clericat regular i posteriorment per la llei de 1841 els béns (finques, drets i accions) del clericat secular, aquesta desamortització va ser paralitzada el 1845, però més endavant el 1855, durant el bienni progressista és quan Pascual Madoz, ministre d‘Hisenda, és artífex de la desamortització89que va tindre per a Espanya conseqüències econòmiques i socials transcendentals, perquè amb aquesta desamortització hi hagué una gran mobilització de béns improductius que canviaren de mans, no sols els que pertanyien als eclesiàstics i les propietats de les Ordes Militars,90confraries i obres pies, sinó també es declararen en venda totes les terres comunes dels pobles, de la beneficència y de la instrucció pública, en resum tots els béns que hi estaven en mans mortes, estigueren o no afectats per anteriors desamortitzacions. La desamortització de 1836 va tindre conseqüències importants en la beneficència, al minvar el protagonisme que hi tenien les ordes religioses augmentant la intervenció de l‘Estat, i sobretot la gran disminució d‘ingressos que varen sofrir aquests establiments que es nodrien fonamentalment de rendes que provenien de béns que s‘havien amortitzat, i que no varen ser compensats per cap tipus d‘ingrés. Finalment pel decret de 17 de desembre de 1868 es suprimiren les juntes de beneficència, passant la beneficència a estar a càrrec de les Diputacions i dels Ajuntaments. El sistema benèfico-assistencial del segle XIX es va a caracteritzar per la diferenciació entre públic i privat així com la seua organització i competències, que en el cas de les públiques representava cert conflicte, en quant a l‘adjudicació de dependències de les diverses administracions, és a dir, locals (municipals i provincials) i centrals (ministeris i juntes centrals). Durant la primera meitat del segle XIX va haver una dura competència entre les dues faccions, qui volia una major municipalització amb un protagonisme total de les administracions locals, front als que recolzaven una major estatalització. Les Lleis de Beneficència que es varen formular vingueren a clarificar la situació dels centres benèfico-assistencials. Encara que al llarg del segle XIX l‘assistència pública es va a diferenciar en assistència d‘establiments de règim tancat i assistència domiciliaria, aquesta última pràcticament no va tindre cap repercussió. L‘assistència sanitària valenciana tenia com referent a l‘Hospital General, resultat de la 88 89 90 Els jesuïtes varen ser expulsats d‘Espanya per Carles III a través de la Pragmàtica Sanció de 1767, en 1773 el Papa Clemente XIV amb la breu Dominus ac Redemptor va ordenar la supressió de l‘orde. La desamortització es va publicar el 3 de maig de 1855 en La Gaceta de Madrid y el 31 la Instrucció per a la seua execució. Va ser la més ambiciosa que hi hagué a Espanya no sols per la quantitat de béns mobilitzats sinó també per la seua durada, la Llei General de Desamortització amb alt i baixos va durar fins a 1924, que José Calvo Sotelo va derogar les lleis de desamortització dels pobles mitjançant l‘Estatut Municipal. En conjunt, es calcula la desamortització, el 30% pertanyent a l‘Església, el 20% a beneficència i un 50 % a les propietats municipals, pricipalment dels pobles. Les ordes militars afectades varen ser: Montesa, Calatrava, Alcántara, Santiago i Sant Joan de Jerusalén, en canvi la de l‘Hospital de Sant Joan de Déu i les Escoles Pies, dedicades la primera a l‘assistència sanitària i la segona a l‘ensenyament no es varen veure afectades. 57 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz reunificació de diversos Hospitals. Fins a la segona meitat del segle XIX no es van a produir canvis, que venen donats per la fundació de la Casa de Socors Municipal, amb la finalitat d‘atendre els accidents de la població sense mitjans econòmics així com dur a terme les campanyes de vacunació i reorganitzar l‘assistència sanitària pública que tenia greus carències. A més a més, hem de tindre en compte dins de la beneficència les institucions asilars, els asils que acollien a tot tipus de desvalguts, pobres, captaires, ancians, vídues i expòsits, la majoria havien començat a funcionar en el segle XVI però és en el segle XVIII quan reben un fort impuls, i és al llarg del segle XIX quan es constitueixen com una branca important en l‘assistència benèfico-assistencial. Les paraules de Díez expliquen molt bé l‘essència dels asils: "el asilo de pobres se plantea desde sus comienzos, como un instrumento inexcusable para una correcta aplicación de la política de pobres diseñada en los círculos de filiación humanista antes y después de la Contrarreforma. Un asilo que en la práctica mezclará asistencia y represión y que funciona como un complemento necesario para realizar el ideal de la erradicación de la mendicidad incontrolada y la efectiva persecución penal de la pobreza considerada perversa".91 Respecte de les cases d‘expòsits,92 és a partir de la Reial Ordre de Carles III del 2 de juny de 1788, quan comencen a experimentar un canvi, en l‘ordre s‘instava als rectors i als administradors de totes les cases de xiquets expòsits del regne a que posaren especial cura en "se les de la debida educación y enseñanza para que sean vasallos útiles". Posteriorment per la Reial Cèdula de Carles IV de desembre de 1796 s‘establia el reglament que calia seguir i pel qual es regirien "las casas de expósitos, crianza y educación", establia que els xiquets expòsits hi estigueren fins l‘edat de sis anys, després si no havien trobat persones que s‘ocuparen d‘ells o que els adoptaren, serien portats a l‘hospici o a la casa de misericòrdia, o d‘orfes o de xiquets desemparats que els corresponguera per diòcesi, aquí havien de romandre fins que aprengueren un ofici o que es feren útils per sí o per al públic en general, durant aquest temps també podien ser adoptats per una família honesta i de bons costums que permetia que l‘expòsit fora ben educat.93 En l‘article 74 de la Llei de 1822 sobre les cases de Socors, s‘establia que s‘acollien als orfes desemparats i xiquets de la Casa de Maternitat majors de 6 anys, per altra banda hi havia l‘obligació d‘ensenyar a les xiquetes y als xiquets conforme a l‘article 11, 12 i 120 del Reglament General d‘Instrucció pública, i només després d‘haver rebut la instrucció se‘ls destinaria a la professió, ofici o art, que més disposició presentaren o volgueren elegir. Dintre d‘aquest context històric, en aquest treball presentem les institucions assistencials que hi havia al País Valencià en la primera meitat del segle XIX a través de les dades arreplegades per Madoz en el seu Diccionari. En primer lloc fem una comparació entre la Beneficència que hi havia en les tres províncies, des del punt de vista econòmic. Després abordarem les dades econòmiques de la beneficència que hi havia en cada província a través de les dades que apareixen reflectides en el Diccionari. Finalment descriurem tots els establiments benèfico-assistencials que hi havia en la meitat del segle XIX en cadascuna de les províncies valencianes. 91 92 93 Díez (1993) p 17. Feijoo (1769), Murcia (1798). Novísima recopilación de las leyes de España, libro VII, ley V, titulo XXXVII "de los expósitos, y de las casas para su crianza, educación y destino". 58 3. Institucions sanitàries 2. COMPARACIÓ DE LA BENEFICÈNCIA DE LES TRES PROVÍNCIES A través del Diccionari podem veure l‘estat econòmic i fer una comparació de la Beneficència que hi havia en les tres províncies valencianes cap a la meitat del segle XIX. Madoz en el Diccionari dóna en una taula, les dades econòmiques que corresponen a la Beneficència,94 per una banda dóna els ingressos amb que comptaven, i per altra banda presenta les despeses que tenien, de manera que podem fer una comparació de les dades en les tres províncies, en els tres casos podem veure que hi havia un dèficit important, que els ingressos no cobrien ni de lluny les despeses. Les dades econòmiques en valors absolutes eren molt baixes, indicatives de l‘estat tan lamentable que presentaven les institucions assistencials. Fig. 12- Escut de la Casa de la Beneficència de València La província de València era la que en valors absoluts més dèficit tenia (650.609 rs) seguida per la d‘Alacant (136.693 rs) i després estava la província de Castelló (54.912) açò no volia dir que Castelló tinguera una millor atenció sanitària, més bé era tot el contrari, perquè si veiem les despeses i els ingressos de cadascuna, la província que tenia xifres més altes en valors absoluts era València, seguida d‘Alacant i finalment Castelló. 94 Les dades econòmiques de la província d‘Alacant corresponen a l‘any 1842, en les altres dues províncies, Madoz no comenta l‘any, simplement les exposa en la taula econòmica de la Beneficència de la província, sense anomenar l‘any que corresponen, hem utilitzat les dades comparant-les perquè pràcticament no hi havia diferències. Aquestes dades venen donades en la moneda oficial de l‘època que era el Ral de Billó (en castellà Real de Vellon) en tot el treball anem a utilitzar l‘abreviatura estàndard de RsVn o rs.vn. que s‘empra tant en el Diccionari com en els textos de l‘època, encara que de vegades per tal d‘abreviar, només emprarem Rs o rs. 59 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Alacant Ingressos Despeses Dèficit 331.416 468.109 136.693 Castelló 168.502 223.414 54.912 València 1.979.515 2.630.124 650.609 Taula 1- Comparació de les dades econòmiques de les tres províncies en rs (elaboració pròpia) A continuació aquesta taula la representem en un gràfic de barres, on apareixen les tres províncies amb les despeses i els ingressos així com els dèficits, d‘aquesta manera podem visualitzar millor la gran diferència que hi havia en les tres províncies, on València era la província que comptava amb majors ingressos en valors absoluts amb molta diferència respecte de les altres dues, no obstant això les despeses superaven als ingressos que tenia, produint un dèficit important del 32,86 % dels ingressos, en les altres dues províncies quasi no hi havia ingressos. A Castelló la Beneficència era pràcticament inexistent, l‘assistència es mantenia de les almoines, malgrat això presentava un dèficit de 32,58% respecte dels ingressos i en la província d‘Alacant encara que hi havia uns ingressos superiors als de la província de Castelló el dèficit era del 41,24 % respecte dels ingressos i estava prou allunyada de València en valors absoluts. Més endavant analitzarem de forma més detallada els ingressos i les despeses que hi havia en cada província, ara representem les dades econòmiques, comparatives de la Beneficència en les tres províncies en valors absoluts, donats en Rs Vn: 3.000.000 2.500.000 2.000.000 Ingressos 1.500.000 Despeses 1.000.000 Dèficit 500.000 0 Alacant Castelló València Gràfic 1- Representació en un gràfic de barres, de les dades econòmiques, en valors absoluts, corresponents a la Beneficència de les tres províncies 60 3. Institucions sanitàries 2.1 INGRESSOS Els ingressos que tenien les tres províncies en matèria de Beneficència, Madoz els presenta desglossats segons diversos conceptes, Madoz considerava que provenien de les aportacions produïdes per les rendes pròpies que cada establiment tenia, els ingressos també provenien de les diverses consignacions que donava l‘Estat, així com d‘altres municipals i eclesiàstiques; una altra partida provenia dels arbitris i dels beneficis produïts pels diversos productes de manufactures que es realitzaven pels acollits en alguns centres benèfics. Hem elaborat aquestes dades del Diccionari, passantles a percentatges i les representem en un gràfic de barres. Les rendes pròpies eren els ingressos més importants en el cas de València i Castelló, mentre en la província d‘Alacant eren els arbitris. Hi havia les mateixes partides d‘ingressos en totes les institucions però, hi havia una gran diferència en les tres províncies, motivat per la falta de regulació i control en els ingressos per a mantindre la Beneficència. % INGRESSOS Rendes pròpies Consignacions de l‘Estat Consignació municipal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Productes de manufactures Eventualitats ALACANT 24,76 0,00 23,93 10,50 33,53 1,81 5,46 CASTELLÓ 57,63 14,09 13,36 0,00 1,03 11,22 2,66 VALÈNCIA 41,46 1,34 9,24 11,50 9,40 7,64 19,41 Taula 2- Taula d’ingressos que tenia la Beneficència, en les tres províncies, expressada en percentatges (elaboració pròpia) Ingressos 60,00 Percentatge Ingressos 50,00 40,00 30,00 20,00 10,00 0,00 ALACANT CASTELLÓ VALÈNCIA Gràfic 2- Representació de la procedència dels diversos ingressos que tenia la Beneficència, en les tres províncies, les dades econòmiques estan expressades en percentatges 61 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.2 DESPESES Les despeses que tenien les tres províncies en matèria de Beneficència, Madoz les presenta en una taula, en valors absoluts, en aquesta taula apareixen desglossades segons diversos conceptes. En el treball, les hem passades a percentatges per al seu estudi i comparació. Madoz considerava que les despeses de la Beneficència eren produïdes principalment, pels queviures, utensilis i combustible que es consumien en els establiments, així com per les despeses que representava la farmàcia, els llits, la roba, el vestuari i els utillatges de cuina. Per altra banda, estaven les despeses dels sous que es donaven als facultatius, als infermers i als servents, així com els sous i les despeses de càtedra, també hi havia altres despeses produïdes per les despeses reproductives, les càrregues de l‘establiment, els emoluments del culte i clericat, i finalment una partida dedicada a despeses generals. Les despeses principals en les tres províncies eren produïdes pels queviures, utensilis i combustible, seguides pels sous que es destinaven a pagar els serveis dels infermers i els servents que estaven a càrrec del manteniment dels centres assistencials. Fig. 13- Alegoria de la ciutat de València de Rafael Gayano Lluch (Font: Gayano, 1948) Les altres despeses representaven un percentatge prou inferior respecte dels anomenats abans, essent el de farmàcia un dels més baixos en les tres províncies, crida l‘atenció a Castelló el percentatge de les càrregues de l‘establiment amb un 15,57 % a diferència d‘Alacant amb un 0,8% i València amb un 8,13 %. Essent la resta de despeses en percentatges, similars en les tres províncies. 62 3. Institucions sanitàries Les despeses originades pels sous dels facultatius eren molt baixes, indicatives que la gran majoria dels centres no comptaven amb assistència sanitària, es tractava més bé de centres d‘acolliment. % DESPESES Queviures, utensilis i combustible Farmàcia Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Facultatius Infermers i servents Empleats Sous i despeses de càtedra Despeses reproductives Càrregues de l‘establiment Culte i clericat Despeses generals ALACANT CASTELLÓ VALÈNCIA 56,26 2,58 8,45 1,60 24,86 2,60 0,37 0,20 0,80 1,01 1,26 35,61 2,68 6,29 1,56 23,37 4,73 1,49 2,44 15,57 1,09 5,16 50,46 1,60 6,86 3,18 9,65 3,69 0,66 8,13 8,57 2,20 4,99 Taula 3- Taula de despeses que tenia la Beneficència, en les tres províncies, expressada en percentatges (elaboració pròpia) Despeses 60 Percentatge Despeses 50 40 30 20 10 0 ALACANT CASTELLÓ VALÈNCIA Gràfic 3- Representació de la procedència de les diverses despeses que tenia la Beneficència, en les tres províncies, les dades econòmiques estan expressades en percentatges 63 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 14- Pobres deambulant per la ciutat (Font:Historia del pueblo valenciano, Tom II, p 629) 64 3. Institucions sanitàries 3. PROVÍNCIA D’ALACANT Madoz, quan parla de la província d‘Alacant dóna constància de l‘estat que es trobava la Beneficència, molt il·lustradores són les seues paraules, expressades com una conclusió, però francament esclaridores de les grans mancances que hi havia en les institucions assistencials de la seua època: "De las casas de caridad, hospitales y de maternidad que aparecen, los tres de Alicante, el de Alcoy, el de Elche y los de Orihuela, son los únicos que tienen rentas bastantes, no para llenar cumplidamente el objeto de su institución, sino para prestar algún beneficio a la humanidad doliente, al anciano y al huérfano. Los demás resultan puramente nominales pues los ingresos que se les suponen son insignificantes y no pocos de ellos de los incobrables. A primera vista no dejara de extrañarse el que una provincia colocada por su agricultura, por su industria y comercio entre las más ricas y que cuenta como caracteres distintivos de sus habitantes la caridad y compasión, se hallen tan mal dotados los establecimientos de beneficencia; pero cesará esta extrañeza si se considera que en gran parte los miran allí como innecesario: primero, porque los que habitan en terrenos menos favorecidos de la naturaleza, encuentran en los diferentes ramos de la industria y en la mayor feracidad de otros terrenos de la misma provincia y de las colindantes, Valencia y Murcia, medios decorosos de subsistencia, haciendo que apenas se conozca la mendicidad, fuera quizás de la capital; segundo, porque los alicantinos son muy sobrios y como casi nunca falta el jornal ni aún a los niños y ancianos, hacen pequeños ahorros para estos casos y cuando las dolencias se prolongan mucho tiempo hallan en la caridad de sus convecinos los recursos que el estado de su salud reclama".95 Madoz presentava les dades de l‘estat de la Beneficència en la província d‘Alacant en dos taules,96 ho feia en termes econòmics, en una taula presentava els ingressos amb que comptava la Beneficència per atendre les seues necessitats i en l‘altra les despeses, que havia de fer front. En aquestes taules, es pot veure l‘estat de la Beneficència pública en l‘any 1842, segons les notícies oficials que el Govern posseïa, aquí Madoz deixava ben clar, que encara que havia passat un temps, no hi havia diferències importants que motivaren una alteració en el resultat de les dades que hi es donaven. No obstant això, Madoz posava una nota esclaridora a peu de pàgina, mitjançant la qual informava que les dades dels pressupostos i despeses foren enviades pel Cap Polític de la província, amb data 4 de novembre de 1843, motiu pel que podia haver-hi una diferència en les dades donades pels informadors quan parlaven d‘Alacant ciutat, perquè es tractava de dades arreplegades més recientment, però que no eren qüestionables, segons recalcava, perquè els informadors eren persones il·lustrades, ben coneixedores del país i res qüestionables. Els pressupostos i les despeses dels establiments de Beneficència que hi havia en la província d‘Alacant, que apareixien anomenats per Madoz en el Diccionari, quan parlava de la província, són els que presentem en la taula que hem elaborat amb totes les dades, expressades en la moneda de l‘època, rs vn. En aquesta taula posem en la primera columna tots els pobles on segons els informadors hi havia alguna mena d‘obra pia o d‘hospital, i en les dos últimes columnes, posem els ingressos i les despeses que hi havia en cada municipi que enregistren: 95 96 Madoz (edició facsímil,1987) Tom I, p 76. Madoz (1845-50) Tom I, pp 631,632. En l‘edició facsímil,Tom I, pp 75,76. 65 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Municipis d’Alacant ALACANT ALCOI BANYERES DE MARIOLA CALLOSA D‘ENSARRIÀ CATRAL DÈNIA ELX ELDA XIXONA XALÓ NOVELDA ORIOLA OLIVA PEGO TEULADA VILLENA TOTAL Obres pies 1 1 1 1 1 1 1 1 3 11 Comarca Alacantí Alcoià Alcoià Marina Baixa Baix Segura Marina Alta Baix Vinalopó Vinalopó Mitjà Alacantí Marina Alta Vinalopó Mitjà Baix Segura Safor Marina Alta Marina Alta Alt Vinalopó Hospital 2 1 1 1 1 2 1 1 1 1 13 Ingressos Despeses 65.244 79.950 200 300 1.206 1.397 36.825 2.631 90 535 134.813 1.905 3.042 96 3.080 331.416 131.683 100.990 150 6.810 1.206 660 71.205 2.630 19.595 96 360 103.047 15.640 540 96 13.470 468.109 Taula 4- Ingressos i despeses de la Beneficència en els diversos pobles de la província d’Alacant, on Madoz dóna constància que hi havia alguna mena d’establiment benèfic (elaboració pròpia) 66 3. Institucions sanitàries Com podem veure en la taula, hi ha un pressupost d‘ingressos total de 331.416 rs i un pressupost total de despeses de 468.109 rs, observant-hi un dèficit important de 136.693 rs. Dels 150 pobles que hi havia a Alacant, només apareixien reflectits en el quadre anterior, de la província d‘Alacant, 16 pobles que tenien obres pies o Hospital, els que tenien més rendes eren, tal i com ho havia comentat Madoz: Alacant, Alcoi, Elx i Oriola. Però dels 4 pobles era Oriola amb un ingrés de 134.813 rs, el poble que més ingressos tenia, seguit d‘Alcoi amb 79.950 rs, després era la capital de la província, Alacant que només presentava un ingrés de 65.244 rs i Elx amb 36.825 rs. Pel que fa a la resta de pobles els ingressos eren prou baixos, aplegant en ocasions a ser simbòlics com Xixona amb 90 rs, en tot cas no superaven els 3.100 rs. Però si mirem la columna de les despeses, veurem que dels quatre pobles que presentaven més ingressos, només Oriola presentava superàvit, pel que fa als altres tres pobles, tant la capital Alacant, que era la que més dèficit tenia, com Alcoi i Elx eren francament deficitàries. Una cosa similar ocorria amb els pobles restant, exceptuant Dènia i Xaló que no presentaven dèficits. Aquestes dades estaven molt en consonància amb la línia de mancances que hi havia en la primera meitat del segle XIX. A diferència de la informació que apareix a Castelló i a València, que veurem més endavant, la veu no informa del tipus d‘obra pia que hi havia als pobles alacantins, simplement ens diu si hi havia o no una obra pia o un hospital, altra cosa que hem de fer notar és l‘escassesa de pobles que anomena, només 16 pobles tenien alguna classe de Beneficència, front als 32 pobles de Castelló que en tenien, o els 36 de València. Madoz presentava les dades econòmiques, tant ingressos com despeses de la Beneficència, estructurades de la mateixa manera en les tres províncies, seguint una sistemàtica en diverses columnes, la qual cosa ens permet extraure dades comparatives dins de la província d‘Alacant i amb les altres províncies. Fig. 15- Gravat de la ciutat d’Alacant, publicat en el periòdic THE ILLUSTRATED LONDON NEWS en l’edició del dissabte 19 d’octubre de 1844 (Font: Alicantevivo.org) 67 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.1 INGRESSOS Els ingressos que permetien en cert sentit, el manteniment de la Beneficència, tenien diverses procedències, com eren les rendes pròpies o les consignacions estatals, municipals i eclesiàstiques, així com els productes que elaboraven les persones que estaven acollides en els centres benèfics. Madoz presentava les dades en valors absoluts, en el treball les hem passades a valors percentuals, especificant les poblacions on hi havia ingressos, aquests procedien de forma desglossada: Rendes pròpies. Representava un total de 82.078 rs, amb un percentatge sobre el total d‘ingressos, del 24,76%. Tots els pobles, a excepció de Novelda, tenien certa quantitat d‘ingrés com a rendes pròpies. Consignacions de l’Estat. En la taula, no apareix reflectit cap ingrés com consignacions estatals, a diferència amb les altres dues províncies, de Castelló i València. Consignació municipal. La consignació municipal que no es cobrava només hi era a Alacant amb 3.000 rs no hi havent en la capital altra consignació municipal. La resta de consignacions estatals eren efectives però només n‘hi havia a Alcoi que era prou alta de 60.000 rs, a Elx de 16.000 rs i a Oriola de 316 rs. Representava el 23,93%. Consignacions eclesiàstiques. Eren uns 34.800 rs, i representaven un percentatge del 10,50%. Només hi havia consignació eclesiàstica en l‘Hospital de Ntra. Senyora dels Desemparats d‘Alcoi amb 8.800 rs i en dues cases d‘expòsits d‘Oriola amb 26.000 rs. Arbitris. Aquest era l‘apartat que en el cas de la província d‘Alacant, representava més ingressos, en valor absoluts era de 111.121 rs, és a dir un 33,53%, estava present en nou establiments: en els tres centres d‘ Alacant, en el d‘Alcoi, en el d‘Elx, en els tres centres d‘Oriola i en el de Pego. Productes de manufactures. Només hi havia constància d‘aquest ingrés en la Casa de la Misericòrdia d‘Oriola, amb 6.000 rs i amb un percentatge de 1,81% era l‘ingrés més baix de tots, si no considerem les consignacions de l‘Estat. Eventualitats. Es tractava d‘un ingrés de 18.100 rs, és a dir un percentatge del 5,46%, que corresponia únicament a cinc establiments: els tres establiments d‘Alacant, el que hi havia a Alcoi i el d‘Elx. Aquestes dades expressades en percentatges, per a cada apartat, les recollim en una taula i després les representem en un gràfic del tipus formatge, per a poder visualitzar les diferències que hi havia entre elles, i la importància i el pes que tenien en el manteniment dels establiments de Beneficència de la província d‘Alacant. 68 3. Institucions sanitàries Ingressos província d‘Alacant Rendes pròpies Consignacions de l‘Estat Consignació municipal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Productes de manufactures Eventualitats % 24,76 0,00 23,93 10,50 33,53 1,81 5,46 Taula 5- Ingressos de la Beneficència de la província d’Alacant en % (elaboració pròpia) Ingressos província d'Alacant Rendes pròpies Consignació municipal Arbitris Eventualitats 2% 5% 25% 34% Consignacions de l’Estat Consignacions eclesiàstiques Productes de manufactures 0% 24% 10% Gràfic 4- Ingressos de la Beneficència de la província d’Alacant en % 69 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.2 DESPESES Les despeses que apareixen en el Diccionari, representaven un total general de 468.109 rs, estaven agrupades en quatre grups, el primer corresponia als efectes que incloïen, els queviures, els utensilis i el combustible, així com la farmàcia i les despeses dels llits, la roba, el vestuari i els utillatges de cuina; el segon corresponia al personal, incloïa les despeses dels facultatius, dels infermers dels servents i dels empleats; el tercer grup arreplegava les despeses que corresponien als sous de càtedra i educació i finalment un quart grup d‘altres despeses que representava la càrrega que presentava l‘assistència reproductiva, el culte i clericat, les càrregues de l‘establiment i les depeses generals. Aquestes eren les despeses que Madoz informa que hi havia a Alacant: Queviures, utensilis i combustible. Representava una despesa de 263.609 rs, amb un percentatge de 56,26% . Era la despesa més alta, però només hi era en 11 pobles, havent pobles que tenien hospitals de caritat sense aquesta despesa, com Banyeres, Dènia, Xixona, Novelda i Pego, la qual cosa fa pensar que no eren establiments d‘assistència continua de malalts sinó que eren altres obres pies. La despesa més alta en aquest apartat, corresponia a l‘Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats d‘Alcoi, amb 81.548 (0,94%) seguit del d‘Oriola. Farmàcia. Es tractava d‘una despesa baixa de 12.070 rs, amb un percentatge del 2,58%, coincidint en els mateixos pobles que tenien subministrament de queviures, utensilis i combustible. Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina. Aquest grup tampoc era molt alt, representava 39.582 rs i un percentatge de 8,45%, coincidint també en aquells pobles on hi havia farmàcia, queviures i combustible. Facultatius. Era una despesa molt baixa de 7.520 rs, i un 1,60%, com veiem un pressupost quasi inexistent, indicatiu de la poca assistència facultativa que hi havia als centres benèfico-assistencials. Només hi havia facultatius a Alacant, Alcoi, Callosa d‘En Sarrià, Elda, Novelda, Oriola i Oliva, encara que en aquests pobles eren despeses quasi simbòliques que oscil·laven de 300 a 800 rs, exceptuant a Alacant en l‘Hospital de Sant Joan amb 1.560 rs i l‘Hospital d‘Alcoi amb 3.000 rs. Infermers i servents. Aquesta despesa era la segona més important, ascendia a 116.477 rs, amb un 24,86%, essent important a Alacant en la Casa de Maternitat (51.790 rs), a Elx (12.525 rs) i a Oriola en la Casa de xiquets expòsits (31.720 rs). Empleats. La despesa en valors absoluts era de 12.183 rs, que corresponia a 2,60%. Sous i despeses de càtedra. Ascendia a 1.744 rs, el 0,37 % del total de les despeses, és a dir, era la despesa més baixa junt amb les despeses reproductives, estant present a Alacant amb 1.600 rs, i unes quantitats molt inferiors de 20 rs a Elx i un altra menyspreable de 24 rs a Xixona. Despeses reproductives. Només ascendien a 950 rs, representaven un 0,20%, quantitat més que simbòlica, i que corresponia única i exclusivament a la casa de Beneficència de Xixona. Càrregues de l’establiment. Apareixien reflectides a Elda, Elx, Novelda, Oriola i Villena, representava 3.767 rs que corresponien a un més que insignificant 0,80%. No estant present en la resta dels pobles. 70 3. Institucions sanitàries Culte i clericat. Eren de 4.730 rs, un 1,01% a Alacant, Callosa d‘En Sarrià, Elx, Elda i Oriola. Despeses generals. Es tractava d‘unes despeses no ubicades en els anterior apartats, de 5.926 rs que representaven un percentatge baix de 1,26%. Apareixien en la majoria dels pobles, però amb una quantia molt baixa, essent les més altes Alcoi amb 1.500 rs i Alacant amb 2.653 rs, la resta eren inferiors a 300 rs. Despeses província d‘Alacant Queviures, utensilis i combustible Farmàcia Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Facultatius Infermers i servents Empleats Sous i despeses de càtedra Despeses reproductives Càrregues de l‘establiment Culte i clericat Despeses generals % 56,26 2,58 8,45 1,60 24,86 2,60 0,37 0,20 0,80 1,01 1,26 Taula 6- Despeses de la Beneficència de la província d’Alacant en % (elaboració pròpia) Despeses província d'Alacant Queviures, utensilis i combustible Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Infermers i servents Sous i despeses de càtedra Càrregues de l’establiment Despeses generals 0% 3% 0% 1% 1% Farmàcia Facultatius Empleats Despeses reproductives Culte i clericat 1% 25% 56% 8% 2% 3% Gràfic 5- Despeses de la Beneficència de la província d’Alacant en % 71 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Les despeses de la província d‘Alacant, les presentem en un gràfic del tipus formatge, de la mateixa manera que hem fet en els ingressos. En el gràfic de tipus formatge, venen les despeses expressades en percentatges respecte del total, d‘aquesta manera podem visualitzar les diferències que hi havia entre elles, i la càrrega econòmica que suposaven dins de la Beneficència en la província d‘Alacant. Fig. 16- Gravat de F.G. Sargent que mostra el port d’Alacant en 1844 (Font: Alicantevivo.org) Per altra banda creiem que resulta interessant poder veure el document original del Diccionari, que ens ha servit de base, per poder extraure totes les dades que hem treballat anteriorment. En aquestes dues pàgines, Madoz presenta les dues taules relatives a les dades econòmiques, una es refereix als pressupostos d‘ingressos, tant les rendes com els productes dels establiments, i l‘altra arreplega les despeses que corresponien als establiments de la Beneficència de la província d‘Alacant, en ambdós casos corresponen a l‘any 1842. En aquestes dues pàgines podem apreciar la manera de processar les dades, pròpia del segle XIX. Tot seguit, després dels dos fulls del Diccionari, farem una breu descripció dels Hospitals que hi havia en la província d‘Alacant. Els establiments més important en l‘època de Madoz, i que són arreplegats pel Diccionari, estaven a Alacant, Callosa d‘En Sarrià, Dènia, Elda, Elx i Oriola. Madoz dóna bona constància d‘aquests establiments en el Diccionari, i ho fa de forma més detallada, per la qual cosa nosaltres també els tractarem de forma més extensa. En el treball, parlarem en primer lloc de la ciutat d‘Alacant, i a continuació seguint un ordre alfabètic, ho farem dels establiments d‘aquests pobles, finalment presentarem en una taula la resta de pobles de la província d‘Alacant, on Madoz anomena l‘existència d‘algun establiment que es anomenat pels informadors com Hospital. 72 3. Institucions sanitàries Fig. 17- Pàgina 631 del Tom I del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província d’Alacant 73 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 18- Pàgina 632 del Tom I del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província d’Alacant 74 3. Institucions sanitàries 3.3 ALACANT97 Fig. 19- Vista oriental de la ciutat d’Alacant, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I» (Font: BNE) Els hospitals de la ciutat d‘Alacant, en la primera meitat del segle XIX estaven a càrrec de la Junta Municipal de Beneficència, eren els següents: Hospital de Sant Joan de Déu Hospital de Caritat Casa de Misericòrdia Hospitalitat domiciliaria D‘aquests establiments, pel que fa a l‗assistència sanitària de l‘època, els tres primers eren els més importants i de més pes que hi havia a Alacant. De la situació tant econòmica com assistencial o d‘infraestructura ens informa Madoz quan parla de la ciutat d‘Alacant. 97 En la pàgina 75 del Tom I, del llibre de P. Madoz, Diccionari (edició facsímil, 1987) en la taula de la Beneficència de les pàgines anteriors, apareixen tres hospitals per Alacant, un d‘ells és l‘Hospital de Socors que no apareix al text on descriu els hospitals que hi ha a Alacant ciutat. 75 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Hospital de Sant Joan de Déu Introducció Va ser fundat per Bernat Gomir98 per testament atorgat el 25 d‘abril de 1333.99 Des del 14 de febrer de 1652, foren els frares d‘aquesta orde els que estigueren encarregats de donar l‘assistència sanitària fins que estigueren exclaustrats. Francesc Figueras Pacheco100ens relata la història de l‘Hospital, que va ser possible gràcies com ja ens diu Madoz a la generositat d‘un mercader barceloní, Bernat Gomir, casat amb Na Dolsa, que es va establir a Alacant. Gomir, sense descendència, va donar tota la seua hisenda a obres benèfiques, de tal manera que una de ella va ser la construcció i sosteniment d‘un Hospital per a pobres malalts i pelegrins. L‘Hospital va ser instal·lat en la seua casa, que després d‘una adequada adaptació, es varen destinar els pisos alts per als malalts i la planta baixa com església i altres dependències. Tant que Gomir era molt devot de Sant Joan Baptista, la capella estigué sota l‘advocació d‘aquest Sant i l‘Hospital s‘anomenava Hospital de Sant Joan Baptista. En un principi administrava els recursos a títol de Majordom un bon Home, un text ens ho clarifica un poc "Cuidaba del Hospital un Mayordomo, nombrado por la Ciudad, por el Vicario foráneo y por los curas, y para la administración de Sacramentos y cuidado de los pobres enfermos, había un Sacerdote, que nombraba el Ordinario con gajes de Rector, y 20 escudos cada un año"101 El Majordom, cada dos anys donava compte a Pere Gomir germà de Bernat. Aquest règim continuarà sense quasi variacions fins que l‘establiment passà a mans dels religiosos de Sant Joan de Déu.102Aquests religiosos, famosos per la seua caritat amb els malalts pobres, foren els que canviaren el nom de l‘Hospital, passant a anomenar-se Hospital de Sant Joan de Déu. El Consell de la ciutat, que estava encarregat de l‘Hospital de Sant Joan Baptista, front a les conseqüències devastadores que hi hagueren després de les epidèmies de pesta de 1647 i 1648, varen decidir que els religiosos es feren càrrec de l‘Hospital. Fra Joan Santos en la seua obra Cronología Hospitalaria de 1716, capítol LXIV parla de l‘arribada dels monjos a Alacant: "...En esta ciudad entró nuestra Religión por los años 1652, a tomar posesión de un Hospital (la fecha concreta fue el 14 de Febrero de 1652)...eran patronos suyos los jurados de la Ciudad, y lo gobernaban los curas de las parroquias. Como su fundación era tan antigua, que pasaba de trescientos y más años, estaba muy menoscabado y deteriorado el Hospital, con que uno y otro cabildo de mancomún arbitraron que se entregase a nuestra Religión. Había muchos que lo deseaban, y no se había podido poner en ejecución, por haberse atravesado algunos inconvenientes. Finalmente acordaron proseguir el intento que tenían, y escribieron al general que era entonces el P. Fray Bartolomé Carrillo, para que enviase Religiosos que se entregasen al gobierno de aquel Hospital, y quedasen adelante por su cuenta. Envió nuestro General al P. Fray 98 Rafael Martínez San Pedro en Historia de los Hospitales en Alicante, p 32, ens diu que el cognom de Bernat no és Gomir sinó Gomis, l‘errada és deguda que els historiadors antics canvien la «r» per la «s», al transcriure paleogràficament la lletra «r» per la «s» a causa de la similitud de ambdues lletres en cursiva gòtica. Nosaltres continuarem usant Gomir que és el cognom que dóna Madoz. 99 Rafael Viravens i Pastor diu que el testament fou el 23 d‘agost de 1333 en la pag 33 del seu llibre, Crónica de la muy ilustre y siempre fiel ciudad de Alicante, 1876. 100 Figueras Pacheco (1951). 101 Martínez San Pedro (1974) p 38. 102 L‘Hospital fou entregat als religiosos de Sant Joan de Déu a través de la Real Cèdula de 8 de maig de 1653 (AMA 14, L. 5, Fol. 128), els honoraris dels metges continuaren a càrrec de la ciutat. Martínez San Pedro (1974) p 41. 76 3. Institucions sanitàries Marcos Gastón, Provincial de la provincia de Castilla, a que ajustase las circunstancias de la entrega, y de la hacienda. Entregóse de todo y dejó por prior a P. Fray Diego Torralbo, acompañado del P. Fray Juan de Sotomayor, sacerdote, para que administrase los Santos Sacramentos. Luego fueron más Religiosos, y se formó bastante Comunidad para la asistencia de los enfermos, que siempre son muchos, por la ocasión de ser Puerto de Mar. Curánse en este Hospital de todo linaje de enfermedades. Tiene sala aparte para hospedaje de pasajeros y peregrinos. La enfermería es nueva y muy hermosa y alegre. La Iglesia es pequeña, pero acomodada. Tiene en el Altar Mayor como patrón al Divino Precursor San Juan Bautista, y en otros dos Altares a San Alejo Confesor, y a Nuestro Glorioso Padre San Juan de Dios. Ha tenido muchos bienhechores este Hospital y los que más se han esmerado en socorrer sus necesidades han sido los dos Cabildos y en particular los primados que continuamente le han suministrado copiosas limosnas. Hoy pueden poco y el Hospital padece mucho por las invasiones que ha padecido la Ciudad en los finales del siglo 103 pasado y en los principios de éste, de que le ha tocado gran parte al pobre Hospital". Segons ens diu Viravens i Pastor,104les sales destinades als malalts hagueren de fer-se més menudes amb l‘objectiu de construir habitacions per als religiosos, i al mateix temps es va construir un teatre en una casa contigua, els guanys d‘aquest es destinaren a l‘Hospital, les representacions continuaren fent-se fins al segle XX. Les despeses de l‘Hospital degueren ser quantioses per la gran quantitat de malalts que hi atenien, el memorial del Prior Joan Baptista Albelda presentat a l‘Ajuntament el 18 de Gener de 1772105 dóna constància que l‘any 1771 es varen rebre i curar 418 malalts, la qual cosa obligava que s‘augmentaren els ingressos per a poder pagar tots els deutes. Els religiosos motivats per les elevades despeses de l‘Hospital també organitzaren altres esdeveniments per recaptar diners i alleugerir els dèficits que hi havia, així doncs, s‘organitzaren corregudes de bous i es va construir un trinquet, per tal d‘aconseguir més ingressos per a pagar les despeses de l‘Hospital. Edificació Sobre l‘edifici de l‘Hospital de Sant Joan de Déu, només sabem que tenia una capacitat per a 20 malalts. Rendes i despeses L‘Hospital comptava amb una assignació de 26 rs per dia i amb rendes totals de uns 5.000 rs per any procedents del cens, lloguers de cases i de la lluita de galls i corregudes de bous. La gestió econòmica estava a càrrec d‘un majordom. Sabem pels informadors de Madoz que els pressupostos totals de les rendes de l‘Hospital eren d‘uns 26.072 rs, que provenien de les rendes pròpies, uns 8.800 rs, de consignacions eclesiàstiques que no es cobraven, i 3.870 rs, d‘arbitris, 1.950 dels que no es cobraven i 1.920 rs, dels efectius. Finalment hi havia un altra partida de 8.270 rs d‘eventualitats. Pel que fa a les despeses, la veu informa per a l‘any 1842 que ascendien a 37.600 rs. Les dades en rs, de les rendes i les depeses de l‘Hospital de Sant Joan de Déu, les representem en les taules següents: 103 104 105 Martínez San Pedro (1974) p 40. Viravens i Pastor (1876) p 33. Martínez San Pedro (1974) p 50, Consta en l‘arxiu municipal (AMA 9, L. 66, Fol. 38). 77 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Rs 5.132 8.800 3.870 8.270 26.072 Taula 7- Rendes de l’Hospital de Sant Joan de Déu d’Alacant, que corresponen a l’any 1842 (elaboració pròpia) Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Infermers i servents Empleats Culte i clericat Despeses generals Total Rs 27.290 1.800 2.120 1.560 1.140 2.430 1.260 37.600106 Taula 8- Despeses de l’Hospital de Sant Joan de Déu d’Alacant, que corresponen a l’any 1842 (elaboració pròpia) Organització Per a l‘assistència de malalts hi havia en 1842, un metge, un cirurgià, un farmacèutic, diversos practicants, un capellà i segons la veu diu, suficient nombre d‘infermers. Segons Martínez San Pedro107 hi havia dos metges, pagats per la caritat, que assistien als malalts pobres, havent-hi un document de 1648 en el que es diu que varen morir a conseqüència d‘uns contagis infecciosos que «en patit estos mesos propasats». El que no se sap és si aquests metges eren de la plantilla de l‘Hospital o eren designats puntualment de forma periòdica per atendre als malalts de l‘Hospital. En 1767 es va crear el cos facultatiu hospitalari, mitjançant el qual, dos metges titulars assistien per torns als pobres malalts de l‘Hospital, aquests torns eren organitzats pel Regidor Executor. Els frares també assistien als malats inclús anant als domicilis sempre que no estigueren extramurs. Havia un Infermer Major i un cos d‘infermers tots estaven sota l‘ordre d‘un Prior. D‘aquesta època és la creació d‘una "Botica" amb porta 106 107 La veu dóna com a total 37.650 rs, és una errada en la suma. Martínez San Pedro (1974). Consta en l‘arxiu municipal (AMA 1, L. 22, Fol. 159). 78 3. Institucions sanitàries al carrer per a poder subministrar medicines tant als malats pobres com als empresonats i d‘altres. També es va crear una policlínica per atendre als malalts de forma ambulatòria. El 23 de Juliol de 1834 es va constituir la Junta Provincial de Beneficència, amb la participació dels 50 primers contribuents de la ciutat, la constitució de la Junta va quedar de la següent manera: President: Bernardo de Borja Tarrius Vicepresident: Jorge T. Westzinthius Tresorer: Melchor Astiz Contable: Esteban Die Vocals: Juan Noboa, Pascual Vasallo i Jorge Williams Secretari: Arturo Mac-Culoch. Després de la desamortització de Mendizábal, el 1837 els religiosos abandonen l‘establiment i s‘encarrega de l‘Hospital una Junta de Beneficència anomenada per l‘Ajuntament. Aquest Hospital per Reial Decret de 20 de juny de 1849 serà declarat Hospital Provincial d‘Alacant, a partir d‘aquest moment l‘Hospital no solament haurà d‘atendre als malalts de la ciutat d‘Alacant sinó que també ho haurà de fer sobre tota la població de la província, d‘aquesta manera comencen a canviar les circumstàncies tant econòmiques com estructurals de l‘Hospital. Es va decidir construir un altre edifici més adient al moment, sota la direcció de l‘arquitecte Emili Jover i la bona diligència del Governador Civil Manuel Cano Manrique (1852-53). Nicasio Camilo Jover en Reseña Histórica de Alicante ens dóna molts detalls al respecte "Con un celo incansable, logró en menos de ocho meses dejar casi terminada su obra, construyendo un edificio de pequeñas dimensiones, pero de agradable aspecto, perfectamente distribuido y cuyas condiciones higiénicas nada dejaban que desear" es tractava d‘un edifici nou, sense humitats amb bona ventilació situat en una zona ampla que no tenia res a veure amb l‘antic i vetust edifici de Gomir situat en el centre de la ciutat enmig de carrerons estrets i obscurs. En 1924 començava a construir-se en el Pla de Bon-Repòs el nou Hospital Provincial de Sant Joan de Déu. Hospital de Caritat Introducció D‘aquest Hospital, Madoz quasi no parla, només donava la informació que existia un Hospital de caritat per a malalts pobres, però pel testimoni de Viravens i Pastor108sabem que aquest Hospital es va instal·lar en el Convent dels Caputxins al ser expulsats el religiosos l‘any 1821, Ferran VII va accedir que s‘instal·lara un hospici per Reial Ordre de 23 de Novembre de 1821, encara que els religiosos tornaren el 1823 al guanyar el poder absolutista i estigueren fins el 1836, en aquesta data va ser quan es va fer l‘exclaustració definitiva, fent-se càrrec la Junta de Beneficència, transformant-se l‘antic convent de caputxins en l‘Hospital de Caritat per atendre a tots els malalts pobres que hi havia. 108 Viravens i Pastor (1876) p 195. Viravens quan escriu la Crònica d‘Alacant era Director de la casa de la Beneficència. 79 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Edificació L‘Hospital de Caritat ubicat en l‘antic convent de caputxins, era insuficient per acollir als pobres malalts, de tal manera que el 1850 hi hagué un projecte per ampliar l‘edifici mitjançant el qual s‘annexionaren l‘edifici continu que pertanyia a la Tercera Orde, però sembla que encara era insuficient per atendre a la gran quantitat de desvalguts que hi anaven, novament l‘edifici fou ampliat el 1853 gràcies a la intervenció de Manuel Cano Manrique, Governador Civil qui va fer totes les gestions en la Diputació de la província per a aconseguir els diners i dur a terme l‘ampliació, quedant de la següent manera segons escriu Viravens: "La forma en que ha quedado este edificio después de las variaciones que en él se hicieron, hace olvidar su origen: la fachada es de regular aspecto; su ventanaje presenta un orden simétrico; la puerta de entrada, en cuyo frontón hay un busto que representa la Caridad, luce una elegante verja de hierro, la iglesia aunque muy mejorada es la misma que tuvieron los frailes y los departamentos de los acogidos, espaciosos y ventilados, observan una distribución conveniente para asilar por sexos y edades a los pobres que encuentran albergue en este establecimiento" 109. Fig. 20- Hospital de Caritat d’Alacant. Convent del PP Caputxins dins de l’obra de Viravens, «Crónica de Alicante» (Font: Biblioteca Valenciana Digital) Organització La Casa de la Caritat o de Beneficència tenia el caràcter de provincial i es varen fer càrrec de l‘assistència les monges Germanes de Sant Vicent de Paul, encarregades en tota la província d‘Alacant de l‘assistència als pobres acollits. Més endavant en 1878 es va construir en l‘hort addicional a la casa de Caritat un Asil de xiquets pobres. 109 Viravens i Pastor (1876) p 196. 80 3. Institucions sanitàries Casa de la Misericòrdia Introducció La casa de la Misericòrdia va ser creada pel bisbe Joan Elies Gómez de Terán el 1743. Les primeres bases per a constituir la casa de la Misericòrdia110encara que Madoz no ho diu, es varen estipular entre l‘Ajuntament i el bisbe d‘Oriola José Florez en 1735, però va ser posteriorment, en 1738, el bisbe Joan Elies Gómez qui va reprendre el tema de la construcció d‘aquesta casa. L‘edifici es va construir no solament per als vagabunds i pobres sinó que a més a més tenia previst construir habitacions per als bisbes d‘Oriola quan visitaren Alacant, també pensava fer una albergueria per al pelegrins que passaven per la ciutat i acollir a les dones descarrilades. Amb aquestes perspectives el 4 de gener de 1741, començà la construcció de la Casa de la Misericòrdia, els directors de l‘edifici foren Nicolás Pérez de Sarrió, senyor de Formentera i Nicolás Pascual del Pobil, Baró de Finestrat. Fig. 21- Casa de la Misericòrdia i Palau Episcopal d’Alacant segons l’obra de Viravens, «Crónica de Alicante» (Font: Biblioteca Valenciana Digital) Edificació La casa de la Misericòrdia segons Viravens va ser conclosa sobre el 1751 o 1752, construïda sobre una planta rectangular que tenia en el centre dos patis per a separar a la gent acollida en la casa, per sexes, aquesta era la descripció que feia de l‘edifici: "El edificio consta de tres cuerpos de obra y se erigió sobre un perímetro de 3.166 metros cuadrados con 61 decímetros; el frontispicio, que mira a O., mide una longitud 110 Viravens i Pastor (1876) pp 310, 311 i 312. El 5 de novembre de 1735, va conferir l‘Ajuntament d‘Alacant al Bisbe d‘Oriola el patronat de la casa de la Misericòrdia, al mateix temps, Pedro Borgunyó va oferir 1.000 lliures per a la seua edificació. 81 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz de 58 metros 36 centímetros, igual extensión tiene la fachada del E., y la longitud de las laterales, o sea las de N., y S., media respectivamente 54 metros 26 centímetros. La casa está circundada por un foso y delante del edificio se extiende una plazuela, en la que estaban las caballerizas del mismo, una cochera para los carruajes de los Obispos de Orihuela con habitaciones para los lacayos y un hermoso jardín que se extendía en la parte opuesta de aquellas. El frontispicio principal que presenta el aspecto de un palacio, tenía en su primer cuerpo diez ventanas con rejas y una gran puerta en el centro que daba entrada a todo el edificio". 111 Encara que Viravens, continua fent una descripció arquitectònica de l‘edifici, aquest és un tema que a nosaltres ens interessa menys, no forma part de l‘estudi propi del treball, per la qual cosa ho eludim. Rendes i despeses Normalment estava ocupada per uns 35 pobres per dia, que segons la veu diu, eren mantinguts amb els productes d‘un terreny donat en arrendament i dels següents arbitris que procedien de l‘escorxador: 15 rs vn per cada vaca, 10 rs vn per jònec o vedella, 2,5 rs vn per cada xai que es matava per a consum, en total ascendia a la quantitat de 6.000 rs vn per any, havent d‘afegir-ne les rendes corresponents als treballs duts a terme pels acollits, aquestes últimes rendes depenien molt de les persones que hi estaven acollides, segons l‘edat, el sexe i les demés circumstàncies de capacitat. Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Rs 200 4.478 4.494 9.172 Taula 9- Rendes de la Casa de la Misericòrdia, que corresponen a l’any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d’Alacant (elaboració pròpia) Segons Madoz, l‘establiment comptava l‘any 1842, amb un pressupost de 9.172 rs i unes despeses de 21.580 rs. En el Diccionari s‘exposen de forma explícita, les dades econòmiques de l‘establiment en la taula de les dades econòmiques de la Beneficència de la província d‘Alacant. Hem vist que les rendes tenien diverses procedències, unes procedien dels arbitris de les rendes pròpies, i altres d‘eventualitats, en canvi no hi havia cap ingrés per les consignacions estatals o les consignacions municipals ni tampoc per les consignacions eclesiàstiques. 111 Ibídem. 82 3. Institucions sanitàries Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Infermers i servents Empleats Culte i clericat Despeses generals Total Rs 15.150 150 2.640 360 1.580 1.200 500 21.580 Taula 10- Despeses de la Casa de la Misericòrdia, que corresponen a l’any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d’Alacant (elaboració pròpia) Organització L‘ordre intern de la casa estava a càrrec d‘un administrador; l‘educació infantil corresponia en el cas dels xiquets a un educador mestre o director, per a les xiquetes hi havia una mestra anomenada rectora. Si continuem amb el testimoni de Viravens dóna prou informació en quant a la distribució de les dependències i l‘organització de l‘establiment. Així veiem, que pel que relata, la Casa de la Misericòrdia estava organitzada de la següent manera: "Penetrando en el edificio… se encuentra en primer término un atrio, en cuyas paredes había cuatro puertas: las del lado izquierdo daban paso, la primera a una gran escalera que subía a las habitaciones del señor Obispo, consistentes en una antesala, dos salones adornados con boceles a la romana, Oratorio, departamentos para la secretaria de S. Ilma., muchos dormitorios para sus familiares, comedor, cocina y despensa, y por la segunda puerta se entraba a la estancia de las pobres mujeres acogidas en esta gran casa, y a otras habitaciones que estaban destinadas para ocuparlas las señoras de distinción que, por haber llegado a la indigencia, acababan su vida en este asilo de misericordia. Había también en esta parte del edificio un claustro cerrado con verjas que tenía una fuente y un pozo, una sala para depositar a las doncellas que salían de sus casas por no asentir los padres o tutores a sus contratos matrimoniales; otra habitación para las peregrinas que pasaban por esta Ciudad; once cuartos para matrimonios pobres que buscaban albergue en esta casa; una sala para las mujeres escandalosas, a quienes se encerraba en ella por vivir en pública mancebía; salones para las labores de las acogidas; una pieza que tenía seis encierros para castigar a estas si se desmandaban en alguna desvergüenza; un refectorio muy espacioso y un patio en donde había un gran lavadero para limpiar la ropa de las asiladas. Por la puerta practicada en el lado derecho del atrio se entraba al cuarto del portero que tenía dos dormitorios, y se comunicaba por otra puerta con el local destinado para hospedar a los peregrinos y viandantes y con las cuadras que habitaban los acogidos, quienes tenían junto a sus departamentos un claustro muy anchuroso para esparcirse, en cuyo centro se abrió una fuente para la limpieza de aquellos".112 Tant que al costat de l‘edifici s‘havia construït una església, també hi havia unes habitacions destinades al retor encarregat de l‘església i unes dependències que eren on els homes acollits feien algun treball. En tota la casa els homes i les dones 112 Ibídem, pp 312, 313. 83 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz estaven separats tant en les habitacions com en el refectori, i les habitacions de treball, tot destinat a no alterar la moralitat pública. En 1801 el Bisbe Francisco Cebrián i Valda, va donar unes dependències que hi havia destinades a un col·legi de monges Saleses, que s‘havia fet uns anys abans i part de les habitacions destinades als familiars dels bisbes, per a que se fera la fàbrica de tabac. Com a conseqüència del gran desenvolupament de la fàbrica de tabac, en 1838 l‘Estat va dedicar totes les dependències de l‘edifici per aquesta fàbrica, de tal manera que les habitacions de treball dels pobres es varen dedicar a tallers de la fàbrica de tabac. No obstant això, en un principi es varen conservar les habitacions destinades als bisbes i els seus familiars, però finalment es va expropiar tot i es va dedicar a la fàbrica, exceptuant l‘església de la Misericòrdia i les dependències del retor d‘aquesta església. L‘edifici va sofrir un incendi el 20 de maig de 1844, però de seguida es va restaurar sota la direcció de l‘arquitecte Emili Jover. Actualment (2010) no té cap us. Hospitalitat domiciliaria L‘hospitalitat domiciliaria d‘Alacant atenia els malalts pobres. Les rendes eren de 5.000 rs per any i procedien del lloguer dels llocs de venda del peix, dels lloguers del rentador públic i d‘un impost de 4 mrs113per cada entrada del teatre. Borderia o Casa de Maternitat Introducció La Casa de Maternitat o borderia va ser organitzada el 1786, per acollir als xiquets expòsits desvalguts, on es donaven de menjar i allotjament. En aquesta Casa romanien els xiquets expòsits fins a l‘edat de 6 anys, on rebien la instrucció primària d‘acord el seu gènere; després de superada aquesta edat, els xiquets eren destinats a diversos oficis o formes de vida. Rendes i despeses La borderia es mantenia amb unes rendes de 72.000 rs vn per any, procedents del prorrateig que es feia entre els pobles del partit judicial d‘acord com ho disposà el 1841 la Diputació Provincial. Alacant tenia destinada tradicionalment com a quota 22.000 rs, procedents de diversos arbitris municipals, com per exemple: 8 mrs per càntir de vi consumit, la mateixa quantitat per cada lloc de venda de queviures, i pel lloguer d‘ombrel·les del mercat, també es comptava amb 3.000 rs que procedien dels fons de l‘Ajuntament. En la taula de Beneficència Pública de la província d‘Alacant, Madoz donava per a la Casa de Maternitat d‘Alacant el pressupost de les rendes i els productes que tenia l‘establiment, on constava que el pressupost total ascendia a 30.099 rs. Les rendes totals, tenien diversa procedència, així la veu les desglossa per apartats de la següent manera: 19.701 rs procedien dels arbitris efectius, 3.928 rs de les rendes pròpies que tenia l‘establiment, 3.000 rs eren de les consignacions municipals, però que eren de les que no es cobraven i 3.470 rs procedien d‘altres eventualitats. Aquestes dades les exposem en una taula: 113 Amb «mrs» representem l‘abreviatura de Maravedis, moneda del segle XIX, escrita en llengua castellana, que en valencià era coneguda com Morabatí. 84 3. Institucions sanitàries Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Rs 3.928 3.000 19.701 3.470 30.099 Taula 11- Rendes de la Casa de Maternitat, que corresponen a l’any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d’Alacant (elaboració pròpia) Les despeses que presentava l‘establiment l‘any 1842, en la taula de Beneficència Pública de la província d‘Alacant, eren segons Madoz, les següent : Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Infermers i servents Empleats Sous de càtedra Culte i clericat Despeses generals Total Rs 10.800 250 5.360 51.790 3.560 1.600 893 72.453 Taula 12- Despeses de la Casa de Maternitat, que corresponen a l’any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d’Alacant (elaboració pròpia) Organització La Casa estava dirigida per una associació de dones amb una presidenta, una secretària i diversos vocals. El seu règim interior depenia d‘un majordom, l‘assistència de les xiquetes d‘una rectora o monja de la caritat, i per altra banda, també hi havia: un capellà, un metge, un cirurgià, un farmacèutic i diversos servents. Hospital Militar Introducció L‘Hospital Militar es tractava d‘un Hospital que estava destinat a atendre a castrenses. Aquesta era la informació que donava Madoz, com es veu era molt concisa i 85 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz quasi telegràfica, com en la majoria dels establiments d‘Alacant. Però pel testimoni de Viravens sabem l‘origen i les transformacions que va sofrir aquest establiment fins al segle XIX. El 4 de maig de 1683, l‘Ajuntament va decidir ampliar l‘Hospital de Sant Joan de Déu perquè era insuficient per assistir a tots els malalts que hi havia, motiu pel qual va projectar la construcció d‘un nou edifici114, situat als afores de la ciutat, pròxim a les últimes cases del raval de Sant Anton.115Per a finançar-lo, l‘Ajuntament va proposar vendre l‘edifici de l‘Hospital de Sant Joan de Déu on estaven els monjos d‘aquesta orde, però en 1699 Fr. Joan Carrasco, prior del convent i Hospital de Sant Joan de Déu, recolzat pel bisbe d‘Oriola Antonio Sánchez Castellar, es va negar a acceptar les condicions que hi havia per a canviar d‘edifici, sobretot perquè estaven molt allunyats de la ciutat.116La Guerra de Successió entre Felip V i Carles d‘Àustria va motivar una gran afluència de soldats a Alacant, i per a poder assistir a tots els ferits de guerra, l‘Estat va llogar el nou Hospital per 145 lliures anuals, anomenant-se Hospital de San Fernando, encara que després es va canviar el nom passant a anomenar-se com Hospital de San Bernardo de Sena, per a finalment tornar a anomenar-se en el segle XIX Hospital de S.an Fernando.117 Fig. 22- Hospital Militar del Rey, segons Viravens en «Crónica de la ciudad de Alicante» (Font: Biblioteca Valenciana Digital) Edificació Fins a 1807, l‘Hospital va ser un híbrid entre civil i militar, però en aquesta data l‗Estat el va alienar, gastant-se 10.500 rs de billó, entaulellant els salons i obrint finestres per augmentar la ventilació. Tot l‘edifici estava molt ben ventilat per les grans 114 115 Els plànols varen ser dibuixats per Joan Violat. Es va construir en uns terrenys que eren de la vídua i hereus de Baltasar Just. 116 L‘orde no permetia l‘establiment dels convents extramurs. 117 Ferran VII per Reial Ordre de 6 de Març de 1824 va ordenar el canvi del quadre de San Bernardo de Sena per la de San Fernando, el poble alacantí tenia molta devoció a aquest sant, que era rei i pare de Alfons el Savi. 86 3. Institucions sanitàries finestres que hi havia, tant en la cara de la façana que donava al carrer, com la que donava a un pati interior que era molt espaiós.Viravens fa una descripció de l‘Hospital prou esclaridora: "En la fachada principal, que mira al S., está la puerta de ingreso, que luce una sencilla portada de piedra, y sobre su cornisamiento se pusieron los escudos de las Armas Reales, pintados en losetas de Manises. Estos escudos permanecieron allí hasta el 29 de septiembre de 1868, en que fueron destruidos por el movimiento político que ocurrió en esta fecha. Delante de la referida puerta aparece un atrio de forma rectangular, en cuyo lado izquierdo existe un cobertizo, adornando su exterior una columnata de piedra labrada. Este departamento se utiliza para los soldados que custodian el Hospital, teniendo en su frente una garita para resguardo del centinela. La fachada principal, como las del N. y O., tiene un orden de ventanas abiertas con simetría, constituyendo el frontispicio que mira al E. unas tapias con puerta de entrada a un extenso patio, unido al edificio, donde el s. XVIII existió un jardín botánico. El interior del Hospital de San. Fernando consta de planta baja y dos pisos: en la planta baja se encuentran habitaciones para escritorio del jefe y empleados del establecimiento, dos salas que se titulan de San Juan de Dios y de San Carlos con destino a los soldados atacados de enfermedades variolosas, departamentos para botica, cocina, despensa y demás oficinas y la iglesia que era una capilla muy reducida que se ha agrandado en nuestros días" prosseguint amb la descripció que Viravens ens fa de l‗Hospital Militar "El hospital tiene en su primer piso un pabellón para el Capellán párroco, y además una sala que se titula de San Hermenegildo, donde está la sección de Medicina; otra llamada San Francisco de Sales, para la sección de Cirugía, y un departamento denominado Santa Isabel de Hungría, que está dividido en calabozo y sala de oftálmicos. En el piso segundo y último hay otros salones que se llaman de San Juan Bautista, Santa Bárbara y San Antonio de Padua, y en ellos se da asilo a los soldados que sufren enfermedades contagiosas y se utilizan además según las necesidades del establecimiento. Existen también en este piso cuatro salas que se nombran de San José, San Diego de Alcalá, San Jaime y San Eduardo y están destinadas para los jefes y oficiales del ejército y Armada que acuden a este hospital para curar sus dolencias".118 Organització L‘Hospital militar presentava la següent organització del personal: un inspector, un subinspector, dos ajudants, diversos practicants, un controlador i diversos infermers; els sous i les despeses generals es cobrien del pressupost de guerra. L‘administració de l‘Hospital estava a càrrec d‘un director, que només es dedicava a l‘administració i el manteniment, no tenia cap activitat assistencial. L‘Hospital es calculava que tenia una afluència de 14.000 a 15.000 malalts per any, atesos per un Cos de Sanitat Militar que era pagat per l‘Estat. Aquest Cos en 1870 estava compost per metges i cirurgians, amb un nombre de cinc. En 1880 va haver una proposta de supressió de l‘Hospital però la ciutat d‘Alacant va protestar, aconseguint que l‘Hospital del Rei continuara-hi funcionant. Novament en 1912 es va proposar enderrocar-lo, però tampoc va prosperar aquesta proposta, així que es va procedir a reformar-lo i millorarlo. Actualment és l‘edifici de la 321ª Comandància de la Guardia Civil. Establiment públic de banys La veu només diu que són per als que no poden o no volen anar a la mar, no obstant això, són els preferits pels veïns. 118 Viravens i Pastor (1876) pp 362, 363. 87 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.4 ALCOI Hospital per als pobres veïns i naturals119 Fig. 23- Hospital Civil d’Oliver en la ciutat d’Alcoi. Cromolitografia de 1879 (Font: Història de València, grabadoantiguo.com) Introducció Madoz en el Diccionari, no donava quasi informació d‘aquest establiment, però del cronista de la ciutat d‘Alcoi, José Vilaplana, i a través del seu llibre Historia Religiosa de Alcoy, sabem que va ser Mossèn Ignaci Semper qui en un principi amb rendes pròpies va fundar una Casa de Caritat, situada al costat de l‘Hospital de la Vila que estava en enrunes i que només atenia a pobres transeünts, la nova Casa de Caritat va ser fundada per atendre als pobres malalts, aplegant a tindre 13 llits. És en l‘any 1765, quan el sacerdot Semper li va demanar a l‘ajuntament que s‘uniren la Casa de Caritat i l‘Hospital de la Vila que hi estava al costat de la citada casa, de manera que va passar a anomenar-se Hospital de la Nostra Senyora dels Desemparats, tal i com podem veure en la taula d‘establiments de la Beneficència, quan Madoz parla de la província d‘Alacant 119 Madoz (facsímil, 1987) tom I, en la taula de la pàgina 75 de la referència anterior hi apareix el nom de l‘Hospital com a Ntra. Sra. dels Desemparats. 88 3. Institucions sanitàries Edificació Madoz no fa cap comentari de l‘edificació, perquè la construcció de l‘Hospital és posterior. Rendes i despeses Les rendes segons la veu, eren en un principi de 60.000 rs anuals d‘arbitris, que posteriorment havien estat suprimits, malgrat això l‘ajuntament posteriorment havia consignat altres arbitris sobre la revenda i llocs públics que resultaren ser inferiors, i a més a més rebien uns 30.000 rs d‘almoines del veïnat, però el total de les rendes encara eren molt deficitàries per al manteniment de l‘establiment. Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Rs 16.500 60.000 2.700 750 79.950 Taula 13- Rendes de l’Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats d’Alcoi de l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Infermers i servents Empleats Sous de càtedra Culte i clericat Despeses generals Total Rs 81.548 4.000 6.000 3.000 3.442 1.500 1.500 100.990 Taula 14- Despeses de l’Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats d’Alcoi de l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) 89 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz En la taula de la Beneficència d‘Alacant, Madoz donava per a l‘Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats, per a l‘any 1842, un total general de rendes de 79.950 rs que provenien uns 16.500 rs de les rendes pròpies de l‘establiment, 60.000 rs de consignacions municipals efectives, 2.700 rs d‘arbitris efectius i finalment 750 rs d‘eventualitats. Les despeses totals que hi havia en l‘Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats, ascendien a 100.990 rs, com es pot veure en la taula, aquestes despeses eren superiors a les rendes com en la majoria dels establiments de Beneficència, en el cas de l‘Hospital d‘Alcoi el dèficit que hi havia, segons Madoz era de 21.040 rs. Organització Segons la veu rebien una assistència i manutenció acurada. Continuava dientnos, que estava a càrrec de la Junta de Beneficència, sota la direcció d'un capellà, amb els servents necessaris. Més endavant, començarà a construir-se en 1868120 l‘Hospital Provincial d‘Alcoi que s‘inaugurarà en l‘any 1877, anomenant-se Hospital d‘Oliver. L‘Hospital de la Ntra. Sra. dels Desemparats a partir de 1877 va tindre diversos usos, com caserna de la guàrdia civil, posteriorment va ser escola de xiquet, també escola d‘arts i oficis. Actualment l‘Hospital d‘Oliver (2010) és una residència geriàtrica. 3. 5 CALLOSA D'EN SARRIÀ Casa-Hospital de Beneficència121 Introducció La Casa-Hospital de Beneficència de Callosa d‘En Sarrià era un establiment que estava destinat a atendre les necessitats de tots els pobres, estava a càrrec de l'Ajuntament. Rendes i despeses Madoz informava que el total d'ingressos de la Beneficència era de 300 rs, que provenien exclusivament de les rendes que eren les pròpies, perquè les rendes restants, com les que procedien de les consignacions municipals, de les estatals i de les eclesiàstiques, no existien, així com tampoc rebia ingressos per arbitris ni per productes manufacturats. Front a aquest ingrés únic de 300 rs, que eren unes rendes insignificants, hi havia en la Casa-Hospital de Callosa d‘En Sarrià, una despesa total de 6.360 rs. Com es veu, era un establiment molt deficitari econòmicament. L‘establiment benèfic, tenia unes despeses fixes en queviures per als pobres, així com en utensilis i combustible, per altra banda hi havien unes despeses en farmàcia i en la dotació que estava destinada per pagar als facultatius, els sous d‘infermers i els de servents, en el manteniment dels llits, de la roba, del vestuari i dels útils de cuina, també hi havia un altra partida per al culte i clericat, i unes despeses generals. 120 121 Després del Reial Decret de 24 de maig de 1852 pel qual s‘estableixen els Hospitals de Districte. Madoz (facsímil, 1987) Tom I, en la taula de la pàgina 75, apareix com a nom de l‘Hospital el de Casa per a malalts pobres. 90 3. Institucions sanitàries Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Rs 300 300 Taula 15- Rendes de la Casa-Hospital de Beneficència de Callosa d’En Sarrià, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Infermers i servents Culte i clericat Despeses generals Total Rs 3.000 200 1.300 360 200 1.200 100 6.360 Taula 16- Despeses que hi havia en la Casa-Hospital de Beneficència de Callosa d’En Sarrià, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) La veu continuava relatant l‘estat tant lamentable en què es trobava la Beneficència a Callosa d‘en Sarrià, fins a tal punt tenia problemes econòmics, que els 6.360 rs de despeses fixes que hi havia en l‘establiment, deixaven de cobrir-se per falta de fons, i només 450 quedaven coberts, que eren distribuïts: 300 per a manteniment i 150 en reparació de finques, però solia succeir amb freqüència que els 300 rs que hi havia d‘ingressos no cobrien les despeses que hi havia, en aquest cas l'Ajuntament en l'època de la collita demanava almoines pel poble, amb la qual cosa recaptava el suficient per mantenir-lo. 91 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.6 DÉNIA Fig. 24- Vista meridional de la ciutat de Dènia, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1786 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España». L‘Hospital General de Dénia, és el nº 5, està indicat per un cercle roig (Font: BNE) Hospital de Caritat L‘ Hospital de Caritat va ser fundat en temps remots, per assistir als malalts pobres, la seua direcció i administració estava a càrrec de la Junta de Beneficència, en virtut del reglament vigent del ram, Madoz deia que no tenia cap despesa, els ingressos eren 1.061 rs, procedien: 150 de finques pròpies i 911 d'un solar propi de l'establiment, que havia sigut alienat en virtut de l'autorització de l‘Excma. Diputació Provincial Casa de Vives La Casa anomenada de Vives, va ser fundada el 29 de maig de 1630, pel llaurador Miguel Vives, amb l‘objecte de dotar a xiquetes orfes de la seua família. L‘administració i direcció estava a càrrec del rector parroquial Joaquín Ortiz amb la pertinent autorització eclesiàstica. Els ingressos amb que disposava la casa ascendien a 336 rs 26 mrs, que eren el producte del cens que corresponia a 11.224 rs 24 mrs, en diferents capitals hipotecats en predis rústics. Les despeses eren de 120 rs, per drets d‘administrador i 540 que eren per la xiqueta orfe que acomplira, mitjançant la pertinent acreditació, les condicions de la fundació. Segons Madoz, encara que semblava que les despeses, eren el doble que els ingressos, mai era deficitària perquè no hi havia orfes tots els anys, motiu pel qual els ingressos anaven acumulant-se a un fons de pensions. La veu en 1843 informava que l‘última pensionada ho havia sigut l‘any 1835. 92 3. Institucions sanitàries 3.7 ELDA Hospital de pobres malalts Introducció L‘Hospital de pobres malalts, va ser fundat el 1634 per Beatriu de Corella, Madoz el descrivia com un establiment còmode que estava ben proveït de llits i utensilis, amb una dotació anuals que havia sigut concedida per la fundadora. La veu l‘anomenava en la taula provincial de Beneficència com Casa de la Concepció. Rendes i despeses L‘Hospital de pobres malalts comptava amb unes rendes pròpies que procedien de la dotació anual de 2.400 rs, que eren les rendes pròpies de la designació de la fundadora Beatriu de Corella i de 225 rs que provenien del producte de finques pròpies, a més s‘afegien 6 rs que procedien de llegats i altres. Les rendes totals amb que comptava l‘establiment ascendien a uns 2.631 rs. Les despeses totals que hi havia en l‘Hospital de pobres d‘Elda ascendien a 2.360 rs, que coincidien en les despeses, no hi havia cap dèficit, les despeses feien front a les necessitats en aliments, farmàcia i manteniment de l‘establiment. Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Infermers i servents Empleats Sous de càtedra Culte i clericat Despeses generals Total Rs 2.625 6 2.631 Rs 1.500 100 90 240 360 60 280 2.630 Taula 17- Rendes de l’any 1842 de l’Hospital d’Elda, segons Madoz (elaboració pròpia) Taula 18- Despeses de l’any 1842 de l’Hospital d’Elda, segons Madoz (elaboració pròpia) Casa pels pobres transeünts Hi havia una casa on s'albergaven els pobres transeünts, en 1845 l'Ajuntament estava construint una casa de Beneficència, on hi havia previst arreplegar als pobres que pogueren treballar per tal d'evitar la vagància. 93 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.8 ELX Casa de Beneficència Introducció La Casa de Beneficència d‘Elx, ocupava a principi del segle XIX un edifici del carrer de la Corredera que encara es coneixia com Hospital, on s'havien traslladat les oficines dels jutjats, però en 1842 s'havia utilitzat el convent dels pares franciscans, on s‘havien fet obres necessàries i indispensables per a la seua adaptació. Rendes i despeses Els ingressos122 segons la veu, ascendien a 36.825 rs, segons la taula de la província d‘Alacant en el Diccionari, els ingressos apareixien desglossats de distinta manera, a continuació presentem les dues taules que apareixen en el Diccionari: Ingressos Finques pròpies Fons municipals Arbitris diversos: Almoines dels dies de dol...... 300 Revestir als cadàvers...... 1.500 Llegats Total Rendes Rendes pròpies Consignacions municipals Consignacions estatal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Producte de manufactures Eventualitats Total Rs 17.915 16.000 1.800 1.110 36.825 Rs 17.915 16.000 1.800 1.110 36.825 Taula 19- Rendes de la Casa de Beneficència d’Elx, reflectides en la descripció de la ciutat d’Elx (elaboració pròpia) Taula 20- Rendes de la Casa de Beneficència d’Elx, reflectides en la taula de la Beneficència de la província d’Alacant, en el Diccionari (elaboració pròpia) Les rendes totals ascendien a 36.825 rs, eren obtingudes de diverses maneres, principalment de finques pròpies, i fons municipals, però a més a més, ens deia que hi havia diversos arbitris que s‘havien concedit a l‘establiment, com eren el proporcionar una taula coberta d‘una tela negra, que servia per a dipositar el taüt dels difunts mentre es feia el funeral, facilitar una baieta negra per a la porta de les cases durant les primeres dies de dol i de proporcionar hàbits o túniques per a revestir als cadàvers, finalment també comptava amb alguns llegats. Les despeses totals que tenia la Casa de Beneficència eren de 71.205 rs, corresponien principalment a la manutenció anual de les 122 Les dades totals que l‘informador dóna respecte els ingressos i les despeses no coincideixen exactament amb la informació que a continuació fa d‘una forma detallada i que hem representat en les dues taules, no obstant això ho hem reflectit tal i com la font ho dóna, encara que som conscients d‘aquesta vacil·lació. 94 3. Institucions sanitàries estades i acollides, així com mantindre els llits, la roba el vestuari i l‘utillatge, un altra despesa important era la que es destinava a pagar als infermers i servents, i a més a més calia pagar el culte i el clericat junt amb altres contribucions que hi havia sobre l'establiment. Com podem veure, en l‘establiment hi havia un dèficit que ascendia a uns 34.380 rs, i es cobrien per l'auxili de persones caritatives dels tres pobles del partit judicial. Despeses Queviures, utensilis i combustible Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous De Facultatius Infermers I Servents Empleats Sous De Càtedra Càrregues De L‘establiment Culte I Clericat Despeses Generals Total Rs 43.800 1.200 9.400 12.525 120 1.250 1.910 1.000 71.205 Taula 21- Despeses de la Casa de Beneficència d’Elx, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Organització La direcció i l‘administració de la Casa de la Beneficència, estava a càrrec de l'Ajuntament i de la Junta municipal de Beneficència, en virtut de la seua fundació i de la llei de Beneficència. Hospital de Caritat Va ser fundat abans del 1400 per l'Ajuntament, per curar als pobres malalts. Fig. 25- Dibuix d‘Oriola en «Crónica de la provincia de Alicante» de Vte Boix dins de l’obra Crónica general de España. Madrid. Ed. Rubio, Grilo y Vitturi (Font: Boix 1868, p 25) 95 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3. 9 ORIOLA123 Fig. 26- Vista meridional de la ciutat d’Oriola, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I»(Font: BNE) Hospital de Caritat Sant Joan de Déu Introducció Per Madoz sabem que a Oriola hi havia dos hospitals. L‘anomenat de Caritat i el de Sant Joan de Déu, però per l‘escassesa de les rendes que hi havia, i que eren insuficients per mantindre els dos establiments, es varen reunir en un únic, que es va anomenar l‘Hospital de Sant Joan de Déu. L‘Hospital fou fundat en el segle XIV per Ginés Martí,124amb el nom d‘Hospital del Salvador, després va passar a estar sota la direcció del capítol eclesiàstic i de l‘ajuntament, passant a anomenar-se Hospital de San Bartolomé i Corpus Cristi. El 29 de maig de 1624 fou donat a l‘orde de Sant Joan de Déu, a partir d‘aleshores seran els monjos els que duran la gestió, però després de la desamortització, al suprimir el convent el 1835, es va quedar com Hospital junt amb el de la Caritat. 123 124 En la taula de la mateixa pàgina 75 apareix la Casa de Misericòrdia amb 180 rs vn, de rendes pròpies; 30 rs vn d‘arbitris, 6 rs vn de productes manufacturats, que no hi està registrada quan parla de la ciutat d‘Oriola. En 1384 l‘administració la duia la Confraria del Santíssim Sagrament fins a l‘any 1624. 96 3. Institucions sanitàries Rendes i despeses El total dels ingressos era de 18.687 rs 17 mrs, obtinguts del producte que provenia de les rendes pròpies i de diversos arbitris; per altra banda, les despeses anaven de 25 a 35.000 rs i eren produïdes per a mantindre l‘establiment. L‘informador de Madoz, feia una relació de la procedència de les despeses que hi havia en l‘Hospital, entre les que estaven la manutenció anual de les estades i els que gaudien del benefici, les despeses pròpies de l‘assistència com eren els sous de facultatius, els dels infermers i els servents, els empleats i els de l‘apotecaria, així com despeses de culte i clericat i finalment càrregues i despeses generals. Ingressos Rendes pròpies Arbitris municipals Total Rs 8.485 10.202 18.687 Taula 22- Rendes de l’Hospital de Caritat Sant Joan de Déu d’Oriola, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Les despeses oscil·laven entre 25 i 35.000 rs, Madoz parla d‘aquestes dades quan descriu la Beneficència pública de la ciutat d‘Oriola, però també les presenta quan parla de la Beneficència en la província d‘Alacant, on afegeix que no hi ha despeses corresponents a sous de càtedra. Despeses Rs Manutenció anual125 14.600 Beneficiaris 3.650 Apotecaria 1.100 Llits , roba i útils de cuina 700 Sous de facultatius 400 Infermers i servents 1.680 Empleats 600 Contribucions 1.645 Culte i clericat 360 Despeses generals 300 Total 25.035 Taula 23- Despeses de l’Hospital de Caritat Sant Joan de Déu d’Oriola, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Organització L‘Hospital de Sant Joan de Déu, assistia i curava als malalts dels dos sexes. La direcció i l‘administració estava a càrrec de la Junta de Beneficència, segons la llei vigent. 125 Dins de la manutenció anual estaven inclosos els queviures, els utensilis i el combustible. 97 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Casa de Misericòrdia Introducció La Casa de Misericòrdia d‘Oriola va ser fundada pel bisbe Juan Elias Gómez de Teran, el 24 de gener de 1743, amb la finalitat d‘acollir als xiquets orfes i pobres de la ciutat. L‘obra havia sigut ampliada en 1818 pel bisbe Simón López. La direcció i administració de l‘establiment estava a càrrec de la Junta de Beneficència. Edificació L‘edifici era prou sòlid i amb gran capacitat, estava situat en el carrer Santiago en el raval anomenat Roig. Constava de diverses dependències amb departaments separats per a les dones i hospici per als transeünts. També hi havia una escola on rebien instrucció els xiquets hi acollits. L‘informador continua dient-nos que en 1842, tenia una capacitat de 100 individus dels dos sexes. Rendes i despeses El ingressos ascendien a 36.180 rs, que provenien de diverses rendes pròpies i arbitris així com de la venda dels productes que hi s‘elaboraven. Ingressos Rendes pròpies Arbitris municipals Manufactures Total Rs 180 30.000 6.000 36.180 Taula 24- Rendes de la Casa de la Misericòrdia d’Oriola, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Les despeses estaven al voltant de 38.522 rs i feien front al cost de la manutenció anual dels recollits i dels beneficiaris, així com de les despeses de l‘apotecaria, del manteniment dels llits, la roba, el vestuari i l‘utillatge de cuina. L‘establiment també es feia càrrec dels sous dels facultatius, dels empleats i despeses generals. Despeses Manutenció anual Beneficiaris Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Empleats Càrregues Despeses generals Total Rs 30.000 2.920 220 3.000 400 1.610 72 300 38.522 Taula 25- Despeses de la Casa de la Misericòrdia d’Oriola, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) 98 3. Institucions sanitàries Segons la taula de la Beneficència de la província, la manutenció anual i els beneficiaris constituïen els queviures, els utensilis i el combustible (32.920 rs), no hi havia despeses de: Infermers i servents, sous de càtedra ni de culte i clericat. Casa de Maternitat Introducció La Casa de Maternitat d‘Oriola, va ser fundada per Carles III el 1764, amb l‘objecte de la criança d'expòsits. La direcció i l‘administració estava a càrrec de la Junta de Beneficència. Edificació L‘edificació és de la mateixa època que la Casa de Misericòrdia i estava situada justament enfront d‘aquesta. Era un edifici de bones proporcions i amb molta capacitat. Rendes i despeses El ingressos totals eren de 79.946 rs 47 mrs, però només eren cobrables 39.933 rs amb 18 mrs, aquests provenien de les rendes pròpies, de diverses consignacions municipals, i d‘arbitris que es destinaven a l‘establiment; la resta que ascendia a 40.012 rs amb 32, eren no cobrables i corresponien a 14.012 rs amb 32 mrs, a rèdits i 26.000 rs de consignació sobre fons pius beneficials. Les despeses que presentava la Casa de Maternitat ascendien a un total de 39.490 rs, i corresponien al consum en farmaciola, al manteniment dels llits, robes, vestuari i útils de cuina, així com per a pagar les despeses originades pels sous dels facultatius i empleats. Però la despesa més important era la destinada a les ames de llet que era de 31.720 rs. Ingressos Rendes pròpies Consignacions municipals Arbitris municipals Total Rs Mrs 1.747 00 316 18 37.870 00 39.933 18 Taula 26- Rendes de la Casa de la Maternitat d’Oriola, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) Despeses Ames de lactància Apotecaria Llits , roba i útils de cuina Sous de facultatius Empleats Despeses generals Total Rs 31.720 250 6.200 400 720 200 39.490 Taula 27- Despeses de la Casa de la Maternitat d’Oriola, l’any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) 99 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Les despeses que corresponien a les ames de lactància de la Casa de Maternitat d‘Oriola en la taula provincial d‘Alacant corresponent a la Beneficència, apareixen recollides com infermers i servents, en la mateixa taula, Madoz informa que no hi havia despeses de sous de càtedra i tampoc de culte i clericat. Fig. 27- Portada de l’obra «la Beneficencia en España» de Fermín Hernández Iglesias, cap de la Secció de la Beneficència en el ministeri de la governació. Any 1876 3. 10 POBLES RESTANTS A més a més dels pobles adés descrits, la taula de la Beneficència Pública corresponent a la província d‘Alacant, recollia uns altres 11 pobles on hi havia constància d‘ingressos i despeses d‘assistència beneficial, aquests eren: Banyeres, Catral, Dénia, Elda, Novelda, Oliva, Pego, Teulada, Villena, Xaló i Xixona.126 Els col·laboradors quan descriuen els 168 pobles que hi havia a la província d‘Alacant, donen constància de l‘existència d‘Hospitals de caritat, en uns altres 16 pobles, que són diferents als que hi havia en la taula de la Beneficència de la província, exceptuant Novelda. Aquest pobles són: Almoradí, Benissa, Biar, Busot, Callosa de Segura, Castalla, Castells, Cocentaina, Garrofera, Ibi, Monòver, Muro, Novelda, Onil, Salines i Xàbia. Per altra banda, els pobles de Catral i Oliva, Madoz els presenta com pertanyents a Alacant, actualment pertanyen a la província de València, i els hem recollit en la seua situació actual. A continuació presentem la relació de pobles (per ordre alfabètic) que hem elaborat a partir de les informacions recollides per a cada poble pels informadors de Madoz. En aquesta taula podem observar algunes divergències amb la informació que hi ha en la taula de la Beneficència Pública corresponent a la província d‘Alacant: 126 Ibídem, p 75. 100 3. Institucions sanitàries Baix Segura Hospital de caritat amb prou rendes per a l'auxili i curació de 4 malalts pobres, qualsevol que siga la malaltia a que estiguen sotmesos. Hospital per a mendicants forasters, fundat en època remota per l'Ajuntament, a càrrec del mateix, les rendes anuals eren de 200 rs s‘invertien 100 rs en medecines i 50 rs per a llits. Hospital per a pobres i transeünts. Hospital i casa de Beneficència per als pobres. Hospital per als pobres transeünts. Casa-Hospital per a pobres transeünts, sense pressupost. Hospital. Un establiment de beneficència pública, que temia com a missió arreplegar i atendre als pobres, amb una despesa de 1.206 rs, que coincideix amb els ingressos. Hospital que se sostenia d'alguns donatius pius i almoines. Un xicotet teatre, que era propietat de l'Hospital, el benefici de les funcions era per a l‘Hospital. El convent de franciscans a les afores de la població servien d'ermitori públic i la resta de l‘edifici estava en mal estat i es destinava a Hospital. Hospital per a pobres transeünts. Hospital prou capaç, que servia per albergar als forasters transeünts. Hospital sense rendes. Hospital de transeünts sense dotació, una ermita de Sant Josep, servia com dipòsit de cadàvers, ferits i altres desgracies casuals. Hospital xicotet. ALMORADÍ BANYERES DE MARIOLA Alcoià BENISSA BIAR CALLOSA DE SEGURA CASTALLA CASTELL DE CASTELLS Marina Alta Alt Vinalopó Baix Segura Alcoià Marina Baixa Baix Segura CATRAL COCENTAINA Comtat GARROFERA GATA IBI Marina Alta Marina Alta Alcoià Vinalopó Mitjà Comtat MONÒVER MURO 101 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Vinalopó Mitjà Alcoià Hospital per a pobres malalts, socorreguts per la caritat pública. Sense cap tipus de rendes. Casa Hospital, contigua a l'Ajuntament per albergar a pobres vianants. Hospital per a pobres, fundat antigament, la direcció i l‘administració a càrrec d'un majordom nomenat per l'Ajuntament, les rendes eren de 3.042 rs 17 mrs que eren suficients per a les estades anuals que tenia, provenien 2.542 rs. 17 mrs de rendes pròpies i 500 rs d‘arbitris efectius. Un Hospital en enrunes. Hospital per a pobres malalts. Antic Hospital de Sant Martí Bisbe. La direcció i l‘administració estava a càrrec de l'Ajuntament. Comptava amb uns ingressos de 96 rs 13 mrs. Hospital del segle XVI fundat per Sancho de Medina, per socórrer als pobres malalts. La Junta de Beneficència estava a càrrec de la direcció i l‘administració de l‘Hospital que tenia uns ingressos de 3.080 rs i 4 mrs: 1.970 de rendes pròpies, 624 de diverses procedències no cobrades, 468 de rèdits de renda pública de la qual era beneficiari l'Hospital. El dèficit total pujava 10.876 rs. Tenia ames de lactància, infermers i farmaciola. Hospital de Sta. Anna, amb poques rendes per socórrer els pobres que hi acudien per curar-se. Establiment de pobres, fundat el 18 de setembre de 1745 per Francisco Armengol, a càrrec del rector de la parròquia, téenia la finalitat de donar almoines. Comptava amb unes rendes totals de 535 rs, producte de finques pròpies, i unes despeses de 96 rs 14 mrs, dels quals 53 rs eren els honoraris del administrador i 43 rs 14 mrs es destinaven a les despeses generals. Hospital d'antiga fundació per a pobres malalts, administrat pel rector per decret del govern, comptava amb unes rendes de 90 rs que provenien del producte de rendes pròpies. Presentava unes despeses de 19.525 rs dels quals 2.880 eren honoraris d'ames de lactància. NOVELDA ONIL PEGO Marina Alta RELLEU SALINES Marina Baixa Alt Vinalopó Marina Alta TEULADA VILLENA Alt Vinalopó XÀBIA Marina Alta XALÓ Marina Alta XIXONA Alacantí Taula 28- Relació de pobles de la província d’Alacant on hi ha constància en el Diccionari, de l’existència d’algun establiment anomenat per la veu Hospital (elaboració pròpia) 102 3. Institucions sanitàries 4. PROVÍNCIA DE CASTELLÓ Madoz parlava de la Beneficència Pública a Castelló i denunciava que estava en un estat molt lamentable, dels 154127 pobles que hi havia a la província, els desvalguts només tenien alguna assistència de caràcter benèfic en 32 pobles, quedant 122 pobles sense cap tipus d‘establiment benèfic, no debades escriurà en el Diccionari: "Y decimos algún consuelo, porque aún en estos las rentas que cuentan las 83 fundaciones que vemos en el estado, que ponemos a continuación, son generalmente mezquinas, casi siempre insuficientes para cubrir los objetos de su instituto, aún en los 4 establecimientos de la capital donde debía ofrecer mejores resultados, suma el presupuesto de ingresos 90.265 rs. y 7 mrs, y el de gastos 102.166 rs con 2 mrs; resultando un déficit de 11.900 rs. y 29 mrs. Y si de este cálculo parcial pasamos al general de la provincia es sensible encontrar la siguiente operación: Rs vn Gastos ……………………. 223.414 Ingresos .…………………… 168.502 _______ Déficit……. 054.912 20 14 __ 128 6 ". Mrs La situació de la província de Castelló, en la primera meitat del segle XIX era francament tràgica, d‘una extrema pobresa, amb pobles molt miserables, homes sense treball i amb molta fam, sense cap tipus d‘assistència benèfica i sense cap infraestructura per a poder posar-li solució. Mitjançant un informe del 29 de Gener de 1842 dirigit al govern, es donava compte d‘aquesta situació tan extrema amb que vivia el poble castellonenc, i per altra banda s‘aconsellava sobre el pla general de Beneficència més adient per a solucionar els problemes de la província. Assabentada la Diputació Provincial, de la situació tan dolenta amb que es trobaven molts dels veïns d‘aquesta província, el govern aprovava, amb les següents mesures segons ens diu Madoz, recollits en set articles, que constitueixen el sistema general de Beneficència aplicable a tota Espanya: "Primera: que en cada pueblo de los de mayor vecinos, se establezca una junta, compuesta del alcalde, un regidor y cura párroco, auxiliados de 6 vecinos mayores contribuyentes, y que en los de corto vecinos solo entrasen en la formación de dicha junta, 3 mayores contribuyentes, con el alcalde, regidor y cura párroco. Segunda: cada pueblo pudiera tener a su cargo la asistencia y socorro de los enfermos y necesitados del mismo, debiendo establecerse socorros domiciliarios para lo cual la junta tendrá cuidado de crear arbitrios y limosnas dentro del recinto del mismo pueblo. En los de mayor vecinos podrán establecerse casas de hospitalidad, sostenidas por arbitrios o recursos del mismo pueblo, entendiéndose siempre que la propuesta de aquellos debe hacerse por las juntas respectivas a la Diputación Provincial y merecer su aprobación. 127 128 Madoz quan parla de les tres províncies presenta en una taula el nombre de pobles i partits judicials que tenen cada província, en aquest cas la província de Castelló té 148 pobles, però ací quan parla de la Beneficència fa referència a 154 pobles, segurament arreplega com a pobles algunes cases agrupades. Madoz (edició facsímil, 1987) Tom I, p 243. 103 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Tercera: La contribución de expósitos debe repartirse entre todos los pueblos de la provincia por reglas de equivalente. La junta de Beneficencia de cada cabeza de partido, tendrá una caja separada de los fondos relativos a este objeto, y procurará que se dé la lactancia a los niños en las casas particulares, por ajustes convenidos. Si en un partido se concluyese el fondo, destinado al objeto de que se trata, se pagará de otro en que hubiese sobrante. Cuarta: Luego que los niños hayan salido de la lactancia, se abonará a sus respectivas nodrizas 1 real o 1 1/2 diario, hasta que el niño esté en disposición de prestar algún trabajo, en cuyo caso serán destinados a la casa de Socorro, que debe establecerse en la capital de provincia, costeada por la contribución general mencionada anteriormente. Quinta: Asimismo debe haber en la misma capital de provincia una casa de Refugio, para las mujeres embarazadas y paridas, a cargo de la misma junta de Beneficencia y costeada por la misma contribución general. Sexta: Las memorias y fundaciones destinadas a objetos de beneficencia, deben quedar a beneficio de las atenciones de cada pueblo. Séptima: Últimamente, las juntas deben dar cuenta exacta de los fondos que manejen a la Diputación Provincial".129 Municipis de Castelló ALBOCÀSSER ALCALÀ DE XIVERT ALCORA ARGELETA ARES DEL MAESTRAT ARTANA BEGÍS BORRIOL CASTELLFORT CASTELLÓ CATÍ CINC TORRES Comarca Alt Maestrat Baix Maestrat Alcalatén Alt Millars Alt Maestrat Plana Baixa Alt Palància Plana Alta Ports Plana Alta Alt Maestrat Ports Obres pies Hospital Ingressos 4 4 1 4 1 3 4 3 5 1 1 1 1 1 1 454 800 390 75 5.058 2.554 792 695 91.264 6.270 1.443 Despeses 454 225 2.440 75 5.166 2.055 792 695 102.165 6.415 1.443 129 Madoz, (edició facsímil, 1987)Tom I, p 243. 104 3. Institucions sanitàries CORTES D‘ARENÓS COVES DE VINROMÀ XERT GELDO XÈRICA HERBERS LA XANA LA MATA NULES ONDA PORTELL POBLA D‘ARENÓS SOGORB TERESA TÍRIG VILAFERMOSA VINARÒS VISTABELLA DEL MAESTRAT SORITA ZUCAINA TOTAL Alt Millars Plana Alta Baix Maestrat Alt Palància Alt Palància Ports Baix Maestrat Ports Plana Baixa Plana Baixa Ports Alt Millars Alt Palància Alt Palància Alt Maestrat Alt Millars Baix Maestrat Alcalatén Ports Alt Millars 7 2 3 1 1 1 2 2 1 1 2 2 8 3 2 1 68 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 16 1.867 970 1.305 1.277 75 2.145 47 373 76 376 720 212 16.760 23.393 144 3.161 2.270 2.292 400 750 168.502 1.927 970 1.305 1.277 75 2.145 47 373 76 1.351 720 3.162 29.580 46.064 244 3.015 5.510 1.869 400 750 223.414 Taula 29- Ingressos i despeses de la Beneficència en els diversos pobles de la província de Castelló de la Plana, on Madoz dóna constància que hi havia alguna mena d’establiment benèfic (elaboració pròpia) 105 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Malgrat el projecte tan ambiciós de la Diputació, sembla que no s‘havia dut a terme, com es pot comprovar en les taules anteriors,130 que són d‘elaboració pròpia fetes amb les dades que Madoz ens dóna dels pressupostos d‘ingressos i despeses dels diferents establiments que hi havia en 32 pobles de la província de Castelló. Analitzant la taula anterior, podem veure que hi havia un pressupost d‘ingressos total de 168.502 rs. Però es pot observar que hi havia pobles amb moltes obres pies, i amb molt poques rendes, només Castelló tenia 91.264 rs de rendes, però malgrat això encara que pareix un ingrés molt més alt que els altres, la realitat era que presentava unes despeses de 102.165 rs, observant-hi un dèficit pressupostari important, i clarament deficitari per a poder sostindre els diversos establiments que hi havia en la capital. Si continuem veient el quadre anterior, només Teresa i Sogorb presentaven rendes superiors a 18.000 rs, però com ocorria a Castelló també hi havia un dèficit important. Pel que fa a la resta de pobles que la veu hi presenta, podem observar que només a Alcalà de Xivert, Begís, Vilafermosa i Vistabella del Maestrat, les despeses eren inferiors als ingressos, en la resta de pobles o eren iguals o francament superior, amb un dèficit de certa importància. En general, cal distingir dos grans grups, un d‘ells format pels pobles amb establiments que posseïen rendes i un altre format pels pobles amb establiments sense quasi rendes. Dels que tenien rendes pròpies, només a Castelló, Sogorb i Teresa, eren més altes que la resta, perquè a més a més, de les que els eren pròpies, en el cas de Teresa tenien consignacions de l‘Estat, que passaven a formar part del pressupost. Aquestes tres poblacions, eren les úniques que feien efectiu el pagament i per tant formaven part del pressupost real dels establiments de Beneficència. Les obres pies estaven detallades en el full facsímil que presentem més endavant, aquestes eren d‘índole molt diversa, i apareixien sota diverses denominacions, però les podem enquadrar d‘una forma general en quatre grups: 1. Almoines i Hospitals de caritat. Eren les obres pies que es sustentaven de les almoines que la gent donava i que tenien un paper molt important en la caritat cristiana, com eren els establiments que segons la veu servien: per atendre a pobres, atendre a pobres vergonyants, atendre a parents pobres, vestir a pobres, per a malalts pobres, almoines de pa en Divendres Sant, ajuts per a pa. A banda d‘aquests establiments, també estaven enregistrats els Hospitals de caritat i les cases de Beneficència i de Caritat aquests ingressos corresponien a la part més important de la beneficència, representaven un 60,46 % del total dels ingressos. 2. Donatius per a l’església. Es tractava de donatius que servien per al sosteniment de les parròquies i els seus oficis, tal i com la veu diu: despeses de la sagristia de la parròquia, recaptar per a processons, per a ornaments de l‘església, ajuts per a l‘església, ajuts per a misses, almoines per a l‘altar major, per a suplir les despeses d‘una confraria. Representaven un 3,57 % dels ingressos. 3. Donatius per a orfes. Eren les obres pies que estaven dedicades a remeiar els problemes de les donzelles pobres i els xiquets orfes, tal com per exemple: atendre a donzelles orfes, per a casar donzelles, ajuts per a dotar a donzelles, per a dotar a orfes pobres, aquests ingressos eren els segons en importància, representaven un 32,85 %. 130 Madoz (1845-50) vol VI (taules), pp 134, 135, 136, 137. 106 3. Institucions sanitàries 4. Fundacions dedicades a la instrucció pública. La instrucció pública estava també en una situació molt lamentable, el analfabetisme era una constant en la població espanyola, perquè en la majoria de les vegades aquesta instrucció es nodria econòmicament dels donatius que la població volia fer per a pagar els mestres, apareixien registrades com: ajuts per al mestre, per a la mestra de xiquetes, ajuts per a socórrer estudiants pobres i de llatinitat, ajuts per a un aniversari. Els diners destinats a l‘ensenyament eren quasi inexistents, i els informadors de Madoz ho ratifiquen al ser un 3,13 % d‘ingressos, el menor dels quatre grups, els destinats a aquesta activitat. No obstant això, encara que hi havia molta diversitat i apareixien arreplegats sota diversos noms, tots aquests es consideraven en l‘època, establiments de Beneficència. És interessant veure que aquesta forma de desglossar els establiments de Beneficència, és distinta a la forma que apareix en les altres dues províncies, on es presenten d‘un mode general, sense detallar la destinació econòmica de l‘obra pia, aquesta diferència està originada per la diferent procedència de l‘informació. La taula arreplega els mateixos ítems, que en les altres províncies on s‘arrepleguen els pressuposts dels ingressos i de les despeses. Fig. 28- Frontispici del llibre «Historia de la fiel, leal y constante ciudad de Castellón» obra d’Arcadio Llistar Escrig (1887) 107 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.1 INGRESSOS En el cas del ingressos estem parlant de: Rendes pròpies. Representava un total de 97.107 rs. Encara que és una quantitat molt baixa d‘ingressos, corresponia a un 57,63 % del total d‘ingressos, és a dir, es tractava de l‘ingrés principal i a més a més, era constant en tots els establiments, i en la majoria dels 32 pobles, en parlem només de 23, era l‘únic ingrés que hi havia. Consignacions de l’Estat. La consignació estatal efectiva representava un ingrés de 2.000 rs, i la que no es cobrava era de 21.741 rs. Només hi havia constància de consignació efectiva en un poble que era Sogorb,131 i la que no es cobrava, era a Sogorb i a Begís. Aquesta partida d‘ingressos era prou insignificant, un 14,09% Consignació municipal. La consignació efectiva representava un ingrés de 21.283 rs, i la que no es cobrava 1.229 rs era una consignació similar a la de l‘Estat, amb un 13,36% encara que ara estava invertit, hi havia més consignació efectiva que en el cas anterior, però només en uns pocs pobles. En el cas de Castelló i de Cortes d‘Arenós era efectiva, i en el de Catí, Xert i Geldo no es cobrava. També representava una consignació insignificant. Consignacions eclesiàstiques. Només constava que hi havia a Begís amb una quantitat més que simbòlica de 6 rs. No hi havent consignació d‘aquest tipus en cap poble. És més que evident que aquesta part d‘ingressos segons la veu era completament nul·la, un 0,00%. Arbitris. Es tractava d‘un ingrés del que no es cobrava, de 240 rs en el poble d‘Alcora i un altre de la mateixa índole en una casa d‘expòsits a Sogorb, i en el cas dels efectius només hi havia a Vilafermosa, es tractava d‘una dotació de 1.000 rs per a estudiants pobres. Com es veu, els arbitris no eren destinats a la beneficència pública, ni tan sols Castelló que era la capital, presentava assignació d‘arbitris. Representava tan sols un 1,03% quantitat que era prou insignificant. Productes de manufactures. Únicament hi havia esta mena d‘ingressos en la capital de la província, procedien dels productes que s‘elaboraven en dues institucions, la Casa de Beneficència i el Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent, les rendes ascendien a 18.910 rs, Aquestes rendes representaven el 20,7% d‘ingressos que hi havia a la capital Castelló i el 11,22% del total que hi havia a la província. Eventualitats. Es tractava d‘un ingrés de 4.480 rs, és a dir un 2,66%, que corresponia únicament als tres centres que hi havia a Castelló, l‘Hospital de Caritat, la Casa de Beneficència i el Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent. Aquestes dades les representem en un diagrama, en el que podem veure amb tota claredat que el pressupost de les rendes i dels productes del establiments de la Beneficència de la província de Castelló, que presentaven una major quantia, correspon al produït per les rendes pròpies, tot seguit amb molta diferència pels ingressos que es produïen per part de l‘Estat tant com rendes procedents de les consignacions pròpiament 131 Si observen bé la taula del Diccionari, veiem que hi ha un desfasament de les dades que hi estan en les columnes, no coincidint les dades parcials amb les totals, creiem que es tracta d‘una errada perquè les dades de Sogorb les dóna com si foren de Teresa, on no hi ha cap establiment només hi ha obres pies. 108 3. Institucions sanitàries estatals com les rendes de les consignacions municipals, i dels productes que es fabricaven en alguns centres, essent la resta pràcticament inexistents. Ingressos província de Castelló Rendes pròpies Consignacions de l‘Estat Consignació municipal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Productes de manufactures Eventualitats % 57,63 14,09 13,36 0,00 1,03 11,22 2,66 Taula 30- Ingressos de la Beneficència de la província de Castelló en % (elaboració pròpia) Ingressos província de Castelló Rendes pròpies Consignació municipal Arbitris Eventualitats 3% 1% 0% 13% 58% 14% 11% Consignacions de l’Estat Consignacions eclesiàstiques Productes de manufactures Gràfic 6- Ingressos de la Beneficència de la província de Castelló en % 109 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.2 DESPESES Si parlem dels pressupostos de les despeses, veiem que ascendeixen a 223.414 rs, Madoz ho desglossava en diverses columnes, que corresponien als efectes, el personal i les despeses generals. Dintre dels efectes estaven inclosos els queviures, els utensilis, el combustible, la farmàcia, els llits, la roba, el vestuari i l‘utillatge de farmàcia; en el personal incloïa els facultatius, els infermers, els servents i els empleats, i finalment en el grup de despeses incloïa les reproductives, les càrregues dels establiments, les concernents al culte i clericat i les despeses generals. Ho anem a comentar perquè són prou esclaridores, de la situació dels establiments: Queviures, utensilis i combustible. Representava una despesa de 79.450 rs, amb un percentatge de 35,61%. Només hi havia aquest tipus de despeses en 11 pobles, però no en tots hi havia constància que hi haguera un Hospital, com a Catí, Herbers i Portell, en canvi hi havia altres pobles que si que anomenava l‘existència d‘un Hospital i no tenien despeses de queviures com Argeleta, Coves de Vinromà, Xèrica, Nules, Pobla d‘Arenós Vinaròs i Vistabella del Maestrat. Aquestes dades ens fan pensar que realment no es tractava d‘establiments on hi atenien malalts, i que només foren obres pies de diversa índole. L‘única despesa que és important, és la que correspon a Castelló que ascendia a 45.951 rs, representant un 57,8% del total de les despeses de la província, és a dir, més de la meitat de les despeses corresponien a la capital, i es referien als centres importants que hi havia, que eren l‘Hospital de Caritat, la Casa de Beneficència i el Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent, essent la Casa de Beneficència la que més despesa tenia uns 30.000 rs, seguit pel Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent amb 15.951 rs i l‘Hospital de Caritat amb 8.185 rs. Pel que fa a la resta de la província, l‘Hospital Civil de Sogorb presentava una despesa de 15.660 rs i la de l‘Hospital de Caritat de Vinaròs era de 3.285 rs. Farmàcia. Es tractava d‘una despesa molt baixa, ascendia a 5.975 rs, la qual cosa representava només el 2,68% del total. Pràcticament totes les despeses de farmàcia, corresponien a l‘Hospital de Caritat de Castelló que era de 4.000 rs, seguit de l‘Hospital Civil de Sogorb amb 1.000 rs i l‘Hospital de Caritat de Vinaròs 730 rs, en els altres dos establiments les despeses eren pràcticament nul·les, en el cas del Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent era de 102 rs i en l‘Hospital d‘Onda era de 100 rs. Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina. El pressupost de despeses era de 14.026 rs, amb un percentatge provincial de 6,29%. Les principals despeses corresponien als centres de la capital, encapçalat per la Casa de Beneficència amb uns 3.500 rs, seguit pel Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent que era de 3.364 rs i acabant amb l‘Hospital de Caritat amb una despesa de 780 rs. Pel que fa a la resta de la província només apareixia una despesa similar en l‘Hospital Civil de Sogorb132 amb 4.000 rs, pel que fa a la resta solament cal que anomenen l‘Hospital de Vinaròs que gastava uns 400 rs i el d‘Onda uns 320 rs. Facultatius. Aquest apartat ens indica que la presencia de facultatius en els centres Benèfico-assistencials era quasi inexistent, la veu informava que les 132 Encara que sembla que aquesta despesa és en la Casa d‘expòsits de Sogorb, es pot veure que és una errada de transcripció i correspon a l‘Hospital Civil de Sogorb. 110 3. Institucions sanitàries despeses eren de 3.479 rs, és a dir només un 1,56%, un percentatge molt baix, i a més a més només hi havia constància de despeses en el Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent que era de 331 rs i en l‘Hospital de Caritat que era de 780 rs no hi havent cap despesa de facultatius en la Casa de Beneficència. En la resta de la província cal que anomenem l‘Hospital Civil de Sogorb amb una despesa de 1.550 rs, l‘Hospital d‘Alcora amb 350 rs i l‘Hospital de la Pobla d‘Arenós amb 450 rs. Infermers i servents. Les despeses d‘infermers i servents representava la segona despesa més important, es tractava de 52.133 rs amb un 23,37 %. Aquesta despesa era important a Sogorb, on la casa d‘expòsits presentava una despesa de 44.964 rs133i la de l‘Hospital Civil era de 1.800 rs, aquestes despeses representaven quasi la totalitat de la província, la resta apareixia en la capital, però només en l‘Hospital de Caritat de Castelló amb una despesa de 2.400 rs, no hi havent constància de cap en els altres dos establiments. La resta de la província, pràcticament no apareixien enregistrades, només cal que anomenem a Vinaròs, on hi estava l‘Hospital de Caritat amb una despesa de 1.095 rs, l‘Hospital de Caritat d‘Ares del Maestrat amb 300 rs, l‘obra pia a Herbers també amb 300 rs, la Pobla d‘Arenós amb 200 rs i l‘Hospital de Caritat de Vistabella que era un poc més superior de 534 rs. Empleats. El total provincial era de 10.542 rs, que representava un 4,73%, un percentatge prou baix. A Castelló, només hi havia empleats en la casa de Beneficència que necessitava 4.800 rs i en el collegi de xiquets orfes de Sant Vicent que ascendia a 1.310 rs. En la resta de la província les dades que es donen al Diccionari són prou baixes, només cal anomenar a vilafermosa una fundació per a pobres i donzelles amb una despesa de 442 rs i a Sogorb els dos establiments que hi havia: l‘Hospital Civil amb 360 rs i la Casa d‘expòsits amb 900 rs. Sous i despeses de càtedra. Eren despeses ínfimes, de 3.322 rs i corresponien només a un 1,49 %. Despeses reproductives. Ascendien a 5.452 rs, que representava el 2,44%. La quasi totalitat corresponia a dos establiments de la capital, es tractava de la Casa de Beneficència de Castelló que gastava 4.000 rs i el Col·legi de Xiquets orfes de Sant Vicent que tenia una despesa de 1.291 rs, apareixent un apunt de 160 rs a Cinctorres. Càrregues de l’establiment. Eren de 34.476 rs, un 15,57%. En major o menor quantia apareixien en quasi tots els pobles. Essent més importants en la capital, on en la Casa de Beneficència era de 3.789 rs, en el Col·legi de xiquets orfes de Sant Vicent era de 2.693 rs i en l‘Hospital de Caritat de Castelló era de 5.442, pel que fa la resta només cal que assenyalem l‘Hospital Civil de Sogorb amb unes càrregues de 2.400 rs. Culte i clericat. Era la despesa més menuda de 2.450 rs i un insignificant percentatge de 1,09%. Despeses generals. Aquest apartat arreplegava certes despeses difícils de classificar, 11.515 rs, representaven un 5,16%. 133 La veu informa que hi ha una despesa de 44.964 rs a Teresa però sembla que és una errada de transcripció, que hi ha aquesta columna, corresponent aquesta despesa a Sogorb, es pot comprovar en la columna que arreplega la suma total de despeses. 111 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Totes aquestes dades les presentem en una taula de doble columna, en una columna posem els tipus de despeses que tenia la Beneficència en la província de Castelló i en l‘altra posem la despesa expressada en percentatges, a continuació representem aquestes dades en un gràfic de formatge, igual que hem fet en el cas dels ingressos, per poder comparar totes les dades que acabem de comentar i veure la càrrega econòmica que representaven. Despeses de la província de Castelló Queviures, utensilis i combustible Farmàcia Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Facultatius Infermers i servents Empleats Sous i despeses de càtedra Despeses reproductives Càrregues de l‘establiment Culte i clericat Despeses generals % 35,61 2,68 6,29 1,56 23,37 4,73 1,49 2,44 15,57 1,09 5,16 Taula 31- Despeses de la Beneficència de la província de Castelló en % (elaboració pròpia) Despeses província de Castelló Queviures, utensilis i combustible Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Infermers i servents Sous i despeses de càtedra Càrregues de l’establiment Despeses generals 1% 5% 2% 1% 5% 23% 2% 6% 3% 16% 36% Farmàcia Facultatius Empleats Despeses reproductives Culte i clericat Gràfic 7- Despeses de la Beneficència de la província de Castelló en % 112 3. Institucions sanitàries Podem veure que la despesa principal corresponia a la manutenció que es donava en els diversos establiments, sobretot la dels pobres que estaven acollits en els establiments de beneficència, seguida dels costos que representaven mantenir-los com era el pagament de servents i càrregues pròpies que tenien els edificis. La resta de despeses eren totes inferiors, estaven totes allunyades a prou distància. Pel que fa a l‘atenció mèdica era quasi inexistent, per la qual cosa, aquesta despesa es pot veure que era de les més baixes, hem de tindre en compte que en aquella època, la gent anava a l‘Hospital perquè no tenia medis o perquè estava desnonada i acudia a morir. Fig. 29- Vista de la Vall d’Uixó, dibuix realitzat per Tomás Enguidanos en el llibre de Cavanilles «Observaciones» (1795-1797). a) parròquia de l’Assumpci. b) parròquia de l’Àngel. c) Moncofa També com en el cas de la província d‘Alacant, creiem que resulta interessant poder veure el document original del Diccionari, que ens ha servit de base, per poder extraure totes les dades que hem treballat anteriorment. En el Diccionari, la taula de les dades econòmiques de la Beneficència de la província de Castelló consta de quatre pàgines, Madoz presenta les rendes que es refereixen als pressupostos d‘ingressos de la província, en dues pàgines i les despeses que corresponien als establiments de la Beneficència de la província en altres dues. En aquestes quatre pàgines podem apreciar la manera de processar les dades, pròpia del segle XIX. Tot seguit, després dels quatre fulls del Diccionari, descriurem els establiments benèfics més importants que hi havia en la província de Castelló durant la primera meitat del segle XIX. Els establiments més important en l‘època de Madoz, i que són arreplegats pel Diccionari, estaven a Castelló, Morella, Sogorb i Vinaròs. Dels establiments d‘aquests pobles, Madoz dóna bona constància en el Diccionari, i ho fa d‘una forma més detallada, per la qual cosa nosaltres també els tractarem de forma més extensa. En el treball, parlarem en primer lloc de la ciutat de Castelló, i a continuació seguint un ordre alfabètic ho farem de la resta dels establiments d‘aquests pobles, finalment presentarem en una taula la resta de pobles de la província de Castelló, on Madoz expressa l‘existència d‘algun establiment anomenat pels informadors Hospital. Presentem els fulls facsímil del Diccionari, que corresponen als pressupostos de la Beneficència: 113 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 30- Pàgina 134 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló 114 3. Institucions sanitàries Fig. 31- Pàgina 135 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló 115 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 32- Pàgina 136 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló 116 3. Institucions sanitàries Fig. 33- Pàgina 137 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló 117 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.3 CASTELLÓ Fig. 34- Vista de Castelló de la Plana. Dibuix de Francisco de Paula Mellado en el llibre «España geográfica, histórica, estadística y pintoresca» (1845, p 298) En aquesta població, hi havia tres establiments de caritat:134 Hospital Civil de Caritat Introducció L‘Hospital Civil de Caritat era un hospital d'iniciativa privada, amb la finalitat de socórrer als malalts pobres. Segons els informadors de Madoz, va ser fundat per Guillermo Trullols l‘any 1391 al donar una casa en el carrer Major, alguns cens i un nombre reduït de llits complets, Balbas refereix que el 4 de Desembre de 1391: "En Guillen de Trullols deja en su testamento para el sostenimiento del Hospital de Castellón una casa alberch meu que posee dentro de los muros de esta villa, franca y libre y 300 sueldos reales de Valencia cada año en censos perpetuos sin fadiga ni luismo, los cuales recibirán y administrarán los mayorales de la Cofradía de San Jaime".135 134 135 Madoz, (edició facsímil, 1987)Tom I, p 244, a la taula de la pag 244 n‘apareixen 4; el que falta és La Fundació per a pobres que té una dotació a la mestra de xiquetes de 1.925 rs vn procedents de rendes pròpies i de 1.925 rs vn per a altres despeses, aquest establiment no apareix després en la descripció de la ciutat que fa l‘informador de Madoz. Balbas (1892) p 798. 118 3. Institucions sanitàries Segons el testament de Trullols, en aquella època ja tenien instal·lats 10 llits per atendre als malalts pobres de la ciutat, amb aquestes rendes i amb les almoines dels veïns es va mantindre fins a 1802, data en què va començar la construcció de l‘edificació que hi havia en 1848. Fig. 35- Postal antiga de l’Hospital de Castelló, 1890 Encara que Madoz ens deia que aquest Hospital va ser fundat per Trullols, el mateix Balbas136 parlava de l‘existència en 1291 de l’Hospital de la Villa de Castelló, el cronista de Castelló Revest Corzo137 en 1947 ampliava la informació, Revest treballant els documents de l‘arxiu de Castelló, aconsegueix clarificar-nos l‘origen d‘aquest Hospital; era el 4 de març de 1291 quan Bernardo Gostanç i la seua dona Elisenda donaven les terres a l‘Hospital de la Villa que acollia no solament els malalts pobres sinó a tot tipus de malalts "era obligación de los médicos asalariados por la Villa, de los que llamaríamos hoy titulares atender a los enfermos del Hospital. Así al contratar al maestro Domingo Rodrigo en 3 de diciembre de 1385 se le impone la obligación de visitar aquél siempre que sea menester y le requiera el administrador",138 ho fan a través del procurador de l‘Hospital Bernardo de Nomdedeu, però el devenir d‘aquest Hospital al llarg del segle XIV i XV no és massa falaguer, la situació de l‘Hospital es bastant ruïnosa, de tal manera que a finals del segle XV es baralla la fusió amb l‘Hospital de 136 137 138 Balbas en la p 42 de El libro de la provincia de Castellón parla de l‘existència d‘un Hospital de pobres així comenta que en 1290 Bernardo Gostanç i la seua dona Elisenda, donen a l‘Hospital de pobres de Castelló un terreny per a plantar vinyes, tal i com dona constància el document de l‘escriptura expressat en els següents termes "unum trozum terre nostrum ad plantandum et ad faciendum vineam ad opus predicti hospitalis". Revest Corzo (1947). Tots els documents que es basa Revest provenen de los Libres de Consells, que estaven conservats en l‘arxiu municipal de Castelló. Aquest llibre recull un gran nombre de documents que es refereixen als orígens de l‘Hospital de Trullols, als de l‘Hospital de la Villa, a la fusió dels dos Hospitals, als socors des pobres així com a la defensa judicial dels pobres i la cura dels orfes, el període d‘aquestos documents va des del 1291 fins a 1702. Revest Corzo (1947) p 58. 119 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Trullols,139 i amb l‘acord del 30 de desembre de 1509, es fusiona i es absorbit per l‘Hospital que Trullols havia fundat a finals del segle XIV passant els dos Hospitals a formar un únic Hospital anomenat de Trullols, açò està ben explicat en paraules de Revest "la verdadera razón de que el Consejo se avenga a establecer el nuevo Hospital en el solar ajeno y que es la irrefutable de que no puede ser de otra manera (no s puixa mudar), sin duda porque, como más sencillamente se decía en 1498, la casa del Hospital de Trullols era más espaciosa...y la otra140 por lo visto era incapaz".141 Edificació L‘edifici de l‘època de Madoz, es va construir tal com ell ens diu amb les almoines dels veïns i especialment amb l‘ajuda del coronel Antonio Marti142, qui va contribuir amb un donatiu de 15.000 rs, procedents d‘un llegat familiar, i essent dirigida pel brigadier Antonio Bermúdez de Castro, governador militar. La veu informa que l‘edifici era bastant sòlid i espaiós, amb prou capacitat i ben ventilat. Fou conclòs el dia 4 d‘abril de l‘any 1805. L‘establiment comptava amb 25 cambres que eren destinades per a malalts pobres, aquests eren atesos diàriament. Fig. 36- Fotografia antiga de l’Hospital de Trullols Rendes i despeses Comptava amb unes rendes de 18.604 rs 18 mrs que provenien 17.695 rs 14 mrs de les rendes que proporcionaven anualment finques rústiques i urbanes i 909 rs 4 mrs de diverses pensions i cens. A aquests ingressos s‘havien de sumar la dotació municipal que ascendia a 2.642 rs 26 mrs i les almoines que provenien del veïnat. 139 Hi ha diversos documents que ho testifiquen, una proposició d‘unir l‘Hospital de la Villa al de Trullols el 2 de gener de 1465, encara que el 13 de març de 1495 n‘hi ha un altre acord per no unir els hospitals , però més endavant hi ha el 29 de juliol de 1498 un altre acord per a reunir els dos Hospitals, que finalment queda refrendat en un nou acord i segons pareix definitiu, del 30 de desembre de 1509. 140 Aquí es refereix a L‘Hospital de la Villa. 141 Revest Corzo (1947) pp 26 i 27. 142 Llistar (1887) p128. 120 3. Institucions sanitàries Pressupost Finques rústiques i urbanes Diverses pensions i cens Total rendes fixes Dotació municipal 17.695 909 18.604 2.642 Rs Anual rs 14 mrs rs 04 mrs rs 18 mrs rs 26 mrs Taula 32- Rendes anuals de l’Hospital Civil de Caritat de Castelló (elaboració pròpia) Organització L‘Hospital Civil de Caritat era regit per un Patronat que estava ubicat a l‘Ajuntament. El Patronat anomenava una junta titulada directiva de caritat, composta de 8 individus i 2 regidors, el seu vice-president era un beneficiat del reverend clericat i s‘anomenava Clavari. Aquesta junta era l‘encarregada de la direcció de l‘establiment així com també de la recaptació i distribució de les rendes. Es rendien comptes anualment a l‘Ajuntament. En 1860 l‘Hospital de Trullols que havia sigut assumit per la Diputació provincial passava a ser l‘Hospital Provincial. És en 1907 quan es va inaugurar el nou Hospital Provincial i es va traslladar l‘antic hospital de Trullols situat en el carrer Major a les noves dependències, que pel temps es va a conèixer com Montesinos en honor a l‘arquitecte Manuel Montesinos Arlandis, que el va construir. Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer Introducció La Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer era com l‘anterior, d'iniciativa privada. Va ser fundada a imitació de la casa d‘orfes de València, per D. José Climent, bisbe de Barcelona i fill de Castelló, qui va tornar a Castelló després de renunciar a la mitra de Barcelona. Amb la voluntat de fundar un asil que acollira als xiquets orfes, va donar tot el seu patrimoni per a aquesta finalitat, el testament atorgat al notari D. Bernardo Vicente en 1776, estava redactat amb aquests termes: "Justipreciados los bienes patrimoniales del venerable prelado, ascendió su importe a 27.976 libras y 10 sueldos moneda valenciana, con las que se fundó el colegio de niños huérfanos de San Vicente, según la voluntad del testador; «... después de mi muerte la casa propia que habito, sea casa de huérfanos hijos de esta villa, dejándola todos mis bienes derechos y acciones; porque veo y me compadezco de muchísimos pobres huérfanos que desamparados, o perecen por falta de abrigo, o se pierden por falta de educación, los cuales podrán recogerse en dicha casa y educarse cristianamente para ser útiles a la Iglesia y al Estado. Así me persuado que no puedo dar a mis bienes otro destino que sea más del agrado de Dios, ni más beneficioso a mi patria»".143 Segons Sarthou,144 el bisbe Climent li va demanar permís a Carles III, per tal d‘obrir una casa d‘orfes, però com que el rei estava enemistat amb el bisbe li ho va denegar, essent aquesta la causa de l‘endarreriment de l‘obertura de l‘establiment. Al morir el bisbe en 1781, li havia deixat al seu amic el canonge Antonio Segarra, 143 144 Balbas (1892) p 811. Sarthou (1927) p 371. 121 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz l‘encàrrec de continuar amb la seua voluntat de fundar l‘asil. Finalment, Antonio Segarra va reprendre el tema que li havia encomanat el seu amic, tornant a demanar-ho, en aquest cas, va aconseguir l‘aprovació per Carles IV, dels estatuts redactats per Climent, amb la data del 5 d‘abril de 1794, encara que l‘establiment ja havia sigut inaugurat i estava en funcionament des del 26 de juliol de 1789.145 Segons Balbas la casa d‘acolliment d‘orfes fou acabada en 1790, fins al punt que ja en desembre d‘aquest any, hi havia acollits 23 xiquets i 24 xiquetes. Edificació L‘edifici era d‘arquitectura moderna i prou sòlid, constava de tres naus paral·leles a la porta principal, que es dividien pel pati en dues parts desiguals, a la dreta estava la més gran que allotjava als xiquets i a l‘esquerra la menor on estaven les xiquetes, estava constituït de tal manera que els xiquets no veien a les xiquetes. Rendes i despeses Per Madoz sabem que la Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer comptava amb unes rendes de 16.000 rs anuals i a més a més d‘uns 1.500 o 2.000 rs procedents d‘obres pies testamentàries i d‘almoines. Pressupost Finques i Rendes Fixes Ingressos Eventuals Total Rs / Anuals 16.000 2.000 18.000 Taula 33- Rendes de la Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer de Castelló (elaboració pròpia) Despeses Treballadors Mestre, Mestressa i Cuinera Metge i Cirurgià Clavari Organització Rs/Anuals 1.110 350 750 Taula 34- Despeses de la Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer de Castelló (elaboració pròpia) Entre el personal de l‘establiment hi havia un mestre, una mestressa i una cuinera assalariats. Entre els professionals de salut hi havia un metge i un cirurgià assalariats. L‘establiment mantenia a 22 xiquets i 10 xiquetes que vivien en estances separades. En l‘establiment es donava assistència mèdica i ensenyament. Respecte l‘ensenyament sabem que s‘aplicaven les normes sexistes de l‘època, així els xiquets rebien educació de lletres, llegir i escriure, també comptar així com doctrina cristiana i ajudar al retor en missa, a més a més rebien instrucció en tot el que era necessari per a treballar el cànem i la corderia, aprenent d‘aquesta manera un ofici per a treballar quan 145 Balbas (1892) en p 796 informa: el rei Carles IV va aprovar la fundació y les constitucions per al governament de la institució per decret del 3 d‘abril de 1794. També ens diu que el bisbe Climent va morir en Desembre de 1781 i que és el 1789 quan es va inaugurar la casa d‘orfes de Sant Vicent Ferrer, el primers xiquets acollits varen ser Juan Company, Valeriano Sánchez i José Blasco. 122 3. Institucions sanitàries foren adults. A les xiquetes se les ensenyava labors pròpies del seu sexe, és a dir, cuinar, planxar, cosir, netejar roba etc. Madoz ens diu que seguint les instruccions del seu fundador, per a poder entrar en la institució calien una sèrie de requeriments com: ser de Castelló, orfe pobre i a falta d‘aquests referents, fills de vídua pobre. L‘edat d‘ingrés estava entre els 7 i els 10 anys, el que volia continuar amb l‘ofici de la casa estava fins al 16 anys o més, i si volia aprendre un altre ofici estava fins als 14 anys, però durant aproximadament un any era mantingut per l‘establiment fins que acabava l‘aprenentatge de l‘ofici que havia elegit i començava a treballar per a poder mantenir-se. La Casa tenia una junta administrativa, formada pel vicari major de la parròquia, un artista, un llaurador, un ciutadà, un beneficiat del clericat i un regidor de l‘Ajuntament, entre tots els quals anomenaven un Clavari, que s'encarregava de la direcció i de l‘administració del centre. Casa de Beneficència. Introducció La Casa de Beneficència de Castelló era d‘iniciativa de l‘Ajuntament. Va ser fundada el 1822 en el convent de Sant Domènec, seguint la Llei del 6 de febrer de 1822, amb l‘objecte d‘arreplegar als pobres captaires. La inauguració de la casa va tindre lloc el dia de Sant Josep, motiu pel qual, es va adoptar com patró a aquest Sant. L‘establiment comptava amb una mitjana de 150 places per quinquenni. Quan Madoz rep la informació, en aquest establiment hi havia 133 pobres acollits, i alguns xiquets expòsits que no havien sigut adoptats després de la lactància. Més endavant en 1887, Llistar parlava de l‘existència de 600 orfes i ancians acollits en l‘establiment, que estaven a càrrec de 8 monges de la Caritat.. Rendes i despeses Les rendes encara que eren eventuals, cobrien les despeses que estaven al voltant de 50.000 rs. Les rendes provenien de l‘Ajuntament que donava de 8.000 a 10.000 rs, segons les necessitats de la Casa. També comptaven amb els ingressos que resultaven de les rifes setmanals que es feien des de l‘any 1838 després d‘haver obtingut el corresponent permís reial per poder realitzar-les, a més a més també comptaven amb els ingressos que provenien de l‘explotació de la plaça de bous, de les almoines dels veïns i de la venda dels productes procedents de la indústria de teixits de lli ordinari i filatures que hi havia en l‘establiment i que eren realitzats pels acollits. Organització Els pobres acollits a la casa treballaven en la indústria tèxtil que hi havia al mateix establiment. La Casa de Beneficència tenia des de 1845 una escola per als xiquets on aprenien a llegir, escriure i nocions d‘aritmètica, també hi havia un taller d‘aprenentatge de l‘ofici. L‘atenció mèdica estava coordinada amb l'Hospital Civil, de manera que quan els residents en la Casa es posaven malalts, eren enviats a aquest Hospital, retornant a la Casa de Beneficència quan ja estaven sans. L‘administració i direcció la duia una Junta Municipal de Beneficència, la qual cosa no generava cap despesa, alleugerint el pressupost de l‘establiment benèfic. 123 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.4 MORELLA Fig. 37- Vista de la ciutat de Morella, segons un dibuix d’Antonio Josef Cavanilles en 1795, en «Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia», Tom I Beneficència Segons Madoz la Beneficència a la vila de Morella estava molt descuidada, els establiments no hi tenien activitat, hi havia una institució pia de consideracions socials que des d‘antic tenia per objecte augmentar la dot o afavorir amb rendes als joves nuvis sense mitjans de subsistència o que tenien pocs mitjans, la veu informava que ignorava si es complien o es perdien les rendes. Hospital de Sant Antoni En 1305 el predicador Bernardo Segarra, fundava l'Hospital de Sant Antoni, la veu informa que només rebia un o dos pobres mantinguts en part per la caritat pública. Hospitalet de Sant Nicolau Un poc després de la fundació de l‘Hospital de Sant Antoni, la caritat d'alguns particulars va reunir fons per a la fundació d'un hospici anomenat Hospitalet de Sant Nicolau, amb l'objecte d'albergar als pobres vianants i mendicants. Antonio Magaz146 deixava constància que en el segle XIX, l'Hospitalet no funcionava perquè ja estava tancat. Per altra banda també informava que ignorava si encara funcionaven altres obres pies, com aquelles que estaven encarregades d‘augmentar la dot als joves recents casats i que no tenien mitjans econòmics. 146 Antonio Magaz va ser corresponsal i colaborador de Madoz. 124 3. Institucions sanitàries Hospital militar L‘Hospital militar li deixava a la ciutat de Morella unes rendes positives, a diferència de la Beneficència pública que era molt deficitària. Segons l‘informador de Madoz, els guanys que produïa l‘Hospital militar, representava per a l‘any 1846, que és la data que arreplega el Diccionari, al voltant de 18.715 rs, perquè la Hisenda Nacional abonava per cadascun dels militars ingressats, 5 rs per cada estada diària. La veu informava en una taula el moviment econòmic que hi va haver en l‘Hospital, al llarg de tot l‘any 1846, tant els ingressos com les despeses, donant constància de la importància que tenia l‘establiment per a la ciutat de Morella. Les rendes provenien d‘un total anual d‘estades dels militars ingressats de 9.979, pels quals l‘Estat havia pagat 49.895 rs. La segona meitat de l‘any havia presentat més estades que la primera, amb molta diferència, així el mes d‘agost amb 1.572, representava un ingrés de 7.860 rs, que era un ingrés important, i el mes de març el de menor amb 61 estades, representava només 305 rs. Pel que fa a les despeses de l‘Hospital militar de Morella per a l‘any 1846, estaven perfectament detallades tant les produïdes pel personal que va treballar en l‘establiment, com eren el metge i el cirurgià, així com el contralor i els infermers, i les despeses pròpies del manteniment de l‘establiment com era la farmaciola, la neteja de la roba, les dietes i l‘alimentació etc. A continuació presentem les dues taules de rendes i despeses que hi hagué en l‘Hospital militar de Morella l‘any 1846. De les dues taules de dades econòmiques, exposades, podem extraure que hi havia una diferència total a favor de l‘Hospital militar de Morella de 18.745 rs 6 mrs. Rendes Mesos Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre Estades 128 65 61 232 565 971 1.364 1.572 1.027 1.228 1.393 1.373 Total estades Valor en Rs Vn 9.979 49.895 Taula 35- Rendes anuals de l’Hospital militar de Morella, per a l’any 1846, especificant el mes i el nombre total d’estades dels militars ingressats (elaboració pròpia) 125 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Despeses Objectes Metge Cirurgià Farmaciola Contralor Llavat de roba Infermers Dietes i racions Altres despeses Rs Mrs 1.217 17 730 " 6.650 28 1.642 17 1.412 " 2.190 " 15.037 " 2.300 " Total 31.179 28 Taula 36- Despeses anuals de l’Hospital militar de Morella per a l’any 1846 (elaboració pròpia) La veu també ens informa del moviment de malalts, que hi hagué durant l‘any 1846. En la taula següent presentem el nombre de malalts que ingressaren durant l‘any 1846, els que es varen curar i els que moriren, per altra banda la veu també classifica els malalts ens dos grups, si eren de cirurgia o de medicina: De cirurgia Existents a finals de 1845 Entrades en 1846 Eixides per curació Eixides per mort Estades per 1847 2 96 74 2 22 De medicina 4 141 127 4 14 Total 6 237 201 6 36 Taula 37- Moviment anual de malalts en l’Hospital militar de Morella l’any 1846 (elaboració pròpia) Fig. 38- Vista de Morella des de la carretera d’Aragó (1845). Gravat atribuït a Domingo Martínez Aparaci, dins de l’obra de Dámaso Calbo i Rochina de Castro «Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragón, Valencia y Murcia». Madrid (1845, p 7). (Font: Bivaldi, Grab/46) 126 3. Institucions sanitàries 4.5 SOGORB Fig. 39- Vista oriental de la ciutat de Sogorb, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I» (Font: Bivaldi) Hospital Civil L‘Hospital Civil de Sogorb va ser fundat el 1466. Madoz informa que atenien de 10 a 12 malalts de mitjana, amb una renda de 19.015 rs, aquestes rendes que hi tenia, eren suficients per mantenir-los. L‘edifici era capaç i estava construït en pedra. Posseïa uns banys còmodes que tenien dues piques destinades als malalts de l'Hospital i vuit piques públiques que estaven separades de les altres dues. Eduardo Jiménez Valdivieso147en el seu informe de 1907, sobre l‘Hospital de Valencia recollia informació de diversos Hospitals, entre aquests estava el de Sogorb, Valdivieso informava que en un principi era un hospici i el 1466, contribuint els Capítols, va ser fundat un Hospital, anomenat de Sant Miquel, amb l‘obligació de curar als malalts i d‘atendre i recollir als expòsits. Na Catalina Suárez llegà tots els seus béns a la seua neboda Na Violante de Frígola, amb la condició que si aquesta moria sense fills passaren els béns a l‘Hospital. 147 Jiménez Valdivieso (1907, p 65) informa que la Història de l‘asil de malalts pot consultar-se en l‘obra Noticias de Segorbe y de su Obispado por un sacerdote de la Diócesis, l‘autor és el Bisbe Aguilar. 127 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Finalment en abril de 1498, l‘Infant Enric va fer dos reglaments que els administradors de l‘establiment varen acceptar, un era per l‘Hospital i l‘altre per abastir de roba als pobres, la junta administradora quedà a càrrec del Procurador General de l‘Infant, del Vicari General, del Sr Bisbe, d‘un Canonge i dos Jurats, amb dos Procuradors, d‘aquests un era eclesiàstic nomenat pel Capítol, i l‘altre era un seglar nomenat pels Jurats. Casa de Misericòrdia o d'expòsits La Casa de Misericòrdia depenia de la Caixa provincial de Castelló que abonava trimestralment la lactància dels xiquets expòsits que hi estaven acollits. En 1786, el bisbe de Sogorb, Lorenzo Gómez de Haedo va posar la primera pedra d‘aquest establiment de beneficència, que es va construir sobre les enrunes del castell palau del rei Martín i de l‘Infant Enrique Fortuna.148 4.6 VINARÒS Hospital de Caritat L‘Hospital de Caritat era un hospital per a pobres, era propietat de la vil·la. Malgrat que era suficientment gran per a poder fer una bona distribució de sales, departaments i oficines, només acollien alguns malalts pobres, potser per falta de diners o per la deixadesa de la gent. Els militars tenien preferència i l'empraven sovint, però encara que pagaven l‘estada que suposava alguna renda per a l‘Hospital, la presència dels militars, redundava en perjudici dels pobres de la població. Per altra banda l‘Hospital es mantenia amb les almoines procedents de l'Associació de Beneficència de dones. Fig. 40- Vista de Vila-real, dibuix de l’obra de Miralles «Crónica de la provincia de Castellón de la Plana»149dins de «Crónica general de España. Historia ilustrada y descriptiva de sus provincias» 148 149 Balbas (1892) p 401. Miralles (1868) p 17. 128 3. Institucions sanitàries 4.7 POBLES RESTANTS Pel que fa a la resta de pobles de Castelló, quan Madoz descriu la província recull en un quadre sinòptic 32 pobles150on hi havia alguna mena d‘assistència benèfica. Madoz en aquest quadre sinòptic només recull Hospitals de caritat en 13 pobles: Alcora, Ares del Maestrat, Artana, Begís, Cortes d‘Arenós, Coves de Vinromà, Xèrica, La Jana, Nules, Onda, Pobla d‘Arenós, Vilafermosa i Vistabella. Però si observem el quadre següent que nosaltres hem elaborat a partir de la informació que donen els col·laboradors, respecte de cada poble, apareix una divergència, perquè hi ha també un total de 29 pobles on enregistren l‘existència d‘alguna institució benèfica que anomenen de diverses maneres com hospital, hospital de caritat, hospital per a malalts pobres, hospital per a pobres transeünts, casa-hospital etc. En alguns casos no coincideixen amb els anteriors, havent inclús quatre d‘ells com són: Begís, Cortés d‘Arenós, Coves de Vinromà i Vistabella dels quals no donen cap tipus d‘informació en la seua descripció. A continuació presentem en una taula la relació de pobles recollits pels informadors on diuen que hi havia alguna mena d‘Assistència Benèfica: Alt Maestrat Baix Maestrat Alcalatén Hospital per a tota classe de malalts, a càrrec del rector de la parròquia, amb poques rendes, sostingut per la caritat dels veïns. Hospital, on es donava alberg als transeünts pobres. Hospital per a malalts pobres del poble i transeünts, sostingut per la caritat dels veïns, sota la direcció d'un eclesiàstic i dos infermers. Hospital per a malalts pobres del poble i transeünts sense rendes per a mantenir les càrregues, se sostenia per la caritat dels veïns. Hospital per a malalts pobres i transeünts, en el que es dipositaven els xiquets expòsits que apareixien fins què es presentava l'oportunitat per a conduir-los a la casa bressol de la capital, encara que les rendes només eren de 90 lliures, la bona administració d'aquest establiment feia que res faltara als malalts. Hi havia també un llegat pius, fundat per Bernardo Lagart, destinat a dotar a donzelles pobres, assistir a estudiants pobres i comprar als llauradors pobres una cavalleria o un bou de labor, la dotació era de 38 cafissos, 3 barcelles de blat i 34 lliures 8 sous. Hospital per a pobres, transeünts i malalts del poble, amb molt escasses rendes, es cobria amb almoines. Hospital per a pobres transeünts i malalts del poble, pagat per la Junta Municipal de Beneficència. ALBOCÀSSER ALCALÀ DE XIVERT ALCORA ALMASSORA Plana Alta ARES DEL MAESTRAT Alt Maestrat ARTANA ATZENETA DEL MAESTRAT Plana Baixa Alcalatén 150 Madoz, (edició facsímil, 1987)Tom I, pp 244 a 247. Taules anteriors (facsímils) de pressupostos i despeses en pàgines 35, 36, 37 i 38. 129 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Baix Maestrat Plana Baixa Plana Baixa Baix Maestrat Alt Palància Baix Maestrat Els Ports Baix Maestrat BENICARLÓ BETXÍ BORRIANA CÀLIG CAUDIEL CERVERA DEL MAESTRAT CINCTORRES LA XANA Hospital de caritat, sostingut amb les almoines. Hospital amb rendes de les almoines dels veïns. Hospital dotat amb 1.000 rs anuals pagats de propis. Casa-Hospital abandonada. No tenia establiments de Beneficència. Casa-Hospital molt miserable. Casa-Hospital l'Ajuntament. de pobres que administrava Un Hospital sense rendes. Hospital de caritat. Hospital de Caritat per a malalts pobres, amb 655 rs i 32 mrs pagats per cens d‘alguns particulars, no se pagaven 149 rs 14 mrs per la pèrdua d‘algunes escriptures d'imposició. Es situava en l‘Ajuntament, junt a la presó, la caserna de la Guardia civil, l‘escola i l‘habitació del mestre. Hospital de pobres malalts. Fundat en 1701. Hospital on se celebraven les sessions de l'Ajuntament per haver alienat la casa consistorial per atendre a les preocupacions de la guerra. Hospital per a pobres malalts vianants, socorreguts per la caritat pública. Hospital per a pobres que se sostenia per la caritat pública. Hospital en enrunes per falta de rendes. Hospital menudet sense rendes pròpies. LLUCENA Alcalatén SANT MATEU Baix Maestrat Alt Millars Plana Baixa Plana Baixa Alt Millars Plana Baixa MONTANEJOS NULES ONDA POBLA D'ARENÓS RIBESALVES 130 3. Institucions sanitàries Baix Maestrat Alt Millars TRAIGUERA Hospital sense més definició. Hospital de Sant Julián, tenia de 8 a 10 llits ventilats per a pobres. Mantingut per almoines. Era regit pel rector que hi vivia i un treballador de l'Hospital. Hospital menudet. Hospital amb una renda 3.000 rs./any de les terres. Hospital menut per a pobres mendicants, sense recursos. Hospital sense dotació. Hospital per a l'asil dels malalts pobres amb 2.400 rs de renda. VILAFERMOSA VILAFRANCA DEL CID VILA-REAL VILLAMALUR VIVER XÈRICA Els Ports Plana Baixa Alt Millars Alt Palància Alt Palància Taula 38- Relació de pobles de la província de Castelló, on hi ha constància en el Diccionari, de l’existència d’algun establiment anomenat per la veu Hospital (elaboració pròpia) Fig. 41- Vista septentrional de la ciutat de Peníscola, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1786 per al llibre «Atlante español o descripción general geográfica, cronológica, e histórica de España», Tomo XI, nº8, de Bernardo Espinalt i García (Font: Bivaldi) 131 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 42- Frontispici de l’obra de Vicente Boix «Crónica de la provincia de Valencia» 132 3. Institucions sanitàries 5. PROVÍNCIA DE VALÈNCIA Madoz abordava la Beneficència Pública de la província de València, comparant-la amb la instrucció primària, i comentava que la situació de la beneficència no era tan falaguera com la de la instrucció. De manera que quan es refereix a la província de València comenta "compuesta esta de mas de 300 pueblos [... ]se estrañará sin duda que solo existan establecimientos de esta clase en 36 de dichas pobl." 151 Tal i com refereix, només 36 pobles tenien establiments d‘aquest tipus la qual cosa Madoz ho considerava molt escàs. Per altra banda cal aclarir que en aquest apartat quan parla de pobles es refereix a llocs poblats que estaven distribuïts en 281 ajuntaments i 18 partits judicials.152 Eren establiments dedicats a l‘empara de la humanitat dolenta i desvalguda. Les rendes per a mantindre l‘assistència, en general eren insuficients, creant en conseqüència un considerable dèficit que calia cobrir amb la caritat pública i que de vegades, per no dir en la majoria no era suficient. En cara que quan parla de la ciutat de València ens diu: "piadosa en todos tiempos la c. de Valencia como acabamos de verlo en los asuntos relativos a la religión, no ha sido menos caritativa para con la humanidad atendiendo a los desgraciados por cuantos medios ha sido posible: entre todos los establecimientos, ocupa el primer lugar el Hospital General".153 D‘aquesta cita es desprèn la gran diferència que hi havia entre València ciutat i la resta de pobles de la província, tot i que no era bona la situació de la beneficència en la ciutat cap i casal, era millor que la que presentaven els pobles que estaven sumits en la pobresa i la deixadesa més absoluta. La Beneficència comprenia tota mena d‘establiments: Hospici per a peregrins, hospici per a leprosos, hospici per a escolars pobres o estudiants pobres, hospicis per a malalts pobres, hospicis per a sacerdots necessitats, asil per a dones de mala vida o donzelles en desgracia etc. Al llarg del temps s‘havien refós, però malgrat la reunificació encara hi havia una gran quantitat d‘establiments de beneficència, destacant entre tots l‘Hospital General. Una manera de poder valorar l‘assistència en els centres de Beneficència és a través de l‘anàlisi dels ingressos i les despeses que hi presentaven. Els pressupostos d‘ingressos i despeses corresponents a la Beneficència Pública dels 36 municipis de la província de València, que Madoz anomenava, apareixen arreplegats en la següent taula154on es veu que només hi havia Hospitals amb rendes superiors a 19.000 rs a Alzira, Carcaixent, Gandia, Xàtiva i València, pel que fa a la resta era francament deficient i es reduïen pràcticament a obres pies amb unes rendes insignificants, sotmeses a la caritat. 151 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 200. Els ingressos i despeses d‘aquests establiments es troba resumit a les taules de les pp 201 a 203. 152 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 189. 153 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 260. 154 Madoz (1845-50) Tom XV, pp 328, 329, 330. 133 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Municipis de València ADEMÚS AIACOR ALBALAT DE LA RIBERA ALBALAT DELS SORELLS ALBERIC ALBORAIA ALCUBLES LES ALZIRA ANNA AYORA BENAGUASIL BENIGÀNIM BUNYOL CAMPANAR CANALS155 CARCAIXENT ÉNGUERA GANDIA MASSAMAGRELL MOIXENT OLLERIA 155 Comarca Racó d'Ademús Costera Ribera Baixa Horta Nord Ribera Alta Horta Nord Serrans Ribera Alta Canal de Navarrés Vall de Cofrents Camp del Túria Vall d'Albaida Foia de Bunyol València Costera Ribera Alta Canal de Navarrès Safor Horta Nord Costera Vall d'Albaida Obres pies 2 1 2 1 2 1 6 1 1 1 5 2 1 2 2 1 1 2 2 Hospitals 1 1 1 1 1 1 1 1 Ingressos 247 195 360 22 3.018 1.258 24.985 30 2.705 16.866 1.189 2.085 941 2.161 26.340 406 21.386 375 394 1.276 Despeses 926 195 332 22 2.594 1.258 28.273 30 2.987 16.866 1.189 1.280 941 2.161 27.065 406 16.130 375 394 2.076 Encara que Madoz no ho arreplega, en els Apuntes histórico-descriptivos de la villa de Canals , el prevere Sebastian Sivera Font, assegura que des del segle XVII hi havia un Hospital, perquè hi havia un carrer nomenat de l‘Hospital, en el nº 5 on vivia el retor Dr. Saurina. 134 3. Institucions sanitàries ONTINYENT POBLA DEL DUC POBLA LLARGA PUÇOL PUIG SAGUNT (MORVEDRE) SEMPERE157 SERRA TITAIGÜES VALÈNCIA VALLADA VILLAR EL 158 XÀTIVA XELVA XIVA TOTAL Vall d'Albaida Vall d'Albaida Ribera Alta Horta Nord Horta Nord Camp de Morvedre Vall d'Albaida Camp del Túria Serrans Horta Racó d'Ademús Serrans Costera Serrans Foia de Bunyol 9 1 1 1 3 3 1 1 26 1 1 1 1 86 1 1156 1 1 4 1 1 1 19 9.018 361 1.350 150 315 6.679 218 1.181 135 6.941 361 1.350 150 365 21.318 218 1.181 135 1.725.254 2.168.396 197 23 127.141 855 401 197 23 176.679 1078 401 1.979.515 2.630.124 Taula 39- Ingressos i despeses de la Beneficència en els diversos pobles de la província de València, on Madoz dóna constància que hi havia alguna mena d’establiment benèfic (elaboració pròpia) 156 157 La data de fundació és de l‘1 de maig de 1771. Jiménez Valdivieso (1907) p 72. També conegut com Sant Pere d'Albaida. 158 Oficialment i en castellà, Villar del Arzobispo. 135 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5.1 INGRESSOS Els ingressos corresponents a la Beneficència de la província de València, els presentem a continuació en la següent taula: Ingressos província de València Rendes pròpies Consignacions de l‘Estat Consignació municipal Consignacions eclesiàstiques Arbitris Productes de manufactures Eventualitats Total Rs 820.788 26.648 182.829 227.721 185.997 151.302 384.261 1.979.546 % 41,46 1,34 9,24 11,50 9,40 7,64 19,41 99,99 Taula 40- Ingressos de la Beneficència de la província de València, expressats en una columna en els valors absoluts de la moneda de l’època Rs vn i en l’altra columna els valors es presenten com a percentatges. (elaboració pròpia) Com veiem en l‘anterior taula, en el cas dels ingressos de la Beneficència estem parlant de diversos tipus de rendes que eren arreplegades per la veu en el Diccionari i que presentem a continuació: Rendes pròpies. Representava un total de 820.788 rs, és a dir un 41,46% de tots els pressuposts d‘ingressos que li corresponien a la Beneficència de València. Al igual que en les altres províncies també era l‘ingrés més important, i estava present en la majoria dels pobles en major o menor quantia. Les Alcubles, Bunyol i Puçol encara que hi estaven reflectit com que posseïen obres pies, no constava cap ingrés, ni tan sols per rendes pròpies. Evidentment les rendes més altes corresponien als conjunt d‘establiments que hi havia en la capital, on l‘Hospital General representava un ingrés en aquest apartat del 56,24 %. Consignacions de l’Estat. Aquest apartat només apareixia en la capital, ascendia a 26.618 rs i corresponia a 1,34% dels pressuposts d‘ingressos, estant present en l‘Hospital General i en la Casa de la Misericòrdia, essent francament inexistent en la resta dels pobles de la província. Consignació municipal. Una situació similar a l‘anterior ocorria pel que fa a les consignacions municipals, on a més a més de la casa de la Beneficència de Xàtiva amb 12.000 rs de renda efectiva, la resta corresponia a la capital, concretament a l‘Hospital General, la Casa de la Misericòrdia i l‘associació de les presons de Sant Narcís i Serrans. Era un consignació total de 182.829 rs amb un percentatge de 9,24%. Consignacions eclesiàstiques. Aquesta consignació era de 227.721 rs, és a dir un 11,50%, corresponia pràcticament tota (226.074 rs) a la Casa de la Misericòrdia de València, 1.500 rs eren de dues obres pies de Bunyol. Cal recalcar que a Castelló no hi havia aquest tipus de consignació i a Alacant era molt baixa. Arbitris. Encara que eren 185.997 rs, un 9,40%, aquest tipus d‘ingrés era inexistent a tots els pobles de la província exceptuant la Casa de la Beneficència de Xàtiva que comptava amb 17.500 rs, d‘arbitris efectius, la resta anava a l‘Hospital General (53.300 rs), la Casa de Beneficència 136 3. Institucions sanitàries (45.457 rs) i la Casa de la Misericòrdia (69.280 rs.) només hi havia una quantitat simbòlica de 460 rs per l‘Hospital de sacerdots pobres. Productes de manufactures. Ascendien a 151.302 rs, representaven un 7,64% i procedien dels productes que se fabricaven o elaboraven en dues institucions de la capital: la Casa de la Beneficència i la Casa de la Misericòrdia. La veu arreplegava un ingrés de 500 rs que procedien de la Casa de la Beneficència de Xàtiva. Eventualitats. A diferència de Castelló i Alacant, aquest apartat tenia certa importància, representava un 19,41% i ascendia a 384.261 rs. Cal assenyalar l‘ingrés de 60.600 rs de l‘Hospital de Xàtiva, el de 6.000 de l‘Hospital d‘Ontinyent i 1.200 rs del de Gandia, la resta d‘ingressos corresponien als establiments de València: l‘Hospital General, la Casa de Beneficència, la Casa de Misericòrdia, el Col·legi de Sant Vicent Ferrer, l‘Associació de les presons de Sant Narcís i Serrans i la Germandat del Sant Zel. Passant aquestes dades, expressades en percentatges, a un gràfic de formatge, d‘una manera similar a la que hem fet en les anteriors províncies del País Valencià, podem extraure també algunes conclusions de tipus econòmic que afectava a la Beneficència de la província de València. Si es fixem en el gràfic dels pressuposts d‘ingressos de la Beneficència de València, veiem que el major percentatge corresponia igualment que ocorria en les altres províncies a les rendes pròpies, però ara adquireixen certa importància perquè representaven quasi la meitat dels ingressos, pel que fa a les eventualitats, era el segon ingrés, seguit per les consignacions eclesiàstiques, aquestes consignacions hem de recalcar que estaven absentes o eren quasi insignificants en les altres dues províncies. La consignació municipal, els arbitris i els productes que procedien de les manufactures eren tres ingressos molt igualats, els tres junts representaven un 26 % del total. Per altra banda, tenim que les consignacions de l‘Estat eren merament simbòliques o en la majoria dels casos inexistents. Ingressos província de València Rendes pròpies Consignació municipal Arbitris Eventualitats 19% 8% 9% 12% 9% 1% Gràfic 8- Ingressos de la Beneficència de la província de València en % 42% Consignacions de l’Estat Consignacions eclesiàstiques Productes de manufactures 137 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5.2 DESPESES Els pressupostos de les despeses, segons la veu ascendien a 2.630.124 rs, encara que després de sumar totes les dades donades de forma desglossada en la taula del Diccionari, ens dóna un valor de 2.630.133 rs, que és la dada que posem en la taula. Les despeses totals que corresponien a la Beneficència de la província de València, les presentem expressades en valors absoluts en la moneda de l‘època Rs vn i en valors relatius en percentatges, a continuació: Despeses de la província de València Queviures, utensilis i combustible Farmàcia Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Facultatius Infermers i servents Empleats Sous i despeses de càtedra Despeses reproductives Càrregues de l‘establiment Culte i clericat Despeses generals Total Rs 1.327.084 42.037 180.633 83.594 253.989 97.001 17.517 213.749 225.349 57.976 131.204 2.630.133 % 50,46 1,60 6,86 3,18 9,65 3,69 0,66 8,13 8,57 2,20 4,99 99,99 Taula 41- Despeses de la Beneficència de la província de València, expressats en una columna en els valors absoluts de la moneda de l’època Rs vn i en l’altra columna els valors es presenten en percentatges. (elaboració pròpia) Madoz igualment que en les altres províncies, i seguint la mateixa sistemàtica, ho desglossava en diverses columnes, que corresponien als efectes, el personal i les despeses generals. Dintre dels efectes estaven inclosos els queviures, els utensilis, el combustible, la farmàcia, els llits, la roba, el vestuari i utillatge de farmàcia; en el personal incloïa els facultatius, els infermers, els servents i els empleats, i finalment en el grup de despeses tenia en compte les reproductives, les càrregues dels establiments, les concernents al culte i clericat i les despeses generals. Passem a continuació a comentar la situació econòmica dels diversos establiments: Queviures, utensilis i combustible. Representava una despesa de 1.327.084 rs, amb un percentatge de 50,46 %. La qual cosa ens indica que la meitat d‘aquests pressupostos eren per als queviures i el combustible. Apareix en la majoria dels pobles, però la principal despesa corresponia, com és d‘esperar, per a l‘Hospital General amb 577.410 rs, la Casa de la Beneficència amb 237.000 rs, i la Casa de la Misericòrdia amb 207.212 rs, els tres establiments representaven el 76,98 % en aquest apartat; pel que fa als pobles restants de la província cal que anomenem a Xàtiva on l‘Hospital tenia una despesa de 76.260 rs i la Casa de la Beneficència de 31.920 rs, l‘Hospital d‘Alzira amb 138 3. Institucions sanitàries 11.248 rs, l‘Hospital de Carcaixent amb 13.760 rs i l‘Hospital de Sagunt amb 9.394 rs. Farmàcia. Era una despesa francament baixa de 42.037 rs amb un percentatge de 1,60%, estava en la mateixa línea que les altres províncies però inclús més baixa. Només l‘Hospital de Xàtiva amb 8.000 rs, l‘Hospital de Sagunt amb 5.216 rs i l‘Hospital General de València amb 21.568 rs presentaven xifres d‘alguna importància, en la resta dels pobles era insignificant o simbòlica. Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina. Era de 180.633 rs, que representava un percentatge de 6,86%. En aquest cas les principals despeses corresponien, evidentment, als establiments de la capital, encapçalats per l‘Hospital General que era de 89.750 rs, seguit per la Casa de la Misericòrdia que era de 30.900 rs, la Casa de la Beneficència que era de 25.500 rs, i el Col·legi de Sant Vicent Ferrer que era de 12.014 rs. Pel que fa a la resta dels pobles de la província només hi havia despeses en els centres que tenien certa entitat, com l‘Hospital de Xàtiva amb 9.000 rs i la casa de la Beneficència de Xàtiva amb 8.400 rs, la resta de pobles pràcticament no presentaven despeses, no essent superiors, en cap cas a 1.000 rs. Facultatius. Amb 83.594 rs i un 3,18% ens indica que la presència de facultatius era quasi inexistent en els establiments benèfico-assistencials. En els llocs on hi havia constància de facultatiu la despesa era molt baixa, així en el mateix Hospital General de València, on la despesa era més alta, només ascendien a 68.628 rs, aquesta quantitat representava només el 5,62 % de les despeses totals de l‘Hospital, més baixes eren les quantitats destinades als facultatius en els altres centres de la capital, hi havia únicament constància de facultatius en l‘Hospital d‘En Bou amb 1.070 rs i en el Col·legi de Sant Vicent Ferrer amb 1.300 rs, no existint facultatius ni en la Casa de la Beneficència ni en l‘Hospital d‘estudiants pobres, pel que fa a la Casa de la Misericòrdia presentava una quantitat mínima de 904 rs. En la resta dels pobles cal que anomenem a l‘Hospital d‘Alzira 3.659 rs, l‘Hospital de Gandia amb 2.625 rs, l‘Hospital de Xàtiva amb 4.050 rs, l‘Hospital de Carcaixent amb 678 rs, i el de Sagunt amb 364 rs. Infermers i servents. Encara que era majors que les que corresponien als facultatius, només representava un 9,65% amb una quantitat de 253.989 rs. Apareixia en diversos pobles, però la despesa principal es feia en la capital València. Pel que fa als pobles les despeses eren prou desiguals però en tot cas baixes, a Alzira hi havia una despesa de 1.095 rs, a Gandia de 1.807 rs, a Xàtiva apareixia en dos establiments: en l‘Hospital de Xàtiva amb 6.660 rs, i en la Casa de la Beneficència de Xàtiva amb 750 rs, també hi havia infermers i servents en l‘Hospital de Sagunt amb una despesa de 2.401 rs, en l‘Hospital d‘Ontinyent amb 1.290 rs, a la Pobla del Duc amb 235 rs i finalment a la Pobla Llarga amb només 200 rs. Com podem veure són quantitats insignificants comparables a les depeses que es produïen en els centres de la capital si exceptuem la despesa que provenia de l‘Hospital General amb 223.501 rs, de manera que la resta dels establiments de València a penes presentaven despeses en aquest capítol, l‘Hospital d‘estudiants pobres 2.008 rs, el d‘En Bou 1.500 rs, la Casa de la Misericòrdia era de 3.947 rs i el Col·legi de Sant Vicent Ferrer amb 3.481, no hi havent infermers ni servents en la Casa de la Beneficència. 139 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Empleats. En aquest cas el total era de 97.001 rs. i un 3,69%, també és un percentatge prou baix, indicatiu de la poca quantitat d‘empleats que hi havia en aquesta època dedicats a l‘assistència. A València l‘Hospital General emprava 32.570 rs, xifra que incloïa els empleats dels hospitals d‘En Bou i En Conill, molt més inferiors eren les despeses que presentaven els altres establiments, així la Casa de la Beneficència gastava 11.498 rs i la Casa de la Misericòrdia 19.893 rs, el Col·legi de Sant Vicent Ferrer 12.581 rs, l‘Associació de les presons de Sant Narcís i Serrans 3.650 rs, la Germanor del Sant Zel 1.460 rs. Si en la capital era baix el pressupost de despeses, en els pobles de la província no era molt més superior, només calia que assenyalarem a l‘Hospital d‘Alzira amb 2.101 rs, un obra pia de Benaguasil amb 2.424 rs, en l‘Hospital de Carcaixent era de 1.205 rs, en l‘Hospital de Gandia era de 2.100 rs i finalment en l‘Hospital de Xàtiva era de 4.200 rs. Sous i despeses de càtedra. Amb 17.517 rs i un percentatge de 0,66%, era un despesa totalment absent, apareixia una anotació de 4.919 rs, en una obra pia de Benaguasil i 1.800 rs en la Casa de la Beneficència de Xàtiva. Si observem que és el que passa a la capital veiem que l‘Hospital General de València només utilitzava en educació 3.296 rs, la Casa de la Beneficència emprava la quantitat de 1.200 rs, un poc més de pressupost hi havia en la Casa de la Misericòrdia que era de 5.602 rs i finalment el Col·legi de Sant Vicent Ferrer gastava la quantitat ínfima de 670 rs. Despeses reproductives. Ascendien a 213.749 rs, un 8,13%. En els pobles només hi havia un apunt en la Casa de la Beneficència de Xàtiva amb 3.400 rs, per altra banda, no hi apareixia aquest pressupost en l‘Hospital General de València, la principal despesa reproductiva corresponia a la Casa de la Misericòrdia, que tenia una despesa de 118.758 rs seguida de la Casa de la Beneficència amb 91.582 rs. Càrregues de l’establiment. Representaven un total de 225.349 rs, amb un 8,57%. Aquesta era una despesa que apareixia reflectida en la gran majoria dels pobles, encara que eren quantitats molt reduïdes. En la província de València, exceptuant Alzira amb 5.369 rs, Benaguasil amb 8.897 rs, Alberic amb 2.594 rs, Carcaixent amb 6.986 rs i Xàtiva amb 7.900 rs, la resta de pobles no superava els 2.000 rs, havent-hi varies xifres de 23 rs. En la capital, l‘Hospital General de València tenia una càrrega de 85.081 rs, seguit de la Casa de la Misericòrdia que era de 29.769 rs i el Col·legi de Sant Vicent Ferrer amb una càrrega de 11.479 rs, la resta eren inferiors a 2.000 rs. Culte i clericat. Es tractava d‘una despesa menuda de 57.976 rs i un 2,2%. En els pobles la més important era la de l‘hospital de Xàtiva que ascendia a 3.300 rs, seguida de l‘hospital de Gandia amb 1.690 rs, la Casa de la Beneficència de Xàtiva 1.500 rs, i l‘Hospital d‘Alzira amb 500 rs. En la capital, l‘Hospital General de València era el que presentava un major pressupost de 46.567 rs, seguit a molta distància de la Casa de la Misericòrdia amb 2.200 rs, el Col·legi de Sant Vicent Ferrer amb 1.299 rs i finalment la Casa de la Beneficència amb 500 rs. Despeses generals. Eren les despeses que no es podien classificar, representaven un total de 131.204 rs, un 4,99%. L‘Hospital General amb 71.566 rs, la Casa de la Beneficència amb 10.000 rs, la Casa de la 140 3. Institucions sanitàries Misericòrdia amb 18.900 rs i el Col·legi de Sant Vicent Ferrer amb 8.345 eren les més elevades. Totes aquestes dades les passem igualment que en el cas dels ingressos a un gràfic de formatge, on representem les despeses en percentatges, aquest gràfic permet visualitzar millor la càrrega econòmica que representava cada despesa. La meitat de les despeses corresponien als queviures, utensilis i combustible, és a dir, al manteniment dels establiments, sobretot la part dedicada a la manutenció dels atesos i dels acollits. La despesa següent, es refereix a la produïda pels infermers i servents, però és prou inferior amb molta diferència, la qual cosa ens fa pensar en el poc personal assistencial remunerat que es dedicava a treballar en aquests establiments, i si el que fem es parlar dels metges, podem veure que es tracta d‘una despesa insignificant, només del 3 %, percentatge que ens indica, que en la majoria dels establiments benèfics, no existia la figura del facultatiu, asseveració similar podem fer en el cas de la despesa de la farmàcia, que està absent pràcticament. Pel que fa a la despesa dels empleats dels centres també és prou insignificant, la qual cosa delata la inexistència en alguns casos i en altres mínima, de persones que atenien els establiments. Les càrregues dels establiments, que en general es refereixen als impostos, eren superiors a qualsevol dels altres conceptes que hi apareixen. Cal recalcar que en el cas de la província de València existia un despesa reproductiva que representava el 8%, corresponent per complet a la Casa de la Maternitat de la ciutat de València, essent nul·la en tots els altres centres assistencials. Despeses província de València Queviures, utensilis i combustible Llits, roba, vestuari i utillatges de cuina Farmàcia Facultatius Infermers i servents Sous i despeses de càtedra Càrregues de l’establiment Despeses generals 8% 2% 8% 1% 4% 5% Empleats Despeses reproductives Culte i clericat 50% 10% 7% 2% Gràfic 9- Despeses de la Beneficència de la província de València en % 3% De la mateixa manera que hem fet quan hem estudiat les dades econòmiques de la Beneficència de les altres dues províncies, tant en el cas de la província d‘Alacant com en el de la de Castelló, creiem que ara també resulta interessant poder veure el document 141 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz original del Diccionari, document que ens ha servit de base, per poder extraure totes les dades que hem treballat anteriorment. En el Diccionari, la taula de les dades econòmiques de la Beneficència de la província de València, consta de tres pàgines, és a dir hi ha menys informació que en la província de Castelló que eren quatre pàgines i més que en la província d‘Alacant que eren només dues pàgines. Madoz presenta les rendes que es refereixen als pressupostos d‘ingressos de la província de València, en una pàgina i mitja i les despeses que corresponien als establiments de la Beneficència de la província en un altra pàgina i mitja. En aquestes tres pàgines podem apreciar novament, la manera de processar les dades, pròpia del segle XIX. Fig. 43- Gravat dins del llibre «Wanderings in Spain» de Théophile Gautier, publicat a Londres l’any 1853 (p 297) on Gautier conta el viatge que va realitzar a Espanya l’any 1840 Tot seguit, després dels tres fulls del Diccionari, descriurem els establiments benèfics més importants que hi havia en la província de València, durant la primera meitat del segle XIX. Els establiments més important en l‘època de Madoz, i que són arreplegats pel Diccionari, estaven a València que era la capital, Alberic, Gandia, Llíria, Sagunt i Xàtiva. Dels establiments d‘aquests pobles, Madoz dóna bona constància en el Diccionari, i ho fa d‘una forma més detallada, per la qual cosa nosaltres també els tractarem de forma més extensa. En el treball, parlarem en primer lloc de l‘Hospital General de València, per la seua importància i després, de la resta dels establiments benèfics de la ciutat de València, i a continuació seguint un ordre alfabètic ho farem de la resta dels establiments d‘aquests pobles, finalment presentarem en una taula la resta de pobles de la província de València, on Madoz expressa l‘existència d‘algun establiment anomenat pels informadors Hospital. A continuació, presentem els fulls facsímils del Diccionari, que corresponen a les dades que hem comentat, relatives als pressupostos d‘ingressos i despeses de la Beneficència de la província de València: 142 3. Institucions sanitàries Fig. 44- Pàgina 201 del Tom II, de l’edició facsímil del Diccionari de l’any 1987 que correspon a la pàgina 289 del Tom XV del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de València 143 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 45- Pàgina 329 del Tom XV del Diccionari, corresponent la meitat a les Rendes i l’altra meitat a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de València 144 3. Institucions sanitàries Fig. 46- Pàgina 330 del Tom XV del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de València 145 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5.3 VALÈNCIA Fig. 47- Vista septentrional de la ciutat de València, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I» (Font: Biblioteca Valenciana) Hospital General159 Introducció A principis del segle XV la ciutat de València tenia diversos Hospitals però els bojos anaven vagant per la ciutat sotmesos a les injuries i mofes de la gent i de tota la xicalla, el pare Joan Gilabert Jofré, religiós mercedari, company i secretari de Sant Vicent Ferrer, el dia 24 de Febrer de 1409, va presenciar un d‘aquests espectacles tan lamentable com freqüent, quan anava a l‘església a donar un sermó, aquest fet, el va impressionar de forma important fins al punt que per a evitar que tornara a succeir un altra vegada, va instar a la població, mitjançant el sermó que hi va donar a continuació, que es construira un establiment sanitari que arreplegara a aquest tipus de malalts, les seues paraules foren: "En la present ciutat, ha molta obra pía, é de gran caritat é sustentació: empero una ni manca que‘s de gran necessitat, so es, un hospital, ó casa hon los pobres inocents é furiosos fosen acollits. Car molts pobres inocents é furiosos van per aquesta ciutat, los cuals pasen grans desaires de fam, fret é injuries. Per tal com per sa inocencia, no saben guanyar, ni demanar lo que han menester para sustentació de llur vida: é per só dormen per les carrers é perixen de fam o de fret, é moltes malvades persones, no havent Deu 159 Madoz (1845-50) vol XV, en l‘edició facsímil tom II, p 260 a 268. 146 3. Institucions sanitàries davant los ulls de sa conciencia, los fan moltes injuries, é nuchs,é señaladament llá hon los troven adormits los nafren, é maten alguns, é á algunes inocents ahonten. E eixí mateix los pobres furiosos fan dany á moltes persones anants per la ciutat; é aquestes coses son notories á tota ciutat, perque seria sancta cosa é obra molt sancta que en la ciutat de Valencia fos feta una habitació é hospital, en que semblants folls é inocents estiguesen en tal manera, que no anasen per la ciutat, ni poguesen fer dany nils no fos fet." 160 Aquestes paraules varen calar en la sensibilitat de Lorenzo Saloni, qui al concloure l‘ofici religiós va reunir un grup d‘amics.161D‘aquesta manera deu162 valencians a instàncies del pare Joan Gilabert Jofré el 15 de març de 1409 fundaren l‘Hospital de bojos, essent el primer hospitaler Lorenzo Saloni, impulsor de l‘obra del Pare Jofré. El rei Martí l‘Humà va atorgar dos privilegis, 163 un era de 1409 quan es varen començar les obres de l‘Hospital i l‘altre amb data de març de 1410 que és el document fundacional de «l‘Hospital d‘ignoscents, folls e orats». 164El 23 de maig de 1512165 reunits la Junta, l‘Ajuntament i 9 administradors de l‘asil determinaren reunir, l‘asil dels bojos i els Hospitals de la Reina166, d‘Esclapés167 i de Sant Llàtzer168 per a 160 161 Boix (1855) pp 143, 144. Segons Boix els amics de Saloni eren de la classe de ciutadans i s‘anomenaven: Bernardo Andreu, Fernando García, Francisco Barceló, Pedro Zaplana, Jaime Domínguez, Pedro Pedrera, Sancho Calvo, Juan Armenguer, Estevan Valenza i Pedro de Bonia. 162 Boix en Valencia histórica y topográfica ens diu que són 13 homes els fundadors de l‘Hospital tom II p 288. 163 Amb aquests privilegis del rei Martí, l‘Hospital podia adquirir cens, cases terres i altres béns fins a un límit de 5.000 florins, equivalent en 1850 a uns 47.058 rs 28 mrs. 164 Les clàusules arreplegades en la fundació de l‘Hospital es poden resumir d‘aquesta manera: 1) El nombre d‘administradors era deu, exceptuant els eclesiàstics, cavallers, jurisconsults i escrivans. 2) Si algú dels administradors ho deixava per qualsevol causa, al nou administrador li havia de pagar 500 sous, per a sostindre les necessitats de la casa. 3) Els administradors havien de ser de València o del regne. 4) Entre els deu administradors s‘havia d‘elegir un Clavari, l’Hospitaler, amb 500 sous i l‘obligació de velar pels interessos del centre. 5) Llicencia per a captar per València i el regne. 6) Potestat de l‘Hospitaler per arreplegar als folls que vagaren per la ciutat. 7) Si el foll arreplegat era reclamat per familiars, la situació l‘havia de resoldre el Justícia, i si tenia diners i es quedava en l‘Hospital havia de pagar la manutenció. 8) Si el malalt moria en l‘Hospital i tenia bens, si no havia pagat manutenció i els familiar s‘havien desentès, l‘herència passava a l‘Hospital, en canvi si els familiars havien pagat la manutenció del dement, l‘herència passava als familiars. 9) El rei havia de concedir el privilegi de 5.000 florins. 10) Tant que no tenien l‘edifici de l‘Hospital construït, demanaven permís per arreplegar als bojos en diversos punts de la ciutat i no rebre cap multa per aquest motiu. Els deu punts foren admesos i va quedar constituït l‘Hospital d‘Ignosents. 165 A partir d‘una sentència arbitral de Ferran el Catòlic es va ordenar la reunificació dels hospitals de València en només un Hospital únic. Els Hospitals unificats foren: 1) Hospital d‘Ignoscents fundat en 1409, 2) Hospital de la Reina o Santa Llúcia fundat en el segle XIII per Na Constança esposa de Pere III d‘Aragó i ubicat extramurs, 3) Hospital d‘En Clapers fundat el 22 de setembre de 1311 pel mercader Bernat de Clapers (també anomenat Bernardo Esclapes), amic íntim d‘Arnau de Vilanova (Lopez Piñero, La medicina y las ciencias biológicas, 2004, p 27). L‘Hospital estava sota la direcció de la ciutat i 4) Hospital de San Llàtzer fundat a principi del segle XIII. 166 L‘hospital de la Reina en el segle XIV estava ubicat en el carrer de la Reina (carrer de la Sang), en el lloc on en el segle XIX estava la Real Casa de la Enseñanza y Cofradía de la Sangre, també actuava com asil de xiquets abandonats o expòsits. 167 També s‘anomena d‘En Clapers o de Santa María. Estava situat extramurs en el carrer Murviedro (Sagunt), igualment que l‘Hospital de la Reina també acollia expòsits, segons Orellana (1923, tom I, p 631) en el segle XIX en aquesta localització, estava la casa del marqués d‘Aytona. 147 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz que els pobres estigueren millor assistits, es varen establir les infermeries i les cases d‘expòsits, acordant el pagament de tots els deutes pendents d‘aquells hospitals inicials i els dels seus grups, mantenint en local separat i extramurs l‘Hospital de Sant Llàtzer per a leproseria, pel tipus de malalts que hi havia. La reunificació dels Hospitals la va confirmar el papa León X mitjançant la butlla donada en Roma a 11 de juliol de 1514. Els Hospitals reunits prengueren el nom d‘Hospital General. Fig. 48- Quadre pintat a l’oli per Joaquim Sorolla, representa el moment que el Pare Joan Gilabert Jofré defèn a un dement de la violència de la gent del carrer. (Font: Ajuntament de València) Madoz comença a parlar de l‘Hospital General fent una descripció de la constitució de l‘Hospital des del segle XV, amb la reunificació dels diversos hospitals que hi havia en aquest segle, i que foren l‘inici de l‘Hospital General, fins a la seua època; a continuació aborda, tant la càrrega assistencial que suportava com el tema econòmic, amb els ingressos i les despeses que representava el seu manteniment, durant els anys que es va escriure el Diccionari: "Tenia la ciudad a principios del siglo XV varios hospitales, donde se curaba a los enfermos; pero los dementes se encontraban abandonados por las calles, según hemos indicado ya hablando del santuario de Ntra. Sra. de los Desamparados, y que en virtud del sermón que predicó el P. Jofré, se fundó un hospital para estos: lo cual tuvo efecto 168 L‘Hospital de Sant Llàtzer estava ubicat extramurs, en el carrer de Murviedro, atenia als malalts de Sant Llàtzer, que era el mal de lebrosia o lepra. Estava format per diversos edificis i una església. Segons Tramoyeres, (1889, pp 352, 353) els oficials i mestres sabaters varen fundar en 1300 un hospital "puesto bajo la invocación de San Lázaro, comprando al efecto algunas casas junto a la parroquia de San Lorenzo. Al verificarse la fusión de oficiales y maestros en 1421, los segundos aceptaron la obligación de sostener las camas del Hospital. Subsistió la institución varios años, pero al acordarse en el de 1513 la reunión de todos los hospitales que había en Valencia, las camas pasaron al general, y allí han estado hasta principios del siglo. La administraba el clavario de oficio". Segons Tramoyeres en 1697, es gastaren 181 lliures valencianes, és a dir 653 pessetes 75 cèntims, en restaurar els llits que hi havia en la sala de febres. 148 3. Institucions sanitàries en el mismo local de que ahora tratamos. Reunidos el cabildo, el ayuntamiento y 9 de los administradores de este asilo en 23 de mayo de 1512, determinaron nombrar comisionados con poderes suficientes para que trataran de la reunión de todos los hospitales, con el fin de que los pobres estuvieran mejor asistidos, y por sentencia arbitral se unieron en efecto el asilo de enagenados los hospitales de la Reina, Esclapés y San Lázaro, cargando con la obligación de pagar las deudas de los que a él se unían y de dirigir en local separado y estramuros, el último de aquellos, para recibir a los leprosos, tomando el nombre de Hospital general. Asi reunidos continuó su adm. á cargo de una comisión del ayunt. compuesta de los 2 jurados primeros de caballeros y ciudadanos, un canónigo y uno de los 10 diputados: en 1785 el Sr. D. Carlos III aprobó las nuevas ordenanzas, por las que el gobierno del hospital quedó al cargo de una junta compuesta del M. R. arz., un canónigo, un regidor, 4 ecl., 4 nobles, 4 hacendados y el rector del establecimiento, y posteriormente ha pasado á las diferentes juntas de Beneficencia, organizadas con arreglo á las leyes vigentes. Ademas de estas ant. agregaciones, se le han unido en 3 de agosto de 1847 los hospitales de En-Bou y EnConill, cuyos bienes han entrado en el acerbo común; y por convenio formalizado con la univ. Literaria, se le agregó en 17 del mismo mes y año, el hospital de Pobres estudiantes, aceptando sus obligaciones y cargos, y entrando por consiguiente en posesión de sus bienes y derechos. Grandes han sido los sacrificios que ha hecho la junta directiva del establecimiento para elevarse á la altura en que se halla, principalmente desde 10 de julio de 1847, en que se encargó del hospital. " 169 Inicialment l‘Hospital General tenia una Comissió de l‘Ajuntament que estava composta per quatre administradors, un canonge de la Catedral de València, dos Jurats: un de Cavallers i l‘altre dels ciutadans, i finalment un particular, que era un mercader que havia de ser un dels deu de l‘Hospital d‘Ignoscents (Diputats de l‘Ajuntament). Se celebraven dues juntes a la setmana i tots els acords eren nemine discrepante. 170 En 1785 les noves ordenances deixaren l‘Hospital a càrrec d‘una Junta composta per l‘arquebisbe, un canonge, un Regidor, 4 eclesiàstics, 4 nobles, 4 hisendats i el rector de l‘establiment. En 1790 es va agregar un establiment, fundat per Na Felicia Zapata de Calatayud, comtessa vídua de Cirat, aquest establiment estava destinat a convalescents. Així en un Hospital amb una única administració estaven reunides les quatre rames de la Beneficència. Fig. 49- Imatge del setgell de l’Hospital General de València, l’any 1814, en el llibre de Carreras Candi (1927): «Geografia General del Reino de Valencia» Posteriorment en el segle XIX, va passar a ser regit per les diferents Juntes de Beneficència. En aquest segle amb data del 3 d‘agost de 1847 s‘ajuntaren a l‘Hospital General els tres Hospitals: En-Bou, En-Conill i per conveni amb la Universitat Literària, 169 170 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 260. Diccionari (1845-50), tom XV, p 387. Per unanimitat. 149 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz l‘Hospital de pobres estudiants. Les monges de Sant Vicent de Paul s‘hi ocupaven del funcionament domèstic, així d‘afalagadores eren les paraules de Madoz al parlar de les germanes de la Caritat: "Los 3 departamentos que comprende, por efecto de las dichas reuniones, á saber: de enfermos, de espósitos y de dementes, han recibido considerables mejoras, en las cuales no tienen la menor parte las virtuosas hijas de San Vicente de Paul, que con una caridad sin límites, acuden á todas las necesidades, dirigen todas las operaciones domésticas, consuelan en fin á tanto desgraciado como allí se reune: cada vez que visitamos esta clase de establecimientos, adquirimos mayor conviccion de que solo es dado á la dulzura de la mujer el sobrellevar las flaquezas de la humanidad".171 En 1848 hi havia unes 50 germanes de la Caritat, que s‘encarregaven de l‘Hospital, en 1866 continuaven essent aproximadament 50 germanes. També hi havia tres congregacions adscrites a l‘Hospital: la congregació de les dones il·lustres hospitalàries, la congregació de Sant Felip Neri i finalment la congregació del Cor de Jesús, les persones de les congregacions eren gent acomodada que hi anaven a pentinar i tallar les ungles així com a adoctrinar en la fe cristiana. Fig. 50- Dibuix de la porta que donava accés a l’església de l’Hospital dels folls de València, vista des d’un dels patis interiors de l’Hospital (Font: Sempere, 1959) Edificació L‘ Hospital General, estava ubicat en el carrer del seu nom, illa 278, nº 15 i 35, delimitat pel triangle format per la murada (hui és el carrer Guillem de Castro) el carrer del Funeral (hui és el carrer Quevedo) i el carrer de l‘Hospital que donava al Portal dels Innocents o Portal de Torrent. Confrontava amb el Col·legi Art Major de la Seda i l‘església de Santa Llúcia. 171 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 260. Diccionari (1845-50) tom XV, p 387. 150 3. Institucions sanitàries Fig. 51- Secció del plànol del pare Tosca, la zona de l’Hospital General, està delimitada per una línia que té forma triangular, un dels costats és tota la murada Al principi del segle XVI es varen fer les reformes adients per acollir als malalts en l‘Hospital General. En 1565 l‘Hospital General va sofrir un incendi que el va destruir per complet, essent reedificat en el mateix lloc, construint-se un edifici que, en paraules de Peset Vidal era "más suntuoso, que hoy se conserva en el más brillante estado y que seguramente compite con los mejores de España y del estranjero".172 Després d‘aquest incendi de 1545, és quan comença una nova etapa en l‘Hospital, construint-se noves sales, com la sala dels malalts de febres i la sala del mal de siment que es va concloure en el segle XVII, en aquest segle es va configurar l‘Hospital General tal i com aplegaria a l‘època de Madoz. L‘edifici de l‘Hospital General era sòlid i majestuós, i de grans dimensions amb prou capacitat, segons escriu Settier en 1866, "el actual edificio que se comenzó en 1494 es tan vasto que en su perímetro pudiera formarse un pueblo."173 En 1855 Vicente Boix ens descrivia d‘aquesta manera l‘Hospital General: "La enfermería principal o de las clases generales, situada a la entrada del Hospital General, mirando la puerta al N., y comprendida entre tres huertos por la parte de E. N. 172 173 Peset Vidal (1879) p 166. Settier (1866) p 170. 151 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz y O., y un gran patio al S., tiene 440 palmos valencianos 174 de N. a S., y la misma dimensión de E. a O. Su planta forma una cruz, en cuyo centro se eleva un cimborio, que da luz abundante a los cuatro grandes salones que forman sus aspas en cada uno de sus dos pisos. Cada salón está sostenido por 32 columnas de 24 palmos de elevación, 14 de ellas colocadas a las dos partes laterales, y en posición de sostener los pisos superiores, y 18 incrustadas en la pared, de la cual solo sale la media caña, el cornisamiento y basa. Emprendióse la segunda enfermería, destinada hoy a clínicas, sin que conste a punto fijo los motivos que mediaron para ello[...] construyóse otra enfermería al S.E. de la anterior, también en forma de cruz, pero de dimensiones diferentes; porque el terreno era escaso, y no podía trazar los brazos de E. y S. Más que en señal para continuar caso de adquisición los huertos que la circuyen. La nueva enfermería en la construcción es exactamente igual a las anteriores. Tiene 330 palmos valencianos de N. a S., e igual distancia de E. a O.; debiéndose tenerse presente, que las aspas de N. y O., que tienen la mayor longitud, alcanzan 200 palmos valencianos desde la entrada a la tangente del círculo que en la figura proyectada forma el cimborio que da luz a todas ellas; y los brazos de E. y S. Solo tiene 64 palmos valencianos. Los dos brazos grandes están sostenidos por 40 columnas cada uno, 18 sobre que se apoya el piso superior en dos hileras de a 9, y 22 incrustadas en la pared, de la cual solo sale media caña, cornisa y basa: los otros brazos pequeños solo tiene 12 columnas cada uno, 4 en el centro como sostenimiento del piso superior, y 8 incrustadas en la pared, como se ha dicho."175 Organització Per les explicacions de Madoz podem fer-nos una idea del funcionament de l‘Hospital, on els malalts, expòsits i bojos vivien dintre de l‘Hospital amb total llibertat i independència. Les 18 sales de l‘infermeria tenien una capacitat de 1.100 malalts, distribuïts per malalties i separats els homes de les dones. Les sales estaven ben ventilades i netes, cadascuna tenia tres naus sostingudes per columnes, formant cada quatre una creu grega amb una cúpula central, per on entrava molta llum. Les parets de l‘interior de l‘Hospital estaven xapades de taulellets fins a certa altura, per a poder mantindre més salubre i net l‘edifici. Madoz ens recorda que al departament de bojos s‘havien introduït mètodes escaients per a la seua curació, eliminant els procediments bàrbars tan arrelats i tan vilipendiats per la humanitat. L‘informador de Madoz s‘expressava en aquests termes: "El edificio es suntuoso y regio, y tan espacioso que casi podia considerarse como una pequeña pobl. Los enfermos, los espósitos y los enagenados habitan en él con entera independencia. La parte destinada para enfermeria se compone de 18 salones bien distribuidos, ventilados y limpios, en los que pueden colocarse á la vez cómodamente hasta 1,100 enfermos, distribuidos segun su sexo y la clase de enfermedad que padecen. La destinada á los espósitos es igualmente cómoda, con su correspondiente estufa para preservarlos de la intemperie: en el departamento de locos se han introducido métodos adecuados para su curación, desterrando completamente esos medios bárbaros de que se ha hecho tan incómodo uso en vilipendio de la humanidad. Hay en el mismo establecimiento una casa de baños con 16 hermosas pilas de piedra: las 6 destinadas esclusivamente á los enfermos pobres del establecimiento y los que gratuitamente se reciben de fuera, previa certificación del facultativo y párroco; y las restantes con absoluta independencia y entrada separada para toda clase de personas que abonan por cada baño 3 rs vn; y ademas de todos estos departamentos hay los que ocupan las hermanas de la Caridad y algunos empleados, las aulas de clínica y anatomía, botica, carnicería, horno y por último la igl., que es parr., para todas las atenciones religiosas. 174 El pam valencià era una mida antiga de longitud, que va ser substituïda amb la implantació en el segle XIX del sistema mètric decimal. Un pam valencià equivalia a 23 cm. Altres mesures eren la vara i la polzada. Una vara equivalia a 4 pams i un pam equivalia a 9 polzades. 175 Boix (1855) p 161. 152 3. Institucions sanitàries La asistencia corporal y espiritual está encargada a 9 sacerdotes, 4 médicos, 1 cirujano mayor, 4 tablajeros, 4 practicantes de cirujia y 50 hermanas de la Caridad, con los demás criados subalternos. De modo que puede asegurarse, que este suntuoso hospital compite en todos los ramos con los mas acreditados de Europa."176 Respecte de la capacitat de l‘establiment així com la destinació dels malalts, depenia del sexe i la malaltia que patiren, de tal manera que eren ubicats en els diversos departaments que hi havia, atenent a eixos criteris de selecció, Boix ens informava de la distribució en l‘Hospital General, en la primera meitat del segle XIX: " La enfermería general es capaz de contener natural y desahogadamente 102 enfermos en el piso bajo o departamento de los hombres, y 107 en el superior donde están las mugeres. La enfermería nueva, o destinada actualmente para clínicas, es capaz de 67 enfermos en el piso bajo o de hombres, y de 76 en el superior o de mugeres. Debemos advertir que la colocación natural y desahogada se entiende de camas a pared absolutamente; pues que aunque en casos de gran entrada se aprovechan números a pilar, o sea el blanco que media de columna a columna, es indispensable hacer subir el cálculo entonces a una capacidad doble, comodamente distribuida. Puede establecerse, sin ningún recelo de equivocación, que en una necesidad se pueden colocar sin la menor incomodidad, y con el desahogo suficiente para la buena salubridad, 1000 enfermos en los dos pisos de ambas enfermerías, que constituyen los doce salones de esta clase."177 Els malats que hi havia en l‘Hospital eren distribuïts atenent a les dues classes de medicina que hi havia en l‘època, de medicina i de cirurgia, el metge era l‘encarregat d‘ubicar els malalts, després d‘establir un diagnòstic i d‘acord amb aquest distribuïa els malalts en la sala que li corresponia. Les sales de medicina de l‘Hospital quedaven dividides en cinc seccions, les de cirurgia, estaven dividides en 10 sales, en cada secció o sala s‘atenia a un tipus de malalt, la distribució dels dos grups quedava de la següent manera: Sales de Medicina Sales de Cirurgia 1ª secció: Febres 1ª sala: Oftalmies 2ª secció: Inflamacions 2ª sala: Malalties sifilítiques 3ª secció: Fluxos 3ª sala: Tumors 4ª secció: Neurosi 4ª sala: Contusions 5ª secció: Lesions orgàniques 5ª sala: Ferides 6ª sala: Úlceres 7ª sala: Fractures 8ª sala: Luxacions 9ª sala: Hernies 10ª sala: Diferents malalties A més a més hi havia altres departaments per a circumstàncies especials, com presos, parteres, venèries i convalescència de malalties generals. Aquests departaments estaven separats de les sales generals, de tal manera que a meitat del segle XIX hi havia un departament separat on s‘atenia als malalts de venèries, especialment els sifilítics que en València anomenaven com mal de siment, on només podia entrar el metge i el confessor a més a més dels malalts, un altre departament que estava separat era el que atenia a ferits que tenien problemes de justícia, estava separat mitjançant una tanca de ferro per a evitar que s‘escaparen, i el departament de les dones pobres que havien de 176 177 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 260. Diccionari (1845-50) tom XV, pp 387, 388. Ibídem. 153 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz donar a llum fills legítims però no podien pagar l‘atenció al part i la convalescència en sa casa. Finalment hi havia un altra sala que era destinada a xiquets expòsits, era una sala còmoda i tenia una estufa per a calfar l‘estança. L‘ Hospital General en l‘època de Madoz atenia a tot tipus de malalt que hi ho demanava: "La parte reglamentaria del Hospital General, dictada por la misma ciudad que intervino en su fundación, ha sancionado la costumbre de no rehusar la admisión de ningún enfermo que se presente a sus puertas, cualquiera que sea su procedencia y enfermedad".178 Aquest Hospital encara que estava destinat per atendre malalts pobres, també atenia a malalts que no eren pobres, però que volien hi ser atesos, els malalts entraven per la porta dels Expòsits, en el carrer del Funeral, pagant per l‘assistència 20 rs diaris, les dependències i l‘assistència, estan separades de la resta de l‘Hospital i els malalts podien tindre als seus criats en l‘habitació.179 Fig. 52- Dibuix de la porta que donava accés a l’Hospital General de València, en el pati s’observa l’estàtua del Pare Jofré (Font: Sempere, 1959) En l‘època de Madoz l‘Hospital General, també tenia unes sales dedicades a l‘ensenyament clínic. A més hi havia una casa de banys180amb 16 piques, d‘aquestes, 6 178 179 Boix (1855) p 171. Settier (1866) p 170. 180 Boix (1849) p 223. Dóna informació de la casa de banys de forma més o menys similar a Madoz. " Casas de baños. Los del Hospital tienen diez y seis pilas de piedra jaspe, doce para el servicio del público a 3 rs. cada baño, y cuatro gratis para los pobres, con total separación unas de otras. Los de Espinosa, calle de Carnicers. Los de S. Rafael, calle de Falcons. Los del Almirante, calle del mismo nombre. 154 3. Institucions sanitàries eren per a malalts pobres i la resta separades d‘aquestes eren per al públic en general, previ pagament de 3 rs vn. A més a més, hi estaven les dependències per a les monges i els empleats; també hi es trobaven les aules de la clínica i l‘anatomia, la farmaciola, la carnisseria, el forn i l‘església que també era parròquia, amb 9 sacerdots. Com a personal sanitari, hi havia 4 metges, un cirurgià, 4 ―tablajeros‖ (entablilladors) 4 practicants de cirurgia, 50 monges de la Caritat i demés criats subalterns. Aquest Hospital, com podem veure era un dels més importants d‘Espanya i competitiu amb els d‘Europa. Dades econòmiques Aquest és un apartat del Diccionari que Madoz, com polític actiu, donava molta importància, les dades econòmiques de l‘Hospital General les va presentar en diverses taules, els informadors arreplegaren les dades econòmiques corresponents al quinquenni dels anys 1844, 1845, 1846, 1847 i 1848 en rs vn. En primer lloc parlarem de les rendes que tenia l‘Hospital, les desglossem en ingressos que provenien de rendes fixes que tenia l‘Hospital i altres que provenien de rendes que eren ocasionals o puntuals. Després abordarem l‘apartat dedicat a les despeses. A) Rendes Ingressos de l‘Hospital corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos: Rendes Fixes Les rendes fixes comprenien els cens i lluïsme,181el lloguer de cases i l‘arrendament de terres, aquestes terres i les cases formaven part del patrimoni que l‘Hospital posseïa, i que provenien de les diverses donacions i herències que l‘Hospital havia rebut des de la seua fundació, donacions que eren incentivades per les butlles papals que atorgaven indulgències als que les feien, així com les adquisicions que havia anat fent al llarg dels anys. Un altre increment del seu patrimoni provenia de l‘adjudicació de béns, procedents de la dissolució de dues ordes religioses: els pares Camilos en 1782 i els Antonianos en 1798.182El patrimoni de l‘Hospital havia augmentat enormement, perquè era una institució, on els béns no sofrien les divisions pròpies de patrimonis particulars, que estaven sotmesos en ocasions a divisions per herència, i a més a més posseïa el dret d‘amortització mitjançant el qual les seues propietats no podien ser alienades, així la corona protegia el patrimoni de l‘Hospital evitant la venda de les propietats sense autorització reial o posteriorment el ministeri de Governació. Aquestes rendes fixes, durant els anys 1844 a 1848 són arreplegades per Madoz. Les dades de 1848 corresponen al primer any que s‘havia fet càrrec la Junta de Beneficència. Los de S. Miguel, plaza de la Olivereta. En los meses de Abril a Octubre están abiertos a toda hora; fuera de este tiempo es preciso avisar un día antes". 181 Dret del senyor directe a rebre una part del valor de la cosa emfitèutica o feudal que es transmet a tercera persona, quan el senyor no da ús del dret de fadiga. La fadiga és el dret de prelació que té el senyor directe d‘adquirir la cosa emfitèutica quan el senyor útil la traspassa a un altre per títol onerós. 182 Modesto (2008) pp 40, 41. 155 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz RENDES FIXES Cens i lluïsme Lloguer de cases Arrendament de terres TOTAL 1844 34.062 95.641 281.375 411.078 1845 29.156 90.476 241.519 361.151 1846 32.438 120.055 294.000 446.483 1847 70.537 101.082 246.582 418.201 1848 218.002 163.735 263.573 645.310 Taula 42- Rendes fixes de l’Hospital General en rs vn, corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) Les dades de les rendes fixes les podem representar en un gràfic on observem millor l‘evolució al llarg del quinquenni de les dades recollides per Madoz en el Diccionari. L‘arrendament de terres representava l‘ingrés superior de les rendes fixes, amb una diferència important respecte dels altres ingressos que formaven part de les rendes fixes que tenia l‘Hospital General. RENDES FIXES 700.000 600.000 Rendes en Rs Vn 500.000 Cens i lluïsme 400.000 300.000 200.000 100.000 Lloguer de cases Arrendament de terres TOTAL Rendes fixes 0 1844 1845 1846 1847 1848 Gràfic 10- Gràfic de les rendes fixes en rs vn de l’Hospital General Si observem l‘evolució de les dades durant els cinc anys podem veure un clar augment de cens i lluïsme en 1848, però la veu explica que dels 218.002 rs vn, 190.036 rs vn corresponien al cobrament d‘endarreriments, per tant els ingressos corresponents a l‘any 1848 eren de 27.965 rs vn, xifra que inclús era inferior als altres anys. Per tant la diferència respecte dels altres anys s‘explica perque el cobrament d‘endarreriments fou molt superior als cobrats els altres anys. Respecte del lloguer de cases ocorre una cosa similar, en aquest cas, l‘endarreriment només era de 8.989 rs, corresponent a l‘any 1848 un ingrés propi de 154.746 que encara així era prou més alt que el que hi havia els anys anteriors, però pel que fa a l‘arrendament total de les de terres corresponent a l‘any 1848 era inferior al de l‘any 1846 que era el superior del quinquenni i si tenim en compte el propi d‘aquest apartat, sense els endarreriments, només ascendia a 209.716, xifra que 156 3. Institucions sanitàries representava la inferior dels cinc anys, perquè l‘arrendament de terres anava en franca disminució, presentant al llarg dels anys, moltes oscil·lacions, sobretot a mesura que anava transcorrent el vuit-cents. Durant els cincs anys, el total de les rendes fixes, presentaren variacions, després d‘un ingrés en 1845, inferior a l‘any anterior, en 1846 es presentava un augment, però en 1847 tornava a presentar una disminució, respecte de 1846, aplegant a ingressos similars al 1844, però no obstant això, era en 1848, l‘any que la Junta es feia càrrec de la Beneficència, quan es veia un clar augment dels ingressos totals, probablement relacionat amb una millor gestió en la recaptació, tal i com la veu ho diu, al preocupar-se la Junta en intentar cobrar tots els deutes i endarreriments, i pretendre millorar la Institució de la Beneficència. Rendes Eventuals L‘altre tipus de rendes amb que comptava l‘Hospital, eren les rendes eventuals que passaven a augmentar les rendes fixes. La informació de Madoz en el Diccionari, respecte d‘aquestes rendes és la que presentem en el següent quadre: RENDES EVENTUALS Pensions de les mitres Llegat testamentari Almoines de particulars Diversions públiques Altres rendes eventuals TOTAL 1844 2.450 38.334 43.029 107.988 377.818 569.619 1845 17.880 38.411 113.057 159.918 329.266 1846 12.797 33.169 107.536 171.081 324.583 1847 67.178 25.244 93.016 211.140 396.578 1848 26.365 63.703 92.472 339.628 522.168 Taula 43- Rendes eventuals de l’Hospital General en rs vn, corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) La veu quan parla de diversions públiques, especifica que es tractava de funcions de bous i jònecs, també de volantins, i per altra banda dins de les diversions públiques no hem d‘oblidar que estaven les rendes produïdes per la recaptació de les funcions de teatres i màscares, que era habitual en l‘època. L‘ingrés produït per les diversions públiques, era un apartat, dins de les rendes eventuals prou important, comparable a les rendes fixes produïdes pel lloguer de cases. Però en les rendes eventuals l‘ingrés més alt era el retolat amb el nom d‘altres rendes eventuals, motiu pel qual, en aquest apartat Madoz ho desglossa especificant el tipus d‘ingrés eventual que tenia l‘Hospital, de tal manera que podem veure la procedència dels diversos ingressos, per la qual cosa hem confeccionat un altra taula amb totes les dades econòmiques corresponents a altres rendes eventual. Les dades de les rendes eventuals corresponents al quinquenni que va arreplegar Madoz en el Diccionari les representem en un gràfic on podem veure l‘evolució de les rendes que hem comentat anteriorment. 157 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz RENDES EVENTUALS 600000 500000 Pensions de les mitres Llegat testamentari Almoines de particulars Diversions públiques Altres rendes eventuals TOTAL R Eventuals Rendes en Rs Vn 400000 300000 200000 100000 0 1844 1845 1846 1847 1848 Gràfic 11- Gràfic de les rendes eventuals en rs vn de l’Hospital General Dins d‘altres rendes eventuals, en l‘apartat per aliments i estades corresponent a l‘any 1848 incloem les rendes de: convalescències i administracions, hospitalització de militars, aliments pagats pels dements, estances de malats i ingressats i drets rectorals, perquè aquestes dades no estan especificades en els altres anys. ALTRES R. EVENTUALS Per aliments i estades Productes de banys Certificacions de l‘arxiu Subscripció lactància d‘expòsits Almoines de croades Lloguer de cotxe de difunts Vendes diverses Venda de segó i fem Eventualitats Pressupost provincial TOTAL RENDES 1844 76.606 28.330 1.593 24.352 3.000 4.246 4.351 4.069 231.271 377.818 1845 76.024 21.591 2.444 20.420 6.220 720 705 1.660 30.134 159.918 1846 95.929 22.380 28.195 2.500 22.077 171.081 1847 91.743 18.370 26.996 74.031 211.140 1848 139.430 17.046 756 23.098 3.792 2.907 22.599 339.628 - 130.000 Taula 44- Altres rendes eventuals de l’Hospital General en rs vn, del quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) 158 3. Institucions sanitàries Rendes Totals Finalment confeccionem amb totes les dades anteriors, una taula amb les rendes totals que hi havia en l‘Hospital General, durant el quinquenni estudiat per Madoz, de 1844 a 1848: RENDES R. FIXES R. EVENTUALS TOTAL Total de Madoz 183 1844 411.078 569.619 980.697 1.070.703 1845 361.151 329.266 690.417 690.429 1846 446.483 324.583 771.066 771.080 1847 418.201 396.578 814.779 814.853 1848 645.310 522.168 1.167.478 1.167.485 Taula 45- Rendes totals en rs vn de l’Hospital General durant el quinquenni de 1844 a 1848 ambdós anys inclosos (elaboració pròpia) RENDES TOTALS 1.400.000 1.200.000 Rendes en Rs Vn 1.000.000 800.000 R. Fixes R. Eventuals Total 600.000 400.000 200.000 0 1844 1845 1846 1847 1848 Gràfic 12- Gràfic de les rendes totals en rs vn de l’Hospital General 183 Les dades que apareixen en el Diccionari, presenten diferències en la suma total dels ingressos, el total no correspon exactament a la suma. Les diferències entre els totals que hem calculat i els que figuren en el Diccionari obeeixen a l‘arrodoniment de les xifres a reals menyspreant els mrs. En el cas de l‘any 1844 on presenta una gran diferència, podem atribuir-la a una errada d‘impremta. 159 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Comparació de les rendes de l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX per quinquennis Rendes Fixes Les rendes de l‘Hospital General, havien anat en augment al llarg del segle XIX, en el quinquenni de 1844-1848, es mantenia aquest increment. Podem veure l‘evolució de les rendes fixes de l‘Hospital durant la primera meitat del segle XIX, en la següent taula, on es presenten les dades corresponents a la mitjana anual de 1830-36,184 de 1838-42,185 1844-48,186 i finalment 1849-53,187 quedant de la següent manera: RENDES FIXES Cens i lluïsme Lloguer de cases Arrendament de terres TOTAL Rendes fixes Mitjana anual Mitjana anual Mitjana anual Mitjana anual 1830-36 1838-42 1844-48 1849-53 40.314 69.681 222.349 332.344 26.792 79.223 216.952 322.967 76.839 114.198 265.410 456.447 120.092 182.754 275.473 578.319 Taula 46- Comparació de les rendes fixes de l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX per quinquennis (elaboració pròpia) Totes aquestes dades les representem en un gràfic evolutiu: RENDES FIXES 700.000 Rendes en Rs Vn 600.000 500.000 400.000 300.000 200.000 100.000 0 Cens i lluïsme Lloguer de cases Arrendament de terres TOTAL Rendes fixes 1830-36 1838-42 1844-48 1849-53 Mitjana anual Gràfic 13- Evolució de les rendes fixes en rs vn de l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX 184 Mitjana aritmètica anual dels ingressos econòmics de l‘Hospital General de València expressats en rs vn, corresponents al quinquenni de 1830-1836, provenen de Díez p 45. 185 Aquestes dades provenen de Modesto (2008) p 351. 186 Són dades d‘elaboració pròpia a partir de les dades del Diccionari de Madoz. 187 Modesto (2008) p 351. 160 3. Institucions sanitàries Totes les rendes fixes anaren en augment, al llarg del vuit-cents, però en el període 1838-42 hi ha unes rendes fixes que eren inferiors al quinquenni anterior 183036, hem de tindre en compte que aquest període, 1838-42, correspon al final de la guerra civil carlista, es tractava d‘una època de molta fam amb una societat molt paupèrrima, i que queda reflectida en el total de les rendes fixes que estan disminuïdes, especialment estan disminuïts els cens i el lluïsme, en menor quantia ho està l‘arrendament de terres, mantenint-se lleugerament augmentat el lloguer de cases. En els altres quinquennis la tendència dels ingressos va anar en augment. L‘ingrés més alt de les rendes fixes en tots els quinquennis, va ser el que procedia de l‘arrendament de terres. Rendes Eventuals Podem veure l‘evolució de les rendes eventuals de l‘Hospital General durant la primera meitat del segle XIX, en la següent taula, les dades corresponen a la mitjana anual de 1830-36,188 de 1838-42,189 1844-48,190 i finalment 1849-53191 igual que en la taula anterior: RENDES EVENTUALS Fons pius beneficial Pensions de les mitres Llegat testamentari Almoines de particulars Diversions públiques Altres rendes eventuals TOTAL Mitjana anual Mitjana anual Mitjana anual Mitjana anual 1830-36 1838-42 1844-48 1849-53 20.845 40.335 84.815 31.240 71.740 128.376 377.351 79.334 25.283 97.240 160.217 362.074 490 32.511 40.711 102.814 251.917 428.443 87.961 45.100 82.080 497.242 712.383 Taula 47- Comparació de les rendes eventuals en rs vn de l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX per quinquennis (elaboració pròpia) En altres rendes eventuals del quinquenni de 1849-53 s‘inclou el nou ingrés que representava el pressupost provincial, que en aquest quinquenni era de 261.400 rs. Els ingressos eclesiàstics de l‘Hospital, tan importants en altres temps192varen decaure de forma important a partir de la Llei de desamortització de 1836. El fons pius beneficial era una renda papal, concedida en 1780 a Carles III, que s‘havia d‘invertir en beneficència, consistia en la tercera part del valor dels beneficis eclesiàstics del Regne que sobrepassaren certa quantitat, exceptuant els bisbats i beneficis curats, Carles IV la va reduir a una dècima part, destinant-la no sols a beneficència sinó també a altres fins pietosos. Aquests ingressos anaren disminuint al llarg del segle XIX, fins que foren 188 Mitjana aritmètica anual dels ingressos econòmics de l‘Hospital General de València expressats en rs. vn, corresponents al quinquenni de 1830-1836, provenen de Díez p 45. 189 Aquestes dades provenen de Modesto (2008) p 351. 190 Són dades d‘elaboració pròpia a partir de les dades del Diccionari de Madoz. 191 Modesto (2008) p 351. 192 Díez informa sobre les rendes eclesiàstiques en 1749-1750, dins d‘aquestes la partida de rendes apostòliques va representar un 20 % dels ingressos monetaris de l‘establiment, ingrés que dobla el que hi va haver en 1815. 161 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz eliminats completament pel Concordat de 1851. Podem veure en la taula, que el fons de pius beneficial apareix com ingrés els anys 1830 a 1836 però ja no consta el quinquenni de 1844-48, informació donada pel Diccionari. Una cosa similar va a passar en les pensions de les mitres, aquest ingrés consistia en unes rendes que provenien dels bisbats de Sogorb i d‘Oriola, i de l‘arquebisbat de València, les pensions de mitres desapareixen en 1845 i els anys següents. Els ingressos per les almoines també aniran canviant al llarg del segle XIX sobretot a partir de les desamortitzacions, perquè l‘establiment adquireix un caràcter laic i la gent ja no ho identificava com un obra pia pel seu deslligament religiós. En el gràfic que correspon a l‘evolució dels ingressos per rendes eventuals al llarg de la primera meitat del segle XIX, els fons pius beneficial i les rendes de mitres no apareixen representades per ser unes quantitats molt baixes, no havent-hi cap evolució. Els llegats testamentaris es veuen en franca disminució. Totes aquestes dades les representem en un gràfic evolutiu. RENDES EVENTUALS 800.000 700.000 Fons pius beneficial Pensions de les mitres Llegat testamentari Almoines de particulars Diversions públiques Altres rendes eventuals TOTAL R. Eventuals 1830-36 1838-42 1844-48 1849-53 Rendes en Rs.Vn. 600.000 500.000 400.000 300.000 200.000 100.000 0 Mitjana anual Gràfic 14- Evolució de les rendes eventuals en rs vn de l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX Rendes Totals L‘evolució de les rendes totals que corresponen a l‘Hospital General al llarg de la primera meitat del segle XIX, a través de la mitjana anual de quatre períodes queda reflectida en la següent taula: TOTAL RENDES Rendes Fixes Rendes Eventuals TOTAL Mitjana anual 1830-36 332.344 377.351 709.695 Mitjana anual 1838-42 322.967 362.074 685.041 Mitjana anual 1844-48 456.447 428.443 884.890 Mitjana anual 1849-53 578.319 712.383 1.290.702 Taula 48- Comparació de les rendes totals en rs vn de l’Hospital General, en la primera meitat del segle XIX per quinquennis (elaboració pròpia) 162 3. Institucions sanitàries El total de rendes que tenia l‘Hospital General, amb certes fluctuacions, presentava una tendència a augmentar. Pel que fa a les rendes fixes es mantenien per davall de les rendes eventuals fins al quinquenni 1838-42 on comencen a repuntar, augmentant durant el quinquenni 1844-48, tornant a ser inferiors el quinquenni 1849-53. Cal assenyalar que els anys 1838-42, marcats pel final de la guerra civil -Guerra Carlista- foren anys on l‘economia espanyola era molt delicada amb una pobresa i misèria generalitzada per tot el país, el pes de les rendes eventuals de l‘Hospital, encara que baixa respecte dels anys anteriors, es manté per damunt de les rendes fixes, canviant la tendència en 1844-48, anys que es fa càrrec la Junta de Beneficència i les rendes fixes són superiors a les rendes eventuals, tornant en 1849-53 a ser superiors les rendes eventuals front a les rendes fixes. Així les rendes eventuals, a diferencia de les rendes fixes, que estaven en franca disminució el quinquenni 1844-48, apareixen els anys posteriors molt augmentades, la qual cosa ens indica que els establiments benèficoassistencials en aquells anys es varen mantindre mitjançant aquest tipus de renda, que li donava inestabilitat als establiments sotmesos a les eventualitats econòmiques. RENDES TOTALS 1.400.000 Rendes en Rs.Vn. 1.200.000 1.000.000 800.000 600.000 400.000 200.000 0 Rendes Fixes Rendes Eventuals Total rendes 1830-36 1838-42 1844-48 1849-53 Mitjana anual Gràfic 15- Evolució de les rendes totalsen rs vn de l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX B) Despeses Despeses de l‘Hospital General corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos Les despeses que hi havia en l‘Hospital General, apareixen explicitades sota diversos apartats, les presentem en la següent taula, que l‘hem confeccionada amb les dades que Madoz donava en el Diccionari, per als diversos anys des de 1844 a 1848, respetant les agrupacions que en tot moment dóna la font, en la primera columna posem el concepte general de la despesa i en la següent columna posem el concepte més detallat: 163 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DESPESES Treballadors i culte 1844 1845 102.495 3.325 98.762 34.054 7.462 3.366 13.044 21.054 3.929 11.449 1846 156.033 2.305 105.835 30.878 11.997 9.546 14.346 24.803 5.640 28.743 1847 176.514 3.497 6.154 146.757 107.143 11.057 4.817 15.980 27.300 2.868 22.950 1848 183.975 8.089 - Sous empleats 190.022 Càrrega espiritual 8.721 Cera i culte 6.647 Forment, farina 116.637 pa i forner Carn 95.976 Arròs 13.869 Vi i vinagre 12.506 Oli 16.706 Llenya, carbó i Comestibles 35.907 carbonissa i efectes Fesols 5.000 Sucre, canyella, 24.461 cacau, xocolata Turmes, cigrons, garrofes, verdures 116.533 palla i despeses menudes Drap, llenç, llana, Rober espardenyes i 42.622 guarnimenter Drogues i 15.189 medicaments Farmàcia Llet, vidre, 1.216 ampolletes etc. Censos, vitalicis, llegats perpetus, 10.801 Càrregues orfenesa Rèdits del gas del 51.617 teatre,contribució Jornals d‘obra 52.110 Efectes pedrera 3.701 Efectes fusteria 16.224 Obres Efectes manyeria 18.077 Efectes caldereria 3.267 Efectes llauneria 1.692 Pintura i escultura 7.640 Impressions, enquadernacions 3.863 Escriptori i objectes Drets, curials en 8.655 plets Lactància Lactància d‘expòsits 77.545 Bestretes 42.710 Extraordinari Endarreriments Eventualitats extres 32.394 Total del 61.057.323 Diccionari Suma del 1.032.308 treball 476.119 97.564 77.881 60.886 8.422 14.120 961 6.213 32.205 29.857 5.838 14.502 3.833 7.167 1.334 3.766 1.677 1.406 82.751 802 84.109 713.577 695.467 17.886 17.465 2.403 12.313 57.495 23.121 1.279 7.965 2.917 1.995 1.323 870 733 669 116.733 35.894 768.116 769.068 4.648 15.056 2.924 10.294 32.801 17.804 1.239 2.770 1.950 857 2.488 3.461 2.573 97.539 10.979 19.128 7.428 819.870 819.862 32.765 164.010 48.630 18.686 16.060 3.756 5.999 7.339 1.528 7.969 5.911 11.705 141.345 6.211 1.140.116 1.140.097 Taula 49- Despeses de l’Hospital General en rs vn, corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) 164 3. Institucions sanitàries Empleats i culte. Salari dels empleats de tota classe, càrregues espirituals, despeses de culte i de cera, sous de les monges de la caritat. En aquest apartat anaven incloses les despeses que eren produïdes pels sous al 5 metges, 5 cirurgians i 4 infermers, també el farmacèutic i el director de bojos. Més endavant exposem en un tauler les despeses que Madoz va desglossar per a l‘any 1848, amb els sous dels diversos empleats. Comestibles i efectes. Incloïen les despeses corresponent als aliments que constituïen la dieta. Així d‘aquest apartat, podem fer-nos una idea de quina era la dieta bàsica dels malalts en l‘Hospital que hi estaven acollits. La principal despesa corresponia a forment, farina i pa, inclòs el salari del forner; seguida de la carn. Altra despesa important era la corresponent a les turmes, cigrons, garrofes i verdures. A certa distància estaven en el mateix grup, el sucre, el cacau, la canella i la xocolata. Per altra banda hi havia una despesa similar encara que inferior a les anteriors, de l‘arròs, l‘oli, el vi, i el vinagre. En menor quantitat hi havia una despesa de fesols. La dieta estava basada en cereals i derivats, oli verdures i llegums. En aquest apartat s‘incloïa la despesa produïda per la llenya, el carbó i la carbonissa, també la palla i garrofes. Dels 5 anys documentats, l‘any que va tindre més despesa per aquests conceptes va ser l‘any 1848 amb una despesa total de 476.119 rs i el que menys va ser l‘any 1845 que només va gastar 290.684 rs. - 1844 - 1845 - 1846 - 1847 - 1848 ....... 437.595 rs ....... 290.684 rs ....... 309.669 rs ....... 399.758 rs ....... 476.119 rs Rober. Aquestes eren les despeses que provocaven, tot tipus de roba que era utilitzada en l‘Hospital: roba de llits, llençols, matalàs de llana, mantes, tovalles, roba dels interns, espardenyes etc. L‘any 1844 presentava la major despesa, que era de 42.622 rs. Farmàcia. En les despeses de farmàcia, es comptabilitzava les drogues i medicaments que el metge subministrava als malalts, però també incloïen la llet que es consumia, i les despeses de vidre i ampolles pròpies de la farmàcia. Les despeses per drogues i medicaments era similar els quatre primers anys, però en 1848 es va duplicar a 32.765 rs. Càrregues. Eren les càrregues que suportava l‘Hospital, com censos, vitalicis i llegats perpetus, també despeses d‘orfenesa i els rèdit que representava haver posat gas en el teatre. En aquest apartat crida l‘atenció que la despesa que es va produir l‘any 1848 era de 164.010 rs quantitat extraordinàriament elevada si la comparem amb les despeses que hi varen haver els altres anys que oscil·laven entre 6.000 i 12.000 rs. Obres. En aquest apartat, s‘especificava totes les despeses que eren produïdes pel manteniment de l‘edifici de l‘Hospital. Madoz detallava les despeses pels diversos oficis, incloent el material i els jornals dels treballadors. Les despeses totals que hi hagueren durant els 5 anys que presentava el Diccionari, ens indiquen que l‘any 1844 va tindre una despesa total de 102.711 rs amb prou 165 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz diferència amb la resta, durant l‘any 1847 l‘Hospital no va tindre quasi despeses en aquest apartat: - 1844 - 1845 - 1846 - 1847 - 1848 ....... 102.711 rs ....... 66.927 rs ....... 39.470 rs ....... 27.108 rs ....... 61.337 rs Escriptori. Cal remarcar que en escriptori, Madoz per a l‘any 1844 dóna una despesa de 38,63 20, deu tractar-se d‘una errada, hem considerat que era 3.863 rs 20 mrs, si ho comparem en la resta d‘anys, aquesta despesa oscil·lava de 773 rs de 1846 a 5.911 rs de 1848. Lactància. En aquest apartat s‘arreplegava, les despeses que provenien de pagar a les mares de llet (dides) que donaven a mamar als expòsits, en 1848 la partida destinada a aquesta despesa era de 141.345 rs el doble de despesa que s‘havia produït en 1844 que havia sigut de 77.545 rs. Hi havia dues classes de nodrisses, les que amamantaven als expòsits o bordets en la inclusa, en aquest cas la dida o nodrissa, a més a més de rebre un salari, també tenia inclosa la manutenció, i les que ho feien fora de l‘Hospital en aquest cas només rebien una quantitat per la lactància. Extraordinari. Incloïa totes les despeses difícils de classificar. Fig. 53- Vista de València des de l’entrada de l’Albereda (1806-1820). Dibuix de Frederich Greissler dins del Tom I, 2ª part del llibre «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» d’Alexandre Laborde (Font: Bivaldi) Les despeses que es varen produir en l‘Hospital General durant l‘any 1848, Madoz les desglossa de forma més explícita, les presentem en la següent taula: 166 3. Institucions sanitàries DESPESES Pagat Sous de gener a novembre Culte i clericat Càrregues espirituals Sous Hijas de la Caridad Abonament en diners Hijas de la Caridad 4% l‘administrador general de les rendes Comptable i oficial de comptadoria Arxivista i oficial temporer Pro-secretari des de setembre 5 metges, 5 cirurgians, 4 practicants, 4 receptaris Farmacèutic Administració Director de bojos Capellà administrador d‘expòsits i serveis Comprador Carreter Porter Tallador Hortolà Malalts Ajudants de dements Gratificació pel treball de dements Afaitar bojos Forner Ajudant de la convalescència de Cirat Forment, carn, arròs, vi, llenç i resta de Comestibles comestibles Farmàcia Drogues i efectes de farmàcia Censos Contribucions ordinàries Compra paper per bestreta dels 100 Càrregues milions i censos Sèquies i drets de reg Vitalicis Devolució de bestretes i préstecs Fusteria Llauneria Caldereria Manyeria Obres Obres Materials d‘obra Interessos de capital invertit en la canalització del gas en el teatre Pintar i netejar Impressions, enquadernacions i Escriptori objectes d‘escriptori i plets Costes i drets curials de plets Sous i manutenció de les nodrisses que crien dins de la inclusa Lactància Sous de les nodrisses que crien fora de l‘Hospital Despeses diverses i menudes de difícil Extraordinaris classificació Corrent Endarreriment 14.558 3.885 8.089 15.847 2.237 14.587 22.078 6.398 1.160 4.212 624 41.174 6.345 2.759 1.464 1.656 1.675 1.645 2.680 496 11.222 3.226 2.159 2.667 5.743 322 378.586 32.256 208 29.690 22.644 1.278 8.936 40 2.483 1.528 5.467 4.216 14.014 9.316 7.969 4.847 2.732 36.476 104.869 5.211 8.049 1.392 874 259 259 404 1.469 446 97.532 508 105.428 12.270 487 1.385 23.602 1.272 1.871 1.783 4.671 6.741 6.669 1.064 8.972 294.705 Total 18.443 8.089 18.084 14.587 22.078 7.559 4.212 624 49.224 7.737 3.633 1.464 1.916 1.934 2.049 2.680 496 12.692 3.672 2.159 2.667 5.743 322 476.119 32.765 105.637 41.961 22.644 1.766 10.321 23.642 3.756 1.528 7.339 5.999 18.686 16.060 6.669 7.969 5.911 11.705 36.476 104.869 6.211 1.140.116 TOTALS 845.411 Taula 50- Despeses de l’Hospital General en rs vn durant l’any 1848 167 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz C) Balanç econòmic de l’Hospital General El balanç econòmic de l‘Hospital General, en aquests anys va ser variable, presentant tres anys dèficit (1844, 1845 i 1847), d‘entre els quals destaca l‘any 1844 amb 51.611 rs de saldo negatiu, i dos anys en superàvit, destacant l‘any 1848 amb 27.381 rs. En la següent taula recollim les rendes i despeses "Cuenta de caudales" en paraules de Madoz, durant el quinquenni 1844-1848. Balanç Rendes Despeses Diferència 1844 980.697 1.032.308 - 51.611 1845 690.417 695.467 - 5.050 1846 771.066 769.068 1.998 1847 814.779 819.882 - 5.103 1848 1.167.478 1.140.097 27.381 Taula 51- Balanç de rendes i despeses de l’Hospital General durant el quinquenni 1844-48 (elaboració pròpia) BALANÇ HOSPITAL GENERAL 1.400.000 1.200.000 1.000.000 RsVn 800.000 600.000 400.000 200.000 0 Rendes Despeses 1844 1845 1846 1847 1848 Gràfic 16- Balanç de rendes i despeses de l’Hospital General durant el quinquenni 1844-48 Hem considerat interessant reproduir els fulls originals del Diccionari, on Madoz presenta les diverses taules de les dades econòmiques corresponents als conters de 1844 al 1847, aquestes dades econòmiques concernents a l‘Hospital General de València, ho arreplega com "Cuenta de caudales de los años 1844 al 47 inclusive" i "Estado del Hospital en fin de los años 1844, 45, 46, 47 y 48": 168 3. Institucions sanitàries Fig. 54- Pàgina 388 del Tom XV del Diccionari, corresponent a les rendes de l’Hospital General de València. "Cuenta de caudales de los años 1844 al 47 inclusives" 169 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 55- Pàgina 389 del Tom XV del Diccionari, amb el rètol "Estado del hospital en fin de los años 1844, 45, 46, 47 y 48."corresponent la primera meitat del full a les dades econòmiques de l’Hospital General de València. La resta del full, Madoz presenta el nombre de malalts, dements i expòsits ingressats en l’Hospital General durant els anys 1844-45-46-47 170 3. Institucions sanitàries Fig. 56- Pàgina 390 del Tom XV del Diccionari "Cuenta de caudales de 1848". Dades econòmiques de l’Hospital General corresponents a l’any 1848 171 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Crèdits 1844 1845 1846 1847 1848 59.759 02 Rendes vençudes 264.138 29 261.145 21 236.916 32 266.474 16 Paper moneda Bitllets del tresor comestibles medicines TOTAL al 1848 67.055 28 67.055 28 23.833 29 10.515 32 6.600 00 4.000 00 361.628 18 342.717 13 - 67.055 28 156.055 28 649.018 32 11.180 16 4.000 00 41.053 25 5.982 00 26.400 00 27.967 20 30.616 00 793.761 20 319.153 08 469.566 01 Taula 52- Crèdits a favor de l’Hospital General corresponents als anys del quinquenni 1844 Rendes vençudes i no cobrades de cases, terres i censos. Paper moneda "mucho inútil". Bitllets del tresor de la bestreta de 100 milions. Comestibles Medicines existents en farmàcia. Deute Deute total TOTAL 1844 177.883 03 361.628 18 1845 246.751 18 342.717 13 1846 224.095 23 319.153 08 1847 229.708 01 469.566 01 1848 173.598 22 793.761 20 Taula 53- Deute de l’Hospital General corresponent als anys del quinquenni 1844 al 1848 El 10 de juliol de 1847 es va fer càrrec de l‘Hospital General la Junta de Beneficència, Madoz informa que fins al 31 de desembre de 1848, havien ingressat les següents quantitats de diners: Procedents dels Hospitals d‘en Bou; en Conill i Pobres estudiants, 19.524 rs 29 mrs. Herències de particulars, 41.355 rs 4 mrs. Del cobrament de deutes, 1.159 rs 18 mrs. La totalitat dels ingressos anuals ascendeix a 62.039 rs. 17 mrs. A més a més, 40 herències de diversos particulars.193 Fig. 57- Pàgina 391 del Tom XV del Diccionari, continuació de "Cuenta de caudales de 1848". Dades econòmiques de l’Hospital General corresponents a l’any 1848 193 Madoz (1845-50) vol XV. L‘estat de comptes entre 1844 i 1847 es recull en una taula a la p 261 de l‘edició facsímil, Tom II. 172 3. Institucions sanitàries D) Comparació de l’estat administratiu de l’Hospital General: 1847 Vs 1848.194 Madoz fa una comparació de l‘estat administratiu de l‘Hospital General, comparant el deute que hi havia per aquest conceptes el 10 de juliol de 1847 i el que hi havia el 31 de desembre de 1848, per tal de fer un balanç del primer any i mig en què s‘havia fet càrrec la Junta de Beneficència. Les dades que presenta les resumin en la següent taula: Deute abans de 10 de juliol de 1847 Salaris d‘empleats i vitalicis Articles de consum i efectes Lactància d‘expòsits Cens i contribucions Anticipació de la Junta 54.993 10 311.891 26 12.971 24 106.157 26 486.014 18 Pagat 10 juliol a 31 desembre de 1847 20.213 31 28.861 08 12.971 24 14.247 01 76.293 30 Deute 31 Desembre de 1848 11.753 29 92.711 01 9.365 00 7.768 26 52.000 00 173.598 22 Pagat en 1848 21.684 13 150.171 21 105.137 28 276.993 28 Taula 54- Comparació de les dades econòmiques administratives de l’Hospital General: 1847 Vs 1848 en rs mrs (elaboració pròpia) Fig. 58- Escut antic de l’Hospital General de València (Font: Sempere, 1959) L‘Hospital General abans del 10 de juliol de 1847 tenia un deute de 486.014 rs 18 mrs. S‘havien pagat endarreriments des del 10 de juliol de 1847 i tot l‘any 1848 per un valor de 353.287 rs 24 mrs, quedant per tant, un deute per els endarreriments, el 31 de desembre de 1848, de 132.726 rs 28 mrs. Com es veu per les dades que hi dóna, el deute de l‘Hospital el 31 de desembre de l‘any 1848 és prou inferior al que hi havia el 10 de juliol de 1847. Durant l‘any 1848 per poder fer front a totes les despeses de l‘Hospital pels anteriors conceptes explicitats en la taula, s‘havia fet un pressupost de 173.598 rs 22 mrs, i es comptava amb unes rendes de 170.058 rs 04 mrs, la qual cosa feia un balanç negatiu de només 3.540 rs 18 mrs, que junt amb la resta d‘endarreriments que arrossegava, el deute ascendia el dia 31 de desembre de 1848 a 136.267 rs 12 mrs. 194 Madoz (1845-1850) vol XV, p 390. 173 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Part assistencial de l’Hospital General195 Les persones que eren ateses en l‘Hospital General estaven classificades en tres grups: malalts, dements i expòsits, en el treball utilitzarem aquesta sistemàtica per fer el tractament de les dades que va donar Madoz. En primer lloc parlarem dels malalts, després dels dements i finalment dels expòsits. 1. Malalts Dins dels malalts es distingien: les dones, els homes, els militars i els presos. El nombre de malalts corresponent a homes, dones, presos i militars, que apareixen reflectits en el Diccionari, durant el període de 1844 a 1847, els presentem en les següents taules: MALALTS De l‘any anterior entrades eixides Morts Per l‘any següent 1844 1845 Homes /Dones Homes/Dones 153 1.966 1.665 362 92 177 2.153 1.861 340 129 92 1.899 1.560 305 116 129 2.026 1.722 310 123 1846 1847 Homes /Dones Homes/Dones 116 1.935 1.653 297 101 123 1.805 1.548 237 143 101 2.096 1.694 366 139 143 2.014 1.616 326 215 Taula 55- Malalts (Homes/Dones) ingressats en l’Hospital General, durant els anys 1844, 1845, 1846 i 1847(elaboració pròpia) MALALTS De l‘any anterior entrades eixides Morts Per l‘any següent 1844 1845 1846 1847 Presos/Militars Presos/Militars Presos/Militars Presos/Militars 9 58 56 5 6 246 233 8 5 6 43 46 2 1 5 207 199 2 11 1 46 40 2 5 11 195 193 3 10 5 47 49 6 7 10 186 182 8 6 Taula 56- Malalts (Presos/Militars) ingressats en l’Hospital General, durant els anys 1844, 1845, 1846 i 1847(elaboració pròpia) Podem valorar l‘evolució dels malalts ingressats en l‘Hospital General al llarg de la primera meitat del segle XIX, des del 1800 fins al 1853,196 amb aquestes dades que 195 196 Madoz (1845-1850) vol XV, p. 389. Les dades de 1800, 1825, 1850 i 1853 provenen de l‘informe que va fer Eduardo Jiménez Valdivieso l‘any 1907, sobre l‘Hospital General, el va emetre per a justificar el dret exclusiu a gaudir dels seus béns basat en el seu origen i caràcter, front a les peticions de les províncies de Castelló i Alacant, que pretenien que es fera el repartiment dels béns de l‘Hospital entre les tres províncies, Alacant Castelló i València. Informe p 86. Les dades de malalts corresponents als anys des de 1844 a 1847 corresponen a malalts homes i dones. 174 3. Institucions sanitàries hi ha reflectides en el Diccionari i les dades que hem extret de l‘informe de Jiménez Valdivieso. MALALTS Final any anterior Ingressats Total atesos Curats Morts Final any 1800 316 4.277 4.593 3.569 646 378 1825 168 3.216 3.384 2.600 607 177 1844 339 4.423 4.862 3.815 715 232 1845 232 4.175 4.407 3.527 619 251 1846 251 3.981 4.232 3.434 539 259 1847 259 4.343 4.602 3.541 706 367 1850 282 4.809 5.091 4.031 714 346 1853 265 5.205 5.470 4.510 667 293 Taula 57- Malalts ingressats en la primera meitat del segle XIX en l’Hospital General (elaboració pròpia) EVOLUCIÓ MALALTS HOSPITAL GENERAL 6000 5000 Quantitat de malalts Final any anterior Ingressats Total atesos 4000 3000 Curats 2000 1000 0 Morts Final any 1800 1825 1844 1845 1846 1847 1850 1853 Gràfic 17- Evolució de malalts ingressats en l’Hospital General en la primera meitat del segle XIX Durant la primera meitat del segle XIX el nombre de malalts atesos en l‘Hospital General va anar en augment, de manera que en 1800 eren atesos un total de 4.593 malalts i en 1853 el nombre de malalts ascendia a 5.470. La mortalitat en 1800 fou de 646 morts i en 1853 de 667, és a dir que la mortalitat es va mantenir més o menys estable, encara que hi hagueren algunes vacil·lacions com les de l‘any 1844 que va presentar una mortalitat de 715 persones front a la de l‘any 1846 que va ser la més baixa de 539 persones. El nombre de curats va passar de 3.569 en 1800 a 4.510 en 1853, la qual cosa ens indica que al llarg del temps, va haver en l‘Hospital General un augment de persones curades. En tot moment es va mantenir similar el nombre de malalts que passaven d‘un any a l‘altre. Aquestes xifres són indicatives d‘una millora assistencial en l‘Hospital General. 175 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Moviment malalts l’any 1848 En la següent taula posem la procedència dels malalts, homes i dones, així com el tipus de malaltia pel que varen ser atesos, durant l‘any 1848, segons les dades del Diccionari: HOMES 31 desembre 1847 De medicina De cirurgia Entrades De venèria De ferides De desgràcia De medicina De cirurgia De medicina De cirurgia 1.250 646 237 127 37 1.092 870 286 53 148 2301 2297 malaltia malalts total 152 814 701 499 50 205 28 Curats Eixides Morts 31 desembre 1848 Ciutat i hospicis Pobles de la província Pobles fora província Presons públiques Militars Estrangers malalts procedència DONES 31 desembre 1847 malaltia malalts total 215 malalts procedència De medicina De cirurgia Entrades De venèria De ferides De desgràcia De parts Curats Eixides Morts 31 desembre 1848 De medicina De cirurgia De medicina De cirurgia 1.267 357 156 22 11 15 1.040 526 283 58 136 1907 1828 739 477 7 3 Ciutat i hospicis Pobles fora província Presons públiques Estrangeres 602 Pobles de la província Taula 58- Taula de moviment de malalts d’homes i dones l’any 1848 en l’Hospital General de València (elaboració pròpia) 176 3. Institucions sanitàries 2. Dements197 El director de bojos que hi havia l‘any 1848 en l‘Hospital General era el metge Juan Bautista Perales, que va donar nous aires al manicomi de València, duient a terme, els tres anys que hi va estar una bona quantitat d‘històries clíniques dels dements que estaven ingresats en l‘Hospital General. Els metges dels dements no tenien cap capacitat decisòria respecte dels malalts, estaven sotmesos a les decisions del Pare de Bojos fins a la primera meitat del segle XIX i després estigueren sota la figura del Director Econòmic o Majordorm que era la màxima autoritat dins de l‘establiment. La informació que podem obtenir a través del Diccionari, sobre el malalts dements que hi havia en l‘Hospital General, apareix resumida en les taules següents. En una taula198 podem veure l‘evolució del moviment dels malalts que hi hagué des de l‘any 1844 fins a 1847. 1844 Dements De l‘any anterior entrades eixides Homes Dones 1845 Homes Dones 1846 Homes Dones 1847 Homes 1848 Dones Dones Homes 183 62 16 105 32 14 195 54 21 103 28 14 211 52 28 106 30 18 216 35 11 108 22 6 209 67 40 118 41 16 Morts 34 20 17 11 19 10 31 16 18 21 Per l‘any 195 103 211 216 108 209 218 122 196 108 següent Taula 59- Nombre de dements, desglossats en homes i dones, que estigueren ingressats durant els anys 1844 al 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) Els malalts estaven separats segons el sexe. Considerem que el nombre de malalts dements de l‘Hospital General, atesos durant un any, corresponia a la quantitat resultant de sumar els malalts que hi havia procedents de l‘any anterior més les entrades, seguint aquest criteri, resulta la taula anterior, que ens ha servit de base per confeccionar la següent i el gràfic corresponent, on podem veure que la quantitat d‘homes dements atesos era en tots els anys quasi el doble que el nombre de dones dements ateses. Dements 1844 1845 1846 1847 1848 Homes 245 249 263 251 276 Dones 137 131 136 130 159 Total 382 380 399 381 435 Taula 60- Nombre de dements i relació home/dona, atesos en l’Hospital General durant els anys 1844 a 1847 (elaboració pròpia) 197 198 Madoz (1845-1850) vol XV, pp, 389, 392. En aquesta taula, observem que en les dades de les dones ingressades hi ha diverses errades de transcripció: la dada de per l’any següent de 1845 és 106 i no 196, també la de final de 1847 en una casella dóna 108 que és la correcta i en la que desglossa per malalties de l‘any 1848 és de 118. En la taula hem assenyalat aquestes xifres en negreta. 177 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DEMENTS DE L'HOSPITAL GENERAL 300 250 200 150 100 50 Homes Dones 0 1844 1845 1846 1847 1848 Gràfic 18- Relació de dements, homes/dones, de l’Hospital General, atesos durant els anys 1844 a 1847 Finalment podem establir l‘evolució dels dements al llarg de la primera meitat del segle XIX,199segons la taula 61, on veiem que el total de malalts atesos en 1800 era 197, aquesta xifra va anar en augment al llarg del segle fins al punt que el 1853 el total de dements que hi estaven atesos ascendia a 525, aquest increment en el nombre de dements ingressats no va conduir a una ampliació de la capacitat de les dependències de l‘Hospital General dedicades a atendre als dements. El resultat final fou un garberament de tots els malalts, on s‘havia quasi triplicat el nombre de malalts hi ingressats, sense haver modificat les dependències de l‘Hospital, essent augmentada la quantitat de dements que provenien de totes les províncies fins a estar en una situació insostenible. Segons l‘Anuario de la Estadítica moral de 1860-61 hi havia ingressats 664 dements. Els afectats de malalties vesànies, com es deia a l‘època, hi estaven en una situació francament lamentable, amb molta misèria i abandonats a la seua pròpia sort, sense rebre una assistència digna, fins al punt que per a la gent, anar a l‘Hospital era una gran desgracia que augmentava les dolences que tenien. Tot açò va motivar que es plantejara ubicar els dements en un nou indret, barallant-se en un principi l‘exponent de San Miguel de los Reyes, però es va rebutjar, per la despesa tan gran que calia fer per adaptar l‘edifici, finalment en 1865, es va habilitar l‘exponent de Jesús per atendre als dements, passant part dels dements que hi havia a l‘Hospital General, essent atesos per les filles de la Caritat. 199 Les dades de 1800, 1825, 1850 i 1853 provenen de l‘informe que va fer Eduardo Jiménez Valdivieso l‘any 1907, sobre l‘Hospital General, el va emetre per a justificar el dret exclusiu a gaudir dels seus béns basat en el seu origen i caràcter, front a les peticions de les províncies de Castelló i Alacant, que pretenien que es fera el repartiment dels béns de l‘Hospital entre les tres províncies, Alacant Castelló i València. Informe pp 86 i 87. 178 3. Institucions sanitàries DEMENTS Final any anterior Ingressats Total atesos Curats o donats alta Morts Final any 1800 132 65 197 26 11 160 1825 204 75 279 30 24 225 1844 288 94 382 30 54 298 1845 298 82 380 35 28 317 1846 317 82 399 46 29 324 1847 324 57 381 17 47 317 1848 317 108 425 56 39 340 1850 352 141 493 112 45 336 1853 396 129 525 69 47 409 Taula 61- Dements atesos en l’Hospital General, durant la primera meitat del segle XIX (elaboració pròpia) L‘evolució del total dels dements ingressats a l‘Hospital General des de l‘any 1800 fins a 1853 la veiem en la següent gràfica, que ha sigut confeccionada a partir de la taula anterior que arreplega les dades de Madoz complementades amb les de Jiménez Valdivieso. En aquesta gràfica es pot veure l‘evolució, al llarg dels anys, dels ingressats, els curats o donats d‘alta per ordre judicial i els morts. En les eixides de l‘Hospital, hi estaven anotats, tant els curats, que ho eren per ordre del pare de Bojos perquè mèdicament es considerava que s‘havien restablert, com els donats d‘alta per ordre judicial, ací hem de tindre en compte que l‘Hospital servia per a mantindre la societat lliure de bojos, pobres i malfactors, i era el jutge el que decidia de vegades les altes hospitalàries. EVOLUCIÓ DEMENTS HOSPITAL GENERAL 600 500 Quantitat de Dements 400 300 200 100 0 1800 1825 1844 1845 1846 1847 1848 1850 1853 Total Dements Gràfic 19- Evolució de dements atesos en l’Hospital General, durant la primera meitat del segle XIX 179 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Espècie de bogeria La classificació vigent que hi havia a l‘època és la que apareix arreplegada en les taules del Diccionari, amb una clara influencia francesa, dels alienistes, Pinel i el seu deceble Esquirol. S‘anomenava vesania segons Hurtado de Mendoza, a tota lesió de les funcions de l‘enteniment o de les facultats afectives, sempre que no anaren acompanyades de febre. Segons el mateix autor, la memòria era la facultat de l‘ànima que conservava el record de les impresions, i es localitzava en el cervell. Els diagnòstics dels ingressats eren tal i com exposem a continuació: 1. Mania. Malaltia amb un deliri general. Per a Pinel hi havia una mania sense deliri, on no hi havia cap alteració en el funcionament de l‘enteniment, però si que hi havia una alteració de les funcions cognitives, amb un deliri limitat a un objecte, es tractava de la malenconia, amb un estat d‘humor variable, en moltes ocasions amb una tristesa profunda, sense interès per la vida. Segons Hurtado de Mendoza, es donava aquest nom a una lesió de l‘enteniment en el que hi havia errada de judici o al·lucinacions que conduien a actes de furor, a la permanència dels mateixos actes o de la mateixa idea. Quan el deliri no estava sobre un mateix objecte es diu mania, però si es fixava en un únic objecte s‘anomenava monomania. Littré ens diu que aquest terme havia rebut diverses accepcions, diferents unes de les altres, el populatxo anomenava mania als hàbits rars, les excentricitats que es manifestaven sobre tot per una predilecció excessiva cap a una o altra cosa, però des de l‘antiguitat els metges havien utilitzat la paraula per a designar el furor és a dir la bogeria furiosa. Seguint a Littré, ens diu que en el llenguatge mèdic modern, el terme mania solia ser sinònim de bogeria, així es parla de monomania, lipemania, demonomania, megalomania; finalment Littré acaba dient-nos que la paraula mania utilitzada sola, designava una entitat morbosa especial, que figurava en quasi totes les nomenclatures de les malalties mentals, on el símptoma predominant era l‘exaltació més o menys violenta, amb incoherència; se desenvolupava sota la influència de diverses causes principalment morals, i al igual que en les altres malalties mentals podia ser produïda d‘una manera accidental, per violentes commocions en subjectes no predisposats per l‘herència, quasi sempre tenia un curs agut, franc i acabava de vegades en alguns mesos en curació que podia ser duradora, però altres vegades es podia transformar en crònica i finalment en una demència terminal que conservava quasi sempre certa exaltació, resta de la forma vesànica primitiva. 2. Mania amb furor. Mania amb tendència agressiva, amb furor sanguinari i tendència a cometre actes violents. 3. Mania periòdica. Era una mania amb paroxismes que se repetien de forma regular o irregular, amb una forta excitació nerviosa i una gran alteració de l‘enteniment. 4. Monomania. Terme encunyat per Esquirol deixeble de Pinel, utilitzat per a substituir a la melancolia, amb la finalitat d‘evitar confusions així era una Mania amb una idea dominant. Per a Hurtado de Mendoza era un deliri o bogeria sobre un únic objecte. Littré dóna prou informació sobre el que significa monomania i com ha sigut utilitzada, així després de recordar que havia sigut inventada per Esquirol per evitar la confusió amb la malenconia, aquest mateix autor cau en la 180 3. Institucions sanitàries trampa que volia evitar, perquè no li va assignar un significat ben delimitat, així la va utilitzar en dues accepcions, molt diferents, una el deliri parcial qualsevol que fora la seua naturalesa, i l‘altra el deliri parcial exclusivament alegre i expansiu. Altres autors tenint en compte l‘etimologia de la paraula, l‘aplicaren a una bogeria que versava sobre una idea falsa, sola i única, la qual cosa va desenvolupar una teoria aplicada a la medicina legal, donant lloc a una sèrie de monomanies caracteritzades pel impuls irresistible a cometre un acte delirant, amb exclusió de qualsevol altre (monomania del robatori, monomania de l‘homicidi, del suïcidi, de l‘incendi, de la beguda etc.). Amb totes aquestes interpretacions la paraula monomania va donar lloc a acalorades discussions. Finalment Littré ens diu que encara que feia algun temps que s‘havia abandonat la teoria general de les monomanies pures i exclusives, s‘admetia que la tendència morbosa a cometre cert actes punibles, criminals se desenvolupava sobre el fons comú de diverses causes d‘alienació que tenien una existència pròpia independent d‘aquesta tendència. Malgrat això, en la pràctica s‘havia quedat l‘hàbit poc racional d‘utilitzar la paraula monomania seguida d‘una denominació secundària, que tenia diverses accepcions. 5. Demència. Per a Pinel i els alienistes era una abolició del pensament. Era una successió ràpida sense interrupció d‘idees soltes, accions amb pèrdua del judici. Es tractava d‘un debilitament intel·lectual generalitzat. Hurtado de Mendoza ens diu que demència era una espècie d‘alienació mental caracteritzada per un desordre dels sentiments i emocions, i per la incoherència de les idees i de les accions. Littré parla de demència com la pèrdua total o parcial, amb perversió més o menys completa de la intel·ligència, si succeïa a la mania o la monomania era quasi sempre incurable, la que era primitiva es podia curar, la diferència amb el idiotisme estrebava, que el dement havia perdut les seues facultats intel·lectuals mentre l‘idiota no les havia tingut mai, i de la malenconia amb estupor perquè en aquesta hi havia una supressió momentània de les facultats intel·lectuals, que podien desaparèixer per complet. 6. Amència. Hurtado de Mendoza ens envia a demència. 7. Imbecil·litat. Estava inclosa en el diagnòstic de Subnormalitat. Per a Hurtado de Mendoza imbècil era sinònim d‘idiota, i la imbecil·litat era l‘estat d‘alguns individus que per la debilitat dels òrgans destinats a la manifestació del pensament eren incapaços d‘elevar-se als coneixements comuns, als demes individus. Littré ens diu que la imbecil·litat era una debilitació de l‘esperit produïda per un desenvolupament imperfecte dels òrgans que presidien les facultats intel·lectuals i afectives, era un grau atenuat d‘idiotisme. Totes les facultats existien en els imbècils, però la mobilitat de les seues idees, la falta d‘energia del seu caràcter feia que no produïren res, no perfeccionaren res i no pugueren elevar-se a idees generals i abstractes, encara que alguns expressaren amb facilitat la música i la poesia. La imbecil·litat podia presentar-se en casos accidentals a conseqüència de la febre tifoïdal, en els xiquets. Els imbècils podien rebre de vegades certa educació. 8. Idiotisme. També estava inclosa en el diagnòstic de Subnormalitat. Era una pertorbació total de les funcions intel·lectuals, oligofrènia o dèbil mental. Hurtado de Mendoza parla d‘una obliteració normalment congènita i de vegades 181 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz adquirida de les facultats intel·lectuals i afectives quasi constantment lligada a un defecte del desenvolupament del cervell. Littré és un poc més explícit, parlava de malaltia congènita, que es remontava a la primera infància i que consisteix anatòmicament en una falta major o menor d‘organització o de desenvolupament del cervell, simptomàticament era una falta o insuficiència del desenvolupament de les facultats sensorials, intel·lectuals, morals o afectives. La diferència de l‘idiota i el dement era que aquest havia tingut abans intel·ligència, explicat en paraules d‘Esquirol "Es un rico que se ha vuelto pobre, mientras que el idiota ha vivido siempre en el infortunio y la miseria" La imbecil·litat era un grau atenuat de l‘idiotisme. En quasi tots els idiotes existien defectes físics, asimetria o mala conformació del crani, esbombament de la volta palatina, implantació viciosa de les dents, hemiplegies parcials, contraccions peus deformats. L‘obliteració intel·lectual presentava molts matisos progressius, des de la debilitat de l‘esperit a l‘embrutiment complet. En els idiotes els instints grossers adquirien un desenvolupament predominant, de vegades hi havia falta de desenvolupament del cervell en conjunt o d‘algunes parts, de vegades podia atribuir-se la malaltia a la sinostosis prematura del crani, el tractament no era curatiu sinó només pal·liatiu. 9. Epilèpsia amb mania furiosa 10. Epilèpsia seguida d’estupidesa 11. Epilèpsia seguida d’un llarg somni Hurtado de Mendoza parlava d‘Epilèpsia com una malaltia cerebral primitiva o secundària que es manifestava per accessos més o menys repetits, en els que hi havia abolició completa i sobtada de les funcions dels sentits i de l‘enteniment acompanyat de convulsions, normalment l‘accés apareixia sense que hi haguera cap signe que ho anunciara, encara que de vegades era precedit de malestar general, vertígens i entorpiment dels sentits, en ocasions hi havia pèrdua del sentiment, caiguda sobtada, moviments d‘ulls, cara roja, púrpura o moradenca, grinyolar de les dents, boca espumosa, convulsions dels membres, contorsions del cos, respiració difícil i ranera (―estertorosa‖), i de vegades dejeccions involuntàries. Després dels accessos, els malalts no recordaven cosa alguna del que havia passat durant l‘atac, presentant: cefalàlgia, pesades, laxitud i entorpiment general. Littré empra tres pàgines del seu diccionari per a parlar de l‘epilèpsia. Segons Littré era coneguda per diversos noms com malaltia hèrculea, malaltia llunàtica, mal diví, mal caduc, mals sant, malaltia sacra. Era una malaltia nerviosa, apirètica, crònica, amb accessos caracteritzats per una sobtada de coneixement, convulsions tòniques i després clòniques i coma (Gran mal) o per vertígens de major o menor duració (xicotet mal). Segons Lasègue l‘epilèpsia vertadera, neurosi distinta de les convulsions epileptiformes, depenia d‘una asimetria lateral o anteroposteriors del crani, que consistia en una estretesa del forat occipital, i igualment marcat a nivell de la cara, en la boca. Littré marcava com a causes determinants les emocions morals vives, el terror i l‘onanisme. Els accessos epilèptics estaven provocats per l‘excitació dels centres nerviosos, per excessos en menjar, excessos veneris, canvis de temperatura etc. De vegades hi havia un pròdroms amb un aura que anunciava al malalt els accessos. L‘atac presentava quatre fenòmens simultanis: la caiguda, la pèrdua de coneixement, el crit i la pal·lidesa de semblant. La caiguda era immediata sense control per part del malalt acompanyada d‘una pèrdua total del coneixement, no n‘hi havia voluntat, ni noció cinestèsica del món exterior, ni sensibilitat. Només existia 182 3. Institucions sanitàries l‘activitat automàtica del sistema nerviós. A continuació el malalt tenia unes convulsions tònic clòniques. Així l‘accés epilèptic presentava quatres fases: la caiguda, el tetanisme, la convulsió clònica i el coma. Littré després d‘explicar amb profusió l‘atac epilèptic, parlava del pronòstic, que segon ell era greu, a causa de les conseqüències, perquè la repetició dels atacs provocava modificacions importants del caràcter i les facultats intel·lectuals, la memòria disminuia, havent una tristesa que alternava amb una gran irritabilitat, podent succeir-se per un deliri, de vegades furiós, amb impulsió a l‘homicidi i a la violència, ara s‘havia passat al deliri epilèptic o bogeria epilèptica. Epimaniac, segons Hurtado de Mendoza era el nom grec que es donava als alienats que es posaven furiosos durant el seu paroxisme. La relació dels malalts que hi havia l‘any 1848 i la seua evolució al llarg de l‘any, segons el tipus de bogeria que presentaven o motiu per la qual hi estaven ingressats la podem veure en la taula següent, de les dades enregistrades en el Diccionari: Espècie bogeria Final 1847 Ingressats 1848 curats Amb fiança morts Final 1848 homes dones homes dones homes dones homes dones homes dones homes dones Mania Mania amb furor Mania periòdica Monomania Demència Amència Imbecil·litat Idiotisme Epilèpsia amb mania furiosa Epilèpsia seguida d‘estupidesa Epilèpsia seguida d‘un llarg somni TOTAL 18 23 14 60 27 6 28 11 6 12 13 25 6 29 12 2 16 8 2 4 14 20 8 10 6 4 1 3 10 12 9 4 2 1 3 - 1 21 - 2 4 - 4 6 8 - 4 1 5 - 2 16 - 6 9 2 1 3 - 25 22 62 33 10 28 11 7 15 11 28 12 23 9 4 17 11 2 4 4 209 1 118 1 67 41 22 6 18 10 18 21 5 218 1 122 Taula 62- Dements homes/dones, atesos l’any 1848 en l’Hospital General (elaboració pròpia) 183 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DEMENTS 1848 homes 70 43 32 23 37 22 15 33 33 12 10 4 28 17 11 11 7 2 15 4 5 1 dones Gràfic 20- Dements homes/dones, atesos l’any 1848 en l’Hospital General 3. Expòsits L‘Hospital tenia unes dependències on acollia a xiquets abandonats pels pares o que eren orfes, eren anomenats expòsits, bords o bordets. El nombre de xiquets acollits que enregistra el Diccionari,200durant el quinquenni dels anys 1844 a 1848, els arrepleguem en la següent taula: 1844 Expòsits Xiquet 1845 1846 1847 1848 Xiqueta Xiquet Xiqueta Xiquet Xiqueta Xiquet Xiqueta Xiquet Xiqueta De l‘any anterior entrades Morts eixides Per l‘any següent 67 332 270 47 82 64 319 264 34 85 82 360 276 32 134 85 355 284 23 133 134 420 318 48 188 133 348 266 61 154 188 374 240 102 220 154 335 221 69 199 222 337 200 162 197 198 338 200 151 185 Taula 63- Expòsits que hi havia en l’Hospital General durant els anys 1844 a 1848 (elaboració pròpia) 200 En la taula de dades corresponents a 1848 apareixen 222 xiquet de l‘any anterior, encara que en la taula de 1847 dóna per l‘any següent 220 xiquets, una cosa similar ocorre pel que fa en les xiquetes on hi ha una vacil·lació de una xiqueta, perquè el 1847 les xiquetes per l‘any següent són 199 i en la taula de 1848 dóna la dada de 198 xiquetes que provenen de l‘any anterior, aquestes vacil·lacions per als resultats de les gràfiques no és significatiu, no obstant això, hem posat per a 1848 les dades que hi apareixen per aquest any i per 1847 les que són donades per aquest any, les xifres les posem en negreta per a destacar-les. 184 3. Institucions sanitàries EXPÒSITS HOSPITAL GENERAL 600 500 400 300 200 100 0 Xiquet Xiquet Xiquet Xiquet Xiqueta Xiqueta Xiqueta Xiqueta Xiquet Xiqueta Nombre d'expòsits Total Morts Deslletats i afillats 1844 1845 1846 1847 1848 Gràfic 21- Expòsits que hi havia en l’Hospital General durant els anys 1844 a 1848 En la gràfica d‘expòsits, podem veure que el nombre de xiquets era sempre superior al de les xiquetes. Cal assenyalar que en 1846 hi ha un canvi de tendència, augmenta el nombre del total d‘acollits que es manté en els anys següents i comença un descens important dels morts, augmentat conseqüentment el nombre de deslletats i afillats per a l‘any 1848. Si ampliem les dades de Madoz amb les de Jiménez Valdivieso,201 com hem fet en l‘estudi dels malalts i els dements, podem veure l‘evolució d‘expòsits atesos en l‘Hospital General en la primera meitat del segle XIX. Expòsits Final any anterior Ingressats Total atesos Deslletats i afillats Morts Final any 1800 187 606 793 110 334 220 1825 204 729 933 110 606 217 1844 131 651 782 81 534 167 1845 167 715 882 55 560 267 1846 267 768 1.035 109 584 342 1847 342 709 1.051 171 461 419 1848 419 675 1.094 313 400 382 1850 523 733 1.256 222 188 846 1853 460 786 1.246 241 531 474 Taula 64- Expòsits atesos en l’Hospital General, durant la primera meitat del segle XIX (elaboració pròpia) 201 Les dades de 1800, 1825, 1850 i 1853 provenen de l‘informe que va fer Eduardo Jiménez Valdivieso el 1907, sobre l‘Hospital General, el va emetre per a justificar el dret exclusiu a gaudir dels seus béns basat en el seu origen i caràcter, front a les peticions de les províncies de Castelló i Alacant, que pretenien que es fera el repartiment dels béns de l‘Hospital entre les tres províncies, Alacant Castelló i València. Informe pp 87 i 88. 185 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz EVOLUCIÓ EXPÒSITS HOSPITAL GENERAL 1400 Nombre d'expòsits 1200 1000 800 600 400 200 0 1800 1825 1844 1845 1846 1847 1850 1853 Ingressats Total atesos Deslletats i afillats Morts Gràfic 22- Evolució d’expòsits de l’Hospital General durant la primera meitat del segle XIX Si veiem l‘evolució del total d‘atesos, deslletats i morts d‘expòsits des del 1800 fins al 1853 el total de xiquets acollits va en augment, al mateix temps que els morts disminueixen de forma important fins al 1850, augmentant els deslletats i afillats. L‘any on apareix una mortalitat inferior és el 1850, havent-hi un augment de la mortalitat dels xiquets el 1853. De la mateixa manera que hem fet en els apartats anteriors, reproduïm el full del Diccionari, on estan totes les últimes dades que hem treballat en l‘apartat assistencial de l‘Hospital General. En aquest cas, Madoz ho presenta en un full, que està dividit en quatres parts: Cuenta moral, sota aquest rètol presenta els homes i dones ingressades l‘any 1848 i la seua procedència, tal i com hem explicitat en l‘apartat de malalts; Observaciones higiénicas de las entradas de los enfermos, clasificadas generalmente, Madoz classifica els ingressos en homes i dones per les diferents malalties, en aquest apartat dóna una explicació respecte de les dones ingressades, que hi ha un departament d‘ocultes on han sigut ateses 74 dones, sense comptar amb les que han entrat i eixit el mateix dia por desembarazo; Dementes; Espósitos. A continuació del full facsímil del Diccionari, comencen a parlar de totes les institucions que formaven part de la Beneficència o tenien activitat assistencial en la ciutat de València cap a la meitat del segle XIX. Per a fer la seua descripció hem seguit l‘ordre que hi ha en el Diccionari, parlant en primer lloc dels Hospitals: d‘En Bou, d‘En Conill i d‘Estudiants pobres que acabaven de ser incorporats a l‘Hospital General, després parlem de l‘Hospital de Sacerdots pobres i el de Sant Llàtzer que pertanyia a l‘Hospital General però estava extramurs, continuarem parlant de la Casa de Nostra Sra. de la Misericòrdia i de la Casa de la Beneficència, de la Germanor de Ntra. Sra. del Sant Zel, de l‘Hospital Militar de Sant Pius V, l‘Associació de Caritat, el Llatzeret, el Col·legi de Sant Vicent Ferrer i el del Refugi, acabem assenyalant altres institucions. 186 3. Institucions sanitàries Fig. 59- Pàgina 392 del Tom XV del Diccionari"Cuenta moral. Dementes. Espósitos". Corresponen a les dades assistencials de l’Hospital General de l’any 1848 187 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Hospital d’En Bou L‘Hospital d‘En Bou estava situat en el carrer Russafa, illa 19, nº 15 i 34, enfront de la porta de Russafa. Fig. 60- Hospital d’En Bou segons el plànol del Pare Tosca (Font: Arxiu municipal de València) En Pere Bou, fill de Joan Bou, en el seu testament de 18 de juliol de 1399202 va donar constància de la seua voluntat de fundar un Hospital, manant a l‘administrador de la seua herència que també era el seu parent més pròxim, la inversió de 5.000 sous, amb la finalitat d‘atendre a les persones necessitades, especialment pescadors pobres matriculats, excloïa a les dones i fills dels pescadors. Aquesta clàusula va fer que el nombre de persones ateses en l‘Hospital d‘En Bou fóra menut, perquè excloïa a qualsevol home adult que no fóra pescador, a més a més, generalment no eren tots els pescadors, només els que treballaven segons la Pesquera del Bolig. La primera administradora va ser Na Jaumeta la dona de Pere Bou, fent hàbils en el càrrec a les dones en el cas que no hi haguera homes, el càrrec de l‘administrador era vitalici i hereditari, és a dir estava vinculat als descendents directes del fundador, tenint sempre en compte el testament o escriptura fundacional, solien viure en l‘Hospital, tenint els mateixos drets que tenien els altres administradors d‘establiments similars. El 22 de desembre de 1791 va passar a ser administrador Manuel Rovira Bou, qui va denunciar l‘extrema pobresa de l‘Hospital d‘En Bou, encara que en un principi quan s‘havia fundat, se li havia concedit una renda de "Tercio-Diezmo real", dominical i laic, però en el segle XVI, va ser considerat eclesiàstic i el papa Pius V, li va denegar el subsidi per la seua qualitat d‘hospital. Rovira es lamentava de l‘estat tant ruïnós que es trobava l‘establiment, i denunciava "jamas el tercio-diezmo del hospital de En-Bou fue obtenido, no poseído por la Iglesia de Valencia, y menos al Rey Don Jayme, concedido 202 Madoz dóna aquesta data de fundació, però Orellana explica que hi havia dues dates possibles segons la fons que es barallara: "en el año 1396 segun dice Esclapez, ó en 18 de julio 1399, segun dice Samper" (Orellana, 1924, Tom I, p 562). 188 3. Institucions sanitàries en feudo por ella".203 Esclaridor és el títol del llibre que va publicar en 1792 La pobreza del Hospital d’En Bou, doliente, por acusada en posesión, esforzada, por escusada en propiedad. Sobre no deber su tercio diezmo contribuir a la gracia del Escusado. Més tard aquest Hospital, en el segle XIX, el 3 d‘agost de 1847 s‘incorporà204al nou Hospital General. Segons Boix, durant la primera meitat del segle XIX l‘activitat i els resultats en la beneficència d‘aquest Hospital foren nul·les. Hospital d’En Conill L‘Hospital d‘En Conill també conegut com de Menaguerra,205o Menaguerre estava ubicat en el carrer Carnissers, illeta 236, nº 5 i 19. Fig. 61- Hospital d’En Conill segons el plànol de Manceli (1608), situat enfront de la porta anomenada del Coix (Font: Ajuntament de València) En Francesc Conill, especier de professió, fundà el 28 d‘agost de 1397 aquest Hospital amb l‘aprovació de Joan I d‘Aragó, per socórrer els seus parents i també els pelegrins que s‘hi presentaren. Anomenà administrador el seu parent més pròxim i li va manar rendir comptes als confrares de les dones orfes a maridar. Al igual que ocorria en l‘altre hospital fundacional, Hospital d‘En Bou, el càrrec de l‘administrador, també era vitalici i hereditari, estava vinculat als descendents directes del fundador, sense oblidar igualment el testament o escriptura fundacional, i solien viure en l‘Hospital, amb els mateixos drets que tenien els altres administradors d‘establiments similars. Més tard, en el segle XIX, de la mateixa manera que l‘Hospital d‘En Bou, tampoc tenia quasi activitat i mitjançant les mateixes ordres que l‘Hospital d‘En Bou, s‘incorporà també al nou Hospital General. 203 204 Rovira (1792) p 21. Mitjançant la Reial Ordre del 3 d‘abril i 22 d‘octubre de 1846, i Decrets del cap polític de 18 de novembre de 1846 i 30 de juliol de 1847. 205 Rodrigo Pertegás (1927). L‘erudit Orellana en Valencia antigua y moderna donava la data de fundació de 1393, segons un document d ‗Esclapes, Escolano anomena a aquest Hospital de Bonaguerra. 189 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Hospital d’Estudiants Pobres L‘Hospital d‘estudiants pobres, es trobava en el carrer del mateix nom, illa 57, nº 2 i 12. Va ser establert en l‘any 1540 com a confraria «Confraternitas pauperum Studentium» per a que els estudiants pobres de la Universitat Literària de València reberen assistència mèdica en el cas que es posaren malalts. El Dr. Domingo Baena deixà 2 cases en 1562 i després la Universitat de València en 1680 i 1681 comprà les dues cases adjacents, replegà almoines i bastí finalment l‘edifici de l‘Hospital. Més tard en el segle XIX, aquest Hospital va ser incorporat al nou Hospital General,206on hi havia destinat per als estudiants un saló independent, entaulellat de blanc i llits amb tendals que hi havia en l‘antic hospital d‘estudiants que estava a esquenes de la Universitat. Fig. 62- Plànol del Pare Tosca per A. Bordazar (1738), encerclat en blau amb el número 69 és l’Hospital d’estudiants pobres; encerclat en roig amb el número 50 és l’Hospital de sacerdots pobres, a més el número 1 és la catedral i el número 54 la Universitat (Font: Ajuntament de València) Hospital de Sacerdots Pobres Introducció L‘Hospital de sacerdots pobres, estava situat en el carrer Trinquet de Cavallers, illa 100, nº 18. El 30 d‘abril de 1356, en el regnat de Pere IV d‘Aragó, encara que hi havia centres de beneficència, els sacerdots pobres no hi tenien cap establiment destinat a la seua assistència, el Sr. Bisbe En Hugo de Fenollet va autoritzar la formació de la 206 Es va annexionar a l‘Hospital General per l‘article 134 de la Llei General de Beneficència de 1822 i reials ordes de 3 d‘abril i 22 d‘octubre de 1846. Finalment per un decret del cap polític de la província amb data 10 d‘agost de 1847 l‘Hospital General es va fer càrrec d‘aquest Hospital. 190 3. Institucions sanitàries Confraria de la beatíssima Verge Maria, ubicada en un principi en el presbiteri de l‘església metropolitana, motiu pel qual la Confraria també va ser anomenada Confraria de la Seu. En un principi la concessió va ser per un període de 12 anys, la Confraria s‘ocupava d‘atendre als sacerdots pobres que hi estaven malalts anys, en un principi es va tractar de l‘atenció domiciliaria dels clergues pobres malalts que ho necessitaren i al mateix temps, també va aprovar la fundació d‘un hospici amb la mateixa finalitat. Aquesta obra pia tenia molt bona acollida, així el següent bisbe En Jaume Vidal Blanes l‘any 1362 va perpetuar la Confraria. Posteriorment el rei Pere IV el 10 de juny de 1371 i el seu fill, el rei Joan I, el 20 de gener de 1378 atorgaren permisos per que 500 persones d‘ambdós sexes pogueren incorporar-se a la Confraria. La participació de la noblesa d‘Aragó, Navarra, Portugal i altres, va garantir les almoines necessàries per al bon funcionament de l‘Hospital. A més de les funcions que avui consideraríem obvies per a un Hospital, aquesta institució tenia rendes suficients per atendre també altres assumptes, així s‘ocupava de costejar festes religioses solemnes, socorria ex presidiaris, redimia captius, i dotava les donzelles orfes per al casament. Amb els seus recursos es compraren diverses cases i amb totes elles construïren l‘Hospital sota la direcció del mestre d‘obres Guillen de Castellnou (l‘informador de Madoz, a més, fa una relació de béns com obres pictòriques i descripció de les capelles de l‘església molt interessant). Edificació La casa era sòlida i de dimensions proporcionades, estava distribuïda en tres plantes, una planta baixa i dues altures més. En la planta baixa, estaven: l‘habitació del capellà arxiver, l‘arxiu, la sala de juntes, l‘habitació del porter junt amb altres oficines que donaven al lloc on estava el servei de la casa. A través d‘una escala amplia es pujava als pisos superiors. En el primer pis estava l‘habitació del capellà major (anomenat Racional) que era espaiosa i confortable amb balcons que donaven al jardí de la casa; en aquesta planta també estava l‘habitació de l‘infermer i la resta eren habitacions per als malalts, la planta segona estava distribuïda en habitacions per al mateix ús. Totes les habitacions estaven molt ben ventilades, eren prou espaioses i donaven al jardí de l‘edifici. Els sacerdots ancians i pobres207 posseïen en aquest establiment un veritable asil. En una d‘aquestes habitacions estigué malalt fins a poc abans de morir Sant Lluís Bertran (coetani del patriarca Joan de Ribera), per tal motiu hi havia una figura del sant assegut en un llit, en la capçalera del llit hi havia un altra del patriarca Joan de Ribera assegut en una cadira i finalment una imatge del Beat Nicolás Factor als peus del llit, que estava visitant-lo.208 Organització Dirigia l‘establiment una junta general anomenada per la referida Confraria de Nostra Sra. del Miracle. L‘hospici conservava el caràcter foral de la seua fundació, així la part principal de l‘administració estava formada per: un eclesiàstic, un cavaller i un ciutadà honrat. El tracte que rebien els sacerdots en aquest Hospital, era més aviat el d‘una casa particular que el d‘un hospici, doncs no cabia més polidesa i neteja, subministrant-los quantes medicines els calien quan estaven malalts i proporcionant-los els aliments més abellidors. 207 208 Boix (1849) pp 206, 207. Settier (1866) pp 132,134. 191 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Hospital de Sant Llàtzer L‘Hospital de Sant Llàtzer estava situat extramurs, en el carrer de Murviedro, actual carrer Sagunt. Va ser creat en 1256 per atendre als malalts de lepra, també anomenada en aquella època malaltia de Sant Llàtzer, aquest Hospital també atenia altres malalties contagioses. S‘ignora qui el va fundar, però sí que se sap que administrativament depenia de la pròpia ciutat. Estava format per diversos edificis i una església. Segons Tramoyeres, els oficials i mestres sabaters varen fundar en 1300 un hospital: "puesto bajo la invocación de San Lázaro, comprando al efecto algunas casas junto a la parroquia de San Lorenzo. Al verificarse la fusión de oficiales y maestros en 1421, los segundos aceptaron la obligación de sostener las camas del Hospital. Subsistió la institución varios años, pero al acordarse en el de 1513 la reunión de todos los hospitales que había en Valencia, las camas pasaron al general, y allí han estado hasta principios del siglo. La administraba el clavario de oficio".209 Tramoyeres informava que en 1697, es gastaren 181 lliures valencianes, és a dir 653 pessetes 75 cèntims, en restaurar els llits que hi havia en la sala de febres. Quan en el segle XVI, es va fer la reunificació dels Hospitals de la ciutat de València, va ser l‘únic que es va quedar ubicat extramurs, pel tipus de malalts que hi atenien. Fig. 63- Hospital de Sant Llàtzer, situat en el carrer Sagunt, fotografia de 1987 (Font: López Piñero, 2009) 209 Tramoyeres (1889) pp 352, 353. 192 3. Institucions sanitàries Casa de Nostra Sra. de la Misericòrdia Introducció La Casa de la Misericòrdia estava situada en el carrer de la Misericòrdia, illa 294, nº 25 i 111, enfront de l‘església de Sant Miquel, prop del carrer de Quart, tal i com podem veure en la secció del plànol del Pare Tosca. Era coneguda com Casa i Hospital de Nostra Senyora de la Misericòrdia i tots els Sants de la ciutat de València. Fig. 64- Secció del plànol del Pare Tosca (1704) on podem veure la Casa de la Misericòrdia assenyalada per una línia blava, en la part central inferior està ubicada l’església de Sant Miquel Aquesta casa hospici fou fundada pel govern segons les deliberacions dels dies 3 i 18 de juny de 1670, amb la finalitat d‘arreplegar a pobres transeünts. La construcció de l‘edifici de l‘Hospital es va iniciar el 4 d‘agost del 1670210posant la primera pedra l‘arquebisbe Luís Alonso de Cameros, es conclogué en 1675 i per donar-li estabilitat, la junta de l‘Hospital anomenà, el 28 de febrer de 1687, al Sr. Arquebisbe com patró a perpetuïtat, i als successors en la Mitra. Es dedicaven a arreplegar pobres tant adults com xiquets que anaven captant pel carrer sense casa on guarir-se, i fonamentalment els que eren acollits els dedicaven a l‘ensenyament i treball de llenç i cintes, al mateix temps venien les manufactures que feien, la selecció dels pobres seguia les normes de 210 Orellana informa que hi havia dues dates d‘inici segons l‘informador, si era Ballester la data era el 4 d‘agost de 1671 i si era Esclapez l‘obra s‘havia iniciat el 4 d‘agost de 1670. 193 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz les Constitucions de la Casa de Misericòrdia.211Aquestes Constitucions es varen constituir en novembre de 1719, amb una addició de gener de 1720. La Casa de la Misericòrdia, encara que no estava destinada a la curació de malalts, perquè els que ho estaven els enviaven a l‘Hospital General de València, en canvi segons les normes constitucionals, si que atenia als que estaven convalescents d‘alguna malaltia, si eren interns de la casa romanien en ella, però si eren forasters només tenien l‘obligació d‘assistir-los durant 3 dies després d‘haver eixit de l‘Hospital, enviant-los a continuació a les seues respectives cases. En les constitucions hi havia un apartat sobre el metge i el cirurgià, on s‘expressava la necessitat de l‘existència d‘un metge en l‘establiment: "es preciso tenga Médico señalado, á quien se acuda quando alguno de los pobres necesitare de él por algun accidente repentino, ó de aquellos que por leves no se deben llevar al Hospital General; y así el Clavario, con aprobacion de la Junta de la Administracion, nombrarà un Médico de satisfaccion, y de los que viven cerca de la Casa; al qual le darán doce libras, ó lo que contratare el Clavario, segun el número de Pobres que recogiere en la Casa, de salario anual, con obligacion de hacer dos visitas al dia, siempre que fuere llamado para los Pobres, ó para qualquier Oficial ó Comensal que vive dentro de la Casa, como tambien acudirá á ver los que deben comer carne en los dias de vigilia y Quaresma. II. En la misma forma nombrará el Clavario un Cirujano de experiencia y caridad, á quien se le darán diez y seis libras de salario anual, ó lo que contratare el Clavario, segun los Pobres; con obligacion de curar y sangrar á los Pobres, y Oficiales y Comensales de dentro de la Casa...cortará la barba á los hombres; y les quitará el pelo quando lo pidiesen estos, y á las mugeres, niños y niñas, siempre que le pareciere al Alcayde para su mayor limpieza".212 Edificació La casa de la Misericòrdia estava formada per dues dependències separades, amb distints accessos, de manera que una escala donava a la part dels homes i l‘altra a la de les dones. Estava dividida en diverses sales, tres per a homes i tres per a dones. De les tres sales dels homes, una era per als impedits, els vells i els convalescents, l‘altra era per als adults que servien per algun treball i la tercera sala per als xiquets, de la mateixa manera estaven distribuïdes les dones en altres tres sales. Els que estaven casats ocupaven habitacions separades fins que enviudaven i passaven a la sala que els corresponguera. Hi havia especial cura que els homes i les dones no estigueren junts. L‘edifici va ser enderrocat en 1949, conservant-hi només l‘església. Rendes i despeses Rendes. Els pressupostos presentats al Govern l‘any 1850, que donava l‘informador de Madoz els arrepleguem en la següent taula. Les rendes aquest any, 211 Segons l‘article I de l‘apartat Forma que ha de observar el clavario en recoger, dividir y alimentar los Pobres de les Constitucions de la Casa de la Misericòrdia, el govern domèstic de la casa estava a càrrec del Clavari, qui estava encarregat d‘admetre els pobres en la Casa, aquest nombre de pobres estava en funció de la capacitat de la Casa, quan hi havia capacitat per a més pobres, l‘algutzir per ordre del Clavari arreplegava als que trobava captant per la ciutat, tots els que eren aptes pel treball tant homes com dones després de 8 dies de ser alimentats i disciplinats se‘ls deixava anar, si se‘ls trobava captant per segon vegada eren castigats un mes a pa i aigua amb disciplina, finalment si eren trobats captant per tercera volta eren entregats a la Justícia per a ser castigats per vagues segons les reials pragmàtiques. 212 Constituciones que se mandan observar en la Casa y Hospital de Nuestra Señora de la Misericordia y todos los Santos de esta ciudad de Valencia (1815) p 33. 194 3. Institucions sanitàries ascendiren a 350.656 rs 33 mrs i procediren de rendes pròpies produïdes per les propietats, per arbitris però sobretot hi havia ingressos eventuals que no eren fixes. Pressupost 1850 Finques i Rendes Arbitris Ingressos Eventuals Total Rendes rs mrs 82.142 rs 17 mrs 88.907 rs 16 mrs 179.607 rs 00 mrs 350.656 rs 33 mrs Taula 65- Rendes en rs mrs, de la Casa de la Misericòrdia de la ciutat de València,que corresponen a l’any 1850 (elaboració pròpia) Despeses. En la següent taula veiem les despeses que suportava la Casa de la Misericòrdia. La principal despesa era la produïda pels queviures, utensilis i combustible, seguida pel vestuari, llits i la produïda per la cuina. Així, el total de les despeses, que hi havia, l‘any 1850 en aquest establiment ascendia a 577.612 rs 30 mrs. La despesa més baixa que donava l‘informador correspon a la de facultatius, amb només 876 rs 16 mrs, que es tracta d‘una despesa quasi simbòlica, també era molt baixa la despesa produïda pels infermers i els servents de només 3.946 rs 16 mrs, però no era tan baixa com la dels facultatius. Per a cobrir el dèficit tan gran que hi havia, motivat per la quantitat tan nombrosa de gent pobra hi acollida, en el pressupost de 1847 s‘assignaren 50.000 rs vn, procedents de fons provincials, però quan li envien les dades a Madoz encara no s‘havien assignat pressupostos per cobrir aquestes deficiències. Despeses 1850 Queviures, Utensilis, Combustible Farmàcia Vestuari, Llits, Cuina Facultatius Infermers i Servents Sous Subalterns Mestres i Material Escolar Subministres per a Manufactures213 Contribucions i càrregues de justícia Culte i Clericat Despeses Generals Total Despeses rs mrs 268.294 rs 24 mrs 1.980 rs 00 mrs 121.309 rs 00 mrs 876 rs 16 mrs 3.946 rs 16 mrs 14.326 rs 08 mrs 7.285 rs 00 mrs 106.195 rs 00 mrs 23.610 rs 00 mrs 8.690 rs 00 mrs 21.100 rs 00 mrs 577.612 rs 30 mrs Taula 66- Despeses en rs mrs, de la Casa de la Misericòrdia de València corresponents a l’any 1850 (elaboració pròpia) 213 Incloïa també sous de mestres de tallers, remuneració de treballs artístics, ferramentes i jornals dels operaris dels mercats. 195 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Balanç general Ingressos Despeses Dèficit rs mrs 350.656 rs 33 mrs 577.612 rs 30 mrs 226.955 rs 31 mrs Taula 67- Balanç total per a l’any 1850 del pressupost de la Casa de la Misericòrdia de València (elaboració pròpia) Si valorem aquests ingressos que hi havia explicitats en els pressupostos de 1850 i les despeses que eren suportades per l‘establiment en aquest any, podem aplegar a un balanç total per a l‘any 1850, completament deficitari. Organització Boix quan parla de la Casa de Misericòrdia ens corrobora l‘estat lamentable en que es trobava en 1849, aquest establiment de beneficència: "Tan filantrópico establecimiento ha decaído estraordinariamente por circunstancias harto tristes; bien que la junta directiva actual suple con su celo y caridad inagotables a la falta de recursos que esperimenta la casa, y a fuerza de sacrificios se mantienen decorosamente hombres ciento, mugeres ciento ochenta y tres, niños ciento ocho, niñas sesenta y siete, casadas ocho, transeúntes uno, pordioseros ciento tres y pordioseras cincuenta y tres; de modo, que estos seiscientos veintitrés desgraciados subsisten decentemente, ocupándose además en los talleres y fábricas; entre las cuales hay de lana, de lienzo, de carpintería, de alpargatas y esparto, de cestería, de sastrería y de zapatería".214 Madoz parlava de la Casa de Misericòrdia, d‘una manera semblant a la que feia Boix. En aquest establiment segons el Diccionari, en 1850 es mantenien 724 pobres, entre els quals hi havia 500 pertanyents als grups més fràgils com eren els xiquets, tolits, sords-muts, cecs i majors de 60 anys. Però, a més a més, Madoz215 també donava una relació del personal que treballava en l‘establiment i del sou que cobrava cadascun, dintre dels quals hi havia dos metges externs i un metge cirurgià. Fig. 65- Casa de la Misericòrdia a principi del segle XX. Fotografia d’Andrés Fabert, on s’observa el pati interior de l’entrada de la Casa de la Misericòrdia de València (todocoleccion.net) 214 215 Boix (1849) p 207. Madoz (edició facsímil, 1987) Tom II, pp 266, 267. 196 3. Institucions sanitàries Empleats Un capellà rector Un oficial de comptabilitat Un oficial de tresoreria Un zelador general Una directora per a dones Un encarregat de la despensa Un pare de sala d‘homes Un pare de sala de xiquets Un cirurgià menor, barber i sagnador Un mestre d‘instrucció primària Una mestressa de xiquetes Dos metges externs Un metge cirurgià extern rs mrs 2.190 2.190 1.825 2.190 1.825 1.825 730 730 1.095 1.825 1.460 500 500 Taula 68- Relació dels empleats de l’establiment de la Casa de la Misericòrdia de València en 1850, amb els sous en rs vn (elaboració pròpia) El Pare i la Mare de Sala, a més d‘encarregar-se de la neteja i l‘endreçament, acompanyaven als xiquets procurant que estigueren al costat d‘altres xiquets amb la finalitat que aquells foren ensenyats pels que sabien, i d‘aquesta manera, al mateix temps que aprenien un ofici, estaven ocupats. Empleats de taller Un mestre de llana Un mestre de llenç Un mestre de vestuari Un mestre d‗espardenyes Un mestre de fusteria Un mestre de taüts rs mrs 730 2.190 1.825 1.190 1.825 1.460 Taula 69- Relació dels empleats encarregats dels tallers, en 1850, amb els sous que cobraven en rs vn (elaboració pròpia) Finalment a més a més de l‘encarregat i 4 jornalers que eren els que duien als mercats la mercaderia i la cobraven, hi havia una quantitat de gent encarregada de les porteries interiors, es tractava d‘uns 40 pobres que hi treballaven, també hi havia cobradors, servents de tolits, cuina, llavador i altres ocupacions, que rebien quinzenalment, una mòdica quantitat de diners pel treball que hi feien, cadascun segons la responsabilitat adient, aquestes quantitats anaven des de 6 quarts fins a 15 rs. 197 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Empleats del mercat Encarregat de cobrar Quatre jornalers rs mrs 2.555 8.888 Taula 70- Relació dels empleats encarregats del mercat, en 1850, amb els sous que cobraven en rs vn (elaboració pròpia) La ciutat de València amb data 28 de febrer de 1687 havia donat el Patronat de l‘establiment al arquebisbe de València Joan Thomas Rocaberti, i a tots els successors en la mateixa Mitra, però en el segle següent, la Casa de la Misericòrdia havia sigut declarada per Ferran VI sota el Reial Patronat, mitjançant el Reial Decret del 19 d‘abril de 1746. L‘establiment estava dirigit per la Junta Directiva que actuava de forma gratuïta, aquesta Junta estava formada per l‘alcalde que era el director, un comptable, un vice-comptable, un administrador, un tresorer, quatre inspectors, un arxiver, el rector de la parròquia de Sant Miquel i un secretari. Casa de la Beneficència Introducció La Casa de la Beneficència estava situada en la plaça de la Corona, illa 203, nº 1 i 38. Segons Martínez Aloy, l‘origen de la Casa de la Beneficència es trobava en les gestions benèfiques de la Reial Societat Econòmica d‘Amics del País cap a finals del segle XVIII, junt amb les obres pies, que havia fet en 1815 el general Elio. Madoz escriu en el Diccionari que va ser fundada en 1826 i aprovada per S.M. l‘any següent. Havia estat ubicada en diferents indrets (Col·legi de Sant Pius V, casa del marqués d‘Angulo, plaça del cementeri de Sant Esteve) i finalment després de l‘amortització en 1839 passà al convent de Sant Francesc anomenat de la Corona (fundat en 1563) situat en la plaça de la Corona. Similar informació dóna Boix216 que instava als viatgers que passaven per València, a fer una visita a aquest establiment modèlic. Edificació L‘edifici de la Beneficència, era el resultat d‘una reforma integral del convent dels franciscans, segons Madoz217 "casi se ha edificado de nuevo" transformant-lo en una edificació moderna i pulcre, amb cuina, forn i un menjador molt cuidat i net; tenia diverses dependències com: escola d‘instrucció primària, fàbriques diverses (teixits i estores) i tallers de fusteria, cadires, sabateria i altres. En 1876, la Diputació de València va realitzar una reforma integral del convent de la Corona, sota la direcció de l‘arquitecte provincial Joaquín María Belda, augmentant la capacitat de l‘establiment, de manera que en 1922 acollia quasi 1.000 xiquets. 216 217 Boix (1849) p 208. Madoz (1987, facsímil) T II, p 267. 198 3. Institucions sanitàries Fig. 66- Gravat de la Casa de la Beneficència de València que apareix en la publicació "La Ilustración Española y Americana". Es tracta d’una fotografia que va enviar Pablo Solano i Viton, mestre de l’escola de l’establiment, a la revista, per tal d’informar de la inauguració de la nova escola, que havia sigut el 8 de desembre de 1886. En la il·lustració apareixen diverses estampes de com era l’escola dels xiquets, en la part superior es representa el gimnàs, en la part central la façana de l’edifici, destacant en la part esquerra l’escut d’armes de la Diputació i el de la Casa de la Beneficència, i finalment en la part inferior l’aula on rebien classe els xiquets (Font: La Ilustración Española y Americana, nº III, p 61, Madrid 22 de Enero de 1887) Rendes i despeses L‘establiment comptava amb unes rendes que tenien diversa procedència, l‘Estat havia emès diverses ordes per tal de dotar econòmicament el centre benèfic. El principal ingrés era el que es produïa com resultat de la rifa mensual de diners, aquesta rifa s‘havia concedit per R.O. de 7 de febrer de 1844 i representava una quantitat de 110.000 rs, que era una quantitat important d‘ingrés per a l‘època, els altres ingressos de la Casa eren els que provenien de donacions, llegats i almoines, així com diverses subscripcions però es tractava d‘ingressos prou més baixos, també per R.O. de 25 de novembre de 1838 s‘havia concedit el dret a llogar els cotxes fúnebres, l‘ajuntament per altra banda havia concedit el dret de llogar els llavadors del pont del Real i del mar, així com la quantitat que corresponia a la quarta part dels pesos i mesures del mercat. En conjunt els ingressos ascendien a unes rendes totals de 179.959 14 rs vn, amb aquests ingressos de la Casa de la Beneficència es pagaven uns sous anuals de 21.100 rs vn. Les rendes en rs vn, que disposava l‘establiment eren: 199 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Rendes Producte de finques Lloguer de cotxes fúnebres Lloguer de llavadors Rifes mensuals Impost del mercat Donacions i llegats lloguer de cadires... Subscripció voluntària Total rs vn 7.969,14 3.600,00 2.190,00 110.000,00 2.200,00 24.000,00 30.000,00 179.959,14 Taula 71- Rendes anuals en rs vn, que disposava la Casa de la Beneficència de València (elaboració pròpia) Madoz presentava una relació dels empleats que hi havia en el servei domèstic de l‘establiment, anotant els sous anuals en rs vn que percebien cadascun, de tal manera que les despeses totals per aquest concepte ascendien a 21.100 rs: Empleats Un director espiritual i domèstic Un ajudant Un conserge Dos vigilants Un porter Un reboster Un encarregat de forn Un cuiner Un hortolà Una directora per a dones Un ajudant Un director de fàbriques Un guarda de magatzem Un mestre de teixidors Un mestre de sabaters Total rs vn 2.920,00 1.460,00 1.460,00 1.460,00 720,00 902,17 902,17 720,00 720,00 1.825,00 1.085,00 2.180,00 1.460,00 1.825,00 1.460,00 21.100,00 Taula 72- Relació d’empleats que tenia la Casa de la Beneficència de València amb els sous que cobraven (elaboració pròpia) 200 3. Institucions sanitàries Homes Dones Xiquets Xiquetes Total 70 101 194 78 443 Taula 73- Relació de malalts atesos en la Casa de la Beneficència de València, en juny de 1849 (elaboració pròpia) La Casa de la Beneficència, a finals de juny de 1849 atenia un total de 443 malalts, però en els mesos d‘hivern s‘augmentava en un 10%. Organització Segons Madoz, estava dirigida per una Junta sense Patronat que, al seu torn, depenia de la Junta Municipal de Beneficència. Germanor de Ntra. Sra. del Sant Zel La Germanor de Ntra. Sra. del Sant Zel, també era coneguda de forma vulgar com casa del Pecat mortal. Estava ubicada en el carrer de Trànsits,218illa 45, nº 2 i 53. Aquest establiment fou fundat en 1755 amb la finalitat de recollir almoines destinades a fer el bé, celebrar misses per a aconseguir la conversió dels pecadors, fer missions públiques i altres actes devots. En un principi pertanyia a la confraria de Ntra. Sra. de l‘Aurora de la parròquia de Sant Andrés amb la finalitat de resar el rosari. Posteriorment va ser incorporada a la confraria de Ntra. Sra. de l‘Aurora de Madrid, on es dedicava a asilar dones honrades que havien patit alguna caiguda (suposadament de caire sexual) procurant-li el secret i el remei del mal. Hospital Militar de Sant Pius V L‘Hospital Militar, estava situat en l‘antic convent de Sant Pius V, en la zona extramurs, entre les portes del Reial i la Trinitat, a la marge esquerra del riu Túria. En altres temps havia format part del palau Reial. El convent de Sant Pius V, havia sigut fundat en 1682 per l‘arquebisbe de València,219Tomás de Rocaberti, amb la finalitat d‘allotjar als monjos Regulars Menors, Orde fundada pel papa Pius V, els monjos també eren coneguts com missionistes i aleccionaven als que havien de rebre ordes sagrades. L‘edifici segons el Diccionari, s‘acabava de reformar, la façana s‘havia pintat de verd i constava de dos torres unides per una balustrada, en l‘extrem dret estava l‘església, sobre la porta principal hi havia un medalló que representava al papa en acte d‘orar. En 1843 començà a utilitzar-se com hospital militar, ho va ser fins a 1946. Actualment allotja el museu de Belles Arts de València. 218 219 La informació que dóna Boix en el Manual del viajero y guía de los forasteros en Valencia, en la pàgina 209 està redactada de forma idèntica a com apareix en el diccionari, la qual cosa ens fa pensar que el mateix Boix va contribuir a la redacció del diccionari de Madoz com informador directe de la ciutat de València, o que tingué accés a la informació del Diccionari, però com que les dues obres són publicades aproximadament en la mateixa data, 1849, em fa inclinar per la primera opció. Els plànols de l‘edifici els va fer Juan Bautista Pérez, arquitecte que va restaurar el presbiteri de la catedral. La varen construir segons el plànols, el fill de l‘arquitecte, Juan Pérez i el nebot Josef Minguez. 201 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 67- Hospital militar de Sant Pius V en la primera meitat del segle XIX, gravat d’autor anòmin, basat en la litografia de Bicheboise (Font: Biblioteca valenciana, grab/5) Associació de Caritat L‘Associació de Caritat es trobava en el carrer de Sant Narcís, illa 145, nº 10 i 12. Creada per R. D. el 19 d‘agost de 1805 per acollir els pobres, donar suport terrenal i ajuts espirituals als empresonats en les presons de Sant Narcís i les Torres de Serrans. Tenia com objectiu donar aliments als presos, consistia en 12 unces de pa diari i 2 olles diàries (matí i nit), també es subministraven roba i calçat als empresonats. Els seus ingressos provenien de les dependències judicials dels pobles del partit judicial de València, també hi havia algun ingrés estatal i productes de diverses finques, presumiblement pròpies i recollida d‘almoines i cens. La Junta estava composta de: un director, tres consiliaris eclesiàstics, tres seglars, dos comptadors, un tresorer, un advocat consultor, un síndic, un secretari, dos zeladors de exercicis espirituals, un zelador d‘olles, un proveïdor de queviures i un conservador. Col·legi del Refugi Col·legi del Refugi220de les Senyoretes orfes, també era conegut com de La Monforta o Assumpció. Era un altre establiment de beneficència. Estava situat en la plaça Barques, illa 32, nº 38. Es tractava d‘un establiment dedicat a acollir xiquetes orfes o abandonades que vivien en el carrer. Després de la guerra de successió, el pare jesuïta Joaquín Borgoño va fundar la casa refugi, amb la finalitat d‘arreplegar xiquetes 220 Segons Peset Vidal (1879, p163) aquest establiment havia sigut fundat per Doña Angela Almenar Monfort, vidua del jurista Micer Bartolomé Monfort, per facilitar l‘accés a l‘ensenyament universitari als seus descendents, però després es va dedicar a acollir xiquetes orfes de militars i donar-les educació. 202 3. Institucions sanitàries orfes de la guerra, que dormien en el carrer completament abandonades. El rei Felipe V a instàncies del pare Borgoño, amb data 24 de juliol de 1711, va ordenar que s‘arreplegaren les xiquetes orfes en la casa de la misericòrdia sota la custodia dels pares jesuïtes i cuidades per dones piadoses, el rei va dotar el col·legi amb 2.000 ducats de plata sobre la mitra de l‘arquebisbe, que tenia les rendes bloquejades per haver sigut l‘arquebisbe partidari de l‘arxiduc Carles d‘Àustria, però al augmentar el nombre de xiquetes en més de 100, el 17 d‘agost de 1712 es varen passar a un nou edifici i es va constituir la fundació anomenada el Refugi. Tenia 5 administradors, rectora, ministra, 3 mestres, una portera i un comprador. En 1724 va morir l‘arquebisbe a Viena, aleshores al no poder comptar amb les rendes de l‘arquebisbe, el rei per decret de 30 de maig de 1725, va ordenar que els 2.000 ducats es pagaren de les terces reals. El nou edifici es va concloure el 8 de desembre de 1745. Les xiquetes estaven en l‘establiment fins que se casaven o eixien a servir a una casa. En 1726 eren unes 400 les xiquetes que s‘havien educat des de la fundació del col·legi. Posteriorment, segons Madoz informa el nombre de xiquetes orfes de militars que eren acollides, es va reduir a 12, tenien entre 7 i 12 anys. Estaven sota la inspecció del cap polític i a càrrec d‘un director eclesiàstic, una rectora, una mestra per a ensenyar labors domèstiques i un mestre de 1ª educació. L‘edifici situat en el carrer de l‘Hospital en 1850 s‘havia transformat en un quartell i les orfes es pensava traslladar-les a la casa de l‘ensenyament on viurien més còmodes. Col·legi de Sant Vicent Ferrer Introducció El Col·legi de Sant Vicent Ferrer també anomenat Col·legi Imperial de xiquets orfes de Sant Vicent Ferrer, era un establiment de beneficència que acollia a xiquets orfes. Estava situat en la placeta de Sant Vicent,221 illa 49, nº 1 i 20. Fig. 68- Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer. Foto de José Cabrelles Sigüenza (cap a 1940) xiquets en l’escola, (Font: foto del fons de Nicolau Primitiu, Biblioteca Valenciana). Col·legi de Sant Vicent Ferrer. Foto de José Cabrelles Sigüenza (Font: jdiezarnal.com) El col·legi va ser fundat per Sant Vicent Ferrer l‘any 1410, amb la finalitat que els xiquets orfes, no estigueren desatesos, deixant-los a la cura dels anomenats beguins o penitents negres, al morir el sant els beguins continuaren administrant la casa durant 221 Actualment estaria situat en el creuament del carrer Roger de Llúria i Colón, on es troba un dels establiments comercials d‘El Corte Inglés. 203 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz un segle però extingida l‘orde en 1540 la ciutat es va fer càrrec dels xiquets, deixant el centre a càrrec d‘un sacerdot i passant a estar sota el patronat de la ciutat. Felipe II va comissionar al patriarca Joan de Ribera en 1593 per organitzar-lo, però no és fins després de l‘expulsió dels moriscs, en 1609, quan va quedar buit el col·legi on anaven els fills dels moriscs, aleshores Felipe IV va cedir l‘establiment al col·legi de Sant Vicent i els orfes passaren a ocupar-lo en 1624. Edificació L‘edifici era gran i espaiós, tenia 2 departaments, un estava ocupat pels xiquets i l‘altre per les xiquetes, disposat de tal manera que no hi havia comunicació, els xiquets estaven completament separats. La casa estava cuidada amb cura i bona neteja, per 8 monges de la Caritat. Rendes i despeses Les rendes de l‘establiment ascendien a 100.000 rs. Procedien de llegats, almoines, processions i ingressos eventuals. Organització La junta estava formada per l‘alcalde, un canonge, un regidor i un vocal de la junta de l‘Hospital. L‘edat de permanència era des del 7 als 14 anys. Fins als 12 anys era obligatori romandre en el centre i s‘ensenyava a llegir, escriure, aritmètica, gramàtica i dibuix, també hi havia un taller de sabateria on es podia aprendre l‘ofici, des dels 12 als 14 podien eixir fora de l‘establiment a aprendre un altre ofici, a les xiquetes encara que se les ensenyava a llegir i escriure sobretot es posava més interès en l‘ensenyament de les labors pròpies del sexe, com cosir, fer calça, filar, planxar o brodar. Segons el Diccionari hi havia 103 xiquets i 40 xiquetes, l‘informador de Madoz explica que hi havia, sols 72 xiquets que anaven a l‘escola perquè la resta eixien fora del collegi a aprendre un ofici diferent en els tallers de la ciutat, el de sabater. Fig. 69- Mènsula en pedra, amb l’escut de la familia Conill, es troba en el museu de Belles Arts de Sant Pius V (Font: jdiezarnal.com) 204 3. Institucions sanitàries Llatzeret El Llatzeret era un Hospital de leproseria, que s‘havia construït el 1848, amb totes les comoditats i separacions necessàries per a un establiment de la seua classe, estava situat prop de la duana front a la mar Mediterrània.222 Fig. 70- Plànol del segle XVIII, on apareixen reflectits els establiments de la Beneficència que estaven entorn de la Universitat: Hospital dels estudiants pobres, Col·legi dels xiquets orfes de Sant Vicent Ferrer, Col·legi de l’Assumpció i Hospital de sacerdots pobres (Font: Mº Jesús Teixidor, 2001) 222 Aquest Hospital està descrit en Madoz, junt a la duana, separat de la resta d‘Hospitals de la ciutat de València. 205 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ALTRES INSTITUCIONS Madoz també parla d‘altres institucions i associacions de professionals de la medicina com : Acadèmia de Medicina i Cirurgia L‘Acadèmia de Medicina i Cirurgia va ser creada per R.D. del 28 d‘agost de 1830 per Ferran VII. Estava formada per tres tipus de socis: 1) Numeraris. Hi havia 49 places, entre les quals els catedràtics de la Universitat eren membres nats i en aquell moment n‘eren 23 la resta eren socis elegits per l‘Acadèmia per oposició. 2) Subdelegats. Abans els nomenava l‘Acadèmia i segons la veu els nomenava en eixa època el cap polític a proposta de la Junta Provincial de Sanitat d‘acord amb el R.D de 17 de març de 1848. 3) Corresponsals. L‘Acadèmia tenia com objectius: tenir cura de la salut pública, estar al dia en els progressos de la ciència de curar, preservar l‘estimació del seus professors, fer complir les ordres del Govern en matèries de salut, informar el Govern i autoritats locals dels negocis relacionats amb la salut pública i especialment atendre els informes de la medicina legal en causes civils, canòniques o criminals. No tenia fons d‘ingressos regulars i les despeses de secretaria i correspondència es pagaven de l‘assignació que rebia del Govern a través del Ministeri de la Governació. Institut Mèdic Valencià L‘Institut Mèdic Valencià va ser inaugurat el 8 de maig de 1841 per 82 residents, 41 corresponsals i 37 agregats. Les dues primeres classes corresponien a professors de medicina, cirurgia i/o farmàcia i la darrera (els agregats) a batxillers. Tenia com objectiu proporcionar als seus socis la millor instrucció possible, contribuint a la seua unió, decoro i benestar de la classe. Estava dividida en quatre comissions: 1ª. de medicina i cirurgia; 2ª. de medicina legal, higiene pública i policia mèdica; 3ª. de farmàcia i ciències auxiliars i 4ª. d‘efemèrides. Estava governada per una Junta directiva formada pel president, vice-president, secretari de govern i de correspondència, tresorer, comptador, bibliotecari i director de redacció. L‘Institut publicava un periòdic mensual "Boletin del Instituto Médico Valenciano". En les seues sessions es discutien qüestions teòriques sobre la ciència, posant certa atenció sobre les malalties endèmiques del país i les epidèmiques, s‘atorgaven premis i mantenien una biblioteca amb els volums regalats pels socis i una sala de lectura de periòdics científics, sobretot espanyols però també hi havia algun estranger. En el Diccionari s‘informa que en aleshores l‘Institut comptava amb 300 socis, alguns d‘ells estrangers (francesos i belgues principalment). Encara que en un principi l‘Institut es va establir en la casa del Govern Polític, després es va traslladar a l‘antiga casa de la Inquisició que estava ubicat en el carrer de la Unió. Caixabanc Instal·lada pels Amics del País el 17 de juliol de 1842. Abonava un interès anual del 4% als dipòsits i donava préstecs com a mont de pietat. Madoz223 inclou un resum de les operacions efectuades fins a 1848. 223 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, pp 267, 268. 206 3. Institucions sanitàries 5.4 ALBERIC Hospital per als veïns del poble L‘establiment havia sigut fundat per Jaime Lagrave, natural de Verdete (França) i veí d‘Alberic, qui en el seu testament l‘11 de juliol de 1740, va deixar finques per a la seua construcció, posteriorment Pere Mayoral, el 1775, ardiaca d‘Alzira, en el seu testament del 16 de febrer d‘aquest any, disposà 3.440 lliures, 3 sous i 9 diners (51.627 rs 12 mrs vn) les dues terceres parts per a dotació de l‘Hospital i la tercera part per a establir una escola de xiquetes, aquests diners eren els deutes que tenien els arrendataris del seu ardiaconat. Les dues obres eren administrades pel rector i el primer regidor. Les rendes atribuïdes en l‘època de Madoz eren de 500 pesos anuals, provenien de diversos censos, cases i terres i continuaven essent administrades pel rector i pel primer regidor. L‘edifici estava situat en el centre del poble i tenia dues sales ben ventilades, les rendes eren suficients per mantindre 11 llits. Una de les sales constava de 5 llits per a homes i l‘altra de 5 llits per a dones, per altra banda hi havia un llit previst per a veïns de Gavarda. Hospital de 24 hores. Madoz ens explica que també hi havia un altre Hospital, destinat als transeünts, consistia en una caseta on l‘Ajuntament permetia descansar durant 24 hores als viatgers i pelegrins malalts, abonant les despeses amb fons propis. Fig. 71- Fotografia antiga de la Facultat de Medicina, a meitat del segle XX (Font: miscallesdevalencia.com) 207 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5.5 GANDIA Fig. 72- Vista meridional de la ciutat de Gandia, l’edifici amb el número 7, correspon a l’Hospital General. Gravat de 1784, de Juan Fernando Palomino en el llibre «Atlante español o descripción general de todo el reyno de España» de Bernardo Espinalt i García (Font: BNE, biblioteca digital hispánica) Casa de Misericòrdia Va ser edificada inicialment per a ubicar la Universitat Literària224 mitjançant la butlla concedida per Carles V el 4 de novembre de 1547, a petició de Sant Francesc de Borja. Al llarg de dos segles els jesuïtes hi varen impartir ensenyament i la Universitat va funcionar amb alts i baixos. Finalment després de l‘expulsió dels jesuïtes el 12 de novembre de 1772, en compliment de l‘ordre de març, quedava suprimida la Universitat, aleshores es va pensar crear una casa de misericòrdia fent les obres adients i sense mirar massa en les depeses, però mai fou emprada amb aquesta finalitat, més bé es va dedicar a altres menesters, com servir per allotjar a famílies pobres que concedia l‘arquebisbe de València; però a petició de l‘Ajuntament, el 28 de desembre de 1806, va passar a mans dels escolapis, que varen dedicar l‘edifici a l‘ensenyament públic, transformant-se en les Escoles Pies de Gandia. En el moment que informa Madoz, hi havia també una escola de xiquetes amb 140 alumnes. 224 Entre les diverses matèries de l'ensenyament hi havia medicina, les càtedres que estaven ocupades per seglars tenien dotació pressupostària, les altres no. 208 3. Institucions sanitàries Hospital de Sant Marc225 Introducció L‘Hospital de Sant Marc era un hospital familiar, fundat per Sant Francesc de Borja226(IV duc de Borja), qui va donar la dotació suficient per al bon funcionament de l‘establiment. En 1667 va ser refundat pel besnét del sant, En Melcior Centelles de Borja227 qui ho va deixar escrit en el seu testament i els seus marmessors228 ho varen executar, procedint a augmentar la dotació econòmica que en un principi hi havia deixat Sant Francesc de Borja. Seguint la voluntat d‘En Melcior Centelles, es va reformar i ampliar l‘edificació i es va dotar de tot el que l‘establiment necessitava per a un bon funcionament amb augment de mobiliari i aixovar, utensilis i ornament per a la capella de Sant Marc, així com també es varen establir les normes que havia de contemplar el funcionament de l‘establiment. Seguint a Olaso229 sabem que els punts més importants d‘aquestes normes eren els següents: 1. L‘Hospital de Sant Marc tenia l‘obligació d‘acollir a qualsevol malalt que hi fora dut, pertanyent als estats ducals i tots els portats en trànsit per a passar després a València, ajudant-los com havia estat costum fins aleshores. 2. A l‘establiment, podien ser ateses totes les malalties, excepte les que eren considerades contagioses i especialment la lepra, sarna y bubas. Per poder controlar les malalties infeccioses, varen establir mecanismes adients, així abans de l‘entrada era necessari un reconeixement previ del metge o del majordom, inclosos els malalts de pas (transeünts). 3. S‘instaurà la figura del majordom-administrador com a màxima autoritat hospitalària. Aquest només tenia l‘obligació de respondre davant la Junta d‘Administradors-Visitadors, als qui havia de presentar anualment els comptes de la institució, dels quals era l‘encarregat en exclusiva. 4. Per atendre l‘ànima dels malalts, instauraren l‘obligatorietat de la presència d‘un sacerdot o religiós que tinguera l‘ofici de confessor i pare espiritual dels malalts. Aconsellaven que si era clergue, li disposaren un habitatge permanent en l‘Hospital. 5. Devia haver-hi un infermer (l‘antic hospitaler) que calia que visquera a Sant Marc amb la seua dona. En el cas que hi haguera un nombre elevat de malalts, ocasionant una sobrecàrrega de feina, la circumstància feia necessària una ajuda, aleshores es contractava un altra dona el temps que hi fera falta per a suplir les necessitats. 6. El metge havia de visitar els malalts almenys dues vegades al dia, de matí i de vesprada. A l‘hora de fer la visita devien ser presents todos los oficiales de l‘hospital per a prendre nota de tot el que ordenara. Per a malalties graves y 225 226 Madoz (facsímil, 1987) Tom I, p 356. Segons Olaso va ser el duc Joan (III) de Borja en febrer de 1533 qui va restaurar un privilegi que havia atorgat anteriorment Alfons el Vell, primer duc de Gandia, Joan va justificar l‘acte per la pèrdua del manuscrit durant la guerra de Germanies. No obstant això, hi ha certa vacil·lació, perquè la tradició assenyala a Sant Francesc de Borja com l‘artífex de l‘ampliació de l‘establiment de Sant Marc, dada que l‘informador de Madoz arreplega en el Diccionari. 227 Va ser membre de "los Concejos de Estado y Guerra de su Majestad". 228 Els marmessors eren, el Dr. D. Francisco de Borja, ardiaca major de València i D. Hipólito Vidal. 229 Olaso Sendra (1988) pp 69, 70 i 71. 209 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz dudosas podia ser acompanyat per un altre metge, amb la retribució adient d‘acord amb la feina feta. 7. El doctor estava acompanyat d‘un cirurgià i d‘un barber, els quals tenien àrees de competència diferenciades arran dels progressos mèdics produïts des que ambdós càrrecs solien estar units. El primer havia de ser, expressament, dels millors que hi haguera a Gandia i devia fer idèntiques visites a les del metge. El barber estava a les ordres de tots dos, a més del majordom. 8. Si es creia necessari, hi havia previst la possibilitat d‘incloure a la plantilla un ajudant de majordom. 9. S‘instaurava l‘obligació d‘enregistrar el pas dels malalts a l‘Hospital, amb un llibre d‘entrades i eixides de malalts que el majordom tenia l‘obligació de dur, amb la finalitat que hi haguera un bon funcionament hospitalari. Les dades enregistrades havien d‘incloure, la data sencera d‘entrada, el nom de l‘acollit, estat social, ofici o condició, nacionalitat, etc. A més a més, la malaltia presentada, el dia d‘eixida o mort, i els béns portats damunt. Si eixia viu de Sant Marc, li eren tornats, si no s‘estudiava de seguida que calia fer. 10. Una vegada que els malalts eren acollits a Sant Marc, la primera cosa a fer era amonestar-los, confessar-los i fer-los combregar, segons la creença de l‘època pues esta medicina es la más esencial al cuerpo y al alma, y hecha esta diligencia, todo sucederá bien y los enfermos cobrarán la salud y se cumplirá con lo más necesario y conveniente. 11. El majordom estava encarregat, en el cas dels malalts greus que tenien béns, que feren abans de morir el testament, i si era el cas havia de fer complir les últimes voluntats del finat, notificant-ho als hereus si n‘hi havia, però si a més a més hi havia un llegat per Sant Marc, havia d‘enregistrar-ho en el llibre de rendes de l‘establiment. 12. Si els malalts morien en l‘Hospital i el difunt no havia deixat diners per a ser soterrat en un altre lloc, el mateix Hospital s‘encarregava del seu soterrament que es feia en la pròpia església. 13. Era important pel bon funcionament de l‘Hospital que el malalt quan era ingressat havia de trobar la roba blanca i el llit polit. Els infermers havien de dur un seguiment de tots el malalts anotant de forma minuciosa en un quadernet el número de cada alcova així com el diagnòstic i tractament de cada malalt per evitar possibles confusions, per altra banda el metge i el cirurgià hi feien una cosa similar amb la dieta i el tractament així com l‘anotació de tot el que pensaven que hi era escaient. 14. Finalment cal anomenar el canvi que hi va haver en el govern de l‘Hospital, que li va a produir grans problemes no acompanyats de fortes polèmiques a finals del segle XVIII i segle XIX. L‘establiment va passar de tindre una administració laica, on era regida pels jurats del Consell de la Vila a ser regida per una administració eclesiàstica, així passava a tindre una Junta d‘AdministradorsVisitadors formada pel Degà de la Seu, el Governador de la ciutat, el Rector dels Jesuïtes i el Jurat en Cap; el majordom havia de ser un canonge de la Seu, malgrat tot es mantenien dos primers càrrecs municipals. El duc de Gandia era l‘encarregat del patronat de Sant Marc, qui havia de ser consultat per a qualsevol decisió, com per exemple l‘elecció de majordom, confessor o metge, on la Junta havia de presentar una terna de la qual el duc n‘elegiria un. 210 3. Institucions sanitàries Edificació L'edifici segons Madoz, era en la primera meitat del segle XIX, prou gran i ben ventilat. Constava de tres departaments, dos formaven angle i estaven destinats a ambdues sexes de manera que les dependències de les dones estaven separades de les dels homes, i el tercer estava separat dels dos anteriors per un barandat, estava destinat als malalts greus i agonitzants. L‘Hospital tenia una dotació total de 33 habitacions amb els corresponents llits, a més tenia una entrada general, cuina decent i un pati ample per als convalescents amb llavador molt espaiós. En l‘angle que formaven les dues estances d‘homes i dones i havia un presbiteri amb un altar dedicat a Santa Agueda, on els malalts podien oir la missa. Fig. 73- Sala d’homes de l’Hospital de Sant Marc de Gandia (Font: guiaactiv.com) Rendes i despeses L‘Hospital tenia assignades bones rendes i finques que més tard, en 1802, es varen vendre quasi totes, quedant només tres casetes i alguns censos, per atendre els malats i per pagar les càrregues judicials, de manera que quan no hi havia suficients diners per pagar les despeses acudien a la pietat dels fidels cristians de Gandia i la seua comarca. Organització En el Diccionari es dóna una relació del personal de l‘establiment, en l‘època de Madoz hi havia: un majordom, un administrador qui era el cap del majordom i estava encarregat de l'administració i el govern, un vicari amb el títol de confessor, un metge, un cirurgià, un sagnador i dos infermers (un de cada sexe, per a que les dones i els homes foren atesos de forma adequada). Tots amb la corresponent dotació econòmica, eren nomenats pel duc de Gandia. El metge, el confessor i els infermers vivien en l'establiment. La Junta directiva estava formada per 4 membres, 2 de l'Ajuntament (el degà i el regidor primer de l‘ajuntament) i 2 nomenats pel duc de Gandia que era el Patró. Com podem veure, en el segle XIX, tant la dotació de personal de l‘establiment com la direcció, poc havia canviat des de Melcior Centelles. Madoz informava que les normes que s‘havien establert en un principi, hi continuaven, mitjançant les quals només s'admetien malalts naturals dels estats ducals de Gandia, a raó de 200/any, computats per quinquennis i se n‘ocupava de proporcionar tot el necessari per a la curació dels malalts. L‘antic Hospital de Sant Marc és ara la seu del Museu Arqueològic de Gandia, i en un futur a Sant Marc s‘ubicarà el museu de les clarisses, amb tota l‘obra que les germanes tenen en el convent, obres relacionades amb les clarisses, els Borja i Gandia. 211 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5.6 LLÍRIA Hospital de Caritat antic Havia sigut un Hospital que estava ubicat en el carrer d‘Alfondech, però en l‘època de Madoz, estava ocupat pel jutjat amb presó per a homes i per a dones, segons la veu comptava amb cel·les prou bones i ventilades. Hospital de Caritat En l‘època de Madoz estava situat en el exconvent de Sant Francesc i estava destinat per acollir pobres de solemnitat i transeünts. Comptava amb unes poques rendes, aquestes ascendien a 3.750 rs vn, que provenien de diversos censos, a més comptava amb 5 propietats de poc valor i altres rendes procedents de llogar taules i mobiliari pels llocs públics així com de les vendes en els dies del mercat. Casa de Beneficència La casa de Beneficència es va crear en abril de 1847, després d‘haver passat una època famolenca i de grans penúries, es va pensar obrir una Casa de Beneficència per acollir a ancians i orfes, amb la intenció de reduir o almenys pal·liar l‘extraordinària pobresa i falta de treball en l‘època referida. Estava mantinguda mitjançant una subscripció setmanal de forma voluntària entre els veïns, comptava a més, amb una horteta propietat de l‘Ajuntament. També hi tenia una orfenesa, que havia sigut creada per Pedro Baltasar de la Foz, amb la finalitat de casar donzelles orfes naturals de Llíria, estava dotada amb 9.000 rs i una pensió anual de 450 rs. 5.7 SAGUNT Hospital de Sant Miquel i Namarcena Abans de 1367 hi havia a Sagunt un Hospital de pobres, i aquest any es va fundar un altre de pelegrins per Antonio Peruga, veí del poble, qui va cedir part d'una casa i un terreny que produïa anualment 14 lliures valencianes. L‘encarregat de la seua administració era el regidor degà de l'Ajuntament, qui l'any 1403 agregà un altra caseta formant un únic hospici i va ordenar que les trenes dels animals que es mataven, serviren per a l‘Hospital. Es va nomenar un regidor o Pare dels pobres, amb la finalitat de recollir les almoines per al manteniment de la institució. En 1607 Miquel Namarcena llegà tots els seus béns i la seua casa, que unida a les altres dues anteriorment donades varen permetre la formació de l'Hospital de Sant Miquel i Namarcena. L'any 1797 el rei Carles III va concedir un privilegi per aconseguir la quantitat de 30.000 lliures de capital, de les quals 9.000 rs eren ingressos anuals. La junta directiva i administrativa estava formada per: l'alcalde, regidor primer, rector, metge i cirurgià que eren vocals nats i 4 particulars que eren substituïts cada dos anys. 212 3. Institucions sanitàries 5.8 XÀTIVA En la població de Xàtiva hi havia 5 cases de Beneficència, Madoz ens diu que encara que hi havia 5 albergues de Beneficència, tots 5 estaven mal dotats sense rendes i deficitaris, perquè encara que hi havia dos establiments amb rendes, aquestes eren àmpliament deficitàries, però "la caridad extremada de aquellos habitantes lo suple todo, y el servicio que se dispensa a los enfermos, es sumamente esmerado y digno de los mayores elogios".230 Hospital Introducció L‘Hospital de Xàtiva, era anomenat Hospital de pobres de Xàtiva. Havia sigut fundat per Jaume I. Es creu que fou fundat aproximadament entre 1246 (any de la conquesta de Xàtiva) i 1248 any que apareix consignat en El Llibre del Repartiment, l‘Hospital apareix citat en els punts 849 i 893. Des del segle XVI hi havia una relació entre la confraria de la Mare de Déu, també anomenada de la Assumpció i l‘Hospital de pobres de Xàtiva. Edificació Era un edifici notable, de bona construcció, estava molt ben ventilat, amb abundància d‘aigua i unes estances polides, la qual cosa feia, segons diu Madoz que hi no fera mal olor com era habitual en aquests tipus d‘establiments de beneficència. Fig. 74- Plànol que indica la ubicació de l’Hospital a Xàtiva (Font: Pons Alós, 1987) 230 Madoz (facsímil, 1987) Tom I, p 390. 213 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Havia sigut construït de nou per a ser Hospital i estava totalment separat de les altres construccions. La porta principal, estava situada en la plaça de la Seu, donant l‘edifici també als carrers de Sant Doménech i de la Corretgeria. L‘Hospital tenia una façana gòtica i un pati en el centre amb una font, on estava la imatge de la Puríssima Concepció. En l‘Hospital hi havia farmaciola, cuina, cambra de les filles de la caritat, cambra del capellà, casa del porter, arxiu, sala de juntes, un oratori i la resta d‘habitacions per a la conservació dels consums etc. Tenia 6 sales de 25 llits cadascuna, la 1ª situada en el pis principal, donava a la plaça de la Seu, era per a dones, les que pertanyien a medicina estaven separades de les de cirurgia; en el mateix pis estaven la 2ª i 3ª sala, situades en dos angles de l‘edifici, estaven destinades als malalts de medicina general, la 2ª sala estava dedicada a atendre militars quan calia i la destinació de la 3ª sempre era per a paisans. En el segon pis estaven la 4ª i 5ª sala, destinades per atendre a malalts quirúrgics i finalment la 6ª estava separada de totes les altres, estava destinada a malalts afectats de malalties epidèmiques i/o contagioses. Fig. 75- Plànol d’una planta de l’Hospital de Xàtiva (Font: Pons Alós, 1987) Rendes i despeses Madoz com ingressos només anomena les rendes degudes a finques pròpies, a arbitres i estades de militars malalts i a almoines i llegats, però també se saps que hi havia diverses concessions reials que de vegades s‘havien de compartir amb la Casa de Beneficència. Algunes d‘aquestes concessions eren de caràcter lúdic, com trinquets de pilota i de «bochas», corregudes de bous, teatres, balls o per altra banda loteries, rifes, arrendament de les paradetes de la fira d‘agost i la de Sant Tomás en desembre. 214 3. Institucions sanitàries Les rendes de l‘Hospital segons Madoz, ascendien a 87.000 rs, que provenien: 41.000 de finques pròpies, 36.000 d‘arbitris sobretot de les estades de militars malalts231 i 10.000 d‘almoines i llegats. Les depeses anuals estaven al voltant d‘uns 100.000 rs, d‘aquesta manera l‘establiment sempre tenia un dèficit de 13.000 rals. Balanç econòmic Finques pròpies Arbitres i estades de militars malalts Almoines i llegats Total Dèficit Ingressos Rs Vn 41.000 36.000 10.000 87.000 Despeses Rs Vn 100.000 13.000 Taula 74- Ingressos i despeses anuals de l’Hospital de Xàtiva en rs vn (elaboració pròpia) Empleats Administrador Sis monges de la caritat Contralor Capellà Dos metges Sagnador Dos infermers Porter Enterrador Total Sous dels diversos empleats Total Rs Vn -------Manutenció i 1 rs./dia cadascuna 2.190,0 5 rs/dia 1.825,0 7 rs/dia 2.555,0 812 rs/any cadascun 1.624,0 450 rs/any 450,0 3 rs/dia cadascun 2.190,0 3,5 rs/dia i la casa per habitar 2.277,5 450 rs/any 450,0 13.561,5 Taula 75- Despeses anuals en rs vn dels empleats de l’Hospital de Xàtiva, en la columna central queda especificat el sou que cobrava cadascun, en uns la veu registra el sou per dia i en altres el sou per any, en la columna de la dreta apareix la despesa total que representava durant un any per a l’establiment (elaboració pròpia) Organització Sabem que des del segle XVI la confraria de la Mare de Déu del l‘Hospital estava dirigida per dos òrgans: el Consell general de tots els confrares i el Consell particular o Junta que s‘encerregava de l‘Hospital. La Junta estava constituïda per un prior, quatre majordoms eclesiàstics i quatre majordoms seculars que representaven els distints estaments de la ciutat. Els majordoms s‘encarregaven de la vigilància de l‘Hospital i no tenien cap salari. Fora de la Confraria l‘Hospital tenia empleats que estaven a càrrec d‘un hospitaler: dos metges, dos metges ajudants, dos cirurgians, un 231 En el s. XVIII, (13 d‘abril de 1779) hi ha un acord entre el rei i la junta de l‘Hospital de Xàtiva, per la qual aquest passa a ser un Hospital civico-militar, tenint l‘obligació d‘atendre als militars. Durant els segles XVIII, XIX i XX el pagament per part de l‘autoritat militar a l‘Hospital va a ser molt irregular, existint en l‘arxiu històric de Xàtiva, molts documents acreditatius de la falta de pagament, i la reclamació per part de la junta de l‘Hospital dels deutes ocasionats per l‘assistència als militars malalts, en algunes ocasions inclús amenaçadores de no atendre als malalts militars. 215 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz sagnador, dos infermers, un oficial de farmaciola, cinc assistents o vetlladors; també tenia al seu càrrec, la resta de persones com cuiner, servents, llavadores, netejadores, porta-queviures, fosser, border, monitor, passatger. L‘hospitaler tenia per damunt a l‘administrador. En el segle XIX la Junta de la Confraria va ser substituïda per la Junta de Govern, que va a minvar el poder eclesiàstic dins de l‘Hospital, la qual cosa provocà enfrontaments entre la Junta de Govern i l‘Arquebisbat, fins al punt que en octubre de 1828 l‘arquebisbe deixava de reconèixer els càrrecs elegits per la Junta i inclús a voler realitzar una sèrie de reformes en les que no estava d‘acord la Junta. La Junta va apel·lar al Consell de Castella qui li va donar la raó expressant-se de la següent manera: "Tendrá sobre dicho establecimiento el derecho de visitarle como obra pía, pero no podrá inmiscuirse en lo demás concerniente al régimen y gobierno de él, ni contrariar las suposiciones de la Junta que como responsable cuidará de la inserción de los caudales que están a su cargo en el objeto piadoso de la curación y socorro de los enfermos, en procurar el aumento y conservación de sus intereses".232 A partir d‘aleshores, la nova Junta constava d‘un president que en un principi fou eclesiàstic però després fou seglar, un administrador un secretari, tres o quatre vocals eclesiàstics i tres o quatre vocals seglars. Els vocals rebien l‘ajuda d‘un contralor. Les germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paul no varen entrar fins a 1832. Després de la desamortització de 1834-1835 passava la Junta a transformar-se en Junta de la Beneficència a càrrec de l‘Ajuntament. Així doncs de l‘Ajuntament depenien la Junta de Beneficència, la Junta de Sanitat i la Junta d‘Instrucció pública, que van a ser les responsables de la direcció dels centres benèfico-assistencials. La Junta de Beneficència la composaven: un retor, dos regidors, un metge, tres veïns, un secretari, un escrivà i un porter. La Junta de Sanitat: un metge, un cirurgià, un farmacèutic, un veterinari, tres veïns i un subdelegat en medicina. Segons Pons Alós en el segle XIX hi havia en l‘Hospital Major de Xàtiva com personal facultatiu que depenia d‘un director mèdic: cirurgians, 6 metges, practicants, infermers, 2 assistentes de clínica, un farmacèutic, matrones, i per atendre als militars hi havia 3 metges militars, un milicià de cultura i 2 vigilants nocturns. Madoz ens informa que la direcció a meitat del segle XIX, estava a càrrec de la Junta Municipal de Beneficència amb un administrador, Agustí Olanier, que pertanyia a la Junta i no rebia cap sou, 6 monges de la caritat amb la manutenció i una assignació de 1 rs/dia per al vestuari; un contralor,233 amb una assignació de 5 rs/dia; un capellà, amb una assignació de 7 rs/dia; dos metges, amb una assignació de 812 rs/any; un sagnador, amb una assignació de 450 rs/any; dos infermers que rebien 3 rs/dia; un porter amb 3,5 rs/dia i la casa on habitava i un enterrador amb una assignació de 450 rs/any. L‘apoderat de l‘Hospital a València era Lluís Tro. Les xifres assistencials que Madoz donava d‘ocupació anual en l‘Hospital de Xàtiva, així com els resultats que hi havia de curació i mortalitat, els presentem en la següent taula: Resultat anual Curació Mortalitat Homes 170 30 Dones 150 35 Taula 76- Ocupació anual, curació i mortalitat en l’Hospital de Xàtiva (elaboració pròpia) 232 233 Arxiu històric municipal de Xàtiva, Hospital, 14-1262(II) (1829). Encarregat de dur control dels comptes. 216 3. Institucions sanitàries Fig. 76- Vista de l’Hospital de Xàtiva, dins del llibre de V. Boix (1857): «Xàtiva, memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad» Fig. 77- Vista actual de l’Hospital de Xàtiva. (Font: panoramio-marathoniano, foto seleccionada per Google Earth) 217 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz L‘informador de Madoz, va enregistrar els següents resultats, que indicaven la situació assistencial que havia en l‘Hospital el dia que hi va anar. Per una banda indica el nombre de malalts desglossats per sexes i per altra el tipus de malaltia que patien: Malalts Homes Nombre malalts 20 Total Nombre malalts 16 Malaltia Crònics Febrils Cirurgia 50 Dones 30 24 10 Taula 77- Nombre de malalts ingressats (malalts pobres) en l’Hospital de Xàtiva el dia de la inspecció de l’informador de Madoz. Dels 50 malalts pobres que hi havia ingressats 30 provenien de l’any anterior (elaboració pròpia) Casa de la Beneficència Introducció La Casa de la Beneficència va ser fundada per Jaume I amb el nom de Casa de Caritat. Estava situada en l‘antic convent de Sant Onofre dels franciscans observants alcantarins. Pons ens diu que la Casa de Beneficència va rebre la seua confirmació reial per part de Carles III en el segle XVIII qui li va donar una dotació econòmica.234 La casa de la Beneficència s‘ocupava de diverses administracions benèfiques a càrrec de l‘Ajuntament, l‘església o del mateix Hospital. En 1839 a petició de la Junta de Beneficència, la reina Mª Cristina li va concedir que fóra destinada a Casa de Beneficència i va ser adaptada per acollir xiquets i ancians, de tal manera que es varen habilitar oficines i sales de faena. Edificació L‘edifici estava compost de claustres i cel·les, amb un hortet, Madoz informava que en aquesta Casa, els xiquets i els homes dormien en sales separades ubicades al segon pis, i les xiquetes i les ancianes ho feien al tercer pis en cambres separades. En el primer pis estava la cuina, el pastador i el refectori; a més a més, es destinaven diversos espais del primer pis, per a l‘ensenyament i fer treballs de cànem, llenç i fabricació d‘espardenyes. Per altra banda, en el tercer pis, també hi havia una sala on s‘ensenyava a les xiquetes els treballs propis de la casa. 234 Pons Alós (1987) p 17. Arxiu històric municipal de Xàtiva, libros (1784, noviembre 12 Madrid) Privilegi de Carles III pel que dóna a la ciutat de Xàtiva, facultat per erigir una Casa de Caritat, confirmació dels privilegis com rendes de diverses corregudes de bous, el producte de l‘alcaba, rendes de corredors, comèdies i altres diversions; i els drets de les paraetes de les fires d‘agost i desembre (Sto Tomás). 218 3. Institucions sanitàries Rendes i despeses El resum del pressupost anual que Madoz presenta, donava un dèficit de 7.000 rs, perquè els ingressos que provenien de les rendes pròpies, d‘arbitris i almoines eren de 44.000 rs, i les despeses eren de 51.000 rs. Organització Estava a càrrec de la Junta Municipal de Beneficència. En el moment de la informació de Madoz, la població resident estava formada per 10 xiquets i 30 xiquetes menors de 10 anys; 16 xiquets i 18 xiquetes d‗edats superiors; 30 dones i 16 homes. Tots ells rebien menjar i vestits de la institució a més a més, als xiquets se‘ls ensenyava de lletres i treballs manuals, com eren teixir, fabricar espardenyes i treballar l‘espart, les xiquetes rebien nocions de cosir, brodar i filar. Els adults havien d‘ésser vidus o fadrins per poder ser acollits. Aquesta Casa de Beneficència tenia un administrador que pertanyia a la Junta Municipal de Beneficència, sense sou, 6 monges de la caritat amb les mateixes condicions de treball i manutenció que hi havia en l'Hospital; un capellà que rebia 2,5 rs/dia i un porter sense sou per ser un treball adjudicat a un dels acollits. Hospici de Sant Josep L‘Hospici de Sant Josep havia sigut fundat per Fr. José Castañeda, religiós de la Mercè. Estava situat en el carrer Vera. Aquest hospici comptava amb 12 llits per a convalescents, viudes i malalts pobres que eixien de l‘Hospital. Estava a càrrec del Sr Vicari de la parròquia de Sta. Tecla. No comptava amb assignació pressupostària, per tant era un establiment sense rendes, sols es sostenia de la caritat pública. Fig. 78- Dibuix de Xàtiva d'Anton Van Wyngaerde (any 1563) conegut a Espanya com Antón de Brussel·les o Antonio de la Viña, conservat a Viena, encarregat per Felip II (Font: Wikipedia) Hospici per a pobres vídues de la Sagrada Família L‘Hospici de les vídues pobres anomenat de la Sagrada Família235 estava situat en el carrer Fuente Terol. L‘havia fundat Leonardo Baldoví qui havia sigut l‘advocat, propietari i regidor perpetu. 235 Pons Alós (1987) p 17, Arxiu històric municipal de Xàtiva, Hospital 8-1116 (1834). 219 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Tenia 30 cambres per a igual nombre de pobres vídues. Igualment que en el cas de l‘Hospici de Sant Josep no tenia assignació pressupostària, per tant sense rendes es mantenia de la caritat. Hospici per a vídues pobres Era un altre Hospici per a vídues pobres. Segons Madoz havia sigut fundat pel marqués de Mascarell, amb 38 cambres, tampoc comptava amb rendes i estava a càrrec de l‘advocat Felix María Julbe. Segons Pons Alós236 aquest Hospital s‘anomenava de Sant Miquel, situat en el carrer Sant Francesc. El va fundar en 1401 mossèn Miquel Ramón Ferriol per a "receptar a mugeres pobres para que vivan en él, a las quales se les da camas en las que duerman con ropa",237 posteriorment es va comprar una casa a Martí Navarro, amb la finalitat de fundar un Hospital, després d‘haver aconseguit un privilegi d‘amortització del rei. En 1607 es parlava d‘aquest Hospital que estava suficientment reparat i adornat. Però en el s. XVIII apareix com un hospici que du el Marqués de Mascarell, destinat a cuidar vídues pobres. Fig. 79- Vista de la ciutat de Xàtiva segons un gravat de Juan Fernando Palomino en el llibre «Atlante español o descripción general de todo el reyno de España» de Bernardo Espinalt i García (Font: Pons Alós, 1987) 236 237 Pons Alós (1987) p 16, els documents de l‘arxiu de la Colegiata de Xàtiva. Visitas Pastorales. Arxiu Colegiata de Xàtiva. Visitas Pastorales, 1597. 220 3. Institucions sanitàries 5.9 POBLES RESTANTS Pel que fa a la resta de pobles de València, els informadors quan parlen de cada municipi, recullen alguna mena d‘informació benèfica o assistència hospitalària en 25 pobles, però que no coincideixen amb els 36 que anomena quan parla de la província i que presenta en una taula,238 només coincideixen: Aiora, Alzira, Benigànim, Carcaixent, Massamagrell, Olleria, i Ontinyent. A continuació presentem la relació de pobles a la província de València, que hem elaborat a partir de les informacions recollides per a cada poble pels informadors de Madoz: AGULLENT Vall d'Albaida Hospital per a pobres transeünts, mantingut per les almoines dels veïns. Un Hospital fundat en 1840, per a malalts pobres de la població sense més rendes i emoluments que les almoines dels veïns, però la casa era prou ventilada i capaç, perquè sense comptar amb l'habitació de l'hospitaler i altres oficines, tenia dues grans sales en les que es podien col·locar amb molta comoditat de 35 a 40 malalts. Hospital de refugi per a pobres transeünts, amb poques rendes. Hospital per a pobres del poble amb assistència regular i acurada. Hospici per a transeünts. Hospital anomenat de Sant Jaume, amb capella pròpia, dedicada al Sant. En 1598, ja s'esmentava l'existència de l'Hospital. L‘administració de l‘establiment, estava a càrrec de 4 majordoms que nomenava l'Ajuntament, amb una recaptació de 500 pesos anuals. Hospital de Santa Llúcia amb una renda de 1.500 lliures, estava a càrrec d'un majordom nomenat pels regidors, que eren els patrons, era el resultat de fondre tres Hospitals sense rendes. Hospital per a malalts pobres i transeünts. AIELO DE MALFERIT Vall d'Albaida ALAQUÀS ALBAIDA ALFAFAR Horta Oest Vall d'Albaida Horta Sud ALGEMESÍ Ribera Alta ALZIRA Ribera Alta ARES DELS OMS Serrans 238 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, pp 201, 202, 203. Taules facsímil de pp 45, 46, 47. 221 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Vinalopó Mitjà Vall de Cofrents Vall d'Albaida Vall d'Albaida Ribera Alta Hospital per a malalts pobres, sense altres rendes que les almoines dels habitants. Un Hospital239 per a malalts pobres, les rendes eren 1.350 rals que es dividien en tres parts: una per al capellà, l'altra per a les misses i la restant per a cura i manutenció dels malalts. Hospital amb escasses rendes, on s'albergava i assistia a malalts pobres de la vil·la. Hospital de pobres malalts, sostingut per les almoines dels veïns i un cens de 300 rs, administrat per un majordom anomenat per l'Ajuntament. Hospital240general amb rendes suficients per atendre a 12 llits assistit pels metges de la vil·la, atenen a tot tipus de malalts. Hospici per a transeünts pobres i per als que no tenien recursos i estaven malalts, tenia una renda anual de 209 rs, que procedien d‘alguns cens, a càrrec d‘un administrador, encara que no cobrava les rendes que deuria cobrar. L‘edifici no era molt gran, era de mala construcció i estava mal conservat. Beneficència pública, amb l'objecte de recollir i alimentar els pobres, les despeses estaven compensades pels ingressos 1.206 rs. Un Hospital de Caritat amb la renda de 6.000 rs anuals, que no eren suficients, se suplia amb la caritat dels fidels deixant-lo en un estat brillant d'assistència. Casa de recolliment pròpia del comú, sense rendes. ASP AYORA BENIGÀNIM BOCAIRENT CARCAIXENT CASTELLÓ DE LA RIBERA Ribera Alta CATRAL Baix Segura Ribera Baixa CULLERA FONT D‘EN CARRÒS Safor LLUTXENT MASSAMAGRELL Vall d'Albaida Horta Nord Hospital de pobres transeünts. Hospital de pobres.241 239 240 241 Segons l‘informe dels ingressos i despeses dels establiments de beneficència dels anys 1841 a 1847 que consten en l‘arxiu de la diputació i que Jiménez Valdivieso arreplega en el seu llibre, fou fundat l‘11 de novembre de 1686, per testament de Miguel Martínez Bolinches atorgat front al notari Miguel Juan Alcaraz. Segons Jiménez Valdivieso (1907, p 70) Francisco Rubio de Francisco va fundar, el 23 d‘agost de 1727, una obra pia anomenada: Administracions dels Rubions, per atendre a malalts de la seua família, i la resta de rendes que hi sobraren va designar que foren destinades a benefici de l‘Hospital de Carcaixent, posteriorment el 22 de juny de 1735, Martín Boscá va llegar els seus béns al Hospital de pobres malalts, l‘administració i direcció estava a càrrec de dos beneficiats de l‘església. Des del 26 de gener de 1751, Jiménez Valdivieso (1907) p 71. 222 3. Institucions sanitàries MONTESA OLIVA Costera Safor Un Hospital. Hospital amb poques rendes. El convent de caputxins i de dominics havia sigut concedit per l'Estat a l'Ajuntament per a escola, Hospital i Llatzeret. Hospital antic situat en la plaça Major. Hospital de Caritat, no es coneixia la data de la seua fundació.242 Tenia com a missió, atendre als malalts pobres. L‘Hospital estava sota la direcció i administració d'un administrador que era nomenat per l'Ajuntament. L‘establiment comptava amb unes rendes pròpies i altres que ascendien a 8.077 rs, de les quals, només es cobraven uns 6.000 rs que eren les úniques despeses que hi tenia. També hi havia 9 obres pies per a socórrer, vestir i donar blat als pobres, que varen ser fundades en diverses èpoques. Un Hospital de poca consideració. Encara que es va manar construir dos Hospitals per part de Pedro de Esplugues, no es va dur a terme l‘obra. Hi havia un alberg per a pobres que era un antic palau de moros amb un hort que era prou gran. Hospital de caritat per alleugerar al pobres malalts, amb suficients rendes. OLLERIA Vall d'Albaida ONTINYENT Vall d'Albaida POBLA DEL DUC Vall d'Albaida Ribera Alta Safor POBLA LLARGA REAL DE GANDIA REQUENA SOLLANA SUECA Ribera Baixa Ribera Baixa Petit Hospital per a pobres vianants amb una associació pietosa per al seu manteniment. Hospital243 que estava ubicat en l‘antic convent de franciscans. Taula 78- Relació de pobles de la província de València, on hi ha constància en el Diccionari, de l’existència d’algun establiment anomenat per la veu Hospital (elaboració pròpia) 242 243 Se sap que ja existia en 1404, perquè en aquest any Francisco Eixea va donar béns a l‘establiment. L‘Hospital de Sueca va ser fundat l‘any 1743 en una finca anomenada l‘Hospitalet, després de la desamortització el 1846 va ser traslladat al ex-convent dels franciscans. 223 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 80- Xilografia d‘Albrecht Dürer del segle XVI, "Els Banys dels homes" 224 4. BALNEARIS I AIGÜES MEDICINALS La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 226 4. Balnearis i aigües medicinals 1. INTRODUCCIÓ Els balnearis d‘aigües mineromedicinals al llarg del segle XIX varen tindre un gran desenvolupament en tota Europa i per suposat també a Espanya, sobretot a finals del segle, amb les demandes hidrotermals d‘una classe burgesa que anava en augment, de tal manera irromperen en la societat espanyola que varen ser determinants per al seu desenvolupament, representant un gran canvi des d‘un triple punt de vista: sanitari, social i econòmic. Des del punt de vista sanitari hem de tindre en compte que durant el segle XVIII i XIX, varen existir una elevada propagació d'epidèmies i malalties, que foren fortament incrementades, a conseqüència de l‘atapeïment que es va produir en les grans ciutats, provocat per les migracions rurals, els camperols abandonaven el camp, fugint de la fam, buscant una millor vida, anaven a les ciutats aclamats pels canvis que s‘havien produït en aquestes, a causa de la gran industrialització, però el resultat era un garberament de gent famèlica, i un veritable niu de malalties. La falta de medicaments adequats per a solucionar els problemes de salut, junt a una revaluació del producte farmacològic de les aigües termals, avalats pels bons resultats que existiren front al seu ús, feren que es posaren de moda els establiments on hi havia aigües mineromedicinals d‘efecte terapèutic, que brollaven en entorns naturals, allunyats de les ciutats on hi havia molt de garberament, aquests entorns naturals, representaven fugir de l‘efecte nociu de la ciutat contaminada i a més hi havia una certa aureola de simbolisme regenerador. Tot açò feren com a referents de salut durant aquests segles als balnearis, introduint la praxi de l‘higienisme, així poc a poc, la hidroteràpia va començar a estar en boga. Pel que fa des del punt de vista social, veiem que les classes adinerades (nobles, aristòcrates, burgesos) del segle XIX, no sols d‘Espanya sinó de tota Europa, foren també les causants del canvi i millorament que va rebre la balneoteràpia en el vuit-cents, on va haver un creixement d'un flux de concurrència i freqüentació als centres de repòs i balnearis amb aigües termals i mineromedicinals, així sobre la base de la seua oferta de salut, repòs i recreació hi hagué un gran desenvolupament i concentració de serveis termals bàsics i complementaris en instal·lacions balneàries, però també es va desenvolupar tota una xarxa d‘oci i entreteniment així com organització d‘esdeveniments socials i polítics. Les classes acabalades que anaven a prendre les aigües al balneari, no sols ho feien per motius de salut sinó també per motius d‘oci, i inclús polítics, fins al punt que grans decisions polítiques del país foren realitzades en els balnearis. Aquestes aigües eren utilitzades de diverses formes, com aigua de beguda es deia "prendre les aigües" o com banys de submersió, amb tota una organització i tota una cultura al voltant de l‘aigua, que va desenvolupar com hem dit, tota una xarxa d‘oci i entreteniment al voltant dels balnearis. Finalment és indubtable la gran repercussió econòmica que va tindre el desenvolupament dels balnearis. Així hem de valorar la introducció de la burgesia en el món empresarial del turisme, que va representar les migracions estiuenques cap als balnearis, i a més a més, tot el moviment econòmic transformador que aquests establiments, representaren per a Espanya en el segle XIX, amb tota una explosió de canvis tant d‘infraestructures al voltant dels balnearis, com són la construcció d‘establiments per allotjar als banyistes, o un millorament en els mitjans de transports, ferrocarrils i carreteres per aplegar als llocs on estaven emplaçats els balnearis, i un canvi de costums en el consum de determinats productes relacionats amb les cures hidrotermals. Madoz, com a polític liberal que estava interessat en el desenvolupament social i econòmic d‘Espanya, considerava que aquests tres punts transformadors, sanitari, social i econòmic, que varen intervindre els balnearis, eren de vital importància 227 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz per a la modernització del país, no debades als pocs anys d‘escriure el Diccionari en 1855 va ser ministre d‘Hisenda, aplicant les seues idees liberals a la transformació de l‘economia espanyola. Sobretot, hem de tindre en compte a Madoz dins del context econòmic, que veia el termalisme i la hidroteràpia com una nova font econòmica amb el desenvolupament important del turisme i sobretot de la infraestructura de serveis al voltant de l‘oci. Que els balnearis eren importants per a Madoz, està fora de tot dubte, ho diem principalment per dos motius, el primer perquè Madoz, es va preocupar i va enregistrar en el Diccionari tots els brolladors d‘aigües d‘efectes mineromedicinals que hi havia en l‘època i que eren descrits pels diferents tractats hidrològics que havien sigut escrits fins aleshores, i en segon lloc perquè quan els va descriure, ho va fer de forma objectiva sense disfressar la realitat existent, així denuncià la deixadesa que hi havia en molts dels establiments i al mateix temps féu una crida a Fig. 81- Malalts del «Doctor del agua» Vinzenz Priessnitz la intervenció de l‘Estat en la en el «lavado de cuello sin secarse al aire libre» (Font: millora d‘una font de riquesa publicació Philo vom Waldes, Berlin, 1898) abandonada, que segons ell calia explotar-la, considerant-la de vital importància per al desenvolupament del País. Però al mateix temps, Madoz considerava també important les virtuts curatives de les aigües minerals que servien per a millorar la salut de la població espanyola, les aigües amb característiques hidrotermals i mineromedicinals, eren molt abundants a Espanya, no obstant això, no gaudien de la popularitat ni l‘interès econòmic que tenien a la resta d‘Europa on estava molt més desenvolupada la seua explotació. Així, Madoz parlarà de les fonts i els brolladors d‘aigües mineromedicinals en diversos llocs del Diccionari, de tal manera que quan parla de la província ho farà en l‘apartat de rius després de descriure el territori, muntanyes i diversos accidents físics, en aquest apartat ho fa de forma molt simplificada es redueix a una lleugera enumeració de les fonts i brolladors més importants. La descripció més detallada dels brolladors la farà en un apartat especial que presenta quan parla de la població on està ubicat el balneari o brollador d‘aigua mineromedicinal, en aquest cas descriurà de forma molt més extensa, no sols l‘edifici sinó també es preocuparà de donar les propietats físiques i químiques. Sobretot recollirà els mineralitzadors que contenien les aigües d‘acord amb les anàlisis químiques que es coneixien d‘aquestes en cada cas, i que tan importants eren en l‘època segons la medicina oficial. Els mineralitzadors eren utilitzats per a classificar les aigües i saber les propietats terapèutiques o curatives, Madoz donarà tot un llistat de malalties que milloren amb les diverses aigües dels establiments que descriu. La geografia del País Valencià està plena de fonts, brolladors i balnearis que han sigut utilitzats per la seua gent al llarg dels segles, ja des dels romans i després els musulmans fins a la nostra època. Les propietats curatives de les aigües sempre han estat en l‘imaginari de la seua gent, formant part de la pròpia cultura, de tot açò dóna constància les troballes arqueològiques als diferents indrets on estaven ubicats els balnearis. Malgrat la seua utilització en èpoques passades, és al final del segle XVIII 228 4. Balnearis i aigües medicinals quan els balnearis comencen a tindre l‘aspecte tal i com hui en dia coneixem, per exemple és l‘any 1785 quan es realitzen les captacions d‘aigües de la Vilavella de Nules, i el 1798 quan es crea el balneari de Villatoya, Cavanilles ja ens parla d‘establiments on es va a prendre les aigües, i de la necessitat de millorar aquests establiments. No obstant això, encara que a finals del segle XVIII es comença a tindre certa cultura hidrotermal, no va a ser fins a meitat del segle XIX i principis del segle XX quan es van construir o millorar els balnearis que han tingut renom com els de: Benimarfull, Bellús, Busot, L‘Avellà, Font de Banys, Ntra. Sra. d‘Orito, Hervideros de Cofrents, Salinetas, Vilavella de Nules i Xulilla entre altres. El nostre treball es centra en els balnearis com a recurs sanitari de la població valenciana, al llarg del vuit-cents, sobretot en l‘època de Madoz, és a dir, cap a la meitat del segle XIX i tenint en compte la font històrica del Diccionari com a columna vertebradora de l‘estudi. El termalisme en aquesta època era un tema sortós de moda fins al punt que molta gent intel·lectual de l‘època escrigueren al voltant d‘ell; així el mateix discurs que va pronunciar el Dr. Leopoldo Martínez Reguera244front al claustre de la Universitat Central, amb motiu de la investidura de Doctor, parlava en el capítol II sobre la utilitat dels banys i els llavadors públics, tant des del punt de vista higiènic com terapèutic. Martínez Reguera classificava les aigües en econòmiques i minerals. Les aigües econòmiques podien ser dolces, és a dir potables o per altra banda podien ser danyoses que eren perjudicials; i les aigües minerals es classificaven en medicinals i no medicinals. Les aigües que a nosaltres ens interessa en aquest treball són les aigües minerals medicinals. Per altra banda, segons la temperatura de les aigües, els banys podien ser calents o gelats, així es considerava que el bany era gelat si tenia menys de 15ºR,245fresc si menys de 20ºR, temperat si menys de 25ºR i calent menys de 30ºR i molt calents si superaven els 30 ºR. Al parlar de balnearis hem de tindre en compte, que aquests establiments només es podien anomenar com a tals si l‘aigua s‘emprava amb finalitats curatives i supervisat per un facultatiu, és clar que estem entenent que les aigües mineromedicinals s‘havien estudiat i analitzat i s‘havia trobat que tenien unes propietats especials que els conferia propietats terapèutiques, per altra banda el balneari també era un centre de reunió i oci tot gestionat com una empresa privada per la burgesia del segle XIX. Així en aquest context, a nivell institucional en 1815 la Reial Junta Suprema de Sanitat proposà a Ferran VII la creació del Cos de Metges de Banys, i més endavant en 1877 a nivell científic, es fundà la Societat d‘Hidrologia Mèdica. 246 El Rei va fer un decret el 29 de juny de 1816, que fou sancionat el 28 de maig de 1817. Aquestes mesures varen ser molt ben rebudes, perquè els establiments d‘aigües termals estaven tots en un estat prou abandonat a diferència dels establiment d‘altres països europeus, especialment a Alemanya, Anglaterra i França. Pedro María Rubio ho expressa d‘aquesta manera: "Tan considerable número de fuentes de salud y vida estaba entregado en España hasta el año 1817, ó al abandono mas completo, ó a la ciega esplotacion de ignorantes y codiciosos propietarios, y estúpidos y groseros bañeros. Los clamores de personas sabias y corporaciones ilustradas alcanzaron por fin entonces que el Gobierno, 244 245 Martínez Reguera (1864). El graus Reaumur és una mesura obsoleta de la temperatura que s‘utilitzava en el segle XIX, la seua equivalència a graus Celsius o Centígrads és: 1ºC = 1,25· ºR. 246 Per R.O. del 23 de febrer de 1877 es va fundar la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica, la primera junta directiva, va tindre com secretari general a Benigno Villafranca i com president a José Salgado Guillermo. La Societat es va encarregar de la creació d‘una publicació: los Anales de la Sociedad Española de Hidrología Médica, aquesta publicació s‘unia a la que es venia fent des de meitat del segle XIX, el Anuario Oficial de las Aguas Minerales de España. 229 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz siguiendo las huellas de otros mas adelantados, crease cierto número de plazas de Médicos-Directores de baños para los mas acreditados y concurridos".247 En un principi es varen crear 31 places de metge director, les primeres foren: Molar, Trillo, Navalpino, Sacedon, Solan de Cabras, Alcantud, Busot, Vilavella, Archena, Fortuna, Caldas de Monbuy, Esparraguera i Olesa, Panticosa, Tiermas, Alhama de Aragón, Quinto, Marmolejo, Carratraca, Alhama, Graena, Lanjarón, Arnedillo, Alange, Ledesma, Baños de Béjar, Caldas de Oviedo, Caldas de Reyes i de Cuntis, Caldas de Tuy, Carvallo i Carvallino con Partovia, Puertollano i Hervideros en la Mancha, encara que després segons diu Pedro María Rubio es varen reduir a 28. Segons Martínez Reguera en la primera oposició a metges directors de banys a València només va eixir la plaça de Busot. Més endavant, en 1852, les places d‘establiments amb direcció mèdica, ja s‘havien augmentat a 90, estaven a càrrec de 80 directors, entre propietaris de planta i interins. Anastasio García en la guia del banyista de 1869 ens informa que aquest any hi ha 116 balnearis d‘utilitat pública. Els establiments balneoterapèutics varen anar en augment al llarg del segle XIX així com la declaració d‘utilitat pública de les aigües dels diversos brolladors on s‘havia comprovat pel seu ús les virtuts medicinals. Aquesta moda dels balnearis havia començat al final del segle XVIII, passant durant el segle XIX a un veritable esplendor, però no hi havia cap regulació sobre els balnearis i establiments termals. Molt eloqüents són els termes que està redactat el decret del Rei Ferran VII, assenyalant de forma clara el clamor públic que es feia necessari regular de forma institucional, reproduïm el decret pel seu interès històric i mèdic: "Entre los muchos y preciosos dones con que la Providencia favoreció a la España, debe considerarse por uno de los principales la abundancia de aguas minerales que distribuyó en varios puntos de su vasta extensión, combinando sus composiciones con diversidad, y con analogía a las diferentes enfermedades que atormentan a la especie humana. Las experiencias que vemos diariamente repetidas de sus innumerables virtudes no dejan duda alguna de esta verdad consoladora; pero otras, demasiado frecuente por desgracia, demuestran con no menor evidencia que la ignorancia y el descuido, convierten fácilmente en mortal veneno los antídotos más eficaces. Testigos son los infelices que acercándose a aquellas fuentes de salud con esperanzas de alivio, se arrojan con ansia, y encuentran sólo un terrible aumento de dolores, y tal vez una muerte horrorosa por los atroces síntomas que la acompañan. Estos tristes acontecimientos se evitarán seguramente cuando a la orilla de cada uno de aquellos preciosos manantiales se halle una persona que con conocimiento de sus efectos en las diversas dolencias, sepa retener a unos y dirigir a otros en el uso de los mismos. La falta de semejantes personas es harto común en las aguas minerales de la península, y esta consideración y la de sus fatales resultas afligen mi corazón. Para remediar un mal tan grave, y hasta tanto que las circunstancias me permitan realizar los planes que medito con idea de mejorar en un todo este importante ramo, he venido en resolver que en cada uno de los baños más acreditados del reino se establezca un profesor de suficientes conocimientos de las virtudes de sus aguas, y de la parte médica necesaria para saber determinar su aplicación y uso. Estas plazas serán de fija e indispensable residencia; gozarán de la asignación de cinco mil reales anuales, pagados de los fondos de propios y arbitrios del pueblo inmediato a los baños y de los circunvecinos, con la obligación de asistir gratuitamente a los pobres que acudieren, y libertad de exigir sus obvenciones de los enfermos pudientes. Se proveerán por oposición, y los censores cuidarán de examinar particularmente la aptitud y capacidad de los aspirantes para adquirir el conocimiento químico de las aguas, y de lo demás concerniente a su aplicación; y se encargará a quién corresponda, que desde el primer día en que llegue a cada uno de los baños el Profesor destinado, no se permita a ningún enfermo el uso de ellos sino con su permiso, y en los 247 Pedro María Rubio (1853) p 602. 230 4. Balnearis i aigües medicinals términos que prescriba. Tendréis lo entendido y dispondréis lo necesario al cumplimiento. Rubricado de la Real mano de su S.M. En Palacio a 29 de junio de 1816. A. D. Pedro Cébanos".248 Aquest reial decret de Ferran VII va representar l‘inici de la regulació dels establiments d‘aigües termals, a partir del decret els directors mèdics tenien l‘obligació de realitzar una memòria anual sobre les activitats del centre així com l‘estat de les instal·lacions, i si necessitaven millores, la concurrència i els resultats terapèutics. Les estadístiques havien de recollir dins de la concurrència el tipus de gent que hi anava de manera que es dividien sobre tot en tres grups: els pobres de solemnitat, els militars, i finalment els rics i acomodats. En compliment del decret els directors es varen constituir en la memòria històrica dels centres termals, de manera que són una font molt valuosa per fer-nos una idea de la realitat social i sanitària de l‘època, tal i com ens diu Martínez Reguera a finals del segle XIX: "De los sucesivos reglamentos que desde 1817 han regulado el anterior Real Decreto cabe destacar la obligación de los citados facultativos de realizar una Memoria anual en la que se reflejaban entre otras cosas el estado de las instalaciones, reformas llevadas a cabo y mejoras necesarias. Con esta actuación los Médicos Directores actuaron, al realizar este cometido, como notarios puntuales de todos los acontecimientos y hallazgos que se producían en los centros que dirigían".249 Els metges que eren Directors dels establiments termals, varen ser des d‘un principi funcionaris públics de l‘Estat, en 1824 havien sigut declarats empleats civils i en diversos reglaments al llarg del segle XIX varen ser nomenats servidors de la Reial Casa. En un principi les places varen ser dotades amb 5.000 rs anuals, però tant que no hi havia candidats per dur els banys, calgué augmentar la dotació a 8.000 rs, aquesta dotació, va ser assegurada per acord de les Corts en 1822 i 1837, la dotació va durar fins a la seua supressió en el reglament de 1868, l‘abolició de la dotació va ser compensada per l‘augment dels honoraris. Com hem dit anteriorment, en un principi es va iniciar el Cos de Metge Director amb 32 places de planta, que varen descendir a 28, però poc a poc anaren en augment fins al R.D. del 25 de gener de 1887 que es varen establir en 100, afegint-ne el 5 de juliol de 1887, 24 places de metges supernumeraris. Important és l‘aportació de Martínez Reguera amb la monumental obra bibliogràfica Bibliografía Hidrológico-Médica Española250 de finals del segle XIX, que va representar des del punt de vista històric i científic una font molt important per a l‘estudi de les aigües mineromedicinals i els establiments de balneoteràpia. Les aigües dels brolladors, on es constatava cert poder curatiu, eren analitzades per a saber, la seua composició, que servia per a classificar-les i saber la seua utilitat, tal com ens diu Martínez Reguera: 248 Pedro María Rubio (1853) p LXIV. Anastasio García López (1869) p 485. Reglament aprovat el 3 de febrer de 1834 per S.M. la reina regent María Cristina. 249 Martínez Reguera (1897) Tom 2, p 458. 250 La recerca bibliogràfica que Leopoldo Martínez Reguera, director per oposició d‘aigües minerals, fa en tres toms és molt exhaustiva i minuciosa, comença replegant obres del segle XV fins al segle XIX, es tracta d‘una obra fonamental de consulta per a poder fer un estudi adequat sobre la hidrologia fins a finals del segle XIX. Martínez Reguera publicà en 1892 el primer llibre de Bibliografía hidrológicomédica-española, Sección de impresos obra premiada per la Biblioteca Nacional en el concurs públic de 1888, i posteriorment va continuar amb la recerca bibliogràfica tornant a rebre el premi de la Biblioteca Nacional en el concurs de 1893, per l‘obra Bibliografía hidrológico-médica-española segunda parte, manuscritos y biografías que va ser publicada en dos toms el primer és de 1896 i el segon de 1897. 231 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "Las aguas minerales he dicho que son la panacea de las enfermedades crónicas y es así todas, aún las más rebeldes a todo tratamiento se doblegan a su poder. Con las cuatro clases en que Patissier las divide, sulfurosas, salinas, ferruginosas y acidulas, tiene el médico una arma defensiva, poderosa. Las primeras son excelentes para todas las enfermedades cutáneas, escrofulosas, obstrucciones glandulares, úlceras atónicas, gangrenosas y traumáticas, fistulas inveteradas, caries, necrosis, varices, hemorroides, verrugas, etc., afecciones catarrales, atonía general, ídem del útero. Enfermedades nerviosas, sifilíticas, reumáticas, hemorragias y flujos pasivos, catarros, cataratas incipientes, manchas en la cornea, amaurosis, tumores lagrimales, oftalmías crónicas, tumor blanco, raquitis, mal de Pott y otras de igual carácter. Las salinas, para enfermedades dependientes de un estravío ó perversión de las secreciones, las obstrucciones linfáticas y biliosas, para los sujetos flemáticos, de fibra laxa, para las alteraciones digestivas, las atonías, artritis, reumas, catarros, cólicos nefríticos, esterilidad y afecciones nerviosas dependientes de falta de actividad digestiva, caquexias, algunas parálisis y hemiplegias, ciertas erupciones, etc. Las ferruginosas convienen en los sujetos de temperamento linfático, en enfermedades originadas por falta ó alteración sanguínea, hemorragias pasivas, debilidad general. En una palabra, en todos los casos de atonía y de discrasia. Las gaseosas obran bien en las acideces, flatos y demás estravios del aparato digestivo, ciertas fluxiones y neurosis. Cohiben flujos como la metrorragia y el de las hemorroides, y con su uso se combaten cálculos y catarros vexicales. Son útiles en la ictericia y afecciones hepáticas, y otras muchas de igual esencia a las nombradas. Lo dicho basta para encarecer la importancia de los baños tanto minerales como de agua simple. Rara es la enfermedad que elude su accion".251 On apareixen els brolladors d‘aigües mineromedicinals, s‘alçaven els balnearis en ocasions amb ajudes de les administracions municipals o simplement hi havia cases particulars on s‘oferien els serveis de les aigües curatives; en altres ocasions eren paratges verges on anava la gent fent romeria, sense cap comoditat per als banyistes, en 1801 el metge Ramón López Mateos, a través de la seua obra Pensamientos sobre la razón de las leyes derivadas de las ciencias físicas, o filosofía de la legislación, en l‘última part del llibre destina un apartat a la Higiene Pública, on parla de l‘estat tant lamentable que es trobaven els balnearis a Espanya i les dificultats que patien els que hi anaven "sale el paciente de su casa, sostenido del ansia viva de curarse, aunque siempre con la fatal incertidumbre de si le probarán bien ó mal las aguas minerales, y después de arrostrar los peligros, incomodidades y trabajos de un camino largo y de unas posadas sucias y desprovistas, llega el infeliz á su deseada piscina, en donde no encuentra ni mas comodidad ni mas auxilios ¿Cuántas veces careceria aun de los alimentos, si no se los proporcionase á fuerza de dinero y de diligencia? ¿Cuántas veces se hospeda toda la temporada en una choza ó en el carro que le condujo, sufriendo los rigores de la estacion y sus frecuentes vicisitudes? ¡Qué contraste tan bello formarían los suntuosos baños de los romanos con nuestras mezquina tabernillas!". 252 Els metges a més a més d‘utilitzar les aigües termals i mineromedicinals com a teràpia, també varen emprar les aigües de la mar amb la mateixa finalitat. Prompte comencen a haver publicacions didàctiques, dirigides a la població susceptible de rebre tractaments hidrotermals, tal com és el llibre Guía del bañista de Bataller Constantí253 que en les seues pàgines ensenya els efectes dels banys en general i de la mar en particular, al mateix temps, en el capítol V i VI aborda les qüestions referents als 251 Discurs pronunciat front el claustre de la Universidad Central per Leopoldo Martínez Reguera (1864) p 20. 252 Pedro María Rubio (1853) pp, LXVII, LXIII. 253 Bataller i Constantí (1878). 232 4. Balnearis i aigües medicinals banyistes i el mode com cal prendre el bany, com combatre els accidents així com el temps que ha de passar respecte les ingestions d‘aliments o en altres situacions i les aplicacions terapèutiques. També es publiquen diversos llibres, orientats a donar altres informacions referents als diversos establiments que hi havia en els brolladors, com per exemple en 1849, Francisco de Paula Mellado254 en La guía del viajero en España, anomena els principals establiments de banys i aigües minerals que hi havia a Espanya, dóna informació dels establiments, calendari de les dues temporades, diverses maneres d‘aplegar als establiments, preus, inclús el nom del Director mèdic que havia en cada balneari, respecte de la província d‘Alacant parla de Busot el director era Joaquín Fernández López, de la província de Castelló parla de Vilavella, el director era Julián Álvarez Caballero i de la província de València dóna constància de Bellús que tenia com a director a Victoriano Usera. Però a mesura que els balnearis es fan més populars, la gent que hi anava reclamava més informació, en 1869 Benigno Villafranca en la presentació del llibre Tratado de Hidrología médica y la guía del bañista del Dr. Anastasio García López s‘expressava en aquests termes: "El bañista no se contenta ya con saber esas noticias generales de situación, bellezas de los alrededores, comodidades del establecimiento, medios de conducción, etc., sino que necesita saber si están analizadas las aguas, cuál es el agente principal que revela el análisis, cómo obran mejor, si en bebida ó en baño, si los gases son más activos que los líquidos, si las duchas son perjudiciales en una palabra, todas las principales cuestiones de doctrina y de procedimiento han de ser sondadas por los profanos, que a toda costa quieren iniciarse en los misterios de la ciencia".255 A finals del segle XIX i principi del segle XX es posaren de moda els novenaris, que eren uns tractament a base de dutxes i banys que duraven nou dies, aquesta és una moda que ha perdurat fins als nostres dies. L‘època de major concurrència era a l‘estiu, els mesos de juliol i agost on la gent que anava als balnearis s‘anomenava «aigüers». La limitació dels resultats de les pràctiques termals i els prolongats tractaments requerits, junt amb l'aparició de la farmacologia moderna i bacteriologia, feren que aquests establiments anaren canviant al llarg del segle XX. Madoz, dóna constància d‘aquests Fig. 82- Fotografia que presenta l’aspecte lúdic establiments, quan parla de cada d’un balneari a principi del segle XX província en l‘apartat dels rius, però sobretot ho fa de forma molt més detallada, quan parla del poble on està ubicat cada establiment, en aquest cas explicant la prescripció mèdica de la presa d‘aigua o el nombre de banys que es podien prendre, donant inclús el preu dels serveis. El Diccionari va servir com a referent en els tractats d‘Hidrologia de l‘època, tal i com expressa Pedro María Rubio en la seua obra 254 255 Francisco de Paula Mellado (1849) pp. 59, 60, 63. Benigno Villafranca, 6 d‘agost 1869 / El Criterio Médico, p 371. En la presentació del llibre Tratado de Hidrología médica y la Guía del bañista del Dr. Anastasio García López. El Criterio Médico, Madrid, 25 d‘agost de 1869. 233 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz d‘Hidrologia, en aquest tractat, Rubio alaba en diverses ocasions, el gran treball escomès per Madoz, així en el pròleg del llibre ho fa quan dóna els agraïments: "Mi amigo y compañero el Sr. Don Pascual Madoz, que con los datos geográficos de su excelente Diccionario me ha permitido enriquecer el censo de las aguas minerales de España".256 Pedro María Rubio també exalça la labor escomesa per Madoz, després de donar una llista cronològica de tractats i llibres que parlen de fonts mineromedicinals amb els seus autors, encomia l‘obra de Madoz, expressant-se d‘aquesta manera: "En el diccionario Geográfico-estadístico del Sr Madoz, obra que honra á su ilustrado y celosos autor, así como al Gobierno que ha protegido su publicacion, se mencionan mas que en ninguna otra de las citadas, con lo que, y el resultado de mis prolijas investigaciones he podido reunir las que contiene el Censo general que aquí presento".257 Propietat Nació Reial Patrimoni Clericat Instituts Províncies Propi de pobles Particulars TOTAL Establiments 4 2 1 2 5 21 54 89 Percentatge % 4,49 2,25 1,12 2,25 5,62 23,60 60,67 100 Taula 79- Propietat dels establiments de banys en 1850, amb el percentatge que representava cadascun (elaboració pròpia) En 1850 la propietat dels establiments dels banys era diversa. Hi havia 89 balnearis a Espanya que eren el més importants i amb una direcció facultativa, la gran majoria dels establiments eren de propietat particular, aquesta representava un percentatge del 60,67%. Els establiments de propietat privada estaven seguits per aquells on els propietaris eren el propi poble, que representava un percentatge del 23,60%, però també hi havia altres que pertanyien a diverses institucions estatals, en aquests últims casos el que és ben cert és que amb rares excepcions, es trobaven tots en un estat prou lamentable. Madoz no perdia en cap moment l‘ocasió per fer la denuncia adient, clarificador és el comentari de Pedro María Rubio: "Por lo que hace a los que pertenecen a los Propios de los pueblos, puede decirse que no hay ningún establecimiento que corresponda por su estado a la categoría de los excelentes; la mayor parte van calificados de medianos, y los hay que por malos no figura en la tabla a que nos referimos. 256 257 Pedro María Rubio (1853) p XXVII. Ibídem, p 595. 234 4. Balnearis i aigües medicinals En los que pertenecen a Particulares, solos ó en sociedad, es donde se encuentran los mejores establecimientos que poseemos... todos deben su buen estado al interés particular bien entendido que lo dirige con acierto".258 Entre aquests establiments que pertanyien a particulars estaven classificats com excel·lents, l‘establiment alacantí de Busot, i l‘establiment castellonenc de la Vilavella encara que aquest pertanyia al poble, els altres establiments valencians, Pedro María Rubio els cataloga de qualitat bona en el cas de l‘establiment de Benimarfull, i mitjana en el de Bellús. A mesura que van avançant els anys, al llarg del segle XIX, comencen a avaluar-se més els establiments termals, no sols com centres assistencials mèdics sinó també com centres d‘oci i comencen a abordar-se des d‘un punt de vista econòmic, en el segle anterior havia començat a desenvolupar-se una gran activitat econòmica al voltant dels centres balnearis europeus, Ursprung a Badem, o Carlsbad a Bohemia. Amb les dades que són donades pels directors de balnearis d‘Espanya, entre les que estaven la concurrència als banys,259comença a fer-se un canvi en l‘abordatge econòmic dels balnearis, en aquest nou negoci de moda. Elaborant les dades de la concurrència dels banyistes i la despesa que hi feien es podia obtindre la rendibilitat de l‘establiment. La valoració era difícil de fer perquè les despeses eren molt diferents d‘uns centres a altres i per altra banda estaven els militars que no pagaven i els pobres de solemnitat que hi acudien i que eren assistits sota la misericòrdia dels banyistes acabalats. Pedro María Rubio decideix fer la valoració, establiment per establiment, fent un càlcul d‘aproximació, que resumim per ser un dels primers estudis que es fa en aquesta matèria: Càlcul fet per 1849. Es pren la concurrència de banyistes malalts a cada establiment, se li resta la quinta part, que s‘aprecia que correspon als pobres que hi van i la resta es multiplica per 200, que és la quantitat en rals que s‘estima que gasten cada banyista per terme mitjà, incloent manutenció, allotjament, banys i altres despeses durant nou dies. El càlcul numerari dels banyistes malalts que Pedro María Rubio260 dóna per als establiments valencians ho expressem en aquesta taula: Balnearis Bellús Benimarfull Busot Vilavella Nombre de banyistes 230 86 832 715 Despesa total 36.890 12.800 133.200 114.400 Taula 80- Càlcul numerari de les despeses expressades en rs vn, per a l’any 1849, realitzat per Pedro María Rubio. 258 259 Pedro María Rubio (1853) p 628. Per la R.O. del 16 de juny de 1841, els Directors Mèdics de balnearis tenien l‘obligació de notificar la concurrència que havia en els centres termals on eren Directors, però per desgracia les regles de la R.O. no es varen prendre en molta consideració i no tots els Directors-Mèdics donaren aquestes dades, no és fins al final del segle XIX quan comencen a donar-se amb certa regularitat. 260 Pedro María Rubio (1853) pp 631, 632 i 633. 235 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Després de fer diversos càlculs de les despeses que fan els banyistes tant els malalts com els que hi van per oci, així com les despeses fetes pels criats, i la despesa produïda pels transports, dóna un resultat de 11.878.000 rs, tenint en compte que a França la despesa que es feia als establiments termals, representava una quantitat de 11.000.000 de francs, la proporció respecte d‘Espanya era aproximadament de 4 a 1. Aquestes dades indicaven que la industria balneària estava molt menys desenvolupada a Espanya que a França. Un altre aspecte a tindre en compte en el segle XIX és la relació que hi havia entre l‘administració pública i els diversos centres termals. La Medicina política era l‘encarregada d‘establir les relacions indispensables entre el Govern i la Medicina, és a dir la responsabilitat que tenia el Govern respecte la salut i el benestar de la població. La Medicina política comprenia la Higiene pública i la Medicina Legal. Dins de la Higiene pública estava la Policia mèdica que era l‘encarregada de vetllar per la salut de la població sobretot per subministrar a les persones malaltes els auxilis necessaris, ací és on entren els centres termals que subministraven salut als individus que hi anaven. La Policia mèdica o sanitària era regida per una Direcció que s‘anomenava Sanitat. En 1850 la Direcció de Sanitat havia vingut a suplir la Inspecció general de les aigües minerals creada en 1817 i encomanada a la Junta Superior Governamental de Medicina. En aquest context estava la figura del Director mèdic dels banys, l‘activitat que hi realitzaven els metges estava regulada pels diversos reglaments que al llarg del segle des de 1817 s‘havien anat publicant, els directors a més a més d‘atendre als malalts estaven encarregats d‘un estudi científic de les aigües termals i la publicació dels resultats en les memòries que anualment tenien l‘obligació de notificar, així com donar compte de l‘estat dels establiments on estaven. Els Directors es varen veure amb la dificultat que no hi havia unes directrius concretes per a redactar la memòria, a diferència dels establiments europeus, com a França on s‘exigia als Directors dels balnearis unes Memòries anuals que estaven sotmeses a unes normes que marcava el Ministre de l‘Interior, amb un programa que estava contínuament revisant-se i modificant-se, de manera que es reglaven els punts que havien de tractar amb uns models concrets a seguir, tots els resultat s‘enviaven a l‘Acadèmia de Paris on es processaven totes les dades que rebia. A Espanya, està fora de tot dubte que els metges Directors dels balnearis varen contribuir en gran manera al gran apogeu que va haver en els establiments hidrotermals durant el segle XIX. Per altra banda per a contribuir en aquest apogeu calia comptar amb la intervenció de l‘Estat, Pedro María Rubio ens diu quines són les mesures que al seu parèixer es devien fer per a millorar per tal d‘aconseguir unes millores que tanta falta feien en el panorama hidrotermal espanyol: "Los medios de protección que me parecen más eficaces son los siguientes: 1º. Cuidar con esmero de que no falte en los establecimientos de aguas minerales la inspección facultativa y la asistencia médica á los enfermos que acudan á hacer uso de ellas. 2ª. Reunir y publicar noticias exactas sobre las aguas minerales en provecho de los enfermos, de los Médicos y de los propietarios de los establecimientos. 3º. Organizar aquellos que pertenecen al Estado, de tal modo que puedan servir de modelo á los demás. 4º. Excitar á las corporaciones provinciales y municipales á que mejoren los establecimientos que les pertenecen."261 261 Rubio (1853) p 643. 236 4. Balnearis i aigües medicinals El llistat de les aigües mineromedicinals que arreplega Pedro María Rubio en el seu Tractat d‘Hidrologia, és prou extens i ve a coincidir amb el que dóna Madoz en el Diccionari, sent representatiu dels brolladors que hi havia en el País Valencià en el segle XIX, però de tots els brolladors que anomena, només uns pocs eren d‘interès mèdic altres encara que eren utilitzats pels veïns no s‘havien considerat d‘utilitat pública per part de l‘Estat. Alacant 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. Benimarfull Busot Calp Monóver Nostra Senyora d‘Orito Novelda Penàguila Teulada 1. 2. 3. 4. 5. 6. Castelló de la Plana Benassal Catí Montanejos Navaixes Toga Vilavella de Nules 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. València Bellús Bunyol Cofrents Hervideros Cortés de Pallàs Estivella, Santa Ana Set aigües Xulilla Taula 81- Brolladors d’aigües mineromedicinals que tenien interès mèdic segons Pedro María Rubio en 1850 (elaboració pròpia) D‘aquest llistat de brolladors que hi havia repartits per tota la geografia valenciana i que gaudien de gran popularitat pel gran ús que els vilatjans dels brolladors feien de les aigües, en 1853 només hi havia uns pocs establiments amb direcció mèdica: Província Alacant Castelló València Balneari Benimarfull Busot Vilavella Bellús. Director mèdic Lorenzo Ferrando Joaquín Fernández López Jose Mª Barraca Ildefonso Martínez Taula 82- Establiments hidrotermals valencians amb direcció mèdica en 1853 (elaboració pròpia) Amb posterioritat a aquesta data, els establiments de Montanejos, Set Aigües i Xulilla tingueren supervisió de Directors mèdics, la resta d‘establiments no tenien direcció mèdica oficial. En aquest treball d‘investigació que hem realitzat sobre els establiments hidrotermals, estudiem els balnearis i aigües mineromedicinals que hi havia en el País Valencià i eren freqüentats en major o menor concurrència en el segle XIX, en tots els casos són anomenats per Madoz en el Diccionari. Aquests establiments i brolladors eren considerats com una riquesa natural i font de salut, i formaven part de la infraestructura sanitària que hi havia al país. Descrivim per ordre alfabètic, els diversos balnearis i brolladors d‘aigües mineromedicinals que durant el segle XIX aconseguiren certa rellevància i estudiem els establiments que hi havia en cadascuna de les tres províncies, 237 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz descrits en tots els casos pel Diccionari. Partint de l‘estudi de Madoz, contrastem i ampliem la informació que l‘autor ens dóna a través d‘altres fonts de l‘època, especialment de les memòries dels Directors dels balnearis, del treball de Cavanilles i dels Tractats d‘Hidroteràpia i d‘Hidrologia, del segle XVIII i XIX. Tal i com hem dit en l‘apartat de la metodologia, presentem els balnearis fent una exposició exhaustiva d‘alguns centres, parlem de la seua trajectòria, les qualitats de les aigües i la seua aplicació mèdica, així com de les malalties sobre les que poden tindre efectes curatius, abordant la part econòmica, la concurrència anual als centres així com les despeses que hi es feien, i els Directors que estigueren a càrrec dels diversos centres. Els balnearis els hem estructurat de la següent manera: 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari. Introducció del balneari i situació geogràfica. 2. Edifici i estructura del balneari. Descripció de les edificacions que hi havia en els brolladors, condicions arquitectòniques i tècniques dels diversos balnearis. 3. Característiques i Propietats de les aigües. Classificació de les aigües mineromedicinals, tenint en compte la temperatura i els mineralitzadors, i les classificacions de l‘època. Propietats físiques, químiques i medicinals. Dissertació de les diverses propietats de les aigües, amb un estudi de les diverses anàlisis químiques que es varen fer durant el segle XIX, i una exposició de les virtuts medicinals que eren utilitzades normalment en la praxi mèdica. 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües. Posologia i explicació de les diferents formes de subministrar les aigües en els balnearis. Temporada. Calendari d‘obertura dels diversos establiments. Concurrència als banys. Registre del nombre de malalts que anaven a les dues temporades dels balnearis. 5. Activitat econòmica. Estudi de l‘activitat econòmica al voltant dels balnearis. Preus. Presentació dels preus que costaven els tractaments termals. 6. Directors mèdics del balneari. Enumeració i contextualització dels diversos Directors que estigueren a càrrec dels balnearis. Aquests apartats hem procurat seguir-los en la major part dels balnearis però en el cas d‘alguns establiments, no hem trobat la informació referent a algun apartat, així l‘hem omès per tal d‘evitar una redacció desmanegada, presentant una estructura del treball lleugerament diferent i molt més curta. 238 4. Balnearis i aigües medicinals Fig. 83- Secció del mapa dels balnearis d’Espanya, que correspon al País Valencià, del Tractat d’Hidrologia d’Anastasio García López de 1875, on es veu la ubicació geogràfica dels balnearis de planta que hi havia en l’època. Cada establiment va acompanyat d’una icona que representa la classificació oficial de les aigües (Font: García López, 1875) 239 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 84- Signes indicatius de les qualitats de les aigües, que apareixen en cada establiment hidrotermal, en el mapa balneari d’Anastasio García, amb el seu significat. (Font: García López, 1875) 240 4. Balnearis i aigües medicinals 2. PROVÍNCIA D’ALACANT Madoz considera que en la província d‘Alacant hi havia una escassesa general d‘aigües amb una falta total de rius cabalosos, a diferencia de la província de València que era travessada pels rius Túria i Xúquer. Però pel que fa a les fonts mineromedicinals sembla que la província d‘Alacant disposava d‘establiments termals de cert renom com era el balneari de les aigües de Busot. Les aigües d‘aquest brollador eren conegudes des de l‘Antiguitat, així en el segle XVIII, Gómez de Bedoya les anomena en la seua obra, en realitat són les úniques aigües del Regne de València que apareixen anomenades per Gómez de Bedoya, també Lemos i Cavanilles les descriuen, però a més a més d‘aquest brollador hi havia altres que durant el segle XIX tingueren certa transcendència. Madoz en el Diccionari parla de diversos brolladors: Benimarfull, Busot, Calp, Monóver, Nostra Senyora d‘Orito, Novelda, Penàguila i Teulada. D‘aquests brolladors uns varen tindre més desenvolupament i per suposat més rellevància que altres, en aquest treball anem a exposar els diversos establiments hidrotermals que hi havia en la província d‘Alacant en l‘època de Madoz, de manera que descrivim per ordre alfabètic els diversos establiments d‘aigües mineromedicinals Fig. 85- Gravat del port d’Alacant del llibre d’Alexandre Louis Joseph, comte de Laborde «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» de 1806 241 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.1 BENIMARFULL 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari Benimarfull és un dels quatre pobles situats en la vall de Travadell,262 entre les muntanyes de Serrella i Almodayna, als peus del port d‘Albaida. En l‘època de Madoz pertanyia al partit judicial de Cocentaina. Benimarfull es troba a 38º 45' de latitud Nord i 3º 22' de longitud Est, del meridià de Madrid, a meitat del segle XIX tenia una població de 439 habitants, dels quals 104 eren veïns, aquesta va anar en augment així a finals del segle XIX en el cens de 1897 tenia una població de dret de 797 habitants, però al llarg del segle XX es presenta una inversió demogràfica, de manera que en el cens del 2009 només compta amb una població de 440 habitants. Actualment pertany a la comarca alacantina del Comtat de Cocentaina. En l‘obra de Cavanilles Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia escrita en 1797, no es fa cap referència de l‘existència a Benimarfull d‘una font ni de cap balneari. Sobre el descobriment i ús de les aigües de Benimarfull, podem fer-nos una idea pel que parla García Castañón en la memòria de 1866: "el manantial de Benimarfull toma su nombre, según opinión común del pueblo en cuyo territorio se halla, en un sitio llamado del Prat a la parte norte, este es de origen árabe, y según se comprende está compuesta de los dos nombres, Beni y Marfull, que significan el nombre del fundador de aquella aldea. Muchos años debieron trascurrir, desde la existencia del manantial hasta el descubrimiento, porque la tradición manifiesta que a mediados del siglo diez y siete, los habitantes del susodicho pueblo advirtieron que en el sitio del Prat había aguas de mal olor, sin haber fijado más la atención sobre ellas, hasta principios del siglo pasado, que la casualidad hizo que se notaran sus escelentes virtudes medicinales en los animales".263 Les mateixes explicacions havia fet anteriorment Joaquín González Villagrasa en 1848. En efecte, el que és ben cert, és que els veïns del poble observaren que algunes mules de la població quan es criaven, morien d‘una malaltia anomenada "Bora" que provocava una inflamació de les glàndules submaxil·lars i conduïa a la mort dels animals, però varen veure que les mules que anaven a pasturar al lloc del Prat i bevien aigua de la que feia mal olor, els animals començaven a sanar de forma lenta, resolentse la malaltia i desapareixen la inflamació ganglionar i les tumoracions. L‘aigua s‘arreplegava en un pou, per a que els animals la begueren. Posteriorment el seu propietari la va canalitzar fins on més endavant construïren el balneari de Benimarfull. García Castañón situa la data des de 1812 a 1819, quan es comença a utilitzar l‘aigua de Benimarfull com aigua medicinal, també és per casualitat que s‘advertiren les propietats medicinals, al observar en algunes dones que llavaven la roba en aquesta aigua en diverses ocasions, les lesions eruptives que tenien en la pell, principalment les psoriàsiques,264notaren que al cap d‘un temps milloraven, fins al punt que en el cas de la 262 263 La vall de Travadell comprenia els quatre pobles seguents: Benimarfull, Benillup, Gorga, i Millena García Castañón (1866) p23. 264 Cal tindre en compte que en el segle XIX quan es parla de psoriasi no es refereix a la malaltia autoimmune tal i com s‘entén actualment, en 1848 Hurtado de Mendoza en el seu vocabulari definia les erupcions psoriàsiques en aquests termes: Psora és la paraula que antigament tenia altres accepcions, actualment s‘usa com sinònim de Sarna. Psòric és sinònim de sarnós. Hurtado de Mendoza, també ens informa que Alibert anomena Psoriasi a la sarna pustulosa que no es produïda pel Acarus scabei, i que per consegüent es cura de diferent manera, o amb diferents remeis. Al llarg del 242 4. Balnearis i aigües medicinals sarna curaven. Com que es va córrer la veu, hi acudiren persones afectades de erupcions cutànies, herpes, èczemes, que varen sanar després de prendre-les begudes o en banys. Així és com les aigües de Benimarfull varen començar a utilitzar-se com mineromedicinals. Segons Pedro María Rubio fins a 1831 no s‘havia pres en molta consideració aquest brollador, de fet en el tractat del catedràtic de terapèutica i matèria mèdica de Barcelona Juan Bautista Foix Gual anomenat Noticia de las Aguas Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o farmacología que s‘havia publicat en 1840, Benimarfull no apareix descrita per cap lloc, perquè encara no era considerada aigua medicinal. Més endavant en el 1846, és quan el propietari de les aigües mineromedicinals de Benimarfull, Juan Bautista Payá, va demanar a la Junta Suprema de Sanitat, mitjançant una instància265a la Reina, la idoneïtat de les aigües de Benimarfull com aigües de categoria medicinal i va proposar el nomenament com Director interí de l‘establiment al metge d‘Alcoi, D. Joaquín González Villagrasa, perquè aquest metge segons Payá, les havia estudiades, analitzades i observades clínicament. El que és ben cert, és que González Villagrasa, començà a treballar, en el brollador d‘aigües sulfuroses de Benimarfull el 1831, segons ens dirà posteriorment quan ja és Director de l‘establiment, i en aquella època ho va fer de manera filantròpica i només impulsat pel desig de fer públiques les virtuts d‘aquestes aigües tan beneficioses a la humanitat dolenta. Payá en el mateix document que havia dirigit a la Reina, expressa les intencions de construir un establiment en el brollador de Benimarfull, i explica que la supervisió de les obres la farà el metge González Villagrasa. El Governador polític d‘Alacant, mitjançant un comunicat amb data 28 de març de 1846, dóna suport a la petició de l‘amo de les aigües de Benimarfull i recomana com metge interí a D. Joaquín González Villagrasa, qui finalment, serà nomenat de forma interina, passant a ser el primer Director del balneari de Benimarfull. Payá es va associar amb dos veïns d‘Alcoi passant a formar una empresa que es féu càrrec de la construcció i posterior manteniment de l‘establiment. González Villagrasa en 1848 ens relata l‘inici de la construcció del balneari: "Y efectivamente, el año 1845 pasó á usar las aguas sulfurosas del Valle de Travadell, Dña. Maria del Pilar Terol, de la ciudad de Alcoy ostigadísima de un herpes flictenoso que ocupaba ambas manos hasta los codos que le impedia el libre ejercicio de sus quehaceres domésticos de cuyo fastidioso padecimiento quedó enteramente buena, despues de una incomoda agravacion por el solo uso interno del agua medicinal y baños parciales en un pequeño pilon donde caia el agua que estaba á la intemperie. En vista de tan inesperada como prodigiosa curacion Don Antonio Boronat esposo de esta señora, practicó las más vivas diligencias para asociarse él y otro compañero de Alcoy con el propietario y dueño de la fuente para edificar sobre ella construyendo sin perder momentos".266 En 1850 Pedro María Rubio cataloga l‘establiment de Benimarfull com de qualitat bona, és a dir estava entre els excel·lents, on es trobava Busot, i els mitjans, on es trobava Bellús. Madoz recull poca informació de la Font Podrida de Benimarfull, segle poc havia canviat el significat així, E. Littré en 1889 parlava d‘erupcions de la naturalesa de la sarna. 265 La instància que va escriure el propietari de les aigües de Benimarfull a S.M. la Reina Isabel II, està datada a "Madrid 23 de febrer de 1846", sol·licitant la declaració oficial d‘aigües medicinals, per a les aigües de Benimarfull. Prèvia inspecció facultativa i el nomenament de Joaquín González com director interí. 266 González Villagrasa (1848) pp 13, 14. 243 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz sobretot perquè quan l‘informador escriu, el balneari estava acabant-se de construir i era un establiment jove, així i tot encara ens fa una breu descripció del que serà el balneari de Benimarfull. La Font Podrida, s‘anomena així per l‘olor i sabor a ous podrits, la qual cosa és pròpia de les aigües sulfuroses. També és anomenada font del Baral. És una font d'aigua mineral situada al llit del barranc Azufre, que s'utilitza, tant per a beure com per a bany. La Font del Baral o Podrida també és coneguda com font del Prat i de l‘aigua del Azufre. 2. Edifici i estructura del balneari Segons la veu, es tractava d‘un edifici que estava en construcció en l‘any 1848, promogut pel propietari de la font i un grup de burgesos. Tindria 85 pams de llarg, que estaria dividit en dues naus, una d‘elles la de l‘entrada principal tindria una alçaria de tres pisos i l‘altra seria un pis més alt és a dir constaria de quatre. Com es veu, la intenció era fer un edifici capaç i amb comoditats pròpies de l‘època, amb un ample vestíbul, situat en la primera planta que servira com punt de reunió de tots els banyistes que hi acudiren, en aquest vestíbul, la veu informa que es trobava una font de jaspi amb aixeta de bronze, que subministraria l‘aigua de beguda per a tots i unes altres tres amb piles de pedra per a banys generals, com l‘aigua estava fresqueta necessitava prepararse per a que estiguera sota les condicions terapèutiques que el metge havia prescrit, així doncs tot seguit a les piques d‘aigua estava col·locada la caldera d‘aigua calenta, d‘aquesta manera la gent podia prendre banys en les condicions de temperatura adequades, perquè les aigües de Benimarfull eixien del brollador a una temperatura aproximada d‘uns 17 ºC. desagradable per al bany. Per altra banda també hi havia en la segona planta una font per prendre banys parcials. Les paraules de Madoz eren: "El cuerpo del edifico tendrá unos 85 palmos de largo, dividido en dos naves con 3 pisos, la de la fachada principal y 4 la segunda; en la primera hay un desahogado zaguán con una fuente a la testera y algunos poyos enclavados en las paredes; y en la testera de la segunda se ve un cuarto ó departamento con otra fuente de agua mineral para tomar baños parciales, y otros 3 con igual número de pilas de piedra para los baños generales, á continuación de todo lo cual está colocada la caldera de agua caliente".267 A continuació la veu continuava explicant les infraestructures que hi havia en el balneari, com era l‘existència d‘un estany que estava situat d‘esquena a l‘edifici. L‘aigua de l‘estany que provenia del brollador, s‘arreplegava en un dipòsit en forma de volta que tenia unes canonades i aixetes que estaven ben tancades perquè no es perderen els minerals a causa de l‘evaporació i es conservaren d‘aquesta manera les propietats terapèutiques de l‘aigua. Finalment Madoz descrivia l‘hostalatge de l‘edifici que havia sigut construït en el pis superior, on hi havia 10 habitacions per dormir, amb tot el que era necessari per a poder romandre amb comoditat, així com la previsió de construir una fonda amb menjador, on es servirien menjars de qualitat des dels més delicats fins i tot els de luxe: "En los pisos altos se han construido 10 cuartos ó habitaciones con alcobas, armarios, mesas, sillas, espejos y tablados de cama, y se está preparando una especie de fonda que será servida por un cocinero inteligente, con todo género de comidas aun las más delicadas y hasta de lujo, á precios bastante módicos". 268 267 268 Madoz (Facsímil, 1987) Tom I, p 165. Ibídem, p 165. 244 4. Balnearis i aigües medicinals A més a més, per poder donar hostalatge a totes les persones que acudiren a prendre les aigües, també hi havia la possibilitat que la gent del poble albergara en les seues cases tots els que hi acudiren per aprofitar les aigües. Aquesta descripció que hi ha al Diccionari, ve corroborada per la memòria del Director González Villagrasa en 1848 qui es lamentava que només hi havia dotze habitacions disponibles per als banyistes. Fig. 86- Vista general del balneari de Benimarfull. Fotografia de principi del segle XX (Font: «La Geografía General del Reino de Valencia» (1927), dins del volum que correspon a Alacant, escrit per Francisco Figueras Pacheco) Més endavant passats uns vint anys l‘establiment no s‘havia quasi remodelat, ni ampliat de forma adequada a la concurrència que hi havia, tal i com ho confirma García Castañón, Director mèdic del balneari en la memòria reglamentària de l‘any 1866, amb l‘edificació conclosa i l‘establiment en funcionament ja diversos anys. Per García Castañón sabem que hi havia quatre plantes, baixa, entresol, primer pis i segon pis. La planta baixa estava dividida en dues meitats per un vestíbul, en la part dreta i junt a la zona sud de l‘edificació estava situada la font mineral, que servia de beguda, en la part esquerra estaven situades les peces amb piques de marbre, que servien per als banys, que es nodrien de dues aixetes, una d‘aigua natural i l‘altra que provenia d‘una caldera. En aquesta planta hi havia una cuina espaiosa, un menjador i un saló on es reunien els banyistes desprès del bany. En el entresol hi havia 5 habitacions, en el primer pis 7 habitacions i en el segon pis 11 habitacions. Cada pis tenia el seu retret. L‘any 1865 varen construir una capella. A més a més, davant del balneari s‘havia construït un passeig. 245 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 87- Copia del plànol de " Establecimiento de los Baños de Benimarfull", signat a Alcoi, el 5 de maig de 1868, per Francisco Gisbert Payá. En tela. Escala 1:500. 29 x 40 cm. 269(Font: Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid, ucm.es) Finalment, la descripció que fa de l‘edifici uns quant anys després, el metge director D. Antonio Llorca en la memòria de 1872, quan el balneari està funcionant de forma regular i plena, ens dóna una idea de com arribà a ser el balneari de Benimarfull en la segona meitat del segle XIX. Segons Llorca, l‘edifici era de prou gust, tenia la forma de paral·lelogram, amb unes mesures de 27 metres de llarg per 9 d‘ample, i de construcció sòlida. La façana principal estava orientada cap a l‘Oest. Constava de 4 pisos, planta baixa, entresol, pis principal i segon pis. En la planta baixa hi havia una galeria prou espaiosa i entaulellada, que donava pas a 4 habitacions, en cada una hi havia una pica de marbre blanc que s‘omplia d‘aigua mineral a través de dues aixetes, una portava aigua a temperatura natural i l‘altra aigua a temperatura calenta, que provenia d‘una gran caldera que servia per a calfar-la. Les habitacions tenien finestres amb persianes per a que hi haguera llum natural. També s‘havien col·locat piques per a banys de seient i banys de doll. L‘establiment estava proveït d‘un bany de zinc portàtil que es podia dur a les habitacions del pis superior, per a que els malalts que ho necessitaren pogueren prendre el bany en l‘habitació. La font mineral estava situada en la paret Sud de l‘edificació. El nombre d‘habitacions no s‘havia modificat molt des de 269 Aquest plànol va acompanyat del següent escrit: "Memoria que en conformidad con lo que dispone el artículo 24 del nuevo reglamento orgánico para los establecimientos de aguas minerales de 11 de marzo del presente año, elevan los condueños del de las de Benimarfull á la dirección general de Beneficencia y Sanidad del Reyno. / Bautista Moltó. Publicación 1868". 246 4. Balnearis i aigües medicinals García Castañón, de manera que informa de l‘existència de 28 habitacions, que estaven situades 7 en el entresol, 7 en el pis principal i 14 en el segon pis, en cada habitació hi havia: un taula, una còmoda, cadires, i perxes i un llit de ferro. També hi havia un saló de reunions, un despatx i un menjador. Malgrat tota aquesta bona descripció de l‘establiment que s‘havia fet en 1872, sembla que no s‘havia dut a terme un bon manteniment del balneari, de manera que en 1889, el metge Director Adolfo Cervera Torres relatava en la memòria anual, les millores que s‘havien fet en l‘establiment perquè aquest estava parcialment en enrunes, així com la millora de les instal·lacions balneàries amb l‘adquisició d‘aparells: "Sabido es por la superioridad que en el año próximo pasado hubo necesidad de realizar obras en este establecimiento porque parte del edificio se hallaba en ruinas, consecuencia de estos hechos ha sido que en vez de veintisiete habitaciones que tenia el balneario tenga el presente treinta y dos, que aun cuando no sumen mas condiciones que las indicadas para ser de tercera clase en la R.O. del 16 de Febrero del corriente año tienen sin embargo relativa comodidad comparado con lo que antes existía. Así bajo este punto de vista ha mejorado la condición del balneario. En cuanto a la instalación balneoterápica viene teniendo ocho pilas de mármol jaspeado con las que se llenan con perfecta holgura todas las necesidades que la concurrencia de bañistas exige. Ademas, en la actual temporada es por indicaciones del Médico Director que reciente se ha instalado un aparato de duchas con el que pueden hacerse multitud de aplicaciones de las que exige la terapéutica moderna. Por último también es de reciente instalación la colocación de nuevos aparatos para las pulverizaciones y con dos de estos que con los puestos bastan dado el número de concurrentes al balneario. Como se ve después de muchos años de estacionamiento, parece ha estado en nueva fase el balneario de Benimarfull y todo hace esperar que las reformas iniciadas irán sucediéndose en los años venideros".270 Però les reformes que Cervera considerava que es farien en un futur i millorarien molt l‘establiment, quedaren en bones intencions, així 6 anys després, Diego González Rodríguez en 1895 es lamentava en aquests termes al redactar la memòria corresponent a l‘any que havia estat com metge supernumerari dels banys de Benimarfull: "Bien quisiera al querer cumplir con el deber reglamentario que me exige presentar a V.I. la memoria anual de cuanto concierne a Benimarfull, en cuya dirección he desempeñado con el carácter de interino, hacerlo con todo el rigor y minuciosidad que dicho reglamento prescribe, tanto en lo que se refiere al estudio físico y meteorológico de la localidad como a la composición y acción físico-terapéutica de sus aguas, pero la escasa concurrencia y brevedad del tiempo así como la carencia absoluta de medios y aparatos necesarios para tales investigaciones me han impedido realizar como debiera tan buenos deseos. Resultará pues esta memoria deficiente en grado sumo, más no por esto perderán importancia, porque en ella con imparcialidad haré constar el sinnúmeros de abusos faltas y deficiencias de que desde antiguo ha sido creado".271 En 1898 el metge director Arturo Pérez Fábregas informava del canvi de propietari del balneari i de les noves obres que s‘havien realitzat en l‘establiment, el qual fins aleshores, tenia un únic edifici per al balneari, l‘hostalatge, la fonda i les dependències tot en un estat molt antiquat. Els nous propietaris, Eduardo González de València i Miguel Vitoria d‘Alcoi, feren construir de nova planta un edifici de banys i aparells hidroteràpics així com nous dipòsits d‘aigua per remeiar el poc cabal del 270 271 Cervera Torres (1889) pp 11 i 12. González Rodríguez (1895) pp 2 i 3. 247 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz brollador i que era necessari fer per atendre les necessitats de l‘establiment, a més el nou edifici comptava amb habitacions com hostalatge. Fig. 88- Fotografia actual de l’edifici del Balneari de Benimarfull (Font: Juan Serrano. Alicantevivo) L‘antiga edificació era destinada a la fonda, salons de reunió i algunes habitacions. Però malgrat les reformes que s‘havien fet en l‘establiment, sembla que no havien tingut l‘èxit desitjat, com es dedueix de la descripció de Pérez Fábregas: "Los edificios están situados paralelamente, dejando entre ambos un patio cuadriangular, pavimentado de ladrillo y limitado por sus otros dos lados por una entrada y la capilla. La nueva instalación balneoterápica es insuficiente á todas luces para el uso á que está destinada. No existen aparatos de inhalación que son de todo punto necesarios dada la riqueza en gases que las aguas tienen; las pilas están en muy escaso número, el gabinete hidroterápico consta de un solo aparato de duchas que se utiliza para ducha en chorro, en lámina ó en regadera, según la forma de la boquilla que se adapte al tubo de alimentación y de una ducha de lluvia, todo ello en el mismo; no existe ducha en círculos ni espiral ni es posible hacer la aplicación de la alternancia y escocesa por estar surtida la ducha, siempre de agua á la temperatura de 17 ºC que es á la que emerge del manantial y no haber los medios para la calefacción de dicho líquido."272 Totes les deficiències descrites pel Director es multiplicaven com a conseqüència de les inundacions que ocorrien cada vegada que plovia, omplint-se les instal·lacions amb més d‘un metre d‘aigua. En més d‘una ocasió els banyistes havien 272 Pérez Fábregas (1898) pp 11,12 i 13. 248 4. Balnearis i aigües medicinals d‘eixir dels banys tal i com estaven, de vegades nuets, per protegir-se de la inundació, per tal motiu amb aquestes paraules Pérez Fábregas demanava fer una reforma de la instal·lació balneària, distinta de la que hi havia o reformant l‘existent. "Por todas estas razones no dudamos en dirigirnos por medio de esta memoria á la Superioridad, encareciendo la necesidad de completar y reformar en un todo la instalación balneoterápica, bien construyéndola de nueva planta en sitio distinto del que hoy ocupa ó bien mejorando la existente y rodeando el edificio recién construido por una zanja de protección análoga á la que hay en el edificio antiguo".273 Malgrat el pessimisme que transmeten aquestes paraules, sembla que l‘hostatgeria havia millorat prou, amb la reforma i habilitació de les noves habitacions, que eren amplies, ben ventilades i prou ben moblades. 3. Característiques i propietats de les aigües Eren classsificades com unes aigües sulfuroses fredes. Per la temperatura eren fredes i per la composició química eren sulfuroses. En el tractat d‘Hidrologia de Monasterio Correa274 de 1850 en canvi, l‘autor parlava d‘aigües hidrosulfuroses i calentes, no sabem perquè va donar aquesta dada discordant. Anastasio García López en la Guía del Bañista de 1869, les presentava segons la nomenclatura oficial i la nomenclatura química terapèutica com aigües sulfuroses fredes, eren aigües per la temperatura fresques. Propietats físiques La temperatura era de 14 ºR que equivalia a 17,5 ºC, essent fixa, constant i igual en els banys que en el brollador, independent de l‘estació de l‘any o si era de dia o de nit; i el pes específic era de 1,08. El contingut sulfurós era el causant de l‘olor a ous podrits, rebent el nom de font d‘aigua podrida, això no obstant, l‘aigua era potable. El cabal era de 12 litres per minut, és a dir 720 litres per hora, era un cabal constant i permanent, García Castañón parlava del cabal: "Pues se ha observado siempre el mismo ya en las sequías extremadas, en las que se resienten y aun se secan la mayoría de las fuente de aquel terreno y demás limítrofes, ya en las épocas de nieve y lluvia mas copiosas y abundantes, nada parece que le altere".275 Madoz ens informa que l‘aigua del brollador era clara i transparent, incolora, de olor i sabor hepàtic,276característica que desapareixia al estar en contacte prolongat amb l‘aire, finalment emetia unes bombolles blanquetes que pujaven del fons, transformant-se en opalines al temps que l‘aigua perdia l‘olor que la caracteritzava. Coïa bé les llegums i dissolia el sabó. Es tractava per tant d‘una aigua blaneta. Propietats químiques Els primers treballs sobre l‘anàlisi de les aigües de Benimarfull, corresponen als treballs que el metge Director de l‘establiment, Joaquín González i Villagrasa va 273 274 Pérez Fábregas (1898) p 16. Monasterio Correa (1850) p 305. 275 García Castañón (1866) p 32. 276 Olor i sabor hepàtic es refereix a olor i sabor a ous podrits. 249 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz començar a fer en 1831, però no és fins a 1845 quan envia els resultats obtinguts al Governador de la província. Les conclusions que aplega González Villagrasa eren uns assajos analítics qualitatius, sense quantificació dels components. Principis volàtils Àcid sulfito-hídric Àcid carbònic Carbonat de cal Principis fixes Sulfat de cal Hidroclorat de cal Sílice Taula 83- Resultats analítics de l’assaig realitzat per González Villagrasa en 1845 Pedro María Rubio277en el Tractat d‘aigües minerals d‘Espanya, aportava les anàlisis d‘aquesta aigua, de tal manera que parlava de l‘existència de tres anàlisis, una feta per un farmacèutic de Barcelona, l‘altra publicada en 1847 per Joaquín Fernández i López que era el metge director de l‘establiment de Busot i la tercera era l‘assaig analític que havia fet el director dels banys, Joaquín González i Villagrasa. L‘anàlisi de Joaquín Fernández i López278es va publicar en l‘opuscle que va escriure en 1847, sobre les aigües de Benimarfull i Penàguila, els estudis analítics de les aigües de Benimarfull varen ser fets en novembre de 1846. En 1860 les anàlisis que Durand-Fardel279donava per a les aigües de Benimarfull en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale, són exactament les que presenta Fernández López. DurandFardel el cita com l‘autor però a més a més, fa la transformació de les unitats emprades per Fernández, de grans per lliura a grams per litre. Fernández López utilitzava com unitat de pes els grans280per lliura d‘aigua, que eren unes mesures antigues que durant la primera meitat del segle XIX encara s‘empraven amb prou freqüència, en les proves analítiques de les aigües minerals a Espanya. Com aquestes eren unes unitats de pes que no eren les estàndard a Europa, en el diccionari francès es féu la conversió de grans per lliura d‘aigua a grams per litre d‘aigua. Aquestes són també les anàlisis que reprodueixen diversos Tractats: Pérez de la Flor J. i Manuel González de Jonte281en el Novísimo manual de Hidrología Médica Española de 1853, i les mateixes que apareixen en el Manual de las Aguas Minerales de España y principales del extranjero escrit per Francisco Álvarez Alcalá en 1850.282Igualment també són les dades que dóna Madoz, perquè segons relata en el Diccionari, l‘informador de les aigües de Benimarfull era Joaquín Fernández López. Les dades les reproduïm en una taula a continuació: 277 278 Rubio (1853) p 133. Fernández López (1847) p 26. 279 Durand-Fardel (1860) Tom 1º, pp 243 i 244. 280 Gra: Antiga mesura de pes, 1 gra = 1/4 quirat = 0,05 g. Altres variacions són 1 gra = 1/24 part del "escrúpulo" i també s‘usa per a matèries = 0,049923 g i pedres precioses = 0,051375 g , aquesta és una informació extreta de Fisicanet. "Diccionario manual de pesas y medidas". Manuel Avila. 1975. 1 quirat = 4 grans. El quirat = 205,4 mg. 281 Pérez de la Flor J. , González de Jonte M. (1853) pp 182, 183. Tota la informació que donen és un calc de la informació que Madoz havia donat uns any abans en el Diccionari. 282 Álvarez Alcalá (1850) p 44. 250 4. Balnearis i aigües medicinals Pes específic 1,08 Fernández López 1 lliura Durand-Fardel 1000 grams 360 cm3 Grams 0,120 0,092 0,116 0,085 0,092 0,068 0,573 Àcid sulfhídric Sals Neutres Assecades Sulfat magnèsic Clorur sòdic Sulfat càlcic Sulfhidrat sòdic Residu silícic Pèrdua Total 10,0 polzades cúbiques Grans 1,2 0,9 1,1 0,8 0,9 0,6 5,5 Taula 84- Anàlisis de l’aigua de Benimarfull, realitzades en 1847 per Fernández López, les mateixes dades analítiques utilitzant altres unitats en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale de Durand-Fardel En la memòria de l‘establiment de Benimarfull que va escriure el seu director en 1850, González Villagrasa exposava en la pàgina 25, l‘anàlisi qualitatiu que havia fet a les aigües del brollador, producte dels treballs d‘investigació que l‘autor va començar a fer al voltant de l‘any 1831, i que posteriorment va comprovar davant la presència dels senyors Mariano Batlles i Torres de Amat, Catedràtic de la Universitat de València,283 i José Bisbal, farmacèutic i químic de la mateixa ciutat, i que finalment va enviar al Govern en 1845 per conducte i a instàncies del Cap polític d‘Alacant. En 1847 va confirmar els resultats amb les investigacions del seu amic i company José Seco Baldor. De la comparació i estudi de les diverses anàlisis realitzades va observar discordances. Així exposava que en cap ocasió va trobar en aquestes aigües l‘àcid carbònic combinat amb el ferro, formant carbonat de ferro, resultat que havia determinat un farmacèutic de Barcelona, ni tampoc va trobar la presència d‘àcids: sulfúric, clorhídric i sulfhídric combinats amb la sosa i la magnèsia que si existien en l‘anàlisi realitzat en 1847 per Fernández López. González Villagrasa afirmava que no havia pogut descobrir les bases de sosa i magnèsia per més assajos analítics que havia fet i que havia repetit inclús acompanyat per Mariano Batllès, i José Bisbal, havent utilitzat sempre les tècniques més modernes i els reactius més purs. En les anàlisis de Fernández López, no es detectava la presència de la base òxido-ferrosa que determinava el farmacèutic de Barcelona, en canvi si que es detectava la base sosa i magnèsia. Per altra banda, González Villagrasa només havia pogut detectar la base òxid càlcic. Amb tota aquesta polèmica sobre les aigües de Benimarfull que va existir a meitat del segle XIX, es feia precís una nova determinació 283 Mariano Batllés i Torres de Amat, liberal progressista, va ser Rector de la Universitat de València en 1840-43 i de 1854-57. Havia sigut destituït en 1843 per motius polítics i al guanyar els progressistes el varen restituir en el càrrec en 1854. 251 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz esclaridora de la composició química de les aigües del brollador. El Dr. Joaquín García Castañón, Director del balneari en 1866, en la memòria anual escrivia: "Si observamos con detenimiento estos ensayos analíticos, comprenderemos la falta de que adolecen y la necesidad de nuevos y más detallados trabajos acerca de la composición química de estas aguas si hemos de proceder con claridad al examen de sus propiedades químicas y virtudes medicinales que tanto enlace y relación guardan entre sí. Dichos ensayos indican sí la presencia del ácido sulfido-hídrico, pero ninguna determina la cantidad y forma en que se halla combinado el azufre, ninguno investiga la procedencia del referido ácido, si se halla libre y disuelto en las aguas, ó es el resultado de la descomposición de algún sulfuro en presencia del aire atmosférico, ninguno nos da razón ni nos proporciona los datos y conocimientos necesarios para hacer de estas aguas una clasificación correcta y aceptable para sus aplicaciones terapéuticas".284 García Castañón després de fer un estudi comparatiu de les aigües sulfuroses alcalino i alcalino tèrrees i tenint en compte l‘origen del brollador i el terreny en el que naixia, aplicant els estudis a les aigües de Benimarfull, aplegava a la conclusió que les aigües de l‘establiment pertanyien a la classe de les sulfurado-càlciques i no a la de les sulfurado-alcalines, estant completament d‘acord amb González Villagrasa. Continuant els anys, la polèmica es mantenia, així segons el metge Director interí Antonio Llorca en 1872 en la seua memòria donava un altre resultat analític, de manera que per cada lliura d‘aigua mineral hi havia 0,018 m3, però si observem detalladament els resultats donats per Llorca, podem veure que coincideixen exactament amb els resultats analítics que aportava Joaquín Fernández López, però utilitzant com a mesures de pes els mil·ligrams i no els grans, que havia emprat Fernández en 1847, recordem que un gra equival aproximadament a 50 mil·ligrams, Durand-Fardel ja havia fet aquesta conversió però els francesos havien utilitzat com a mesura de capacitat, un litre d‘aigua i no una lliura. Sulfat magnèsic Clorur sòdic Sulfat càlcic Sulfhidrat sòdic Residu silícic Pèrdua Total 59,90 mgs 44,92 " 54,91 " 39,93 " 44,92 " 29,95 " 274,53 " Taula 85- Anàlisis de les aigües de Benimarfull, realitzades per cada lliura d’aigua, que presenta en la memòria de 1872, el metge interí Antonio Llorca Però, la polèmica que s‘havia suscitat al llarg del segle XIX, respecte la composició de les aigües de Benimarfull, en 1875 estava viva, Anastasio García López285en el Tractat de Hidrología Médica quan parla de les anàlisis de les aigües de Benimarfull, donava els següents resultats: 284 285 García Castañón (1866) p 37. García López (1875) vol II, p 211. 252 4. Balnearis i aigües medicinals Àcid sulfhídric Sulfat de magnèsia Clorur sòdic Sulfat de calci Sulfur de sodi Sílice Pèrdua Total 360 cent. cub. 0,120 grams 0,092 " 0,116 " 0,085 " 0,092 " 0,068 " 0,573 " Taula 86- Anàlisis de les aigües de Benimarfull, que presenta Anastasio García López, en el seu Tractat d’Hidrologia Mèdica de 1875. Les dades corresponen per cada 1000 grams (un litre) d’aigua Si es fixem en el quadre anterior veiem que Anastasio García López reprodueix l‘anàlisi de Fernández López però amb el canvi d‘unitats de grans per lliura d‘aigua a grams per litre d‘aigua, dades que apareixen en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale en 1860. Amb aquests resultats Anastasio García López, qüestionava les dades donades per Villagrasa i que havien sigut corroborades per García Castañón. Però en el quadre on Anastasio García286presentava el grau de mineralització de les aigües minerals d‘Espanya, informava que les de Benimarfull pertanyien a les aigües sulfurado-càlciques, de manera que en 1 litre d‘aigua, hi havia 0,573 grams de minerals. Les classificava com Fortes per la sulfuració i amb una temperatura de 17º i 20º. Per acabar de solucionar totes les discussions que hi havia en la determinació analítica de la composició química de les aigües, tant sols dos anys després en 1877, les dades de l‘anàlisi practicada pel Director de l‘establiment, el metge Carrió junt amb el professor doctor en Farmàcia Jose Mª Sarget287presentaven discordances amb les altres anàlisis que s‘havien fet anteriorment, Carrió afirmava que hi havia, nitrogen, sulfat sòdic i clorur magnèsic que no apareixien en cap de les altres anàlisis fetes anteriorment: Sulfur sòdic Nitrogen Clorur sòdic Sulfat càlcic Sulfat sòdic Clorur magnèsic Sílice 0,1102 grams 0,0120 " 0,4600 " 0,1800 " 0,2130 " 0,9400 " 0,1300 " Taula 87- Anàlisi de les aigües de Benimarfull, segons la memòria de l’any 1877, realitzada pel metge Juan Carrió Grifol. Les dades de l’anàlisi són per litre d’aigua Com veiem, la polèmica sobre els resultats analítics de les aigües del brollador, no es va solucionar, al contrari va continuar fins al final del segle, de manera que en la memòria de 1887 i de 1889, el Director de l‘establiment Adolfo Cervera Torres a més a més de l‘analítica de Carrió, aportava una altra anàlisi que ell atribueix a anònim i que 286 Anastasio García López, explica que per a classificar les aigües pren en compte el grau de mineralització de les substàncies fixes i no els gasos, exceptuant les aigües que essent dèbils pels principis són fortes pel gas sulfhídric. Tom 1, 2ª part, p 399. 287 Carrió (1880) pp 3,4. Cervera (1887) p17. 253 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz havia aplegat a les seues mans, segons ell, per casualitat, el que és ben cert, és que es tractava de les mateixes dades analítiques que havia donat Anastasio García. Cervera és molt eloqüent, al expressar-se en aquests termes: "A pesar de las indicaciones hechas en el tomo primero del Anuario, de que estas aguas no pueden aceptarse como sulfuroso-sódicas, porque ni el terreno donde emergen que es terciario medio de origen marino ni la temperatura, se avienen bien a que el mineralizador sea el sulfuro de sodio, es lo cierto que en cuantos análisis se han practicado hayan sido más o menos completos, en todos ellos se indica la presencia del sulfuro de sodio en cantidades bastante para dar la nota característica a las aguas de Benimarfull…Ahora bien después de la exposición de los análisis y ante las dudas de la comisión del Anuario, á cuya opinión nos asociamos, creemos debía procederse a un nuevo análisis que certificase los errores si los hay o cuando menos disipara las dudas que puedan existir".288 Diego González Rodríguez es decantà pels resultats donats pel metge Carrió i el farmacèutic Sarget, tal i com ho va escriure en la memòria que va presentar de l‘establiment, corresponent a l‘any 1895, data en que va ser Director supernumerari de Benimarfull. Ja en el segle XX, Francisco Figueras Pacheco en l‘edició de 1927 de la Geografía General del Reyno de Valencia, dirigida per F. Carreras Candi donava per a les aigües minerals de Benimarfull la composició que havia donat el metge Carrió, afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d‘Òxid fèrric: Àcid sulfhídric Azot Sulfat sòdic Clorur sòdic Clorur magnèsic Sulfat sòdic Sulfat càlcic Bicarbonat sòdic Sílice Òxid fèrric 161 c.c. 22,35 c.c. 0,012 grams 0,460 " 0,940 0,213 0,180 0,130 0,130 Indicis " " " " " Taula 88- Anàlisis de les aigües de Benimarfull que apareixen en "Geografia General del Reyno de Valencia" (1927) corresponen a les anàlisis del metge Juan Carrió Grifol (1877) afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d‘Òxid fèrric Propietats medicinals Les propietats medicinals de l‘aigua eren les pròpies dels mineralitzadors que hi havia en la seua composició i temperatura, de tal manera que si era presa beguda, apagava la set, augmentava l‘apetit i facilitava la digestió. Segons Madoz, sobretot servien per a les següents malalties: Dermatològiques: Afeccions herpètiques i cutànies. Afeccions escrofuloses. 288 Cervera Torres (1889) pp 5, 6 i 7. 254 4. Balnearis i aigües medicinals Digestives: Eren bones per a les irritacions estomacals, per l‘atonia, la inapetència i la caquèxia, els còlics, la gastrodínia, la gastràlgia, l‘enteràlgia. Rara vegada provocava evacuacions excessives. Renals: Amb efectes altament diürètics. Mals de generació i pròpies de la dona: amenorrea, leucorrea, afeccions de la vagina i la matriu. Hematològiques: Clorosi. Cardíaques: Cardiàlgies. La primera referència escrita sobre les virtuts medicinals és la donada per Joaquín Fernández, en l‘opuscle que escriu en 1847 sobre les aigües de Penàguila i Benimarfull, Fernández considerava que les aigües d‘ambdós brolladors tenien característiques molt similars en les propietats físiques i una lleugera diferència pel que feia a la composició química perquè la de Benimarfull "abunda mas en sulfatos".289 Respecte de les virtuts medicinals, no veia cap diferència entre les dues aigües, només creia que les de Benimarfull, podien actuar amb més intensitat sobre el tub gastrointestinal per la presència de sulfats i residu silícic, així s‘expressava quan parlava de les propietats terapèutiques de les aigües: "El agua medicinal de Penáguila, la juzgo útil para el tratamiento de irritaciones crónicas del estomago y tubo intestinal, en obstrucciones del hígado, bazo, páncreas y de las glándulas del mesenterio, en la anorexia y dispepsia atónicas, en acedos, vómitos espasmódicos, gastrodinias y enteralgias. Puede convenir en leucorrea, con tal que no haya mucho estimulo en la matriz o vagina y lo mismo en los catarros crónicos de la vegiga de la orina y uretra. Lo propio pude decirse de la nefralgias y afecciones espasmódicas de los órganos de las generaciones, y en la litiasis ó vicio calculoso. La bebida de esta agua conduce a buenos resultados en intermitentes de todos tipos, y en algunas hidropesías parciales, si no están sostenidas por la desorganización de alguna víscera. La creo ventajosa en baño y bebida para aquellas dolencias que viene á consecuencia de envenenamientos y cólicos saturninos, como son varias neuroses del movimiento y la locomoción, á saber: temblores, parálisis y combulsiones generales ó parciales. Conviene igualmente en las escrófulas, herpes, sarna, tiña y otros exantemas cutáneos: en algunos anquilosis y úlceras callosas y en los dolores producidos por la gota, reuma, venéreo y abuso del mercurio. En fomentos, resuelve optalmías inveteradas. El agua citada, en inyección deterge las úlceras incipiente de la matriz y de algunos senos fistulosos y la supuración de la vejiga de la orina. Debe esperimentarse el embarro con el cieno que deposita en los engurgitamientos antiguos de las articulaciones, en los hidroartros y en algunas úlceras cacoeticas." 290 Uns anys més tard, García Castañón considerava que les aigües de Benimarfull, begudes eren molt bones en l‘aparell digestiu: "pues modifica la vitalidad en dichos órganos… extiende su acción a los aparatos anexos al digestivo, como son el biliar y pancreático".291 També considerava que les aigües eren molt beneficioses per a l‘aparell urinari amb efectes altament diürètics, com a conseqüència de la seua composició: 289 290 Fernández López (1847) p 26. Ibídem, pp 21, 22. 291 García Castañón (1866) p 51. 255 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "debidos sin duda a los principios salinos que la constituyen y á su propio excipiente, que combinado por la absorción de los fluidos orgánicos favorecen las cualidades de éstos, no tanto para activar la diuresis como para modificar sus productos, pues al poco tiempo que se haga uso del agua la orina pierde su acidez y se vuelve alcalina". 292 Igualment García Castañón considerava que eren molt beneficioses per al sistema nerviós, sobre la sang i l‘aparell digestiu, provocant un augment d‘apetit fent necessari una major ingesta d‘aliments. Però, la vertadera acció terapèutica de les aigües sulfuroses de Benimarfull era sobre la pell com a conseqüència del seu mineralitzador que era el sofre. "su aplicación especial es inseparable de su cualidad sulfurosa, y por esta cualidad se propinan en la diatesis herpética y en los catarros del aparato respiratorio, y en alguna otras dermatosis, especialmente á las que den de una disposición particular del organismo que ha recibido el nombre de diátesis".293 Finalment García Castañón, en la memòria de l‘any 1866 ens fa un resum de les principals malalties que estaven indicades les aigües termals, aconsellant-les sense cap dubte en els següents casos: 1. Malalties de l’aparell digestiu. García Castañón referia que eren bones en "La curación obtenida en muchas flegmasias crónicas"294així parlava d‘amigdalitis cròniques, faringitis granuloses, gastritis, enteritis i gastroenteritis cròniques, gastràlgies i gastrorrea. 2. Malalties de l’aparell urinari. Erenn bones en els catarros de la bufeta de l‘orina, no surtien efecte en els infarts de pròstata i en les estenosis. "Aunque no hemos tenido ocasión de observar la acción de estas aguas sobre la litiasis y si sobre la orina, la que aunque sea ácida cuando los enfermos empiezan el uso de las aguas, al muy poco tiempo se vuelve alcalina, sospechamos por esta circunstancia que debe ser ventajoso su uso en los cálculos formados por el ácido úrico y no tanto en los formados por el fosfato de cal".295 3. Malalties pròpies de l’aparell genital de la dona. També eren útils en amenorrees i dismenorrees. 4. Malalties de la pell. Les aigües eren molt bones per a les afeccions herpètiques.296 Segons García Castañón: "tienen las aguas minerales de Benimarfull una acción especial benéfica y directa, debida á su constitución propia,297e independiente de las demas acciones, las que en este caso solo consideran como auxiliares de esta".298 292 293 Ibídem, p 52. Ibídem, pp 57 i 58. 294 Ibídem, p 59. 295 Ibídem, p 69. 296 Sobre les afeccions herpètiques a meitat del segle XIX hi havia molta polèmica sobre l‘origen i la naturalesa. Consideren afeccions herpètiques a qualsevol alteració de la pell que presenta escames crostes i pústules, hem de fer notar que no es coneixia l‘existència del virus Herpes Varicel·la- Zòster i per tant hem de distingir-ho del actual nomenclàtor de l‘herpes que és només una malaltia vírica provocada pel virus Herpes Varicel·la- Zòster. En el nou-cents hi havia discussió sobre el seu origen hereditari perquè veien que hi havia presentació familiar, el que és cert, és que es diagnosticaven amb el nom d‘herpes diverses malalties de la pell o "dermatosis". 297 García Castañón es refereix al principi sulfurat que posseeix l‘aigua. 298 García Castañón (1868) p 73. 256 4. Balnearis i aigües medicinals També tenia efectes beneficiosos en la sarna, malaltia contagiosa que curava en 10 o 12 dies. En l‘èczema crònic donava molt bons resultats utilitzada durant uns 14 a 16 dies, també en el porrigo,299malaltia que apareixia sobretot en el cuir cabellut. En el liquen, malaltia no contagiosa i en les dermatosis seques, així com en les psoriàsiques. Malalties de l’aparell respiratori. Sobre els catarros crònics de l‘aparell respiratori i la tisi incipient.300 Reumatisme. No tenia aplicacions en el reumatisme crònic, però hi havia reumatismes que podien millorar encara que no era la seua utilitat. Afeccions escrofuloses. Úlceres herpètiques, atòniques, escrofuloses, varicoses etc. En tots aquests casos les aigües de Benimarfull tenien un efecte molt beneficiós. 5. 6. 7. 8. Com veiem les virtuts medicinals de l‘aigua del brollador, eren especialment dermatològiques, aquesta és una propietat de les aigües que no es va a modificar en cap memòria, al contrari tots els metges coincideixen que l‘establiment era especialment beneficiós per a malalts amb dolences sobretot herpètiques i escrofuloses. Si es prenien en forma de banys "tiene una acción sedativa, tónica reconstituyente, resolutiva y perturbadora".301 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Contraindicacions Joaquín Fernández és el primer que va parlar de les contraindicacions de les aigües de Benimarfull, considerava que eren les mateixes que tenien les aigües de Penàguila, perquè ambdues aigües tenien característiques molt similars: "El agua sulfurosa de Penáguila está contraindicada en las personas irritables que tengan predisposición á hemorragias en los escirros, gangrenas y calenturas agudas ó crónicas de todos tipos, ora procedan de inflamaciones, ora de tabes dorsal, ó de otra afeccion desorganizadora de los tejidos, sea cual fuere la causa que la produzca y que haya constituido á los pacientes en un grado de estenuacion considerable".302 García Castañón al igual que els successius directors, uns anys més tard corroboraran les contraindicacions que donava Joaquín Fernández, parlant de contraindicacions en les gran lesions orgàniques del cor, de l‘estómac, del tub intestinal, del fetge o dels ronyons. Posologia S‘utilitzaven de diverses formes: beguda, banys i dolls. 299 Antigament per aquest nom s‘entenia una inflamació del cuir cabellut de caràcter contagiós amb pústules grogues que es converteixen en crostes i que ocasionen la pèrdua del cabell, sense febre. Cuesta y Ckerner ho relaciona amb la tinya, Littré comenta que diversos autors ho relacionen amb la pitiriasi. 300 Durant el segle XIX el sofre era conegut com bàlsam dels pulmons. 301 García Castañón (1866) p52. 302 Fernández López (1847) p 22. 257 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz  Beguda: Es prenia de mig a un got d‘aigua diverses vegades al dia, separades les preses d‘aigua per diversos passejos. Joaquín Fernández indicava que es podia prendre sola o mesclada amb llet o algun emol·lient, encara que era millor prendre-la de forma natural tal i com eixia del brollador, i aconsellava prendre algun aniset o caramel per disminuir el mal gust que deixava l‘aigua després d‘haver-la begut. La millor hora era pel matí en dejú a les albors del dia i en la primavera i la tardor. Banys: Els banys tenien una durada de 15 a 45 minuts i una temperatura que anava de 20 a 35 ºR. La durada del bany havia d‘estar sempre controlada per un metge, que ho supervisava i que coneixia les dolences de cada malalt, així com l‘edat i la idiosincràsia. Si eren banys d‘aigua fresca en els xiquets no devien passar de 8 a 10 minuts i en els adults no devien superar els 25 minuts. Però si es tractava de banys d‘aigua tíbia entre 20 a 26 ºR podien romandre de 20 a 25 minuts, i finalment si superaven els 30 ºR no podien passar dels 20 minuts.  Temporada El calendari d‘assistència a l‘establiment per a prendre les aigües mineromedicinals, hem vist que va ser molt variable, segons la font consultada i l‘any hi havia unes dates d‘obertura i tancament que presenten molta variabilitat, no obstant això, les dates més comuns varen ser: 1ª Temporada: del 15 de maig al 15 de juny. Monasterio Correa en 1850 informa que començava en maig i acabava en juny, sense esclarir els dies del mes en concret. 2ª Temporada: de l‘1 de setembre fins a la fi d‘octubre. En aquestes dates, Monasterio Correa en 1850 coincidia amb aquesta informació. Segons Pedro María Rubio la temporada de l‘establiment en 1850 presentava dues parts, els banys estaven oberts: 1ª Temporada: des del 1er de maig fins al 30 de juny. 2ª Temporada: des del 1er de setembre fins al 31 d‘octubre. Malgrat aquesta informació en la taula que hi havia al final de l‘obra de Rubio es presentava la temporada de Benimarfull des de l‘1 de juny fins a finals de setembre, aquesta és la mateixa informació que apareix en l‘Anuari de 1859, i que més endavant es pot llegir en el Diccionari de Littré.303 No obstant això, hi havia altres Tractats que donaven l‘obertura de l‘establiment amb certa vacil·lació, donant per a la 1ª temporada des del 15 de maig fins al 15 de juliol i per la 2ª temporada des de l‘1 de setembre fins al final d‘octubre. Segons José Chacel el governador va manar el tancament del balneari el 3 de setembre de 1884 com a conseqüència d‘una epidèmia de febres palúdiques que va durar durant 4 mesos fins a primers de gener següent, va estar tancat tota la 2 temporada. 303 Diccionari de Littré (1889) Tom I, p 217. 258 4. Balnearis i aigües medicinals Concurrència als banys En 1845 els camins per anar a Benimarfull eren de ferradura, és a dir estaven en molt mala condició i no anaven diligències, hi havia diversos camins de ferradura que anaven a Planes a Pego i empalmaven amb la carretera de Xàtiva i Alacant. En 1853 Pedro María Rubio continuava lamentant-se del mal estat que es trobaven els camins per accedir a l‘establiment encara que situa a Benimarfull dintre dels establiments que es podia aplegar en rodes i estava a menys de mitja llegua de la població. Durand-Fardel304en 1860 parlava de Benimarfull com un establiment que tenia una freqüentació que era poc considerable. Però en 1887 Antonio Cervera Torres, ampliava la informació: "Para llegar al establecimiento puede irse en ferrocarril hasta Játiva, estación de la línea de Almansa á Valencia, desde dicho punto en coche diligencia hasta Alcoy y en tartana desde esta ciudad al balneario. Para los viajeros procedentes del interior de España es mas conveniente llegar en ferrocarril hasta Villena, tomar la línea económica de Villena a Alcoy, para desde este punto ir en carruaje al establecimiento".305 Any 1847 1848 1849 1850 1851 1859 1866 1872 1880 1882 1884 Banyistes 137 306 80 86 114 208 300 374 135 263 302 170 Any 1887 1889 1890 1891 1895 1898 1899 1900 1901 1902 1903 Banyistes 198 253 83 170 100 134 153 141 293 187 197 Taula 89- Concurrència de malalts, durant la segona meitat del segle XIX, en l’establiment de Benimarfull Respecte de la concurrència als banys de malalts, banyistes o aigüers com també eren coneguts durant la segona meitat del segle XIX, hem de dir que fins a 1851, les dades que presentem, són les que dóna Pedro María Rubio en el Tractat d’Hidrologia, i que procedien en la major part de la informació que li varen enviar els metges que passaren pel balneari, la resta de la informació, a partir de 1951, procedeix 304 305 Durand-Fardel (1860) p 243. Cervera Torres (1887) p 13. 306 Dels 137, Rubio informa que estaven distribuïts: 68 Homes i 62 Dones. 7 eren pobres de solemnitat. 259 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz principalment de les memòries anuals que presentaven els directors del balneari de forma obligatòria, i dels Anuaris que es varen publicar en el segle XIX, on també eren recollides aquestes dades. Les dades de 1882 i 1859 són les que procedeixen de l‘Anuari. No obstant això, malgrat la concurrència que hi havia de banyistes, segons la direcció mèdica el nombre de banyistes malalts que anaren a l‘establiment durant la primera meitat del segle XIX, no aplegava a 100, i segons la classificació que es feia en eixa època, l‘establiment pertanyia a l‘última categoria, la sexta307 és a dir quan el nombre de malalts que acudia a l‘establiment a rebre atenció mèdica com a conseqüència de la seua malaltia no superava els 100. En 1850 comença a repuntar un poc l‘afluència de malalts. En 1849 la proporció que hi havia entre els pobres de solemnitat i els militars respecte del total que anaren als banys era en Benimarfull de 1/7 respecte dels pobres, dels militars no hi ha informació. 5. Activitat econòmica L‘activitat econòmica al voltant del balneari de Benimarfull va representar el creixement demogràfic del poble, de tal manera que en 1572 Benimarfull tenia unes 20 cases i en 1850 aplegava al centenar. Preus Ni Madoz ni Rubio donen constància del preu dels banys, tant que aquest últim no l‘inclou en els establiments on els banys són gratuïts, sinó en els que si se paga deduïm que Rubio no tenia la dada del pagament, però si que es pagava per anar a l‘establiment. Més endavant Anastasio García López en La Guía del Bañista de 1869 dóna els preus de l‘hostalatge: "Las habitaciones son desde 4 hasta 10 rs. diarios cada una, segun su clase; por la comida en la fonda, 16 rs. A los que comen por su cuenta se les facilitan todos los utensilios que necesiten. Los que se hospedan en el establecimiento pagan 4 rs. por cada baño; por baños parciales y beber las aguas, 2 ½ reales cada dia. Los que no estan hospedados en el establecimiento pagan 5 rs. por cada baño general; por baños parciales y beber las aguas, 3 rs. diarios, y por sólo beber agua, real y medio. El establecimiento tiene carruaje para Alcoy y las ventas de Muro, siendo el precio de 8 rs. cada asiento al primer punto, y 5 al segundo".308 Anastasio García també informava dels costos del transport des de diversos punts i al mateix temps explicava que es podia anar des de Madrid a Villena amb el ferrocarril, i des de Villena a Alcoi amb una diligència que costava 25 rs, i finalment des d‘Alcoi als banys 8 rs amb tartana. 307 Recordem que els establiments hidrotermals a meitat del segle XIX, es dividien en sis categories, segons la concurrència de malalts que hi anaren. La primera era quan el nombre de banyistes malalts superava els 2.000, en aquesta categoria només hi havia dos (Carratraca i Ledesma) no hi havia cap balneari valencià. La segona quan els malalts superava els 1.000 (8 establiments) tampoc hi havia cap balneari valencià. La tercera si passaven de 500 (23 direccions) en aquest grup es trobava l‘establiment de Busot i el de Vilavella. La quarta si passaven de 200 (28 direccions), en aquesta categoria estava el balneari de Bellús. La quinta si passaven de 100 (7 direccions) aquí no hi havia cap balneari valencià. La sexta i última era quan el nombre de malalts que anaven als establiments no superava els 100 (7 direccions) en aquesta categoria estava inclòs l‘establiment de Benimarfull. 308 García López (1869) p 251. 260 4. Balnearis i aigües medicinals Des de València es podia aplegar a Xàtiva amb el ferrocarril, de Xàtiva a la Venta de Muro es podia anar amb diligència que costava 25 rs i després es podia arribar als banys amb tartana per 5 rs. Des d‘Alacant calia anar a Alcoi amb diligència que costava 14 rs per seient, la resta de camins en 1869 eren de ferradura. L‘establiment balneari, era de propietat particular, els seus amos formaven una societat privada. Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis a Espanya, de tal manera que vol establir uns indicadors econòmics en cada balneari, per a poder-los comparar de forma estandarditzada i traure conclusions de diversa índole, així fa una relació sobre el càlcul del numerari que per tots els conceptes gasten els banyistes en els establiments d‘aigües mineromedicinals amb direcció mèdica, prenent en compte la concurrència que hi ha als balnearis en 1849. En la taula309que Pedro María Rubio presenta en el Tractat d‘Hidrologia, quan parla de Benimarfull, li dóna una concurrència de 86 banyistes, que li correspon una despesa en els banys de 12.800 rs. Aquesta és una quantitat molt baixa, si la comparem en els altres balnearis amb direcció mèdica que hi havia a València, veiem que era un balneari amb molt poca activitat econòmica. Per exemple l‘establiment de Busot que era el més concorregut, tenia una concurrència de 832 banyistes que es deixaven un capital de 133.200 rs, menys concurrència hi havia a Vilavella, encara que també era prou alta per a l‘època es tractava d‘uns 715 banyistes que representava una despesa en l‘ús dels banys de 114.400 rs, l‘activitat econòmica de Benimarfull era inclús més baixa que la que presentava el balneari de Bellús que era de 230 banyistes que es gastaven en els banys 36.890 rs. Hem de tindre en compte que Pedro María Rubio inclou en tots els conceptes, les despeses d‘allotjament i manutenció durant una mitjana de nou dies, també inclou el pagament de banys i propines així com altres xicotetes despeses, i tot ho calcula a partir de la concurrència que hi ha als banys: "Tomo por base la concurrencia de bañista a cada establecimiento en 1849. Deduzco de ella la quinta parte en que va apreciado por término medio el número de pobres de solemnidad , y el resto lo multiplico por 200, cantidad de reales en que valoro el gasto total de cada bañista, también por término medio, de la clase de ricos y mas ó menos acomodados en todos los baños de España".310 Com podem veure per les xifres exposades anteriorment, el balneari de Benimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la poca concurrència que tenia, i que al llarg del segle XIX pràcticament no es va modificar, com podem saber pel testimoni dels seus Directors mèdics. 6. Directors mèdics del balneari El balneari de Benimarfull va passar a ser de planta en 1846, data en la que comença a tindre direcció mèdica. El primer Director mèdic va ser el metge d‘Alcoi, Joaquín González Villagrasa. En la següent taula presentem els metges que varen ser Directors del balneari de Benimarfull i les dates cronològiques de la direcció mèdica de l‘establiment durant el segle XIX: 309 310 Pedro María Rubio (1853) p 632. Ibídem, p 632. 261 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Joaquín González Villagrasa (interí) Lorenzo Ferrando (interí) Ricardo Blanquer Joaquín García Castañón (interí) Ventura Piñeiro/ Juan Mirat311 Antonio Llorca Palomero (interí) Joaquín Iborra García José Genovés Tío Juan Carrió Grifol (oposició) José Chacel Ferrero (propietat) Adolfo Cervera Torres (oposició) Joaquín Mª Aleixandre Aparici (supernumerari) Salustiano Fernández-Checa Izquierdo (interí) Diego Antonio González Rodríguez(supernumerari) Arturo Pérez Fábregas Salustiano Fernández-Checa Izquierdo 1846 a 1853 1853 1859, 1861 1866, 1868 1868 1872 a 1873 1874 1875 1876 a 1880 1881 a 1886 1887 a 1889 1890 a 91 1894, 1897 1895 1898 1900-1904 Taula 90- Llistat de Directors mèdics de l’establiment hidrotermal de Benimarfull 1. Joaquín González i Villagrasa. Metge d‘Alcoi, va ser el primer Director de l‘establiment de Benimarfull, el 28 de març de 1846 amb caràcter d‘interí, a petició del propietari de l‘establiment de Benimarfull, Juan Bautista Payá, qui al mateix temps que demanava l‘habilitació oficial de les aigües del brollador com medicinals, proposava com director interí a González Villagrasa. Va ser Director del Balneari de Benimarfull fins a 1853 en que va morir d‘una epidèmia de còlera a Alcoi. 2. Lorenzo Ferrando. Va ser metge interí com substitut a la mort de González Villagrasa. 3. Ricardo Blanquer. 4. Joaquín García i Castañón. Va nàixer a Bello (Oviedo) en 1818. Es va llicenciar en medicina i cirurgia a Valladolid, va ser metge interí de Benimarfull en dues temporades, la primera des del 30 d‘agost fins al 5 d‘octubre de 1866 i la segona des del 3 de gener fins al 14 de març de 1868, que és quan va ser nomenat Director en propietat de l‘establiment de Zaldívar per R.O. del 8 de maig de 1868. Membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Va morir a Madrid l‘11 d‘abril de 1878. 311 Nom de director que dóna Anastasio García(1869) p 197. 262 4. Balnearis i aigües medicinals 5. Antonio Llorca i Palomero. Va presentar una memòria dels banys de Benimarfull la temporada de l‘any 1872, havia sigut proposat com metge pel propietari de l‘establiment D. Nicolás Boronat. Va ser metge interí de Bellús en 1871 i de Benimarfull en 1872 i 1873 6. Joaquín Iborra i García. Nascut a Benilloba (Alacant) el 23 de desembre de 1844. Estudià la llicenciatura de medicina i cirurgia en la Facultat de València. Va ser metge interí dels banys de Benimarfull durant la temporada, des del 19 de juny de 1874 al 31 de març de 1875, perquè va ser traslladat com interí als banys de Salinetas de Novelda, per efecte de la R.O. del 27 de març de 1875 (31 de març de 1875). No va prendre possessió de la plaça per estar ocupat el país pels carlistes. Va ser membre fundador de la Societat d‘Hidrologia Mèdica. Va morir jove als 40 anys, en la ciutat de València. 7. José Genovés i Tío. Nascut en la Vil·la de Torres (Madrid) en 1824. Estudià la carrera de llicenciat en medicina i cirurgia en la Facultat de Medicina de València. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica, va ser nomenat metge interí de l‘establiment de Benimarfull el 6 d‘abril de 1875. L‘any següent, va obtindre la plaça de metge director dels banys de Fitero Nuevo per R.O. del 6 de juny de 1876, plaça que va permutar per la de Vilavella de Nules el 23 d‘octubre de 1877, plaça que no aplegà a dirigir perquè es va morir el 30 d‘agost de 1878 a Almansa. 8. Juan Nepomuceno, Antonio, Domingo Carrió i Grifol. Nascut a Novelda (Alacant) el 10 de maig de 1848. Va estudiar la carrera a la Facultat de Medicina de València i el doctorat a Madrid. Va ser un dels fundadors de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Després de ser nomenat metge director amb propietat dels banys de Vilo per la R.O. del 6 de juny de 1876, es va traslladar el mateix any als banys de Benimarfull mitjançant el concurs del 8 de novembre de 1876, aquí va estar tres temporades fins al 26 de febrer de 1881, en aquesta data va passar al balneari de Santa Ana. 9. José Chacel i Ferrero. Va estudiar la carrera de medicina a Valladolid. Havia sigut director de l‘establiment Benimarfull, des del 26 de febrer de 1881 fins al 25 de febrer de 1886 que és quan se‘n va anar a Santa Ana. 10. Adolfo Cervera i Torres. Va nàixer a València el 7 de novembre de 1856. Estudià medicina a València llicenciant-se en aquesta Universitat, estudiant el doctorat a Madrid. Va ser nomenat per la R.O. del 27 de maig de 1887 Director del balneari de Benimarfull, traslladant-se a l‘any següent al balneari de Otálora en el concurs del 20 de febrer de 1888, però va tornar al de Benimarfull la temporada de 1889 (concurs del 25 de febrer de 1889) on només va estar un any perquè a l‘any següent es va traslladar als banys de Santo Tomás en el concurs del 31 de març de 1890. Va ser membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 11. Joaquín María del Rosario Aleixandre i Aparici. Va nàixer a València el 14 d‘octubre de 1855. Va estudiar la carrera en la Universitat de València, on es va llicenciar en medicina i cirurgia, posteriorment es va doctorar a Madrid. Va ser Director mèdic del balneari de Benimarfull, en qualitat de supernumerari per la 263 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz R.O. del 7 de juliol de 1887 durant dues temporades, 1890 i 1891, mitjançant els concursos del 31 de març de 1890 y del 18 de febrer de 1891 passant a l‘any següent al balneari de Bellús pel concurs del 22 de febrer de 1892. Va ser membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 12. Salustiano, Medardo, Herácleo Fernández-Checa i Izquierdo. Va nàixer a Fuente la Higuera (València) el 8 de juny de 1859. Es va llicenciar en medicina i cirurgia per la Facultat de Medicina de València, estudiant el doctorat en la Universitat Central de Madrid. Soci numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia. Fernández Checa, va ser metge interí dels banys de Benimarfull, la temporada de 1894, pel concurs del 26 de febrer de 1894. Per la R.O. del 14 de juliol de 1994 va passar a ser supernumerari, amb aquest càrrec va passar a dur la direcció de l‘establiment de Salinetas de Novelda, d‘aquesta manera l‘any següent en el concurs de l‘1 de febrer de 1895 va ser nomenat Director supernumerari de Salinetas de Novelda, on va continuar l‘any 1896. Passant a Benimarfull la temporada de 1897. Posteriorment en 1900 va tornar a Benimarfull. 13. Diego, Antonio González i Rodríguez. Nascut en la vil·la del Rosal (Pontevedra) el 28 de setembre de 1864, va estudiar medicina en la Facultat de Santiago de Compostela, estudiant el doctorat en la Central. Va ser declarat supernumerari del Cos de banys per la R.O. del 14 de juliol de 1894, passant a numerari dos anys més tard. Pel concurs de l‘1 de febrer de 1895 va ser nomenat metge Director supernumerari en l‘establiment de Benimarfull la temporada de 1895. Era membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia. 14. Arturo, Bonifacio, Julio, Eugenio, Tomás Pérez i Fábregas. Nascut a Madrid el 5 de juny de 1871, va estudiar medicina en la Universitat Central de Madrid, on també va fer el doctorat. Per la R.O. del 14 de juliol de 1894 va ser declarat supernumerari del Cos de banys, passant a numerari el 20 d‘abril de 1895. Va ser Director de Benimarfull l‘any 1898. 264 4. Balnearis i aigües medicinals 2.2 BUSOT 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari El balneari de Busot és trobava en la població alacantina d‘Aigües, situada en la comarca de l‘Alacantí a 38º 28' 6" latitud Nord i 3º 18' 22" longitud Est, del meridià de Madrid. La població Aigües també va ser coneguda com Aigües de Busot, essent Busot una població veina que comptava amb més habitants. El municipi d‘Aigües es va segregar d‘Alacant en 1841, es troba en la falda de la muntanya anomenada Cabesó amb clima temperat i saludable, limita pel nord amb Relleu i Orxeta, pel sud amb Campello, i a l‘oest es troba Busot. A meitat del segle XIX, segons Madoz, tenia una població de 1.250 habitants, dels quals 256 eren veïns, a finals del segle en el cens de 1897 presentava una població de fet de 1.267. Aigües va sofrir una despoblació a partir de 1910, de la que no s‘ha recuperat, actualment en el cens de 2009 presenta una població de 1.064 habitants. La muntanya Cabesó o Cabeço d‘or, que també és coneguda com cerro del hombre, deu el seu nom perquè la gent que vivia en temps passats pensava que hi havia mines d‘or, però, en el seu lloc es trobaren mines de pirites i altres de poc valor "ocres de hierro, azufre, piritas cobrizas y algún rastro de carbón mineral",312 aquesta muntanya era prou afamada entre els residents del voltant fins al punt que Madoz ens recorda la dita popular que venia dels moriscs: "¡Ah cabeza de oro! ¡quien te pudiera pillar una noche solo!".313 Per altra banda el nom també es pensa que prové de l‘època del Al-Andalus, els àrabs mantingueren el vocable iber Ur que significa aigua, perquè en l‘interior de la muntanya hi ha corrents d‘aigua soterrània, així el vocable or faria referència a l‘aigua i no a l‘or. Als peus de la muntanya es trobaven, tal i com Madoz exposava en el Diccionari, els banys termals de Busot: "Cuyas aguas marcan 32 y 33 grados de calor, lo cual demuestran que pasan inmediatas a algún sitio donde hay grandes masas en combustión, y no lejanas de su salida".314Segons Juan Bautista Foix i Gual, en 1848 l‘establiment d‘aigües i banys de Busot estava situat en una canyada, que no tenia la ventilació adequada, en un terreny que tenia una gran pendent per on podien caure al·luvions, però els anys anteriors havien canalitzat les aigües estancades que eren les causants de les febres intermitents. La situació de l‘establiment i el seu entorn, devia ser prou calamitosa a principis del segle XIX, perquè al mateix temps, Madoz també es lamentava de l‘estat que es trobava el lloc: "Seria de desear que hombres inteligentes se dedicasen á examinar con detención estos parajes, seguros de encontrar datos que podrian inducir al conocimiento de riquezas científicas. Unas veces la desidia, otras las dificultades que en verdad presenta el terreno hasta llegar al punto de la entrada de dicha cueva, y sobre todo los peligrosos pasos que hay que vencer para recorrerla en todas direcciones ...en otros paises seria este sitio un objeto de especulación, pues con muy corto trabajo podria hacerse accesible hasta para los carruages".315 Les aigües de Busot eren molt antigues, els banys s‘usaven des de feia diversos segles, de les propietats medicinals de les aigües de Busot ja parlava Escolano i 312 313 Alcón (1815) p15. Madoz (facsímil, 1987) Tom I p 183. 314 Ibídem, p 183. 315 Ibídem, pp 183,184. 265 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Quiñones. En 1764 Gómez de Bedoya316en la seua obra Historia Universal de las fuentes minerales de España, sitios en que se hallan, informava sobre l‘experiència que hi havia en el seu ús i enumerava les virtuts i l‘eficàcia de les aigües, en aquesta obra Gómez de Bedoya arreplegava les principals fonts minerals que hi havia a Espanya i l‘única aigua mineromedicinal que cita l‘autor, situada a València és la de "Buzot". Fig. 89- Dibuix de Pedro Gómez de Bedoya Paredes de 1764, que apareix en el seu Tractat d’Hidrologia, anomenat segons l’autor: "HISTORIA UNIVERSAL DE LAS FUENTES MINERALES de España, sitios en que se hallan, principios de que constan, analyses, y virtudes de sus aguas, modo de administrarlas, y de ocurrir a los accidentes que suelen nacer de su abuso; todo deducido de la observacion, y la experiencia; descripcion de los Lugares de su situación, con una buena parte de la Historia natural del termino de cada Pueblo, y explicacion de las curiosidades que contiene. TOMO PRIMERO QUE COMPREHENDE LAS LETRAS A, y B". 316 Pedro Gómez de Bedoya y Paredes (1764) tomo primero que comprehende las letras A y B pp 434-435. 266 4. Balnearis i aigües medicinals Si tenim en compte al Dr. Joaquín Fernández López317 l‘antiguitat de les aigües termals es perdia en la nit dels temps, ja en època dels romans eren unes termes que estaven situades en el lloc anomenat Ciscar, açò ho corrobora el seu antecessor Dr. Joaquín Ruiz de Lope qui parlava d‘uns descobriments romans que havien tingut lloc el 1816318i de gran quantitat de monedes trobades hi. Totes aquestes troballes, serveixen a Fernández López, per a deduir que les termes de Busot foren fundades pels romans o almenys millorades, si és el cas que hagueren sigut construïdes pels fenicis o els cartaginesos. També Pedro María Rubio319en 1853 parlava dels banys de Busot que eren molt antics, informava en el seu tractat que en 1816 s‘havien trobat restes romanes, gots de fang saguntins, anells eqüestres, inclús monedes d‘argent i altres metalls amb la imatge del bust de Juli Cèsar. Aquestes aigües eren molt apreciades pels romans i els àrabs. Sembla que, seguint amb el testimoni de Rubio, segons els vestigis que hi havia de columnes, restes d‘escalinates, arcs i d‘altres troballes, les termes romanes estaven situades en el lloc anomenat Ciscar, aquesta informació coincideix amb la que donen els dos Directors mèdics de l‘establiment, Ruiz de Lope i Fernández López. A més a més, Rubio ens deia que l‘establiment actual a diferència del lloc on suposadament estaven ubicades les antigues termes romanes, no estava prou guarit de les inconveniències climatològiques, i per altra banda els edificis dels banys estaven situats en diferents emplaçaments, al llarg d‘una canyada amb un terreny en pendent i sotmesos als al·luvions, la qual cosa originava que no hi haguera seguretat per a la conservació de les edificacions. Exactament no es coneix l‘antiguitat dels banys, però l‘existència d‘un escut d‘armes de la ciutat d‘Alacant, en el frontispici de l‘únic edifici que hi havia a principi del segle XIX, amb les barres d‘Aragó i la corona Reial i una inscripció amb una data de 1551, dóna certament constància de la seua antiguitat. De la importància dels banys al principi del segle XIX no hi ha cap dubte, podem fer-nos una idea per les cites que havien fet autors anteriors sobre les virtuts medicinals de les aigües tal i com ens informa el seu Director, Fernández López quan escriu l‘opuscle de Busot: "Los autores regnícolas Limon Montero, Quiñones, Escolano, Lemos, el erudito Cabanilles y el Dr Bedoya &c. hablan de estas aguas con entusiasmo, y el último en su historia universal de las fuentes minerales de España, se limita a dar una sucinta idea de su uso terapéutico con relación á la ligera noticia que le comunicó el P. José Francisco Clavera, boticario jesuita de Calatayud. En 1815 el sabio farmacéutico D. Agustín Alcon, por disposición y á espensas de la Junta Municipal de Sanidad de la ciudad de Alicante, practicó el análisis. Se hace también mencion de estas aguas en el Tisot, materia médica de D. Ramon Capdevila, en varios diccionarios de Medicina, en la Guia del Bañista, Formulario del Dr Alvarez, y en las Obras del Dr Giménez &c."320 En el segle XVIII, l‘il·lustrat valencià Cavanilles, quan va passar per Busot, no oblida els brolladors que hi havia, de manera que dóna bona constància dels banys de la població, així ja parla de la Cogolla i dels Banys, ambdues fonts segons Cavanilles presentaven una aigua cristal·lina, que tenia bon gust al paladar, però no obstant això, amb un xicotet olor de sofre. 317 318 Fernández López (1849). Fernández López (1849) article XV. 319 Pedro María Rubio (1853) p 257. 320 Fernández López (1849) p 14. 267 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 90- Frontispici de l’obra del metge Alfonso Limon Montero que va ser publicada en 1697 amb el títol "Espejo cristalino de las aguas de España". És una de les obres més antigues que descriu les fonts i els banys d’aigües amb virtuts medicinals que hi havia a Espanya El botànic Cavanilles en Las Observaciones, ja descriu l‘existència d‘una xicoteta edificació per a prendre les aigües: "Hay allí un baño reducido a una pieza de tres varas y media de diámetro, precedida de dos como antecámaras: á todas estas piezas comunica el agua tal calor, que en muy pocos minutos sudan copiosamente los que allí entran. Como es único el baño toman su vez los concurrentes para entrar, y después se retiran á unas pobres casas edificadas en aquel recinto. No hay que buscar allí comodidad alguna".321 Ja en el segle XIX, a principis d‘iniciat el segle, començava una nova etapa per als banys de Busot, en 1815 se li encomana al farmacèutic Agustín Alcon un treball d‘anàlisis de les aigües i estudi dels brolladors de Busot, en aquest treball Alcon donava la mateixa informació sobre l‘edificació que havia en el brollador, probablement estiguera presa de la que anys enrere havia donat Cavanilles: "Hay allí, un solo baño o pila, reducido a una pieza de tres varas y media de diámetro, precedida de dos como antecámaras, á que llaman sudador y entrada, á causa de la facilidad con que en este sitio se promueve la transpiración por el mucho calor y humedad de la atmósfera".322 El que si que és cert, és que quan Alcon parlava dels banys, encara no havien sigut reformats, serà en 1817, després de passar a ser un establiment de planta, amb direcció mèdica, quan es planteja una nova construcció i millora de les dependències 321 322 Cavanilles (1797)Tom II, llibre IV, p 247. Alcon (1815) p 14. 268 4. Balnearis i aigües medicinals hidrotermals, que transformaran el balneari, passant amb les noves reformes que hi es faran, a ser un dels millors balnearis valencians del segle XIX. La informació que dóna Madoz d‘aquestes aigües termals és prou detallada a diferència de la informació que dóna d‘altres. Hi havia diversos brolladors, Madoz, sobretot en distingeix dos, el dels Banys que és el que té el balneari i el de la Font de la Cogolla, corroborant la informació que dóna Alcon en la memòria de Busot de 1815. "las fuentes llamadas de los Baños y de la Cogolla, más apreciadas que las otras por su alta temperatura y propiedades medicinales".323 Fig. 91- Situació topogràfica dels banys de Busot segons Agustín Alcon. 1815 Si analitzem la informació de Madoz, veiem que les dades que dóna en el Diccionari sobre les aigües de Busot les arreplega de la memòria que ha fet Fernández López en 1939, és a dir que l‘informador de Madoz en aquest cas no és altre més que el Director dels banys. 323 Ibídem p 14. 269 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz A. La Font de la Cogolla El nom de la Font segons la veu, venia perquè el brollador naixia d‘una roca que tenia forma d‘un pouet oval, l‘edifici dels banys estava resguardat per una espècie d‘ermita amb seients per a comoditat dels malalts. Les propietats de les aigües eren similars en els dos brolladors. El brollador estava situat a un quart d‘hora de l‘edifici dels Banys. B. Banys de Busot. Brollador de Busot El Diccionari informa que el propietari dels banys era l‘il·lustre jove senyor comte de Casarrojas i marqués del Bosch.324Solucionats els problemes judicials de propietat, el balneari va pertànyer durant tot el segle XIX al marqués del Bosch. 2. Edifici i estructura del balneari Per la descripció que fa la veu sabem que els edificis que constituïen l‘establiment tenien forma quadrilonga, en el centre de la qual naixia el brollador dels banys, a través dels badalls que es formaven en una roca, l‘aigua eixia amb abundància i era arreplegada en unes piques. L‘establiment dels banys, comptava amb 7 piques, de les quals 4 eren de 6 peus de llarg i les altres 3 eren més grans, d‘uns 9 peus. Tots els banys tenien una peça de descans i contenien aixetes de bronze, amb clavegueram i un bon paviment, els banys estaven coberts per una volta amb respiradors adequats. Els malalts s‘allotjaven en 30 edificis adjacents a l‘establiment, aquests edificis eren normalment d'una planta i ben ventilats, però també hi havia algú que tenia una primera planta; per altra banda també hi havia dues casetes per albergar pobres dels dos sexes, una ermita, un forn, una carnisseria, una tenda de comestibles i un parador. Madoz considerava que eren uns banys dels més importants d‘Espanya, però que era possible millorar-los, per tal de fer-ho aconsellava actuar de la següent manera: augmentant, el nombre d‘habitacions, perquè només hi havia 30, nombre que resultava clarament insuficient per a la gran afluència de persones en la temporada balneària, perquè com a màxim podien acollir a 50 famílies i la resta havien de buscar allotjament en els caserius del voltant; per tal motiu, aconsellava fer un pis més, dalt de les habitacions que hi havia, d‘aquesta manera s‘aconseguiria augmentar la capacitat al mateix temps que adornava l‘edificació. Per altra banda també aconsellava posar sis piques addicionals per afavorir els banys a diferents temperatures, mesclant l‘aigua calenta dels banys amb la de la font del Colladet, que naixia a 220 passos de l‘establiment, l‘aigua d‘aquesta font tenia les mateixes propietats mineromedicinals que la de la Cogolla i la dels Banys, d‘aquesta manera al mesclar l‘aigua, es temperava més prompte i els malalts no havien d‘esperarse que l‘aigua dels banys es posara bona per a prendre-la, així es podia augmentar 324 Esta és la informació que dóna el Diccionari, però el balneari al llarg del segle XIX, des del 1816 que el Comte de Torrellano el va construir, va estar sotmès a un procés de judicialització, perquè l‘Ajuntament reclamava la propietat dels terrenys, front a la família del Marqués de Bosch i comte de Casa Rojas, cadascun reclamaren per la seua banda els terrenys, finalment en 1865 el jutjat de Xixona va reconèixer al Comte de Casa Rojas com propietari de la zona i dels banys, començant a construirse en aquell moment l‘Hotel Miramar i un nou balneari en el brollador de Busot. 270 4. Balnearis i aigües medicinals l‘horari d‘ús per tal d‘evitar que es feren les cues tan llargues com a sovint es feien, evitant per altra banda que la gent prenguera els banys a hores intempestives. Fig. 92- Plànol de l’establiment de Busot a principi del segle XIX (Font: 3bp.blogspot.com) També considerava la conveniència de fer per una banda un bany amb estufa per a rebre vapor i per l‘altra un altre per als tractaments amb dolls. A més a més d‘aquestes possibles millores, Madoz no oblidava com a una millora important en l‘establiment, el fer una galeria coberta, per a que els banyistes pogueren anar del bany a les seues habitacions a cobert, d‘aquesta manera es podien evitar alguns refredats; finalment Madoz també parla dels accessos que hi havia per aplegar a l‘establiment, perquè considerava molt important arreglar els camins d‘accés, que estaven en una 271 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz situació no massa bona. En la mateixa línia tenim el testimoni de Rubio sobre les millores que uns anys després es varen fer: "El muy celoso director actual propuso las siguientes mejoras: el aumento de la hospedería, añadiendo un piso a las casas que sólo tiene planta baja; dar extensión al edificio por la ladera del monte Cabezo; aumentar seis pilas para poder graduar fácilmente la temperatura del agua, utilizando la fuente del Colladed; construir una estufa para baños de vapor y otra para chorros verticales y horizontales; hacer una galería cubierta por donde vayan los enfermos desde los baños a sus habitaciones sin airearse; y por último, recomponer los caminos principales que conducen a los baños. Parte de estas mejoras están realizadas".325 De fet al llarg del segle XIX, les millores que es varen fer de l‘establiment a partir de 1843 són prou evidents i així ho exaltava el seu Director Fernández López, que es va preocupar durant molts anys de millorar i mantindre tant els banys com el balneari de Busot, donant de continu, testimoni dels canvis que hi es varen fer. El seu testimoni de 1849 era el següent: "El esterior de la hospedería ofrecía una vista triste y mezquina: En el dia presenta una magnífica portada de piedra de silleria con verjas de hierro primorosamente labradas; el orden de arquitectura es toscano y en su cúspide esta esculpido el escudo de armas del Ilustre Sr propietario. Una calle de 224 palmos de longitud y 22 de latitud da entrada a una plaza cuadrilonga de 140 palmos de longitud y 88 de latitud; en el centro de la fachada meridional se eleva una suntuosa capilla, cuya portada es de sillería y de orden dórico; en el interior de dicha capilla tiene 55 palmos de longitud y 22 de latitud con su orden jónico...todas las casas de nueva planta tienen dos pisos, las fachadas están pintadas de amarillo con sus fajas y cornisa de yeso-mate; todas tienen balcones con ventanas de cristal: su distribución interior ofrece salas alcobas, cocinas, despensas y patios con letrinas. En todos los cuartos hay para servicio de los bañistas, tablados de cama, mesas, sillas, y otros efectos. Los precios de las habitaciones son de tres reales diarios a 15".326 Les millores que es varen fer en el bany també són importants, el bany era de nova construcció, el seu Director venia a comparar-lo amb les antigues Termes Romanes, perquè tenia una forma quadrilonga i unes dimensions de 72 pams de longitud, 39 de latitud i 22 d‘alçària. En el terrat que cobria el bany "están las lumbreras de las pilas, la claraboya, y la bomba para subir el agua que sirve para los baños de chorro".327També es varen construir dos dipòsits d‘aigua freda, amb la finalitat de poder refrescar l‘aigua calenta d‘alguns banys quan el Director ho prescrivia. La descripció de l‘interior del bany és prou esclaridora de com era el bany de l‘establiment: "El interior del baño presenta un vestíbulo de 14 palmos de ancho y largo con dos columnas de posidonia, y su correspondiente orden y bóveda rebajada. En el intercolumnio hay un cancel de cristal, que da entrada á un hermoso corredor abovedado de cañón, seguido con impostas. Volviendo á mano derecha é izquierda, hay dos espaciosos desudaderos cuadrilongos con sus bóvedas de medio punto, y dos pilas de baño con bóvedas rectas, cuyas dos bañeras se utilizan para los baños rebajados. Al frente hay 10 pilas, de las que una sirve para estufa y 2 para los baños de ducha ó chorro. Cada baño es una pieza con bóveda de medio punto, teniendo el pavimento de mármol negro; todas las pilas son de jaspe color de sangre, de la cantera de Aspe; tienen 7 325 326 Pedro María Rubio (1853) p 258. Fernández López (1849) pp 21, 22. 327 Ibídem. 272 4. Balnearis i aigües medicinals palmos y medio de largas, 4 de altas y 3 y medio anchas. Los grifos son de bronce y lo mismo las perchas y herrage de las puertas, que son de zinc. Tanto en las bañeras como en la galería y desudaderos, hay bancos de piedra para comodidad de los concurrentes. En todos los cuartos de los baños hay una campanilla para llamar en caso de necesidad á los asistentes y bañeros".328 Els banyistes que hi anaven, llogaven les habitacions de l‘establiment termal buides, però açò no era problema, perquè estava ja previst, que cadascun llogara el que necessitava en cada cas, per tal motiu hi havia en el balneari una tenda on es llogava tot el que feia falta per a viure el temps que anaren a estar en els banys, així es llogava per persona, un llit complet amb matalàs i tota la roba necessària per a fer el llit, també es llogava tot el servei de taula, com estovalles i tovallons, coberts i vaixella, inclús un orinal i una llumenera per a fer llum, una palangana per l‘agençament i una tovalla per a eixugar-se, junt amb altre mobiliari de cuina com paelles, gerra, cànter d‘aigua, morter o xocolatera. També hi havia en el brollador, una capella que estava sota l‘advocació de Sant Joaquim, i la missa la deien els sacerdots que hi anaven a prendre les aigües. En 1849, l‘establiment havia millorat moltíssim, el seu propietari el marqués de Bosch, comte de Casas Rojas, estava preocupat en la conservació i modernització de l‘establiment termal, de tal manera que de forma continuada s‘estaven millorant les dependències. La satisfacció que tenia el Director de l‘establiment Joaquín Fernández queda explícita amb aquestes paraules: "De lo manifestado, conocerá el público que el ornato interno i esterno de la hospedería y baños que constituyen el establecimiento de mi cargo es digno de un asilo de la humanidad doliente, y de tanto mas mérito cuanto que el ilustre propietario el Sr Conde de Casa Rojas no ha omitido medio para llevar á cabo una obra de tanto interés en beneficio de sus semejantes; teniendo ademas el proyecto de continuar las mejoras para que los bañistas tengan cuantas comodidades sean necesarias para secundar la benéfica acción de las aguas y baños minero-medicinales ".329 L‘establiment de Busot en 1850 era l‘únic que constava entre els establiments valencians que tenia una hostatgeria especial per a pobres, Pedro María Rubio el considera com un establiment excel·lent, les seues dependències estaven entre les millors d‘Espanya, però que en qualsevol cas aconsellava que calia arreglar els camins d‘accés a l‘establiment, perquè no estaven a l‘altura de l‘establiment i dificultaven als banyistes que hi anaven el seu accés des de qualsevol lloc. En 1869, segons la guia del banyista, Anastasio García informava que el balneari copmtava amb 40 cases independents per a poder allotjar-se, a més a més hi havia 16 habitacions moblades. Les cases tenien diverses habitacions, amb una sala d‘estar, una alcova per dormir, la cuina per poder confeccionar el menjar que estava dotada d‘una despensa, també hi havia un pati i un retret o excusat. En 1897 els banys s‘havien reformat sota la direcció del seu director Juan Carrió Grifol, estaven situats en la planta baixa de l‘hotel Miramar, i segons el seu Director constava d‘unes bones instal·lacions, de les millors dins del seu gènere, amb estufes, piques, dutxes, piscina, vestuaris, suadors, llits de massatge, llits de gimnàstica higiènica, etc. L‘hotel Miramar s‘havia construït de nova planta, situat enfront dels antics banys, amb la finalitat de poder allotjar a una gran quantitat de gent, tenia una capacitat suficient per poder allotjar a més de 200 persones. La construcció de l‘hotel s‘havia dut a terme sota la direcció de l‘afamat enginyer i arquitecte català Pedro García 328 329 Fernández López (1849) p 22, 23. Ibídem, p 23. 273 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Faria.330L‘hotel es va construir de tal manera que no es va escatimar tot tipus de luxe, la qual cosa el col·locava en paraules de Carrió entre els millors establiments d‘Espanya i també de l‘estranger. L‘hotel Miramar comptava amb una zona d‘oci anomenada Casino, que estava composta de taules de billar, zona de lectura i saló de balls. En la planta baixa a més a més de les instal·lacions hidroteràpiques, estaven ubicades les cuines, per altra banda, les habitacions que eren amples i ben ventilades per balcons, estaven situades en els tres pisos superiors que hi havia, accedint a elles per mitjà d‘una majestuosa escalinata de marbre. L‘any 1897 es va considerar la possibilitat d‘utilitzar les instal·lacions com estació d‘hivern, obrint en aquesta època l‘hotel Miramar, però tot estava supeditat a la demanda que hi haguera, considerant viable la possibilitat si el nombre de persones que demanaven allotjar-se per al 15 d‘octubre fóra d‘almenys 30 persones, la data s‘havia posat per poder tindre temps de veure si la proposta de l‘obertura de l‘hotel, era viable o no econòmicament. Fig. 93- Façana que donava al jardí del Gran Hotel Miramar de Busot a principi del segle XX (Font: Panoramio) 3. Característiques i propietats de les aigües Segons el Diccionari, les aigües pertanyien a la classe de termosalines, coincideix amb la classificació que Pedro María Rubio aportava en el Tractat d‘aigües minerals. Durand-Fardel331les classificava com aigües sulfato-magnésiques amb una temperatura de 41ºC. Més endavant en 1869, Anastasio García en la guia del 330 Pedro García Faria va ser un enginyer de camins i arquitecte de finals del segle XIX i principi del segle XX, es va destacar pel seu interès en el sanejament de zones afectades per epidèmies, així és de destacar la seua labor com enginyer municipal de diversos municipis, com Barcelona, Cartagena, o Murcia. Hem de fer especial menció de la seua intervenció en l‘Ajuntament de Barcelona on va intervindre en el projecte d‘execució del clavegueram de la ciutat, i en la ciutat de Cartagena on va intervindre amb Francisco de Paula Oliver Rolandi i Francisco Ramos Bascuñana en el projecte d‘eixample, reforma y sanejament de la ciutat. 331 Durand-Fardel (1860) Dictionnaire général des eaux minérales et d‘hydrologie médicale. Parla de Busot amb el nom de Buzot, p 343. 274 4. Balnearis i aigües medicinals Banyista332 les presentava com calentes de 36 a 42ºC, segons la nomenclatura oficial eren aigües salines termals i segons la nomenclatura química terapèutica eren sulfatades termals. En 1889, en el Diccionari de Littré333 es comentava que el balneari de Busot comptava amb un aigua mineral sulfatada càlcica que presentava una temperatura de 39ºC a 41ºC. A finals del segle XIX, Juan Carrió en 1897 classificava les aigües com sulfatades, càlciques, magnèsiques i bicarbonatades mixtes. Com veiem sobre la classificació de les aigües termals de Busot al llarg del segle XIX no hi va haver molta discussió, tots els autors coincideixen més o menys. Les propietats físico-químiques i medicinals de les aigües de les diverses fonts són similars, motiu pel qual les englobaren totes en els mateixos apartats. Propietats físiques L‘aigua dels Banys tenia una temperatura de 32ºR, la cambra estava a 31ºR i el suador a 27ºR, la de la Font de la Cogolla tenia una temperatura de 33º Reamur, quan es refredava era bona per a beure, essent les seues propietats medicinals idèntica a l‘anterior. Tant l‘aigua dels Banys com la de la Font de la Cogolla, era un aigua cristal·lina i neta, clara, incolora i sense cap sediment, que no s‘alterava amb el contacte de l‘aire; era lleugerament salada i sense olor, coïa mal les llegums i no feia espuma amb el sabó. En el segle XVIII, Lemos parlava de les aigües de Busot que eren calentes amb olor fètid de sofre, eren clares, de mal sabor i grosses al tragar-les. Però sobre aquestes asseveracions, Agustín Alcon en 1815, dissentia, no estava d‘acord amb la informació que havia donat anys enrere Lemos: "No causan sensación alguna en el órgano del olfato á pesar del olorcillo á azufre y á huevos podridos que se las ha querido atribuir. Solo el hidrógeno sulfurado pudiera comunicarlas este olor; pero como luego veremos por medio de los reactivos, no existe en estas semejante gas".334 En la mateixa línia aportada pel farmacèutic Alcon, sobre les aigües del brollador de Busot, s‘expressava el Director dels banys Fernández López, qui estava totalment d‘acord amb Alcon. Propietats químiques L‘anàlisi química de les aigües dels banys de Busot va ser realitzada en 1815, a expenses de la Junta municipal de Sanitat de la ciutat d‘Alacant, pel farmacèutic Agustín Alcon335 i ratificada el 1839 pel Director dels Banys, Joaquín Fernández López, que ho publicà en les memòries que va fer, sobre les aigües i banys de Busot d‘aquell any. Aquesta informació és la mateixa que Juan Bautista Foix Gual dóna en Noticia de las Aguas Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o farmacología, Foix en 1840 reprodueix l‘anàlisi de Fernández López. 332 En la guia del banyista, Anastasio García considera les aigües de Bellús, Busot i Set Aigües, com anàlogues. 333 Diccionari de Littré (1889) Tom I, p 257. 334 Alcon (1815) p 25. 335 Análisis Química de las aguas termo-potables de los baños de Busot. Hecha a expensas de la Junta Municipal de Sanidad de la ciudad de Alicante. Dedicada al Excm. o Sr D. Francisco Xavier Elío. Valencia: Imprenta de Manuel Muñoz y Compañía-. Plaza de San Agustín. Año 1815. 275 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Agustín Alcon, per a donar els resultats obtinguts, en primer lloc ens explica de forma exhaustiva com havia fet les probes analítiques, reactius i mètodes utilitzats, per a obtindre l‘anàlisi de les aigües, de tal manera que al final conclou: "Aparece de todo lo expuesto que las aguas de los baños de Busot, calientes por naturaleza a los treinta tres grados del termómetro, participan de un fluido elástico, qual es el ayre atmosférico, y de tres sustancias salinas, el sulfato de cal, el de magnesia, y el muriato de magnesia". 336 La composició de l‘aigua tal i com reflectien les anàlisis fetes per Alcon, la representem en una taula, per cada 16 onzes d‘aigua, s‘obtenien aquests compostos químics: Polzades cúbiques 3 Grans 6, 38 9, 20 4, 42 20, 00 Taula 91- Anàlisis de les aigües de Busot, realitzades en 1815 per Agustín Alcon FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Muriat magnèsic Total Alcon al donar els resultats de la composició de les aigües del brollador de Busot, continuava explicant totes les aproximacions que calia fer per a evitar errades provocades per les limitacions que hi havia en ens laboratoris de química, tant en els aparells utilitzats, com en la puresa dels reactius o en les proves realitzades: "a estos veinte granos337de sustancias salinas se les puede añadir diez, ó una tercera parte de este todo poco mas ó menos, por el agua de que se les ha privado, y entonces compondrán unos treinta granos de sal por libra de agua. Esta regulacion se ha hecho á consecuencia de varias operaciones en grande y en pequeño, para evitar de este modo qualquiera equivocación ó ligero error procedido del desperdicio de los materiales, de la imperfección de los instrumentos, ó de la falta de algunos medios químicos, que exige la resolución de un problema tan difícil y delicado".338 Aquestes anàlisis venien a refutar els resultats dels components de l‘aigua que es donaven en l‘anàlisi del traductor de la Terapèutica Mèdica d‘Alibert, fet uns quants anys abans, on es presentaven les aigües de Busot fortament sulfuroses, probablement l‘equivocació pot estar basada en la situació amb que estava antigament l‘aigua de la font de la Cogolla, plena de vegetals putrefactes sense corrent alguna d‘aigua o tal 336 337 Ibídem. Gra: Antiga mesura de pes = 1/24 part del escrúpol. Altres variacions són: 1 gran = 1/4 quirat = 0,05 g i també s‘usa per a matèries i pedres precioses = 0,049923 g i 0,051375 g respectivament, informació extreta de Físicanet. "Diccionario manual de pesas y medidas". Manuel Avila. 1975. 1 quirat = 4 grans El quirat = 205,4 mg. 338 Alcon p20. 276 4. Balnearis i aigües medicinals vegada varen ser influït pel fort olor a ous podrits que emanava l‘aigua i que podia induir a un error de percepció. Fernández López en la memòria que escriu el primer any que està de Director dels banys, ratificava completament els resultats que havia donat Alcon, expressant les seues conclusions en aquests termes: "En 1815 el sabio farmacéutico Don Agustín Alcon, por disposición y á espensas de la Junta Municipal de Sanidad de la ciudad de Alicante, practicó el anàlisis que pongo á continuación, por ser el mejor de los que hasta ahora han llegado á mis manos, y porque he tenido ocasion de comprobarle en el tanteo por los reactivos que ejecuté en la anterior temporada...He comprobado la existencia de todas estas substancias mediante el tanteo analítico que he indicado ejecuté en la única temporada que he tenido el honor de dirigir este establecimiento. En efecto, tratada el agua mineral consecutivamente con la de cal y el sub-acetato de plomo ligeramente ácido, no resultó en ella ninguna alteración, quedando así demostrado que no contenia segun se habia creido en otras épocas, ni ácido carbónico ni gas ácido hidrosulfúrico. Al contrario, la presencia del ácido oxálico y el oxalato de amoniaco enturbió inmediatamente el agua, precipitándose oxalato de cal. El hidrógeno azoado manifestó la presencia de la magnesia; el protóxido de bario y las disoluciones de las sales de esta base hicieron ver que existían en el agua sulfatos, y por consiguiente el ácido sulfúrico. El nitrato de plata también alteró la transparencia del agua, resultando el cloruro de aquel nombre. Los demás reactivos no produjeron efecto sensible. De lo dicho se deduce que estas aguas, en consideración á su temperatura y á las substancias que las mineralizan, pertenecen á la clase de termosalinas".339 Fernández López més endavant en 1847 va tornar a realitzar una altra anàlisi de les aigües, ratificant completament els resultats que havia obtingut 10 anys enrere i les anàlisis realitzades en 1815 per Agustín Alcon, només troba una diferència amb el resultat donat per Alcon, que també identifica el clorur càlcic. Aquestes anàlisis fetes per Fernández, no varen ser qüestionades en cap moment, així durant tot el segle XIX en tots els Tractats d‘Hidrologia, són reproduïdes de forma reiterada, només després de la mort de Fernández en 1888 el nou Director Juan Carrió Grifols es plantejava fer noves determinacions analítiques, que no varen aportar diferències. En la memòria mèdica de 1839, Fernández López només anomenava dos brolladors, la Font de la Cogolla i la dels Banys, però 10 anys després, en 1849 amb l‘experiència adquirida de la direcció mèdica dels banys escriurà l‘Opuscle mèdic sobre les aigües de Busot, en aquest escrit ja en distingeix d‘altres: "Los manantiales que se usan con preferencia como minero-medicinales, son los denominados la Cogolla, el de los Baños, Colladed, Fuente de los Romanos y la Caba ó Mina".340 En termes similars escrivia Pedro María Rubio, per a qui els brolladors d‘aigua mineral de Busot eren molt abundants, i les aigües es consideraven amb virtuts medicinals, principalment: La Cogolla, la dels Romans o Bassa Nova, la del Colladed, la Font dels Banys, i Font de la Mina o Caba. La descripció de les diverses fonts la coneixem pels escrits que feren tant el seu Director Fernández López com Pedro María Rubio qui arreplegava en el seu tractat d‘aigües les anàlisis que en 1845 Fernández López havia fet sobre les aigües de les diverses fonts. A continuació farem una xicoteta descripció d‘aquestes fonts: 339 340 Fernández López (1839) pp 20, 21. Fernández López (1849) p 12. 277 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 1. Font del Colladed Aquesta font rebia el nom perquè naixia en el fons d‘una xicoteta collada, era cabalosa, encara que el cabal depenia molt de les pluges, així es considerava que tenia un cabal mitjà de 20 rs. El pes específic era de 1,0049. Era un aigua que només servia per a regar. També era coneguda com font de Sant Ignasi. El resum de l‘anàlisi realitzat a l‘aigua de la font del Colladed, el presentem en la següent taula: Font del Colladed FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Clorur càlcic Clorur magnèsic Pèrdua Total 1 Lliura Polzades cúbiques 1, 8 Grans 5, 60 8, 50 3, 46 3, 46 0, 12 19,50 1 Litre c.c. 64,8 Grams 0,593 0,898 0,369 0,369 0,011 2,240 Taula 92- Anàlisis de les aigües de la Font del Colladed (Busot) En la primera columna presentem els mineralitzadors trobats en les anàlisis, en la segona columna l‘anàlisi fet per Fernández López en 1845, on es donava els resultats per lliura d‘aigua amb les dades en unitats antigues de grans i en la tercera columna les donades per Durand-Fardel en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’hydrologie médicale, en aquest diccionari francès totes les dades presentades341 corresponen a les anàlisis que fa Fernández López, tal i com fa referència l‘autor en el diccionari, qui dóna com a font de l‘anàlisi al Director dels banys de Busot, Fernández López, però presenta la conversió d‘unitats de pes de grans per lliura d‘aigua a grams per litre. El reproduïm perquè tradueix les unitats utilitzades per Fernández a unitats més modernes que eren usades a Europa. 2. Font dels Banys Era una font cabalosa, al voltant de 20 rs i eixia a una temperatura de 32ºR, brollant en el centre d‘un quadrilong que estava format pels edificis que constituïen l‘establiment termal. Presentava un pes específic de 1,0026. Les dades de l‘anàlisi de les aigües d‘aquesta font, igualment que en l‘anàlisi de les aigües de la font anterior, les presentem en tres columnes, en la primera columna enumerem els mineralitzadors trobats, en la segona columna l‘anàlisi fet per Fernández López en 1845 amb les dades en unitats antigues de grans per lliura i en la tercera columna les donades per Durand-Fardel amb les unitats de grams per litre d‘aigua. 341 Durand-Fardel (1860) pp 343, 344. 278 4. Balnearis i aigües medicinals El resum de l‘anàlisi de l‘aigua de la font dels Banys, el presentem en la següent taula: Font dels Banys FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Clorur càlcic Clorur magnèsic Pèrdua Total 1 Lliura Polzades cúbiques 1, 2 Grans 6, 40 9, 20 1, 90 3, 20 0, 80 21,50 Taula 93- Anàlisis de les aigües de la Font dels Banys (Busot) 1 Litre c.c. 43,2 Grams 0,95 1,33 0,22 0,52 0,10 3,12 3. Font de la Mina o Caba Aquesta era una font jove, feia poc de temps que havia sigut descoberta, concretament el seu descobriment va ser en 1840. En el cas d‘aquesta font, seguim la mateixa línia de confecció de la taula que hem fet en les anteriors. Font de la Mina o Caba FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat magnèsic342 Sulfat càlcic Clorur càlcic Clorur magnèsic Pèrdua Total 1 Lliura Polzades cúbiques 1, 8 Grans 8, 80 5, 90 1, 96 3, 52 0, 82 21,00 1 Litre c.c. 64,8 Grams 1,26 0,82 0,30 0,51 0,11 3,00 Taula 94- Anàlisis de les aigües de la Font de la Mina o Caba (Busot) La Font de la Mina o Caba, presentava un cabal continu de 60 rs i un pes específic de 1,0062, tenia una temperatura de 33ºR, estava situada en l‘angle que 342 Durand-Fardel en el Dictionnaire général des eaux minérales et d‘hydrologie médicale, p 344 presenta una errada en l‘anàlisi de l‘aigua de la Mina canviant els valors de sulfat magnèsic pel sulfat de calci, i al revés. 279 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz formava posteriorment la colina de la Cogolla, també havia sigut analitzada per Fernández López en 1845, utilitzant les mateixes dades analítiques de grans per lliura. 4. Font de la Cogolla Estava situada a mig quart de llegua de la casa de banys. La Font de la Cogolla, presentava un cabal de 6 rs, tenia una temperatura de 33º Reaumur. Servia per a beguda. L‘anàlisi química de les seues aigües, segons el Diccionari era similar a l‘obtinguda en les aigües de la font dels Banys. Però en 1897 Carrió presentava una anàlisi qualitativa, de l‘aigua de la font, que és el que representem en la següent taula. Font de la Cogolla GASOS Àcid carbònic Oxigen Aire SUBSTÀNCIES FIXES Sulfat sòdic Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Carbonat ferrós Carbonat sòdic Sílice Alúmina Matèries Taula 95- Anàlisis de les aigües de la Font de la Cogolla (Busot) realitzades en 1897 pel metge Carrió Grifol 5. Font dels Romans o Bassa Nova Brollava a uns quaranta passos de l‘espai entre les fonts de la Cogolla i la del Colladed, situada en una zona contigua al lloc on es trobaren vestigis d‘antigues termes romanes, motiu pel qual li venia el nom a la font, tenia un cabal de 120 rs i una composició química també similar a les aigües de la font dels Banys. Presentava una temperatura de 33º Reaumur. Al llarg dels anys es varen reduir el nombre de brolladors que s‘utilitzaven amb utilitat mineromedicinal, tant és així que a finals del segle XIX només es consideraven importants tres brolladors: 1ª) la font dels Banys, que era la que donava servei a la instal·lació hidroteràpica de l‘hotel Miramar, 2ª) la font de Sant Ignasi, i la 3ª) la font de la Cogolla. Les tres presentaven una temperatura de 40 ºC i un cabal de 140 litres per segon. Les anàlisis que Fernández López havia fet dels diversos brolladors de Busot no havien sigut qüestionades en cap moment, i les aigües no s‘havien tornat a analitzar, però una vegada mort Fernández López, en 1897 el director Juan Carrió amb l‘ajuda del farmacèutic Manuel Ferrer, va fer només una anàlisi qualitativa dels tres brolladors, perquè no disposava segons informava, dels mitjans adequats per poder fer una anàlisi quantitativa. Aquests assajos realitzats per Carrió els presentem a continuació: 280 4. Balnearis i aigües medicinals 1. Font dels Banys. Carrió després d‘analitzar l‘aigua va trobar: àcid sulfúric, àcid clorhídric, calci i magnesi. D‘aquestes troballes va concloure que només podien existir: sulfats i clorurs i havien de ser necessariament de calci i de magnesi, per tant en l‘aigua hi havia: clorur càlcic clorur magnèsic sulfat de calci sulfat de magnesi Així la classificació de l‘aigua del brollador de la font dels Banys era un aigua sulfatada, clorurada, càlcica i magnèsica, amb la qual cosa estava completament d‘acord amb l‘anàlisi que uns 60 anys abans havia fet Fernández López. 2. Font de Sant Ignasi. L‘anàlisi d‘aquesta aigua va presentar el mateixos resultats qualitatius que s‘havien trobat en les anàlisis de la font dels Banys, així Carrió va considerar que l‘aigua era qualitativament similar a l‘aigua de la font dels Banys encara que existien diferències quantitatives entre elles. 3. Font de la Cogolla. Les aigües de la font contenien: àcid carbònic lliure, oxigen lliure, sosa, calci, magnesi, ferro, litina, alúmina, sílice, àcid sulfúric i àcid carbònic combinat. Amb tots aquests elements Carrió va estudiar la forma que estaven units, i després de fer les probes analítiques pertinents, aplegà a la conclusió que la sílice estava lliure, i els àcids estaven en forma de sulfats i carbonats, existint doncs en les aigües de la font de la Cogolla els següents components: àcid carbònic lliure oxigen aire sulfat de sosa sulfat de calci sulfat de magnesi carbonat ferrós carbonat sòdic carbonat de litina alúmina sílice Amb aquests resultats Carrió classificava les aigües de la font de la Cogolla com unes aigües gasoses, sulfatades, alcalines i bicarbonatades sòdiques, ferruginoses i dèbilment litíniques. Propietats medicinals Sobre les virtuts medicinals de les aigües de Busot en el segle XIX no hi havia cap dubte, perquè des de feia molts anys s‘havia pogut comprovar les seues qualitats. En 1764 Pedro Gómez de Bedoya, donava bona constància de la importància d‘aquestes aigües i explicava detalladament totes les seues virtuts medicinals, lamentant-se de no poder donar més informació sobre les bondats de les aigües, instant que s‘esbrinara més sobre el tema, Bedoya s‘expressava amb aquests termes: "El P. Joseph Francisco Clavera, Boticario Jesuita de Calatayud, que ya dexamos nombrado otras veces, nos dá noticia, de que en la Jurisidiccion de Buzot, corto Pueblo 281 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz del Reyno de Valencia, se halla una fuente, cuyas aguas son bastante calientes, de mal olor, claras y sirven con prodigiosa virtud, tomadas en baño (que hasta aora no se han usado en bebida) para curar las enfermedades de Hypocondria, Obstrucciones, tumores escirrosos, de higado, bazo, mesenterio, y demás partes de la region natural, en lo dolores articulares provenidos tanto de frialdad, como de humores ardientes: que excitan las evacuaciones acostumbradas detenidas, y contienen las excesivas. Finalmente añade, que son admirables en las detenciones de orina, pues hacen arrojar las piedras de riñones, y vejiga, limpiando sus caminos de toda inmundicia; bien veo, que pedia esta fuente otra relacion más circunstanciada; pero por mas diligencias que practicó el Sr Quiñones, no la pudo adquirir mas completa. Es verdad, respondio dicho Dr Quiñones, pero no faltará quien a vista de esta limitada noticia se estienda en adelante, dando otra, que satisfaga la curiosidad, y provecho publico; y pues ya estos Señores estarán 343 fatigados con tan larga conversacion, daremos lugar a que se retiren". En 1788, Lemos va ser encarregat d‘estudiar les aigües de Vilavella, però no sols es va dedicar a aquestes aigües sinó que també abordà altres aigües de brolladors valencians que tenien cert renom, així en la seua obra escrivia un apartat en el que parlava de "las aguas minerales que hay más conocidas y usuales en el Reyno de Valencia" on considerava que les aigües de Busot per les seues virtuts medicinals eren indicades per a diverses malalties: "para curar la hipocondría, obstrucciones, tumores, eschirros, reumatismos, perlesías, retenciones de orina por presencia de cálculo u otra qualquiera materia extraña, para las llagas antiguas, senos, fístolas, luxaciones, herpes, sarna, tiña etc.".344 Lemos parlava de la semblança que hi havia entre les aigües de Busot i les aigües d‘ Archena, però en el cas de Busot eren menys calentes i no servien per al mal francès. Les virtuts medicinals d‘aquestes aigües, segons el Diccionari, les podem resumir, tenint en compte els efectes que tenien sobre el cos humà, així era diaforètica, diürètica i porgant, rara volta tenia un efecte emètic. Actuava sobre les membranes mucoses augmentant la secreció i la dels òrgans que l‘envoltaven. Totes aquestes propietats les podem resumir, seguint les informacions de Madoz, de la següent manera:  Digestives: Era bona per a les afeccions d‘estómac, fetge, melsa, lleterola i l‘icterícia. També en hipocondries i dolors còlics. Neurosis gàstriques. Restablia l‘apetit i corregia les indigestions causants de la mala nutrició. Eliminaven les bilis i l‘excés dels sucs gàstrics. Mentals: Era un revulsiu de les afeccions i alteracions mentals, irritacions nervioses, apoplexies lleugeres, encefalitis, aracnoïditis i malenconies. Oftàlmiques: oftàlmies, oritis, coriza. Renals: Nefràlgies (llevat del cas que hi haguera causa inflamatòria), mals de bufeta, orina i uretra. Blennorrees. Bona per als càlculs amb eliminació d‘areneta per l‘orina . Ginecològiques: Eren útils per a restablir la menstruació de les joves cloròtiques.     No obstant aquesta informació, Anastasio García en la guia del banyista, augmentava les virtuts de les aigües, informava de les propietats sobre tot tipus de reumatismes, ciàtiques, dolors, necrosis, úlceres i fístules, en totes les conseqüències dels traumatismes, com cicatrius doloroses i retraccions de fractures, en malalties de la 343 344 Gómez de Bedoya i Paredes (1764) Tom I, pp 434-435. Lemos (1788) pp 131,132. 282 4. Balnearis i aigües medicinals pell, en algunes formes sifilítiques, en l‘hemiplegia, paraplegia i altres paràlisis, i finalment en infarts viscerals. En la memòria de 1883, Fernández López exposava de forma esquemàtica les virtuts medicinals de les aigües de Busot, eren unes virtuts que havia observat al llarg dels anys de professió com Director de banys, així segons la seua experiència escrivia en l‘apartat corresponent a les observacions que hi havia en el full on quedaven reflectits els estats dels malalts que havien anat aquell any al balneari: "Las termas de Busot se utilizan como tónicas en males crónicos, principalmente en las del aparato urinario, vías digestivas, vicios herpéticos y muy particularmente en las afecciones reumáticas".345 A finals del segle XIX, cap a 1897, el seu Director Juan Carrió, proposava utilitzar l‘establiment de Busot com estació d‘hivern, també s‗havia fet la proposta d‘utilitzar-lo com Sanatori, perquè reunia al seu parer l‘ideal científic de Sanatori, no sols per la benignitat del clima que hi havia sinó perquè a més a més es podia combatre, atenuar i curar malalties i afeccions incurables fins a aquella data. "Para todas aquellas personas de salud delicada que padezcan de catarros, escrófulas ó de las vías respiratorias, y en general, para todas aquellas enfermedades cuya curación exija vivir en un clima suave, de temperatura igual, sin fríos ni lluvias frecuentes, de sol espléndido y exuberante luz, la permanencia en Busot en invierno puede considerarse indicada y convenientísima".346 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Contraindicacions Begudes. No es podien administrar begudes, en el cas que hi haguera hemoptisi, tisi pulmonar, prenyades i malalts amb metrorràgies, en les melenes, i en general en aquells casos que es patien fluixos sanguinis intensos, ni en febre lenta amb diarrea col·liquativa o suors excessiu, causat per la desorganització d‘alguna víscera. Banys. Les contraindicacions en els banys eren les mateixes que es presentaven en l‘administració de l‘aigua per boca. En les alteracions edematoses de l‘escrot, ascites, leucoflegmasia general, tumors escirrosos, afeccions canceroses de les entranyes i en tota classe de febres. L‘època de prendre els banys era en primavera i tardor perquè era considerada la més adequada pels metges de l‘època. Posologia Dins del brollador hem de distingir les dues formes que hi havia en el tractament de les diverses malalties, que eren la immersió en els banys i la presa beguda d‘aigua mineral, en el bany també s‘utilitzava el doll i el vapor d‘aigua.  Beguda. Es prenia com a mínim ½ lliura, podent augmentar-la a 2 o més lliures, es podia prendre en diverses ocasions i de manera oportuna segons indicara el metge de l‘establiment. La forma de prendre-la beguda normalment era durant 15 dies, amb una dosi de ½ lliura, augmentant la dosi gradualment segons la susceptibilitat del malalt, atenent a l‘edat, el temperament, la idiosincràsia, el mode de vida i les dolences patides. 345 346 Fernández López (1883). Juan Carrió. Balneario de Busot. Estación de invierno, p 16. 283 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz  Bany. La durada del bany era de 15 a 20 minuts. En el cas de xiquets i persones delicades calia rebaixar-la de 8 a 12 minuts, es podien aplicar des de 16º Reaumur fins a 32º Reaumur, mitjançant immersió o amb el raig del doll orientat a alguna part del cos afectada o ambdues formes simultàniament. També es podien prendre en forma de banys de vapor. Propietats medicinals del bany i forma d’ús El bany donava calor i sensació de benestar, augmentant la sudoració, d‘aquesta manera els òrgans prenien energia, la pell es ruboritzava per l‘augment del fluix sanguini del centre a la perifèria i el cor bategava amb més força. Madoz continuava dient-nos les virtuts medicinals dels banys, que eren bons en les següents alteracions:  Dermatològiques: Solucionava fins a desterrar les erupcions herpètiques, les psòriques inclòs la tinya. Cicatritzava les úlceres produïdes per contusions o per cossos punxants, inclús ferides incís-tallants. També servien per a expulsar els cossos estranys que es quedaven després d‘una ferida feta per arma de foc i que entraren amb el projectil. Reumatològiques: Servien per a curar i alleugerir dolors del sistema muscular i ossi, era adequada per a reumatisme, artritis i gota. També s‘utilitzava, en les afeccions de neurosi, principalment del nervi sacrociàtic. Consolidava les fractures. Digestives: Calmava les irritacions cròniques gastrointestinals, també les del fetge, la melsa i la lleterola. Venèries: Resolia els infarts de glàndules escrofuloses i els bubons veneris, solucionava les exsudacions venèries Neurològiques: Impedia la reproducció d‘apoplexies lleugeres i curava o minvava les conseqüències d‘hemiplegia, paraplegia, torticolis i torturaoris. Ginecològiques: Restablia els fluixos suprimits com les menstruacions passives, d‘aquesta manera normalitzades les menstruacions suprimides, feien fèrtils a algunes dones que en un principi eren estèrils. Per altra banda eliminava leucorrees i blennorrees, causades per l‘atonia de la membrana mucosa, vaginal i uretral. Renals: Augmentava la secreció i excreció de l‘orina, a més a més mitigava els mals de bufeta que acompanyaven al catarro crònic d‘aquest òrgan.       Com es veu era un ventall de propietats curatives molt ample. En 1897 Juan Carrió va escriure el llibre anomenat Gran establecimiento de los Baños termales de Busot, on d‘una manera divulgativa escrivia sobre el balneari amb una doble intenció, per una banda donava a conèixer l‘establiment de banys termals i per l‘altra era una promoció a augmentar l‘ús de l‘establiment en la temporada d‘hivern al mateix temps hi havia un idea de crear un Sanatori en la zona del balneari, en aquest llibre es resumeix d‘aquesta manera les propietats medicinals de les aigües dels diversos brolladors de Busot: 284 4. Balnearis i aigües medicinals Font dels Banys. Curava i alleujava tota mena de reumatismes, articulars i musculars independentment del temps que estigueren patint-se. Font de Sant Ignasi. Especialitzat en les malalties de la matriu, neuropaties i afeccions nervioses. Font de la Cogolla. Tractament especial per a les malalties de l‘aparell digestiu i annexes, així com infarts viscerals, litiasi biliar i renal. Precaucions higièniques 1) Després del bany, calia descansar alguns dies abans de partir de viatge, sobretot si feia fred i humitat, o feia molta calor, pel desequilibri que podien produir en el cos. 2) Jornades curtes i a hores proporcionades d‘acord amb l‘estació de l‘any. 3) Si els banys duraven 40 o més dies, calia fer un règim d‘aliments de fàcil digestió, evitant les grasses, l‘alcohol, les carns i els peixos fermentats, els condiments, així com les aromes i els llegums, que afavorien la flatulència. 4) Calia evitar tot tipus de passions tant excitants com depriments, sobretot l‘abús de l‘anomenada "Venus". Temporada Les aigües del brollador de Busot eren termosalines, brollaven molt calentes per tal motiu, els banys eren considerats de primavera i tardor. Hi havia dues temporades oficials, en les que es podia prendre les aigües: 1ª Temporada: era des de l‘1 de maig fins al 30 de juny 2ª Temporada: era des de l‘1 de setembre fins al 30 d‘octubre. En La guía del viajero en España de 1849, Francisco de Paula Mellado347 nomenava els principals establiments de banys i aigües minerals que hi havia a Espanya, respecte de la província d‘Alacant parlava de Busot, de manera que informava sobre les dates que es podia anar a l‘establiment de Busot que estava sota la direcció de D. Joaquín Fernández López, en la Guía, Mellado coincidia amb Rubio i amb el Director dels banys sobre les dates de les dues temporades. Aquestes dates no varen canviar al llarg dels anys, segons l‘Anuari de 1859 les dates d‘obertura del balneari continuaven essent les mateixes, però en l‘Anuari 1889348 variava lleugerament, així s‘informava:1ª temporada de l‘1 de maig fins al 30 de juny/2ª temporada de principi de setembre al 20 d‘octubre. Encara que el mateix any en el diccionari de Littré349 s‘informava que el balneari estava obert en primera temporada des de l‘1 de maig fins al 30 de juny i en segona temporada des de l‘1 de setembre fins al 30 d‘octubre. A finals del segle XIX, en 1897 en l‘opuscle de Juan Carrió s‘establia dues temporades oficials: 1 de maig a 30 de juny, 1 de setembre a 30 d‘octubre. Com podem veure les dates d‘obertura del balneari pràcticament varen romandre invariables durant tot el segle. Però a més a més com la climatologia en la zona era bona, es va barallar la possibilitat d‘obertura del balneari en hivern així en 1897 s‘establia el balneari com estació d‘hivern amb unes dates d‘obertura que anaven des de l‘1 de novembre fins al 30 d‘abril, al mateix temps 347 348 Mellado (1849) pp 59, 60, 63. En la revista IMV vol 10 p 296 s‘informava d‘unes dates similars. Les temporades de Busot eren: de l‘1 de maig fins a 30 juny/ de l‘1 de setembre fins a 20 d‘octubre. 349 Diccionari de Littré (1889) Tom I, p 257. 285 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz estava germinant la idea de fundar un Sanatori per atendre a malalts crònics, sobretot malalts amb tuberculosi, projecte que va ser dut a terme posteriorment. Concurrència als banys La concurrència a l‘establiment sofreix un fort impuls a partir de 1817 a causa de dues circumstàncies que ocorregueren, una és la millora que es va fer en l‘establiment, amb la construcció d‘una nova edificació i la segona per l‘existència d‘un metge del cos facultatiu de metges directors de balnearis al front de la direcció de l‘establiment, després de l‘entrada en vigor del decret que establia l‘obligació en determinats centres que hi haguera Director, els banys de Busot varen eixir en la primera oposició de 1817 que es va convocar a Espanya. La concurrència dels banyistes en un principi es calculava per quinquenni, però després d‘haver direcció facultativa va començar a calcular-se per anys, entre altres coses perquè els directors estaven obligats a emetre una memòria dels banys amb tota aquesta classe de dades. Any 1817350 1820 1834 1838 1839 1847 1848 1849 1850 1851 1859 Banyistes 300 600 750 800 800 880 750 832 710 739 504 Any 1863 1865 1866 1868 1872 1876 1878 1882 1883 1884 1885 1888 1898 Banyistes 351 637 606 576 662 411 563 523 272 303 527 325 Taula 96- Les dues primeres columnes són les dades de concurrència donades per Pedro María Rubio, les dades de les altres columnes provenen de les memòries dels directors i de l’Anuari Les dades de concurrència que es presenten en el següent quadre, fins a 1851 provenen de les investigacions que va fer Pedro María Rubio i de la informació que li enviaren els directors mèdics en resposta a la petició que Rubio els va fer per a poder escriure l‘obra d‘hidrologia que va publicar en 1853. Rubio ens diu que abans de 1817, la concurrència calculada per quinquennis era d‘uns 300 banyistes, però en 1820 després de ser un balneari de planta, i haver-hi realitzat reformes importants la 350 Fins a 1817 es calculava la concurrència per quinquenni, però Rubio ens diu que els calculs fets de 1820 i de 1834, es continuava realitzant per quinquennis. 286 4. Balnearis i aigües medicinals concurrència va augmentar a 600 persones, en els següents anys fins a 1834 va ser de 750, de tota manera la concurrència va anar en augment i en 1847 aplegaren a anar 880 persones. Aquestes dades presenten certa discordança amb les dades donades per Fernández López, sobretot si es fixem en la dada de 1838, Fernández López en la primera memòria que escriu com Director del centre termal informava sobre la concurrència que hi havia, de manera que explicava que abans de la creació de la plaça de metge Director assitien uns 80 malalts, i en 1838 anaren uns 200 malalts, després continua informant que la concurrència havia augmentat considerablement, així en 1844 passaven de 800, triplicant la concurrència en els últims 5 anys. Les dades posteriors a 1851, presentades en l‘anterior taula les hem confeccionades tenint en compte la informació que donen en les memòries els dos Directors que varen haver a Busot des de 1838 fins a 1898, les dades de 1859, 1882 i 1885 procedeixen dels Anuaris. El que sí que és cert, és que al llarg dels anys el nombre de malalts que s‘atenien en el establiment havia anat en augment, perquè d‘un total de 193 malalts atesos en 1838, passaren a un total de 527 malalts atesos en 1888, però cap a final del segle, és va capgirar, de manera que el nombre de malalts va anar disminuint i en 1898 varen anar 325 malalts. Cal assenyalar que en 1865 el poble d‘Aigües va sofrir l‘epidèmia de còlera de forma molt agressiva, contat de forma dramàtica per Fernández, des del 6 d‘octubre fins al 8 de novembre varen morir moltes persones, en la memòria anual explica la impotència mèdica per poder combatre els resultats de l‘epidèmia. En la primera meitat del segle, de tota la gent que concorria als banys hi havia dos terceres parts de rics i acomodats i una de pobres, és a dir que en 1849 la proporció que hi havia entre els pobres, respecte del total que anaren als banys era un pobre de solemnitat de cada tres concurrents als banys. Pel que fa als militars que hi acudien de forma gratuïta, la relació era de 1 per cada 30. Respecte de la procedència dels que anaven al balneari, la gran majoria, sobre les set octaves parts era gent de la terra, hi havent de vegades, alguns rics que venien d‘altres províncies o de l‘estranger.351Aquesta concurrència es va modificar al llarg del segle, augmentant la quantitat de classe acomodada que anava a l‘establiment termal i disminuint el nombre de pobres de solemnitat, els militars varen anar disminuint probablement influït per la polèmica que havia suscitat l‘assistència gratuïta en els balnearis. Així en la temporada de 1898 dels 325352que anaren a l‘establiment de Busot, 284 eren acomodats i 41 pobres, de la classe tropa no hi havia cap. Respecte de la procedència en aquest any de 1898 l‘immensa majoria eren d‘Alacant, 219 acomodats i 40 pobres, seguits a distància de València amb 28 acomodats, de l‘Àfrica francesa 11 acomodats, i de Madrid uns 10, a més a més d‘altres poblacions en una quantitat menor. Cal que assenyalem sobre la importància que va tindre el balneari de Busot en el segle XIX, que en 1860 Durand-Fardel escriu des de França, en el seu diccionari, que l‘establiment passa per un dels millors organitzats d‘Espanya, atenent un gran nombre de malalts, amb aquestes paraules hem de fer ressò del renom que tenia Busot a Europa. Fernández López la temporada de 1838, va presentar la següent taula de malalts atesos, en la primera columna anotà el resultat final dels processos morbosos i en la segon columna el nombre de malalts, presentant una quantitat alta de curació o milloria per l‘efecte de les aigües: 351 352 Rubio (1853) p 258. Carrió quan parla del total de malalts atesos segons les malalties dóna una xifra de 334. 287 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Procés ocorregut en 1838 curació milloria no milloria empitjorament Total malalts 86 60 39 8 193 Taula 97- Processos morbosos pels que foren atesos els malalts que anaren a l’establiment de Busot l’any 1838, primer any de Joaquín Fernández López com a director del balneari. Entre les informacions que donaven els directors moltes vegades estava la procedència dels malalts, per tal d‘assabentar-se del ressò que tenia l‘establiment en el país, en la següent taula Juan Carrió Grifol, Director de Busot en 1888, donava per a cadascuna de les dues temporades de l‘establiment, la procedència dels malalts que hi va haver en aquell any, la gran majoria procedia de la província d‘Alacant, però podem veure que hi havia malalts que procedien de diversos indrets, com per exemple, del nord d‘Africa o de Madrid: Província de procedència Alacant Madrid Albacete Murcia València Sevilla Ciudad Real Àfrica francesa Total Malalts 1ª temporada 362 4 2 2 1 1 4 376 Malalts 2ª temporada 124 10 6 4 5 2 151 Taula 98- Procedència dels malalts del balneari de Busot, l’any 1888 En el balneari de Busot, s‘oferien excursions com activitats lúdiques, així es visitaven les coves de la Granota, de les Dames, de Canalobre i Cabrafich i Baranyes. 288 4. Balnearis i aigües medicinals Fig. 94- Vista general de la façana principal de l’Hotel Miramar dels banys de Busot. (Font: Tesoros del ayer.com) 5. Activitat econòmica L‘establiment de Busot era de propietat privada. Les dades econòmiques donades per Pedro María Rubio corresponen aproximadament al voltant de 1850. Rubio calculava l‘activitat econòmica de l‘establiment tenint en compte les diverses despeses que es feien, per tal motiu considerava la despesa aproximada per persona que anava al balneari d‘uns 300 rs, ho calculava considerant dues dies en l‘anada i tornada, junt l‘estança en els banys de 9 dies, tenint en compte que la concurrència a l‘establiment era d‘una forma aproximada al voltant de 270 persones riques i acomodades, aquesta concurrència representava unes rendes d‘aproximadament uns 80.000 rs. Rubio continuava en l‘anàlisi econòmic: L‘amo de l‘establiment rebia anualment per l‘arrendament dels banys i les habitacions uns 12.000 rs, però més endavant li rentaven 18.000 rs. Els diversos amos de les cases que hi havia al voltant venien a rebre uns 18.000 rs, per l‘allotjament dels banyistes. Així, segons els càlculs de Rubio, podia calcular-se que l‘allotjament i la concurrència als banys de la gent que anava al balneari venia a ser de 40.000 rs. Preus En 1849, com les habitacions estaven buides hi havia en l‘establiment una tenda on es llogava tot el que feia falta per a viure el temps que anaren a estar en els banys. Els preus que hi havia depenien si eren per a una persona o més, així en el preu per persona incloïa a més a més d‘un llit complet amb matalàs i roba necessària per a vestir el llit, també incloïa una llumenera per a fer llum i la resta de mobiliari que era necessari per a poder viure durant l‘estada en els banys, com una taula amb tot el servei de taula, és a dir estovalles i tovallons, coberts, gots i vaixella, i tots els utillatges de cuina per poder guisar com paelles, gerra, cànter d‘aigua, morter o xocolatera. A més a més incloïa un orinal i una palangana per l‘agençament amb una tovalla per a eixugar289 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz se. Es podia demanar algunes coses addicionals aleshores es podia convenir el preu estipulat en un principi al haver un canvi. La taula de preus per dia durant la temporada de 1849, era per nombre de persones en la casa: 1 persona ..... 5 rs, si era llit de matrimoni 7,5 rs. 2 persones.... 9 rs. 3 persones.... 12 rs. 4 persones.... 15 rs. Un cas a banda eren els malalts militars, que per formar part del cos militar no pagaven ni els banys ni l‘allotjament en els caserius confrontants a l‘establiment, en aquest cas, ho pagava l‘ajuntament del poble d‘Aigües, a més a més els militars també rebien assistència gratuïta per part del metge Director dels banys. En 1869, segons Anastasio García353 el balneari a més de l‘Hotel Miramar, comptava amb 40 cases independents, hi havia 16 habitacions moblades per les que se pagava des de 3 fins a 17 rs diaris. Les cases tenien sala, alcova, cuina, despensa, pati i retret. Els preus eren similars als que havia donat Fernández López, per un bany es pagava 4 rs, els banys de doll costaven 5 rs cadascun, els que se banyaven no pagaven res per beure, i els que no se banyaven pagaven 4 rs pels dies que la bevien, aquests preus eren per als que estaven allotjats en el balneari, per als que no hi estaven els preus dels banys eren doble i per beure l‘aigua es pagava 20 rs. En 1884 Fernández López informava sobre els diversos preus de les habitacions, depenent del tipus que fóra costava un preu o altre, així hi havia una oscil·lació que anava des dels 11, 10, 8, 6, 4 i 3 rs, el menjar era a banda i en cada cas les pròpies persones estaven encarregades de buscar-lo, és a dir que els banyistes o bé anaven a menjar al restaurant o es feien el propi menjar. El bany es prenia, seguint el reglament, previ papereta del metge Director, l‘administrador del propietari cobrava per cada bany 2 rs, el servei en el bany estava a càrrec d‘un banyer i una banyera segons el sexe i els banys eren independents. En 1897, es pagava per un pavelló sense mobles ni roba ni vaixella entre 0,75 i 7 pessetes diàries, el preu de l‘Hotel Miramar oscil·lava de 2 a 25 pessetes diàries. El restaurant de l‘hotel a càrrec d‘un cuiner alacantí oferia cuina espanyola i francesa, i els preus en taula redona eren: en primera, desdejuni, esmorzar i dinar, 5 pessetes, i en taula de segona, les mateixes tres menjades costaven 4 pessetes. El preu de la pensió de l‘hotel Miramar, comprenent l‘habitació i la manutenció en taula de primera era mínim de 9 pessetes per dia, segons el tipus d‘habitació, els criats pagaven 5 pessetes i els xiquets menors de 10 anys mig cobert, per altra banda els metges tenien ofertes especials. Els banys, massatges, inhalacions, assistència mèdica i medicaments es pagaven a banda, els hotelets que hi havia al voltant de l‘hotel Miramar tenien preus diversos, així es pagava segons s‘acordava amb la gent que els llogava. Transports als banys Anastasio García informava en la guia del banyista de 1869 que el viatge es feia en ferrocarril des de Madrid fins a Alacant, i d‘Alacant als banys en carruatge que costaven si s‘anava en tartana de 30 a 40 rs, i si s‘anava amb cotxe de 80 a 100 rs., essent per tant la comunicació de l‘establiment amb les ciutats prou bona. En 1897 ja hi havia una estació telegràfica temporal, i estava previst ampliar-la a tot l‘any. 353 García López (1869) p 257. 290 4. Balnearis i aigües medicinals 6. Directors mèdics del balneari El balneari de Busot va ser un dels balnearis d‘Espanya que primer va tindre Director mèdic, l‘establiment va passar a ser de planta en la primera convocatòria del Cos de metges de balnearis, aquest es va crear el 29 de juny de 1816, i el 28 de setembre de 1816 es va publicar la convocatòria354corresponent a les primeres oposicions de metges directors de banys, entre les places oferides, estava com única plaça de València la de Busot. Una característica de la direcció mèdica de l‘establiment de Busot és la seua permanència, és a dir que pràcticament no hi va haver modificacions, perquè a diferència dels altres balnearis que continuadament estaven canviant de Directors, a Busot durant el segle XIX només hi va comptar amb tres Directors mèdics. Joaquín Ruiz de Lope Joaquín Fernández López Juan Carrió Grifol 1817 a 1838 1838 a 1888 1888 a 1898 Taula 99- Directors mèdics de l’establiment de Busot 1. Joaquín Ruiz i de Lope. Era natural de la província d‘Alacant, va nàixer a Albatera. Estudià la carrera de medicina a València, revalidant el títol en aquesta subdelegació l‘any 1804. Joaquín Ruiz de Lope, es va presentar a la primera oposició355que es va convocar per a constituir el Cos de Metges Directors de balnearis. El dia de firma que figura en els documents de la oposició és el 31 de març de 1817, les preferències de Ruiz de Lope eren segons consta en el document de l‘oposició que reprodueix Martínez Reguera "Busot, «y en su defecto á qualesquiera de las comprendidas en los quatro Reynos de Andalucía", l‘examen el va fer l‘1 d‘abril de 1817, obtenint una puntuació 20, que segons les normes de la oposició era una nota molt bona, es considerava el excel·lent amb 21 punt, bona qualificació amb 14 i mitjana amb 7, finalment Ruiz de Lope va aconseguir la plaça Busot, front a altres metges que volien la mateixa plaça: Carlos Molina, Francisco García Malo de Molina, Rafael Soriano y Laguna, Francisco Sanmartín, Salvador Freán, Miguel Baldoví Pallarés i Manuel Arranz. Joaquín Ruiz de Lope, el 29 de abril de 1817 va ser anomenat metge dels banys de Busot, essent Director del balneari de forma ininterrompuda fins que va ser 354 La informació que dóna Martínez Reguera de les primeres places ofertades es:" En virtud de los Reales decretos de 29 de Junio, 9 de Julio y 16 de Agosto, y Real orden del 17 de Septiembre de 1816, se convocó el 28 de Septiembre, por medio de la Gaceta, á oposiciones para cubrir las siguientes plazas de Médico-Directores de baños: Alhama y Graena, en el reino de Granada; Bornos, en el de Sevilla; Árdales, en el de Málaga; Marmolejo y La Elísea (Aliseda), en el de Jaén; Alhama, Panticosa, Quinto y Tiermas, en Aragón; Sacedón, Trillo, El Molar, Puertollano, Solán de Cabras y Alcantud, en Castilla la Nueva; Arnedillo y Ledesma, en Castilla la Vieja; Caldas de Montbuy y Caldetas, en Cataluña; Alanje y Fuente del Oro (de Loro), en Extremadura; Caldelas (de Tuy), Cortegada, Caldas de Cuntis y Caldas de Reyes, en Galicia; Caldas de Oviedo, en Asturias; Archena, en Murcia; Fitero y Belascoain, en Navarra, y Busot, en Valencia." 355 Martínez Reguera en el tercer tom de 1892 "sección de impresos" informa de la "Convocatoria de oposiciones a baños, publicada por la Real Junta Superior Gubernativa de Medicina en cumplimiento de los decretos de 29 Junio, 9 Julio y 16Agosto de 1816, creando el cuerpo encargado de la «dirección médico-política» dé los establecimientos balnearios". La convocatòria de l‘oposició és publicada en la Gaceta de Madrid, núm. 12º. Sábado 28 Septiembre 1816, págs. 1059 y 1060. 291 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz separat per la R. O. del 25 de març de 1837, com a conseqüència d‘un expedient polític que va ser instruït pel Ministeri de la Governació, amb l‘informe del Governador i la Diputació provincial d‘Alacant, posteriorment va ser rehabilitat adjudicant-li una nova destinació a Caldas de Oviedo, per R. O. del 23 de setembre de 1838, passant a Ledesma el 17 de gener de 1847, lloc on va morir el 6 de abril de 1848. 2. Joaquín Fernández i López. Va nàixer el 14 de maig de 1806 a Requena en la província de València. Va estudiar a Madrid en el col·legi Nacional de Medicina i Cirurgia de San Carles, obtenint la llicenciatura en Medicina el 4 de novembre de 1830. En 1837 al ser expedientat el Director Mèdic dels banys de Busot el Dr. Ruiz de Lope, es va quedar lliure la plaça d‘aquest establiment, aleshores la Junta Superior Governativa de Medicina i Cirurgia, va demanar en octubre de 1837, que se presentara la plaça de Busot per a les pròximes oposicions, d‘aquesta manera la plaça de Busot apareix en la convocatòria de les oposicions de 1838. En aquestes oposicions es va presentar Joaquín Fernández López, qui va firmar les oposicions el 25 de gener de 1838, en un principi optava a totes les places que hi havia, però posteriorment, el 20 de maig donarà preferència a Busot o Lanjarón, l‘examen serà el 3 d‘abril i parlarà sobre Lanjarón, va aconseguir una puntuació de 52 punts, obtenint la plaça de Busot. L‘examen ho va fer front a altres que tenien com preferència la plaça de Busot, els altres dos finalistes varen ser: Luis Bertrán i Besante, que va parlar sobre Busot i quedà en segon lloc per a la plaça de Busot, José Batllès y Torres Amat parlarà sobre Busot, que va aconseguir amb 30 punts, el tercer lloc per a Busot. 356 Joaquín Fernández López va ser nomenat per a la plaça balneària de Busot, per R. O. del 4 de Juny de 1838, encara que era la segona plaça designada en la seua firma, no obstant això va romandre com a Director del balneari de Busot fins a la seua mort que va ocórrer a Petrel el 16 de febrer de 1888. Per Reial Ordre del 31 de maig de 1837 se li va adjudicar la direcció interina de les aigües de Lanjarón, de la qual es va possessionar el 19 de Juny en atenció als seus serveis en Sanitat Militar. Fora de temporada residia a Petrer (Alacant). En 1841 va ser nomenat vocal de la Comissió encarregada de redactar un nou reglament de banys. Al llarg de la seua dilatada carrera professional va analitzar les aigües de diversos brolladors mineromedicinals. Va ser soci de l‘Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Cádiz, soci de l‘Institut Mèdic Espanyol de Medicina de Madrid, Alacant, de la Societat Econòmica d‘Amics del País de Requena, de l‘Acadèmia de Ciències Mèdiques de Madrid y d‘altres corporacions científiques. 3. Juan, Nepomuceno, Antonio, Domingo, Carrió i Grifol. Va nàixer a Novelda (Alacant) el dia 10 de maig de 1848. Va estudiar la carrera de medicina a València llicenciant-se el 24 de desembre de 1870, es va doctorar a Madrid el 28 de setembre de 1874. Per R. O. del 6 de juny de 1876 va obtindre la direcció mèdica del balneari de Vilo, passant a continuació el mateix any a Benimarfull. A la mort de Joaquín Fernández López va assumir la direcció del balneari de 356 Altres opositors que tenien con a preferència Busot varen ser: Antonio Falp Domènech que va parlar sobre Arnedillo, Francisco Javaloyes Pico i Miguel Navarro y Remacha que parlaren sobre Busot, però no aconseguiren plaça. Eugenio Alau y Comas, va parlar sobre Lanjarón quedant el segon de Lanjarón, José Ferrer Calatañazor, parlà de Busot, va ser el primer lloc per Arnedillo. 292 4. Balnearis i aigües medicinals Busot, el 20 de Febrer de 1888, després d‘haver passat per diversos establiments. Va ser membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica, pertanyia a la Societat de Medicina Dosimètrica de Madrid, a la Societat Econòmica d‘Amics del País d‘Alacant. Residia fora de temporada a Oriola. 2.3 CALP Calp és una ciutat de la costa valenciana que pertany a la comarca de la Marina Alta,en la província d‘Alacant. Segons Madoz tenia una població de 1.320 habitants dels quals 355 eren veïns, aquesta població va anar en augment, en el cens de 1897 tenia una població de dret de 2.275 habitants, en el cens del 2009 presenta una població de 29.666 habitants. Cavanilles parla de les salines de Calp i dels banys de la Reyna a més descriu la troballa d‘una vil·la romana construïda amb sumptuositat, aquestes troballes, segons ens comenta Cavanilles, varen ser publicades en la Gazeta de Madrid de 26 de juny de 1792. Els banys de la Reina ja havien sigut descrits per Escolano, Cavanilles corrobora tot el que Escolano ja ha descrit, en la columna 107 de la citada Gazeta de Madrid. Madoz pel que fa als banys de la Reina, només es dedica a transcriure, paraula a paraula, tot el que Cavanilles havia dit 50 anys enrere, motiu pel qual nosaltres transcrivim integrament les paraules de Cavanilles: "Caminando desde el peñon como media hora hácia el sudueste se hallan los baños de la Reyna, y algo mas adelante el sitio donde descubrí los pavimentos, publicados en la Gazeta de Madrid de 26 de Junio de 1792, segun Escolano, columna 107, se veia en su tiempo un edificio de peña tajada, llamado Baños de la Reyna; pero como habló por relaciones puede sospecharse si exageró los monumentos que entonces existian. Vense hoy dia deteriorados por las excavaciones que las olas han ido haciendo, si bien se conservan las dimensiones con alguna alteracion, y se conoce la forma que tuvieron. A la orilla del mar dominava un cerrito, cuyas raices y parte de la suave cuesta entraban en el agua; pareció esta cuesta buen sitio para baños, y á este fin se hicieron á pico las excavaciones necesarias, estableciendo comunicaciones entre ellas y compuertas para moderar o impedir el movimiento de las olas. Resultó de las excavaciones un oblongo de 80 palmos de oriente a poniente y 35 de norte á sur, sin contar los muros o paredes que lo cierran de tres palmos de espesor; y en dicho oblongo seis baños, formados por una pared que corre de oriente a poniente y por otras dos de norte a sur, en cada una de estas habia una abertura de cuatro palmos por donde se comunicaban las aguas; y en la paralela a los lados mayores del oblongo dos aberturas en los dos pares de baños orientales, y una solamente en el par occidental. Las aguas del mar entraban por cuatro partes, dos de ellas situadas hacia el sur y las otras dos hacia poniente. Para que las aguas entrasen por la part meridional abrieron á pico una zanja de ocho palmos, que al llegar frente al muro que separa el primer par de baños del segundo partiéron en dos canales por medio de un tajamar conservado en la peña al tiempo de la excavación; cada canal iba a dar á su baño atravesando ántes un puente de seis palmos de ancho, sobre el qual había una abertura longitudinal, para introducir sin duda un tablón que asegurase la tranquilidad de las aguas en lo interior del baño. Las que entraban por la parte occidental venian desde el mar, conducidas por otra zanja, poco mas ancha que la precedente, cu su principio ó boca meridional, pero mucho mas en la parte opuesta, donde formaba una balsa; desde aqui por canales diferentes, llegaban á sus baños, pasando antes por debaxo los puentes, trabajados como los anteriores. Junto al muro meridional, que sin duda se levantaría á bastante altura para impedir los rayos del sol, se conserva harto desfigurado un andador de quatropalmos. En la inmediación á los otros muros no se descubre vestigio alguno de semejante andador. Tampoco lo hay del sitio por donde se bajaba a los baños, aunque Escolano afirma « se entraba á ellos por una cueva también de peña tajada, de la estatura de un hombre puesto en pies»; porque la pretendida cueva es el corredor subterráneo destinado ciertamente á otros usos, como pronto veremos. Al oriente y poniente de los baños se ven escavacio nes considerables en la peña donde entran las aguas del mar, sin que pueda saberse si han sido efecto 293 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz natural de los repetidos choques de las olas, ó si son restos de algunas obras ignoradas. En el dia solamente hay pie y medio de agua en los baños, cantidad insuficiente para bañarse. Esta mengua debe atribuirse á que el mar se ha retirado de la costa, y por esta razon pudo tal vez servir de canal para embarcarse un largo y ancho foso, que desde las inmediaciones de dichos baños sigue hacia levante basta cerca de las salinas abandonadas pocos años hace".357 Malgrat la descripció que fa dels banys Cavanilles conclou dient que no hi ha suficient aigua en les instal·lacions per a banyar-se, probablement perquè la mar s‘ha retirat de la costa, motiu que ha sigut la causa de l‘abandonament dels banys, quedant només unes enrunes que són les restes dels edificis que hi havia al voltant dels banys en l‘època de Felip II i que Escolano descriu de forma explicita. En l‘època de Madoz els Banys de la Reina es reduïen a enrunes de tal manera que Madoz ens diu que hi ha uns Banys de la Reina d'aigua marina, molt estropellats a conseqüència de les ones de la mar. Madoz no aporta ninguna informació addicional a la que dóna Cavanilles, i al igual que aquest, confon les restes arqueològiques de les instal·lacions dels Banys de la Reina com un lloc antic on es prenia els banys, quan pel que pareix formava part d‘una piscifactoria romana, les basses servien per la conservació del peix viu fins que era tractat i transformat en salaó. Fig. 95- Els Banys de la Reyna de Calp, segons un dibuix de Cavanilles en «las Observaciones» 2.4 MONÒVER Pedro María Rubio358descriu les aigües de Monòver d‘acord amb la temperatura fredes i sulfuroses. Les aigües són arreplegades en l‘anomenat CharcoAmargo que serveix per a que els malalts prenguen el bany encara que segons ell no té cap comoditat. Les seues qualitats medicinals són per a malalties de la pell i nafres venèries. Aquesta és la mateixa informació que Madoz donava en el Diccionari. 357 358 Cavanilles (1797) Tom II, llibre 4, pp 226, 227. Madoz (1845-1850) Tom V, p 294. Pedro María Rubio (1853) p 415. 294 4. Balnearis i aigües medicinals 2.5 NOVELDA 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Salinetas de Novelda El brollador de Salinetas apareix en el terme de Novelda, que és una població cap de partit d‘Alacant situada en la comarca del Vinalopó Mitjà, a 38º 40' de latitud Nord i 2º de longitud Est, del meridià de Madrid. Novelda a meitat del segle XIX tenia una població de 8.095 habitants, dels quals 1.802 eren veïns, i a les darreries del segle en el cens de 1897 presentava una població de dret de 9.885 habitants, en el cens del 2009 presenta una població de 27.135 habitants. Es troba situada a la dreta de la Rambla del Vinalopó, el brollador està situat cap al nord de la vil·la, contigu amb Petrer, naix en un barranc que té un terreny impregnat de fragments cristal·lins de sal, motiu pel qual es coneix com Salinetas. Les aigües d‘aquest brollador no eren conegudes antigament, de fet no són anomenades per Limón Montero (1697) ni per Gómez de Bedoya (1764). A diferència d‘altres balnearis no es troben restes arqueològiques que indiquen de la seua existència en l‘Antiguitat, de fet no és fins a l‘any 1858 la data en que comencen a utilitzar-se com aigües mineromedicinals. Monasterio Correa en el tractat d‘aigües minerals d‘Espanya de 1850, no fa menció d‘aquestes aigües en canvi en l‘obra de Pedro María Rubio en 1853, ja apareixen tractades com aigües amb virtuts medicinals, aquest és el tractat més antic en el que he vist que apareixen descrites les aigües de las Salinetas de Novelda, uns pocs anys més tard Joaquín Fernández, director dels banys de Busot en 1858 va escriure un opuscle en el que descriu aquestes aigües, Investigaciones Hidrológicas sobre los manantiales minero-medicinales de las Salinetas de Novelda y Charco Amargo de Monóvar. Sobre aquestes aigües, el mateix any, Ildefonso Bergez, metge titular d‘Alacant, escriu Apuntes sobre los baños minerales sulfurados de las Salinetas de Novelda, relatant-nos els inicis de la utilització de les aigües de Salinetas com mineromedicinals. En el Diccionari de Madoz s‘anomenen de passada aquestes aigües, reduint-se a una mera ressenya on es fa constància de l‘existència d‘unes aigües que sembla són bones per a les erupcions cutànies tan freqüents en la zona: "A la dist. de ¼ de leg. al E., hay una fuente recomendable por la virtud de sus aguas , cuyos baños son sumamente útiles para curar las erupciones cutáneas y las llagas venéreas, como lo acredita la esperiencia; mas no hay comodidad alguna para bañarse, y los que lo necesitan se ven precisados á entrar en el estanque, conocido con el nombre de Charco Amargo, donde se acopian dichas aguas".359 En canvi, Pedro María Rubio360 quan parla dels banys de Novelda, informa que el brollador anomenat Salinetas de Novelda estava situat prop d‘aquest poble, aproximadament a la mateixa distància a una llegua de Novelda, de Petrer, de Monóver i d‘Elda, i a un quart d‘hora de la carretera de Madrid. Malgrat aquesta informació Rubio fa una descripció del brollador prou llastimosa, sense cap infraestructura, ni edificació i por suposat sense control mèdic: "No hay caños para que corra el agua mineral, ni fuente, ni baños, ni otra cosa que algunas pozas o charcas al aire libre, donde algunos enfermos se sumergen en el verano como y cuando les parece".361 359 360 Madoz (1845-1850) Tom XI, p 510. Pedro María Rubio (1953) p 416. 361 Ibídem p 417. 295 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz En 1853 el propietari era un llaurador anomenat Juan Belda, qui va vendre el terreny a Francisco Banquells Rascons. Durant aquests anys l‘aigua s‘arreplegava en bassetes, pouets i tolls que estaven a l‘aire lliure, sense cap pica, ni cap construcció de tal manera que en el brollador no hi havia conduccions, ni banys, ni s‘havia fet cap infraestructura en el lloc que millorara o augmentara la comoditat de la gent que hi anava a prendre les aigües, així aquest malalts durant l‘estiu prenien el bany a l‘aire lliure, sense cap control mèdic. Però aquesta situació va canviar durant la segona meitat del segle XIX. Francisco Banquells Rascons362 junt amb altra gent va comprar els terreny on estava el brollador, i en 1856, va demanar al Governador provincial, en nom dels copropietaris, la idoneïtat de les aigües de Salinetas de Novelda, proposant al mateix temps que s‘obriguera una casa de banys junt al brollador d‘aigües sulfuroses de las Salinetas. La junta provincial de Sanitat, per a declarar les aigües de Novelda com mineromedicinal, va posar sobretot tres condicions, la presentació dels plànols de l‘establiment que anaven a construir, l‘informe favorable de la Junta municipal de Sanitat de Novelda i finalment que es fera una anàlisi químic de l‘aigua del brollador. El Governador va remetre a la Junta totes les comandes que se li havien fet, la carta que va escriure la junta municipal de Sanitat, l‘arreplega Bergez en el seu llibre, i la transcrivim a continuació: "Constituida esta Junta municipal de Sanidad, ha sido uno de sus primeros cuidados ocuparse de evacuar el informe que V.S. Se sirvió pedirle en 28 de setiembre último relativo á los baños que ha solicitado establecer D. Francisco Banquells, aprovechando las aguas sulfurosas que tiene origen en tierras de su propiedad, sitas en el término de esta villa, partido de las Salinetas.-Esta Junta desde luego puede asegurar a V.S. que es de utilidad pública la realización del tal pensamiento, pues tratadas con las aguas de las Salinetas las erupciones cutáneas de carácter herpético, se obtiene las mas veces completa curacion, y siempre un prodigioso y pronto alivio, siendo notable que en el transcurso de muchos años que se vienen usando de una manera poco conveniente sin duda, no hay memoria de que hayan producido la retropulsion de la enfermedad, ni consecuencias desagradables. Tan benéficos resultados pueden aquí apreciarse muy bien, por estar situada la fuente en el centro de una comarca donde se encuentran inmensamente estendidas las erupciones del indicado carácter, corroborando esto la común opinión de que la providencia coloca por punto general junto al principio morboso los mas poderosos específicos para combatirlo.-Durante el año actual han acudido, según informes recogidos, á tomar las aguas y baños sobre trescientas personas, en su gran mayoría con el objeto de buscar el alivio de enfermedades de la especie indicada, algunas para curarse dolores, y otras para obtener la cicatrización de úlcera inveteradas, habiéndose empleado también para combatir la sarna antigua y refractaria á los remedios ordinarios de la ciencia; y á cuantos ha habido ocasión de preguntar sobre el resultado obtenido, se les oye deshacerse en elogios respecto á la virtud de las aguas, y hacia el pensamiento de proporcionar una dirección ilustrada, condiciones higiénicas, comodidades y aseo á lo que en el dia apenas puede verse sin repugnancia.-La Junta no se cree autorizada para citar nombres propios de las personas que han hecho uso de las aguas de las Salinetas y han obtenido su alivio ó curación; pero cree del caso indicar á V.S. que en esa capital, y en el seno de la Junta provincial de Sanidad, existen facultativos que han dispuesto el uso de tales aguas á personas cuya curación han dirigido, y ellos podrán manifestar á V.S. el resultado que obtuvieron.-Esta Junta hubiera deseado poseer los antecedentes necesarios para ilustrar completamente esta importantísima cuestión, y llevar al ánimo de V.S. el convencimiento que todos sus individuos abrigan de la utilidad que encierra el trascendental asunto que les ocupa; pero se ha estrellado su celo en la falta de recursos, nada estraña si se atiende á la importancia que hasta el dia ha tenido esta población. Por eso no puede acompañar, 362 Francisco Banquells Rascons va ser Governador d‘Alacant i de Murcia, Comanador de l‘Orde de Carles III, Cavaller de l‘Orde de la Reina Isabel la Catòlica i Acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts i de la Història. 296 4. Balnearis i aigües medicinals como hubiera deseado, el análisis de las aguas, de las que, sin embargo, cree debe decir a V.S. que por su temperatura constante de diez y seis grados Reaumur corresponden á las frescas, y por las propiedades que pueden apreciarse á las sulfurosas; son claras, incoloras, nacen mezcladas con copos de una materia que se confunde con la leche cuajada por su blancura y suavidad, y que, seca, se quema en llama azul, despidiendo el olor característico del azufre, dejando al cesar la combustión un residuo ceniciento, ligeramente salado; el sabor es salado, muy semejante al del agua del mar, con algún poco á huevos podridos, produciendo al secarse sobre la piel un olor completamente semejante al que adquieren los cuerpos que por algún tiempo están en contacto con el azufre, durando bastantes horas, y aun muchos días, cuando el enfermo ha tomado algunos baños consecutivos.-La Junta, por todo lo espuesto, salvando mejor resolución de V.S., opina que puede concederse la autorización solicitada, estimulando á que el establecimiento esté en disposición para aprovecharse en la próxima temporada de baños, para cuya época estará ya en esplotacion la vía férrea del Mediterráneo, que ha de darle mucha importancia por la comodidad y baratura, tan útil á los enfermos, que únicamente pueden ser transportados á los baños que se proyectan sin las molestias de los arrastres y consiguiente exacerbación de sus dolencias.- Novelda, 20 de octubre de 1857. -Francisco Cantó. -Juan Francisco Martínez. -Tomás Doménech. - Juan Bautista Cuello. -Manuel Mira. -José Segura. -Tomás Escolano. -José Aracil. -José Abad, Secretario".363 Fig. 96- Dibuix que presenta els Banys de Salinetas, recreant una escena lúdica (petreraldia.com) Després d‘aquesta carta la Junta va demanar al catedràtic de la Universitat Central, Sr. García Baeza, que es fera l‘anàlisi química de les aigües del brollador, segons Bergez aquesta és la carta de contestació de García Baeza, amb data 7 de gener de 1858, on donava els resultats analítics de les aigües del brollador, que eren necessaris per obtindre la qualitat d‘aigües amb propietats mineromedicinals: 363 Bergez (1858) pp 22, 23, 24. 297 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "D. Manuel García Baeza, del consejo de S. M.. su secretario, caballero de la real y distinguida orden española de Carlos III, oficial que fue de la seccion de instrucción pública e el ministerio de Gracia y Justicia, y en la actualidad profesor de química y catedrático de la facultad de medicina en la universidad central etc.etc.-Certifico: Que en virtud de una comunicación, su fecha 22 de octubre último, de la Junta de Sanidad de la provincia de Alicante, he practicado el análisis químico cuantitativo de las aguas minerales del manantial titulado Salinetas de Elda, partido judicial de Novelda, en la citada provincia, que en seis botellas de vidrio selladas y lacradas se me remitieron al efecto, y resulta de mis investigaciones analíticas que dichas aguas presentan los caracteres siguientes: incoloras, transparentes, con un lijero precipitado de color amarillo verdoso en el fondo de las vasijas que las contenían, de sabor salado, de olor fuertemente pronunciado á hidrógeno sulfurado, y de reacción ligeramente ácida, según demostró el papel azul de tornasol. Sometidas á la serie de esperimentos que juzgué oportuno para determinar su composición química, resulta que están formadas: En un Litro de agua Gas ácido sulfhídrico disuelto en agua Gas ácido carbónico Gas ácido nitrógeno Sulfato de sosa (anhidro) Sulfato de cal. Sulfato de magnesia Bicarbonato de cal Bicarbonato de magnesia Alúmina, Lithiria364 Glerina Sílice 0,413 cúbicos indicios indicios 0,072 gramos 0,102 0,177 0,084 0,101 0,114 0,104 indicios De donde se deduce que dichas aguas por su composición química, pertenecen á las minerales sulfurosas, segunda clase de las sulfídricas sulfidratadas".365 Amb l‘informe analític de les aigües, la comissió mèdica de la Junta Provincial de Sanitat, amb data 2 de febrer de 1858 va autoritzar el funcionament de l‘establiment de Salinetas de Novelda. Aquesta comissió va estar formada per Vicente Bernabeu, Juan Gallostra, Vicente Román, Modesto de Salazar, Pedro Sebastià i Ildefonso Bergez. Finalment l‘establiment es va inaugurar el 3 de març de 1858. 364 En l‘obra d‘Anastasio García López s‘anomena Litina, Tom II pag 223. Litina és el nom amb que es coneixia l‘òxid de liti, segons Littré es trobava en moltes aigües minerals i li donava "una acción antigotosa y litagoga". 365 Bergez (1858) pp 24,25. 298 4. Balnearis i aigües medicinals 2. Edifici i estructura del balneari L‘estat que presentava el brollador abans que Francisco Banquells demanara que les aigües foren d‘utilitat pública, pel que sembla, era molt lamentable, segons Bergez: "La habitación más cercana, es una alquería propia de los antiguos dueños, de aquel terreno, y dista ciento veinte pasos del nacimiento; los baños se tomaban á la intemperie, ó poco menos, en unos hoyos abiertos para ello; y a pesar de usarse generalmente en los meses más calurosos del estío, y á las horas en que los rayos del sol podrían haber templado la frialdad del agua, resultaba, sin embargo, bastante baja su temperatura, y los baños necesariamente habían de ser de corta duración".366 La primera descripció de l‘edifici la fa Bergez en 1858, on ens informa que l‘establiment estava recentment construït i constava de dos edificis, l‘un era destinat a hostalatge i l‘altre a casa de banys, però a més a més, s‘havia construït en el mateix brollador una caseta, amb una pica i aixeta. Hi havia un dipòsit de cinc metres de longitud per dos de latitud i una alçaria de dos metres, en total tenia una capacitat de 924 peus cúbics. Com l‘aigua no eixia calenta, es va posar una caldera per calfar-la i poder aconseguir la temperatura que prescrivira en cada malalt el metge. L‘edifici dels banys constava de dues parts separades per un ample corredor, a la dreta hi havia una sala de descans prèvia a una habitació que tenia un piscina de pedra treballada, que estava destinada per als banys de les dones. La mateixa distribució havia en la part esquerra del corredor, però estes dependències estaven destinades als homes, al fons del corredor hi havia un altra sala de descans que comunicava amb les habitacions dels banys. En un principi es varen construir quatre habitacions de banys, que disposaven cadascuna d‘una pica de marbre blanc per a prendre el bany. L‘albergueria quan es va inaugurar el balneari era un edifici de 50 metres (170 peus) de front i 9 metres (321,4 peus) de fondària. La intenció era fer un edifici prou més gran que fora capaç d‘atendre tota la gent que anava a anar, però només es va construir una de les ales de l‘edificació. Així, es varen construir trenta habitacions individuals on es podien allotjar les persones de forma independent, i a més a més, hi havia 6 habitacions, separades d‘aquesta albergueria, que estaven destinades per allotjar a famílies. En el soterrani estaven les cuines, les despenses i les dependències del servei de l‘hostalatge, en la planta baixa estava el menjador, un salonet de lectura o reunió i diverses habitacions, en el pis principal es trobaven la resta d‘habitacions de l‘establiment. En 1866 el director, Manuel Torrecillas Toledo informava de l‘existència de 34 habitacions decentment moblades, amb llits de ferro, lavabos i tauletes de nit, i 12 cases independents. En 1863 l‘establiment ja no és propietat de Banquells, aquest i els socis, l‘han venut a Francisco Antonio Lavandero, comandant provincial d‘Alcoi, qui al adquirir el balneari es va plantejar fer unes millores tant en l‘edificació com en l‘organització del centre. En 1868 va ser publicada en el Butlletí oficial, la memòria i els plànols de l‘establiment, que es demanaven segons el nou reglament orgànic de l‘11 de març de 1868. En aquesta memòria el nou amo de l‘establiment, Francisco Antonio Lavandero, descrivia la casa de banys, l‘hospital dels pobres, la casa fonda i l‘aljub, les casetes que estaven al voltant de la Capella, Cotxeres, Jardí i passeig, així com els plànols següents: 366 Ibídem, p17. 299 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 97- Balneari de Salinetas de Novelda (Alacant). Banys minerals sulfurosos de "las Salinetas de Novelda" plànols que anaven en la memòria que va ser enviada segons les normes del reglament orgànic de 1868. Signat pel propietari Francisco Antonio Lavandero 300 4. Balnearis i aigües medicinals En la memòria de 1882, el Director mèdic de l‘establiment Recaredo Pérez Bernabeu, ens descriu l‘establiment, veiem que quasi no s‘havia modificat el balneari des de la inauguració, el nombre d‘habitacions només havia augmentat en 4 passant a haver-hi 34 habitacions, existint les mateixes cases que estaven unides a l‘edifici de l‘alberg, enumerades amb els números 3, 4, 5 i 6. Aquestes dues últimes constaven de 4 habitacions independents per a que les famílies tingueren privacitat. També hi havia una ermita, una habitació per a pobres amb capacitat per a 7 persones de cada sexe i 6 casetes completament independents de l‘edificació. Respecte de la descripció que fa Pérez Bernabeu del brollador, també observem que a penes hi havia hagut canvis, amb el dipòsit original d‘uns 1000 peus cúbics d‘aigua, del balneari s‘expressa en els següents termes: "Es de figura casi exagonal, de 12 metros de largo por su fachada principal que mira al S. y de 10 de fondo. En su interior existen 8 cuartos para baños con sus correspondientes pilas de marmol blanco, dos de ellos con dos pilas, un departamento para inhalaciones y duchas de fuerte presion y otro mas pequeño para baños de asiento y duchas de muy diversas clases, una pequeña sala rectangular que sirve de descanso y espera, y diversos armarios para guardar ropas y aparatos balneoterápicos. Al lado izquierdo del balneario y casi pegado á su tercer cuerpo se hallan las calderas y á su lado una habitacion menos que modesta, con una pila de piedra ordinaria, destinada para baños de pobres".367 3. Característiques i propietats de les aigües Les aigües de Salinetas, eren classificades com unes aigües fresques per la temperatura i sulfuroses per la composició química. Propietats físiques Es tractava d‘una aigua clara i transparent, incolora, de sabor nauseabund i salat, amb olor a ous podrits, i amb una temperatura de 16º R. Posada en un got, desprenia abundants ampolletes que pujaven del fons cap a dalt. Presentava abundants volves blanques, lleugeres, suaus i untuoses al tacte. Segons Pedro María Rubio tenia un pes específic igual al de l‘aigua destil·lada, encara que Pérez Bernabeu informava que era més densa que l‘aigua. Propietats químiques Segons l‘anàlisi feta pel Director dels banys de Busot, Joaquín Fernández López, l‘any 1851, que es reproduïda per Pedro María Rubio, el residu salí que contenia cada lliura era d‘uns 60 grans, és a dir uns 3 grams. Les dades que dóna Pedro María Rubio en el tractat d‘aigües, sobre les sals neutres assecades estan totes dividides per 10, deu ser una errada d‘impremta perquè Bergez368 dóna en 1858 les dades de la taula següent i pren com a font a Pedro María Rubio, al igual que Pérez Bernabeu en 1882, existint aquesta vacil·lació: 367 368 Pérez Bernabeu (1882) p 20. Bergez (1858) p 14. 301 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz FLUIDS ELÀSTICS Gas sulfhídric Gas Àcid carbònic SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Carbonat càlcic Carbonat magnèsic Hidrosulfat càlcic Alúmina369 Matèria orgànica Residu silici Polzades Cúbiques 10 4 Grans 11 3 16 8 5 5 3 4 Taula 100- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per Joaquín Fernández López, l’any 1851, expressades en grans per lliura d’aigua FLUIDS ELÀSTICS Gas àcid sulfhídric dissolt en aigua Gas àcid carbònic Gas àcid nitrogen SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat de sosa (anhidre) Sulfat de cal. Sulfat de magnèsia Bicarbonat de cal Bicarbonat de magnèsia Alúmina, Lithiria370 Glerina371 Sílice C.Cúbics 0,413 indicis indicis Grams 0,072 0,102 0,177 0,084 0,101 0,114 0,104 indicis Taula 101- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per Manuel García Baeza, catedràtic de química de la Universitat Central, en 1858, expressadess en grams per litre d’aigua 369 370 L‘alúmina és l‘òxid d‘alumini, forma part de l‘Alum (Alumbre). En l‘obra d‘Anastasio García López (1875) s‘anomena Litina, Tom II pag 223. La litina és òxid de liti, segons Littré tenia acció "antigotosa i litagoga". 371 Materia orgánica nitrogenada, d‘aspecte mucós, matèria vegeto-animal. 302 4. Balnearis i aigües medicinals Posteriorment en 1858, Manuel García Baeza, catedràtic de química de la Universitat Central, donava una altra anàlisi a petició de la Junta municipal de Sanitat de Novelda, tal i com hem mencionat anteriorment, l‘anàlisi la va practicar sobre l‘aigua que havia rebut del brollador amb 6 botelles de vidre lacrades i segellades, de tal manera que per a un litre d‘aigua, trobava els resultats de la taula anterior. Si comparem les dues analítiques, en l‘anàlisi de García Baeza, la quantitat de sals dissoltes en un litre d‘aigua era de 0,754 grams, apareixent la sosa que en la primera anàlisi no hi estava. Aquesta anàlisi és la que presentava també, Anastasio García López en 1869. Fig. 98- Cartell de propaganda del balneari de Salinetas de Novelda especificant la classificació de les aigües i l’obertura de la temporada oficial (petreraldia.com) Sobre les anàlisis de les aigües de Salinetas, hi havia moltes discordances, el Director mèdic Joaquín Ivorra escrivia en la memòria de 1879, tot allò que opinava de l‘anàlisi oficial: "El análisis oficial que poseemos deja bastante que desear. Esto que hemos repetido en casi todos nuestros escritos no debemos omitirlo en este para demostrar que la clasificación oficial que de ella se pide es de todo punto imposible, es decir imposible hacerse ni con mediano acierto pues a nuestro modo de ver y fundados en los caracteres físicos y algún otro dato que vamos a expresar existe una diferencia".372 Ivorra continuava explicant perquè feia aquest comentari tan negatiu respecte de l‘anàlisi oficial, que havia realitzat en 1858 el catedràtic García Baeza, amb motiu de la constitució de les aigües de Las Salinetas en mineromedicinals. Mentre García Baeza donava per a un litre d‘aigua un residu salí de 0,754 grams, i Fernández López donava un resultat analític d‘uns 60 grans per lliura, que equivalien aproximadament a 7 grams per litre d‘aigua, Ivorra aconseguia d‘una forma rudimentària, com ell diu fent un "mal 372 Joaquín Ivorra (1879) p 13. 303 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz tanteo" i evaporant dos litres d‘aigua en una cassola de fang, obtenia un residu blanc que pesava 3 grams, la qual cosa representava 1,5 grams de residu salí per litre d‘aigua. Si comparem els tres resultats veiem la incongruència de les dades de les tres analítiques, per la qual cosa Ivorra conclou que mentre no es fera una analítica nova per una persona competent era inútil escriure sobre el particular, nogensmenys es podia parlar de les aigües del brollador com a sulfuroses càlciques fredes. En 1881 José Mª Sarget, va fer una tercera anàlisi sobre les aigües de las Salinetas de Novelda, amb 12 botelles d‘aigua del brollador, ben condicionades per assegurar que no es modificava la naturalesa de l‘aigua, havent passat només de 4 a 6 dies de l‘arreplegada de l‘aigua. En aquestes anàlisis, la quantitat de residu salí total en un litre d‘aigua, ascendia a 0,588 grams. L‘anàlisi de Sarget va donar per a un litre d‘aigua els resultats que reproduïm a continuació en la següent taula: FLUIDS ELÀSTICS Sulfido Hídric Gas àcid carbònic Gas àcid nitrogen SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat de magnèsia Sulfat de sosa Sulfat de cal Bicarbonat de cal Bicarbonat de magnèsia Alúmina i Lithina Sílice Matèria orgànica C. Cúbics 0,517 indicis indicis Grams 0,181 0,083 0,109 0,096 0,119 indicis indicis indicis Taula 102- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per José Mª Sarget en 1881, expressades en grams per litre d’aigua Si observem els tres resultats analítics, veiem que hi havia gran discordança de dades, motivat sobre tot per la dificultat que hi havia en el segle XIX en l‘obtenció de dades exactes, relacionada tant en el tipus d‘aparells que s‘utilitzava com en la puresa dels reactius emprats. Mentrestant, el Director mèdic Pérez Bernabeu373va fer als peus del brollador, unes altres determinacions analítiques per tanteig, directament del naixement de les aigües, és a dir sense embotellar-les, perquè Pérez Bernabeu pensava que l‘aigua es podia modificar per aquesta causa. Els dos assajos químics que va 373 Martínez Reguera informava: "Pérez Bernabeu (Recaredo).—Dos ensayos químicos de las aguas de Salinetas de Novelda, deduciendo su carácter clorurado, que confirmó un tercer ensayo verificado con el Farmacéutico Ricardo Herrera (pág. 295) en el Anuario oficial estadístico de las aguas minerales de España—Comisión de redacción: D. Marcial Taboada y D. Leopoldo Martínez Reguera, Médicosdirectores, por oposición, de establecimientos balnearios.— Tomo III.—1883-84-85 y 86.— (E. de a. r.)—Madrid: Establecimiento tipográfico de Fortanet. Impresor de la Real Academia de la Historia. Calle de la Libertad, núm. 29.—1887." 304 4. Balnearis i aigües medicinals realitzar de les aigües del brollador, els va repetir ajudat pel químic i farmacèutic Ricardo Herrera Navarro, trobant clorurs. Així després de realitzar els tres assajos aplegava a la conclusió, que les aigües eren "altamente cloruradas y ligeramente ferruginosas, clorurado-sódicas fuertes, variedad ferruginosas" aquesta conclusió contrastava amb la de les anteriors anàlisis que presentaven les aigües com sulfuroses càlciques. Finalment front a les sospites que presentava Pérez Bernabeu, l‘amo dels banys va demanar una anàlisi a l‘Escola de Mines, que va donar els següents resultats per litre d‘aigua: Àcid sulfhídric Sulfat càlcic Carbonat càlcic Carbonat magnèsic Clorur sòdic Clorur potàssic Clorur lític Clorur magnèsic Sulfur sòdic Total 0,198 0,139 0,027 indicis 0,613 indicis 27,945 " " Taula 103- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per l’Escola de Mines en 1882, expressades en grams per litre d’aigua 31 c.c. 1,052 grams " " " 25,916 " Les anàlisis de l‘Escola de Mines corroboraren els assajos de Pérez Bernabeu, perquè en els dos resultats, els mineralitzadors més importants eren el clorur sòdic i l‘àcid sulfhídric. Aquestes són les observacions que fa Pérez Bernabeu374 respecte dels resultats analítics de les aigües del brollador: "Esta diversidad de resultados obtenidos por personas tan peritas en la materia, dicen en primer lugar lo difíciles que son esta clase de análisis, y en segundo, lo muy dudosas, cuando no erróneas que han de ser todas las conclusiones que respecto á la acción de las aguas minerales se basen solo en el criterio químico, y esto sin contar con la posibilidad de que á pesar del mejor análisis posible puede pasar desapercibido algún mineralizador de importancia, de que aun no puede decirnos la química, sino tan solo por analogía, el modo de estar combinados los mineralizadores que descubre, de que aun suponiendo posible esto último, la ciencia terapéutica que explica la acción de cada mineralizador de por sí, no está todavía en el caso de decir la de estos mismos combinados. Creemos que no ha llegado aun la época de poder resolver con exactitud el célebre problema de: Dada la composición química de una agua mineral, averiguar su acción fisiológica y terapéutica".375 Pérez Bernabeu, després de fer les anàlisis de les aigües, demanava un canvi de lloc en la classificació de les aigües de Las Salinetas de Novelda en el tom III del 374 En els «Anales de la Soc. Esp. de Hidrol. Méd.,» tomo IV, núm. 25, 30 Diciembre 1882, p 640, es fa referencia a aquest opúscle. 375 Pérez Bernabeu (1882) pp 22, 23. 305 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz «Anuario Oficial Estadístico de las aguas minerales de España» considerava les aigües "clorurado sódicas-sulfurosas fuertes y atermales".376 Propietats medicinals Segons les creences de l‘època, tots els components químics de les aigües, és a dir: el gas sulfhídric, el gas carbònic, l‘azot,377 la glerina, els bicarbonats i el sulfat de cal, sosa i magnèsia eren els responsables de la curació de pústules, vesícules, pàpules etc. Així les virtuts medicinals de les aigües estaven dirigides sobre les malalties cutànies, també eren beneficioses per a diversos problemes, en general tenien propietats:  Dermatològiques: Solucionava els problemes ocasionat per l‘impetigen, l‘ectima, la tinya, la sarna inveterada, la mentagra, els herpes, l‘èczema, la pitiriasi, la psoriasi, la pruïja, el liquen, també en ferides antigues d‘armes de foc i en les úlceres atòniques de la pell. En general per a malalties cutànies cròniques i escròfules. En úlceres i crostes sifilítiques, sífilis terciària i en el mercurialisme. Ginecològiques: Leucorrea, clorosi, i supressions de menstruació, de manera que restablia els fluixos suprimits en les amenorrees com les menstruacions passives, normalitzava les menstruacions. En els infarts d‘úter, leucorrees, granulacions de la vagina i úlceres d‘aquest òrgan, i en la pruïja de la vulva. Uretrals. Pol·lucions nocturnes i catarros vesicals. Digestives: Afeccions cròniques del tub digestiu, i en les ingurgitacions abdominals. Sistema limfàtic: Congestions limfàtiques i escròfules. Osteo-Muscular. En afeccions reumàtiques cròniques, artritis reumàtica crònica, artritis gotosa. En fractures mal consolidades. Sistema nerviós. En la neuràlgia, la paràlisi completa, hemicrànies cròniques inveterades, astènies nervioses. Neuràlgies i paràlisis sense desorganització del cervell o medul·la espinal. Sistema glandular. Infarts de fetge i de melsa.        4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Contraindicació Estaven contraindicades, en aquells casos en que calia evitar l‘excitació, així no es podien utilitzar en alteracions que depenien de lesions orgàniques, tant del cor, com dels grans vasos sanguinis, i en les hemorràgies actives. Manuel Torrecillas afegeix: en congestions sanguines dels pulmons o del cervell, en tendències a espasmes i en afeccions escorbútiques i tuberculoses. Posologia Les aigües de Novelda es prenien de diverses formes: begudes, en bany, inhalades, en dutxes i en dolls. 376 377 Pérez Bernabeu (1885) p 32, Anuario Oficial Estadístico de las aguas minerales de España (1882) p26. Nitrogen. 306 4. Balnearis i aigües medicinals  Beguda. S‘aconsellava beure l‘aigua en el mateix brollador, per tal d‘evitar la pèrdua del gas sulfhídric i carbònic, que eren els principals elements productors de les virtuts medicinals de l‘aigua. Es començava prenent un got d‘aigua, de 4 a 6 vegades, augmentant o disminuint, segons les característiques del malalt (edat, temperament, malaltia) calia no passarse‘n perquè podia produir dolor gastrointestinal, que es solucionava prenent aigua comú. Bany. El bany s‘aconsellava que es prenera en dejú, i que no es fera cap exercici. El nombre, hora i duració del bany era per prescripció facultativa. Durant el temps que es prenera el bany calia fer un règim de menjars lleugers i de fàcil digestió, i una vegada conclosos havia de guardar-se 24 hores de repòs abans de començar el viatge de tornada a casa.  Temporada Quan l‘establiment es va inaugurar, en un principi es pensava fer dues temporades, de tal manera que la 1ª anava de l‘1 de maig al 30 de juny i la 2ª de l‘1 de setembre al 30 d‘octubre, però sembla que posteriorment va ser modificat, quedant-se en una única temporada que anava del 15 de maig al 1‘1 d‘octubre, tal i com apareix rectificat en el llibre de Bergez. Però en l‘Anuari de 1859 donen com calendari propi del balneari de Salinetas de Novelda des de l‘1 de juny fins al 30 de setembre, ratificat per R.O. del 12 abril de 1861, quedant per als successius anys des de l‘1 de juny fins al 30 de setembre. No obstant això l‘obertura de l‘establiment en la segona dècada del segle XX era del 15 de juny al 30 de setembre. Concurrència als banys Per a calcular la concurrència als banys, hem utilitzats diverses fonts com les informacions que donen els directors en les memòries anuals, i les dades donades en l‘Anuari. La concurrència a aquests banys va ser irregular com es pot veure en la taula que hem confeccionat. Any 1858 1861 1862 1865 1868 1872 1876 banyistes 300 471 429 295 261 245 299 any 1879 1880 1881 1882 1883 1884 1885 banyistes 409 411 471 498 496 323 138 Taula 104- Concurrència de malalts als banys de Salinetas de Noveld a Per aplegar al balneari calia anar a Novelda utilitzant el ferrocarril, i des de l‘estació del tren anaven carruatges de l‘establiment i arreplegaven al personal que anava als banys. El ferrocarril que unia Alacant amb Madrid passava a mig hora del 307 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz poble. També passava prop la carretera de Madrid. En 1879, Joaquín Ivorra informava que pel cabal del brollador i la quantitat d‘aigua que cabia en cada pila (150 litres) calculava que es podien prendre uns 87 banys diaris, però encara no s‘havia aplegat a eixe nombre de banys, la xifra era d‘uns 30 a 40 banys diaris. 5. Activitat econòmica De l‘activitat econòmica del balneari, podem fer-nos una idea, pels càlculs que Ivorra feia en la memòria de 1879, de tal manera que a partir de la concurrència que hi havia en els banys, aplicava uns càlculs econòmics de l‘activitat que hi havia en l‘establiment, Ivorra prenia en consideració tot tipus de maneres de prendre les aigües, tant en forma de bany, com begudes, inhalades o en dolls i tenia en compte el que costava cadascuna, així aconseguia una aproximació de l‘activitat econòmica. Segons Ivorra, el nombre de banyistes que anaren als banys aquell any 1879 eren d‘uns 409, a una mitjana de 9 banys per banyista, feien un total de 3.681 banys, però no tots els banyistes pagaven, estaven el pobres que duien una certificació del seu poble i eren atesos de forma gratuïta, el nombre de pobres que acudiren als banys en 1879 ascendia a 21, representava un total de 189 banys, per poder fer un càlcul econòmic, calia restar aquest número del total de banys que es varen prendre, amb la qual cosa quedaven un total de 3.492, a sis rals per bany, feien un total de 20.952 rv. S‘havien subministrat 520 dutxes als malalts, que costaven 4 rv cada dutxa, la qual cosa produïa uns ingressos de 2.080 rs. També s‘havien subministrat 60 banys de seient que costaven cadascú 4 rv, i representava uns 240 rv. Les inhalacions i polvoritzacions que havien rebut els malats eren de 100 cadascuna, que valien a 2 rv cada vegada que es subministraven, així el total ascendia a 400 rv. Per altra banda també estava la gent que rebia el tractament prenent l‘aigua beguda, el nombre de gent que havia pres l‘aigua beguda era de 288 és a dir uns 100 menys de total de concurrents, amb un total de 6 rv per persona, l‘ingrés econòmic per la temporada donava una quantitat de 1.728 rv. Si resumin en un quadre aquestes dades podem veure el moviment econòmic que va representar el tractament mèdic mitjançant les aigües mineromedicinals en l‘any 1879. 1879 Banys generals Dutxes Banys de seient Inhalacions Polvoritzacions Beure l‘aigua Total Total banyistes 3.492 520 60 100 100 288 Preu unitari Rv 6 4 4 2 2 6 Total Rv 20.952 2.080 240 200 200 1.728 25.400 Taula 105- Activitat econòmica produïda per la despesa del tractament mèdic en el balneari de Salinetas l’any 1879 Respecte el que costava la resta de l‘estança en el balneari, cal veure les despeses d‘allotjament i manutenció, així com el desplaçament. Fer aquests càlculs era prou més difícil de calcular perquè hi havia variacions en els preus, per exemple 308 4. Balnearis i aigües medicinals allotjar-se en la fonda costava 24 rs de menjar i 8 de l‘habitació per persona, la qual cosa representava uns 32 rs, però si es llogava una caseta era més econòmic valia 4 rs per dia. Per altra banda es calculava que cada persona feia una despesa d‘uns 12 rs. Els càlculs que Ivorra presentava els feia partint de 388 banyistes de classe acomodada, 409 menys 21 pobres, que feien una despesa diària de 16 rs i romanien durant 9 dies en el balneari, a aquests afegia els acompanyants, que els calculava sobre la tercera part dels banyistes, amb la mateixa despesa per persona i el mateix temps d‘estança. En resum donava un total per l‘allotjament i la manutenció de 74.496 rs. 1879 Banyistes Acompanyants Total Persones 388 129 517 Total Rv 55.872 18.624 74.496 Taula 106- Activitat econòmica produïda per la despesa de l’allotjament i la manutenció en el balneari de Salinetas l’any 1879 Fig. 99- Cartell que anuncia el balneari de Salinetas de Novelda de 1920 a 1930 (Petreraldia.com) Ivorra també va fer una aproximació de la despesa que havia fet el total dels aigüers en desplaçar-se del seu lloc d‘origen. Així va considerar 4 preus diferents segons la procedència dels banyistes. Els que procedien de Madrid, estaven estimats en 309 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 112 banyistes més un terç d‘acompanyants, la qual cosa feia un total de 149 persones, la meitat de les quals, que eren 74, havien acudit en tren de recreo amb un cost de 80 rals per persona, que feia un total de 5.920 rv i l‘altra meitat, 74 acudien per transports ordinaris amb un cost aproximat de 250 rv per persona, resultant un total de 18.500 rs, que sumats als anteriors feien un total de 24.420 rv, Ivorra va considerar que el desplaçament des de Madrid representava una despesa mitjana de 164 rv per persona i desplaçament. Els que provenien d‘Albacete eren 54 persones, de Murcia 41 persones i de València 45 persones, estimava un cost per persona de 50 rs pel desplaçament al balneari, de la qual cosa resultava que els 140 banyistes feien una despesa total de 7.000 rv. Els que procedien d‘altres províncies, calculava que necessitaven 150 rs per persona i desplaçament, aquests ascendien a 60, i representava uns 9.000 rv, finalment els que anaven de la província d‘Alacant eren 161 i només gastaven 20 rs per persona, la qual cosa representava 3.220 rv. Totes aquestes dades les resumim en la següent taula: Viatge des de: Madrid Albacete Murcia València Altres províncies Alacant Total Persones 149 54 41 45 60 161 Despesa per persona 74 a 80 74 a 250 Total 50 50 50 150 20 Despesa total Rv 5.920 18.500 24.420 2.700 2.050 2.250 9.000 3.220 43.640 Taula 107- Activitat econòmica produïda per la despesa en el desplaçament al balneari de Salinetas l’any 1879 La despesa total general del balneari és la resultant de la suma de les tres anteriors i queda d‘aquesta manera: Despesa general Balneari Estança Viatge Total en Rv Despesa total Rv 25.400 74.496 43.640 143.536 Taula 108- Activitat econòmica relacionada amb la despesa general total del balneari de Salinetas l’any 1879 Preus El preu que pagaven els malalts per poder banyar-se en els tolls d‘aigua del brollador de Salinetas, abans de declarar les aigües d‘utilitat pública, era de ½ ral, 310 4. Balnearis i aigües medicinals segons informava Manuel Torrecillas Toledo, Director interí de l‘establiment la temporada de 1866: "El terreno donde estaban los hoyos era propiedad de los herederos de Pedro Belda, vecino de Novelda, exigiendo á los concurrentes medio real por baño, sin mas albergue para el pobre enfermo que una alqueria de los mismos dueños del terreno, que distava ciento veinte pasos del yacimiento, sin ningun género de comodidades y con muchas privaciones".378 En la Guia del banyista de 1869, Anastasio García donava els preus que costaven les diverses dependències que havia en els banys de Salinetas de Novelda. Així les cases independents es llogaven per diversos preus que anaven de 5 a 16 rs diaris depenent de la categoria que tenia la casa. Els preus de les habitacions anaven des de 5 rs fins a 10 rs diaris, i el menjar costava 20 rs. La despesa que els banyistes feien en els banys depenia si el bany es prenia, en pica de marbre particular i habitació separada que costava 6 rs cada bany, o en piscina, que era un bany general, en aquest últim cas valia 2 rs, però si el tractament era de dolls o de pluja o ambdós combinats, Boix en 1868 informava que costava 10 rs. Recaredo Pérez Bernabeu en 1889 informava dels honoraris del facultatiu dels banys, de tal manera que els honoraris reglamentaris de la primera expedició de la targeta de banys costava 30 rs i la resta de serveis que podia atendre el metge no es consideraven reglamentaris i es pagava a banda. 6. Directors mèdics del balneari Manuel Romero Albacete Manuel Torrecilla Toledo (interí) Lorenzo Cordido Garza (interí) Juan Doménech (interí) Miguel Zapater Jerez Tomás Pardo José Corbalán Sevilla Clodomiro Andrés Miguel Joaquín Ivorra García Recaredo Pérez Bernabeu, per permuta Leoncio Bellido Díaz Salustiano Fernández-Checa e Izquierdo supernumerario José María Ortolá Catalá (interí) Taula 109- Directors mèdics del balneari de Salinetas de Novelda 1859-1863 1865 1866 1868 1869 1871 1872 1873-1874 1875 a 1879 1880 a 1893 1894 1895-1896 1897 1. Manuel Romero. 378 Torrecillas Toledo (1866) p18. 311 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2. Manuel Torrecilla i Toledo. Va ser nomenat Director mèdic interí del balneari de Salinetas de Novelda, el 27 de juliol de l‘any 1865, és a dir una vegada començada la temporada, passats el mesos de juny i juliol, fent-se càrrec de l‘establiment el 2 d‘agost del mateix any fins al final de temporada. 3. Lorenzo Cordido i Garza. 4. Juan Doménech. 5. Miguel, Joaquín Zapater i Jerez. Nascut a Lidón (Teruel) el 16 d‘abril de 1818. Va estudiar medicina a la Universitat de Saragossa, va ser metge interí de Salinetas des del 19 d‘abril de 1869 al 4 de gener de 1870. Era fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Va dur la direcció des de 1854 d‘un gran nombre de balnearis, primer de forma interina i després a partir de 1876 com a titular. Va morir el 28 de febrer de 1888. 6. Tomás Pardo. 7. José Corbalán i Sevilla. 8. Clodomiro, Andrés i Miguel. Nascut a Ayllón (Segovia) el 15 de febrer de 1848, va estudiar medicina en la Universitat central de Madrid. Martínez Reguera en l‘apartat de biografies, informa que Clodomiro Andrés Miguel va ser metge director interí de las Salinetas la temporada de 1873, en canvi signa la memòria de 1874, potser hi estiguera en 1873 i 1874. Era fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 9. Joaquín Ivorra i García. Nascut a Benilloba (Alacant) el 23 de desembre de 1844. Estudià la carrera de medicina a València. Va ser metge interí dels banys de Benimarfull durant la temporada, del 19 de juny de 1874 al 31 de Març de 1875, perquè va ser traslladat com interí als banys de Salinetas de Novelda per efecte de la R.O. del 27 de març de 1875 (efectiu des de el 31 de març de 1875) però no va prendre possessió de la plaça per estar ocupat el país per l‘exèrcit carlista. Per la R.O. del 6 de juny de 1876 va obtindre la direcció dels banys de Salinetas de Novelda, on va dur la direcció durant quatre anys, la plaça de Salinetas la va permutar per la de Graena l‘1 de maig de 1880. Va morir jove als 40 anys, en la ciutat de València l‘any 1884. Havia sigut membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 10. Recaredo, Amado, Marino Pérez i Bernabeu. Va nàixer a Monóvar (Alacant) el 18 de juny de 1848. Va estudiar la carrera de medicina a Madrid, on es va doctorar. Per la R.O. de 6 de juny de 1876 se li va adjudicar la direcció del balneari de Villatoya, passant en 1877 a Caldas de Bohí i posteriorment en 1878 a Graena plaça que va permutar per la de Salinetas de Novelda en 1880, quedant-se definitivament a Novelda pel concurs de 27 de febrer de 1882 on va romandre fins a 1894, que va passar a Alhama de Murcia. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 11. Leoncio, Felipe, Luís, Vicente, Agustín Bellido i Díaz. Nascut a Ablitas (Navarra) el 13 de setembre de 1852. Va estudiar la carrera de medicina a 312 4. Balnearis i aigües medicinals Madrid, al igual que el doctorat. Per R.O. del 7 de juliol va ser nomenat metge Director supernumerari, d‘Alsásua (1888) Cardó (1889 a 1891) Argentona (1892) i Molinell (1893) passant a ser numerari el 25 de juny de 1893, va ser nomenat Metge Director amb propietat dels banys de las Salinetas de Novelda el 19 de febrer de 1894. Va formar part de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 12. Salustiano, Medardo, Herácleo Fernández-Checa i Izquierdo. Va nàixer a Fuente la Higuera (València) el 8 de juny de 1859. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Facultat de Medicina de València, estudiant el doctorat en la Universitat Central de Madrid. Era soci numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia. Fernández Checa, va ser metge interí dels banys de Benimarfull, la temporada de 1894, pel concurs del 26 de febrer de 1894. Per la R.O. del 14 de juliol de 1994 va passar a ser supernumerari, amb aquest càrrec passà a dur la direcció de l‘establiment de Salinetas de Novelda, d‘aquesta manera l‘any següent en el concurs de l‘1 de febrer de 1895 va ser nomenat director supernumerari de Salinetas de Novelda, on va continuar l‘any 1896. Passant a Benimarfull en 1897. Era soci numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 13. José María Ortolá i Catalá. Fig. 100- Banyista de Valpinçon de Dominique Ingres (1808). Museu de l’Louvre 313 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.6 PENÀGUILA 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Penàguila Penàguila és una vil·la d‘Alacant, situada en la vesant de la serra d‘Aitana. Segons Madoz, a meitat del segle XIX tenia una població de 1.280 habitants dels quals 305 eren veïns, en el cens de 1897 la població de dret havia augmentat a 1.472, però al llarg del segle hi va haver una despoblació important de manera que en el cens del 2009 la població és de tan sols 323 habitants. Si fem cas a Joaquín Fernández,379 Penàguila va ser una colònia romana, ho dedueix per l‘etimologia de la paraula Pennae aquilae, las pennas segons la història natural de Bufon, són les plomes majors de les ales de les aus. Fernández pensava que el nom li venia per la forma que tenia la muntanya més pròxima al poble, que sembla la figura d‘una àguila amb una de les ales estesa i l‘altra doblegada. Penàguila es caracteritzava entre altres coses per l‘abundància d‘aigües cristal·lines que procedien de la serra d‘Aitana. Tots els brolladors abocaven al riu Frainos o Penàguila, augmentant el seu cabal. En els marges d‘aquest riu naixia un brollador d‘aigües sulfuroses. Segons relata Joaquín Fernández i ho arreplega Madoz380 en el Diccionari, les històries que es contaven en el poble sobre el descobriment del brollador estaven basades en el que un bon dia li havia ocorregut a un veí, aquest anava al molí de Joaquín Rico Soler, que estava situat a un quart d‘hora del poble, cap al N.O., en un semicercle que forma el llit del riu, mentre anava de camí el veí va tindre set, i en veure l‘aigua la va beure, però de seguida la va trobar amb un sabor estrany com segons el veí va dir sabor de pólvora. Açò va intrigar al propietari, Joaquín Rico, qui va començar a fer indagacions, per veure des de on provenien les aigües que presentaven aquest fenomen, les investigacions varen ocórrer de tal manera que Rico hagué de seguir la corrent d‘un xicotet brollador que hi havia, en aquest lloc va minar el terreny on va descobrir el naixement del brollador. Acte seguit va canalitzar les aigües amb la intenció de separarles de les del riu Penàguila, així va construir un aqüeducte de 700 pams i una caseta dins del brollador, passant l‘aigua a una font, amb la finalitat que la gent l‘utilitzara. 2. Edifici i estructura del balneari A meitat del segle XIX, no hi havia cap edificació important en el brollador de Penàguila. La font que havia, en l‘època de Madoz, es trobava sense cap infraestructura, només estava la caseta que havia dins del brollador, brollant l‘aigua per la font construïda per Joaquín Rico. 3. Característiques i propietats de les aigües L‘aigua del brollador de Penàguila era classificada com sulfurosa i fresca, presentava una temperatura de 17ºC. 379 380 Fernández López (1847) pp 17, 18. Madoz (1845-1850)Tom XII, p 766. 314 4. Balnearis i aigües medicinals Propietats físiques Era incolora i col·locada en un got de cristall es veia diàfana. Presentava sabor a ous podrits, quan es bevia, provocava nàusees i mal gust de paladar. La temperatura en totes les èpoques de l‘any estava entorn a uns 14 ºR. Propietats químiques L‘anàlisi química de l‘aigua la va realitzar Joaquín Fernández en 1847, que posteriorment la va publicar en Opúsculos Médicos, número III. Investigaciones hidrológicas sobre los manantiales sulfurosos de Penáguila y Benimarfull en la provincia de Alicante. El pes específic era de 1,04 La composició química de les aigües per cada lliura d‘aigua era la següent: FLUIDS ELÀSTICS Àcid sulfhídric SALS NEUTRES ASSECADES Sulfat Càlcic Sulfat Magnèsic Clorur Sòdic Sulfhidrat de Sosa Alúmina Pèrdua Total Polzades Cúbiques 17 Grans 0,4 1,0 1,1 1,2 0,6 0, 7 5,0 Taula 110- Anàlisis de les aigües de Penàguila, realitzades per Joaquín Fernández López en 1847, expressades en grans per lliura d’aigua Propietats medicinals Madoz parlava de les propietats terapèutiques de les aigües en els següents termes: "La acción terapéutica de esta agua es bastante estimulante; obra aumentando el círculo sanguíneo, el apetito, la transpiración y secreción de orina; escita de un modo particular el sistema linfático. Seria útil para el tratamiento de irritaciones crónicas del estómago y tubo intestinal".381 Madoz continuava explicant-nos, tot un ventall de virtuts medicinals d‘acord amb els informes que havia rebut de Fernández López. A més a més si tenim en compte a Fernández, seria útil en el tractament dels còlics per la seua riquesa en alúmina, que era recomanada per a aquest tipus de dolença. Com totes les aigües sulfuroses, les de 381 Madoz (facsímil, 1987) tom II, p 104. 315 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Penàguila també eren heroiques per a curar les ferides antigues fetes amb armes tallants, punxants i contundents, o ferides de projectils de pólvora. Les virtuts medicinals de les aigües de Penàguila segons el Diccionari es manifestaven de diverses formes, així podem resumir de forma esquemàtica que eren bones per a les següents malalties:  Digestives. Irritacions cròniques de l‘estómac i tub intestinal, en obstruccions de fetge, melsa, lleterola i glàndules del mesenteri, en l‘anorèxia i dispèpsia atòniques, en acideses, vòmits espasmòdics, gastrodínies i enteràlgies. Renals. Catarros crònics de bufeta d‘orina i de la uretra, en les nefràlgies. En les litiasis o vicis calculosos. Ginecològiques. En leucorrees, per a disminuir l‘estímul de la matriu o vagina, en afeccions dels òrgans reproductius. Infeccioses. En febres intermitents de tot tipus. En venèries i en l‘abús de mercuri. Tòxiques. En enverinaments i còlics saturnins, com eren diverses neurosi del moviment i la locomoció: tremolors, paràlisis i convulsions generals i parcials. Dermatològiques. En escròfules, herpes, sarna, tinya i altres exantemes cutànies. Reumatològiques. En els dolors produïts per la reuma i la gota. Oftalmològiques. Aplicat en foments resolia oftalmies inveterades.        Aquestes informacions sobre la utilitat de les aigües de Penàguila no difereixen en les notícies que donava en 1869 Anastasio García López en la guia del banyista. 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Contraindicacions Estava contraindicada en totes aquelles persones que eren irritables i en les que tingueren certa predisposició a les hemorràgies, gangrenes i febres agudes o cròniques de tot tipus, qualsevol que fora la seua causa, és a dir inflamacions, tabes dorsal o qualsevol altra afecció que provocara alteració dels teixits sumint al malalt en un estat de postració important. Posologia L‘aigua del brollador de Penàguila, es podia prendre de dues formes: beguda i en forma de banys:  Beguda: Es prenia de ½ a 2 lliures, pura o mesclada amb llet o amb qualsevol emol·lient, encara que era millor prendre-la tal i com eixia del brollador, prenent-se anisets o caramels per a disminuir el mal gust que solia deixar. La millor hora per a beure-la era en dejú pel matí, calia prendre-la poc a poc, no de colp i era aconsellable alternar la beguda amb diversos passejos. La millor temporada era la primavera i la tardor. Bany: Es podia prendre en forma de bany general o en forma de dolls, però en qualsevol dels dos cassos calia tindre en compte certes precaucions. La temperatura de l‘aigua era fresca però es podia calfar en algunes ocasions,  316 4. Balnearis i aigües medicinals encara que es podia prendre sense calfar-la, malgrat això, els malalts havien de prendre el bany sempre sota inspecció facultativa, no havien de romandre més temps que el que el metge recomanava per a la seua malaltia, edat, sexe o idiosincràsia. Pel que fa a la durada del bany, encara que depenia de la prescripció facultativa, el Diccionari informava a manera d‘aproximació per assabentar als banyistes, que en el cas dels banys gelats, per terme mitjà els xiquets no havien d‘excedir els 8 o 10 minuts i en els adults el quart d‘hora. En el cas que es calfara a 20-26 ºR, podien estar fins a 20-25 minuts i si es calentava a 30 ºR no havien de superar els 20 minuts. La temperatura de l‘aigua encara es podria augmentar més, però sempre amb certa cautela. En l‘època de Madoz, malgrat la informació que donava sobre els banys, el que era ben cert, és que quan es publicava el Diccionari encara no es feia ús de l‘aigua en forma de banys, tal i com Madoz fa notar en el seu text sobre el brollador de Penàguila. En 1869 Anastasio García informava de l‘existència d‘una font amb unes aigües minerals que tenien propietats medicinals, però no hi havia cap establiment construït, eren aigües no declarades d‘utilitat pública però la gent hi anava per les seues propietats demostrades per l‘experiència de l‘ús. En l‘anuari de 1883 no es fa referència a les aigües de Penàguila perquè no comptaven amb un establiment termal ni direcció mèdica. El brollador de Penàguila consisteix actualment en una font amb 29 canelles per on eix l‘aigua en la font anomenada Major. Fig. 101- Foto actual de la Font Major de Penàguila, està formada per 29 canelles 317 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.7 TEULADA Cavanilles no parla de Teulada. En el Diccionari és parla d‘una font mineral anomenada de Sta. Era, que era molt concorreguda per malalts però realment en l‘època de Madoz estava pràcticament abandonada. Fig. 102- Xilografia d’Albrecht Dürer del segle XVI , "Els banys de les dones" 318 4. Balnearis i aigües medicinals 3. PROVÍNCIA DE CASTELLÓ 382 En la província de Castelló hi havia diversos brolladors coneguts des de l‘antiguitat. Francisco Josef Lemos, metge militar, en el seu llibre Virtudes Medicinales de las aguas minerales de la Villavieja de Nules en el Reyno de Valencia, publicat en 1788, ja parla detalladament sobre les virtuts medicinals de les aigües de la Vilavella, Lemos escriu un apartat que es refereix a la noticia de les fonts minerals que hi ha més corrents i usuals en la jurisdicció de la Capitania General de l‘Exèrcit i Regne de València, De las aguas minerales que hay mas conocidas y usuales en el Reyno de Valencia. En aquest llibre Lemos enumera com més anomenades, a més a més de les aigües de Busot (Alacant) i les de Bellús (València) les aigües de Castelló, concretament les aigües minerals de: Montanejos, Toga, Catí, Navaixes i per suposat les de la Vilavella, encara que parla de les aigües de la Vilavella amb prou extensió, també parla dels altres brolladors anomenats anteriorment, de tots els brolladors el de la Vilavella, segons Lemos, és el més adequat, perquè són aigües de bona qualitat tant per la seua composició com per la situació del brollador, aquest brollador està situat al centre mateix de la població, a diferencia dels altres que estan allunyats del nucli urbà i per altra banda també presenten un accés que és prou dolent i sense cap tipus de comoditat. El testimoni de Lemos és un dels més antics que hem trobat respecte de la descripció dels brolladors que hi havia en el Regne de València. En el Novísimo manual de Hidrología Médica Española de 1853, els autors Pérez de la Flor i Manuel González de Jonte, donaven entre moltes fonts naturals de la província, únicament com medicinals les aigües de Vilavella, Catí, Toga, Navaixes i Montanejos, aquests autors coincideixen amb les fonts anomenades per Lemos, però el mateix any 1853, Pedro María Rubio en el Tratado completo de las fuentes minerales de España, amplia el nombre de fonts d‘aigües mineromedicinals afegint altres com Gestalgar o Estivella. Pel que fa al Diccionari de Madoz, ens parla de les aigües mineromedicinals de la província i recull com medicinals, els mateixos establiments de Lemos, però també com Rubio, afegeix altres, així els establiment més importants anomenats per Madoz són: Benassal, Catí, Montanejos, Navaixes, Toga i Vilavella. Aquests brolladors que anomena Madoz són els que anem a estudiar a continuació en aquest treball. 382 Ibídem, p 239, Madoz parla de les aigües minerals de la província i només recull com medicinals les de Vilavella, Catí, Toga, Navaixes i Montanejos. 319 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.1 BENASSAL 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Benassal Benassal és una població castellonenca que pertany a la comarca de l‘Alt Maestrat. Segons Madoz comptava amb una població de 2.108 habitants dels quals 590 eren veïns, a finals del segle XIX en el cens de 1897 presentava una població de dret de 2.860 habitants, però al llarg del segle XX va anar poc a poc disminuint, de tal manera que en el cens del 2009, només es comptabilitza una població de 1.340 habitants. En el seu terme, en la zona del Bovalar als peus del tossal Sant Cristòfol, es troba la font d‘aigua mineromedicinal anomenada d‘En Segures. Aquesta font era coneguda des del segle XVI, en 1795 Cavanilles donava bona constància de la Font d‘En Segures383 que brollava per tres canyots i estava situada a Benassal, ens deia que les seues aigües eren cristal·lines, fresques en l‘estiu i temperades en l‘hivern, i aconsellava analitzar-les per poder aprofitar-les millor i de forma més adequada, empresa que ell volia haver escomès però que no va poder dur-la a terme perquè les botelles d‘aigua que havia arreplegat per analitzar-les s‘havien trencat durant el seu viatge. En 1780 el metge de València, Cristóbal Fabregat, redactava un llibre on es referia a aquestes aigües Las virtudes medicinales de las aguas de la Fuente Segura, però es va perdre, de manera que el llibre el coneixem perquè Mossèn Salvador Roig Moliner, cronista de Benassal durant la segona meitat del segle XIX, en el Libro de notas históricas de Benassal de 1847, hi fa referència, a més a més en aquest llibre Mossèn Salvador donava a conèixer les virtuts i excel·lències de les aigües de la Font d‘En Segures. Mossèn Salvador amb els seus escrits va aconseguir el que es proposava, que era donar un fort impuls a l‘assistència a la font per part d‘aigüers que anaven a beure les aigües. Madoz en el Diccionari, parla de l‘existència a Benassal d‘unes 20 fonts perennes, totes amb una aigua excel·lent però prou abundants, de totes només hi havia una, la Font de Segura o d‘En Segures, que tenia les aigües amb unes virtuts mineromedicinals. Ja en l‘època de Madoz l‘aigua de la font de Benassal s‘arreplegava per a dur-la a València amb la finalitat de poder ampliar l‘ús i així aprofitar millor les seues propietats terapèutiques que estaven avalades per l‘experiència de l‘ús al llarg dels anys, però malgrat la fama que tenia aquesta aigua, no va ser declarada d‘utilitat pública fins a l‘any 1928. Aquesta font en 1845 donava origen a un riuet que passava pel costat del poble i que poc a poc anava perdent el seu cabal. Fig. 103- Cartell modernista de propaganda de l’aigua de Benassal (Font:Benassal.es) 383 Cavanilles (1795) llibre I, p 80. 320 4. Balnearis i aigües medicinals 2. Edifici i estructura del balneari Al final del segle XVIII, quan Cavanilles va fer els viatges per conèixer les terres valencianes i escriure el seu informe al rei Carles IV, no va trobar a Benassal cap balneari, és a dir no hi havia cap establiment termal on es pogueren prendre els banys de les aigües mineromedicinals, en aquesta època les aigües només es prenien begudes. El balneari a Benassal es projectà per a l‘any 1833 però al llarg del segle XIX no es va dur a terme cap construcció balneària, entre altres causes probablement estava motivat perquè les aigües de Benassal només eren emprades per a beure i no eren utilitzades per a banys, no és fins al 1862 quan es construeix la primera edificació anomenada La Primitiva o l‘Hospitalet construït per Manuel Porcar. La Primitiva comptava amb 18 habitacions destinades a allotjar a la gent que anava a la font a prendre les aigües. 3. Característiques i propietats de les aigües L‘aigua de Benassal era bicarbonatada mixta, oligometàl·lica, càlcica. Propietats medicinals Cavanilles lloava les virtuts medicinals de l‘aigua de Benassal, seguint les anotacions del botànic, a Benassal les aigües eren diürètiques i bones per a la retenció d‘orina, de manera que tenien la qualitat de fer expulsar pedretes. Uns anys més endavant, Madoz en el Diccionari ja considerava que les aigües de Benassal eren d‘una qualitat molt bona i amb unes virtuts medicinals que eren d‘una manera especialment curatives, perquè servien per al mal de pedra, les ardors i les dificultats en les vies urinàries. L‘aigua de Benassal va ser declarada d‘utilitat pública en 1928. Fig. 104- Cartell modernista de propaganda de l’aigua de Benassal. Litografia Ortega de Valencia (Font:Benassal.es) 321 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.2 CATÍ 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Catí Catí és una població castellonenca que pertany a la comarca de l‘Alt Maestrat. A meitat del segle XIX, segons Madoz comptava amb una població de 1.660 ànimes de les quals 437 eren veïns actius, en el cens de 1897 la població de dret havia passat a ser de 2.415 habitants, però al llarg del segle XX la població va anar minvant de tal manera que actualment presenta, segons el cens de 2009, una xifra de 859 habitants. En l‘època de Madoz, Catí era un poble de la governació de Morella on estava situada la Font Vella, en el Santuari de la Ntra. Senyora d'Avellà. El brollador naixia als peus de diversos tossals, de pedra calcària, a una hora al Nord de la població de Catí. Des del Santuari es veia córrer el barranc de Salvasoria, que arreplegava les aigües del Santuari i les duia a la rambla de la Vallivana. Encara que no sabem l‘antiguitat de l‘ús medicinals d‘aquestes aigües, fra Blai Verdú en 1607, remunta les propietats curatives de la Font a l‘època de la reconquesta, en la seua obra Libro de las aguas potables, y milagros de la fuente de nuestra Señora del Auellà, que nace en el termino del lugar de Cati, Reyno de Valencia, aquest és el document més antic que tenim de les aigües mineromedicinals de Catí, concretament, en el llibre segon de l‘obra escrita per Verdú, s‘anomenen les propietats de les aigües de la font de l‘Avellà com medicinals: "Algunos viejos del lugar tienê por tradicion de sus mayores, que esta fuente era muy celebre entre los Moros, quando nos tenian tyranizada España, por las maravillosas propriedades que tiene. Y se debe estimar el testimonio destos Paganos, por ser en aguas: y tâbien, porq como aborrecê medicinas compuestas, saben mucho de las simples y naturales. Verdad es, que parece seguirse desto ser el agua del Auellà medicata. Porque a las aguas medicatas celebravan mucho los alarbes, según escribe Reynerio en el cap. 3 del primer libro".384 Quasi dos cents anys després, en 1788, Francisco Josef Lemos 385 escrivia en el llibre Virtudes Medicinales de las aguas minerales de la Villavieja de Nules en el Reyno de Valencia un apartat sobre De las aguas minerales que hay mas conocidas y usuales en el Reyno de Valencia, on parlava de diverses fonts d‘aigua mineral amb propietats curatives que hi havia en el Regne de Valencia, una d‘aquestes fonts era la de la Vella que estava situada en el terme de Catí a una hora de la població, Lemos arreplegava una tradició que explicava perquè el nom de la font de les aigües de Catí era de la Vella i no Avellá, així segons la tradició que es contava des de feia molts anys enrere, el nom procedia del fet que va ocórrer en el brollador de l‘aigua, en aquest, es va aparèixer María Santíssima a una vella malalta que anava a implorar a la Mare de Déu per les seues desgracies, aquesta li preguntà a l‘anciana, on anava i l‘anciana li respongué que buscava l‘auxili diví per curar-se, aleshores María Santíssima va tindre misericòrdia de l‘anciana, li manà que es rentara en les aigües del brollador, en aquest moment la vella va recobrar la vista i va sanar completament de la lepra que tenia. "Segun la tradicion comun curó con sus aguas milagrosamente una Anciana ciega y leprosa que pasaba á Santa Lucía de Salvasoria386 en el Término de Morella á implorar el auxilio divino para el recobro de su salud por mediacion de esta Santa, y habiendo 384 385 Verdú (1607) p 77. Lemos (1788) pp134, 135. 386 Barranc de Salvasoria. 322 4. Balnearis i aigües medicinals llegado al sitio de esta fuente, se le apareció María Santísima, quien la preguntó qué á donde iba; y en vista de su respuesta la mandó se lavara con sus aguas: al punto lo hizo, recobró la vista, y quedó perfectamente sana de la lepra. Desde entonces perdió esta fuente el nombre de Avellá que tenia, por llamarse así el parage á donde nace, y tomó el de Vella ó Vellá, en memoria de este prodigio".387 Cavanilles en 1797 esmentava l‘existència d‘una font d‘aigües molt saludables en el santuari de la Mare de Déu de l‘Avellà,388 que eren arreplegades per la rambla de Vallivana. Parlava de la gran freqüentació que hi havia al lloc de la font, on la gent prenia les aigües i es banyava, havent-hi una hostatgeria, que considerava molt decent.389 Brollador: Per les descripcions dels diversos Tractats d‘Hidrologia de la primera meitat del segle XIX, que coincideixen amb la informació que Madoz dóna en el Diccionari, coneixem la forma que presentava el brollador, així sembla que les aigües del brollador, naixien per tres canonades que conduïen a una pila de pedra, que anava a unes basses en nombre de 4, i servien de banys, encara que eren de marbre, la construcció d‘aquestes basses, era gairebé grossera amb no molt bon aspecte, els camins per poder accedir al brollador eren deplorables i hi havia dues cases construïdes amb poques comoditats per als malalts, tot açò feia que les aigües estigueren poc freqüentades molt menys del que es deuria segon el prestigi que tenien en el país, principalment per a curar tota classe de malalties cutànies. Fig. 105- Gravat de l’any 1685 que representa a la Mare de Déu de la Misericòrdia de la Font de l’Avellà de Catí (Font: Geogragia General del Reyno de València, Sarthou (1927) 387 388 Lemos (1788) 134,135. Cavanilles (1795) llibre I, p27. 389 Cavanilles (1797) llibre IV, p 247. 323 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2. Edifici i estructura del balneari Durant el segle XVIII es va començar a construir el balneari, encara que les aigües ja eren conegudes amb anterioritat, en 1734 es construïa l‘hostatgeria-ermita i el 1786 s‘acabava la fonda de l‘Avellà. Lemos donava constància d‘aquesta fonda "Hay una Hospedería muy decente, y no falta nada para el sustento diario". En canvi sembla que al pas dels anys no havia hagut un bon manteniment del lloc, perquè encara que hi havia dues cases de certa grandària, que s‘havien construït per atendre als malalts, Madoz denuncia les poques comoditats que hi havia. En 1869, Anastasio García López en el seu Tratado de Hidrología Médica con la Guía del Bañista y el Mapa balneario de España, informava del desconeixement total que hi havia sobre les condicions de l‘establiment, reduia l‘ús de les aigües als llogarencs, segurament motivat per la dificultat en l‘accés a les aigües, però no obstant això, per a García López les aigües eren de molt bona qualitat, així recomanava que es milloraren tots els mitjans d‘accés al balneari i l‘hostatgeria, la qual cosa probablement provocaria que foren molt més visitades, perquè segons García López podrien figurar al costat de les aigües de l‘establiment d‘Alzola o el d‘Ibero. L‘accés al balneari en esta època és molt complicat, de manera que a partir de la Venta de l‘Aire s‘ha d‘anar en Fig. 106- Fotografia de la Casa de Banys de l'Avella tracció animal, a conseqüència en la «Geografia general del reino de Valencia» de l‘orografia del terme. volum de Castelló escrit per Carlos Sarthou Carreres (1927) 3. Característiques i propietats de les aigües Madoz classificava les aigües del brollador pels seus principis, com físicoquímiques, en la classe d‘aigües salino- fredes. En el Diccionari es dóna una bona explicació de les propietats tant físico-químiques com medicinals de les aigües mineromedicinals de la Font de l‘Avellà. Propietats físiques Madoz informava en el Diccionari sobre les propietats físiques de l‘aigua, així era clara i transparent, no tenia cap olor ni sabor, i presentava una temperatura de 12 a 14 º Reaumur. Era apreciada perquè era molt lleugera, coïa les llegums, dissolia el sabó, i no deixava sediment algú. Aquestes propietats ja les havia esmentat 60 anys enrere Lemos: 324 4. Balnearis i aigües medicinals "Son estas aguas sumamente claras, y no dexan mas que una pequeña porcion de tierra arcillosa ó greda en la primera balsa de su nacimiento; pues en lo restante ni aun la mas leve suciedad se advierte. Carecen de olor, y el sabor es muy grato al paladar, confesando todos que le tienen dulce. El temple de ellas varia, porque en Verano nacen tan frias, que no hay quien se atreva á tener la mano en el nacimiento ó en la primera balsa; porque á muy poco rato se siente un vehemente dolor, y como que se adormece la mano; en Invierno nacen casi tibias. Son tan ténues, que en un instante se calientan, y en 390 el mismo tiempo se enfrian". Propietats químiques En 1607, Fra Blai Verdú, considerava que l‘aigua de l‘Avellà era potable i tenia propietats especials sobretot pels components d‘or que segons ell duia dissolts l‘aigua, aquest escrit va ser durant el segle XVIII motiu de certa controvèrsia: "El agua del Avellá era potable, pura y senzilla, por su naturaleza, y medicinal contra lamparones, sarnas &c. Por milagro. Quanto y mas, que todos aquellos efetos puede tener por su estremada pureza, y por ser tan penetrante. Y quando algo tuviesse de medicina, y virtual calor, no es por ser sulphurea, sino por passar por mina de oro, pues se han visto pedacitos de oro muy menudos en el agua".391 La composició química de l‘aigua tardà en conèixer-se perquè els malalts acudien al brollador al reclam del milacre de la vella, aleshores les virtuts medicinals tenien un origen prodigiós i els malalts acudien per la fe i la devoció a María Santíssima, com a conseqüència d‘aquest fet no era prioritari assabentar-se de la composició, per altra banda, la gran afluència de gent féu possible que es pogueren valorar els resultats en tots aquells malalts que hi anaven. Per tal motiu, en l‘època de Lemos no es coneixia la composició de les aigües, encara que a manera de curiositat, prenent en compte la fama de les aigües, Lemos relatava el que havia deixat escrit Fra Blai Verdú en el seu llibre sobre la Font de l‘Avellà: "En quanto al mineral que abrigan estas aguas no puedo hablar de experiencia, porque no he hecho análisis de ellas: solo diré, que el Padre Maestro Verdú, Religioso Dominico, y Médico en el Siglo, que escribió ex profeso de ellas, asegura en su libro, titulado: Aguas potables de Catí, y milagros de Nuestra Señora de la Avellá, impreso en Barcelona año de 1707,392 que pasan estas aguas por minas de oro, lo que apoya con la experiencia, pues dice que se han visto pedacitos de oro en el agua. Lo mismo expresa su sobrino el Doctor Verdú, diciendo, que muchas veces se han visto caer por el caño arenas de oro y plata. El doctor Miguel Miralles, Médico de grandes créditos, y graduado en la Universidad de Valencia, en el libro que apellidó Oro potable, y maravillas de la fuente de la Vellá, dice: que por los años de 1678 Doña María de Monreal, vecina de Calazeyte, habiéndose llevado una redoma de esta agua, y queriendo purificarla al cabo de 3 meses, la pasó por un lienzo espeso, y halló en este muchas arenas de oro, cuya verdad tocó él mismo en la prueba que hizo en la fuente en compañía de algunos Clérigos de la Villa, de Don Carlos Sans y Don Luis León, poniendo una tohalla en los tres caños, la que reconocida después, se halló cubierta de porciones sutilísimas de oro y plata, siendo mayor con exceso el número de las primeras".393 Respecte d‘aquesta curiositat, Lemos, ni confirmava ni negava, però el que sí que és cert, és que Lemos no va trobar en cap moment el metall preciós que els del 390 391 Lemos (1788) p 135. Verdú (1607) p 78. 392 Aquesta és una errada perquè el llibre de Fra Blas Verdú va ser escrit en 1607. 393 Lemos (1788) pp 136, 137. 325 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz poble afirmaven que hi estava. Així, malgrat el relat que feia Lemos, encara que no ho negava del tot perquè segons afirmava ho avalava gent intel·ligent, però si que deixava constància que no havia vist mai en el brollador cap partícula d‘or, i afermava aquesta asseveració amb la mateixa opinió del que havia sigut durant molts anys, Rector de Catí, Don Francisco Celma, qui havia freqüentat la font en múltiples ocasions, el Rector feia unes declaracions similars a les de Lemos, de tal manera que assegurava que no havia vist mai en les aigües de Catí aquesta arena d‘or. Segons Madoz les aigües contenien:394     396 Carbonat de cal Carbonat de magnèsia Carbonat de ferro Sílice Idèntica informació donava en 1853 Pedro María Rubio,395 així com Pérez de la Flor. Més endavant en 1869 Anastasio García López397 en el Tratado de Hidrología Médica con la Guía del bañista, encara no dóna l‘anàlisi quantitativa de les aigües, simplement dóna una composició qualitativa dels mineralitzadors, que són diferents dels resultats donats per Madoz, perquè García López informa a més a més dels carbonats, de l‘existència de Sulfats i l‘absència del Ferro i la Sílice:       Aire atmosfèric Bicarbonat de sosa Bicarbonat de magnèsia Sulfat càlcic Sulfat sòdic Sulfat magnèsic Propietats medicinals Respecte de les propietats medicinals, Lemos aporta prou informació, perquè aquestes propietats estaven avalades per la gran quantitat d‘observacions que hi havia, Verdú ja les havia considerat beneficioses per la sarna i tinya, els mals d‘ulls, de sang i altres quasi miraculoses, de fet havia escrit el llibre en agraïment a la curació miraculosa d‘una febre aguda i perillosa que havia tingut un germà seu, curació que s‘havia produït segons ell, al prendre les aigües del brollador de l‘Avellà. Lemos presenta tot un ventall de virtuts medicinals, expressant-se en aquests termes: "Se ha reconocido que son singulares, y tienen poderosas virtud para purificar la sangre y expeler los malos humores que la vician, principalmente en los infectos de humor salado, de lepra, de fuego del hígado, de sarna, tiña, empeynes y demás enfermedades de la piel…mitigan estas aguas los ardores y efervescencia de la sangre, y por esto son útiles en las erisipelas habituales. Corrigen la acrimónia de este humor haciendo enfilar por los colatorios de la orina é insensible transpiracion las materias extrañas que lo vician; por eso han tenido desde los principios eficacia superior para los afectos del cútis. Son diuréticas como he dicho, y con su uso se han libertado muchos de freqüentes retenciones de orina que padecían por la presencia de materias sabulosas, y aun de 394 Similar informació dóna Pedro María Rubio en el Tractat d‘Hidrologia (p 507) i Francisco Álvarez Alcalá en el Manual de aguas minerales de España y principales del extranjero (p 200). 395 Pedro María Rubio (1853) p 507. 396 Pérez de la Flor (1853) pp 255, 256. 397 García López (1869) pp 341, 342. 326 4. Balnearis i aigües medicinals piedras en los riñones y vejiga. Son anti histéricas y anti hipocondríacas, excitan el apetito, coadyuvan la buena digestión de los alimentos, vigorizan la máquina y recrean el espíritu…son especiales para curar los lamparones, las llagas cancerosas, las fluxiones acres á los ojos, para el esputo y vómito de sangre, para el vómito por exâltación del humor bilioso y aún del atrabiliario, para las resultas de las tercianas y para la gota coral ó pasmo".398 En 1848, el Diccionari informava sobre les propietats medicinals de l‘aigua de Catí, de tal manera que era prou beneficiosa, perquè era: diürètica, excitava l'apetit, s‘utilitzava per beure, i per gastar-la en forma de bany, però malgrat que hi havia prou aigua, Madoz afegeix que faltaven els mitjans higiènics indispensables per a que els efectes estigueren satisfactoris. En 1869 Anastasio García també era escarit al parlar de les virtuts medicinals "se emplean en las afecciones de las vías gástricas, en los catarros de la vejiga, en las arenillas y cálculo vesicales, en los infartos del hígado, en las enteralgias y predisposiciones á los cólicos, en el histerismo y en muchas afecciones nerviosas".399 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Contraindicacions Encara que Madoz no parla de cap contraindicació, ja Lemos ens aconsellava respecte del l‘ús de les aigües, i ens feia algunes consideracions, així no s‘havien de prendre en el morbo gàl·lic, perquè per una dilatada experiència se sabia que aquest tipus de malalts lluny de millorar el que passava era que empitjoraven. Posologia En el segle XVIII sols es podia prendre com beguda perquè no hi havia cap bassa per a prendre-les en forma de banys. Però en l‘època de Madoz ja s‘havien construït les basses per als banys, i es prenia de les dues maneres, beguda i banys. Temporada Lemos informava que l‘estació pròpia per a prendre les aigües era en l‘estiu, durant els mesos de juliol i agost, perquè per setembre començava a fer un aire fresc en tota la zona del brollador. En l‘Anuari de 1859 donen dues temporades oficials de l‘establiment: 1ª Temporada des del 15 de juny fins al 15 d‘agost/ 2ª Temporada des de l‘1 fins al 30 de setembre. En la memòria de 1871 s‘ampliava l‘estada en el balneari de manera que la temporada balneària anava des de l‘1 de juny fins a finals de setembre. Concurrència als banys Lemos es lamentava de l‘accés al brollador, del qui deia que era penós, perquè tot era muntanya, però semblava que aquest no s‘havia millorat en absolut, Madoz anomenava els camins com "estado deplorable" i encara que les aigües tenien virtuts mineromedicinals, no eren quasi freqüentades per les poques comoditats que tenien per atendre als malalts. Les dades de concurrència procedeixen dels Anuaris. 398 399 Lemos (1788) pp 138, 139. García López (1869) p 342. 327 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz any 1859 1885 banyistes 772 Taula 111- Concurrència als banys de Catí 5. Directors mèdics del balneari L‘establiment de Catí no era de planta, la qual cosa feia que no hi haguera una direcció mèdica oficial registrada, malgrat això hi hagueren metges que estigueren duent la direcció mèdica del balneari. Eusebio David Castell Elías Pastor José Ayoldi Bolinchez Manuel de Centenera Rodríguez de Guevara Taula 112- Directors mèdics del balneari de Catí 1859, 1860 1866 1868 1871 1. 2. 3. Eusebio David i Castell. Elías Pastor. José Ayoldi i Bolinchez. Llicenciat en Medicina, era Cavaller de la Reial i Distingida Orde de Carles III. Condecorat amb la Creu de Beneficència de primera Classe. Manuel de Centenera i Rodríguez de Guevara. Llicenciat en Medicina per la Universitat Central. Metge supernumerari de la Beneficència municipal de Madrid, i metge de la Asociación Medico Farmacéutica Española. Va ser director interí durant la temporada oficial de 1871. Curiosa és la ressenya que Martínez Reguera va fer de la memòria que va realitzar Manuel de Centenera en 1871, va escriure una memòria en la qual afirmava que les aigües del brollador de Catí no eren unes aigües mineromedicinals, sembla que va tindre certs problemes que l‘obligaren a dimitir, Martínez Reguera comenta la memòria amb aquests termes: "Encabezado con la invocación: «Illmo.Sr.», y cerrado con la firma: «El MédicoDirector.— Manuel de Centenera» (rúbrica), hace una reseña histórico-descriptiva de este manantial, que en su concepto es «agua común de fuente», y cuenta el peregrino caso de haber recibido un oficio del Gobernador, fecha 4 de Octubre, admitiéndole la renuncia del cargo de Médico-Director,«de acuerdo con el Illmo. Sr. Director general de Beneficencia, Sanidad y Establecimientos penales», cuya renuncia no había pensado siquiera en presentar. Al final pone los cuadros de concurrentes por enfermedades y éxitos (los seis enfermos registrados, todos quedaron « sin resultado»), por procedencia y clases, por edad y estado civil y por servicios balnearios y resultados (todos sin alivio, según queda dicho). En este último van las referidas firma y antefirma del autor, y el V.°B.° del Alcalde y conformidad del propietario. Autógrafo".400 4. 400 Martínez Reguera (1896) Tom I, p 434. 328 4. Balnearis i aigües medicinals 3.3 MONTANEJOS 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Montanejos Montanejos en el segle XVIII era un poble de la governació de Morella. A meitat del segle XIX era un poble molt xicotet, Madoz el presenta amb una població de 260 habitants dels quals 76 eren veïns, però en el cens de 1897 la població de dret havia augmentat a 889 habitants, al llarg del segle XX va sofrir una despoblació, així en el cens de 2009 només compta amb 617 habitants. Lemos presenta les aigües de Montanejos en el grup d‘aigües minerals més conegudes i usuals del Regne de València. La font mineromedicinal de Montanejos naix al costat del riu Millars, a un quart d‘hora de la població. És molt abundant, però només hi havia possibilitat d‘emprar-la com beguda, perquè la casa que hi havia al costat del brollador era molt incòmoda. De la fama que tenien les aigües de Montanejos, ja ho podem comprovar per les observacions que d‘aquestes aigües feia el botànic Cavanilles, qui parlava de les aigües de Montanejos en aquests termes : "Tiene un calor moderado, es sumamente cristalina, grata al gusto y sin olor alguno. Créese superior en virtud a las demás del reyno y eficaz contra toda especie de obstrucciones; restituye a los fluidos su curso y bebida por algunos días mueve el vientre; pero es fatal a los que padecen el mal venéreo".401 Fig. 107- La font de Montanejos, targeta postal de principi del segle XX (Font: Repositori, Universitat Jaume I de Castelló) 2. Edifici i estructura del balneari Tant Lemos en 1788 com Cavanilles posteriorment en 1797, no parlen de l‘existència de cap establiment termal. Madoz en 1848, explicava que a Montanejos hi havia molt bones aigües, de totes la més abundant i de millor qualitat era la font 401 Cavanilles (1797) llibre III, p 99. 329 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz anomenada dels Banys, es tractava d‘un brollador, que estava situat a ¼ d‘hora de la població, on brollava la font directament d‘una pedra a la vora del riu Millars, però pel testimoni de Madoz sabem que en aquella època "el manantial hoy se halla enteramente abandonado".402Està clar que no hi havia cap mena d‘infraestructura al voltant del brollador que poguera facilitar l‘existència d‘un balneari i la utilització adequada de les seues aigües. En 1869 Anastasio García informava que era un establiment modern i de poca concurrència, els malalts que anaven al brollador s‘allotjaven al poble de Montanejos. 3. Característiques i propietats de les aigües En el Diccionari l‘aigua estava classificada, entre les salino-tíbies. Segons Rubio "pasa por salina como la de Navajas"403Anastasio García López les classifica segons la nomenclatura oficial com acídul gasoses i segons la nomenclatura químic terapèutica en carbonatades fredes. En el Diccionari de Littré404es presenta com un aigua sulfatada magnèsica amb una temperatura de 25ºC. Propietats físiques El brollador presentava un cabal d‘aigua que era perenne i abundant, amb un aigua clara i tíbia al voltant de 16ºR, les aigües perdien la temperatura, només eixien del brollador, de manera que estaven al moment adequades per a la beguda. L‘aigua era inodora i de sabor molt agradable. Propietats químiques En 1788 ja es coneixia la composició química dels mineralitzadors que contenia l‘aigua, de tal manera que Lemos donava els següents resultats qualitatius:    Ayre Fixo Tierra absorvente marcial. Sal catártica. En canvi, Madoz no informa d‘aquests mineralitzadors de les aigües, perquè ho desconeix, al igual que Pedro María Rubio. En 1869 Anastasio García en el Tratado de Hidrología Médica con la Guía del Bañista, donava la composició qualitativa dels mineralitzadors de les aigües:405     Carbonats Sulfats Clorurs Bases de sosa, cal i magnèsia. 402 403 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 40. Pedro María Rubio (1953) p 516. 404 Littré (1889) Tom II, p 401. 405 García López (1869) p 337. 330 4. Balnearis i aigües medicinals Però més endavant en 1875 el mateix Anastasio García406en el tom segon de la Hidrología Médica, aporta una anàlisi quantitativa de les aigües de Montanejos, que presentava diferències amb l‘anterior assaig, les dades d‘Anastasio García, per a un litre d‘aigua mineral presenten el següent resultat: Àcid carbònic Àcid sulfhídric Sulfat de magnèsia Sulfat potàssic Sulfat sòdic Carbonat ferrós 0,18 grams 0,06 0,06 0,02 0,04 0,01 " " " " " Taula 113- Anàlisis de les aigües de Montanejos que aporta Anastasio García López en el seu Tractat d’Hidrologia Mèdica de l’any 1875, expressades en grams per litre d‘aigua Pel que feia als mineralitzadors que contenien les aigües del brollador, observem que les anàlisis quantitatives no coincideixen en l‘assaig, perquè l‘aigua de Montanejos no contenia clorurs, tal i com deia l‘assaig anterior; respecte de les bases, no contenia calci, en canvi si que presentava potassi i ferro, que en l‘anàlisi qualitatiu no apareixia. A principi del segle XX, Sarthou Carreres en Geografia General del Reyno de Valencia, aportava unes altres anàlisis amb moltes diferències en l‘aigua del balneari de Montanejos, els resultats dels gasos i sals dissoltes, els donava en grams per cada litre d‘aigua: Àcid carbònic Sulfat de magnèsia Bicarbonat sòdic Bicarbonat càlcic Bicarbonat magnèsic Bicarbonat ferrós Clorur sòdic 2,1768 grams 2,6513 " 0,9831 " 0,0652 " 0,0031 " 0,0028 " 0,0871 " Taula 114- Anàlisis de les aigües de Montanejos que aporta Sarthou Carreres en 1927, expressades en grams per litre d’aigua En aquestes anàlisis que presenta Sarthou, tornen a aparèixer el clorur i el bicarbonat, així com la base de calci, que apareixien en el primer assaig, en canvi no hi ha potassi que si que es detectava en la segona analítica. Totes aquestes divergències en els mineralitzadors de les aigües és una tònica persistent en totes les anàlisis que es varen realitzar durant el segle XIX, com podem corroborar en el treball. 406 García López (1875) Tom II, p 153. 331 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Propietats medicinals En 1788, les virtuts medicinals que se li atribuïen, estaven relacionades amb l‘efecte de les sals catàrtiques pròpies de la seua composició química, aquestes sals actuaven sobre el cos humà, provocant evacuacions del ventre i de l‘orina. Les virtuts les expressava Lemos en aquests termes: "Estas aguas son utilísimas para los afectos melancólicos, hipocondriacos é histéricos, para las supresiones de meses, retenciones de orina y demas enfermedades crónicas, que reconocen por causa la superabundancia de humores gruesos y tartáreos, y que presentan la indicación de incidir y atenuar la masa general de ellos para facilitarles el paso por las ramificaciones en que se hallan detenidos, á causa de la concreción de sus moléculas. Ellas mediante las partículas marciales que contienen, las atenuan y adelgazan arrastrándolas al torrente de la circulación, precipitando por cámara y orina la porción superabundante de ellas, por esto se han visto curadas con su uso ictericias rebeldes, cólicos habituales procedentes de obstruccion en el baxo vientre, y muchas resultas de tercianas pertinaces. Tambien purifican la piel de toda inmundicia, desobstruyendo las glándulas cutáneas de aquellos materiales que hay impactados en sus conductos; por eso han desaparecido con su uso empeynes antiguos, sarnas pertinaces, erisipelas habituales".407 En el Diccionari, Madoz és molt més concís, pel que fa en la descripció de les propietats terapèutiques de les aigües minerals de Montanejos, de manera que resumeix tota aquesta quantitat de virtuts medicinals que Lemos relata en les següents paraules: "es ligera, purgante y en algunos sudorífica, muy útil en las enfermedades del bajo vientre, como la de Navajas".408Molt més escarit és Pedro María Rubio "Purga y es sudorífica".409 No és molt més explícit Anastasio García en 1869, quan exposa totes les virtuts mineromedicinals de les aigües, probablement perquè, no era un establiment termal molt conegut. "Se dice de ellas que son purgantes y sudoríficas, y se emplean con éxito en las gastralgias y dispepsias, en los infartos hepáticos, en la plétora abdominal, en catarros de la vejiga, en el histerismo y en muchas afecciones nerviosas".410 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Temporada En la guia del banyista, Anastasio García López informava de les dates d‘obertura de la temporada de l‘establiment: 1ª temporada des de l‘1 maig fins a finals de juny i 2ª temporada des de l‘1 de setembre fins a finals d‘octubre. En el diccionari de Littré411en 1889 s‘informava que la temporada de l‘establiment anava des de l‘1 de maig fins al 30 de juny, i des de l‘1 de setembre fins al 31 d‘octubre. 407 408 Lemos (1788) pp 141,142. Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 40. Aquesta és la mateixa informació que dóna Pedro Rubio, p 516. 409 Pedro María Rubio (1953) pp 515, 516. 410 García López (1869) p 337. 411 Littré (1889) Tom II, p 401. 332 4. Balnearis i aigües medicinals Concurrència als banys any 1868 1882 1885 banyistes 253 107412 Taula 115- Concurrència als banys de Montanejos La concurrència als banys era prou baixa, es tractava d‘un establiment poc concorregut. 5. Directors mèdics del balneari Manuel Guardiola Guillermo de Yebra Escudero Mariano Viejo Bacho Federico Bosch 1867-68 1875 1877 1880 Taula 116- Directors mèdics del balneari de Montanejos 1. 2. 3. Manuel Guardiola. Guillermo de Yebra i Escudero. Mariano de la Paz, Elvira Viejo i Bacho. Va nàixer el 21 de gener de 1851 a Madrid. Va estudiar la carrera de Medicina en la Universitat Central, on va realitzar el doctorat en 1874. Per la Reial Ordre del 28 de maig de 1877, el varen nomenar Director del balneari de Montanejos, traslladant-se al de Fonté en el concurs que hi hagué el 15 de desembre de 1877, estant en els banys de Montanejos només una temporada. En la memòria de 1877, Mariano Viejo va proposar que calia eliminar el balneari de Montanejos de la llista oficial de balnearis perquè segons ell no devia conservar la declaració d‘utilitat pública de les aigües. Federico Bosch. 4. 412 En la 1ª temporada hi hagueren 30 banyistes / segons l‘anuari anaren un total de 107. 333 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.4 NAVAIXES 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Navaixes Navaixes és una població de Castelló que pertany a la comarca de l‘Alt Palància, situada al costat de Sogorb, a la vora del riu Palància, segons Madoz comptava amb una població de 772 ànimes de les quals 218 eren veïns, és a dir homes actius, a finals del segle XIX va presentar un creixement, en el cens de 1897 presentava una població de dret de 976 habitants. En l‘actualitat Navaixes té una població de 787 habitants, la qual cosa indica que ha hagut una disminució poblacional presentant unes xifres similars a les que hi havia en l‘època de Madoz és a dir pràcticament no s‘ha modificat des de 1845, malgrat la gran explosió demogràfica que ha hagut al llarg del segle XX. La referència escrita més antiga que hem barallat és el llibre de Francisco Josef Lemos en 1788, on es parlava sobre les aigües de Navaixes, encara que Lemos no parlava de quan foren descobertes, si que ens informava que eren unes aigües conegudes i apreciades per les seues virtuts des de feia molt de temps: "Tiene en su vecindario una fuente, que entre otras, de agua mineral caliente, que en otros tiempos mereció aprecio por sus singulares efectos, y para lograrlos formaron aquel puente en la parte del Rio inmediata a ella, de quien no ha quedado en el día sino la memoria del parage que ocupó, por manifestarlo las ruinas que aún subsisten a una y otra parte del Rio".413 Més endavant, en 1797 el botànic Cavanilles414en Las Observaciones del Reyno de Valencia, parlava d‘una font medicinal on descrivia les seues aigües com cristal·lines, bones al paladar i sense olor, però també en el seu viatge per les terres de Castelló observava que al terme de Navaixes hi havia altres tres fonts, la del Nogal o Teja, la de la Peña y la del Pueblo, situades totes a la dreta del riu Palància. Malgrat les virtuts de les aigües, Cavanilles informava que no hi havia cap balneari ni establiment per anar a prendre les aigües. De les aigües de Navaixes Madoz en el Diccionari dóna prou informació, sobretot respecte de les fonts minerals que hi havia, de tal manera que parla de l‘existència de dues fonts a Navaixes. Aquestes fonts eren anomenades: Font del Bany i Font de Mossèn Miguel Aucejo. 2. Edifici i estructura del balneari A meitat del segle XIX no hi havia cap edificació en els brolladors de Navaixes. Les dues fonts més importants que hi havia a Navaixes, en l‘època de Madoz, es trobaven sense infraestructures i en estat natural de tal manera que Madoz ens diu que per a impulsar l‘ús de les aigües de Navaixes, la Societat Econòmica de València, estava donant suport a la utilitat d‘aquestes aigües oferint premis a tots els que escrigueren dignament sobre elles. 413 414 Lemos (1788) p 132. Cavanilles (1797) llibre III, p 88. 334 4. Balnearis i aigües medicinals 3. Característiques i propietats de les aigües Madoz classifica l‘aigua, tenint en compte el lloc415de naixement i per les característiques físico-químiques que donaven els assajos químics. Així l‘aigua del brollador dels Banys era considerada pels químics com ferruginosa-magnesianatemplada. Pedro María Rubio les classifica per la temperatura i composició química com, fresques i acídulo-ferruginosas. La informació respecte de les propietats físiques i químiques que ja en el segle XVIII ens dóna Lemos416l‘arreplega, segons comenta, de les observacions de molts Pràctics. Així Lemos parlava que aquestes aigües contenien Ayre fixo, vapor flogístic, partícules de ferro, terra absorbent selenítica i sal catàrtica, la qual cosa li donava les seues propietats medicinals observades en la gent que hi anava a prendre les aigües, doncs eren aperitives, marcials i lleugerament purgants, per això eren diürètiques i laxants. Incidien i atenuaven la part blanca de la sang tornant-la més permeable. En aquesta època la font d‘aigua mineral calenta només s‘utilitzava en forma de beguda, perquè a causa de la falta de infraestructures en el brollador, no hi havia espai per al bany. Lemos també ens parla de la Font anomenada Peña d‘aigües més fredes, amb unes virtuts medicinals que excitaven la fam fins al punt que si no es menjava de seguida qualsevol cosa, immediatament la persona tenia un defalliment, motiu pel qual els naturals del lloc no la utilitzaven per a beure. "pues inmediatamente que se beben excitan la hambre, y si no se come alguna cosa se siente un desfallecimiento grande, y aunque se exceda en la cantidad de la comida, como se beba de esta agua, no haya miedo que haga mal, porque á muy poco tiempo se siente el sugeto como si nada hubiera comido. Por esta razon aquellos Naturales hacen poco uso de esta agua, dando por disculpa el que no tienen pan bastante para saciar el apetito que promueve".417 En el Diccionari, Madoz presenta de forma separada la descripció i estudi de les característiques, de les dues fonts més importants que hi havia a Navaixes, la Font del Bany i la Font de Mossèn Miguel Aucejo, seguint el seu criteri, nosaltres abordarem també, les propietats físiques, químiques i medicinals de forma separada: Font del Bany La Font del Bany naixia a la vora esquerra del riu Palància, era anomenada vulgarment i de manera impròpia del Bany, naixia en la falda del tossal anomenat Rascanya. Propietats físiques Es tractava d‘una aigua bastant transparent i diàfana. Era incolora i inodora, de gust agradable i mantegós lleugerament àcida i aspra, però al bullir l‘aigua perdia el seu sabor agradable, transformant-se en amarg i picant. En qualsevol època de l‘any, presentava sempre la mateixa temperatura, 15 ½ º Reaumur. 415 Naix dins de la concavitat d‘un penyal, al peu d‘un penya-segat anomenat ―Salto de agua‖, que està compost de roca calcària i de marbre jaspiat. 416 Lemos (1788) p 133. 417 Ibídem p 134. 335 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Propietats químiques El metge de l‘exèrcit, Faustino Vázquez,418interessat per aquestes aigües, va decidir fer l‘anàlisi química per a utilitzar-les mèdicament. Madoz recull aquest assaig i comenta que per diverses proves químiques es podia afirmar que contenien fluids elàstics i substàncies fixes, sense poder determinar les quantitats per falta d‘aparells adequats per aquesta finalitat, així resultava que l‘assaig analític realitzats presentava la composició següent: FLUIDS ELÀSTICS Àcid carbònic Aire atmosfèric Carbonat de ferro Indeterminat íd. íd. íd. íd. 419 Muriat de sodi SUBSTÀNCIES Sulfat magnèsic FIXES Carbonat magnèsic Distints ocres Taula 117- Anàlisis de les aigües de la Font del Bany de Navaixes, realitzades per Faustino Vázquez en 1849 Sarthou en la segona dècada del segle XX, donava el mateix resultat analític, la qual cosa ens fa pensar que no s‘havia dut a terme altres estudis dels components de l‘aigua mineral de Navaixes. Propietats medicinals Lemos en 1788 atribuïa a les aigües de Navaixes les qualitats medicinals tal com s‘havia observat en les persones que havien pres l‘aigua, parlava que eren bones en les hipocondries, la passió histèrica, dolors còlics humorals, evacuacions blanques de l‘úter, obstruccions del ventre, retencions d‘orina provocades per matèria sabulosa o tàrtara, en tots els mals de la part blanca de la sang, com veiem són unes propietats terapèutiques similars a les que uns 60 anys després enumera Madoz en el seu Diccionari. L‘aigua era coneguda en l‘època de Madoz com anticòlica. Fig. 108- Gravat de 1867 que il·lustra la Font del Bany de Navaixes. (Font: grabadoantiguo.com) 418 Pedro María Rubio informa que el Sr.Vázquez havia publicat un xicotet escrit sobre les aigües i a més a més, en el periòdic de Sogorb El Celtíbero del dia 9 de juliol de 1849, hi havia un altra descripció d‘aquestes fonts mineromedicinals. 419 El nom actual del Muriat és el Clorur. 336 4. Balnearis i aigües medicinals Les propietats terapèutiques que Madoz li atribuïa a les aigües de la Font del Bany de Navaixes eren: Beguda. En primer lloc si l‘aigua es prenia de forma beguda, era bona per a diverses malalties:       Digestives. L‘aigua tenia propietats terapèutiques per a malalties i obstruccions del ventre inferior, en la gastritis crònica, en debilitats de l‘estómac, i també en gastroenteritis i convulsions. Renals. També estava indicada en els trastorns de retenció de l‘orina. Ginecològiques. Era adequada en les detencions de la menstruació, i en les afeccions uterines, Reumàtiques. Molt bona per reumatisme muscular, dolors artrítics, perlesíes o paràlisis. Circulatòries. Millorava les hemorroides. Parasitàries. També tenia la virtut de matar i expel·lir els cucs. Banys. Per altra banda si l‘aigua s‘emprava per a l‘ús extern en forma de banys, s‘havia observat que era bona per a una sèrie de malalties:   Dermatològiques. Millorava certes malalties de la pell, com la sarna i l‘herpes. Oftàlmiques. S‘emprava en les oftàlmies més rebels. Pedro María Rubio recalca la importància terapèutica de les aigües en tots els casos en què convenien les aigües ferruginoses, però sobretot en les malalties cutànies cròniques i especialment en les parasitàries per cucs. Font de Mossèn Miguel Aucejo. Es tractava d‘una font situada a la vora dreta del riu Palància,420 descoberta a principi del segle XIX, pel prevere Miguel Aucejo, natural i veí de Navaixes, que va morir en 1812, aquest prevere recomanava als veïns i amics del poble que begueren l‘aigua de la font per a curar malalties de l‘aparell de l‘orina. Emprada principalment en primavera, estiu, i tardor. Només s‘utilitzava beguda. Aquesta aigua mineromedicinal, segons les anàlisis realitzades, pertanyia a la classe de hidro-sulfurosa-atemperada. Propietats físiques A diferència de l‘aigua del brollador del Bany, l‘aigua de la Font de Mossèn Miguel Aucejo era poc cristal·lina i pesada, quan estava en repòs emetia mal olor, amb un sabor aspre, un poc amarg i desagradable, no dissolia el sabó. Blanquejava les teles de cotó, cànem i llenç. La temperatura aplegava a 18 ½º Reaumur. Propietats químiques Seguint el procediment semblant al que s‘havia fet en la Font del Bany (tantejant), es trobaven aquests resultats donats per D. Faustino Vázquez: 420 Madoz informa que el brollador està en el terme de Sogorb, a un 600 passos del lloc de Navaixes. 337 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz FLUIDS ELÀSTICS Àcid carbònic Àcid sulfúric Hidroclorat de sosa Indeterminat íd. íd. íd. íd. íd. íd. Hidroclorat de calci SUBSTÀNCIES Hidroclorat magnèsic FIXES Subcarbonat de calci Subcarbonat de magnesi Sulfat de calci Terra silícia Taula 118- Anàlisis de les aigües de la font de Mossèn Miguel Aucejo de Navaixes, realitzades per Faustino Vázquez en 1849 Igualment com en la Font del Bany, Sarthou en la segona dècada del segle XX, donava el mateix resultat analític, la qual cosa ens fa pensar que no s‘havia dut a terme altres estudis dels components de l‘aigua mineral d‘aquesta font de Navaixes. Propietats medicinals Encara que l‘ús de l‘aigua era gairebé desconegut, no obstant això, Madoz explica que l‘experiència que es tenia dels resultats trobats en malalts que hi havien anat, feia que l‘aigua es recomanara en les següents malalties:      Digestives. Alteracions del fetge i gastritis. Dermatològiques. En els herpes i malalties de la pell en general. Renals. En les de l‘aparell urinari, cisto-urcis-crònica. Venèries. malalties complicades amb el vici escrofulós herpètic i sifilític, també hi havia que les aconsellava en gonorrees sifilítiques. Oculars. Oftàlmies. La informació que dóna Anastasio García López en la guia del Banyista de 1869 no difereix massa de tota aquesta informació donada pel Diccionari, en 1869 les aigües de les fonts de Navaixes encara que la gent hi anava a prendre les aigües, no s‘havien declarat d‘utilitat pública i no hi havia cap edificació amb direcció mèdica. Posologia La posologia utilitzada era principalment beguda, encara que també es podia prendre en forma de bany. 4. Directors mèdics del balneari No hi havia direcció mèdica. 338 4. Balnearis i aigües medicinals 3.5 TOGA 1. Introducció Toga és un poble de Castelló que pertany a la comarca de l‘Alt Millars. Segons Madoz tenia una població de 378 habitants dels quals 107 eren veïns, a finals del segle XIX en el cens de 1897 la població de dret, havia disminuït a 273 habitants, actualment Toga és un poble molt menut, en el cens de 2009 només hi ha a Toga una població de 112 habitants. Lemos s‘expressava de Toga dient-nos que era una vil·la de la governació de Peníscola, que posseïa una font mineral molt freqüentada per les virtuts mineromedicinals de les seues aigües, en paraules de Lemos eren unes aigües prodigioses i l‘accés a la font des del poble era prou bo. Encara que Lemos parlava de l‘existència de les aigües medicinals de Toga, Cavanilles uns anys després no parla del brollador ni de les virtuts de les aigües de Toga. En canvi, Madoz si que esmenta que a Toga hi havia una font que era un brollador medicinal, es tractava de la font que era anomenada "caliente", i brollava en prou quantitat. Però al contrari que Lemos, Madoz deixava ben clar que estava mal comunicada per la qual cosa era poc concorreguda. 2. Característiques i propietats de les aigües Propietats físiques En paraules de Lemos, el brollador era abundant, l‘aigua encara que no estava fresca li faltaven pocs graus per a ser-ho, Madoz en el Diccionari, la presentava com calenta, però afegia que la temperatura era quasi gelada. Continuant en les propietats físiques, era cristal·lina, clara i transparent amb molta puresa, sense olor ni sabor, no deixava pòsit, coïa els llegums i dissolia el sabó. Propietats químiques Lemos copia la composició química de les aigües que apareix en la carta que el 18 de setembre de 1786 li envia el farmacèutic del poble a Pedro Barrachina, del gremi i claustre de la Universitat de València i un dels catedràtics de medicina, la carta ens dóna una idea de l‘estima que tenien els veïns a les aigües del brollador, de fet comença en aquests termes: "Muy Señor mío: Los maravillosos efectos que he visto y observado con reflexión en las aguas de los baños de esta Villa, me movieron a hacer análisis o extracto de ellas a fin de averiguar de dónde procedían estos".421 Segons l‘anàlisi del farmacèutic, Lemos concloïa que les aigües naixien o transitaven per una mina d‘or, i arreplegaven part del mercuri422 i sals vidriòliques,423 després de diverses proves va veure les partícules del litargiri 424 d‘or. Amb aquests resultats el farmacèutic li escrivia al professor Barrachina demanant-li si procedia, la 421 422 Lemos (1788) p 143. El mercuri també és conegut com argent viu, en castellà s‘anomena azogue. 423 Sals vidriòliques és una denominació genèrica en química orgànica, que està obsoleta i es refereix als sulfats. 424 Es coneix com litargiri a l‘òxid de plom que és un mineral de color roig. 339 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ratificació de l‘anàlisi. De la contestació al farmacèutic donava constància Lemos, de tal manera que les aigües de Toga contenien: Part de litargiri, sals vidriòliques, terres selenitoses, però del mercuri no ho va poder corroborar, per tant consideraren que la composició química de les aigües era:  Litargiri  Sals Vidriòliques  Terra Selenitosa Propietats medicinals Les virtuts medicinals que havien sigut avalades per anys d‘experiència, les donava Lemos en aquests termes: "Tienen estas aguas una virtud expecífica, acreditada por una experiencia muy larga, para templar el orgasmo y efervescencia de la sangre, y para corregir la acrimónia y disolución de los humores; por eso son admirables para los cólicos por exaltación de la bilis, para los vómitos procedentes de la misma causa, para las histéricas é hipocondríacos de temperamento ardiente, para los que padecen de ardores de orina, y para las estrangurias hijas de la acrimónia de este humor excrementicio: son muy buenas para aquellas resultas que dexan las apoplegias, con tal, que sucedan en sujetos excárneos y de fibra rígida, siendo muchos los que imposibilitados de moverse por haberles sobrecogido aquel accidente, han logrado el manejo de sus miembros con los baños de estas aguas. Son especiales en las eresipelas habituales, en las fluxîones acres á los ojos, y en lo que llaman fuego ó ardor de la sangre. En la sarna, empeynes, humor salado y demás enfermedades de la piel, que proceden de la acrimónia y exâltación de la linfa cutánea obran prodigiosamente. En las resultas de aquellas viruelas y sarampiones en quienes la sangre no ha hecho una despumación perfecta producen efectos maravillosos, y los mismos se notan en los fluxos blancos acres, en las evacuaciones de vientre por irritación, en las hemorragias uterinas y en las de otra qualquiera parte, sobre cuya singularidad para estos casos pudiera referir un número grande de observaciones, sino temiera exceder de los límites que me he propuesto. Corrigen la malignidad de las llagas corrosivas, templan el ardor y acrimónia de las cancerosas. Bebidas en el Estío tienen virtud conocida, por una experiencia muy larga para curar las tercianas rebeldes; pero pierden esta prerrogativa usándolas en el Otoño é Invierno. En una palabra, son estas aguas expecífico conocido para toda enfermedad, en quien sea preciso para su extinción ó alivio, atemperar la sangre, reunir sus principios y corregir la acrimónia de estos. No están contraindicadas en los gálicos". 425 Madoz no és tan explícit, resumeix les virtuts medicinals d‘aquesta manera "es diurética, y suele mover el vientre con suavidad, se bebe y baña, está recomendada en las enfermedades del estómago y bajo vientre".426 425 426 Lemos (1788) pp 144, 145. Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 160. 340 4. Balnearis i aigües medicinals 3.6 VILAVELLA 1. Introducció: Les aigües de la Vilavella La Vilavella, coneguda el segle passat com Vilavella de Nules, és una població de Castelló, situada en la comarca de la Plana Baixa, a 39º 45' de latitud Nord i 3º 45' de longitud Est, del meridià de Madrid, segons Madoz a meitat del segle XIX tenia una població 1.839 habitants, dels quals 373 eren veïns, a finals del segle la població havia augmentat, en el cens de 1897 la població de dret era de 2.238 persones. En el segle XX, la Vilavella no ha presentat un augment proporcional al que han tingut altres poblacions de la zona, actualment en el cens de 2009 la població de la Vilavella és de 3.397 habitants. Segons Madoz, a la Vilavella hi havia molts brolladors medicinals, essent coneguts durant el segle XIX com brolladors Calents o dels Pous, de tots aquests el més important sense dubte és el de la Font Calda. Francisco Josef Lemos427 l‘any 1788 va escriure una monografia que era prou detallada, dedicada a les aigües mineromedicinals de la Vilavella, Virtudes medicinales de las aguas minerales de la Villavieja de Nules en el reyno de Valencia, es tracta per a nosaltres del document més antic, escrit sobre les aigües, al que hem tingut accés, i una obra molt important com punt de partida per conèixer tant la importància així com la repercussió econòmica i social que varen tindre les aigües mineromedicinals del balneari de la Vilavella. De la fama d‘aquestes aigües no hi ha cap dubte, ho corroborava Cavanilles, home il·lustrat i gran coneixedor de les terres Fig. 109- Frontispici del llibre de Francisco valencianes, comissionat per Carles IV, Josef de Lemos escrit en 1788: en Las Observaciones sobre la historia Virtudes medicinales de las aguas minerales de la Villavieja de Nules en el Reyno de Valencia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, parlava explícitament de les aigües termals de la Vilavella i explicava que eren calentes i naixien en la Font Calda. Les aigües dels brolladors eren posseïdores de virtuts medicinals motiu pel qual eren molt concorregudes. Madoz dóna una amplia explicació dels brolladors que hi havia a la Vilavella, donant tota mena de detalls tant 427 Lemos (1788) p 27. Francisco Josef de Lemos va ser el metge de la família dels comtes de Cerverón. En 1788 va escriure per encàrrec de Dª Gabriela de Carroz y Montoliu, Pardo de la Casta y Mercader, Duquesa de Castropignano, Virtudes medicinales de las aguas minerales de las Villavieja de Nules en el reyno de Valencia amb l‘únic propòsit, com ell diu en el pròleg, de ser útil a Dª Lorenza de Carroz y Montoliu germana de la Duquessa, que patia una persistent i terrible fluxió d‘ulls. 341 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz del brollador de la Font Calda i de l‘edifici construït com a fonda al costat del brollador, com dels diversos pous de banys que hi havia dins del poble, en cases particulars. Tot seguit passem a descriure-los. A. Font Calda 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de la Vilavella La Font Calda, és tractava d‘una font d‘aigua potable que tots els veïns utilitzaven per a beure després de refredar-la. El nom de Font Calda, segons Francisco Josef de Lemos, no era només perquè les seues aigües eren sempre calentes i estaven sempre a una temperatura superior a la temperatura ambiental, sinó també perquè calia distingir-la d‘una altra font que hi havia a la Vilavella en la carretera d‘Artana i que tenia l‘aigua freda, motiu pel qual era coneguda com Font Freda. El brollador de la Font Calda naixia al peu de la muntanya, en un paratge que estava molt més baix que el poble, l‘aigua brollava i es recollia en un dipòsit de forma circular des d‘on eixia l‘aigua a través d‘un conducte de pedra, amb anterioritat en el segle XVIII, eixia a través de tres canyots de ferro. L‘aigua era recollida en una pica quadrada de grandària menuda però que servia per a abastir a la població, utilitzant-ne la resta per a l‘establiment hidrotermal. Cavanilles en Las Observaciones comentava que aquesta font estava situada als peus de la muntanya Santa Bárbara i les seues aigües eixien a través de tres canyots de ferro, de forma ininterrompuda, independentment de l‘estació i de l‘any, de manera que les aigües sobrants eren conduïdes a una estança on eren recollides per a que els malalts que hi anaven pogueren prendre el bany. Fig. 110- Plànols de la Font Calda (Font: Abad Monzó, 1920) El que era cert és que les aigües eren considerades molt agradables pel fet que en hivern les aigües eixien calentes, però en canvi en estiu estaven a una temperatura ambiental. Ja en l‘època de Cavanilles era una font molt concorreguda per tot tipus de gent i les seues aigües eren considerades com posseïdores de virtuts importants per a la 342 4. Balnearis i aigües medicinals salut. Amb aquests termes parlava Cavanilles sobre les virtuts medicinals de les aigües de la Vilavella: "Aunque las aguas de la fuente no son de aquellas minerales, cuyas eficaces virtudes se hallan reconocidas, y su calor es tan moderado; con todo es grande el concurso de gentes que acuden a beberla y bañarse. Se creen diuréticas, sudoríficas, aperitivas, anticólicas y antihipocondríacas, corroboran el estómago, excitan el apetito y facilitan la digestión".428 Malgrat la fama que tenien aquestes aigües, no hi havia un establiment mitjanament decent per atendre als malalts, Lemos parlava de l‘existència d‘una casa, amb un estat molt lamentable, molt esclaridores són les seues paraules: "sumamente incómoda, y aún creo no mentir si digo indecente, causando lástima cuantas personas sensatas la ven, no pudiendo comprenderse en qué consista la desidia y morosidad que se nota en aquellos Naturales".429 L‘aigua que es derramava del brollador, era arreplegada per un dipòsit que anava a esta casa que estava situada al costat de la Font, i que era coneguda com "baño del Común", havent al costat d‘aquesta casa, altres que eren particulars i que estaven en millors condicions, Lemos continuava explicant la situació del brollador: "A poco que se profundice en la parte de montaña se halla el agua abundantísima, y de la misma calidad casi que la fuente, por lo que a muy poco coste podia ponerse esta de modo que fuera más útil, y los baños más cómodos. Contigua a la misma fuente he dicho hay una casa que sirve para baños del Comun, la qual toma el agua casi del mismo nacimiento, y quando está lleno vierte la que de continuo le entra en un grande lavadero, que sirve no solo para los naturales, sino tambien para la mayor parte de los vecinos de Núles. Al fin de este lavadero, por la parte opuesta a la dicha casa, hay otras dos que igualmente son baños particulares. El uno es obra del Ilmo Sr D Josef Climent, Obispo que fué de Barcelona, y el otro del ilustre Sr D. Vicente Perellós, los quales toman el agua con la mayor pureza, y el último está construido con toda la comodidad posible".430 Tan sols uns anys més tard dels comentaris de Lemos, Cavanilles també ho comentava en Las Observaciones, de tal manera, que recriminava la falta de comoditats per a tot el personal que hi anava i especialment per als malalts que acudien a alleugerar les seues dolences, en busca de les virtuts mineromedicinals de les aigües, així de la mateixa manera que Lemos denunciava la mala situació dels banys i la deixadesa de la casa que hi havia a la font a finals del segle XVIII, també ho feia Cavanilles, les seues paraules són molt eloqüents: "Apenas se halla cosa alguna de las necesarias, no digo para los enfermos, sino aún para los sanos. Cada uno debe tomar sus medidas de antemano para tener las cosas indispensables...los enfermos han de esperar su vez para entrar en el único baño destinado al público, siendo los otros dos particulares".431 Cavanilles aconsellava, després de visitar l‘establiment d‘aigües termals de la Vilavella, la necessitat de fer uns canvis importants en el brollador, sobretot de tipus estructural, de tal manera que comentava la idoneïtat d‘augmentar el nombre de banys, 428 429 Cavanilles (1795) llibre II, p 112. Lemos (1788) p 73. 430 Lemos (1788) p 28. 431 Cavanilles (1795) llibre II, p 112. 343 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz per una millor utilització de les aigües en benefici de la humanitat. En 1898 Víctor Riba, rector de l‘església de la Vilavella parlava de l‘existència en l‘arxiu parroquial, d‘uns documents on es donava constància d‘una noticia relacionada amb una Caseta que hi havia en el brollador, aquesta era propietat de l‘església, i servia per als banyistes mitjançant el pagament d‘una quota que revertia en les despeses de l‘església, segons Riba, en la Caseta hi havia tres banyeres i va ser venuda al Comte de Cervellón, per escriptura del 12 de setembre de 1853, per la quantitat de 600 rals anuals, d‘aquesta manera el comte amb aquesta compra, es va comprometre a fer un pagament mensual a la parròquia de 150 pessetes (600 rs), pagades cada primer d‘abril, posteriorment en l‘època de Ribas la renda havia desaparegut, probablement per la desamortització que hi havia succeït anteriorment. Respecte de la ubicació de la Font Calda, en el poble de la Vilavella, ho sabem per diverses fonts, la descripció que a finals del segle XIX fa Víctor Riba en Villavieja de Nules y sus aguas termales – apuntes históricos – inclou els límits de la Font, que refereix de la següent manera: "Fuente-Calda está situada á un estremo de la población, carretera de Vall de Uxó (antes de la Vall del Duque) y fin de la calle de Sant Vicente en una plazuela del mismo nombre, y circunvalada hoy por la Fonda de Cuesta, lavadero, calle antedicha y Cueva Santa".432 La Font Calda era considerada una font d‘aigües mineromedicinals i de banys calents, on des de l‘antiguitat la gent anava buscant les seues virtuts terapèutiques. Escolano en la seua obra Décadas, ja parlava de l‘existència de les aigües de la Vilavella. De l‘antiguitat de la Font Calda tenim noció per la informació que ens dóna Lemos quan parla de la composició química de les aigües, que les ubica en l‘època dels romans: "Todo lo cual no repugna, antes bien concuerda en un todo con los efectos, que hasta aquí se han esperimentado de ellas; porque del tiempo de los Romanos eran ya singulares para toda afección cutánea".433 "La energía de estas aguas está en sus poderosos efectos como hemos señalado, y á donde mas brilla es en los accidente cutáneos, y todo lo que llaman fuego ó ardor de la sangre; porque segun los monumentos antiguos, que existen en el Archivo de dicho Pueblo, se usaban ya en tiempos de los Romanos, y en el de los Sarracenos para semejantes achaques, á cuyo fin construyeron baños en aquel campo que está inmediato á la fuente".434 Molt eloqüent era Pedro María Rubio435 respecte de l‘origen de les aigües, així quan anomenava l‘antiguitat de les aigües termals de la Vilavella s‘expressava en aquests termes "se pierde en la noche de los tiempos". Però en cavi, ens informava que front a l‘antiguitat de la Font Calda, el descobriment de l‘aigua dels pous era prou més moderna, és al final de segle XVIII quan els veïns de la Vilavella se n‘adonaren de l‘existència de pous d‘aigua calenta. Sobre els pous d‘aigua termal parlarem més endavant. 432 433 Víctor Riba (1898) p 68. Lemos (1788) p 34. 434 Lemos (1788) p 56. 435 Pedro María Rubio (1853) pp 204 a 207. 344 4. Balnearis i aigües medicinals 2. Edifici i estructura del balneari L‘establiment del brollador de la Font Calda, estava a principi del segle XIX tal i com quaranta anys enrere havia denunciat Cavanilles, així continuava amb un estat prou lamentable, de manera que només hi havia dues basses per al bany, i els malalts hi havien de prendre el bany tots junts, sense cap norma higiènica, la qual cosa no deixava de ser prou rebutjada per la gent que acudia al brollador a banyar-se. L‘estat de l‘establiment va continuar així fins que hi va haver Director mèdic. Madoz ens conta que cap al 1840, el Director mèdic del centre, José Menchero estava preocupat pel bon funcionament de l‘establiment, de tal manera que va fer saber al seu propietari el comte de Cervellón, totes les deficiències que hi existien, Menchero va escriure una memòria davant la Junta Suprema de Sanitat, en aquesta memòria el Director explicava, tal i com es trobava d‘abandonat l‘establiment de la Font Calda, i aconsellava que de manera urgent s‘hi havia de construir una edificació digna d‘unes aigües mineromedicinals de la qualitat que tenien les de la població de la Vilavella. Fig. 111- Plànol del Balneari de Cervellón de la Vilavella. Façana principal i lateral, Escala 1:100 (Font: Abad Monzó, 1920) El Comte de Cervellón va accedir a les propostes del Dr. Menchero i es va començar a construir un edifici, que va ser habilitat en part per a la temporada de 1843, quedant una construcció que segons Madoz: "que nada deja que desear por sus comodidades, aseo y hermosura; y que concluido, como es de esperar, según el plan formado, será uno de los mejores, no sólo por las ventajas materiales, si que por su hermosa situación, que ofrece la perspectiva del mar, las montañas y la inmensa llanura cubierta de árboles y varias poblaciones".436 Madoz en un principi, sobre l‘edifici antic de la Font Calda s‘expressava en uns termes similars als que feia Cavanilles en Las Observaciones, encara que havien passat uns cinquanta anys, la situació de les instal·lacions semblava que era més o menys igual, les instal·lacions es mantenien en un estat decadent i lamentable, fins que en 1843 el comte de Cervellón437 iniciava la construcció del nou establiment termal el 436 437 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 340. Victor Riba en 1898 dóna constància de l‘existència en el arxiu de l‘església parroquial, d‘un documento on apareix reflectit el conveni entre l‘Ajuntament de Vilavella i l‘Apoderat del comte de 345 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz balneari de Cervellón, conegut en l‘època de Madoz com Baños Nuevos. El nou edifici va ser construït sobre l‘antiga edificació, i estava situat en el camí que anava a la població veïna de la Vall d‘Uixó, en el carrer de la Cova Santa. Fig. 112- Plànol del Balneari de Cervellón o Baños Nuevos de la Vilavella. Planta Baixa, en la part dreta està l’edifici dels banys amb les piques de marbre, en la part esquerra està l’hotel. Escala 1:100 ( Font: Abad Monzó, 1920) El cos principal de l‘edifici tenia la forma d‘un paral·lelogram de 70 peus de llarg per 36‘5 d‘ample, amb una orientació de NE. a SO. De la grandiositat i magnificència de l‘edificació es dóna constància en el Diccionari de Madoz, per la descripció tan minuciosa que fa amb aquestes paraules: "Hay un salón al través de dicho paralelogramo de 32 pies de long., y 16 de lat., en cuyos estremos hay una ventana semicircular, que dan cómoda luz al salón; su entrada por el estremo SE., es el punto por donde ha de tener comunicación con el edificio hospedería. Hallándose el nacimiento del agua 8 1\2 pies más profundo que el piso del terreno que linda con el testero del salón, no ha sido fácil darle la entrada por esta parte, y si por el lado opuesto, tanto para evitar las grandes avenidas descendientes del cerro en cuya falda está el manantial, que pasan próximas, como por conseguir menos profundidad, ofreciendo así un tránsito más cómodo a los enfermos y mayor facilidad de Cervellón, relatiu a les aigües de la Font Calda i els banys, firmat el dia 15 d‘abril del 1842. També parla d‘un altre document signat el 24 de setembre de 1844 on es reflecteix la compra de José Leandro Ruiz als hereus de Pascual Monlleó per tres mil pessetes, la casa que servia de banys, situada en el carrer Sant Roc, va ser edificada de nou i es va inaugurar amb aquella data. 346 4. Balnearis i aigües medicinals entrar a los baños. Los cuartos de estos están colocados en dos líneas a lo largo del resto del paralelogramo, que ocupa todo el edificio, los cuales están separados por un corredor, que sirve para resguardo de los conductos del agua que van a cada pila".438 Madoz continuava explicant amb tot detall, la sumptuositat de l‘establiment, les comoditats que hi havia i sobretot el luxe amb que estava fet el nou balneari en aquella època, balneari que per altra banda seria el motor econòmic de la Vilavella durant el segle XIX, les paraules de Madoz són les següents: "La entrada a los cuartos de los baños comunica con el salón por medio de dos corredores, que están iluminados con la luz templada y natural de las ventanas laterales, resguardadas con cristales. Las pilas son ocho, todas de un jaspe precioso de variadas tintas, colocada cada una en pieza separada con sillas, mesa, espejo y percha; el agua entra por un conducto propio, que la recibe del general, renovándose del todo a cada bañista; y para evitar que el agua esté detenida en la pila durante la permanencia del enfermo y pierda por ello su color natural, está dispuesta la entrada continua del agua, habiendo para su desagüe 2 salidas, la principal en la parte inferior de la pila, y la otra en la superficie al nivel de la entrada. El agua que va desde el arca a los baños es dirigida por un conducto subterráneo de baño vidriado, que cruza las arcas de piedra, de las que sale un caño de bronce dorado con su llave, destinado a cada una de las pilas a los dos lados del conducto general, sit. en el corredor del centro; hay 2 desagües que le siguen paralelos y reciben el agua continua que sale de las pilas, dirigiéndola al lavadero sit. en la parte posterior del establecimiento hacia el S.". 439 L‘establiment de la Font Calda que servia d‘hostalatge serà conegut com la Fonda de Cervellón, amb les instal·lacions del balneari separades i al costat de la Font Calda. L‘edifici constava de tres pisos, tenia una forma quadrangular. Fig. 113- El balneari de Cervellón de la Vilavella. (Font: Todocoleccion.net) 438 439 Ibídem. Madoz (facsímil, 1987) tom II, p 340. 347 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 114- Plànol del balneari de Cervellón, primera i segona planta, Escala 1:100 (Font: Abad Monzó, 1920) 348 4. Balnearis i aigües medicinals En la planta baixa hi havia un pati central, envoltat per un claustre on donaven les portes dels diversos departaments que hi havia en l‘Hotel, és a dir: saló de recreu, de lectura, menjador, billars i despatx de l‘administrador, el menjador tenia gran capacitat, segons Abad Monzó cabien mes de 100 persones. En la part sud hi havia un jardí. En els pisos superior estaven situades les habitacions que donaven al claustre. El nombre d‘habitacions era de 44 (14 de 1ª classe, 13 de 2ª i 17 de 3ª). La capella com podem veure en els plànols anteriors estava situada en l‘interior de l‘edifici dels banys, en un lateral. L‘edifici dels banys estava comunicat amb l‘Hotel per un corredor-pont que estava a l‘altura del primer pis, i estava format tal i com Madoz havia descrit per diverses piques de jaspi, però a més a més d‘aquesta, hi havia dues basses «Basetas» que pertanyien a la Fonda, que estaven més altes que la Font Calda on les aigües eixien de baix cap a dalt per diversos punts amb ampolletes en la superfície, eren menudes amb una capacitat de una o dues persones. L‘aigua del brollador de la Font omplia les piques, que estaven construïdes al peu del dipòsit principal que recollia l‘aigua, de manera que en estes piques d‘aigua es podien prendre segons informa Rubio al voltant de 180 banys cada dia i les piques eren de diverses grandàries, de manera que mentre en unes només cabia una persona en altres cabien fins a cinc malalts. En 1853 Pedro María Rubio cataloga l‘establiment de la Vilavella com de qualitat bona, és a dir no aplegava a ser excel·lent on es trobava Busot, però tampoc era dels mitjans on es trobava Bellús. Més endavant, l‘any 1860 Durand-Fardel, Eugène Le Bret i Jules François en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale classifiquen l‘establiment com ben freqüentat i amb bones instal·lacions. En 1880 la Font Calda ja era propietat del Comte de Cervellon, qui l‘havia adquirit del poble amb la condició de subministrar aigua als veïns per a beure i altres usos domèstics, per altra banda l‘aigua que sobrava continuava arreplegant-se en un dipòsit situat darrere del balneari que servia de llavador públic. Escudero en 1880 es lamentava de la deixadesa que hi havia en el manteniment i neteja del llavador, denunciant davant de les autoritats sanitàries, la Direcció General de Beneficència i Sanitat, la quantitat de brutícia i vegetals en descomposició que hi havia en aquest lloc, de tal manera que segons la seua denuncia, el que hauria de servir per a la higiene de la roba es transformava en un focus d‘infecció, perjudicial per a la salut pública dels habitants de la Vilavella. Tant que l‘afluència de banyistes era molt nombrosa, encara que hi havia cases de banys per tot el poble, només la Fonda era un establiment amb condicions adequades, així a meitat del segle XIX es va fer necessari construir una altre establiment per allotjar a la gent que hi anava a prendre les aigües, aquest nou edifici serà conegut com Establecimiento de la Virgen de La Estrella, sembla que el varen construir amb certes ambicions, segons Escudero es podia comparar amb els millors d‘Espanya, tant per la situació com per l‘espaiositat, amb unes habitacions mol ben equipades i un saló de recreo magníficament decorat. Es tractava d‘una edificació sòlida que comptava amb una galeria de banys i una habitació de dutxa i aigües termals que presentaven una temperatura de 42ºC. L‘establiment de la Estrella era un únic edifici destinat a fonda i balneari. La galeria de banys estava situada en la planta baixa, en els dos pisos superiors estaven ubicades les habitacions, en nombre de 45 (10 de 1ª, 20 de 2º i 15 de 3ª), totes les habitacions donaven a la galeria claustral. En 1885 el propietari de la Fonda era el duc de Fernán Núñez i l‘establiment de la Virgen de La Estrella era propietat d‘Anselmo Zarzoso. 349 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 115- Establiment de la Verge de l’Estrella de la Vilavella (Font: Abad Monzó, 1920) Fig. 116- Plànol del balneari «La Estrella de Vilavella». Planta baixa. Escala 1:100 (Font: Abad Monzó, 1921) Després de la Guerra Civil espanyola, l‘afluència als balnearis va decaure i en 1948 l‘edifici de Cervellón va ser enderrocat i part dels seus element es varen utilitzar per construir l‘empresa sabatera de Segarra S.A. de la Vall d‘Uixó. 350 4. Balnearis i aigües medicinals 3. Característiques i propietats de les aigües Les aigües segons la seua temperatura eren classificades com temperades, calentes i molt calentes, i per la composició acídulo-carbòniques amb ferro. Madoz, seguint la classificació última de l‘època presenta les aigües dels brolladors de Vilavella que són: De la 2ª classe de medicinals, ordre 1ª de tíbies, gènere 1ª de salines, procedent de terrenys de transició o secundaris. Pedro María Rubio atenent al resultat analític del Dr. Menchero amb part carbònica i part ferruginosa, les classificava com acídulo-carbòniques amb ferro. En canvi més endavant, Anastasio García López atenent a l‘anàlisi del Dr. Monserrat on predominava el sulfat i el carbonat càlcic sobre els demés components les classificava entre el grup de sulfatades càlciques amb ferro, pel predomini sobre els demés components del sulfat i el carbonat càlcic, seguint les idees de l‘època segons les quals la classificació es feia tenint en compte els principis mineralitzadors predominants en relació amb les accions medicamentoses que produïen en la persona, també les presentava en la guia del banyista com aigües molt calentes, que tenien una temperatura superior a 42ºC. Per a Durand-Fardel440 era una aigua Sulfatada-magnèsica amb una temperatura de 30º a 46ºC. En el Diccionari de Littré441 de 1889 s‘informava que el balneari de Vilavella presentava una aigua sulfatada mixta amb una temperatura de 28 ºC a 47 ºC, distribuïda en diversos brolladors. Segons l‘anàlisi del Dr. Peset i el Dr. Greus les aigües eren principalment carbonatades mixtes de calci i magnesi. Finalment en 1916 segons Abad Monzó442les aigües devien classificar-se segons les anàlisis realitzades, com clorurado-sòdica, carbonatada, i sulfatada, càlcic magnèsica dèbilment litínica. Però al mateix temps Abad Monzó informava que oficialment devien classificar-se com clorurado-sòdiques, varietat sulfatades. Propietats físiques L'aigua era calenta, eixia del brollador cap amunt, com si estiguera bullint, amb bombolles, presentant en els banys i en el contenidor una temperatura de 24 ºR a qualsevol hora del dia i estació de l‘any, encara que la temperatura ambiental haguera canviat i fóra baixa perquè estigueren en la tardor o l‘hivern. A part de la temperatura, era incolora, inodora, coïa els llegums i dissolia el sabó. Altres propietats organolèptiques que presentava, eren: untosa al tacte i de bon gust. Presentava un pes específic similar al de l‘aigua destil·lada. Propietats químiques L‘anàlisi química més antiga que es coneix sobre les aigües sembla que va ser realitzada pel Reial Laboratori de Madrid en 1788 i que Lemos després de fer tota una classe magistral sobre química analítica, resumia el resultat de l‘assaig d‘aquesta manera: "En efecto por el resultado de estas operaciones le corresponde á cada libra de agua poco mas de un grano de tierra calcárea, y casi medio de sal alkali, no contando la pérdida que hubo, ni pudiendo saber quanto contienen de ayre fixo y principio flogístico, por carecer entonces de instrumento para su averiguación. 440 441 Durand-Fardel (1866) p 919. Littré (1889) Tom II, p 1.164. 442 Abad Monzó (1920) p 155. 351 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Aunque el análisis de estas aguas no sea de los mas completos, es suficiente para conocer la naturaleza de los principios que abrigan, los que segun lo expuesto son ayre fixo, vaho flogístico, tierra absorbente calcárea, y porcion de sales alkalinas, no negando contengan algo de azufre , que sin duda será volàtil, por la suma facilidad con que pierden aquel ligerísimo olor fétido, que es quien lo acredita aunque tambien puede ser efecto del vapor flogístico que contienen, pues el ácido sulfúreo volátil se encuentra pocas veces en las aguas minerales, porque pierde muy pronto su flogisto". 443 De tota manera Lemos advertia que els resultats de les anàlisis, podien estar alterats, perquè el mineral de les aigües semblava diluït com a conseqüència de l‘abundància de pluges que hi varen haver aquell any, mesclant-se l‘aigua de la pluja amb la del brollador, així s‘explicava que els malalts que varen acudir al brollador no experimentaren amb la mateixa dosi d‘aigua, la milloria que havien obtingut altres anys. De tota aquesta explicació de Lemos podem deduir que les anàlisis que va presentar no foren de confiança ni tan sols en l‘època en que es varen realitzar. En 1840 ja es donaven informacions sobre la composició de les aigües de la Font Calda, així Juan Bautista Foix y Gual en Noticia de las aguas minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o farmacologías, s‘expressava d‘aquesta manera "Parece que contienen ácido carbónico y algunos sulfatos, especialmente el de cal"444 Foix les considerava aigües acídules perquè contenien àcid carbònic. Idèntica informació sobre la composició de les aigües apareix en Manual de Materia Médica445 escrit en francès pels doctors Henri Milne-Edwards i P. Vavasseur traduït, corregit i augmentat, segons consta en el llibre, per Luis Oms Garrigolas i José Oriols Ferreras. Però malgrat aquestes anàlisis, en 1837, Jose Menchero que va ser Director de l‘establiment termal, analitzava les aigües de l‘establiment de la Vilavella, i afirmava que cada lliura d‘aigua de la Font Calda contenia: SUBSTÀNCIES FIXES Carbonat fèrric Carbonat sòdic Carbonat càlcic Clorur sòdic Clorur magnèsic Sulfat magnèsic Àcid silícic Total Grans 1,50 2,00 2,25 4,00 2,50 10,00 1,00 23,25 Aire atmosfèric: Matèria vegeto-animal: Quantitat indeterminada Quantitat indeterminada Taula 119- Anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, realitzades per José Menchero en 1837, expressades en grans per lliura d’aigua 443 444 Lemos (1788) pp 33, 34. Foix i Gual (1840) p 73. 445 El Manual de Materia Médica445 estava escrit en francès pels doctors Henri. Milne-Edwards i P. Vavasseur, i a Espanya l‘havien traduït i ampliat els doctors Luis Oms Garrigolas i José Oriols Ferreras, havia tingut molt d‘èxit de manera que en 1845 es publicava la tercera edició. En la Gaseta del 16 d‘octubre de 1841 havia sigut declarat útil per l‘ensenyament de la medicina en les Escoles d‘Espanya, servint de text en algunes Facultats de Medicina. 352 4. Balnearis i aigües medicinals Com podem veure per l‘anàlisi que aportava el Director de les aigües termals, dissentia de la informació que donava Foix, perquè encara que si que contenia carbonats no contenia sulfat càlcic. Aquestes discordances en els resultats de les anàlisis era molt freqüent en l‘època de Madoz perquè la química estava poc desenvolupada i per altra banda la majoria de les determinacions eren assajos o proves qualitatives que de vegades eren meres aproximacions per la mancança d‘aparells de precisió. Al llarg del segle es varen perfeccionar i es feren més precises les proves utilitzades en fer les anàlisis. Durand-Fardel446 en 1860 reprodueix exactament l‘anàlisi de Menchero, en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale, Menchero utilitzava com unitat de pes els grans447 per lliura d‘aigua, que eren unes mesures antigues que durant la primera meitat del segle XIX encara eren emprades i aquestes eren unes unitats de pes que no eren les estàndard a Europa, en el diccionari francès es fa la conversió de grans per lliura d‘aigua a grams per litre d‘aigua, tal i com ho reproduïm a continuació: 1 Lliura Carbonat fèrric Carbonat sòdic Carbonat càlcic Clorur sòdic Clorur magnèsic Sulfat magnèsic Àcid silícic Total Aire atmosfèric matèria vegeto-animal 1,50 Grans 2,00 2,25 4,00 2,50 10,00 1,00 23,25 Quantitat indeterminada 1 Litre 0,159 Grams 0,212 0,238 0,424 0,265 1,060 0,106 2,464 Quantitat indeterminada Taula 120- Comparació de les anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, aportades per Menchero i per Durand-Fardel La matèria vegeto-animal que posseïa l‘aigua era segons els autors de l‘època, la que proporcionava algunes de les qualitats especials que tenia com la untuositat que transmetia a la pell, deixant-la molt fina. En 1867 el Dr. José Monserrat, catedràtic de Química de la Universitat de València i Rector de la Universitat, va fer una nova anàlisi de l‘aigua de la Font Calda, Montserrat introduïa en l‘anàlisi el Sulfat càlcic i el Sulfat sòdic, en la resta de mineralitzadors coincidia. Es tracta de la mateixa anàlisi que presenta Anastasio García López en Hidrología Médica de 1875.448 Aquesta anàlisi donava per cada litre d‘aigua: 446 447 Durand-Fardel (1860) p 919. Gra:Antiga mesura de pes = 1/24 part de l‘escrúpol. Altres variacions 1 gra = 1/4 quirat = 0,05 g i també s‘usa per a matèries i pedres precioses = 0,049923 g i 0,051375 g respectivament, informació extreta de Físicanet. "Diccionario manual de pesas y medidas". Manuel Avila. 1975.1 quirat = 4 grans. El quirat = 205,4 mg. 448 García López (1875) tom II, pp 189, 190. 353 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz SUBSTÀNCIES VOLÀTILS Nitrogen Oxigen Àcid carbònic SALS ASSECADES Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Sulfat sòdic Clorur magnèsic Clorur sòdic Carbonat càlcic Carbonat ferrós Carbonat sòdic Sílice Matèria orgànica Cent. Cúb. 15,6 5,2 14,6 Grams 0,342 0,248 0,182 0,014 0,140 0,186 0,010 0,035 0,009 Indicis Taula 121- Anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, realitzades per José Monserrat en 1867, expressades en grams per litre d’aigua Més endavant, Domingo Greus Martínez, Director del laboratori químic municipal i Vicente Peset Cervera, Catedràtic de la Facultat de Medicina feren una altra anàlisi de les aigües de la Font Calda, on presenten altres divergències, l‘analítica estava realitzada en condicions normals de temperatura, pressió i humitat. Les diferències que es troben són que en la nova anàlisi realitzada el sulfat és càlcic i no magnèsic, tal i com es deia en les anteriors anàlisis que servien per a classificar-les en sulfatades magnèsiques, perquè el magnesi no està en forma de sulfat sinó de carbonat, i el calci està en forma de sulfat i també de carbonat. S‘introdueix el clorur amònic i el silicat potàssic i sòdic, també s‘observen traces de fosfat alumínic. Però sobretot en aquestes anàlisis destaca l‘existència important de carbonats. SUBSTÀNCIES VOLÀTILS Nitrogen Oxigen Àcid carbònic Total Cent. Cúbics 15,5 2,2 16,1 33,8 Grams 0,00314 0,01947 0,03184 0,05445 354 4. Balnearis i aigües medicinals SALS ASSECADES Sulfat càlcic Clorur amònic Clorur sòdic Carbonat càlcic Carbonat ferrós Carbonat sòdic Carbonat magnèsic Silicat sòdic Silicat potàssic Matèria orgànica Fosfat alumínic Total Grams 0,01930 0,00371 0,08151 0,12851 0,01230 0,00590 0‘10749 0,01603 0,00377 0,01890 Traces 0,39742 Taula 122- Anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, realitzades per Peset Cervera i Greus Martínez, expressades en grams per litre d’aigua Propietats medicinals Les propietats medicinals de l‘aigua que se li atribuïen eren molt diverses; de vegades en uns casos era emètica o sudorífica i en altres era purgant o diürètica, per tant estava considerada la seua indicació en aquelles malalties que milloraven amb aquests remeis o que l‘experiència demostrava que era la manera per eliminar la causa productora de la malaltia. Lemos descrivia les virtuts i efectes generals de les aigües de la Vilavella en la secció III de la seua obra, en aquest apartat ens relata una llarga llista de casos clínics, on les malalties seran curades o millorades per la beguda de l‘aigua o l‘ús dels banys, donant constància dels efectes benèfics de l‘aigua i que l‘experiència confirmava en una llarga sèrie d‘observacions. Així les aigües eren segons Lemos: "Son diuréticas, sudoríficas, aperitivas, cephálicas, nervinas, emenagogas, anticólicas y antihipocondríacas; que vigorizan el apetito, corroboran el estómago, ayudan a la digestión, que limpian la piel de toda inmundicia, curan los herpes, humor salado, sarna tiña y toda exûlceracion cutánea; que resuelven las hinchazones, facilitan el juego á las articulaciones, laxândo sus tendones y partes membranosas, disolviendo al mismo tiempo el humor sinovial concretado. A los más mueven el vientre, a muchos el sudor y a todos la orina, pero sin daño ni incomodidad sensible con tal que se usen en la debida forma y dosis conveniente".449 Per tant, després d‘una llarga descripció de casos clínics que milloraven ostensiblement amb l‘ús de l‘aigua, i d‘acord amb aquesta experiència de l‘ús de les aigües en els malalts, Lemos resumia les virtuts medicinals que tenien les aigües termals de la Vilavella en 1788, quan es prenien de forma beguda: 449 Lemos (1788) p 35. 355 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "diluentes, atemperantes y dulcificantes de la sangre, estomacales, aperitivas, emenagogas, histéricas, sudoríficas, diuréticas, lipthontríticas, cephálicas, anhipocondríacas, nervinas, anticólicas, pectorales, resolutivas y algo cathárticas…estas son las prerrogativas que tienen nuestras aguas en superlativo grado, y aun otras mas notables que para mí son; la seguridad, energía suavidad y universalidad en sus efectos ".450 En el cas que les aigües es preneren en forma de bany, ja des d‘antic es deia, el que Lemos ratificava sobre aquesta utilització de les aigües, de tal manera que resultaven beneficioses per : "Es muy bueno el temple que tiene nuestra agua para quando se usa en baño con el fin de remediar la hipocondría, melancolía, manía, afeccion histérica y demas enfermedades que proceden de vapor, ó cuya causa es la contraccion espasmódica de los nervios".451 El llistat de virtuts medicinals que Madoz presentava més endavant en 1848 no varia molt, depenia si l‘aigua era beguda o presa en forma de bany. Ho podem resumir d‘aquesta manera, utilitzant el lèxic de l‘època: Beguda  Digestives: Malalties estomacals, del canal intestinal, falta de gana, males digestions, flats, rodaments de cap, acidesa, vòmits, còlics biliosos, diarrees i disenteries, desordres de la mucosa gastrointestinal, obstruccions del fetge, melsa i mesenteri. Icterícia i hipocondria que és una malaltia caracteritzada per desordres digestius. Cardíaques: Cardiàlgies caracteritzades per dolors precordials indicatius d‘alteració cardíaca. Renals: Còlics nefrítics i mals del sistema renal. Vicis calculosos. Supressions i retencions d'orina. Circulatori: Fluxos hemorroïdals, procedents de les inflamacions de les venes hemorroïdals. Falta de circulació de la vena porta. Infeccioses: afeccions verminoses. Mals de generació: Desordres de la menstruació, leucorrea, blennorrea, clorosi u opilació. Mal histèric i malalties que impedeixen la maternitat.      Bany L‘aigua de bany era emètica o suosa, porgant i diürètica. Amb aquestes propietats, els banys tenien efectes beneficiosos en les següents malalties:      Dermatològiques: Per a vicis escrofulosos i herpètics. Reumàtiques: Paràlisi, reumes artrítics i musculars. Mals de generació: Impotència o debilitat viril, blennorrees, leucorrees i mal histèric. Digestives: Diarrees i disenteries. Renals: Supressions i retencions d‘orina. 450 451 Ibídem, pp 55, 56. Ibídem, pp 84, 85. 356 4. Balnearis i aigües medicinals Al llarg del segle XIX, les aigües de la Vilavella es varen consolidar com bones per a malalties reumàtiques, fins al punt que la major concurrència a l‘establiment era principalment d‘aquest tipus de malalts. El Director mèdic Inocente Escudero en 1878 resumia d‘aquesta manera les propietats de les aigües de la Vilavella: "En resumen las aguas minerales termo-sulfatadas cálcicas de Villavieja son especiales para el tratamiento del reumatismo, gota y parálisis y muy útiles para combatir las consecuencias del traumatismo, las afecciones escrofulosas, las funciones de las vías digestivas, las vaginales y uterinas y por último las neurálgicas y otras enfermedades nerviosas".452 En 1885 Inocente Escudero en l‘última temporada que va treballar com metge Director de l‘establiment termal de la Vilavella, afermava categòricament les virtuts de les aigües de la Font Calda, tenint en compte, la llarga experiència que havia obtingut al llarg de la seua carrera professional relacionada amb les aigües mineromedicinals: "Creo que pocos manantiales podrán presentar una estadística que los de Villavieja en las afecciones reumáticas y por esto se comprende que en muchas leguas a la redonda no se hable de estas aguas sino para considerarlas como un prodigio en todas las formas del reumatismo y que se vaya a ellas buscando el principal y casi único remedio para su curación o alivio ¿cómo se explican estos buenos resultados? No lo sé, y he repetido muchas veces estas frase, no lo sé de una manera satisfactoria, porque la composición mineral de las aguas no satisface para establecer esta especializacion tan marcada, siendo por lo tanto necesario el buscarla en las condiciones de su calórico, en el modo de estar electrizadas y en la forma de emplear los diversos procederes balneoterápicos. En cuanto por la parte de Valencia, Castellón y Teruel cae una persona atacada de reumatismo y se sostiene con alguna insistencia, ya le dicen los Médicos «no se curará V. hasta que no marche a Villavieja» tal es el buen concepto de que gozan estos veneros de salud no sólo para los estraños de la medicina sino también para los mismos médicos".453 Fig. 117- Claustre de les columnes de l’establiment de l’Estrella a la Vilavella Inocente Escudero durant els nou anys de permanència en la direcció del balneari de Vilavella va fer un estudi crític de les virtuts medicinals de les aigües de la Font Calda, sobre la creença que hi havia des dels segles anteriors y la observació clínica que ell havia observat durant els anys de praxi mèdica en els centres termals, de tal manera és així que en la memòria de 1880 contraposava la seua experiència amb les virtuts medicinals que en 1788 enumerava Lemos en la seua obra. Així respecte de les aigües del balneari de la Font Calda, Escudero, metge Director des de molts any enrere, 452 453 Escudero (1878) p 40. Escudero (1885) pp 22, 23. 357 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz d‘acord amb l‘experiència que tenia sobre els tractaments termals i les virtuts medicinals de les aigües mineromedicinals en general i de les aigües de la Vilavella en particular, estava d‘acord amb Lemos en alguns punts, com eren, respecte l‘aparell digestiu, els efectes beneficiosos de les aigües en les digestions pesades i en les dispèpsies habituals, en canvi Escudero afirmava que no havia observat els efectes purgants que li atribuïa Lemos sobre les obstruccions de les primeres vies. Pel que fa a les malalties de l‘aparell femení, Escudero corroborava el efecte tan beneficiós que les aigües tenien en dos trastorns menstruals de les dones que eren les amenorrees i les dismenorrees, així com en les leucorrees simples, però no podia confirmar l‘efecte de les aigües sobre l‘esterilitat perquè no havia tingut cap cas d‘aquest tipus i per tant no havia pogut estudiar-lo, aquesta és la mateixa asseveració que feia respecte de l‘histerisme, malaltia que Lemos assegurava que millorava amb l‘ús de les aigües. Respecte l‘aparell renal, concretament sobre l‘efecte diürètic i afavoridor de l‘expulsió dels càlculs renals i vesicals que en el segle XVIII Lemos atribuïa a les aigües, en aquest cas Escudero considerava que les aigües eren altament beneficioses, perquè efectivament exercien un efecte diürètic, Escudero estava completament d‘acord amb Lemos, sobretot corroborat per la bona evolució de casos pràctics que havia tingut en el balneari. Tampoc dissentia dels bons resultats que s‘observaven en la milloria de les hemiplegies per causa central que Lemos lloava en 1788. Però no confirmava l‘efecte benèfic que afirmava Lemos sobre l‘icterícia, les cefalàlgies per sang empobrida, en els dolors còlics i sobretot l‘efecte que les aigües tenien en els infarts pulmonars, en aquesta última malaltia, Escudero considerava que més bé empitjoraven per l‘efecte excitant que produïen, i en aquest cas els malalts no podien rebre el tractament termal, és a dir estaven contraindicades. Pel que fa a les malalties oftalmològiques i dermatològiques, encara que no estava totalment en desacord, qüestionava en part els efectes tan altament benèfics que Lemos afirmava categòricament sobre els efectes cutanis i les fluxions d‘ulls, tal i com donen testimoni les paraules de Lemos: "Sin embargo de todo lo dicho hay aun otras enfermedades en donde brillan y se hacen mas manifiestas las virtudes y poderío de estas aguas, son estas: los afectos cutáneos de qualquiera clase que sean, pues no ha habido enfermo de estas especies de males que no sea panegirista de las aguas por los efectos tan saludables que halló en ellas, no contándose uno que haya vuelto desconsolado de los muchos miles que han acudido de todas partes a tomarlas. Quarenta y ocho años hace que exerce de Rector en dicha Villa el Dr. D. Pedro Espuig, y me ha asegurado baxo palabra de Sacerdote, que hasta hoy no ha visto uno que dexe de ser curado de enfermedad en la piel, si ha usado las aguas metódicamente. A su eficacia ceden inmediatamente ó logran un grande alivio todas las especies de herpes, la tiña, humor salado, exulceraciones de la piel, y toda acrimonia que se apodera de las glándulas cutáneas, á menos de que estas enfermedades no estén sostenidas por alguno de los vicios peregrinos".454 Escudero s‘estranyava en gran manera sobre les asseveracions de Lemos respecte de les virtuts medicinals tan poderoses en les dermatosis, sobretot perquè les aigües de la Font Calda no eren sulfurades, sinó sulfatades i en aquest cas el mineralitzador no tenia una actuació tan beneficiosa sobre la pell, les paraules de Escudero són esclaridores: "Se necesita mucho para poder asegurar que unas aguas no sulfuradas, sino sulfatadas desarrollen sobre las enfermedades de la piel tal acción curativa que no se haya desmentido por ningún enfermo en el trascurso de 48 años. No se concibe afirmación tan categórica, y ya quisieran los manantiales exclusivamente sulfurados poseer 454 Lemos (1788) p 50. 358 4. Balnearis i aigües medicinals propiedades, no para la curación de todas las dolencias cutáneas, sino para la mitad y aun menos con cuyos resultados podían estar satisfechos, y con certeza se verían visitados por innumerables bañistas atacados de todas las morbosidades dermatósicas. Hay que notar que desde 1788 acá ha decaído casi por completo la toma de las aguas de la Fuente Calda para las afecciones de la piel, en la actualidad vienen a ellas pocos de estos enfermos; 27 he tenido este año, y á la verdad que no estoy descontento de sus resultados; las aguas sulfatadas recomendables son también para los trastornos humorales, que se reflejan en la cubierta cutánea, pero no para tanto como aseverar que es un específico infalible, curándose todos los enfermos sin excluir uno, como dice el Rector Espuig por boca del Sr de Lemos".455 Finalment Lemos aconsellava les aigües per als dolors de tipus reumàtic i gotós, i en general en la falta de moviments articulars i alteracions lligamentoses, com a conseqüència de reumes, asseveració en la que Escudero estava totalment d‘acord, expressant-se d‘aquesta manera: "Aquí está hoy dia fijada la especializacion de estas aguas minerales , y en prueba de ello baste decir que de los 1700 y pico de bañistas, que han acudido este verano a Villavieja, las dos terceras partes pertenecen á enfermos reumáticos y gotosos, en cuyas enfermedades estriba actualmente y con justicia la reputacion, cada año creciente, de que gozanlos veneros salutíferos de Villavieja."456 4. El funcionament del balneari i l’ús medicinal de les aigües Posologia La posologia depenia si era per a prendre beguda o per a banyar-se, hi havent en cada cas una pauta estipulada.  Aigua beguda. Durant un mes calia prendre entre 2 i 6 gots al dia i a continuació s‘havien de fer uns passeigs continuats, es començava el primer dia, prenent dos gots d‘aigua pel matí en dejú i dos per la vesprada després d‘haver fet la digestió, augmentant cada dia un got d‘aigua fins a 6 o més gots, sense oblidar que després de la pressa del got d‘aigua calia fer un xicotet passeig. La quantitat d‘aigua que es prenia depenia del tipus de malalt, és a dir l‘edat, la susceptibilitat que presentava, el temperament, el gènere de vida que duia, la constitució que tenia, i sobretot les dolences que presentaven, evidentment tot supervisat pel metge del balneari. Després del mes l‘aigua beguda no tenia cap efecte perquè segons els metges, el malalt s‘acostumava a l‘aigua. Banys. Lemos descriu les diverses maneres que hi havia de prendre el bany a Vilavella, així l‘aigua de bany, es podia prendre de tres formes: De cos sencer. Mig bany, fins a la cintura. Semicupi. De peus. Pediluvi. Aquestes eren les formes habituals de prendre el bany. Madoz en 1848 informava sobre la forma i el temps que havien de durar els banys, així els banys d‘aigua havien de tindre una duració que era distinta segons es 455 456  Escudero (1880) pp 31, 32. Escudero (1880) p 33. 359 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz tractava d‘adults o de xiquets. En el cas d‘adults la durada del bany era des de la mig hora fins als 45 minuts en cada bany. En el cas dels xiquets la durada era de 8 a 10 minuts. Si es tractava de persones que eren molt susceptibles o que presentaven molta irritabilitat com era el cas dels hipocondríacs o les histèriques, només calia fer un bany molt curt i en algunes ocasions simplement una immersió. La quantitat de banys oscil·lava entre 9 i 18 banys, en aquest últim cas si la quantitat de banys era molt gran, calia fer un descans de 3 o 4 dies cap a la meitat de la presa dels banys. Si es volia aconseguir un efecte local també hi havia la possibilitat de la cura mitjançant els dolls d‘aigua, 2 o 3 vegades al dia durant 10 o 12 minuts cada vegada. Contraindicacions L‘ús inadequat de les aigües de vegades provocaven efectes secundaris no desitjables, sobretot si hi havia un consum excessiu, en altres ocasions hi havia malalties en que estaven totalment contraindicades pels efectes nocius que provocaven. Les aigües minerals devien seguir quatre regles fonamentals: la quantitat, la qualitat, l‘ocasió i el mode d‘ús. Totes aquestes regles eren tingudes en compte, i les diverses situacions ja es barallaven i eren conegudes en 1788, així Lemos escriu una secció prou extensa sobre els accidents que solien observar-se durant l‘ús de les aigües minerals d‘aquesta manera no es podien prendre begudes en tota una sèrie d‘afeccions que depenien de l‘individu i de la naturalesa de la malaltia així com dels símptomes que tenien. "Los accidentes que suelen sobrevenir durante el uso de las aguas minerales son varios...Los que la experiencia tiene acreditados que son propios de estas aguas ó que sobrevienen con mas freqüencia son; el no actuar los enfermos el agua, padecer ardor é irritacion en la orina, sobrevenir diarrea con dolores de vientre, sequedad de boca, y padecer astriccion de vientre".457 A més a més d‘aquelles situacions, on hi havia efectes secundaris produïts pel mal consum de les aigües, estaven totes les malalties que l‘experiència havia demostrat que no es podien prendre, i que des de feia molts anys enrere es coneixien. Lemos és molt prudent en la utilització terapèutica d‘aquestes aigües, i prou convincent en les situacions on l‘aigua beguda està contraindicada: "Son declarado homicida de los hidrópicos de qualquiera especie que sea el derramamiento, y de qualquiera causa que provenga...Son nocivas á los que hace poco tiempo que han arrojado sangre por la boca; á los que acostumbran a echarla por las narices; á los que están con actual sangre de espaldas; á las mujeres que son castigadas de sangre de lluvia…Tambien son contrarias á los que son amenazados de supuración en qualesquiera de las partes internas; á todos aquellos que la tienen á los embarazos del cerebro por una sangre enrarecida; á los que padecen de cáncro, vulgo zaratán, en qualquiera parte del cuerpo, esté ó no ulcerado; á los que tienen cursos sanguinolentos, acompañados de dolor é irritación de vientre; á los que padecen vómitos por exâltacion de la bilis y cólicos por el derrame de este humor exâltado; y a todos en quienes reyne la disolución en sus humores".458 Les contraindicacions pels banys eren les mateixes que per a la beguda de l‘aigua, a més a més calia afegir els malalts del cor que tampoc podien prendre l‘aigua 457 458 Lemos (1788) p 57. Ibídem pp 67, 68. 360 4. Balnearis i aigües medicinals en forma de banys, en el cas de les parteres havien d‘acomplir la quarantena i no eren convenients en les dones durant el període de la menstruació. En el cas de vertigen només podien fer pediluvi o de vegades també mig bany. Tampoc es podien usar en les afeccions que anaven acompanyades de febre, en els fluxos utero-sanguinis i per les vesprades en les malalties histèriques, hipocondríaques i digestions lentes. Per altra banda els banys estaven contraindicats en malalties en les quals es presentaven febre continua, susceptibilitat i temperament flemàtic. Temporada Lemos aconsellava l‘estiu millor que la primavera que era quan començava la temporada, probablement perquè en aquesta estació no estaven els seus principis tan diluïts. Francisco de Paula Mellado459en La guía del viajero en España, anomenava els principals establiments de banys i aigües minerals que hi havia a Espanya, respecte de la província de Castelló informava sobre els banys de la Vilavella, i ens deia que l‘any 1849 era el Director de l‘establiment Julián Álvarez Caballero. Segons Mellado es podia anar a prendre les aigües en dues temporades, la 1ª temporada començava el 15 de maig i acabava el 30 de juny, i la 2ª temporada anava des del 15 d‘agost al 30 de setembre. Madoz no informa de la temporada balneària, en canvi Pedro María Rubio si que ho fa, de tal manera que afirmava que la 1ª temporada era del 15 de maig fins a la fi de juny i la 2ª temporada transcorria des del 15 d‘agost al 10 d‘octubre. Com veiem hi havia certa discordança en les dates d‘obertura de l‘establiment. Front a aquestes dates que donen Francisco de Paula Mellado per una banda i Rubio per altra, en l‘obra de Pérez de la Flor i Manuel González de Jonte de 1853, el Novísimo manual de Hidrología Médica Española s‘informa que: "las temporadas de usar las aguas de Villavieja, aunque no son más que de mes y medio cada una, como el director de los baños está todo el verano en el pueblo no dejan de concurrir bañistas, y de consiguiente dura la temporada desde mediados de mayo hasta los últimos de septiembre".460 Fig. 118- Pati del claustre de l’establiment de l’Estrella a la Vilavella 459 460 Encara que en un principi diuen en una part del manual d‘Hidrologia que la temporada 2ª acabava en el mes de setembre, més endavant en la mateixa obra quan parlen més concretament del brollador de la Vilavella, coincideixen exactament amb la informació que dóna Pedro María Rubio, tant en la durada de la primera temporada com en la de la segona temporada. En 1859 en l‘Anuari expliciten les dues temporades que havia donat Rubio: 1ª temporada des del 15 de maig fins al 30 de juny/ 2ª temporada des del 15 d‘agost fins al 10 d‘octubre. Mellado, Francisco de Paula (1849) pp 59, 60, 63. Pérez de la Flor J. , González de Jonte M. (1853) p 249. 361 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Però en el volum 10 de l‘IMV p 296, es donava un altre calendari d‘obertura dels banys, de manera que la 1ª temporada acabava abans del 30 de juny, només aplegava al 15 de juny, coincidint la resta de dates. En 1889 el diccionari mèdic de Littré461 donava com a temporades d‘assistència al balneari, la primera del 15 de maig a 15 de juny, i la segona del 15 d‘agost a 10 d‘octubre. Finalment totes aquestes divergències en la durada de les dues temporades va quedar dissipada amb la R.O. de 20 d‘abril de 1892, mitjançant la qual es concedia al balneari el dret de l‘ús de les aigües durant tot l‘any, de tal manera que després de la temporada oficial, durant els mesos que hi no estava el Director en propietat, s‘encarregava de la direcció i assistència als malalts un facultatiu experimentat i nomenat pel metge Director en propietat del Balneari. Concurrència als banys El poble de la Vilavella a meitat del segle XIX tenia unes 400 cases, i segons Madoz així com també els diversos tractats d‘Hidrologia que descrivien els balnearis més importants que hi havia a Espanya, era una població on hi havia moltes diversions i bona societat, que junt amb la benignitat del clima i per suposat les virtuts medicinals de les seues aigües, motivaven un alta concurrència a l‘establiment. Any 1847 1848 1849 1850 1851 1859 1860 1868 1872 Banyistes 443 353 715 913462 755 1403 759 846 1209 Any 1877 1880 1882 1885 1910 1911 1912 1913 1914 Banyistes 1718 1711 1353 695 956 737 1131 963 1040 Taula 123- Concurrència als banys de la Vilavella Per altra banda, un factor important en el desenvolupament i la concurrència del balneari era la manera que hi havia per aplegar a l‘establiment, els camins que comunicaven Vilavella amb Nules i amb Vila-real estaven en molt bon estat, quedant molt ben comunicat amb València per la carretera Reial que passava per aquestes dues poblacions, en canvi la comunicació amb la Vall i altres pobles era molt dolenta. Així es podia aplegar a l‘establiment per un camí de carruatges. La manera d‘arribar al balneari cap a la meitat del segle XIX era molt variada, es podia anar usant mitjans de transport còmodes i barats, així des de València es podia anar diàriament perquè hi havia dues galeres que comunicaven el balneari amb les poblacions del sud. Per altra 461 462 Diccionari de Littré (1889) Tom II, p 1.164. Del 913 banyistes de la temporada, 158 eren per esbargiment. 362 4. Balnearis i aigües medicinals banda, des de Catalunya passava la diligència comunicant l‘establiment en les poblacions del Nord i al mateix temps també es podien utilitzar les diverses tartanes que estaven destinades per a serveis públics des de diverses poblacions. Amb totes estes circumstàncies favorables junt la fama curativa de les aigües mineromedicinals, la concurrència al balneari de la Vilavella va anar en augment al llarg del segle XIX. Les dades de concurrència provenen, fins a 1850 del Tractat de Pedro María Rubio, la resta son recollides de les memòries dels metges que estaven duent la direcció de l‘establiment excepte la de 1882 que procedeix de l‘Anuari. Cal recalcar la temporada de 1885, que va ser de poca concurrència, tant sols de 695, perquè aquell any hi hagué una epidèmia important de còlera que va començar entre el 4 i 5 de juny, i va continuar al llarg de tot l‘estiu, ocorrent en el poble de Vilavella només un centenar de morts, l‘epidèmia es va resoldre gràcies a la bona praxi i diligència del metge titular del poble D. José Lodroño, malgrat aquesta situació, segons Escudero encara hi varen anar 559 reumàtics, 25 gotosos i 4 litiàsics que junt amb 107 d‘altres malalties sumaren la quantitat de 695, és a dir la tercera part de gent que normalment acudia a l‘establiment, en una situació normal sense cap epidèmia. 5. Activitat econòmica Cap a la meitat del segle XIX la Vilavella era una població d‘uns 450 veïns/1.400 ànimes, que es dedicaven la gran majoria a treballs relacionats amb les aigües termals, moltes de les cases que hi havia estaven adequades per a hostalatge de la gent que anava a prendre les aigües, solien cobrar de 4 a 10 rs per l‘allotjament d‘una família i segons el nombre d‘habitacions que en cada cas necessitaren. Encara que no hi havia hospital, la caritat dels veïns suplia el treball assistencial de l‘hospital. Les aigües de la Font Calda pertanyien a la vil·la, després d‘haver tingut diversos litigis per la propietat amb la casa del marqués de Nules. Però malgrat això, encara que l‘aigua era propietat del poble, en 1850, les piques que hi havia als peus del brollador, dues eren propietat del Comte de Cervellón, altres tres pertanyien a l‘església Fig. 119- Pati i claustre de l’hotel Cervelló a la Vilavella parroquial i hi havia una 363 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz que era propietat d‘un particular, totes les piques es llogaven juntes i produïen per any 5.000 rs. No obstant això, els veïns de la Vilavella podien banyar-se gratis en les bassetes del balneari, si duien una autorització escrita pel Director mèdic de l‘establiment. Segons Pedro María Rubio463el numerari corresponent a l‘any 1849 del balneari de la Vilavella de Nules, tenint en compte la concurrència de 715 persones malaltes que hi varen anar aquell any, aplicant els càlculs adients que ell fa segons aquesta concurrència, aplegava a la conclusió que la despesa que feien cadascú dels malalts en els banys en 1849 era de 114.400 rs. Si volem saber la quantitat total a aquesta quantitat cal afegir el que gastaven les persones que van al balneari per esbargiment o habitualment per costum, Pedro María Rubio considerava que gastaven una quantitat similar a la que feien els malalts, és a dir uns 200 rs per persona, a més a més, també calia afegir la despesa dels criats que es calculava en 1 pesseta diària (4 rs). Pedro María Rubio, calculava el numerari de 1850, que per tots els conceptes gastaven els banyistes i per tant els diners que es deixaven en el balneari, Rubio donava una xifra d‘uns 368.100 rs. Les aigües de Vilavella ja en el segle XIX gaudien de fama, en 1888 varen aconseguir la medalla de plata en l‘Exposició Universal celebrada a Barcelona, més endavant en 1909 varen aconseguir la medalla d‘or en l‘Exposició Regional de València. S‘exportaven en gran quantitat, sobretot a València capital, on eren dutes mitjançant els ordinaris de transport. Preus En aquest establiment, hi havia diversos preus, en 1848 Madoz informava sobre els preus que hi havia en els banys, de manera que es cobrava pel tipus de servei que s‘agafava. Així els preus oscil·laven de 2 a 4 rs, la tarifa més cara era quan el malalt elegia pica i hora per la qual pagava 4 rs per persona i bany, però si només elegia hora, aleshores el bany costava 3 rs, finalment si no elegia hora ni pica, sinó que es banyava en l‘aigua antiga, aleshores el preu era de 2 rs. En 1869 Anastasio García López en la Guia del Banyista informava que hi havia diversos establiments, on normalment anava inclòs el preu dels banys en l‘albergatge, així en la casa de D. Manuel Santamaría que era una casa-fonda, l‘hostalatge amb pensió completa i banys costava de 20 a 24 rs diaris. Vicente Boix en 1868 informava que a Nules, poble que estava prop de la Vilavella ( aproximadament 1/4 de llegua) es llogaven habitacions que costaven de 4 a 10 rs diaris, sense incloure la manutenció. 6. Directors mèdics del balneari464 El balneari de la Vilavella va passar a ser de planta en l‘oposició de 1829, convocat en la Gaseta l‘1 de gener de 1829,465va aprovar l‘oposició Cristóbal Rodríguez Solano. En 1822 Francisco David, metge titular de Benicarló va escriure una memòria 463 Pedro María Rubio (1853) pp 632, 633. El numerari el calcula sobre la base de la concurrència total de persones que van al balneari, li resta la quinta part que considera que són aproximadament els malalts pobres que hi van i no paguen, i el resultat de la resta ho multiplica per 200 rs, que són els diners que per terme mitjà es gasten els banyistes, el producte representa la despesa que fan els malalts en el balneari. 464 Martínez Reguera (1897) parte 2ª, tomo 2º, p 883. 465 En aquesta oposició va traure la plaça de metge director del balneari d‘Arxena, Pedro María Rubio Martin, i el Dr. González Crespo. 364 4. Balnearis i aigües medicinals sobre les aigües termals de la Vilavella, que segons informa Martínez Reguera li varen donar un premi la Societat d‘Amics del País. Ángel Sanz Muñoz Vicente Forner (interí) Cristóbal Rodríguez Solano José Menchero Arias Vicente Huesa (interí) Julián Álvarez Caballero José Mª Barraca (permuta) Enrique A. Sanchís Fabra (interí) José Genovés Tío (permuta) Juan Inocente Escudero González Enrique Antonio Sanchís Fabra (permuta) Clodomiro Andrés Miguel Benito Avilés Mariano Fernández Ramón Llord Gamboa Eduardo Bravo Ángel Nieto Méndez 1. 1914 a 1916 1919 a 1923 1818 a 1826 1828 1829 a 1836 1837 a 1848 1848 2ª temporada 1849 a 1850 1851 a 1876 1868 1877 va morir 1877 a 1885 1886 a 1901 1905 Taula 124- Directors mèdics del balneari de la Vilavella Ángel Sanz i Muñoz. Natural d‘Almarza, va nàixer l‘any 1780. Revalidà els estudis de Medicina a València en 1809. Després d‘haver aconseguit la plaça de Fitero en l‘oposició de 1817, al no ser ben acceptat pel propietari de l‘establiment466 va ser traslladat l‘any següent al balneari de la Vilavella, aquesta plaça no havia eixit en aquestes oposicions encara que un dels opositors, Francisco García Malo de Molina, ho havia demanat.467Ángel Sanz va ser Director del balneari de la Vilavella des del 1818 fins a l‘11 d‘abril de 1826, data que va passar a Sacedón on va morir el 16 de maig de 1837. Cristóbal Rodríguez i Solano. Va nàixer a Guadalupe (Cáceres) en 1800.Va estudiar la carrera de Medicina en la Universitat de Salamanca, llicenciant-se 2. 466 467 Ángel Sanz es va trobar en un problema legal a Navarra, perquè en aquest regne segons la llei de las Cortes de Estella (1724) els metges que exercien la medicina havien de ser examinats pel Col·legi de Sant Cosme i Sant Damià, de maneraque no li deixaven exercir per ser titulat per València, així va elevar un recurs al Rei (15 novembre de 1817) però no va obtindre resposta en canvi el Virrei va al·legar que la petició era contra la legalitat i que amb anterioritat el seu lloc ja estava cobert. Francisco García Malo de Molina, un poc abans de començar l‘oposició, l‘1 d‘abril, va escriure una instància demanant que s‘agregara l‘establiment de la Vilavella per les condicions i la concurrència que presentava i en el cas que fóra agregada optaria en primer lloc a aquest establiment, com no se li va fer cas, la plaça no va ser adjudicada en esta oposició, García Malo va obtindre la plaça de Graena, que era la que després de Busot havia demanat. 365 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz en 1827 i llegint el doctorat el mateix any a Madrid. Va aconseguir la plaça de l‘establiment de la Vilavella per R.O. del 4 d‘octubre de 1829, encara que no havia posat com preferència l‘establiment de la Vilavella, perquè volia la plaça d‘Alanje, no obstant això, la seua dissertació en l‘oposició de 1929, al cos de Metge Director d‘establiments termal, va ser sobre les aigües d‘aquest establiment, com a resultat de la prova, va aconseguir el primer lloc per a la Vilavella amb 51 punts, front a Nicolás Sánchez de las Matas que va quedar segon, per a la plaça de la Vilavella amb 49 punts, empatat amb punts amb Francisco José Rubiales que va aconseguir el tercer lloc. Aquesta plaça no era de la seua preferència, així pel temps la va permutar per la de Montemayor, però la permuta va ser anul·lada per Martínez Serrano en contra de la voluntat de Rodríguez Solano que va demanar la validesa de la permuta el 24 d‘abril de 1836, la qual cosa, se li va denegar el 7 de maig del mateix any, aquest any, Rodríguez Solano no es va presentar en l‘establiment termal, i l‘incident va ocasionar que el 3 de desembre fóra separat del càrrec de Director de la Vilavella per abandonament de la plaça, posteriorment en 1839 va ser restablert com Director d‘establiments termals però va passar a dur la Direcció de Carballino i Partovia. 3. José Menchero. Nascut a Madrid en 1786, va estudiar medicina a València. Pertanyia al cos de Directors Mèdics des de l‘oposició de 1817 on va aconseguir la plaça de Solán de Cabras, el 1828 va passar a El Molar. Destituït Rodríguez Solano de la plaça de la Vilavella, aquesta va eixir en les oposicions de 1838, de tal manera que per R.O. de l‘11 de novembre de 1837 José Menchero, va passar a dur la Direcció del balneari de la Vilavella fins a la seua mort que va ocórrer el 25 de juliol de 1848. Després d‘analitzar les aigües de diversos brolladors, com El Molar i la Sima, va analitzar les aigües de Bellús468 en 1838 i les de la Vilavella en 1840. Vicente Huesa. Va ser nomenat metge interí de l‘establiment de la Vilavella durant la 2ª temporada de 1848, al morir José Menchero al final de la 1ª temporada d‘aquest any. Julián Álvarez i Caballero. Nascut a Córdoba en 1814, va ser nomenat metge Director amb propietat dels banys de Cestona el 28 de Juny de 1847, però va ser traslladat per un altra ordre del 28 de desembre de 1848 al balneari de la Vilavella, on va estar fins al 31 de maig de 1851, que es va traslladar als banys de Frailes i la Ribera per la permuta que va fer amb Jose Mª Barraca. Va morir a Málaga el 9 d‘octubre de 1852. José María Barraca. Va nàixer i estudià a Sevilla. Fou nomenat Director mèdic interí dels Banys de Frailes i la Ribera en 1841. Passà a ser del cos de Director cinc anys mes tard. Va aplegar a la Vilavella el 31 de maig de 1851 per la permuta que va fer amb Álvarez Caballero, de la direcció del balneari de la Vilavella va ser destituït per la Junta revolucionaria de Castelló en Octubre de 1868, i refet pel Govern a principis de 1869. Després d‘analitzar les aigües de 4. 5. 6. 468 Els treballs que va realitzar sobre l‘anàlisi de les aigües del brollador de Bellús els va publicar en el Diario de la Verdad, de Valencia (1838-39), aquests treballs varen ser enviats a la Reial Junta Superior Governamental el 6 d‘octubre de 1838. 366 4. Balnearis i aigües medicinals Frailes en 1842 i la Ribera en 1847, va analitzar les aigües de la Font Calda en 1869, quan va estar a la Vilavella, segons consta en les seues memòries. Residia a Guadalajara fora temporada. Moria a Sevilla el 10 de desembre de 1876. 7. José Genovés i Tío. Nascut en la Vil·la de Torres (Madrid) en 1824. Estudià la carrera de llicenciat en medicina i cirurgia en la Facultat de Medicina de València. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica, va ser nomenat metge interí de l‘establiment de Benimarfull el 6 d‘abril de 1875. L‘any següent, va obtindre la plaça de metge Director dels banys de Fitero Nuevo per R.O. del 6 de juny de 1876, plaça que va permutar per la de Vilavella de Nules el 23 d‘octubre de 1877, lloc que no aplegà a dirigir perquè es va morir el 30 d‘agost de 1878 a Almansa. Juan Inocente Escudero i González. Natural de Cervera de Río Alhama (Logroño) va nàixer el 27 de desembre de 1825. Es va Llicenciar en Medicina a Madrid (juny 1850). Per designació directa,469 va ser nomenat director amb plaça de la Vilavella ( R.O. 25 de gener de 1877) però per R.O. del 23 d‘octubre de 1877 va permutar la plaça amb Genovés Tío, per la de Fitero Nuevo, on va estar des del 23 d‘Octubre de 1877 fins al el 30 d‘Agost de 1878, data que va morir Genovés Tío i hagué de fer-se càrrec de l‘establiment de la Vilavella.Va estar a la Vilavella fins a la temporada de 1885, el 13 de març de 1886 va fer la permuta amb Sanchís Fabra, passant a Fitero Viejo. Membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Enrique Antonio Sanchis i Fabra. Natural de Catarroja (València) va nàixer el 14 de juny de 1843, estudià en València i Madrid, de manera que va obtindre la llicenciatura en Medicina per la Universitat de Madrid (23/06/1867). Es va presentar a la oposició de 1874 obtenint plaça, així va ser nomenat metge Director de balneari el 6 de juny de 1876 a l‘establiment de Fuensanta de Gayangos, després de passar per diversos establiments, el 13 de març de 1886 va permutar la plaça de Fitero Viejo per la de la Vilavella que ocupava Inocente Escudero. Havia sigut nomenat Director metge interí de la Vilavella per la junta revolucionaria de Castelló el 19 d‘octubre de 1868, càrrec del que va renunciar el gener de 1869, al assabentar-se per la Direcció General de Sanitat que el Director de l‘establiment, el metge José María Barraca, que havia sigut destituït de forma arbitraria per la Junta, era el metge propietari de la plaça, facilitant d‘aquesta manera que Barraca fóra rehabilitat i poguera tornar al seu lloc de Director del Balneari de la Vilavella. Sanchis en aquest any no va treballar en l‘establiment de la Vilavella. Membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica i numerari de l‘Institut Mèdic Valencià des de 1870. 8. 9. 10. Clodomiro Andrés i Miguel. Nascut a Ayllón (Segovia) el 15 de febrer de 1848, estudià medicina en la Universitat central de Madrid (1869). Va ser nomenat Metge del cos de Directors de balnearis per R.O. del 6 de juny de 469 Per una disposició reglamentaria arreplegada en el article 4 art del Reglament de l‘11 de març de 1868 passaven a ser Metges Directors amb propietat tots els Metges Directors interins que estaven sis anys de servei com a tals. 367 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 1876 passant a dirigir el balneari de Caldas de Reyes. En 1873 va dirigir de forma interina el balneari de Salinetas de Novelda. Després de passar per diversos balnearis al llarg de 30 anys, es va fer càrrec de la direcció del balneari de la Vilavella en 1905. Va ser membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 11. Benito Avilés. 12. Mariano Fernández. 13. Ramón Llord i Gamboa. 14. Eduardo Bravo. 15. Ángel Nieto i Méndez. B. Pous de banys 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació Fig. 120- Plànol de la població de la Vilavella, Escala 1:100. Es pot observar la ubicació dels diversos establiments que hi havia en el poble: Hotel Cervellón, Fonda l’Estrella, Banys de Miramar i els diversos pous. (Font: Abad Monzó, 1920) Tal i com hem expressat anteriorment al parlar de l‘antiguitat de la Font Calda, el descobriment de l‘aigua dels pous va ocórrer prou més tard, és a dir, al final de segle XVIII, els veïns de la Vilavella se n‘adonaren de l‘existència de pous d‘aigua calenta. El que va succeir és que pel 1785 un veí del poble anomenat Francesc Montón, que vivia 368 4. Balnearis i aigües medicinals en el carrer de Sant Josep, en la segona casa, a ma dreta entrant per la plaça que donava al mencionat carrer, va descobrir un pou dins de sa casa. Montón buscava aigua per a l‘ús propi de la seua família, i va descobrir que l‘aigua estava calenta i tenia propietats medicinals, aquest fet va cridar l‘atenció de veïns i malalts que anaven a la Font Calda, de manera que altres veïns del poble, començaren a fer excavacions descobrint diversos pous d‘aigua amb propietats similars, la qual cosa va contribuir a la creença que tenien els habitants de la Vilavella, que consistia en la sospita que sota la vil·la hi havia un llac d‘aigua termal. Després de la trobada de Francesc Montón el nombre de pous que es feren a la Vilavella va augmentar, de manera que l‘aigua que es traïa dels pous era utilitzada en forma de banys per alleugerir les malalties, essent corroborades les seues propietats terapèutiques després de moltes observacions i aplegant a ser considerades com aigües medicinals. Com a conseqüència de tot açò, els veïns de la població començaren a construir cases en les que a més a més d‘haver banys hi havia habitacions còmodes on pogueren allotjar-se les persones que anaven a prendre banys. Així al llarg del poble estaven repartits els pous d‘aigua, que s‘havien fet i que servien per als banys, Madoz informa que estaven distribuïts en 9 establiments. En cada establiment els banys estaven situats en la planta baixa al costat del pou, les piques eren d‘una grandària que només podia utilitzar-les una única persona. Cada habitació era prou gran, estava entaulellada, era independent de les altres, tenia a banda de la banyera, un llit per a que el malalt poguera descansar durant una mig hora després del bany, amb la finalitat de poder suar i d‘aquesta manera segons la creença de l‘època, poder sanar de la malaltia, eliminant la malaltia per la suor. Lemos en 1788 ja enumerava diversos pous amb aigua calenta en la Vilavella, concretament deia que hi havia cinc, dos estaven en el carrer de "S. Josef", dos en el carrer de l‘Església vella i l‘últim en la casa d‘un tal Pastor, però només l‘aigua del pou de Francesc Montón del carrer "S. Josef", estava considerada com bona per a l‘ús mèdic. Pedro María Rubio en 1850, fa una relació dels pous que existien, així com la ubicació i la seua temperatura, de tal manera que podem saber el nom del carrer on estaven situats els diversos establiments que tenien pous d‘aigua calenta i que eren freqüentats pels malalts, i al mateix temps, també fa un registre de la temperatura que tenia l‘aigua en cada pou, per altra banda l‘aigua d‘aquests pous era lleugerament diferent de l‘aigua procedent de la Font Calda, per la qual cosa les indicacions i la posologia era completament diferent. Els diversos carrers que Rubio anomenava on estan situats els pous eren : Carrer Sant Vicent nº 3, informava que tenia l‘aigua a 28 ºR. Carrer Sant Vicent nº 15, l‘aigua estava a 37 ºR, probablement era l‘aigua amb la temperatura més alta. Carrer de la Cova Santa nº 27, l‘aigua apareix a 30 ºR. Carrer Sant Josep nº 13 que era el pou anomenat del Canonge, l‘aigua estava a 35 ºR. Carrer de Sant Sebastià nº 10, el pou d‘aquesta casa presentava l‘aigua a una temperatura de 35 ºR. Plaça de l‘Església nº 5, també estava a una temperatura de 35 ºR, en aquesta última casa hi havia un altre pou d‘aigua a 36 ºR. De totes aquestes cases, les més antigues eren la del Canonge o de Montón (que havia sigut la primera en ser descoberta), seguida per la del carrer Sant Sebastià i la de Rosa Roca (Alies del Grau). En 1898 hi havia 11 establiments que oferien serveis als banyistes, tres eren fondes i els altres vuit eren cases particulars amb pous. Les fondes que hi havia eren: 369 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Cuesta o Font Calda Miquel Represa o balneari de Sant Joan Baptista470 Verge de la Estrella Per altra banda les cases que tenien pous i que atenien als banyistes eren les següents: - Santa Bárbara - Florenci - Pedro Alcázar - Nostra senyora de Llidó - Sant Josep - Grau - Canonge - Sant Sebastià 2. Característiques i propietats de les aigües Esta aigua estava classificada com 2ª classe medicinal. Ordre 2ª calentes i gènere 1er salines amb acció sobre l’economia animal. Propietats físiques La temperatura era superior a la que presentava la Font Calda, la majoria dels pous tenien l‘aigua amb una temperatura que estava al voltant de 28-37 ºR, aquesta temperatura era variable depenia de l‘establiment i dins de cadascun, del nombre de banys que es prenien diàriament, inclús depenia de la temperatura ambiental, motiu pel qual era difícil establir la temperatura que presentava l‘aigua de cada bany. Era incolora i inodora, clara i transparent. Es tractava d‘una aigua grossa, que en aquest cas a diferència de l‘aigua del brollador, no dissolia el sabó, ni coïa els llegums. Presentava un sediment groc silícic. Era una aigua salobre, que junt a la quantitat de guix i alúmina que contenia, la feia desagradable per beure, per tal motiu només s‘aconsellava l‘ús extern i complementari de la Font Calda, en forma de banys. El pes específic de l‘aigua era de 1,0021, superior al de l‘aigua destil·lada. Propietats químiques Respecte de la composició analítica de l‘aigua dels pous, Lemos comentava que analitzades les aigües del pou constaven de cinc principis.471No es podia saber la quantitat perquè segons Lemos faltava l‘instrument adequat per a realitzar-lo. Cada lliura d‘aigua contenia substàncies volàtils i fixes: Volàtils:   Fixes:    Ayre fixo Vaho flogístic Sal comú o marina. 1 grà Selenítica. 0,5 grans Terra absorbent calcària (base alcalina). Menys de 2 grans 470 471 Posteriorment va ser balneari de Sant Joan Baptista. Lemos (1788) p108. 370 4. Balnearis i aigües medicinals La composició de les aigües dels pous que donava Madoz 472 era lleugerament diferent de la composició de la Font Calda, el llistat d‘elements químics era qualitatiu, no donava cap proporció entre els diversos components. L‘anàlisi de les aigües, que proporcionava el Diccionari era el següent:      Sub-Carbonat fèrric Sub-Carbonat magnèsic Sub-Carbonat càlcic Sub-Carbonat sòdic Hidroclorat de sodi     Deutosulfat473 de calci i magnesi Sulfat àcid alumínic474 Deutòxid de ferro Sílice Pedro María Rubio donava una informació similar, però afegeix, que les aigües dels pous foren analitzades en el Reial Laboratori de Madrid en 1788 amb els següents resultats:     Carbonat fèrric Carbonat magnèsic Carbonat càlcic Carbonat sòdic  Sulfat alumínic  Deutòxid de ferro  Àcid silícic El catedràtic José Monserrat en 1867 a més a més d‘analitzar les aigües de la Font Calda, també va realitzar l‘anàlisi de l‘aigua del pou de la casa de D. Leandro Fernández, també coneguda com Fonda de Sant Joan Baptista, obtenint aquests resultats: SUBSTÀNCIES VOLÀTILS Azot Oxigen Àcid carbònic SALS ASSECADES Sulfat sòdic Sulfat magnèsic Sulfat càlcic Clorur sòdic Carbonat càlcic Àcid silícic Matèria orgànica Cent. Cúbics 14,3 4,3 19,7 Grams 0,340 0,320 1,065 0,128 0,185 0,013 Indicis Taula 125- Anàlisis de les aigües del pou de la casa de Leandro Fernández de la Vilavella, realitzades per José Monserrat en 1867, expressades en grams per litre d’aigua 472 473 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 341. Sulfats de calci i magnesi. 474 Sulfat àcid d‘alúmina. 371 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Propietats medicinals L‘ús extern de l‘aigua s‘aconsellava com reforçant de l‘ús intern de l‘aigua de la Font Calda. Els banys s‘havia vist que tenien efectes beneficiosos en determinades circumstàncies, motiu pel qual s‘aconsellaven prendre en diverses malalties:      Reumàtiques: Apta per a malalts reumàtics inclús sifilítics, en la gota, en l‘hemiplegia, la paraplegia, l‘anquilosi i en les fractures no consolidades i les torcedures. En tots els casos alleugeraven els dolors. Digestives: Bona per infarts de les vísceres intestinals i dolors d‘úlcera. Renals: Supressió i retenció d'orina, també en vicis calculosos. Ferides: Si eren per armes de foc, facilitaven l‘expulsió dels fragments i cossos estranys que pogueren haver dins del cos del ferit. Febres intermitents: En la recta final de la malaltia, les aigües podien ser beneficioses. 3. El funcionament dels pous i l'ús medicinal de les aigües Contraindicacions Eren unes aigües molt calentes i estaven contraindicades en totes aquelles situacions que hi havia febre, fluxos sanguinis actius, en apoplexia, paroxismes gotosos i reumàtics, hemoptisi, i hematèmesi. Posologia Com a conseqüència de la temperatura tan alta de les aigües, junt al poc airejament i la gran quantitat d‘algeps i alúmina que tenien en dissolució, no les feien molt adequades per a la beguda però el seu ús extern junt a l‘ús intern de les aigües de la Font Calda les feien unes aigües d‘efectes molt beneficiosos en moltes malalties, constituint la base de les seues virtuts medicinals. Madoz informava de la posologia, de tal manera que a meitat del segle XIX s‘aconsellava el seu ús en dues vegades al dia, durant uns 10 o 12 minuts cada vegada. La quantitat de banys que es donaven en un tractament, oscil·lava entre 9 i 12 banys, seguint la moda del novenari per tractament. No obstant això, no es considerava convenient prendre més de dos banys al dia o romandre més de 30 minuts en el bany, perquè en aquest casos el malalt no tenia el temps necessari per a restablir-se de les pèrdues patides per l‘abundant suor que patien durant el bany. Com l‘aigua eixia molt calenta, per tal d‘aconseguir la temperatura adequada de l‘aigua dels banys i mantindre les aigües a la temperatura que el Director aconsellava en cada malalt, extreien l‘aigua dels pous durant la nit i la col·locaven en uns contenidors grans, per a que l‘aigua perdera part de la temperatura i una vegada refredada, es poguera mesclar amb l‘aigua calenta, tot per a aconseguir la temperatura que en cada cas feia falta, que en qualsevol cas no era superior a 32 ºR ni inferior a 26 ºR. Concurrència als banys Les temporades oficials d‘assistència als pous eren les mateixes que hi havia estipulades en la Font Calda, després de la temporada oficial igualment que en la Font Calda s‘encarregava de la direcció i assistència als malalts un facultatiu experimentat i 372 4. Balnearis i aigües medicinals nomenat pel Director mèdic en propietat del Balneari. El primer malalt que va utilitzar el bany de Montón sembla que va ser un marqués, seguit per un canonge de València que s‘anomenava Busqui, motiu pel qual els veïns de la Vilavella coneixien aquest pou amb el nom de banys del Canonge. 4. Activitat econòmica A meitat del segle XIX, el preu que costava cada bany era de 3 rs per persona. Els pous que hi havia dins de la població pertanyien a diversos veïns del poble, que llogaven habitacions a títol privat i tenien tines on s‘arreplegava l‘aigua termal dels pous, que servien per a que els banyistes prengueren els banys. Fig. 121- Balneari de la Vilavella en l’actualitat 373 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 122- Riu Tùria a Xulilla. Gravat d’Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» 374 4. Balnearis i aigües medicinals 4. PROVÍNCIA DE VALÈNCIA Madoz informava que hi havia infinitat de fonts per diferents punts de la província, d‘exquisides i abundants aigües. Això no obstant, pel que fa a fonts i aigües, remarcava que, les medicinals eren escasses amb relació amb les altres províncies. Els banys públics de Bellús, en el partit judicial de Xàtiva, eren els únics que tenien alguna entitat, eren al mateix naixement de la font d‘Alfama, tenien aigües sabonoses i estaven a 20ºR, per altra banda, eren molt útils per a la curació de malalties reumàtiques. Prop de Gestalgar, en el partit judicial de Villar de l‘Arquebisbe, brollava a través d‘una muntanya calcària, a la dreta del riu Túria, la Font Calenta, les seues aigües termals gaudien de merescuda fama per alliberar als malalts de molts dolors. També als termes de Vallanca, partit judicial de Xelva i els de Cofrents i Cortes de Pallàs que pertanyien al partit judicial d‘Ayora, hi havia fonts termals i sulfuroses que encara que no havien sigut analitzades, la gent se solia banyar i havien demostrat que eren adequades per a dolors reumàtics. Per altra banda, podien trobar-se a molts punts de la província, brolladors salobres dels quals es podia obtenir una sal que tenia una blancor extraordinària.475 Respecte al balneari de la Font Podrida que estava situat a 30 kilòmetres de Requena, construït en la primera meitat del segle XIX, on les seues aigües eren declarades d‘utilitat pública l‘any 1871, Madoz ho considera que estava a Conca, perquè Requena en aquella època, segons les delimitacions geogràfiques, pertanyia a Conca. En aquest treball anem a parlar dels brolladors mineromedicinals que hi havia en les poblacions de: Bellús, Estivella, Fuente podrida, Hervideros de Cofrents, Nostra Senyora del Carme, Requena, Set Aigües, Santa Ana i Xulilla. Fig. 123- Xulilla. Gravat d’Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» 475 Madoz (facsímil,1987) Tomo II, p 193, en la informació de fonts i aigües medicinals de la província, anomena les de Bellús i Gestalgar, aquesta última, al meu parèixer deu correspondre a Xulilla. 375 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.1 BELLÚS 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Bellús Bellús és una població valenciana situada en la comarca de la Vall d'Albaida a 38º 50' de latitud Nord i 3º 8' longitud Est, del meridià de Madrid, es troba 1 ½ llegua de San Felip de Xàtiva. A meitat del segle XIX, segons Madoz, tenia una població de 222 habitants, dels quals 46 eren veïns, cap al final del segle, en el cens de 1897, havia augmentat, de manera que tenia una població de dret de 309 habitants, però aquesta població quasi no ha variat durant el segle XX, en el cens del 2009 apareix una població de 374 habitants. Respecte de l‘existència d‘una font podem dir que a 2.300 passos del poble de Bellús, als peus de la Serra Grossa, també anomenada pels naturals Serra del Baladret, es troba la font d‘Alfama o Alfamas que és el brollador de l‘establiment de Bellús. Sobre l‘antiguitat dels banys, no hi ha referències, però el nom de la font Alfama, que significa bany calent o aigües minerals,476 és clarament d‘origen àrab, la qual cosa fa pensar que en aquella època fóra utilitzada l‘aigua del brollador com aigua termal, però com deia Villafranca no hi havia restes arqueològiques, ni romanes, ni àrabs que ho pogueren testimoniar. Malgrat això, hi havia una tradició popular que parlava de la utilització de l‘aigua de la font en l‘època moruna per a blanquejar la roba, però no es diu res sobre l‘ús terapèutic de les aigües. En 1853 Pedro María Rubio477 parlava de vestigis romans i àrabs, que donaven constància de l‘antiguitat d‘aquests banys. De tots els documents escrits que hem revisat sobre les aigües de Bellús, el més antic és el de Francisco Josef de Lemos de 1788, Virtudes medicinales de las aguas minerales de la Villavieja de Nules, apartat Las aguas minerales que hay mas conocidas en el Reyno de Valencia, transcrivim la seua descripció per l‘antiguitat del document: "Las aguas llamadas comunmente de Bellús están como á un quarto de hora del Lugar de Guadacequies, Pueblo inmediato á S. Felipe ó Xátiva, y distante 10 leguas de Valencia. Esta agua es termal, pero su calor es muy moderado; de modo, que se bebe á todo uso sin molestia ni fastidio. Su manantial es copiosos, y tiene proporción para tomar baños; pero con tanta incomodidad, que no hay ni aun disposición para defenderse de los calores del Sol mientras se está en el agua, ni tampoco para abrigarse los enfermos y libertarse de las injurias del ayre quando salen de ella, lo que es indispensable en todo baño de esta naturaleza, a fin de conservar el sudor, motivo por qué y por ser el parage muy propenso á tercianas, á causa de los arrozes que llegan hasta la misma fuente, son poco freqüentadas estas aguas, no obstante sus buenos efectos". 478 Es curiós que el botànic Cavanilles no parlara en la seua obra de l‘existència del balneari de Bellús,479 però si que anomena la Font de Bellús, que naix a l‘estret de les Aigües, lloc per on el riu Albaida travessa la Serra Grossa, igualment parla d‘altres fonts (Murta, Puig, Benifurt i Torre de Lloris), però de la Font de Bellús al poble de Sant Felip, encara que ho fa de forma més acurada per l‘abundància d‘aigua que hi té, no parla de propietats medicinals, probablement perquè aquestes aigües només foren utilitzades pels llogarencs, Cavanilles sí que fa afermament en el conreu d‘arròs que es fa a la zona amb els problemes sanitaris i de salut que comporta pels brots de tercianes que fustigaven a la població. 476 477 478 479 Diccionari Alcover-Moll, Tom I, p 487. Pedro María Rubio (1853) p 250. Lemos (1788) pp 146, 147. Cavanilles (1795) Llibre II, p 221. 376 4. Balnearis i aigües medicinals 2. Edifici i estructura del balneari El que sí que és cert, és que a principi del segle XIX començà a haver certa concurrència al brollador de la Font d‘Alfama, iniciant-se de forma més extensa la seua utilització amb finalitats curatives, no limitant-se solament als llogarencs de Bellús, tal és així que es va construir el primer edifici per als banys. Però les instal·lacions dolentes i la dificultat que hi havia per aplegar al brollador pels camins, altament intransitables per qualsevol manera, feren que el balneari no es desenvolupara com calia, malgrat les circumstàncies afavoridores d‘una major afluència. Les circumstàncies que hi hagueren durant la guerra carlista en el Maestrat, va provocar durant cert temps, dificultats en l‘accés als banys de la Vilavella, motiu pel qual els banyistes d‘aquest balneari es traslladaren al de Bellús, que tenia unes aigües en cert sentit paregudes, i a més a més era un lloc on no hi havia cap problema d‘accés motivat per la guerra, però front a les instal·lacions tant dolentes que hi havia, deixà d‘anar el personal tan prompte com tornaren a obrir-se els camins de Castelló. Fig. 124- Balneari de Bellús segons Benigno Villafranca en 1864 Malgrat les instal·lacions dolentes que hi havia, la concurrència havia augmentat, així en 1840 se li va donar a l‘establiment el caràcter de planta, encara que no complia uns mínims necessaris per atendre al personal, Benigno Villafranca en 1864 és molt eloqüent, al mateix temps que crític, quan parla de la dotació de Director mèdic en l‘establiment de Bellús : "En esta ocasión y con tales antecedentes se dió á esta plaza el carácter de planta en 1840, y se hizo á mi entender con bien poco acierto, porque se trataba de un establecimiento que en 26 años no se le había mejorado en nada, ni esperanza de que se hiciera, enclavado en un rincón que será el último de la provincia que tenga caminos practicables, rodeado de malas condiciones higiénicas, con asistencia de enfermos pobre y decreciente, y sin más conocimiento positivo de las virtudes de sus aguas que las 377 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz relaciones maravillosas del vulgo, siempre dispuesto a prodigarlas. Con tales antecedentes no se deben crear establecimientos de baños medicinales, y el reglamento vigente así lo da á entender".480 Madoz en 1848, a través del Diccionari informava que hi havia uns banys a Bellús i ens fa una descripció per una banda de la font de Bellús i per altra descriu de forma un poc més detallada els banys anomenats de Bellús: Banys de Bellús Les aigües provenien del brollador anomenat Alfama. Els banys eren propietat del marqués de Bélgida que estava prou desentès de l‘establiment, i els tenia arrendats a un llaurador de Guadasséquies. Edifici L‘edifici del brollador fou construït a principi del segle XIX a instàncies del metge del poble anomenat Climent, en el diari de València corresponent al 4 de juliol de 1801, es publicava amb molta pompa un anunci del marqués de Belgida i Mondejar que era l‘amo de Bellús, en l‘anunci parlaven meravelles de les aigües de Bellús i de les immillorables instal·lacions d‘un nou balneari, però està clar que açò només era un reclam publicitari, la descripció que fa Madoz de l‘establiment en el Diccionari, sobre el 1848, és prou esclaridora de la situació tant dolenta que és trobava i de la mala qualitat de l‘edificació, unit a la deixadesa tan evident que hi havia respecte la gerència del propietari del balneari de Bellús. Aquesta és la descripció que fa Madoz de l‘edifici: "Para tomar dichos baños se construyó un edificio de un solo piso, el cual tiene 70 palmos de largo, y 18 de ancho y 25 de elevacion, cubierto de caños y vigas y teja vana, como se acostumbra en el pais, con muy mala distribucion interior y con tan pocas comodidades para los enfermos, que á escepcion de los pobres que habitan el único piso superior, que solo se halla dividido por un corredor con algunos cuartos y una mala cocina, los demas fijan su residencia en los pueblos de Gadasequiés y Bellús, que estan á ¼ de hora de dist., ó en Beniganim y San Pere a ½ de hora, desde donde acuden á tomar los baños regularmente por la mañana. En el piso bajo ó inferior se encuentran 5 balsas ó pilas talladas en la misma piedra junto al nacimiento de las aguas, las cuales se hallan separadas unas de otras por una especie de tabiques que forman cuartitos toscamente embovedados, y allí es donde se toman los baños con muy poca comodidad de los concurrentes, pues no solo carecen de un sitio á propósito para desnudarse y vestirse, sino que las pequeñas ventanas que suministran una escasa luz al aposento, caen al N. y dejan libre paso al viento, á causa de que solo una de ellas tiene un viejo cristal. Las mismas puertas que dan entrada á los baños son tambien pequeñas y conducen desde luego al campo, sin haber pórtico en donde descansar, ni beber las aguas".481 En 1853 Pedro María Rubio catalogava l‘establiment com de qualitat mitjana, amb cinc basses prou espaioses, perquè podien prendre el bany diverses persones a la vegada, estaven dividides per a homes i dones i estaven situades dins d‘un edifici que per la mala qualitat que presentava no podia allotjar decentment al personal que anava als banys, havent de traslladar-se a les poblacions veïnes, sobretot a Bellús i Guadasséquies, des d‘on passaven diàriament al brollador per prendre els banys, Pedro 480 481 Villafranca Alfaro (1864) pp 39, 40. Madoz (facsímil, 1987) Tom I, p 145. 378 4. Balnearis i aigües medicinals María Rubio demanava una reparació urgent de l‘edifici. Des de la construcció de l‘edifici pràcticament no s‘havia fet cap remodelació, si exceptuem dues actuacions, una d‘interès higiènic, s‘havia dut a terme l‘any 1823 al eliminar les plantacions d‘arròs que aplegaven al mateix brollador, per evitar els brots de paludisme, perill que comportava el cultiu de l‘arròs fortament lligat al manteniment de les febres tercianes a la zona i de sobra conegut en l‘època, l‘altra estructural, s‘havia fet mentre era Director Ildefonso Martínez, al voltant de 1853 es va canviar el sostre de les basses que era de revoltó, material que es desfeia pel calor i la humitat, per una volta de pedra i algeps. Balneari de Bellús, targeta postal que presenta un dia de mercat, al fons s’observa l’edifici dels banys (Font: Todocoleccion.net) Fig. 125- Però, si deixem de banda aquestes dues reformes, l‘edifici no s‘havia remodelat ni mantingut des de cap punt de vista, segons es lamentava el seu Director Benigno Villafranca, l‘establiment no podia allotjar ja des del principi a ninguna persona de forma mitjanament decent, inclús l‘any 1864, que és quan Villafranca escriu el seu informe de l‘establiment de Bellús. "La mezquindad de este llega hasta el punto de no poder alojar á persona medio regular, las malas condiciones del pueblo inmediato que les da su nombre y los intransitables caminos que á él conducen, son causas del alejamiento de aquella concurrencia". 482 La descripció que feia Benigno Villafranca de l‘establiment de Bellús era francament esquinçadora, Villafranca no escatimava en cap adjectiu pejoratiu per fer la descripció que ell considerava adient, a més a més hem de tindre en compte l‘any que feia la descripció del balneari, era una data que el Termalisme estava en ple apogeu, els balnearis eren centres socioculturals, sanitaris i d‘oci, francament de moda durant la segona meitat del segle XIX, per altra banda, en general els amos dels establiments no miraven les despeses sinó la bona adequació tant de les edificacions com dels banys, per atraure als aigüers al centre termal, la qual cosa redundava en un augment de guanys, 482 Villafranca Alfaro (1864) p 39. 379 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz però si contrastem l‘estat deplorables que es trobava l‘establiment de Bellús amb altres centres hidrotermals de l‘època, podrem entendre perfectament les paraules de Villafranca, metge que pertanyia a la Societat d‘Hidrologia i era vocal redactor de l‘Anuari oficial de les aigües minerals, a més a més, Cavaller de la Reial i distingida Orde de Carles III: "El edificio es un cuadrilongo de 26 metros de largo en la dirección de N. á S., cinco metros de ancho y siete de altura; es de cal y canto y su aspecto exterior es el de un corral para encerrar ganados. En la fachada que mira a Poniente tiene siete agujeros, que llaman ventanas, cuatro escalones de yeso medio destruidos y una puertecita que da entrada al piso alto de la casa el cual se compone de un largo y estrecho corredor transversal con seis habitaciones, tres á un lado y tres á otro; las dos primeras, tanto á la derecha como á la izquierda son destinadas para bañistas pobres, que no pueden por su enfermedad o por falta absoluta de recursos ir a alguno de los pueblecillos limítrofes; todas ellas son cuadradas, pequeñas, sin muebles de ninguna clase, con el techo de cañizo y abuhardillado, el pavimento de yeso, una puerta que apenas cierra, y una ventanilla á Poniente de pie y medio de alta por uno de ancha, sin cristal, como todas las de la casa…En el extremo opuesto del corredor hay una cocina grande, pero mala. El piso bajo le ocupa una cuadra á la derecha de la puerta de entrada, tan mal arreglada como todo lo demás, y en ella hay un común montado al aire. En la fachada de Levante (que es la dibujada) se ven ocho ventanillas tocando el tejado, de las cuales dos están tapiadas y las demás dan luz al pasillo transversal mencionado y cocina, por debajo están las cinco puertas que dan entrada a los baños. Los dos primeros se destinan á mujeres, los dos segundos á hombres, y el último se llama de pobres, aun cuando el estado en que se le tiene hace que se use poco".483 Aquesta descripció de Villafranca coincideix prou amb la que anys enrere havia fet Madoz en el Diccionari, denunciant l‘estat dolent de l‘establiment amb tan poques comoditats per als malalts, que a excepció dels pobres, que hi romanien, la resta dels que anaven a prendre les aigües anaven a allotjar-se als pobles confrontants. Benigno Villafranca a més del seu informe sobre el balneari de Bellús, també denunciava les males condicions que hi havia tant per al consultori del balneari com per al metge Director dels banys, la consulta mèdica no complia ni tan sols els mínims requerits en l‘època, per a una bona atenció i assistència al personal que anava a rebre tractament als banys, esclaridores són les seues pròpies paraules respecte la situació de la consulta on els metges atenien als malalts. "Al extremo izquierdo del pasillo transversal está el despacho del médico-director, que forma una habitacion algo mayor que las anteriores, pero más baja de techo por estar el pavimento levantado sobre las otras media vara, el techo de cañizo é inclinado, dos ventanitas destartaladas, cuatro sillas de esparto y una mesita miserable y negra en un rincón, con un tintero de hoja de lata, esto es un ajuar impropio de un médico que debe tener cierta autorización y carácter en un establecimiento de baños, y a quien es regular se le guarden consideraciones que tiene muy merecidas".484 Com podem veure les paraules de Villafranca són un veritable lament de la postergació a una plaça sense condicions de planta, mentre altres metges gaudien d‘establiments que estaven en unes condicions prou millor, segons ell sense haver donat prova pública de millor qualificació per a la feina, tal situació era resultat dels abusos reglamentaris que hi havia en l‘època, tant que les seues queixes que havia fet en les memòries anuals de l‘establiment no havien sigut tingudes en compte, decideix fer-les públiques amb l‘escrit de la memòria de les aigües de Bellús. Respecte del lloc on es 483 484 Villafranca Alfaro, (1864) pp 40, 42. Ibídem p 42. 380 4. Balnearis i aigües medicinals prenia el bany també descriu amb tota mena de detalls la situació calamitosa que hi havia, sense aparells ni mitjans per a poder calfar l‘aigua, sense dutxes, ni dolls, ni piles menudes per a que els malalts prengueren el bany sols, sense cap companyia. Amb banys desproporcionats i incomodes, que comportaven veritables dificultats per poder manejar un impedit o un xiquet, i exposats a les inclemències del temps: "Las balsas son casi iguales y ocupan las dos terceras partes de la habitacion, tienen dos metros y medio de ancho por dos de largo, están escavadas en la misma roca y por su fondo sale sin interrupción el agua que las llena; las cubre una bóveda bien hecha, aunque muy baja. Las primeras son lisas y poco hondas, la tercera lo es más, y la cuarta, que llaman enfáticamente Baño del Marqués, tiene en su centro un metro de fondo, es muy desigual, la peña está cortada a pico, y los pies suelen sentir con frecuencia la falta de lisura en su superficie; la quinta y última recibe el agua por un gran caño que la atraviesa en la pared del S. Todas tienen su puerta al campo y una ventanita sin cristal ni encerado á Poniente: un banco de yeso y una mala percha completan el atalaje de las piezas de baños, en los que á fuer de piscinas se bañan seis, ocho y aún más personas á la vez...tienen los grandísimos defectos de carecer de una habitación que les preceda y estar los bañistas obligados a salir desde el baño al aire libre, y precisamente por el lado donde soplan vientos más frecuente y frescos, de estar a oscuras si no tienen la puerta abierta, que sería inconveniente; de estar espuestos durante el baño a la corriente de aire que penetra por el tubo superior de desagüe, puesto que este solo se verifica por el inferior, gracias á la exigencia forzosa de aquellos labradores de tener abierta la acequia para ejercer vigilancia más directa sobre el agua y mantener más vivos sus derechos a ella".485 En 1868 l‘arquitecte José Z. Camaña presentava els plànols dels banys de Bellús en dos fulls junt amb una memòria, però la construcció de l‘edifici no es va dur a terme. Fig. 126- Balneari de Bellús a principi del segle XX (Font: Todocolección.net) L‘estat lamentable de l‘establiment de Bellús va continuar al llarg del segle XIX. Sembla que a principi de la decada dels vuitanta el marqués de Bélgida, que tanta despreocupació havia demostrat sobre els banys, malgrat les fortes denuncies que 485 Villafranca (1864) p. 42, 43. 381 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz havien caigut sobre l‘establiment, i que no havie fet cas en cap moment, va vendre el balneari a Juan Bautista Mompó486 de tal manera que en l‘Anuari de 1883 es recalcava: "su actual propietario empieza a efectuar las obras necesarias para la construcción de un buen establecimiento".487 En la memòria de 1889, el Director mèdic Domingo Fernández Campa, al mateix temps que parlava sobre la clínica terapèutica de la temporada, remarcant l‘augment de malalts reumàtics concurrents a aquelles aigües, recomanava la necessitat d‘unes anàlisis químiques més exactes i adequades, no molestant-se, segons relata, en parlar de reformes impossibles, mentre no es construira un nou establiment. En 1891 el Director mèdic Luciano Couriel, continuava lamentantse de l‘estat tan deplorable que presentaven els banys de Bellús, reclamant l‘acció enèrgica del Govern per a aconseguir un establiment en condicions admissibles. Finalment Mompó va dur a terme la construcció d‘un nou edifici, la descripció d‘aquesta edificació apareix editada en un fullet titulat Balneari de Bellús, editat a València en 1901, es interessant contrastar aquesta descripció amb aquella que anys enrere havia fet Benigno Villafranca: "El edificio, construido de nueva planta, en el que existe Oratorio ó Capilla pública, reúne condiciones inmejorables, tanto por su capacidad como por la distribución que se ha dado a sus espaciosas y bien amuebladas habitaciones para que los concurrentes al Balneario puedan disfrutar de toda clase de comodidades. Se ha establecido una Estación Telefónica enlazada con la Red Telegráfica del Estado, para que los señores bañistas puedan utilizar durante la temporada este importante medio de rápida comunicación" "Existe una completa instalación de Pararrayos en el edifico y de Timbres Eléctricos en todas las habitaciones" "El Salón de Recreo ha quedado definitivamente establecido con las mejoras necesarias, a fin de que los señores bañistas puedan disfrutar, con todas las comodidades, de tan indispensable departamento" "Los Comedores tanto de 1ª como el de 2ª, son espaciosos, y en el primero se han establecido mesas pequeñas para quienes deseen comer por separado, con un pequeño aumento sobre el precio del cubierto" "Se han construido un Paso Cubierto entre la Fonda y el Establecimiento de Hidroterapia, y un nuevo Pabellón de Retretes Inodoros, y se han instalado Fuentes en todos los pisos del balneario".488 3. Característiques i propietats de les aigües A l‘hora de classificar l‘aigua de Bellús hi havia certa dificultat, més a més tenint en compte la variabilitat trobada en les anàlisis, i la falta d‘unanimitat de criteris que hi havia en la hidrologia del segle XIX, unit açò a la precarietat i falta d‘exactitud dels mètodes utilitzats en la realització del estudis quantitatius de la composició de l‘aigua mineral. Villafranca ho explicava molt bé i donava la seua classificació: "Pocas cuestiones han llamado tanto la atención en el estudio de la hidrologia médica, como la clasificación de las aguas minerales: unos han tomado por base para ella la geología, otros la química, y algunos su acción terapéutica. Las dos primeras no sirven de gran cosa al práctico desde el momento en que sabe lo que decía el autor de una gran clasificación en el siglo pasado; Duchanoy: « No se parecen todas las aguas de una misma clase, hay, por ejemplo, tantas especies de aguas marciales como maneras diferentes puede tener el hierro de disolverse en el agua. » Si no se tiene esto presente, se cae en el error de indicar aguas muy diversas que llevan un mismo nombre, o de 486 487 Jornet Perales M. 1932. Bélgida y su término municipal, Valencia, Hijos de Vives Mora p 448. Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1883, Madrid, M. Minuesa Vol II pp 365, 366. 488 Micó. Balneario de Bellús en los siglos XVIII y XIX a través de los Tratados de Hidrología Médica. 382 4. Balnearis i aigües medicinals olvidarse de otras por no figurar en la clase que se ha consultado…en cuanto a la clasificación terapéutica, que sería la más médica, como no tenemos base para hacerla en la terapéutica general, tampoco la hay en esta rama especial; solo puede darla el estudio muy detenido de cada uno de las aguas medicinales, y este todavía no se ha hecho. El agruparlas bajo denominaciones más o menos caprichosas de atemperantes, fortificantes, disolventes, etc., etc., será todo lo cómodo que se quiera, pero no nos sirve al objeto".489 D‘aquesta manera després de fer totes aquestes reflexions respecte les classificacions de les aigües i dels criteris adients que hi havia al respecte, en els treballs i els Tractats d‘Hidrologia Mèdica de l‘època, Villafranca classificava les aigües mineromedicinals de Bellús: "En este concepto, diremos que las aguas de Bellús son termales (un agua es termal desde 20ºC en adelante) y salinas de la clasificación de Chenu, de composición muy débil; pertenecen a las sulfatado-cloruradas (1ª clase) en la clasificación de Herpin; a las salinas sulfatadas de Henry; a las sulfatadas mistas de Durand-Fardel, y a las salinas mistas cálcico-magnesianas de Petrequin y Socquet".490 En el diccionari de Durand-Fardel eren classificades com aigües sulfatomagnésiques i carbonatocàlciques, amb una temperatura de 27 ºC. En l‘Anuari de 1859 eren classificades com aigües salino-termals amb una temperatura de 21 ºR. Anastasio García en la Guía del Banyista de 1869, les presentava segons la nomenclatura oficial com aigües salines termals i segons la nomenclatura química terapèutica sulfatades termals, eren aigües per la temperatura, fresques de 22 a 27 ºC. En el diccionari de Littré en 1889491 apareixen descrites com aigua mineral sulfatada càlcica amb una temperatura de 28 o 27,5 ºC. Finalment en 1899, després d‘analitzar les aigües de Bellús, Vicente Peset Cervera les classificava com acrotermes, bicarbonatades i litíniques. Fig. 127- Targeta de propaganda del Balneari de Bellús, on s’especifiquen les característiques i virtuts de les aigües de l’establiment (Font: Todocolección.net) 489 490 Villafranca (1864) p54. Villafranca (1864) p55. 491 Diccionari de Littré (1889) Tom I, p 215. 383 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Madoz dóna una descripció molt escarida de la qualitat de les aigües, només ens diu tres o quatre coses, tant respecte a les propietats físiques com les medicinals, no parla de les propietats químiques de l‘aigua, cosa que sí que fa en altres brolladors: Propietats físiques Les aigües eren límpides, sense color ni sabor; eren sabonoses i amb una temperatura segons Madoz de 20 ºR, encara que Villafranca les presentava com més calentes de 22 ºR en la fonteta que brollava a l‘aire lliure, on bevien els malalts, i 23 ºR en les basses. Coïen malament les llegums. La densitat era de 1.007. L‘aigua del brollador era abundant, aproximadament de 60,480 litres cada 24 hores. Propietats químiques La primera referència analítica de les aigües del brollador de Bellús la feia en 1788 Francisco Josef de Lemos dins de la seua obra sobre les aigües de la Vilavella, en l‘apartat que dedicava a altres fonts, anomenat Noticia de las fuentes minerales que hay mas corriente y usuales en la jurisdicción de la Capitanía General del Exército y Reyno de Valencia. "Ellas son muy claras, carecen de olor y tienen un sabor nada ingrato, solo que al tragarlas se conoce que son algo gruesas, pero frias ya no se advierte tanto. No dexan vestigios de sustancia conocida en su corriente, ni remansos, y lavándose con ellas denotan que son de naturaleza saponácea pues dexan las manos muy suaves, y la piel parece que se vuelve mas blanca quando se está dentro del baño".492 En 1838 el Director interí dels banys de Bellús, Francisco Javaloyes Picó, posteriorment metge titular de Carcaixent, va fer unes anàlisis de les aigües, trobant 31 grans de substàncies fixes, de les quals 8 eren de carbonat de ferro, catalogant-les de salino ferruginoses. Dos anys més tard, en 1840, Serafín García Clemencin 493 després de fer diverses probes, obtenia uns resultats on el ferro estava absent. Cada lliura castellana d‘aigua contenia: FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Hidroclorat de sosa Hidroclorat de magnèsia Protosulfat de magnèsia Protosulfat de sosa Subcarbonat de cal Subcarbonat de magnèsia Sílice Un poc grans 1 1/2 2 3 2 4 2 1/2 Taula 126- Anàlisis de les aigües de Bellús, realitzades per Serafín García Clemencín en 1840, expressades en grans per lliura d’aigua 492 493 Lemos (1788) p 147. Álvarez Alcalá (1850) p 186. 384 4. Balnearis i aigües medicinals En 1850, la composició química de les aigües sembla que no estava molt clara, així Monasterio parlava dels components de les aigües salines de Bellús, en uns termes prou ambigus encara que no eren discordants amb els que havia trobat Clemencín: "Estan mineralizadas, aunque no sabemos en qué cantidad, por las sustancias siguientes: cloruros y sulfatos sódico y magnésico, carbonato bicálcico y bimagnésico".494 En el Tractat de Pedro María Rubio495 es feia referència a diverses anàlisis de les aigües de Bellús, publicades per distintes persones, Rubio informava que en totes les anàlisis, hi havia una certa coincidència en les dades trobades, es referia a les anàlisis realitzades pel que havia sigut Director dels banys, Serafín García Clemencin, després a les que havia fet Vicente Todolí Albalat, professor de Medicina de Xàtiva i metge militar, també anomenava les de Menchero, Director dels banys de la Vilavella en 1838 i finalment, les fetes en 1848 per Victoriano Usera, que en aquell moment era Director del balneari. Encara que hi havia diverses anàlisis, Pedro María Rubio només donava els resultats analítics que corresponien a les realitzades per Victoriano Usera, qui va seguir, segons ell informava, el procediment de Berzelius, de tal manera que les dades trobades eren les següents: Cada 1000 parts d‘aigua mineral contenien:496 FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Clorur sòdic Clorur magnèsic Proto-sulfat magnèsic Proto-sulfat sòdic Sub-carbonat magnèsic Sub-carbonat càlcic Àcid silícic Total Polzades Cúbiques Quantitat indeterminada Grans 1, 699 2, 265 3, 399 2, 265 2, 265 4, 531 0, 566 16,990 Taula 127- Anàlisis de les aigües de Bellús, realitzades per Victoriano Usera en 1848, expressades en grans per mil parts d’aigua 494 495 Monasterio (1850) pp 322, 323. Pedro María Rubio (1853) p 250. 496 Juan Antonio Micó en l‘article El balneario de Bellús en los siglos XVIII y XIX a través de los tratados de hidrología médica, p 189 de la Revista Asclepio, volumen XLIX, fascículo 1- año 1997, parla d‘aquesta unitat de pes un tant estranya que utilitza Pedro María Rubio ―granos‖, Micó ens diu que aquest mateix anàlisi fou reproduït per el Dictionnaire général des eaux minérales et d’hydrologie médicale, imprès a Paris en 1860, copiant de forma integral l‘anàlisi d‘Usera però afegint l‘equivalència de ―grano‖ en grams. Gra: Antiga mesura de pes = 1/24 part de l‘escrúpol. Altres variacions 1 gra = 1/4 quirat = 0,05 g i també s‘usa per a matèries i pedres precioses = 0,049923 g i 0,051375 g, respectivament. Informació extreta de Fisicanet. "Diccionario manual de pesas y medidas". Manuel Avila. 1975. 1 quirat = 4 grans. El quirat = 205,4 mg. 385 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Els resultats de l‘anàlisi que Victoriano Usera va realitzar, eren reproduïts per Maxime Durand-Fardel en el seu diccionari d‘aigües minerals i d‘hidrologia, de manera que les dades eren les mateixes, però enlloc d‘emprar les unitats de pes que Usera utilitzava, en grans per 1000 parts, Durand-Fardel feia la conversió a grams per litre d‘aigua, que eren unes unitats més estàndard a Europa. Cada 1000 parts FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric SALS NEUTRES ASSECADES Clorur sòdic Clorur magnèsic Proto-sulfat magnèsic Proto-sulfat sòdic Sub-carbonat magnèsic Sub-carbonat càlcic Àcid silícic Total Polzades Cúbiques 1 litre497 Quantitat indeterminada Quantitat indeterminada Grans 1, 699 2, 265 3, 399 2, 265 2, 265 4, 531 0, 566 16,990 Grams 0,176 0,237 0,352 0,237 0,237 0,478 0,058 1,775 Taula 128- Anàlisis de les aigües de Bellús, en grans cada 1000 parts, de Victoriano Usera i en grams cada litre, de Durand-Fardel Però Benigno Villafranca intrigat per tots els tipus d‘anàlisis que s‘havien fet a les aigües, va fer una revisió d‘aquestes i realitzà unes noves probes analítiques, que tingueren com a conseqüència, altres resultats analítics de les aigües, els seus dubtes respecte la composició de les aigües els expressa així: " Al echar mano de los reactivos químicos para arrancar a las aguas de Bellús el secreto de su composición, sentía una gran curiosidad y no menor desaliento: gran curiosidad porque había visto y oído algunos análisis hechos por profesores instruidos, y que se diferenciaban en gran manera; así por ejemplo, en 1838 un médico de Carcagente notó en ellas un débil olor sulfuroso y un sabor astringente de tinta bien marcado, como que en cada libra encontró 31 granos de sustancia fijas, de los cuales ocho eran carbonato de hierro: el señor Clemencin, en 1840, halló en la misma cantidad de vehículo 14 3/5 grs. de sales, y el señor Usera 16,99 grs. con análogos componente, en mil partes de agua: posteriormente alguno las ha comparado a las de Panticosa y las ha llamado azoadas; otros carbónicas por encerrar bicarbonatos y ácido carbónico libre, y en una palabra, versiones tan desemejantes, que desde luego pronosticamos no poder conciliar apreciaciones tan extremas, por largo y esmerado que fuese nuestro trabajo".498 L‘anàlisi que aportava Benigno Villafranca, es qualificada per ell, en un principi, com un assaig analític, que posteriorment quantificarà, Villafranca havia 497 Dades donades per Maxime Durand-Fardel en el Dictionnaire général des eaux minérales et d’hydrologie médicale. 1860, Tom I, p 242. 498 Villafranca (1864) pp 46, 47. 386 4. Balnearis i aigües medicinals comptat amb l‘inestimable ajuda del seu il·lustrat amic el Dr. Yañez que segons Villafranca "con sus clarísimos conocimientos y práctica en estudios químicos, me auxilió en esta indagación, á lo cual le estoy muy agradecido". Els components químics que Villafranca aportava en l‘anàlisi de les aigües del brollador de Bellús eren els que corresponien a 1 litre d‘aigua mineral, de tal manera que el resultat era el següent:499 GASSOS Aire atmosfèric amb excés d‘azot500 i falta d‘oxigen SUBSTÀNCIES FIXES Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Sulfat potàssic Clorur sòdic Òxid fèrric Sílice Pèrdua Aigua pura Total Polzades Cúbiques Quantitat indeterminada Grams 0,127 0,054 0,005 0,104 0,003 indicis 0,007 999,700 1000 grams Taula 129- Anàlisis de les aigües de Bellús, realitzades per Benigno Villafranca en 1864, expressades en grams per litre d’aigua La diferència d‘aquesta anàlisi de Villafranca i l‘anàlisi que esmentava Pedro María Rubio que era el fet per Usera, radicava principalment en la inexistència de carbonats, la qual cosa ho feia notar Benigno Villafranca: "parece raro que no exista en estas aguas ácido carbónico y carbonatos, cuando todos los que han referido su análisis los nombran; pero es lo positivo que no existe carbonato alguno térreo, porque si existiera, al añadir un ácido fuerte se desprendería con efervescencia el más débil, el carbónico: sin embargo, podría existir en combinación con la potasa y sosa en tan corta cantidad, que al añadir el clorhídrico quedara en disolución; para evitar este error se evapora a sequedad una pequeña porción de agua mineral y el residuo se coloca en un tubito con unas gotas de agua destilada, se añade con cuidado ácido muriático, y si hubiese carbonato el gas carbónico se desprendería en pequeñas burbujitas, lo cual no hemos visto en el agua en cuestión".501 Un altra diferència era l‘existència en l‘anàlisi de Villafranca d‘òxid fèrric. Aquesta era la mateixa analítica que reprodueix Anastasio García en 1869, on informava, que D. Benigno Villafranca era l‘autor de l‘anàlisi, però Anastasio García, afegeix la quantificació dels gasos, de manera que la proporció era: Azot 81,1 cent. cúb. i Oxigen 18,9 cent. cúb. 499 500 Villafranca (1864) p 51. Nitrogen. 501 Villafranca (1864) p 48. 387 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Finalment en 1899, Vicente Peset Cervera, catedràtic de Terapèutica Mèdica en la Universitat de València va trobar els següents element: gasos dissolts, oxigen, nitrogen, i àcid carbònic. Carbonats de cal, sosa, magnèsia i ferro, silicats de sosa i nitrat amònic. Propietats medicinals Les aigües de Bellús s‘havien fet cèlebres per les meravelloses curacions en les afeccions reumàtiques. Madoz en el Diccionari anomenava les aigües, com eren temperades i salines, tenien virtuts medicinals acceptables per al reuma i la gota amb febre, segons assegurava el seu Director presentaven diversos casos de curació amb el tractament proporcionat per les aigües. Malgrat que les aigües de Bellús no eren molt conegudes fora de la província, quan es varen assabentar de les propietats curatives pel que feia sobre les malalties reumàtiques, anomenaren en 1843 un Director de l‘establiment. Les primeres nocions que tenim sobre les propietats mèdiques de les aigües termals de Bellús, ens venen de Francisco Josef Lemos en 1788, qui s‘expressava en aquests termes: "De estas aguas se han observado efectos casi maravillosos en la seguida de los accidentes apoplécticos, siendo muchos los que con su riego han logrado el poderse manejar al tercero dia de tomarlas, estando antes imposibilitados de poder dar un paso, aun con la ayuda de muletas. Los mismos se han experimentado en los afectos reumáticos y gotosos, siempre que los dolores no han sido complicados con la luevenérea, porque entonces salen del baño peores que entraron; pues la experiencia las tiene acreditadas contrarias para este mal y ara los afectos de pecho. Se han visto provechosas en la hipocondría, melancolía, pasión histérica, supresión, supresión de meses, fluxos blancos y demás achaques que tienen por causa una sangre espesa, viscosa y sin acción en el sólido para empujarla, por demasiada rigidez ó por defecto de contracción. Ellas curan perfectamente todo afecto cutáneo, como sarna, tiña, humor salado, empeynes,&c. Resuelven las hinchazones edematosas, y conducen á cicatriz toda llaga antigüa, que por razón de hinchazón en la parte ó abundancia de humores gruesos y viscosos sumamente adheridos á sus paredes no pueden llegar a este estado".502 Aquesta descripció de les utilitats terapèutiques de les aigües termals de Bellús contrasta amb el resum que en la part quarta de la memòria de les aigües de Bellús fa Benigno Villafranca en 1864, la reproduïm perquè coincideix en les indicacions terapèutiques que donen les diverses obres publicades durant el segle XIX: "Cuanto hemos procurado detallar sobre las aguas minero-medicinales de Bellús, hace deducir, resumiendo, que ni por su escasa composición química, ni por su corta temperatura, aun cuando son termales, pueden ser de aquellas que suscitan composiciones y descomposiciones violentas, reacciones fuertes que podrán ser útiles en algunas enfermedades y en determinados enfermos, sino que por el contrario su accion es suave, lenta y poco aparente, se acomodan mejor á las condiciones orgánicas de la mujer y de los temperamentos linfáticos-nerviosos, y constituciones irritables. En la escasa aplicacion que de ellas puede hacerse, se ha visto que producen buenos resultados en los reumatismos articulares y musculares sin lesiones orgánicas, en los que predomina el dolor hasta el punto de estar en los enfermos imposibilitados parcial ó completamente del movimiento; en las neuralgias, señaladamente las de índole reumática y las del estómago; en las enfermedades de la matriz, infarto, metritis crónicas, leucorrea, amenorrea é histerismo, y por último en muchos traumatismos. A pesar de que estos son los casos mas principales, si tuviéramos medios hidroterápicos 502 Lemos (1788) pp 147, 148. 388 4. Balnearis i aigües medicinals completos, se podrian extender á muchos otros de parálisis, de alteraciones discrásicas, de enfermedades diatésicas rebeldes, que ahora no sufren modificacion".503 Mes endavant en 1901, les virtuts medicinals que s‘atribuïen a les aigües de Bellús eren diferents en alguns aspectes, així s‘aconsellaven en els trastorns digestius, biliars, hepàtics i intestinals, malalties que Villafranca no anomena en cap moment. Així com en diabetis, polisàrcia, oxalúria i sobretot en els processos artrítics, tals com gota, reuma, neurastènia, litiasis o càlculs urinaris i dermatosis pruriginoses, d‘aquests Villafranca només considera la possibilitat de milloria en els reumatismes articulars. Finalment hi ha altres indicacions terapèutiques en les que coincideixen com són el escrofulisme, anèmia, clorosi i debilitat en general, limfatisme, malalties del sistema nerviós, i sobretot en les malalties de dones com són amenorrees, metritis cròniques, leucorrees i histerisme. Pel que veiem, després de contrastar les indicacions mèdiques que hi havia especificades en els diversos textos tant del segle XVIII com del segle XIX, es troben diferències en el seu ús sobre els processos morbosos, però hi ha una patologia que en tots els casos l‘aigua hidrotermal és manté com beneficiosa i curativa, es tracta dels processos reumàtics articulars i musculars. Fig. 128- Targeta de propaganda del Balneari de Bellús, on s’especificaven les característiques i virtuts de les aigües, així com la temporada de l’establiment (Font: Todocolección.net) 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Contraindicacions Entre les contraindicacions que tenien les aigües estava la presencia de febre de qualsevol procedència en els malalts, sobretot si presentaven símptomes de febres intermitents, la qual cosa era segons Villafranca, prou freqüent en aquests banys, on hi havia freqüentment brots de febres tercianes. També no es podia prendre banys en el cas que hi haguera propensió a les hemorràgies cerebrals o en el cas que s‘haguera patit 503 Villafranca (1864) pp 83, 84. 389 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz algun tipus d‘hemorràgia cerebral, aquesta contraindicació es contradiu amb la indicació que en 1788 havia donat Lemos, qui aconsellava en primer lloc, les aigües per als malalts amb "accidentes apoplécticos". A més a més Villafranca continuava enumerant les contraindicacions de les aigües, de manera que tampoc eren adequades en les lesions orgàniques d‘estómac i de fetge, en aquest cas ocorre tot el contrari, mentre Villafranca desaconsellava l‘ús de les aigües, en el fullet editat en 1901 sobre el nou balneari de Bellús, basant-se en les anàlisis que havia fet Peset, s‘aconsellava l‘aigua en els trastorns digestius, "tanto en los trastornos digestivos, que constituyen ciertas dispepsias anaclorhídricas e hipoclorhídricas, perezosas o bradipépsicas, y en varios afectos biliares o hepáticos e intestinales, como en los comunes amortiguamientos de la nutrición".504 Finalment no eren indicades en altres malalties com el càncer de matriu i de qualsevol altre òrgan, en els aneurismes, la tuberculosi avançada, les hidropesies en general i en totes les malalties amb alteracions de les vísceres. Fig. 129- Avinguda principal del parc que donava accés a l’establiment de Bellús (Font: Todocolección.net) Posologia Les aigües del brollador de Bellús es prenien de dues maneres: una era beguda i l‘altra era en forma de banys. Temporada Lemos en 1788 informava que l‘època més apropiada per prendre els banys era des dels últims de maig fins a Sant Joan (24 de juny), perquè després començaven les tercianes per tota la zona. En La guía del viajero en España, Francisco de Paula Mellado505 nomenava els principals establiments de banys i aigües minerals que hi havia a Espanya en 1849, respecte de la província de València donava constància de Bellús, 504 505 Balneari de Bellús 1901. MelladoFrancisco de Paula (1849) pp 59, 60, 63. 390 4. Balnearis i aigües medicinals Director D.Vitoriano Usera, 1ª temporada des del 15 d‘abril a 15 de juliol, 2ª temporada des de l‘1 de setembre a 30 d‘octubre. Pedro María Rubio en 1853 coincidia amb Mellado, així informava que eren molt poc freqüentats amb dues temporades: 1ª temporada del 15 d‘abril fins al 15 de juliol/ 2ª temporada de l‘1 de setembre fins al 30 d‘octubre. Més endavant en l‘Anuari de 1859 es donaven uns altres horaris que eren discordants amb les dates que havia donat Pedro María Rubio, modificant i acurtant la durada de la primera temporada en un mes, perquè començava 15 dies més tard i acabava 15 dies abans, pel que fa a la segona temporada només retallaven l‘obertura oficial de l‘establiment en 15 dies: 1ª temporada des de l‘1 de maig fins al 30 de juny/ 2ª temporada des del 15 de setembre fins al 31 d‘octubre. Benigno Villafranca informava que no hi havia una temporada regulada, depenia de diverses circumstàncies entre les que es trobaven entre altres les meteorològiques, però sobretot també es devia a la deixadesa que hi havia en els banys, i a les preferències dels metges directors. En 1864, hi havia dues temporades distintes, la Gaseta de Madrid assenyalava des de l‘1 de maig fins al 30 de juny, i des de el 15 de setembre fins al final d‘octubre, i en canvi el Butlletí Oficial de València designava els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Com als banys anaven només malalts de la província aquesta última temporada era la que estava vigent. En el Diccionari de Littré s‘informa que l‘obertura de l‘establiment és des de l‘1 juny fins al 30 de setembre. Concurrència als banys La concurrència als banys de Bellús, està confeccionada a través de diverses fonts, els primers anys fins a 1850, provenen del Tractat d‘Hidrologia de Pedro María Rubio, la resta l‘hem aconseguida de la informació que donen en les memòries anuals els Directors mèdics del balneari. En 1851 cal afegir els banyistes que anaren als banys per oci i entreteniment, Pedro María Rubio ens diu que eren 67 persones. any 1840 1846 1847 1848 1849 1850 1851 1859 banyistes 120 300506 més de 200 378 230 119507 258 231 any 1860 1861 1862 1863 1868 1882 1885 banyistes 176 150 146 86 150 596 /496508 74 Taula 130- Concurrència de malalts als banys de Bellús 506 Es tracta de 300 famílies, aquesta és la informació que li dóna el director dels banys de 1846, García Clemencín a Pedro María Rubio. 507 Rubio només dóna dades de la 2ª temporada. 508 Les dues dades de 1882, segons la font que consultem presenten una diferència, la concurrència que dóna l‘Anuari és 496, la de la memòria anual del metge és 596. 391 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Maxime Durand-Fardel informava que era poc freqüentat. En 1869 Anastasio García comentava la dificultat que hi havia per accedir als banys, atès que per anar a l‘establiment de Bellús calia anar a Xàtiva, i des d‘aquesta ciutat als banys a cavall perquè només hi havia camí de ferradura. Així va continuar durant tot el segle XIX, fins que a finals del segle és propietari Mompó, aleshores va ser quan es varen arreglar aquells camins de ferradura tan intransitables que denunciava Villafranca en la seua memòria, Mompó va solucionar l‘accés al balneari, de tal manera que va establir una sèrie de carruatges que anaven a arreplegar a la gent al tren de Xàtiva, aquests carruatges també podien ser llogats per a fer diverses excursions al voltant del balneari, establint activitats lúdiques en els banys. Fig. 130- Balneari de Bellús en el segle XX ( Font: Todocolección.net) 5. Activitat econòmica El balneari era de propietat particular, el propietari era el marqués de Bélgida que llogava l‘establiment i no es preocupava en absolut de les instal·lacions balneàries. La concurrència era molt reduïda, així el producte econòmic que donaven els banyistes que hi anaven també era molt reduït. Al llarg del segle XIX el balneari de Bellús no havia augmentat en concurrència, sinó més bé havia disminuït de forma important, motivat per la mala comunicació que hi havia des de qualsevol lloc, amb camins de ferradura que comportava dificultats importants en aplegar als banys, la qual cosa feia que la gent anara a altres establiments molt més assequibles en l‘arribada al lloc, així com la mancança de comoditats durant l‘estança en els banys. Malgrat tot això, la gent que hi anava no feia molta despesa, perquè duien des dels seus pobles tot el que necessitaven per a romandre en els banys durant 9 dies, motiu pel qual consumien molt poc, així Villafranca en 1864 calculava en 6.000 rs el numerari que es posava anualment en circulació, quantitat quasi insignificant si la comparem en la que hi havia en altres banys, i molt més reduïda que la que per exemple en 1849 havia calculat Rubio tenint en compte la concurrència a l‘establiment de Bellús, de 230 banyistes, que es deixaven en els banys 36.890 rs. Per fer una comparació amb els banys de la Vilavella amb una 392 4. Balnearis i aigües medicinals concurrència de 715 banyistes, Rubio informava que en els banys de la Vilavella, els banyistes es gastaven la quantitat de 144.400 rs i corresponia a un numerari anual de 368.100 rs. Preus Madoz informava que en 1848 es cobrava 2 rs per cada bany, ho administrava un llaurador de Guadasséquies que tenia llogat l‘establiment al marqués de Bélgida per 150 pesos anuals, de tal manera que el marqués tenia el brollador com si es tractara d‘un camp de tarongers. En 1868 Vicente Boix assenyalava que el bany costava 2 rs i l‘hostalatge variava de 8 a 10 rs diaris. Fig. 131- Fullet del balneari de Bellús (principi del segle XX) que indica les tarifes en pessetes, que es pagaven en l’establiment pels diversos serveis que hi s’oferien 6. Directors mèdics del balneari El balneari de Bellús es va demanar ser declarat de planta per la Junta Suprema en R.O. l‘1 d‘agost de 1844, posteriorment l‘11 de setembre de 1844 es demana que l‘establiment de Bellús siga declarat de planta per la seua utilitat i concurrència, junt amb altres 15 banys de 11 províncies, passant a ser un balneari de planta. Però al llarg dels anys, front a les denuncies reiterades de les males condicions que es trobava l‘establiment, i sobretot després de les realitzades pel Director Benigno Villafranca en la Monografía de las aguas salinas termales de Bellús (Valencia) de 1864, el Govern va decidir eliminar de planta els banys de Bellús, passant a ser un establiment amb direcció 393 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz mèdica interina. El nombre de metges que passaren per l‘establiment és prou llarg com podem veure en el llistat que hem confeccionat. Francisco Javaloyes Picó Serafín García Clemencín Victoriano Usera Alarcón Ildefonso Martínez Fernández Carlos Mestre Marzal (permuta) Vicente Luis Ferrer Juan José Cortina Pérez (interí) Juan Manuel López García (interí) Benigno Villafranca Alfaro Manuel Méndez Antonio Llorca Palomero (interí) Peregrín Casanova Teodoro Picó (interí) Manuel Morales Gutiérrez (interí) Mariano Jacinto Salvador Gamboa Andrés Monzó (interí) Juan Bautista Bernabeu Muñoz (interí) Maximino Núñez Sánchez (titular) Domingo Fernández-Campa Rivero Luciano Courel Armesto (supernumerari) Joaquín Mª Aleixandre Aparici (supernumerari) Mariano Jacinto Salvador Gamboa Santiago García Fernández Vicente Arau (substitut) 1837 1839 a 1846 1847 a 1849 1850 a 1854 1855 1856 electo 1857 1858 1859 a 1865 1868 1871 1872 1877 1878 1879-81 1882 1883 1884 a 1885 1887 a 1890 1891 1892 1893 a 1897 1898 a 1899 1900 Taula 131- Directors mèdics del balneari de Bellús 1. Francisco Javaloye i Picó. Va ser metge interí en 1837, va fer un assaig analític de les aigües de Bellús. 2. Serafín García i Clemencín. Va ser nomenat metge interí dels banys de Bellús per R.O. del 30 de juny de 1839. Quan va aplegar a Bellús va ser protagonista d‘un incident amb el propietari dels banys el marques de Bèlgida que durà fins a 1843. Martínez Reguera en Manuscritos y Biografías de 1896 resumeix tot el que va passar: 394 4. Balnearis i aigües medicinals "344. Sobre los baños de Bellús (1839 á 1843.) 4º—12 hs. sin portada, título, ni foliatura; con la cifra de orden «57» en el ángulo superior externo de la primera página. Contiene estos documentos: —Informe de la Junta Suprema, en 5 de Agosto de 1840, de la instancia dirigida á S. M. en 26 de Junio del mismo, por el Marqués de Bélgida, propietario de los baños de Bellus, y transmitida por la Dirección general de Estudios, pidiendo «se digne mandar retirar al Médico Director nombrado por R. O. del 30 de Junio de 1839 ó prevenirle en caso de su continuación, respete los derechos é intereses del propietario ciñendose á la dirección facultativa de los enfermos que voluntariamente le consulten sin impedir el uso de las aguas ni exijir clase alguna de estipendio de los que las toman por costumbre ó recreo». —La Junta acuerda que se respete la situación del Director del balneario, hasta que, en vista del resultado del expediente general sobre aguas minerales, se decida las que han de quedar con facultativo oficial, sin embargo de que el Director actual de Bellus informe, como con esta fecha se le ordena, sobre los perjuicios alegados por el propietario. — Traslado al Médico-Director de Bellus, en 5 de Agosto de 1840, para su dictamen, y por acuerdo de la Dirección general de Estudios, de la reclamación hecha á Su Majestad por el Marqués de Bélgida. —Orden del Regente del reino, fecha 12 de Febrero de 1842, comunicada á la Junta Suprema, para que, en vista de la instancia del Marqués de Bélgida, pidiendo se mande retirar como innecesario al Médico-Director D. Serafín García Clemencín, nombrado por Real orden de 30 de Junio de 1839, y teniendo en cuenta que el mismo exponente confiesa ser numerosa la concurrencia de enfermos, no es posible acceder á su pretensión hasta que el Jefe político instruya el oportuno expediente oyendo al Ayuntamiento de Bellus, á la Diputación provincial y á la Academia de Medicina y Cirugía del distrito, sobre la necesidad y utilidad de la existencia de estos baños, y sobre el pago por la provincia, del sueldo al Médico-Director que se fije en el nuevo reglamento, sin perjuicio de que la Junta Suprema manifieste si Clemencín cumple sus obligaciones y si ha remitido el informe que la Dirección general de Estudios le pidió en 5 de Agosto de 1840, acerca de la reclamación del Marqués de Bélgida. —Comunicación del Director de los baños de Bellus, desde «Murcia 28 de Febrero de 1842», á la Junta Suprema, diciendo, en contestación á un recordatorio del 24 del mismo, que, no habiendo recibido la citada orden del 5 de Agosto, ruega se le vuelva á remitir para evacuarla. —Oficio de la Junta al Médico-Director, con fecha 31 de Marzo de 1842, enviándole copia de la exposición del Marqués, para su dictamen urgente. — Oficio de García Clemencín á la Junta Suprema, en 30 de Abril de 1842, evacuando el informe, que es extenso y razonado y destruye toda la falsa argumentación del propietario; dice que el 11 de Agosto de 1839, en vista de una comunicación de la Dirección general de Estudios del 13 de Julio del mismo año, participándole su nombramiento de Director interino de Bellus, se personó en el establecimiento, encontrándolo completamente desamueblado, por lo que regresó á su domicilio de Murcia, dirigiendo dos cartas al apoderado del Marqués y á éste, que figuran á continuación con los números 1 y 2, y que no obtuvieron contestación. En 15 de Septiembre volvió al balneario, y hallándolo en el mismo estado, comprendió que era inútil apelar de nuevo al dueño, y empezó á desempeñar su cargo, remitiendo en 25 de Diciembre la Memoria reglamentaria á la Dirección general de Estudios, y limitándose á reclamar del apoderado general del Marqués en Valencia, con fecha 28 de Abril de 1840, el local que por ley le debían conceder en el establecimiento, cuya carta figura con el núm. 3. En 15 de Mayo volvió al balneario para abrir su temporada, y no teniendo dónde albergarse, pidió alojamiento en el pueblo, que se le negó; en vista de lo cual, y del desorden que reinaba entre el bañero rebelde y la concurrencia, se presentó al Jefe político entregándole el oficio núm. 4, y regresando á su destino, sin que ni las órdenes de aquella autoridad al alcalde, ni otras varias medidas, tuvieran efecto, llegando el caso de ceder su lecho á un soldado con catorce años de servicios y 75 acciones de guerra, á quien negaron hospedaje por padecer diarrea. En esta época de fatigas y esfuerzos, fué cuando el Marqués elevó su queja, desbaratada por Clemencín con sus razonamientos, que demuestran lo absurdo de la especie propalada entre los 395 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz concurrentes, de que el bañero conocía mejor las aguas por el tiempo que llevaba sirviéndolas, cuyo mérito crecía con la circunstancia de consultar de balde. —Número 1. Carta del Médico-Director al apoderado general del Marqués de Bélgida, fechada en «Murcia 24 de Agosto de 1839». —Número 2. Carta del mismo García Clemencín al Marqués de Bélgida: «Murcia 24 de Agosto de 1839.» —Número 3. Carta del mismo al apoderado general del Marqués: «Murcia 28 d Abri1 de 1840.» —Número 4. Oficio del mismo al Jefe político de Valencia: «Bellus 21 de Mayo 1840.»"509 La Junta Suprema va desestimar la reclamació del propietari, el marqués de Bèlgida, contra García Clemencín qui va romandre en els banys fins a 1846. 3. Victoriano Usera i Alarcón. Va nàixer a Madrid en 1815. Estudià la carrera de medicina a Madrid on també es va doctorar. Va obtindre la plaça de Bellús en l‘oposició de 1847 amb una puntuació de 95 punts, passant a ser Metge Director amb propietat per R.O. del 25 de juny de 1847. En 1850 va ser traslladat a Panticosa, renunciant a aquesta plaça el 31 de maig de 1862 per no poder concórrer i atendre l‘establiment durant les dues últimes temporades a causa d‘una malaltia cardíaca reumàtica que patia. El 13 de juny de 1854 ingressava en la Reial Acadèmia de Medicina, essent elegit el 17 d‘octubre de 1867, Conseller de Sanitat al retirar-se del Cos de Metges Directors de balnearis. Va morir a Madrid el 24 d‘abril de 1877. 4. Ildefonso Martínez i Fernández. Nascut a Venia, concejo d‘Onís (Asturias) en 1820. Va estudiar medicina i el doctorat a Madrid. En la oposició a metges Directors de balneari de 1850 va ser proposat en primer lloc de la terna del balneari de Buyeres de Nava però la plaça fou adjudicada al segon de la terna que era Mestre Marzal, motiu pel qual hi hagué una protesta generalitzada de la premsa que va motivar una R.O. del 21 de juny de 1850 concedint-li la plaça de Bellús que es trobava lliure. Martínez va romandre a Bellús durant cinc temporades, fins a 25 d‘abril de 1855 que va permutar amb Mestre Marzal la plaça passant a Buyeres, però no va poder fer-se càrrec perquè la Junta de Beneficència va requerir els seus serveis mèdics per a fer front a l‘epidèmia de còlera que es va presentar a Oviedo aquell any, contagiant-se de la malaltia i morint als 35 anys, el 26 de setembre de 1855. 5. Carlos Mestre i Marzal.Va aconseguir la direcció del balneari de Buyeres de Nava en la polèmica oposició de 1850, com hem dit anteriorment, en aquest balneari va estar fins a 1855 any en el que féu la permuta a Ildefonso Martínez Fernández, qui va morir als pocs mesos d‘aquesta permuta, motiu pel qual només va estar un any, passant a l‘any següent, 1856 al balneari de Puertollano. 6. Vicente Luis i Ferrer. Per R.O. de l‘11 de febrer de 1854 va ser proposat en segon lloc de la quarta terna en l‘oposició, de tal manera que li varen adjudicar el 8 de maig de 1856 la direcció en propietat dels banys de Bellús, però no va prendre possessió perquè va renunciar des de Cuba, on era metge militar de l‘exèrcit, pertanyia al Cos de Sanitat Militar, va presentar la renuncia al Ministre de la Guerra qui la va passar al Director general de Sanitat el 18 de 509 Martínez Reguera en Manuscritos y Biografías de 1896. 396 4. Balnearis i aigües medicinals febrer de 1857, els motius que va al·legar eren el seu descontent al col·locar-lo en lloc secundari, siguent que en 1850 va ser el primer de la terna per a l‘establiment de Tiermas, i aquest establiment fou adjudicat aquell any, al segon lloc Tomás Lletget Caylá, segons el comentari de Martínez Reguera la renuncia la va fer "quizá resentido de no haber obtenido la reparación inmediata que, en idéntica circunstancia, se le dio á Ildefonso Martínez". 7. Juan, José, Francisco de Paula, Antonio, Martín, Cortina i Pérez. Havia nascut a Jerez de la Frontera (Cádiz) el 12 de novembre de 1829. Va estudiar la carrera de Medicina a Cadis on posteriorment es va doctorar. La temporada de 1857 va dur la direcció mèdica com interí del balneari de Bellús. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica, era soci numerari de l‘Econòmica d‘Amics del País. 8. Juan, Manuel López i García. Va nàixer a Herrerías (Guadalajara) el 3 de març de 1814, estudià medicina a Saragossa i a Madrid, en la Universitat Central va realitzar els estudis del doctorat que va acabar en 1856. Per R.O. del 13 d‘abril de 1867 se li va adjudicar la direcció en propietat del balneari de Solán de Cabras, aquesta plaça va ser suprimida per la junta revolucionaria de Conca en 1868, passant aleshores al balneari d‘El Molar el 14 de desembre de 1869. Amb anterioritat havia estat dirigint diversos establiments de forma interina, entre els que es trobava Bellús la temporada de 1858. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Va morir a Guadalajara en juny de 1893. 9. Benigno Saturio Villafranca i Alfaro. Nascut a Madrid el 21 d‘octubre de 1835. Estudià la llicenciatura i el doctorat en Medicina a Madrid. Per la R.O. del 14 d‘abril de 1859 va adquirir la direcció del balneari de Bellús on va estar fins a 1865 que va passar al balneari de Santa Águeda per trasllat i supressió de Bellús com a balneari de planta, en 28 de març de 1865. La memòria sobre el balneari de Bellús que va escriure en 1864, va ser declarada digna de premi pel Consell de Sanitat. Era vocal de la Comissió del Anuario oficial de las aguas minerales des de la seua fundació, també va ser membre de tribunals d‘oposició al cos de metges directors de balnearis en les convocatòries de 1874 i de 1876-77. Membre de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica on va exercir el càrrec de secretari general. Va morir a Puente-Viesgo el 29 de setembre de 1885. 10. Manuel Méndez. Va passar al cos de directors per una disposició reglamentaria arreplegada en el article 4 art del Reglament de l‘11 de març de 1868, mitjançant el qual passaven a ser Metges Directors amb propietat tots els Metges Directors interins que estaven sis anys de servei com a tals. En la memòria que feia de l‘establiment de Bellús corresponent a l‘any 1868 declarava com seu l‘opuscle Un opositor á sus compañeros, atribuït a González de Samano, on denuncia el deplorable estat de l‘establiment, que segons paraules de Méndez, no mereix figurar en el catàleg oficial després d‘haver suprimit la dotació. 11. Antonio Llorca i Palomero. Va ser metge interí de Bellús en 1871 i de Benimarfull en 1872 i 1873. 397 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 12. Peregrín Casanova. 13. Teodoro Picó. Interí l‘any 1877. 14. Manuel, José, Pedro, Raimundo, Anacleto, Salud, Carmelo, de la Santísima Trinidad, Morales i Gutiérrez. Va nàixer a Sevilla el 13 de juliol de 1843. Estudià medicina en la Universitat de Sevilla, Universitat on va fer els estudis de doctorat. Nomenat per R.O. del 6 de juny de 1876 Director de l‘establiment de Jigonza, a l‘any següent es va traslladar al balneari de La Toja on només va romandre un any passant el 15 de desembre de 1877 a l‘establiment de Bellús, on també només va dur la direcció durant l‘any 1878, perquè l‘any següent es va traslladar a l‘establiment balneari d‘Arteijo. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 15. Mariano, Jacinto, Salvador i Gamboa. Va nàixer a Madrid l‘11 de setembre de 1852, estudiant medicina en la Universitat Central on també es va doctorar. En 1876 va ser Director mèdic interí del balneari de Set Aigües. Per R. O. Del 28 de maig de 1877 va ser nomenat Metge Director dels banys d‘Alcantud, l‘any següent es va traslladar el 9 d‘octubre de 1878 a Bellús, en aquest balneari va estar tres temporades, fins a febrer de 1882 que es va fer càrrec de l‘establiment de Segura. Després d‘estar en diversos balnearis al llar d‘uns deu anys, va tornar a dur la direcció de Bellús en 1893 fins a 1897. Soci numerari de la Societat d‘Hidrologia Mèdica Espanyola. 16. Andrés Monzó. Interí l‘any 1882. 17. Juan Bautista Bernabeu i Muñoz. Va dur la direcció mèdica de forma interina l‘any 1883, només fins al 3 d‘octubre, data en la que va caure malalt, havent de nombrar un substitut fins acabar la temporada. 18. Maximino, Jesús, María, José, Lorenzo, Núñez i Sánchez. Va nàixer a Torredonjimeno (Jaén) el 20 d‘octubre de 1839. Estudià medicina en la Universitat Central de Madrid, es va doctorar en la Universitat de Granada. Va ser nomenat Director dels banys de Fuensanta de Lorca per la R.O. del 28 de maig de 1877, després de fer-se càrrec de la direcció de diversos establiments, en 1884 va passar a dur la direcció mèdica dels banys de Bellús durant dues temporades, traslladant-se a Cervera del Río Alhama. Va morir el 16 de setembre de 1891 en el seu poble natal Torredonjimeno. 19. Domingo Fernández-Campa i Rivero. Nascut a Oviedo el 19 de novembre de 1858. Es va llicenciar en Medicina en la Universitat Central on també va fer el doctorat. Per la R.O. del 27 de maig de 1887 va ser nomenat Director dels banys de Bellús, en aquest establiment va romandre durant quatre temporades, traslladant-se als banys de Puertollano en el concurs del 18 de febrer de 1891. Membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 20. Luciano Courel i Armesto. Va nàixer a Viana del Bollo (Orense) el 23 de març de 1857. Estudià medicina a Madrid on també es va doctorar. Va ser nomenat Director supernumerari per R.O. del 7 de juliol de 1887, passant a ser numerari el 30 de març de 1891. Va estar en el càrrec de Director supernumerari en San 398 4. Balnearis i aigües medicinals Juan de Campos de 1888 fins a 1890, i el 18 de febrer de 1891 va passar a ferse càrrec durant aquest any de l‘establiment de Bellús, que va deixar al passar a ser numerari en 1892, anant-se a Molgas. Era numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 21. Joaquín, María, del Rosario, Aleixandre i Aparici. Va nàixer a València el 14 d‘octubre de 1855. Va estudiar la carrera en la Universitat València, on es va llicenciar en medicina i cirurgia, posteriorment es va doctorar a Madrid. Va ser Director mèdic del balneari de Benimarfull, en qualitat de supernumerari per la R.O. del 7 de juliol de 1887 durant dues temporades, 1890 i 1891, mitjançant els concursos del 31 de març de 1890 y del 18 de febrer de 1891 passant a l‘any següent al balneari de Bellús pel concurs del 22 de febrer de 1892. Va ser membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 22. Santiago García i Fernández. Nascut a Redipuertas (León) el 26 de juny de 1848, va estudiar Medicina a Madrid, i posteriorment el doctorat essent guardonat amb el premi Fourquet en 1876. Va obtindre la plaça de titular de Metge Director en l‘oposició de 1887 per R.O. del 27 de maig de 1887, guanyant la plaça del balneari d‘Alhama d‘Almeria. Després de passar pels balnearis de Fuente Podrida, de la Fuensanta de Gayangos i de Cortegada, es va fer càrrec durant dos anys, 1898 i 1899 del balneari de Bellús. Era numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 23. Vicente Arau. Substitut l‘any 1900. Fig. 132- El bany turc de Dominique Ingres ( 1862). Museu de l’Louvre 399 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.2 COFRENTS Cofrents és un poble de la província de València que pertany a la comarca de la Vall de Cofrents. Segons Madoz era una població de 1.624 habitants dels quals 484 eren veïns, a finals del segle XIX en el cens de 1897 la població de dret havia augmentat, era de 1.880 habitants. Durant el segle XX, la població de Cofrents va anar minvant, actualment en el cens de 2009 compta amb una població de 947 habitants. Pedro María Rubio510 parla d‘un brollador de aigua hidrosulfurosa a 28ºR. de temperatura. Sobre Hervideros de Cofrents, Madoz no fa cap referència. 4.3 ESTIVELLA 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari d’Estivella Estivella és un poble de la província de València que pertany a la comarca del Camp de Morvedre. A meitat del segle XIX, segons Madoz tenia una població de 812 habitants, dels quals 184 eren veïns, en el cens de 1897 comptava amb una població de dret de 1.269, actualment quasi no s‘ha modificat, així en el cens del 2009 és de 1.352. Cavanilles no fa menció de cap font medicinal. En canvi, Madoz parla de l‘existència d‘un brollador anomenat Font medicinal del Barraix, l‘aigua d‘aquest brollador era venuda a València per les seues propietats mineromedicinals. 2. Edifici No hi havia constància de cap infraestructura ni edificació en el brollador. 3. Característiques i propietats de les aigües L‘aigua era carbonatada, sulfatada, magnèsica i ferruginosa. Propietats físiques Es tractava d‘una aigua que era cristal·lina i fresca, sense olor, i amb un sabor gairebé amarg i astringent, sortia amb una temperatura de 13º R. Propietats químiques Segons Madoz, un professor de medicina havia fet un assaig de les aigües del brollador, de manera que l‘aigua estava constituïda pels següents mineralitzadors:     Àcid carbònic, amb prou quantitat Àcid hidrosulfúric, poca quantitat Sulfat de magnèsia Sulfat de sosa     Carbonat de magnèsia Carbonat de ferro Sílice Argila511 510 511 Rubio (1853) p 376. Pedro María Rubio dóna com mineralitzador el silicat d‘alumini, component principàl de l‘argila. 400 4. Balnearis i aigües medicinals Propietats medicinals Servia per a diferents malalties:    hidropesies leucorrees inapetències i desordres de la digestió Aquestes propietats físico-químiques i medicinals són les mateixes que aporta Pedro Rubio.512 Per altra banda hem de dir que Anastasio García no les arreplega en els seus Tractats d‘Hidrologia. 4.4 REQUENA 1. Introducció Requena quan Madoz escriu el Diccionari pertanyia a Conca, no és fins l‘any 1851 quan hi ha una modificació provincial i passa a formar part de la província de València. Actualment és una població valenciana que pertany a la comarca de la Plana d‘Utiel. A meitat del segle XIX Requena estava molt poblada, segons Madoz estava composta per una població de 10.404 habitants dels quals 2.616 eren veïns, al final del segle XIX, en el cens de 1897 la població de dret era de 14.481 habitants, actualment en el cens de 2009 compta amb una població de 21.278 habitants. Sobre les aigües de Requena, en el segle XVII Limón de Montero513 feia menció de l‘existència d‘unes aigües a Requena que produïen pedres, així mencionava que Ambrosio de Morales parlava d‘un riuet que estava prop de la Vil·la de Requena en el Regne de València, les aigües d‘aquest riuet formaven pedres molt dures, la qual cosa implicava que l‘ús de les aigües comportaven un risc per la salut. Madoz no fa cap referència de l‘existència d‘aigua mineromedicinal a Requena, però segons Pedro María Rubio, en el terme de la ciutat de Requena, que pertanyia a Conca, en la zona Sud de la ciutat i a unes 3 hores de distància d‘aquesta, hi havia dos brolladors anomenats Los Morenos perquè per allí passava la rambla del mateix nom, d‘aquests brolladors eixien unes aigües que tenien propietats medicinals. Anastasio Chinchilla514 parla de la Font Podrida de Requena, que era propietat del comte de Cirat, les aigües del brollador anaven a una bassa plena de llacor, brossa porqueria i llimac, que servien per a coure l‘espart. Era clara, transparent, amb un sabor de sofre nauseabund i un olor fètid a ous podrits, presentava una temperatura de 14 ºR. 2. Edifici A meitat del segle XIX, no hi havia cap balneari. 3. Característiques i propietats de les aigües Eren aigües fresques per la temperatura i salines per la composició química. 512 513 Pedro María Rubio (1853) p 510. Limón de Montero en el llibre1, tractat II, p 156. 514 Chinchilla (1848). 401 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Propietats. Dels dos brolladors que anomena Pedro María Rubio, el més cabalós naixia entre les roques poroses anomenades tosques, tenia un cabal de 120 rals d‘aigua, l‘altre naixia a uns sis passos de l‘anterior era un poc menys cabalós sobre els 80 rals. Propietats físiques L‘aigua era clara i de sabor auster, era untuosa al tacte i no dissolia bé el sabó ni coïa les llegums i presentava una temperatura de 16 ºR. Propietats químiques El metge Joaquín Fernández López, Director dels banys de Busot, en 1850 va fer uns assajos químics de les aigües del brollador de Requena. Els assajos donaven aquests resultats:     Carbonat càlcic Carbonat magnèsic Hidroclorat càlcic Hidroclorat magnèsic Propietats medicinals Segons Rubio, les aigües eren bones per a diverses dolences:      La clorosi L‘herpes Les úlceres venèries L‘escorbut Les cremades en supuració     Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Sulfat d‘alumini Sulfat ferrós 402 4. Balnearis i aigües medicinals 4.5 SANTA ANA (LLOSA DE RANES) 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Santa Ana Llosa de Ranes és un poble valencià que pertany a la comarca de la Costera. Segons Madoz cap a la meitat del segle XIX comptava amb 1.383 habitants, dels quals 385 eren veïns, al final del segle en el cens de 1897, hi havia una població de dret de 2.278 habitants, actualment en el cens de 2009 només compta amb 3.968 habitants. Miguel Zapater Director mèdic de l‘establiment l‘any 1882, parlava de l‘existència de dos brolladors, un d‘aigües ferro-sulfuroses fredes i l‘altre d‘aigües ferruginoses, havien sigut premiades en l‘exposició regional de Madrid l‘any 1873. L‘explotació de l‘aigua s‘inicia l‘any 1869, motiu pel qual Madoz no les arreplega en el Diccionari, només comenta que hi havia tres fonts d‘aigües molt bones. Anastasio García López les anomena en el Tractat d‘Hidrologia de 1875.515 2. Edifici i estructura del balneari La descripció de Zapater en 1882, posava les instal·lacions a l‘altura de les més importants d‘Espanya, sembla que s‘havien dut a terme tenint en compte les novetats terapèutiques hidrotermals de l‘època: "Compónese de un salón de espera, que da entrada á una galería que contiene en ambos costados ocho pilas de brillante mármol de colores, de elegante y cómoda forma, colocadas separadamente en espaciosas habitaciones con pavimento de mosaico y azulejos, y además otras pilas también aisladas para baños locales; á continuación se halla la sala de duchas, donde se administran los chorros movible, fijo, simple, mixto, de irrigación ó de lluvia, y donde pueden darse, percusivos, resolutivos y revulsibos, según la presión que se dé al agua; y últimamente hay aparatos de pulverización del sistema Sales-Girons. Inmediato á este departamento, hay un pabellón con una pila de mármol blanco, donde vierte sus aguas el manantial sulfuroso, destinado exclusivamente para el uso del agua interior; ambos departamentos dan frente á una plaza sombreada por copudos árboles, y rodeada de jardines y macetas. El sistema de calefacción del agua, se ha montado al nivel de los últimos adelantos hidrológicos. Consiste en una serpentina por donde circula el agua mineral, la que penetrando en un recipiente de alta temperatura se apropia calórico sin fuga de gases ni sufrir descomposición".516 Pel que fa a l‘edificació que servia d‘hostalatge als banyistes que hi anaven, s‘havia construït un grup d‘edificis moderns, però hi havia un que sobreeixia sobre els demés, estava situat en la part central de les altres edificacions més menudes, i constava de tres plantes, la planta baixa i dos altures. En la planta baixa hi havia una galeria que tenia el pis amb lloses i constituïa la zona lúdica de l‘establiment: "Consta en su galería baja, de una sala de recreo guarnecida de divanes, piano y juegos de entretenimiento; un gran pórtico da salida á la extensa plaza que mide sesenta pasos de longitud por treinta de latitud, cortada en su frente por la capilla y jardines, cuyo pavimento, perfectamente enlosado, es el centro de reunión y paseo de todos los concurrentes".517 515 516 Anastasio García (1875) Tom 2, p 227. Miguel Zapater (1882) p 8. 517 Ibídem. 403 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz En aquesta galeria es trobaven les habitacions més preferides perquè eren grans i decorades de forma més luxosa, algunes comptaven amb dos llits, i estaven els pisos entaulellats, hi havia estores i estaven completament moblades amb tauletes de nits, còmoda, espill, engronsadora i cadira anglesa. En el pis principal estava situada la fonda, el menjador i les seues dependències, amb habitacions també espaioses, de dos llits i moblades de forma similar a les de la planta inferior, amb lavabos propis. En el segon pis les habitacions eren més menudes i adornades amb senzillesa però, tenien tot el que feia falta per a tindre una estada còmoda. També hi havia un hostalatge situat en la planta superior a l‘administració de l‘establiment, aquests eren més senzills i tenien uns preus més mòdics. El balneari tenia una capella, una casa per al banyer, un hospital, quadres pels animals dels carruatges i un llavador públic. Fig. 133- Dibuix del balneari de Santa Ana que apareix en la memòria de Miguel Zapater l’any 1882518 3. Característiques i propietats de les aigües Zapater les classificava segons els mineralitzadors que contenia en Sulfuroses càlciques. 518 En el rètol del dibuix estan escrits els diversos departaments del Balneari de Santa Ana: "1- hospedería, 2- dirección y administración, 3- departamento de baños y hospedería, 4- fuente sulfurosa, 5- ermita, 6- casa de los pobres, 7- pajarera". 404 4. Balnearis i aigües medicinals SUBSTÀNCIES VOLÀTILS Nitrogen Àcid sulfhídric SALS ASSECADES Bicarbonat ferros Bicarbonat càlcic Bicarbonat magnèsic Sulfat càlcic Sulfat magnèsic Sulfat sòdic Sulfat d‘alúmina Clorur magnèsic Clorur càlcic Clorur sòdic Fosfato de cal Silicat de sosa Cent Cúb 15,74 11,56 Grams 0,098 0,228 0,134 1,761 0,530 0,213 0,142 0,210 0,116 0,118 0,715 0,074 Propietats físiques Les aigües brollaven a una temperatura de 20 ºC, amb un cabal de 6 litres per minut. Propietats químiques Les anàlisis de les aigües havien sigut realitzades per a un litre d‘aigua, pel Dr. Gabriel de la Puerta i Ródenas, Catedràtic de Farmàcia de la Universitat Central i pel Sr. Fajardo, en 1867, les unitats utilitzades en l‘anàlisi de les aigües, eren els grams i els centímetres cúbics. Els components volàtils eren el Nitrogen i l‘Àcid Sulfhídric. Taula 132- Anàlisis de les aigües del balneari de Santa Ana, realitzades pel catedràtic Gabriel de la Puerta i Ródenas i el Sr Fajardo en 1867, expressades en grams per litre d’aigua Propietats medicinals Les aigües tenien propietats terapèutiques relacionades amb l‘element sulfurós que era un dels mineralitzadors més important. Eren utilitzades en diverses afeccions:     Dermatològiques. En les afeccions de pell, herpetisme, escrofulisme, en la diàtesi sifilítica. Reumatològiques. Hematològiques. En la clorosi i en les anèmies. Renals. En la diàtesi calculosa. 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Temporada Hi havia dues temporades oficials, en les quals els banyistes acudien a l‘establiment i estava el metge a càrrec dels banys, 1ª temporada: des del 15 d‘abril al 30 de juny/ 2ª temporada: des de l‘1 de setembre al 31 d‘octubre. Malgrat que aquest era el calendari oficial de les dues temporades, en juliol i agost es podien fer excepcions si algun malalt ho necessitava de forma urgent. Concurrència als banys L‘establiment dels banys estava situat a 5 kilòmetres de l‘estació del tren de Xàtiva, des de Xàtiva fins al balneari de Santa Ana es tardava una hora, havia bon camí. 405 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5. Activitat econòmica Preus El metge Director de l‘establiment Miguel Zapater, donava tota classe de detalls als banyistes que volien anar al balneari de Santa Ana, exposant de forma detallada els diversos preus que hi havia en l‘establiment, segons el tipus de serveis que escolliren. Ho exposava de forma separada. Hostalatge. Els preus de l‘hostalatge eren diferents, depenien del tipus d‘habitació que es llogava, sobretot segons la planta en la que estava ubicada l‘habitació. En la guia del banyista de 1882, Zapater donava els següents preus: a. Planta baixa. Habitacions amb dos llits, es tractava de les habitacions més luxoses i més confortables, costaven de 18 a 30 rs per dia. b. Planta primera o pis principal. Habitacions amb dos llits, lavabo i cadires, costaven 14 rs per dia. c. Planta segona. Es tractava d‘habitacions amb llit de ferro, eren menys luxoses, si hi havia un llit costaven 7 rs, si hi havia dos llits el preu era de 12 rs. d. Casa de l’administració. Les habitacions amb un llit de ferro, costaven entre 6 i 8 rs. e. Casa de banys. Les habitacions amb llit de fusta costaven 5 rs. f. Si no es gastava la roba blanca del llit es descomptava 1 rs. Per dia. Fonda. El preu del menjar també depenia si era de 1ª classe o de 2ª classe, la diferència entre ambdues classes consistia que en la primera hi havia un plat fort en els dos menjars principals, dinar i sopar, així com postres addicionals. a. La pensió completa de 1ª classe, consistia en un desdejuni, dinar i sopar, costava 14 rs. b. La pensió completa de 2ª classe, també consistia en un desdejuni un dinar i un sopar, costava 8 rs. Hi havia un conveni mitjançant el qual es feien uns lots de serveis: a. Per una habitació en la segona planta que era l‘econòmica, pensió completa amb menjar de 1ª classe i un bany es pagava 26 rs per dia. b. Per una habitació en la segona planta, pensió completa de 2ª classe i un bany es pagava 20 rs per dia. c. Per una habitació en la casa de banys, llit, menjar de 2ª classe i bany, costava diàriament 18 rs. d. També hi havia la possibilitat d‘utilitzar la cuina per preparar-se el menjar, l‘establiment cobrava 1 ral diari per dret d‘ús de la cuina i dels utensilis que hi necessitaren amb la condició que havien de tornar-los en el moment que deixaren el balneari, en aquest cas per tal de facilitar l‘estada hi havia un home encarregat d‘anar a comprar al mercat de Xàtiva, comprava tot allò que els banyistes necessitaven sense cost addicional de mercat, només es pagava el servei de transport que costava 6 rs per 9 dies. 406 4. Balnearis i aigües medicinals Banys. Els preus del balneari eren diferents segons el tipus de tractaments que es feia, i si estaven o no allotjat en l‘establiment del balneari. Molt explícites són les explicacions de la guia del banyista de Zapater de 1882, les reproduïm a continuació: "Baño general, ducha ascendente, descendente, horizontal, oblicua, lluvia y chorro, 5 rs. - Por cada una de estas aplicaciones, y 2 rs. De aumento si no se hallan hospedados en el Establecimiento, pagando medio real si toman ropa. - Duchas vaginales, anales, dorsales y baño de asiento, 4 rs. y 6 para los de fuera, con el mismo aumento de medio real por la ropa. - Ducha filiforme, 2 rs.; por cada pulverización, 2 rs. y 3 para los no hospedados. - Por el uso interior del agua sulfurosa en bebida, un real diario; los de fuera real y medio; pero si toman baño ó duchas, el agua será gratuita. - Todo bañista hospedado en el Establecimiento tiene derecho á una botella de agua, diaria sulfurosa si la reclama. - Los que hagan uso de la agua ferruginosa, abonarán un real diario".519 6. Directors mèdics del balneari Ventura Navarro Pérez Enrique Suñer Martínez (interí) Enrique Sanchis (titular) Juan Carrió Grifol (titular) Miguel Zapater Jerez (titular) Rafael Chover Sobrevía (interí) José Chacel (titular) Ubaldo Castells Ramón Gelada Pedro Valentín Marín (interí) Salustiano Fernández-Checa Izquierdo 1871 1873 a 1875 1877 a 1780 1881 1882 a 1883 1884 1886 a 1891 1893 1895 1896 1898 Taula 133- Directors mèdics del balneari de Santa Ana 1. 2. 3. Ventura Navarro i Pérez. Enrique Suñer i Martínez. Enrique, Antonio Sanchis i Fabra. Natural de Catarroja (València) va nàixer el 14 de juny de 1843, estudià en València i Madrid, de manera que va obtindre la llicenciatura en Medicina per la Universitat de Madrid (23/06/1867). Havia sigut nomenat Director metge interí de la Vilavella per la junta revolucionaria de Castelló el 19 d‘octubre de 1868, càrrec del que va renunciar el gener de 1869, al assabentar-se per la Direcció General de Sanitat que el Director de l‘establiment, el metge José María Barraca, havia sigut destituït de forma arbitraria per la Junta, Sanchis al renunciar va facilitar d‘aquesta manera que Barraca fóra rehabilitat i poguera tornar al seu lloc de Director del balneari de la Vilavella. Sanchis en aquest any no va treballar en l‘establiment de la Vilavella. Més endavant es va presentar a la oposició de 1874 obtenint plaça, així va ser nomenat metge Director de balneari el 6 de juny de 1876, passant a 519 Zapater (1882) p 28. 407 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz l‘establiment de Fuensanta de Gayangos, l‘any següent es va traslladar a l‘establiment de Santa Ana on va romandre fins a 1880. Era membre fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica i numerari de l‘Institut Mèdic Valencià des de 1870. 4. Juan, Nepomuceno, Antonio, Domingo Carrió i Grifol. Nascut a Novelda (Alacant) el 10 de maig de 1848. Va estudiar la carrera a la Facultat de Medicina de València i el doctorat a Madrid. Va ser un dels fundadors de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Després de ser nomenat metge Director amb propietat dels banys de Vilo per la R.O. del 6 de juny de 1876, es va traslladar el mateix any als banys de Benimarfull mitjançant el concurs del 8 de novembre de 1876, aquí va estar tres temporades fins al 26 de febrer de 1881, en aquesta data va passar al balneari de Santa Ana, on només va romandre un any, traslladant-se l‘any següent a l‘establiment de Graena . Miguel Joaquín Zapater i Jerez. Nascut a Lidón (Teruel) el 16 d‘abril de 1818. Va estudiar medicina a la Universitat de Saragossa, va ser metge titular de Santa Ana els anys 1882 i 1883. Era fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. Va dur la direcció des de 1854 d‘un gran nombre de balnearis, primer de forma interina i després a partir de 1876 com a titular. Va morir el 28 de febrer de 1888. Rafael Chover i Sobrería. Va ser metge interí l‘any 1884. José Chacel i Ferrero. Va estudiar la carrera de medicina a Valladolid. Havia sigut director de l‘establiment de Benimarfull, des del 26 de febrer de 1881 fins al 25 de febrer de 1886 que és quan se‘n va anar a Santa Ana, essent hi Director fins a 1891. Ubaldo Castells. Ramón Gelada. 5. 6. 7. 8. 9. 10. Pedro Valentín i Marín. Va ser metge interí l‘any 1896. 11. Salustiano, Medardo, Herácleo Fernández-Checa i Izquierdo. Va nàixer a Fuente la Higuera (València) el 8 de juny de 1859. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Facultat de Medicina de València, estudiant el doctorat en la Universitat Central de Madrid. Soci numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia. Fernández Checa, va ser metge interí dels banys de Benimarfull, la temporada de 1894, pel concurs del 26 de febrer de 1894. Per la R.O. del 14 de juliol de 1994 va passar a ser supernumerari, amb aquest càrrec va passar a dur la direcció de l‘establiment de Salinetas de Novelda, d‘aquesta manera l‘any següent en el concurs de l‘1 de febrer de 1895 va ser nomenat director supernumerari de Salinetas de Novelda on va continuar l‘any 1896. Passant a Benimarfull en 1897 i a Santa en 1898. Va ser soci numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 408 4. Balnearis i aigües medicinals 4.6 SET AIGÜES 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Set Aigües Set Aigües és un poble valencià que pertany a la comarca de la Foia de Bunyol. Fins a l‘any 1851 va ser població fronterera amb Castella, perquè Requena pertanyia a Conca. A meitat del segle XIX, segons el Diccionari comptava amb una població de 924 habitants dels quals 321 eren veïns, a finals del segle, en el cens de 1897 havia augmentat d‘una manera important, amb una població de dret de 1.721 habitants, però al llarg del segle XX, va anar disminuint de manera que actualment en el cens de 2009 compta amb una població de 1.427 habitants. En el seu terme hi havia moltes fonts de bones aigües, però especialment importància va tindre en el segle XIX el brollador de Set Aigües. L‘aigua era abundant de manera que servia per a beure un poble de 300 veïns i l‘excés sobrant s‘utilitzava per al reg d‘una considerable extensió de terreny. L‘any 1859 la Comissió Central de Farmàcia i Ciències Auxiliars va elaborar un informe,520 sobre les aigües del brollador de Set Aigües, amb la finalitat d‘aconseguir el seu nomenament d‘utilitat pública. Aquest informe es va enviar a la Junta Central, per a que aquesta donara la valoració mineromedicinal i el seu ús terapèutic. Finalment la Junta General Econòmica del l‘Institut Mèdic Valencià en la seua reunió del 4 de setembre de 1858 va donar constància de l‘informe de la Junta Central, i es donà per assabentada que s‘havia passat al Governador Civil,521 aprovant-lo en la junta del 21 de maig de 1859.522 A través d‘aquest informe podem assabentar-nos de la situació del brollador cap a la meitat del segle XIX, especialment important és l‘escrit on presenten els corol·laris que va emetre la Central, el reproduïm a continuació: "Corolarios: Las aguas termales acidulo-ferruginosas de Siete Aguas, único manantial que de tal clase posee la provincia de Valencia, son útiles para el tratamiento de varias enfermedades. La acción fisiológica de las mismas en la economía del hombre es la de acelerar las funciones del organismo, regularizarla y darlas mayor actividad. La acción terapéutica primitiva es levemente excitante; la consecutiva es tónicareconstituyente. Están indicadas en las enfermedades que proceden de la atonía de los tejidos orgánicos, de la inércia o dificultad de las funciones de asimilación y de la flojedad de las fuerzas vitales, viniendo comprendidas entre otras muy comunes en las ciudades populosas la anemia, la clorosis, las escrófulas, la raquitis, el escorbuto, la tabes mesentérica, los flujos mucosos y los sanguíneos pasivos, las neurálgias del conducto digestivo y algunas neurosis , las convalecencias de enfermedades graves y prolongadas y las usarán con provecho los individuos polisárcicos y los de temperamento linfático. No las deben usar los sujetos pletóricos, ni los irritables, los predispuestos a congestiones activas, ni los que sufren algún afecto inflamatorio, en especial del conducto digestivo. El uso de estas aguas hace necesaria la presencia de un profesor exclusivamente encargado de la dirección de los individuos que se presenten a utilizarlas.. Tal es el concepto de la Central. 520 Boletín Médico Valenciano (1856-1859) Tom VI, pp 787 a 790 . L‘ informe fou demanat el 4 de maig de 1859, a instància de l‘Ajuntament sota la petició del Governador Civil a la Junta Central. Felipe Ramo i Vicente Greus. 521 Junta General Econòmica de l‘I.M.V. del 4 de setembre de 1858, el president era Manuel Encinas i el secretari de Govern era Salvador Herrera. Boletín Médico Valenciano (1856-1859) Tom VI, p 835. 522 Boletín Médico Valenciano (1856-1859) Tom VI, p 909. 409 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz La Junta general, en su reconocida ilustración y elevado criterio, resolverá lo que juzgue más acertado. Valencia 21 de Mayo de 1859. El Director, C. Domingo.-El Secretario, José Mª Velázquez".523 2. Edifici i estructura del balneari Sembla que el brollador sortia del fons d‘un dipòsit rectangular amb parets de maçoneria de 6 o 7 metres de costat i 4 aproximadament de profunditat. No tenim notícies de l‘edificació que hi va haver, només hem trobat els plànols dels banys de Set Aigües, firmats per l‘arquitecte Vicente C. Marzo que en 1868 va enviar a Madrid. Fig. 134- "Plano de la casa de Baños de la Villa de Siete Aguas", signat a Buñol, 8 de juny de 1868, per l’arquitecte Vte. C. Marzo. A tres tintes. Escala 1:500. 50 x 30 cm524 (Font: UCM) 523 524 Boletín Médico Valenciano (1856-1859) Tom VI, p 810. Gaspar Darmanin (1868). 410 4. Balnearis i aigües medicinals 3. Característiques i propietats de les aigües Tant que els elements més abundants que apareixien en l‘aigua analitzada eren l‘àcid carbònic i el ferro, l‘informe emès va classificar les aigües de Set Aigües com acídulo-ferruginoses termals. En 1775 Anastasio García classificava les aigües de Set Aigües com aigües carbonatades mixtes. Littré525 en 1889 informava que es tractava d‘unes aigües minerals, ferruginoses i bicarbonatades. Propietats físiques L‘aigua era diàfana, incolora, inodora i insípida. El pes específic en el brollador, era de 1,0004512, aquest es calculava, prenent per unitat un volum igual d‘aigua destil·lada a la mateixa temperatura i pressió que hi tenia l‘aigua; però després de 24 hores d‘haver sigut arreplegada i estant a l‘aire lliure passava a ser de 1,0005664, aquest pes específic era el que presentava l‘aigua després d‘haver perdut els gasos. La temperatura de l‘aigua el dia 16 i 17 de març de 1859 era de 22,5 ºC, siguent la de l‘aire lliure de 10ºC i la pressió baromètrica de 699 mil·límetres amb una lleugera variació. En 1875 Anastasio García en la guia del banyista informava que l‘aigua del brollador de Set Aigües presentava una temperatura de 14ºC. Propietats químiques Anastasio García526donava en la guia del banyista els resultats de les anàlisis que s‘havien fet a l‘aigua del brollador, aquestes anàlisis s‘havien realitzat per cada 1000 grams d‘aigua (1 litre), però també s‘havien calculat per lliura medicinal.527 El resultat total de les sals neutres assecades era de 0,4143 grams per litre d‘aigua, o 0,1420 grams per lliura medicinal. FLUIDS ELÀSTICS Aire atmosfèric Àcid carbònic SALS NEUTRES ASSECADES Carbonat càlcic Carbonat magnèsic Carbonat de ferro Sulfat sòdic Clorur Sòdic Sílice Matèria orgànica Litre 17,85 mil·lilitres 51,73 Litre 0,2420 grams 0,0370 " 0,0014 " 0,1020 " 0,0204 " 0,0015 " " Lliura Medicinal 6,16 mil·lilitres 17,87 " Lliura Medicinal 0,0830 grams 0,0130 " 0,0005 " 0,0350 " 0,0100 " 0,0005 " - Taula 134- Anàlisis de les aigües de Set aigües que donava Anastasio García en 1875 525 526 Diccionari de Littré (1889) Tom II, p 904. Anastasio García (1875) Tom 2, p 157. 527 La lliura medicinal era una unitat de pes utilitzada pels farmacèutics i en general en la farmacologia espanyola, actualment està obsoleta. Equivalia a 12 unces medicinals, és a dir 373,2417 216 grams. En el segle XIX, a més a més de la unça i la lliura medicinal també s‘utilitzava en farmacologia el gra com unitat de mesura, de manera que 1 lliura medicinal equivalia a 5.760 grans. 411 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Propietats medicinals El dictamen de la Comissió Central de Medicina i Cirurgia sobre les aigües termals de Set Aigües,528es va donar a l‘Institut una vegada estudiades les dades que aportaren la comissió de Farmàcia, incidia sobretot en les aplicacions terapèutiques de les aigües i estava redactat en els termes següents: "la indicación de las aguas en cuestión tendrá lugar en la anemia sea cual fuere su causa, en la atonía de los sistemas vascular y muscular, en las escrófulas, en la raquitis y en las demás caquexias, en las que viene reconocido un vicio humoral, en los afectos propios del abuso de los placeres, en las convalecencias de las enfermedades graves y prolongadas, en los afectos del conducto digestivo que se aplican por la falta de apetito, digestiones laboriosas, acedias o lombrices; en los flujos mucosos crónicos, en ciertas parálisis y neurosis y en los sujetos linfáticos y en lo polisárcicos, provistos de gordura fofa y de fibra blanda, predispuestos a los flujos pasivos, sean mucosos o sanguíneos".529 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües Al llarg del temps es va consolidar l‘ús terapèutic de les aigües de Set Aigües, i amb ple dret es consideraven les seues virtuts medicinals, especialment tenien bons resultats en tot un ventall de malalties:     Gàstriques: eren bones en les gastràlgies, les dispèpsies, les enteràlgies i en els infarts abdominals. Dermatològiques: En les afeccions de la pell, sobretot en les de caràcter escrofulós. Hematològiques: En la clorosi i l‘anèmia. Ginecològiques: En les malalties de la matriu, les leucorrees i quan hi havia propensió a les metrorràgies i avortaments. També en l‘histerisme. Contraindicacions Les contraindicacions que presentaven les aigües estaven molt ben explicitades en l‘informe que podem veure en el BMV: "Podrá perjudicar el uso de las aguas ferruginosa a los pletóricos, a los sumamente nerviosos, a los que sufren una idiosincracia biliosa, a los que padezcan algún afecto inflamatorio, a los predispuestos a congestiones activas y a las embarazadas, en especial si su temperamento es sanguíneo...No deben usarse en baños...siendo su acción reconstituyente dirigida de dentro a fuera". 530 Posologia L‘administració de les aigües s‘aconsellava per via oral, deixant de banda els banys perquè en principi les aigües tenien una acció reconstituent que anava de dins a fora del cos, per la qual cosa els efectes beneficiosos de les aigües s‘aconseguia bevent 528 529 Boletín Médico Valenciano (1856-1859) Tom VI, Nº 89, pp 806 a 809, pp 835 a 909. Ibídem, p 809. 530 Ibídem, p 809. 412 4. Balnearis i aigües medicinals l‘aigua, i encara que els banys no eren perjudicials eren innecessaris per aconseguir les propietats terapèutiques. Temporada La Central531 en 1859 aconsellava la temporada del balneari tenint en compte la situació i la climatologia de la zona, des de l‘1 de juny fins al 30 de setembre, encara que veia bé la beguda de l‘aigua durant tot l‘any. Aquest calendari d‘obertura és similar al que apareix en l‘Anuari de 1885, on la temporada oficial de l‘establiment era oferida des de l‘1 juny fins al 30 de setembre. Segons les informacions de Littré532 la data d‘obertura coincideix també amb aquesta data oficial. Concurrència als banys any 1868 1882 1885 banyistes 200 96 Taula 135- Concurrència de malalts en l’establiment de Set Aigües 5. Directors mèdics del balneari Santos Blanco533 Gaspar Darmanin (interí) Mariano J. Salvador Gamboa (interí) Fortunato Agustín Escribano Antona José Mª Hueso José María Ortolá Catalá (interí) J. Palomar Ariño (interí) J. Bertel Manuel Miguel Martí Sanchís Arturo Cubells Blasco (interí) 1866 1867-1868 1876 1877 1879 1882 1884 1886 1888-1889-1891 1897 Taula 136- Directors mèdics del balneari de Set Aigües Com a conseqüència del dictamen de la Central, emès per a considerar les aigües d‘utilitat pública, s‘expressava la necessitat de la presencia d‘un metge al brollador de Set Aigües, per a que al mateix temps que estudiara les qualitats i beneficis de les aigües, controlara el seu ús terapèutic en els malalts que hi anaven, així en el brollador començà a haver direcció mèdica. 1. Santos Blanco. 531 532 Boletín Médico Valenciano, Nº 89, Tomo 6º, p 102, 30 de juny de 1859. Diccionari de Littré (1889) Tom II, p 904. 533 En el tractat de Casares (1866), apareix com Director del balneari de Set Aigües el metge Dionisio Jover López, però aquest va estar l‘any 1866 com director interí de l‘establiment d‘Hermida. 413 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2. Gaspar Darmanin. 3. Mariano, Jacinto, Salvador i Gamboa. Va nàixer a Madrid l‘11 de setembre de 1852, estudiant medicina en la Universitat Central on també es va doctorar. En 1876 va ser Metge Director interí del balneari de Set Aigües. Per R. O. del 28 de maig de 1877 va ser nomenat Metge Director dels banys d‘Alcantud, l‘any següent es va traslladar el 9 d‘octubre de 1878 a Bellús, en aquest balneari va estar tres temporades, fins a febrer de 1882 que es va fer càrrec de l‘establiment de Segura. Després d‘estar en diversos balnearis al llarg d‘uns deu anys, va tornar a dur la direcció de Bellús des de 1893 fins a 1897. Era soci numerari de la Societat d‘Hidrologia Mèdica Espanyola. 4. Fortunato, Agustín Escribano i Antona. Va nàixer a Caleruega (Burgos) el 27 de febrer de 1845, cursà la carrera de Medicina en la Universitat Central així com el doctorat. Per R.O. del 28 de maig de 1877 va obtindre la plaça de Metge Director de l‘establiment de Set Aigües. Només va estar un any en aquest balneari passant a l‘any següent al de Gaviria. Membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia. 5. Jose Mª Hueso. 6. José María Ortolá i Catalá. Metge interí l’any 1882. 7. J. Palomar Ariño. Metge interí l’any 1884. 8. J. Bertel. 9. Manuel, Miguel, Martí i Sanchís. Nascut el 17 de desembre de 1859 a València. Cursà els dos primers anys de medicina i ciències en la Universitat de València i la resta en la de Madrid, es llicencià en Medicina i Cirurgia el 17 de juny de 1880, aconseguint el doctorat el 20 de juny de1881, també era llicenciat i posteriorment doctor en ciències físiques i químiques. Per R.O. del 27 de maig de 1887 va aconseguir la direcció de l‘establiment de Barambio, però en el concurs del 20 de febrer de 1888 es va traslladar a Set Aigües, l‘any 1890 va dur la direcció mèdica del balneari de Gaviria, tornant a Set Aigües pel concurs del 18 de febrer de 1891, on va romandre només un any, perquè en 1892 passava a ser Director mèdic de Cardó, fins a 1895 que va passar a Sacedon. Membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia, va formar part de la Comissió de publicacions. Persona molt activa professionalment va ser catedràtic auxiliar de la Secció de Ciències de l‘Institut de València i professor de Física i Química, Agricultura, Historia Natural, i Fisiologia i Higiene en el col·legi Lluís Vives, en el col·legi Valentino i en l‘acadèmia Marti, els tres agregats a l‘Institut provincial. Va escriure en moltes ocasions en la premsa sobre les aigües de Set Aigües i de Cardó. Soci de diverses corporacions científiques, vicepresident de la Secció de Ciències de la Societat Econòmica Valenciana d‘Amics del País. Estava mol ben considerat com a Director mèdic per la seua formació en ciències físiques i químiques. 10. Arturo Cubells i Blasco. Metge interí l’any 1897. 414 4. Balnearis i aigües medicinals 4.7 XULILLA 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Xulilla Xulilla és un poble de la província de València que pertany a la comarca dels Serrans. A meitat del segle XIX, segons Madoz, tenia una població de 986 habitants dels quals 289 eren veïns, aquesta població va anar en augment durant el segle XIX, així en el cens de 1897 hi ha registrada una població de dret de 1.394 habitants, aquesta població al llarg del segle XX ha disminuït de manera que actualment en el cens de 2009 compta amb una població de 779 habitants. El poble de Xulilla està situat a la vora esquerra del riu Túria que en aquests paratges s‘anomena Guadalaviar (Riu Blanc). A ½ llegua de distància del poble hi havia una font d‘aigua mineromedicinal anomenada la Font Calenta que naixia als peus d‘una muntanyeta calcària situada a la dreta del riu Túria, el brollador estava entre els dos rius, el riu Túria i el riu Sot. Les aigües mineromedicinals naixien en una xicoteta gruta de pedres calcàries més o menys argiloses, en quantitat prou abundant. Fig. 135- Dibuix del poble de Xulilla dins del llibre de Cavanilles en 1797 El document més antic que tenim de les aigües termals de Xulilla data de 1788 de la ma de Lemos, qui dins del seu llibre dedicat a les aigües de la Vilavella, escrivia un breu resum d‘aquestes aigües, Lemos parlava de l‘existència d‘una font mineral anomenada Fuen-Caliente, es tractava d‘un brollador molt cabalós, que comptava amb propietats curatives importants. A finals del segle XVIII, la manera d‘accedir al brollador era prou dificultosa, hi havia dos camins per anar-hi, l‘un era molt llarg i dificultós que tenia al final un pont, i l‘altre encara que era més curt i més fàcil, presentava la dificultat que calia travessar el riu i no sempre es podia fer per la crescuda de les aigües que de vegades hi havia quan plovia en abundància. Aquesta situació és la que va viure Cavanilles quan va visitar en 1797 tota aquesta zona, aquest any va ploure de tal manera que quan Cavanilles descriu la població de Xulilla, anomena la Font 415 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Calenta, però no pot donar més informació perquè segons el seu testimoni no l‘havia pogut visitar a conseqüència de la pujada del riu per les pluges tan copioses que hi hagueren. "Hállase el aqüeducto en frente de la confluencia del riachuelo Sót, que entra en el Turia por la derecha, por cuya mano entró poco antes como una muela de agua, a que se reduce el caudal perenne de la fuente llamada Caliente. Sus aguas termales brotan por la raíz del monte calizo, que yace á la derecha del Turia, se distribuyen luego en dos porciones para otros tantos baños, y van después al rio. Venia este muy crecido el 30 de Agosto de 1792 por la copiosa lluvia del día antecedente, i faltaba el puente para pasar al otro lado, por lo cual no pude exâminar de cerca el recinto de la fuente, cuyas aguas se celebran y usan para libertarse de varios dolores".534 No obstant això, encara que Cavanilles hagué de lluitar amb les inclemències del temps, arreplegava informació sobre les aigües del paratge a través dels llogarencs, famoses en la zona per les propietats curatives que tenien. Aquest testimoni dóna suport a la importància d‘aquestes aigües que hi havia en l‘època de Cavanilles. En 1848, Madoz535 donava compte d‘una font anomenada Fuente Caliente en el terme de Xulilla, la qual brollava de la muntanya que hi havia entre el riu Túria i el riu Sot, es tractava d‘un brollador molt cabalós, distribuint-se en dos ramals que anaven a sengles banys. El Diccionari ens informa que els banys de Fuente Caliente eren molt freqüentats per qui patien mal d‘herpes. Els tractats d‘Hidrologia de l‘època de Madoz no són molt més explicatius, així Pedro María Rubio536 presenta els banys en el llistat d‘establiment sense direcció facultativa, coincideix en la mateixa informació que dóna Madoz, només afegeix que les aigües son hidrosulfuroses i Pérez de la Flor537 en el Novísimo Manual de Hidrología Médica Española encara que sí que parla de les aigües de Xulilla, no aporta cap informació addicional. Però, és més endavant en 1854 quan el primer Director mèdic de l‘establiment, Francisco Poveda Verdú a través del seu escrit en el Boletín Médico Valenciano538 ens dóna prou informació sobre aquestes aigües. De l‘antiguitat dels banys no tenim noció, però sembla que les aigües del brollador eren usades des de temps antics. Xulilla en l‘època romana es deia Juliola perquè les seues gents eren molt addictes al partit de Juli César. Poveda relata una tradició popular que hi havia sobre el brollador, segons aquesta tradició, les aigües de Xulilla foren descobertes perquè en certa ocasió hi havia un veí de Xulilla que tenia un gos de caçaria molt estimat que estava malalt de sarna, el gos no podia sanar així l‘amo del gos li va manar a un criat matar-lo a les afores del poble, aquest criat es va endur a l‘animal al terme i el va llençar a una bassa d‘aigua per a que morira ofegat, al cap d‘uns dies el gos no sols no s‘havia ofegat, sinó que a més a més s‘havia curat, aquesta curació va sorprendre a la gent, i va fer que seguiren al gos, descobrint que l‘animal anava a la font i bevia i es banyava en la seua aigua. Aquest és un relat molt similar al que es fa en la vil·la de Aix la Chapelle, en aquest cas el gos fuig de la jauria de Carlomagne. 534 535 Las observaciones de Cavanilles (1797) llibre III, p 56. Madoz (facsímil , 1987) Tom I, p 312. 536 Pedro María Rubio (1853) p 377. 537 Pérez de la Flor J., González de Jonte (1853) p 282. 538 Francisco Poveda Verdú. Boletín Médico Valenciano. Tomo V. nº 30, 30 de junio de 1854. Breve reseña de las aguas y baños minero-medicinales de Fuen-Caliente de Chulilla, en la provincia de Valencia. pp 93 a 99; pp 108 a 111. 416 4. Balnearis i aigües medicinals 2. Edifici i estructura del balneari Ni Lemos ni Cavanilles parlen de l‘existència d‘un balneari en el brollador de la Font Calenta. Lemos només parla d‘unes basses: "Sus aguas que salen por tres ojos ó grietas que hay en una piedra que está al pie de la loma, son recogidas en una grande balsa inmediata á la fuente, de donde se toman para los usos necesarios".539 En 1848 Madoz informava que les aigües tenien propietats curatives per a la pell, per aquest motiu l’Arquebisbe Fabian i Fuero havia projectat un edifici que no es va construir, perquè l’Arquebisbe va morir abans de la seua edificació, posteriorment, continua Madoz explicant-nos, que l‘Ajuntament tenia un projecte per a fer una construcció en aquest brollador de manera que el personal poguera prendre les aigües. Respecte de la construcció d‘una edificació, sabem pel Director Francisco Poveda Verdú, que en el segle XVIII es varen construir en el brollador dos banys i una habitació de dimensions reduïdes que servia per a protecció dels banyistes, de tal manera que ja en 1779 sabem que Pedro Nadal Creus, cirurgià de l‘exèrcit escrivia sobre les aigües: "¿Quién no determinará ir a tomar los baños con mucha limpieza y aseo, y con aquella cantidad de agua que gustare, ahora que se ha hecho una obra magnífica para la mayor comodidad de los que vayan a beber la agua o a bañarse en su nacimiento... no habiendo resguardo alguno para meter el cuerpo, ni aún la cabeza, estando expuesto a todos los vientos, lluvias y otras inclemencias, solo esto era suficiente para disminuir el buen concepto que el agua se merece?".540 És en aquesta època quan l‘Ajuntament va construir un pont i va millorar l‘accés de tal forma que va fer un camí de ferradura, demanant el Consell de Salut un informe sobre la naturalesa de les aigües, però es va aturar tot a conseqüència de les guerres que hi hagueren. Cap a meitat del segle XIX, el poble de Xulilla que era el propietari de les aigües va fer un camí de carruatge fins a la mateixa font, on hi havia unes habitacions xicotetes en l‘antic edifici per als necessitats i s‘havien construït set departaments per a prendre de forma aïllada el bany, però Madoz no informa en cap moment de l‘existència d‘aquestes construccions. En 1853 Poveda descrivia un edifici, molt gran per allotjar a les persones que anaven a prendre el bany que estava en el brollador, amb capacitat per a 30 o més banyistes i a més a més hi havia també unes habitacions independents per allotjar a tres o quatre famílies. Encara que l‘establiment no era molt conegut, Anastasio García López ho descrivia: "El establecimiento de baños es sencillo y de buen gusto y tiene 8 bañaderas de mármol para baños particulares, una piscina ó baño general, baño de chorros y lluvia ascendentes y descendentes. La casa-hospedería tiene bastantes y buenas habitaciones, salon de recreo, cocinas para los que no coman en la fonda, oratorio, y una casa para los pobres".541 3. Característiques i propietats de les aigües Poveda era conscient de la inexactitud de l‘anàlisi que hi havia fet, però front a les dades estaven els efectes produïts per l‘aigua, així independentment que amb 539 540 Lemos (1788) pp 148, 149. Francisco Poveda Verdú. Boletín Médico Valenciano. Tom V. nº 30. 541 García López (1869) p 283. 417 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz posterioritat es fera una anàlisi més completa que presentara alguna variabilitat amb l‘anàlisi que s‘havia donat, va considerar a priori les aigües com: alcalino-sulfurogaseosas dèbilment termals. Més endavant en 1889, segons el Diccionari de Littré542es presentava l‘aigua de Xulilla com una aigua mineral sulfurosa càlcica amb una temperatura de 32 ºR. Propietats físiques Es tractava d‘una aigua cristal·lina, era incolora, clara i transparent, amb un sabor salí i untuós. L‘aigua es gastava com llavador públic, facilitant la rentada de la roba i blanquejant-la prompte i bé. Eixia del brollador a una temperatura de 20 ºR, mantenint-se estable, ja Lemos parlava de la temperatura: "El temple de esta agua es siempre igual, y aunque llaman caliente, no lo es tanto que no se beba sin molestia ni fastidio, pues su calor no excede al de nuestro cuerpo; y por eso los enfermos hallan recreo quando entran á bañarse".543 Propietats químiques Lemos parlava d‘un lleuger olor a sofre, i confirmava l‘existència d‘aquest mineral en les aigües, no solament per l‘olor característic del sofre a ous podrits sinó perquè les pedres de la bassa que contenia l‘aigua i que estaven molt de temps amb contacte amb ella, es cobrien d‘una capa fina de sofre. A meitat del segle XIX, Poveda descrivia algunes propietats de les aigües de Xulilla, de manera que aquestes presentaven alguna ampolla, i encara que en el brollador no feia olor, si s‘omplia una botella a la meitat amb una poca quantitat d‘aigua i se sacsejava es notava un olor a ous podrits, però en canvi no ennegria la plata, demostrant l‘existència en poca quantitat de hidrogen sulfurat (segons el procediment de Berzelius, quan analitzava els brolladors de Suecia). En 1852, Poveda va realitzar l‘anàlisi químic qualitatiu de les aigües, després d‘haver tingut l‘aigua 40 dies ben embotellada perquè no perdera els mineralitzadors, al destapar la botella, l‘aigua va donar un lleuger olor a ous podrits, i presentava un pH àcid, després de diverses proves va observar que l‘aigua contenia els següents components:    Àcids : Àcid carbònic i Àcid sulfúric. Bases : Calci, Magnesi i Sodi. Altres: Clor, Hidrogen i Sofre. Que hi havia desconeixement de la composició química quantitativa de les aigües ens ho confirma Anastasio García López, qui en el seu tractat d‘Hidrologia de 1869, no coneixia les propietats físiques ni químiques, només podia dir de les aigües que eren sulfuroses i termals. Propietats medicinals El document més antic que he trobat sobre les virtuts medicinals de l‘aigua és la carta que transcriu Lemos, datada el 31 d‘octubre de 1787, que rep del Doctor D. Vicente Crespo, metge titular de Xulilla: 542 543 Littré (1889) Tom I, p578. Lemos (1788) p 149. 418 4. Balnearis i aigües medicinals "Muy Señor mio: Satisfago á la de Vd. de 18 del corriente, diciéndole, que aunque no he hecho análisis de esta agua, no me queda duda, en que sus principios son sulfúreos nitrosos, y que la he hallado remedio eficaz para los afectos de nervios y toda enfermedad cutánea, como herpes, sarna, tiña, humor salado, &c. Tambien es especial para los dolores articulares, así reumáticos, como artríticos, aunque estén complicados con la lue venérea. Destierra toda calentura lenta, que reconozca por causa obstrucciones en el baxo vientre, y limpia los colatorios y remansos de la orina de toda materia extraña".544 A més a més d‘aquesta informació Lemos aportava un document que s‘havia escrit 20 anys abans, en 1768, el document es tractava d‘una copia que hi havia en l‘arxiu del poble, sobre una relació que es va enviar al Consell en 1768 que relatava els efectes tan beneficiosos que tenien les aigües de Xulilla, l‘escrit estava redactat en aquests termes: "Hay en la Villa de Chulilla una fuente llamada Fuen-Caliente, que dista de la Villa como media legua, y sale de un monte que está cerca del Rio Túria, cuyo temple es en todo tiempo tibio. Sus virtudes son como las de las mejores aguas termales. Cura todo fuego cutáneo, como herpes de todas especies, sarna, lepra, &c. Restituye sentido y movimiento á todo miembro paraliticado. Purifica los humores, así por cámara y orina, como por insensible transpiracion. Por mucha que se beba no embaraza, y expele por orina toda materia extraña, con otras virtudes".545 Totes aquestes virtuts medicinals són les que en l‘època de Lemos, enumerava Don Pedro Nadal Creus, cirurgià de l‘Excm. i Ilm. Senyor Arquebisbe de València, en el discurs històric que va escriure sobre la font de Xulilla. Lemos resumia les propietats medicinals de les aigües, deia que eren: diürètiques, sudorífiques i provocaven evacuacions de ventre; convenien més als temperaments biliosos que als obesos. Madoz pràcticament no parla de les propietats medicinals de les aigües, només fa notar que les aigües sulfuroses del brollador de Xulilla eren bones per a les persones que patien el mal herpètic. Al llarg dels anys, uns pocs anys després del escrit de Madoz, i a través del Director mèdic Poveda, ja es considerava que l‘aigua de Xulilla, beguda amb control mèdic, tenia efectes diürètics, provocava un augment, així com també una major excreció de l‘orina, també augmentava l‘apetit i facilitava la digestió, si no s‘utilitzava amb control podia provocar vòmits i diarrees a més a més d‘alteracions en el pols i la freqüència cardíaca. 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües L‘aigua de Xulilla, Podi utilitzar-se beguda i en bany, augmentant d‘aquesta manera els seus efectes perquè així actuava sobre les malalties dels teguments dèrmics. Eren bones per als còlics nefrítics, les digestions lentes, les oftalmies cròniques i fístules llagrimalls, facilitaven la circulació limfàtica i venosa, i finalment actuaven sobre el reumatisme articular, muscular i gota. Anastasio García López era molt prudent quan parlava de les indicacions de les aigües de Xulilla, no obstant això les aconsellava per als mals reumàtics i herpètics: "Los enfermos que concurren son, en su mayoría , reumáticos y herpéticos; pero no hay todavía una estadística suficiente ni un estudio completo para deducir las indicaciones precisas, ó si hay alguna especialidad de accion en estas aguas".546 544 545 Lemos (1788) pp 149, 150. Ibídem, p 150. 546 Anastasio García López (1869) p 283. 419 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Contraindicacions Poveda ens deixa ben clar les contraindicacions per a prendre les aigües, sobretot quan de vegades succeïa, que la simptomatologia del malalt esdevenia pitjor, la llengua s‘assecava, el pols s‘accelerava, hi havia cefalees i vòmits, amb alteracions intestinals, inapetència i en fi malestar general, aleshores calia d‘immediat interrompre els banys i la beguda de l‘aigua, perquè no era beneficiós continuar amb el tractament. Posologia Lemos informava que les aigües de Xulilla s‘utilitzaven de dues formes, begudes i en forma de banys. Durant el segle XIX aquestes aigües mineromedicinals continuaren administrant-se d‘ambdues maneres. Temporada En l‘època de Lemos, la temporada més apropiada per usar correctament les aigües termals de Xulilla, era tal i com informa, des de principis d‘estiu fins a la tardor. Segons l‘Anuari de 1859 el calendari de l‘establiment era continu amb una única temporada, de tal manera que els banys estaven oberts des de l‘1 de maig fins al 30 de setembre. Similar informació es donava en el Diccionari de Littré,l‘obertura oficial de l‘establiment era des de l‘1 de maig fins al 30 de setembre. Concurrència als banys any 1959 1882 1885 banyistes 212 176 Taula 137- Concurrència de malalts a l’establiment de Xulilla En 1869 la forma d‘aplegar a Xulilla era prou còmoda, calia aplegar a Llíria, que es feia amb diligència i d‘aquesta ciutat eixia un ordinari cap als banys, que estaven a unes 6 hores; també es podia llogar una tartana o carro, per poder fer les 4 llegues que hi havia des de Llíria a Xulilla. Si el viatge es feia des de Madrid només calia agafar el ferrocarril que aplegava a València, i després amb un carruatge s‘anava de València a Llíria. 5. Activitat econòmica Preus Madoz no informa dels preus. L‘any 1868, Vicente Boix en Crónica de la provincia de Alicante comentava que el bany general costava 1 ½ rs, el local 2 rs i el de doll 3 rs, essent costum donar al banyador una propina de 4 rs, Boix continuava informant que per l‘hostalatge es pagava de 3 a 10 rs diaris, segons la localitat i les comoditats i advertia que no es donava roba ni llit. Similar información donava Anastasio García López en la Guia del Banyista de 1869 donava la informació adient, 420 4. Balnearis i aigües medicinals sobre els preus dels banys i de la fonda: "Los precios de los baños son desde 1 ½ hasta 3 rs, según que sea general, local ó de chorro. Por las habitaciones se pagan desde 3 hasta 10 rs diarios, según las comodidades de cada una de ellas".547 6. Directors mèdics del balneari Encara que l‘establiment de Xulilla oferia els seus serveis i la gent hi acudia a prendre les aigües, no formava part dels balnearis de planta, que tenien direcció facultativa. Trobant-se el balneari en aquesta situació, en 1850 el metge Francisco Poveda y Verdú va sol·licitar el nomenament d‘un metge Director pel balneari de Xulilla, amb tal motiu es va enviar una certificació de l‘alcalde de Xulilla amb data 5 de novembre de 1850, consignant que des de l‘any 1847 que començaren les reformes del balneari, el nombre de banyistes assistents a l‘establiment havia augmentat de manera que de 100 havia superat els 400, motiu pel qual es veia necessari que es nomenara un metge Director, plaça que demanava el Doctor Poveda al final de la memòria que es remetia de l‘establiment. Les aigües de Xulilla varen aconseguir direcció facultativa en 1853. Francisco Poveda Verdú Pedro Casanovas Vicente Vicente Roger Salvador Sarasa Ginés Meseguer Caballero (interí) Amaro Masó Bru Manuel Arnús de Fortuny (permuta) Atanasio Rodríguez Martín José C. Llopis Luis Fenollosa Enrique Pratosi Martínez (interí) Buenaventura Gavaldá Martínez José Casares Olmo 1847-1850 1859-1861 1866 1868 1875 1878 1879548 1880 1881 1882 1883 1884 1899 Taula 138- Directors mèdics de l’establiment de Xulilla 1. Francisco Poveda i Verdú. 2. Pedro Casanovas i Vicente. 3. Vicente Roger. 4. Salvador Sarasa. 5. Ginés Meseguer i Caballero. 6. Atanasio Rodríguez i Martín. 547 548 Anastasio García López (1869) p 283. La permuta es va realitzar des del 4 de maig al 13 junyde 1879. 421 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 7. Amaro, Rafael, Andrés, Antonio Masó i Bru. Va nàixer a Barcelona el 29 d‘abril de 1856. Estudià la carrera de Medicina en la Universitat de Barcelona i el doctorat en la Universitat Central. Va ser nomenat per R.O. del 28 de maig de 1877 Director del balneari de Nuestra Señora de las Mercedes, passant al de Xulilla en el concurs del 15 de desembre del mateix any, permutant-lo pel de Fortuna a Manuel Arnús de Fortuny, des del 4 de maig al 13 de juny de 1879. Numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 8. Manuel, Francisco de Paula, Ramón i Arnús de Fortuny. Va nàixer a Barcelona el 15 de maig de 1852. Estudià medicina en la Universitat de Barcelona i va perfeccionar estudis en els hospitals de Paris. Per R.O. del 6 de juny de 1876 va obtindre la direcció dels banys de Fortuna, passant en 8 de juny a auxiliar de la direcció de Panticosa, aquesta comissió la va deixar per R. O. del 15 de març de 1878 i es va fer càrrec de la direcció del balneari de Panticosa, el 4 de maig de 1879 el va canviar pel balneari de Xulilla, de tal manera que es va encarregar d‘aquest balneari per permuta des del 4 de maig fins al 13 de juny de 1879. Va renunciar a la plaça de Director de balneari el 19 de febrer de 1880 per a ocupar un lloc important de directiu en la casa de banca del seu oncle Evaristo Arnús de Barcelona. Fundador de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica, que va abandonar al deixar-se el cos de Metge Director de Balnearis. 9. Atanasio Rodríguez i Martin. 10. José C. Llopis. 11. Luis Fenollosa. 12. Enrique, Sebastián Pratosi i Martínez. Va nàixer a Saragossa el 20 de gener de 1859, ciutat on va estudiar la carrera de Medicina, i va llegir el doctorat en la Universitat Central, el títol del discurs del doctorat és molt revelador de l‘‘afició de Pratosi en l‘especialitat d‘hidrologia «De las causas, en general, de alivio y curación de los estados morbosos por el uso de las aguas minero-medicinales». Va ser metge interí de diversos balnearis des de 1881 fins a 1886. La temporada de 1883 es va fer càrrec com interí del balneari de Xulilla (10 de març). Posteriorment per R.O. del 7 de juliol de 1887 va ser nomenat Metge Director supernumerari de diversos centres balnearis, i finalment va passar a numerari el 27 d‘octubre de 1892 en l‘establiment de Grávalos. Era membre numerari de la Societat Espanyola d‘Hidrologia Mèdica. 13. Buenaventura Gavaldá i Martínez. 14. José Casares i Olmo. 422 5. EPIDEMIOLOGIA: LES MALALTIES La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 424 5. Epidemiologia: les malalties 1. INTRODUCCIÓ Al llarg del segle XIX, es produeix un canvi en la interpretació del procés d‘emmalaltir, passant del model ambientalista i químic al concepte d‘especificitat etiològica de base microbiològica. En la primera meitat del segle XIX, encara predomina una concepció ambientalista de les malalties, de tal manera que la forma d‘abordar-les està molt influenciada per aquesta concepció. Fig. 136- Gravat de l’obra de Juan Calvo de 1580, tres metges atenen a un malalt Així doncs, es mantenia la idea del contagi basada principalment en la doctrina miasmàtica i en una mentalitat toxicològica de l‘agent patogen, considerat com un verí transmissible entre les persones a través de l‘aire, l‘aigua, els aliments i en general el medi ambient, per tot això Madoz en el seu Diccionari, arreplegava en tots els pobles, les dades corresponents al clima i la direcció des de on bufaven els vents, així com la posició dels cementeris si estaven o no ventilats, perque podrien ser potencialment focus d‘infecció, o inclús en alguns casos, Madoz es preocupava per qüestions de salubritat i infraestructures públiques, així parlava sobre el tractament d‘aigües a Alacant: "Dentro de Alicante hay tres lavaderos públicos: dos en el interior de la ciudad y otro extramuros, ambos bastante cómodos; y cloacas, bien dispuestas para limpiar y dirigir la inmundicia que genera el núcleo urbano hacia el mar... Las aguas potables de Alicante contienen cierta porción de magnesia y por ello suelen producir incomodidades momentáneas a las personas que las beben por primera vez; por otra parte estas aguas son conducidas a ocho fuentes públicas por medio de cañerías".549 En el cas de la província de València, donava dades acurades sobre situació i clima, i ens deia que estava situada entre els 40º 9‘ 30‖ i els 38º 52‘ 30‖ de latitud N.i 549 Madoz (1845-50) Tom I, p 99, parla del tractament de les aigües residuals i potables. 425 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz els 2º 49‘ 35‖ i 3º 33‘ 20‖ de longitud E., respecte del meridià de Madrid. Respecte del clima deia que era dels més temperats d‘Espanya amb temperatura mitjana de 14 ºR. Els vents comuns eren del O. i del E., el del S. era rar però humit i càlid i portava les miasmes dels camps d‘arròs. Madoz considerava que no hi havia malaltia pròpia ni endèmica. No obstant això l‘excessiva humitat per la proximitat de la mar i la proliferació de sèquies provocaven supressions de transpiració, catarros, reumes, inflamacions generals i parcials, tisis, leucorrees, irritacions del ventre, diarrees i pertorbacions de la digestió aquestes últimes degudes, segurament a les aigües de pou i l‘abundància en aquestes de sulfat càlcic.550 Madoz en el Diccionari explicava que, el clima era ben divers i sovint d‘ell depenien els costums, temperaments, malalties i forma de viure. Així uns vivien en l‘opulència i altres en la misèria, uns eren sans i forts i altres arrossegaven una vida dèbil i plena de xacres. Els pobles situats a l‘Oest tenien climes extrems, però eren menys humits i per tant més sans que a València. Els de l‘Est de la província eren temperats, suaus i més humits per les llacunes i les plantacions d‘arròs de les immediacions de la Mediterrània i la ribera del Xúquer. En aquestes terres insalubres, les malalties sortien amb més abundància que a la resta i les febres rebels i intermitents, gaire bé deixaven gaudir dels habitants d‘aquesta comarca precipitant-los en el sepulcre. En general es respirava un aire pur a tota la província.551Algunes vegades podem trobar en el Diccionari, explicacions de caire polític-sociològic per donar explicació a la causa de les malalties, com és el cas de la prohibició de la pesca del bou: "Así las cosas llegó el 8 de diciembre de 1817, en que se prohibió absolutamente y los numerosos habitantes del Cabañal y Cañamelar después de haber elevado sus clamores al trono y vendido todos sus muebles, se vieron reducidos a la más deplorable indigencia y expuestos a una horrorosa epidemia, y como haciendo el gobierno de aquella época alarde de su crueldad mandó en 1819 que saliese al mar una pareja de bou para que no careciese S.M. de pescado fresco en aquella cuaresma. No paró aquí el desprecio a la miseria pública: el capitán general que la estaba palpando permitió de acuerdo con el presidente de la junta de sanidad la pesca del bou para evitar la epidemia, que por efecto de la miseria se dejaba sentir en el Cabañal y el gobierno apenas tuvo noticia de esta humana disposición la desaprobó, castigó a los directores de los gremios, cabos de matrícula y patrones de los barcos del bou y lanzó la más terrible prohibición. Como era natural, la peste y las calenturas pútridas se desarrollaron con furor haciendo horrorosos estragos hasta que a instancias de todas las corporaciones de esta c. se estableció la pesca por término de 6 años ...desapareciendo enteramente la epidemia y notándose hasta nuestros días mayor bienestar en los pescadores..." 552 Un altre apartat, a considerar en el Diccionari, és la manera d‘anomenar les malalties, cal tenir en consideració que la medicina a meitat del segle XIX no disposava d‘un criteri internacional d‘homologació dels diagnòstics de malaltia ni de les causes de mort. Per això la denominació de les malalties era variable segons els autors i les escoles mèdiques i per aquesta causa, la capacitat d‘establir dades epidemiològiques i diagnòstics retrospectius siga una tasca molt difícil, quan no impossible pels historiadors. En eixe sentit Madoz, reflecteix la falta de definició i d‘identificació de les formes d‘emmalaltir en una etapa anterior a la medicina de laboratori, on diagnòstics tan imprecisos: Fiebres tercianas, ictus, catarros... eren habituals. En el Diccionari, al analitzar les descripcions de les malalties que pateix la població, hi ha una sèrie de particularitats que anem a assenyalar a continuació: 550 551 Ibídem p 242. Ibídem p 188. 552 Madoz (1987, facsímil ) Tom II, p 295. 426 5. Epidemiologia: les malalties 1.1 RESTRICCIÓ DE MALALTIES En el Diccionari només es parla, de determinades malalties, quan en l‘època eren conegudes i es produïen moltes més. En l‘obra de Madoz, està clar que hi ha una restricció gran al referir-se als tipus de processos mòrbids, fent sobretot ressaltar les malalties febrils i sobretot una malaltia infecciosa endèmica, les febres tercianes. Les febres tercianes, seran anomenades de diverses maneres, ens dirà: febres tercianes, febres intermitents estivals, febres remitents malignes, inflamacions tercianes, quartanes etc. Quan es refereixen a les febres hi ha tot un ventall de malalties febrils: febres catarrals, febres tercianes, febres intermitents estivals, febres gàstriques, febres remitents malignes, febres pulmonars, febres inflamatòries, febres gastrointestinals, febres intestinals, febres nervioses i gàstriques, febres tifoides. Les altres malalties que els col·laboradors anomenen en l‘obra, es van a referir a malalties habituals. 1.2 ABSÈNCIA DE MALALTIES Cal que assenyalem malalties que foren molt freqüents durant el segle XIX i que Madoz no les anomena en cap poble, com si la població no haguera estat afectada per aquestes malalties, quan realment se sap que eren la causa principal de la mortalitat i morbiditat en la població: Malalties infantils. Aquest tipus de malalties epidèmiques, que eren molt freqüents en la població infantil de l‘època (xarampió, parotiditis, rubèola, verola, crup, tos ferina o poliomielitis, entre altres), a causa de la gran deficiència en les condicions higièniques i de salubritat, també per la malnutrició que era molt freqüent i sobretot perquè, encara no s‘havia desenvolupat ni aplicat sistemàticament, la tècnica de la vacunació que havia iniciat Jenner uns 70 anys abans. Aquestes malalties, no sols provocaven gran mortalitat infantil sinó que també produïen grans invalideses com sordesa, ceguesa o paràlisi infantil, en canvi són omeses per complet, Madoz no parla en cap moment d‘aquestes epidèmies que provocaren tasses de mortalitat i morbiditat infantil altíssimes. Malalties venèries. La sífilis i d‘altres venèries conegudes des de feia segles, de gran freqüència en la població en general. La Tuberculosi. Malaltia que com hem dit abans era de gran importància social per la seua freqüència, a causa de la gran incidència en les zones de extrema pobresa i garberament que hi havia en la població en general en el segle XIX. No apareix recollida en cap moment en el Diccionari. A continuació presentem en una taula les diverses malalties que apareixen enunciades en el Diccionari, en referència als distints municipis valencians, les podem resumir pricipalment en 5 grups: afeccions de pit, febres, cutànies, gàstriques i altres malalties on hem inclòs les malalties inflamatòries de diversa índole. 427 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz afeccions de pit febres cutànies altres malalties gàstriques afecció de pit febres catarrals herpes biliósinflamatòria gastroenteritis hepatitis catarro febres tercianes febres intermitents estivals febres gàstriques febres remitents malignes febres pulmonars febres inflamatòries febres gastrointestinals febres intestinals febres nervioses i gàstriques febres tifoides erupció cutània inflamatòria per pels vents l‘excessiu oxigen càlids que es respira carboncle malaltia inflamatòria mal de pedra i de bufeta flats pulmonia diarrea pleuritis erisipela inflamació abdominal asma hidropesia apoplexia dolor de costat constipat lepra elefantíaca paràlisi gastroenteritis afecció catarrosa plètora sanguínia algunes irritacions tisi fluxos de sang còlic biliós catarros sanguinis afecció inflamatòria dels òrgans toràcics flegmasies encefalitis inflamació dels intestins reumatisme disenteria fluixos d'ulls inapetència Febres gastronervioses oftalmia o humors d'ulls desordres de la digestió Taula 139- Malalties que apareixen reflectides en el Diccionari que es pateixen en els diversos pobles 428 5. Epidemiologia: les malalties 2. FEBRES TERCIANES I EL CONREU DE L’ARRÒS El tractament que li dóna Madoz a les febres tercianes en el Diccionari, va a ser completament distint al que dóna en el cas de les altres malalties, en el cas de les tercianes, té molta cura d‘arreplegar els indrets on tots els anys apareixien els brots de les febres tercianes, és una preocupació que està al llarg del Diccionari, donant-li un tractament a més a més de sanitari, inclús econòmic i social. Resulta interessant analitzar les argumentacions de Madoz que de vegades pareixen discursos polítics, dirigits als governants, són argumentacions que utilitza per defendre la idea que tenia sobre l‘existència d‘una forta relació que hi havia entre el conreu de l‘arròs i les febres tercianes, i que obligava a una intervenció estatal per a solucionar el problema sanitari. Amb el nom de febres tercianes, és com es coneixia de forma més corrent al llarg del segle XIX, la malària o paludisme, aquests últims termes en l‘obra de Madoz no apareixen en cap moment, el paludisme es un terme que al segle XIX no és quasi utilitzat, si consultem el diccionari mèdic de Manuel Hurtado de Mendoza de 1840, no trobem la definició de paludisme ni la de malària, al igual que en el vocabulari mèdic de J. Cuesta Ckerner de 1878, però més endavant, en 1889 Littré ja dóna una bona descripció del paludisme així com de la malària, fent una amplia explicació sobre la malaltia. En el Diccionari, Madoz també anomena les tercianes com quartanes, febres estacionals, febres intermitents o febres remitents, tots els termes eren utilitzats en l‘època de forma indistinta per anomenar el paludisme. Per altra banda a l‘hora de parlar del paludisme hem de tindre en compte que en l‘època de Madoz, la causa de la malaltia no era coneguda, la qual cosa conduïa a errades de diagnòstic perquè es confonia fàcilment amb altres tipus de malaltia com el tifus o la grip. El paludisme, es tracta d‘una malaltia infecciosa, molt coneguda i estesa, ja des de l‘Edat Mitjana, que estava relacionada amb el conreu de l‘arròs. L‘etimologia dels dos termes, malària i paludisme, és molt il·lustrativa, resulta interessant anomenar-la, perquè ens ajuda a fer-nos una idea de què significava la malaltia en aquella època. El terme malària prové de l‘italià de l‘Edat Mitjana: "mala aria" és a dir "mal aire", perquè la malaltia es relacionava amb el mal aire que es respirava en determinades zones, per altra banda l‘infermetat també es coneixia com paludisme, en el cas d‘aquest terme etimològicament provenia del llatí "palus" que volia dir pantà, fent referència al lloc on es produïa la malaltia. Durant el segle XVIII, sorgeix la teoria miasmàtica de la malaltia, de la mà de Giovanni María Lancisi, qui va ser junt a Thomas Sydenham, l‘impulsor d‘aquesta teoria. Lancisi sostenia a través de la teoria miasmàtica, que el miasma que produeix la malaltia prové de les emanacions fètides de les aigües pútrides i sols fangosos que hi havia a les zones pantanoses, on l‘aigua estava estancada i es corrompia, Giovanni Lancisi va contrastar la teoria del contagi a través de l‘aire, que provenia de les aigües pútrides, dessecant les llacunes pantanoses de Roma i aconseguint la disminució de l‘incidència de la malaltia. Com es veu, Lancisi planteja les malalties des d‘un punt de vista ambientalista, parla de l‘acció nociva dels efluvis dels pantans, no de bades en 1717 escriurà "De noxiis paludum effluviis" aquesta obra parla sobre les emanacions nocives dels terrenys pantanosos, en aquesta obra es reflecteix la preocupació que hi havia en l‘època del paludisme, i sobretot la falta de control sobre els efectes nocius de les febres intermitents que eren causa de moltes morts. Després d‘estudiar la malaltia Lancisi va trobar una correlació entre la picadura dels mosquits que hi havia als pantans i la malària, així ens dirà que les picades dels mosquits introdueixen les emanacions en els vasos sanguinis, no de bades el terme "paludisme" venia com hem dit anteriorment del llatí palus (terreny pantanós). 429 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Els estudis sobre la malària quedaren estancats, durant el segle XVIII i primera meitat del segle XIX, així no és fins a 1880, que sofriren un canvi important en el coneixement de la causa de la malaltia, aquest any, el metge militar francès Charles Louis Alphonse Laveran,553 treballant a Algèria, va observar paràsits dins dels glòbuls rojos de persones amb malària, començava a fer-se un gran avanç en el coneixement i control de la malaltia. Laveran com a conseqüència dels seus estudis, va proposar per primera vegada que la malària la causava un protozou anomenat plasmòdium o plasmodi. Des de temps antics es relacionava la incidència de la malària amb els voltants de les zones pantanoses, on es cultivava l‘arròs, per la qual cosa el conreu d‘aquesta gramínia va ser motiu de polèmiques controvertides, amb detractors acèrrims que en alguns casos aconseguiren prohibicions per part de les autoritats. És difícil assenyalar la data d‘inici del conreu de l‘arròs a València, Escolano en las Décadas comenta que: "el arroz es cosecha propia de los Orientales, Bactrianos, Babylonios, Messios, Syrios o Suria inferior, como es autor Dodoneo. De alli se ha ydo estendiendo a Africa, España, Canarias y tierras del Piru y otras muchas...De adonde se sigue, que haviendo los Cristianos heredado de los Moros las dichas tres cosechas en la recuperación de España, que ellos fueron los Arrieros que nos las truxeron de las islas de Sicilia, Candia, costas de Africa y tierras Levantiscas de que fueron señores en nuestro Reyno: y probaron tan acertadamente que pasa de tres millones lo que se saca de las tres".554 Escolano creu que el varen introduir els àrabs, i posteriorment es va continuar cultivant. Però prompte es va veure les funestes conseqüències del cultiu, de manera que els Magistrats de la capital el varen prohibir. La relació del conreu de l‘arròs i el paludisme, ja venia des de l‘Edat Mitjana, però poc a poc la relació va anar consolidantse, perquè l‘arròs es conreava en zones pantanoses, i era especialment en aquestes zones on principalment apareixia la malaltia. Com la incidència de la malaltia era molt alta en les poblacions confrontants a les zones pantanoses, aquest fet, va fer que al llarg dels segles estigueren, en el punt de vista sanitari, totes les zones pantanoses i el conreu que hi es realitzava. Ja en el segle XIV, hi ha constància de prohibicions del cultiu de l‘arròs en la ciutat de València.555 Pere IV El Cerimoniós d‘Aragó, el 16 d‘Agost de 1386 va donar exempcions fiscals per als camperols que cultivaren les terres ermes que hi havia entre el riu Túria i el riu Sec de Catarroja, sempre que no fóra arròs, encara que uns anys abans, en 1342, el mateix Pere IV havia prohibit el cultiu de l‘arròs, que ja havien fet els Jurats de València, la prohibició era per a tot el regne, per ser nociu a la salut, sota penes monetàries o de desterrament. Joan I va prohibir el cultiu a Fradell per la seua proximitat a Castelló de La Plana, la finalitat de la prohibició era per tal de preservar la 553 Laveran quan estava estudiant un preparat sanguini d‘un malalt de paludisme, va observar a través del microscopi l‘existència d‘uns corpuscles mòbils que tenien forma de mitja lluna, de tal manera que el 6 de novembre de 1880, dibuixava i descrivia el que veia en el microscopi, "Es tracta de cèl·lules pigmentades, rodones o corbades en forma de mitja lluna, que es mouen com a amebes". Però encara que se sabia com estava infectada la sang per un paràsit, no es coneixia el mecanisme de transmissió de la malaltia, no és fins uns anys més tard que Ronald Ross ho descobriria, al vincular la malària amb el mosquit Anopheles, Ross va descobrir també el cicle vital del paràsit de la malària en el mosquit, per aquest treball va ser condecorat amb el premi Nobel de Medicina en 1902. Més endavant, en 1907, Laveran també seria guardonat amb el Nobel de Medicina pel seu descobriment tan important sobre la malària. Hui en dia se sap que el vector de la malària humana és la femella del mosquit Anopheles, els mascles no piquen ja que s'alimenten de vegetals. 554 Escolano (1610) Décadas, llibre 4, columna 699, 707, 708. En aquesta part del llibre quart, Escolano explica l‘origen àrab, del conreu de l‘arròs, la seda i el sucre a Espanya. 555 Més informació en Arroz y paludismo d‘Enric Mateu. 430 5. Epidemiologia: les malalties salut dels habitants d‘aquesta ciutat. En el segle XV en l‘any 1403 es va prohibir el conreu de l‘arròs en determinades zones, el rei Martí I L’Humà el va prohibir a tot el Regne. Poc de cas es feu amb aquestes prohibicions i els llauradors continuaren cultivant les terres d‘arròs. Com no es feia cas a les prohibicions, el rei Alfons d‘Aragó en 1448 les va instaurar novament, inclús va posar penes de mort. Però el conreu de l‘arròs anava en augment, així en 1610 Escolano en la seua obra Década, ja col·locava l‘arròs entre les collites més importants del Regne de València, segons Escolano es cultivava arròs a la Ribera del Xúquer, a Valldigna, Sueca, Cullera, Sollana i a les marjals d‘Almenara i Oropesa. L‘arròs era una planta molt agraïda, les paraules d‘Escolano ens il·lustren sobre la idea que es tenia de l‘arròs en el segle XVII "la multiplicacion...del arroz, suele ser tan exorbitante que muchas vezes ha dado un solo grano cinquenta y seys espigas y ellas mil y ochocientos granos".556 En 1710 es publicava un Decret de la Reial Audiència, del 5 de febrer, pel que es prohibia el conreu en les zones on podia perjudicar la salut publica, malgrat aquesta prohibició es va cultivar l‘arròs en el Sud de València: a Albal, a Massanassa i a Catarroja, en l‘Oest: a Manises i a Paterna, segons aquest límits, quedava la ciutat de València envoltada del cultiu de l‘arròs, amb les conseqüències sanitàries que açò implicava per a la ciutat. L‘arròs també es cultivava a les Riberes del riu Xúquer i del riu Túria, a l‘Albufera, l‘horta de Xàtiva i també a les marjals de Castelló a Alacant. El cultiu de l‘arròs en les terres d‘horta, donava guanys econòmics importants, poc a poc anava substituint el de les moreres, el dels cereals i el de les hortalisses, mentre que en el secà ho feia sobre el cultiu de les oliveres i els cereals. Aquest canvi es va fer sobretot perquè el conreu de l‘arròs representava una rendibilitat molt alta front als altres cultius, però a mesura que anava transformant-se la tendència dels cultius en favor de l‘arròs, s‘observava un resultat molt negatiu sobre la salut dels pobladors de la zona on es cultivava l‘arròs, fins al punt que alarmava a les institucions amb la por d‘un despoblament important en aquestes zones. Açò va a provocar posicionaments a favor i en contra del conreu de l‘arròs, inclús dins de les mateixes institucions mogudes per diversos interessos, sobretot econòmics i de poder. Està clar que al llarg del segle XVIII, els arguments que barallaven eren diversos: econòmics, mèdics, demogràfics etc. Però el que està fora de tot dubte és que el resultat final era que al augmentar la superfície de conreu, augmentava de forma molt perillosa la incidència de paludisme, fins al punt que la malaltia es va transformar en endèmia en tots els llocs on es cultivava. Però el que és cert, és que en el segle XVIII la monarquia així com les institucions valencianes varen tindre una actitud ambigua i res clara, pegant bandades cap a un lloc i cap a l‘altre, però més en el sentit de favor al conreu. Al llarg del segle, hi hagueren una sèrie de prohibicions sobre el cultiu de l‘arròs, per part de la monarquia, promogudes sobretot pel confrontament de conflictes econòmics front al cultiu de la morera, les fulles de les quals eren l‘aliment dels cucs de seda, i per tant era la base de la industria sedera. La Ribera del Xúquer va ser especialment bel·ligerant amb aquest conflicte, perquè en aquestes terres es produïa la meitat de la producció de la seda valenciana en 1738. Per tal de preservar la industria sedera s‘havien fet una sèrie de restriccions en el conreu de l‘arròs en 1753, on s‘establia un mínim de superfície per a cultivar l‘arròs, està clar que aquestes restriccions no tingueren un motiu sanitari, sinó més bé econòmic, promogut pels interessos d‘una indústria en retrocés per diversos motius.557No obstant això, no 556 Escolano (1610) Décadas, llibre 4, columna 671, 673, també comenta el conreu de l‘arròs en el llibre 6, columna 210, 211, 219, 220, i en llibre 7, columna 559. 557 Per a més informació, veure Ricardo Franch Benavent, La intervención de la Junta de Comercio de Valencia en la Política arrocera de la monarquía en la segunda mitad del siglo XVIII: Los informes 431 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz hem d‘oblidar que hi havia moltes veus de diversa procedència que qüestionaven el conreu de l‘arròs, perquè consideraven que era altament nociu per a la salut de la població on es feia aquest cultiu. Malgrat les prohibicions, aquestes no sempre havien sigut acatades per la gent dels llocs on es produïa l‘arròs, sobretot perquè el conreu de l‘arròs era una font de riquesa molt important per la zona i era una manera d‘eixir de la misèria. Poc a poc, va a sorgir al voltant de l‘arròs una burgesia que es va a distanciar del poble i que junt a altres propietaris de les terres com la noblesa i el clericat van a apostar pel conreu de l‘arròs amb una ferma defensa, i encara que al mateix temps provocava una gran mortalitat entre els habitants de les poblacions que es dedicaven a aquest cultiu, no era tingut en compte per aquests propietaris que per altra banda, hem de recordar, que residien en altres llocs lluny de les terres insalubres on es propagava l‘epidèmia palúdica. Dins d‘aquestes lluites, hem de citar especialment la vall de Càrcer, zona que Madoz anomena de forma especial i de la que parlarem més endavant. Encara que en el territori valencià, durant el segle XVI havia disminuït el conreu de l‘arròs, durant el segle XVIII hi hagué un gran ressorgiment del conreu a conseqüència de la gran rendibilitat que comportava el seu cultiu, malgrat les prohibicions que hi havia respecte dels arrossars, però a meitat del segle XVIII hi hagueren unes fortes epidèmies de tercianes sobretot a Xàtiva i a l‘Horta de València,558 que motivaren replantejaments per part de la Corona. A Xàtiva hi hagueren diversos brots epidèmics, principalment en 1731, 1739 i 1745, el primer dels brots va ser especialment virulent, i encara que es varen prendre mesures higièniques en la població no es va incidir en el conreu de l‘arròs, de manera que els anys 1737 i 1738 tornaren a aparèixer tercianes, la qual cosa originà una investigació sobre les causes de l‘epidèmia apareixent informes a favor i en contra del conreu de l‘arròs. Sobre l‘epidèmia de la ciutat de València, hem de dir que al quedar la ciutat de València encerclada per les terres on es cultivava l‘arròs, en 1750 hi hagué una forta epidèmia de paludisme, que va ser important a Massanassa, Alfafar i Sedaví, però sobretot fortament virulenta a Russafa, poble molt pròxim a València, alarmades les autoritats de la presència de tercianes amb un augment de mortalitat a València i els pobles del voltant li varen manar al metge Andrés Piquer559 que estudiara i analitzara la situació d‘aquests llocs. Com a resultat de les investigacions que va fer Piquer en les poblacions on havien hagut molts morts, es va emetre un informe en el que segons Piquer constatava, hi havia una forta relació entre el conreu de l‘arròs que hi havia en l‘horta i les tercianes que hi aparegueren. L‘edicte d‘Andrés Piquer a petició de l‘Ajuntament de València, es arreplegat en el Dictamen sobre la siembra de los arrozes en algunos parages de la Huerta Valenciana, emès el 21 de març de 1751, en aquest informe Piquer s‘expressa amb contundència respecte del cultiu de l‘arròs i la relació que té amb les tercianes, ho fa en aquests termes tant convincents: emitidos sobre la naturaleza de las Tierras de la Ribera del Xúquer. Revista de Historia Moderna, n º 23 (2005) pp 391- 414. 558 Conreu de València: tres governacions València Horta: Paterna i Manises Ribera del Túria: Ribarroja, Villamarxant i Benaguasil Sud de València: Albufera, Catarroja, Massanassa, Alfafar, Sedaví i Russafa 559 Andrés Piquer era metge titular de la ciutat de València, catedràtic d‘anatomia de la Universitat de València i membre del Protomedicat. Piquer autor de l‘obra Tratado de las calenturas, per a realitzar el seu informa sobre el conreu de l‘arròs i la malaltia de febres intermitents, té només en compte les teories de Giovanni Maria Lancisi i les seues pròpies observacions fetes in situ, sobre les zones arrosseres del voltant de València, on havia de dictaminar sobre la idoneïtat del conreu de l‘arròs i si influïa de forma negativa sobre la salut de la població de l‘horta de València. 432 5. Epidemiologia: les malalties Fig. 137- Frontispici de la 4ª edició del llibre d’Andrés Piquer «Tratado de calenturas» "He visto... los parajes en donde se plantan los arroces, situados entre el mediodía y el poniente de esta ciudad... todos ellos se extienden por las orillas de la Albufera y principalmente por los bordes de las acequias.... de modo que de algunos lugares de la contribución particular apenas distan media legua y, aunque de esta ciudad parezcan estar distantes una legua, pero es pequeña y entre los arroces y esta capital no hay montes, ni valles, ni ninguna otra suerte de reparos que puedan embarazar la comunicación de los vientos. Antes bien, todo el territorio que media entre esta ciudad y los plantíos de los arroces es una llanura espaciosa, sin hallarse en ella nada que embarace la vista ni la correspondencia de los aires. Siendo pues, indubitable que el aire inficcionado con las exhalaciones que se le comunican de los lugares donde se cría el arroz producen muchas y graves enfermedades y epidemias peligrosas, como tienen la triste experiencia de esto aquellos infelices que, o por necesidad o por destino, o por la codiciosa ambición del oro, tienen su morada junto al lugar donde esta planta se cría, asegurándonos asimismo los grandes daños que en la salud de las gentes ocasiona el aire de los arroces y de cualesquiera otras lagunas infectadas con exhalaciones de la naturaleza".560 Com a conseqüència de l‘informe de Piquer, la Reial Audiència de València va prohibir el cultiu de l‘arròs a menys d‘una llegua de la ciutat de València, per tal de preservar la ciutat de València de les pestilències que comportaven uns brots de tercianes que minvaven la població de forma alarmant, aconseguint que València fóra una ciutat saludable tal i com dirà una anys més tard Cavanilles. L‘existència d‘aquests brots epidèmics, va obligar que es revisaren els acotaments que hi havia sobre el conreu de l‘arròs, per tal de controlar el cultiu. Així és com es fa precís un estudi amb un informe adient i apareix l‘informe anomenat Caylus de 1752. L‘informe Caylus és el resultat d‘unes enquestes que es varen fer en 1752 als municipis, per saber on es conreava l‘arròs, aquestes enquestes desgraciadament no varen ser realitzades per tots els pobles, actualment es troben en l‘arxiu general de Simancas. El 14 d‘abril de 1753 una vegada arreplegat l‘informe, el rei Carles III enviava al Capità General, Duc de Caylus, que s‘acotaren els arrossars,561 aquest és el punt de partida d‘una sèrie de controvèrsies, d‘acotaments i de prohibicions sobre el cultiu de l‘arròs que es varen produir en la segona meitat del segle XVIII. L‘informe Caylus actuava sobre 60 pobles de la governació de València, Alzira i Xàtiva. Són restriccions en les zones artificialment pantanoses compensades a partir d‘aleshores en una expansió de les zones pantanoses naturals. En les acotacions de 1753 es va prohibir totalment el conreu de l‘arròs al terme de Càrcer i Cotes. En 1757 es permet el conreu 560 561 López Piñero (2003) p 23. La resolució del 14 d‘abril de 1753, estableix nous acotaments dels arrossars, però a més a més, estableix un sistema de vigilància de la salubritat de la població, establint l‘obligació per part dels governadors, de donar unes dades estadístiques dels pobles, registrant durant 4 anys els naixements i les morts ocorregudes així com el nombre de veïns i les diverses malalties que patien els habitants. Més informació sobre el tema dels acotaments en Arroz y Paludismo d‘Enric Mateu. 433 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz fora dels acotaments, marcats pels mollons, i en 1758 es va permetre a Alberic, Alcasser i Gavarda. En 1759 es va prohibir el conreu de l‘arròs en els pobles de la Ribera del Túria: Ribarroja, Vilamarxant, Benagauassil i Pobla de Vallbona, i en l‘horta de València: Manises i Paterna. Totes aquestes prohibicions són anomenades per Cavanilles en les Observacions. No obstant això, el conreu de l‘arròs va anar en augment, fent cas omís en la majoria de les vegades a les prohibicions, o en el pitjor dels casos pagant les multes que es posaven, que eren prou inferior als guanys que comportava l‘arròs. Amb tota aquesta permissivitat amb l‘arròs, les epidèmies de tercianes anaven augmentant, fins al punt que hi havia pobles com Ribarroja, Vilamarxant i la pobla de Vallbona que tenien una mortalitat tan alta que superava la natalitat, l‘elevada mortalitat provocada en aquests pobles per l‘epidèmia de 1765, va motivar que s‘alçaren veus crítiques i preocupades al respecte, com el retor Julián Trezzi que es va confrontar amb els propietaris dels arrossars, tota aquesta situació va provocar que fóra urgent prendre mesures al respecte motivant la prohibició del conreu de l‘arròs considerant que el manteniment de les zones pantanoses amb el conreu de l‘arròs era la causa de l‘elevada mortalitat. El comte d‘Aranda com a president del Consell va prohibir el cultiu de l‘arròs en aquests pobles, afegint Benaguasil, Paterna i Manises. Cavanilles en 1795 donava constància del no cultiu de l‘arròs en aquests paratges. Malgrat la prohibició de 1759, es continuava cultivant en la Ribera del Túria fins a 1775, any que va haver una forta epidèmia de tercianes, que va donar lloc a un nou replantejament, però que no va influir massa en el conreu de l‘arròs. Així en 1787, pel memorial ajustat,562 els municipis estan obligats a informar sobre la superfície de l‘arròs que hi ha al seu terme, amb la intenció que no es passen dels acotaments, en 1796 es requereix un altre memorial ajustat. Ja en el segle XIX, comença una nova etapa per al cultiu de l‘arròs durant els primers anys del segle, en 1805, es va permetre de forma molt més àmplia i amb més llibertat, el conreu de l‘arròs així com es donà llibertat total per al llaurador a l‘hora de fer els planters, l‘agricultor podia produir-los en qualsevol lloc, sense cap trava o prohibició, d‘aquesta manera es deixa arrere totes les oposicions i veus que s‘havien oposat al llarg del segle XVIII. Per altra banda, cap a finals del segle XVIII, no podem oblidar la controvertida polèmica entre Cavanilles i Vicente Ignacio Franco que és molt coneguda, per la ressonància que va tindre. Per una banda Cavanilles qüestionava el conreu de l‘arròs en les zones artificialment pantanoses i Vicente Ignacio Franco estava totalment a favor del conreu de l‘arròs presentant-lo com motor econòmic i desvinculant-lo de les tercianes, criticava i qüestionava les estadístiques presentades per Cavanilles. Per entendre la posició de Cavanilles, hem de tindre en compte que el botànic seguia una classificació que ja era utilitzada des de feia temps, classificació sustentada en la teoria que havia sigut defensada uns anys en arrere pel fiscal del Consell i Càmera de S.M. Sisternes i Feliu.563 Segons aquesta corrent, Cavanilles distingeix les terres 562 El memorial ajustat és un informe que es feia ajustant-se a les lleis vigents sobre un plet o una causa per a consultar a S. M. sobre la utilitat o perjudici del conreu de l‘arròs. 563 Manuel Sisternes i Feliu, en la seua obra Idea de la ley agraria española de 1786, soci de la Real Sociedad Económica de Madrid, sostenia que en les terres pantanoses era preferible mantindre el conreu de l‘arròs, perquè aquest cultiu en part evitava que es corromperen les aigües embassades, cosa que ocorria amb freqüència si no hi havia cap cultiu en les aigües pantanoses. Segons les teories miasmàtiques del contagi, el moviment de l‘aigua que era provocat pel cultiu de l‘arròs evitava en part els efluvis malignes i pestilents. Per altra banda si s‘evitava que les zones s‘assecaren, s‘evitava també la corrupció de les aigües. Al mateix temps Sisternes prohibia el conreu de l‘arròs en zones artificialment pantanoses, perquè el problema de les aigües embassades dels pantans, amb aquesta modificació de la natura, es traslladava a zones on no existia. 434 5. Epidemiologia: les malalties pantanoses naturals com la Ribera Baixa del Xúquer, y les terres artificialment pantanoses com la Ribera Alta les quals eren zones que havien sigut preparades i transformades en pantanoses per la ma de l‘home. Cavanilles utilitzà aquesta classificació com model per a distingir on es podia cultivar l‘arròs i on no, establint que en les zones artificialment pantanoses el conreu de l‘arròs era altament nociu per la salut dels habitants de la zona pròxima al conreu i donant el vist i plau en les zones pantanoses naturals, on l‘aigua corria continuadament i eliminava, segons ell, els efluvis malignes. Cavanilles, botànic il·lustrat i comissionat del rei Carles IV, estava preocupat per les repercussions sanitàries que pogueren haver en la població valenciana com a conseqüència del conreu de l‘arròs. De tal manera li preocupava que és un dels primers que utilitza dades estadístiques en les seues obres, ho fa per tal de demostrar que el conreu de l‘arròs era nociu per la salut, i no era ninguna riquesa pel país. Cavanilles, insisteix de forma reiterada en la seua obra Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia (1795,1797), i en un altre treball que va presentar a la Reial Academia Médica Matritense Observaciones sobre el cultivo del arroz en el Reyno de Valencia (1797), com a botànic explica en la seua obra, les repercussions que representava el conreu de l‘arròs en la salut de les poblacions que el cultivaven, ho fa d‘una forma detallada parlant del tipus de planta que és l‘arròs i la manera que hi ha de sembrar-lo i cultivar-lo, així com la localització dels arrossars que estaven molt prop de les poblacions i que repercutien en els habitants. Les seues paraules són prou convincents: "Muchas poblaciones están tan cerca de los arroces, que parecen flotar sobre las balsas. Allí viven una porcion considerable de hombres. Digámoslo mejor, muere allí lentamente nuestra especie. Pocos se hallan que pasen de 60 años, y ménos aún que estén recios y de buen color. Si en Julio, Agosto y Setiembre tiene alguno valor para registrar aquellos lugares y habitaciones, verá con freqüencia rostros pálidos, descarnados y abatidos; infinitos con calenturas y sin fuerzas; máquinas en fin que se desmontan y perecen. Si registra los libros parroquiales, sabrá que muchos son advenedizos, que reemplazáron las pérdidas del vecindario; que pocas familias se reproducen; que el número de muertos asombra; que el de nacidos disminuye; que desaparecieron de aquel suelo varios lugares; que allí reyna la miseria, las enfermedades y la muerte".564 Tal és la seua preocupació que analitzarà les repercussions sanitàries i demogràfiques del cultiu de l‘arròs a terres pantanoses i no pantanoses, utilitzant dades de mortalitat i morbiditat. Però malgrat que reconeix el perjudici d‘aquest conreu en les zones pantanoses artificials, es permissiu en altres situacions i considera que en les zones naturalment pantanoses, el conreu de l‘arròs contribueix a sanejar l‘ambient motivat pel moviment de les aigües. No obstant això, les seues paraules són molt didàctiques per assabentar-nos de la situació que es trobava la població. Cavanilles va fer un estudi epidemiològic retrospectiu de població en diversos pobles, utilitzant el nombre d‘habitants i les variacions que hi havia els anys 1730 i 1787, i comparant els naixements i les morts de dos grups de poblacions, cada grup contenia diversos pobles, en un grup es cultivava l‘arròs i en l‘altre no, el resultat final li servia per a afermar que en les poblacions on no es cultivava l‘arròs hi havia un creixement demogràfic molt més alt que en les que es cultivava l‘arròs. La conclusió a la que aplega Cavanilles era que en la mostra que pren dels pobles sans, superaven en 5.774 naixements i 9.965 morts menys, la qual cosa donava una diferència poblacional de 15.739 persones a favor dels 564 Cavanilles (1795) Tom I, p 179. 435 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz pobles que no cultivaven l‘arròs. Resumint les conclusions sobre el problema sanitari de l‘arròs i la salut dels valencians, podem dir que Cavanilles pensava: 1. El conreu de l‘arròs de d‘un punt de vista sanitari, era nefast per la salut pública dels valencians i calia prohibir-lo, encara que en les terres naturalment pantanoses era permissible, perquè considerava que millorava la circulació de l‘aigua la qual cosa impedia el creixement de plantes potencialment putrefactes, tot açò supeditat a l‘experiència local. 2. Tota la permissivitat que Cavanilles tenia pel conreu de l‘arròs en les zones pantanoses, estava supeditada a que es mantingueren les distàncies adequades als nuclis urbans, per tal de preservar-los de possibles brots de tercianes. 3. També calia considerar el cultiu de l‘arròs des d‘un punt de vista econòmic, així Cavanilles considerava que era poc rendible en les zones artificialment pantanoses, perquè consumia una quantitat important d‘aigua, que era molt més superior a la que es necessitava per fer qualsevol altre tipus de cultiu en la zona. Madoz, seguint amb aquesta línia, a diferència d‘altres malalties, en el cas de les febres tercianes, les va tindre sempre en compte quan féu la descripció del clima dels pobles, de tal manera que va tindre una vertadera cura en recollir les dades de la ubicació de la malaltia, inclús escrivint articles adients en les zones que estaven molt afectades de brots palúdics i que originaven un saldo vegetatiu negatiu sobre la població. Aquí hem de pensar en l‘època en que s‘arrepleguen les dades -1834 a 1845és a dir, ja han passat uns cinquanta anys des de les Observacions de Cavanilles, però Madoz, gran coneixedor i admirador de Cavanilles està totalment influenciat pel botànic i seguirà en la mateixa línia, de tal manera que quan anomena les malalties que pateixen les ànimes de les poblacions, ho fa tenint en compte dues circumstàncies: 1. El paradigma existent en aquell moment és el paradigma ambientalista, on les malalties infeccioses són descrites mitjançant causes de tipus ambiental, és la doctrina miasmàtica de contagi, on la propagació a través de l‘aire dels vapor mefítics565 i dels miasmes566 són la causa de les malalties. Així no ens sorprèn que en el Diccionari, Madoz quan parla de les malalties que pateixen els habitants de cada poble que descriu, les anomena amb aquest criteri, com per exemple en diversos llocs de l‘obra es poden llegir les següents descripcions: Febres tercianes degudes a emanacions pútrides del riu, produïdes pels tolls d'aigua quan no corre el riu consumit pels regs....febres intermitents, algunes prou malignes, procedeixen de la evaporació de les miasmes que surten de les llacunes que es fan del riu Segura a l'estiu, es corrompen per l'ardor del sol .... febres intermitents, produïdes sense dubte pels miasmes mefítics que sorgeixen de les aigües 565 566 Mefítisme és un terme prou utilitzat en l‘època, prové del llatí mephitismus, olor repulsiu, segons Littré es tractava d‘un vici de l‘aire que el feia irrespirable, per qualsevol causa, com per exemple, pels pantans, pels claveguerams, etc. El terme Miasma tal i com era concebut en l‘època, és explicat en el diccionari de Ballano (1805, Volum V, p 392) . Ballano dóna el nom de miasma a uns cossos summament subtils, que se suposava eren els propagadors de les malalties contagioses, que s‘exhalaven dels cossos infectats, i per contacte immediat passaven als cossos sans o a través de l‘atmosfera, no era coneguda l‘existència dels miasmes, només se sabia de la seua existència pels efectes que produïen, segons Ballano hi havia gent que pensava que eren insectes els que provocaven la propagació del contagi, però no s‘havia pogut corroborar mitjançant l‘experiència. El que és ben cert és que a principi del segle XIX Ballano escrivia que no es coneixia la naturalesa dels miasmes, ni les propietats ni el mode d‘obrar, encara que si que afirmava que hi havia mitjans per preservar-se de la seua acció. 436 5. Epidemiologia: les malalties del riu Xúquer, que en la major part de l'any inunden els camps per a la cria i conreu de l'arròs...febres tercianes a causa d`humitats i miasmes mefítics que exhalen els camps oberts d'aigües estancades per al conreu d'arròs.... erupcions cutànies pels vents càlids. Així veiem que les malalties infeccioses són transmeses per miasmes pútrids, vapors mefítics, procedents d‘ambients malsans, seguint la teoria miasmàtica de Lancisi. Hem de pensar que encara no s‘ha fet el trànsit a la monocausalitat, perquè és més endavant, a partir de Pasteur quan es parlarà de causa microorgànica i de monocausalitat de laboratori. No obstant això, en el Diccionari, també s‘arrepleguen informes que manifesten la sorpresa de la ineficàcia de les mesures preses en el tractament de les aigües estancades i pútrides, manifestant el desconeixement de la causa de la malaltia, com per exemple quan Madoz parla de l‘aldea de Sant Benet on les malalties endèmiques eren febres intermitents, sobretot durant la tardor i la primavera, ignorant la causa per la qual encara persistien una vegada dessecada la llacuna de la aldea de Sant Benet, a quines exhalacions s‘atribuïen aquelles. Amb totes aquestes manifestacions, es veu que realment en 1845, no està clara la causa d‘aquestes malalties endèmiques, i que les mesures que prenen, encara que milloren la situació endèmica del lloc, no condueixen a la total eliminació del problema sanitari. 2. La gran preocupació que hi havia al voltant de la forta mortalitat provocada per les febres tercianes, i que apareixien principalment en les zones on es cultivava l‘arròs, queda palesa en la descripció que Madoz fa al llarg del Diccionari, tal i com ho posa de manifest, quan ens parla d‘Alberic on el paludisme provocà durant diversos anys epidèmies de certa consideració que delmaven la població en gran manera i ens diu: "El dilatado horizonte que disfruta su cielo alegre y hermoso, las aguas y los alimentos, todos caminan de acuerdo para hacer de este pueblo un lugar de vida y de delicias; pero el cultivo del arroz lo ha hecho lo más perjudicial a la salud, ocasionando el desarrollo de las fiebres intermitentes tan graves, que todos los años arrastran al sepulcro multitud de victimas, especialmente en los meses de mayo, junio, julio, agosto y septiembre, en que las aguas estancadas de los arrozales exhalan miasmas mortíferos por la putrefacción de los vegetales. Así es que a pesar de las muchas familias que allí concurren atraídas por la feracidad del suelo, el incremento de la población es insignificante. Por esto la llamó con mucha oportunidad el ilustrado Cabanilles ―sepulcro de la especie humana‖ y esto dio origen al proverbio tan conocido entre los valencianos, ―si vols viure poc i fer-te ric veste‘n a Alberic‖, cuya traducción en castellano es: si quieres enriquecer y luego morir, vete a Alberique a vivir".567 Totes les controvèrsies, a favor i en contra que havien sorgit durant el segle XVIII sobre el cultiu de l‘arròs, no es varen solucionar, de manera que el segle XIX les va heretar, encara que cada vegada hi havia més veus que el qüestionaven. No obstant això, hem de tindre en compte que l‘arròs i el forment eren els aliment bàsics de la població valenciana, així el cultiu de l‘arròs confrontava dues situacions, per un lloc representava proporcionar l‘aliment bàsic a la població i per l‘altra provocava unes zones altament insalubres on s‘expandia el conreu de l‘arròs al mateix temps que les tercianes que provocaven un augment alarmant de la mortalitat dels seus habitants. La Reial Societat Econòmica d‘Amics del País de València, preocupada pel problema sanitari que comportava l‘existència de les febres tercianes al voltant de les zones pantanoses, va establir un premi per al 9 de desembre de 1801, aprofitant les reunions que anualment es celebraven en eixa data. A principis del segle XIX no hi havia cap 567 Madoz (facsímil, 1987)Tom I, p 20. 437 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz dubte sobre el poder nociu de l‘embassament de les aigües en les zones pantanoses, on es produïa la fermentació i putrefacció de les plantes que hi havia en l‘aigua, sobretot durant l‘estiu i que segons la creença de l‘època eren la causa de vapors mefítics que alteraven i infectaven l‘aire de l‘atmosfera, provocant que es respiraren les llavors de malalties pernicioses, passant la malaltia a través del vent d‘un poble al poble veí. Però malgrat aquesta creença tan evident les autoritats no eren prou contundents per la quantitat d‘interessos confrontats que hi havia. La Societat Econòmica de València, volia conèixer la situació dels embassaments d‘aigua del país, fins a tal punt era la preocupació que hi havia amb el problema de les tercianes que en la Junta de 1801 s‘expressava amb aquests termes: "La Real Sociedad económica de Valencia, que no cesa de ocuparse con esmero en promover y adelantar la Educacion, Agricultura, Artes y Fábricas, Comercio y Beneficencia; no contenta con esto quiere que sus fatigas y desvelos se extiendan igualmente en beneficio de la salud pública, y demas objetos de utilidad comun. Con este fin parece propone este sabio Cuerpo el asunto 3º de Agricultura para los premios de 9 de Diciembre de 1801: desea una noticia complementaria de todas las Lagunas y Pantanos de su Reyno, y que se indiquen en ella los medios de su desecacion, con reflexîones sobre las ventajas que resultarán si aquella se verifica, ya sea con relacion á la salud pública de las poblaciones inmediatas, o con respecto a la Agricultura".568 Per tal d‘aconseguir el premi calia escriure sobre un tema que millorara la situació de les epidèmies de tercianes als llocs pantanosos, així va demanar una noticia completa de totes les llacunes i pantans que havia al Regne de València, indicant al mateix temps, els medis de dessecació, amb la reflexió raonada sobre els avantatges que es produirien si aquests indrets s‘assecaren. En la Junta pública de l‘any 1801 de la Reial Societat Econòmica d‘Amics del País Valencià apareix publicada la memòria premiada,569 escrita per Estevan Chaix, sobre les llacunes i terrenys pantanosos del Regne de València, així com els medis per a dessecar-les i els avantatges per a la salut publica, la ramaderia i l‘agricultura, Chaix fa una descripció explícita de les llacunes, marjals, albuferes i zones pantanoses que hi ha al Regne de València, proposant diverses formes de dessecació de les aigües estancades i potencialment insalubres. En el Diccionari Madoz informa dels principals focus de paludisme que hi ha en les tres províncies. En aquest treball ho anem a presentar seguint la línia dels altres capítols, desglossant-lo en tres apartats, cada una correspon a una de les províncies valencianes, en cada apartat, exposarem els testimonis de Madoz respecte la incidència de les tercianes en els diversos llocs, on representaven un problemes sanitaris importants en l‘època en la qual s‘escriu el Diccionari. 568 569 Junta pública de l‘any 1801 de la Real Societat Econòmica d‘Amics del País Valencià, pp 147, 148. Ibídem, p 145. 438 5. Epidemiologia: les malalties 2.1 PROVÍNCIA D’ALACANT L‘existència de paludisme en la província d‘Alacant era molt antiga, es coneixien epidèmies recurrents de febres intermitents des dels primers pobladors, però va ser francament virulenta durant el segle XVIII i XIX. Durant la primera meitat del segle XIX, Madoz dóna constància dels brots palúdics que hi havia en la província, tant en el Nord en la zona de les marjals, com en el Sud en la zona dels arrossars i sobretot al llarg de tota la costa mediterrània. Les zones de la província d‘Alacant que tradicionalment estaven més afectades per les febres intermitents que provocava el paludisme estaven principalment situades en aquests indrets: Alacant capital i el seu voltant, especialment en la zona anomenada "La Albufereta" i l‘horta alacantina. Pego i Dènia: especialment en la marjal Pego-Oliva, on hi havia un conreu important de l‘arròs, en la zona Nord de la província. Els partits judicials de Dolors, Elx i Oriola en la zona Sud de la província. ALACANT Encara que a la ciutat d‘Alacant no hi havia conreu d‘arròs, al llarg del segle XVIII havien aparegut brots importants de paludisme, que es varen mantindre durant el segle XIX, la presència de les febres intermitents estava causada per l‘existència de greus deficiències higièniques així com d‘aigües embassades, amaradors d‘esparts i sobretot per la ubicació de la llacuna Albufereta, aquesta és una llacuna que està situada al nord-est de la serra de Sant Julià, al terme d‘Alacant, i que en el segle XIX, representava el principal focus infecciós de paludisme existent a Alacant. La insalubritat que hi havia era tan important i la mortalitat que hi existia era ben coneguda, ja Cavanilles denunciava l‘existència de tercianes des de la Condomina fins als pobles de les hortes, però al llarg dels anys, no s‘havia fet res, i el problema sanitari continuava, fins al punt que Madoz relaciona la putrefacció dels vegetals en l‘aigua i la contaminació de l‘aire amb la producció de febres tercianes, tot això ho descriu molt bé amb aquests termes: "Las aguas de este depósito natural, corrompiéndose en verano por falta de movimiento y por los despojos de los vegetales nativos, infectan la atmósfera y producen tercianas rebeldes y malignas, que desde la Condomina se estienden á los pueblos de la huerta. Cuando se limpia el pantano suelen ser de peor condición aquellas enfermedades por beber los naturales de sus aguas turbias é infectas, cuyos daños podrían remediarse si se hicieran algibes para acopiar las puras, como sucede en varios pueblos de la huerta de Valencia, aunque fuesen mas pequeños que aquellos y en mayor número, siempre que el suelo de Alicante no permitiese escavaciones tan profundas. De las aguas de este pantano se riega gran parte de la huerta con el auxilio de los azudes y canales que se han hecho al efecto". 570 El problema sanitari que representava l‘Albufereta ja venia des de segles anteriors i era ben conegut, per l‘alta incidència que hi havia de paludisme, era un lloc on les aigües estancades estaven putrefactes, moltes veus sobretot metges coneixedors de les teories de Lancisi, reclamaven des del segle XVIII una intervenció en la llacuna i 570 Madoz (1845-1850) Tom I, p 340. 439 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz sobre totes les aigües pantanoses estancades de la zona per tal de solucionar el greu problema sanitari existent a Alacant, però la realitat era que no s‘havia abordat sobretot per la gran despesa econòmica que representava la dessecació de la llacuna. Els brots de paludisme no sols afectaven a la ciutat d‘Alacant, sinó que també afectaven com informa Madoz, als pobles de l‘horta, que estaven pròxims a les zones pantanoses.571 DÉNIA En el cas de Dènia ocorria una cosa similar a Alacant, els brots estiuencs de tercianes eren molt freqüents i provocaven moltes morts sobretot al voltant de la zona limítrof anomenada Marjal,572 que era pantanosa i estava situada a Pego i Oliva. En la mateixa governació de Dènia, la Societat d‘Amics del País informava sobre el poble de Benissa, que en el recinte anomenat Saladar, quan plovia molt, s‘acumulaven les aigües de la pluja de tal manera que formaven una llacuna, que en estiu per l‘acció de la calor corrompia l‘aigua i infectava l‘atmosfera. Per tots aquests motius, que preocupaven en gran manera a les autoritats, tant en un lloc com en l‘altre, la dessecació de les zones pantanoses havia sigut tema de preocupació en diverses ocasions, però malgrat tot això, a meitat del segle XIX encara no s‘havia solucionat el problema de l‘estancament de l‘aigua, Madoz és una veu més per a trobar una solució que millorara la salubritat de la ciutat de Dènia. "Su clima es sumamente benigno, y bastante saludable, aunque se suelen sentir algunas tercianas que podrían desaparecer si se desaguasen los pantanos que en tiempos lluviosos se forman en la parte llamada Marjal, y acaso también con volver á formar la ant. dársena en el sitio denominado Saladar, donde igualmente suelen encharcarse algunas aguas. Una y otra empresa son muy fáciles de conseguir: la primera se trató de realizar cuando estaba de gobernador civil en Alicante D. Bernardo de Borjas y Tarrius quien formó é ilustró con maestría el oportuno espediente; mas todo quedó por desgracia en proyecto. Creemos un deber nuestro el recomendar al Gobierno que resucite este ant. espediente, ó mande formar otro para que pueda realizarse por de pronto esta medida, mientras que la otra se lleve también á cabo tarde ó temprano, asi que se reconozca, como confiamos, la suma importancia de este punto".573 Pel que fa a la ciutat alacantina de Pego, encara que l‘existència de tercianes era coneguda, el Diccionari no fa cap referència, només considera que els seus habitants patien com a malaltia més comú els catarros. El conreu d‘arròs a Pego s‘inicia a principi del segle XIX al ampliar-se les cotes arrosseres per la R.O. de 1805. Fins a 1840 és poca l‘activitat que hi havia, però és a partir de 1848 quan es produeix un canvi en la Marjal, impulsat per les famílies adinerades de la ciutat que estaven interessades en el conreu de l‘arròs, començant a existir brots importants de tercianes en la zona. BENEJÙSSER Benejùsser és un municipi situat en el Sud d‘Alacant, pertany a la comarca del Baix Segura, limita amb Oriola entre altres pobles. En l‘època de Madoz, per l‘estiu el riu Segura que passava per Benejùsser quasi es veia privat del seu curs, quedant minvat 571 572 573 Per a més informació en Alberola Romá, Una enfermedad de carácter endémico en el Alicante del XVIII: las fiebres tercianas. La Marjal (té una extensió de 1248 ha) és una antiga albufera que va ser declarada parc natural pel govern valencià el 9 de gener de 1995. Actualment està prou soterrada, travessada per moltes sèquies, que es varen construir per a poder cultivar l‘arròs i que s‘han mantingut fins a l‘actualitat. Madoz (1845-1850) Tom VII, p 372. 440 5. Epidemiologia: les malalties en gran manera el seu cabal, de tal manera que provocava l‘existència d‘unes aigües embassades, que eren repugnants per a beure, i tal vegada en estat de corrupció, malgrat aquest estat de les aigües els veïns, durant l‘estiu, continuaven bevent-les de tal manera que la insalubritat de les aigües provocava la majoria de les malalties que patien els habitants de Benejússer, principalment febres. Madoz donava la solució al problema sanitari que hi havia, per tal d‘acabar amb els brots de tercianes, recomanava que es fera un aljub en la plaça major de poble, d'uns 12.000 cànters de cabuda, que arreplegaria l‘aigua de pluja, en hivern, omplint-lo d'aigua bona que serviria a la població, per a beure aigua en condicions saludables durant l‘estiu. "Ocupa una posición ventilada, siendo su CLIMA bastante templado y algo mal sano, con motivo del estanque y putrefacción de las aguas de dicho Segura , que cuasi pierde sus corrientes en el estio, lo cual produce un sin número de tercianas y algunas fiebres…Como hemos notado ya, el r. Segura cuasi se ve privado de curso en el estio, por cuya causa es hasta repugnante muchas veces beber sus aguas encharcadas y quizás en estado de corrupción, lo que sin duda produce la mayor parte de las enfermedades que diezman el vecind. y quebrantan la salud. Para evitar estos funestos resultados, seria muy conveniente hacer un algibe en la plaza mayor de unos 12.000 cántaros de cabida, el cual, llenándose de las aguas que en el invierno bajan de los campos y desembocan en dicha plaza, podria servir para el surtido de los vec. en los meses del estio".574 PIES FUNDACIONS Curiosa és la descripció tan detallada que fa el Diccionari sobre l‘actuació que Luis Antonio de Belluga i Moncada, conegut com el Cardenal Belluga, va fer en la comarca del Baix Segura, on va impulsar la transformació d‘unes terres pestilents i improductives, en terres fèrtils i sanes, afavorint la colonització de tres nuclis de nova creació, es tracta dels pobles de Sant Fulgenci, Sant Felip Neri i Dolors, que va anomenar les Pies Fundacions. Les Pies Fundacions estaven situades entre la part oriental de l‘horta d‘Oriola i el terme d‘Elx, en el partit judicial de Dolors. El terme d‘aquests pobles era erm insalubre, humit i pantanós, el cardenal Belluga va iniciar un projecte de dessecació del sol, mitjançant la construcció de canals que conduïren les aigües fins al riu i l‘albufera d‘Elx, d‘aquesta manera les zones pantanoses quedaren seques i es varen poder utilitzar per al cultiu, utilitzant les aigües del riu Segura. El terreny tenia una extensió de 2 llegues de Nord a Sud i 3 llegues d‘Est a Oest. Madoz presenta aquest projecte com una actuació exemplar, a seguir en altres llocs on hi havia terrenys erms i insalubres, essent un mitjà idoni per acabar amb les pestilències que eren causa de malalties, morts i pobresa, provocant un minvament de la població. "Todo este terreno era yermo en otro tiempo, húmedo y casi siempre pantanoso, creciendo solo en él salicornias, sálsosas y otras varias plantas que aman la humedad: la descomposición de las aguas por los calores del sol y la corrupción de las plantas eran un foco perenne de enfermedades rebeldes, las que degenerando con frecuencia en epidemias pestilenciales, se estendian por toda la huerta de Orihuela, causando los mayores estragos y disminuyendo notablemente la pobl. Condolido el cardenal D. Luis Belluga, ob. que fue de Cartagena, al ver tantos desastres, y que la muerte se había apoderado de uno de los mejores terr. de España, concibió el grandioso proyecto de destruir el foco de aquel mal desaguando el terreno, escavando azarbes, y abriendo una multitud de canales por donde corriesen libremente las aguas hacia el r. ó albufera de Elche. Con esto objeto adquirió en 1715 de la c. de Orihuela las 25.000 tahullas que le pertenecían mediante una corta contr. que se obligó a pagar anualmente, cuya donación 574 Madoz (1845-1850) Tom IV, pp 203, 204. 441 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz confirmó e hizo por sí Felipe V, en 15 de diciembre del mismo año, de Guardamar las 13.000 tahullas de que era dueño por contrato que se otorgó en Orihuela en 20 de julio de 1720, con aprobación S. M., en el que se obligaba á satisfacer anualmente á dicha v., 150 libras en remuneración de la pesca que aquella obtenía, y ademas 150 libras con destino á los pobres de la misma; y por último S. M. le hizo donación de las 2.000 que forman lo que se conocía por Majada Vieja, todas las cuales suman la totalidad de 40.000 tahullas. Pocos años bastaron para ver esta filantrópica empresa coronada del mas feliz éxito, y por un resultado de sus planes se vio aquel terreno bajo y pantanoso, levantado á mayor altura con las tierras de las escavaciones; y las aguas encharcadas antes en esta superficie, bajaron á buscar su nivel, corriendo por los nuevos canales: los sitios pantanosos quedaron secos, y este desolado é insalubre terreno, se trasformó brevemente en preciosas huertas, trocando con hermosos y variados verdes el triste y verdinegro color de las plantas acuáticas, que antes cubrían su suelo. Fundó entonces dicho Cardenal en aquel terreno las v. de Ntra. Sra. de los Dolores, Sant Felip Neri y San Fulgencio, y dio en enfiteusis todas las tierras con arreglo á la escritura que aprobó y mandó observar el rey Felipe V, en real cédula de 13 de setiembre de 1744, consiguiendo al mismo tiempo en favor de los pobladores que fueran á establecerse en el pais, indulto de los delitos que hubiesen cometido anteriormente, exención de quintas por 40 años, y de toda clase de pechos y contribuciones reales, cuyo privilegio se ha ido prorrogando hasta 1842 por lo que hace á los impuestos. Todas estas franquicias y privilegios eran necesarios para que los hombres se estableciesen en un sitio, mirado con horror hasta aquel tiempo; pero la esperiencia, ostentando la feracidad y riqueza del suelo, fue multiplicando los vec: el aumento de pobl. produjo la mejora de las tierras; y de aquellos campos cenagosos y encharcados, depósito de enfermedades y de muerte, brotaron ricas cosechas de trigo cebada, maiz, vino, aceite, seda, cáñamo, lino, barrilla, frutas y hortalizas: las tierras salobres perdieron su acrimonia con las labores, con los abonos y los riegos, y muy pronto sombrearon aquella fértil huerta el moral, el olivo, la viña, el naranjo de la China y frutales de toda especie. Tal es la milagrosa trasformacion que se ha sucedido en el terr. que describimos, el cual constituye una parte de la frondosa huerta de Orihuela, y como ella, tiene sus riegos procedentes de los avenamientos y sobras de los que proporcionan los acueductos dimanantes de las presas de Almoradí, Callosa y Alfeytamy en los azarbes de Moneada, Partición de Catral, Abanilla, Mayayo y Reino, los guales reunidos pasan á las Pias Fundaciones, donde se aprovechan sus aguas, como vivas, en fertilizar 30.000 tahullas, de las 40.000 que comprende, correspondientes á los térm. de Dolores, Sant Felip Neri y San Fulgencio, contando en cada 18 dias, á razón de 16 tahullas por hora, verificándolo por medio de las regaderas de la Horca, Mimbres, Parras, Berengüeles, Nueva, Conesas, Sauras, Palacios y otras menores. En la distribución de estos riegos entienden los intendentes de cada uno de dichos 3 pueblos, en su respectivo terr., de los que son jueces privativos de aguas; y la disponen en tiempos de escasez segun lo exige la necesidad de los interesados, en beneficio de las cosechas pendientes. Los espresados azarbes, después de recorrer como una leg., se incorporan con otros secundarios que conducen los desagües, parte al r . próximo á su embocadura, y parte á la albufera de Elche". 575 DOLORS El poble de Dolors pertanyia, com hem dit anteriorment a les Pies Fundacions del Cardenal Belluga, l‘existència de tercianes no estava relacionada amb el conreu de l‘arròs sinó més bé amb la indústria del lli i el cànem, que necessitava unes basses per a l‘amaratge de les fibres vegetals, en aquestes basses l‘aigua pel contacte amb els vegetals es transformava en putrefacta i emetia un fetor desagradable que inundava tota la zona on estaven localitzades. A més a més les tercianes també estaven relacionades amb l‘existència d‘una zona humida en el terme de Dolors, es tractava de la llacuna anomenada Hondo o Paso del Lobo que era propietat de les Pies Fundacions i era utilitzada per a que begueren els animals de llaurar, però en estiu l‘aigua es corrompia i 575 Madoz (1845-1850) Tom XIII, pp 9,10. 442 5. Epidemiologia: les malalties es transformava en un focus infecciós que era motiu de brots palúdics. Madoz aconsellava la dessecació de les aigües embassades per tal d‘augmentar la salubritat de la zona. "Su clima es templado y propenso á tercianas producidas por las emanaciones de las balsas de lino y cáñamo, cuyos avenamientos y legias de casi toda la huerta se dirigen hacia este punto por hacer el terreno un poco de hondura… En su radio, y á la dist. de unos 3/4 de hora de la pobl. se encuentra una laguna llamada el Hondo ó Pasó del Lobo, la cual es propiedad del establecimiento de Pias Fundaciones, y se arrienda para pasto de mulas y yeguas: en los veranos se seca, despidiendo algunos miasmas muy perjudiciales para la salud; por cuyo motivo seria de desear se desecase, dando salida á las aguas que alli se encharcan, con lo cual se conseguiría al mismo tiempo un trozo de terreno que se podria reducir á cultivo. Se hallan también á las inmediaciones dé la v. 3 balsas para cocer linos, las cuales perjudican asimismo á la salubridad, y por lo tanto deberían quitarse. De este modo, y limpiando de vez en cuando los cauces de las acequias, se conseguiría destruir el manantial perenne de tercianas y calenturas pútridas que aquejan á aquellos hab. El terreno es todo huerta, bastante productivo, en su origen".576 Fig. 138- Primera descripció feta per Laveran dels paràsits causants de la malaria (1881) (Font: Crónica de la Medicina, 2004, p 322) 576 Madoz (1845-1850) Tom VII, p 395. 443 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2.2 PROVÍNCIA DE CASTELLÓ En la província de Castelló hi havia en el segle XIX principalment dos espais que estaven afectats de brots palúdics, eren marjals on es cultivava l‘arròs des de feia molts anys. Estem parlant de la marjal d‘Almenara i la Ribera de Cabanes. Cavanilles quan parla de l‘afectació de tercianes que hi havia en la província de Castelló, parla de forma explícita d‘aquests llocs: "Parece regular que los de Almenara, Burriana, Puig y otros deseasen aprovechar sitios pantanosos, mayormente no conociendo bien los crueles efectos de los arrozales". 577 ALMENARA Almenara és una població valenciana situada al Sud de Castelló, en la comarca de la Plana Baixa. En l‘època de Madoz, tenia una zona pantanosa que estava ubicada entre el riu Belcaire i el Palància, de tal manera que la superfície de la llacuna no sols pertanyia a Almenara, sinó que també aplegava als municipis de Xilxes i La Llosa. Fig. 139- Vista de l’estany d’Almenara, segons un gravat del Tom I, 1ª part de l’obra d’Alexandre Laborde «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» Paris: Pierre Didot, l’ainé 1806-1820 (Font: Biblioteca valenciana digital, Grab/76-2) En el segle XVIII cap a 1760 s‘inicia el conreu de l‘arròs en la marjal d‘Almenara, la qual cosa va originar una sèrie de malalties i brots epidèmics que provocaren un augment important en la mortalitat de la població. Tant és així que a finals del segle, Cavanilles considerava que Almenara no era un poble saludable perquè les marjals amb aigües mortes produïen miasmes dolents per a la salut, a més a més tenint en compte que s‘havia introduït el cultiu de l‘arròs des de feia poc temps, 577 Cavanilles (1795) Tom I, Llibre 2, p 108. 444 5. Epidemiologia: les malalties Cavanilles considera que és aquesta la causa i és molt crític, expressant-se amb aquests termes: "Veian los de Almenara sus dilatados marjales siempre cenagosos é inundados, y seducidos por algunos que deseaban cultivar el arroz, sin atender á la posición del pueblo respecto á los sitios aguanosos, y sin conocer los malos efectos que produce dicho cultivo, lo introduxeron unos 32 años hace. Llenos de confianza criáron el arroz; pero los frutos fuéron muy diferentes de los que se prometiéron. Inficionóse la atmósfera, y los vapores, cuyo curso interrumpian los montes occidentales, se amontonáron sobre la villa: casi todos los vecinos enfermáron, y muriéron muchos en el único año que se verificó el cultivo. Dia hubo de morir quatro personas de los 350 vecinos que habia entónces. A vista de los tristes efectos que iban produciendo los arrozales, se decretó su proscripcion, y cesó la epidemia. Esta experiencia prueba que vale mas dexar inculta mucha tierra, que beneficiarla en perjuicio de la salud. No conviene introducir dicho cultivo aun en tierras pantanosas por naturaleza sin exâminar ántes la posición de los lugares vecinos, y sin ver si hay montes que impidan el curso libre de los vientos, por cuyos obstáculos se detengan y amontonen los miasmas en perjuicio de los vivientes".578 Malgrat aquestes paraules de Cavanilles, 50 anys més tard, el conreu de l‘arròs era el que més predominava, Madoz continuava denunciant-ho perquè la situació que hi havia en l‘estany d‘Almenara era veritablement calamitosa, on la presencia de les febres intermitents era una constant de tots els estius, el paludisme provocava morts i misèria en la població que vivia a Almenara i els pobles del voltant com Xilxes o La Llosa. La Junta de la Societat econòmica d‘amics de València, en 1801 havia anomenat el poble de Xilxes en un treball premiat, ho feia en aquests termes: "6ª CHILCHES: En años lluviosos se anega su campo hondo, forma una vasta Laguna, se pierden los frutos y se vicia la atmósfera".579 Amb aquestes paraules podem veure la preocupació que hi havia respecte de la salubritat de la zona pantanosa que havia en els voltants de la llacuna d‘Almenara, on la mortalitat era francament alta, tant a Almenara com en tots els pobles de l‘entorn que estaven molt prop de la llacuna. Tant és així que la Societat d‘Amics del País va premiar en 1818 un treball del retor d‘Almenara, J. B. Frigols, en el treball Frigols recomanava la dessecació de l‘estany perquè en les èpoques de molta pluja, la insalubritat que hi havia en els tres pobles, Almenara, Xilxes i La Llosa, delmava la població per la precarietat sanitària.580 Per aquest motiu, aquesta zona pantanosa havia tingut diversos projectes de dessecació impulsats per la Societat Econòmica d‘Amics de València, però ningú s‘havia dut a terme per motius econòmics. D‘aquests projectes frustrats ens parla Madoz : "El estanque de Almenara es otro manantial enteramente parecido al del pueblo anterior (La Llosa) y el de Cuart, y si estuviera algo mas elevado seria una verdadera mina de riqueza agrícola como ahora lo es de enfermedades y desgracias. Algunos individuos de la Sociedad Económica de Valencia habían intentado aprovecharla, secando al mismo tiempo aquellas paludes tan dañosas: con este objeto se formó una compañía que tenia dispuestos capitales para traer una máquina de vapor; hizo el plano y proyecto el arquitecto D. Manuel Maria Azofra, pero imposibilitóse la ocasión con el reparto que hizo el ayunt. de Almenara á varios particulares de los terrenos baldíos y pantanosos que la compañía habia pedido al Gobierno. En un pais tan seco como el que describimos no hay mas r. que el Belcaide (V.), que se deja ver de vez en cuando en 578 579 Cavanilles (1795) Tom I, llibre 2, p 118. Junta pública de l‘any 1801 de la Real Societat Econòmica d‘Amics del País Valencià, p 151. 580 Emilio M. Obiol Menero. Desecaciónes, arroz y demografía en el s. XIX. El caso de «els Estanys» de Almenara. Cuad. De Geog.55.109-12º.València.1994. 445 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz tiempo de lluvias, y va a aumentar los cenagales de Almenara, no sin causar muchas veces graves daños á los campos de sus riberas".581 Els motius de la dessecació de l‘estany d‘Almenara no sols varen ser de tipus sanitari sinó que també varen intervindre interessos econòmics, perquè es tractava d‘una ampla zona estèril i perniciosa per a la salut. En 1839 el comte de Ripalda i la Societat d‘Amics del País, elaboraren un projecte de dessecació per poder aprofitar les aigües de l‘Estany d‘Almenara mitjançant canalitzacions, així com aconseguir terra per al conreu que es regaria amb l‘aigua canalitzada seguint el model de l‘horta de València, i al mateix temps pretenien fer una zona més saludable, tot seguint l‘exemple que durant el segle anterior s‘havia fet en Les Pies Fundacions del Baix Segura. Les paraules de Madoz expressen optimisme amb el projecte: "Allí582 la combaten todos los vientos, más la influencia de estos no es bastante á despojar, la atmosfera de los miasmas mortíferos que exhalan los pantanosos marjales que se encuentran desde los estanques hasta el mar, los cuales son causa de que durante las estaciones de la primavera y el estio se desarrollen muchas fiebres intermitentes, pero de un dia á otro desaparecerá tan funesto motivo, porque una sociedad ha tomado la resolución de desaguar aquellos charquinales, aprovechando las tierras para el cultivo del arroz: de esperar es que empresa tan humanitaria consiga el éxito mas feliz y el CLIMA de esta villa será desde entonces tal como la naturaleza lo dispuso, sano y benigno".583 Però aquest projecte no es va dur a terme. La dessecació es farà cap al final del segle XIX, de la ma d‘una empresa britànica, el R.D. del 22 d‘agost de 1864 autoritzava a la companyia Birks&Huks Gibbs l‘execució de les obres pertinents per assecar l‘Estany d‘Almenara, classificant-les d‘utilitat pública, però és curiós que malgrat aquesta classificació de l‘obra, en cap moment es va prohibir el conreu de l‘arròs.584 Fig. 140- Vista d’Almenara des de la carretera de Murviedro, segons un gravat del Tom I, 1ª part de l’obra d’Alexandre Laborde «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» Paris: Pierre Didot, l’ainé 1806-1820 (Font: Biblioteca valenciana digital, Grab/76-2) 581 582 Madoz (1845-1850) Tom XII, p 195. Madoz es refereix a la població d‘Almenara. 583 Madoz (1987, facsímil) Tom I, p 116. 584 Per a més informació veure, Emilio M.Obiol Menero. Desecaciones, arroz y demografía en el s. XIX. El caso de «els Estanys» de Almenara. 446 5. Epidemiologia: les malalties CABANES Cabanes és un municipi que pertany a la comarca castellonenca de la Plana Alta. En el seu terme es troba el parc natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, també és conegut com Estany dels Anecs, està format per marjals i aiguamolls, es tracta d‘una franja plana costera que està separada de la mar per un cordó de grava i còdols, producte del soterrament de dipòsits arenosos que la zona ha patit al llarg dels anys. En l‘època de Madoz era una albufera, l‘anomenada Albufera del Pla de Cabanes al costat de la Mediterrània, en el Diccionari es parla d‘una llacuna anomenada Nacaros: "NACAROS (LAGUNA DE LOS) ÓPALUS NACARORUN: Avieno hace mencion de esta laguna, espresando estar situada no lejos de Peñíscola. Dice que en el centro de esta laguna se veia una isleta poblada de olivos, por lo que estaba consagrada á Minerva. Diago, en sus anales de Valencia, dice ser esta laguna la que se ve enfrente de Albalat mas arriba de Oropesa. El mismo Diago da á la voz Nacaros el significado de Ánades; Masdeu el de Vellones." 585 Amb aquestes paraules explica Madoz els diversos noms, com era coneguda l‘Albufera de la Ribera de Cabanes. Encara que en aquesta zona pantanosa no es cultivava l‘arròs, hi havia brots de tercianes, segons les creences de l‘època perquè l‘embassament de les aigües provocava la putrefacció dels vegetals que hi havia en la llacuna i l‘existència de miasmes que infectaven l‘atmosfera i provocaven tercianes molt cruels. Les emanacions de la zona pantanosa no sols afectaven a Cabanes sinó que també aplegaven a les poblacions dels voltants, sobretot a Oropesa on hi havia tots els anys de forma recorrent i calamitosa febres tercianes. Ja en el segle XVIII es veia convenient assecar la zona perquè la mortalitat que provocava les tercianes era alta, Cavanilles comentava que els veïns havien intentat fer un moll per tal de evitar que entrara l‘aigua en la llacuna però no varen aconseguir res, perquè l‘aigua passava pel subsòl. "En un pueblo de tan pocos vecinos hubo año de morir quarenta personas, de estar todos enfermos esperando igual suerte, y de perecer todos los niños; estos mueren de tercianas, y los grandes de calenturas malignas que declinan en pulmonia y dolores de costado. Todo forastero se puede dar por perdido en tiempo de epidemia, dexándolos sin fuerza y regularmente sin uso de razon".586 La descripció que feia Cavanilles de la salubritat de la zona era francament esgarrifosa, i front a tanta desgracia instava al Govern perquè realitzara les obres adients per tal de solucionar el greu problema que havia en aquests pobles, sobretot perquè eren obres molt costoses que els veïns no podien fer-ne càrrec. En 1845 la situació de la zona continuava en la mateixa situació sanitària, amb focus importants de tercianes que delmaven les poblacions que hi havia al voltant de la marjal. Madoz en el Diccionari, denunciava la situació calamitosa que s‘arrossegava des del segle anterior i novament propugnava assecar la llacuna per tal de millorar la salubritat de la zona, la qual cosa provocaria segons Madoz l‘augment de la població i per suposat de la riquesa dels pobles castellonencs que estaven prop de la llacuna. "En este último existe un estanque conocido con el nombre de Anades, aunque en el país, se le denomina Albufera de la Rivera de Cabanes, el cual merece una particular mención, no solo por haber contribuido á la despobl. del ant. 1. de Albalat, sino que también para ver si podemos contribuir en algo á aliviar el país de la insalubridad que 585 586 Madoz (1845-1850) Tom XII, p 8. Cavanilles (1795) Tom I, Llibre 1, p 48. 447 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz por él esperimenta. Es una balsa ó estanque á 100 pasos del mediterráneo, donde se depositan las aguas de lluvia y algunos manantiales que por falta de corriente ocupan casi siempre una leg. cuadrada de terreno de la mas superior calidad; en tiempos de borrasca, aumentan las del mar, este depósito, y cuando en el verano bajan aquellas, se corrompen las del estanque por el muchísimo lodo que contiene, é infestan la atmósfera, de manera que ocasiona á los pueblos inmediatos las enfermedades tercianarias mas crueles que se conocen. La v. de Oropesa en particular, que está mas cerca y se halla combatida por los vientos que van de aquel punto, es frecuentemente víctima de este azote que disminuye de un modo considerable la pobl. A muy poca costa pudiera conseguirse que desapareciera este elemento de destrucción, porque todos los inteligentes, que han examinado aquel terreno, convienen en que sin grandes esfuerzos de ninguna clase, podría ejecutarse una obra que, proporcionando salida á las aguas, estinguiese aquel pantano, origen de la decadencia de aquel suelo. No son solo las ventajas de la salud pública la que se esperimentaria con esta medida; reportaría también otras de mayor consideración la agricultura y el Estado. Desapareciendo del pais el terror que infunde la idea que hoy domina, se poblaría de nuevo, y la riqueza y la prosperidad que indudablemente sustituiría á aquella, atraería infinidad de moradores que convertirían aquel desierto en la mas agradable y poblada campiña; porque si en algún año escasean las aguas, y replegándose el estanque deja sus tierras inmediatas para poder cultivarlas (lo que se ve rarísimas veces), en los pueblos limítrofes se esperimenta la benignidad de su clima, y libres los vec. de la enfermedad que comunmente les aqueja, se entregan á las labores del campo, y las cosechas mas pingües son la recompensa de sus tareas. Entonces se conocen las ventajas que pueden prometerse de aquel pais, y sus moradores claman porque no haya quien tendiendo una mano generosa, los liberte de la miseria en que yacen, y de las penurias que les rodean".587 VILA-REAL Madoz quan descriu el partit judicial de Vila-real, parla de les poblacions de Borriana i de Vila-real. Tant en el terme de la ciutat de Vila-real com en el de Borriana s‘havia cultivat l‘arròs anys enrere, però havia sigut causa de morts i desgracies per als habitants, la qual cosa va ser el motiu de l‘abandonament, tot açò havia ocorregut en el segle XVIII, abans de l‘informe de Cavanilles, tal i com es desprèn de les seues paraules : "Burriana tuvo tambien la desgracia de cultivar arroces por algunos años. Los que en aquella infeliz época no pagaban con la vida, diferían el momento fatal entre enfermedades y congoxas. Por fortuna se prohibió el cultivo doce años hace, y en este corto espacio hay una tercera parte mas de vecinos, y mucho mayor de frutos". 588 Madoz considerava que el terme de la ciutat de Vila-real era dels més fèrtils del partit judicial de Vila-real, estava regat pel riu Millars, i anomenava el conreu de l‘arròs que hi va haver, recordant les paraules de Cavanilles, però en el segle XIX aquest conreu havia sigut completament abandonat: "El térm. de Villareal es lo mas ameno y fértil del part. que describimos, no solo por la abundancia de aguas, sino que por la bondad del suelo. Sin embargo, los de Villareal, prefiriendo en otro tiempo el interés á la salud, convirtieron aquel terreno firme y fértil en mortíferas lagunas para el cultivo del arroz, que muy luego hubieron de abandonar, al considerar los desastres que ocasionaba, dejando de nuevo como antes, aquel suelo tanto mas precioso, cuanto que por no llegar hasta el mar está libre de arenas y pantanos. Causa admiración y gusto ver la abundancia de frutos y las riquezas de Villareal, como también la infatigable ocupación de sus naturales".589 587 588 Madoz (1845-1850) Tom V, pp 15, 16. Cavanilles (1795) Tom I, Llibre II, p 107. 589 Madoz (1845-1850) Tom XVI, pp 256, 257. 448 5. Epidemiologia: les malalties 2.3 PROVÍNCIA DE VALÈNCIA Madoz considerava que la província de València tenia una gran varietat de temperatures, que influïa en gran manera en els estils de vida, temperament, hàbits així com també en la salut dels seus habitants. Tot això provocava una gran desigualtat social en la població, una xicoteta part de la població vivia en l‘opulència i la resta romania en la més trista misèria, la qual cosa provocava que arrossegaren una existència dèbil y molt xacrosa, motivat principalment per l‘existència de zones molt insalubres front a altres que presentaven una robustesa veritablement extraordinària. Segons el parer de Madoz les causes de la insalubritat d‘algunes zones de la província de València no sols era pel clima sinó que les relacionava amb el conreu de l‘arròs, sobretot en la costa Mediterrània i en la Ribera del Xúquer: "Esta diversidad consiste sin duda no solo en que unas pobl. están combatidas por los vientos del N. y otras por los del S., sino también en que se hallan colocadas, bien en llanuras, bien en sitios montuosos, á lo que se agregan otras causas que no pueden menos de influir naturalmente en la salubridad pública. Los pueblos que están situados hacia el O. de la cap. gozan de un clima no tan benigno; en ellos el frió y el calor se hacen sentir con alguna violencia; no son tan raras las nieves y hielos, pero son menos húmedos que Valencia y mucho mas sanos. Los que se acercan al E. de la prov. son muy templados y mas húmedos, debiéndose en gran parte esta humedad que en ellos reina á las lagunas y á los arrozales que se cultivan en las inmediaciones del Mediterráneo y en los campos de la ribera del Júcar. En estas insalubres tierras, las enfermedades surgen con mas abundancia que en el resto de la prov. , y las calenturas intermitentes y los rebeldes males que suelen ser su consecuencia, apenas dejan disfrutar de salud á los hab. de esta comarca, precipitándolos prematuramente en el sepulcro".590 RIBERA DEL TÚRIA Sobre el riu Túria, al seu pas per la ciutat de València, en el Diccionari no hi ha cap referència a la relació de tercianes i el conreu que es feia en la ribera del riu. El cultiu que es feia a l‘horta de València no era d‘arròs, motivat per la prohibició que es va fer a meitat del segle XVIII com a conseqüència de l‘informe del metge Andrés Piquer, per tal de preservar sanitàriament a la població de la ciutat. Les malalties que es presentaven a València eren: "No hay enfermedad que se pueda llamar propia de esta c. ni mucho menos endémica: lo único que podrá decirse en razón de la proximidad al mar, al viento tan frecuente de Levante, á las numerosas acequias que circuyen, penetran y se ramifican bajo el suelo de la c, es que su atmósfera es húmeda, y que da margen á las supresiones de transpiración y á los afectos catarrales: de aqui los reumas, los catarros, las inflamaciones generales y parciales, las tisis, las leucorreas etc.: también se padecen irritaciones de vientre, perturbaciones en la digestión, y diarreas; pero esto tal vez dependa, mas que del clima, de las aguas selenitosas de los pozos, cuya abundancia de sulfato de cal, se manifiesta con la mayor facilidad".591 590 591 Madoz (1845-1850) Tom XV, p 315. Madoz (1845-1850) Tom XV, p 369. 449 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ALBUFERA L‘Albufera és un llac situat en la part sud de la ciutat de València, que està format per l‘aigua de brolladors naturals que desemboquen a la mar. Segons el diccionari Alcover, etimològicament la paraula és d‘origen àrab al buhaira "la llacuna". Plinio l‘anomena com Estanque Ameno. Fig. 141- Gravat de l’Albufera de l’any 1845, segons Fco de Paula Mellado dins de l’obra "España Histórica, Geogràfica i Estadística" (p 835) L‘Albufera es va formar com a conseqüència d‘un tancament d‘una badia entre els rius Xúquer i Túria, és a dir entre València i Cullera. En un principi es tractava d‘un llac molt gran però poc a poc va anar disminuint de grandària, a causa del soterrament que feia la mà de l‘home per aconseguir més terra per al conreu de l‘arròs. Madoz considerava l‘Albufera com una zona naturalment pantanosa, i estava totalment d‘acord amb el conreu de l‘arròs que hi havia en tota aquesta zona, i amb tots els soterraments i manipulacions que estaven fent-se a l‘Albufera. La veu ho relata: "Este nombre se dio al estenso terreno que en otro tiempo cubrían las aguas del grande lago de la Albufera de Valencia, el que descubierto y elevado con las materias arrastradas y depositadas alli por los arroyos, barrancos y acequias que en él desaguan, y con los trabajos ó incesante acarreo de tierra de los establecedores, se ha hecho cultivable y apto para cosechar arroz. Su forma es la de una zona ó faja casi semicircular, que empezando al N. del lago sigue al O. y termina al S. , no lejos del mar, siendo de 5 horas su long. y de 3/4 su lat. Está dividida en ocho partes, llamadas fronteras por su proximidad á los térm. de otros tantos pueblos de los cuales toman nombre, y son al N. las de Valencia y Alfafár; al O. las de Masanasa, Catarroja, Albal y Silla; y al S. las de Sollana y Sueca: siémbrase el arroz, y también se planta siendo precisa esta última operación en los hondos é inmediaciones del lago, donde crece con mas lozanía, y suele producirse mas: pero se agosta con mayor facilidad que en los sitios mas elevados: por un término medio produce de 2 1/2 á 3 cahíces, ó lo que es lo mismo 80 por uno de sembradura: la hay con arista y sin ella, siendo muchas las variedades que en el dia se conocen, pero ninguna tan productiva como la ant. que lleva el nombre de arista, y que se ha sustituido con otras de cosecha mas segura, especialmente con la del llamado mas hermoso. Estos terrenos, ahora tan feraces y productivos, estarian cubiertos de balsas y charcos cenagosos, y serian sin duda un foco perenne de corrupción, sin la industriosa laboriosidad de los cultivadores, que aprovechando las avenidas de los barrancos, las limpian de la muchedumbre de acequias y azarbes que cruzan las fronteras en todas direcciones; abriendo zanjas y trasportando 450 5. Epidemiologia: les malalties la tierra con barquichuelos, han ido terraplenando y nivelando el terreno, con lo que consiguen renovar las aguas, y han hecho mas saludable la mansión de Valencia y pueblos comarcanos".592 Encara que Madoz, fa un relat un tant idíl·lic de la situació que hi ha en les terres al voltant de l‘Albufera, la realitat era distinta, perquè sí que hi havia brots de tercianes, però Madoz es seguidor de les teories del segle XVIII, per les quals en les zones pantanoses naturals, el cultiu de l‘arròs era beneficiós per netejar i renovar l‘aigua d‘aquestes zones que no tenien altra manera de ser netejades, totes aquestes veus que permetien el cultiu de l‘arròs consideraven que les tercianes que es produïen presentaven menys malignitat i no eren controlables, al revés que les que es presentaven en les zones que havien sigut manipulades per fer-les pantanoses i poder hi cultivar l‘arròs. En un altre lloc del Diccionari, quan parla del terreny que hi ha al terme de la ciutat de València, parla novament de l‘Albufera, i es reitera en la labor immillorable que fan els llauradors de la zona, en aquest cas ens fa una detallada descripció de les feines camperoles per tal de netejar les zones pantanoses: "La Albufera, por ejemplo (V.), que hoy pertenece al térm. de Ruzafa, abunda en sus inmediaciones de un cieno oscuro, que descansa sobre greda; sus aguas crecen en tiempo de lluvias, ocupando una estension considerable, y dejan al retirarse un suelo pantanoso, cubierto de plantas que perecen, y podridas infectan la atmósfera; los arrozales se cultivan en medio de estos pantanos; muchos labradores mantienen constantemente muladares, en que abundan la paja y heno empapado en la materia negruzca y fétida, que se deposita en el fondo de las alcantarillas de Valencia y en los cenagosos canales que circuyen la muralla; en otros pueblos se mantienen pantanos para curar el esparto; pero ni la fetidez que estos depósitos arrojan, ni los frecuentes males que originan son bastantes para separar á los labradores de sus costumbres; porque estos abonos son el gérmen de la produccion; son los que mantienen el brillante estado de la agricultura, y posponen á estas consideraciones todas las demás. Asi que, podemos decir, que el terreno por su naturaleza no es fértil; esto sí por el continuo trabajo del cultivador, que nunca deja ociosa la azada ó el arado, alternando las cosechas en una misma suerte, sin permitirle descansos; lo es por los abonos, por los riegos con que procuran alimentarle, aun á costa de su vida".593 ESPIOCA Espioca era una població pròxima a l‘Albufera, que durant el segle XVIII va sofrir brots epidèmics de tercianes que eren causats pel conreu de l‘arròs que varen ser veritablement dramàtics, fins al punt que provocaren la despoblació i abandonament del poble. Madoz l‘anomena com exemple de la destrucció provocada per les tercianes. Actualment encara existeix la torre d‘Espioca a la ciutat de Picassent, ha sigut anomenada patrimoni històric nacional. "pobl. : 12 vec, 54 alm. No lejos del sitio que en la actualidad ocupa la ald. anteriormente descrita, estuvo sit. en otro tiempo el ant. pueblo de Espioca, cuyos vec. azotados por las endémicas enfermedades que les provenían de la Albufera, se decidieron á abandonar el pueblo: discordes entre sí sobre el nuevo punto de su residencia, marchó la municipalidad, como representante del brazo civil, á establecerse en Picasent, desde cuyo momento quedó agregado su térm. al de este pueblo; y el clero llevándose consigo la campana se trasladó á Benifayó de Espioca, quedando de este modo bajo la jurisd. ecl. de esta pobl. De lo que fué en lo ant. Espioca no queda otro vestigio que la referida torre, la cual debió servir de atalaya morisca atendida la posición 592 593 Madoz (1845-1850) Tom I, pp 339, 340. Madoz (1845-1850) Tom XV, p 419. 451 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz que ocupa, y está todavia en pie como para trasmitirnos la existencia de un pueblo que se agrupaba á su alrededor".594 RIBERA DEL XÚQUER La Ribera del Xúquer, anomenada simplement la Ribera, correspon a la ribera del riu Xúquer que pertany a la província de València, es divideix en Ribera Alta i Ribera Baixa segons la distància que hi ha a la desembocadura del riu a la mar. El cabalós riu Xúquer la recorre d‘Oest a Est i fertilitza les seues Riberes. La ubicació de la Ribera està molt ben explicada en el Diccionari : "Hermoso y fértil terr. del ant. reino y actual prov. de Valencia. Se distingue en ribera Alta ó Baja, segun que las tierras distan mas ó menos del mar, y el lago de la Albufera. Ocupa 8 leg. de N. á S . , desde Catarroja hasta las inmediaciones de Játiva, y muy cerca de 7 de E. á O. entre el mar y el valle de Cárcer: es angosto en la parte sept. , donde tiene poco mas de 2 leg. ; se ensancha muy pronto en Almusafes, y continúa por Algemesí y Alberique hasta tener su mayor estension en el paralelo de Cárcer: el mar Mediterráneo le baña al E., por donde le entran con libertad los vientos que corren sin tropiezo hasta los cerros y montes opuestos".595 Al llarg dels segles s‘havien fet obres d‘enginyeria, com assuts i preses, i tota una xarxa de sèquies, per tal de recollir i embassar l‘aigua del riu, amb la intenció de transformar terres ermes en terres fèrtils, Cavanilles recorda que molts camps que tenien aigua, en el segle XIII eren secans i només es regaven quan plovia, però el rei Jaume I d‘Aragó va manar construir un canal amb la finalitat de poder regar totes aquestes terres, posteriorment es varen fer diverses sèquies, com la de Castelló o la de Carcaixent. Amb tota aquesta xarxa es pretenia aprofitar millor l‘aigua del Xúquer per poder regar més quantitat de terres de la Ribera. Tota aquesta transformació de regadiu a la Ribera del Xúquer es va aprofitar per a cultivar l‘arròs en les seus terres. En el Diccionari, Madoz explica totes les obres escomeses i la situació en la que la Ribera del Xúquer es trobava en aquell moment. "El caudaloso Júcar corre de E. á O. y fertiliza las Riberas; halla en su curso varias presas que elevan siempre el cauce, por lo cual filtran las aguas é inundan gran parte de la vega: muchos campos que hoy rebosan de agua, ó la ocultan á poca profundidad, fueron secanos en el siglo XIII, sin mas riegos que las lluvias: el magnífico canal que mandó construir el rey D. Jaime I de Aragón para convertir en huertas los secanos, y las acequias de Enova y Carcagente, abiertas después sin perdonar gasto alguno, han sido causa de aumentarse el cultivo del arroz. Gran parte de las aguas del Júcar, distribuidas por mil canales de riego sobre la tierra, siguen por su interior, y juntas con las que bajaron de los montes, se abren caminos ocultos hasta brotar por muchas bocas en los sitios hondos. A cada paso se ven fuentes originadas de esta causa, y algunas tan copiosas que forman riach.: van unos al mar, otros á la Albufera, y algunos, no pudiendo llegar á estos depósitos generales, forman sitios cenagosos, y á veces lagunas intermitentes. Ademas de esta cantidad de aguas que corren por fuentes y canales, y de la que se ve reunida en la Albufera y sus inmediaciones, es incalculable la que se halla oculta y á corta profundidad de la superficie de la tierra: en muchos campos basta escavar un pie y aun menos para encontrar las aguas, y se habitan muchos lugares, cuyo suelo tiene poco fondo libre de humedades. La verdadera causa de tantas tierras inundadas, ha sido la acequia real, y el mal uso que en los cinco últimos siglos han hecho de sus aguas, inundando las tierras hasta convertirlas en lagunas". 596 594 595 Madoz, (1845-1850) Tom VII, pp 577, 578. Madoz (1845-1850) Tom IX , p 659. 596 Ibídem. 452 5. Epidemiologia: les malalties Fig. 142- Dibuix de l’obra de Cavanilles «Las Observaciones» on apareixen les terres que eren regades pel riu Xúquer i la Reial Sèquia d’Alzira que començava a Antella a partir del riu Xúquer (Font: Las observaciones de Cavanilles dos-cents anys després, ed Bancaixa) Madoz continua explicant com al llarg dels anys s‘havien transformat zones de secà en zones artificialment pantanoses, sobretot a la Ribera Alta del Xúquer, on hi havia llocs que estaven totalment embassats d‘aigua sota la voluntat del llaurador, per tal de cultivar l‘arròs, sense tindre en compte el greu problema sanitari que això comportava. Aquesta divisió en zones pantanoses naturals i artificials és important tindre-la en compte perquè recordem que des de la meitat del segle XVIII hi havia veus entre els detractors del conreu de l‘arròs, com Cavanilles, que consideraven en cert punt beneficiós el conreu de l‘arròs, perquè el córrer natural de les aigües i el cultiu de l‘arròs, servien en part per a netejar les zones naturalment pantanoses, s‘eliminaven les males herbes que hi havia en aquests terrenys i a més a més considerant que no es podia fer altre cultiu, era un benefici econòmic per als habitants dels pobles; en canvi estaven totalment en contra del cultiu de l‘arròs en les zones artificialment pantanoses, al 453 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz modificar el curs natural del riu i embassant aigües que es feien putrefactes i eren nius d‘insectes i miasmes infecciosos. Seguint aquest criteri Madoz considerava a la Ribera del Xúquer dos tipus de terrenys, aquells que eren naturalment pantanosos, com l‘Albufera de València i les marjals de diversos pobles, com Catarroja, Albal, Silla, Almussafes, Sollana, Sueca i Tavernes de Valldigna, també incloïa dins d‘aquest grup els terrenys que hi havia entre les muntanyes de Corvera i Cullera, i la major part dels termes de Riola, Polinyà, Fortaleny i Corvera. Per altra banda, per a Madoz estaven els terrenys embassats de tota la Ribera Alta, que eren zones artificialment pantanoses, en aquestes calia replantejar tota la infraestructura, mitjançant canalitzacions de l‘aigua, per tal de fer més salubre tota la zona. Aquestes són les seues paraules: "Para multiplicar los campos de arroz interrumpieron el curso é inclinación natural del Júcar, formando presas para que las aguas subiesen á mayor altura, y facilitándoles la entrada en muchos campos que quedaban sobrado altos para recibirlas, con escavaciones de 2, 3 y mas pies de profundidad. Por estos medios alteraron la antigua condición de los terrenos, prefiriendo el cultivo del arroz á la salud, y una cosecha casi segura a las verdaderas riquezas. Soplan regularmente en el estío los vientos del mar hacia tierra, y como á pocas leg. tropiezan con los montes, se acumulan en las partes inferiores de la atmósfera los vapores cálidos y las emanaciones pútridas que despiden sin cesar las aguas encharcadas, los insectos y plantas que mueren sucesivamente. Es cierto que se alteró en la Ribera la naturaleza primitiva del suelo; borráronse casi todos los caracteres; pero quedan bastantes para que el observador imparcial la pueda distribuir en dos porciones muy diversas, que son terrenos naturalmente pantanosos, y terrenos pantanosos por el arte. Los primeros se hallan en las inmediaciones de la Albufera y en los marjales de Catarroja, Albál, Silla, Almusafes, Sollana, Sueca, Cullera y Tabernes de Valldigna: de la misma naturaleza son los campos que hay entre los montes de Corbera y Cullera, y la mayor parte de los térm. de Rióla, Poliñá, Fortaleny y Corbera. En lo restante de la Ribera, que es la parte alta, los pantanos y lagunas son artificiales, los campos quedan secos cuando sus dueños lo desean, y cesarían las nieblas, humedades y sitios aguanosos, si se desterrase de ellos el arroz y se reparasen los canales de riego. En los sitios naturalmente pantanosos que forman una estension considerable, inútil para todo fruto, cenagosa y poblada de vegetales y de insectos, se deben permitir por ahora los arrozales; porque cuando no basta el arte para secar las lagunas, es laudable la ind., y cualquiera obra que contribuya á disminuir la masa de infección merece los mayores elogios: poner en movimiento las aguas embalsadas por naturaleza, arrancar las plantas espontáneas que muertas y podridas despiden un hedor insoportable, é impedir la multiplicación de los insectos, son medios poderosos para lograr aquel beneficio que puede resultar del cultivo del arroz: esta planta exige aguas en movimiento y un suelo libre de otros vegetales. Sin el valor de los intrépidos operarios, que pisando cieno y trabajando siempre dentro de las aguas, sacan preciosos frutos de aquel suelo que parecía destinado á una esterilidad perpetua, seria sin duda mas infecta la atmósfera. Tales hombres son acreedores al general reconocimiento, y el Estado no solo debiera darles gracias, sino que fomentar su aplicación con premios y con absoluta libertad. Pero al contrario, los que convierten en lagunas el sitio firme y fértil; los que introducen enfermedades desconocidas y mortales; los que preocupan la integridad de los gobernantes ocultándoles las verdaderas causas del mal; los que esponen necesidades que no existen, y ganancias aparentes, disminuyendo siempre el daño que nuestra especie padece, merecen la indignación pública como enemigos de la sociedad y de la salud. De este número son los que promueven el cultivo del arroz, y lo introducen en aquellos campos que fueron secano ó huertas en otro tiempo. Asi se espresa el ilustrado Sr. Cabanilles en sus observaciones sobre el reino de Valencia; en cuya obra pueden verse las indestructibles razones que contra el cultivo del arroz en la Ribera Alta se alegan, muchas de las cuales esponemos también en los art. Alberique v. y part., y el valle de Cárcer (V.) La gobernación ó part. ant. de Játiva y demás pueblos desde Antella hasta Alcira, debieran purgarse de una planta tan perniciosa; y aun cuando en este recinto se hallasen algunos sitios, como las raices del monte Puig en las inmediaciones de Játiva, los marjales de Montortal y otros, en los cuales lo bajo del terreno convida á cultivar una planta, cuya cosecha es casi segura, y los trabajos de 454 5. Epidemiologia: les malalties pocos dias, aunque pesados y costosos; con todo eso, hallándose cerca de pueblos que respirarían aquel aire infecto, ni conviene ni es justa la permisión. Sean en buen hora de menos valor otras cosechas; queden también algunos campos sin cultivo; importa mas la salud y vida de los hombres que la utilidad que pueda resultar del arroz. El único termómetro para graduar las licencias ó las proscripciones, ha de ser siempre el bien ó el mal de la especie humana. Segun datos que tenemos á la vista se cogen anualmente en toda la Ribera unos 291.700 cahíces597 de arroz en cáscara, cuyo valor será de 43.755,000 rs; debiendo tenerse presente que el caiz es de 12 barchillas, y su precio medio se puede regular en 150 rs".598 1. RIBERA ALTA La Ribera Alta és una comarca valenciana situada entre l‘Horta, la Foya de Bunyol, la Canal de Navarrés, la Costera , la Safor i la Ribera Baixa. La capital actual és Alzira. Es tracta d‘una zona on tradicionalment s‘ha cultivat l‘arròs, motiu pel qual les tercianes varen ser una vertadera lacra per als seus veïns, llast que arrossegaren al llarg dels segles, però sobretot durant el segle XVIII, XIX i meitat del segle XX. Madoz és molt explícit en la situació tan dramàtica que es viu en algunes de les poblacions de la Ribera Alta, com el partit judicial d‘Alberic on estava la Vall de Càrcer i poblacions com Alberic, Vilanova de Castelló o Beneixida: ALBERIC. PARTIT JUDICIAL El partit judicial d‘Alberic s‘estenia en la zona alta de la ribera del Xúquer, i estava format per les poblacions següents: Alberic, Alcàntera, Algemesí, Antella, Beneixida, Benimuslen, Càrcer i Montartal, Cotes, Gavarda, Guadassuar, Massalavés, Puchol, Pobla Llarga, Sant Joan d‘Énova, Senyera, Sumacàrcer, Tous i Vilanova de Castelló. Totes aquestes poblacions pertanyen actualment a la comarca valenciana de la Ribera Alta. Durant el segle XIX, el conreu de l‘arròs en aquestes terres, estava molt enraigat, malgrat que des dels segles anteriors hi havia moltes prohibicions que havien sigut infructuoses, els veïns d‘Alberic continuaven cultivant l‘arròs, perquè era un cultiu ràpid, segur i que donava alta rendibilitat front al conreu de forment o altres gramínies. El testimoni de Madoz sobre l‘existència de les febres tercianes, en el partit judicial d‘Alberic, és esgarrifós, Madoz dóna constància de com a conseqüència del conreu de l‘arròs, en la zona només hi ha mort, misèria i tristesa, però no tot queda així, sinó que els seus habitants arrosseguen malalties que transmeten als seus descendents. El Diccionari explica de forma detallada la situació que hi havia en els pobles que pertanyien al partit judicial d‘Alberic, per a fer-ho es basa en els estudis epidemiològics que havia fet Cavanilles en el segle XVIII, i al mateix temps Madoz elabora una taula on presenta l‘estat comparatiu de la població en 1844 entre diversos pobles de la Ribera del Xúquer que cultiven l‘arròs, amb altres de la Ribera del Túria que ja no cultiven l‘arròs. 597 El Cahiz, en valencià Cafís, és una mesura de capacitat que era utilitzada antigament a Espanya, i servia per a mesurar els grans. Com totes les mesures antigues, no era una unitat territorial, i el seu valor era variable, depenia de la zona on era utilitzada. Així existia el cafís a Castella que tenia un valor de 12 fanegas que equivalien a 666 litres, i en el Regne d‘Aragó un cafís equivalia en general a 32,64 litres En el text es refereix al cafís en el Regne de València, el seu valor era variable, depenia de la zona, així a Alacant un cafís equivalia a 4 fanegues i a València a 3 fanegues i 8 almuds llargs (celemins en castellà) o també a 12 barcelles (barchillas en castellà). Per a fer una aproximació a les mesures actuals direm que un cafís valencià equivalia a 201,04 litres. 598 Madoz (1845-1850) Tom IX, p 659. 455 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "Pocos terrenos del antiguo reino de Valencia merecerían con mas propiedad el nombre de jardin, que el que ocupa Alberique: su cielo alegre y despejado, la pureza de los aires, la dulzura y abundancia de aguas, y la calidad de las tierras, la variedad y bondad de los alimentos, todo contribuye á hacer este pais centro de delicias, de fruición y de vida; con motivo llamaban los antiguos al valle de Carcer que ocupa el S. de la cabeza del partido Valle de las Flores, sin embargo de que los montes que le circuyen por SO. le hacen menos ventilado y mas caluroso que lo restante del terreno. De sentir es que la inconsiderada pasión de los arrozales haya convertido aquel hermoso jardin y los otros terrenos, aun mas deliciosos, en un lugar de continuas dolencias y de muerte, donde ni los rayos del sol, ni los vientos que con libertad soplan por todos lados, ni el aroma de mil plantas, son bastantes á destruir la maléfica influencia de las aguas estancadas que, corrompidas con los vegetales é insectos que en putrefaccion contienen por espacio de meses enteros, llenan la atmósfera de gases mortíferos y de miasmas que envenenan la respiración y hacen arrastrar á los desgraciados que escapan de la muerte, la vida mas enfermiza y triste, trasmitiendo á sus hijos una naturaleza apocada y débil en lo físico y moral, en lugar del temperamento fuerte y robusto, y de aquella imaginación viva y fecunda, que de sus mayores recibieron".599 Madoz qüestiona de forma clara i contundent el conreu de l‘arròs a Alberic, està totalment d‘acord amb Cavanilles, per fer les argumentacions antiarroseres, compara les morts i els guanys que amb el conreu es produeixen i valora que és el que més convé a un país, està clara la posició que va a prendre un liberal il·lustrat com Madoz, gran admirador de Cavanilles, perquè per a ell, la millor riquesa d‘un poble la constitueix el factor humà, és a dir els seus habitants, per tant insta per un canvi de cultiu tal i com a meitat del segle XVIII s‘havia fet en la Ribera Baixa del Túria i alaba els resultats que hagueren en l‘horta de València: "Indudable es la ganancia que á los propietarios del terreno proporcionan los arrozales; pero ¿es de tal calidad la tierra que le compone, que no pueda producir mayores utilidades dedicada á otro género de cultivo? De ningún modo; no es mejor la calidad del suelo de la ribera del Túria que el de la ribera del Júcar; también aquella estuvo dedicada á arrozales, y se cosechaba está simiente en no menos abundancia: pero se apercibieron sus habitantes, que aquella ventaja en modo alguno podia recompensar la dolorosa pérdida de multitud de familias, que todos los años desaparecían al rigor de las intermitentes, y abandonaron el cultivo del arroz; y como efecto producido por un golpe eléctrico, vieron desaparecer aquella funesta plaga, é incrementarse rápidamente la poblacion, y que disecadas las tierras de los arrozales y convertidas en bosques de moreras, de olivos, de higueras y de estensos viñedos, y que roturadas las faldas de los cerros que antes habian descuidado y pobladas de algarrobos , acrecían sus utilidades y adquiría mayor precio su suelo; pero supóngase por un momento que este resultado no fuera tan cierto como afortunadamente lo es; ¿debería clamarse por ello menos contra el cultivo del arroz, que estanca la poblacion, cuando no la disminuye, privando al pais de infinidad de brazos útiles para la agricultura, de multitud de individuos que enriquecerían á la nación dedicados á las ciencias y á las artes, y de defensores de su independencia y libertad? No son estas reflexiones hijas de una pasión exagerada, ni se fundan en datos soñados: los estadísticos que siguen son un argumento incontrovertible, y los hemos tomado en su mayor parte del ilustrado Cabanilles, porque mas conocedor que nosotros del pais, su opinión hará mas fuerza y corroborará la nuestra" .600 Madoz en el Diccionari reproduirà els estats de població tal i com ho havia presentat Cavanilles en les Observacions, per tal de demostrar la insalubritat del conreu de l‘arròs amb dades estadístiques i demogràfiques. Cavanilles elabora una taula en el que presenta l‘estat poblacional de quatre pobles on es cultivava l‘arròs d‘una manera 599 600 Madoz (1845-1850) Tom I, p 315. Madoz (1845-1850) Tom I, p 316. 456 5. Epidemiologia: les malalties important, com eren els pobles d‘Alberic, Guadassuar, Massalavés i Vilanova de Castelló, i a més a més tenint en compte que eren pobles on els brots palúdics estaven sempre presents a manera d‘endèmia. "Estado de población de varios pueblos del partido de Alberique desde 1730 a 1787. PUEBLOS Alberique Guadasuar Masalavés Villanueva de Castelló Vecinos en 1730 400 500 65 500 1.465 idem en 1787 576 440 60 500 1.576 Nacidos en este periodo 5.686 4.735 704 4.662 15.787 Muertos 6.732 4.861 853 5.267 17.713 Avecindados de nuevo 564 147 52 134 897 Aumento de vecindario en los 57 años…………………. 111 Esceso de muertos sin contar las 897 familias avecindadas de nuevo en aquel periodo……………….. ."601 1.926 Si analitzem la taula veiem que l‘augment de població en els quatre pobles durant els 57 anys que van des de 1730 a 1787, era de 111 persones, en canvi l‘excés de morts era de 1.926, sense tindre en compte les famílies que no havien nascut en les poblacions i que anaven als pobles atrets pel treball que proporcionava l‘arròs, havien sigut unes 897 famílies. Per altra banda Madoz presenta una altra taula de demografia que Cavanilles havia elaborat amb quatre pobles valencians de la Ribera del Túria, que no cultivaven l‘arròs, per poder comparar les dades demogràfiques de zones on es cultivava l‘arròs i zones on no es cultivava. "Estado comparativo de población de varios pueblos de la ribera del Túria entre los sexenios de 1764 á 1769 en que cultivaron arroz, y el del 1781 á l786 en que abandonaron este cultivo. Vecinos en 1769 400 73 160 130 763 idem en 1786 600 195 276 172 1.243 NACIDOS. Primer sexenio 405 81 176 147 809 MUERTOS. Primer periodo 530 111 376 181 1.198 PUEBLOS Benaguacil Ribarroja Pobla de Valbona Villamarchante Segundo ídem 538 216 337 180 1.271 Segundo idem 350 147 224 127 848 Aumento de vecindario desde 1769 á 1787 …….... 480 Esceso de nacidos en el sexenio en que no se cultivó el arroz …………………………………… 462 Disminución de mortalidad en la misma época …………………………………. ".602 350 601 602 Ibídem. Ibídem. 457 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz En aquesta taula es veu que la diferència de natalitat i mortalitat en els dos sexennis era de 350 persones a favor de la natalitat, la qual cosa confirmava que en les poblacions on no es cultivava l‘arròs hi havia un augment poblacional, a diferència de les zones on es cultivava l‘arròs. Aquestes són les dades que utilitza Cavanilles per a dur a terme les seues argumentacions antiarrosseres i que més endavant Madoz les tornarà a utilitzar, amb la mateixa intenció. Però Madoz per a concloure el seu estudi, confeccionarà una tercera taula en la que arreplega els mateixos pobles però amb les dades demogràfiques de 1844: "Estado comparativo de la población en 1844 entre varios pueblos de la ribera del Júcar que cultivan el arroz, con los de la ribera del Túria que dejaron este cultivo. Número de Vecinos Número de Vecinos Pueblos que cultivan el arroz Alberique Guadasuar Masalaves Villanueva de Castelló Disminución de la población de los pueblos que cultivan arroz desde 1787 á 1844 ".603 Pueblos que no le cultivan Benaguacil Puebla de Valbona Ribarroja Villamarchante Aumento de población en el mismo periodo en los pueblos que abandonaron el cultivo del arroz 597 289 50 469 1.405 171 872 410 428 267 1.967 724 Si en 1787 el nombre de veïns que havia en els pobles arrossers era de 1.576 i en 1844 Madoz dóna la xifra de 1.405, està clar que hi ha una diferència negativa de 171 veïns, els quatre pobles de la Ribera del Xúquer anaven al llarg del temps, d‘una manera prou evident minvant, en lloc d‘augmentar la població. En canvi en les poblacions no arrosseres, en 1787 hi havia 1.243 veïns i en 1844 el nombre de veïns ascendia a 1.967, la qual cosa comportava una saldo vegetatiu positiu de 724 veïns. Les conclusions per a Madoz són prou convincents i aclaparadores, tal i com ell ho expressa en el Diccionari: "Increíble parecía este resultado, si tan palpables no fuesen las demostraciones que preceden, no exageradas en modo alguno, pues al número de víctimas naturales del pais podían añadirse aun otras muchas entre los jornaleros forasteros, de quienes unos perecen durante el cultivo, y otros se retiran á sus casas concluidas las cosechas con la sangre envenenada por los miasmas que absorvieron, y sucumben al poco tiempo en el seno de sus familias dejándolas envueltas en el dolor y la miseria, porque en la enfermedad del esposo y padre consumieron el jornal que á este sirvió de incentivo, y el producto de sus labores y ahorros. Si el cultivo del arroz no es tan funesto como queda referido; si las pruebas aducidas son poco sólidas; que las destruyan los acérrimos defensores de esta simiente, que espliquen en qué consiste esa estancación, ó mas bien decrecimiento de la pobl. en un suelo tan privilegiado como el de Alberique, ese semblante pálido que se observa en todos los hab. del pais, aun los que no se hallan dedicados al cultivo del arroz, porqué no se repueblan los 17 desp. que se encuentran en la estension de menos de 12 leg. cuadradas, á pesar del espacioso terreno que antes tenian y de la abundancia de aguas que los bañan? Indispensable les será reconocer que la principal causa de estas desgracias es el cultivo del arroz; y si ejemplos de lo pernicioso de los arroces quieren buscarse fuera del terr. de Alberique, por desgracia lo hallarán no muy lejos en la ribera del r. Mundo, al S. de la v. de Hellin, donde desde el 603 Madoz (1845-1850) Tom I, p 317. 458 5. Epidemiologia: les malalties año 23 se desarrolló con furor la pasión del arroz, convirtiendo en arrozales las mejores tierras, arrancando los plantíos de olivo, de viñedo y hasta de las moreras, aumentando también los padecimientos no solo de los cultivadores, sino de los vec. de Hellin y de los de la v. de Agramon, en las cuales se desarrollan pertinaces tercianas en las épocas del estío y del otoño, especialmente cuando soplan los aires del lado de los arrozales; circunstancia que aumentó la importancia del espediente que, sobre riego de las aguas del r. Mundo, obra en el gobierno.604 ALBERIC Alberic és un poble valencià que pertany a la comarca de la Ribera Alta, on el conreu de l‘arròs era el medi habitual de vida dels seus veïns, estava establert quasi com una tradició perquè es feia des de temps antics, però aquest cultiu al llarg del segle XVIII, va motivar l‘existència d‘epidèmies de paludisme que es varen cebar sobretot en els habitants d‘aquesta terra, la qual cosa no va passar desapercebuda per als contemporanis. Una de les veus del segle XVIII, que va posar el punt de mira a Alberic va ser tal i com hem dit, el naturalista Cavanilles, esglaiat per les fortes evidències que hi havien sobre la gran mortalitat existent a Alberic, i que Cavanilles relaciona amb el cultiu de l‘arròs, denunciava obertament la necessitat de prohibir aquesta pràctica en el poble d‘Alberic. Per a Madoz també era preocupant la situació sanitària d‘Alberic, tant és així que en el Diccionari inicia la descripció d‘Alberic amb aquests termes: "El dilatado horizonte que disfruta su cielo alegre y hermoso, las aguas y los alimentos, todos caminan de acuerdo para hacer de este pueblo un lugar de vida y de delicias; pero el cultivo del arroz lo ha hecho lo más perjudicial á la salud, ocasionando el desarrollo de las fiebres intermitentes tan graves, que todos los años arrastran al sepulcro multitud de victimas, especialmente en los meses de mayo, junio, julio, agosto y septiembre, en que las aguas estancadas de los arrozales exhalan miasmas mortíferos por la putrefacción de los vegetales. Así es que á pesar de las muchas familias que allí concurren atraídas por la feracidad del suelo, el incremento de la población es insignificante. Por esto la llamó con mucha oportunidad el ilustrado Cabanilles ―sepulcro de la especie humana‖ y esto dio origen al proverbio tan conocido entre los valencianos, ―si vols viure poc i fer-te ric veste‘n a Alberic‖, cuya traducción en castellano es: si quieres enriquecer y luego morir, vete á Alberique á vivir". 605 Madoz pren el testimoni de Cavanilles, parteix de les dades que havia confeccionat el botànic, per tal de reforçar les seues argumentacions contra el cultiu de l‘arròs que conseqüències tan negatives tenien sobre la població, i no escatima res quan parla d‘Alberic, en fer una descripció acurada de la situació que es trobava la població d‘Alberic, on sota el reclam del conreu de l‘arròs acudien moltes famílies en busca de feina i fugint de la misèria en què es trobaven, malgrat l‘immigració que hi havia a Alberic, la població no augmentava en nombre d‘habitants: "El grande y asiduo trabajo que reclaman las tierras de arroz, y el esmero con que los naturales cultivan las de otra clase, hace que sea Alberique centro de muchos jornaleros forasteros que acuden en gran número, principalmente en la época de trasplantación y siega del arroz. De estos, muchísimos vienen con sus familias, lo cual hace aparecer á la v. mas poblada de lo que realmente está; pero á pesar de todo, la pobl. no adquiere un progreso proporcionado á la feracidad del suelo y riqueza del pais, como ya se dijo al hablar de la sit., efecto indudable de los miles de víctimas sacrificadas á la dominante pasión de los naturales por el cultivo del arroz. Para probar esta triste verdad, basta el 604 605 Madoz (1845-1850) Tom I, p 317. Madoz (1845-1850) Tom I, p 320. 459 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz simple cálculo que subsigue, tomado en parte de los datos que el ilustrado Cabanilles presenta en su magnífica descripción del reino de Valencia. En 1739 contaba Alberique 400 familias; en 1795, 560, esto es, en los 65 años que median éntre los dos térm. de comparación, tuvo la v. el aumento de 160 vec. ; pero en este mismo espacio de tiempo se avecindaron de nuevo en ella hasta 500 familias, 1o que da de resultado la pérdida de 340 vec. ó sean 1.360 alm., ó lo que es lo mismo 21 en cada año de esceso sobre la mortalidad común, aun contando como estacionado el incremento natural de la pobl., fenómeno que quizás no se observa ni aun en las pestes mas asoladoras. Lejos de disminuir esta maléfica influencia de los arroces con el tiempo, se sostiene en el mismo estado, sino mas cruel, como lo hace conocer la observación de que en el año 1795 el número de vec. de Alberique era 560 , y los mas recientes datos de pobl. que el Gobierno posee (Estadística Municipal de 1844), le dan 597, á saber: un aumento de 37 vec. en 49 años; sin embargo de la numerosa concurrencia de nuevos hab. que todos los años se advierte, y de su sit. topográfica meridional La demostración que antecede es un argumento incontestable contra el cultivo del arroz, ante el cual no pueden menos de enmudecer sus acérrimos defensores".606 Però a més a més de l‘existència de les tercianes que minvaven la població, també estava la duresa del treball que representava el cultiu de l‘arròs, Madoz, pren les paraules de Cavanilles,607 que expliquen de forma acurada com les feines dels arrossars disminuïen la salut dels treballadors de les terres d‘arròs. Aquests treballadors es passaven tot el dia, de sol a sol, o bé ajocats dins l‘aigua i xafant la terra fangosa, tant per plantar l‘arròs com per birbar-lo de les males herbes, o bé llaurant o segant. En qualsevol dels casos l‘esforç que havien de fer els jornalers era grandíssim, afegint que calia fer-ho en poc espai de temps: "Empero si alguna duda quedase de lo perjudicial que es á la salud, basta detenerse á considerar las varias operaciones que preceden y acompañan al cultivo del arroz. Metido el jornalero constantemente en agua y cieno, trabaja las mas veces en arco, porque sostenido sobre un suelo cenegoso, baja las manos y la cabeza, asi para plantar y arrancar el arroz, como para limpiarle de la juncia, juncos y otras plantas. Si cava ó ara, la postura no es tan incómoda, pero es mas pesada la obra. Si siega y reduce la mies á haces, está en un movimiento continuo y violento. Añádese á esto que, como todas las operaciones de esta cosecha son urgentes, no hay descanso ni alivio. Cercados los jornaleros de aguas, envueltos en una atmósfera de vapores corrompidos; agoviados con el calor del sol y del trabajo; precisados á beber aguas impuras, contraen enfermedades, que ó les quitan la vida ó vician su constitución en términos de quedarse imposibilitados para el trabajo casi en la flor de sus años: con fundado motivo el Sr. Cabanilles en su obra, y otros varios españoles, amantes de la humanidad, han levantado su voz en diferentes épocas contra tan funesto cultivo; por esto el Gobierno con justicia prohibió los arrozales en las riberas del Túria y en la plana de Castellón, y por esto debiera prohibirlo también en la ribera alta del Júcar; la importancia nacional de esta medida se conoce fácilmente, comparando la pobl. entre los pueblos que cultivan el arroz y los que no le cultivan, comparando el número de nacidos en unos y en otros puntos, y el número de muertos; y finalmente, comparando estas mismas circunstancias en los pueblos que antes cultivaban el arroz, y en la actualidad no lo cultivan, cuyo cálculo hemos presentado en el art. del part. jud. Conocidos son los argumentos que en su favor alegan los que, atendiendo solo á su provecho, y libres de la corrompida atmósfera de los arrozales, se empeñan en sostener el cultivo del arroz contra la esperiencia y observaciones de siglos enteros, y podrían destruirse victoriosamente, si acaso no lo están bastante con las comparaciones anteriores; pero no es nuestro objeto hacer sobre el particular una disertación; y remitiendo á quien quiera ver tratado con profundidad este asunto, á la obra de Cabanilles".608 606 607 Madoz (1845-1850) Tom I, p 321. Cavanilles (1795) Tom I, p 177. 608 Madoz (1845-1850) Tom I, p 321. 460 5. Epidemiologia: les malalties GUADASSUAR Guadassuar pertany a la comarca valenciana de la Ribera Alta. En 1795 Cavanilles es lamentava per l‘obstinació dels seus habitants en cultivar l‘arròs en una terra que era molt fèrtil i bona per a qualsevol altre cultiu menys nociu per la salut, "Por 3.200 cahices de arroz que cogen cada año, venden la salud, y sacrifican las vidas. Precio vil si en la balanza opuesta ponemos 440 vecinos que hoy quedan expuestos á los rigores que preceden y acompañan la muerte".609El que és ben cert, és que en 1720 la població tenia més de 500 veïns, i encara que s‘havien desplaçat al poble 150 famílies, la població no havia augmentat. Madoz informa que hi havia en el seu terme 2.000 fanecades d‘arrossar, que eren la causa de les malalties que hi havia i sobretot, fa referència a l‘existència de continues plagues de mosquits que s‘estenien a la resta dels pobles. "Muy propenso á calenturas intermitentes de todos géneros, debidas á la perniciosa influencia que ejerce sobre la atmósfera el cultivo del arroz: abundan también los mosquitos, incómoda plaga que sufren también los demás pueblos de la ribera".610 MASSALAVÉS Massalavés és un poble que pertany actualment a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer. Està situat entre el riu Los Ojos (també anomenat riu Verd) i la Sèquia Reial del Xúquer. En l‘època de Cavanilles comptava amb poca població, unes 60 famílies que estaven dedicades al conreu de 1.500 fanecades d‘arròs, que minvava la salut dels seus habitants, Cavanilles quan descriu Massalavés, recorda el proverbi que s‘havia fet famós en tota la zona, i anomenava a Alberic i a Massalavés. "Si vols viure poc y ferte ric, vesten á Alberic; si en vols mes, á Masalavés. Como si dixera: «Si quiere enriquecer y luego morir, vete á Alberic á vivir; ó ve á Masalavés, donde mas cierto es»".611 Massalavés era un dels quatre pobles arrossers que havia utilitzat Cavanilles per tal de confeccionar la taula demogràfica per poder fer la comparació amb la població d‘altres quatre pobles que no cultivaven l‘arròs. Madoz reproduirà les dades de Cavanilles, i del poble de Massalavés només comenta que "reinan endémicamente fiebres intermitentes de todos géneros, debidas al cultivo del arroz".612 ALGEMESÍ Algemesí és un poble que pertany a la comarca valenciana de la Ribera Alta. En l‘època de Cavanilles no hi havia molta incidència de tercianes, el conreu de l‘arròs es realitzava a tres quart de llegua del nucli urbà en una zona fonda que era pantanosa, i el cultiu de la gramínia, segons comenta el botànic, havia donat moviment a les aigües que abans estaven detingudes i provocava una disminució de la malaltia. En el Diccionari, Madoz corroborava les informacions que anys enrere havia donat Cavanilles: 609 610 Cavanilles (1795) Tom I, p 194. Madoz (1845-1850) Tom IX, p 32. 611 Cavanilles (1795) Tom I, llibre 2, p 196. 612 Madoz (1987, facsímil) Tom II, p 21. 461 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz "en TERRENO llano á dist. 1/2 hora de la márg. izq. del r. Júcar, libre á la influencia de todos los vientos, con cielo alegre y despejado, pero sujeta endémicamente á fiebres intermitentes de todo género, aunque no tan pertinaces, ni de tan funestas consecuencias como en los otros pueblos de la ribera, porque su mayor altura proporciona el que la atmósfera se cargue menos, y limpie con mas prontitud de los miasmas morbíficos que las aguas estancadas de los arrozales exhalan".613 LA VALL DE CÀRCER614 A la dreta del riu Xúquer es troba la Vall de Càrcer, situada entre els termes d‘Alberic i Sumacàrcer, també era coneguda vulgarment com Vall Farta, era una vall molt rica i fèrtil. El Diccionari informa que estava formada per quatre pobles de poca població, però amb ajuntament propi: Cótes, Càrcer, Alcàntara i Beneixida. Madoz quan parla de la Vall de Càrcer, també l‘anomena Valle de Flores probablement per la gran quantitat d‘arbres fruitals que hi havia. La Vall de Càrcer actualment està situada en la comarca de la Ribera Alta en la província de València, està composta per vuit municipis: Antella, Alcàntera de Xúquer, Càrcer, Sumacàrcer, Sellent, Cotes i Beneixida. Fig. 143- Gravat de 1795, la Vall de Càrcer, el riu Xúquer i la Sèquia Reial d’Alzira, dins de l’obra de Cavanilles «Las Observaciones» (Font: Las observaciones de Cavanilles dos-cents anys després, ed Bancaixa) L‘experiència de Cavanilles en el seu recorregut per la vall de Càrcer fou prou dolenta, Cavanilles dóna constància de la gran insalubritat que hi havia en aquesta vall, sobretot perquè durant la seua estada en aquests llocs, començà a trobar-se malalt al poble de Beneixida, aplegant a estar francament indispost a Sumacàrcer, a conseqüència, segons relata, de contraure les tercianes, malaltia que va superar al prendre quina i eixir d‘aquella vall tan insalubre, el botànic s‘expressava en aquests termes: "La infeccion que exhalan los arroces, y el embarazo de los vientos hallan para renovar la atmósfera, causarian ménos daño si las poblaciones estuviesen en los sitios elevados del valle hácia el mediodia. En todas se experimentan rebeldes tercianas, y por todas partes se percibe un fétor insoportable. Apénas entré en el valle por el mes de Junio, y 613 614 Madoz (1845-1850) Tom I, p 572. Madoz (1845-1850) Tom V, pp 548, 549, 550. 462 5. Epidemiologia: les malalties empecé á respirar aquel ayre infecto, sentí un dolor intenso de cabeza, con otras señales de terciana; aumentóse durante el dia, que empleé en recorrer aquellos campos; fue mayor miéntras estuve en Benegida cercado de arroces por el norte, oriente y mediodia, y al llegar por la noche á Sumacárcel me hallé sumamente desazonado. Tomé entonces una fuerte dosis de excelente quina, que destruyó el veneno, y así pude continuar mi expedicion. Sin los poderosos medios de la quina y de haber salido de aquel lugar infecto hubiera contraido sin duda las enfermedades que padecen aquellos vecinos, y que acaban con los naturales y advenedizos. En 1730 habia 148 familias; entráron desde entónces á aumentarlas 135, y de la suma solamente se conservan las 160 arriba dichas. ¡Por 90 cahices de arroz á que se reduce la cosecha, perecen anualmente dos familias, y se arruina la salud de todo el pueblo!".615 La Vall de Càrcer, limitava a l‘Oest a Alzira i estava rodejada per muntanyes, Madoz seguint els criteris de l‘època considerava que encara que tenia un clima temperat les muntanyes impedien la lliure circulació dels vents, de manera que resultava finalment ser un clima malsà perquè no es ventilava, i estava infectat de miasmes pútrids que emanaven dels arrossars, miasmes que provocaven febres intermitents que eren molt malignes provocadores de funestos resultats. La Vall de Càrcer estava formada per un terreny fèrtil, regat pel riu Xúquer, amb quantitat d‘arbres diversos i sobretot moreres, però tenia una franja de terreny que estava destinat al conreu de l‘arròs que provocava segons explica Madoz, una forta disminució de població, per tal de corroborar les seues conviccions recorria a antics testimoni, com Martín de Visiana antic cronista de València: "Y cuando tanta es la abundancia en que nadan aquellos moradores; cuando debiera esperarse fundadamente que estos pueblos prosperasen de un modo asombroso por aquella máxima de la ciencia económica, de que la pobl. está en razón directa de las subsistencias, vemos por el contrario que sus vec. disminuyen, y que la mortandad acosa á aquellos desgraciados, víctimas de su codicia por el cultivo del arroz. No cabe duda que este valle fué en otro tiempo uno de los sitios mas privilegiados por la naturaleza, y cuyas pobl. se encontraban en un estado de mayor abundancia y prosperidad que en el dia, si hemos de dar crédito á ant. cronistas. Martin de Visiana en su crónica del reino de Valencia, al tratar del pueblo de Cárcer, dice : «La baronía de Cárcer recae en la famosa ribera del r. Júcar, donde su señor tiene una suntuosa y hermosa casa, con 200 casas de vasallos ricos, el pueblo es muy hermoso, de calles y casas y frescura de acequias y parrales: el térm. es fructífero, donde se coje pan, aceite, arroz y seda; hay en el pueblo 40 oficinas de vasos de tierra para provisión y servicio de todos los de la comarca. De este trato y de sus heredamientos y mercancias, resulta riqueza en los vasallos y renta en el señor, de la cual baronía recibe de renta en cada un año mas de dos mil ducados». También es especie creída entre sus hab. que solo en una calle del 1. de Cárcer había en época remota 100 doncellas, y 100 parras que representaban su número; pero desgraciadamente no queda rastro ni vestijio de tanta grandeza y ostentación. En aquellos tiempos es cosa demostrada que no existia en este valle el cultivo del arroz de un modo tan general; la atmósfera no se hallaba inficionada con ese maligno veneno que despiden las aguas encharcadas, y sus vec. robustos y fuertes podían dedicarse al mejoramiento de sus propiedades. Pero dominados posteriormente por un espíritu de ambición, como casi todos los pueblos de la ribera, se han dedicado en los últimos años á convertir en arrozares muchos campos que no lo eran, destruyendo los árboles que los hermoseaban. De este modo han transformado completamente este valle. De un sitio delicioso y de recreo, hanle convertido en un vasto sepulcro, donde la especie humana encuentra una muerte segura; sus pobladores desaparecen bajó la influencia de aquellos miasmas pútridos que despiden sus arrozares, y ni la vejetacion de sus frondosas moreras, ni la suave brisa de la noche puede deshacer un ambiente tan pestilente y mortífero".616 615 616 Cavanilles (1795) Tom I, pp 200, 201. Madoz (1845-1850) Tom V, p 549. 463 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Madoz no pot comprendre el motiu del canvi de conreu, considera que els desitjos del pobladors de la zona són voler tindre guanys a qualsevol preu, malgrat que tenen tota la informació de les malalties, per tant per a Madoz no és justificable aquesta actitud, perquè els minva en gran manera la salut, no valoren la salut í el benestar de la seua família ni la pròpia, perquè a la fi de tota la història, la realitat es resumeix que la majoria moren, i la família queda en un estat econòmic deplorable, només tenen guanys els amos dels arrossars que estan ben lluny de les terres, sense cap perill de emmalaltir. Però la realitat era que els jornalers anaven a aquestes terres fugint de la fam, en busca d‘una manera de sobreviure i poder dur endavant les seues famílies, i el que es trobaven era en una situació molt diferent. Madoz farà una crida al Govern perquè pose solució front a una situació crítica i calamitosa. "¿Por ventura es mas apreciable para aquellos moradores una mezquina ganancia que no pueden disfrutar, ó esa nunca bien apreciada salud que da vigor y fuerza para el trabajo? ¿Les ciega tanto un puñado de oro mas ó menos, que ven con fría indiferencia marchitarse sus fuerzas, y desaparecer del seno de su familia á su esposa é hijos? ¿No es nada para ellos la voz de padre y el clamor de la humanidad? La esperiencia contesta negativamente, y en este caso no podemos menos de levantar de nuevo nuestra humilde voz, como lo hicimos ya en el art. de Alberique (V.), para que el Gobierno de S. M. corte radicalmente un abuso, que tan perjudicial es para aquel hermoso y fértil terr., prohibiendo el cultivo del arroz. Si se cree que todo esto son declamaciones acaloradas que no tienen fundamento alguno, si se presume que nos dejamos llevar por las enérgicas palabras de otros notables escritores, que antes que nosotros han combatido semejante cultivo, no tendremos mas que referirnos á los estados que dejamos trascritos en el referido art. Alberique y á los que siguen".617 Per tal de demostrar totes les asseveracions que feia sobre els cultius que hi havia a la Vall de Càrcer i les conseqüències que provocaven en els seus habitants, Madoz feia el mateix que havia fet quan parla del partit judicial d‘Alberic, per a la Vall de Càrcer, va prendre les dades que havia confeccionat cinquanta anys enrere el naturalista Cavanilles, així presentava l‘estat de població de quatre pobles que cultivaven l‘arròs, recollint el nombre de veïns en 1730 i en 1787, afegint els que hi havia en 1842. Després anotava el nombre de nascuts durant els 112 anys que anaven des de 1730 a 1842, el nombre de morts en el mateix període i el d‘aveïnats de nou durant els 112 anys. "ESTADO de población de los cuatro pueblos del valle de Cárcer desde 1730 hasta 1842. A Pueblos u m e Alcántara n t Benejida o Cárcer d Cotes e Vec. 1730 50 36 42 22 en Idem 1787 50 36 60 14 en Idem 1842 42 39 64 24 169 en Nacidos en estos 112 as 1.022 890 1.716 653 4.281 Muertos en id. Id. 1.136 1.064 1.748 678 4.626 Avecindados de nuevo 60 25 116 34 235 TOTAL 150 160 v vecindario en los 112 años...19. 617 Ibídem. 464 5. Epidemiologia: les malalties Esceso de muertos sin contar las 235 familias avecindadas de nuevo en aquel periodo...............................................345". 618 "ESTADO de población de dos pueblos no cultivadores de arroz desde 1730 hasta 1842. Pueblos Alcacer Godella TOTAL Vecinos. en1730 60 90 150 Idem 1787 196 200 396 en Idem 1842 274 273 547 en Nacidos en estos 112 as 3.192 3.356 6.548 Muertos en id. Id. 2.140 2.136 4.276 Aumento de vecindario en los 112 años…………….397 Esceso de nacidos en el mismo periodo…………………………….. 2.272".619 Madoz, confecciona una taula amb la població dels pobles de la Vall de Càrcer i en confecciona una altra amb dues poblacions que tenien el mateix nombre de veïns i no cultivaven l‘arròs. A continuació d‘aquests dos estats de població, cultivadors i no cultivador d‘arròs, en els que el nombre total de veïns en ambdues en 1730 era de 150, confecciona una tercera taula que li va a servir per poder confrontar les dues cohorts poblacionals, de tal manera que partint del mateix nombre de veïns en 1730 valorarà el canvi poblacional en 1842, al comparar el saldo vegetatiu total dels pobles cultivadors i dels no cultivadors. Transcrivim les seues pròpies paraules, perquè són altament esclaridores: " Resúmen general de los dos estados anteriores. Vec. en1730 150 150 000 Idem 1787 396 160 236 en Idem 1842 547 169 378 en Nacidos en los 112 años 6.548 4.281 2.267 Muertos en id. Id. 4.276 4.626 0350 Avecindados de nuevo 235 235 Pueblos No cultivadores de arroz Del valle de Cárcer, cultivadores Diferencia á favor de los primeros En el primero vemos que 4 pobl. que ocupan un sitio ameno y privilegiado apenas han aumentado en 112 años 19 vec, y aun esto es ficticio, porque en la misma época han ingresado en su vecindario 235 familias forasteras: de modo que si no hubiera sido por este ingreso se hallarían ya desp. estos 4 1., puesto que no se hubiera podido cubrir el déficit que ha habido de 345 muertos mas que los nacidos. Pero un resultado enteramente contrario aparece en el segundo estado. Dos pobl. no cultivadoras de arroz que en 1720 tenían la misma pobl. que los 4 1. del valle, las vemos aumentar en 397 vec, y en vez de esceder los muertos á los nacidos, son estos por el contrario 2.162 mas que aquellos. ¿Se querrá otra demostración todavia mas palpable? Si se quiere, puede pasarse la vista por el tercer estado y él nos sacará completamente de la duda. Y no se crea que es poca diferencia el ser 350 mas los muertos en el valle que en los otros pueblos en el periodo de 112 años; pues debe tenerse presente que habiendo sido también 2.267 mas los nacidos, forzosamente ha de ser mayor la mortandad, máxime cuando de las otras casillas resulta que estos últimos pueblos han escedido á aquellos en 338 vec., y que los del valle para sostenerse en un mezquino aumento de pobl. han tenido necesidad de que se avecindasen 235 familias forasteras; de consiguiente, casi un 618 619 Madoz (1845-1850) Tom V, p 549. Ibídem. 465 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz duplo de su actual vecindario. De estos patentes resultados se desprenden unas consecuencias muy desconsoladoras, para todo amante de su patria y de la humanidad. La pobl. disminuye á aquellos 1. de un modo portentoso; el cultivo del arroz causa mas desastres que una epidemia, contagiando desde la infancia y arrebatando posteriormente unos ciudadanos que pudieran ser tal vez el lustre y brillo de nuestra cara patria y el sosten de la libertad. Y si tan grave mal no se remedia, aquellos 1. quedarán en breve desp.; porque todos rehuirán permanecer en un sitio, donde la naturaleza convida al recreo, y la mano del hombre ha convertido en un depósito de horror y muerte. Obcecación y mas que obcecación, es hasta inhumano alimentar una planta que para su abono necesita la carne misma de sus cultivadores. 620 Finalment després de tota aquesta argumentació, Madoz aconsellava que les poblacions de la Vall de Càrcer s‘uniren en una única municipalitat, perquè a més a més de la poca densitat poblacional que hi havia, d‘aquesta manera aconseguirien molts avantatges, sobretot gaudirien d‘una assistència sanitària més acurada dels facultatius, evitant rivalitats innecessàries entre poblacions menudes. CÀRCER Pertany al partit judicial d‘Alberic, forma part dels pobles de la Vall de Càrcer "Clima templado é insaluble, á causa de reinar endémicamente calenturas intermitentes, como en los demás puntos de aquella ribera, y por las mismas causas. le cruza de S. á N. el r. Sellent hasta que confluye con el Júcar que le sirve de límite septentrional. El terreno es llano, fértil y bien cultivado; 800 hanegadas hay plantadas de arroz, cuvos funestos resultados manifestamos al tratar del valle de Cárcer ( v . ) , 200 de huerta con moreras, y 5.000 de secano con olivos, algarrobos y viña. Aquellas se fertilizan con las aguas del Sellént, conducidas por las acequias de Cárcer y Cotes, que escasean bastante, segun dijimos en el art. Alcántara (v.)".621 CASTELLÓ DE LA RIBERA En l‘època de Madoz es coneixia com Vilanova de Castelló. Era una de les poblacions que pertanyia a la governació de Xàtiva dins de la Vall de Càrcer, actualment pertany a la comarca de la Ribera Alta. A meitat del segle XVIII la governació de Xàtiva presentava una superfície arrossera de 26.531 fanecades,622 en 1752 el conreu de l‘arròs a Castelló de la Ribera estava molt estès, de manera que era la tercera població dins de la governació de Xàtiva, que destinava més superfície al cultiu de l‘arròs amb 2.750 fanecades, després de Tavernes de Valldigna (9.315 fanecades) i de Xàtiva (3.466 fanecades). En les Observacions, Cavanilles remarca l‘interès tan exagerat que hi havia en aquestes terres per cultivar l‘arròs, el conreu es feia per tot arreu sense cap ordre i concert, esclaridores són les paraules de Cavanilles que estava esglaiat del desgavell que hi havia al respecte "La pasion al arroz llega aquí al exceso: quisiéranle tener dentro de sus casas, y lo harian si el sol y el agua pudiesen penetrar"623 està clar que a finals del segle XVIII, la població de Castelló de la Ribera no feia cas a la R.O. de 1753, en la qual es repetia una i altra vegada "Que se hagan arroces en los sitios mas apartados de las poblaciones, y en los marjales inútiles para otros frutos". Malgrat la prohibició i les normes a seguir per al conreu de l‘arròs, i sobretot les 620 621 Madoz (1845-1850) Tom V, pp 549, 550. Madoz (1845-1850) Tom V, p 550. 622 Mateu (1987) p 27. 623 Cavanilles (1795) Tom I, Llibre 2, p 202. 466 5. Epidemiologia: les malalties conseqüències tan funestes per a la salut dels habitants de Castelló de la Ribera, el conreu anava en augment. Cavanilles raona amb dades estadístiques de població, el resultat tan dolent que provocava sobre els habitants, l‘obsessió tan forta que hi havia en continuar cultivant l‘arròs en el seu terme, produint una disminució important de la població, fins al punt que segons Cavanilles en 1725, Castelló tenia 1.800 ànimes i en 1795 comptava amb 1.168 repartides en 500 famílies, és a dir havia perdut unes 632 ànimes sense comptar les 134 famílies forasteres que hi havien anat. Per a Cavanilles els habitants de Castelló el que feien era enriquir a gent forastera: "Viven poco y con miseria, porque les falta la salud y la propiedad de lo que cultivan: así consumen sus fuerzas y su vida por enriquecer á un corto número de propietarios que viven fuera de la villa".624Poc havia canviat en cinquanta anys la situació a Castelló de la Ribera, Madoz després de fer una descripció quasi idíl·lica del terreny de Castelló de la Ribera com pla, de bona qualitat i molt fèrtil, cultivat amb molta cura i fertilitzat per les sèquies d‘Escalona i Énova, la primera del riu Xúquer i la segona del riu Albaida, escriu un apartat d‘observacions on presenta la vertadera situació de la població provocada per l‘enraigament del conreu de l‘arròs. El que era ben cert, és que la població anava minvant cada vegada més, Madoz es preguntava pel motiu d‘aquesta disminució de població i ell mateix trobava la resposta, que no era altra que el de sobra conegut cultiu de l‘arròs. Per tal de demostrar-ho havia utilitzat les dades de població de 1730 i de 1787, en aquests 57 anys la població no s‘havia modificat, de manera que la població es mantenia en 500 veïns, tant en un any com en l‘altre, però en 1842 Madoz feia l‘observació que en 55 anys el nombre de veïns ascendia a 469, és a dir no sols no havia augmentat o s‘havia mantingut, sinó que al revés, era menor en 41 veïns, 625 sense tindre en compte les 260 famílies forasteres que havien vingut d‘altres llocs, i que també constituïen una disminució important en la població. Finalment per concloure l‘argumentació antiarrossera i donar més solidesa a la seua teoria, donarà dades oficials de naixements i morts durant el període de 112 anys a que estava referint-se. El resultat final és prou convincent, Madoz va trobar un excés de morts de 1.210, durant el període de 112 anys, tenint en compte només les persones que havien nascut i que havien mort a Castelló de la Ribera. Reproduïm els seus arguments i les seues pròpies paraules: "OBSERVACIONES. Si solamente consultásemos la descripción que acabamos de hacer para formar el juicio que se merece esta importante v., sin duda nuestros raciocinios serian lisongeros, porque las ideas mas halagüeñas se nos vendrían á la mente. Reúno todas las condiciones que son apetecibles; buen cas., un cielo alegre y despejado, clima templado, un terreno estenso y sumamente fértil, abundancia de aguas para el riego; y a pesar de todo esto la pobl. en lugar de aumentar como debiera, disminuye de cada dia mas y mas. ¿Cual es la causa? Ya lo hemos dicho otras veces: el cultivo del arroz. Esa planta venenosa confecciona de un modo horroroso á aquella atmósfera, que siembra por doquiera la desolación y la muerte; la abundancia de aguas no sirve mas que para despedir esos miasmas pútridos tan temibles: y bajo la influencia de tan contrarios elementos se disminuye la especie humana, se enervan mas y mas los temperamentos, y haciendo que á una generación endeble sucedan rápidamente otras que lo son mas, se presentan aquellos naturales, con cuyo rostro amarillento se pinta el veneno interior, formando un estraordinario contraste con el robusto y sano habitador de las montañas. Para que se vea que no hablamos sin datos, vamos á estampar algunas reflexiones que arrojan las noticias oficiales que tenemos á la vista. En 1730 eran 500 los vec. de esta v. de Castellón; en 1787 aun se hallaba estacionado el mismo número en un periodo de 57 años; y en 1842 ha quedado en 469, habiendo disminuido en este segundo periodo de 55 años 41 vec.: pero no es solo esto sino que en los 112 se han avecindado unas 260 familias forasteras, que con los 55 vec. han desaparecido también. 624 625 Ibídem. Aquesta és la xifra que dóna el Diccionari, però si restem 469 de 500, dóna una quantitat de 31. 467 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Por último, si esta demostración no fuera bastante, nos acabaría de convencer la siguiente operación que arrojan los mismos datos oficiales. Muertos en los 112 años……………. 10.534 Nacidos en el mismo periodo………. 9.324 −−−−− Esceso de muertos………………….. 1.210 Para completar este cuadro, remitimos al lector á el art. Carcer (valle de), no solo por confinar con Castellón, sino porque alli estendemos estas consideraciones.626 2. RIBERA BAIXA CORVERA La ciutat de Corvera és una població valenciana que pertany a la comarca de la Ribera Baixa, situada en la marge dreta del riu Xúquer i als peus de la serra de Corvera. Del terme de Corvera parteix la sèquia que rega els quatre pobles: Corvera, Polinyà del Xúquer, Riola i Fortaleny. En la primera meitat del segle XIX Corvera era una vil·la que pertanyia al partit judicial d‘Alzira i estava composta per quatre llocs amb una única jurisdicció: Fortaleny, Polinyà, Riola i Corvera, aquest últim li donava el nom a la vil·la. Però en 1839 es varen dividir per a constituir cadascú un poble independent. Encara que en l‘època de Madoz, els quatre pobles tenien la seua pròpia jurisdicció, el Diccionari a més a més de la descripció que hi fa dels quatre pobles, li dedica un apartat a la Vil·la de Corvera, perquè els veïns es dedicaven al conreu de l‘arròs, producte del qual vivien, malgrat l‘existència de brots de tercianes que hi havia i que eren prou importants. El terme de Corvera era en la gran majoria, un recinte que estava fangós i ple de brolladors a excepció de les altures que era on estava la població. En aquest cas, Madoz considerava que eren unes terres pantanoses que es presentaven com a conseqüència de les aigües del riu Xúquer que les travessava entre les muntanyes de Cullera i Corvera, i inundava formant vertaderes llacunes naturals, i dels aiguamolls i les marjals naturals que en el seu terme brollaven. Totes aquestes aigües, Madoz asseverava que provocaven el vici de l'atmosfera, amb la formació de miasmes dolents per la salut dels habitants. Està clar que a Corvera ocorria el mateix que passava a Alberic i a Càrcer, segons les informacions de Cavanilles sabem que el saldo vegetatiu poblacional era negatiu, hi havia més morts que naixements i la zona es nodria de les famílies forasteres que hi acudien sota el reclam de l‘arròs "las rebeldes tercianas talan los vivientes, y los que evitan la muerte viven enfermizos"627 els homes no gaudien de la salut que havia en altres terres sanes, causat per les tercianes provinents del conreu de l‘arròs, però en aquest cas, encara que a Corvera havia tercianes i el lloc era malsà, Madoz està completament d‘acord amb les paraules de Cavanilles, i de la mateixa manera que el botànic aprovava el cultiu de l‘arròs en aquests llocs, Madoz no prohibeix el cultiu de la planta, perquè segons ell hi havia una diferència amb les altres poblacions, en aquestes terres l‘home no havia fet modificacions per tal de produir els embassaments d‘aigua, i encara que el cultiu de l‘arròs provocava tercianes, Madoz considerava que sense el conreu d'arròs seria major la infecció, perquè les aigües putrefactes que es formarien sense el conreu provocarien un major nombre d'insectes i de plantes. Per altra banda, les aigües impedien qualsevol altre tipus de cultiu, per tant aquest era l‘únic mitjà de subsistència amb que contaven els seus habitants, ja en 626 627 Madoz (1845-1850) Tom VI, p 113 . Cavanilles (1795) Tom I, Llibre 2, pp 211. 468 5. Epidemiologia: les malalties l‘època de Cavanilles representava uns ingressos importants: "En el término de Corvera se destinan al arroz 18.380 hanegadas de tierra que dan al año 120 cahices de fruto".628 Així lluny de prohibir el conreu d'arròs en aquestes marjals, Madoz advoca perquè les autoritats havien d‘intervenir, fins al punt que el conreu de l‘arròs havia d‘estar protegit així com totes aquelles famílies que menyspreant tota classe de riscos, preferien viure i treballar en aquestes terres. "El Júcar atraviesa é inunda con sus aguas la llanura que hay entre los montes de Cullera y Corvera , convirtiéndola muchas veces en un lago de 2 leg.: aun cuando el r. no sale de su cauce, se ve aquel recinto cenagoso y lleno de manantiales, á escepcion de las alturas en donde están las pobl. y algunas huertas plantadas de moreras; lo demás está desarbolado y cruzado con canales para facilitar la cria del arroz, y poner en movimiento las aguas que rebosan por todas partes, las cuales inutilizan el suelo para otras prod., y vician la atmósfera. A esta sola causa, inseparable de la naturaleza del terreno, se debe atribuir la destrucción de los 1. que han desaparecido, y las enfermedades que reinan. En los art. de Alberique, part. jud., y Carcer valle, hemos levantado nuestra voz contra el cultivo del arroz por la grande mortandad que causa á la pobl.; pero en el terr. que estamos describiendo lleno todo de sitios pantanosos, seria quizás un yerro político semejante prohibicion, porque quedarían sin subsistencia y sin ocupacion muchas familias, y el Estado sin las riquezas que hoy resultan. Es cierto que aquellos hombres no disfrutan la salud que en otras tierras sanas, pero sin el cultivo del arroz sería mayor sin duda la infeccion, porque dominarían las aguas, se corromperían con mas facilidad, y seria también mayor el número de plantas y de insectos. Asi pues, lejos de prohibirse el cultivo del arroz en aquellos marjales, se debiera estender á los que quedan incultos y anegados, mereciendo la protección de las autoridades superiores aquellas familias que, despreciando toda clase de riesgos, prefieren vivir en aquel terreno inútil y cultivarle".629 PARTIT JUDICIAL DE SUECA El partit judicial de Sueca estava format per Sueca, Albalat dels Pardins, Almussafes, Cullera i Sollana. En el segle XVIII el cultiu de l‘arròs en aquests pobles era important, en 1767 la superfície destinada al cultiu en el poble de Sueca era de 8.410 fanecades, seguit de Sollana amb 2.950 fanecades, a mesura que passaren els anys en 1798 la superfície cultivada a Sollana va anar en augment era de 6.526 i a Sueca va disminuir a 5.143, però malgrat tot es tractava de superfícies importants, hem de tindre en compte que en 1807 a Alberic hi havia 8.090 fanecades de terra destinades al cultiu de l‘arròs. En 1795 Cavanilles reconeixia els problemes sanitaris que comportava el cultiu de l‘arròs en aquestes terres, però front a les discussions de si convenia o no mantenir-lo, es decantava pel cultiu, per evitar putrefacció de vegetals en les aigües i sobretot greus problemes econòmics en els jornalers que hi treballaven. En les Observacions de Cavanilles es pot llegir que les principals collites d‘arròs és feien al partit judicial de Sueca, de manera que a Sueca es collien 40.000 cafissos d‘arròs amb corfa, a Cullera uns 34.000, a Albalat dels Pardins 25.000, a Sollana eren 32.000 i finalment a Almussafes 300. De l‘envergadura econòmica que aquesta collita implicava ho podem deduir per la comparació de les collites en altres poblacions i del preu del cafís d‘arròs. La collita que es feia en les principals poblacions arrosseres era, a Alberic de 24.000 cafissos d‘arròs amb corfa, a Algemesí de 26.000 i a Silla amb 20.000 cafissos d‘arròs amb corfa. El cafís d‘arròs amb corfa es pagava a 150 rs vn i si ja estava blanquejat sense corfa, el cafís es pagava a 230 rs vn. El muntant econòmic per al partit judicial de Sueca ascendia a 19.695.000 rs vn, era una quantitat que per l‘època no era 628 629 Cavanilles (1795) Tom I, Llibre 2, pp 210, 211. Madoz (1845-1850) Tom VII, p 129. 469 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz gens menyspreable i a més a més si la comparem amb el total d‘ingressos de les poblacions valencianes que es dedicaven a cultivar arròs, veiem que representava quasi la meitat del ingressos que produïa el cultiu de l‘arròs que estava sobre uns 43.755.000 rs vn. Així podem entendre en part les paraules de Cavanilles. Per Madoz sabem que quan es va escriure el Diccionari, cap a 1845, el cafís d‘arròs es pagava a 350 rs vn, preu que havia minvat de l‘any 1799 que es va pagar a 371 rs vn. Finalment podem dir que en el Diccionari sobre el tema de l‘arròs i les tercianes, en el partit judicial de Sueca, es fa una escarida referència: "Su clima es templado y las enfermedades mas comunes calenturas intermitentes, producidas por el cultivo del arroz, de cuya plaga se halla preservado el pueblo de Tabernes, que sit. en el valle de Valldigna, no conoce tal planta".630 XÀTIVA Les paraules de Madoz respecte de Xàtiva són escarides: "su clima es templado, la atmósfera limpia y clara, respirándose siempre un suave ambiente perfumado por las mil flores de que se halla cubierto el monte donde se asienta, y por la fragancia de los numerosos frutales que se estienden á sus pies á manera de una alfombra. Sin embargo, el cultivo del arroz vicia algún tanto la atmósfera en los marjales, ocasionando rebeldes tercianas en el estio á los trabajadores, que si no pagan con la vida, arrastran una existencia débil y asaz enfermiza: en la primavera se padecen irritaciones gástricas, y afecciones catarrales en el invierno".631 NORD DE VALÈNCIA En el Nord de València, en la zona del Puig i Puçol, en 1775 va haver una epidèmia de tercianes que va ser molt virulenta, amb una alta mortalitat, només en el poble del Puig hi havien unes 500 persones malaltes. La zona va quedar com una de les més afectades per la part Nord de València, fins que en 1784 hi hagué l‘epidèmia més forta que es va conèixer durant el segle XVIII, tant era així que calgué prendre mesures dràstiques per poder solucionar el problema sanitari, les autoritats manaren uns qüestionaris preguntant el nombre de malalts i de morts, incloent altres tipus de preguntes, per tal d‘assabentar-se de la situació, s‘aplegà a la conclusió que a més a més de la falta d‘higiene, estaven les basses putrefactes de cànem, el fem en el corral de les cases i les sèquies brutes entre altres, intervenint també de forma important el conreu de l‘arròs. Cavanilles relata la situació que es va viure en aquests pobles. "La abundancia de aguas, lo profundo del suelo, y el hallarse este anegado muchas veces, sugirió la idea de cultivar arroces en los sitios hondos, que por espacio de dos leguas siguen por los términos de Puzol, Puig, La Creu, Masamagrell, Masalfasar, Albuixéc, Albalát, Foyos y Meliana. Cultivóse efectivamente el arroz por algunos años, causando siempre á la salud daños gravísimos, los quales llegaron á tal punto en 1784, que la pestilencial epidemia no solamente afligió los pueblos de arroz, sino también los occidentales á donde llegaba ayre corrompido. Apénas quedó hombre que no enfermase de peligro, pagado muchos con la vida. Hubo aquel año en la villa del Puig 160 muertos, quando su población llegaba apenas á 300 vecinos. En la Cartuxa, en San Onofre, en la Madalena, conventos situados en terrenos elevados y distantes, todo era hospital infecto, sin quedar quien sirviese á los enfermos. Este horrendo espectáculo, y los informes y representaciones de Curas y Médicos, motivaron la sábia providencia de 630 631 Madoz (1845-1850) Tom XIV, p 592. Madoz (1845-1850) Tom IX, p 601. 470 5. Epidemiologia: les malalties prohibir el arroz en aquellos marjales, con que renació la salud y abundancia. Tiene el arroz poderosos alicientes para los propietarios, y un interés que deslumbra á los jornaleros; por donde se ven muchos preocupados contra la evidencia. El jornalero que hoy gana quatro reales, ganaba ocho cultivando arroz; pero siendo de poco tiempo las faenas urgentes de este cultivo, y gastando entonces á medida del estipendio, quedaba sin ocupación muchos meses, y regularmente con tercianas. Son á la verdad dignos de compasión los jornaleros y al contrario muy reprehensibles los propietarios, porque anteponen el interés de una cosecha rica y casi cierta en sitios poco útiles á la salud de nuestros hermanos, y al verdadero interés público. Hasta las Comunidades Religiosas del Puig y de la Cartuxa hacían esta especulación contraria á la salud; mas lo pagaron con enfermedades y muertes. Purificada la atmósfera, y fortificándose cada dia la salubridad propia del país, se despertó la industria, y aumentó el cultivo. Se abrieron anchos y profundos canales para dar curso á las aguas, levantando las superficies de los campos con las tierras que daban las excavaciones: desecáronse muchos campos de tal modo, que hoy se dan hermosas viñas en sitios ántes pantanosos. El color verde de los vegetales publica las mejoras que han recibido. Las moreras, que separaban ántes las huertas de los arroces, estaban siempre amarillentas, ahora verdes y brillantes. A pesar de las pérdidas que tuvo el Puig por los arroces, cuenta 350 vecinos, quando en 1732 solamente tenia 150".632 En el Diccionari no es fa cap referència a la situació que relata Cavanilles, encara que Madoz refereix que hi ha algunes febres intermitents, només fa un concís comentari de "afecto a tercianas", però no les relaciona amb el conreu de l‘arròs, que per la informació que dóna en els productes que hi ha són: forment, panís, garrofes, seda, vi, oli, fruites, llegums i hortalisses. Respecte del poble de Puçol que també havia estat molt afectat en l‘epidèmia de 1784 dóna una informació similar "muy afecto a las intermitentes", tenint com a producció, uns productes similars als del poble veí del Puig. 2.4 DEFINICIÓ DE PALUDISME El terme paludisme no apareix en cap moment en el Diccionari de Madoz, encara que hui en dia és un terme molt utilitzat, durant el segle XIX si consultem els diccionaris de l‘època veiem que Hurtado de Mendoza en 1840 no el registra, en canvi Littré en 1889 si que ho reflecteix donant aquesta definició de paludisme: "Paludismo (fr. Paludisme) Causa orgánica según unos e inorgánica según otros, que produce ciertas manifestaciones palúdicas (casi siempre intermitentes) sobre todo bajo la forma de fiebre"633 aquesta definició ens envia a llegir altres dos termes, palúdicas i febre intermitent. L‘explicació que Littré dóna per palúdica, inclou descripcions dels símptomes així com també el tractament adient més adequat que hi havia a l‘època: "Palúdico de palus, pantano. Fiebres palúdicas, intoxicaciones palúdicas. Comprenden las fiebres intermitentes de todos los tipos, las fiebres remitentes y seudocontinuas, las fiebres perniciosas de todas las formas, y conducen á la caquexia palúdica, con los infartos viscerales (sobre todo del bazo y del hígado) y las hidropesías que acompañan á tales estados. Son, de todas las endemias las más comunes y mejor conocidas. La quinina cura todos estos accidentes. Relacionada con la existencia de sus focos de producción, la endemia palúdica no se extiende á gran distancia. Algunas veces adquiere extraordinaria actividad por la influencia de causas ocasionales, inundaciones, desbordamientos de ríos, lluvias abundantes consecutivas á largas sequias, elevación excepcional de la temperatura; pero nunca se extiende como las enfermedades epidémicas, porque el principio infeccioso que las desarrolla no puede reproducirse en 632 633 Cavanilles (1795) Tom I, p 139, 140. Littré (1889) Tom II, p 559. 471 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz el seno del organismo, no es transmisible: Todas estas fiebres son debidas á las emanaciones pantanosas que se forman siempre que los terrenos palúdicos dejan de estar cubiertos de agua.- terrenos palúdicos. Los que resultan de una mezcla de tierra muy dividida y de una gran porción de turba y humus. Cuando estos terrenos no cubren 634 un subsuelo impermeable, suelen ser muy fértiles". Podem veure que la definició que dóna Mendoza del terme Intermitente que era utilitzat per parlar del paludisme és: "Intermitens. Se llama así á toda enfermedad compuesta de accesiones que desaparecen y repiten á épocas fijas ó indeterminadas, como las calenturas intermitentes, algunas neuralgias".635 A més Mendoza classifica les febres intermitents: "Se han llamado continuas, remitentes ó intermitentes, en razon de la continuidad, remitencia ó intermitencia de los síntomas que las constituyen". 636 Un altre terme que era usat era Remitente, segons Hurtado de Mendoza significava: "Remitens. Adjetivo aplicado en general á toda enfermedad que presenta alternativas marcadas de remision y de exacervacion de síntomas".637 La definició que aquest autor dóna per Terciana és: "Febris tertiana. Nombre que se da á una calentura intermitente, cuyas accesiones vuelven ó repiten cada tercer dia, ó un dia si y otro no; de manera que el dia libre ó en que no hay accesion, parece que el enfermo esta en completa salud.=La terciana puede ser simple, doble y duplicada.- La simple es la que acabamos de definir. La doble es aquella en que el enfermo tiene todos los dias accesiones alternativamente semejantes, de manera que el primero corresponde al tercero, el segundo al cuarto, y asi sucesivamente. La terciana duplicada ó doblada, es la que presenta dos accesiones cada dos dias ó un dia si y otro no".638 La definició de Mendoza per a la quartana és: "Quartana. Nombre dado á una calentura intermitente cuyas accesiones repiten cada cuatro dias inclusivamente.639 I finalment, la definició de Mendoza per Febres pútrides és: "Putridas (calenturas). Se han llamado calenturas ó fiebres pútridas por los humoristas, á un orden de fiebres que ellos atribuian á la corrupcion de los humores, porque el aliento y las escreciones del enfermo exalaban un olor fétido. Son las fiebres adinámicas de Pinel, y la gastro-enteritis grave ó violenta de Broussais con evacuaciones fétidas".640 Uns anys més tard Littré quan parla de terciana remet a intermitent.641 A més a més, Littré en el diccionari emet les següents reflexions: "Se atribuyen las fiebres intermitentes a las exhalaciones de los pantanos, á los miasmas procedentes de las sustancias vegetales en estado de descomposicion y también a un microbio especial; el calor y la humedad son indispensables para su producción… las fiebres intermitentes se hallan expuestas a frecuentes recidivas, contra las cuales es impotente la quina; entonces pueden prestar buenos servicios la hidroterapia, los tónicos i el arsénico".642 634 635 Littré (1889) Tom II, p 559. Hurtado de Mendoza (1840) p 514. 636 Ibídem p 152. 637 Ibídem p 667. 638 Ibídem p 709. 639 Hurtado de Mendoza (1840) p 658. 640 Ibídem p 657. 641 Littré (1889) Tom II, p 1.006. 642 Littré (1889) Tom II, p 158. 472 5. Epidemiologia: les malalties 3. DISTRIBUCIÓ DE LES MALALTIES En el Diccionari, els informadors comencen la descripció de les poblacions, amb la situació geogràfica, tot seguit del clima, on seguint les idees higienistes i ambientalistes, pròpies de l‘època, informen des de on bufen els vents i com afecten en els indrets, així com el tipus de clima que hi ha, si és un clima saludable o no, i el tipus de malaltia que principalment hi apareix en els seus habitants. En les taules següent hem arreplegat tota la informació que el Diccionari dóna en aquest apartat, pel que fa a les malalties més importants que segons ens diuen pateix la població. Aquesta informació de vegades només és una paraula, com per exemple saludable, en altres ocasions són descripcions lleugerament majors, però en la majoria dels casos simplement és com una anotació. Les dades les hem confeccionades en tres blocs, que corresponen a cada província i dins de cada província, les hem agrupat per comarques, les poblacions que patien les febres tercianes les hem posat en negreta, per fer-nos una millor idea de l‘impacte de la malaltia i de la seua distribució geogràfica. En tots els casos hem arreplegat la informació tal i com apareix en el Diccionari. Fig. 144- Dibuix de l’Albufera dins del llibre «El Atlas zoológico, el megaterio y las técnicas de pesca valencianas 1742-1799» de Juan Bautista Bru de Ramón 473 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.1 PROVÍNCIA D’ ALACANT Alacantí AGOST AIGÜES DE BUSOT ALACANT febres catarrals hi ha aigües estancades que són la causa de febres intermitents, bilioso-inflamatòries, apoplexies, encefalitis i gastroenterohepatitis Temperat i saludable, sense conèixer altres malalties que les pròpies de cada estació, i són benignes saludable febres tercianes, gàstriques i herpes intermitents malalties de caràcter inflamatori inflamacions i febres inflamacions i tercianes saludable saludable les estacionals malalties inflamatòries saludable Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alacantí Alcoià Alcoià BUSOT CAMPELLO EL EL PALAMÓ643 MUTXAMEL SANT JOAN D'ALACANT SANT VICENT DEL RASPEIG SANTA FAÇ TABARCA TORRE DE LES MAÇANES XIXONA ALCOI BANYERES DE MARIOLA 643 Villafranqueza en castellà, és actualment un barri de la ciutat d'Alacant. 474 5. Epidemiologia: les malalties Alcoià Alcoià Alcoià Alcoià Alcoià Alcoià Alt Vinalopó Alt Vinalopó Alt Vinalopó Alt Vinalopó Alt Vinalopó Alt Vinalopó Alt Vinalopó Baix Segura BENIFALLIM CASTALLA IBI ONIL PENAGUILA TIBI BENEIXAMA BIAR CAMP DE MIRRA CANYADA DE BIAR SAIX SALINES VILLENA ALBATERA saludable pulmonies, afeccions de pit, apoplexies i carboncles saludable pulmonies i apoplexies bona salut, temperament sanguini saludable algunes inflamacions, i una que altra febre infermetats inflamatòries pulmonies i febres catarrals inflamacions, febres gàstriques i catarrals saludable intermitents saludable reumatismes i fluxions d'ulls febres tercianes a causa d`exhalacions mefítiques d'aigües estancades del riu Segura durant l'estació calorosa infermetats pròpies de l'estació tercianes i algunes febres provocades per l'estancament i putrefacció de les aigües del riu Segura, que quasi s'asseca en l'estiu 475 Baix Segura ALGORFA Baix Segura ALMORADÍ Baix Segura BENEJÚSSER La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura BENFERRI BENIJOFAR BIGASTRE CALLOSA DE SEGURA CATRAL COIX DAIA NOVA DAIA VELLA algunes febres dolor de costat i algunes tercianes de poc temps a d'ara algunes febres tercianes les pròpies de cada estació algunes intermitents malalties estacionals algunes tercianes en estiu algunes intermitents DESAMPARADOS propens a tercianes produïdes per les emanacions de les balses de lli i cànem, que venen de tota l'horta perquè està mes baixa febres intermitents, algunes prou malignes, procedeixen de la evaporació de les miasmes que surten de les llacunes que se fan del riu Segura a l'estiu, es corrompen per l'ardor del sol que infecten l’atmosfera oftàlmies endèmiques i febres intermitents febres tercianes degudes a emanacions pútrides del riu, produïdes pels tolls d'aigua quan no corre el riu consumit pels regs Intermitents en estiu tercianes que s'han fet endèmiques , produïdes per les emanacions del riu Segura, que en estiu disminueix el seu cabal a conseqüència de les preses, que el sagnen - Baix Segura DOLORS Baix Segura FORMENTERA DEL SEGURA Baix Segura GRANJA DE ROCAMORA GUARDAMAR DEL SEGURA MOLINS Baix Segura Baix Segura Baix Segura ORIOLA PILAR DE LA FORADADA Baix Segura 476 5. Epidemiologia: les malalties POBLA DE ROCAMORA RAFAL REDOVÀ ROJALS Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Segura Baix Vinalopó Baix Vinalopó Baix Vinalopó Baix Vinalopó Comtat Comtat Comtat Comtat tercianes i inflamacions tercianes tercianes febres intermitents SANT FULGENCI febres intermitents SANT MIQUEL DE febres inflamatòries LES SALINES TORREVELLA XACARELLA CREVILLENT saludable febres intermitents mefítiques del Segura per emanacions febres, reumes i moltes oftalmies hivern: dolors de costat i catarros; estiu: tercianes, irritacions intestinals i disenteries; tardor: oftalmies endèmiques; hi ha persones de 90 anys algunes intermitents, algunes dolentes tercianes Bona salut i robustesa pulmonies i constipats algunes tercianes malalties intermitents pròpies de l'estació ELX SANT FELIP NERI SANTA POLA AGRES ALCOLEJA ALCOSSER DE PLANES ALFAFARA 477 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat ALMUDAINA ALQUERÍA D'ASNAR ARES DEL BOSC BALONES BENASAU BENIAFALQUI BENIARRÉS BENILLOBA BENILLUP BENIMARFULL BENIMASSOT COCENTAINA FAGECA FAMORCA GAIANES GORGA L'ORXA saludable per la humitat que exhalen les aigües hi ha tercianes saludable saludable saludable saludable saludable reumes i pulmonies pulmonies i dolors de costat saludable saludable saludable saludable saludable saludable inflamacions i pulmonies febres catarrals i intermitents 478 5. Epidemiologia: les malalties Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat Comtat MILLENA MURO PLANES dolors de costat saludable saludable QUATRETONDETA pulmonies i dolors reumàtics SETLA DE NUNYES TOLLOS ALCALÀ DE LA JOVADA ALCALALÍ BENIARBEIG BENIDOLEIG BENIGEMBLA BENIMELI BENIRRAMA BENISSA BENITATXELL malalties estacionals saludable alguns catarros i algunes tercianes provocades per la bassa que hi ha al centre del poble algunes febres inflamatòries saludable algunes indigestions i unes poques tercianes algunes intermitents algunes tercianes algunes febres intermitents i pulmonies saludable A causa de les pluges intenses es produeixen algunes tercianes provocades per l'estancament d'aigües que des de Benissa baixen pel barranc Salado, detenint-se en unes antigues salines, assecades per evitar les febres intermitents 479 Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta CALP La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz tercianes que desapareixerien si es desaiguara la Marjal i formara l'anterior dàrsena del Saladar flats i constipats catarros algunes febres no malignes i asma. Malalties de caràcter inflamatori saludable Dolors reumàtics pulmonies, tisis i apoplexies febres intermitents intermitents còlics i febres intermitents intermitents saludable saludable catarros intermitents intermitents Marina Alta Marina Alta Marina Alta DÉNIA EVO FORNA GALLINERA LA VALL DE (diversos pobles) GATA LAGUAR L'ATZÚVIA LLÍBER MIRAFLOR MURLA ONDARA ORBA PARSENT PEDREGUER PEGO RAFOL D'ALMUNIA SAGRA Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta 480 5. Epidemiologia: les malalties SANET I ELS NEGRALS SENIJA SETLA TEULADA TORMOS VERGER XÀBIA XALÓ ALFÀS DEL PÍ Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Alta Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa intermitents saludable algunes intermitents intermitents i afeccions pulmonars comuns intermitents intermitents febres intermitents que van sent cada vegada menys generals i malignes apoplexies, tisis i pulmonies pròpies de l'estació infermetats estacionals i febres intermitents produïdes per l'estancament de l’aigua del riu Algar quan l'estiu és molt calorós saludable còlics biliosos i tercianes produïda sense dubte per les múltiples sènies que hi ha en les hortes saludable saludable algunes apoplexies fulminants catarrals, moltes molt complicades i febres ALTEA BENIARDÀ BENIDORM BENIFATO BENIMANTELL BOLULLA CALLOSA D'EN SARRIÀ CASTELL DE CASTELLS malalties comunes i algunes tercianes. Dónes molt fecundes és comú de 10 a 20 fills febres pulmonars 481 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Marina Baixa Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà 482 CASTELL DE GUADALEST CONFRIDES FINESTRAT NUCIA LA ORXETA POLOP RELLEU SELLA TÀRBENA VILAJOIOSA ASP CASETES LES ELDA ENSEBRAS FONDÓ DE LES NEUS MONFORT DEL CID MONÒVER inflamacions i pulmonies afeccions catarrals, de pit i altres malalties anàlogues a una atmosfera crua i destemprada saludable saludable tercianes que des de 1839 han augmentat considerablement saludable tercianes saludable de caràcter inflamatori i entre elles apoplexies febres intermitents especialment els anys de pluja malalties pròpies de les estacions i de caràcter benigne catarros i reumes en hivern i de caràcter biliós en estiu saludable intermitents malalties salnitrós herpètiques produïdes pel sol 5. Epidemiologia: les malalties Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà NOVELDA PETRER PINÓS saludable saludable herpes pel terreny salnitrós Fig. 145- Penyal d‘Ifach. Gravat d’Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» 483 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3.2 PROVÍNCIA DE CASTELLÓ Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alcalatén Alt Maestrat Alt Maestrat Alt Maestrat Alt Maestrat Alt Maestrat Alt Maestrat Alt Maestrat ALCORA ATZENETA DEL MAESTRAT BENAFIGOS COSTUR FIGUEROLES LLUCENA USERES saludable saludable en estiu inflamacions dels intestins, de fàcil curació saludable saludable saludable algunes inflamacions VISTABELLA DEL inflamacions i reumes MAESTRAT XODOS ALBOCÀSSER ARES DEL MAESTRAT BENASSAL CATÍ CULLA TÍRIG TORRE D'EN BESORA saludable saludable pulmonies i inflamacions saludable inflamacions, catarros i algunes pulmonies saludable saludable saludable 484 5. Epidemiologia: les malalties Alt Maestrat Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars VILAR DE CANES AIÓDER ARANYEL ARGELETA CAMPOS D‘ARENÓS CASTELL DE VILAMALEFA CIRAT CORTES D'ARENÓS ESPADELLA FANZARA FONT DE LA REINA FONTS D‘AYÒDER LLUDIENT MONTANEJOS MONTANT POBLA D'ARENÓS TOGA saludable saludable saludable saludable saludable asmes, fluxos i inflamacions en general inflamacions, catarros i algunes pulmonies pulmonies, afeccions catarrals i de pit febres intermitents que foren endèmiques en 1838 i 1839 malalties inflamatòries saludable saludable inflamacions i fluixes de sang saludable saludable saludable febres tifoides 485 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz TORRALVA DEL PINAR TORREXIVA VALLAT VILAFERMOSA Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Millars Alt Palància saludable saludable febres intermitents inflamacions i afeccions de pit VILANOVA DE LA saludable REINA VILAMALUR SUCAINA ALGIMIA D'ALMONESIR ALMEDÍXER febres gàstriques i disenteries. saludable algunes febres inflamatòries a causa de l‘excessiu calor d'algunes estacions hi ha erisipeles, inflamacions internes i carboncles saludable malalties cutànies, provocades segurament per l'excessiu calor de l'estiu i per l'elevada temperatura de les aigües d‘ús comú saludable febres inflamatòries i gàstriques, que se desenvolupen per l‘excessiu treball i l‘escassesa nutritiva del aliments saludable saludable alguna lleu inflamació en hivern saludable Alt Palància Alt Palància ALTURA Alt Palància ASSUÉBAR Alt Palància BARRAQUES Alt Palància BEGÍS Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància 486 BENAFER CASTELLNOU DE SOGORB CAUDIEL FIGUERES 5. Epidemiologia: les malalties Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància GAIBIEL GELDO MATET NAVAIXES NOVALICHES PAVIES PENYALBA PINA SACANYET saludable saludable saludable saludable saludable saludable saludable catarrals i inflamatòries saludable apoplexies i catarros en hivern. Còlics a l'estiu. Inflamacions de totes les visceres i poques febres saludable inflamacions i tercianes saludable saludable saludable saludable tercianes Alt Palància SOGORB Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància Alt Palància SONEIXA SOT DE FERRER TERESA DE VIVEL TORÀS TORO EL VALL D'ALMONESIR VILLATORCAS 487 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Alt Palància Alt Palància Alt Palància VIVER XÈRICA XÓVAR saludable algunes febres intermitents poc malignes des de fa 8 anys algunes inflamacions alguns catarros i pleuritis en hivern , carboncles i diarrees en estiu, alguns casos de lepra elefantíaca, atribuït a la mala alimentació i falta d'higiene personal i domèstica propens a pulmonies Saludable algunes intermitents saludable inflamatòries febres gastrointestinals i pulmonies inflamacions, catarros i pulmonies Algunes inflamacions i constipats pulmonies i catarros saludable còlics, indigestions i febres intermitents Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat ALCALÀ DE XIVERT ALCOSSEBRE BEL BELLESTAR BENICARLÓ BOIXAR CÀLIG CANET LO ROIG CASTELL DE CABRES CERVERA DEL MAESTRAT FREDES LA XANA PENÍSCOLA 488 5. Epidemiologia: les malalties Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Baix Maestrat Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta POBLA DE BENIFASSÀ ROSELL SALZADELLA SANT JORDI DEL MAESTRAT SANT MATEU SANTA MAGDALENA DE PULPIS TRAIGUERA VINARÒS XERT ALMASSORA BELL LLOC BENICÀSSIM BORRIOL CABANES CASTELLÓ DE LA PLANA COVES DE VINROMÀ ORPESA algunes pulmonies, catarros i infermetats pròpies d'una temperatura fresca inflamatòries saludable inflamacions i afeccions de pit saludable saludable saludable comuns estacionals, alguns anys predominen febres inflamatòries afeccions de pit afeccions catarrals i febres intermitents alguns constipats i tercianes febres inflamatòries i poc intermitents algunes inflamacions i pulmonies pels canvis d'estació inflamacions, catarros i algunes tercianes algunes tercianes i inflamacions internes febres intermitents de caràcter endèmic, produïdes per les emanacions de l'estanc o albufera d'Albalat 489 Plana Alta La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Alta Plana Baixa Plana Baixa POBLA TORNESA SARRATELLA SERRA D'ENGALCERAN TORRE DELS DOMENGES TORREBLANCA VILAFAMÉS VILANOVA D'ALCOLEA AÍN còlics saludable saludable tercianes tercianes saludable algunes inflamacions saludable ALCÚDIA DE VEO propensió algunes inflamacions miasmes mortífers que exhalen les marjals pantanoses que se troben des dels estancs fins a la mar, són causa del desenvolupament en primavera i estiu de l'aparició de febres intermitents saludable han desaparegut quasi totes les tercianes que abans es patien saludable algunes intermitents infermetats estacionals còlics biliosos Plana Baixa ALMENARA Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa ARTANA BENITANDÚS BETXÍ BORRIANA ESLIDA FONDEGUILLA 490 5. Epidemiologia: les malalties febres intermitents per la proximitat de les marjals intermitents intermitents. el riu Belcayre provoca malalties quan es podreixen les escasses corrents de les seues aigües febres intermitents febres catarrals i inflamatòries intermitents saludable catarrals i inflamacions internes saludable algunes inflamacions saludable febres intermitents saludable algunes intermitents i febres catarrals pulmonies febres inflamatòries i catarros saludable Plana Baixa Plana Baixa LA LLOSA MASCARELL Plana Baixa MONCOFA Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Plana Baixa Ports Ports Ports NULES ONDA RIBESALVES SUERA ALTA SUERA BAIXA TALES VALL D‘UIXÓ VEO VILA-REAL VILAVELLA XILXES CASTELLFORT CINCTORRES FORCALL 491 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports Ports HERBERS HERBESET MATA DE MORELLA MORELLA OLOCAU DEL REI ORTELLS PALANQUES PORTELL SORITA TODOLELLA VALLIBONA VILAFRANCA DEL CID VILLORES XIVA DE MORELLA saludable saludable pulmonies i pleuresies catarros sanguinis i afeccions inflamatòries dels òrgans toràcics, pulmons. inflamacions i reumes saludable saludable catarrals saludable saludable inflamacions febres inflamatòries saludable saludable 492 5. Epidemiologia: les malalties 3.3 PROVÍNCIA DE VALÈNCIA Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre ALBALAT DELS TARONGERS ALFARA D'ALGÍMIA ALGAR BENAVITES ALGIMIA D‘ALFARA BENICALAF algunes intermitents algunes pleuresies febres intermitents i inflamacions abdominals saludable algunes intermitents BENIFAIRÓ DE LES VALLS CANET D'EN BERENGUER ESTIVELLA FAURA GILET GARROFERA PETRÉS QUART DE LES VALLS QUARTELL DE LES VALLS intermitents saludable inflamacions i algunes tercianes algunes intermitents inflamacions i tercianes intermitents algunes intermitents algunes intermitents 493 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Morvedre Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria Camp de Túria SAGUNT (MORVEDRE) SEGART TORRES TORRES BENAGUASIL BENISSANÓ BÉTERA CASINOS GÀTOVA L'ELIANA LLÍRIA LORIGUILLA MARINES NÀQUERA OLOCAU POBLA DE VALLBONA RIBARROJA SERRA tercianes endèmiques saludable inflamacions i tercianes tercianes i febres inflamatòries algunes tercianes en inflamatòries en hivern estiu i febres algunes tercianes i febres inflamatòries saludable saludable afeccions catarrals saludable dolors de costat saludable tercianes tercianes febres intermitents saludable 494 5. Epidemiologia: les malalties Camp de Túria Canal de Navarrés Canal de Navarrés Canal de Navarrés Canal de Navarrés Canal de Navarrés Canal de Navarrés Canal de Navarrés Canal de Navarrés Costera VILAMARXANT ANNA BICORP BOLBAIT ÉNGUERA MILLARS NAVARRÉS QUESA XELLA tercianes i inflamacions algunes febres intermitents i inflamatòries algunes inflamacions algunes tercianes i febres catarrals infermetats estacionals, algunes gàstriques i algunes intermitents saludable saludable inflamacions i febres algunes intermitents i febres catarrals pateixen febres intermitents perquè els jornalers es contagien quan van a treballar el cultiu de l'arròs a la ribera del Xúquer febres gàstriques, febres intermitents que agafen els jornalers en la temporada quan baixen als pobles de la ribera del Xúquer, on es cultiva l’arròs pròpies de l'estació saludable les intermitents que pateixen es contagien els veïns en la ribera del Xúquer. ou l'única població que no va patir l'epidèmia de 1647 algunes tercianes i irritacions gàstriques AIACOR Costera ALBOI Costera ALCÚDIA DE CRESPINS Costera Costera ANNAUIR BARXETA Costera CANALS Costera CERDÀ 495 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz CORVERA DE XÀTIVA ESTUBENY FONT DE LA FIGUERA GENOVÉS GRANJA LLANERA DE RANES LLOCNOU D'EN FENOLLET LLOSA DE RANES MOIXENT MONTESA NOVETLÉ ROTGLÀ SURIÓ Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera Costera tercianes febres intermitents plètores sanguines, afeccions catarrals i febres nervioses i gàstriques les més comunes febres intermitents malalties més comunes les intermitents febres intermitents febres intermitents febres intermitents inflamacions malalties catarrals i inflamacions tercianes febres intermitents febres remitents i intermitents TORRE DE CERDÀ intermitents i remitents O DELS FRARES TORRE DE LLORIS TORRELLA TORRENT DE FENOLLET tercianes i hidropesies saludable saludable 496 5. Epidemiologia: les malalties Costera Costera VALLADA VALLÉS febres inflamatòries i gàstriques tercianes i quartanes rebels tercianes a l'estiu per culpa de l'arròs "que si no pagan con la vida, arrastran una existencia débil y asaz enfermiza". En primavera irritacions gàstriques i a l'hivern catarros febres intermitents estivals infermetats inflamatòries i algunes intermitents, últimament s'ha abandonat el conreu de l‘arròs pels danys que provocava a la salut saludable saludable saludable febres intermitents pleuresies, pulmonies i angines flegmasies generals i afeccions gàstriques algunes inflamacions miasmes pútrids de febres intermitents saludable tercianes i febres Costera XÀTIVA Foia de Bunyol ALBORAIG Foia de Bunyol BUNYOL Foia de Bunyol Foia de Bunyol Foia de Bunyol Foia de Bunyol Foia de Bunyol Foia de Bunyol Foia de Bunyol Horta Horta Horta Horta DOS AIGÜES GODELLETA IATOVA MACASTRE SET AIGÜES XEST XIVA BENICALAP ESPIOCA MASSAROJOS MAUELLA 497 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Horta Horta Horta Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord ORRIOLS PATRAIX POBLE NOU DE LA MAR ALBALAT DELS SORELLS ALBORAIA ALBUIXECH ALFARA DEL PATRIARCA ALMÀSSERA BENIFARAIG BONREPÒS BORBOTÓ BURJASSOT CARPESA EMPERADOR FOIOS GODELLA MASSALFASAR saludable saludable reumes inflamatòries causades per l'humitat del terreny i la proximitat de la mar saludable saludable algunes tercianes algunes febres inflamatòries saludable algunes inflamacions algunes inflamacions i intermitents algunes irritacions pròpies de l'estació inflamacions i tercianes algunes intermitents i catarrals saludable apoplexies i inflamacions tercianes a causa del conreu de l'arròs 498 5. Epidemiologia: les malalties Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Nord Horta Oest MASSAMAGRELL MELIANA MONTCADA MUSEROS POBLA DE FARNALS PUÇOL PUIG RAFELBUNYOL ROCAFORT TAVERNES BLANQUES VINALESA ALAQUÀS inflamacions tercianes saludable febres catarrals i intermitents intermitents i catarrals tercianes i inflamacions molt afectat per intermitents tercianes febres intermitents catarros saludable saludable saludable els anys pluviosos, a causa de l’excessiva humitat i estancament d'aigua de la rambla de Poio solen aparèixer febres intermitents tisis saludable saludable Horta Oest ALDAIA CASES NOVES DE TORRENT (Paiporta) MANISES MISLATA PATERNA Horta Oest Horta Oest Horta Oest Horta Oest 499 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Horta Oest Horta Oest Horta Oest Horta Oest Horta Oest Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud Horta Sud PICANYA saludable QUART DE POBLET saludable TORRENT VISTABELLA XIRIVELLA ALBAL ALCÀSSER ALFAFAR BENETÚSSER BENIPARRELL CATARROJA MASSANASSA PAIPORTA PICASSENT POBLENOU DE LA CORONA SEDAVÍ SILLA intermitents catarrals febres inflamatòries saludable saludable saludable saludable saludable algunes intermitents a causa del conreu de l'arròs tercianes afeccions catarrals i febres intermitents saludable saludable tercianes tercianes 500 5. Epidemiologia: les malalties Plana d'Utiel Plana d'Utiel Plana d'Utiel Racó d'Ademús Racó d'Ademús Racó d'Ademús Racó d'Ademús Racó d'Ademús Racó d'Ademús Racó d'Ademús CASAS DEL RIO SINARQUES XERA ADEMÚS CASES ALTES CASES BAIXES CASTELLFABIB POBLA DE SANT MIQUEL TORRE BAIXA VALLANCA saludable saludable herpes, afeccions de pit inflamacions, herpes malalties de pit tercianes catarrals, herpes malalties pròpies de cada estació catarrals saludable algunes inflamacions febres tercianes. endèmia maig juny juliol agost i setembre tercianes a causa dels arrossars febres tercianes a causa d`humitats i miasmes mefítics que exhalen els camps coberts d'aigües estancades per al conreu d'arròs febres tercianes pertinaces provocades per emanacions mefítiques dels arrossars algunes febres pulmonies tercianes i algunes Ribera Alta ALBERIC Ribera Alta ALCÀNTERA DE XUQUER ALCÚDIA DE CARLET ALFARB Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta ALGEMESÍ Ribera Alta ALGINET endèmies de febres intermitents de tot gènere, encara que no són tan funestes com en els altres pobles de la ribera del Xúquer, perquè la seua major altura permet la neteja de l’atmosfera dels miasmes mòrbids de les aigües estancades febres tercianes provocades a l'estiu per la infecció dels arrossars dels pobles veïns i 501 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz per la mala qualitat de l'aigua de pou que beuen, se solucionaria si es duguera l'aigua de la font d'Almaguer que estava només a 1/2 hora Ribera Alta ALZIRA algunes tercianes a la tardor no mortals la humitat que exhala el riu Xúquer i les exhalacions mefítiques dels arrossars immediats, solen desenvolupar algunes febres intermitents de diferents especies febres intermitents, produïdes sense dubte pels miasmes mefítics que sorgeixen de les aigües del riu Xúquer, que en la major part de l'any inunden els camps per a la cria i conreu de l'arròs algunes febres tercianes algunes tercianes, produïdes evaporacions del riu Xúquer per les Ribera Alta ANTELLA Ribera Alta BENEIXIDA Ribera Alta Ribera Alta BENIFAIÓ D'ESPIOCA BENIMODO Ribera Alta BENIMUSLEM febres intermitents de tots els gèneres més importants en l'estiu, quan el arrossars estan plens d'aigua febres tercianes provocades pels miasmes pútrids emesos dels arrossars febres tercianes menys freqüents perilloses que en altres llocs de la Ribera i Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta BERFULL CARCAIXENT CÀRCER CARLET CASTELLÓ DE LA RIBERA (CASTELLÓ DE XÀTIVA, VILANOVA DE CASTELLÓ) CATADAU COTES febres intermitents endèmiques, influència de la ribera del Xúquer les estacionals i les intermitents de l'estiu Ribera Alta propens a febres tercianes a conseqüència de l’excessiu conreu de l'arròs, i a les miasmes pútrides que emanen les aigües embassades d'aquella planta febres intermitents i afeccions del aparell respiratori febres intermitents de caràcter maligne, a causa del conreu de l'arròs Ribera Alta Ribera Alta 502 5. Epidemiologia: les malalties febres tercianes pels vapors del conreu de l'arròs febres intermitents de totes les classes com en la resta de la comarca febres intermitents de totes classes degudes al conreu de l'arròs. Plagues de mosquits com la resta de pobles e la Ribera saludable tercianes a causa del conreu de l'arròs febres intermitents del conreu de l'arròs saludable febres intermitents a putrefacció del arrossars saludable febres intermitents de tota mena que regnen endèmicament i són produïdes per les emanacions dels camps d’arròs que envolten el poble febres intermitents produïdes pel conreu de l'arròs tercianes i inflamacions causa de la Ribera Alta Ribera Alta ÉNOVA GAVARDA Ribera Alta GUADASSUAR Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta LLOMBAI MANUEL MASSALAVÉS MONSERRAT MONTORTAL MONTROI Ribera Alta POBLA LLARGA Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta PUJOL644 RAFELGUARAF REAL DE MONTROI tercianes i inflamacions catarrals SALLENT SANÇ SANT JOAN DE L’ ÈNOVA tercianes tercianes i quartanes febres endèmiques pels vapors del conreu de l'arròs 644 Madoz l‘anomena Puchol, pertanya al partit judicial d‘Alberic, actualment ha desaparegut. 503 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Alta Ribera Baixa SENYERA SUMACÀRCER TORÍS TOUS TOSAL NOU ALBALAT DE LA RIBERA intermitents pels arrossars febres intermitents algunes inflamacions saludable tercianes tercianes al estiu pels arrossars a conseqüència dels miasmes que exhalen els arrossars de l'horta es pateixen febres tercianes que no són malignes ni de llarga durada febres intermitents, tercianes, febres intermitents algunes prou rebels, produïdes pels miasmes pútrids que emanen les aigües pantanoses, estancades pel conreu de l'arròs febres intermitents molt rebels febres intermitents, igual que en Corvera tercianes, causes exposades a Corbera tercianes tercianes i quartanes febres intermitents causades pels arrossars tercianes, febres gàstriques i inflamatòries Ribera Baixa ALMUSSAFES Ribera Baixa CORVERA Ribera Baixa CULLERA Ribera Baixa Ribera Baixa Ribera Baixa Ribera Baixa Ribera Baixa Ribera Baixa Ribera Baixa FAVARA, FAVARETA FORTALENY LLAURÍ POLINYÀ RIOLA SOLLANA SUECA 504 5. Epidemiologia: les malalties Safor ALFAUIR freqüents catarros prou catarros en temps de sega de l'arròs i el blat, l'ocupació d’aquestes feines condueix a funestos resultats en la salut febres tercianes a la tardor per la proximitat dels arrossars algunes tercianes i asmes produïdes segons els veïns per la fortalesa i primor de l'aigua per les exhalacions dels arrossars febres intermitents saludable algunes febres intermitents i inflamacions Algunes pulmonies i catarros tercianes en els mesos d'estiu, conseqüència de la proximitat dels arrossars pulmonies i catarros inflamacions i febres intermitents algunes inflamacions i febres intermitents algunes febres intermitents dolors reumàtics en ancians febres intermitents per les aigües pantanoses que hi ha en estiu: febres intermitents, i en hivern: pulmonies i dolors de costat gastritis i inflamacions Safor ALMISERÀ Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor ALMOINES ALQUERÍA DE LA COMTESSA ALQUERIETA DE GUARDAMAR BARX BELLREGUARD BENIARJO BENIFAIRÓ DE VALLDIGNA BENIFLÀ BENIOPA BENIPEIXCAR BENIRREDRÀ CASTELLONET DE LA CONQUESTA DAIMÚS FONT D’EN CARRÒS LLOCNOU DE SANT JERONI 505 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Safor Serrans Serrans Serrans MIRAMAR OLIVA PALMA PALMERA PILES POTRIES RAFELCOFER REAL DE GANDIA RÒTOVA SIMAT DE VALLDIGNA TAVERNES DE LA VALLDIGNA VILALLONGA XERACO XERESA ALCUBLES LES ALPONT ANDILLA tercianes intermitents algunes intermitents saludable tercianes tercianes saludable saludable tercianes saludable tercianes i catarrals tercianes i inflamacions. Informació diferent dóna en el partit judicial de Sueca alguns catarros malalties intermitents propens a tercianes i pleuresies propensió inflamacions i febres catarrals erupcions herpètiques infermetats pròpies de cada estació 506 5. Epidemiologia: les malalties Serrans ARES DELS OMS erupcions herpètiques en estiu algunes tercianes, les causes productores són: beure els veïns les aigües del riu, que se fan molt blanes en l'estació calorosa, el anar alguns a treballar en les fustes del riu i la poca ventilació que hi ha algunes afeccions herpètiques, catarrals i dolors pleuresies i febres intermitents. Tercianes pleuresies i intermitents saludable saludable dolors de costat i reuma inflamacions saludable febres intermitents intermitents herpes, tercianes i febres pútrides catarrals còlics biliosos inflamacions dels òrgans respiratoris que solen ser funestes Serrans BENAIXEVE Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans Serrans BUGARRA CALLES DOMENYO GESTALGAR HIGUERUELAS LA IESSA LLOSA DEL BISBE LOSILLA DE ARES PEDRALBA SOT DE XERA TITAIGUES TOISA VILLAR EL (BENADUF) XELVA 507 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Serrans València València València València València XULILLA BENIFERRI BENIMACLET BENIMÀMET CAMPANAR RUSSAFA algunes afeccions catarrals i diarrees algunes febres catarrals algunes inflamacions i tercianes saludable les pròpies de l'estació tercianes i inflamacions Reumes, catarros, inflamacions generals i parcials, tisis, leucorrees etc., irritacions de ventre, pertorbacions en la digestió i diarrees saludable infermetats inflamatòries per l‘excessiu oxigen que es respira febres remitents malignes, pulmonies i paràlisi a conseqüència de les aigües potables que estan carregades de partícules nitroses, que si bé debiliten els nervis i pulmons, cap influencia exerceixen en els ronyons i en la bufeta de l'orina saludable erupcions cutànies pels vents càlids, residents alguns majors de 80 anys febres intermitents a l'estiu pel llit del riu Albaida que passa a un quart d'hora de la població saludable saludable saludable València VALÈNCIA VILANOVA DEL GRAO AGULLENT València Vall d'Albaida Vall d'Albaida AIELO DE MALFERIT Vall d'Albaida Vall d'Albaida AIELO DE RUGAT ALBAIDA Vall d'Albaida Vall d‘Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida 508 ALFARRASÍ ALJORF ATZENETA D'ALBAIDA BÈLGIDA 5. Epidemiologia: les malalties clima variat, perjudicial per a la salut dels residents saludable saludable saludable saludable algunes tercianes catarros pulmonars, reumes i gastroenteritis les infermetats comuns saludable saludable saludable saludable saludable saludable saludable saludable saludable Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida BELLÚS BENIATJAR BENICOLET BENIGÀNIM BENISSODA BENISSUERA BOCAIRENT BUFALI CARRÍCOLA CASTELLÓ DE RUGAT GUADASSÉQUIES LLUTXENT MONTAVERNER MONTIXELVO OLLERIA ONTINYENT OTOS 509 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida Vall d'Albaida PALOMAR PINET POBLA DEL DUC QUATRETONDA RAFOL DE SALEM RUGAT SALEM SEMPERE TERRATEIG saludable saludable saludable algunes intermitents en estiu saludable saludable saludable saludable saludable febres endèmiques intermitents, durant la tardor i la primavera, ignorant la causa perquè hui ja està dessecada la llacuna de l’aldea de Sant Benet, a quines exhalacions s’atribuïen aquelles herpes que en el país anomenen humor salat, per l‘ús de fonts salades Vall de Cofrents AIORA Vall de Cofrents COFRENTS Vall de Cofrents Vall de Cofrents Vall de Cofrents Vall de Cofrents Vall de Cofrents 510 CORTES DE PALLARS TERESA DE COFRENTS XALANS XARAFULL ZARRA saludable algunes flegmasies i intermitents febres tifoides algunes intermitents i carboncles malignes irritacions, carboncles i pulmonies 5. Epidemiologia: les malalties 4. GLOSSARI En la secció que hem dedicat a estudiar les malalties, per tal de comprendre millor els conceptes mèdics, és important explicar la terminologia mèdica que Madoz anomenava, i que era deutora dels paradigmes vigents en el principi dels nou-cents, que varen anar canviant al llarg del segle, així creiem convenient presentar al final de l‘apartat que hem dedicat a les malalties un glossari explicatiu de les diverses malalties o estats morbosos que apareixen anomenades al llarg del Diccionari, per tal d‘aclarir l‘ús dels termes en l‘època i d‘evitar anacronismes, sobretot perquè no hem de perdre de vista que les paraules emprades per l‘home en un determinat període de temps són molt importants per a comunicar les idees pròpies de les teories científiques imperants en aquell període. Poc s‘allunyem del pensament de Locke en el segle XVII que considerava que el coneixement humà es basava en les definicions que es donava a les coses reals. Encara que en la major part de les vegades, pot ser que estiga prou clar que era el que es volia dir en el Diccionari, amb un determinat terme mèdic, perquè no hi ha diferència amb el significat i l‘ús que es dóna actualment, no obstant això hi ha termes que en l‘actualitat no estan en ús o que l‘ús és completament diferent, motiu pel qual creiem que no es baladí l‘elaboració d‘un glossari. Per tal d‘evitar confusions creiem que és un instrument útil un glossari elaborat de la gran majoria dels termes mèdics que s‘usen en el Diccionari, sobretot considerant el significat etimològic de la major part de les paraules que s‘empren i que resulta molt esclaridor. El llistat de malalties que hem seleccionat s‘ha confeccionat de la informació que apareix en el Diccionari, perquè tots els informadors i col·laboradors de Madoz seguiren unes determinades consignes, tenint en compte un ordre a l‘hora de estructurar la informació, aquest ordre va ser imposat per Madoz per tal de fer un Diccionari sistemàtic, així quan es feia la descripció del clima, parlaven de la salubritat de la zona i de les malalties més freqüents que patien els valencians, anomenaven les malalties que en general apareixien en els habitants de cada població, un altra secció on s‘anomenaven les malalties era en els establiments d‘aigües termals o balnearis perquè aquests eren en el segle XIX centres de salut, la gent emmalaltida hi acudia en busca de remeis que minvaren el seu patiment i solucionaren problemes importants de salut o per altra banda també hi anava gent sana que perseguia un augment del benestar físic. Així podem llegir en el Diccionari com en la descripció dels establiment d‘aigües mineromedicinals s‘enumerava tot un llistat de malalties que eren millorades o curades amb la presa de les aigües. Hem arreplegat 117 termes relacionats amb problemes mèdics que apareixen anomenats en els diversos apartats de l‘obra, estan ordenats com és habitual en un glossari, per ordre alfabètic per tal de facilitar la buscada. Aquest glossari l‘hem elaborat tenint en compte dos vocabularis publicats a Espanya, el Vocabulario médico-quirúrgico o Diccionario de medicina y cirujia de Manuel Hurtado de Mendoza de 1840 i el Vocabulario tecnológico de Medicina, Cirujía, Farmacia y ciencias auxiliares de Juan Cuesta y Ckerner de 1878, i per completar el glossari per tal de donar una visió més completa de les malalties del segle XIX hem utilitzat el Diccionari de Littré de 1889. La descripció de les malalties feta a traves d‘aquestes tres obres, l‘hem acompanyada d‘una visió actual dels termes amb la definició que fa el Diccionari Enciclopèdic de Medicina de l‘Enciclopèdia Catalana. En la descripció de cada terme hem seguit la mateixa sistemàtica, hem considerat quatre apartats, un per cada vocabulari o diccionari. En primer lloc presentem la definició que dóna el vocabulari més antic que hem emprat, el Vocabulari de Manuel Hurtado de Mendoza, després donem l‘explicació que dóna el Vocabulari de Cuesta y Ckerner i per acabar el segle XIX transcrivim l‘explicació que dóna el Diccionari de Littré, en última 511 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz posició donem l‘explicació actual del terme amb el Diccionari Enciclopèdic de Medicina de l‘Enciclopèdia Catalana. Per a justificar l‘elecció d‘aquests llibres cal que fem una breu descripció del que varen representar pel món científic i mèdic del segle XIX la seua publicació. 4.1 VOCABULARIO MÉDICO-QUIRÚRGICO o diccionario de Medicina y Cirujia de MANUEL HURTADO DE MENDOZA Es va publicar l‘any 1840, comprèn segons escriu l‘autor en la primera pàgina del Vocabulari, "La etimología i definición de todos los términos usados en estas dos ciencias por los autores antiguos y modernos". Aquest és un dels primers vocabularis terminològics moderns de medicina publicat a Espanya, Ballano en 1805 havia publicat un Diccionari de medicina i cirurgia, que en 1821 Manuel Hurtado de Mendoza amb Celedonio Martínez Caballero, havien ampliat amb tres toms, el Suplemento al Diccionario de medicina y cirugía del profesor D. Antonio Ballano, però aquestes obres no es tracten d‘un vocabulari terminològic pròpiament dit. Hurtado de Mendoza, doctor en medicina i cirurgia, professor d‘Universitat, és en paraules de Anastasio Chinchilla el professor que més ha contribuït amb les seues traduccions a propagar a Espanya els coneixements de medicina,645 Hurtado de Mendoza elabora un vocabulari allunyat dels diccionaris enciclopèdics francesos tant de moda en aquell moment, amb tots els termes mèdics espanyols i en tots col·loca una marca al principi fent relació a la seua procedència: matèria mèdica (mat. med.), patologia (patol.), farmàcia (farm., higiene i matèria mèdica (hig. y mat.), patologia general (patol. gen.), anatomia (anat.), fisiologia (fisiol.), semiologia (semiol.) etc. La finalitat amb que Hurtado de Mendoza escriu el diccionari la podem entendre al llegir el pròleg del vocabulari, perquè amb les paraules de l‘autor ens fem una idea de la falta d‘organització i unificació de criteris mèdics que hi havia en el vocabulari que empraven els metges espanyols de la primera meitat del segle XIX i que portava moltes vegades a confusions i males interpretacions, açò explica que en el vocabulari no vol introduir teories mèdiques del moment, sinó més bé proporcionar una terminologia de termes mèdics esclaridora: "Pero todavia se hace mas indispensable dicha necesidad en la ciencia de curar en la cual parece se complacen sus profesores ya en inventar cada dia términos nuevos, ó ya en cambiar la significacion de los antiguos"646 Hurtado de Mendoza deixa ben clar que els diccionaris expliquen el significat de les paraules i en el cas de la medicina l‘explicació de les paraules tècniques són veritablement importants per tal de no entorpir el progrés de l‘art de curar. Així afermava la necessitat de realitzar una reforma en el llenguatge mèdic per estar el nostre país tan lluny de tindre‘n un apropiat i a l‘altura dels països europeus, amb aquest motiu pensa que es necessari reunir totes les paraules i fixar un sentit a cada expressió, a més a més, segons el seu parer: 645 Anastasio Chinchilla en Anales históricos de la medicina en general. Valencia 1841-1846, presenta a Hurtado de Mendoza com el Jourdan espanyol, Jourdan havia traduït moltes obres mèdiques alemanyes al francès mentre Hurtado de Mendoza va traduir moltes obres mèdiques franceses al espanyol, com las Décadas de Medicina y Cirugía, començades a publicar en 1820 amb la intencionalitat de donar a conèixer el sistema de Broussais. Per altra banda també és autor d‘un diccionari enciclopèdic de terarpèutica en 1847. 646 Hurtado de Mendoza (1840) pròleg V. 512 5. Epidemiologia: les malalties "Nos parece que el emprender semejante trabajo será tan útil a la ciencia, como á los estudiantes, y aun á los prácticos, que, á cada momento, esperimentan la necesidad de buscar la significacion de las palabras cuyo valor vulgar ó ignoran, ó jamas las ha oído pronunciar".647 Fig. 146- Frontispici del: «Diccionario de Medicina y Cirujia» de Manuel Hurtado de Mendoza Hurtado de Mendoza va escriure a Espanya, un diccionari francament novençà i important per a la Medicina del seu temps, sobretot perquè va seguir fidel als objectius que s‘havia proposat: "El objeto que nos hemos propuesto en este nuevo Vocabulario ha sido el de reunir, en cuanto ha sido posible todos los términos relativos á la medicina y cirujía que se hallan en las obras médicas y quirúrgicas de todas las épocas, de todas las escuelas y de todas las sectas; presentar una etimologia, é indicar su acepcion primitiva, y despues las que les han dado uno ó muchos autores".648 Al treballar amb el vocabulari de Hurtado de Mendoza podem corroborar que la intencionalitat i la meta que l‘autor s‘havia proposat en el seu treball és de sobra aconseguida perquè no és només un vocabulari o diccionari tecnològic descriptiu sinó 647 648 Hurtado de Mendoza (1840) pròleg VI. IbÍdem. 513 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz que a més a més d‘arreplegar l‘etimologia i la definició de tots els termes de medicina i cirurgia, estem d‘acord amb ell: "suficiente para vencer las dificultades que se puedan presentar en la lectura ó estudio de todo lo que se haya escrito, desde Hipócrates hasta el dia, y superar los obstáculos anejos á la mudanza del lenguaje científico, el cual tiene sus revoluciones como el lenguaje ó idioma vulgar".649 4.2 VOCABULARIO DE MEDICINA. Vocabulario tecnológico de Medicina, Cirujía, Farmacia y Ciencias Auxiliares de JUAN CUESTA y CKERNER Publicat en 1878 era en paraules del autor segons deixa escrit en el títol de l‘obra: "Obra indispensable a los profesores de dichas ciencias para la acertada inteligencia de las obras modernas y á los Magistrados, Jueces, Autoridades, Abogados y Escribanos criminalistas, para apreciar con exactitud el valor técnico de cuanto relativo a dichas ciencias puedan hallar en el desempeño de sus cargos".650 Cuesta era el fundador, director i propietari del periòdic científic: La Correspondencia Médica. Va dedicar el vocabulari als lectors del periòdic, que en diverses ocasions li havien demanat una obra d‘aquestes característiques. Aquesta obra com la d‘Hurtado de Mendoza, també és un vocabulari de termes mèdics, però malgrat que aquesta s‘havia publicat quaranta anys abans, Cuesta no la va conèixer mentre estava escrivint el vocabulari, es va assabentar de la seua existència per mitjà d‘un company, quan el vocabulari el tenia pràcticament acabat, fet que lamenta: "Tenia, á mi parecer, todas las obras de este ilustrado compañero, menos su vocabulario, cuya existencia ignoraba y cuyo libro me hubiera servido de gran auxilio al principiar el mio, pero nadie me lo advirtió a tiempo, nadie ejerció conmigo la caridad de ilustrarme 651 sobre un dato de tanto interés y la obra no me ha satisfecho ni con mucho". Malgrat els laments de Cuesta el vocabulari va ser molt ben acollit, es va esgotar de seguida només en els subscriptors del periòdic, i per altra banda el vocabulari d‘Hurtado de Mendoza estava exhaurit i no es podia aconseguir perquè no s‘havia tornat a publicar. Cuesta en el pròleg ens conta els motius que l‘impulsaren a escriure el vocabulari de medicina, es queixa de la falta d‘escrúpols dels traductors i editors d‘obres científiques, front al desconcert de l‘ensenyament i el criteri heterogeni dels mestres, amb interpretacions gratuïtes i capritxoses de les diverses doctrines que hi havia al voltant de la medicina, més a més tenint en compte el fort impuls que es veien sotmeses les ciències al llarg del segle XIX, que va ser un segle de grans avanços científics i canvis de paradigmes. En un principi les pretensions de Cuesta no són fer un diccionari sinó un vocabulari tecnològic, amb definicions curtes dels termes mèdics, que siguen docents no sols per als professionals i estudiants de la medicina sinó també per altres col·lectius que treballaven utilitzant termes mèdics, com els advocats, fiscals, jutges i magistrats i que de vegades es trobaven amb l‘inconvenient de declaracions de metges que estaven farcides de tecnicismes. Per a l‘elaboració del llibre, no va rebre la 649 650 Hurtado de Mendoza (1840) pròleg VII. Cuesta i Ckerner (1878). 651 Ibídem. 514 5. Epidemiologia: les malalties cooperació de ninguna institució, però malgrat tots els inconvenients Cuesta front a la necessitat de l‘obra va seguir endavant en l‘empresa. El vocabulari arreplega més veus que el vocabulari d‘Hurtado de Mendoza i va ser molt ben acollit. Posteriorment Cuesta tal i com escrivia en una nota al final del vocabulari, va escriure una ampliació d‘aquest en 4 toms, anomenat Vocabulario tecnológico de medicina, cirujía, farmacia y ciencias auxiliares.652 Fig. 147- Frontispici del: «Vocabulario de Medicina» de J. Cuesta i Ckerner 4.3 DICCIONARIO DE MEDICINA Y CIRUGIA farmacia, veterinaria y ciencias auxiliares de E. LITTRÉ653 Aquest diccionari va ser un referent científic en la segona meitat del segle XIX, fou publicat en França per primera vegada en 1806 per José Capuron, posteriorment a partir de la 2ª edició fins a la 9ª, va ser ampliat per Pierre-Hubert Nysten, motiu pel qual es va conèixer amb el nom de Diccionario Nysten, encara que també va ser revisat i 652 En la UCM es pot consultar l‘obra digitalitzada de Juan Cuesta i Ckerner: Vocabulario tecnológico de medicina, cirujía, farmacia y ciencias auxiliares 2ª ed., tom I (A-Ch) i tom I, (D-L) de l‘any 1887, tom III (Ll-Q) de 1892, tom IV (R-Z) de 1897. 653 Littré va ser una figura intel·lectual molt destacada en la segona meitat del segle XIX, metge, filòleg i filòsof. Deixeble i seguidor del positivisme d‘Auguste Comte i membre de l‘Institut de França, va traduir el Corpus Hipocraticum al francès (1839-1861), un gran Diccionari i una gramàtica de la llengua francesa així com també diversos llibres sobre la doctrina positivista. 515 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz augmentat per diversos autors fins que en 1855 és totalment refós en la 10ª edició, per Maximilien-Paul-Émile Littré i Charles-Philippe Robin,654autors que varen revisar les posterior edicions. Al llarg del segle XIX es va reeditar en moltes ocasions, aplegant en 1908 a la 21ª edició,655 circumstància que va fer del diccionari una obra moderna sempre actualitzada amb els sabers de l‘època, tal i com es fa ressaltar en el pròleg de l‘edició francesa "El diccionario de medicina de Littré gracias a sus numerosas ediciones, se distingue por el esmero en todos sus artículos, constituyendo una obra de gran importancia por el interés que ofrece al médico. No es solo una lista de palabras, acompañada de explicaciones sucintas, un vocabulario cuyas definiciones son por lo demás irreprochables".656 Hi ha constància que fins a la 14ª edició s‘havien encarregat de les revisions Littré i Robin. Una vegada desapareguts aquests autors, la nova edició conserva el nom de Littré perquè seguint la filosofia d‘aquest autor no s‘havien d‘esborrar les empremtes dels avantpassats, i s‘encomana la coordinació de la publicació al Dr. P. Decaye i s‘incorporen noves aportacions d‘un seguit d‘altres autors que hi col·laboren. Així doncs, es tracta d‘una obra col·lectiva, que revesteix un caràcter d‘originalitat i un mèrit indiscutibles, sobretot per la competència dels professionals que hi participaren, de manera que aconseguiren incorporar molts coneixements d‘última hora, tal i com ens diu en el pròleg l‘obra: "Puede servir de vademécum al práctico y al sabio, de memorándum al maestro y al alumno, de guía seguro y metódico para todo el que se interese por las ciencias biológicas, y para los que deseen en medio, de la difusión actual de las ciencias, no permanecer alejados del movimiento contemporáneo".657 Escrit originalment en francès va ser traduït a diverses llengües entre elles l‘espanyola, realitzada pel Dr. Manuel Carreras Sanchis658 i el Dr. Juan Aguilar Lara659 essent publicada a València per la llibreria de Pascual Aguilar l‘any 1889, aquesta traducció és la que hem utilitzat en el glossari. En el pròleg a la traducció espanyola, el Dr. Amalio Gimeno660 es sorprenia que una obra tan emblemàtica no haguera tingut ressò a Espanya fins aleshores "Increíble parece que con la larga y dilatada historia que ha hecho esta obra tan conocida y apreciada en Francia, nadie se hubiera encargado hasta ahora de darle vida en nuestro país".661 En la presentació d‘aquesta edició, s‘indica que l‘obra conté la sinonímia grega, llatina, alemanya, anglesa, italiana i francesa, amb el vocabulari d‘aquestes diverses llengües. A més a més, la traducció espanyola de la darrera edició de l‘obra original en francès, realitzada en dos toms, comptava amb articles nous662 i estava actualitzada en els últims coneixements de les ciències 654 Robin era professor de la càtedra d‘histologia de la Facultat de Medicina de Paris, va ser autor de diversos llibres sobre biologia i anatomia microscòpica amb teories confrontades al cel·lularisme de Virchow. 655 La 21ª edició va ser realitzada per A.N. Gilbert en 1908, Paris, Baillière. 656 Littré (1889) pròleg XVII. 657 Ibídem. 658 El Dr. Manuel Carreras Sanchis era professor de fisiología y higiene en El Fomento de las Artes de Madrid, redactor de la Crònica Mèdica, era conegut entre altres coses per les traduccions de Rudolf Virchow i de Julius Cohnheim. 659 El Dr. Juan Aguilar Lara, era professor clínic i auxiliar de la Facultat de Medicina de València, director de La Crónica Médica, professional molt interessat en la cirurgia antisèptica. 660 Amalio Gimeno era catedràtic de la Facultat de Medicina de la Universitat Central, introductor a Espanya de la farmacologia experimental. 661 Littré (1889) pròleg XIV. 662 El professor José Mª López Piñero en el seu llibre Introducción a la terminología médica, comenta respecte de la traducció espanyola del Diccionari de Littré, que va ser ampliat per professionals de 516 5. Epidemiologia: les malalties mèdiques i biològiques i de la pràctica diària, a cura dels Drs. Aguilar i Carreras, per altra banda, s‘afegiren més de 900 gravats intercalats en el text que no tenien les edicions franceses. Fig. 148- Frontispici del «Diccionario de Medicina y Cirugía» de E. Littré gran talla, com Santiago Ramón i Cajal que va intervindre en 27 veus, però al no aparèixer en la portada del Diccionari, ha contribuït a minimitzar la importància d‘aquesta obra. 517 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 4.4 TERMES MÈDICS La descripció dels diversos termes mèdics que apareixen en el Diccionari, per ordre alfabètic, utilitzant els quatre diccionaris que hem mencionat anteriorment és de la següent manera: 1. ACIDESA HURTADO DE MENDOZA 1840 Fisiologia: La impressió viva i penetrant que produeixen en els nervis i algunes vegades en els olfactoris, certes substàncies que en raó d'aquesta propietat se‘ls ha anomenat àcids. Patologia general: Acidesa d'humors: Els antics expressaven amb aquesta paraula la suposada qualitat dels humors a la que suposaven com la causa pròxima de moltes malalties. J. CUESTA I CKERNER 1878 No hi ha definició. E. LITTRÉ 1889 Estat morbós depenent de l'acidesa dels humors. DICCIONARI MÈDIC 2000 Qualitat d'àcid. Pirosi. Indicació quantitativa de les propietats àcides. 2. AFECCIÓ Sota aquests noms apareixen reflectides diverses denominacions patològiques segons l‘indret afectat del cos: afeccions cutànies, afeccions d‘estómac, afeccions de fetge, afeccions de lleterola, afeccions de melsa, afeccions uterines, afeccions verminoses. HURTADO DE MENDOZA 1840 Són les diverses sensacions que l'ànima i el cos poden experimentar. S'han dividit en activa i passiva. S'utilitza en patologia com sinònim de malaltia, i així es diu, afecció catarral, reumàtica, escrofulosa, etc. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia. Aplicar-se més pròpiament a les malalties nervioses. E. LITTRÉ 1889 Manera com l'ànima o el cos són afectats. També s'utilitza com sinònim de malaltia. Condició contra natura de l'organisme i respecte de les malalties compren les monstruositats, deformitats adquirides, vicis de conformació etc., que no constitueixen sempre malalties pròpiament dites. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inclinació, amor, afecte envers algú o alguna cosa. Terme general que implica un estat afectiu. En psicologia, moviment de la sensibilitat que consisteix pròpiament en un canvi d'estat (plaer, dolor, emoció), més que no pas en una tendència (afecte). Alteració morbosa d'algun element o funció de l'organisme humà, malaltia. 518 5. Epidemiologia: les malalties 3. ANQUILOSI HURTADO DE MENDOZA 1840 Akylosis, de akulos, encorbat. Nom que es dóna a l'estat en el qual l'articulació movible es posa immòbil, quedant-se el membre encorbat, o en una flexió habitual. J. CUESTA I CKERNER 1878 Estat d'una articulació que ha perdut més o menys completament la facultat de moure`s. E. LITTRÉ 1889 Disminució o pèrdua dels moviments normals d'una articulació mòbil. DICCIONARI MÈDIC 2000 Abolició completa o parcial dels moviments d'una articulació mòbil. Pot ésser causada per fibrosi de la càpsula articular (anquilosi fibrosa) o per la soldadura dels ossos que constitueixen l'articulació (anquilosi òssia). Aquest darrer tipus, que és l'anquilosi pròpiament dita, pot tenir una etiologia inflamatòria (artritis tuberculosa) o traumàtica (fractura intraarticular tractada incorrectament). L'anquilosi quirúrgica o artificial és la fixació quirúrgica d'una articulació, anomenada habitualment pel terme artròdesi. 4. APOPLEXIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Apoplexia. Veu grega derivada de apoplettein, trencar, ferir amb violència. Es dóna aquest nom a una privació sobtada dels moviments i de les sensacions de tot el cos, acompanyat d'una ronquera o ranera i de dificultat de respirar i en el qual el pols se sol sostindre fins que s'apropa la mort. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia amb falta de coneixement i moviment, sense suspendre‘n la circulació i la respiració. E. LITTRÉ 1889 Conjunt de símptomes morbosos, produïts per la suspensió sobtada i més o menys completa de l'acció cerebral, la causa més comú són els derrames sanguinis en les meninges o en l‘encèfal, açò ha fet confondre els termes d'apoplexia i hemorràgia cerebral, però és cert que els símptomes apoplèxics poden presentar-se en altres circumstàncies: anèmia, hiperèmia, compressió del cervell, a més a més el vessament pot ser serós en lloc de sanguini. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 Accident vascular cerebral. 2 Extravasació sobtada de sang a l'interior d'un òrgan, de manera espontània (embòlia o trombosi), no traumàtica. 5. ARACNOÏDITIS HURTADO DE MENDOZA 1840 Arachnoiditis. Els moderns donen aquest nom a la inflamació de les membranes aracnoides. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflamació de la membrana aracnoides. Diverses membranes delicadíssimes com tela d'aranya, però es dona el nom a una de les tres que cobreix el cervell. 519 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz E. LITTRÉ 1889 Inflamació de l‘aracnoide. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació de la membrana aracnoide. Una forma especial és l'adhesiva o obliterant, consecutiva a una meningitis, un traumatisme o una intoxicació, que es caracteritza per la formació d'adherències a l'espai subaracnoïdal. 6. ARDORS DE LES VIES URINÀRIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Es pren com sinònim de disúria. J. CUESTA I CKERNER 1878 Cremor o rabior de les vies urinàries. E. LITTRÉ 1889 Sensació de calor ardent que es percep en certes malalties del coll de la bufeta o en el canal de la uretra al temps de l'emissió de l'orina. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 Dificultat o dolor en la micció. 2 Disúria espasmòdica, disúria per espasme del coll de la bufeta. També és anomenada disúria espàstica. 3 Disúria espàstica és Disúria espasmòdica. 4 Disúria psíquica Micció difícil o impossible en presència d'altres persones. 7. ARTRITIS HURTADO DE MENDOZA 1840 Arthritis, de arthron, articulació. Aquesta paraula, que vol dir malaltia de les articulacions, s'utilitza més usualment com sinònim de gota o inflamació de les articulacions. J. CUESTA I CKERNER 1878 El mateix que gota. E. LITTRÉ 1889 Inflamació aguda o crònica, parcial o simultània dels diversos teixits que composen una articulació, el desenvolupament dels fenòmens inflamatoris i la seua successió sobre una sola articulació, la distingen del reumatisme i de la gota que afecten als mateixos teixits, unes vegades resulta de la influència del fred o de l'acció d'un traumatisme, altres es desenvolupen en el curs o després de les malalties infeccioses, de les supuracions de les vies urinàries o de les operacions practicades sobre aquestes vies etc. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació articular. Constitueix el signe clínic fonamental de múltiples malalties reumàtiques. Les causes més freqüents són l'artritis reumatoide, l'espondilitis anquilosant, l'artritis psoriàsica, l'artritis reactiva, la gota i la condrocalcinosi. Segons el nombre d'articulacions afectades, hom distingeix entre monoartritis, oligoartritis i poliartritis. En diverses malalties reumàtiques l'artritis s'acompanya de manifestacions clíniques extraarticulars: pleuropulmonars, cardíaques, neurològiques, oculars, renals, etc. 520 5. Epidemiologia: les malalties 8. ASCITES HURTADO DE MENDOZA 1840 De Askos, pellejo. Nom que és dóna a la hidropesia del ventre, o a l'acumulació d'un líquid serós en tota la capacitat del ventre, format pel peritoneu (ascites general) o en algun punt d'aquesta cavitat (ascites enquistada). J. CUESTA I CKERNER 1878 Hidropesia del ventre. E. LITTRÉ 1889 Hidropesia abdominal, acumulació de serositat en la cavitat del peritoneu, que existeix primitivament sola o desenvolupada consecutivament a altres derrames serosos. Aquest símptoma consisteix, com totes les hidropesies, en una hipersecreció morbosa de la xicoteta quantitat que produeix normalment el peritoneu. Pot ser produïda per una inflamació crònica del peritoneu, és la hidropesia activa amb serositat límpida, de color groc, rara vegada és sanguinolenta i de vegades conté fibrina. També pot ser produïda per altres alteracions d‘aquesta membrana, que es desenvolupen al mateix temps en el seu espessor, o en la seua superfície, com granulacions grises o fibroplàstiques i altres etc., en aquest cas la serositat és tèrbola, lletosa, conté leucocits i cèl·lules epitelials i substàncies orgàniques coagulades, també conté hidropisina, principi albuminoide distint de l‘albúmina. La hidropesia passiva s‘anomena quan la hipersecreció es deu a la interrupció de la circulació de la vena Porta o Cava per un tumor o qualsevol compressió del vas sanguini, o per una lesió del fetge, com la cirrosi que provoca l‘atrofia de la xarxa de la vena Porta en el fetge, o una afecció esplènica, renal o cardíaca, en aquests casos la serositat és límpida. DICCIONARI MÈDIC 2000 Llat, ascites, del gr, askítes, d‘askós, odre, bot. 1 Acumulació de líquid a la cavitat peritoneal que, si és prou abundant, determina un bombament de l'abdomen. Generalment el líquid prové dels vasos sanguinis i es produeix per una de les causes següents, o d'altres: augment de la permeabilitat dels capil·lars del peritoneu, augment de la pressió hidrostàtica dels capil·lars del fetge o disminució de la pressió col·loïdosmotica del plasma. L'anàlisi de la composició del líquid és important per al diagnòstic del mecanisme de producció i de les malalties causals. 2 ascites biliar. Coleperitoneu. 3 ascites exsudativa. Ascites en la qual el líquid acumulat és un exsudat. Té un contingut elevat de proteïnes (superior a 3 g/l) i obeeix a un augment de la permeabilitat dels capil·lars del peritoneu. És deguda a processos inflamatoris del peritoneu, la tuberculosi i les neoplàsies. 4 ascites hemorràgica. Presència de sang en l'ascites. Sol presentar-se en processos neoplàstics. 5 ascites infectada. Infecció secundària de l'ascites que es dóna sobretot en casos de cirrosi hepàtica. 6 ascites lliure. Ascites en la qual el líquid ocupa lliurement tota la cavitat peritoneal. 7 ascites pancreàtica. Ascites deguda a malalties pancreàtiques. És característic el seu elevat contingut d'amilases. 8 ascites quilosa. Ascites formada per líquid quilós, abundant en lípids, sobretot triglicèrids, ocasionada per malalties dels ganglis limfàtics abdominals o toràcics. 521 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 9 ascites transsudativa. Ascites en la qual el líquid format en la cavitat peritoneal és un transsudat. Té una concentració baixa de proteïnes i sol respondre a un mecanisme d'augment de la pressió hidrostàtica dels capil·lars del fetge o una disminució de la pressió col·loïdosmòtica del plasma. És ocasionada per la cirrosi hepàtica i la insuficiència cardíaca congestiva. 9. ASMA HURTADO DE MENDOZA 1840 Asthma, de ao: jo respire, o de Aaro: aspirar, bufar. Nom que es dóna a una afecció espasmòdica i periòdica dels òrgans de la respiració, acompanyat d'una mena de "anelacion" habitual més o menys pronunciada i d‘accessos de sufocació, més o menys forts i intensos. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia que causa freqüència i dificultat de respirar, sense febre, i escomet per accessos irregulars. E. LITTRÉ 1889 Respiració difícil, fatiga. En el llenguatge vulgar s‘aplica aquest nom a tota classe de dispnees, i es confon amb aquesta denominació, malalties molt diferents. L‘asma , veritablement és una neurosi del nervi pneumogàstric, ordinàriament periòdic, que es presenta per accessos separats per intervals més o menys llargs, produïts per la convulsió del diafragma i dels músculs inspiradors. De vegades de sobtada, altres precedits de flatositats, badalls, sensació dolorosa en el pit, tos seca i orina abundant, aquosa, i transparent, els accessos es presenten normalment per la vesprada o durant la nit. Littré continua explicant que l‘asma és considerada una neurosi de les vies respiratòries, així és una malaltia especial i no es pot considerar com un símptoma d‘una lesió respiratòria o d‘un trastorn circulatori. La paraula asma cardíaca segons Littré cal desaparèixer perquè es refereix a la dispnea que acompanya a la malaltia cardíaca i no a una veritable asma. DICCIONARI MÈDIC 2000 Nom de diverses malalties respiratòries causades per la contracció espasmòdica dels músculs bronquials, que provoquen accessos de dispnea, tos, raneres, opressió pectoral, etc. Sovint el terme és emprat com a sinònim d'asma bronquial. 10. BLENNORREA HURTADO DE MENDOZA 1840 Blenorrhea. Derivat de blenne: jove i reo: fluix. Fluix passiu, per una membrana mucosa d'un líquid blanc, clar o grog puriforme que no va acompanyat de febre, ni d'irritació o inflamació local, al menys sensible. Encara que Swediaur ha emprat aquest nom de blennorrea en el seu sistema nosològic en un sentit general de fluix blanc mucós, siga de l‘orella, d‘òrgans pulmonars, uretra etc. no obstant això s‘entén més comunament pel de la uretra. J. CUESTA I CKERNER 1878 Igual que blennorràgia però quan es fa crònica. Blennorràgia, fluix mucós purulent de la mucosa uretral en l'home i de la vulva, vagina, uretra o coll uterí en la dona. 522 5. Epidemiologia: les malalties E. LITTRÉ 1889 Inflamació de l‘uretra i del prepuci en l‘home; de la uretra, de la vulva, de la vagina i del coll d‘úter en la dona, amb fluix mucopurulent. Encara que Littré presenta diverses situacions que poden provocar uretritis simple, comenta que la vertadera és aquella provocada pel contagi, les altres causes d‘irritacions només poden provocar una blennorràgia crònica. Nom vulgar és purgacions. En altre lloc l‘anomena catarro uretral i catarro vaginal. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 Fluix mucós, especialment de la uretra o de la vagina. Fent-ne un ús restrictiu, el nom ha estat aplicat a vegades a la uretritis crònica, sobretot gonocòccica. 2 Blennorrea dels adults. Oftàlmia blennorràgica. 3 Blennorrea dels nadons. Oftàlmia dels nadons. 4 Blennorrea de Stoerk. Blennorrea amb una supuració crònica molt abundant que condueix a una hipertròfia de la mucosa nasal, faríngia i laríngia. 11. BUBÓ HURTADO DE MENDOZA 1840 Bubó del grec Boybon. Nom que es dóna a tota tumoració que es presenta en les glàndules inguinals, per l'efecte d'una infecció venèria. El bubó també pot ser provocat per la pesta o qualsevol altra causa. Alguns l‘apliquen també a la infartació de les glàndules del coll i de les aixelles. J. CUESTA I CKERNER 1878 Bubó. Tumor inflamatori situat en els ganglis limfàtics subcutanis de l'engonal i l'aixella. E. LITTRÉ 1889 Nom que es dóna des d‘un principi als tumors dels ganglis inguinals, i aplicat posteriorment als infarts ganglionars supurats dels engonals, de les aixelles, del coll etc. Littré distingeix 4 tipus: 1. Bubó simpàtic: provocat per la irritació que des d‘una part inflamada o ulcerada s‘ha propagat fins als ganglis limfàtics, desapareix amb la causa. Veure Sífilis 2. Bubó pestilència, veure pesta. 3 Bubó escrofulós, veure escròfula. 4. Bubó sifilític. Que és consecutiu o constitucional, el consecutiu apareix després del xancre o la blennorràgia quasi sempre apareix en l‘engonal, el constitucional es declara al cap de cert temps a conseqüència d‘una malaltia antiga que s‘ha fet diatètica; normalment apareix en diversos indrets, el coll, les aixelles o els engonals. DICCIONARI MÈDIC 2000 Terme que inicialment designà l'adenitis inguinal, i més concretament encara la supurada, i que ara designa qualsevol tumefacció ganglionar, si bé preferentment les específiques (sifilítica, gonorreica, tuberculosa, etc). (gr, boubón engonal). 12. BUBONS VENERIS HURTADO DE MENDOZA 1840 Veneri: de Venus, la deessa del plaer. És el que es refereix als plaers de l‘amor, o a les malalties que procedeixen d‘ells, s‘anomena apetit o desig veneri, virus veneri, malaltia venèria. 523 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz J. CUESTA I CKERNER 1878 Veneri, allò que es refereix a Venus o a les delectacions de l‘amor. les malalties originades pels plaers de Venus, no és el mateix sífilis que mal veneri, mals veneris són tots els que procedeixen de l‘ús de Venus, mentre que la sífilis és tant sols un d‘ells. També es dóna el qualificatiu de veneri al virus contagiós que comunica la malaltia del que la te al sa. E. LITTRÉ 1889 També anomenat, bubó veneri, virulent o de xancre simple. És el que succeeix al xancre simple o xancroide, amb o sense limfangitis xancrosa. Apareix normalment del dia octau al quinze, des d‘un a diversos mesos. Apareix amb major freqüència un únic gangli, en l‘engonal i presenta els fenòmens d‘una adenitis aguda. Abscés amb pus virulent, inoculable, amb una ulceració de bordes desiguals: xancre ganglionar. DICCIONARI MÈDIC 2000 Bubó sifilític: El bubó indolent que apareix després d'un xancre dur. Bubó veneri: El que és degut a una malaltia de transmissió sexual. 13. CAQUÈXIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Cackexia. Paraula grega composta de cacos, dolent, i d‘exis, hàbit. Alteracions de l‘hàbit del cos, deterioro general. La caquèxia consisteix en un estat de deterioro general que sobrevé en el curs de moltes afeccions, quan aquestes apleguen al seu grau més alt. J. CUESTA I CKERNER 1878 Estat emmalaltís, constituït per un aflaquiment, la falta de forces, empobriment de la sang i flacciditat dels teixits. E. LITTRÉ 1889 Estat en el qual es troba alterat tot l‘àmbit del cos. Alteració profunda en la nutrició caracteritzada per la tumefacció i infiltració, una tonalitat groguenca gris, una sang molt serosa, i llanguiment de totes les propietats dels teixits; s‘observa especialment després de llargues malalties o cap a la fi de certes afeccions que han adquirit un elevat grau d‘intensitat sobretot en el escorbut, càncer i sífilis. És una errada confondre la caquèxia amb la diàtesi. DICCIONARI MÈDIC 2000 Alteració profunda de l'organisme que apareix en la fase final de certes malalties. Es caracteritza per un amagriment intens, astènia, anèmia, apatia, edemes mal·leolars i facials, pell seca, rugosa i de color groguenc, i síncopes. 14. CARBONCLE Àntrax, malgrà HURTADO DE MENDOZA 1840 Carbunculus. Àntrax. És una inflamació essencialment gangrenosa del teixit cel·lular subcutani i de la pell que forma un tumor circumscrit de figura com piramidal molt estès en la base i que després de la curació deixa una duresa per la infartació del teixit cel·lular immediat, tarda molt de temps en curar-se. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflamació de caràcter gangrenosa produïda per la inoculació o introducció en l‘economia, d‘elements animals putrefactes. 524 5. Epidemiologia: les malalties E. LITTRÉ 1889 Afecció virulenta que es coneix per una alteració profunda de la sang, postració general de forces, com aparició d‘un o molt tumors cutanis inflamatoris que constitueixen el carboncle pròpiament dit o tumor carbonclós. Esta afecció és inoculable d‘un individu a un altre, en tots els nostres animals domèstics incloent-hi pardalets, animals salvatges i especialment ruminants. Littré comenta que el carboncle és enzoòtic en certes comarques, contagiós per a les especies animals i també per a l‘home; freqüentment és epizoòtic. Moltes causes determinen l‘aparició d‘aquesta malaltia: aigües salobres, infectades, emprades per a beure els animals, l‘ús de pastos de mala qualitat, els canvis sobtats de temperatura, la boira, l‘habitatge en estables baixos i humits. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia infecciosa dels animals, particularment dels bovins i dels ovins, que es pot transmetre pel Bacillus anthracis que es troben en el pus de les lesions cutànies, en els esputs i en els excrements. És una afecció endèmica en moltes zones del Perú, l'Uruguai i l'Argentina. Segons la porta d'entrada i l'evolució del bacil, es produeixen diversos tipus de carboncles: Carboncle agut: En les formes ràpidament mortals. Carboncle Cerebral: Es dóna en el cas que una forma pulmonar o intestinal es propagui al teixit nerviós; ocasiona una greu afectació neurològica, amb mal de cap, deliri i hemorràgies meníngies. Carboncle crònic: És aquell on hi ha lesions persistents, que solen localitzar-se a la gola i a la llengua. Carboncle cutani: També anomenat àntrax maligne o pústula maligna, es presenta després de ferides o picades d'insectes, sovint als avantbraços, les mans, la cara i el coll; apareix una pàpula vermella amb el centre negre, que es transforma en vesícula i posteriorment en escara gangrenosa; pot restar localitzada o bé estendre's i provocar manifestacions de la infecció general. Carboncle industrial o professional: Es dóna en els casos de les persones, les feines de les quals els exposen al contagi: escorxadors, carnissers, pelleters, etc en manipular els animals afectats o llurs pells. D'aquí que l'afecció sigui anomenada també malaltia dels drapaires, dels cardadors de llana, etc. Carboncle intestinal: Aquest carboncle, rar, apareix quan l'home menja carn infectada, i evoluciona en forma de gastroenteritis. Carboncle pulmonar: És el que s'origina per la inhalació de pols amb espores del bacil, i evoluciona com una broncopneumònia greu atípica. 15. CÀLCULS HURTADO DE MENDOZA 1840 Lapis calculus, lithos dels grecs. Amb aquest nom es designen les concrecions que es formen en el cos dels animals, i hi ha moltes espècies: Càlculs articulars o artricossón els que es desenvolupen en les articulacions. Càlculs biliars: els que es troben en el conducte crític, en l'hepàtic o en l'hepàtic-cístic, o colèdoc. Càlculs intestinals, els que ocupen la cavitat dels intestins de molts animals i que prenen el nom de bezoare; i càlculs pulmonars, salivars, pancreàtics, urinaris, renals etc. que se diferencien pels òrgans o cavitats naturals que ocupen. J. CUESTA I CKERNER 1878 Concreció tèrria amb forma de pedra que es forma en les vísceres del cos humà. E. LITTRÉ 1889 Concreció que es forma accidentalment en el cos dels animals, de vegades es reserva aquest nom als productes inorgànics que es desenvolupen en els conductes i 525 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz reservoris entapissats per una mucosa i s‘empra el terme concrecions a les que es troben en altres vies o en els espessors dels òrgans. Littré anomena diversos tipus de càlculs: 1. Artrític. 2. Biliar: cístic, hepàtic i hepatocístic. 3. Intestinal. 4. Empresonat. 5. Prostàtic. 6. Pulmonar. 7. Salivar. 8. Urinari: renal, urèteric, vesical, i uretral. 9. De les vesícules seminals. 10. De les vies lacrimals. DICCIONARI MÈDIC 2000 Concreció sòlida de volum i d'aspecte variables, anomenada vulgarment pedra, formada sobretot a costa de sals contingudes en els líquids de l'organisme, especialment la saliva, la bilis i l'orina. Aquestes sals es dipositen al voltant d'un nucli generalment proteic, bé que a vegades, com en els càlculs urinaris, pot ésser al voltant d'un cos estrany; o bé es formen per la interacció de diversos factors, com ara l'estasi biliar, la inflamació o la discòlia, en les afeccions de les vies biliars. 16. CARDIÀLGIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Aquesta veu té l‘etimologia de la grega cardi/cor i encara que significa dolor de cor es pren en el sentit de dolor de l'orifici cardíac. Aquesta afecció s'anomena també, segons Hipòcrates, cardíac (morbus cardiacus); i segons Celso passió cardíaca. J. CUESTA I CKERNER 1878 Dolor epigàstric. El que pertany a la cardiàlgia. Segons Cuesta cardíac és allò que es refereix al càrdies i al cor. E. LITTRÉ 1889 Cardiàlgia substitueix l‘anomenada Passió cardíaca, encara que més recentment es coneix com gastràlgia. DICCIONARI MÈDIC 2000 Cardiodínia, sensació molesta o dolorosa a l'epigastri (epigastràlgia) o a la regió precordial (precordiàlgia). 17. CATARRO HURTADO DE MENDOZA 1840 Catarrhus. Veu grega composta de cata, cap avall, i de reo, jo flueix. Es dona el nom de catarro a tota inflamació aguda o crònica de les membranes mucoses , amb el resultat de secreció abundant de moc, que en l'estat natural envernissa aquestes membranes. J. CUESTA I CKERNER 1878 La inflamació aguda o crònica de les membranes mucoses. E. LITTRÉ 1889 En altres temps, fluix d‘humors que des del cap es dirigia segons les creences d‘aquell temps a les membranes mucoses, en l‘actualitat augment morbós de la secreció habitual de les membranes mucoses; pot se agut o crònic, localitzat o generalitzat. Entre els catarros locals aguts, la major part van acompanyats d‘una vertadera inflamació de la mucosa, vertaderament superficial però prou intensa per alterar l‘estat de la membrana (moc i sèrum) que segrega; els catarros generalitzats i els crònics (fluix mucós o seromucós) existeixen moltes vegades sense un estat inflamatori concomitant, però el sol fet de la irritació secretòria que caracteritza les hiperdiacrisi, i que presideix també el creixement de les secrecions glandulars o seroses; o si la inflamació existeix, sols presenta un caràcter secundari; açò s‘observa particularment en les hipersecrecions 526 5. Epidemiologia: les malalties degudes a un estat diatètic (Limfatisme, escròfula i herpetisme). El catarro no ha de confondre`s amb la inflamació aguda o crònica de les mucoses, a les quals sol acompanyar, però sense les quals pot existir perfectament. Catarro auricular- otorrea Catarro bronquial- broncorrea i coriza Catarro de l‘estomac- gastrorrea i pituïta Catarro gutural, catarro de laringe- laringitis crònica Catarro intestinal- diarrea i enteritis Catarro nasal- coriza Catarro de l‘oïda- otorrea Catarro de la faringe- faringitis Catarro pulmonar- bronquitis i broncorrea Catarro pituïtós- broncorrea Catarro sufocant- pneumònia lobular Catarro uretral. Catarro vaginal- blennorrea Catarro de l‘úter- leucorrea i metritis Catarro vesical- cistitis Catarro dels sinus - veterinària DICCIONARI MÈDIC 2000 1 Inflamació aguda o crònica d'una mucosa, especialment de la nasal i faríngia. L‘exsudat que flueix per la superfície de la mucosa procedeix dels vasos i també d'una hipersecreció mucosa de les cèl·lules superficials i de les glàndules de la regió inflamada. Els anomenats catarro nasal, faringi, bronquial, gàstric, intestinal, etc, són inflamacions de la mucosa nasal (rinitis), faríngia (faringitis), bronquial (bronquitis), gàstrica (gastritis), intestinal (enteritis), etc. 2 Tos ferina 18. CATARRO CRÒNIC BUFETA HURTADO DE MENDOZA 1840 Sinònim de cistitis i cistirrea. J. CUESTA I CKERNER 1878 No arreplega el terme. E. LITTRÉ 1889 Cistitis. DICCIONARI MÈDIC 2000 No arreplega el terme. 19. CLOROSI HURTADO DE MENDOZA 1840 Del grec chlores, vert. Si es pren en el sentit més lat, consisteix en un canvi del color de la pell, que es posa pàl·lida, descolorida, però en un sentit més general, admès per tots els nosologistes, la clorosi és una malaltia que consisteix en la pèrdua del color de la pell, que acompanya a la retenció de les regles, o a la seua disminució o a la supressió, i segons alguns és produïda per aquests desarreglos. 527 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia caracteritzada per la decoloració i pal·lidesa de la pell, generalment acompanyada en les dones de falta o escassesa de regla. E. LITTRÉ 1889 Malaltia que afecta a les joves sense regla, caracteritzada per la pal·lidesa excessiva, tonalitat groguenca o verdosa de la pell, flacciditat de les carns, decoloració de la conjuntiva, l‘anorèxia, la dispèpsia, la pica o malàcia, les nàusees, la baixa intensitat i freqüència del pols, palpitacions, dispnea, laxitud espontània, tristesa etc. Hi ha disminució de la quantitat dels glòbuls rojos amb relació al sèrum; el mateix fet s‘observa en l‘anèmia, que es diferència de la clorosi per les causes que la produeixen, relacionades amb la dificultat morbosa de la formació i creixement naturals i per la major freqüència en el sexe femení. DICCIONARI MÈDIC 2000 Anèmia hipocròmica microcítica que apareix quasi exclusivament en el sexe femení, durant la pubertat o l'adolescència. Sol estar associada a una dieta deficient en ferro i proteïnes, i es caracteritza per una pell pàl·lida i amb una coloració verdosa. 20. CÒLICS HURTADO DE MENDOZA 1840 Còlica. Prenen aquesta paraula en el sentit que indica la seua etimologia, únicament deu significar una malaltia pròpia i peculiar de l‘intestí colon, però l‘ús comú li ha donat una accepció molt més estesa, i s‘entén per còlic tot dolor de qualsevol part del tub intestinal. És una malaltia de la que es coneixen moltes varietats. J. CUESTA I CKERNER 1878 Allò que té relació amb l‘intestí Colon. malaltia consistent en dolors intestinals forts, seguits comunament de vòmits i deposicions líquides. També hi ha còlics nerviosos, histèrics, nefrítics etc. E. LITTRÉ 1889 Etimològicament es tracta d‘una afecció dolorosa de l‘intestí Colon; això no obstant, es designen amb aquest nom, no únicament els dolors localitzats en l‘intestí sinó també els que afecten a altres vísceres de l‘abdomen (fetge, ronyó, bufeta i úter). Còlic convulsiu- V. Còlics espasmòdic. Còlic de coure- Atribuït a l‘absorció de coure. Nogensmenys l‘existència d‘aquest còlic és dubtosa. Còlic gàstric- V. Cardiàlgia. Còlic flatulent- V. Pneumatosi. Còlic hemorroïdal- Espècie de còlic metastàtic determinat per la supressió del fluix hemorroïdal. Còlic hepàtic- V. Hepàtic. Còlic histèric- L‘observat en les persones histèriques. Còlic inflamatori- V. Enteritis Còlic intestinal- L‘anomenat pròpiament còlic. Còlic menstrual- Que acompanya o precedeix a la menstruació, o produït per la supressió d‘aquest fluix. Còlic de Madrid- Atribuït a l‘ús incontrolat de fruites o begudes gelades o a la mala qualitat dels vins, i per altres als òxids de plom, coure o estany, arrossegat per les aigües al passar per les canonades; i finalment uns altres al fred de la nit contrastat amb el notable calor del dia. 528 5. Epidemiologia: les malalties Còlic miserere- Vulgar de l‘íleus o vòlvul. Etc. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 Adj: Relatiu o pertanyent al còlon. 2 Dolor agut, fluctuant, produït per contraccions violentes de les fibres musculars llises d'un òrgan buit. 21. CÒLIC BILIÓS HURTADO DE MENDOZA 1840 Còlica bilios. S'anomena biliós el còlic que es deu a l'acumulació de la bilis en els intestins, o en alguns dels seus conductes naturals i propis. J. CUESTA I CKERNER 1878 No parla. E. LITTRÉ 1889 Còlic atribuït a la superabundància de bilis. DICCIONARI MÈDIC 2000 El còlic biliar és còlic hepàtic. Còlic hepàtic: Dolor intens amb exacerbacions fluctuants, localitzat a l'epigastri i hipocondri dret, menys sovint en altres zones de l'abdomen i àdhuc a la regió precordial que es presenta en malalts afectats de colelitiasi, produït per l'obstrucció passatgera del conducte cístic per un càlcul. Pot irradiar-se a la base del tòrax. S'acompanya sovint de vòmits. Si hom no efectua el diagnòstic etiològic, els accessos tendeixen a repetir en el transcurs de setmanes o mesos. 22. CÒLIC SATURNÍ HURTADO DE MENDOZA 1840 Colica saturnina, és una malaltia produïda per l‘acció del plom. Còlic de plom. De vegades el confonen en el còlic de Madrid, colica matriti però en aquest té com principal característica l‘estrenyiment pertinaç dolors de ventre i una afecció dels ronyons no primitiva com en el còlic de ronyó, sinó consecutiva a altres símptomes i produeix la disminució de l‘orina. J. CUESTA I CKERNER 1878 No arreplega aquest terme com a tal, sí que ens diu que Saturn és el nom donat pels alquimistes al plom, per tant els composts d‘aquest metall són anomenats saturnins. E. LITTRÉ 1889 Littré l‘anomena còlic metàl·lic o intoxicació saturnina. És un còlic provocat pel plom i els seus compostos. DICCIONARI MÈDIC 2000 Còlic saturní és presenta com un dolor abdominal agut acompanyat de vòmits alimentaris, que apareix en casos greus d'intoxicació per plom. També és anomenat còlic sec, dels pintors o de Devonshire. El còlic sec és una antiga denominació del còlic saturní, dit així pel restrenyiment que l'acompanya. 529 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 23. CÒLIC NEFRÍTIC HURTADO DE MENDOZA 1840 Colica nephritica. Els dolors vius que acompanyen a la nefritis, i particularment a la nefritis calculosa o al trànsit d'un càlcul pels urèters, han rebut el nom de còlic nefrític. J. CUESTA I CKERNER 1878 Cuesta l‘anomena Nefrética. Espècie de còlic ocasionat per un càlcul que es desprèn dels ronyons al travessar els urèters. E. LITTRÉ 1889 Conjunt de símptomes provocats per la migració d‘un càlcul renal de cert volum a través de l‘urèter, i que es manifesten bruscament o són precedits durant un temps variable de certa sensació de pes en la regió lumbar. DICCIONARI MÈDIC 2000 Dolor agut a la regió lumbar irradiat a l'abdomen (seguint la trajectòria de l'urèter), als genitals amb exacerbacions fluctuants que obliga al malalt a moure's per tal de trobar una posició antiàlgica, sense aconseguir-ho, produït pel despreniment d'un càlcul renal i l'obstrucció passatgera de l'urèter. Pot acompanyar-se de nàusees i disúria i, rares vegades, d'hematúria macroscòpica. 24. CONSTIPAT HURTADO DE MENDOZA 1840 Constipatus, s'anomena constipat a l'individu afectat de constipació. Constipació, del verb constipare, tancar, tapar, la constipació es aquell estat d'un individu, que no pot deposar lliurement el ventre. Alguns autors llatins han utilitzat aquesta paraula en un sentit molt més lat per a expressar el tancament dels conductes. J. CUESTA I CKERNER 1878 Estrenyiment accidental i morbós dels conductes naturals, s'aplica més bé a la dificultat d'exonerar el ventre i a la de respirar pel nas. E. LITTRÉ 1889 Dificultat de defecar. DICCIONARI MÈDIC 2000 Refredat. 25. CONVULSIÓ HURTADO DE MENDOZA 1840 Convulsia, de convellere, sacsar. És la contracció violenta i involuntària dels músculs. Aquesta paraula convulsió s'utilitza quasi sempre en plural, siga perquè la contracció violenta i involuntària que la constitueix es reprodueix per intervals curts, siga perquè afecta o interessa a molts músculs al mateix temps. J. CUESTA I CKERNER 1878 Sèrie de moviments alternatius i involuntaris de contracció i dilatació. E. LITTRÉ 1889 Contracció involuntària i instantània dels músculs, suficientment enèrgica per produir un moviment irregular del tronc i dels membres, amb sacsejades més o menys 530 5. Epidemiologia: les malalties violentes i brusques com a fenòmens que es produeixen amb diverses interrupcions, amb intervals més o menys llargs de relaxació i calma. Poden ser tòniques o clòniques. DICCIONARI MÈDIC 2000 Contracció violenta, involuntària i patològica dels músculs esquelètics que determina moviments irregulars localitzats en un o en diversos grups musculars o bé generalitzats per tot el cos. Sol ésser l'expressió clínica d'una descàrrega neurònica hipersincrònica, bé que pot ésser d'origen psíquic. 26. CORIZA HURTADO DE MENDOZA 1840 Coryza Graved. Es dóna aquest nom a la inflamació de la membrana mucosa de les foses nasal i de la dels sinus que s'obrin a ella, bé que ocupa tota la membrana pituïtària, bé es limite a una porció més o menys gran de la seua extensió. J. CUESTA I CKERNER 1878 No arreplega aquest terme. E. LITTRÉ 1889 Rinitis, refredament. Inflamació catarral de la membrana mucosa de les fosses nasals. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació aguda de la membrana mucosa de les cavitats nasals, catarro nasal. 27. DEBILITAT HURTADO DE MENDOZA 1840 Debilitas, imbecillitas. Defalliment major o menor, que pot manifestar-se en un individu per moltes causes. No es deu confondre aquest fenomen amb cansament, puix en el primer cas, les forces estan real i permanentment perdudes, sufocades o dissipades, mentre en el cansament es troben deteriorades, només pel moviment excessiu o molt continuat. J. CUESTA I CKERNER 1878 Disminució de les forces vitals. E. LITTRÉ 1889 Falta de forces, disminució general o local, absoluta o relativa de les propietats vitals. Debilitat de la visió és l‘ambliopia. DICCIONARI MÈDIC 2000 Debilitat: Feblesa, deficiència de força, de vigor, de resolució. Allò en què hom és feble o dèbil. 28. DEBILITATS DE L’ESTÓMAC HURTADO DE MENDOZA 1840 Debilitat de l'estomac, s‘ha de veure cardiàlgia. J. CUESTA I CKERNER 1878 No parla en concret. E. LITTRÉ 1889 No arreplega aquest terme. 531 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DICCIONARI MÈDIC 2000 No hi ha definició. 29. DEMÈNCIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Amencia. Demencia. Morosis. És una espècie d‘alienació mental caracteritzada pel desordre dels sentiments i emocions, per la incoherència de les idees i les accions. J. CUESTA I CKERNER 1878 Bogeria, alienació mental completa. E. LITTRÉ 1889 Demència és la pèrdua total o parcial, amb perversió més o menys completa de la intel·ligència, si succeeix a la mania o la monomania és quasi sempre incurable, la que és primitiva es pot curar, la diferència amb l‘idiotisme, que és congènit, estreba que el dement ha perdut les seues facultats intel·lectuals mentre l‘idiota no les ha tingut mai, i de la malenconia amb estupor perquè en aquesta hi ha una supressió momentània de les facultats intel·lectuals, que poden desaparèixer per complet. Demència coreica- Corea Demència paralítica- Poliparesia Demència senil- Debilitat gradual de les manifestacions intel·lectuals i morals que sobrevé amb l‘edat en determinats subjectes. Perden la memòria de les paraules o de les coses actuals; repeteixen amb freqüència les mateixes coses, relatives a actes o esdeveniment dels primers anys; les passions i les afeccions llangueixen¸ les concepcions intel·lectuals són imperfectes i sols s‘expressen mitjançant frases incompletes o també aquelles en les quals el final no guarda harmonia amb el principi. En medicina legal és qualsevol estat mental que priva a l‘individu del seu lliure albir. DICCIONARI MÈDIC 2000 Síndrome adquirida definida pel deteriorament i la pèrdua de funcions intel·lectives que determina la desadaptació social de l'individu. Es caracteritza per la pèrdua de memòria, el deteriorament del pensament abstracte, les alteracions del judici i trastorns del llenguatge i de la personalitat, però es preserva el nivell de consciència. És de causa orgànica. Hi ha molts tipus de demència, com la produïda per l‘alcohol, l‘Alzheimer, epilèptica, esquizofrènica, multiinfàrtica, senil, sifilítica, arteriosclerosa etc. 30. DIARREA HURTADO DE MENDOZA 1840 Diarrhaea, del grec diarreo, flueix per totes les parts. Malaltia caracteritzada per evacuacions albines, líquides i freqüents, que pareix ser degut a una inflamació superficial de la membrana mucosa dels intestins, o a un augment de secreció, bé de la superfície de la membrana, bé dels òrgans glandular, els quals tenen conductes excretoris que s'aboquen als intestins. veure Fluix de ventre. J. CUESTA I CKERNER 1878 Evacuació excessiva de materials excrementals per l'anus. E. LITTRÉ 1889 Evacuació freqüent de dejeccions albines líquides i abundants, constituïdes per matèries alimentaries mal digerides o per productes de secreció hepàtica o intestinal que de vegades contenen sang o trossos de mucosa intestinal. La diarrea és amb freqüència un símptoma de malalties inflamatòries o orgàniques, simples o especifiques de l‘aparell 532 5. Epidemiologia: les malalties gastrointestinal; altres vegades resulta d‘un excés d‘alimentació o de la mala qualitat de les substàncies ingerides, o bé es manifesta a conseqüència d‘un refredament brusc, d‘una emoció moral viva, o pot ser també com símptoma d‘algunes malalties generals: tuberculosi, paludisme o sífilis. Diarrea coleriforme- V. Coleriforme. Diarrea lientèrica- V. Lienteria. Diarrea premonitòria- V. Còlera. DICCIONARI MÈDIC 2000 Fenomen caracteritzat per major freqüència, major fluïdesa i, sovint, major volum de les deposicions. Tradueix l'acceleració del trànsit intestinal a la qual moltes vegades se suma una hipersecreció mucosa. 31. DIARREA COL·LIQUATIVA HURTADO DE MENDOZA 1840 Col·liquatiu. Collicuativus. Aquesta paraula és derivada de colliquescere, fondre's, dissoldre's, s'aplica a les evacuacions de tota espècie, que són l'efecte d'una fosa, col·liquació o dissolució dels humors i el seu caràcter és el ser excessives; de tal manera que condueixen a una debilitat sempre creixent, que tard o prompte ocasionen la mort. El catarro, la diarrea, la diabetis, gonorrea, hidropesia, leucorrea, leucoflegmasia, salivació, suor, supuració etc poden fer-se o convertir-se en fluxos col·liquatius. J. CUESTA I CKERNER 1878 Diarrea de malaltia greu que demacra ràpidament als malalts. E. LITTRÉ 1889 Col·liquatiu, és un fluix que extenua els malalts, i que pareix estar produït per la liqüefacció de les parts sòlides del cos. DICCIONARI MÈDIC 2000 Diarrea col·liquativa La que és profusa, que produeix gran deshidratació i desnutrició. 32. DISENTERIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Dysenteria, veu composta de la grega dys, difícilment i de enteron, intestí. És una malaltia que consisteix en una diarrea sanguinolenta, deguda a la inflamació dels intestins grossos. Broussai li dóna el nom de colitis, perquè la major part de la porció de l'intestí inflamat està format pel colon. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflamació intestinal amb evacuacions abundants, freqüents, doloroses, sanguinolentes i purulentes, acompanyades de desficis i conats de fer més cada vegada. E. LITTRÉ 1889 Flegmasia intestinal específica, caracteritzada per evacuacions freqüentes de matèries mucoses, gleroses, seroses, mesclades amb trossos de membrana mucosa i amb sang; per tenesme, gran tendència a la cronicitat i a les recidives. Disenteria coleriforme- V. Coleriforme. Disenteria purulenta- Disenteria dels cafres, Seringos. 533 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DICCIONARI MÈDIC 2000 1.Nom donat a diverses malalties que es manifesten pels mateixos símptomes (síndrome disentèrica); gran tenesme i expulsió de nombroses deposicions, poc abundants, amb sang i moc, clàssicament comparades amb l'esput hemoptoic; generalment acompanyada de febre, malestar general i desgana. També és anomenada síndrome disentèrica. 2. Disenteria amèbica: Amebiasi intestinal. 3 Disenteria bacil·lar: Shigel·losi. 33. DOLOR DE COSTAT HURTADO DE MENDOZA 1840 Veure Pleuresia. Pleuresia de Pleuritis vel Morbus lateralis. S'anomena així a la inflamació o flegmasia de la pleura que pot ser aguda o crònica. J. CUESTA I CKERNER 1878 Costat, qualsevol de les parts del pit, en alguns llocs vol dir pleuresia. E. LITTRÉ 1889 Dolor de costat pleurític. DICCIONARI MÈDIC 2000 Dolor referent a un hemitòrax, característic de la pneumònia. 34. EDEMATOSI DE L’ESCROT HURTADO DE MENDOZA 1840 Aedema. S‘entén per edema un tumor moll, estès i blanc, sense dolor, ni mutació de color en la pell, que cedeix a la impressió del dit, limitat a una regió del cos i causat per la infiltració de la serositat per la dels restants humors. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflor de l'escrot. E. LITTRÉ 1889 Edema: Infiltració parcial, circumscrita, de teixit cel·lular per un líquid seroalbuminós, transparent, que conté sempre leucocits amb xicoteta quantitat i que contràriament a la serositat d‘origen inflamatori, no es coagula amb contacte amb l‘aire. Littré quan parla d‘Edematosi de l‘escrot envia a veure el terme hidrocele. DICCIONARI MÈDIC 2000 Edema: Presència d'un excés de líquid a l'espai intersticial. Es produeix sempre que es trenca l'equilibri entre la pressió oncòtica del plasma i la pressió hidrostàtica intravascular (venosa o limfàtica), i també quan augmenta la permeabilitat capil·lar. Quan el líquid s'acumula en una cavitat serosa es forma ascites (peritoneu), hidrotòrax (pleura) o hidropericardi (pericardi). Edema inflamatori: El produït per la inflamació d'un òrgan veí (cel·lulitis, limfangitis, flebitis, erisipela). La Hidrocele. És una acumulació de líquid en la cavitat, normalment virtual, de la túnica vaginal. Diversos tipus de la hidrocele són: hidrocele adquirida, hidrocele comunicant, hidrocele congènita, hidrocele espinal, hidrocele funicular. 534 5. Epidemiologia: les malalties 35. ELEFANTIASI HURTADO DE MENDOZA 1840 Elefancia o Lepra tuberculosa. Elephantiasis. Elephantiasmus. Es designa amb aquest nom una flegmasia crònica de la pell, en la qual, aquest òrgan es presenta dur, tumefacte, amb escames desiguals i informes, arrugat i acaba per ulcerar-se, la qual cosa produeix la caiguda dels pels i de les ungles, la caries dels ossos immediats, etc. J. CUESTA I CKERNER 1878 Nom donat a diverses varietats de lepra, malaltia al parèixer diatètica, caracteritzada per tumors voluminosos subcutanis, blancs, o taques i inflors en els peus i en la pell del cos i de la cara, d‘aspecte horrible i de naturalesa incurable. E. LITTRÉ 1889 Malaltia en la qual certes parts del cos en particular els membres inferiors i els òrgans genitals externs, presenten una inflor considerable, que resulta primitivament d‘una espècie d‘inflamació crònica, amb hipertròfia de la pell i del teixit cel·lular subcutani i dels vasos i ganglis limfàtics. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia crònica, especialment de les regions tropicals, deguda a l'obstrucció dels vasos limfàtics per un nematode (Wuchereria bancrofti o Brugia malayi). L'engruiximent de la pell i del teixit subcutani amb fibrosi dóna lloc a un gran augment de volum de les zones afectades, generalment les extremitats inferiors i els genitals externs. La semblança d'aquestes cames, gruixudes i irregularment cilíndriques, amb les potes dels elefants dóna nom a la malaltia. Per extensió, el terme també designa qualsevol afecció que doni engruiximent d'una part. 36. ENCEFALITIS HURTADO DE MENDOZA 1840 Encephalitis. Paraula que significa inflamació del cervell i que és sinònim de Cefalitis que està més en ús. Cefalitis: Cephalitis. J. CUESTA I CKERNER 1878 No arreplega el terme, però si que arreplega, Cefalitis inflamació del cervell i les seues membranes. E. LITTRÉ 1889 Inflamació de l‘encèfal. Segons Littré hi ha diversos tipus d‘encefalitis: aguda (meningoencefalitis), crònica (cerebroesclerosi) i en veterinària el vertigen essencial. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació no supurada d'una part més o menys extensa de l'encèfal. Pot ésser d'origen bacterià, parasitari, micòtic, víric o al·lèrgic; pot ésser primària o secundària a un procés general, i pot presentar-se sola o associada a una afecció meníngia (meningoencefalitis) o associada a una afecció medul·lar (encefalomielitis). 37. EPILÈPSIA En el Diccionari quan es parla de l‘epilèpsia de vegades apareix relacionada amb símptomes, així podem llegir: epilèpsia amb mania furiosa, epilèpsia seguida d‘estupidesa, epilèpsia seguida d‘un llarg somni. 535 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz HURTADO DE MENDOZA 1840 Epilèpsia és una malaltia cerebral primitiva o secundària que es manifesta per accessos més o menys repetits, en els que hi ha abolició completa i sobtada de les funcions dels sentits i de l‘enteniment acompanyat de convulsions, normalment l‘accés apareix sense que hi haja cap signe que ho anuncie, encara que de vegades és precedit de malestar general, vertígens i entorpiment dels sentits, en ocasions hi ha pèrdua del sentiment, caiguda sobtada, moviments d‘ulls, cara roja, púrpura o moradenca, grinyolar de dents, boca espumosa, convulsions dels membres, contorsions del cos, respiració difícil i ranera (estertorosa), i de vegades dejeccions involuntàries. Després dels accessos, els malalts no recorden cosa alguna del que ha passat durant l‘atac, presentant: cefalàlgia, pesadesa, laxitud i entorpiment general. J. CUESTA I CKERNER 1878 Mal caduc. E. LITTRÉ 1889 Littré empra tres pàgines del seu diccionari per a parlar de l‘epilèpsia. És coneguda per diversos noms, com malaltia hercúlia, malaltia llunàtica, mal diví, mal caduc, mals sants, malaltia sacra. És una malaltia nerviosa, apirètica, crònica, amb accessos caracteritzats per una sobtada de coneixement, convulsions tòniques i després clòniques i coma (Gran mal) o per vertígens de major o menor duració (Xicotet mal). Segons Lasègue l‘epilèpsia vertadera, neurosi distinta de les convulsions epileptiformes, depèn d‘una asimetria lateral o anteroposteriors del crani, que consisteix en una estretesa del forat occipital, i igualment marcat a nivell de la cara, en la boca. Littré marca com a causes determinants les emocions morals vives, el terror i l‘onanisme. Els accessos epilèptics estan provocats per l‘excitació dels centres nerviosos, per excessos en menjar, excessos veneris, canvis de temperatura etc. De vegades hi ha un pròdroms amb un aura que anuncia al malalt els accessos. L‘atac presenta quatre fenòmens simultanis: la caiguda, la pèrdua de coneixement, el crit i la pal·lidesa de semblant. La caiguda és immediata sense control per part del malalt, acompanyada d‘una pèrdua total del coneixement, no n‘hi ha voluntat, ni noció cinestèsica del mon exterior, ni sensibilitat. Només existeix l‘activitat automàtica del sistema nerviós. A continuació el malalt té unes convulsions tònic clòniques. Així l‘accés epilèptic presenta quatres fases: la caiguda, el tetanisme, la convulsió clònica i el coma. Littré després d‘explicar amb profusió l‘atac epilèptic, parla del pronòstic, que segons ell és greu, a causa de les conseqüències, perquè la repetició dels atacs provoca modificacions importants del caràcter i les facultats intel·lectuals, la memòria disminueix, havent una tristesa que alterna amb una gran irritabilitat, podent succeir-se per un deliri, de vegades furiós, amb impulsió a l‘homicidi i a la violència, ara s‘ha passat al deliri epilèptic o bogeria epilèptica. DICCIONARI MÈDIC 2000 Síndrome d'expressió clínica variada caracteritzada per l'aparició de fenòmens paroxismals, transitoris, amb pèrdua de consciència o sense, que s'esdevenen en forma de crisis, amb tendència a la repetició. L'enregistrament electroencefalogràfic durant l'atac mostra sempre una hiperactivitat elèctrica neurònica en alguna zona cerebral. També és anomenada mal comicial o caduc o de Sant Joan o de Sant Pau o diví o sagrat o lunar o malaltia de Sant Valentí. 536 5. Epidemiologia: les malalties 38. ERISIPELA HURTADO DE MENDOZA 1840 Erysipela. Paraula grega composta de erye, jo arrossegue, i de polios, cerca de. L‘erisipela és un tumor inflamatori de la pell, agut, dolorós, superficial, comunament pla, no circumscrit, d‘un color de rosa més o menys encès, que passa momentàniament al blanc en el punt en que es comprimeix amb un dit. Un dels caràcters més notables d'aquesta malaltia és la facilitat amb que la flegmasia abandona el lloc que ocupava per a traslladar-se a altre o s‘estén a una major superfície i s‘acompanya de febre. J. CUESTA I CKERNER 1878 Flegmasia il·limitada de la pell, amb calor, dolor i rubicundesa, que desapareix sota la pressió del dit i torna a presentar-se en quant acaba la compressió. E. LITTRÉ 1889 Malaltia febril, aguda, general, específica i contagiosa, caracteritzada localment per una inflamació de la pell o de les mucoses. Littré considera que no es pot mantindre la diferència entre erisipela mèdica i la quirúrgica. Per a Littré ambdues presentacions són conseqüència de la penetració d‘un verí en el cos, la natura d‘aquest verí miasmàtic encara no està determinada, encara que alguns han afirmat que és un Bacillus o un Estreptococo. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia infecciosa produïda per estreptococs del grup A, que afecta la pell i el teixit subcutani. Forma una placa vermella, tensa, sensible, de vores netes, que s'estén perifèricament; de vegades s'hi formen vesícules o butllofes. Se sol localitzar en la cara, al voltant d'algun orifici (nas, orelles) on hi ha la porta d'entrada, o bé d'alguna ferida. 39. ERUPCIONS En el Diccionari de Madoz es pot llegir: Erupció cutània pels vents càlids, erupcions herpètiques, erupcions psòriques. HURTADO DE MENDOZA 1840 Erupció. Del vern llatí eruptere, rompre, eixir amb força. Aquesta paraula es pren en patologia sota diverses accepcions: 1ª en la d‘evacuació sobtada i més o menys abundant d‘un fluid qualsevol, com sang, pus, aire, mocs. 2ª en la d‘aparició d‘un exantema, manifestat per grans, pústules, taques etc. que amb diferents colors i formes es presenten en la pell. 3ª finalment alguns sectors utilitzen la paraula erupció per designar l‘exantema mateix. J. CUESTA I CKERNER 1878 Aparició en la pell d‘una matèria morbífica , sota la forma de grans. Pústules, taques etc., acompanyades de pruïja o d‘alguns símptomes inflamatoris. E. LITTRÉ 1889 Desenvolupament en la pell de taques roges, botons, vesícules, etc., amb o sense febre. Veure també exantema. DICCIONARI MÈDIC 2000 Aparició sobtada de lesions cutànies. També, el conjunt de les lesions aparegudes, erupció acneïforme, erupció ampul·lar recurrent de peus i mans, erupció de l'estiu, erupció per fàrmacs, erupció fixa, erupció friccional liquenoide, erupció 537 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz medicamentosa, erupció de les ovelles, erupció polimorfa de l'embaràs, erupció polimorfa solar, erupció urticant, erupció varicel·liforme de Kaposi etc. 40. ERUPCIONS PSÒRIQUES HURTADO DE MENDOZA 1840 Psora és la paraula que antigament tenia altres accepcions, actualment s‘usa com sinònim de Sarna. Psòric és sinònim de sarnós. També ens informa que Alibert anomena Psoriasi a la sarna pustulosa que no és produïda pel Acarus scabei, i que per consegüent es cura de diferent manera, o amb diferents remeis. J. CUESTA I CKERNER 1878 Psoriasi: varietat de sarna, que no depèn del àcars, s'avisi, no es cura amb els remeis d'aquesta. E. LITTRÉ 1889 Erupcions de la naturalesa de la sarna. DICCIONARI MÈDIC 2000 Psòric del grec psóra que significa pruïja. Relatiu o pertanyent a la ronya o sarna. 41. ESCRÒFULA HURTADO DE MENDOZA 1840 Scrophulae, de Scropha, porc o marrà. Inflamació crònica, degeneració tuberculosa dels ganglis subcutanis i dels vasos limfàtics viscerals o subcutanis, que se manifesten en el principi, en un sol punt i després en molts de l'organisme. Aquesta malaltia ha sigut considerada com general en tots els casos i com deguda a una astènia o debilitat específica per la qual, encara sense moltes avantatges l'han combatut amb tònics i estimulants interior i exteriorment, però en el dia en que es coneix la seua vertadera naturalesa, s'utilitzen emol·lients i derivatius. J. CUESTA I CKERNER 1878 Escròfula- malaltia que consisteix en la degeneració dels ganglis o glàndules limfàtiques, principalment del coll, posant-se unflades, dures, indolents, movibles, sense alteració del color de la pell. E. LITTRÉ 1889 Malaltia constitucional, no contagiosa, en la majoria dels casos hereditaris. Ordinàriament de llarga durada que es manifesta per un conjunt d‘afeccions variables, per la localització o per la seua modalitat patogènica, i que tenen com a caràcters comuns: la fixació, la tendència hipertròfica i ulcerosa; i com localització ordinària els sistemes tegumentaris (pell i mucoses), limfàtic i ossi. DICCIONARI MÈDIC 2000 Denominació desueta d'un estat morbós, no gaire ben definit, propi d'infants i adolescents, en el qual el més característic era l'adenitis tuberculosa cervical. En les descripcions clàssiques s'hi afegia impetigen, rinitis, otitis, conjuntivitis, etc, que donaven una fàcies especial típica. 538 5. Epidemiologia: les malalties 42. EXSUDACIONS VENÈRIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Exsudació. Veure efidrosis: Effidrosis. Veu grega composta de epi, sobre i de idreo, jo sue. Es designa amb aquest nom una exhalació excessiva o idiopàtica de suor, que origina la debilitat i l‘extenuació dels individus. J. CUESTA I CKERNER 1878 És el mateix que suor, també significa suor crític. Venèries són les malalties que procedeixen originades pels plaers de Venus. E. LITTRÉ 1889 Traspuament d‘un humor a través de les parets del seu receptacle natural, que produeix en la superfície d‘aquestes parets un estat d‘humitat semblant al que determina la suor. Veneri es diu tot allò que es refereix als plaers de l‘amor. DICCIONARI MÈDIC 2000 Acció d'exsudar; l'efecte. Exsudar és sortir un fluid d'un òrgan a través dels seus porus, traspuar. Veneri (de Venus, dea de l'amor) és allò que és Relatiu o pertanyent a l'acte sexual, provocat per l'acte sexual. 43. FEBRES Moltes són les malalties que estan relacionades amb les febres i que apareixen anomenades en el Diccionari: febres gàstriques, febres gastrointestinals, febres gastronervioses, febres inflamatòries, febres intestinals, febres nervioses i gàstriques, febres pulmonars. HURTADO DE MENDOZA 1840 Febre, Febris, esta veu que en rigor és llatina, es pren com sinònim de Febre. Calor, amb aquest nom es designa una malaltia que ataca als marins quan travessen la zona tòrrida. Febre efemera no dura mes de 24 hores amb simptomatologia similar a la febre inflamatòria. J. CUESTA I CKERNER 1878 Moviment desordenat de la sang, generalment accelerat, amb freqüència de pols, calor augmentat, malestar general i alteració d‘una o més funcions de l‘organisme. E. LITTRÉ 1889 En el sentit més general és un estat morbós essencialment caracteritzat per una elevació duradora i patològica de la temperatura, i d‘una manera accessòria per altres símptomes menys constants i de menor importància, els quals formen un conjunt anomenat moviment febril. Les febres es poden dividir en tres grups: 1. Febres efémeras, són febres continues que duren un o diversos dies i caben ordinàriament per un fenomen crític. 2. Febres intermitents, remitents o pseudocontinues. 3 Febres continues que comprenen la dotienenteria, el tifus, la febre groga, la pesta, el muermo, la febre puerperal, i les piohèmies i a més a més les exantemes febrils, pigota, pallola, escarlatina, vacuna etc. DICCIONARI MÈDIC 2000 Augment de la temperatura corporal per damunt de la xifra màxima normal (bucal, 37°C), que manifesta la reacció de l'organisme a algun procés patològic: infeccions, neoplàsies, col·lagenosi, vasculitis, artritis reumatoide, febre reumàtica, malaltia de Still, polimiàlgia reumàtica, malaltia del sèrum, eritema multiforme, sarcoïdosi, febre mediterrània familiar, etc. La febre molt elevada per sobre dels 41,5ºC 539 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz és anomenada hiperpirèxia. En ambdós casos els mecanismes termoreguladors estan indemnes, per bé que ajustats a un nivell superior d'equilibri tèrmic, sovint amb conservació del descens nictohemeral de la temperatura. La hipertèrmia, a diferència de la febre, és un augment de la temperatura corporal produït per una fallida de la termoregulació. També reben el nom de febres algunes malalties en les quals el símptoma dominant és la febre. 44. FEBRES INTERMITENTS ESTIVALS HURTADO DE MENDOZA 1840 Malaltia caracteritzada per accessos que desapareixen i tornen a aparèixer en èpoques fixes indeterminades. Sinoco de Synochus, Sauvages i altres anomenen amb aquest nom a un gènere de febres continues que duren de dues a tres setmanes i que van acompanyades de pols més fort que de costum. Sinoca és la febre que segons Sauvages és continua, la durada no passa d‘un septenari. J. CUESTA I CKERNER 1878 Intermitent és una malaltia que es presenta per accessos separats per un interval de temps que desapareix per a tornar a repetir-se. La febre intermitent és aquella que es presenta per accessos en èpoques determinades, deixant un o més dies de descans al pacient. E. LITTRÉ 1889 Febre que apareix per accessos, amb intervals més o menys remots però ordinàriament regulars i periòdics durant els quals no hi a cap indici de moviment febril, es caracteritza en tres estadis: 1. Calfred. 2. Calor. 3 Apirèxia. Quan existeixen els tres estadis i es desenvolupen amb l‘ordre indicat la febre intermitent s‘anomena simple o regular; en cas contrari segons les circumstàncies s‘anomena anormal, larvada o perniciosa. D‘acord amb la durada dels intervals que separen els accessos la febre intermitent s‘anomena: Quotidiana, quan l‘accés es manifesta tots els dies, anomenantse quotidiana simple doble quotidiana o triple quotidiana segons que hi haja un, dos o tres accessos en les 24 hores; terciana quan els accessos es presenten cada dos dies, amb un dia d‘apirèxia. Doble terciana, quan els accessos es manifesten tots els dies però no són similars entre sí més que un dia senar a altre ( primer i tercer dia) i d‘un dia par a altre (segon i quart dia) i així successivament. Quartana, quan els accessos estan separats per dos dies d‘apirèxia; s‘anomena quartana doble o triple, quan hi ha dos o tres accessos, en compte d‘un cada quart dia; doble quartana quan entre quatre dies només el tercer està exempt de febre, i l‘accés del quart dia correspon al del primer, l‘accés del cinquè dia al del segon i així successivament; Quintana, Sexana, Septana, Octana o Semanal, Nonana, Decimana, segons que l‘accés es presente cada 5, 6, 7, 8, 9, o 10 dies. DICCIONARI MÈDIC 2000 Febre Intermitent: La caracteritzada per accessos separats per intervals d'apirèxia. La més típica és la produïda pel paludisme; altres vegades ho és per una infecció urinària o biliar, o per un abscés. 540 5. Epidemiologia: les malalties 45. FEBRES REMITENTS MALIGNES HURTADO DE MENDOZA 1840 No parla en concret de febre remitent, però informa que Remitent és un adjectiu aplicat en general a tota malaltia que presenta alternatives marcades de remissió i d‘exacerbació de símptomes. J. CUESTA I CKERNER 1878 No parla E. LITTRÉ 1889 Es diu en particular de les febres d‘origen palúdics en les quals l‘interval que separa els accessos pirètics és molt curt comparat amb la durada dels accessos mateix. DICCIONARI MÈDIC 2000 Remitent: Caracteritzat (un procés febril o una altra afecció) per remissions. Febre Recurrent: 1. Febre caracteritzada per accessos separats per alguns dies. 2. Malaltia epidèmica produïda per espiroquetes del gènere borrèlia transmesos per polls i altres àcars. Produeix fases d'hipertèrmia que duren de 5 a 7 dies, separades per períodes d'apirèxia d'una durada semblant. N'hi ha una varietat produïda per B. recurrentis, transmesa per polls, observada a Europa, el nord d'Àfrica i l'Índia, i una altra produïda per diverses espècies de borrèlies transmeses per paparres i xinxes i observable a l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica del Nord i del Sud. 46. FEBRES TERCIANES HURTADO DE MENDOZA 1840 Febris tertiana. Nom que es dóna a una febre intermitent, l‘accés es repeteix cada tres dies, o un dia sí i l‘altre no, de manera que el dia que no hi ha febre el malalt es troba completament be. La terciana pot ser, simple, doble i duplicada. La simple és l‘anterior. La doble és aquella en la que el malalt té totes les dies accessos febrils, però de manera que el primer dia es igual al tercer i el segon igual al quart i així successivament. La terciana duplicada o doblada, és la que presenta dos accessos cada dos dies o un dia si i l‘altre no. J. CUESTA I CKERNER 1878 És la febre intermitent que envaeix per accessos un dia sí i un altre no. E. LITTRÉ 1889 Envia a intermitents. DICCIONARI MÈDIC 2000 Febre terçana. La que apareix cada tres dies, o siga, amb un d'interval. És característica del paludisme produït per Plasmòdium vivax. Febre terçana doble. Aquella en la qual l'accés apareix cada dia per la concurrència de dues soques de plasmodi. Coneguda també com a febre quotidiana. Febre terçana doble. Aquella en la qual l'accés apareix cada dia per la concurrència de dues soques de plasmodi. Coneguda també com a febre quotidiana. Febre terçana maligna. Paludisme produït per Plasmodium falciparum. També rep el nom de febre estivoautumnal, romana o tropical. 541 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 47. FEBRES TIFOIDES HURTADO DE MENDOZA 1840 Tifoides. De Thyphodes, és un epítet que es dóna a les malalties complicades o acompanyades d‘estupor. J. CUESTA Y CKERNER 1878 Febres o malalties que venen acompanyades de símptomes tífics o tifoides, és a dir que participa més o menys del tifus. E. LITTRÉ 1889 Febres que presenten símptomes que caracteritzen les afeccions tifoides i que indiquen cert desordre profund de les funcions del sistema nerviós. És un estat d‘estupor abatiment físic i depressió intel·lectual en la qual roman el malalt en decúbit dorsal, pareix sumit en continua somnolència, evita parlar, no respon a les preguntes, es estrany per així dir-ho, a la vida exterior. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia aguda, infecciosa, produïda per Salmonel·la typhi; és transmesa per l'aigua de beure, la llet, el marisc i per les secrecions dels malalts. Després d'una incubació d'unes tres setmanes apareix la febre progressivament ascendent, astènia, insomni i ensopiment, petites taques rosades al tòrax i abdomen, hepatosplenomegàlia, diarrea, bradicàrdia relativa i, a vegades, hemorràgies i perforacions intestinals. El curs habitual abans de l'antibioteràpia era d'entre 4 i 6 setmanes, amb un període característic amfibòlic a la tercera setmana amb remissions matutines de la febre i millora de l'estupor, propi de la segona setmana. Les recaigudes són freqüents. Les lesions són a les plaques de Peyer i als ganglis mesentèrics. El diagnòstic s'obté per l'hemocultiu i les seroaglutinacions. 48. FLATS HURTADO DE MENDOZA 1840 Flatus. Nom amb que comunament es coneix vulgarment els paroxismes histèrics, per a Mendoza Histèric és allò que pertany a la Histèria, Ystera, matriu, que és una malaltia en la que s‘observa una irritabilitat nerviosa excessiva, amb repeticions periòdiques de convulsions, sensació d‘estrangulació i suspensió de molts sentits; és el resultat d‘una irritació cerebral associada a una irritació dels òrgans de la generació. Per altra banda Mendoza explica que Flatulència és el nom que es dóna a les col·leccions de vents que es generen en diferents parts del cos humà i que són més o menys incòmodes segons que la seua expulsió experimente més o menys obstacles, generalment es desenvolupa en l‘estomac o en els intestins. J. CUESTA I CKERNER 1878 Aire detingut o desenvolupat en qualsevol part o cavitat del cos, ocasionant incomoditats la seua presència. E. LITTRÉ 1889 Acumulació molesta de gasos en el tub digestiu que de vegades és malaltia. Veure pneumatosis. DICCIONARI MÈDIC 2000 Acumulació de gasos a l'interior del cos, especialment a l'estómac o als budells, que produeix una sensació molesta. Rep el nom de flat vaginal l'expulsió sorollosa de gasos de la vagina. 542 5. Epidemiologia: les malalties 49. FLEGMASIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Veure flegmasia: Phlegmatia. Veu derivada de phlegma, flema. Nom que donen alguns a la infiltració serosa cutània, que se suposa ser el resultat d'una espècie d'inflamació obscura o blanca des de on naix el nom de leucoflegmasia, amb el que es la coneix més comunament. J. CUESTA I CKERNER 1878 Nom genèric donat a totes les inflamacions. E. LITTRÉ 1889 Paraula que segons Galeno significa tota inflamació amb febre. En l‘actualitat es designa particularment amb aquest nom la inflamació dels òrgans interiors. Flegmasies: classe de malalties internes molt freqüents, que consisteixen en una sobreexcitació, que atrau la sang als vasos capil·lars d‘un òrgan; d‘aquí resulten el dolor, la rubicundesa, el calor, la tumefacció etc. Fenòmens característics de la inflamació. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació. 50. FLUIXES DE SANG HURTADO DE MENDOZA 1840 És la metrorràgia. Fluxus. És dóna en general aquest nom a tota evacuació superabundant dels humors continguts en el cos o promoguts per un estat morbós. Aquestes evacuacions prenen diversos noms, segons l‘òrgan que les emana i la naturalesa de l‘humor que flueix. Fluixes de ventre és la diarrea, fluixes de sang és la metrorràgia. J. CUESTA I CKERNER 1878 Acumulació de sang. E. LITTRÉ 1889 Eixida ocasional d‘un líquid qualsevol a l‘exterior. Fluix menstrual veure menstruo. DICCIONARI MÈDIC 2000 Fluix és un vessament abundant i transitori d'un líquid normal o patològic. El terme es refereix habitualment al fluix vaginal i és sinònim de leucorrea. 51. FLUXIONS D'ULLS HURTADO DE MENDOZA 1840 Fluxion. Fluxió. Denominació amb que els metges humoristes han designat el moviment que dirigeix la sang o altre humor cap algun òrgan particular amb més força o d'un mode diferent que en l'estat natural; així és que s'anomenen fluxions d'ulls a l‘oftalmia. J. CUESTA I CKERNER 1878 Acumulació de líquids en els ulls. E. LITTRÉ 1889 Fluxió és l‘arribada d‘un líquid al punt en què el crida una causa excitant. Fluxió periòdica dels ulls, Littré envia a veure oftalmia periòdica. L‘oftalmia periòdica 543 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz també és anomenada com fluxió periòdica dels ulls, oftalmia intermitent, remitent, malaltia llunàtica, llunatisme, lluna i mal de lluna. DICCIONARI MÈDIC 2000 Fluxió: Primer estadi de la inflamació, caracteritzat per un augment de volum de la regió inflamada i una gran aportació de sang, congestió activa, hiperèmia activa. 52. FLUXOS HEMORROÏDALS HURTADO DE MENDOZA 1840 Fluxo, Fluxus. Es dóna en general aquest nom a tota evacuació superabundant dels humors continguts en el cos o promoguts per un estat morbós. Aquestes evacuacions prenen diversos noms, segon l'òrgan que l'emet i la naturalesa de l'humor que flueix. Així és que s'anomena fluix de ventre a la diarrea, fluix de sang a la metrorràgia, fluix hemorroïdal a les hemorroides que flueixen. J. CUESTA I CKERNER 1878 No ho arreplega. E. LITTRÉ 1889 Hemorroides. Tumors formats per les venes del recte dilatades i que poden donar un fluix de sang per l‘anus que s‘anomena fluix hemorroïdal. DICCIONARI MÈDIC 2000 Fluxos sanguinis actius. 53. FRACTURES HURTADO DE MENDOZA 1840 Fractura de Frangeo, trencar. En cirurgia s'anomena així tota solució de continuïtat dels ossos, produïda per una causa externa. J. CUESTA I CKERNER 1878 Ruptura o trencament d'un o més ossos. E. LITTRÉ 1889 Solució de continuïtat d‘un o molts ossos, produïda normalment per una violència exterior i de vegades per la contracció forta i sobtada dels músculs que donen inserció al ossos. DICCIONARI MÈDIC 2000 Solució de continuïtat d'un o més ossos, consecutiva generalment a un traumatisme o, a vegades, a una contracció violenta dels músculs que s'hi insereixen; també pot ésser deguda a una malaltia de l'os. La fractura esquelètica s'acompanya de lesions més o menys importants de les parts toves del voltant, músculs, vasos i nervis; el conjunt de les parts interessades pel traumatisme s'anomena focus de fractura. 54. GASTRÀLGIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Veu composta del grec gaster, estómac i de algos dolor, per tant vol dir dolor d‘estómac, i en especial nerviós. J. CUESTA I CKERNER 1878 Dolor d‘estómac. 544 5. Epidemiologia: les malalties E. LITTRÉ 1889 Neurosi dolorosa de l‘estómac, caracteritzada per un patiment en l‘epigastri, o més a sovint per un dolor viu, lacerant amb sensació de punxades, cremor etc. Dolor que s‘origina a nivell de l‘apèndix xifoides, es propaga als hipocondris i aplega fins a l‘esquena. Pot ser prou viu i provocar síncopes i convulsions. La pressió en l‘epigastri i la ingestió d‘aliments calmen la gastràlgia en alguns cassos, en altres l‘augmenten. DICCIONARI MÈDIC 2000 Dolor a l'estómac o a l'epigastri, gastrodínia. 55. GASTRITIS HURTADO DE MENDOZA 1840 Gastritis, de gaster, estómac i la terminació grega tis, que significa inflamació, inflamació de l‘estómac en la membrana mucosa. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflamació de l'estómac. E. LITTRÉ 1889 Inflamació de la membrana mucosa de l‘estómac que es desenvolupa d‘una manera ràpida (gastritis aguda) o lenta (gastritis crònica). DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació de la mucosa gàstrica. Les molèsties i trastorns que produeix són molt variats, a vegades molt escassos, i depenen de la vivor del procés. Gastritis crònica. Malaltia rehabilitada per la fibroscòpia després d'una època de diagnòstic abusiu i d'una altra de menysvaloració. Es manifesta per una dispèpsia de símptomes variables, segons les alteracions anatòmiques. 56. GASTRODÍNIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Gastrodynia. Dolor de l‘estómac i particularment reumàtic. J. CUESTA I CKERNER 1878 Dolor de ventre o d‘estómac, amb opressió i ansietat i sense febre. E. LITTRÉ 1889 Sensació d‘ansietat i de constricció en l‘epigastri, sense amenaça de lipotímia com en la gastràlgia. DICCIONARI MÈDIC 2000 Gastràlgia. 57. GASTROENTERITIS També apareix en el Diccionari: gastroenterohepatitis a causa de les insolacions. HURTADO DE MENDOZA 1840 Gaster, estómac i entero intestí. Inflamació de la membrana mucosa de l‘estómac i intestí prim. J. CUESTA I CKERNER 1878 Gastro-entèric , que pertany a l‘estómac i a l‘intestí. Inflamació d‘ambdues. 545 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz E. LITTRÉ 1889 Inflamació simultània de la mucosa de l‘estómac i dels intestins, caracteritzada pels símptomes d‘aquesta doble afecció. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inflamació de la mucosa gàstrica i de la intestinal alhora. 58. GONORREES SIFILÍTIQUES HURTADO DE MENDOZA 1840 Gonorrhoea. Veu grega formada de gone, semen i de reo, jo flueix. Fluix de semen. Nom impropi donat antigament a la blennorràgia, l'efecte de la qual consisteix en un fluixa de moc i no de semen. Aquesta última malaltia (gonorrea) ha sigut descrita pels autors moderns amb el nom de espermatorrea (espermacrasia). J. CUESTA I CKERNER 1878 Flux involuntari de semen sense erecció ni voluptuositat. Sífilis és una malaltia de moltes formes, pareix que procedeix d'un virus contagiós que es transmet pel contacte immediat i sobretot pels òrgans sexuals en l'acte del coit. S'anomena també gàl·lic, mal veneri, napolitana, etc. E. LITTRÉ 1889 Gonorrea: pròpiament fluix de semen, Littré envia a Espermatorrea. Gonorrea també és un nom antic de la blennorrea. DICCIONARI MÈDIC 2000 Gonorrea: 1. Vessament d'esperma fora de l'ejaculació. La creença que la hipersecreció de moc uretral era pèrdua d'esperma, ha dut a l'error de considerar el terme com un sinònim de blennorràgia. 2. Impròpiament és la uretritis gonocòccica; especialment, la forma crònica, gonoblennorrea. 59. GOTA HURTADO DE MENDOZA 1840 Artritis, poagre. Inflamació periòdica de les articulacions unida a una irritació continua o intermitent de les visceres de la digestió. Comença la majoria de les vegades per les articulacions xicotetes dels dits dels peus i en especial per la del dit gros. S'ha dividit la gota en: 1 anòmala, quan la irritació predomina algunes vegades en les vísceres i altres en les articulacions. 2 atònica, quan se suposa existeix sense inflamació, o només acompanyada de lleugers dolors en les articulacions amb atonia de l'estomac, anorèxia, dificultat en les digestions, vòmits, dispnea, cefalàlgia etc. units a un estat de debilitat general. 3 gelat, que va acompanyada de sensació de fred i de poc dolor. 4 càlid quan existeix amb calor i molt de dolor. 5 imperfecta amb dolor o sense ell en les articulacions, no havent començat d'un mode regular. 6 incompleta quan sols estan unflades algunes articulacions, o sols s'unflen per la nit, sense dolor i únicament amb dificultat en els moviments. 7 mal situada, quan desapareix, sobtadament de les articulacions i es fixa en les visceres. 8 retropulsió quan succeeix en la mal situada, etc. J. CUESTA I CKERNER 1878 Flegmasia crònica del sistema fibrós de les articulacions, amb superabundància d'elements nodridors en la sang i excés d'assimilació en les parts atacades. 546 5. Epidemiologia: les malalties E. LITTRÉ 1889 Afecció considerada en un principi com catarral, va rebre el nom de gota perquè es creia que era ocasionada pel dipòsit d‘una gota d‘algun humor acre en les superfícies articulars. La gota difereix del reumatisme que es localitza en les mateixes zones articulars, per l‘existència de l‘excés d‘urat de sosa en la sang i pel dipòsit d‘aquesta sal en les articulacions. Provocada per una pertorbació de la nutrició. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia produïda per la precipitació de cristalls d'urat monosòdic com a conseqüència de l'augment de la uricèmia. Les manifestacions clíniques inclouen: a) episodis d'artritis aguda (atac de gota), bursitis o tenosinovitis, que tendeixen a ésser autolimitats i recurrents; b) dipòsits d'urat monosòdic (tofus) en les articulacions, al seu voltant o en altres zones allunyades; c) nefropatia crònica, i d) litiasi úrica. La hiperuricèmia és deguda a dos mecanismes: 1) augment de la síntesi d'àcid úric (defectes enzímics o augment del catabolisme de les purines), 2) deficiència de l'excreció renal de l'àcid úric. La malaltia s'associa freqüentment amb obesitat, diabetis, hiperlipèmia, hipertensió i arteriosclerosi. 60. HEMATÈMESI HURTADO DE MENDOZA 1840 Hematèmesis, de hayma, sang i de hemeto, vomitar. Vòmit de sang exhalada en la superfície de la membrana mucosa de l'estómac. En la nosologia de Sauvages constitueix el gènere quart de la classe Flujos. Alibert dóna a aquesta malaltia el nom de Hematemesia, i en la seua nosologia natural forma el gènere quinze de l‘angiosi. J. CUESTA I CKERNER 1878 Igual que gastrorràgia. Hemorràgia que ve de l'estomac. E. LITTRÉ 1889 Vòmit de sang exhalada en la superfície de la membrana mucosa de l‘estómac; hemorràgia gàstrica que s‘anomena gastrorràgia. DICCIONARI MÈDIC 2000 Vòmit de sang procedent de l'estómac o de la part inferior de l'esòfag. Pot ésser de sang fresca o bé de restes hemàtiques enfosquides (vòmit de pòsit de cafè). V hemorràgia. 61. HEMIPLEGIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Hemiplegia, de hemi, medi i plexo, ferir. Amb aquesta denominació es designa la paràlisi d'un dels costats del cos que quasi sempre és simptomàtica d'una afecció cerebral. J. CUESTA I CKERNER 1878 Paràlisis d'un costat del cos. E. LITTRÉ 1889 Paràlisi que ataca una meitat del cos i que ocupa el costat oposat a aquell en el que resideix en el cervell, la lesió que la determina (congestió, hemorràgia, reblaniment i tumor). Com l‘hemiparèsia, l‘hemiplegia pot acompanyar a una afecció de la medul·la o constituir una de les manifestacions de l‘histerisme. 547 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DICCIONARI MÈDIC 2000 Síndrome neurològica provocada per una lesió dels centres o de les vies piramidals (còrtex cerebral, càpsula interna, tronc encefàlic i medul·la espinal), consistent en la pèrdua més o menys completa de la motilitat d'una meitat del cos. L'hemiplegia d'instauració sobtada acostuma a ésser originada per un accident vascular cerebral, i només rarament és secundària a tumors, traumatismes cranials o esclerosi múltiple. Si l'establiment de l'hemiplegia es produeix de forma subaguda o crònica es tracta generalment d'un tumor cerebral primari o metastàtic, un abscés cerebral o un hematoma subdural. V també diplegia i paraplegia. 62. HEMOPTISI HURTADO DE MENDOZA 1840 Haemopthysis. Veu grega composta de haymus, sang i de ptusis, derivat de ptuo, escopir, gargallejar. El terme vol dir expectoració de sang. Es tracta de l‘hemorràgia que es verifica per la membrana mucosa dels bronquis, de la tràquea, arteria o de la laringe, i segons altres la que depèn de la ruptura o erosió d‘alguns vasos del pulmó, acompanyat comunament de tos. J. CUESTA I CKERNER 1878 Esput de sang. Hemorràgia procedent de qualsevol punt de les vies respiratòries, que se verifica per la boca. E. LITTRÉ 1889 Expectoració d‘una quantitat determinada de sang roja i espumosa. La causa més freqüent és la tuberculosi. Es diferencia de l‘hematèmesi pel color vermell de la sang mesclada amb l‘escuma bronquial. DICCIONARI MÈDIC 2000 Expulsió de sang per les vies respiratòries, gairebé sempre produïda per alguna lesió d'aquestes vies (bronquièctasi) o del pulmó (tuberculosi, càncer). 63. HEMORROIDE HURTADO DE MENDOZA 1840 Haemorrhoides, de hayme, sang i rheo, fluir, és l‘hemorràgia que es verifica per l‘extrem de l‘intestí recte i els tumors particulars que es formen prop de l‘orifici de l‘anus, en açò es funda la divisió general que es fa de les hemorroides o almorrana: flogonica i cegues. J. CUESTA I CKERNER 1878 Hemorroide, tumor xicotet i dolorós que sol presentar-se en el cantell exterior i interior de l'anus. Recull el terme hemorroïdal, tant que són les venes i arteries de l‘anus, on es fan les hemorroides, i tot allò que pertany a les afeccions d‘aquests vasos sanguinis. E. LITTRÉ 1889 Tumors formats per les venes del recte dilatades, que poden provocar fluix de sang per l‘anus. DICCIONARI MÈDIC 2000 Varicositat dels plexes venosos de la paret del canal anal o del recte, recoberta per la mucosa corresponent, que fa protuberància dins la llum de l'òrgan, especialment quan augmenta la pressió portal i els esfínters són relaxats durant la defecació. Les 548 5. Epidemiologia: les malalties venes afectades són principalment les del plexe hemorroïdal intern o submucós, tributària de la vena hemorroïdal superior. No obstant això, llevat de l'estadi molt precoç de les hemorroides internes, el plexe venós hemorroïdal extern o subcutani del segment corresponent del canal anal participa també del procés varicós. A part de l'estructura venosa , el contingut de l'hemorroide inclou una petita branca arterial, procedent de l'artèria hemorroïdal superior. Les hemorroides de llarga duració poden transformar-se en masses fibroses denses. El seu nombre és variable, però gairebé sempre es distribueixen en tres grups principals: hemorroide anterior dreta, hemorroide posterior dreta i hemorroide lateral esquerra. Segons llur volum es classifiquen en hemorroides de primer, segon i tercer grau. Des del punt de vista etiològic poden catalogar-se en dues categories: hemorroides internes consecutives a una obstrucció orgànica de la circulació portal, que interfereix el retorn venós de les venes hemorroïdals (cirrosi hepàtica, trombosi de la vena porta, tumors abdominals, embaràs, carcinoma del recte), i hemorroides idiopàtiques sense evidència d'obstrucció venosa que són les més freqüent. En el darrer cas hom invoca factors hereditaris, el restrenyiment i la sedestació professional. Els signes clínics cardinals són l'hemorràgia i el prolapse, mentre que el dolor local allerat és més aviat un símptoma de complicació (trombosi). Altres manifestacions clíniques són les descàrregues mucoides i la irritació anal. És possible l'establiment d'una anèmia secundària a hemorràgies repetides. També és anomenada popularment morena. 64. HERPES HURTADO DE MENDOZA 1840 Herpes, Impetigo, Serpigo. Inflamació de la pell crònica la majoria de les vegades, que es presenta sota la forma de ampolletes xicotetes, o de pústules acompanyades de pruïja, que es trenquen i deixen xorrar un humor icoròs, que assecantse forma crostes o escames. També es presenta algunes vegades amb l‘aparença d‘una úlcera de la pell, i d‘altres no és més que un simple eritema d‘aquest teixit. Els diferents caràcters amb que es presenta l‘afecció, ha fet que Alibert distingeix moltes especies, que són les següents: 1.Herpes crustaci (Herpes crustaceus). Crostes de diferents formes i colors que després d‘haver caigut al cap d‘un cert temps, són de seguida reemplaçades per altres. 2.Herpes erythemoides. Grans xicotets, rojos i inflamats que acaben descamant-se. 3.Herpes furfuraci. Exfoliació lleugera de l‘epidermis, similar al segó. 4.Herpes flictenoide. Flictenes plenes de serositat icorosa, que després de assecar-se deixen escames rogenques. 5.Herpes pustulós (Herpes pustulosus). Pústules de volum variable, més o menys distant unes de les altres, que es cobreixen de crostes o escames que deixen després de la seua caiguda taques roges en la pell. 6.Herpes corrosiu (Herpes exedens). Grans pustulosos o úlceres que subministren un pus icorosos, i que estenent-se en latitud i profunditat destrueixen la pell, els músculs i de vegades els cartílags. 7.Herpes escamós. (Herpes Squamesus). Exfoliacions de l‘epidermis, més amples que en l‘herpes furfuraci. 549 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia de la pell, consistent en plaques de grans agrupats sobre una superfície inflamada, acompanyada de pruïja i formant una crosta susceptible d'estendre's més o menys. Caràcter crònic, pareix sostingut per un principi morbós existent en la sang. E. LITTRÉ 1889 Malaltia de la pell caracteritzada per vesícules. A la vista d‘aquesta definició tan genèrica, Littré considera que el terme Herpes hauria de reservar-se a l‘herpes febril: facial o labial, i per altra banda a l‘herpes genital. DICCIONARI MÈDIC 2000 Terme emprat per a designar diverses dermatosis, fonamentalment causades pels virus de la família Herpes viridae (virus de l'herpes simple i virus de la varicel·lazòster), caracteritzades per l'erupció aguda d'un o més grups de vesícules, sobre una base eritematosa, de localització. 65. HIDROPESIA Anasarca. HURTADO DE MENDOZA 1840 Hydrops, de hidro aigua i ops aspecte. Terme genèric, que comprèn tota acumulació morbosa de serositat en les cavitat o en les arèoles, o en quists o cavitats accidentals. S‘ha dividit en activa i passiva, segons les circumstàncies que es desenvolupen i dels símptomes generals que les acompanyen. Per altra banda segons el lloc que ocupen es distingeixen en hidropesies del teixit cel·lular, de les membranes seroses i en enquistades. Veure: Anasarca, Edema, Hidrocèfal, Hidrorraquis, Hidrotòrax, Hidropericardia, Ascites, Hidrocele i Quist. J. CUESTA I CKERNER 1878 Tota acumulació morbosa de serositat en qualsevol part del cos. E. LITTRÉ 1889 Generalment qualsevol vessament de serositat en una cavitat qualsevol del cos o en el teixit laminós. DICCIONARI MÈDIC 2000 Acumulació de líquid plasmàtic en determinades cavitats naturals del cos i en el teixit subcutani. Aquest terme és actualment molt poc emprat, mentre que el seu sinònim hidrop és usat en alguns casos. 66. HIPOCONDRIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Hypochondriasis, Hypochondria, de hupo, baix, i de chondros, cartílag. Es dóna aquest nom a una malaltia en la que s‘observa una susceptibilitat moral excessiva, desconfiança, temors, tristesa, disgust a la vida, dolors en l‘abdomen, alteracions en la digestió, una espècie d‘ansietat o inquietud i emocions sobtades causades per sorpresa. Consisteix aquesta malaltia en la coincidència d‘una irritació encefàlica crònica amb una irritació gàstrica del mateix tipus. El règim, l‘exercici, l‘aire lliure i la tranquil·litat d‘esperit són els medis que poden curar aquesta malaltia 550 5. Epidemiologia: les malalties J. CUESTA I CKERNER 1878 Tristesa, malenconia profunda. Malaltia caracteritzada per desordres digestius, tristor profunda, susceptibilitat moral exaltada, preocupació continua sobre mals imaginaris i salut aparent. E. LITTRÉ 1889 Trastorn intel·lectual caracteritzat bé per inquietuds perpetues en allò referent a la salut, per tendència a exagerar els sofriments reals o a crear-se‘n d‘altres imaginaris, en aquest cas es tracta de la hipocondria Simple no vesànica. Bé per al·lucinacions delirants relatives a la personalitat física, en aquest cas es tracta d‘una hipocondria vesànica o bogeria hipocondríaca, aquesta pertany únicament als alienats. Per a Littré la Hipocondria no és considerada una malaltia física sinó únicament una malaltia cerebral, una mena de neurosi, el tractament de la qual consisteix quasi exclusivament en l‘ús de mitjans higiènics i influències morals. DICCIONARI MÈDIC 2000 Trastorn mental caracteritzat per l'ansietat respecte a la salut pròpia i per la tendència a exagerar els sofriments reals o imaginaris. 67. HIPOCONDRÍACS HURTADO DE MENDOZA 1840 El que està afectat d'hipocondria. J. CUESTA I CKERNER 1878 Afectat d'hipocondria. E. LITTRÉ 1889 Malalt de la Hipocondria. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 adj. Relatiu o pertanyent a la hipocondria. 2 adj. i m i f Afectat d'hipocondria. 68. HISTÈRIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Hysteria, de ystera, matriu. Malaltia en la que s‘observa una irritabilitat nerviosa excessiva, amb repetició periòdica de convulsions, sensació d‘estrangulació i suspensió de molts sentits. És el resultat d‘una irritació cerebral associada a una irritació dels òrgans de la generació. J. CUESTA I CKERNER 1878 Histerisme: Malaltia pròpia de la dona, que al parèixer procedeix de l'úter, manifestant-se per accessos de sufocació, pandiculacions, convulsions i a vegades pèrdua de coneixement, dolors de cap, tristor profunda, etc. E. LITTRÉ 1889 Histerisme: Malaltia que se suposa que té el seu origen en l‘úter. Es manifesta per accessos caracteritzats per la sensació d‘un globus histèric que pareix una part de la matriu que puja cap a l‘estómac amb calor o fred, continuant després cap al pit o el coll, on produeix una mena de sufocació i estrangulació. Si l‘accés és fort aquests fenòmens venen seguits per pèrdua del coneixement i moviments convulsius sovint molt violents que poden provocar paràlisi de circulació, respiració i demes funcions orgàniques. De vegades els malalts es queixen de dolors violents en el cap. L‘histerisme es diferencia 551 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz de l‘epilèpsia per la naturalesa dels moviments convulsius, que no afecta els músculs de la cara i per la falta de saliva escumosa. La duració dels atacs és variable, es presenta quasi sempre en dones de 15 a 30 anys com a conseqüència d‘un temperament nerviós exaltat per un desamor, lascívia, la influència de lectures o de conversacions eròtiques; en una paraula tot allò que pot determinar un estímul de l‘aparell generador. En l‘època es considerava que l‘histerisme era un conjunt de símptomes resultants de l‘estat d‘excitació i sofriment de l‘úter o dels ovaris i de la reacció d‘aquests sobre el sistema nerviós. DICCIONARI MÈDIC 2000 Neurosi complexa, observable especialment en les dones, que no solament altera el curs normal dels processos psíquics, sinó que també és causa de trastorns motors (convulsions, paràlisi, catalèpsia), sensorials (hiperestèsia, anestèsia, al·lucinacions), digestius, vasomotors i d'altres. Tots aquests fenòmens poden ésser provocats per suggestió o autosuggestió. 69. HISTÈRIC HURTADO DE MENDOZA 1840 Que pertany a la histèria. J. CUESTA I CKERNER 1878 Concernent a histerisme. E. LITTRÉ 1889 Que es refereix a la matriu o a l‘histerisme. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 adj. Relatiu o pertanyent a la histèria. 2 adj. i m i f Afectat d'histèria. 70. ICTERÍCIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Icterus, icteritia. Es dóna aquest nom a una malaltia caracteritzada pel color groc dels ulls i de la pell, la blancor de les matèries fecals, l‘orina de color roig obscur, un dolor sord en la regió del fetge i un infart o inflor més o menys sensible de tot l‘abdomen. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia caracteritzada pel color groc de la pell dels malalts, l'orina safranada i excrements blancs, sense febre. S'atribueix a obstacles en la secreció de la bilis. E. LITTRÉ 1889 Coloració especial de diversos teixits i humors del cos que apareix com símptoma morbós i no com a malaltia. Unes vegades el pigment que dóna aquesta coloració prové de la bilis (icterícia vertadera, bilifeica) en altres casos prové de la sang (pseudoicterícia, hemafeica). DICCIONARI MÈDIC 2000 Anomalia caracteritzada per coloració groguenca de la pell, les mucoses i l'escleròtica produïda per un augment de la bilirubinèmia. Quan és molt lleu (subicterícia) només es detecta a les conjuntives, les mucoses o en zones de pell molt clara, sempre amb llum natural. Pot ésser deguda a un excés de producció de bilirubina o a un defecte de conjugació o d'excreció. Popularment rep el nom de fel sobreeixit. 552 5. Epidemiologia: les malalties 71. IDIOTISME HURTADO DE MENDOZA 1840 Obliteració normalment congènita i de vegades adquirida de les facultats intel·lectuals i afectives quasi constantment lligada a un defecte del desenvolupament del cervell. Idiota és el que té mancança de les facultats intel·lectuals per formar part de l‘estat social ni tampoc per cuidar de la seua pròpia conservació. J. CUESTA I CKERNER 1878 Demència originària. Els alienistes col·loquen l‘idiotisme, com l‘últim període de la demència. E. LITTRÉ 1889 Malaltia congènita, que prové de la primera infantesa, que consisteix anatòmicament en una falta major o menor d‘organització o desenvolupament del cervell; simptomàticament es tracta d‘una falta o insuficiència corresponent del desenvolupament de les facultats sensorials, intel·lectuals, morals o afectives. L‘idiota es diferencia del dement que aquest ha tingut abans intel·ligència. DICCIONARI MÈDIC 2000 Idiotesa. Qualitat d'idiota, manera d'ésser de l'idiota, o també paraula, fet, propis d'un idiota. Idiota és dit de la persona que pateix idiòcia. La idiòcia és un estat de dèficit d'intel·ligència, congènit o adquirit precoçment, en el qual l'individu posseeix un quocient intel·lectual que oscil·la entre 0 i 20 i una edat mental que no sobrepassa els tres anys, i no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres. 72. IMBECIL·LITAT HURTADO DE MENDOZA 1840 Imbecillitas ingenii facuitas. Estat d‘alguns individus que per la debilitat dels òrgans destinats a la manifestació del pensament són incapaços d‘elevar-se als coneixements comuns, als demes individus. J. CUESTA I CKERNER 1878 Embadocament, falta de raó. E. LITTRÉ 1889 Grau atenuat de l‘idiotisme. La imbecil·litat és una debilitació de l‘esperit produïda per un desenvolupament imperfecte dels òrgans que presideixen les facultats intel·lectuals i afectives, és un grau atenuat d‘idiotisme. Totes les facultats existeixen en els imbecils, però la mobilitat de les seues idees, la falta d‘energia del seu caràcter fa que no produïsquen res, no perfeccionen res i no puguen elevar-se a idees generals i abstractes, encara que alguns expressen amb facilitat la música i la poesia. La imbecil·litat pot presentar-se en casos accidentals a conseqüència de la febre tifoïdal, en els xiquets. Els imbecils poden rebre de vegades certa educació. DICCIONARI MÈDIC 2000 Forma de frenoastènia biopàtica, grau d'endarreriment mental amb QI comprès entre 35 i 50. Rep el nom d'imbecil·litat mongòlica el mongolisme. 73. IMPOTÈNCIA VIRIL Debilitat viril. 553 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz HURTADO DE MENDOZA 1840 Impotentia. Nom que es dóna a la ineptitud que té un o altre sexe per a l‘acte veneri i a la impossibilitat de poder propagar l‘espècie per algun vici que s‘oposa a l‘execució d‘aquesta funció. No es deu confondre amb esterilitat. També hi ha gent que ha utilitzat la paraula impotència com sinònim de debilitat i altres d‘adinàmia. J. CUESTA I CKERNER 1878 Impossibilitat d‘executar l‘acte veneri. Es distingeix de l‘esterilitat que en la impotència no es pot verificar el coit, mentre que en l‘esterilitat es verifica el coit però és infecund. La impotència pot ser: Absoluta, quan depèn de la falta absoluta d‘òrgans o de vici de conformació d‘aquests i Constitucional quan és el resultat d‘un temperament apàtic o d‘una debilitat general. Directa és la que consisteix en debilitat especial dels òrgans genitals. Indirecta la que malgrat l‘estat vigorós i aptitud física suficient, no es verifica el coit per estar distreta l‘acció vital cap a altre punt de l‘economia. E. LITTRÉ 1889 Impossibilitat d‘exercir l‘acte sexual. Els termes impotència, anafrodisia i esterilitat no són sinònims. Mentre en la impotència hi ha desig sexual, l‘anafrodisia no en presenta, i per altra banda mentre que la còpula és impossible o incompleta en la impotència si que existeix en l‘esterilitat o agenèsia, però en aquest cas no va seguida de fecundació posterior. DICCIONARI MÈDIC 2000 Incapacitat de l'home per a assolir l'erecció. És deguda a una multiplicitat de factors etiològics, tant orgànics com psíquics (aquests, en un 95%). 74. INAPETÈNCIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Innapetentia. És el defecte o falta d‘apetit. J. CUESTA I CKERNER 1878 Pèrdua d‘apetit. E. LITTRÉ 1889 Sinònim d‘anorèxia. DICCIONARI MÈDIC 2000 Manca de gana de menjar, anorèxia. 75. INDIGESTIONS HURTADO DE MENDOZA 1840 Sinònim de dispèpsia. Dispèpsia de Dyspepsia, és una veu grega composta de dys, difícilment i de pepto, jo coc, jo digereix. Significa aquesta paraula digestió difícil, és a dir la dificultat de realitzar-se la digestió. Normalment és un símptoma d‘una malaltia i acompanya a la major part d‘afectes morbosos. J. CUESTA I CKERNER 1878 Pertorbació sobtada més o menys accentuada de la funció digestiva. E. LITTRÉ 1889 Desordre passatger i sobtat de les funcions digestives que generalment sobrevé algunes hores després de la ingestió de molta quantitat d‘aliments de mala qualitat, àcids, gelats o sota la influència d‘una causa estranya, com l‘acció del fred o una viva emoció moral. 554 5. Epidemiologia: les malalties DICCIONARI MÈDIC 2000 Trastorn transitori produït per la digestió deficient d'algun menjar, empatx, enfarfec, enfit. 76. INFART En el Diccionari apareixen denominacions com: infarts de glàndules escrofuloses, infarts de les vísceres intestinals. HURTADO DE MENDOZA 1840 Infart. Ingurgitatio. Encara no estan els metges d‘acord, sobre la vertadera significació d‘aquesta paraula, perquè si es consulten els diversos autors, es veu que uns l‘utilitzen com sinònim d‘ingurgitacions, és a dir, d‘obstacles que es formen en els vasos sanguinis del cos humà, en els quals no poden córrer fàcilment els fluids, siga per molt espessor. Alguns ho usen com sinònim d‘inflamació crònica, altres d‘induració, altres d‘inflor i altres d‘obstrucció. J. CUESTA I CKERNER 1878 Infart és el augment del volum d‘una part d‘un òrgan degut a l‘acumulació d‘humors en el teixit o parènquima del mateix, faltant per altra banda els demes símptomes propis de les inflamacions o congestions actives, amb les que no deu encara que pot fàcilment confondre‘s. E. LITTRÉ 1889 Infartus. Nucli sanguini, format per un teixit a conseqüència de l‘obliteració per trombosi o embòlia d‘un o molts vasos d‘aquest teixit. DICCIONARI MÈDIC 2000 Infart: Necrosi localitzada en una porció de parènquima deguda a la manca d'irrigació per obstrucció trombòtica o embolica de l'artèria o les artèries corresponents. Infart intestinal Necrosi isquèmica de la paret intestinal produïda per una oclusió arterial de l'artèria mesentèrica superior (arteriosclerosi, embòlia, aneurisma aòrtic, vasculitis sistèmica) o bé una trombosi venosa mesentèrica, que produeix un quadre greu d'abdomen agut amb lesions necròtiques transmurals extenses i massives. 77. INFLAMACIÓ Diverses són les inflamacions que apareixen com malalties en el Diccionari: inflamació abdominals, inflamació dels intestins, inflamació interna, infermetat inflamatòria per l'excessiu oxigen que es respira. HURTADO DE MENDOZA 1840 Inflamatio de inflamare, inflamar. Causa del dolor viu i urent que se sent en una part inflamada. S‘ha donat el nom d‘inflamació a l‘estat d‘un teixit orgànic rubicund, calent, entumit i dolorit. Broussais dóna aquest nom a tota exaltació local dels moviments orgànics, prou considerable per torbar o alterar l‘harmonia de les funcions i per desorganitzar el teixit que s‘ha fixat; després aquest autor, ha estès el nom d‘inflamació a les irritacions que no duen implícites la desorganització dels teixits i a les malalties que fins aleshores es denominaven febres. La discussió que sosté gira al voltant de la paraula i dels fets. La discussió sobre les paraules consisteix que uns limiten molt el nom d‘inflamacions, mentre que Broussais estén molt la significació. La discussió de fet consisteix en saber si les irritacions no anomenades inflamacions i els 555 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz estats morbosos generals anomenats febres, són de la mateixa naturalesa que les inflamacions, a les que tot el mon convé en donar-li aquest nom. Hurtado parla sobre la distinció que s‘ha volgut fer entre inflamació i irritació, on es diu que la inflamació pròpiament dita és el més alt grau de la irritació i que no es diferencia d‘aquesta sinó per una major persistència, sobre aquesta distinció. Hurtado comenta que és el mode d‘eternitzar les discussions i el que és pitjor, l‘aplicació de les doctrines terapèutiques perilloses, el fer dues malalties de dos extremitats d‘una sola cosa. J. CUESTA I CKERNER 1878 És l‘acte d‘inflamar-se un cos provocant flama. En medicina és l‘augment en un o més òrgans de la circulació de la sang, amb rubicundesa, tumefacció i dolor. E. LITTRÉ 1889 Estat morbós caracteritzat per tumefacció, rubicundesa, calor i dolor. DICCIONARI MÈDIC 2000 Reacció inespecífica del teixit conjuntiu, com a resposta a una agressió física, química o bacteriana, que serveix per a eliminar, diluir o encerclar l'agent agressiu i els teixits lesionats. L'expressió clínica habitual és constituïda per calor, vermellor, inflor i dolor, i el substrat histològic és la vasodilatació i la presència d'un exsudat, que pot ésser serós, fibrinós o purulent. 78. IRRITACIÓ Diverses són les malalties designades com irritacions que apareixen en el Diccionari: irritacions cròniques del fetge, irritacions cròniques gastrointestinals, irritacions cròniques de la lleterola, irritacions cròniques de la melsa, irritacions estomacals, irritacions nervioses. HURTADO DE MENDOZA 1840 Irritatio, de in privar, i de ritas, mode habitual. És l‘estat d‘un teixit orgànic, o d‘un òrgan, en el qual hi ha excés de moviment vital, manifestat comunament per l‘exaltació de la circulació i de la sensibilitat. Broussais defineix la irritació com la sobreexcitació morbosa de la vitalitat. Altres l‘han definit com l‘excitació vital que excedeix al tipus normal particular al subjecte. J. CUESTA I CKERNER 1878 Exaltació morbosa de la irritabilitat que constitueix el primer grau de la inflamació. Irritabilitat és la facultat que tenen els cossos vius de reaccionar al contacte dels cossos estranys. E. LITTRÉ 1889 És l‘estat d‘un òrgan en el que l‘excitació necessària per l‘exercici de les seues funcions ha arribat a adquirir tal intensitat que es trenca l‘equilibri resultant de la balança d‘aquestes funcions. L‘excitació i la irritació són dos graus de la mateixa acció que difereixen en la intensitat, aquesta depèn tant dels òrgans com de la naturalesa de l‘excitant de manera que per a un individu o òrgan, una substància pot ser excitant i la mateixa per a un altre individu o òrgan, ser irritant. DICCIONARI MÈDIC 2000 1. Acció d'irritar o irritar-se; l'efecte. 2. Estat de sobreexcitació o de sensibilitat exagerada, psíquica o física, de tot l'organisme o d'una part. Irritació cerebral. Segon estadi de la contusió cerebral. Irritació directa. La que respon a un estímul directament aplicat a una part del cos. 556 5. Epidemiologia: les malalties Irritació funcional La que no respon a cap lesió orgànica. 3. Sinònim vulgar d'inflamació. 79. JOVES CLORÒTIQUES HURTADO DE MENDOZA 1840 Joves afectades de clorosi. J. CUESTA I CKERNER 1878 Joves amb clorosi. E. LITTRÉ 1889 Joves amb clorosi. DICCIONARI MÈDIC 2000 No hi ha definició 80. LEPRA ELEFANTÍACA HURTADO DE MENDOZA 1840 Lepra. Es dóna aquest nom a una malaltia de la pell caracteritzada, unes vegades per tubèrculs durs i insensibles, per la pèrdua de la sensibilitat, la ronquera de la veu etc., i és la lepra tuberculosa o Elefantiasi dels Grecs. Altres vegades la caracteritzen la inflor enorme dels peus, de les cames o de la cara, i és la veritable Elefantiasi o Lepra dels àrabs. J. CUESTA I CKERNER 1878 Varietat de lepra, malaltia diatètica, caracteritzada per tumors voluminosos subcutanis, blancs, o taques i inflors en els peus i en la pell del cos i de la cara, d'aspecte horrible i de naturalesa incurable. E. LITTRÉ 1889 Lepra és una malaltia general endèmica en certs països. Caracteritzada per l‘aparició en la pell i certes mucoses de taques, nodositats, vesícules d‘evolució ulcerosa amb anestèsia d‘aquestos punts i trastorn de la nutrició. Hi ha tres tipus de lepra: Tuberculosa o tuberosa, maculosa i anestèsica. La lepra tuberculosa és l‘Elefantiasi dels grecs, en la que apareixen inicialment taques circulars per tot el cos, planes i de color variable, aquestes taques desapareixen espontàniament o s‘eixamplen del centre a la perifèria; sobre aquestes taques de la pell apareixen nodositats de volum variable, apareixen inicialment en els arcs supraciliars i en la cara estenent-se a la resta del cos, poden donar edema, limfangitis i adenitis. DICCIONARI MÈDIC 2000 Lepra: Malaltia infecciosa i contagiosa, crònica, causada per un microorganisme específic, el micobacteri de la lepra (Mycobacterium leprae) o bacil de Hansen, que produeix diverses lesions granulomatoses a la pell, les mucoses i el sistema nerviós perifèric. Poc contagiosa, té un període d'incubació que pot durar anys. Se'n distingeixen dues formes principals, la lepromatosa i la tuberculoide, a part d'un grup de casos de característiques poc definides (lepra indeterminada). També és anomenada elefància, llebrosia, mal de mesell, mal de Sant Llàtzer i malaltia de Hansen. Elefantiasi grega és una denominació desueta de la lepra. 557 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 81. LEUCOFLEGMASIA GENERAL HURTADO DE MENDOZA 1840 Leucophematica. Del grec leuchos, blanc i phegma, flema. Aquesta paraula és generalment sinònim d‘anasarca. Però alguns autors l‘utilitzen per designar l‘emfisema, encara que últimament indica la infiltració que es forma al mateix temps en tota l‘economia, i amb el terme d‘anasarca només s‘utilitza quan comença per les extremitats inferiors. J. CUESTA I CKERNER 1878 Hidropesia subcutània o anasarca. E. LITTRÉ 1889 Per a la major part dels autors, és la infiltració general del teixit cel·lular; l‘anasarca és la infiltració que comença per les extremitats inferiors, la leucoflegmasia és la que se forma a la vegada en tota l‘economia. DICCIONARI MÈDIC 2000 Flegmasia blanca dolorosa. 82. LEUCORREA HURTADO DE MENDOZA 1840 Leucorroea, de leucos, blanc i reo, jo flueix. És dóna aquest nom i el de Flors blanques, a un fluix més o menys abundant d‘un líquid blanquinós, groguenc o verdós, que és produït per una flegmasia aguda o crònica de les membranes interna dels òrgans genitals de la dona. J. CUESTA I CKERNER 1878 Fluix blanc, o supersecreció mucosa de la vagina en la dona. E. LITTRÉ 1889 Vulgarment eixida per la vulva de qualsevol líquid distint de la sang que lluny de ser sempre blanc com pareix indicar la paraula leucorrea, varia molt en color. DICCIONARI MÈDIC 2000 Secreció genital femenina procedent de l'úter o de la vagina, generalment de color blanc. V fluix vaginal. Popularment ha rebut també la denominació de flors blanques i, més literàriament, de sufluïtats. 83. LITIASI O VICI CALCULÓS HURTADO DE MENDOZA 1840 Lithiasis, de lithos, pedra. És dóna aquest nom a la formació de la pedra o d‘un càlcul en les vies urinàries. Alguns han donat també el nom de litiasis a una malaltia dels palpebres que consisteix en un xicotets tumors durs i petrificats que es formen en els seus bordes. J. CUESTA I CKERNER 1878 Formació de càlculs o pedres particularment en les vies urinàries. Formació de xicotetes concrecions pètries baix la pell i en els palpebres. E. LITTRÉ 1889 Formació de xicotetes concrecions pètries sota la pell o en els palpebres, i molt més sovint formació d‘areneta o de càlculs en les vies biliars o urinàries. 558 5. Epidemiologia: les malalties DICCIONARI MÈDIC 2000 Formació de càlculs o concrecions en les vies excretores de certs òrgans o glàndules. També és anomenada calculosi. 84. MAL DE PEDRA HURTADO DE MENDOZA 1840 Pedra és tot càlcul, especialment els de la bufeta de l‘orina. J. CUESTA I CKERNER 1878 Tota classe de concrecions calculoses. E. LITTRÉ 1889 Pedra és el nom vulgar dels càlculs de la bufeta i dels altres òrgans. DICCIONARI MÈDIC 2000 Cos mineral sòlid i dur, de composició molt variable, no metàl·lic però que conté sals i òxids metàl·lics. 85. MALENCONIES Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d‘ací li ve el nom. Aquest concepte ja era utilitzat per l'escola mèdica hipocràtica per a explicar els estats depressius profunds. HURTADO DE MENDOZA 1840 Melancholia, de mélas, negre, i de cholé, bilis. Aquesta paraula en el llenguatge vulgar, significa un estat habitual de tristesa, estat que s‘observa particularment en els individus en què predomina el sistema hepàtic. J. CUESTA I CKERNER 1878 No arreplega el terme. E. LITTRÉ 1889 Al igual que la paraula mania, la paraula malenconia té diverses accepcions. Vulgarment indica un estat de llanguiment, de deliri, de meditació vaga amb idees estrambòtiques. Antigament la relacionaven amb les afeccions atribuïdes al color negre de la bilis. Actualment es designa malenconia, el deliri parcial, oposat al deliri general, o la bogeria en la que predominen les idees de tristesa i de temor. Per a evitar aquesta confusió Esquirol proposa substituir en el primer dels casos la paraula malenconia per la de monomania, i usar la del segon cas per la de lipemania. Littré informa que les paraules, lipemania i malenconia s‘usen indistintament, mentre que bogeria ofereix tres caràcters delirants principals, tristesa, depressió i terror. La malenconia pot se general o parcial. La malenconia general està caracteritzada per una disposició morbosa a la tristesa que s‘estén a totes les facultats i manifestacions intel·lectuals. La malenconia parcial és la forma de bogeria en què els desordres sensorials, al·lucinacions, il·lusions, executen el paper principal, aquests trastorns, són els que marquen el principi de la malaltia i donen lloc a idees delirants, però el judici pot conservar-se en qüestions no afectades per ninguna al·lucinació, així la bogeria pot ser parcial. 559 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DICCIONARI MÈDIC 2000 Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d'on li ve el nom. Aquest concepte ja era utilitzat per l'escola mèdica hipocràtica per a explicar els estats depressius profunds. 86. MANIA Mania amb furor, mania periòdica, monomania. HURTADO DE MENDOZA 1840 Insania, Furor, Mania. Es dóna aquest nom a una lesió de l‘enteniment en el que hi ha errada de judici o al·lucinacions que condueixen a actes de furor, a la permanència dels mateixos actes o de la mateixa idea. Quan el deliri no està sobre un mateix objecte es diu mania, però si es fixa en un únic objecte s‘anomena monomania. J. CUESTA I CKERNER 1878 Alienació mental amb tendència al furor i lesió de l‘enteniment, o alteració més o menys general de les funcions intel·lectuals. E. LITTRÉ 1889 Aquest terme ha rebut diverses accepcions, diferents unes de les altres, el populatxo anomena mania als hàbits rars, les excentricitats que es manifesten sobre tot per una predilecció excessiva cap a una o altra cosa, però des de l‘antiguitat els metges han utilitzat la paraula per a designar el furor és a dir la bogeria furiosa. Seguint a Littré, ens diu que en el llenguatge mèdic modern, el terme mania sol ser sinònim de bogeria, així es parla de monomania, lipemania, demonomania, megalomania; finalment Littré acaba dient-nos que la paraula mania utilitzada sola, designa una entitat morbosa especial , que figura en quasi totes les nomenclatures de les malalties mentals, on el símptoma predominant és l‘exaltació més o menys violenta, amb incoherència; se desenvolupa sota la influència de diverses causes principalment morals, i al igual que en les altres malalties mentals pot ser produïda d‘una manera accidental, per violentes commocions en subjectes no predisposats per l‘herència, quasi sempre té un curs agut, franc i acaba de vegades en alguns mesos en curació que pot ser duradora, però altres vegades es pot transformar en crònica i finalment en una demència terminal que conserva quasi sempre certa exaltació, resta de la forma vesànica primitiva. DICCIONARI MÈDIC 2000 1.Psicosi caracteritzada per una exaltació de les facultats vitals: eufòria exagerada, acceleració del curs de les idees i agitació psicomotora. D'un caràcter cíclic, pot alternar amb fases depressives i pot revestir un doble caràcter: de deliri o obsessiu. Segons el grau d'intensitat de la mania hom parla d'hipomania, o mania menor, i d'hipermania, o mania molt intensa. 2. Afecció desordenada i abassegadora per alguna cosa. 3. Aprensió o aversió injustificada. 4. Tenir manies. Expressió amb que hom designa un cert tipus de malaltia mental, especialment de caràcter neuròtic, en oposició a la malaltia mental pròpiament dita, o follia, de caràcter psicòtic. 560 5. Epidemiologia: les malalties 87. MELENES HURTADO DE MENDOZA 1840 Meloena, Morbus niger. Malaltia o símptoma d‘una malaltia caracteritzada pel vòmit d‘una matèria negra que pareix ser una mescla de sang i de bilis. S‘acompanya dels mateix fenòmens de la hematèmesi, essent un símptoma de la gastrorràgia, anuncia sempre un alt grau d‘irritació de la membrana mucosa digestiva. J. CUESTA I CKERNER 1878 En el diccionari no apareix explicat el terme de melena, Cuesta recull el nom de melenorràgia i ens diu que és un vòmit de sang negra procedent de l‘estómac. E. LITTRÉ 1889 Fluix de sang per l‘anus que constitueix un símptoma comú a diversos estats morbosos i no una malaltia determinada. La melena és una conseqüència ordinària de la enterorràgia, és a dir d‘eixida de sang fóra dels vasos dels intestins i de la seua presència en el conducte intestinal de manera que la melena i la enterorràgia no són sinònimes però poden confondre‘s en una mateixa descripció. DICCIONARI MÈDIC 2000 Evacuació per l'anus d'una femta llefiscosa, pastosa, de color negre brillant i que s'assembla al quitrà, com a resultat de la degradació de la sang en el tracte gastrointestinal en una hemorràgia alta. No s'ha de confondre amb l'enfosquiment de la femta per l'ús terapèutic de ferro o bismut. També és anomenada melanorràgia. 88. METRORRÀGIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Metrorrhagia, de metra, matriu i de regnumi, jo trenque o dilacero. És l‘hemorràgia de la matriu, o l‘excreció morbosa més o menys abundant de sang per l‘úter, acompanyada de dolor, pes en l‘hipogastri i en els lloms etc. És la menorràgia dels moderns. J. CUESTA I CKERNER 1878 Hemorràgia de la matriu. E. LITTRÉ 1889 Hemorràgia procedent de l‘úter. Quan el període menstrual va acompanyat d‘un fluix de sang exagerat és diu menorràgia. Pot ser essencial i simptomàtica. És essencial quan no hi ha lesions a la matriu, i simptomàtica si hi ha lesió. DICCIONARI MÈDIC 2000 Hemorràgia uterina en absència del cicle menstrual (acíclica). Generalment és produïda per processos neuroendocrins que alteren la regulació del cicle menstrual (hemorràgies uterines disfuncionals). És freqüent en la postmenarquia i la premenopausa. 89. MIASMES HURTADO DE MENDOZA 1840 Amb aquesta paraula s‘utilitza per a designar a tota emanació que es desprèn del cos dels individus malalts, o de les matèries vegetals i animals en putrefacció i que actuen sobre el nostre cos a la manera dels verins. 561 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz J. CUESTA I CKERNER 1878 Gas que es desprèn de les matèries en corrupció i dels cossos malalts que es considera propi per a desenvolupar malalties o servir de vehicle als contagis; també s‘anomenen miasmes les emanacions dels cossos animals o vegetals que han entrat en putrefacció. E. LITTRÉ 1889 Agent que encara que inapreciable moltes vegades pels procediments físics o químics s‘estén per l‘aire, la presència d‘aquesta matèria orgànica és difícil de comprovar, s‘adhereix a cossos amb més o menys tenacitat i exerceix sobre l‘economia animal una influència més o menys perniciosa. També s‘anomenen emanacions miasmàtiques i són conseqüència de les substàncies orgàniques en l‘aire, que moltes vegades no es revela per cap olor especial, no obstant això, segons Littré, Pasteur ha demostrat que contenen nombrosos organismes vius, algues, vibrions i bacteris. La influència morbosa dels miasmes que es manifesta per l‘aparició d‘infeccions s‘explica com totes les infermetat sèptiques com a conseqüència de l‘alteració qualitativa de l‘aire. Distingeix tres tipus de miasmes:1. Pantans, palúdics. 2. Nosocomials, que es desenvolupen en les sales dels hospitals i llocs amb garberament humà. 3. Tel·lúrics o terrestres que s‘eleven de les terres humides o remogudes. DICCIONARI MÈDIC 2000 Efluvi nociu que, abans de l'era microbiana, era considerat com la causa de les malalties infeccioses i epidèmiques. 90. NEFRÀLGIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Dolor nefrític. Nepralgia, de nephros, ronyó, i de algos, dolor. És dóna aquest nom a un dolor localitzat en el ronyó. J. CUESTA I CKERNER 1878 Dolor en els ronyons o en la regió que questos ocupen, amb tremolor, fred general, orina clara i vòmits simptomàtics. E. LITTRÉ 1889 Dolor de ronyons. Còlic nefrític. DICCIONARI MÈDIC 2000 Dolor en un ronyó, nefrodínia. 91. NEUROSI En alguna ocasió apareix també la neurosi gàstrica. HURTADO DE MENDOZA 1840 De neuron, nervi. Malaltia dels nervis en general o de certs nervis en particular. Amb aquest nom s‘han confós algunes hemorràgies internes i inflamacions cròniques. J. CUESTA I CKERNER 1878 Igual que neuropatia, malaltia nerviosa. També s'anomena així una lesió de la sensibilitat i del moviment, sense febre, que no deixa senyals apreciables en el cadàver. E. LITTRÉ 1889 Nom genèric de les malalties que se suposa que tenen la seua base en el sistema nerviós, i que consisteixen en un trastorn funcional sense lesió actualment 562 5. Epidemiologia: les malalties apreciable en l‘estructura de les parts. La neurosis és un conjunt d‘accidents molt diferents d‘un subjecte a l‘altre, que s‘observa sobre tot en les dones febles per clorosi o anèmia; més rar en els homes joves. Els malalts experimenten al principi malestar general que poc a poc es fixa en un punt particular on produeix angúnia, que augmenta sense parar fins a provocar convulsions anomenades vapors o convulsions espasmòdiques que és quan provoquen contraccions involuntàries i moviments desordenats en els músculs amb moviment voluntari. Littré distingeix tres tipus de neurosi: 1. Mobilitat nerviosa i d‘espasmes essencials. 2. Estat vaporós d‘atacs de nervis, d‘histerisme descompost, de neuropatia proteïforme. 3. Atac d‘histerisme. DICCIONARI MÈDIC 2000 Terme encunyat el 1777 per Cullen, per a designar un conjunt de trastorns de la sensibilitat o de la motilitat que cursen sense febre i sense una alteració local dels òrgans, i depenen d'una afecció general del sistema nerviós. Durant el segle XIX les neurosis eren considerades aquells trastorns en què no hi havia una lesió anatomopatològica i se suposava que depenien d'una alteració del sistema nerviós. El nombre de neurosis disminueix a mesura que té èxit la investigació anatomopatològica, i les neurosis s'identifiquen progressivament amb trastorns associats amb alteracions psíquiques. En tant que es defineix com un estat patològic del sistema nerviós, la neurosi no es contraposa com a categoria diagnòstica a la psicosi: s'afirma, aleshores, que no hi ha psicosi sense neurosi. A partir de la difusió de la psicoanàlisi, el concepte de neurosi es defineix per la seva etiologia, com un trastorn psicogen. Inclou les alteracions emocionals o de la conducta degudes a conflictes intrapsíquics no resolts i manifestades per angoixa de manera directa o mitjançant els diversos mecanismes de defensa contra la mateixa. La distinció amb les psicosis, no sempre fàcil, es basa en el fet que provoquen manifestacions menys importants, no comporten greus distorsions de la realitat i hi ha consciència de malaltia, sovint exacerbada o excessiva. Es manifesten mitjançant un estat de tensió i irritabilitat o nerviosisme, dificultats d'adaptació a les exigències del medi i de les relacions interpersonals, pertorbacions de l'autoestima, inseguretat, pors injustificades, i tota una sèrie de trastorns somàtics molt bigarrats i complexos. El símptoma fonamental, però, és l'angoixa i tots els seus equivalents. En tant que el terme neurosi conserva aquesta connotació teòrica respecte de la seva etiologia, les actuals classificacions dels trastorns mentals que pretenen ser descriptives i ateorètiques tendeixen a rebutjar-ne l'ús. 92. OBSTRUCCIONS En el diccionari s‘anomenen diversos tipus d‘obstruccions del cos: obstruccions de la melsa, obstruccions del fetge, obstruccions del ventre inferior, obstruccions mesenteri etc. HURTADO DE MENDOZA 1840 Obstructio, de obstruere, obstruir o tapar. S‘ha donat en general aquest nom a tot obstacle que troben els líquids al recórrer els vasos que les contenen, desapareixent la cavitat, per l‘adherència de les seues parets o per la presencia de qualsevol substància. En altres temps es donava el nom d‘obstrucció a l‘estat de tot òrgan que s‘havia posat molt voluminós, alterat en la textura i que acomplia mal les seues funcions. En el llenguatge vulgar i d‘alguns metges, s‘aplica el terme obstrucció a malalties molt diferents, a inflamacions cròniques, a tumors tuberculosos, escirrosos, a la mesenteritis crònica o infart de les glàndules del mesenteri etc. 563 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia causada per l‘existència d‘algun obstacle que s‘oposa al pas dels humors o matèries per alguna part del cos. E. LITTRÉ 1889 En la patologia humoral i mecànica és la tumefacció , l‘obstacle, que se forma en els vasos o en els conductes del cos viu. Littré dóna el nom d‘obstrucció en el llenguatge vulgar a afeccions molt diferents, i sobretot als infarts crònics de fetge, melsa que es desenvolupen algunes vegades en el transcurs de les febres intermitents prolongades. Obstrucció intestinal veure oclusió. DICCIONARI MÈDIC 2000 Acció d'obstruir o obstruir-se; l'efecte. 93. OFTÀLMIA O HUMORS D'ULLS HURTADO DE MENDOZA 1840 Ophtalmia, de ophtalmos, ull. És la inflamació o catarro de l‘ull, pot ser aguda o crònica. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflamacions de l'ull. E. LITTRÉ 1889 Qualsevol alteració inflamatòria del globus ocular amb rubicundesa de la conjuntiva. Quan es limita a aquesta membrana es denomina conjuntivitis, reservant-se el nom d‘oftàlmia per indicar les inflamacions que afecten simultàniament diversos teixits oculars però amb existència constant d‘inflamació de la conjuntiva. Littré distingeix diversos tipus d‘oftàlmies com: 1. artrítica, glaucoma. 2. Blennorràgica. 3. Catarral epidèmica. 4. Ciliar. 5. Diftèrica. 6. De Egipte. 7. Externes. 8. Glandulosa. 9 Granulosa. 10. Internes. 11. Periòdica. 12 Flictenular. 13. Purulenta. 14. Seca. DICCIONARI MÈDIC 2000 Denominació genèrica de les malalties oculars; especialment de les que afecten simultàniament diverses parts de l'ull. Terme molt poc emprat actualment. 94. OPILACIÓ HURTADO DE MENDOZA 1840 Aquesta paraula s‘utilitza vulgarment entre els metges com sinònim de clorosi. Alguns autors usen la paraula opilació del verb opilare, obstruir o tapar, com sinònim d‘obstrucció. J. CUESTA I CKERNER 1878 Obstrucció del vasos que tanquen el pas als humors, també es dóna aquest nom a la clorosi. E. LITTRÉ 1889 Obstrucció. Sinònim vulgar d‘hidropesia, de retenció menstrual. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 Obstrucció al pas de matèries sòlides, líquides o gasoses per les vies excretores del cos. 2 Estat d'amenorrea de les joves. 564 5. Epidemiologia: les malalties 95. PARÀLISI HURTADO DE MENDOZA 1840 Paralysis, del verb grec paraluo, resoldre, relaxar. Els antics definien la paràlisi com una relaxació dels nervis que priva les parts del cos de moviment i de sentiments; però en el dia es defineix més exactament, i s‘entén per paràlisi una privació o disminució considerable del sentiment i moviment voluntari o d‘un dels dos, com a conseqüència de la relaxació de les parts nervioses i musculars, tot seguit algunes vegades de l‘atrofia, debilitat del pols i d‘altres símptomes. J. CUESTA I CKERNER 1878 Abolició del moviment o de la sensibilitat o d‘ambdues en qualsevol part del cos. E. LITTRÉ 1889 Disminució considerable o abolició de la motricitat voluntària o involuntària, que es manifesta per l‘aturament de les contraccions dels músculs en general; la disminució o abolició de la sensibilitat s‘anomena anestesia. La paràlisi del moviment s‘anomena hemiplegia quan ocupat tot un costat del cos; paraplegia quan afecta a la meitat inferior; algunes vegades es limita els nervis d‘algun múscul o grup muscular (paràlisi local). DICCIONARI MÈDIC 2000 Pèrdua de la mobilitat d'un múscul o d'un grup de músculs, produïda generalment per una lesió o alteració patològica del còrtex cerebral motor i les seves vies piramidals eferents, de les neurones de les banyes anteriors de la medul·la espinal, dels nervis cranials o dels nervis perifèrics. Segons la distribució topogràfica de les paràlisis, hom distingeix la tetraplegia, l'hemiplegia, la paraplegia i la monoplegia. Algunes miopaties metabòliques també poden produir paràlisi. Al llarg del temps, també ha estat anomenada lassitud, lassitat, paralis, paralisia i paralitíquia. 96. PARAPLEGIA HURTADO DE MENDOZA 1840 De para, participi diminutiu i de plesso, ferir. Nom donat a la paràlisi de la meitat inferior del cos. J. CUESTA I CKERNER 1878 Paràlisi de la meitat inferior del cos. E. LITTRÉ 1889 Es la paràlisi del moviment que afecta a la meitat inferior del cos. DICCIONARI MÈDIC 2000 Paràlisi motora d'ambdues extremitats inferiors, produïda per lesió de la via piramidal corticomuscular en la seva neurona central o en la seva neurona perifèrica. En la paraplegia de presentació clínica aguda, si la causa mèdica radica en una lesió medul·lar (compressió per fractura o neoplàsia vertebral, mal de Pott, hemorràgia o infart medul·lar, mielitis transversa aguda, etc) hom observa també incontinència urinària i fecal, i hipoestèsia o anestèsia de les extremitats inferiors o del tronc fins a una zona concreta (nivell sensitiu), acompanyades inicialment (fase d'inhibició medul·lar) d'hipotonia muscular i abolició dels reflexos tendinosos, seguit ulteriorment (fase d'alliberament medul·lar) dels signes de la paràlisi espàstica; mentre que si es tracta d'una lesió cerebral (isquèmia de l'artèria cerebral anterior, trombosi del si longitudinal superior, hidrocefàlia aguda, etc) hi ha símptomes associats de 565 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz somnolència, confusió o convulsions sense un nivell sensitiu toràcic. La paraplegia d'instauració subaguda o crònica (medul·lopatia per espondilosi cervical, esclerosi múltiple, siringomièlia, aracnoïditis, etc) és espàstica amb hiperreflèxia i signe de Babinski bilateral. V també paraparèsia i diplegia. 97. PAROXISMES GOTOSOS HURTADO DE MENDOZA 1840 Paroxismus. Sinònim de Exacerbació segons els moderns. Els antics utilitzaven aquesta paraula com sinònim d‘abscés. Paroxític de Paroxyticus. Nom que es dóna als dies marcats par l‘aparició d‘un paroxisme. J. CUESTA I CKERNER 1878 Significa el mateix que accés, que és un creixement o nou escometiment de febre o agravació d‘un mal. E. LITTRÉ 1889 Paroxisme, símptomes ordinaris exacerbats d‘un accés de febre, d‘un atac d‘epilèpsia etc. El moment en que aplega a la major intensitat una malaltia. L‘exacerbació és el creixement momentani anormal, imprevist dels símptomes; el redoblament és la seua reaparició després d‘una disminució o desaparició momentània. DICCIONARI MÈDIC 2000 Paroxisme: 1 Exaltació brusca de l'acuïtat d'una malaltia, d'un estat morbós. 2 Convulsió, espasme. 98. PERLESIES HURTADO DE MENDOZA 1840 Paraula usada vulgarment com paràlisi. J. CUESTA I CKERNER 1878 Nom vulgar que es dóna a la paràlisi. E. LITTRÉ 1889 Veure apoplexia i paràlisi. DICCIONARI MÈDIC 2000 Paràlisi. 99. PLÈTORA SANGUINA HURTADO DE MENDOZA 1840 Plethora, del verb plethò, plenar, colmar. S‘entén en general per plètora l‘augment de sang, de bilis o d‘altre humor en general relativament a l‘estat habitual de l‘individu. La plètora sanguina és divideix en general i en local, segons que la sang abunde en tot l‘organisme o en un òrgan únic. La plètora sanguina local segons la localització rep el nom de cerebral, pulmonar, uterina etc. Els antics que no havien considerat la divisió de general i local, admetien quatre tipus de plètores: Plètora vertadera (phlètora admolem) en la qual hi havia augment de la massa de la sang; Plètora falsa (plètora ad volumen o per rarefacció de la sang). Plètora relativa a l‘espai (plètora ad spatium o per disminució de la extensió dels sistema circulatori, a conseqüència per exemple d‘una amputació). Plètora relativa a les forces del subjecte 566 5. Epidemiologia: les malalties (plètora ad vires). Aquestes són unes distincions frívoles, imaginaries i justament oblidades. J. CUESTA I CKERNER 1878 Repleció o plenitud dels vasos que contenen líquids propis de l‘economia. E. LITTRÉ 1889 Superabundància de la sang en el sistema sanguini o en una part d‘aquest sistema. Littré distingeix, plètora general i local, segons que afecte a tot el sistema o a una part d‘ell. Els caràcters de la plètora local varien segons l‘òrgan que la pateix. Els antics distingien: plètora vertadera (plèthora dels vasos, plèthora ad molem, plèthora ad vasa) que respon a la distensió dels vasos per una superabundància de sang. Plètora falsa [ plethora spuria, plètora de les forces (plethora ad vires)] que és aquella en la que la quantitat de sang sent considerable no és suficient per distendre els vasos però en canvi és suficient per produir els símptomes de la plètora vertadera. La plètora relativa al volum (plèthora ad volumen) a causa de la rarefacció de la sang pel calor. La plètora relativa a l‘espai (plèthota ad spatium) determinada per una disminució de l‘extensió del sistema circulatori, per exemple a conseqüència d‘una amputació. Pareix més legitima la distinció entre la plètora produïda per la superabundància de la part líquida de la sang anomenada plètora aquosa, d‘aquella que resulta de l‘augment del nombre de glòbuls, que sols produeix els símptomes de la plètora general. DICCIONARI MÈDIC 2000 Excés de sang o d'altres líquids en el cos o en una part d'ell. 100. PLEURITIS HURTADO DE MENDOZA 1840 Sinònim de pleuresia. Alibert forma de la pleuritis el sèptim gènere de la quinta família de la seua nosologia natural, o les Pneumoses. Pleuresia, pleuritis, Morbus lateralis, s‘anomena així a la inflamació o flegmasia de la pleura, que pot ser aguda o crònica. J. CUESTA I CKERNER 1878 Significa el mateix que pleuresia, que significa inflamació de la pleura. E. LITTRÉ 1889 Sinònim de pleuresia, que és la inflamació de la pleura. Pot ser aguda i crònica. DICCIONARI MÈDIC 2000 No hi ha definició. 101. PULMONIA HURTADO DE MENDOZA 1840 Es dóna aquest nom i el de peripneumònia, a una inflamació de pulmó, caracteritzada per dolor profund i fix, tos esput o expectoració de sang al principi, i després de moc espès i puriforme, gran dificultat de respirar, plenitud , freqüència i pols blanet, i calor de la pell. J. CUESTA I CKERNER 1878 Inflamació del pulmó. E. LITTRÉ 1889 Sinònim de pneumònia, que és la inflamació del parènquima pulmonar. Pot ser aguda: peripneumònia, pneumonitis, pulmonia franca, lobular, fibrinosa. Pulmonia 567 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz crònica nom amb el que es descriuen dues formes d‘inflamació del parènquima pulmonar: lobular crònica i la intersticial o esclerosi del pulmó. DICCIONARI MÈDIC 2000 Pneumònia. 102. PÚTRIDES HURTADO DE MENDOZA 1840 Malalties pútrides s‘anomenen a totes aquelles en què s‘adverteixen símptomes de la tendència dels humors a la putrefacció i sobretot a les caracteritzades per la fetidesa de les excrecions i d‘aquí la denominació errònia de pulmonia pútrida, úlcera pútrida etc. Febres pútrides és el nom que donen els humoristes a un ordre de febres que ells atribuïen a la corrupció dels humors, perquè l‘alè i les excrecions del malalt exhalen un olor fètid; són les febres adinàmiques de Pinel i la gastroenteritis greu o violenta de Broussais amb evacuacions fètides. Sinoco o sinochus d‘altres. Tabardillo és el nom vulgar de la febre pútrida dels antics. J. CUESTA I CKERNER 1878 Febre pútrida, és la que els metges humoristes creien produïda per la corrupció dels humors del cos, aquestes febres són les que Pinel anomena adinàmia en la seua nosografia. E. LITTRÉ 1889 Febre pútrida nom que els humoristes donaven a un ordre de febres que atribuïen a la corrupció dels humors, perquè l‘alè i les excrecions del malalt exhalaven un olor fètid. DICCIONARI MÈDIC 2000 Pútrida és podrit, completament corromput. 103. REUMA HURTADO DE MENDOZA 1840 Sinònim de Reumatisme. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia caracteritzada per dolors continus o periòdics, vagues i irregulars en els músculs i articulacions i també algunes vegades en les vísceres. E. LITTRÉ 1889 Vulgarment qualsevol afecció que provoca tos: tals com la bronquitis (reuma de pit) les laringitis i el principi de diverses tisis anomenades reuma descuidat. DICCIONARI MÈDIC 2000 1 m a) Fluxió d'humor o catarral en alguna part del cos. b) Reumatisme. 2 f Flegma. 104. REUMATISME HURTADO DE MENDOZA 1840 Rheumatismus del grec rheuma, fluxió, nom que s‘ha donat a una flegmasia o inflamació que unes vegades es posa en els músculs i altres en les immediacions de les articulacions. 568 5. Epidemiologia: les malalties J. CUESTA I CKERNER 1878 Significa el mateix que reuma. E. LITTRÉ 1889 Malaltia diatèsica, hereditària, caracteritzada per la inflamació de les seroses articulars o cerebrals. Reumatisme articular (artritis reumàtica) inflamació del sistema fibroserós de les articulacions, amb alteració particular de la sang; pot ser agut i crònic. El reumatisme cerebral és l‘encefalopatia reumàtica que són el conjunt de símptomes que apareixen en l‘encèfal en el curs d‘un reumatisme articular: deliris, atàxies, apoplexies etc. El reumatisme gotós o artritis reumatoide no és tan fàcilment hereditari com la gota, s‘afecten tot tipus d‘articulació, però sense concrecions del tipus de tofus. El reumatisme gotós és produït per causes debilitant i sovint pel fred; és menys dolorós que la gota, amb poca febre, no hi ha periodicitat. El reumatisme nodós es caracteritza per l‘augment gradual del volum de les extremitats dels ossos, del periosti i dels lligaments, principalment els dels dits. Les articulacions primer desviades estan després deformades, dislocades; la seua mobilitat cada vegada més difícil va acompanyada de esclafits, el mal no remet mai sinó al contrari cada vegada va envaint noves articulacions sense que millore l‘estat de les altres. DICCIONARI MÈDIC 2000 Nom genèric amb que són conegudes diverses malalties d'etiologia molt diversa, però que tenen en comú el dolor i la impotència funcional d'alguna regió de l'aparell locomotor (articulacions, ossos, músculs). Comprèn l'artritis, l'artrosi, l'osteoporosi, la gota, les col·lagenosis, les vasculitis, etc. 105. RODAMENTS DE CAP O VERTIGEN HURTADO DE MENDOZA 1840 Es dóna aquest nom a aquell estat en el que pareix que tots els objectes donen voltes a l‘entorn d‘u mateix. Hi ha un que és simple, que consisteix en un gir o volta aparent dels objectes sense que la vista es faça obscura, i un altre anomenat tenebrós que va acompanyat del obscuriment de la vista. J. CUESTA I CKERNER 1878 És el mateix que vertigen. Vertigen és una espècie de pertorbació passatgera en què pareix que els objectes donen voltes a l‘entorn. E. LITTRÉ 1889 Estat en el qual pareix que tots els objectes donen voltes al nostre voltant, o que el malalt dóna voltes sobre sí mateix. S‘han distingit dos classes de vertigen: simple o (vertigen simplex) moviment aparent dels objectes sense que la vista estiga obscurida, i tenebrós (vertigen tenebricosa; escotodínia) en el qual el moviment dels objectes va unit a un obscuriment de la vista que el malalt tan a penes pot conservar l‘equilibri. DICCIONARI MÈDIC 2000 Sensació il·lusòria de rotació o de desplaçament de l'ambient (vertigen objectiu) o del propi cos respecte de l'ambient (vertigen subjectiu). És el resultat d'una alteració dels òrgans auriculars de l'equilibri, o de les vies o els centres del sistema nerviós central; en el primer cas el vertigen és anomenat perifèric, i en el segon, central. 569 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 106. SARNA HURTADO DE MENDOZA 1840 Scabies. Flegmasia de la pell que es presenta sota la forma de pústules redones, dures, nombroses, de la grandària d‘un gra de mill, lleugerament rubicundes en la base, vesiculars i transparents en la punta. Ataca totes les parts del cos, menys la cara, palma de les mans i plantes dels peus, i ocasiona una pruïja major o menor que s‘exacerba per la nit amb la calor. J. CUESTA I CKERNER 1878 Erupció cutània, contagiosa, caracteritzada per un picor extraordinari i que pareix produït per un paràsit anomenat acorus scabiel o sarcopto, que nidifica i es reprodueix en la pell. E. LITTRÉ 1889 Malaltia parasitària de la pell, que poden patir la major part dels animals i que es causada pels acarians. La sarna de l‘home es reconeix per la major o menor quantitat de solcs en els quals viu el paràsit que la causa (veure Sarcopto). Es manifesta la majoria de les vegades en les mans, els peus, els genitals i les natges etc, però mai en la cara. DICCIONARI MÈDIC 2000 Ronya: Malaltia cutània contagiosa, comuna a l'home i a diferents animals, produïda per un àcar del gènere Sarcoptes, caracteritzada per unes lesions papulars que causen una forta picor, principalment de nit, situades damunt d'uns solcs que allotgen la femella de l'ectoparàsit i la seva cria, i distribuïdes fonamentalment pels espais interdigitals de les mans, els canells, els plecs dels colzes, les aixelles, els mugrons, la regió periumbilical, el baix ventre, els genitals i les natges. L'agent patogen és l'àcar de la ronya (Sarcoptes scabiei o Acarus scabiei). La malaltia s'encomana normalment per contacte personal, en dormir i amb menys freqüència per l'ús de tovalloles, robes de llit o vestits contaminats. També rep el nom de sarna i escabiosi. 107. SUPRESSIONS I RETENCIONS D'ORINA HURTADO DE MENDOZA 1840 Retenció del verb retinere, es dóna aquest nom a tota malaltia produïda per l‘acumulació d‘una substància sòlida o líquida en la cavitat dels òrgans, Cal distingir la retenció del defecte de fluix que resulta de la suspensió o supressió de les secrecions, així és que és quasi sempre inexacte el dir que s‘ha retés la menstruació. Retenció d‘orina és sinònim d‘Iscuria, aquest terme ve de Ischo, jo detinc, i de ouron, orina. Es dóna aquest nom a la retenció completa d‘orina. Supressió J. CUESTA I CKERNER 1878 Supressió és l‘acció de suprimir, interrupció sobtada d‘alguna secreció, fluix o excreció que s‘estava verificant o es devia verificar, com el fluix menstrual, la transpiració cutània, l‘orina etc. Retenció és la detenció dins del cos d‘algun humor o matèria que es devia expel·lir. E. LITTRÉ 1889 Supressió de l‘orina és el cessament de la secreció de l‘orina que és distingeix de la retenció perquè en aquesta l‘orina produïda pels ronyons es deté en la bufeta. DICCIONARI MÈDIC 2000 Supressió és una detenció sobtada d'una secreció, una excreció o un fluix normal. En psiquiatria, inhibició conscient, en contrast amb la repressió, que és 570 5. Epidemiologia: les malalties inconscient. Retenció és la detenció, en el lloc on són formats o continguts, de certs líquids o substàncies destinats a ésser evacuats. En psicologia, efecte consecutiu persistent d'una excitació, experiència o reacció, sobre la base dels quals poden presentar-se, en ocasions successives, reaccions o experiències modificades. 108. TIFUS HURTADO DE MENDOZA 1840 Typhus, prové de la paraula grega tuphos, estupor. És una malaltia aguda i epidèmica caracteritzada per l‘estupor, per signes de gastroenteritis i d‘encefalitis, moltes vegades de bronquitis, es considerada contagiosa, i freqüentment mortal, sobretot quan es vol combatre amb el mètode tònic. No és doncs el tifo un altra cosa que una gastrocefalitis o una pneumocefalitis ocasionada pels miasmes, el mal règim i no poques vegades el fred. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia epidèmica i contagiosa, anomenada així per la pertorbació que introdueix en tot el sistema nerviós. Pareix dependre d‘una infecció o intoxicació miasmàtica que altera tots els humors, deprimeix les forces radicals i trastorna totes les funcions. S‘ha donat el nom de Tifus Americà a la Febre Groga, de Tifus Asiàtic al Còlera Morbo i de Tifus del Llevant a la Pesta. També a Europa es desenvolupen epidèmies d‘aquesta malaltia en comarques extenses, en ciutats, pobles, establiments, hospitals, presons etc motiu pel qual pren diferents qualificatius. E. LITTRÉ 1889 Pirexia de tipus continu, contagiosa, produïda sovint pel garberament, la misèria en la qual s‘observen desordres del sistema nerviós i una erupció exantemàtica especial. Littré aporta les observacions de A. Flint mitjançant les quals distingeix la diferència entre Tifus i Febres tifoides després d‘observar que en Amèrica es presenten simultàniament les dues malalties. En les febres tifoides apareix diarrea, amb dolor i gorgoteix en la fossa ilíaca dreta, mentre en el tifus no apareixen aquests símptomes, més bé hi ha estrenyiment pertinaç. En les febres tifoides s‘observa una erupció de taques de color rosa, ovals, lleugerament elevades, la rubicundesa desapareix a la pressió; en el Tifus les taques són de color roig obscur, més menudes, sense elevació; la rubicundesa no desapareix a la pressió. La epistaxi és rara en el Tifus i comú en la Febre Tifoide. Els desordres dels òrgans digestius i toràcics són menys pronunciats en el Tifus els nerviós ho són més. distingeix diversos tipus de tifus: Tifus abdominal, nom que els alemanys donen a la dotienenteria o febre tifoide; Tifus abortiu, nom donat equivocadament a la forma abortiva de la dotienenteria; Tifus groc d‘Amèrica, veure Febre Groga; Tifus cerebral convulsiu, la corea elèctrica etc. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia que produeix estupor. Denominació genèrica d'un grup de malalties infeccioses causades per diverses rickèttsies, amb símptomes comuns: febre alta, malestar general, cefalàlgia i una erupció macular o maculopapular que es presenta entre el tercer i el setè dia. També és dit febre tifoide. V febre botonosa, mediterrània, de les paparres, etc. Tifus epidèmic ó tifus exantemàtic és una malaltia infecciosa aguda, causant de les epidèmies del segle XVIII i XIX, produïda per Rickettsia prowazekii i transmesa pel poll corporal Pediculus humanus humanus (Pedículus vestimentae). Clínicament caracteritzada per començ brusc, febre alta, contínua, exantema macular i alteracions importants de la consciència (estupor). Sol durar unes dues setmanes i la mortalitat és variable, segons el geni de l'epidèmia i les condicions del malalt: en els 571 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz infants és molt benigne, però en els vells mal nodrits i xacrosos pot ésser mortal en un 60%. També és anomenat tifus clàssic, europeu, exantemàtic, històric, febre dels polls, dels presos, dels mariners, de les trinxeres, dermotifus, tabardillo.Tifus endèmic benigne és una forma benigna del tifus epidèmic que és considerada com una recaiguda molt tardana del tifus exantemàtic epidèmic clàssic. També és anomenat tifus benigne, malaltia de Brill. 109. TINYA HURTADO DE MENDOZA 1840 Tinea. És una flegmasia crònica de la pell del crani, que es manifesta sota la forma de pústules o de vesícules plenes d‘un humor viscós, rogenc o groguenc, i molt fètid. J. CUESTA I CKERNER 1878 Malaltia cutània de multitud de varietats, que formant crostes de caràcter corrosiu destrueix el cutis i el cabell, generalment nomes s'observa en la pell del cap, on creix el pel. E. LITTRÉ 1889 Nom vulgar de diferents afeccions cutànies del cap. Afecció parasitària dels cabells, causada pel Trycophiton Tonsurans i que no ofereix cap analogia amb l‘Herpes. Es presenta en forma de plaques i destrueix el cabell per zones, formant tonsures en el cap. DICCIONARI MÈDIC 2000 Micosi cutània causada per dermatòfits, paràsits de la capa còrnia de la pell i d'altres teixits queratinitzats (pèls, ungles), pertanyents als gèneres Microsporum, Trichophyton i Epidermophyton. Cada espècie tendeix a produir una manifestació clínica pròpia, però sovint diferents espècies provoquen erupcions idèntiques. Altres vegades, les erupcions són tan distintes i característiques, que llurs trets clínics permeten la identificació de les espècies. També rep el nom de dermatofitosi. Antigament, el terme designava les dermatosis parasitàries del cuir cabellut degudes a fongs del gènere Trichophyton fonamentalment. Hom les classificava en tres varietats: favosa, microspòrica i tricofítica. Les dues últimes eren agrupades amb la denominació de tinyes tonsurants. 110. TISI HURTADO DE MENDOZA 1840 Aquesta paraula significa pròpiament consumpció, que és la disminució lenta i progressiva del volum de totes les parts del cos, qualsevol que siga la seua causa, així és que s‘han admès tisi pulmonar, tisi hepàtica, tisi mesentèrica, etc., segons que la lesió que ocasiona el aflaquiment, es situa en els òrgans pulmonars, en els abdominals etc. En el dia, la paraula tisi designa particularment tota lesió del pulmó que tendeix a produir una desorganització progressiva d‘aquesta víscera, provocant una ulceració. J. CUESTA I CKERNER 1878 Antigament es donava el nom de tisi a la consumpció que és una destrucció lenta del cos sota l'acció d'una malaltia, qualsevol que fóra la seua causa; així es distingia tisi pulmonar, herpètica, mesentèrica etc. Segons que la lesió orgànica que l‘acompanyava, residia en el pulmó, el fetge etc. Cuesta aferma que pareix més concreta la significació de la paraula tisi la que es refereix a la lesió del pulmó que tendeix a 572 5. Epidemiologia: les malalties ulcerar-se i desorganitzar-se progressivament. No obstant això s‘admet en el llenguatge la tisi laríngia o ulceració crònica de la laringe, la tisi o consumpció dorsal o càries de les vèrtebres, la tisi traqueal o inflamació crònica ulcerosa de la tràquea etc. E. LITTRÉ 1889 Pròpiament consumpció qualsevol que siga la causa. S‘han admès diverses tisi en funció de l‘òrgan en el qual radica la lesió. Littré considera que actualment és el nom amb el qual es designa qualsevol lesió del pulmó tendent a produir una desorganització progressiva d‘aquest òrgan, a conseqüència de la qual sobrevé la seua ulceració, malgrat que a el nom de tisi aparega relacionat amb altres òrgans. Així Littré parla de Tisi Hepàtica, Tisi Mesentèrica (antracosis), Tisi pupil·lar, Tisi traqueal, Tisi dorsal (mal vertebral de Pot) etc. DICCIONARI MÈDIC 2000 Malaltia consumptiva o atrofiant, referida especialment a la tuberculosi pulmonar o a algunes afeccions oculars. La referència a la tuberculosi ha esdevingut actualment en desús, àdhuc en el llenguatge col·loquial. Pel que fa a les afeccions oculars el terme apropiat o, si més no, preferent és el mot savi ptisi. 111. TISI PULMONAR HURTADO DE MENDOZA 1840 En el dia, la paraula tisi designa particularment tota lesió del pulmó que tendeix a produir una desorganització progressiva d‘aquesta víscera, provocant una ulceració. J. CUESTA I CKERNER 1878 Està definida en tisi. E. LITTRÉ 1889 Hi ha moltes formes de tisi pulmonar. Littré la tisi anomenada tuberculosa, que l‘anomena també tisi pulmonar crònica i tisi comuna. Les causes que la produeixen són: conseqüència de l‘aire fred i humit, o que no es renova bé, alimentació insuficient o de mala qualitat, falta d‘exercici, masturbació i excessos veneris, en resum totes les causes debilitants. Encara que Klebs, Toussaind i Koch havien descrit un microbi relacionat amb la tuberculosi, Littré comenta que també la inoculació d‘altres matèries orgàniques o no, distintes de la matèria tuberculosa provoquen la mateixa simptomatologia que aquesta així doncs considera que es prematur afermar que la tisi tuberculosa siga una malaltia virulenta. Respecte a les inoculacions antituberculoses recomanades pel Dr. Koch com remei adequat per la tuberculosi, a finals de l‘any 1890, poden ser considerades en paraules de Littré una gran errada d‘un gran home, referint-se al fracàs terapèutic de la tècnica emprada pel Dr. Koch. DICCIONARI MÈDIC 2000 Tuberculosi pulmonar de l‘adult. Malaltia infecciosa produïda fonamentalment pel Mycobacterium tuberculosis (bacil de Koch) i més rarament pel M. bovis i M. africanum. El contagi s'efectua gairebé sempre per inhalació de gotetes d'excreció expectorada per malalts amb tuberculosi pulmonar activa, poques vegades per ingestió de llet de vaca infectada pel micobacteri boví i, excepcionalment, per inoculació cutània. La tuberculosi pulmonar de l'adult o tuberculosi crònica dels pulmons està caracteritzada generalment per un infiltrat pulmonar localitzat predominantment en els segments posteriors dels lòbuls superiors, per bé que en els sidosos és més freqüent la localització basal. És conseqüència de la reactivació de la forma hematogènica de la primoinfecció tuberculosa i evoluciona vers la fibrosi amb una gran tendència a la 573 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz formació de cavernes tuberculoses (ulceració, cavitació). Els símptomes clàssics són la tos, l'expectoració sobretot hemoptoica, o l'hemoptisi franca, febrícula o febre i síndrome tòxica, però sovint el diagnòstic s'efectua mitjançant una exploració radiològica, en un individu asimptomàtic, durant un reconeixement sistemàtic. Les imatges radiològiques típiques són les de l'infiltrat infraclavicular amb broncograma aeri o la caverna tuberculosa, per bé que a vegades s'observen sembres broncogèniques acinosonodulars i imatges broncopneumòniques, de vegades més rarament sembres hematogèniques. Les fibrosis ulteriors poden produir retracció d'alguns segments i lòbuls pulmonars dels hils pulmonars i del mediastí, amb insuflació compensadora d'altres àrees dels pulmons, calcificacions, ulceracions associades, etc. Fou anomenada també tisi. El tuberculoma pulmonar o massa arrodonida de vores nítides, d'un diàmetre entre 1 i 3 cm i de creixement molt lent o estàtic, és una varietat de tuberculosi pulmonar actualment poc freqüent. 112. TORTICOLI HURTADO DE MENDOZA 1840 També l‘anomena Obstipicitat, de Obstipitas. Es dóna aquest nom al reumatisme del coll a causa de la posició inclinada lateralment o volta cap arrere que ha de conservar aquesta part, segons els músculs afectats. J. CUESTA I CKERNER 1878 Dolor muscular espasmòdic o reumàtic dels músculs del coll, que no permet moure el cap vers als costats. E. LITTRÉ 1889 Inclinació viciosa i més o menys dolorosa del cap vers a un o altre muscle que pot ser deguda a una alteració de la pell o teixit cel·lular subcutani del coll, dels ganglis limfàtics, de la columna vertebral; però que quasi sempre depèn d‘una afecció dels músculs del coll. L‘esterno-clido-mastoïdal és el múscul que amb més freqüència està compromès en les seues dos porcions. DICCIONARI MÈDIC 2000 Inclinació viciosa del cap i del coll, per diverses causes, principalment musculars. El terme és referit, no obstant això, a un quadre clínic peculiar, propi d'individus joves, sobretot dones, caracteritzat per un començament agut en forma de dolor cervical amb gran contractura muscular cervical, limitació extrema i asimètrica de la mobilitat del coll, i autolimitació del procés. Les interpretacions etiopatològiques són molt diverses i qüestionables, incloent-hi lesions discals o interapofisials, per bé que les exploracions complementàries ulteriors (radiologia convencional, tomografia axial computada) no aporten dades significatives. És possible que hi intervingui algun factor psicogènic. La visió popular defensa la intervenció del fred (cop d'aire). 113. TUMOR HURTADO DE MENDOZA 1840 Tumor de Tumeo, jo inflo. Es dóna comunament aquest nom a tota eminència circumscrita, de cert volum, i desenvolupada en una part qualsevol del cos. Tumor Blanc, alguns li donen aquest nom a la hidrartrosi o hidropesia de les articulacions, però segons Hurtado, Tumor Blanc és tota inflor de les grans articulacions, sense canvi de color en la pell, i d‘una consistència més o menys sòlida, que depèn de l‘alteració de les 574 5. Epidemiologia: les malalties parts òssies o de les parts blanes articulars. També distingeix el Tumor Enquistat, Tumor capsulatus, vel cystis, és una col·lecció de líquids més o menys espessos, continguda en un embolcall serós, mucós, fibrós i el algunes ocasions cartilaginós o ossi. Tumor erèctil és la tumefacció produïda per un teixit bla, vasculós, susceptible de dilatació i contracció, que Dupuytren a anomenat teixit erèctil; és el Fungus hematodes de molts cirurgians moderns. Tumor fungós, és una tumefacció formada per una fungositat. Tumor varicós, és una tumefacció ocasionada per la dilatació de les venes o plena de varius en la seua superfície. J. CUESTA I CKERNER 1878 Infladura i engruiximent que es forma en alguna part del cos. Tumor blanc, hidropesia de les articulacions. Tumor enquistat el que està rodejat d‘un sac membranós. Tumor erèctil, tumefacció en un teixit susceptible de dilatar-se o contraure`s, com els llavis, mugrons, membre viril. Tumor fungós, el format per una espècie de carn fungosa. Tumor varicós, el format per l‘excessiva dilatació de les venes. Tumor aneurismàtic, el format per la dilatació de les arteries. Tumor purulent, el format per una col·lecció de pus, o abscés per congestió. E. LITTRÉ 1889 Comunament és tota eminència circumscrita, de cert volum, desenvolupada en una part qualsevol del cos. En anatomia general patològica és tota producció morbosa persistent, de generació nova i caracteritzada per una tumefacció limitada, qualssevol que siguen els seus caràcters físics. DICCIONARI MÈDIC 2000 1. Tumefacció, inflor; un dels quatre signes cardinals de la inflamació de Cels. 2. Massa de teixit nou que creix per mitjà de la multiplicació progressiva de les seves cèl·lules, de forma autònoma i independent dels teixits normals que l'envolten. Cal distingir-lo d'altres neoformacions cel·lulars, com la del creixement embrionari, la regeneració tissular i la hiperplàsia. També és anomenat neoplàsia. 114. ÚLCERES En el diccionari apareixen diverses denominacions relacionades amb úlceres: úlceres herpètiques, atòniques, escrofuloses, varicoses etc. HURTADO DE MENDOZA 1840 Ulcus. És dóna aquest nom a tota solució de continuïtat o pèrdua de substància en les parts blanes del cos amb vessament de pus o matèria similar, prové d‘una causa interna o d‘una ferida que no està encara reunida. J. CUESTA I CKERNER 1878 Solució de continuïtat o ferida, de comú antiga, que segrega pus o que està sostinguda per algun vici o causa interna. E. LITTRÉ 1889 Solució de continuïtat de les parts blanes amb pèrdua de substància, acompanyada de fluix de pus i mantinguda per un vici local o una causa general. La ferida es diferencia de l‘úlcera, en què aquella és conseqüència d‘una acció estranya mentre que la causa de l‘úlcera és inherent a l‘economia, i a més a més la ferida té tendència a curar, mentre que l‘úlcera té tendència a perpetuar-se i a créixer, perquè la seua causa és permanent mentre que la de la ferida és ha sigut instantània. 575 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz DICCIONARI MÈDIC 2000 Solució de continuïtat de la pell o mucosa, amb pèrdua de substància, deguda a un procés necròtic d'escassa o nul·la tendència a la cicatrització. Una pèrdua de substància traumàtica no és una úlcera, però si s'infecta pot convertir-s'hi. També és dita nafra, plaga. 115. VICI Apareixen diverses denominacions de malalties amb la paraula vici: vici escrofulós, vicis calculós, vici escrofulós sifilític, vici escrofulós herpètic, vici herpètic etc. HURTADO DE MENDOZA 1840 Vitium. Paraula que te diverses accepcions: en sentit moral, el vici significa els defectes o imperfeccions de l‘ànima o del cor. En sentit físic significa la mala conformació d‘alguna o d‘algunes parts del cos. En sentit patològic, serveix la paraula vici per a indicar els humors formats en el cos humà per certes alteracions morboses, la majoria de les vegades hereditàries, que circulen en ell i que reprodueixen les mateixes malalties. Vici de Conformació és el nom que es dóna a la disposició de les parts del cos o dels òrgans, contraria a l‘estat natural. S‘han dividit els vicis de conformació en: deformitats i monstruositats. J. CUESTA I CKERNER 1878 En anatomia significa la disposició irregular dels òrgans, una conformació que s'aparta de la norma comú. En Medicina es dóna el nom de vici a la presència d'humors morbosos en la sang, que donen lloc a patiments hereditaris, estes malalties formen la classe que es coneix amb el nom comú de diàtesis. E. LITTRÉ 1889 Defecte o imperfecció. Littré distingeix entre el Vici cancerós i el Vici de Conformació. Vici cancerós és una expressió que segons alguns designa certa qualitat nociva inherent als teixits cancerosos, segons altres indica les propietats de generació de molts punts de l‘economia successiva o simultàniament, de nutrició enèrgica i de desenvolupament ràpid que fan que eixos productes determinen la reabsorció dels teixits normals dels llocs que ocupen, aquestes qualitats són per a una mateixa espècie de teixit morbós, més o menys enèrgiques segons la constitució individual i l‘estat general dels malalts. Littré remet a veure benigne i maligne. Vici de conformació remet a Emiteria i monstruositat. DICCIONARI MÈDIC 2000 No hi ha cap definició de vici. 116. VIRUS HURTADO DE MENDOZA 1840 Virus. Es dóna aquest nom a un verí animal, més bé suposat que conegut, que es considera com agent de transmissió de les malalties contagioses pròpiament tals, és a dir, de les que se comuniquen o transmeten pel contacte immediat, com són el virus vacu, el variolós, el sifilític, el rabiós, etc. Aquest virus o principi desconegut en la seua naturalesa i inaccessible als nostres sentits, pareix ser el resultat d‘una secreció morbosa accidental. 576 5. Epidemiologia: les malalties J. CUESTA I CKERNER 1878 Podridura, humor maligne. Principi o element que caracteritza les malalties contagioses i que igual es pot mantindre en l‘aire que mesclar-se amb el pus o amb altres productes morbosos, adherir-se a la roba o objectes contumaces i ser transportats per aquest medi a grans distancies. També es coneix com virus els gèrmens de certes malalties, encara que no siguen contagioses. E. LITTRÉ 1889 El significat de virus és suc i per extensió verí. És un agent deleteri constituït per elements figurats microscòpics, unicel·lular, que tenen per vehicle una substància; agent que per inoculació o contacte reprodueix una malaltia semblant a la que pateix el cos del qual procedeix. Littré parla de virus fix i volàtil. El fix sols pot ser transmès per un líquid purulent o no, o per partícules sòlides, com els fragments de la pústula en que es troba, virus volàtil aquell que es transmès exclusivament pel gas o vapor d‘aigua exhalat i per tant passa a l‘atmosfera. Així mateix recull diverses discussions científiques sobre la inoculació de virus tant en persones com en animals i l‘efecte sobre la malaltia, l‘increment o decrement de la seua virulència, sobre la relació entre ells i els microbis;i en particular del estudi de Pasteur sobre l‘atenuació dels virus per l‘acció de l‘oxigen. Littré conclou que aquest estudi explica perquè l‘aeració influeix en l‘extinció de les epidèmies i disminució de les malalties virulentes. DICCIONARI MÈDIC 2000 Membre d'un grup d'agents infecciosos submicroscòpics, històricament units pel fet de no poder ésser retinguts per filtres bacterians. Són paràsits endocel·lulars obligats de plantes, animals i bacteris. Bioquímicament, poden ésser definits com a complexos supramoleculars estables que contenen una molècula d'àcid nucleic i moltes subunitats proteiques organitzades en una ordenació tridimensional característica. Perquè un organisme pugui ésser considerat com a virus, ha d'ésser constituït per RNA o per DNA, però mai per tots dos. No ha de créixer ni multiplicar-se per divisió binària i ha d'ésser un paràsit absolut, perquè per a la seva multiplicació necessita utilitzar ribosomes i composts enzímics de la cèl·lula en la qual ha penetrat. Un virus madur totalment format (virió) consta d'un nucli central constituït per DNA o RNA (genoma), envoltat per una coberta proteica o càpsida (amb característiques antigèniques), que en els virus més complexos és constituïda per nombroses agrupacions de subunitats proteiques (antígens) o capsòmers. En la càpsula hom també ha trobat materials de natura lipídica. Les formes i les dimensions dels virus són molt variables, i tot llur sistema de multiplicació és basat en la duplicació de l'àcid nucleic corresponent. 117. VÒMITS HURTADO DE MENDOZA 1840 Vomitus. Es dóna aquest nom a l‘acte en el que l‘estómac, auxiliat pels músculs diafragma i abdominals, expulsa les substancies que conté fent-les pujar a l‘esòfag, la faringe i la boca. Vòmit de sang és sinònim de Hematèmesi. Vòmit atapeït és sinònim de Febre Groga. J. CUESTA I CKERNER 1878 Acte de vomitar, material expel·lit pel vòmit. Vòmit negre nom comú que es dóna a una malaltia que solen patir els europeus quan van a les Antilles, perquè entre altres símptomes greus, presenten vòmit de materials negres,és sinònim de febre groga. Vòmit de sang és sinònim de Hematèmesi que ve de l‘estómac distingint-se‘n de l‘hemoptisi en que a en aquesta la sang prové del pit. 577 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz E. LITTRÉ 1889 Acte morbós pel qual les substàncies sòlides i líquides contingudes en l‘estómac són llançades a l‘exterior. És un símptoma comú a gran nombre de malalties de l‘estómac i el conducte intestinal, de vegades passatger i altres es repeteix amb freqüència variable. Hi ha dos tipus de vòmits els simptomàtics i el essencials, els simptomàtics acompanyen a l‘alteració d‘un òrgan, i el essencials, nerviosos o idiopàtics, són independents de qualsevol lesió en un òrgan. DICCIONARI MÈDIC 2000 Acció de vomitar; també, les matèries vomitades. Fig. 149- «La enfermedad de la razón». Dibuix preparatori per a gravat de Goya, «Capricho 50 » 578 6. INDICADORS DEMOGRÀFICS La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 580 6. Indicadors demogràfics 1. INTRODUCCIÓ La importància de la demografia respecte de la sanitat, està fora de tot dubte, sobretot en matèria de salut pública. A partir de la demografia es poden elaborar taxes i indicadors de salut, necessaris per a fer una planificació sanitària o una intervenció en matèria de salut, alimentació etc. També a partir de les dades demogràfiques es realitzen els estudis epidemiològics que són molt importants per a fer una valoració sanitària, poder conèixer i controlar epidèmies, veure el desenvolupament al llarg del temps de determinades malalties, avaluació i control de factors de risc etc. La principal font de la demografia són els censos i padrons, on queda reflectida la població d‘un país. El tema de la població apareix de forma reiterada i tractada de manera molt extensa, al llarg de l‘obra de Madoz, aquest és un tema que li interessa molt com a tots els il·lustrats de l‘època, per la seua rellevància econòmica i social. Durant el segle XVII i XVIII, i per suposat en el segle XIX, el poder de l‘Estat s‘identificava amb el nombre d‘habitants, per tant l‘increment de població s‘interpretava com una bona gestió del govern il·lustrat,663per aquest motiu hi havia molta literatura al respecte. Però malgrat l‘interès que suscitava hi havia una gran ignorància respecte de les dades poblacionals, així Madoz es lamentava de la mancança d‘informació que repercutia en el país: "Recientemente hemos visto en las Cortes españolas tomar como dato muy principal para la imposición de una contribución no pequeña, la población que se atribuye á cada una de las provincias. Pero, ¿sabe, el Gobierno cuál sea esta? No por cierto: el Gobierno lo ignora, y lo ha declarado así por medio de uno de los ministros en documento auténtico y solemne. Y sin conocer el estado verdadero de nuestra población; ¿puede el Gobierno imponer con seguridad de acierto contribución alguna metálica, ni menos estar convencido de la bondad de las leyes para el reemplazo del ejército? El Gobierno no conoce la población de las provincias; el Gobierno ignora el número de mozos sorteables; el Gobierno no sabe la proporción de las escepciones. Este es el estado, sensible es decirlo, en que sobre datos de población se halla la Administración pública".664 Malgrat l‘interès que hi havia en el coneixement i estudi poblacional i la seua repercussió en el millorament del benestar de la societat, les dades sobre la situació demogràfico-sanitària de la població espanyola i en concret de la valenciana, no van a aparèixer fins a la meitat del segle XIX, començant a ser sistemàtic a principi del segle XX, amb els treballs de Revenga (1904), Luis de Hoyos Sáiz (1935) i sobretot, Marcelino Pascua (1934 i 1935). Amb anterioritat a aquestes dates, la informació es reduïa a treballs esporàdics de metges higienistes i ambientalistes, o vinculats a les institucions sanitàries locals que s‘ocuparen de problemes epidemiològics concrets. Pel que fa a la societat valenciana fou l‘Institut Mèdic Valencià665 fundat l‘any 1841 i posteriorment el Cos Municipal de Sanitat (1882) els que impulsaren l‘estudi epidemiològic sobre les malalties. El Diccionari de Madoz podem considerar que és el punt de referència, o punt de partida, perquè de forma sistemàtica descriu en cada poble, les malalties que més 663 Una cita de Capmany sintetitza el pensament de l‘il·lustrat respecte de l‘estudi poblacional "la población de un país es una de las reglas más sencillas para juzgar de la bondad de su constitución. Cuando la despoblación crece, el Estado camina a su ruina; y el país que aumenta su población, aunque sea el más pobre, es ciertamente el mejor gobernado". 664 Madoz (1845-1850) Tom I, pròleg XXI. 665 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 276. 581 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz afectaven als seus habitants, així com les condicions ambientals i sanitàries, essent fidels a les idees mèdiques ambientalistes que estaven en boga en l‘època, però també dóna tota mena de dades demogràfiques, com és el nombre de veïns i ànimes, o el nombre de xiquets i xiquetes en edat escolar, que hi havia en cada poble. Així encara que hi haja variabilitat en quant a la informació que donen els seus col·laboradors, totes les dades demogràfiques del Diccionari, són per tant esclaridores i d‘interès per a conèixer la situació socio-sanitària en la primera meitat del segle XIX. La variabilitat de la informació va a dependre no sols que haja sigut donada per un o un altre informador sinó també va a estar entrebancada i haurà de superar moltes dificultats que es va trobar, en la recollida de dades, com diu Madoz, en moltes ocasions al llarg del Diccionari, així per exemple, ho expressa de forma clara i contundent quan parla de l‘avaluació dels consums calculada sobre els drets i despeses anuals per habitant corresponents a la ciutat de València: "Todos los cálculos que anteceden se refieren a la población oficial de 66.355 almas, que señala la matricula catastral formada en 1842, de orden del gobierno. Pero si se toma por base la que, según las tablas generales de mortalidad y probabilidad de la vida humana, corresponde al número de jóvenes de 18 años alistados en igual fecha para el reemplazo del ejército, se verá que, siendo dicho número de 1.250, les corresponde una población de 159.250 almas, en cuyo caso los resultados que anteceden deben modificarse..."666 També hem de recalcar que les dades demogràfiques que dóna el Diccionari presenten una certa variabilitat, perquè són registrades de diverses maneres, Madoz parla de la demografia del Regne de València quan parla de cada província, de cada partit judicial i finalment quan descriu cada poble en particular. En cada una de les tres situacions dóna dades que presenten certa variabilitat, que en part són explicables per la diferencia en les fonts que baralla i que al llarg de l‘obra dóna constància, i sobretot perquè les dades són arreplegades durant diversos anys. Des de finals dels segle XVIII, es fan diverses divisions territorials a Espanya. La primera va ser la divisió administrativa en corregiments i governacions a la manera castellana duta a terme per José Moñino, comte de Floridablanca el 1789, segons Madoz eren províncies i intendències, aquesta divisió va transformar l‘Antic Regne de València en els següents partits o governacions: València, Alzira, Alcoi, Alacant, Castelló de la Plana, Cofrents, Dènia, Montesa, Morella, Oriola, Peníscola, San Felip, Xixona i Vil·les eximides. La divisió d‘abril de 1809 va constituir a València com a capital del departament de Guadalaviar Baix, en 1810 es va produir la divisió territorial en prefectures pel Decret667del rei Jose I Bonaparte, mitjançant la qual es declara a València com a capital de la prefectura del seu nom. El 30 de gener de 1822, durant el trienni liberal, es va tornar a dividir Espanya en províncies, seguint la divisió proposada en la Constitució de Cadís de 1812. 666 667 Ibídem, p 312. Pel Reial Decret del 17 de abril de 1810, es va crear una nova organització administrativa y territorial, idèntica al model de departaments francesos, consistia en la divisió del país en una sèrie de prefectures i sub-prefectures que eliminaven les divisions administratives de l‘Antic Règim. 582 6. Indicadors demogràfics Fig. 150- Demarcació territorial del comte de Floridablanca 583 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz La divisió proposada per aquesta Constitució, arreplegava els ideals dels il·lustrats, així decretava la supressió de la divisió anterior d‘Espanya eliminant els antics regnes d‘Espanya, les províncies i intendències i organitzant el país en una nova divisió en províncies. Però aquesta proposta va ser anul·lada el 1823 al pujar al poder els conservadors de Ferran VII, aquesta divisió no va ser represa fins la mort del rei absolutista. En la primera meitat del segle XIX, es fa a Espanya una nova reorganització territorial que afecta a València, el 30 de novembre de 1833 la regent Maria Cristina de Borbó va ordenar la reorganització territorial del país en províncies, va ser duta a terme sota la direcció del secretari d‘Estat de Foment, Javier de Burgos, basant-se en els nous plantejaments liberals però prenent com a base l‘antiga divisió en regnes d‘Espanya. Es coneix com organització territorial liberal, la reforma ha perdurat al llarg del temps, estant vigent en aquest moment. Com a conseqüència d‘aquesta reorganització, València queda de tal manera que administrativament li redueixen les províncies de quatre a tres: Castelló, València i Alacant,668quedant assimilada la quarta província que havia sigut Xàtiva669 des de 1822. La divisió provincial plantejada en el 1813 i aprovada en el 1822 va quedar definitivament introduïda per decret del 30 de novembre de 1833, en el que es delimiten les tres actuals províncies. En el 1836 després d‘haver pertanyut prèviament a les províncies de Murcia i Albacete, el marquesat de Villena es va incorporar definitivament a la província d‘Alacant, i els partits judicials d‘Albaida, Gandia i Ontinyent que pertanyien a Alacant passaren a formar part de la província de València; finalment en l‘any 1851 per la R.O. de 26 de juny, s‘incorpora a València, el partit judicial de Requena que pertanyia a Conca. Les poblacions que formaven el partit judicial de Requena no apareixen en el Diccionari, arreplegades en la província de València, perquè en aquella data pertanyien a un altra província. Madoz reflexiona sobre les diverses divisions provincials que es varen produir durant la primera meitat del segle XIX, segons el seu parer sense el suficient rigor que requeria tal divisió, amb unes conseqüències poc falagueres que varen ser per entorpir el desenvolupament d‘Espanya de forma adequada: "La creación de nuevas intendencias, hecha en una época en que la guerra civil devastaba las provincias, o no se quiso o no se pudo examinar detenidamente los archivos y enviar a cada provincia los que correspondían a los pueblos de su comprehensión. De aquí han resultado graves males para la administración pública y de aquí también se originan graves dificultades para apreciar los datos estadísticos antiguos y modernos"670. En la figura següent podem veure els mapes de les diverses divisions provincials ocorregudes al País Valencià, durant aquells anys de tantes convulsions polítiques, ens referim als anys 1822, 1833 i 1851, extrets de l‘obra Història del País Valencià dirigida per Pedro Ruíz. 668 El 5 d‘octubre de 1821 les Corts del Regne varen fer a Alacant capital de província, es va nombrar la Diputació de la província d‘Alacant i consiguientment, respecte l‘ordre civil, Alacant va deixar de dependre de València, fou anomenat Cap polític Francisco Fernández Golfin. 669 Xàtiva havia sigut anomenada la quarta província de València per decret de les Corts el 27 de gener de 1822. 670 Madoz (1845-1850) Tom I, pròleg. 584 6. Indicadors demogràfics Fig. 151- Divisions provincials en el País Valencià, corresponents als anys, 1822, 1833 i 1851 (Font: Història del País Valencià, 1980 ) Segons els estudis poblacionals que hi havia, els percentatges de distribució de la població eren de tal manera que la província de Castelló de la Plana representava el 20,59 % , la d‘Alacant el 32,62 % i la de València el 46,79 %. Considerable és l‘esforç que fa Madoz en el Diccionari respecte la recollida i tractament de les dades poblacionals, recollida plena de dificultats per les grans oposicions que hi es varen trobar els seus col·laboradors, sobre tot a l‘hora d'aconseguir informació de diversos indrets, però l‘esforç es veurà gratament compensat pel resultat de l‘obra, perquè pensa que d‘aquestes dades es poden, en un futur extraure conclusions de gran importància per a la modernització i progrés d‘Espanya. De la importància que l‘autor li dóna a l‘estadística i la demografia es corroborat per aquestes paraules: "El conocimiento de la población en sus edades, en sus sexos, en sus condiciones, es el gran dato, es el dato principal para conocer el movimiento de la riqueza pública. Un Gobierno que pudiera decir, que conocía en todos sus pormenores la población de su país, teniendo algunos datos ausiliares sobre industria y sobre comercio, podría desde luego presentar noticias importantísimas, no de uno, sino de todos los ramos principales de la riqueza de un Estado"671. Per tant, amb aquestes paraules podem veure perquè dóna un tractament tan important a la demografia, perquè per a ell, és fonamental aquest recurs per a l‘economia, desenvolupament i progrés d‘un país, per aquest motiu, després de parlar de 671 Madoz (1845-1850) Tom I, pròleg XXI. Aquestes paraules van en la mateixa línia que les de Capmany. 585 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz la nova divisió territorial del Regne de València i com a conseqüència de la Reial Ordre de 21 de novembre de 1847, que fa una lleugera modificació de les províncies,672Madoz s‘expressa d‘aquesta manera: "Presentadas las noticias que hemos creído conveniente para despejar, o más bien dicho, para conocer el terreno a que vamos a concretar nuestro estudio, entraremos en el examen de los diferentes elementos que constituyen la riqueza pública, principiando por el más importante de ellos que es la población"673 La informació poblacional, que dóna de l‘Antic Regne de València, és en forma d‘un quadre sinòptic, on apareixen les tres províncies, en cada província especifica el nombre de veïns i ànimes, també enumera el nombre de partits judicials que té cadascuna, els ajuntaments i les ciutats. Ho resumim a continuació:674,675 Províncies Alacant Castelló València Total Ànimes 317.669 203.069 430.985 951.723 Veïns 76.392 50.065 104.357 230.844 Partits judicials Ajuntaments 14 10 18 42 150 148 281 579 Ciutats 5 2 3 10 Taula 140- Dades poblacionals per províncies segons Madoz: Població total, nombre de partits judicials, ajuntaments i ciutats Madoz fa un estudi de l‘evolució de la població al llarg del temps, raonant les causes dels diversos canvis que hi ha en els pobles més grans, així de cada província, fa una introducció mitjançant un quadre general de l‘evolució del nombre de veïns i ànimes des del segle XVI o principis del segle XVII fins a la data de publicació del Diccionari; per fer la comparació poblacional dels diversos segles, utilitza com a fonts els documents oficials que hi havia fins a la meitat del segle XIX, per a cada segle, fa un estudi molt crític, on dóna constància dels seus dubtes respecte de la fiabilitat de les dades enregistrades, parla en tot moment de la procedència de les fonts, comparant i raonant en ocasions dades que entre elles són bastant discordants. Madoz en el pròleg explica els seus dubtes sobre les matricules cadastrals que hi havia i fa la següent advertència a tots els lectors del Diccionari: "MATRICULAS CATASTRALES: á pesar de la ninguna uniformidad que en su redacción se observa, y de los defectos de mucho bulto que contienen las Matrículas catastrales de 1842, las he adoptado, sin constituirme responsable de su verdad, para fijar la población, la riqueza y el tanto con que contribuye al Estado cada pueblo : 1.° porque es el único dato oficial en que se hallan reunidas estas tres especies de noticias; y 672 La nova reorganització de 1847, consistia que els pobles d‘Alacant: Oliva, Potries, Font d‘En Carrós, Villalonga i Rafelcofer s‘agregaven a la província de València, així queda la part proporcional que correspon a València lleugerament modificada, encara que Madoz per a fer els seus càlculs ens diu que no ho va a tindre en compte perquè la variació va a ser poca i les modificacions s‘havien fet quan pràcticament el Diccionari ja estava finalitzat. 673 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 212. 674 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 183. 675 Madoz dóna unes altres dades amb una xicoteta diferència respecte dels habitants que hi ha a cada província, quan comença a parlar de València en la pagina 173 del tom II del facsímil: Alacant presenta 368.961 habitants, Castelló 199.220 i València 388.759. 586 6. Indicadors demogràfics 2.° porque presentando las Matriculas relacionadas entre sí la población, la riqueza y los impuestos, los lectores de mi Diccionario tendrán una base de comparación entre los resultados y consecuencias que de aquellos emanan, con los resultados y consecuencias que yo deduzco de los datos estadísticos que poseo, y de los cálculos que después de un estudio profundo, he practicado con la mayor detención, como podrá observarse en el artículo intendencia de cada provincia y en el cuadro general de población, riqueza y contribuciones puesto al fin de la obra. La conveniencia de este pensamiento es palpable, asi como lo imposible que ha debido serme el poner en todos los pueblos la riqueza productora, la masa imponible y el tanto de contribución por no abrazar todas las matrículas estos datos"676 El tractament i estudi demogràfic que Madoz realitza, resulta molt interessant per a tindre una perspectiva i comprendre la situació política social i sanitària que hi havia en aquella època, els entrebancaments i dificultats que hi havia en un país que intentava enganxar-se a la modernitat, però que no acabava de poder fer-ho, Madoz entén que una de les dificultats més grans que presenta el país és la falta d‘informació en dades estadístiques poblacionals, així explica en el Diccionari, amb tota claredat les grans vacil·lacions i mancances que hi havia en les dades poblacionals que es donaven des del segle XV per a Espanya i que eren per altra banda les dades oficials que el govern espanyol utilitzava per dur endavant el país, presentant-se en ocasions dades prou inexactes i contradictòries, que segons Madoz falsejaven la realitat de la riquesa territorial d‘Espanya, per tant havien de modificar-se, prenent en consideració la ciència estadística, imprescindible per a ser una nació capdavantera: "Por hoy me limitaré á presentar algunos datos sobre la población, no tanto para lijar la verdadera que hoy tiene la España, cuanto para indicar las contradicciones que materia tan importante ofrece. Según los datos oficiales que tengo á la vista, bien que yo esté muy lejos de responder de su exactitud, la población de España constaba en los siglos 15 y 16 de 9.680.191 habitantes; en 1767 de 9.159.999; en 1787 de 10.260.357; en 1797 de 10.541.221; en 1822 de 11.661.865; en 1831 de 11.207.639; en 1832 de 11.158.274; en 1833 de 11.962.767; en 1834 de 12.119.739; en 1836 de 11.800.413, y en 1837 de 12.222.872. Estos son los datos estadísticos que sobre población tiene el Gobierno; al menos estos son los que yo he podido examinar, adquiriendo la convicción de que no se han hecho con la fiscalización que es indispensable para obtener un documento tan importante. ¿Debe, pues, fijarse la población en los 12.119.739. habitantes del año 1834, ó en los 12.222.872, dato estadístico obtenido para señalar el número de diputados y senadores que correspondían á cada provincia? Un Gobierno que pudiera decir, que conocía en todos sus pormenores la población de su pais, teniendo algunos datos ausiliares sobre industria y sobre comercio, podría desde luego presentar noticias importantísimas, no de uno, sino de todos los ramos principales de la riqueza de un estado. Nada pues debe estrañar que las naciones que hoy figuran como las primeras en los adelantos de la ciencia estadística, procuren con el mayor esmero y la mas esquisita fiscalización averiguar el dato tan necesario del movimiento de la población."677 Madoz va a donar al llarg del Diccionari les dades poblacionals en ànimes i veïns a traves de quadres sinòptics, ho va a fer de tres maneres, una és quan parla de la província en aquest cas presenta les dades totals que tenen els partits judicials en cada província, l‘altra és quan parla dels partits judicials, en aquest cas dóna la població en cada poble que pertany al partit judicial i finalment dóna la població que té cada poble quan parla específicament d‘ell. Nosaltres en el treball anem a seguir la mateixa seqüència que segueix Madoz en el Diccionari. 676 677 Madoz (1845-1850) Tom I, pròleg p XXI. Madoz (1845-1850) Tom I, pròleg p XXI. 587 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 152- Dibuix de l’ajuntament d’Alacant, en el llibre «Crónica de la provincia de Alicante» de Vicente Boix dins de l’obra «Crónica general de España» (Font Boix, 1868, p 49) 588 6. Indicadors demogràfics 2. PROVÍNCIA D’ALACANT Fig. 153- Plànol de la província d’Alacant a escala 1.200.000, que pertany al «Atlas de España y sus posesiones de Ultramar» realitzat en 1855 per Francisco Coello i Pascual Madoz. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya) Alacant és una província creada el 30 de novembre de 1833, Madoz es lamenta de la dificultat que hi ha a aquesta província per aconseguir informació, ho atribueix en part a la rapidesa en l‘aplicació de la nova divisió territorial, segregant-la de València però no preocupant-se d‘esbrinar dels arxius, els documents, les dades i els expedients de la nova província alacantina, la qual cosa provoca que no hi haja informació adients per a poder conèixer la riquesa de la província.678 Les dades que el Diccionari dóna de les tres províncies de València des del segle XVI fins al segle XIX les presentem tal i con Madoz ho fa, en tres apartats, dedicats cadascun a una província. En cada província col·loquem, en primer lloc una taula on s‘arreplega el nombre total d‘habitants o ànimes des del segle XVII al segle XIX, les dades corresponents als recomptes o anotacions de diversos anys que per una o altra circumstància es varen fer durant aquests segles, en tots els casos, Madoz dóna una explicació adient, en les tres províncies anem a seguir aquest criteri. 678 Madoz (1845-1850) Tom I, p 633. 589 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Població: Alacant 1ª 2ª 3ª 4ª 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª Anys 1609 1787 1797 1826 1828 1831 1832 1834 1836 1837 1840 1841 1842 1843 1844 Ànimes 158.815 255.442 269.134 409.738 337.240 273.724 275.929 368.961 365.776 318.444 313.760 220.590 317.669 368.961 294.906 Taula 141- Dades poblacionals de la província d’Alacant des de 1609 a 1844 1ª Població. Seguint l‘argumentació de Madoz, podem veure les conclusions sobre la fiabilitat de les dades poblacionals del segle XVII a Alacant: "Apenas puede creerse, por más que así aparezca en relación original, que obra en el Reial archivo de Simancas, sección de la secretaria de Estado, que en el terr. de la ant. prov. de Valencia, en sus partes conocidas de poniente y de levante, solo se hallaran 97.372 casas, las 64.897 pertenecientes a cristianos viejos y las 32.475 correspondientes a cristianos nuevos, formando entre todas una población de 486.860 hab., de ellos 158.815 de los pueblos de la prov. de Alicante. No somos nosotros ciertamente de los que creen en la fabulosa pobl. que tuviera en otro tiempo la nación española: se nos resiste sin embargo mucho el creer que el terr. de la actual prov. de Alicante ya bien cultivado en la época a que nos referimos, solo comprendiera la pobl. de 158.815 hab. que figura en la casilla que nos ocupa. Aun admitido, como aparece de ant. documentos oficiales, que la España a fines del siglo XV, y a principios del XVI, solo tuviera 1.641.358 vec, o sean 8.206.794 hab. no convendríamos en que en aquella misma época el reino de Valencia, donde estaban comprendidos los pueblos de la prov. de Alicante, tuviera la pobl. que en el dato a que nos referimos se designa" i amb resignació acaba dient "tal vez un día podamos ocuparnos en la publicación de importantes noticias que sobre la anterior población española estamos reuniendo, y entonces rebatiremos, en nuestro entender, victoriosamente, los datos que facilitaron las autoridades, y que, como documentos oficiales y al entender de algunos, fehacientes, existen en el ya mencionado 679 archivo de Simancas". 679 Madoz (facsímil, 1987) Tom I, pp 81, 82. Madoz (1845-1850) Tom I, pp 633, 634. 590 6. Indicadors demogràfics 2ª Població. Les dades del segle XVIII provenen dels treballs del comte d‘Aranda les de 1768.680 Les dades que apunta Madoz provenen del cens de 1787 fet pel comte de Floridablanca,681 ara dóna una població per a la província d‘Alacant de 255.442 habitants, xifra que Madoz dóna com a més pròxima a la realitat que les anteriors. També perquè Madoz considera que els factors són ciutadans eminents, corporacions zeloses, bisbes il·lustrats, autoritats amb reconegut prestigi. Amb aquest últim cens, Madoz fa notar la gran diferència de dades amb les anteriors, confirmant les seues sospites. 3ª Població. Continuant els treballs desenvolupats per Floridablanca, i millorant i completant els qüestionaris emprats fins aleshores, es publicà l‘últim cens de 1797. Aquest cens manat per Manuel Godoy,682 és el darrer del segle XVIII i el que utilitza Madoz en la tercera població, que és de 269.134 ànimes. Durant aquesta època varen ser fets els treballs de Cavanilles qui en les seues Observaciones del Reyno de Valencia, la població que dóna de la província d‘Alacant és de 270.932 ànimes com poden veure hi ha una xicoteta variació respecte de la xifra que Madoz dóna, que és perfectament assumible per la diferència en la recollida de dades. 4ª Població. Tota la resta de dades que apareixen a partir d‘aquesta 4ª població, no són degudes a censos oficials, perquè fins a 1857 no es va fer cap cens, probablement degut a la guerra d‘Independència contra Napoleó i la gran inestabilitat política de l‘època. Els recomptes de la població que es varen fer s‘anomenen els cens de policia, encara que són de poca fiabilitat, són els únics que hi ha. Les investigacions cadastrals de la policia de 1826 augmentaren la població de l‘Antic Regne de València a 1.256.095 habitants dels quals 409.738 pertanyien a la província d‘Alacant, d‘un total de 13.939.235 habitants per a tota Espanya. 5ª Població. En 1828 Miñano havia donat una població per a Alacant de 337.240 ànimes, com es veu la població és inferior a l‘anterior sense que hi haguera cap causa originària. Aquesta diferència únicament és imputable a les dades proporcionades pels municipis, d‘acord amb l‘objectiu pel qual es demanen aquestes informacions. 680 681 Segons el cens del comte d‘Aranda la població espanyola era de 9.159.999 habitants. El comte de Floridablanca (José Moñino i Redondo), nomenat ministre de Carles III per Reial Ordre de 25 de juliol de 1785, càrrec que va ostentar des de 1785 fins a 1787, va ser l‘artífex del cens conegut com Cens de Floridablanca. Moñino després del fracàs que havia representat l‘intent del comte d‘Aranda, va ordenar confeccionar un cens per a tota Espanya (incloent les possessions d‘ultramar). La recollida de dades es va iniciar en 1786 ordenants als intendents de cada província que feren aplegar a les autoritats civils un qüestionari únic molt similar al que havia utilitzat el comte d‘Aranda en 1768, amb l‘obligació de emplenar-lo. Amb el cens es pretenia tindre dades poblacionals per a poder donar una nova visió d‘Espanya front a Europa, intentant eliminar la visió d‘endarreriment que el país tenia, i al mateix temps valorar els resultats que hi havia després de l‘actuació del govern així com fer una programació per a millorar el país. El cens de Floridablanca és considerat el primer cens en el que es varen utilitzar tècniques estadístiques modernes, probablement l‘èxit del cens es deu perque les autoritats deixaren ben clar que no anava a ser utilitzat amb finalitats fiscals, motiu pel qual no arreplegà el nombre de veïns sinó que desglossà la població per sexe i edat, utilitza com a element censal l‘habitant, deixant clar el seu caràcter merament demogràfic. Segons els cens del comte de Floridablanca la població espanyola ascendia a 10.268.110 habitants. 682 Sobre les dades d‘aquest cens, segons l‘INE només coneixem els resultats globals per províncies, publicats en 1801, població total d‘Espanya 10.541.221 habitants. 591 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 6ª Població. En 1831 la mateixa policia passa a donar la dada de 273.724 ànimes, que contrasta fortament amb la donada en 1826 de 409.738 ànimes. Segons Madoz: "Ni debe estrañar esta reducción, que mas bien consideramos resultado indispensable de los mismos datos obtenidos en 1826, porque era natural que los pueblos se alarmasen y obrasen influencias, que se consideraban legítimas, pero que no por eso dejaban de ser perniciosas y que á su vez los hombres encargados de esta clase de trabajos cedieran a la fuerza de la opinión estraviada sin duda por un interés mal entendido".683 7ª Població. Correspon a 1832 amb 275.929 ànimes. Madoz deixa ben clar que la causa d‘aquesta xifra tan baixa no és altra més que la ocultació voluntària per part de les autoritats civils de la província. 8ª Població. La nova divisió territorial de 1833 configura un territori diferent per a la província d‘Alacant, com podem observar en els plànols anteriors. En 1834 està ja feta la nova demarcació territorial i per primera vegada apareix Alacant amb el seu terreny propi, el recompte poblacional dóna xifres més elevades de 368.961 ànimes, Encara que en 1822 apareix Alacant com a província, amb 255.170 habitants no tenia els mateixos límits ni els mateixos pobles. 9ª Població. Amb 365.776 ànimes és inferior a l‘assignada a 1833. 10ª Població. Correspon a l‘any 1837 i és de 318.444 habitants, nombre que comparat amb el de 1834 i 1836 resulta ser inferior, però l‘explicació es deguda a la segregació d‘Albaida, Gandia i Ontinyent d‘Alacant que passaren a la província de València amb un total de 62.132 habitants. Per altra part s‘agregaren a la província d‘Alacant, Villena i Sax, que sumaven una població de 10.419 habitants, resultant del total una disminució de la població de 51.713 habitants. 11ª Població. L‘any 1840 la Diputació Provincial d‘Alacant va emetre unes dades procedents dels ajuntaments municipals, la corresponent a Alacant era de 313.760 ànimes. La Diputació Provincial estava interessada en no augmentar el nombre d‘habitants, perquè les dades havien sigut confeccionades amb motius fiscals. 12ª Població. En 1841 un grup de personatges importants d‘àmbits diversos (Cap polític, Societat d‘Amics del País, l‘Intendent, els diputats provincials, il·lustrats,i gent de coneixements locals) varen fer un estudi poblacional, estimant que la població d‘Alacant era de 220.590 ànimes, xifra que contrastava notablement amb la donada l‘any anterior que era de 313.760, la disminució de 93.170 habitants havia ocorregut sense cap causa aparent. Madoz va a estar totalment disconforme amb aquestes dades, motiu pel qual va a fer un estudi econòmic del treball de la Junta de 1841, per a la seua avaluació. Així Madoz, contrasta les dades econòmiques de Cavanilles que corresponen a l‘any 1794 que són de 121.389.642 rs, les del cens de 1799, que són 89.691.763 rs, i les que dóna la Junta de 1841 que ascendeixen a 5.268.548 rs. Totes aquestes dades corresponen només a la producció agrícola, és evident que una disminució tan dràstica en la riquesa territorial agrícola d‘Alacant és incongruent amb la realitat del país i únicament podria explicar-se, per l‘excessiu zel dels governadors de la província que Madoz respecta però que al mateix temps critica d‘aquesta manera: 683 Madoz (1845-1850) Tom I, p 634. 592 6. Indicadors demogràfics "Pero este respeto no impide el que nosotros manifestemos, que un celo exagerado por el país en que se vive, ha sido causa de que á un territorio de producciones variadas, de especies importantes, de suelo en muchos puntos fertilísimo, se le haya presentado como el mas miserable, como el mas abatido, sin recursos siquiera para procurar el sustento necesario a los habitantes que contiene"684 A més a més, prenent les dades donades per la Junta en 1841, que corresponen a la riquesa territorial, adés esmentada i afegint la pecuària, la industrial i la comercial, dóna un total d‘utilitats de tota mena de 7.721.273 rs, amb aquesta renda fa un càlcul685dividint la riquesa total pel nombre d‘habitants, bé considerant els habitants donats per la Junta que són 220.590, aleshores els correspondria a cada habitant per dia 3 24/100 mrs, bé considerant els habitants donats per la redacció del Diccionari que són 363.219 habitants, aleshores els correspondria a cadascun una renda per dia d‘1 rs 98/100 mrs, la qual cosa està en contradicció amb la situació reial del país. Finalment també aplega a la mateixa conclusió a través de l‘anàlisi de les contribucions al tresor públic de la província d‘Alacant, així per exemple, la contribució de l‘any 1841 fou de 7.644.465 rs 33 mrs, que equival pràcticament a la riquesa total d‘utilitats declarada que és de 7.721.273 rs. Per tant Madoz considera que: "La cantidad satisfecha sobre las contribuciones ordinarias, cuando el país estaba fatigado de otras exacciones ilegales y violentas, están demostrando por sí mismas, sin más estudio, sin más examen, que no hay exactitud en el dato de la Junta. ¿Ni cómo era posible que la hubiese, si aparece, que aún en tiempos normales las contribuciones ordinarias producen con corta diferencia la misma cantidad que se señala como riqueza imponible? No creemos deber insistir más en el examen de este documento, porque está bien al alcance de nuestros lectores su poco valor, su ninguna fuerza"686 13ª Població. En 1842, sota l‘ordre del ministre d‘Hisenda, es va formar una junta composta per un grup d‘il·lustrats, ben coneixedors del país, varen donar unes xifres de 317.669 ànimes, segons la veu, molt més pròximes a la realitat existent al país. Aquest és el cens anomenat de la Matrícula Cadastral, actualment és considerat el primer cens que presenta el conjunt complet dels municipis que hi havia a Espanya en aquella època. 14ª Població. El ministre de Gracia i Justícia al presentar l‘estadística criminal de 1843, donava com vàlides 368.961 ànimes. Aquestes dades sembla que són errònies, en part explicades pel tipus de treball, perquè són en tot idèntiques a les presentades en 1834, quan es va fer la nova demarcació territorial. Aquest mateix any la Diputació Provincial, fixava el nombre d‘habitants en 304.632 ànimes, d‘acord amb la llei de reemplaçament. 15ª Població. Novament en 1844 les dades oficials són a la baixa, motiu pel qual Madoz s‘expressarà d‘aquesta manera: "Un nuevo censo de población687 hecho con ligereza si se quiere, y sin ningún género de fiscalización, señala a esta provincia 294.906 hab. Nos referimos al trabajo 684 685 Madoz (1845-1850) Tom I, p 642. Segons la veu "las utilidades que cada habitante tendría al año". 686 Madoz (1845-1850) Tom I, p 643. 687 Madoz es refereix a les dades de 1844. 593 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz practicado para plantear las disposiciones adoptadas por el Gobierno en su nuevo sistema de municipalidades"688 Madoz presenta l‘estat de la població alacantina en un quadre sinòptic desglossat pels partits judicials d‘Alacant:       En la primera columna presenta les dades oficials de l‘allistament a l‘exèrcit dels joves de 18 anys de 1842, en aquest cas l‘índex transformador és de 127,4. En la segona columna presenta els butlletins oficials de la població dels anys 1840 i 1841 per tal d‘aconseguir els allistaments, com veiem hi ha molta discordança de xifres. En la tercera columna presenta les dades oficials de 1842 en ànimes i veïns. En la quarta columna les dades del butlletí oficial d‘allistament corresponent a 1843. En la quinta columna presenta les dades totals de la província corresponents a l‘estadística criminal de 1843. La sexta columna correspon a les dades de l‘estadística municipal de 1844 i finalment la sèptima i última columna Madoz dóna les dades elaborades pròpiament per la redacció del Diccionari.689 En la part superior del quadre, "Estado demostrativo de la pobl..." indica de quina manera ha treballat la informació per a elaborar les dades totals que proporciona, a més a més es fonamenta en estudis sobre la renda per càpita de la província d‘Alacant, per demostrar la inconsistència de les dades oficials. Madoz una vegada ha analitzat les 15 poblacions, extrau una mitjana de 303.870 habitants. Està en gran desacord amb aquestes dades oficials donades en 1844, així doncs, ell en el seu treball no es limita a les dades oficials donades per les autoritats de la província d‘Alacant perquè segons diu "es una de aquellas en que más resistencia hemos hallado para la adquisición de datos estadísticos". Aleshores, utilitza altres fonts per, com ell expressa "hemos procurado por todos los medios posibles saber hasta qué punto podían llegar las ocultaciones de los pueblos". Aquestes dades provenen dels reemplaçaments militars amb les correccions adients, per tal de conèixer més aproximadament la realitat. Per altra banda també empra les dades donades per corporacions populars o el mateix treball de Sebastian Miñano, d‘aquesta manera dóna per a la província d‘Alacant una xifra de 416.471, quasi el doble que la que donaven els documents oficials. Amb aquest estudi, vol convèncer els lector que saber les dades correctes, lluny de ser un dany per a la població, serà un benefici que evitarà les enveges i desconfiances entre les diverses províncies, perquè totes han augmentat la població respecte de les dades oficials que estaven manipulades minvant la població real de totes les províncies. 688 689 Madoz (facsímil,1987) Tom I, p 83. Madoz (facsímil,1987) Tom I, p 83. 594 6. Indicadors demogràfics Fig. 154- Pàgina 83 del Tom I del Diccionari, edició facsímil de 1987, presenta l’estat poblacional de la província d’Alacant 595 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 155- Aigua fort de Jean Baptiste Reville que representa l’Arc de Triomf de la ciutat de Cabanes, amb detalls geomètrics de l’Arc dins de l’obra d’Alexandre Laborde «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» Tom I, 2ª part (Font : Bivaldi, grab 65-1) 596 6. Indicadors demogràfics 3. PROVÍNCIA DE CASTELLÓ Fig. 156- Plànol de la província de Castelló a escala 1.200.000, que pertany al «Atlas de España y sus posesiones de Ultramar» realitzat en 1852 per Francisco Coello i Pascual Madoz (Font: l’Institut Cartogràfic de Catalunya) Pel que fa a Castelló de la Plana,690 les dades poblacionals que corresponent als diversos anys al llarg dels segles VXI al XIX i que apareixen en el Diccionari són les que presentem a continuació: 690 La província de Castelló també s‘anomena Castelló de la Plana. Juan A. Balbas en el seu llibre El libro de la provincia de Castellón, ens presenta el cens de la població relatiu als anys: 1565, 1794 i 1887. Les dades que corresponen a l‘any 1565, Balbas les obté d‘un manuscrit del Duc d‘Osuna que està publicat en la Revista El Archivo tom IV, quadern VIII. Pel que fa a les dades de 1794, ens relata que són la conseqüència d‘un estudi que anava encaminat a aconseguir informes sobre la situació econòmica i poblacional d‘Espanya en aquell any, prèviament s‘havien fet estudis estadístics en 1768 que junt amb el treball del comte de Floridablanca havien produït el cens de 1787 conegut com de Floridablanca, el cens de 1794 està recolzat a més a més dels estudis anteriors, en el que fa Cavanilles en les seues Observaciones sobre el reyno de Valencia. El cens de 1887, fou publicat pel Instituto Geográfico y Estadístico. 597 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Població: Castelló 1ª 2ª 3ª 4ª 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª Anys 1596 1768 1787 1794 1797 1822 1826 1826 1831 1832 1833 1841 1842 1843 1844 " 1847 Habitants 100.244 147.607 161.237 191.929 169.880 198.884 258.630 214.700 172.776 174.168 199.220 184.667 203.069 199.220 203.978 218.365 247.741 Habitants 136.233 172.804 174.984 193.589 234.962 227.387 186.046 185.227 198.581 253.786 - Taula 142- Dades poblacionals de la província de Castelló des de 1596 a 1847 Madoz analitza l‘estat poblacional de la província de Castelló de la Plana al llarg del segle XVI fins a la primera meitat del segle XIX, de tal manera que presenta per a cada any, dues dades en sengles columnes, la primera prové d‘aplicar el percentatge que té Castelló de la Plana respecte de la població total de València i la segona de fer la mateixa operació però amb el percentatge de la província respecte de la població total espanyola. El tractament de les dades en dues columnes és perquè segons l‘autor hi ha molta variabilitat i poca fiabilitat amb l‘ús d‘una única font. Després d‘examinar diferents documents Madoz aplega a la conclusió que la relació poblacional de Castelló de la Plana respecte de les tres províncies era 20,59%, i respecte de tota Espanya, era de 1,66%, amb aquests percentatges partint del nombre total d‘habitants de l‘Antic Regne de València i de la població que hi havia a tota Espanya en cada època, aconsegueix el nombre d‘habitants en cada una de les columnes. 1ª Població 1596. Comença en les dades de 1596, si es fixem en la primera columna resulta d‘aplicar el percentatge provincial de 20,59% sobre la població del Regne de València en aquest any, que era de 486.860 habitants, donant una població de 100.244 habitants, en canvi la segon columna resulta d‘aplicar el percentatge que Castelló de la Plana té sobre el total de la població espanyola en 1596, és a dir, el 1,66% sobre tota la població espanyola 8.206.791 habitants donant un valor de 136.233 ànimes que com es veu és diferent a l‘anterior. Madoz fa notar que la població que es dóna per a l‘Antic Regne de València és molt baixa, i que està fora de tot dubte, que hi ha un fort 598 6. Indicadors demogràfics biaix, sobretot es corrobora al agafar la població total d‘Espanya i aplicar el percentatge que li corresponia a cada província. 2ª Població 1768. Sobre les dades de 1768 de 147.607 ànimes, també hi ha moltes dificultats per a tractar-les perquè foren arreplegades per diòcesis bisbals, i presenten veritables dificultats en la comparació per províncies. En aquest cas Madoz no utilitza les dades poblacionals del cens del comte d‘Aranda de 1768 que donava una població total per a Espanya de 9.159.999 habitants, dels quals aplicant el percentatge de 1,66% corresponien a Castelló 152.055 habitants. 3ª Població. En 1787 es baralla el cens de Floridablanca, ja s‘havia reconegut que el treball demogràfic de 1768 estava farcit d‘errades, en aquest any es pren la tasca de rectificar les dades, de tal manera que es considera que València tenia una població total de 783.084 habitants, és a dir hi ha un augment respecte del segle XVI d‘un 60%, així sobre la base de 20,59 % Madoz dóna una població de 161.237 habitants, i sobre la base de 1,66% respecte del total de la població espanyola, dóna un total de 172.804 ànimes. 4ª Població. Les dades de 1794 les agafa dels estudis que en la primavera de l‘any 1791 comença a fer Cavanilles plasmant-los en 1795 en les seues observacions sobre el regne de València. Madoz recull la següent cita de Cavanilles "El número de pueblos incluso el Rayo y Rato, anejos de Castelfabib es de 628; el de vecinos de 207.145, que calculados a 9 personas cada dos vecinos forman 932.150 alm.",691 d‘aquesta manera suposant que la població de l‘Antic Regne de València fóra el que Cavanilles havia donat de 932.150, el 20,59% que li corresponia a Castelló de la Plana dóna un resultat de 191.929 ànimes, però encara que Madoz considera prou bones les dades que Cavanilles dóna, fa notar que podia haver un biaix d‘informació perquè Cavanilles era un comissionat del Govern, front al que la gent és molt cauta i tendeix a ocultar la veritat de les dades estadístiques. 5ª Població. Correspon a 1797. En la quinta fila, apareixen les dades del cens que va manar Godoy en 1797, sobre aquest cens llegim en el Diccionari: "Aludimos en esta ocasión al censo de 1797, último trabajo por desgracia en materia de población que consintieron las contiendas de Europa y nuestras propias calamidades. En este trabajo figura el reino de Valencia con 825.059 hab. o sea con 41.975 más que en el año de 1787; sobre los 825.059 hab. pertenecen a la provincia de Castellón de la Plana por el 20,59% 169.880. Contaba entonces la España 10.541.221 hab. y el 1,66% señala al territorio que hoy describimos 174.984 individuos".692 6ª Població. De l‘any 1822. Per a fer el càlcul d‘aquesta població pren en consideració les quatre províncies d‘Alacant, Castelló, València i Xàtiva, i d‘acord amb el càlcul previst li corresponen a Castelló de la Plana 198.884 habitants i prenent en consideració la població total d‘Espanya li‘n corresponen 193.558 individus. Sobre aquestes dades, Madoz els aplica una correcció donat que les Corts consideraven que les dades oficials estaven rebaixades en una quinta part, de la qual cosa deriven unes poblacions de 238.660 amb les dades del Regne de València i de 232.306 amb les dades de l‘Estat Espanyol. 691 692 Madoz (facsímil , 1987) Tom I, p 254. Madoz (1845-1850) Tom VI, p 145. 599 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 7ª Població. Les primeres dades de 1826 corresponen als censos de policia, amb uns valors de 258.630 ànimes procedent del 20,59% sobre la població del regne de València, i de 234.962, que correspon al 1,66% de 14.154.341 de l‘estat espanyol. 8ª Població. Són les segones dades donades el 1826, que corresponen al treball de Sebastian Miñano i en les que el Regne de València apareix amb 213.355 habitants, menys dels que va fixar la policia el mateix any. D‘acord amb ells, el 20,59% sobre la població del Regne de València és de 214.700 ànimes, i de 227.387 habitants, que correspon al 1,66% de 13.698.029 de l‘estat espanyol. 9ª Població. Les següents dades són les de l‘any 1831, 172.776 habitants, corresponen als treballs de policia, que no aporten res nou tot el contrari, donen inconsistència a les dades que es donaven en 1826. 10ª Població. Són les dades de l‘any 1832. També corresponen als treballs de policia. Se li assigna al Regne de València una població de 845.889 habitants i a tota Espanya 11.158.274 habitants, així doncs a Castelló li corresponen 174.168 en el primer cas, i 185.227 en el segon cas. 11ª Població. La població de 1833 correspon a la nova divisió territorial, en aquest cas les dades que s‘extrauen de València i del total de la població d‘Espanya són molt semblant. En aquest any Madoz ens informa que a Espanya es compta amb una població de 11.962.767 ànimes, de les quals li corresponen a Castelló 198.581 habitants. 12ª Població. De les dades de 1841, que són inferior a 1833, Madoz relata: "En Castellón como en las demás provincias se reunieron también las autoridades, los diputados y comisionados de partidos judiciales, para formar el resumen de la población y utilidades de la provincia… los mismos que le firmaron, manifestaron la poca fe que merecía este trabajo, y la misma intendencia supo huir su responsabilidad, declarando que por falta de datos, no podía combatirle. En este documento aparece la provincia con 184.667 hab., esto es, 14.553 menos que los que señaló el decreto de noviembre de 1833, la guía del Ministerio de la Gobernación y la misma ley electoral de 1837, de estos dos últimos datos nada hemos dicho, ni hemos presentado la población correspondiente a su época, porque es absolutamente la misma que se tuvo presente al procederse a la división territorial".693 13ª Població. Les dades de 1842 són les que corresponen a la matrícula cadastral de la província, amb data 16 d‘octubre de 1842, presentant un augment respecte de l‘any anterior de 18.402 ànimes. 14ª Població. Però en 1843 el ministre de Gracia i Justícia, el Sr Mayans al donar les dades d‘estadística criminal va donar com a població total d‘Espanya 15.439.158 habitants i de Castelló de la Plana 253.786 habitants. 15ª Població. Per a l‘any 1844 es pren l‘estadística municipal de Castelló, però, aquesta es donada en nombre de veïns, 50.2141. Aquest nímero ha de ser corregit per aconseguir el total poblacional, que correspon a 203.978 habitants. La transformació de veïns a habitants, en Cavanilles es feia, aplicant la següent relació: 2 veïns per cada 9 habitants, Madoz ens diu que ha sigut necessari buscar una relació actual de veïns i 693 Madoz (facsímil, 1987) Tom I, p 255. 600 6. Indicadors demogràfics ànimes en els document recents, que és de 4,059, mitjançant la seua aplicació ens dóna el nombre total d‘ànimes en 203.978. 16ª Població. També és de 1844, però la població està calculada basant-se en les diferents sèries del sorteig dels joves barons en l‘edat militar de 18 anys, donant una xifra de 1.744 joves a la que li corresponen 218.365 habitants. En el cas de Castelló es presenta la circumstància particular que aquests números coincideixen amb els obtinguts a partir de la matrícula cadastral de 1842 i de l‘estadística municipal de 1844. 17ª Població. Finalment l‘última fila que correspon a l‘any 1847, és confeccionada amb les dades que aportaren els informadors de Madoz com a resultat de les seues investigacions i relacions amb els amics, però malgrat que la xifra és més alta que les anteriors per a Madoz és insuficient: "Y es de notar que lejos de aumentada la población con nuestras noticias, la creemos disminuida, porque es sabido el interés que todos tienen, o al menos que todos demuestran en ocultar la verdad de los datos estadísticos".694 Fig. 157- Vista del pont del riu Millars entre Vila-real i Castelló. Dibuix de l’obra de Miralles «Crónica de la provincia de Castellón»695 dins de «Crónica general de España, historia ilustrada y descriptiva de sus provincias» (Font: Miralles, 1868, p25) A continuació presentem el quadre sinòptic de l‘estat poblacional corresponent a Castelló de la Plana, on Madoz presenta les dades que hi té per partits judicials i les compara:  En la primera columna presenta les dades oficials de l‘allistament a l‘exèrcit dels joves de 18 anys de 1842 i utilitza el factor 127,4 per aconseguir la població total.  En la segona columna presenta les dades provinents del decret del 30 de novembre de 1833.  En la tercera columna dóna les dades obtingudes a traves dels treballs fets per la junta en 1841,amb motius fiscals, per tal d‘assabentar-se de la riquesa de la província.  En la quarta columna apareixen les dades oficials de 1842. 694 695 Madoz (facsímil, 1987) Tom I, p 256. Miralles (1868) p 17. 601 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz    La quinta columna confecciona el nombre d‘habitants tenint en compte l‘estadística criminal de 1843 sobre la base de 400 habitants per penat. La sexta columna, està confeccionada segons les dades de l‘estadística municipal de 1844. Finalment la sèptima i última columna presenta les dades elaborades pròpiament per la redacció del Diccionari.696 Fig. 158- Pàgina 694 del Tom I del Diccionari, edició facsímil de 1987, presenta l’estat poblacional de la província de Castelló 696 Ibídem. 602 6. Indicadors demogràfics 4. PROVÍNCIA DE VALÈNCIA Fig. 159- Vista de la ciutat de València des del Col·legi Sant Pius V. Gravat de «Las Observaciones» de Cavanilles (1795-1797) De la mateixa manera que són tractades les dades poblacionals d‘Alacant i les de Castelló de la Plana, van a ser tractades les de la província de València, així Madoz confecciona una taula, on es contemplen dues columnes per a cada any. En la primera fa el càlcul de la població de la província, prenent per base la població total de l‘Antic Regne de València i aplicant el percentatge provincial que li correspon respecte del total del Regne. La segon columna correspon també a la població de la província, però en aquest cas, fa el càlcul utilitzant la xifra poblacional que correspon al total de la població d‘Espanya i la multiplica pel percentatge que li correspon a la província respecte del total d‘Espanya. Després de fer diversos estudis Madoz havia extret la conclusió que el percentatge que li corresponia a la província de València respecte del total poblacional del Regne de València era de 46,79 %, i respecte del total de la població espanyola era de 3,42 %. A partir d‘aquests percentatges i prenent com a base les dades de població que hi havia per a tota Espanya i per a València en cada època, va a elaborar el quadre següent, seguint els mateixos criteris que feia en les altres dues províncies. La província de València segons les dades que Madoz baralla, tenia per a cada any un determinat nombre d‘habitants que apareixen recollits en el següent quadre: 603 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Població: València 1ª 2ª 3ª 4ª 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª Anys 1594 1768 1787 1794 1797 1822 1826 1826 1831 1832 1833 1837 1842 1843 1844 " 1850 Habitants 227802 335430 366405 436153 386045 353760 587726 487898 392628 395651 388759 451685 430985 495240 430127 563745 500000 Habitants 280672 356017 360510 398840 484078 458473 383301 381636 413886 418022 400667 - Taula 143- Dades poblacionals de la província de València des de 1594 a 1850 1ª Població. Correspon als segles XV i XVI, segons els treballs realitzats per una Reial Ordre a càrrec de Tomás González, estan en l‘arxiu de Simancas. La població del regne de València, està calculada sobre la quantitat del nombre de cases que hi havia de cristians vells i nous. Així hi havia al regne de València, un total de 97.372 cases, que corresponen a 97.372 veïns i 486.860 ànimes. Segons aquestes dades, li corresponen a la província de València el 46,79%, és a dir 227.802 habitants. En aquella època la població total d‘Espanya segons el cens de Tomás González era de 8.206.791, calculant el 3,42% correspon una xifra de 280.672 habitants, que es superior a l‘anterior. 2ª Població. En 1768 li corresponia al Regne de València una població de 716.886 habitants, dels quals 335.430 individus eren de la província de València. 3ª Població. Prové del treball del Comte de Floridablanca fet en 1787, on la població del Regne de València ascendeix a 783.084 ànimes, dels quals corresponen a la província de València uns 366.405. La població total d‘Espanya era de 10.409.879 ànimes,697 el 3,42% era de 356.017 ànimes, lleugerament inferior a la calculada a partir de la població del regne de València. 697 En les dades donades per l‘INE la població total espanyola segons el cens de Floridablanca era de 10.268.110 habitants, Madoz en canvi dóna la xifra de 10.409.879 habitants, cosa que no és rara per l‘inexactitud de les dades que es barallaven a l‘època. 604 6. Indicadors demogràfics 4ª Població. És la població que dóna Cavanilles en 1794, en la seua obra d‘observacions del regne de València, el nombre d‘habitants totals per al Regne de València és de 932.150, per tant la província tenia 436.153 habitants. 5ª Població. Correspon al cens de 1797, que dóna per al Regne de València 825.059 habitants, xifra que està francament disminuïda, corres`ponent a la província una quantitat de 386.045. Com que la població total d‘Espanya era de 10.541.221 individus, a la província de València li correspon 360.510. 6ª Població. A pesar de la memòria presentada a les Corts sobre el projecte de la divisió territorial en la segon època constitucional 1820-1823, en la qual la província de València tenia una població de 383.215 habitants, les Corts decretaren el 27 de gener de 1822 una població per a la província de València de 353.760 habitants. La segona població calculada d‘acord amb la població d‘Espanya que en aquells moments era de 11.661.980 habitants, el 3,42% fa un total de 398.340 habitants. 7ª Població. Correspon a les dades procedents dels cens de policia de l‘any 1826, que són les preferides per a Madoz, i que donava per al Regne de València una població de 1.256.095 individus, dels quals li corresponien a la província de València, 587.726 individus. La població total d‘Espanya era de 14.154.341, el 3,42% de la qual representava una xifra de 484.078 individus per a la província de València. En aquesta ocasió ocorre en 1826 el mateix que a Castelló, un augment molt significatiu de la població 8ª Població. També corresponen a l‘any 1826. Procedeixen del treball de Sebastian Miñano. Les dades que dóna Miñano estan dràsticament disminuïdes, front a les que dóna el cens de policia, per al mateix any, així de manera sorneguera comenta Madoz: "Muy disminuida aparece en el trabajo del Sr Miñano correspondiente al mismo año de 1826, y a la verdad no adivinamos el motivo. Parece que el esfuerzo de la policía de 1826 agotó las fuerzas de esta institución y hubiera prestado el más grande, el más importante de todos los servicios, si inflexible hubiera continuado su tarea a despecho de poco patrióticas contradicciones e ilegitimas influencias".698 Segons Miñano el Regne de València tenia 1.042.740 individus dels quals li corresponien el 46,79% a València, és a dir 487.898 individus. La població d‘Espanya era de 13.698.029, dels quals el 3,42% li corresponien a la província de València 458.473 individus. 9ª Població. Seguint en la línea de la ocultació de les vertaderes dades poblacionals la policia va a presentar unes xifres francament baixes i que Madoz ho recrimina i atribueix al triomf de les recomanacions dels que estan interessat en disminuir la vertadera població d‘Espanya. Així el Regne de València tenia en 1831 una població de 839.130, que donava per a la província de València una quantitat de 392.628 habitants. Per altra banda la població total d‘Espanya era de 11.207.639 habitants que corresponien a la província de València 383.304 habitants. 10ª Població. Correspon a les dades donades per la policia l‘any 1832, i són inferiors a les donades per la mateixa policia l‘any 1826. El Regne de València tenia 698 Madoz (facsímil, 1987) Tom II, p 213. 605 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 845.589 habitants, dels quals li corresponien a la província de València 395.651 habitants. La població d‘Espanya era 11.158.952 habitants, que donaven a València un població de 381.636 habitants. 11ª Població. Correspon a la divisió territorial del 30 de novembre de 1833. En aquest document figura la província de València amb una població de 388.759. Els habitants d‘Espanya eren 12.101.952, que donaven per a València 413.886 habitants. 12ª Població. És la de la llei electoral de 1837, que assenyalà una població de 451.685 ànimes per a la província de València. D‘acord amb la població d‘Espanya que era de 12.222.872 individus, li pertocaven a la província de València 418.022. 13ª Població Provenen de la matrícula cadastral de 1842 presentada per l‘Intendent D. Francisco Molada. De 1841 no obté el nombre d‘habitants perquè es va donar el cas que la província de València al igual que havien fet altres províncies,699 no va complir l‘ordre del govern i no va donar les dades a la Junta de 1841. Respecte de 1842, la població baixa sensiblement, Madoz recull l‘explicació del Govern: "El censo de población actual, según los datos suministrados por la Diputación provincial y que han servido de base para la presente quinta, asciende a 430.985 alm., censo que comparado con el de 451.685, que tuvo lugar en 18 de julio de 1837 y sirvió de tipo en la ley electoral, ha sufrido una baja de 10.700 alm. (deberán ser 20.700). Esta diferencia en tan poco tiempo, no solo es un error de consideración, sino que es mucho mayor si se tiene presente que la pobl. actual se aproxima al medio millón de alm. En 1837 la pobl. era, como hemos dicho, de 451.685 alm y al presente resulta de 430.985 de modo que aun en esta parte, en que conocidamente hay un aumento evidente, ha producido un resultado negativo, y que hace conocer la tendencia de los pueblos a la ocultación. La pobl. En lugar de ir en aumento ha disminuido, dando crédito a los estados; pero solo distan de la exactitud estos resultados, sino que la pobl. actual de esta prov., se aproximan con muy poca diferencia al medio millón de alm.". 700 La población total de les 49 matricules d‘Espanya era de 11.745.413 habitants, donant per a València 400.667 habitants. 14ª Població. El ministre de Gracia i Justícia Sr Mayans acceptant el cens de 1833 i aplicant-li un factor d‘augment del 27,39% que guardava relació amb el nombre d‘acusats per habitant, li va assignar a la província de València 495.240 habitants. 15ª Població. És la del registre municipal de 1844, presenta 104.147 veïns que amb la proporció de 4,12/veí fa un total de 430.127 habitants. 16ª Població. Es tracta d‘un altre càlcul de la població per a l‘any 1844 que està fonamentat en el nombre de barons majors de 18 anys, que era 4.425, aquesta xifra es corresponia, aplicant el factor 127,4, a563.745 individus. Si la comparem en la donada anterior 430.127, veiem que hi ha una diferència considerable, sense explicació alguna. 17ª Població. Finalment la població de 1850 que apareix en el quadre és el resultat de les noticies que han arreplegat els informadors, fent les correccions que 699 700 Entre altres foren també, Madrid, Sevilla i Barcelona. Les paraules pertanyen a la memòria de la matricula de 1843, siguent intendent D. Francisco Molada. 606 6. Indicadors demogràfics creuen més adient amb la finalitat de poder superar el entrebanc de les ocultacions. Li assigna a la província de València una població superior a 500.000 habitants Fig. 160- Pàgina 214 del Tom II del Diccionari, edició facsímil de 1987, presenta l’estat poblacional de la província de València Madoz continua el seu treball amb l‘anterior quadre sinòptic, on presenta les dades que ha donat en els últims anys. Són les dades demogràfiques que hi té per partits judicials, on especifica el nombre de veïns i ànimes en cada partit judicial i el total de la província. Madoz en aquesta taula presenta les dades oficials que hi havia de la província: 607 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz      En la primera columna presenta el nombre dels joves de 18 anys que estan registrat en l‘allistament a l‘exèrcit durant l‘any 1844, a partir d‘aquestes dades multiplica per 127,4 per aconseguir el total de la població de 1844. En la segona columna registra les dades oficials de 1842. En la tercera columna, dóna les dades de l‘estadística criminal de 1843, però en aquest cas no ho especifica per partits judicials sinó que dóna un còmput general de la província. En la quarta columna presenta les dades de l‘estadística municipal de 1844. En la quinta columna exposa totes les dades elaborades pròpiament per la redacció del Diccionari fetes pels seus col·laboradors. Com podem veure, al comprovar el total de veïns i ànimes la vacil·lació que hi ha és important. Pel que fa a les dades donades respecte dels partits judicials, Madoz fa un quadre sinòptic en el que recull tots els ajuntaments que pertanyen al partit judicial del que parla, on fa referència a la població de cada municipi així com també parla de la estadística municipal, el reemplaçament de l‘exèrcit i la riquesa imposable; Madoz ens diu que les dades provenen de la matricula cadastral de 1842, encapçalant el quadre sinòptic corresponent a la província de València es llig "Estado de la población, riqueza imponible, contribuciones y renta líquida anual y diaria que aparecen en la memoria remitida por el intendente de la provincia de Valencia al ministerio de Hacienda en cumplimiento de Real orden en 24 de octubre de 1842". Aquest rètol és similar al que precedeix en la província d‘Alacant i en el cas de Castelló simplement fa referència a la matricula cadastral de 1842. Finalment la tercera manera de presentar les dades poblacionals és a través de l‘estudi detallat quan fa la descripció de cada poble, on sistemàticament al final de la descripció del poble dóna sempre el nombre de veïns i ànimes. Fig. 161- València vista des de Burjassot. Gravat d’Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l’Espagne» (Font: Bivaldi) 608 6. Indicadors demogràfics 5. MUNICIPIS En aquest apartat hem confeccionat un llistat dels pobles valencians en dues taules poblacionals, en una comparem les dades de la població que dóna Madoz amb la població actual; en l‘altra comparem les dades poblacionals de Madoz amb altres dades, unes anteriors a Madoz que són les de 1797, que dóna Cavanilles en Las Observaciones i les altres posteriors, que provenen del cens de 1857 i de 1887. 5.1 POBLACIÓ DE MADOZ 1845. POBLACIÓ ACTUAL CENS 2009 En el Diccionari s‘informa sistemàticament de la població que tenien tots els pobles, amb aquestes dades realitzem un resum on apareixen arreplegats en una taula , tots els municipis que hi havia en l‘època de Madoz i que són recollits pels seus informadors. Aquests municipis els col·loquem en la primera columna per ordre alfabètic, al costat de cada municipi en sengles columnes, posem la província i la comarca que pertanyen actualment, a continuació en la següent columna donem la població total (ànimes és el nomenclàtor que usa Madoz, d‘acord els costums de l‘època) i la població activa (veïns) tal i com es recull en el Diccionari, finalment en l‘última columna donem la població actual segons el cens de l‘any 2009. Fig. 162- Plaça de Sant Agustí d’Alcoi, en el llibre de Vicente Boix «Crónica de la provincia de Alicante» dins de l’obra «Crónica general de España» (Font: Boix,1868, p33) 609 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Municipi Província Comarca Racó d'Ademús Safor Població veïns 724701 ànimes 3033 veïns 560 703 ànimes 1969 veïns 400 ànimes 1644 veïns 320 ànimes 1107 veïns 98 ànimes 340 veïns 527 ànimes 2709 veïns 48 ànimes 233 veïns 256 ànimes 1250 veïns 94 ànimes 399 veïns 165 ànimes 667 veïns 1033 ànimes 3785 veïns 4462 ànimes 19021 Madoz 1845 3033 P-2009 ADEMÚS València 1286 ADOR702 València Palma 1474 AGOST Alacant L'Alacantí 1969 4810 AGRES Alacant Comtat Vall d'Albaida Costera Vall d'Albaida Vall d'Albaida L'Alacantí La Plana Baixa Alt Millars Vall de Cofrents L'Alacantí 1644704 619 AGULLENT València 1107 2449 Pedania Canals (1642) 4679 AIACOR705 AIELO DE MALFERIT València 340 València 2709 AIELO DE RUGAT València AIGÜES DE BUSOT AÍN 233 189 Alacant 1250 1064 Castelló 399 141 AIÒDER Castelló 667 234 AIORA València 3785 5444 ALACANT Alacant 19021 334757 610 6. Indicadors demogràfics veïns 454 706 ànimes 1773 veïns 845 ànimes 3130 veïns 222707 ànimes 1090 veïns 366 ànimes 1431 veïns 140 ànimes 720 ALAQUÀS València Horta Oest Vall d'Albaida Horta Sud Ribera Baixa Horta Nord 1773 30392 ALBAIDA València 3130 6449 ALBAL ALBALAT DE LA RIBERA708 ALBALAT DELS SORELLS709 València 1090 15443 València 1431 3590 València 720 3849 701 Madoz en el quadre sinòptic que presenta quan parla del partit judicial de Xelva on pertanyia Ademús dóna com a població d‘Ademús 980 veïns i 3.033 ànimes, com podem veure hi ha una gran discrepància en el nombre de veïns que dóna quan parla del poble, que és prou inferior de 724, coincidint en el nombre d‘ànimes. 702 L‘ajuntament d‘Ador es va crear amb posterioritat a 1842, separant-se de Palma de Gandia, motiu pel qual Madoz inclou la població així com la riquesa al municipi de Palma. 703 La població d‘Agost que el Diccionari dóna en el quadre sinòptic dels ajuntaments que pertanyien al partit judicial de Novelda, és de 559 veïns i 1951 ànimes. 704 Madoz en el quadre sinòptic que presenta quan parla del partit judicial d‘Alcoi, dóna com a població d‘Agres 418 veïns i 1538 ànimes. 705 Aiacor va ser municipi independent fins al 1879 que passa a formar part de Canals. 706 El nombre de veïns d‘Alaquàs és de 384, en el quadre sinòptic que presenta el Diccionari quan parla del partit judicial de Torrent. 707 La informació que hi ha en el partit judicial de Torrent és prou diferent de la que el Diccionari dóna quan parla del poble d‘Albal, en el quadre sinòptic del partit judicial presenta les següents xifres: 284 veïns i 1.374 ànimes, en canvi quan parla del poble d‘Albal en l‘apartat de població, les xifres són: 222 veïns i 1.090 habitants. 708 Madoz també l‘anomena Albalat de Pardines. 709 Madoz també l‘anomena Albalat de Mossèn Sorell. Pel que fa al nombre d‘habitants hi ha certa divergència d‘informació, perquè el Diccionari quan informa de la població d‘Albalat dels Sorells en el quadre sinòptic que conté els pobles del partit judicial de Montcada, li adjudica una població de 157 veïns i 837 ànimes, com veiem és diferent de la que apareix en la informació que dóna quan parla de la població en particular. 611 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ALBALAT DELS TARONGERS710 ALBATERA711 València Camp de Morvedre Baix Segura veïns 183 ànimes 846 veïns 605 ànimes 1934 veïns 597 ànimes 3101712 veïns 522 ànimes 1834 veïns 16 ànimes 64 veïns 825 ànimes 3301 veïns 172715 ànimes 579 846 1113 Alacant 1934 11745 ALBERIC València Ribera Alta Alt Maestrat Costera 3101 11175 ALBOCÀSSER Castelló 1834713 1447 Pedania de Genovés 22405 ALBOI714 València 64 ALBORAIA València Horta Nord Foia de Bunyol 3301 ALBORAIG València 579 1209 710 Madoz l‘anomena Albalat de Segart. Aquest municipi es va conèixer com Albalat de Segart fins al cens de 1950. En 1845 el municipi de Segart d‘Albalat ja havia sigut annexionat a Albalat dels Tarongers. El Diccionari en el quadre sinòptic que arreplega els pobles que pertanyen al partit judicial de Morvedre o Sagunt, dóna com a població d‘Albalat dels Tarongers la xifra de 215 veïns, és a dir lleugerament diferent de la que es donada quan es parla del poble en concret. 711 Del municipi d‘Albatera s‘ha segregat, San Isidre, des del 1993, actualment, San Isidre en l‘INE 2009, té 1.561 habitants. 712 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial d‘Alberic, dóna com a població d‘Alberic la xifra de 3.001 ànimes. 713 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial d‘Albocàsser, dóna com a població d‘Albocàsser la quantitat de 1716 ànimes. 714 Alboi va ser incorporada a Genovés el 1845, per no tindre el mínim de veïns necessaris per llei per a poder constituir-se en poble. 715 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Xiva, dóna com a població d‘Alboraxe, 200 veïns i 598 ànimes. 612 6. Indicadors demogràfics veïns 176 716 ànimes 880 veïns 87 ànimes 339 veïns 1284 ànimes 4954 veïns 100718 ànimes 450 veïns 45 ànimes 136719 veïns 274 ànimes 1066 ALBUIXECH ALCALÀ DE LA717 JOVADA ALCALÀ DE XIVERT ALCALALÍ ALCÀNTERA DE XÚQUER ALCÀSSER València Horta Nord 880 3880 Alacant Marina Alta Baix Maestrat Marina Alta 339 186 Castelló 4954 7926 Alacant 450 1507 València Ribera Alta 136 1444 València Horta Sud 1066720 9103 ALCOI Alacant Alcoià veïns 5600 27000721 ànimes27000 61552 716 En el nombre d‘habitants de la població d‘Albuixech, hi ha certa divergència d‘informació, perquè el Diccionari quan informa de la població d‘aquest poble, poble li adjudica 220 veïns i 866 ànimes, com veiem és diferent de la que apareix en la informació que dóna quan parla de la població en particular. 717 Actualment Alcalà de la Jovada i Beniaia formen el municipi de la Vall d‘Alcalà. Madoz també parla de la Vall d‘Alcalà. 718 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Denia, dóna com a població d‘Alcalalí, unes dades lleugerament diferents, 96 veïns i 472 ànimes. 719 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial d‘Alberic, dóna com a població d‘Alcàntera de Xúquer, 42 veïns i 214 ànimes. 720 La població que dóna el Diccionari per a Alcasser, en el quadre sinòptic dels ajuntaments que pertanyien al partit judicial de Torrent, és de 1.070. 721 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial d‘Acoi, dóna com a població d‘Alcoi la quantitat de 3.282 veïns i 19.697 ànimes. 613 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz veïns 251 722 ànimes 1000 veïns 1347 ànimes 5609 veïns 67 ànimes 758 veïns 510726 ànimes 1895 veïns 530727 ànimes 1759 veïns 151728 ànimes 626 veïns 103 ànimes 343 veïns 431 730 ànimes 1975 ALCOLEJA Alacant Comtat 1000 206 ALCORA ALCOSSEBRE723 Castelló Alcalatén Baix Maestrat Comtat 5609 11150 Alcalà de Xivert 228 Castelló - ALCOSSER DE 724 PLANES ALCUBLES LES ALCÚDIA DE CARLET ALCÚDIA DE CRESPINS ALCÚDIA DE VEO729 ALDAIA Alacant 758725 València Serrans 1895 818 València Ribera Alta 1759 11378 València Costera 626 5230 Castelló Plana Baixa 343 211 València Horta Oest 1975 29914 722 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Cocentaina, dóna com a població d‘Alcoleja i Beniàfer la quantitat de 212 veïns i 923 ànimes. 723 Madoz parla de les cases de banys d‘Alcossebre que pertany a Alcalà de Xivert. 724 Madoz també el coneix com Alcocer de Gayanes. 725 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Cocentaina, dóna com a població d‘Alcosser de Planes la quantitat de 66 veïns i 259 ànimes, aquesta última xifra està en clara discordança amb la xifra que dóna quan parla de la població, sembla que la que dóna en el quadre del partit judicial és la més fiable, i l‘altra pot ser una errada de transcripció. 726 La població que Madoz dóna per Les Alcubles en el quadre sinòptic dels ajuntaments, corresponent al partit judicial de Villar de l‘Arquebisbe, és de 540 veïns i 1.983 ànimes. 727 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Carlet, dóna com a població d‘Alcúdia de Carlet i Montortal, la quantitat de 412 veïns. 728 En el quadre sinòptic dels ajuntaments, corresponent al partit judicial de Xàtiva, Madoz dóna per al poble d‘Alcúdia de Crespins la xifra de 167 veïns i 626 ànimes. 729 L‘Ajuntament d‘Alcúdia de Veo està format per 4 nuclis urbans: Alcúdia de Veo que és el més gran, Veo, Benitandús i Jinquer que està despoblat. Pertany a la mancomunitat Espadà Millars. 730 En el quadre sinòptic dels ajuntaments, corresponent al partit judicial de Torrent, es dóna com a població d‘Aldaia la xifra de 416 veïns i 1.575 ànimes. 614 6. Indicadors demogràfics ALFAFAR València Horta Sud veïns 299 ànimes 1448 veïns 129 ànimes 597 veïns 100 ànimes 484 veïns 167 ànimes 726 veïns 210 ànimes 852 veïns 82 habitants 552 veïns 223733 ànimes 941 veïns 46 ànimes 193 veïns 185 ànimes 604 veïns 1300734 ànimes 4492 veïns 168 ànimes 663 veïns 220 ànimes 888 1448731 20853 ALFAFARA ALFARA D'ALGÍMIA732 ALFARA DEL PATRIARCA ALFARB Alacant Comtat Camp de Morvedre Horta Nord 597 413 València 663 538 València 726 3032 València Ribera Alta Vall d'Albaida Marina Baixa Safor Camp de Morvedre Ribera Alta Camp de Morvedre Alt Palància 852 1543 ALFARRASÍ ALFÀS DEL PI València 552 1296 Alacant 941 21011 ALFAUIR València 193 451 ALGAR València 604 558 ALGEMESÍ ALGÍMIA D‘ALFARA735 ALGÍMIA D'ALMONESIR València 4492 28308 València 663 1086 Castelló 888 328 731 En el quadre sinòptic dels ajuntaments, corresponent al partit judicial de Torrent, es dóna com a població d‘Alfafar la xifra de 1.405 ànimes. 732 Aquest poble és conegut com Alfara de Torres Torres, així com també és conegut pel nom d‘Alfara de la Baronia. 733 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Callosa d‘En Sarrià, dóna com a població d‘Alfàs la quantitat de 216 veïns. 734 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial d‘Alberic, dóna com a població d‘Algemesí la quantitat de 1.215 veïns. 735 Actualment tambés és coneguda com Algímia de la Baronia. Madoz l‘anomena indistintament com Algímia d‘Alfara o Algímia de Torres Torres. 615 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ALGINET València Ribera Alta veïns 452 ànimes 1893 veïns 33 ànimes 172 veïns 65 ànimes 290 veïns 274 ànimes 1229 veïns 1238 ànimes 3636 veïns 161 ànimes 737 veïns 326 ànimes 1270 veïns 46 ànimes 203 veïns 103 ànimes 420 veïns 619 ànimes 3095 1893 13226 ALGORFA Alacant Baix Segura Vall d‘Albaida Horta Nord 172 4346 ALJORF736 València 290 Albaida ALMÀSSERA València 1229 7135 ALMASSORA Castelló Plana Alta 3636737 24963 ALMEDÍXER Castelló Alt Palància 737 252 ALMENARA Castelló Plana Baixa 1270 5926 ALMISERÀ València Safor 203 301 ALMOINES València Safor 420 2395 ALMORADÍ738 Alacant Baix Segura 3095739 19147 736 737 Actualment està absorbida per Albaida, on constitueix la part Nord de la ciutat. La població que apareix en el quadre sinòptic del partit judicial de Castelló de la Plana és de 906 veïns i 4.023 ànimes. 738 Los Montesinos es va segregar d‘Almoradí l‘any 1990 pel Decret 140/90 del Consell de la Generalitat Valenciana. Actualment (INE 2008) té 4.736 habitants. 739 En el quadre sinòptic del partit judicial de Dolores, Madoz dóna per Almoradí un nombre d‘ànimes de 2.351, bastant inferior al que dóna quan parla del poble que és de 3.095 ànimes. 616 6. Indicadors demogràfics ALMUDAINA740 Alacant Comtat Ribera Baixa Serrans veïns 69 ànimes 403 veïns 192 ànimes 814 veïns 501742 ànimes 2356 veïns 34 ànimes 118 veïns 122 ànimes 414 veïns 26 ànimes 102 veïns 1450 ànimes 5502 veïns 541 ànimes 1905 403 129 ALMUSSAFES València 814 8300 ALPONT741 ALQUERÍA D'ASNAR València 2356 805 Alacant Comtat 118 508 ALQUERÍA DE LA València COMTESSA ALQUERIETA DE GUARDAMAR743 ALTEA València Safor 414 1492 Safor Marina Baixa Alt Palància 102 358 Alacant 5502 23780 ALTURA Castelló 1905 3920 ALZIRA València Ribera Alta veïns 3100 13000744 ànimes13000 veïns 238 ànimes 822 veïns 317 ànimes 884 822 44690 ANDILLA València Serrans Canal de Navarrés 316 ANNA València 884 2774 740 741 Es va segregar de Planes en 1842. El terme d‘Alpont en l‘època de Madoz comprenia diverses aldees, que són enumerades en el Diccionari: Hortichuela, Carrasca, Campo de Abajo, Campo de Arriba, Baldobar, Cañadilla, Berandia, Las Heras, El Chopo, Cañadaseca, Las Cuebarruces, La Canaleja, La Almeza, Cañada Pastores, Las Torres, El Collado, El Ontanar, Vizcotas, Benacatazara, i Corcolilla. 742 Encara que Madoz quan parla del poble d‘Alpont informa que té 501 veïns posteriorment en el quadre sinòptic del partit judicial de Xelva, on pertanyia Alpont en aquella època, dóna com a població d‘Alpont 671 veïns i 2.356 ànimes. 743 Actualment s‘anomena Guardamar de la Safor. 744 Madoz en el quadre sinòptic que presenta quan parla del partit judicial d‘Alzira, dóna com a població d‘Alzira, 11.287 ànimes i 2.080 veïns. 617 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ANNAUIR745 València Costera veïns 36 ànimes 105 veïns 200 ànimes 652 veïns 130 ànimes 408 Benasau veïns 240 748 ànimes 1125 veïns 239 ànimes 858 veïns 130750 ànimes 507 veïns 555 ànimes 2077 veïns 68 ànimes 300 veïns 1413752 ànimes 7029 105 Xàtiva (76) 1498 ANTELLA València Ribera Alta 652 ARANYEL Castelló Alt Millars 746 408 199 ARES DEL BOSC747 Alacant ARES DEL MAESTRAT ARES DELS OMS749 ARGELETA Comtat Alt Maestrat Serrans Benasau Benasau Castelló 1125 216 València 858 435 Castelló Alt Millars 507 111 ARTANA ARTESA751 Castelló Plana Baixa 2077 1969 Castelló Plana Baixa Vinalopó Mitjà 300 Onda ASP Alacant 7029 20180 745 746 Annauir va ser incorporada a Xàtiva l‘any 1883. La població d‘Aranyel que apareix en el quadre sinòptic del partit judicial de Viver és de 88 veïns i 420 ànimes. 747 Ares del Bosc forma part del poble de Benasau. Madoz presenta la població d‘Ares del Bosc junt amb la de Benasau. 748 La població d‘Ares del Maestrat, que el Diccionari dóna en el quadre sinòptic del partit judicial de Morella, on pertanyia aquest poble en l‘època de Madoz, és de 218 veïns i 953 ànimes. 749 Madoz l‘anomena simplement Aras. Fins a l‘any 2001 s‘anomenava Ares d‘Alpont. Està formada pels nuclis: Ares i Losilla. 750 La població que dóna Madoz per Argeleta en el quadre sinòptic del partit judicial de Llucena on pertanyia, és de 144 veïns i 547 ànimes. 751 El municipi d‘Artesa va ser annexionat a Onda després del cens de 1860. En el cens de 1877 ja no apareix com a municipi independent. 752 La població d‘Asp, que el Diccionari dóna en el quadre sinòptic dels ajuntaments que pertanyien al partit judicial de Novelda, és de 1.607 veïns i 7.029 ànimes. 618 6. Indicadors demogràfics ASSUÉVAR ATZENETA D'ALBAIDA ATZENETA DEL MAESTRAT BALONES BANYERES DE MARIOLA BARRAQUES Castelló Alt Palància Vall d'Albaida Alcalatén veïns 203 ànimes 540 veïns 285 ànimes 1204 veïns 368 ànimes 1224 veïns 62 ànimes 254 veïns 559 ànimes 2236 veïns 55 ànimes 375 veïns 76 753 ànimes 284 veïns 47 ànimes 417 veïns 867 ànimes 3155 veïns 31 ànimes 120 veïns 252 ànimes 1042 veïns 226 ànimes 944 540 336 València 1204 1282 Castelló 1224 1424 Alacant Comtat 254 163 Alacant Alcoià 2236 7240 Castelló Alt Palància 375 184 BARX València Safor 284 1477 BARXETA València Costera 417 1669 BEGÍS Castelló Alt Palància Baix Maestrat Vall d'Albaida Plana Alta 3155754 427 BEL755 Castelló 120 Rossell BÈLGIDA BELL LLOC DEL PLA756 València 1042 716 Castelló 944 1187 753 Madoz quan parla del partit judicial d‘Alzira, en el quadre sinòptic, dóna com a població de Barx, 75 veïns i 271 ànimes. 754 Begís compren la població de Canales i Sacanet. 755 Pertany des de l‘any 1971 a Rossell, població de 1.260 habitants, situada en el Baix Maestrat. 756 També coneguda com Benlloch. 619 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Pobla de Benifassà (45) 4736 BELLESTAR757 Castelló Baix Maestrat Safor Vall d'Albaida Alt Palància veïns 63 ànimes 241 veïns 256 ànimes 1272 veïns 46 ànimes 222 veïns 149 ànimes 547 veïns 65 ànimes 443 veïns 872 ànimes 3577 veïns 71 ànimes 280 veïns 138 ànimes 674 veïns 590 ànimes 2108 veïns 92 ànimes 400 veïns 437 ànimes 1511 veïns 39 ànimes 206 241 BELLREGUARD València 1272 BELLÚS València 222 374 BENAFER Castelló 547758 180 BENAFIGOS Castelló Alcalatén Camp del Túria Serrans 443 169 BENAGUASIL València 3577 11011 BENAIXEVE València 280 142 BENASAU Alacant Comtat Alt Maestrat Camp de Morvedre Alt Vinalopó Ribera Alta 674759 190 BENASSAL Castelló 2108 1340 BENAVITES València 400 637 BENEIXAMA Alacant 1511 1811 BENEIXIDA València 206 703 757 Actualment Bellestar pertany a la Pobla de Benifassà junt a: Bel, Boixar, Castell de Cabres, Coratxà i Fredes, tots formen la Tinença o Setena de Benifassà. El Bellestar, el Boixar, Coratxà i Fredes s‘integren al municipi de la Pobla de Benifassà l‘any 1977. Per altra banda, Coratxà, i Fredes es varen segregar del Boixar a mitjan del segle XIX. 758 El nombre d‘ànimes de Benafer que apareix en el quadre sinòptic del partit judicial de Viver és de 574. 759 Població de Benasau amb l‘aldea d‘Ares. 620 6. Indicadors demogràfics veïns 252760 ànimes 1260 veïns 118 ànimes 413 veïns 120 761 ànimes 520 veïns 28 ànimes 122 veïns 130 763 ànimes 520 veïns 240764 ànimes 1012 veïns 112 ànimes 457 veïns 220 ànimes 864 veïns 118 ànimes 576 veïns 41 ànimes 150 casa de València BENEJÚSSER Alacant Baix Segura 1260 5467 BENETÚSSER València Horta Sud 413 15313 BENFERRI Alacant Baix Segura 520 1876 BENIAFALQUI762 Alacant Comtat 122 Planes BENIARBEIG Alacant Marina Alta Marina Baixa Safor 520 1997 BENIARDÀ Alacant 1012 238 BENIARJÓ València 457 1783 BENIARRÉS Alacant Comtat Vall d'Albaida Camp de Morvedre Horta 864 1323 BENIATJAR València 576 256 BENICALAF765 València 150 Benavites València Dist.16 (44.684) BENICALAP766 València - 760 La dada que Madoz dóna quan parla dels pobles inclosos en el partit judicial de Dolors discrepa lleugerament, en aquest cas Benejússer presenta una població de 322 veïns. 761 La població de Benferri que apareix enregistrada en el quadre sinòptic del partit judicial d‘Oriola, és de 108 veïns i 520 ànimes. 762 Beniafalqui segons el Diccionari era una aldea que pertanyia a Planes, formava part de la Baronia o Vall de Planes. 763 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Dénia, dóna com a població de Beniarbeig, una dada de veïns lleugerament diferent, 140 veïns. 764 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Callosa d‘Ensarrià, dóna com a població de Beniardà la quantitat de 231 veïns. 765 Benicalaf va ser annexionada a Benavites l‘any 1856. 766 Benicalap és actualment, el districte número 16 de la ciutat de València. Va ser annexionat l‘any 1872. Madoz explica que està situada extramurs i el seu carrer s‘anomena de Murviedro. 621 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz BENICARLÓ Castelló Baix Maestrat Plana Alta Vall d'Albaida Marina Alta Marina Baixa Ribera Alta veïns 1395 animes 6060 veïns 64 ànimes 272 veïns 60768 ànimes 378 veïns 806 769 ànimes 4502 veïns 393 ànimes 1131 veïns 176 ànimes 677 veïns 154 ànimes 450 veïns 128771 ànimes 544 veïns 105 ànimes 726 6060 26655 BENICÀSSIM767 Castelló - 18098 BENICOLET València 272 630 BENIDOLEIG Alacant 378 1275 BENIDORM BENIFAIÓ770 D'ESPIOCA BENIFAIRÓ DE VALLDIGNA BENIFAIRÓ DE LES VALLS BENIFALLIM Alacant 4502 71034 València 1131 12204 València Safor Camp de Morvedre Alcoià 677 1683 València 450 2137 Alacant 544 109 València Dist17 (1026) BENIFARAIG 772 València Horta Nord 726 767 768 Madoz inclou la població de Benicassim en la població de Castelló de la Plana. En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Dénia, dóna com a població de Benidoleig, una dada de veïns lleugerament diferent, 83 veïns. 769 El nombre de veïns que apareix reflectit en el quadre sinòptic dels ajuntaments corresponents al partit judicial de Vilajoiosa, la població de Benidorm compta amb 1.148 veïns, com es pot veure hi ha prou diferència amb el nombre de veïns que es dona quan es parla de Benidorm que és de 806 veïns. 770 Madoz la coneix com Benifayó de Falcó. 771 Madoz en el quadre sinòptic del partit judicial de Cocentaina dóna com a població de Benifallim 132 veïns. 772 Benifaraig va ser independent fins al 1900, transformant-se en una pedania de la ciutat de València. Pertany al districte 17 dels Poblats del Nord. En la informació del nombre d‘habitants hi ha certa divergència, perquè el Diccionari quan informa de la població de Benifaraig, en el quadre sinòptic que conté els pobles del partit judicial de Montcada, li adjudica una població de 105 veïns i 570 ànimes, com es pot veure, és diferent de la que apareix en la informació que dóna quan parla de la població en particular. 622 6. Indicadors demogràfics BENIFATO Alacant Marina Baixa València veïns 55 ànimes 253 veïns 50 ànimes 241 veïns 37 ànimes 142 veïns 871 ànimes 2318 veïns 90774 ànimes 575 veïns 68 775 ànimes 270 veïns 318 776 ànimes 1326 veïns 38 ànimes 171 veïns 91 ànimes 324 veïns 253 ànimes 1170 253 187 València Dist.18 (899) 407 6469 BENIFERRI773 València 241 BENIFLÀ València Safor Vall d'Albaida Marina Alta 142 BENIGÀNIM València 2318 BENIGEMBLA Alacant 575 589 BENIJÓFAR Alacant Baix Segura 270 3976 BENILLOBA Alacant Comtat 1326 839 BENILLUP Alacant Comtat 171 99 València Dist.14 (30626) València Dist.18 (14278) BENIMACLET777 València València 324 BENIMÀMET 778 València València 1170 773 Beniferri va ser annexionat l‘any 1872 a València, actualment és una pedania d‘aquesta ciutat i forma part junt a Benimamet del districte 18 dels Poblats de l‘Oest. Aquest districte té una població de 14.278 habitants segons l‘INE de 2009, ambdues poblats comparteixen alcalde pedani. 774 El nombre de veïns que hi ha enregistrat del poble de Benigembla en el quadre sinòptic corresponent al partit judicial de Pego, és de 115. 775 La població de Benijófar, que Madoz dóna en el quadre sinòptic del partit judicial d‘Oriola, és de 102 veïns i 421 ànimes, com podem veure és molt diferent de la que apareix enregistrada quan parla del poble de Benijófar en el Diccionari que és de 68 veïns i 270 ànimes. 776 Madoz en el quadre sinòptic del partit judicial de Cocentaina dóna com a població de Benilloba 326 veïns i 1226 ànimes. 777 Benimaclet passa a formar part de València a partir del 1878. Actualment és una pedania de València i pertany al districte 14. 778 Benimàmet forma junt a Beniferri el districte 18 dels Poblats de l‘Oest, va ser independent fins a 1882, any que passa a formar part de València com a pedania. 623 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz veïns 216779 ànimes 984 veïns 104 ànimes 439 veïns 60 ànimes 276 veïns 75 ànimes 380 veïns 204 ànimes 751 veïns 30 ànimes 133 veïns 413 ànimes 1306 veïns 62 ànimes 286 veïns 111 ànimes 351 Vall de Gallinera veïns 139 ànimes 373 veïns 939783 ànimes 3678 BENIMANTELL Alacant Marina Baixa Comtat 984 490 BENIMARFULL Alacant 439 440 BENIMASSOT Alacant Comtat 276 123 BENIMELI Alacant Marina Alta 380 402 BENIMODO València Ribera Alta 751 2268 BENIMUSLEM València Ribera Alta 133 618 BENIOPA780 València Safor 1306 Gandia BENIPARRELL València Horta Sud 286 1949 BENIPEIXCAR781 València Safor 351 Gandia BENIRRAMA782 Alacant Marina Alta Vall de Vall de Gallinera Gallinera 373 1642 BENIRREDRÀ València Safor BENISSA Alacant Marina Alta 3678 13221 779 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Callosa d‘Ensarrià, dóna com a població de Benimantell la quantitat de 308 veïns. 780 Beniopa pertany a Gandia des de l‘any 1965. 781 Benipeixcar pertany a Gandia des de l‘any 1962. 782 Benirrama forma part de la població Vall de Gallinera. 783 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Callosa d‘Ensarrià, dóna com a població de Benissa la quantitat de 919 veïns. 624 6. Indicadors demogràfics veïns 115784 ànimes 673 veïns 62 ànimes 247 veïns 44 ànimes 244 veïns 25 ànimes 120 veïns 261787 ànimes 1035 veïns 46 ànimes 90 veïns 384 ànimes 1838 veïns 280 ànimes 1348 veïns 812 ànimes 2963 veïns 262 ànimes 1017 BENISSANÓ València Camp de Túria Vall d'Albaida Vall d'Albaida Plana Baixa 673 2224 BENISSODA València 247 372 BENISSUERA València 244 193 Alcúdia de Veo 5399 Rafelguaraf 20740 BENITANDÚS785 Castelló 120 BENITATXELL786 Alacant Marina Alta 1035 BERFULL788 València Ribera Alta Camp de Túria Plana Baixa Alt Vinalopó Canal de Navarrés 90 BÉTERA València 1838 BETXÍ Castelló 1348789 5902 BIAR Alacant 2963 3723 BICORP València 1017 583 784 Madoz en el quadre sinòptic del partit judicial de Llíria, dóna per al poble de Benissanó la xifra de 175 veïns. 785 En el Diccionari la població de Benitandús apareix unida a la de Veo. 786 També s‘anomena, El Poble Nou de Benitatxell. 787 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Dénia, dóna com a població de Benitatxell, una dada de veïns lleugerament diferent, 255 veïns. 788 Berfull va ser annexionada a Rafelguaraf l‘any 1846. En el quadre sinòptic corresponent al partit judicial de Xàtiva, dóna per a Berfull una població de 51 ànimes, està clar que es tracta d‘una errada de transcripció perquè el nombre de veïns és superior, ascendeix a 46. 789 La població que apareix reflectida per a Betxí en el quadre sinòptic corresponent al partit judicial de Vilareal és de 1.358 ànimes. 625 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz BIGASTRE790 Alacant Baix Segura Vall d'Albaida Baix Maestrat Canal de Navarrés Marina Baixa Horta Nord veïns 240 ànimes 1031 veïns 803 ànimes 4074 veïns 56 ànimes 290 veïns 242 ànimes 879 veïns 186 792 ànimes 857 veïns 77 ànimes 279 veïns 117 ànimes 576 veïns 1685 ànimes 6203 veïns 480 ànimes 2069 Veïns 54 ànimes 218 veïns 232 ànimes 795 1031 6744 BOCAIRENT València 4074 4541 La Pobla de Benifassà 1439 BOIXAR791 Castelló 290 BOLBAIT València 879 BOLULLA Alacant 857 433 BONREPÒS793 València 279 3358 València Dist.17 (742) 34565 BORBOTÓ794 València Horta Nord 576 BORRIANA Castelló Plana Baixa 6203 BORRIOL Castelló Plana Alta Vall d'Albaida Serrans 2069 5025 BUFALI València 218 87 BUGARRA València 795 867 790 791 Madoz també l‘anomena Lloc Nou. En 1857 s‘independitzen de Boixar: Fredes i Coraxar. En 1981 Boixar ja pertany a La Pobla de Benifassà. La població que el Diccionari dóna per a Boixar, en el quadre sinòptic del partit judicial de Morella on pertanyia, és de 111 veïns i 491 ànimes. 792 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Callosa d‘Ensarrià, dóna com a població de Bolulla la quantitat de 195 veïns. 793 Bonrepòs i Mirambell. 794 Borbotó pertany als districte 17 dels poblats del Nord de València. És una pedania de València des del 1888, compta amb una població de 742 habitants segons l‘INE 2009. 626 6. Indicadors demogràfics BUNYOL València Foia de Bunyol Horta Nord veïns 602 ànimes 2473 veïns 368 ànimes 1422 veïns 335795 ànimes 1250 veïns 457 ànimes 1619 veïns 811 ànimes 3020 veïns 286 ànimes 1027 veïns 700 ànimes 2904 veïns 1102 ànimes 4328 veïns 355 ànimes 1320 veïns 402 ànimes 1473 veïns 305 ànimes 1614 veïns 352 ànimes 1763 2473 10062 BURJASSOT València 1422 38433 BUSOT Alacant Alacantí 1250 3148 CABANES Castelló Plana Alta Baix Maestrat Serrans 1619 3128 CÀLIG Castelló 3020 2198 CALLES CALLOSA DE SEGURA CALLOSA D'EN SARRIÀ CALP CAMP DE MIRRA /CANYADA DE BIAR CAMPANAR796 València 1027 448 Alacant Baix Segura Marina Baixa Marina Alta Alt Vinalopó València 2904 17924 Alacant 4328 8056 Alacant 1320 29666 Alacant 1473 424 /1231 València Dist. 4 (12147) 26511 València 1614 CAMPELLO EL Alacant Alacantí 1763 795 Madoz en el quadre sinòptic del partit judicial de Xixona dóna per al poble de Busot una xifra de 356 veïns. 796 Campanar forma part del districte 4 de València anomenat Campanar des de l‘any 1897. 627 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz CAMPOS D‘ARENÓS797 CANALS CANET D'EN BERENGUER CANET LO ROIG CANYADA DE BIAR-CAMP DE MIRRA CARCAIXENT Castelló Alt Millars Pobla d‘Arenós veïns 577 ànimes 2150 veïns 148 ànimes 531 veïns 358 ànimes 1238 veïns 402 ànimes 1473 veïns 1400 ànimes 7280 veïns 64 ànimes 406 veïns 901 ànimes 3884 veïns 140 ànimes 587 veïns 52 ànimes 174 veïns 183 ànimes 615 veïns 170 ànimes 730 Pobla Montanejos d‘Arenós 2150 13941 València Costera Camp de Morvedre Baix Maestrat Alt Vinalopó Ribera Alta València 531 5569 Castelló 1238 882 Alacant 1473 1231/ 424 València 7280 21735 CÀRCER València Ribera Alta 406 2109 CARLET València Ribera Alta 3884 15527 València Dist.17 (1293) 90 CARPESA798 València Horta Nord Vall d'Albaida Racó d‘Ademús Racó d'Ademús 587 CARRÍCOLA València 174799 CASES ALTES València 615 192 CASES BAIXES València 730 235 797 En el cens de 1857 apareix com Campos, és un municipi que s‘ha segregat de Puebla de Arenoso, a partir del cens de 1877 s‘anomena Campos de Arenoso. Va ser inundat per l‘embassament d‘Arenòs (riu Millars), en 1974, passant a estar integrat a Montanejos. En el cens de 1981 està integrat en el poble de Montanejos. 798 Carpesa forma part del districte 17 dels Poblats del Nord de València. Passa a ser una pedania de València el 1898. 799 Madoz quan descriu la població de Carrícola dóna la xifra de 1.374 ànimes, es tracta d‘una errada que esmena quan parla de la població en el partit judicial d‘Albayda. 628 6. Indicadors demogràfics CASAS DEL RIO800 València CASES DEL801 SENYOR Plana d'Utiel Vinalopó Mitja Horta Sud Vinalopó Mitja Camp de Túria Alcoià Baix Maestrat Marina Alta Marina Baixa Alt Millars Racó d'Ademús Ports total 35 35 Requena 57 Monóver 279 Paiporta Pinós 61 2585 Alacant Total 50 veïns 50 ànimes 260 50 CASES NOVES DE València TORRENT 802 CASETES LES803 260 Alacant València total 24 veïns 212 ànimes804 veïns 819 ànimes 3022 veïns 40 ànimes 188 veïns 230 ànimes 920 veïns 114 ànimes 486 veïns 200 ànimes 866 veïns 334 ànimes 1336 veïns 212 ànimes 831 24 Llíria CASINOS CASTALLA CASTELL DE CABRES CASTELL DE CASTELLS805 CASTELL DE GUADALEST CASTELL DE VILAMALEFA CASTELLFABIB Alacant 3022 10327 Castelló 188 18 Alacant 920 508 Alacant 486 231 Castelló 866806 109 València 1336 365 CASTELLFORT Castelló 831 236 800 801 Casas del Rio és una pedania de Requena. Cases del Senyor és una pedania de Monóver. 802 Madoz comenta que Cases Noves de Torrent era un poble independent, i en el moment d‘escriure el Diccionari pertanyia a l‘ajuntament de Paiporta, des de l‘1 de gener de 1841. 803 Les Casetes, Madoz l‘anomena Casitas de Ibañez, és una pedania del Pinós. 804 La població total de Casinos no apareix en el Diccionari, perquè Madoz la inclou a Llíria,encara que Casinos ja s‘havia segregat de Llíria i pertanyia al partit judicial de Villar de l‘Arquebisbe. 805 També es conegut com Castelles de Serrella. 806 En el quadre sinòptic dels ajuntaments que pertanyen al partit judicial de Llucena, el poble de Castell de Vilamalefa té una població total de 876 ànimes. 629 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz CASTELLNOU DE SOGORB CASTELLÓ DE LA PLANA Castelló Alt Palància veïns 385 ànimes 1267 veïns 3174 ànimes16952 veïns 469 ànimes 1999 veïns 252 ànimes 1062 veïns 34 ànimes 124 veïns 340 ànimes 1917 veïns 884 ànimes 3580 veïns 437 ànimes 1660 veïns 567 ànimes 2268 veïns 429 ànimes 1565 veïns 85 ànimes 254 veïns 416 ànimes 1496 1267 1081 Castelló Plana Alta 16952 180005 CASTELLÓ DE LA València RIBERA807 CASTELLÓ DE RUGAT808 CASTELLONET DE LA CONQUESTA CATADAU València Ribera Alta Vall d'Albaida Safor 1999 7280 1062 2433 València 124 153 València Ribera Alta 1917 2729 CATARROJA València Horta Sud Alt Maestrat Baix Segura 3580809 27035 CATÍ Castelló 1660 859 CATRAL Alacant 2268 8745 CAUDIEL Castelló Alt Palància 1565 712 CERDÀ CERVERA DEL MAESTRAT València Costera Baix Maestrat 254 379 Castelló 1496 730 807 Castelló de la Ribera antigament s‘anomenava Castelló de Xàtiva, més tard ha passat a ser Vilanova de Castelló i oficialment Villanueva de Castellón. 808 Segons Madoz també s‘anomena Castelló del Duc, en referència al Duc de Gandia. Actualment també és coneguda com Castelló de les Gerres. 809 En el quadre sinòptic corresponent al partit judicial de Torrent, Catarroja apareix amb una població de 3.080 ànimes. 630 6. Indicadors demogràfics CINC -TORRES Castelló Ports veïns 328 ànimes 1327 veïns 339 ànimes 1042 veïns 1719 ànimes 5972 veïns 484 ànimes 1624 veïns 309 ànimes 1132 veïns 132 ànimes 628 veïns 341 ànimes 1775 veïns 181 ànimes 615 veïns 262 ànimes 1015 veïns 80 ànimes 325 1327 498 CIRAT810 Castelló Alt Millars 1042 267 COCENTAINA811 Alacant Comtat Vall de Cofrents Baix Segura Marina Baixa Baix Maestrat Alt Millars Vall de Cofrents Ribera Baixa Costera 5972 11467 COFRENTS València 1624 947 COIX Alacant 1132 6826 CONFRIDES Alacant 628 299 la Pobla de Benifassà 349 CORAXTÀ812 CORTES D' ARENÓS CORTES DE PALLARS CORVERA813 CORVERA DE XÀTIVA814 Castelló - Castelló 1775 València 615 909 València 1015 3325 València 325 1275 810 811 Cirat segons Madoz, inclou la població de Pardiel i de Tormo. En 1845 es va afegir a Cocentaina el poble de Sant Rafel que comptava amb 22 veïns, perquè no tenia 30 veïns que eren necessaris per llei, per a mantenir-se com a poble independent. 812 Entre el cens de 1857 i l‘anterior, apareix aquest municipi perquè se segrega del municipi de Boixar. Entre el cens de 1981 i l‘anterior, aquest municipi desapareix perquè s‘integra en el municipi de la Pobla de Benifassà. Madoz inclou la població i la riquesa imposable de Coratxà en la de Boixar. 813 Madoz explica que Corvera, Fortaleny, Polinyà i Riola es varen segregar l‘any 1839 de Villa i Honor de Corvera, passant a formar municipis independents. 814 El municipi de Rotglà i el de Corberà es varen fusionar l‘any 1854 per a constituir el municipi anomenat Rotglà i Corbera. 631 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz COSTUR815 Castelló Alcalatén veïns 154 ànimes 720 veïns 24 ànimes 140 veïns 690 ànimes 2600 veïns 1513 ànimes 7226 veïns 218 ànimes 1405 veïns 2122 ànimes 7821 Daia Nova veïns 50 ànimes 209 veïns 105 ànimes 339 veïns 582 ànimes 2619 veïns 380 ànimes 1365 veïns 694 ànimes 2433 veïns 202 ànimes 959 720 574 COTES COVES DE VINROMÀ CREVILLENT València Ribera Alta 140 393 Castelló Plana Alta Baix Vinalopó Alt Maestrat Ribera Baixa Baix Segura 2600 2052 Alacant 7226 28609 CULLA Castelló 1405 637 CULLERA DAIA VELLA València 7821 24121 Alacant - 674 DAIA NOVA Alacant Baix Segura 209 1942 DAIMÚS València Safor 339 3068 DÉNIA Alacant Marina Alta 2619 44464 Pedania d‘Oriola 2.056 7427 DESAMPARADOS Alacant Alacant Baix Segura Baix Segura 1365816 2433 DOLORS DOMENYO València Serrans 959 735 815 816 El Diccionari el presenta unit a Alcora pel que fa a la riquesa i a la població. Com a curiositat direm que en aquesta població l‘informador de Madoz també desglossa la població en 690 homes i 675 dones. 632 6. Indicadors demogràfics DOS AIGÜES València Foia de Bunyol Vinalopó Mitjà Camp de Túria Baix Vinalopó Horta Nord Canal de Navarrés Ribera Alta Vinalopó Mitjà Plana Baixa veïns 209 ànimes 662 veïns 883 ànimes 3846 veïns 22 ànimes 93 veïns 4025 ànimes18068 veïns 27 ànimes 130 veïns 1513 ànimes 5244 veïns 99 ànimes 569 veïns 50 ànimes 209 veïns 218 ànimes 1027 veïns 80 ànimes 317 veïns 12 ànimes 54 veïns 184 ànimes 812 662 434 ELDA Alacant 3846 55168 L'ELIANA València 93 16552 ELX Alacant 18068 230112 EMPERADOR València 130 586 ÉNGUERA València 5244 5902 ÈNOVA València 569 1018 ENSEBRAS817 Alacant 209 Pinós ESLIDA Castelló 1027 915 ESPADELLA Castelló Alt Millars 317 75 ESPIOCA València Horta Camp de Morvedre 54 Picassent ESTIVELLA València 812 1352 817 En l‘època de Madoz, Ensebras tenia un alcalde pedani, que era anomenat diputat de justícia i el nomenava l‘ajuntament de Pinós. 633 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ESTUBENY València Costera veïns 47 ànimes 196 veïns 96 ànimes 417 veïns 55 ànimes 249 veïns 45 ànimes 204 veïns 169 ànimes 667 veïns 200 ànimes 723 veïns 63 ànimes 259 veïns 35 ànimes 140 veïns 146 ànimes 508 veïns 696 ànimes 2633 veïns 215 ànimes 1047 196 144 EVO818 Alacant Marina Alta 417 282 FAGECA Alacant Comtat 249 106 FAMORCA Alacant Castelló Comtat Alt Millars Camp de Morvedre Ribera Baixa Alt Palància 204 667 44 400 FANZARA FAURA819 València 723 3535 FAVARA 820 València 259 2265 FIGUERES Castelló 140 51 FIGUEROLES821 Castelló Alcalatén Marina Baixa Horta Nord 508 584 FINESTRAT Alacant 2633 6137 6671 FOIOS València 1047 818 Vall d‘Evo, actualment és conegut com Vall d‘Ebo o Ebo. En l‘època de Madoz estava format per Benixuart, Villans i Evo. El Diccionari informa que Vall d‘Evo, antigament estava format per 6 pobles: Benicais, Benisit, Benisuay o Benixuart, Cayrola, Serra i Villain o Villans, dels 6 pobles només havien perdurat després de l‘expulsió dels moriscs, Benixuart, Villans i Evo, quedant els tres integrats a Evo. 819 En 1845 es varen agregar a Faura, Rubau i Llogarets, aquest últim estava format pels barris de Sta. Coloma, Frares i Garrofera. La població de Faura que apareix en el quadre sinòptic dels pobles que pertanyen al partit judicial de Sagunt és de 248 veïns i 1.308 ànimes, com es veu, és prou diferent de la que el Diccionari dóna quan parla del poble. 820 També anomenada Favareta. 821 El Diccionari el presenta unit a Llucena quan parla de riquesa i població. 634 6. Indicadors demogràfics FONDEGUILLA FONDÓ DE LES NEUS FONT DE LA FIGUERA FONT DE LA REINA FONT D‘EN CARRÒS FONTS D‘AYÒDER822 FORCALL FORMENTERA DEL SEGURA FORNA823 Castelló Plana Baixa Vinalopó Mitjà Costera veïns 87 ànimes 388 veïns 253 ànimes 1378 veïns 742 ànimes 2659 veïns 45 ànimes 191 veïns 335 ànimes 1475 veïns 48 ànimes 188 veïns 315 ànimes 1527 veïns 162 ànimes 680 veïns 60 ànimes 266 veïns 54 ànimes 197 veïns 32 ànimes 150 veïns 125 ànimes 496 veïns 341 ànimes 1224 388 860 Alacant 1378 2862 València 2659 2224 Castelló Alt Millars 191 56 València Safor 1475 4178 Castelló Alt Millars 188 122 Castelló Ports 1527 527 Alacant Baix Segura 680 4285 Alacant Marina Alta Ribera Baixa Baix Maestrat Comtat 266 l‘Atzúvia FORTALENY València 197 997 Pobla de Benifassà 378 FREDES824 Castelló 150 GAIANES Alacant 496 GAIBIEL Castelló Alt Palància 1224 201 822 823 També s‘anomena Fontes. Forna va ser incorporat a l‘Atzúvia l‘any 1910. 824 Madoz informa que la matrícula cadastral de Fredes així com la població, estan incloses amb les de Boixar i Coraxà, i dóna per a les tres poblacions 111 veïns i 491 ànimes. En el cens de 1857 apareix segregat de Boixar. En el cens de 1981 desapareix perquè s‘ha integrat a la Pobla de Benifassà. 635 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz GANDIA GARROFERA València Safor Camp de Morvedre Marina Alta Camp de Túria Ribera Alta veïns 1087 ànimes 5723 veïns 423 ànimes 1645 veïns 152 ànimes 797 veïns 38 ànimes 261 veïns 211 ànimes 800 veïns 188 ànimes 699 veïns 361 ànimes 1376 veïns 94 ànimes 474 veïns 273 ànimes 1244 veïns 251 ànimes 1069 veïns 133 ànimes 582 veïns 112 ànimes 387 veïns 184 ànimes 708 5723 80020 València - Faura GATA825 Alacant València (abans de Castelló) València 1645 6291 GÀTOVA 797 448 GAVARDA 261 1162 GELDO Castelló Alt Palància 800 706 GENOVÉS València Costera 699 2791 GESTALGAR València Serrans Camp de Morvedre Horta Nord Foia de Bunyol Comtat 1376 718 GILET València 474 2983 GODELLA València 1244 13240 GODELLETA València Alacant 1069 3329 GORGA 582 232 GRANJA GRANJA DE ROCAMORA València Costera 387 341 Alacant Baix Segura 708 2362 825 També és anomenada Gata de Gorgos. 636 6. Indicadors demogràfics GUADASSÉQUIES València Vall d'Albaida Ribera Alta veïns 44 ànimes 245 veïns 289 ànimes 992 veïns 612 ànimes 2237 veïns 63 ànimes 352 veïns 18 ànimes 72 veïns 116 ànimes 350 veïns 339 ànimes 1110 veïns 747 ànimes 2988 veïns 189 ànimes 642 veïns 98 ànimes 447 veïns 343 ànimes 1330 veïns 402 ànimes 1616 veïns 332 ànimes 1244 245 447 GUADASSUAR GUARDAMAR DEL SEGURA HERBERS València 992 6163 Alacant Baix Segura 2237 16329 Castelló Ports 352 59 pedania Morella 523 HERBESET Castelló Ports 72 HIGUERUELAS València Serrans Foia de Bunyol Alcoià 350 IÀTOVA València 1110 2199 IBI Alacant 2988 24113 LA IESSA València Serrans 642 260 LA LLOSA826 LA POBLA DE BENIFASSÀ LA VALL DE GALLINERA 827 LA JANA Castelló Plana Baixa Baix Maestrat Marina Alta Baix Maestrat 447 962 Castelló 1330 1616 296 Alacant 664 Castelló 1244 820 826 827 Madoz també l‘anomena com Llosa d‘Almenara. Durant l‘època de Madoz La Vall de la Gallinera estava formada, segons ens diu, per 10 llogarets: Benirrama, Alcúdia, Benimarsoc, Benissiva, Benitaia, Benialí, Alpatró, Carroja, Llombai i Benissili. 637 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz LAGUAR828 Alacant Marina Alta veïns 230 ànimes1130 veïns 65829 ànimes 227 veïns 176 ànimes 560 veïns 105 ànimes 533 veïns 122 ànimes 543 veïns 2262 ànimes 8524 veïns 46 ànimes 215 veïns 42 ànimes 180 veïns 34 ànimes 189 veïns 342 ànimes 1328 veïns 45 ànimes 182 veïns 385 ànimes 1383 1130 987 L'ATZÚVIA LLANERA DE RANES LLAURÍ Alacant Marina Alta 227 693 València Costera Ribera Baixa Marina Alta Camp de Túria Horta Sud 560 1107 València 533 1313 LLÍBER Alacant 543 1057 LLÍRIA830 LLOCNOU DE LA831 CORONA LLOCNOU DE SANT JERONI LLOCNOU D'EN FENOLLET LLOMBAI LLOSA DE CAMACHO València 8524 22706 València 215 124 València Safor 180 582 València Costera 189 854 València Ribera Alta 1328 2811 Alacant p.j. Dènia 182 - LLOSA DE RANES València Costera 1383 3968 828 Madoz informa que es compon de tres pobles: Campell, Fleig i Benimaurell, essent el primer el cap. Actualment s‘anomena Vall d‘Almar. 829 La població de L‘Atzúvia que apareix en el quadre sinòptic que hi ha en el Diccionari sobre els ajuntaments del partit judicial de Pego, és de 77 veïns i 302 ànimes. 830 Madoz també inclou en la població de Llíria, la de Casinos, aquest poble es va independitzar de Llíria en 1843. 831 També és conegut com Poblenou de la Corona. 638 6. Indicadors demogràfics LLOSA DEL BISBE LLUCENA València Serrans veïns 210 ànimes 650 veïns 786 ànimes 2903 veïns 119 ànimes 509 veïns 250 ànimes 1207 veïns 154 ànimes 570 veïns 232 ànimes 875 veïns 79 ànimes 300 veïns 231 ànimes 682 veïns 462 ànimes 1805 veïns 197 ànimes 1028 veïns 188834 ànimes 579 veïns 90 ànimes 450 650 557 Castelló Alcalatén 3903 1585 LLUDIENT Castelló Alt Millars Vall d'Albaida Camp de Túria Comtat 509 192 LLUTXENT València 1207 2588 LORIGUILLA València 570 1433 L'ORXA LOSILLA DE ARES832 MACASTRE Alacant 875 749 Ares dels Oms 1331 València Serrans Foia de Bunyol Horta Oest 300 València 682 MANISES València 1805 30508 MANUEL València Ribera Alta Camp del Túria Plana Baixa 1028833 2670 MARINES València 579 1771 Pedania de Nules (255) MASCARELL Castelló 450 835 832 Losilla d‘Ares és un nucli que ja en l‘època de Madoz formava part del poble Ares dels Oms, tenia un alcalde pedani. 833 Madoz inclou a Manuel també la població de: Abat o Labat, Faldeta i Torreta, que varen ser agregats a Manuel en 1836. 834 Aquestes dades corresponen al total de la població de Marines i Olocau, que en 1842 formaven una única municipalitat. En el quadre sinòptic del partit judicial de Llíria es dóna per al poble de Marines la xifra de 68 veïns i per al poble d‘Olocau 120 veïns. Per aquest motiu tant a Marines com a Olocau posarem el total d‘ambdues poblacions, perquè és com ho presenta el Diccionari. 835 La població de Mascarell que apareix en el Diccionari, quan parla del partit judicial de Nules és de 490 ànimes. 639 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz MASSALAVÉS València Ribera Alta veïns 50 ànimes 260 veïns 107 ànimes 502 veïns 300 ànimes 1207 veïns 464 ànimes 1915 veïns 52 ànimes 235 veïns 123 ànimes 534 veïns 176 ànimes 596 veïns 32 ànimes 160 veïns 234 ànimes 1058 veïns 228 ànimes 886 veïns 93 ànimes 384 veïns 64 ànimes 225 260 1665 MASSALFASAR València Horta Nord 502 2215 MASSAMAGRELL València Horta Nord 1207 15210 MASSANASSA València Horta Sud 1915836 8968 València Dist.17 (2015) 192 MASSAROJOS837 MATA DE MORELLA MATET València Horta 235 Castelló Ports 534 Castelló Alt Palància 596 113 València Dist.17 (60) 10395 MAUELLA 838 València Horta 160 MELIANA València Horta Nord Canal de Navarrés Comtat 1058 MILLARS València 886839 502 MILLENA840 Alacant 384 201 MIRAFLOR841 València Marina Alta 225 Setla 836 El Diccionari dóna per a Masanassa la xifra de 1.615 ànimes en el quadre sinòptic dels ajuntaments en el partit judicial de Torrent. 837 Massarrojos forma part del districte 17 dels Poblats del Nord de València des del 1899. 838 Forma part del districte 17 dels Poblats del Nord de València. L‘any 1891 va ser annexionada a València. 839 Madoz en el quadre sinòptic, que presenta quan parla del cap de partit de Xarafull, dóna per a Millars una població de 826 ànimes. 840 Antigament era anomenada Billeneta o Billena del Travadell. Madoz també l‘anomena Milleneta. 841 Miraflor està unit a Setla des de l‘any 1971. 640 6. Indicadors demogràfics MIRAMAR València Safor veïns 116 ànimes 513 veïns 187 ànimes 724 veïns 949 ànimes 3594 veïns 48 ànimes 191 veïns 174 ànimes 875 veïns 793 ànimes 3158 veïns 1960 ànimes 7590 veïns 901842 ànimes 3884 veïns 76 ànimes 260 veïns 198 ànimes 899 veïns 180 ànimes 782 veïns 570 ànimes 2145 veïns 287 ànimes 1050 513 2333 MISLATA València Horta Oest 724 43756 MOIXENT València Costera 3594 4734 MOLINS Alacant Baix Segura 191 Oriola MONCOFA MONFORT DEL CID MONÒVER Castelló Plana Baixa Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Ribera Alta 875 6014 Alacant 3158 7366 Alacant 7590 13060 MONSERRAT València 3884 6421 MONTANEJOS Castelló Alt Millars 260 617 MONTANT Castelló Alt Millars Vall d'Albaida Horta Nord 899 431 MONTAVERNER València 782 1824 MONTCADA València 2145 21900 MONTESA València Costera 1050 1390 842 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Carlet, dóna com a població de Monserrat la quantitat de 282 veïns i 1.171 ànimes, com veiem en aquest cas la discordança de dades donada pels informadors és gran. 641 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz MONTIXELVO València Vall d'Albaida Ribera Alta veïns 143 ànimes 656 veïns 23 ànimes 72 veïns 295 ànimes 1089 veïns 1315 ànimes 5180 veïns 120 ànimes 490 veïns 704 ànimes 2876 veïns 230 ànimes 1011 veïns 974 ànimes 3654 veïns 112 ànimes 483 veïns 218 ànimes 772 veïns 467 ànimes 1653 veïns 48 ànimes 199 veïns 1802 ànimes 8095 656 654 Alcúdia de Carlet 2804 MONTORTAL València 72 MONTROI València Ribera Alta 1089 MORELLA Castelló Ports 5180 2822 MURLA Alacant Marina Alta 490 612 MURO843 Alacant Comtat 2876 8893 MUSEROS València Horta Nord 1011 5623 MUTXAMEL844 Alacant Alacantí Camp del Túria Alt Palància Canal de Navarrés Alt Palància Vinalopó Mitjà 3654 22510 NÀQUERA València 483 5680 NAVAIXES Castelló 772 787 NAVARRÉS València 1653 3238 NOVALICHES845 Castelló 199 Xèrica NOVELDA846 Alacant 8095 27135 843 Muro d‘Alcoi. Madoz informa que Benamér és una població que tenia antigament ajuntament, però en la seua època pertany a Muro, amb 48 veïns i 150 ànimes. 844 Mutxamel en 1846 va absorbir el poble de Penyacerrada, que comptava amb 26 veïns i 113 ànimes. 845 A mitjan segle XIX va ser integrat a Xèrica. 846 La Romana es va segregar de Novelda l‘any 1929. Actualment (INE 2009) té 2.539 habitants. 642 6. Indicadors demogràfics NOVETLÉ València Costera Marina Baixa Plana Baixa veïns 104 ànimes 347 veïns 615 ànimes1988 veïns 871 ànimes 2873 veïns 1401 ànimes 5615 veïns 914 ànimes 3664 veïns 188847 ànimes 579 veïns 114 ànimes 540 veïns 1111 ànimes 4517 veïns 340 ànimes 1280 veïns 950849 ànimes 2690 veïns 2472 ànimes 9529 347 832 NUCIA (LA) Alacant 1988 17874 NULES Castelló 2873 13490 OLIVA València Safor Vall d'Albaida Camp de Túria Ports 5615 28419 OLLERIA València 3664 8692 OLOCAU València 579 1479 OLOCAU DEL REI Castelló 540 138 ONDA Castelló Plana Baixa 4517 25362 ONDARA Alacant Marina Alta 1280848 6546 ONIL Alacant Alcoià Vall d'Albaida 2690 7771 ONTINYENT850 València 9529 37735 847 Aquestes dades corresponen al total de la població de Marines i Olocau, que en 1842 formaven una única municipalitat. En el quadre sinòptic del partit judicial de Llíria es dóna per al poble de Marines la xifra de 68 veïns, i per al poble d‘Olocau 120 veïns. Per aquest motiu tant a Marines com a Olocau posarem el total d‘ambdues poblacions, perquè és com ho presenta el Diccionari. 848 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial de Dénia on pertany Ondara, dóna com a població d‘aquest poble 340 veïns i 7.280 ànimes, aquesta última dada sembla una errada, perquè és una xifra molt alta per al nombre de veïns que dóna i a més a més, està en alta discordança amb el nombre d‘ànimes que dóna quan parla concretament del poble d‘Ondara que és de 1.280 ànimes. 849 En el quadre sinòptic del partit judicial de Xixona, apareix Onil amb 650 veïns. 850 Fontanars dels Alforins es va segregar d‘Ontinyent el 5 d‘agost de 1927, actualment (INE 2009) té 1.024 habitants. 643 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ORBA Alacant Marina Alta veïns 156 ànimes 636 veïns 4326 ànimes17452 veïns 76 ànimes 295 veïns 59 ànimes 312 veïns 82 ànimes 369 veïns 219 ànimes 876 veïns 114 ànimes 603 veïns 333 ànimes 1420 veïns 312 ànimes 1178 veïns 53 ànimes 268 veïns 200 ànimes 721 veïns 55 ànimes 277 veïns 150 ànimes 713 636 2616 ORIOLA Alacant Baix Segura 17452 86164 ORPESA Castelló Plana Alta 295 11188 València Dist.15 (18397) Morella ORRIOLS 851 València Horta 312 ORTELLS852 Castelló Ports Marina Baixa Vall d'Albaida Horta Sud 369 ORXETA Alacant 876 870 OTOS València 603 495 PAIPORTA València 1420 23519 PALAMÓ EL Alacant Alacantí 1178 Alacant853 PALANQUES Castelló Ports 268 35 PALMA854 València Safor 721855 1887 PALMERA València Safor Vall d'Albaida 277 947 PALOMAR València 713 572 851 Orriols va ser un poble independent fins al 1882, any que junt a Benimamet va passar a formar part de València. Pertany al districte 15 de Rascanya. 852 En el cens de 1981 apareix integrada a Morella, com a pedania. 853 Annexionada a la ciutat d‘ Alacant des de 1832. 854 També anomenada Palma de Gandia. 855 Aquesta població inclou la població d‘Ador, separada l‘any 1842. 644 6. Indicadors demogràfics PARSENT Alacant Marina Alta veïns 130 ànimes 570 veïns 343 ànimes 1595 veïns 100 ànimes 476 veïns 134 ànimes 435 veïns 415 ànimes 1598 veïns 637 ànimes 2635 veïns 1213 ànimes 5565 veïns 305 ànimes 1280 veïns 490 ànimes 1891 veïns 50 ànimes 191 veïns 644 ànimes 2537 veïns 196 ànimes 797 veïns 110 ànimes 452 veïns 607 ànimes 2121 570 1081 PATERNA València Horta Oest 1595 64023 València Dist.8 (25781) 61 PATRAIX 856 València Horta 476 PAVIES Castelló Alt Palància 435 PEDRALBA València Serrans 1598 2831 PEDREGUER Alacant Marina Alta 2635 7602 PEGO Alacant Marina Alta 5565 11133 PENÀGUILA Alacant Alcoià Baix Maestrat Alt Palància Vinalopó Mitjà Camp de Morvedre Horta Oest 1280 323 PENÍSCOLA Castelló 1891 7894 Pedania de Sogorb 34523 PENYALBA Castelló 191 PETRER Alacant 2537 PETRÉS València 797 973 PICANYA València 452 11053 PICASSENT València Horta Sud 2121 19786 856 Patraix forma part de València des del 1870, està ubicat al districte 8 anomenat de Patraix. 645 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz PILAR DE LA FORADADA PILES Alacant Baix Segura veïns 208 ànimes 844857 veïns 218 ànimes 1096 veïns 106 ànimes 455 veïns 60 ànimes 336 veïns 547 ànimes 2304 veïns 296 ànimes 1146 veïns 601 ànimes 2158 veïns 94 ànimes 363 veïns 373 ànimes 1603 veïns 203 ànimes 635 veïns 22 ànimes 80 veïns 83 ànimes 316 844 22050 València Safor 1096 2878 PINA Castelló Alt Palància Vall d'Albaida Vinalopó Mitjà Comtat 455 147 PINET858 València 336 194 PINÓS859 Alacant 2304 7689 PLANES860 POBLA D'ARENÓS POBLA DE BENIFASSÀ POBLA DEL DUC POBLA DE FARNALS POBLA DE ROCAMORA861 POBLA DE SANT MIQUEL Alacant 1146 844 Castelló Alt Millars Baix Maestrat Vall d'Albaida Horta Nord 2158 202 Castelló 363 296 València 1603 2561 València 635 7340 Alacant Baix Segura Racó d'Ademús 80 Daia Nova València 316 97 857 858 L‘informador de Madoz desglossa la població en 430 homes i 414 dones. L‘ajuntament de Pinet va ser creat amb posterioritat a 1842, motiu pel qual Madoz inclou la població, riquesa i contribució a Llutxent. 859 Alguenya, està segregada de Pinós des de l‘any 1934, actualment (2008) té 1.561 habitants. 860 El Diccionari li adjudica 3 llocs: Benialfaqui (28 veïns, 122 ànimes), Cantamarruch (35 veïns, 150 ànimes) i Margarida (60 veïns, 138 ànimes). En cara que quan descriu el poble dóna com a població 1.146 ànimes i 296 veïns, quan parla del partit judicial, augmenta el nombre d‘ànimes a 1.641 i 416 veïns. 861 La Pobla de Rocamora està inclosa a Daia-Nova des de l‘any 1974. 646 6. Indicadors demogràfics POBLA DE VALLBONA POBLA LLARGA València Camp de Túria Ribera Alta veïns 410 ànimes 2102 veïns 144 ànimes 625 veïns 127 ànimes 379 veïns 766 ànimes 4857 veïns 156 ànimes 561 veïns 494 ànimes 1902 veïns 134 ànimes 604 veïns 118 ànimes 450 veïns 701 ànimes 2493 veïns 428 ànimes 1759 veïns 12 ànimes 56 veïns 125 ànimes 404 veïns 352 ànimes 1539 2102 20431 València 625 4577 POBLA TORNESA POBLE NOU DE LA MAR862 POLINYÀ Castelló Plana Alta 379 1106 València Dist.11 (21101) 2492 València Horta Ribera Baixa Marina Baixa Ports 4857 València 561 POLOP Alacant 1902 4245 PORTELL863 Castelló 604 254 POTRIES València Safor 450 1028 PUÇOL València Horta Nord 2493 19018 PUIG València Horta Nord 1759 8670 PUJOL QUART DE LES VALLS QUART DE POBLET València Ribera Alta Camp de Morvedre Horta Oest 56 - València 404 1083 València 1539 25499 862 Poble Nou del Mar era el municipi del actual barri del Cabanyal-Canyamelar. Forma part de València des de l‘any 1897, està ubicat en el districte 11 dels Poblats Marítims. 863 També anomenat Portell de Morella. 647 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz QUARTELL DE LES VALLS QUATRETONDA València Camp de Morvedre Vall d'Albaida Comtat Canal de Navarrés Baix Segura veïns 100 ànimes 435 veïns 309 ànimes 1490 veïns 124 ànimes 481 veïns 213 ànimes 592 veïns 89 ànimes 382 veïns 296 ànimes 803 veïns 184 ànimes 767 veïns 47 ànimes 284 veïns 80 ànimes 429 veïns 110 ànimes 511 veïns 245 ànimes 630 veïns 244 ànimes 812 veïns 119 ànimes 504 veïns 615 ànimes 2435 435 1468 València 1490 2513 QUATRETONDETA Alacant 481 129 QUESA València 592 738 RAFAL Alacant 382 4135 RAFELBUNYOL València Horta Nord 803 8067 RAFELCOFER València Safor 767 1510 RAFELGUARAF RÀFOL D'ALMÚNIA RÀFOL DE SALEM València Ribera Alta 284864 2483 Alacant Marina Alta Vall d'Albaida Safor 429 697 València 511 449 REAL DE GANDIA València REAL DE MONTROI REDOVÀ 630 2184 València Ribera Alta 812 2329 Alacant Baix Segura Marina Baixa 504 7335 RELLEU Alacant 2435 1262 864 En el quadre sinòptic d‘ajuntaments per partit judicial de Xàtiva, Madoz dóna per a Rafelguaraf una població de 294 ànimes. 648 6. Indicadors demogràfics RIBARROJA Valencia Camp de Túria Plana Baixa Ribera Baixa Horta Nord veïns 428 ànimes 1803 veïns 148 ànimes 689 veïns 164 ànimes 567 veïns 73 ànimes 338 veïns 99 ànimes 468 veïns 552 ànimes 2224 veïns 392 ànims 1425 veïns 80 ànimes 443 veïns 42 ànimes 169 veïns 1799 ànimes 9075 veïns 120 ànimes 436 veïns 102 ànimes 552 veïns 1344 ànimes 5349 1803 20468 RIBESALVES Castelló 689 1373 RIOLA València 567 1829 ROCAFORT València 338 6640 ROTGLÀ865 València Costera 468 1235 ROJALS Alacant Baix Segura Baix Maestrat Safor Vall d'Albaida València 2224 20510 ROSSELL Castelló 1425 1187 RÒTOVA València 443 1335 RUGAT València 169 186 València Dist.2 (25134) 85 RUSSAFA 866 València 9075 SACANYET867 Castelló Alt Palància 436 SAGRA SAGUNT (MORVEDRE) Alacant Marina Alta Camp de Morvedre 552 444 València 5349 66070 865 El municipi de Rotglà i el de Corberà es varen fusionar l‘any 1854 per a formar el municipi anomenat Rotglà i Corberà. 866 Russafa va ser un municipi independent fins al 1877. Pertany al districte 2 de l‘Eixample de València. 867 Madoz diu que Sacanyet és una aldea depenent de Canals, que té alcalde pedani. 649 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz SAIX Alacant Alt Vinalopó Vall d'Albaida Alt Vinalopó Ribera Alta Baix Maestrat Ribera Alta veïns 543 ànimes 2195 veïns 110 ànimes 580 veïns 184 ànimes 708 veïns 43 ànimes 128 veïns 241 ànimes 911 veïns 40 ànimes 175 veïns 70 ànimes 382 veïns 101 ànimes 397 veïns 222 ànimes 974 veïns 930 ànimes 3773 veïns 37 ànimes 200 veïns 180 ànimes 857 veïns 702 ànimes 2546 2195 10054 SALEM València 580 486 SALINES Alacant 708 1596 SALLENT València 128 434 SALZADELLA Castelló 911 838 SANÇ SANET I NEGRALS SANT FELIP NERI868 SANT FULGENCI València 175 Ènova Alacant Marina Alta Baix Vinalopó Baix Segura 382 734 Pedania Crevillent 12030 Alacant 397 Alacant 974 SANT JOAN D'ALACANT SANT JOAN DE869 L‘ ÈNOVA SANT JORDI DEL MAESTRAT SANT MATEU Alacant Alacantí 3773 21939 València Ribera Alta Baix Maestrat Baix Maestrat 200 396 Castelló 857 1042 Castelló 2546 2187 868 869 Madoz també l‘anomena vulgarment "El Lugarcito". El 2 de febrer del 2010, el DOGV núm. 6.197 publicava el Decret 26/2010 de 29 de gener del Consell, pel qual s‘aprovava el canvi de denominació del municipi de Sant Joan de l’Ènova per Sant Joanet. 650 6. Indicadors demogràfics SANT MIQUEL DE SALINES 870 SANT VICENT DEL RASPEIG871 SANTA FAÇ SANTA MAGDALENA DE PULPIS SANTA POLA873 Alacant Baix Segura veïns 205 ànimes 994 veïns 1175 ànimes 4657 veïns 40 ànimes 200 població unida a Alcalà de Xivert veïns 448 ànimes 2215 veïns 63 ànimes 283 veïns 182 ànimes 834 veïns en Albalat de Tarongers veïns 451 ànimes 1670 veïns 33 ànimes 163 veïns 121 ànimes 482 veïns 49 ànimes 158 veïns 212 ànimes 934 994 8135 Alacant Alacantí 4657 53126 Alacant i872 Sant Joan 873 Alacant Alacantí Baix Maestrat Baix Vinalopó Plana Alta 200 Castelló Alacant 2215 31760 SARRATELLA Castelló 283 100 SEDAVÍ València Horta Sud Camp de Morvedre Marina Baixa Vall d'Albaida Marina Alta 834 9913 SEGART València 134 SELLA Alacant 1670 652 SEMPERE València 163 37 SENIJA Alacant 482 636 SENYERA València Ribera Alta Camp de Túria 158 1200 SERRA València 934 3074 870 871 Sant Miquel de Salines es va segregar d‘Oriola amb posterioritat a 1842. Segons el Diccionari el poble de Sant Vicent es va segregar d‘Alacant en 1842. 872 La Santa Faç és una pedania de dues poblacions, Alacant i Sant Joan. La seua població es reparteix entre Alacant amb 640 habitants i Sant Joan 127 Habitants. 873 L‘Ajuntament de Santa Pola és va crear amb posterioritat a 1842, per segregació d‘Elx, motiu pel qual Madoz inclou la riquesa de Santa Pola amb la d‘Elx. 651 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz SERRA D'ENGALCERAN SET AIGÜES Castelló Plana Alta Foia de Bunyol Marina Alta veïns 280 ànimes 1105 veïns 321 ànimes 924 veïns 122 ànimes 417 veïns 68 ànimes 325 veïns 729 ànimes 2570 veïns 395 ànimes 1699 veïns 171 ànimes 515 veïns 1492 ànimes 6005 veïns 180 ànimes 862 veïns 402 ànimes 1640 veïns 133 ànimes 649 veïns 324 ànimes 1391 1105 1039 València 924 1427 SETLA874 SETLA DE NUNYES875 SILLA SIMAT DE VALLDIGNA SINARQUES Alacant 417 3288 Muro d‘Alcoi 172 18979 Alacant Comtat 325 València Horta Sud 2570 València Safor Plana d'Utiel Alt Palància Ribera Baixa Alt Palància 1699 3700 València 515 1217 SOGORB876 Castelló 6005 9244 SOLLANA València 862 4913 SONEIXA Castelló 1640 1525 SORITA Castelló Ports 649 146 SOT DE FERRER Castelló Alt Palància 1391 460 874 Setla-Mirarrosa, eren un únic municipi des del segle XIX, posteriorment es va fusionar a Miraflor en 1971. El 25 de novembre de 1991, pel Decret 216/91 del Consell de la Generalitat Valenciana es va acordar el canvi de denominació del municipi per Els Poblets. 875 Setla de Nunyez és un nucli de la població Muro d‘Alcoi. Aquesta va absorbir el municipi de Setla de Nunyez, a meitat dels segle XIX, Setla tenia 540 habitants en el cens, mentre Muro estava més poblada, tenia 2.946. En el cens de 1857, Muro d‘Alcoi (amb Setla) tenia 3.535, dels qual corresponien a Muro 3.001 i a Setla 534. Anteriorment Setla en 1845 havia absorbit el municipi de Turballos per no aplegar aquest al mínim de 30 veïns, només en tenia 23. 876 Sogorb té dues pedanies: Penyalba i Villatorcas. 652 6. Indicadors demogràfics SOT DE XERA València Serrans veïns 142 ànimes 358 veïns 180 ànimes 691 veïns 2052 ànimes 8871 veïns 14 ànimes 45 veïns 235 ànimes 953 veïns 192 ànimes 724 veïns 12 ànimes 54 veïns 100 ànimes 500 veïns 170 ànimes 740 veïns 425 ànimes 1973 veïns 66 ànimes 348 veïns 1188 ànimes 5104 358 405 SUCAINA Castelló Alt Millars Ribera Baixa Plana Baixa 691 182 SUECA València 8871 28908 SUERA ALTA877 Castelló 45 Suera SUERA BAIXA Castelló Plana Baixa 953 654 SUMACÀRCER València Ribera Alta 724 1286 Xàtiva (28) Alacant (73) 883 SURIÓ878 València Costera 54 TABARCA879 Alacant Alacantí 500 TALES Castelló Plana Baixa Marina Baixa Horta Nord 740 TÀRBENA TAVERNES BLANQUES Alacant 1973 792 València 348 9351 TAVERNES DE LA València VALLDIGNA Safor 5104 18195 877 878 879 En 1842 apareix Suera Alta (aldea) i Suera Baixa (municipi), però en el cens de 1857 apareixen ambdues juntes amb el nom de Sueras. En el Diccionari la població de Suera Alta apareix annexionada a la de Suera Baixa. Surió va ser agregat a Xàtiva després de 1844, per no aplegar als 30 veïns mínims que per llei eren necessaris per formar un poble. Madoz l‘anomena com Isla Plana o Nueva Tabarca, era una illa amb alcalde pedani depenent de la ciutat d‘Alacant. 653 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz TERESA DE COFRENTS TERESA DE VIVEL TERRATEIG881 València Vall de Cofrents Alt Palància Vall d'Albaida Marina Alta veïns 540 ànimes 1554 veïns 243 ànimes 943 veïns 57 ànimes 278 veïns 409 ànimes 1638 veïns 450 ànimes 1571 veïns 177 ànimes 696 veïns 308 ànimes 808 veïns 86 ànimes 380 veïns 107 ànimes 378 veïns 423 ànimes 1346 veïns 56 ànimes 253 veïns 146 ànimes 576 veïns 720 ànimes 2697 1554880 727 Castelló 943 297 València 278 337 TEULADA Alacant 1638 14620 TIBI Alacant Alcoià Alt Maestrat Serrans 1571 1719 TÍRIG Castelló 696 554 TITAIGUES València 808 525 TODOLELLA882 Castelló Ports 380 149 TOGA Castelló Alt Millars 378 112 TOISA València Serrans 1346 1236 TOLLOS Alacant Comtat 253 68 TORÀS Castelló Alt Palància 576 245 TORÍS València Ribera Alta 2697 6499 880 881 882 Madoz en el quadre sinòptic, que presenta quan parla del cap de partit de Xarafull, dóna per a Teresa una població de 1.564 ànimes. El Diccionari informa que Terrateig es va segregar de Gandia per la R.O. de 21 de novembre de 1847. El Diccionari presenta juntes, en el quadre sinòptic del partit judicial de Morella, la població de Todolella i l‘aldea de Saranyana que depenia de Todolella. L‘aldea de Saranyana només tenia 8 veïns i 45 ànimes, així ambdues pobles comptaven amb una població de 94 veïns i 425 ànimes. 654 6. Indicadors demogràfics TORMOS Alacant Marina Alta veïns 80 ànimes 438 veïns 254 ànimes 945 veïns 55 ànimes 237 veïns 114 883 ànimes 390 veïns 60 ànimes 223 veïns 350 ànimes 1106 veïns 19 ànimes 122 veïns 92 ànimes 335 veïns 68 ànimes 177 veïns 515 ànimes 1791 veïns 68 ànimes 218 438 377 TORO (EL) TORRALVA DEL PINAR TORRE BAIXA TORRE DE CERDÀ O DELS FRARES884 TORRE DE LES MAÇANES TORRE DE LLORIS885 TORRE D'EN BESORA TORRE DELS DOMENGES886 TORREBLANCA Castelló Alt Palància 945 292 Castelló Alt Millars Racó d'Ademús Costera 237 62 València 390 444 València 223 Canals Alacant Alacantí 1106 742 Xàtiva (126) 185 València Costera Alt Maestrat Plana Alta 122 Castelló 335 Castelló 177 236 Castelló Plana Alta 1791 6115 TORRELLA València Costera 218 148 883 En el quadre sinòptic on Madoz presenta els ajuntaments que pertanyen al partit judicial de Xelva, dóna per al poble de Torre Baixa la població de 94 veïns i 330 ànimes, però al tindre Torre Alta una població de 20 veïns i 60 ànimes, per llei no aplegava al mínim de 30 veïns, establert per poder constituir un poble, així és que es va agregar a Torre Baixa, les dades que donem per aquest poble, són la suma d‘ambdues poblacions. 884 Torre de Cerdà va ser incorporada a Aiacor l‘any 1856, municipi que posteriorment va se incorporat a Canals en 1879. 885 La Torre de Lloris va ser incorporada a Xàtiva l‘any 1857 per no aplegar a 30 veïns que per llei devien tindre els pobles. 886 També és coneguda com La Torre d‘En Doménec. 655 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz TORRENT TORRENT DE888 FENOLLET TORRES TORRES València Horta Oest veïns 1228 ànimes 5022 veïns 37 ànimes 135 veïns 112 ànimes 413 veïns 845 ànimes 3876 veïns 42 ànimes 249 veïns 31 ànimes 129 veïns 325 ànimes 1235 veïns 410 ànimes 1916 veïns 500 ànimes 1900 veïns 14999 ànimes 66355 veïns 258 ànimes 926 veïns 1595 ànimes 5847 veïns 553 ànimes 1973 5022887 78543 Llanera de Ranes 588 València Costera Camp de Morvedre Baix Segura 135 València 413 TORREVELLA TORREXIVA Alacant 3876 101792 Castelló Alt Millars 249 91 TOSSALNOU889 València - 129 Rafeguaraf TOUS València Ribera Alta Baix Maestrat Alcalatén 1235 1260 TRAIGUERA890 Castelló 1916 1695 USERES (LES) Castelló 1900 1005 VALÈNCIA VALL D'ALMONESIR VALL D'UIXÓ València Horta 66355 814208 Castelló Alt Palància 926 267 Castelló Plana Baixa 5847 32924 VALLADA València Costera 1973 3463 887 El nombre d‘ànimes que es dóna per a Torrent, en el quadre sinòptic corresponent als ajuntaments del partit judicial de Torrent, és de 5.192. 888 També coneguda com La Torre de Fenollet, va ser incorporada a Llanera de Ranes l‘any 1838. 889 Tossalnou va ser incorporat a Rafelguaraf en 1870. 890 En l‘època de Madoz Traiguera incloïa a Sant Rafel del riu. Aquesta població es va segregar de Traiguera el 28 de novembre de 1927, actualment (INE 2009) té 551 habitants. 656 6. Indicadors demogràfics VALLANCA València Racó d'Ademús Alt Millars veïns 296 ànimes 1030 veïns 60 ànimes 240 veïns 192 ànimes 591 veïns 224 ànimes 844 veïns 93 ànimes 402 veïns 236 ànimes 977 veïns 558 ànimes 1973 veïns 425 ànimes 1760 veïns 350 ànimes 1189 veïns 2023 ànimes 8097 veïns 366 ànimes 1598 veïns 49 ànimes 198 veïns 267 ànimes 1612 1030 155 VALLAT Castelló 240 78 VALLÉS València Costera 591 145 90 Alcudia de Veo 4865 VALLIBONA Castelló Ports 844 VEO Castelló Plana Baixa 402 VERGER Alacant Marina Alta 977 VILAFAMÉS891 Castelló Plana Alta 1973 2017 VILAFERMOSA VILAFRANCA DEL CID VILAJOIOSA Castelló Alt Millars 1760 429 Castelló Ports Marina Baixa Safor 1189 2521 Alacant 8097 33797 VILALLONGA València 1598 4369 VILAMALUR Castelló Alt Millars Camp de Túria 198 92 VILAMARXANT València 1612 8767 891 Vilafamés comprenia els pobles: Vall d‘Alba i Sant Joan de Moró. El 4 de juliol de 1925 es va celebrar l‘acta de constitució del municipi de Vall D‘Alba, segregant-se de Vilafamés, actualment (INE 2009) té 2.906 habitants. Sant Joan de Moró està segregat de Vilafamés des de l‗any 1990, en les dades de l‘INE 2009 té 2.774 habitants. 657 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz veïns 301892 ànimes 1071 veïns 40 ànimes 149 veïns 647 ànimes 2736 veïns 67 ànimes 268 veïns 2137 ànimes 8207 veïns 373 ànimes 1839 veïns 641 ànimes 2191 veïns 22 ànimes 100 veïns 2022 ànimes 8224 veïns 50 ànimes 218 veïns 143 ànimes 761 veïns 1920 ànimes 9341 VILANOVA D'ALCOLEA VILANOVA DE LA REINA893 VILANOVA DEL GRAU894 VILAR DE CANES Castelló Plana Alta 1071 698 Castelló Alt Millars 149 63 València Dist.11 (9624) 175 València València Alt Maestrat Plana Baixa 2736 Castelló 268 VILA-REAL Castelló 8207 51205 VILAVELLA Castelló Plana Baixa 1839 3397 VILLAR EL 895 València Serrans 2191 3894 Pedania de Sogorb 35222 VILLATORCAS Castelló Alt Palància Alt Vinalopó Ports 100 VILLENA Alacant 8224 VILLORES Castelló 218 51 VINALESA València Horta Nord Baix Maestrat 761 3123 VINARÒS Castelló 9341 28273 892 En el quadre sinòptic que Madoz presenta quan parla del partit judicial d‘Albocasser, dóna com a població de Vilanova d'Alcolea la quantitat de 201 veïns. 893 També s‘anomena, Vilanova de Viver. 894 Vilanova del Grau és actualment El Grau de València, pertany als Poblats Marítims, districte 11 de València. Va ser municipi independent fins a l‘any 1897. 895 En castellà Villar del arzobispo, Madoz també l‘anomena Villar de Benaduf. 658 6. Indicadors demogràfics VISTABELLA896 VISTABELLA DEL MAESTRAT VIVER València Horta Oest veïns 106 ànimes 438 veïns 321 ànimes 1239 veïns 553 ànimes 2087 veïns 1005 ànimes 3654 veïns 60 ànimes 283 veïns 400 ànimes 1237 veïns 544 ànimes 2276 veïns 550 ànimes 2078 veïns 2900 ànimes13168 veïns 289 ànimes 1031 veïns 1066 ànimes 4488 veïns 121 ànimes 482 veïns 90 ànimes 490 438 Picanya Castelló Alcalatén 1239 412 Castelló Alt Palància 2087897 1754 XÀBIA Alacant Marina Alta 3654 31593 XACARELLA Alacant Baix Segura Vall de Cofrents Marina Alta Vall de Cofrents Costera Canal de Navarrés Serrans Plana d‘Utiel Safor 283 2096 XALANS València 1237 1012 XALÓ Alacant 2276 3235 XARAFULL València 2078 816 XÀTIVA València 13168 29386 XELLA València 1031 2807 XELVA València 4488 1782 XERA898 València 482 611 XERACO València 490 6186 896 897 El municipi de Vistabella va ser incorporat a Picanya l‘any 1851. Madoz li adjudica a Viver 2.059 ànimes, en el quadre sinòptic del partit judicial de Viver. 898 Caserio de Chera. 659 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz XERESA València Safor veïns 158 ànimes 664 veïns 821 ànimes 2979 veïns 498 ànimes 1718 veïns 825 ànimes 3773 veïns 177 ànimes 797 veïns 238 ànimes 1020 veïns 918 ànimes 2983 veïns124 ànimes 399 veïns 1196 ànimes 4795 veïns 61 ànimes 350 veïns 123 ànimes 556 veïns 289 ànimes 986 veïns 252 ànimes 876 664 2221 XÈRICA Castelló Alt Palància Baix Maestrat Foia de Bunyol Plana Baixa 2979 1672 XERT Castelló 1718 906 XEST València 3773 8270 XILXES Castelló 797 2872 XIRIVELLA València Horta Oest Foia de Bunyol Ports 1020 30691 XIVA XIVA DE MORELLA899 XIXONA València 2983 14167 Pedania Morella 7516 Castelló 399 Alacant Alacantí 4795 XODOS Castelló Alcalatén 350 126 XÓVAR Castelló Alt Palància 556 347 XULILLA València Serrans Vall de Cofrents 986 779 ZARRA València 876 551 Taula 144- Població de Madoz 1845. Població actual cens de l’any 2009 899 En el cens de 1981 apareix integrada en el poble de Morella. Es va incorporar a Morella l‘any 1976. 660 6. Indicadors demogràfics 5.2 POBLACIONS DEL PARTIT JUDICIAL DE REQUENA. POBLACIÓ DE MADOZ 1845. POBLACIÓ ACTUAL CENS DE L’ANY 2009 En tot moment hem respectat la font, anotant les dades que presenta el Diccionari, per tal motiu no hem inclòs en l‘anterior llistat les poblacions que quan es va editar el Diccionari no s‘havien incorporat a València. És a partir de 1851 quan el partit judicial de Requena amb totes les poblacions que el formaven, passa a pertànyer a la província de València, no sofrint cap modificació fins als nostres dies. La població de tots aquests pobles la presentem en la següent taula: VALÈNCIA CAMPORROBLES CAUDETE FUENTERROBLES REQUENA UTIEL VENTA DEL MORO VILLARGORDO DEL CABRIOL Província anterior Cuenca Cuenca Cuenca Cuenca Cuenca Cuenca Cuenca Comarca actual Plana Utiel Plana Utiel Plana Utiel Plana Utiel Plana Utiel Plana Utiel Plana Utiel Madoz Veïns 261 159 52 2616 1467 360 116 Madoz Ànimes 1037 632 622 10404 6550 1432 461 P-2009 1439 800 733 21278 12420 1497 685 Taula 145- Població de Madoz 1845. Població actual cens de l’any 2009 en el partit judicial de Requena 661 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 163- Gràfic del Diccionari on Madoz presenta la distància en llegues des de València a diverses ciutats 662 6. Indicadors demogràfics 5.3 POBLACIÓ DE CAVANILLES DE 1795. POBLACIÓ DE MADOZ DE 1845. CENS DE 1857. CENS DE 1887 A continuació hem elaborat una taula, on pretenem fer una comparació poblacional de les dades donades per Madoz, amb dades anteriors i posteriors, així posem per ordre alfabètic, tots el municipis que hi havia descrits en el Diccionari, amb les dades de població en ànimes que dóna Madoz en 1845, i les comparem amb la població en veïns que havia donat uns anys abans en 1795 Cavanilles, després donem les xifres de població total que corresponen al primers cens oficial900 de l‘any 1857, conseqüència de l‘estructuració moderna que es va fer en l‘època de la Reina Isabel II i finalment el cens de l‘any 1887.901 Fig. 164- Fragment del frontispici dels Toms XII a XVI del Diccionari de Madoz, aquest apareix en la pàgina 3 del Tom XII 900 El cens de 1857 donava per Alacant unes dades de 378.958 habitants, per Castelló de 260.919 habitants i per València de 606.608 habitants. Des de 1857 segons fons de l‘INE, s‘han realitzat 16 censos, durant els següents anys:1857, 1860, 1877, 1887, 1897, 1900, 1910, 1920, 1930, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981, 1991 i 2001. En el cens de 1857 es va utilitzar per primera vegada la divisió provincial de 1833, és a dir es donaven les dades per províncies, però encara que va ser el primer cens oficial amb mètodes de modernització importants, va estar farcit d‘errades, els mateixos responsables del cens encara que consideraven important l‘avanç aconseguit, recomanaren que es fera un nou cens, tan prompte com es poguera per tal d‘aprofitar l‘experiència que s‘havia adquirit amb l‘elaboració del cens de 1857, així en 1860 es va fer un nou cens, de forma mes curosa i amb xifres més fiables però també seguint el mètode anterior de presentar les dades per províncies, en un principi es pretenia fer el cens als 5 anys però amb l‘abdicació de la Reina i el període revolucionari que va succeir en aquell temps es va paralitzar el projecte i no és fins a 1877quan es feia un nou cens, a partir d‘aquest any els censos es realitzaren cada deu anys fins a 1897 que fou l‘últim del segle XIX. Cens de 1857 (15.464.340) Cens de 1860 (15.645.072), Cens de 1877 (16.622.175), Cens de 1887 (17.534.416) i Cens de 1897 (18.065.635). 901 El cens de 1887, fou publicat pel Instituto Geográfico y Estadístico. 663 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Cavanilles Madoz 1795 veïns 1845 700 3033 Palma de Gandia 1969 1644 1107 340 2709 233 1250 399 667 3785 19021 1773 3130 Municipi ADEMÚS Comarca Racó d'Ademús Safor Província València 1857 2732 1887 3272 ADOR València 94 591 749 AGOST AGRES AGULLENT AIACOR AIELO DE MALFERIT AIELO DE RUGAT AIGÜES DE BUSOT AÍN AIÒDER AIORA ALACANT ALAQUÀS ALBAIDA Alacantí Comtat Vall d'Albaida Costera Vall d'Albaida Vall d'Albaida Alacantí Plana Baixa Alt Millars Vall de Cofrents Alacantí Horta Oest Vall d'Albaida Alacant Alacant València València València València Alacant Castelló Castelló València Alacant València València 440 280 290 60 442 35 150 72 100 1300 5000 400 800 2425 1524 1137 475 2513 266 1200 482 912 4825 28847 1846 3163 2505 1081 1016 693 2746 261 1081 525 848 4935 40115 2062 3528 664 6. Indicadors demogràfics ALBAL ALBALAT DE LA RIBERA ALBALAT DELS SORELLS ALBALAT DELS TARONGERS ALBATERA ALBERIC ALBOCÀSSER ALBOI ALBORAIA ALBORAIG ALBUIXECH ALCALÀ DE LA JOVADA ALCALÀ DE XIVERT ALCALALÍ ALCÀNTERA DE XÚQUER Horta Sud Ribera Baixa Horta Nord Camp de Morvedre Baix Segura Ribera Alta Alt Maestrat Costera Horta Nord Foia de Bunyol Horta Nord Marina Alta Baix Maestrat Marina Alta Ribera Alta València València València 190 400 130 1090 1431 720 1500 2061 852 2203902 2272 927 València 200 846 989 862 Alacant València Castelló València València València València Alacant Castelló Alacant València 200 560 300 13 560 100 110 100 800 96 34 1934 3101 1834 64 3301 579 880 339 4954 450 136 3253 6332 2262 3844 4924 3320 Genovés Genovés 3679 818 1123 650 5684 812903 404 4168 1178 1295 644 5751 1278 656 902 903 Aquesta població inclou la de Beniparrell, el municipi s‘anomenava Albal i Beniparrell. L‘augment de població d‘Alcalalí, entre 1857 i el cens de 1887, és degut a la incorporació de Llosa de Camatxo. Alcalalí i Llosa de Camatxo l‘any 1857 tenien un total de 1.042 habitants. 665 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz ALCÀSSER ALCOI ALCOLEJA ALCORA ALCOSSEBRE ALCOSSER DE PLANES ALCUBLES LES ALCÚDIA DE CARLET ALCÚDIA DE CRESPINS ALCÚDIA DE VEO ALDAIA ALFAFAR ALFAFARA ALFARA D'ALGÍMIA ALFARA DEL PATRIARCA ALFARB ALFARRASÍ Horta Sud Alcoià Comtat Alcalatén Baix Maestrat Comtat Serrans Ribera Alta Costera Plana Baixa Horta Oest Horta Sud Comtat Camp de Morvedre Horta Nord Ribera Alta Vall d'Albaida València Alacant Alacant Castelló Castelló Alacant València València València Castelló València València Alacant València València València València 200 3000 150 1200 1066 27000 1000 5609 1779 25315 998 5052 2535 30373 907 3827 Alcalà de Alcalà de Alcalà de Alcalà de Xivert Xivert Xivert Xivert 60 437 530 80 71 350 225 130 120 170 256 80 758 1895 1759 626 343 1975 1448 597 484 726 852 552 326 2543 2335 825 460 2050 1911 660 733 904 941 593 347 2640 2786 1140 478 2326 2227 618 674 1176 1013 672 666 6. Indicadors demogràfics Marina Baixa Safor Camp de Morvedre Ribera Alta Camp de Morvedre Alt Palància Ribera Alta Baix Segura Vall d‘Albaida Horta Nord Plana Alta Alt Palància Plana Baixa Safor Safor Baix Segura Comtat ALFÀS DEL PÍ ALFAUIR ALGAR ALGEMESÍ ALGIMIA D'ALFARA ALGIMIA D'ALMONESIR ALGINET ALGORFA ALJORF ALMÀSSERA ALMASSORA ALMEDÍXER ALMENARA ALMISERÀ ALMOINES ALMORADÍ ALMUDAINA Alacant València València València València Castelló València Alacant València València Castelló Castelló Castelló València València Alacant Alacant 193 50 130 1100 160 166 450 115 214 1000 161 400 50 108 700 80 941 193 604 4492 663 888 1893 172 290 1229 3636 737 1270 203 420 3095 403 1035 280 851 5984 1034 1008 2306 241 377 1309 5136 874 1354 320 779 3905 468 1200 400 749 7441 829 1239 3950 345 420 1426 6070 823 1190 321 897 4162 498 667 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Ribera Baixa Serrans Comtat Safor ALMUSSAFES ALPONT ALQUERÍA D'ASNAR ALQUERÍA DE LA COMTESSA ALQUERIETA DE GUARDAMAR ALTEA ALTURA ALZIRA ANDILLA ANNA ANNAUIR904 ANTELLA ARANYEL ARES DEL BOSC ARES DEL MAESTRAT ARES DELS OMS València València Alacant València 250 400 40 86 814 2356 118 414 1202 2513 178 979 1721 2872 248 1209 Safor Marina Baixa Alt Palància Ribera Alta Serrans Canal de Navarrés Costera Ribera Alta Alt Millars Comtat Alt Maestrat Serrans València 26 102 153 116 Alacant Castelló València València València València València Castelló Alacant Castelló València 1200 500 2100 115 172 21 186 100 37 200 200 5502 1905 13000 822 884 105 652 408 5193 2381 14022 1166 1660 172 1037 910 5790 2669 18448 1382 2109 Xàtiva 1192 854 Benassau Benassau Benassau 1125 858 1536 1064 2010 1173 904 En el cens de 1887 Annahuir pertanyia a Xàtiva. 668 6. Indicadors demogràfics ARGELETA ARTANA ARTESA ASP ASSUÉVAR ATZENETA D'ALBAIDA ATZENETA DEL MAESTRAT BALONES BANYERES DE MARIOLA BARRAQUES BARX BARXETA BEGÍS BEL BÈLGIDA BELL LLOC DEL PLA 905 Alt Millars Plana Baixa Plana Baixa Vinalopó Mitjà Alt Palància Vall d'Albaida Alcalatén Castelló Castelló Castelló València Castelló València 83 600 1350 90 270 507 2077 300 7029 540 1204 629 2631 270 7185 845 1418 545 2670 Onda905 7297 755 1178 Castelló 400 1224 2268 2846 Comtat Alcoià Alt Palància Safor Costera Alt Palància Baix Maestrat Vall d'Albaida Plana Alta Alacant Alacant Castelló València València Castelló Castelló València Castelló 60 497 80 24 44 225 18 192 250 254 2236 375 284 417 3155 120 1042 944 406 2447 589 342 570 1084 178 965 1287 401 3553 476 560 884 1161 188 1066 1811 El municipi d‘Artesa va ser annexionat a Onda després del cens de 1860. En el cens de 1877 ja no apareix com a municipi independent, l‘últim cens és de 1860 amb 285 ànimes. 669 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Baix Maestrat Safor Vall d'Albaida Alt Palància Alcalatén Camp del Túria Serrans Comtat Alt Maestrat Camp de Morvedre Alt Vinalopó Ribera Alta Baix Segura Horta Sud Baix Segura Marina Alta Marina Baixa BELLESTAR BELLREGUARD BELLÚS BENAFER BENAFIGOS BENAGUASIL BENAIXEVE BENASAU BENASSAL BENAVITES BENEIXAMA BENEIXIDA BENEJÚSSER BENETÚSSER BENFERRI BENIARBEIG BENIARDÀ Castelló València València Castelló Castelló València València Alacant Castelló València Alacant València Alacant València Alacant Alacant Alacant 86 200 49 100 55 700 70 93 500 112 357 28 412 107 160 120 150 241 1272 222 547 443 3577 280 674 2108 400 1511 206 1260 413 520 520 1012 368 1780 238 593 535 4239 488 682 2589 581 1813 405 1620 504 819 897 991 430 2269 310 462 756 4932 569 678 2908 398 2336 409 1804 805 972 1073 827 670 6. Indicadors demogràfics BENIARJÓ BENIARRÉS BENIATJAR BENICALAF BENICALAP BENICARLÓ BENICÀSSIM BENICOLET BENIDOLEIG BENIDORM BENIFAIÓ D'ESPIOCA BENIFAIRÓ DE VALLDIGNA BENIFAIRÓ DE LES VALLS906 BENIFALLIM BENIFARAIG BENIFATO Safor Comtat Vall d'Albaida Horta Horta Baix Maestrat Plana Alta Vall d'Albaida Marina Alta Marina Baixa Ribera Alta Safor Camp de Morvedre Alcoià Horta Nord Marina Baixa València Alacant València València València Castelló Castelló València Alacant Alacant València València 141 240 126 68 1300 38 40 60 600 260 230 457 864 576 150 casa de València 6060 Castelló 272 378 4502 1131 677 688 1189 596 915 1388 528 Benavites Benavites València València 6989 715 412 667 3720 2814 853 7916 1059 527 714 3181 3709 1044 Vil·la de la Unió 596 669 328 València 180 450 783 Alacant València Alacant 120 74 80 544 726 253 630 598 335 906 En el cens de 1887 aquest municipi desapareix, perquè s‗uneix al municipi Vil·la de la Unió. Tornant a aparèixer en el cens de 1910 perquè, se segrega de nou del municipi Vil·la de la Unió. 671 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz BENIFERRI BENIFLÀ BENIGÀNIM BENIGEMBLA BENIJÓFAR BENILLOBA BENILLUP BENIMACLET BENIMÀMET BENIMANTELL BENIMARFULL BENIMASSOT BENIMELI BENIMODO BENIMUSLEM València Safor Vall d'Albaida Marina Alta Baix Segura Comtat Comtat València València Marina Baixa Comtat Comtat Marina Alta Ribera Alta Ribera Alta València València València Alacant Alacant Alacant Alacant València València Alacant Alacant Alacant Alacant València València 50 27 800 80 56 350 20 72 280 180 80 60 60 165 29 241 142 2318 575 270 1326 171 324 1170 984 439 276 380 751 133 250 155 3263 809 518 1308 237 419 1322 1012 735 383 435 776 218 València 166 3242 879 666 1392 213 València València 977 793 366 527 993 314 672 6. Indicadors demogràfics BENIOPA BENIPARRELL BENIPEIXCAR BENIRRAMA BENIRREDRÀ BENISSA BENISSANÓ BENISSODA BENISSUERA BENITANDÚS BENITATXELL BERFULL BÉTERA BETXÍ BIAR BICORP Safor Horta Sud Safor Marina Alta Safor Marina Alta Camp de Túria Vall d'Albaida Vall d'Albaida Plana Baixa Marina Alta Ribera Alta Camp de Túria Plana Baixa Alt Vinalopó Canal de Navarrés València València València Alacant València Alacant València València València Castelló Alacant València València Castelló Alacant València 343 32 90 38 130 800 140 75 60 22 127 8 400 320 738 140 1306 286 351 Vall de Gallinera 373 3678 673 247 244 120 1035 90 1838 1348 2963 1017 1658 272 438 418 4231 796 287 279 Alcúdia de Veo 1244 Rafelguaraf 2059 1696 3017 1361 2021 Albal907 560 554 5288 868 324 258 Alcúdia de Veo 1652 Rafelguaraf 2607 1791 3251 1435 907 En el cens de 1887 Beniparrell forma part del municipi d‘Albal que l‘ha integrat, en el cens de 1897 torna a separar-se d‘Albal apareixent els dos municipis independents. 673 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Baix Segura Vall d'Albaida Baix Maestrat Canal de Navarrés Marina Baixa Horta Nord Horta Nord Plana Baixa Plana Alta Vall d'Albaida Serrans Foia de Bunyol Horta Nord Alacantí Plana Alta Baix Maestrat Serrans BIGASTRE BOCAIRENT BOIXAR BOLBAIT BOLULLA BONREPÒS BORBOTÓ BORRIANA BORRIOL BUFALI BUGARRA BUNYOL BURJASSOT BUSOT CABANES CÀLIG CALLES Alacant València Castelló València Alacant València València Castelló Castelló València València València València Alacant Castelló Castelló València 201 1300 70 136 130 42 150 1400 520 50 160 450 320 326 360 530 320 1031 4074 290 879 857 279 576 6203 2069 218 795 2473 1422 1250 1619 3020 1027 1469 4399 484 1216 923 413 680 7813 2777 207 1285 3447 1981 1170 2477 3612 1234 1602 3978 560 1647 891 590 577 10237 3070 288 1425 4504 2942 1306 3190 3632 1113 674 6. Indicadors demogràfics CALLOSA DE SEGURA CALLOSA D'EN SARRIÀ CALP CAMP DE MIRRA/CANYA DA DE BIAR CAMPANAR CAMPELLO EL909 CAMPOS D‘ARENÓS910 CANALES911 CANALS CANET D'EN BERENGUER CANET LO ROIG CANYADA DE BIAR-CAMP DE MIRRA CARCAIXENT CÀRCER Baix Segura Marina Baixa Marina Alta Alt Vinalopó València Alacantí Alt Millars Alt Palància Costera Camp de Morvedre Baix Maestrat Alt Vinalopó Ribera Alta Ribera Alta Alacant Alacant Alacant 850 830 237 2904 4328 1320 3876 3889 1667 682+ 656908 1730 Alacant 716 561 2604 760 1583 4451 4205 2008 Alacant - 1473 916+748 València Alacant Castelló Castelló València València Castelló 300 70 55 600 100 342 1614 1763 Pobla d‘Arenós 2150 531 1238 2152 754 608 4443912 626 2185 Alacant - 1473 656+682 748+916 València València 1300 62 7280 406 9255 681 12503 855 908 En aquest cens s‘han separat els dos municipis de manera que Camp de Mirra té 682 habitants i Canyada de Biar té 656 habitants. 909 Apareix com municipi independent d‘Alacant en el cens de l‘any1910. 910 En el cens de 1857 apareix com Campos, és un municipi que s‘ha segregat de Puebla de Arenoso, a partir del cens de 1877 s‘anomena Campos de Arenoso. 911 Sacanyet i Canales. 912 Canales en el cens de 1887 incorpora el municipi d‘Aiacor. 675 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Ribera Alta Horta Nord Vall d'Albaida Racó d‘Ademús Racó d'Ademús Plana d'Utiel Horta Oest Camp de Túria Vinalopó Mitja Alcoià Baix Maestrat Marina Alta Marina Baixa Alt Millars Racó d'Ademús Ports Alt Palància CARLET CARPESA CARRÍCOLA CASES ALTES CASES BAIXES CASAS DEL RIO CASES NOVES DE TORRENT CASINOS CASETES LES CASTALLA CASTELL DE CABRES CASTELL DE CASTELLS CASTELL DE GUADALEST CASTELL DE VILAMALEFA CASTELLFABIB CASTELLFORT CASTELLNOU DE SOGORB 676 València València València València València València València València Alacant Alacant Castelló Alacant Alacant Castelló València Castelló Castelló 1000 162 47 750 32 200 100 63 260 167 400 3884 587 1374 615 730 35 260 Llíria 24 3022 188 920 486 866 1336 831 1267 4221 661 182 655 917 Paiporta 1118 Pinós 2944 341 1213 544 1038 1738 1289 1415 5015 586 203 711 1108 Paiporta 1490 Pinós 4127 434 1293 441 1278 2148 1492 1214 6. Indicadors demogràfics CASTELLÓ DE LA PLANA CASTELLÓ DE LA RIBERA CASTELLÓ DE RUGAT CASTELLONET DE LA CONQUESTA CATADAU CATARROJA CATÍ CATRAL CAUDIEL CERDÀ CERVERA DEL MAESTRAT CINCTORRES CIRAT COCENTAINA COFRENTS COIX CONFRIDES Plana Alta Ribera Alta Vall d'Albaida Safor Ribera Alta Horta Sud Alt Maestrat Baix Segura Alt Palància Costera Baix Maestrat Ports Alt Millars Comtat Vall de Cofrents Baix Segura Marina Baixa Castelló València València 3400 500 230 16952 1999 1062 19945 3434 1095 25193 3513 1468 València 40 124 221 218 València València Castelló València Castelló València Castelló Castelló Castelló Alacant València Alacant Alacant 315 700 400 470 311 56 300 250 200 1200 300 350 110 1917 3580 1660 2268 1565 254 1496 1327 1042 5972 1624 1132 628 1480 4422 1815 3078 1858 448 1944 1454 1523 7369 1975 1285 822 1610 5541 2165 2604 1698 382 2428 1941 1638 7758 1738 1764 823 677 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Baix Maestrat Alt Millars Vall de Cofrents Ribera Baixa Costera Alcalatén Ribera Alta Plana Alta Baix Vinalopó Alt Maestrat Ribera Baixa Baix Segura Baix Segura Safor Marina Alta CORATXÀ913 CORTES D'ARENÓS CORTES DE PALLARS CORVERA CORVERA DE XATIVA COSTUR COTES COVES DE VINROMÀ CREVILLENT CULLA CULLERA DAIA VELLA DAIA NOVA DAIMÚS DÉNIA Castelló Castelló València València València Castelló València Castelló Alacant Castelló València Alacant Alacant València Alacant Boixar 260 80 250 80 100 34 400 1800 220 1200 19 60 85 500 Boixar 1775 615 1015 325 720 140 2600 7226 1405 7821 Daia Nova 209 339 2619 171 1629 949 1173 Rotglà 806 150 3096 7787 1766 9814 76 472 519 6616 211 1691 1248 1904 Rotglà 961 193 3981 9972 2598 11713 107 521 738 11591 913 Entre el Cens de 1857 i l‘anterior, apareix aquest municipi perquè se segrega del municipi Boixar. Entre el Cens de 1981 i l‘anterior, aquest municipi desapareix perquè s‘integra en el municipi de la Pobla de Benifassà. 678 6. Indicadors demogràfics Baix Segura Baix Segura Serrans Foia de Bunyol Vinalopó Mitjà Camp de Túria Baix Vinalopó Horta Nord Canal de Navarrés Ribera Alta Vinalopó Mitjà Plana Baixa Alt Millars Horta Camp de Morvedre Costera DESAMPARADOS DOLORS DOMENYO DOS AIGÜES ELDA ELIANA LA ELX EMPERADOR ÉNGUERA ÉNOVA ENSEBRAS ESLIDA ESPADELLA ESPIOCA ESTIVELLA ESTUBENY Alacant Alacant València València Alacant València Alacant València València València Alacant Castelló Castelló València València València 640 168 200 1000 4700 1000 36 170 200 200 25 1365 2433 959 662 3846 93 18068 130 5244 200 209 1027 317 54 812 196 Oriola 3176 815 963 4504 19533 153 6657 687 Pinós 1315 357 Oriola 2078 945 1070 4437 23854 175 6256 1159 Pinós 1452 335 Picassent Picassent 1386 310 1272 263 679 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Marina Alta Comtat Comtat Alt Millars Camp de Morvedre Ribera Baixa Alt Palància Alcalatén Marina Baixa Horta Nord Plana Baixa Vinalopó Mitjà Safor Costera Alt Millars EVO FAGECA FAMORCA FANZARA Alacant València Alacant Castelló 80914 50 30 170 417 249 204 667 628 414 257 689 746 369 265 699 Vil·la de la Unió915 579 341 802 2502 1530 953 2910 2140 3858 467 FAURA València 250 723 1099 FAVARA FIGUERES FIGUEROLES FINESTRAT FOIOS FONDEGUILLA FONDÓ DE LES NEUS FONT D‘EN CARRÒS FONT DE LA FIGUERA FONT DE LA REINA València Castelló Castelló Alacant València Castelló Alacant València València Castelló 20 35 100 476 224 40 260 500 50 259 140 508 2633 1047 388 1378 1475 2659 191 426 329 664 2531 1179 710 1973 1781 3641 463 914 915 Evo comprèn les poblacions de Benissuai amb 30 habitants i Villans amb 50 habitants. En el cens de 1887 apareix annexionat a Vil·la de la Unió, segregant-se posteriorment, de manera que en el cens de 1910 apareix com municipi independent. En aquest cens vil·la de la Unió té 1.804 ànimes. 680 6. Indicadors demogràfics FONTS D‘AYÒDER FORCALL FORMENTERA DEL SEGURA FORNA FORTALENY FREDES GAIANES GAIBIEL GANDIA GATA GÀTOVA GAVARDA GELDO GENOVÉS GESTALGAR GILET GODELLA Alt Millars Ports Baix Segura Marina Alta Ribera Baixa Baix Maestrat Comtat Alt Palància Safor Marina Alta Camp de Túria Ribera Alta Alt Palància Costera Serrans Camp de Morvedre Horta Nord Castelló Castelló Alacant Alacant València Castelló Alacant Castelló València Alacant València València Castelló València València València València 20 270 96 35 30 12 100 250 1400 239 260 22 171 140 260 130 200 188 1527 680 266 197 150 496 1224 5723 1645 797 261 800 699 1376 474 1244 448 2001 819 313 340 144 507 1359 6785 2393 1240 319 826 856 1516 798 1668 430 1935 853 309 498 145 616 1155 8723 3398 1058 543 715 1052 1699 674 1858 681 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Foia de Bunyol Comtat Costera Baix Segura Vall d'Albaida Ribera Alta Baix Segura Ports Ports Serrans Foia de Bunyol Alcoià Serrans Plana Baixa Baix Maestrat GODELLETA GORGA GRANJA GRANJA DE ROCAMORA GUADASSÉQUIES València Alacant València Alacant València València Alacant Castelló Castelló València València Alacant València Castelló Castelló 160 126 100 200 52 440 600 60 18 71 260 800 134 54 1069 582 387 708 245 992 2237 352 72 350 1110 2988 642 447 1330 1224 694 431 1066 294 1349 2696 706 Morella 455 1514 3004 871 393 528 1654 678 491 1092 248 2096 2554 706 Morella 449 1819 3600 880 166 684 GUADASSUAR GUARDAMAR DEL SEGURA HERBERS HERBESET HIGUERUELAS IÀTOVA IBI LA IESSA LA LLOSA LA POBLA DE BENIFASSÀ 682 6. Indicadors demogràfics LA VALL DE GALLINERA 916 LA JANA LAGUAR L'ATZÚVIA LLANERA DE RANES LLAURÍ LLÍBER LLÍRIA LLOCNOU DE LA CORONA LLOCNOU DE SANT JERONI LLOCNOU D'EN FENOLLET LLOMBAI LLOSA DE RANES LLOSA DEL BISBE LLUCENA Marina Alta Baix Maestrat Marina Alta Marina Alta Costera Ribera Baixa Marina Alta Camp de Túria Horta Sud Safor Costera Ribera Alta Costera Serrans Alcalatén Alacant Castelló Alacant Alacant València València Alacant València València València València València València València Castelló 372 340 200917 30 105 83 103 2000 30 20 328 291 170 400 1616 1244 1130 227 560 533 543 8524 215 180 189 1328 1383 650 3903 1919 1705 1511 429 693 772 896 8920 225 294 268 1655 1869 780 3155 2007 2104 1551 554 809 931 857 9089 233 463 346 1704 2106 794 3715 916 917 La Vall de Gallinera comprèn com hem dit abans, diversos nuclis urbans, els arreplegats per Cavanilles amb el nombre d‘ habitants són: l‘Alcúdia de Gallinera 15, Beniaia 20, Benialí 74, Benimarsoc 12, Benirrama 38, Benissili 23, Benissiva 33, Benitaia 41, la Carroja 39, Llombai 13, Patró 64. La Vall de Laguar comprenia tres poblets: Benimaurell 60 veïns, Campell 100 veïns i Fleix 40 veïns. 683 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz LLUDIENT LLUTXENT LORIGUILLA L'ORXA LOSILLA DE ARES MACASTRE MANISES MANUEL MARINES MASCARELL MASSALAVÉS MASSALFASAR MASSAMAGRELL Alt Millars Vall d'Albaida Camp de Túria Comtat Castelló València València Alacant 64 170 100 - 509 1207 570 875 1352 1121 632 1328 Ares dels Oms 788 2576 1388 637 333 453 520 1631 2225 566 779 668 1204 1514 768 1274 Ares dels Oms 826 3249 1888 796 684 663 1922 2812 712 537 605 Serrans Foia de Bunyol Horta Oest Ribera Alta Camp del Túria Plana Baixa Ribera Alta Horta Nord Horta Nord Horta Sud Horta Ports Alt Palància València 40 300 València València València València Castelló València València València València València Castelló Castelló 140 260 66 38 125 60 130 230 329 43 100 140 682 1805 1028 579 450 260 502 1207 1915 235 534 596 MASSANASSA MASSAROJOS MATA DE MORELLA MATET 684 6. Indicadors demogràfics MAUELLA MELIANA MILLARS MILLENA MIRAFLOR MIRAMAR MISLATA MOIXENT MOLINS MONCOFA MONFORT DEL CID MONÒVER MONSERRAT MONTANEJOS MONTANT MONTAVERNER MONTCADA Horta Horta Nord Canal de Navarrés Comtat Marina Alta Safor Horta Oest Costera Baix Segura Plana Baixa Vinalopó Mitjà Vinalopó Mitjà Ribera Alta Alt Millars Alt Millars Vall d'Albaida Horta Nord València València València Alacant València València València València Alacant Castelló Alacant Alacant València Castelló Castelló València València 74 250 150 70 Benaflor 20 105 225 800 72 200 820 2000 164 140 230 175 500 160 1058 886 384 225 513 724 3594 191 875 3158 7590 3884 260 899 782 2145 186 1505 879 465 360 744 1116 4400 321 1113 3898 8640 1647 1073 1388 780 2933 200 2145 738 401 383 789 1296 3984 Oriola 1411 3234 8795 2257 903 1302 904 2944 685 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz MONTESA MONTIXELVO Costera Vall d'Albaida Ribera Alta Ribera Alta Ports Marina Alta Comtat Horta Nord Alacantí Camp del Túria Alt Palància Canal de Navarrés Alt Palància Vinalopó Mitjà Costera Marina Baixa Plana Baixa València València 200 110 1050 636 1216 845 Alcúdia de Carlet 1272 6896 725 3001 1016 3690 900 1155 1917 Xèrica 7927 468 1977 4437 1257 970 Alcúdia de Carlet 1346 6812 858 3397 1247 3063 1105 968 2434 Xèrica 9654 539 2088 4513 MONTORTAL València 22 72 MONTROI MORELLA MURLA MURO MUSEROS MUTXAMEL NÀQUERA NAVAIXES NAVARRÉS NOVALICHES NOVELDA NOVETLÉ NUCIA (LA) NULES València Castelló Alacant Alacant València Alacant València Castelló València Castelló Alacant València Alacant Castelló 140 960 103 540 230 1100 110 200 350 110 1686 75 400 1000 1089 5180 490 2876 1011 3654 483 772 1653 199 8095 347 1988 2873 686 6. Indicadors demogràfics OLIVA OLLERIA OLOCAU OLOCAU DEL REI ONDA ONDARA ONIL ONTINYENT ORBA ORIOLA ORPESA ORRIOLS ORTELLS ORXETA OTOS PAIPORTA Safor Vall d'Albaida Camp de Túria Ports Plana Baixa Marina Alta Alcoià Vall d'Albaida Marina Alta Baix Segura Plana Alta Horta Ports Marina Baixa Vall d'Albaida Horta Sud València València València Castelló Castelló Alacant Alacant València Alacant Alacant Castelló València Castelló Alacant València València 1206 880 60 120 1000 300 600 2100 100 5000 83 62 223 116 218 5615 3664 579 540 4517 1280 2690 9529 636 17452 295 312 369 876 603 1420 6984 3889 900 579 5325918 2598 2631 10489 1194 25826 630 348 662 791 742 1628 8779 3733 1131 482 5673 3386 2689 11165 1067 24364 688 València 746 845 780 1996 918 Onda total 5325, Onda 5055+ Artesa 270. 687 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz PALAMÓ EL PALANQUES PALMA PALMERA PALOMAR PARSENT PATERNA PATRAIX PAVIES PEDRALBA PEDREGUER PEGO PENÀGUILA PENYALBA PENÍSCOLA PETRER PETRÉS Alacantí Ports Safor Safor Vall d'Albaida Marina Alta Horta Oest Horta Alt Palància Serrans Marina Alta Marina Alta Alcoià Alt Palància Baix Maestrat Vinalopó Mitjà Camp de Morvedre Alacant Castelló València València València Alacant València València Castelló València Alacant Alacant Alacant Castelló Castelló Alacant València 300 60 84 52 155 108 250 80 270 400 1100 250 50 500 500 170 1178 268 721 277 713 570 1595 476 435 1598 2635 5565 1280 191 1891 2537 797 1297 395 618 304 853 1223 2361 467 703 780 4175 5847 1499 Sogorb 2506 2889 979 1255 388 899 388 653 1418 3125 València 529 2540 5053 6507 1494 Sogorb 2916 3402 635 688 6. Indicadors demogràfics PICANYA PICASSENT PILAR DE LA FORADADA PILES PINA PINET PINÓS PLANES POBLA D'ARENÓS POBLA DE BENIFASSÀ POBLA DEL DUC POBLA DE FARNALS POBLA DE ROCAMORA POBLA DE SANT MIQUEL POBLA DE VALLBONA POBLA LLARGA Horta Oest Horta Sud Baix Segura Safor Alt Palància Vall d'Albaida Vinalopó Mitjà Comtat Alt Millars Baix Maestrat Vall d'Albaida Horta Nord Baix Segura Racó d'Ademús Camp de Túria Ribera Alta València València Alacant València Castelló València Alacant Alacant Castelló Castelló València València Alacant València València València 89 381 245 60 30 300 260 280 100 372 170919 16 120 329 109 452 2121 844 1096 455 336 2304 1146 2158 363 1603 635 80 316 2102 625 855 2643 Oriola 1251 559 261 4613 1878 2010 528 1826 924 238 465 2634 994 1009 3313 Oriola 1504 523 326 6726 1829 1868 667 1873 937 248 505 2900 1672 919 Les dades de Cavanilles per a La Pobla de Farnals comprèn la població de la Creu del Puig i Moratall. 689 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz POBLA TORNESA POBLE NOU DE LA MAR POLINYÀ POLOP PORTELL POTRIES PUÇOL PUIG QUART DE LES VALLS QUART DE POBLET QUARTELL DE LES VALLS QUATRETONDA QUATRETONDETA Plana Alta Horta Ribera Baixa Marina Baixa Ports Safor Horta Nord Horta Nord Camp de Morvedre Horta Oest Camp de Morvedre Vall d'Albaida Comtat Canal de Navarrés Baix Segura Horta Nord Safor Castelló València València Alacant Castelló València València València València València València València Alacant València Alacant València València 70 213 296 150 144 666 350 130 310 126 350 60 100 184 220 138 379 4857 561 1902 604 450 2493 1759 404 1539 435 1490 481 592 382 803 767 649 8179 886 1789 936 765 3113 1814 730 1674 831 1628 613 847 577 1340 1266 788 11291 1460 1588 1071 810 3043 1780 827 1921 807 1934 552 907 424 1439 1593 QUESA RAFAL RAFELBUNYOL RAFELCOFER 690 6. Indicadors demogràfics Ribera Alta Marina Alta Vall d'Albaida Safor Ribera Alta Baix Segura Marina Baixa Camp de Túria Plana Baixa Ribera Baixa Horta Nord Baix Segura Baix Maestrat Costera Safor Vall d'Albaida València RAFELGUARAF RÀFOL D'ALMÚNIA RÀFOL DE SALEM REAL DE GANDIA REAL DE MONTROI REDOVÀ RELLEU RIBARROJA RIBESALVES RIOLA ROCAFORT ROJALS ROSSELL ROTGLÀ RÒTOVA RUGAT RUSSAFA València Alacant València València València Alacant Alacant Valencia Castelló València València Alacant Castelló València València València València 42 55 76 148 160 124 531 270 130 150 57 332 280 80 90 36 1684 284 429 511 630 812 504 2435 1803 689 567 338 2224 1425 468 443 169 9075 724 437 656 830 1081 1159 2521 2436 1056 822 441 2218 1963 856 590 185 12832 1052 508 671 1203 1387 1493 3018 3258 974 995 477 2014 2415 869 869 196 València 691 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Alt Palància Marina Alta Camp de Morvedre Alt Vinalopó Vall d'Albaida Alt Vinalopó Ribera Alta Baix Maestrat Ribera Alta Marina Alta Baix Vinalopó Baix Segura Alacantí Ribera Alta Baix Maestrat Baix Maestrat SACANYET920 SAGRA SAGUNT (MORVEDRE) SAIX SALEM SALINES SALLENT SALZADELLA SANÇ SANET I NEGRALS SANT FELIP NERI SANT FULGENCI SANT JOAN D'ALACANT SANT JOAN DE L‘ÈNOVA SANT JORDI DEL MAESTRAT SANT MATEU Castelló Alacant València Alacant València Alacant València Castelló València Alacant Alacant Alacant Alacant València 40 66 1515 10 100 80 24 250 50 Sanet 40 Negrals20 110 270 900 43 436 552 5349 2195 580 708 128 911 175 382 397 974 3773 200 561 590 6915 2952 663 973 224 1069 197 590 497 866 3267 260 608 591 6466 4099 841 1181 334 1568 Ènova 496 685 2973 349 Castelló 150 857 1378 1692 Castelló 600 2546 3050 4136 920 Sacanyet per a Madoz comprèn la població de Canales. 692 6. Indicadors demogràfics SANT MIQUEL DE SALINES SANT VICENT DEL RASPEIG SANTA FAÇ SANTA MAGDALENA DE PULPIS SANTA POLA SARRATELLA SEDAVÍ Baix Segura Alacantí Alacantí Baix Maestrat Baix Vinalopó Plana Alta Horta Sud Camp de Morvedre Marina Baixa Vall d'Albaida Marina Alta Ribera Alta Camp de Túria Alacant Alacant Alacant 300 800 45 994 4657 200 Alacalà de Xivert 2215 283 834 Albalat de tarongers 1670 163 482 158 934 1105 924 417 325 1051 3566 Alacant 1243 4013 Alacant Castelló 40 1054 1437 Alacant Castelló València 180 50 185 2759 369 1501 4383 657 1617 SEGART València - 238 862 SELLA SEMPERE SENIJA SENYERA SERRA Alacant València Alacant València València Castelló València Alacant Alacant 400 40 121 46 160 220 260 Selda20 74 1694 184 623 334 1257 1692 1417 1694 534 1856 161 607 442 1331 2285 1605 607 Muro d‘Alcoi 693 SERRA Plana Alta D'ENGALCERAN SET AIGÜES SETLA SETLA DE NUNYES Foia de Bunyol Marina Alta Comtat La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz SILLA SIMAT DE VALLDIGNA SINARQUES SOGORB SOLLANA SONEIXA SORITA SOT DE FERRER SOT DE XERA SUCAINA SUECA SUERA ALTA SUERA BAIXA SUMACÀRCER SURIÓ TABARCA TALES Horta Sud Safor Plana d'Utiel Alt Palància Ribera Baixa Alt Palància Ports Alt Palància Serrans Alt Millars Ribera Baixa Plana Baixa Plana Baixa Ribera Alta Costera Alacantí Plana Baixa València València València Castelló València Castelló Castelló Castelló València Castelló València Castelló Castelló València València Alacant Castelló 450 370 150 1100 200 285 200 200 150 150 1225 Suera: 165 Suera: 165 200 13 150 2570 1699 515 6005 862 1640 649 1391 358 691 8871 45 953 724 54 500 740 3200 1776 852 7803 1322 2008 1198 1260 588 1265 11510 Suera Baixa 1096 1009 Xàtiva 1017 4057 2473 1035 7440 1674 1903 1240 1018 682 1333 13613 Suera Baixa 1282 1013 Xàtiva 1237 694 6. Indicadors demogràfics Marina Baixa Horta Nord Safor Vall de Cofrents Alt Palància Vall d'Albaida Marina Alta Alcoià Alt Maestrat Serrans Ports Alt Millars Serrans Comtat Alt Palància Ribera Alta Marina Alta TÀRBENA TAVERNES BLANQUES TAVERNES DE LA VALLDIGNA TERESA DE COFRENTS TERESA DE VIVEL TERRATEIG TEULADA TIBI TÍRIG TITAIGUES TODOLELLA TOGA TOISA TOLLOS TORÀS TORÍS TORMOS Alacant València València València Castelló València Alacant Alacant Castelló València Castelló Castelló València Alacant Castelló València Alacant 301 80 900 500 200 60 460 340 50 225 66 110 500 40 120 482 55 1973 348 5104 1554 943 278 1638 1571 696 808 380 378 1346 253 576 2697 438 1702 482 5771 1898 988 381 2448 1623 1101 1090 615 382 1857 326 733 4011 475 1604 580 6529 1940 1059 492 2933 1508 1430 1127 648 357 1741 247 760 4063 473 695 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Alt Palància Alt Millars Racó d'Ademús Costera TORO (EL) TORRALVA DEL PINAR TORRE BAIXA TORRE DE CERDÀ O DELS FRARES TORRE DE LES MAÇANES TORRE DE LLORIS TORRE DELS DOMENGES TORRE D'EN BESORA TORREBLANCA TORRELLA TORRENT TORRENT DE FENOLLET TORRES TORRES TORREVELLA TORREXIVA TOSSAL NOU TOUS 696 Castelló Castelló València 130 26 65 945 237 390 1204 393 772 1198 268 830 València - 223 269 Aiacor Alacantí Costera Plana Alta Alt Maestrat Plana Alta Costera Horta Oest Alacant València Castelló Castelló Castelló València València 240 15 40 40 260 66 1200 1106 122 177 335 1791 218 5022 1541 Xàtiva 354 347 2304 227 6092 1666 Xàtiva 514 458 2827 268 7539 Llanera de Ranes 553 7724 477 Rafelguaraf 1534 Costera Camp de Morvedre Baix Segura Alt Millars Ribera Alta Ribera Alta València 40 135 88 València Alacant Castelló València València 168 106 50 31 215 413 3876 249 129 1235 777 6947 511 167 1375 6. Indicadors demogràfics Baix Maestrat Alcalatén Horta Alt Palància Plana Baixa Costera Racó d'Ademús Alt Millars Costera Ports Plana Baixa Marina Alta Plana Alta Alt Millars Alt Maestrat Marina Baixa TRAIGUERA USERES VALÈNCIA VALL D'ALMONESIR VALL D'UIXÓ VALLADA VALLANCA VALLAT VALLÉS VALLIBONA VEO VERGER VILAFAMÉS VILAFERMOSA VILAFRANCA DEL CID VILAJOIOSA Castelló Castelló València Castelló Castelló València València Castelló València Castelló Castelló Alacant Castelló Castelló Castelló Alacant 400 430 25000 253921 1200 440 200 40 46 142 57 150 450 350 350 1200 1916 1900 66355 926 5847 1973 1030 240 591 844 402 977 1973 1760 1189 8097 2580 2738 137960 978 7229 2438 1083 232 297 1261 406 1287 3938 2080 2001 9110 2931 3116 170763 830 8506 2582 1039 185 268 1584 347 1921 5789 2544 2717 8763 921 Cavanilles inclou en aquesta població, 3 habitants que són de Xinquer. 697 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz VILALLONGA VILAMARXANT VILANOVA D'ALCOLEA VILANOVA DE LA REINA VILANOVA DEL GRAU VILAR DE CANES VILA-REAL VILAVELLA VILAMALUR VILLAR EL VILLATORCAS VILLENA VILLORES VINALESA VINARÒS VISTABELLA Safor Camp de Túria Plana Alta Alt Millars València Alt Maestrat Plana Baixa Plana Baixa Alt Millars Serrans Alt Palància Alt Vinalopó Ports Horta Nord Baix Maestrat Horta Oest València València Castelló Castelló València Castelló Castelló Castelló Castelló València Castelló Alacant Castelló València Castelló València 289922 191 240 50 1136 40 1500 248 30 500 24 40 129 2000 71 1598 1612 1071 149 2736 268 8207 1839 198 2191 100 8224 218 761 9341 438 2071 2123 1572 294 3287 461 10208 2077 520 2807 148 10178 408 814 9795 Picanya 2306 2770 1960 323 5619 718 13750 2086 557 3467 Sogorb 14450 480 1156 9851 Picanya 922 Vilallonga de la Safor inclou quatre pobles que són: L‘Alcúdia de Vilallonga amb 70 ànimes, Buixerques amb 35, Caís amb 80 i Plaça amb 104. 698 6. Indicadors demogràfics VISTABELLA DEL MAESTRAT VIVER XÀBIA XACARELLA XALANS XALÓ XARAFULL XÀTIVA XELLA XELVA XERA XERACO XERESA XÈRICA XERT XEST Alcalatén Alt Palància Marina Alta Baix Segura Vall de Cofrents Marina Alta Vall de Cofrents Costera Canal de Navarrés Serrans Plana d‘Utiel Safor Safor Alt Palància Baix Maestrat Foia de Bunyol Castelló 398 1239 2075 2337 Castelló Alacant Alacant València Alacant València València València València València València València Castelló Castelló València 500 1000 47 200 375 500 3100 136 1600 125 170 800 350 700 2087 3654 283 1237 2276 2078 13168 1031 4488 482 490 664 2979 1718 3773 2746 5785 402 1694 3220 2234 15919 923 2392 7441 554 1781 3261 1976 14099 2019 4898 819 1253 1215 3113 2566 5548 1598 4499 645 742 971 3597 2072 4732 923 Xàtiva tenia una población total de 15.919 desglossada així: Xàtiva 15.747+ Annauir 172. 699 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Plana Baixa Horta Oest Foia de Bunyol Ports Alacantí Alcalatén Alt Palància Serrans Vall de Cofrents XILXES XIRIVELLA XIVA XIVA DE MORELLA XIXONA XODOS XÓVAR XULILLA ZARRA Castelló València València Castelló Alacant Castelló Castelló València València 200 196 800 80 1176 70 80 230 300 797 1020 2983 399 4795 350 556 986 876 955 1374 4365 606 6028 654 738 1355 1024 602 1325 5073 654 6198 815 762 1449 887 Taula 146- Població de Cavanilles de 1795. Població de Madoz de 1845. Cens de 1857. Cens de 1887 SECO Fig. 165- Esquema de l’associació hipocràtica dels quatre elements, humors i qualitats 700 6. Indicadors demogràfics 5.4 POBLACIONS DEL PARTIT JUDICIAL DE REQUENA. POBLACIÓ DE MADOZ DE 1845. CENS DE 1857. CENS DE 1887 Llistat de les poblacions que no s‘havien incorporat a València quan es va editar el Diccionari, en aquest cas no hi ha dades de Cavanilles perquè en el segle XVIII no pertanyien a València. VALÈNCIA PROVÍNCIA COMARCA ANTERIOR ACTUAL Cuenca Plana Utiel Madoz 1845 1037 1857 1887 CAMPORROBLES 1253 1653 CAUDETE CAUDETE DE ALBACETE FUENTERROBLES Cuenca Plana Utiel 632 796 1364 5485 5329 1079 Albacete Plana Utiel 5502 6413 Cuenca Plana Utiel 622 772 REQUENA Cuenca Plana Utiel 10404 12029 14457 UTIEL Cuenca Plana Utiel 6550 7072 10638 VENTA DEL MORO VILLARGORDO DEL CABRIOL Cuenca Plana Utiel 1432 2165 3168 Cuenca Plana Utiel 461 939 1038 Taula 147- En el partit judicial de Requena: Població de Madoz de 1845. Cens de 1857. Cens de 1887 701 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 702 7. CONCLUSIONS La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 704 7. Conclusions PASCUAL MADOZ I EL DICCIONARI 1. Pascual Madoz fill d‘una família humil, des dels catorze anys va pertànyer al moviment liberal, la qual cosa va provocar que els governants espanyols el dugueren per dues vegades a la presó. Al llarg de la seua vida hagué d‘exiliarse a França tres vegades (1831, 1844, i 1857) per motius de repressió política. Amnistiat per Mª Cristina en 1832, treballa en Espanya com traductor i es fa càrrec de la publicació dels tres darrers toms del Diccionario Geográfico Universal. Dirigí el periòdic El Catalán de tendència liberal exaltada, presentant la dimissió per l‘abandó per part de la publicació de l‘ideari liberal que ell propugnava, iniciant una prova d‘integritat que seria una constant en el seu comportament polític. Fou Diputat de les Corts per Lleida, Barcelona, Tremp i Alcoi sent anomenat President de les Corts en 1854. A més a més, en la seua carrera política fou Governador civil de Barcelona i de Madrid i va tindre un paper rellevant en el conflicte de les Selfactines, afavorint el diàleg entre obrers i patrons, així mateix renovà l‘Ajuntament i la Diputació de Barcelona d‘acord amb el nou Règim polític. En 1855 fou anomenat Ministre d‘Hisenda i presentà a les Corts el projecte de llei de Desamortització, aconseguint la seua aprovació. En 1868 fou anomenat President de la Junta Provisional Revolucionària, passant a ser el 56 President d‘Espanya. Polític de caràcter i fortes conviccions liberals, fou contrari al lliurecanvisme, per considerar que atacava els interessos dels espanyols, lo que el va enemistar amb Espartero. Finalment fou comissionat per a comunicar a Amadeu de Saboia el seu nomenament com a Rei d‘Espanya, encàrrec que no va poder concloure per faltar a Gènova el 13 de desembre de 1870. 2. El Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar, va ser editat en 16 volums des de 1845 a 1850, a Madrid. És una obra monumental i enciclopèdica que arreplega en ordre alfabètic tots els ajuntaments i llocs, l‘obra dóna informació detallada de la instrucció pública, de la beneficència, de la criminalitat, de la industria, del comerç, de la navegació, de l‘extensió del territori, de la població, de la riquesa territorial i de les contribucions. Podem dir que el Diccionari és una font geohistòrica amb la intencionalitat de retratar l‘Espanya del seu temps perquè tracta temes que interessaven molt en l‘època. La publicació respon perfectament a l‘orientació que el propi Madoz va concebre per a aquest treball. A través de les pàgines del Diccionari, Madoz retrata d‘una manera molt realista les condicions de vida de la població durant la primera meitat del segle XIX. Com tota obra monumental arreplega més informació de la inicialment prevista en la plantilla que havien d‘emplenar els informadors entre les quals ens ha interessat particularment els temes sanitaris i el nostre estudi l‘hem centrat exclusivament en el País Valencià. Cal dir que les noves divisions provincials ocasionades posteriorment a la publicació del Diccionari, ens han obligat a considerar la Plana de Utiel, que no pertanyia antigament al País Valencià. INSTITUCIONS SANITÀRIES 1. El Diccionari de Madoz ens dóna una visió de com estava l‘assistència sanitària en la seua època. En tant que liberal i reformista, el seu objectiu no 705 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz és donar una visió idíl·lica, sinó descriure la realitat social. Per això descriu les institucions assistencials i no sols parla dels edificis que es destinaven a atendre els malalts, sinó que també aborda altres temes que eren molt importants per a un liberal reformador, com ara l‘activitat econòmica de les institucions de la Beneficència. Presenta sistemàticament els ingressos i les despeses dels diversos centres existents, el que permet la comparació de les institucions assistencials de les tres províncies. Les dades econòmiques en valors absoluts eren molt baixes, indicatives de l‘estat tan lamentable que presentaven les institucions assistencials. La província de València era la que tenia més ingressos i major dèficit (650.609 rs) seguida per la d‘Alacant (136.693 rs) i Castelló (54.912 rs). Respecte els ingressos totes les províncies presenten les mateixes partides però diferents valors. Les despeses principals estaven produïdes pels queviures, utensilis i combustible, seguides pels sous que es destinaven a pagar els serveis dels infermers i els servents que estaven a càrrec del manteniment dels centres assistencials. En els tres casos podem veure que hi havia un dèficit important, perquè els ingressos no cobrien ni de lluny les despeses València en presentava el 32,86 %, Castelló el 32,58% i Alacant el 41,24%. 2. L‘Hospital General, en paraules de Madoz era un dels millors d‘Europa, i per això li dedica un apartat específic on recull tota la comptabilitat del quinquenni 1844 - 1848. Desglossa exhaustivament ingressos i despeses, incloent-hi un llistat de professions i sous que cobraven els diversos professionals que hi treballaven, i també la dieta i el seu cost, (taula 50) per exemple el director de bojos havia cobrat l‘any 1848 un total de 3.633 rs, el porter 2.049 rs i el capellà administrador d‘expòsits 1.464 rs. Les dades aportades per Madoz ens han servit per a fer una comparació amb dades de quinquennis provinents d‘altres fonts històriques, els resultats estan recollits en el gràfic 15, així podem veure l‘evolució econòmica de l‘Hospital General en els primer 50 anys del segle XIX a través de 4 períodes (1830-36, 1838-42, 1844-48, i finalment 1849-53). De la gràfica 15 podem concloure que el total de rendes que tenia l‘Hospital General, amb certes fluctuacions, presentava una tendència a augmentar. Pel que fa a les rendes fixes (cens i lluïsme, lloguer de cases i arrendament de terres) es mantenien per davall de les rendes eventuals (fons pius beneficial, pensions de les mitres, llegat testamentari, almoines de particulars, diversions públiques i altres rendes eventuals) fins al quinquenni 1838-42. Després comencen a repuntar, augmentant durant el quinquenni de 1844-48, tornant a invertir-se el quinquenni 1849-53. Malgrat la guerra civil -Guerra Carlista- també les rendes eventuals corresponent a aquest període es mantingueren per damunt de les rendes fixes. En el quinquenni 1844-48, es fa càrrec la Junta de Beneficència canviant la tendència passant les rendes fixes a ser superiors a les rendes eventuals. De nou en el quinquenni 1849-53 torna a invertir-se la tendència passant a ser superiors les rendes eventuals front a les rendes fixes. Així doncs els establiments benèfico-assistencials es varen mantindre gracies a les rendes eventuals, la qual cosa els donava inestabilitat perquè estaven sotmesos a les eventualitats econòmiques. 3. Balanç econòmic de l‘Hospital General (taula 51) durant el quinquenni 18441848, que és el que presenta el Diccionari, en paraules de Madoz "Cuenta de 706 7. Conclusions Caudales" va ser variable, presentant dèficit tres anys (1844, 1845 i 1847) destacant l‘any 1844 amb 51.611 rs de saldo negatiu, i dos anys en superàvit, destacant l‘any 1848 amb 27.381 rs. 4. Respecte dels pobles més menuts, podem observar que no hi havia cap tipus d‘assistència sanitària organitzada institucionalment. Encara que el metge rural prestava assistència domiciliaria al Diccionari de Madoz només s'arreplega aquesta tasca en vuit poblacions (taula 149) on dóna constància de l‘existència d‘un metge en la majoria de les vegades pagat pels veïns. Madoz dóna una visió negativa de com hi estava organitzada l‘assistència hospitalària, visió que coincideix amb les altres fonts històriques consultades. 5. En les grans ciutats l‘assistència sanitària, s‘assemblava més aviat a una beneficència. En les poblacions on hi havia atenció hospitalària, aquesta era molt deficitària. Per exemple, a Castelló ens diu que la situació era molt deplorable i en altres ciutats com Xàtiva on hi havia cinc centres assistencials, tots eren deficitaris i sotmesos a la bona voluntat dels veïns, transformant-se en establiments de captaires malalts o abandonats. Especial importància tenen les dades sobre el moviment de malalts a l‘Hospital General, que Madoz presenta per al quinquenni de l‘any 1844 a l‘any 1848, tant d‘homes, de dones, d‘expòsits com de militars i dements i que hem contrastat amb altres fonts, confeccionant la taula 57 on podem veure l‘evolució dels diversos malalts ingressats en l‘Hospital General, en la primera meitat del segle XIX. El nombre de malalts atesos en l‘Hospital General va anar en augment (gràfic 17) de manera que en 1800 eren atesos un total de 4.593 malalts i en 1853 el nombre de malalts ascendia a 5.470, mentre que la mortalitat es va mantenir més o menys estable, la qual cosa ens indica que al llarg del temps, va haver en l‘Hospital un augment de persones curades, el nombre de curats va passar de 3.569 en 1800 a 4.510 en 1853. En tot moment es va mantenir similar el nombre de malalts que passaven d‘un any a l‘altre. Aquestes xifres són indicatives d‘una millora assistencial en l‘Hospital General. 6. Respecte els malalts dements podem establir l‘evolució al llarg de la primera meitat del segle XIX ( taula 61) veiem que el total de malalts atesos en 1800 era 197, aquesta xifra va anar en augment al llarg del segle fins al punt que el 1853 el total de dements que hi estaven atesos ascendia a 525, passant en 1860-61 a 664 dements. Aquest increment en el nombre de dements ingressats no va conduir a una ampliació de la capacitat de les dependències de l‘Hospital General dedicades a atendre als dements. El resultat final fou un garberament de tots els malalts, on s‘havia quasi triplicat el nombre d‘ingressats, sense haver modificat les dependències de l‘Hospital, provocant una situació insostenible. La quantitat d‘homes dements atesos era en tots els anys quasi el doble que el nombre de dones dements ateses. 7. Les dades de Madoz representen una excel·lent aportació a la demografia sanitària de la ciutat de València i al funcionament reial de l'Hospital General. El període estudiat permet establir la diferència que es va produir en les institucions assistencials al canviar, el seu control per l‘església al control de les Juntes de Beneficència com a conseqüència dels canvis polítics i socials que hi hagueren al morir Ferran VII. Aquest canvi, representa un punt 707 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz d‘inflexió en el tractament econòmic, assistencial i social, perquè calia reorientar aquest tipus d‘institucions, ja foren sanitàries, benèfiques, assistencials, educacionals etc. Així en el Diccionari es fa una comparació dels pressuposts de l‘Hospital General, que hi hagueren entre l‘any 1847 i l‘any 1848 (taula 54) que és el primer any que es fa càrrec la Junta de Beneficència, on es pot observar segons Madoz un millor control total dels ingressos i de les despeses. BALNEARIS 1. Madoz fa una descripció exhaustiva de les institucions balneàries de meitat del segle XIX a les comarques valencianes. Es nota la influència de la medicina ambientalista pròpia de l‘època, de la teràpia hidrotermal. Madoz considera que els balnearis s‘han de potenciar, per millorar la salut de la població. En algunes ocasions, fa crides a una possible construcció d‘edificacions en brolladors d‘aigües amb suposades característiques curatives de les malalties, i en altres aconsella millorar les edificacions que hi ha. Considera que és una riquesa que hi ha al país i que no s‘ha d‘oblidar. 2. Partint de l‘estudi de Madoz, contrastem i ampliem la informació que l‘autor ens dóna a través d‘altres fonts de l‘època, especialment de les memòries dels Directors dels balnearis, del treball de Cavanilles i dels Tractats d‘Hidroteràpia i d‘Hidrologia, del segle XVIII i XIX. Presentem els balnearis fent una exposició exhaustiva d‘alguns centres, parlem de la seua trajectòria, les qualitats de les aigües i la seua aplicació mèdica, així com de les malalties sobre les que poden tindre efectes curatius, abordant la part econòmica, la concurrència anual als centres així com les despeses que hi es feien, i els Directors que estigueren a càrrec dels diversos centres. 3. Els balnearis foren un recurs sanitari, econòmic i social de primer ordre per a la població valenciana, en el segle XIX. Suposaren un impacte econòmic i demogràfic en les poblacions on es varen obrir, incidint de forma positiva en tota la zona on estaven ubicats. Al llarg del segle XIX en el País Valencià va canviar el concepte de balneari medicinal a medicinal-centre d‘oci. De manera que els balnearis foren motor de canvi de les diverses infraestructures de transport i turisme canviant la forma d‘entreteniment de la burgesia de l‘època. 4. Cal assenyalar la importància donada a la composició química de les aigües mineromedicinals, per tal de procedir a la seua classificació, tal i com s‘extrau dels diversos Tractats d‘Hidrologia que hem consultat. Durant aquest segle es va considerar prioritari estudiar la composició dels mineralitzadors de les aigües hidrotermals, perquè es correlacionava les propietats medicinals amb la qualitat i quantitat d‘aquests mineralitzadors. Tot açò va ser possible gràcies al desenvolupament de la ciència química i les seues tècniques d'anàlisi. El nostre estudi demostra que les anàlisis de les aigües hidrotermals eren moltes vegades motius de polèmica entre els diversos especialistes. Per altra banda, era el que calia esperar en una època en la que les anàlisis clíniques d‘aigües estaven començant i en molts casos no existien procediments estandarditzats. 708 7. Conclusions 5. En el treball hem estudiat els diversos brolladors d‘aigües mineromedicinals que tenien interès mèdic i que apareixen en el Diccionari de Madoz. La distribució per províncies dels brolladors era 6 a Alacant, 6 a Castelló de la Plana i 7 a València. 6. Utilitzant el criteri de qualitat de les aigües que presenta Madoz, podem classificar les aigües dels principals brolladors del País Valencià de la següent manera: Província d‘Alacant Benimarfull: sulfuroses fredes Busot: sulfatades termals o termosalines Calp: aigua marina Monòver: fredes i sulfuroses Salinetas de Novelda: sulfuroses fresques Penàguila: sulfuroses fresques Província de Castelló Benassal: bicarbonatada mixta, oligometàl·lica, càlcica Catí: salino fresques Montanejos: salino tíbies/ carbonatades fredes Navaixes: ferruginosa-magnesiana-templada Toga: cristal·lina, temperatura era quasi gelada Vilavella: acídulo-carbòniques amb ferro, molt calentes Província de València Bellús: salino-termals, sulfato-magnèsiques i carbonatocàlciques Cofrents: aigua hidrosulfurosa a 28ºR Estivella: carbonatada, sulfatada, magnèsica i ferruginosa Requena: fresques per la temperatura i salines Santa Ana (Llosa de Ranes): Sulfuroses càlciques. Set Aigües: acídulo-ferruginoses termals Xulilla: alcalino-sulfuro-gaseosas dèbilment termals 7. La Vilavella i Busot són els establiment més important de tots els estudiats, tant des del punt de vista econòmic com sanitari, en 1850 eren classificats de tercera categoria per la seua concurrència ( superior a 500 banyistes). Busot al llarg del segle XIX no sols era un dels millors balnearis valencians sinó que tenia renom que traspassava les fronteres, és l‘únic anomenat per Gómez de Bedoya en el segle XVIII. Madoz considerava que eren uns banys dels més importants d‘Espanya, cal assenyalar que va ser el primer balneari valencià amb direcció mèdica (1817) però al llarg del segle XIX la concurrència va anar disminuint fins al punt que de 832 banyistes de 1849 passaren a 325 en 1898. En canvi, els banys de la Vilavella, es varen transformar en el referent termal valencià, passant de tercera categoria de 1849 amb 715 banyistes, a 2ª categoria en 1880 amb 1.718 banyistes. Respecte la resta de balnearis es va mantindre una concurrència prou més baixa, no aplegant en cap cas a la tercera categoria 8. L‘estudi realitzat de les memòries anuals dels Directors dels balnearis ens demostra la influència de la medicina ambientalista del segle XIX. També ens ha permès a través de les històries clíniques confeccionar un llistat de 709 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz malalties i malalts que es beneficiaven de l‘ús de les aigües mineromedicinals. Malgrat la pèrdua de part d‘aquesta documentació hem aconseguit fer un llistat de la major part dels Directors i de l‘estudi econòmic del funcionament dels establiments hidrotermals. L‘abundant informació donada per Madoz i altres fonts històriques que hem analitzat, indica la gran importància higiènica i sanitària d'aquests establiments. EPIDEMIOLOGIA. MALALTIES 1. El tractament que Madoz fa de les malalties que pateix la població, és molt limitat. En l‘obra de Madoz, està clar que hi ha una restricció gran al referirse als tipus de processos mòrbids, perquè no és el seu objectiu, ressaltant les malalties febrils i sobretot una malaltia infecciosa endèmica, les febres tercianes. El informadors no disposaven de dades epidemiològiques, donada la inexistència de qualsevol sistema de recollida i a més no existia un sistema universalment acceptat de denominació de les malalties. Les valoracions són qualitatives i intuïtives, encara que permeten deduir que les malalties infantils provocaven una gran mortalitat entre els xiquets, sobretot els primers anys de vida. Sorprèn la manca de referències a malalties socials dominants com ara les venèries, ni les epidèmiques, tot i que el còlera va adquirir una importància creixent durant les dècades posteriors. 2. Madoz dedica una especial atenció a les febres tercianes, una preocupació epidemiològica característica de la Il·lustració, descriu amb tota claredat la incidència i prevalència d‘aquesta malaltia en els pobles on hi ha conreu d‘arròs. Madoz té interès en recollir-lo perquè el tractament podia abordar-se des d‘un punt de vista polític, aquí es podrien fer polítiques sanitàries, controlant el cultiu de l‘arròs. Cavanilles en las Observaciones els anys 1795 i 1797, proposava assecar basses i canviar els tipus de conreus i sanejar les terres. 3. Encara que Madoz quan parla clarament de les febres tercianes, les relaciona amb el conreu de l‘arròs, cal que tinguem en compte que el sistema de denominació i classificació de les febres no sempre és clar i a vegades trobem referències a les febres intermitents, febres remitents, tercianes, quartanes etc., ací hem de pensar que hi ha un biaix d‘identificació de la malaltia propi de l‘època que el Diccionari és escrit, perquè amb la denominació de febres intermitents o remitents de vegades s‘incloïen altres tipus de febres mortals. No obstant això, la informació del Diccionari serveix per a fer-nos una idea de la salubritat que hi havia en els pobles valencians, i la forta mortalitat que hi havia en altres com el famós poble d‘Alberic o el de Massalavés, que ja venien denunciats des del segle XVIII per veus com Cavanilles i que Madoz arreplega en el Diccionari, donant bon compte del proverbi que anomena Cavanilles respecte d‘Alberic sepulcro de la especie humana i que ho expressa amb aquestes paraules «si vols viure poc i fer-te ric veste‘n a Alberic», o el proverbi de Massalavés que començava igual que l‘anterior «si vols viure poc i fer-te ric veste‘n a Alberic, si en vols mes, á Massalavés». Finalment nosaltres hem elaborat un llistat de les malalties que segons el diccionari eren les més comunes en les poblacions. 710 7. Conclusions 4. Cas a banda és quan exposa en els centres d‘hidroteràpia, les diverses malalties que poden trobar milloria amb l‘ús de les aigües mineromedicinals, els informadors de Madoz, que en la majoria de les vegades són els propis directors dels centres hidrotermals, presenten tot un ventall de noms de malalties que hi tractaven. Aquesta nomenclatura en algunes ocasions no es correspon amb els termes científics actuals de les malalties, per tant, calia fer un glossari que hem confeccionat a partir d‘un llistat de malalties que s‘anomenen en els diversos establiments hidrotermals, basant-nos en tres diccionaris representatius del segle XIX, el Vocabulario Médico d‘Hurtado de Mendoza, el Vocabulario de Medicina de CUESTA I CKERNER i el Diccionario de Littré, i contrastant-los amb el Diccionari Mèdic de l‘Enciclopèdia Catalana de l‘any 2000. 5. Només de passada anomena les epidèmies de còlera que hi haveren en l‘època, i que el mateix Madoz pateix a Barcelona en 1854, probablement perquè, el Diccionari s‘escriu en la primera meitat del segle XIX, i quan varen ser especialment dramàtiques és en la segona meitat de la centúria. DEMOGRAFIA 1. Amb aquesta obra, es fa d‘una forma exhaustiva i prou fiable el primer cens total d‘Espanya i les seues possessions d‘Ultramar, s‘havien intentat fer amb anterioritat, tal i com ho arrepleguem en el treball, però no són tant exhaustius, com en el cas del Diccionari de Madoz. Amb aquesta finalitat Madoz vol tindre ben diferenciada la població activa, que és la que treballa i produeix riquesa, respecte del nombre d‘habitants. Així en tots els pobles, els informadors arreplegaran, sense oblidar-se‘n cap el nombre de veïns, referintse als homes que treballen i el de les ànimes per quantificar la població total. El cens de Madoz com a prototip del liberalisme reformista, elaborà un cens que marcà un inici o principi en el tractament de la demografia espanyola, i servirà de guia o punt de referència en els successius estudis poblacionals i censos. 2. Madoz després de contrastar que moltes de les dades poblacionals no responien a la realitat, observant ocultacions, vacil·lacions i incongruències en les dades i preocupat en saber la població real del país, fa un estudi crític, analitzant de forma retrospectiva les diverses dades que disposava, comença en el segle XVI, i va analitzant els diversos recomptes poblacionals que s‘havien fet al llarg dels segles XVII i XVIII i primera meitat del segle XIX. Segons Madoz les dades anteriors falsejaven la realitat de la riquesa territorial d‘Espanya, per tant havien de modificar-se, prenent en consideració la ciència estadística, imprescindible per a ser una nació capdavantera. En el treball hem arreplegat tots els estudis que Madoz va realitzar, perquè considerem que és una anàlisi crítica i il·lustrativa de les mancances que hi havia fins a la publicació del Diccionari. 3. A partir dels dos llistats que hem confeccionat de les dades de Madoz, podem observar l‘evolució que va haver en la població del país Valencià. En el primer llistat veiem l‘evolució poblacional entre 1845-50 i l‘evolució dels pobles valencians fins a l‘actualitat amb les dades del cens de 2009. En el 711 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz segon llistat reflectim l‘evolució de la població des de finals del segle XVIII amb les dades poblacionals de Cavanilles, i les comparem amb les que es donen en el Diccionari, i posteriorment veiem els canvis que hi hagueren al fer contrastació de les dades de Madoz i els cens de 1857 (primer cens oficial d‘Espanya) i el cens de 1887. Per completar hem afegit la comarca i la província de cadascun dels pobles. Amés a més, hem confeccionat els llistats de la Plana d‘Utiel en els que no s‘inclouen les dades de Cavanilles per la seua inexistència. 4. Hem de recalcar que les dades demogràfiques que dóna el Diccionari presenten una certa variabilitat, perquè són registrades de diverses maneres, Madoz parla de la demografia del Regne de València quan parla de cada província, de cada partit judicial i finalment quan descriu cada poble en particular. En cada una de les tres situacions dóna dades que presenten certa variabilitat, que en part són explicables per la diferencia en les fonts que baralla i que al llarg de l‘obra dóna constància, i sobretot perquè les dades són arreplegades durant diversos anys. 5. Considerable és l‘esforç que fa Madoz en el Diccionari respecte la recollida i tractament de les dades poblacionals, recollida plena de dificultats per les grans oposicions que hi es varen trobar els seus col·laboradors, sobre tot a l‘hora d'aconseguir informació de diversos indrets, però l‘esforç es veurà gratament compensat pel resultat de l‘obra, perquè pensa que d‘aquestes dades es poden, en un futur extraure conclusions de gran importància per a la modernització i progrés d‘Espanya. 712 8. ANNEX La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 714 8. Annex ANNEX 1 : Institucions Assistencials en els 50 Municipis més poblats en 1842 A continuació, oferim un esquema representatiu de les institucions benèficoassistencials en els 50 municipis més poblats en l‘època que Madoz feu el Diccionari (1845), ordenat pel nombre d‘habitants, de major a menor, no repetirem la informació que ja hem donat en els apartats anteriors, de forma més exhaustiva. Les caselles en blanc vol dir que no hi ha constància assistencial. Institucions Assistencials en els 50 Municipis més poblats en 1842 Municipi Província Comarca Ànimes Hospital. Institució Assistencial Hospital general, en formen part els: d'en Bou, en Conill i el d‘Estudiants pobres Hospital de sacerdots pobres Casa de la Beneficència Casa de Ntra. Sra. de la Misericòrdia Germanor Ntra. Sra. del Zel Associació de Caritat Hospital de Nra. Sra. dels Desemparats per a pobres Hospital de Sant Joan de Déu Hospital de Caritat Casa de la Misericòrdia Hospitalitat domiciliaria Borderia o Casa de maternitat Hospital militar. Establiment banys públics Hospital de Caritat i Casa de Beneficència Hospital de Caritat i Hospital de Sant Joan de Déu, s'han reunit en un únic Hospital Casa de Misericòrdia Casa de Maternitat Dues cases de xiquets expòsits Hospital civil Casa dels infants orfes de Sant Vicent Casa de Beneficència VALÈNCIA València Horta 66355 ALCOI Alacant Alcoià 27000 ALACANT Alacant Alacantí 19021 ELX Alacant Baix Vinalopó 18068 ORIOLA Alacant Baix Segura 17452 CASTELLÓ DE LA PLANA Castelló Plana Alta 16952 715 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Hospital fundat pel rei Jaume I Casa de la Beneficència Hospici de Sant Josep Hospici per a vídues Hospici per a vídues pobres Hospital de Santa Llúcia Hospital de Caritat Hospital de Caritat Hospital ubicat en l‘antic convent de Franciscans Hospital de Caritat antic Hospital de Caritat al exconvent de Sant Francesc Casa de Beneficència Hospital de Caritat del segle XVI, fundat per Sancho de Medina Hospital amb una renda de 3000 rs/any, de les terres Hospital per a pobres malalts socorreguts per la caritat pública. Hospital de Caritat Hospital de transeünts Hospital general 12 llits assistit pels metges de la vil·la Hospital per a malalts pobres Hospital dotat amb 1.000 rs Hospital de Caritat XÀTIVA València Costera 13168 ALZIRA ONTINYENT SAIX VINARÒS RUSSAFA SUECA València València Alacant Castelló València València Ribera Alta Vall d'Albaida Alt Vinalopó Baix Maestrat València Ribera Baixa Camp de Túria Alt Vinalopó Plana Baixa Marina Baixa Vinalopó Mitjà Ribera Baixa Vinalopó Mitjà Ribera Alta Baix Vinalopó Vinalopó Mitjà Plana Baixa Baix Maestrat 13000 9529 9399 9341 9075 8851 LLÍRIA València 8524 VILLENA VILA-REAL VILAJOIOSA NOVELDA CULLERA MONÒVER CARCAIXENT CREVILLENT ASP BORRIANA BENICARLÓ Alacant Castelló Alacant Alacant València Alacant València Alacant València Castelló Castelló 8224 8207 8097 8095 7821 7590 7280 7226 7029 6203 6060 716 8. Annex Hospital civil fundat en 1466 amb 19.015 rs Casa de Misericòrdia o d‘expòsits Hospital que se sosté d'algunes mandes-pies i almoines. Part de l‘edifici del convent de franciscans en mal estat val d'Hospital Hospital familiar924 dels Borja. Casa de Misericòrdia Hospital de caritat Hospital amb poques rendes Hospital per a pobres amb 3.042 rs 17 mrs Hospital de pobres i un Hospital de pelegrins que s‘han reunit després com l'Hospital de Sant Miquel i Namarcena Beneficència descuidada Un hospici l‘Hospitalet de Sant Nicolau Un Hospital anomenat de Sant Antoni per a pobres Un Hospital militar Hospital per a pobres malalts amb 90 rs de rendes Hospital i alberg per a transeünts SOGORB Castelló Alt Palància 6005 COCENTAINA Alacant Comtat Plana Baixa Safor Alcalatén Safor Marina Alta Marina Baixa Camp de Morvedre Canal de Navarrés 5972 VALL D'UIXÓ GANDIA ALCORA OLIVA PEGO ALTEA Castelló València Castelló València Alacant Alacant 5847 5723 5699 5615 5565 5502 SAGUNT València 5349 ÉNGUERA València 5244 MORELLA Castelló Els Ports 5180 TAVERNES DE LA VALLDIGNA TORRENT POBLE NOU DE LA MAR XIXONA SAN VICENT DEL RASPEIG ALCALÀ DE XIVERT València València València Alacant Alacant Castelló Safor Horta Oest 5104 5022 4857 Alacantí Alacantí Baix Maestrat 4795 4657 4594 924 Madoz, P. ed. facsímil, 1987, tom 1, p 356. 717 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Plana Baixa Marina Baixa Ribera Alta Marina Baixa Vall d'Albaida Alcalatén Ribera Alta ONDA BENIDORM ALGEMESÍ CALLOSA D'EN SARRIÀ BOCAIRENT LLUCENA CARLET Castelló Alacant València Alacant València Castelló València 4517 4502 4492 4328 4074 3903 3884 Hospital per a pobres Hospital de Sant Jaume Una Casa-Hospital de Beneficència patrocinada per l'Ajuntament amb 6.810 rs Hospital de pobres malalts amb almoines i 300 rs Hospital de caritat amb 655 rs i 32 mrs - Taula 148- Institució Assistencial en els 50 municipis més poblats en 1842 Fig. 166- Quadre a l’oli de Charles L.L. Mulle que representa a Philip Pinel, en el moment que allibera de les cadenes als bojos reclosos al manicomi 718 8. Annex ANNEX 2: Unitats antigues utilitzades en el Diccionari Arrova. És una mesura de massa equivalent a la quarta part d‘un quintar, és a dir 25 lliures. L‘arrova valenciana equivalia a trenta lliures subtils. A Catalunya i a Balears equivalia a 26 lliures. Madoz informava que en la província de València: "La arroba tiene 36 libras; la libra 12 onzas; la onza 4 cuartos; el cuarto 4 adarmes, y el adarme 36 granos; equivaliendo 31 arrobas valencianas á 34 arrobas 14 libras de Castilla. Para la venta de ciertos art. de consumo al por menor se usa la libra de 16 onzas, sin que por ello sufra alteración alguna el tipo general del peso, ó sea la onza, y en cuyos casos se compra ó vende 1 libra y 1/3 de otra. Para las carnes en general, cuya compra se hace siempre por libras, son estas de 36 onzas, según fuero especial; pero tampoco sufre por ello alteración el sistema de pesos, puesto que una libra 925 carnicera equivale exactamente á 3 libras ordinarias." Actualment l‘arrova valenciana equival aproximadament a 13 kilograms. Cafís. És una mesura de capacitat que era utilitzada antigament a Espanya, i servia per a mesurar els grans. Com totes les mesures antigues, no era una unitat territorial, i el seu valor era variable, depenia de la zona on era utilitzada. Així existia el cafís a Castella que tenia un valor de 12 fanegues que equivalien a 666 litres, i en el Regne d‘Aragó un cafís equivalia en general a 32,64 litres. En el Diccionari es refereix al cafís en el Regne de València, el seu valor era variable, depenia de la zona, així a Alacant un cafís equivalia a 4 fanegues i a València a 3 fanegues i 8 almuds llargs o també a 12 barcelles (barchillas en castellà). Un almud o quartó equivalia a un mesuró que corresponia a 1/6 de mesura (celemín en castellà). Madoz informava que l‘equivalència del cafís valencià era de 3 fanegues 8 4/13 almuds o quartons castellans. Per a fer una aproximació a les mesures actuals direm que un cafís valencià equivalia a 201,04 litres. Fanecada. També anomenada faneca d‘horta, és una mesura d‘àrea utilitzada per a mesurar els camps, equival a l‘extensió de terra que hom pot sembrar amb una faneca de gra. Una faneca és una mesura de capacitat per a àrids, dividida de 8 a 12 almuds. Una fanecada valenciana equival a 831,08 m2, però és una mesura variable segons el lloc. Es considera que està dividida en 4 quartons i és la dotzena part d‘una hectàrea, així equival a 833,3 m2. Equival a 200 braces. Gra. Antiga mesura de pes, 1 gra = 1/4 quirat = 0,05 g. Altres variacions són 1 gra = 1/24 part del escrúpol i també s‘usa per a matèries = 0,049923 g i pedres precioses = 0,051375 g . 1 quirat equival a 4 grans. El quirat equival a 205,4 mg. Llegua. És una unitat de longitud que indica la distància que una persona o cavall poden caminar en una hora. Atès que una persona recorre a peu una distància variable, la llegua es manté també variable segons les convencions del país o el tipus de terreny. Carles IV per R. O de 26 de gener de 1801 va establir que 925 Madoz (1845-1850) Tom XV, p 327. 719 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz la llegua era el camí que regularment s‘anava en una hora. La llegua equivalia a 20.000 peus que passades al sistema mètric decimal equivalien a 5.572,7 metres. Lliura. La lliura era una moneda d‘intercanvi que era utilitzada a València. Segons ens explica Madoz, en la província de València: "Se cuenta, trata y contrata por libras, sueldos y dineros, moneda imaginaria: la libra, á que también se da el nombre de peso, se divide en 20 sueldos, y el sueldo en 12 dineros; 1 libra vale 15 rs. 2 mrs. vellón, teniendo todo su valor la moneda de Castilla y la de Cataluña".926 Lliura medicinal. També anomenada lliura farmacèutica. És una unitat de pes, que era utilitzada pels farmacèutics i en general en la farmacologia espanyola, actualment està obsoleta. Existien dues lliures: la lliura farmacèutica anglosaxona que equivalia a 373,2417 216 grams, i també l‘anomenada lliura farmacèutica castellana que equivalia a 345,06975 grams. Ambdues equivalien a 12 unces medicinals. En el segle XIX, a més a més de la unça i la lliura medicinal també s‘utilitzava en farmacologia el gra com unitat de mesura, de manera que 1 lliura medicinal equivalia a 5.760 grans. Pam valencià. Era una mida antiga de longitud, que va ser substituïda amb la implantació en el segle XIX del sistema mètric decimal. Un pam valencià equivalia a 23 cm. Altres mesures eren la vara i la polzada. Una vara equivalia a 4 pams i un pam equivalia a 9 polzades. Segons Madoz la vara valenciana estava dividida en 2 mitges vares que eren 4 pams, i aquests eren 4 quarts. Hi havia una proporció de 8 per 100 d‘augment sobre la vara castellana. Ral. És la denominació de la moneda circulant a Espanya la primera meitat del segle XIX. Era una moneda de plata de 3,35 grams, que va començar a circular a Castella el segle XIV i posteriorment, es va transformar en la base del sistema monetari espanyol, fins a mitjans del segle XIX que es passa a utilitzar la pesseta com moneda oficial. L‘any 1497 es va establir un valor de 34 morabatins per ral. Aquest mateix any, els Reis Catòlics a través de la Pragmàtica de Medina Campo, establiren el pes en plata del ral i les diverses normes d‘encunyat. L‘altra moneda era l‘escut d‘or que equivalia a 16 rals de plata. Ral de billó. És una moneda encunyada durant el regnat de José I Bonaparte, realitzada amb un aliatge d‘argent i de coure. Aquests anys hi havia dos sistemes monetaris paral·lels basat en el ral com unitat monetària: el ral espanyol de plata i el ral de billó. Un Ral espanyol de plata equivalia a 2,5 Rals de Billó, i un escut d‘or equivalia a 40 rals de billó. Varen continuar convivint fins al regnat d‘Isabel II on només es va encunyar el ral de billó. A meitat del segle XIX desapareix el ral com moneda oficial implantant-se la pesseta. L‘equivalència en pessetes era 4 rals una pesseta, és a dir un ral 25 cèntims de pesseta. 926 Ibídem. 720 8. Annex ANNEX 3: Pobles on Madoz anomena que hi ha metge El nombre de pobles on Madoz anomena explícitament que hi havia un metge a càrrec de la sanitat del poble, és francament insignificant, només ho fa en 8 pobles, que són els que presentem a continuació en la taula: ALBAIDA ALBAL ALCÀSSER CASTELLÓ DE LA RIBERA ELDA HERBERS MORELLA SAGUNT (MORVEDRE) València València València València Alacant Castelló Castelló València Vall d'Albaida Horta Sud Horta Sud Ribera alta Vinalopó Mitjà Ports Els Ports Camp de Morvedre metge, cirurgià i també dos farmacèutics metge i cirurgià pagats pels veïns metge i cirurgià pagats pels veïns cirurgià titular metge i cirurgià pagats pels veïns, amb 10.000 rs metge i cirurgià pagats pels fons municipals metge i cirurgià en l'hospital militar metge i cirurgià en l'hospital Taula 149- Pobles on Madoz anomena que hi ha metge 721 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 722 9. BIBLIOGRAFIA La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 724 9. Bibliografia 1. FONTS HISTÒRIQUES FONTS D’INTERÉS PER A INSTITUCIONS ASSISTENCIALS Balbas Cruz, J.A. (1884): Casos y cosas de Castellón: estudios históricos premiados en los Juegos Florales de Lo Rat-Penat, celebrados en Valencia el 29 de julio de 1883. Balbas Cruz, J.A. (1892): El libro de la provincia de Castellón, Castellón, Imprenta y librería de J. Armengot, Enmedio, 77. Boix, V. (1845): Historia de la ciudad y Reino de Valencia. Valencia. Imprenta de D. Benito Monfort. Boix, V. (1849): Manual del viajero y guía de los forasteros en Valencia, Valencia, Imprenta de José Rius. Boix, V. (1855): Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia, Valencia, Imprenta de D. Mariano de Cabrerizo. Boix, V. (1857): Xàtiva, memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad, Xàtiva, Imprenta y Librería de Blas Bellver. Boix, V. (1862-63): Valencia Histórica y Topográfica, Valencia, Dos tomos, Imprenta de José Rius. Boix, V. (1867): Crónica general de España: Crónica de la provincia deValencia, Madrid, Rubio y compañía. Boix, V. (1868): Crónica general de España: Crónica de la provincia de Alicante, Madrid, Rubio, Grilo y Viturri. Cavanilles, A.J. (1795): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, I, Madrid, Imprenta Reial. Cavanilles, A.J. (1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, II, Madrid, Imprenta Reial. Constituciones que se mandan observar en la Casa y Hospital de Nuestra Señora de la Misericordia y todos los Santos de esta ciudad de Valencia, Valencia, 1815, Oficina de D. Benito Monfort. Ensayo sobre el modo de establecer los principios de la higiene pública. Real Isla de León: En la Oficina de Francisco de Paula Periu, 1811. Feijoo, B. (1769): Discurso sobre la erección de los hospicios en España. En cartas Eruditas, T III, Carta 23, Madrid. Indalecio Caso, J. (1860): Guía legislativa H-V. Madrid. Jiménez Valdivieso, E. (1907): El Hospital de Valencia: informe emitido acerca de su origen, carácter y derecho exclusivo al disfrute de sus bienes: cuyo reparto solicitan las Diputaciones de Alicante y Castellón de la Plana. Valencia. Establecimiento Tipográfico Doménech. Llei de Beneficència del 20 de Juny de 1849. Reglament de 1852. Llistar Escrig, Arcadio (1887): Historia de la provincia de Castellón de la Plana, Valencia, Imprenta de Francisco Vives y Comp.ª. Mellado, Francisco de Paula (1845): España geográfica, histórica, estadística y pintoresca: descripción de los pueblos mas notables del reino é islas adyacentes, Madrid, Mellado-Editor, Gabinete literario. Mellado, Francisco de Paula (1846): Guia del viagero en España. Tercera edición, Madrid, Establecimiento tipográfico, calle Santa Teresa nº 8. 725 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Miralles de Imperial, Adolfo (1868): Crónica general de España: Crónica de la provincia de Castellón de la Plana, Madrid, Rubio, Grilo y Viturri. Muñoz Romero, Tomás (1858): Diccionario bibliográfico histórico de los antiguos reinos, provincias, ciudades, villas, iglesias y santuarios de España, Madrid, imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra Murcia, P. J (1798): Discurso político sobre la importancia y necesidad de los hospicios, casas de expósitos y hospitales. Madrid. Orellana de Mocholy, Marcos Antonio (1924): Valencia antigua y moderna, tres toms, Valencia, Acción bibliográfica valenciana. Peset Vidal, Juan Bautista (1879): Topografía médica de Valencia y su zona, Valencia, Imprenta de Ferrer de Orga. Reglamento del hospital de San Juan de Dios de Alicante. Diputación provincial de Alicante. 1925. Imp de Josefa Esplà. Revest Corzo, L. (1947): Hospitales y pobres en el Castellón de otros tiempos, Castellón de la Plana, Sociedad castellonense de cultura. Rodrigo Pertegás, J. (1922): Ensayo sobre topografía preurbana de Valencia. Madrid Rodrigo Pertegás, José (1927): Los hospitales de Valencia en el siglo XV. Su administración, régimen interior y condiciones higiénicas. Madrid, Tip. de la rev. de archivos, bibliotecas y museos. Rovira Bou, Manuel (1792): La pobreza del hospital de En-Bou, doliente, por acusada en posesión, esforzada por escusada en propiedad. Valencia, Martín Peris. Settier, J.M. (1866): Guía del viajero en Valencia, Valencia, Imprenta de Salvador Martínez. Tramoyeres Blasco, Luis (1889): Instituciones gremiales, su origen y organización en Valencia; con un prólogo de Eduardo Pérez Pujol, Valencia, Imp. Doménech. Viravens i Pastor, Rafael (1876): Crónica de la muy ilustre y siempre fiel ciudad de Alicante, 1876. Imprenta de Carratalá y Gadea. FONTS D’INTERÉS PER A BALNEARIS Abad Monzó, José (1920): Topografía Médica de Villavieja de Nules (Castellón), Instituto Médico Valenciano, imprenta valencianista. (Premio de la Fundación Röel en el concurso del año 1916). Alcon, A. (1815): Análisis Química de las aguas termo-potables de los baños de Busot. Hecha a expensas de la Junta Municipal de Sanidad de la ciudad de Alicante. Dedicada al Excm o Sr D. Francisco Xavier Elío, Valencia: Imprenta de Manuel Muñoz y Compañía-. Plaza de San Agustín. Aleixandre Aparici, Joaquín María (1890): Memoria de los baños de Benimarfull, 1890. Aleixandre Aparici, Joaquín María (1891): Memoria de los baños de Benimarfull, 1891. Álvarez Alcalá, F. (1850): Manual de las aguas minerales de España y principales del extranjero, Madrid, Librerías de D. Ángel Calleja, Editor. Imprenta de D. Alejandro Gómez Fuentenebro. Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1859. Madrid. Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1883. Madrid. Arnús y Borrell (1873): Hidrología Mineral Médica, Madrid. Auban Bonell, Carlos (1859): Tratado de aguas minero-medicinales, Madrid, Imprenta de D. Pedro Montero. 726 9. Bibliografia Balneario de Salinetas de Novelda (Alicante) (1868): Baños minerales sulfurosos de las Salinetas de Novelda: memoria que se acompaña al plano que se pide en el reglamento orgánico de 1868. Propietario: Francisco Antonio Lavandero. Barraca, José Mª. (1860): Memoria sobre las virtudes de las aguas mineromedicinales de Villavieja. Barraca, José Mª. (1872): Memoria sobre las virtudes de las aguas mineromedicinales de Villavieja. Bataller y Constantí, A. (1878): Guia del bañista o reglas para tomar con provecho los baños de mar, Barcelona, Imprenta de la Renaisenssa. Battllés y Torres Amat (1838): Memoria sobre las aguas minerales de Busot. Bejarano, E. (1888): Aguas azoadas. 36-Valverde-36, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra. Bergez, Ildefonso (1858): Apuntes sobre los baños minerales sulfurosos de las Salinetas de Novelda, Alicante, Imprenta y litografía de José Marcili. Carreras Candi, F.(dir) (1920-27): Geografia general del Reino de Valencia, 5 volums, Barcelona, Alberto Martín. Carretero Muriel, M. (1894): Estado de la hidrología médica española en los siglos XVII y XVIII. Madrid, Tip. Enrique Teodoro. Carrió Grifol, J. (1880): Memoria de los Baños de Benimarfull de la provincia de Alicante. Carrió Grifol, J. (1888): Memoria del establecimiento de Busot de la provincia de Alicante. Carrió Grifol, J. (1897): Gran establecimiento de los baños termales de Busot. Alicante. Casares, Antonio (1866): Tratado práctico de análisis química de las aguas minerales y potables: con indicación de las fuentes de aguas minerales mas notables de España, su composición, enfermedades á cuya curacion se aplican, y número de enfermos que á ellas acuden anualmente, Madrid, Ángel Calleja editor. Cervera Torres, A. (1887): Memoria de los baños y aguas mineromedicinales de Benimarfull. Cervera Torres, A. (1889): Memoria del establecimiento balneario de Benimarfull. Corbalan Sevilla, J. (1872): Balneario de Salinetas de Novelda. Establecimiento de aguas minerales de las Salinetas de Novelda, provincia de Alicante. Chacel, José. (1884): Memoria sobre los baños de Benimarfull. Chinchilla, Anastasio (1846): Anales históricos de la medicina en general (18411846). Valencia. Darmanin, Gaspar (1868): Establecimiento balneario de Siete-Aguas: memoria de la clasificación de sus aguas, número de pilas que contiene, y demás aparatos. Dictamen de la Comissió Central de Medicina i Cirurgia, Boletín Médico Valenciano, tomo VI, 1856-1859, pp 806 a 809. Durand-Fardel M., Eugène Le Bret, Lefort J. (1860): Dictionnaire général des eaux minérales et d’Hydrologie Médicale. 2 toms. J.B. Baillière et Fils. Paris. Escudero González, I. (1877): Memoria sobre las aguas minerales termo-sulfatadas cálcicas de Villavieja de Núles. Referente a la temporada balnearia de 1877. Escudero González, I. (1880): Memoria de las temporadas balnearias de 1880. Villavieja. Escudero González, I. (1885): Aguas minerales sulfatadas mistas con hierro de Villavieja de Núles provincia de Castellón. Memoria. Fernández Checa, S. (1899-1903): Memoria de las aguas medicinales de Benimarfull. 1899-1903. 727 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fernández Checa, S. (1904): Memoria de los aguas medicinales de Benimarfull. Fernández López, J. (1839): Opúsculos médicos. Aguas minerales de Busot, Madrid, Número II, Imprenta Amarita. Fernández López, J. (1844): Noticias sobre el establecimiento de baños y aguas minerales de Busot. Fernández López, J. (1847): Opúsculos médicos. Investigaciones hidrológicas sobre los manantiales sulfurosos de Penáguila y Benimarfull de la provincia de Alicante, Alicante, Número III. Imprenta de Pedro Ibarra. Fernández López, J. (1849): Opúsculos médicos. Investigaciones hidrológicas sobre los manantiales termales de Busot en la provincia de Alicante. Número IV, Alicante, Imprenta y librería de Pedro Ibarra. Fernández López, J. (1863): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1864): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1865): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1866): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1868): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1872): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1876): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1878): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1883): Memoria de los Baños de Busot. Fernández López, J. (1884): Memoria de los Baños de Busot. Foix Gual, J.B. (1840): Noticia de las Aguas Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o farmacología, Barcelona, Imp Joaquín Verdaguer. Forner, Vicente (1829): Memoria sobre las aguas y baños minerales de Villavieja en el reyno de Valencia. Garcia Castañón, Joaquín (1866): Monografia sobre las aguas minero-medicinales de Benimarfull. García López, A. (1869): Tratado de Hidrología Médica con la Guía del Bañista y el Mapa balneario de España, Madrid, Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra, calle Duque de Osuna nº 3. García López, A. (1875): Hidrología Médica. Dos tomos, Salamanca, Imprenta de D. Sebastian Cerezo. Gómez de Bedoya y Paredes, P. (1764): Historia universal de las fuentes minerales de España, sitios en que se hallan: tomo primero que comprehende las letras A y B. González Crespo, Mariano José (1842): Tratado de varias aguas mineromedicinales de España. Imprenta nacional. Madrid. González Rodríguez, D. (1895): Memoria anual del establecimiento Balneario de Benimarfull. Temporada oficial de 1895. González Villagrasa, J. Memoria de las aguas sulfurosas de Benimarfull. 1848. González Villagrasa, J. (1850): Memoria de las aguas sulfurosas de Benimarfull. Huesa, Vicente (1848) Disertación de las aguas y baños de Villavieja de Nules. Ivorra García, J. (1876): Memoria de los baños de Salinetas de Novelda, correspondiente a la temporada de 1876. Ivorra García, J. (1879): Memoria de los baños de Salinetas de Novelda, correspondiente a la temporada de 1879. Informe de la Comissió Central de Farmàcia i Ciències Auxiliars sobre les aigües de Set aigües. Felipe Ramo i Vicente Greus el 4 de maig de 1859. Boletín Médico Valenciano, tomo VI, 1856-1859, pp 787 a 790; 806 a 810; 835 a 909. 728 9. Bibliografia Lemos, F.J. (1788): Virtudes Medicinales de las aguas minerales de la Villavieja de Nules en el Reyno de Valencia, Valencia, Por Josef y Tomás de Orga. Limón Montero, A. (1697): Espejo cristalino de las aguas de España, Alcalá, Impresor de la Universidad de Alcalá Francisco García Fernández. Llorca i Palomero, Antonio (1872): Memoria de las Aguas sulfurosas de Benimarfull. Martínez Reguera, Leopoldo (1864): Discurso pronunciado ante el claustro de la Universidad Central, Madrid, Imprenta a cargo de D. Antonio Pérez Dubrull. Martínez Reguera, Leopoldo (1892): Bibliografía hidrológico-médica española. Sección de impresos, Madrid, Imprenta y fundición de M. Tello. Martínez Reguera, Leopoldo (1896): Bibliografía hidrológico-médica española. Segunda parte. Manuscritos y Biografías. Tomo I, Madrid, Establecimiento tipográfico, sucesores de Rivadeneyra. Martínez Reguera, Leopoldo (1897): Bibliografía hidrológico-médica española. Segunda parte. Manuscritos y Biografías. Tomo II, Madrid, Establecimiento tipográfico, sucesores de Rivadeneyra. Mellado, Francisco de Paula (1845): España geográfica, histórica y pintoresca: descripción de los pueblos mas notables del reino é islas adyacentes, Madrid, Mellado-Editor, Gabinete literario. Mellado, Francisco de Paula. (1846): Guia del viagero en España. Tercera edición. Establecimiento tipográfico, calle Santa Teresa nº 8. Memoria que en conformidad con lo que dispone el artículo 24 del nuevo reglamento orgánico para los establecimientos de aguas minerales de 11 de marzo del presente año, elevan los condueños del de las de Benimarfull á la dirección general de Beneficencia y Sanidad del Reyno. / Bautista Moltó Publicación 1868. Memoria que se acompaña al plano que se pide en el reglamento orgánico, aprobado por S.M. la Reyna, circuló en el Boletín Oficial de 11 de Marzo del año actual de 1868. Baños minerales sulfurosos de las Salinetas de Novelda. Monasterio Correa, R. (1850): Ensayo práctico sobre la acción terapéutica de las Aguas Minerales, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y compañía. calle del Nuncio núm. 19. Oms Garrigolas, L. i J. Oriol Ferreras, (1845): Manual de Materia Médica o sucinta descripción de los medicamentos escrito en francés por los doctores en Medicina Henri. Milne-Edwards y P. Vavasseur. Traducido corregido y aumentado por D. Luis Oms Garrigolas i D. José Oriol Ferreras, Barcelona, 3ª edición, Imprenta de D. Ramón Martín Indár Tomo I, II. Pérez Bernabéu, R. (1882): Hidrología Médica de Salinetas de Novelda, Murcia, Establecimiento tipográfico de La Paz. Pérez Bernabéu R. (1885): Monografía de las aguas clorurado-sódico-sulfurosas. Fuertes y atermales de Salinetas de Novelda, Novelda, Establecimiento tipográfico de A. Cantó. Pérez de la Flor, J. i M. González de Jonte (eds) (1853): Novísimo manual de Hidrología Médica Española, Madrid, Imprenta librería de V. Matute. Pérez Fábregas, Arturo. Memoria reglamentaria de los baños de Benimarfull. 1898. Pertagás, J. Rodrigo. (1922): Ensayo sobre topografía preurbana de Valencia. Madrid. Poveda Verdú, Francisco. Boletín Médico Valenciano. Tomo V, 1854-1855. nº 30, 30 de junio de 1854. Breve reseña de las aguas y baños minero-medicinales de Fuen-Caliente de Chulilla, en la provincia de Valencia. pp 93 a 99/ de 108 a 111. 729 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Riba Cardús, V. (1994): Villavieja de Nules y sus aguas termales – apuntes históricos –Impresión facsímil de las ediciones de 1898 y 1906, La Vilavella. Romero, M. (1861): Memoria de las aguas minerales de Salinetas de Novelda durante la temporada de 1861. Romero, M. (1862): Memoria de las aguas minerales de Salinetas de Novelda durante la temporada de 1862. Rubio Martín, Pedro María (1853): Tratado completo de las fuentes minerales de España, Madrid, Establecimiento tipográfico de D.D.R. de Rivera. Settier, J.M. (1866): Guía del viajero en Valencia, Valencia, Imprenta de Salvador Martínez. Torrecilla Toledo, M. (1866): Memoria sobre las aguas y baños minerales sulfurosas de Salinetas de Novelda: año de 1865. Valenzuela (1897): Estación Médica de invierno y Sanatorio permanente. Busot, Alicante. Verdú, B. (1607): Libro de las aguas potables, y milagros de la fuente de nuestra Señora del Auellà, que nace en el termino del lugar de Cati, Reyno de Valencia. Compvesto por el presentado Fray Blas Verdu, de la Orden de Predicadores, y natural del mesmo lugar. Van con esto una descripcion del desierto, el triumpho del amor y obediencia, y el lucido interualo del loco amante, todo compuesto por el mesmo Autor. Dirigido al Ilustrissimo y Reuerêdissiomo señor Don Pedro Manrique, Obispo de Tortosa, y del Consejo de su Magestad. Impresso en Barcelona: por Sebastian de Cormellas. Villafranca i Alfaro, Benigno (1864): Monografía de las Aguas salinas termales de Bellús, Madrid, Imprenta de Vicente y Lavajos. Villafranca i Alfaro, Benigno (1883): Discurso leído en la sesión de aniversario celebrada por la Sociedad Española de Hidrología Médica en 1883: el pasado y el presente de la Hidroterapia, Madrid, Minuesa. Zapater M. (1882): Establecimiento Balneoterápico de Santa Ana. Dos manantiales distintos de aguas ferro-sulfurosas frías y aguas ferruginosas premiadas en la exposición regional de Madrid de 1873, Valencia, Imprenta de la viuda de Ayoldi. FONTS D’INTERÉS PER A MALALTIES Ballano, A. (1805): Diccionario de medicina y cirugía o biblioteca manual médicoquirúrgica, 7 tomos, Madrid en la imprenta imperial. Cavanilles, A.J. (1795): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. I, Madrid, Imprenta Reial. Cavanilles, A.J. (1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. II, Madrid, Imprenta Reial. Cavanilles, A.J. (1797): Observaciones sobre el cultivo del arroz en el reino de Valencia, Madrid. Cavanilles A.J (1798): Suplemento a las observaciones sobre el cultivo del arroz en el reyno de Valencia, y su influencia en la salud pública, en respuesta a la contestación de D. Vicente Ignacio Franco. Madrid en la Imprenta Real. Cuesta y Ckerner J. (1868): Diccionario del diagnóstico por E. J. Woillez, traducido por Juan Cuesta Ckerner, Madrid, Tomás Alonso. 730 9. Bibliografia Cuesta y Ckerner J. (1878): Vocabulario de Medicina, Madrid, Imprenta de Gregorio Juste. Hurtado de Mendoza, M. i C. Martínez Caballero (eds), (1820-1823): Suplemento al diccionario de medicina y cirugía del profesor D. Antonio Ballano, 3 tomos, Madrid, viuda de Barco López. Hurtado de Mendoza, M. (1840): Vocabulario Médico-Quirúrgico o Diccionario de Medicina y Cirujia, Boix Editor, Madrid, Escolano, Gaspar (1610): Década primera de la historia de la insigne, y coronada ciudad y reino de Valencia. Primera parte dirigida a los tres estamentos, eclesiástico, militar y real, y por ellos a los diputados, Valencia, Pedro Patricio Mey. Junta pública de la Real Sociedad Económica de Amigos del País Valenciano, del año 1801. Littré E. (1889): Diccionario de Medicina y Cirugía. Dos tomos. Librería de Pascual Aguilar, Valencia. Piquer Arrufat, A. (1777): Tratado de Calenturas, Quarta edición, Madrid, Joachin Ibarra. Sisternes Feliu, Manuel (1786): Idea de la ley agraria española, Valencia, Monfort. FONTS D’INTERÉS PER A DEMOGRAFIA Cavanilles A.J. (1795-1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, dos tomos, Madrid, Imprenta Reial. Censo de la población española 1857, INE. Censo de la población de España según el empadronamiento hecho en 31 de diciembre de 1887. Instituto geográfico y estadístico 1873-1925. España. Censo de la población española, 1897, INE. Censo de la población española, 2009, INE. Espinalt Garcia, Bernardo (1784): Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII, descripción del Reyno de Valencia, parte I, dibujos de Juan Fernando Palomino, imprenta de Hilario Santos Alonso. Moreau de Jonnés (1835): Estadística de España. Escrita en francés por Mr. Moreau de Jonnés, traducida por el Ldo. Pascual Madoz Ibáñez. Imprenta de M. Rivadeneyra y compañía. Barcelona. 731 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 2. BIBLIOGRAFIA SECUNDÀRIA Alberola Romá, A. (1983): Una enfermedad de carácter endémico en el Alicante del XVIII: Las fiebres tercianas. VII congreso nacional de Historia de la Medicina, Alicante, de 6 a 9 de Abril de 1983. Alberola Romá, A. i D. Bernabé Gil (eds), (1998-99): Tercianas y calenturas en tierras meridionales valencianas: una aproximación a la realidad médica y social del siglo XVIII, Revista de Historia Moderna nº 17, pp 95-112. Alcover, A. M. i F.B. Moll (eds.) (1980): Diccionari Català-Valencià-Balear, Palma de Mallorca, 10 volums Almela i Vives, F. (1967): La Real Sociedad Económica de Amigos del País. Valencia. Andrés i Sinisterra, D. (1980): El derribo de las murallas de Valencia. Valencia, París Valencia, (facsímil). Arenal de García Carrasco, Concepción (1861): La beneficencia, la filantropía y la caridad, Madrid, Imprenta de sordo-mudos y de ciegos. Arnau Esteller, M. T.; Gil Vicent, V. (1996): La documentació dels arxius municipals en l’estudi de la sanitat pública: Vila-real, 1813-1936. En : Barona, J. L.; Micó, J. Salut i Malaltia en els Municipis Valencians. Valencia, S. E. C./Universitat de València, pp 67-76. Arribas, M. C.; Perales, M.; Rojas, F.; Ronda, J.(2001): Estudio de las normativas municipales para el control de las enfermedades infectocontagiosas en la ciudad de Alicante a través de los bandos entre finales del siglo XIX y principios del XX. En : Barona, J. L.; Perdiguero, E. (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca, 2001. Azagra, J. (2001): La densificación de la ciudad intramuros. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 431-433. Azagra, J. (2001): La urbanización en la periferia. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, p. 439-440. Azagra, J. (1993): Propiedad inmueble y crecimiento urbano: Valencia, 1800-1931. Madrid, Síntesis. Báguena, M. J. (1991): La incidencia en la lucha antituberculosa en la mortalidad de la población valenciana (1882-1914). En: Bernabeu, J. El papel de la mortalidad en la evolución de la población valenciana, Alicante, I. De Cultura Juan Gil Albert, pp 193-199. Báguena, J. M. (1999): Algunos aspectos de la asimilación de la teoría del contagio animado en la España del siglo XIX. Cronos, 2, pp 285-307. Báguena, J. M. (2001): En el centro de la lucha antipalúdica: de la teoría miasmática a la teoría microbiana de la fiebre de los pantanos. El caso valenciano (18501900). En Barona, J. L.; Perdiguero, E. (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca. Balaguer, E. Et. al., (1991): La transición sanitaria española durante el período 1879/1919. En: Livi Bacci, M., Modelos regionales de transición demográfica en España y Portugal. Alacant, J. Gil Albert/Seminari d‘Estudis sobre la Població Valenciana, pp 137-156. Barona, C.; Martínez Pons, M. (1997): Revisió de la situació higiènica dels cementeris de la província de València, En: J. Bernabeu; J. X. Esplugues y E. Robles (eds.). Higiene i salubritat en els Municipis Valencians. València, Seminari 732 9. Bibliografia d‘Estudis sobre la Ciència/Institut d‘Estudis Comarcals de la Marina Alta, pp 175-184. Barona, C. (1999): Organización y profesionalización de la asistencia médica domiciliaria en los pueblos de la provincia de Valencia: 1854-1936. En: Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936). Professionals, lluita antirràbica, higiene dels aliments i divulgació científica. València, SEC/Universitat de València. Barona, C., Báguena, M.J., Barona, J.L., Lloret, J., Díaz, J.A. (2000): Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936), Seminari d‘estudis sobre la ciència, València. Barona Vilar, C. (2006): Las políticas de la salud. La sanidad valenciana entre 1855 y 1936, València, Universitat de València. Barona, J.L. (1985): Medicina i història de la ciència en l’obra d’Antoni Josep Cavanilles. Revista: 000507 – Ullal, Volumen: 7-8, 1985, pp 47-54. Barona, J. L. (1991): El ejercicio profesional de la medicina. En: Historia de la medicina valenciana. Valencia, Vicent García, 19, vol. III, pp 169-179. Barona, J.L. i Micó, J.A. (1992): Cavanilles y los problemas sanitarios de la Ilustración. Revista: 000470 – Saitabi, Volumen: 42, Número: --- pp 117-133, 1992. Barona, J. L. (1994): Ciencia e historia. Debates y tendencias en la historiografía de la ciencia. Valencia, seminari d‘Estudis sobre la Ciència. Barona, J. L. i Micó, J. A. (eds.), (1996): Salut i malaltia en els municipis valencians. València, Universitat de València/Seminari d‘Estudis sobre la Ciència. Barona, J.L. i Micó, J. A. (1996): Salut i malaltia en els municipis valencians. Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, tom 2, València. Barona, J. L. (1998): Higiene i classe obrera a Espanya (1868-1939). Presentació. En : IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Alcoi/Barcelona, SCHCT, pp 267-269. Barona, J. L. (1998): Higiene y sanidad en la sociedad valenciana en torno a 1900. Congreso Nacional de Historia de la Medicina. Santiago de Compostela. Barona, J. L. i Barona Vilar, C. (1998): L’epidèmia que mai va existir. València davant la febre groga del 1870. Saitabi, 48, (1998), pp 333-355. Barona, J. L. i Lloret, J. (1998): El moviment higienista i la classe obrera. Fets, valors i ideologia. En: IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Alcoi/Barcelona, SCHCT, pp 269-280. Barona, J. L. i Lloret, J. (1999): La higiene dels aliments i els escorxadors. Dos aspectes de la higiene pública a la societat valenciana del període entresegles. En: Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936). Professionals, lluita antirràbica, higiene dels aliments i divulgació científica. València SEC/Universitat de València. Barona, J. L. (compilador) (1999): Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936). Professionals, lluita antirràbica, higiene dels aliments i divulgació científica. València. SEC/Universitat de València, Barona, J. L. i Micó, J. A. (1999): Salut i medi ambienten tres topografies mèdiques valencianes: Cavanilles (1795), Peset Vidal (1878) i Guillén Marco (1898). En: Bernabeu, J. ; Bujosa, F.; Vidal, J. M. Clima, microbis i desigualtat social. De les topografies mèdiques als diagnòstics de salut. Maó, Institut Menorquí d‘Estudis. 733 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Barona, J.L., Bernabeu J., Moncho J. (1999): Els recursos benefico-assistencials al País Valencià contemporani: una perspectiva espacial. Trobades, tom IV, p 202. Barona, J. L. (2000): La lotta contro la malaltia e la morte nella Spagna mediterranea (1855-1944). En: Pozzi, L.; Tognotti, E. Salute e malaltia fra ‘800 e ‘900 in Sardegna e nei paesi dell’Europa mediterranea. Sassari. Editrice Democratica Sarda. Barona Vilar, J.L. i altres (2000): Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936), València, Seminari d‘estudis sobre la ciència. Barona, J. L. i Micó, J. A.(2001): Higiene i sanitat en la ‘Geografía general del Reino de Valencia’: la capital i el seu districte judicial. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca. Barona, J. L.; Lloret, J. (2001): Les aigües públiques i la higiene urbana a la societat valenciana (1871-1931). En: Barona, J. L.; Perdiguero, E (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca. SEC/Ajuntament de Sueca. Barona Vilar, J.L. (2002): Salud, enfermedad y muerte. La sociedad valenciana entre 1833 y 1939, València, Institució Alfons el Magnànim. Barona, J. L. i Perdiguero, E.; (2002): Salut i medi ambient: perspectives històriques. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E. (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca. Barona Vilar J.L. (2004): Hacer ciencia de la salud: los diagnósticos y el conocimiento científico de las enfermedades, Panace@,Vol.V, nº 15, pp 37-44. Barona, J.L. i Micó, J.A. (2005): La Sanidad en tiempos de Cavanilles. En: El legado de Cavanilles. Ed. Ciudad de las Artes y las Ciencias S.A. pp. 135-153. Bassols, M. (1973): Génesis y desarrollo del derecho urbanístico español, 1812-1956. Madrid. Béguin, Émile (1853): Voyage pittoresque en Espagene et en Portugal, Paris, BelinLeprieur et Morizot editeurs. Bellver, R. et al.( 1993): Valencia 1991: ciudad, población y sociedad. Valencia, Ajuntament de València. Benavent, M. P. (2001): Arroz y paludismo a través de la prensa médica valenciana (1880-1936). En Barona, J. L. i Perdiguero, E. (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca. Beneito, A.( 1996): Aproximació a les fonts documentals per a l’estudi de la higiene i la malaltia dipositades als arxius d’Alcoi. Anys 1813-1936. En: Barona, J.L., Micó, J. (eds.): Salut i Malaltia en els Municipis Valencians. València, SEC/Universitat de València, pp 77-84. Beneito, A.; Blay, F. X. (1998 ): Influència de la premsa obrera alcoiana en la difusió i reivindicació de mesures higièniques i profilàctiques. En : IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Alcoi/Barcelona, SCHCT, pp 281290. Beneito, A.; Blay, F. X.; Lloret, J. (eds.) (1999): Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA. Beneito, A.( 1999): Evolució dels establiments benèfico-assistencials a Alcoi. En: Beneito, A. Blay, F. X. Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA. Beneito LLoris, A (2003): Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d’industrialització. Universitat Politècnica de València. 734 9. Bibliografia Bernabeu, J.; López Piñero, J. M. (1987): Condicionantes de la mortalidad entre 1800 y 1930: higiene, salud y medio ambiente. Boletín de la Asociación de la Demografía Histórica, 5, pp 70-79. Bernabeu, J. (1991): El paper de la mortalitat en l’evolució de la població valenciana. Presentació. En: El papel de la mortalidad en la evolución de la población valenciana. Alacant, J. Gil Albert/Seminari d‘estudis sobre la població valenciana, pp 193-199. Bernabeu, J. (1995): Enfermedad y Población. Valencia, Seminari d‘Estudis sobre la Ciència. Bernabeu, J. (1996): La modernización demográfica valenciana, segles XIX i XX. En: Azagra, J.; Mateu, J.; Vidal, J. (eds.) De la sociedad tradicional a la economía moderna. Estudios de la Historia Valenciana Contemporánea. Alicante, Instituto Juan Gil Albert, pp 77-100. Bernabeu, J. (1996): Transición sanitaria y evolución de la medicina (diagnóstico, profilaxis y terapéutica), 1885-1942. En: II Convegno dei giovani Studiosi del Problemi di Popolazione. Studi di Popolazione. Temi di Ricerca Nuova. Roma. Bernabeu, J., Esplugues, J., Robles, E. ( 1997): Higiene i salubritat en els municipis valencians (1813-1939), Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, tom 3, Benissa. Seminari d‘Estudis sobre la Ciència/Institut d‘Estudis Comarcals de la Marina Alta. Bernabeu, J.; Bujosa, F.; Vidal, J. M. (1999): Clima, microbis i desigualtat social. De les topografies mèdiques als diagnòstics de salut. Maó, Institut Menorquí d‘Estudis. Bernabeu, J. (1999): El pensament demogràfic dels higienistes espanyols en els anys de la transició, 1898-1947. En: Carreras, A. Et al. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya. Barcelona, Universitat de Barcelona, Vol. 1, pp 361-371. Bernabeu Mestre, J. i D. Ramiro Fariñas, A. Sanz Gimeno, E. Robles González (eds), (2003): El análisis histórico de la mortalidad por causas. Problemas y soluciones, Revista de demografía histórica, XXI, I, segunda época, pp 167193. Bernabeu J., Esplugues J., Pascual M., Terol V. (2008): Salut i societat als municipis valencians: una perspectiva històrica. Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, Trobades, Tom 8, Ontinyent. Bernat Martí, J.S. i M.A. Badenes Martín (eds), (1994): Crecimiento de la población valenciana. Análisis y presentación de los censos demográficos (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim. Bernat, J. S.; Martí, R. (1996): Fonts municipals per a l’estudi de les sèries vitals demogràfiques abans de la implantació del registre civil (1871). En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i Malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./Universitat de València, 1996, pp 27-50. Bernat Martí J.S. i M.A. Badenes Martín (eds), (1997): El pensament demogràfic de Cavanilles: llums població i bon govern. Cuadernos de Geografía, nº 62, pp 339-360, València. Blasco, R.( 1983): La premsa del País Valencià, 1790-1983. València, Alfons el Magnànim. Blesa Duet, I.; Pons Alós, V. (1996): Documentació i estructura sanitària a Xàtiva a través del fons ‘Hospital’ i la secció ‘Sanitat-Beneficència’ de l’Arxiu Municipal de Xàtiva. En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i Malaltia en els 735 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Municipis Valencians. València, S.E.C./Universitat de València, 1996, pp 5166. Boira, J. V. (1992): La ciudad de Valencia y su imagen pública. Valencia, Universitat de València. Boira, J. V. (2001): Los accesos a la ciudad: caminos, carreteras, estaciones y puertos. En: Furió,A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 533-535. Boira, J. V. (2001): Luz para la ciudad. En : Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 530-531. Bolufer, M. (1993): La lactancia asalariada en Valencia a finales del siglo XVIII. Saitabi, 43, pp 251-268. Calatayud, S. (2001): El nacimiento de la propiedad. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 429-431. Campos, R. (1995): La sociedad enferma. Higiene y moral en España en la segunda mitad del siglo XIX y principios del XX. Hispania, 55, pp 1093-1112. Campos, R. (1998): La higiene y el PSOE (1882-1902). En: IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Alcoi/Barcelona, SCHCT, pp 291-298. Canet, M. A.; Martínez, F.; Valor, J. (1996): La institucionalització de la salut pública a València: dels laboratoris químic i bacteriològic a l’Institut Municipal d’higiene. En: Barona, J. L.; Micó, J., Salut i Malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./Universitat de València, pp 51-66. Carasa, P. (1985): El sistema hospitalario español en el siglo XIX. De la asistencia benéfica al modelo sanitario actual, Valladolid. Carasa, P.(1990): La pobreza y la asistencia en la historiografía española contemporánea, Hispania,176, pp 1475-1503. Carrasco, R. (1994): La prostitution en Espagne. De l’époque des rois catholiques à la I République. Besançon, Annales Littéraires de l‘Université de Besançon. Carreras, A. (1991): Miasmas y Retrovirus. Barcelona. Fundación Uriach. Carreras, A. (1993): Las leproserías y los hospitales de apestados. El Médico, vol. 489, pp 223-230; vol. 490, pp 235-242. Carrillo, J. L. (ed.) (1998): La crisis de 1998 en la Medicina. Dynamis, 18, pp 21-314. Carrillo, J.L.(ed.) (1996): Entre Sevilla y Madrid. Estudios sobre Hauser y su entorno. Sevilla, A. Pinelo. Carrillo, J. L. (1996): Problemas de salud. Regeneracionismo y saneamiento en Sevilla: la obra sanitaria de Francisco Laborde y Winthuyssen (1853-d.1923). En: Carrillo, J. L.(ed.) . Entre Sevilla y Madrid. Estudios sobre Hauser y su entorno. Sevilla, A. Pinelo. Carrillo, J. L. Personaje: (1996): Felipe Hauser y Klober. Medicina e Historia, vol. 63. Carrillo, J. L.(1998): La salud en la ciudad: Sevilla ante la crisis finisecular. Dynamis, 18, pp 181-205. Castellano, P. L. (1998): Los modelos explicativos del proceso salud-enefermedad: los determinantes sociales. En: Martínez, F. et al. Salud Pública. Madrid, McGraw-Hill-Interamericana. Cerdá, Manuel et als (1988): Historia del pueblo valenciano, 3 toms, València, Levante. Cerdá, M. (2001): La conflictividad laboral y los inicios del asociacionismo obrero. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 539-540. Cerdá, M. (2001): La vivienda popular. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 542-544. 736 9. Bibliografia Cerdá, M. (2001): Las clases populares ante el nuevo orden burgués. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 463-464. Cerdá, M.; Trescolli, O. (2001): En: Las condiciones de trabajo y el nivel de vida. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 541-542. Cid, F. (1988): La naixença del ‘Laboratorio Microbiológico Municipal’ en el marc de l’Exposició de Barcelona en 1888, Metge i Societat, pp 37-38. Corbin Ferrer, Mª del Pilar (1980): La beneficencia en Valencia en el siglo XIX. La gran asociación de beneficencia domiciliaria de Nuestra Señora de los Desamparados, Valencia, Ayuntamiento de Valencia. Cuendias, MM. i Féréal V. L’Espagne pittoresque, artistique et monumentale, Paris, librairie ethnographique. Díez Rodríguez, F. (1990): Viles y mecánicos. Trabajo y sociedad en la Valencia preindustrial, València, Ed Alfons el Magnànim. Díez Rodríguez, F. (1993): La sociedad desasistida. El sistema benéfico asistencial en la Valencia del siglo XIX. Diputació de València. València. Esplugues, J.X.; Giner, J. (1999): Descripció de l’evolució històrica de l’assistència benèfica a Benissa (Marina Alta). En: Beneito, A.; Blay, F. X.; Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA,. Esplugues, J.X.; Mengual, A. (2001): Dénia en la primera meitat del segle XX. Intervencions higièniques i mediambientals en la capital del Marquessat. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E. (Eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca. Ferrater, M. A.; Terol, V. (1996): Malalties i població al País Valencià: la Ribera del Xúquer, 1819-1910. En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i Malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./Universitat de València, pp 51-66. Figueras Pacheco, F. (1951): Hospital Provincial de Alicante: pasado presente y futuro de su obra benéfico-asistencial, Alicante, Mari Montañana. Franch Benavent, R. (2005): La intervención de la Junta de Comercio de Valencia en la Política arrocera de la monarquía en la segunda mitad del siglo XVIII: Los informes emitidos sobre la naturaleza de las Tierras de la Ribera del Xúquer. Revista de Historia Moderna, n º 23, pp 391-414. Furió, A. (1995): Història del País Valencià. València, Edicions Alfons el Magnànim. Furió Martínez, E.; Gil Fatás, G. (1996): Documentación existente en el Archivo Municipal de Valencia, relacionada con la sanidad, en el período comprendido entre 1813 y 1936. En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i Malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./Universitat de València, pp 11-26. Fuster, J. (1962): Nosaltres els valencians. Barcelona, Edicions 62. García Gómez, J; Martínez Fernández, J. (1995): La huerta de Valencia. Valencia, Ajuntament de València. Garrán Martínez, José Mª (2004): La prohibición de la mendicidad. La controversia entre Domingo de Soto y Juan de Robles en Salamanca (1545), Ediciones Universidad de Salamanca. Gayano Lluch, Rafael (1948): Valencia retrospectiva. Estampas de la ciudad, Valencia, Biblioteca Valenciana de Divulgación Histórica. Giralt, E.; Balcells, A.; Termes, J. (1967): Els moviments socials a Catalunya, al País valencià i a les illes. Barcelona. Gautier, Théophile (1853): Wanderings in Spain, London, Ingram Cooke and Co. 737 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Granjel, L. S. (1972): Legislación sanitaria española del siglo XIX. Cuadernos de Historia de la Medicina Española, 11, pp 255-307. Guereña, J. L. (1994): La réglementation de la prostitution en Espagne aux XIXe-XXe siècles”. En: CARRASCO, R. La prostitution en Espagne. De l’époque des rois catholiques à la I République. Besançon, Annales Littéraires de l‘Université de Besançon, pp 229-257. Guía de arquitectura de la provincia de Alicante. www.ua.es. Guillem, I. (1999): La casa de expósitos de Alicante. En: Beneito, A.; Blay, F. X.; Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA. Guillem, I.; Paternina, M. J. (1999): Los laboratorios de la casa de socorro de Alicante. En: Beneito, A.; Blay, F. X.; Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA. Hernández, T. (2001): El impacto del ferrocarril. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia. Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 456-457. Hernández, T. (2001): El marques de Campo. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia. Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 454-457. Hernández, T. (2001): Los orígenes de la banca valenciana. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 453-455. Hospital Real y General de Valencia (1948): Pasado presente y futuro de su obra benéfica social. Valencia. Huertas, R.; Campos, R. (eds.) (1992): Medicina social y movimiento obrero en España (siglos XIX y XX). Madrid, Fundación de Investigaciones Marxistas. Huertas, R. (1995): Organización sanitaria y crisis social en España. Madrid, Fundación de Investigaciones Marxistas. Irles, M. A.; Báguena, M. J. (1996): La higiene pública municipal en Valencia durante la epidemia de cólera de 1860. En: Barona,J. L.; Micó, J. Salut i malaltia en els municipis valencians. València, S.E.C./Universitat de València, p 141-152. Jordá, C.; Bonilla, M. (1988): Aproximación a las primeras etapas del abastecimiento de aguas potables en Valencia. En: I Congrés d’Història de la Ciutat de València. València, Ajuntament de València. Jordá, C.; Bonilla, M. (1988): Una aportación al estudio de la evolución del alcantarillado en Valencia. En: I Congrés d’Història de la Ciutat de València. València, Ajuntament de València. Livi Bacci, M. (1991): Modelos regionales de transición demográfica en España y Portugal. Alacant, J. Gil Albert/Seminari d‘Estudis sobre la Població Valenciana. Livianos L., Ciscar C., García A., Heiman C., Luengo M.A., Tropé H. (2006): El manicomio de Valencia del siglo XV al XX. València. Ajuntament de València. Llopis, J. (2000): El concepto de riesgo a través de los textos médico-sanitários valencianos de finales del siglo XIX y principios del XX (1850-1936). Tesis de licenciatura mecanografiada. Llorens, S.;Verdú,C. (1996): Descripción y estudio documental de los fondos de Sanidad 1804-1936 del Archivo Municipal de Alicante. En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./ Universitat de València, pp 85-114. Llorens, S.; Navarro, A. (2001 ): Descripción del fondo documental de aguas (18001941) en el Archivo Municipal de Alicante. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E. Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, S.E.C./ Ajuntament de Sueca. 738 9. Bibliografia Lloret, J.; Hernández, V. (1996): Estudi de la mortalitat a Alcàsser (1875-1936). En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./ Universitat de València, pp 153-166. Lloret, J. (1999): Aspectes benèfico-assistencials en una població de la Ribera Baixa: Cullera durant la segona meitat del segle XIX. En: Beneito, A.; Blay, F. X.; Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi SEC/ACAC/CAEHA. López Piñero, J. M. (1984): Mateo Seoane y la introducción en España del Sistema Sanitario Liberal (1791-1870). Madrid, Ministerio de Sanidad y Consumo. López Piñero, J. M.; Navarro, J. (1994): Los estudios sobre la salud pública en la ciudad de Valencia (1880-1900) de Constantino Reig. Valencia, Ayuntamiento de Valencia. López Piñero J. M. (1998): Orígenes históricos del colegio oficial de médicos de Valencia. Estudios sobre la profesión médica en la sociedad valenciana (13291898), Ajuntament de València. López Piñero J.M. (2003): Clásicos valencianos de la salud pública, Valencia, Cátedra de eméritos. López Piñero, J.M. (2004): La medicina y las ciencias biológicas en la historia valenciana, València, Ajuntament de València. López Piñero, J.M. i M.L. Terrada Ferrandis (2005): Introducción a la terminologia médica. 2ª edición, Barcelona, Ed Masson. López Piñero, J.M. (2009): El Hospital de Ignosents, Folls e orats(1409-1512) y la medicina valenciana durante el siglo XV, València, Ajuntament de València. Madrid, F. La prensa anarquista y anarco-sindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil. Barcelona, Universitat de Barcelona, 1988. Maraver Eyzaguirre «El termalismo y culto a las aguas en la Prensa médica Española» (1992): Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Hf Antigua, t. V, pp 195-210. Marks, H. M., (1994): Fatal Years: An Introduction to the Symposium, Bull. Hist. Med., 68, 86-94. Martínez Navarro, J. F. (1994): La salud pública como referencia histórica. Rev. SanHig. Púb. 68, pp1-4. Martínez Gallego, F. A. (2001): De la ciudad de los campanarios a la urbe de chimeneas. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 529-530. Martínez Gallego, F. A. (2001): Vientos de progreso: la industria y el comercio a mediados del Ochocientos. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 460-462. Martínez San Pedro, R. (1974): Historia de los Hospitales en Alicante, Alicante, Instituto de estudios alicantinos. Mateu Tortosa, E. (1987): Arroz y paludismo. Riqueza y conflictos en la sociedad valenciana del siglo XVIII, València, Edicions Alfons el Magnànim. Méndez Aparicio, Juan Antonio (2008): Memoria de las aguas minero-medicinales españolas (siglos XIX y XX), Madrid, Balnea nº 3, Publicaciones Universidad Complutense de Madrid. Micó, J. A. (1996): Morir a Xert (1852-1884). Aproximación al estudio de los diagnósticos de muerte en una comunidad rural del Baix Maestrat. En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./ Universitat de València, pp 239-248. 739 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Micó Navarro J.A. i A. Soler Sáiz (eds.) (1997): El balneario de Bellús en los siglos XVIII y XIX, a través de los tratados de Hidrología Médica, Asclepio, vol XLIX, fasc 1, pp 181-192. Centro de estudios históricos, Consejo superior de investigaciones científicas-Madrid. Miranda Montero, M.J. (1984): «Los balnearios valencianos: el declinar de una forma de ocio», Cuadernos de Geografía 34, pp 81-96. Miranda, M.J. (1997): Política y práctica del ocio a fines el siglo XVIII, Cuadernos de Geografía, 62, pp 623-635. Modesto Alapont, J.R. (2008): Tierras y colonos. La gestión agraria del Hospital General de Valencia (1780-1860), València, Universitat de València. Molero, J.; Jiménez, I. (2000): Salud y burocracia en España. Los cuerpos de Sanidad Nacional (1855-1951). Revista Española de Salud Pública, 74 (monográfico), pp 45-79. Molero, J. (2001): Tuberculosis, beneficencia y clase obrera en el Madrid de la Restauración‖. En : Huertas, R. La higiene madrileña y sus instituciones (1875-1923). Madrid, CAM. Narbona Arnau, B. i V. Tormo Alfonso (eds.) (2008): Historia del Santo Hospital General de Valencia (1512-1990), Valencia. Navarro, J. (1991): La sanidad municipal. En: Historia de la medicina valenciana. Valencia, Vicent García, 1991, Vol. III, pp159-168. Navarro, J. (1996): La organización de los servicios de higiene municipal en Valencia (1881-1931). En: Barona, J. L.; Micó, J. Salut i malaltia en els Municipis Valencians. València, S.E.C./ Universitat de València, pp167-182. Navarro, F. J. (1998): Neomalthusianismo y clase obrera en la cultura anarquista española. En: Actes de les V Trobades de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Alcoi, Societat Catalana d‘Història de la Ciència i de la Tècnica, pp 317-327. Nogales Espert, Amparo (1997): La sanidad municipal en la Valencia foral moderna (1479-1707), València, Ajuntament de València. Obiol Menero, E.M. (1988): Los balnearios de Castellón. El primer turismo conocido en el Norte del País Valenciano. Valencia, Cuad. de Geog- 43- pp 55-81. Obiol Menero, E.M. (1994): Desecaciónes, arroz y demografía en el s. XIX. El caso de «els Estanys» de Almenara. Valencia, Cuad. de Geog -55- pp 109-120. Olaso Sendra, V. (1988): L’Hospital de San Marc de Gandia, una institució per a pobres malalts, Gandia, C.E.I.C. «Alfons el Vell». Oliver, A. (1999): Els serveis de beneficència municipal a la ciutat d’Alacant (18801890). Un estudi de la seua reglamentació. En: Beneito, A.; Blay, F. X.; Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA. Oliver, A. (2001): El sanejament del port d’Alacant: un projecte per a la recuperació del medi ambient de la ciutat. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E. Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, S.E.C./ Ajuntament de Sueca. Paredes Alonso, F.J. (1991): Pascual Madoz, 1805-1870. Libertad y progreso en la monarquía isabelina, Pamplona, EUNSA. Pascual, M. (2001): El estado de salud de la población alicantina a partir de los legajos de beneficencia y sanidad del Archivo Municipal de Alicante. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E. Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, S.E.C./ Ajuntament de Sueca. Perdiguero, E. (1988): Las topografías médicas en la España del siglo XIX. ‘Estudio sobre la topografía médica de Alicante’ (1883) de E. Manero Molla. En: Actas 740 9. Bibliografia del VIII Congreso Nacional de Historia de la Medicina. Murcia. Universidad de Murcia, pp 263-279. Perdiguero, E. (1995): Popularización de la Higiene en los manuales de economía doméstica en el tránsito de los siglos XIX al XX En: Barona, J. L. (ed.) Malaltia i cultura, Valencia: Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, pp 225-250. Perdiguero, E. (1997): Problemas de salud e higiene en el ámbito local. En: Bernabeu, J. Espluges, J. X. Y Robles, E. (eds.) Higiene i salubritat en els municipis valencians (1813-1939). Benissa, Seminari d‘Estudis sobre a Ciència/Institut d‘Estudis Comarcals de la Marina Alta, pp 17-41. Perdiguero, E.; Bernabeu, J. (1997 ): Burlarse de lo cómico nacido de la tontería humana: el papel otorgado a la población por la divulgación higiénicosanitaria durante la restauración. En: Montiel, L.; Porras, I. (eds.) De la Responsabilidad Individual a la Culpabilización de la Víctima. Madrid, Doce Calles, pp 55-66. Perdiguero, E.; Bernabeu, J. (1999 ): La gota de leche en Alicante. En: Beneito, A.; Blay, F.X.; Lloret, J. (eds.) Beneficència i sanitat en els municipis valencians. Alcoi, SEC/ACAC/CAEHA. Perdiguero, E. (2000): Modificando i comportamenti della popolazione: conquiste e resistenze. En: POZZI, L.; TOGNOTTI, E. Salute e malaltia fra ‘800 e ‘900 in Saregna e nei paesi dell’Europa mediterranea. Sassari, Editrice Democratica Sarda. Perdiguero, E. (2001): Medio ambiente y paludismo: la Vega Baja del Segura en el primer tercio del siglo XX. En: Barona, J. L.; Perdiguero, E. (eds.) Medi ambient i salut. Una perspectiva històrica. Sueca, SEC/Ajuntament de Sueca. Pérez, F. (1927): La Villa y Corte de Madrid en 1850, Crónica retrospectiva de hace tres cuartos de siglo. Madrid. Pérez Juan, J.A.(2005): Centralismo y descentralización. Organización y modelos territoriales en Alicante (1812-1874), Madrid, Ministerio de administraciones públicas. Pérez Ledesma, M. (1986): La Comisión de Reformas Sociales y la cuestión social durante la Restauración. En: Cuatro siglos de Acción Social: de la beneficencia al bienestar social. Madrid, Siglo XXI. Pérez Moreda, V.; Reher, D. S. (1988): Demografía histórica en España. Madrid. El Arquero. Pérez Puchal, P. (1972): La población del país valenciano hasta la época estadística. Cuadernos de Geografía nº 10, pp 1-30. Peset M., Peset J.L. (1972): Muerte en España. Política y sociedad entre la peste y el cólera, Madrid, Seminario y ediciones, S.A. Pons Alós, V. (1987): Archivo del Hospital «Major de pobres» de Xàtiva. Arxius valencians 5. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Pons, A.; Serna, J. (2001): El burgués y las clases peligrosas. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 473-475. Pons, A.; Serna, J. (2001): La casa y la vivienda doméstica. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 468-470. Pons, A.; Serna, J. (2001): La prensa y los grupos de interés. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 447-449. 741 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Pons, A.; Serna, J. (2001): Ayuntamiento y negocios. En: FURIÓ, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 444-446. Pons, A.; Serna, J. (1984): La Sociedad Económica de Amigos del País y la Organización de la Beneficencia pública en Valencia: 1801-1815. En: Les espagnols et Napoléon. Aix-en-Provence. Pons, A.; Serna, J. (1992): La ciudad extensa. Valencia, Diputación de Valencia. Prats, Ll. (1996): La Catalunya rància. Barcelona, Alta Fulla. Riera, J. (1983): Estudios y documentos sobre arroz y paludismo en Valencia (s. XVIII). Valladolid. Riera, J. (1984): Epidemias y paludismo en la España Ilustrada. Valladolid, Universidad de Valladolid. Riera, J. I J. Grandas-Juesas (1988) Epidemias y paludismo en la Ribera del Júcar. Una topografia médica del siglo XVIII, Universidad de Valladolid, Secretariado de publicaciones. Ritter, G. El estado Social. Su origen y desarrollo en una comparación internacional. Madrid, 1991. Roca, A. (1988): Història del laboratori municipal de Barcelona de Ferran a Turró. Barcelona. Ródenas, C. (2001): La Caja de Ahorros y el Banco de Valencia. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 526-528. Ródenas, C. (2001): Las grandes sociedades y la banca. En: Furió, A. (dir.) Historia de Valencia. Valencia, Editorial Prensa Valenciana, 2000-2001, pp 525-526. Rodríguez Ocaña, E. (1987): La constitución de la Medicina Social como disciplina en España, 1882-1923. Madrid. Rodríguez Ocaña, E., (1992): Por la salud de las naciones. Higiene Microbiología y Medicina Social. Madrid, Akal. Rodríguez Ocaña, E., (1995): Medicina y epidemias. De la racionalización del mito al mito de la racionalización. En Barona, J. L. (ed.) Malaltia i cultura. València, Seminari d‘Estudis sobre la Ciència, pp 207-224. Rodríguez Ocaña, E.; Bernabeu, J., (1995): La introducción de los métodos cuantitativos en la sanidad española: un recorrido desde la higiene a la epidemiología, En: V Encuentro Marcelino Pascua sobre la epidemiología y la estadística. Granada. Rodríguez Ocaña, E. (1996): Una medicina para la infancia, en: Borràs, J. M. (ed.) Historia de la infancia en la España contemporánea (1834-1936). Madrid, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales/Fundación Germán Sánchez Ruipérez, pp 149-192. Rodríguez Ocaña, E. (1999): La construcción de la salud infantil. Ciencia, medicina y educación en la transición sanitaria en España, Historia Contemporánea, 18, pp 19-52. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2007): Agua que aún mueve molino: aproximación a la historia balnearia, Anales de Hidrología Médica, vol 2, pp 9-26. Ruíz Rodrigo, C, i I. Palacio Lis (1995): Pauperismo y educación siglos XVIII y XIX. Apuntes para una historia de la educación social de España, València, Universitat de València. Salavert, V. L.; Navarro Pérez, L. (1992): La sanitat municipal a València (segles XIII-XX). València, Alfons el Magnànim. Sánchez Ferré, Josep (1992): Guía de Establecimientos Balnearios de España, Madrid, MOPT. 742 9. Bibliografia Sánchez Ferré, Josep. (2000): Historia de los balnearios en España arquitecturapatrimonio-sociedad, en López (coord.) Panorama actual de la Aguas Minerales y Minero-medicinales en España, pp 213-230. Madrid. Sánchez Ferré, Josep Panorama actual de las aguas mineromedicinales en España, Historia de la arquitectura balnearia IGME. Sanchis Guarner, M. (1997): La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana. 6ª ed., València, Generalitat Valenciana. Ajuntament de València Universitat de València. Sanmartín Arce, Ricardo (1982): La Albufera y sus hombres, Madrid, Akal Universitaria. Seijó Alonso, F.G. (1978): Balnearios y aguas medicinales de Castellón, Valencia y Alicante, Alicante, Ediciones Seijo. Sena Alonso, E. (1988): El pasado el presente y el futuro del abastecimiento de agua a la ciudad de Valencia. En: I Congrés d’Història de la Ciutat de València. València, Ajuntament de València. Sempere Corbí, J. (1959): Cómo nació, cómo era, cómo funcionaba El Hospital dels Folls, de Sancta María dels ignoscents. Discurso leído en su recepción por el académico electo Prof. Dr. D. Jorge Sempere Corbí y contestación por el Ilmo. Sr. Dr. D. Leopoldo López Gómez académico numerario y vice-presidente de la corporación, Valencia, Real Academia de Medicina de Valencia. Serna, J. (1988): Presos y pobres en la España del XIX. La determinación social de la marginación. Barcelona. Sobrevía Clavera, A. (2004): El cultivo del arroz de secano en Cataluña (1778-1839). Una propuesta agronómica al problema del paludismo, Asclepio, Vol. LVI-2, pp 169-196. Swaan, A. (1992): A cargo del Estado. Barcelona, Ed. Pomares Corredor. Teixidor, Mª Jesús (2001): L’entorn geogràfic del barri de la Universitat. En: Roselló, V. (ed.) La Universitat i el seu entorn urbà, València, Universitat de València. Tomas y Valiente, F. (1989): El marco político de la desamortización en España. Ariel. Barcelona. Trénor, M. (1988): Las infraestructuras del abastecimiento de agua a la ciudad de Valencia. En: I Congrés d‘Història de la Ciutat de València. València, Ajuntament. Tuñón de Lara M. (2000): La España del siglo XIX. Volumen I, Madrid, Ediciones Akal. Urtega, L. (1976): Miasmas, miseria y microbios. Las topografías médicas y el estado del medio ambiente en el siglo XIX. Barcelona, Geocrítica. Vilar Devís, M. (1996): El Hospital General en la Valencia Foral Moderna (16001700), Valencia, Edición del Ayuntamiento de Valencia. Villares, Ramón i A. Bahamonde (2003): El mundo contemporáneo. Siglos XIX y XX, 2 ed, Madrid, Santillana. 743 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 3. BIBLIOGRAFIA ADDICIONAL Podem trobar més informació sobre els balnearis consultant els fons bibliogràfics de la Universtat Complutense de Madrid: Bellús: Memòries de l‘establiment de Bellús corresponents als anys: 1838, 1846, 1848, 1855, 1860, 1861, 1863, 1864, 1868, 1871, 1872, 1877, 1878, 1879, 1880, 1881, 1882, 1883, 1884, 1885, 1887, 1888, 1889, 1890, 1891, 1892, 1893, 1894, 1895, 1896, 1897, 1898, 1899, 1900, quinquenni 1913 a 1917. Benimarfull: Memòries de l‘establiment de Benimarfull corresponents als anys: 1848, 1861, 1866, 1868, 1872, 1877, 1878, 1879, 1880, 1883, 1885, 1887, 1889, 1890, 1891, 1895, 1897, 1898, 1900, 1904. Busot: Memòries de l‘establiment de Busot corresponents als anys: 1838, 1839, 1844, 1848, 1849, 1860, 1861, 1862, 1863,1864, 1865, 1866, 1868, 1871, 1872, 1873, 1876, 1877, 1878, 1879, 1880, 1881, 1882, 1883, 1884, 1885, 1886, 1887, 1888, 1894, 1896, 1897, 1898, quinquenni (1894-1898). Dissertacions de Busot: Agustín Alcon (1815), Carlos Molina (1817), Juan de Mata Casaña (1838), José Ferrer (1838), José Abades Rezano (1838), José Batllesi Torres Amat (1838), Mariano González Samano (1838), Francisco Javaloyes Pico (1838). Catí: Memòries de l‘establiment de l‘Avellà corresponents als anys: 1860, 1871. Montanejos: Memòries de l‘establiment de Montanejos corresponents als anys: 1867, 1868, 1877, 1880. Salinetas de Novelda: Memòries de l‘establiment de Salinetas de Novelda corresponents als anys: 1858, 1860, 1861, 1862, 1863, 1865, 1866, 1868, 1869, 1871, 1872, 1876, 1877, 1878, 1879, 1880, 1881, 1882, 1883, 1884, 1885, 1886, 1888, 1889, 1890 1891, 1892, 1895, 1896, 1897. Santa Ana: Memòries de l‘establiment de Santa Ana corresponents als anys: 1871, 1873, 1875, 1877, 1878, 1879, 1880, 1881, 1882, 1883, 1884, 1886, 1888, 1889, 1891, 1893, 1895, 1896, 1898. Set Aigües: Memòries de l‘establiment de Set Aigues corresponents als anys: 1866, 1868, 1876, 1877, 1879, 1882, 1884, 1886, 1889, 1891, 1897. Vilavella: Memòries de l‘establiment de Vilavella corresponents als anys: 1822, 1829, 1860, 1861, 1862, 1864, 1866, 1868, 1871, 1872, 1877, 1880, 1881, 1882, 1883, 1884, 1885, 1886,1887, 1888, 1889, 1891, 1892, 1894, 1895, 1896, 1897,1898, 1899, 1900, 1901, quinquenni de 1919 a 1923. Dissertacions de Vilavella: Luís Bertran (1829), Joaquín Tudela (1829) Juan de Mendoza (1829), Juan Avellan (1829), José Cisternes Margarit (1829), Francisco Diez Serrano (1829), Vicente Huesa (1849). Xulilla: Memòries de l‘establiment de Xulilla corresponents als anys: 1850, 1860, 1861, 1866, 1878, 1880, 1881, 1882, 1883, 1884, 1899. 744 Índex de taules ÍNDEX DE TAULES Taula 1- Comparació de les dades econòmiques de les tres províncies en rs (elaboració pròpia) ............................................................................................ 60 Taula 2- Taula d‘ingressos que tenia la Beneficència, en les tres províncies, expressada en percentatges (elaboració pròpia) ................................................ 61 Taula 3- Taula de despeses que tenia la Beneficència, en les tres províncies, expressada en percentatges (elaboració pròpia) ................................................ 63 Taula 4- Ingressos i despeses de la Beneficència en els diversos pobles de la província d‘Alacant, on Madoz dóna constància que hi havia alguna mena d‘establiment benèfic (elaboració pròpia)......................................................... 66 Taula 5- Ingressos de la Beneficència de la província d‘Alacant en % (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 69 Taula 6- Despeses de la Beneficència de la província d‘Alacant en % (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 71 Taula 7- Rendes de l‘Hospital de Sant Joan de Déu d‘Alacant, que corresponen a l‘any 1842 (elaboració pròpia) .......................................................................... 78 Taula 8- Despeses de l‘Hospital de Sant Joan de Déu d‘Alacant, que corresponen a l‘any 1842 (elaboració pròpia) .......................................................................... 78 Taula 9- Rendes de la Casa de la Misericòrdia, que corresponen a l‘any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d‘Alacant (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 82 Taula 10- Despeses de la Casa de la Misericòrdia, que corresponen a l‘any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d‘Alacant (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 83 Taula 11- Rendes de la Casa de Maternitat, que corresponen a l‘any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d‘Alacant (elaboració pròpia) .......... 85 Taula 12- Despeses de la Casa de Maternitat, que corresponen a l‘any 1842, procedents de la taula de la Beneficència provincial d‘Alacant (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 85 Taula 13- Rendes de l‘Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats d‘Alcoi de l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ................................................. 89 Taula 14- Despeses de l‘Hospital de la Ntra. Senyora dels Desemparats d‘Alcoi de l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ................................................. 89 Taula 15- Rendes de la Casa-Hospital de Beneficència de Callosa d‘En Sarrià, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) .......................................................... 91 Taula 16- Despeses que hi havia en la Casa-Hospital de Beneficència de Callosa d‘En Sarrià, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................ 91 Taula 17- Rendes de l‘any 1842 de l‘Hospital d‘Elda, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 93 Taula 18- Despeses de l‘any 1842 de l‘Hospital d‘Elda, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 93 Taula 19- Rendes de la Casa de Beneficència d‘Elx, reflectides en la descripció de la ciutat d‘Elx (elaboració pròpia) ........................................................................ 94 745 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Taula 20- Rendes de la Casa de Beneficència d‘Elx, reflectides en la taula de la Beneficència de la província d‘Alacant, en el Diccionari (elaboració pròpia) ............................................................................................................... 94 Taula 21- Despeses de la Casa de Beneficència d‘Elx, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................................................................................ 95 Taula 22- Rendes de l‘Hospital de Caritat Sant Joan de Déu d‘Oriola, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) .................................................................... 97 Taula 23- Despeses de l‘Hospital de Caritat Sant Joan de Déu d‘Oriola, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) .................................................................... 97 Taula 24- Rendes de la Casa de la Misericòrdia d‘Oriola, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................................................................................ 98 Taula 25- Despeses de la Casa de la Misericòrdia d‘Oriola, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ................................................................................ 98 Taula 26- Rendes de la Casa de la Maternitat d‘Oriola, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................................................................................ 99 Taula 27- Despeses de la Casa de la Maternitat d‘Oriola, l‘any 1842, segons Madoz (elaboració pròpia) ............................................................................................ 99 Taula 28- Relació de pobles de la província d‘Alacant on hi ha constància en el Diccionari, de l‘existència d‘algun establiment anomenat per la veu Hospital (elaboració pròpia)............................................................................ 102 Taula 29- Ingressos i despeses de la Beneficència en els diversos pobles de la província de Castelló de la Plana, on Madoz dóna constància que hi havia alguna mena d‘establiment benèfic (elaboració pròpia) ................................. 105 Taula 30- Ingressos de la Beneficència de la província de Castelló en % (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 109 Taula 31- Despeses de la Beneficència de la província de Castelló en % (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 112 Taula 32- Rendes anuals de l‘Hospital Civil de Caritat de Castelló (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 121 Taula 33- Rendes de la Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer de Castelló (elaboració pròpia) .......................................................................................... 122 Taula 34- Despeses de la Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer de Castelló (elaboració pròpia) .......................................................................................... 122 Taula 35- Rendes anuals de l‘Hospital militar de Morella, per a l‘any 1846, especificant el mes i el nombre total d‘estades dels militars ingressats (elaboració pròpia) .......................................................................................... 125 Taula 36- Despeses anuals de l‘Hospital militar de Morella per a l‘any 1846 (elaboració pròpia) .......................................................................................... 126 Taula 37- Moviment anual de malalts en l‘Hospital militar de Morella l‘any 1846 (elaboració pròpia) .......................................................................................... 126 Taula 38- Relació de pobles de la província de Castelló, on hi ha constància en el Diccionari, de l‘existència d‘algun establiment anomenat per la veu Hospital (elaboració pròpia)............................................................................ 131 746 Índex de taules Taula 39- Ingressos i despeses de la Beneficència en els diversos pobles de la província de València, on Madoz dóna constància que hi havia alguna mena d‘establiment benèfic (elaboració pròpia) ............................................. 135 Taula 40- Ingressos de la Beneficència de la província de València, expressats en una columna en els valors absoluts de la moneda de l‘època Rs vn i en l‘altra columna els valors es presenten com a percentatges (elaboració pròpia) ....... 136 Taula 41- Despeses de la Beneficència de la província de València, expressats en una columna en els valors absoluts de la moneda de l‘època Rs vn i en l‘altra columna els valors es presenten en percentatges (elaboració pròpia) ............. 138 Taula 42- Rendes fixes de l‘Hospital General en rs vn, corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) .......................................... 156 Taula 43- Rendes eventuals de l‘Hospital General en rs vn, corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) ....................... 157 Taula 44- Altres rendes eventuals de l‘Hospital General en rs vn, del quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) .......................................... 158 Taula 45- Rendes totals en rs vn de l‘Hospital General durant el quinquenni de 1844 a 1848 ambdós anys inclosos (elaboració pròpia) .......................................... 159 Taula 46- Comparació de les rendes fixes de l‘Hospital General en la primera meitat del segle XIX per quinquennis (elaboració pròpia) ........................................ 160 Taula 47- Comparació de les rendes eventuals en rs vn de l‘Hospital General en la primera meitat del segle XIX per quinquennis (elaboració pròpia) ................ 161 Taula 48-Comparació de les rendes totals en rs vn de l‘Hospital General, en la primera meitat del segle XIX per quinquennis (elaboració pròpia) ................ 162 Taula 49- Despeses de l‘Hospital General en rs vn, corresponents al quinquenni 1844 a 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) ................................................... 164 Taula 50- Despeses de l‘Hospital General en rs vn durant l‘any 1848 ........................... 167 Taula 51- Balanç de rendes i despeses de l‘Hospital General durant el quinquenni 1844-48 (elaboració pròpia) ............................................................................ 168 Taula 52- Crèdits a favor de l‘Hospital General corresponents als anys del quinquenni 1844 al 1848 ................................................................................. 172 Taula 53- Deute de l‘Hospital General corresponent als anys del quinquenni 1844 al 1848................................................................................................................. 172 Taula 54- Comparació de les dades econòmiques administratives de l‘Hospital General: 1847 Vs 1848 en rs mrs (elaboració pròpia) .................................... 173 Taula 55- Malalts (Homes/Dones) ingressats en l‘Hospital General, durant els anys 1844, 1845, 1846 i 1847(elaboració pròpia) ................................................... 174 Taula 56- Malalts (Presos/Militars) ingressats en l‘Hospital General, durant els anys 1844, 1845, 1846 i 1847(elaboració pròpia) ................................................... 174 Taula 57- Malalts ingressats en la primera meitat del segle XIX en l‘Hospital General (elaboració pròpia) .......................................................................................... 175 Taula 58- Taula de moviment de malalts d‘homes i dones l‘any 1848 en l‘Hospital General de València (elaboració pròpia) ........................................................ 176 747 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Taula 59- Nombre de dements, desglossats en homes i dones, que estigueren ingressats durant els anys 1844 al 1848 ambdós inclosos (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 177 Taula 60- Nombre de dements i relació home/dona, atesos en l‘Hospital General durant els anys 1844 a 1847 (elaboració pròpia) ............................................ 177 Taula 61- Dements atesos en l‘Hospital General, durant la primera meitat del segle XIX (elaboració pròpia ................................................................................... 179 Taula 62- Dements homes/dones, atesos l‘any 1848 en l‘Hospital General (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 183 Taula 63- Expòsits que hi havia en l‘Hospital General durant els anys 1844 a 1848 (elaboració pròpia) .......................................................................................... 184 Taula 64- Expòsits atesos en l‘Hospital General, durant la primera meitat del segle XIX (elaboració pròpia) .................................................................................. 185 Taula 65- Rendes en rs mrs, de la Casa de la Misericòrdia de la ciutat de València, corresponents a l‘any 1850 (elaboració pròpia) .............................................. 195 Taula 66- Despeses de la Casa de la Misericòrdia de València en rs mrs, que corresponen a l‘any 1850 (elaboració pròpia) ................................................ 195 Taula 67- Balanç total per a l‘any 1850 del pressupost de la Casa de la Misericòrdia de València (elaboració pròpia) ..................................................................... 196 Taula 68- Relació dels empleats de l‘establiment de la Casa de la Misericòrdia en 1850, amb els sous en rs vn (elaboració pròpia) ............................................. 197 Taula 69- Relació dels empleats encarregats dels tallers, en 1850, amb els sous que cobraven en rs vn (elaboració pròpia) ............................................................. 197 Taula 70- Relació dels empleats encarregats del mercat, en 1850, amb els sous que cobraven en rs vn (elaboració pròpia) ............................................................. 198 Taula 71- Rendes anuals en rs vn, que disposava la Casa de la Beneficència de València (elaboració pròpia) ........................................................................... 200 Taula 72- Relació d‘empleats que tenia la Casa de la Beneficència de València amb els sous que cobraven (elaboració pròpia) ...................................................... 200 Taula 73- Relació de malalts atesos en la Casa de la Beneficència de València, en juny de 1849 (elaboració pròpia) .................................................................... 201 Taula 74- Ingressos i despeses anuals de l‘Hospital de Xàtiva en rs vn (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 215 Taula 75- Despeses anuals en rs vn dels empleats de l‘Hospital de Xàtiva, en la columna central queda especificat el sou que cobrava cadascun, en uns la veu registra el sou per dia i en altres el sou per any, en la columna de la dreta apareix la despesa total que representava durant un any per a l‘establiment (elaboració pròpia) .................................................................... 215 Taula 76- Ocupació anual, curació i mortalitat en l‘Hospital de Xàtiva (elaboració pròpia) ............................................................................................................. 216 Taula 77- Nombre de malalts ingressats en l‘Hospital de Xàtiva (malalts pobres) el dia de la inspecció de l‘informador de Madoz. Dels 50 malalts pobres que hi havia ingressats 30 provenien de l‘any anterior .......................................... 218 748 Índex de taules Taula 78- Relació de pobles de la província de València, on hi ha constància en el Diccionari, de l‘existència d‘algun establiment anomenat per la veu Hospital (elaboració pròpia)............................................................................ 223 Taula 79- Propietat dels establiments de banys en 1850, amb el percentatge que representava cadascun (elaboració pròpia) ..................................................... 234 Taula 80- Càlcul numerari de les despeses expressades en rs vn, per a l‘any 1849, realitzat per Pedro María Rubio. ..................................................................... 235 Taula 81- Brolladors d‘aigües mineromedicinals que tenien interès mèdic segons Pedro María Rubio en 1850 (elaboració pròpia) ............................................. 237 Taula 82- Establiments hidrotermals valencians amb direcció mèdica en 1853 (elaboració pròpia) .......................................................................................... 237 Taula 83- Resultats analítics de l‘assaig realitzat per González Villagrasa en 1845 ...... 250 Taula 84- Anàlisis de l‘aigua de Benimarfull, realitzades en 1847 per Fernández López, les mateixes dades analítiques utilitzant altres unitats en el Dictionnaire général des eaux minérales et d‘Hydrologie Médicale de Durand-Fardel ................................................................................................. 251 Taula 85- Anàlisis de les aigües de Benimarfull, realitzades per cada lliura d‘aigua, que presenta en la memòria de 1872, el metge interí Antonio Llorca ............ 252 Taula 86- Anàlisis de les aigües de Benimarfull, que presenta Anastasio García López, en el seu Tractat d‘Hidrologia Mèdica de 1875. Les dades corresponen per cada 1000 grams (un litre) d‘aigua ....................................... 253 Taula 87- Anàlisi de les aigües de Benimarfull, segons la memòria de l‘any 1877, realitzada pel metge Juan Carrió Grifol. Les dades de l‘anàlisi són per litre d‘aigua............................................................................................................. 253 Taula 88- Anàlisis de les aigües de Benimarfull que apareixen en "Geografia General del Reyno de Valencia" (1927) corresponen a les anàlisis del metge Juan Carrió Grifol (1877) afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d‘Òxid fèrric ........ 254 Taula 89- Concurrència de malalts, durant la segona meitat del segle XIX, en l‘establiment de Benimarfull........................................................................... 259 Taula 90- Llistat de Directors mèdics de l‘establiment hidrotermal de Benimarfull ...... 262 Taula 91- Anàlisis de les aigües de Busot, realitzades en 1815 per Agustín Alcon ........ 276 Taula 92- Anàlisis de les aigües de la Font del Colladed (Busot) ................................... 278 Taula 93- Anàlisis de les aigües de la Font dels Banys (Busot) ...................................... 279 Taula 94- Anàlisis de les aigües de la Font de la Mina o Caba (Busot) .......................... 279 Taula 95- Anàlisis de les aigües de la Font de la Cogolla (Busot) realitzades en 1897 pel metge Carrió Grifol ................................................................................... 280 Taula 96- Les dues primeres columnes són les dades de concurrència donades per Pedro María Rubio, les dades de les altres columnes provenen de les memòries dels directors i de l‘Anuari ............................................................. 286 Taula 97- Processos morbosos pels que foren atesos els malalts que anaren a l‘establiment de Busot l‘any 1838, primer any de Joaquín Fernández López com a director del balneari. .................................................................. 288 Taula 98- Procedència dels malalts del balneari de Busot, l‘any 1888 ........................... 288 Taula 99- Directors mèdics de l‘establiment de Busot .................................................... 291 749 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Taula 100- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per Joaquín Fernández López, l‘any 1851, expressades en grans per lliura d‘aigua .......... 302 Taula 101- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per Manuel García Baeza, catedràtic de química de la Universitat Central, en 1858, expressadess en grams per litre d‘aigua .......................................................... 302 Taula 102- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per José Mª Sarget en 1881, expressades en grams per litre d‘aigua ................................. 304 Taula 103- Anàlisis de les aigües de Salinetas de Novelda, realitzades per l‘Escola de Mines en 1882, expressades en grams per litre d‘aigua .................................. 305 Taula 104- Concurrència de malalts als banys de Salinetas de Novelda......................... 307 Taula 105- Activitat econòmica produïda per la despesa del tractament mèdic en el balneari de Salinetas l‘any 1879 ..................................................................... 308 Taula 106- Activitat econòmica produïda per la despesa de l‘allotjament i la manutenció en el balneari de Salinetas l‘any 1879 ......................................... 309 Taula 107- Activitat econòmica produïda per la despesa en el desplaçament al balneari de Salinetas l‘any 1879 ..................................................................... 310 Taula 108- Activitat econòmica relacionada amb la despesa general total del balneari de Salinetas l‘any 1879 ................................................................................... 310 Taula 109- Directors mèdics del balneari de Salinetas de Novelda ................................ 311 Taula 110- Anàlisis de les aigües de Penàguila, realitzades per Joaquín Fernández López en 1847, expressades en grans per lliura d‘aigua ................................. 315 Taula 111- Concurrència als banys de Catí ..................................................................... 328 Taula 112- Directors mèdics del balneari de Catí ........................................................... 328 Taula 113- Anàlisis de les aigües de Montanejos que aporta Anastasio García López en el seu Tractat d‘Hidrologia Mèdica de l‘any 1875, expressades en grams per litre d‘aigua .................................................................................... 331 Taula 114- Anàlisis de les aigües de Montanejos que aporta Sarthou Carreres en 1927, expressades en grams per litre d‘aigua ................................................. 331 Taula 115- Concurrència als banys de Montanejos ......................................................... 333 Taula 116- Directors mèdics del balneari de Montanejos ............................................... 333 Taula 117- Anàlisis de les aigües de la Font del Bany de Navaixes, realitzades per Faustino Vázquez en 1849 .............................................................................. 336 Taula 118- Anàlisis de les aigües de la Font de Mossèn Miguel Aucejo de Navaixes, realitzades per Faustino Vázquez en 1849 ..................................................... 338 Taula 119- Anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, realitzades per José Menchero en 1837, expressades en grans per lliura d‘aigua ................... 352 Taula 120- Comparació de les anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, aportades per Menchero i per Durand-Fardel ................................................. 353 Taula 121- Anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, realitzades per José Monserrat en 1867, expressades en grams per litre d‘aigua ................... 354 Taula 122- Anàlisis de les aigües de la Font Calda de la Vilavella, realitzades per Peset Cervera i Greus Martínez, expressades en grams per litre d‘aigua ....... 355 Taula 123- Concurrència als banys de la Vilavella ......................................................... 362 750 Índex de taules Taula 124- Directors mèdics del balneari de la Vilavella ............................................... 365 Taula 125- Anàlisis de les aigües del pou de la casa de Leandro Fernández de la Vilavella, realitzades per José Monserrat en 1867, expressades en grams per litre d‘aigua ............................................................................................... 371 Taula 126- Anàlisis de les aigües de Bellús, realitzades per Serafín García Clemencín en 1840, expressades en grans per lliura d‘aigua ............................................ 384 Taula 127- Anàlisis de les aigües de Bellús, realitzades per Victoriano Usera en 1848, expressades en grans per mil parts d‘aigua ........................................... 385 Taula 128- Anàlisis de les aigües de Bellús, en grans cada 1000 parts, de Victoriano Usera i en grams cada litre, de Durand-Fardel................................................ 386 Taula 129- Anàlisis de les aigües de Bellús, realitzades per Benigno Villafranca en 1864, expressades en grams per litre d‘aigua ................................................. 387 Taula 130- Concurrència de malalts als banys de Bellús ............................................... 391 Taula 131- Directors mèdics del balneari de Bellús ........................................................ 394 Taula 132- Anàlisis de les aigües del balneari de Santa Ana, realitzades pel catedràtic Gabriel de la Puerta i Ródenas i el Sr Fajardo en 1867, expressades en grams per litre d‘aigua .................................................................................... 405 Taula 133- Directors mèdics del balneari de Santa Ana ................................................. 407 Taula 134- Anàlisis de les aigües de Set aigües que donava Anastasio García en 1875. 411 Taula 135- Concurrència de malalts en l‘establiment de Set Aigües .............................. 413 Taula 136- Directors mèdics del balneari de Set Aigües................................................. 413 Taula 137- Concurrència de malalts a l‘establiment de Xulilla ...................................... 420 Taula 138- Directors mèdics de l‘establiment de Xulilla ................................................ 421 Taula 139- Malalties que apareixen reflectides en el Diccionari que es pateixen en els diversos pobles ................................................................................................ 428 Taula 140- Dades poblacionals per províncies segons Madoz: Població total, nombre de partits judicials, ajuntaments i ciutats ........................................................ 586 Taula 141- Dades poblacionals de la província d‘Alacant des de 1609 a 1844 .............. 590 Taula 142- Dades poblacionals de la província de Castelló des de 1596 a 1847 ............ 598 Taula 143- Dades poblacionals de la província de València des de 1594 a 1850 .......... 604 Taula 144- Població de Madoz 1845. Població actual cens de l‘any 2009 ..................... 660 Taula 145- Població de Madoz 1845. Població actual cens de l‘any 2009 en el partit judicial de Requena ......................................................................................... 661 Taula 146- Població de Cavanilles de 1795. Població de Madoz de 1845. Cens de 1857. Cens de 1887 ......................................................................................... 700 Taula 147- En el partit judicial de Requena: Població de Madoz de 1845. Cens de 1857. Cens de 1887. ........................................................................................ 701 Taula 148- Institució Assistencial en els 50 municipis més poblats en 1842.................. 718 Taula 149- Pobles on Madoz anomena que hi ha metge ................................................. 721 751 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 752 Índex de figures ÍNDEX DE FIGURES 1- Frontispici de l‘obra de Moreau de Jonnés, traduïda per Madoz ........................ 14 2- Il·lustració de M. Boix; Les quatre estacions (1992) de J. Palàcios ...................16 3- Frontispici del llibre «Observaciones» Tom I de Cavanilles (1795) ..................20 4- Dibuix de l‘edifici del Congrés de Diputats que apareix en el Tom que Madoz dedica a Madrid, i que va freqüentar durant tota la seua etapa de diputat .............................................................................................................23 Fig. 5- Fragment del frontispici delsToms I a l‘XI del Diccionari de Madoz, aquest apareix en la pàgina 3 del Tom I de l‘edició facsímil, que correspon a Alacant, Castelló i València ............................................................................24 Fig. 6- Retrat de Madoz realitzat per Esquivel ............................................................... 29 Fig. 7- Litografia de Madoz. Corts de 1847 Obra de J.Vallejo .....................................31 Fig. 8- Il·lustració de Pascual Madoz, realitzada per J. Vallejo en 1854. Lit. de J. Donón. Corts Constituents ..............................................................................32 Fig. 9- Retrat de Pascual Madoz pintat en 1873 per José Nin i Tudo. El quadre es troba en el Congrés dels Diputats. ..................................................................34 Fig. 10- Pascual Madoz en la maduresa ..........................................................................35 Fig. 11- Portada del primer Tom del Diccionari publicat en 1845 ..................................37 Fig. 12- Escut de la Casa de la Beneficència de València ...............................................59 Fig. 13- Alegoria de la ciutat de València de Rafael Gayano Lluch (Font: Gayano, 1948) ...............................................................................................................62 Fig. 14- Pobres deambulant per la ciutat (Font:Historia del pueblo valenciano, Tom II, p 629)..........................................................................................................64 Fig. 15- Gravat de la ciutat d‘Alacant, publicat en el periòdic THE ILLUSTRATED LONDON NEWS en l‘edició del dissabte 19 d‘octubre de 1844 (Font: Alicantevivo.org) ............................................................................................ 67 Fig. 16- Gravat de F.G. Sargent que mostra el port d‘Alacant en 1844 (Font: Alicantevivo.org) ............................................................................................ 72 Fig. 17- Pàgina 631 del Tom I del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província d‘Alacant .........................................................................................................73 Fig. 18- Pàgina 632 del Tom I del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província d‘Alacant .........................................................................................................74 Fig. 19- Vista oriental de la ciutat d‘Alacant, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I» (Font: BNE) .......................................................................75 Fig. 20- Hospital de Caritat d‘Alacant. Convent del PP Caputxins dins de l‘obra de Viravens, «Crónica de Alicante» (Font: Biblioteca Valenciana Digital)........80 Fig. 21- Casa de la Misericòrdia i Palau Episcopal d‘Alacant segons l‘obra de Viravens, «Crónica de Alicante» (Font: Biblioteca Valenciana Digital)........81 Fig. Fig. Fig. Fig. 753 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 22- Hospital Militar del Rey, segons Viravens en «Crónica de la ciudad de Alicante» (Font: Biblioteca Valenciana Digital) ............................................86 Fig. 23- Hospital Civil d‘Oliver en la ciutat d‘Alcoi. Cromolitografia de 1879 (Font: Història de València, grabadoantiguo.com) .........................................88 Fig. 24- Vista meridional de la ciutat de Dènia, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1786 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España». L‗Hospital General de Dénia, és el nº 5, està indicat per un cercle roig (Font: BNE) ........................................................... 92 Fig. 25- Dibuix d‘Oriola en «Crónica de la provincia de Alicante» de Vte Boix dins de l‘obra Crónica general de España. Madrid. Ed. Rubio, Grilo y Vitturi (Font: Boix 1868, p 25) .......................................................................95 Fig. 26- Vista meridional de la ciutat d‘Oriola, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I»(Font: BNE) ........................................................................96 Fig. 27- Portada de l‘obra «la Beneficencia en España» de Fermín Hernández Iglesias, cap de la Secció de la Beneficència en el ministeri de la governació. Any 1876 ...................................................................................100 Fig. 28- Frontispici del llibre «Historia de la fiel, leal y constante ciudad de Castellón» obra d‘Arcadio Llistar Escrig (1887) ..........................................107 Fig. 29- Vista de la Vall d‘Uixó, dibuix realitzat per Tomás Enguidanos en el llibre de Cavanilles «Observaciones» (1795-1797). a) parròquia de l‘Assumpci. b) parròquia de l‘Àngel. c) Moncofa ........................................113 Fig. 30- Pàgina 134 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló .........................................................................................................114 Fig. 31- Pàgina 135 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló .........................................................................................................115 Fig. 32- Pàgina 136 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló .........................................................................................................116 Fig. 33- Pàgina 137 del Tom VI del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de Castelló .........................................................................................................117 Fig. 34- Vista de Castelló de la Plana. Dibuix de Francisco de Paula Mellado en el llibre «España geográfica, histórica, estadística y pintoresca» (1845, p 298) ...............................................................................................................118 Fig. 35- Postal antiga de l‘Hospital de Castelló, 1890 ..................................................119 Fig. 36- Fotografia antiga de l‘Hospital de Trullols ...................................................... 120 Fig. 37- Vista de la ciutat de Morella, segons un dibuix d‘Antonio Josef Cavanilles en 1795, en «Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia», Tom I .................124 754 Índex de figures Fig. 38- Vista de Morella des de la carretera d‘Aragó (1845). Gravat atribuït a Domingo Martínez Aparaci, dins de l‘obra de Dámaso Calbo i Rochina de Castro «Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragón, Valencia y Murcia». Madrid (1845, p 7). (Font: Bivaldi, Grab/46) ................................ 126 Fig. 39- Vista oriental de la ciutat de Sogorb, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I» (Font: Bivaldi) .................................................................127 Fig. 40- Vista de Vila-real, dibuix de l‘obra de Miralles «Crónica de la provincia de Castellón de la Plana»dins de «Crónica general de España. Historia ilustrada y descriptiva de sus provincias» ..................................................... 128 Fig. 41- Vista septentrional de la ciutat de Peníscola, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1786 per al llibre «Atlante español o descripción general geográfica, cronológica, e histórica de España», Tomo XI, nº8, de Bernardo Espinalt i García (Font: Bivaldi) ..............................................131 Fig. 42- Frontispici de l‘obra de Vicente Boix «Crónica de la provincia de Valencia» ......................................................................................................132 Fig. 43- Gravat dins del llibre «Wanderings in Spain» de Théophile Gautier, publicat a Londres l‘any 1853 (p 297) on Gautier conta el viatge que va realitzar a Espanya l‘any 1840 ......................................................................142 Fig. 44- Pàgina 201 del Tom II, de l‘edició facsímil del Diccionari de l‘any 1987 que correspon a la pàgina 289 del Tom XV del Diccionari, corresponent a les Rendes de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de València ...........................................................................143 Fig. 45- Pàgina 329 del Tom XV del Diccionari, corresponent la meitat a les Rendes i l‘altra meitat a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de València .................................144 Fig. 46- Pàgina 330 del Tom XV del Diccionari, corresponent a les Despeses de la Beneficència dels diversos establiments que hi havia en la província de València ........................................................................................................145 Fig. 47- Vista septentrional de la ciutat de València, dibuix realitzat per Juan Fernando Palomino en 1784 per al llibre «Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Tomo VIII. Descripción del Reyno de Valencia. Parte I» (Font: Biblioteca Valenciana).....................................146 Fig. 48- Quadre pintat a l‘oli per Joaquim Sorolla, representa el moment que el Pare Joan Gilabert Jofré defèn a un dement de la violència de la gent del carrer. (Font: Ajuntament de València) ........................................................ 148 Fig. 49- Imatge del setgell de l‘Hospital General de València, l‘any 1814, en el llibre de Carreras Candi (1927): «Geografia General del Reino de Valencia» ......................................................................................................149 Fig. 50- Dibuix de la porta que donava accés a l‘església de l‘Hospital dels folls de València, vista des d‘un dels patis interiors de l‘Hospital (Font: Sempere, 1959) ............................................................................................. 150 755 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 51- Secció del plànol del pare Tosca, la zona de l‘Hospital General, està delimitada per una línia que té forma triangular, un dels costats és tota la murada...........................................................................................................151 Fig. 52- Dibuix de la porta que donava accés a l‘Hospital General de València, en el pati s‘observa l‘estàtua del Pare Jofré (Font: Sempere, 1959) ..................154 Fig. 53- Vista de València des de l‘entrada de l‘Albereda (1806-1820). Dibuix de Frederich Greissler dins del Tom I, 2ª part del llibre «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» d‘Alexandre Laborde (Font: Bivaldi) ...............166 Fig. 54- Pàgina 388 del Tom XV del Diccionari, corresponent a les rendes de l‘Hospital General de València. "Cuenta de caudales de los años 1844 al 47 inclusives" ................................................................................................ 169 Fig. 55- Pàgina 389 del Tom XV del Diccionari, amb el rètol "Estado del hospital en fin de los años 1844, 45, 46, 47 y 48."corresponent la primera meitat del full a les dades econòmiques de l‘Hospital General de València. La resta del full, Madoz presenta el nombre de malalts, dements i expòsits ingressats en l‘Hospital General durant els anys 1844-45-46-47 .................170 Fig. 56- Pàgina 390 del Tom XV del Diccionari "Cuenta de caudales de 1848". Dades econòmiques de l‘Hospital General corresponents a l‘any 1848 .......171 Fig. 57- Pàgina 391 del Tom XV del Diccionari, continuació de "Cuenta de caudales de 1848". Dades econòmiques de l‘Hospital General corresponents a l‘any 1848 ...........................................................................172 Fig. 58- Escut antic de l‘Hospital General de València (Font: Sempere, 1959) ...........173 Fig. 59- Pàgina 392 del Tom XV del Diccionari"Cuenta moral. Dementes. Espósitos". Corresponen a les dades assistencials de l‘Hospital General de l‘any 1848 ................................................................................................ 187 Fig. 60- Hospital d‘En Bou segons el plànol del Pare Tosca (Font: Arxiu municipal de València) ..................................................................................................188 Fig. 61- Hospital d‘En Conill segons el plànol de Manceli (1608), situat enfront de la porta anomenada del Coix (Font: Ajuntament de València) ..................... 189 Fig. 62- Plànol del Pare Tosca per A. Bordazar (1738), encerclat en blau amb el número 69 és l‘Hospital d‘estudiants pobres; encerclat en roig amb el número 50 és l‘Hospital de sacerdots pobres, a més el número 1 és la catedral i el número 54 la Universitat (Font: Ajuntament de València) .......190 Fig. 63- Hospital de Sant Llàtzer, situat en el carrer Sagunt, fotografia de 1987 (Font: López Piñero, 2009) ...........................................................................192 Fig. 64- Secció del plànol del Pare Tosca (1704) on podem veure la Casa de la Misericòrdia assenyalada per una línia blava, en la part central inferior està ubicada l‘església de Sant Miquel ......................................................... 193 Fig. 65- Casa de la Misericòrdia a principi del segle XX. Fotografia d‘Andrés Fabert, on s‘observa el pati interior de l‘entrada de la Casa de la Misericòrdia de València (todocoleccion.net) ..............................................196 Fig. 66- Gravat de la Casa de la Beneficència de València que apareix en la publicació "La Ilustración Española y Americana". Es tracta d‘una fotografia que va enviar Pablo Solano i Viton, mestre de l‘escola de 756 Índex de figures l‘establiment, a la revista, per tal d‘informar de la inauguració de la nova escola, que havia sigut el 8 de desembre de 1886. En la il·lustració apareixen diverses estampes de com era l‘escola dels xiquets, en la part superior es representa el gimnàs, en la part central la façana de l‘edifici, destacant en la part esquerra l‘escut d‘armes de la Diputació i el de la Casa de la Beneficència, i finalment en la part inferior l‘aula on rebien classe els xiquets (Font: La Ilustración Española y Americana, nº III, p 61, Madrid 22 de Enero de 1887) .................................................................199 Fig. 67- Hospital militar de Sant Pius V en la primera meitat del segle XIX, gravat d‘autor anòmin, basat en la litografia de Bicheboise (Font: Biblioteca valenciana, grab/5) ........................................................................................ 202 Fig. 68- Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer. Foto de José Cabrelles Sigüenza (cap a 1940) xiquets en l‘escola, (Font: foto del fons de Nicolau Primitiu, Biblioteca Valenciana). Col·legi de Sant Vicent Ferrer. Foto de José Cabrelles Sigüenza (Font: jdiezarnal.com) ...................................................203 Fig. 69- Mènsula en pedra, amb l‘escut de la familia Conill, es troba en el museu de Belles Arts de Sant Pius V (Font: jdiezarnal.com) .......................................204 Fig. 70- Plànol del segle XVIII, on apareixen reflectits els establiments de la Beneficència que estaven entorn de la Universitat: Hospital dels estudiants pobres, Col·legi dels xiquets orfes de Sant Vicent Ferrer, Col·legi de l‘Assumpció i Hospital de sacerdots pobres (Font: Mº Jesús Teixidor, 2001) ............................................................................................. 205 Fig. 71- Fotografia antiga de la Facultat de Medicina, a meitat del segle XX (Font: miscallesdevalencia.com) .............................................................................207 Fig. 72- Vista meridional de la ciutat de Gandia, l‘edifici amb el número 7, correspon a l‘Hospital General. Gravat de 1784, de Juan Fernando Palomino en el llibre «Atlante español o descripción general de todo el reyno de España» de Bernardo Espinalt i García (Font: BNE, biblioteca digital hispánica) ........................................................................................... 208 Fig. 73- Sala d‘homes de l‘Hospital de Sant Marc de Gandia ......................................211 Fig. 74- Plànol que indica la ubicació de l‘Hospital a Xàtiva (Font: Pons Alós, 1987) .............................................................................................................213 Fig. 75- Plànol d‘una planta de l‘Hospital de Xàtiva (Font: Pons Alós, 1987) .............214 Fig. 76- Vista de l‘Hospital de Xàtiva, dins del llibre de V. Boix (1857): «Xàtiva, memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad» ......................... 217 Fig. 77- Vista actual de l‘Hospital de Xàtiva. (Font: panoramio-marathoniano, foto seleccionada per Google Earth) ....................................................................217 Fig. 78- Dibuix de Xàtiva d'Anton Van Wyngaerde (any 1563) conegut a Espanya com Antón de Brussel·les o Antonio de la Viña, conservat a Viena, encarregat per Felip II (Font: Wikipedia) ..................................................... 219 Fig. 79- Vista de la ciutat de Xàtiva segons un gravat de Juan Fernando Palomino en el llibre «Atlante español o descripción general de todo el reyno de España» de Bernardo Espinalt i García (Font: Pons Alós, 1987) .................220 Fig. 80- Xilografia d‘Albrecht Dürer del segle XVI, "Els Banys dels homes" .............224 757 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 81- Malalts del «Doctor del agua» Vinzenz Priessnitz en el «lavado de cuello sin secarse al aire libre» (Font: publicació Philo vom Waldes, Berlin, 1898) .............................................................................................................228 Fig. 82- Fotografia que presenta l‘aspecte lúdic d‘un balneari a principi del segle XX .................................................................................................................233 Fig. 83- Secció del mapa dels balnearis d‘Espanya, que correspon al País Valencià, del Tractat d‘Hidrologia d‘Anastasio García López de 1875, on es veu la ubicació geogràfica dels balnearis de planta que hi havia en l‘època. Cada establiment va acompanyat d‘una icona que representa la classificació oficial de les aigües (Font: García López, 1875) ..................... 239 Fig. 84- Signes indicatius de les qualitats de les aigües, que apareixen en cada establiment hidrotermal, en el mapa balneari d‘Anastasio García, amb el seu significat. ................................................................................................ 240 Fig. 85- Gravat del port d‘Alacant del llibre d‘Alexandre Louis Joseph, comte de Laborde «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» de 1806 .............241 Fig. 86- Vista general del balneari de Benimarfull. Fotografia de principi del segle XX (Font: «La Geografía General del Reino de Valencia» (1927), dins del volum que correspon a Alacant, escrit per Francisco Figueras Pacheco) ........................................................................................................245 Fig. 87- Copia del plànol de " Establecimiento de los Baños de Benimarfull", signat a Alcoi, el 5 de maig de 1868, per Francisco Gisbert Payá. En tela. Escala 1:500. 29 x 40 cm.(Font: Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid, ucm.es) ............................................................................................ 246 Fig. 88- Fotografia actual de l‘edifici del Balneari de Benimarfull (Font: Juan Serrano. Alicantevivo) ..................................................................................248 Fig. 89- Dibuix de Pedro Gómez de Bedoya Paredes de 1764, que apareix en el seu Tractat d‘Hidrologia, anomenat segons l‘autor: "HISTORIA UNIVERSAL DE LAS FUENTES MINERALES de España, sitios en que se hallan, principios de que constan, analyses, y virtudes de sus aguas, modo de administrarlas, y de ocurrir a los accidentes que suelen nacer de su abuso; todo deducido de la observacion, y la experiencia; descripcion de los Lugares de su situación, con una buena parte de la Historia natural del termino de cada Pueblo, y explicacion de las curiosidades que contiene. TOMO PRIMERO QUE COMPREHENDE LAS LETRAS A, y B". ................................................................................266 Fig. 90- Frontispici de l‘obra del metge Alfonso Limon Montero que va ser publicada en 1697 amb el títol "Espejo cristalino de las aguas de España". És una de les obres més antigues que descriu les fonts i els banys d‘aigües amb virtuts medicinals que hi havia a Espanya ...................268 Fig. 91- Situació topogràfica dels banys de Busot segons Agustín Alcon. 1815 ..........269 Fig. 92- Plànol de l‘establiment de Busot a principi del segle XIX.......... (Font: 3bp.blogspot.com) ......................................................................................... 271 Fig. 93- Façana que donava al jardí del Gran Hotel Miramar de Busot a principi del segle XX (Font: Panoramio) .........................................................................274 758 Índex de figures Fig. 94- Vista general de la façana principal de l‘Hotel Miramar dels banys de Busot. ............................................................................................................289 Fig. 95- Els Banys de la Reyna de Calp, segons un dibuix de Cavanilles en «las Observaciones» ............................................................................................. 294 Fig. 96- Dibuix que presenta els Banys de Salinetas, recreant una escena lúdica (petreraldia.com) ........................................................................................... 297 Fig. 97- Balneari de Salinetas de Novelda (Alacant). Banys minerals sulfurosos de "las Salinetas de Novelda" plànols que anaven en la memòria que va ser enviada segons les normes del reglament orgànic de 1868. Signat pel propietari Francisco Antonio Lavandero ...................................................... 300 Fig. 98- Cartell de propaganda del balneari de Salinetas de Novelda especificant la classificació de les aigües i l‘obertura de la temporada oficial (petreraldia.com) ........................................................................................... 303 Fig. 99- Cartell que anuncia el balneari de Salinetas de Novelda de 1920 a 1930 (Petreraldia.com) ........................................................................................... 309 Fig. 100- Banyista de Valpinçon de Dominique Ingres (1808). Museu de l‘Louvre ....313 Fig. 101- Foto actual de la Font Major de Penàguila, està formada per 29 canelles .....317 Fig. 102- Xilografia d‘Albrecht Dürer del segle XVI , "Els banys de les dones" .........318 Fig. 103- Cartell modernista de propaganda de l‘aigua de Benassal (Font:Benassal.es) ......................................................................................... 320 Fig. 104- Cartell modernista de propaganda de l‘aigua de Benassal. Litografia Ortega de Valencia (Font:Benassal.es) ......................................................... 321 Fig. 105- Gravat de l‘any 1685 que representa a la Mare de Déu de la Misericòrdia de la Font de l‘Avellà de Catí (Font: Geogragia General del Reyno de València, Sarthou (1927) ..............................................................................323 Fig. 106- Fotografia de la Casa de Banys de l'Avella en la «Geografia general del reino de Valencia» volum de Castelló escrit per Carlos Sarthou Carreres (1927) ............................................................................................................324 Fig. 107- La font de Montanejos, targeta postal de principi del segle XX (Font: Repositori, Universitat Jaume I de Castelló) ................................................329 Fig. 108- Gravat de 1867 que il·lustra la Font del Bany de Navaixes. .......................... 336 Fig. 109- Frontispici del llibre de Francisco Josef de Lemos escrit en 1788: ...............341 Fig. 110- Plànols de la Font Calda (Font: Abad Monzó, 1920) ....................................342 Fig. 111- Plànol del Balneari de Cervellón de la Vilavella. Façana principal i lateral, Escala 1:100 (Font: Abad Monzó, 1920) ..........................................345 Fig. 112- Plànol del Balneari de Cervellón o Baños Nuevos de la Vilavella. Planta Baixa, en la part dreta està l‘edifici dels banys amb les piques de marbre, en la part esquerra està l‘hotel. Escala 1:100 ( Font: Abad Monzó, 1920) ...346 Fig. 113- El balneari de Cervellón de la Vilavella. (Font: Todocoleccion.net) ............347 Fig. 114- Plànol del balneari de Cervellón, primera i segona planta, Escala 1:100 ......348 Fig. 115- Establiment de la Verge de l‘Estrella de la Vilavella (Font: Abad Monzó, 1920) .............................................................................................................350 Fig. 116- Plànol del balneari «La Estrella de Vilavella». Planta baixa. Escala 1:100 ..350 Fig. 117- Claustre de les columnes de l‘establiment de l‘Estrella a la Vilavella ..........357 759 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Fig. 118- Pati del claustre de l‘establiment de l‘Estrella a la Vilavella......................... 361 Fig. 119- Pati i claustre de l‘hotel Cervelló a la Vilavella ............................................363 Fig. 120- Plànol de la població de la Vilavella, Escala 1:100. Es pot observar la ubicació dels diversos establiments que hi havia en el poble: Hotel Cervellón, Fonda l‘Estrella, Banys de Miramar i els diversos pous. (Font: Abad Monzó, 1920) ...................................................................................... 368 Fig. 121- Balneari de la Vilavella en l‘actualitat ........................................................... 373 Fig. 122- Riu Tùria a Xulilla. Gravat d‘Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne»....................... 374 Fig. 123- Xulilla. Gravat d‘Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» .........................................375 Fig. 124- Balneari de Bellús segons Benigno Villafranca en 1864 ............................... 377 Fig. 125- Balneari de Bellús, targeta postal que presenta un dia de mercat, al fons s‘observa l‘edifici dels banys (Font: Todocoleccion.net) ............................. 379 Fig. 126- Balneari de Bellús a principi del segle XX (Font: Todocolección.net) .........381 Fig. 127- Targeta de propaganda del Balneari de Bellús, on s‘especifiquen les característiques i virtuts de les aigües de l‘establiment (Font: Todocolección.net) ........................................................................................ 383 Fig. 128- Targeta de propaganda del Balneari de Bellús, on s‘especificaven les característiques i virtuts de les aigües, així com la temporada de l‘establiment (Font: Todocolección.net) ....................................................... 389 Fig. 129- Avinguda principal del parc que donava accés a l‘establiment de Bellús (Font: Todocolección.net) .............................................................................390 Fig. 130- Balneari de Bellús en el segle XX ( Font: Todocolección.net) ..................... 392 Fig. 131- Fullet del balneari de Bellús (principi del segle XX) que indica les tarifes en pessetes, que es pagaven en l‘establiment pels diversos serveis que hi s‘oferien ........................................................................................................393 Fig. 132- El bany turc de Dominique Ingres ( 1862). Museu de l‘Louvre .................... 399 Fig. 133- Dibuix del balneari de Santa Ana que apareix en la memòria de Miguel Zapater l‘any 1882 ........................................................................................ 404 Fig. 134- "Plano de la casa de Baños de la Villa de Siete Aguas", signat a Buñol, 8 de juny de 1868, per l‘arquitecte Vte. C. Marzo. A tres tintes. Escala 1:500. 50 x 30 cm (Font: UCM) ...................................................................410 Fig. 135- Dibuix del poble de Xulilla dins del llibre de Cavanilles en 1797 ................415 Fig. 136- Gravat de l‘obra de Juan Calvo de 1580, tres metges atenen a un malalt......425 Fig. 137- Frontispici de la 4ª edició del llibre d‘Andrés Piquer «Tratado de calenturas» ....................................................................................................433 Fig. 138- Primera descripció feta per Laveran dels paràsits causants de la malaria (1881) (Font: Crónica de la Medicina, 2004, p 322) ....................................443 Fig. 139- Vista de l‘estany d‘Almenara, segons un gravat del Tom I, 1ª part de l‘obra d‘Alexandre Laborde «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» Paris: Pierre Didot, l‘ainé 1806-1820 (Font: Biblioteca valenciana digital, Grab/76-2) ......................................................................444 760 Índex de figures Fig. 140- Vista d‘Almenara des de la carretera de Murviedro, segons un gravat del Tom I, 1ª part de l‘obra d‘Alexandre Laborde «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» Paris: Pierre Didot, l‘ainé 1806-1820 (Font: Biblioteca valenciana digital, Grab/76-2) ..................................................... 446 Fig. 141- Gravat de l‘Albufera de l‘any 1845, segons Fco de Paula Mellado dins de l‘obra "España Histórica, Geogràfica i Estadística" (p 835) ........................ 450 Fig. 142- Dibuix de l‘obra de Cavanilles «Las Observaciones» on apareixen les terres que eren regades pel riu Xúquer i la Reial Sèquia d‘Alzira que començava a Antella a partir del riu Xúquer (Font: Las observaciones de Cavanilles dos-cents anys després, ed Bancaixa) .........................................453 Fig. 143- Gravat de 1795, la Vall de Càrcer, el riu Xúquer i la Sèquia Reial d‘Alzira, dins de l‘obra de Cavanilles «Las Observaciones» (Font: Las observaciones de Cavanilles dos-cents anys després, ed Bancaixa) .............462 Fig. 144- Dibuix de l‘Albufera dins del llibre «El Atlas zoológico, el megaterio y las técnicas de pesca valencianas 1742-1799» de Juan Bautista Bru de Ramón ...........................................................................................................473 Fig. 145- Penyal d‘Ifach. Gravat d‘Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» ............................... 483 Fig. 146- Frontispici del: ............................................................................................... 513 Fig. 147- Frontispici del: ............................................................................................... 515 Fig. 148- Frontispici del «Diccionario de Medicina y Cirugía» de E. Littré ................517 Fig. 149- «La enfermedad de la razón». Dibuix preparatori per a gravat de Goya, «Capricho 50 » .............................................................................................. 578 Fig. 150- Demarcació territorial del comte de Floridablanca ........................................583 Fig. 151- Divisions provincials en el País Valencià, corresponents als anys, 1822, 1833 i 1851 (Font: Història del País Valencià, 1980 ) ..................................585 Fig. 152- Dibuix de l‘ajuntament d‘Alacant, en el llibre «Crónica de la provincia de Alicante» de Vicente Boix dins de l‘obra «Crónica general de España» (Font Boix, 1868, p 49) .................................................................................588 Fig. 153- Plànol de la província d‘Alacant a escala 1.200.000, que pertany al «Atlas de España y sus posesiones de Ultramar» realitzat en 1855 per Francisco Coello i Pascual Madoz. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya) ..............589 Fig. 154- Pàgina 83 del Tom I del Diccionari, edició facsímil de 1987, presenta l‘estat poblacional de la província d‘Alacant ................................................595 Fig. 155- Aigua fort de Jean Baptiste Reville que representa l‘Arc de Triomf de la ciutat de Cabanes, amb detalls geomètrics de l‘Arc dins de l‘obra d‘Alexandre Laborde «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» Tom I, 2ª part (Font : Bivaldi, grab 65-1) ..................................................... 596 Fig. 156- Plànol de la província de Castelló a escala 1.200.000, que pertany al «Atlas de España y sus posesiones de Ultramar» realitzat en 1852 per Francisco Coello i Pascual Madoz (Font: l‘Institut Cartogràfic de Catalunya) .....................................................................................................597 Fig. 157- Vista del pont del riu Millars entre Vila-real i Castelló. Dibuix de l‘obra de Miralles «Crónica de la provincia de Castellón» dins de «Crónica 761 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz general de España, historia ilustrada y descriptiva de sus provincias» (Font: Miralles, 1868, p25) ...........................................................................601 Fig. 158- Pàgina 694 del Tom I del Diccionari, edició facsímil de 1987, presenta l‘estat poblacional de la província de Castelló..............................................602 Fig. 159- Vista de la ciutat de València des del Col·legi Sant Pius V. Gravat de «Las Observaciones» de Cavanilles (1795-1797).........................................603 Fig. 160- Pàgina 214 del Tom II del Diccionari, edició facsímil de 1987, presenta l‘estat poblacional de la província de València ............................................607 Fig. 161- València vista des de Burjassot. Gravat d‘Alexandre Louis Josefh, comte de Laborde en el llibre «Voyage pittoresque et historique de l‘Espagne» (Font: Bivaldi) ............................................................................................... 608 Fig. 162- Plaça de Sant Agustí d‘Alcoi, en el llibre de Vicente Boix «Crónica de la provincia de Alicante» dins de l‘obra «Crónica general de España» (Font: Boix,1868, p33) ............................................................................................ 609 Fig. 163- Gràfic del Diccionari on Madoz presenta la distància en llegues des de València a diverses ciutats ............................................................................662 Fig. 164- Fragment del frontispici dels Toms XII a XVI del Diccionari de Madoz, aquest apareix en la pàgina 3 del Tom XII ...................................................663 Fig. 165- Esquema de l‘associació hipocràtica dels quatre elements, humors i qualitats .........................................................................................................700 Fig. 166- Quadre a l‘oli de Charles L.L. Mulle que representa a Philip Pinel, en el moment que allibera de les cadenes als bojos reclosos al manicomi ...........718 762 Índex de gràfics ÍNDEX DE GRÀFICS Gràfic 1- Representació en un gràfic de barres, de les dades econòmiques en valors absoluts, corresponents a la Beneficència de les tres províncies .. 60 Gràfic 2- Representació de la procedència dels diversos ingressos que tenia la Beneficència, en les tres províncies, les dades econòmiques estan expressades en percentatges ...................................................................... 61 Gràfic 3- Representació de la procedència de les diverses despeses que tenia la Beneficència, en les tres províncies, les dades econòmiques estan expressades en percentatges ...................................................................... 63 Gràfic 4- Ingressos de la Beneficència de la província d‘Alacant en % ..................... 69 Gràfic 5- Despeses de la Beneficència de la província d‘Alacant en %...................... 71 Gràfic 6- Ingressos de la Beneficència de la província de Castelló en % ................. 109 Gràfic 7- Despeses de la Beneficència de la província de Castelló en % ................. 112 Gràfic 8- Ingressos de la Beneficència de la província de València en % ................ 137 Gràfic 9- Despeses de la Beneficència de la província de València en % ................ 141 Gràfic 10- Gràfic de les rendes fixes en rs vn de l‘Hospital General ........................ 156 Gràfic 11- Gràfic de les rendes eventuals en rs vn de l‘Hospital General................. 158 Gràfic 12- Gràfic de les rendes totals en rs vn de l‘Hospital General ....................... 159 Gràfic 13- Evolució de les rendes fixes en rs vn de l‘Hospital General, en la primera meitat del segle XIX ................................................................... 160 Gràfic 14- Evolució de les rendes eventuals en rs vn de l‘Hospital General, en la primera meitat del segle XIX .................................................................. 162 Gràfic 15- Evolució de les rendes totals en rs vn de l‘Hospital General, en la primera meitat del segle XIX ................................................................... 163 Gràfic 16- Balanç de rendes i despeses de l‘Hospital General durant el quinquenni 1844-48 .................................................................................................... 168 Gràfic 17- Evolució de malalts ingressats en l‘Hospital General en la primera meitat del segle XIX ................................................................................ 175 Gràfic 18- Relació de dements, homes/dones, de l‘Hospital General, atesos durant els anys 1844 a 1847 (elaboració pròpia) ................................................ 178 Gràfic 19- Evolució de dements atesos en l‘Hospital General, durant la primera meitat del segle XIX ................................................................................ 179 Gràfic 20- Dements homes/dones, atesos l‘any 1848 en l‘Hospital General ............. 184 Gràfic 21- Expòsits que hi havia en l‘Hospital General durant els anys 1844 a 1848 ......................................................................................................... 185 Gràfic 22- Evolució d‘expòsits de l‘Hospital General durant la primera meitat del segle XIX ................................................................................................. 186 763 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 764 Índex general ÍNDEX GENERAL 1. INTRODUCCIÓ...................................................................................... 11 1. OBJECTIU DEL TREBALL .................................................................................. 13 2. MATERIALS I MÈTODE ...................................................................................... 17 2.1 MATERIALS ................................................................................................... 17 2.2 MÈTODE ......................................................................................................... 18 2.3 ESTRUCTURA DE LA INVESTIGACIÓ ...................................................... 21 2. PASCUAL MADOZ I EL DICCIONARI ......................................... 25 1. PASCUAL MADOZ ............................................................................................... 27 2. EL DICCIONARIO GEOGRÁFICO, ESTADÍSTICO, HISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR (1845 – 1850) ......................... 37 2.1 ANTECEDENTS ............................................................................................. 38 2.2 L‘ESTRUCTURA INTERNA DEL DICCIONARI DE MADOZ .................. 41 a. Poblacions ....................................................................................................... 42 b. Partits Judicials ............................................................................................... 43 c. Província ........................................................................................................ 44 d. Béns del clericat.............................................................................................. 45 2.3 ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL DICCIONARIO GEOGRÁFICO, ESTADÍSTICO, HISTÓRICO DE ESPAÑA Y SUS POSESIONES DE ULTRAMAR (1845-1850)...................................................... 46 3. INSTITUCIONS SANITÀRIES ............................................................ 49 1. INTRODUCCIÓ. BENEFICÈNCIA PÚBLICA .................................................... 51 2. COMPARACIÓ DE LA BENEFICÈNCIA DE LES TRES PROVÍNCIES ........... 59 2.1 INGRESSOS .................................................................................................... 61 2.2 DESPESES ....................................................................................................... 62 3. PROVÍNCIA D‘ALACANT .................................................................................. 65 3.1 INGRESSOS .................................................................................................... 68 3.2 DESPESES ....................................................................................................... 70 3.3 ALACANT ....................................................................................................... 75 Hospital de Sant Joan de Déu ............................................................................. 76 Introducció ...................................................................................................... 76 Edificació ........................................................................................................ 77 Rendes i despeses ........................................................................................... 77 Organització.................................................................................................... 78 Hospital de Caritat .............................................................................................. 79 Introducció ...................................................................................................... 79 Edificació ........................................................................................................ 80 Organització.................................................................................................... 80 Casa de la Misericòrdia ...................................................................................... 81 Introducció ...................................................................................................... 81 Edificació ........................................................................................................ 81 Organització.................................................................................................... 83 Hospitalitat domiciliaria ..................................................................................... 84 Borderia o Casa de Maternitat ............................................................................ 84 Introducció ...................................................................................................... 84 765 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Rendes i despeses ........................................................................................... 84 Organització.................................................................................................... 85 Hospital Militar .................................................................................................. 85 Introducció ...................................................................................................... 85 Edificació ........................................................................................................ 86 Organització.................................................................................................... 87 Establiment públic de banys ............................................................................... 87 3.4 ALCOI ............................................................................................................. 88 Hospital per als pobres veïns i naturals .............................................................. 88 Introducció ...................................................................................................... 88 Edificació ........................................................................................................ 89 Rendes i despeses ........................................................................................... 89 Organització.................................................................................................... 90 3. 5 CALLOSA D'EN SARRIÀ ............................................................................. 90 Casa-Hospital de Beneficència ........................................................................... 90 Introducció ...................................................................................................... 90 Rendes i despeses ........................................................................................... 90 3.6 DÉNIA ............................................................................................................. 92 Hospital de Caritat .............................................................................................. 92 Casa de Vives ..................................................................................................... 92 3.7 ELDA .............................................................................................................. 93 Hospital de pobres malalts.................................................................................. 93 Introducció ...................................................................................................... 93 Rendes i despeses ........................................................................................... 93 Casa pels pobres transeünts ................................................................................ 93 3.8 ELX ................................................................................................................. 94 Casa de Beneficència .......................................................................................... 94 Introducció ...................................................................................................... 94 Rendes i despeses ........................................................................................... 94 Organització.................................................................................................... 95 3. 9 ORIOLA .......................................................................................................... 96 Hospital de Caritat Sant Joan de Déu ................................................................. 96 Introducció ...................................................................................................... 96 Rendes i despeses ........................................................................................... 97 Organització.................................................................................................... 97 Casa de Misericòrdia .......................................................................................... 98 Introducció ...................................................................................................... 98 Edificació ........................................................................................................ 98 Rendes i despeses ........................................................................................... 98 Casa de Maternitat .............................................................................................. 99 Introducció ...................................................................................................... 99 Edificació ........................................................................................................ 99 Rendes i despeses ........................................................................................... 99 3. 10 POBLES RESTANTS ................................................................................. 100 4. PROVÍNCIA DE CASTELLÓ ............................................................................. 103 4.1 INGRESSOS .................................................................................................. 108 4.2 DESPESES ..................................................................................................... 110 4.3 CASTELLÓ .................................................................................................... 118 Hospital Civil de Caritat ................................................................................... 118 Introducció .................................................................................................... 118 766 Índex general Edificació ...................................................................................................... 120 Rendes i despeses ......................................................................................... 120 Casa dels infants orfes de Sant Vicent Ferrer ................................................... 121 Introducció .................................................................................................... 121 Edificació ...................................................................................................... 122 Rendes i despeses ......................................................................................... 122 Organització.................................................................................................. 122 Casa de Beneficència. ....................................................................................... 123 Introducció .................................................................................................... 123 Rendes i despeses ......................................................................................... 123 Organització.................................................................................................. 123 4.4 MORELLA .................................................................................................... 124 Beneficència ..................................................................................................... 124 Hospital de Sant Antoni.................................................................................... 124 Hospitalet de Sant Nicolau ............................................................................... 124 Hospital militar ................................................................................................. 125 4.5 SOGORB ....................................................................................................... 127 Hospital Civil.................................................................................................... 127 Casa de Misericòrdia o d'expòsits .................................................................... 128 4.6 VINARÒS ..................................................................................................... 128 Hospital de Caritat ............................................................................................ 128 4.7 POBLES RESTANTS ................................................................................... 129 5. PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ............................................................................. 133 5.1 INGRESSOS .................................................................................................. 136 5.2 DESPESES ..................................................................................................... 138 5.3 VALÈNCIA .................................................................................................... 146 Hospital General ............................................................................................... 146 Introducció .................................................................................................... 146 Edificació ...................................................................................................... 150 Organització.................................................................................................. 152 Dades econòmiques ...................................................................................... 155 A) Rendes ..................................................................................................... 155 Rendes Fixes ............................................................................................. 155 Rendes Eventuals ...................................................................................... 157 Rendes totals ............................................................................................. 159 Comparació de les rendes de l‘Hospital General en la primera meitat del segle XIX per quinquennis ................................................................. 160 Rendes Fixes ......................................................................................... 160 Rendes Eventuals .................................................................................. 161 Rendes Totals ....................................................................................... 162 B) Despeses .................................................................................................. 163 C) Balanç econòmic de l‘Hospital General .................................................. 168 D) Comparació de l‘estat administratiu de l‘Hospital General: 1847 Vs 1848 .............................................................................................................. 173 Part assistencial de l‘Hospital General ........................................................ 174 1. Malalts ...................................................................................................... 174 Moviment malalts l‘any 1848 ................................................................... 176 2. Dements .................................................................................................... 177 3. Expòsits .................................................................................................... 184 Hospital d‘En Bou ............................................................................................ 188 767 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Hospital d‘En Conill ......................................................................................... 189 Hospital d‘Estudiants Pobres ............................................................................ 190 Hospital de Sacerdots Pobres ........................................................................... 190 Introducció .................................................................................................... 190 Edificació ...................................................................................................... 191 Organització.................................................................................................. 191 Hospital de Sant Llàtzer ................................................................................... 192 Casa de Nostra Sra. de la Misericòrdia............................................................. 193 Introducció .................................................................................................... 193 Edificació ...................................................................................................... 194 Rendes i despeses ......................................................................................... 194 Organització.................................................................................................. 196 Casa de la Beneficència .................................................................................... 198 Introducció .................................................................................................... 198 Edificació ...................................................................................................... 198 Rendes i despeses ......................................................................................... 199 Organització.................................................................................................. 201 Germanor de Ntra. Sra. del Sant Zel ................................................................ 201 Hospital Militar de Sant Pius V ........................................................................ 201 Associació de Caritat ........................................................................................ 202 Col·legi del Refugi ............................................................................................ 202 Col·legi de Sant Vicent Ferrer .......................................................................... 203 Introducció .................................................................................................... 203 Edificació ...................................................................................................... 204 Rendes i despeses ......................................................................................... 204 Organització.................................................................................................. 204 Llatzeret ............................................................................................................ 205 ALTRES INSTITUCIONS .............................................................................. 206 Acadèmia de Medicina i Cirurgia ..................................................................... 206 Institut Mèdic Valencià .................................................................................... 206 Caixabanc ......................................................................................................... 206 5.4 ALBERIC ...................................................................................................... 207 Hospital per als veïns del poble ........................................................................ 207 Hospital de 24 hores. ........................................................................................ 207 5.5 GANDIA ....................................................................................................... 208 Casa de Misericòrdia ........................................................................................ 208 Hospital de Sant Marc ...................................................................................... 209 Introducció .................................................................................................... 209 Edificació ...................................................................................................... 211 Rendes i despeses ......................................................................................... 211 Organització.................................................................................................. 211 5.6 LLÍRIA .......................................................................................................... 212 Hospital de Caritat antic ................................................................................... 212 Hospital de Caritat ............................................................................................ 212 Casa de Beneficència ........................................................................................ 212 5.7 SAGUNT ....................................................................................................... 212 Hospital de Sant Miquel i Namarcena .............................................................. 212 5.8 XÀTIVA ........................................................................................................ 213 Hospital............................................................................................................. 213 Introducció .................................................................................................... 213 768 Índex general Edificació ...................................................................................................... 213 Rendes i despeses ......................................................................................... 214 Organització.................................................................................................. 215 Casa de la Beneficència .................................................................................... 218 Introducció .................................................................................................... 218 Edificació ...................................................................................................... 218 Rendes i despeses ......................................................................................... 219 Organització.................................................................................................. 219 Hospici de Sant Josep ....................................................................................... 219 Hospici per a pobres vídues de la Sagrada Família .......................................... 219 Hospici per a vídues pobres .............................................................................. 220 5.9 POBLES RESTANTS ................................................................................... 221 4. BALNEARIS I AIGÜES MEDICINALS ........................................... 225 1. INTRODUCCIÓ ................................................................................................... 227 2. PROVÍNCIA D‘ALACANT ................................................................................ 241 2.1 BENIMARFULL ........................................................................................... 242 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari .................... 242 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 244 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 249 Propietats físiques ......................................................................................... 249 Propietats químiques .................................................................................... 249 Propietats medicinals .................................................................................... 254 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 257 Contraindicacions ......................................................................................... 257 Posologia ...................................................................................................... 257 Temporada .................................................................................................... 258 Concurrència als banys ................................................................................. 259 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 260 Preus ............................................................................................................. 260 6. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 261 2.2 BUSOT ........................................................................................................... 265 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari .................... 265 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 270 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 274 Propietats físiques ......................................................................................... 275 Propietats químiques .................................................................................... 275 1. Font del Colladed ................................................................................. 278 2. Font dels Banys .................................................................................... 278 3. Font de la Mina o Caba......................................................................... 279 4. Font de la Cogolla ................................................................................ 280 5. Font dels Romans o Bassa Nova .......................................................... 280 Propietats medicinals .................................................................................... 281 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 283 Contraindicacions ......................................................................................... 283 Posologia ...................................................................................................... 283 Propietats medicinals del bany i forma d‘ús ................................................. 284 Precaucions higièniques ............................................................................... 285 Temporada .................................................................................................... 285 769 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz Concurrència als banys ................................................................................. 286 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 289 Preus ............................................................................................................. 289 Transports als banys ..................................................................................... 290 6. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 291 2.3 CALP .............................................................................................................. 293 2.4 MONÒVER .................................................................................................... 294 2.5 NOVELDA ..................................................................................................... 295 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Salinetas de Novelda ........................................................................................................ 295 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 299 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 301 Propietats físiques ......................................................................................... 301 Propietats químiques .................................................................................... 301 Propietats medicinals .................................................................................... 306 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 306 Contraindicació ............................................................................................. 306 Temporada .................................................................................................... 307 Concurrència als banys ................................................................................. 307 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 308 Preus ............................................................................................................. 310 6. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 311 2.6 PENÀGUILA ................................................................................................. 314 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Penàguila .......................................................................................................... 314 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 314 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 314 Propietats físiques ......................................................................................... 315 Propietats químiques .................................................................................... 315 Propietats medicinals .................................................................................... 315 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 316 Contraindicacions ......................................................................................... 316 Posologia ...................................................................................................... 316 2.7 TEULADA ..................................................................................................... 318 3. PROVÍNCIA DE CASTELLÓ ............................................................................. 319 3.1 BENASSAL .................................................................................................. 320 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Benassal 320 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 321 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 321 Propietats medicinals .................................................................................... 321 3.2 CATÍ .............................................................................................................. 322 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Catí........ 322 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 324 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 324 Propietats físiques ......................................................................................... 324 Propietats químiques .................................................................................... 325 Propietats medicinals .................................................................................... 326 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 327 Contraindicacions ......................................................................................... 327 Posologia ...................................................................................................... 327 770 Índex general Temporada .................................................................................................... 327 Concurrència als banys ................................................................................. 327 5. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 328 3.3 MONTANEJOS ............................................................................................ 329 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Montanejos ....................................................................................................... 329 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 329 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 330 Propietats físiques ......................................................................................... 330 Propietats químiques .................................................................................... 330 Propietats medicinals .................................................................................... 332 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 332 Temporada .................................................................................................... 332 Concurrència als banys ................................................................................. 333 5. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 333 3.4 NAVAIXES .................................................................................................... 334 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Navaixes ........................................................................................................... 334 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 334 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 335 Font del Bany ............................................................................................... 335 Propietats físiques ..................................................................................... 335 Propietats químiques ................................................................................ 336 Propietats medicinals ................................................................................ 336 Font de Mossèn Miguel Aucejo. .................................................................. 337 Propietats físiques ..................................................................................... 337 Propietats químiques ................................................................................ 337 Propietats medicinals ................................................................................ 338 Posologia .................................................................................................. 338 4. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 338 3.5 TOGA ............................................................................................................ 339 1. Introducció .................................................................................................... 339 2. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 339 Propietats físiques ......................................................................................... 339 Propietats químiques .................................................................................... 339 3.6 VILAVELLA ................................................................................................ 341 1. Introducció: Les aigües de la Vilavella ....................................................... 341 A. Font Calda .................................................................................................... 342 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de la Vilavella ........................................................................................................... 342 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 345 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 351 Propietats físiques ......................................................................................... 351 Propietats químiques .................................................................................... 351 Propietats medicinals .................................................................................... 355 4. El funcionament del balneari i l‘ús medicinal de les aigües......................... 359 Posologia ...................................................................................................... 359 Contraindicacions ......................................................................................... 360 Temporada .................................................................................................... 361 Concurrència als banys ................................................................................. 362 771 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 363 Preus ............................................................................................................. 364 6. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 364 B. Pous de banys ............................................................................................... 368 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació ....................................................... 368 2. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 370 Propietats físiques ......................................................................................... 370 Propietats químiques .................................................................................... 370 Propietats medicinals .................................................................................... 372 3. El funcionament dels pous i l'ús medicinal de les aigües ............................. 372 Contraindicacions ......................................................................................... 372 Posologia ...................................................................................................... 372 Concurrència als banys ................................................................................. 372 4. Activitat econòmica ...................................................................................... 373 4. PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ............................................................................. 375 4.1 BELLÚS ......................................................................................................... 376 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Bellús .... 376 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 377 Banys de Bellús ............................................................................................ 378 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 382 Propietats físiques ......................................................................................... 384 Propietats químiques .................................................................................... 384 Propietats medicinals .................................................................................... 388 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 389 Contraindicacions ......................................................................................... 389 Posologia ...................................................................................................... 390 Temporada .................................................................................................... 390 Concurrència als banys ................................................................................. 391 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 392 Preus ............................................................................................................. 393 6. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 393 4.2 COFRENTS ................................................................................................... 400 4.3 ESTIVELLA .................................................................................................. 400 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari d‘Estivella .. 400 2. Edifici ........................................................................................................... 400 3. Característiques i propietats de les aigües ................................................... 400 Propietats físiques ......................................................................................... 400 Propietats químiques .................................................................................... 400 Propietats medicinals .................................................................................... 401 4.4 REQUENA .................................................................................................... 401 1. Introducció .................................................................................................... 401 2. Edifici ........................................................................................................... 401 3. Característiques i propietats de les aigües ................................................... 401 Propietats físiques ......................................................................................... 402 Propietats químiques .................................................................................... 402 Propietats medicinals .................................................................................... 402 4.5 SANTA ANA (LLOSA DE RANES) .......................................................... 403 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Santa Ana ................................................................................................................... 403 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 403 772 Índex general 3. Característiques i propietats de les aigües ................................................... 404 Propietats físiques ......................................................................................... 405 Propietats químiques .................................................................................... 405 Propietats medicinals .................................................................................... 405 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 405 Temporada .................................................................................................... 405 Concurrència als banys ................................................................................. 405 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 406 Preus ............................................................................................................. 406 6. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 407 4.6 SET AIGÜES ................................................................................................ 409 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Set Aigües ............................................................................................................... 409 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 410 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 411 Propietats físiques ......................................................................................... 411 Propietats químiques .................................................................................... 411 Propietats medicinals .................................................................................... 412 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 412 Contraindicacions ......................................................................................... 412 Posologia ...................................................................................................... 412 Temporada .................................................................................................... 413 Concurrència als banys ................................................................................. 413 5. Directors mèdics del balneari ....................................................................... 413 4.7 XULILLA ...................................................................................................... 415 1. Introducció: Fonts històriques, ubicació i orígens del balneari de Xulilla ... 415 2. Edifici i estructura del balneari ..................................................................... 417 3. Característiques i propietats de les aigües .................................................... 417 Propietats físiques ......................................................................................... 418 Propietats químiques .................................................................................... 418 Propietats medicinals .................................................................................... 418 4. El funcionament del balneari i l'ús medicinal de les aigües ......................... 419 Contraindicacions ......................................................................................... 420 Posologia ...................................................................................................... 420 Temporada .................................................................................................... 420 Concurrència als banys ................................................................................. 420 5. Activitat econòmica ...................................................................................... 420 Preus ............................................................................................................. 420 6. Directors mèdics del balneari ...................................................................... 421 5. EPIDEMIOLOGIA: LES MALALTIES ........................................... 423 1. INTRODUCCIÓ ................................................................................................... 425 1.1 RESTRICCIÓ DE MALALTIES ................................................................... 427 1.2 ABSÈNCIA DE MALALTIES ...................................................................... 427 2. FEBRES TERCIANES I EL CONREU DE L‘ARRÒS ........................................ 429 2.1 PROVÍNCIA D‘ALACANT .......................................................................... 439 ALACANT ....................................................................................................... 439 DÉNIA .............................................................................................................. 440 BENEJÙSSER .................................................................................................. 440 773 La Sanitat Valenciana en l’època de Madoz PIES FUNDACIONS ....................................................................................... 441 DOLORS .......................................................................................................... 442 2.2 PROVÍNCIA DE CASTELLÓ ...................................................................... 444 ALMENARA ................................................................................................... 444 CABANES ....................................................................................................... 447 VILA-REAL ..................................................................................................... 448 2.3 PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ...................................................................... 449 RIBERA DEL TÚRIA ..................................................................................... 449 ALBUFERA ..................................................................................................... 450 ESPIOCA ..................................................................................................... 451 RIBERA DEL XÚQUER ................................................................................. 452 1. RIBERA ALTA ........................................................................................ 455 ALBERIC. PARTIT JUDICIAL .............................................................. 455 ALBERIC ................................................................................................. 459 GUADASSUAR ....................................................................................... 461 MASSALAVÉS ....................................................................................... 461 ALGEMESÍ .............................................................................................. 461 LA VALL DE CÀRCER .......................................................................... 462 CÀRCER .................................................................................................. 466 CASTELLÓ DE LA RIBERA ................................................................. 466 2. RIBERA BAIXA ...................................................................................... 468 CORVERA ............................................................................................... 468 PARTIT JUDICIAL DE SUECA ............................................................. 469 XÀTIVA ................................................................................................... 470 NORD DE VALÈNCIA ................................................................................... 470 2.4 DEFINICIÓ DE PALUDISME ...................................................................... 471 3. DISTRIBUCIÓ DE LES MALALTIES................................................................ 473 3.1 PROVÍNCIA D‘ ALACANT ........................................................................ 474 3.2 PROVÍNCIA DE CASTELLÓ .................................................................... 484 3.3 PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ...................................................................... 493 4. GLOSSARI ........................................................................................................... 511 4.1 VOCABULARIO MÉDICO-QUIRÚRGICO o diccionario de Medicina y Cirujia de MANUEL HURTADO DE MENDOZA ............................................ 512 4.2 VOCABULARIO DE MEDICINA. Vocabulario tecnológico de Medicina, Cirujía, Farmacia y Ciencias Auxiliares de JUAN CUESTA y CKERNER ........................................................................................................... 514 4.3 DICCIONARIO DE MEDICINA Y CIRUGIA farmacia, veterinaria y ciencias auxiliares de E. LITTRÉ ......................................................................... 515 4.4 TERMES MÈDICS ........................................................................................ 518 6. INDICADORS DEMOGRÀFICS ...................................................... 579 1. INTRODUCCIÓ ................................................................................................... 581 2. PROVÍNCIA D‘ALACANT ................................................................................ 589 3. PROVÍNCIA DE CASTELLÓ ............................................................................. 597 4. PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ............................................................................. 603 5. MUNICIPIS .......................................................................................................... 609 5.1 POBLACIÓ DE MADOZ 1845. POBLACIÓ ACTUAL CENS 2009 ......... 609 5.2 POBLACIONS DEL PARTIT JUDICIAL DE REQUENA. POBLACIÓ DE MADOZ 1845. POBLACIÓ ACTUAL CENS DE L‘ANY 2009 ................. 661 774 Índex general 5.3 POBLACIÓ DE CAVANILLES DE 1795. POBLACIÓ DE MADOZ DE 1845. CENS DE 1857. CENS DE 1887 ............................................................... 663 5.4 POBLACIONS DEL PARTIT JUDICIAL DE REQUENA. POBLACIÓ DE MADOZ DE 1845. CENS DE 1857. CENS DE 1887 ................................... 701 7. CONCLUSIONS.................................................................................... 703 PASCUAL MADOZ I EL DICCIONARI .............................................................. 705 INSTITUCIONS SANITÀRIES .............................................................................. 705 BALNEARIS ............................................................................................................ 708 EPIDEMIOLOGIA. MALALTIES .......................................................................... 710 DEMOGRAFIA ....................................................................................................... 711 8. ANNEX ................................................................................................... 713 ANNEX 1 : INSTITUCIONS ASSISTENCIALS EN ELS 50 MUNICIPIS MÉS POBLATS EN 1842 ....................................................................................................................... 715 ANNEX 2: UNITATS ANTIGUES UTILITZADES EN EL DICCIONARI .............................. 719 ANNEX 3: POBLES ON MADOZ ANOMENA QUE HI HA METGE ................................... 721 9. BIBLIOGRAFIA ................................................................................... 723 1. FONTS HISTÒRIQUES ....................................................................................... 725 FONTS D‘INTERÉS PER A INSTITUCIONS ASSISTENCIALS .................... 725 FONTS D‘INTERÉS PER A BALNEARIS ........................................................ 726 FONTS D‘INTERÉS PER A MALALTIES ........................................................ 730 FONTS D‘INTERÉS PER A DEMOGRAFIA ................................................... 731 2. BIBLIOGRAFIA SECUNDÀRIA........................................................................ 732 3. BIBLIOGRAFIA ADDICIONAL ........................................................................ 744 ÍNDEX DE TAULES ................................................................................ 745 ÍNDEX DE FIGURES............................................................................... 753 ÍNDEX DE GRÀFICS .............................................................................. 763 ÍNDEX GENERAL ................................................................................... 765 775